Núm. 22 · Desembre 2011 · Publicació digital semestral · www.cooperant.org · Edita: Conselleria de Presidència

“Si l’Àfrica és el continent oblidat, els malalts mentals africans són els oblidats dels oblidats”

GreGoire AhonGbononFundador de l’Associació Saint Camille de Lellis

reFuGiAtS mediAmbientALS: expuLSAtS deLS SeuS hàbitAtS

tànGer, portA A europA

32 Sumari

edita

Agència de Cooperació Internacional de les Illes BalearsConselleria de PresidènciaGovern de les Illes BalearsPlaça Drassanes 4, 2n pis07012 PalmaTel. 971 17 74 28Fax 971 17 64 21www.cooperant.org

redacció i coordinació

Núria AbadTel. 656 62 69 81nuriaabadrivas@gmail.com

disseny i maquetació

Amara Ingeniería de Marketingwww.amara-marketing.com

han col·laborat

Montse Tomas, Carles Caparrós, Circ de la vida, Susana Salas, José Luis Siguil, Toni Font, Juan Rodríguez Recio

periodicitat

SemestralDipòsit legalPM-590-2004

© AIGUA FILMS / Costa d’Ivori www.aiguafilms.com

Cooperant núm. 22 - Desembre 2011

Entrevista

GregoireAhongbonon

04

Diari de viatge

tànger, porta a europa

24

Sensibilitzacióel Circ de la Vida: el Circ de les Cultures

13

Opinióel compromís del desenvolupament és de tots els mons

28

Dossierrefugiats mediambientals: expulsats dels seus hàbitats

18

La mirada

notícies en paraules

33

34 40

Cooperant

Índex

2 3

54 5Cooperant

La impressionant història de Gregoire Ahongbonon ha arribat a Europa gràcies al documental

“Els oblidats dels oblidats: la història de milers de malalts mentals i un boig” (Aigua Films, 2011), que es va estrenar als multicines Portopi de Palma el passat novembre. És la història d’un reparador de pneumàtics que un dia va decidir dedicar-se per complet a una missió: trencar les cadenes que neguen la dignitat a milers de persones. En aquesta entrevista realitzada per Carles Caparrós, director de la pel·lícula, Ahongbonon revela com al continent més pobre del planeta, sense cobertura pública sanitària, les famílies reclouen als malalts mentals per vergonya o superstició. I ho fa explicant el seu dia a dia i com, sense subvencions oficials, ha construït centres d’acollida i de treball en què més de 30.000 malalts mentals s’han recuperat i, posteriorment, reintegrat a llurs famílies.

Qui ets?Em dic Grégoire Ahongbonon i vaig néixer a Benin, el 12 de març de 1952. El meu pare era cristià i jo sóc l’únic fill de la meva mare. El meu pare tenia vàries

dones. La meva mare era animista. Un nen normal de poble. L’escola era difícil per a mi. No m’entraven les lliçons i vaig deixar els estudis molt aviat. Vaig treballar molt amb el meu pare als camps i al molí que ell tenia. M’encantava jugar i m’agradava molt la música. I m’agradaven molt les persones. Estimava les persones. Al meu pare li agradava ajudar a la gent i jo volia seguir les seves passes.

Sempre ho has fet, ajudar a la gent?No. De jove vaig marxar a Costa d’Ivori, amb un amic del meu pare. No sabia quina feina faria però somiava amb marxar a l’estranger. Ja saps que tot jove sempre somia amb progressar.

Quina feina vas trobar?De reparador de pneumàtics. És el meu ofici. Vaig començar a aprendre’l el 1971 i vaig treballar d’això fins l’any 2000. Estic casat i tenim sis fills.

i de reparar pneumàtics a rescatar a milers de persones amb malaltia mentalDesprés d’un temps amb el meu patró vaig muntar el meu propi taller de reparacions. I desprès vaig comprar

entrevista

GreGoireAhonGbononFundador de l’Associació Saint Camille de Lellis

“Si l’Àfrica és el continent oblidat, els malalts mentals africans són els oblidats dels oblidats”

GreGoire AhonGbonon

76 CooperantEntrevista

un taxi. El 1984 tenia quatre taxis en propietat, treballant. Tot m’anava molt bé. Vivia així, a partir dels diners. Però, de sobte, vaig començar a tenir problemes, problemes econòmics. Els taxis van començar a tenir accidents, accident rere accident, i em vaig arruïnar. Vaig arribar a anar a la presó. Devia diners a tothom, la gent em denunciava a la policia, els amics que tenia em van abandonar... No em trobava, no sabia on era. Uns amics em van portar a veure un marabú perquè els meus negocis remuntessin... vaig començar a fer qualsevol cosa.

Fins on vas arribar?A intentar suïcidar-me, perquè ja no podia més. Vaig agafar uns comprimits, vaig entrar a casa, em vaig tancar. Vaig agafar l’aigua i els comprimits i just quan anava a ficar-me les pastilles a la boca vaig notar com un corrent em travessava el braç i tot va caure a terra. I vaig tenir la impressió que algú em deia: “la vida que tens no et pertany, no tens dret a acabar amb la teva vida.” Vaig decidir tornar a l’església. I allà

em vaig trobar un missioner francès, Joseph Pasquier, ja és mort. Aquell home es va prendre el temps per escoltar-me i ajudar-me. I un dia em va proposar marxar amb ell i un grup de persones de pelegrinatge a Jerusalem. No tenia diners però els vaig aconseguir i el 5 de novembre de 1982, em vaig trobar entre els pelegrins que anaven a Jerusalem.

Què va passar a Jerusalem?Aquell sacerdot, ja a Jerusalem, un dia, en la seva homilia, va dir que tot cristià ha de participar en la construcció de l’Església, posant-hi cadascú una pedra. I durant la resta del pelegrinatge aquesta frase se’m repetia: “Quina pedra podré posar jo?”

Què vas fer?Vaig tornar a casa i, amb la meva dona Leontine i un grup d’amics, vam muntar un grup de pregària.

per resar?Sí. Funcionava. Ho fèiem per a la gent del barri, resàvem perquè la gent malalta es curés. I vam decidir anar a l’hospital general, també a pregar. Era l’any 83.

A l’àfrica no hi ha seguretat social.No. I vam descobrir que els malalts que no tenien diners eren abandonats a una sala buida, aïllats, lliurats a la seva sort. Abans de començar a resar, els havíem de manifestar la nostra amistat, el nostre amor. Vam començar a rentar-los i a buscar recursos per paga’ls-hi el menjar i els medicaments. Vam arribar a construir un hospital, pagat per Mans Unides, a Bouaké, que rep a tots els desemparats de la regió. El cost és mínim o gratuït per qui no pot pagar. També tenim un centre oftalmològic i un gabinet dental. Encara somio a convertir-lo en un hospital general però no tenim els recursos. I també vam començar a

treballar a la presó. Les condicions en que estaven els presoners eren increïbles. En qualsevol cas, qualsevol problema que sorgia m’ interpel·lava.

Amb quins diners?Durant aquells anys jo guanyava diners, de nou amb els pneumàtics, però els diners els gastava en els malalts, en els pobres, fins al punt de no poder pagar ni el lloguer de casa nostra.

encara no havies descobert la situació dels malalts mentals.Un dia, sortint de l’hospital, pel carrer,

Moltes famílies africanes reclouen o abandonen als seus malalts mentals, encadenant-los la majoria de vegades. Fotos: AIGUA FILMS

“Si caus mentalment malalt a l’Àfrica, has perdut tots els teus drets, ningú no et considera una persona, tothom és lliure de tractar-te com vulgui”

98

vaig veure un malalt, despullat, regirant les escombraries. Estava acostumat a veure’ls, però aquell dia vaig aturar-me i vaig començar a observar-lo. Em feia por. A partir d’aquell dia, cada nit, anava a cercar-los i els portava menjar i aigua fresca. I desprès, també medicaments. Però aviat vaig veure que no era suficient, que havia de fer alguna cosa més.

Què? Vam obrir el primer centre d’acollida, a Bouaké, Costa d’Ivori. Els recollíem del carrer. Ràpidament vam veure que es recuperaven, també les ganes de viure. I a mesura que obteníem resultats, els capellans dels pobles, les monges, van començar a córrer la veu... I va ser llavors quan vam començar a descobrir tortures, coses que no es poden ni imaginar a la nostra època.

malalts encadenats. Una de les primeres escenes que vaig veure va ser a la vigília de Rams de 1994. Una dona em va venir a buscar: “Senyor, ajudi’m, el meu germà està mentalment malalt.” Li vaig preguntar: “On és?”. “Al meu poble. És a només 30 o 40 km de Bouaké”. La vaig pujar al cotxe. Quan vam arribar al poble, ella se’n va anar a buscar els seus pares. “És l’Associació Saint Camille.” “Per què portes gent aquí? Ell ja està podrit, no val la pena.” Un home podrit? Jo vaig dir: “Encara que estigui podrit, el vull veure”. “No, no val la pena”, deia el vell. I vaig dir: “Bé, vaig a buscar la policia i ara torno”. Es va espantar i va anar a buscar el cap del poble, que va reunir els seus consellers. Decisió final: s’havia d’obrir la porta. Un jove despullat, immobilitzat, clavat a terra com Jesús a la creu, els dos braços, els dos peus, realment podrit. Aquell dia estava tan indignat... La seva mare era al costat i li vaig dir: “Senyora, és aquest el seu fill, és vostè qui l’ha dut al món? L’hauria d’enverinar, l’hauria de matar, seria millor” Els ferros havien travessat la carn, no es veia on començaven... Amb dificultat, el dia de Rams, el vam poder

8 Entrevista

alliberar. Quan vam arribar al centre, a l’hospital, el vam portar al metge. I el malalt em va dir: “Senyor, no sé com donar-li les gràcies a Déu, com donar-li les gràcies a vostè. No sé què he fet per merèixer aquest tracte dels meus propis pares. Si no sóc perillós”. I em va preguntar: “Em curaré?” Però de seguida va morir. Però almenys, per mi, va morir amb dignitat. Va ser a partir d’aleshores que vam començar a anar pels pobles per desencadenar malalts mentals.

per què els encadenen?Per una banda, per ignorància, la ignorància humana. A Àfrica, els malalts mentals són considerats brossa, dimonis, bruixots; de l’altra, l’economia, la impossibilitat de tanta gent d’accedir als medicaments i la manca absoluta de polítiques sobre salut mental. A la Costa d’Ivori, on hi ha divuit milions d’habitants, només hi ha dos hospitals psiquiàtrics. Privats. A Benin, d’on sóc originari, només un.

Què et trobes quan t’hi presentes per desencadenar un malalt?No és difícil separar els malalts de les seves famílies; sovint estan contents de deixar-te’ls. Mentre no demanis diners, estan disposats a donar-te’l, com un regal. Les famílies dels malalts també pateixen i no saben què fer. La nostra tasca més important és que canviï la mentalitat de la gent. Han d’entendre que és una malaltia, com la diabetis, i que si no es medica la malaltia surt. Només els demano que un cop o dos al mes, algú vingui a visitar-lo. I sempre els dic que el malalt tornarà, que nosaltres no podem reemplaçar la família.

“Quan trobo un home bloquejat en un tronc, és la imatge de la meva pròpia persona i la imatge de tota la humanitat”

A més dels centenars que viuen en els centres d’acolliment de la Saint Camille, hi ha més de 30.000 malalts mentals recuperats i reintegrats a les seves famílies Fotos: AIGUA FILMS

1110

Lligats de per vida?Vaig conèixer una dona que va estar trenta-cinc anys encadenada a la selva. No podem saber quants moren així. Però el pitjor són els autodenominats Centres de Pregària, dirigits per gurus locals, suposadament cristians. En aquests llocs, a canvi de diners, encadenen els malalts, a la intempèrie, dia i nit, plogui o faci calor, cadascun a un arbre i són privats d’aigua i de menjar. Els fan dejunar fins a 5 i 6 dies a la setmana. I se’ls fueteja. S’ha de fer patir el cos perquè el dimoni sigui expulsat. Cada dia n’hi ha més d’aquests centres. És terrible. I tothom fa com si fos normal.

d’aquests llocs no els pots rescatar?No, no podem. Ho hem intentat tot contra els responsables d’aquests centres, però no ha donat cap resultat. És un negoci. Vam anar als tribunals per denunciar-los, els tribunals van enviar la policia, que ens va trucar dient: “Sí, però són uns bojos, què podem fer?”. És a dir, que, si caus mentalment malalt a Àfrica, has perdut tots els teus drets, ningú no et considera una persona, tothom és lliure de tractar-te com vulgui. L’única cosa que podem fer és seguir obrint centres, fins al dia en què les nostres autoritats en prenguin consciència. Allà on som, les famílies ja no encadenen els malalts sinó que ens els envien directament. Però nosaltres

només estem a dos països de moment i de malalts mentals encadenats n’hi ha per tot l’Àfrica.

Què necessiteu?Diners. A la Costa d’Ivori tenim centres a Bondoukou, Korhogó i Bouaké, i dos més a Bouaké, però cap subvenció de l’estat ivorià. També tenim centres a Benin. Construir edificis no és difícil, el problema és proveir de menjar a tots els malalts que estan als centres i, especialment, de medicines, caríssimes, també als milers que han retornat a les seves cases. Vivim de la providència. Tenim amics a Itàlia, França, Espanya, Canadà, Suïssa... Però no hi ha cap regularitat en les entrades. Sempre és la

“Interpel·lo l’Organització Mundial de la Salut. És necessari que comprenguin que tenen un paper fonamental en el camp de la salut mental”

Entrevista Cooperant

1312 13CooperantSensibilització

el Circ de la Vida: el Circ de les Cultures

providència, que arriba en el moment en què ho necessitem.

el personal dels centres, són voluntaris?N’hi ha alguns, però la majoria del personal són els mateixos malalts mentals. Són el personal ideal, fan bé la seva feina. Alguns d’ells refusen tornar amb les seves famílies i decideixen quedar-se a ajudar. Els intento formar perquè ajudin als seus germans i germanes, ja que ningú no els vol ajudar. Fins i tot quan escrius un projecte per als organismes internacionals, quan veuen que és per a malalts mentals, et diuen: “No, no treballem en l’àmbit de la malaltia mental”. Com si els malalts mentals no fossin també persones. A Europa també estan oblidats.

Quin és el model de la Saint Camille?Els centres de treball de Costa d’Ivori van ser saquejats durant la guerra però allà on tinguem un centre, hi ha d’haver també un centre de rehabilitació, de treball. Perquè sense la feina, els drogues, els dónes la medicació i això és tot? No. L’excés de medicaments és com una cadena. Els malalts mentals necessiten medicació, és cert, però necessiten alguna cosa més que medicines. Necessiten que se’ls consideri, que hi confiïn. Hem d’acceptar l’altre tal com és. I això és el que ens falta. Si no ets productiu, no estàs considerat. Al final, jo dic que creem malalts mentals. La nostra societat actual fabrica la malaltia mental.

A qui apel·lar?A l’Àfrica, els malalts mentals representen una vergonya per a les

Entrevista

famílies, una vergonya per a la societat i una vergonya per als poders públics. Però també ho hauria de ser per a tota la humanitat. Quan trobo un home bloquejat en un tronc, és la imatge de la meva pròpia persona i la imatge de la humanitat. Quan veig una dona despullada al carrer, una dona presonera en un tronc, és la imatge de la meva pròpia mare i és la imatge de totes les dones del món. És a totes les dones del món a qui representa.Si un pobre home com jo, que no sap de res, que és un inútil, ha girat els ulls cap a aquests malalts, que estan oblidats per tots els intel·lectuals del món, per tots els savis del món... Si Déu ha volgut que un miserable com jo emprengui una activitat semblant, és perquè tots puguem obrir els ulls, és per permetre a la humanitat que obri els ulls. Hi ha homes i dones que estan oblidats. I Déu ens interpel·la, Déu us interpel·la a tots. I és per això que jo interpel·lo l’Organització Mundial de la Salut. És necessari que comprenguin que tenen un paper fonamental en el camp de la salut mental.

www.saintcamille.net www.aiguafilms.com

1514

Han passat set anys des de que, el febrer del 2003 a Ses Voltes, prengués forma el primer Festival

Circ de les Cultures, una iniciativa del Circ de la Vida – Circ Sense Fronteres Illes Balears. El resultat va ser una gira circense dirigida a centres de menors i discapacitats de les Illes. Seria l’inici d’un camí emprès per consolidar un propòsit més ample, primera passa del que avui en dia és un projecte socioeducatiu de sensibilització respecte a la cooperació al desenvolupament a través de les arts escèniques. centrat també en la investigació en les diferents maneres d’educar mitjançant la música, l’art, els audiovisuals... i en la col·laboració

activa entre diferents col·lectius, amb la consolidació d’una fira d’entitats vinculada al propi festival com a espai d’intercanvi d’experiències i reflexió sobre el moviment associatiu al nostre territori.

En aquest temps, uns dels eixos principals de la labor realitzada pel Circ de la Vida ha estat el desenvolupament d’una tasca de millora de la situació emocional de les persones que viuen en zones desfavorides o de guerra a Colòmbia. Un projecte d’intervenció social al Sud que es mostra anualment a Mallorca en el marc del Festival Circ de les Cultures, arrodonint així el propi projecte de sensibilització.Així, després de dos anys de diferents

Sensibilització

A més dels projectes de circ social, aquesta ONGD desenvolupa projectes de sobirania alimentària a Colòmbia. Fotos: Circ de la Vida

Cooperant

esdeveniments i preparatius, el Circ de la Vida va partir l’any 2005 cap a Colòmbia per reunir-se amb el socis locals Fundación Capoeira i Alerta Narices Rojas per realitzar un projecte d’investigació sociocultural en diferents comunitats afectades pel conflicte armat. Els objectius de “Re-volta a Colòmbia”1 eren conèixer i fomentar formes de participació política i social i de resolució de conflictes basats en la no violència, i donar un moment d’esperança, alegria i diversió a aquelles persones afectades per les diferents manifestacions de violència que afecten a la població colombiana, especialment als infants, amb els espectacles de circ social.

En aquest viatge a l’interior de Colòmbia s’establí relació amb la comunitat Bellaflor de Bogotà, fruit de la qual va prendre forma el documental “Bellaflor, de la utopia a la realitat”2. En aquest reportatge, els seus habitants expliquen que, amb el sistema de l’intercanvi, tot va florir a la seva vila. El Circ de la Vida també s’agermanà amb la comunitat de pau de San José de Apartadó, amb la que des d’aleshores han realitzat projectes de cooperació en sobirania alimentària i producció de cacau, així com campanyes

per donar a conèixer la seva problemàtica de violació contínua dels drets humans. Una bona mostra és el vídeo “Les llavors de les pedres”3. Per donar a conèixer aquests projectes de sobirania alimentària, l’any passat es va organitzar a l’Auditòrium de Palma una exposició audiovisual i fotogràfica titulada “Sembrando vida” 4. Una mostra

1 “Re-volta a Colòmbia” http://www.dailymotion.com/video/xfdm5q_revuelta-colombia_lifestyle2 “Bellaflor, de la utopia a la realitat” http://www.dailymotion.com/video/xe0391_laudes-infantis-de-la-utopia-a-la-c_lifestyle3 Les llavors de les pedres” http://www.dailymotion.com/video/x6bana_las-semillas-de-las-piedras_creation4 www.albertfarnos.com

El Circ de la Vida ha fet del clown un constructor actiu de la pau.

Nascut fa nou anys, des dels seus inicis ha portat a terme infinitat de projectes socioculturals i de cooperació al desenvolupament, donant forma i vida a un circ social i educatiu

Uns dels eixos principals del Circ de la Vida ha estat la millora de la situació emocional de les persones que viuen en zones de guerra a Colòmbia

1716

de les formes més tradicionals de la pagesia colombiana en plantacions com les de primitivo (plàtan petit d’origen indígena), la canya de sucre i la panela, el cacau o l’arròs, salvaguardes d’una economia sostenible i duradora.

L’any passat també va cobrar vida el projecte del Circ de la Vida “Re-volta a la meitat del món per una cultura de pau”5, una proposta humanista encaminada a fomentar l’intercanvi cultural, la interculturalitat, la participació social, la cultura de pau, i contrarestar la discriminació i la xenofòbia a la frontera

entre Colòmbia i Equador. Disset artistes van viatjar per comunitats que tenen difícil accés a projectes socioculturals.

En quant al Festival Circ de les Cultures, que ha recorregut diferents indrets de Mallorca, ha volgut ser sempre una plataforma per sensibilitzar a través de les arts escèniques i la música, i per donar a conèixer els projectes de cooperació internacional del Circ de la Vida. Gràcies a la presència d’artistes reconeguts com Tomasito, Raimundo Amador, Juan Tamariz, Albert Pla i Pascal Comelade, el festival s’ha posicionat com un espai de diversió, reflexió i sensibilització a través de diferents llenguatges.

Molts han estat els voluntaris, documentalistes, facilitadors i entitats locals que han col·laborat en totes les iniciatives del Circ de la Vida. A tot ells, des d’aquí, volem donar les gràcies per haver compartit la pista del Circ de les Cultures amb nosaltres. Esperem tornar-nos a trobar i que el festival tingui llarga vida.

Circ de la Vidawww.lococircodelavida.orglococircodelavida@yahoo.es

Sensibilització Cooperant

5 “Re-volta a la meitat del món per una cultura de pau”http://www.daylimotion.com/video/xetmte_revuelta-a-la-mitad-del-mundo-2010_webcam

Imatge d’un Festival Circ de les Cultures celebrat a l’Auditòrium de Palma. Fotos: Circ de la Vida

19

dossier

refugiats mediambientals: expulsats dels seus hàbitats

Cooperant

Sequera, plagues, epidèmies, desastres naturals, accidents industrials i nuclears, construcció

de grans infraestructures, desforestació, monocultius agroindustrials, alteració del cicle de l’aigua, abocaments tòxics... L’èxode de persones per l’agreujament d’aquests desastres està posant a prova els límits de la llei internacional de refugiats. Actualment, un refugiat ja no és només aquell que fuig de règims polítics o de conflictes armats. Des de l’aprovació de la quarta Convenció de Ginebra l’any 1949 com a marc jurídic per als refugiats, el panorama, les característiques i la procedència d’aquests ha canviat de forma radical.

Les xifres varien enormement, encara que s’estima en 25 milions els refugiats i 30 milions les persones desplaçades dins les fronteres del seus Estats per causes mediambientals, per davant els 12 milions de refugiats polítics. Malgrat aquests gran fluxos, l’ordenament jurídic internacional no contempla la figura de refugiat mediambiental, que queda fora de les categories protegides pels instruments del Dret Internacional, tant en termes literals i estructurals com en

la intenció dels qui les van elaborar.Els refugiats mediambientals són, segons la definició del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, PNUMA, de 1985, “persones que s’han vist obligades a migrar a altres llocs ja que la degradació mediambiental experimentada a la seva terra d’origen, sigui per raons naturals o per l’acció humana, ha minat els seus sistemes de vida”. La seva situació implica un buit legal que xoca amb les lleis d’emigració que s’imposen a cada país i que tendeixen a endurir-se a causa dels moviments migratoris causats per altres motius com la pobresa, la política o la religió. El tancament de fronteres i la deportació són dues de les mesures que s’implanten en els països occidentals, que tracten de limitar el

Avui ja hi ha 25 milions d’exiliats per qüestions ambientals, però no se’ls reconeix el caràcter de refugiats i, per tant, no compten amb l’ajuda dels mecanismes internacionals

La situació dels refugiats mediambientals implica un buit legal que xoca amb les lleis d’emigració que s’imposen a cada país, que tendeixen a endurir-se

Camp de refugiats afgans a Pakistan. Foto: EC-Yvan Hildebrand

2120

nombre de persones que s’introdueixen en els països del Nord a la recerca d’una vida millor. D’aquí la preocupació per tractar de considerar aquest concepte de migració ambiental dins d’un àmbit nou que permeti una reglamentació internacional diferent.

No obstant això, la noció de refugiats mediambientals està sent qüestionada per diferents autors per entendre que el seu significat no està definit amb claredat i no està recolzat per un marc teòric adequat. Olivia Dun i Françoise Gemenne, integrants del Projecte de la Unió Europea sobre Canvi Mediambiental i Situacions de Migració Forçada, accepten que “mentre les teories més clàssiques sobre migració tendeixen a no considerar el medi ambient com a desencadenant, la majoria de teories

sobre governabilitat ambiental no tenen en compte els fluxos migratoris. Salvar aquesta diferència ha de suposar una prioritat en el programa de recerca d’aquest àmbit” 1. A més, el geògraf i investigador de la Duke University (Durham, Estats Units) Clark L. Gray apunta, al seu informe Refugiats mediambientals o emigrants econòmics? 2, que “tot i dotzenes de publicacions acadèmiques i diverses conferències internacionals sobre el tema, els casos degudament documentats d’emigració per raons ambientals es redueixen a esdeveniments dramàtics com l’huracà Katrina als Estats Units o la creació de la presa de les Tres Gorges a China”.

Segons la ONU, les zones geogràfiques més afectades i amb més risc d’exilis

Dossier

massius són, entre altres, el desert del Gobi, a la Xina, que avança 10.000 quilòmetres quadrats l’any, amenaçant a nombroses ciutats; Turquia, on els sòls cultivables estan patint una erosió accelerada; i les terres d’Egipte, que pateixen de salinització. Així mateix, l’escalfament de l’atmosfera ha agreujat especialment la desertificació de l’Àfrica subsahariana, mentre que en altres zones del planeta la situació és completament contrària i els sis atols de Carteret (Papua-Nova Guinea) o les illes Tuvalu (entre Austràlia i Hawaii) es trobaran sota l’aigua d’aquí a pocs anys.“Tot això s’està agreujant a gran velocitat pel canvi climàtic, així com pel model econòmic i les polítiques públiques que el provoquen”, afirmen des d’Ecologistes en Acció 3. “A l’hora de crear els plans d’acció, s’omet

sistemàticament les responsabilitats de les polítiques públiques dels Estats, les empreses transnacionals i els

Cooperant

1 Olivia Dun i Françoise Gemenne: “Defining environmental migration”. (pag.10) - Forced Migration Review 31 http://www.fmreview.org/climatechange.html2 Clark L. Gray. “¿Refugiados medioambientales o emigrantes económicos?” – Population Reference Bureu http://www.prb.org/SpanishContent/Articles/2010/environmentalmigrants-sp.aspx?p=13 Ecologistas en Acción: “Refugiados ambientales: el gran desafío del Derecho Internacional y de la lucha contra la desertificación” http://www.ecologistasenaccion.org/article8976.html

El tancament de fronteres tracta de limitar el nombre de persones que s’introdueixen en els països del Nord. Foto: EC-Yvan Hildebrand

Els propis camps de refugiats també suposen un impacte ambiental. Foto: EC-Yvan Hildebrand

Retorn de persones desplaçades internament a la República Central d’Àfrica. Foto: EC-Françoise Goemans

2322

organismes multilaterals, causants de la destrucció de la coberta vegetal, l’erosió del sòl i la manca d’aigua, problemes provocats per la sobreexplotació dels recursos naturals i de la modificació de la naturalesa”. D’altra banda, els moviments massius de població i els camps de refugiats

produeixen un impacte ambiental, de manera que la degradació de l’entorn és tant una causa com una conseqüència d’aquest problema. Per això, cada vegada són més les veus que reclamen mesures per garantir la supervivència no només d’aquestes

persones, sinó també del medi ambient. A més de definir i protegir jurídicament al refugiat ambiental, els experts advoquen per una sèrie de mesures que passen per la cooperació internacional, la conservació del medi ambient i la recuperació de les zones deteriorades, la inversió en plans de prevenció

i mitigació de desastres naturals, l’augment de la informació sobre aquests problemes, la persecució judicial dels causants de danys ambientals, etc. Però, com ja va assenyalar el secretari general de Nacions Unides, Kofi Annan, “edificar una cultura de prevenció no és fàcil.

Dossier

A l’hora de crear plans d’acció, s’omet sistemàticament les responsabilitats de les polítiques públiques dels Estats, les empreses transnacionals i els organismes multilaterals

Mentre que els costos de la prevenció s’han de pagar ara, els seus dividends es troben en el futur remot. A més, els beneficis no són tangibles: són els desastres que no van succeir”.

núria Abadperiodista independent

Cooperant

A la recerca d’aigua a la zona desèrtica de Malha, a Darfur (Sudan). Foto: EC-Beatriz Suso

Camp de refugiats de Chupanga, a Moçambic. Foto: EC-Françoise Goemans

2524

tànGer, portA A europA

diari de viatge 25Cooperant

La regió de Tànger-Tetuan, al Marroc, està situada a la punta nord del continent africà. Quasi

acaricia la costa europea en un alè de superar una frontera física com és la mar, per després intentar superar altres fronteres que tenen ja més a veure amb una concepció humana del territori, de la identitat d’un poble, de la supervivència... i d’altres, per alguns, encara concepcions més elevades.

Tànger ha estat, és i serà una ciutat de pas entre dos continents. Com a conseqüència, és una ciutat en la qual ha confluït gent d’altres llocs que li ha donat un caire més obert i cosmopolita; no per a tothom, és clar, però això es nota. També la seva situació geogràfica ha generat una economia agroportuaria important. Durant les darreres dècades, la ciutat de Tànger s’ha anat estenent cap al sud i cap a l’est a causa dels constants

fluxos migratoris interns des de les zones rurals cap a la ciutat. Aquesta situació ha triplicat la seva superfície.

En l’actualitat, i a causa de la seva proximitat a les costes espanyoles, s’ha convertit en una ciutat de passada cap a Espanya, de primera immigració, on la majoria de població jove, i cada vegada més menors d’edat, arriben i s’estableixen temporalment a l’espera de continuar el seu projecte migratori a Espanya i a Europa.

Les entitats i les organitzacions de Tànger que treballen amb els col·lectius més vulnerables depenen molt de l’ajuda de la cooperació internacional per desenvolupar els seus projectes i programes. Això provoca molta inestabilitat laboral per les persones treballadores, però també molta inestabilitat i incertesa en les actuacions

El CEESIB s’ha encarregat de realitzar diversos cursos a profesionals de l’àmbit socioeducatiu a la ciutat de Tànger. Foto: CEESIB

El Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de les Illes Balears (CEESIB) desenvolupa a la ciutat marroquí un projecte de formació que prioritza línies d’intervenció en cooperació que potenciïn el creixement i desenvolupament dels professionals que realitzen una tasca socioeducativa

2726

i les intervencions amb els col·lectius que necessiten aquests serveis i recursos. D’altra banda, aquesta situació també genera que el sector de professionals que es dediquen a realitzar aquesta tasca socioeducativa no obtinguin cap reconeixement per la feina que realitzen, el que es tradueix en una manca de formació acadèmica, poca sistematització de la feina i, com hem dit abans, precarietat laboral i econòmica.

A les Illes Balears, una part important de la població immigrant procedeix del

Marroc i de l’Àfrica subsahariana, per tant tota la situació d’aquests països no ens és del tot aliena. El Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de les Illes Balears (CEESIB) sempre ha estat especialment sensible a les realitats dels països menys desenvolupats i per això prioritza línies d’intervenció en cooperació que potenciïn el creixement i desenvolupament dels professionals que realitzen una tasca socioeducativa. També és una entitat que representa un col·lectiu de treballadors i treballadores on molts de nosaltres hem fet feina amb una part important d’aquest col·lectiu d’immigrants marroquins, així que encara ens és més propera la seva realitat i podem entendre i identificar més les seves necessitats.

Tot això ens va dur a presentar un projecte de formació, desenvolupat amb una entitat de Tànger (Darna), que porta molts d’anys d’experiència treballant amb col·lectius en situació de risc i/o exclusió social, a la convocatòria de subvencions de cooperants de l’ACIB. El projecte es va desenvolupar durant l’any 2010 i va consistir en la realització de tres cursos de formació als i a les professionals que treballen a l’associació Darna, així com a altres entitats de la regió de Tànger.

Partint de la valoració conjunta amb Darna, els continguts que es van treballar als cursos van ser: educació emocional, habilitats comunicatives, maneig del conflicte a l’àmbit laboral, treball en equip, habilitats directives i tècniques i eines per a la intervenció socioeducativa. Dos dels cursos han estat adreçats principalment als professionals que treballen directament amb la població, mentre que l’altre va adreçar-se a les persones coordinadores o directores d’aquests programes i projectes.

L’equip de formadors el van conformar educadors i educadores socials de les Illes Balears amb experiència i formació a l’àmbit d’intervenció del projecte; i que, de manera voluntària, van participar en tot

26 Diari de viatge. Tànger, porta a Europa 27Cooperant

el desenvolupament de la iniciativa que des del CEESIB s’havia posat en marxa, des de l’elaboració del material didàctic, la preparació i la impartició de la formació,

fins a la realització de les activitats de sensibilització. Tot aquest procés ha durat un any, durant el qual s’ha fet molta feina. Han estat dos viatges molt intensos i plens de bones experiències.El grau de satisfacció ha estat molt gran per molts de motius. El principal és que s’ha atès una necessitat molt demandada pel col·lectiu de professionals d’allà, Els continguts treballats responien a les necessitats formatives dels participants. I, el més important, el projecte ha possibilitat l’accés a una formació d’aquest tipus a professionals que treballen en l’àmbit socioeducatiu, però que, per motius econòmics i de manca d’iniciatives com aquesta, no hi poden accedir.

Durant la realització dels diferents cursos, també es va crear un clima de confiança que va propiciar el debat i la reflexió sobre la figura dels educadors i de les educadores al Marroc. Es va constatar que la nostra experiència i trajectòria com a educadors i educadores socials era molt reconeguda i valorada per part dels participants dels cursos i així com altres professionals. Durant les diferents estades a Tànger, vam poder visitar i contactar amb altres entitats i va ser molt positiu veure que mostraven interès per continuar amb altres projectes de cooperació, sempre en la línia de formació i d’assessorament tècnic d’aquest projecte.

Per concloure, voldríem assenyalar que l’equip que ha desenvolupat aquest projecte ha constat de nou persones que hem dedicat el nostre temps, la nostra il·lusió i la nostra energia a fer que aquest projecte fos possible. Ha estat un aprenentatge molt valuós per a totes les persones implicades, d’això estam ben segurs, i que volem repetir!

Susana Salas planasVocal de la comissió de Cooperació del CeeSib

Per la seva proximitat a les costes espanyoles, Tànger s’ha convertit en una ciutat on els immigrants africans s’estableixen temporalment a la espera de continuar cap a Espanya i Europa

2928

eL CompromÍS deL deSenVoLupAment éS

de totS eLS monS

opinió 29Cooperant

Cada vegada és més difícil ser solidari. Comprometre’s és sinònim de risc. i és que

la globalització no només té una connotació econòmica i comercial, és un fenomen encara més complex perquè té a veure amb un model ideològic: l’abandonament de l’ésser comunitari al ser individual, al viure “millor” en comptes de viure “bé”. és la renúncia a la nostra pròpia naturalesa. per això, en un món en crisi, sigui aquesta real o especulativa, ser solidari és summament difícil.

Els escric des de l’altiplà occidental de Guatemala, des de la boira que es forma a les valls i volcans quan es fa de dia i el sol cobreix tota la territorialitat del poble maia, exclòs i marginat durant segles. Un poble que viu entre l’extrema pobresa i la necessitat de subsistir en aquest món que els europeus anomenen “el tercer”. Però aquesta és realment una

història d’esperança, de lliçons apreses i de voluntat de compartir una cosmovisió molt diferent a la del “primer” món.

És la història de la solidaritat i el suport al col·lectiu més vulnerable i invisibilitzat del nostre país, que són les dones indígenes, triplement marginades: pel simple fet de ser dones en una societat masclista, per ser indígenes en un país on es venera al blanc i al mestís, i per ser pobres. Les xifres parlen per si soles: una taxa de feminicidi de les més altes del món; índexs d’analfabetisme de més del 60% en castellà, però encara més altes en el seu idioma matern; dones que no “hereten” el més preuat, que és la terra; que tenen el seu primer part als escassos catorze anys; que són permanentment excloses de les decisions, condemnades així a ser invisibles, a no gaudir del drets de “parlar”, “pensar” i “somiar”.

el Centre experimental per al desenvolupament de la petita i mitjana empresa rural (Cedepem) és una onGd que treballa per la millora de la qualitat de vida de les famílies rurals de l’altiplà occidental de Guatemala, una regió que es troba en condicions de marginació econòmica, social, política i cultural

...perQuè CAL GLobALitzAr LA SoLidAritAt

3130

Aquesta era la situació quan fa cinc anys vam iniciar una relació de cooperació i solidaritat amb els germans de les

Illes Balears. Va ser a través d’una ONGD mallorquina, anomenada Treball Solidari, i de projectes finançats pel Govern balear i el Fons Mallorquí de Solidaritat i Cooperació, la nostra relació va començar tímida, igual que les nostres albes en les terres altes.

L’aposta era titànica. Calia partir de la major força coneguda: l’organització i la identitat comunitària. Així que les dones es van organitzar. Al principi, d’amagat, “sense permís” dels homes. Dones amb un lideratge innat com Lesdy, mare soltera, van motivar aquella primera guspira. I les dones van començar a caminar, primer organitzant-se internament i després atenent les propostes de les tècniques locals del Centre Experimental per al Desenvolupament de la Petita i Mitjana Empresa Rural (CEDEPEM) per capacitacions en matèries com drets de la dona, dona en la història, autoestima, gènere i complementarietat amb el pensament cosmogònic dels maies. Poc a poc, els ulls “es van obrir” amb l’execució de projectes com Kiat Tolyn’a, vocable maia que significa “Pel dret a parlar”; Kiat Timach 13, “Dones canviant el cicle de les seves vides”; Imox, “Donant el pas”. Val a dir que el “dret a parlar”, que a Occident es dóna per fet, és a dir, que totes les dones poden parlar sense cap restricció, impediment o censura, és a Guatemala encara un dret a assolir per part de les dones. Fins fa molt poc temps, només els homes parlaven i participaven en les decisions i la política,

30 Opinió 31Cooperant

Les dones van seguir avançant. Es van capacitar i desenvolupar habilitats productives. Van establir els seus propis nínxols de mercat, al innovar amb la sembra d’hortalisses i trencar així amb el monocultiu del blat de moro. Van crear les primeres empreses de processament de carn de forma artesanal, d’embotits, de costura i preparació d’aliments.

De manera paral·lela, es desenvoluparen processos d’alfabetització i anivellació acadèmica de dones adultes per arribar a assolir el seu grau primari. La seva força econòmica i social va créixer. L’apoderament econòmic, al convertir-se en ens productius, generà un canvi de percepció en els homes. Van començar a respectar-les, a convidar-les a reunions i

a presentar-se a les llistes electorals. I les dones van guanyar força en la seva “veu”.Avui, després de cinc anys, més de 350 dones han estat alfabetitzades i anivellades amb la seva primària conclosa. S’han creat una cinquantena de microempreses i bancs comunitaris autogestionats per elles, un centre de capacitació artesanal i un centre d’apilament. A nivell públic, les dones han començat a participar en els consells comunitaris i, el que és més important, s’han obert sis Oficines Municipals de la Dona, espais institucionalitzats per a la

El Programa de la Dona de CEDEPEM té com a misió acompanyar les dones

en el seu procés organitzatiu, formatiu i d’incidència política.

Fotos: CEDEPEM i Núria Abad

3332

formulació de política pública en benefici de les dones.

Les dones han començat a caminar amb ales als peus, Per això, les dones indígenes agraeixen el suport que reben de les nostres organitzacions germanes: CEDEPEM, Treball Solidari, Govern i Fons Mallorquí. Així mateix, demanen que no només es globalitzi el comerç i els diners, sinó també la solidaritat. Encara que sabem que en temps de crisi és molt temptador reduir, retallar o suprimir les partides de Cooperació, avui clarament els diem: Aquests projectes transformen vides, vides en tots els mons.

José Luis Siguil LópezDirigent indígena i activista social de GuatemalaDirector de CEDEPEM ONG

Opinió

La capacitació tècnica de les dones és clau per millorar la qualitat i diversificació de la producció agrícola. Fotos: CEDEPEM predicant en el desert dels mercats

La mirada

Ens agraden els dualismes. Bons contra dolents, déus contra dimonis, capitalisme contra comunisme. Es diu que el capitalisme va ‘guanyar’ la partida al comunisme quan va caure el mur de Berlín. Per aquesta manera de pensar, davant la crisi existeix una sensació general de què no hi ha sortida, de què no hi ha alternativa, perquè dels dos, en falta un.

Però arreu del món hi ha persones i col·lectius que rumien alternatives al sistema prevalent. El Proutisme (teoria de l’ús progressiu dels recursos) és un corrent de pensament amb una proposta concreta de com assignar els recursos del planeta entre els humans creant benestar d’una manera justa. Les grans fortunes no tindrien cabuda en un sistema d’aquestes característiques, ja que un dels seus principis bàsics és no permetre l’acumulació de recursos per part

d’individus o grups d’individus. No és estrany, idò, que tinguin poc ressò als mitjans de comunicació.

PROUT es va creuar davant l’objectiu de la meva càmera en forma de personatge curiós vestit de carbassa llampant a una manifestació del Fòrum Social Mundial de Mumbai (Índia) el 2004. La seva proposta em va semblar visionària però massa utòpica i plena de referències a elements ètics i espirituals per tenir un lloc a la societat occidental. Tot i això, vaig fer córrer links entre els meus coneguts economistes.

Amb la crisi sistèmica actual, avui la proposta Proutista arrela en la nostra societat i veig a www.proutugal.org com la llavor germina en el moviment de “indignats” de Portugal.

Antoni Font Gelabert Biòleg. Treballa com a consultor ambiental en la planificacióigestiód’espaisnaturals. Interessat en estudiar i comprendre les relacions entre els sistemes naturals i els sistemes creats pels humans, per tractar de pacificarlanostrarelacióamb el planeta.

3534

notícies

Cooperant

El número 50 de la publicació Quadern de Pau i Solidaritat de la Conselleria de Presidència és un estudi sobre l’abast i l’impacte dels abassegaments de terres per a produir aliments i agrocombustibles al continent africà titulat “Consolidant el neocolonialisme: acaparament de terres a l’Àfrica”. L’autor, Vicent Boix, investigador associat de la Càtedra Terra Ciutadana – Fondation Charles Léopold Mayer de la Universitat Politècnica de València, explica en detall com governs estrangers, fons d’inversió, multinacionals i grans empreses estan comprant enormes extensions de terreny a l’Àfrica. En la majoria dels casos, aquestes adquisicions comporten l’expulsió de comunitats locals de les terres que habitaven. Després, aquestes són usades amb fins comercials com la producció de biofuel o oli de palma, o s’utilitzen per a conrear aliments bàsics com cereals o arròs, que són exportats. I la situació és encara més greu quan a alguns d’aquest països –com és el cas de Sudan i Etiòpia- part de la població requereix d’assistència humanitària contínua per no passar gana.Podeu consultar la publicació als següents enllaços:

http://www.caib.es/sacmicrofront/contenido.do?mkey=M205&lang=CA&cont=10983

http://issuu.com/acibpublicacions

QuAdern de pAu i SoLidAritAt Sobre “L’ACApArAment de terreS A L’àFriCA”

3736 Notícies

L’Agència de Cooperació Internacional de les Illes Balears (ACIB) va participar a finals d’octubre al Primer Fòrum del Parc Natural de Bouhachem, a Tànger. Aquesta visita va comptar amb la col·laboració d’una tècnica de la Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient i Territori, que va exposar l’experiència en gestió d’àrees naturals a les Illes Balears. L’ACIB té un conveni signat amb el PNUD Marroc i la Regió Tànger Tetuan per contribuir a millorar les condicions de vida de la població de l’àrea rural de Bouhachem, Diverses línies estratègiques conformen aquest acord de cooperació directa: suport institucional, assistències tècniques, formació i capacitació de joves, promoció del turisme rural sostenible i suport a les infraestructures de base.

L’ACib pArtiCipA AL Fòrum deL pArC nAturAL de bouhAChem, A tànGer

Cooperant

El concurs fotogràfic COOPER-ART ha premiat la col·lecció “Rostros de la mujer andina”, de Gabriel Esteban, i la fotografia “Serendipia”, de Gabriel Calderón, en la seva vuitena edició. El tema d’aquest any ha estat la feminització de la pobresa, amb l’objectiu de què es reflecteixin els efectes negatius de la mundialització de l’economia i de la crisi actual en les dones, ja que són aquestes les que estan més exposades a la pobresa. Les fotografies que s’han presentat aquest any han abordat la feminització de la pobresa des de l’àmbit de l’acció humanitària, la cooperació internacional i l’exclusió social.

COOPER-ART va començar l’any 2004 dins el programa cultural ART JOVE, que convoca el Govern de les Illes Balears i coordinat llavors per la direcció general de Joventut. Amb aquest certamen es pretén involucrar als joves en la creació fotogràfica dins el món de la cooperació al desenvolupament. D’aquesta manera, s’aprofita un art divulgatiu com és la fotografia per donar a conèixer situacions de diversos països d’arreu del món. La finalitat del concurs és mostrar amb les fotografies finalistes i guanyadores una exposició que serveix com un instrument de difusió i promoció dels artistes, al mateix temps, que per sensibilitzar a la població balear sobre les causes i les conseqüències de les desigualtats, les injustícies i la pobresa en el món.

GAbrieL eStebAn i GAbrieL CALderón, GuAnyAdorS deL concurs fotogràfic cooPEr-Art

3938 Notícies

El comerç just és una alternativa al sistema de comerç tradicional, i beneficia tant al productor, perquè garanteix els seus drets i una qualitat de vida digna, com als consumidors, perquè ens ofereix productes de qualitat i posa al nostre abast la possibilitat de fer camí en la lluita contra les desigualtats cada dia més grans que s’obrin entre una gran majoria de gent empobrida i un reduït grup de rics sense escrúpols. Per tal de sensibilitzar respecte al consum amb criteri i responsabilitat, totes les entitats que treballen pel comerç just a les Balears reforçaran la seva campanya de Nadal amb actes al carrer. Les següents actuacions seran possibles gràcies a la dedicació voluntària de moltes persones que creuen en la construcció d’un món més just, globalment solidari i mundialment sostenible i a la col·laboració de l’Agència de Cooperació Internacional de les Illes Balears (ACIB) del Govern de les Illes Balears.

A Eivissa,De dia 2 a dia 23 de desembre, la Fundació Vicenç Ferrer, la Botiga Solidària i Algo más seran presents al mercat de Nadal de Vara de Rei de 10 a 14 h i de 17 a 21 h.

A Menorca,S’Altra Senalla Menorca, serà present a les Fires de Maó, Alaior, Ferreries i Ciutadella, la qual cosa permetrà presentar a un gran nombre de ciutadans que aquests dies intensifica les seves sortides al carrer per visitar aquests esdeveniments, a més d’informar, oferirem la degustació de torrons de Comerç Just, facilitant que s’acostin i que provin.

- Ciutadella 3,4,5 i 6 de desembre de 10 a 21 h.- Maó 6,7 i 8 de desembre de 10 a 21 h.- Alaior 10 de desembre de 10 a 20h i 11 de desembre de 10 a 14 h.- Ferreries 18 i 19 de desembre.

LeS entitAtS de Comerç JuSt reForCen LA SeVA CAmpAnyA de nAdAL Amb ACteS AL CArrer

Cooperant

A Mallorca, s’organitzen activitats a diferents municipis. A Palma,

- De dia 5 de desembre a dia 8 de gener, Fundació Vicenç Ferrer, S’Altra Senalla, Intermón Oxfam i Cáritas seran presents al mercat de Nadal de la Plaça d’Espanya des de les 10 a les 21 h.

- La Fundació Deixalles oferirà degustacions de productes de comerç just a la seva seu, (C. Cedre núm. 9, Palma) dia 10 i dia 19 de desembre.

A Sóller,- Degustació de productes de comerç just, dia 22 i 23 de desembre al punt de

venda de la Fundació Deixalles, al carrer del Desviament, 48.

A Inca,

- L’associació Finestra al Sud organitza, dissabte 17 de desembre, entre les 10.30 i les 13.30 h, una xocolatada solidària amb productes de Comerç Just i una actuació infantil per als més petits. Tot a la Plaça de l’Orgue núm. 5, d’Inca.

A Felanitx,

- Deixalles oferirà una degustació de productes dia 17 de desembre al Mercat i els dies 14, 15 i 16 de desembre al seu local al carrer d’Antoni Maura, 30.

- Cáritas Mallorca participarà a la fira solidària els dissabtes 3, 10 i 17 de desembre, a la Plaça de Sa Font, davant de l’església parroquial, a partir de les 16 h.

A Petra,

- Cáritas Mallorca muntarà un espai de sensibilització i venda els dies 17 i 18 de desembre, a la Casa de Cultura: “El Comerç Just: una aposta per un món més just i solidari”.

A Manacor,

− Dissabte dia 10 de desembre, entre les 10 i les 13 h, l’associació Casal de la Pau- S’Altra Senalla oferirà una degustació de xocolata a la tassa de comerç just al carrer Pou Fondo. A més, hi haurà una mostra de cistelles i regals nadalencs i l’actuació de la batucada, a les 11 h, animarà l’ambient.

A Capdepera,

- Del 19 al 22 de desembre, Deixalles oferirà una degustació de productes de comerç just al seu punt de venda, al C. de Fuster, 12–13 del polígon de Capdepera.

4140

en paraules

Per Juan rodríguez recio. Responsable de projectes de cooperació de l’ONGD Ensenyants Solidaris i STEI-i

Cooperant

Amb la lectura d’aquest llibre, la Neus, la meva filla d’onze anys, es va emocionar, va gaudir i -segons em va dir- va entendre una mica millor com el món on vivim té diferents cares. També em va preguntar per què en les sèries de televisió no es parlen d’aquestes coses. El llibre d’Ann Cameron ens porta a Guatemala, amb els seus meravellosos paisatges i la seva descarnada desigualtat. De la mà de Juan, de set anys, a qui el seu pare abandona i la seva mare deixa a càrrec de la seva àvia, coneixem la cultura maia, les seves tradicions i costums. Juan somia amb aprendre a llegir i ho aconsegueix mentre guanya alguns quetzals netejant sabates a la plaça. Amb esforç i el suport de la seva àvia, al final Juan pot anar a l’escola i fer-nos entendre que el lloc més bonic del món és aquell on una persona se sent orgullosa de si mateix i on l’estimen a un amb sinceritat. És un llibre que planteja qüestions ètiques i morals, que indueix al jove lector a reflexionar sobre el que està succeint en el món a nens com ell. Per això, hauria de ser una lectura obligatòria per als adults. Ens ajudaria a mirar-nos d’una altre manera.

eL LLoC méS boniC deL mónCAmeron Ann (amb il·lustracions de THOMAS B. ALLEN)ALFAGUARA (2003)

per CompArtir

La crisi actual, encara que bàsicament és financera, amaga alguna cosa més profunda: una crisi del model de creixement que s’ha imposat en les últimes dècades a tots els països del planeta. En hem comportat, i seguim fent-ho, com si els recursos naturals fossin infinits, com si el medi que ens acull fos capaç de suportar tot el deteriorament que l’imposem. El model econòmic globalitzador neoliberal imperant es preocupa de transmetre’ns que no hi ha cap altre sistema per a satisfer les aspiracions dels éssers humans que créixer, créixer i créixer. Però aquesta filosofia no té en compte les conseqüències mediambientals i socials a les quals ens porta aquesta suïcida carrera. Doncs bé, aquest llibre en parla del decreixement i ens explica de manera molt didàctica que sí hi ha posicions i arguments per canviar de model i que no és el mateix desenvolupament que creixement. El moviment social pel decreixement que a poc a poc s’està creant és titllat, pels que defensen un pensament únic, de “perillosa utopia”, “projecte reaccionari”, “ximple il·lusió”; qualificatius que s’utilitzen per desacreditar una manera diferent de concebre el model econòmic i social actual. Aquest llibre és un instrument útil per trencar malentesos i prejudicis. Les deu respostes que ens donen responen amb arguments a una sèrie de qüestions claus de una forma diàfana, senzilla però rigorosa. Deu preguntes entre les quals destacaria: Per què decreixement i no “desenvolupament sostenible”? Constitueix el decreixement el final del progrés científic i tècnic? Significa recessió, atur, la fi de l’economia de mercat? És aplicable als països del Sud? Què significa concretament una política de decreixement?

deCreCimiento. 10 preGuntAS pArA ComprenderLo y debAtirLodeniS bAyon/FAbriCe FLipo/FrAnçoiS SChneiderELVIEJOTOPO(2011)

per reFLexionAr

4342 CooperantEn paraules

Aquest llibre, escrit amb anterioritat a l’onada de “primaveres democràtiques” que s’estén pels països d’influència islàmica, permet no només endinsar-se en el món islàmic sinó en les relacions amb Occident i analitzar com des del “nord” s’ha deixat de considerar l’extensió del Drets Humans com una prioritat universal i es busquen fórmules d’arranjament a través dels reconeixements d’unes diferències que atempten contra la igualtat, especialment en el cas de les dones. La queixa de Tamzali és la soledat i la incomprensió en què han quedat les persones que han lluitat durant dècades contra l’absència de llibertats als seus països i ara veuen com, amb l’excusa del relativisme cultural, aquests règims que no respecten els drets de les dones, es consoliden i guanyen posicions. L’obra és de gran interès per poder tenir una nova perspectiva dels esdeveniments històrics ocorreguts en els països àrabs. Però, sobretot, per poder comprendre els problemes amb què s’enfronten les persones que tracten d’allunyar les seves societats dels fonamentalismes que retallen les llibertats bàsiques. L’autora desconfia dels que donen suport a la llibertat religiosa però no a la llibertat de consciència. Dedica diverses pàgines al vel i a les trampes que genera, no ja en les dones que se’l posen o tornen a posar-se’l sinó en els occidentals que donen a aquesta peça un valor identitari; mentre que per a la feminista algeriana és un signe de desigualtat.

Aquest llibre forma part d’un dels projectes de sensibilització que realitza una de les ONGD de les Illes Balears, Ensenyants Solidaris, conjuntament amb l’STEI-i. Un dels seus objectius consisteix en donar a conèixer el treball en el camp de la solidaritat internacional, el voluntariat i la sensibilització. Veus del Sud ens ofereix els testimonis directes de persones de vuit països, amb realitats molt diferents i temàtiques molt dispars, però que s’agrupen al voltant d’una visió molt concreta d’entendre l’origen i les causes de les desigualtats a les que ens toca enfrontar-nos en un món global. Veus del Sud és un llibre que dóna la paraula a dones i homes que formen part de les entitats amb les que es realitzen, de manera directa, col·laboracions de cooperació internacional. L’ús del gènere periodístic d’entrevistes fa que la lectura sigui amena i distesa. Trobarem en aquestes pàgines visions diferents, opinions que ens faran qüestionar percepcions paternalistes de la solidaritat internacional. Però sobretot torbarem un model de cooperació en què la sensibilització és un element primordial per saber escoltar al Sud.

CArtA de unA muJer indiGnAdA deSde eL mAGreb A europAWASSyLA tAmzALi CÁTREDA(2011)

VeuS deL SudnÚriA AbAd EFMD / Ensenyants Solidaris (2008)

per Aprendre per SenSibiLitzAr

Prendre entre les mans un llibre de Galeano és sempre una bona manera per retrobar pausadament una altre manera d’entendre l’ésser humà, una bona manera de gaudir la literatura amb totes les seves àmplies maneres d’expressar-se. Galeano és sinònim de poesia, de conte, és el triomf de la paraula concisa i somiadora. En aquest llibre, l’escola del món al revés és la més democràtica de les institucions educatives. No exigeix examen d’admissió, no cobra matrícula i gratuïtament dicta els seus cursos a tots i a tot arreu, així en la terra com al cel. A l’escola del món al revés, el plom aprèn a surar i el suro, a enfonsar-se. Els escurçons aprenen a volar i el núvols, a arrossegar-se pels camins. A la fi del mil·lenni, el món al revés està a la vista: és el món tal com és, amb l’esquerra a la dreta, el melic a l’esquena i el cap als peus. Llibre de llarg recorregut i fàcil lectura que ens deixa sacsejats pels continus dards que ens llança, recordant la nostra responsabilitat en el que succeeix en aquest món desigual: “Qui no està pres per la necessitat, està pres per la por: uns no dormen per l’ansietat de tenir les coses que no tenen, i altres no dormen pel pànic a perdre les coses que tenen”. Dóna plaer trobar a persones que poden expressar de manera tan clara i senzilla el que un té dins del seu cap, del seu cor i, tot, de manera tan poètica. Li reconcilia a un amb l’ésser humà.

pAtAS ArribA. LA eSCueLA deL mundo AL reVéSeduArdo GALeAnoSIgLOXXI(2009)

per diSFrutAr