1

Conferència organitzada per l´Associació POST-CRASH UPF Barcelona, 5 de maig de 2015. _____________________________________________________

QUATRE ECONOMISTES QUE TAMBÉ HAN DEIXAT RASTRE: Karl MARX, Michal KALECKI, josep SCHUMPETER i Paul SWEEZY Josep Maria VEGARA Professor emèrit d´Anàlisi Econòmica de la UAB ___________________________________________________________________ PRESENTACIÓ Bon dia, Agraeixo a l´Associació PostCrash-UPF la oportunitat que m´ha ofert d´explicar-me amb aquesta conferència. I a la Facultat per acollir-la i a tots els presents per la vostra assistència. Aquesta conferència tractarà sobre la història del pensament econòmic tot i que també -per provocar- expressaré també criteris personals. Està centrada en quatre autors importants, amb connexions intel.lectuals entre ells; són: -Karl Marx -Michael Kalecki -Josef Schumpeter. i -Paul Sweezy Són autors que han deixat un rastre i que considero mereixen atenció: per això estàn inclosos en el meu curs d´Història del Pensament Econòmic que ofereix la Facultat des d´aquest curs acadèmic. Personalment, hi dedicat atenció en diverses publicacions que podeu consultar a la Biblioteca. Per no fer excessives simplificacions necessito temps i potser serè una mica llarg. Pot ser dur... m´excuso. En primer lloc Karl Marx.

_____________________________________________________

1.-Karl Marx (1818-1883) ______________________________________________________________________

Va néixer a Trèveris (Prusia) l´any 1818. Va abandonar els estudis de dret i va cursar estudis de filosofia a Berlín. El 1841 es va doctorar. Va començar la seva

2

activitat filosòfica amb una crítica a les tesis sobre l'alienació religiosa de Feuerbach.

El 1844, influenciat pel filòsof alemany Hegel, va passar a formar part de la denominada Esquerra Hegeliana i, dels Joves Hegelians on coneix el seu company Friedrich Engels.

L'any 1848 va publicar el Manifest Comunista, escrit amb Engels. A partir d'aquest moment, Karl Marx i Friedrich Engels s'exilien a Londres on comencen a elaborar els seus estudis sociològics.

El 28 de setembre de 1864 es funda a Londres l'AIT (Associació Internacional de Treballadors) -Primera Internacional- de la qual Marx esdevé principal impulsor.

Fins al final de la seva vida va seguir amb la tasca intel·lectual i la seva activitat política i organitzativa del moviment obrer

LA OBRA . Destacarè només: -Marx,K. El capital , 1867 Vol.1 -No va ser professor d´Història del Pensament Econòmic però va escriure Historia Crítica de las Teorias de la plusvalía, 1862 -Marx,K. Elementos fundamentales para la crítica de la economía politica, La evolució del pensament de Marx va ser molt complexa. Malgrat el seu carácter d´obra incacabada, El Capital constitueix l´expressió més ambiciosa, madura i complerta de la economía de Karl Marx. No es tracta d´una obra aséptica ni, en rigor, només d´economia política, en el sentit convencional. Ho sabem. La problemática de Marx en El Capital no s´ha d´endevinar: Marx la explicita amb claretat. Així, en el Pròleg de la Primera edició del Llivre I, explicita: “Lo que que de investigar en esta obra es el modo de produción capitalista y las relaciones de producción e intercambio que a él corresponden”. El Capital. Un problema central per Marx consisteix en explicar la aparició de plusvàlua, o sigui d´un excedent, apropiat per una classe social en una economía en la que s´intercanvien, voluntàriament, mercaderies equivalents: “Si se intercambian mercancías o mercancías y dinero, de valor de cambio igual, y por tanto, equivalentes, es obvio que nadie saca más valor de la circulación que el que arrojó en ella” (p.195) Aquest és el primer problema a resoldre. Marx es planteja precisament donar-hi una resposta en el cas en el que l´intercanvi d´equivalents és més clar i transparent, és a dir, quan els productes s´intercanvien –voluntàriament- d´acord amb els seus valors. Marx distinguia, de forma sistemàtica, la esfera de la circulació –la dels mercats, la de la igualtat- de la esfera de la producció.

3

La gènesi de El Capital . Marx va publicar la primera edició de El Capital l´any 1867 i va morir el 1883 sense haver publicat els Llibres següents. Posteriorment, Engels va publicar el Llibre II l´any 1885 i el Llibre III l´any 1894. Finalment Kautsky va publicar l´any 1904 la Història Crítica de les Teories de la Plusvàlua. Aquest calendari ha generat notables confusions sobre la obra de Marx doncs Marx havia anticipat en el Volum I del Capital determinats problemes vinculats a la relació entre valors i preus de producció, i entre la taxa de plusvàlua i la taxa de guanys i que no van aparèìxer considerats en el volum II i, per tant, es plantejava si ho havia fet –i correctament- en el Volum III. La publicació del Volum III l´any 1894 va reobrir amb força aquest debat. Ho veurem. El Capital comença amb l´anàlisi de la mercadería, doncs la riquesa en una societat capitalista és un immens estoc de mercaderies que satisfàn necessitats humanes, siguin de consum o de producció. La seva utilitat els hi dona valor d´ús però –simultàniament- són el suport material del valor de canvi. Si analitzem l´intercanvi, “si excloem el valor dús de les mercaderies, únicament els hi quedarà una propietat: la de ser productes del treball”, però –Marx especifica- no d´un treball concret –que produeix els valors d´us, sino de “treball humà indiferenciat, de treball abstractament humà”. (P.47) “Les mercadries són valors en tant que cristalitzacions d´aquesta substància comuna…”.(p.47). Certament, és un llenguatge molt filosòfic… ¿Com mesurar el valor? Pel “temps de treball socialment necessari” (que entèn més com a la moda estadística que com a mitjana). LA FORÇA DE TREBALL. El capital necessita d´una mercadería especial, el valor d´ús de la qual sigui ser font del valor; aquesta mercaderia existeix: és la força o capacitat de treball, o sigui, el conjunt de facultats fisiques i mentals que es posen en moviment per produir valors d´us. Perque existeixi tal mercaderia són necessàries unes condicions, en concret, que el seu propietati sigui lliure i que la pugui oferir com a mercaderia, que el tracte sigui entre persones jurídicament iguals i que la venda sigui per un temps limitat. En el cas de la força de treball, una condició addicional consisteix en que el posseidor de la força de treball no pugui oferir mercaderies diferents de la seva força de treball perque no disposa de mitjans de consum i de producció mecessaris. ¿I quin és el valor d´aquesta mercaderia “peculiar”?. Doncs –com en el cas general- pel temps de treball necessari per la seva producció/reproducció i aquesta –per oposició a les mercaderies corrents- té una component “històrica i moral”. La reproducció es realitza fora de la esfera de la producció i de la de l´intercanvi. Marx destaca, no només que el producte és propietat del capitalista sino també que els treballadors treballen sota el control del capitalista. El procés de producció és també un procés social. Marx va analitzar també la gènesi histórica d´aquestes relacions socials: la historia del sistema domèstic, la manufactura i la fàbrica en tant que innovacions crucials.

4

Cal destacar que la especificitat de la relació salarial va desaparèixer com a problemática de la teoría económica ha esperat un segle fins que autors com Ronald COASE(1937), Herbert SIMON(1958), i altres han analitzat el carácter incomplert del contracte salarial, els problemas associats a la informació, als incentius i al control, aixi com el paper de la organització i les tecnologies. El resultat és una concepció diferenciada del mercat del treball/força de treball respecte de les altres mercaderies. Les diverses formulacions de la teoría dels mercats eficients o de la consideració explícita de l´esforç van en aquesta línea. No estic però afirmant que aquesta incorporació s´hagi produït per influència directa de la obra de Marx. Fixem-nos que, en l´altre extrem, com especifica Debreu (1956), en el equilibri general s´inclouen els serveis de treball entre les mercaderies: “El primer ejemplo de un servicio económico será el trabajo humano. Su descripción será la de la tarea ejecutada; o sigui, els mercats corresponents són mercats de prestacions concretes de treball; és una visió totalment diferent. CAPITAL CONSTANT I CAPITAL VARIABLE . El treballador amb el seu treball afegeix valor i conserva el valor dels mitjans de producció. La força de treball produeix valor per sobre del necessaris per la seva reproducció: produeix treball-excedent: produeix plusvàlua que és apropiada pels capitalistes. La plusvàlus donarà lloc als guanys estrictes i també als interessos i a la renda de la terra. La part del capital que correspòn als mitjans de producció -que no mofifiquen la seva magnitud de valor- per això l´anomena capital constant. Per altra banda, la part del capital convertida en força de treball l´anomena capital variable. I defineix la taxa de plusvàlua o d´explotació –e- com el quocient entre el treball excedent i el treball necessari. LA ACUMULACIO PRIMITIVA DE CAPITAL. El funcionament de la reproducció del capitalisme ¿permet explicar els seus origens?. Marx té molt clar que no i per això introdueix la acumulació originària o primitiva del capital.“…La acumulación del capital presupon el plusvalor, el plusvalor la producción capitalista, y ésta la preexistencia de masas de capital relativamente grandes en manos de los productores de mercancías. Todo el proceso, pues, parece suponer una acumulación originaria previa a la acumulación capitalista (“previous accumulation”, como la llama Adam Smith), una acumulación que no es el resultado del modo de producción capitalisya, sino su punto de partida.”. Aquest és el nou tema: la denominada acumulació primitiva. ELS PREUS DE PRODUCCIÓ I LA TRANSFORMACIÓ. Si els capitalistes desplacen els seus capitals cercant una rendabilitat máxima, la expressió formal d´aquest procés será una taxa de guany comuna als diversos sectors. La presencia d´aquesta taxa será incompatible amb els preus proporcionals als valors, com a cas general. Marx era conscient del problema i de la necessitat de derivar una taxa de

5

guany comuna als diversos sectors; pensaba però que no era crucial per les finalitats dels libre I i II de El Capital. Quan el nostre autor enfoca el problema –l´anomenada transformació dels valors en preus de producció- el seu procediment consisteix en primer calcular la taxa de guany dividint el valor de la plusvàlua total per la suma del capital total, constant i variable, tot en termes de valors. I aplica la taxa de guany aixi calculada a la suma de capitals constant i variable, que continúen calculats en termes de valors. Ara bé, aquest procediment té un inconvenient clau que consisteix en que –operant com ho fà Marx- cada mercadería apareix amb dos preus diferents, un en termes de valors quan la mercaderia apareix com a input i un altra diferent quan apareix com a producte. Hi ha, per tant, inconsistencia lógica. Marx considera però que “para nuestra investigación presente no es necesario investigar más detalladamente este punto”.

Ara bé, aquest procediment ha donat lloc a un llarg debat sobre l´anoment problema de la transformació que en termes de coerència lògica es pot considerar tancat. Marx no va resoldre satisfactòriament el tema del càlcul dels preus de producció. Marx considerava que els preus de mercat oscil.laven al voltant dels peus de producció: també va exposar la concepció segons la que la competència induia las capitalistes a innovar, de forma que si tenien èxit tenien guany diferencials: era una idea dels clàssics que Schumpeter va situar en el centre de la seva formulació. LA TENDENCIA DECREIXENT DE LA TAXA DE GUANY . Marx considerava el capitalisme un sistema dinàmic, innovador i inestable. Marx va analitzar amb detall diversos aspectes del canvi tecnològic sota el capitalisme. L´aspecte central en el que el canvi tècnic resulta crucial és l´anomenada tendencia decreixent de la taxa de guany que juga un paper molt important en la concepció marxiana de la dinámica capitalista a llarg termini: “Pero dada la gran importancia que posee esta ley para la producción capitalista, puede decirse que constituye el misterio en torno a cuya solución gira toda la economía política desde Adam Smith…” Convé precisar que la composició orgànica del capital -proporció capital constant/capital variable–-es un concepte diferent del capital per treballador- i Marx considerava que té una clara tendencia a augmentar com a consecuència de les característiques del canvi tècnic en el capitalisme. Aleshores, si la taxa de plusvàlua es manté bàsicament constant i la composició orgánica del capital creix, això implica que la taxa de guany disminueix. En aquest marc, Marx va identificar vàries “contratendències” que tenien l´efecte invers: l´augment de la taxa de plusvàlus, la reducció del salari per sota dels seu valor, la reducció del cost dels elements del capital constant, la sobreexplotació relativa, el comerç exterior i l´augment del capital en forma d´accions. Aquestes contratendències contribueixen a explicar:”por qué la baja no es mayor o más rápida”, aixi com a explicar per que`” los efectos de la ley se manifiestan en forma contundente en determinadas circunstancias y en períodos prolongados”. Malgrat

6

els efectes de les contratendències, per Marx era clar el predomini de la tendencia, tal com la seva mateixa terminología denotava. Utilitzant un símil, direm que els avions volen perque hi ha contratendències efectives que contarrresten l´efecte permanent de la llei de la gravetat; ara bé, donada la existencia de lìmits en la capacitat d´enmagatzament del combustible que pot portar l´avió, la tendencia a aterrar, o a caure, s´imposarà a la llarga. Per Marx la importancia crucial de la llei derivava de que : “esta barrera singular arestigua la limitación y el carácter solamente histórico y transitorio del modo de producción capitalista”. En definitiva, la eficàcia a llarg termini de la llei sentenciava el capitalisme. Aquest tema ha estat també àmpliament discutit; la crítica fonamental deriva de la demostració de que –en un marc de formulació correcta dels preus de producció- el canvi tecnológic seleccionat amb criteri capitalista d´obtenir guanys diferencials superiors, permet augmentar la taxa de guany quan la nova tecnologia es difón a tota la economía i dona lloc a un nou sistema de preus de producció i a una nova taxa de guany que no està determinda tecnològicament sino que depén dels resultats la lluita per la distribució. Marx, les matemàtiques i la tecnología.És de justicia destacar la curiositat i la exigencia intel.lectual de Marx. En relació a la filosofía i la historia no cal demostrar-ho. És menys conegut que per aprofondir en la economía política va considerar necessari estudiar mecánica i matemàtiques. Així, va escriue a Engels: “Reacciono davant la mecánica igual que davant les llengües. Comprenc les lleis matemàtiques però davant la més simple realitat técnica que necesita d´una visió concreta, experimento més dificultats que el més gran dels imbècils”. Malgrat aquestes dificultats, va estudiar mecánica en una escola de formació professional, i va deixar nombrosos quaderns de notes. Les matemàtiques li resultaven més atractives: “En los intervalos, ya que no se puede escribir sin interrupción, hago cálculos diferenciales (differential calcules) DX/DY”. Marx no va però tenir accés al càlcul matricial i, especialmente, a les propietats dels vectors i valors propis de les matrius no negatives, que li harien resultat extremadament útils. CONSIDERACIONS FINALS. Marx ha ocupat un lloc especial en la historia del pensament econòmic, segregat del conjunt dels economistes i les causes d´aquest situació no són difícils d´endevinar: la vinculació de la economía política marxista al moviment obrer i les seves fortes connotacions ideològiques. Per això no deixa de cridar la atenció el resorgiment de la atenció acadèmica per la obra de Marx durant els anys 60s i 70s i el fet de que això derivi, en bona part, de la formalització realitzada per Michio Morishima (1973). Un dels resultats d´aquest procés – en el que hi han participat també nombrosos economistes marxistes- ha estat la demolició lògica de la teoría del valor i de la llei de la tendencia decreixent de la taxa de guany.

7

Malgrat això, en la obra de Marx hi ha una visió global del capitalisme que aporta elements importants per la seva comprensió, com és el seu carácter radicalment monetari, la distinció entre els àmbits de la producció i de la circulació, entre treball i força de treball i la concepció del capitalisme com un sistema dinàmic, inestable, en transformació impulsada per les seves propies lleis internes. La obra global de Marx posseix una extraordinaria capacitat de fascinació, sense comparació amb els altres protagonistas de la historia del pensament econòmic. Crec que això es degut a: -al seu carácter enciclopédic, a la seva visió global de la filosofía, la societat, la economía, la política i la cultura, a contracorrent de la fragmentació i de la super-especializació vigent posteriorment. I, per altra banda: -la obra de Marx proporciona una metodología i també una filosofía de la historia a la que cadascú por incorporar la seva propia acció.. quasi res… Crec que d´aqui deriva la seva capacitat de seducció. Part de cada generació sembla destinada a preguntar-se què va dir realment Marx ______________________________________________________________________

Michal Kalecki (1889-1970)

Michael Kalecki va neixer el 22 de juny de 1899 a Lodz, Polonia -aleshores ocupada per Rusia. Morí a Varsovia el 17 d´abril de 1970. Va començar estudis d´enginyeria i, pel seu compte, va estudiar economia, llegint autors com Marx, Rosa Luxemburg i Tugan Baranowski. Fou un activista polític en el moviment socialista. Les dificultads econòmiques de la seva familia el van obligar a deixar els estudis i es va dedicar al periodisme durant uns anys. El 1929 va trobar feina a a Varsovia a l´Institut de Recerca dels Cicles Econòmics i el Preus. L´any 1933 va publicat en polonés un article sobre el cicle econòmic que contenia els aspectes essencials de la teoria de la demanda efectiva, abans de la publicació per part de Keynes de la seva versió. L´octubre del mateix any va presentar el seu treball en la reunió de la Asociació Internacional de Econometria i l´any 1935 el va publicar a dues revistes importants: la Revue d’Economie Politique i Econometrica, sense gaire resò. L´any 1936 va viatjar a Suecia i –ja coneixedor de la publicació de la Teoria General de Keynes – també a Anglaterra. Va iniciar una relació d´amistad amb Richard Kahn, Joan Robinson i Piero Sraffa. Va conèixer Keynes l´any següent. L´any 1939, Kalecki va publicar els Essays in the Theory of Economic Fluctuations que conté els elements essencials de la seva obra. Durant la segona Guerra Mundial va treballar al Oxford University Institute of Statistics i els anys 1945-46 la Internacional Labour Office-OIT de Montreal. De

8

1946 al 1955 va esser deputy director de la secció d´economia del Secretariat de les Nacions Unides a Nova York. Va dimitir com a protesta contra les activitats del maccarthysme. Va retornar a Polonia el 1955 on va ser President de la Comissió de Planificació Perspectiva (1955-64). Va dimitir per protestar contra una campanya antisemita. Va mantenir-se sempre en posicions d´independència intel.lectual. ______________________________________________________ -El primer article Kalecki M.és del (1933) publicat en polonés, sobre el cicle -Kalecki, M.(1954) Theory of economic dynamics, -Kalecki M., (1972a) Selected Essays on the Economic Growth of the Socialist and the Mixed Economy, -Kalecki M.,(1972b) The Last Phase in the Transformation of Capitalism INTRODUCCIÓ. La concepció macroeconómica de Kalecki té uns fonaments microeconòmics doncs incorpora una teoría dels preus amb elements oligopolístics/monopolístics que determinen un marge sobre els costos variables fixat pel que anomena el grau de monopoli vigent. La seva anàlisi de la distribució distingeix, per una banda, treballadors i capitalistes i, per altra banda, les despeses d´inversió i de consum que determinen la distribució de la renda entre guanys i salaris, segons l´enfoc resumit en la expressió els capitalistes guanyen el que gasten els treballadors gasten el que guanyen, expressió clau per comprendre la seva teoria de la demanda efectiva doncs té molt clar que els agents econòmics decideixen el que gasten però no el que ingressen. Amb aquesta base, va formular una teoria del cicle econòmic, molt relacionada amb els desfases temporals existents. Des de la seva experiència va escrire també sobre els problemes de l´economía planificada aixi com sobre els paisos subdesenvolupats. TEORIA DELS PREUS. Kalecki considerava que en les economies capitalistes del seu temps predominaven les condicions oligopolístiques en els mercats dels productes manufacturats, a diferència del sector de les matèries primeres. Els preus de les matèries primeres i dels productes agraris estàn determinats per la demanda i els dels productes manufacturats ho estàn per la oferta -en condicions de costos variables constants- i són produits en instal.lacions que disposen d´excedents de capacitat. En el cas dels productes manufacturats, el marge dels preus sobre els costos directes -o “mark-up”- està determinat pel “grau de monopoli” existent en el mercat del producte i els dos factors clau de la seva determinació són: a) els seus costos variables de l´empresa -que no inclouen els salaris dels treballador no manuals- i b) el nivel dels preus de les altres empreses empreses que produeixen productes similars, reflectits en el seu promig ponderat dels preus corresponents.

9

DISTRIBUCIÓ DE LA RENDA. Kalecki constata empiricament que la participació dels salaris –sense els sous- en l´ingrés brut del sector privat és relativament estable en el cicle econòmic però que no pasa el mateix amb el total de sous i salaris. Precisa que la participació de sous i salaris en la renda està expressada per una funció lineal de l´ingrés brut dels sector privat. Ho va estimar pels Usa i el període 1929-41. LA DEMANDA EFECTIVA . Per plantejar el tema de la demanda efectiva, Kalecki considera inicialment el Producte Nacional Brut corresponent a una economia capitalista, en el cas més senzill, sense sector exterior ni sector públic. En termes agregats es compleix: Pbeneficis + Wsalaris = Cconsumcapitalistes + Consum treballadors+ IinversióI considerant que els assalariats no estalvien, resulta: Pbeneficis = Inversió + Consumcapitalistes Què determina el nivell de la rensa?. “La respuesta a esta pregunta depende de cuál de estos dos factores está directamente sujeto a las decisiones de los capitalistas. Ahora bien, está claro que los capitalistas pueden decidir invertir i consumir más en un periodo dado de tiempo que en el anterior pero no pueden decidir ganar más. Por lo tanto, sus decisiones sobre inversión y consumo determinan las ganancias y no a la inversa”. En el cas general, considerant també el sector públic i l´exterior resulta: Pbeneficis = Inversió + Déficitpúblic + ExcedentExportacions Kalecki destaca que el dèficit pressupostari té efectes econòmics similars a un excedent d´exportacions: “La contraparte del excedente de exportación es un aumento del endeudamiento de los países extranjeros hacia el país considerado. La contraparte del déficit presupuestal es un aumento del endeudamiento del gobierno hacia el sector privado.” Beneficis i inversions. Per tal d´explicar les decisions de consum dels capitalistes, Kalecki introdueix una ecuació de comportament que expressa que les decisions de consum dels capitalistes són funció del seus guanys en un periode anterior, de forma que, considerant el cas més simple, en el que es compleix Pbeneficis = Inversió + Consumcapitalistes -fent successives substitucions, aixi com alguna hipótesi addicional- obté que els beneficis están determinats per la inversió amb un cert retard termporal. Kalecki il.lustra estadísticament la ecuació pel període 1929-40 als USA. Kalecki continua escrivint: “Hemos afirmado anteriorment que la tasa de interés no puede ser determinada por la oferta y la demanda de capital porque la inversión crea automáticamente una cantidad igual de ahorro. Por lo tanto, la inversión `se financia a sí misma´ cualquiera que sea la tasa de interés... La tasa de

10

interés resulta, por lo tanto, del juego de otros factores. I, per altra part, afirma que en vista del hecho de que el tipo de interés a largo plazo, ... no acusa fluctuaciones cíclicas marcadas, difícilmente se le puede considerar como elemento importante en el mecanismo del cilclo económico.” Per això no la considera l papaper del tipus d´interés. LES DECISIONS D´INVERSIÓ . En la seva formulació, les decisions d´inversió depenen positivament de l´increment de lautofinanciació empresarial, de la taxa de canvi del beneficis agregats i són també una funció –decreixent en aquest cas- de la taxa de variació de l´estoc de capital. L´augment dels guanys per unitat de temps, transforma en atractius nous projectes d´inversió i -encara que Kalecki no ho formuli aixi- es pot considerar que aquesta variable està relacionada amb les expectativas de guanys. Per altra banda, l increment net de l´estoc de capital per unitat de temps té efectes negatius doncs l´augment de l´estoc de capital redueix la taxa de guany, el que té efectes negatius sobre els incentius a la inversión. Tenint present que la taxa de variació de l´estoc de capital és igual a la inversió efectiva neta en capital fixe i que la inversió en existències la considera una funció retardada de la variació de la producció del sector privat, Kalecki escriu finalment que la inversió efectiva en capital fixe és una funció lineal retardada dels estalvis de les empreses, de la taxa de variació dels seus beneficis i de la taxa de variació de la producció. Kalecki estima per separat les funcions corresponents a la inversió en capital fixe i en existències, pels USA al perióde 1929-1940 per dos valors diferents del retard i prèvia deflactació del nivell de preus. Soposa equilibri en el sector exterior i també en el pressupost públic. Obté finalment una ecuació en la que la inversió efectiva total neta és una funció lineal de la inversió en un període anterior més la variació de la inversió amb una altre retard diferent. Kalecki realitza una discusió heurística del comportament cíclic que té molt d´interés perque constitueix, de fet, una descripció econòmica de la dinàmica del cicle; ha de fer però algunes hipótesis sobre els valors dels coeficients. El cicle es superposa amb els “factors de desenvolupament” –les innovacions, la dinàmica de la població, etc.- que Kalecki analitza també. LA DIMENSIÓ POLÍTICA DE LA PLENA OCUPACIÓ. Aquest tema Kalecki el va tractar en un article publicat l´any 1943. Mostra clarament que la seva capacitat analítica no depèn de la possibilitat de formalitzar-la. En aquest article Kalecki analitza les raons de la oposició dels capitalistes a la despesa pública: considera hi ha tres dimensions a distingir: a) la seva aversió genèrica a la intervenció governamental; b) la aversió a les direccions concretes de

11

la intervenció estatal, i c) la aversió als canvis socials i polítics resultants del manteniment de la plena ocupació. Kaleccki diagnostica que la intervenció estatal mitiga la eficacia de “l´estat de la confiança empresarial”, com un clar element de pressió efectiva del sector privat sobre l´Estat i, per aquest motiu, els déficits pressupostaris necessaris per la intervenció pública es consideren perillosos. Per altra banda el sector privat requereix que els camps d´intervenció estatal es limitin a activitats que no competeixin amb la iniciativa privada per tal d´evitar efectes negatius sobre la inversió privada; per aquest motiu prefereixen també els subsidis al consum –que generen demanda al sector privat- a la inversió pública. Kalecki destaca també que el manteniment d´una situació de plena ocupació té efectes negatius sobre la disciplina laboral. Indica també que les despeses en armament no plantegen problemas d interferències amb la inversió privada. En resum, “Els principis econòmics de la intervenció governamental exigeixen que la inversió privada hauria de limitar-se als objectes que no competeixen amb els equipaments de les empreses privades. La despesa en armament –explicarà també- clarament no competeix amb la inversió privada. Per altra banda, Kalecki destaca que si aquests tipus d´oposició privada es superès, aleshores resultaia palés que “el manteniment de la plena ocupació provoca canvis socials i politics que donarien nou ímpetu a la oposició del liders empresarials. Certament, en un règim de plena ocupació permanent, el “fantasma” (the sack) deixaria de jugar el seu paper com mesura disciplinària” … Aquest instint de classe els hi diu que mantenir la plena ocupació és un error des del seu punt de vista és defectuós i que l´atur constitueix una part del sistema capitalista normal”. Trobarem en Paul Sweezy reflexes d´aquesta concepció de Kalecki; com també però en Stiglitz i altres. El cicle polític. En la mateixa línia, Kalecki també va anticipar la existència del “cicle econòmic polític” o “derivat de la política”, generat per la intervenció governamnetal per induir activitat estimulant la demanda i les resistències empresarials a sostenir una situació de plena ocupació. KALECKI i MARX . Kalecki compartia amb Marx una visió de la societat capitalista dividida en classes socials, caracteritzada per diversos conflictes, sense però soposar que les clases prenien decisions col.lectives. Impostant. Ambdos autors atribuien una funció similar a l´atur en el marc del capitalisme: la de reforçar la disciplina laboral. A diferència de Marx -interessat a nivel abstracte pels modus de producció- Kalecki analitzava societats concretes, precisant llurs institucions. Marx volia el.laborar també una teoría de la historia: no era aquesta la pretensió de Kalecki. Kalecki analitzava la economía en termes de preus de mercat -nivell poc rellevant per Marx- i no feia cap ús dels valors treball. Marx considerava condicions de competència mentre que Kalecki distingia dos sistemes de preus en el que els productes manufacturats es caracteritzaven per la concentració oligopolística.

12

KALECKI i KEYNES . Sobre la prioritat temporal de Kalecki sobre Keynes en la formulació de la teoria de la demanda efectiva hi ha bàsicament accord entre els experts; el que no treu constatar que la influència preponderant correspòn a Keynes. Kalecki escrivia des del camp de la economia clàssica, especialmente des de Marx i Keynes ho feia des de la tradició marshalliana. Kalecki estaba menys amatent que Keynes a les funcions del sector financer. Keynes privilegiava el paper de la financiació externa en la inversió i Kalecki considerava rellevant l´ autofinanciació de les empreses. Per altra part, Keynes destacava molt més que Kalecki el paper de les expectatives. Kalecki va influir posteriorment, de forma especial- a l´interior dels anomenats POSTKEYNESIANS, sorgits als any 70s al voltant de la revista Journal of Postekeynesian Economis, amb economistes com Richard Goodwin,Nicholas Kaldor, Hyman P. Minsky, Luigi Pasinetti i Joan Robinson En un comentari final sobre Kalecki -i també anticipat sobre Sweezy- destacaré que el paper de la rigideç del preus derivada de la concentració dels mercats juga un paper central en un dels corrents principals del pensament economic modern, conegut com neo-keynesià. ______________________________________________________________________

J.A.SCHUMPETER (1883-19 59). ______________________________________ Va néixer a Triesch (Moràvia). El 1901 va començar a estudiar dret i economia a la Universitat de Viena. Va ser alumne de von Wieser i de von Bawerk. Es va doctorar l´any 1906 i el 1907 va iniciar estudis a Londres a on es va doctorar. Va ensenyar economia a les universitats de Viena, Czernow, Graz i Bonn a partir de 1909. El 1911 va publicar La teoría del desenvolvimiento económico, obra clau. En la inmediata 1ª post-guerra va participar breument en els treballs de la `Comissió de la socialització´ que el recent govern socialista de Berlin va constituir per preparar la nacionalització de les industries. Posteriorment, va ser secretari d´Estat de Finances, durant un periode curt d´uns mesos, del nou govern republicà d´Austria. Dos anys després, el 1921 va presidir el petit Bank Biedermann de Vienna, que va quebrar l´any 1924, provocant-li a Schumepeter greus pèrdues econòmiques. Després va tornar el 1925 com profesor de finances publiques a la Universitat de Bonn, fins el 1932, any en que ho va esdevenir de Harvard (Usa) fins el 1950, any de la seva mort. Va ser un del fundadors de la Econometric Society, de la que fou President de 1937 a 1941. El 1948 va ser el primer president no-nordamericà de la American Economic Association.

13

Fou un gran admirador de Walras. Va estar influit per la obra de Böhm-Bawerk però va desenvolupar una teoría de l´interés radicalment diferent. De la seva obra destacaré: -Schumpeter,J.A. Theory of Economic Development, 1911. -Schumpeter,J.A. Business Cycles, 2 vols, 1939 -Schumpeter,J.A. Capitalism,socialism and democracy, 1942 -Schumpeter,J.A.(1954) History of Economic Analysis,1954. INTRODUCCIÓ . Schumpeter es va interesar fonamentalment pel desenvolupament econòmic i ja des de l´inici del seu treball analític i va situar la innovació -tecnològica i no tecnológica - i llurs efectes, al centre de la seva concepció del desenvolupament econòmic d´una economia capitalista. LA EVOLUCIÓ ECONÒMICA i EL CORRENT CIRCULAR . El punt de partida analític de la teoria del desenvolupament econòmic de Schumpeter el constitueix –ja des de la seva primera obra del 1911- la denominada "corrent circular" –una abstracció- caracteritzat per la seva repetició indefinida, sense modificacions, en condicions de lliure competencia i que troba la seva expressió formal en l´ equilibri general walrasiá. Schumpeter considerava però el supòsit de competència perfecta fictici i afirmava que canvis analítics importants s´havien de produir "Tan pronto como se haya reconocido el predominio de la competencia monopolista o del oligopolio o de la combinación de ambos". En el corrent circular analitza doncs una economía d´intervanvi amb propietat privada, divisió del treball, lliure competència i tal que la seva funció radica en satisfer les necessitats. En cada periode es viu de la producció del periode anterior. Existeixen dos factors originaris: el treball i la terra, i es produeixen bens de consum i bens de producció. En aqueste condicions s´apliquen els principis de la imputació basats en la utilitat i en les productivitats marginals, en un marc de rendiments decreixents. En aquest marc –afirma Schumpeter- no existeix un tipus d´interés positiu sobre l´estavi, ni crèdit, ni hi ha cap motiu per premiar la abstinència, ni tampoc cap raó per descomptar el futur i preferir el present, a la Böhm-Bawerk o a la Fisher. El diner només s´utilitza amb la finalitat de facilitar les transaccions. Aquesta tesi ha estat molt discutida, entre altres, pels austríacs i més recentment també per Paul Samuelson. L´esquema exclou tota novetat, tota innovació en la activitat económica. Aquesta està sincronitzada i els riscos existents són assegurables. En aquestes condicions no existeixen beneficis i el producte es distribueix entre el treball i la terra; el tipus d´interés dels prèstecs per activitats és nul i, en definiva, no existeixen les institucions crediticies corresponents. No existeix espai per la activitat innovadora empresarial, ni capital, ni crèdit, ni capitalistes.

14

EL FENÒMEN FONAMENTAL DEL DESENVOLUPAMENT ECONÒMIC. La problemàtica central de Schumpeter correspòn a les transformacions económiques que van més enllà del marc del corrent circular. En la realitat apareixen novetats i la pregunta clau és ¿cómo tienen lugar tales modificaciones y qué fenómenos económicos originan". (Schumpeter,1911; pg.101-2). Els canvis rellevants als que està associat el fenòmen del desenvolu-pament són canvis qualitatius, discontinus, que generen ruptures. Es per això que no extranyarà que Schumpeter insisteixi en las innovacions radicals i deixi a l´ombra les innovacions denominades incrementals. Des d´aquest punt de vista, Schumpeter analitza el desenvolupament econòmic en els termes següents: : "(...) entendemos por "desenvolvimiento solamente los cambios de vida económica que no hayan sido impuestos a ella desde el exterior sino que tengan un origen interno". Les innovacions i no les guerres o el descobriments, per exemple, Finalment, en aquest context, les innovacions serán el motor dels canvis discontinus; d´aquí que escrivís: "el desenvolvimiento es la puesta en práctica de nuevas combinaciones/innovaciones"... En definitiva, el desenvolupament econòmic sorgeix de l´aplicació de les innovacions. LES COMBINACIONS o INNOVACIONS. La primera tipologia de les noves combinacions/innovacions apareix en la Teoría del desenvolvimiento económico (1911). La tipología que proposa és la següent: "1) la introducción de un nuevo bien, … o de una nueva calidad de un bien; 2) la introducción de un nuevo método de producción,… que no precisa fundarse en un descubrimiento nuevo desde el punto de vista científico ... 3) La apertura de un nuevo mercado, en otro país … 4) La conquista de una nueva fuente de aprovisionamiento de materias primas o de bienes semi-manufacturados, haya o no existido anteriormente, 5) La creación de una nueva gran organización en cualquier industria, como la de una posición de monopolio … La aparició d´innovacions transforma el procés circular: es trenca la repetició i apareix la possibilitat d´obtenir guanys diferencials, possibilitat que explica que el tipus de interés dels crèdits es transformi en positiu donc –en les noves condicions- disposar de crèdit–escriu Schumpeter- és la forma típicament capitalista de poder financiar una innovació i obtenir guanys. Schumpeter destaca que el motor de les transformacions indicades no són elements externs -como seria el cas de les guerres, les revolucions, el creixement de la població, etc.- sino –com ja he comentat- les innovacions, un element intern a la lògica econòmica capitalista.

15

Coerentement amb el paper que assignava a les innovacions, Schumpeter otorgava un paper important a la competència potencial. El resultat d´aquestes formes de competència potencial ha estat molt destacada posteriorment i juga un paper important en els enfocs moderns de les anàlisis de la organització dels mercats, llurs diverses estructures i prestacions. Schumpeter va generar una expressió molt exitosa: la destrucció creadora, per posar de relleu un dels aspectes més destacats del procés de desenvolupament mitjançant la innovació. “Destruyendo ininterrumpidamente lo antiguo y creando continuamente elementos nuevos. Este proceso de destrucción creadora constituye el dato de hecho esencial del capitalismo. En ella consiste, en definitiva, el capitalismo y toda empresa capitalista tiene que amoldarse a ella para vivir". A Capitalismo, socialimo y democracia, obra publicada el 1942, Schumpeter va expressar clarament que en la seva concepció sobre el futur del capitalisme: “El punto esencial que hay que tener en cuenta consiste en que al tratar el capitalismo nos enfrentamos con un proceso evolutivo”. És a dir, “En otras palabras: el problema que usualmente se toma en consideración es el cómo administra el capitalismo las estructuras existentes, siendo así que el problema relevante es el de descubrir cómo las crea y cómo las destruye.” És el procés de destrucció creadora. Innovació i conflictes. Hi ha una implicació del seu enfoc que Schumpeter no va destacar i que convé destacar: la difusió de les innovacions provoca el sorgiment de noves industries i, simultàniament, altres industries entren en declivi. El procés d´innovació/difusió té guanyadors i perdedors: grups socials beneficiaris d´una innovació o d´un paquet d´aquestes -per una banda- i per l´altre, els grups perjudicats per la difusió de la innovació. El conjunt del procés genera un nou tipus de conflicte, difós, desconegut en les societat estàtiques. Els grups perdedors es poden resistir o bé poden reaccionar obrint conflictes. L´historiador J.Mokyr ha estacat i il.lutrat de forma pertinent aquesta dimensió. Schumpeter no va otorgar rellevància analítica a aquesta dimensió. EMPRESARIS i BENEFICIS. Schumpeter afirma que la empresa i l´empresari són l´element crucial del procés. Precisa que denominarà empresa a la realizació de noves combinacions/innovacions i "empresaris" als individus encarregats de dirigir la seva realització. Com ja s´ha indicat, l´empresari és –per Schumpeter- sinònim d´innovador. Una altra precisió crucial consisteix en afirmar que no és l´empresari qui assumeix el risc econòmic de pèrdues doncs no és ell qui anticipa el capital: l´empresari pot perdre la seva credibilitat però no un capital que no és seu. Clarament, l´empresari en tant que tal no té perque coincidir amb el capitalista. EL CRÈDIT. La financiació de les innovacions utilitzant estalvi no és considerada teòricament rellevant per Schumpeter: per ell la clau de la financiació es realitza mitjançant el crèdit al que atorga una gran importància en la seva caracterització del capitalisme: "este crédito es claramente la función de la categoría de individuos que denominamos capitalistas". Aquest és el mètode característic del tipus de societat capitalista -suficientement important per servir de diferentia specifica. La diferència

16

específica. El crédit permet retirar recursos prèviament ja ocupats en el corrent circular i destinar-los a combinacions innovatives. Cal destacar –com ha fet M.Morishima- que Schumpeter raona en el marc d´un sistema financer que coneixia bé: els sistema austríac en el que dominava el sistema creditici. INNOVACIONS i CICLES ECONÒMICS. Com és conegut, la teoria dels diversos cicles juga un paper clau en la concepció de la dinàmica schumpeteriana; els cicles schumpeterians están causats per l´aparició agrupada de les innovacions, per la seva aparició en grups, en “raims”. Per Schumpeter, el cicle econòmic capitalista no és un resultat de l´atzar: "El ciclo es la forma que el desarrollo económico toma en la era del capitalismo". El cicle econòmic és el resultat de la aparició de grups/raims d´innovacions: clarament, Schumpeter no és kaleckià. Aquesta visió schumpeteriana es trova present en la seva obra de 1911 però prèn la seva expressió més el.laborada a Business Cycles (1939). La importància, l´impacte diferencial de tres tipus de paquets diferents d´innovacions produeix els tres tipus de cicles diferents caracteritzats per una durada creixent: cicle de Juglar, de Kitchin o de Kondratieff, en el sentit de durada temporal creixent. Business Cycles inclou la teoria y l´anàlisi històrica, LA EVOLUCIÓ DEL CAPITALISME i EL SOCIALISME . En la obra de Schumpeter no existeix un ùnic model de desenvolupament sino dos. El primer és el que formular el jove Schumpeter abans de la 1ª.Guerra Mundial i va exposara Theory ofa Economic Development (1911); el segon és el que va presentar trenta anys después a Capitalism, Socialism and Democracy(1942), publicat después de la Gran Depressió, recordem-m´ho. Precisament la segona Part de Capitalismo, socialismo y democracia, s´obre amb la pregunta “¿Pot sobreviure el capitalisme” i la seva responsa és nítida: “No; no creo que pueda” . La seva explicació comença així: “La tesis que he de esforzarme por fundamentar es la de que las realizaciones presentes y futuras del sistema capitalista son de tal naturaleza que rechazan la idea de su derrumbamiento bajo el peso de la quiebra económica, pero que el mismo éxito del capitalismo mina las instituciones sociales que lo protegen y crea, `inevitablemente´ (Schumpeter ho posa entre cometes-jmv), las condiciones en que no le será posible vivir y que señalan claramente al socialismo como su heredero legítimo. El que entra en crisi són doncs, les institucions capitalistes. Destaca seguidament que: Por consiguiente, mi conclusión final no difiere, por mucho que pueda diferir mi argumentación, de aquella a que llegan la mayoría de los escritores socialistas y, en particular todos los marxistas. Pero para aceptarla no es necesario ser socialista. La prognosis no implica nada acerca de la deseabilidad del curso de los acontecimientos que se predicen.” (CSD, pp.95,96) La novetat clau consisteix en que el procés d´innovació es sistematitza, prèn pautes estables i es transforma radicalment en aparèixer el que ell anomena els `funcionaris de la innovació que substitueixen als empresaris en la funció innovadora. El resultat final és que ”El progreso económico tiende a despersanolizarse y a automatizarse”.

17

Aquest procés objectiu de transformació de l´empresa i de la función innovadora está carregat d´implicacions radicals per la transformació del sistema capitalista doncs afecta al nucli del capitalisme que és preciament la seva funció innovadora. La hostilitat contra el capitalisme augmenta i, en aquest procés, Schumpeter considera hi juguen un paper important els intel.lectuals i el procés de desintegració de la familia burgesa que havia estat un motor principal de l´ànim de guanys, destaca Schumpeter. Sobre l´horitzó destaca que no sabem en qué consisteix el socialisme que s´endevina en l´horitzó.”Para Marx y para la mayoría de sus seguidores –y esto era y es una de las deficiencias más graves de su teoría- el socialismo significaba una cosa perfectamente determinada. Pero esta precisión no nos lleva, en realidad, más allá de lo que nos llevaría la noción de la nacionalización de la industria, la cual es compatible… con una variedad infinita de posibilidades económicas y culturals” (p.218). Era un horitzó que ell no desitjava, SCHUMPETER i MARX. En el Capítol 3 de Capitalismo, socialismo y democracia (1946) Schumpeter va escriure: “Los genios y los profestas no destacan, por lo general, en la erudición profesional… pero en la teoría económica de Marx no hay nada que pueda ser explicado por falta de conocimientos o de formación en la técnica del análisis teórico,”(CSD,p.47) Dit això, Schumpeter es mostra radicalment crític amb molts aspectes de la teoría de Marx, especialmente sobre la seva teoría del valor. Per altra banda –i com és conegut- Schumpeter considerava el capitalisme com un sistema dinàmic. Aquesta concepció la troba també en Marx i sobre ella Schumpeter va escriure, críticament: “Ahora bien, Marx vió este proceso de transformación económica más claramente que ningún otro economista de su tiempo. Esto no quiere decir que comprendiese debidamente su naturaleza ni que analizase correctamente su mecanismo. Para él este mecanismo se reduce a una simple mecánica de masas de capital. No tuvo una teoría adecuada de la empresa y su impotencia para distinguir el empresario del capitalista, juntamente con una técnica teórica deficiente, explica muchos casos de su non sequitur y muchos errores.” (p.60). La influència de Schumpeter ha estat multiplicada mitjançant la infuència de l´escola NEO-SCHUMPETERIANA o EVOLUCIONISTA de Nelson i Winter entre alters. Fins aqui Schumpeter. Seguiré amb Paul Sweezy. _________________________________________________________________

Paul M.SWEEZY (1910-2004) ________________________________________________________________

18

Ni Baran ni Sweezy s´expliquen sense la influencia directa de Josepf STEINDL autor de Madurez y estancamiento en el capitalismo americano, Siglo XXI, México, 1978 Joseph Steindl va nèixer a Viena el 14 d´abril de 1912. Va estudiar economia a Viena i es va doctorar el 1935. Va treballar en Austrian Institute for Economic Research entre 1938 i 1938, any en el que va emigrar a Londres, amb motiu de la annexió d´Austria per part del règim nazi. El 1942 va anar a treballar a l´Oxford Institute of Statistics a on va col.laborar amb Michael Kalecki fins el 1944. Els primers anys a l´Oxford Institute va centrar-se en el problemes de les empreses, en especial les relacions entre les dimensions i els guanys. A Small and Big Business (1945), va investigar en el domini de les grans empreses i les seves relacions amb les empreses petites. Els anys que va viure a Anglaterra van ser crucials per perfilar la seva “visió” en el sentir schumpeterià: una síntesi de Marx i Keynes, amb un enfoc històric i una anàlisi dinámica a la que s´hi va afegir la decisiva influència de Kalecki. Steindl va morir el 1993. La Gran Depressió formava part de la realitat a examinar, així com les tendències a l´estancament i a la depressió que Steindl veía arrelades en el desenvolupament de les estructures oligopolístiques dels mercats. L´análisi en aquesta línea, exposat a Maturity and Stagnation in American Capitalism (1952) va ser iniciat per un suggeriment de Kalecki. Steindl va publicar l´any 1952 Maturity and Stagnation in American capitalism. És útil recuperar la seva Introducció a la edició orignal, en la que explica que el seu objectiu és explicar l´estancament de la economía del USA, en especial, durant el període 1930-1939, després del crack bursàtil. Steindl exclou la possibilitat de que es tracti d´un accident històric. Especifica que “Els meus requeriments per una explicació consisteixen en que aquesta hauria de mostrar com s´ha desenvolupat l´estancament a partir de canvis estructurals a llarg termini de l´economía del USA. Ha de consistir en una teoria, amb les hipótesis especificades i susceptibles de verificació, encara que aquesta, pugui estar, de moment, allunyada de nosaltres” (p.v i vi). Steindl formula progressivament el seu model, amb ecuacions comptables i ecuacions de comportament, en les que la concentració dels mercats i la variable capacitat utilitzada hi juguen un paper clau. Sweezy tampoc s´explica sense Paul Baran. Breument:

Paul BARAN (1909/1964). Paul A. Baran va nèixer el 1910 a la Rusia zarista. Es va graduar en economía l´any 1931 i va obtenir un PhD de la Universitat de Berlin el 1933

19

Abans de invasió nazi de Polonia va emigrar als USA i va obteni un grau de master a la Universitat de Harvard. Va treballar en diverses institucions publiques i també va ensenyar a la George Washington University.

Baran es va incorporar la Universitat de Stanford lany 1949, any en el que va començar a col.laborar en el projecte de la Monthly Review que seria dirigit per Paul Sweezy i Leo Huberman. Fou una gran viatger. Va morir el 1964 .

La seva obra The Political Economy of Growth, va ser publicada l´any 1957. El llibre està articulat al voltant del concept d´excedent doncs la seva magnitud i la seva absorció i utilització és la clau del desenvolupament. Baran no discuteix la relació del concepte d´excedent amb el concept marxià de plusvàlua i opera sempre en termes de preus. Baran fà referència explícita a Josef Steindl, de qui diu que la seva anàlisi li deu molt. En síntesi, la concentració capitalista tendeix a reduir el volum de la inversió global i això genera una tendència a l´entancament i l´atur. Redactor amb Paul Sweezy de Monopoly Capital, va morir abans de la seva publicació l´any 1966. ___________________________________________________________________

Paul M.SWEEZY (1910-2004). ___________________________________________________________________ Paul M. Sweezy va nèixer el 10 d´abril de 1910, a New York. El seu pare era un banquer important.Va estudiar economía a la Universitat de Harvard en la que es va titular l. any 1931. A Harvard va conèixer a Joseph Schumpeter, que s´hi havia incorporat l´any 1932 i de qui Sweezy va ser alumne. Posteriorment va ser ajudant de Schumpeter en un curs de postgau; finalment van establir una relació d´amistat. L´any 1937 va presentar - amb Schumpeter en el comité d´avaluació- la seva tesi doctoral. El 1949 -amb Leo Huberman- va fundar la revista Monthly Review, el primer número de la que va parèixer el maig de 1949. Els anys del Macarthisme va tenir problemes i va ser interrogar l´any 1953, declarat culpable i condemnat a pena de presó; va apelar però i, finalment, el Tribunal Suprem va anular la sentencia. Sweezey va morir l´any 2004. BIBLIOGRAFIA -Sweezy P. Theory of capitalist development, 1942 -Baran P.A, Sweezy P.M, Monopoly Capital, 1966 - Sweezy P. The Present As History,1986

El primer article acadèmic de Swezy va ser “Professor Pigou’s Theory of Unemployment” publicat en el Journal of Political Economy l´any 1934,.

20

La hipòtesi de la corba de la demanda en angle va ser desenvolupada per Sweezy en la seva tesi de 1927, Monopoly and Competition in the English Coal Industry, 1550-1850 –amb Schumpeter en el tribunal- i que li va merèixer un premi. El primer llibre de Sweezy fou Theory of capitalist development, Oxford University Press, Oxford, UK, publicat l´any 1942 El 1966, amb Paul A.Baran va publicar, Monopoly Capital , Monthly Review Press, 1966 traduit a molts idiomes. El seu interés per la historia en va induir a participar en el debat amb M.Dobb, Ch.Hill i altres reflectit a The Transition from Feudalism to Capitalism, Molts del seus articles están publicats en diverses recopilacions publicades per Monthly Review Press. LA TEORIA DEL DESENVOLUPAMENT CAPITALISTA(1942) . És una presentació de la economia politica de Marx. Destacaré que a Sweezy exposa la teoria del valor de Marx i el problema de la transformació (Capítol VII) en preus de producció assumint les critiques que ja hem comentat en les lliçons destinades a Marx; bàsicament es recolça en el treball de Bortkiewicz de 1907. Tampoc defensa la llei de la tendència decreixent de la taxa de guany, tot i que la seva posició no resulta radicalment clara; a Monopoly capital la llei no hi juga cap paper. EL CAPITAL MONOPOLISTA Nou anys después de la publicació de la obra de Baran va aparèixer la obra conjunta amb Paul A.Sweezy, Monopoly capital, la connexió de la qual amb la obra de Baran de 1957 resulta patent. Els dos receniexen elseu deute amb Josep Steindl i amb Kalecki. En el Prefaci Sweezy presenta la obra com una assaig. De fet, es pot considerer que no és una obra acadèmica sino escrita amb finalitats d´impacte més ample. Monopoly Capital va constituir -durant anys- una de les poques obres que presentaven una concepció global del capitalisme nordamericà; la seva influència ha estat notable, no solament entre la esquerra intel.lectual nordamericana. Baran i Sweezy sitúen en el centre de la seva concepció a la gran empresa que anomenen monopolista i, per altra banda -de la mateixa forma en que Marx va extreure el seu model teòric de l´estudi de la Gran Bretanya - la societat capitalista més desenvolupada en aquell moment- consideren que un model del capitalisme monopolista ha de sorgir de l´estudi dels Estats Units. Precisen que el seu assaig no té la pretensió de ser exhaustiu i –seguint Baran- al voltant d´un tema central: la generació i l´absorció dels excedents en les condicions del capitalisme monopolista. Indiquen que “ésta es la forma más útil y esclarecedora de analizar el funcionamiento puramente económico dels sistema. Pero, no menos importante, creemos también que los modos de utilización de los excedentes constituyen el mecanismo indispensable que enlaza los fundamentos

21

económicos de la sociedad con lo que Marx llamó su superestructura política, cultural e ideológica” (p.12,. és a dir, una anàlisis no només econòmica. Baran i Sweezy analitzen amb detall el que anomenen “la tendència creixent dels excedents”. La seva anàlisi es concentra en la dinàmica dels preus i dels costos, enfoc que justifiquen escrivint: “La forma en que funciona el sistema no es aún el resultado intencional de las numerosas unidades que lo componen. Y puesto que las relaciones del mercado son esencialmente relaciones de precios, el estudio del capitalismo monopolista, como el del capitalismo competitivo, debe empezar por el funcionamiento del mecanismo de los precios”(p.48). Baran i Sweezy destaquen que –a diferència de l´empresa competitiva que capta els preus- la gran empresa fà els preus però constaten que “el análisis de lo que implica esta diferencia en el funcionamiento de todo el sistema ha sido sorprendentemente estéril” (p.48). Destaquen que el gruix de la literatura dedicada al tema del monopli i de l´oligopoli no analitza les consecuències globals. Els únics autors que ho han fet –escriuen Baran i Sweezy- són Kalecki i Steindl, autors amb els qui reconeixen el seu deute. La llei del capitalisme monopolista. Per altra banda, el fet de que la competència no afecti básicament als preus i que els costos es redueixin implica “márgenes de utilidades en continua expansion, y la expansión continua de éstos, a su vez, implica utilidades adicionales, las que se elevan no solo en términos absolutos, sino como parte del producto nacional.” (p.61). I, finalment, “podemos formular como ley del capitalismo monopolista que aquél tiende a subir, absoluta y relativamente, a medida que el sistema se desarrolla” (pp.61-62) Un cop afirmada la tendència de l´excedent a augmentar, tant en termes absoluts com relatius, Baran i Sweezy es plantegen el tema de l´absorció o utilització de l´excedent. L´excedent –precisen- pot ser consumit, invertit o malbaratat. Después d´analitzar breument el consum dels capitalistes, la seva anàlisi es concentra en la inversió privada, en les campanyes de vendes, les despeses del govern civil i les activitats militars. Els nous mètodes i els nous productes són objecte d´una anàlisi més detallada. Distingeixen etre les innovacions que fàn època –com la màquina de vapor el ferrocarril o l´automòbil- i les innovacions corrents. Les primers consideren han d´esser tractades com “aconteixement històrics únics” i, per aquest motiu –i malgrat afirmen la seva imporància decissiva – les exclouen de la seva análisi teòrica; pel contrari, quan apliquen el seu esquema teòric a la reconstrucció de la història del capitalisme monopolista als USA, les innovacions que van fer època hi juguen un important paper. En definitiva, la anàlisi que realitzen els porta a afirmar que: “por más vueltas que se le den, no hay forma de evitar la conclusión de que el capitalismo es un sistema contradictorio en sí mismo. Tiende a cear aún más excedentes, y sin embargo, es incapaz de proporcionar al consumo y a la inversión las salidas necesarias para la absorción de los crecientes excedentes y, por lo tanto, para el funcionamiento uniforme del sistema. Como el excedente que no puede absorber no será

22

producido, la consecuencia es que el estado normal de la economía monopolista es el estancamiento”. (pp.89-90). Citen explícitament a Steindl. Aquesta és, certament, la tesi central: la lògica interna específica del capitalisme monopolista tendeix a generar estancament econòmic. Les forces contràries. Ara bé, Baran i Sweezy destaquen –com ja he comentat- que existexen forces contràries, l´anàlisi de les que resulta de gran importància. La primera força per estimular la demanda que analitzen és l´us de campanyes de promocions de vendes, que consideren constitueixen també una forma d´absorció de l´excedent. Més importants són les despeses públiques, civils i militars, la expansió accelerada de les quals en les darreres dècades resulta patent, después de de la Gran Depressió dels anys 30. El paper fonamental correspòn però a la despesa militar, fins el punt de que afirmen “ha sido el hecho clave de la historia económica norteamericana de la postguerra” (p.124). El fil conductor de la seva explicació consisteix en afirmar que la expansió de la despesa pública no militar està radicalment limitada per poderosos interessos privats que es consideren lesionats pel seu eventual creixement. Recordem Kalecki. La oposició “ocurre siempre que se presenta un element significativo de competencia con la empresa privada, pero también sucede con otros renglones (del presupuesto civil) donde la competencia privada no existe” (p.133). Contràriament, “la formación de un aparato militar gigante no crea ni implica competencia con las corporaciones privadas” (p.106). Es més, implica la creació d´un mercat nou, especialment per les gran empreses i particularment exent de riscos. Així doncs, finalment “el capitalismo parece haber encontrado la respuesta a la cuestión en qué: ¿en qué puede el gobierno gastar bastante para evitar que el sistema se hunda en el fango del estancamiento?” (p.247). Els nostres autors, apliquen el seu esquema teòric a la història del capitalisme monopolista; en els darres capitols analitzen les consecuències del capitalisme monoplista sobre les relacions racials i la qualitat de vida, tancant la seva anàlisi amb el que denominen “el sistema irracional”.(p-247) La teoria de la empresa. Un altre punt crucial el constitueix la afirmació de la necessitat d´un nova teoria de l´empresa. És una afirmació poc frecuent en el camp marxista. Sweezy insisteix en que la aparició i la generalització dels monopolis comporten importants modificacions respecte de la situación de competència. Reaccions. La obra de Baran i Sweezy va tenir una notable influència i va suscitar nombrosos treballs de radicals nordamericans. També va rebre moltes critiques des del camp marxista; les més dures es referien al seu allunyament metodològic de Marx, al no ús, ni de la teoria dels valors treball ni de la la llei de la tendència decreixent de la taxa de guany. Considero destacable que els efectes de la concentració dels mercats sobre la fixació dels preus i la seva dinàmica, així com la seva incidència el funcionament

23

del capitalisme, constitueix un tret definitori –amb diverses variants- dels anomenats neo-keynesians, coneguda escola contemporània. La influència de Baran i Sweezy en un entorn cultural i politic caracateritzat per l´absència d´influència del marxisme dels Partis comunistes -com sí existia a Europa, va facilitar el desenvolupament del pensament radical nordamericà i, en el cas de la economia politica, va ser un dels factors que explica la creació i el vigor del la Union for Radical Polical Economy, amb autors con Samuel Bowles, Herbert Gintis, Stephen Marglin, entre alters. Bé.això és tot, sobre Marx, Kalecki, Schumpeter i Sweezy. Moltes gràcies per la vostra atenció. ______________________________________________________________________