Costa Brava minical - Diari de Girona › media › suplementos › 2004-08... · 2004-08-01 ·...

Reportatge Montserrat Minobis Directora de Catalunya Ràdio PÀGINES 4 I 5. Reportatge Monuments gironins natu-rals Els millors arbres PÀGINA 6. Entrevista Carlos Taibo «Els discursos dels partits s’assemblen sospitosament» PÀGINA 7.

Dom

inic

alDiumenge 1d’agost de 2004

Diari de Girona ReportatgeEl turisme

en blanci negre

FrancescCatalà-Rocava retratar laCosta Bravaen els inicisdel turisme

PÀGINES 2 i 3

EL MILLOR COMERÇ DE LA CIUTAT!

RAMBLA ARGENTERIACaixa de GironaLa JijonencaArgent BlauMontgraficDiviniumAgadiLlibreria GeliBomboneria i Xocolateria GlukiJoieria Pere QueraMilà PellTretze Anna BoverFarmàcia SaguerCalçats de PasOrri Òptic

El TarlàBisuteria BCSFilatèlia OrdóñezRoba de Casa GalaDiscos CollToni MiróIves RocherFotoprixViatges Costa BravaPerfumeria GamellPastisseria FaureGuitare ShopsZhané Difference

RAMBLA VERDAGUEROnix EllConfeccions Babot

Magatzems Puig GiraltAvellí CalçatsEl CucSantiveriCristalleria SalaÒptica AgustíLlibreria Pla DalmauGuanterGioconda

RAMBLA LLIBERTATJoieria FortiàPer TuPujadasFontdalmàsNo Limit

TomyCassualGiramé PerruqueriaFerreteria PuigRestaurant L’ArcadaRellotgeria CampsBanc AtlànticRosa ClaraThe Language CentreFarmàcia FolchÒptica SolàMarroquineria TeixidorBenettonIKKSDuranGelateria Dino

Globe

Bayer Hnos.

Marithé François Girbaud

Foto Sistema

Autoescola Girona

Estanc de la Rambla

Casa Pijaume

Novetats Guillamet

Massimo Dutti Home/Dona

Farmàcia Murtra

Of Ten

The Universal

Boboli

Maria Riera

Les Rambles de Girona ARGENTERIA - LLIBERTAT - VERDAGUER

2 DominicalDiumenge 1d’agost de 2004

L a Guàrdia civil encara patrullava les plat-ges duent al cap el característic tricor-ni; a les recepcions dels hotels hi havia

grans cartells de curses de braus i postals ambnoies vestides de flamenca; les teranyinesdels pescadors ocupaven les platges, on eraimpensable veure cap dona fent top-less, nicap home amb tanga... Totes aquestes imat-ges remeten als anys 50, quan la Costa Bra-va encara no s’havia acabat de consolidarcom a zona turística, si bé el turisme ja erauna activitat econòmica creixent, que enca-ra convivia amb la pesca en la majoria demunicipis del litoral gironí. El fotògraf ca-talà Francesc Català-Roca (1922-1998), un delsmés prestigiosos que hi ha hagut mai a l’Es-tat espanyol, va retratar aquella Costa Bravaen unes impagables imatges en blanc i ne-gre, una selecció de les quals es pot veurea Sant Feliu de Guíxols. L’exposició «La Cos-ta Brava. Els homes i el paisatge (1958-1978)»estarà instal·lada fins a finals d’agost al Mu-seu d’Història de Sant Feliu, que ha organit-zat la mostra amb la Diputació de Girona iamb la col·laboració dels fills de Català-Roca,Martí i Andreu Català Pedersen, que han ce-dit l’arxiu fotogràfic del seu pare.

Les imatges del fotògraf de Valls tenen l’in-terès afegit que mostren l’evolució a la Cos-ta Brava durant vint anys, de manera queen les últimes (cronològicament) ja es podenapreciar algunes de les transformacions queel turisme havia provocat a la zona, i tambéels canvis derivats de l’evolució sociopolíti-ca del país. Així, per exemple, hi ha foto-grafies de grans blocs d’apartaments a Em-puriabrava, i dels llocs de venda d’entradesper a creuers turístics a Blanes, i també unaque mostra tot de cartells electorals de dife-rents partits polítics al darrere d’una paradadel mercat de la Bisbal, escenes evidentmentinimaginables als anys 50.

«Les instantànies de Francesc Català-Rocaexpliquen els tòpics que han contribuït a cre-ar la imatge turística del nostre territori desd’un punt de vista i una sensibilitat irrepeti-bles», escriu l’arxivera M. Àngels Suquet alcatàleg de l’exposició. I afegeix, en aquestsentit, que el fotògraf «es recrea en els raconstranquils, en el brunzit de les platges, els mer-cats i botigues, en els transports, en la solem-nitat de les pedres». Suquet, que ha estudiatuna gran quantitat d’imatges de les comar-ques gironines captades per Català-Roca, de-talla alguns dels elements que més interes-saven el fotògraf: «Un dels seus centres d’in-terès són els cartells i el material gràfic engeneral, tant en el context del carrer comen el dels comerços per a turistes. La recer-ca tan personal d’aquest element potser es

Fotos:1Nansaire. Begur,1958.2Tossa, 1957.3Paisatge amb cotxesi barques. Blanes,1978.4Menjant a la barca.Palamós, 1958. 5Vells al passeig. SantFeliu de Guíxols,1958.6Teranyines a la platjade l’Escala, 19587Dona remant.Cadaqués, 1958.

DominicalPasseig General Mendoza, 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: FRANCESC CATALÀ-ROCA(RECEPCIÓ D’HOTEL. TOSSA DE MAR, 1957).

1 d’agost de 2004

4 i 5 ReportatgeMontserrat MinobisDona de ràdio i activa lluitadorafeminista, la seva arribada a ladirecció de Catalunya Ràdio haestat envoltada de polèmica.

6 ReportatgeMonuments naturalsL’arbre de les tulipes de laDevesa de Girona i els plàtansdel mateix parc figuren en unllibre d’arbres monumentals.

7 EntrevistaCarlos TaiboProfessor de Ciència Política al’Autònoma de Madrid, diu que«els discursos dels partitss’assemblen sospitosament».

8 i 9 ReportatgeSoterranis de Catalunya

11 RutesDe Calella a St. Sebastià

21 TelevisióEl terror dels banyistes

SUMARI

1 2

4

5

6

Reportatge


El turisme en

blanci negre

El prestigiós fotògraf Francesc Català-Roca va retratar la CostaBrava quan encara no s’havia consolidat com a zona turística.

TEXT: ALFONS PETIT

pot explicar per la seva dedicació al carte-llisme en la fase inicial de la seva carrera.També s’apassiona amb la “captura” de di-ferents tipus humans, els seus ambients, lesseves activitats, els seus objectes. En aquestcamp, de vegades, la fotografia etnogràficaesdevé social».

GUANYAR-SE LA CONFIANÇA Sílvia Alemany, directora del Museu d’Histò-ria de Sant Feliu, veu en les fotografies deCatalà-Roca una «voluntat de recollir allò queirremeiablement s’anava perdent: turistes en-curiosits, artistes extasiats davant una costaverge, l’autenticitat d’uns tipus humans a par-tir dels quals sembla voler exemplificar mi-tes mediterranis». Alemany, a més, dóna unade les claus de la qualitat de l’obra del fotò-graf: «Retratista de grans personalitats comDalí i Miró, és a la vegada un artista quesent la necessitat de copsar la quotidianeïtatde l’home anònim, sabedor del valor docu-mental i històric de la captació dels ambientsde postguerra. Amb ull psicològic, accedeixa la confiança de diferents gents que co-neix, confiança que queda atrapada per laseva càmera, sobretot en les imatges de mo-ments de treball o de descans i festa».

L’obra de Català-Roca es presta a moltes imolt variades lectures i anàlisis. L’alcaldede Sant Feliu de Guíxols, Miquel Lobato,n’apunta una altra, al marge de la qualitatartística de les imatges i del seu valor com adocument històric i sociològic: «Coincideixl’inici d’aquesta exposició (va ser inaugura-da el passat 27 de maig) amb les conclusionsa les quals han arribat diferents col·lectiusdesprés d’haver estat debatent sobre el mo-del turístic i de creixement urbanístic a la Cos-ta Brava (en referència al Debat Costa Bra-va). Tenint en compte que moltes de les imat-ges eren encàrrecs per il·lustrar guies sobreel litoral, aquestes poden servir per refle-xionar sobre els temes (monumentals, natu-rals, tipus humans com a mostra d’exotismei autenticitat) i els motius seleccionats ques’usaven de manera propagandística i per al’enaltiment del territori».

Francesc Català-Roca, fill del també fotò-graf Pere Català i Pic, va ser el primer fotò-graf que va rebre el premi Nacional d’artsplàstiques del Ministeri de Cultura (1983). Vapublicar a Destino i a Gaceta Ilustrada i ésl’autor de les fotografies dels llibres Sagra-da Família, Foto-grafías A-cromáticas, Bar-celona (amb Luis Romero, 1954); Madrid(amb Juan Antonio Cabezas, 1954); Costa Bra-va (amb Luis Romero, 1958); Libro del mar(amb Rafael Alberti, 1968); i La Costa Brava(amb Josep Pla, 1978), entre d’altres.

3

7

Francesc Català-Roca (Valls, 1922-1998) ha estat undels principals fotò-grafs de l’Estat es-panyol; la seva obrava obtenir rellevàn-cia internacional.


Montserrat Minobis és figuerenca de nai-xement i barcelonina d’adopció. Pro-fessionalment, és una dona de la rà-

dio. Des que s’hi va vincular als anys 60, demanera ininterrompuda hi ha estat treballant:a Ràdio Popular de Figueres, a Ràdio Espanyade Barcelona, a Ràdio Nacional d’Espanya,a Ràdio 4 i ara mateix a Catalunya Ràdio (elnou Govern l’ha nomenat directora de lesEmissores de Ràdio de la Generalitat de Ca-talunya). Ha fet televisió a Miramar i a SantCugat del Vallès i ha publicat tres llibres inombrosos articles a diaris i revistes. Ha es-tat cofundadora del moviment feminista deCatalunya i presideix la Xarxa Europea deDones Periodistes d’Espanya i l’Associació deDones Periodistes de Catalunya. Ha estat de-gana del Col·legi de Periodistes de Catalun-ya i imparteix classes a la Facultat de Co-municació Àudio-Visual de la Universitat Pom-peu Fabra. La Generalitat de Catalunya li vaconcedir, l’any 1996, la Creu de Sant Jordi.

APUNTS BIOGRÀFICSMontserrat Minobis va néixer a Figueres l’any1942. De primer, els seus pares la van dural Col·legi de la Presentació («Les Franceses»),d’on recorda especialment agraïda sor Nar-cisa i sor Mercè: «Perquè em van estimularel gust per la lectura». Més endavant, la vandur a les monges de Sant Vicenç de Paül: «SorRosa Maria em va introduir en la música». Alsanys 50 anava també a classes de piano ambMaria Rosa Gratacós i participava plenamentde la catequesi parroquial. Es va aficionaral teatre i en ocasió de la Setmana de la San-ta Missió a Figueres va fer la primera incur-sió a la ràdio: «Estava acostumada a llegiren veu alta i m’havien ensenyat a llegir bé.Al col·legi, mentre unes fèiem tasques diver-ses, hi havia una companya que llegia per ales altres. Llegir en veu alta ajuda a enten-dre el que es llegeix i a llegir acuradament.Vaig participar a la ràdio de la Setmana dela Santa Missió amb la lectura de textos».

L’any 1961 va començar a col·laborar activa-ment a Ràdio Popular de Figueres. Feia delocutora, de redactora i de guionista. L’any1971 va traslladar-se a Barcelona per estudiarFilosofia i Lletres. Mentrestant, treballava aldepartament d’edició de l’Editorial Nova Te-rra: «Vaig col·laborar amb l’actual bisbe JoanCarrera i amb Maria Aurèlia Capmany, ambqui vaig encetar una gran història d’amis-tat».

L’any 1974 va rebre una oferta de Ràdio Es-panya de Barcelona: «Em tirava més la ràdioque els estudis de lletres». A Ràdio Espanyava conduir-hi el primer informatiu en catalàen una emissora de ràdio. L’any 1976 va en-trar a Ràdio Nacional d’Espanya a Catalun-ya on fou reportera de Viure a Barcelona,per a Ràdio Peninsular. El desembre, sensedeixar la feina a Ràdio Peninsular, va co-mençar les activitats professionals a Ràdio4, fent entrevistes per a programes cultu-rals. L’any 1977, per al programa Temps obertva iniciar una sèrie d’entrevistes, titulades Unaltre caire, a polítics catalans abans de leseleccions de 1977 i després a personatges delpaís: «Vam entrevistar tots els polítics de Ca-talunya i del País Valencià que concorrien ales primeres eleccions democràtiques».

Va fer llavors incursions periodístiques aTelevisió Espanyola. Va ser reportera i entre-vistadora a L’Informatiu Miramar de TVE;

presentadora de Can 80, un magazín dedi-cat a la gent jove; directora i presentadora deBon dia Catalunya; directora de l’Informa-tiu Matí; i de 1993 a 1996, codirectora i pre-sentadora de L’Odissea, un programa de di-vulgació de novetats literàries. Paral·lelament,durant tots aquests anys, ha anat publicantarticles a Hoja del Lunes, Avui, Oriflama, Ser-ra d’Or i Hora Nova.

Des de l’any 2000 i fins al 2003 ha estat de-gana del Col·legi de Periodistes de Catalu-nya, i ha estat la primera dona que ha ocu-pat aquest càrrec. A mig camí entre el perio-disme i el feminisme ha impartit un postgrausobre el gènere del llenguatge a la Univer-sitat Centreamericana de Nicaragua i ha fetun Curs a l’Institut de Ciències Socials de Bar-celona sobre el tractament en els mitjans decomunicació de la violència de gènere. Ac-tualment és professora associada de la Fa-cultat de Comunicació Àudio-Visual de la Uni-versitat Pompeu Fabra de Barcelona. Des delmes de febrer és directora de les Emissoresde Ràdio de la Generalitat de Catalunya (Ca-talunya Ràdio, Catalunya Informació, Cata-lunya Música i Catalunya Cultura).

BEN LITERALL’any 1961, va començar a Ràdio Popu-lar de Figueres. Com era aquella ràdio iaquella ciutat dels anys 60? Figueres alsanys 60 era una ciutat viva, dinàmica, mal-grat que vivíem en una dictadura. Jo la re-cordo especialment els dies de mercat ambuna fluïdesa de gent extraordinària que ve-nia de qualsevol punt de la comarca. I a més,una cosa que m’ha quedat molt gravada dela infantesa són les tertúlies que normalments’aplegaven a l’entorn de la llibreria Canet(amb en Ramon Canet i la seva bata groga,que la tinc molt reflectida), amb en Josep Pla,en Jaume Maurici, en Carles Fages de Cli-ment, és a dir, amb les patums literàries, ino solament literàries, perquè hi havia el met-ge Eduard Vayreda, que era un músic, l’Ale-xandre Deulofeu... Hi havia un caliu cultu-ral bastant important a Figueres. Potser unamica tancat perquè en aquella època les co-ses no es podien fer tant a l’engròs com ara...però la recordo amb aquest esperit de ciu-tat molt oberta que la caracteritza; republi-cana, amb un sentiment molt viu de repu-blicanisme i federalisme, i al damunt, tot aixòembolcallat amb la tramuntana.

I Ràdio Popular? Com que depenia del Bis-bat, ens permetia unes quotes de llibertat quealtres emissores no podien tenir. Crec que esva convertir en una emissora important peral conjunt del que llavors anomenàvem pro-víncia de Girona i que va ser un referentper a la recuperació i normalització lingüís-tica. És evident que fèiem coses en castellàperquè ens hi obligava el règim franquista,però la dinàmica de poder fer coses en cata-là s’utilitzava amb tota fluïdesa i normalitat.

Des de l’any 1971 i fins a la mort del dic-tador va participar en la lluita antifran-quista. De quina manera? Militant políti-cament. Jo tenia inquietuds polítiques ja a Fi-gueres. M’hi van ajudar les col·laboracionsque feia al setmanari Vida Parroquial i des-prés Vida. Feia –quina gosadia de joven-tut!– comentaris de política internacional. Elmeu germà, que aleshores era monjo de Mont-

serrat, em va potenciar aquest desvetllamentpolític i em va encaminar –per atzar, supo-so– cap a Unió Democràtica de Catalunya.Vaig començar a tenir contactes amb el par-tit a Figueres, i en traslladar-me a Barcelonaem vaig fer militant d’UDC. Compaginava lamilitància amb els estudis de Filosofia i Lle-tres. Ja vaig iniciar en aquell moment les me-ves activitats en el feminisme, a través d’ungrup de dones universitàries. Llavors treba-llava a Nova Terra fins que l’any 1974 emva trucar l’Enric Frigola que necessitaven unalocutora a Ràdio Espanya i vaig tornar alque era la meva professió habitual, que erala de ser una dona de ràdio.

Sempre ha lluitat pels Drets de la Dona.Als anys 70 ja va participar en els inicisdel moviment feminista a Catalunya, i desde l’any 1994 és presidenta de la XarxaEuropea de Dones Periodistes d’Espanyai de l’Associació de Dones Periodistes

MontserratMinobis

Directora de Catalunya Ràdio

TEXT I FOTOGRAFIA: JORDI VILAMITJANA I PUJOL

Dona de ràdio i activa lluitadora feminista, la seva arribada ales emissores de la Generalitat ha estat envoltada de polèmica.

Dades

Montserrat Minobisi Puntonet va néixera Figueres el 24d’octubre de 1942.

El seu pare és deiaRobert i era comer-ciant. La seva marees deia Carolina .

Els seus germanssón Salvador (co-merciant), Carme(radiofonista), Roser(comerciant) i Jo-sep (el pare Grego-ri), monjo de Mont-serrat que va morirl’any 1965.

És soltera.

Ha realitzat estudisde Filosofia i Lletres,de Periodisme i depiano.

– Ciutat de Barcelo-na (1987), pel pro-grama BarcelonaOberta.– Espais (1990), delCentre d’Art Con-temporani Espais deGirona.– Atlàntida, de la Nitde l’Edició (1991).– El de ràdiod’Òmnium Cultural(1992), Nit de SantaLlúcia.– Premi de l’entitatCIEMEN (1993).– Creu de Sant Jordide la Generalitat deCatalunya 1996).

– «Aureli M. Escarré,abat de Montserrat(1946-1968)». (Bar-celona, 1987, Hogardel Libro).– «Rigoberta Men-chú: la veu dels indí-genes» (Barcelona,2003, Pòrtic).– «Aquí, ràdio. Crò-nica de les ones ales comarques deGirona (1933-1982)», amb RosaGil (Girona, 2003.Col·legi de Periodis-tes).

Premis iguardons

Publicacions

de Catalunya... La militància política d’aquellsanys era molt solidària amb les altres forma-cions polítiques del país. Vam decidir rea-grupar-nos sota el paraigua d’una anomena-da Associació de Dones Universitàries quepresidia Trinidad Sánchez Jiménez. Vam co-mençar a reunir-nos activament les dones pertirar endavant aquest moviment feminista, queper altra banda ja existia a través del GrupVindicación Feminista de la Lidia Falcón. Lagràcia d’això és que vam fer un grup moltunitari que es va reflectir amb la constituciói celebració de les Primeres Jornades de laDona a Catalunya, l’any 1976. D’aquí va sor-tir la Coordinadora de Dones Feministes. Esva impulsar un Moviment que és molt po-tent a Catalunya. El moviment feminista llui-tava per dues coses: per la llibertat de lesdones i per la llibertat del país.

«Els Drets Humans, un dret de la dona»,és el títol d’una conferència publicada

de Montserrat Minobis queposa de manifest la situació dedesigualtat de la dona en l’àm-bit dels mitjans de comunica-ció social i més concretamentde la discriminació informati-va que pateixen les dones es-portistes. Només es tracta d’aga-far un diari esportiu i veure quela informació que es fa de l’es-port que practiquen les dones,que són moltes, no s’hi reflecteix.En canvi, la dona és present enels diaris esportius i generals quanrealment destaca pel damunt dela resta. Bàsicament, surten ten-nistes, alguna nedadora i algunaatleta. Però, per què surten? Perquè han guanyat algun títol? Bà-sicament, perquè són guapes illueixen les cames o llueixen lapitrera. En algunes ocasions hanguanyat títols però normalmentquan es parla d’una dona espor-tista s’afegeix un adjectiu; quali-ficatiu, a més.

Hi ha discriminació sexista enels mitjans de comunicació? Ésevident que hi ha sexisme. Va can-viant una miqueta, però tot i aixíel Col·legi de Periodistes ha defer recomanacions i l’Associacióde dones periodistes tenen coma objectiu lluitar-hi. Avui encarahem de continuar batallant per-què en els mitjans audiovisuals iespecialment a la TV la dona nosigui tractada com un objecte; ifrancament, haureu de conveniramb mi que hi ha programes quecontinuen denigrant la dona i trac-tant-la com a objecte.

Veu indicis de sexisme en lescrítiques que reben les con-selleres Marina Geli, CaterinaMieres o Montserrat Tura? Perdescomptat que si no haguessinestat dones les crítiques no hau-rien tingut el mateix to. Crec quem’ha passat a mi mateixa també.Les crítiques, quan qui detentael poder és un home, són dife-rents. Potser és molt subtil, peròexisteix, aquesta diferència. És adir, mai un conseller de culturano serà atacat amb la mateixa in-tensitat com la consellera Mieres.Jo no dic que ho hagi fet bé ohagi fet malament, la Mieres. Nosóc qui per jutjar la seva actua-ció com a consellera. Els fets de-mostraran si ho fa bé o no ho fabé. Però abans de demostraraquests fets, se l’ha acusat de tot.I que jo recordi els anteriors con-sellers de cultura, alguns amb unbagatge bastant dolent, no hanestat criticats amb la mateixa in-tensitat que ella. I no la defensoperquè sigui socialista, sinó per-què és dona. Ha estat maltracta-da perquè és dona no perquè si-gui socialista. Curiosament. Enel mateix sac hi podríem posarqualsevol altra Consellera: la Ma-rina Geli, la Montserrat Tura,l’Anna Simó...

Pensa que en les crítiques en contra delseu nomenament i dels canvis que estàintroduint a Catalunya Ràdio, hi ha influïtel fet que vostè sigui dona? N’estic bastantconvençuda. També crec que hi ha una cam-panya política important. Els que han tingutel poder fins ara es resisteixen a perdre’l, imés perdre allò que ha estat la nineta delseu ulls durant 23 anys, que és la Corpora-ció Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV).Estan fent uns judicis de valor que no sóngens comprovables. A les emissores de rà-dio no es reflectirà el canvi fins que comen-ci la nova programació. De cara a l’estiu no-més hem fet uns petits retocs. Per tant, compoden parlar de descatalanitzar el país si es-tem fent el mateix que havien proposat elsaltres? Que absurd que és això! Per això dicque és una campanya política que adrecena la ràdio i al Govern de la Generalitat per-què no saben perdre i ens ataquen a nosal-

tres. I a mi, amb una mica més de sang per-què sóc dona.

Vostè ha dit que no creu en les quotes departit per dirigir equitativament CatalunyaRàdio o qualsevol altre mitjà de comuni-cació públic, i que és partidària de regu-lar l’Estatut del Periodista. Com s’ha defer aquesta regulació? No se m’ha interpretatbé. Jo crec en les quotes de partit. El que nocrec és que les quotes de partit s’hagin detraslladar al Consell d’Administració de laCCRTV. Les quotes han d’existir per a la femi-nització de la política, perquè les dones pu-guem arribar al poder, però no crec que aixòs’hagi de traslladar al Consell d’Administracióde la CCRTV perquè ja tenim un control po-lític que és la Comissió de Control Parla-mentari. El Consell d’administració ha de vet-llar perquè funcionem bé, independentment,lliurement, pluralment i democràticament.El 6 de setembre començarà la nova progra-mació i d’aquí a un any s’haurà de valorar lanostra audiència. Que no ens amenacin ambles audiències perquè els resultats no es veu-ran fins d’aquí a un any. Que ens deixin tre-ballar. Que ens mirin des d’un punt de vistaprofessional, no polític. Jo he vingut a ferràdio, no política. Sóc aquí per augmentar laconvicció que som la millor ràdio del país,perquè som la ràdio nacional de Catalunya.

Vostè és una aposta personal de JosepMajó, el director de la Corporació, que hova ser després de tota una polèmica po-lítica. Tot i que la tasca periodística hade regir-se per criteris ètics i objectius, encàrrecs de direcció i gestió m’afiguro quela pressió política deu ser important. Enaquesta línia s’han d’entendre les críti-ques que ha rebut des de l’oposició? Quanes fan judicis de valor, la crítica no és objec-tiva. Ho és quan realment està fonamenta-da; però mentre diuen que estem descatala-nitzant i no ho poden demostrar, és dolentaaquesta crítica, per a nosaltres i per al país.Estan fent veure una cosa que no és. Diuenque s’estimen el país, però potser no se l’es-timen tant. Si l’estimessin, ens deixarien tre-ballar. La CCRTV és fruit del Govern de la Ge-neralitat, no només d’un partit polític.

El que ja és més estrany –i sorprèn l’opi-nió pública– és que sigui el mateix con-seller en cap del Govern que ha escollitels càrrecs, qui les faci les crítiques... Vaser un error. És veritat. Ell ho va assumir; hemtingut la nostra polèmica i la donem per aca-bada. Ja està. Tothom comet errors.

De tota manera, que un conseller puguianar a un mitjà públic a dir què pensade la programació recorda altres temps...No vull insistir més en aquesta polèmica per-què ens estem fent mal. Prou pressió quetenim dels convergents, que nosaltres ma-teixos ens dediquem a picabaralles! Jo la donoper acabada, la polèmica. El conseller encap va manifestar a aquesta emissora que pot-ser havia comès un error, i per tant ja està.El conseller en cap té tot el dret a venir a vi-sitar-nos. És el que vaig dir. Van ser inopor-tunes les seves declaracions. Ja està. S’haviade reconduir i ja ho hem reconduït.

Un dels temes que darrerament ha aixe-cat més polseguera ha estat l’informe so-bre fidelitats i infidelitats polítiques enels mitjans de comunicació, sobre les lí-nies editorials i sobre les subvencions.Què en pensa, de la polèmica i de les sub-vencions públiques a mitjans privats? Pre-fereixo guardar-me l’opinió. En tot cas, resul-ta curiós un informe que es filtra a l’oposi-ció, que fa quedar malament a l’oposició ique el que en surt perjudicat és el govern.Subvencions públiques a mitjans privats? Hiha hagut una política de subvencions impor-tant per potenciar la normalització lingüísti-ca del país. És evident que algun d’aquestsmitjans privats no ha fet res o molt poca cosa.No sé si això justificava aquestes subvencions.

Quina és la funció del periodista al segleXXI? La mateixa de sempre. Informar amb lli-bertat, amb independència, amb rigorositat iamb la veritat. Són les condicions sine quanon per exercir la professió periodística i aten-dre’s especialment al Codi Deontològic de1992. La meva obligació és que en aquestacasa es treballi sota aquests eixos.

Reportatge


– Franco: «Un dic-tador que dissorta-dament va morir alllit».– Suárez: «Un falan-gista reciclat ademòcrata».– González: «El pri-mer president socia-lista després de ladictadura».– Aznar: «Millor norecordar-lo».– Pujol: «Un magní-fic polític amb certesllacunes en aquests23 anys al front delGovern de la Gene-ralitat de Catalu-nya».– Zapatero: «Unaesperança».– Maragall: «El nos-tre president».– Figueres: «Lameva ciutat».– Girona: «La capi-tal de la província,que no m’agradaque sigui província,però una ciutat pre-ciosa en aquestsmoments».– Barcelona: «Laciutat on visc, capi-tal de Catalunya, delmeu país».– Catalunya: «Lameva nació».– Espanya: «L’Estaton estem vinculats,per bo i per dolent».– Europa: «MittelEuropa, la cultura».– Àfrica: «Un conti-nent per descobrir».

– Unió Democràtica(1970-1979): Militàn-cia i participació enl’organització de lesprimeres eleccionsdemocràtiques de1977. – Nacionalistesd'Esquerra (1979-1985): Adhesió.– Entesa dels Na-cionalistes d'Es-querra (1985-1987):Adhesió.– Iniciativa per Ca-talunya (1987-2004): Adhesió sen-se militància. Va sernúmero 4 a les elec-cions municipals de1999.

Noms i llocs

Perfil polític

Reportatge


L ’arbre de les tulipes de la Devesa deGirona, i els plàtans que hi ha al ma-teix parc gironí són els únics arbres de

les comarques gironines que han estat reco-llits al llibre Árboles monumentales de Espa-ña, que aplega un total de 137 exemplarsarboris de diferents espècies i distribuïts pertot el territori estatal que, segons els editorsdel volum, «han estat qualificats de “singu-lars” per autoritats acadèmiques università-ries, experts conservacionistes o autoritats deles respectives comunitats autònomes, o mu-nicipals». Aquesta singularitat es basa en «cir-cumstàncies històriques, biològiques o fins itot estètiques», aclareixen els responsables delllibre, que ha estat declarat d’«Interès Turís-tico Nacional» pel Govern central.

Les pàgines dedicades als arbres gironinshan estat il·lustrades amb unes espectacu-lars fotografies realitzades per Jordi S. Carrera,que acompanyen els textos elaborats pelscientífics valencians Bernabé Moya, José Plu-med i José Moya, encarregats de la selecció,estudi i descripció dels exemplars.

«Part de la seva bellesa i misteri resideixen les curioses flors que broten a finals dela primavera i inicis de l’estiu; són semblantsa tulipes i d’aquí en prové el seu nom po-pular», expliquen els autors del lllibre en laseva introducció sobre l’arbre de les tulipesque hi ha a la Devesa de Girona (Lirioden-dron tulipifera L. n’és el nom científic). I de-tallen: «Aquest magnífic exemplar gironí pre-senta un tronc dret, cònic, gruixut i ple, amb

un perímetre d’uns quatre metres. A la basedel tronc s’hi pot observar l’eixamplamentdels contraforts, que milloren l’estabilitat es-tructural. (...) El tronc es troba lliure de bran-

ques fins a una alçada considerable i mésenllà es divideix en diversos cimals que, jun-tament amb les branques, formen una copairregular d’aspecte globós que arriba a unaalçada superior als 45 metres i cobreix unasuperfície d’uns 330 metres quadrats. Es creuque aquest exemplar va ser plantat el 1874.L’arbre de les tulipes, una espècie originàriade Nord-amèrica, té un creixement força rà-pid, assoleix grans dimensions i proporcio-na una ombra fresca. Es va introduir a Euro-pa al segle XVII, però a Espanya és una espè-cie molt poc coneguda i plantada (...). L’arbreprodueix una resina, storax liquidus, usadacom a remei per als refredats i com a addi-tiu de la goma de mascar».

Pel que fa als plàtans de la Devesa (Plata-nus x hispanica), el llibre diu que «amb unaextensió de 40 hectàrees, és una de les albe-redes més grans i frondoses de Catalunya».Després de recordar que la construcció delparc «es va iniciar el 1810 sota l’ocupaciónapoleònica» i que «el 1859 va ser reformat is’hi van plantar els plàtans d’ombra que liconfereixen el característic aspecte actual», in-dica, entre d’altres detalls, que «alguns exem-plars de la Devesa arriben a alçades superiorsals 56 metres. Són de tronc recte i gruixut,amb perímetres superiors a 3,55 metres».

Entre els altres arbres analitzats al llibre n’hiha alguns de tan populars i coneguts com l’ar-bre de Gernika, el pi de les Tres Branques,el palmerar d’Elx, el Drago d’Icod de los Vi-nos o els tarongers de l’Alcázar de Sevilla.

Monuments gironins

naturalsTEXT: ALFONS PETIT

Arbre de les tulipes de la Devesa. Es creu que va ser plantat l’any 1874. Plàtans de la Devesa de Girona. Hi ha uns 2.500 exemplars d’aquesta espècie.

Interès turístic«Árboles Monumentales deEspaña» ha estat declaratpel Govern «Libro deInterés Turístico Nacional»

Carlos Taibo, nascut el 1956 i d'origengallec, exerceix com a tal. I també hofa com a agitador de ments. És ràpid

en les respostes. Favorable a l'autodetermi-nació dels pobles, és partidari de reinventarla democràcia. La seva firma apareix als dia-ris més importants del país. Encara que elscritiqui. Els seus judicis són demolidors, peròinteressants.

Vostè fa classes a Madrid. Per què creuque després de l'escàndol dels trànsfu-gues de la Comunitat, la gent va castigarel partit teòricament traït, i no el bene-ficiari de la traïció? Perquè no va apreciaren el PSOE cap voluntat de modificar crite-ris, i en darrer terme, el problema era de man-ca de credibilitat d'un projecte que incloïaaquesta mena de personatges.

Què opina quan sent allò de «tots els po-lítics són iguals»? Bé, crec que hi ha unaxarxa d'interessos que fa que la majoria delspartits tinguin un marge d'actuació molt re-duït. I, en aquest sentit, els seus discursoss'assemblen sospitosament. Sovint proposoals meus alumnes que comparin els progra-mes del PP i del PSOE, i que esborrin elsnoms dels partits. I que, llavors, diguin a quinpartit pertanyen. És difícil saber-ho. Això faque els partits agafa-ho tot, com els anome-nem, donin sentit a la frase.

Zapatero suposa un canvi a Espanya; hiha gent que l'ha comparat amb Kennedyals Estats Units. Ho veig amb molt d'es-cepticisme. Seria equivocat guiar-nos perles lloances derivades de la retirada de l'Iraq.Zapatero no modifica les línies bàsiques dela política exterior, ni una política econòmi-ca de caire neoliberal. En aquest sentit, crecque el canvi del 14-M té un efecte lloable,perquè Urdaci ha estat purgat i ha desapa-regut de la televisió, però més enllà d'això…i que el Partit Socialista no té la majoria ab-soluta, la qual cosa l'obliga a moure's ambmenys prepotència.

Urdaci no hi és, però pot haver-n’hi unaltre? Com Urdaci… cap! (riem).

Des de la capital, com es veuen les ànsiesde Maragall per l'Estat asimètric? El dis-curs del vulgo és clarament hostil, però estàmolt marcat per la distorsió dramàtica delstertulians, i no jutgen d'una manera equàni-me res. És més greu que les elits segueixentancades al fet nacional, i això impregna, perdesgràcia, les elits de Madrid.

Quina percepció tenen d'Esquerra Re-publicana? Una minoria aprecia un discursque afecta valors sagrats. No sé quin per-centatge de vot va assolir ERC a Madrid…la major part de la gent no sap què és ERC.

Un home de centre es pot sentir bé enel PP actual? No. El PP al Govern es va si-tuar a la dreta i va restar qualsevol credibi-litat a allò del «gir cap al centre». No sé si l'os-tracisme polític d'Aznar està cridat a rege-nerar un espai de centre. Rajoy és més suauque Aznar. Admeto que es pot produir unasuavització de la dretanització, impregnadad'un nacionalisme ultramuntà i masclista.Un gran fracàs espanyol pot ser la ine-xistència d'un partit de centre? No. Crecque el fracàs és que hi ha dos partits decentre. El gran problema és el predomini delspartits agafa-ho tot, que assumeixen postu-res molt similars. Trobo a faltar forces quetrenquin aquest joc i que ho facin amb elsuport popular. En aquest sentit, ERC, ambles seves limitacions, em sembla bé. Em sem-blaria bé que sorgís un partit d'esquerres con-seqüent, i no impregnat de velles històries,que no és IU.

Una curiositat: per què a la capital hi hatants diaris de dretes i un, teòricament,

d'esquerres? Dius bé això de teòricament.A tot arreu els diaris són de dretes. Ho dicprovocativament. La premsa és, per defini-ció, conservadora. Bé, és clar, ja sé que hiha gradacions. A Barcelona sembla que ésmés d'esquerres, hi ha un diari sotmès a lalògica del PSC… No ho sé, el panorama po-lític a Madrid és més de dretes. Encara queho has dit molt bé, teòricament d'esquerres.

Si es regulen les parelles gais, i es fa unapolítica intervencionista en l’habitatge,quin paper li resta a Izquierda Unida. Potdesaparèixer? Izquierda Unida ha de de-saparèixer. És un tap per l'embranzida d'u-na esquerra alternativa i contestatària. Per-què no representa l'esquerra. IU es queixadel vot útil, però també ens podríem pre-guntar si no se'n beneficia. Alguns la votenperquè no hi ha una altra cosa. Això és votútil. La darrera llista europea no represental'esquerra social, que és més complexa. Exis-teix aquesta esquerra: amb activistes socials,amb sindicats resistents, hauria tingut un ecomés convincent que IU.

Calen les llistes obertes o alguna menade mesura regeneradora de la democrà-cia? Urgeixen mesures, no sé si aquesta.On hi ha llistes obertes, la gent vota el par-tit. Potser no a les municipals. És un pro-blema d'educació, dels mitjans.

Gallardón és el tapado del PP? Uf! No hocrec. Gallardón és un fals polític obert. Noho és. És llest i podria marcar un cert camí,però no crec que els sectors que controlenel partit vulguin jugar la seva carta.

L'11-M és una manipulació o un granfracàs del Govern? Un error de càlcul des-proporcionat. Si el PP hagués reconegut quehi havia motius per acceptar l'explicació is-lamista, probablement haurien tingut un pa-rell de dies per salvar la cara. Va ser un exem-ple d'estupidesa per tractar una crisi. Peròseguim comprovant que Acebes és una per-sona amb poca capacitat per fer allò que hade fer.

Per què quan algunes autonomies rei-vindiquen seleccions esportives pròpies,sorgeix sempre el cafè per a tots? Jo hi es-tic a favor. Crec en el dret d'autodetermina-ció, per què hi he d'estar en contra? Encaraque a Galícia no ens menjaríem res, excep-te en rem… (riem) Qui ho sap! Mira Grècia!(en referència a l’Eurocopa de futbol).

Què creu que ens canviarà Europa? Res.Jo estic en contra de la Constitució: és aso-cial, tancada a la immigració, amb una polí-tica exterior militarista. Convé un discurs crí-tic amb la UE. Crec que és l'únic avantatgede la Constitució. Que l'accepta.

Entrevista


CARLOS Taibo Professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid

Especialista en política internacional i professor a Madrid des de fa 13 anys, és el més semblant quetenim a una veu crítica. Diu que hi ha dos partits de centre i que cal una nova esquerra que defen-si els interessos dels ciutadans a Europa. Ha participat en l'Escola d'Estiu de Política Internacionalque el Centre Català d’Anàlisi i Informació Internacional ha organitzat a Llançà.

“Els discursosdels partits

s’assemblensospitosament”

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: CONXI MOLONS

– Perejil: Una formi-dable estupidesa.– Partit polític: Capni un.– Felip de Borbó:Una ruïna lamenta-ble de les arques del'Estat.– Maragall: S'ex-pressa bé, però had'anar més lluny.– Rajoy: Preferibleal seu antecessor!(riu). – Trio de las Aço-res: Demostra a lesfotos com n’és debaixet Aznar.– Ibarretxe: Ningúpot creure que siguiaquest ogre ultra-muntà que algunsdibuixen.– Puigcercós: Crecque és saludableque la gent parliclar.

«Maragallha d’anarmés lluny»

L ’home encarregat de la Informació tu-rística d’una vila de la Ribera d’Ebreexplica a unes noies madrilenyes que la

província de Tarragona equival als soterranisde Catalunya. Diu: «Mireu, aquí es general’energia amb centrals atòmiques i eòliques,es distribueix gas i petroli des del port tar-ragoní, assortim d’aigua i, a més, ens en-dossem les deixalles. Això, que som tubs iconduccions de Catalunya, s’hauria de saber.Bé, és igual». Les noies se l’escolten boca-badades, perquè parla un castellà del tot ca-talanitzat. Llavors agafa un mapa de Tarra-gona i el divideix en tres parts (una ratlla almig del Baix Camp i una altra al mig de laRibera d’Ebre). I segueix: «La part de gregalla coneix tothom, de Montblanc a Salou. Fora.La part del llebeig, amb el Delta, també. Heuestat al Delta?». Responen que sí. «Doncs que-da la part del mig. I jo us aconsello avui quefeu un viatget per tres comarques diferentsper veure les tres ces: castells a Móra i Mi-ravet, caves a Pinell de Brai, coves a Beni-fallet. D’acord?». Les noies fan uns ulls comunes taronges. Jo ho he entès perfectamenti començo cercant un lloc per anar a dinara Móra.

MÓRA D’EBREA Móra d’Ebre (comarca de la Ribera d’Ebre),amb el típic pont d’arcades, situada a la voradreta del riu, al vessant d’un petit turó, en-cara es poden trobar restes del castell de Móra.El curs fluvial és una veritable sorpresa enles xardors estivals. El castell fou habitat demolt antic, al segle III a C, a jutjar pels frag-ments de terrissa ibèrica recuperats. Tambés’han recuperat monedes i fragments cerà-mics de l’època romana. A partir de l’any 714,sota denominació sarraïna, les terres de l’Ebre–veritable frontera entre musulmans i francs–depenien del taifa de Tortosa: el valí de Siu-rana dominava els castells més importants dela dreta de l’Ebre (Ascó, Móra i Miravet)

Encara que des del 799 Carlemany ja va ini-ciar els primers intents de reconquesta i queel 1060 Mir Geribert, nét del comte Borrell,hi morí en una altra temptativa, no va ser finsal 1153 quan va ser reconquerit el castell deMóra, per l’exèrcit del comte de BarcelonaRamon Berenguer IV, que ja havia pactat ambels genovesos la conquesta de Tortosa (pre-sa el 1148, poc abans de caure Lleida, Fragai Mequinença) i que el mateix any assolí lacaiguda del castell de Miravet, lliurat als Tem-plers que tant l’havien ajudat. El territori ator-gat als Templers sobrepassava bona part deles actuals comarques de la Ribera i la TerraAlta; ara bé, els termes de Garcia, Tivissa, Fal-set, Pratdit, Guillamets, Vandellòs, Móra ialtres foren cedits a la Baronia d’Entença, quevan tenir jurisdicció civil, criminal, fiscal i po-lítica d’aquest territori fins a la desamortit-zació de Mendizábal (1174-1837). El senyo-riu d’Entença començà amb Guillem de Cas-tellvell, el fill mascle del qual –Albert– nova tornar de la quarta croada contra els turcs,així que es van repartir el territori les duesfilles, Guillerma (que obtingué el Penedès)i Alamanda (les terres de l’Ebre). El 1242, labesnéta de Guillem de Castellvell, Alaman-da la jove, es casa amb Guillem d’Entença,nebot de la reina Maria d’Aragó i cosí de Jau-me I el Conqueridor, de manera que es perdel llinatge Castellvell; Móra i la resta de pro-pietats passen a la família Entença. Beren-guer d’Entença hereta la baronia cap als quin-ze anys; casat amb Galbors, fou pare d’unadotzena de fills, amb dos dels quals, Gui-llem i Berenguer, protagonitzà enfrontamentsaferrissats –«guerra intercomarcal», en diu Ar-tur Bladé i Desumvila a l’opuscle El castell deMiravet (Barcelona: Dalmau, 2001, 4ª edi-ció)–, amb els Montcada d’Ascó (rivalitats ques’acabaren quan Guillem, l’hereu, es casà ambBerenguela de Montcada) i els Templers deMiravet. Què feien entre nosaltres i qui vanser els Templers?

Abans de respondre aquesta qüestió mésavall, cal deixar constància, tanmateix, d’al-guns fets importants: primerament, que Gal-bors o Gualbes defensà el castell de Móraen absència del marit i que un dels seus fills,Berenguer, cunyat de Roger de Llòria i com-pany de Roger de Flor, comandant un esca-mot d’almogàvers, gosà atacar Miravet; en se-gon lloc, que les propietats de la baronia,en no tenir fills Guillem i Berenguela, pas-saren a Jaume II, que incorporà els dominisel 1324 al comtat de Prades, creat per al seufill, l’infant Ramon Berenguer (el nou senyor,

mitjançant una permuta amb el germà, foul’infant Pere; aquest, el 1358, cedí la baro-nia al seu fill Joan. El 1414 la baronia fouheretada per Joana de Prades, que es casàamb Joan Folc de Cardona i entroncà la ba-ronia amb aquell llinatge. D’aquest matrimoniva néixer Joan Ramon Folc de Cardona, Vcomte de Prades i XII baró d’Entença. A par-tir de la segona meitat del segle XVII, perlligams matrimonials, la baronia passà a pro-pietat de les castellanes cases de Medinace-lli Fernández de Còrdova, fins a l’aboliciódels senyorius els anys 1837 i 1841).

En tercer lloc direm que, del castell, en que-den sols les muralles exteriors i dues torresescapçades. Finalment, cal deixar clar quela perla de la Ribera és el castell templari deMiravet. Per tant, la visita és obligada.

MIRAVET I EL CASTELLEl nucli es troba al sud de la Ribera, integratentre les serres de Cardó i Cavalls, el riu iun frondós bosc de ribera. A sobre d’un pen-ya-segat, justament al meandre de Miravet,els àrabs decidiren establir-hi el que avui ésel nucli històric o Cap de la Vila. L’alqueriajudeomusulmana conserva el seu traçat me-dieval amb els porxos i les cases penjades,la drassana, el molí-assut, l’aljama i l’esglé-sia vella, temple renaixentista de l’orde del’Hospital, afectat per la Batalla de l’Ebre, de-clarat monument cultural i convertit en mu-seu. El cingle, a 220 metres d’alçada, el co-rona el castell, una construcció andalusí, queté un primer estadi de l’època musulmana(s.XI), per bé que hi ha indicis d’assentamentsanteriors, ibèric i romà. Conquerit el 1153,com ja sabem, pel comte Ramon BerenguerIV, i cedit als Templers, aquests el converti-ren en fortalesa monestir al llarg dels segles

XII i XIII. El conjunt està considerat un delsmillors exponents de l’arquitectura romàni-ca, religiosa i militar de l’Orde a tot l’Occi-dent. La muralla, amb torres rectangulars quesobresurten als angles i al mig, ja imposa.Hi ha visites guiades que mostren cavalle-risses, cisternes, patis interiors, refectori, ca-pella... Avui dia es pot pujar fins dalt de totmitjançant una escala de cargol. La panorà-mica és esplèndida.

ELS TEMPLERS I ELS HOSPITALERSEls Templers van col·laborar de forma des-tacada en la conquesta de les terres de l’Ebre.El famós orde militar i religiós havia estat cre-at poc després de la presa de Jerusalem (1099)per nou cavallers dels que van acompanyarGodofred de Bouillon en la famosa croadaque va fer passar la ciutat santa a mans cris-tianes (per a alguns historiadors no sorgí finsel 1119 i el 1128 es confirmà com a orde ise’ls donà una regla severa). Mantell blanc icreu roja al pit, de procedència noble, co-mandats per un Gran Mestre, van prendreaquest nom en constituir-se en un conventvora el Temple de Jerusalem. La seva finali-tat era defensar els pelegrins a Terra Santa ifeien, molts d’ells, els que vivien en comu-nitat, vots de castedat, obediència i pobresaseguint la regla de Sant Agustí. Dividits enprovíncies, comandades per un Mestre pro-vincial, en prendre part en la lluita contraels sarraïns, els foren atorgats grans privile-gis per reis i papes i molts cristians testavenal seu favor en morir, de manera que no tri-garen a enriquir-se i a tenir cert poder. La ma-teixa puixança va arribar a tenir l’orde del’Hospital –rival de l’anterior–, quan obtin-gueren de Ramon Berenguer IV el castelld’Amposta, seu des de 1154 del superior de

Els soterranis de

CatalunyaAl cor de Tarragona hi ha tres comarques poc conegudes queofereixen als visitants les anomenades tres ces: castells a Mórad’Ebre i Miravet, caves a Pinell de Brai, i coves a Benifallet.

TEXT: LLUÍS BUSQUETS I GRABULOSA

1

2


tots els Hospitalers o Santjoanistes de Cata-lunya. Mantell vermell i creu blanca, aquestorde de l’Hospital o de Sant Joan de Jerusa-lem –que també prengué el noms més tardde Cavallers de Roces (1309-152) i Cavallersde Malta en establir-se en aquesta illa el 1530–s’havia constituït abans, el 1050, en l’hospi-tal jerosalemità de Sant Joan Baptista, ambla finalitat de tenir cura dels pelegrins ma-lalts, però des del 1137 va prendre el caràc-ter d’orde militar seguint el model Templeri també va resultar important per a la nostrahistòria.

Els Templers miravetans van realitzar l’obraencomanada per Ramon Berenguer; estratè-gicament situats, cobraven tributs per pas-sar el riu, cosa que originà les batusses in-tercomarcals esmentades amb els Entença(1279-1291) i acabaren amb reclamacions,sentències i apel·lacions davant del rei. Tan-mateix reconstruïren torres i castells en totala jurisdicció, protegiren l’agricultura, basti-ren temples (com la mateixa capella de l’alcàs-

ser miravetà) i van ajudar en altres campa-nyes de reconquesta. Poc podien imaginarles diabòliques maquinacions de Felip IV elBell de França, que els odiava per diversesraons (no sols els devia diners sinó que ha-vien recolzat el papa Bonifaci VIII en la qües-tió de Nàpols). Elegit Papa el candidat francèsCliment V a Avinyó, on la Seu de Pere s’ha-via traslladat des de 1305, se li demanà defondre Templers i Hospitalers en un sol orde,cosa que els primers no van acceptar. FelipIV, aleshores, prescindí del Sant Pare i perconsell de l’inconscient i arrauxat jurista mont-pellerí Guillem de Nogaret, s’adreçà a la In-quisició de París perquè ordenés l’empreso-nament dels cavallers del Temple, n’arrestà138 cavallers per sorpresa l’octubre del 1307i els acusà sota tortura de les pitjors abomi-nacions (adorar el diable, practicar sodo-mia, etc.). Així s’apoderà de les seves rique-ses. El 17 de novembre de 1307, Felip vaescriure al nostre Jaume II el Just perquè pro-cedís contra els cavallers a la manera fran-cesa, a la qual cosa Jaume II, que no creiaen la culpabilitat de l’orde en massa, li res-pongué que primer havia de provar les acu-sacions. El problema era que el rei francèspodia esgrimir una confessió de culpabili-tat, obtinguda sota terribles tortures, del GranMestre Jacob de Molay. El Papa també de-manà a Jaume II que procedís contra ells. Jau-me comunicà que s’havien tancat en llurs cas-tells, la qual cosa volia dir que els arrestosno anirien tan planers com a França (hi hahistoriadors que pensen que ell mateix de-manà als Templers de refugiar-se en llurs for-taleses). De gener a desembre de 1308 lesforces del veguer assetjaren el castell de Mi-ravet. Jaume II demanà els tresors i prome-té als cavallers de deixar-los viure als seus

castells si no es feien escàpols. I escriví alPapa per dir-li que, a banda de les despesesdels setges, bona part dels béns del Templepertanyien a la Corona, de manera que ell re-tenia les incautacions fins que un Conciligeneral dictaminés sobre l’afer. Aquest fou elconcili de Viena del Delfinat l’octubre de 1311,on per altres raons (demanava seminaris dellengües orientals per expandir el cristianis-me) assistí Ramon Llull. És significatiu quetots els prelats reunits van estar d’acord asuprimir l’orde del Temple, tots menys els dela província eclesiàstica de Tarragona; aquestsconsideraren injust de condemnar l’orde enpes, ja que, com a institució, era santa i in-violable i, per tant, allò que procedia era in-dividualitzar els culpables, si n’hi havia, i cas-tigar-los, deixant així la bona fama als inno-cents. L’argumentació era tan raonable queel Sant Pare, en una butlla del 6 de març de1312, ordenà que els Templers de totes lesnacions (llevat de França, on ja tot era cre-mat abans de cuit) fossin jutjats individual-

ment pels seus concilis provincials. Els in-nocents havien de quedar lliures i pensionatsa càrrec de l’orde que, tanmateix, Climent Vextingí. El procés contra els cavallers del blancmantell tingué una gran repercussió per totEuropa. Els Templers catalans jutjats als Con-cili de Tarragona foren declarats innocents ila quantitat pagada als cavallers retirats pujàa 136.050 sous barcelonins. Jaume II, una ve-gada més, es va comportar com el «Just».

Les coses no van acabar aquí. El Papa hau-ria volgut que els béns dels Templers pas-sessin als Hospitalers. Ni els prelats catalansni Jaume II ho veien bé, perquè ja «eren prourics». Es trobà una fórmula de transició: alPrincipat les possessions dels Templers vanatorgar-se als Hospitalers, però a València(exposada encara als atacs sarraïns) es fun-daria un nou orde de cavalleria, dotat ambels béns dels ex-Templers i dels Hospitalersen el reialme valencià Així Jaume II fundàl’orde de Montesa (1317) a la vila d’aquestnom. No cal dir que els Hospitalers o Sant-joanistes catalans van tenir una gran puixança:la castellania d’Amposta s’hagué de dividiren dos districtes, la pròpia (que abraçà Mi-ravet) i la del Priorat. En aquell temps sortíel Llibre de costums de Miravet, redactat encatalà el 1319, un prodigi jurídic de costumsd’aquell temps.

Per la resta, el castell (abandonat pels Hos-pitalers quan la desamortizacio de 1835) vafer meandres en la nostra història com els delriu que l’encercla. En la guerra contra JoanII, els Hospitalers es van posar a favor delrei i contra la Generalitat; en canvi, en la deSeparació, fou refugi de les hosts contràriesa Felip IV. Quan la de Succesió (1703-1714),els partidaris dels borbons se n’apoderarena partir de 1707. Tornà a jugar fort en les

carlinades: en la primera (1833-1840), canviàde mans més d’un cop; en la segona (1862-1875), fou baluard dels carlins, però el 1875el general Martínez Campos assetjà la forta-lesa i la bombardejà durant vint-i-quatre ho-res, fins que els partidaris de don Carles esvan retre. Fou també lloc clau en la batallade l’Ebre de la guerra (in)civil.

CAVES I COVESAcabada la visita del castell a mitja tarda,podeu travessar l’Ebre pel pas de barca ambel cotxe, últim transbordador fluvial de totel riu que el creua servint-se només del co-rrent de l’aigua i arribar-vos a Benifallet (alBaix Ebre) o entrar pel nord fins a Pinell deBrai (Terra Alta) per arribar-vos també tot se-guit a les coves de Benifallet.

Pinell del Brai conserva l’encant de les an-tigues viles medievals i també té les seves «ca-ses penjades» en un penya-segat de roca de100 metres d’alçada. Enllà de l’església par-roquial del Sant Llorenç (s.XVIII), és de vi-

sita obligatòria el Celler Cooperatiu, d’inspi-ració gaudiniana, començat a bastir el 1918per Cèsar Martinell i denominat la «Catedraldel vi». A l’interior, el visitant pot admirar-hiels singulars arcs el·líptics de diafragma. Elfris ceràmic, altrament, és obra de Xavier No-gués. Les rajoles representen escenes diver-ses sobre la verema, les premses de vi, l’olials trulls, els tastavins, els caçadors embriacsi altres al·legories. Si hi compreu vi de laTerra Alta (especialment de Batea), l’atura-da ja s’ho val.

La vila de Benifallet s’arrecera al peu dela serra de Cardó vora l’Ebre (l’antic balnea-ri de Cardó, on ara s’embotella aigua mine-ral d’una marca prou coneguda, fou una co-munitat carmelitana des de 1606). L’any 1968s’hi van descobrir unes coves plenes d’esta-lactites i estalagmites. La xarxa espeleològi-ca està composta per sis coves, la de les Me-ravelles, la del Dos (d’època neolítica), lade Merigot i la de l’Aumadiella Gran i elsavencs del Sifó i del Cataclisme. Es visiten lesdues primeres i val a dir que l’espectacle ésfascinant perquè, amb el lent goteig d’ai-gües infiltrades, les capricioses formacionspresenten morfologies de tot mena: colum-nes, colades, banderes, macarrons, gours i,sobretot, les «excèntriques», sorprenents es-tructures de petites estalactites i estalagmi-tes que es fan a totes bandes i que semblenultrapassar la llei de la gravetat.

Les coves de Benifallet no són tan espec-taculars com les mallorquines del Drac o Artà,però donen la sensació d’un museu petit,de peces úniques, i ben conservat en unaproporció com la dels museus del Caire (unmastodont de visita dificultosa) i de Luxor(petit, original, fet a mida humana). La visi-ta certament no defrauda.

Fotos:1Les coves de Benifa-llet no són tan espec-taculars com les ma-llorquines del Drac oArtà, però amaguenformacions especta-culars d’estalactites iestalagmites.2El castell de Miravetcorona un cingle de220 metres d’alçada.

2

Reportatge


Establimentsantics


Al número 1 del car-rer Girona de Fi-gueres hi havia un

petit establiment on Ma-nel Estévez i Vinaxa con-feccionava barrets de tottipus. No se sap l’anyexacte de la seva funda-ció, però se suposa queva ser abans del 1900.Quan a Manel Estévez liva arribar l’edat de la ju-bilació, com que no teniahereus, li va dir al seugermà, Enric, que vivia itreballava a Barcelona, sivolia fer-se càrrec de labotiga figuerenca i li vadir que sí. L’any 1916, En-ric Estévez Vinaxa i laseva dona, Rosita Fus-ter –tots dos també erenbarreters–, s’instal·laren al’establiment del carrer deGirona i continuaren lafeina que havia començatManel Estévez. En aque-lla època –primers anysdel segle XX–, les perso-nes benestants portavenbarret i els treballadors,gorra. La barretina era ex-clusiva de la gent delcamp i les gorres mari-neres dels pescadors i lagent del mar.

A Ca l’Estévez la majo-ria dels barrets per a lagent de classe mitjana irica es feien manualmenti a mida. Les vendes erenforça nombroses i, ambels anys, la casa havia agafat molt bona fama.L’any 1936, Manel Estévez i Fuster –fill d’En-ric i Rosita–, es casà amb Sara Espigulé i Cor-tada, filla d’un conegut constructor de Fi-gueres, autor d’obres tan destacades coml’Ajuntament de la ciutat, la presó, l’institutd’ensenyament...

Manel Estévez i Sara Espigulé es van fercàrrec de la botiga del carrer de Girona, peròla Guerra Civil va truncar algunes de lesseves esperances. Van passar moments deperill, sobretot quan, en un bombardeig, unabomba llençada per l’aviació franquista vatocar l’edifici del costat i el va destruir. A la

botiga dels Estévez no els va pas-sar res. Tant en temps de guer-ra com a la postguerra a l’esta-bliment es van vendre moltesgorres militars i també es dedi-caven a col·locar galons i estre-lles als uniformes. Durant els anysquaranta i cinquanta la casa ve-nia barrets de copa i de capellà.Com a dada curiosa, cal dir que,per les festes de la Santa Creu,en una sola jornada s’havien arri-bat a vendre a la botiga un mi-ler d’articles, entre barrets, gor-res i barretines.

Temps després es va diversi-ficar una mica el negoci, venentaltres articles com cinturons, cor-bates, combinacions de senyora,vestits de bany, etc. Durant elsanys cinquanta van començar atocar alguns articles de pell, per-què molta gent de l CatalunyaNord comprava a Figueres, quevenia aquí perquè resultava mésbarat.

CANVIS L’any 1959, el matrimoni Estévez-Espigulé va muntar una altra bo-tiga al número 25 de la Rambla,i la van dedicar molt més als ar-ticles en pell tant per a home comper a dona. Les vendes eren ma-joritàriament de maletes, bosses,jaquetes i marroquineria en ge-neral. A la botiga no s’hi han fetgaires reformes; gairebé és igualcom en els inicis.

En canvi, la botiga del carrerGirona es va convertir entre elsanys 1960 i 1965 en un establi-

ment de venda de cristalleria i objectes deregal i decoració, especialitat que va durarfins a l’any 1980, quan es va canviar per lavenda de roba, teixits, complements (bos-ses, sabates etc.). En aquesta mateixa boti-ga, des de fa uns deu anys, s’hi venen tam-bé bosses, maletes i marroquineria.

Ca l’Estévez FigueresL’empresa va començar confeccionant barrets a mida i venent

gorres i barretines, però amb el temps va ampliar l’activitat i enl’actualitat es dedica sobretot als articles de pell i marroquineria.

Història

Els inicis del’empresa fami-liar van ser alcarrer Gironade Figueres,poc abans del’any 1900. S’hiconfeccionavenbarrets i gorres.Això va durarfins després dela Guerra Civil.Acabat el con-flicte, es va co-mençar a treba-llar amb altresarticles, i l’any1959 es va obriruna altra botigade marroquine-ria i pells a laRambla de laciutat. En l’ac-tualitat funcio-nen les duesbotigues a lavegada.

Origen1900.FundadorManuel Estévezi Vinaxa.Propietari ac-tualEstévez i Fills.Treballadors10.ActivitatVenda d’articlesde pelleteria,bosses...

TEXT I FOTOGRAFIES: JOSEP MARIA BARTOMEU

Els camins de ronda són una sèrie d’iti-neraris que voregen les cales de la Cos-ta Brava i que en el passat van ser uti-

litzats per contrabandistes i agents de vi-gilància», explica el Patronat de Turisme CostaBrava-Girona en la seva guia sobre senderis-me a les comarques gironines. I afegeix queaquests camins «s’han recuperat com a rutesmolt agradables de senderisme, ja que pas-sen per alguns dels llocs més emblemàticsde la costa gironina, ofereixen boniques vis-tes de les cales i en bona part transcorren en-tre pins». Seguint les indicacions d’aquestaguia, proposem una ruta pel camí de rondaque enllaça Calella de Palafrugell amb elfar de Sant Sebastià, un recorregut d’aproxi-madament dos quilòmetres de llargada quees pot fer en una hora (només anada) i queestà considerat de dificultat baixa.

Tot i que la caminada es pot iniciar en qual-sevol punt de Calella de Palafrugell, aques-ta proposta comença a la platja del Canadell:«Venint de Palafrugell per l’autovia, en arri-bar a la rotonda que ens porta a Llafranc al’esquerra i a Calella a la dreta, seguirem elcamí recte, de baixada: el passeig de la To-rre. Aquest passeig, sense sortida, dóna a unaplaça on hi ha un petit aparcament per dei-xar el cotxe. A la dreta de l’hotel, en un pe-tit carreró, trobem un pal de senyalitzacióque ens indica que som al GR 92 –senderde gran recorregut del litoral– i al camí deronda».

A partir d’aquest moment, segons la guiade senderisme editada pel Patonat de Turis-me, «la ruta no ofereix cap dubte, perquèes va seguint el camí de ronda i en mitja horas’arriba a Llafranc, a la platja Marinada, des

d’on accedim a les escales de Garbí, pas-sant per davant del petit hotel Casamar. Laruta continua per tot el passeig de Cipselaseguint la badia de Llafranc fins al final, on

trobem el Club Nàutic, que tanca el passeig.A l’esquerra, unes escales marcades com aGR ens porten cap al camí de pujada al farde Sant Sebastià, un carrer asfaltat ple de bo-niques cases i grans vistes. En mitja hora mésarribem a un gran mirador i al far. Nomésuns metres més endavant tenim l’esplanadade l’hostatgeria, on hi ha un pàrquing. Di-ferents miradors envolten l’edifici de l’ho-tel, l’ermita i la torre de guaita. Al cim delpuig trobem les restes del poblat ibèric deSant Sebastià de la Guarda». Les dades histò-riques sobre la zona indiquen que la torre deguaita hi va ser construïda al segle XV, i queal segle XVIII, responent al creixent cultede la zona, s’hi bastiren l’ermita i l’hostat-geria, que actualment s’ha reconvertit en unhotel de quatre estrelles. El far data del 1857i encara avui és dels més potents de la Me-diterrània.

La guia del Patronat de Turisme Costa Bra-va-Girona apunta també que «si es volen evi-tar les escales que pugen des del Club Nàu-tic o caminar pel carrer asfaltat, es pot pu-jar en cotxe fins al mateix far». Igualment,comenta que «a l’estiu, un trenet turístic enlla-ça Calella amb Llafranc i puja al far de SantSebastià. Una bona idea pot ser combinarla passejada pel camí de ronda amb el tren».

Si es vol ampliar la ruta, des del poblat ibè-ric de Sant Sebastià es pot seguir el GR 92,que porta a cala Pedrosa i a la badia de Ta-mariu, una altra de les cales de Palafrugell.També és possible, seguint un sender local,anar des de Sant Sebastià fins a Palafrugell,en una ruta d’uns quatre quilòmetres de llar-gada, i tornar a Calella, la qual cosa con-vertiria la ruta en circular.

Rutes per lescomarquesgironines11 DominicalDiumenge 1d’agost de 2004

De Calella a Sant SebastiàEl recorregut entre aquests dos indrets tan característics del municipi de Palafrugell es pot fer

a peu, resseguint un dels camins de ronda més típics i senzills que hi ha a la Costa Brava.

Un camí de ronda

Telèfons iadrecesd’interès

– Oficina de Tu-risme de Pala-frugell , Can Ro-sés, plaça del’Església.972 61 18 20www.palafru-gell.net– Patronat de Tu-risme CostaBrava-Girona .972 20 84 01www.costabra-va.org

Caminada a prop del mar. Sobre aquestes línies, el camí de ronda que ressegueix el litoral de Palafrugell; a baix, el far de Sant Sebastià.

És normal, i hauria de ser obligatori, que qui viat-ja a les Canàries gaudeixi d'unes papas arrru-

gadas, com ho és també que qui passi uns dies aGalícia acabi entrant en contacte amb els cache-los; papas canàries i patates gallegues tenen moltjusta i merescuda fama. Passa que, excepte a lesCanàries, se sap molt poc de patates. La gent sapque n’hi ha de noves i de velles; des de fa alguntemps no ignora que n'hi ha de «vermelles» i «blan-ques», i que hi ha patates especials per coure id’altres adequades per fregir. Però no els parlinde varietats. Els canaris, ja ho dic, sí que en sa-ben, de varietats: en tenen moltes. I les coneixen,ja ho crec que les coneixen. Una d'aquestes varie-tats, la «negra», és una exquisidesa que moltes ve-gades es converteix en article de luxe.

Però els puc assegurar que no hi ha a les Canà-ries cap varietat de patata que s’anomeni papasarrugadas. Però em passa invariablement que, siparlo de la meravella que és la papa negra, el meuinterlocutor em diu que les millors patates canà-ries són les arrugades. El mateix em passa cada ve-gada que esmento les patates gallegues: em par-len dels cachelos, però considerant el cachelo comuna varietat especial de patata. I tampoc no ho és.Les papas arrugadas i els cachelos són, simplement,dos resultats de cuinar les patates d'una manera par-ticular. És a dir: que no es pot anar al mercat deLa Laguna i demanar un quilo de papas arruga-das, com no es pot anar al de la Corunya i adqui-rir mig quilo de cachelos.

Per fer-se unes papas arrugadas hauran de par-tir d'alguna de les grans varietats canàries. Negres,per exemple. Netegin-les i posin-les en una casso-la de fang. Posin aigua, no gaire, la justa per gai-rebé cobrir-les, sense fer-ho. I aboquin sal. Sensepor, amb generositat; no es preocupin, perquè lespatates són intel·ligents i només prendran la quenecessitin. Posin la cassola al foc. Hi ha qui pre-conitza tapar-la amb una fulla de col, però em sem-bla que no és imprescindible. Quan les patates es-

tiguin cuites, llencin l'aigua que hagi quedat; tor-nin a posar les patates al foc, en sec, i agitin lacassola. La sal s'adhereix a la seva pell i les «arru-ga». Després, ja a la taula, podran menjar-les pela-des –tinguin cura de no cremar-se els dits en fer-ho– o amb pell. En el primer cas, veuran que te-nen la sal justa; en el segon, notaran la sal que hiha a la pell. A mi m'agrada alternar les dues pos-sibilitats, i untar les patates en algun mojo.

El sistema gallec és força semblant. Les patates,senceres i amb la seva pell, però per descomptatben rentades, es posen a coure en aigua amb forçasal; hi ha qui, a més, hi afegeix una fulla de llorer.No molesta. Quan estan cuites, se'ls escorre l'aigua,es tapa la cassola amb un drap i es deixen una es-tona al foc. Després es trossegen i es pelen abansde servir-les. De trossejar-les, de fer trossos de lespatates, ve el nom de cachelo.

A mi les papas arrugadas m'agraden amb mol-tíssimes coses, fins i tot soles, això sí, amb un mojo.Fa a penes uns quants dies, a Puerto de la Cruz,van servir de meravellós «suport» a una salsa ex-traordinària, un conill en salmorejo digne de seremmarcat que em va subministrar Antonio Aguiaral seu restaurant. Quant als cachelos, reconec queel seu lloc ideal és al costat d'unes sardines rosti-des, a les quals poden servir perfectament de base:sota de cada sardina, un cachelo. En el cas, tancomú avui, del pop amb cachelos, sóc més parti-dari de coure les patates ja pelades, a la mateixaaigua del pop; si l'operació la fa una pulpeira deles de fira, aquestes patates arribaran a la taula re-vestides d'un insòlit color morat... i d'un gust únic.

Papas arrugadas i cachelos. Dues expressionsmàgiques de la millor cuina de les patates, a lesquals podem unir les mai prou valorades patatasrevolconas de Castella. Perquè és una cosa tan quo-tidiana a les nostres taules, donem poca importànciaa la patata; però, poden vostès imaginar-se quèseria la nostra cuina sense aquest impagable regalamericà?

De co-l o r

g r o cpà l · l i da m breflexosve rdo -s o s .A r omapotent,afruita-da, querecordala fruitablanca,

com l’albercoc i la pinya. Enboca és molt saborós, afruitati atractiu. Elaborat preferent-ment amb les varietats Treixa-dura i també Godello, Lourei-ra i altres de la zona. Recoma-nat per a peixos i mariscsfrescos, servit molt fresc.

El celler elaborador: ViñaMein, s.l., està situat a Lugarde Mein, prop de Leiro (Oren-se), dins de la DO Ribeiro. Elceller és una obra personal delseu propietari, Javier Alén, ambels seus col·laboradors. És unafinca preciosa amb 16 hectàre-es de vinyes d’una edat mitja-na de 8 a 10 anys, que pro-dueixen vins de gran qualitat.Viña Mein ha aconseguit situarels vins de Ribeiro amb el pres-tigi dels millors blancs del país.Dins de la finca s’hi troba unpetit hotel, tranquil, silenciós ienvoltat de vinyes. Mereix unavisita.

La cuina de les patatesViña MeinCAIUS APICIUS GASTRòNOM

El vi12 DominicalDiumenge 1d’agost de 2004

Blanc 2003

AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

Major, 22 - Tel. 972 75 83 03 www.restaurantcalapaquita.com17257 GUALTA e-mail:[email protected]

Cuina d’autor

MENÚ MIGDIA, de dimarts a divendres: 15 €- SUGGERIMENTS DEL DIA - CARTA CREATIVA - MENÚS DEGUSTACIÓ - ÀMPLIA CARTA DE VINS

Terrassa d’estiu

Malgrat l’anunci televisiu –«khornya quekhornya»–, ni el iogurt és grec, ni ho ésel de la Danone (a Espanya)... I, per

postres, l’espot de marres està filmat a Ca-daqués. En contrast amb la Xina i la seva àread’influència, un conjunt de pobles que noconsumeixen productes làctics –llet, mante-ga iogurt, formatges–, els pobles de l’Àsia cen-tral i del Càucas, del Tibet, l’Índia, Turquia ifins a Grècia, Bulgària, Hongria, etc., són gransconsumidors d’aquests productes que, fins itot –com és el cas del iogurt i, darreramentel kèfir–, han aportat a Occident. La ruta dela seda, que anava de la Xina –passant pelterritori iugur, situat a la Xina, però de cul-tura turquesa– fins a Istambul, segurament vaajudar a difondre alguns d’aquests productes,fins a arribar als Balcans –encara avui, perexemple, s’associa el iogurt també amb Grè-cia i Bulgària–, si bé el seu origen, realment,és turc o, si més no, de l’Àsia central.

L’avantatge d’aquests productes és doble:d’una banda, la fermentació lleva algun pro-ducte poc digerible de la llet –com la lacto-sa, per a la qual tant els orientals com elsmediterranis hi tenen una marcada into-lerància–. De l’altra se’n permet la conserva-ció, cosa que, sobretot antigament, els con-feria un valor estratègic. Tots aquests pro-ductes no solament es mengen directament,sinó que serveixen de guarnició, condimento amaniment a molts plats i serveixen per cui-nar-los.

UN PRODUCTE TRANSCAUCÀSIC El més famós d’aquests productes és el io-gurt, que ve del mot turc yoghurt, emprat tam-bé pels turcmans (poble de llengua túrquicade l’Àsia central fins a l’Iraq). Ja s’atribueixals turcs en un text britànic de 1625 (SamuelPurchas, Pilgrimes). Aquest producte arriba aBarcelona a principis de segle, de la mà d’unemigrant oriental, que comercialitza la pri-mera marca, Danone. El iogurt –o llet àcidao fermentada– és propi, sota diversos nomsi amb presentacions més líquides o més es-pesses, de tots els pobles transcaucàsics. Eliogurt és anomenat laban pels àrabs, men-tre que el lebnah, que, per exemple, hem po-gut degustar al Líban, és iogurt escorregut iconcentrat.

Aquesta llet àcida i espessa, de la qual elsèrum no en queda separat, s’anomena ka-tik a l’Uzbekistan, Azeirdbatjan, Tartària, Bas-quíria i a la resta de pobles de llengües tur-

queses del Pròxim i Mitjà Orient; tchurgot(Tadjikistan), matsoni (Geòrgia), matsun(Armènia). Katik i iogurt (de fet termes sinò-nims) s’elaboren a foc molt lent en un reci-pient de terrissa o al forn, a diferència deles llets quallades, matons o formatges fres-cos. Sempre s’elabora a partir de iogurt pre-existent, o llet que es fa tornar agra. Tambées pot emprar un quall vegetal (remolatxa oguinda).

També és turc l’airan, que és un refres-cant iogurt rebaixat amb aigua. A Turquia seserveix correntment, fins i tot als establiments

de fast food. No deixeu de tastar-lo, com aacompanyament del menjar. El mot el fan ser-vir alguns pobles veïns. Els turcmans l’ano-menen tchal, els cazaks chalap, els kirguis-sos tchalap i els turcmans suzem chal.

El kèfir és una llet àcida fermentada, ambun baix contingut alcohòlic. Procedeix delCàucas (Armènia, Geòrgia...) i és molt correnttant en aquesta àrea com a l’Europa central,fins a Hongria –en aquest país, per exem-ple, l’elabora la casa Danone–. Ara ja es tro-ba aquí, després d’haver passat per les casesparticulars.

Gastronomia

13 DominicalDiumenge 1d’agost de 2004El iogurt, un producte originari de Turquia o, almenys, de l’Àsia central, té el doble avantatge que la

fermentació lleva algun producte poc digerible de la llet i que, a més, en permet la conservació.

Si viviu a l’àrea deBanyoles i encon-torns podeu fruird’un dels millorsiogurts del país,fabricat per l’A-grupació de Pro-ductors Lleters deBanyoles i Co-marca, integratssota la marca Pur-llet. Només detastar-lo, es veu ladiferència ambels iogurts degrans marques, ifins i tot d’algunaque es presentacom a «artesà»:només conté lletpasteuritzada iferments làctics (osigui, que no in-clou llets en pols,com la majoria deiogurts). A Ba-nyoles, altrament,ja hi havia una ve-lla tradició d’ela-boració de iogurt.L’antiga GranjaSala –desapare-guda fa anys, ique era situadaals Turers– en pro-duïa un d’excel-lent, amb el nomd’Exquisito yo-gurt, i que encaras’envasava enpots de vidre. Pur-llet també elabo-ra kèfir, tant natu-ral com aroma-titzat, amb unexcel.lent etique-tatge, ja que in-forma complida-ment del produc-te. I, a més, tot encatalà. Aquestsproductes –i altresderivats làctics–es distribueixenen alguns super-mercats escollits.

Iogurti kèfirPurllet

El tzatziki o tsatsiki (pronuncieu «txat-xiqui») és popular a tot Grècia, aixícom a la resta de països balcànics –ta-

rator–, a Turquia –cazik– i fins al PròximOrient. A Xipre s'anomena talatouri, i s’ela-bora amb un riquíssim iogurt local, espèsi gustosíssim, que té poc a veure amb elsindustrials. El podeu subtituir per iogurtartesà o iogurt grec, que a vegades es tro-ba en algun establiments, com Hipercor iEl Corte Inglés. La seva fama ha depassatles fronteres originàries, i el trobem pre-parat i envasat fins i tot en forma de salsa,en venda a la major part dels supermer-cats. Però, de fet, és més aviat una ama-nida o guarnició, que a Xipre se serveix ambels altres plats, excel·lent per a l’estiu i que,elaborat per vosaltres mateixos, els co-mensals us agrairan.

ElaboracióPeleu el cogombre i talleu-lo a petits dauso tires –com més petits millor– o ratlleu-lo.Trinxeu o aixafeu l'all en un morter i barre-

geu-lo, en un bol, amb l’all picat, la sal i elsuc de llimona. Poseu el cogombre en unbol i, de mica en mica, aneu-hi tirant el io-gurt i l’amaniment, sense parar de remenarfins que tot quedi ben unit i lligat. Guardeu-ho a la nevera i serviu-ho, amb una micade menta picada, com a entrant, com aamanida, o com a guarnició de plats decarn o de peix.

NotesLa menta –que pot ser seca– oriental (comla que es troba a Egipte i en botigues deproductes orientals) és més perfumada que

la d’aquí. També es pot incorporar a la mes-cla julivert picat i fins anet (o fonoll fresc),per guarnir. Ho podeu decorar amb co-gombre retallat de forma artística o unaoliva negra.– Si ho serviu com a salsa, ho podeu pas-sar per la batedora.– Les proporcions poden canviar: hi haqui hi posa més alls o més oli, i la mateixaquantitat d’oli i vinagre.També s’hi pot afe-gir pebre.– Hi ha qui, un cop ratllat el cogombre, elsala una mica i el fa reposar almenys unahora embolicat amb un drap o bé en un co-lador o superfície inclinada, a fi que es pur-gui. Tradicionalment, per treure-li la verinor,es talla i es pica pels caps o puntes.– Tot i que el iogurt grec és més ric i densque el nostre, suggereixo posar-lo en undrap –com qui fes mató– i deixar-lo penjatun parell d’hores, a fi que quedi ben escor-regut. En canvi, no em sembla una bonaidea afegir-hi formatge cremós, com fan enalgun país europeu.

Ingredients

● Un cogombrepetit o mitjà.● 3 pots (o tas-ses) de iogurt.● 2 grans d’all.● 1 o 2 cullerades

d’oli d’oliva.● Un pols de sal.● Una culleradade suc de llimonaacabada d’espré-mer.● Menta.

Amanida de iogurt i cogombreLa recepta

JaumeFàbrega

El iogurt no és grec

Una de les activitats que durant la tem-porada estival arriba a la seva màximaexpressió és la navegació, en qualsevol

de les seves modalitats (esportiva, de lleure,i per descomptat la pesquera i comercial,desenvolupada tot l’any). Les comarques gi-ronines, situades de sempre de cara al mar,poden aportar una ingent informació sobrela relació de l’home amb les aigües marines.Antigament, l’activitat naviera se circumscri-via quasi en exclusiva a l’explotació dels re-cursos marins en forma de pesca, i al trans-port i la comunicació; no hi havia turisme,ni usos esportius, però en contrapartida elsvaixells resultaven gairebé imprescindiblesdavant l’absència de l’avió i d’altres mitjansde transport actuals. La tasca dels col·leccio-nistes, generalment relacionada amb el pas-sat, ajuda a reconstruir retalls de la històriade la navegació: uns ports comercials d’an-tic importants, unes dras-sanes igualment rellevantsen altres temps, i un flux mi-gratori cap al nou món no-table, en el qual capítolscom el dels indians són re-cordats sovint en exposi-cions, llibres, i estudis o re-cerques.

Una de les manifestacionsmés meritòries en aquest ter-reny va ser l’exposició ce-lebrada a Sant Feliu de Guí-xols el gener del 1992 sotael títol «Guixolencs a Amè-rica, el segle XIX», amb unimportant nombre de foto-grafies, quadres, maquetes,eines de mestre d’aixa, do-cuments, estris diversos, llibres, coneixementsd’embarcament, cartes marítimes i corres-pondencia prefilatèlica –anterior a l’any 1850–.Tot aquest material il·lustrà els visitants so-bre la vida socioeconòmica a la ciutat en aquellsegle. Un llarg elenc d’entitats (els museusmarítims, el de Lloret, el del suro de Palafru-gell, el de Calella, el de Palamós, la SocietatFilatèlica de Sant Feliu) i particulars van ferpossible la iniciativa amb la seva aportaciód’objectes, mentre que l’Arxiu i Museu d’Histò-ria de la ciutat, així com l’Ajuntament, facili-tarien tota mena d’informació, bona part d’ellareflectida en un catàleg magníficament il·lus-trat, i en el qual el director de l’Arxiu, ÀngelJiménez, desglossava l’emigració des de lacosta gironina cap a Amèrica.

Tota aquella feina d’investigació i de com-pilació documental ens feia saber, per exem-ple, que el moment àlgid de l’emigració vaser a mitjan dels anys 30, quan Sant Feliu te-nia uns 5.600 habitants, molts dels quals emi-graven davant la crisi laboral i dels tradicio-

nals mitjans de subsistencia. De tota aquellaactivitat socioeconòmica potser es mantindriaal ritme habitual la relacionada amb la in-dústria del suro, així com la de construccióde vaixells, en unes drassanes competitives iamb una llarga tradició, que es remunta finsa mitjan segle XIII, quan, segons proves do-cumentals, l’abat Gerald va concedir el per-mís per a la instal·lació dels primers tallers–una de les il·lustracions que acompanyenel reportatge, una postal de primers del se-gle XX, mostra una de les darreres drassa-nes guixolenques, la Mallol, ubicada a la ma-teixa platja; una altra imatge correspon a labribarca «Galofré», un dels vaixells que feiaregularment la ruta de Cuba–. Dels mateixosfons de l’exposició es podia extreure una xi-fra de gairebé dos mil ciutadans guixolencsque marxarien a «fer les amèriques».

Aquesta ha estat, doncs, una tasca delscol·leccionistes i dels investigadors: recons-truir el fenomen de l’emigració de les nos-tres comarques costaneres cap al nou conti-

nent, especialment a l’illa de Cuba. Una partnotable del flux dels gironins emigrants ul-tramarins s’establiria en aquells indrets, en al-guns casos amb força èxit, com és el de Jau-me Cibils i Puig (1806-1888), persona em-prenedora que arribaria a crear un munt denegocis i d’iniciatives empresarials, d’entre lesquals destaca la del Banc Comercial, l’any1857. Per la documentació mostrada a l’ex-posició, el visitant podia saber dades històri-ques i biogràfiques dels seus avantpassats, amés de conèixer com es vivia abans, i l’evo-lució tant urbanística com dels vaixells i sis-temas de treball.

Cartes prefilatèliques i posteriors; gravats,pintures i fotografies; plànols i cartes marí-times; maquetes de tot tipus de vaixells; es-tris de navegació, i qualsevol altra docu-mentació, degudament recollida, selecciona-da i estudiada, serveix per poder seguir el filhistòric de tota aquesta activitat relacionadaamb el mar, la seva explotació, els viatges iles comunicacions.

Col.leccionisme


Gironins a

El col·leccionisme ha contribuït a conèixer millor el fenomen del’emigració des de les comarques gironines cap al nou continent.

XavierRomero Amèrica

FILATELIA - NUMISMÀTICA

Argenteria, 17 - 17004 GIRONA - www.ordonez.info - Tel./Fax 972 20 62 45 - E-mail: [email protected]

El restrenyiment és un malson pera la meitat dels espanyols, quereconeixen haver patit alguna

vegada aquest problema. Però el queno se sabia fins fa molt poc és queels nens el pateixen com si fos unaherència sobretot materna. El res-trenyiment és la causa d'almenys el5% de les consultes al pediatre d'a-tenció primària i és el problema desalut pel qual són atesos 1 de cada4 nens a les consultes de gastroen-terologia pediàtrica dels hospitals.

L'estudi del Centre Duphar per-met traçar un perfil tipus del nen ambrestrenyiment. Habitualment té ante-cedents familiars (en el 64% dels ca-sos els pares també en patien i la mareera la que patia la disfunció en el70%). Sol ser fill únic (37%) i en el34% dels casos els seus progenitorsnomés tenien estudis primaris.

Pel que fa als hàbits per anar allavabo, al nen amb restrenyiment seli ha ensenyat a controlar els esfín-ters de manera tardana, la majoria auna edat per damunt dels 3 anys (enel 84% dels casos). És comú que notingui un hàbit pautat o fix per anaral lavabo al llarg del dia (per al 53%de casos, l'horari era indiferent), aixícom que «s'aguanti» i no usi mai el la-vabo del col·legi (57%). Quant a laseva dieta, ingereix pocs líquids: beumenys de 4 gots d'aigua i de suc aldia. A més, els seus dos àpats principals (di-nar i sopar) no solen incloure verdures nillegums (el 12% no pren mai verdures i el8% no menja mai llegums). En el seu esmor-zar, els cereals i entrepans són menys fre-qüents que en el de qualsevol nen que no pa-teix restrenyiment. I en el berenar, general-ment pren menys fruita (habitual només enel 25% de casos) i entrepans (el 48%). Perúltim, el nen que pateix restrenyiment nosol practicar cap esport amb regularitat (no-més el 38% en fa).

RECOMANACIONS L'enquesta assenyala quins són els factors quepoden protegir del restrenyiment: tenir l'hà-bit d'anar al lavabo a una hora concreta deldia i acudir-hi sempre a la crida natural del'organisme; aprendre a controlar els esfíntersno més tard dels 3 anys d'edat; practicar al-gun esport amb regularitat; beure entre 4 i 8vasos d'aigua i suc al dia; entre els dos men-jars principals (dinar i sopar), prendre verdu-res i llegums 3 vegades per setmana; per es-morzar i berenar, incloure fruita (plàtans, cí-trics i pomes sobretot), cereals i entrepansde manera habitual.

Moltes qüestions que se suposava que po-drien tenir alguna relació amb el restrenyi-ment han quedat descartades. Per exemple,ser nen o nena no és un factor determinant,com tampoc ho és el temps de lactància o elfet que el nen hagi anat a la guarderia a edatsprimerenques. Tampoc no té cap importàn-cia per al restrenyiment que el nen prengui

o no begudes de cola, així com que mengibrioixeria o hamburgueses. El tipus de llet quebeu –de llarga durada, fresca, amb calci o ambxocolata– tampoc no té influència. Malgrataixò, sí que sembla incidir la quantitat de io-gurt natural que s'ingereix. Els nens restretsprenen iogurt menys de 4 vegades per setma-na. I una dada curiosa que l'estudi destacaés que el consum de compostos o suplementsde fibra, hàbit que es dóna en un 12% delsnens amb restrenyiment, no millora el seuproblema. Per als experts, això sembla indi-car que aquest consum no s'acompanya de lasuficient ingestió de líquids i que són lesmesures higiènico-dietètiques (els hàbits d'a-nar al bany i el tipus d'alimentació) les quefuncionen de manera més eficaç.

Al marge dels nens, la meitat de la pobla-ció espanyola pateix restrenyiment. Els quemés en pateixen són les persones entre 45 i60 anys. Una dieta sana és considerada comel millor mètode de prevenció, encara queel 36% dels homes no sap què fer per en-frontar-se al problema. Les dones, en gene-ral, responen amb més seguretat sobre mè-todes preventius i assenyalen que és impor-tant menjar verdures, fruites i fibra. Quan laprevenció ja no és gaire efectiva, les tres quar-tes parts dels espanyols diuen que preferei-xen per recuperar el seu ritme normal d'e-vacuació els remeis naturals, com són els sucs,melmelades, fruites i verdures. No obstantaixò, la realitat demostra que gairebé el 70%de la població recorre a remeis medicinals,com els supositoris de glicerina.

Les dones més grans de 60 anysque viuen en ciutats o munici-pis petits i porten una vida se-dentària són les més propenses.Un 42,5% dels més grans de 60anys reconeix patir més proble-mes ara que quan era jove. Enel món, els països desenvolupatssón els que pateixen una in-cidència més alta d'aquest pro-blema. El 35% de la poblaciómundial n’està afectada.

El restrenyiment no és igual entotes les persones. Pot ser tem-poral, habitual o crònic i les cau-ses són diferents en cada cas. Elrestrenyiment temporal es pro-dueix en situacions transitòriescom el canvi de domicili, un viat-ge llarg, embaràs, etc. Les causesprincipals del restrenyiment ha-bitual o crònic solen ser els hà-bits irregulars de vida i alimen-tació. Els símptomes són tambémolt variats i no es manifestende la mateixa manera en cadapersona. Depèn del tipus de res-trenyiment que es pateixi i sobre-tot de la durada. Els símptomesmés freqüents són a més del ma-teix restrenyiment una certa de-pressió, una sensació generald'inflor i molèsties abdominals,inapetència, insomni, irritabili-tat i mal humor. Les conseqüèn-

cies són també diferents per a cada personai per a cada tipus específic de restrenyiment.Malgrat això, en els casos més severs hi pothaver complicacions com hemorroides, fis-sures annals o fissures rectals.

– És fals... que prendre líquids en abundàn-cia curi el restrenyiment; que l'aigua calentaen dejú sigui bàsica per evacuar; que el res-trenyiment engreixi; que només la dieta o so-lucions naturals siguin capaços d'acabar ambel problema; que el restrenyiment sigui cau-sa directa de malalties greus com el càncer decòlon; que totes les solucions estimulants dela defecació produeixin dependència.

– Però és cert... que el restrenyiment potestar relacionat amb altres malalties orgàni-ques (en la majoria dels casos està relacio-nat amb hàbits irregulars d'alimentació i vida);que la dieta ha de ser variada i equilibrada,amb força fruites i verdures; que l'estrès i lespresses afavoreixen el restrenyiment; que lespersones sedentàries tenen més probabili-tats de patir el problema; que alguns fàrmacsafavoreixen el restrenyiment.

– I cal tenir en compte... evacuar quanes comenci a sentir la necessitat de fer-ho; in-tentar que la defecació es produeixi a horesfixes (millor al matí); fer un esmorzar fort icomplet amb aliments sòlids (afavoreix la mo-tilitat del còlon i com a resultat la millor eva-cuació); prendre gran quantitat de fruites iverdures; beure líquids suficients (ni molt,ni massa poc); fer exercici; si el problema apa-reix, demanar consell al metge o al farmacèu-tic.

Salut


RamónSánchezOcaña

La meitat dels espanyols admet haver patit restrenyiment; un estudi determina com afecta els nens.

Un malson quotidià

MA

RTÍ

FE

RR

ER


Les aromess’han d’adaptara la personalitat

PER TENIR EN COMPTE SOBRIETAT.Neta, sense ressuperflu:Essential és lanova fragànciad’AngelSchlesser, càlidai sensual, ambvocaciód’eternitat. 47 €.

LES MÉSJOVES. Trescolònies per a trestipus de noia: dolça(Cosmic Angel),original (CowboyGirl) i esbojarrada(Disco Diva), deYou&You Crazy.8,75 €.

PASSIÓSERENA. Lasegona fragànciad’Annick Goutalvol parlar de l’amorreposat amb unequilibri de florsblanques sobre unfons d’ambre imesc. 111,20 €.

PROVOCACIÓ.El primer perfumde MandarinaDuck ésavantguardista,fresc i ric encontrastos, per adones actives iindependents. 39 €.

VIBRANT IALEGRE. Unanota de frescorespurnejant ifemenina ambZara WomanSummer: un floralamb notes de fruitsd’aigua i pètals deflors. 19,90 €.

SENSUALITATDESBORDANTEssence d’Eau,de GianfrancoFerre, combinaamb harmonia laforça i lalleugeresa, latransparència i elmisteri. Notesflorals iafruitades, un corde rosa i llesamí, iun fons de fustessuaus i espècies.Entre 20 i 78 €.

LA MÉSVIATGERA.Victorio &Lucchinopresenten Luz enun vaporitzadormés estret i net,ideal per endur-se de vacances.La fragànciasegueix essenttransparent ifresca. 21 €.

SURREALISME.Un homenatge aDalí ambRubylips, de LesParfums SalvadorDalí: una eau detoilette natural,anticonformista,tendra i carnal. 30 €.

ÍNTIMA I INTRANSFERIBLE. Nou fragàncies, i una infinitat depossibilitats. The Body Shop ha creat la línia Invent Your Scent, amb laqual cada dona serà la seva pròpia perfumista. Es tracta de noufragàncies que es poden utilitzar soles, però també combinades entreelles. Minteva i Beleaf són fresques, Citrella és cítrica, Aztique ésafruitada, Zinzibar té aromes especiades, Velique és floral, Chymaracombina les flors i els tocs orientals, Altaro es basa en aromes de fusta iAmorito és dolça. 9,95 € (la unitat)

Tendències


NATURALS.EsencialMediterráneoproposa quatrefragàncies ambnoms dedeesses, ambolors fresques inaturals. Entre10,52 i 16,53 €.

PER LLUIR.Una colòniaamb un extra.MNG Luminousincorporapurpurina quecrea punts dellum seductorssobre la pell. 6,50 €.

PASSIOLLATINA. Unaaroma clàssica–rosa, llessamí,clavell i gerani–que s’actualitzaamb tocs defrescor: Maja deMyrurgia. Entre2,50 i 17,70 €.

MÀGICA. Hermès presenta la línia Eau des Merveilles, una fragància sorprenent i màgica concebuda «al revés», que deixasentir primer els accents ambre i fusta, que no inclou notes florals i plena d’acords contrastats: frescos, càlids, discrets,impetuosos... Entre 19 i 74 €.

1

Flors i violesLes fragàncies d’estiu aposten per aromes fresques i transparents,

amb notes de sortida florals i cítriques i un fons més sensual.

ANNA ESTARTÚS

Fotos:1INTRIGANT.Un flascó de luxeen forma de serpque conté lasensualfragància deRoberto Cavalli:fresca iespeciada en lasortida; exòtica iamb tocs defusta en el cor, iamb notesd’ambre iespècies en elfons. Entre 40 i80 €

C/ Obra, 3 - 17001 Girona - T. 972 20 01 47 Al costat del Museu

C/ SANTA CLARA

C/ N

OU

C/ O

BR

A

•

B ebo Valdés porta més de quaranta anysfora de la seva Cuba natal i no pensatornar-hi fins que al seu país hi hagi

una Constitució, perquè «no sóc amic de lesdictadures, ni de dretes, ni d'esquerres». Alsseus 85 anys, Bebo Valdés no para. Desprésde l’èxit de Lágrimas negras, al costat del can-taor Diego El Cigala, amb qui ja prepara unasegona part; el disc Beautiful music, amb elviolinista uruguaià Federico Britos, i la pel·lí-cula El milagro de Candial, de Fernando True-ba, acaba de publicar un doble CD titulat Bebode Cuba, que està presentant en una gira queel va portar fa pocs dies al Festival de Músi-ca de Peralada.

Amb un sí i amb un no respon sempre atot el músic cubà. Bebo de Cuba sí que ésun disc «molt pensat», però també no, «per-què hi ha molt d'improvisació». Bebo de Cubaés un treball que va començar a crear-se famolt temps, en concret, el primer dels dos àl-bums que el componen, Suite cubana, va serescrit entre 1992 i 1997 a Estocolm. «És unamena d'homenatge al musical de Broadway,però als clàssics de Fred Astaire. Aquell quesempre s'utilitzava com a preludi d'un granespectacle, i hi mostro la meva manera d'en-tendre ritmes llatins com el bembé, el rústi-co, el mambo, la conga, el son o la guara-cha», comenta Valdés, qui ret així un home-natge a altres músics com Cachao o el seufill Chucho Valdés. El segon CD, El solar deBebo, recupera «les descàrregues gravadesel 1952 per a Norman Gran, en un acosta-ment al que encara s’anomenava AfrocubanJazz i va acabar convertint-se en Latin Jazz».

Fernando Trueba i Nat Chediak s'han en-carregat de la producció de Bebo de Cuba.«Són dos grans artistes i dos grans amics, jo

em poso a les seves mans i em sotmeto ales seves ordres perquè sé que ho faran bé».Tots tres van viatjar a Nova York el novem-bre de 2002, i es van envoltar de músics comPaquito D'Rivera al saxo, Fania All Stars, Mon-go Santamaría, Chico O'Farrill, Gerry Mulli-gan, Ray Barreto, Willie Colón o Tito Puen-te; en total, per a Suite cubana van reunir21 músics, i 11 per a El solar de Bebo.

Bebo Valdés, al qual tots coneixen com «Ca-ballón», diu que «de “caballón” ja no en tincres, això era quan pesava 110 quilos, ara sócmés gran, visc feliçment casat des de fa 41anys i tinc tres fills de 62, 40 i 35 anys. Aixíja no es pot ser un “caballón”, m’estimo mésquan diuen que sóc el patriarca de la músi-ca cubana, m'omple d'orgull, encara que crecque el veritable patriarca és Carlinhos Brown».

Bebo se sent en aquests moments ciutadàdel món. «Estic sempre d'un lloc a l’altre iencara que visc molt a gust a Suècia, jo hau-ria d'haver-me quedat a Espanya a viure, quanvaig arribar-hi fa quaranta anys. Però l'amorés l'amor i en un viatge a Estocolm vaig conèi-xer la dona amb la qual visc i a això no espot renunciar en la vida».

Entre els projectes de Bebo Valdés hi hagravar una segona part de Lágrimas negras,amb el qual ha aconseguir els més grans èxitsde la seva carrera i multitud de premis. «Elmeu amic Fernando Trueba està treballant enla selecció dels nous temes per adaptar-losa l'estil de Diego El Cigala, perquè volem po-tenciar més el flamenc que en l'anterior», co-menta. «D'una banda no m'esperava l'èxit d'a-quest disc, però per l’altra sí, perquè la qua-litat de la veu de Diego i les cançons japortaven aquest èxit gravat. Espero que el se-gon agradi el mateix», apunta.

Música

18 DominicalDiumenge 1d’agost de 2004 no s’atura

Bebo Valdés

Als seus 85 anys, i quan ja en porta 40 fora de la seva illa natal, elmúsic cubà continua amb nous projectes; fa uns dies presentavaa Peralada el seu últim treball, el doble àlbum «Bebo de Cuba».

Bandes sonores

Novetats

La profecíaJerry GoldsmithVarese Sarabande

La mort, el passat21 de juliol, de Je-rery Goldsmith,deixa Hollywoodsense un delsseus grans mús-sics. El composi-tor de Los Ange-les va escriuremés de 200 ban-des sonores, en-tre les que hi ha

les de Star Trek, El planeta de los simios, China-town, Patton i Instinto Básico. Tot i que ha estatun referent i va ser nominat 17 vegades a l’Os-car, només el va guanyar per la partitura de Laprofecía (The omen, 1976), un dels seus treballsmés avantguardistes. Precisament fa només unsmesos aquesta banda sonora es va reeditar en unCD amb temes extra. En aquesta partitura, Golds-mith va explorar les possibilitats de la veu huma-na combinada amb una orquestra simfònica. El re-refons pseudoreligiós del film, en la línia satànicad’El exorcista, li va inspirar l’ús de textos en llatí.Va ser un treball impactant que va crear escola iha estat moltes vegades imitat. Lluís Poch

Patti Smith: «Trampin’»

Precursora del so «ga-rage» als 60, musa delpunk des de l'aparicióel 1979 del seu ja mí-tic àlbum de debutHorses, poeta i admi-radora del simbolismede Rimbaud, icona imare de les noves ge-neracions del rock,Patti Smith resumeixels seus pensamentsdes de l'11-S fins araal disc Trampin’. PeròPatti Smith, encara quese sent «orgullosa de formar part de la històriadel rock and roll», diu que abans de res és un «és-ser humà que té l'obligació de lluitar perquè lescoses canviïn i des del pedestal que em prestala música oposar-me a la guerra de l'Iraq i dir noa la política de George Bush». Al marge d’això,«em ve de gust experimentar amb coses novescom el jazz o la música clàssica, i fins i tot esticpensant a compondre una òpera sobre la vida ila mort», assegura la compositora, assídua oientde John Coltrane, Jimmy Hendrix o María Callas.

Extremoduro: «Grandes éxitos...»Sota el títol de Grandes éxitos y fracasos. Episo-dio 1, s'han reunit 15 de les millors cançons d'Ex-tremoduro, que actuarà l’11 d’agost a Empuria-brava. Cinc anys han tardat a preparar aquest àl-bum perquè, segons Robe Iniesta, líder de labanda, «volíem tornar a gravar gairebé totes lescançons, per la senzilla raó que volíem que so-nessin bé i no ha estat gens fàcil». Extremoduroha seleccionat 15 temes des del seu debut ambSomos unos animales (1991), i a finals d'any tindràa punt la segona part del recopilatori.

Mina: «The Platinum Collection»Tots els èxits de Mina, la principal estrella italia-na de la cançó, han estat recollits a Mina: ThePlatinum Collection, el més gran recopilatori dela diva italiana, en un triple CD amb 53 temes. Ambaquesta col.lecció s'ofereix una panoràmica, finsara desconeguda, de la carrera de Mina, que vacomençar el 1958 en un local de Cremona ano-menat «La Bussola» (La Brúixola) i que continuaencara. S’hi inclouen grans èxits com Parole, pa-role, Dai dai domani, I poi i La musica é finita.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 ▲ Girando sinparar 3 + 22 ▼ Vacacionescon Los LunnisLos Lunnis3 ▼ Amar sinmentiras MarcAnthony4 ▲ BelfastMago de Oz5 ▼ Lo Mejor deRadio Futura-Paisajes Elec-trónicos (1982-1992) Radio Fu-tura

REGNE UNIT

1 ▲ A granddon't come forfree The Streets2 ▼ Scissor Sis-ters Scissor Sis-ters3 ▲ Hopes andfears Keane4 = Confes-sions Usher5 ▲ Final strawSnow Patrol

ESTATS UNITS

1 ▲ License toch ill Jimmy Buf-fet2 = ConfessionsUsher3 ▼ The hungerfor more LloydBanks4 ▲ The tippingpoint The Roots5 ▲ Here for theparty GretchenWilson

TEXT: CARLOS DEL AMO FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ

SERVEIS IMMOBILIARIS 972 84 01 76

SANTA COLOMADE FARNERS

Master and Commander

Director: Peter Weir.Intèrprets: Russell Crowe,Paul Bettany.Distribuïdora: Fox.Durada: 137 minuts.Finalment, després de tresmesos d’espera, arribal’edició especial limitada delfilm de Peter Weir. El platfort és un diari de rodatgede gairebé una hora i quartde durada que s’ha elabo-

rat expressament per al DVD. L’altre al·licientés, naturalment, la mateixa pel·lícula, unaautèntica joia del cinema d’aventures. P. P.

Miami Vice

Director: Michael Mann.Intèrprets: Don Johnson,Philip Michael Thomas. Distribuïdora: Universal.Durada: 240 minuts.DVD doble que recull partde la primera temporada dela sèrie i que és de compraobligada per als fans deSonny Crocket, el tinentCastillo i companyia. Tambéserveix per comprovar què

feia Michael Mann abans de donar lliçons de ci-nema amb Heat i El dilema. P. P.

A la ciutat

Director: Cesc Gay.Intèrprets: Eduard Fernán-dez, Mónica López Distribuïdora: Filmax.Durada: 110 minuts.Un notable, encara que unamica sobrevalorat, dramacoral que té un dels seusprincipals actius en un re-partiment esplèndid. L’edi-ció de venda incorpora undisc ple d’extres que inclou

una escena eliminada, preses falses i gairebéuna hora d’entrevistes. P. P.

No se sap ben bé si la carrera de Jonat-han Demme està en una fase experi-mental o, simplement, en decadència.

L’oscaritzat autor d’El silenci dels anyells vapatir un revés comercial força important fauns quants anys amb Beloved, un dels seusprojectes més personals. Posteriorment, esva dedicar més a la producció i a la televi-sió (va dirigir un esplèndid documental so-bre Bruce Springsteen, Blood Brothers), se-gurament per deixar passar la tempesta irevalidar la confiança dels productors. L’anypassat sorprenia crítica i públic (de fet, aquestúltim no li va fer gaire cas) estrenant un re-make de Charada que, sota el títol de Laverdad sobre Charlie, demostrava fins a quinpunt es poden reinventar les idees alienes.El cas és que nova tenir sort a lestaquilles, i va dei-xar la seva trajec-tòria en una estra-nya terra de nin-gú. Per aquestmotiu deixa asto-rat que Demmes’hagi atrevit araamb una nova versió d’El mensajero del mie-do (The Manchurian Candidate), el popu-lar thriller polític que va dirigir John Fran-kenheimer el 1962, a partir d’una novel·la deRichard Condon, amb Frank Sinatra, Lau-rence Harvey, Janet Leigh, Angela Lansburyi Henry Silva de protagonistes.

No cal dir que Demme i els seus guionis-tes, Daniel Pyne i Dean Georgaris, han ha-gut d’actualitzar la trama per fer-la creïblei, de passada, ajustar l’àcida lectura políticade la història als temps que corren. El pro-

tagonista respon al mateix nom que Sinatraa l’original, Ben Marco, i és un exmilitar que,en tornar de la guerra del Golf (la de Coreaen el film de Frankenheimer) descobreix unaconspiració per rentar el cervell d’alguns sol-dats per convertir-los en màquines de ma-tar. El problema és que un dels principalsartífexs d’aquest pla és el candidat a ocu-par la Casa Blanca en els propers quatre anysi, en descobrir les sospites de Marco, con-verteix la seva vida en un autèntic malson.

Demme posa l’accent en el descens alsinferns del protagonista i deixa més de ban-da el suspens que caracteritzava la pel·lícu-la original. Una de les claus d’El mensajerodel miedo del 1962 era que Frank Sinatraes guanyava sense gaire esforç la identifi-

cació del públic. Per assegurar la jugada,Demme ha adaptat el personatges al regis-tre de Denzel Washington, un intèrpret queja ha investigat més d’una conspiració polí-tica al llarg de la seva carrera. Al seu costat,destaca la presència de Meryl Streep –veientel tràiler queda claríssim que serà la reina dela funció–, Liev Schreiber, Kimberly Elise,Vera Farmiga, Bruno Ganz, Ted Levine, Jef-frey Wright i Jon Voight. Si no hi ha canvisd’última hora, el film s’estrenarà al nostrepaís el proper 5 de novembre.

Demme torna al

«remake»El director d’«El silenci dels anyells» continua versionantels clàssics amb «El mensajero del miedo», relectura del

«thriller» polític realitzat el 1962 per John Frankenheimer.

TEXT: PEP PRIETO

Conspiració a la Casa BlancaDenzel Washington sospita en aquest film quel’Exèrcit està rentant el cervell d’alguns soldatsamb l’objectiu de crear els assassins perfectes

DVD Cinema


Bandes sonores

Pink Panther’s Penthouse...DiversosVirgin

Fa un parell desetmanes recor-dava en aquestasecció la figura deHenry Mancini,coincidint amb lacelebració del80è aniversari delseu naixement i el40è aniversari dela creació del per-sonatge més po-

pular per al qual va escriure música: la panterarosa. Aquestes dues efemèrides han provocat l’edi-ció de diversos discos. A banda dels clàsssics re-copilatoris, s’han publicat alguns treballs que va-len la pena per la seva originalitat, com aquest PinkPanther’s Penthouse Party. Gent com Saint Ger-main, Fischerpooner o Malibu han actualitzat l’em-blemàtic i inconfusible tema central de la sèrie.Completen l’àlbum altres peces d’electrònica ba-llable de Fatboy Slim o Dimitry from Paris. El fill deldesaparegut compositor, Chris Mancini, tambéhi participa amb un mix que combina dues de lesaltres obres més conegudes del seu pare: PeterGunn i Shot in the dark. Lluís Poch

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Com deia en el meu anterior article, Salvador Dalíva fer un nou testament el 20 de setembre de

1982 –que anul·lava el que ja havia fet en l’any1980–, disposant-hi que deixava com a hereu uni-versal dels seus béns, tant mobles com immobles(casa, quadres...) l’Estat espanyol, tal com m’haviacomunicat en l’entrevista que va tenir amb mi quanjo era jutge a la Bisbal, tot i que, com era lògic, noho vaig dir a ningú, entre d’altres coses perquè Dalípodia disposar dels seus béns com volgués, a partque també estava en el seu dret de canviar l’ano-menat segon testament, cosa que no va fer.

Uns mesos després de la seva mort, al gener de1990, es va arribar a un pacte oral entre el Minis-teri de Cultura, amb Jorge Semprún al capdavant,i la Generalitat de Catalunya, el conseller de Cul-tura de la qual era Joan Guitart (pacte que es rati-ficaria dos anys més tard), segons el qual el llegatartístic es repartiria entre el Museu Reina Sofía deMadrid, i la Fundació Gala-Dalí, de Figueres, tot ique la titularitat de totes les obres seguiria essentde l’Estat espanyol. Poc temps després, el que vaser alcalde de Figueres, Marià Lorca, em va dirque vindrien de Madrid a emportar-se quadres alMuseu Reina Sofía, entre els quals El gran mas-turbador, i vaig dir jo que Dalí m’havia dit a mi,en un parell d’ocasions, que aquest quadre no vo-lia que sortís de Figueres i que qui el volgués veu-re, que vingués, per fer-ho, a la capital de l’Alt Em-pordà. I li vaig afegir a l’alcalde –bon amic meu–,que jo estava disposat a testificar el que Dalí m’ha-via dit, però El gran masturbador i altres quadresse’ls van endur a Madrid, a pesar que –com ja livaig dir a Marià Lorca– «Figueres forma part de l’Es-tat espanyol».

L’any 1992, Jorge Semprún i el president de la

Generalitat, Jordi Pujol, van tancar un acord sobreel repartiment de les obres de Dalí, el que va per-metre el retorn d’una part al Teatre-Museu de Fi-gueres, encara que no tot el que Marià Lorca i moltscatalans volíem. Per suposat, no va tornar El granmasturbador. A part d’això, sembla que unes 40obres de Dalí estan al dipòsit del Museu Reina So-fía, de Madrid, i no exposades...

Darrerament moltes persones –jo entre elles– de-manen que El gran masturbador i altres obres deDalí no exposades al Museu Reina Sofía tornin a Fi-gueres, però la ministra de Cultura del Govern es-panyol, Carmen Calvo, sembla que no n’és massapartidària, a part que –sembla–, la Fundació Gala-Dalí no ha reclamat mai El gran masturbador. Pera mi, com a jurista i coneixedor de la voluntat deDalí, penso que aquest quadre i les obres de Dalíno exposades al Museu Reina Sofía, haurien de tor-nar a Figueres. I penso que aquesta és també l’opi-nió de moltes persones. El president de la Funda-ció Gala-Salvador Dalí, Ramón Boixadòs, ha dit–al diari Avui–, que «si tota l’obra de Dalí fos a Fi-gueres, al final seria un artista local». Amb el res-pecte que em mereix, crec que s’equivoca.

He tingut l’ocasió de veure l’exposició «L’ull in-visible»: més de cent fotografies d’Enric Sabater,secretari i home de confiança de Salvador Dalí, de1968 a 1980, que s’han exposat al Palau de la Vir-reina de Barcelona, fotografies que descobreixenels processos creatius dalinians en pintura o es-cultura, així com imatges del Dalí amfitrió de per-sones com Kirk Douglas, Yul Brinner, Severo Ochoa,Joan Oró, Oparin, Andy Warhol i Josep Pla i, na-turalment, Gala. La majoria de les fotografies es vanfer a Cadaqués, a Madrid, a París i a Nova York.Dalí, Gala i Enric Sabater... tres persones fascinants.

Tornava a casa seva amb pasràpid, com si el fred l’em-

penyés per darrere fent-lo ca-minar més lleuger. Els carrerseren deserts. Ningú no sortia aaquelles hores si no era peruna necessitat inevitable queobligava a abandonar l’escal-for del foc. Les nits de desem-bre eren fredes a Puigcerdà iencara més quan un pacientrequeria ser visitat passada lamitjanit. Però aquesta era lapart desagradable d’una feinaque tenia moltes recompensesen forma de somriures, agraï-ments humils i sincers, quan escreuava amb els seus exmalaltsqualsevol diumenge al matípassejant a la vora del llac. Aracalia arribar a casa. El seu corbategava amb força. Ja arriba-va. En entrar a la porta de casaseva va notar un pessillogeigal braç, però no hi va prestaratenció. Tenia massa ganes detreure’s la roba, posar-se al lliti dormir unes poques horesabans que el sol no tornés asortir i la seva consulta es tor-nés a omplir. La feina d’un met-ge era de nit i de dia. Nomésla podia aturar una circums-tància irreversible: la mort.

No se sap amb exactitud ladata de naixement de LlorençBosom Delcasso. Es calculaque va ser a mitjans de la dè-cada dels anys cinquanta delsegle XIX, a Bolvir de Cerda-nya. Com tants altres nens dela seva època, va fer els estu-dis de Primària i Secundària ales Escoles Pies de Puigcerdà.Quan va haver superat el Bat-xillerat, es va matricular a laUniversitat de Barcelona perfer la carrera de Medicina.

El dinou d’abril de 1879, Llo-renç Bosom Delcasso es vaconvertir en metge i immedia-tament després d’obtenir el tí-tol que li permetia exercir coma doctor, va tornar a la Cerda-nya i es va instal·lar a Puigcer-dà, on va obrir la seva pròpiaconsulta.

A més del seu despatx pri-vat, també va tenir responsa-bilitats públiques en l’estruc-tura sanitària del país. Primerel van nomenar subdelegat demedicina del partit judicial dePuigcerdà. Potseriorment, el1904, quan es van organitzarun seguit d’estacions sanitàriesals punts fronterers per con-trolar la salut dels qui anavend’un país a l’altre, aquest met-ge va rebre l’encàrrec d’ocu-par-se de la que hi havia a lacapital de la comarca.

Llorenç Bosom Delcasso vatrobar la mort de manera im-prevista. A la una de la mati-nada del quatre de desembrede 1915, el van cridar per as-sistir a un dels seus pacients.Una hora més tard, el metgetornava a casa seva, i al mo-ment de posar-se al llit, li vavenir un atac de cor que va aca-bar amb la seva vida.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

El que Dalí em va dir (II)LlorençBosom

DelcassoXAVIER CARMANIU

MIGUEL PÉREZ CAPELLA

Gironins del segleXIX

Que l’existència humana és en el seu conjunt unaexperiència subjectiva, i que per tant cadascú de

nosaltres hi té molt a fer amb tot allò que té a veu-re amb el seu benestar psicològic, amb les sevesactituds, amb els valors que assumeix prioritàriamentcom a motor de la seva vida, amb la forma com in-terpreta llurs circumstàncies i vivències existen-cials, etc., són conceptes reiteratius en els meus ar-ticles atesa la importància que dono a tots ells coma ingredients d’una vida plena i feliç.

El mateix concepte de felicitat és prou abstracte ivariable en el temps i circumstàncies com per po-der-ne fer una definició universal justament perquèestà condicionada per aquesta subjectivitat a la qualal·ludíem més amunt. Allò que fa feliç a una per-sona, a una altra la deixa indiferent o fins i tot la fadesgraciada. Per a un la felicitat té a veure amb elgaudi dels sentits i les possessions materials. Són lespersones orientades al tenir. Altres, contràriament,troben la felicitat i la plenitud en la seva pròpia cons-ciència de creixement com a persones tal com co-mentàvem fa uns dies. Troben la plenitud de lavida en el coneixement, l’experiència artística, larecerca intel·lectual, en les emocions elevades, etc.Són les persones orientades al ser. I per bé quepodem identificar factors de felicitat més o menysuniversals com ara la salut, una professió que ensompli, una vida amorosa que ens aporti intimitat isatisfacció, una situació econòmica desfogada, unesamistats que donin sentit al nostre jo social, etc., elcert és que trobarem persones que gaudint de totaixò no acaben de sentir-se mai satisfetes, i en can-vi d'altres que estant mancades en més o menys graud’aquests factors les veiem somrients i optimistes,palesament felices.

Jo advoco com a factor de felicitat per un opti-misme intel·ligent. Un optimisme basat tant en la raói l’anàlisi com en factors subjectius, no racionals ifins i tot espirituals. Un optimisme allunyat tant dela banalitat i la inconsistència de molts llibres d’au-toajuda propiciats per la cultura consumista nord-americana, com d’un estoïcisme que negui els pla-ers i satisfaccions de la vida i del món actual.

L’optimisme intel·ligent es basa en premisses sen-zilles i elementals que conformen un tot coherent,ple d’energia i vitalitat. Primerament en el reconei-xement que la vida humana té un sentit, i que aquest

sentit en tant que factor essencial de la nostra existèn-cia roman sempre en nosaltres, en els millors i enels pitjors moments de la nostra vida. Un sentit quepodem percebre amb nitidesa en certs moments, ipodem perdre dolorosament en altres, però que mésenllà d’aquesta dialèctica interior roman subjacent-ment com una certesa i una fe essencial en la vida,com una força que mai, passi el que passi, podremperdre ni mai ningú ens podrà prendre.

Aquest sentiment íntim del sentit de la vida, dela nostra vida personal, fa que prenguem consciènciade la nostra responsabilitat, en el sentit que dèiemen l’últim article de l’habilitat de respondre a la vida,als seus reptes i a les seves demandes. Demandesque, siguin quines siguin, estaran sempre orienta-des al nostre creixement com a persones i amb unsentit de finalitat, la finalitat de la plenitud en eldesenvolupament i expressió de les nostres capaci-tats. Capacitats físiques, emocionals-sensitives, men-tals i espirituals. Assumir la responsabilitat de la nos-tra vida inclou tenir especial cura de la nostra vidapsíquica, de quins pensaments negatius deixem queentrin dins nostre sense cap reflexió o de quinesemocions destructives deixem que ens posseeixinsense cap autocontrol. Aquesta és l’habilitat de res-pondre positivament a la vida, i és aquí on intervél’optimisme intel·ligent sobre la base que les ex-pectatives que creem en la nostra ment tendeixena complir-se, tal com va quedar palès fa uns quantsanys amb unes investigacions realitzades amb totsels protocols científics als Estats Units. Semblariacom si una força invisible es posés en marxa pertal de fer realitat les expectatives que creem dinsnostre, tant si aquestes expectatives són positivescom negatives, creatives com destructives.

L’optimisme intel·ligent es basa en el reconeixe-ment que la força de l’evolució, que tot ho abraça,fa d’aquest univers i d’aquest planeta un lloc aco-llidor i apropiat per a la vida que hem vingut a ex-perimentar. L’optimisme intel·ligent es basa en elfet que en el cor de cada persona i de cada ésserviu hi rau una xispa de la vida universal que com-partim i que ens agermana, i que malgrat l’atzarosahistòria humana la crida i l’impuls a la plenitud ésuna constant, una realitat suprema que la viurem ila realitzarem en nosaltres en la mesura que la re-coneixem, la integrem i ens hi lliurem.

Optimisme intel·ligentJOSEP M. LLAUGER

Josep Ma. [email protected]

Si veieu el noi de lafoto en una platjao piscina seguit

d’un càmera i sou tí-mids... fugiu! El manresàJordi Vidal és la cara d’unprograma del qual, tot iemetre’s en una televisiólocal –Televisió de Giro-na, els divendres a lesdeu de la nit (encara quetambé el programen al-tres televisions locals gi-ronines i catalanes)– lagent en parla: Passats peraigua. La seva base ésben senzilla: es tractad’intentar convèncer lagent que faci davant dela càmera alguna cosaque normalment no fa-ria mai.

Passats per aigua és unprograma produït perReactiva Comunicacióamb el suport tècnic d’I-mago Produccions i di-rigit per Gemma Peya,tot i que la idea originalva sorgir del mateix presentador, que l’anypassat havia protagonitzat un projecte simi-lar a la televisió local de Manresa. Jordi Vi-dal reconeix que «pot semblar una mica bès-tia anar per les platges i les piscines fotent-te de la gent», però remarca que el seuobjectiu és «buscar l’humor de les perso-nes. Crec que tothom el té, són diamantsen brut». El conductor del programa assegu-ra que busca «que les persones siguin prota-gonistes, i jo només sóc l’eina per aconse-guir que treguin la seva part més divertida».

El seu desvergonyiment i insistència haaconseguit que més d’un hagi ensenyat elcul a la càmera, que algun altre s’hagi que-dat «en boles i amb el banyador al cap», queun grup d’adolescents hagi netejat una plat-ja de deixalles o que noies en top less s’ha-git deixat posar crema pel presentador. Detota manera, Vidal emfasitza que el que ellfa «no és riure-me’n les persones, sinó riureamb elles, que es mostren davant la càme-ra com són».

Des de Reactiva es destaca la capacitatde persuasió del jove manresà: «La gent sem-pre acaba accedint a fer el que els dema-na». Vidal creu que la clau per aconseguir-ho és «el tacte. El primer que s’ha de tenirclar és que tu no ets ningú, has de ser hu-

mil, insistir demanera graciosa,saber trobar lapart dèbil de l’al-tre i insistir per,aquí, aconseguirfer-te amic de lapersona».

Curiosament,ell s’autodefineixcom un noi «tí-mid», encara queadmet que «quanem poso davantla càmera emtransformo, sócel primer que notinc cap por defer el ridícul».

I el rídicul quepoden fer algu-nes persones da-vant la càmeradel Passats peraigua s’explicaperquè «hi hagent que, quanveu una càmera,té por de dece-

bre’t, de no estar a l’alçada, i fa el que si-gui». Per això, des de Reactiva estan con-vençuts que «la gent que vol intervenir alprograma, intervé. Potser després es pene-deixen del que han fet, però en Jordi no hité la culpa, no els ha obligat a res». Igual-ment, remarquen que «si algú ens demanano sortir, sempre ho respectem».

El programa té altres secrets, com ara «elbon rotllo» que hi ha entre l’equip. «Tots somgent jove, i, alhora, molt professionals, ides del principi vam creure que aquest eraun bon format per a un programa divertit ique connectés amb la gent».

A hores d’ara, tots els programes de Pas-sats per aigua ja estan gravats i ja se n’hanemès gairebé la meitat. Jordi Vidal no s’atre-veix a valorar quina ha estat la situació mésbèstia que ha viscut. «Cada programa té elseu context, i sempre trobes perles, però labomba va ser amb els jugadors del Barça aPalamós, que no hi comptàvem». Aquestaedició del Passats per aigua es podrà veu-re divendres vinent.

Tant Reactiva com Jordi Vidal estan gra-tament sorpresos per la resposta que ha re-but el programa: «Tothom ens diu que elsagrada molt, i fins i tot quan en Jordi ana-va a algun lloc, ja el coneixien».

El terror dels

banyistesJordi Vidal ha recorregut aquest estiu platges i piscines buscantsituacions insòlites que ara es poden veure a «Passats per aigua».

TEXT: ANNA ESTARTÚS

Televisió


És llicenciat enCiències dela Informa-

ció, però ha deixatel periodisme actiuper dedicar-se a lamúsica, i fa poc haeditat el seu primerCD, Senzill. Tot ique adverteix queés un gran consu-midor de ràdio,dubta poc a l’horade contestar.

Per què encén la tele? Per veure futbol iEl cor de la ciutat.

Quin programa no es perdria per res delmón? La final de la Copa d’Europa amb elBarça. O la final de l’Eurocopa de bàsquetamb el Joventut de Badalona.

No s’ha fet res millor des de...? Sèries comArriba y abajo o Los Roper.

I quin és el pitjor programa que s’ha fetmai? Todo queda en casa. Era horrorós.

Quins informatius són més parcials? Elsd’Antena 3. I fins al mes de març, els de TVE.

I quins mira? Els de TV3. Per a mi, són elsmillors.

Toros o futbol? Futbol tota la vida! Mai to-ros!

Té algun presentador preferit? L’AndreuBuenafuente.

I algun que esborraria del mapa? En Mo-reno, perquè l’Urdaci ja s’ha esborrat.

Mira algun programa considerat tele-deixalla? Reconec que sí, miro Aquí hay to-mate de tant en tant.

Participaria a «Operación Triunfo» o«Gran Hermano»? No, per res del món, en-cara em queda dignitat.

Quin és el seu personatge de dibuixosanimats preferit? En Bart i en Homer Simp-son, i en Koji Kabuto.

Què és una casa sense tele? Una propos-ta d’avorriment, o una incitació al sexe.

El descodificador

Albert Fibla Cantant

«No participariamai a “OperaciónTriunfo”; encaratinc dignitat»

TEXT: A.E.T.

Dilluns 2 d’agost22 DominicalDiumenge 1d’agost de 2004

Els programesmés vistos(del 21 al27 de juliol)

Catalunya

Aquí no hay quienvivaDimecres, 21 de ju-liol, Antena 3.715.000 especta-dors (30,9%).

LatrelevisiónDiumenge, 25 de ju-liol, Tele 5. 594.000espectadors(30,7%).

Sin rastro (La calleMaple)Dimarts, 27 de juliol,Antena 3. 582.000espectadors (31%).

Amor, has de tenirvistaDilluns, 26 de juliol,TV3. 556.000 es-pectadors (23,5%).

El último escalónDilluns, 26 de juliol,Antena 3. 549.000espectadors(25,1%).

Sin rastro (Sol de me-dianoche)Dimarts, 27 de juliol,Antena 3. 522.000espectadors(23,2%).

Espanya

Aquí no hay quienvivaDimecres, 21 de ju-liol, Antena 3.3.540.000 especta-dors (28,1%).

LatrelevisiónDiumenge, 25 de ju-liol, Tele 5.3.506.000 especta-dors (29,8%).

Aquí hay tomateDivendres, 23 de ju-liol, Tele 5.3.505.000 especta-dors (31,6%).

Aquí hay tomateDilluns, 26 de juliol,Tele 5. 3.300.000espectadors(30,5%).

Los SimpsonDimecres, 21 de ju-liol, Antena 3.3.247.000 especta-dors (30,4%).

Telediario 1Dissabte, 24 de ju-liol, TVE-1.3.174.000 especta-dors (30,7%).

11.20

23.00

02.10

13.25

17.15

TV3BasilA l’Anglaterra victoriana, Basil, un jove aristò-crata, s’enamora de Julia, una dona sensualprocedent de família treballadora. Amb l’aju-da del seu amic John (Christian Slater, a lafoto), Basil es casarà amb Julia, però en des-cobrir un terrible secret del seu passat, elmatrimoni es desfà. Basil acaba essent re-pudiat pel seu pare i queda atrapat en latrampa de John, que el que en realitat volés la destrucció de la família de Basil.

K3UtenaLa fantasia i la realitat quotidiana d’una es-cola es barregen en aquesta sèrie anima-da de prínceps, guerreres i roses. Amb l’estè-tica del shojomés autèntic, la sèrie porta l’es-pectador a l’acadèmia Ohtori, on estudiaUtena Tenjo. Allà coneixerà Anthy Himemi-ya, l’altre personatge al voltant del qual girala història, i amb qui establirà una gran imolt ambigua amistat.

TVE-1La prisioneraEstrena d’una sèrie sud-americana quesubstitueix la reemissió de Smallville. Enun petit poble mexicà, Guadalupe San-tos és drogada i violada. Quan es des-perta, el cadàver del seu violador és alseu costat i té una arma a la mà. Tanca-da en una institució per a menors, pa-reix una nena de la qual la separen. Acon-seguirà fugir i creuar la frontera amb elsEstats Units, on coneix Daniel Moncada.Guadalupe i Daniel s’enamoren, però ig-noren la mala jugada que els té prepa-rat el destí.

La 2Cuentos de la luna pálida de agostoPoètica història envoltada d’un to fantàstic,que gira a l’entorn de l’holocaust que pa-teix una família per l’absurd d’una guerracivil, on l’ambició del pare i l’afany de su-pervivència de la dona –que la porta a con-vertir-se en prostituta– es transforma en undels més bells poemes d’amor i humilitat maifilmats. Un clàssic del cinema japonès.

TV3FalconsUn advocat anglès i un jugador de futbolamericà es coneixen en un hospital de Lon-dres ja que tenen el mateix problema: unamalaltia incurable. Un punt de partida sug-gestiu que, per desgràcia, decau de micaen mica, combinant sense cap gràcia comè-dia i drama.

Dimarts 3 d’agost

08.50

22.05

00.15

22.00

21.45

K3Les tres bessonesVelázquez és el pintor de la cort de FelipIV. El rei, fart que sempre el pinti fent ga-nyotes, li demana que pinti la seva filla encomptes d’ell. Les tres bessones acaben sor-tint en el quadre Las Meninas.

Antena 3Sin rastroEn Jack i el seu equip investiguen una donaembarassada que desapareix d’un hospital.Els detectius descobreixen que la noia haestat abandonada per la seva família i amicsdegut al control que el seu marit exerceix so-bre ella.

Tele 5Tuno negroLa resposta espanyola al cinema de terroramb estudiants. Primer llargmetratge de Bar-bero i Martín, i no és la barroera imitació decostum, sinó un producte elaborat i amb unmínim de consistència en el pla tècnic, quees beneficia també d'un bon repartiment. Uti-litza com a elements fonamentals del guióla condició de tuno de l'assassí i el vehicled'Internet per anunciar els seus crims. L'i-nevitable preàmbul mostra el sadisme i lacrueltat d'aquest tuno negre que vol ser he-reu d'una tradició medieval. Actua en di-verses universitats espanyoles aprofitant lesdates d'exàmens i les seves víctimes sónsempre els alumnes més barroers.

TV3El guardiàEn Nick porta el cas de Hunter Reed. L’Al-vin el deixa fora del cas i Nick li retreu queera ell qui l’hi havia posat. En James s’ocu-pa del cas d’un nen que viu amb el seu germàgran, a qui arresta la policia. En James bus-ca un familiar pel nen, però aquest nomésvol viure amb el seu germà.

33Bojos de l’aireLa decadència dels genials Laurel i Hardy,fora ja de la seva etapa sota l’ègira del mí-tic Hal Roach. La història ve a ser una menade refundició de dos dels seus èxits mésgrans, i la pel·lícula, amb tot, conté un inne-gable encant crepuscular, a més d’oferiralguns moments a l’altura del talent dels seusprotagonistes.

La 2Concierto por la pazEl concert per la pau que ofereix La 2 aniràa càrrec del pianista argentí Daniel Baren-boim, que el 2002 va ser guardonat amb elpremi príncep d’Astúries juntament amb Ed-ward Said, per haver creat la West EasternDivan Workshop.

Dimecres 4 d’agost

21.45

00.45

00.00

22.20

Antena 3Aquí no hay quien vivaEls veïns sospiten que l’Alicia i la Belén sónpostitutes. Això comporta diverses reaccionsentre la comunitat, que es mou per sabersi és veritat. En Roberto rep la visita d’unaexnòvia, que s’ha mudat per fer-li la vida im-possible.

TV3Afers exteriors: AustràliaReemissió del programa en què MiquelCalçada ens explica la seva estada a Austrà-lia, en el seu intent de trobar-hi catalans. Allàhi coneix en Tomàs, un expresidiari, i tam-bé un locutor de ràdio que és l’únic d’Austrà-liia que posa en antena un programa encatalà.

3360 minutsEl programa de reportatges mostra quinava ser l’odissea de les dones americanesque, contra la voluntat del seu govern, vananar a lluitar a la Guerra Civil espanyola, ales files de les Brigades Internacionals. Lamajoria de les intrèpides americanes quevan defensar la causa de la República es-panyola eren infermeres, però també hi ha-via escriptores i periodistes de renom. To-tes van sobreviure a la guerra. En canvi, uns750 nord-americans hi van morir. El docu-mental se centra en setze dones que ex-pliquen en primera persona el seu com-promís amb una causa justa.

33Els subornatsUna de les més violentes pel·lícules de-Fritz Lang (foto). Explica com un policia, des-prés de l’assassinat de la seva dona, con-verteix la seva campanya contra un cacicen una salvatge venjança personal. En re-alitat, és la història de diverses venjances,essent especialment recordades escenescom les de Lee Marvin llançant cafè bullinta la cara de Gloria Grahame. Una pel·lícu-la excel·lent amb un excel·lent repartiment(Glenn Ford i Jocelyn Brando, a més delsesmentats).

La 2Con amigos como éstos...Quatre actors secundaris que tenen una re-lació quasi familiar es volen presentar perseparat a un càsting per fer el paper d’AlCapone en una pel·lícula de Martin Scor-sese. Cap d’ells sap quines són les inten-cions dels altres. Amb Beverly D’Angelo iElle McPherson.

00.00

22.05

PSIQUIATRIA - PSICOLOGIA CLÍNICAespecialitzat en conductes addictives

C/ Barcelona 47 - 4t. 1a. - 17002 GIRONA

Tel. 972 20 78 47 - Hores concertades

Anorèxies, bulímies, addiccionsdepressions, estrès, ansietat,

trastorns de caràcter i conducta,

problemes de parella, adolescència...Buscarons & Matas

Guia TV

23 DominicalDiumenge 1 d’agost de 2004

Recomanem

AmericanBeauty

Dimecres 4 Tele 5 22 h.Una visió amarga icorrosiva del som-ni americà. El pro-tagonista és unperdedor en elsentit literal de laparaula, que tre-balla amb desga-na, sobreviu en unmatrimoni ambuna yuppie histèri-ca a força de mas-turbar-se i, per sino n’hi haguésprou, s’enamorade la millor amigade la seva fillaadolescent. Unpanorama desola-dor que el guionis-ta, Alan Ball, trans-forma en una crò-nica gensconformista de lesfrustracions queregeixen l’individumodern. Unacomèdia negraque disseccionasense compassióels convenciona-lismes de la socie-tat nord-americanaactual.

Any1999.PaísEstats Units.DirectorSam Mendes.IntèrpretsKevin Spacey,Annette Benning,Thora Birch.

Divendres 6 d’agost

01.00

22.00

22.35

00.00

Tele 5Pecado originalReinterpretació (així els agrada anomenar-ho a ells) de La sirena del Mississipi, ja por-tada al cinema per François Truffaut. Aquestfilm de Michael Christofer té el seu principalreclam en la presència d’Angelina Jolie i An-tonio Banderas, i el suposat erotisme d’al-gunes seqüències entre la parella protago-nista. Però ni entre ells hi ha química ni la tra-ma –un cubà que es casa amb una donanord-americana a la qual només coneix percarta i que resulta no ser qui diu ser– téganxo. Una llàstima.

La 2Dama de Porto PimBasada en la novel·la homònima d’AntonioTabucchi, situa l’acció el 1944, quan arribaa la petita illa de Porto Pim Lucía (Emma Suá-rez), una dona sofisticada, acostumada alluxe, i prostituta ocasional. Allà espera Pie-rre, amb qui vol establir-se a Buenos Aires,però ell s’endarrereix. Mentre Lucía esperaconeixerà Lucas (Sergio Peris-Mencheta),un jove caçador de balenes del qual s’ena-mora perdudament. Però la seva apassio-nada història d’amor està amenaçada per laimminent arribada de Pierre i el rebuig dela comunitat de l’illa.

33Els jovesPlou tant que Londres s’està inundant. Elsjoves discuteixen sobre els seus rols i en Vyvprepara una poció que convertirà qui se labegui en un maníac assassí amb una des-tral. L’amaga dins d’una llauna de Coca Colaperquè ningú se la begui, però se l’acababevent Jersey Balowski, el propietari de lacasa, que, evidentment, es converteix en unmaníac assassí amb una destral.

La 2FotosÒpera prima del també productor i guionis-ta canari Elio Quiroga, centrada en el per-sonatge d’Azucena, una noia de 22 anys,marcada per la por de ser tocada i estima-da. Es nega violentament a tenir relacionssexuals i es refugia en el seu personal móntancat i en la imatgeria religiosa que deco-ra la seva habitació. Va guanyar els guar-dons al millor guió i el premi especial del ju-rat de Sitges. Una pel·lícula arriscada, es-tranya, admirada per l’admirat Tarantino.

Dijous 5 d’agost

16.00

22.00

11.30TV3La foca dauradaEric, un nen americà que viu a les illes Aleu-tianes, s’ha fet amic d’una una foca daura-da, que és un dels pocs exemplars que que-den. Però el seu pare és un científic que envol caçar una per matar-la i estudiar-la. En-tre l’Eric i alguns aborígens d’aquella illa aus-traliana intentaran que el pare del nen nos’endugui la foca.

K3Planeta Terra: Els últims rensEl documental explica com fa un segle vandesaparèixer quasi tots els rens de Finlàn-dia. Durant un any no va haver-hi quasi capren. Els caçadors i l’altra gent ho van lamentarmolt i van decidir emprendre una acció perprotegir-los.

Tele 5Van Damme, soldado de fortunaEn els anys vint, Lefevre és un soldat i bo-xejador a Marsella. Després d’un combat enaquesta ciutat, vol marxar amb la seva dona,però la fugida no els surt bé i descobreix quealtres soldats estan ficats en negocis fos-cos al Marroc i decideix anar cap allà, on,sense saber-ho, es convertirà en un heroi dela legió.

TV3El primer cavallerEl cavaller Lancelot viatja cap al regne d’Ar-tús i, a més de la glòria, hi troba també l’amorde Ginebra. Ella està compromesa amb elrei però els estima a tots dos. El rei obre lesportes del seu cor a Lancelot i a Ginebra,sense adonar-se que la traïció arriba ambells. Una trista revisió del mite del rei Artús,amb un desafortunat Richard Gere en el pa-per de Lancelot i un Sean Connery-Artús queno aconsegueix aixecar el film.

33BabaouoBasat en un text escrit per Salvador Dalí, eltext se situa als anys 30. Babaouo ha d’anara salvar la seva estimada Matilde, que estàen un castell de Portugal. Pel camí es trobafent una absurditat de descobertes. Els pro-tagonistes són Hugo Campos i Cristina Pia-get, i compta també amb Els Comediants.

La 2Festival de jazz Sant SebastiàEn el marc del Festival de jazz de Sant Se-bastià s’emetran les actuacions de Femi Kutii de Roy Ayers Ubiquity, les dues des de laPlaza de la Zurriola i John Scofield Trio, desde la Plaza de la Trinidad.

Dissabte 7 d’agost

22.05

01.45

00.55

16.00

11.00

15.35

33El tren de les 3.10Un granger intenta entregar el més famóspistoler de la zona per prosperar gràcies ala recompensa que ofereixen pel delinqüent.Western sòlid i intens, dels millors que es vanfer a la dècada dels 50, protagonitzat perGlenn Ford.

TV3El cor i l’espasaUna minisèrie de dos capítols que s’emetd’una tirada, i que narra la mítica llegendadels enamorats Tristany i Isolda. Tristany vamatar el germà d’Isolda, i Isolda –que s’hade casar amb el rei Marc, l’oncle de Tristany–intenta matar-lo, però s’equivoca de poció ili dóna la de l’amor: la parella s’enamora pro-fundament i el seu amor serà indestructiblei maleït.

TVE-1Pasaporte a ParísUna altra pel·lícula de les bessones Olsen,Mary-Kate i Ashley. En aquest cas donenvida a Melanie i Allyson, dues bessones de13 anys que arriben a París per passar unasetmana a casa del seu avi, ambaixador delsEstats Units. Tot anirà bé fins que coneixendos nois de la seva edat.

TV3FanàticUn Robert de Niro fent de psicòpata i un Wes-ley Snipes fent d’estrella del beisbol que ido-latra l’anterior. Un duel dramàtico-interpre-tatiu sense sorpreses ni argumentals ni tèc-niques. Es deixa veure.

33Que bonic que és viureUn banquer que sempre ha salvat el seu po-ble de la crisi i ajuda contínuament els seusveïns intenta suïcidar-se per evitar l’escàn-dol per la desaparició d’una important sumade diners. En l’últim moment el salva el seuvell àngel de la guarda. Tot i que el punt departida pot semblar una mica feble, la mag-nífica direcció de Frank Capra i l’excel·lentrepartiment –encapçalat per James Stewart–converteixen aquesta pel·lícula en un filmmolt recomanable.

TV3Miquel Àngel A San Juan de Puerto Rico, un assassí pin-ta les parets amb la sang de les seves víc-times. Un capellà hi veu la mà d’un pintor queexpressa una crisi religiosa i aquesta hipò-tesi fa que la policia li demani col·laboració.Però el capellà té una complexa personali-tat, també és pintor, i està enamorat d’unamodel.

22.05

00.00

01.00

SANANDA ESCOLA DE SALUT- COORDINADOR DE «V GIRA MUNDIAL DEL MONESTIR GADEN SHARTSE». Del 25 de juny al 4 de juliol.- CURS DE REFLEXOLOGIA AMB ELS XACRES. Intensiu 3 i 4 Juliol. Impartit per: Carmen Nieto.- REIKI: I i II-III Nivell. Dates per confirmar. Impartit per Sananda Escola de Salut.- CASAL ALTERNATIU per nens de 5 a 10 anys. Exercicis de Coordinació per: Centrar l’Atenció i millorar la psicomotricitat.

Exercicis de TAI-TXI. Juliol i agost, matins.- REEDUCACIÓ POSTURAL PER ADULTS: Exercicis per: Lumbàlgies, hèrnies discals, escoliosis, lordosis...Per millorar hàbits laborals

i domèstics, reforçar musculatura, etc. Juliol, dilluns, dimecres i divendres 1.30 h. Coordina: Núrcia Bonadona (Fisioterapeuta).- TAI-TXI A L’AIRE LLIURE. Intensiu juny i juliol. Cada dimecres de 20.30 a 22 h. Impartit per: Anna Martín.

INFORMA’T!!!

SANANDA NATURAESTADES AMB TALLERS I ACTIVITATS:

- XAMANISME amb Rubén Lara (Wirikuta).Del 26 al 31 de juliol.

- DANÇA I PERCUSSIÓ AFRICANA

Del 2 al 7 d’agost.- CONSTEL·LACIONS FAMILIARS.

Del 9 al 14 d’agost.- XAMANISME amb Rubén Lara (Wirikuta).

Del 16 al 22 d’agost.

SANANDA ESCOLA DE SALUT SANANDA NATURA

C/ Joan Maragall, 24, 1r 1aGIRONA

972 205 321 / 679 360 133

INFORMA’T!!!

ESTIU 2004

Costa Brava minical - Diari de Girona › media › suplementos › 2004-08... · 2004-08-01 ·...

Documents

Transcript of Costa Brava minical - Diari de Girona › media › suplementos › 2004-08... · 2004-08-01 ·...