BLOG Tendra innocència

PREMIS GAUDÍ TOTS ELS NOMINATSCATALUNYA PLATÓ UN PAÍS DE RODATGES

MIL CRETINS VENTURA PONS & QUIM MONZÓSALOMÓN SHANG CONTRA TOT I TOTHOM

any II / número 15 / gener 2011

3€any II / número 15 / gene

r 2011 3€

Sumari

EDITORIAL

05 Els premis Gaudí i la “Llei Sinde”

LA IMATGE

06 Mil Cretins

PORTADA

08 Blog, tendra innocència

10 Entrevista a Elena Trapé

ESTRENA

14 Mil cretins

15 Carne de neón

16 La herencia Valdemar II: La sombra prohibida

18 Més estrenes

PERFIL

20 Cristina Brondo

FESTIVAL

22 Catalunya, seleccionada arreu del món

25 OFF Cinemart

29 Phenomena

EL CAFÈ

30 Javier Beltran

A FONS

32 Catalunya, plató de cinema

DE PROP

42 Salomón Shang

CRÍTICA

50 Blog

51 Carne de Neón

LA CASA DEL CINE

52 Red, Animal Kingdom

53 El Cisne negro

TAQUILLA

52 Un desembre irregular

OPINIÓ

54 L’Audiovisual, indístria de futur, per Xavier Parache

L’APARADOR

55 DVD’s

ACTUALITAT

56 Notícies breus

MUSEU DEL CINEMA

58 Un gener compromès

••••

10 21 30

EDITOR Jordi Roigé jordi@utopiaglobal.com

DIRECTORA Alba Laguna alba@utopiaglobal.com

REDACCIÓAnna Petrus anna@duesgotes.com

COL·LABORADORS Tonio L. Alarcón Pau Brunet Conxita Casanovas Hugo de Cominges Anna Corberó M. Martí Freixas Josep G. Guixà Salvador Moré Aina Serra Adrià Sunyol

CONSELL ASSESSOR Xavier Atance Antoni Badimon Marta Baldó Santi Lapeira Xavier Parache Pío Vernis

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA Maria Gasol

FOTOGRAFIA Marta Puig alyonashop@gmail.com

ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS Cristina Feixas cristina@utopiaglobal.com

PUBLICITAT I MAQUETACIÓ Pere Ribalta pere@utopiaglobal.com

IMPRESSIÓComgrafic

DISTRIBUCIÓS.A. Distribuidora de Ediciones.

EDITA Utopia Global Rambla de Catalunya 35, ppal 2a 08007 BarcelonaTEL: 93 511 6690FAX: 93 511 6689 utopia@utopiaglobal.com www.utopiaglobal.com

Decine és una revista membre de l’Appec, Associació de Publicacions Periòdiques en Català.

Decine s’edita amb la col·laboració del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya

Dipòsit legal: B-39155-2009

Editorial••••

Jordi Roigé, editor

PREMIS GAUDÍEl 2011 engega amb la III Edició dels Premis Gaudí. L’Acadèmia del Cinema Català afronta la seva principal activitat anual amb la incertesa d’un moment crític de la in-dústria, però amb la il·lusió d’uns premis en vies de consolidació autèntica. Les no-minacions dels III Gaudí presenten una gran i agradable novetat. Els títols reconeguts pels acadèmics també ho són pel públic. Pa negre, Herois, Buried, Elisa K, Los ojos de Julia, La Mosquitera..., són títols que han tingut el seu recorregut i l’escalf del públic.Ja ningú no posa en qüestió l’existència de l’Acadèmia ni dels Premis Gaudí. A més, els acadèmics semblen haver aplicat un sentit de responsabilitat superior a altres edicions, i han nominat més pensant en el valor real de les obres que no pas en inte-ressos personals o gremials.L’Acadèmia que presideix Joel Joan encara té molts reptes. El primer continua sent el del primer dia: aconseguir que tots els professionals catalans siguin acadèmics. En aquest sentit, l’Acadèmia catalana haurà d’esforçar-se encara més per fer-se atractiva i necessària.

LA LLEI SINDELa indústria i els creadors s’han sentit enganyats pels politics que en bloc han votat en contra de l’anomenada llei Sinde que, entre d’altres disposicions, pretenia regu-lar les descàrregues de música i pel·lícules per internet. Per contra, les associacions d’internautes consideren una victòria la derrota del text de la ministra de cultura del govern central.Som en un període de transició. Internet ha estat un dels invents més transcendents del S.XX, i probablement de tota la humanitat. Hi ha qui el situa al nivell de la roda. La transmissió massiva i incontrolada d’informació per la xarxa ha alterat les relacions humanes i també el consum de continguts culturals i d’oci.Als productors i creadors audiovisuals els interessa aquest trànsit universal i intens. Com més consum tingui la seva obra, millor. No hi ha fronteres. El problema és quan la descàrrega de continguts enfonsa la indústria i dificulta crear-ne de nous.Que ningú no s’enganyi. Un dia o altra s’haurà de regular. El més sensat, i per on estan avançant més les negociacions, és que les telefòniques, autèntiques beneficiades d’aquest nou món, retornin part del seu botí per finançar la nova era de l’audiovisual que està naixent. Aquestes empreses han trobat en les descàrregues el seu gran El Dorado. Com van fer les televisions en el seu dia, les telefòniques s’hauran de conver-tir en motor de l’audiovisual i esdevenir els grans coproductors de cinema.

La

imat

ge ¦

6

Mil cretins“Per què tornar a en Monzó després de l’èxit d’El perquè de tot plegat? Crec que és molt fàcil explicar-ho. Segueixo adorant els seus contes, crec que cada cop fereixen més i el contingut temàtic de la seva darrera obra pateix una evolució semblant a la que hem experimentat la majoria de la meva generació.”

Ventura Pons, direCtor

Port

ada

¦ 8

BlogAlba Laguna

Fotografia: Marta Puig

O què signifi ca ser adolescentLa notícia en un diari sobre l’embaràs simultani de disset noies menors de quinze anys a l’estat nord-americà de Massachusetts és el punt de partida d’aquest fi lm, dirigit per la debutant Elena Trapé i inclòs en el projecte Òpera Prima de l’ESCAC. Blog transcendeix la notícia sensacionalista i dibuixa un retrat blanc d’un grup d’adolescents que decideixen tenir un fi ll a la vegada per descobrir emocions for-tes i, sobretot, per enfortir els lligams entre elles i demostrar que són capaces de qualsevol cosa per les seves amigues.

Parlar d’adolescents és parlar d’internet, xats i mòbils, fent d’aquestes noves tecnologies el fi l conductor de la pel·lícula. Són les mateixes protagonistes, cap d’elles actriu professional, les que fi lmen gran part del metratge, mostrant la seva intimitat i jugant amb els límits entre la realitat i la fi cció. Una naturalitat infi nita que farà que l’espectador viatgi en el temps i somrigui recordant com era i com es comportava en aquella edat de confusió, inconsciència i exaltació dels senti-ments. A qui no li agradava compartir un secret?

Les noies protagonistes durant la sessió de fotos per DeCine

Elena TraPÉ“Amb les meves amigues

havíem fet juraments de sang”

Port

ada

¦ 10

La idea de Blog s’inspira en un cas real succeït als Estats Units. Com sorgeix el projecte de la pel·lícula?Jo era a Escándalo Films muntant una TV movie que havíem ro-dat i ells, justament, estaven començant a plantejar un projecte que volien que girés al voltant de l’adolescència. També tenien clar el tema de les càmeres domèstiques i que tot estigués gravat per un dels personatges. Jo havia llegit la notícia i estava pensant com podia escriure un guió sobre això, vaig veure que encaixava perfectament en el tipus de format que buscaven i vaig plantejar la idea. Així va començar tot, i el projecte va anar canviant amb el temps.

Suposo que hi va haver molta feina prèvia al rodatge amb les ac-trius, ja que no són professionals. Com va ser el càsting?Vaig començar a escriure amb un equip de quatre guionistes i en paral·lel vam fer el càsting de noies. Anava mirant les cintes i veia que algunes noies defensaven molt bé el text però després a l’entrevista eren més fl uixes i també el cas contrari, nenes que no

sabien interpretar un text però quan parlava amb elles em sorpre-nien. A la segona ronda de càsting ja vaig donar una càmera a les noies que m’havien agradat més. Quan vam veure el resultat, vam tenir clar que havíem de tornar a plantejar-nos-ho tot. Hi havia co-ses que no les podríem escriure, volia un disseny de producció que permetés que aquest tipus de material arribés a formar part de la pel·lícula i vam decidir que els instal·laríem unes webcams a les habitacions. Amb el Tomàs Aragay vam escriure el que va aca-bar sent el guió de la pel·lícula, que era únicament una escaleta amb la que vam rodar.

És a dir que a la pel·lícula absolutament tot és improvisació. Com va ser el rodatge?El rodatge va ser un caos, la gent de l’equip em mirava com dient “aquesta és boja!”. Quan vam tenir les catorze nenes que més ens agradaven, vam fer una mena de taller d’interpretació per veure com funcionava tot, i canviar si feia falta. Amb el Tomàs havíem de-fi nit set perfi ls psicològics, un grup equilibrat perquè cada perso-

‘Blog’ és el primer llargmetratge d’Elena Trapé

Totes tenien clar que tenir un fill als quinze anys era molt mala idea

A les noies sempre els deia: “No estem fent Física o química!”

coses. Això ho he recordat molt, i sobretot com n’era d’important, el meu grup d’amigues, més important que la família. Tenir la sort de sentir-te estimada tal com ets per un grup de persones és molt especial i, per a mi, això és el que hi ha darrere de Blog. I és el que tots hem volgut.

Les webcams que les noies tenien a les seves habitacions feien, en aquest cas, de diari personal, no?Sí, era la manera de tenir els moments més privats. Aquests mo-ments van construint el més important de la història, perquè de fet la trama no és el que més compta. Això i els xats fan que la pel·lícula sigui molt casolana, teníem clar des del principi que hi havien de ser.

nalitat tingués el seu propi color. Un cop les vam conèixer, vam in-corporar moltes coses reals d’elles com anècdotes, experiències...

Hi havia alguna relació prèvia entre les noies?No, cap, no es coneixien de res. El que ha passat és que al cap dels tres mesos que va durar el taller, ja eren un grup d’amigues i posés on posés la càmera sempre estava passant alguna cosa. El mateix amb els nois, que es van incorporar més tard. Es va crear molt bon ambient, el lloc on fèiem el taller no era una sala d’as-saig sinó de ioga; volia un lloc molt acollidor perquè havíem de parlar de coses molt íntimes. Hi havia la Laura Jou, coach d’actors joves, i una psicòloga. És clar, jo les estava intentant convèncer que el que anaven a fer era molt guai i pensava: “A veure si de cop i volta s’ho creuen de veritat!”. Però no, totes tenien clar que tenir un fi ll als quinze anys era molt mala idea.

Al fi lm no s’emet cap judici moral del que està passant, sinó que es deixa el tema totalment obert. Què busques transmetre amb la pel·lícula?Quan vaig llegir la notícia, el primer que vaig pensar és: “Déu meu, aquestes nenes estan boges!”. Buscant notícies per internet com una freak vaig llegir en uns diaris nord-americans que alguna de les nenes havia dit que ho feien per tenir algú que les estimés per sempre. I aquí vaig fer un “clic”, em va semblar una idea preciosa. De cop i volta ja no podia fer una aproximació sòrdida al tema, tot i que ho és de sòrdid, i més als Estats Units, però el que hi ha al darrere és un sentiment que jo també veia en els meus diaris de quan tenia aquella edat, els típics “ningú m’estima”, “no sé qui sóc”, etc. Volia que la pel·lícula fos molt blanca, molt innocent.

L’objectiu de les noies es manté en secret fi ns ben avançada la pel·lícula. Realment es dóna aquesta sensació d’innocència, de-cideixen tenir un fi ll com podrien haver decidit una altra cosa...Sí, com podrien haver decidit fer-se un tatuatge juntes! Crec que en cap moment fan una projecció de les conseqüències, sinó que es queden amb el “subidón” de decidir fer quelcom juntes. Tenen un punt inconscient i a més estan convençudes que una sola per-sona, el líder, pot moure la resta.

Tu també t’has hagut de posar a la pell d’una adolescent, imagi-no. Has recuperat coses de la teva pròpia experiència?Realment sí. Jo era molt “pava”, les amigues d’aquella època en-cara les conservo i havíem fet juraments de sang i aquest tipus de

La directora durant el rodatge del fi lm

Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya ESCAC presenta

Amb la participació de Televisión Española y CANAL+ España, en producció associada amb l’Instituto Buñuel - Iberautor

DIRECCIÓ Elena Trapé PRODUCCIÓ EXECUTIVA Sergi Casamitjana Aintza Serra Lita Roig IDEA ORIGINAL Elena Trapé Tomàs Aragay Lluís Segura DIRECCIÓ DE FOTOGRAFIA Bet Rourich DIRECCIÓ D’ART Maruxa Alvar SO Jordi Ribas Jordi Rossinyol DIRECCIÓ DE PRODUCCIÓ Clara Salazar Valentí Closas DIRECCIÓ DE POSTPRODUCCIÓ Luis de la Madrid MONTATGE Liana Artigal VESTUARI Anna Pons MAQUILLATGE Esther Plaza CÀSTING Mireia Juárez

www.bloglapelicula.com

"Reacció espectacular del públic." (EL PAÍS)

"Gran debut d’Elena Trapé" (LA VANGUARDIA)

"Una pel·lícula sorprenent i excel·lent." (EL MUNDO)

"De nou l’ESCAC exhibeix la seva qualitat com a pedrera." (LA VANGUARDIA)

"Cinema. Cinema modern amb noies de veritat." (EL DIARIO VASCO)

MENCIÓN ESPECIAL PREMIO

"OTRA MIRADA"

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

blog_DE CINE.pdf 1 11/11/10 18:32

Port

ada

¦ 12 Aquest format innovador fa que la línia entre fi cció i documental

sigui molt prima. Com t’ho vas plantejar?Volia que la gent pensés que estava veient un material documen-tal real gravat amb una càmera domèstica. Això va descartar d’en-trada cares conegudes al càsting i moltes més coses. M’agrada perquè hi ha gent que em pregunta si el professor ho és de veritat, per exemple. Ho hem construït tot com una fi cció perquè res del que hi ha davant la càmera és veritat. Les habitacions de les no-ies sí que són reals, però tot i això vam intervenir mínimament, només per col·locar algun element de manera favorable a l’enqua-drament, etc. Hi ha un equip de fi cció, però el més interessant és que sembli que no. De moment la pel·lícula s’ha pogut veure al festival de Sant Se-bastià, on va rebre una menció especial. Estàs inquieta per l’es-trena a les sales?A Sant Sebastià estava molt nerviosa però tot va anar molt bé i ara estic molt contenta. Tinc moltes ganes de saber què en pensa la gent i què passarà.

És el teu primer llargmetratge, com valores l’experiència? Te l’imaginaves així?En absolut. Mai havia fet una cosa així, ni a nivell de tipus de cà-mera, ni de treball amb els actors.

Fa un any es va emetre per televisió la minisèrie El pacto, dirigida per Fernando Colomo, que es basava en el mateix cas que Blog. Com ho vas viure?Em va generar molta curiositat i vam quedar uns quants de l’equip per veure-la a casa. De seguida vam veure que no tenia res a veure amb la nostra proposta. De fet, a les noies sempre els deia: “No

estem fent Física o química”, que és una sèrie que els encanta, i ho entenc perfectament perquè a mi també m’agradava molt Sen-sación de vivir, però no era el que volia.

És un mèrit treballar amb adolescents i aconseguir distanciar-se d’aquestes propostes...Jo volia posar-me al seu nivell, i això s’acosta més a Fucking Amal, per exemple, que és un gran referent de la manera com t’apro-ximes a l’adolescència sense tractar-los d’idiotes. D’una manera tendra i innocent.

Creus que els adolescents s’hi sentiran identifi cats?Quan hem fet algun passi amb nois de quinze anys, es veuen tan refl ectits que riuen fi ns i tot una mica incòmodes. Crec que agra-darà més a joves a partir dels divuit o dinou, que tenen molt recent que ells també eren així però ja han crescut una mica.

Estàs treballant en pròxims projectes?Tot just començo ara. Psicològicament per a mi fi ns ara tot era Blog, i ara he pogut fer unes vacances i començar a pensar en coses noves. Serà fi cció total i amb gent de la meva quinta, no adolescents! (riu).

Direcció ¦ Elena TrapéGènere ¦ Drama adolescentProducció ¦ Escándalo FilmsRepartiment ¦ Candela Antón, Alada Vila, Irene Trullen, Anna Castillo, Sara GómezEstrena ¦ 21 de gener

‘Blog’ és el retrat d’una colla d’amigues que prenen una decisió que els canviarà la vida‘Blog’ és el retrat d’una colla d’amigues que prenen una decisió que els canviarà la vida‘Blog’ és el retrat d’una colla d’amigues que prenen una decisió que els canviarà la vida

Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya ESCAC presenta

Amb la participació de Televisión Española y CANAL+ España, en producció associada amb l’Instituto Buñuel - Iberautor

DIRECCIÓ Elena Trapé PRODUCCIÓ EXECUTIVA Sergi Casamitjana Aintza Serra Lita Roig IDEA ORIGINAL Elena Trapé Tomàs Aragay Lluís Segura DIRECCIÓ DE FOTOGRAFIA Bet Rourich DIRECCIÓ D’ART Maruxa Alvar SO Jordi Ribas Jordi Rossinyol DIRECCIÓ DE PRODUCCIÓ Clara Salazar Valentí Closas DIRECCIÓ DE POSTPRODUCCIÓ Luis de la Madrid MONTATGE Liana Artigal VESTUARI Anna Pons MAQUILLATGE Esther Plaza CÀSTING Mireia Juárez

www.bloglapelicula.com

"Reacció espectacular del públic." (EL PAÍS)

"Gran debut d’Elena Trapé" (LA VANGUARDIA)

"Una pel·lícula sorprenent i excel·lent." (EL MUNDO)

"De nou l’ESCAC exhibeix la seva qualitat com a pedrera." (LA VANGUARDIA)

"Cinema. Cinema modern amb noies de veritat." (EL DIARIO VASCO)

MENCIÓN ESPECIAL PREMIO

"OTRA MIRADA"

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

blog_DE CINE.pdf 1 11/11/10 18:32

Mil cretinsVentura Pons torna a adaptar relats de Quim Monzó al cinema, tal com va fer a El perquè de tot plegat (1995). Quinze històries contemporànies, i algunes històriques, on, en clau d’humor i sarcasme, es passa comptes amb el dolor, la vellesa, la mort i l’amor però sobretot amb l’estupidesa humana, sense concessions, mirant a la cara el difícil equilibri entre vida i misèria humana. Amb un extens repartiment ple de cares conegudes que omplen el fi lm número vint-i-tres de la carrera del cineasta.

“Mil cretins no té res a veure amb el fris minimalista d’El perquè de tot plegat. Conceptualment se m’ha ocorregut establir una narra-ció dividida en tres parts – una petita burla dels tres actes conven-cionals – que presenta un hipotètic narrador, escriptor de guions de cine”, explica Ventura Pons. El prolífi c director barceloní pre-senta un conjunt de quinze petites peces basades en relats reco-llits per Monzó en Mil cretins i Vuitanta-sis contes. Les temàtiques són variades i característiques de l’univers de l’escriptor, i van des del transvestisme a la tercera edat d’”El senyor Beneset” fi ns a la fama a “La lloança”. Cada relat té en comú diferents personatges que van apareixent en una o altra situació. “Amb el temps he anat descobrint el gran plaer que em produeix jugar amb estructures distintes i embarcar-me en construccions narratives diferents de les convencionals. És una mica la marca de la casa”, afegeix Pons.Una llarga llista de noms de l’star-system català formen el càsting

de Mil cretins: Joan Crosas, Santi Millan, Joel Joan, Julieta Serrano, Marc Clotet, Mar Ulldemolins, Roger Príncep, Francesc Orella, Cla-ra Segura, Mercè Comes, Mingo Ràfols, Dafnis Balduz, Edu Soto, Toni Albà, Joel Joan, Ariadna Cabrol o Jordi Bosch, entre altres. La banda sonora, una vegada més, està en mans de Carles Cases, que ha treballat a la majoria de produccions de Ventura Pons.

Direcció ¦ Ventura PonsGènere ¦ ComèdiaProducció ¦ Els Films de la Rambla, Televisió de CatalunyaRepartiment ¦ Joan Crosas, Santi Millan, Joel Joan, Julieta Serrano, Marc Clotet, Mar Ulldemolins, Roger Príncep, Francesc Orella, Clara SeguraEstrena ¦ 28 de gener

Est

rena

¦ 1

4

Mar Ulldemolins i Roger Berruezo protagonitzen un dels relats

El sevillà Paco Cabezas estrena un thriller negre basat en un curt-metratge que ell mateix va dirigir l’any 2005. La història d’un jove supervivent en un ambient marginal de drogues i prostitució, pro-tagonitzada pel noi de moda, Mario Casas, que encara assaboreix l’èxit de 3 metros sobre el cielo. Una coproducció internacional on hi participa la catalana Oberon Cinematogràfi ca.Arriba a les sales de cinema una de les pel·lícules més aplaudides a la passada edició de Festival de Sitges, una enèrgica cinta amb tocs de comèdia que beu de Guy Ritchie i que narra les desventures d’un jove, en Ricky, abandonat als dotze anys i criat al carrer, que decideix regalar a la seva mare un prostíbul quan aquesta surt de la presó. El fi lm avança al voltant de l’Hiroshima Club, on es donen cita una galeria de personatges força passats de voltes. La Canij a, el Chino, la Infantita o el Niño formen l’univers de prostitutes, pro-xenetes i travestis que giren a l’entorn del local. “És una història de mala gent que porta una mala vida, és adrenalina i diversió brutal; una història de fi lls de puta que, molt al fons, tenen cor i desit-gen desesperadament ser estimats”. Així defi neix Paco Cabezas la seva pel·lícula. El director sevillà és més conegut per la seva face-ta de guionista de fi lms com Sexykiller, Spanish Movie o la recent

Carne de neónEl sevillà Paco Cabezas estrena un thriller negre basat en un curtmetratge que ell mateix va dirigir l’any 2005. La història d’un jove supervivent en un ambient marginal de drogues i prostitució, protagonitzada pel noi de moda, Mario Casas, que encara assaboreix l’èxit de 3 metros sobre el cielo. Una coproducció internacional on hi participa la catalana Oberon Cinematogràfi ca.

Direcció ¦ Paco CabezasGènere ¦ ThrillerProducció ¦ Morena Films, Oberon Cinematogràfica, Hepp Film, Jaleo Films, Mandarin Films, Pensa&RoccaRepartiment ¦ Mario Casas, Ángela Molina, Macarena Gómez, Antonio de la Torre, Blanca SuárezEstrena ¦ 21 de gener

Bon appétit. Carne de neón és el seu segon llargmetratge després d’Aparecidos (2007), un fi lm de terror catalano-argentí.Cabezas explica: “Vaig començar a escriure el guió fa vuit anys, un dia que vaig decidir que ja no podia més amb la meva vida rutinà-ria i avorrida, i que volia somiar amb fer cinema”. I ara Carne de neón és realitat gràcies a la coproducció entre Espanya, Argentina, França i Suècia en la qual hi té un paper destacat el productor ca-talà Antonio Chavarrías. Igualment notable és la direcció de foto-grafi a de Daniel Aranyó, que ha treballat també en la mencionada 3 metros sobre el cielo, tv-movies internacionals com High School Musical 2 o minisèries com Serrallonga.

Personatges al límit i bones dosis de violència són els ingredients del fi lm

Est

rena

¦ 1

6 La Herencia Valdemar II: La sombra prohibida

Arriba el desenllaç de La herencia Valdemar, de José Luis Alemán, que es va estrenar el gener de 2010 deixant en suspens gran part de la seva trama. Les dues pel·lícules, basades en l’univers de l’escriptor Lovecraft, van ser rodades a la vegada i estan protagonitzades pels catalans Laia Marull i Óscar Jaenada. En aquesta ocasió, l’acció se situa en un temps present i s’hi poden reconèixer els trets essencials del cinema de gènere actual.

Direcció ¦ José Luis AlemánGènere ¦ terrorProducció ¦ La Cruzada Entertainment, Origen Producciones CinematográficasRepartiment ¦ Daniele Liotti, Óscar Jaenada, Laia Marull, Silvia Abascal, Rodolfo Sancho Clara SeguraEstrena ¦ 28 de gener

Aquesta segona part està centrada novament en la recerca de Luisa Lorente, la taxadora de fi nques que va desaparèixer des-prés de complir el temible encàrrec d’avaluar la casa de Lázaro Valdemar. Dues expedicions surten a buscar-la: d’una banda Ni-colás Trámel, detectiu contractat per Maximilian Colvin, cap d’In-moverance, l’empresa on treballa Luisa, i d’una altra els seus companys de feina Ana i Eduardo, que viatgen en cotxe amb la idea de poder unir les seves forces amb el detectiu. Si la primera part era més narrativa, ja que es tractava de la presentació dels personatges, ara l’acció pren protagonisme. El díptic de José Luis Alemán, opera prima del director, és una de les produccions de més pressupost del cinema espanyol, i tot i que el primer fi lm va passar força desapercebut, ha viatjat a alguns festivals inter-nacionals. La sombra prohibida es va preestrenar a la passada edició del Festival de Sitges.

Una impecable factura tècnica i la banda sonora d’Arnau Bataller embolcallen aquest thriller on, per primera vegada al cinema, el monstre Cthulhu, l’ésser fantàstic creat per Lovecraft, prendrà for-ma física. Sens dubte aquest és un dels reclams de la cinta, com també la presència del desaparegut Paul Naschy.

La pel·lícula resolels enigmes que quedaven oberts a la primera part

Títol original ¦ Benvenuti al SudDirecció ¦ Luca MineroGènere ¦ ComèdiaProducció ¦ Medusa FilmsRepartiment ¦ Claudio Bisio, Alessandro Siani, Giacomo Rizzo, Angela Finocchiaro, Valentina LodoviniEstrena ¦ 5 de gener

Títol original ¦ The Way BackDirecció ¦ Peter WeirGènere ¦ DramaProducció ¦ Imagenation Abu Dhabi FZ, Exclusive Films, National Geographic Films, On the Road, Point Blank ProductionsRepartiment ¦ Colin Farrell, Ed Harris, Jim Sturgess, Saoirse Ronan, Mark StrongEstrena ¦ 5 de gener

Direcció ¦ Borja CobeagaGènere ¦ ComèdiaProducció ¦ Antena 3 Films, Euskal Telebista, Sayaka Produccio-nes Audiovisuales, Telespan 2000Repartiment ¦ Repartiment Unax Ugalde, Julián López, Alexan-dra Jiménez, Secun de la Rosa, Mariam HernándezEstrena ¦ 5 de gener

Direcció ¦ Icíar BollaínGènere ¦ Drama socialProducció ¦ Morena FilmsRepartiment ¦ Luis Tosar, Gael García Bernal, Raúl Arévalo, Karra Elejalde, Carlos AduviriEstrena ¦ 5 de gener

Direcció ¦ Joel SchumacherGènere ¦ DramaProducció ¦ Gaumont, Original Media, Radar PicturesRepartiment ¦Chace Crawford, Emma Roberts, Ellen Barkin, Rory Culkin, Curtis ‘50 Cent’ JacksonEstrena ¦ 5 de gener

Títol original ¦ Life as We Know ItDirecció ¦ Greg BerlantiGènere ¦ ComèdiaProducció ¦ Josephson Entertainment, Gold Circle Films, Warner Bros PicturesRepartiment ¦ Katherine Heigl, Josh Duhamel, Christina Hen-dricks, Josh Lucas, Jean SmartEstrena ¦ 5 de gener

Títol original ¦ The Next Three DaysDirecció ¦ Paul HaggisGènere ¦ ThrillerProducció ¦ Lionsgate, Highway 61 Films, Fidélité FilmsRepartiment ¦ Russell Crowe, Elizabeth Banks, Liam Neeson, Olivia Wilde, Jonathan TuckerEstrena ¦ 5 de gener

Direcció ¦ Des hommes et des dieuxDirecció ¦ Xavier BeauvoisGènere ¦ DramaProducció ¦ Why Not Productions, France 3 CinémaRepartiment ¦ Lambert Wilson, Michael Lonsdale, Olivier Rabourdin, Jacques Herlin, Sabrina OuazaniEstrena ¦ 14 de gener

Remake italià de la comèdia francesa Bienvenidos al norte, que l’any passat va batre tots els rècords a França. Aquest nou film adapta les connotacions geogràfiques de l’original, centrant la història en un elegant italià del nord que aspira a treballar a Milà però és enviat a un poble del sud del país.

El director d’èxits com El club dels poetes morts o El show de Truman explica una història basada en fets reals i ambientada en els anys quaranta. L’escriptor Slavomir Rawicz narra en primera persona com va aconseguir sobreviure quan, després de la invasió nazi de Polònia, va ser arrestat per l’exèrcit soviètic.

Després de Pagafantas, el basc Borja Cobeaga estrena una nova comèdia on el prota-gonista haurà de superar tota mena d’obstacles (una nevada, un vol cancel·lat, etc.) per recuperar la seva xicota abans que se’n vagi a estudiar a Alemanya. Tot això amb l’ajuda del pitjor equip del món.

La pel·lícula seleccionada per l’Academia del Cine Español per competir als Oscar explica com Sebastián i Costa, ambdós a la trentena, es proposen fer una pel·lícula sobre Colom. Es traslladaran, juntament amb el seu equip, a la ciutat de Cochamba, a Bolívia, i allà viuran la terrible Guerra de l’Aigua.

El director d’èxits dels noranta com El client o Batman Forever planteja un drama ado-lescent i novaiorquès on el jove White Mike, camell dels privilegiats, intenta superar la mort de la seva mare i lluitar pel seu amor per Molly. Però un dia el seu cosí és assassinat i el seu millor amic, detingut pel crim.

Holly, responsable d’un servei de càtering, i Eric, director televisiu d’emissions es-portives, no acaben d’entendre’s després d’una cita desastrosa. No obstant, hauran de fer-se càrrec de la seva fillola Sophie després que els seus pares morin en un tràgic accident.

Un matrimoni feliç amb un fill es troba immers de sobte en una terrible desgràcia: la dona es condemnada a vint anys de presó per un crim que sembla no haver comès. El seu marit lluitarà per ella fins al final. Remake del llargmetratge Pour elle, dirigit per Fred Cavayé l’any 2008.

Un monestir a les muntanyes del Magrib als anys noranta. Vuit monjos cistercencs viuen en perfecta harmonia amb els seus germans musulmans. Però la violència i el terror s’apoderen lentament de la regió. No obstant, els monjos decideixen quedar-se i enfortir-se cada dia.

Bienvenidos al sur Camino a la libertad

No controles También la lluvia

Twelve

Como la vida misma

Los próximos tres días

De dioses y hombres

Est

rena

¦ 1

8

Més estrenes

Direcció ¦ Jesús BonillaGènere ¦ ComèdiaProducció ¦ Telecinco Cinema, Enrique CerezoRepartiment ¦ Jesús Bonilla, Antonio Resines, Antonio Molero, Juan Luis Galiardo, María BarrancoEstrena ¦ 14 de gener

Títol original ¦ Luca MineroDirecció ¦ Roger MichellGènere ¦ ComèdiaProducció ¦ Paramount Pictures, Bad RobotRepartiment ¦ Harrison Ford, Rachel McAdams, Diane Keaton, Patrick Wilson, Jeff GoldblumEstrena ¦ 14 de gener

Direcció ¦ Gareth EdwardsGènere ¦ TerrorProducció ¦ Magolia Pictures, Magnet Releasing, Vertigo FilmsRepartiment ¦Scoot McNairy, Whitney AbleEstrena ¦ 21 de gener

Títol original ¦ BalDirecció ¦ Semih KaplanogluGènere ¦ Drama ruralProducció ¦ Kaplan Film ProductionRepartiment ¦ Erdal Besikçioglu, Tülin Özen, Alev Uçarer, Bora AltasEstrena ¦ 28 de gener

Direcció ¦ Michel GondryGènere ¦ AccióProducció ¦ Columbia Pictures, Original FilmRepartiment ¦ Seth Rogen, Jay Chou, Cameron Diaz, Christoph Waltz, Nicolas CageEstrena ¦ 14 de gener

Títol original ¦ HereafterDirecció ¦ Clint EastwoodGènere ¦ ThrillerProducció ¦ Warner Bros. Pictures, Malpaso Productions, The Kennedy/Marshall CompanyRepartiment ¦ Matt Damon, Cécile de France, Lyndsey Marshall, Bryce Dallas Howard, Jay MohrEstrena ¦ 21 de gener

Títol original ¦ Black SwanDirecció ¦ Darren AronofskyGènere ¦ Drama psicològicProducció ¦ Fox Searchlight PicturesRepartiment ¦ Natalie Portman, Mila Kunis, Winona Ryder, Barbara Hershey, Vincent CasselEstrena ¦ 28 de gener

A l’estil d’un Indiana Jones castís i esbojarrat, Jacinto i Papeles, els intrèpids bus-cadors de tresors d’El oro de Moscú tornen a l’acció. En aquesta ocasió, intentaran trobar “la daga de Rasputín”, una joia llegendària de l’antic Egipte que proporciona poder absolut a qui la posseeix.

Harrison Ford protagonitza aquesta divertida comèdia sobre el món dels programes de televisió produïda per J.J. Abrams (Lost, Star Trek). La productora de notícies locals Becky Fuller ha aconseguit la feina dels seus somnis, però un arrogant presentador veterà s’interposarà en el seu camí.

Arriba a les sales de cinema el film guanyador del premi als millors efectes especials a la passada edició de Sitges. Sis anys enrere, formes de vida extraterrestre van ser descobertes al Sistema Solar, però la sonda de la NASA que tornava amb les mostres es va estavellar a Mèxic, i ara el país està “infectat”.

Narra la relació entre un pare i el seu fill. El petit i sensible Yusuf, de sis anys, acaba de començar l’escola primària. El seu pare, Yakup, es dedica a cuidar abelles. Un dia les abelles desapareixen i Yakup decideix endinsar-se al bosc per descobrir què ha passat.

L’aclamat Michel Gondry (Olvídate de mí, La ciencia del sueño) estrena un film d’acció en 3D on Britt Reid, hereu del gran imperi periodístic creat pel seu pare, decideix combatre el crim com un superheroi emmascarat conegut com The Green Hornet.

La nova pel·lícula de Clint Eastwood narra la història de tres personatges que d’algu-na manera han tingut contacte amb la mort. Tres vides paral·leles que es creuaran. Una periodista francesa, una mare soltera anglesa addicta a les drogues i un home (Matt Damon) que pot comunicar-se amb els morts.

L’esperat nou film d’Aronofsky el protagonitza Nina (Natalie Portman), una ballarina brillant que manté una rivalitat amb la seva companya Lily (Mila Kunis). La confronta-ció és cada vegada més tensa a mesura que s’apropa el dia del gran espectacle. Però no se sap si Lily és real o fruit de la imaginació de Nina.

La daga de Rasputín

Morning Glory

Monsters

Miel

The Green Hornet

Más allá de la vida

El cisne negro

Més estrenes

Títol original ¦ Love and Other DrugsDirecció ¦ Edward ZwickGènere ¦ Comèdia romànticaProducció ¦ Fox 2000 Pictures, New Regency Pictures, Bedford Falls ProductionsRepartiment ¦ Jake Gyllenhaal, Anne Hathaway, Judy Greer, Hank Azaria, Gabriel MachtEstrena ¦ 14 de gener

La pel·lícula es basa en la història real de Jamie Reidy, un representant de vendes de l’empresa farmacèutica Pfizer. Maggie (Anne Hathaway) és una dona independent que no permet que res ni ningú la pertorbi. Però un dia coneix Jamie (Jake Gyllenhaal) i la relació agafarà tots dos per sorpresa.

Amor y otras drogas

Cristina BrondoConxita Casanovas

És un amor de persona. Implicada és la paraula que per a mi defi-neix prou bé Cristina Brondo, una actriu que sempre és aire fresc i té estil propi. Una monada, aquesta noia que ja de molt jovene-ta promocionant Lola vende ca de Llorenç Soler, ens demostrava que no és una actriu circumstancial perquè viu intensament el que interpreta. Entén a fons el sentit de la seva professió i el que comporta. És pura energia i t’encomana la seva alegria de viure, la que li va anar tan bé a Una casa de bojos, quan anaven plegades amb la Irene Montalà una altra vegada de promoció. És molt ober-ta i té empenta i caràcter d’obrellaunes. És insistent, lluitadora i llançadora d’idees. Vital i entusiasta, és una enamorada de l’ofici i de la vida.

Amb Cristina Brondo hem compartit unes quantes nits de “Foto-gramas”, arrossegant una bona colla a la pista de ball, i d’aniver-sari, quan va fer els trenta i va reunir, entorn Bollywood, un grup de gent encantadora que no li va fallar en una festa cent per cent singular. La Cristina és una dona de recursos, capaç d’organitzar-se en poques hores per a cobrir la Concha Velasco, que es va in-disposar el mateix dia en què havia de recollir un premi, i anar cap allà i quedar com la reina de la nit.

Combinant Barcelona i Madrid va ensopegar de nou amb la televi-sió, el mitjà en el que va despuntar i que l’ajuda a projectar la seva imatge. Però el cinema continua en el seu punt de mira. ¿Y tú qui-én eres? d’Antonio Mercero, li va donar l’oportunitat d’aprofitar la lliçó dels grans mestres al treballar al costat dels més grans, José Luis López Vázquez i Manuel Alexandre, dels qui li ha tocat parlar en franja necrològica, perquè la Cristina sempre hi és, a les verdes

continua movent-se en la fina línia del cinema més independent

i a les madures. Sempre et respon els emails, i solidària i compro-mesa amb la societat en què viu, sempre que pot col·labora en causes que no dóna per perdudes. És una persona inquieta i moti-vada, que belluga cel i terra quan és necessari. Apassionadament ens ha parlat dels seus projectes, d’Hipnos, per exemple, com una nova aventura en el seu moment. Juan Vicente Córdoba la va fitxar per Aunque tú no lo sepas. I continua movent-se en la fina línia del cinema més independent.

A part de ser físicament agradable, té una simpatia irresistible i és bona actriu, per descomptat. Podeu comprovar ara el feeling que té amb la càmera, que adora la seva morenor, anant a veure la dar-rera pel·lícula que ha estrenat, la molt coral 18 comidas, produïda per Luis Tosar, on ressalta com una perla dins del repartiment. Por-ta un bon recorregut, ha madurat treballant i té una part humanis-ta que crec que li va molt bé per tocar de peus a terra en una feina com la seva, en la qual de sobte puges al cel. Està clar que li han de donar més espai a les pantalles. No ens penedim d’haver dit sempre que és una actriu amb gran futur. N’estem convençuts. Si gestiona bé i amb intel·ligència tot el seu capital, aquesta Cristina Brondo que encara no ha tingut la seva gran oportunitat, arribarà tan lluny com vulgui. No ho dubteu, no l’aturaran.

Perfi

l ¦ 2

1

Catalunya, seleccionada arreu del món

Aina SerraFest

ival

¦ 2

2

L’any 2010 ha estat reeixit per a l’audiovisual català; les produccions fetes des d’aquí, en tots els seus gèneres, han tingut presència a festivals d’arreu del món, també als de classe A.A principi d’any tres curts van creuar l’Atlàntic fi ns al Sundance, i això només va ser l’inici: la Berlinale, Canes, Venècia, Màlaga, Karlovy Vary, Toronto, Sant Sebastià…van tenir presència i premis per a fi lms amb participació catalana. La selecció a l’Spanish Cinema Now de Nova York celebrat al desembre ho reafi rma i tanca una brillant temporada.Aquest èxit atorga un pes molt destacat a les produccions de casa dins l’estat, que s’evidencia en les mostres de cinema espanyol arreu del món: Toulouse, Melbourne, Annecy, Roma…on, sovint, més de la meitat dels fi lms seleccionats han tingut marca catalana, igual que als festivals espanyols més reconeguts: Sant Sebastià, Màlaga, Navarra, Sitges, Las Palmas, València. S’afegeix a aquest èxit internacional l’esperit cinematogràfi c local, que permet que molts municipis, malgrat la sotragada econòmica, hagin pogut mantenir els festivals de cinema. Àngela Bosch, directora de Catalan Films i Aurora Moreno, directora de la Unitat de Promoció i Difusió de l’àrea Audiovisual de l’Institut Català de les Indústries Culturals, valoren la temporada cinematogràfi ca des d’un punt de vista català.

‘Pa negre’ va gaudir d’una gran acollida al festival de Sant Sebastià

A dia d’avui Catalunya està valorada com un país més en el panorama cinematogràfic internacional i és que “no hi ha cap comunitat autònoma que tingui tant de pes a nivell cinemato-gràfic; a Catalunya se’ns compara amb el cinema dels països escandinaus, i això és gràcies a l’intensa xarxa de relacions que hi ha al darrera”, explica la directora de Catalan Films, Àngela Bosch. I és que la llista de títols és llarga. Bosch desta-ca: “Biutiful, Caracremada, Buried, Los ojos de Julia, Guest, La vida sublime, I Want to Be a Soldier, La mosquitera, Tres dies amb la família, Elisa K o Pa negre”, entre les produccions que han anat circulant aquesta temporada, reconeixent que “cal tenir en compte tot allò que està pensat des de Catalunya, no hem de fer fàstics a les produccions que no estan rodades en català, com els èxits Buried o I Want to Be a Soldier, tant li fa si són un 20, un 40 o un 100% catalanes, la qüestió és que hi ha catalans treballant-hi”, diu Bosch. Segons la directora de Ca-talan Films, la visibilitat i el reconeixement que reben les pro-duccions d’aquí no és gratuït, sinó que és fruit de nombrosos factors que, quan van a una, tenen bons resultats. En aquest sentit, assegura que “és qüestió de tenir totes les peces ben orquestrades. Des del consorci Catalan Films coordinem, en-tre d’altres, l’Institut Català d’Indústries Cuturals (ICIC), que treballa per convertir aquest sector en una indústria cultural potent, i Televisió de Catalunya, que fa una clara aposta de finançament i distribució de tot allò que es produeix aquí. A més, el llarg recorregut (i per tant experiència) de Catalan Films permet fer un curós seguiment de directors, productors, dis-tribuïdores, i tenir un contacte permanent amb programadors

d’arreu del món, fet que permet que allò que ve de Catalunya estigui vist amb més bons ulls als festivals internacionals. És clar que no és pot deixar de banda una peça clau: a Catalunya hi tenim molt de talent i el canalitzem amb una escola de cine-ma molt potent, l’Escola Superior de Cinema i Audiovisual de Catalunya (ESCAC)”.

L’audiovisual català té un lloc al món

‘Biutiful’ és candidata als Oscar i als Globus d’Or

‘Tres dies amb la família’ ha continuat l’èxit de 2009

Catalunya protagonitza l’Spanish Cinema Now de Nova York

La verifi cació de que l’èxit existeix el trobem aquest mes en la se-lecció del Film Society del Lincoln Center, que va tenir en compte la qualitat de les produccions catalanes a la 48a edició de l’Spa-nish Cinema Now que es celebra durant el mes de desembre a Nova York (EUA). Aquesta mostra recull una vintena de producci-ons espanyoles amb l’acurada selecció del seu director, Richard Peña, qui valora la millor producció de l’estat durant l’any, tenint en compte la seva qualitat i el seu paper en festivals internacio-nals. D’aquests vint fi lms seleccionats dotze són catalans, a més del director homenatjat en aquesta edició, el mallorquí Agustí Villaronga, molt present aquest any per l’èxit de la seva darrera producció Pa negre. El gran Vázquez, Los ojos de Julia, Aita, Lope, Elisa K, Caracremada o La noche que no acaba són alguns dels fi lms seleccionats.

Terra de festivalsEs podria recórrer la geografi a catalana a través del centenar de festivals de cinema que tenen lloc al llarg de tota una temporada. Les estades més llargues les podríem fer a Sitges, amb el Festi-val Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, i a Barcelona, que cada mes acull propostes especialitzades: cinema gai i lès-bic, mediambiental, africà, jueu… però pobles com Vidreres, Roda de Berà, Torelló, Manlleu, ciutats com Molins de Rei, Badalona, Olot o Reus i les altres capitals de província, Girona, Tarragona i Lleida, també tenen els seus propis festivals, organitzats a nivell municipal o a través d’associacions locals que treballen per poder oferir als seus conciutadans iniciatives alternatives al cinema dels circuits convencionals.Aurora Moreno ho corrobora i destaca “la importància de Catalunya pel que fa a festivals”, tenint en compte que n’hi ha molts, amb pressupostos, temàtiques i públics ben diversos. “Hi ha iniciati-ves interessants per a la indústria, ja que suposen la presència de directors, actors, productores, distribuïdores; pel número d’es-pectadors que mouen, com alguns grans festivals de la capital, i, fi nalment, per a l’equilibri territorial, ja que permeten fer arribar un tipus de cinema a llocs i a espectadors als quals d’altra manera seria complicat fer-lo arribar”, detalla Moreno. Amb voluntat de tenir en consideració totes aquestes iniciatives, “des de l’ICIC es subvencionen fi ns a 44 festivals catalans cada temporada, el que suposa més d’un milió sis-cents mil euros, amb especial pes del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges i tenint en compte l’Inquiet, el Festival de Cinema en valencià de València”, explica Moreno.Una vegada tancat l’any, Aurora Moreno valora la temporada de manera positiva ja que “la tendència és a augmentar el nombre d’espectadors, en són exemple el festival de Sitges i IN-EDIT, dos dels més destacats de l’any, que volten un augment del 20% res-pecte l’any passat”, comenta, alhora que adverteix que “els patro-cinadors sí que han disminuït i podrien seguir-ho fent l’any vinent, però des de l’administració procurarem mantenir o augmentar el suport”, el que hauria d’evitar una sotragada massa important per als festivals més modestos.

Fest

ival

¦ 2

4

‘Buried’ ha gaudit d’un gran èxit internacional

‘De gran vull ser soldat’ s’estrenarà durant el 2011

Neix a Barcelona el festival Cinemart, una aposta radical pel cinema d’au-tor amb una contundent trajectòria per festivals d’arreu del món, que és especialment benvingut en un moment en què la crisi ha tendit a fer desa-parèixer alguns dels esdeveniments cinematogràfics més emblemàtics de la ciutat més que no pas encoratjar el sorgiment de noves propostes.

OFF CINEMART

És de tots sabut que el panorama de festivals de Barcelona ha rebut alguns cops importants en els darrers dos anys amb la desaparició d’esdeveniments com el MICEC (Mostra Inter-nacional de Cinema Europeu Contemporani), el DiBa (Digital Barcelona Film Festival) o, tal i com ja s’ha anunciat de for-ma ofi cial, un dels festivals més visitats de la ciutat com és el BAFF (Barcelona Asian Film Festival), la darrera edició del qual va tenir lloc el passat mes de maig. Davant d’aquesta realitat desoladora el naixement d’un festival com Cinemart, dedicat al cinema d’autor més engrescador a nivell internaci-onal i que durà a terme la seva primera edició durant la pri-mavera de 2011, insufl a sens dubte algunes dosis d’optimis-

De cinema d’autor i altres derives

Anna Petrus

me pel que fa a la permanència dels esdeveniments dedicats al cinema a Catalunya.El Cinemart és una iniciativa d’algunes de les persones ante-riorment implicades en el BAFF i, d’alguna manera, substitui-ria una proposta com el MICEC però expandint la seva mirada cap al cinema internacional, més que centrant-se en la crea-ció cinematogràfi ca europea. Amb l’objectiu de testar la rebu-da que aquesta proposta tindrà a la ciutat, durant el mes de desembre ha tingut lloc l’anomenat Off Cinemart, una petita mostra formada per set pel·lícules amb les quals el públic ha pogut fer un primer tast del tipus de pel·lícules que es podran veure durant la pròxima primavera.

‘Tournée’, de Mathieu Amalric

Fest

ival

¦ 2

6

Quatre de les set pel·lícules projectades a l’Off Cinemart tenen la família com a punt de partida per tractar diversos tipus de descomposicions de la societat contemporània. Un lligam que d’alguna manera certifi ca l’interès de bona part del cinema d’autor actual per la manca de rumb de l’home contemporani i les seves derives. Des d’un realisme cru i sense concessions trobem la proposta del romanès Radu Muntean anomenada Tuesday, after Christmas que es va emportar el premi a la millor pel·lícula en el darrer festival de Gij ón. Un fi lm amb el qual el director responsable de fi lms com Boogie (2008) o The Paper Will Be Blue (2006) i membre del nou cinema romanès al costat de cineastes com Cristian Mungiu, fi lma el procés de ruptura d’una parella en el moment en què el marit decideix abandonar la seva dona per anar a viure amb la seva amant, una dentista més jove. El fi lm està rodat de forma sòbria, plana, deixant en mans dels actors els moments més intensos en l’aspecte dra-màtic, i a una distància que identifi quem ràpidament amb el millor cinema romanès dels darrers anys. I, d’alguna manera, el pla que obre el fi lm n’és una declaració d’intencions: durant més de deu minuts un pla fi x explora la conversa en el llit dels dos amants nus. Una aposta formal que funciona com a resum, o com a preludi, de tot el que vindrà després.

També amb la voluntat d’explorar les conseqüències de l’en-gany dins de l’hermètica estructura familiar es va projectar la celebrada pel·lícula japonesa Tokyo Sonata de Kiyoshi Kurosa-wa que va arribar a Barcelona després d’aconseguir els premis del jurat de la secció Un Certain Regard i FIPRESCI del passat festival de Canes. El fi lm mostra la progressiva decadència d’una família petit burgesa que viu a la ciutat de Tòquio en el moment en què el pare és acomiadat del seu lloc de treball i decideix ocultar-ho abans d’acceptar el seu fracàs. Aquesta aparent anècdota serveix a Kurosawa per radiografi ar les ma-laltisses relacions de dependència entre els membres de la família i mostrar el poder destructor que s’amaga sota la ne-cessitat de preservar les aparences. Amb una narrativa sòbria i ascendent, el fi lm comença amb un cert gust pel naturalisme per, fi nalment, endinsar-se en el retrat gairebé caricaturesc de l’ocàs dels personatges. Un retrat molt en sintonia amb la dra-matúrgia oriental i que, d’alguna manera, entronca amb part del cinema de Takeshi Kitano o, fi ns i tot, de Hong Sang Soo.Des d’un aposta fronterera, tanmateix més propera al docu-

mental que a la fi cció, també es va poder veure Agua fría de mar de la costa-riquenya Paz Fàbrega. Una pel·lícula constru-ïda a partir de la història de dues dones que s’entrecreuen en una platja de la Costa Rica contemporània: una jove a punt de casar-se i que es troba en crisi, i una nena que viu en una fa-mília pobre i sobre la qual planeja la sospita de l’abús sexual. Apostant per una narrativa ancorada en el poder de la sug-gestió de les imatges dels paratges verges i naturals més que no pas en una exposició directa dels esdeveniments, Fàbrega construeix un fi lm on el gran protagonista és el fora de camp i tot allò que l’espectador és capaç de construir en la seva ment. I, en aquest sentit, resulta especialment colpidora la relació que s’estableix entre les dues protagonistes donat que els seus drames interns i no exposats ressonen una en l’altra en una mena de duet cinematogràfi c inusual.

FAMÍLIES EN DESCOMPOSICIÓ

Finalment, a Off Cinemart també es va projectar un fi lm de gè-nere com Somos lo que hay de Jorge Michel Grau, el qual, tan-mateix, no cau en contradicció amb una forta personalitat més afí al cinema d’autor. Grau explora la descomposició d’una família de caníbals que viuen enmig de Ciutat de Mèxic arran de la mort del pare. Bellament interpretat i narrativament ben travat, el fi lm, d’una subtilesa poc habitual, està farcit de pri-mers plans esfereïdors on l’espectador és vertaderament ca-paç de sentir empatia amb la tragèdia dels tres germans orfes sotmesos a les ordres i la inestabilitat emocional de la mare. I malgrat la presència de la carn i la putrefacció dels cossos en clara sintonia amb la sensibilitat i l’imaginari dominant en la cultura mexicana, la pel·lícula no cau en l’exacerbació de la violència ni en l’excés del melodrama. En defi nitiva, un exercici de pur cinema.

‘Somos lo que hay’, de Jorge Michel Grau

L’altre eix temàtic que d’alguna manera va aixoplugar les propostes de l’Off Cinemart està lligat a les diverses visions de l’apoca-lipsi contemporani en totes les seves varia-cions i possibilitats. En aquest sentit, es va projectar Fin de Luis Sampieri, una pel·lícula minimalista, amb una narrativa reduïda ver-taderament a les seves runes i que mostra el trajecte que recorren tres joves que s’han co-negut per internet i que comparteixen un ob-jectiu comú: el suïcidi. El fi lm se sustenta en els silencis i en la impossibilitat de comuni-cació vertadera entre els tres protagonistes per teixir una dura crítica del món contem-porani i de l’aïllament que han provocat les noves tecnologies. Amb una fotografi a gaire-bé espectral que en alguns moments recor-da a part del cinema d’Alexander Sokurov, Sampieri ens endinsa en el bosc on els tres desconeguts han decidit posar fi a la seva vida a través de plans pesants que asfi xien progressivament als personatges fi ns arribar al moment alliberador de la mort.

Aquest desig de decadència també és el protagonista de la celebrada darrera pel·lícula de l’actor francès Mathieu Amal-ric, qui es va emportar el premi al millor director en el passat festival de Canes. Tournée, protagonitzada per Amalric ma-teix, narra el tour per la costa francesa d’una companyia de “New Burlesque” capitanejada per un antic productor de tele-visió el qual es troba en hores baixes. Malgrat que amb un co-mençament que podria recordar a alguns dels fi lms d’Arnaud Desplechin, la pel·lícula aviat endinsa l’espectador en una mena d’espiral fosca d’on no podrà sortir i molt en sintonia amb el destí del personatge principal, a qui el fracàs sembla engolir defi nitivament en arribar el fi nal del metratge. Un fi lm, en defi nitiva, que retrata un món apocalíptic on, malgrat la sensualitat i la vitalitat de les actrius, no s’ofereix mai l’espe-rança de la redempció.

VARIACIONS DE L’APOCALIPSI

En l’extrem oposat, el de la comèdia, l’Off Cinemart va pro-jectar fi nalment el celebrat fi lm Sound of Noise dels cineastes suecs Ola Simonsson i Johannes St Jarne Nilsson, que es van emportar el premi del jurat jove de la passada edició del fes-tival de Canes. El fi lm proposa una revisió musical i en clau fantàstica de l’amenaça terrorista a través de la història d’un policia sense oïda musical i amb especial desafecció per la música pel fet d’haver crescut, precisament, en una família de músics. La seva vida es veu trasbalsada quan un grup de terro-ristes comencen a atacar la ciutat on viu a través de la música i els elements o rituals vinculats a ella. Mitjançant una narrativa clàssica, diàfana i sense altra pretensió que explicar de la for-ma més entenedora possible la història, Sound of Noise propo-sa una hilarant metàfora de les pors i l’amenaça terrorista que ha dominat Europa i els Estats Units després de l’11S.

‘Tuesday, after Christmas’, de Radu Muntean

‘Tokyo Sonata’, de Kiyoshi Kurosawa

Rambla Catalunya, 35, pral. 2ª • 08007 Barcelona • T. 93 511 66 90 • F.93 511 66 89utopia@utopiaglobal.com • www.utopiaglobal.com

CULTURA I COMUNICACIÓ

L’èxit de la primera sessió, en què es van projectar dues pel-lícules tan mítiques com Tiburón (1975) d’Steven Spielberg i Alien – El octavo pasajero (1979) de Ridley Scott, garanteix la continu-ïtat d’aquest projecte en què està previst que es puguin reveure sagues tan populars com les de Superman, Regreso al futuro o Indiana Jones; part del cinema catastrofi sta dels anys setanta amb títols com El coloso en llamas (1974) de John Guillermin; alguns dels millors títols del fantàstic i de terror o fi ns i tot algunes joies del giallo italià com Suspiria (1977) de Dario Argento, cineasta a qui el projecte deu en part el seu nom en referència al ja llegendari fi lm Phenomena (1985).

A darrera del projecte trobem Nacho Cerdà, cineasta i autor de la celebrada Trilogia de la mort, on s’hi inclouen els curtmetratges The Awakening (1990), Aftermath (1994) i Genesis (1998), i del llargmetratge Los abandonados (2006), però, sobretot, un apas-sionat del cinema de gènere i, en certa manera, un nostàlgic. “El projecte Phenomena neix d’una inquietud meva com a espectador en un moment en què l’experiència de consumir cinema a les sa-les s’ha convertit en prefabricada i artifi cial. Volia recuperar els

títols que van alimentar el nostre imaginari cinematogràfi c a l’ado-lescència i retornar-los a l’espectador i a la sala perquè són fi lms que difícilment es poden veure actualment en pantalla gran”. En aquest sentit, la tasca de Nacho Cerdà no es limita només a programar les pel·lícules sinó al compromís de buscar-ne còpies en cinema amb la major qualitat possible per fer les delícies dels seguidors, els fans del cinema de l’època i els qui, en defi nitiva, vulguin reviure l’emoció de l’espectacle.

Les properes sessions de Phenomena estan previstes pel 13 de gener, el 10 de febrer i el 3 de març, malgrat que és l’interès i la presència de públic el que en garantirà la continuïtat. És per això que el cinema escollit és també tan important. “El cinema Urgell és l’única sala de Barcelona que ha resistit l’amenaça dels multi-sales i que no s’ha deixat absorbir per altres negocis. També és l’única sala que queda d’aquella època i on s’hi van estrenar al seu dia els títols que nosaltres volem projectar”, comenta Nacho Cerdà. Així que ja sabeu. Sessió doble cada mes amb Phenome-na: The Ultimate Cinematic Experience i per només vuit euros. Que comenci l’espectacle!

PHENOMENAMés de dos mil seguidors al Facebook i la sala del cinema Urgell de Barcelona, amb un aforament de mil vuit-cents espectadors, pràcticament completa durant la primera sessió de Phenomena: the Ultimate Cinematic Experience que va tenir lloc el passat 16 de desembre. Són les dues cartes de presentació d’un projecte cinematogràfi c sense precedents a Catalunya i que oferirà l’oportunitat de reveure clàssics del cinema dels anys setanta, vuitanta i noranta en pantalla gran a través de les ja desaparegudes i entranyables sessions dobles.

Torna l’espectacle del cinema!

‘Tiburón’, el clàssic de Steven Spielberg, i ‘Alien’, de Ridley Scott

Javier BeltranE

l caf

è ¦

30

Anna Corberó

mi que d’altres, però diria que mai m’he interpretat a mi mateix. I espero no haver de fer-ho mai.

La banda sonora de la teva vida?Puc ser molt pesat amb els Beatles.

La banda sonora de la teva carrera?La cançó Bad Boys de l’obertura de la sèrie Cops.

Un paper que t’encantaria interpretar?Un només? N’hi ha molts.

En quin gènere et sents més còmode?Intento estar còmode en tot el que faig.

Què n’opines de l’actual situació del cinema català?Hi ha gent bona davant i darrera les càmeres. Hem d’anar a més.

Què li preguntaries a un fan o un admirador?Te o cafè?

Quin és l’últim DVD que t’has comprat?Hunger de Steve McQueen. Explica el últims dies de la

Un cafè o un te?Cafè. Segurament més d’un.

Una seqüència que no oblidaràs mai?Moltes de Little Ashes, pel fet de ser la meva primera pel·lícula.

Com reacciones davant d’una mala crítica?En un primer moment de manera molt bàsica, m’enfado. Després penses que una crítica és un opinió subjectiva, una de tantes i que sobre gustos no hi ha res escrit.

Què és el que més t’agrada i el que menys de la teva feina?El que més m’agrada és que demà no sé què passarà. I el que menys m’agrada és que demà no sé què passarà.

Què és el més complicat?Està relacionat amb la resposta anterior. Es tracta de poder mantenir-se estable dins d’una professió inestable.

Alguna vegada t’has interpretat a tu mateix?Crec que no. Està clar que tots els personatges tenen trets de la meva personalitat i que alguns són més propers a

“Els Beatles, Bad Boys, Steve McQueen”

vida d’en Bobby Sands, primer membre de l’IRA que va morir per vaga de fam. No tinc paraules, em va semblar increïble.

Una pregunta que no t’han fet mai i t’agradaria que et fessin? ”Qui t’ha ajudat en la teva carrera?” I contestaria: Molta gent, des de professors a amics, però en especial li dec molt a la meva cosina Alícia. Mai li he pogut agrair la seva ajuda públicament, així que: ¡Gracias Ali!

Acabes de rodar Animals, d’Escándalo Films. Què ens pots explicar al respecte? Animals parla dels dubtes i problemes que se li presenten

a un jove de disset anys, en Pol, interpretat per l’Oriol Pla. Jo interpreto en Llorenç, germà gran del Pol, que es responsabilitza excessivament del seu germà petit.

Per què ets actor?Per entretenir a la gent. Aquest és el motiu més important. Hi ha d’altres, és clar, però aquest és el principal. Si aconsegueixo que la gent s’emocioni, visqui una història, la meva feina ja està feta.

I ara què toca? Si tot va bé, toca seguir entretenint a la gent. En breu començo el rodatge d’un nou projecte que em té molt il·lusionat.

Un instant del rodatge d’’Agnosia’, d’Eugenio Mira

A fo

ns ¦

32

Amb aquests precedent es fa difícil pensar que el pes de la indús-tria fílmica pateixi d’anèmia. Però si el que busquem és extreure una opinió objectiva de l’estat de la indústria cinematogràfi ca a Catalunya, un dels indicadors més fi ables de la salut del cine-ma català és el recompte distributiu de produccions que la BCFC (Barcelona Catalunya Film Commission) gestiona i publica anual-ment. Júlia Goytisolo, directora de la BCFC, ens ajuda a conèixer en pro-funditat les dades registrades a l’informe anual i algunes de les conclusions que se’n poden extreure. Però abans ens parla de la relació i dels diferents nivells d’impacte que té la feina de la Film Commission per a l’activitat cinematogràfi ca a Catalunya. Aquests àmbits d’actuació es poden resumir en tres punts: l’econòmic, la

Catalunya, plató de cinemaCatorze de les pel·lícules que més recentment s’han estrenat a las sales de cinema han estat gestionades per la BCFC (Barcelona-Catalunya Film Commission) en feines de localització, permisos i agilització de tràmits a Barcelona i a la resta de Catalunya. Entre elles hi destaquen llargmetratges com Biutiful d’Alejandro González Iñarritu, que compta amb la recent nominació del Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa. També hi destaquen títols com el documental Bicicleta, cullera, poma de Carles Bosch o 3 metros sobre el cielo (3MSC) de Fernando González Molina, que ja ha recaptat més de dos milions.JoseP G. Guixà

pròpia indústria audiovisual i la projecció turística i de marca de la ciutat. La valoració de mercat és innegable, segons dades re-collides per la BCFC: 21 llargmetratges rodats a Catalunya entre 2007 i 2009 (llargmetratges de fi cció, llargmetratges documentals i minisèries) van deixar un total aproximat de 24,5 milions d’eu-ros al territori. Per altra banda, són obvis els benefi cis per a les empreses audiovisuals i productores autòctones pel que fa a la utilització de tot tipus d’equips humans, tècnics i logístics. Com a últim punt, el de la imatge de marca, recorda la promoció cultural de Barcelona implícita en fi lms com Vicky, Cristina, Barcelona o la recent Biutiful. En aquest sentit, parla de concebre l’espai comtal com a “ciutat-plató” i ens posa com a exemple l’augment de les anomenades “rutes de cinema”.

El fet de viure a Barcelona i patir les conseqüències, la majoria positives, d’una ciutat “de cinema”, fa plantejar que potser la composició del quadre d’un fotograma no està massa lluny del marc d’un aparador. Possiblement més o menys artístic, elaborat o profund segons el context, però ambdós busquen captar la mi-rada, ja sigui casual o motivada. Per aquesta raó i pel que implica que la marca connecti directament amb el concepte de moda (i en conseqüència de caducitat) la Júlia explica algunes de les ra-ons per les quals Barcelona és un patrimoni sòlid. La directora del BCFC parla de dos nivells bàsics: la indústria cultural, i el paisatge i logística. Pel que fa a la indústria, Catalunya compta amb una in-dústria audiovisual molt forta, que suposa més d’un 40% del total de la producció espanyola, i és veu fonamentada per una creixent demanda de Barcelona i Catalunya com a plató de rodatge a ni-vell nacional i internacional. El que fa que aquesta riquesa sigui permanent és la gran diversitat d’ecosistemes, entorns naturals, centres històrics que es concentren en tot el territori. Si sumem la capacitat logística i productiva que assumeix la indústria audiovi-sual catalana, el resultat és una assegurança de futur, sobretot si parlem dels propers anys. En última instància, la Júlia assenyala que Catalunya s’ha convertit en un dels platós de rodatges més sol·licitats per les facilitats que posa el territori a l’hora d’acollir les produccions, i a més, remarca el paper que la Barcelona Film Commission té en la gestió de rodatges i en la col·laboració amb les productores per tal que l’activitat ciutadana es vegi el menys interrompuda possible.

El balanç del primer semestre de 2010 de la Film Commission permet extreure algunes conclusions, sobretot si el compa-

rem amb el de l’any anterior. Del total de 985 produccions a Catalunya, la BCFC n’ha atès 374 (un 3% més que l’any anteri-or). Per tipus de producció, la fotografia lidera el sector audio-visual amb un 22,1%, just per davant del curtmetratge i de l’es-pot publicitari, amb un 17% i un 15,3% respectivament. Pel que fa als llargmetratges, s’han registrat un total de 25 pel·lícules, dos menys i per tant, un 7% menys que el mateix període de l’any anterior. És important subratllar que gairebé la meitat s’han rodat o es preveuen rodar en diferents localitzacions del territori català, a banda de la ciutat de Barcelona, i el 85% han estat rodades per productores catalanes en la seva totalitat o de forma parcial.

Catalunya compta amb una indústria audiovisual molt forta, que suposa més d’un 40% del total de la producció espanyola

Si comparem els gràfi cs aplicats a la ciutat de Barcelona dels dos anys, es pot afi rmar que les úniques tipologies de rodatge que han incrementat el seu nombre de produccions respecte al 2009 són el rodatges documentals, els acadèmics i les sèries de televisió. La conclusió que se’n pot extreure és que la crisi ha protagonitzat el paper principal d’aquesta redistribució, no només pels anteri-ors exemples d’increment sinó per la baixada d’altres sectors, i

Escenes dels rodatges de ‘Los ojos de Julia’ i ‘Agnosia’

A fo

ns ¦

34 un fet clar és el que refl ecteix la important davallada dels espots

publicitaris. Per tant, podem pensar que la disminució de produc-cions ha afectat les peces produïdes amb capital privat, ja sigui per la via de la publicitat o de l’entreteniment televisiu. Per altra banda, ha estat precisament la televisió pública catalana la que s’ha encarregat d’equilibrar la balança amb un increment de les sèries i els documentals, ja sigui incentivant el mercat o realitzant productes propis. Per últim, la pujada exponencial de les produc-cions acadèmiques refl exa la confi ança de les entitats culturals en els nous talents i oportunitats, però també és cert que aquesta corba està fonamentada en l’augment progressiu de l’excessiva oferta de mercat laboral.

Un altre factor que es pot extreure del balanç és la possible man-ca de produccions europees al territori català, sobretot tenint en compte les característiques privilegiades que ofereix la logística anteriorment esmentada, els recursos del territori i la relativa pro-ximitat i centralitat continental. Com a contrapartida a aquesta idea, la Júlia Goytisolo ens parla de la participació de la BCFC en les principals cites cinematogràfi ques europees de l’any; l’Euro-pean Film Market (EFM) de Berlín o el Marché du Film (MIF) a Canes són bons exemples d’aquesta promoció.

Catalunya s’ha convertit en un dels platós de rodatges més sol·licitats per les facilitats a l’hora d’acollir les produccions

Tot això fa pensar que el 2011 pot ser un bon any per als fi lms rodats a Catalunya, sobretot pel que fa al seu reconeixement. Les previsions de la Film Commission pel 2011 són bones i ja s’ha con-fi rmat la presència de Robert De Niro i Sigourney Weaver per rodar Red Lights, la nova pel·lícula de Rodrigo Cortés, el director de Bu-ried. Només el transcurs de la nova temporada podrà confi rmar si la BCFC acabarà el 2011 gestionant una quinzena de pel·lícules en cartellera. De moment les dades acompanyen l’optimisme, al-menys a curt termini.

© de les fotografies: Barcelona - Catalunya Film Commission i Parc Audiovisual de Catalunya

Per obtenir un espectre total de la relació entre el territori i el sector audiovisual català a banda de la Film Commission, també hi trobem un paper destacat per part del PAC (Parc Audiovisual de Catalunya) com a motor infraestructural de rodatge. El PAC és un centre per a la producció audiovisual (més de 50.000 metres quadrats) que s’emplaça a Terrassa, al peu del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt, i permet donar prioritat a conceptes d’efi ciència, optimització tecnològica i respecte per l’entorn. La construcció d’aquestes noves infraestructures assenta les bases pel futur de l’audiovisual digital i comporta la vocació del Parc per oferir un servei integral al món de l’audiovisual.Parc Audiovisual de Catalunya, SL, és l’empresa encarregada d’impulsar i gestionar aquest centre, i està creada per l’ajuntament de Terrassa (80%), principal impulsor del Parc, i l’Institut Català d’Indústries Culturals de la Generalitat de Catalunya (20%), que actualment incorpora l’Arxiu de la Filmoteca de Catalunya en aquest complex. Cada any s’hi fan més de setanta rodatges de cinema, televisió i anuncis, i hi treballen uns cent professionals per rodatge. El Parc consta de dos platós de rodatges i dos més per als projectes de l’Audiovisual LivingLab de Terrassa (ALT), un centre empresarial, espais incubadora, i amplis serveis auxiliars (magatzems, sales de producció, camerinos, vestuaris, etc.).

El Parc Audiovisual de Catalunya

En relació als premis Gaudí que atorga l’Acadèmia del Cinema Català, tres pel·lícules rodades al PAC compten amb possibilitats de resultar guardonades: Agnosia d’Eugeni Mira, Estigmas d’Adán Aliaga i Los ojos de Julia, dirigida per Guillem Morales. Per altra banda, si parlem dels Goya, Agnosia i Biutiful tenen possibilitats en diverses categories. A més, cal remarcar el cas de Biutiful, que també opta als Globus d’Or i als Òscar de l’Acadèmia en representació de Mèxic.

Vista aèria del Parc Audiovisual de Catalunya, a Terrassa

participació:11 films en llengua catalana 26 films en llengua no catalana

12 documentals 38 curtmetratges 7 ‘tv-movies’ 2 films d’animació

Aca

dèm

ia ¦

36

Pa negre, amb quinze nominacions, parteix com a favorita juntament amb Herois, amb deu nominacions, i Buried (Enterrat) amb nou. Un total de 51 llargmetratges han estat candidats als premis, dels quals 32 apareixen a la llista final, que es va donar a conèixer el passat 22 de desembre. Los ojos de Julia, Elisa K i La mosquitera apareixen en segon terme com les pel·lícules més votades pels membres de l’Acadèmia del Cinema Català. La gala dels III Premis Gaudí tindrà lloc el 17 de gener al teatre Artèria Paral·lel.

Uns Gaudí de

grans títols

Aca

dèm

ia ¦

38

MILLOR PEL·LÍCULA DOCUMENTAL1- BICICLETA, CULLERA, POMA, escrita i dirigida per Carles Bosch i produïda per Crmomosoma SA i Televisió de Catalunya amb la participació de TVE2- ¿DÓNDE SE NACIONALIZA LA MAREA?, escrita i dirigida per Carlos Benpar i produïda per Producciones Kilimanjaro SL amb la participació de Televisió de Catalunya3- FAMILYSTRIP, escrita i dirigida per Lluís Miñarro i produïda per Eddie Saeta, SA4- MARÍA Y YO, de Félix Fernández de Castro, escrita per Félix Fernández de Castro i Ibon Olaskoaga i produïda per Bausan Films, Pelis Chulas, Televisió de Catalunya i TVE

MILLOR PEL·LÍCULA D’ANIMACIÓ1- ELS CAP DE DRAP AL PAÍS ON SEMPRE BRILLA EL SOL, d’Àlex Colls, escrita per Lola Beccaria i produïda per Anera Films, Continental Producciones, Abano Produccions, La Tropa de Trapo2- ROVELLÓ. EL CARNAVAL DE LA VENTAFOCS, d’Antoni D’Ocon, escrita per Josep Penya i produïda per D’Ocon Films i Televisió de Catalunya

MILLOR PEL·LÍCULA PER A TELEVISIÓ1- EL VIATGE VERTICAL, escrita i dirigida per Ona Planas i produïda per Televisió de Catalunya, Mallerich Films Paco Poch, Jaleo Films i Miramar2- LA MARI. TORNAR A COMENÇAR I L’ÚNIC CAMÍ, de Ricard Figueras, escrita per Pau Garsaball i Ricard Figueras i produïda per Televisió de Catalunya, In Vitro Films i Canal Sur3- QUATRE ESTACIONS, escrita i dirigida per Marcel Barrena i produïda per Televisió de Catalunya, Sagrera TV, Canal 9 i Somnia Ars4- ULL PER ULL, de Mar Targarona, escrita per Isaac Palmiola i Eduard Rodrigo i produïda per Televisió de Catalunya, Rodar y Rodar Cine y Televisión i TVE amb la col•laboració de l’ICIC

MILLOR PEL·LÍCULA EN LLENGUA CATALANA1- ELISA K, de Judith Colell i Jordi Cadena, escrita per Jordi Cadena basada en la novel•la “Elisa Kiseljak” de Lolita Bosch, i produïda per Oberon Cinematogràfica i Televisió de Catalunya2- HEROIS, de Pau Freixas, escrita per Albert Espinosa i Pau Freixas, produïda per Media Films, SL, amb la producció associada de Televisió de Catalunya, SA. 3- LA MOSQUITERA, escrita i dirigida per Agustí Vila, produïda per Eddie Saeta SA i Televisió de Catalunya amb la participació de TVE4- PA NEGRE, escrita i dirigida per Agustí Villaronga, produïda per Massa d’or produccions, SL, i Televisió de Catalunya, SA, amb la participació de Televisió Espanyola

MILLOR PEL·LÍCULA EN LLENGUA NO CATALANA1- BURIED (Enterrat), de Rodrigo Cortés, escrita per Chris Sparling i produïda per Versus Entertainment2- EL GRAN VÁZQUEZ, escrita i dirigida per Oscar Aibar i produïda per Distinto Films, Tornasol Films, Castafiore Films, amb la participació de Televisió de Catalunya i TVE3- LOS OJOS DE JULIA, de Guillem Morales, escrita per Guillem Morales i Oriol Paulo i produïda per Rodar y Rodar Cine y Televisión, en coproducció amb Antena 3 Films, en producció associada amb Televisió de Catalunya, SA4- URUGUAY, de Salomón Shang, escrita per Salomón Shang i Helena Mas i produïda per Producciones Kaplan

MILLOR DIRECTOR1- Rodrigo Cortés per BURIED (Enterrat)2- Judith Colell i Jordi Cadena per ELISA K3- Pau Freixas per HEROIS4- Agustí Villaronga per PA NEGRE

MILLOR GUIÓ1- Chris Sparling per BURIED (Enterrat)2- Albert Espinosa i Pau Freixas per HEROIS3- Agustí Vila per LA MOSQUITERA4- Agustí Villaronga per PA NEGRE

MILLOR PROTAGONISTA FEMENINA1- Aina Clotet per ELISA K2- Clara Galí per LA LLEGENDA DE L’INNOMBRABLE3- Emma Suárez per LA MOSQUITERA4- Nora Navas per PA NEGRE

MILLOR PROTAGONISTA MASCULÍ1- Ryan Reynolds per BURIED (Enterrat) 2- Jordi Mollà per EL CÓNSUL DE SODOMA3- Eduard Fernández per LA MOSQUITERA4- Francesc Colomer per PA NEGRE

MILLOR ACTRIU SECUNDÀRIA1- Esther Bové per ¿DÓNDE SE NACIONALIZA LA MAREA?2- Lydia Zimmermann per ELISA K3- Marina Comas per PA NEGRE4- Alba Yáñez per URUGUAY

MILLOR ACTOR SECUNDARI1- Lluís Homar per HEROIS2- Fermí Reixach per LA MOSQUITERA3- Roger Casamajor per PA NEGRE4- Rubén Jiménez per URUGUAY

Llista completa de Nominats

MILLOR PEL·LÍCULA EUROPEA1-EL CONCERT (Le concert), escrita i dirigida per Radu Mihaileanu, produïda per Oï Oï Oï Productions, Les Productions de Trésor, France 3 Cinema, Europa Corp, Castel Film Romania, Panache Productions, Radio Télévision Belge Francophone i BIM Distribuzione 2-LA CINTA BLANCA (Das weisse Band), escrita i dirigida per Michael Haneke, produïda per Les Films du Losange, Wega Film i X-Filme Creative Pool 3-L’ESCRIPTOR (The ghost writer), de Roman Polanski, escrita per Robert Harris i Roman Polanski i produïda per RP Films, Medienboard Berlin-Brandenburg, Runteam, Studio Babelsberg i Summit International4-ORIGEN (Inception), escrita i dirigida per Christopher Nolan, produïda per Warner Bros. Pictures, Legendary Pictures i Syncopy Production

MILLOR FOTOGRAFIA1- Eduard Grau per BURIED (Enterrat)2- Julián Elizalde per HEROIS3- Oscar Faura per LOS OJOS DE JULIA4- Antonio Riestra per PA NEGRE

MILLOR MÚSICA ORIGINAL1- Xavier Oró i Pep Solórzano per ¿DÓNDE SE NACIONALIZA LA MAREA?2- Arnau Bataller per HEROIS3- Santos Martínez per LA LLEGENDA DE L’INNOMBRABLE4- Jose Manuel Pagán per PA NEGRE

MILLOR MUNTATGE1- Rodrigo Cortés per BURIED (Enterrat)2- David Gallart per ELISA K3- Jaume Martí per HEROIS4- Raúl Román per PA NEGRE

MILLOR DIRECCIÓ ARTÍSTICA1- María de la Cámara i Gabriel Paré per BURIED (Enterrat)2- Joan Sabaté per HEROIS3- Balter Gallart per LOS OJOS DE JULIA4- Ana Alvargonzález per PA NEGRE

MILLOR VESTUARI 1- Ariadna Papió per AGNOSIA2- Maria Gil per EL GRAN VÁZQUEZ3- Tatiana Hernández per LOPE4- Mercè Paloma per PA NEGRE

MILLOR MAQUILLATGE I PERRUQUERIA1- Blanca Sánchez i Pepe Quetglas per EL GRAN VÁZQUEZ2- Laura Zamacois per LA LLEGENDA DE L’INNOMBRABLE3- Paco Rodríguez, Martín Macías i Karmele Soler per LOPE4- Satur Merino i Alma Casal per PA NEGRE

MILLORS EFECTES ESPECIALS/DIGITALS1- Mónica Alarcón, María de la Cámara, Gabriel Paré i Alex Villagrasa per BURIED (Enterrat)2- Apunto Lapospo per EL GRAN VÁZQUEZ 3- David Martí i Montse Ribé (DDT), Jordi San Agustín i Lluís Castells per LOS OJOS DE JULIA4- José Maria Aragonés per VIATGE MÀGIC A ÀFRICA

MILLOR CURTMETRATGE1. FUCK WAR, escrit i dirigit per Germán Roda i produït per Producciones Kaplan2. LES BESSONES DEL CARRER DE PONENT, escrit i dirigit per Marc Riba i Anna Solanas i produït per Innovació Més Gestió Empresarial, SL3. LO SIENTO, TE QUIERO, escrit i dirigit per Leticia Dolera i produït per Corte y Confección de Películas, SLL, i El Estómago de la Vaca, SLL4. MI AMIGO INVISIBLE, escrit i dirigit per Pablo Larcuen i produït per Full Emotions, SL

MILLOR SO1- Urco Garai, James Muñoz i Marc Orts per BURIED (Enterrat)2- Ferran Mengod, Marc Orts i Marisol Nievas per HEROIS3- Albert Manera, Oriol Tarragó, Marc Orts per LOS OJOS DE JULIA 4- Dani Fontrodona, Fernando Novillo i Ricard Casals per PA NEGRE

MILLOR DIRECCIÓ DE PRODUCCIÓ1- Inés Font per HEROIS2- Víctor H. Torner i Xavier Coll per LA LLEGENDA DE L’INNOMBRABLE3- Reyes Matabuena per LOS OJOS DE JULIA4- Alex Castellón per PA NEGRE

La cerimònia de la tercera edició dels Premis Gaudí tindrà lloc al Teatre Artèria Paral·lel, operatiu des de mitjan 2010. Es tracta d’un espai de 3.418 metres quadrats dedicat a la cultura, amb un aforament al voltant de les mil cinc-centes localitats, segons configuració. Incorpora les últimes tecnologies escèniques de so i

llum i està obert a la celebració de concerts, teatre, circ o cabaret. Pel que fa al cinema, l’Artèria Paral·lel ha acollit presentacions de pel·lícules com Blog, d’Elena Trapé o Chico y Rita, de Fernando Trueba i Javier Mariscal, exclusives per membres de l’Acadèmia del Cinema Català i d’altres activitats relacionades.

Aca

dèm

ia ¦

40 Jordi Dauder, Gaudí d’Honor

L’Acadèmia del Cinema Català atorgarà el Premi Gaudí d’Honor 2011 a l’actor Jordi Dauder en mostra de reconeixement per la seva dedicació al món del cinema. Dauder ha aportat talent i dedicació al cinema català, contribuint a dotar-lo del prestigi i reconeixement que té a l’actualitat. L’actor passarà a formar part dels professionals als que se’ls ha atorgat el Gaudí d’Honor de l’Acadèmia, entre els que es troben el director Josep Maria Forn i el cineasta barceloní Jaime Camino. Jordi Dauder i Guardiola va néixer a Badalona el 5 de març de 1938. Durant la seva carrera com a actor ha alternat treballs en el món del teatre, el cinema, la televisió i el doblatge, fet que l’ha portat a tenir una llarga trajectòria al llarg de la que ha tractat gairebé tots els gè-neres. Malgrat la seva llarga carrera al teatre i cinema, Dauder no va conèixer la fama fins que va donar vida a Mateu Montsolís a la sèrie de TV3 Nissaga de Poder (1996-1998). En el seu recorregut teatral destaca el seu treball a muntatges clàssics com Medea i a obres de Chéjov o Shakespeare, que l’han portat a escenaris de tot l’estat. Ha treballat al llarg de la seva carrera a més de 60 pel·lícules. L’any 2008 la seva interpretació d’un sacerdot de l’Opus Dei a Camino de Javier Fesser li va valdre el Goya al millor actor de repartiment. A la seva carrera destaquen Pont de Varsòvia (1990), de Pere Porta-bella o La teranyina (1990), d’Antoni Verdaguer per les que va gua-nyar el Premi Sant Jordi de la Crítica al millor actor espanyol. L’actor també ha treballat, entre d’altres, a Si te dicen que caí (1989), de Vi-cente Aranda; Terra i llibertat de Kean Loach o El amor y otros demo-nios (2008), de Hilda Hidalgo. Amb Ventura Pons ha rodat diverses pel·lícules: Amor idiota (2004), Carícies i Amic/Amat (1998) i Anita no perd el tren (2001). L’any 2008 interpretà a Manuel Azaña a la pel·lícula Azaña, cuatro días de julio per la que va obtenir el Premi

Gaudí al millor actor protagonista. Els seus darrers treballs al cine-ma han estat a Lope d’Andrucha Waddington, El monje de Dominik Moll i Catalunya Über Alles de Ramón Termens.

els gaudí 2011, al nou espai artèria paral·lel

De

prop

¦ 4

2 SalomÓn SHanG

Salvador Moré

“El cinema d’un país és generat pels cineastes,

mai pels funcionaris”

Shang és director, productor i actor i prové del món del circ

Vas néixer al circ Rudi Llata. Tom Waits té una cançó titulada Allà on reposa el meu cap és casa meva. On era casa teva?El circ és una professió itinerant. Sempre vaig tenir la sensació de que el seient del darrera del cotxe era casa meva. Així va ser fins que vaig complir els vint anys. Hi ha poc “Soleil” a Rudi Llata. Fa temps que el circ no fa pudor a pixats d’elefant. Serà que vivim en una societat higiènica?El pitjor de tot és que vivim en una societat acomodada. La como-ditat impera per damunt de la qualitat. La gent prefereix quedar-se a casa. Hi ha mecanismes per poder fer-ho tot des del sofà, que et portin la compra del supermercat, o descarregar-te les pel·lícules a l’ordinador.

Arriba el gran pas, del circ al cinema.Succeeix de manera natural. M’adonava que el circ no desenvolupa-va la meva capacitat artística. El cinema, a mesura que l’anava en-tenent, m’aportava aquestes eines per expressar-me. El marge que dóna el cinema perquè un pallasso pugui fer pallassades és increïble.

Tens formació acadèmica, pensava que els fills del circ éreu au-todidactes?Ser autodidacte al circ no existeix, és una disciplina ferma que traspassa de pares a fills d’una manera marcial. És una formació gairebé militar que res té a veure amb la sinergia del cinema, per això vaig preferir desenvolupar-me a l’escola.

La teva opera prima és Después de la luz (1997). Veies el món amb tristesa. A resultes de tenir ànima i formació de pallasso blanc. Quan es neix en un família de circ ja s’estableix quin serà el teu destí: fer de pallasso sempre.

A jutjar pels bons resultats de la teva segona pel·lícula Metropo-litan (2001), fer el pallasso resulta un bon negoci. Reconec que m’ho va donar tot posant molt poc, just el que tenia-

Gràcies al suport de José Luis García i Patrícia Roda, amb els que vaig fundar la productora Kaplan. La trajectòria de Metropolitan ens va agafar per sorpresa a tots. Va arribar fins a Berlín i Moscou. Fins i tot gent del Departament de Cultura em va trucar personal-ment per felicitar-me.

I després vindrien les males cares institucionals. Són conegudes les teves declaracions contra l’ICIC i TVC. La indústria productiva ha demostrat que el cinema d’un país és generat pels cineastes, mai pels funcionaris. La tasca d’un funcio-nari no és fer pel·lícules, ni catalogar les obres que seran un èxit. Aquesta ingerència és el gran fracàs, que a més, genera pèrdues milionàries.

Ignasi Guardans sentencia: “Una producció de menys d’un milió d’euros no la veurà ningú”. La de més d’un milió, la veuran?No! Aquest és el problema. Un milió d’euros no t’assegura que la pel·lícula triomfi. Per aquestes manifestacions, i d’altres, crec que el cinema no pot estar dirigit per funcionaris. El pitjor és la seva supèrbia. El cinema català és l’equivalent de Mosfilm. (Estu-di cinematogràfic rus fundat al 1920, institució governamental que dirigia les subvencions).

Del Mosfilm també surt Tarkovsky, una de les teves grans influ-ències. Ara m’ha vingut al cap gent amb ulleres de pasta i estudis superiors. Perquè Tarkovsky és una icona del modernisme. Un director aixe-cat per la gent que no entén a Tarkovsky.

Què no entenen?L’has de situar a la seva època per arribar a comprendre’l. Parla de coses humanes i banals. Els intel·lectuals no poden entendre que fos un home pràctic, pragmàtic. Detesto profundament els tarkovskians; de fet, ara passa el mateix amb els directors mo-derns. La culpa és sempre dels mateixos, d’aquesta mena de pú-blic racista.

Em poso el casc de guerra per entrevistar Salomón Shang, director de cinema, amo de la sala Casablanca i productor de Kaplan. M’enfronto a un pallasso reincident acostumat a disparar a primera línia de foc. Les bales enemigues dels qui el detesten porten inscrites malediccions que li rellisquen: “estafador”, “freak”, “trash”. Aquest prolífic fill del circ ha deixat palès que domina l’art del contraatac amb frases lapidàries: “el cinema és un art de fira”. Potser sí que, traient tot glamur, a la fi el cinema és un teatret salesià, una barraqueta plena d’enganys i sub-vencions. Només una persona en pot treure l’entrellat, es diu Salomón Shang, i parla clar i català.

De

prop

¦ 4

4

Seguim amb un tema inquietant: doblatge de pel·lícules al català. Ja sigui en català o castellà, em sembla abominable el doblatge. Entenc que amb els anys s’ha estandarditzat el doblatge al cas-tellà, és un hàbit. Referent al català, és evident que la gent no té interès en les pel·lícules. És un acte folklòric desvinculat del cine-ma, com anar a escoltar havaneres.

Qui tampoc es distingia per ser molt folklòric era el protagonista del teu documental Carl Gustav Jung (2007). Recuperes una entre-vista prohibida. Quin mal feia? El discurs de Jung era absolutament incendiari. El principal punt de disconformitat era que no seguia les corrents del catolicisme.

A qui l’interessi Jung, gaudirà amb una joia recuperada. I els qui el desconeixen? Els ajudarà a reflexionar sobre sí mateixos. Igual que qualsevol entrevista amb el Dalai Lama. Considero que no hi ha diferència entre Jung i el budisme.

Si Freud fos un dels més grans humoristes de la història, Jung seria...Si Freud fos Charles Chaplin, Buster Keaton seria Jung.

Gestiones el cinema Casablanca de Barcelona. Un erudit del bon cinema que fa pel·lícules classificades “freak”. Aquí hi ha Jekyll & Hyde?Sí, però només per a aquella gent que tingui interès en etique-tar-me. Sóc molt Salomons i molts cinemes a la vegada. No ne-cessàriament les pel·lícules que faig han de sintonitzar amb les pel·lícules que m’agraden.

Tot i així, uneixes aquests conceptes a la pel·lícula Cinéclub (2009). Una visió singular de les sales d’art i assaig. Per cert, són aquelles on es veuen pel·lícules on parlen nòrdic i surten noies nues?No exactament. Són aquelles sales on es passen pel·lícules nor-mals que, per qüestions alienes com la distribució o l’adquisició de drets, queden oblidades o fora dels circuits comercials. La vo-luntat d’una sala d’art i assaig és poder oferir al públic un gruix de pel·lícules que no van poder gaudir en el seu moment.

Quan m’assec en un cinema d’art i assaig tinc un sentiment de tristor, només veig gent sola. Fa de mala companyia?Cinéclub parla exactament d’aquesta melangia. Tracta l’experièn-cia d’asseure’t en una sala solitària, quasi buida. Com a empresari del cinema Casablanca tinc aquesta experiència multiplicada per mil. He arribat a la conclusió de que a Catalunya molt poca gent participa d’aquesta inquietud.

Se’m repeteix un desig! Si la pel·lícula m’avorreix com a mínim que apareguin moltes tetes. Absolutament d’acord. Els que estem en aquest sector no podem oblidar mai que el cine és un espectacle d’entreteniment. Poder algun dia aconseguirem que el cinema sigui un art al nivell de la pintura, avui no és així ni de lluny. No cal donar-li més voltes, els cineastes no estem a l’alçada de la literatura. S’ha de tenir clar que la funció principal del cinema és l’entreteniment.

Un entreteniment que aconsegueixes a L’assasí a sou (2010). Western pizza film?Pel seu caràcter italo-americà. Producte d’un acte conscient que m’instiga a barrejar conceptes americans i italians. És un projecte

encarat a l’espagueti. La infl uència de Sergio Leone és evident en la forma de fi lmar les pells, brutes i suades. Val a dir que també té el nervi d’una peli americana.

També hi veig molt de western a la teva darrera pel·lícula La lle-genda de l’Innombrable (2010).Per una senzilla raó, és la història lineal del viatge de l’heroi. S’hi congreguen tres herois, molt de western i Boadella. És el resultat de mesclar el to dels Joglars amb una història clàssica de western.

I dius, “La llegenda és una road movie que mostra l’ambivalèn-cia de l’ésser humà”. Si us plau, necessito una defi nició més “del polígon”. Els éssers humans tenim moltes capes, a vegades som horroro-sos i a vegades resultem molt útils. Proposo una pel·lícula amb personatges aparentment desastrosos, “freaks”, “outsiders”, que es converteixen en personatges útils per a la protagonista. Molt semblant als personatges que ens mostra Buñuel a Els marginals.

Basada en fets reals. M’arriba gràcies al boca orella. M’expliquen que en un poble

d’Osona hi havia una noia que era coaccionada per un exguàrdia civil. Les úniques persones que es van oferir per ajudar-la van ser un retardat mental i un expresidiari.

La realitat supera la fi cció. Aquests dos van a la recerca de l’Innombrable, l’exguàrdia civil. L’acolloneixen i se’n va.

M’esperava un fi nal més de pel·lícula. La versió “off the record” explica que entre tots van matar el guàr-dia civil, llencen el cadàver al riu. Però els autèntics protagonistes et diuen, amb un somriure als llavis, que el policia se’n va anar i no va tornar mai més.

A qui ressuscites és a Freddy Mercury. És català!!!Ho és perquè un dels implicats reals era anglès i parlava català. Era un d’aquests típics guiris desorientats que a resultes d’estar tot el dia al poble ja es comportava com a ciutadà de tota la vida. Vaig accentuar aquest perfi l per ser un símbol de la cultura anglo-saxona. Reconec que és esperpèntic, una estripada del personat-ge original.

“La llegenda de l’In-nombrable’ és una paròdia del cinema d’autor; riure’m dels erudits m’encanta”

Escenes d’‘Uruguay’ i ‘La llegenda de l’Innombrable’, els dos últims fi lms que Shang dirigeix i protagonitza

De

prop

¦ 4

6 I si li sumes la quantitat d’insults tenim una pel·lícula molt poc convergent. Sí. A diferència del 95% del cinema que es fa a Catalunya, no és una pel·lícula catòlica.

Els insults a la madrilenya no sorprenen. A casa nostra no estem acostumats a escoltar grolleries en llengua catalana. Fins i tot a les pelis catalanes es folla en castellà. Excés de catolicisme.

Tinc unes ganes terribles de veure la peli a la gran pantalla i no sé per què.Per curiositat. Tens ganes de veure quelcom que no has vist abans. Poder et desagrada el resultat final però la novetat crida. Incloc molts elements que desperten la curiositat. Hi ha coses que no s’han fet mai.

Abans de posar la càmera, s’han de posar els diners. L’ICIC i TVC et rebutgen per realitzar films petits. No represento la política del funcionariat del cinema català, ni com a individu ni com a cineasta. Encara hi ha gent a l’ICIC que creu que Salomón Shang és un xinès que no parla català. Tenen els típics prejudicis del burgeset.

Val! Però, els dos milions d’euros que ha costat?Subvencionada únicament per Madrid, pel Ministeri de Cultura. Sense cap ajuda de l’ICIC o TVC. El més curiós de tot és que l’equip era català i la llengua original és el català.

Fet que corrobora les teves paraules “l’administració catalana hu-milia econòmicament als qui són rebels”.Ja fa anys que ho adverteixo. No sóc l’únic que pateix discrimina-ció. Hi ha molta gent que és víctima d’aquesta política. L’adminis-tració dóna suport a grans espectacles per maquillar el mercat. Tres o quatre pel·lícules gaudeixen dels diners mentre a les altres productores ens costa mantenir les portes obertes.

Tens porta oberta per estona, la trilogia Uruguay és el teu futur immediat.La primera part està pràcticament acabada. Es presenta com una comèdia clàssica sobre el sexe. Tracta d’un productor català de cinema amb problemes d’ejaculació precoç; el guió mostra com busca resoldre el seu problema.

Evitaràs senyalar?Reconec que hi ha una part molt d’autoparòdia. En realitat és un arquetip de comèdia. En plan Nanni Moretti.

Una part és Salomón, l’altra? Moltes seqüències s’han rodat al despatx de Lluis Miñarro. Però no tracta d’ell.

Segueix aquesta frase. Alguns creuen que l’enfant terrible del ci-nema català sóc jo, però en realitat, el que no saben, és que...Sóc un més de tots. En realitat sóc un qualsevol. Igual que ells.

Ells?Els qui creuen que sóc incòmode. He patit insults i calúmnies de tota aquesta gent. Podeu deixar-me tranquil?!

“El marge que dóna el cinema perquè un pallasso pugui fer pallassades és increïble.”

Quines?Posar riures enllaunats com si fos una sitcom. És una estratègia que dóna la volta al format de la comèdia convencional. El resul-tat és una peli amb forma de cinema d’autor i fons de pel·lícula grotesca. No deixa de ser una paròdia del cinema d’autor, riure’m dels erudits m’encanta.

S’ha gravat amb càmera Red One. La tecnologia és al servei dels cineastes per facilitar-nos la feina. Aquesta càmera té els beneficis de l’enregistrament digital amb la qualitat dels 35 mil·límetres.

Il·luminació a l’estil Barry Lyndon. Vaig preferir fer ús de la llum d’ambient d’exteriors. Les localit-zacions eren cinematogràficament interessants, raó suficient per només posar-hi la càmera.

subscriu-te ara pernomés 24€ i aconsegueixun magnífic regal:Promoció exclusiva per anoves subscripcions anuals(11 edicions)Pel·lícula a escollir entre:Petit Indi o Tres dies amb la Família(format: DVD editat per CAMEO)Oferta vàlida fins a esgotarexistències.

Butlleta de subscripció anual aNom i cognoms:

Adreça:

Població:

Codi postal:

Telèfon:

E-mail:

DVD escollit:

NIF:

Domiciliació bancària:

Envieu-nos aquesta butlleta o contacteu amb nosaltres:

Rambla de Catalunya 35, principal 2a - 08007 Barcelonatel: 93 511 6690 - fax: 93 511 6689utopia@utopiaglobal.com www.facebook.com/decine

La debutant Elena Trapé explora el món dels adolescents a través d’una narrativa inspirada en internet i les webcams. Un film que es mou entre la ficció i el document i que aconsegueix capturar elsconflictes de l’adolescència amb una autenticitat renovada.

Crí

tica

¦ 4

8 Blog

Direcció ¦ Elena TrapéGènere ¦ Drama adolescentProducció ¦ Escándalo FilmsRepartiment ¦ Candela Antón, Alada Vila, Irene Trullen, Anna Castillo, Sara GómezEstrena ¦ 21 de gener

Adolescència en estat pur Anna Petrus

Després de Yo (2007) de Rafa Cortés, Lo mejor de mí (2007) de Roser Aguilar i Tres dies amb la família (2008) de Mar Coll, el pro-jecte Opera Prima, impulsat per l’ESCAC i la productora Escánda-lo Films, torna a demostrar el seu encert, la seva capacitat de risc i la seva qualitat cinematogràfica amb la primera pel·lícula de la jove cineasta Elena Trapé. Blog és un film inusual ja no només per proposar una mirada gens freqüent a l’adolescència, sinó pel risc formal i narratiu en el qual s’inscriu.

Menció especial del premi “TVE - Otra Mirada” en el passat Fes-tival de Sant Sebastià, Blog s’endinsa en els conflictes emocio-nals d’un grup de noies que es troben en etapa de trànsit cap a la maduresa sense recórrer a cap de les habituals fórmules edul-corades a les quals estem habituats (pensem per exemple en tot el cinema teen dels Estats Units), i apostant decididament per entregar a l’espectador alguns moments d’una força i d’una au-tenticitat inusuals a través de fragments on les noies, les quals no són actrius professionals, apareixen davant de la càmera sen-se intermediaris. I és que Blog està formada per imatges extretes de les webcams que l’equip de producció va introduir dins de les cases de les protagonistes amb l’objectiu de que poguessin sentir-se lliures a l’hora de mostrar els seus pensaments, les se-ves emocions i els seus dubtes. Al mateix temps, la pel·lícula inclou les converses de xat que les joves mantenen entre elles i, finalment, imatges preses amb una càmera domèstica per una de les adolescents. Es tracta d’opcions formals que aproximen la pel·lícula de Trapé a moviments cinematogràfics com el Free

Cinema o, en alguns aspectes, fins i tot al Dogma, i a través de les quals la cineasta aconsegueix finalment extreure aquesta veritat que només pel·lícules com Donde viven los monstruos (2009) d’Spike Jonze han aconseguit capturar, en el seu cas al voltant dels sentiments i les contradiccions de la infantesa. Val a dir també que es tracta d’opcions formals que permeten des-dibuixar alguns forats del guió en relació a les poques intromis-sions que existeixen en el film pel que fa a la figura dels adults. Una absència justificada, d’altra banda, per una aproximació al centre escolar on estudien les protagonistes que en alguns mo-ments recorda al cinema de Gus Van Sant.

Sigui com sigui, el cert és que Blog proposa un relat plantejat en forma de flashback, que manté a l’espectador en un cert suspens en relació a un objectiu comú que el grup de noies comparteix i que porta en secret. Tanmateix, aquesta experiència que té a veure amb la descoberta de la sexualitat i de les conseqüències que aquesta comporta, aviat esdevé un simple MacGuffin que serveix a Trapé per posar en primer terme allò realment impor-tant d’aquesta etapa de la vida: el valor de l’amistat i la impor-tància del sentit de pertinença al grup. Una aposta que, més en-llà de revelar-se amb l’autenticitat que comentàvem, interpel·la de forma constant a l’espectador sobre la seva pròpia adoles-cència com si, d’alguna manera, volgués rescatar-la de l’oblit. En aquest sentit, diria que Blog és un film que combat amb precisió l’amnèsia que domina el món adult i, ja només per això, mereix una sincera celebració.

L’omnipresent Mario Casas capitalitza una pel·lícula erràtica i fàcil, però entretinguda i, fins a cert punt, sorprenent. I és que aquests productes addictes a l’homenatge i a la còpia solen naufragar en una mediocritat que Carne de Neón ha sabut evitar.

Carne de neón

direcció ¦ paCO cabezasgènere ¦ thrillerproducció ¦ morena films, oberon cinematogràfica, hepp film, jaleo films, mandarin films, pensa&roccarepartiment ¦ mario casas, ángela molina, macarena gómez, antonio de la torre, blanca suárezestrena ¦ 21 de gener

Ni Ritchie ni Bergman. Cabezas Adrià Sunyol

L’argument de Carne de Neón és ampliació d’un curt que el seu director, Paco Cabezas, va rodar fa 5 anys. Però és més (i menys) que això. És una nova declaració d’amor al cinema de Tarantino, Ritchie i companyia i, en conseqüència, una imitació d’imitacions. És importantíssim tenir-ho en compte, tant a l’hora d’intentar comprendre la seva composició cinematogràfica, com per emetre un judici de valor equilibrat.

Una pel·lícula amb el plantejament de Carne de Neón només es pot analitzar en funció dels seus referents. La còpia, tan devalua-da avui en dia, ha estat sempre un procés reputat, sobretot per les seves virtuts pedagògiques. Paco Cabezas ha copiat els cineastes citats, sobretot a l’exmarit de Madonna, i ho ha fet molt bé, amb una intensitat i precisió realment impressionants, i amb el mèrit afegit del pressupost, sens cap mena de dubte, més minso que el del seu model directe.

L’impacte visual de pel·lícules com “Rocknrolla” depèn d’una saviesa cinematogràfica que de vegades passa desapercebu-da, donada la seva superficialitat essencial. I Paco Cabezas ha assimilat aquesta saviesa. I fins i tot ha combatut amb energia aquesta superficialitat, relligant un argument inversemblant

però que pretén concentrar una alta càrrega dramàtica que complementi el barroquisme visual i sonor: Ricky, un jove ave-sat a la perillosa convivència amb tota mena de mafiosos de baixa estofa, espera amb impaciència que la seva mare surti, vint anys després, de la presó. Per guanyar-se el seu respecte decideix obrir un prostíbul. La lògica mortífera que guia aques-ta reflexió és que la seva mare, també prostituta, s’hi sentirà com a casa. Òbviament, el projecte no arriba a bon port: el ne-goci dels bordells, dominat per mafiosos molt més expeditius que els de l’entorn directe del protagonista, detona l’argument amb la violència prevista.

Certament, aquest batibull de personatges i situacions inopinats no converteix Carne de Neón en una pel·lícula de Bergman, però sí que transforma el seu visionat en alguna cosa més que una contemplació tensa i fascinada de focs artificials. Per moments, la suculenta galeria de personatges secundaris imposa la seva presència i repara les múltiples tares d’un producte les incohe-rències del qual es poden resumir en una fórmula significativa: la pel·lícula passa suposadament a un suburbi espanyol, però ha estat rodada a Buenos Aires, i pretén imitar el “look” d’una barri-ada de Manchester.

CenZo ÁlvareZ de Haro

La

casa

del

cin

e ¦

50

Ángeles RaMos

Com pot afectar a un jove pacífi c menor d’edat viure en un ambient familiar hostil on es treballa en negocis il·legals? Aquest és el con-cepte principal amb el que es construeix l’opera prima del director Australià David Michod, el qual s’endinsa dins del thriller policial contemporani en un món criminal de venjances personals. Com sol passar al cinema modern d’autor en general, i al gènere noir en particular, el personatge protagonista del fi lm ja no ha de ser necessàriament un gàngster llegendari ni un audaç detectiu, sinó que pot ser una fi gura més normal a priori (menys sensacionalis-ta), que a l’hora de fer la gènesi de la història, s’apropi més a la realitat que ens rodeja. El fi lm opta clarament per aquesta fórmula narrativa al donar-li el pes principal de l’acció a un jove asocial- una fusió estranya entre nihilisme i autisme- però sense abandonar mai els codis genèrics del gènere. I aquesta hibridació és precisament el més interessant de la proposta, perquè el realitzador combina amb molt d’ofi ci les iconografi es més representatives del gènere amb situacions més psicològiques i personals. Això li permet poder donar-li a la narració un lirisme de gran bellesa visual (emfatitzat amb imatges a càmera lenta que recorden al gran Peckinpah), per transmetre el món interior del protagonista i mostrar els efectes de viure dins d’una perillosa societat criminal. El fi lm, sense ser per-fecte - li manca una millor profunditat narrativa als personatges-, és una bona mostra de cinema de gènere d’autor de qualitat, que se-gurament passarà inadvertit per no ser de Hollywood.

Direcció ¦ David MichodGènere ¦ ThrillerProducció ¦ Porchlight Films, Screen AustraliaRepartiment ¦ Ben Mendelsohn, Joel Edgerton, Guy Pearce, Luke Ford.

Animal Kingdom

Red s’inscriu en aquest corrent d’adaptacions de còmics que van arrencar amb força a la dècada dels setanta i dels vuitan-ta amb pel·lícules com Superman: la pel·lícula (Richard Don-ner, 1978) o Conan, el bàrbar (John Millius, 1982), que van suposar una font  d’inspiració i un fi ló econòmic per a la in-dústria del cinema. Una tendència que en els darrers anys ha experimentat un auge inusitat, des dels “blockbusters” de su-perherois (Batman, Spiderman, Daredevil, X-Men), a esplèndi-des adaptacions com la recent Scott Pilgrim contra el  món (Ed-gar Wright, 2010). Però mentre que en la majoria d’aquests fi lms s’ha mantingut amb més o menys encert l’essència de les his-tòries i dels personatges, no passa el mateix en el cas de Red.La dura i ombrívola història creada pel corrosiu guionista Warren Ellis narra la vida de Frank Moses (Bruce Willis), un agent jubilat de la CIA (R.E.D. és l’acrònim anglès de “retirat extremadament peri-llós”), un solitari i despietat assassí a qui ara persegueix per matar-lo la mateixa Administració per a la qual va treballar i de la que co-bra la pensió. Però Schwentke, el director de Pla de vol: desapare-guda (2005), opta per prendre el còmic com a simple punt de parti-da. La pel·lícula oscil·la així entre la comèdia i l’acció amb un ritme sincopat, en seqüències encapsulades que acaben funcionant com a escenes aïllades en les quals s’alternen persecucions i tirotejos amb altres a manera d’esquetxos o gags còmics. És precisament aquesta factura, aquesta contínua fl uctuació del pols narratiu la que fi nalment fa de Red una fallida pel·lícula d’entreteniment i una molt poc plausible adaptació del còmic d’Ellis.

Direcció ¦ Robert SchwentkeGènere ¦ Acció. Comèdia.Producció ¦ Di Bonaventura Pictures. Summit EntertainmentRepartiment ¦ Bruce Willis, Morgan Freeman, John Malkovich, Hellen Mir-ren, Karl Urban, Mary-Louise Parker

Red

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

B-ROBAPAG-21X14,8.pdf 1 22/07/10 22:28

Carlos MÁrMolAvalada a la Mostra de Venècia i amb 12 nominacions als Critics’ Choice Awards, inclosa la de millor pel·lícula, director i guió, la nova proposta del director de Requiem for a Dream (2000) con-tinua essent tant delirant i asfi xiant com els seus darrers fi lms. Aquesta vegada ens submergeix a les bambolines d’una nova ver-sió del Llac dels cignes i ens ofega a l’infern mental d’una ballari-na (Natalie Portman) marcada pel seu entorn familiar i ambiciosa d’èxit en un món tant competitiu i brutal com és el ballet –exerci-ci semblant fet amb Mickey Rourke el 2008 a The Wrestler, però aquest en un món menys “chic” i amb menys purpurina. Partint dels tradicionals melodrames entre bastidors, Aronofsky ens con-fon amb una atmosfera de thriller psicològic, terror i drama on la protagonista, que interpreta de manera innata el paper de cigne blanc, comença a descobrir el seu costat més negre, fent emergir els seus propis fantasmes interiors i el seu propi poder de desig i destrucció. Black Swan és tot un estil coreogràfi c, des del punt de vista tècnic i des del punt de vista temàtic. Perfectament or-questrat per Txaikovski a la partitura i per Matthew Libatique a la fotografi a –càmera que es contraposa bellament als moviments de Natalie, sobretot a les escenes dels assajos-, el fi lm arriba a ser una experiència sensorial tot i els seus deliris, malgrat cap al fi nal es pot arribar a pensar que a Aronofski la història i les imatges se li han anat de les mans.

Direcció ¦ Darren AronofskyGènere ¦ ThrillerProducció ¦ Fox Searchlight Pictures Repartiment ¦ Natalie Portman, Vincent Cassel, Mila Kunis

El cisne negro

Títol Recaptació Espectadors

Las crónicas de Narnia(Fox) 7,54M€ 1.030.000

3 metros sobre el cielo (Warner) 7.07M€ 1.100.000

Harry Potter (Warner) 6.20M€ 910.000

Megamind (Paramount) 4.95M€ 680.000

Entrelobos (Wanda) 2,41M€ 370.000

Pau Brunet

Un desembre irregularT

aqui

lla ¦

52

El desembre ha estat un mes per tancar les xifres de la taquilla d’una manera digna per a la producció estatal, però tràgica per al cinema en general. Les dades globals des del 26 de novembre fi ns al 18 de desembre eren d’uns limitats 46,8M€. Les expectatives del mes de desembre nos són gaire op-timistes perquè no superen els 76M€ de fa un any. De fet, és més que pro-bable que no es puguin generar més de 60M€. La diferència seria del 22% per sota de 2009, una dada ja massa freqüent en aquesta segona meitat de 2010. L’any acaba com el menys concorregut d’espectadors des de que es tenen dades. Menys de 100 milions d’entrades venudes. Un resum de l’any que hauria de proposar més d’un canvi de mentalitat, sobretot perquè de forma quasi constant s’han tocat mínims històrics.

‘Entrelobos’, de Gerardo Olivares

L’alegria d’aquest mes de desembre ha vingut de la producció es-tatal. Des de l’estrena de Entrelobos, la presència de pel·lícules espanyoles i catalanes ha estat constant. En aquestes quatre set-manes estudiades s’ha vist una quota de mercat del 31,2%, amb una recaptació de prop de 14,6M€, la millor dada de 2010. La ca-racterística general de les pel·lícules estrenades ha estat el fet de ser productes de gran capacitat comercial i amb la força de poder saltar per sobre de la mala marca del cinema nacional. Les seves respectives distribuïdores han sabut crear llançaments forts, amb enorme presència mediàtica i amb uns segments d’audiència molt ben defi nits. La gran pel·lícula ha estat 3 metros sobre el cielo, drama romàn-

La producció estatal viu el seu millor mes

Les pel·lícules més taquilleres d’aquest mes han estat:

tic adolescent que va estrenar la setmana del pont de desem-bre, va recaptar 4,1M€ amb 395 cinemes, i es va convertir en la cinta més vista de la setmana. La pel·lícula repetia la fórmula comercial de Crepúsculo, agafant un fenomen literari i conver-tint-lo en un fenomen cinematogràfic. La presència de Mario Casas es perfila clau en aquest cas i el noi demostra tenir un poder d’atracció com pocs actors. La cinta ha tingut en les dues següents setmanes un ritme excel·lent, capaç de portar el film als 7,07M€ i amb les clares opcions de seguir sumant milions fins els 9,5-10M€. El film no ha tingut mal boca-orella i les se-ves caigudes setmana rere setmana han indicat que gaudeix d’una massiva atenció.

‘3 metros sobre el cielo’ ‘Las crónicas de Narnia 3’

La tendència general d’aquests mesos ha estat la de veure com moltes estrenes de pes no acabaven de generar tot el que s’espera-va d’elles. La decepció ha estat una de les paraules més habituals. La pel·lícula que s’emporta la pitjor sensació és la macro estrena de Tron: Legacy. El superproducte de ciència-fi cció de Disney només va poder generar 1,3M€ amb 600 còpies i un gran aparell promocional propi d’aquest blockbusters. La cinta no va poder generar l’interès necessari entre cap tipus d’audiència, ni la familiar, ni la juvenil, ni l’adolescent, ni l’adulta. La cinta va quedar molt lluny del que es podia esperar i lluny d’altres estrenes similar pensades pel sector adolescent pro ciència-fi cció com ara Resident Evil.Molt millor li va anar a Las crónicas de Narnia 3 i a Megamind, to-

acceptació visible a nivell online. Segurament el fi lm tenia força entre el sector jove i aquest ha respòs, però el conjunt del cap de setmana ha deixat a una bona part del seu públic fora dels cine-mes. Per aquesta raó, és fàcil pensar que si pot seguir el seu soroll mediàtic, bé podrà recuperar el temps perdut.També en aquestes setmanes s’ha vist una petita producció ro-màntica, Todas las canciones hablan de mí, que ha anat a buscar un cert efecte comercial en la línia de Bon Appétit. La cinta va en-trar amb força el seu primer cap de setmana, 68.000€ en 30 sales amb una escassa promoció. A la segona setmana, afectada pel mal cap de setmana en general, va caure un 50% fi ns els 34.000€, però el seu total ja era de 122.000€ en 10 dies, encara amb futur de cara a les vacances.També importants han estat les produccions espanyoles vetera-nes, com ara Bon Appétit i Los ojos de Julia. La primera ha estat ca-paç ja d’arribar als 850.000€ amb prop de 130.000 espectadors. La cinta ha estat un molt bon èxit de boca-orella entre l’audiència adulta i cinèfi la. El cas de la pel·lícula de Rodar y Rodar, Los ojos de Julia ha pogut superar ja el milió d’espectadors, convertint-se per uns dies amb la cinta de més èxit de l’any, però fi nalment hau-rà de conformar-se amb la segona posició i prop de 7M€. També és important valorar que ha estat un èxit d’acceptació del públic. Remarcable és que la seva coproductora, Antena3 Films, ha estat responsable de les tres pel·lícules de més èxit de l’any, Que se mueran los feos, 3 metros sobre el cielo i Los ojos de Julia, totes amb més d’un milió d’espectadors.

Les altres pel·lícules clau d’aquest mes han estat Entrelobos, Biu-tiful i Balada triste de trompeta. Les tres han estrenat dins del top5 amb bons resultats. Entrelobos ha estat una molt singular aposta per part de Wanda, productora de la pel·lícula i amb la que s’ha arriscat a buscar una estrena massiva amb més de 220 còpies. Amb això, Wanda va dissenyar una campanya forta, plena de vi-sibilitat i amb molt publicity. La jugada va sortir rodona ja que va generar en el seu primer cap de setmana 670.000€. La pel·lícula va despertar un clar interès i a partir d’aquí ha tingut un camí de caigudes suaus i ha arribat als 2,41M€.Per la seva banda, Universal ha estat la responsable d’estrenar la molt difícil Biutiful, d’Alejando González Iñárritu, amb producció de Mod Producciones (Ágora) i Ikiru Films (Lope). La cinta tenia un gran avantatge: ser un fi lm de prestigi, amb la marca de Cannes, un director nominat als Oscar, i un actor de la popularitat de Javier Bardem. Tot això ha fet que l’estudi apostés per una campanya basada en el publicity i en convertir el fi lm en el producte adult del llarg pont de desembre. L’elevada afl uència general d’aquell pont va fer que Biutiful pogués recaptar 1,5M€ durant els sis pri-mers dies. Després d’això, el boca-orella ha estat força regular, especialment per la duresa de la pel·lícula i per això en tres set-manes es col·loca als 2,4M€. Balada triste de trompeta ha estat una estrena també forta dins però ha tingut la mala sort de viure un dels pitjors caps de setma-na de la temporada, amb poca atenció del públic. Amb tot, la pel-lícula aconsegueix 625.000€ amb 303 còpies i genera una enorme

El gran cinema no genera grans emocions

tes dues estrenades durant el llarg cap de setmana de desembre. La primera va recaptar 4,6M€ en els sis primers dies, mentre que la segona en va fer 3,2M€. Les dues han tingut un camí correcte en les dues següents setmanes, evidència de que són productes importants pel sector familiar. A la part regular està Burlesque, producció musical amb Christina Aguilera i Cher, que Sony llençava amb una certa força i aspiraci-ons d’aconseguir una important part del sector femení adolescent i adult. Els seus 490.000€ inicials no són una mala dada si tenim en compte que tenia la forta competència de 3 metros sobre el cielo i el fet d’estar en un cap de setmana nefast en general. El seu potencial és fort fi ns els 2-2,2M€.

Les disrupcions tecnològiques, des del punt de vista econòmic, suposen sempre un salt cap endavant en els mercats i un nou ordre dels agents i players* (actors) participants. En podem veure exemples al llarg de la histò-ria, i especialment ara, quan la base tecnològica en les nostres vides diàries és major; trens que han reemplaçat carruatges en el negoci del transport de persones, IPods que substitueixen walkmans en el negoci de la música portàtil, Spotify enlloc de discogràfiques com a comercialitzadores de música editada, o fins i tot adolescents que són prescriptors en el consum audiovisual per sobre de crítics tradicionals. Aquesta teoria de Clayton Christensen, professor de la Harvard Business School, és perfectament vàlida per al moment present de la indústria audiovisual.

La fusió (en el sentit més físic) de dos models de negocis que fins ara estaven separats per dos aparells distints, televisió i ordinador, ja és una realitat que acabarà d’assentar-se amb nous gadgets** (artefactes o ginys) com Google TV. Serà en aquest moment quan puguin començar a funcionar nous conceptes de model de negoci, com podria ser el de la “televisió corporativa”, on una empresa es comunica directament amb els seus consumidors per la via audiovisual (sense el filtre d’una televisió). Podria ser que Danone o Nestlé en un futur financessin la seva pròpia sèrie de dibuixos? I que exercissin una prescripció directa de consum audiovisual mitjançant la seva pròpia gama de productes? Caldrà veure com evoluciona el mercat, però no es pot descartar que nous finançadors corpo-ratius entrin en el negoci audiovisual com a responsables reals de continguts.

I el comportament de l’espectador? Passar d’un model de consum audiovisual passiu, on l’espectador s’asseu davant la televisió que emet sense interrupció 24 hores seguides, cap a un nou model de consum actiu on l’espec-tador decideix què vol veure i quan ho vol veure seria l’altra cara d’aquesta disrupció tecnològica. Què passarà amb les mesures d’audiències? I amb els finançadors dels canals de televisió, la publicitat, les marques...?

I avui, per sobre d’aquests canvis i preguntes, trobem la crisi econòmica, amb un fort impacte internacional. De fet, en el món econòmic ja es parla de “reorganització global del sistema de mercat”. Aquesta reorganització ja té efectes en molts àmbits. Per un costat en les arques públiques dels governs, que estan patint tant la caiguda d’ingressos com les injeccions econòmiques extraordinàries que es van fer al seu dia per suavitzar la primera bat-zegada. Les retallades d’inversió i de despesa pública són evidents. No serà descabellat, sempre que un sector com l’audiovisual es consideri estratègic pel nou govern català, que institucions fins ara de l’àmbit de la cultura passin a treballar des d’una vessant molt més industrial i econòmica, i que per tant, el seu objecte de treball sigui molt més ampli, en consonància amb els nous models de negoci i nous productes audiovisuals (videojocs, aplicacions per a mòbils, etc).

D’altra banda, instruments financers que fins ara han estat la base impulsora del sector, com les subvencions, es vagin substituint progressivament per altres eines que basculin millor l’eficiència i retorn que es desitja d’un sector competitiu, que ha de generar riquesa econòmica en un moment realment molt dur per a les empreses i per als treballadors. I cal dir aquí que el segon àmbit en el què la crisi s’ha fet més present a nivell macro és en el siste-ma bancari, l’escanyament del crèdit. L’accés al crèdit per als emprenedors és el gran escull a salvar, especialment en indústries com l’audiovisual on la base de l’actiu de les empreses sol ser un intangible. En aquest sentit, cal apuntar que la concessió de crèdits i/o la participació en capital de projectes empresarials estratègics i altament competitius serien eines desitjables perquè es pogués crear a mig o llarg termini un teixit d’empreses amb major solidesa. I tampoc cal descartar l’obertura de les eines financeres públiques a bancs especialitzats internacionals, assumint que existeixin entitats financeres especialitzades en altres països europeus, i que una empresa catalana pugui perfectament treballar amb un banc francès, per exemple.

Tots aquests factors (i molts d’altres) aniran configurant una indústria que ja és per si mateixa estratègica, que té un gran impacte social i que crea tendències i hàbits de consum globals. Es dibuixa un panorama difícil per la seva incertesa i el pesat llast de la crisi però alhora apassionant per les seves oportunitats. Tancant amb un altre concepte de teoria econòmica, estem davant d’un autèntic Blue Ocean.

Xavier Parache i Calvet

Llicenciat en Comerç Internacional, ESCI-UPFMàster en Direcció Financera i Comptable per la UPFMàster Expert Fiscal per Ernst&Young i la UABExecutive MBA per l’Instituto d’Empresa

L’AUDIOVISUAL INDÚSTRIA ESTRATÈGICA DE FUTUR

Opi

nió

¦ 54

Direcció ¦ José Manuel CarrascoGènere ¦ Comèdia juvenilProducció ¦ Tornasol Films, Castafiore Films, Messidor Films, Milou FilmsRepartiment ¦ Andrea Ros, Maxi Iglesias, Lorena Mateo, David Castillo, Lydia Fairen

Direcció ¦ Manel HuergaGènere ¦ DocumentalProducció ¦ Bausan Films, Mediapro,Pentagrama Films

Direcció ¦ Félix Fernández de CastroGènere ¦ DocumentalProducció ¦ Black Flag Cinema, Flins & Pinículas

Direcció ¦ Marc RechaGènere ¦ DramaProducció ¦ Cameo

Direcció ¦ Juan Carlos ClaverGènere ¦ ThrillerProducció ¦ Dacsa Produccions, Ideas y Proyectos Cinematográficos, Just Films, Kines Producciones S.L.Repartiment ¦ Marina Gatell, Belén López, Miguel Ángel Muñoz, Empar Canet, Juan Fernández

Direcció ¦ Chus GutiérrezGènere ¦ ComèdiaProducció ¦ Telespan 2000, Estudios PicassoRepartiment ¦ Verónica Sánchez, Juan Sanz, Ruth Díaz, Macarena Gómez, Jordi Vilches

Direcció ¦ Judith Colell i Jordi CadenaGènere ¦ DramaProducció ¦ Oberon Cinematogràfica, Televisió de CatalunyaRepartiment ¦ Aina Clotet, Clàudia Pons, Lydia Zimmermann, Hans Richter, Jordi Gràcia

Adaptació del llibre El diario rojo de Carlota, de l’escriptora catalana Gemma Lienas. La protagonista de la història té setze anys i està enamorada d’un noi esportista, l’Oriol, però descobreix el sexe amb el Sergio, el gendre que voldria qualsevol mare. Els seus pares s’estan separant i ella està feta un embolic.

Diari de bord de l’astronauta nord-americà d’origen espanyol Michael E. López-Alegría durant els sis mesos que va viure a l’Estació Espacial Internacional. La primera pel·lícula documental narrada pel seu protagonista des de l’espai exterior, fins i tot filmada per ell mateix.

Adaptació del còmic del barceloní Miguel Gallardo on s’explica el viatge de l’autor amb la seva filla de catorze anys, que pateix autisme, a visitar la seva mare a les Canàries. Es tracta d’un relat de com es conviu amb aquesta discapacitat en un escenari un xic inhabitual.

Després d’un llarg recorregut en el camp del curtmetratge, Marc Recha va debutar al gran format el 1991 amb El cel puja. Set anys més tard va arribar la seva segona pel·lícula, L’arbre de les cireres, que el va impulsar com una de les promeses més fermes del panorama cinematogràfic català i estatal. Després van venir Pau i el seu germà, Les mans buides, Dies d’agost i Petit indi, els premis i el reconeixement a nivell europeu com un dels directors més compromesos amb una mirada cinematogràfica totalment personal i renovadora

Un grup de periodistes investiga en l’actualitat la desaparició de tots els habitants d’un poble una nit del 1945. La Julia és una periodista d’investigació que treballa en una publicació de temàtica sobrenatural. Malgrat ella no creu en els fets paranor-mals, comprova que ella serà el principal testimoni de molts d’ells.

Sara, una jove tímida que espera perdre la virginitat, escaparà de la seva vida rutinària quan trobi en el seu camí Las Sioux, un grup musical de noies punk que ac-tuen a El Calentito, el local de moda de la “movida” madrilenya. L’atzar la convertirà en la cantant del grup. El debut està previst per la nit del 23-F.

El film guanyador del premi especial del jurat al festival de Sant Sebastià està basat en la novel·la Elisa Kiseljak, de l’escriptora Lolita Bosch. A l’Elisa, que farà onze anys, li agrada el seu vestit blanc amb llaços blaus, però falta molt poc perquè tot deixi de tenir importància. Patirà un abús i no ho recordarà fins molts anys després.

El diario de Carlota

Son & Moon (Diario de un astronauta)

María y yo

El cel puja, L’arbre de les cireres, Pau i el seu germà, Les mans buides, Dies d’agost, Petit indi

Intrusos en Manasés

El Calentito

Elisa K

dvd’s

col·leció

La pel·lícula d’animació de Disney s’ha convertit en la més taquillera de l’any arreu del món. El fi lm ha aconseguit una recaptació total de 1.063 milions de dòlars (802,77 mili-ons d’euros). A poca distància fi gura Alícia al País de les Meravelles. La pel·lícula de Tim Burton ha aconseguit una recaptació mundial de 1.024 milions de dòlars (773,32 milions de euros). El pes que ha tingut en la recaptació el cinema en 3D ha estat decisiu durant el 2010. L’animació ha estat la gran triomfadora, situant altres fi lms com Shrek Forever After, Gru: el meu dolent preferit o Com entrenar el teu drac als llocs més alts de la llista.

Els tres fi lms de producció catalana fi gu-ren entre les cinc candidates a millor pel-lícula als XVI premis José María Forqué d’EGEDA (Entidad de Gestión de Derechos de los Productores Audiovisuales). Com-pleten la llista Entrelobos i También la lluvia. La cerimònia d’entrega dels guar-dons tindrà lloc el 17 de gener al Palacio de Congresos de Madrid, coincidint amb la gala dels Premis Gaudí. El guardó té una dotació econòmica de 30.000 euros i aquest any han entrat a concurs un total de 101 llargmetratges de fi cció, 45 docu-mentals i quatre llargmetratges d’anima-ció, estrenats entre l’1 de desembre de 2009 i el 30 de novembre de 2010.

Act

ualit

at ¦

56

La productora cinematogràfi ca Extraor-dinary Features va presentar el passat 17 de desembre a Barcelona el seu pla d’ex-pansió que inclou la construcció d’uns estudis de cinema a la localitat de La Bisbal d’Empordà (Girona) i la producció de pel·lícules per a cinema i televisió. La presentació va anar a càrrec del britànic Chris Samwells, president d’Extraordinary Features, del director de desenvolupa-ment de la companyia, Michael Connor i d’Antoni Badimon, de l’empresa catalana Baditri, qui durà la distribució dels seus productes. La inversió inicial prevista és de vuit milions d’euros.

Extraordinary Features s’instal·la a Catalunya

Isabel Coixet prepara nou projecte

En aquesta ocasió la cineasta s’ha inspirat en una obra de teatre, Marburg, del barcelo-ní Guillem Clua, estrenada el maig del 2010 al Teatre Nacional de Catalunya. Amb guió del mateix dramaturg, Coixet té previst rodar en anglès aquesta història marcada per la malaltia i la mort, i situada en quatre llocs i moments diferents. No és l’única obra de Clua que ha despertat interès cinematogrà-fi c, ja que la nord-americana Universal es planteja adaptar La pell en fl ames.

‘Toy Story 3’, l’èxit mundial del 2010

‘Buried, ‘Lope’ i ‘Pa negre’, finalistes als premis Forqué

‘Toy Story’ ha recaptat més de 800 milions d’euros arreu del món

Leonor Watling i Luis Tosar a ‘Lope’

Fe d’errors: Al número anterior, dins el reportatge ‘Infància en risc, l’animació al servei de la denúncia social’ de la secció Documental, vam ometre la productora OnPost, coproductora del documental juntament amb Muf Animation i Televisió de Catalunya.

Rodrigo Cortés es passa a la producció

El director de Buried serà el guionista i co-productor d’Emergo, un thriller sobrena-tural sobre un grup de parapsicòlegs molt tecnifi cats que investiguen fenòmens estranys en una casa. És el primer llarg-metratge de Carles Torrens, guanyador del primer premi del concurs Fotogramas en Corto amb Coming to Town (2006). Inte-gren el repartiment Kai Lennox, Rick Gon-zález, Francesc Garrido, Fiona Glascott, Gia Mantegna i el nen Damian Román. El rodatge serà a Barcelona amb producció de Versus Entertainment.

El director gallec s’ha consolidat gràcies a l’èxit de ‘Buried’

Aquest mes el Museu del Cinema de Girona proposa tres cites ineludibles pel públic més cinèfil. Dins la iniciativa “El docu-mental del mes”, promoguda per Para·lel 40 i integrada dins el projecte CinemaNet Europe, que estrena dotze documentals l’any en més de cent sales d’arreu d’Europa, el Museu programa el dia 13 Into eternity, de Michael Madsen (Dinamarca, 2009), un document que reflexiona al voltant de la problemàtica dels residus radioactius. En aquests moments s’està construint a Finlàndia el primer cementiri nuclear permanent a través d’un complex sistema de túnels subterranis tallats en un subsòl de roca sòlida. El repte: el dipòsit ha de resistir 100.000 anys, que és el període de temps durant el qual els residus mantenen el seu nivell de toxicitat.

Dins el cicle “Parlem de cinema?”, que projecta grans obres de la història del cinema i genera un debat posterior, el dia 20 es podrà veure Aguirre Der Zorn Gottes (Aguirre, la cólera de Dios), de Werner Herzog (Alemanya,1972). Gonzalo de Pizarro lidera

un grup de conqueridors espanyols que creua les intransitables selves peruanes. A causa de la impossibilitat de continuar enda-vant per l’escassetat de provisions i forces, decideix enviar una reduïda expedició comandada per l’incompetent Pedro de Urzúa i secundada pel llunàtic Lope de Aguirre, obsessionat amb el po-der i amb l’objectiu de conquerir El Dorado, la terra promesa de l’or segons les creences índies.

Per últim, inclòs en la proposta “Cinema i solidaritat”, amb la voluntat de treure a la llum aquelles realitats que no són portada dels diaris, el dia 25 s’oferirà Camins de fang, de Fina Sensada (Catalunya, 2009). A Nicaragua, Amèrica Central, moltes comu-nitats rurals sobreviuen aïllades, enmig d’ambients naturals inhòspits. Aquest és un documental d’imatges que ens trans-porta a un món de precarietat i esforç, que planteja la urgent necessitat d’ajudar a totes aquestes persones a aconseguir una vida digna i simultàniament a comprometre’ns amb la protecció i cura de tots els recursos naturals seriosament amenaçats.

Museu del Cinema de GironaUn gener compromès

Act

ualit

at ¦

58

Tota la informació de les festesa la Revista del Nadal,al 010* i a www.bcn.cat/nadal

*Establiment: 0,46 €. Cost/min: 0,06 €.Tarifat per segons. IVA inclòs.

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

DECINE_210X297.pdf 1 12/12/10 21:26

PROJECCIONSEntrada individualTarifa normal 3 eurosTarifa reduïda 2 euros ** Aturats, jubilats, Carnet Jove, títols de família nombrosa o monoparental, Xarxa de Biblioteques Públiques. Sessions infantils: Club Super3; entrada gratuïta per al titular del carnet + tarifa reduïda per a l’acompanyant

AbonamentsAbonament 20 sessions (no nominal) 40 eurosAula de Cinema (30 sessions, nominal) 45 euros

BIBLIOTECAAbonament anual (des de la data d’emissió) 10 eurosTarifa reduïda 5 euros *Accés individual per un dia 2 eurosTarifa reduïda 1 euro ** Aturats, jubilats, Carnet Jove, títols de família nombrosa o monoparental, Xarxa de Biblioteques Públiques, estudiants, investigadors

EXPOSICIONSEntrada individual 3 eurosEntrada reduïda 2 euros ** Aturats, jubilats, Carnet Jove, títols de família nombrosa o monoparental, Xarxa de Biblioteques Públiques, estudiants

CARNET DE LLIURE CIRCULACIÓAnualCarnet personal, vàlid per un any natural, amb accés lliure a totes les projeccions i exposicions, i als serveis de biblioteca 90 euros

DiariAccés a l’exposició, a la Bibliotecai a una projecció, el mateix dia 5 euros

CICLES

El món de Bigas Luna

Memòries de la Guerra Civil

El Raval al Raval

Marco Bellocchio

De Caligari a Hitler

Costa-Gavras

Antonioni documental

François Truffaut i els fi lms de la seva vida

Stanley Donen

Rebel amb causa: Centenari de Nicholas Ray

Guionistes:Escriure el cinema

Aula de Cinema

XVIII Mostra Internacional de Cinema de Dones

XI Festival Internacional de Cinema Gai i Lèsbic

El documental del mes

Els millors fi lms de l’any

EXPOSICIONS

Bigas Luna

El cinema i la Guerra Civil

Dragon Rapide

La teta i la Lluna

ENTRADES I ABONAMENTS 2011

FILMOTECA DE CATALUNYAPROGRAMACIÓ 2011

REVISTA DE CINE_DESEMBRE.indd 1 22/12/10 12:06