DL: B-3.809-2014

PROJECTE TRAM 2.0

contingutsclau

5 Llenguacicle superior

Coneixements de la llengua

Continguts clau que t’ajudaran a resoldre les activitats de cada unitat

Taller d’escriure/Tècniques de treball

1

Les entrades de diccionari Les parts de l’oració

UNA ENTRADA O ARTICLE és cada una

de les paraules definides que hi ha

en un diccionari.

Les entrades s’escriuen amb lletra

negreta. Sovint, les definicions van

acompanyades d’un exemple que

ajuda a entendre’n el significat. A més

de la definició o definicions, una entra-

da conté informació sobre el tipus de

paraula que és (nom, adjectiu, verb…)

i el gènere (femení o masculí). Per

a indicar aquesta informació, es fan

servir abreviatures, sovint escrites en

cursiva, és a dir, lletra inclinada cap a

la dreta (adj, f, m, v…).

UNA ACCEPCIÓ és cada un dels sig-

nificats que té una paraula. Cada

accepció va introduïda per un nombre

(1, 2, 3...). Hi ha paraules que només

tenen una accepció (un significat),

però la majoria en tenen més d’una.

Podem consultar totes les accepci-

ons d’una paraula en un diccionari

general de la llengua.

LES ORACIONS són formades per un

subjecte i un predicat.

EL NOM és la paraula més important

del subjecte; per això diem que és el

nucli del subjecte.

EL VERB és la paraula més important

del predicat; per això diem que és el

nucli del predicat.

Com hem d’escriure un textA l’hora d’escriure qualsevol tipus de text és molt important seguir els passos següents:

PENSAR què volem escriure, qui volem que ho llegeixi i quina intenció tenim.

ESCRIURE el que hem pensat de manera ordenada, clara i fent servir les paraules

adequades.

REVISAR el text.

2

El so de les vocals: àtones i tòniques

EN SÍL·LABA ÀTONA, alguns parlants tenen tres vocals (vocal neutra, i i u) mentre que

d’altres en tenen cinc (a, e, i, o, u).

EN SÍL·LABA TÒNICA, la major part dels parlants distingeixen set vocals:

a, que es representa amb una a.

e oberta, que es representa amb una e. Si porta accent, és obert (`).

e tancada, que es representa amb una e. Si porta accent, és tancat (´).

i, que es representa amb una i.

o oberta, que es representa amb una o. Si porta accent, és obert (`).

o tancada, que es representa amb una o. Si porta accent, és tancat (´).

u, que es representa amb una u.

Tipus de textosCada tipus de text té una estructura pròpia. Per exemple: en una descripció hi ha d’haver una presentació i un desenvolupament; en una narració, un plantejament, un nus i un desenllaç; en una carta o un correu electrònic, una salutació, un cos del text i un acomiadament…

Abans d’escriure un text, és molt important, doncs, que tinguem en compte el tipus de text que volem redactar i, per tant, l’estructura que ha de tenir, per tal d’elaborar un text adequat a la funció que havíem previst.

3

Els camps semàntics Concordança i oracions sense subjecte

ELS CAMPS SEMÀNTICS són conjunts de

paraules que tenen un significat sem-

blant o que es refereixen a un mateix

tema. Per exemple, el camp semàntic

dels esports aquàtics és format per

paraules com pesca, ràfting, caiac,

piragüisme, rem, surf, natació, waterpo-

lo, submarinisme, barran quisme, etc.

CADA TIPUS DE TEXT (un poema, un

conte, un reportatge sobre la natura,

un article de diari sobre algun esport,

un llibre de text de matemàtiques…)

té un vocabulari propi, és a dir, un

vocabulari específic o un lèxic que els

caracteritza.

EN UNA ORACIÓ HI HA CONCORDANÇA

quan els nuclis del subjecte i del

predicat tenen la mateixa persona i

el mateix nombre.

ALGUNES ORACIONS NO TENEN SUBJEC-

TE perquè hi ha accions que no poden

fer les persones, com, per exemple,

ploure, nevar, tronar..., que fan refe-

rència a fenòmens atmosfèrics, i

tampoc no tenen subjecte les formes

verbals del verb haver-hi (hi ha, hi

havia, hi haurà…). Aquests verbs

s’anomenen impersonals i les ora-

cions que tenen un verb impersonal

s’anomenen oracions impersonals,

que vol dir que no tenen subjecte.

Com hem de fer un esquemaUn esquema és una síntesi gràfica de les idees d’un text. L’esquema organitza la informació de manera senzilla, amb línies, paraules i dibuixos fàcils d’entendre. L’esquema serveix per a entendre el text d’una manera global i per a poder aprendre millor i més ràpidament la informació.

4

La vocal neutra

PER A SABER COM HEM D’ESCRIURE el so de la vocal neutra enmig d’una paraula,

podem buscar una altra paraula de la mateixa família en què la vocal sigui tònica: si

la vocal tònica és una a, aleshores la vocal neutra s’escriurà amb a (barba x barbut)

i si la vocal tònica és una e, la vocal neutra s’escriurà amb e (dent x dentista).

QUAN EL SO DE LA VOCAL NEUTRA és l’últim d’una forma verbal, l’escrivim amb a: dina,

menja. Hi ha, però, algunes excepcions: corre, vine, perdre, escriure, obre, omple,

riure, caure...

Quan el so de la vocal neutra és el penúltim d’una forma verbal, l’escrivim amb e:

escolten, jugàvem.

L’obra de teatreUna obra de teatre és una història que ha estat escrita per a ser representada. El text teatral es divideix en escenes. Està escrit d’una manera molt particular per tal de facilitar la representació de l’obra: a més del discurs dels personatges, hi ha indicacions sobre què han de fer, com s’han de moure i quins sentiments han de manifestar els actors i les actrius mentre actuen i sobre com ha de ser l’escenari. Aquestes indicacions o acotacions estan escrites en lletra cursiva.

5

Els sinònims i els antònims

El subjecte el·líptic

UNA PARAULA ÉS SINÒNIMA d’una altra quan en una frase té el mateix significat que

l’altra o un de semblant i podem intercanviar-les; per exemple, pausa i parada.

Les paraules sinònimes són molt útils per a evitar les repeticions en un text o en

una narració oral.

UNA PARAULA ÉS ANTÒNIMA d’una altra quan significa el contrari; per exemple, content

i trist; ample i estret.

DIEM QUE L’ORACIÓ TÉ EL SUBJECTE EL·LÍPTIC quan no apareix en la frase, perquè és

molt clar o és el mateix que el de l’oració anterior.

EN ELS TEXTOS LITERARIS es fa servir molt el recurs d’elidir o eliminar el subjecte per

tal d’evitar repeticions de paraules i així fer-ne més àgil la lectura.

L’escenari de la històriaEn les narracions trobem, generalment, la descripció del lloc on es desenvolupa l’acció. Això ens permet d’imaginar l’escenari en què els personatges viuen la història. A més de la descripció física de l’espai, que consisteix a explicar com és i on està situat, és important descriure-hi l’ambient (alegre, trist, terrorífic, solitari…) i també les olors, els sons, les imatges… Els recursos més utilitzats per a descriure un escenari són els adjectius i les comparacions.

6

La cerca d’informació Per a moltes activitats escolars necessitem cercar informació i organitzar-la adequadament.

Primer, hem de pensar quina és la informació que necessitem i, després, l’hem de buscar en diferents fonts de consulta, com ara internet, diccionaris, revistes i diaris, enquestes, entrevistes, etc. Finalment, haurem de saber seleccionar la informació més rellevant.

Els diftongs i els hiats

UN DIFTONG ÉS FORMAT per dues vocals que es pronuncien en una mateixa síl·laba.

Els diftongs combinen una vocal forta (a, e, o) i una de feble (i, u) o bé dues vocals

febles.

Al final de línia, un diftong no se separa mai.

tipus de diftongs formats per exemples

decreixents vocal forta + vocal feble ai, ei, oi, au, eu, iu, ou

creixents les combinacions qu i gu + vocal

gua, güe, güi, guo,qua, qüe, qüi, quo

UN HIAT ÉS FORMAT per dues vocals seguides que es pronuncien en síl·labes dife-

rents. Formen hiat:

La i i la u situades entre una consonant i una vocal: cu-a.

Dues vocals que no formen diftong perquè han de dur accent o dièresi en la segona

vocal: ve-í, ve-ïns.

Dues vocals fortes seguides: po-e-ta.

7

Les frases fetes i la comparació

LES PARAULES tenen un sentit real

(definició del diccionari) i un sentit

figurat. Quan fem servir una paraula

en sentit figurat, aquesta perd el sig-

nificat original i n’adquireix un altre.

EN LES FRASES FETES, les paraules

que les formen tenen un sentit figu-

rat. Les frases fetes sempre tenen la

mateixa forma i el mateix significat.

LA COMPARACIÓ és una estructura lin-

güística que permet establir una rela-

ció de semblança o equivalència (de

forma, de funció, de mida, de color)

entre dos objectes, dues situacions,

una persona i un objecte... General-

ment, té l’estructura següent:

una base, que sol ser un adjectiu o un

verb (xerra, prim...); l’enllaç entre els

conceptes que es comparen (com,

més... que…), i el segon terme o allò

amb què fem la comparació (una

cotorra, un fideu…).

EL COMPLEMENT DEL NOM pot ser for-

mat per:

Un adjectiu o més d’un: La Siribeta

seu al sofà vermell.

Un grup de paraules: el sofà de pell

girada, el sofà de ratlles…

Una oració, sovint introduïda per l’en-

llaç que: el sofà que van comprar

ahir.

Un altre nom: el sofà Kikae.

PER A IDENTIFICAR UN COMPLEMENT

DEL NOM (per exemple, de ratlles en

l’oració Necessito camises de ratlles),

podem eliminar el nom de l’oració

(Necessito de ratlles), i si l’oració

deixa de tenir sentit, vol dir que sí

que hi ha un complement del nom

(en aquest cas, doncs, de ratlles com-

plementa el nom camises).

El complement del nom

El text instructiuEn general, si volem fer qualsevol activitat que ha de seguir un procés (buscar un llibre en una biblioteca, demanar-lo en préstec o escriure’n la signatura; cuinar un plat, preparar unes postres; jugar a un joc...), necessitem unes indicacions o instruccions, que poden ser orals (ens les pot explicar una persona) o bé escrites (les podem llegir en un fullet o en un llibre).

8

L’accent gràfic

L’eslògan publicitariUn anunci serveix per a incitar el públic a comprar un producte o a utilitzar uns serveis. En els anuncis escrits sol haver-hi una imatge atractiva, un text que informa del producte i un eslògan, que és una oració o expressió breu que es fa servir per a fer publicitat d’un producte o per a convèncer d’alguna cosa. Per a crear un eslògan i transmetre el missatge que volem de manera que impacti i que sigui fàcil de recordar, podem fer servir diversos recursos: donar una ordre, “Dóna corda al català”, jugar amb les paraules, “No em fumis”, fer repeticions, “Persones al servei de les persones”…

UNA PARAULA ÉS AGUDA quan la síl·laba tònica ocupa l’última posició. Les paraules

agudes porten accent gràfic quan acaben en a, e, i, o, u; as, es, is, os, us; en, in.

Per exemple: matí, autobús...

UNA PARAULA ÉS PLANA quan la síl·laba tònica ocupa la penúltima posició. Les parau-

les planes porten accent gràfic quan no acaben en les terminacions anteriors. Per

exemple: fàcil, telèfon...

UNA PARAULA ÉS ESDRÚIXOLA quan la síl·laba tònica ocupa l’antepenúltima posició.

Les paraules esdrúixoles porten sempre accent gràfic.

ELS MONOSÍL·LABS, en general, mai no s’accentuen.

L’ACCENT DIACRÍTIC serveix per a distingir dues paraules que s’escriuen igual, però

que tenen significats diferents (bé/be, és/es, dóna/dona...), tot i que, segons les

normes anteriors, no haurien de portar accent gràfic.

9

Parlem correctament

Les conjugacions verbals

LA PRECISIÓ EN EL SIGNIFICAT de les paraules consisteix a fer servir el nom específic

de cada concepte. De vegades fem servir paraules massa genèriques (cosa, fer...) i,

d’altres, no fem servir correctament les paraules (gras en lloc de gros).

UN BARBARISME ÉS UN ERROR que es fa quan es parla o s’escriu una llengua. Sobretot

són barbarismes les paraules d’una altra llengua usades incorrectament en lloc de

les de la llengua pròpia; per exemple, quan diem calentar en lloc de dir escalfar. Una

oració també pot ser incorrecta quan, per exemple, és un calc del castellà: donar por

en lloc de fer por. Sovint aquests errors es fan per la interferència d’una altra llengua.

ELS VERBS ES CLASSIFIQUEN en tres conjugacions diferents, cada una de les quals

presenta un model de formes verbals:

Primera conjugació. Comprèn els verbs que tenen l’infinitiu acabat en -ar: cantar,

jugar... Dels verbs d’aquest grup, només anar i estar són irregulars, és a dir, no

segueixen la conjugació del verb model.

Segona conjugació. Comprèn els verbs que tenen l’infinitiu acabat en -er o -re: témer

o perdre. La majoria dels verbs d’aquest grup són irregulars (saber, prendre...).

Excepcionalment, els verbs dir i dur són de la segona conjugació.

Tercera conjugació. Comprèn els verbs que tenen l’infinitiu acabat en -ir: servir, dor-

mir… La majoria dels verbs d’aquest grup es conjuguen com servir, que afegeixen

-eix- en els presents (serveixo, menteixen, dirigeix...). D’altres, però, es conjuguen com

dormir, com, per exemple, bullir, ajupir, collir, escopir, sortir, tossir, grunyir, cosir...

L’estructura del text poèticLa poesia és l’art i la tècnica d’expressar coses, idees o sensacions tenint en compte la sonoritat, l’harmonia i el ritme de les paraules. En un poema és tan important el que s’hi diu com la manera de dir-ho. Un poema consta d’una sèrie de versos que s’agrupen en estrofes. Quan el final d’alguns versos sona de manera semblant, es diu que rimen; però encara que no rimin, tots tenen un ritme.

10

APOSTROFEM L’ARTICLE davant d’un nom que

comença amb vocal o h muda: l’art, l’hora.

NO APOSTROFEM L’ARTICLE davant d’un nom

femení que comença amb i, u, hi, hu àtones

(la idea, la unitat, la història, la humanitat),

davant dels noms de les lletres (la ela) ni

davant del mot una quan es refereix a l’hora.

APOSTROFEM LA PREPOSICIÓ DE davant de

vocal o h muda.

NO APOSTROFEM LA PREPOSICIÓ DE davant de

h aspirada: de Hollywood.

FORMEM UNA CONTRACCIÓ quan les

paraules a, de, per o ca (“casa

de”) coincideixen amb els articles

masculins el i els:

a + el x al a + els x als

de + el x del de + els x dels

per + el x pel per + els x pels

ca + el x cal ca + els x cals

NO FORMEM UNA CONTRACCIÓ quan

l’article el va apostrofat: de l’est.

L’apòstrof i les contraccions

El treball en grupSegur que a classe heu fet treballs en grup i us heu adonat que, per a aconseguir un bon resultat final, és tan important la suma de feines de cadascuna de les persones que hi participen com la coordinació entre totes elles. Per tant, abans de començar, cal organitzar-se i decidir quines feines cal fer, repartir-les i, al final, fer una posada en comú.

11

Tipus de diccionaris: el vocabulariLes formes verbals i els verbs irregulars

HI HA DIVERSOS TIPUS DE DICCIONARIS

segons la informació que contenen:

El diccionari general de la llengua,

que presenta totes les paraules

d’una llengua, amb la definició cor-

responent, amb exemples i amb la

informació gramatical de cada una.

El diccionari de sinònims i antònims,

que conté els sinònims i els antò-

nims de les paraules.

El diccionari bilingüe, que recull la

traducció de les paraules a una altra

llengua.

El diccionari enciclopèdic, que inclou,

a més de les paraules i les definici-

ons que apareixen en el diccionari

general de la llengua, entrades sobre

personatges, llocs, èpoques històri-

ques, etc., amb fotografies, dibuixos,

mapes, quadres i altres informaci-

ons.

LES FORMES VERBALS consten de dues

parts: una de fixa (cantem) i una de

variable (cantem, canteu...).

La part fixa és l’arrel, que es repeteix

en totes les formes verbals de la con-

jugació. Indica a quin verb pertany i,

per tant, quina és l’acció.

La part variable és la terminació, que

varia d’una forma verbal a l’altra.

Indica qui fa l’acció (persona), quan

la fa (temps) i de quina mena d’acció

es tracta (mode).

Hi ha verbs, però, que no mantenen

la mateixa arrel en totes les formes

i que no segueixen els models de

conjugació; són els verbs irregulars.

En són exemples anar, saber i venir.

El retrat dels personatgesEn una narració sempre hi ha, com a mínim, un personatge. De vegades, els autors o les autores no descriuen aquest personatge i, per tant, l’hem d’imaginar. En molts casos, però, sí que fan una descripció de l’aparença externa i de la manera de ser o d’actuar del personatge. D’aquesta descripció de trets físics i psicològics d’un personatge en una narració, en diem “retrat”.

Per a fer un retrat, es fan servir recursos lingüístics diversos, com adjectius, frases fetes, comparacions i diferents formes verbals dels verbs ser, estar i semblar.

12

Els jocs lingüísticsFem servir la llengua per a comunicar-nos i també per a divertir-nos: quan llegim un acudit, inventem una endevinalla o resolem uns mots encreuats. Aquests tipus de textos, generalment breus, són els jocs lingüístics i, a més de divertir-nos, ens permeten desenvolupar l’enginy. Entre d’altres, són jocs lingüístics els acudits, les endevinalles, els rodolins, les enganyifes, els jeroglífics...

Les lletres p/b, t/d, c/g al final de paraula

Escriurem -p/-b, -t/-d, -c/-g a final de paraula d’acord amb aquestes regles:

DESPRÉS DE VOCAL O DIFTONG TÒNICS escriurem -p, -t, -c: cop, mut, poc. EXCEPCIONS:

cub, tub, Carib, mag, tuareg, zig-zag…; els noms femenins acabats en -itud, -etud:

plenitud, actitud, inquietud...; els noms acabats en -leg, -gog, -fug: psicòleg, pedagog,

centrífug.

DESPRÉS DE VOCAL ÀTONA O DE CONSONANT escriurem la mateixa lletra final que

trobem en els derivats: músic x musical; record x recordar; càstig x castigar; àrab

x arabesc. EXCEPCIONS: ànec, espàrrec...

TOTS ELS GERUNDIS acaben amb -nt: fent, ballant, mirant, sortint…

DL: B-3.809-2014

PROJECTE TRAM 2.0

ww

w.text-lagalera.cat

Consulta i estudia

els continguts clau de cinquè

curs.

contingutsclau