Decine 12

LOS OJOS DE JULIAEl terror fet a casa

SITGES 2010La festa anual delcinema fantàstic

BURIEDL’últim fenomen mundial

PA NEGREUna estrena molt literària

BICICLETA, CULLERA POMALa lluita de Maragall segons Carles Bosch

VISITES COMENTADES

06 D’OCTUBRE A LES 18 H

A càrrec d’Andrés HispanoRealitzador audiovisual i comissari independent

PROJECCIONS


El sueño de Malika, 2005Clemente BernadDurada: 19 min

Episode I, 2004Renzo Martens Subtítols en anglèsDurada: 45 min

DIÀLEG


Conversa amb Susan Meiselas (fotoperiodista) conduïda per Joan Fontcuberta (fotògraf)

Diàleg en anglès

La Rambla, 9908002 Barcelona93 316 10 00De dimarts a diumenge, de 12 a 20 h.

Accés gratuït. Aforament limitat

[VIR∏EINA] CENTRE DE LA IMATGE

06.07–10.10

ANTIFOTOPERIODISME

SUMari EDITORIAL05 Un any DeCine

LA IMATGE 06 Buried

PORTADA08 Los ojos de Julia, un viatge a la foscor10 Entrevista a Guillem Morales14 Entrevista a Belén Rueda

ESTRENA16 Pa negre19 Herois20 Di Di Holywood, La tropa de trapo21 Buried

PERFIL24 Agustí Villaronga

FESTIVAL26 Sitges Film Festival, la nostra cita amb el cinema internacional28 Entrevista a Àngel Sala, 30 Fims catalans de classe A

EL CAFÈ34 Ivana Miño

DOCUMENTAL36 Bicicleta, cullera, poma segons Carles Bosch. Memòries d’un oblit

RODATGE40 Dictat, Lo mejor de Eva, Volar, Implosion, No tengas miedo

CRÍTICA44 Herois45 Pa negre46 Los ojos de Julia

LA CASA DEL CINE47 Abel, El Americano, Chloe

TAQUILLA54 Un setembre amb molt cinema familiar

ACTUALITAT56 Novetats en DVD58 Notícies breus

••••

3628 34

EDITOR Jordi Roigé [email protected]

DIRECTORAAlba Laguna [email protected]

REDACCIÓAnna Petrus [email protected]

COL·LABORADORSTonio L. Alarcón Pau Brunet Conxita Casanovas Anna Corberó Josep G. Guixà M. Martí Freixas Salvador Moré Aina Serra Francesc Vilallonga

CONSELL ASSESSORXavier Atance Antoni Badimon Marta Baldó Santi Lapeira Xavier Parache Pío Vernis

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA Maria Gasol

FOTOGRAFIAMarta Puig [email protected]

ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONSCristina Feixas [email protected]

PUBLICITAT I PRODUCCIÓPere Ribalta [email protected]

IMPRESSIÓComgrafic S.A.

DISTRIBUCIÓS.A. Distribuidora de Ediciones.

EDITA: Utopia Global Rambla de Catalunya 35, ppal 2a 08007 Barcelona [email protected] www.utopiaglobal.com

Decine és una revista membre de l’Appec, Associació de Publicacions Periòdiques en Català.

Decine s’edita amb la col·laboració del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya

Dipòsit legal: B-39155-2009

UN ANY DECINE

Ens agradaria que la revista DeCine s’encomanés de la progressió que està tenint el nostre cinema. Belén Rueda, sota les ordres de Guilllem Morales, protagonitza la portada del nostre primer aniversari. Com ara fa un any, quan Balagueró i Plaza inauguraven Sitges i la història de la nostra publicació.DeCine compleix amb modèstia, rigor, perseverança i ambició el seu full de ruta: informar i potenciar el cinema participat i fet per catalans. La realitat ens diu que l’objectiu val molt la pena. Donar visibilitat, aglutinar un col·lectiu, ajuda a crear marca i enfortir l’autoestima.Per tant, cal agrair i felicitar l’equip dirigit per Alba Laguna, amb tots els nostres col·laboradors, que amb 12 números ja ha creat una estètica i un estil propi, que s’emmotlla mica en mica en les expectatives i gustos d’un públic que no ha parat de créixer en nombre i fidelització. Una especial mirada als lectors joves, que es troben molt a gust amb la línia editorial de DeCine i, que al cap i a la fi, ha d’assegurar la pervivència del nostre audiovisual.I evidentment, des d’Utopia Global volem agrair molt la confiança i el suport del nostre consell assessor, format per professionals de gran prestigi, i de les institucions públiques i les productores que han donat suport des del primer dia a DeCine.

Catalans al mónSetembre i octubre, ja ho sabem, són uns mesos de forta projecció per a les nostres produccions. El premi especial del jurat del festival de Sant Sebastià per Elisa K i l’excel·lent acollida de Pa negre i Bicicleta, cullera, poma, en són la mostra més clara.Felicitar el fotògraf de Buried, Eduard Grau, un dels professionals més celebrats d’aquesta cinta inquietant i envoltada d’expectativa. I atenció també, a les dues produccions amb participació catalana cridades a la cursa dels Òscar.Tot això, al número del primer aniversari de DeCine.

Editorial••••

Jordi Roigé, editor

La

imat

ge ¦

6 Buried“Vaig tenir la sort de comptar amb Eduard Grau com a director

de fotografia. Va creure en el projecte tant com jo i es va convertir en el meu còmplice. El truc consistia en no deixar que el taüt ens

limités a l’hora de fer els moviments de càmera, és a dir, vam renunciar als nostres propis límits mentals.”

Rodrigo cortés, director

port

ada

¦ 8

Belén Rueda protagonitza aquest thriller que inaugura el Festival de Sitges

Los ojos de Julia

un viatge a la foscor

L’actriu interpreta una dona que s’enfronta a un perill invisible

La pel·lícula que inaugura l’edició d’enguany del Festival de Sitges planteja l’angoixant lluita d’una dona, la Julia, per resoldre la mort de la seva germana bessona cega, mentre ella mateixa perd gradualment la vista afectada per la mateixa malaltia genètica. El director català Guillem Morales i part de l’equip responsable de l’èxit d’El orfanato (el tàndem format per la productora Rodar y Rodar i Guillermo del Toro), han confiat una vegada més en Belén Rueda per a un thriller claustrofòbic on l’espectador descobreix la veritat al mateix temps que la seva protagonista. Es tracta d’una història de superació personal de les pors més íntimes, que va gaudir d’una excel·lent rebuda al passat Festival de Toronto, i que aquest mes arriba a les nostres pantalles.

La Julia rep la notícia de la inesperada mort de la seva germana, la Sara. Tot apunta a un suïcidi, però la Julia és incapaç d’acceptar aquesta versió i inicia una investiga-ció personal, a partir de les circumstàncies que envol-taven la vida de la seva germana. L’obsessió de la pro-tagonista la condueixen a creuar-se amb una amenaça misteriosa que ningú més al seu voltant sembla perce-bre, ni tan sols el seu marit, interpretat per Lluís Homar.

La Julia ha d’enfrontar-se a aquest perill superant, a més, la tràgica adversitat de la pèrdua progressiva de la visió. Una ambientació decadent, potenciada pels exteriors rodats a Cantonigròs (Osona) i a l’Escola Industrial de Tarragona, i una fotografia estudiada al mil·límetre em-bolcallen un guió ple de suspens, girs argumentals i tocs de romanticisme. No hi falten secundaris de luxe com Francesc Orella, Pablo Derqui, Boris Ruiz o Clara Segura.

Alba Laguna

Guillem Morales “És una pel·lícula sobre la pèrdua”

Com sorgeix el projecte de la pel·lícula?A partir de la imatge d’una dona amb una bena als ulls, la Julia. En aquell moment, l’únic que sabia era que l’havien operat i que no es podia treure la bena en dues setmanes. Tot ve d’aquesta idea. Intuïa que aquesta dona, encara que hagués estat veient amb els seus ulls tota la vida, en el moment en què portés la bena hi veu-ria molt més. Treballant aquesta imatge va sortir el guió.

I per què vas escollir el tema de la ceguesa?Crec que és un tema interessant. Jo per a la meva feina utilitzo els ulls, és a dir, que si em quedés cec ho passa-ria bastant malament. I més que el tema de la ceguesa, és el tema de la pèrdua. La pèrdua de la visió és també un dol, és perdre alguna cosa, com pots perdre coses materials, immaterials, persones... És un viatge en el qual s’ha d’assumir que el més important és l’actitud,

que has perdut alguna cosa i potser n’has guanyat una altra. La Julia ha d’afrontar un canvi a la seva vida. Hi ha moltes pel·lícules sobre dones cegues, però molt poques sobre personatges que es queden cecs i han d’encarar les seves pors.

De fet l’única que se m’acut és Bailar en la oscuridad, de Lars Von Trier.Exacte, a mi també. Cinematogràficament és un tema molt interessant perquè dóna peu a parlar de les coses que són visibles i de les que són invisibles.

La teva primera pel·lícula, El habitante incierto, també era un thriller. Tenies clar que volies continuar amb el gènere?Sí, i continuaré perquè em sembla un gènere merave-llós. Crec que una bona història, si l’expliques amb un

Port

ada

¦ 10

El director català Guillem Morales en un moment del rodatge

thriller, és molt millor perquè dosifiques la informació, crees tensió i pots captar millor l’espectador. A més, és un gènere molt obert perquè pot englobar moltes coses: terror, comèdia, drama, ciència-ficció, denúncia social... És un dels gèneres més lliures que existeixen. És molt interessant visualment i no em fa cap mena de vergonya dedicar-me als thrillers (riu).

A Los ojos de Julia combines el gènere amb una trama romàntica.Exacte, hi ha una història d’amor.

Creus que aquest element pot ajudar a atraure un públic més divers?Crec que és una pel·lícula molt femenina, segons he po-gut veure agrada molt a les dones. Guillermo del Toro a Toronto, quan parlava de Los ojos de Julia, deia que era un giallo, aquelles pel·lícules italianes que es feien als anys setanta, que van començar amb Mario Bava i van seguir amb Dario Argento, Lucio Fulci, etc. Jo afegiria que és un giallo femení o feminista. En tota gran pel·lícula hi ha una història d’amor i aquí també, per què no. No està fet amb voluntat d’atraure un públic o un altre, però sí que agrada a les dones malgrat tota l’agressivitat de la pel·lícula. En el fons, és una història.

Belén Rueda porta tot el pes de la pel·lícula. Tenies clar de bon principi que fos ella la protagonista?No, però va sorgir. Normalment quan escric un guió no m’agrada posar cares i pensar en actors perquè després això comporta decepcions si no es compleix. S’ha de ser flexible. Quan la Belén va llegir el guió, va voler quedar amb mi, la vaig conèixer i tot va anar molt bé. I jo encan-tat. No la coneixia en persona i em vaig enamorar molt d’ella. És una de les grans actrius d’aquest país. Ha estat molt fàcil treballar amb ella.

“L’èxit d’El orfanato no em treu la son, perquè és un film

completament diferent”

Va haver de fer alguna preparació especial per a aquest paper?Sí, va fer un treball bastant intens. Vam utilitzar quatre ulleres preparades que feien la progressió de la cegue-sa, el deteriorament de la visió. Cada vegada eren més fosques, les vaig preparar jo mateix. Això li donava a la Belén una memòria visual del que estava veient en cada moment per incorporar-ho a la seva interpretació. També vam anar a l’ONCE i ens vam informar, no de la cegue-sa en sí, sinó dels processos que havia patit gent que s’havia quedat cega. Volíem saber quines eren les seves reaccions al llarg d’aquest camí cap a la foscor.

I com va entrar Lluís Homar al projecte?Necessitàvem el personatge d’Isaac, la parella de la Belén, un personatge molt protector. Crec que ells dos fan molt bona parella, el Lluís és un gran actor i no

havien treballat mai junts. Va ser fantàstic.La pel·lícula té molts punts en comú amb El orfanato. La mateixa protagonista i els mateixos productors. El gran èxit que va tenir, el vius com una pressió afegida? Bé, els papers de la paret són diferents (riu). No em treu la son perquè és una pel·lícula completament diferent. Espero que la gent ho vegi i la pel·lícula es faci un lloc per sí mateixa. En cap moment m’ha passat pel cap que sigui una pressió.

“Guillermo del Toro és molt respectuós amb les

decisions que pren el director”

Què significa per a tu inaugurar el Festival de Sitges?És una responsabilitat i un somni. M’agrada molt que hagin trobat que la pel·lícula és ideal per inaugurar el Festival. Això també demostra que durant aquests anys, des que vaig fer la primera pel·lícula, he canviat. Hi ha una voluntat meva de fer unes pel·lícules que s’acostin als espectadors, que les gaudeixin. També és el que he vist a Toronto, que Guillermo del Toro, com un professor exigent, em va obligar a quedar-me al passi i vaig poder gaudir completament de les reaccions dels espectadors. Crec que és una gran història pensada per als especta-

dors. Ha estat molt ben rebuda per part del públic i ara estic tranquil en aquest aspecte.

Com arribes a contactar amb Guillermo del Toro?Vam tenir una primera reunió a Londres i es va interes-sar molt pel guió. Després de barallar-nos molt, es va anar involucrant en el projecte perquè l’atrapava molt la història. Ens vam tornar a veure a Los Angeles i ja es va implicar del tot. Llavors, és clar, tenir Guillermo del Toro com a productor et dóna la confiança que cui-darà el projecte des dels seus inicis fins al final. També,

evidentment, dóna alguns consells, però és molt respec-tuós amb les decisions que pren el director perquè ell també ho és. Hi ha coses que ell no veia gens clares i han funcionat, i ara m’ho reconeix, em diu: “Tenías razón, ca-brón” (riu). M’ho he passat molt bé amb ell.

En quines coses no estàveu d’acord?A nivell estètic, per exemple. A ell li agrada molt el gòtic i a mi no. Ara està molt content amb el resultat de la pel·lícula.

És cert que la pel·lícula es presta a tenir una atmosfera gòtica...En principi sí, però aquest és el camí fàcil. Jo sempre he pensat que al món on era la Julia ja no hi havia res maco per veure, un món una mica abandonat, decadent. Crec que aquesta estètica li queda molt bé a la pel·lícula, va ser un treball intens amb el director artístic. També m’he basat en premisses estètiques dels videojocs, perquè m’agraden molt. De vegades, m’agraden més que les pel·lícules. Estètica comunista una mica de l’est.

Recordes algun moment especialment complicat del ro-datge?Estava tot molt pensat perquè les escenes quedessin bé. És una pel·lícula tècnicament molt complicada, més del que s’aprecia en un primer visionat. El treball de càmera ha estat difícil però crec que ens n’hem sortit molt bé. No recordo una escena especialment difícil.

Tens algun projecte nou al cap?Encara és una mica aviat però ja començo a pensar en

dos projectes que vull portar a terme l’any que ve. A par-tir d’ara em dedicaré a escriure i tant de bo pugui fer la meva primera pel·lícula en anglès, és un repte meu.

Creus que el cinema de gènere és una bona sortida per al cinema català i espanyol?Crec que té un punt més internacional perquè el cine de gènere, des del meu punt de vista, va a buscar més el pú-blic. Això no vol dir que altres gèneres no ho facin, però per exemple, en les comèdies, el sentit de l’humor canvia molt de país a país, no és tan universal com ho poden ser les pors. Per això la gent l’acull tan bé. El que també passa és que aquí el cinema de gènere està enllaçat amb una “nova” generació de cineastes que hem crescut amb unes influències cinematogràfiques concretes. Als anys 80 vam créixer veient molt gènere, ens ha tocat de ple.

“Crec que el cinema de gènere té un punt més internacional”

Quins són els referents que et toquen més de prop?A mi m’agrada moltíssim el cinema fantàstic, i defen-so pel·lícules com Don’t Look Now de Nicolas Roeg. M’agrada molt el cine britànic de terror, cineastes com Polanski, Cronenberg... Les pel·lícules El increíble hom-bre menguante o La semilla del diablo són de les meves preferides. M’encanta el cine de principis dels setanta, crec que és una de les èpoques daurades, són pel·lícules molt modernes i molt ben filmades.

El director, amb Lluís Homar i Belén Rueda comentant una escena

Port

ada

¦ 12

Rueda i Homar, parella a la ficció

port

ada

¦ 14

Què et va seduir del guió de Los ojos de Julia?Em va agradar molt que el personatge va evolucionant d’una manera que al principi de la pel·lícula és impen-sable. M’atrauen els personatges que tenen un canvi radical a les seves vida i a la seva forma de pensar i actu-ar. Per un actor sempre és un repte fer dos personatges. Vaig dir: “Déu meu, bessones!” A més, una de les dues només apareix en dues seqüències i havia de definir el personatge en aquest temps tan curt perquè després tot transcorre al seu voltant.

El personatge de Julia té una gran fortalesa i valentia. Què hi ha de tu en aquest paper?Crec que tots, en el nostre interior, tenim una dualitat de caràcters: alegria, tristesa, fortalesa, debilitat... El que passa és que, depenent del nostre entorn i de les decisi-ons que anem prenent, desenvolupem més uns que uns

altres. Si a la vida et passa alguna cosa excepcional i et suposa un canvi de 180 graus, com en el cas de la Julia, veus que ets capaç de treure tota la força. La conclusió que n’he tret és que sempre s’ha de mirar endavant sen-se oblidar el passat.

Guillem Morales ha comparat el teu personatge amb el de Sigourney Weaver a Alien...És molt graciós quan et comencen a donar referències. El Guillem em deia: “És una heroïna” i jo li contestava “doncs jo veig que té una vida molt tranquil·la” i el Gui-llem em contestava que tenia un canvi radical a la seva vida comparable al de Sigourney Weaver a Alien. I vaig anar corrent a veure la “pel·li”! I és cert que els mons-tres, siguin reals o de la teva imaginació, només pots combatre’ls enfrontant-te a ells. I per fer-ho, has d’apar-car les teves pors.

Belén Rueda“La Julia aprèn a veure-hi d’una altra manera”

Belén Rueda repeteix protagonisme en un film català després d’El orfanato

Direcció ¦ Guillem MoralesGènere ¦ ThrillerProducció ¦ Rodar y Rodar, Televisió de CatalunyaRepartiment ¦ Belén Rueda, Lluís Homar, Francesc Ore-lla, Pablo Derqui, Julia Gutiérrez CabaEstrena ¦ 15 d’octubre

Tot això amb la gran dificultat de perdre la vista.El fet de perdre la vista fa que, en un principi, li canviï la vida totalment. Coses tan normals com fer-se un cafè o rentar-se les dents es tornen impossibles perquè no tens memoritzat on és cada cosa. No obstant, supera tot això.

I, en certa manera, conforme va perdent la vista es va tornant més lúcida...Guillermo del Toro a Toronto va dir que és una dona que perd la vista però aprèn a veure-hi d’una altra manera. Això defineix molt bé el personatge.

“M’atrauen els personatges que tenen un canvi radical

a les seves vides”

Com vas viure aquest rodatge?Hi ha haver alguns moments difícils, sobretot pel fet de no veure-hi. En el cas del personatge de Sara, amb unes lents que no em deixaven veure absolutament res, i en el de Julia amb les benes als ulls. Recordo quan rodà-vem exteriors de nit a Cantonigròs, que començàvem a les set de la tarda i acabàvem a les quatre de la mati-nada. Un dia eren dos quarts de quatre, jo anava amb camisa de dormir, estava xopa, amb la bena als ulls... Quan deien “acció” em semblava que les gotes d’aigua eren ganivets, estava congelada perquè estàvem a un o dos graus sota zero.

I com ha estat la feina amb l’equip?M’han cuidat moltíssim. Rodar y Rodar, Guillermo del Toro, etc., han estat molt pendents de mi. Però a mi a l’hora de rodar m’agrada que les coses siguin el més re-als possible i no volia, per exemple, que rodessin uns peus falsos en lloc dels meus perquè no tingués tant fred.

Després d’El orfanato, El mal ajeno i Los ojos de Julia, és obvi que et trobes a gust fent cinema de gènere.No s’escull un projecte només perquè sigui de gène-re, hi ha altres components que són importants. Per exemple, tornar a treballar amb Rodar y Rodar i amb Guillermo del Toro, que dóna molta seguretat. El guió em va encantar i quan vaig conèixer Guillem Morales amb el seu univers especial, em va semblar que seria una pel·lícula diferent. El Guillem tenia alguns objec-tius que em semblaven un repte, com per exemple, que l’espectador pogués posar-se a la pell de la protago-nista i poder sentir les angoixes de quan no hi veus i tens un perill molt a prop. També té una manera molt especial de moure la càmera, jo li dic “Don Travelling” perquè no entenia com podia muntar tants tràvelings. En aquesta pel·lícula, crec que a més dels personatges de carn i ossos, n’hi ha dos més. Un és la càmera, que, sense adonar-te’n, transmet també emocions, i l’altre és la direcció de fotografia d’Òscar Faura, que li dóna un ambient brutal.

No coneixies personalment en Lluís Homar, com ha es-tat treballar amb ell?Tot el que m’havien dit d’ell abans es queda curt, ha es-tat un autèntic plaer. És un actor generós, entusiasta, incansable... Em sembla admirable que, amb tota la tra-jectòria que té, tinguis la sensació que és el seu primer projecte, per la il·lusió que hi posa i tot el què aporta. Ara començo el rodatge de la nova pel·lícula de Montxo Armendáriz i repeteixo amb ell.

Amb què et quedaries de Los ojos de Julia?Aquesta pel·lícula m’ha ensenyat una cosa a nivell físic i emocional: a superar les dificultats. Tant a nivell de ro-datge com a nivell del personatge. Recordo quan esta-va preparant el personatge a l’ONCE, em van proposar posar-me un antifaç i fer un tomb per l’edifici, i em vaig quedar paralitzada, com si s’obrís un abisme sota els meus peus. La pel·lícula parla de la pèrdua i de l’accep-tació d’aquesta pèrdua. Tots, en el nostre dia a dia i en les petites coses, fem aquest procés de superació.

Est

rena

¦ 1

6

L’eix central sobre el que s’articula la pel·lícula Pa Negre és, en paraules del seu director, “la devasta-ció moral que produeix la guerra sobre la població civil”. Francesc Colomer, el nen protagonista que dóna vida a l’Andreu, viurà el despertar d’una consciència mo-ral enfront un món d’adults alimentat per les mentides. L’estructura dramàtica que vertebra el relat s’alimenta de l’obra literària d’Emili Teixidor; no només de la novel·la Pa negre sinó de gran part de les seves narracions, an-corades en la postguerra de la seva plana de Vic natal, i entre les que destaquen els contes de Sic transit Gloria Swanson i una altra novel·la: Retrat d’un assassí d’ocells. El pes interpretatiu recau majoritàriament en els nens pro-tagonistes, Francesc Colomer i Marina Comas i en els ac-tors Roger Casamajor i Nora Navas, però el film es completa amb un repartiment de luxe format per noms com Laia Ma-rull, Eduard Fernández, Sergi López o Mercè Arànega. Per a la productora del film, Isona Passola, “la clau de l’èxit del bon cinema sol ser el temps, i això val molts més diners que la tècnica o les super-stars. Com deia Hitchcock, més val una unça de preparació que deu tones d’improvisació. El nostre Pa negre s’ha cuit lentament i amb molt d’amor”.

Pa negre exhibeix una perfecta ambientació, fotografia i vestuari. Va ser rodada a diverses localitzacions catala-nes com Mataró, Cànoves, Samalús, el Parc Natural de Sant Llorenç de Munt, El Figaró, Olot, Manlleu, la Colònia Vidal (Puig-reig), Santa Fe del Montseny o Tavertet. El ran-cor, la covardia,la humiliació, la innocència, la bondat i la maldat vertebren un film que va més enllà dels relats con-vencionals ambientats en els períodes de la Guerra Civil i la postguerra. El món vist a través de la mirada d’un nen que haurà de deixar de ser-ho abans d’hora.

Direcció ¦ Agustí VillarongaGènere ¦ Drama ruralProducció ¦ Massa d’Or Produccions, Televisió de CatalunyaRepartiment ¦ Francesc Colomer, Marina Comas, Nora Navas, Roger Casamajor, Laia Marull, Eduard Fernán-dez, Sergi López, Marina Gatell, Mercè ArànegaEstrena ¦ 15 d’octubre

Pa negreEn els anys durs de la postguerra rural a Catalunya, l’Andreu, un nen que pertany al bàndol dels perdedors, troba un dia al bosc els cadàvers d’un home i el seu fill. Aquest és el punt de partida de Pa negre, l’adaptació que ha fet el mallorquí Agustí Villaronga de la novel·la del mateix títol d’Emili Teixidor. Un film carregat d’emocions i sentiments contradictoris, que ja ha viatjat al Festival de Sant Sebastià amb una gran acollida i el premi a la millor actriu per Nora Navas.

El film retrata durament els anys de la postguerra a Catalunya

PUBLITV3

L’últim estiu d’una colla durant els anys vuitanta centra la trama de la pel·lícula

Direcció ¦ Pau FreixasGènere ¦ AventuresProducció ¦ Media Films, Televisió de CatalunyaRepartiment ¦ Álex Monner, Ferran Rull, Mireia Vilapuig, Joan Sorribes, Marc Balaguer, Nerea Camacho, Àlex Brendemühl, Eva SantolariaEstrena ¦ 22 d’octubre

HeroisTots aquells que van créixer als anys vuitanta, tenien una colla d’amics al poble on estiuejaven, anaven tot el dia amunt i avall amb la bici i els agradaven Els Goonies o La història interminable, probablement se sentiran identificats amb aquest film de Pau Freixas, que es va endur el premi del públic al passat Festival de Màlaga. Un dels títols del cinema català més esperats d’aquesta tardor, que arriba als cinemes amb un punt de nostàlgia.

El nou film del barceloní Pau Freixas (Cámara oculta, Nines russes i Cactus) compta amb un guió compartit entre Freixas i Albert Espinosa (Planta 4ª, No me pidas que te bese porque te besaré). La història barreja les aventures màgiques d’una colla durant l’estiu del 84, amb una road-movie de trobades inesperades protagonitzada per dos d’aquells nens a l’actualitat, amb tocs de comèdia romàntica. Un publicista obsessionat per la feina, interpretat per Àlex Brendemühl, i una autostopista amb la síndrome de Peter Pan, a qui dóna vida Eva Santolaria, iniciaran un viatge físic per carretera i un altre viatge emocional al seu passat.Herois és una coproducció de Media Films (Yo soy la Juani i El truco del manco) i Televisió de Catalunya, on els nens Álex Monner, Ferran Rull, Mireia Vilapuig, Joan Sorribes, Marc Balaguer i Nerea Camacho, són els veritables protagonistes, acompanyats per Lluís Homar i Emma Suárez. “Hi ha experiències de la meva pròpia vida”,

confessa Freixas, i afegeix: “És una història positiva i emotiva, però tampoc hem estalviat els conflictes i els moments més durs”. Tot embolcallat d’una estètica cent per cent anys vuitanta, incloent-hi la banda sonora omnipresent. “Un dels sentiments que tinc mes presents es la nostàlgia de la infància, la sensació que les coses passen per primera vegada”, explica Freixas.

Elsa Pataky és Di Di i somia amb triomfar a Hollywood

Les simpàtiques mascotes protagonistes

Est

rena

¦ 2

0

Direcció ¦ Bigas LunaGènere ¦ DramaProducció ¦ Marvarrosa Media S.L, Canica Films, El Virgili FilmsRepartiment ¦ Elsa Pataky, Peter Coyote, Paul Sculfor, Flora Martínez, Giovanna ZacaríasEstrena ¦ 15 d’octubre

Di Di HollywoodDesprés de Yo soy la Juani, Bigas Luna afronta una segona entrega del seu projecte de trilogia sobre les dones i l’èxit. Ara abandona la peri-fèria urbana per saltar directament a la meca del cinema, on una jove actriu aspira a triom-far, tot i que res serà tan fàcil com esperava.

Elsa Pataky dóna vida a Diana Díaz (Di Di), una cambre-ra de discoteca que es deixarà la pell per aconseguir un somni, al mateix temps que descobrirà un món de luxe i fama ple de mentides. Amb un humor àcid, el ci-neasta català (Caniche, Bilbao, Jamón, jamón, Huevos de oro, La teta i la lluna o Son de mar, entre molts al-tres títols), porta a la gran pantalla l’ambiciosa història d’una noia jove i guapa, farta de treballar sempre de nit, que decideix traslladar-se a Miami a provar sort. Des-prés de passejar-se per totes les agències de càsting de la ciutat, passar gana i soledat i sobreviure rentant plats en un restaurant, coneix una cantant aventurera i un ajudant de direcció mexicà, que s’enamora d’ella bojament. Tots tres viatjaran a Los Ángeles i allà li can-viarà la vida. Peter Coyote, Paul Sculfor, Flora Martínez i Giovanna Zacarías acompanyen Pataky al repartiment. “Jo mai li diria a una noia jove que vol triomfar que no ho intenti”, explica l’actriu, “tot i que el que importa en la meva professió és la sort”.

Direcció ¦ Àlex CollsGènere ¦ Animació infantilProducció ¦ Anera Films, Abano Producións, Continental ProduccionesEstrena ¦ 29 d’octubre

La tropa de trapoAquest mes arriba a les sales la primera pel-lícula espanyola d’animació en 3D estereoscò-pic. Orientada a un públic familiar amb nens entre dos i sis anys, el fi lm, dirigit per Àlex Colls, és una adaptació de la sèrie de televisió The Happets, emesa a Catalunya i Galícia. Els seus protagonistes són uns animals que combi-nen gràcia amb innocència, uns ninots de drap de colors vius que ensenyen que ser diferent és el que ens fa únics. El dia que la vaca Mumu descobreix un blanquíssim ra-mat d’ovelles pasturant al parc on ella juga amb els seus amics Milo, Rita, Talalo, Alfred i Olga, no pot evitar com-parar el seu polit aspecte amb el d’ells. Els seus amics, confeccionats amb teles de colors i plens de taques de jugar al camp, li fan sentir vergonya i pensa que ella, una vaca tan especial, potser està perdent el temps amb els amics equivocats. Àlex Colls dirigeix el fi lm a partir d’un guió de l’escriptora gallega Lola Beccaria, amb la idea que “per molts nens, aquesta sigui la seva primera pel·lícula, i per això s’han utilitzat uns efectes 3D molt suaus”. Amb un missatge educatiu, aquesta producció té la senzillesa d’un petit conte que intentarà seduir els més petits.

Ryan Reynolds, no apte per a claustrofòbics

Direcció ¦ Rodrigo CortésGènere ¦ ThrillerProducció ¦ Versus EntertainmentRepartiment ¦ Ryan Reynolds, José Luis García Pérez, Robert Paterson, Samantha Mathis, Ivana MiñoEstrena ¦ 1 d’octubre

BuriedDesprés dels nombrosos elogis que va rebre a la passada edició de Sundance i la gran acolli-da als últims festivals de Toronto i Sant Sebas-tià, l’estrena de Buried és un esdeveniment molt esperat arreu del món. La pel·lícula de Rodrigo Cortés, que compta amb partici-pació catalana, té la particularitat d’haver estat rodada dins un taüt, del qual Ryan Reynolds ha d’escapar amb l’única ajuda d’un encenedor i un telèfon mòbil. Buried és un fi lm innovador, un exercici de tensió in crescen-do que beu del gran cinema de suspens de mestres com Alfred Hitchcock. El gallec Rodrigo Cortés, que va debu-tar amb 15 días i va obtenir un gran èxit de crítica amb Concursante, ja ha estat considerat per la prestigiosa revista Variety com un dels deu directors indispensa-bles d’aquest any. Al fi lm, Ryan Reynolds interpreta un pare de família i contractista civil a l’Iraq que desperta enterrat viu en un vell taüt de fusta, amb un mòbil gai-rebé sense bateria com a únic mitjà per intentar fugir d’aquest agònic malson. Una carrera per la supervivèn-cia en temps real. La direcció de fotografi a va a càrrec del català Eduard Grau, un professional sortit de l’ESCAC amb una gran projecció internacional.

Est

rena

¦ 2

2

Més estrenes

Direcció ¦ Diego LunaGènere ¦ ComèdiaProducció ¦ Canana FilmsRepartiment ¦ Christopher Ruíz-Esparza, Gerar-do Ruiz-Esparza, José María Yazpik, Karina Gidi, Geraldine AlejandraEstrena ¦ 1 d’octubre

Direcció ¦ Robert RodriguezGènere ¦ AccióProducció ¦ 20th Century Fox, Overnight Produc-tions, TroubleMaker StudiosRepartiment ¦ Danny Trejo, Robert De Niro, Jes-sica Alba, Michelle Rodriguez, Steven Seagal, Lindsay LohanEstrena ¦ 1 d’octubre

Direcció ¦ BanskyGènere ¦ DocumentalProducció ¦ Paranoid PicturesRepartiment ¦Estrena ¦ 8 d’octubre

Direcció ¦ Kevin GreutertGènere ¦ TerrorProducció ¦ Lionsgate Films, Twisted PicturesRepartiment ¦ Tobin Bell, Costas Mandylor, Betsy Russell, Mark Rolston, Peter OuterbridgeEstrena ¦ 8 d’octubre

Títol original ¦ Heaven on earthDirecció ¦ Deepa MethaGènere ¦ DramaProducció ¦ National Film of CanadaRepartiment ¦ Preity Zinta, Balinder Johal, Rajinder Singh Cheema, Gourrav Sihan, Vansh BhardwajEstrena ¦ 1 d’octubre

Direcció ¦ Fernando LeónGènere ¦ DramaProducció ¦ Reposado, MediaproRepartiment ¦ Magaly Solier, Celso Bugallo, Sonia Almarcha, Pietro Sibille, Fanny de CastroEstrena ¦ 8 d’octubre

Títol original ¦ Despicable MeDirecció ¦ Pierre Coffin, Chris Renaud, Sergio PablosGènere ¦ AnimacióProducció ¦ Illumination EntertainmentEstrena ¦ 8 d’octubre

Direcció ¦ Tristan BauerGènere ¦ DocumentalProducció ¦ Beijing New Picture Film, Sony Pictures ClassicsRepartiment ¦ Sun Honglei, Ni Dahong, Xiao Shenyang, Wang XiaohuaEstrena ¦ 29 d’octubre

L’Abel és un nen de nou anys que, pel seu comportament i negativa a parlar, viu en un centre de salut mental prop de casa seva. La seva mare insisteix el seu doctor per deixar-lo lliure una setmana i reunir-lo amb els seus germans. Primer llargme-tratge de l’actor mexicà Diego Luna.

Adaptació en forma de llargmetratge del fals tràiler inclòs a Grindhouse. Danny Trejo interpreta un home que haurà de venjar-se, fent ús de la gran quantitat de matxets i ganivets que amaga sota la jaqueta. El film es va presentar a la passa-da edició del Festival de Venècia.

El grafiter més aclamat del món dirigeix un documental sobre l’home que, amb una càmera, sempre el segueix. El seu treball consisteix en peces satíriques sobre política, cultura pop, moralitat i ètnies, i les seves obres són populars en moltes ciutats del món.

Sisena entrega de la saga Saw, que al 2009 va cancel·lar la seva estrena a Espa-nya a causa d’una polèmica qualificació X que va rebre del Ministeri de Cultura. Finalment, la pel·lícula arriba a les sales amb un muntatge específic on s’han elimi-nat quatre minuts de metratge.

Drama sobre el maltractament domèstic que narra la història d’una jove índia que viatja al Canadà per a casar-se amb un home que encara no coneix. El matrimoni viurà en una casa molt poc agradable i la noia haurà de suportar el comportament abusiu del seu marit. De la controvertida directora indo-canadenca Deepa Mehta.

El director de Barrio, Los lunes al sol o Princesas estrena un nou drama social que explica la història de Marcela, una jove amb dificultats econòmiques que cuida d’Amador, un home gran. Tots dos amaguen un secret que ningú sap però, tot i que són desconeguts, acabaran confiant l’un amb l’altre.

Gru, amb la veu d’Steve Carell, és un home deplorable que ha planificar l’acte criminal més increïble de la Història: robar la Lluna. Incitat per una mare malvada (veu de Julie Andrews), Gru només trobarà un obstacle al seu camí: tres nenes orfes que haurà de cuidar temporalment.

Aquest documental presenta la biografia del gran revolucionari Ernesto “Che” Guevara, assassinat als 39 anys, figura molt representativa dels nostres temps. Tristán Bauer evoca el carisma que envolta la imatge d’aquesta gran icona i la fortalesa de la que estava constituït el seu pensament.

Abel

Machete

Exit throught the gift shop

Saw VI

Cielo

Amador

Gru, mi villano favorito

Che, un hombre nuevo

Més estrenes

Títol original ¦ The New DaughterDirecció ¦ Luis BerdejoGènere ¦ ThrillerProducció ¦ Gold Circle Films, Anchor Bay FilmsRepartiment ¦ Kevin Costner, Ivana Baquero, Gattlin Griffith, Samantha Mathis, Noah TaylorEstrena ¦ 15 d’octubre

Títol original ¦ Izarren argiaDirecció ¦ Mikel RuedaGènere ¦ DramaProducció ¦ BaleukoRepartiment ¦ Barbara Goenaga, Itziar Lazkano, Klara Badiola, Estíbaliz Gabilondo, Amaia LizarraldeEstrena ¦ 22 d’octubre

Títol original ¦ L’arnacoeurDirecció ¦ Pascal ChaumeilGènere ¦ Comèdia romànticaProducció ¦ Quad Productions, Script Associés, Focus Features, Chaocorp, Cinémage 4, A Plus Image, Banque Populaire Images 10, Orange Cinéma SériesRepartiment ¦ Romain Duris, Vanessa Paradis, Julie Ferrier, François Damiens, Helena NoguerraEstrena ¦ 22 d’octubre

Direcció ¦ John CurranGènere ¦ ThrillerProducció ¦ Millennium Films, Overture Films, Holly Wiersma ProductionsRepartiment ¦ Robert De Niro, Edward Norton, Milla Jovovich, Frances Conroy, Enver GjokajEstrena ¦ 22 d’octubre

Títol original ¦ The Social NetworkDirecció ¦ David FincherGènere ¦ Drama biogràficProducció ¦ Michael De Luca Productions, Scott Rudin Productions, Trigger Street ProductionsRepartiment ¦ Jesse Eisenberg, Justin Timberla-ke, Andrew Garfield, Joseph Mazzello, Rashida JonesEstrena ¦ 15/10/2010

Direcció ¦ Matt ReevesGènere ¦ TerrorProducció ¦ Overture Films, Relativity Media, Hammer Film ProductionsRepartiment ¦ Kodi Smit-McPhee, Chloe Moretz, Richard Jenkins, Elias Koteas, Sasha BarreseEstrena ¦ 22 d’octubre

Direcció ¦ Todd WilliamsGènere ¦ TerrorProducció ¦ Paramount PicturesRepartiment ¦ Katie FeatherstonEstrena ¦ 22 d’octubre

Títol original ¦ Copie conforme Direcció ¦ Abbas KiarostamiGènere ¦ Drama ruralProducció ¦ MK2 Productions, BiBi Film, Abbas Kiarostami ProductionsRepartiment ¦ Juliette Binoche, William Shimell, Jean-Claude Carrière, Agathe Natanson, Gianna GiachettiEstrena ¦ 29 d’octubre

Primer llargmetratge de Luis Berdejo, director de curts i un dels guionistes de [REC]. Kevin Costner interpreta un pare solter que es trasllada amb els seus dos fills a una granja després d’un divorci dolorós. La seva filla, interpretada per l’actriu catalana Ivana Baquero, comença a comportar-se d’una manera estra-nya i sinistra. També es podrà veure al Festival de Sitges.

Victoria és una viuda republicana que ingressa a la presó de Saturrarán (Biscaia), lloc d’experiment d’una de las més macabres teories del règim franquista: la se-paració dels fills de les seves mares per a donar-los en adopció a famílies afins al règim i trencar d’aquesta manera la cadena del comunisme.

La pel·lícula més taquillera a França aquest any està protagonitzada per dos germans que es dediquen a separar parelles arreu del món. Per més immoral que sembli la seva feina, ells tenen el seu propi codi d’honor: no separar parelles estables i no enamorar-se mai.

Robert De Niro interpreta un oficial de llibertat condicional que inicia una amistat amb un convicte piròman (Edward Norton) que desitja desespera-dament sortir de la presó. La dona d’aquest últim (Milla Jovovich), intentarà manipular l’oficial per aconseguir la llibertat del seu marit.

Fincher, director de Seven o El club de la lucha, explica la història dels jo-ves fundadors de la popular xarxa social Facebook, especialment del seu creador més conegut, Mark Zukerberg, el bilionari més jove de la història. El seu lema adverteix: “No es fan 500 milions d’amics sense fer també uns quants enemics”.

Remake nord-americà del recent èxit del cinema suec Déjame entrar. Owen és un nen trist maltractat pels seus companys de classe i abandonat pels seus pares divorciats, que coneixerà la seva misteriosa veïna, amb qui farà una amistat molt particular. Film inclòs a la programació del Festival de Sitges.

Seqüela del gran i inesperat èxit del cinema independent Paranormal Activity. Film de terror al voltant d’una parella que es veu assetjada per fenòmens so-brenaturals, amb la peculiaritat que les gravacions semblen reals, fetes amb càmera domèstica.

L’últim film de Kiarostami és la història de la trobada entre un home i una dona en un petit poble italià del sud de la Toscana. Ell és un escriptor anglès i ella una galerista francesa. Una història universal que podria succeir-li a qualsevol...

La otra hija

Estrellas que alcanzar

Los seductores

Stone

La red social

Let me in

Paranormal activity 2

Copia certificada

Villaronga dirigeix Roger Casamajor i Andreu Colomer a Pa negre

Perfi

l ¦ 2

4

Agustí Villaronga“Villaronga té un imant especial

per als actors que sospiren per treballar amb ell”

Conxita Casanovas

El cineasta amb Laia Marull

L’Agustí amb Nora Navas, guanyadora del premi a millor actriu a Sant Sebastià per Pa negre

Agustí Villaronga és genial. El director mallorquí, a qui molts catalanitzen per la seva assimilació a Barcelona, és, com deia Nora Navas, actriu premiada a Sant Se-bastià, un creador amb un talent espectacular que ho controla tot, no se li escapa res, i dirigeix amb total im-plicació. La seva primera pel·lícula, Tras el cristal, amb una Marisa Paredes que ja no l’ha abandonat mai com a amiga, és de les que no s’obliden, va impactar i li va posar el llistó molt alt.Aquest cineasta tan personal desperta una gran admi-ració allà on trepitja. A l’Agustí, com es refereix tothom carinyosament, un se l’estima perquè, apart de la seva vàlua professional reconeguda internacionalment, és un ésser entranyable, sempre atent, delicat, educat i amb una gran sensibilitat. Més d’un se sorprèn en veure que darrere les pel·lícules tremendes que ha fet, algunes sòrdides i amb un cert retorciment, hi ha algú tan agra-dable que t’obre les portes de casa i et pot rebre per a un reportatge a les nou de la nit, mentre té alguna cosa al foc a la cuina. Sempre ha estat col·laborador, disposat a conversar, malgrat la timidesa i unes pors que sembla que amb els anys s’han esvaït. En Roger Casamajor, que va treballar fa onze anys amb ell a El mar, l’ha trobat, com nosaltres, més adobat. Modern i jove d’esperit, en Villaronga té un imant especial per als actors que sos-piren per treballar amb ell i perquè els tregui aquests registres i matisos que domina com ningú. Com deia l’altre dia Isona Passola, la productora amb qui va fer El passatger clandestí, que ara ha tornat a confiar-hi per Pa negre, no hi ha ningú com ell per a treure coses bones als dolents i dolentes als bons. L’ambigüitat és molt pre-sent a la seva obra. Aro Tolbukhin defineix a l’Agustí que adora el risc, i que a vegades ha hagut de renunciar, amb un gran dolor al cor, a projectes tan ambiciosos i atrac-tius com portar a la gran pantalla La mort i la primavera de Mercè Rodoreda.

Ara, de la mà d’una altra productora que creu en ell, Teresa Enrich, s’atrevirà amb la televisió i amb Evita Perón, a través una pel·lícula que portarà la marca de qualitat que l’acredita. Agustí Villaronga té alguna cosa d’inventor, de somiador a la recerca constant. A l’home de les mil tecles l’hem vist fent d’actor a El habitante incierto de Guillem Mo-rales. Maribel Martín i Julián Mateos van confiar en ell produint-li El niño de la luna i María Barranco apostà per ell amb 99.9. Artista integral i amenaçat sempre pels pressupostos, és admirable veure’l fent equilibris i ha encaixat amb elegància que projectes que ell arrencava acabessin irremediablement en altres mans, com el guió de La mala educación o la pel·lícula sobre Gil de Biedma, El cónsul de Sodoma.Tant de bo Pa negre li tregui a Agustí Villaronga l’estigma de maleït que per altra banda, per què negar-ho, sempre l’ha fet més interessant.


Fest

ival

¦ 2

6

El mes d’octubre és un mes important per al sector cinematogràfic català i també, sens dubte, per als amants del cinema. La cita internacional més important de l’any, el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, arriba enguany ni més ni menys que a l’edició 43, com sempre amb bon cinema i amb bones oportunitats per al sector cinematogràfic local.

Sitges 2010Anna Petrus

La nostra cita amb el cinema internacional

FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA FANTÀSTIC DE CATALUNYA


Més enllà de la seva vocació pel gènere fantàstic i de terror, el festival de Sitges és un dels aparadors més significatius del cinema internacional que encara no s’ha distribuït en sales comercials però que ja ha desfilat amb presència destacada per festivals d’arreu del món. D’aquesta ma-nera, enguany hi trobarem la Palma d’Or de Cannes 2010, Uncle Boonmee Who can Recall His Past Lives del tailandès Apichatpong Weerasethakul, film que compta amb la par-ticipació catalana d’Eddie Saeta; l’esperat retorn de John Carpenter amb The Ward; altres films que també es van presentar a Cannes, com la primera incursió en la ficció de Sergei Loznitsa amb My Joy, i films d’autors tan rellevants i tan esperats com Takashi Miike, un clàssic de Sitges, que en aquesta ocasió presenta 13 assassins i Zebraman: Attack on Zebra City; el japonès Takeshi Kitano amb la seva darrera pel·lícula Outrage, o el xinès Zhang Yimou amb A Woman, a Gun and a Noodle Shop. Tot això sense oblidar-nos de re-makes tan esperats com el de Matt Reeves, qui amb Let Me In reescriu el meravellós film suec Let the Right One In de Tomas Alfredson, que el 2008 va emocionar no només el públic de l’Auditori de l’Hotel Melià de Sitges, sinó bona part del públic internacional. I aquest és només un petit apunt sobre la vasta programació d’un festival que segueix comptant amb seccions tan significatives i que gaudeixen de tants seguidors com Midnight X-Treme, Anima’t, Briga-doon o Seven Chances. També com cada any, el festival prestarà una especial aten-ció al cinema català, no només a través de les accions des-tinades a la indústria local que ja hi són habituals –especi-alment a través de la presència de Catalan Films & TV–, sinó

també amb una aposta decidida pel cinema local pel que fa a la programació. Així ho demostra el fet que el film escollit per a la cerimònia d’obertura del festival sigui la darrera pro-ducció de Rodar y Rodar, Los ojos de Julia de Guillem Mora-les, un thriller de terror protagonitzat per Belén Rueda i Lluís Homar. I també el fet que una part més que significativa de la Secció Oficial també contingui alguns dels títols catalans més recents. Així, en la secció oficial Fantàstic a competició trobarem 14 Days with Victor de Roman Parrado, mentre que a la secció oficial Fantàstic Gales –una secció destinada a títols de màxima actualitat i que han estat guardonats en al-tres festivals– podrem veure Agnosia, del cineasta valencià Eugenio Mira i De gran vull ser soldat, la darrera producció de Canónigo Films dirigida per Christian Molina i que nar-ra la història d’un nen de vuit anys fascinat per la violència que veu a la televisió. Finalment, en la secció oficial Fantàs-tic fora de competició podrem veure La posesión de Emma Evans de Manuel Carballo, una pel·lícula d’exorcismes roda-da amb un estil realista proper al free cinema.Pel que fa a la presència de cinema català en altres secci-ons del festival, trobarem el film La nit que va morir l’Elvis, d’Oriol Ferrer, a la secció Noves Visions Discovery, la his-tòria d’un home solitari que veu com les fronteres entre la realitat i la ficció es van diluint progressivament a la seva vida. En aquesta mateixa secció, a l’apartat de ficció, es projectarà Finisterrae, un enigmàtic film experimental de Sergio Caballero, produït també per Eddie Saeta i que va servir d’imatge de la darrera edició del festival Sònar, i en una sessió especial es podrà veure Herois, de Pau Freixas. Bon Sitges 2010!

◂◂ Uncle Bonmee Who Can Recall His Past Lives De gran vull ser soldatLa posesión de Emma EvansOutrage

▸▸14 Days With Victor, film català a competició amb Ferran Audí en un dels papers principals

Àngel Sala, director del festival, amb el cartell d’aquesta edició, un homenatge a La resplendor

Fest

ival

¦ 2

8

Després d’una dècada al capdavant del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, Àngel Sala continua dirigint amb el mateix entusiasme la cita anual de referència tant del sector cinematogràfic català com del nostre públic. Programar per a l’espectador i no només per al professional és una de les claus del model de festival pel qual ha apostat fort des de l’inici de la seva trajectòria com a director de l’esdeveniment. I no en va, Sitges és un dels festivals amb més presència de públic no només de Catalunya sinó també de l’estat espanyol. Parlem amb ell de les seves impressions sobre un esdeveniment que arriba enguany a l’edició 43.

Àngel Sala“El cinema català està en un moment més que bo”

Anna Petrus

Ni més ni menys que deu edicions al capdavant del festival de cinema més important de Catalunya. Com creus que ha canviat l’esdeveniment al llarg d’aquest temps?Essencialment hem tornat el festival al seu públic. Ara és un festival que està orientat a l’espectador i aquesta és la gran diferència respecte abans. També hem ampliat la nos-tra visió sobre el gènere fantàstic, la qual cosa ha fet que el festival hagi guanyat en aportacions, visions i riquesa de continguts. És per això que s’ha fet més gran. En realitat, considerem que avui gairebé tots els gèneres inclouen el fantàstic d’una manera o altra, o en una pel·lícula o altra, i no només en relació al terror. I poso com a exemple el cine-ma dels germans Cohen. Pel·lícules com O’Brother (2000) o No es país para viejos (2007) mostren que, en realitat, el fantàstic és un gènere que gaudeix d’una indefinició molt interessant.

El Festival de Sitges sempre ha tingut una especial atenció envers el cinema català. Quina opinió et mereix l’estat de la indústria local i què en podrem veure a Sitges aquest any?El cinema català està en un moment més que bo. Tenim molt talent i això es demostra en la quantitat de bones pel·lícules que s’han produït en els últims anys i també en la proliferació de les escoles de cinema i de talent que ha sorgit a partir d’elles. De fet, la 43ena edició obrirà amb la pel·lícula de Guillem Morales, Los ojos de Julia. I com cada any, projectarem algunes de les propostes de la darrera temporada com ara 14 Days with Víctor de Roman Parrado, entre d’altres. El que està clar és que el cinema català tam-bé es mou molt bé en el circuit independent a través de pel-lícules que demostren que hi ha producte. Això en el darrer festival de San Sebastià s’ha vist molt clar. Finalment hi ha casos com el de Buried de Rodrigo Cortés que també te-nen participació catalana malgrat que no se’n parli. I és una pel·lícula que s’estrenarà mundialment i que a Sundance va tenir una forta repercussió.

Ja fa uns anys que el cinema de terror gaudeix de molt bona salut no només a Catalunya sinó també a l’estat espanyol. Autors com Amenábar, Balagueró Bayona, Collet-Serra, els germans Pastor, etc. són cineastes que, evidentment, han passat pel festival de Sitges. Quina opinió et mereix la situ-ació actual del gènere de terror produït al nostre territori?El cinema fantàstic a l’estat sempre ha estat molt bé. El que passa és que no sempre ha gaudit de la consideració que mereixia. Actualment s’ha fet més visible perquè les pro-postes dels darrers anys han esdevingut grans èxits, com

és el cas d’El orfanato de J. A. Bayona o [REC] de Jaume Ba-lagueró i Paco Plaza. Són films que d’alguna manera han potenciat el terror i el fantàstic a Espanya, i n’han canviat la seva imatge. Actualment, i contràriament al que passa a França, a Espanya el gènere de terror produït en territori local té una molt bona acceptació entre el públic. És una cojuntura que s’hauria d’aprofitar més.

Tanmateix, dóna la sensació que tots els autors locals inte-ressats en el gènere de terror tenen com a darrer objectiu treballar als Estats Units....Sí. I jo crec que n’haurien de marxar molts més. Hi ha una manca de valentia aquí perquè el gènere, en certa manera, està menys valorat i de fet es considera que és oposat al cinema d’autor. És una cosa que no passa precisament als Estats Units. Allà, cineastes com Tim Burton, per exemple,

han fet sempre un cinema de gènere molt respectat sense que això impliqués descartar el seu valor com a autor. Crec que aquí s’hauria d’apostar encara més pel fantàstic perquè a banda de ser un gènere apassionant, porta gent a les sales.

Aquest any la imatge del festival de Sitges està inspirada en La resplendor d’Stanley Kubrick aprofitant el seu trentè aniversari. Per què vau decidir inspirar-vos-hi? Quins són els valors de la pel·lícula que us atrauen?És una pel·lícula que va provocar que el cinema de terror entrés a la maduresa. Coetània a Viernes 13 o La noche de Halloween, fou considerada en el seu moment un sacrile-gi, perquè Kubrick va decidir adaptar una novel·la d’Step-hen King per fer una pel·lícula de gènere i un film d’autor al mateix temps. Els crítics del moment consideraven que això era una heretgia. És per això que en el camp de la crí-tica no va tenir bona acceptació malgrat que va ser un èxit de públic. Després dels anys, La resplendor es considera actualment una de les millors pel·lícules de la història del cinema. Ara ja és un clàssic. Un film que demostra que el cinema d’autor i el cinema de gènere es poden donar la mà.

Ja per acabar, què ens pots recomanar de la programació de Sitges 2010?El que recomano és agafar la graella i fer una bona tria abans que comenci el festival. Hi ha moltes coses a valorar i que el festival ofereix durant els deu dies que dura. El més destacat és segurament el panorama del cinema fantàstic actual, però també, i al mateix temps, el panorama cinema-togràfic que existeix al voltant del fantàstic.

Jack Nickolson en una mítica escena del film homenatjat Ivana Baquero amb Kevin Costner a La otra hija

Fotograma de Circuit, film amb representació al FBI London Festival

Fest

ival

¦ 3

0

Premis a Toronto, Venècia i Sant SebastiàDesenes de pel·lícules van córrer pels festivals de Toronto, Venècia i Sant Sebastià durant el mes de setembre, donant a conèixer al món audiovisual quin és el nivell d’allò que es fa a Catalunya. Tres films a Venècia, cinc a Toronto i quasi una vintena a Sant Sebastià ja són una bona demostració de força, però, els quatre premis de Donostia-Zinemaldia ho confirmen. Elisa K s’emportà el premi especial del jurat; Nora Navas la Concha de Plata a millor actriu per Pa negre; Jimmy Gimferrer a la millor fotografia per Aita; Elena Trapé una menció especial en la secció de directors novells per Blog, i Bicicleta, cullera, poma de Carles Bosch, una menció especial ja que estava fora de concurs. Un bon reconeixe-ment per a l’audiovisual català.

Films catalans de classe ALes produccions catalanes han tingut un lloc i alguns premis als festivals de classe A del panorama internacional com Toronto, Venècia i Sant Sebastià. Aquest mes d’octubre localitats espanyoles i internacionals dediquen uns dies al cinema, i les produccions catalanes són present a tots ells, amb especial rellevància al BFI London Film Festival.

D’Albacete a València amb el cinema catalàAbycine és el nom del Festival Internacional de Cine de Al-bacete, que té lloc la primera setmana d’octubre a la ciutat manxega. Des de fa dotze anys aquest festival aposta per una programació de caire internacional així com local, fent aturada a les produccions fetes per dones, a la comèdia, a les produccions locals i als joves, temes als quals dedica seccions específiques. Les produccions catalanes aparei-xen enmig d’una programació molt variada a Abycine. Cir-cuit, de Xavier Ribera; Elisa K, de Judith Colell i Jordi Cadena i Ingrid, d’Eduard Cortés estan entre els llargmetratges es-collits; així com els curts Les Bessones del carrer de Ponent, de Marc Riba Roqué, Yanindara, de Lluís Quilez Sala, i Ma-rina, d’Álex Montoya.Arriba la 31a edició de la Mostra de Cinema de València del 15 al 23 d’octubre amb importants canvis de format, el més destacat, segurament, el fet que deixa de ser un festival competitiu, de manera que és el públic qui escull el millor film de la mostra. A més, és l’últim any que es celebra en aquestes dates, ja que l’edició de 2011 tindrà lloc al març, després de les Falles. Es manté, però, l’essència del festi-val, que des de fa trenta anys enrere, difon el cinema d’ac-ció i d’aventura.La mostra inclou varis cicles, entre els quals: la Mostreta, dedicada al públic infantil i també juvenil des d’aquesta edició, i un parell d’homenatges: al cineasta alemany Wolf-gang Petersen, director de pel·lícules com La tormenta per-fecta, El submarino o La historia interminable i al realitza-dor i escriptor francès Pierre Schoendoerffer, responsable de títols com Sangre sobre Indochina. Tots dos directors se-ran presents a València durant la mostra. En aquesta edició s’hi han afegit, a més, dues noves seccions: Mostra Classic, dedicada a fer una revisió dels clàssics de la història del cinema, i Generación Millennium, que fa un recull del millor cinema negre nòrdic actual, paral·lelament al boom de la saga Millennium.

Representació a LondresUn festival amb renom com és el BFI London Film Festival no podia deixar enrere el cinema català. Set pel·lícules han estat seleccionades: Aita, de Jose Mª Orbe; Biutiful, d’Ale-jandro González Iñárritu; Elisa K, de Jordi Cadena i Judith Colell; La mosquitera, d’Agustí Vila; María y yo, de Félix Fernández de Castro i Uncle Boonmee Who Can Recall His Past Lives, d’Apichatpong Weerasethakul i producció cata-lana. Així, del 13 al 28 d’octubre, les diverses seccions del festival tenen candidates catalanes que es faran ressò, una vegada més, del cinema del país. El festival comptarà amb la presència dels directors de Màscares, Xtrems, Fake Or-gasm, Familystrip i Circuit.

Aina Serra

publi utopia

Rambla Catalunya, 35, pral. 2ª • 08007 Barcelona • T. 93 511 66 90 • F.93 511 66 [email protected] • www.utopiaglobal.com

CULTURA I COMUNICACIÓ

Alejandro González Iñárritu dirigeix Javier Bardem a Biutiful

Toulouse, Londres i Melbourne també en parlenÉs habitual que ciutats d’arreu del món dediquin festivals monogràfics al cinema espanyol i fins i tot al cinema cata-là. Durant el mes d’octubre en trobem tres on, una vegada més, les produccions catalanes hi tenen llocs destacats. A més del BFI London Film Festival de finals de mes, la ciu-tat de Londres dedica quinze dies, del 24 de setembre al 7 d’octubre, al cinema espanyol a través del London Spanish Film Festival, però a més, dedica un espai exclusivament al cinema català. S’hi veuran films com: Circuit, de Xavier Ri-bera; Dieta mediterrània, de Joaquim Oristell; Fake Orgasm, de Jo Sol; Familystrip, de Lluís Miñarro; Ingrid, d’Eduard Cortés; Màscares, d’Elisabet Cabeza i Esteve Riambau; Mònica del Raval, de Francesc Betriu, i Xtrems, d’Abel Folk i Joan Riedweg, i els curtmetratges Runners, de Marc Rei-xach, i Casual, d’Aitor Echeverría. La qual cosa suposa que una quinzena de films catalans es podran veure al llarg del mes d’octubre a Londres.Tolosa dedica, any rere any i des d’en fa quinze, uns dies al cinema espanyol amb el festival Cinespaña, de l’1 al 10 d’octubre. En la secció de competició s’hi podran veure films com: La vida empieza hoy, de Laura Mañá i Habita-ción en Roma, de Julio Medem. Entre els documentals: Fa-milystrip de Lluís Miñarro i Garbo, l’home que va salvar el món d’Edmon Roch, però a més, entre les seccions no com-petitives s’hi troba Elisa K, de Judith Colell i Jordi Cadena i Ingrid, d’Eduard Cortés, entre d’altres.Més lluny, es celebra el Made in Catalonia Film Festival. Melborne (Austràlia) és la ciutat escollida per repassar les produccions catalanes de la temporada per tercer any con-secutiu. Tres dies, el 22, 23 i 24 d’octubre, amb la voluntat del Casal Català de la ciutat de donar a conèixer l’extraor-dinària vivacitat del cinema català. En aquesta edició els australians podran veure: El millor de mi, de Roser Aguilar; Les veus del Pamano, de Lluís Maria Güell; Comida para ga-tos, de Carles Pastor; Xtrems, d’Abel Folk i Joan Riedweg i el documental Cataluña-Espanya d’Isona Passola.

Barcelona, capital del cinema especialitzatMedi ambient, homosexualitat, dones, animació… són múltiples els festivals específics que escullen Barcelona com a seu. Al juliol el Casal Lambda va organitzar el FIRE, la Mostra Internacional de Cinema Gai i Lesbià, tres mesos després, es torna a trobar el cinema gai i lèsbic a Barcelona. Del 15 al 24 d’octubre s’organitza el Festival Internacional de Cinema Gai i Lèsbic de Barcelona als Cinemes Verdi Park i a la Filmoteca de Catalunya. La voluntat d’aquest festival passa per seleccionar films que arribin amb primícia: sense prèvia distribució a l’estat, i amb una acurada programació. La selecció és a nivell internacional i les produccions cata-lanes flaquegen encara en aquest sentit, ja que no n’hi ha cap de programada.Per tancar l’oferta barcelonina a finals de mes, del 28 d’oc-tubre al 7 de novembre, l’Aribau Multisalas (Sala 5) i l’Ari-bau Club 2 es convertiran en les seus del Festival Interna-cional de Cinema i Documental Musical In-Edit Beefeater Barcelona. En aquesta vuitena edició del festival s’hi suma el primer mercat de documental musical al món, una ini-ciativa més d’aquest festival de caràcter pioner que l’any 2003, quan va obrir les seves portes, era l’únic existent a Europa i en aquests moments ha exportat el seu model a Xile, Argentina, Brasil i Mèxic. Com a secció especial desta-ca l’homenatge a la parella de realitzadors DA Pennebaker i Chris Hegedus, duet clau en la història del documental mu-sical. En la secció oficial nacional s’hi troben algunes pro-postes catalanes: A propósito de Rodríguez (un documental protagonitzat pel músic The New Raemon) dirigit per Sergi A. Minguell i Barcelona era una fiesta,de Morrosko Vila-San-Juan, que exposa la Barcelona dels anys setanta amb Pepe Ribas, Pau Riba, Mariscal, Onliyú o Gallardo entre els seus protagonistes.

El c

afè

¦ 34

Ivana Miño“Trainspotting,

Indiana Jones, el terror i l’acció”

Anna Corberó

Un cafè o un te?Un cafè!

Una seqüència que no oblidaràs mai?Estava rodant a Itàlia una pel·lícula de terror amb en Robert Englund, l’actor que va interpretar Freddy Krueger. Estava penjada de la meva trena en un pou, amb les mans lligades al darrera amb una corda i quan deien “acció“, havia de tallar la corda amb una fulla d’afaitar d’aquelles antigues i alliberar-me per començar una seqüència d’ac-ció. No les tenia totes però va anar bé, per sort.

Com reacciones davant una mala crítica?Pitjor que davant una bona crítica. Intento analitzar-ho, veure el perquè. Hi ha males crítiques que serveixen i s’han de saber valorar. Però sempre amb una certa fre-dor, igual que amb les crítiques que són massa bones.

Què és el que més i el que menys t’agrada de la teva feina?El que més, poder viatjar en el temps i en l’espai sense màquina del temps. I el que menys, la inseguretat que té aquesta feina. Ara treballes, ara no…

Què és el més complicat?Aconseguir abstreure’t del món real i tirar-te a la piscina de la història, el personatge. És un tot o res.

Alguna vegada t’has interpretat a tu mateixa?No. Alguns personatges semblants a mi, sí. Però a mi mateixa no.

La banda sonora de la teva vida?Trainspotting, perquè és variada i una mica indepen-dent.

La banda sonora de la teva carrera?Indiana Jones, perquè és tota una aventura.

Un paper que t’encantaria interpretar?Un personatge conegut, el de Gata sobre teulada de zinc calenta, és un paper que m’encanta. També m’agradaria

un personatge una mica torturat.. Fer de boja, per exem-ple, o un paper maquiavèŀlic.

En quin gènere et sents més còmoda?No havia fet mai còmic fins l’any passat. Al principi va costar una mica, però al final em vaig sentir molt còmo-da. En general m’hi sento bé en tots, però m’agrada molt l’acció i el terror.

Què n’opines de l’actual situació del cinema català?S’han fet coses interessants aquest any. Però trobo que s’inverteixen pocs diners i que hi ha crisi per unes coses però en canvi per d’altres no…

Què li preguntaries a un fan o un admirador?Primer li donaria les gràcies i després potser li pregunta-ria què li ha agradat més.

Quin és l’últim DVD que t’has comprat?M’han regalat En tierra hostil, però encara no l’he vist i l’últim que m’he comprat ha estat Hacia tierras salvajes.

Una pregunta que no t’han fet mai i t’agradaria que et fessin?Per què em donen sempre papers d’estrangera? I suposo que deu ser que tinc cara de persona de l’est, parlo idi-omes… I com em dic Ivana doncs ja donen per suposat que no sóc catalana. I no, jo sóc d’aquí!

Buried, el teu últim projecte…El rodatge va anar molt bé, el que em passa a mi és bès-tia i va ser molt intens. Ryan Reynols és molt bon actor, l’equip em va dir que era molt fàcil treballar amb ell. És sorprenent com es va poder rodar tot en un plató.

Per què ets actriu?Perquè a la vida real no tinc temps de fer tot el que vull fer al llarg de la vida.

I ara què toca?Segur no hi ha res… És una incògnita ▪

fotografies: Albert Roca

Doc

umen

tal ¦

36 Bicicleta, cullera, poma segons Carles Bosch.

Memòries d’un oblit

L’acció d’intentar recordar aquests tres objectes és una de les primeres proves que s’utilitzen en l’àmbit de la medicina per diagnosticar la malaltia d’Alzheimer. Però aquestes paraules també donen nom a l’última pel·lícula documental de Carles Bosch, el director de Balseros i Setembres. Si ja ens havia demostrat que sabia com portar el timó d’un rodatge que navega a la deriva o retratar la immensitat d’una garjola, configurar les memòries d’un oblit no deixava de ser un altre repte per a l’autor.Després de dos anys de rodatge, els mots s’han transformat en responsabilitat, intensitat i família. Així descriu en Carles aquest viatge al costat de Pasqual Maragall. Un inici incert, una sortida sense marques que s’ha transformat en una experiència vital per a l’autor, els protagonistes i també per als espectadors. L’art del periodisme al servei de l’empatia. Una altra mostra de que el cinema documental pot emocionar sense massa artificis i, a la vegada, informar de forma objectiva.

Josep G. Guixà

Un moment familiar en el dia a dia de Pasqual Maragall

Tots els mitjans, des de la premsa generalista fins a les publicacions cinematogràfiques més especialitzades destaquen Bicicleta, cullera, poma com un èxit de crítica i públic. S’ha arribat a dir que l’emissió de la pel·lícula al passat Festival de Sant Sebastiá ha estat el moment més emocionant de la història de la mostra. T’esperaves tots aquests elogis?El que va succeir al festival de Sant Sebastià va ser molt important. Estàvem tots en un núvol, la família, l’equip, la gent que estava amb nosaltres…tots. Quan veus que tot déu s’ha quedat als passadissos esperant-nos, quan el director del festival està plorant i l’alcalde de Sant Sebastià també, i que la gent comença a cridar: “gràcies Pasqual!”, “el que vulguis Pasqual!”, penses que tot el que s’està vivint pren un sentit. Evidentment, si la pel·lícula no fos bona, això no hagués succeït. La raó de tanta emotivitat i de que, a més, alguns mitjans parlessin de catarsi col·lectiva, suposo que va ser que el protagonista es trobava a la sala. Fer un docu-mental sense ficció té els seus desavantatges, però també les seves virtuts i, és clar, el protagonista de la història, el protagonista real, es trobava allà. Però crec que també hi ha una segona raó i és que, en definitiva, es tracta d’un producte molt ben parit. He viscut molt més les dificultats i he patit molt al llarg de tota la producció. Afortunadament, ara arriba l’hora de gaudir veient el resultat final i tots els comentaris positius que genera.

Està clar que la pel·lícula traspassa la pell, sap emocionar. Però també ha rebut un gran reconeixement de la crítica per la qualitat fílmica que desprèn…Realment nosaltres estem llegint unes crítiques excel·lents. I moltes de les que hem rebut han estat al marge de la im-portància d’un tema tan universal com l’Alzheimer i de la figura del president Maragall. Aquesta vegada veig que es-tan utilitzant paraules per parlar també de cinema. Hi ha molts comentaris positius cap a la direcció, la forma de por-tar la història, el ritme…i crec que la gent que ens dediquem al cinema documental, moltes vegades ens quedem amb aquesta petita frustració.

Llavors consideres que el món del documental, potser per tenir una arrel periodística, pateix discriminació per part del món cinematogràfic?El que està clar és que jo vinc del periodisme, per tant, per la meva forma de pensar, donar la informació és clau. A més a més, dins del món del documental jo no provinc de les branques del documental de creació. Evidentment és una forma de documental que respecto, però crec que malau-radament a Catalunya s’ha estat considerant gairebé com l’única forma de documental digna de ser estudiada a les universitats. Com a mínim en el cas de la Universitat Pom-peu Fabra. Crec que en aquests casos són excessivament defensors del que s’anomena documental creatiu. Potser sono una mica dolgut, suposo que pel fet de que crec que hi ha gent que voldrà transmetre a les classes que el docu-mental creatiu és aquell que té menys informació en relació a una peça més periodística. El que sé és que quan vam passar la pel·lícula a San Sebastián jo veia a la sala que la gent estava enganxada, que estava gaudint del cinema. Per mantenir aquesta atenció pel que s’està veient, estic segur que lògicament hi ha alguna creativitat implícita allà dins. Si a més de tot això estem donant informació, millor que

millor. Per tant em consta que hi ha alumnes a les facultats catalanes que només reben notícies sobre documentals de creació i que obvien tot el gènere documental que estigui fora d’aquesta normativa. En alguns casos no s’ha anome-nat Balseros a les classes o màsters de documental i... que mirin si no hi ha creativitat allà dins!

Carles Bosch, director del documental

I quines són les claus per establir aquesta sinapsi constant entre cap i cor? És a dir, com s’aconsegueix crear empatia i informar sota un mateix estil original sense perdre el ritme fílmic?La primera, tenir-ho clar abans de començar. En el meu cas, la prova és que per aconseguir subvencions, aquestes es-tan condicionades a fer un guió. Com pots escriure un guió documental? No pots escriure res perquè és impossible saber el curs real dels esdeveniments. De totes maneres, això t’obliga a fer algun document com a contrapartida. No tens res literal però, en canvi, t’ajuda a tenir una estructura. Al final és una eina que ordena una mica el caos que té un projecte que no saps cap a on va. Per altra banda, al cinema documental hi ha un element bàsic que és l’entrevista. No és un element obligatori per a les pel·lícules documentals però, és clar, les meves peces documentals tampoc tenen veu en off. Per tant, en el meu cas, les entrevistes poden ser un gran ajut, però en general s’ha d’anar amb compte. Moltes vegades una entrevista pot ser un fre, un busto par-lante sense cap tipus de màgia. Suposo que el truc està en plantejar una pel·lícula com a una història cronològica però amb el ritme de qualsevol història de ficció.

Però tota aquesta planificació i escenificació bàsica a les obres de ficció és intangible al cinema documental.Exacte, en aquest sentit, quan fem ficció no hi ha cap problema. Molts cops necessitarem que el personatge hagi de créixer, que faci fred o calor, que passin vint anys perquè necessitem aquesta el·lipsi. Fins i tot pot ser que necessitem explicar la nissaga d’una família durant varis segles. Nosaltres, els que ens dediquem al cinema documental, no tenim aquest luxe però també necessitem una cronologia que vagi donant sentit i una estructura narrativa als fets que volem explicar. Aleshores el meu plantejament avança en aquest sentit, per a mi es tracta d’una novel·la d’un personatge i el seu entorn. En aquest cas, Pasqual Maragall

Doc

umen

tal ¦

38 i el seu entorn. A part d’aquesta narrativa, cada cert temps

hi ha algun tipus de cita, un número, que et porta cap al peu de pàgina. Aquest petit parèntesi funciona com a explicació i té la funció d’informar però és clar, també necessito -per qüestions de ritme- que tornem cagant llets a la història. Per aquest motiu, pel fet de buscar la màxima sinceritat i espontaneïtat, no puc decidir gaire aquest desviament de la mirada. No obstant, penso que aquest canvi d’estètica ha de ser gairebé com una cosa volguda, i al cinema documental aquests moments els esperes i els trobes al llarg del rodatge.

Un rodatge que depèn en gran part del senyor Maragall, el seu protagonista. En els casos de Balseros i Setembres la força del film s’arrela en la pluralitat de testimonis. En aquest cas, què li ha fet pensar que una sola persona pot portar tot el pes de la narració? Aquesta pel·lícula utilitza un protagonista per explicar una malaltia de 25 milions de persones. És cert que en els do-cumentals que he realitzat per a 30 minuts, a Balseros o Setembres, hi ha una història coral, on la suma de molts casos et dóna una visió global dels fets o del tema que es-tàs intentant explicar. En el cas d’aquesta malaltia, cada pacient és un cas independent on no existeix la possibilitat de sumar. Des del moment en què decideixo fer aquesta història només amb una persona, tinc molt clar que, tot i que només sigui un, sigui especial. Jo crec que l’especta-dor ho entén, i no només pel fet de que estem parlant d’un personatge públic, perquè això té uns avantatges i té molts desavantatges. Al final estem parlant d’una història perso-nal però sobretot honesta i sincera. Des del primer moment va ser així? És a dir, la idea inicial estava més a prop de fer un documental sobre l’Alzheimer o d’aquest trànsit encarnat en la figura de Pasqual Mara-gall?Bé, el procés de com es va parir la idea va ser bastant com-plex. En principi la pel·lícula havia de ser l’abc de l’Alzheimer.

Tot comença quan rebo una trucada de Francesc Escribano, exdirector de TV3, poc temps després de que en Pasqual faci pública la seva malaltia i que declari que vol lluitar i crear una fundació. En aquesta trucada em transmet que en Maragall i el seu entorn volen fer alguna cosa per deixar patent aquesta lluita. En realitat volien fer un projecte semblant a Una veritat incòmoda, el documental de l’Al Gore sobre el canvi climàtic però aplicat a la malaltia d’Alzheimer. Si et sóc sincer, tenia la sensació que volien marcar un gol per l’esquadra, que em demanaven un projecte que tingués una repercussió total. En aquest sentit, ja tenia clar que es tractava de realitzar una pel·lícula documental, però quan estava rumiant com retra-tar els casos, per sort vaig anar a rodar un dia amb en Pas-qual Maragall. Allà vaig veure com funcionava al davant de la càmera i ostres... vaig veure que la pel·lícula era ell.

Abans de rodar la pel·lícula sobre la seva malaltia, quins vincles t’unien amb el Sr. Maragall?Poquets... En tot cas no havia caigut fins a quin punt en Pasqual seria una persona absolutament meravellosa al davant de la càmera. De fet, ell va ser qui va contactar amb mi l’any 92, durant els Jocs Olímpics de Barcelona. En aque-lla època jo estava fent cròniques des de Sarajevo durant la guerra dels Balcans. A ell li va cridar molt l’atenció com retratava aquella situació, i en un sopar a casa seva em va plantejar que, en nom de la ciutat de Barcelona, volia fer alguna cosa per a aquella situació, i va sol·licitar el meu consell. Crec que sempre ha estat un home avançat al seu temps, ja que més enllà de les obligacions dels estats, ell va pensar que els ciutadans havien d’ajudar a altres ciuta-dans que ho necessitaven. Una altra cosa curiosa és que també va venir a l’estrena de Balseros; en aquell moment jo no el considerava amic meu, però en tot cas el respectava. Després, durant el rodatge, em feia conya i em deia coses com: “ara seré el teu balsero!” Això és tot; suposo que ara no sóc el seu director favorit ni em considera el seu amic de l’ànima, però me l’estimo molt.

Pasqual Maragall en una escena del documental

Segurament aquests dos anys han desembocat en una re-lació molt especial. Costa acceptar aquesta evolució de la malaltia però suposo que, al mateix temps, també reforça l’objectiu d’aquest projecte i del propi Maragall.Realment assumir-ho és molt dur. Quan estàvem a Sant Sebastià, per exemple, la primera cosa que feia era mi-rar si en Pasqual tenia un somriure o no. Ell és una per-sona que reflexa l’estat d’ànim amb el seu somriure, ho diu tot. És un gest molt poderós i davant de la càmera es

transforma, es magnifica, i estic segur que l’espectador se n’adona. Durant aquells dies al Festival de Sant Sebastià vaig veure que no només estava somrient sinó que reia. En canvi, hi ha dies que veig la tristor i això es fotut, per-què sé que no puc fer res i m’agradaria anar més enllà. De totes maneres, crec que amb aquesta pel·lícula el puc aju-dar a que el respectin i a que la gent entengui més coses de la malaltia d’Alzheimer i, d’aquesta forma, aplicar-ho més enllà del cas d’en Pasqual.

Diana Garrigosa és un dels testimonis del documental

Rod

atge

¦ 4

0

Direcció ¦ Antonio ChavarríasGènere ¦ DramaProducció ¦ Oberon Cinematogràfica, TVC, TVERepartiment ¦ Juan Diego Botto, Bárbara Lennie, Mágica Pérez, Àgata Roca, Nora Navas, Marc Rodríguez, Monti Castiñeiras

DictatEl director i productor Antonio Chavarrías inicia aquest mes el rodatge de la pel·lícula Dictat, produïda per Obe-ron Cinematogràfica amb la col·laboració de Televisió de Catalunya i Televisión Española. El film, que es roda a Barcelona, està protagonitzat pels actors d’origen ar-gentí Juan Diego Botto i Bárbara Lennie, acompanyats per Àgata Roca, Nora Navas, Marc Rodríguez i Monti Castiñeiras. També s’ha realitzat un acurat procés de càsting per trobar nens i nenes entre set i dotze anys. El mateix Chavarrías informa del desenvolupament del projecte, des dels seus inicis, al blog www.dictado2010.blogspot.com. La Júlia, que només té set anys i acaba de quedar-se orfe, és acollida poc temps després en tutela per la Laura i en Daniel, un amic de la infància del seu pare. La convivència amb la nena fa que en Daniel es vagi sentint desplaçat, el seu malestar augmenta quan comença a veure com amenaces algunes de les accions de la nena. La idea que la Júlia és una reencarnació del mal comença a turmentar-lo sense que la Laura trobi la forma d’ajudar-lo.Antonio Chavarrías és director de Las vidas de Celia, Vol-verás, Susanna, Manila o Una sombra en el jardín, i pro-ductor d’Elisa K, de Judith Colell i Jordi Cadena, La teta asustada i Madeinusa, de Claudia Llosa, Màscares i La doble vida del faquir, d’Elisabet Cabeza i Esteve Riam-bau, Aro Tolbukhin, d’Agustí Villaronga, Lydia Zimmer-mann i Isaac P. Racine, o Pau i el seu germà i L’arbre de les cireres, de Marc Recha.

Lo mejor de EvaA principis d’octubre ha arrencat el rodatge de Lo mejor de Eva, la nova pel·lícula del barceloní Mariano Barro-so, amb Miguel Ángel Silvestre i Leonor Watling com a protagonistes. Ella és una jutgessa que s’enfronta al cas més important de la seva carrera. Ell, un gigoló que la seduirà. “Fa anys que tinc aquest projecte”, assegu-ra el director i coguionista, “em venia de gust explicar una història d’amor impossible. Barroso, autor de films tan reconeguts del cinema espanyol com Éxtasis, Los lobos de Washington o Hormigas en la boca, dedicarà set setmanes a rodar aquest thriller eròtic ambientat a la ciutat de València.

VolarHa començat el rodatge de Volar, segon llargmetratge documental dirigit per Carla Subirana després de Nedar, i pro-duït per Zentropa Spain juntament amb Pandora Cinema, en col·laboració amb el Màster en Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra. La directora proposa un exercici d’inspiració observacional, un estudi de la gestuali-tat amb especial interès pel paper de la dona en un entorn d’hegemonia masculina, i de la pèrdua d’individualitat en integrar-se en la massa. El documental compta amb la direcció de fotografia del veterà Carles Gusi.

Bárbara Lennie protagonitzarà Dictat

Miguel Ángel Silvestre treballarà a les ordres de Barroso

No tengas miedoMontxo Armendáriz ha iniciat a Pamplona el rodatge de la seva pròxima pel·lícula, No tengas miedo. El film gira al voltant de la superació dels abusos sexuals que una jove va patir a la seva infància. La protagonista és l’actriu catalana Michelle Jenner, acompanyada del també català Lluís Homar, Belén Rueda, Oona Chaplin i Rubén Ochandiano. Als seus 25 anys, la Sílvia intentarà refer la seva vida enfrontant-se a les seves pors i fins i tot a si mateixa. El director navarrès també és au-tor del guió, basat en un argument de María Laura Gargarella. Amb la producció d’Oria Films, aquest és el novè llargmetratge d’Armendáriz, director de films com Historias del Kronen, Se-cretos del corazón, Silencio roto o Obaba.

ImplosionLa productora catalana Zip Films participa al film Implosion, una coproducció catalano-alemanya que es roda aquesta tardor, dirigida pel director danès Sören Voigt. Es tracta d’un drama juvenil que gira al voltant de Thomas, un noi de disset anys que viatja durant les vacances d’estiu a la costa catalana amb el seu pare i es veu involucrat de sobte en la fugida d’un grup d’immigrants il·legals de la policia. Thomas coneixerà Djamile, una jove congolesa que també fuig, però que està sola, espantada i a una situació complicada que en Thomas no pot resoldre. Però malgrat tot, provarà d’ajudar-la. La relació amb la Djamile l’afectarà més del que podria esperar, i farà que canviï completament la seva visió de la vida. Interpreten els principals personatges Sven Gielnik, Hans Jochen Wagner, Eye Haidara i la catalana Carolina Clemente Thomas.

Michelle Jenner protagotitza el film

Herois és una pel·lícula que es mou entre la tendència al naturalisme del cinema espanyol i un sincer homenatge a les icones cinematogràfiques nord-americanes dels anys vuitanta. Un film que busca la complicitat de l’espectador en una narrativa clara i diàfana, que tendeix ponts entre el passat i el present.C

ríti

ca ¦

42 Aquells meravellosos estius

originals, és a dir, esdevenen un vertader punt d’intersecció. De la mateixa manera que alguns plans i seqüències estan pensats per ferir directament la memòria cinematogràfica de l’espectador, com ara la de la nit, la lluna plena i el trajecte en bicicleta d’en Xavi (Ferran Rull), el nen protagonista. Un moment en què el fantasma d’E.T. (Steven Spielberg, 1982) pren vertadera forma a la pel·lícula en la mateixa línia que l’emergència dels espectres dels nens que protagonitzaren The Goonies es fa present en el moment en què el grup de-cideix anar de nit al magatzem del bar del poble i explorar-lo amb les seves llanternes. Més enllà d’aquest explícit joc de referències, la pel·lícula també planteja una narració que bascula entre el present i el passat a través de la mencionada història dels nens, situada històricament a la dècada dels anys vuitanta, i la història de Cristina (Eva Santolaria) i Sala (Àlex Brendemühl), que trans-corre a l’actualitat. Un salt narratiu que potencia el desig de mitificar els estius de la infantesa en situar-los a l’esfera del record, malgrat que la relació entre els dos estrafolaris per-

sonatges (una jove d’esperit lliu-re i un publicitari que ha deixat de banda la seva vida personal) no sempre estigui a l’alçada del conjunt de la narració. En tot cas, aquesta línia narrativa oberta en el present serveix a Freixas per in-troduir un cert discurs moral, em-fatitzat pel discurs de l’àvia, qui en dues ocasions parla als nens de la Guerra Civil i de les conse-qüències de la mort, que exalta els valors de la vida, l’amistat i l’amor.

Anna Petrus

No és estrany que Herois s’emportés el premi del públic al Festival de Cinema Espanyol de Màlaga. La propos-ta de Pau Freixas, malgrat que conciliadora en les formes, i en alguns moments amb tendència al discurs moral, no dei-xa de ser un treball que sorprèn. I ho fa perquè el jove di-rector aconsegueix reunir dos plantejaments que en principi semblarien completament allunyats però que, en canvi, fun-cionen i s’equilibren en l’univers de la pel·lícula d’una forma gairebé natural. Freixas basteix la història d’un grup de nens que viuen el temps d’estiu i la màgia que tots recordem de la nostra infantesa a través d’un plantejament proper al re-alisme, aquell que domina bona part de la cinematografia espanyola i que connecta directament amb l’imaginari d’un públic majoritari i molt concret. Al mateix temps, el cineasta ret contínuament un sincer homenatge a les icones juvenils dels anys vuitanta provinents de la cultura cinematogràfica nord-americana, des de La historia interminable (Wolfgang Petersen, 1984) fins a The Goonies (Richard Donner, 1985). I ho fa a través de la forma com filma la història, concebent plans que recorden sovint el ci-nema de Steven Spielberg; a través de la música, amb referèn-cies constants al cinema d’acció i aventures dels Estats Units; i, finalment, a través de les cites directes, com ara els pòsters de les pel·lícules que els nens tenen penjats a les seves habitacions.D’aquesta manera, la pel·lícula es podria llegir com un compendi de llocs cinematogràfics comuns i perfectament recognoscibles on es mesclen el record per una sèrie de televisió tan mítica com Verano azul d’Antonio Mercero amb la narrativa cinematogrà-fica ianqui que és la que va ali-mentar l’imaginari juvenil de la generació dels vuitanta. En aquest sentit, les bicicletes, que estan presents des del principi de la pel·lícula, esdevenen molt més que un simple objecte de locomoció, donat que remeten directament a una iconografia present en ambdues referències

Direcció ¦ Pau FreixasGènere ¦ AventuresProducció ¦ Media Films, Televi-sió de CatalunyaRepartiment ¦ Álex Monner, Ferran Rull, Mireia Vilapuig, Joan Sorribes, Marc Balaguer, Nerea Camacho, Àlex Brende-mühl, Eva SantolariaEstrena ¦ 22 d’octubre

Des de que va codirigir Aro Tolbukhin. En la mente del asesino, Agustí Villaronga no es posava darrere d’una càmera cinematogràfica, i en aquesta ocasió ho ha fet per adaptar una de les novel·les més populars i reconegudes d’Emili Teixidor.

El monstre interior

traumàtic. Al nen que interpreta Francesc Colomer (An-dreu) li destrueixen l’existència els adults, el deixen sen-se l’entorn on es trobava segur i el fan sentir abandonat, perdut, obligant-lo a evolucionar rebel·lant-se contra el seu llegat personal. El més interessant és que el director no comet l’error, habitual en el cinema espanyol, d’idea-litzar les ideologies esquerranes, sinó que evidencia que, com ocorre amb la família del petit protagonista, també hi havia mentides, secrets inconfessables i esquelets a l’armari. I és que el film mostra el règim franquista com una espècie de càncer, una malaltia incontrolable que va podrir tot el poble espanyol.Com també ocorre a la major part del cinema del cineasta mallorquí, l’homosexualitat és també un component fona-mental de la història narrada. A Pa negre, els gais són els únics personatges adults de l’entorn de l’Andreu que no amaguen res, que són completament innocents i genero-sos –per això estan sempre relacionats amb els àngels, tant el mitificat Pitorliua com el noi afectat de lepra a qui

el nen porta menjar–. Villaronga no és explícit al respecte, però deixa clar que també les incli-nacions sexuals del seu petit protagonista es dirigeixen cap als homes: la seva sensibilitat i intel.ligència, l’absència d’in-terès per la hipersexualitat de la seva cosina Núria, i la seva progressiva identificació amb la figura del Pitorliua, semblen apuntar en aquest sentit.

Tonio L. Alarcón

En realitat, segons el propi Villaronga, encara que ha agafat Pa negre com a base principal del seu guió cinematogrà-fic, l’ha volgut enriquir, allunyant-la de qualsevol tendència contemplativa, afegint-hi més acció. Per això l’ha mesclat amb altres obres literàries del propi Teixidor, com els relats curts continguts a Sic transit Gloria Swanson o la novel·la Retrat d’un assassí d’ocells. No obstant això, el resultat, si-gui per la coherència de l’obra de l’escriptor, sigui per l’ha-bilitat de l’autor per portar-la al seu propi terreny personal, dóna una sensació d’unitat perfecta.I és que el director mallorquí ha aconseguit una fita im-portantíssima: filmar una pel·lícula ambientada durant la Guerra Civil que no sembla una més de les que es fan pe-riòdicament a la indústria espanyola. Una cosa que acon-segueix imposant la seva personalitat, la seva particular forma de concebre la narració cinematogràfica, que li dóna una textura peculiar i atractiva a la pel·lícula, en esquivar intel·ligentment la vocació realista d’altres directors. Que hagi organitzat una curosa reconstrucció dels pobles de la comarca d’Osona durant l’època franquista no vol dir que Villa-ronga tingui la intenció de ce-nyir-se, simplement, a un supo-sat realisme narratiu: com a tota la seva obra cinematogràfica, des de Tras el cristal (1987) a El mar (2000), una certa empremta fantàstica impregna el relat –cfr. la seqüència inicial, estructu-rada com un autèntic giallo–, apartant-lo de la vulgaritat d’allò més quotidià i donant-li un cert component mític.A primera vista, pot semblar que la pel·lícula té algunes si-milituds amb La lengua de las mariposas (1999). Però ni Vi-llaronga és José Luis Cuerda, ni els relats de Teixidor tenen el component idealista i edulcorat dels de Manuel Rivas: l’apropa-ment a l’Espanya sota el règim de Franco de Pa negre és molt més dur, molt més asfixiant, i el procés de maduració que viu el seu protagonista, bastant més

Direcció ¦ Agustí VillarongaGènere ¦ Drama ruralProducció ¦ Massa d’Or Produc-cions, Televisió de CatalunyaRepartiment ¦ Francesc Co-lomer, Marina Comas, Nora Navas, Roger Casamajor, Laia Marull, Eduard Fernández, Sergi LópezEstrena ¦ 15 d’octubre

Direcció ¦ Guillem MoralesGènere ¦ ThrillerProducció ¦ Rodar y Rodar, Televisió de CatalunyaRepartiment ¦ Belén Rue-da, Lluís Homar, Francesc Orella, Pablo Derqui, Julia Gutiérrez CabaEstrena ¦ 15 d’octubre

Crí

tica

¦ 4

4

Sis anys després del seu primer llarg-metratge, El habitante incierto, Guillem Morales torna a demostrar la seva forta per-sonalitat cinematogràfica amb un projecte, Los ojos de Julia, ple de les seves obsessions particulars.

L’ull a l’obscuritat

que mostren la limitació dels seus ulls; quan es queda to-talment cega, omet els rostres de la resta dels personatges, una eficaç forma de transmetre la confusió que aquesta viu.Per desgràcia, el director –potser per arribar al mateix pú-blic que es va emocionar amb El orfanato (2007)– alterna aquesta atractiva trama de thriller amb una molt edulcora-da història d’amor entre Rueda i Lluís Homar, per culpa de la qual la pel·lícula s’apropa perillosament al melodrama més hortera. La malaptesa d’aquestes escenes, en general bastant prescindibles, no resta interès a un thriller tan sòlid i tan ben construït, però trenca el ritme continu que Guillem Morales imprimeix a la narració.Excepte aquesta espècie de concessió romàntica al públic menys aficionat al cinema de terror, s’ha de reconèixer la valentia amb la qual el director ha abordat un projecte tan personal i tan poc convencional com Los ojos de Julia. Re-sulta reconfortant trobar-se amb un autor espanyol que sap perfectament en quin terreny s’està movent, que coneix els mecanismes del gènere i els fa servir amb aquesta segu-retat i aquesta intel·ligència: només s’ha de veure com, a

la seqüència final –de la qual no revelaré, per respecte als nostres lectors, cap detall ar-gumental–, Morales transfor-ma un homenatge al Hitchcock de Rear Window (La ventana indiscreta, 1954), amb apa-rent senzillesa, en una picada d’ullet a Looking for Mr. Good-bar (Buscando al Sr. Goodbar, 1977), de Richard Brooks.

Amb només dos llargmetratges a les seves espatlles, potser és massa aviat per buscar figures d’estil en el cinema de Guillem Morales, però està clar que Los ojos de Julia (2010) demostra una tremenda coherència narrativa respecte a la seva òpera primera. Continua molt present la seva pre-ferència pels espais asfixiants, opressius, inspirada en el cinema més introspectiu de Roman Polanski, de la mateixa manera que torna a utilitzar el concepte de les persones voluntàriament invisibles, quasi fantasmals, que sotgen els protagonistes –el que li permet també jugar amb els efectes de so i les zones d’ombra per crear inquietud en l’espectador–.Però si a El habitante incierto (2005) feia servir aquests ele-ments per elaborar una fuga psicogènica que hauria firmat el mateix David Lynch, en aquest cas ha optat per un apro-pament a les estructures del giallo italià –deixant les metà-fores a un costat–, amb tot el que això implica: psicòpates amb guants negres, assassinats macabres, pistes falses, plans subjectius del dolent... L’atmosfera freda i gòtica del seu anterior film dóna pas, doncs, a un treball visual molt més com-plex, més sofisticat, que afegeix densitat narrativa a una història que, com a bona hereva del cine-ma de Dario Argento, Mario Bava i coetanis, no té més pretensió que mantenir al públic al caire del seu seient.Això sí, partint de la ceguesa que sofreix la seva protagonista, inter-pretada per Belén Rueda, Morales elabora un joc continu entorn de la mirada del personatge. A pel-lícules amb plantejaments simi-lars, com a Wait Until Dark (Sola en la oscuridad, 1967) i Blind Terror (Terror ciego, 1971), la discapacitat de les seves heroïnes servia per a fer-les més vulnerables a l’asset-jament dels criminals. En canvi, Los ojos de Julia va més enllà, i ho aprofita per alterar la percepció de l’espectador, ficant-lo en la pell del personatge de Rueda. Quan aquesta comença a perdre visió, Morales inclou plans subjectius

Tonio L. Alarcón

publidecine

La

casa

del

cin

e¦ 4

6

Direcció ¦ Diego LunaGènere ¦ Comèdia dramàticaProducció ¦ Marvarrosa Media S.L, Canica Films, El Virgili FilmsRepartiment ¦ Christopher Ruiz-Esparza, Karina Gidi, Geral-dine Alejandra, Gerardo Ruiz-Esparza, José María Yazpik.

Abel La disfunció familiar és un tema recurrent al cinema mo-dern, on d’una forma analítica, s’intenten explicar les conseqüències que afecten sobretot els fi lls que viuen dins d’una família trencada. Així neix la idea conceptual de la segona pel·lícula com a director de l’actor mexicà Diego Luna, qui s’introdueix a les històries de fi cció des-prés d’haver rodat un biopic documental del boxejador Julio César Chávez.El fi lm explica el retorn d’un nen de nou anys a casa seva després d’haver passat molt temps en un hospital mental per haver deixat de parlar. Aquest mutisme va ser la conseqüència del trauma que va patir el jove a causa de l’abandonament del pare de la família. Amb aquest argument Diego Luna construeix el que de veritat li interessa, i fa del fi lm una personal i original proposta. Com de sobte el noi comença a parlar i es converteix en la fi gura paterna que la família no ha tingut. Les situa-cions que sempre han d’assumir els adults, ara les fa un nen de nou anys. Això li permet al realitzador mexicà la possibilitat d’introduir a la narració tocs d’humor dins d’un fi lm dramàtic molt dur. Això és, sense cap dub-te, el millor del relat. Els gèneres de comèdia i drama s’hi combinen perfectament equilibrats, i tenen un to que resisteix bastant bé la major part del fi lm, excepte el desenllaç fi nal, que malauradament acaba sent una mica precipitat i convencional.

Direcció ¦ Anton CorbijnGènere ¦ ThrillerProducció ¦ Focus Feature, This is That, Greenlit, SmokehouseEstrena ¦ 17 de setembre

El americanoSi s’hagués de buscar un sol nom que comprengui vi-sualment tres dècades de música mainstream aquest és l’Anton Corbij n. Ell és un creador de conceptes, culpable dels nostres records sobre Depeche Mode, dels búfals d’U2, les imatges religioses de Nirvana o dels westerns de The Killers –per anomenar-ne uns de més joves-. Mai ha entès la necessitat de traslladar al paper els seus conceptes, sempre s’ha guiat per les seves percepcions, per la forma i no pel contingut de les lletres –la majo-ria de vegades degut a la seva difi cultat per entendre l’anglès-. Sempre ha desenvolupat aquest imaginari partint d’un relat donat –des d’una cançó a una vida, la d’Ian Curtis al cas de Control (id. 2007), la seva primera, magnífi ca, intrusió al cinema-. Des d’aquest punt, i una vegada digerit El Americano, hom pot entendre el per-què no hi ha res salvable més enllà de la seva fotografi a. Entenc el concepte: polar francès (si Melville aixequés el cap!) portat a una petita vila italiana amb la fi gura de l’estranger dels spaguetti westerns. La forma de relatar-ho, les interpretacions, la incoherència de fons dels per-sonatges, el capellà... No calia, Anton. Es troba a faltar música. Dave Gahan caminant sobre la neu, Cobain es-tirat al llit o Bono pregant a l’església. Fins i tot la Tina Turner. Al fi lm li falta molta música, Anton. No l’hauries d’haver abandonat.

Carlos MÁrMol

CenZo ÁlvareZ

Direcció ¦ Atom EgoyanGènere ¦ ThrillerProducció ¦ Montecito Picture Company, Studio CanalRepartiment ¦ Julianne Moore, Liam Neeson, Amanda Seyfried Estrena ¦ 26 de novembre

ChloeEn aquest remake de Nathalie (Anne Fontaine, 2003), Atom Egoyan ens proposa un exercici de voyeurisme en què submergeix a l’espectador i als personatges des de la primera seqüència, una escena en què la càmera es desplaça cap a un mirall en el qual es refl ecteix el cos de Chloe (Amanda Seyfried) en suggerent roba interior. Però si el joc voyeur i la temàtica al voltant de les ob-sessions sexuals de dues dones situen el fi lm en clau de thriller eròtic, Egoyan aconsegueix -en bona part del fi lm- un drama psicològic que busca endinsar-se en l’univers emocional dels personatges. No oblidem en aquest sentit que una de les seves inquietuds, palpable en tota la seva fi lmografi a i que el caracteritzen com a autor, és precisament l’exploració psicològica dels per-sonatges. Però l’equilibri del fi lm, amb un ritme pausat, es trenca abruptament cap al fi nal, toscament marcat per un primer pla de Chloe mirant fi xament a la càmera, en el que també és una picada d’ullet a Un Estiu amb Mònica (Ingmar Bergman, 1953). El joc voyeur ha acabat i l’espectador és arrossegat a un desenllaç fi nal preci-pitat al més pur estil Atracció Fatal (Adrian Lyne, 1987), convertint-lo en un thriller eròtic convencional.

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

B-ROBAPAG-21X14,8.pdf 1 22/07/10 22:28

Ángeles RaMos

Taq

uilla

¦ 4

8

Títol Recaptació Espectadors

Karate Kid (Sony) 5,7M€ 0,95 milions

El aprendiz de brujo (Disney) 5,5M€ 0,9 milions

Resident Evil: Ultra-tumba (Sony) 5,28M€ 0,66 milions

Origen (Warner) 3,11M€ 0,48 milionsConeixeràs l’home dels teus somnis (Alta)

2,82M€ 0,43 milions

Pau Brunet

El mes de setembre ha tornat a donar ale-gries al cinema, almenys pel que fa a les xifres absolutes. Les recaptacions de les setmanes estudiades han donat un total de 42,5M€ recaptats, la mateixa xifra que fa un any, però amb la diferència de que en-cara falten alguns dies per acabar el mes, per la qual cosa fàcilment es pot preveure un increment de les xifres força interes-sant, al voltant del 7-8%. Com és habitual, el nombre d’entrades venudes es col·loca per sota de 2009, a causa d’uns preus molt més elevats que fa un any, tant en el 3D com en els formats més tradicionals.

Les pel·lícules de més recaptació des de l’1 fins al 27 de setembre han estat:

Un setembre amb molt cinema familiar

Nicolas Cage a El aprendiz de brujo Karate Kid, tot un èxit de taquilla

El mes va començar amb un producte familiar, El aprendiz de brujo, que amb una forta promoció va aconseguir un bon primer lloc amb més de 1,72M€. La pel·lícula, una aposta per la fantasia i l’aventura, ha tingut una carrera força posi-tiva al nostre país, arribant a superar el 5,5M€ i camí dels 7. La cinta no ha tingut un gran èxit als Estats Units, però sí a la resta del món, on podria arribar a fer 125-130M€. A més d’aquest èxit, Disney ha tingut el bon resultat de la petita Campanilla y el gran rescate, que amb poques còpies i escassa promoció, ha tingut una carrera que ja la col·loca a les portes del milió d’euros, mentre que Toy Story 3 ha seguit entre les 10 més vistes, ja superant els 24M€.En aquesta línia familiar, Sony ha seguit amb el seu gran èxit, Karate Kid, que després de recaptar quasi 3M€ durant seu primer cap de setmana, ha tingut temps per anar cap als 9M€, una de les millors xifres vistes en aquests últims mesos i que col·loquen Sony com una de les companyies que està acumulant millors èxits.

Per fi la producció catalana es mereix un punt important per analitzar. No han estat grans èxits, però sí que el cinema produït a Catalunya s’ha fet notar amb ambició i bona lletra tot i que amb certa desconnexió envers el públic massiu.Primer de tot s’ha de dir que en aquestes setmanes de se-tembre el cinema produït a l’estat ha recuperat una quota de mercat elevada, de quasi el 14%, dada que no aconse-guia des del maig. Per arribar a aquesta xifra han tingut un pes clau els films Coneixeràs l’home dels teus somnis, Lope i El gran Vázquez, que han entrat entre els més vistos, i que en els tres casos estaven coproduïts per empreses catala-nes. Ikiru Films ha estat la responsable de la que ha estat la tercera millor estrena de l’any, Lope. Tot i que les expec-tatives eren més elevades, la pel·lícula ha anat recuperant terreny setmana rere setmana, gràcies a un bon boca-orella entre el sector més adult. La xifra de moment arriba als 2,9M€ i sembla estar aspirant als 4-4,5M€. Una mica més enllà és on vol arribar el film de Woody Allen, produït pel gegant mediàtic Mediapro, que en les seves cinc setmanes a la cartellera ha recaptat 3,9M€, i els 4,5 milions no sem-blen gaire lluny.La tercera en discòrdia és El gran Vázquez, cinta estrenada per Alta, amb producció catalana (TV3) i rodada a Barcelona. La biografia del famós dibuixant va entrar amb un gran nombre de sales, 240, però amb unes xifres molt regulars: 365.000€. La mitjana per sala ha estat de només 1.533€, i ara toca veure si els bons comentaris li donen una força similar a Lope, i així pot aspirar als 1,2-1,3M€.Fora d’aquest gran producte s’han de comentar les xifres d’Elisa K, que amb només 13 sales ha quedat fora de les més vistes, amb xifres una mica regulars, per sota dels 1.000€ per sala. La pel·lícula era molt singular, potser massa per a l’audiència general. Però la seva presència internacional, especialment a festivals, segurament serà important.No es pot deixar de parlar del cinema català sense comentar el pas d’aquest pel Festival de Sant Sebastià. Quatre

Precisament l’estudi ha dominat el primer lloc en dues ocasi-ons més, amb Resident Evil i el cap de setmana del 24 amb Come reza ama. Les dues s’han estrenat amb gran parafernà-lia promocional. La primera, Resident Evil: Ultratumba, amb el favor del 3D i el fet de ser una de les sagues més influents del gènere en aquest últims anys, va aconseguir prop de 2,6M€, mentre que la segona es va estrenar amb quasi 1,6M€, gràcies a la bona imatge de Julia Roberts i Javier Bardem, totalment me-diatitzats amb la seva presència a Sant Sebastià. La nota trista l’han posat els escassos bons resultats vistos per la gran majoria de producte no “mainstream”, com ara les comèdies Un pequeño cambio (Vértice Cine), Salvando las distancias (Warner) o la cinta d’aventures Adele y el mis-terio de la momia (Tripictures). Poques emocions més hi ha hagut aquest mes. De fet, els top10 d’aquestes setmanes han estat plens de pel·lícules ja veteranes, como ara Origen, la mencionada Toy Story 3 o el film de Woody Allen, Coneixeràs l’home dels teus somnis.

El cinema català domina i agafa forçapel·lícules seleccionades a competició, Pa negre, Elisa K, El gran Vázquez i Aita, a més d’altres títols com Blog (també amb premi) que es va projectar en secció paral·lela. Ara toca el festival de Sitges, on tampoc hi faltarà una més que nodrida presència catalana amb pel·lícules com Los ojos de Julia, Agnosia, La posesión de Emma Evans i Herois.

Lope, una de les apostes de la temporada

L’últim film de Woody Allen, de Mediapro

LA CASA DELSCREADORS

Una finestra per ajudar a promoure i difondre la creació dels autors novells de la mà de lesescoles catalanes de cinema

www.sgae.cat

PREMISNOVAAUTORIA2010

Ja fa molts anys que la SGAE, per mitjà de la Fundació Autor, impulsa programes de promoció i suport a l’audiovisual en les vessants creatives de direcció, guió i ban-da sonora. A partir de l’any 2007 ho fa d’una manera més intensiva i constant gràci-es a la creació de l’Institut Buñuel, que desenvolupa gran quantitat de programes, entre els quals destaquen aquells que volen apropar al públic les autories més des-conegudes i les obres audiovisuals que, malauradament, no arriben a les nostres pantalles de cinema o tenen una exhibició molt curta. Destaquen els projectes de ca-ràcter formatiu i universitari i la col·laboració amb festivals nacionals i internacionals. Intentem establir, de manera constant, diferents vies de programació i exhibició de les autories més emergents sorgides de les escoles i els centres de formació en les arts audiovisuals. Festivals, mostres, concursos, publicacions o formació són algunes de les activitats que duem a terme i, en aquesta línia, els darrers anys hem treballat amb el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, així com amb les mateixes escoles, per tal que els PREMIS SGAE NOVA AUTORIA tinguin la força i el reconeixement que es mereixen.

No vivim una època fàcil per a l’autoria emergent. D’una banda, i potser més que mai, hi ha un gran potencial de talent i autors novells amb idees brillants, segurs d’ells mateixos i de les seves capacitats, que gaudeixen de les possibilitats que els proporcionen les tecnologies, cada vegada més assequibles. D’altra banda, sorgeixen nous públics i possibles con-sumidors d’aquestes creacions, però amb un mercat i un sector amb necessitats urgents d’adaptació i adequació: noves maneres de producció, exhibició i distribució. En aquest context, festivals com el de Sitges poden ésser veritables platafor-mes per fer arribar aquest nou talent al gran públic. Al llarg d’aquests dies de celebració del Festival es troben i confl ueixen productors, programadors, exhibidors, crítics, autors, actors i públic en general. A tots ells, vull convidar-los i animar-los a acostar-se a aquests PREMIS NOVA AUTORIA, a assistir a les projeccions dels alumnes i a fer-se còmplices amb nosaltres en el reconeixement i el suport als que comencen.

Ramon MuntanerDirector de la SGAE a la Mediterrània

Premis “Nova Autoria”La SGAE i la Fundació Autor,amb els nous talents del cinema català

PUBLIREPORTATGE

RaMon Muntaner

LA CASA DELSCREADORS

Una finestra per ajudar a promoure i difondre la creació dels autors novells de la mà de lesescoles catalanes de cinema

www.sgae.cat

PREMISNOVAAUTORIA2010

dvd’s

Direcció ¦ Abel Folk i Joan RiedwegGènere ¦ DramaProducció ¦ Animals Films, televisió de CatalunyaRepartiment ¦ Sílvia Munt, Anna Azcona, Sílvia Bel, Eduard Farelo, Marta Marco, Miquel Sitja

Direcció ¦ Isaki LacuestaGènere ¦ DramaProducció ¦ Benecé Produccions i Televisió de CatalunyaRepartiment ¦ Daniel Fanego, Arturo Goetz, Leo-nor Manso, María Fiorentino, Bárbara Lennie

Direcció ¦ Javier RebolloGènere ¦ DramaProducció ¦ Avalon PC, Lolita FilmsRepartiment ¦ Carmen Machi, Jan Budar, Pep Ricart, Nadia de Santiago

Direcció ¦ Óskar SantosGènere ¦ Thtiller dràmàticProducció ¦ ModProducciones, Himenóptero, Telecinco CinemaRepartiment ¦ Eduardo Noriega, Belén Rueda, Angie Cepeda, Clara Lago, Marcel Borràs

Direcció ¦ Lluís MiñarroGènere ¦ DocumentalProducció ¦ Eddie Saeta

Direcció ¦ Joan SolerGènere ¦ DocumentalProducció ¦ Barton Films

Direcció ¦ Beda Docampo Feij óoGènere ¦ Drama romànticProducció ¦ Iroko FilmsRepartiment ¦ Eduard Fernández, Irene Visedo, Marta Belaustegui, Marisa Paredes, Carlos Hipólito

Direcció ¦ Jordi LlompartGènere ¦ FantàsticProducció ¦ Òrbita Max, Apuntolapospo, Televi-sió de CatalunyaRepartiment ¦ Eva Gerretsen, Raymond Mvula, Leonor Watling, Verònica Blume, Adrià Collado

Xtrems és una pel·lícula basada en fets reals, en què la fi cció es posa al servei de la realitat per mostrar-nos l’infern d’unes vides que han quedat estroncades. Actors, personatges i pro-tagonistes expliquen, en format work in progress, un seguit d’experiències “extremes”, que ensenyen als espectadors què signifi ca caure i sobreviure.

El gironí Isaki Lacuesta proposa un fi lm agredolç sobre les conseqüències d’una lluita armada a través del temps. Dos ex guerrillers es reuneixen trenta anys després en una excavació il·legal per buscar el cos d’un company. La vídua, el fi ll i la mare del combatent mort els acompanyen, en un clima de tensió, sentiments amagats i veritats a mitges.

La pel·lícula narra les 24 hores de la vida domèstica, laboral i sexual d’una dona casada de vida rutinària (Carmen Machi) que, una nit, decideix escapar i vagar pels carrers de Madrid. És en aquest moment quan descobreix un altre món. Absurd, humorístic i negre.

El mal ajeno és una producció d’Alejandro Amenábar que explica la història d’un metge acos-tumat a viure situacions límit amb els seus pacients. De sobte, és amenaçat amb una pistola i, hores més tard, només recorda el so d’una detonació i haver rebut alguna cosa més que un tret.

Lluís Miñarro, el productor d’Albert Serra, Marc Recha, José Luis Guerin o Manoel de Oliveira, s’estrena com a director amb aquest retrat de la seva família que ens revela una generació que desapareix. Dos supervivents de la guerra civil i la postguerra relaten els seus secrets més íntims. Una altra visió de la memòria col·lectiva.

L’Alba i la Núria, dues joves invidents, mantenen una lluita quotidiana contra les limitacions que els imposa la seva discapacitat. Alienes al conformisme i motivades pel seu afany d’explo-tar totes les possibilitats que la vida els ofereix, viatgen a l’Índia per col·laborar amb la Funda-ción Vicente Ferrer en l’educació de nens cecs.

Un prestigiós psiquiatre coneix una jove cuidadora del Museu del Prado que està conven-çuda que ambdós són els personatges d’una pintura del segle XVII i que s’han estimat amb bogeria fa quatre segles. Ell només veu en ella una jove malalta i decideix convertir-la en la seva pacient.

Jordi Llompart dirigeix el primer llargmetratge de fi cció en 3D estereoscòpic d’Europa. La prota-gonista és la Jana, una nena de deu anys que decideix emprendre una aventura màgica a lloms del seu cavall alat. Basat en el llibre de Llompart El cor damunt la sorra.

Xtrems

Los condenados

La mujer sin piano

El mal ajeno

Familystrip

El camí dels somnis

Amores locos

Viatge màgic a l’Àfrica

Act

ualit

at ¦

52

LOS CUENTOS DE LAS CUATRO ESTACIONESCUENTO DE PRIMAVERA | CUENTO DE INVIERNO | CUENTO DE VERANO | CUENTO DE OTOÑO

ÉRIC ROHMER

JA A LA VENDA EN UNA CUIDADA EDICIÓ COMPOSTA PER QUATRE DISCS

PACK CREAT AMB LA COL·LABORACIÓ DEL REALITZADORINCLOU LES PEL·LÍCULES

TRAS EL CRISTAL (2 DISCS)

EL PASAJERO CLANDESTINO

EL MAR

ARO TOLBUKHIN EN LA MENTE DEL ASESINO

MÉS DE TRES HORES DE MATERIAL ADDICIONAL

AUDIOCOMENTARIS DEL DIRECTOR

CURTMETRATGES

ENTREVISTA

DOCUMENTAL: VILLARONGA. LA AUDACIA DE LO OSCURO

TAMBÉ DISPONIBLES EN EDICIÓ INDIVIDUAL

“INNOVADOR, ATÍPIC, EXCEL·LENT”. EL PAÍS

JA A LA VENDAwww.latiendacameo.es

L’OBRA D’UN DIRECTOR IMPRESCINDIBLEDEL NOSTRE CINEMA DE LES TRES DARRERES DÈCADES

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

AF_Publi_Villaronga_Rohmer_Catalán.pdf 1 30/09/10 17:50


Act

ualit

at ¦

54 Alta Realitat prepara

un nou projecteLa productora responsable de The Frost (El gebre) està treballant en un drama de suspens i thriller eròtic que es titularà Sol i té com a carta de presentació un contundent eslògan: “Els vampirs emocionals ens envolten”. Sol, una jove somiadora que adora el mar, sobreviu amb tranquil·litat els vaivens d’una família desestructurada. Quan coneix en Salva, s’enamora i inicia amb ell una relació màgica i clandestina, entre llums i ombres, que deriva cap a una dependència emocional extrema en la qual en Salva, com un seductor “vampir” manipula i absorbeis tota l’energia de la Sol. El rodatge està previst pels mesos de maig i juny del 2011 i els protagonistes seran Quim Gutiérrez, Mar Ulldemolins i Assumpta Serna.

‘Cuchillo de palo’, millor documental a AlcancesAlcances, la Mostra Cinematogràfica de l’Atlàntic (Cadis), ha reconegut el documental Cuchillo de palo, dirigit per Renate Costa i produït per l’Estudi Playtime com el millor d’aquesta edició. El documental de producció catalana també va obtenir el premi al millor documental a la passada edició del Festival de Màlaga. Explica la història de l’oncle de Costa, l’únic que no va voler ser ferrer com el seu avi. Al Paraguai dels vuitanta, sota la dictadura de Stroessner, va voler ser ballarí. Aquesta és la recerca de les petjades de la seva vida i el descobriment que va ser inclòs en una de les “llistes d’homosexuals o 108”, arrestat i torturat per aquesta raó.

El documental explica la història del pare de Renate Costa

Dues produccions catalanes opten als Oscar 2010La pel·lícula Biutiful ha estat escollida per Mèxic per participar als Oscar el proper 27 de febrer, segons ha informat l’Acadèmia de cinema mexicana. La cinta, dirigida per Alejandro González Iñárritu i protagonitzada per Javier Bardem, competirà en la categoria de pel·lícules de parla no anglesa. El film compta amb diverses localitzacions a barris perifèrics de Barcelona, el Raval, Badalona i Santa Coloma i està produït per MOD Producciones, Ikiru Films i Menage à trois, amb la participació de Televisió de Catalunya. De la mateixa manera, la pel·lícula que representarà Tailàndia als Oscar és Uncle Bonmee Who Can Recall His Past Lives, d’Apichatpong Weerasethakul, una coproducció del català Lluís Miñarro (Eddie Saeta).

Cinema balear a BarcelonaTots els dijous d’octubre estan dedicats al cinema de Ses Illes a l’Espai Mallorca de Barcelona. El cicle s’obre el dia 7 amb Yo, de Rafa Cortés, en una jornada dedicada al llargmetratge, i continua els dies 14, 21 i 28 amb sessions centrades en curtmetratges de ficció, animació i documentals, respectivament. Títols com Els somnis d’en B, d’Àlex Marín, Un assassí al camí, de Josep Hernández i Miquel Mascaró, o 345 segons del meu viatge a Nova York, d’Anna Petrus, es podran veure en les diferents seccions del cicle, organitzat per l’ACIB (Associació de Cineastes de les Illes Balears).

Act

ualit

at ¦

56

‘Estació de l’oblit’, de festival en festivalEl film, dirigit per Christian Molina i Sandra Serna i produïda per Canónigo Films i Televisió de Catalunya, ha estat seleccionat per un total de dotze festivals de cinema estatals i internacionals al llarg d’aquest any. Els últims, la V Mostra de Cinema Català de Quito i l’Edmonton Film Festival, un dels festivals de cinema més reconeguts del Canadà. El film s’ha projectat arreu del món, on ha estat molt ben acollit per públic i crítica. A Espanya el van seleccionar a la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid i a la Muestra de Cine Español Inédito de Jaén, que va escollir-lo per a la cloenda del festival.

Leticia Dolera protagonitzarà ‘[REC]3’La preqüela de la saga [REC], que dirigirà en solitari Paco Plaza, tindrà com a parella protagonista a la catalana Leticia Dolera i a Diego Martín. El film desvelarà l’origen de la infecció i l’acció tindrà lloc íntegrament en un casament. El rodatge està previst pel gener del 2011. El final de la història, [REC]4, anirà a càrrec de Jaume Balagueró, amb Manuela Velasco com a probable actriu principal.

L’Acadèmia participa en el Subtravelling 2010 L’Acadèmia del Cinema Català ha signat un acord de col·laboració amb Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) en el marc de la segona edició del Subtravelling, el festival internacional de cinema curt d’animació i de ficció al metro de Barcelona, que es celebra entre el 15 i el 24 d’octubre. El conveni estableix que en el Subtravelling 2010 es projectaran alguns dels curtmetratges participants i guanyadors de la segona edició dels Premis Gaudí. Aquesta emissió serà el dijous 21 d’octubre al mini cinema que s’instal·larà especialment per al festival a l’estació de metro d’Universitat i serà presentada per l’actor i l’acadèmic Roger Pera. D’altra banda, l’Acadèmia del Cinema Català participarà en l’acte d’inauguració d’aquesta segona edició del Subtravelling i algun dels seus acadèmics serà part del jurat d’una categoria de la mostra, com Agustí Argerich i Antoni Verdaguer.

Nilo Mur, Katia Klein i Fermí Reixach a Estació de l’oblit

Museu del Cinema

Durant el mes d’octubre el Museu ofereix diverses propostes cinematogràfiques entre les que destaquen la projecció dels films Il caimano (El caimán), de Nanni Moretti, i In The Loop, d’Armando Iannucci, inclosos al cicle “Cinema i Política”. Seran els dimecres 13 i 20 d’aquest mes. El dijous 14 es podrà veure Straw Dogs (Perros de paja), de Sam Peckinpah, dins el cicle “parlem de cinema?”, que presenta deu pel·lícules i directors que han estat claus en la història del setè art. El cicle “Cinema i Solidaritat” projectarà el dimarts 19 la cinta muda Ned Med Vaabnene (Deposeu les armes), Holger-Madsen, basada en la novel·la homònima de la Premi Nobel Bertha von Suttner. Un cant antibel·licista amb un guió signat per un jove i prometedor Carl Theodor Dreyer.

El Museu continua amb l’exposició Cinema signat, que mostra una important col·lecció fotogràfica donada per Vicenç Arroyo, que consta de 2.396 fotografies principalment d’actors i d’actrius de cinema des dels anys 1940 fins l’actualitat, amb la seva signatura autògrafa original. Clint Eastwood, Marilyn Monroe, Sofia Loren, Marlon Brando, Bette Davis, Woody Allen, Ingrid Bergman, Robert DeNiro... Fins el 30 de gener.

Propostes cinematogràfiques per a l’octubre

Act

ualit

at ¦

58

La Filmoteca de Catalunya encara en aquest inici de temporada 2010-2011 un darrer tram. La seva habitual sala de projeccions de Barcelona, la Sala Aquitània, ubicada a l’Avinguda de Sarrià, deixarà de ser el lloc de trobada dels cinèfils de la ciutat per traslladar-se al Raval. Així es posarà punt i final a un llarg projecte que va néixer a principis de la dècada i a unes obres que van començar el 2007. L’estrena de cara al públic es preveu pel mes de febrer, tot i que el trasllat de treballadors i material començarà ja aquesta tardor.Al capdavant del nou projecte hi ha el nou director, Esteve Riambau, escriptor cinematogràfic, historiador i realitzador, que va rellevar Roc Villas a inicis d’aquest mateix any. Serà l’encarregat de marcar noves fites i de reanimar una Filmoteca que al districte de l’Eixample ha viscut bons moments i grans cicles però també escassetat de públic i poca animació al seu voltant.La nova sala de projeccions es troba en un espai molt cèntric i que arrossega conflictivitat, la recent construïda Illa Robadors, al districte de Ciutat Vella. L’Ajuntament de Barcelona porta a terme un pla de profunda transformació per obrir el barri, convertint els espais estrets i closos en amplis i accessibles, en aquest cas concret per establir-hi un anclatge cultural. El carrer Robadors ha viscut en els darrers anys coneguts conflictes urbanístics, mobbings i resistència veïnal, i ha conviscut amb un malnom d’herència ja llunyana. L’espai per construir l’Illa Robadors va ser obert el 2004 després d’enderrocar 50 edificis (450 habitatges) i un centenar de locals comercials. El districte ha patit també recents escàndols de corrupció política relacionats amb l’adjudicació de llicències

urbanístiques. La Filmoteca de Catalunya, però, arriba aliena a aquests terrabastalls, amb la funció de convertir-se en un excel·lent punt de trobada que generi vida al seu entorn. Per aquest motiu, les instal·lacions superen àmpliament les anteriors: 6.000 metres quadrats, dues sales (amb capacitat per a 400 i 200 espectadors), una sala d’exposicions de 300 metres quadrats, biblioteca, mediateca i oficines. La voluntat del nou director és de convertir-ho en quelcom més que una sala de projeccions “una mena de centre cultural especialitzat en cinema” (entrevista al diari Avui, 23/03/2010).De manera més silenciosa per al públic, però igual d’important, es viurà un altre trasllat. La tasca de la Filmoteca també es basa en l’emmagatzematge i cura del patrimoni cinematogràfic, aquesta àrea de treball - Centre de Conservació i Restauració-, avui en dia també vinculada a l’antic edifici, canviarà de ciutat i passarà a integrar-se al Parc Audiovisual de Catalunya, a Terrasa. Mentrestant, la programació s’inicià al setembre amb les sessions corresponents (El film del mes, El documental del mes, projeccions de les pel·lícules que podrien optar als Premis Gaudí i als Premis Goya), un cicle al voltant del muntatge on trobarem pel·lícules de diverses èpoques, i un cicle de cinema filipí on es projectaran des de les obres de cineastes de l’època moderna (Lino Brocka, Ishmael Bernal, Kidlat Tahimik) fins els hereus d’aquesta, els avui reconeguts joves cineastes filipins contemporanis. Però no és una temporada qualsevol i es preveuen dies especials. Per exemple, l’última projecció a l’antiga sala, les inauguracions de rigor o la primera projecció al cor de Barcelona.

Filmoteca de Catalunyanova temporada, últim tram

M. Martí Freixas

Imatge virtual de l’edifici que acollirà la nova Filmoteca

17:00 La secta de los misteriosos (1917), d’Albert Marro(amb acompanyament musical).

19:30 Presentació del DVD + digibook Segundo de Chomón (coedició Filmoteca de Catalunya i Cameo).

Homenatge a Antoni Giménez

22:00 A fi lm unfi nished (2010),de Yael Hersonski.

17:00 The Merry Widow/ La vídua alegre (1925), d’Erich Von Stroheim(amb acompanyament musical)

19:30 El mundo sigue (1963), de Fernando Fernán Gómez.

Presentació del llibre Fernando Fernán Gómez (Cátedra, 2009), de José Luis Castro de Paz.

22:00 A throw of dice / Joc de daus (1929) de Franz Osten.

entradalliure

A fi lm unfi nished

El mundo sigue

A throw of dice

Segundo de Chomón

Sala de Projeccions. Av. de Sarrià, 33, Barcelona

ANUNCI FILMOTECA_Revista Cine.indd 1 29/09/10 13:37

Decine 12

Documents

Transcript of Decine 12