El camperol i el diable

Hi havia una vegada un camperol molt murri, realment de les seves argúcies n'hi hauria moltes per explicar; però sens dubte, la història més bonica és la d'aquella vegada que va aconseguir prendre el pèl al mateix diable!

Una vegada, al vespre, quan ja havia acabat de llaurar un camp i estava a punt per a tornar cap a casa, va veure enmig del seu terreny una pila de carbó cremant.

Bocabadat es va quedar quan es va adonar de que damunt les brases hi havia assegut un petit dimoniet negre.-Sembla que estiguis damunt un tresor - li va dir el pagès.- I així és - va respondre el diable; damunt d'un tresor que conté més or i plata del que has vist mai en tota la teva vida!-Doncs el tresor es troba en el meu camp, i per tant, el tresor és meu - va dir el camperol. -Serà teu - va respondre el diable - si durant dos anys em dones la meitat del que produeixi el terreny. De diners en tinc de sobres, però anhelo els fruits de la terra.

El camperol va estar d'acord amb la proposta -Però, per tal que no hi hagi discussions sobre el repartiment, acordem que a tu et pertanyerà tot el que creixi per damunt de terra i a mi tot el que creixi per sota.

Aquest tracte va agradar al diable, però el camperol murri va sembrar remolatxes.

Quan va venir el moment de la collita, va aparèixer el

1

diable amb la intenció de recollir la seva part, però no va trobar altra cosa que flors grogues marcides, mentre el camperol, tot content, desenterrava les remolatxes.

-Per una vegada has tingut avantatge! - li va dir el diable - però a la següent el que hem convingut no valdrà: A tu et correspondrà el que creixi per sobre el terra, i a mi el que creixi per sota.-Igualment em va bé, va respondre el camperol.

I quan va arribar l'època de la sembra, ja no va plantar remolatxes, si no blat.

En madurar els grans, va anar al camp i els va segar les tiges carregades molt arran de terra. Quan va arribar el diable, no va trobar més que els rostolls i, ple de fúria, es va llançar per un precipici.

-Així és com un s'ha de burlar de les guineus - va dir el camperol, i va començar a fer el forat a terra per a trobar el seu tresor.

2

El gos i el cocodril

Assedegat, després d'haver estat moltes hores recorrent la selva, un gos buscava algun lloc on poder beure.

Després d'una estona d'anar d'un lloc a l'altre, va trobar un ample riu en el que circulava un bon cabal d'aigua fresca i cristal·lina.

De seguida va anar cap a la vora del riu per poder saciar la seva set. Però havia fet tot just un parell de glops quan se'n va adonar que un imponent cocodril se li apropava.

-Aquí no em podré aturar - va pensar - aniré uns metres riu avall.

I es va situar en un entrant situat a poca distància. Però, en començar a beure, va veure com el gran cocodril s'hi acostava altra vegada amenaçador.

El gosset va començar a còrrer per la vora, parant-se i prenent petits glops d'aigua quan li semblava que tenia prou temps abans que arribés el seu enemic. Però cada vegada se li acostava el cocodril i havia de tornar a escapar.

-Escolta ... amic ... - li va dir el perillós animal.

El gos va fer com si res i va continuar fugint.

-Escolta, atura't un moment - va insistir.

D'estar corrent i bevent al pobre gos ja li feia mal la panxa. Llavors va sentir el cocodril que, molt astut, li deia:-Beu quiet. No pateixis que l'aigua encara t'acabarà fent mal.

Però el prudent i espavilat animal li va contestar:

-No és bo beure i caminar, però ... potser et sembla que és millor esperar a que em clavis una bona queixalada?

3

Els follets sabaters

Fa molt de temps, hi havia un pobre sabater que gairebé no tenia feina.

Un dia, trist i cansat, desesperat va tallar l'últim tros de cuir que li quedava, doncs ja no tenia diners per a comprar-ne més, i se'n va anar a dormir molt aviat.Quan, al matí següent, el sabater es va alçar i va entrar en el seu modest taller, es va trobar amb la sorpresa més gran de la seva vida: damunt la seva taula de treball hi havia unes boniques sabates, fetes amb el tros de cuir que havia tallat el dia abans.

El sabater va cridar a la seva esposa i li va preguntar si les havia fet ella, però la dona tampoc no en sabia res.Van examinar les sabates amb atenció, i van comprovar que era el millor treball que havien vist mai: qui hagués fet aquelles sabates era un autèntic artista.

Poca estona després va passar per allà un senyor molt ric i distingit que va veure les sabates des de la porta. Va entrar i li va dir al sabater:-Bon home, em permet veure aquestes sabates, si és que estan en venda?-Per descomptat, senyor -va contestar el sabater, donant-li les sabates.El client les va examinar amb atenció i va dir:-El felicito, són les millors sabates que he vist fa molt de temps. D'ara en endavant, sempre li encarregaré a vosté el meu calçat, i a més penso recomanar-lo als meus amics.

4

El cavaller va pagar molt generosament les sabates, i el sabater va córrer a ensenyar-li les monedes a la seva dona. Després va anar a comprar cuir, fil i tot el que necessitava per a seguir treballant, ple d'alegria per la seva bona sort.

Gràcies a les monedes que el seu distingit client li havia donat, el sabater va poder comprar material per a fer uns altres dos parells de sabates. Aquella nit va tallar el cuir, va preparar els fils i se'n va anar a dormir aviat , doncs estava esgotat per l'emoció.

Des del llit, la seva dona i ell van estar xerrant una llarga estona, fent tot tipus de suposicions sobre qui podria haver cosit tan meravellosament les sabates la nit anterior. Però, per més voltes que hi donaven, no podien aclarir el misteri, i finalment es van adormir.

Quina seria la sorpresa i l'alegria del sabater quan, l'endemà al matí, va trobar damunt la seva taula dos nous parells de sabates tan boniques com les del dia abans. Va cridar a la seva dona i junts van ballar d'alegria, segurs que algun misteriós protector vetllava per ells. Els nous parells de sabates es van vendre tan ràpidament com els anteriors, i el sabater va poder comprar més material... I l'endemà va trobar quatre parells de sabates perfectament acabades!Poques hores després ja els havia venut tots i va poder comprar més cuir.

La història es va repetir una vegada i una altra, i el sabater cada vegada tenia més clients, perquè tots els que compraven les seves sabates els recomanaven als seus amics i coneguts. Quan ja havien passat uns dies, hi havia una llarga cua davant de la sabateria.

5

Un dia, el sabater li va dir a la seva esposa:-Fa més d'una setmana que el nostre misteriós benefactor ve a treballar per a nosaltres per la nit, i m'agradaria saber qui és.-A mi també - va dir la dona -, però potser no vol que el veiem, perquè en cas contrari ja s'hauria presentat, en comptes de venir sempre quan estem dormint.-Per això - va dir el sabater -, el que hem de fer és amagar-nos aquesta nit al taller i anar rellevant-nos per a dormir, i d'aquesta manera el veurem quan vingui a fer les sabates.

Així ho van fer, i en tocar la mitja nit el sabater i la seva esposa van poder veure el més increïble dels espectacles: uns homenets diminuts, de menys d'un pam d'alçada, van entrar al taller i van començar a cosir les sabates.Anaven completament nus, i treballaven amb una rapidesa i habilitat que les sabates sortien de les seves manetes l'una darrera de l'altra com per art de màgia. Unes hores després, totes les sabates estaven acabades, i els minúsculs homenets se'n van anar tan silenciosament com havien arribat.-Pobrets , van despullats i han de passar fred - va dir la dona.-I a més van descalços - va dir el sabater. -Podríem fer-los roba i sabates en agraïment pel que ells han fet.

Immediatament, el sabater i la seva esposa es van posar a treballar. L'endemà tenien llestos un munt de sabatetes i robetes per als homenets.

A la nit, ho van posar tot sobre la taula i van tornar a amagar-se per a veure que passava. En tocar les dotze, van aparéixer altra vegada els homenets, i en veure els diminuts vestits i sabatetes que havien preparat per a ells, es van posar a fer salts d'alegria. Van començar a posar-se les robetes, com si fos un joc molt divertit, i quan tots van estar vestits i calçats, se'n anar alegrement per on havien vingut.

6

Els homenets no van tornar mai més, però com que el sabater ja s'havia fet famós i no li faltava la feina, ell i la seva dona van viure feliços la resta dels seus dies.

7

La Lletera

Caminava ben alegre la lletera cap al mercat. Amb pas viu i llarg, lleugera i senzilla, portava damunt del seu cap una gerra de llet, ben posada al cap damunt el coixinet, i d'aquesta manera pensava arribar sense cap problema al poble.

La lletera era realment feliç i com més s'atansava al poble més gran era la seva felicitat doncs anava rumiant i imaginant que en faria de la llet i quins beneficis en podria treure pel futur.

Els seus comptes imaginaris eren els següents:

De seguida que arribi al mercat, trobaré un bon comprador per la meva llet, me la pagarà molt i molt bé doncs la llet és molt fresca i bona.Amb aquests diners compraré un gran cistell d'ous frescos.

D'aquests ous ,en faré tres pollades; tot anirà bé. És senzill, es deia, criar els pollets al voltant de la casa; per molt llesta que sigui la guineu, em quedaran prou pollastres a l'estiu per poder-los dur a mercat i vendre'ls a bon preu.

Amb els diners que obtindré de la venda dels pollastres compraré un porcellet petitet i rosadet. Ja me n'encarregaré d'engreixar-lo. Creixerà i s'engreixarà molt perque l'alimentaré amb glans i castanyes. Serà un porc molt gran amb una panxa que s'arrossegarà per terra. El duré a mercat i,en revendre'l, em donarà molt bons diners.

8

Amb aquests diners podré comprar una bona vaca amb el seu vedell. Ja me l'imagino fent saltirons al voltant de la casa i enmig del ramat.

En dir això, la lletera va fer un salt plena de goig. I de sobte, la gerra li va caure, es va trencar i es va vessar tota la llet.

Totes les seves il·lusions van desaparèixer en un no res. Si no hi havia llet ja no hi hauria res de res. La lletera va quedar-se mirant amb ulls afligits com la seva fortuna havia anat en orris, amb la gerra trencada i la llet escampada per terra.

9

El vestit nou de l'Emperador

N'és un rei molt presumit:té la dèria del vestit.

-Quina capa em posaré?No en tinc cap que em vagi bé!

Tres minyons van a palau amb un projecte que els plau.

-Escolteu, emperador, el que us diu un servidor.

Us farem, si vós voleu, un vestit que no té preu.

El veurà l'home que val i no el veurà el que fa mal.

El rei diu que sí, que el vol i que el diner no li dol;

que encarreguin als criats la roba i tots els ornats:

plata, or i vellut fi, randes, flocs i bon setí.

I els regala, generós els sacs d'or de dos en dos.

10

El rei espera amb afany sense sospitar l'engany.

I a veure el vestit envia els que té més gran mania.

Un cortesà molt barrut cau a terra esmaperdut,

però diu: - Com m'ha agradat el vestit que m'heu mostrat!

El primer ministre hi vai no el pot tocar amb la mà.

Malgrat tot diu ben cabal:-No n'he vist mai cap d'igual.

El rei que hi entra el darrertambé veu buit el teler.

I amagant un gran espantdiu que tirin endavant.

I "cosint" de dia i nit l'enganyifa han enllestit.

El rei va a l'emprovador i un vassall fa amb devoció:

-Si us plau, Vostra Majestat,estreneu-lo aviat.

11

El poble canta cançonsi el rei fa grans salutacions.

Dels balcons surt molta gentque li fan gran compliment.

-Quin vestit més preciós!-N'heu vist cap de més graciós!

Però quan passa el seguicidiu un nen amb gran desfici:

-Per què el rei va amb calçotets?

-Potser no té vestits nets!

-Ep, companys! Què no sentiu el que aquest nen diu?

-Valga'm Déu que el rei és boig si és que es pensa que fa goig!

Ja tenim gran rebombori.No es pot pas parar el desori.

El rei, que se n'ha adonat, s'ha quedat garratibat.

Com que ja res no hi pot fer

passa ben dret pel carrer

passejant tot orgullós el cos nu i voluminós.

12

El gall i la guineu

Estava vigilant a la branca d'un arbre un gall experimentat i astut.

Una guineu que passava per allà i el va veure va pensar a veure com s'ho podria fer per atrapar el gall.

I amb veu melindrosa li va dir: -Germà, perquè hem de barallar-nos? Que hi hagi pau entre nosaltres. Vinc a portar-te aquestes bones noves; baixa i et daré una abraçada. No triguis que he de córrer molt encara. Bé podeu viure sense por, galls i gallines: som ja germans vostres. Festegem les paus; veniu a rebre la meva fraternal abraçada .

I el savi gall li va respondre: -Amic meu, no podries portar-me millor nova que aquestes paus; i encara em complau més, per ser-ne tu el missatger. Des d'aquí dalt veig dos gossos de caça, sens dubte són correus de la feliç notícia, van de pressa i aviat arribaran. Baixaré: així seran els abraços generals.

I la guineu apressada va dir:-Adéu!, és llarga avui la meva jornada; haurem de deixar els plaers per a un altre dia.

I el berganta, contrariat i amoïnat, va tocar el dos cames ajudeu-me abans no arribessin els dos gossos.

El Gall va esclatar a riure, en veure'l córrer tot torbat perquè no hi ha plaer major que enganyar a l'enganyós.

13

La perla del drac

Fa molts i molts anys hi havia un drac que vivia en una llunyana illa.

El drac tenia la seva cova al cim d'una muntanya.

Aquell drac era un drac pacífic i no molestava gens als habitants de l'illa. Tenia una perla molt gran i cada dia jugava amb ella com si fos una pilota: llançava la perla a l'aire i després l'agafava amb la boca. Aquella perla era tan bonica que molta gent l'havia intentat robar. Però el drac la guardava amb molta cura i per això ningú havia pogut aconseguir robar-la.

L'Emperador de la Xina va decidir enviar el seu fill a l'illa, va cridar al jove Príncep i li va dir:-Fill meu, la perla del drac ha de formar part del tresor imperial. Estic segur que trobaràs la manera de portar-me-la fins a palau.

Després de moltes setmanes de travessia, el Príncep va arribar a les costes de l'illa. A la llunyania es veia el perfil majestuós de la muntanya i allà dalt el drac que jugava amb la seva perla.

De sobte, el Príncep va començar a somriure perquè ja havia pensat un pla per a poder robar la perla.

Va cridar als seus homes i els va dir:-Necessito una llanterna rodona de paper i un estel que pugui sostenir-me en l'aire.

14

Els homes van començar a treballar i aviat van fer una llanterna de paper. Després de set dies de treball, van fer un estel magnífic, que podia resistir el pes d'un home. Al vespre, va començar a bufar el vent. El Príncep va muntar en l'estel i es va elevar pels aires.

La nit era molt fosca quan el Príncep va baixar de l'estel a dalt de la muntanya i va entrar sigilosament dins de la cova. El drac dormia profundament.

Amb molta cura, el Príncep va agafar la perla, va posar en el seu lloc la llanterna de paper i va escapar de la cova. Llavors, va muntar en l'estel i va encendre una llumeta. Quan els seus homes van veure el senyal, van començar a recollir la corda de l'estel.

Força estona després, el Príncep ja era damunt la coberta del seu vaixell.

-Lleveu àncores! - va cridar. I el vaixell, aprofitant un vent suau, es va fer a la mar.

Quan va sortir el sol, el drac va anar a agafar la perla per a jugar, com feia tots els matins. Llavors, va descobrir que li havien robat la seva perla. Va començar a tirar fum i foc per la boca i es va llançar, muntanya avall, en persecució dels lladres. Va córrer tota la muntanya, va buscar la perla per tot arreu però no va poder trobar-la.

Llavors va ser quan va veure un junc xinés que navegava rumb a alta mar. El drac va saltar a l'aigua i va nedar tant ràpid com podia cap al vaixell.

15

-Lladres! Torneu-me la meva perla!- cridava el drac.

Els mariners estaven molt espantats i xisclaven aterrits. La veu del Príncep es va sentir per damunt de tots els crits:-Carregueu el canó gran!

Poc després van fer foc. El drac va sentir el tro del tret, va veure un núvol de fum i una bala de canó que anava directa cap a ell. La bala rodona brillava amb la llum de l'alba i el drac va pensar que li tornaven la seva perla. Per això, va obrir la boca i va engolir la bala. Llavors, el drac es va enfonsar en el mar i mai més va tornar a aparéixer.

Des d'aquell dia, la perla del drac va ser la joia més preuada del tresor imperial de la Xina.

16

El peix parlador

Vet aquí que hi havia un honrat pescador que vivia en una casa molt vella; tan vella que l'aigua i el vent hi entraven per les escletxes de les parets. A més de ser pobre també havia de suportar una dona rondinaire, egoista i ambiciosa.

Un dia, en treure la xarxa del mar va trobar-se amb un peix platejat i d'aletes daurades que li deia:-Si us plau, torna'm al mar; sóc un príncep encantat i només podré tornar a tenir el meu cos d'home quan algú em demani un desig que jo no pugui complir.

El bon pescador va fer el que li demanava i un cop va arribar a casa seva li va explicar a la seva muller el que li havia succeït.-Mira que n'ets de ruc! Torna ara mateix al mar i demana a aquest peix encantat una caseta blanca amb un bell jardí.

Així ho va fer el pescador. I quan el peix va escoltar el que el pescador li demanava li va dir:-Torna cap a casa teva i veuràs el teu desig fet realitat.

I, efectivament, enlloc de la miserable cabana en la que vivia es va trobar amb una preciosa caseta blanca amb jardí.-Ara la meva muller estarà satisfeta, em deixarà en pau i podré ser feliç - es va dir satisfet.

La muller del pescador, que era molt ambiciosa, va començar a malviure pensant que enlloc d'aquella caseta li hauria pogut demanar una casa més gran.

Així, doncs, un bon dia va dir al seu marit:-Apa! Vés-te'n altra vegada al mar, crida el peix i digues-li que vull una casa de dos pisos gran i ben moblada.

17

A contracor i per no barallar-se amb la seva muller, el pescador se'n va anar a la vora del mar i va cridar el peix platejat. Molt avergonyit li va dir els desigs de la seva esposa.-Ves-te'n a casa teva i trobaràs el que desitges.

Naturalment la casa s'havia convertit en un magnífic edifici de dos pisos.-Si en sóc de beneita - va pensar la seva dona un cop recuperada de la sorpresa -. Fes el favor d'anar altra vegada al mar, crida el peix i li demanes un palau sumptuós i ple de criats.

El bon pescador va intentar convèncer-la del contrari, però va haver de cedir i finalment se'n va anar a veure al peix.-No saps el greu que em sap tornar-te a molestar, però la meva muller desitja un palau amb criats.-Torna a casa i el trobaràs.

I l'edifici de dos pisos s'havia convertit en un palau luxós. Criats de tota mena ben guarnits saludaven el pescador i la seva esposa que per fi era feliç.

La felicitat d'aquella dona tan poc assenyada no va durar gaire. Així és que al cap de poc temps va començar novament a rondinar i a dir al seu marit:-Ben pensat, no és pas això el que jo desitjava. És ben cert que jo mano al meu palau i que els criats em saluden i em tracten bé, però jo vull que m'honori tota la ciutat. Vés a la vora de la mar i digues-li a aquest peix encantat que vull que em faci reina i que a tu et faci rei.

El pescador va intentar fer-li entendre que allò era un disbarat, però amb aquella mena de bruixa no hi havia qui pogués discutir. Així, doncs, una vegada més va haver d'anar a trobar el peix encantat.

18

-Príncep-peix, vine si us plau! La meva esposa m'ha manat que et demani encara més coses.

I es varen fer unes onades molt altes i al capdamunt de la més alta va sortir el cap del peix platejat.-Ja tornes a ser aquí? Encara no t'he donat prou coses?

L'home, avergonyit, li va explicar les exigències de la seva esposa. Aleshores es va sentir un tro fortíssim i el peix fent un gran salt va anar a parar a dins de la barca amb la que el pescador havia anat a buscar-lo. En aquell moment una llum molt intensa va il·luminar un jove molt ben plantat que li va dir:-Acabes de demanar-me l'impossible capaç de desencantar-me. No podré complaure la teva esposa, però et ben asseguro que rebrà una bona lliçó.

I tot seguir es va perdre enmig de la boira.Quan el pescador va tornar a casa seva va trobar-se amb la seva vella cabana de sempre.I conte contat,conte acabat.

19

La gallina dels ous d'or

Hi havia una vegada un granger que tenia una gallina molt especial. En comptes de posar ous normals, amb la seva clara i el seu rovell, ponia ous d'or pur.

Cada matí anava el granger a veure si la seva gallina predilecta havia post un ou d'or, i cada matí el trobava allà.

El granger, llavors, tornava a casa i es disposava a sortir per vendre l'ou d'or.

Les nits, se les passava sense dormir comptat la fortuna que poc a poc, li anava donant la gallina.

Però en una d'aquelles nits es va preguntar com s'ho devia fer la gallina per pondre ous d'or.

Després de descartar moltes idees, va quedar convençut que la gallina devia tenir dins seu, potser, una màquina que li permetia fer els ous d'or.

Pensant això, va començar a rumiar que si li extreia la màquina, ell podria fer ous a la seva conveniència i fer-se encara més ric i milionari i de manera més ràpida!

Aquesta idea el va anar obsessionant. Cada dia era més cobejós i volia més ous, més or. S'hi va anar obsessionant, fins que, un dia, va anar al galliner disposat a recuperar la màquina que feia ous d'or que tenia la gallina dins seu.

I sense cap mena de remordiment, cec per la cobdícia, va matar la gallina dels ous d'or. Va córrer cap a casa imaginant els sumptuosos palaus en els que viuria i la va desplomar.

20

En obrir-la, va tenir una gran sorpresa en comprovar que la gallina dels ous d'or no tenia cap màquina dins, doncs era exactament com qualsevol altra gallina.I com feia els ous d'or? Aquest fet és encara un misteri, però el cert és que per culpa de la seva cobdícia es va quedar sense la gallina dels ous d'or.

21

L'aneguet lleig

Com cada estiu, la Senyora Ànega es va posar a covar els seus ous i totes les seves amigues del corral estaven desitjoses de veure els seus aneguets, que sempre eren els més bonics de tots.

Va arribar el dia en què els aneguets van començar a obrir els ous a poc a poc i tots es van reunir al voltat del niu per a veure'ls per primer cop.

Un a un varen anar sortint, fins a sis preciosos aneguets, cadascun d'ells acompanyat pels crits d'alegria de la Senyora Ànega i de les seves amigues. Tan contentes estaven, que van trigar una mica a adonar-se'n que un ou, el més gran de tots set, encara no s'havia obert.

Tots van concentrar la seva atenció en l'ou que romania intacte, fins i tot els aneguets acabats de néixer, esperant veure algun signe de moviment.

Poca estona després, l'ou es va començar a trencar i en va sortir un ànec somrient, més gran que els seus germans, però, sorpresa!, molt més lleig i malgirbat que els altres sis.

La Senyora Ànega es moria de vergonya per haver tingut un aneguet tan lleig i el va apartar amb l'ala mentre tenia cura dels altres sis.

L'aneguet es va quedar molt trist perquè se'n va adonar que allà no el volien.

22

Van passar els dies i el seu aspecte no millorava, tot el contrari, empitjorava, ja que creixia molt ràpid, era molt prim i malgirbat, a més de bastant maldestre.

Els seus germans li feien bromes pesades i se'n reien constantment, dient-li lleig i maldestre.

L'aneguet va decidir que havia de buscar un lloc on pogués trobar amics que de veritat el volguessin malgrat el seu aspecte i un matí, molt aviat, abans que es llevés ningú del corral, va fugir per un forat de la tanca.

Així arribà a una altra granja, on una vella el va recollir i l'aneguet va creure que havia trobat un lloc on per fi l'estimarien i el cuidarien, però també es va equivocar, ja que la vella era malvada i només volia que el pobre aneguet li servís de primer plat. I se n'anà d'allà corrent.

Va arribar l'hivern i l'aneguet lleig quasi es mor de gana, doncs havia de buscar menjar entre el gel i la neu i havia de fugir de caçadors que pretenien disparar-li.

Finalment va arribar la primavera i l'aneguet va passar per un estany on va trobar les aus més belles que mai havia vist fins aleshores. Eren elegants, gràcils i es movien amb tanta distinció que es va sentir totalment acomplexat perquè ell era molt maldestre.

De tota manera, com que no hi tenia res a perdre s'hi va apropar i els va preguntar si podia banyar-se també.Els cignes, doncs eren cignes les aus que l'aneguet va veure a l'estany, li van respondre:-Doncs es clar que sí, ets un dels nostres!I l'aneguet va respondre: -No us burleu de mi! Ja sé que sóc lleig i malgirbat, però us heu

23

de riure de mi per això.-Mira el teu reflex a l'estany - li van dir ells - i veuràs que no et mentim.

L'aneguet es va mirar, incrèdul, a l'aigua transparent i el que va veure el va deixar meravellat.

Durant el llarg hivern s'havia transformat en un cigne preciós!Aquell aneguet lleig i malgirbat era ara el cigne més blanc i elegant de tots els que hi havia a l'estany.

Així fou com l'aneguet lleig es va unir als seus i fou feliç per sempre.

24

El soldadet de plom

Hi havia una vegada un fabricant de joguines que va fabricar un exèrcit de soldats de plom, molt drets i elegants. Cadascun portava un fusell a l'espatlla, una jaqueta vermella, pantalons blaus i un barret negre alt amb una insígnia daurada al front. Com que no tenia prou plom per a fer l'últim soldadet, el va haver de deixar sense una cama.

Ben aviat, els soldadets es trobaven a la vitrina d'una botiga de joguines. Un senyor els va comprar per regalar-los al seu fill com a regal d'aniversari. Quan el nen va obrir la caixa, en presència els seus germans, el soldadet sense cama li va cridar molt l'atenció.

El soldadet es va trobar de sobte davant d'un castell de cartró amb cignes nedant a la vora, en un llac fet de miralls.Davant de l'entrada hi havia una bonica ballarina de paper. Portava una faldilla rosada de tul i una banda blava sobre la que hi havia un petit vidret que brillava com un diamant. La ballarina tenia els braços alçats i una cama aixecada cap enrere, de manera que aquesta cama no es veia. Era molt bonica!-És la noia ideal per a mi - va pensar el soldadet de plom, convençut de que a la ballarina li faltava una cama com a ell.

Aquella nit, quan ja tots a casa se n'havien anat a dormir, els joguets van començar a divertir-se. Un ninot molt trapella feia cabrioles mentre la resta de joguines ballaven i corrien per tot arreu.

25

Els únics joguets que no es movien eren el soldadet de plom i la bonica ballarina de paper. Immòbils, es miraven l'un a l'altre. De sobte, varen tocar les dotze de la nit. La tapa de la caixa de sorpreses es va obrir i d'ella en va sortir un follet d'expressió malvada.-Tu què mires, soldat? - va cridar. El soldadet va seguir amb la mirada fixa endavant.-D'acord. Doncs ja veuràs el que et passarà demà - va anunciar el follet.

A l'endemà, el nen va jugar una estona amb el seu soldadet de plom i després el va posar a la vora de la finestra, que estava oberta. Potser fou el vent, o potser fou el follet dolent, la cosa és que el soldadet de plom va caure al carrer.El nen va córrer cap a la finestra, però des del tercer pis no podia veure res.-Puc baixar a buscar el meu soldadet? - va preguntar el nen a la criada. Però ella s'hi va negar doncs estava plovent a bots i barrals. La criada va tancar la finestra i el nen va haver de resignar-se a perdre la seva joguina.

A fora, uns nens del carrer jugaven sota la pluja. Van ser ells els que van trobar el soldadet de plom boca terrosa, amb el fusell clavat entre les llambordes.-Fem-li un vaixell de paper! - va cridar un dels nens.

Plovia tant fort que s'havia format com un petit riu per les vores dels carrers. El nois van fer un vaixell amb un diari vell, hi van posar el soldadet i el van fer navegar.

El soldadet es mantenia rígid mentre el vaixell de paper es deixava endur pel corrent. Aviat es va ficar en una claveguera i per allà va seguir navegant.-On aniré a parar?- va pensar el soldadet.- El culpable de tot això és el follet dolent. És clar que no m'importaria el que m'ha

26

passat si estigués amb mi la bonica ballarina. En aquest moment, va aparèixer davant seu una rata enorme.-Atura't! - va cridar amb veu estrident.

Però el soldadet de plom no podia fer res per aturar-se. El vaixell de paper va seguir navegant per la claveguera fins que va arribar al canal. Però ja estava tant mullat que no podia seguir surant i va començar a naufragar.

Finalment el vaixell de paper es va desfer completament i el soldadet de plom es va enfonsar a l'aigua. Just abans d'arribar al fons, un peix gran se'l va empassar.-Que fosc que està aquí a dins! - va dir el soldadet de plom-molt més fosc que a la caixa de joguines.

El peix, amb el soldadet a l'estómac, va nedar per tot el canal fins arribar al mar. El soldadet de plom trobava a faltar l'habitació dels nens, les joguines, el castell de cartró i sobretot la seva bonica ballarina.-Crec que no els tornaré a veure mai més- va sospirar amb tristesa. El soldadet de plom no tenia cap idea d'on es trobava.

D'altra banda, la sort va voler que uns pescadors passessin per allà i atrapessin el peix amb la seva xarxa.

El vaixell de pesca va tornar a la ciutat amb el seu carregament.

No va passar massa estona que el peix fresc ja era al mercat; allà on comprava la criada de la casa del nen. Després de mirar la selecció de peixos, es va decidir pel més gros: era el que tenia el soldadet de plom a dins!

27

La criada va tornar a casa i li va donar el peix a la cuinera.-Quin peix més bo! - va exclamar la cuinera quan el va veure.

De seguida, va agafar el ganivet i va començar a preparar el peix per a fer-lo al forn.-Aquí hi ha alguna cosa dura - va murmurar. Després, plena de sorpresa, va treure el soldadet de plom.

La criada el va reconèixer immediatament.-És el soldadet que li va caure al nen per la finestra! - va exclamar.

El nen es va alegrar moltíssim quan va saber que el seu soldadet de plom havia aparegut. El soldadet, per la seva banda, estava una mica atordit. Havia passat tant temps a la foscor!.

Finalment, va adonar-se'n que estava altra vegada a casa.A la taula va veure els mateixos joguets de sempre i també el castell amb el llac de miralls. Davant hi havia la ballarina, recolzada en una única cama. Hagués plorat d'emoció si hagués tingut llàgrimes, però es va limitar a mirar-la. Ella el mirava també.

De sobte, el germà del nen va agafar el soldadet de plom dient:-Aquest soldat no serveix per res. Només té una cama. A més, fa pudor a peix.

Tots van veure aterrits com el noi llençava el soldadet de plom al foc de la xemeneia.

El soldadet va caure de peu al bell mig de les flames. Els colors del seu uniforme desapareixien a mesura que es desfeia.

De sobte, una ràfega de vent va arrencar la ballarina de l'entrada del castell i la va portar com un ocell de paper fins al

28

foc, al costat del soldadet de plom. Una flamarada la va consumir en un segon.L'endemà, la criada va anar a netejar la xemeneia. En mig de les cendres va trobar un tros de plom en forma de cor. Al costat, negre com el carbó, hi havia el brillantet de la ballarina.

29

La pell del cocodril

Als nens dels poblats de Namíbia els expliquen un conte tradicional que diu que fa molt, molt de temps, el cocodril tenia la pell llisa i daurada com si fos d'or.

Diuen que el cocodril es passava tot el dia sota l'aigua, en les aigües enfangades i que només en sortia a la nit, i que llavors la llum de la lluna es reflectia en la seva pell brillant i llisa.

Tots els altres animals anaven a la nit a beure aigua i es quedaven bocabadats contemplant la meravellosa pell daurada del cocodril.

El cocodril, orgullós de l'admiració que provocava la seva pell, va començar a sortir de l'aigua durant el dia per presumir-ne.

Llavors, la resta d'animals, no tan sols hi anaven a la nit a beure aigua, si no que també s'hi apropaven quan brillava el sol per a contemplar la pell daurada del cocodril.

Però va succeir que el sol brillant, a poc a poc va anar assecant la pell del cocodril, coberta d'una capa de fang, i cada dia s'anava de mica en mica enlletgint.

En veure aquests canvis en la seva pell, els altres animals van anar perdent la seva admiració pel cocodril.

Cada dia, el cocodril tenia la pell més arrugada fins que li va quedar com ara la té, coberta d'escames grans i dures de color marró. Finalment, davant d'aquesta transformació, els altres animals no van tornar a beure durant el dia i doncs ja no podien contemplar la bonica pell daurada del cocodril.

30

El cocodril, abans tant orgullós de la seva pell daurada, mai es va recuperar de la vergonya i de l'humiliació i, des d'aleshores, quan s'apropen altres animals es submergeix ràpidament a l'aigua per amagar-se, i tan sols els seus ulls i les seves narius sobresurten de la superfície de l'aigua.

31

La Princesa i el pèsol

Un jove príncep desitjava casar-se, però amb una princesa de veritat. Havia recorregut els set mars, escalat totes les muntanyes del món i lluitat amb els més ferotges dracs, per a poder trobar una princesa de debò, però no havia tingut èxit.

A més a més que no eren veritables princeses, totes tenien un defecte o altre: unes eren molt grasses, altres massa primes, unes molt altes, altres molt baixes, algunes tenien el nas molt gran i d'altres molt petit. En fi que el príncep del nostre conte començava ha estar una mica desesperat.

Després de cinc anys de buscar, el príncep va tornar al seu reialme molt trist i va concloure que al món ja no hi havia veritables princeses. I dit això va decidir tancar-se a la torre més alta del castell i allà s'hi va quedar.

Dies més tard, en un dia amb una forta tempesta, algú va trucar a la porta del palau. Com que els criats estaven molt espantats pels llamps que queien per la tempesta, el mateix Rei va haver d'anar a obrir la porta.

Quan ho va fer, va veure una jove molt bonica amb un bonic vestit de seda blau teixit amb fils d'or i sabatilles de vidre. La noia estava completament xopa i les seves sabates deixaven anar força aigua a cada passa que donava.A més, les llargues trenes fetes amb el seu preciós cabell negre estaven també molles i regalimaven aigua com una font.-Sa majestat, sóc una princesa i estic perduda. Podria passar la nit al seu palau?- va dir la jove fent una reverència. -Una princesa?- va pensar el rei- doncs anem a veure si és cert.

El Rei se'n va endur la princesa a una de les estances perquè es canviés la seva roba humida.Mentrestant, va ordenar als seus servents que preparessin una de les habitacions del palau i posessin sobre el llit deu matalassos i deu cobrellits.Una vegada va estar fet, el Rei va posar a sota del primer matalàs un pèsol.

L'endemà, el Rei va entrar a l'habitació de la princesa i li va preguntar : -Com has passat la nit?. I la princesa va contestar: -Molt malament, hi havia alguna cosa dura al llit que no em va deixar dormir.

El Rei va deixar anar una gran rialla i va sortir de l'habitació cridant per tot el palau: -És una princesa de veritat, es una princesa de veritat! Només una princesa de veritat pot ser tan sensible com per a sentir un pèsol sota de deu matalassos.

Va pujar fins a la torre més alta del castell on era el seu fill i li va explicar el que havia passat.Tots dos van riure i ballar. El príncep es va canviar de roba per anar més mudat i va baixar de la torre per a conèixer la princesa.

32

El príncep va entrar a l'habitació i va veure la princesa. Ella el va mirar i en aquest instant tots dos van saber que estaven fets l'un per l'altre.

Dues setmanes després el casament es va celebrar a palau. Hi va haver una gran festa que va durar tota una setmana.El príncep i la princesa van viure feliços per sempre i el pèsol va ser enviat a un museu del regne.

33

En Pere i el llopHi havia una vegada un petit pastor que es passava molt de temps vigilant les seves ovelles i, com que a vegades s'avorria veient-les pasturar, molts cops s'empescava coses per a divertir-se.

Un dia, va decidir que seria una bona pensada divertir-se prenent el pèl a la gent del poble que hi havia per allà a la vora.

S'hi va acostar i va començar a cridar: -Socors! El llop! Que ve el llop!

Els vilatans van agafar el que tenien a mà i corrents van anar a ajudar el pobre pastor que demanava auxili, però quan van arribar allà, es van adonar que tot havia estat un broma pesada del pastor. I es van enfadar, i molt!

Quan els vilatans ja se n'anaven, al pastor li va fer tanta gràcia la broma que va pensar en repetir-la. I quan els vilatans ja eren prou lluny, va tornar a cridar: -Socors! El llop! Que ve el llop!

Els vilatans, en tornar-lo a sentir, van començar a córrer un altre cop cap on era el noi per auxiliar-lo, pensant que, aquesta vegada si, s'havia presentat el llop i realment necessitava de la seva ajuda. Però en arribar on era el pastor, van veure'l per terra, rient de veure als vilatans córrer armats amb el que van trobar. Els vilatans, aquest cop es van enfadar encara més. I se'n van anar.

L'endemà, el pastor va tornar a pasturar amb les ovelles al mateix camp. Encara reia quan recordava córrer als vilatans. Però no havia pensat en la possibilitat de que un dia el llop s'hi acostés realment.

I justament va ser aquell mateix dia que va veure acostar-se el llop. La por li va envair el cos. En veure que s'acostava cada cop més, va començar a cridar: -Socors! El llop! Que ve el llop! Que se'm menjarà totes les ovelles! Auxili!

Però els vilatans, pensant en el que havia passat el dia anterior, no li van fer gens de cas.

El pastor va veure com el llop ja estava a punt de llançar-se sobre les seves ovelles i cridava cada cop més desesperat. -Socors! El llop! El llop!

Però els vilatans van continuar sense fer-l'hi cas. I va ser així com va veure, impotent, com el llop es llançava sobre les seves ovelles, ferint-ne unes quantes i enduent-se'n una per menjar.

34