Correspondència de guerra. Històries del front i la rereguarda de la guerra civil espanyola.

Gina Rigol

Eulàlia López

Escola Gravi

Dijous 8 de gener de 2015

1

Primer de tot, agraeixo moltíssim a les famílies Reixach i Serrat, que m’han

deixat amb tota confiança les cartes dels seus familiars i un trosset de la

seva història per tal que jo pogués realitzar el meu treball.

També a la meva família que m’ha recolzat sempre i van ser els que em

van inspirar i a l’Eulàlia, que ha hagut de suportar tots els problemes que

he arribat a tenir.

2

“La palabra es el arma de los humanos para aproximarse unos a otros. “

Ana María Matute.

3

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ 4

1. Guerra Civil Espanyola 5

1.1 Bàndols 5

1.2 Desenvolupament de la guerra 7

1.2.1 Primers mesos de guerra 7

1.2.2 Segona fase 9

1.2.3 Fase final 11

2. Guerra civil espanyola a Catalunya 12

2.1 La guerra a Barcelona 12

2.2 La guerra a Reus 14

2.3 La Batalla de Llevant 15

2.3.1 Organització a la Batalla de Llevant 16

3. Cartes de Baldomero 16

3.1 Biografia 16

3.2 Fets directes que s’extreuen de les cartes 17

3.3 Fets indirectes que s’extreuen de les cartes 21

4. Josep Mª Vall i Teresa Fernàndez 23

4.1 Biografies 23

4.1.1 Josep Mª Vall 23

4.1.2 Teresa Fernàndez 24

4.2 Fets directes que s’extreuen de les cartes 25

4.3 Fets indirectes que s’extreuen de les cartes 29

5. Deduccions finals de les cartes. 31

CONCLUSIONS 34

BIBLIOGRAFIA 36

ANNEX I 37

4

INTRODUCCIÓ

En el meu Treball de Recerca, he volgut comprovar si és possible saber amb quines

condicions de vida van viure persones d’una classe social mitja-baixa durant la Guerra Civil

Espanyola a través de cartes escrites entre elles.

Vaig escollir aquest tema perquè des d’un principi ja tenia clar que volia que la meva

recerca girés al voltant de la història del segle XX, ja que hi ha molta més informació que en

d’altres, i és un període de temps que m’agrada.

En un principi, pensava fer-ho sobre els exiliats de la guerra civil al camp de refugiats

d’Argelers però no vaig trobar cap font d’informació prou fiable i gran. Més tard, se’m va

presentar l’oportunitat de tenir unes de les cartes amb les que he treballat i no vaig dubtar ni un

segon en enfocar la meva hipòtesi cap a elles. Al començament, pensava que tant sols amb

aquestes cartes, que són les de Josep Mº Vall i la seva dona, Teresa Fernàndez en tindria prou

però després vaig veure que el meu treball quedaria més complet si en tenia més per comparar.

Així doncs, vaig donar veus del que buscava fins que la família de Baldomero Miró em va cedir les

seves cartes.

Quan vaig començar a fer el treball, el primer que vaig haver de fer va ser transcriure

totes les cartes, les quals estaven escrites a ma, a l’ordinador. Vaig estar més temps del que em

pensava en fer aquesta part del treball ja que n’hi havia que costaven molt d’entendre per faltes

d’ortografia o mala estructuració del redactat. Un cop les vaig tenir totes passades, en vaig fer el

primer buidat d’informació subratllant totes les coses que creia que em podien aportar

informacions i classificant-les segons el tema de la informació ( higiene, alimentació, transports,

etc...). Més tard, vaig fer un segon buidat d’informació amb aquesta que havia extret en el primer

cop que em va servir per tenir-ho tot organitzat i separat en temes. Després d’això, ja vaig

començar a redactar el cos del treball. Primer la part de les cartes, i les informacions que havia

extret i per últim el marc teòric.

Des d’un primer moment vaig pensar que havia d’afegir un annex on hi haguessin les

cartes amb les que he treballat ja que així és molt més fàcil d’entendre el treball. El problema va

ser que tenia tantes cartes que els annexos m’ocuparien més que el propi cos del treball, per això

he decidit que el primer annex, el dels personatges més importants que apareixen en el marc

teòric l’afegiré al cos del treball i que els altres dos, que són els de les cartes, els posaré a part.

5

MARC TEÒRIC:

1. Guerra civil espanyola.

1.1 Bàndols.

La Guerra civil espanyola va ser un conflicte bèl·lic que es va donar entre l’any 1936 i el

1939. A causa d’un cop d’estat amb el suport de les dretes del país, que no va triomfar a tot

arreu, aquest va quedar dividit entre el bàndol dels nacionals (dretes i militars) i el dels

republicans (fidels al govern elegit democràticament aquell mateix febrer).

Els nacionals, eren recolzats pels antics carlins, l’església catòlica (que volien recuperar els

privilegis perduts durant l’època de la república) i la falange (moviment que pretenia ser un partit

polític creat per José Antonio Primo de Rivera, fill de l’antic dictador) a més de les altres potències

europees feixistes del moment com ara l’Alemanya nazi de Hitler o la Itàlia de Mussolini.

Estaven ben organitzats i comandats per alts càrrecs de l’exèrcit. El disset de juliol de

1936, el cop d’estat es va pronunciar per primer cop al Marroc, seguidament aquest va ser

continuat per altres generals a llocs com les Illes Balears, Canàries, Sevilla, Castella i Lleó, Galicia,

algunes parts d’Aragó i Pamplona. Aquests, lluitaven amb l’objectiu clar d’abolir el govern

d’esquerres i imposar la seva ideologia conservadora, de dretes i amb un caire feixista.

A l’octubre de 1937, es van adonar que necessitaven organitzar de nou a la seva manera

tots els territoris que ja tenien sota el seu poder. En principi, el president o cap, havia de ser el

General Sanjurjo * però aquest va morir en un inesperat accident d’avió i des d’aleshores tot va

apuntar que el càrrec aniria a parar a Francisco Franco*, un altre candidat que havia estat general

al Marroc i tenia molts contactes que li subministraven armes i recolzament a l’exterior. Franco

havia de sustentar aquest càrrec mentre durés la guerra. També van establir Burgos com a la seva

capital provisional fins que es poguessin apoderar de Madrid.

Durant la guerra, en general, van fer una forta repressió en contra de militants obrers i

camperols a més de tots els líders polítics del moment i intel·lectuals reconeguts en públic com a

contraris al moviment feixista.

6

Els republicans, que en un principi van mantenir a les seves mans les zones industrials i la

major part de la flota i l’aviació, també comptaven amb grans capitals com ara Barcelona, Madrid

o València i amb el nord de la península amb el País Basc, Cantàbria i Astúries. Extremadura

també seguia fidel a ells.

Tot i això, l’alçament militar els va agafar desprevinguts i com que la majoria de militars

estaven a favor del bàndol nacional, al principi no tenien exèrcit amb què oposar resistència. És

per aquest motiu que en un primer moment el bàndol dels republicans va estar constituït

bàsicament per les milícies 1.

Aquestes milícies però, van portar una sèrie de problemes i és que entre elles regnava un

cert desordre. A més, moltes d’elles (sobretot les de caire més anarquista) no acceptaven ser

manades per càrrecs militars republicans. El problema d’altres milícies (sobretot les més marxistes

dels voltants de Madrid) és que no es van prendre prou seriament la seva tasca a la guerra, en un

principi pensaven que duraria poc temps, anaven a lluitar durant el dia i després tornaven a casa i

això no els feia prendre consciència de la gravetat del conflicte.

És per això que el sis d’octubre de 1936 el govern central va crear la Comissaria General

de Guerra, un organisme pensat per controlar i organitzar aquestes milícies que havien sorgit i

poder enfrontar-se d’igual a igual a l’enemic. Aquesta comissaria estava presidida per un Ministre

de guerra que en un primer moment va ser el socialista Francisco Largo Caballero*. Es va crear la

Brigada Mixta 2:

La Brigada Mixta va donar molt bons resultats, va ser la part principal del que més tard

seria el Ejercito Popular de la República i, quan les proporcions de la guerra van augmentar i

aquesta va requerir quantitats més grans de tropes, les Brigades Mixtes van ser les encarregades

de dividir-se i proporcionar-les.

Per acabar de consolidar el Ejercito Popular, el govern també va crear les Escuelas

Populares de Guerra, per formar oficials més ràpidament i la Escuela Popular de Estado Mayor,

que formava oficials i caps d’oficials.

Al contrari que els seus enemics, aquest bàndol no va rebre gaire ajuda externa (tant sols

de la Unió Soviètica i de les Brigades Internacionals). Principalment la seva repressió va ser contra

membres de l’església, grans industrials o membres de partits de dretes.

7

1. Milícia: conjunt de persones armades que, organitzades en determinats grups

polítics, sindicats o associacions d’esquerres estaven disposades a lluitar per als

seus ideals. A ells, se’ls van unir les restes de cossos de seguretat de l’Estat,

Guàrdia civil, Guàrdies d’Assalts i militars que quedaven a favor de la república. A

Catalunya algunes de les milícies més importants van ser la columna de Dorruti

(anarcosindicalista) la columna Macià-Companys (d’Esquerra Republicana) i la de

Carles Marx (del PSUC).

2. Brigada Mixta: conjunt de quatre batallons d’infanteria, cadascun compost per

cinc companyies que disposaven d’armes i més serveis complementaris. La

majoria d’aquests batallons estaven manats per professionals.

1.2 Desenvolupament de la guerra.

1.2.1 Primers mesos de guerra:

El primer objectiu dels militars insurrectes era dominar Madrid. A principis d’octubre del

mateix any 36, el General Mola * intentava imperar sobre tota la zona industrial del nord de la

península – Santander i Avilés-. El General Antonio Aranda*, per la seva banda, resistia el setge

que les milícies obreres republicanes havien dut a terme a Oviedo. Aquests es volgueren dirigir

cap a Madrid.

El General Franco, que des de les Illes Canàries, on ell va dur a terme l’alçament militar,

havia entrat a la península per Còrdova i Granada, havia avançat fins a Extremadura la qual havia

pogut ocupar malgrat la resistència que s’havia trobat a Badajoz i ara es dirigia a Madrid pel sud,

volia entrar per Toledo.

A la capital hi havia molts refugiats i gent contrària a l’alçament militar que plantejaven un

greu problema a l’hora d’aconseguir suficient aliment per a tothom i van ser durament

bombardejats. Malgrat tot això, les milícies republicanes, gràcies a l’arribada de 3000 soldats de

8

les Brigades Internacionals, dels primers avions soviètics i d’alguns tancs experimentats (no eren

de prova, sinó que ja havien sigut fets servir en ocasions com en la primera Guerra Mundial), van

saber defensar bé la seva capital i van poder aturar les tropes dels nacionals, les quals per decisió

de Franco el dia vint-i-tres de novembre van decidir renunciar a guanyar Madrid en aquell

moment i van decidir guanyar la guerra quan el bàndol republicà estigués totalment esgotat. Per

precaució, van traslladar el Govern Central Republicà a València en lloc de Madrid.

Mentrestant, les milícies catalanes, avançaven per Aragó. Van ser aturades a Osca, Terol i

Saragossa (un dels objectius claus de la milícia de la columna de Durruti). A les Illes Balears van

arribar 8000 catalans disposats a lluitar contra l’alçament militar que allà havia triomfat però

aquests van fallar.

Font 1: Mapa de la situació dels dos exèrcits

entre l’agost i el setembre de 1936.

9

1.2.2 Segona fase :

Madrid continuava sent l’objectiu principal dels nacionals. Per això Franco va tornar a

intentar conquistar-la novament. Va ordenar bombardejar-la massivament des de l’aire i va fer

unes maniobres d’encerclament que van portar a tres grans ofensives, la de la carretera de la

Corunya, la qual va costar moltes vides, la Batalla de Jarama i, al març, la Batalla de Guadalajara,

que va acabar amb una desbandada de les tropes italianes enviades per Mussolini.

Després d’això, Franco – que ja havia estat anomenat Cap d’Estat després de la mort del

General Sanjurj o -, va decidir que atacaria Madrid més tard, quan ja no li quedessin aliats per

ajudar-los. Va dirigir les seves tropes cap al sud altre cop. No els va costar gaire apoderar-se de

Màlaga (ho van aconseguir en menys d’una setmana) i altres cuitats andaluses que van oposar

poca resistència.

Entre l’abril i l’octubre de 1937, els insurrectes, van tornar al nord de la península per tal

d’apoderar-se totalment d’ella. Els va ser força més difícil que el sud ja que sobretot a Bilbao i

Astúries van topar amb molta resistència d’obrers (miners) i popular. Les tropes aèries alemanyes

es van encarregar de bombardejar fortament les ciutats basques de Durango i Gernika i el dinou

de juny les tropes nacionals van poder entrar a Bilbao. Astúries els va ser més difícil d’aconseguir

als insurrectes però al final la resistència va quedar rodejada en un petit territori i sense

possibilitat d’aconseguir nou armament així que van caure a l’octubre.

Mentrestant, el Govern Republicà, per contrarestar totes aquestes ofensives va atacar al

bàndol dels nacionals per altres bandes però no van aconseguir gaire cosa. Al desembre de 1937,

van reconquistar Terol però al mes de gener del 1938, ja tornava a caure en mans dels revoltats.

També, a finals de novembre, veient que el front nacional s’acostava cap a València, van tornar a

traslladar la seu del seu govern altre cop, aquesta vegada a Barcelona.

Efectivament, entre el març i l’abril del 1938, els nacionals van entrar a València i a

Catalunya per Lleida, fent que el territori republicà quedés dividit en dos amb una franja d’uns

seixanta quilòmetres al mig els quals pertanyien als insurrectes amb la que podien accedir al mar

Mediterrani. En pocs dies, l’exèrcit del general Franco amb una clara superioritat numèrica i

estratègica, també va ocupar les centrals hidràuliques dels Pirineus, i ciutats importants com

Gandesa, Balaguer, Tremp o Amposta. El seu primer acte simbòlic en haver ocupat gran part de

Catalunya va ser anul·lar l’estatut d’autonomia que hi havia vigent en aquell moment.

10

Al mes de juliol l’exèrcit republicà, amb un gran nombre de milícies comunistes (eren dels

pocs que tot i la gran decepció que portava el seu bàndol seguien disposats a continuar lluitant)

comandades per militars com Enrique Líster* l’armament millorat i dirigits pel general Vicente

Rojo*, van respondre amb una ofensiva a prop del riu Ebre que pretenia reunir el territori i

guanyar temps per tal de reorganitzar l’exèrcit.

La Batalla de l’Ebre va començar amb superioritat dels republicans gràcies a l’efecte

sorpresa amb el que havien jugat. Tot i això, ràpidament es va veure la supremacia dels seus

enemics tant en materials i armaments com en estratègies i els republicans van haver de recular.

Aquesta batalla va marcar un gran punt d’inflexió en la Guerra Civil, no només pel seu alt nombre

de víctimes – almenys 90.000 baixes- sinó perquè a partir d’allà, Franco va poder entrar a

Catalunya i després d’això ja va tenir gairebé tota la guerra guanyada.

Font 2: Mapa de la situació espanyola al novembre de 1938.

11

1.2.3 Fase Final:

Després de la derrota de la Batalla de l’Ebre, Catalunya ja no tenia la capacitat de

resistència que l’havia caracteritzat ja que la societat estava molt desmoralitzada per la falta de

menjar i de productivitat (que gairebé s’havia aturat des que Franco havia ocupat les centrals

hidroelèctriques del Pirineu), pel gran nombre de mobilitzacions que la guerra havia comportat i

l’elevat nombre de víctimes.

És per això que als nacionals no els va ser difícil d’entrar. A les acaballes de desembre de

1938 Franco va ordenar l’ofensiva final a Catalunya entrant pel Pallars Sobirà i el Segrià. Tarragona

va caure a principis de gener, Barcelona el vint-i-sis i Girona a principis de febrer.

Milers de persones civils i els membres del Govern Republicà van apressar-se a travessar

la frontera cap a França.

El president de la república, Manuel Azaña*, va dimitir el vint-i-vuit de febrer després que

tant França com el Regne Unit el dia abans acceptessin a Franco com a guanyador de la guerra

Negrín*, que era el Cap del Govern, va viatjar a València per tal de tornar a crear una resistència

republicana que donés la volta a les coses però ja era impossible d’aconseguir.

Madrid i els seus voltants eren els únics territoris que quedaven lliures de l’ocupació dels

nacionals encara. Segismundo Casado*, “Jefe de Ejércitos de Centro” del bàndol republicà, creia

que la guerra ja no es podia guanyar per la desmoralització general que hi havia després de la

pèrdua de la Batalla de l’Ebre i de que França i Anglaterra haguessin reconegut a Franco com a

guanyador, també per la falta d’armament i de transport.

Junt amb altres caps d’aquest exèrcit, també creien que des que Azaña havia marxat a

l’exili, l’únic poder legítim que quedava a Espanya era el militar i que el que havien de fer era

negociar amb Franco. Per això, a principis de març van crear la Junta de Defensa encara que els

reductes comunistes i alguns socialistes que quedaven no hi estaven d’acord i van anar a parlar

amb el General en Cap dels nacionals, Franco .Aquest però, no va acceptar cap negociació ni va

tenir cap pietat amb el bàndol perdedor. Va dir que només acceptava una rendició total.

El vint-i-vuit de març, les tropes franquistes entraven a Madrid i les altres ciutats de la zona

republicana van ser ocupades sense resistència. L’1 d’abril de 1939 la guerra civil espanyola havia

acabat.

12

2. Guerra Civil espanyola a Catalunya.

Al ser un dels territoris que més va resistir, Catalunya també va ser un dels que en més

detriment va quedar ja que com a territori de rereguarda, va patir molts bombardejos per part de

l’aviació italiana i a més va rebre molts refugiats d’altres indrets de l’estat.

El cop d’estat del juliol del 36 no va triomfar per la resistència de les forces oficials de la

Generalitat i les milícies, que més endavant van agafar molta importància. Milers de catalans van

ser enviats al front d’Aragó, en diferents columnes de l’exèrcit popular.

Després de la Batalla de l’Ebre l’any 1938, Catalunya va perdre tota possibilitat de continuar

resistint als nacionals i en pocs mesos va ser ocupada per les tropes franquistes.

2.1 La guerra a Barcelona.

Barcelona, al ser la ciutat més gran de Catalunya, una regió que va oposar molta

resistència al front nacional, va patir molt durant els tres anys que va durar la guerra. La majoria

d’homes d’entre disset i quaranta anys es van veure obligats a marxar al front. Això va fer que

majoritàriament a la ciutat tant sols hi hagués dones, nens i gent gran i que el motor econòmic

frenés d’una manera considerable ja que la majoria de treballadors eren fora.

El menjar cada cop era més escàs ja que per una banda no arribava, i per l’altra moltes

botigues van haver de tancar les seves portes a falta de treballadors, clients o gènere. Moltes

famílies, al no poder treballar perquè les industries havien hagut de tancar o perquè els seus

familiars en edat laborable havien hagut de marxar, no tenien diners, de manera que el Govern de

la Generalitat es va veure obligat a adoptar mesures per intentar fer arribar aliments a aquesta

gran part de la població que no se’ls podia permetre. Entre l’any 1937 i 1938, alguns cafès o

restaurants oferien menjadors populars a preus més aviat baixos. També les Brigades

Internacionals van intervenir en aquest problema repartint a la població petites dosis de menjar.

Grans bombardejos van sotragar la ciutat comtal entre 1937 i 1938 – especialment els

dels dies 16, 17 i 18 de març del 38, en què les bombes de l’aviació italiana i alemanya que van

caure al centre de la ciutat van arribar a causar més d’un miler de morts- . Barcelona va ser la

primera ciutat del món en què la rereguarda civil va ser brutalment bombardejada sense cap

objectiu militar sinó per tal de desmoralitzar la població que estaven resistint i a aquells familiars

13

que es veien obligats a restar lluny de casa lluitant amb el front popular. Es calcula que al llarg

dels tres anys que va durar la guerra, la capital va ser bombardejada unes 384 vegades, per això

es van crear més de mil refugis antiaeris (com el que es pot trobar a la Plaça del Diamant, al barri

de Gràcia, el de la Carretera del Carmel, al barri d’Horta-Guinardó o diverses antigues vies de

metro i tramvia que es van tornar a obrir) on la població civil s’anava a amagar cada cop que

sentien les sirenes que indicaven que els avions s’acostaven. Allà dins, homes, dones i nens

passaven moltes hores, en qualsevol moment del dia ja que mai se sabia quan podia saltar

l’alarma, esperant a que el perill passés i poguessin tornar a les seves cases.

Tot i aquest seguit de circumstàncies, la majoria de la població seguia portant una vida

més o menys semblant a la d’abans que comencés la guerra – exceptuant tots aquells homes que

havien hagut de marxar al front o a l’exili -. Teatres i cinemes obrien igual (la majoria van abaixar

els seus preus perquè tothom hi pogués anar), la majoria d’escoles seguien obertes i la gent que

no van haver de tancar les fàbriques o botigues per falta de gènere i material o que treballaven en

altres sectors majoritàriament conservaven la feina.

Bombardeig del 17 de març de 1938. Fotografia feta per un aviador italià.

14

2.2 La Guerra a Reus.

Reus, tot i no ser una ciutat ni tant important ni tant gran com Barcelona també va ser un

objectiu militar des d'un principi. Tenia una indústria desenvolupada, a més, moltes fàbriques

durant el període de la guerra es van dedicar a produir armament i a construir aviacions per a

l’exèrcit del bàndol republicà. També era un centre important de transports i comunicacions amb

una gran xarxa ferroviària.

Un dels bombardejos més impactant que va sofrir la ciutat va ser el del dia vint-i-u de

gener de 1938, quan una bomba va caure just a sobre del refugi antiaeri més gran de la ciutat i va

matar a l’instant a una cinquantena de persones. Al no tenir metro, els refugis d’aquesta ciutat

majoritàriament van haver de ser construïts de zero al començar la guerra per un centenar de

voluntaris.

La població civil que vivia a Reus, va minvar molt en aquest període, la majoria d’homes

van ser enviats al front, d’altres ciutadans van marxar a viure als afores de la ciutat per tal de

protegir-se de les bombes. Pels que es van quedar, la situació va ser complicada. Igual que

passava a Barcelona, era difícil aconseguir menjar ja que, o no arribava a les botigues o com que

n’hi havia poc, el preu del que arribava va augmentar desmesuradament. També igual que a

Barcelona, els habitants de la capital del Baix Camp van aprofitar que les autoritats i les Brigades

Internacionals repartien uns mínims de menjar necessari cada poc temps, però com que

normalment no els era suficient, molts cops es van haver d’espavilar per la seva banda per tal de

poder sobreviure.

2.3 Batalla de Llevant:

Després de la Batalla d’Aragó, que va acabar a principis d’abril de 1938, els nacionals

pensaven que pràcticament ja tenien la guerra guanyada. Catalunya i part de València, eren les

dues úniques zones potents que quedaven en mans dels republicans i tothom pensava que el

pròxim pas del bàndol sublevat seria contra Barcelona. Davant de l’estranyesa col·lectiva, el

General Franco va decidir dirigir les tropes de Galicia cap a Castelló i més endavant València.

Els republicans, al veure aquest atac, van organitzar ràpidament un nou front format pel

front de maniobres i el que s’encarregava de tota la banda de llevant. Era comandat pel militar

Juan Hernández Saravia*. Aquest front, aprofitant el relleu muntanyós del que disposaven, va

15

organitzar-se en files anomenades “XYZ”, trinxeres construïdes amb materials diferents dels que

el bàndol republicà havia utilitzat fins al moment i posicions també d’una forma diferent que van

fer que a l’exèrcit rebel, tot i la seva superioritat en nombre, artilleria i aviació, els costés molt

avançar.

Al veure que la batalla no es desenvolupava tant ràpidament com pensaven, Franco va

enviar tropes de Navarra per Terol a que reforcessin les que atacaven València.

Entre els dies 18 i 23 de juliol, es van donar els atacs més violents d’aquesta batalla, on es

calcula que l’exèrcit sublevat va patir unes 20000 baixes entre ferits i morts i tot i això gràcies a la

línia de defensa que el militar Hernández Saravia havia comandat. Van acabar retirant-se i

dirigint-se cap a la zona de l’Ebre, on els republicans provinents de Catalunya començaven a

atacar.

2.3.1 Organització de l’exèrcit de Llevant.

L’Exèrcit de Llevant no és tot el conjunt que va lluitar en la batalla del punt anterior, sinó

que era una secció de tot el conjunt de l’exèrcit de la República, el Front Popular. S’encarregava

de cobrir tota la zona que anava des del sud del riu Ebre fins al límit de Terol i Guadalajara.

Tot i que estava constituït per ciutadans vinguts de tot el país, els catalans que van ser

enviats a la guerra majoritàriament van anar a parar en aquest front o al d’Aragó, per això n’hi

havia molts.

La seva organització, com tota la del Front Popular, era en brigades mixtes, a dins de cada

una de les quals hi havia quatre batallons d’infanteria. Cada un d’aquests batallons d’infanteria

estava format per cinc companyies (les quals solien comptar amb entre 75 i 200 homes més un

capità cadascuna), un batalló mixt d’enginyers – que s’encarregava de la mobilitat, la contra

mobilitat i la protecció- , una companyia d’intendència – per als menjars- i un grup de sanitat.

Les armes que feia servir aquest exèrcit principalment provenien de l’exèrcit rus ja que en

la seva zona no hi havia gaires fàbriques de metal·lúrgia.

16

3. CARTES DE BALDOMERO

3.1 Biografia

Baldomero Miró i Griñó va néixer a Barcelona l’any 1917. Era fill d’una família acomodada

catalana, la seva mare era mestra d’escola i el seu pare duia el negoci familiar d’una carnisseria al

barri de Gràcia. No tenia germans però des que tenia uns cinc o sis anys que va viure amb els seus

dos cosins petits, Rosita i Antonio, els quals havien quedat orfes de pare i mare i amb la seva

família en van fer el paper (algunes cartes van dirigides a ells). És per això que, quan el seu pare va

morir abans de l’esclat de la guerra, Baldomero va agafar el rol d’hereu i cap de la família – era

l’únic home major d’edat- i tenia aquest sentit de protecció i responsabilitat que a les cartes es

pot veure.

Va ser funcionari de la Generalitat, treballant a la delegació de treball, tenia uns estudis

equivalents al batxillerat d’avui en dia més o menys i possiblement un curs o grau de secretaria o

organització. És per això que les seves cartes estan escrites sense gairebé faltes, són ben

estructurades i transmeten clarament el que volia dir.

Baldomero va morir el dia 2 de maig de 1938 a un hospital de Múrcia, lloc on està enterrat

en una fossa comuna, a causa d’un tret al cap que li van disparar el dia 23 d’abril d’aquest mateix

any quan estava al front de l’exèrcit al poble d’Aliaga (Terol). Sabem que va morir d’aquesta

manera gràcies a una carta que la família va rebre mesos més tard d’un company de batalló de

Baldomero en què els explicava com havien ocorregut els fets i els deia que tenien un fill molt

valent i coratjós.

Fotografia de Baldomero abans de marxar a l’exèrcit.

17

Línia del temps en què Baldomero va estar al front.

3.2 Fets directes que s’extreuen de les cartes:

Tal com es veu en la línia del temps, Baldomero va estar en dues organitzacions diferents,

les Brigades Internacionals, a Sitges i el Ejercito de Levante, amb el que va voltar per la part nord-

est de la península.

INFORMACIONS DEL EJERCITO DE LEVANTE

Durant gairebé tot el temps que va estar en un batalló al Ejercito de Levante, la seva vida

consistia en rebre una instrucció disciplinada i militar per tal que després pogués entrar en

combat. En la carta vint-i-u explica aquestes instruccions que rep i diu “Parezco un mulato de

todo el día que estoy en el monte debajo del sol”. Fins el moment que no el deixen entrar al

conflicte directament, és com si no estigués vivint una guerra ja que veu pocs avions i sent encara

menys tirotejos. Sense establir-se en un punt concret, anaven canviant de poble on muntaven el

campament.

Tot i que menciona que té alguns dies lliures i que en teoria ha de cobrar un sou

(tanmateix, en una carta diu que encara no ha cobrat) en més d’una carta es queixa de la

monotonia de la seva vida, no té res a fer a les estones lliures més que llegir i escriure cartes, per

això molts cops demana adreces de coneguts, per poder parlar amb més gent. És tant

l’avorriment que arriben a tenir que explica que entre els soldats del seu batalló fan concursos per

veure qui rep més cartes. També diu que al tenir tant de temps lliure, fa que pensi molt en la

18

família i s’enyora de Barcelona i de la seva gent, se sent sol, sobretot en dates assenyalades, com

per exemple a la carta número deu en la que diu que tot i que amb la monotonia dels dies n’ha

perdut el compte, li sembla que no deu faltar gaire per a Carnaval i això encara l’entristeix més ja

que no el podrà passar amb els seus.

En nombroses cartes diu que aquesta experiència l’ha fet canviar, que té moltes ganes de

tornar perquè puguin veure com ha canviat i com ha madurat ja que ha pogut veure realment

quines coses ha de valorar. Per altra banda també menciona sovint que se sent malament ja que

tot i ser al front, ell està vivint a part de la guerra, sense trobar-se en perill i amb les seves

necessitats mínimament cobertes i en canvi la seva família està sense ell i passant-ho malament a

la ciutat.

Quan està a l’Ejercito de Levante, van de poble en poble. Per això varia molt el tipus o la

quantitat d’alimentació que rep, els llocs on dorm o la higiene que poden tenir. Així i tot, sembla

que en general la gent de tots els pobles els rep amb afecte i intenten ajudar durant la seva

estada.

En les cartes en les que parla de l’alimentació, aquesta, com tot, varia segons el poble. Al

principi de tot, parla de pobles que ho deuen estar passant pitjor ja que diu que només menjar pa

i “chuscos” però que tot i això, no es queda amb gana. En altres però, diu que ha pogut menja

molt bé i quan això passa, s’acostuma a esplaiar explicant tot el festí que ha pogut devorar.

Sempre que parla d’aquests grans festins per això, diu que li sap greu que ell pugui gaudir de tot

aquest menjar i en canvi la seva família a Barcelona no ho pugui fer. Ara bé, tot i que no ho diu del

tot clar, acaba semblant que el que més menja en general durant els mesos que s’està al Ejercito

de Levante, és carn russa o carn congelada ja que cada cop que la menciona, (i ho fa en unes

quantes cartes) diu que tot i que no li desagrada, ja n’està fart d’ella.

La higiene es podria dir que és el factor que més varia perquè només es pot rentar en

pobles on troben rius que passin pel costat o, com diu en una carta, en una canonada trencada

que troben. A la carta vint-i-cinc arriba a dir que feia més de deu dies que no veia més aigua que

la necessària per a beure. A més, també s’han de rentar ells la roba ( que només ho poden fer als

rius també) i això fa que encara vagin més bruts. En la carta cinc fa broma i diu que de tant brut

que està sembla que estigui moreno. Un altre problema que tenen són els polls, per culpa

d’aquesta poca higiene, que porten els cabells molt llargs i que estan tot el dia junts, els és molt

difícil eliminar-los. En més d’una carta els menciona, en tenen tants que diu que l’únic que fan als

19

seus temps lliures és intentar treure-se’ls i que arriben a fer concursos avia’m qui en té més. A la

carta dinou, referint-se als polls, diu “pues llegará el día en que no nos dejarán ni dormir”. Una

curiositat dels polls és que en cap moment els anomena polls o “piojos” sinó que sempre es

refereix a ells com a “trimotores”. Devia ser el malnom amb què els anomenaven al front.

Depenent del poble, també dormen en diferents llocs. En més d’una carta diu que estan

dormint en una casa d’algú, com a la carta numero tres, que explica que estan allotjats per

parelles en cases del poble. En aquesta mateixa carta també diu que feia temps que no dormia

tan bé i que ho trobava a faltar, això ens fa veure que no sempre poden dormir en cases o

coberts. També sabem això perquè en la carta vint-i-dos menciona que estan fent càmping a la

muntanya per dormir.

En quant a la roba, l’Ejército els la subvenciona i els en dóna. En més d’una carta en què la

família està preocupada per si en té prou, els hi diu que fins i tot en té massa i que de tant en tant

la va deixant o tirant ja que ell no la vol haver de carregar tota perquè li és un pes innecessari a

l’hora de caminar amb la motxilla. També diu que moltes de les peces de roba que tira és perquè

tenen grans taques que no pot treure i decideix deixar-les.

INFORMACIONS DE LES BRIGADES INTERNACIONALS:

Baldomero havia estat a la Brigades Internacionals prèviament de les primeres cartes amb

les que he pogut treballar. Tot i això, entre la carta numero sis i la nou, torna a passar allà el mes

de desembre de l’any 1937. La primera diferència que es veu quan llegeixes les cartes que envia

durant aquest mes, és que estan escrites en català, suposo que això és degut a que ell està

establert a Sitges i com que és a dins de Catalunya, no li posen pegues perquè pugui escriure en

aquest idioma.

Sembla que el fa estar molt més content estar a Sitges que amb l’exèrcit de Llevant ja que

diu que la seva estada està sent satisfactòria, que amb els companys es passen el dia fent bromes

i que algunes nits no pot dormir del soroll que fan aquests.

Com que les Brigades i l’exèrcit estaven organitzats de maneres diferents, la feina que fa

també varia. En la carta sis explica que s’han de muntar ells mateixos el lloc on dormiran i a la set

que la seva feina dels propers dies consistirà en preparar allotjament per a més de tres-cents nois

que arriben i es sumen a les brigades. També diu que el menjar se’l fan entre els companys de la

20

mateixa companyia, per això aquest és a vegades no gaire bo (en la carta set diu literalment que

menja una carn que si li arriben a fer quan estava a Barcelona l’hagués tirat fins a Plaça Catalunya)

però que en canvi, altres vegades els surt molt millor. Tanmateix, sembla que no tenen gaires

recursos alimentaris ja que diu que mengen gairebé sempre el mateix i que són coses sense gaire

condiments, com per exemple a la carta vuit, que explica que durant dos dies només van menjar

“fideus amb aigua i aigua amb fideus”.

En la carta número cinc (quan encara està al Ejercito de Levante però ja havia anat a les

Brigades una vegada), explica que quan estava aquí, li van subministrar molta roba i equipació,

com ara un vestit tot nou, uns pantalons de llana, una gorra, un cinturó i unes botes noves. Per

tant, si hagués necessitat roba durant aquest període que va tornar, suposo que li haurien

proporcionat.

Segons sembla a la carta número nou, Baldomero va poder anar a passar el Nadal de l’any

1937 a Barcelona amb la seva família ja que aquesta carta està escrita setze dies després de la

número vuit i explica que per tornar a Sitges, va tenir la sort de poder agafar el tren. També

sabem per aquesta carta que el Cap d’Any si que el va haver de passar a les Brigades

Internacionals ja que aquesta porta la data del dia 31 de desembre i explica que tot i que li ha

tocat fer guàrdia i que està lluny de la família, “faré tot el possible per passar-ho lo millor que

pugui”. Per celebrar l’any nou, explica que està programada una desfilada per Sitges i que a la

tarda els soldats podran disfrutar d’un ball i cinema.

A diferència que al Ejército de Levante, on no es queixa mai d’això, quan està a Sitges diu

que se sent incomunicat i aïllat ja que no té maneres de saber què està passant a la resta del país,

a Barcelona ni com avança la guerra. Això el fa sentir-se més allunyat de la seva família i amb més

preocupació ja que no sap què els estarà passant si no rep cartes d’ells.

Una curiositat que explica de quan està a les Brigades Internacionals, un dia hi ha una

petita revolta dels soldats en la que molts d’ells van començar a marxar del campament. Tot i

això, es veu que molts al vespre ja tornaven a ser al campament i que a la resta els van portar als

guàrdies d’assalt com a càstig.

Una gran curiositat amb la que m’he trobat treballant amb les cartes de Baldomero és que

un cop ell ja era mort, la família va rebre una carta, teòricament escrita i firmada per ell en què els

demanava diners urgentment. Al veure que aquesta carta estava plena de faltes ( ni tant sols

havien escrit el nom de Baldomero correctament), la família va decidir investigar si de veritat era

21

ell que els demanava ajuda o era algú altre estafant-los (tot i que la carta és del vint-i-tres de

maig, data en que ell ja havia mort, la família encara no n’estava enterada però si que sospitaven

que havia passat alguna cosa ja que feia temps que no rebien cartes seves, per això també van

voler investigar). Gràcies a aquestes investigacions que van fer, van poder posar-se en contacte

amb el company que més tard els va relatar com havia anat el dia de la seva mort i van poder

saber que els estaven enganyant.

D’aquest fet, podem extreure que durant el període de temps que la guerra va durar, la

gent ho va passar realment malament ja que n’hi ha que van arribar a fer-se passar per altres

persones aprofitant-se del mal estar i la preocupació que tenien les seves famílies per poder

enriquir-se o aconseguir uns mínims diners per a sobreviure.

3.3 Fets indirectes que s’extreuen de les cartes:

Coneixent el context en què va viure Baldomero i havent extret les principals informacions

que ens donen les seves cartes, es poden treure després altres conclusions d’aquestes.

En totes les cartes, com és normal donada la situació en què es trobava el país, es nota

una gran preocupació cap a la família. Considerant la situació en que es trobava la seva, on ell era

l’únic home de la família (paper molt important aleshores) i el sou més alt que els entrava, és

normal que la seva preocupació encara augmentés més ja que se sentia el responsable de tots

ells. A més, crec que el fet que ell estigués vivint una guerra però rebent instrucció sense haver

d’enfrontar-se als perills diaris que això suposava i que la seva família sí que els hagués de patir en

una ciutat com Barcelona, encara el feia sentir pitjor. Una altra cosa que he pogut extreure

relacionada amb aquest tema, és que en tot el que els explica, està sempre intentant

tranquil·litzar a la família, ja sigui dient-los que li agrada tot el menjar, com dient-los que dorm bé

o fins i tot fent broma sobre la poca higiene que té per tal de treure-li una mica de ferro a

l’assumpte.

En la gran majoria de les cartes que parla del que menja, diu que menja bé i que no passa

gana. Tot i que pot ser que ho digui per tranquil·litzar a la família com he dit abans, més aviat això

em fa pensar que tot i els problemes que van tenir al principi de la guerra, l’exèrcit popular o

republicà va acabar organitzant-se bé i amb una bona estructura ja que va aconseguir poder

mantenir a tots els soldats amb els que comptava. També el fet de que facin molta instrucció ( al

22

mes de març de l’any 1938, quan ja fa més d’un any que va entrar per primer cop al Ejercito de

Levante encara diu que l’estan instruint) em porta a pensar que estaven ben preparats i

coordinats.

Una altra conclusió a la que arribo llegint les cartes de Baldomero és que els transports

públics en general devien anar molt atrafegats en aquella època; ja que sempre que diu que ha

hagut de viatjar, primer de tot, que no només ho fa en tren com seria el normal, sinó que en algun

moment parla que ha viatjat en camions, vagons de càrrega i fins i tot fent autoestop i segon, que

sempre diu que aquests anaven molt plens, amb molt de retard o no sortien per possibles

problemes que poguessin tenir. Suposo que això en part és degut a que els dos bàndols devien

necessitar aquests elements de transport per tal de moure de punta a punta del país no només als

seus soldats sinó també a totes les seves armes i maquinàries. I que també és degut que per

depenent de quins llocs, aquests transports no podien passar ja fos perquè s’hi estava lluitant en

aquell moment o perquè havien quedat destrossats d’alguna batalla.

En referència al correu, queda molt clar que anava amb molt de retard ja que Baldomero

sempre està dient que rep cartes amb data de dues o tres setmanes anteriors. El més provable és

que això sigui perquè devien estar saturats, tenint en compte que gairebé totes les famílies tenien

mínim una persona a la guerra i que l’única manera de comunicar-se amb ells era per

correspondència escrita, el volum de cartes que s’enviaven per tot l’estat, devia augmentar molt.

A més, aquestes cartes molts cops (sobretot si havien d’anar lluny), havien de viatjar amb

transports que, com ja he dit abans també van tenir molts problemes i anaven molt lents. Per

altra banda, Baldomero també menciona que algunes cartes li arriben obertes, això vol dir que

alguns cops passaven per la censura. Això fa endarrerir encara més el dia que el receptor rebia la

carta que, a més a més, normalment només era un dia de la setmana (els diumenges), un altre

motiu pel qual encara tardaven més en arribar.

La Generalitat i el Govern Republicà també tenien molta feina i devien anar molt

atrafegats ja que havien de lidiar amb una guerra inesperada en contra seu. És per això que

Baldomero es passa gairebé tot el temps que és al Ejército de Levante dient que espera una carta

procedent de la Generalitat, concretament de la conselleria de treball (on ell treballava

prèviament a ser cridat per anar al front) on li diuen que, al ser l’únic home de la família i l’únic

sou estable, pot tornar a casa. Tot i això, aquesta carta no va arribar mai. L’únic que la família va

poder aconseguir enviant cartes a la conselleria també, és que els paguessin els últims sous de

Baldomero a l’exèrcit que, com que es va morir, no els havien rebut.

23

L’últim fet indirecte que es podria extreure de les cartes al front de Baldomero, és veure

la seva evolució. Ell, com molts altres homes va entrar a l’exèrcit molt jove – tant sols tenia vint

anys- i, tot i que a la seva vida diària de Barcelona ja tenia responsabilitats, no es poden comparar

amb el fet d’haver d’anar a una guerra i passar-te llargues temporades lluny de la família sense

poder-te comunicar d’una manera ràpida amb ells. És per això que sembla que ràpidament va fer

un gran canvi, va madurar. Aquesta maduresa no només es fa notable en comentaris constants

que fa sobre la seva vida diària com per exemple quan els explica que aprèn a rentar-se la roba, o

els diu que menja de tot encara que siguin coses que no li agradin o que a casa no es menjaria.

Sinó que sobretot es nota quan els parla de les ganes que té de veure’ls i de tornar a casa seva,

quan explica que no valorava prou les estones lliures que tenia, els amics amb qui les podia

compartir i la seva família.

4. Josep Mª Vall i Teresa Fernàndez.

4.1 Biografies

4.1.1 Josep Mª Vall:

Josep Mª Vall i Pargueras va néixer el dos de maig de l’any 1906 a Torroja del Priorat, un

poble situat a prop de Falset. Tot i que la seva mare tenia alguns coneixements de lletres, era fill

de pagesos i per aquest motiu tant sols va poder aprendre a llegir, a escriure i poca cosa més a

l’escola. Tanmateix, era un home molt autodidacta a qui li agradava llegir i conèixer noves coses,

per això, encara que gairebé no tenia estudis, sí que tenia molta cultura i coneixements bàsics

sobre diversos temes.

Va haver de començar a treballar de ben jove, al principi com a aprenent

d’enquadernador i més endavant va entrar en una sedera (fàbrica de seda) on en un

començament també va fer d’aprenent però més endavant va anar pujant de nivells fins arribar a

ser majordom (un càrrec equivalent a un director d’algun sector de l’empresa). A aquest càrrec hi

va arribar un cop acabada la Guerra Civil. Va ser un home molt ben considerat com a persona i

com a treballador tant pels seus companys de feina com pel seu cap, qui li va conservar el lloc

durant l’època de la guerra en que la fàbrica va restar tancada i el va protegir en un aldarull en el

qual es va veure implicat involuntàriament durant la dictadura del General Franco.

24

Era casat amb Teresa Fernàndez, amb qui l’any 1932 va tenir una filla, Teresineta Vall

Fernàndez.

Josep Mª tenia tant sols trenta anys quan va esclatar la guerra, és per això que el més

normal hagués sigut que li hagués tocat anar a combatre a primera línia del front. Això no va

passar perquè en la revisió mèdica que havien de passar tots els soldats abans de ser destinats, va

explicar que se li dislocava la espatlla (cosa que era veritat) i se les va manegar per tal de

demostrar que li era impossible manejar una escopeta. Així doncs, va aconseguir que el

destinessin a la rereguarda del front molt a prop de casa seva i dels seus familiars.

Quan les tropes franquistes van entrar a Catalunya i van arribar a la zona en què es

trobava, Josep Mª va ser agafat com a presoner i portat al Camp de Concentració de Presoners de

Deuston, a Bilbao. Tot i que només hi ha dues cartes escrites per Teresa d’aquest període, per les

dates d’aquestes se sap que va estar-hi més d’un mes. La primera carta enviada al camp és del

vint-i-quatre de febrer i va aconseguir la llibertat el vint-i-u de març. També gràcies a aquestes

cartes, se sap que per aconseguir que el deixessin marxar, havien de portar fins allà a Deuston un

seguit de papers oficials com una carta de bon comportament a la feina i dos o tres fulls de la

Falange, l’Ajuntament i la Guàrdia Civil. Van aprofitar que un home de Reus havia d’anar fins a

Santander per fer-li arribar bona part d’aquests papers més una mica de tabac, segells i paper que

ell demanava. La resta dels papers, els van enviar de seguida que els van tenir per correu urgent.

Va morir el març de 1995 a Barcelona.

4.1.2 Teresa Fernàndez:

Teresa Fernàndez va néixer el vint-i-nou d’abril de 1905 a Reus. Provenia d’una família

obrera la qual vivia en un mas situat a uns minuts del poble de Reus.

Encara va rebre menys educació que el seu marit, ella tant sols coneixia les normes

bàsiques sobre llegir i escriure. Va treballar de mà d’obra durant un temps però de seguida va

entrar a la mateixa sedera de Reus que Josep Mª (allà es van conèixer) on va fer de teixidora

durant molts anys. Durant la guerra, la fàbrica va estar tancada, tot i això, l’amo, va continuar

encarregant-li petites feines sempre que podia perquè Teresa pogués guanyar alguns diners de

tant en tant. Un cop acabada, igual que al seu marit, la va tornar a contractar.

25

Mentre que Josep Mª era a Picamoixons (fàbrica de la rereguarda del front en que el van

destinar), Teresa i la nena es van traslladar a viure al mas dels seus pares amb la seva germana i

altra família. Allà, entre tots es cuidaven i podien ajuntar més menjar, a més que estaven

allunyats de la ciutat i no corrien tant de perill. En més d’una ocasió a les cartes, Teresa parla

d’altres famílies que tenen al mas, això és perquè van acollir a bastantes altres famílies o persones

que ho van necessitar. Com a curiositat, al mas tenien un refugi soterrani que van construir per

amagar-se de les bombes.

Teresa va morir el quatre d’abril de 1992 a Barcelona.

4.2 Fets directes que s’extreuen de les cartes:

Josep Mª Vall i la seva dona Teresa Fernàndez vivien a Reus quan la guerra va esclatar. Al

juliol de 1938 van haver de separar-se, tot i que Josep Mª no va marxar gaire lluny de Reus, el van

enviar a la rereguarda, a una antiga fàbrica de teixits als afores del poble de Picamoixons, que està

a tant sols 18 quilòmetres. Igualment s’escrivien cartes cada dos o tres dies entre ells per

mantenir-se informats (no es podien comunicar de cap altra forma) i a més, Teresa i la filla

Teresineta van poder pujar algun dia a veure a Josep Mª i ell va poder baixar algun diumenge, el

dia que tenia lliure, a Reus. En les seves cartes es veu reflectida la vida que van portar i les

preocupacions que els dos van tenir durant aquest període de temps.

Josep Mª no va fer mai de soldat, la seva tasca estava més en el segon plànol de l’exèrcit.

Al principi quan arriba a l’antiga fàbrica, el fan cuidar els animals que tenen, cavalls i burros.

Aquesta feina no li agrada gaire ja que diu que li fan por. Durant aquest temps, explica que dorm

en una “sala comuna” amb molts més treballadors i en un somier amb una màrfega. Ell però, volia

que el passessin a oficines. Un dia sent que hi ha hagut un destacament a Montblanc i diuen que

necessiten gent que vulgui anar allà, també els diuen que hi viuran millor. Josep Mª va a parlar

amb el seu tinent i li diu que ja que veu que no podrà aconseguir que el passin a oficines ha

decidit que s’apunta a marxar a Montblanc. El tinent però, li diu que s’esperi que potser poden

aconseguir alguna cosa. Al cap de pocs dies, el traspassen a treballar de cuiner a la mateixa fàbrica

de teixits. Quan aconsegueix que el passin a fer de cuiner , passa a dormir en una petita caseta

apartada de la fàbrica al costat de la cuina amb dos homes més (els companys de cuina). Amb

aquesta nova feina està millor i una mica més content. Tot i això, no es resigna i continua

intentant que el deixin anar a treballar a les oficines (segurament allà podrà estar més a prop de

26

la dona i la filla). A la carta número deu, tot i que no s’entén gaire perquè parlen en clau per si hi

ha censura, sembla ser que vol tornar a intentar que el destinin a un altre lloc. També sembla que

per aconseguir això, envien unes botelles del vi més bo que troben a un senyor amb un càrrec

important. Tanmateix, aquestes botelles no fan la seva feina ja que Josep Mª va estar a

Picamoixons fins que el van enviar al Camp de Concentració de Deuston i en la carta dinou explica

que no concedeixen permisos a ningú.

L’organització, tot i no estar al front ni a primera línia de la guerra, és jeràrquica com en

l’exèrcit mateix. En algunes cartes comenta que a la fàbrica hi ha dos capitans, alguns sergents i

un tinent – aquests són els que ell esmenta, però pot ser que n’hi hagi més-. Aquests càrrecs,

almenys el de tinent, són ocupats per gent que abans de la guerra no formaven part de l’exèrcit ja

que Josep Mª explica que aquest tinent que hi ha, que és qui l’ajuda a entrar a la cuina, era el

retratista de Reus.

Josep Mª té els diumenges lliures, cobra un sou i pot sortir de la fàbrica ja que explica que

va a Valls a comprar-se una jaqueta i per Nadal – que no el deixen baixar a Reus perquè a la

fàbrica fan una festa per celebrar-lo i ell ha de cuinar-ho tot- , es compra un rellotge.

Pel que explica d’aquests dies en què surt de Picamoixons, s’entén que aquí, com en els

llocs per on passa Baldomero, els transports tampoc van massa bé. La mobilitat és difícil fins i tot

per desplaçar-se en distàncies tan curtes com anar de Reus a la fàbrica. En la carta némero nou,

diu que els trens arriben a portar fins a cinc hores de retard i que acaba tornant a Picamoixons en

un camió que li ve de camí ja que sinó ho veu impossible. Teresa també parla de trens en algunes

ocasions. En la carta numero onze, explica que els vagons en general van molt plens i ja en la

divuit, diu que han deixat de sortir trens, tant sols ho fan per a militars. En gran part deu ser per

això que correus també va molt lent i les cartes, tot i no escriure’s des de gaire distància, els

tarden uns quinze dies en arribar-los. L’última carta que s’escriuen arriba oberta per la censura.

L’exèrcit mateix proporciona roba a Josep Mª, com si fos un soldat que està al front. Ja a

la carta número tres, diu que els oficials li van preguntar que quina roba li feia falta i en la número

dinou explica que li han donat roba militar però que ara en té massa i li fa nosa. Li donen sabates

bones, pantalons de talla gran, diu que també molt bons, una samarreta, un jersei, un gorro,

mitjons i un bon mocador, amb això pot protegir-se bé del fred.

Igual que Baldomero, Josep Mª també s’ha de rentar ell mateix la roba. Com que ell està a

un lloc fix, ho té més fàcil i encara més perquè la fàbrica estava situada al costat del riu Francolí i

27

poden rentar allà perfectament. Tot i això, diu que intenta rentar el mínim possible ja que com

que ell pot baixar de tant en tant a Reus, prefereix portar la roba allà i que li renti Teresa. D’

higiene corporal, no en diu res a cap carta.

Com passava amb Baldomero, sembla que Josep Mª va viure en millors condicions a

Picamoixons que Teresa a Reus ja que ell tenia les seves necessitats més o menys cobertes.

Durant tot el temps que està allà, en cap moment diu que li falti menjar o que passi gana

(sobretot perquè acaba fent de cuiner), igual que en l’Exèrcit de Llevant, tot i no estar al front, a la

rereguarda els soldats i treballadors de l’exèrcit també tenien menjar suficient. En canvi, Teresa

explica constantment les maniobres que ha de fer per poder aconseguir menjar ja que a Reus

aquest anava molt escàs, moltes botigues no tenien gènere perquè no arribava. A la carta cinc

explica que els han donat patates, una mica de tabac i quatre paquets de cigrons, tot valorat en

350 pessetes i que els diuen que la setmana següent els en tornaran a donar. Amb aquestes

donacions, les famílies normalment no tenien les seves necessitats cobertes i és per això que la

gent es va espavilar per aconseguir més menjar. En la carta número tretze, Teresa torna a parlar

del menjar i aquest cop explica que molts aliments no es troben a Reus (com ara el vi) i que hi ha

unes quantes dones de Cambrils que es desplacen fins allà d’amagat per tal de fer canvis entre

elles i així poder tenir una mica més varietat de menjar.

Teresa i Teresineta marxen a viure en un mas que es troba als afores de Reus durant la

guerra per fugir dels bombardejos i els perills que una ciutat com Reus presenta. En aquest mas,

viuen amb altres famílies (gairebé tot dones i nens, ja que els homes estan al front o a la

rereguarda ) que també han hagut de marxar i s’han d’organitzar amb elles. En una de les cartes,

Teresa diu que la nena juga amb altres nens que hi ha per allà i que una altra dona l’està

ensenyant a llegir durant els dies. Josep Mª li diu molts cops que surti el menys possible del mas ja

que allà estaran segures. A mesura que avancen les cartes, es veu que cada cop són més les

famílies que van a viure en aquest mas ja que els soldats ocupen altres masos per establir-s’hi ells

i fan que la gent que estava allà hagi de marxar.

Ja des de les primeres cartes, es veuen clars els rols que tots dos -Josep Mª i Teresa-

adopten dins de la parella. Josep Mª, tot i estar vivint lluny de casa i separat de la família i amics,

té el rol de més responsabilitat i serenitat. És ell qui tranquil·litza a Teresa la majoria de vegades,

qui li dóna ànims; com en la carta dotze, on ocupa un paràgraf sencer per dir-li que tot i que estan

vivint temps dolents, ella ha d’estar contenta ja que per sobre de tot té la sort de ser estimada i

28

de tenir algú que es preocupa pel seu benestar. Tot i això, no sempre és tant fort i en altres cartes,

com en la catorze, explica que cada cop que sent avions que es dirigeixen cap a Reus, intenta no

pensar-hi o en la setze, en la que explica que l’obliguen a passar el Nadal amb la companyia i diu

que no el pot disfrutar bé perquè no és acompanyat de la seva família. Constantment està

avisant-les de que no el pugin a veure a no ser que els ho digui ell ja que no vol que s’arrisquin a

sortir del mas per petit que sigui el perill, els hi dona consells de com i quan s’han de moure per

Reus per tal que no els hi passi res ja que diu que si els hi passés alguna cosa i ell no hi és, no s’ho

podria perdonar.

Per la seva banda, Teresa també mostra les seves preocupacions en diverses cartes.

Sembla que, a part de que no li passi res a Josep Mª, una altra gran preocupació que té és que ell

no ho passi malament, que tingui les necessitats cobertes, sovint es preocupa per si menja o dorm

bé o per si fa falta que ella li renti la roba, fins i tot esmenta que està disposada a pujar a la fàbrica

en qualsevol moment per portar-li el que faci falta. La seva altra gran preocupació, evidentment,

és que el seu marit es trobi bé i estigui sa, és per això que explica que cada cop que fa uns quants

dies que no rep cap carta, es posa nerviosa i contínuament li demana que li escrigui cada dia i li

contesti ràpid les cartes en què ella li pregunta coses. Quan en rep alguna diu, “llegeixo les cartes

cinquanta vegades per si em dius algo més que no he llegit”.

29

4.3 Fets indirectes que s’extreuen de les cartes:

Es veu a primer cop d’ull quan llegeixes les cartes que Josep Mª va rebre una mínima

educació i que a més era un home culte ja que les seves cartes estan escrites gairebé sense faltes,

d’una forma entenedora i ben estructurada i s’entén quin és el missatge que vol transmetre. En

canvi, en les cartes de Teresa, es nota la manca d’escolaritat no només en la quantitat de faltes

ortogràfiques que hi ha sinó també en l’estructura d’aquestes i en que escriu tal i com parla,

separant o ajuntant paraules com li surt en el moment i sense seguir cap tipus de regla.

Tots dos, però especialment Teresa, porten malament el fer d’haver d’estar separats.

Clarament, això per una part és perquè el motiu pel qual han d’estar separats és que estan vivint

una guerra i en qualsevol moment els pot passar alguna cosa a tots tres –a la nena també- però,

per altra banda, pel que s’escriuen o per com es parlen, també sembla que des de que es van

casar mai no havien hagut d’estar tant de temps separats, cosa normal en aquells temps i més

tenint en compte que els dos treballaven a la mateixa fàbrica i que per tant en la seva vida diària

no tenien perquè moure’s.

Josep Mª va aconseguir primer de tot, no haver d’anar al front i que el destinessin a prop

de casa seva i després que li canviessin la feina dins l’antiga fàbrica de Picamoixons. El fet que

guanyés tot això significa que havia de ser un home llest, que sabia què volia i amb bon tacte cap

a les persones ja que era difícil influir en l’organització de l’exèrcit, normalment en aquestes

ocasions et toca el que et toca i no hi pots fer res, tal i com li va passar a Baldomero, a no ser que

tinguis molts contactes o diners –cap dels dos casos era el seu cas-.

Tot i així, sí que és veritat que va intentar que el deixessin traslladar-se a les oficines i això

ja no ho va aconseguir (ho intenta en unes quantes ocasions, fins i tot envien botelles de vi bo,

molt difícil d’aconseguir en aquells moments, a un alt càrrec per veure si així els fa cas), però la

resposta que rep és que les oficines estan saturades.

Es nota que l’exèrcit del bàndol republicà (del qual Josep Mª formava part) va ser mig

improvisat, el van haver de formar ràpidament després de l’alçament militar del juliol de 1936,

perquè no només els càrrecs de menys responsabilitat, sinó que també alguns més importants,

són ocupats per gent de carrer que fins que no va esclatar la guerra es guanyaven la vida d’una

altra forma i que un cop aquesta es va acabar, van haver de tornar a les seves antigues feines. Un

exemple d’això és que Josep Mª coneix una mica o sap qui és l’home a qui li dóna la botella de vi o

30

que tal i com explico en el punt anterior, és el retratista de Reus el que s’encarrega de que Josep

Mª pugui entrar a la cuina.

La gent que es va quedar als pobles o ciutats, totes les dones i nens o homes que ja eren

massa grans per anar al front, van haver de sobreviure tal i com ho fan Teresa i Teresineta als

constants atacs o bombardejos que rebien per part de l’aviació del front nacional. És per això que

es nota que es va crear molta cooperació i ajuda entre famílies –només cal veure que al mas de la

família de Teresa acollien a tothom que ho necessitava-. Per les informacions que s’extreuen

directament del que explica, s’entén que a més, van patir molta fam ja que el menjar era escàs,

costava molt que arribés a les ciutats i el que arribava no era suficient per a tota la població. Les

dones van haver d’empescar-se mil i una solucions per tal de poder tirar endavant les seves

famílies ja que tot i que els portaven menjar regularment de fora, aquest no era suficient. Per això

Teresa explica que hi ha unes dones que van des de Cambrils fins a Reus caminant (ja que com

també s’explica en el punt anterior, els transports no donaven a l’abast) tant sols per fer

intercanvis amb el menjar.

31

5. DEDUCCIONS FINALS DE LES CARTES:

La Guerra Civil Espanyola va ser un conflicte bèl·lic que va alterar completament la vida

dels ciutadans espanyols d’aquell moment. Tot el país es va haver de posicionar, protegir, amagar

i sobreviure a la vegada que gran part dels homes de la població d’edats joves van ser enviats a

l’exèrcit, molts sense ni importar el bàndol en què anaven, a lluitar i la gran majoria a morir per

uns ideals que podia ser o no que compartissin.

Per tot això els transports van quedar col·lapsats, tant Baldomero com Josep Mª i Teresa

coincideixen en explicar a les seves cartes que és molt difícil poder agafar transports, sobretot

trens, que surtin a l’hora programada i que no vagin exageradament plens. Això és degut a que els

dos bàndols necessitaven transportar moltes coses, des de soldats, armes o municions fins a tot el

menjar necessari per a les tropes. També en part per això els correus anaven molt lents. S’ha de

pensar que l’única manera que tenien aleshores per comunicar-se totes les famílies o amistats

que tenien algú lluitant era a través de correu escrit, el volum del qual devia augmentar

notablement i això més el fet que els transports anessin tant lents, feia que les cartes tardessin

temps en arribar – entre Josep Mª i Teresa, que només estaven separats per menys de vint

kilòmetres les cartes podien trigar fins a quinze dies en arribar-los -.

Una altra cosa que en els dos casos que he pogut estudiar ha coincidit és que les oficines

de la Generalitat també anaven molt atapeïdes de feina, fent que a cap dels dos els hi concedissin

el que demanaven, a Baldomero ni tant sols li van arribar a contestar les cartes. Aquestes oficines

devien estar saturades de feina ja que van ser les encarregades de gestionar la part catalana que

es va sumar a l’exèrcit de la República i ho havien d’organitzar tot. En un moment Josep Mª

explica que un superior seu li comenta que deixi estar el que està intentant demanar perquè no

concedeixen canvis ni trasllats a ningú ja que ja tenen prou feina.

Tot i que aquestes oficines i la Generalitat anessin tant saturades, i encara que finalment

van perdre la guerra, el Govern del bàndol republicà va fer una molt bona labor tenint en compte

que es van haver d’organitzar de sobte i ràpidament. La feina que feien va servir de molt ja que

tots dos, tant Baldomero com Josep Mª (encara que aquest últim no estava a primera línia del

front i no li era tant necessari) van rebre en diferents ocasions roba de l’exèrcit que els va fer un

bon servei, van tenir sempre un llit on dormir (encara que potser no en les millors condicions) i en

general, no els va faltar menjar en cap moment. Fins i tot en les companyies en què Baldomero va

estar a l’Exèrcit de Llevant, arriben a menjar coses bones i una mica especials ja que Mero de tant

32

en tant les explica i arriba a dir que algun dia els les farà a la família quan torni a casa. Així és que

l’organització i els subministraments d’aquest bàndol republicà eren prou bons.

De tota manera, encara que – sobretot en el cas de Baldomero- mengessin mínimament

bé, que tinguessin unes bones condicions per dormir i que malgrat les baixes temperatures que

van haver de suportar, tinguessin roba per abrigar-se tots dos deixen clar que l’experiència

d’haver d’anar a col·laborar a una guerra lluny de casa i dels seus no els va ser precisament bona (i

més quan no és de forma voluntària). Altrament, més a Baldomero que a Josep Mª – ja sigui per

l’edat o per les circumstàncies en què van estar vivint- sí que sembla que li va servir per madurar

com a persona (un exemple d’això seria que en algunes cartes explica que menja de tot i sense

pensar-s’ho cosa que a casa no feia) i per valorar més les coses que tenien a casa.

Per les cartes que escriu Teresa i d’alguna manera pel que els contesta Baldomero a la

seva família, també es pot saber més o menys com vivien en temps de guerra els ciutadans tant

de Barcelona com de Reus. Totes dues ciutats van ser bombardejades fortament. A Barcelona, al

ser més gran i la ciutat capital, ràpidament van trobar refugis antiaeris aprofitant els metros o les

baixaries del camp de futbol de l’Europa a Gràcia – lloc on s’amaguen la família de Mero -. A Reus

en canvi, es van haver de fer ells mateixos a dins del mas un soterrani especial per protegir-se de

les bombes. El menjar escassejava a tots dos llocs, en algun moment totes dues famílies

coincideixen en comentar que no hi ha ni vi per beure i que els reparteixen menjar però que

aquest no és suficient per a tota la població. Tot i que en un principi sembla que la guerra hauria

de ser més forta i els atacs més brutals a Barcelona per ser una ciutat gran, capital i que va oposar

prou resistència, les activitats allà no es van acabar de suspendre, Baldomero en algun moment li

diu a la seva cosina que quan vagi al lloc on es trobaven amb els amics els dissabtes per ballar que

parli amb alguns, això vol dir que continuaven obrint, igual que ho feien amb la carnisseria que

tenien com a negoci familiar (encara que expliquen que no tenien gaire gènere) i que per tant, no

del tot però una mica sí que podien seguir amb la seva vida diària. En canvi, a Reus sí que sembla

que s’ha suspès tota activitat prèvia a la guerra, la fàbrica on treballaven està tancada i la nena no

va a l’escola.

Amb les cartes de les dues famílies he pogut comprovar també com de diferents eren els

rols que s’acostumaven a establir dins del nucli familiar tant en homes com en dones. Ja per

començar, i potser és més per casualitat que no pas per regla general, els dos homes dels quals he

llegit cartes, havien rebut uns mínims estudis prèviament i en canvi la dona, no. Pels pocs

33

exemples que tinc jo, podria dir que en aquella època els homes encara rebien més educació que

les dones i anaven a l’escola durant més temps.

Per altra banda, com ja he comentat en el punt previ a aquest, Josep Mª, almenys durant

el període de la guerra – encara que per com s’expressen tots dos sembla que abans ja el tenia

també- agafa un paper més de responsable i cuidador dins el seu nucli familiar, és ell qui dóna

ànims constantment a Teresa. Baldomero, al ser més jove i no el marit sinó el fill, aquest rol

l’agafa una mica diferent però no del tot allunyat. En el fons, ell també és l’home de la família

(paper molt valorat en aquells moments encara) i la seva mare està a Barcelona amb l’àvia i dos

menors d’edat així que és normal que també es senti responsable. Per això, ell també acostuma a

enviar ànims a les seves cartes, a reconfortar a la família. Sembla que molts cops pel que els escriu

vulgui treure-li importància a la seva situació perquè no pateixin més per ell.

Per acabar aquestes diferències en els papers dins la família, en els dos personatges

homes he pogut veure clarament que quan estaven a les seves respectives cases, no eren mai ells

els encarregats de cuinar o de fer les feines de casa, ja que per exemple tots dos expliquen que

renten el mínim possible la roba ja que no ho han fet mai i no en saben, Teresa en una carta arriba

a dir-li al seu marit que si cal ja pujarà ella a la fàbrica li agafarà la roba i li tornarà a portar. Josep

Mª quan entra a la cuina a fer de cuiner no ho havia fet en la seva vida i al principi diu que no en

sap gaire.

34

CONCLUSIONS:

La hipòtesi principal del meu treball de recerca, és si possible saber amb quines

condicions de vida van viure persones d’una classe social mitja-baixa durant la Guerra Civil

Espanyola a través de cartes escrites entre elles.

He treballat amb un total de 46 cartes, 25 del soldat que és a l’Exèrcit de Llevant i 21 entre

l’home que és a la rereguarda de les tropes republicanes i les de la seva dona que vivia al mas de

Reus. Totes les informacions que he pogut extreure de les cartes m’han servit per conèixer com

van haver de sobreviure els emissors d’aquestes i saber algunes coses de la vida en general que es

van veure obligats a portar els ciutadans de les dues ciutats que he pogut estudiar durant el

període de la guerra.

Per comprovar la meva hipòtesi, he seguit diferents passos. El primer de tots, transcriure

totes les cartes a l’ordinador per tal que aquestes fossin clares i entenedores per a mi a l’hora de

treballar amb elles. Em va servir per familiaritzar-me amb les històries ja des d’un principi i per

tant poder començar a intuir cap a on hauria de desenvolupar la meva recerca. També va ser la

part més feixuga de dur a terme ja que solia costar d’entendre el que volien dir i no era el tipus de

feina que m’agrada més de fer a mi.

Després, el fet de subratllar-les totes buscant les informacions més rellevants em va servir

per saber com estructuraria la part pràctica del meu treball i conèixer realment amb quina

informació comptava i amb quina no. Penso que va ser la part més important del treball, ja que

per una banda, és a la que més temps vaig haver de dedicar i per l’altra, vaig basar tot el redactat

del treball a les informacions que havia extret i classificat en aquesta part.

L’últim pas que vaig fer, redactar la part pràctica (i més tard la teòrica), al principi va ser

una mica difícil ja que havia de redactar tot el treball tant sols a partir de petites anotacions que

m’havia fet i classificat en temes. Tot i això, mica en mica vaig saber com anar-les escrivint i al

final va ser la part amb la que més vaig disfrutar i amb la que de debò vaig poder veure si tot el

que havia fet durant el curs m’havia servit d’alguna cosa o no.

Per tant, puc dir que després de tots aquests passos que he anat fent durant l’elaboració

del meu treball, la hipòtesi del principi, en la que em preguntava si era possible saber com van

viure persones d’una classe baixa-mitja durant la guerra civil espanyola a través d’una relació

epistolar, ha quedat majoritàriament confirmada. És a dir, que he pogut conèixer no només com

35

van viure de manera física (el lloc on vivien, amb qui, com s’alimentaven, etc..) sinó que també els

sentiments i sensacions que els va causar haver de viure una situació com la que els va tocar però

tant sols de les persones les quals tenia cartes. Ara tinc una mica més d’idea de que va significar

tot aquest conflicte però tot i això, penso que no puc generalitzar les meves deduccions de com

era la vida en aquell temps ja que el material amb el que he pogut treballar ha sigut molt reduït

en comparació al gran nombre de persones que van ser presents en aquells moments.

Per altra banda, puc dir que he disfrutat molt elaborant aquest treball ja que he pogut

aprendre de primera ma com de dura va ser aquesta guerra per a una gent que no en tenia cap

culpa i que van haver de sobreviure com van poder. I a més, penso que tenint en compte el poc

material amb el que he pogut treballar, he pogut extreure bastantes informacions i deduccions.

36

BIBLIOGRAFIA:

Llibres:

PRESTON, Paul. La guerra civil espanyola. Barcelona. Editorial Base, juny del 2013.

PRATS, Joaquim. TREPAT, Cristòfol-A. Història. Barcelona. Editorial Barcanova, 2009

Webs:

Agenda: Batalla de Llevant. Servei de Comunicació i Publicacions, Universitat Jaume I.

<http://www.uji.es/CA/content/agenda/2253-32394150.html >

BUXADERA I VILÀ, Julià. Buxaweb, temes d’història contemporània, la guerra civil espanyola (1936

– 1939). 1998. < http://www.buxaweb.com/historia/temes/escat/guerracivil.htm >

CALVO, Marc. SEGURA, Oriol. La Guerra Civil a Catalunya.

<https://sites.google.com/site/guerracivilacatalunya/4-la-guerra-a-catalunya >

CULLEL MORENO, Vicente. El 19 de juliol de 1936 a Barcelona. Revista Sàpiens. 18/07/2011.

<http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/07/18/el-19-de-juliol-de-1936-a-barcelona/ >

Guerra civil española. ICARITO, 08- 2012. <http://www.icarito.cl/enciclopedia/articulo/segundo-

ciclo-basico/historia-geografia-y-ciencias-sociales/epoca-contemporanea/2009/12/86-5167-9-3-

guerra-civil-espanola-19361939.shtml

La Guerra Civil. Unidad Cívica por la República.

<http://www.unidadcivicaporlarepublica.es/index.php/nuestra-memoria/la-guerra-civil/ >

MACIÁ, PUCHE, Ramón. Historia de España, la Guerra Civil Española. 2000 – 2008.

<http://www.guerracivil1936.galeon.com/ >

OCAÑA, Juan Carlos. La Guerra Civil 1936-39. 2005. <http://www.historiasiglo20.org/HE/14.htm >

Sociedad Benéfica de Historiadores Aficionados y Creadores, Memoria Republicana. 2000. <

http://www.sbhac.net/Memoria.htm >.

37

ANNEX I:

Aquí trobareu els personatges que destaquen en el marc teòric del treball. (Estan ordenats

alfabèticament).

Antonio Aranda

Militar espanyol que va lluitar a la guerra

civil al costat del bàndol dels nacionals. L’any

1936 va ascendir al càrrec de General. Va

destacar en el seu paper defensant la ciutat

d’Oviedo del setge que les milícies mineres i

obreres fidels a la República van provocar

fins l’agost de 1936.

Manuel Azaña

Va ser el primer i el novè President de la II

República espanyola, càrrec que va ocupar

durant tot el transcurs de la guerra civil. Al

final, l’any 1939 va dimitir i va marxar exiliat

a França, on va morir l’any següent. Se’l

considera un dels polítics i oradors espanyols

més important del segle XX a més d’un bon

periodista i escriptor. L’any 1926 va guanyar

el premi nacional de literatura.

Segismundo

Casado

Militar espanyol del bàndol republicà que va

encapçalar el cop d’estat del març de 1939

per tal de fer fora del poder a Juan Negrín i

crear el Consell Nacional de Defensa per

posar fi a la guerra d’una manera pacífica i

digne rendint-se davant de Franco.

38

Francisco Franco

Militar que va participar en el cop d’estat del

juliol de 1936 des de les illes Canàries.

Durant la guerra, al morir en accidents els

altres dos aspirants a aquest títol, va ser

nomenat “jefe de estado de España” i va

liderar quasi totes les ofensives dels

nacionals. Des que la guerra va acabar l’any

1939 fins la seva mort l’any 1975, va

instaurar una dictadura feixista de caire

catòlic, conservador i anticomunista a

Espanya.

Juan Hernández

Saravia

Militar espanyol que va participar en la

guerra civil a favor del bàndol republicà. A

l’agost de 1936 va ser anomenat ministre de

guerra i després va estar a càrrec de l’exèrcit

del sud i del de llevant, amb el que va

participar a la batalla de Terol, on va tenir un

paper molt important. Va ser fidel a Manuel

Azaña fins al moment de la seva mort a

França, després d’això es va exiliar a Mèxic,

on va morir als 82 anys.

Francisco Largo

Caballero

President del Govern de la II República

Espanyola entre el setembre de 1936 i el

maig de 1937, quan va haver de dimitir pels

fets del tres de maig a Barcelona. Va

traslladar el Govern de Madrid a València.

Quan va acabar la guerra es va haver

d’exiliar a França, va morir a París l’any 1946

39

i les seves restes vans ser tornades a Madrid

l’any 1978.

Enrique Líster

Fou un militant comunista i un militar fidel a

la II República espanyola. Va organitzar la

primera escola de formació de milicians i va

participar en les batalles de Madrid, Terol,

Aragó i l’Ebre, de la qual es va haver de

retirar. Després de la guerra, es va veure

obligat a marxar a l’exili a la Unió Soviètica i

va poder tornar l’any 1977. Va morir el 1994

a Madrid.

Emilio Mola

Nascut a Cuba, de pare guàrdia civil i

espanyol i mare cubana, va ser un militar

espanyol que va liderar l’alçament militar de

juliol de 1936 a Navarra. Va ser cap de

l’exèrcit insurrecte i màxim responsable de

l’exèrcit del nord fins a la seva mort en un

accident d’avió el juliol de 1937.

Juan Negrín

President del Govern de la II República

espanyola entre 1937 i 1945 (ja en exili). Al

principi de la guerra fou anomenat ministre

d’hisenda per Largo Caballero i després de la

dimissió d’aquest, el President de la

República Manuel Azaña el va nomenar

President del Govern. Després de molts

esforços per reforçar l’exèrcit popular i la

rereguarda va intentar pactar una pau amb

40

el General Franco però aquest la va rebutjar.

Va marxar a l’exili al acabar la guerra, on va

morir.

José Sanjurjo

Militar espanyol destacat en tot el primer

terç del segle XX, era molt ben considerat pel

rei Alfons XIII i va ocupar importants

posicions durant la dictadura de Primo de

Rivera. Va ser deportat a Portugal per un

intent de cop d’estat que va fer l’any 1932.

Va participar en el cop d’estat del juliol de

1936 i havia de ser anomenat comandant en

cap dels nacionals però va morir en un

accident d’avió el vint de juliol del 36 quan

es dirigia a la zona del bàndol insurrecte.

Vicente Rojo

Tot i que li van oferir formar part del bàndol

dels nacionals, va decidir ser fidel al govern

legal i va arribar a ser el Cap de l’Estat Major

de l’exèrcit republicà durant la guerra. Va

tenir un paper important tant en la Batalla

de Madrid, com en l’ofensiva d’Aragó i en la

preparació de la batalla de l’Ebre. Al acabar

la guerra va haver de marxar a l’exili però

l’any 1957 va poder tornar. També es

conegut per uns llibres que va escriure al

acabar la guerra relatant la seva versió i

vivències d’aquesta.