1

20 de juliol del 2005

UNIVERSITAT DE LA PAU

CULTURES I RELIGIONS. FACTORS DE CONFLICTES I DE PA U

I. CULTURES

1. Panoràmica sobre la diversitat cultural

No existeix cap inventari consensuat sobre la diversitat cultural. Tampoc no hi

ha un acord sobre la manera de definir una cultura. En aquests aspectes és

notable l’aportació de la UNESCO. A la recent Declaració sobre la diversitat

cultural hi trobem molts elements que permeten acostar-se a la diversitat

cultural amb conceptes i anàlisis compartits per una majoria d’experts. Si

parléssim de llengües, que en molts casos serveixen com a identificadors

culturals, podríem arribar a comptabilitzar 6500 cultures. Si fem servir criteris

més restrictius, la xifra podria establir-se al voltant de dues mil. El que queda

molt clar és l’enorme diferència entre el nombre d’estats i el nombre de

cultures. Els estats són prop de 200 i el de comunitats amb cultura pròpia no

baixaria de les 2000. També s’observa que moltes d’aquestes cultures, que fins

ara havien acceptat un reconeixement molt modest, aspiren actualment a fer-se

més visibles i a demanar garanties jurídiques i polítiques que en garanteixin la

vitalitat i el futur. En context de globalització, l’afirmació de les identitats

culturals és considerada com una garantia per evitar els processos

d’uniformització i despersonalització.

La qüestió de fons que planteja la diversitat cultural és la de la legitimitat del

pluralisme epistemològic, ètic i simbòlic de l’espècie humana, així com la fi de

les jerarquitzacions entre les cultures que han servit per legitimar els

2

colonialismes. Moltes persones membres de les cultures occidentals encara

creuen que les seves cultures són les millors i que quan les altres evolucionin

optaran pel tipus de coneixement, pels valors i pels mites del món occidental.

Creuen que només hi ha una bona manera de ser humà i que el pluralisme és

una etapa provisional que es resoldrà amb l’opció universal a favor de la cultura

dominant als països tecnològicament avançats. Els fa por pensar en el caràcter

irreductible de les cultures, dels seus universos religiosos, de les seves

antropologies i de les seves experiències sociopolítiques. Amb aquestes

actituds és evident que s’estan legitimant els processos de substitució cultural,

lingüística i religiosa tan característics de la filosofia colonialista. Els estats molt

sovint volen imposar a l’interior de les seves fronteres una sola cultura i

reprimeixen totes els altres. Si accepten una certa diversitat ho fan marginant

les cultures diferents de la que han imposat com a cultura principal convertida

de manera forçada en cultura comuna.

2. Violència entre les cultures

Samuel Huntington i altres intel·lectuals han destacat la importància de la

diversitat de cultures i han fet pronòstics pessimistes sobre la convivència entre

civilitzacions configurades per les grans cultures. Creuen que no es pot esperar

una coexistència pacífica i que ens hem de preparar per a xocs entre les

potències polítiques representatives de les diverses civilitzacions. Les guerres

econòmiques, en aquesta perspectiva, serien desplaçades progressivament per

guerres de matriu cultural. En el fons expressen un judici negatiu respecte de

les civilitzacions que viuen fora dels paradigmes de les cultures occidentals. És

una versió actualitzada de les tradicions polítiques colonials que es justificaven

per les creences en la superioritat de la religió cristiana i de les ideologies

socials i polítiques vinculades al desenvolupament científic i tecnològic. Encara

actualment, malgrat la constatació dels límits i de les febleses de la cultura

occidental, els països més poderosos tecnològicament no renuncien a imposar

als altres els seus models i valors com si fossin indiscutibles.

3

Enfront d’aquestes anàlisis es pot afirmar que són possibles altres escenaris de

futur. La diversitat de cultures no provoca necessàriament relacions de

violència mútua. Es pot imaginar perfectament un futur amb coordenades de

respecte mutu i de complementarietat. Cap grup humà no tindria la pretensió

d’imposar als altres les seves idees, valors i símbols. Cap grup humà no es

veuria obligat a abandonar la seva tradició cultural per acollir una hipotètica

cultura universal superior i uniformadora. Cap cultura no utilitzaria els mitjans

violents per relacionar-se amb les altres. S’acabaria la llarga història dels

colonialismes culturals. S’acabaria també la repressió de les cultures

minoritàries als estats multiculturals. Per fer possible aquest futur cal que totes

les tradicions culturals practiquin l’autocrítica perquè totes tenen aspectes

meravellosos i aspectes negatius. No es pot sacralitzar cap tradició. Han

d’acceptar processos de canvi sobre la base d’una certa relativització de la

pròpia tradició. També han de saber viure en règims oberts, és a dir, de diàleg

amb les altres cultures. En el món actual cap cultura no té territoris exclusius.

Totes les societats fan experiències de multiculturalitat que no s’han de

resoldre ni amb neteges culturals ni amb la dissolució de cap de les cultures

que conviuen en cada comunitat humana.

3. Alliberament de les cultures

El segle XXI podria ser el segle de l’alliberament de totes les cultures. Depèn

de si es consoliden les tendències cap a una democratització generalitzada de

les societats humanes. S’ha acabat el segle XX amb signes esperançadors en

aquest aspecte. A tots els continents creix el rebuig pels sistemes autoritaris

que han durat molts segles. Les aspiracions democràtiques són universals i

probablement imparables. Fins ara s’ha preguntat molt poc als pobles i cultures

com volen establir les estructures polítiques que són el marc de la seves

llibertats. Les fronteres estatals s’han decidit fins ara de manera arbitrària en

funció de la força i de les guerres. Potser arriba l’hora d’establir unitats

4

polítiques en funció de les comunitats humanes i de les seves aspiracions. El

segle XXI hauria de ser el segle que generalitzés els processos

d’autodeterminació dels pobles i de les cultures. La prioritat no hauria de ser,

com fins ara, la seguretat o els interessos dels estats, sinó la seguretat i les

aspiracions de les comunitats humanes. Hi ha continents com Àfrica que tenen

una arquitectura política molt irracional perquè a l’hora de delimitar els estats es

van ignorar completament les realitats culturals i les aspiracions dels seus

pobles.

Cal fer un procés generalitzat de reconeixement de totes les cultures a fi

d’acabar l’etapa històrica del colonialisme i de les violències interculturals. S’ha

d’explicar als membres de les cultures dominants que la pau i la seguretat

s’aconsegueixen amb el reconeixement jurídic i polític del pluralisme cultural.

S’ha de convèncer els membres de les minories culturals que hi ha vies

democràtiques no violents efectives per al reconeixement de les seves

aspiracions. S’han d’establir els mecanismes que, tant a l’interior dels estats

com en l’àmbit internacional, permetin l’arbitratge i el reconeixement efectiu

dels drets culturals i polítics de totes les comunitats humanes que reclamen

estructures de representació. Aquests mecanismes encara són insuficients.

Recordem que no s’ha aconseguit una convenció internacional sobre els drets

lingüístics ni un comitè que en el marc de les Nacions Unides vetlli pels

processos d’autodeterminació. Però ja s’ha creat un tribunal penal internacional

i alguns dictadors ja estan inculpats. La UNESCO i altres organitzacions amb

responsabilitats globals en matèria cultural s’haurien de reformar a fi d’estar al

servei de l’alliberament de totes les cultures. Les ONG actives en relació a la

diversitat cultural poden exercir un rol inspirador i promotor dels necessaris

processos d’alliberament.

5

II. RELIGIONS

1. Panoràmica sobre la diversitat religiosa

Si en el passat era freqüent que les religions gaudissin, a molts territoris, de

condicions de monopoli, ara a tots els països les religions estan obligades a

conviure les unes amb les altres. Es va normalitzant el pluralisme religiós i el fet

de ser membres d’una comunitat creient no constitueix el senyal d’identitat més

característic dels ciutadans tot i que, per a cada persona, la seva confessió

religiosa signifiqui la referència fonamental de la seva vida. Les religions són,

en general, comunitats més àmplies que les definides a partir dels pobles i de

les cultures encara que les religions hagin contribuït de manera molt

significativa a la constitució de les identitats culturals i nacionals. A les societats

contemporànies es manifesta una opció preferent a favor de la secularitat, és a

dir, a la no confessionalitat de les institucions públiques. És una tendència que

afavoreix la llibertat de consciència i de religió, considerada com un dels drets

humans. Les religions es distancien de les estructures de poder i es limiten

cada vegada més a inspirar conductes al servei de la societat, però amb una

separació creixent entre poder polític i autoritat religiosa. Per això es considera

normal el pluralisme polític dels fidels d’una mateixa religió. Això no impedeix

que les comunitats creients es posicionin sobre problemes generals de la

societat i es facin portaveus de les aspiracions dels pobres i dels oprimits.

Els criteris de la laïcitat faciliten una convivència pacífica entre les religions. A

les societats més democràtiques les religions manifesten la seva concòrdia

mitjançant les iniciatives públiques de diàleg interreligiós, tant les que

protagonitzen per iniciativa pròpia com les que estan animades per grups

especialitzats en el diàleg interconfessional. En el món de les religions també

s’ha d’aconseguir la pau entre els sectors que, al si de la mateix tradició,

manifesten sensibilitats molt diferenciades i, en alguns aspectes, oposades. A

totes les tradicions hi ha partidaris de les reformes i conservadors, intèrprets de

les fonts escrites o orals oberts a noves interpretacions i altres que són

6

defensors de fidelitats literals, orientacions liberals i corrents integristes. La pau

entre les religions s’ha de complementar amb la pau a l’interior de cada tradició.

Quan les religions estan decantades cap al dogmatisme i la intolerància es fa

més difícil que es comportin com a instàncies pacificadores. En aquest aspecte

molts experts en qüestions religioses demanen que s’ajudi totes les religions a

fi que guanyin territori els sectors més oberts, tolerants i dialogants.

2. Violència justificada religiosament

No es pot ignorar que les religions, que tenen tanta influència a l’hora de

determinar les orientacions més radicals de la vida de les persones i de les

comunitats, han esdevingut factors de violència en moltes circumstàncies. La

història humana ofereix un relat terrible de violències provocades o justificades

per les religions. En el nostre temps les religions analitzen les causes de les

respectives derives cap a la violència. En primer lloc hi ha la desmesurada

consciència de posseir la veritat i els instruments de la salvació. Una

desmesura que ha comportat la desqualificació radical dels membres de les

altres religions i de les persones no religioses. Caldria saber afirmar la veritat

de la pròpia tradició sense negar a tots els altres els itineraris de veritat que els

caracteritzen. L’evolució espiritual i moral de la humanitat ha permès

consensuar els principis de la llibertat religiosa, inclosa la llibertat de distanciar-

se de les religions, així com la llibertat de canviar de religió. Una altra de les

causes de la violència d’origen religiós és la dificultat de distingir la naturalesa

dels missatges religiosos de les ideologies i programes polítics. L’administració

del poder suposa una certa administració de la violència, encara que es proposi

la seva reducció. Els missatges religiosos no són savieses d’ordre polític ni han

d’ocupar el lloc de les forces polítiques. Les identificacions entre política i religió

sacralitzen equivocadament la política i deterioren la religió instrumentalitzant-

la.

7

Actualment totes les religions intenten recuperar les seves intuïcions

fonamentals, que en cap cas són compatibles amb la violència. A totes les

tradicions les experiències fonamentals es designen amb paraules que no es

poden associar a la violència. L’amor, la compassió, la il·luminació, el perdó i

tantes altres pertanyen a la cultura de la pau i no a la cultura de la violència.

Aquest esperit compartit és el que expressa el document sobre la contribució

de les religions a la cultura de la pau signat pels líders de totes les tradicions

religioses a Barcelona l’any 1994. El document condemna clarament les

violències que pretenen justificar-se per motius religiosos. Les teologies

cristianes i d’altres religions que són conegudes com a teologies de

l’alliberament no són propostes favorables a la violència sinó més aviat

denúncies de les violències estructurals que condemnen parts significatives de

la humanitat a la pobresa i a la marginació. Són invitacions a substituir les

estructures de dominació per experiències de signe fraternal, és a dir,

democràtic i coherents amb els respecte a la dignitat humana. Els

procediments, estratègies i agendes concretes han de ser establerts pels

moviments socials i polítics que han de liderar els processos de canvi. La

intuïció de les teologies de l’alliberament és, precisament, que la pau és la

conseqüència de la justícia.

3. Nous ecumenismes

Hem iniciat el segle XXI amb una doble esperança. En primer lloc esperem que

les religions optin decididament per la cultura de la pau i desactivin les

violències que han contribuït a estendre. Que els líders de cada una de les

tradicions facin costat a les idees i propostes del moviment pacifista i dels

centres d’investigació per la pau. Que desautoritzin les interpretacions

doctrinals que s’han utilitzat per defensar ideologies d’exclusió o de racisme.

Que explicitin les connexions entre les seves teologies i la defensa de la

dignitat humana. Que fomentin el desplegament d’energies que poden

convertir en realitats les utopies de justícia, fraternitat i solidaritat. Que no

8

acceptin aparèixer només com a defensors dels valors reivindicats pels grups

conservadors. Que recordin que més enllà de l’èxit hi ha militàncies que es

justifiquen per la noblesa dels objectius. Que s’ofereixin per a missions de

mediació i pacificació. Que contribueixin a la lluita contra els sectarismes i les

corrupcions. Que renunciïn a privilegis i es mobilitzin per servir les societats del

seu entorn. Que ajudin a alliberar els ciutadans dels localismes que afebleixen

les responsabilitats que tenim com a membres de l’espècie humana i com a

administradors temporals del nostre planeta. Fa goig pensar en tot el que

podríem aconseguir si les religions articulessin els seus missatges amb les

aspiracions humanes més legítimes i urgents.

En segon lloc esperem que es consolidin les bones relacions entre totes les

religions amb estructures permanents de col·laboració interreligiosa. Els nous

ecumenismes simbolitzen les possibilitats de l’harmonia entre les cultures i les

nacions en una perspectiva multilateral. Si les religions col·laboren les unes

amb les altres, sense pretensions de dominació, estarem més a prop

d’estructures internacionals harmòniques. Actualment, en l’escenari global

encara té vigència la llei del més fort. Assistim a violències protagonitzades

pels poders econòmics, mediàtics, tecnològics i militars al marge del dret, de la

moral i dels procediments democràtics que ja es consideren normals a escala

de cada país. Els nous ecumenismes podrien contribuir a la transició que

necessitem en l’àmbit global. Les religions, unides pel respecte mutu i la

responsabilitat compartida, són una esperança de transformació de les

estructures polítiques globals que ara funcionen sotmeses a la força i a la

violència. Es podria produir una feliç aliança entre les religions i les societats

civils per suscitar canvis de gran abast en l’ordre internacional. La simpatia

expressada pels líders religiosos convocats a les Nacions Unides per

col·laborar en els objectius del nou mil·lenni és un bon senyal. Les religions i

les ONG són probablement els agents més fiables per promoure canvis

significatius de l’arquitectura política internacional per respondre als grans

desafiaments del segle XXI. No ho faran els estats actuals amb els seus

interessos locals, els seus exèrcits orientats per idees de seguretat ja

9

caducades, o les seves complicitats amb poders fàctics que són els beneficiaris

de l’actual desordre global. Ho podrien fer nous moviments socials animats en

profunditat pels nous ecumenismes.

III. MIGRACIONS

1. Panoràmica sobre la immigració

El creixement constant d’immigrants als Països Catalans com a altres països

d’Europa polaritza el debat sobre la diversitat cultural i religiosa. Els immigrants

són els ciutadans més representatius de les diferències que poden esdevenir

problemàtiques. En molts espais on els percentatges d’immigrants ja són

elevats es produeix una associació fàcil entre immigració i violència. A

Catalunya sovint els fills dels penúltims immigrants, és a dir, els que van arribar

dels territoris de llengua espanyola durant les dècades dels seixanta i setanta

del segle passat, són els més atemorits per l’arribada dels nous immigrants del

Magrib o d’Amèrica Llatina. Apareixen indicis de conflicte als barris i comarques

on la densitat d’immigrants és molt alta. Fins ara la minoria més diferenciada

era la dels gitanos, però els que arriben de cultures i religions més allunyades

creen situacions de pluralisme sense precedents. La societat catalana

tradicional no estava acostumada a gestionar pluralismes culturals i religiosos.

L’únic desafiament que es va veure obligada a assumir va ser el de l’allau de

castellanoparlants i ho va fer amb criteris raonables tot i que amb resultats que

han fragilitzat la comunitat lingüística catalana.

En una perspectiva de futur s’ha de crear un marc conceptual i una gestió

política de la diversitat que converteixi en positiva la transformació de la

societat catalana en una societat on viuran persones de procedències

lingüístiques, culturals i religioses molt diverses. En primer lloc, s’ha de

defensar el principi d’una recepció dels immigrants que no provoqui fractures

socials i en aquest sentit és evident que l’obertura de la societat catalana als

10

immigrants no s’ha de caracteritzar per la passivitat sinó per un acolliment que

tendeixi a una plena integració social i política. El millor servei que es pot fer als

immigrants és la seva progressiva inclusió en els codis característics de la

societat de recepció que els converteixi en ciutadans amb els mateixos drets i

deures que els altres en terminis breus. També és evident que la progressiva

integració d’immigrants farà evolucionar els codis de la societat receptora. El

patrimoni cultural i religiós dels catalans s’enriquirà amb les aportacions de les

cultures i religions originals dels immigrants. En el marc de societats

democràtiques els valors i símbols compartits han de ser el resultat de

negociacions pacífiques entre tots els grups que composen la societat. L’esperit

d’aquestes negociacions ha de ser el desig de convertir en comú allò que sigui

més valuós de tots els grups que no solament conviuen en un territori sinó que

formen una societat integrada amb principis i estructures compartides.

2. Identitats complexes

Els processos d’integració social són molt difícils quan s’imposen les ideologies

que simplifiquen les identitats culturals. Actualment totes les persones es

caracteritzen per pertinences culturals múltiples. En altres èpoques de la

història humana era freqüent que les persones es referissin a les seves

identitats de manera bastant simplificada, però ara ja no és possible: no hi ha

pertinences úniques que ens defineixin suficientment. Les persones són

membres d’alguna comunitat lingüística, però això no és incompatible amb ser

membres intermitents d’altres comunitats lingüístiques. Les persones són

membres d’alguna nació cultural, però simultàniament són membres de

comunitats culturals i científiques d’àmbit internacional. Les persones són

membres d’un estat però entenen la ciutadania com la pràctica de drets i

deures establerts també per estructures polítiques més petites i més grans que

les del propi estat. Les opcions ideològiques, ètiques i estètiques estan a la

base de pertinences que es creuen amb les de base territorial i el resultat és

una saludable relativització de totes els referències identitàries. Per aquesta raó

11

només tindran futur les pertinences a cultures nacionals que no es sacralitzin,

que acceptin la complexitat i un cert relativisme. Els immigrants només es

poden integrar en cultures nacionals complexes i no dogmàtiques ni exclusives.

Per altra banda, no es poden ignorar ni reprimir les identitats culturals. Els

corrents polítics caracteritzats pel jacobinisme tendeixen a ignorar el caràcter

col·lectiu de les identitats culturals i postulen sistemes polítics que només tenen

en compte les identitats culturals a escala individual i les estructures estatals.

Tenen raó si el que volen dir és que les societat fracturades són ingovernables i

estan condemnades a la violència. S’equivoquen si menyspreen les comunitats

culturals o si renuncien a articular políticament societats culturalment

complexes. Un estat modern ha de ser respectuós amb les seves comunitats

culturals. La seva legitimitat no li ve de la dissolució de les identitats culturals

col·lectives sinó de la seva capacitat d’esdevenir un marc polític consensuat

per totes les seves comunitats culturals. Els jacobins tenen por de les societats

civils autoorganitzades. Prefereixen que hi hagi un buit entre el poder estatal i

el ciutadà. En el fons és una desconfiança en la democràcia. També és una

desconfiança en la capacitat de la societat civil per autodeterminar-se. En

context de jacobinisme el destí de les identitats culturals dels immigrants és la

repressió. La política saludable és la que facilita la doble identitat dels

immigrants com a membres de les seves nacions d’origen i com a membres de

la comunitat cultural receptora i la que respecta les seves opcions per construir

lliurement les seves identitats culturals complexes.

3. Societats multireligioses

Gràcies a la immigració les nostres societats poden fer progressos notables en

el sentit d’esdevenir multireligioses, amb uns alts nivells de respecte

interreligiós i amb un patrimoni espiritual més ric. A Europa, a finals del segle

XX, semblava que les religions estaven en procés de liquidació. No solament

es constatava la crisi de les institucions religioses sinó també una pèrdua

12

d’interès pels missatges de les religions i per les experiències espirituals. La

laïcitat era viscuda com un cert desengany sobre la validesa de la recerca

espiritual. Semblava com si els ideals del consumisme i els atractius de la

societat del benestar fossin suficients per satisfer els neguits més radicals de

les persones humanes. Però les religions tornen. Hi han contribuït els

immigrants procedents de societats en els quals la vida encara és molt difícil i

les religions són referents sòlids per a la dignitat humana i per a les esperances

col·lectives. En tot cas ara a Europa el debat està centrat en el tipus de

presència que han de tenir les religions en l’espai públic i en la qualitat que han

de tenir les experiències religioses per contribuir a un futur que harmonitzi les

diversitats i que inspiri les responsabilitats a escala local i global. Europa vol

religions compatibles amb la seva tradició il·lustrada i ben encaixades amb els

estàndards de les llibertats i dels drets humans.

Les religions dels immigrants que siguin diferents de les ja encaixades a

Europa s’hauran d’europeïtzar. No podran ser còmplices de la ignorància ni

pretendre règims d’excepció en relació als codis característics de les

democràcies avançades. Hauran d’oferir els tresors de les seves tradicions

amb rigor i discerniment. S’hauran d’expressar en les coordenades culturals i

lingüístiques dels països de recepció. Hauran de negociar la seva presència en

els espais simbòlics compartits. Hauran d’explicitar el seu nervi pacífic i

pacificador. Tot aquest procés no afecta només les religions dels immigrants.

Les velles i més arrelades tradicions religioses d’Europa també han de

refundar-se amb les mateixes orientacions. S’han de renovar per poder lluitar

contra els nihilismes i la por a les responsabilitats. Han de poder dir paraules

significatives als joves. Han d’animar projectes ambiciosos de solidaritat i de

pacificació. Han de celebrar la diversitat. Les noves experiències ecumèniques

als Països Catalans, com a tot Europa, poden contribuir al desvetllament de

noves responsabilitats i de noves esperances. Els europeus, amb les seves

polítiques, amb els seus consums, amb les seves cultures, són agents decisius

en relació a la pau i a les guerres a tots els continents. Europa hauria de

contribuir a desactivar violències i construir la cultura de la pau. El diàleg amb

13

els immigrants i amb els seves religions és una oportunitat extraordinària per

crear complicitats favorables a la cultura de la pau.

Fèlix Martí

President honorari d’Unescocat – Centre UNESCO de Catalunya