(C.S.I.C.) ARNALDI DE VILLANOVA OPERA MEDICA … HUMIDO RADICALI_web.pdf · tot el volum responen...

SEMINARIUM HISTORIAE SCIENTIAE BARCHINONE (C.S.I.C.)

ARNALDI DE VILLANOVAOPERA MEDICA OMNIA

V.2

TRACTATUS DE HUMIDO RADICALI

EDIDIT

Michael R. McVAUgH

ET PRAEFATIONE ET COMMENTARIIS INSTRUXERUNT

Chiara CRISCIANI ET giovanna FERRARIJUAN A. PANIAgUA et L. gARCA-BALLESTER

BARCELONA2010

ADSIDUA OPERASEMINARII HISTORIAE SCIENTIAE BARCINONENSIS

ET AMPLISSIMA MUNIFICENTIAET AMPLISSIMA MVNIFICENTIA

Fundaci NogueraUniversitat de Barcelona

IURIS PUBLICI FACTUM

FUNDAVERUNTLuis GARCA BALLESTER (), Juan A. PANIAGUA ()

et Michael R. McVAUGH

IN EDITIONE PERFICIENDAOPE CONSILIO AMICITIA

NOBIS AUXILIO FUERUNT

Joan Bastardas ()Guy Beaujouan ()

Germ ColonChiara CriscianiLuke Demaitre

Manuel Daz y DazGundolf Keil

Jos M. Lpez Piero ()Michela PereiraTiziana Pesenti

Eustaquio Snchez Salor

Traducci catalana de lestudi introductori:

lvar Valls

Edita: Publicacions de la Universitat de BarcelonaGran Via de les Corts Catalanes, 585 08007 BarcelonaFundaci NogueraCarrer Notariat, 4 08001Edita: Pags EditorsCarrer Sant Salvador, 8 25005 Lleidawww.pageseditors.cat

Primera edici: desembre de 2010ISBN daquest volum: 978-84-9975-076-7ISBN de la collecci: 978-84-7935-157-1Dipsit legal: L-833-2010Impressi: Arts Grfiques Bobal, S. L.Sant Salvador, 8 25005 LleidaEnquadernaci: Prats

Desideriamo dedicare il lavoro a due amici con cui abbiamo avuto in comune linteresse per la medicina medievale: a Jole Agrimi e a Luis Garca Ballester, con ricordi affettuosi.

C.C., G.F., M.R.McV.Milano - Chapel Hill, dicembre 2009

tractatus de humido radicali 7

SUMARI / INDICE

I

I. ESTUDI INTRODUCTORI, pER ChIaRa CRISCIaNI I GIOvaNNa FERRaRI . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 NOTa DE lES aUTORES . . . . . . . . . . . . . . . 13 1. pRElImINaRS . . . . . . . . . . . . . . . . 15 1.1. Els contextos i els problemes . . . . . . . . 15 1.2. Un concepte i les seves fonts . . . . . . . . 24 2. ElS CONEIxEmENTS I lS pElS TElEGS . . . . . . . . 37 2.1. Veritas humanae naturae . . . . . . . . . 37 2.2. Lignum vitae . . . . . . . . . . . . . . 44 2.3. Del Parads a la histria . . . . . . . . . . 49 3. la DISpERSI DElS FIlSOFS . . . . . . . . . . . 59 3.1. Mort i vida . . . . . . . . . . . . . . 59 3.2. Fora de la universitat: un filsof laic . . . . . 71 3.3. Albert Magne: humitat i humitats . . . . . . 78 3.4. Problemes oberts i noves investigacions . . . . 84 4. El TracTaTus de humido radicali DaRNaU: TExT I CONTExT . 91 4.1. Els precedents a Montpeller . . . . . . . . 91 4.2. Destinataris i data de redacci . . . . . . . 94 4.3. El De humido radicali i la dcada del 1290 . . . 97 4.4. Estructura i fonts . . . . . . . . . . . . 102 4.5. La humitat radical segons Arnau . . . . . . 107 4.6. Antics i nous filsofs . . . . . . . . . . . 111 4.7. Complexio i proportio . . . . . . . . . . . 120 4.8. La humitat radical en la medicina arnaldiana . . 125

arnaldi de villanova8

5. aRNaU, BERNaT DE GORDON I pERE DaBaNO . . . . . . 131 5.1. El De humido radicali i el Tractatus de marasmode de Bernat de Gordon . . . . . . . . . 131 5.2. La humitat radical en el Conciliator . . . . . 136 5.2.1. Entre cel i terra . . . . . . . . . . 141 5.2.2. Consum i restauraci . . . . . . . . 146 5.2.3. Per a allunyar la mort . . . . . . . . 154 5.3. Arnau i Pere dAbano: comparaci de dues astrolo- gies mdiques . . . . . . . . . . . . . 160 6. lES DOCTRINES DElS mETGES . . . . . . . . . . . 169 6.1. Els textos mdics . . . . . . . . . . . . 169 6.2. Alguns comentaris . . . . . . . . . . . . 173 6.3. Tractats i qestions . . . . . . . . . . . 182 6.4. Perplexitat i canvis . . . . . . . . . . . 198 6.5. Apndix . . . . . . . . . . . . . . . 209 7. ESpERaNCES DE llaRGa vIDa . . . . . . . . . . 219 7.1. Llarga vida: promeses . . . . . . . . . 219 7.2. Llarga vida: el Secretum secretorum i Roger Bacon 227 7.3. Arnau, pseudo Arnau i la llarga vida . . . . 232 8. alqUImISTES I mETGES alqUImISTES: ElIxIR I hUmITaT RaDICal 243 8.1. Humitat radical i alqumia . . . . . . . . . 243 8.2. Remeis meravellosos . . . . . . . . . . . 251 8.3. Frmacs dor i humitat radical . . . . . . . 258 8.4. Arnau i Arnau: entre el segle xIII i el xv . . . . 265

II. TRACTATUS DE HUMIDO RADICALI, editat per Michael R. McVaugh . . . . . . . . . . . . . . . . . . 271 El text i els manuscrits . . . . . . . . . . . . . 273 Tractatus de humido radicali . . . . . . . . . . . 283

BIBLIOGRAFIA . . . . . . . . . . . . . . . . . . 573 I. Fonts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 573 II. Bibliografia secundria . . . . . . . . . . . . . 582

INDICES . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 609 Index nominum . . . . . . . . . . . . . . . . 611 Index verborum . . . . . . . . . . . . . . . . . 621 Index codicum . . . . . . . . . . . . . . . . . 635


II

I. INTRODUZIONE, di Chiara Crisciani e Giovanna Ferrari . 319 NOTA delle autrici . . . . . . . . . . . . . . . . 321 1. pREmESSE . . . . . . . . . . . . . . . . . 323 1.1. I contesti e i problemi . . . . . . . . . . 323 1.2. Un concetto e le sue fonti . . . . . . . . . 332 2. lE CONOSCENzE E lUSO DEI TEOlOGI . . . . . . . . . 345 2.1. Veritas humanae naturae . . . . . . . . . 345 2.2. Lignum vitae . . . . . . . . . . . . . . 352 2.3. DallEden alla storia . . . . . . . . . . . 357 3. la DISpERSIONE DEI FIlOSOFI . . . . . . . . . . . 367 3.1. Morte e vita . . . . . . . . . . . . . . 367 3.2. Fuori dalluniversit: un filosofo laico . . . . . 378 3.3. Alberto Magno: umido e umidi . . . . . . . 385 3.4. Problemi aperti e nuove ricerche . . . . . . 391 4. Il TracTaTus de humido radicali DI aRNalDO: TESTO E CONTESTO 397 4.1. I precedenti a Montpellier . . . . . . . . . 397 4.2. Destinatari e data di composizione . . . . . . 400 4.3. Il De humido radicali e gli anni 90 . . . . . . 403 4.4. Struttura e fonti . . . . . . . . . . . . 408 4.5. Lumido radicale secondo Arnaldo . . . . . . 412 4.6. Antichi e nuovi filosofi . . . . . . . . . . 416 4.7. Complexio e proportio . . . . . . . . . . 425 4.8. Lumido radicale nella medicina arnaldiana . . . 430 5. aRNalDO, BERNaRDO DI GORDON, pIETRO DaBaNO . . . . 435 5.1. Il De humido radicali e il Tractatus de Marasmode di Bernardo di Gordon . . . . . . . . . . 435 5.2. Lumido radicale nel Conciliator . . . . . . . 440 5.2.1. Tra cielo e terra . . . . . . . . . . 445 5.2.2. Consumo e restaurazione . . . . . . . 450 5.2.3. Per allontanare la morte . . . . . . . 458 5.3. Arnaldo e Pietro dAbano: due astrologie mediche a confronto . . . . . . . . . . . . . . 464 6. lE DOTTRINE DEI mEDICI. . . . . . . . . . . . . 473 6.1. I testi medici . . . . . . . . . . . . . . 473 6.2. Alcuni commenti . . . . . . . . . . . . 477 6.3. Trattati e questioni . . . . . . . . . . . 486 6.4. Perplessit e cambiamenti . . . . . . . . . 502 6.5. Appendice . . . . . . . . . . . . . . 513 7. SpERaNzE DI lUNGa vITa . . . . . . . . . . . . 523 7.1. Lunga vita: promesse . . . . . . . . . . 523 7.2. Lunga vita: il Secretum secretorum e Ruggero Bacone . . . . . . . . . . . . . . . . 531


7.3. Arnaldo, ps. Arnaldo e la lunga vita . . . . . 536 8. alChImISTI E mEDICI-alChImISTI: ElIxIR E UmIDO RaDICalE . . 545 8.1. Umido radicale e alchimia . . . . . . . . . 545 8.2. Rimedi meravigliosi . . . . . . . . . . . 553 8.3. Farmaci doro e umido radicale . . . . . . . 560 8.4. Arnaldo e Arnaldo: tra Duecento e Quattrocento 567

II. TRACTATUS DE HUMIDO RADICALI, edited by Michael R. McVaugh . . . . . . . . . . . . . . . . . 271 The text and manuscripts . . . . . . . . . . . . 273 Tractatus de humido radicali . . . . . . . . . . . 283

BIBLIOGRAFIA . . . . . . . . . . . . . . . . . . 573 I. Testi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 573 II. Studi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 582

INDICES . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 609 Index nominum . . . . . . . . . . . . . . . . 611 Index verborum . . . . . . . . . . . . . . . . . 621 Index codicum . . . . . . . . . . . . . . . . . 635

ESTUDI INTRODUCTORI

per

Chiara Crisciani i Giovanna Ferrari

I

nota de LeS aUtoReS

en primer lloc, volem fer una advertncia sobre els lmits daquesta introducci. no hauria estat possible una anlisi exhaustiva dels comentaris acadmics a textos naturalstics aristotlics: hi hem fet referncia noms en alguns casos i per a determinats autors. La mateixa impossibilitat afecta tamb el conjunt dels comentaris a les Sentncies de Pere Llombard pel que fa al mateix perode, i noms tangencialment ens hem referit a alguns textos de la literatura pastoral. tamb el panorama dels metges requereix investigacions posteriors, a partir dels nombrosos textos indits. Vam veure clar, en una de-terminada fase del nostre treball, que no haurem estat capaces de fer tots aquests deures. estem convenudes que futurs i necessaris estudis en aquests mbits podran modificar els resultats provisionals de la nostra recerca, i daltra banda estem segures que el benvol lector, degudament advertit, comprendr tant les nostres mancances com lesfor dut a terme.

Molts sn els amics i els collegues a qui hem demanat ajut de tota mena auxili informtic, lectures crtiques, suggeriments, dades i controls bibliogrfics, tramesa de materials rars o indits, etcte-ra per a aquest treball. Regraciem en particular Franco Bacchelli, Stefano Caroti, Joel Chandelier, Luciano Cova, Carla Compagno, Luke demaitre, Michael dunne, Gabriele Fachin, Gianfranco Fioravanti, Sebasti Giralt, Romana Martorelli, Silvia nagel, Michela Pereira, Stefano Perfetti, Pietro B. Rossi, Francesco Santi, Stefano Simonetta, nancy Siraisi, Iolanda Ventura, Joseph Ziegler, Gabriella Zuccolin i tots els altres per la seva generositat i disponibilitat.

Grcies tamb als participants a la II trobada Internacional destudis sobre arnau de Vilanova (Barcelona, 2004) pels seus co-mentaris i suggeriments, i a Josep Perarnau, infatigable promotor dels estudis arnaldians, pel clima i el fervor de recerca en qu hem pogut treballar; als amics del comit cientfic de laVoMo, que han suportat els nostres considerables retards, i a les amigues alessandra Bracci i Paola Invernizzi de la Biblioteca Universitria de Pavia per


la seva competent, participativa i constant ajuda.Una gratitud especial, per, devem a Michael McVaugh, amic

quasi patern, com ens agrada dir. Sense els seus doctes suggeriments i els seus savis consells, i sobretot sense la seva pacient cortesia i la seva generosa atenci, la nostra recerca hauria resultat ms dificulto-sa i les seves imperfeccions (que sn noms atribubles a nosaltres) haurien estat ms nombroses.*1

C.C., G.F.

1 * Chiara Crisciani i Giovanna Ferrari han collaborat plenament en la seva recerca: en la redacci final de lestudi introductori, C. C. ha escrit els captols 1.1, 2, 3, 6, 7 i 8 i G. F. els captols 1.2, 4 i 5. en el seu conjunt, per, aquest treball i tot el volum responen al projecte original de M. McVaugh.

1. PReLIMInaRS

1.1. Els contExtos i Els problEmEs

arnau de Vilanova escriu el De humido radicali en una fase de la seva activitat i de la seva recerca en qu els interessos religiosos, tot i que diversament presents,1 no han pres una preeminncia de-cisiva respecte a les seves tasques magisterials, cientfiques i profes-sionals; el context de referncia de les consideracions aqu exposades per declaracions seves i pel desenvolupament de lexposici s, doncs, un context de lectura i remet a textos filosfics i mdics i a un mbit que podem definir com a activitat descola. en aquest sentit, per, cal tenir present que encara (i potser ser sempre aix) our limited knowledge of arnaldos medical career seems miserably inadequate.2 aquesta afirmaci, feta per McVaugh el 1975, continua essent vlida, malgrat que a les ltimes dcades shan multiplicat els

1. Com s sabut, arnau sobre, especialment des del 1285, a interessos religiosos i cientificomdics entrellaats, amb fases daccentuaci, de tant en tant, en lun o en laltre sentit. Cf. diverses aportacions a: J. pErarnau (ed.), Actes de la I Trobada Internacional dEstudis sobre Arnau de Vilanova (Barcelona, 1995); id. (ed.), Actes de la II Trobada Internacional dEstudis sobre Arnau de Vilanova (Barcelona, 2005); els avui ja clssics estudis de Paniagua, i els de McVaugh (en les seves introduccions a diversos volums daVoMo). Cf. tamb J. ZiEglEr, Medicine and Religion c. 1300. The Case of Arnau de Vilanova (oxford, 1998); laproximaci de M. R. mcVaugh, Moments of Inflection: the Careers of arnau de Vilanova, a P. billEr - J. ZiEglEr (ed.), Religion and Medicine in the Middle Ages (York, 2001), pp. 47-67; tamb M. R. mcVaugh, Further documents for the Biography of arnau de Vilanova, Dynamis, 2 (1982), pp. 363-372; cf. aix mateix C. crisciani, exemplum Christi e sapere. Sullepistemologia di arnaldo da Villanova, Archives Internationales dHistoire des Sciences, 28 (1978), pp. 245-292.

2 . Cf. M. R. mcVaugh, estudi introductori a la seva edici darnau dE VilanoVa, Aphorismi de gradibus, aVoMo, II (Granada-Barcelona), 1975, esp. pp. 75-82.


estudis sobre arnau,3 sobre la medicina escolstica, sobre les seves diverses lnies doctrinals i sobre els seus vius corrents regionals, als centres ms importants de lensenyament mdic a europa;4 i continua essent vlida sobretot en la mesura que encara hi ha llacunes en la informaci disponible sobre el desenvolupament dels estudis i de lorganitzaci de la Universitat de Montpeller,5 en la qual se centra lactivitat acadmica darnau. ara estem en disposici dapreciar millor la influncia decisiva darnau en la reorganitzaci dels programes i en ladquisici de nous textos del currculum mdic de Montpeller,6 amb les seves traduccions del nou Gal i les seves iniciatives de reforma dels estudis. Ms difcil s, per, avaluar, tenint a disposici noms polmiques allusions (que sn sovint tpiques, no clarament identificables i dun abast difcil davaluar),7 la relaci inversa, s a dir, verificar en quina mesura lambient montpeller, els estudis que shi feien8 i els debats amb collegues i estudiants havien incidit en les opcions destudi i en les argumentacions darnau. I encara menys estem en disposici de documentar el teixit de contactes personals, dintercanvis acadmics i de lectures recproques que potser van ca-racteritzar la discussi del tema que aqu tracta arnau, s a dir, la

3 . Cf. J. mEnsa i Valls - S. giralt, Bibliografia arnaldiana (1994-2003), Arxiu de Textos Catalans Antics, 22 (2003), pp. 665-734.

4 . Cf., entre els nombrosos estudis ms recents, n. G. siraisi, the Faculty of Medicine, a H. dE riddEr-symoEns (ed.), A History of the University in Europe, I (Cambridge, 1992), pp. 360-387; J. agrimi - C. crisciani, La medicina scolastica: dalla Scuola di Salerno alle Facolt universitarie, a G. P. briZZi - J. VErgEr (ed.), Le Universit dellEuropa. Le scuole e i maestri. Il medioevo (Mil, 1994), pp. 241-276; C. oboylE et al. (ed.), el aprendizaje de la medicina en el mundo medieval: las fronteras de la enseanza universitaria, Dynamis (Granada), 20 (2000), pp. 17-393; C. crisciani, Curricula e contenuti dellinsegnamento: la medicina dalle origini al sec. xv, a G. P. briZZi (ed.), Storia delle universit in Italia, II (Messina, 2007), pp. 183-204.

5 . Cf. L. duliEu, La mdecine Montpellier, I, Le Moyen ge (aviny, 1975); M. boriEs, Les origines de lUniversit de Montpellier, a Les Universits du Languedoc au xiiie sicle = Cahiers de Fanjeaux (tolosa de Llenguadoc), 5 (1970), pp. 92-107; d. lE blVEc (ed.), LUniversit de Mdecine de Montpellier et son rayonnement (xiiie-xve sicles) (turnhout, 2004); Histoire de lcole mdicale de Montpellier. Actes du 110e Congrs national des socits savantes, II (Pars, 1985); cf. tamb les aportacions de M. R. mcVaugh (La medicina i els metges a la baixa edat mitjana) i de J. arriZabalaga (Les universitats), a J. VErnEt - r. pars (ed.), La cincia en la histria dels Pasos Catalans (Valncia, 2004), I, part II, cap. 4 i 5, respectivament.

6 . Cf. L. garca-ballEstEr, arnau de Vilanova (c. 1240-1311) y la reforma de los estudios mdicos en Montpellier (1309): el Hipcrates latino y la introduccin del nuevo Galeno, Dynamis (Granada), 2 (1982), pp. 97-158.

7 . Cf. J. a. paniagua, Arnau de Vilanova, matre-rgent lcole de mdecine de Montpellier, a id., Studia Arnaldiana. Trabajos en torno a la obra mdica de Arnau de Vilanova, c. 1240-1311 (Barcelona, 1994), pp. 305-316.

8 . La dificultat daquesta comprovaci s subratllada per McVaugh i demaitre en diversos assaigs, i per d. Jacquart, Conclusion, a lE blVEc (ed.), LUniversit de Mdecine de Montpellier..., pp. 315-324.


naturalesa, la funci i la restaurabilitat de la humitat radical: aquest teixit podria haver estat particularment ric i dens,9 si tenim en compte la difusi del debat sobre la humitat radical i sobre les temtiques que hi estan relacionades en diversos ambients i a diferents nivells. davant daquestes llacunes i dificultats intrnseques, farem, ara per ara, algunes constatacions de fons.

des dels anys vuitanta10 del segle xx shan succet els estudis sobre lorganitzaci institucional de les universitats, les tcniques densenyament, de transmissi del saber i destudi i la circulaci de traduccions i textos en aquests ambients institucionals.11 Pel que fa en concret a la medicina i al saber naturalstic, han aparegut tamb treballs sorprenents per la seva riquesa, elaborats per aquells que com C. Schmitt12 havien assenyalat que era fora de lloc continuar parlant de cincia a la baixa edat mitjana sense tenir en compte la medicina i les recerques biolgiques, que formen la part ms consistent pel que fa als textos i a la seva qualitat, quantitat i influncia dall que justament sanomenava cincia. actualment, la situaci ha canviat i les tendncies de la investigaci mdica a loccident llat resulten sens dubte ms clares; tamb sha reconegut que sn crucials en la configuraci del carcter dels coneixements cientfics sobretot al segle xii, a vegades fins i tot posant-se a lavantguarda de les noves lnies dinvestigaci, tamb innovadores pel que fa al coneixement filosfic.

aquest panorama ms detallat, per, ha generat preguntes i anlisis ms afinades. Per exemple, el tradicional punt de vista se-gons el qual la Facultat de Medicina de Pars seria poc rellevant i, per descomptat, condicionada per levoluci de Montpeller sha posat en discussi,13 tant a favor duna hiptesi en sentit contrari com a favor duna relaci de reciprocitat ms equilibrada. Ms encara: tot i que continua havent-hi un predomini doctrinal si ms no quantita-tiu dels estudis i escrits mdics italians desenvolupats a Pdua i a

09. Pensem noms que Pere dabano, arnau de Vilanova, Pere torrigiano i Ramon Llull per citar noms alguns dels filsofs i metges ms significatius que escriviren sobre la humitat radical pogueren, segons les seves dades biogrfiques, haver-se trobat a Pars en el mateix perode; s, per, impossible documentar trobades o contactes entre ells. La mateixa dificultat documental existeix pel que fa a altres possibles trobades entre Ramon Llull i arnau.

10. Quasi com a punt de partida duna nova aproximaci i de renovats estudis pot considerar-se el fonamental llibre de n. G. siraisi, Taddeo Alderotti and his Pupils. Two Generations of Italian Medical Learning (Princeton, 1981).

11. Sn importants els treballs do. WEiJErs i els volums de la collecci CIVICIMa (turnhout, des del 1988).

12. en els seus nombrosos assaigs sobre cincies medievals i aristotelisme; cf. especialment C. schmitt, Problemi dellAristotelismo rinascimentale (npols, 1985); cf. tamb J. agrimi - C. crisciani, La medicina scolastica: studi e ricerche (1981-1991), a L. bianchi (ed.), Filosofia e teologia nel Trecento. Studi in ricordo di Eugenio Randi (Louvain-la-neuve, 1994), esp. pp. 406-410.

13. Cf. Jacquart, Conclusion.


Bolonya (predomini sens dubte tamb afavorit per lestructura insti-tucional de la relaci entre les arts i la medicina en aquests llocs),14 els intercanvis i el trnsit entre Itlia i Frana apareixen ara ms consistents i significatius.15 I actualment es considera superat el debat sobre el respectiu major pes de Pdua o de Bolonya: ms interessant sembla, en canvi, la recerca sobre la mobilitat dels professors entre els respectius centres docents i sobre la disseminaci dels estudiosos italians en llocs ms petits fins i tot en estudis de curta durada o a les corts italianes i europees. Pel que fa especialment a Mont-peller, tamb sha observat recentment, duna banda, lescassetat de documentaci, i sobretot almenys pel que sabem avui la modesta circulaci de textos de producci montpellerina, i, daltra banda, la relativament major regionalitat dels estudis mdics de Montpeller: pocs professors, pocs estudiants relativament, s clar, i la major part de la zona; no gaires intercanvis amb altres estudis tot i que la presncia prop darnau de Guillem Corvi durant la reforma dels estatuts del 1309 s significativa.16 en resum, la fama de Montpe-ller sembla en gran part deguda, en primer lloc, a la precocitat de la implantaci acadmica i prpiament mdica, en segon lloc a la proximitat a la cria daviny, i finalment sembla confiada sobretot a la figura, la producci i la influncia (per quin grau dinfluncia, en termes de doctrina mdica, t fora de Montpeller i de Pars?) darnau de Vilanova, professor actiu a Montpeller i amb funcions directives a les ltimes dcades del segle xiii. Si probablement una recerca ms aprofundida sobre textos encara indits dels mestres de Montpeller entre els segles xiii i xiV pot modificar aquesta imatge, ara per ara lmbit ms ben investigat en aquest context s la fructfera interconnexi de les investigacions i les activitats professionals dels

14. Cf. almenys: n. G. siraisi, Medicine and the Italian Universities, 1250-1600 (Leiden, 2001); P.-G. ottosson, Scholastic Medicine and Philosophy. A Study of Commentaries on Galens Tegni (ca. 1300-1450) (npols, 1984); t. pEsEnti, Marsilio Santasofia tra corti e Universit. La carriera di un monarcha medicinae del Trecento (treviso, 2003).

15. Cf. les nombroses contribucions de t. Pesenti i la srie de trobades internacionals publicades a Articella Studies; a ms: d. Jacquart, La mdecine mdivale dans le cadre parisien (xive-xve sicles) (Pars, 1998).

16. a ms daquesta relaci, cal assenyalar la coneixena que, als primers trenta anys del segle xiV, entaulen a Montpeller mestres estrangers, docents a Itlia, com Pere Hisp i Francesc de Piemont; cf. M. mcVaugh, the two faces of a medical career: Jordanus de turre of Montpellier, a e. grant - J. E. murdoch (ed.), Mathematics and its applications to sciences and natural philosophy in the Middle Ages (Cambridge, 1987), pp. 301-324 (his range of sources makes it clear that Montpelliers thought [...] did not develop in isolation from Italy or the north, p. 307). Una actualitzada relaci i una mplia discussi sobre les relacions entre medicina italiana, francesa i anglesa a partir del llibre de Jacquart, La mdecine mdivale... es troben a: J. ZiEglEr, nord-Sud: la mdecine parisienne dans son contexte europen. propos de La mdecine mdivale dans le cadre parisien de danielle Jacquart, Mdivales, 43 (2002), pp. 147-162.


metges cristians, conversos i jueus a la zona provenal-catalana.17 en un panorama europeu que es presenta ara ms precs per tamb menys fcilment esquematitzable, i considerant una xarxa mbil de relacions entre universitats i estudiosos, ms que una jerarquia estable entre centres de prestigi, no s fcil reconstruir la trama de relacions locals o el context dinfluncia de ms ample abast que haurien po-gut intervenir en les decisions i les perspectives doctrinals darnau.

Ms ben coneguda, i per tant reconeguda com a ms fluida, apareix avui lorientaci doctrinal, o ms exactament les orientacions doctrinals que emergeixen daquesta facultat de medicina. Criteris con-solidats per estereotipats conserven encara una credibilitat genrica, purament descriptiva: seria ms filosfica, abstracta i acadmi-ca la medicina italiana i ms prctica i professional lorientaci de Pars, i especialitzada, amb el refs de directrius i finalitats filosfi-ques, lorientaci de Montpeller.18 Per resulta encara ms cert i ms fonamentat histricament el fet que la via philosophorum i la via medicorum19 sn orientacions i opcions que es presenten a totes les zones i a tots els centres (sigui quina sigui la relaci entre els estudis darts i els de medicina), i sn encara opcions possibles i a vegades variables al llarg dels anys de la tasca de cada un dels mestres ms prestigiosos. tamb sha provat que la relaci amb la filosofia natural tot i que ha disminut molt, en diverses proporcions i amb matisos molt diversos caracteritza lescolstica mdica:20 ns, de fet, un element constitutiu i es troba entre els components que garanteixen

17. destaquen els importants estudis de Shatzmiller, de Garca-Ballester i dalguns joves alumnes seus (entre els quals L. garca-ballEstEr - l. FErrE - E. FEliu, Jewish appreciation of Fourteenth-Century Scholastic Medicine, Osiris, segona srie, 6 (1990), pp. 85-117, amb una mplia i especfica bibliografia); alguns assaigs inclosos a lE blVEc, LUniversit de Mdecine de Montpellier...; M. mcVaugh, Medicine before the Plague. Practitioners and their Patients in the Crown of Aragon, 1285-1345 (Cambridge, 1993); L. badia, Textos catalans tardomedievals i cincia de natures (Barcelona, 1996); L. ciFuEntEs, La cincia en catal a ledat mitjana i el Renaixement (Barcelona, 2002); J. VErnEt - r. pars (ed.), La cincia en la histria dels Pasos Catalans, I (Valncia, 2004), i sobretot els treballs de McVaugh i de J. arrizabalaga.

18. Remarquem que la Facultat de Medicina no s relligada fins molt tard a una, daltra banda aparentment modesta, Facultat darts tot i que abans han existit escoles darts, i es mant decididament i volgudament diferent, des dels orgens, de la Facultat de dret; cf. J. VErgEr, Les Statuts de lUniversit de Mdecine de Montpellier, a lE blVEc, LUniversit de Mdecine de Montpellier..., esp. pp. 17-22; garca-ballEstEr - snchEZ salor, estudi introductori a arnau dE VilanoVa, Commentum supra tractatum Galieni De malicia...

19. Cf. R. FrEnch, Canonical Medicine: Gentile da Foligno and Scholasticism (Leiden, 2001); d. Jacquart, La scolastica medica, a M. d. grmEk (ed.), Storia del pensiero medico occidentale, I, Antichit e medioevo (Bari-Roma, 1993), pp. 261-322.

20. Cf. J. agrimi - c. crisciani, Edocere medicos. Medicina scolastica nei secoli xiii-xv (Mil-npols, 1988); n. G. siraisi, Medieval and Early Renaissance Medicine (Chicago, 1990).


la llarga durada i levolution of a tradition21 de la investigaci mdica llatina occidental, especialment entre lpoca tardomedieval i els primers temps de ledat moderna. aix, per exemple, s diferent la imatge de la medicina i de la seva relaci amb la filosofia que presenta un cap de brot com el bolonys tadeu alderotti22 respecte a les idees de Pere dabano padu, per tamb parisenc i tamb respecte a la perspectiva de Pere torrigiano potser en part lligat a alderotti per una relaci discipular. Pere dabano i torrigiano, al seu torn, ofereixen en algunes de les seves obres el Conciliator i el Plusquam commentum especialment un ndex de teoria, de filo-soficitat, bastant elevat, per de factura diversa i de fortuna i difusi diferents. daltra banda, lopci de la via medicorum de Gentil de Fo-ligno23 sacosta molt, en certs aspectes, a la valoraci de la medicina com a scientia operativa o com a ars scientifica que expressen Bernat de Gordon i el mateix arnau (i aix voldria dir que Gentil acusaria la influncia de Montpeller?24 no ho creiem aix). Que arnau no es cohibeix gens, desprs dhaver aplicat les distincions epistemolgiques i les cauteles didctiques que considera pertinents, idees purament filosfiques amb laportaci textual indispensable, es demostra en obres com els Aphorismi de gradibus, el De intentione medicorum i sobretot com es veur el De humido radicali.

davant duna situaci doctrinalment tan diversificada, tot i la relativa homogenetat dels plans destudi i dels textos dels auctores de referncia,25 tan dinmica i creativa en proposar formes de relaci entre sabers filosfics naturalstics i sabers especficament mdics, una altra forma dintercanvi entre coneixements diversos i diferents facultats ha estat recentment objecte datenci: la relaci entre la teologia i la medicina.

21. aquest s el subttol de Renaissance Medical Learning, volum monogrfic de la revista Osiris, segona srie, 6 (1990), a cura de M. R. McVaugh i n. G. Siraisi.

22. Cf., per exemple, siraisi, Taddeo Alderotti..., i id., Pietro dabano and taddeo alderotti: two Models of Medical Culture, Medioevo, 11 (1985), pp. 139-162.

23. Cf. FrEnch, Canonical Medicine...; tamb, J. chandEliEr, Gentile da Foligno, mdecin et universitaire du xive sicle. tude et dition critique du commentaire au Canon dAvicenne (3, 11, 1) (Pars, 2002), tesi per al diploma darxiver palegraf; id., La rception du Canon dAvicenne. Mdecine arabe et milieu universitaire en Italie avant la peste noire (Pars, cole Pratique des Hautes tudes, 2007), tesi doctoral dhistria.

24. Cf. diversos treballs de L. demaitre i M. R. McVaugh (citats ms avall); especialment lestudi introductori de M. R. mcVaugh a la seva edici del De intentione medicorum, aVoMo, V.1 (Barcelona, 2000); id., the nature and Limits of Medical Certitude at early Fourteenth-Century Montpellier, Osiris, segona srie, 6 (1990), pp. 62-84; R. K. FrEnch, Gentile da Foligno and the via medicorum, a J. d. north - J. J. rochE (ed.), The Light of Nature (dordrecht, 1985), pp. 21-34; vegeu tamb chandEliEr, La rception..., esp. pp. 206 i 341, on sassenyalen les escassssimes citacions darnau per part de Gentil de Foligno, i no sols en relaci amb aspectes prpiament epistemolgics.

25. Cf. tamb C. oboylE, The Art of Medicine. Medical Teaching at the University of Paris, 1250-1400 (Leiden, 1998); F. gEtZ, Medical education in Later Medieval england, a V. nutton - r. portEr (ed.), The History of Medical Education in Britain (amsterdam, 1995), pp. 76-93; id., Medicine in the English Middle Ages (Princeton, 1998).


els valors de lantropologia de la religi cristiana i la dialctica entre salut i salvaci, entre cos i nima i entre pecat, penitncia i malaltia han constitut durant molt temps el context preferit de la lectura del cos hum, dels seus mals i de les seves necessitats; tam-b han donat lloc a una persistent pedagogia del sofriment i a la contraposici entre lschola Hippocratis i lschola Salvatoris, lnica veritablement salutfera, especialment fins al segle xii.26 als primers segles de ledat mitjana, aquesta connotaci religiosa va dificultar en part la consolidaci dun saber especialitzat i relativament autnom sobre el cos hum i el seu funcionament. Per fins i tot quan a occi-dent simposa una medicina profana com a disciplina legtima, com a scientia i ars, dotada de textos prestigiosos i de refinades doctrines, les lnies bsiques daquella antropologia religiosa certament evolucionen, per resten vives, com a rerefons tothora present del saber i del treball del metge.27 arnau,28 de fet, s considerat un exponent de la capacitat de moures amb arguments religiosos, teolgics, filosfics i mdics, molt conscient de les distincions i les prioritats que els caracteritzen, per tamb capa de connectar-los de manera a vegades auda.29 Si en certa mesura representa un cas excepcional, arnau no s, per, lnic metge amb forts interessos tics, i tamb pedagogicoreligiosos, que van ms enll de latenci moral i la devoci que cal esperar dun professional cristi: Galvany de Levanto i Miquel Savonarola, entre altres, shi poden comparar, si b amb uns perfils ms modestos. a ms com assenyalen estudis recents, s notable la competncia mediconaturalstica que mostren alguns telegs dentre els segles xiii i xiV quan tracten temes teolgics especfics. La naturalesa i la difusi daquesta competncia encara no shan aclarit plenament, i moltes qestions resten obertes: de fet, no tots els telegs acusen la mateixa propensi a utilitzar aquest tipus de coneixements i, daltra banda, saparten dels perodes precisos i dels llocs concrets que semblen ms favorables a aquells interessos. Per, per damunt de tot, s clar que shan de dur a terme investigacions ms especfiques sobre textos ben

26. Cf., entre els nombrosos estudis sobre el tema, J. agrimi - c. crisciani, Medicina del corpo e medicina dellanima. Note sul sapere del medico fino allinizio del sec. xiii (Mil, 1978); id., Malato, medico e medicina nel Medioevo (tor, 1980); id., Carit e assistenza nella civilt cristiana medievale, a M. d. grmEk (ed.), Storia del pensiero medico occidentale, I, Antichit e medioevo (Roma-Bari, 1993), pp. 217-259.

27. Un intent dafrontar aspectes tamb institucionals daquesta relaci s lestudi de R. FrEnch - a. cunnningham, Before Science: The Invention of Friars Natural Philosophy (aldershot, 1996).

28. Cf. sobretot ZiEglEr, Medicine and Religion...; cf. tamb C. crisciani, Guarire e curare. Immagini di terapia nel Medioevo, a G. cosmacini - c. crisciani (ed.), Medicina e filosofia nella tradizione dellOccidente (Mil, 1998), pp. 27-53; J. agrimi, aforismi, parabole, esempi. Forme di scrittura della medicina operativa: il modello di arnaldo da Villanova, a M. galuZZi et al. (ed.), Le forme della comunicazione scientifica (Mil, 1998), pp. 361-392.

29. Cf. crisciani, Guarire e curare..., esp. pp. 44-47.


coneguts, per fins ara no llegits des daquest punt de vista, encara que ja es planteja la qesti bsica: els telegs tenen una competncia efectiva en biologia i medicina, o les seves nocions sn superficials? Sigui com sigui, on han adquirit aquestes informacions?, noms a la propedutica Facultat darts?, i quins textos mdics consulten? I sobretot: per a qu els serveixen aquests coneixements i com els in-trodueixen en el seu mbit especfic dintervenci doctrinal?30

el concepte dhumitat radical i les seves transformacions shan dabordar especficament tenint en compte aquestes notcies, llevat desquemtiques reconstruccions de la marxa global dels estudis mdics a la baixa edat mitjana, duna banda; i a la llum oferta per aquestes encara no clares interseccions entre la medicina, la religiositat i la teologia, daltra banda. de fet, resulta que la temtica global de la humitat radical i de les seves funcions no es limita a una seu uni-versitria (Montpeller) ni a una facultat (la de medicina), i menys encara nicament a la Facultat de Medicina de Montpeller. Potser en temps diferents, que shauran daclarir millor, els metges certament discuteixen sobre les caracterstiques de la humitat radical i de la seva restaurabilitat, i per descomptat ho fan a Montpeller, per tamb a Itlia i a Pars; i alhora, filsofs, filsofs naturals, telegs, predicadors i alquimistes tamb nafronten les dificultats i naprofiten el potencial teric i argumentatiu. aquestes discussions als segles xiii i xiV es porten a terme a la Facultat darts (encara que noms en comentaris curriculars al De generatione i al De animalibus); a la Facultat de Me-dicina, en diverses experincies didctiques; a la Facultat de teologia, especialment, per no nicament, en lmbit dels comentaris a les Sentncies, i finalment sestenen tamb fora de la instituci escolar, als laboratoris i als tractats dels alquimistes. Segons les circumstn-

30. Per a un enfocament de la investigaci a emprendre, cf. la introducci de J. Ziegler a billEr - ZiEglEr (ed.), Religion and Medicine... altres contribucions rellevants seves sn: J. ZiEglEr, Ut dicunt medici. Medical Knowledge and theological debates in the Second Half of the thirteenth Century, Bulletin of the History of Medicine, 73 (1999), pp. 208-237; id., Medicine and Immortality in terrestrial Paradise, a billEr - ZiEglEr (ed.), Religion and Medicine in the Middle Ages..., pp. 201-242; id., the Sciences of the Body around 1300 as a Locus of theological and Spiritual thought, a G. donoFrio (eds.), The Medieval Paradigm, actes del congrs Il paradigma medievale, Roma, 2005 (turnhout), de prxima aparici. Cf. tamb: L. coVa, Morte e immortalit nel composto umano nella teologia francescana del xiii secolo, a C. casagrandE - s. VEcchio (eds.), Anima e corpo nella cultura medievale (Florncia, 1999), pp. 107-122; id., Originale peccatum e concupiscientia in Riccardo di Mediavilla. Vizio ereditario e sessualit nellantropologia teologica del xiii secolo (Roma, 1984); id., I principi della generazione umana: tradizione medica e filosofia aristotelica nelle discussioni teologiche del xiii secolo, Esercizi filosofici (trieste), 6 (2002), pp. 45-58; id., Prius animal quam homo. aspetti dellembriologia tommasiana, a C. crisciani et al. (ed.), Parva naturalia. Saperi medievali, natura e vita (Pisa, 2004), pp. 357-378. Finalment, sobre la mateixa temtica, cf. M. Van dEr lugt, Le ver, le dmon et la vierge. Les thories mdivales de la gnration extraordinaire (Pars, 2004).


cies i els contextos, els aprofundiments sobre aquest tema prenen la forma de tractats-monografies (s el cas de lobra darnau), entren en seccions de comentaris (desenvolupats en textos molt diferents entre ells), sn objecte de nombroses quaestiones i formen la base terica de receptes i prescripcions operatives. el concepte dhumitat radical, doncs, tot i que ple de dificultats i emergint destratificacions doctri-nals mdiques no gens simples, apareix evidentment til i sutilitza en molts contextos disciplinaris, doctrinals i operatius.

aquesta difusi del debat no ha de sorprendre: a la definici i la naturalesa de la humitat radical shi relliguen dacord amb lespecial inclinaci del pensament cristi al segle xiii temes com les possibles definicions de vida, la identitat (i la identificabilitat personal) del propi organisme, la resurrecci del cos individual, les caracters-tiques fisiolgiques de lhome al Parads i en la Caiguda, la dignitat especfica del cos, la recuperaci (potser possible, encara que parcial) de la perfecci perduda, i per tant les esperances de prolongevitat, les transformacions i les millores (artificials: medicofarmacolgiques o alquimstiques) que es poden promoure en la naturalesa i sobre la naturalesa. Sn temes que interessen en primer lloc els especialistes, siguin artfexs o magistri, i certament enllamineixen pensant en les promeses de llarga vida els poderosos daquest mn, per que concerneixen i poden implicar, exposats duna manera simplificada i divulgativa, tots els cristians: i no s per casualitat que es poden trobar allusions a la humitat radical en sermons i manuals per a predicadors. en qualsevol cas, aquests problemes i aquests objectius van molt ms enll de lmbit, tcnic per ja de per si ric i vertebrat, de les reflexions de la medicina, en qu el concepte dhumitat radical sha anat formant progressivament en les tradicions grega i rab31 i aix mateix ha arribat als metges llatins.32

31. Per a la tractadstica clssica tcnica sobre el tema, vegeu les pgines i les notes segents; per a una consideraci del tall ms antropolgic, es poden trobar orientacions tils i una visi de conjunt a M. M. sassi, Giovane e vecchio, umido e secco, caldo e freddo: giochi di polarit nel sapere antico, a S. bEta - F. Focaroli (ed.), Vecchiaia, giovent, immortalit. Fra natura e cultura (Florncia, 2009), pp. 11-32; id., normalit e patologia della vecchiaia nella medicina antica, a c. crisciani - l. rEpici - p. b. rossi (ed.), Vita longa. Vechiaia e durata della vita nella tradizione medica e aristotelica antica e medievale (Florncia, 2009), pp. 3-18.

32. Per a una primera aproximaci a aquesta temtica, cf. G. FErrari, Il trattato de humido radicali di arnaldo da Villanova, a pErarnau (ed.), Actes de la II Trobada..., pp. 281-331; C. crisciani, aspetti del dibattito sullumido radicale nella cultura del tardo medioevo (secoli xiii-xiV), a pErarnau (ed.), ibid., pp. 333-380.


1.2. un concEptE i lEs sEVEs Fonts

Per aproximar-nos al context de la producci del tractat darnau, dibuixarem un marc preliminar de qu sentenia per humitat radical entre els metges del segle xiii i quines eren les posicions de les auc-toritates.33 es tracta duna sntesi dels coneixements que circulaven a les escoles i les universitats de medicina, de Salern a Bolonya, de Pars a Montpeller, formulada sobre la base dun corpus dobres disponibles i en s a mitjan daquell segle, a partir del qual versem-blantment es van formar els mestres darnau i ell mateix. no tots els autors coincideixen en les els detalls, i el concepte dhumitat radical assoleix una acabada definici sobretot en avicenna, el Cnon del qual, llatinitzat a la fi del segle xii, es difon en els mbits acadmics al segon quart del segle segent.34

La humitat radical s una entitat de la qual es tracta per les conseqncies que sexperimenten en el cos, per que no sidentifica ni es localitza amb precisi: els autors es refereixen als efectes fsics de la seva absncia o de la seva presncia en el cos i en els rgans, per ning no descriu aquest fluid elemental, que es trobaria dispers per tot lorganisme, encara que per a alguns residiria preferentment en el cor, juntament amb la calor vital. els terics de la medicina, a travs daquesta substncia, intenten donar soluci a diversos proble-mes fisiolgics, que es deriven duna pregunta devidncia emprica: ats que la vida en els ssers vius i en lhome est lligada a la calor i a la humitat, com sarticula aquest lligam?

La doble polaritzaci calent/fred i humit/sec, ja utilitzada en els escrits hipocrtics per que encara s ms antiga,35 es retroba en la Metafsica daristtil com a font i explicaci de totes les formes

33. Cf. encara els treballs clssics de M. R. mcVaugh, the humidum radicale in thirteenth-century medicine, Traditio, 30 (1974), pp. 259-283; t. S. hall, Life, death and the Radical Moisture, Clio Medica, 6 (1971), pp. 3-23; P. H. niEbyl, old age, Fever, ad the Lamp Metaphor, Journal of the History of Medicine and Allied Sciences, 26 (1971), pp. 351-368; e. mEndElsohn, Heat and Life: the Development of the Theory of Animal Heat (Cambridge, Mass., 1964). tamb R. durling, the Innate Heath in Galen, Medizinhistorisches Journal, 23 (1988), pp. 210-212; J. althoFF, Warm, Kalt, Flssig und Fest bei Aristoteles (Stuttgart, 1992); L. dEmaitrE, the medical notion of Withering from Galen to the fourteenth century: the treatise on Marasmus by Bernard de Gordon, Traditio, 47 (1992), pp. 257-307; M. stolbErg, die Lehre vom calor innatus im lateinischen Canon Medicinae des avicenna, Sudhoffs Archiv, 77 (1993), pp. 33-53.

34. d. Jacquart - F. michEau, La mdecine arabe et lOccident mdival (Pars, 1990), p. 159; d. Jacquart, La rception du Canon davicenne: comparaison entre Montpellier et Paris aux xiiie et xiVe sicles, a Actes du 100me Congrs nationale des Socits Savantes (Montpeller, 1985), Secci Histoire des Sciences et des techniques, II, pp. 69-77.

35. Sobre lorigen prehomric daquestes oposicions, cf. M. M. sassi, Giovane e vecchio, umido e secco, caldo e freddo: giochi di polarit nel sapere antico, pp. 11 ss.


existents: el nodriment de totes les coses s humit i [...] fins i tot la calor es genera en la humitat i viu de la humitat.36 Sobre aquesta base, finament vertebrada en altres obres de lenciclopdia aristotlica i compartida per tota la tradici mdica arabogalnica medieval, el cos hum resulta ser un mixtum en el qual es combinen les quatre qualitats (calor, fred, humitat, sequedat), entre les quals la calor i la humitat suneixen en un vincle necessari per a la conservaci de la vida. La calor vital o natural s diferent de lelemental del foc i tamb de la calor no natural de les febres:37 present en els ssers vius des de la procreaci fins a la mort, s una calor lleugera i delicada i s inseparable duna humitat que actua com a combustible i lalimenta contnuament, permetent al cos de dur a terme les funcions vitals. La calor mateixa, per, consumeix el seu propi aliment, creant les condicions de la mort natural, que es caracteritzen en els vells per lassecament i el refredament del cos: sense humitat, en efecte, la calor natural es deteriora i les funcions vitals salteren, fins que el cos sapaga. els autors mdics, ocupant-se en particular de lanimal home, discuteixen amplament sobre lexcs dhumitat, les secrecions i el llagrimeig dels ancians, i distingeixen els fluids excrementicis, ben visibles, daquell altre fluid humit, dit radical (o natural, connatural, espermtic o substantificus), per invisible, que disminueix amb els anys.

existeix una evident connexi entre la vida i la nutrici, de manera que els metges tenen clar que laliment proporciona humitat en la forma i la quantitat necessries per a la supervivncia. Com s, doncs, que lalimentaci no s suficient per a garantir la conservaci de la vida ms enll dun determinat llindar? bviament, responen molts autors, hi ha una certa diferncia entre la humitat present en el nodriment i aquella que ens acompanya des del naixement fins a la mort: hi ha, per tant, una humitat nutricional (humidum nutrimentale) i una humitat radical (humidum radicale). La primera, anomenada tamb fluens, t una relaci dinmica amb el cos hum, hi arriba des de lexterior, selabora, es consumeix, se substitueix i selimina. La segona, en canvi, s present en el naixement, fins i tot des de la concepci, perqu es troba en el semen mascul, i desprs tendeix a exhaurir-se en el curs de la vida perqu no es pot restaurar, o noms es pot restaurar parcialment, amb lalimentaci.

La relaci de la humitat radical amb lalimentaci es confirma en els textos de tipus fisiolgic: la primera est sovint situada entre les humitats corpries derivades de lalimentaci. aquestes humitats secundries, diferents dels quatre humors fonamentals i tractades amb

36. aristtil, Metaphysica, I, 983b23, ed. G. Reale (Mil, 1995). el nexe vital calor/humitat s fonamental en totes les obres biolgiques aristotliques, com es veur ms especficament als captols 3 i 4.

37. el fet que la calor de les febres sigui qualitativament o quantitativament diferent de la calor natural s motiu freqent de discussi als segles xiii i xiV. Cf. garca-ballEstEr - snchEZ salor, estudi introductori..., pp. 95-97 i 107-108.


una atenci especial en la tradici mdica rab, es formen durant lltima digesti la tercera o la quarta, segons els autors, que t lloc a linterior dels cossos i en la qual es dna la transformaci completa de lhumor digestiu en substncia de les parts del cos. aix, lltima fase de lassimilaci del nodriment produeix una substncia ja solidificada (generalment anomenada gluten) que alguns autors relacionen amb la humitat radical. aquesta relaci, tamb generadora de debats, respon a una altra necessitat terica, a un altre interrogant ms o menys explicitat: grcies a la capacitat dassegurar la durabili-tat i la consistncia vital dels rgans, la humitat radical garanteix la perduraci fsica del cos viu i la cohesi interna de les seves parts, caracterstiques que desapareixen amb la mort. Per a alguns autors s evident, per, que existeix una certa diferncia de complexio, si no una veritable oposici, entre el cos hum, que es debilita amb lexercici de les funcions vitals, duna banda, i el menjar que se li introdueix, daltra banda: el menjar no s perfectament assimilable pel cos, ja que provoca alteracions en la calor natural i en la mateixa humitat radical, condicions que contribueixen a escurar la durada de la vida.

Potser ms que reflexionar sobre la composici del mixtum cor-pori i elaborar una taxonomia dels seus fluids, els autors mdics han utilitzat el concepte dhumitat radical en relaci amb alguns temes lligats a la doctrina prctica, especialment a la categoria nosolgica de les febres, omnipresent en la medicina antiga. entre lampli ventall de calors estranyes febres efmeres, ptrides, agudes, tiques, serien aquestes ltimes les que deteriorarien i extingirien la humitat radical. Les febres tiques (hecticae) assecarien progressivament les diverses humitats del cos grcies a lalimentaci, fins a atacar la humitat radical dels rgans principals. Mentre que les primeres fases de la febre tica podrien curar-se amb dietes refrescants i rehidratants, la tercera fase portaria irremissiblement a la mort. en lanlisi daquest procs patolgic s freqent el recurs al smil del llum doli, en el qual la flama (la calor febril) crema primer loli del dipsit, desprs loli absorbit pel ble (imatge de la humitat alimentria) i desprs loli impregnat en les fibres del ble (la humitat connatural als rgans, s a dir, la humitat radical), eliminant aix la sustentaci de la mateixa flama, s a dir, de la vida.

La mateixa metfora es repeteix en un altre context dobservaci clnica, la de lenvelliment extrem, definit de tant en tant com a phthysis, tabes o marasmus, un fenomen situat entre la fisiologia i la patologia, els efectes del qual recorden els de la febre tica a lltim estadi, i en qu els metges sinterroguen sobre les possibilitats dun tractament diettic. en aquest segon s del smil, la flama representa la calor vital que sextingeix malgrat o fins i tot a causa dun excs de combustible (laliment), perqu la humitat interna del ble (la humitat radical) sha consumit al llarg de la vida i ja no mant la flama. aix, doncs, s la mateixa acci de la calor natural en definitiva, lindispensable procs vital la que crea la condici de la mort per envelliment, que


en la realitat biolgica es deu a lexhauriment de la humitat radical en el cor. davant laproximaci recurrent entre consumpci per febre tica i consumpci per envelliment, que remet a lambigitat de la condici de la vellesa (malaltia natural?),38 els autors sinterroguen sobre la diferent qualitat fonamental dels dos estats, ja que la febre tica comporta una complexio clida i seca, mentre que la vellesa extrema, el senium, implica una complexio freda i seca: els efectes en el cos sn similars, per les possibilitats de curaci sn diferents.

Un altre topos mdic en qu la humitat radical adquireix un fort valor heurstic es refereix a la possibilitat de cicatritzaci i soldadura de les parts o membres radicals del cos, s a dir, daquelles parts corporals que en la procreaci shan format a partir de lesperma. des de les primeres albors de la medicina shavia observat que les venes, les artries, els nervis, els cartlags i els ossos, quan es tren-quen, no tenen, o tenen noms en part, la capacitat de regenerar-se que tenen la carn i el greix, que en la procreaci es formen a partir de la sang femenina. en els arguments dels qui defensen la idea dun origen exclusivament espermtic de la humitat radical, aquesta asimetria nesdev una excellent prova a posteriori: els membres ra-dicals no es poden regenerar perqu la humitat radical que conserven de lesperma originria s mnima i no restaurable, i a linrevs, el fet que els membres radicals, dorigen espermtic, no es regenerin confirma que la humitat radical no s regenerable.

des dun punt de vista cronolgic, una de les primeres re-flexions mdiques sobre el tema s un aforisme dHipcrates, que es refereix a la funci de combustible que porta a terme laliment en comparaci amb la calor innata: aquell que creix t moltssima calor innata, i per aix necessita moltssim aliment, perqu el cos no es consumeixi. en canvi, els vells tenen poca calor, i per aix necessiten molt poc aliment, ja que un excs de menjar els mata. Per la mateixa ra, les febres dels vells sn menys agudes que les dels altres, ja que el seu cos s fred.39 La humitat no sesmenta explcitament, per, en el context de la doctrina hipocrtica, no hi ha dubte que laliment permet la restituci de la humitat consumida per la calor. aix es desprn duna comparaci amb altres obres40

38. M. M. sassi, normalit e patologia della vecchiaia nella medicina antica, a crisciani et al. (ed.), Vita longa...

39. Qui crescunt, calidum innatum copiosissimum habent, itaque copiosissimo indigent alimento; alioqui corpus absumitur. Senibus autem paucus calor est, propterea sane paucissimis egent fomitibus: a copiosis namque extinguntur. eandem ob causam neque senibus febres peraeque acutae oboriuntur, frigidum enim eorum corpus: hipcratEs, Aphorismi, I.14, a Articella seu opus medicinae (Pavia 1506), ff. d1r-de4r, f. d1v, i a gal, In Hippocratis Aphorismos commentarius, a Opera Omnia, ed. C. G. Khn (Leipzig, 1821-1833; reprod. anasttica Hildesheim, 1965), dara endavant K, XVII/2, p. 404.

40. Cf. hipcratEs, De victu, I, 32 i 33, i De natura muliebri, 1, citats per sassi, normalit e patologia della vecchiaia, pp. 6, 10-11.


i efectivament aix ho interpreta Gal en el seu comentari, tradut per Constant lafric per no utilitzat a les escoles fins a la fi del segle xiii.41 Laforisme hipocrtic enllaa ja, en la seva essncia, el discurs sobre el binomi calor-humitat amb lalimentaci, la febre i la vellesa, que sn els principals temes mdics en qu es fa esment de la humitat radical.

al seu torn, Gal depn en gran mesura de laproximaci aris-totlica42 (i de teofrast)43 pel que fa a la relaci calor/humitat en el procs vital i per lanalogia entre lassecament de les plantes i dels animals, per sen separa considerablement en analitzar la dinmica fisiolgica i patolgica del cos hum. amb tot, les seves obres no entren directament en el patrimoni occidental fins a la fi del segle xii, i de fet ja entrat el xiii, desprs duna llarga etapa en el curs de la qual arriben interpretacions i traduccions filtrades dautors islmics.44 durant aquest perode, les escasses informacions sobre la humitat present en el cos hum (encara no anomenada radical) sn transmeses per dues de les nombroses obres tradudes de lrab i refoses per Constant lafric, al qual foren tradicionalment atribu-des i que influren fora en la formaci mdica: el Pantegni (reela-boraci del Liber regalis dali-ibn al abbas al-Magusi, conegut com a ali abbas) i el Megategni (parfrasi constantiniana del Methodus medendi de Gal), que depenen del pensament galnic per que no li sn totalment fidels. Com va posar en evidncia McVaugh el 1974, el Pantegni embulla els coneixements dorigen galnic entorn de la febre tica (hectica) a lltim estadi de la consumpci (phthysis),

41. gal, In Hippocratis Aphorismos commentarius...: [...] quia humidam et calidam habent substantiam qui adolescunt propterea ex ipsis plurimum effluere plurimoque indigere alimento necesse est, alioqui corpus, inquit, absumitur probaque ratione, p. 412. Cf., per a aquest text, R. J. durling, Corrigenda and addenda to diels Galenica, I, Codices Vaticani, Traditio, 23 (1967), pp. 461-476, p. 475; id., Corrigenda and addenda to diels Galenica, II, Codices Miscellanei, Traditio, 37 (1981), 37, pp. 373-381, p. 380, n. 149a.

42. Sobre la mort per vellesa i consumpci, Gal recorda explcitament laristtil del De iuventute et senectute (478b27-479b1) sobre la calor i la humitat: gal, De complexionibus, II.2 (K I, pp. 580-582).

43. omnes enim plantae humorem caloremque insitum habent, ut animalia quoque, quae ubi deficere coepere senectus et tabes consequitur, penitus autem amissis mors et exsiccatio: tEoFrast, Historia plantarum, a id., Opera quae supersunt omnia, ed. F. Wimmer (Pars, 1931), I, 2.4. Gal cita el paper de teofrast en la divulgaci apud priscos de la relaci calor/alimentaci/vida en els Commentarii in Hippocratis Aphorismos, I.14 (K XVII/2, p. 405). teofrast s citat tamb per arnau al Prleg del De humido radicali, 27.

44. Cf. d. Jacquart, La scolastica medica, pp. 264-265 (per als textos hipocrtics i galnics de lalta edat mitjana), pp. 267-276 (per a lobra de Constant afric), pp. 283-284 (per a lafluncia de les noves traduccions en el currculum mdic als segles xii-xiii); Ead., La science mdicale occidentale entre deux renaissances (xiie-xve sicles) (aldershot-Brookfield 1997); Jacquart - michEau, La mdecine arabe...


a causa de la incoherncia del tractament i sobretot per la confusi terminolgica entre les diverses humitats digestives (ros, cambium, gluten),45 confusi agreujada per les manipulacions efectuades per Constant en el Megategni, que contenia un dels passatges bsics de la doctrina galnica sobre la febre tica.

entre les traduccions de Constant, tamb va tenir una fortuna gran i duradora el Liber febrium del metge i filsof Isaac Israeli, amb la seva clara taxonomia de les febres, associada a la fisiologia, a la clnica i a la teraputica. Israeli, a ms de conservar ordenadament lessncia del pensament galnic, connecta les febres, les humitats cor-pries, les digestions i la vellesa segons les modalitats que posteriorment caracteritzaran totes les reflexions medievals sobre la humitat radical. a diferncia de les febres efmeres, agudes i ptrides, les febres tiques afecten les parts slides del cos, de les quals consumeixen progressivament les humitats derivades de les digestions, segons tres estadis de gravetat; lltim, incurable, s aquell en qu sasseca la humi-tat cohesiva dels rgans interns i especialment del cor. aquesta quarta humitat, Israeli lanomena la humitat que resideix en els membres des de linici de la seva formaci;46 daquesta manera sembla identi-ficar la humitat espermtica de la procreaci amb la que es forma a lacabament de la tercera i ltima digesti. a la consumpci (phthysis) patolgica causada per la febre tica, el Liber febrium hi associa la consumpci que es produeix de forma natural en lenvelliment (o per lagitaci i la tristesa contnues) segons diverses modalitats: el debili-tament de la capacitat assimilativa, la corrupci dels humors nutritius i lexcs de calor que asseca la humitat substancial.47

en el corpus de lArticella, que constitueix el nucli fonamental dels estudis mdics de lescola de Salern fins a la plenitud del segle

45. Sobre les traduccions-manipulacions constantinianes i els seus problemes, cf. mcVaugh, the humidum radicale..., pp. 261-263. Sobre el Liber regalis, versi ms fidel per menys difosa del text dali abbas, cf. hall, Life, death..., p. 9; en aquest text es defensa lorigen espermtic de la humitat natural i la seva relaci amb els membres radicals, dos temes importants per al debat escolstic.

46. isaac israEli, Liber febrium Ysaac israelite, a id., Omnia opera (Li, 1515), I, ff. 203v-226v, especialment la part I, cap. III, sobre la tipologia de les febres, i la part III, cap. 3, sobre humitats digestives i la febre tica: Igitur quare corporea humiditas quadruplex est, necessario species ethice tres sunt. [...] si calor magis augmentetur et substantiali membrorum humiditati dominetur et eam siccet, et veniens usque ad humiditatem membrorum que fuerat cum eis ab initio complexionis desiccabit eam, et sit tertia species ethice que incurabilis est; ibid., f. 208va (dada errnia: 198va), sobre la qual cf. mcVaugh, the humidum radicale..., pp. 260-261. Ms endavant (Liber febrium, cap. II, De ethica que non fit propter alium morbum) sespecifica que la tercera classe de febre tica asseca la humitat substancial del cor, de les venes i de les artries.

47. Ibid., f. 207vb, cap. I, De ethica et phthysi et cura eorum. Sobre lambigitat del terme phthysis en aquestes dates i altres, cf. dEmaitrE, The medical notion..., pp. 268-269, i mcVaugh, the humidum radicale..., pp. 261-263.


xiii, no hi ha referncies significatives a la humitat radical.48 a finals del segle xii, per, la biblioteca dels metges gaudeix duna ampliaci decisiva grcies a les traduccions de lrab i del grec de Gerard de Cremona i Burgundi de Pisa, que porten a les escoles mdiques occi-dentals el Canon medicine davicenna, moltes obres de Gal, en la seva majoria desconegudes, i altres de metges islmics.49 entre aquestes, el Commento dal ibn Ridwan (Haly Rodoam) a la Techne, en el qual Hali sestn en un passatge en qu Gal parla de la no-restaurabilitat de les parts orgniques del cos.50 atesa la difusi daquest comenta-ri, els arguments dHali afloren sovint en debats posteriors sobre la humitat radical per demostrar-ne la irrestaurabilitat.

La penetraci daquests textos en el currculum mdic dels di-versos centres universitaris s ms aviat lenta, diferenciada i encara per analitzar. es pot afirmar que fins a partir de les ltimes dcades del segle xiii el corpus constantini no cedeix globalment el lloc a un segon i ms ampli corpus que transmet als metges les autntiques doctrines fisiolgiques, clniques i teraputiques de Gal.51 entre les

48. LIsagoge de Johannitius no tracta sobre la humitat; els comentaris als Aforismes dHipcrates comencen avanat el segle xiii amb la difusi del llegat galnic. Sobre lArticella, cf. P. o. kristEllEr, Bartolomeo, Musandino, Mauro da Salerno e altri antichi commentatori dellarticella, Italia medioevale e umanistica, 19 (1976), pp. 57-87, ara a id., Studi sulla scuola medica salernitana (npols, 1986); t. pEsEnti, arti e medicina: la formazione del curriculum medico, a L. gargan - o. limonE (ed.), Luoghi e metodi di insegnamento nellItalia medioevale (secoli xii-xiv) (Galatina, 1989), pp. 153-177; d. Jacquart - a. paraVicini bagliani (ed.), La Scuola Medica Salernitana. Gli autori e i testi (Florncia, 2007).

49. Sobre aquest nou corpus, cf. H. diEls, Die Handschriften der antiker Artze, I-II (Berln 1905-1906); R. J. durling, a Chronological Census of Renaissance editions and translations of Galen, Journal of the Warburg and Courtauld Institutes, 24 (1961), pp. 230-305; id., Corrigenda and Addenda..., I i II. Sobre les traduccions de Gerard de Cremona, cf. Jacquart - michEau, La mdecine arabe..., p. 150.

50. ali ibn ridWan, In parvam Galeni artem commentatio, a Pere torrigiano, Plusquam commentum in parvam Galeni artem (Vencia, 1557), pp. 175a-217H, part. n. 65 (comentari a Techne, 26), p. 203d (i altres referncies a les part. 106, 114, 116 i 131). Sobre els membres radicals hi havia disponibles a lpoca poques altres referncies: hipcratEs, Aphorismi, VI.19, represa a VII.28 (Quando incisum fuerit os, aut cartilago, aut nervus, aut maxille tenues, aut preputium, neque crescit, neque conglutinatur, a Articella, ff. de1r i de3r); e Johannitius, Isagoge, ibid., ff. a2r-b1r, f. a6r (que no parla de membres radicals sin doficials).

51. Sobre el nou Gal darnau, cf. garca-ballEstEr, arnau de Vilanova (c. 1240-1311) y la reforma..., pp. 98, 103 i passim, i el ms recent estudi introductori a arnau dE VilanoVa, Commentum supra tractatum Galieni De malicia..., pp. 15-37. Sobre la recepci del nou Gal a Pars, Bolonya i Montpeller durant el segle xiii, cf. d. Jacquart, Loeuvre de Jean de Saint-amand et les mthodes denseignement la facult de mdecine de Paris la fin du xiiie sicle, a J. hamEssE (ed.), Manuels, programmes de cours et techniques denseignement dans les universits mdivales (Louvain-la-neuve, 1994), pp. 257-275; siraisi, Taddeo Alderotti..., cap. 3; pEsEnti, Arti e medicina..., pp. 172-173. M. R. mcVaugh, niccol da Reggios translations of Galen and their Reception in France, Early Science and Medicine, 11/3 (2006), pp. 275-301, particularment pp. 275-276.


obres galniques tradudes per primera vegada (o tradudes de nou en un llat ms fidel a loriginal grec), es troben alguns textos rics en referncies a la humitat substancial del cos hum, que s mxima en la procreaci, sost lacci de la calor vital i sesgota progressivament entre el naixement i la mort:52 De differentiis febrium,53 Methodus medendi,54 De complexionibus (De temperamentis),55 De naturalibus facultatibus (De virtutibus naturalibus)56 i De sanitate tuenda (De regimine sanitatis).57 Per a illustrar el procs de consumpci mortal causat per les febres tiques mal curades, per la vellesa extrema o per altres malalties, Gal recorre sovint en les seves obres a la comparaci amb el llum doli, lextinci del qual representa diversos tipus dexhauriment fatal.58

Les idees de Gal sobre la humitat radical (que ell anomena innata o natural, symphyton o kat physin) es troben disperses en un bon nombre dobres denfocament i finalitats diferents (fi-siolgiques, clinicoteraputiques, diettiques, etc.); repetidament es refereix a un tractament especfic per al deteriorament mortal, el De tabe (o De marasmo o De marcore, en la segona de les traduccions).59 Lobra s una sntesi clinicoteraputica que no comena a circular, en traducci llatina de loriginal grec, fins cap a lany 1300.60 aix

52. teoria desenvolupada sobre una base hipocrtica tal com es veu en els comentaris als Aphorismi; cf. tamb gal, Hippocratis de natura hominis liber primus et Galeni in eum Commentarius, II.13 (K 15, pp. 155-156). Per a la doctrina galnica sobre la humitat, cf. hall, Life, Death..., p. 19 i n. 34.

53. Per a la febre tica, que consumeix els membres del cos, i per a lenvelliment, cf. De differentiis febrium, K 7, I.10-13, pp. 313-329, i en especial per a la humitat radical, p. 317.

54. Cures contra la febre tica i lassecament mortal dels vells (tabes o marasmus): Methodus medendi (De ingenio sanitatis), X.10, K 10, pp. 690-727 i passim; per a la humitat radical, ibid., p. 730. Per a la febre tica de dejuni prolongat, ibid., VIII.2, K 10, p. 542 i s., i X.5, K 10, p. 685 i s.

55. Per a les diverses complexions, i per als canvis causats per ledat sobre la complexi, la calor i la humitat, cf. gal, De complexionibus (o De temperamentis), K 1, I.3, p. 521 i s.; II.2, pp. 577-588. Sobre la doctrina de la calor innata en Gal, cf. durling, The Innate Heat in Galen...

56. Sobre el procs digestiu: gal, De facultatibus naturalibus, I.11, K 2, pp. 23-26; sobre la relaci humitat-longevitat, ibid., VI.2, K6, p. 400.

57. Laliment protegeix el cos de lassecament i de la mort: De sanitate tuenda (De regimine sanitatis), I.2, K 6, p. 7 i s., i I.7, K 6, pp. 34-37. al llarg de les diverses fases de ledat, les complexions canvien i perden progressivament el component humit: ibd., I.1, K 6, pp. 3-6; durant el procs digestiu es creen diverses humitats: ibid., I.15, K 6, p. 80. el menjar no s del tot homogeni a les substncies que el cos ha perdut vivint i, per tant, ha de ser transformat.

58. gal, De diff. febrium, I.10 (K 7, pp. 313-315) per a lassecament de la humitat radical en el cor, i id., Commentarii in Hippocratis Aphorismos, I.14 (K 17/2, pp. 413-414), per a lefecte dels excessos alimentaris en les persones dedat. Cf. niEbyl, Old Age..., pp. 352-353 i 356-357, per a una ressenya dels altres usos de la similitud en la literatura filosfica mdica.

59. gal, De sanitate tuenda, K 6, p. 357. altres remissions a la mateixa obra De marasmo o De tabe a Methodus medendi, X.10, K 10, pp. 706 i 720.

60. Cf. ms endavant, cap. 5.1.


no obstant, tampoc en aquest text apareix completament resolta lambigitat que caracteritza el discurs galnic sobre la humitat radical: s una substncia connexa al semen generatiu i, per tant, difcil de reemplaar, o b la nutrici en garanteix una reposici qualitativament idntica?61

a aquestes preguntes intenta donar una resposta avicenna en el Cnon. Malgrat les seves dimensions i la seva complexitat, el Cnon es difon ms rpidament i uniformement que les obres de Gal i t una influncia ms directa en el currculum mdic universitari. aquest resultat s determinat per la riquesa de continguts, terics i prctics, compresos dins duna mateixa obra, utilitzable en lensenyament, i que engloba el pensament mdic galnic i la filosofia artistotlica.62 Les argumentacions relatives a la humitat corpria en el Cnon deixen una empremta forta i recognoscible en el perode segent63 i deter-minen el debat mdic acadmic en qu sinsereix arnau. avicenna, en efecte, reprn la implantaci galnica, per imposa la connexi entre humitat radical i esperma i dna un nom unvoc a la humitat corpria fonamental: humidum radicale o humiditas radicalis. en tracta amb una certa amplitud a diverses parts del Cnon: en el I llibre a propsit de les humitats del cos, de ledat i de la mort, i en el IV a propsit de les febres i de la febre tica en particular.

La humitat radical s la quarta humitat secundria que es forma durant lltima digesti, per resideix en els membres des del seu ori-gen, en garanteix la continutat i deriva de lesperma: amb la mateixa ambigitat observada en Isaac Israeli, la humitat radical apareix amb origen digestiu per tamb espermtic, i s alhora restaurable i no restaurable.64 a aquesta incongruncia, repetida en el discurs sobre la naturalesa de lesperma,65 shi afegeix una contradicci ulterior: si els membres dorigen espermtic es restauren noms parcialment i nicament en la infncia, mentre que els membres originats per la sang es restauren perfectament, com safirma en un altre lloc del Cnon, llavors sembla confirmat que la humitat radical pot perdres per no es pot produir de nou, ats el seu origen espermtic.66

61. Cf. hall, Life, Death..., pp. 6-8 i nota 34.62. n. G. siraisi, Avicenna in Renaissance Italy. The Canon and Medical Teaching

in Italian Universities after 1500 (Princeton, 1987), esp. pp. 1-124. Una opini diferent a stolbErg, Die Lehre..., esp. p. 42 i s.

63. hall, Life, Death..., i mcVaugh, the humidum radicale, pp. 267 i 268.64. desprs dhaver enumerat les tres humitats en qu es converteix progressivament

laliment: Quarta [humiditas] est humor qui est intus in membris simplicibus a principio nativitatis per quem partium eorum continuitas existit, cuius principium est ex spermate. Spermatis vero principium est ex humoribus: Liber Canonis, ll. I, fen 1, doctr. 4, cap. 1: Quid sit humor et eius divisiones, f. 4va. Sobre la nomenclatura de les humitats, cf. mcVaugh, the humidum radicale..., p. 266.

65. Sperma est superfluitas digestionis quartae, quae fit cum dispartitur cibus in membris, resudando a venis, tertia digestione iam expleta. et est de summa humiditatis proxime coagulationi, ex qua nutriuntur membra dura, utpote vene, et arterie, et similia illis: Liber Canonis, ll. III, fen 19, tract. 1, cap. 3, de causis spermatis, f. 351rb.

66. aVicEnna, Liber Canonis, ll. I, fen 1, doctr. 5, cap. 1, ad sciendum quid sit membrum et sue partes, f. 8rb.


Un altre tret de largumentaci avicenniana s el relleu donat al smil del llum doli a propsit de la febre tica, que resulta incu-rable quan arriba a atacar la humitat radical dels membres interns i especialment del cor. avicenna perfecciona el smil emprat per Gal en el mateix sentit en el De differentiis febrium: en el primer estadi, la febre tica consumeix les humitats que es troben en els mem-bres, com en el llum doli la flama consumeix loli del dipsit; en el segon, ataca la humitat ja en part absorbida (com la flama del llum doli crema loli del ble); en el tercer estadi, crema la humitat resi-dent en els membres, com la flama dun llum que sha quedat sense oli crema la humitat radical del mateix ble.67 Reprenent la tesi del De complexionibus, avicenna aplica a la teoria de les complexions la idea de la humitat com a combustible present al cos en una certa quantitat, i per a ell a la primera complexio (que determina fins quan lindividu aconseguir conservar la humitat innata) se sobreposen les diverses complexions segons ledat.68 en assecar-se el cos, la calor disminueix, satura la restauraci de la humitat radical, la humitat minva cada vegada ms i el cos mor respectant el temps que li ha estat destinat per la complexio des del seu mateix naixement.69

La mort, en el Cnon, s tractada amb amplitud i amb accents originals en un captol a part, en qu sesmenta dues vegades ms el smil del llum doli. Ms enll de les causes de mort no naturals (ferides, verins, malalties), la mort natural s deguda a dos tipus de causes: extrnseques, com lassecament o la putrefacci del cos causades per laire exterior, i intrnseques, degudes a lexhauriment i lalteraci de la humitat natural, que produeixen lextinci de la calor natural. avicenna sestn sobre el mecanisme pel qual en el cos hum, a ms de la calor interna que crema incessantment la humitat interna per conservar lorganisme i fer-lo funcionar, es formen humitats putre-factives generades per les calors estranyes presents en els aliments.70

67. et cum inflammantur membra radicalia et proprie cor, est illud ipsa egritudo que est ethica, Liber Canonis, ll. IV, fen I, tract. 3, cap. 1, de ethica, f. 413vb.

68. aVicEnna, Liber Canonis, ll. I, fen I, doctr. 3, cap. 3, de complexionibus etatum et generum, ff. 3va-4ra-b. avicenna sost que la calor dels infants seria superior en quantitat per no en qualitat, i a linrevs la dels joves fins als trenta anys; sobre aquest tema, els metges escolstics discutiran molt.

69. [...] non omnia corpora sunt equalia in fortitudine humiditatis radicalis et caloris innati, immo corpora in his existunt diversa. Unumquodque praeterea corpus terminum habet in quo resistat siccitati necessarie complexione sua et calore suo innato et quantitate sue innate humiditatis a quo non removetur: aVicEnna, Liber Canonis, ll. I, fen 3, doctr. 3, cap. singulare de causis sanitatis et egritudinis et necessitatis mortis, f. 53rb.

70. aVicEnna, Liber Canonis, loc. cit., f. 52vb; per s important tot el Capitulum singulare de causis sanitatis et egritudinis et necessitatis mortis, ff. 52va-53rb. el smil del llum doli en aquest cas s emprat per a oposar loli/humitat radical a laigua/superflutat alimentria. Cf. P. priorEschi, A history of Medicine, IV, Byzantine and Islamic medicine (omaha, 2001), part II, pp. 413-422 (sobre la humitat radical).


el metge no pot impedir la mort natural, que forma part del mateix mecanisme vital,71 ni impedir la mort per causes extrnseques, per per mitj del rgim i especialment de lalimentaci pot conservar la humitat, en certa mesura restaurar-la72 i impedir-ne la consumpci.73

Si els continguts de la doctrina sn essencialment galnics, constitueixen una peculiaritat avicenniana destinada a durar: 1) el pes donat al component humit en la fisiologia humana;74 2) el freqent recurs al smil entre la consumpci mortal i lapagament del llum doli; 3) la insistncia en la corrupci provocada en el cos per laliment, i 4) la introducci del problema de la restaurabilitat de la humitat radical juntament amb la insistncia en la necessitat de la mort.75

Hem vist que, encara que la primera funci heurstica del con-cepte dhumitat radical aparegui en el camp de la medicina i sigui especficament de tipus diagnosticoteraputic (especialment en relaci amb les febres), de seguida el concepte mostra o b una possibilitat daplicaci ms vasta, o b un origen agregatiu, o b encara una fludesa i una imprecisi terminolgica que no afavoreixen un des-envolupament teric sistemtic ni una difusi doctrinal lineal. Sn, en efecte, diferents les formes i els contextos en qu apareixen les doctrines medievals sobre la humitat radical i que denoten la varie-tat i la multiplicitat dusos daquest concepte, que en alguns casos sintrodueix ad hoc, en teories diverses, i sembla configurar-se ms com un component de discursos terics que no pas de la unitria i coherent estructura del cos.76 aix mateix, sn molt diversos els

71. Calor igitur innatus est causa extinguendi seipsum accidentaliter, propterea quod sit causa sui ipsius materiam consumendi, sicut lampadis flamma que extinguitur propterea quod suam consumit materiam, et quanto plus siccitas secundum augmentum procedit, calor innatus secundum diminutionem incedit. ergo accidit defectus numquam cessans usque ad ultimum qui est defectus restaurandi humiditatem [humidum] loco eius quod resolutum fuit: aVicEnna, Liber Canonis, ll. I, fen 3, doctr. 3, cap. singular de causis sanitatis et egritudinis et necessitatis mortis, f. 53ra.

72. La salut duradora sobt propter regimen rectum restaurationis que fit in corpore eo loco eius quod resolvitur secundum quantitatem possibilem; ibid. Ms endavant, avicenna precisa que la restauratio sesdev perqu terrestreitati et aqueitati attinet: la humitat radical, doncs, no es restaura.

73. Ibid.: et ars quidem sanitatem custodiendi non est ars que a morte securos nos faciat, neque corpus ab extrinsecis nocumentis muniat, neque unumquodque corpus ad ultimam longitudinem perducat que est secundum hominem absolute, sed de duabus rebus securitatem prebet: putrefactionis penitus prohibitione et defensione humiditatis ne cito resolvatur.

74. dEmaitrE, a The medical notion..., pp. 270-271 i 284, subratlla lascendncia araboislmica de la prioritat atorgada a la humitat (i a la seva consumptio) respecte a la centralitat de la calor innata i de la corruptio a la fisiologia daristtil i Gal.

75. [...] hec igitur siccitas que nobis accidit res est nobis necessaria: Liber Canonis, ll. I, fen 3, doctr. 3, cap. de causis sanitatis et egritudinis et necessitatis mortis, f. 52vb.

76. Cal recordar, per, que calor i humitat, en general, apareixen en totes les prospectives fisiolgiques dels autors clssics.


mbits no mdics en qu apareixen aquestes doctrines o els seus ressons i usos simplificats; malgrat algunes incoherncies i dificultats dapreciaci, el concepte dhumitat radical apareix tan til que com ja sha assenyalat telegs, filsofs naturals, metges, predicadors i alquimistes del segle xiii el tracten des de molts punts de vista i amb intencions diverses. Sn escasses, per, per no dir inexistents, les argumentacions explcites del pas dun sector doctrinal a un altre; aquests trnsits sn difcils de comprendre, i sembla que el concep-te com fa el fluid a qu es refereix en el cos hum77 passi dun marc disciplinari a un altre, duna discussi filosoficoteolgica a un tractat alqumic, quasi per mrits propis: i pel temps que pot durar en relaci amb les proporcions entre les aportacions doctrinals i les lnies filosfiques que sn complexes de seguir i de determinar.

s, doncs, potser estrany, per comprensible atesa la vastitud del material a verificar, que els historiadors moderns78 rarament shagin centrat en el conjunt daquesta ubiqua i consistent presncia dun concepte que abasta funcions fisiolgiques essencials i impor-tants aspectes de la vida humana, terrenal i no terrenal. de fet, la humitat radical t a veure amb la mateixa definici de la vida corporal, i subratlla lespecfica individualitat de cada cos i alhora la universalitat donada per la pertinena a una espcie; s a dir, es refereix a la temporalitat limitada de la persona individu nic, per transitori tot lligant-la a la durada de lespcie. La dotaci i les funcions de la humitat radical remeten, doncs, a lorigen, la subsistncia, el creixement i la durada (i la permanncia corpria en la resurrecci) de lindividu, del qual acompanyen tot el recorregut biolgic com a ens corpori identificable per mutable i durant tota la seva vida, embrionria, terrenal i ultraterrenal. a ms, lexamen de la humitat radical permet tamb individualitzar vincles funcionals, basilars i concrets s a dir, radicals entre ens animats i inanimats (en relaci amb la cohesi i lestructura espacial que tots els rgans presenten).79 Finalment, s quasi una necessitat tractar el tema de la

77. duplex est humidum, radicale, scilicet et cibale. Radicale non est in aliqua parte corporis determinata, sed est sparsim per totum corpus, estque tota illa materia corporea, in qua introducitur anima in initio generationis, in qua anima fovetur, et radicatur ... et hoc humido durante, durat vita, et consumpto consumitur, et recedit anima: cit. a P. L. rEynolds, Food and the Body. Some peculiar questiones in high medieval theology (Leiden, 1999), p. 116 (dExpositio et quaestiones in octo libros physicorum Aristotelis, atribut a Marsili dInghen, ed. a duns Escot, Opera Omnia, 1891).

78. Vegeu, per, en aquest sentit, els estudis de Reynolds, Ziegler, Cova, Biller i Freudenthal que hem utilitzat.

79. Cf. G. FrEudEnthal, the Problem of Cohesion between alchemy and natural Philosophy: from Unctuous Moisture to Phlogiston, a Z. R. W. M. Van martEls (ed.), Alchemy Revisited (Leiden, 1990), pp. 107-116; id., (al)chemical Foundations for Cosmological Ideas: Ibn Sina on Geology of eternal World, a S. unguru (ed.), Physics, Cosmology, and Astronomy, 1300-1700: Tension and Accomodation (dordrecht, 1991), pp. 47-73; i sobretot id., Aristotles Theory of Material Substance. Heat and Pneuma, Form and Soul (oxford, 1995).


humitat radical comporta sovint endinsar-se en profundes reflexions i meditacions, extremament crues, sobre la fragilitat i la fi del cos,80 per obre tamb possibles respostes i esperances sobre larribada de la decadncia i de la mort.81 Probablement, doncs, no s casualitat que el ms gran inters per la humitat radical, segons els resultats de les investigacions actuals, tingui lloc al segle xiii en tots els mbits,82 simultniament a larribada de textos, curiositats, apunts i recerques sobre la corporetat; aquests interessos han perms parlar justament per al segle xiii de lafermament i de la presncia efectiva dun tipus de filosofia i fins i tot de teologia del cos.83

no s possible examinar aqu el desenvolupament i la vertebraci de tots aquests temes, dels atzucacs, els estereotips o les solucions noves que els estudis i els debats produeixen en el curs de noms dos segles; s necessari, per, traar i indicar almenys algunes for-mes i moviments que adopten aquests interessos tan rellevants i generalitzats:84 la investigaci darnau se situa en aquest context, i dins aquest marc sembla, doncs, adient presentar-la.

80. Cf., per la seva freda i racional bellesa, la citaci final del De mundo ad Alexandrum, que tanca, amb un sentit de precarietat i solitud, la differentia 113 del Conciliator de Pere dabano sobre la retardabilitat de la mort natural (cf., en el present treball, la nota 119 del captol 5.3, p. 160).

81. Respostes que Job intenta vanament formular en les seves lamentacions, que tanmateix amb justa resignaci assignen a du la fixaci del nostre temps; cf. Job, 14,1-22: Homo natus a muliere, brevi vivens tempore, repletur multis miseriis [...]. Breves dies homini sunt; numerus mensium eius apud te est. Constituisti terminos eius, qui praeteriri non poterunt ... attamen caro eius, dum vivet, dolebit et anima ipsius super semetipso lugebit. aquestes constatacions amargues i realistes de Job sn represes en diversos textos teolgics, mdics, alqumics que tractem en el present treball.

82. Llevat dels textos, ms tardans, dalqumia; per una investigaci ms minuciosa podria modificar aquesta perspectiva.

83. Cf. els estudis da. paraVicini bagliani (sobre Roger Bacon, per ms en general sobre els interessos naturalstics al segle xiii), Il mito della prolongatio vitae alla corte pontificia del duecento. Il de retardatione accidentium senectutis i Ruggero Bacone, Bonifacio VIII e la teoria della prolongatio vitae, ambds a id., Medicina e scienze della natura alla corte dei Papi nel Duecento (Spoleto, 1991), pp. 283-361; id., Il corpo del papa (tor, 1995); id., I Papi e la medicina di Salerno (xii-xiii s.), a d. Jacquart - a. paraVicini bagliani (ed.), La Scuola Medica Salernitana, pp. 385-402. Molts telegs han assimilat rpidament els llibres naturals daristtil i alguns tamb els principals textos mdics traduts de lrab; i es recorda la florida de les cincies naturals i de la medicina en particular a la Cria. Cf. tamb I discorsi dei corpi = Micrologus, 1 (1993).

84. en part, aquests reconeixements han estat fets per b que a partir dinteressos diferents dels de la nostra investigaci en alguns treballs de conjunt o sectorials: entre els ms tils, destaquen els estudis de Cova, Ziegler i Reynolds (treball molt acurat, per no exempt de considerables errors). als seus respectius resultats ens remetem.

3. LA DISPERSI DELS FILSOFS

3.1. Mort i vida

La distinci dmbits i de punts de vista, entesa com a mtode preliminar de recerca, s un aspecte tpic del procediment acadmic i per aix resulta til per a interpretar la manera com es difon el concepte dhumitat radical; tanmateix no sempre s fcil (ni correc-te) distingir netament la contribuci prpiament filosfica dels altres resultats. Especialment quan, com en el cas de Ramon Llull, la seva anmala formaci i lomnvor mtode de lArs produeixen textos excntrics; o, com en el cas dAlbert Magne, la seva reflexi recorre tots els plans que la seva educaci acadmica li ensenya a mantenir ben diferenciats. I tamb en el cas de Pere Hisp, que s metge i filsof i que es mou entre Pars i Itlia en una realitat universitria institucionalment encara fluida.

Dins daquest mbit filosfic es troba all que es pot definir com una dispersi, tant respecte a ls com respecte a lanlisi que es fa del concepte dhumitat radical; s un fenomen potser profits i enriquidor, per tamb exuberant i sovint confs. En primer lloc, mentre que els telegs se cenyeixen a una terminologia i a una se-mntica relativament estables i constants (en part perqu sovint sn simplificades), aquest fet no es troba en les reflexions sobre la humitat radical de Pere Hisp, dAlbert Magne i de Ramon Llull. Aquest efecte creiem que deriva del fet que, en lmbit filosfic i cientfic, aquests pensadors i sobretot els seus companys mestres en arts tenen re-laci principalment amb una srie dobres biolgiques aristotliques (especialment per comentar-les), de les quals han de tenir especial-ment en compte all que no interessa els telegs. De generatione et


corruptione,1 De animalibus2 i Parva naturalia3 sn les principals obres en qu la humitat radical en si mateix, cal subratllar-ho, concepte no aristotlic es presta a sser utilitzada. Aquesta tasca la de comentar Aristtil i lentramat entre competncies filosfiques i fisiologicomdiques necessari per a acomplir-la marquen, en termes ms generals, laproximaci filosfica4 a la problemtica de la humitat radical i daltres temes biologicomdics als segles xiii i xiv.

Des de mitjan segle xiii, els libri naturales dAristtil daltra banda llegits i emprats a les dcades anteriors, amb el seu conjunt de comentaris rabs circulen profusament i esdevenen a tot arreu tamb textos curriculars: poden ser, i sn ms tard, objecte de comentaris i qestions tamb els Parva naturalia i el De animalibus. No ha estat fins a dates bastant recents5 que aquesta producci sovint considerada limitada i de menor relleu ha comenat a ser objecte datenci i, a partir de la base dels primers resultats daquestes recerques, es poden fer algunes consideracions orientatives, que aqu ens seran tils.

1 . Cf. H. A. G. Braakhuis - J. M. M. h. thiJssen (ed.), The Commentary Tradition on Aristotles De generatione et corruptione. Ancient, Medieval and Early Modern (Turnhout, 1999): concretament, cf. la Introductory Survey de Thijssen, pp. 9-21, i S. van riet, Le De generatione et corruptione dAvicenne dans la tradition latine, pp. 69-77; Cadden, The Medieval Philosophy...

2 . Cf. la introducci de L. Cova a la seva edici de Le questioni di Giovanni Vath sul De generatione animalium, Archives dhistoire doctrinale et littraire du Moyen ge, 59 (1992), pp. 175-200; els estudis aplegats per P. Beullens - C. steel (ed.), Aristotles Animals in the Middle Ages and Renaissance (Lovaina, 1999); S. Perfetti, I libri de animalibus di Aristotele e i saperi sugli animali nel xiii secolo, a C. CrisCiani et al. (ed.), Parva Naturalia. Saperi medievali, natura e vita (Pisa, 2004), pp. 143-170; B. van den aBeele, Le De animalibus dAristote dans le monde latin: modalits de sa rception mdivale, Frhmittelalterliche Studien, 33 (1999), pp. 287-318; per a estudis ulteriors, cf. tamb les notes 18, 28, 76, 119 daquest mateix captol.

3 . Cf. G. federiCi vesCovini, La tradizione dei Parva naturalia nellinsegnamento universitario medievale (secoli xiii e xiv), a CrisCiani et al. (ed.), Parva Naturalia..., pp. 125-141; O. P. lewry, Study of Aging in the Arts Faculty of the Universities of Paris and Oxford, a M. M. sheehan (ed.), Aging and the Aged in Medieval Europe. Selected Papers (Toronto, 1990), pp. 23-38; M. dunne, Thirteenth and Fourteenth-Century Commentaries on the De longitudine et brevitate vitae, Early Science and Medicine, 8 (2003), pp. 320-335; id., The causes of the length and brevity of life call for investigation: Aristotles De longitudine et brevitate vitae in the 13th and 14th Century Commentaries, a CrisCiani et al. (ed.), Vita longa, pp. 121-147; E. I. kouri - a. i. lehtinen, Disputed Questions on Aristotles De iuventute et senectute, De respiratione and De morte et vita by Henricus de Alemannia, a M. folkerts - r. lorCh (ed.), Sic itur ad astr

(C.S.I.C.) ARNALDI DE VILLANOVA OPERA MEDICA … HUMIDO RADICALI_web.pdf · tot el volum responen...

Documents

Transcript of (C.S.I.C.) ARNALDI DE VILLANOVA OPERA MEDICA … HUMIDO RADICALI_web.pdf · tot el volum responen...