CRÒNICA DEL QUINZÈ ANI- VERSARI - Cinema Truffaut · revisió molt obscura del còmic realitzada...

Crònica d’un any2015

Anna BayóJordi Camps

Núria CorominasRamon Girona

Christian G. CarlosIngrid Guardiola

Imma MerinoSalvador Montalt

Àngel QuintanaCarles Ribas

Jep SolerMarta Sureda

Guillem TerribasPaco Vilallonga

15

CRÒNICA DEL QUINZÈ ANI-VERSARI

Hi ha gent que quan viatja va a veure els mercats dels pobles o ciutats que visita amb l’esperança de conèixer alguna cosa més del nou paisatge que l’acull. Ho he fet més d’una vegada i he pogut veure com embolicaven el peix amb paper de diari o he hagut de demanar que em cobressin el pes de la carn, descomptant-hi el munt de mosques que s’hi havien afegit. He vist fruites de colors inesperats o olives de mides increïbles. Però quan viatjo, el que més m’agrada és visitar les sales de cinema. Aquí no hi ha colors o hàbits estranys que et puguin sorprendre. Tant és que les butaques siguin blaves o vermelles o que la sala sigui més gran o més petita. Només compta l’invisible. Poder percebre si en aquella sala hi podries viure. I al Cinema Truffaut hi viuria. Per començar, té una de les millors entrades: un passadís amb una lleu inclinació que et fa lliscar fins a la Gran Sala. Talment com si fos un cordó umbilical que connecta l’exterior amb la pantalla, el passadís t’obliga a concentrar-te, a oblidar-te de la realitat per poder aterrar millor al paradís de les imatges. I encara més: abans de traspassar la porta hi ha un relleix de ciment, on hi pots seure i acabar la cigarreta, fer-la petar amb el qui t’acabes de trobar o seguir amb la mirada el descens feliç dels qui van arribant, a poc a poc, preparant-se pel viatge que estan a punt de començar. Els que s’acosten al Temple hi arriben amb certa emoció continguda, però contents, sempre contents del que esperen trobar a la pantalla. Perquè el Cinema Truffaut és un Temple festiu com ho són tots els que el gestionen i programen o hi treballen: Imma Merino, Àngel Quintana, Íngrid Guardiola, Ramon Girona, Jordi Camps, Christian G. Carlos, Salvador Montalt, Carles Ribas, Marta Sureda, Guillem Terribas, Paco Vilallonga, Jep Soler, Anna Bayó i Núria Corominas, fan olor de gin tònic, de suor dels qui treballen més del que convé per aconseguir que els gironins –i els que venim de fora- ens sentim ben acollits, representats i increpats a la vegada, amb una programació sempre lúdica i contundent que ens fa entendre que el Cinema és un espai revelador de pensament.

Entre els cicles d’Alfred Hitchcock, Sidney Lumet o Orson Welles, el Cinema Truffaut, aquest curs, ha presentat tres grans clàssics -Cantant sota pluja, Viaggio in Italia, Els 400 cops-, tres pel.lícules que podrien repetir-se cada any, cada mes, cada setmana; tres pel.lícules que sintetitzen la història del cinema, que ens ajuden a comprendre els ponts entre el realisme, el classicisme i la modernitat. Aquests clàssics s’insereixen entre l’acurada tria d’estrenes de l’any: no es programa cap pel.lícula contemporània que no pugui ser defensada pels seus programadors que, de manera generosa, ofereixen una crítica, un comentari reflexiu, perquè l’espectador pugui endur-se a casa un tros del pensament elaborat amb entusiasme i devoció. Aquest curs s’ha obert un nou espai, pensant en els cinèfils del futur, pels nens i nenes que volen escoltar els contes que expliquen les pel.lícules. La tria no podia ser millor: El meu veí Totoro, un film manifest sobre com mereixen ser tractats els nens des dels espectacles culturals, un exemple que demostra, que sí, que els infants són intel.ligents, estimen la imaginació surrealista i el ball de sentiments.

Es nota que els programadors no s’han doblegat a les distribuïdores, han pensat cada projecció amb l’amor que es mereix ser tractat el Cinema i han defensat pel.lícules catalanes per necessitat de compartir-les: Un dia perfecte per volar va congregar adults i nens un matí de dissabte assolellat d’hivern i, després de l’emotiva projecció, la reflexió va seguir viva fins a una taula festiva que el Marc encapçalava.

Al Cinema Truffaut, si es vol fer un tast especial, s’hi pot anar per Nadal per reveure ¡Qué bello es vivir!, i sortir transfigurat amb ales d’àngel pels carrers de Girona... Cap dels programadors podria viure el periple de James Stewart: tots ells saben el bé que fan a la ciutat, el bé que fan als que ens agrada Viatjar per les pel.lícules.

Núria BouGirona, juny de 2016

Qué bell és programar!

PROGRAMACIÓ REGULAR 2015

BIRDMANEstats Units, 2014

Direcció: Alejandro G. IñárrituIntèrprets: Michael Keaton, Emma

Stone, Edward Norton, Zach Galifianakis, Naomi Watts

Durada: 118 min.Gènere: Comèdia .

Idioma: Anglès.Data d’estrena: 09/01/2015

. L’home-ocell que vola com actor

Michael Keaton continua associat als dos “Batman” que va dirigir Tim Burton, amb el qual havia treballat abans a “Beetlejuice”, sense que potser es tingui present que va ser qüestionada la seva elecció per interpretar el super-heroi justicier. Es considerava que no era un actor prou carismàtic i, d’altra banda, que era fonamentalment un còmic que no encaixava amb la gravetat que exigia la revisió molt obscura del còmic realitzada per Burton, que, a més, va concebre un Bruce Wayne (la identitat secreta del superheroi) angoixat i amb una part fosca. Tanmateix, el director hi havia entrevist una expressió inquieta i turmentada i, revaloritzat el seu treball amb el temps, Keaton continua associat a Batman. Potser massa, de manera que pot haver-se convertit en un llast, en una ombra com la de l’home-ocell que acompanya l’actor, Riggan Thompson, que Keaton interpreta a “Birdman” interpretant-se d’alguna manera ell mateix. Tanmateix, les referències a l’hipotètic “Birdman” fan pensar en una proposta comercial menys elaborada artísticament que el “Batman” de Burton i fins altres films més recents de la franquícia. Tot i la relació evident entre el fictici Riggan Thompson i el real Michael Keaton, Alejandro González Iñarritu, amb la col•laboració de diversos guionistes, potser ha volgut carregar les tintes per narrar la història d’un actor que, intentant conjurar una crisi professional i personal, vol vindicar-se dirigint i interpretant un muntatge teatral a Broadway.El món del teatre, on els actors tradicionalment volen afirmar el seu talent suposadament hipotecat per les imposicions comercials del cinema, és l’escenari, doncs, de “Birdman”. Amb el seu escenari, pròpiament, els camerinos i les tramoies. I amb les manies i els egos dels actors, així com les tensions i els desigs sexuals entre ells. A més, hi ha les pors dels productors, els prejudicis dels crítics, les reaccions del públic. També hi batega el tema de la fama, amb la seva volubilitat i amb les seves noves formes de propagació en l’època de les xarxes socials i del “trending topic”. En el centre de la trama hi ha Riggan Thompson, que vol vindicar-se creativament i en certa manera vol redimir-se personalment (una constant dels personatges de González Iñarritu) amb un projecte teatral que dramatitza part dels contes reunits a “De què parlem quan parlem de l’amor?”, de Raymond Carver, escriptor de la desolació, del fracàs personal i de les relacions de parella, de personatges perdedors i autodestructius. És un perdedor Riggan Thomson? O el mateix Keaton? Potser no del tot. Però el personatge (i no sé si el seu

intèrpret) sembla haver-se perdut intuint-se una deriva crepuscular com actor i una desatenció a les seves relacions afectives per la qual va ser abandonat per la seva esposa mentre que la seva filla va caure en un cert pendent autodestructiu. Però González Iñarritu, un home que continua apostant per la família i que sens dubte no és tan desesperançat com Carver, li concedeix una possibilitat de reconciliació i, creant una simbiosi amb Michael Keaton. una oportunitat de volar com actor.El cas és que el director mexicà, un cop acabada la seva col•laboració amb Guillermo Arriaga (“Amores perros”, “21 gramos”, “Babel”) i de perdre’s en una Barcelona sòrdida a “Biutiful”, també sembla concedir-se l’oportunitat de canviar l’orientació del seu vol i de vindicar-se com un director juganer amb una comèdia fantàstica, enginyosa, imaginativa i definitivament teatral. “Birdman” és la demostració de la seva capacitat renovada per enlluernar amb una pel•lícula formalment brillant que crea la il•lusió d’una continuïtat entre els diversos plans-seqüència que, orquestrats amb la càmera d’Emmanuel Lubezki, la conformen amb uns efectes hipnòtics. Essent un film sobre els actors, també se’n beneficia de les aportacions d’Edward Norton (un dels grans robadors d’escenes actuals), la gran Naomi Watts (tot i que pot semblar una mica desaprofitada en el paper d’una actriu madura que finalment té una oportunitat de triomfar a Broadway) i l’emergent Emma Watson. Amb moltes picades d’ullet, González Iñarritu presenta un film certament molt seductor que juga amb desimboltura amb elements fantàstics i en les fronteres ambigües de la vida i la seva representació. De Broadway cap al reconeixement de Hollywood.

Imma Merino Col·lectiu de Crítics de

Cinema de Girona

NO LLORES, VUELAEspanya-França, 2014

Direcció: Claudia Llosa.Intèrprets:Jennifer Connelly,

Mélanie Laurent, Cillian Murphy, William Shimell.

Durada: 96 min.Gènere: Drama.Idioma: Anglès.

Data d’estrena: 23/01/2015

.

El dolor separa, però la cineasta uneix

A «La teta asustada», film realista amb una dimensió «màgica» amb el qual Claudia Llosa va guanyar l’any 2009 l’Os d’Or del festival de Berlin, Claudia Llosa fa present la transmissió materno-filial del dolor viscut per les dones peruanes (d’extracció popular i moltes de les quals pobres i desemparades) víctimes de la violència masculina perpetrada per membres de Sendero Luminoso i de les forces para-militars que combatien la guerrilla. «La teta asustada», que reflecteix la marginació d’aquestes dones estigmatitzades i a la vegada víctimes del classisme de la societat peruana, té com a protagonista una noia que, heretant el dolor de la mare a la qual s’hi sent extremadament lligada, viu en un estat de malenconia i solitud que l’aparta dels altres. El dolor separa. Amb «No llores, vuela», la directora peruana resident a Barcelona torna a afrontar el dolor i el fet que aquest separa, però en aquest cas la separació és entre una mare i un fill. Tots dos comparteixen l’experiència traumàtica d’una pèrdua (en el cas del fill, de fet, hi ha dues pèrdues) que ha creat un abisme entre ells. Ho podem saber: el dolor compartit o, en tot cas, provocat per un mateix fet no sempre uneix, a vegades separa. Més encara si el dolor es lliga a un sentiment de culpa i, com és el cas, d’abandonament.De la mateixa manera que a «La teta asustada» concedia una esperança a la seva protagonista, Claudia Llosa apunta, però, una possibilitat de reconciliació en el decurs d’un relat que s’estructura alternant el passat (on s’origina el dolor, la separació) amb un present en què el fill, amb la interessada mediació d’una periodista (Melanie Laurent, l’heroïna de «Inglourious basterds») que també busca la curació del seu propi mal, empren un viatge a la recerca de la mare, una artista i sanadora interpretada per

una actriu, Jennifer Connelly, amb molts d’admiradors des de la seva presència adolescent a «Hi havia una vegada a Amèrica» (1984), de Sergio Leone. Amb un repartiment internacional i un projecte ambiciós, Llosa deixa d’abordar el substrat cultural indígena del seu país present en els seus dos anteriors llargmetratges, «Madeinusa» i «La teta asustada», parlats parcialment en quítxua. Tanmateix, continua, i encara ho potencia més, amb un llenguatge d’imatges poètiques amb una intencionalitat simbòlica que, en aquest cas, té a veure amb el vol (i la caiguda) dels falcons, però que sobretot s’adhereix al discurs de la pel·lícula: vol transmetre la idea que convivim amb el misteri i que no tot es reductible a l’explicació racional. És així que Llosa sembla voler alinear-se amb els cineastes «espiritualistes» que indaguen sobre el sentit de la vida i que voldrien que en les imatges hi hagués la transmissió d’alguna cosa invisible.

Imma MerinoCol·lectiu de Crítics

de Cinema de Girona

MOMMYCanadà, 2014

Direcció: Xavier Dolan.Intèrprets: Anne Dorval, Antoine-Olivier

Pilon, Suzanne Clément, Alexandre Goyette, Patrick Huard.

Durada: 134 min.Gènere: Drama.

Idioma: Francès.Data d’estrena: 06/02/2015

Atrapats en una presó emocional

Xavier Dolan és l’enfant terrible del cinema d’autor contemporani. Amb poc més de 25 anys ja ha dirigit cinc llargmetratges, ha estat cridat pels més importants festivals del món on, des del seu primer film, que tenia el títol simbòlic de Je veux tuer ma mère –Vull matar la meva mare- no ha parat d’impossar-se. En el darrer festival de Canes, va tenir l’honor de compartir amb Jean Luc Godard el premi especial del jurat per Mommy. Alguns el consideren com un producte de les modes postmodernes, altres com un autor visionari capaç de crear suggestives imatges, particularment penso que Dolan és alguna cosa més que un cineasta revelació, és algú que sap captar els codis i les formes dels camins del cinema actual amb talent i imaginació. El seu cinema ha donat una mirada a qüestions com els desequilibris emocionals adolescents, la consciència homosexual o les relacions familiars.Mommy és un melodrama íntim que gira al voltant de tres personatges. Gairebé podríem considerar la pel.lícula com una peça de cambra sobre un nen desequilibrat emocionalment que no sap controlar la seva hiperactivitat, una mare que no sap com controlar els nervis davant les sortides del seu fill i d’una veïna solitària que esdevé la catalitzadora emocional de la relació. L’argument s’inscriu en un passat proper en que hi ha una llei de internament dels joves que presentin símptomes esquizofrènics. Al llarg de dues hores es posa de manifest un drama difícil de resoldre. Per alguns espectadors tot allò que Mommy posa sobre la taula pot ser vist com el resultat d’un seguit de situacions histèriques, en que els crits i les tensions esdevenen una força dramàtica forçada.En el cinema de Xavier Dolan, però, els excessos no són mai gratuïts i estan perfectament en un treball de recerca personal que el porta cap a la conquista d’una certa imatge neobarroca, en que les ruptures emocionals contrasten amb passatges de certa calma i on hi ha sempre un desig d’exploració de territoris desconeguts. Mommy avança com una pel.lícula sobre la depressió, sobre la soledat en que viuen uns personatges perduts dins de la gran ciutat

–en aquest cas Montreal- i sobre la bogeria. En més d’un aspecte pot fer-nos pensar en el cinema que John Cassavettes rodava als anys setanta, en particular A woman under influence, però la dimensió plàstica de les imatges és una altra i el desig d’anar cap a la saturació defineixen molt bé les estratègies del cineasta.Per rodar aquesta peculiar peça de cambra, Xavier Dolan decideix convertir l’enquadrament en una mena de presó. El format de la pel.lícula és quadrat -1/1- i aquest fet provoca el tancament de la gesticulació. Els cossos s’imposen sobre l’espai, la figura eclipsa el decorat i aquest fet no fa més que augmentar la força tensional de la posada en escena. Només en dos moments molt concrets, quan els personatges viuen una certa felicitat efímera, Dolan obre l’enquadrament i ens deixa respirar. En determinats moments, els crits s’eclipsen i esclata la música transformant la imatge en un sofisticat videoclip que trenca totes les convencions dramàtiques. Tot plegat està resolt amb brillantor, amb un cert gust per la sobrecarrega i amb un jove actor enfrontat a dues actrius que estan veritablement fantàstiques. Mommy, tal com ja ho havien demostrat Xavier Dolan a Lawrence Anyways o Tom à la ferme, és alguna cosa més que la consagració d’un gran autor. És un nom que cal seguir molt de prop perquè no només està disposat a oferir-nos sorpreses sinó també està disposat a canviar alguns dels paràmetres estètics que han marcat el cinema dels darrers anys.

Àngel QuintanaCol·lectiu de Crítics de

Cinema de Girona

NIGHTCRAWLEREstats Units, 2014.

Director: Dan GilroyIntèrprets: Jake Gyllenhaal,

Rene Russo, Riz Ahmed, Kevin Rahm, Ann Cusack.

Gènere: ThrillerDurada: 117 min.

Idioma: AnglèsData d’estrena: 20/02/2015

Aquell que s’arrossega per la nit

Nightcrawler és l’opera prima de Dan Gilroy, un guionista de pel•lícules d’acció com El Legado de Bourne o Misión Explosiva. El director signa també el guió de la pel•lícula que va ser nominat als Óscar o als BAFTA i també als Globus d’Or per la impecable interpretació de Jake Gyllenhaal. La pel•lícula ha estat un èxit de taquilla i ha rebut més de trenta premis arreu del món. Gyllenhaal s’ha convertit en l’actor fetitxe del Hollywood una mica més independent amb grans interpretacions en pel•lícules com Enemy, Código Fuente, Zodiac, Brokeback Mountain o Donnie Darko. La seva pecular fisonomia el converteixen en el personatge perfecte per interpretar a Louis Bloom, un jove que no aconsegueix trobar feina i que decideix convertir-se en productor de vídeos per als informatius televisius. Louis Bloom no té moral, o més aviat, adopta la moral d’una societat basada en el capitalisme caníbal i en l’autosuperació despiadada que no fa concessions davant de res ni de ningú. Forma part de la saga de personatges que pateixen una certa psicopatia emocional, pròpia d’un context neoliberal, com els protagonsites de Cosmopolis, Drive o Shame. Nightcrawler significa, alguna cosa així com “aquell que s’arrossega per la nit” i és que quasi tota la pel•lícula s’ubica en la nit de Los Ángeles, una nit de carrers buits i amenaçants, de sirenes de policia, neons i personatges al marge de la llei. La pel•lícula també és un assaig sobre la construcció de l’esdeveniment mediàtic, sobre com es fan les notícies, en un context com el nordamericà, el de les networks privades que prioritzen el sensasionalisme per sobre del valor informatiu o de servei públic. La pel•lícula ens recorda a la fantàstica The Network de Sidney Lumet, de fet, el segon personatge, el de René Russo, que interpreta a una realitzadora de informatius d’una cadena privada, podria ser el de la Faye Dunaway a la pel•lícula de Lumet, però portada al seu extrem. La realitzadora farà de la falta d’escrúpols el seu modus operandi per tal d’aconseguir audiència.

Bloom es convertirà en un rapinyaire de imatges morboses, apuntarà als cadàvers, buscarà l’accident. El seu mètode és doble: proveir-se d’un jove precari que aspira a una millor vida i que disposa d’un mòbil i un GPS (no cal res més per aconseguir la notícia, com diu Bloom) i punxar la ràdio de la policia per arribar el més ràpid possible als llocs dels crims o de les catàstrofes atzaroses que proveeix la gran ciutat. Un amic em recordava la figura del fotògraf Weegee, autodidacta i amb un equip fotogràfic molt bàsic (com el protagonista de la pel•lícula). Cap a finals de la dècada dels anys trenta, Weegee era l’únic reporter gràfic de Nova York que tenia permís per portar una ràdio portàtil d’ona curta amb la freqüència de la policia, així sempre acabava sent el primer en arribar a l’escenari del crim. El seu cotxe anava equipat amb un petit espai de revelat per tal de poder entregar les fotografies a l’acte. La primacia de l’actualitat, una de les característiques de la televisió que més critica Bourdieu, obliguen a adquirir mètodes poc legals per ser el primer en arribar a la meta. L’única diferència respecte Weegee, és que el personatge de Bloom es troba en ple context postfotogràfic, on la simulació forma part de l’espectacle, on no importa modificar l’escena del crim si amb això aconsegueixes més impacte mediàtic. Louis Bloom és un freelance, un emprenedor canònic en una època de poques oportunitats laborals, que aprèn les regles del negoci i les porta fins a l’extrem, sacrificant tot el que s’interposi en el seu camí aspiracional. El sistema, indiferent a l’ètica del treball, desprovist de tota deontologia possible, el premia amb l’èxit professional.

Ingrid Guardiola Col·lectiu de Crítics de

Cinema de Girona

MAPS TO THE STARSCanadà, 2014

Direcció: David Cronenberg.Intèrprets: Julianne Moore, Mia Wasikowska, Robert Pattinson,

John Cusack.Durada: 110 min.Gènere: Drama.Idioma: Anglès.


Hollywood com un món incestuós

«Hollywood és una comunitat increïblement petita. D’aquí, el incest és al business, la sensibilitat i

la creativitat. Els resultats tendeixen a confirmar la naturalesa perillosa del incest tal com podria definir-la un genetista: observeu els estudis de

Hollywood, els films que produeixen semblen ser el fruit d’una unió incestuosa. Són una mica deformes. No són sans. A «Maps to the stars» hi ha un drama familiar, però dins d’una família

ben definida que, en certa manera, és la família hollywoodiana» (David Cronenberg)

Julianne Moore, com és sabut, va guanyar recentment a l’Òscar a la millor actriu per «Siempre Alice». En canvi, havent sigut reconeguda al darrer festival de Canes amb el premi a la millor interpretació femenina per «Mapa de las estrellas, els acadèmics de Hollywood van ignorar la seva aportació a aquest film de David Cronenberg. Posem-hi que no és estrany. L’Òscar va ser per l’actriu sensible i acurada que interpreta una dona malalta d’Alzheimer. Però no per l’actriu agosarada i imprevisible que, amb ironia i valentia, interpreta una madura aspirant a la gloria de Hollywood capaç de tot per aconseguir el paper que creu podria reportar-li un Oscar. El cas és que la nova pel·lícula de Cronenberg ja paga la pena de veure-la per la manera com Julianne Moore encarna Havana Segrand, una hipòcrita i manipuladora posseïda pel «fantasma» de la seva mare, que va morir fa temps en un incendi i que se li apareix en visions que Cronenberg va visibles amb la idea que són projeccions mentals. Havana vol aconseguir el paper que va interpretar abans la mare en un film de culte. Vol participar, dons, en un «remake» per emular la mare, amb la qual hi mantenia una relació incestuosa. Així es com Cronenberg vol fer present la idea que Hollywood és un món incestuós... i malalt.Si Julianne Moore assumeix amb ironia el seu personatge, Cronenberg també la demostra en fer que Havana Segrand tingui el mateix premi, un Genie

Award, que se li va concedir al director canadenc per «Spider». Ell, encara que amb un peu i mig a fora i sobretot amb una mirada esbiaixada, també forma part d’aquest món incestuós, que, a partir d’un guió de Bruce Wagner, presenta com un món habitat per la crueltat, la hipocresia, l’ambició i l’estupidesa; una constel·lació sinistra i sovint ridícula. Un malson en què apareixen diversos personatges més o menys interrelacionats: una jove (Mia Wasikowska) que arriba (o retorna) a Los Angeles amb alguna cosa amagada i escriu amb el suport de Carrie Fisher, aquella «galàctica» amb molts de problemes amb la seva mare, Debbie Reynolds; coneix un conductor de «limusines» (Robert Pattinson, que, irònicament, és un multimilionari que es passa el dia en limusina a «Cosmopolis», l’anterior film de Cronenberg) que aspira a convertir-se en actor, però, de moment, només aconsegueix fer d’extra; també hi ha un nen actor (Evan Bird) que, a la manera de Macaulay Culkin i més recentment Justin Bieber, està condemnat a ser-ho de manera efímera i a la drogaaddicció; i el seu pare (John Cusack) és una mena de psicòleg-massagista que exerceix de «coucher» en el món neuròtic de Hollywood. Com en el cas de Havana, altres personatges també tenen els seus «fantasmes», lligats a la memòria, el desig, la culpa, els traumes o les pors. Amb tot plegat, Cronenberg vessa àcid sobre Hollywood i, com sempre, explora la ment humana i, donant la volta al gènere fantàstic, continua creant algunes de les imatges més pertorbadores del cinema contemporani.

Imma MerinoCol·lectiu de Crítics de

Cinema de Girona

NEGOCIADOREspanya, 2014

Direcció: Borja Cobeaga.Intèrprets: Ramón Barea, Josean

Bengoetxea, Carlos Areces, Melina Matthews.Durada: 80 min.

Gènere: Comèdia.Idioma: Castellà.


Les converses secretes amb ETA

L’11 de març del 2004 va suposar un abans i un després dins la història d’ETA. El govern d’Aznar es capficava a acusar la banda de ser els autors dels atemptats d’Atocha mentre s’evidenciava que havien estat perpetrats per grups islamistes. ETA es va trobar amb la disjuntiva de que si tornava a atemptar les dissidències internes serien més grans i va trobar-se en un carreró sense sortida. En aquell moment, el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, mitjançant alguns mediadors estrangers varen començar el procés de negociació amb la banda armada. La figura clau va ser el dirigent del Partit Socialistes d’Euskadi, José Luis Eguiguren –Manu Aranguren a Negociador-. L’any 2006 després de l’atemptat que la banda va dur a terme en la T4 d’Atocha, totes les converses varen fracassar. Les negociacions secretes, però, varen començar a obrir un camí que va materialitzar-se uns quants anys després, quan l’octubre del 2011, la banda anunciava que finalment deixava les armes.Borja Cobeaga és el director de Pagafantas i el guionista de Ocho apellidos vascos. També és conegut pels seus programes d’humor en la televisió basca i per formar part d’una joventut iconoclasta que vol trencar alguns dels mites que envolten la societat basca. Negociador és el seu tercer llarg com a director i és una pel.lícula insòlita i arriscada.La pel.lícula resulta insòlita perquè el seu punt de partida són uns fets històrics, que no són respectats com a fets històrics sinó com a possibilitat. Ningú sap que passava, ni que és deien en les converses els representants del govern i els membres d’ETA, però la imaginació de Borja Cobeaga ho fa possible, acostant-se a possibles realitats, fins i tot a una realitat més humana. Des de les primeres escenes hi ha un respecte pels fets que s’exposen i per la transcendència que varen tenir pel futur d’Euskadi.Al costat del compromís i la reflexió política, Borja Cobeaga vol introduir-hi uns tocs iconoclastes que permetin un cert distanciament amb allò que la pel.lícula explica. La primera operació passa per mostrar la monotonia que comporta el procés de negociació.

Dos personatges d’ideologies oposades i transformats per la confrontació armada es troben en un hotel francès. No es parlen gaire entre ells però comparteixen el mateix saló en els moments d’esmorzar i es creuen en les passejades pel parc. A la taula discuteixen conceptes de terminologia davant una traductora i un mediador irlandès. La relació quotidiana acaba creant alguns llaços entre els personatges d’on sorgeixen converses diverses.La segona operació iconoclasta consisteix en anar més enllà de la descripció de la solitud dels personatges per mostrar els seus petits vicis i frustracions. Veurem com tant el negociador socialista com un dels membres d’ETA que participen en la trobada comparteixen una prostituta o com les pulsions sexuals acompanyen l’entesa política.El repte d’unificar el distanciament irònic amb la responsabilitat política porta a la pel.lícula cap un curiós equilibri. En determinats moments pot caure en la farsa grollera però mai hi cau. No hi ha res que estigui resolt de forma barroera com a Ocho apellidos vascos, hi ha més aviat una contenció i una certa elegància en el to utilitzat.


Cinema de Girona

PURO VICIOInherent vice

Estats Units, 2014Direcció: Paul Thomas Anderson.

Intèrprets: Joaquin Phoenix, Josh Brolin, Katherine Waterston,

Owen Wilson, Reese Witherspoon, Benicio del Toro.

Durada: 148 min.Gènere: Comèdia, intriga.


Los Angeles, anys setanta o la caiguda dels mites

En les darreres pel.lícules de Paul Thomas Anderson es vol passar comptes amb la història d’Amèrica. Es vol descobrir quin és l’origen d’allò que podríem anomenar com la follia americana. Després d’haver analitzat religió i petroli als anys vint, sectes i trauma als cinquanta, ara es proposa a Puro Vicio fer un retrat d’un temps en que la droga i el sentiment d’orfandat actuaven com a vasos comunicants. Anderson ens situa a Califòrnia. L’espectre dels assassinats perpetrats per Charles Mason hi és omnipresent. Estem en els anys de la cultura hippies, el LSD, la marihuana i el Vietnam. Un temps en que no paren d’edificar-se tots els mites de la contracultura. El detectiu privat Doc Sportello –un remarcable Joaquim Phoenix- rep la visita d’una antiga amant que li demana que busqui un milionari desaparegut amb el que ella manté relacions. El punt de partida pot semblar el d’una novel.la de Raymond Chandler, però ens trobem davant d’un altra univers literari, el de Thomas Pynchon, l’escriptor més enigmàtic de la literatura americana actual. En la seva novel.la original, Pynchon es proposa establir un puzzle narratiu que acabi mostrant un retrat fantasmagòric d’una època. No busca la racionalitat pròpia d’una investigació criminal, prefereix desafiar-la. Totes les novel.les de Pynchon, un autor que com J. D. Sallinger rebutja tota projecció pública, es caracteritzen per la forma com desafien la lògica i per la recerca de situacions que trenquin amb tota pretesa normalitat. Paul Thomas Anderson duu a terme un experiment apassionant semblant al que David Cronemberg va dur a terme quan va adaptar El almuerzo desnudo de William Borroughs. No pot quadrar les peces de la trama narrativa establerta per Pynchon, ja que en un món en dominat per la mirada lisèrgica la lògica del thriller deixa de tenir

sentit. El personatge de Doc Sportello no és Phlilipe Marlowe, és un detectiu que va tot el dia fumat de marihuana que es mou entre allò real i allò al·lucinat. La seva mirada inestable acaba servint de pretext per mostrar un món increïble en el que es barregen les situacions més estranyes. Per la Califòrnia que descriuen Anderson i Pynchon hi transiten corruptes empresaris immobiliaris amb tendències neonazis, excèntriques bandes de dentistes, motociclistes salvatges, saxofonistes que tenen el privilegi de ressuscitar, surfistes embriagats, algun ex-combatent paranoic del Vietnam i uns quants hippies perduts en els seus deliris. La contracultura no és un món mític, ni un refugi, sinó un món desballestat. Estem davant una Amèrica disposada a construir els seus mites a partir de la paranoia d’una societat inestable.Puro Vicio no és una pel.lícula de detectius sinó un retrat ferotge d’un temps en que sota les llambordes no hi podia haver-hi la sorra de les platges sinó només algunes restes d’escombraries. Paul Thomas Anderson crea una pel.lícula estranya però estimulant, una obra radical carregada de lucidesa. Estem davant d’un dels retrats més cruels i apassionants que s’han fet al voltant d’un somni americà que per no ser, ja no és ni tant sols un malson.


Cinema de Girona

CITIZENFOUREstats Units, 2014

Direcció: Laura Poitras.Aparicions: Edward Snowden, Jacob

Appelbaum, Julian Assange, William Binney, Glenn Greenwald,Durada: 114 min.

Gènere: Documental.Idioma: Anglès.


Un thriller sobre la ciber-vigilànciaEl documental CitizenFour, dirigit per Laura Poitras, enguany va guanyar l’Óscar al millor documental. Poitras ja havia estat prèviament nominada a aquesta categoria amb My Country, My Country (2007), sobre la vida dels iraquís sota l’ocupació nordamericana. Aquest documental, juntament amb The Oath (2010) i CitizenFour (2014), formen part de la trilogia 9/11 centrada en analitzar, a partir de casos concrets, com a partir de l’11-S la seguretat estatal va passar a ser una prioritat del govern dels Estats Units i les «sinistres» estratègies que es van desenvolupar. Tot va començar quan Poitras va rebre un correu electrònic encriptat d’algú anomenat CitizenFour («Four» en relació a la Quarta esmena de la Constitució dels Estats Units -1791- que prohibeix els escorcolls i embargaments desraonats o arbitraris). En aquest mail, l’anònim li oferia informació interna sobre la NSA i d’altres agències de intel·ligència. CitizenFour és un thriller que mostra, a temps real, les filtracions sobre l’espionatge de la NSA per part d’Edward Snowden durant l’estiu del 2013. El documental, com va dir Gemma Galdon a la seva pre-estrena al Festival Kosmopolis de Barcelona, és també una classe sobre encriptació i va destacar que, per primera vegada, s’havia tingut accés en un documental a un procés de filtració de dades que formen part de secrets estatals (Top Secret) a temps real. Snowden va donar a Poitras proves que confirmaven que la NSA tenia una ordre judicial que li permetia espiar, a través de programes com PRISM o XKeyscore, a millons de ciutadans usant el servei i servidors d’empreses de telecomunicacions com AT&T, Verizon, Google, Facebook, Yahoo!, Microsoft, Apple, entre d’altres. Les dades que col·leccionaven provenien de mitjans com internet, telèfons, cable, etc. Les filtracions es van fer a través del Washington Post i del The Guardian (Anglaterra), en aquest cas a través dels articles del periodista i advocat Glenn Greenwald, un altre dels protagonistes principals del documental que, com Poitras, va guanyar el Pulitzer Prize for Public Service arrel d’aquests articles sobre els programes de vigilància global als Estats Units i a Anglaterra (programa TEMPORA) basats en les filtracions de Snowden. Un altre dels protagonistes destacats és William Binney, veterà de l’Agència de Seguretat Nacional (NSA) que va renunciar al seu càrrec en veure les il·lícites activitats de la NSA.

Whistleblowers: la informació com a arma pel «bé comú»

L’FBI va obrir una investigació penal contra Snowden, que va ser extraditat i va haver de fugir de Hong Kong a Moscú on, després d’estar més de 40 dies retingut a l’aeroport, va rebre «asil polític». Snowden forma part de la comunitat de whistleblowers* que s’han arriscat a perdre-ho tot en nom del «bé comú», del dret a la privacitat i a la llibertat d’expressió i opinió de la gent. Pensem en persones com Julian Assange, editor en cap de Wikileaks (2006) que, entre d’altres leaks, el 2010 va donar a veure les filtracions de Chelsea Manning sobre la Guerra d’Afganistan i d’Iraq i que, des de llavors, està en l’ull de mira del govern dels Estats Units i segueix com a «exiliat polític». Pensem en el propi Manning, condemnat a 35 anys de presó. O pensem en Aaron Swartz**, programador informàtic i defensor de la cultura lliure que el juliol del 2011 va ser acusat d’usar un script per descarregar 4,8 millons d’articles i documentals i que s’enfrontava a 4 millons de dólars de multa i més de 50 anys de presó, cosa que el va portar al suicidi (veure el documental The Internet’s Own Boy, 2014). Com recitava la primera frase de Howl de Ginsberg, «vaig veure les millors ments de la meva generació destrossades», però no per la bogeria, sinó per les pròpies polítiques governamentals. A quantes morts més haurem d’assistir per adonar-nos que l’Estat no ens protegeix, ans ens vigilia i ens controla en benefici de les elits econòmiques? No cal citar a Negri i Hardt per recordar que després de l’11-S es va dibuixar un nou panorama geopolític global, un panorama, ideològic i econòmic, que es refugiava en el «terrorisme global» per portar al límit la vigilància ciutadana. El «pànic mediàtic» actual sobre el yihadisme, en part, també s’explica a partir de CitizenFour. Aquest pànic que passa per la creació d’un «maligne Altre» encarnat en ISIS o, anteriorment, en Al Quaeda (veure The Power of Nightmares d’Adam Curtis), només serveix per endurir i aplicar la llei antiterrorista i per penalitzar, per tant, dissuadir, tota forma de protesta o discens social. Qualsevol persona és potencialment sospitosa d’atemptar contra la «seguretat nacional». Els homes, que juguen a ser déus, els «déus bons», estan molt bojos. Mentrestant, el fantasma del TTIP es va filtrant, silenciosament. Tornem al 25 de juny, quan Putin va defensar que Snowden

podia restar a Moscú com a ciutadà lliure perquè Rússia no tenia un acord bilateral amb Estats Units. Imaginem que no és Moscú, sinó Madrid, en una Espanya on s’ha aprovat el TTIP; podríem suposar que Snowden ja seria torturat i engarjolat en un context així? El TTIP genera un «polèmic» i perillós acord bilateral a escala global entre Europa i els Estats Units, això li donaria, automàticament, el poder de convertir el planeta sencer en el sanguinolent ull del Gran Germà, o és «només» una qüestió comercial-neofeudal? Preguntes que, per sort, encara no tenen resposta. Mentrestant, premiem i aplaudim la valentia dels que gosen obrir la boca mentre són perseguits per la mort, però som incapaços de transformar el sistema judicial per protegir i alimentar aquesta «valentia».

(*) «Alertadors», l legeixi ’s, no com a «traidors a la pàtria» (ús comú), sinó en un sentit positiu (**) Un dels primers desenvolupadors del RSS, codisenyador de Markdown, col·laborador en el disseny de codi de les llicències Creative Commons, desenvolupador de l’arquitectura d’Open Library, cofundador de Reddit i Demand Progress

Íngrid GuardiolaCol·lectiu de Crítics

de Cinema de Girona

LA HISTORIA DE MARIE HEURTINFrança, 2014

Direcció: Jean-Pierre Améris.Intèrprets: Isabelle Carré, Ariana Rivoire,

Brigitte Catillon, Gilles Treton.Durada: 95 min.Gènere: Drama.


El miracle de Marie Heurtin

D’entrada, la història de la vida d’una nena sorda, muda i cega i la relació que estableix amb una monja que camina cap a la santificació, poden generar molts de recels a alguns espectadors que es trobin cansats de trobar-se amb pel·lícules sobre alguna discapacitat que serveixen per que els seus protagonistes puguin ser nominats als Oscar. També es poden sentir certs recels quan l’ambientació de la pel.lícula, en la regió francesa de Poitou a finals del segle XIX, pot fer-nos pensar en una resolució acadèmica. Amb tot, però, els prejudicis poden esvair-se ràpidament perquè La historia de Marie Heurtin no és ni una pel.lícula sentimental, ni és el resultat d’una freda aposta acadèmica. És una pel.lícula històrica, basada en fets reals, que s’interessa sobretot pels protocols educatius d’un cas complicat que sap mostrar les coses amb rigor i sense amagar l’emoció.Les primeres imatges ja són força reveladores. Un pare trasllada la seva filla cega, sorda i muda de catorze anys cap a l’institut Larnay. El pare la porta en un carro, lligada com si fos una bestiola i la nena s’emociona quan sent l’escalfor dels raigs de sol. L’institut on va a parar es troba especialitzat en el tractament cap a nenes sordes però no està preparat per assumir el cas extrem de Marie Heurtin. La germana Marguerite –Isabelle Carré- s’encarregarà de dur a terme el procés d’educació de la nena i d’establir un seguit de protocols educatius que alterin les normes de la institució.Jean Pierre Améris assumeix el complicat repte de rebutjar qualsevol intent per convertir la pel.lícula en una crònica sentimental estèril sobre els efectes de la malaltia. Tampoc vol santificar al personatge de la germana Marguerite i prefereix convertir la pel.lícula en una crònica humana de la relació d’amistat i poder entre la mestra i la seva alumna. L’interès de la pel·lícula es troba en la forma com constantment busca el rigor en la forma i en la utilització de l’eclipsis que marca el pas del temps. La pel.lícula acaba afirmant la importància didàctica que té el gest de mostrar els processos d’aprenentatge com a antídot

contra els recursos de caràcter melodramàtic. Des d’aquesta perspectiva, la crònica de la nena salvatge que es abandonada pel seu pare en un convent estableix una relació amb El pequeño salvaje –L’enfant sauvage- de François Truffaut. La relació que es crea entre la germana Marguerite i la petita Marie mentre li ensenya com pot comunicar-se a partir del tacte, no està massa lluny de l’establerta entre el Doctor Itard y Victor de l’Aveyron a la pel.lícula de Truffaut. Tota la part central de La Historia de Marie Heurtin descriu els processos pedagògics orientats a aconseguir que Marie Heurtin pugui comunicar-se amb els altres mitjançant la sensibilitat perceptiva del tacte i el llenguatge gestual. No ens trobem amb la clàssica història de progrés i de triomf davant la dificultat extrema sinó en el relat d’un seguit de gestos que es repeteixen i que de manera continuada troben el seu lloc.Al final, La Historia de Marie Heurtin acaba convertint-se en una altra cosa. Marie coneix quines són les possibilitats que té, però té una forta dependència dels llaços efectius que estableix amb la germana Marguerite. Améris sembla portar la pel.lícula a la porta del drama, però sorgeix una historia d’amor afectiu de gran intensitat que no cau mai en la sensibleria. En els anys setanta, Werner Herzog va filmar un documental molt dur titulat En el país del silenci i de la foscor, on descrivia la vida d’un grup de nens sords, cecs i muts. Améris no vol fer una crònica realista de la dificultat de viure sense sentir, ni escoltar, ni poder veure. Vol reconstruir uns fets del passat amb noblesa i contenció.


Cinema de Girona

GETT: EL DIVORCIO DE VIVIANE AMSALEM

Israel, 2014Direcció: Ronit Elkabetz, Shlomi Elkabetz.Intèrprets: Ronit Elkabetz,Simon Abkarian,

Gabi Amrani, Dalia Beger. Durada: 114 min.Gènere: Drama.Idioma: Hebreu.


Ronit Elkabetz, figura del nou cinema israeliàLa cinematografia israeliana s’ha fet particularment interessant durant els últims anys en la mesura que, contradient una imatge oficial homogènia, és capaç de reflectir la societat en la seva complexitat. Ho fa abordant la violència de l’estat sense excloure la responsabilitat individual en la guerra contra el palestí; la multiculturalitat i la diversitat ètnica; les desigualtats socials i l’homosexualitat, entre altres qüestions. També, posant-lo en qüestió, el masclisme d’una societat amb uns valors que, arrelats en la mitologia sionista, exalten l’home entregat a la tasca de soldat. D’aquí, en el nou cinema israelià, és fonamental el paper jugat per les dones, que, sigui com a directores o ocupant el protagonisme dels films, han fet visible la situació de les dones en la societat israeliana (i així, doncs, la seva discriminació i marginació) a la vegada que contribueixen a l’emancipació femenina i la transformació social. Sens dubte, essent una figura molt rellevant del nou cinema israelià, una d’aquestes dones és Ronit Elkabetz, actriu i directora nascuda a Israel l’any 1966 amb ascendència marroquina.Actriu de caràcter, Ronit Elkabetz ha participat en un film tan emblemàtic, pel que fa a la recerca de punts de trobada entre jueus i àrabs, com «La banda nos visita», d’Eran Korilin. També és una de les protagonistes de «Mon tresor», pel·lícula de Keren Yedaya en què interpreta una prostituta que pateix d’una manera particular la violència masculina. I d’»Invisible», film de Michael Aviav que aborda el cas d’una sèrie de violacions que van tenir lloc als anys 70. A més, junt amb el seu germà Shlomi Elkabetz, de moment ha realitzat tres pel·lícules d’inspiració autobiogràfica que aporten una reflexió crítica sobre el patriarcalisme, l’arcaisme i la violència de les famílies tradicionalistes originàries del Marroc habitants a Israel. La tercera és «Gett: el divorcio de Vivianne Amsalem», presentada a la última Quinzena de Realitzadors de Canes.Abans, els germans Elkabetz van dirigir «Prendre femme» (2004) i «Los siete dias» (2008), estrenada a l’estat espanyol. La primera és el retrat d’una família en què la directora interpreta una mare de quatre fills que s’ocupa absolutament de les feines domèstiques i a la vegada treballa de perruquera; sota una normalitat aparent, el nucli familiar es revela com un niu de manipulacions i de sadisme en què les temptatives de revolta de la mare són reprimides pel marit, que la tracta d’histèrica. A la segona, es mostra com unes tensions familiars llargament covades

irrompen en el dol per una mort tràgica durant la Guerra del Golf. «Prendre femme» s’interroga sobre el lloc de la dona dins d’una societat patriarcal i «Los siete dias» conté una reflexió sobre el lloc d’un individu dins d’una estructura familiar tribal i opressiva.«Gett, el divorcio de Vivianne Amsalem», el nou film dels Elkabetz, incideix de nou en el pes dins del món marroquí-israelià d’una tradició masclista avalada, a més, per una legislació que atorga a un tribunal religiós jueu la competència en els assumptes matrimonials: tan sols hi ha matrimoni religiós a Israel i, per tant, només un rabí pot concedir el divorci tenint present l’autorització el marit. No hi ha divorci si el marit no vol. El conflicte es produeix perquè una dona, la Vivianne Amsalem que interpreta la pròpia Ronit Elkabetz, lluita per aconseguir el divorci que no vol concedir-li el marit, encarnat per l’actor d’origen armeni Simon Abkarian, amb el qual l’actriu, que va viure uns anys a París, comparteix el fet d’haver format part del Théatre du Soleil dirigit per Arianne Mnouchkine.La posada en escena d’aquest conflicte es centra en les successives vistes d’un procés interminable en què un tribunal d’homes es resisteix a la demanda d’una dona que al·lega que el seu matrimoni ha derivat en una convivència impossible que du a la infelicitat. El marit no vol concedir el divorci per continuar exercint el seu domini sobre la dona, per un orgull tossut o, entre altres motius que ni ell mateix deu saber, per la incapacitat d’acceptar un fracàs o potser per la nostàlgia de l’amor perdut. Això perquè, malgrat que el punt de vista és favorable a la dona pel fet que té menys poder i a la vegada és més lliure per desitjar una altra vida que no renuncii a la felicitat, el film procura dramatitzar la complexitat del conflicte amb la consciència que una parella és un món de secrets inabastable. Ho fa amb una sòlida construcció dramàtica i una interpretació intensa.


Cinema de Girona

PASOLINIItàlia, 2014

Direcció: Abel Ferrara.Intèrprets: Willem Dafoe, Ninetto Davoli, Riccardo Scamarcio, Valerio Mastandrea.



El calvari del poeta

En la darrera entrevista de la seva vida, el periodista Furio Colombo va preguntar a Pier Paolo Pasolini si no es sentia sol després de desconfiar amb la cultura de masses i amb les estructures institucionals que marquen la vida política. Pasolini va confirmar la seva soledat però va deixar clar que la independència creativa era alguna cosa més que un refugi, també podia ser una forma de fer política. Al llarg de l’entrevista Pasolini intueix que alguna cosa s’acaba, que l’ésser humà es troba davant d’una mutació substancial en la història del pensament que suposa la fi d’una vella tradició humanística. La sentència final de Pasolini es clara: “Estem tots en perill”En la pel.lícula d’Abel Ferrara, la sentència de Pasolini es converteix en l’indici d’una tragèdia anunciada. En la seva casa romana, el poeta llegeix Il corriere della sera i s’inquieta davant les imatges d’uns assassinats. Pasolini present el perill i al llarg d’una depurada i sintètica pel.lícula, Ferrara ens mostra els seus darrers gestos, les darreres accions de la seva quotidianitat mentre avança cap a la mort. Al llarg del recorregut sorgeixen molts de fantasmes. El suposat perill individual amaga l’espectre d’un perill col·lectiu.Totes les darreres pel·lícules d’Abel Ferrara parlen de la fi d’alguna cosa, ja sigui la fi d’un cabaret, d’un món condemnat a l’apocalipsi o de l’exuberant vida d’un polític amb poder per controlar-ho tot des de l’economia. Davant d’aquests retrats agònics, el retrat de Pasolini sembla beure d’aquell “vell i ancestral cristianisme” que va marcar la vida del creador italià. Les passes de Pasolini són com les d’un via-crucis laic marcat pels petits rituals d’una vida simple. Pasolini viu amb la seva mare, llegeix el diari, escriu alguns fragments de la seva novel.la Petroli, menja amb l’actriu Laura Betti que acaba d’arribar del rodatge d’una pel.lícula de Miklos Jancsó, concedeix una entrevista, es retroba amb el seu amant Nineto Davoli i somnia amb fer una nova pel.lícula titulada Porno-Teo-Kolosal en la

que els protagonistes segueixen una estel anomenada ideologia cap a la conquesta d’un paradís impossible. Quan es fa fosc es troba amb un hipotètic amant passatger i després de menjar un plat d’espaguetis, es trasllada cap a la platja d’Ostia on serà assassinat per un grup d’homòfobs. El seu cos ferit es xafat per un cotxe que fuig. Les estacions que marquen el via-crucis de Pasolini no tenen un especial dramatisme, tot flueix segons les lleis de la quotidianitat. La mort sorgeix al final del camí com una fita cap a la conquesta del paradís somniat. Ferrara filma l’intel·lectual escèptic, el poeta sensible, l’homosexual amant dels jocs clandestins, el cineasta que busca paràboles creatives, el pensador incòmode i l’home que va comprendre que en la nova societat política no només els poetes estaven en perill, allò que estava en perill era tot el sistema democràtic.


Cinema de Girona

MURIERON POR ENCIMA DE SUS POSIBILIDADES

Espanya, 2014Direcció: Isaki Lacuesta.

Intèrprets: Raúl Arévalo, Imanol Arias, Bruno Bergonzini, Àlex Brendemühl,

José Coronado. Durada: 102 min.Gènere: Comèdia.

Idioma: Castellà.Data d’estrena: 24/04/2015

Crònica d’una crisi no anunciada

Isaki Lacuesta s’ha guanyat a pols un lloc dins el cinema català i espanyol. Isaki Lacuesta té una relació molt estreta amb Girona i amb la gent del Cinema Truffaut. Va ser un dels fundadors del Col·lectiu de Crítics de Cinema i l’any 2002 va estrenar al Truffaut el seu primer llargmetratge Cravan vs Cravan i des de aleshores ha presentat els seus diversos treballs en aquesta sala.Isaki Lacuesta és reconegut i aplaudit pels seus treballs d’investigació, documentals i històries que juguen entre la veritat i la mentida, allò real i allò irreal. La fantasia i l’imaginari són presents en els seus films, així com els homenatges a personatges coneguts o populars com Ava Gardner (La noche que no acaba, 2010) o Camarón de la Isla (la leyenda del tiempo, 2006). El cinema d’Isaki és curiós, com la seva curiositat per les coses o les persones, per la vida o la societat. I això ho transmet en les seves pel·lícules, que com he dit, tenen més de documental que d’històries a l’ús. En les pel·lícules de l’Isaki, l’espectador hi ha de participar, jugar-hi i descobrir l’entrellat de la realitat i la ficció. I, si no, reviseu la seva filmografia.L’any 2011 va guanyar la Concha d’Or del festival de Sant Sebastià a la millor pel·lícula per Los pasos dobles. Aquí és quan el cinema d’Isaki (també de la seva dona i moltes vegades co-guionista, Isa Campos) és reconegut i té la possibilitat d’arribar al gran públic. És a partir d’aquest moment que Isaki és planteja fer una comèdia, un gè-nere que no havia tocat mai i per tant és un nou repte. Treballa amb una idea actual i que l’estem patint tots, la crisi econòmica i la pèrdua de tota una sèrie de valors. Comença a fer el guió ell sol, aquesta vegada la Isa Campos es queda en un segon pla en el projecte, se’n cuida més de la producció.L’esbós de la història, o si en voleu dir la sinopsis, és molt senzilla: cinc ciutadans d’un país que podria ser el nostre, fins hi tot residents a Girona, la crisi els hi ha destrossat vida i com que ja no tenen res a perdre elaboren un pla per segrestar al president del Banc

Central i exigir-li que les coses tornin al seu lloc.Isaki fa corre la seva imaginació. Imaginació que de vegades és superada per la realitat i ens explica la crònica d’una crisi no anunciada però que molts la veien a venir. Ho fa d’una manera esperpèntica, cruel i de vegades tendre. Veurem diverses històries que aparentment fan gràcia però que són terribles, cruels. Hi ha molt d’humor negre dins aquesta història miserable.Isaki Lacuesta tot i haver agafat el to de comèdia, fa una vegada més un documental que va entre la realitat i la ficció. Un documental sobre la nostra trista i absurda realitat. Per tant, utilitzant un llenguatge popular, el de la comèdia lleugera, l’humor negre i de vegades esperpèntic, Isaki Lacuesta continua fent una crònica, un documental que ens mostra com veu la situació actual en el nostre país.I també hi ha homenatges en aquesta pel·lícula. Els cinèfils hi veuran moltes referències d’altres pel·lícules, algunes d’elles són protagonitzades pels mateixos actors que hi participen, com José Sacristán o la Ángela Molina. També a Marlon Brando i moltes d’altres que durant la pel·lícula l’espectador hàbil les anirà trobant.La pel·lícula va ser rodada durant dos anys amb moltes interferències tant de caire monetari com de disponibilitat dels actors que hi intervenen. Aquest fet semblaria que podria fer “trontollar” el muntatge definitiu i la pròpia història. I no, no es nota. Només una cosa que si pot distreure una mica a l’espectador: les diverses aparicions d’actors de primera línea que actuen en el film i, també, alguns ciutadans de Girona.Però això és una altra història.

Guillem TerribasCol·lectiu de Crítics de

Cinema de Girona

QUE EXTRAÑO LLAMARSE FEDERICO

Che strano chiamarsi FedericoItàlia, 2014

Direcció: Ettore Scola. Durada: 92 min.

Gènere: Documental.Idioma: Italià.


Homenatge al mestre

Federico Fellini va arribar a Roma l’any 1939, escapant-se de la vida provinciana a Rimini i amb el desig d’estudiar Dret. A Roma va començar guanyant-se la vida fent caricatures fins que va entrar a treballar en el setmanari Marc’Aurelio on hi havien alguns il·lustres caricaturistes que passarien alguns dels més il·lustres guionistes del futur cinema italià com la parella Agi i Scarpelli o Steno. Entre els col·laboradors de la revista també hi va haver Ettore Scola que treballaria de caricaturista. Scola es convertiria en cineasta a mitjans dels anys seixanta, però abans va escriure algun guió i va mantenir una ferma amistat amb Federico Fellini.Amb motiu del vintè aniversari de la mort de Fellini, Scola va decidir realitzar un homenatge. El cineasta de 83 anys articula l’homenatge com una mena de celebració ritual sobre els encreuaments que va tenir amb Federico Fellini. El punt de partida és la revista Marc’Aurelio, però més endavant ens recorda que Fellini va actuar com a actor a C’eramo tanti amati (1974). En la pel.lícula es recreava el moment en que Fellini va rodar la famosa escena de la Fontana de Trevi a La dolce vita. També ens parla de la relació que Scola mantenia amb Marcello Mastroianni i de com l’actor que sempre era elegant en les pel·lícules de Fellini sortia sempre lleig a les de Scola. La mecànica de Que extraño es llamarse Federico és la d’una mena d’autoficció que sembla voler veure de l’exercici estilístic dut a terme per Fellini a Roma (1971). En la seva gran pel.lícula, Fellini duia a terme una reconstrucció friccional de molts d’aspectes que a vegades semblaven tenir un cert valor documental. En la seva pel.lícula Scola reconstrueix amb actors que interpreten el paper de joves Fellini i Scola alguns capítols de la seva vida, però també fa un curiós homenatge a la gent de Roma i a l’univers de Cinecittà. Scola ens mostra algunes passejades nocturnes per la ciutat, intenta recrear elements que recordin l’estètica felliniana, juga amb sortides de to grotesques per tal de donar forma a allò fellinià, que resulta impossible d’imitar. En determinats moments

ressuscita fragments del cinema de Fellini, ens porta a Amarcord o ens recorda que en el moment de rodar Casanova, el cineasta de Rimini es va permetre el luxe de fer un càsting amb els grans actors italians del moment. Unes imatges d’arxiu ens mostren a Ugo Tognazzi, Vittorio Gassman i Alberto Sordi disfressats de Casanova, mentre contraposa la imatge de Marcello Mastroiani fent de Casanova a La nuit de Varennes del propi Scola.El resultat final és una mena de pel.lícula nostàlgica impossible. Es evident que en l’evocació de Scola hi ha un clar desig d’homenatjar al mestre i de recrear allò que encara queda d’una esplendorosa època perduda del cinema italià. Scola observa Fellini des de la seva posició d’home vell que ha fet una trajectòria que mai podrà equiparar-se amb la de Fellini. Scola és l’autor d’algunes grans pel·lícules com Una giornata particolare (1977) o La terrazza (1980), però també és l’autor d’algunes comèdies sentimentals que funcionaven i resultaven entranyables, però que el temps ha esborrat, com Le bal (1983) o La famiglia (1987). La seva posició acaba resultant marginal davant l’inesgotable i fascinant univers de Federico Fellini.


Cinema de Girona

NATIONAL GALLERYEstats Units, 2014

Direcció: Frederick WisemanDurada: 180 min.



Mirar pintures que ens miren

A la National Gallery de Londres, hi ha la pintura “Diana i Acteó», una obra d’El Ticià que va trobar-se a la casa del pintor després de la seva mort. Com informa el títol, El Ticià va inspirar-se en la deessa caçadora que opera una metamorfosi mortal en qui l’espia mentre ella es banya: Acteó es transforma en un cérvol perquè uns gossos el devorin. A la pintura, Diana tot just acaba de disparar la fletxa, però Acteó ja té el cap de cérvol i els gossos damunt seu. És com si es volgués representar la temporalitat durant la qual l’acció de Diana té el seu efecte. Posem-hi que, si se’m permet l’anacronisme, una sola imatge pictòrica concentra una seqüència cinematogràfica. “Diana i Acteó» és una de les moltes pintures que, sovint comentades davant d’altres en els quals ens emmirallem com a espectadors, es fan presents a “National Gallery”, la pel•lícula amb la qual Frederick Wiseman (un dels més grans documentalistes cinematogràfics) observa les obres de la pinacoteca anglesa i una diversitat d’accions, de moviments, de diàlegs, de decisions que hi tenen lloc. Però, a més de la narració que conté, “Diana i Acteó» suggereix que aquell que mira s’exposa a ser descobert i objecte a la vegada d’una mirada. Que mirar pot tenir un preu que, afortunadament, no ha de ser tan funest com el que paga Acteó. L’obra d’El Ticià se’ns mostra cap el final d’unes tres hores apassionants de metratge, construïdes amb un sentit narratiu admirable, però d’alguna manera podem pressentir-la abans. Wiseman no ho fa explícit, ni tan sols quan es comenta la pintura, però el seu film ens recorda que nosaltres mirem les imatges, però que aquestes (siguin pictòriques, cinematogràfiques, fotogràfiques) també ens miren, com a vegades percebem sentint-ho fins l’estremiment) a través de la mirada dels que hi són representats o “reproduïts”. Mirar té unes conseqüències. De fet, potser no és altra cosa que l’experiència estètica quan certament es dóna: l’efecte divers que, entre el plaer i el dolor, provoca

l’art. Mirant-nos, les obres deixen una empremta en nosaltres, ens transformen, ens revelen sobre el món, els altres i nosaltres mateixos.Potser no és sobrer dir alguna cosa de Frederick Wiseman, cineasta nascut a Boston l’any 1930 que, des de fa gairebé cinquanta anys, aporta documents sobre una diversitat d’institucions nord-americanes. Des de “Titicut follies” (1967), que mostra pràctiques com ara la lobotomia dels presos en un centre de reclusió, ha mostrat el funcionament d’hospitals, tribunals de justícia, comissaries de policia, escoles i universitats, fàbriques, laboratoris, centres d’acolliment de dones maltractades. Wiseman no fa posada en escena, que també és possible dins del documental sense trair-lo substancialment, i procura no interferir en els mons que filma. Tampoc no es fa present a través d’un comentari en off, però és conscient que, a través del rodatge i sobretot del muntatge, el cinema sempre és una elecció subjectiva que, en tot cas, ha de ser honesta, mai invasiva i manipuladora, perquè cada espectador pugui fer la seva observació (i reflexió) sobre les imatges. En qualsevol dels seus documents, però, hi ha impresa la seva experiència d’una realitat mentre la filmava.Recentment, el gran Wiseman sembla arrelat a Europa per abordar algunes de les seves institucions culturals i artístiques. Després de “La Danza”, a propòsit del ballet de l’Òpera de París, arriba aquesta esplendorosa “National Gallery”, on observa (i fa observar) el món d’aquesta pinacoteca de Londres, que, a més de l’esmentada d’El Ticià i entre altres obres mestres presents al film, acull “La verge de les roques”, de Leonardo, l’inacabat “Enterrament de Crist”, de Miquel Àngel, “La venus del mirall”, de Velázquez, “Dama dreta davant del virginal”, de Vermeer, “Noi mossegat per un llangardaix”,

de Caravaggio, “Samsó i Dalila”, de Rubens, o “La última singladura d’El Temerari”, de Turner. Algunes d’aquestes pintures, i d’altres, es mostren mentre escoltem els comentaris dels guies com si també anessin adreçats a nosaltres. Wiseman ho enregistra i convida a pensar, doncs, sobre com mirem les pintures, la relació amb l’art a través de la mediació museística o l’intent que les obres dels mestres antics es facin reveladores a “l’espectador actual”. Wiseman filma les pintures sense voler fer-ho de manera transcendental i amb una mirada “materialista”, però no impedeix sentir que l’art és un misteri al qual ens confrontem i, insisteixo, potser no de manera impune. Wiseman, a través del comentari d’un artista que ho explica a uns nens que la visiten, que aquesta galeria va ser finançada amb diners fets amb l’esclavatge, sembla especialment interessat en els processos artesanals. És així que enregistra amb fascinació com un fuster cisella un marc del segle XVIII, com s’envernissa una pintura o com un bastonet de cotó fa que brilli més un cel blau. Fins i tot com algú poleix el terra de les sales. Cap gest humà li és aliè i, fent a la seva manera un elogi de les mans que renova aquell que va escriure Henri Focillon en un assaig preciós de l’any 1934, tal capteniment forma part de la grandesa d’aquest cineasta.

Imma MerinoCol·lectiu de Crítics

de Cinema de Girona

LES HÉRITIERSFrança, 2014

Direcció: Marie-Castille Mention-SchaarIntèrprets: Ariane Ascaride, Ahmed

Dramé, Noémie MerlantDurada: 100 min.

Gènere: Drama.Idioma: Francès.


Els hereus i la tutora

Una vegada més el departament de marketing de les distribuïdores espanyoles fan absurditats a la hora de posar títols a pel•lícules de parla no castellana. La traducció del títol original de la pel•lícula que us oferim és Els hereus, i com altres vegades no s’entén que li hagin posat La profesora de Història, perquè entre altres coses la professora en qüestió, ho es de història i geografia i, al mateix temps, la tutora del curs.Per altra banda dins la cinematografia francesa hi ha una diversitat de films que parlen de professors, d’alumnes, d’instituts, de problemes de comunicació i de maneres d’ensenyar. De la diversitat racial i religiosa així com les desigualtats socials en zones marginades. Hi ho solen fer-ho amb contundència i sense concessions. Un exemple es la del cineasta francès Laurent Cantet i la seva pel•lícula «La clase», basada en la novel•la del mateix títol de François Bégaudeua i editada en català per l’editorial Empúries.La profesora de historia, te un inici dur i fins tot violent que en un principi et fa pensar que la història anirà per terrenys de crispació, de marginació i d’enfrontaments culturals. Després d’aquesta escena comencen les lletres i abans que res s’informa a l’espectador que el que veurem està basat en uns fets reals. Aquesta advertència et fa pensar que estem davant d’un film que pot esdevenir una pel•lícula-documental. També en les primeres escenes entre la professora i els alumnes, un pensa i s’adona de la feina dura i complicada que tenen avui dia els professors amb joves estudiants i en aquest cas de batxillerat. Però a mida que va passant la història va perdent aquesta força i deixa de ser un «documental», per esdevenir un film convencional, més a la manera que ens solen explicar aquestes històries el cinema Americà. A mitja pel•lícula un ja entreveu com acabarà la cosa i, a més, que ho farà bé.Per tant ens trobem amb una pel•lícula francesa, que ens explica la història d’un Institut ubicat a la ciutat de Crétiers, dins l’àrea metropolitana de

París, que com molts instituts tenen problemes amb els adolescents, i la professora d’història i geografia i al mateix temps tutora del curs, té molta experiència, li agrada la feina i sap dominar aquets personal adolescent indomable fins el punt que els hi proposa participar en un concurs nacional.La pel•lícula està dirigida per una jove directora Maie-Castielle Mention-Schaar (aquesta es la seva primera pel•lícula) i en un principi semblaria que es una nova visió o revisió de «La clase», però la jove directora li interessa més explicar una història que aixequi la moral de l’espectador, que s’ho passi bé; explicant una història tova i agradable al mateix temps, buscant en moltes ocasions la sensibilitat de l’espectador i que aquest en surti millor de com ha entrat a veure el film. I això ho aconsegueix, i més amb l’ajuda d’una bona interpretació de l’actriu Ariane Ascaride, coneguda pel gran públic per la ser la dona del director Robert Guériguian i que junts ens han ofert aplaudides pel•lícules com «Marius i Jeanette» o «Marie-jo y sus dos amores»; i per un plantell de joves adolescents que queden molt bé per la història que ens vol explicar i de la manera en que ens la vol oferir.Que vagi de gust.

Guillem TerribasCol·lectiu de Crítics

de Cinema de Girona

CORN ISLANDGeòrgia, 2014

Direcció: George OvashviliIntèrprets: Ilyas Salman,

Tamer Levent, Mariam ButurishviliDurada: 100 min.

Gènere: Drama.Idioma: Georgià.


Contemplació sense enganys

Si estan asseguts al Cinema Truffaut i tenen aquest full a les seves mans, vol dir que són dels pocs que avui dia creuen que el cinema pot calmar l’ànim. Canviar-lo de veritat, no excitar-los amb imatges ràpides, amb efectes tronadors i altres artificis. Canviar l’ànim d’un dia a dia que passa ràpid, massa ràpid, on tot es consumeix i s’esgota sense haver-nos parat a mirar-ho. Corn Island, de George Ovashvili és això, contemplació i consciència. No evitarà que allò que veurem s’esgoti, però sí ens permetrà contemplar-ho amb calma, essent capaços d’aturar-nos sobre allò que més importa, i convertir en extern temes com la guerra o les passions momentànies.Preparin-se pel viatge que ve. Començarem enmig del no-res, allà on el riu Enguri forma suaus onades a la frontera entre Geòrgia i la República d’Abkhàzia. És la primera imatge de la pel•lícula, el primer lloc on es situa una càmera que acompanya a Ilyas Salman, l’actor turc que interpreta a l’avi protagonista. Del qual, no coneixerem ni el nom, ni la família, ni pràcticament cap dels seus lligams socials tret del que té amb la néta, l’actriu Mariam Buturishvili, de la qual tampoc tindrem referències de l’exterior. Des de la barca de l’avi, arribarem a un punt que aviat s’extingirà, i ell n’és conscient, però així és la vida a la vora d’aquest riu georgià, on es formen petites illes en una època concreta de l’any, que alguns habitants aprofiten per a plantar i poder fer la collita amb la que pràcticament hauran de viure tot l’any.No sabem en quin any succeeix el que veurem. Però tampoc és necessari, ja que forma part d’allò extern, social. Sí que podem saber que des del 1992, quan aquí ens obríem al món gràcies a les Olimpíades, allà patien una guerra que encara no s’ha resolt, mantenint les tensions entre els georgians i els habitants d’Abkhàzia. Aquesta guerra i aquestes tensions seran presents al llarg de pràcticament tota la pel•lícula, però amb una solució cinematogràfica que reforça la voluntat del director georgià Ovashvili de no distreure’ns d’allò que veritablement importa: l’interior de cadascú. La guerra i els atacs sonaran de lluny. Escoltarem trets des d’aquesta petita illa que l’avi interpretat per Salman ha convertit en el seu petit

regne. També veurem com els soldats ens miren, amenaçadors, ressaltant la seva existència tot i no veure-la.La situació i moviments de la càmera a través d’aquesta relació fora de camp, fora d’allò que se’ns mostra, és potser la solució cinematogràfica més interessant d’una pel•lícula que cuida constantment tot allò que se’ns mostra. En aquest viatge a l’interior de l’avi i de la néta, on serem testimonis del creixement d’ella, ens acompanyaran les imatges més belles d’un paisatge idíl•lic, tot i la guerra. El sol, el riu, les muntanyes, tots aquests elements serviran a Ovashvili per a crear enquadraments bellíssims, imatges que des d’aquí no estem acostumats a veure.La feina a la direcció del georgià, curosa, metòdica i constant, es podrà assimilar a la del protagonista. Ovashvili construeix el film sobre unes idees mínimes. Prioritzant la imatge a les paraules, essent conscient que construeix sobre imatge digital, sobre quelcom que, com la petita illa on s’instal•la temporalment l’avi, desapareixerà. Si pensem en el discurs del director georgià, està de més destacar que el film va guanyar el principal festival europeu de ple estiu (Karlovy Vary) o que va ser nominada a millor pel•lícula estrangera en la darrera edició dels Oscar. Veritablement, és el menys important d’un film que, amb referents com Primavera, verano, otoño, invierno... y primavera (Kim Ki-Duk, 2003), sap que l’any vinent els premiats seran uns altres, que tot passarà. I que l’únic important és haver sigut capaços d’aturar-nos, contemplar, i deixar-nos portar pel poc de vertader que se’ns ofereix a la terra, i també al cinema. Sense enganys.

Christian G. CarlosCinema Truffaut

EL CAMÍ MÉS LLARG PER TORNAR A CASA

Catalunya, 2014Direcció: Sergi Pérez.

Intèrprets: Borja Espinosa, Miki Esparbé, María Ribera, Pol López.

Durada: 85 min.Gènere: Drama.Idioma: Català.


Sortir de casa

Amb El camí més llarg per tornar a casa de Sergi Pérez, membre del col·lectiu Niu d’Indi, ens trobem amb una òpera prima reveladora. El seu cineasta parla d’influències de Kelly Reichardt o Michael Haneke, però tot plegat sembla ser una justificació davant d’una pel·lícula que ens desconcerta perquè proposa camins diferents. En un moment en que els nous cineastes semblen aprofitar clixés d’altres cinematografies per fer-se un lloc hipotètic en el mercat, El camí més llarg per tornar a casa sorgeix com un producte estrany. Es cert que en ell podem trobar-hi un cert caràcter minimalista basat en un rebuig pels grans efectes dramàtics i per tot allò que vol ser explícit. De totes maneres, el poder alegòric de la pel.lícula la situa en un altre terreny, en un model de cinema on allò mostrat amaga alguna cosa sobre la qual la pròpia pel·lícula fàcilment pot convertir-se en faula.El camí més llarg per tornar a casa pot explicar-se de forma esquemàtica com la vivència d’un personatge afectat per una crisi profunda. Joel porta molts de dies tancat a casa sense sortir afectat per un dolor profund, un bon dia es troba obligat a portar el gos al veterinari i es troba tancat al carrer, sense les claus que li permetin tornar a casa. A nivell pragmàtic, El camí més llarg per tornar a casa seria la crònica del recorregut que dur a terme Joel per poder tornar a casa i no poder. Amb tot, però, darrera aquest mínim periple argumental s’hi amaguen més coses. En una segona lectura podem descobrir algunes pistes que ens ajuden a poder comprendre millor el personatge de Joel. No trigarem gaire en descobrir que es troba en un estat depressiu perquè està duent a terme un procés de dol respecte a la mort de la seva companya Mònica. També podem entendre que probablement, tots dos varen patir tenir un accident de trànsit que ha deixat ferides en el cos de Joel o que el gos protagonista és el lligam afectiu que el porta a poder sentir-se més a prop de la seva dona desapareguda. Al llarg de la pel·lícula, Joel dubta en despendre’s o quedar-se amb el gos. El debat està motivat per la força simbòlica i sentimental que aquest representa i en el fons és un debat sobre si cal continuar lligat a l’absència o si és possible començar el camí cap la superació del dol. El seu periple vital a la recerca de les claus pot ser interpretat com un calvari en el qual no només buscarà les claus, sinó algun element efectiu que li permeti establir o fortificar els lligams de la seva existència. Així, veurem com Joel necessita practicar la sexualitat de forma desbocada o sentir-se atrapat en el laberint de les

seves pròpies emocions. Si apurem més, altres possibles lectures del que ens ofereixen les imatges podem veure com El camí més llarg per tornar a casa és la història d’un personatge que es troba reclòs en l’úter matern i que és expulsat d’aquest úter. Tot el seu recorregut vital no serà més que el resultat d’aquest desig de tornar al lloc de la seguretat i sentir-se perdut en un món marcat pel dolor i la desesperació.Tot aquest joc de pistes, dobles lectures i interpretacions podria fer-nos pensar que ens trobem davant d’una pel·lícula críptica i excessivament ambiciosa. La veritat, però, és una altra. Sergi Pérez filma una història basada en una existència cap al no res, feta des d’una immersió en el dolor i l’angoixa del personatge. No hi ha solucions fàcils, només el repte de fer una obra radical però rica en les seves resolucions. El resultat és una òpera prima brillant. Només hem de contemplar com Sergi Pérez filma en plena nit una escena d’hipotètic sacrifici del gos, per veure com tota la pel·lícula està plena d’idees intel·ligents.

Àngel QuintanaCol·lectiu de Crítics

de Cinema de Girona

AGUAS TRANQUILASFutatsume no mado

Japó, 2014Direcció: Naomi Kawase.

Intèrprets: Nijiro Murakami, Jun Yoshinaga, Makiko Watanabe,

Hideo Sakaki. Durada: 115 min.

Gènere: Drama romàntic.Idioma: Japonès.


Culte panteista de Kawase en una illa

Hi ha una forta dimensió autobiogràfica en el cinema de la japonesa Naomi Kawase, que a vegades ha cultivat el dietari fílmic per documentar la recerca del seu pare biològic (un desconegut des del moment en què els seus pares van separar-se quan era petita sense que la mare tampoc se’n fes càrrec, de manera que uns oncles-avis van assumir la criança de la futura cineasta) o el part natural d’un seu fill. En les seves ficcions poètiques, continua havent-hi una empremta biogràfica o, en tot cas, una implicació molt personal en la mesura que les seves pel·lícules reflecteixen una visió del món que la du a abordar la relació simbiòtica entre l’home i la naturalesa fent cada cop més present la potència d’aquesta última, la memòria dels llocs, els rituals i litúrgies populars que lliguen l’individu a la col·lectivitat i, sens dubte, el fil prim que separa i a la vegada vincula la vida i la mort atenent a una concepció cíclica que, amb els seus renaixements, no exclou les pèrdues irreparables que duen a afrontar l’experiència del dol. «Aguas tranquilas» («Futatsume no mado»), produïda parcialment per Lluis Miñarro, és un compendi de la cosmogonia de Naomi Kawase, autora de les preuades «Shara» i «El bosque de luto» que, fa uns anys, va mantenir una correspondència fílmica amb Isaki Lacuesta. També de la seva estètica, concebuda per celebrar la bellesa i el misteri del món.Per realitzar novament aquesta celebració de la bellesa, Kawase ha rodat «Aguas tranquilas» a Amami, una illa situada al sud del Japó on van viure part dels ancestres materns de la cineasta. Hi ha, doncs, el desig de vincular-se al lloc de part dels seus avant-passats que l’ha dut a filmar lluny de Nara, la regió d’on és originària i on transcorren les seves pel·lícules. L’equip de rodatge va viure més de dos mesos a Amami, procurant acordar-se a la vida de l’illa, i Kawase va integrar algunes de les seves celebracions i danses populars d’un lloc que mostra com un paradís. Això perquè, a més, amb un clima pre-tropical, Amami és una illa amb una naturalesa esplendorosa venerada pels seus habitants animistes com una divinitat. D’aquí, Kawase ha pogut exercir-hi el propi culte a la naturalesa que concedeix al seu cinema una vibració panteista. Cada planta i cada pedra estan filmades per reconèixer-les com a sagrades. També hi ha una filmació extasiada de la terra, del cel i del mar. Aquest, arran d’un tifó que la cineasta va sentir com un regal inesperat atesa l’època del rodatge, arriba a agitar-

se amb una fúria acordada a la violència del vent i de la pluja. Aquest tifó té una acció destructiva, però Kawase li concedeix una força regeneradora. De fet, hi ha tot un simbolisme, tan afegit culturalment a la experiència i la interpretació de la naturalesa. De manera particular, hi ha la simbologia de l’aigua, que en Kawase acostuma a tenir una funció catàrtica.També hi ha la bellesa dels cossos, sobretot la de dos adolescents, entorn dels quals gira la narració, que, en relació amb aquests personatges, ho és sobre un procés d’aprenentatge. La jove Kyoko i el jove Kaito (els seus intèrprets, sense experiència actoral, són una troballa de Kawase) s’inicien a la vida adulta, amb l’estremiment i la incertesa de l’enamorament. En el seu aprenentatge, han d’afrontar fets dolorosos que dificulten la seva relació. D’una banda, Kaito viu estranyat la separació dels seus pares, fet que, novament, remet a una experiència personal de Kawase. De l’altra, la mare de Kyoko està greument malalta i la filla ha d’afrontar una experiència dolorosa que costa d’acceptar: «Per què la gent ha de néixer i ha de morir. No ho entenc», diu Kyoko. I Kawase, que ha filmat naixements tan reals com ficticis, aborda una mort (fictícia) d’una manera mística i ritualitzada: la dona fa el transit acompanyada dels pròxims, que canten entorn seu, mentre sent el reclam de la pròpia mare morta i s’acomiada de la filla. Per Kawase, explorar i representar la mort forma part de l’exploració i la representació de la vida. És una cineasta humanista que, creient en el poder transformador de l’art, ens confronta a l’essencial amb el desig de transmetre l’espiritualitat a través de la matèria.


Cinema de Girona

VIAJE A SILS MARIA Clouds of Sils Maria

França, 2014Direcció: Olivier Assayas.

Intèrprets: Juliette Binoche, Kristen Stewart, Chloë Grace Moretz,

Johnny Flynn. Durada: 124 min.

Gènere: Drama.Idioma: Anglès.


Una actriu en el temps de la banalitat

Sils Maria és una localitat situada en el cor dels Alps suïssos de parla alemanya. En ella hi varen realitzar llargues estades Friedrich Nietzsche, Rainer Maria Rilke i el cineasta alemany Arnold Frank, que va descobrir a Leni Riefenstahl i va acabar ficat dins del partit nazi. Olivier Assayas considera que Sils Maria representa l’ambigüitat cultural europea. És el lloc on una certa intel·lectualitat va crear i on també hi varen transitar monstres, és un espai d’una gran bellesa però en la que hi ha una vall marcada per un fenomen atmosfèric anomenat la serp de Majorla. I com és sabut, la serp és un ésser diabòlic. Malgrat tots aquests precedents, Sils Maria no ens parla de la tensió entre cultura i barbàrie en el cor d’Europa, sinó de les tensions en el cor d’una cultura contemporània en què la tradició ha de conviure amb una cultura mediàtica on tot pot quedar banalitzat. Per parlar d’això, Assayas posa en el centre la figura d’una actriu.Maria Enders és una celebritat europea construïda a la imatge de l’actriu Juliette Binoche. Ella ha arribat a la cimera de la seva popularitat però també ha assolit una certa maduresa. Un dia se li demana a Maria Enders que interpreti una obra de teatre que va representar en la seva joventut. En aquella ocasió, ella interpretava una jove captivada per la força d’una dona més gran. Els anys l’obliguen a assumir el paper de la dona madura. A Sils Maria veiem com Maria Enders ha d’assajar l’obra teatral amb la seva assistenta, Valentine –esplèndida Kirsten Stewart- mentre coneixerà a una jove actriu especialitzada en blockbusters –Chloé Grace Moretz- que li donarà la replica davant l’escenari. La dialèctica entre la actriu i la seva assistenta acaba establint un joc entre la ficció i la realitat en la que el teatre i la vida arriben a confondre’s. La relació de la vella actriu amb la jove aspirant crea un debat sobre quina és la funció actual d’una actriu en un temps en què internet ha generat altres exigències mediàtiques i en què les xarxes socials estàn canviant el paper d’una actriu en el cor de la societat de l’espectacle. Olivier Assayas no fa res més que reprendre a Sils Maria alguns dels temes que han marcat el cor de

la seva obra. En un primer lloc trobem de nou el debat entre modernitat i postmodernitat que estava present en pel·lícules com Irma Vep. Un debat que explica la tensió entre formes diferenciades d’entendre la cultura. El segon element clau del debat és la qüestió de la supervivència de la vella cultura europea. Si a Las horas del verano ens parlava de què passava quan el pes de la vella tradició francesa entrava en crisi i es museificava, a Sils Maria ens parla de com la vella cultura es troba contaminada per una banalitat que la sacrifica i la transforma. Finalment, Assayas ens torna a parlar de les erosions del pas del temps, de com la maduresa obliga a replantejar algunes coses, de com el temps esborra allò que havíem volgut ser i no hem pogut ser o de com el temps avança inexorablement llançant-nos cap una altra edat sense que siguem capaços d’assumir-ne la transformació. Una vegada més totes aquestes qüestions estan plantejades amb profunditat i amb un sentit molt acurat d’allò que significa la posada en escena en el cinema. Assayas explica una història dividida en tres capítols, on tot sembla en aparença molt simple, però en la qual com sempre en el cinema d’Assayas hi ha alguna línia de fuga que obre el relat cap allò inesperat, cap a l’eclipsi de la causalitat.

Àngel QuintanaCol·lectiu de Crítics

de Cinema de Girona

MANDARINAS Mandariinid

Estònia, 2013Direcció: Zaza Urushadze.

Intèrprets: Lembit Ulfsak, Giorgi Nakashidze, Misha Meskhi,

Elmo Nüganen. Durada: 88 min.Gènere: Drama.Idioma: Estonià.


Un petit miracle a la cartellera

De tant en tant, a la cartellera es produeix el miracle, i apareix una d’aquelles pel·lícules que, a poc a poc, es guanyen a l’espectador: potser des de la modestia, però amb una autenticitat, capacitat de convicció i discurs de fons que ja voldrien moltes pel·lícules amb més pressupost i ambició. La pel·lícula «miracle» d’aquest 2015 als circuits del cinema d’autor té nom i cognoms: «Mandarinas», de Zaza Urushadze. El miracle comença pel fet que una coproducció entre dos països com Estònia i Georgia -dels que rarament tenim oportunitat de veure’n cap mostra estrenada entre nosaltres- pugui arribar a les sales comercials. I segueix amb la meravellosa sorpresa que un film d’aquests països hagi estat nominat enguany tant a l’Oscar com al Globus d’Or a la millor pel·lícula de parla no anglesa. I culmina amb la història d’èxit d’aquesta petita pel·lícula en pràcticament tots els mercats internacionals on s’ha estrenat.Però, què té «Mandarinas» per haver seduit el públic d’arreu del món i perquè s’hagi esdevingut aquest petit miracle? D’entrada, el plantejament d’una situació i uns dilemes que són universals, i que la pel·lícula té la capacitat de tractar d’una forma diàfana, sincera, directa, pausada, sense estridències però amb una notable efectivitat. De fet, el seu punt de partida recorda en certa forma al d’una altra pel·lícula que venia de l’Europa de l’est, la guanyadora de l’Oscar «En tierra de nadie», de Danis Tanovic. Totes dues parlen de l’absurditat de la guerra, totes dues fan un potent al·legat antibelicista i totes dues tenen la capacitat de trascendir un escenari concret (els Balcans en aquella i la guerra d’Abjazia en el que ens ocupa) cap a un discurs extrapolable a qualsevol territori que volguem. Potser aquest és el gran valor del film: ens parla d’un conflicte

llunyà i difícilment comprensible des del punt de vista de la seva dimensió geoestratègica, però ens en fa directament partíceps perquè el que ens planteja té aquesta universalitat independent de l’escenari concret on es desenvolupa. On difereixen els 2 films citats és en el to amb que plantegen aquest discurs: «Mandarinas» opta per una serenitat que contrasta amb la visceralitat de «En tierra de nadie». Segurament aquesta mirada pausada fa que el seu discurs encara sigui més efectiu. El director Zaza Urushadze excel·leix en dos aspectes fonamentals: l’aprofitament dels espais –de quina manera juga i treu partit dels escassos escenaris on té lloc l’acció del film- i el treball amb els actors –amb especial menció per Lembit Ulfsak, l’inoblidable protagonista. «Mandarinas» fa d’aquesta economia d’espais i aparent simplicitat una de les seves majors virtuts: res és accessori, tot pren un sentit i el film es va guanyant a poc a poc, imperceptiblement, l’espectador. En resum, «Mandarinas» demostra –com ja ho va fer «Ida» l’any passat- que en una cartellera sovint dominada pels artefactes prefabricats i previsibles, encara queda un mínim espai per la sorpresa, la imprevisibilitat i els petits miracles.

Paco VilallongaCol·lectiu de Crítics

de Cinema de Girona

LO QUE HACEMOS EN LAS SOMBRAS

What we do in the shadows Nova Zelanda, 2014

Direcció: Taika Cohen, Jemaine Clement

Intèrprets: Jemaine Clement, Taika Cohen, Jonathan Brugh, Cori Gonzales-

Macuer. Durada: 85 min.

Gènere: Comèdia.Idioma: Anglès.


Vampirs de ciutat

Els falsos documentals han estat un gènere molt fluït en nombroses ocasions. El que no era especialment habitual era veure un film que rodés a manera de documental a un grup de personatges protagonistes que fossin vampirs. «Lo que hacemos en las sombras» és una original i curiosíssima proposta en aquesta línia que va començar a agafar força després del seu pas per festivals (Sitges, Mostra SyFy de Madrid) però la força de la seva essència està en la seva compostura, en les imatges que ofereix, en com les mostra i en el que conta.Un grup de vampirs que conviuen com a companys de pis? I si aquest grup és tan heterogeni que cada vampir representa una època diferent? I si a més a més estan filmats en el seu «dia a dia», explicant anècdotes, en la curiosa ciutat de Wellington, capital de Nova Zelanda? Els clixés que provenien sempre de la regió de Transilvània segueixen patents aquí però tots aquests assumptes sobre l’univers vampíric es toquen amb gràcia.Tenim una història que funciona a diversos nivells amb humor, alternant el Nosferatu clàssic, el vampir medieval, el vampir elegant (recordant al Louis de Brad Pitt de «Entrevista con el vampiro») i fins i tot al vampir modern que té manies diferents a la resta i és una mica inadaptat. I fins i tot hi ha nous vampirs que poden arribar a la llar a l’haver estat transformats pels presents.Però en aquestes situacions tan estranyes, com es relacionen amb els humans? Com fan per sortir de festa i entrar en els locals quan no han estat convidats (regla fonamental en un vampir)?Tot això i molt més es dóna cita en un escenari

d’ombres, amb personatges parlant a càmera i contant detalls i vivint situacions estrambòtiques però divertides (com la inesperada trobada pel carrer amb licantrops ...) i ni Transilvània ni altres agrestes llocs del centre d’Europa tenen res a veure en tot això. L’angosta Nova Zelanda, i més concretament la ciutat de Wellington, és el lloc on es desenvolupa tot. Són vampirs de ciutat, amb els seus costums i rareses i amb el seu afany de supervivència sempre al límit.Tot plegat parteix del cervell de l’original Taika Waititi, el qual es reserva, a banda de la direcció, l’enigmàtic personatge de Viago, un elegant vampir que custòdia una ànima enorme i que sempre lluita per la bona entesa entre tots. El caràcter còmic del film, sense arribar a saturar o ser excessiu, funciona. I per això «Lo que hacemos en las sombras» mereix un recorregut en cinemes, que encara que sigui humil, cali entre tots els que valorin les coses diferents i de qualitat.

Carles RibasCinema Truffaut

LEJOS DEL MUNDANAL RUIDO Far from the madding crowd

Regne Unit, 2015Direcció: Thomas Vinterberg.

Intèrprets: Carey Mulligan, Matthias Schoenaerts, Michael Sheen,

Tom Sturridge. Durada: 119 min.



«In extremis» Vinterberg dóna vigor a l’adaptació literària

És el danès Thomas Vinterberg qui ha assumit la direcció d’aquesta nova adaptació de la novel·la «Lluny del brogit del món», de Thomas Hardy. Anteriorment, ja havia estat duta a la gran i a la petita pantalles en diverses ocasions. Al cinema, ja en va conèixer una versió el 1915, dirigida per Laurence Trimble, amb Florence Turner, Henry Edwards, Malcolm Cherry i Campbell Gullan en els seus principals papers. La més coneguda, però és la que John Schlesinger en va fer el 1967, amb Julie Christie en el rol de l’hereva; Alan Bates en el del pastor Oak; Peter Finch com al veí adinerat i Terence Stamp com a sergent Troy. Ara és Vinterberg qui n’ha assumit la tasca.Després d’una enlairada important amb Celebració (1998) –cinta adscrita al «Dogma» de Lars Von Trier, en què les tensions que corquen una família benestant danesa esclaten ran d’una festa–, la carrera de Vinterberg anà més aviat de mal borràs, pels viaranys de la cosa discreta, fins que el 2010 i amb Submarino encetà una prolífica col·laboració amb el guionista Tobias Lindholm, que el retornà al territori dels cineastes amb cert interès. D’ells és La caça (2012), pel·lícula presentada a Canes –amb premi per al seu protagonista, Mads Mikkelsen– i nominada als Oscar i als Globus d’Or, en la qual un pare de família, treballador d’una escola bressol, és acusat injustament per tota la comunitat d’uns abusos sexuals a una menor que no va cometre. I del tàndem Tobias Lindholm - Thomas Vinterberg és Kollektivet (2015), cinta encara inèdita ambientada a una comuna danesa dels anys setanta. Entre aquests seus dos últims films, Vinterberg ha assumit l’encàrrec de dur a la pantalla «Lluny del brogit del món», de Thomas Hardy. Som clarament davant d’una obra d’encàrrec, en què el cineasta posa els seus coneixements artesanals al servei d’un producte al qual s’ha d’amotllar. El món de la ruralia anglesa, la Natura per on es mouen els protagonistes del relat de Hardy, ens és servit mitjant una fotografia que busca més la imatge de postal que no pas captar ni transmetre les sensacions físiques d’aquells boscos i aquells camps envers els personatges ni cap a l’espectador. Les ràfegues èpiques que imposen els cops del destí o, a l’inrevés, la determinació dels protagonistes, queden ben remarcades per temes musicals emfàtics, tendents a atorgar una grandesa a la narració –de per si, fulletonesca–. Significativament, al guió no hi ha participat Lindholm, sinó David Nicholls; que, entre els seus treballs anteriors, ha

adaptat al cinema «Grans esperances», de Charles Dickens, i per a la televisió «Teresa dels Urbervilles», del mateix Thomas Hardy–. Un guió que sembla que no s’allunya ni vol allunyar-se de l’original literari. El que faltava perquè aquesta acabés sent una pel·lícula «vella» ja abans d’estrenar-se. Tanmateix, si no ho acaba sent del tot és paradoxalment gràcies a l’aportació de Thomas Vinterberg.El pastor Oak, el veí adinerat Mr. Boldwood i fins el sergent Troy tenen, en mans del cineasta danès, un matisat gruix psicològic de notables efectes dramàtics, similar al gruix dels protagonistes dels seus films més personals i en la tensió a què el relat els sotmet hi ha la deu expressiva de la pel·lícula. Certament, Vinterberg no poua es pot dir gens en la societat de l’època –pràcticament, només un rerefons–, ni acaba de treure suc del tarannà i conflictes que viu Bathsheba Everdene, la dona de la pel·lícula. En canvi, amb la col·laboració reeixida dels intèrprets, ens fa arribar francament bé l’escissió per amor que pateix Mr. Boldwood (eficient i discret, Michael Sheen), l’encaix sentimental del pastor Oak (completíssim, Matthias Schoenaerts) i fins el dolorós i alhora pervers joc del sergent Troy (més limitat, Tom Sturridge). La manera com els filma, els plans que els dedica, l’entesa plena amb els actors, la subtil importància que atorga a l’atrezzo que envolta aquests personatges... dóna vigor al metratge, «in extremis».

Salvador MontaltCol·lectiu de Crítics de

Cinema de Girona

LA MIRADA DEL SILENCIO The look of silence

Dinamarca, 2014Direcció i guió: Joshua Oppenheimer.

Durada: 100 min.Gènere: Documental.

Idioma: Indonesi.Data d’estrena: 17/07/2015

Cara a cara

Fa dos anys, la producció danesa The act of Killing, dirigida per Joshua Oppenheimer i altres, va plantejar algunes coses sobre l’infern que es va viure a Indonèsia entre els anys 1965 i 1966. En aquell temps un regim dictatorial va perpetrar la tortura i assassinat de milers de sospitosos de ser comunistes. Era els anys de la guerra freda i la comunitat internacional va fer ulls grossos. Anys després, el govern d’Indonesia no ha condemnat mai els fets i els vells torturadors varen continuar passejant-se pels carrers de les ciutats considerant-se uns herois. El punt de vista adoptat a The act of Killing era controvertit. Els cineastes no tenien les víctimes com a protagonistes, sinó als torturadors. Uns anys després dels fets, Oppenheimer s’entrevistava amb als torturadors que havien viscut còmodament recolzats pel govern del seu país. Els sàdics assassins explicaven les brutals matances que havien dut a terme i recreaven els gestos de les seves accions. En cap moment es feia evident cap penediment, ni cap minima reflexió sobre les salvatjades del passat. The act of Killing plantejava nombrosos dubtes morals sobre el protagonisme que s’atorgava als assassins i sobre la possibilitat de poder esdevenir herois d’un documental sense plantejar cap escletxa en el seu comportament.La mirada del silencio pot ser considerada com la revisió d’alguns aspectes que havien quedat foscos amb la pel·lícula anterior, gairebé com un treball d’expiació davant de la pel.lícula anterior. Aquest cop, el punt de vista elaborat és el de les víctimes. El protagonista és un oftalmòleg que viatge pel país intentant descobrir alguna cosa sobre la mort del seu germà gran Ramli, acusat de comunista i assassinat pels botxins del seu país. Adi, el protagonista, s’acosta a diversos dels botxins que varen participar en l’assassinat del seu germà. Aquests expliquen tota mena de brutalitats dutes a terme entre 1965 i 1966, expliquen que bevien la sang de les seves víctimes, com varen capar al germà del protagonista abans de matar-lo o com les matances perpetrades

els permetia gaudir sàdicament de tot allò que feien. Aquest cop, però, els botxins no estan sols. Estan observats per la mirada silenciosa d’un jove que va néixer després dels fets però que ha vist com la família sempre ha viscut en el dol per les atrocitats comeses al seu país. La força de la pel·lícula no radica en la manera com pot arribar a reviure’s una determinada memòria del passat, sinó en la denúncia que s’estableix davant del present. Als assassins mai se’ls hi ha exigit res i continuen essent mimats pel poder. Tots ells han viscut amb prepotència al costat de les famílies de les víctimes que varen degollar, a les quals continuen mirant amb menyspreu. El calvari de les víctimes que han hagut d’acceptar el silenci està marcat per la humiliació. Joshua Oppenheimer recupera velles filmacions amb els botxins i acabava confrontant el jove Adi amb els que varen matar el seu germà Ramli. Els assassins expliquen què varen fer, com després de ferir-lo greument, Ramli va escapar-se i com aquests el varen tornar a empresonar fins rematar la seva mort. La història no exigeix res dels assassins i la mirada silenciosa dels pares de qui va ser mort en el passat, sembla exigir allò impossible. La justícia radica no radica en desemmascarar qui era el culpable, sinó en plantejar-se el perquè de la vigència d’un sistema polític, sense que les autoritats internacionals s’hagin atrevit de qüestionar-lo i demanar-ne una revisió. Al final, el documental esdevé una experiència límit sobre la catarsi col·lectiva davant d’un genocidi i també una forma de donar la volta a tot allò que a The act of Killing no quedava del tot clar.


Cinema de Girona

TODO SALDRÁ BIENEvery thing will be fine

Alemanya, 2015Direcció: Win Wenders.

Intèrprets: James Franco, Rachel McAdams,

Charlotte Gainsbourg, Marie-Josée Croze.

Gènere: Drama.Durada: 115 min.


Transformat pel dol

Fa més de vint anys que la cinefília va decidir cremar a Wim Wenders a la foguera i oblidar-se de que el seu cinema va ser en una època símbol de la modernitat i que, durant uns quants anys, va ser un dels més potents creadors d’imatges europeus. La inquisició crítica ha anat rebutjant els seus treballs i ha portat a l’oblit obres tant importants com En el curso del tiempo (1977), Paris, Texas (1985) i El cielo sobre Berlin (1987). És cert que després de l’ambiciosa Hasta el fin del mundo (1990), el propi Wenders va sentir-se perdut sense saber quin camí seguir, ni com superar les mancances del seu propi estil. Així, la seva darrera pel·lícula de ficció Palermo Shooting (2008) va marcar un camí sense sortida, alimentat després d’alguns considerables fracassos. Mentrestant, el seu refugi com a cineasta ha passat per dur a terme un homenatge escènic en 3D com Pina (2011) o articular un dubtós homenatge a les imatges grandiloqüents de Sebastiao Salgado a La sal de la tierra (2014). Aquestes dues obres li han permès sobreviure en el territori dels festivals i mantenir un prestigi cada cop més difús.Todo saldrá bien, presentada en el darrer Festival de Berlin, es presenta com una pel.lícula diferent de Wim Wenders. El cineasta torna a la ficció però fa una obra reposada, terriblement freda i allunyada de tota expressió que vulgui marcar una certa modernitat escènica. Wenders explica una història de dol en la que la vida dels morts entra en la vida dels vius, els enriqueix i els transforma. Una història que no només parla de com afrontar el dolor d’una culpa aliena sinó que també reflexiona sobre com els traumes de la vida poden ser un aliment ple de proteïnes per l’univers de la ficció. La pel.lícula explica la història d’un escriptor que un bon dia té un accident inesperat on atropella i mata un nen. L’home ho ha fet sense voler i ha estat l’atzar que ha penetrat a les seves vides. L’accident, però, canviarà la seva vida. Començarà per provocar que trontolli la seva relació efectiva i l’acostarà cap a la família de la víctima, fins acabar projectant l’ombra

de la culpabilitat en la figura del germà de la víctima. La força de Todo saldrá bien radica en què mentre el personatge interioritza la crisi, la seva pròpia escriptura surt beneficiada i esdevé un escriptor més exitós que uns anys enrere. Es evident que la paràbola pot llegir-se de moltes maneres, entre les quals també podem veure l’existència d’alguna reflexió sobre la pròpia crisi reflexiva del cineasta.Wenders roda la seva història d’una manera sembla més propera a l’univers de l’Atom Egoyan dels noranta –El dulce provenir (1998)-que al seu món propi. Hi ha, però, en el tractament de la història, una gran fragilitat i una certa voluntat d’abandonar qualsevol mena d’efectisme que permeti el lluïment. Wenders no emfatitza res. El cineasta centra la pel.lícula en el rostre dels seus actors, encapçalats per un James Franco marcat per un excés de gravetat. Al seu costat hi ha la sempre brillant Charlotte Grainsbourg, com a mare del nen mort d’accident. El cineasta filma el pas del temps de forma el·líptica i intenta troba un equilibri. Es cert que Todo saldrá bien resulta avorrida en alguns moments i que Wenders no acaba d’anar massa lluny, però s’ha de reconèixer que sense ser l’obra d’un mestre hi ha una correcció formal que feia temps que no trobàvem en altres obres d’un cineasta que, malgrat tots els peròs, continua essent una referència.


Cinema de Girona

CALVARYIrlanda, 2015

Direcció: John Michael McDonagh.Intèrprets: Brendan Gleeson, Kelly Reilly, Chris O’Dowd, Aidan Gillen.

Gènere: Comèdia dramàtica.Durada: 100 min.

Idioma: Anglès.Data de reposició: 31/07/2015

Una societat enfrontada entre el tradicionalisme i l’evolució

Els germans John Michael i Martin McDonagh han irromput amb força dins del panorama cinematogràfic internacional gràcies als seus relats farcits de mala baba que alternen amb notable eficàcia el pas del drama a la comèdia. Amb la seva Irlanda natal com a marc habitual de les seves històries, Martin va debutar amb «Escondidos en Brujas», una adaptació d’una obra teatral pròpia, i el seu germà John Michael ho va fer amb «El irlandès», una vodevilesca investigació policíaca duta a cap per un agent del FBI i un policia irlandès interpretat magistralment per Brendan Gleeson. De fet, aquest meravellós actor s’ha convertit ja en un referent pel propi cineasta, el qual no ha dubtat a tornar a comptar amb la seva col·laboració a «Calvary», on Gleeson s’erigeix en l’absolut referent d’una pel·lícula en què dóna vida al capellà James Lavelle, un home disposat a fer que el món sigui un lloc millor. El sacerdot està sorprès per la quantitat de confrontacions que hi ha al seu petit poble i l’entristeix enormement que els seus habitants siguin tan rancorosos. Quan està prenent confessió rep una amenaça, i el religiós comença a ser turmentat pels membres de la seva parròquia. A partir d’aquesta premissa es desenvolupa un relat que es mostra com a cruel i irònica radiografia de la societat rural irlandesa, amb el to habitual dels germans McDonagh que esdevé força encertat sempre i quan abandonen alguns amaniments en forma de diàlegs excessivament pomposos i presumptament reflexius.No resulta difícil de catalogar un film com “Calvary” si ens atenim a l’ortodòxia del gènere. És tant una comèdia com un drama, i abunden els detalls de relat d’intriga o policíac. Hi ha

violència i absurditat, pulsions i distensions. I també tocs d’humor negre molt particular. De fet, alguns dels moments més dramàtics de la pel·lícula estan plantejats amb un subtil toc de comedia negra que, lluny de rebaixar la tensió, els converteix en més estranys i inquietants.En definitiva, “Calvary” esdevé una pel·lícula que ens parla d’una societat enfrontada entre el tradicionalisme i l’evolució, però també del perdó i la comprensió cap a l’altre sense caure en cap dogmatisme, ni en una escenificació irritant de la religió. “Calvary” demostra que un acostament crític a la religió catòlica és possible, reprovant gran quantitat de les accions comeses pels seus membres, però sense caure en una visió caricaturesca de la mateixa.


EL CAPITAL HUMANOItàlia, 2014

Direcció: Paolo VirziIntèrprets: Valeria Bruni Tedeschi,

Fabrizio Bentivoglio, Valeria Golino, Fabrizio Gifuni, Luigi Lo Cascio

Durada: 106 min.Gènere: Comèdia. Thriller. Drama.

Idioma: Italià.Reestrena: 07/08/2015

La pel·lícula de la nostra crisi

Ha costat, però per fi el cinema europeu s’ha començat a atrevir a tractar el tema de la crisis econòmica més gran que ha patit el seu continent. El darrer any ens ha deixat diversos exemples, com Dos días, una noche dels germans Dardenne –que vam poder veure a finals de 2014 al Truffaut- o com Leviatán, del rus Andrei Zvyagintsev. En ambdós casos, la crisis s’havia tractat amb el to reflexiu i contemplatiu que defineix als seus autors. Altres exemples –també vistos a la nostra sala- del darrer any han intentat fer front a la qüestió des de la comèdia rocambolesca, com Murieron por encima de sus posibilidades, l’obra del director gironí Isaki Lacuesta. Per la seva banda, el barceloní Jaime Rosales va retratar la crisi amb una obra tan dura com Hermosa Juventud.El que no vam trobar en totes aquestes obres sí ho podrem trobar a El Capital Humano, de l’italià Paolo Virzi. Amb més de 20 anys de professió i superant la desena de llargmetratges en la seva filmografia, Virzi havia destacat per la predilecció a rodar comèdies dramàtiques. Vacaciones de agosto (1996) i Los años dorados (1997) són dues de les seves primeres pel•lícules en les que ja mostrava aquest interès per contrastar les grans emocions. Gràcies a aquesta tendència, Virzi ha aconseguit rodar la pel•lícula que ha descrit la crisis econòmica de manera més fidedigne. El Capital Humano no és una obra dels Dardenne, ni de Zvyagintsev; fins i tot podríem dir que tampoc és de Virzi. La pel•lícula no té el segell d’autor ni la intervenció sobre la història que directors amb un estil tant definit com els esmentats tenen. I aquest és el gran mèrit del director i de la pel•lícula: passar desapercebut, quedar per sota d’una història que ja té prou força i que no necessita d’elements estètics afegits. El què ens explica El Capital Humano és devastador per sí sol. L’única llicència d’autor que es permet Virzi és el format de la

narració, fragmentat en diferents històries que s’aniran creuant i completant-se l’una a l’altra al llarg de la pel•lícula. La utilització d’aquest recurs, no obstant, no fa més que incidir en la voluntat d’atorgar un punt de vista neutre a la crisis que novament quedi per sota del tema; on totes les classes socials i tots els elements de la societat quedin reflectits i, alhora, units per les inevitables relacions que s’estableixen entre ells.Aquesta idea d’oferir testimoni de com afecta –positivament o negativa- la crisi a totes les classes socials, permet a Virzi jugar amb els gèneres. El Capital Humano és una comèdia pels rics, un thriller per la classe mitjana, i un drama per la classe baixa. Les relacions que s’estableixen i la barreja d’emocions són una sort per a l’espectador, que podrà posar-se en la pell dels altres i veure’s a sí mateix i a l’època econòmica sense sentir-se classificat en una part, sinó com a partícip de totes.

Christian G. Carlos Cinema Truffaut

LA FAMILIA BÉLIERFrança, 2014

Direcció: Eric LartigauIntèrprets: Louane Emera, Karin Viard,

François Damiens, Luca Gelberg, Roxane Duran

Durada: 105 min.Gènere: Comèdia dramàtica

Idioma: Francès.Reestrena: 14/08/2015

La comèdia de la vida

Alguns èxits de taquilla dels últims anys han estat comèdies senzilles, allunyades del desgavell i molt més properes al realisme. Són el que vulgarment es coneix com comèdies tràgiques. Un dels primers vestigis recents d’aquest tipus de comèdia va arribar amb la meravellosa Millor impossible de James L. Brooks a finals dels 90. Un rondinaire Jack Nicholson amb trastorn obsessiu compulsiu va enamorar a mig món amb la que és, per a molts, la millor interpretació de la seva carrera. Més recent, al 2006, es va estrenar Petita Miss Sunshine, la història dels Hoover, una família desequilibrada que decideix fer un viatge des d’Albuquerque fins a Califòrnia per portar a la petita Olive a un concurs de bellesa. El 2011 Intocable trenca les taquilles i aconsegueix que tant crítica com públic faran homenatge la història real d’un immigrant a càrrec d’un aristòcrata tetraplègic. Tres pel•lícules senzilles, divertides, sinceres en el seu plantejament, profundament realistes i ben rodades i interpretades.Si La família Bélier funciona tan bé és precisament pel fet d’evadir la llàgrima fàcil, un sentimentalisme barat que pesa a la majoria de les comèdies dramàtiques. El director, Eric Lartigau, troba en la tragèdia d’una família sorda i extremadament humil una flama de vivesa i l’aprofita per fer riure al públic. Un pare que s’enfada amb facilitat i que aprofita la seva sordesa per insultar els que odia, una mare excèntrica que intenta aparentar normalitat i un fill desinhibit al qual sembla no importar-li res. Al seu costat hi ha la jove Paula, l’única persona de la família que no és sorda i que ha de carregar amb el dia a dia de la seva família. Tímida, amb un talent per al cant del que ni tan sols ella mateixa és conscient, enamoradissa com qualsevol adolescent i amb pocs amics, constitueix l’exemple típic de personatge entranyable.Paula és previsible en les seves accions, i més tractant-se d’un estereotip adolescent. No obstant això està envoltada de personatges ambigus, de vegades difícils de comprendre. El professor Fabien, un músic vingut a menys, paga amb els seus

alumnes la frustració d’haver de dedicar-se a la docència en un institut de segona. És estricte, odia les seves classes i està amargat pel que va poder ser la seva vida professional però al final no va arribar a ser. Encara que la història requereixi donar-li una mica d’humanisme, Fabien és com el mestre Fletcher de Whiplash: algú a qui només li importa triomfar a costa dels seus alumnes; uns alumnes als quals infon els seus valors i la seva grandesa per fer-los millors que ell. D’altra banda cal destacar la relació entre Paula i la seva família quan aquesta última descobreix que vol anar-se’n a París a una escola de cant. La primera reacció d’uns pares davant la notícia que el seu fill té la possibilitat de triomfar és la de alegria, amb la seva consegüent aprovació. No obstant això, els Bélier, especialment la mare, es mantenen reticents a la marxa de Paula, principalment per raons egoistes: saben que si ella se’n va la vida serà molt més difícil per a ells. Encara que al final Rodolphe acaba donant suport a la nena, la mare mai acaba de veure clara la seva partida.En conclusió, La família Bélier és una comèdia dramàtica àgil on el drama no s’excedeix en sensibleries i on la comèdia, si bé no és divertidíssima, si té moments extremadament divertits. La pel•lícula té les seves imperfeccions (potser algunes llacunes narratives podrien haver-se evitat amb una mica més de metratge), però s’esmenen amb un repartiment notable i uns personatges que es fan estimar. A més, és realista a l’hora de posar en relleu un plantejament cada vegada més important en els temps que corren: si volem superar l’adversitat de la vida hem de riure’ns de nosaltres mateixos.

Jordi CampsCol·lectiu de Crítics de

Cinema de Girona

PRIDEAnglaterra, 2014

Direcció: Matthew WarchusIntèrprets: Ben Schnetzer, Monica Dolan, George MacKay, Bill Nighy, Andrew Scott,

Imelda Staunton, Dominic West.Durada: 120 min.

Gènere: Comèdia.Idioma: Anglès.

Reestrena: 21/08/2015

Increïble, però veritat

El cinema angles, sempre s’ha distingit per la seva elegància i maneres de fer. Siguin thrillers, comèdies, drames, clàssics, polítics, adaptacions. Sempre se’n surten i amb aquella dignitat que l’espectador agraeix. Això no vol dir que totes siguin d’una gran qualitat o que passin a la història del cinema (encara que en faríem una bona llista), però que no t’enganyen, que en surts millor de com has entrat. Que tenen un respecta envers l’espectador. I això, ara i sempre, es d’agrair.Amb Pride, ens trobem amb una d’aquestes pel·lícules, que sense ser res de l’altre mon, no et deixen indiferent, no et sents enganyat. Combina, com sol fer, també, molt habitualment el cinema angles, la comèdia (discreta i eficaç), la denuncia, el conflicte i tot explicat d’una manera entranyable. I tot embolicat amb uns actors de primera línea, alguns gens coneguts pel gran públic, molts d’ells provinent del teatre i d’altres, actors secundaris que aixequen i fan creïble qualsevol història.La història, basada en uns fets reals ocorreguts a l’estiu de 1984, manant el país la “dona de Ferro” Margaret Thatcher, i la recordada i famosa vaga dels miners, que van rebre l’ajuda del moviment de gais i lesbianes.Amb aquesta anècdota, real, el director Matthew Warchus ( un jove director angles, reconegut en el mon del teatre i el musical) ha sabut donar-li el to d’història simpàtica, agradable i al mateix temps amb seus tocs d’agressivitat i denuncia, que fan que l’espectador s’enganxi en aquesta historia sobre la solidaritat entre col·lectius tant diferents.

Entranyable i molt eficaç l’escena de la taberna en la que una dona comença a cantar la popular cançó Bread and Roses ( que estic escoltant mentre escric aquest full) i que va pujant de to i s’hi van afegint tota la gent que omple la taberna. Aquí se li nota, en el director, la seva debilitat pels musicals.


Cinema de Girona

AMAR, BEBER Y CANTARAimer, boire et chanter

França, 2014Direcció: Alain Resnais.

Intèrprets: Sabine Azéma, André Dussollier, Michel Vuillermoz, Hippolyte Girardot.

Gènere: Comèdia dramàtica.Durada: 108 min.Idioma: Francès.


Un brindis per la mort

Fa dos anys, pocs dies abans de presentar-se al Festival de Berlin Amar, beber y Cantar, s’anunciava la mort del seu director, Alain Resnais. El cineasta no va formar part del nucli dur de la Nouvelle Vague i va començar la seva carrera fent dues obres claus per entendre la crisis de consciència de mitjans del segle XX: Nit i boira i Hiroshima Mon amour, dos monuments importants d’un cinema que es projecta cap a la memòria i reflexiona sobre la barbàrie històrica. Si observem l’extensa filmografia de Resnais i especialment els seus darrers treballs -On conaît la chason, Pas sur la bouche, Coeurs, Les herbes folles- podem veure com s’havia dedicat a construir una obra que de forma progressiva s’obria cada cop més al joc amb els sistemes de representació de la cultura popular i amb l’artifici escenogràfic. Hi havia alguna cosa veritablement sorprenent en totes les darreres apostes del cineasta que el portava a convertir-se en un director juganer que amb els membres d’una troupe més o menys fixa de grans actors -Sabine Azema i André Dussolier, al capdavant- reinventava les formules i reivindicava la importància de la frivolitat i la lleugeresa. Amar, beber y cantar -rodada després de la més lacònica Vous n’avez encore rien vu, no estrenada al nostre país- cal entendre-la sobretot com una pel·lícula lleugera que explora el costat més festiu d’Alain Resnais. Al mateix temps resulta tant hàbil que, darrera el to de comèdia intranscendent, sorgeix un cert sentiment de tristesa, com si en el seu interior s’acabés amagant alguna cosa marcadament testamentària, com si fos un exercici sobre la necessitat de saber morir amb absoluta tranquil·litat.Alain Resnais parteix d’una obra teatral de l’autor anglès Alan Ayckbourn, titulada Life of Rilley. El cineasta ja s’havia acostat al món d’Ayckbourn l’any 1993 en el díptic titulat Smoking/No Smoking i l’any 2007 va transformar l’obra Private fears in public places en el punt de partida de Coeurs. L’univers teatral del dramaturg britànic serveix a Resnais per incrementar la seva voluntat de joc amb la falsedat escènica i per acostar-se al joc de relacions vodevilesques entre els personatges. A Amar, beber i cantar , els títols de crèdit ens porten mitjançant una sèrie d’acurats dibuixos cap un imaginari comtat de York, dins del qual trobem un decorat que representa dos espais propers a una granja. Al llarg de la pel·lícula, els actors no juguen a la versemblança, travessen les cortines de plàstic per parlar des de l’escenari com si fossin dins del teatre. En el moment de rodar els primers plans, Resnais

difumina el fons i juga amb dibuixos per incrementar més la sensació d’irrealitat. Enmig d’un univers marcadament artificiós hi trobem un seguit de personatges que veuen com la seva existència gira al voltant de la figura de George Rilley. L’home havia tingut una vida molt complicada i tot sembla assenyalar de que era un bon seductor. L’obra comença quan el metge adverteix que George Rilley té els dies comptats i que la seva existència està arribant a la fi. La mort propera marca tot el desenvolupament de l’obra. La notícia s’estén i marca la vida de tres dones que havien tingut una relació amb Rilley. La peculiaritat de la peça és que el personatge de Rilley no es troba mai en escena i que tots els personatges parlen d’ell amb el desig de poder transformar els seus darrers moments. Tal com havia fet a Smoking/No Smoking i a Coeurs, el fora de camp adquireix un protagonisme absolutament fonamental.Resnais articula els diferents embolics de la trama amb una gran elegància, mestria i sobretot amb un esperit molt juganer. Els actors són alguns dels habituals de les darreres obres de Resnais i tots ells estan esplèndids. En els moments finals, sembla com si la lleugeresa donés pas a una certa gravetat i servís perquè sorgís alguna cosa testamentaria. George Rilley es presenta com si fos un hipotètic alter ego d’Alain Resnais. Si en tota pel·lícula, el director està sempre en l’espai off de la representació i no es fa visible, tampoc se n’ha fet George Rilley. Davant del seu cadàver es possible plorar o brindar per allò que s’ha viscut. Resnais prefereix brindar i al fer-ho ens convida a tots a brindar per la seva pròpia mort.


Cinema de Girona

LES COMBATTANTSFrança, 2014

Direcció: Thomas Cailley.Intèrprets: Kévin Azaïs, Adèle Haenel,

Antoine Laurent, Brigitte Roüan.Durada: 98 min.Gènere: Drama.


Els amants de l'apocalipsi

Fa dos anys al festival de Canes, Les Combattants de Thomas Calley va ser considerada com la pel·lícula revelació del nou cinema francès, factor que després va confirmar la seva carrera comercial més que digna i en els premis César. Encara que probablement els qualificatius de film revelació li poden quedar un pel grossos, si que és cert que ens trobem davant d’una òpera prima que desconcerta pels seus canvis de to, per com juga amb diferents registres dins els generes i per la seva agosarada manera de moure’s entre el relat d’una passió amorosa extrema i la creació d’un discurs abstracte i catastròfic sobre una anunciada fi del món. Es aquesta barreja entre pel·lícula molt física i pel·lícula abstracta on es troben les seves principals virtuts i també on es troba la clau del desconcert que pot provocar a més d’un espectador. La parella protagonista està integrada per Arnaud i Madeleiene. Ell ha perdut el seu pare i intenta tirar endavant el negoci de jardineria amb el seu germà. Ella creu que ha de defensar-se per que intueix alguna cosa terrible en el futur. Per a complir els seus somnis acabarà apuntant-se a l’exèrcit, on durà a terme tot un seguit d’exercicis que el conduiran a donar força al seu cos. Dins de l’exèrcit viuran un seguit d’entrenaments que poden considerar-se com una metàfora de les probes de superació personal. Arnaud decideix abandonar-ho tot per poder retrobar a Madelaine i descobrir com el combat no té lloc dins de l’estament militar ja que el seu amor té alguna cosa a veure amb un combat permanent.Les premisses amb les que juga Thomas Calley poden resultat estranyes, sobretot en les escenes de la part central de la pel·lícula que té lloc en l’univers militar. A mesura que el relat avança i la relació entre els personatges agafa

força, alguna cossa canvia de forma radical i la pel·lícula comença a prendre força. La relació amb la natura ocupa un lloc destacat i els combatents en l’amor es transformen en veritables Robinson. La natura serveix per alliberar-los de les estructures que els dominen però també comportarà alguna cosa terrible que actua com una amenaça. A mig camí entre el drama passional i la comèdia, la pel·lícula militar i l’exaltació ecologista, Les combattants està plena d’alts i baixos propis d’una òpera prima, però és evident que des de dintre seu esclata com la història de dos amants salvatges que ho travessen tot per tal de trobar la força de l’amor mentre desafien un món que de mica en mica va cap a la deriva i que no pot comprendre’ls. Al final, Les Combattants acaba essent un film marcadament apocalíptic, però el seu apocalipsis no té res a veure amb la pretesa fi del món que ha profetitzat Hollywood. Es una cosa més abstracta, més reflexiva.

Àngel Quintana Col·lectiu de Crítics de

Cinema de Girona

UNA SEMANA EN CÓRCEGAUn moment d’égarement

França, 2015Direcció: Jean-François Richet.

Intèrprets: Vincent Cassel, François Cluzet, Alice Isaaz, Lola Le Lann.

Gènere: Comèdia.Durada: 105 min.Idioma: Francès.


Embolics i relliscades en una comèdia d'estiu

El director i productor francès Claude Berri va dirigir l’any 1977 «Un moment d’égarement», una comèdia d’embolics, però amb un cert intimisme, en què dos amics comparteixen vacances a Saint-Tropez junt amb les seves respectives filles adolescents, una de les quals, sentint-se’n enamorada, persegueix el pare de l’altra aconseguint que l’home tingui un moment de debilitat o, com podria traduir-se el títol, «un moment d’esgarriament». Potser també és un moment de distracció o de confusió que du a fer una relliscada. Pocs anys després, Stanley Donen va fer-ne un remake nordamericà, «Lio en Rio», protagonitzat per Michael Caine i que, com anuncia el títol, fa que el quartet de pares i filles passi les vacances a Rio de Janeiro. Quasi quaranta anys després, dedicant-li «in memoriam» a Claude Berri, Jean-François Richet n’ha fet un altre «remake» en què, com fa explícit el títol («Una semana en Córcega») amb el qual es distribueix a l’estat espanyol, els personatges viuen els embolics a Còrsega. Els amics a la quarantena, un dels quals separat i l’altre en un procés de separació de la seva dona que no vol reconèixer, són interpretats per Vincent Cassel i François Cluzet. El primer és un habitual del cinema de Jean-François Richet, que va dirigir-lo en el díptic «L’instinct de mort» i «L’ennemi public núm 1”, dos films de l’any 2008 sobre Jacques Mesrine, un delinqüent amb una aureola mítica (amb els seus atracaments i escapades espectaculars, es considerava, a més, una mena de versió moderna de Robin Hood) que va convertir-se en l’home més perseguit per la policia francesa als anys setanta del segle passat. Set anys després d’interpretar Mesrine, Vincent Cassel ha tornat a col·laborar

amb Richet per encarnar l’home atabalat que sent una atracció per una adolescent que el desitja, però que la reprimeix per la diferència d’edat, que li planteja dubtes morals, i sobretot pel fet que és la filla del seu millor amic. Com en l’original, aquesta tensió (i dels embolics i les mentides que se’n deriven de la relació de l’adolescent seductora i de l’adult torbat) és desenvolupa amb un tractament de comèdia. És la primera vegada que Richet aborda aquest gènere després d’haver realitzat films de banlieue amb esperit marxista («État des lieux», «Ma 6-T va crack-er») en els seus inicis com a cineasta, a finals del segle passat, i d’haver abordat el thriller, com ara en un altre remake (de l’»Assalt a la comissaria del districte 13”, de John Carpenter) que va fer amb una producció franco-canadenca protagonitzada per Ethan Hawke, Laurence Fishburne . Havent «descansat» durant set anys com a director, després d’esforçar-se amb el díptic sobre Mesrine, Richet sembla haver fet una comèdia per divertir-se amb amics a Còrsega. És una pel·lícula inesperada d’aquest director que així opta per la lleugeresa, la picardia, la sensualitat i el contrast entre la pulsió de la joventut i els conflictes de la maduresa. Arriba a finals d’estiu perquè comencem a sentir l’enyorança de les sensacions a la platja.


Cinema de Girona

EL VIRUS DE LA PORCatalunya, 2015

Direcció: Ventura Pons.Intèrprets: Roser Batalla, Rubèn de Eguia,

Albert Ausellé, Santi Ricart.Gènere: Drama.Durada: 75 min.Idioma: Català.


La mirada dels altres

L’any 1961, el director de cinema americà William Wyler, va adaptar pel cinema l’obra de teatre escrita l’any 1934 per Lillian Hellman «The Children’s Hour», amb el mateix títol i que entre nosaltres es va titular «La Calúmnia». Estava magistralment interpretada per Audrey Hepburn, Shirley MacLaine i James Garner. Era una història que no et deixava indiferent i més en aquella època, que per nosaltres aquestes coses només eren «rumors» de mal pensats. Perquè el que va escriure la Lillian Hellman l’any 1934 i que no es va portar el cinema fins l’any 1961, tractava de la bona relació de dues professores que tenien un escola privada, a Estats Units, i que eren unes bones pedagogues, fins que una nena, va dir a els seus pares, que les dues professores s’havien fet un peto... A partir d’aquí comença un drama per les dues amigues , fins arribar a el tancament de l’escola. Ara, a l’any 2012, en un país més «normalitzat», Josep Maria Miró va escriure i va dirigir l’obra de teatre «El principi d’Arquímedes» interpretada per Roser Batalla, Rubén de Eguia, Santi Ricart y Albert Ausellé. La història es repeteix, molts anys després en el nostre país, doncs a l’obra de Josep Maria Miró, també hi ha la mirada d’una nena, que fa que es dubti del comportament d’un professor/entrenador de natació amb la manera de tractar a una de les criatures. I, els pares, li amarguen la vida a ell i a tots el companys que treballen amb ell.Ara, Ventura Pons, tres anys després de la seva estrena i del seu recorregut pels diversos escenaris del país, ha adaptar l’ obra (igual que en el seu moment va fer William Wyler) i n’ha fet una pel·lícula, la pel·lícula que fa vint-i-sis de la seva filmografia. No es la primera vegada que Ventura Pons adapta una obra de teatre i la porta al cinema

amb cert èxit. Recordem: l’esplèndida «Actrius» (1997), Carícies (1998) «Amic Amat» (1999),»Barcelona, un mapa» (2007), «Forasters» (2008), entre altres. Ventura es un home que li agrada el teatre i estima el cinema. En aquesta adaptació de l’obra de Josep Maria Miró, Ventura Pons ha treballat amb els mateixos actors que en el seu moment van estrenar l’obra de teatre. Ventura s’ha fet seva la història de Miró, i ens la mostra amb unes imatges molt pròximes. Amb uns primers plans que expressen tota l’angunia i la sorpresa d’una situació estúpida. Una situació que provoca la desconfiança, la por i la insolidaritat. Com una mirada mal interpretada i mal explicada, pot ocasionar un desgavell en unes vides que fins aquell moment eren normals i amb bon «rotllo» entre ells. Tot això el director Ventura Pons ho explica d’una manera senzilla, però convincent. Cal ressaltar la molt bona interpretació de la veterana actriu Roser Batalla. Els altres actors compleixen.

Guillem TerribasCol·lectiu de Crítics

de Cinema de Girona

IRRATIONAL MANEstats Units, 2015

Direcció: Woody Allen.Intčrprets: Joaquin Phoenix, Emma

Stone, Jamie Blackley, Parker Posey.Gčnere: Comčdia dramątica.

Durada: 96 min.Idioma: Anglčs.


De l'atzar i la suspensió de la moral

Confluint-hi o barrejant-s’hi en alguns films, hi ha diverses línies temàtiques en la cinematografia de Woody Allen, que farà 80 anys el mes de desembre vinent. Una podria ser la de l’imprevist i la mudança dels sentiments amorosos, amb films com ara «Annie Hall», «Manhattan» i «Hanna i les seves germanes», on palpita la influència de Txékhov i de Bergman; en una altra, d’inspiració felliniana, s’invoca la màgia o l’espectacle (dins del qual el cinema i és per això que «La rosa porpra d’El Caire» n’és un exemple paradigmàtic) a través de personatges als quals la insatisfacció del món real els du a entregar-se a la il·lusió o a l’imaginari; i també pot detectar-se aquella línia en què uns personatges traspassen una frontera cometent actes extrems, com ho pot ser un assassinat, que conviden a una reflexió moral, que no moralista. A aquesta última línia, que conté una obra mestra com «Delictes i faltes» i un film tan estimable com «Match point», pertany «Irrational man», on Woody Allen també juga amb una seva constant: la intervenció de l’atzar.Des de fa uns quants anys, Woody Allen també sembla a punt de caure definitivament en la banalitat quan, de cop, ressorgeix alguna cosa del més inspirat d’ell mateix. Així, després de les seves irregulars aventures en ciutats europees amb dues escales trivials a Barcelona i Roma, va ressorgir amb «Blue Jasmine», amb una Cate Blanchett espectacular que va renovar la capacitat de Woody Allen per treure el millor partit de les seves actrius. Tanmateix, tot seguit va fer una pel·lícula tan desmenjada com «Màgia a la llum de la lluna», un títol que evidència la línia a la qual pot associar-se. Però amb «Irrational man» torna el Woody Allen a prop del seu millor estat de forma. Ho fa amb Joaquim Phoenix, que interpreta un professor de Filosofia (s’ha retret

que les cites filosòfiques, com ara sobre la llibertat individual, són reduccionistes i banals, però Allen les utilitza d’una manera instrumental, que no pas transcendental, dins d’una comèdia que es fa negra) atrapat en un estat depressiu i amb una libido sota mínims, malgrat l’interès que desperta en una estudiant brillant (la jove Emma Stone) i en una dona madura (una divertida, juganera, Parker Possey) amb una sexualitat vibrant. Una conversa sentida de manera atzarosa en un bar li provoca, però, un suposat desig de justícia (o d’una venjança d’una injustícia comesa per un representant de la justícia) que canviarà el seu estat d’ànim i més encara quan es capaç de cometre un acte radical. Woody Allen manté l’atenció i la intriga amb diàlegs ocurrents, amb els seus jocs narratius i girs prou sorprenents, però sobretot perquè, amb certa malícia, fa pensar en què som capaços de fer i en com imaginem els altres a la mesura del nostre desig. En aquesta pel·lícula també hi ha alguna cosa hitchcockiana (com a la seva diferent manera hi és a «Misteriós assassinat a Manhattan») o, concretament, del Hitchcock que va adaptar «Estranys en un tren», de Patrícia Higshmith. De fet, l’atzar i la moral, o la seva suspensió, no són aliens al cineasta anglès, a l’escriptora nord-americana i a Woody Allen, tan fagocitador i tan personal.


Cinema de Girona

EL APÓSTATAEspanya, 2015

Direcció: Federico Veiroj.Intèrprets: Álvaro Ogalla, Bárbara

Lennie, Vicky Peña, Marta Larralde, Durada: 80 min.

Gènere: Drama romàntic.Idioma: Castellà.


Malenconia uruguaiana a Madrid

Entre Montevideo i Madrid, ciutat on a vegades resideix i on ha fet amistat amb directors de diverses generacions, l’uruguaià Federico Veiroj va fent cinema i televisió (com ara en el cas d’una sèrie documental realitzada el 2013 al seu país, «Primera persona», amb el qual ha aportat retrats d’adolescents reprenent un interès prèviament demostrat en el seu primer llargmetratge, «Acné», protagonitzat per un adolescent tímid a la recerca del seu primer petó) d’una manera personal tan lliure com discreta. Després de «La vida útil», un film de producció uruguaiana i espanyola a propòsit d’un home desconcertat després de perdre la feina exercida durant vint-i-cinc anys en una filmoteca, Veiroj ha rodat a Madrid «El apóstata», que va rebre el premi de la crítica Fipresci i també una menció especial del jurat en el recent festival de Sant Sebastià. El film parteix d’una idea d’Alvaro Ogalla, un amic cinèfil de Veiroj que també va acabar assumint, sense tenir experiència com actor, el seu protagonista, una mena d’adolescent etern que, com anuncia el títol, decideix apostatar. Una empresa difícil que exigeix molta tenacitat per contrarestar tots els impediments que hi posa l’Església Catòlica. Allò curiós és que Gonzalo Tamayo, el nom teatral d’aquest personatge, és un tipus mandrós, d’aquella mena que prefereix no fer les coses, com ara, en el seu cas, acabar els estudis de Filosofia. És un mandrós, però, estranyament, és un mandrós que no es cansa en el seu empeny d’apostatar. En la seva actitud hi ha un desig alliberador que inspira simpatia. És un gest de rebel·lió individual, a la manera d’un anarquista en la seva pròpia habitació, però, de manera atípica, sintonitza amb els aires dels temps i amb aquell desig vell, però sempre nou, de canviar la vida.En els films de Veiroj hi ha aquella mena de malenconia que s’ha pogut percebre en algunes mostres del cinema uruguaià, com ara en aquell

«Whisky» tan celebrat, però de manera menys lacònica. Això últim perquè sembla haver-se empeltat de certa tradició de la comèdia madrilenya sentimental i cinèfila (que comença amb el Fernando Trueba d’”Opera prima” i arriba fins el seu fill, Jonàs, en el qual s’havia pensat per interpretar el protagonista d’aquest film de Veiroj) en la manera de construir un personatge que, paral·lelament als seus treballs per apostatar, es debat entre una cosina, per la qual sempre ha sentit una atracció romàntica, i una veïna encarnada amb l’encant de Barbara Lennie. No és menor l’encant de Marta Lerralde, que interpreta la cosina. Aquesta influència a la vegada remet a una altra de tan perseverant com la de la «nouvelle vague» francesa i les seves derivacions. És una manera de fer cinema amb moltes picades d’ullet cinèfiles, com ara que un dels capellans s’encarni en el director Jaime Chavarri i un altre en Antonio Santamarina, crític de cinema i actualment gerent del cinema Doré, depenent de la Filmoteca Espanyola. El cas és que, entre la comèdia punyent i la comèdia sentimental, en les venes d’”El apóstata” hi corre una sang llibertària que, sense estridències, fa que el film flueixi fins un final joiós que anuncia que s’acosten temps de caos que podran ser molt feliços. Que així sigui.


Cinema de Girona

TAXI TEHERANIran, 2015

Direcció: Jafar Panahi.Gènere: Documental.

Durada: 82 min.Idioma: Àrab.


El vehicle conceptual

El cinema iranià sembla haver inventat el vehicle conceptual, com si fos un dispositiu que serveix perquè el cineasta reculli gent per descriure tota una societat des del moviment. Abbas Kiarostami va patentar l’invent a Ten (2004), una veritable meravella conceptual en que posava en crisi el concepte de posada en escena, mentre que el seu antic ajudant, Jafar Panahi, recupera la formula per ironitzar sobre el seu mestre però, sobretot, per saltar-se les lleis que l’han proscrit al seu propi país. Des de l’any 2010, Jafar Panahi té al seu damunt una pena de sis anys de presó i de vint anys sense poder exercir el seu ofici. No pot escriure guions, no pot filmar i no pot fer cap mena de declaració a la premsa. Malgrat la prohibició, Panahi ja ha rodat tres pel·lícules –Esto no es una película (2011), Closed courtain (2013) i Taxi Teheran (2015), Ós d’Or a Berlin.Per poder saltar-se les lleis, Panahi es veu obligat a construir el seu dispositiu. A Taxi Teheran va agafar un taxi, va desmuntar-li el sostre per que entres la llum, va agafar tres càmeres petites –entre elles una Go Pro de vigilància instal·lada en la part frontal- i va començar-se a passejar pels carrers de Teheran. El taxista rep un seguit de persones que li expliquen històries. Ens trobem amb un venedor de DVD pirates, amb un home ferit que ha de ser conduit a l’hospital o amb la neboda del propi director que li explica que a l’escola li han posat com a deure que rodi una pel.lícula. La noia explica que el film que ha de fer no pot ser com els del realisme negre que mostren allò que no es pot mostrar la societat. Panahi no dubta a l’hora d’alterar la norma i mostra un nen que pren uns diners a fora el carrer posant en evidència alguna cosa que la societat no

pot veure.Taxi Teheran pot funcionar com un viatge poètic en què un cineasta es disfressa de taxista, es reconegut i reflexiona sobre la situació política del seu país. Tot resulta en aparença molt simple i emotiu. Panahi, però, decideix anar més enllà per convertir la dimensió conceptual en l’excusa per tal d’establir una reflexió sobre el propi ofici de cineasta. L’home que no pot filmar, que està obligat a amagar els seus col·laboradors, es situa en un interesant territori fronterer entre la ficció i la realitat. En algun moment sembla que els passatgers pugin al taxi per atzar, mentre que en altres l’atzar està qüestionat per les lleis de la versemblança i de la pròpia ficció. El resultat acaba essent un crit de llibertat presentat en forma d’assaig sobre què és el propi acte de filmar, i per tant de mirar.


Cinema de Girona

SLOW WESTRegne Unit, 2015

Direcció: John Maclean.Intèrprets: Michael Fassbender, Kodi

Smit-McPhee, Ben Mendelsohn, Brooke Williams.

Gènere: Western.Durada: 80 min.Idioma: Anglès.


Un western minimalista

Cent vegades l’han enterrat i cent vegades ha ressuscitat. Cent vegades han dit que era un gènere del passat però sempre s’ha acabat rebel·lant com un gènere del present i del futur. És el western, el gènere més genuïnament americà i un dels més lligats a la pròpia mitologia cinematogràfica. I un gènere que es continua enriquint amb mirades cada vegada més diverses, que beuen de les fonts del classicisme i dels codis essencials que el defineixen, però que aconsegueixen modular-lo i transformar-lo. Les properes setmanes coincidiran a la cartellera tres d’aquestes mirades: el que ens ocupa, un western minimalista signat per un debutant, el director escocès John Maclean, al que s’afegiran la magnífica visió crepuscular de Tommy Lee Jones a «Deuda de honor» i la personal mirada del danès Kristian Levring a «The salvation». Tres mostres ben diferents, cadascuna amb la seva singularitat, però que tenen en comú una visió molt respectuosa de les fonts originals del gènere per acabar-les depurant en sengles visions particulars.No deixa de ser curiós que un director escocès com John Maclean trïi el western pel seu debut cinematogràfic. De fet, en diverses entrevistes a propòsit de l’estrena de «Slow west», Maclean defineix la seva òpera prima com «una història d’amor tràgica», un argument universal tenyit amb el transfons mític de la pròpia èpica del western. Jay Cavendish –esplèndid Kodi Smith-McPhee-, el protagonista de «Slow west», és un jove escocès que viatja al salvatge territori de Colorado del 1870 a la recerca del seu amor ideal, amb la inconsciència de la joventut i del que emprèn un viatge pràcticament sense retorn. En el seu camí per terres indòmites i desconegudes, coincidirà amb Silas

Selleck –Michael Fassbender-, un pistoler implacable amb qui compartirà aquesta recerca obsessiva. A partir d’aquesta premissa argumental, el que més sorprèn de «Slow west» és la maduresa de la mirada i la proposta visual de John Maclean tractant-se d’un debutant. En aquest sentit, aquest debut cinematogràfic és exemplar: amb una posta en escena extraordinàriament minimalista –mai hi ha res sobrer i l’escenografia està despullada de qualsevol efectisme-, una gran capacitat per la composició del plans i una preciosa fotografia naturalista, «Slow west» es rebel·la com un film de gran bellesa formal. Un dels aspectes que també hi contribueixen és l’ús que fa Maclean del paisatge: rodada de manera pràcticament integra en escenaris naturals que lluny de ser un decorat preciosista, transmeten a la perfecció no només la immensitat dels grans escenaris clàssics del western, sinó com aquesta immensitat condiciona i tenyeix les pròpies accions dramàtiques dels personatges. Guanyadora del Gran Premi del Jurat del Festival de Sundance, i produïda per Michael Fassbender –amb qui Maclean ja havia rodat un dels seus curtmetratges previs- «Slow west» és no només un magnífic debut d’un director que caldrà seguir d’aprop, sinó una mostra que el western, lluny de ser un gènere obsolet continua integrant noves visions que l’enriqueixen.

Paco VilallongaCol·lectiu de Crítics de

Cinema de Girona

LOS EXILIADOS ROMÁNTICOSEspanya, 2015

Direcció: Jonás Trueba.Intèrprets: Vito Sanz, Renata

Antonante, Francesco Carril, Isabelle Stoffel.

Gènere: Drama romàntic.Durada: 70 min.

Idioma: Castellà.Data d’estrena: 16/10/2015

A la recerca dels amors idealitzats

En els títols de crèdit finals de Los exiliados románticos de Jonás Trueba es recorda que els fets explicats no son reals i que una part d’allò explicat forma part del desig. La reflexió sorgeix a l’interior d’una pel·lícula de viatge, en què ens mostra a tres personatges que duen a terme una travessa per França -Toulouse, Paris, Annecy- sense cap destí concret i on el tema de l’amor sembla ocupar un lloc central. Francesco, Luis i Vito, els tres exiliats de la faula, semblen condemnats a deixar enrere la joventut i trobar-se davant d’una nova etapa vital. Cadascú d’ells viatja a França per trobar una dona determinada, per poder declarar-se a ella i poder viure aquell ideal amorós que probablement s’ha escapat. En el cinema d’Eric Rohmer –cap el qual sembla inevitablement llançada aquesta pel·lícula- els narradors es debatien entre el món dels seus ideals i la realitat. En la veu en off es mostraven com a veritables demiürgs capaços de fer voltar el món exterior a la lògica dels seus desigs, però a l’hora de la veritat es trobaven condemnats a fracassar. Els herois de la pel·lícula de Jonás Trueba són més ximplets. Per a ells, l’amor imaginari necessita fer-se realitat i difícilment s’estavellaran amb la realitat, perquè probablement el viatge del seu exili no sigui més que un intent de penetrar en el món dels desigs i apartar-se de la realitat.Jonás Trueba roda una pel·lícula d’aparença senzilla, construïda de forma improvisada a partir de les circumstàncies del viatge i oberta a un desig de trencar amb tota casualitat i amb tota lògica. Els personatges es mouen, es declaren, parlen de la paternitat, de la diferència entre exili i emigració, citen a Natalie Ginzburg o a

Valère Novarina. Parlen del cinema de Marco Ferreri i juguen com si fossin titelles tretes d’una pel·lícula d’Eric Rohmer disposades a anar a Annecy per recuperar alguna cosa de Le genou de Claire. El resultat té alguna cosa d’entranyable, d’obra vital i oberta. És una experiència a contracorrent, que com les cançons que interpreta Tulsa al llarg de la pel·lícula proposa un homenatge a l’amor efímer, aquell que a vegades és més somniat que viscut.


Cinema de Girona

UN DIA PERFECTE PER VOLARCatalunya, 2015

Direcció: Marc Recha.Intèrprets: Sergi López, Roc Recha,

Marc Recha. Durada: 70 min.Gènere: Drama.Idioma: Català.


Un conte que, com la imaginació, mai s’acaba

Mac Recha i el seu fill Roc, que ara té set anys, fa temps que s’expliquen un conte amb un gegant que, a través del cinema, també podrà formar part de l’imaginari dels espectadors d’»Un dia perfecte per volar», la nova pel·lícula d’un cineasta que hi renova la seva capacitat per fer present un paisatge amb una mirada que en revela la bellesa i, per tant, el seu misteri. Aquesta mirada, amb la qual Marc Recha ha descobert la potència cinematogràfica d’una diversitat de paisatges amb els quals celebrar la naturalesa amb un sentiment panteista, hi és a «L’arbre de les cireres», «Pau i el seu germà», «Les mans buides», «Dies d’agost» i, encara que en un context més urbà, «Petit Indi». A «Un dia perfecte per volar», film realitzat amb un grup d’amics amb la llibertat de rodar al marge de la indústria, Recha descobreix un altre paisatge per al cinema: el massís del Garraf, pròxim al lloc on viu amb el seu fill Roc. A «Un dia perfecte per volar», un nen juga amb un estel que s’enganxa i, cridant el seu pare, se li apareix un home vestit amb una granota d’espeleòleg. Qui és aquest nen? És Roc Recha, però a la vegada és el personatge d’una pel·lícula. Qui és aquest home? És un personatge imaginari, però a la vegada dotat de la humanitat realíssima de Sergi López, l’actor que l’encarna. Junts juguen amb l’estel, passegen per camins descobrint insectes, nomenant plantes i arbres (farigola, llentiscle, margalló, garritx) i explicant-se un conte interminable, com ho és la imaginació humana esperonada per la capacitat de meravellar-se d’un nen. És una relació de transmissió i aprenentatge entre un nen i, potser, un amic invisible que es fa visible; o entre un nen i una figura paterna, que, lluny de l’autoritarisme, aporta seguretat, però que, com a la vida, pot desaparèixer i, per tant, és fràgil. D’aquí, amb la consciència de la finitud, Recha

defineix «Un dia perfecte per volar» com un testament: hi serà quan ell ja no hi sigui i el seu fill hi reconegui el nen que va ser i l’empremta, tan viva com fantasmal, de la seva relació amb el pare. Aquest testament patern, però, ho és d’un cineasta que, per compartir-les, va llegant unes imatges amb les quals s’encarna vivament la capacitat del cinema per registrar el món perceptible i per crear (o evocar) un món imaginari. Hi ha les imatges visibles però també hi ha les imatges que el conte pot fer imaginar. Hi ha el que es mostra i també allò que es fa veure (o imaginar) sense ser mostrat, com ara en una seqüència preciosa en què Roc Recha i Sergi López miren les empremtes d’un porc senglar que no veuen els espectadors. Però aquesta tensió entre el visible i l’invisible va més enllà del que és a dins o a fora del camp visual. En l’aspiració a fer visible l’invisible, hi ha la palpitació del misteri i la voluntat de fer presents els absents. L’absència és, de fet, una constant en Recha, que, com a pare, també es fa present físicament a les imatges, sempre habitades per la seva sensibilitat com a cineasta.


Cinema de Girona

VICTORIAAlemanya, 2015

Direcció: Sebastian Schipper.Intèrprets: Laia Costa, Frederick Lau,

Franz Rogowski, Max Mauff. Durada: 135 min.

Gènere: Drama.Idioma: Alemany.


Una noia. Una nit. Una ciutat. Un pla.

Foscor. Música tecno que sona de fons i que va prenent protagonisme. Llums psicodèliques difuminades. Una figura humana en la penombra. Una noia es mou abduïda pel ritme de la música. Així comença el repte. El 27 d’abril de 2014, el director alemany Sebastian Schipper i el seu operador de càmera Sturla Brandth Grovlen posen a gravar la seva càmera a les 4.30h de la matinada, amb la foscor de la nit berlinesa com a testimoni. Dues hores i catorze minuts després, a les 6.44h del matí, i quan ja s’ha fet de dia a Berlín, apaguen la càmera. Pel mig, 22 localitzacions, sis ajudants de direcció dirigint a més de 150 extres, i tres equips de so perseguint contínuament i incansablement per la capital alemanya a set actors. Una pel·lícula, en un sol pla seqüència. Aquest era el repte fenomenal que Schipper i el seu equip s’havien plantejat, i que finalment gràcies a una sincronització i planificació de rodatge extraordinàriament complexa havien aconseguit portar a terme. I això és «Victoria», un adrenalínic descens als inferns de la nit berlinesa amb format de pirueta tècnica i fons de retrat generacional.La proposta formal de Schipper no és nova, però sí que ho és la singularització de la seva concreció. Rodar una pel·lícula a través d’un únic pla seqüència ja era la base de films com «La soga» d’Alfred Hitchcock o de «Birdman» d’Alejandro González Iñárritu, però en tots dos casos, el pla seqüència no era tal: n’adoptava l’aparença com a recurs narratiu però realment era una successió de llargs plans que s’havien soldat amb petites trampes formals per donar sensació de continuïtat. Altres directors com Rodrigo Garcia van experimentar amb el pla seqüència episòdic a «Nueve vidas», i qui més es va assemblar al que planteja Schipper va ser el rus Alexander Sokurov a «L’arca russa», el sumptuós viatge per les luxoses sales del museu de l’Ermitage de Sant Petersburg. L’elegància i fascinació de l’extraordinari pla seqüència de Sokurov contrasten amb l’estil abrupte, nerviós, visceral i a flor de pell del plantejament que fa Sebastian Schipper a «Victoria».Com tota pel·lícula que es planteja un repte tècnic extrem, el gran perill que afronta és el d’acabar essent presonera del seu propi artifici, un aspecte que ja van criticar molts dels detractors de «Birdman». És a dir, que la pirueta formal acabi devorant la història, els personatges, les situacions i el mateix sentit del film, i que distregui un espectador ensimismat pel virtuosisme de la dificultat majúscula que el director es planteja. Schipper esquiva aquests perills a través d’un ús de la càmera immersiu que ens situa pràcticament al bell mig de l’acció, com si la visquéssim en primera persona. És impossible no deixar-se

endur per la fascinació d’aquest trajecte volcànic, ple de girs inesperats, que posa a prova emocionalment l’espectador. En aquest sentit, «Victoria» és una d’aquelles pel·lícules que no s’obliden fàcilment. És una pel·lícula molt física, molt de sensacions. No és un film perfecte, però és capaç de trascendir les seves arestes –algunes incongruències de guió, alguna situació lleugerament repetitiva- i atrapar-te en aquest espiral d’esdeveniments dels que és molt difícil abstreure’s. Per l’extraordinària necessitat de sincronització dels equips tècnics i artístics que demana la proposta formal extrema de Schipper, «Victoria» acaba desvetllant una planificació gairebé coreogràfica, en la que és molt difícil percebre en quin grau apareix la improvisació, i on la dimensió d’espai i temps es dilata fins a convertir l’escenari –el famós barri berlinès de Kreuzberg- en una mena de fantasmal laberint circular ple de racons amagats, com si la cara més fosca de la societat estigués latent i es fongués en aquest moment fascinant que és la transició entre la nit i el dia. El salt mortal sense xarxa de Sebastian Schipper només és possible amb la complicitat d’un equip tècnic cent per cent involucrat en un projecte tant complex i sobretot en uns actors portats al límit de la seva capacitat, tan tècnica com dramàtica. I aquí cal mencionar el magnífic duel interpretatiu entre la catalana Laia costa, omnipresent, extraordinàriament natural i sorprenentment madura per un repte com aquest, i l’alemany Frederick Lau, un dels millors actors de la seva generació. De la suma del seu talent al de Schipper i el seu equip, neix una de les pel·lícules més singulars, viscerals i inoblidables del que portem de 2015.


Cinema de Girona

HE NAMED ME MALALAEmirats Àrabs, 2015

Direcció: Davis GuggenheimDurada: 87 min.



«Un professor, un nen, un llibre, un bolígraf, poden fer canviar el món»

Aquesta es la senzilla i poderosa frase que la jove activista Pakistanesa Malala, ha fet servir com a referència del seu discurs que els Talibans van voler callar amb una bala, quan tornava de l’escola en un autobús en el seu poble a la Vall de Swat. El productor i director nord-americà Philip Davis Guggenheiem, conegut com un dels documentalistes més reconeguts i valorats del moment, només cal recordar que dos dels seus documentals estan en el TOP 10 dels més vistos i de més recaptació «Una verdad incomoda « (2006) i «Esperando a Superman» (2010), es l’encarregat de explicar-nos la història d’aquesta noia de 16 anys anomenada Malala Yousazai, la noia activista Pakistenesa, que va reivindicar públicament el dret d’anar les noies a l’escola i per aquest motiu, va rebre un tir al cap que li va anar al cervell i va estar una temporada en coma i fent-li operacions per tal de salvar-li la vida. Actualment està totalment recuperada, cal dir que té una part de la cara que li ha quedat immobilitzada i no hi sent per una orella, viu amb la seva família, pare, mare i dos germans, a Anglaterra i no pot tornar a el seu país sota amenaça de mort. Veurem i viurem durant els 87 minuts tot aquets procés. Imatges de la seva hospitalització, de la seva infantesa, de l’escola que tenia el seu pare,... tot material d’arxiu familiar. També veurem alguns fragments de la situació actual del seu país. I tot un metratge seguiment del que pensa, dels seus estudis, de les seves visites a altres països, de les personalitats que l’han rebut, del que pensen els seus germans d’ella i el que pensa ella dels seus germans. La seva estada a la ONU i el Premi Nobel de la Pau

que va rebre, la personalitat més jove de la història del Premi, l’any 2014. I sempre, el pare al seu costat. La pel·lícula comença amb la història del seu nom, explicada per ella mateixa, recordant l’explicació que li va donar quan era més petita el seu pare. Aquesta història i altres històries que es rememoren, estan il·lustrades per unes pintures animades extraordinàries. Malala, es el nom d’una heroïna que quan el Pakistan estava sotmesa a els anglesos, va liderar la batalla que va donar la llibertat a el seu poble, tot i deixant-hi la vida. «El meu pare em va posar Malala, no em va fer Malala. Jo vaig triar aquesta vida i la vull continuar», diu un moment de la història la nostra Malala, a la pregunta de si tot el que fa es influència del seu pare.La pel·lícula està ben feta, ben explicada i en alguns moments et commou. Està explicada amb un ritme que no et permet deixar de mirar la pantalla. Només en alguns moments surten algunes veus critiques, que diuen que s’aprofita de la seva desgràcia. Però la força de la història s’aguanta per si sola. Es veritat que en alguns moments i sobretot la part final, el realitzador aixeca el to sentimental buscant la llàgrima fàcil i el vist i plau de l’espectador. Però, la història es tant intensa, que se li pot perdonar aquesta debilitat comercial


Cinema de Girona

RAMS (EL VALLE DE LOS CARNEROS)

HrútarIslàndia, 2015

Direcció: Grímur Hákonarson.Intèrprets: Sigurður Sigurjónsson,

Theodór Júlíusson, Charlotte Bøving, Jon Benonysson. Durada: 93 min.

Gènere: Comèdia dramàtica.Idioma: Islandès.


El miracle islandès

En el període d’un mes, una de les cinematografies més petites del món ha estat capaç de guanyar consecutivament dos dels principals festivals que se celebren a l’Estat espanyol. Si el mes de setembre «Sparrows» es va endur el màxim guardó del Festival de Sant Sebastià, fa unes setmanes, «Rams (El valle de los carneros)» va obtenir l’Espiga d’Or del Festival de Valladolid. Si tenim en compte que la producció cinematogràfica anual d’Islàndia és de només 10 pel·lícules, l’índex d’efectivitat i el ressó internacional d’aquests dos films és extraordinari. Tot això en un país en el que, contràriament al que pugui semblar, hi ha una esplèndida cultura cinematogràfica, i que és de llarg el territori europeu amb una major assistència al cinema (més de 4,5 vegades l’any per persona, pràcticament el doble de la mitjana europea).Si bé el director islandès més conegut és Baltasar Kormakur –que fins i tot ha rodat alguna pel·lícula a Hollywood-, una nova generació de joves directors islandesos s’obre camí amb èxit als festivals internacionals. A aquesta nova onada pertanyen tant Runar Runarsson –el director de «Sparrows», que ja havia estat nominat a l’Oscar per un dels seus curts- com Grimur Hakonarson –director de «Rams»- curiosament nascuts tots dos el 1977, amb poques setmanes de diferència. «Rams», que serà la candidata islandesa als Oscar d’enguany, és la tercera pel·lícula de Hakonarson, pero sens dubte és el film que l’ha donat a conèixer definitivament en el panorama cinematogràfic internacional. Aquest drama trufat d’abundants tocs d’humor negre és una pel·lícula amb alguns aspectes fins i tot autobiogràfics. Hakonarson coneix molt bé l’ambient rural en el que es desenvolupa la història –els seus pares es van criar en aquest context- i la consistència del que explica es nota en un guió perfectament trabat, molt atent als detalls i que destil·la autenticitat pels quatre costats. El director reconeix haver-se inspirat en situacions reals viscudes de molt aprop per construir aquesta història de dos germans que es dediquen a cuidar ovelles, viuen en dues granges una al costat de l’altra, però

que no es parlen des de fa 40 anys. Segons Hakonarson, a Islàndia són molt habituals els conflictes veïnals o familiars com el que descriu la pel·lícula, donant-se la paradoxa que en zones d’extrema solitud –pel clima, els llargs hiverns i les dures condicions meteorològiques- gent que viu molt a prop d’altres persones pràcticament no hi estableix relació.Una de les grans virtuts de «Rams» és la capacitat per explicar-nos una història d’aparent senzillesa però amb un fons farcit d’humanitat i veritat. En aquest sentit, és un film molt mesurat, que estableix amb molta precisió els tempos que fan avançar la trama sempre a la velocitat adequada. Hakonarson explica amb notable convicció la relació especial que els islandesos del món rural estableixen amb les seves ovelles, que mantenen llinatges que provenen del s.XIX, quan els anglesos les van exportar a l’illa. L’arquitectura del film es basa en aquest coneixement dels ancestres i en l’autenticitat que desprenen unes imatges i unes situacions impossibles de recrear sense aquesta percepció directa d’un món, unes tradicions i una manera de viure. I més enllà d’això, acompanyat per magnífics actors, Hakonarson demostra també conèixer molt bé les relacions humanes, i com a vegades, una causa comú és capaç de trencar les barreres més inexpugnables. «Rams» és un film que, en la seva modèstia, acaba essent molt més estimulant i memorable, que pel·lícules que amb grans pretensions i pressupostos desmesurats cauen en un oblit immediat.


Cinema de Girona

LA GRANJA DEL PASCatalunya, 2015

Direcció: Sílvia Munt. Durada: 80 min.

Gènere: Documental.Idiomes: Català i castellà.


Una experiència reveladora

La precarietat econòmica que estem vivint al nostre país ens sacseja cada dia, però la fredor de les xifres no pot explicar, ni remotament, el patiment que estan suportant les persones que es troben en aquesta situació i, el que és més important encara, la transformació que en molts casos experimenten. Aquest documental se centra en la Granja del Pas, lloc de reunió de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Sabadell. El documental aborda el seu funcionament, i l’evolució i transformació de les persones que formen part de la Plataforma.Després de conviure amb ells durant un any, la pel·lícula se centra en les històries humanes. Des del seu relat comparteix amb ells la seva veritat, on expliquen de manera senzilla i directa el seu dolorós camí, les seves experiències, les seves pors, però també l’alegria de tornar a creure en les seves pròpies forces; un viatge personal que trenca un mur atàvic a l’interior de qui ho escolta.“La granja del pas” mostra una realitat d’on sorgeixen les preguntes més essencials, les profundes contradiccions d’una societat al límit de les seves forces, la necessitat de replantejar-se el futur i l’intens desig d’alliberar-se.La pròpia directora Sílvia Munt ha qualificat la pel·lícula com “un cant a l’ésser humà” ia la “esperança” perquè demostra com en una “situació crítica” pot sortir “el millor de les persones” i que ciutadans “normals” afectats per la crisi, “tot i no tenir res “, ajuden a altres en la seva mateixa situació i” s’obliden de les seves coses “.Ha estat una experiència “dura” però alhora “reveladora”, detalla Munt, que ha indicat que tant ella com el seu equip esperaven que les persones que participen en la pel·lícula mostrarien el seu “dolor”, però a més a més els van donar una “lliçó d’humanitat “.La cineasta ha considerat l’experiència com “reveladora” perquè s’ha adonat que amb “una

miqueta” es pot “convèncer la gent que hi ha una altra forma de viure en lloc de a urpades”.“La Granja del Pas” se centra en històries humanes, en la capacitat de superació i en com “el millor de les persones pot sortir quan les deixen”, ha referit la seva directora.Aquest documental ha estat el més “humil” dels que ha realitzat Sílvia Munt, ja que ha hagut de fer “de tot” durant el rodatge, però “potser” també ha estat el que més li ha aportat a nivell personal.La realitzadora catalana, que va rebre un Goya pel seu paper a “Alas de mariposa” (1991), s’ha centrat des del 2000 a la direcció de pel·lícules, en guions i en sèries de televisió, on se sent “còmoda” i “més lliure “.No obstant això, és “una època terrorífica per a la cultura” i especialment dura per al cinema amb mesures com la pujada de l’IVA al 21 per cent i la retallada en els pressupostos dedicats a aquesta àrea, ha assegurat.

El documental va rebre el primer premi de la secció “Tiempo de Historia” de la Semana Internacional de Cine de Valladolid, Seminci 2015. Pròximament participarà a Humans Fest, Festival Internacional de Cine y Derechos Humanos de València i a FIPA, Festival International de Programmes Audiovisuels.


LANGOSTAThe lobster

Grècia, 2015Direcció: Yorgos Lanthimos.

Intèrprets: Colin Farrell, Rachel Weisz, Jessica Barden,

Olivia Colman. Durada: 118 min.


Data d’estrena: 04/12/2015.

En un món estrany o potser no tant estrany

No hi ha dubte que amb «Canino», en què els nens d’una família benestant viuen tancats en una mansió aliens a l’exterior i seguint uns mètodes educatius particulars, va revelar-se un cineasta, Yorgos Lanthimos, amb un món particular transmès amb una barreja d’absurd i de comèdia negra. Lanthimos afirma que, per fer-ho visible, només fa que exagerar alguns capteniments observats. Amb «The lobster», premi del Jurat en el darrer festival de Canes en una de les decisions menys discutibles amb les va configurar-se el palmarès, el cineasta grec ha accedit a la temptació de rodar en anglès amb un repartiment internacional encapçalat per un sorprenent Colin Farrell i la sempre meravellosa Rachel Weisz. És una opció que pot discutir-se, havent-la adoptat recentment altres cineastes europeus, però Lanthimos no hi ha perdut la singularitat. No de moment perquè amb «The lobster»/»Langosta», continua provocant estranyesa amb una imaginació que transfigura elements que no són aliens a la realitat, com ara la pervivència de convencions i normes que duen a l’aparellament, preferentment heterosexual en bategar-hi l’imperatiu de continuar l’espècie.En aquesta seva nova pel·lícula, Lanthimos presenta un futur distòpic que primer concentra en l’espai d’un hotel on són internats aquells que encara no s’han aparellat. Allà tenen quaranta cinc dies per fer-ho i si no ho aconsegueixen seran transformats en l’animal (per tant, en una altra espècie) que hagin escollit: una llagosta, en el cas del trist i desconcertat protagonista que, interpretat per Colin Farrell, intenta seguir els rituals del lloc. Els castigats

són expulsats al bosc, espai incert i sense límit al marge de la «civilització», amb les seves normes repressives, on campen tota mena de fugitius i també una guerrilla anomenada dels «Solitaris» que, com és habitual, també imposa les seves regles: res de sexe i d’amor compartit. Escapat al bosc, el protagonista trobarà l’amor amb una altra fugitiva, encarnada per Rachel Weisz, i novament se situarà al marge de les regles. Lanthimos creu haver aportat una pel·lícula sobre la solitud, amb el sentiment d’estranyesa i exclusió que sent el protagonista, però també sobre l’amor. És així que aquesta és una pel·lícula romàntica, potser inesperadament romàntica. I, com d’altra banda podia esperar-se, una pel·lícula original, sorprenent, desconcertant del grec Lanthimos sobre un món estrany o potser no tan estrany.


Cinema de Girona

L’ARTÈRIA INVISIBLECatalunya, 2015

Direcció: Pere Vilà i Barceló.Intèrprets: Àlex Brendemühl

Nora Navas Àlex Monner, Joana Vilapuig.

Durada: 115 min.Gènere: Drama.Idioma: Català.

Data d’estrena: 04/12/2015.

Relacions perilloses

Pere Vilà i Barceló (Girona, 1975)amb paciència i amb els anys, ens va mostrant des de que va fer el seu primer llarg metratge el 2007 «Pas a Nivell», una manera original i diferent d’explicar històries. Ja l’any passat, dins el mateix marc de Temporada Alta, que ara estrenem la seva darrera obra, Pere Vilà ens va oferir la seva particular visió de la vellesa, la memòria i la rancúnia amb la pel·lícula «La Fossa» (2014), amb unes esplèndides interpretacions de Lluís Homar i la Emma Vilarasau.Ara, Pere Vilà, amb l’adaptació de la novel·la «El peatge» escrita a quatre mans per Josep Valls i Joaquim Vidal (que és un dels productors de la pel·lícula) ens mostra en la seva darrera producció “L’artèria invisible” una intima i complicada història on hi trobem la mala relació entre germans i una herència entre mig; un matrimoni amb problemes: ell vol fer carrera política i ella vol tenir fills. A ell se li complica la vida a través d’una denuncia d’abusos sexuals. Al mateix temps, vivim un amor adolescent, amb problemes, ella ha d’exercir la prostitució i ell està a l’atur i «tocat», degut a que de petit havia estat a punt de formar part de la vida del matrimoni, que ara te problemes. Els joves tramen una manera fàcil de aconseguir diners. Aquí, es complica encara més la cosa.Tot plegat explicat a la manera del director Pere Vilà, sense preses i amb la càmera quieta. Aquesta manera de filmar, fa que l’espectador entri més dins el complicat

entramat de la història. Al mateix temps, un té la sensació de que no passa res i resulta que estem vivim, quasi en primera persona, tot una drama, un mal viure que no et deixa indiferent.Fins i tot hi ha moments en què l’espectador voldria participar amb els protagonistes, intentar fer-hi alguna cosa, perquè no haguéssim de viure tant intensament el que estem veien. Un altre mèrit del director és aconseguir que els actors que venen de diferents àmbits del món de la interpretació, tots estiguin al mateix nivell. Tots saben mostrar en poques paraules tota la intensitat, a través de l’expressió, que necessita cada escena.Una vegada més, Pere Vilà, amb la seva manera d’explicar històries, no ens deixarà indiferents. Ens farà pensar i reflexionar sobre que la vida, de vegades, no és tan fàcil de viure-la. I moltes vegades, som nosaltres que ens la compliquem.


Cinema de Girona

DEUDA DE HONORThe Homesman

Estats Units, 2015Direcció: Tommy Lee Jones.

Intèrprets: Tommy Lee Jones, Hilary Swank, Grace Gummer,

Miranda Otto. Durada: 120 min.Gènere: Western.

Idioma: AnglèsData d’estrena: 18/12/2015

El destí de les nostres estimades Clementine

Al final de Pasión de los fuertes –My Darling Clementine- de John Ford, Clementine marxa de bracet amb Wyat Earp. Ha mort en duel als germans Clayton, la pau ha tornat a Tombstone i la civilització sembla haver guanyat la partida a la barbàrie. Com tantes pel·lícules de l’Oest, el final feliç dels herois és clou amb la unió amorosa. Sembla com si el casament i el camí cap a una hipotètica vida familiar sigui la recompensa per haver solucionat el conflicte. Ningú, però, es planteja què va passar quan Clementine es va instal·lar a la granja, es va sentir sola, allunyada de tot i de tothom. Què passarà quan hagi de fer front a les ventades de les llargues nits de l’hivern? Quin futur tenien les dones que varen anar a viure a l’Oest i varen construir nous horitzons?De fet, conec molt poques pel·lícules que parlin de què passa quan els herois deixen l’aventura i accepten la monotonia familiar. Recordo a Claudette Colbert a Corazones indomables, escombrant una vella cabana per construir-hi la llar. La noia que acabava de casar-se amb Henry Fonda s’espantava quan veia un indi entre els vidres de la cabana. En la pel.lícula tampoc s’explicava què passava després. Deuda de honor –absurd títol castellà de The Homesman- és un western atípic que parla de les dones a l’Oest, lluny dels arquetips i dels símbols que han configurat l’imaginari femení del gènere. El seu director Tommy Lee Jones ens explica amb crueltat –però també amb intel·ligència- com la majoria de dones que varen perseguir nous horitzons varen acabar boges, perdudes en elles mateixes o víctimes de l’obsessió per trencar una virginitat no desitjada. En la pel.lícula ja no resulta vàlida la vella divisió entre la dona/meuca que treballa al saló i la verge que arriba al poble per

fer de mestre. Fins i tot, s’acaba constatant que la dona/home com Calamity Jane, que va optar per l’aventura, també va ser una supervivent en un món que en el fons no li pertanyia. Deuda de honor està plantejada com el viatge d’una caravana de dones pel mig dels paratges aspres d’un Oest on encara no ha arribat la civilització. Han de travessar el desert, creuar-se amb els indis i arribar al lloc on domina l’ordre. En la caravana hi ha tres dones boges que viuen engabiades i una dona que busca desesperadament aquell home que mai ha pogut tenir. El conductor de la caravana no és cap heroi, sinó un delinqüent de segona fila que actua com a protector del grup. El trajecte és complicat, dur i pel camí sorgeix la tragèdia. Un cop la caravana arriba al seu destí, el guia comprova com en la civilització governa la hipocresia, com la caritat no arregla res i com la lluita de classes i la xenofòbia són els valors que s’imposen en un món que vol establir l’ordre com a antídot al desordre. On es troba la llibertat en el món civilitzat o en les tenebres del món salvatge? La pregunta no té una resposta fàcil perquè en el desert salvatge domina la follia i el món de la cordura allò que impera és el desordre moral. L’oest esdevé una quimera. Els herois i les heroïnes han deixat de tenir una clara raó de ser.


Cinema de Girona

MacbethRegne Unit, 2015

Direcció: Justin Kurzel Intèrprets: Michael Fassbender, Marion Cotillard, David Thewlis, Elizabeth Debicki, Jack Reynor.


Reestrena: 25/12/2015

Macbeth

Cinematogràficament, hi ha el “Macbeth” expressionista i obscur d’Orson Welles protagonitzat l’any 1948 per ell mateix, que anteriorment havia dirigit al teatre una versió d’aquesta tragèdia shakespeariana que, amb actors negres, traslladava l’acció a l’illa d’Haiti, a primers del segle XIX, sota el mandat de l’autoproclamat rei Henri Christophe, un esclau convertit en un dictador; el “Macbeth” d’Akira Kurosawa, que, l’any 1957 i amb el títol “Tron de sang”, va ambientar-lo al Japó feudal amb el seu actor emblemàtic, Toshiro Mifune, encarnat el guerrer assedegat de poder; el “Macbeth” que, amb tot el seu pessimisme respecte la condició humana, va realitzar Roman Polanski l’any 1971; i ara també hi ha el “Macbeth” de l’australià Justin Kurzel que comença amb la imatge terrible d’un nen mort abans que comenci la batalla entre un exèrcit d’escocesos cansats i els invasors noruecs i irlandesos. Encara que hi apareguin les bruixes, no comença amb elles, doncs, l’adaptació del “Macbeth” amb la qual ha realitzat amb atreviment el seu segon llargmetratge, que arriba després de narrar a “Snowtown” la història real d’uns assassinats en sèrie que van succeir en la població australiana referida en el títol. No hi comença de manera significativa perquè, més que apel·lar al sobrenatural com un malefici enganyós, Kurzel remarca la violència com una condemna a la qual està sotmesa la humanitat per la pròpia ambició de poder encarnada de manera extrema en els Macbeth (i Lady Macbeth) que han habitat i habiten el món.La batalla inicial es presenta de manera molt estilitzada, amb imatges ralentitzades i accelerades, però amb una contundència brutal. La fotografia, que domina en tota la pel·lícula, és ombrívola i fangosa. Aquest començament

té alguna cosa aclaparadora i provoca una tensió perdurable. Tanmateix, tenint present l’obra de Shakespeare, el film es fa més sobri, però sempre obscur, i amb una violència física menys explícita mentre es concentra progressivament en com la criminal ambició destructiva de Macbeth i la seva esposa du a la seva pròpia destrucció. I com ho fa abans de la seva mort en la mesura que cada cop els costa més suportar els monstres en els quals s’han convertit. Aleshores, mentre que Marion Cotillard intenta fer convincent la seva Lady Macbeth, Michael Fassbender sembla transmetre sense esforç aparent com el seu personatge té la ment posseïda pels escorpits, però a la vegada el fet que dubta abans de cometre els seus actes. També que, al capdavall, sap que és indigne del tron que ocupa, però que, guerrer com és, no pot deixar de lluitar fins el final. En tot cas, hi ha alguna cosa amb la qual Justin Kurzel compleix abastament: és estremidora i desoladora com ho ha de ser un “Macbeth”


Cinema de Girona

CICLES 2015

09/02: Rebeca

16/02: Sospecha

23/02: La sombra de una duda

02/03: Recuerda

09/03: Extraños en un tren

16/03: Pero... ¿Quién mató a Harry?

23/03: Falso culpable

CICLE ALFRED HITCHCOCK (II)

Del 9 de febrer al 25 de març

L’extensió i l’interès cinematogràfic de l’obra de Hitchcock, ha fet que, després del primer cicle dedicat al cineasta, els mesos de novembre i desembre de 2013, ara us en presentem un segon, que recull, també, pel·lícules de la seva etapa americana.Començant per Rebeca, la pel·lícula que li va proposar, finalment, el productor David O. Selznick, quan el va fer venir d’Anglaterra. Una pel·lícula anglesa, en paraules de Hitchcock –diversos actors anglesos, ambient anglès, novel·la anglesa, a més a més del propi director, amb una exitosa carrera a l’altra banda de l’Atlàntic, abans d’instal·lar-se a Hollywood-. I anglesa fou, també, Sospecha, -actors, ambient i novel·la- que compartia amb Rebeca la mateixa protagonista: Joan Fontaine. Junt amb aquestes dues pel·lícules de tall britànic, una excursió per la psicoanàlisi a Recuerda, amb la col·laboració de Salvador Dalí, en un intent, segons Hitchcock, de mostrar els somnis d’una manera clara i aguda, com l’arquitectura que apareix als quadres del pintor empordanès i una raresa com Pero...¿quién mató a Harry?, una pel·lícula d’humor negríssim, «com si es presentés un assassinat a la vora d’un rierol cantaire i deixéssim anar una gota de sang en la seva aigua límpida». I de nou els temes recurrents de l’imaginari del director, l’atzar, les circumstàncies de la vida quotidiana que trastoquen allò previst o previsible, els peus de dos desconeguts que avancen els uns cap als altres fins a trobar-se o les vies de tren que s’entrecreuen en una mena de ball sinistre a Extraños en un tren o la malastrugança del protagonista de Falso culpable; i la dificultat per conèixer el veritable jo de les persones, aquesta ambigüitat tant suggeridora que travessa tot el cinema de Hitchcock, i que és encara més interessant quan qui es mostra ambigu són estrelles de Hollywood com el mateix Henry Fonda, a Falso culpable, però sobretot Joseph Cotten (La sombra de una duda), Cary Grant (Sospecha) o Laurence Olivier (Rebeca). Un festival cinematogràfic, ple de suspens i de segones i terceres lectures, que encara no exhaureix, però, tota la producció d’Alfred Hitchcock. Continuarà?

Ramon GironaCol·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

CICLE SIDNEY LUMETDel 4 de maig al 15 de juny

En els cicles de la Filmoteca del Cinema Truffaut sovint se solen programar els treballs d’homes cineastes (només hem dedicat un cicle a dones cineastes en tots aquests anys) i de cineastes amb un estil molt contundent i molt reconegut, aplaudit per la crítica i el públic. Són els tòtems de la història del cinema, el panteó dels suposats déus. Hi ha, però, una altra història del cinema que cal reivindicar, la dels autors i autores que no han intentat fer de la seva obra geni i figura, sinó treballar, deixant-s’hi la pell, en un ofici que és, fonamentalment, de creació col•lectiva. Lumet és el Balzac i el Txékhov del cinema, és el radiògraf de la “condició humana” de la segona meitat del segle XX. Sense Lumet, un David Simon (The Corner, The Wire, Generation Kill…) no hagués existit. Treballa en els llocs on s’exerceix un poder i les clivelles que s’obren en tots aquests àmbits: la justícia, els cossos de seguretat, la guerra, el crim, els drets humans o els mitjans de comunicació. No aborda directament la figura dels polítics perquè entén que tots aquests llocs de poder són el resultat d’una manera de fer política i li interessa més inspeccionar els dilemes morals i existencials dels homes i dones de peu de carrer que de les elits. Lumet ens confronta, permanentment, amb dilemes ètics i, malgrat ser un gran pacifista i abogar per un cinema de denúncia, mai ho fa des de la propaganda, sinó mostrant com de baix pot caure l’ànima humana quan és seduïda pel poder o per la barbàrie. I ningú se’n deslliura: Tothom pot caure i sempre podem arribar més avall encara. En el cinema de Lumet no hi ha bons i dolens, no hi ha bàndols antagònics, el somni americà s’enfonsa a mans de la misèria social o de la fatalitat. Només hi ha situacions conflictives que demanen als personatges d’actuar, de prendre un risc, un compromís. Lumet investiga, minuciosament, amb una elegància, sobrietat i precisió estètica, la direcció d’aquestes decisions i les seves (de vegades fatals) conseqüències. Lumet sempre interpel•la l’espectador desmuntant les convencions, forçant-lo a prendre partit a l’hora d’emetre un judici, dislocant el que esperem d’algú pel fet de pertànyer a una comunitat professional o social; sempre ens porta a aquesta “altra banda” del “miratge” de la realitat. El 2005 Sidney Lumet, el meravellós cineasta invisible, va rebre un Óscar honorífic per la seva trajectòria: tota una vida dedicada al cinema.

Ingrid GuardiolaCol·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

04/05: Doce hombres sin piedad

11/05: El prestamista

18/05: Serpico

25/05: Network (un mundo implacable)

01/06: El príncipe de la ciudad

08/06: Veredicto final

15/06: Antes que el diablo sepa que has muerto

CICLE ORSON WELLESDel 4 de novembre al 21 de desembre

Nascut a Kenosha, Wisconsin, el 6 de maig de 1915 i mort a Los Ángeles, el 10 d’octubre de 1985, els setanta anys de vida d’Orson Welles, ho van ser tot menys monòtons. Welles és un d’aquells personatges a qui la llegenda va acompanyar al llarg de la seva vida, amb el perill que aquesta llegenda acabi desdibuixant la seva intensa obra. Dotat per a diverses expressions artístiques -la pintura, la música, la màgia-, es va introduir en el món del teatre, des de ben jove, i va acabar fundant el Mercury Theatre (amb John Houseman), i treballant per a l’administració Roosevelt, en el Federal Theatre Project, de suport a les arts escèniques, en plena Gran Depressió, i fent el salt a la ràdio amb el programa The Mercury Theatre on the Air, on, el 1938, va dirigir la cèlebre emissió de la Guerra dels Mons, adaptada de l’obra homònima de H. G. Wells. L’èxit, la fama i la polèmica el van acompanyar, abans de l’arribada a Hollywood, de la mà de la productora RKO, on va realitzar Citizen Kane (1941). Welles és l’exemple de les bondats del sistema de producció de Hollywood –aquell moment excepcional de Citizen Kane– i, també, de les seves limitacions. Massa excèntric per a adaptar-se a la lògica empresarial de la colònia cinematogràfica, en va ser expulsat –tot i que hi va retronar alguna vegada-, i la seva vida es va convertir en un anar i venir per diversos països, encadenant èxits –pocs-, fracassos i projectes inacabats, treballs d’actor en bones pel·lícules i en pel·lícules no tant bones, en anuncis de televisió… Excessiu, barroc, expressionista, a estones –poques- clàssic, mestre del pla seqüència, de la profunditat de camp i de la utilització del so cinematogràfic, quan les condicions de producció ho permetien, també va esdevenir un hàbil constructor de pel·lícules fetes a salt de mata, amb rodatges que s’allargaven, sempre pendent d’aconseguir diners per a fer-los possibles; i va acabar convertint, segurament a pesar seu, l’obra inacabada, el projecte fallit en quelcom tant wellesià com les seves grans pel·lícules. Ara, amb ocasió del centenari del seu naixement, us proposem aquest cicle de pel·lícules, des de la seminal Citizen Kane fins a F for Fake, passant per algunes de les seves potents aproximacions a l’obra de Shakesperare (Macbeth i Otel·lo) i Kafka (El procés), i dues pel·lícules – Mr. Arkadin i Touch of Evil- que, junt amb Kane, esdevenentres exemples de la seva capacitat interpretativa, del seu gust pel transformisme; tres exemples d’un dels temes essencials del seu cinema: l’ésser humà entès com quelcom polièdric, contradictori, ocult rere múltiples màscares, i la lluita constant, i infructuosa, per aconseguir traspassar-les, aquestes màscares, intentant donar resposta a la pregunta que, de fet, obre Citizen Kane: què s’amaga rere una imatge?

Ramon GironaCol·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

04/11: Ciudadano Kane

09/11: Macbeth

16/11: Otel·lo

23/11: Mr. Arkadin

30/11: Sed de mal

14/12: El Proceso

21/12: F for Fake

EL CLÀSSIC DEL MES 2015 Les pel·lícules de la nostra vida, ara restaurades

i en versió original subtitulada

DESAYUNO CON DIAMANTES 29 de setembre

TE QUERRÉ SIEMPRE20 d’octubre

ELS 400 COPS24 de novembre

CANTANDO BAJO LA LLUVIA 15 de desembre

DESAYUNO CON DIAMANTESBreakfast at Tiffany’s

Estats Units, 1961Direcció: Blake Edwards.

Intèrprets: Audrey Hepburn, George Peppard, Patricia Neal,

Buddy Ebsen. Durada: 115 min.

Gènere: Drama romàntic.Idioma: Anglès.

La icona que s’imposa

Una dona amb un vestit de nit negre (disseny exquisit de Givenchy) baixa d’un taxi a la Cinquena Avinguda de Nova York i esmorza mirant l’aparador de la joieria Tiffany’s. És de matinada i és possible imaginar que la dona torna d’una festa nocturna mentre la ciutat comença a despertar-se. És Holly Golightly, el personatge concebut per Truman Capote a la novel·la «Breakfast at Tiffany’s», però també convertida en una altra a través de la seva encarnació en una extremadament estilitzada Audrey Hepburn: una icona cinematogràfica que s’imposa de manera fulgurant cada cop que comença la pel·lícula de Blake Edwards que adapta el relat homònim de Capote, però que també perdura en l’imaginari col·lectiu a través de les seves múltiples reproduccions en una diversitat d’objectes: postals, pòsters, samarretes, sotagots, tasses, moneders, etcètera. Una icona que sovint es reprodueix amb la variant que fa que Holly/Audrey aparegui amb un llarg broquet que encara la fa més sofisticada.Quan Audrey Hepburn va interpretar l’any 1961 el film «Breakfast at Tiffany’s» ja no era la jove actriu associada a la innocència dels seus personatges a «Vacances a Roma», «Sabrina» i fins «Funny Face». Audrey Hepburn començava la dècada dels seixanta entrant en una maduresa que la duia a encarnar personatges menys ingenus en comèdies sofisticades (la mateixa «Breakfast at Tiffany’s» o, amb el seu toc d’intriga, «Charada») i en drames complexos, com ara «La calumnia», de William Wyler. La Holly Golightly de Capote és, però, una noia amb un pòsit innocent que s’entreveu darrere de la duresa amb la qual, afegint-hi una certa relaxació moral, s’ha cobert per sobreviure. L’escriptor considerava que havia d’encarnar-se en la seva amiga Marilyn Monroe, que podia ser tan ingènua com carnal i desvergonyida. I va sentir-se enganyat per la Paramount, que va triar Audrey Hepburn, a la qual Capote considerava massa elegant i refinada. I també menys capaç que Marilyn de transmetre la commovedora fragilitat d’un personatge endurit. Tanmateix, Holly Golightly s’ha convertit en el personatge més identificat amb Audrey Hepburn. O potser, més que el personatge, perdura la icona? De fet, la Holly Golightly del film de Blake Edwards és diferent a com va imaginar-la Capote no només a causa d’Audrey Hepburn. Hi ha una certa transformació hollywoodiana. Tot i que el film deixa entendre que Holly viu dels seus amants i que exerceix una certa forma de prostitució, aquesta circumstància es fa present de manera menys evident i descarnada.

La Holly del film sembla menys desenganyada i més romàntica a la manera de Hollywood: canta Moon River repenjada a l’ampit d’una finestra i amb l’acompanyament d’una guitarra mentre sona tota una orquestra amb arranjaments d’Henry Mancini. El romanticisme del personatge, i del film, culmina quan, després de ser abandonada per un amant brasiler interpretat per José Luis de Vilallonga, no se’n va cap a Sud-amèrica, sinó que es queda amb l’escriptor (Paul Verzak / George Peppard) i amb el gat que busquen sota la pluja. Tot i així, és capaç de dir al seu enamorat que no vol que ningú la tanqui en una gàbia: «No pertanyem a ningú ni ningú ens pertany. Ni tan sols ens pertanyem l’un a l’altre.» Una altra diferència fonamental, en relació amb la novel·la, és que també canvia el personatge de l’escriptor-narrador. Com una projecció de Capote, però sense fer-se explícita l’homosexualitat, l’escriptor de la novel·la sent una fascinació per Holly, de la qual escriu la història en un relat en primera persona, però no desig sexual. En canvi, el Paul Verzak del film, interpretat per George Peppard, té una relació amb una dona casada i rica (Patricia Neal) que el manté, amb la qual cosa els dos personatges s’emmirallen i s’igualen a nivell moral. El cas és que Hollywood va desenvolupar la història romàntica i no va renunciar al final feliç. D’aquesta manera, a parer de Capote, va convertir la tragicòmica història d’una solitària i inquieta prostituta de Manhattan en una embafadora postal de Nova York. Tanmateix, a banda de les consideracions de l’escriptor, és una comèdia inspirada que mai defalleix. Una pel·lícula «chic», molt pròpia de l’època en què va rodar-se, amb un encant irresistible que atrapa des del primer moment en què Audrey Hepburn baixa d’un taxi i esmorza davant de l’aparador de Tiffany’s. És per gaudir-la que, amb una còpia restaurada en digital, l’hem triada per encetar la programació d’”el clàssic del mes” al cinema Truffaut.


Cinema de Girona

VIAGGIO IN ITALIAItàlia, 1954

Direcció: Roberto Rossellini.Intèrprets: Ingrid Bergman,

George Sanders, Maria Mauban, Paul Muller.

Durada: 84 min.Gènere: Drama.

Idiomes: Anglès i italià.

La revelació del misteri

El tema de la crisi moral i el problema de la incomunicació varen servir al cineasta Roberto Rossellini de base per tal d’elaborar una de les obres més sorprenents i rupturistes del cinema italià dels anys cinquanta, Viaggio in Italia(1953). En ella, el cineasta reprèn el problema de l’alteritat per tal de mostrar la condició d’estrangeria davant la realitat italiana d’una parella d’anglesos –Ingrid Bergman i Georges Sanders- que es troben de vacances a Nàpols i han trencat amb els elements de la seva quotidianianitat. A partir del mite literari del viatge a Itàlia –consolidat per Goethe i E.M. Foster, entre molts d’altres-, Rossellini ens proposa una obra de gran llibertat expressiva amb la qual realitza un important procés de des dramatització, improvisació i ruptura dels vincles que els personatges mantenen amb el món real. Per a comprendre les principals ruptures de Viaggio in Italia, hem de partir de la seva estructura com a obra improvisada feta a partir d’una sèrie de localitzacions que varen funcionar com a apunts. Rossellini desenvolupa la idea de que el cinema no pot partir mai d’una veritat anterior, prescrita en el guió, sinó d’una veritat revelada. La realitat és vista com un món preexistent que actua en la consciència dels personatges. El món exterior existeix de forma independent a la ficció, però pot afectar profundament l’interior d’uns éssers ficticis que es troben davant d’una greu crisi existencial. El món exterior pot convertir-se en un reflex dels estats d’ànim dels protagonistes, posar-los en una situació de crisi, separar-los o unir-los miraculosament. La pel.lícula parteix del concepte de l’espera i privilegia els temps morts. L’estructura ràpida i improvisada de la pel.lícula de Rossellini va servir per què Jacques Rivette la considerés en un mític article per a

Cahiers du cinema, com el punt de partida de la modernitat i una pintura fidedigna de les tensions del món. Viaggio in Italia inaugurava la modernitat cinematogràfica.

Al llarg de la pel·lícula es troba latent una reflexió sobre la veritat de l’art i sobre la seva relació amb la vida. Al llarg de la pel.lícula, Ingrid Bergman visita els diversos museus de Nàpols i es troba sorpresa davant l’enigmàtica bellesa d’uns cossos de marbre en una posició de repòs. Els recorreguts museístics finalitzen en les ruïnes de Pompeia, on Ingrid Bergman i Georges Sanders es troben davant el misteri d’uns cossos petrificats, atrapats en el mateix moment de la mort. Els cossos no són la imatge idealitzada de l’art, sinó el reflex d’una veritat que transcendeix el poder de l’art. L’autèntica revelació no pot produir-se des de la bellesa artística, sinó dels misteris de la natura que revelen la existència d’allò sagrat. El cinema ja no podia trobar la seva veritat en l’art sinó en l’exploració del món.


Cinema de Girona

LES 400 COUPSFrança, 1959

Direcció: François TruffautIntèrprets: Jean-Pierre Léaud,

Claire Maurier, Albert Rémy, Guy Decomble,

Georges Flamant, Patrick AuffayDurada: 94 min.Gènere: Drama.

Idioma: Francès.

400 cops, 15 anys de Cinema Truffaut

Produïda pel seu sogre –Ignace Morgenstern-, Les Quatre Cents Coups, el primer llargmetratge dirigit per François Truffaut, va suposar diverses coses. La primera, el pas del jove Truffaut, només tenia 28 anys quan la va estrenar, de la crítica cinematogràfica a la realització professional, després d’haver dirigit dos curtmetratges. La segona, la descoberta, després d’un anunci a France-Soir (“Cherche un garçon de douze à quatorze ans pour tenir un rôle dans un film de cinéma”) i un càsting de més de 400 candidats, d’un actor de 14 anys, Jean Pierre Léaud, que havia intervingut només en una altra pel·lícula, i que va esdevenir Antoine Doinel, l’alter ego de Truffaut en aquesta primera pel·lícula i en unes quantes més i, més enllà d’això, es va convertir en un dels grans actors francesos de la segona meitat del segle XX.La tercera, amb el seu triomf al festival de Canes de 1959, la pel·lícula va significar l’impuls definitiu al nou i jove cinema francès que maldava per imposar-se a les formes de producció establertes fins aleshores i que Truffaut, bel·ligerant, polèmic i, també, en part, injust, havia combatut amb els seus articles sobre cinema. Perquè, efectivament, tot en Les Quatre Cents Coups traspuava joventut, novetat, i coincidia amb el que es demanava al nou cinema francès: un rodatge ràpid, amb històries del present, interpretades per actors nous o poc coneguts, amb filmacions principalment en exteriors o en decorats naturals, norecreats en estudis, amb il·luminació que cercava la naturalitat, amb equips de rodatge més reduïts i lleugers...Les Quatre Cents Coups es va fer un lloc en la Història del cinema i el moviment cinematogràfic que encapçalava, la Nouvelle Vague, va esdevenir –comptant amb les aportacions contemporànies d’altres cineastes francesos: Godard –malgrat que era i és suïs-, Chabrol, Resnais, Rivette-, un referent per a la resta de filmografies del món. Abans de la pel·lícula de Truffaut, dirigir pel·lícules essent jove era molt difícil, després de la pel·lícula de Truffaut, si no eres jove, difícilment dirigies una pel·lícula. A partir d’aleshores, i en tres anys, prop de 170 directors van rodar la seva primera pel·lícula, a França.La pel·lícula va esdevenir un fet social, que va transcendir el limitat àmbit del cinema i, a banda de la premsa especialitzada, del film se’n va fer ressò la premsa generalista, popular. El film de Truffaut contribuïa, de fet, de manera natural i com altres manifestacions artístiques d’aquells moments, a un debat present en la societat francesa, des de feia alguns anys. El desig

de canvi en la societat francesa, després de la Segona Guerra Mundial, havia precedit la pel·lícula de Truffaut. Les noves generacions, les que, per edat, no havien participat de manera directa en la conflagració mundial, empenyien. El mateix terme de Nouvelle Vague –la nova onada-, per designar aquest desig de transformació, havia aparegut en un text de la periodista i escriptora Françoise Giroud, “Rapport sur la jeunesse”, publicat a L’Express, el 3 d’octubre de 1957, i en un llibre d’èxit de la mateixa autora, La Nouvelle Vague, portrait de la jeunesse (Gallimard, 1958). El terme, aplicat al nou moviment cinematogràfic encapçalat per Truffaut, va ser obra del crític Pierre Billard, en un article seu de febrer de 1958, a Cinéma 58.Però, més enllà de tota la seva significació artísticai social, que no és menor, què era i què és el primer llargmetratge de Truffaut? Un excel·lent i emocionant, però no pas complaent, relat d’un període concret de la vida d’un adolescent. De fet, la pel·lícula és la recreació de la seva pròpia i conflictiva adolescència, barrejada amb l’adolescència del seu amic íntim, Robert Lachenay; encara que aquest darrer, també fou elmodel per a René Bigey, l’amic d’Antoine Doinel a la pel·lícula. Truffaut va recollir les seves vivències i les del seu amic Lachenay, del període que anava del 1943 al 1948, sota l’Ocupació i la immediata postguerra, i les va traslladar als anys 50, el moment en què es desenvolupa l’argument de la cinta. El director va comptar amb l’ajuda del guionista i escriptor Marcel Moussy, i per enriquir i donar més solidesa i amplitud a la seva narració, es va documentar a fons sobre psicologia infantil, i sobre la infància conflictiva, malaurada i, fins i tot, delinqüent, i es va entrevistar amb jutges per a infants, i amb el director del Servei d’Educació nacional.Amb l’excel·lent fotografia, en blanc i negre, d’HenriDecae, l’emocionant música de Jean Constantin i la profunda interpretació de Jean Pierre Léaud –ja per sempre Antoine Doinel-, Les Quatre Cent Coups, el primer llargmetratge de François Truffaut, és el millor regal que us i ens podíem fer per festejar els 15 anys del Cinema Truffaut.

Ramon GironaCol·lectiu de Crítics de

Cinema de Girona

SINGING IN THE RAINEstats Units, 1952

Direcció: Stanley DonenIntèrprets: Gene Kelly, Donald

O’Connor, Debbie Reynolds, Jean Hagen, Millard Mitchell, Cyd

Charisse, Rita MorenoDurada: 108 min.

Gènere: Comèdia musical romàntica.

Idioma: Anglès.

Cantant sota la pluja; cantant en plenitud

En el procés d’especialització que van experimentar els estudis de Hollywood, en la seva època de plenitud, la Metro Goldwyn Mayer va acabar convertint-se en l’estudi dels musicals, durant els anys que van de mitjans dels anys 30 fins als 50. La Metro, que es vantava de tenir més estrelles de les que hi havia en el cel, era un estudi que va cercar en la sofisticació un dels seus trets distintius respecte de les altres companyies cinematogràfiques. L’empresa era un dels grans estudis de Hollywood, i el lleó del seu logo ho recordava al públic, entre rugits, abans dels títols de crèdit de cada pel·lícula que la productora llançava al mercat. La Metro, però, i com difícilment podia ser d’altra manera, també era una empresa de tarannà conservador. Malgrat això, però, la seva aposta pel cinema musical i els productes que en van sorgir, va significar una renovació del gènere i, amb els anys, van marcar la plenitud d’una certa concepció del cinema, van esdevenir la quinta essència d’aquell món idealitzat, reconstruït sense traspassar els murs dels estudis, que Hollywood exportava arreu. La renovació del musical va venir de la mà del productor Arthur Freed, que va arribar a la Metro, el 1929, procedent de Broadway. Contractat per a escriure les lletres de les cançons de Broadway Melody of 1929 (Harry Beaumont, 1929) i, després, de moltes altres pel·lícules musicals de la productora, al llarg dels anys 30, Freed va acabar esdevenint un productor pràcticament independent dins la Metro i va organitzar un equip creatiu, al seu voltant, que comptava amb alguns dels millors professionals dels diversos departaments de la productora: il·luminadors, decoradors, càmeres, etc... L’equip format per Freed va comptar, també, amb actors i actrius com Judy Garland, Mickey Rooney, Fred Astaire, Leslie Caron, Cyd Charisse, i directors com Vincente Minnelli i el duet format per Gene Kelly i Stanley Donen. Els musicals produïts per Freed van esdevenir innovadors, entre altres coses, perquè van trencar amb la tradició narrativa de les pel·lícules

musicals. Fins aleshores, era una convenció que, en pràcticament totes les pel·lícules del gènere, els moments musicals apareguessin de manera justificada en la narració. Les pel·lícules giraven al voltant de trames que tenien com a tema central l’organització d’algun espectacle musical i, així, la música, les cançons, els balls interpretats pels protagonistes dels films, no eren altra cosa que assajos en el procés de construcció de l’esmentat espectacle. En qualsevol cas, en la majoria d’aquestes pel·lícules, hi havia una justificació més o menys “realista” de la inclusió dels números musicals. L’aposta de Freed, però, va trencar amb aquest convencionalisme i va integrar la música, les cançons i els balls en el desenvolupament de les històries narrades. Ja no calia cap justificació per a què els actors es posessin a cantar o ballar; els números musicals s’integraven en la trama i esdevenien moments en què els protagonistes expressaven els seus sentiments: enamorament, alegria, melancolia; en què feien avançar la narració perquè, de fet, qualsevol acció o circumstància, fins i tot la més banal, podia transformar-se en una lletra, en una música, en un ritme...Freed i el seu equip van aconseguir, d’aquesta manera, unes pel·lícules d’una agilitat narrativa encisadora. D’aquesta nova fórmula van sorgir, doncs, les millors pel·lícules musicals d’aquelles dècades i, d’entre totes, potser cap com Singin’ in the Rain (Cantando bajo la lluvia, 1952). Dirigida pel duet Donen-Kelly, la pel·lícula va ser la culminació del treball d’ambdós, a la productora del lleó. Procedents de Broadway, també, Donen i Kelly ja havien col·laborat a Take me out to the Ball Game (Busby Berkeley, 1949) i, sobretot, a On the Town (Un día en Nueva York, 1949), que havien codirigit. L’experiència, doncs, la van repetir, tres anys després, a Singin’ in the Rain i, en fer-ho, van regalar a la

Història del cinema un dels seus millors musicals. Interpretada per Kelly, Donald O’Connor, Debbie Reynolds i Jean Hagen, Singin’ in the Rain narra, de manera nostàlgica, divertida i entranyable, un moment clau de la història del cinema i de Hollywood, en concret: el pas del cinema silent al cinema sonor i els problemes que aquest fet va comportar per a alguns actors que havien brillat durant l’època en què el cinema només era imatge i música, però no paraula; en què els actors i actrius s’imposaven per la seva presència física i els seus dots expressius, però no per la seva veu. Dos anys abans de la pel·lícula de Donen i Kelly, Billy Wilder havia dirigit Sunset Boulevard (El crepúsculo de los dioses, 1950), un retrat cruel del món del cinema, dels seus fracassos, de les seves misèries i servituds, en què la protagonista era una antiga estrella del Hollywood silent, incapaç d’adaptar-se als nous temps, oblidada i que finalment embogia. Però, el blanc i negre amenaçador, sufocant, tràgic de la pel·lícula de Wilder esdevenia un brillant, esplendorós Technicolor a l’obra de Donen i Kelly. Cinema dins el cinema, Singin’ in the Rain era i és, també, la constatació de la plenitud d’un model de cinema, la confiança en una manera de treballar, un moment en suspens en què l’alegria semblava que havia de ser eterna. I, per certificar-ho, i malgrat que s’hagi repetit fins a la sacietat, quin millor número musical que el que dóna títol a la pel·lícula: només un decorat, que es veu que és un decorat, que s’ha de veure que és un decorat, d’un carrer i un fanal; litres i litres d’aigua, que no són només aigua, però que ho han de semblar, que cauen del fals cel de l’estudi, i un personatge, amb un paraigua que no fa de paraigua, que expressa la seva felicitat cantant sota aquella pluja: “Estic cantant sota la pluja,/simplement cantant sota la pluja./Quina sensació tan gloriosa,/sóc feliç un altre cop,/me’n ric dels núvols,/tan fosc allí dalt./Tinc el sol dins el meu cor/i estic preparat per a l’amor”.

Ramon GironaCol·lectiu de Crítics de

Cinema de Girona

LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2015

1. NIGHTCRAWLER, de Dan Gilroy

2. VIAJE A SILS MARIA, d’Olivier Assayas

3. LEVIATÁN, de Andréi Zviáguintsev

4. MOMMY, de Xavier Dolan

5. TIMBUKTU, d’Abderrahmane Sissako

6. MANDARINAS, de Zaza Urushadze

7. PURO VICIO, de Paul Thomas Anderson

8. 45 YEARS, d’Andrew Haigh

9. UN DIA PERFECTE PER VOLAR, de Marc Recha

10. THE LOBSTER, de Yorgos Lanthimos

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

LES PEL·LÍCULES MÉS VISTES DEL 2015

1. BIRDMAN, d’Alejandro González Iñárritu (1306 esp.)

2. THE LOBSTER, de Yorgos Lanthimos (760 esp.)

3. MURIERON POR ENCIMA DE SUS POSIBILIDADES, d’Isaki Lacuesta (586 esp.)

4. IRRATIONAL MAN de Woody Allen (507 esp.)

5. PRIDE, de Matthew Warchus (493 esp.)

6. VIAJE A SILS MARIA, d’Olivier Assayas (421 esp.)

7. LA FAMÍLIA BÉLIER, d’Eric Lartigau (406 esp.)

8. MAPS TO THE STARS, de David Cronenberg (386 esp.)

9. MACBETH, de Justin KurzeL (370 esp.)

10. LA PROFESORA DE HISTORIA, de Marie-Castille Mention-Schaar (360 esp.)

GIRONA I EL CINEMA

En un any 2015 on la consolidació del format digital ja és un fet, enguany el Cinema Truffaut s’ha marcat el repte de potenciar, encara més, el cinema català i fet a Catalunya. D’aquesta manera, no tant sols ja és la nombrosa presència de cineastes catalans en general i gironins en particular que han presentat les seves propostes a la nostra sala i han pogut veure els seus films en el marc de la programació regular del nostre cinema (Marc Recha, Isaki Lacuesta, Pere Vilà, David Gimbernat i Pere Solés, entre molts d’altres) sinó que el Truffaut també ha intentat, en la mesura que l’hi ha estat possible, programar films d’altres nacionalitats amb el subtitulat en català. Tot i que és un fet pel qual encara falta camí per a recórrer (en aquest sentit, cal una aposta més decidida per part de les institucions i les distribuïdores), poder programar una petita mostra de títols europeus o d’arreu del món en subtitulat en català s’erigeix ja com un petit triomf. Per damunt de tot, però, cal destacar com a gran novetat d’aquest any 2015 la creació de la marca “Le petit Truffaut”: una acurada sel·lecció del millor cinema infantil que normalment passa desaparcebut a les multi sales a causa de les seves preferències pels grans estudis i que en el cinema Truffaut ha acollit un nombrós públic gràcies al desig de molts pares i mares de poder gaudir amb els seus fills de propostes que defugin el fet més comercial. “Le petit Truffaut” es presenta també com una proposta per tal que els més menuts s’habituïn no tant sols a anar al cinema, sinó a fer-ho tot triant films de qualitat. Les pel·lícules que es proposen en aquesta programació són totes doblades al català, un plus afegit per tal que els nens també s’habituïn a escoltar el cinema en la seva llengua.

ACTIVITAT ESPECTADORS

Programació habitual 12.963 espectadorsCicles Filmoteca de Catalunya 653 espectadorsCicles i Projeccions especials 3.266 espectadorsSessions per a estudiants 1.385 espectadorsCultura Jove 105 espectadors

TOTAL 18.372

ACORDS ENTRE COL·LABORADORS

Europa CinemasFilmoteca de CatalunyaGEiEGMuseu del CinemaUnidiversitatLlibreria 22BòlitTR3SCEscola Oficial d’Idiomes

COL·LABORADORS

Temporada AltaSetmana Intercultural - Fundació SerGiUniversitat de GironaMuseu d’ArtAuditori-Palau de Congressos de GironaCasa de la Música Popular – La Mirona (Black Music Festival i In-Edit)Coordinadora d’ONG SolidàriesFestival Pepe SalesCàtedra Unesco

Oncolliga

AECC-Catalunya

CRONOLOGIA 201508/01: Preestrena del documental «El cor», dirigit per Marc Juan i interpretat pels membres de

Gospel Viu

21/01: Inici del «III cicle de Cinema i música antiga» organitzat per la Societat Haendeliana de

Girona

25/01: 8è Festival Pepe Sales dedicat a Renée Vivien

31/01: Projecció del curtmetratge «Diògenes, el gos» de Mateu Ciurana

09/02: Inici del cicle de la Filmoteca de Catalunya dedicat al cineasta Alfred Hitchcock

10/02: Inici del cicle de cinema «Històries de Magisteri»

20/02: Presentació i projecció del documental «Un lloc on caure mort», guanyador del Festival

In.Edit

05/03: Presentació i projecció del documental «El triunfante», a càrrec del seu director Martín

González Damonte.

08/03: Presentació i projecció del film «Iron Jawed Angels», amb motiu del Dia Internacional

de la Dona

09/04: Projecció del film «Die Somme», dins dels actes del Seminari de la I Guerra Mundial

organitzat per la Filmoteca de Catalunya

11/04: El grup musical «Txarango» presenta el seu documental «Tota la vida és ara»

Txarango al complert va visitar el cinema Truffaut

15-19/04: Cicle de cinema «Una passejada per la ciutat» dins dels actes del Festival de

literatura MOT

24/04: El cineasta Isaki Lacuesta presenta el seu film «Murieron por encima de sus

posibilidades»

08/05: El cineasta polonès Krzysztof Zanussi parla de la seva filmografía tot presentant

«Constans», un dels seus films més representatius

09/06: Projecció de «Mort a Venècia» dins dels actes «Univers Literari Thomas Mann»

13/06: Homenatge al cineasta Tomàs Mallol amb la projecció d’alguns dels seus curtmetratges

i la presentació a càrrec de Marc Recha, Isaki Lacuesta i Antoni Martí

02-09/07: Selecció de Films del Festival Fire!!

31/07: Inici de les reposicions d’estiu al Cinema Truffaut amb «Calvary»

Guillem Terribas, Isaki Lacuesta i Marc Recha coversen al voltant

de la figura de Tomàs Mallol

Guillem Terribas i l’actor Jordi Vilches, protagonista de “Murieron por encima...”

24/09: Presentació del darrer film de Ventura Pons «El virus de la por»

24/09: Presentació del documental «Lolo Rico: la mirada ni inventada» a càrrec del seu director

Juli Suárez

29/09: Inici del cicle «El clàssic del mes» amb la projecció de «Desayuno con diamantes»

03/10: Inici de les projeccions de cinema infantil «Le petit Truffaut» amb «El meu veí Totoro»

06/10: Presentació de la pel·lícula «Un dia perfecte per volar» a càrrec del seu director Marc

Recha i dels seu protagonista Sergi López, dins del marc del Festival Temporada Alta.

15/10: Sessió doble de «La mosca» i «La cosa» organitzada pels Maleits Bastards

03/11: Inici del cicle «Music & Films» amb la projecció del documental «Arcade Fire: The

reflektor tapes»

Marc Recha promocionant el seu film al vestíbul del Truffaut

Guillem Terribas, Ventura Pons i Roser Batalla presentant

“El virus de la por”

05/11: Presentació del film «Darrere la porta» a càrrec dels seus directors Pere Solés i David

Pérez

24/11: 15è Aniversari del Cinema Truffaut. Projecció especial de «Els 400 cops»

19/11: 10ª edició de la Nit Jove de Cinema Solidari

24/11: 15è Aniversari del Cinema Truffaut. Projecció especial de «Els 400 cops»

04/12: Presentació de la pel·lícula «L’artèria invisible « a càrrec del seu director Pere Vilà.

21/12: Projecció de «¡Qué bello es vivir!» en un acte ja clàssic dins del Nadal al Cinema Truffaut

i destinat a finalitats benèfiques (Càritas)

Cartell promocional que anuncia el 15è aniversari del Cinema Truffaut

CRÒNICA DEL QUINZÈ ANI- VERSARI - Cinema Truffaut · revisió molt obscura del còmic realitzada...

Documents

Transcript of CRÒNICA DEL QUINZÈ ANI- VERSARI - Cinema Truffaut · revisió molt obscura del còmic realitzada...