Comunicar se

126
COMUNICAR-SE, TOT UN ART Ramon Sangles i Moles SPD Edicions

description

Heus ací un llibre, Comunicar-se, tot un art, que vol ser útil al lector. En general, són unes pàgines basades en fets concrets de la vida quotidiana i també fruit de l’observació de determinats comportaments de la societat, a vegades convincents, a vegades criticables. Tant com he pogut, m’he esforçat per evitar la teoria i oferir amb llenguatge planer solucions pràctiques i a l’abast de tothom. Ben mirat, el meu principal objectiu és el

Transcript of Comunicar se

Page 1: Comunicar se

COMUNICAR-SE, TOT UN ART

Ramon Sangles i Moles

SpDEdic ions

Page 2: Comunicar se

Primera edició: març del 2010Segona edició (revisada i augmentada): octubre del 2010

© Edicions SPDC. Girona, 7, 3r 1a08010 BarcelonaA/e: [email protected]

Disseny de la coberta i dibuixos de l’interior:Toni Donada

ISBN: 978-84-613-8168-5Dipòsit legal: L-181-

Imprès a CatalunyaImpremta Barnola Ctra. de Tàrrega, 2025210 Guissona

Page 3: Comunicar se

COMUNIqUEM-NOS . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13

El repte de la comunicació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15Som a l’era de les comunicacions . . . . . . . . . . . . . . . . . 15L’home, sabrà gestionar bé la comunicació? . . . . . . . . 15Cridats a fer un pas endavant . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 16

Llenguatge, llengua, parla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17Llenguatge . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17Llengua . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17Parla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18

La dimensió comunicativa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19Habilitats comunicatives . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 19La comunicació no pot ser instrumentalitzada . . . . . . . 19La llengua conté la saviesa d’un poble . . . . . . . . . . . . . 20Tota comunicació demana un espai . . . . . . . . . . . . . . . 20L’èxit comunicatiu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21El prestigi de l’oratòria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22La comunicació és font de progrés i de cultura . . . . . . 22Prioritzem la comunicació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23

Missatges en clau positiva . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24Actuar a contracorrent . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24La nostra opinió és important . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25El comunicant espera respostes . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25Oberts a la internacionalització . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25Sumar forces . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26Multiplicar l’operativitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27Eternitzar la comunicació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28

Índex

Page 4: Comunicar se

L’expressivitat no verbal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29El cos i la gesticulació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29

El cos no menteix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29

Practiquem l’espontaneïtat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30

Els gestos precedeixen la paraula i són paraula . . . . . . 30

Què són els micromoviments? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 31

Mans esquives, mans possessives . . . . . . . . . . . . . . . . 32

Els copets a l’espatlla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32

Els petons i les abraçades . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33

El somriure . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34

Dos enamorats, com es comuniquen? . . . . . . . . . . . . . 35

SAbER ESCOlTAR . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37

El difícil art d’escoltar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39Crisi en la comunicació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39

La plaga del mínim esforç . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39

Hem d’ensenyar a escoltar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40

No hem pas d’escoltar sempre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40

No deixem perdre l’oportunitat d’escoltar . . . . . . . . . . 41

Paciència, fora presses i silenci interior . . . . . . . . . . . . 41

Llenya a la cridòria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42

No a les maleïdes interrupcions . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43

L’escoltant fa de llevadora . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43

Una escolta activa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 44

Saber escoltar és de savis . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45Escoltar és contemplar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45

Després d’escoltar cal discernir . . . . . . . . . . . . . . . . . . 46

L’escolta no cerca els propis interessos . . . . . . . . . . . . 46

La novetat genera escolta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 47

Escoltar enforteix la relació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48

Page 5: Comunicar se

Si ets intel·ligent, escoltes a fons . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48Si ets artista de la paraula et faràs escoltar . . . . . . . . . 49Hi ha un altre món a escoltar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50

Llocs on l’escolta és cabdal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 51Saber-se escoltar en la llar familiar . . . . . . . . . . . . . . . 51L’escolta en la vida social i comunitària . . . . . . . . . . . . 51L’escolta en el món de la salut . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 52A l’escola, s’hi escolta o s’hi xerra? . . . . . . . . . . . . . . . 53Ràdio i televisió: s’escolten o s’apaguen? . . . . . . . . . . . 54Hem de saber escoltar els nens . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55La plàcida escolta entre amants i enamorats . . . . . . . . 56

SAbER pARlAR. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57

El do de la paraula . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 59El llenguatge humà: una potència . . . . . . . . . . . . . . . . 59I per què és tan potent el llenguatge humà? . . . . . . . . 59La llengua és més que un muntatge de paraules . . . . . 60Siguem competents en la nostra llengua . . . . . . . . . . . 61Estabilitat lingüística . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61Cal identitat clara i definida . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62La identitat es cotitza bé . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63

L’art de saber parlar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64Saber parlar és un art . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64Qui pensa és mestre del bon dir . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64L’humorisme requereix traça . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65Saber-se riure d’un mateix . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65La ironia forada plaques d’acer . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66Saber atraure l’atenció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66No vulguem discutir . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67Com tractar temes polèmics? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67

Page 6: Comunicar se

Fem-nos agradables . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68

Coherència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 68

Saber més del que hom diu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69

Tenir poder d’adaptabilitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70

La senyoria de la paraula . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71Mesurem el volum de la veu . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71

Pronunciar bé les paraules . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 71

Un ritme acolorit i un to agradable . . . . . . . . . . . . . . . 72

Saber dir les coses correctament . . . . . . . . . . . . . . . . . 73

Trobar la paraula justa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 73

Siguem persones ben enraonades . . . . . . . . . . . . . . . . . 74

Perdre la por . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 74

La bellesa en l’expressivitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 74

Vestim-nos bé . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75

Planifiquem . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 75

No hi valen excuses . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76

Captivar el públic . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 76

On es vol anar a parar? . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77

No vulguem donar res per sabut . . . . . . . . . . . . . . . . . 77

Anar de cara al gra . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77

Estratègies i conclusió d’un acte . . . . . . . . . . . . . . . . . 78

Les tecnologies de la parla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79Les tecnologies de la parla . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79

Domini de les noves tècniques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 79

Els telèfons mòbils . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 80

Les presentacions en audiovisual . . . . . . . . . . . . . . . . . 81

Les gravacions en vídeo . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82

Esperant una bona televisió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82

La responsabilitat dels mitjans de comunicació . . . . . . 83

El teatre, emblema de bona parla . . . . . . . . . . . . . . . . . 84

Page 7: Comunicar se

SAbER llEgIR . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 85

Lectura diversa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87Clavar els ulls en les lletres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87La lectura de diaris . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87La lectura de revistes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 88La lectura de llibres . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 89La lectura digital . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 90La responsabilitat de llegir en veu alta . . . . . . . . . . . . . 90La lectura en la correcció de textos . . . . . . . . . . . . . . . 91Tinguem una bona biblioteca . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 91

L’amor a la lectura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 92El gaudi de llegir . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 92Posem fre a l’esnobisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 92La necessitat de rellegir . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93Quan el lector vol memoritzar bé . . . . . . . . . . . . . . . . . 93El lector ha de captivar . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94Qualitats d’un lector . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94Les bones formes en un lector . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94Un lector necessita preparació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95Prestigiar la lectura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 96

SAbER ESCRIURE . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 97

Una bona organització . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99L’engendrament d’un text . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99S’han d’oferir textos entenedors . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99Emmagatzematge de material . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 100Tres característiques bàsiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 100Un bon plantejament és clau . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101La confecció de l’esborrany . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101El procés de revisió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 102

Page 8: Comunicar se

Ànim!, tothom és capaç d’escriure . . . . . . . . . . . . . . . . 102El secret està a posar-nos-hi. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103A la recerca de la inspiració. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103

Escriure és obrir-se al món . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 104Capacitat d’adaptació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 104Qui escriu diu veritats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 104Llegint s’aprèn a escriure . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105El pensament s’educa escrivint-lo . . . . . . . . . . . . . . . . 106La comunicació per correu electrònic . . . . . . . . . . . . . 106La grandesa d’internet . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109La força d’una carta . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 110El costum d’escriure notes . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 111Els rètols . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 112

La passió i el do d’escriure . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113Veient com escrius et diré qui ets . . . . . . . . . . . . . . . . 113Posar el text a prova de foc . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 114Qui expedeix un escrit ja no el controla . . . . . . . . . . . . 114Contextualitzar bé el lector . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 115Hem de ser clars i concrets . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 116Delimitar el tema i fer-lo oportú . . . . . . . . . . . . . . . . . 116Som deutors els uns dels altres . . . . . . . . . . . . . . . . . . 117Calen dosis de passió . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 118

Escriure demana disciplina . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 119Uns textos ben lligats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 119Unes normes ben seguides . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 120El català del carrer no ens pot fer de referent . . . . . . . . 120Qui ha de suar és l’escriptor, no el lector . . . . . . . . . . . 121Una elegant manera de presentar els escrits . . . . . . . . . 122

Cloenda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 123

Page 9: Comunicar se

Heus ací un llibre, Comunicar-se, tot un art, que vol ser útil al lector. En general, són unes pàgines basades en fets concrets de la vida quotidiana i també fruit de l’observació de determinats comportaments de la societat, a vegades convincents, a vegades criticables. Tant com he pogut, m’he esforçat per evitar la teoria i oferir amb llenguatge planer solucions pràctiques i a l’abast de tothom.

Ben mirat, el meu principal objectiu és el d’obrir camí perquè els lectors entrin en la dinàmica de l’art comunicatiu i descobreixin la potència de la paraula i el valor del llenguatge dels signes. Amb aquest desig intento, doncs, d’oferir uns suports ben útils d’expressivitat i unes pautes que ajudin tothom a penetrar harmoniosament en el domini de l’escolta, de la parla, de la lectura i de l’escriptura.

Cada un d’aquests temes els vaig desgranant en una sèrie de subtítols per tal de presentar-ne una dimensió polièdrica i facilitar-ne una lectura precisa, agradable i còmoda.

Diria que en la secció «Saber escoltar» dono importància sobretot a l’escolta activa; en la de «Saber parlar» poso en relleu el gran do de la paraula, remarcant la potència que conté i traçant pistes de com oferir-la; pel que fa a la secció «Saber llegir», hi dic que s’han de saber triar bé les lectures i que és diferent llegir per a un mateix que fer-ho amb vista al públic; i, en el darrer bloc, el de «Saber escriure», hi explico quina és la disciplina requerida a l’hora d’agafar el llapis i com s’ha de presentar un escrit segons les persones a qui vagi adreçat.

En un món cada vegada més tecnificat i globalitzat, en aquesta èpo-ca de les comunicacions, més que mai és necessari donar a la vida una solidesa que vagi més enllà d’allò que és tangible i perible, car l’home és concebut per a comunicar-se en l’amor, en la bellesa, en l’art; l’ho-me és cridat a ser donació i no pas acumulació. El gran repte, doncs, del desenvolupament humà, en l’esfera universal, està en la bona comuni-cació i entesa entre els homes i, per tant, en la bona parla, en l’eficaç intercanvi de coneixements, de dons, de sentiments; en definitiva: en l’art de la comunicació!

Ramon Sangles i Moles

presentació

Page 10: Comunicar se
Page 11: Comunicar se

Esbatanarem les finestres i farem entrar l’aire pur que impregna aquest univers tan ple d’emocions i de diversitat.

Parlarem de l’art de la comunicació i ens traurem el barret en senyal de reverència, cercant en el cor de l’home i en les parts més nobles del seu enteniment el regal a oferir-vos.

Comuniquem-nos

Page 12: Comunicar se
Page 13: Comunicar se

15

Comuniquem-nos

Som a l’era de leS comunicacionS

L’art de la comunicació és el que en els nostres dies senyoreja la su-perfície de la terra, perquè tota una sèrie de canvis mundials així ho van propiciant. Hem entrat en l’era de les comunicacions, on la informació, el coneixement i les noves tecnologies s’han fet mestresses de la socie-tat, abraçant tota l’activitat de l’home; direm més: la comunicació, com mai, s’ha apoderat del seu cor i de la seva ment. Si bé l’home ja sem-pre ha estat preferencialment un ésser relacional, avui és posat a prova precisament per l’eficàcia amb què sàpiga gestionar, assumir i concretar en cada moment l’exponent relacional que ja hi ha dins seu, però també el que la societat i les necessitats de cada moment li van imposant.

La nostra societat ja no és rural com en altre temps, tot i que s’ex-ploten més que mai els conreus; tampoc no es posa ara en primer lloc, com fa pocs anys, el món industrial i tècnic, per bé que sense aquest no tindríem el desenvolupament ni les comoditats aconseguides, i de cap manera no és ben vist fer la guerra per al domini i la submissió d’unes persones o d’uns pobles oposats a uns altres.

Avui prioritzem els acords, els tractats, les cimeres (mentre escric això s’està fent la Cimera sobre el Canvi Climàtic, a Copenhaguen), les votacions democràtiques... En definitiva, actualment tot s’ha de resoldre a través de la comunicació, observada tant des del punt de vista de les noves tecnologies (que són tecnologies de la comunicació) com des de l’angle de la comunicació interpersonal o internacional.

l’home, Sabrà geStionar bé la comunicació?En el llibre del Gènesi s’hi narra que per la paraula fou fet el món i

tots els éssers que el poblen; també pels evangelis sabem que el Verb es féu carn. Tots nosaltres som testimonis que per una paraula, una ordre, un sí o un no, el curs de la història ha canviat i que la senzilla vida de cada dia pren una direcció determinada per allò que hom diu.

El repte de la comunicació

Page 14: Comunicar se

16

Comuniquem-nos

L’home és sempre responsable d’allò que la seva boca deixa anar. La paraula marca la vida i la marxa del món. Llavors, sobretot els dirigents, en qui la paraula es fa llei i ordre, ¿saben –i sabran– gestionar bé la pa-raula i tot l’entramat que li dóna suport i extensió? L’home, ¿tindrà la maduresa suficient per a canalitzar tot el potencial comunicatiu que avui més que mai el progrés posa a les seves mans?

Si donem una ullada general, d’abast internacional, molt inflats de satisfacció no hi quedarem pas: es peca de prepotència, d’individualis-me, d’infantilisme... Malgrat notòries excepcions, l’home no està prou a l’alçada de tot el que el progrés li ofereix. Molta tècnica i molts mitjans de comunicació, però poca maduresa i mala gestió (o gestió abusiva).

cridatS a fer un paS endavant

Per a arribar on som (i em refereixo a cultura, tecnologia, ciència, conviccions de tota mena...), els nostres avantpassats han hagut de lluitar i treballar molt, i, en general, ens han deixat un món millor de com mai no havia estat. Però, ja hi som: heus ací el gran perill de caure en un anar fent, superficial i relaxat, en trobar-nos al davant tantes coses fetes i mastegades. Enfront la societat de consum, doncs, hem d’anar amb peus de plom i no empassar-nos pas tot el que ens ofereix.

Saber viure bé, gràcies a tantes comoditats, sí; viure en un relaxament fora de l’òrbita de la qualitat humana i comunicativa, francament, no!

El preventiu per a no quedar atrapats en l’afluixament seria, per una banda, saber viure satisfets del que en cada moment la novetat de la vida ens brinda (sia en la sort sia en la desgràcia, car les desgràcies s’han de saber acceptar i superar), i, per l’altra, mantenir un esperit d’harmonio-sa tensió envers tot allò que pugui fer créixer l’home en les dimensions humana i espiritual, i que nosaltres fusionem dient-ne tensió comuni-cativa. En dir tensió no hem de confondre el terme amb tibantor o rigidesa; nosaltres parlem d’una tensió feta d’ales lleugeres, que s’han de moure suaument i compassadament, altrament hom es donaria, tard o d’hora, una patacada; parlem de coherència en allò emprès.

Per dir-ho amb unes altres paraules: volem parlar d’una fascinant co-municació que sempre convida a fer, vulgues o no, un pas endavant en tot el que els humans toquem, mirem, pensem, diem. N’anirem parlant.

Page 15: Comunicar se

17

Comuniquem-nos

llenguatge, llengua, parla

llenguatge

El llenguatge és la facultat humana que fa possible que ens puguem comunicar els pensaments, els sentiments i els desitjos mitjançant un codi lingüístic compartit. Com que a part del món humà n’hi ha un de forà, cal distingir tres menes de llenguatge:

— El llenguatge verbal (el de l’home, la llengua que fa servir)— El llenguatge artificial (el de la programació, el de la informàtica)— El llenguatge animal (el dels animals)

Nosaltres parlarem sobretot del llenguatge verbal, del que l’home fa servir en comunicar-se amb els seus consemblants. Ara bé, farem també referència al llenguatge dels gestos, al dels moviments del cos i de l’ex-pressió facial, és a dir, al llenguatge cinètic.

El llenguatge artificial el tocarem sols tangencialment.

llengua

La llengua és la facultat del llenguatge d’expressar-se d’una manera concreta i històrica, utilitzant un conjunt de convencions necessàries i un sistema de signes que els individus d’una determinada societat adopten. Podem, doncs, definir la llengua com un saber col·lectiu, com un pro-ducte social que cada individu rep d’una manera passiva. Emprant pa-raules de Saussure, direm que una llengua «és la suma de regles i senyals dipositats en el cervell de cadascú».

Aquesta convenció social disposa d’un corpus de paraules anomenat lèxic, de l’estudi del qual s’ocupa la branca de la lingüística anomenada lexicografia, molt lligada a les normes de les acadèmies de cada llengua (institucions prescriptives sobre un idioma).

Tota llengua conté uns valors històrico-naturals (no pas artificials), necessita un espai per a l’intercanvi comunicatiu i demana una interacció semàntica, és a dir, unes unitats i uns signes comunicatius complexos.

Page 16: Comunicar se

18

Comuniquem-nos

La llengua és cultura

Cada llengua té la seva manera de construir i de lligar els significats dels mots, resultat de l’esforç d’una sèrie de generacions, i representa, descriu i interpreta el món d’una determinada faisó. Cada un de nosaltres no elabora els seus pensaments en una llengua qualsevol, en una llengua abstracta, sinó en una de sola, en la seva llengua concreta.

Per tant, el pensament humà arrossega un passat i depèn en gran manera de la llengua que hom ha après durant la infantesa. A mesura, doncs, que enriquim el vocabulari i les capacitats expressives, la nostra mentalitat esdevé més potent i precisa pel fet de distingir, per exemple, dues coses que abans confoníem, com posar i ficar. I, encara, a mesura que aprenem altres llengües, anem eixamplant i enriquint el nostre ho-ritzó cultural i mental. Les llengües són finestres obertes al món.

Les llengües evolucionen

Les llengües evolucionen, tant fonèticament com morfològicament i sintàcticament. L’evolució d’una llengua, però, cal que es faci des de dins, i sempre d’una manera lenta i concorde al seu geni.

Si l’evolució vingués per pressió forana, ens trobaríem davant una suplantació, no pas davant una evolució de la llengua. És per això que hem de conèixer bé el nostre sistema lingüístic, la nostra estructuració gramatical i la nostra normativització.

parla

Amb la parla indiquem l’acte que l’individu realitza, això és, l’acte d’expressar el seu pensament, les seves facultats i les seves emocions en quant membre d’una comunitat lingüística determinada, i ho fa per mitjà d’aquella convenció social que és la llengua, i que ja hem definit.

La llengua, doncs, com ja hem escrit, no és més que una conven-ció social, i la parla és la realització individual d’aquesta convenció, apresa voluntàriament i associada a uns signes, a uns conceptes i a una acústica. Per tant, la parla és un acte de voluntat i d’intel·ligència que sols el mateix parlant pot dur a terme en un espai i temps determinats.

El funcionament d’una llengua és molt complex i no es poden emetre valoracions simplistes. Sí que es pot dir: «Aquest parla bé tal llengua.»

Page 17: Comunicar se

19

Comuniquem-nos

habilitatS comunicativeS

Per a nosaltres els humans, la creació sencera és font de comunicació, de manera que tot allò que existeix o succeeix, d’una manera o d’una al-tra, ens parla. Per això, fins i tot en situacions desaventatjoses (aïllament, autisme, sordesa...) la comunicabilitat és possible.

D’altra banda, en tot home, per tancat que ens pugui semblar, hi ha el desig d’una autèntica relació, sia mitjançant els gestos sia de la paraula, amb els qui l’envolten i amb els qui més ha de tractar. I no cal dir que d’oportunitats comunicatives a tothom se li’n presenten; però, és clar, s’han de tenir ganes d’aprofitar-les i s’ha de voler entrar també en el món dels altres. Saber-nos-els guanyar per al diàleg i l’amistat és tota una habilitat.

A tal propòsit, doncs, és molt aconsellable de dominar bé les capa-citats verbals i d’estudiar a fons la nostra llengua i, si en sabem d’altres, encara molt millor. A més a més, recomanem la lectura de bons llibres i l’assistència a conferències que creguem interessants; i també és d’ajut mirar bons programes televisius i escoltar atentament aquelles persones que parlen bé i que es comuniquen desprenent gràcia i encant.

I no podem pas passar per alt les habilitats no verbals, que tractarem en les pàgines 29-36 d’aquest llibre, car compten quasi tant com les ver-bals i, consegüentment, les hem de tenir en compte.

la comunicació no pot Ser inStrumentalitzada

Dir que amb la llengua «mentre ens entenguem ja n’hi ha prou» és simplificar excessivament i lleugerament la complexitat del ric cabal lin-güístic i no donar el just valor a cadascuna de les paraules fetes servir en un univers ple de contrastos i matisos. Sols des de l’oportunisme poden ser dites frases com aquesta o de semblant calibre, cosa que denota una total falta de respecte per a la nostra llengua i per a la seva bona salut.

Els conceptes de llengua i nacionalitat van molt més enllà d’enunciats fets amb imprudència i desencert i que massa sovint sentim a dir.

la dimensió comunicativa

Page 18: Comunicar se

20

Comuniquem-nos

Bàsicament, tota llengua configura la manera de pensar d’un poble i, per tant, la dels seus membres. Llavors, la llengua no és solament un instrument del qual ens servim, sinó la forma del pensament de cada ha-bitant d’una nació i el tresor patrimonial del pensament d’aquesta nació. Ningú no pot negar que llengua i pensament es donen la mà.

la llengua conté la SavieSa d’un poble

En la llengua d’un poble hi va embolcallada tota la seva saviesa ge-neracional. Una llengua, de fet, és com un riu. És el fil conductor a través del qual les diverses generacions s’han anat transmetent les seves experiències, els seus èxits, els seus fracassos i, en definitiva, els fona-ments de la seva antiga saviesa, constantment posada a prova per les vicissituds de l’existència i renovada d’acord amb cada circumstància històrica. Tot aquest cabal ha anat configurant, enriquint i sedimentant unes formes d’expressió i de cultura que constitueixen la primera rique-sa patrimonial de cada poble.

De la mateixa manera que en els fons dels rius hi trobem còdols, gra-va i sorra (procedents de totes les seves fonts, torrents i afluents), per-fectament arrodonits i polits per la laboriosa i pacient acció de l’aigua, en cada llengua hi ha sempre les empremtes i aportacions dels pobles i de les generacions que ens han precedit i que el temps i les seves vi-vències han acabat seleccionant i posant a la nostra disposició. Així, les restes lingüístiques ibèriques, gregues, fenícies, llatines, germàniques, aràbigues, etc., que constitueixen la llengua catalana, juntament amb la transmissió verbal dels neguits, sentiments i anhels més pregons dels nostres avantpassats, que es vehiculen a través de la literatura oral o escrita, han anat afaiçonant la identitat individual i col·lectiva dels ca-talans i són un punt de referència essencial, un pilar indispensable del nostre poble. I sols en la identitat ens fem visibles al món.

tota comunicació demana un eSpai

En aquest món tot està condicionat, ordenat, estructurat i diferenciat gràcies al llenguatge. Pel llenguatge establim relacions i ens obrim al món, però també pel llenguatge marquem punts limítrofs i distingim entre la manera de ser de la gent d’una nació i la d’una altra. En aquest

Page 19: Comunicar se

21

Comuniquem-nos

punt cal admetre que hi ha notables diferències entre una comunitat que parli una llengua i una que en parli una altra. Per això és tan important la territorialitat, l’espai on cada llengua pot ser parlada a cor què vols.

Una llengua no és una Babel, sinó un espai que ha de ser respectat i on tothom és capaç d’entendre’s amb la llengua pròpia i històrica d’aquella terra. No podem parlar de llengua sense comptar amb un espai concret.

Per això és tan important el binomi llengua-país. Sols cal mirar el mapa del món per a veure que generalment és així: cada país malda perquè la llengua hegemònica s’imposi fins als confins de les seves fron-teres. I aquí entrem ja en un terreny molt delicat i a vegades injust, on veiem que força països s’han estructurat amb l’annexió (volguda o feta a cop d’armes) d’unes altres parts que de temps antics tenen ja les seves arrels i llengua pròpies i que, lògicament, volen mantenir amb ple dret.

Doncs bé, és un fet comprovable que les nacions sotmeses a una altra de més potent es troben sempre amb moltes traves i impediments per a dur a terme els seus drets fonamentals. I no cal dir que el primer objectiu d’una nació potent és el d’extingir la llengua de la nació minoritzada, sia no donant-li el suficient suport i protagonisme, sia considerant-la una llengua de segona categoria, marginant-la, ridiculitzant-la o fins i tot pro-hibint-la. Quan una nació actua amb prepotència ha de ser reprovada, per més que apliqui les seves lleis d’una manera democràtica.

Aleshores, si realment la llengua és l’ànima d’un poble, l’aglutinadora d’una comunitat, convé que aquella llengua sigui respectada i avalada per unes lleis a complir, no manipulables per partits, siguin de dreta o d’esquerra, per tal que la comunitat aborigen no s’hagi de trobar amb conflictes diglòssics, de patuesització o de lingüicidi, com ha passat so-vint amb tantes llengües de les quals ja no es canta ni gall ni gallina.

No és pas casual poder veure força exemples (a Europa mateix) on la millor solució per a un natural desenvolupament de la llengua i una sana economia ha estat l’obtenció d’una plena sobirania (aconseguida no pas necessàriament amb mètodes violents).

l’èxit comunicatiu

L’èxit de tota bona comunicació està primordialment en l’estima que tenim de nosaltres mateixos, en la bona formació, en el desig d’atrac-

Page 20: Comunicar se

22

Comuniquem-nos

ció, en la senyoria amb la qual ens presentem, en el grau de convicció amb què oferim els nostres missatges i en el to de veu curosament tre-ballat i modelat que fem servir.

Hem d’anar amb compte a no donar camp a les emocions negatives (por, tristesa, ira, fàstic), car ens podrien causar ansietat o angoixa i avor-tarien l’èxit de tota bona comunicació o relació.

Seguint els consells que anirem desplegant en les pàgines d’aquest lli-bre, ens serà més fàcil de superar les temences que ens fan tremolar les cames a l’hora de posar en pràctica l’art de la comunicació.

el preStigi de l’oratòria

Qui es posa davant el públic ha de ser un artista de la paraula. Per això, un orador ha de ser destre i competent en l’ús de la paraula; ha de saber bé la llengua. Les llengües, si es compta amb voluntat i ganes, s’aprenen. Per a persuadir l’audiència hom no es pot permetre mancances lingüís-tiques ni incoherències de contingut. Hom ha de saber jugar amb la llen-gua, fent-ne un instrument manejat amb traça i habilitat.

Posseint el domini de la llengua hom ha de fer, a més i necessàriament, que aquesta actuï, que l’acció de la paraula sigui penetrant. S’aconseguirà aquest requisit amb un correcte ús de la veu i amb la bona i bella combi-nació de tons i ritmes, amb la riquesa dels moviments i amb l’expressivitat de tot el cos. Referent als tons, direm que la veu de la dona n’és més rica que la de l’home, i que, entre els parlars del món, diuen que aquell que més avantatja tots els altres és l’italià.

la comunicació éS font de progréS i de cultura

Molt més del que ens puguem imaginar, la comunicació ha estat i és el motor del progrés i de la cultura. Comunicar, sempre és progressar. Les coses que no ens diem, que no posem al servei dels altres a fi que participin de la riquesa de dons que duem a dins, s’assemblen a un sac de blat esperant de ser dut al forn perquè se n’elabori el bon pa.

Sense un bon sistema comunicatiu difícilment el saber es podria des-envolupar, car la cultura és fonamentalment i primordialment un conjunt d’intercanvis actuals i generacionals. L’ahir, l’avui i el demà són un ver-tader teixit cultural-comunicacional.

Page 21: Comunicar se

23

Comuniquem-nos

prioritzem la comunicació

De res no ens valdrien els coneixements i la saviesa si no els posés-sim al servei de la humanitat. Sortosament, obrint els ulls, trobem tota una munió de persones disperses pel món contribuint en gran manera a millorar la societat i a fer efectiu l’art de la comunicació. Com a exem-ple se’ns acudeixen ara figures com Graham Bell, inventor del telèfon; Tomlinson, inventor del correu electrònic, i, encara, l’útil repertori in-ternàutic de Viquipèdia o l’exitós Facebook... Però, és clar, de persones amb poder comunicatiu n’hi ha tantes al voltant nostre que anomenar-les totes es faria interminable, oimés si hi haguéssim d’encabir aquelles que són predominantment anònimes i sense les quals viuríem encara en un món fet a l’antigor i amb moltes deficiències comunicatives.

Hem d’estar, doncs, molt agraïts als qui fan evolucionar la comuni-cació per bons camins, car comunicar és sempre avançar per la via del progrés i de la bona entesa. Com més comunicació, més coneixença, i com més coneixença més estimació.

No cal dir que als bons comunicadors els hem de professar admiració i els hem de tenir el màxim de respecte. L’art comunicatiu, que nosaltres centrem sobretot en la paraula i en els gestos, té infinitat de facetes sobre com fer-se concret i múltiples maneres de ser percebut.

Els bons comunicadors fan de pont entre una riba i l’altra; arriben allà on, sense ells, el pas restaria barrat. Els bons comunicadors detecten tot seguit on hi ha una persona sola o marginada i a l’acte li tiren l’ham perquè formi part del ròdol comunicatiu.

Sapiguem, doncs, descobrir en la vida quotidiana les mil cares de la comunicació; impliquem-nos-hi i premiem-la; sapiguem-la detectar en la multiplicitat d’expressions i en infinitat de llocs; atorguem-li la dimensió i el reconeixement merescuts, començant per valorar-la dins de nosaltres mateixos, essent sempre portadors de veritat i dient les co-ses d’una manera pertinent, clara, breu, ordenada.

La comunicació lliga harmoniosament cultura i societat. La comuni-cació és comparable a la sembrada de bona llavor en camps adobats: do i recepció. Tot acte comunicatiu, ben pensat i estructurat, ofert amb elegàn-cia i naturalitat, fa un bé impagable ací a la terra i s’enlaira àgil i atractívol vers la immensitat celeste.

Page 22: Comunicar se

24

Comuniquem-nos

Missatges en clau positiva

actuar a contracorrent

Un comunicador honrat generalment ha de nedar a contracorrent, ja que, per desgràcia, els missatges carregats de negativitat, on predominen les lluites a sang i fetge, tenen l’exclusiva en els mitjans de comunica-ció. L’home, malauradament, s’acarnissa amb els seus consemblants i gaudeix mirant espectacles on predominen la ferotgia i la violència. Te-nien l’audiència assegurada les lluites entre gladiadors i l’enfrontament de l’home amb rabioses feres en el Colosseu de Roma; la tenen també assegurada avui en programes o textos escrits de caire bèl·lic, mafiós, criminal... Els mitjans de comunicació tenen èxit si ens fan conèixer l’aspecte més fosc, tètric i vergonyós de les persones (estafes, delictes, guerres, vexacions, fets sanguinaris...).

I, dins la mateixa línia, direm que no és bo de deturar-nos gaire en segons quines campanyes electorals d’alguns dels nostres polítics (es critiquen i mosseguen, prometen coses que mai no compleixen...); acon-sellem també d’apagar el televisor o canviar de canal en pel·lícules o pro-grames violents o farcits de llenguatge groller. En canvi, sí que va bé de seguir reportatges ben fets, per exemple, de guerra, a fi que aprenguem, a través dels desastres de la història, a valorar la pau.

Si poguéssim, faríem donar un tomb a moltes formes de l’actual ma-nera de comunicar. Hem de voler posar més l’accent en els fets positius i honestos; ens ha de satisfer escoltar bones notícies i ser-ne portadors. Fer relluir la negativitat dels successos, generalment no condueix a bons re-sultats, ans produeix desànim i tristor. No siguem, doncs, mai còmplices de baixeses, consumint-ne, ni en fem d’altaveu.

La feina de comunicar missatges positius no s’acabarà mai, ja que abunden més que no els negatius. Saber veure el costat positiu de cada persona i posar-lo en relleu, és cosa pròpia de ments sanes. No hauríem de cansar-nos mai de cercar complicitats amb els objectius ben enfo-cats, amb la feina ben feta, amb les actituds responsables. Quan hom

Page 23: Comunicar se

25

Comuniquem-nos

25

se centra en els missatges positius genera opinió constructiva, conversa intel·ligent, imaginació penetrant, feina eficient.

la noStra opinió éS important

És un deure de tota persona tenir la ment ben formada i obrar amb rectitud. Es tracta d’una exigència mínima que s’obté volent simplement un món millor i unes persones plenament lliures. Si dins nostre hi ha aquesta base, llancem-nos a expressar la nostra opinió sense por; cre-guem-nos que la nostra opinió compta i que pot encarrilar per bon camí la vida de molta gent. Quantes vegades una paraula o un consell no han fet canviar el rumb d’una persona!

Siguem, però, sempre molt clars i contundents; de cap manera opacs o indecisos. A tothom li ha estat infós un do per a ser competent en una activitat determinada; vulguem-hi excel·lir (hom pot ser un bon cuiner, un bon mestre, un bon lingüista, un bon venedor...) i siguem decidits a emetre judicis de valor; diguem: això sí, allò no. No expressar convençu-dament la pròpia opinió denotaria immaduresa en la vida.

el comunicant eSpera reSpoSteS

L’art de la comunicació no ha pas de desembocar en un pur activisme, en un incansable missionariat, en una imparable retòrica. El bon comu-nicador prepara el caliu perquè es desprenguin respostes i compromisos del seu discurs, desperta ganes de col·laboració, inspira tranquil·litat i seguretat. És com un venedor que constata que el seu producte és adqui-rit, ben pagat i consumit. Si no és així, cal que el comunicador faci un examen de consciència del seu procedir i enfoqui millor el discurs.

El bon comunicador té traça a complaure i sacia la multitud perquè fa servir un llenguatge que aquesta entén; és més: sap pensar amb la men-talitat de qui l’escolta i, lògicament, captiva i atrau.

El bon comunicador no és mai concebut com un baladrer, sinó com un engendrador de sociabilitat, com un forjador de caràcters forts.

obertS a la internacionalització

Moltes vegades he trobat persones que, per no comprometre’s en res nostre, ni país ni llengua, sempre tenen a punt l’estirabot «jo sóc un ciuta-

Page 24: Comunicar se

26

Comuniquem-nos

dà del món», cosa que d’entrada ja vol dir expressar-se directament amb una llengua que no és la pròpia i tenir vergonya de la seva identitat.

Doncs, ara nosaltres enfocarem la internacionalització al revés: qui més estima la seva pàtria, més cosmopolita és. L’única manera de ser reconeguts internacionalment és la de circular amb segell propi. S’ha de dir clarament: sóc català, sóc de Barcelona, sóc de Can Toi, sóc músic, sóc creient... Tot ben delimitat i sense dissimular res.

Les denominacions d’origen són molt concretes: donen el nom de la comarca o del poble (vi del Penedès, xampany de Sant Sadurní...) i es venen per tot el món. Tinc un amic, bon coneixedor de les comarques xampanyeres catalanes, que va a congressos mundials de juristes. Doncs bé, quan a un hotel (sia d’un país o d’un altre) demanen xampany (perquè mundialment té aquest nom) els el serveixen d’aquelles ampolles que els xampanyers d’ací en diuen «cava» (v. Llengua Nacional, núm. 70, p. 29). Som un país malauradament massa acomplexat i ple de contradiccions, perquè, a més, aquelles ampolles duen escrit «Spain» en comptes de «Ca-talonia» o «Catalunya» que tranquil·lament hi podrien escriure. Llasti-mosament, no sabem comunicar la riquesa interior que duem a dins o no tenim la valentia de dir que aquells productes són de fabricació nostra.

L’origen, la causa i la font mai no han de ser callats o amagats, perquè en el fet de mostrar-los hi ha el secret de la nostra força i de la nostra singularitat, que en propicien un reconeixement internacional.

A l’hora de mostrar-nos tal com som no hi ha de tenir lloc cap mena d’atenuació, de simulació o de feblesa; hi cal, doncs, contundència, deci-sió, fortalesa i veritat. La nostra identitat ha de ser endevinada sempre.

No volem pas dir ara que hàgim d’anar pel món lluint les nostres qua-litats o reclamant la reconeixença merescuda. Es tracta simplement de posar-ho fàcil perquè siguem coneguts, o bé que, sense eufemismes, ens sapiguem fer conèixer com a tals davant els altres.

Sumar forceS

Hem de ser hàbils a percebre el sentit de fets i opinions, a fer tornar blanc allò que és negre, a enlairar allò que es troba abatut. Hem de tenir enginy, nas i traça per a transformar en força tota feblesa, per a convertir en bell allò que és lleig, per a fer tornar el somriure en cors adolorits.

Page 25: Comunicar se

27

Comuniquem-nos

L’habilitat de les mans transforma la matèria; la vivor de pensament clarifica complicacions; l’amplitud de cor genera llaços d’amistat. Doncs, nosaltres demanem això: positivitat i suma. En la nostra època de les co-municacions la recomanació adient seria: tenir capacitat de crear xarxa, saber treballar en equip, aconseguir enllaçar elements dispersos.

Les persones ja no ens podem moure individualment o sectorialment, sinó que hem d’enxarxar-nos fent ús de les tecnologies més avançades i dels recursos més eficaços i de més llarg abast. Hem de ser concrets i limitats en la feina, però hem de tenir l’ambició que aquesta tingui ressò en tots el confins de la terra i es posi al servei de la humanitat.

També es fa córrer la veu que l’ens familiar està en crisi: doncs, mal-dem per més acreditació d’aquesta institució. I encara: fomentem el dià-leg intercomunitari, cooperem perquè hi hagi més entesa política, més diàleg ecumènic, més intercanvi entre religions. Es tracta de sumar.

La suma de forces del feble fa tremolar l’home més fort i més ben pin-tat del món. Una societat democràtica suma més forces que no pas una de dictatorial. Els règims nazistes, feixistes, comunistes... han fracassat estrepitosament, i malauradament amb molt vessament de sang.

La immediatesa i l’agilitat també sumen forces, car avui dia tot va molt veloç i, a cop calent, s’aprofiten més les energies.

multiplicar l’operativitat

No n’hi ha prou de produir; s’ha de competir i s’ha de vendre a dojo. La Xina no té problemes a saturar el mercat mundial de mercaderia. Qui té un producte ha de flairar on el podrà introduir. Tenim mitjans de co-municació de tota mena i hem d’estar en primera línia a servir-nos-en.

Per altra banda, si volem encomanar catalanitat, hem de cercar la com-plicitat de catalanòfils (d’aquí i de fora); si volem vendre un producte, hem de cercar uns bons comercials (aquí i a fora); si volem treballar la sociabilitat o la religiositat, hem de cercar uns experts sociòlegs i uns teòlegs ben preparats (aquí i a fora).

Amb imaginació i bon tacte hem de cercar persones de prestigi que col·laborin a multiplicar la coneixença del nostre treball i de la nostra creativitat. De persones disposades al compromís i a l’ajuda n’existeixen. Sols cal saber-les trobar i fer que sentin com a seu el nostre producte.

Page 26: Comunicar se

28

Comuniquem-nos

eternitzar la comunicació

Hi ha paraules que se les enduu el vent, que no són més que un es-pai de temps mort en les nostres vides. Fugim-ne! Podríem dir que en tota paraula hi va inclòs un microxip que, grosso modo, la dirigeix a un compartiment determinat: o bé al de la paraula fugissera i buida o bé al de la paraula eterna i plena. És molt important, doncs, de tenir una sen-sibilitat ben afinada per a detectar quin serà l’efecte de tota paraula que deixem anar. Serà una paraula vana o serà una paraula eficaç?

Igualment hauríem de procedir en l’execució de tota mena d’obres: hi ha allò que és fet d’una manera interina i matussera i allò que és fet amb projecció duradora. Quan no posem per davant de tot la bellesa, la intel·ligència i el consens, aleshores es desoeixen les paraules assenyades i es manipulen el diàleg i l’entesa. A Suïssa quan, per exemple, s’ha de refer l’enllumenat d’un carrer, hi ha d’haver l’aprovació dels veïns, i tot es fa comptant amb l’acord de la comunitat veïnal. Aprenguem-ne!

Aleshores, aprofundint en el mot eternitzar, direm que les nostres paraules i les nostres obres no tan sols han d’oferir un servei amarat de valors humans, concret, eficaç i comprometedor, sinó que també han de revestir la visió transcendent i, per tant, s’han de projectar vers la perfecció integral de l’home, que és cos i esperit. I parlo de possibilitat, no pas d’una entelèquia. Si, doncs, en les nostres paraules i accions no hi va comprès un plus eternitzador, aleshores tot esdevé caduc i res no fa d’aquesta terra un paradís, com seria d’esperar i desitjar.

Es poden fer obres i discursos esplèndids, es pot dur a terme una ges-tió perfecta i mil·limètrica; però, si aquestes accions no tenen l’afegitó de voler conduir l’home més enllà de la matèria palpable, representen una despesa inútil o poc aprofitada d’energia, ja que l’acció que no mira a la infinita transcendència, en algun lloc o altre de la terra s’encallarà i s’estavellarà. En el terreny de la finitud, l’home es cansa i desanima; en canvi, movent-se en esguard a l’infinit, és incansable i treu energia de tota flaquesa, fa de les pedres pans.

Per a moure’ns dins aquesta dimensió no fa pas falta que siguem uns éssers superdotats o posseir grans riqueses. Es pot anar endavant i arribar molt amunt partint de zero. Ah!, però, això sí, s’ha de tenir talent i bona disponibilitat.

Page 27: Comunicar se

29

Comuniquem-nos

el coS i la geSticulació

Fins ací hem anat donant molta importància a la paraula, a la pro-nunciació. Doncs bé, ara direm quatre coses sobre el llenguatge no ver-bal, tema que requeriria moltes pàgines si volguéssim tractar-lo a fons. Efectivament, hi ha investigadors, com Birdwhistell, que afirmen que una bona part de la comunicació la fem mitjançant gesticulacions, apa-rences, postures, mirades i expressions corporals, sobretot facials.

De fet, la part més comunicativa del cos és la cara, i, en aquesta, els ulls amb tota seguretat, i la boca. La manera com es mira i la durada de con-tacte entre ulls suggereixen molts missatges i parlen molt profundament. En el mirar entren en joc conceptes de poder i d’intimitat. Mirar seria una mica com tocar.

Si bé la cara, i especialment els ulls, és la part més important de la comunicació, car és on amb més relleu es marca la força expressiva i on més clarament reflectim les emocions, com ara la sorpresa, la tristesa, la por..., hi ha encara un altre punt del cos no menys rellevant: les mans. Aquestes, a part de donar suport als ulls fins a límits insospitables, parlen de mil coses segons on les tinguem, o com les tenim o com les movem. De fet, ens seria molt difícil d’imaginar-nos un polític o un predicador o un orador amb les mans mortes o lligades; i seria impossible concebre un Roberto Benigni (p. ex., en La vita è bella) sense jugar amb les mans.

el coS no menteix

Moltes vegades les paraules no diuen el que l’home en realitat pensa. Per diferents motius, l’home sol mentir. Però el cos ens delata: el cos diu allò que les paraules amaguen; el cos mai no enganya. N’hi ha prou de fixar-nos en els microgestos del cos de l’interlocutor; no cal pas anar als sofisticats aparells detectors de mentides.

Entre el cos i el cor hi ha una harmonia molt difícil de trencar. Per això, tractant-se de credibilitat, es diu «parlar amb el cor a la mà». Qui-

l’expressivitat no verbal

Page 28: Comunicar se

30

Comuniquem-nos

na imatge tan bella! També diem que «el cor té raons que la mateixa raó no sap explicar». I és així en moltes situacions de la vida. La simbiosi cos-cor és compacta i no admet deformacions. En canvi, ja no ens po-dem fiar tant de tot allò que és expressat amb la paraula. Es diu que «les paraules se les enduu el vent» i també diem: «Fets!, i no paraules».

La paraula sempre està exposada a perills: sobrevalora fets o virtuts; consent on hauria de plantar cara; diu sols una part de la veritat...

Si, doncs, no volem ser enganyats, a més d’escoltar les paraules, hem de mirar atentament el cos de l’interlocutor.

practiquem l’eSpontaneïtat

Tant l’educació com la cultura generen uns patrons, unes determinades maneres de ser i de comportar-nos. Que en la vida hi hagi establert un ordre és cosa bona i necessària, altrament la societat seria ingovernable i els individus es comportarien salvatgement. Ara bé, assumides les nor-mes que per una banda i per una altra ens són imposades (governamen-tals, socials, familiars, laborals...), cadascú ha de poder expressar, d’una manera ben espontània, els seus sentiments i la seva fenomenologia, i ser, gràcies a un bon grau de maduresa i pel desig de llibertat, transgressor. Ara bé, per a ser transgressor s’ha d’haver sabut complir molt bé la llei i s’ha de tenir molta qualitat humana.

Les normes, les regles i els patrons encaminen, ofereixen ordre i segu-retat, però no acaben de conduir l’individu a desenvolupar-se en la gran-desa per a la qual ha estat concebut. Cada persona és un món i ha de donar uns fruits determinats, cosa solament possible si els expressa amb ple convenciment, coratge i espontaneïtat.

L’espontaneïtat ens ajuda a ser més lliures i és bona companya de la salut mental; a més, fa que el llenguatge del cos sigui harmònic i seduc-tor, que tingui rellevància i eficàcia.

elS geStoS precedeixen la paraula i Són paraula

Un nadó, abans de parlar, amb els seus gestos ja ens comunica moltes coses. També nosaltres, amb el gest (insinuacions, indicacions o gestos fets amb la cara, amb les mans, amb els dits...) ja mostrem sovint què expressarem o què podríem expressar amb la paraula. El llenguatge dels

26

Page 29: Comunicar se

31

Comuniquem-nos

gestos és propi de persones en qui l’agilitat d’acció compta molt, de per-sones que se saben compenetrar molt bé. A vegades, amb un gest dius mil paraules. Els gestos són immediats i de contingut complet.

Dos enamorats, per a expressar el seu amor, no s’han de dir gaires paraules, perquè els gestos arriben al cervell i al cor, i perquè un gest pot excitar més que un devessall de paraules.

Per altra banda, com més íntimament dues persones es vulguin co-municar, més s’acostaran. És molt diferent fer un gest d’acostament que no pas fer-ne un d’allunyament: si m’apropo o obro els braços a l’altre, senyal que ell m’interessa. Si un palmell de mà és obert indica extrover-sió; si és tancat, significa introversió o aversió. També l’angle d’obertura dels peus és un indicador de bona recepció. Un encreuament de braços pot significar seguretat si els polzes es veuen, però denotaran tancament si la mà s’amaga a l’interior dels braços. La mà plana sobre la cara, tapant la boca, mostra tancament total a l’altre. L’índex sobre la cara, disso-ciat dels altres dits, indica afirmació d’un mateix.

No volem pas dir ara que el llenguatge del cos tregui força a la paraula, car podem constatar que aquesta és prou capaç de fer-lo reaccionar: «Això que m’has dit m’ha deixat glaçat», «Em fas posar la pell de gallina», «Se m’ha fet un nus a la gola», «No parlis així, que em remous l’estómac»...

què Són elS micromovimentS?Els micromoviments són uns gestos inconscients i subrepticis; per a

copsar-los ens hem de regir pels impulsos emesos en la immediatesa. Aquests gestos són com una llumeneta que el cos encén quan el cervell s’ha de concentrar molt o quan no diu tota la veritat. Ara en menciona-rem de tres classes:a) Els micromoviments de fixació, que podem veure quan, per exem-

ple, hom situa la mà en un lloc determinat, sobretot de la cara, i la hi deixa immòbil perquè es vol concentrar en allò que diu o ha de dir.

b) Les microcarícies, que tenen lloc quan hom acompanya el seu cos amb senyals de benestar, amb gestos o carícies de dolçor, sia amanya-gant-se alguna part del cos, tocant-se els cabells... Sempre s’hi troba un punt de seducció, que és bona per a atraure l’altre. Ei!, també po-den expressar narcisisme i prou.

Page 30: Comunicar se

32

Comuniquem-nos

c) Les micropruïges, que descobrim quan hom, volent mantenir una ac-titud correcta, està en desacord amb el que l’altre diu. No ens gratem mai per atzar; si ens gratem és perquè hi ha una situació de dissimu-lació. En aquests casos, la mà es posa sobre una zona de la cara o del cos i hi fa una lleugera gratadeta.

manS eSquiveS, manS poSSeSSiveS

El contacte de cossos o, si voleu, de pell a pell, primer de tot ha de produir plaer; després hom hi ha d’experimentar com el fruit d’una do-nació mútua: jo per a tu i tu per a mi. Tot contacte humà apropa i lliga esperits –cossos!–, i en aquest lligam s’hi ha d’experimentar amistat, amor, correspondència, llibertat, seguretat.

En tota encaixada de mans, doncs, els efectes del contacte s’hi hau-rien de produir. Però no sempre és així. Hi ha encaixades de mans esqui-ves: tan bon punt les mans entren en contacte, n’hi ha una que s’escapa barroerament, deixant-te palplantat i mig glaçat. Després tenim les en-caixades de mans possessives: no saps com desprendre’t de la mà que t’engrapa i masega. I encara direm més: a vegades trobes una mà morta, molt flonja, dins la teva; altres vegades hi trobes una mena de fòssil enrigidit que et fa basarda.

Les encaixades de mans són molt més significatives del que hom es pugui pensar, perquè entre la mà i la ment hi ha una connexió immediata i completa. Una encaixada parla, i tota encaixada ha d’anar acompanya-da d’una determinada actitud del cos: cal sobretot que el braç es trobi de mitja cintura en amunt, el cap lleugerament inclinat vers la persona i els peus amb un bon angle d’obertura. En un acte protocol·lari una bona encaixada de mans mai no hi pot faltar.

Si no hi ha passió per la vida i ganes d’estimar, no hi pot haver bones en-caixades de mans ni plaer; si no hem ensinistrat les mans per al diàleg i per a les carícies, aquestes romanen inactives o en estat salvatge. No hi fa res que, per la duresa de la feina, siguin aspres; parlem de l’art de moure-les.

elS copetS a l’eSpatlla

Bé, els copets se solen donar a l’espatlla, però també a l’esquena, al braç, a les natges. Donar-se copets és una pràctica molt estesa entre el

Page 31: Comunicar se

33

Comuniquem-nos

jovent, i actualment ha proliferat; parlant-se tant de grip i de contagis, substitueixen més els petons (o besades) i les abraçades.

Ja des de sempre, el contacte humà és molt important, sobretot entre els joves. Els joves han de descobrir el cos de l’altre; s’han de descobrir a ells mateixos com a éssers relacionables i necessitats de companyia i, per tant, de tacte.

Si una persona no es deixa tocar o és massa esquiva, això denota al-gun trastorn greu. És clar que sempre un s’ha de prevenir, i sobretot les noies, dels qui anirien més enllà del que el comportament ètic demana, abús que també consideraríem una anomalia. Nosaltres estem parlant de l’art de la comunicació formalitzada amb el contacte.

elS petonS i leS abraçadeS

Tant en els petons com en les abraçades fem servir un llenguatge no verbal altament significatiu i penetrant. A l’home i a la dona aquest llen-guatge els fa bé i l’han de fer servir. De tota manera, com sempre, però en aquest punt més que en cap altre, es pot pecar per defecte o per excés. El punt dolç, doncs, on es troba? Jo el situaria en la disponibilitat, però no en la necessitat. Si tenim la sort de poder rebre i oferir petons i abra-çades, perfecte! Ei!, també poden embafar. Tanmateix, si aquesta opor-tunitat no es presenta, vés a saber per quines circumstàncies de la vida, hom no s’ha pas de sentir frustrat o fracassat en la relació d’amor. Els mendicants d’afecte fan força pena; els qui no n’admeten, creen rebuig.

Els petons i les abraçades, com han de ser? Sovint, en el comiat d’una carta, fins i tot escrita a una persona que no hem vist mai (o que no abraçaríem si la tinguéssim al davant), diem, més que res per educació i elegància: «Una abraçada», o «Un petó» si hi ha molta franquesa.

En general, però, hem de distingir entre grau de familiaritat i situa-ció. Si hi ha coneixença i amistat, els petons i les abraçades va bé que hi siguin, però fets amb molta discreció segons en quin lloc o ambient ens trobem. Jo diria que en llocs molt institucionalitzats (en congressos, en convencions, en parlaments, en esglésies...) amb una bona encaixada de mans ja n’hi hauria d’haver prou. Petons i abraçades hi són excessius. En aquests llocs s’hi ha de sacrificar la bona coneixença i amistat per una general cordialitat i acceptació de tothom.

Page 32: Comunicar se

34

Comuniquem-nos

Tampoc no hi hauria d’haver petons i abraçades la primera vegada que dues persones es coneixen o quan són presentades per un tercer. Una bona encaixada de mans ja trava amistat. Sí que podem fer ja un petó després d’haver dinat o estat una bona estona junts amb el nou conegut.

Quan dues persones es fan un petó estableixen o renoven entre elles l’amor i l’amistat. El petó representa una salutació calorosa i d’estimació prolongable i respectuosa. Els petons solen fer-se a una banda i a l’altra de la cara fent que els llavis, flonjament girats a l’exterior en forma arro-donida, toquin l’altra cara però sense ensalivar-la. Els petons no suposen tanta intimitat o donació com les abraçades, per bé que els fets boca a boca sí que en connoten.

Les abraçades tenen les mateixes peculiaritats dels petons però van un xic més enllà. Quan dues persones s’abracen es comprometen a es-coltar-se, a obeir-se, a estimar-se, a ser l’una per a l’altra perquè entre elles hi ha ja certa intimitat. De tota manera, les abraçades poden revestir matisos molt diversos i significats molt diferents: per una banda, poden ser fluixes o intenses; per l’altra, breus o prolongades. Una abraçada que comprimeixi excessivament un cos a l’altre no és satisfactòria; va més bé que, dins la intensitat, hi hagi un punt de respiració o de deseiximent; els dos cossos no s’han de percebre enrigidits sinó flexibles i com gronxant i elevant-se. I, pel que fa a l’abraçada fluixa, no ha de servir per a fer en-tendre a l’altre que després es mantingui a quatre pams de distància.

Referent a la duració, les abraçades breus equivalen a una salutació entranyable; les abraçades llargues connoten enamorament, possessió, donació. Sols haurien tenir lloc quan entre dues persones hi ha ja el fet de compartir la vida d’alguna manera o altra.

el Somriure

No podem pas passar per alt el somriure, una qualitat molt difícil de protagonitzar bé, d’entreteixir-la en la parla. Només poden expres-sar alegria els cors plens de joia i de bondat. Precisament en aquests moments, mentre escric això, enterren, a la catedral de Milà, Mike Bongiorno, conductor durant més de cinquanta anys d’importants pro-grames televisius italians que han captivat els seus espectadors; i ell tenia per lema i repetia a desdir «Alegria!».

Page 33: Comunicar se

35

Comuniquem-nos

Estar alegre no vol pas dir que no experimentem el dolor i les sofren-ces de la humanitat; estar alegre i repartir somriures a dojo no suposa pas caure en la superficialitat o en l’ablaniment del que requereix una conducció seriosa i feta amb autoritat. Al contrari, amb l’alegria hom fa seu el dolor i el patiment dels altres, alleujant-lo i curant-lo. Amb l’ale-gria es posen en ridícul els actes banals i es comanda com un rei, al qual no manca res i a qui tothom sent el deure d’obeir.

L’acte de somriure és sempre portador de vida, de felicitat, de benes-tar. Qui somriu senyoreja en el món i exerceix una atracció irresistible, ja que somrient captivem amb força l’altre.

Les persones tristes i de cara avorrida solament escampen tenebra i pesantor. Evidentment, en el curs de la vida hi ha alts i baixos, i, per això, no podem judicar mai cap persona si un dia la veiem afligida o amb la cara amargada. Recomanem vivament de ser molt sensibles i prudents en la manera de tractar-les i estimar-les. Nosaltres a l’inici d’aquest paràgraf ens referim a persones que es mantenen en aquell estat de tristor i que, fins i tot, ja l’han assumit i s’hi troben bé, detestant tota mena de correc-ció o canvi. A persones així les fem culpables del seu aspecte repulsiu i, a més, diem que no són aptes per a governar o ensenyar.

doS enamoratS, com eS comuniquen?Volem coronar l’acabament d’aquest capítol fent esment de la comuni-

cació que s’estableix quan dos enamorats es professen amor.Nosaltres, malgrat totes les fórmules de comunicació que puguem

anar donant, no sabem posar el punt culminant de la relació entre per-sones en cap altre lloc que no sigui en el paradigma del tracte enamorat entre un home i una dona.

Entre dos enamorats hi ha encontre, apassionament i universalitat: encontre perquè es toquen, es miren, s’acaricien i voldrien estar sem-pre junts; apassionament perquè per a cada un la vida de l’altre ho és tot i hi volca tot l’amor possible, de manera que per l’amor apassionat s’arriben a fer proeses; universalitat perquè veure dues persones ena-morades apassionadament l’una de l’altra, això interessa a tot el món: són un espectacle que deixa bocabadat tothom i que és agradable de contemplar. Llavors, d’aquí es desprèn que de cada acte comunicatiu i

Page 34: Comunicar se

36

Comuniquem-nos

que de cada relació enamorada es passi de la singularitat a la univer-salitat. Ensems, cada protagonista es veu forçat a anar més enllà de la seva identitat, perquè l’altre, en la relació i en l’estima, li presenta un món divers, uns gustos diferents, una ruta desconeguda. No cal dir-ho: l’altre és sempre un ésser imprevisible, i, seguir-lo, suposa haver de fer un solemne acte de fe de llençar-se al buit.

Per això, en el tema de la comunicació-amor, per una banda un hom ha de tocar molt de peus a terra, car tracta amb persones de carn i ossos; però, per l’altra, ha de saber volar i mirar cap al cel i a l’infinit, ha de saber entrar al temple de les ànimes i dels esperits.

Naturalment, és molt bonic i atractiu parlar del plaer comunicatiu i dels cels blaus i estelats; a tothom agrada tanta dolçor i poder trobar bons moments de diàleg, de passar estones de paradís i de relació exultant. No deixéssim pas perdre cap ocasió d’aquestes! Ah!, però tots nosaltres sabem que en la vida no tot són flors i violes, i que juntament amb la rosa s’han d’acceptar les espines. Suposar que tot seran delícies i prou, seria caure en el parany d’anar pel món enganyats i rebre frustracions.

La suprema intel·ligència donarà carta de crèdit a la comunicació i a l’amor únicament si integren, en la seva expressió, les discrepàncies, l’agror de la vida i el dolor que el frec humà tan sovint comporta. Si és així, també nosaltres ens traurem el barret i aplaudirem la relació, comp-tant que aquesta faci el pas d’ocasional a estable i fidel.

És clar que sovint s’arriba a una relació estable després d’un procés d’estira i arronsa o d’unes experiències ocasionals. Nosaltres, ací, volem simplement alertar de les actituds massa fàcils i sovintejades de dir: «Si no em complaus i satisfàs, et deixo», perquè, procedir semblantment, seria propi d’un comportament irresponsable i patètic.

No hi pot haver veritable relació ni vertader amor si no mirem més enllà dels nostres interessos i si no atorguem als compromisos i a les de-claracions amoroses carta de durada en el temps i de permanència en la paraula donada. I tampoc no hi pot haver bones relacions ni amor durador si hom no sap estar a les verdes i a les madures.

Per això, no ens acontentem del fet que hi hagi tan sols mel i dolçor a la boca de les persones, sinó que anhelem de veure-les impregnades de lleialtat, de fidelitat i de compromisos.

Page 35: Comunicar se

Els savis són persones que sempre escolten molt atentament, perquè tenen desig d’aprendre i as-piren a ser perfectes.

Solament els qui saben escoltar en les dimensions de cos i esperit són dignes de regir el món de la comunicació i poden parlar amb autoritat davant tota classe de públics.

AbCDEFgHIJKlM

Saber escoltar

Page 36: Comunicar se
Page 37: Comunicar se

39

Saber escoltar

criSi en la comunicació

Malgrat viure en l’anomenada època de les comunicacions, ens ado-nem que per una banda la gent viu més incomunicada que mai i, per l’altra, que sovint té com una xerrera irreprimible i incontrolada. Hi ha persones que de seguida es fan mestresses del temps de l’altre i xerren pels descosits, sense dir, al capdavall, res de rellevant ni pensar que l’al-tre pot tenir obligacions a fer.

Si escoltar és ja de per si un art que requereix molt domini d’un mateix, imaginem-nos el fet de trobar-nos davant unes digressions interminables i de paraules banals que el vent s’enduu. Solem dir que generalment no se sap parlar prou bé, però malauradament tampoc no se sap escoltar. No hi ha dubte que l’art de la comunicació està en crisi. Ens trobem davant un gran problema, molt estès, que posa de manifest: (a) que qui no es comu-nica, no viu, car allò que no és comunicat es fa malbé dins nostre; (b) que qui té tendència a parlar massa, degut sovint a problemes d’ansietat i de solitud, pot acabar essent per als altres un pes en comptes d’un al·licient, i (c) que els qui tenen les orelles a cal ferrer poden donar a entendre una certa superficialitat i manca d’interessos.

la plaga del mínim eSforç

Els mestres i els ensenyants estan desesperats: els alumnes no escol-ten, viuen dispersos i neguitosos. D’on els prové tant esverament i tan-ta manca de concentració? Ai las!, davant una pel·lícula de dibuixos animats bé estan quiets i atents. Indubtablement, tot prové de la plaga del mínim esforç a l’hora d’haver de fer els deures. No pot ser que els avenços ens enganduleixin i rovellin tant.

Tots sabem que hi ha matèries que són un os de mal rosegar, però no les podem passar per alt; hem de superar la mandra, la deixadesa, el relaxament. La vida d’una persona ha d’anar indefectiblement dirigida i lligada a compromisos, a desig de superació, a ganes de servir. Sense

El difícil art d’escoltar

Page 38: Comunicar se

40

Saber escoltar

esforç i constància no es va enlloc. No és el mateix viure una vida assos-segada, cosa bona i aconsellable, que fer el mandra, i això, no!

La vida és lluita i aventura, imaginació i creació. Tot ho hem d’enfo-car a millorar la nostra vida i la dels altres; sempre hem d’estar desperts i oberts amb vista al progrés a fer bones obres.

Només amb il·lusió, imaginació i una bona coneixença de les circums-tàncies que ens envolten podrem superar la monotonia per la novetat i l’encant de cada moment present.

hem d’enSenyar a eScoltar

Dels temes sobre saber parlar, saber llegir i saber escriure se’n solen donar orientacions; però, de saber escoltar, poques vegades se’n diu res. Ens trobem, doncs, davant la dura i ensems noble tasca d’ensenyar a es-coltar; és una part important de l’educació que no podem deixar per a demà, car hi ha responsabilitats que no es poden negligir ni diferir.

A les persones els hem d’ensenyar a escoltar, la qual cosa vol dir que tenim al davant una feina a fer, tant en petits com en grans. Ara bé, és sobretot en les noves generacions on hem de ser molt escrupolosos a no permetre que els oïdors es distreguin quan una persona parla; no pot ser que quan un parla l’altre miri el sostre o la mosca que vola. Sense embuts s’ha de cridar l’atenció i comprovar si el missatge ha estat ben captat. Cal també fer adonar als joves que, abans d’obrir la boca, han de pensar dues vegades el que diran, i també els hem de conscienciar que, abans d’ells, ja moltes persones han expressat millor allò que ells proven de dir.

Ara bé, quant a les persones grans, s’ha de seguir una tàctica que vagi més de tu a tu, com dir: «Si no t’interessa això que et dic, canviarem de tema.» Segurament que moltes vegades l’oient, amb tota la raó, estarà ben content que es canviï, perquè qui parla no fa sinó donar la tabarra.

no hem paS d’eScoltar Sempre

Com veiem, escoltar requereix un acte de voluntat; vol un esforç i una predisposició. Hom escolta perquè realment vol escoltar; ningú no ens hi pot obligar, perquè fàcilment podríem fingir.

Són molts els sons i les veus que pul·lulen pel cosmos; dins el nostre aparell auditiu hi arriben infinitat d’impactes sonors. Tots sentim d’una

Page 39: Comunicar se

41

Saber escoltar

manera involuntària i no selectiva que la vida de l’univers bull entorn nostre; sentim també que nosaltres mateixos emetem sons. I, vulgues que no, sovint hem de sentir sons o veus que evitaríem. Dissortadament, veiem que, com més modernització hi ha, més contaminació acústica patim: la plaga dels cotxes, la maquinària industrial, els decibels so-brers de les discoteques i de les sales de ball... Malauradament, vivim condemnats a haver de sentir més soroll del que voldríem.

Però, referent a escoltar, ah!, això ens ho cuinem nosaltres. Escoltem a qui volem i sols allò que ens interessa. Ja anirem parlant de com fer-ho.

no deixem perdre l’oportunitat d’eScoltar

Fixeu-vos que els animals, tot d’una aixequen ben enlaire les orelles; n’hi ha que les tenen molt desenvolupades, de manera que, per l’oïda, descobreixen fàcilment la presa o són alertats de certs perills. També nosaltres hem d’anar ben orelladrets per la vida. Hem de saber rebutjar molts sons, molt de soroll, precisament per tal de concentrar-nos en allò que ens interessi i gaudir-ne. Hem de ser màximament selectius: a més oferta, més selecció. Però, feta la selecció, mullem-nos, comprometem-nos a fons. Vulguem aprendre, escoltem amb profunditat, cerquem la sa-viesa i la veritat en els altres; tinguem la valentia i la humilitat d’acollir i compartir el tresor, la bona llavor sembrada. És clar, escoltar vol dir haver dipositat d’antuvi confiança en el parlant i haver-li donat crèdit.

paciència, fora preSSeS i Silenci interior

Quan ens disposem a escoltar una persona no hem de tenir l’olla al foc ni el cap carregat de cabòries. A l’altre l’hem d’escoltar sense pressa ni neguit, perquè concedir temps al parlant és un factor clau en l’escolta; també hem d’exercitar la paciència i hem de fer taula rasa de tota inquie-tud, és a dir, hem de fer el buit en el nostre interior.

És clar, el parlant no ens ha de veure ni mirant-nos el rellotge ni comp-tant les bigues del sostre. Ni que sigui per educació, li hem de concedir temps i atenció. També hem de pensar que segons quins gestos nostres el podrien distreure o fer canviar d’argument.

A nosaltres mateixos, quan escoltem, ens hem de concedir paciència, perquè ens podem trobar amb el neguit d’haver-nos distret durant una es-

Page 40: Comunicar se

42

Saber escoltar

tona o haver perdut el fil del tema o amb el fet de no entendre paraules o un tros del que el parlant raona. Tinguem paciència i estiguem tranquils, perquè potser més endavant ja ho comprendrem. Hi ha missatges que, sense ser-ne nosaltres conscients, resten en letargia dins la nostra memò-ria, i sols molts anys després afloren i se’ns fan comprensibles.

Pel que fa al silenci interior, això vol dir simplement que hem de sortir del nostre món i que ens hem de ficar en el de l’altre. Quin acte de generositat tan bell! Les nostres veus interiors són molt traidores; les hem d’aquietar perquè siguin les paraules del locutor les que ocupin el nostre interior.

El fet de mantenir-nos callats no assegura pas que hi hagi silenci inte-rior. Podem estar callats i, no obstant això, tenir a dins un rebombori de veus de ca l’ample i el pensament al cel de les oques.

Cal fer neteja interior, cal beure l’amarg xarop que purga de tota im-mundícia. Aquest xarop no és altre que el d’exercitar-se en l’ascètica del silenci interior i evitar així la dispersió. És posar en harmonia els nostres pensaments, foragitar les veus de la nostra ment; és un perdre, en certa manera, el món de vista, tant l’exterior com sobretot l’interior; és centrar-nos en la veu de l’altre, fent que sigui aquella l’única que ressoni dins nostre. Això sí que és escoltar de debò.

llenya a la cridòria

Si en un lloc hi ha cridòria, no pot haver-hi paraula ni escolta. Per tant, on hi ha cridòria no hi regna altra cosa que salvatgisme. La cridòria és l’atemptat número u contra la paraula. Si hi ha cridòria, el professor no pot començar la classe, i és, doncs, una regla primordial educar per a la continència verbal.

On hi ha cridòria la comunicació s’afebleix i queda ferida de mort. Tothom podria aportar fàcilment exemples de llocs on ha hagut d’alçar massa la veu, de llocs on hom no ha pogut sentir el que li deia l’interlo-cutor: dinars amb convidats, locals socials, discoteques...

Llenya a la cridòria! És un enutjós càncer a extirpar. Hem de ser uns perfectes parladors i dialogadors, però també hem de saber callar en honor de la paraula i contra la bestialitat. A vegades, si en algun lloc fa falta dir ben alt: «Calleu!», sense embuts es fa.

Page 41: Comunicar se

43

Saber escoltar

Cridòria és sinònim de confusió, de turba, de massa amorfa, de caos, de guirigall i de desordre. Fugim-ne com els gats escaldats fugen fent garrameus de l’aigua tèbia.

Quan hi ha cridòria hi ha anul·lació de la individualitat, de la interper-sonalitat; la persona, restant ofegada pel crit, apareix com una bestiola desorientada o com un núvol endut a la deriva del vent. Llenya a la cri-dòria, doncs!

no a leS maleïdeS interrupcionS

La norma general del bon oïdor és la de no interrompre mai. Haureu vist que a vegades hom espera que el parlant faci un lleuger respir per a prendre-li la paraula; massa sovint hom se sent empès a ficar-hi cullera-da, demostrant així no haver après ni les beceroles de la bona escolta; és una mala passada que fem a la comunicació.

Tanmateix, si per alguna raó l’escoltant ha d’interrompre el parlant, procurarà de ser molt cautelós a no fer-li perdre el fil de l’exposició, mirant de ser breu al màxim i demanant, a més, excuses. A vegades va molt bé de fer-li un petit senyal, sia alçant discretament un dit o bé fent un moviment d’ulls, però sense interrompre’l; ell ja s’adonarà que tenim quelcom a objectar o a aclarir i al final ens donarà la paraula. Sempre, però, és aconsellable de no intervenir en el tema, ni de paraula ni amb signes, fins que el parlant no s’hagi ben explicat. Ell ha d’experimentar que li concedim temps per a exposar tot el seu missatge.

Una interrupció és comparable a una apagada de llum que deixa a les fosques i inactiu.

l’eScoltant fa de llevadora

Deixem de fer comèdia, de fer veure que escoltem quan, de fet, te-nim el pensament als núvols. Escoltar demana fer el pas del jo al tu; si habitualment solem ser «jo i les meves circumstàncies», l’art d’escoltar convida a ser «tu i tot el que la meva atenció t’inspiri». Ens trobem da-vant un procés molt important: qui escolta, no solament capta allò que el parlant diu, sinó que l’inspira a expressar continguts inesperats i insospi-tats pel mateix parlant. Escoltar és fer de llevadora, és fer sortir saviesa d’on encara hi ha foscor, incertitud, teoria, projectes en latència...

Page 42: Comunicar se

44

Saber escoltar

No cal dir que hi ha parlants que conviden a desconnectar, a no ser escoltats, perquè, en comptes d’oferir missatges de bon contingut i atrac-tius, es delecten a projectar el seu ego als altres i embafen. Sincerament, creiem que el bon escoltant ha de ser capaç de parar els peus, amb traça, a tals parlants. Ara bé, aquest bon escoltant no serà lliure de culpa si d’antuvi no ha fet de xuclador, si no ha absorbit i compactat en el seu cor la verbositat de l’interlocutor.

una eScolta activa

L’escolta activa demana unes determinades postures o gestos del cos (de fet, forma part de l’expressivitat no verbal). És una qualitat que escas-seja molt i que no veig pas que sigui gaire incentivada o potenciada.

Sobre l’escolta activa hi ha, tanmateix, una dada molt significativa: és cada vegada més valorada en el món de les relacions públiques, dels negocis, de la direcció d’empreses, en reunions, en comunitats i en acti-vitats de tota mena. En molts països i en moltes situacions compromeses tindreu èxit si demostreu que sou uns perfectes escoltants actius.

L’escolta activa és aquella de la qual té necessitat l’interlocutor. És a dir, es dóna quan qui parla ha de ser escoltat molt atentament, sense que es perdi cap matís del que diu, potser perquè exposa coses de molt com-promís i potser també perquè després, per part de l’oient, hi ha d’haver una resposta generosa, sincera i comprometedora.

D’alguna manera o altra, l’escoltant ha de fer evident que xucla el con-tingut del parlant i que es fa seu el missatge ofert. Prestarà, doncs, una atenció que cap remor no trencarà; mostrarà assentiment, fet amb lleus i compassats moviments de cap, que anirà d’amunt en avall. A vegades la boca es manté un pèl oberta com si ja parlés o estigués a punt de respon-dre a qualsevol insinuació del parlant. Si el moviment de cap el féssim de dreta a esquerra, indicaríem dissentiment.

En l’escolta activa envaeixes el pensament del parlant i esdevens res-ponsable del que diu. Per tant, t’és d’obligació d’aplaudir-lo si et convenç; en canvi, si et decep has d’anar girant el cap de dreta a esquerra amb la boca tancada i, si és necessari, replicar.

La passivitat i el mutisme són mals companys de viatge i no es corres-ponen amb l’atractiu d’esperits dinàmics i cultes.

Page 43: Comunicar se

45

Saber escoltar

eScoltar éS contemplar

A un savi li interessa saber de tot. Per això un savi us sabrà escoltar sempre, es tracti d’un tema o d’un altre, i tindrà interès d’anar a fons fins en detalls que passen desapercebuts a molta gent o que ningú no s’atura-ria a examinar. Diríem que, per a un savi, escoltar és contemplar. El savi no té mai pressa, però mai no s’endormisca; ell va penetrant en l’essència dels significats; ell va assimilant la textura de cada paraula, el dolç i suau cant de tota criatura.

A un savi no li passen per alt ni el joc de paraules que sap fer qui parla, ni les ironies deixades anar, ni el doble sentit donat a certes ex-pressions o frases. Poques vegades el savi haurà de fer repetir una pa-raula o un concepte; ell sap travar en perfecta harmonia mots, frases, modulacions de veu, pauses; ell copsa el sentit que el parlant dóna a tot el conjunt i no es detura en conceptes que per separat no tindrien sentit. El savi va al cor de la paraula i en coneix tots els ressorts.

A un savi els defectes de l’orador no el destorben. El savi, en escoltar, va més al contingut que a la forma; més ben dit, sap donar ple sentit al contingut, enriquint-lo, i sap redissenyar la forma, embellint-la.

Un savi, havent escoltat bé les paraules del parlant, sempre li’n serà agraït i ben segur que el farà progressar en la seva elocució.

És cosa lògica i pròpia de savis també, posar-se a redós de gent sàvia, escoltar-la i estudiar-la. La veu dels savis sempre omple de felicitat, per-què situen aquesta en primer terme mentre van a la recerca de la bellesa, de la bondat, de la veritat, de la unitat. És, doncs, sempre una bona opció escollir de formar part o de posar-se a l’empara de gent selecta, culta i intel·ligent amb qui poder parlar i a qui poder escoltar.

Les persones amb les quals passem el temps canvien d’una manera o d’una altra la nostra vida i les nostres actituds. Per això, sempre és acon-sellable envoltar-nos de bones amistats i de tots aquells que sabem que ens conduiran per bon camí.

Saber escoltar és de savis

Page 44: Comunicar se

46

Saber escoltar

deSpréS d’eScoltar cal diScernir

Després d’haver parat bé l’orella i un cop hagi entrat dins nostre tota la substància que el parlant ens haurà fornit, és necessari tenir el suficient discerniment per a fer una tria i una selecció dels conceptes captats, car no sempre tot ha d’anar coll avall.

Aquesta tria ens haurà fet possible de classificar en un compartiment les coses que prioritzem i en un altre aquelles que considerem supèrflues o rebutjables. Es tracta de posar en marxa una escala de valors a fi que per una banda se’ns simplifiqui la vida i per l’altra prengui un veritable sentit. Malament rai si en aquest procés no hi hagués en primer lloc el discerniment, essent com és una qualitat pròpia de gent que sap què fa.

No cal dir que mentre escoltem ja seleccionem, perquè en una escolta intel·ligent el discerniment ja opera, fent que ens quedin més gravades unes paraules que unes altres o que sols parem atenció en uns conceptes determinats i els retinguem clars i frescos en la memòria. Aquesta es-colta intel·ligent ens dóna la capacitat d’entrar en el nucli, en l’essència de l’exposició, i fa que no ens aturem o entrebanquem en el revestiment accidental o superflu d’un discurs.

El discerniment empaqueta el contingut i la forma del missatge, és a dir, entén per què el contingut és explicat de tal forma. Qui té discer-niment sap per què el conferenciant fa ús d’unes determinades paraules i, així, és capaç d’entrar en la intencionalitat de l’elocució, descobrint quines motivacions han dut el parlant a fer tal discurs, a fer-lo en tal lloc i de tal manera. Només un savi reïx a fer un bon discerniment.

l’eScolta no cerca elS propiS intereSSoS

En la capacitat d’entrar en diàleg es troba la vertadera humanitat de l’home. I, de l’home, allò que ens n’interessa és la seva bondat humana. Llavors, l’escolta, la qual fa sempre possible el diàleg, ha de ser duta a terme amb molt d’interès, però mai moguda per càlculs interessats.

De fet, entendrem aquesta escolta no interessada si tenim en comp-te que sempre «fa més feliç donar que rebre» (Ac 20,35) i si tenim la pacièn cia i la generositat d’escoltar persones que a vegades no diuen res de nou o que carreguen, però que necessiten ser escoltades, com a vegades aquells xerraires dels quals ja hem parlat.

Page 45: Comunicar se

47

Saber escoltar

Naturalment, diu molt a favor nostre si de veritat som capaços d’es-coltar pacientment les persones indefenses, les criatures, els alumnes, els ancians, els malalts, els abandonats, els perseguits...

Moltes vegades, doncs, haurem fet l’escolta, més que per a obtenir un guany nostre, moguts únicament per la compassió i per un veritable desig d’estimar l’altre. El món d’avui, més que de molts discursos o de serveis tècnics, té necessitat de silenci, del silenci constructiu que les persones de bon cor saben teixir escoltant.

Indubtablement, qui sap escoltar en tals circumstàncies demostra pos-seir les característiques pròpies de la saviesa com són la intel·ligència, l’agudesa, la bondat, la paciència, la confiança, la benevolència, la deli-cadesa, la penetració...

Aleshores, fixem-nos que és molt agradable d’estar al costat de per-sones que posseeixin qualitats d’aquestes, perquè tot seguit encomanen felicitat, pau i benestar. No cal dir que és una gran sort trobar persones que, per davant de tot, hi posen els interessos i els valors dels altres.

Moltes vegades, de l’escolta no interessada n’obtenim uns fruits ines-perats que ens fan progressar en sensibilitat i tendresa; a més, tal escolta ens fa sortir sovint del nostre món intoxicat, matant-nos l’ego i rebai-xant-nos l’orgull i la vanitat. Veritablement, una escolta que no cerqui els propis interessos fa que siguem molt més solidaris i més bons de cor.

la novetat genera eScolta

L’home aprèn sempre coses i, sortosament, vivint d’hàbits, s’estalvia molts esforços. Però, és clar, la monotonia de la relació i del tracte i la del quefer diari no solen despertar gaire interès per a l’escolta. Per això és bo que ens llevem cada dia mirant-nos les coses amb ulls nous i que vegem els nostres consemblants com a nous coneguts.

En el fons, tot se’ns ha de fer un xic sorprenent, i no cal dir que la mateixa vida també. Hem de tenir consciència que el joc de la vida un dia o altre s’acabarà. ¿Us imagineu, per exemple, un partit de futbol que no s’acabés mai? Amb quina poca il·lusió que jugarien els futbolistes! Doncs, la vida ho és, com un partit de futbol; és un joc que un dia o un altre haurà de tenir un final. Hi cal, per tant, molta emoció, sorpre-sa, expectació. Per això és bo aquest punt d’estranyesa, de complicitat,

Page 46: Comunicar se

48

Saber escoltar

d’imprevisió que a vegades amara les coses de cada dia. Generalment, les ments clares i equilibrades tenen consciència de la finitud de la vida i l’accepten, no pas amb por, sinó amb satisfacció i passió. Per a elles, cada moment present és nou i va carregat de força; podríem dir que re-inventen constantment el viure.

En un estil de vida innovador, l’escolta té l’èxit assegurat, perquè l’es-colta és més viva com més novetat i sorpresa té al davant.

eScoltar enforteix la relació

Saber escoltar és el primer ingredient en l’harmonia d’una bona re-lació. Si, com hem dit, els fruits dels savis són la pau, el benestar i el progrés, els fruits d’una bona relació, perquè s’ha sabut escoltar bé, són l’estimació, la solidaritat i el gaudi.

Pot donar-se el cas que la relació entre parlant i escoltant no sigui tan fluida com seria d’esperar. Aleshores hi ha d’intervenir el respecte, el qual marca equidistància entre l’allunyament (o indiferència) i la inva-sió (o trepitjament del terreny de l’altre). El respecte fa que hi hagi una proximitat no feridora ni fiscalitzadora quan les opinions són diferents o divergents o quan no mereixen admiració de part nostra ans reprovació.

Tanmateix, continuant pel camí d’una bona harmonia relacional, no hi poden pas faltar els elements focals i connectius com mirar als ulls, tenir la cara desperta, somrient, atractiva, concentrada, xucladora...; és més, tot el cos ha d’estar en actitud d’escoltar; per això és també molt important la manera com tinguem posades les mans, les cames, el cap.

Estem parlant d’una escolta harmònica i activa, que aporta un plus de qualitat a les paraules que el parlant emet a fi que la relació entre parlant i escoltant sigui plena, rica i satisfactòria.

Indiscutiblement, una persona demostra saber escoltar tal com Déu mana si tot el seu cos va acompanyat d’una actitud diríem seductora, que fa que, destil·lant una irresistible harmonia i fascinació, tothom vulgui estar al seu voltant per l’empatia que genera.

Si etS intel·ligent, eScolteS a fonS

Em va agradar veure la italiana Federica Pellegrini, campiona del món de natació 2009, en un programa on era entrevistada. M’admirava i

Page 47: Comunicar se

49

Saber escoltar

sorprenia la concentració amb què escoltava l’entrevistador, com fent un buit total dels seus èxits. Després, responia a cada pregunta d’una ma-nera molt concreta, senzilla, sintètica; sense ombra de tecnicismes o de voler-se donar importància deixava anar unes respostes que per la forma i el contingut eren una meravella. Jo mateix em deia: aquesta persona s’ha entrenat a fons i ha seguit una disciplina rigorosa.

De fet, quan hom fa bé el seu ofici i acompleix els seus compromisos, és a dir, quan hom és treballador, honrat, tenaç, eficient... t’adones que aquest tal és també intel·ligent i que hi pots parlar d’infinitat de temes, amb seriositat i amb el plaer d’anar descobrint nous colors en un univers ple de persones agradables.

Sí, amb les persones intel·ligents hi pots parlar de tot i hi gaudeixes de veres; un hom s’adona que, a elles, els fets de la vida no els rellisquen, que res no els passa desapercebut, que saben donar la importància justa a cada cosa. A més, les persones intel·ligents solen ser també molt atracti-ves físicament, i, si n’hi ha que no ho són tant, la mateixa bellesa interior els dóna un encant i una fascinació especial. Aquestes persones es carac-teritza per ser obertes, expressives, moderades, rialleres, elegants...

No hi ha dubte que les persones intel·ligents encomanen, no les ganes de voler ser com elles, sinó el desig de ser competents en tot allò que és incumbència nostra i ens conviden a fer bé els nostres deures. Aquestes persones són apòstols dels nostres temps.

Si etS artiSta de la paraula et faràS eScoltar

Hi ha persones que fan venir ganes de ser escoltades pel sol fet que parlen bé i perquè sempre diuen coses interessants, ni que sigui pronosti-cant quin temps farà. Atrauen. En elles, de cap manera no es tracta d’un voler-se fer escoltar, sia constrenyent l’escoltant sia inventant-se trampes; saben que aquest no és el camí. Simplement es tracta de persones que es fan escoltar perquè són vers artistes de la paraula.

En aquests artistes de la paraula detectem de seguida senzillesa, afabi-litat, sinceritat... Parlant amb el cor a la mà, ens fan exultar d’alegria.

L’oratòria d’aquests artistes ens captiva tant que ens convida a pujar majestuosament al seu carruatge i, amb ells, anar-nos passejant per les deli-cioses contrades de la veu angelical, sempre nova i agradosa de sentir.

Page 48: Comunicar se

50

Saber escoltar

Aquests mestres de la comunicació es fan escoltar perquè posseeixen el domini de la llengua, el poder de la paraula; tenen la capacitat d’entrar en l’ànima dels escoltants i la fan vibrar per la destresa a l’hora de fer unes exposicions vives i originals.

hi ha un altre món a eScoltar

L’acte d’escoltar no té límits. Per això, no sols hem d’escoltar l’in-terlocutor tangible, sinó que també, dins nostre, hem d’escoltar la veu de l’esperit, la intangible inspiració que dirigeix els nostres cors vers la transcendència. El simple fet d’escoltar la tènue veu de les ànimes que ens han precedit ens enllaça amb l’eternitat, permetent-nos de fer nostre en un instant tot el passat i tot el futur. I, com que la vida és feta d’una trama d’instants, és possible de viure la fugacitat de la vida arre-cerats ja en l’instant etern. Llavors, no és agosarat d’afirmar que l’home no mor mai. Però, és clar, si no hi ha en nosaltres l’ingredient de la fe, parlar de tot això és com picar ferro fred.

Les persones de fe creuen en un més enllà i tenen la seguretat que la seva vida no fineix com la d’un gos. Per a tots els homes existeix un altre món amb el qual és possible d’estar connectats mitjançant l’escolta. I aquesta escolta no resta mai estèril o ineficaç. Ara bé, s’ha de ser savi i tenir fe. No és que sense fe no es pugui ser savi; nosaltres diem que no es pot tenir una sòlida fe sense posseir la saviesa de la vida, la qual fa mantenir els ulls oberts, les orelles destapades, la ment ben formada, l’esperit sensible i el cor obert a l’infinit.

Evidentment, existeix el món de la Saviesa infinita, que parla i inspi-ra, que infon caràcter i fortalesa. La veu provinent del món de les ànimes sàvies és molt fluixa i tira a imperceptible, però opera amb una potència esclatant; per a sentir aquesta veu, a part que ha de ser escoltada amb molta atenció, fa falta silenci, concentració i una sòlida fe.

Ja sabem que alguns lectors d’aquest llibre es declararan no creients, però nosaltres estem convençuts de no predicar pas en el desert. A les persones que no sintonitzin amb les nostres paraules els recomanem simplement d’escoltar el silenci dins seu, o encara: que escoltin el refilet d’un moixó, que escoltin la brisa del mar o l’oreig suau del vent i se sen-tiran igualment plenes de joia.

Page 49: Comunicar se

51

Saber escoltar

Saber-Se eScoltar en la llar familiar

Massa vegades en les llars familiars la comunicació es dóna per supo-sada, quan, en realitat, la comunicació és una de les arts més fràgils i que necessita ser constantment refeta. En les famílies el diàleg s’ha de cuidar i regenerar moment rere moment, i, si hi ha malentesos, de seguida s’han d’aclarir bé les coses i traçar camins i maneres de fer, amb concreció i recta intenció. Donar per suposat que la comunicació no té esquerdes és enganyar-se i exposar-se a inevitables decepcions.

Generalment, quan veiem que la relació no va bé, és millor fer una aturada i negociar compromisos i actituds; posant els problemes sobre la taula i descarnant-los és com suren els conflictes i com més bé es pot veure la manera de solucionar-los.

Podria ser que ens adonéssim que a vegades no haguéssim tingut prou confiança en els del nostre costat, que altres vegades la impaciència ens hagués traït; altres vegades, per la nostra manera de ser o de fer, haurem mostrat una mala imatge al convivent i, vivint en l’era de la imatge, això causa conflictes; altres vegades pot haver-hi hagut una crítica destructiva que ho fa anar tot en orris. Una relació clivellada s’ha de reparar.

Generalment, amb un diàleg ben conduït es troba la solució de molts mals, ja que el diàleg sempre apropa les persones si hi ha la voluntat d’escoltar-se degudament. Aprendre a dialogar duu a la lucidesa i a la claredat. Mitjançant el diàleg, obrim la porta a l’amic i a l’estranger, i en el recer de casa, escoltant-nos, solucionarem multitud de problemes.

l’eScolta en la vida Social i comunitària

Entre els subjectes d’una societat o d’una comunitat hi ha constantment i omnipresent la necessitat de comunicació, i, per tant, la necessitat d’es-coltar-se mútuament i de fer-se cas tant com sigui possible.

Pel que fa a la vida social, és molt convenient d’escoltar a fons i des-prés saber ser també crítics. Fruit de l’escolta, unes coses podran ser

llocs on l’escolta és cabdal

Page 50: Comunicar se

52

Saber escoltar

assumides, unes altres no. Ara bé, en l’àmbit d’aquesta comunicació s’ha de mirar de construir sempre relació, lligams d’amistat. I tot allò que pugui induir a distanciament, rivalitat o incompatibilitat de caràcters, és millor relativitzar-ho i fer-hi una rialla de flaire convivent.

Pel que fa a la vida en comú, el fet d’escoltar en qualitat germanívola fa que hom aculli sense dificultats les paraules de qui parla, i que tot seguit les faci operatives. És bo que la paraula escoltada es transformi de seguida en obres concretes, de manera que, mentre dura l’acte comu-nicatiu, hom sovint pot ja construir i edificar. En l’àmbit comunitari la bona relació sol donar-se per garantida gràcies al constant frec a frec de persona a persona i a l’amor generós que entre els uns i els altres es pro-fessen. A la fi, les obres acrediten la relació i la segellen.

l’eScolta en el món de la Salut

En el món de la salut hi trobem gent adolorida, indefensa, nafrada, vella. Hi ha tot un munt de persones amb necessitat de ser escoltades, potser més que no pas de ser curades. Sovint, qui és escoltat, s’oblida fàcilment dels seus mals i es refà. Si una persona malalta és ben escolta-da i atesa, el seu dolor és molt més suportable i les mateixes medecines li poden fer molt més efecte; podríem dir que, escoltant i aconsellant els malalts, hom fa de metge i d’animador.

He tingut la sort de veure algunes infermeres que ho són per vocació: totes tenen el do de la comunicació; elles, a més de ser unes expertes de la cura, són unes artistes de la paraula, de la paciència, de la delicadesa; saben prendre cura del malalt, i el seu ver art està a saber escoltar, a sa-ber dir les paraules justes d’encoratjament, d’ànim, a fer-hi veure més enllà de l’espai reclòs de l’hospital. Beneïdes siguin!

Tanmateix, per dissort, també n’he hagudes de veure i tractar de mal-carades, geniüdes i incapaces d’atendre els malalts tal com es mereixen i negades a parlar-los en la seva llengua. Déu ens en deslliuri!

Quan una persona en la migradesa de forces se sent escoltada, pren un alè que la fa saltar del llit i posar-se a córrer. En l’art de saber escoltar els dèbils i nafrats hi ha el secret per a fer després pioners en un món ple de dificultats. No heu vist mai un malalt refer-se i tenir en endavant una salut de ferro i estar més disposat que ningú a servir? Hom és un bon

Page 51: Comunicar se

53

Saber escoltar

metge de l’ànima i del cos si escoltant els pacients entra en el seu cor i els fa sentir estimats i compresos.

I encara molt més tacte i perícia demana l’art de saber escoltar perso-nes tristes, amb depressions, envoltades de soledat... on el fet d’escoltar-les atentament els és ja una teràpia de primer ordre.

Pel que fa a l’escolta dels ancians, cal remarcar que l’escoltant sent en ells la veu de l’experiència. L’ancià, amb tot un cúmul de fets i successos viscuts, i a sobre veient que se li acosta el comiat, dóna més valor a les seves paraules i duu una vida més contemplativa i assossegada.

No cal dir que coneixent el món dels malalts i prenent consciència del seu estat s’entén de seguida que amb la salut no s’hi juga. En els malalts trobem la veu dels nostres límits i de la fragilitat humana; escoltant-los ens adonem de com en som de vulnerables i veiem que tots estem expo-sats a malures. Davant els malalts prenem consciència que la vida no és objecte de caricatura o de broma i que, davant d’ella, cal tenir una actitud molt seriosa i respectuosa.

a l’eScola, S’hi eScolta o S’hi xerra?Els estudiants són el futur de la nostra societat. Per tant, a l’escola ens

hi juguem molt; i, per consegüent, tant els llocs d’ensenyament com els mestres han de gaudir del màxim prestigi i reputació. Que les famílies, les institucions i la societat en prenguin nota.

Per una banda, qui ens governa ha de prioritzar la bona organització de les escoles i ha d’invertir-hi diners; per l’altra, els professors ho han de ser per vocació, car tenen un gran deure a acomplir i s’han de preparar bé; no cal dir que han de ser ben pagats, respectats i admirats; també diríem que no han de ser sotmesos a canvis bruscos o rupturistes, car la seva feina és molt metòdica i la seva preparació ha volgut anys d’estudi i d’investigació. Direm també que han de ser els primers a saber escoltar els alumnes i a respectar-los. El mestre, així mateix, ha de tenir present que no ho és perquè sap, sinó perquè té desig i capacitat de comunicar allò que sap. I, ensenyant, sempre s’aprèn.

Els alumnes van a l’escola per escoltar el mestre i per aprendre. Han de ser sotmesos a les regles de la disciplina i del màxim respecte. En entrar el professor a classe regnarà el màxim silenci i tots s’aixecaran per

Page 52: Comunicar se

54

Saber escoltar

donar-li la benvinguda. Això jo ho veig cada dia en escoles molt moder-nes i avançades de països que no són el nostre. Durant les explicacions del professor, els alumnes mai no l’interrompran; en ells l’escolta activa marcarà la pauta general; en cas d’haver de preguntar res, alçaran la mà i esperaran que els sigui donada la paraula. Quan un alumne si-gui preguntat, serà amatent a respondre i, amb tota l’elegància possible, exposarà els seus coneixements de la matèria. La resta d’alumnes se’l miraran i l’escoltaran amb interès i respecte.

Pot haver-hi vegades que el mestre vulgui desenvolupar la classe d’una manera participativa amb els alumnes, com ara seguint el mètode Montessori. Aleshores, els alumnes, prenent part activa en la classe i en mútua operativitat entre ells, estaran contínuament pendents de qualse-vol orientació que pugui donar-los el professor i vigilaran de no interfe-rir-se entre el que han de fer els uns i el que han de fer els altres. També el Pla Bolonya apunta en la part activa i participativa dels alumnes.

Resumint: a l’escola s’hi va per aprendre; per escoltar els professors, interioritzant els ensenyaments que inculquen; s’hi va a adquirir una disciplina que ha de servir en els compromisos de la vida i perquè els alumnes siguin unes persones dignes de qualsevol responsabilitat el dia de demà. No s’hi va, però, ni a xerrar, ni a distreure’s, ni a jugar o man-drejar, i encara menys a contradir el professor,

Totes aquestes exigències poden ser realitat si per part dels professors hi ha autoritat i el desig de comunicar el que saben, i si per part dels alumnes hi ha obediència i el desig de deixar-se educar i instruir.

ràdio i televiSió: S’eScolten o S’apaguen?Tant la ràdio com la televisió són considerats dos potents mitjans

de comunicació de masses. Esbatanen successos amb rapidesa i ens fan arribar la notícia fresca. Creen opinió i tracen normes de conducta.

Ara bé, malauradament, sovint envaeixen el nostre camp creatiu, pen-sant i planificant ja per nosaltres; debiliten la nostra personalitat i fins i tot ens demanen silenci mentre mengem en família; a part, ofeguen el diàleg que tantes vegades hi hauria entre amics, comensals o companys de feina. Jo recordo que de petit, a pagès, cada dia resàvem el rosari (i sé de moltes cases que també ho feien); ara es venera la televisió.

Page 53: Comunicar se

55

Saber escoltar

Hi ha, però, dues coses que trobo més greus encara: (a) els vergo-nyosos espectacles que ens ofereixen, exempts de les mínimes regles de la cortesia, del bon gust, de la continència verbal, de la qualitat... (ja sé que tots podem caure a dir bajanades, però és que allí s’hi solen ampli-ficar i emfatitzar) i (b) la manca de voluntat dels escoltants de no apagar aquests aparells quan no ens ofereixen un contingut mínimament ac-ceptable. Com a consumidors hauríem de sancionar, fent-los emmudir, aquests artefactes audiovisuals tan nocius per a la societat en general, sempre que no garanteixin una educació en els valors cívics i culturals. Groucho Marx deia que trobava la televisió molt educativa: «Cada ve-gada que un l’engega», deia, «jo me’n vaig a una altra estança a llegir un llibre.» Els emissors són culpables de la greu degradació on hem arribat, però els receptors ho són també per fer-ne mal ús. Si els teles-pectadors tinguessin més força de voluntat per a fer-ne un bon control, segur que el nostre món canviaria.

No vull pas menystenir ara d’una manera general la televisió, ans crec que ha estat un dels invents més significatius de la nostra època de les comunicacions. Evidentment, el consum de televisió pot ser molt positiu si seleccionem a consciència els programes. N’hi ha que fins i tot val la pena que siguin gravats i de tornar-nos-els a mirar, sia perquè amb tranquil·litat podem aprofundir més en la matèria tractada, sia per-què volem que els nens se n’aprofitin i hi aprenguin, sia perquè volem passar una estona de lleure amb la família i gaudir, relaxats, d’una inte-ressant pel·lícula o d’unes belles imatges.

Concloc dient que lògicament ens hem de sentir satisfets dels grans invents del nostre temps i de tots els progressos que hi ha hagut en els mass media, ja que, ben emprats, són una eina extraordinària amb vista al progrés, la pau i la solidaritat en el món. Jo em queixo del mal ús que massa vegades se’n fa. I, malauradament, constato que, com més els anys passen, pitjor i més tova i escandalosa és la qualitat que ens ofereixen, sobretot si els poders polítics hi fiquen el nas.

hem de Saber eScoltar elS nenS

«Si no canvieu i no us feu com els infants, no entrareu pas en el regne del cel» (Mt 18,3). Són paraules de Jesús. I és clar que ens hem de fer

Page 54: Comunicar se

56

Saber escoltar

com els infants, perquè en els petits hi ha la innocència i la puresa; ells diuen les coses tal com les veuen, sense subterfugis (recordeu el conte El vestit de l’emperador, d’Andersen, on, per por de passar per panoli, ningú no va dir res en veure l’emperador en roba interior, fins que una nena molt petita va cridar: «L’emperador va despullat!»).

Diem que els nens no escolten, i no ens adonem que en el fet d’escol-tar-los hi ha la millor manera d’ensenyar-los a escoltar. Aquesta escolta, sempre pacient, serà, doncs, la millor estratègia per a educar-los, pujar-los bé, alliçonar-los i fer-los madurar.

Escoltar els nens és escoltar la veu de la innocència, una veu que ens fa concebre la vida amb uns altres paràmetres a aquells a què la societat ens ha acostumat. A mesura que ens fem grans ens tornem massa calcu-ladors, massa malfiats, massa complicats.

Escoltar els nens rejoveneix i fa tornar flexibles i sensibles els espe-rits enrigidits i esquemàtics. En aquest món tan ple de decepcions i de gent sense il·lusió ni imaginació convenen cures d’estar amb els nens, jugar-hi i escoltar-los.

la plàcida eScolta entre amantS i enamoratS

La plàcida i refinada escolta entre els amants i els enamorats és font d’inspiració i d’humanitat. Dos enamorats en la intimitat de la seva es-tança, o estirats sota un arbre o passejant per la platja acompanyats de la suau remor del mar, són un espectacle digne de presenciar.

En l’escolta que es tenen ell i ella s’endevina la síntesi de l’art d’escol-tar i s’hi perfila la simbologia de la més alta i perfecta bellesa possible en l’esfera social dels humans. En la manera d’escoltar-se dos amants s’hi projecta el reflex de la vera consagració de l’un a l’altre. Tal escolta, en aquest món ultrapassa tota altra dimensió comunicativa.

Per a anar més enllà de l’escolta terrenal dels amants, per a més perfecció i plenitud, hem de donar impuls a la volada de la fe i endin-sar-nos en el paradís celestial. Allà hi trobem novament els amants en un estat ebri d’escolta, sublim i ple a més no poder de bellesa, d’atrac-ció, de delicadesa, d’exquisitat. En aquesta terra, tal realitat solament és comprensible, creïble –i experimentable!– pels esperits altament re-finats i bojos d’amor.

Page 55: Comunicar se

Sapiguem parlar bé per amor i respecte a la paraula i pel gran do que és per a tots els homes i dones de la terra.

Sapiguem parlar bé per respecte a nosaltres ma-teixos: saber parlar bé ens enalteix i ens fa ser influents i protagonistes en el desenvolupament cultural del món.

MNOpqRSTUVXYZ

Saber parlar

Page 56: Comunicar se
Page 57: Comunicar se

59

Saber parlar

el llenguatge humà: una potència

Els governs i els Estats imperialistes saben prou bé com és de fort el poder de la llengua. Per això, aquesta ha sofert tan sovint vertaderes manipulacions polítiques i són diversos els intents de lingüicidi aplicats a nacions i a pobles sencers. Sense indagar gaire en trobaríem exemples eloqüents i ben actuals si mirem Espanya, França, Itàlia i molts altres països, i, si mirem el passat, trobaríem casos que fan feredat per la ma-nera com es dugué a terme la persecució lingüística en la hispanització d’Amèrica i també en la implantació del colonialisme a l’Índia i a l’Àfri-ca per part d’Anglaterra i més recentment al Tibet per part de la Xina.

Els cabdills d’aquest món, sabedors que la llengua és poder, no dubten a marginar tota llengua que no vagi de bracet amb l’imperi i el simbo-litzi. Què fan si no, molts Estats, com ara l’espanyol, respecte a les llen-gües minoritzades? I, per què, essent la llengua un tresor a preservar, la seva defensa no ocupa un lloc prioritari en l’agenda dels partits polítics que tant s’omplen la boca de sostenibilitat i d’ecologisme?

Per part de la política, la llengua hauria de ser sols un element a pro-tegir i a defensar, i mai un factor polititzat. La llengua, sempre, hauria de ser únicament l’instrument a través del qual un poble determinat es relaciona, s’expressa i es reconeix com a tal.

i per què éS tan potent el llenguatge humà? El llenguatge humà és potent, primer, perquè amb la llengua podem

parlar de tot, tant si es tracta de coses físiques i concretes com si es tracta d’idees o de conceptes abstractes; segon, perquè per la paraula expres-sem el pensament, i, com veurem, per la llengua diem les coses d’una manera diferent de com ho fan els parlants d’una altra llengua.

I, doncs, què passa quan ens comuniquem amb algú? És clar, aquí ens trobem ja en el procés de transmetre el nostre pensament a un altre, procés que òbviament pot tenir forma d’escriptura, car paraula i escrip-

El do de la paraula

Page 58: Comunicar se

60

Saber parlar

tura van lligats: generalment, qui sap parlar bé sap també escriure bé. L’escriptura és codificar el so en signes. Quan ens comuniquem, doncs, fem tres operacions quasi instantànies:1. Cerquem un contingut i mirem de fer-nos-el clar a nosaltres mateixos:

lògicament, hem de tenir clar què volem expressar.2. Hem de trobar l’expressió capaç de comunicar aquell contingut. D’aquí

la importància de saber bé la nostra llengua i de tenir un repertori le-xical ben ric. Per tant, hem d’estudiar la nostra llengua; hem de tenir sentit lingüístic per a saber si construïm bé o no les frases; hem de tenir assumida la saviesa dels avantpassats, generalment empaquetada en forma de proverbis, aforismes i frases fetes. A més, hem d’anar aprenent cada dia noves paraules i hem de saber entendre qualsevol mot; hem de preguntar-nos sovint: què vol dir tal mot?

3. Un cop trobada la manera justa de manifestar el contingut del nostre pensament, aleshores hem d’exercir un control sobre nosaltres mateixos per a detectar si aquella manera d’expressar-nos és capaç de dir, d’una manera adequada, aquell contingut, i, encara, hem de descobrir si allò que direm serà entès per l’interlocutor. Fixem-nos que hem seguit un procés comunicatiu que va de la part emissora interna (pensament-mentalitat) al conducte transmissor (un element extern, anomenat apa-rell fònic, capaç d’emetre sons) per a concretar-se en un missatge que s’adreça a un interlocutor (el qual ha de descodificar-lo i entendre’l).

la llengua éS méS que un muntatge de parauleS

Atenció a no fer de la llengua una llista de paraules, una nomenclatu-ra. Riquesa lexical no vol pas dir competència lingüística. A través del cabal lèxic podem precisar l’expressió i fer comparacions entre les parau-les usades per una llengua i una altra. Però ara nosaltres volem fer caure l’accent al moll de l’os de la llengua: una llengua és una representació, una descripció i una interpretació de la nostra essència i del món que ens circumda. Cap llengua no interpreta ni el món interior ni l’exterior d’una mateixa manera: cada llengua té la seva manera de concebre la realitat, el seu entorn, la societat, la cultura, l’espiritualitat... Expressar un mateix missatge en una llengua o en una altra té efectes i connotacions molt diferents, tant per part de l’emissor com per part del receptor.

Page 59: Comunicar se

61

Saber parlar

Ja el filòsof Humboldt (s. xix) va afirmar que la llengua que parlem pot determinar la nostra manera de pensar i imposar als parlants d’una societat una manera concreta de veure el món. Més tard (s. xx), Sapir, lin-güista i antropòleg, va afirmar que una bona part del patrimoni cultural s’amaga i opera dins les nostres formes lingüístiques, la qual cosa vol dir que les categories lèxiques utilitzades per a cada llengua organitzen la percepció del món. Segons ell, les llengües es creen dins el grup, in-cideixen en la vida mental dels seus parlants i després actuen posant un ordre determinat en el caos exterior.

Siguem competentS en la noStra llengua

Una qualitat molt important que no pot faltar en cap parlant és la competència lingüística. A més, a cada parlant li és demanada summa fidelitat a la llengua, i no cal dir que ha de senyorejar-la i lluir-la amb elegància, naturalitat i pulcritud. Per tant, no es poden tolerar dimis-sions, barbarismes o interferències de cap mena.

Per això, no n’hi ha prou de saber bé una llengua i les seves regles. Cal afegir-hi l’ingredient del bon gust, el de la fidelitat i el de la competència comunicativa, de manera que ens sapiguem expressar amb les paraules més precises, amb les que més s’entendran i amb les que més impacte produiran en cada situació. De fet, en aquesta competència s’entrelliguen les quatre habilitats sobre les quals anem parlant en aquest llibre i que hem de manejar amb destresa i capacitat constructiva. No cal dir que, pel que fa al discurs oral, preval l’espontaneïtat, la immediatesa, la interac-ció. allò efímer (verba volant)... i, referent al discurs escrit, destaca la part visual, l’elaborada, la no interacció, la diferida (scripta manent)...

És una gran sort posseir el talent de saber parlar bé, i també ho és tenir el judici de saber callar quan cal.

eStabilitat lingüíStica

L’important, tanmateix, és la inalterabilitat lingüística en tots els àm-bits del territori on la llengua fa de pal de paller; i, a Catalunya, aquesta funció la fa, des de segles i segles, el català. Catalunya, gràcies a la llengua, és un país. Aleshores, l’evolució de la llengua en aquestes ter-res ha d’anar de bracet amb la fidelitat lingüística dels seus parlants. Ja

Page 60: Comunicar se

62

Saber parlar

ho sabem, que tota llengua és un element vivent (no pas fossilitzat) que avança seguint unes modes, unes noves tècniques, uns determinats fets socials..., però aquesta dinàmica exigeix que es faci ús habitual de tal llengua i que s’hi sigui competent. No cal dir que en una societat normal els temps i les modes canvien, però els mots perduren. I, on perduren més –en podem veure exemples a cabassats– és en la toponímia.

Sobre el concepte «estabilitat lingüística» existeix un triangle famós, dit «triangle d’Ogden i Richards», la finalitat del qual és donar fonament i consistència a tota unitat expressiva, que per motiu de canvis culturals o moviments polítics podria dur a un canvi conceptual. Així, si tenim, per exemple, el significant taula (que no és més que una seqüència de sons d’allò que volem expressar), no podem anar directament al referent (és a dir, a l’objecte no lingüístic i palpable taula), sinó que hem de passar forçosament pel significat (és a dir, per la noció «taula», per la imatge que tenim dins el cap d’allò que volem expressar), que va lligada a la cultura i a la ideologia del nostre temps.

De tot això que desgranem es deriva, doncs, que en la parla hem de primfilar molt pel que fa a precisió (adequant cada paraula al lloc, al tema i a la situació) i quant a correcció (seguint unes normes o pautes establertes). Si la paraula es corromp, si perd els seu nexe triangular de connexió, si s’embastardeix, aleshores la mentalitat és falsejada o mal expressada, i tota atracció-compromís se’n va en orris. Un missatge mal expressat no convida a ser escoltat amb atenció ni a ser seguit.

cal identitat clara i definida

La llengua és la nostra targeta d’identitat: som com parlem. El pen-sament de l’home depèn en gran manera de la llengua que ha après en la seva infantesa. El pensament fa el llenguatge, i aquest va enriquint alhora el pensament. La paraula, quant a contingut identitari i ben assen-tada en la veritat, es tradueix sempre o bé en atracció o bé en repulsió pel que fa a l’interlocutor; no pot deixar a mitges tintes. La paraula ens obre al món, però ensems marca uns límits. La identitat no s’explica, es té.

Llavors, com que mentalitat-paraula, per ser concreció i vida, es tro-ben en el pol oposat d’allò que és borrós, volàtil o complex, resulta que, sense una identitat clara i ben definida d’allò que volem anunciar, tam-

Page 61: Comunicar se

63

Saber parlar

poc no hi pot haver concreció-expressió de mentalitat-paraula. La identi-tat no pot ser mai rebaixada ni dissimulada o esbiaixada: es té i manté.

la identitat eS cotitza bé

La identitat garanteix, de totes passades, que el nostre sí sigui sí i que el nostre no sigui no. La identitat fa que cada arbre del bosc sigui reconegut com a tal: una alzina com a alzina i no com a roure, un faig com a faig i no com a om, un arç com a arç i no com a ginebre. A més, la identitat és el suprem segell que fa que tot allò que hi ha dins el nostre ésser (cos-cervell) vagi esdevenint mentalitat (a) per un procés de sinte-titzar en un concepte diversos significats; (b) per fer entenedor allò que és complex, i (c) per fer universal allò que és particular.

Sense el segell identitari la mentalitat podria ser oferta, si no fraudu-lentament, sí sense una garantia personalitzada. Som universals, no per-què parlem en una llengua de molts parlants, sinó perquè tenim identitat pròpia. Ningú no estima la seva pàtria perquè sigui gran, sinó perquè és la seva. I avui, en un món tan globalitzat, la identitat i la particularitat es cotitzen bé. Aleshores, la mentalitat no pot ser oferta sense una etiqueta personal ni d’una manera estereotipada o com qui sembra amb els ulls embenats, sinó que ha de ser expressada sabent que ha sorgit d’un cervell únic i irrepetible, ple d’identitat. Ultra això, cal dir que únicament hem de sembrar en camps ben preparats, ben dimensionats i ben adobats; en camps acollidors i disposats a fructificar, diríem.

Podem estar d’acord que una identitat clara i definida generi sovint repulsió, sobretot si hom depèn d’un Estat assimilista i movent-nos en un món unificador i globalitzador, aiguabarreig de múltiples sís i nos; però, si en aquella repulsió procurem mantenir educació, fermesa i bo-nes formes, tindrem bona convivència i hi han de ser acatades, si més no mínimament, unes normes de conducta i hi ha d’haver respecte mutu.

Si sortosament la identitat genera atracció –que això hauria de ser la cosa més normal–, tindrem la germanor i l’ingredient per a ser jo i l’altre un tot en camí, amb espais on el fet d’anar units (i, per tant, de sumar for-ces) captivi i atregui, i parlo d’espais perquè la permanència en la unitat i en el sumar resulta molt difícil de mantenir si no va pas reforçada per una tensió-donació constant i gairebé diríem martirial.

Page 62: Comunicar se

64

Saber parlar

Saber parlar éS un art

Parlar no és tenir xerrameca, fer discursos, voler demostrar que sa-bem coses. L’art de parlar demana, per una banda, ser conscients de quin és el nostre interlocutor i, per l’altra, endevinar quina comunicació hem d’establir entre el seu tu i el meu jo. Per tant, allò que diu l’altre és meu, i no podem admetre que ens entabani o ens dugui a pasturar; i, allò que li diem, han de ser paraules que el motivin, que l’interpel·lin, que el facin ser més persona, més gran; no pas paraules buides i supèrflues. És a dir, no li podem anar explicant històries de la vora del foc (o admetre que ell ens les expliqui a nosaltres). Es tracta d’un intercanvi de paraules dites d’una manera justa i al moment just. Hem de voler sempre paraules concretes i clares: qui?, què?, quan?, on?, per què?, com?

Qui es disposa a parlar, de bell antuvi s’ha de traçar, per anar bé, tres objectius essencials: ordre, prudència i saviesa.

Aleshores, l’art de la paraula està en el fet de lligar la bona manera de dir les coses amb l’interès del seu contingut. L’antítesi d’aquest art es troba, dia sí dia també, en les nostres cadenes de ràdio i televisió, quan, per divertir, només saben dir paraules buides, rucades i ximple-ries, malauradament massa seguides i aplaudides.

qui penSa éS meStre del bon dir

Qui pensa, aprèn, i, de retop, ensenya; qui no pensa, sempre ha de ser arrossegat i esperonat. Pensar no és anar recordant coses o inventar, sinó aprofundir en una cosa concreta, dissecar-la, analitzar-la, voler saber com ha estat ja coneguda i tractada per altres persones sàvies; en resum, pensar és investigar, raonar i intercanviar coneixements. De la perícia en tot això ve l’art de conversar, de comunicar, de ser mestres i de fer de pares i mares del bon dir.

El pol oposat a aquestes qualitats és la xerrameca, la verbositat, la superficialitat a l’hora de tractar temes. Per molt bé que es parli, si es

l’art de saber parlar

Page 63: Comunicar se

65

Saber parlar

parla massa, s’acaba no dient res de bo. L’excés en la parla o en l’escrip-tura no fa progressar ningú ni fa millorar la humanitat; és temps mort i malaguanyat per a qui ens escolta o llegeix.

Si volem trobar-nos bé i de gust amb nosaltres mateixos, si volem viure com a persones satisfetes, hem de ser artistes de la parla i procurar que aquestes condueixin sempre a fer coses útils i amarades d’amor.

Amb punxó d’or i disposició serena i amorosa, doncs, hem de gravar pensaments virtuosos en la ment i en el cor dels altres.

l’humoriSme requereix traça

Hem de tenir clar que practicar l’humorisme no vol pas dir fer pallas-sades o expressar-nos d’una manera vulgar, com sovint hom fa, volent fer gràcia. Per a ser humorista, s’ha de ser artista i s’hi ha de tenir traça.

Els vers humoristes són aquells que toquen l’ànima i saben produir felicitat; són aquells que treuen lloses del nostre pesat quefer diari i ens alleugereixen d’inútils farcells. L’humorisme és la traça d’arribar, amb una intel·ligent ironia, on un calculat sermó no tindria efecte.

Els acudits sempre s’han d’explicar amb mesura i sabent bé a qui van adreçats. És molt millor pecar de prudents que no pas deixar anar una facècia rere l’altra o una vulgaritat a cada pas, perquè, a vegades, per més que ens sembli que fem riure, en el fons estem fent el ridícul.

Ara bé, també dèiem que si a una persona li manca el sentit de l’hu-mor, és com un esperit inacabat o mal conformat.

Saber-Se riure d’un mateix

Saber-se riure d’un mateix és la cosa més sana i divertida d’aquesta vida. Segur que us haureu trobat amb persones que sempre volen justifi-car els seus errors i els seus defectes amb mil excuses. Si els acceptessin amb tota naturalitat demostrarien tenir més talent.

Ens equivoquem?, romanços!: endavant! Punt i a part i cap a una nova lliçó. Que tenim defectes? Res de desanimar-nos o de donar-hi voltes. Continuem endavant, ni que sigui fent tentines, que la vida passa i no podem consumir-la vegetant amargament.

Ara bé, tampoc no hem de caure en l’extrem de voler anar pel món lluint, en comptes de les qualitats, els defectes. O de sentir-nos sempre

Page 64: Comunicar se

66

Saber parlar

incapaços d’emprendre qualsevol compromís o projecte. Demostraríem ser curts de gambals si anéssim dient: sóc un golafre, un gandul, un po-ruc, un dormilega, un ressentit, un babau, un ximple...

Parlem de saber-nos prendre amb certa calma, bon humor i ironia fets i característiques personals que generalment hom sol voler amagar, cosa que no impedeix que vulguem millorar i progressar.

la ironia forada plaqueS d’acer

En general, les persones intel·ligents fan força ús de la ironia; saben extrapolar el contingut d’un context, relacionant-lo amb un altre de natura totalment diferent; saben explicar entre línies, facilitant-ne l’entesa, allò que de per si seria massa complicat; saben produir un cop d’efecte, donant amb poques paraules un tomb a situacions difícils.

Hi ha fets de la vida, no agradables, que en ser tractats d’una manera irònica no prenen la dimensió tràgica que podria caracteritzar-los i, en canvi, no hi ha fuga de la veritat. I és que la ironia ben emprada, deixada anar en el moment just, respectuosament, és capaç de foradar fàcilment una placa d’acer on, altrament, fóra necessari gastar-hi moltes energies.

Saber atraure l’atenció

Quan ens emboliquem massa, volent explicar la nostra vida o nar-rant històries llargues de vora el foc, atipem i avorrim. En canvi, si en les converses sabem explicar, d’una manera breu, graciosa i viva una historieta, una experiència viscuda amb un amic, és a dir, si expliquem un fet real (o imaginat), o una cosa apresa en el diari, o en un llibre, o en una pel·lícula... ben segur que llavors ens farem atractius i mantindrem l’atenció de qui ens escolta.

Però, sigui el que sigui allò que expliquem, fem-ho, si us plau, anant segurs i d’una manera amena. A vegades ens pot passar que, per a salvar la nostra inseguretat, en cada moment anem dient: oi?, oi que sí?, com si ens anés mancant l’aprovació d’allò que diem, i d’aquesta manera embafem i se’ns veu el llautó.

En canvi, és tota una altra cosa, per exemple, fer parades volgudes, curtetes, mentre es parla, procurant, però, de no anar fent uhmmm. Lògi-cament, a vegades costa de trobar l’expressió o la paraula adequades per

Page 65: Comunicar se

67

Saber parlar

a allò que es vol dir. Bé, doncs, sapiguem que breus silencis poden ser positius i fins i tot necessaris durant la nostra comunicació.

Si, però, es tractés d’un buit de memòria (de perdre el fil i de quedar in albis), llavors hem de ser astuts per a saber mantenir la calma i per a donar una volta a l’explicació, dient, per exemple: «Bé, allò que realment vull dir és que...» i continuar per un altre cantó. Més tard ja ens vindrà a la memòria allò que volíem dir.

no vulguem diScutir

Hi ha persones que sembla que hagin nascut per a voler dur sempre la contrària o per a elevar a discussió qualsevol tema (de política, de religió, d’esport, del sexe dels àngels o de qualsevol banalitat). Primer de tot, doncs, tinguem l’astúcia de saber on hi pot haver un polvorí, dinamita que pugui explotar; després, no ens hi acostem gaire o resistim-nos a en-cendre el foc. Els debats personals massa apassionats o inflamats sempre generen ressentiments, antipaties i mala relació.

La millor solució, un noranta per cent de vegades, és acollir l’altre d’entrada i tenir un xic de paciència; però, és clar, també li hem de saber manifestar que no ens interessa discutir d’allò, perquè les idees acaben di-vidint. En el fons, quan una persona obre la boca s’està donant a conèixer i ja es jutja a ella mateixa sense que hi hàgim d’intervenir nosaltres.

com tractar temeS polèmicS?Hi ha temes que de per si solen ser ja polèmics; hom sempre es pot

trobar amb persones que, com prou bé abans apuntàvem, tothora dissen-teixin del que diem. Llavors hem de ser astuts, i això vol dir saber fer ús de la diplomàcia, més que no pas voler agafar d’entrada el toro per les banyes. Per tant, no engaltem a la primera allò que ja sabem que pot ofe-rir resistència per part d’algú. Mirem més aviat de trobar els punts d’in-terès comuns, els que ens puguin fer sentir en un camp neutre on tothom es trobi còmode. Després, conquerits i desarmats de tota resistència els contestataris, exposem els nostres punts de vista amb to amical, mirant de ser suaus en la forma, si bé forts i ferms en el contingut.

És clar, si per una banda la suavitat en la forma és aconsellable, com per exemple dir: «Jo penso que...», «A mi em sembla que...», «Jo sóc del

Page 66: Comunicar se

68

Saber parlar

parer que...», per l’altra, no es tracta ara de voler edulcorar les coses o diluir-les. Hi ha temes o situacions en les quals un hom ha de ser molt explícit a dir: «Això és així i prou!», «Aquí no hi valen opinions, la rea-litat és aquesta.» Imaginem-nos un polític afirmant: «Jo penso que la fam al món no és bona», o bé un predicador opinant: «A mi em sembla que la gent s’ha d’estimar», o encara un aviador pronosticant: «Amb una mica de sort, diria que farem un bon aterratge.»

fem-noS agradableS

Vulguem-nos distingir per ser persones educades, gentils i amables. En això hi intervé el to de veu, les paraules afables i els principis de l’ètica i de l’honradesa. També les atencions envers els altres, servir-los, explicar-los bé les coses, acompanyar-los, cedir el pas o el seient... I, no cal dir-ho, també deixar-nos ajudar, servir, estimar, permetre (i gaudir-ne i tot) que es riguin de nosaltres...

En el fons es tracta de comportar-nos amb la màxima senzillesa i na-turalitat, sense voler agafar postures estranyes, rígides i, encara menys, sense mirar els altres com si fossin una puça sota el nostre nas: el maleït orgull!, la nefasta prepotència! Tots hauríem de tenir –o ja tenim– el nostre estil de fer i de viure, i aquest és el que ens ha de fer agradables als altres i el que ens ha de fer anar segurs per la vida.

Presentem-nos, doncs, davant els altres sempre tal com som, tant si ens trobem a casa com si fem un discurs davant dues mil persones.

És clar que sempre hem de millorar en mil coses i ens hem de fixar uns objectius professionals i culturals elevats; sempre ens hem de voler superar, però sense perdre mai la naturalitat. I, en la naturalitat, serem un descans i un do per als altres.

coherència

El cor de les persones sols es toca si hi ha coherència entre el que diem i el que vivim. No costa gaire de veure’s el llautó quan una cosa es fa sols per quedar bé o per pura obligació.

Lògicament, si parlem d’un tema que tenim assumit, d’un ideal que volem dur a terme amb convenciment, d’un compromís que ens hem pro-posat, no ho podem fer d’una manera apàtica o desmenjada, ans hi hem

Page 67: Comunicar se

69

Saber parlar

de posar energia, entusiasme, emoció. Sempre hem de pretendre desper-tar l’interès del públic i fer que aquest s’impliqui en el nostre missatge.

Cal expressar la nostra autenticitat, la qual cosa no vol pas dir expres-sar allò que en aquell moment donat sentim (perquè tots som persones dèbils i no sempre amb un òptim estat d’ànim), sinó oferir el missatge proposat, el que ens dóna raó de viure. Per tant, més que els sentiments d’un moment donat, allò que ha de venir a fora és la coherència de la pro-jecció que hem donat a la vida; i, si volem dur una vida alegre, no podem pas oferir tristesa, per més que aquesta en un moment donat ens tenalli. Moltes vegades, per coherència, haurem de representar un paper teatral, on no poden faltar emocions ni molt menys credibilitat.

La gent està tipa de predicadors fent sermons ben muntats i de con-tingut intel·lectualoide. Darrere un missatge no hi pot haver únicament tècnica i raonaments lúcids. S’hi ha de veure concordança entre el dir i el fer, i, a més amés, mai no hi pot mancar l’harmonia: anar ben ves-tits, saber mirar als ulls, bona disposició dels objectes que ens envolten, bon funcionament dels aparells que utilitzem... Per tant, parlar bé ens compromet a ser amos i senyors del món que ens circumda i que volem harmònic i millor en tots sentits.

Saber méS del que hom diu

Fer veure que se sap d’una cosa i tenir-ne sols uns rudiments o sola-ment haver-ne sentit tocar campanes és un frau, un engany que fem a l’oient. Quan vulguem parlar d’una cosa, n’hem d’estar ben informats, i el qui ens escolta ha de rebre la informació amb claredat; s’ha de poder percebre que el que diem és fruit de la nostra experiència, que sentim allò que expressem; s’ha de veure que hi hem treballat, que ho hem estudiat i aprofundit, que hi hem suat.

Quan, doncs, hàgim de parlar d’una cosa, preparem-nos amb temps, rumiem-hi; cerquem informació per diferents costats i disposem-nos a ser uns experts, unes autoritats, en el tema. Certament, llavors anirem segurs i infondrem credibilitat.

Per altra banda, no vulguem parlar d’un tema a persones a les quals no importa ni un rave o que no hi entenen gens ni mica. Per a par-lar de política, qui ens escolta n’ha de saber i hi ha d’estar interessat;

Page 68: Comunicar se

70

Saber parlar

igualment si es tracta de religió, d’esport, de ciència... Amb aquestes persones, tampoc no es tracta de parlar sols del temps que avui fa o únicament de futbol; cal fer-hi un treball pedagògic, apujar-los el nivell cultural i fer-los obrir els ulls a esdeveniments i necessitats importants. Se’ls pot deixar anar una pregunta clara que els faci rumiar; confiar-los un pensament nostre que puguin entendre i que descobreixin un món exemplar, humà. No els parlem, però, de trigonometria, de física quàn-tica o d’alta teologia.

tenir poder d’adaptabilitat

Hem parlat de ser coherents, de preparar bé el discurs... Però, ¿i si ens trobem davant un públic totalment inesperat i que no té res a veure amb el que ens havíem imaginat? Si som intel·ligents no ens caurà pas el món a sobre, i tot seguit sabrem adaptar-nos a la nova situació. Deixarem per complet de banda la matèria pensada i mirant i escoltant qui ens envolta, adonant-nos del diferent nivell d’edat o d’interessos personals, planificarem un altre discurs, el qual, si bé no serà tan perfectament ben muntat, serà molt més eficaç en adaptar-nos a la situació present. O, d’al-tra banda, si, per exemple, hem començat un discurs pensant que seria adequat al públic i que captivaria, i, en canvi, veiem endormiscament o manca d’atenció, hem de donar mitja volta al que argumentem i dir: «De fet, on vull anar a parar és en aquell altre punt...», i així anar a parar en una altra cosa que atregui més.

És molt important d’implicar els qui ens escolten en el que diem, fer que se sentin part activa del que desenvolupem. Si tenim pagesos al vol-tant, parlem-los del bestiar, de les granges, de la clonació, dels veterina-ris, de com adobar els camps, de la qualitat i diversitat dels cereals, de les fonts, del bosc, de la cacera, del bon temps i del mal temps, de les èpoques de l’any, dels recursos tecnològics que poden utilitzar, de la im-portància en l’alimentació planetària, de la venda dels seus productes.

Sobretot, no mostrem mai incomoditat davant qui ens escolta ni esti-guem massa pendents de la formalitat que hem de mantenir. Valguem-nos, per a la distensió, de tenir alguna cosa entre mans (que no distregui gaire), d’acompanyar les paraules amb gesticulació (no exagerada) de mans i braços; no adoptem posats ni massa rígids ni massa relaxats.

Page 69: Comunicar se

71

Saber parlar

meSurem el volum de la veu

A vegades convé de parlar alt, a vegades, de parlar fluix. És molt em-pipador que una persona et parli massa alt (i, per postres, que se t’acosti en excés), però encara és pitjor veure que una persona et parla i, malgrat parar bé l’orella, constatar que no la sents (o que no l’entens); segur que us hi haureu trobat més d’una vegada. Hi ha persones que en comptes de parlar sembla que masteguin xiclet. És clar que pot ser que tinguin un defecte a la boca, però el noranta per cent de vegades es tracta de casos solucionables si s’hi posa interès, voluntat, amor, i un mínim de sentit comunicatiu. En situacions d’aquestes qui escolta no s’hauria d’estar de dir: «Més alt!», «Més fluix!»

Per exemple, parlant per telèfon, ¿no us heu trobat mai d’haver de se-parar dos pams l’auricular de l’orella perquè qui us parla de l’altra banda us eixorda? O, ¿no heu hagut d’anar repetint mai: «Si us plau, més alt que no us sento»?, o «Torni-ho a repetir, que no ho he entès!»?

D’altra banda, s’ha de tenir present la mena de local on ens trobem, la qualitat (o presència) de la megafonia, la quantitat de persones i la mane-ra com estan distribuïdes... Saber trobar, doncs, el punt dolç amb el qual hem de ser sentits és molt important. De fet, per a assegurar-nos que els altres ens senten bé, sempre és recomanable d’alçar el to de veu una mica més del que ens semblaria normal.

Incomprensiblement, molta gent passa per alt aquests detalls.

pronunciar bé leS parauleS

És molt important de sil·labejar bé, quan es parla. Cal pronunciar bé les paraules, i això no està renyit amb parlar més a poc a poc o més de pressa; cadascú pot tenir el seu ritme, més ràpid o més lent. Però, sem-pre, hem de parlar al màxim de clar.

Allò que importa és la bona dicció, anar fent algunes pauses (sobretot al final d’un raonament, no trencant frases), saber fer bé inflexions de

la senyoria de la paraula

Page 70: Comunicar se

72

Saber parlar

veu, emfatitzar certes paraules o pensaments, anar repetint informació que ens sembla important, mirar sempre la gent que ens escolta, com si en aquells moments fos l’única existent al món per a nosaltres. Parlant clar, els conceptes entren molt més i desprenem cultura, cosa que convi-da als aplaudiments i fa tenir seguidors.

un ritme acolorit i un to agradable

En parlar hem de procurar de no caure en la monotonia: un mateix ritme, un mateix to de veu sense inflexions. Això endormisca. Partint, doncs, del fet que hem de tenir un bon domini del contingut a expressar, hem de saber alternar, sia el ritme (més a poc a poc, més de pressa) sia el to (més baix, més alt), i encara, en paraules importants, hem de fer com si les seccionéssim posant-hi un guionet entre síl·laba i síl·laba.

No cal dir que el ritme ha de ser melodiós, eufònic, harmònic; fer com si la veu anés acompanyada d’una orquestra. Ara bé, de fet, el gran secret de l’èxit en la comunicació està, ni més ni menys, en el to de la veu. Amb el to de veu reflectim tot el cúmul d’emocions que hi ha dins nostre, i per la manera de modular-lo, ens fem atractius als altres.

Se’ns fa difícil d’entendre per què el to de veu pot ser tan sovint des-curat i poc educat. El to de veu és l’embolcall del missatge, representa l’amor amb el qual ens fem propers al públic. En el to de veu s’ha d’oferir el missatge, primerament fent que sigui agradós als altres, com volent-los acaronar; després s’ha de projectar amb una ressonància equilibrada, que no sigui estrident però tampoc apagada, i sobretot ha d’anar acom-panyat d’uns tocs d’entusiasme en què la manera d’articular els llavis, la llengua i la boca donin una riquesa i una diversitat de tons que evitin en tot moment la monotonia. No podem ser màquines parlants, ni uns parlants freds o sense sentiments ni emocions.

Tot això són maneres de fer que s’han d’aprendre. Però és un ma-teix qui les ha d’aprendre per a ell, sia fent pràctiques de llegir en veu alta algun poema o algun escrit interessant, sia procurant d’expressar-se d’aquesta manera acolorida amb qui més sovint parla, a fi que les qua-litats de ritme, to i color expressiu no siguin ja una excepció en la vida sinó una habitud. De fet, les persones educades en el cant i els actors de teatre ens podrien donar lliçons de tot això que acabo de dir.

Page 71: Comunicar se

73

Saber parlar

Saber dir leS coSeS correctament

Una persona és valorada per la correcció amb què parla: si una perso-na parla bé, de seguida direu: «Aquesta persona té cultura»; en canvi, si parla agramaticalment, xampurrejant, dient barbarismes..., direu: «Qui-na incultura que duu a sobre; sembla que no hagi anat mai a estudi!» Són valoracions que tothom pot fer; jo mateix les he sentides de gent molt senzilla i de classe social baixa, en què un increïble sentit de la qualitat fa dir: «Aquest que parla és tot un senyor», «Aquest sent el que diu.»

Aleshores, parlar correctament pressuposa: saber bé la nostra llen-gua, la qual cosa vol dir haver-la estudiada, haver-hi jugat, relacionar-nos-hi, escriure-hi i llegir-hi; fer-la servir del matí al vespre. Altrament, hom detecta a l’acte que no la fas servir habitualment, que no la domines, que no l’estimes prou, i el discurs o la relació s’esbotifarra.

El sol fet de parlar correctament ja fa ser senyor, i, a part, tal correc-ció revesteix d’autoritat. Però, és clar, si hom no mama contínuament la llengua, resulta que quan vol expressar-se bé perquè es troba amb un compromís, fa el ridícul estrepitosament i li sura la incompetència. I, lògicament, no sols es tracta de correcció lingüística sinó també de bona dicció. Exercitem-nos a pronunciar bé, a manera d’exercici, ni que sigui pronunciant ben exageradament, paraules en què la dicció ens falla.

trobar la paraula juSta

Sovint hom es queixa que a l’hora de parlar d’un tema pateix perquè no troba la paraula justa, aquella que el seu pensament voldria fer servir. Però fem una prova: a aquestes persones fem-los explicar quines són les seves dificultats i què voldrien pretendre. Veureu que s’expressen d’allò més bé, sense cap mena de buit mental. Llavors, el problema, on és? Certament que el problema no és en el vocabulari sinó en la dificultat d’afrontar la situació. Expressem-nos, doncs, com si al costat tinguéssim la colla d’amics de sempre, i segur que ja no tindrem cap dificultat per a trobar les paraules justes i escaients.

Voler parlar amb paraules massa recercades no sol donar gaire bons resultats. Mirem de ser sempre molt planers i assequibles (encara que es tracti d’una conferència de nivell mitjà-alt) i procurem que tot el que diem pugui ser entès. Altrament, la culpa serà nostra.

Page 72: Comunicar se

74

Saber parlar

Siguem perSoneS ben enraonadeS

Hem encapçalat la secció anomenant-la «La senyoria de la paraula». Aleshores, anar dient vulgaritats, això fa ser senyor? Ja n’hem parlat i ja hem dit com els mitjans de comunicació solen ser mestres a servir massa sovint vulgaritats, pensant-se potser que així fan més gràcia.

Nosaltres, però, hem d’anar més amb compte: posem sovint el fre, no sigui cas que volent-nos fer simpàtics fóssim titllats de rucs i necis (segur que arribaria aquest moment si anéssim lliscant pel pendent de les paraules buides i banals).

Entenguem-nos; ara no hem pas de caure a l’extrem de no saber fer una broma entre amics en moments de distensió i de gresca o mentre prenem una copa. El sentit de l’humor no ens ha pas de faltar; al contrari: és saludable. Nosaltres ens queixem de la vulgaritat «institucionalitza-da» que malmet el nostre cervell.

perdre la por

Parlar davant la gent sol fer por; parlar davant un micròfon sol fer pànic. Com a remei, algú ens ha dit que quan veiem dues mil persones davant nostre ens hem d’imaginar un camp de cols, i que quan veiem un micro ens hem d’imaginar un caliquenyo que ens produirà plaer de fumar-lo. No sé si els trons van per ací.

La veritat és que davant una assemblea de gent no ens hem d’arronsar, i davant un micro hem de ser mínimament capaços de valorar l’ajut que ens donarà i hem de saber-lo utilitzar, com és tenir-lo engegat, tenir-lo a la distància adequada i no moure’ns gaire del seu sensor de veu. Si el micro és d’aquells de clip (o de solapa), ens permet més mobilitat i no fan tanta impressió. Hem de saber discernir quin ens farà més bon servei, i no podem començar mai el discurs sense haver fet abans proves d’acús-tica i de bona connexió.

la belleSa en l’expreSSivitat

Quan el nostre cos s’expressa ha d’oferir bellesa, i la bellesa és ritme, moviment, dansa. Per tant, no hauríem de separar mai la paraula del llenguatge corporal. És més: el cos ha de parlar sempre; la boca ha de callar sovint.

Page 73: Comunicar se

75

Saber parlar

S’intueix, doncs, que no parlarem amb les mans a la butxaca o aga-fades pel darrere o amb els braços creuats. Tampoc no ens començarem a gratar, ni ens anirem torçant d’ací d’allà o no ens anirem recolzant ara sobre una cama ara sobre l’altra; tampoc no anirem mirant a terra o en-laire, i no ens mourem en excés sense motiu.

Els nostres moviments, doncs, han de ser elegants i ben coordinats, alternant ritme i descans de mans i braços. És important que tota la nos-tra gesticulació sigui harmònica i compassada, feta amb gràcia, captiva-dora i plena de missatge.

veStim-noS bé

Cada activitat demana una determinada manera de vestir (els comer-cials, els paletes, els obrers, els gerents de banca, els mestres, els cape-llans, els cossos de seguretat, els atletes, les assistentes de vol...).

Necessàriament, cada activitat professional exigeix una forma de vestir ben concreta i especial. El vestit fa l’home i simbolitza el servei.

A part, hauríem de procurar seguir, en la mesura del possible i dins una certa moderació, les modes. El que no podem fer és anar vestits d’una altra època o com uns perdularis.

Tanmateix, dins la personal faisó de vestir, allò que principalment compta, a més del que ja hem dit, és mantenir un estil propi en el qual ens sentim de gust i còmodes. I sempre hauríem de fer per manera que, qui ens vegi, pugui dir: «Quin goig que fa, en Tal!» Per tant, ni massa presumits ni deixadesa: elegància i bon gust!

Si fóssim persones solitàries en un desert, a qui hauríem d’atraure? Potser no caldrien tants miraments. Però vivim en societat, en comuni-tat. Aleshores, ser atractius és un deure, precisament perquè també desit-gem que les altres persones ens atreguin. La persona que tinc al davant s’ha de sentir atreta per mi, ha de descobrir que és important per a mi; jo, doncs, l’he de captivar. I ara no es tracta pas d’anar enjoiats o pintats. És qüestió, com acabem de dir, d’elegància i de ganes de fer goig.

planifiquem

Una bona planificació, ni que sigui per a anar a prendre una cervesa amb un amic, sempre és bona. Diríem que tot encontre hauria d’anar

Page 74: Comunicar se

76

Saber parlar

revestit de quatre punts de planificació: (a) el trobament, la salutació; fer-nos nostre l’amic o el públic, desprendre simpatia, benvolença, obertu-ra... allò que es diu «ficar-nos l’altre a la butxaca» adreçant-li una paraula d’afecte; (b) tenir clar què hem d’oferir a l’altre i què ens ha de poder donar ell; (c) entrar de ple en el tema, en el diàleg, i mirar d’anar-lo cana-litzant vers els objectius planificats en b, i (d) arribar a unes conclusions pràctiques, realitzables i duradores.

no hi valen excuSeS

Sempre hem sentit a dir que les excuses són moneda de mal pagador. I la majoria de gent es pensa que excusar-se fa ser ben educat. Doncs, no pas sempre. Imagineu-vos que estic a punt de començar una confe-rència i que d’entrada deixi anar: «Excuseu-me si em veieu amb un xic de mal humor. / Tingueu paciència: hauré de llegir amb lupa. / Perdo-neu que tingui la veu tan ronca. / Passeu-me per alt les incorreccions lingüístiques que faré.» Coses d’aquestes sols servirien per a posar en alerta el públic i distreure’l. Tampoc no hem de començar dient: «Nois, perdoneu-me, però no m’he pogut preparar com hauria volgut. / Per-doneu, però m’he deixat els apunts de la conferència a casa...», perquè res d’això no afavoreix la bona marxa del que s’espera de la presència d’algú mínimament seriós en una tribuna.

En canvi, sí que serà de bona educació dir, per exemple: «Perdoneu-me el retard. / Excuseu-me tal equivocació.»

captivar el públic

La clau de l’èxit en tota compareixença està en la manera de presen-tar-se: entrar i captivar (com ja hem dit en a de «Planifiquem»). Després, hem de recórrer sempre al bon humor (encara que tinguem problemes); si a tal fi ens hem d’inventar alguna cosa o exagerar-la, fem-ho. La qüestió és tenir el públic agafat i no adormit. Si per a trencar el gel hem d’ex-plicar una historieta fantàstica, fent-la lligar amb el tema, engaltem-la, i endavant! Siguem astuts a captivar!

A part, tot el que desenvolupem ha de fer reflexionar, ha de commou-re. I no hem de tancar mai l’acte sense mostrar els beneficis que s’obtin-dran de posar en pràctica tal i tal altra cosa expressades.

Page 75: Comunicar se

77

Saber parlar

on eS vol anar a parar?És una intolerable falta de respecte que una persona comenci a parlar

i a parlar, i que al cap d’una estona hom no sàpiga encara què està dient, ni on vol anar a parar o què es proposa obtenir. Tan fàcil que és aclarir: «Parlarem de tal cosa i ens proposem aquesta finalitat.» I encara, sovint va bé de saber exactament en quin lloc estem ubicats i de conèixer bé quines persones ens envolten; per això, a vegades una presentació dels assistents és recomanable i profitosa: em dic així, sóc de tal lloc i faig tal cosa (dit mostrant bé la cara i alçant-nos).

Saber quin serà el discurs i quin el taló que gasten les persones que m’envolten, dóna confiança i contribueix a teixir llaços d’amistat.

no vulguem donar reS per Sabut

A vegades ens comencen a explicar coses d’una determinada persona i, realment, no aconseguim de saber qui és ni sabem encaixar res del que ens n’expliquen. A vegades, davant una exposició o un discurs, hom aga-fa complex d’ignorant. Qui escolta un missatge no sempre està preparat per a rebre’l si qui l’emet abans no el situa i emmarca en un bon context (lloc, època, tema, càrrec...).

Per això hem de vigilar molt a no donar coses per suposades i sabudes, i explicar, ni que sigui succintament, la història, el procés, el desenvolu-pament d’allò que volem donar a conèixer. Si, per exemple, volem parlar d’informàtica, no hem pas de recular a l’època de l’escriptura cuneïforme, però sí que hem de dir que de les caixes de text i de les màquines d’escriu-re s’ha passat a la digitalització i a l’emmagatzematge electrònic de dades, i que ja tenim al mercat els dispositius iPad i e-book per a llegir.

anar de cara al gra

És important que en les nostres argumentacions es vagi de seguida de cara al gra; és a dir, que s’expressi primer allò que realment té més pes en el missatge, donar a conèixer el missatge nuclear, diríem. Per exemple, si volem parlar d’un nou model de cotxe, primer en descriurem el disseny, en direm els avantatges respecte a altres models (capacitat, velocitat, se-guretat) i en farem saber el consum i el preu. Després ja hi anirem posant el farciment, les coses accessòries.

Page 76: Comunicar se

78

Saber parlar

En fer la valoració de com anar argumentant l’explicació prevista, partirem no sols del punt de vista personal de qui ha de transmetre la notícia, de qui vol vendre, sinó que també s’han de tenir en compte els interessos del públic, dels compradors. I llavors seguirem un ordre que vagi de menys importància o implicació a més.

Tornant a l’exemple del cotxe, podem anar explicant problemes que tenien altres models i que aquest no té, qualitat dels materials que s’hi han usat, estabilitat i seguretat, fàcil manutenció i bons serveis en qual-sevol reparació o modificació que s’hi vulgui fer, avantatges que en trau-rem pel que fa a estalvi de consum i assegurança.

Per anar de cara al gra convé conèixer bé la matèria a tractar, sa-ber quin és el punt d’interès de l’interlocutor i ésser capaços d’expressar clarament i amb molta sinceritat el contingut del missatge.

eStratègieS i concluSió d’un acte

Si alguna part de l’explicació o dels arguments que hom dóna en l’ex-posició d’un tema és replicada, llavors, independentment de l’ordre amb què s’hagi formulat la rèplica, és aconsellable de donar resposta primer a la part més difícil, sortint-ne com puguem. Després, anar responent als punts considerats més planers, més dèbils, de manera que, deixant satisfet l’interventor en la resposta d’aquests punts fàcils de resoldre, per simpatia, es pugui donar també per satisfet de la resposta parcial de la part més difícil.

Són estratagemes que a vegades fan falta, car a vegades hi ha qui t’acorrala i desarma, i és millor de poder cloure l’acte com uns autèn-tics senyors. Al capdavall, tampoc no es tracta pas d’haver de convèn-cer totalment el demandant o d’haver d’arreglar el món, sinó de sortir simplement airosos d’un mal pas.

I, en concloure una presentació, s’ha de vigilar de no fer mai un tall com si s’hagués acabat el temps de parlar i encara faltessin coses per dir. De cap manera no hi pot haver una interrupció brusca, sinó que s’ha d’anar acabant el discurs d’una manera cadencial.

Per anar bé hi ha d’haver un epíleg o cloenda i, amb un to particular de veu, s’ha de donar a entendre que ja s’ha exposat tot el que hom s’ha-via proposat de dir.

Page 77: Comunicar se

79

Saber parlar

les tecnologies de la parla

leS tecnologieS de la parla

Sols donarem una llambregada a aquest món tecnològic –ja que par-lar-ne a fons requeriria més espai i més preparació per part nostra–, món que, cada dia més, s’imposa amb èxit i eficàcia.

No hi ha dubte que actualment les tecnologies de la parla fan grans progressos, encaminats sobretot a facilitar la interacció entre les perso-nes i els ordinadors o el món circumdant, sia partint de l’emissió de sons naturals, sia rebent veu artificial. Es tracta d’una interacció elaborada gràcies a un munt de signes prèviament emmagatzemats.

No cal dir que aquest és un camp on els lingüistes i els experts en fonètica tenen molta feina a fer i on a través de sofisticats sistemes de conversió de text en parla i a l’enregistrament de llistes de paraules, in-tervenint-hi bons locutors, podem ser guiats acústicament pels navega-dors GPS o, per exemple, els cecs poden ser avisats de certs perills o els malalts vetllats de lluny.

A més, comptem ja amb la possibilitat que el correu electrònic sigui escoltat i que molts artefactes puguin funcionar a través de la parla; veiem com es poden fer dictats automàtics digitalitzant la veu; podem fer recerques a internet pronunciant la paraula sobre la qual volem in-formació o, fins i tot, podem ser identificats per les paraules que diem. En fi, tot un món fascinant que va arribant o que ja és aquí.

domini de leS noveS tècniqueS

És clar, ens trobem davant dos reptes molt comprometedors: (a) sa-ber fer ús i bon ús de les tecnologies de la comunicació que la ciència posa al nostre servei, i (b) superar el tancament personal al qual podrien portar totes aquestes tècniques comunicatives. Si no ens hi involucrem fort, tant en el seu ús com en el seu bon ús, posarem en perill tot el nostre potencial comunicatiu i fins i tot podríem quedar llastimosament marginats de la societat malgrat tenir uns valuosos talents a oferir-li.

Page 78: Comunicar se

80

Saber parlar

Si no esdevenim veritables artistes de la comunicació, fent que les tecnologies posades al nostre servei passin de la part merament mate-rial i pràctica a la part anímica on tenen lloc la bellesa i l’art, aleshores correm el risc que la comunicació ens tenalli i esclavitzi.

Tots els avantatges de la comunicació, que haurien de ser un servei, un progrés, un alliberament i un gaudi interpersonal, podrien esdevenir tancament i ruptura si no vigilem a utilitzar-los bé.

L’art de la comunicació, doncs, si bé se’ns presenta en safata d’or com un magnífic regal de la nostra era, requereix per part de cadascun de nosaltres un elevat grau de disponibilitat i de voler dominar professional-ment les qualitats bàsiques de la bona comunicació: saber escoltar, saber parlar, saber llegir i saber escriure. De totes n’anem parlant en el present llibre; però, ara, en aquesta de saber parlar, allargarem una mica més el repte comunicatiu, posant en relleu les tècniques que contribueixen a en-riquir el llenguatge, tècniques molt desenvolupades i d’un ampli ventall de serveis que fan ocupar un lloc d’honor a la llengua i a la parla.

No cal dir que els éssers humans hem estat concebuts bàsicament per a la comunicació, i, en aquesta, el llenguatge hi té un paper primordial. Ens valem de la parla (ajudada del to de veu que fem servir i de les modulacions que l’acompanyen) i dels signes (entre els quals, els ulls i l’expressivitat facial ocupen el primer terme).

elS telèfonS mòbilS

Parlant de comunicació, hem de fer menció en primer lloc dels telèfons mòbils, el giny més venut i més usat actualment en el món comunicatiu.

El país del món en què els mòbils són més difosos, més desenvolupats i més barats de mantenir és sens dubte el Japó, a part que allà vigilen pla bé de no fer cap mena de frau, car seria durament punit.

A més de les múltiples prestacions ja actualment possibles en els mò-bils (despertador, de càmera de fotos, agenda, calculadora...), veiem que aniran oferint encara nous serveis (presents ja al Japó) com ràdio, te-levisió, videoconferència, GPS, IP-3..., accés a internet (amb connexió Wi-Fi) i, per tant, servei de correu electrònic, descàrrega i lectura de llibres i de còmics..., canal per on fer la majoria de compres (sia de béns de consum, sia de bitllets o entrades...) i per on seguir les modes.

Page 79: Comunicar se

81

Saber parlar

Sortosament, l’empresa austríaca Emporia ha pensat en telèfons adap-tats per a gent gran: tecles còmodes per al marcatge, pantalla fàcil de vi-sualitzar i, fins i tot, amb la possibilitat de mesurar la pressió sanguínia. La gent de més de cinquanta anys vol un servei pràctic i senzill.

L’existència d’un tal giny, excels per a la comunicació, present en les butxaques de quasi cada habitant de la terra, ens pren el cor: sant invent! La comunicació a flor de llavi, sempre i arreu! No cal dir que en molts moments aquests ginys fan la funció d’un vertader company i són un guàr-dia de seguretat, un colom missatger, un col·laborador feiner... Bravo!

Ara sols cal saber-ne dosificar l’ús, com sempre en tot. Ara sols cal estar atents a apagar-lo en moments on s’ha d’imposar el silenci, la con-centració, el recolliment. Ara sols cal tenir el valor de saber dir «Adéu!» sempre que s’hagi dit ja allò que sigui indispensable dir-se.

leS preSentacionS en audioviSual

La retenció visual és molt forta; diuen que el suport visiu augmenta d’un cinquanta per cent més la retenció. Per tant, ens equivoquem en pen-sar que preparant un bon discurs ja n’hi ha prou.

Tenint, doncs, a l’abast unes tècniques audiovisuals tan ben desen-volupades i havent-hi al mercat uns projectors tan pràctics i de tan fàcil connexió amb els ordinadors portàtils, val certament la pena de servir-nos-en sempre que arribi l’hora d’haver de fer una conferència, d’haver d’exposar un tema o d’haver de fer una classe.

El secret, aleshores, està a presentar el tema per blocs (més o menys entrelligats), mantenint un fil conductor ben clar i precís i fent ús de l’es-pectacle: que hi hagi escrites en una pantalla, d’una manera ben vistent, les paraules o frases a remarcar, a retenir; i, si és possible, acompanyades d’imatges de reforç. Però, compte!: no enfarfeguem en excés la pantalla de frases, d’imatges o de colors. Tot ha de ser màximament simple, clar, llegible, entenedor, harmònic.

Hi ha certs conceptes que s’han d’anar repetint, com si els fotografiés-sim per diferents angles; va bé d’anar mostrant el contrast entre unes parts i unes altres. També dóna bon resultat animar-los amb alguna his-torieta o succés. I, si hi anem fent intervenir el públic, suscitant alguna pregunta, encara molt millor.

Page 80: Comunicar se

82

Saber parlar

leS gravacionS en vídeo

A vegades, després d’un bon discurs o d’una brillant xerrada, retor-nem a casa o a la feina sense recordar-nos més d’allò que hem vist i escoltat, i és una pena, perquè pot haver estat molt interessant i, per altra banda, sabem que la repetició és la mare del saber.

Aleshores, avui dia, havent-hi al mercat unes càmeres de filmar tan bo-nes i tan pràctiques per a l’enregistrament de la imatge i de la veu, n’hem de voler fer ús tant com puguem. Les coses han de poder entrar dins nostre tantes vegades com sigui necessari, tant per les orelles com pels ulls, i han de poder ser mostrades com a més gent millor.

No cal dir, doncs, que s’hauria de posar molt interès a filmar tot allò que fos presentat amb professionalitat i bona preparació. Hi ha inter-vencions o fets que han de mantenir-se enregistrats per a ser novament vistos, recordats i viscuts. Lògicament, no parlo de teleescombraries.

A part que no s’hauria de deixar perdre res, filmant-ho, de tot allò bo que ja es fa, convindria anar a la saga de persones cultes, madures i ex-pertes en temes diversos, però de qui mai no se sabrà res, perquè no han estat entrevistades ni donades a conèixer per cap mitjà. Seria necessari, doncs, poder extreure tots els coneixements, saviesa i experiència de la vida de tals persones, i tot això deixar-ho gravat en suport digital.

Malauradament, molts dels qui ens haurien pogut donar abundant in-formació d’aquesta, s’han endut ja per sempre, a la tomba, l’immens ca-bal de coses que ens haurien d’haver estat dites i transmeses per les ones hertzianes. Però, no; ens movem enderiats ens petits i intranscendents problemes de cada dia i no ens adonem que s’haurien d’eternitzar infini-tat de valors amagats en anònims consemblants nostres.

El nostre pas pel món –el pas de moltes persones lluitadores i treba-lladores!– ha de fer història, i tot el nostre pòsit cultural i lingüístic ha de poder servir d’aliment per a les noves generacions.

eSperant una bona televiSió

Sap greu que al meu país no tinguem un canal televisiu català on du-rant les vint-i-quatre hores del dia s’anessin passant reportatges educatius i pedagògics sobre personatges catalans importants, sobre la nostra his-tòria, la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres llibres i revistes; so-

Page 81: Comunicar se

83

Saber parlar

bre el nostre art, els nostres monuments i edificis, les nostres tradicions, les nostres creences, els nostres oficis, els nostres pobles i comarques; sobre els nostres pedagogs, clergues, científics, gramàtics, inventors, in-vestigadors. La llista seria llarguíssima i interessantíssima.

Catalunya dóna per a molt, i ben segur que podríem millorar en diver-sos camps. Però, és clar, qui té les competències pel que fa a cultura, en-senyament, diversió...? Qui té les regnes del nostre poder i així decidir en allò que ens ha de fer més bons catalans? No cal dir que hem de confiar en els nostres polítics, bé que sovint ens agradaria de veure’ls amb molta més fermesa, amb conviccions més profundes i coherents entre el dir i el fer, parlant amb més claredat i decisió, sobretot pel que fa a la defensa del nostre país i de la nostra llengua. Volem creure que són conscients que foren elegits per a servir el nostre poble i que per a això malden.

la reSponSabilitat delS mitjanS de comunicació

Pel que fa als mitjans de comunicació, periodistes i locutors, tenen una gran responsabilitat, ja que es troben al capdavant d’unes platafor-mes molt potents de creació d’opinió, capaces de moure masses i de modificar la mentalitat dels seus seguidors.

Sense exagerar, parlem d’uns mitjans comparables a l’aire que res-pirem. Ràdio, televisió, diaris, revistes... s’han infiltrat per tot arreu, no sols en les llars, sinó també en llocs de feina, d’estudi i de lleure, en mar, muntanya, terra i aire, i regeneren el nostre cervell, fent-lo més culte o, a vegades, desgraciadament, més estult. Ens agradaria –i hauria d’ésser una exigència comuna– que l’ètica anés per davant de tot, cosa que en alguns països ja s’han començat a plantejar, vista la davallada qualita-tiva en què han caigut, arrossegats per un afany purament especulatiu d’audiència però mancat d’unes bones maneres de fer.

Referent als mitjans que han de ser llegits, ens congratulem que actualment els invidents ja poden fer la lectura de tota mena de textos passant-hi per sobre un petit aparell que, a més de transformar les lle-tres en escriptura braile, té la funció d’àudio.

Tot plegat ha d’emmenar l’ancestral i honrat poble català a mantenir fermament viva i plena la seva més que mil·lenària parla, la seva cultura, els seus bons costums, la seva fe.

Page 82: Comunicar se

84

Saber parlar

el teatre, emblema de bona parla

Hauríem de considerar el teatre com a escola emblemàtica de bona parla i com a lloc no tan sols d’expressió sinó també de perfecta co-municació. Fixem-nos-hi: la gran majoria d’actors de teatre tenen una excel·lent dicció i són agradosos d’escoltar, tant per la bona formulació de les frases i dels pensaments com per la bella forma d’emetre’ls.

Efectivament, en el teatre la persona escenifica mestrívolament la ri-quesa del seu món interior, i amb art comunicatiu sedueix i captiva el món exterior. A dir veritat, la nostra vida hauria de ser una constant re-presentació teatral, i segur que, així, la vida tindria constantment color.

En el teatre l’actor, havent après les tècniques de la comunicativitat i de l’expressivitat, es reinventa ell mateix esdevenint un personatge nou ple d’autenticitat. Jo no sóc aquell ésser que em penso ser, sinó que sóc allò que la teatralitat, exercida moment rere moment, em fa ser. Per tant, en la teatralitat, jo sóc una reinvenció constant, per a mi mateix i per als altres. La realitat i l’emoció de la vida està, doncs, en el teatre.

Per això, el teatre és tan antic com l’anar a peu. L’home des que exis-teix té necessitat de la dansa, de l’espectacle, del teatre. El teatre, en totes les civilitzacions, sempre ha atret la gent desitjosa de plenitud de vida.

Nosaltres som fills de la gran cultura clàssica greco-llatina, i vegem com d’aquesta podem visitar encara grandiosos i espectaculars teatres tant a Grècia com a Itàlia; també en molts altres països romanitzats.

Si ens volem sorprendre i meravellar de la riquesa interior d’una per-sona, mirem-nos-la quan fa teatre; si volem gaudir de la força imagina-tiva dels infants, fem-los fer teatre i titelles. En cap escola, integralment educativa de la persona, no hi hauria de faltar l’anar-se bregant en el teatre, car en el teatre ens coneixem més a nosaltres mateixos, expressem amb vivor el subconscient, practiquem la dicció i l’art dels moviments, aprenem a coordinar-nos i a relacionar-nos amb els altres, adquirim es-pontaneïtat, ens consolidem en personalitat i seguretat davant la impre-visibilitat quotidiana, relativitzem el catastrofisme i ens refermem en ob-jectius que per a nosaltres tenen valor i substància.

En el teatre es pot dir allò que en altres tribunes seria callat o no per-mès de dir. Per això, és signe de nació sana i de comunitat robusta gaudir d’experts actors i d’emblemàtics teatres.

Page 83: Comunicar se

Sapiguem llegir bé, per amor a la bellesa i en gra-titud a la gran meravella de la veu humana.

Sapiguem llegir bé perquè, per la veu, les paraules i els missatges penetren amb força, color, vitalitat.En la lectura els esperits assaboreixen el plat del saber i gaudeixen de mil delícies.

KlMN0pqRSTUVXYZAbCDEFgHIJKlMN0Ab

Saber llegir

Page 84: Comunicar se
Page 85: Comunicar se

87

Saber llegir

lectura diversa

clavar elS ullS en leS lletreS

En llegir clavem els ulls en les lletres a fi que les paraules i els con-ceptes per elles representats tinguin ressonància dins nostre.

La lectura de la qual ara us parlarem, abraça dues parts molt impor-tants, diferents l’una de l’altra, del món escripturístic:a) Resseguir amb els ulls les lletres d’un escrit amb la finalitat de fer

penetrar dins nostre continguts diversos. És una lectura que esdevé pensament i que s’encamina a l’acció, car el pensament tradueix en actes el seu contingut.

b) Pronunciar en veu alta allò que els nostres ulls ressegueixen. Pot ser fet per a refermar en la memòria el contingut de l’escrit o bé per a donar a conèixer a altres persones continguts textuals.

A. Resseguir amb els ulls les lletres d’un escrit

la lectura de diariS

La lectura de diaris és millor fer-la cada dia que toca, o, si això no és possible, no s’hauria d’endarrerir gaire.

En organitzacions i comunitats, en llocs d’esbargiment o on la gent s’ha d’esperar i en totes les llars hi hauria d’haver sempre algun diari o revista per llegir, naturalment –normalíssimament!– escrits en la nostra llengua i tocant temes d’interès comú.

Els catalans hem d’anar-nos acostumant a consumir premsa catalana: tenim diaris de diferents tendències i revistes de tots els gustos (pel cap baix, tenim més de cent cinquanta capçaleres).

Jo no em sé imaginar una llar o una sala d’estar sense diaris, sense revistes, sense llibres; si mai en veig cap, tinc un ai al cor.

El diari, llevat d’escasses excepcions, hauria de ser repassat cada dia. Això vol molta traça i bona distribució del temps; de fet, amb mitja hora

Page 86: Comunicar se

88

Saber llegir

s’hi pot fer una bona repassada. Evidentment, no s’ha pas de llegir tot el que hi ha escrit. I de les coses que s’hi llegeixin, se n’ha de saber extreure el suc i ser-hi crític; no cal empassar-nos-ho pas tot, però sí saber-hi co-llir les perles que hi ha sembrades. La informació més important s’hau-ria de veure reflectida ja en la portada, cosa que per desgràcia un setanta per cent de vegades no és així, ja que la redacció va més que res de cara al negoci i a fer ressaltar continguts cridaners.

Va bé de donar-hi un cop d’ull general, llegint els títols i el text remar-cat per a tenir una idea clara de totes les novetats; després s’ha d’anar ja directament a veure què es diu dels fets en ebullició (política, cultura, economia...) a fi d’anar veient cap on es decanten. També ens han d’in-teressar les notícies internacionals. És bo, feta aquesta lectura, d’anar directament a temes del nostre interès, escrits generalment per autors que ja coneixem: els podem llegir i subratllar (o retallar i guardar si vo-lem); a més, en podem aconsellar la lectura a altres persones.

No tinguem escrúpols de remarcar o subratllar text d’un diari o d’una revista, perquè al final és probable que vagin a parar al contenidor del paper. Convé, doncs, que abans ens hàgim aprofitat bé de la substància informativa que hi ha. El sol fet de remarcar-hi conceptes fa ja que no quedin perduts enmig de tanta lletra i els retinguem més.

Quan en els diaris hi ha escrits repetitius i sense substància o que van donant voltes durant dies i dies sobre la mateixa qüestió, és millor de llegir-los en diagonal o passar-los de llarg olímpicament.

la lectura de reviSteS

Les revistes no demanen una lectura tan puntual com els diaris, però és millor no endarrerir-nos tampoc gaire. Solen tractar de temes especí-fics i, per això, procurarem tenir revistes de continguts que ens interes-sin. Hi sol haver articles molt ben elaborats, fets per entesos en la matèria i tractats amb competència i profunditat.

A diferència dels diaris, en les revistes s’hi sol fer una lectura més exhaustiva dels articles, pel fet que, en general, s’especialitzen en alguna branca del saber. També va bé d’anar amb un llapis a la mà i remarcar-hi paraules, frases, paràgrafs; altres vegades se’n pot extreure inspiració per a fer classes o escriure altres articles.

Page 87: Comunicar se

89

Saber llegir

Els catalans s’haurien de subscriure més a revistes catalanes, gastar-s’hi més diners i esmerçar més temps en la seva lectura. En aquest cas, com anem fent al llarg del llibre, simplement voldríem alertar que es vigili a l’hora de consumir temps i diners, no fos cas que optéssim per revistes que únicament serveixen de passatemps i d’escurabutxaques.

Ja entenc que en els quioscos hem de poder-hi trobar tota mena de revistes, des de les del cor i del sexe fins a les de mots encreuats. Però, si us plau, que siguin escrites en català i de continguts ben elaborats.

la lectura de llibreS

Hi ha llibres que són per a ser llegits, altres per a ser consultats. Els de consulta els hem de tenir sempre a mà i per la mà (és a dir, els hem de tenir a la vora i n’hem de conèixer el contingut i l’estructura). De tots els llibres que hem llegit, n’hi ha que hem de guardar i altres que, havent-nos-en ja servit, hauríem d’arraconar o regalar.

Generalment hi ha massa prevenció a mantenir intactes els llibres (i ara no vull pas dir que els hàgim de destrossar). Certament, els llibres els hem de tractar amb delicadesa, però s’ha d’endevinar que els hem fet servir, i, si convé d’afegir-hi o de retocar-hi alguna dada, es fa. També, com en els diaris i revistes, hauríem d’anar amb un llapis a la mà i, sense contemplacions, anar-hi marcant i subratllant coses; i, si hi veiem incor-reccions, les hi hem de fer quedar ben al descobert.

Sempre, després de llegir un llibre, n’hauríem de saber fer un resum o una ressenya, no tant per a complaure l’autor, com per a emetre una opinió del que hi trobem de bo i de dolent. No ens ha de fer mai por de dir les coses clares.

La lectura d’un llibre demana concentració i tranquil·litat. Mentre lle-gim hi ha d’haver gravada en el nostre pensament tota la part llegida. Els nostres ulls són com una boca que va mastegant i devorant paraules i frases, i pas a pas hom ingereix saber i se li eixampla el món. Els llibres, ni que siguin novel·les, han de ser rics en aportació de saviesa i experièn-cia; no pot ser que un escrigui un llibre sols per vomitar mal d’estómac, voler-se fer important o justificar desencerts de la seva trista vida.

Llegint hem de progressar en intel·ligència i llestesa; si no és així, val més anar a escampar la boira. I llegir vol dir també aprendre a parlar i a

Page 88: Comunicar se

90

Saber llegir

escriure, i d’aquí la importància que un llibre sigui ben escrit, car la for-ma de les paraules i de les construccions entra pels ulls, i el seu contingut modifica el nostre cervell. Llegir canvia certament la vida.

la lectura digital

Per a qui escriu aquest llibre la lectura digital (els e-book) és encara una novetat; de moment no m’entusiasma res de més, però podria ser que qualsevol dia m’hi enganxés. Sóc conscient que aquesta lectura anirà guanyant terreny en l’esdevenidor i que té els seus avantatges: pots des-carregar-te un llibre o revista des de qualsevol racó de món, no has de dur el pes del llibre a sobre, es redueixen costos d’impremta, d’emmagat-zematge i de distribució, no es consumeix pasta de paper...

Suposo que, quant a la lectura, no cansarà la vista i es farà agradable, en un fons adequat. Les lletres es deuen poder engrandir o empetitir.

En fi, ja començo a veure les biblioteques amb els llibres empolsinats. Però, a mi, quan sigui al jardí de casa llegint, em veureu amb un llibre de paper a la mà; ei!, si els Reis no em regalen una consola d’aquestes.

B. Pronunciar en veu alta allò que els nostres ulls ressegueixen

la reSponSabilitat de llegir en veu alta

Quan es llegeix en veu alta per a un públic (poden ser dues persones o tres mil), recau sobre nostre molta responsabilitat. D’això n’hem de ser conscients a fi de fer bé els deures. Per tant, hem de saber que aquest servei demana assaig, preparació i bon domini de la dicció.

Aquesta responsabilitat, però, no ens ha pas d’excusar de no fer un servei de lectura, ni ens ha d’esporuguir o fer tremolar les cames a l’ho-ra de veure’ns al davant d’una multitud o d’una assemblea de gent.

Tanmateix, el lector no pot ser mai un espontani que salti indocu-mentadament al camp. El lector, en adreçar-se als oients, ja ha de tenir la carrera apresa, ja s’ha d’haver assajat en l’art de la lectura. I és molt convenient i recomanable que, abans de fer-ne una de concreta, se l’hagi preparada bé. Llavors, d’entrada, es podrà presentar ja tranquil i segur davant els ulls que el miraran i les orelles que l’escoltaran.

Page 89: Comunicar se

91

Saber llegir

la lectura en la correcció de textoS

Qui corregeix textos, primer de tot ha de tenir un gran domini de la seva llengua, tant en el camp lexical com en el gramatical. Ha de tenir les paraules com fotografiades i un gran poder de detectar-hi el mínim canvi. El seu sentit lingüístic li ha de fer dir a l’acte: «Ep!» A més, ha de ser molt flexible i capaç d’adaptar-se als continguts i a la idiosincràsia de l’autor: s’ha de posar a la pell de l’autor! Ha de ser flexible, no per a admetre incorreccions o males construccions, sinó per a detectar la bondat de formes que segurament ell no empraria, però que no es poden condemnar i que són del gust de l’autor. Ha de tenir capacitat d’adaptació perquè de seguida ha d’entrar en l’especificitat del tema tractat, malgrat que ell no sigui d’aquell ram.

Qui corregeix ha de tenir contínuament presents la forma i l’estructu-ra de l’escrit, i també el contingut, de manera que s’ha d’adonar de segui-da de les repeticions que hi pugui haver, de les redundàncies excessives, etc. El corrector ha de deixar un text impecable i, sigui com sigui, ha de resoldre tots els dubtes que hi pugui haver. A la fi, ha de fer exclamar a l’autor: «Ara sento el text més meu!»

En segon lloc, un corrector també ha de ser una persona d’una àmplia cultura general i no s’ha de deixar sorprendre per cap innovació o recent teoria. Suposadament, haurà de corregir escrits de temàtica diversa i no pot ser un ignorant en allò. També és molt recomanable que sàpiga idio-mes i que en la seva biblioteca no hi falti una bona enciclopèdia.

tinguem una bona biblioteca

El destí de moltes persones sovint ha depès del fet que en la casa pa-terna hi hagués una bona biblioteca, llibres interessants i exemplars.

Als nens, de petits els agrada de remenar i de fullejar llibres, i quan ja en saben fer la lectura en treuen més profit del que ningú no es pugui imaginar, i això marca per sempre. La meva filla, a dotze anys llegia les Obres completes de Verdaguer (perquè jo les tenia a la biblioteca). Es reia de la seva mestra: «M’ha dit: “Nena aquest llibre no és per a tu; no l’entendràs.”» I tant, que l’entenia: guanyava premis de poesia.

Si en la biblioteca d’una casa hi ha bons llibres, segur que d’allà en sortiran esperits cultes, valents i nobles.

Page 90: Comunicar se

92

Saber llegir

el gaudi de llegir

Qui llegeix té lletres al davant, això és: interpreta signes. També es pot llegir un dibuix, un paisatge, un esdeveniment, una cursa de cavalls, això és: fer una explicació del que els nostres ulls veuen i del que el nos-tre cervell ressegueix i interpreta.

Llegir equival sempre a gaudir. Que bonic!: gaudir del saber i del co-nèixer. Llegint viatgem a mons on ni avions ni vaixells no ens podrien dur; penetrem en espais on el pas és barrat a molts altres mitjans.

No vulguem deixar passar ni un sol dia sense llegir o escriure ni que sigui una sola línia, ja que llegint traspassem les fronteres del nostre món i, escrivint, les refermem. Llegint et conec; escrivint, em faig conèixer.

poSem fre a l’eSnobiSme

Convé llegir, perquè llegir és cultura; però s’ha d’estar molt atent a fer la tria del que hem de llegir, car el temps és or i els preus piquen. Si malauradament no hem encertat en la compra, és millor tancar el llibre i desfer-nos-en. Avui dia hi ha molta «publiquera» i poca qualitat. Sembla que l’esnobisme hagi de marcar les pautes del lector, i els venedors inten-ten endossar-li tot el que poden. Per tant, vigilem en la compra.

Si ens hem de regir per la publicitat dels nostres mitjans de comuni-cació anirem pla mal servits, car no tenen ni el més remot sentit de la qualitat a l’hora d’establir criteris de propaganda: generalment publiciten moguts per l’interès, la ressonància, l’amiguisme i la recerca d’èxit; però, posar com a base la qualitat, en això no hi entenen. Els bons llibres solen restar com amagats al públic, com segrestats. És una pena!

Llavors, si no tenim pas un sentit ben agut de les lectures a triar o dels llibres a comprar, hi ha el perill que la novetat ens privi de llegir-ne, per exemple, d’antics, ben vàlids en tot moment. Sap greu que llibres ben interessants i recomanables, pel fet de ser antics o d’autors poc coneguts, no siguin més publicitats i més venuts.

l’amor a la lectura

Page 91: Comunicar se

93

Saber llegir

la neceSSitat de rellegir

Si un llibre no fa venir ganes de tornar a ser llegit, malaguanyada la lectura que n’haurem fet, perquè voldrà dir que no és prou bo. Rellegir sempre és enriquidor. Llavors, no es tracta pas de llegir moltes coses, sinó de llegir-ne de profitoses, pausadament i intensament.

El nostre cos té necessitat d’ésser alimentat cada dia, i hi ha ingredients que no poden faltar en la dieta. Semblantment, el nostre intel·lecte a l’ho-ra de nodrir-se de la lectura: hi ha escrits, pensaments i ensenyaments que s’han d’anar assaborint i digerint perquè ens ajuden a estar en forma i a sentir-nos ben alimentats intel·lectualment i anímicament.

Diuen que un bon llibre és un bon amic. I és que un bon llibre pot ser molt decisiu en la nostra manera d’enfocar la vida. Hi ha llibres que ens haurien de ser imprescindibles. La Bíblia mateixa és un llibre d’una gran qualitat literària i una font de coneixement i de saviesa, fins i tot per a no creients; altres llibres, com diccionaris, gramàtiques i una bona enciclo-pèdia, no s’haurien de moure mai de l’escriptori; i encara uns altres de ben escrits i de recomanable contingut haurien de ser a la sala d’estar o a la tauleta de nit per a anar essent rellegits una vegada i una altra.

quan el lector vol memoritzar bé

Tot i que és un mètode no vàlid per a tothom, a alguns els va bé de lle-gir en veu alta els escrits a fi de retenir-los millor. De fet, són d’admirar els estudiosos que usen aquest mètode –ei!, si no amoïnen ningú–. Alguns dels seus avantatges és que no es pot córrer massa llegint, que el contin-gut entri tant pels ulls com per les orelles, que s’aprengui a sil·labejar i a recitar...; a més, els músculs de la boca i les cordes vocals s’envigoreixen i tota la ressonància cefàlica estimula la part retentiva del cervell.

De fet, en ser aquesta una lectura feta per a nosaltres, ens podem per-metre certes llicències: hi podem fer aturades i reculades, alts i baixos contrastats i exagerats, hi podem intercalar grinyols o fer-hi veus com imitant els animals, hi podem estrafer la veu i fer-hi tons musicals..., tot de coses inconcebibles en una lectura feta de cara als altres.

De tant en tant, sortir de la norma establerta, tant en expressions com en moviments corporals, i, com diem, en processos de dicció, és saluda-ble. La persona humana té moltes potencialitats en letargia.

Page 92: Comunicar se

94

Saber llegir

El lector ha de captivar

qualitatS d’un lector

Un lector en veu alta ha de ser un expert en fonètica, o, si més no, n’ha de tenir unes sòlides nocions. Ha de saber com s’articulen els sons, com es fan i quan s’han de fer les sinalefes, ha de saber quines lletres emmudeixen, ha de fer bé l’apostrofació i la diftongació; ha de saber fer les sonoritzacions, conscient que hi ha sons sonors i sords, que n’hi ha de dentals i de labials, etc. Que després, en la realitat es vegi limitat o impossibilitat d’emetre certs sons per vés a saber quins defectes, això no treu que una bona preparació l’hagi d’haver duta a terme.

Un bon lector ha de tenir un perfecte domini de la llengua, ha d’haver llegit molt i s’ha d’haver entrenat a llegir alt pel seu compte. Li pot anar bé gravar-se la veu i després escoltar-se. Sobretot, ha de ser conscient que la seva principal virtut és la claredat.

Un bon lector domina la cadència de la llengua; quan llegeix sap se-guir un ritme harmònic i plaent a l’oïda. Sap bé quan ha de fer una flexió o una pausa o quan ha d’emfatitzar una paraula o part del text. Sobretot, ha de tenir molta cura de la dicció i de la sil·labificació: ha de saber que els sons han de sortir de la seva boca clars, nets, ben modulats. Ara bé, no tothom és capaç o té el do d’arribar fins ací.

Un bon lector llegirà sabent què diu, de manera que contínuament tin-drà dins seu el sentit de cada expressió, i així li sabrà donar la força me-rescuda i la bellesa per afegitó. No cal dir que serà capaç de pronunciar bé una cosa que en el text sigui mal escrita, ja que «el bon lector esmena els defectes de l’escriptor». Un bon lector sap a quin pas ha d’anar, sap donar sentit a tots els mots, té presents els oïdors i els va mirant. De fet, un bon lector captiva i atrau la gent.

leS boneS formeS en un lector

Primer de tot, el lector ha de fer goig, ha d’anar ben arreglat. Es pre-sentarà al seu lloc amb naturalitat i elegància, no amaneradament, ni

Page 93: Comunicar se

95

Saber llegir

apressadament, ni romancejant. Ha de ser vist ben distès, sense cap mena de rigidesa, flexible; ha de ser expressiu, i, si mostra un punt de somriure al públic, encara millor. Els seus ulls s’han de moure entre el punt de lectura (eix) i l’arc dels oients.

En llegir pot estar dret o assegut, depenent de quin tipus de lectura hagi de fer o de quin servei hagi de prestar. Si s’està dret darrere un faristol, no ha de tenir les cames mig apuntalades o estar mig corbat o tenir les mans aferrades a la plataforma sustentadora del llibre. Tothom l’ha de poder veure si més no d’espatlles cap amunt, i si se li veu una bona part del cos, encara molt millor. Si està assegut, ha de poder ser vist de la cintura en amunt. Fa esgarrifar veure, d’un lector, només el cap.

És molt important que s’asseguri que tothom el sent bé; davant el dubte, ho ha de demanar. Abans de llegir s’han d’haver fet ja proves del bon funcionament del micròfon. El to de veu ha de tirar sempre a alt (i a grandiloqüent, si el tema ho requereix). Ara bé, un excés de sonoritat, com ja hem dit, podria molestar. Ha de procurar que la distància de la boca al micròfon sigui constant (per tant, no pot anar-se girant d’ací d’allà); ell mateix s’ha de col·locar el micròfon a l’alçada i a la distància adequades si convé. Per què costa tant, això tan fàcil?

un lector neceSSita preparació

Ja hem vist que un bon lector no neix com un bolet; i, a més de les seves qualitats tot just enumerades, ell és una persona que s’ha d’anar preparant, com si aprengués un ofici o com si fos un atleta que ha de com-petir. Així, doncs, s’ha d’anar repetint ell mateix paraules que troba de difícil pronunciació, ha d’anar fent exercicis bucals, això és, obrir fort la boca i fer moviments exagerats de llavis i de llengua. Ha de tenir sempre a mà un diccionari de pronúncia on poder consultar qualsevol dubte.

Quan sap que haurà de llegir un text en públic, se’l prepararà llegint-lo i rellegint-lo. S’imaginarà qui tindrà al davant i descobrirà quina in-tensitat locutiva haurà d’emprar. Controlarà, a més, la duració de la seva intervenció, sobretot si està sotmesa a un termini de temps o bé si ha de ser gravada. Mai no es pot dir: «Seré breu» i després allargar-se massa.

Si el lector va ben preparat, segur que, sense fer cap esforç extra, serà ben comprès i ben seguit.

Page 94: Comunicar se

96

Saber llegir

preStigiar la lectura

Mal m’està haver-ho de dir, però a casa nostra és difícil de trobar bons lectors, encara que, com dic més avall, tenim gent que recita bé, perquè són ja especialistes de l’oratòria, gent professional. Ara apunto a la lectu-ra feta en conferències (de caire lingüístic, cultural, polític, religiós...), en festivals, en celebracions i en homenatges... A vegades veureu una perso-na que canta molt bé, però, si ha d’improvisar o de llegir quatre paraules, ja no se’n surt com caldria. Segurament que la causa està, d’una banda, en el fet que no hem sabut donar prou prestigi a la lectura, no l’hem cul-tivada prou. D’altra banda, ni a casa ni els mestres no ens han ensenyat a llegir bé, i no hem sentit mai la necessitat de perfeccionar-nos. Ni els locutors de ràdio i televisió no llegeixen prou bé, simplement perquè poc se’ls ha exigit o perquè poc compromís han dedicat a aquest art.

¿Heu vist mai cap dels nostres pobles que a l’estiu, per exemple, a la seva plaça hagi organitzat una vesprada de recitació, de lectura dels nostres poetes, dels nostres immortals escriptors... o fins i tot de textos sagrats de la Bíblia, que donen molt de si? ¿Heu vist mai res de semblant en les nostres televisions, ràdios, esglésies...? A casa nostra la lectura és un art mancat d’atenció i totalment marginat.

Una acurada preparació, un bon acompanyament, una treballada ex-pressivitat... serien un magnífic reclam d’espectadors i una admirable manera d’infondre cultura, bellesa, art. Ho he vist en diversos pobles d’Itàlia i és magnífic! Recordem també el gran prestigi d’oradors clàssics com Ciceró. I de casa nostra és d’obligació esmentar persones que reciten molt bé, com Lluís Soler, Celdoni Fonoll, Jordi Boixaderas, Anna Malu-quer, Núria Candela, Montserrat Carulla, Enric Major... i tants altres. Però, és clar, són uns professionals que haurien de gaudir de plataformes més àmplies i no haurien de ser l’excepció a recitar bé.

I tant èxit que tingueren els nostres rapsodes! Èxit que no ens faltaria pas si ara el bon art de la lectura, com he dit, tingués lloc en la televisió, en les ràdios, en les places, en les esglésies, en els jardins tan acollidors dels nostres poblets. Seria, a més, una bona manera d’integrar la gent vinguda de fora; ei!, si no hi hagués interès, com sempre, a fer barreja de llengües i a soterrar la riquesa típicament nostra. Hem de ser conscients que tenim un patrimoni riquíssim a oferir-nos i a oferir a tot el món.

UVXYZAbCDEF gHIJKlMNOpqRSTUVXYZ

Page 95: Comunicar se

Sapiguem escriure bé, perquè en l’escriptura s’en-devina qui som, com som i com pensem.

Sapiguem escriure bé en atenció als altres i a la història: les paraules escrites infonen saviesa en els cors, deixen testimoni del nostre compromís vital i són amalgama de passat, present i futur.

UVXYZAbCDEF gHIJKlMNOpqRSTUVXYZ

Saber escriure

Page 96: Comunicar se
Page 97: Comunicar se

99

Saber escriure

Una bona organització

l’engendrament d’un text

Un amic, bon articulista del Diari Balears i de la revista Llengua Na-cional, m’explicava que ell sempre té oberts uns quants articles i que els va treballant i enriquint. Primer rumia de què vol parlar, després fa un esbós de la manera com li sembla que ha d’enfocar-ho tot, i a continuació va farcint aquell esquelet: investiga, hi dorm, ho rellegeix, es va fent ell mateix una crítica del contingut i de com creu que ha de ser presentat; en repensa l’estructura, l’ordre i, finalment, ho poleix i harmonitza de cap a cap per tal que, d’una banda, lingüísticament no hi hagi res que grinyoli i perquè sigui ben puntuat i ben correcte, i, de l’altra, perquè tot sigui ben entenedor i aporti estimables solucions.

S’han d’oferir textoS entenedorS

La persona abans esmentada treballa molt el text (a) perquè pensa en el lector, i (b) perquè dóna valor a la intel·ligència (facultat humana que demana de ser molt treballada). Aleshores, en Tal sap que en el seu article s’ha de concentrar molt en un nombre ben reduït de conceptes a tractar, car aprofundir vol dir limitar.

Ell, doncs, conscient de l’esmentada premissa, se sent, com hem dit, amb el deure de presentar uns continguts ben escrits, clars i innovadors. Sap que si vol escriure coses dignes de ser llegides ha d’esborrar moltes vegades allò que en un primer moment deixa anar, fins a arribar a un text polit i que enriqueixi el lector. Sap que el lector ha d’entendre amb un primer cop d’ull allò que ell escriu, sense haver-ho de rellegir ni re-interpretar, i, a més a més, vol que allò pugui fer servei a la societat.

Ningú, doncs, després de la lectura d’un text, no hauria de quedar indiferent o en el mateix nivell de coneixement que tenia abans: gràcies a la lectura hom augmenta la saviesa i la intel·ligència.

Per això, més que dir coses, l’escriptor ha de fer un servei, i, evident-ment, l’ha de fer amb bona preparació, art i elegància.

Page 98: Comunicar se

100

Saber escriure

emmagatzematge de material

Un altre amic, gramàtic de professió, m’acaba d’ensenyar unes fitxes que després de llegir un llibre emplena sempre: hi escriu les dades del llibre i també les seves impressions sobre el contingut i valoració lin-güística. A part, m’ha ensenyat un reguitzell de fitxers on té classificat molt material referent a la llengua catalana. Òbviament, se n’ha servit per a alliçonar molts alumnes i per a escriure una obra cabdal amb vista a l’estudi de la nostra llengua. És una persona molt ordenada i detallista, i, per consegüent, molt eficient i d’alt prestigi.

També em ve ara a la memòria, d’una banda, la famosa calaixera de Joan Coromines i, de l’altra, la de mossèn Antoni M. Alcover, dues calaixeres riques de material lèxic i dos talents de la nostra llengua. Sí, contínuament anaven a la repesca lexical i estaven amatents a treure’n suc: es feien explicar les paraules, en prenien nota... i anaven arxivant material. Com haurien escrit, si no, les seves importants obres?

També nosaltres hauríem de ser persones ben organitzades, cosa que no significa pas ser col·leccionistes. Vull dir que hi ha un saber escam-pat que hem de fer nostre, retenir-lo i saber-lo organitzar. Cadascú pot tenir el seu propi sistema; actualment n’hi ha molts. L’important és po-der tenir a mà allò que en un moment donat ens convingui. Podem fer servir unes llibretes, o uns fitxers, o una carpeta subdividida en temes a l’ordinador. Jo, entre altres coses, em serveixo de la llibreta electrònica d’adreces, que dóna per a molt (és una Blackberry).

Com més coses tinguem anotades d’autors diversos i com més guar-dades tinguem inspiracions nostres, més rics seran els nostres escrits.

treS caracteríStiqueS bàSiqueS

Abans de redactar un text, hem d’haver madurat quines caracterís-tiques principals ha de tenir, això és: (a) de quin tema hem de tractar, és a dir, quina informació hem de transmetre al lector (b) quina finalitat ens proposem, i (c) quina destinació li volem donar.

És molt important que mentre anem desenvolupant l’article tinguem clars aquests tres objectius i que ens documentem bé sobre el contingut a oferir malgrat tinguem ja competència en la matèria a tractar. Vull dir que la qualitat de la feina a fer serà més alta si hom s’ha documentat en

Page 99: Comunicar se

101

Saber escriure

altres escrits, si n’ha escoltat conferències, si ja s’hi ha assajat en escrits semblants... El recull i l’organització d’aquest material necessari pot va-riar segons quin sigui el tema i la finalitat que ens proposem.

un bon plantejament éS clau

Per a un resultat final bo del treball a fer, l’autor, tenint clares aquelles tres característiques anunciades, s’ha de plantejar bé el discurs i organit-zar-lo de tal manera que s’hi vegi ordre i s’hi projecti eficàcia. En el planteig, doncs, tindrà en compte tres fases: (a) com organitzarà el con-tingut del text i quina mena de llenguatge farà servir, (b) com classificarà i tractarà tot el recull d’informació obtinguda, i (c) en la redacció, quines definicions i convencions farà servir.

Pensem també que, a mesura que anirem redactant un text, ens vin-dran noves idees i noves maneres d’expressar-les, de manera que hi haurà una influència mútua entre allò que teníem previst i allò nou que se’ns acudirà, i que hem d’inserir en el lloc apropiat. Al capdavall, es tracta sobretot d’aconseguir un cos de text ben estructurat d’informació, desti-nat a ser llegit per un públic que ens imaginem.

Per una banda, hem d’estar atents a articular bé una sèrie de contin-guts, portadors novetat en el tema tractat, i, per l’altra, els hem d’ordenar bé seguint una lògica successiva. Això ens emmenarà a disposar el text d’una manera ben identificable, on hi hagi, per exemple, un títol, uns paràgrafs bens distribuïts, unes notes, unes citacions... i on seguirem un model d’ordre dins el temps, o dins l’espai, o alfabètic.

la confecció de l’eSborrany

Havent previst la metodologia a seguir en la redacció d’un text, ve ara l’hora de fer-ne l’esborrany. En aquest esborrany l’autor hi ha de produir una versió ja quasi completa del text, malgrat es tracti d’un original sus-ceptible encara de ser modificat i millorat. Però, pel que fa a contingut i estructura de l’exposició, ha de ser ja complet i contenir els requisits que dèiem a sobre, i, per això, el cos del text ha de ser oportunament subdividit en seccions, introduïdes del seu títol. A més a més, si el text ha d’anar acompanyat d’il·lustracions, és important de marcar on han d’anar i com han de ser, i dir encara quin peu de foto convé escriure-hi.

Page 100: Comunicar se

102

Saber escriure

Aleshores, a partir d’aquest original, on haurem centrat la importàn-cia en el flux de les idees, hi anirem fent revisions i l’anirem polint, cercant unes expressions més adequades i un vocabulari més ric o can-viant-hi trossos que no ens acabin de satisfer. Totes aquestes revisions s’han de fer amb força agilitat a fi que les idees que ens han dut a bastir el text no ens fugin del cap. La flor del bon parlar ajuda a escriure.

A continuació, com diem en la pàgina 114, és recomanable de donar el text a revisar a altres persones competents i de la nostra confiança.

el procéS de reviSió

En la revisió de l’esborrany centrarem l’atenció, primer de tot, en si hi ha ordre i claredat i si el llenguatge és eficaç i concís (els escrits concisos són més incisius i més fàcils d’assimilar); després tindrem en compte si els continguts revesteixen bones formes d’expressió. Com hem dit, si hi ha algun tros que no ens convenç prou, és millor tornar-lo a redactar.

No cal dir que la revisió pot ser represa diverses vegades i per dife-rents persones. Una vegada donat per bo el text, aleshores sí que és acon-sellable deixar-lo reposar un cert temps abans no es publiqui a fi de fer-hi per últim una repassada amb una visió més crítica del text.

Cal tenir en compte que en aquestes revisions té prioritat la substàn-cia sobre la forma: primer ens hem d’assegurar que el contingut sigui irrefutable, segur; després ja perfeccionarem la forma. De fet, proce-direm així: (a) revisió del contingut (el pur contingut informatiu), (b) revisió de l’exposició (veure com s’expressa la informació), i (c) revisió de la forma (considerada des del punt de vista de l’estil redaccional).

ànim!, tothom éS capaç d’eScriure

Havent explicat quin procediment es pot seguir i quines tècniques podem emprar en l’elaboració d’un bon escrit, arriba ara l’hora d’animar tothom a escriure i de fer-li prendre consciència que és capaç de fer-ho bé. Sols cal asseure’s i rumiar un xic.

Potser hom no serà un professional de l’escriptura, però sí que tots hem de ser capaços de redactar unes línies d’una manera clara i correc-ta. Evidentment, si sabem pensar i parlar, per què no saber escriure? On és el secret? Un poble, si parla bé, té bons escriptors.

Page 101: Comunicar se

103

Saber escriure

el Secret eStà a poSar-noS-hi

No ens hi hem de repensar més: posem-nos-hi!, escrivim! Tinguem al davant paper i llapis o l’ordinador. N’hi ha prou de saber de què volem parlar i... a escriure s’ha dit! És clar, serà molt profitós de tenir en comp-te tot això que hem dit en les quatre pàgines anteriors, però el pas més important és l’acte de decidir-se i de posar mans a la feina.

No es tracta de res més que d’escriure allò que parlant diríem, i de no voler-ho dir d’una manera diferent o de pensar que serem censurats o criticats pel lector. Ara bé, el fet de posar-nos a escriure ens obliga a anar més a fons en les coses, a ser concrets, ordenats i clars.

Podeu començar, per exemple, escrivint: «Marta, tal com ahir vam quedar, avui a les cinc t’esperaré davant el monument a Macià de la plaça de Catalunya. Porta el paraigua, perquè em sembla que plourà, ja que veig el cel molt tapat i ennuvolat.»

Naturalment que sobre la marxa haurem d’esborrar, cercar el mot més adient i assajar de quina manera construirem millor la frase; haurem de tornar a començar i redactar allò amb unes altres paraules; caldrà reor-denar conceptes i esporgar el text d’explicacions innecessàries, i haurem de rellegir una vegada i una altra tot el que ja havíem donat per bo.

a la recerca de la inSpiració

És clar, moltes vegades el problema és «no tenir inspiració». Llavors, la millor manera perquè aflueixin les idees és crear-se un ambient pro-pici, com seria relaxar-se, fullejar algun llibre, diari o revista, escriure un reguitzell de paraules relacionades amb el tema que ens sembla que hauríem de tractar i començar per escriure sobre un d’aquests mots i des-envolupar-lo servint-nos de diccionaris, d’enciclopèdies, de llibres que ja toquin aquest tema, de records d’experiències...

Les persones avesades a observar bé les coses, les que es fixen en els detalls i desitgen aprofundir-hi, les que de qualsevol tema del carrer fan motiu de conversa tenen més facilitat de trobar punts d’inspiració.

Quan es té clar sobre quin tema parlar, aleshores el nostre pensament hi ha d’anar donant voltes i hi ha de fer confluir totes les rierades de vida pos-sibles, que sempre hi deixaran alguna palleta d’or que enriquirà el text i el farà ser original i amè. I, si cal, hem de provocar-nos una pluja d’idees.

Page 102: Comunicar se

104

Saber escriure

Escriure és obrir-se al món

capacitat d’adaptació

En escriure hem d’imaginar-nos que tenim al davant la persona a qui va adreçat el missatge i hem de tenir present què pretenem obtenir-ne o què volem explicar-li. Això demana molta flexibilitat i també una gran dosi d’humilitat per a saber demanar excuses si realment veiem que no ens acabem de sortir d’allò que volem dir.

Segons quin tema vulguem abordar, haurem de ser més subjectius o més objectius. Si volem parlar de la qualitat de la fruita del mercat haurem de ser molt objectius (classe, estat, qualitat, provinença, presen-tació...); si, en canvi, volem descriure l’ambient del mercat, el comporta-ment dels venedors, el tràfec que hi ha i, per altra banda, volem impres-sionar el lector, podem ser més subjectius.

De tota manera, no hi ha res millor per a satisfer el lector que presen-tar-li unes bones descripcions aconseguides gràcies a una atenta obser-vació. Si, doncs, volem descriure un mercat, hem de conèixer-lo en tots els seus aspectes, sobretot en aquells que passen més desapercebuts de la gent, els que fan que la mercaderia arribi, que s’organitzi, que es mogui; la facturació, l’emmagatzemament, els frigorífics, els conservants... Hem de treure informació de tots els racons possibles.

Aleshores, si sabem vendre el producte –i el vendrem si aporta nove-tat i satisfà la curiositat i el desig de saber del lector–, serem correspostos per la bona lectura que en farà l’interlocutor.

qui eScriu diu veritatS

No pot ser que, havent llegit un text, hom s’hagi de demanar: «Què ha escrit, aquest?», «Què vol dir, ara?» Haver-se de demanar això, significa que hi ha hagut, si més no, una falta de consideració de l’escriptor envers el lector. Així, doncs, a l’hora d’escriure hem de sospesar bé com el lec-tor interpretarà les nostres lletres i si tot serà prou entenedor. A més a més, el lector ha de sentir-se satisfet de la substància que li oferim i ha de

Page 103: Comunicar se

105

Saber escriure

percebre que li pot ser d’ajut en la vida; ell ha de percebre que amb amor i esperit de servei li brindem allò que de més preuat hi ha dins el nostre cor i en el nostre pensament.

No podem resignar-nos a ser persones mediocres ni, menys enca-ra, a caure en la vulgaritat o vilesa d’escriure beneiteries o mentides. Desgraciadament, els nostres mitjans de comunicació, com ja hem dit, intentant fer gràcia, cauen en la bajaneria o, massa dependents de l’èxit, no es ruboritzen de l’engany o de les mitges veritats. Al diable les coses sense substància, tèrboles o de contingut innoble!

En escriure hem de comunicar pensaments, idees, coneixements; si assabentem, hem de ser precisos i complets; si es tracta de fer una crítica, hem de ser molt prudents; si donem ordres, hem de dipositar confiança en qui les ha de complir i no hem de pecar d’autoritarisme. Tot ha de ser dit agradosament i ha de ser certificat per la claredat, la concisió, la bellesa, l’harmonia.

Per a captivar l’atenció del lector no hi ha res més eficaç que explicar coses a partir dels fets. I si per entremig s’hi barreja una mica de polèmi-ca, això encara li desperta més la curiositat. Naturalment, hem d’haver pres bones dades dels fets (causa, repercussió, abast...) i explicar-los amb ordre i detall, i, si convé, relatar-los també d’una manera esquemàtica.

Assabentar, doncs, vol dir ser realista i veraç: presentar fets, exem-ples, dades estadístiques, il·lustracions, testimonis... Les nostres afirma-cions ens han de fer creïbles i edificants, no pas intrusos, mercenaris, aprofitats, innobles.

llegint S’aprèn a eScriure

S’aprèn dels qui saben. I, per tant, aprendrem a escriure llegint qui escriu bé, llegint bons autors. Hem de llegir més i fixar-nos en la manera com són dites les coses i com són relatats els fets. No n’hi ha prou d’en-tendre el contingut; s’ha d’assaborir la redacció, l’estil de cada persona.

Generalment, en llegir, hauríem de tenir sempre un llapis a la mà i anar marcant o remarcant mots, frases, paràgrafs. Si llegim en pantalla, podria servir-nos una llibreta on anotar conceptes, frases, impressions. I després mirar-nos-ho, rememorar la lectura feta, ser crítics amb la matè-ria exposada o amb la manera com ha estat redactada.

Page 104: Comunicar se

106

Saber escriure

És clar, dins aquest punt no podem pas obviar la lectura que, cada ve-gada més, solem fer sobre les pantalles dels ordinadors, ja que és ací on plasmem els nostres escrits i on és fàcil de llegir abundant informació i dades de temàtica diversa tretes d’internet. Però atenció: el món de l’elec-trònica és tan vast (diríem que no té límits) i ens costa tan poc d’abocar-hi escrits de tota mena que això fa que tothom s’atreveixi a dir-hi la seva i, per tant, hi trobem textos molt poc treballats i sovint plens d’incorrec-cions o mal redactats. Vigilem, doncs.

Llegir és gravar l’escriptura en el cervell. No cal dir que aquells que llegeixen, fixant-se en el com i en el què, després saben expressar-se millor a l’hora d’escriure i de parlar.

el penSament S’educa eScrivint-lo

Educar vol dir conduir vers la saviesa i el progrés. Doncs bé, si el pensament no és expressat, si no l’exterioritzem, s’escarranseix i es fos-silitza. Parlar és ja una manera de donar sortida al pensament; però la millor manera de fer que el pensament s’estructuri bé i s’enrobusteixi és escrivint-lo, és a dir, fent-lo llegible per codis. Aleshores, allò íntim i eteri esdevé cos, vida, llum. Qui agafa l’hàbit d’escriure, cada vegada escriu millor i parla millor. Qui escriu, ni que escrigui per a ell mateix, esdevé un jo-per-als-altres i no pot ser considerat com un individu aïllat, sinó que és societat, poble, cultura.

En la base de tot escrit hi hauria d’haver la planificació, com ja hem indicat en començar aquest apartat «Saber escriure». Primer hauríem de saber sobre quin argument volem tractar i tot seguit delimitar-lo; en segon lloc, hauríem de pensar quins objectius volem aconseguir. Alesho-res, a partir d’ací, el nostre pensament es pot anar desenvolupant en una escriptura ben planificada i coherent. L’estil és l’ordre del pensament.

Escrivint aprenc i ensems em conec millor; escrivint entro en la roda del món, faig història i m’eternitzo. Però, és clar, he d’escriure bé i amb ordre tot allò que el pensament em dicta.

la comunicació per correu electrònic

Avui dia abunda la comunicació per correu electrònic, el millor in-vent del segle a parer meu. És una comunicació que, per damunt de tot,

Page 105: Comunicar se

107

Saber escriure

no importuna com solen fer sovint les trucades per telèfon. Tu pots obrir el correu quan vols, pots llegir-lo tranquil·lament tantes vegades com et sigui necessari, pots veure-hi els números i les dades sense perill de confusió o mala interpretació, pots guardar-te la informació rebuda, pots respondre’l quan millor et vagi... En fi, una delícia d’invent! Espe-rem que se’n faci un bon ús.

L’ús del correu electrònic és tan pràctic i planer que els usuaris fàcilment poden caure en la deixadesa a l’hora d’expressar-se. Hi ha usuaris que, en general, saben escriure bé però que no cuiden l’escriptura, sia perquè no revisen allò que escriuen –com a mínim s’hauria de repassar una o dues vegades tot el text escrit!–, sia perquè es desfoguen en uns missatges massa llargs (gaire xerrera fa pesant la lectura, en un correu electrònic), sia perquè no saben ser prou clars i concisos. Hem d’anar amb compte, doncs, a no abocar-hi informació innecessària i fer bona tria d’allò que realment pot interessar als altres. Amb un cop d’ull a la pantalla s’hau-ria de poder veure ja tot el text a llegir. Evidentment, doncs, hem de ser molt primmirats, molt curosos, molt elegants i molt amables.

Ah!, i molt important: les paraules en majúscula en un escrit de cor-reu electrònic equivalen a cridar en una discussió. No n’abusem, doncs.

És sobretot per la bona redacció dels escrits en correus electrònics com podem demostrar que sabem escriure. I, viceversa, serà pels correus que rebem com detectarem si l’emissor té cultura i quin caràcter té.

Naturalment, hem de distingir entre els correus informals (enviats a familiars o a companys amb qui freqüentem el tracte i amb qui ens in-tercanviem notícies i impressions diverses i sovintejades) i els formals (correus enviats a empreses, entitats, persones de prestigi... amb qui es toquen temes importants o de més seriositat, sia perquè es tracta de ne-gocis, o bé de compromisos, de deures...).

No cal dir que en cadascuna d’aquestes modalitats hi ha d’haver, com dèiem, la màxima correcció possible, a més de la concretesa, l’ordre, l’educació. No hi fa res que el correu vagi adreçat a una persona amb qui tenim un tracte familiar o de companyonia. La lectura en la pantalla demana sempre respecte, qualitat de redacció i brevetat.

Sapiguem que un correu electrònic, rebut d’una persona, pot ser re-dreçat a una altra (o a moltes altres), això és: allò que jo rebo, ho puc

Page 106: Comunicar se

108

Saber escriure

redreçar, amb una simple ordre, a dues, cinquanta o milers de perso-nes, posant al descobert aneu a saber si certes confidències rebudes. A sobre, com que un correu pot tenir ròssec, és a dir, pot conservar tota la informació que ens hem anat intercanviant, per exemple, entre tu i jo, això fa molt vulnerable la intimitat entre dues persones. Llavors, la prudència i la bona educació aconsellen de fer unes recomanacions ben precises que especifiquem a continuació:— Quan «A» vulgui redreçar a «X» un correu que hagi rebut de «B», la

bona educació demana que «A» faci saber a «B» tal enviament.— Si la persona que escriu un correu electrònic pertany a una associació

o grup, s’ha de veure clarament si parla en nom de tal entitat o bé a títol personal.

— Si intervenim en una llista d’abonats (on es debat sobre un tema deter-minat), sempre, abans d’inserir-hi un missatge, ens hem d’assegurar que allò sobre què volem parlar no hagi estat debatut ja per uns altres. Es tracta d’evitar els doblatges.

— Sempre que hi hagi intercanvi de correu electrònic amb una altra per-sona és bo d’anar esborrant tot allò que en anteriors contactes s’hi hagi dit i que no té cap raó de mantenir-se allà present. Fins i tot és recomanable de canviar el títol de l’encapçalament «assumpte» a fi d’encaminar el receptor sobre el tema que volem tocar. I sempre és millor centrar-nos en un sol tema. Si, però, volem encabir-n’hi més d’un, s’han de veure ben distingits i no fer mai barreges.

— Si un correu electrònic és enviat a unes quantes persones que ja es coneixen i relacionen entre elles, no hi fa res que l’adreça electrònica de cadascuna sigui visible. Ara bé, si s’envia correu electrònic a un determinat nombre de persones no conegudes entre elles, malgrat que puguin formar part d’un mateix grup o associació, llavors l’adreça dels destinataris s’ha d’escriure en la casella de «destinataris ocults» per respecte a la privacitat deguda a cadascun. Tanmateix, en aquest cas seria de cortesia fer saber, ni que fos amb poques paraules, qui més rebrà l’escrit en qüestió.

— Tampoc en un correu electrònic no hi hauria de faltar mai la salutació, el comiat i la identificació (nom i cognom) de qui l’escriu, per bé que sovint ja es pot deduir de la mateixa adreça electrònica del remitent.

Page 107: Comunicar se

109

Saber escriure

— Tinguem en compte també que si la persona a qui escrivim s’ha de posar en contacte amb nosaltres, no podem donar per suposat que ja té el nostre telèfon o l’adreça postal: els hi hem d’especificar sempre, d’una manera ben completa, correcta i vistent. Per a més aprofundi-ment en això podeu llegir «Contextualitzar bé el lector» de les pàgi-nes 115 i 116 d’aquest llibre. I no voldríem cloure aquest tema sense donar un consell per a quan

es crea una nova adreça de correu: la part anterior a l’arrova hauria de ser ben pensada (per no dir identificadora): no ha de ser ni infantil (caga-ner), ni egocèntrica (socjo), ni enrevessada ( jxllz14hv), ni confusionària (markade)... Penseu que sovint l’haureu de donar de viva veu, i s’hauria d’entendre a l’acte sense haver-se de lletrejar.

la grandeSa d’internet

Amb l’ús d’internet el món s’ha fet petit i l’allau d’informació ultra-passa les capacitats d’absorció de tot ésser humà. Ens trobem davant una sorprenent i excel·lent revolució comunicativa; la comunicació ja no serà mai més com abans.

Molta de la informació que fa pocs anys requeria temps, diners i pa-ciència (consultes que trigaven molt a ser respostes, compra de llibres, passar hores en biblioteques o arxius...), ara, en un instant, la tenim a la pantalla. Podem fer una recerca sobre una paraula determinada o sobre un esdeveniment concret i ens apareixen milers de respostes. I encara, sense moure’ns de casa ni gastar ni cinc cèntims, podem llegir diverses classes de diaris; hi ha, a més, portals, com Vilaweb, que ens forneixen notícies fresques i del nostre àmbit.

Per una altra banda hi disposem de blogs, on amb tota la llibertat del món podem expressar la nostra opinió sobre determinats temes.

La comunicació digital s’ha fet sens dubte mestressa de la informació. No fa pas gaire, en una jornada sobre periodisme, uns joves en cantaven les excel·lències i, agosaradament, sentenciaven que la premsa escrita es veuria reduïda a zero. No s’ha de ser tan pedant. La premsa en paper es mantindrà més del que ningú es pugui imaginar.

També s’ha volgut fer creure que la venda de productes per internet era la més avantatjosa, però ja s’ha vist que anava plena d’estafes i d’in-

Page 108: Comunicar se

110

Saber escriure

compliments. No es dóna garantia, per exemple, de cap producte farma-cèutic adquirit per aquesta via. Internet és gran, però no és la panacea.

Potser perquè internet és tan altament útil és també terriblement pe-rillós. Ahir (dia 22 d’octubre del 2009), per exemple, vaig quedar esma-perdut en veure que sols en tres dies (19, 20 i 21 d’octubre) un blog titulat Uccidiamo Berlusconi (‘Matem Berlusconi’) tingués 20.000 adhesions, totes expressades en un llenguatge altament assassí. Semblantment, es-garrifa el que s’arriben a dir els partits, els de dreta contra els d’esquerra i viceversa: s’hi ataca el rival sense pietat ni entranyes; es va a la caça de l’adversari i a deslegitimar-lo de totes passades. A internet les forces del mal hi campen ben desfermades: la pornografia i la pedofília hi aboquen a raig els instints més baixos. Els qui no han tingut la sort de ser pujats amb una moral ben equilibrada reïxen a expressar-s’hi amb enverina-ments, idioteses i aspresa. Senyors, això, no!

Aquest descontrol, aquesta il·legitimitat, aquest desgavell haurien de tenir aturador. No pot ser que es faci d’internet una arma letal. Però, és clar, qui hi hauria de posar control i en quin nivell? Perquè també hi po-dria arribar a haver massa censura i seria pitjor el remei que el mal.

Òbviament, més enllà de tots aquests inconvenients hi ha la grandesa d’internet, on la paraula ben dita i desacomplexada pot dominar i fer-se escoltar, on el feble pot plantar cara al fort i fer-se sentir, on la mentalitat i les idees dels bons pensadors poden prendre volada i anar a l’empait de gegants sense escrúpols. Ho podem veure en blogs com ara el de Víctor Alexandre i tants d’altres molt ben conduïts.

Internet és el gran mitjà de comunicació actual; però, sols serà senyor de la comunicació si desperta en l’home ganes de fer un món millor, on s’engendrin obres plenes d’amor, de tendresa i de compassió.

la força d’una carta

Hem cantat les essències de la comunicació per correu electrònic i per internet. Ara bé, si volem que un escrit tingui eficàcia, no hi ha millor manera com la d’escriure una carta.

Té molta més força llegir un escrit sobre paper que no pas fer-ne la lectura sobre una pantalla. La pantalla provoca distància i fredor, potser a causa de la immediatesa i versatilitat amb què és percebuda la informa-

Page 109: Comunicar se

111

Saber escriure

ció. La carta s’ha d’aguantar amb les mans i és llegida més amb el cor. A part, ofereix més comoditat de lectura, és més fàcil de dur-la a sobre i de meditar-hi, es pot ensenyar a altra gent o ser llegida en públic sense necessitat d’aparells informàtics, etc.

L’existència del correu electrònic no és que hagi desbancat l’escrip-tura en forma de carta, sinó que ha conferit a aquesta un caràcter més seriós i de més compromís. Generalment, doncs, a una persona que exer-ceixi una autoritat ens hi adreçarem per carta.

La primera cosa que hem de tenir en compte en escriure una carta és la claredat, l’ordre i la brevetat: mai l’escrit no hauria d’ocupar més d’una pàgina. Quant a la seva estructura i correcció, en parlem detalladament en la quarta edició del llibre Compendi de normes d’estil, pp. 128-129.

Hi ha també el dilema de si una carta l’hem d’escriure a mà o amb tipografia d’impressora. Evidentment que és molt més calorosa escrita a mà; però això depèn una mica de si hom té bona cal·ligrafia o no. Si una persona escriu d’una manera que es fa difícil de ser entesa o no resulta plaent a la vista, aleshores és millor que presenti la carta escrita amb ti-pografia d’impressora. La signatura sí que ha de ser feta sempre a mà.

el coStum d’eScriure noteS

La comunicació per notes escrites en un paperet és una filigrana de comunicació. És una pràctica que moltes vegades s’hauria de convertir en hàbit perquè denota atenció, estima, ajut, compromís.

Dient que les notes podien ser escrites en un paperet, no volia pas dir que poguessin ser escrites en un paperot qualsevol. El paper ha de tendir a ser petit; com a màxim, indicaria la mida d’un DIN-A5, i ha de fer goig. S’hi escriu sempre a mà i s’hi especifica d’una manera compacta però entenedora una salutació, un encàrrec, un agraïment... Per exemple, la meva filla, que sol deixar notes escrites, diu: «Papis, me n’he anat a Girona amb unes amigues; arribaré a l’hora de sopar. La Xicona.» Es poden deixar notes escrites de diversa manera i sobre infinitat de temes, com ara: «Si em necessiteu, sóc a tal lloc (o telefoneu-me a aquest núme-ro. En Pep)», «Benvingut, Carles; aquest vespre ja ens veurem. La teva amiga Mercè», «Pepa, així que arribis prepara el dinar. Jo seré aquí a les dues. La mamis.» I en podríem anar posant mil exemples més.

Page 110: Comunicar se

112

Saber escriure

Com veieu, es pot fer servir un llenguatge eufemístic, depenent del grau de familiaritat, i, si bé lacònic, sempre amè. A vegades hom acom-panya aquestes notes d’un dibuixet, d’un bombó...

També podem fer servir les notes per a acompanyar un ram de flors, un regal, un aperitiu. Tota nota és un acte comunicatiu planer i afectuós que reforça els llaços de relació i d’amor; són com fer una carícia o un ma-nyac. Si en arribar a un lloc hom hi troba una nota, se sent ben acollit.

En la feina, les notes poden servir –o han de servir– per a connectar un canvi de torn, donant explicació de l’ordre com desplegar l’activitat, indicant quin procés s’ha de seguir... En aquest aspecte, jo vaig apren-dre alemany amb les notes que el meu company em deixava escrites en aquesta llengua explicant-me la feina (ell era alemany i no ens vèiem); jo també les hi deixava escrites en alemany i ell em corregia el text. També vaig tenir l’oportunitat de fer-ho així, però en francès, durant dos anys amb un company meu de feina francès.

elS rètolS

Un rètol no té res a veure amb les notes que comentàvem abans. Els rètols serveixen sobretot per a avisar o orientar. Pel que fa al servei d’o-rientar, hem d’admetre que hi tenim poca gràcia. Aneu si més no per les carreteres o ciutats de França i veureu la diferència que hi ha.

Pitjor és encara quan els rètols que serveixen per a avisar, moltes ve-gades són posats únicament per a treure’ns compromisos de sobre o per a diferir in æternum l’arranjament de coses en mal estat. Vegem alguns exemples del contingut d’alguns rètols que hauríem d’evitar de totes passades: «Revolt amb una esllavissada al mig.» Els diaris parlen ja de cinc morts. Senyors, això s’ha d’arreglar immediatament. «No toqueu la rentadora, que enrampa.» S’hi ha de posar solució de seguida. «Fi-gues enverinades; no en mengeu.» Mare de Déu!, feu-les desaparèixer o amagueu-les bé. «L’aixeta no tanca bé; no la forceu.» I per què no aviseu corrents el llauner? «Teulada en perill d’esfondrar-se.» I per què no l’ar-regleu o no l’ensorreu del tot a fi que no hi hagi cap desgràcia?

Hi ha coses que demanen una solució ràpida. Si el proverbi diu: «No deixis per a demà allò que puguis fer avui», hi ha coses que ineludible-ment s’han de fer avui, ara mateix; esperar demà és fer tard.

Page 111: Comunicar se

113

Saber escriure

la passió i el do d’escriure

veient com eScriuS et diré qui etS

Hom diu que cada persona és un món; no cal dir que cada escriptor també. Pel text s’ha de poder conèixer l’autor i el cor de l’autor. No cal dir, doncs, que cada persona ha de tenir el seu propi estil, i tenir estil propi equival a ser amo i mestre dels escrits que un genera. Ensems, tanmateix, la propietat i la mestria exigeixen conèixer altres estils, al-tres autors; sols en el contrast i en la diversitat puc relluir i ser indivi-dualitzat. Com més bé conegui l’extensió i qualitat del camp literari exterior, més podré conèixer-me, i, com més em conegui i més prestigi tingui, més beneficiós seré en el camp dels altres.

Ja hem dit que convé llegir; però recalco que, a més de llegir diaris, revistes, internet..., s’han de llegir bons autors i, per anar bé, d’estran-gers i tot. I mai dels mais, en escriure, no poden faltar al nostre costat diccionaris, gramàtiques, enciclopèdies. El diccionari s’ha anomenat sovint «tresor de la llengua»; amb un diccionari al costat podem anar segurs a l’hora d’escriure; no ha de fer mandra consultar-lo sovint al me-nor dubte; i l’hem de llegir bé, sense pressa, no superficialment; llegir la definició consultada, des del començament fins al final, i, per anar bé, les paraules anteriors i posteriors a aquella que cerquem. Referent als diccionaris de sinònims o antònims, també els hauríem de fer ser-vir molt, car ens estalvien de repetir paraules o ens faciliten de trobar aquella que escau a un significat determinat. Hem de vigilar, però, amb els sinònims: sempre n’hauríem de consultar la definició i, segons el context, veurem quin és el mot més adient.

No es pot tenir un estil propi si hom no és mínimament culte i si no sap bé les regles de l’escriptura. I s’adona d’aquesta exigència, no qui es creu ser el millor, sinó qui és conscient que pot ser corregit i ensenyat. Quan una persona et diu: «Quan em corregeixis, no em toquis l’estil», això indica que mal estil deu tenir (si és que en té) i, per tant, que poca habilitat té en l’art d’escriure.

Page 112: Comunicar se

114

Saber escriure

poSar el text a prova de foc

Suposem que jo ja escric bé i que tinc un estil propi i ben treballat. Suposem també que em vaig reciclant contínuament, perquè això és ne-cessari durant tota la vida. Doncs, amb tots aquests supòsits no és que ja pugui anar endavant tranquil·lament; pecaria de superficialitat i podria viure enganyat, com a molta gent agrada.

En primer lloc, doncs, ha de ser la mateixa persona que escriu la pri-mera a ser severament crítica amb els seus escrits i dilucidar si s’adapten a les circumstàncies i exigències del destinatari. L’autor ha de revisar si l’escrit conté tota la matèria necessària al lector, si hi ha coherència en allò que escriu i si l’interlocutor ho copsarà bé amb un sol cop d’ull.

En segon lloc, hem de tenir la capacitat de saber confrontar el nostre text amb altres de semblant natura; hem de saber de quina manera altres autors parlen d’això: com ho fan?, què diuen? També podem fer una re-cerca per internet.

I, en tercer lloc, hem de tenir la suficient humilitat per a donar el text a altres persones que considerem instruïdes i de confiança a fi que ens el puguin criticar o enriquir amb nous suggeriments o correccions. El fet que aquestes persones ens facin una crítica del text o, més que alabar-lo, ens el desprestigiïn, no ens ha de fer por ni enutjar mai. És més, de seguida hem de fer cas de les seves observacions, pensar que tenen raó i refer-lo de dalt a baix si cal. Això, jo mateix ho he fet en moltes parts d’aquest llibre. Sense la crítica i l’ajut de les persones que esmento en «Agraïments» de la darrera pàgina, els continguts que ara llegiu tindrien molt a desitjar. Cal, però, respectar l’autor, no envair el seu camp.

Un text que hagi estat posat a prova de foc, ben segur que produirà efecte i donarà bons fruits.

qui expedeix un eScrit ja no el controla

Quan un escrit ha estat enviat, se’n perd el control, sobretot si s’ha fet per la via d’internet. És com el boll que el vent escampa, que ja no el pots haver més.

És clar que moltes vegades sabrem exactament on van a parar les nos-tres paraules i suposarem quins límits tindran, però podria molt ben ser que s’expandissin més enllà del que ens imaginem, cosa que a vegades

Page 113: Comunicar se

115

Saber escriure

pot resultar satisfactori per a nosaltres (perquè ens agrada que tingui ressò allò que surt de les nostres mans), però altres vegades pot resultar summament comprometedor i indesitjable.

Per tant, quan hom adreça un escrit a una altra persona, per més que es tracti d’un entranyable amic o amiga o d’un conegut de provada con-fiança, sempre ha de pensar que hi ha la possibilitat que altres persones llegeixin allò que ell ha redactat i que s’escampi.

Tenim el control de l’escrit mentre és a les nostres mans o mentre reposa sota el coixí, però no ja quan l’hem ficat a la bústia.

contextualitzar bé el lector

Quan ens adrecem a un lector, aquest ha de sentir-se de seguida ben contextualitzat. És clar que aquí podríem presentar una escala de lectors ben diversa (hi ha qui ja segueix el tema, qui coneix el terreny, qui co-neix l’ofici, qui està al corrent de la política... i qui no), però distingirem, per simplificar, entre lectors coneguts o afins i lectors no coneguts o llunyans, i encara, entre aquells amb qui tenim ja una relació sovintejada i aquells amb qui no. Lògicament, a una persona desconeguda li hem de proporcionar més detalls per a situar-la que no pas a una de ja coneguda, que més o menys ja sap per on van els trets.

Per exemple, és molt diferent que jo m’adreci a un amic de la classe per parlar de l’assignatura impartida pel professor, que no pas si sóc un periodista que vol informar d’un congrés que tindrà lloc a Brussel·les per a tractar de la sobirania dels pobles.

D’altra banda, hi ha el fet de si hem parlat ja o no d’un tema amb algú, cosa que fa variar la situació. Tanmateix, s’hagi parlat o no d’un tema, s’ha d’oferir sempre al lector un punt de connexió amb allò dit, per més que sembli evident poder-ne prescindir. Per exemple, per correu electrò-nic es pot respondre un missatge dient: «No m’ho havies pas dit», i veus que el receptor et diu: «Què?»; o bé respons: «Doncs, anem-hi», i l’altre et diu: «On?» Ho veieu?, per més que s’hagi parlat del tema, i que segur que dues línies més avall hi és detallat, l’altre es troba fora de context perquè entre una resposta i l’altra hi ha hagut una interrupció i s’ha per-dut el fil. I una cosa encara més deplorable és, per exemple, enviar un arxiu adjunt en un correu electrònic sense escriure-hi ni fava. Home!, si

Page 114: Comunicar se

116

Saber escriure

més no dir: «Com veuràs, et faig arribar l’arxiu adjunt tal», i estampar-hi una salutació i el nom i el cognom.

És molt important, doncs, re-situar sempre la persona i no donar mai res per suposat o entès.

hem de Ser clarS i concretS

A vegades, quan un s’ha ben explicat, dius: «¿Et vol donar diners, o te’n demana?», «¿Desitja ser ajudat, o t’ofereix ajuda?» Malauradament, hi ha gent que s’embolica i no deixa entendre bé quina és la seva intenció. Això no pot ser. Des que obres la boca o et poses a escriure ja s’ha d’en-treveure cap on van els trets. Els nostres propòsits s’han de fer evidents de seguida i han de ser clars.

Hem de parlar clar, de manera que en Joan digui, per exemple, al company Miquel: «Miquel, si dissabte em poguessis venir a ajudar un parell d’horetes, t’ho agrairia molt i t’ho recompensaria», i no pas: «Mi-quel, aquest dissabte voldria treballar i, si vols, aquí em tens; tots sabem que un cop de mà sempre s’agraeix i d’alguna manera o altra té recom-pensa.» Dient-ho així, en Miquel, que també té molta feina, podria in-terpretar que el company Joan s’ofereix a anar-lo a ajudar dissabte.

Si, per una altra banda, volem servir-nos de la ironia o volem brome-jar, l’altre ha d’endevinar també de seguida que fem servir aquest recurs. No ens podem permetre de tenir gaire estona en suspens ningú.

Sobretot, hem de ser molt clars i anar de dret al gra. Avui dia la gent sol anar molt atrafegada i, per tant, els missatges han de ser com més directes, concisos i breus millor.

Per consegüent, com més clars, més amics; com més concrets, més eficàcia; com més breus, més feina.

delimitar el tema i fer-lo oportú

Quan vulguem parlar d’un tema, l’hem de dominar i circumscriure a uns llocs i a uns objectius. D’altra banda, no hem d’encaparrar-nos a parlar de res si no entreveiem que pugui ser oportú o tingui una mínima acollença. En aquesta vida calen límits i no podem perdre pistonades.

Si jo vull parlar de política, he de delimitar el tema en un lloc i cen-trar-lo en unes circumstàncies. He de conèixer l’evolució que ha seguit

Page 115: Comunicar se

117

Saber escriure

i saber com està la situació actual; he de saber què en diuen els mitjans de comunicació vigents –tant els escrits com els orals– i he d’intuir cap on ha d’anar avançant tot, vistes les necessitats del lloc on sóc i les mundials. En una paraula, he d’estar al dia d’allò sobre què vull parlar i parlar-ne només amb qui interessi.

Si ara m’he decidit a escriure tots aquests pensaments i si aquí parlo concretament d’escriure bé, ho faig perquè tot això ha bullit ja dins meu i crec que pot servir de guiatge a algú.

Jo he de dominar el tema i l’he de fer engrescador, però també cal que qui em llegeixi hi tingui interès i en vulgui treure profit.

Som deutorS elS unS delS altreS

Mirant la història veiem que hi ha hagut genis d’unes qualitats que indiscutiblement s’han de considerar innates. Verament, en el món hi ha hagut i hi ha persones superdotades. Ara bé, de poc servirien unes qualitats innates si després no fossin conreades amb esforç i constàn-cia. Sovint hom arriba molt amunt perquè hi posa el coll i ho dóna tot per aconseguir uns determinats objectius. En aquesta vida no hi ha res gratuït i se’ns demana de ser molt generosos. Si els dons no es fan fruc-tificar solen restar estèrils.

Curiosament, si preguntem als grans genis i autors com s’ho han fet per a arribar tan amunt, sempre ens faran esment d’un excel·lent mestre o d’una intel·ligent mare o d’un incondicional amic. I és que els uns hem de fer avançar els altres perquè les seves aptituds es desen-volupin i siguin sempre millors. Es tracta d’anar afegint constantment un granet de sorra dins el sac. I no podem pensar mai que es tracti d’un sac foradat o esquinçat. La generositat mai no espera recompensa i, malgrat que sovint no es vegi quins efectes té, ajuda a fer que les energies dels uns flueixin vers el camp dels altres a fi que en la vida cap do o capacitat no es perdi.

Si ens hi fixem, en aquest món tot és imitació, reproducció, evolu-ció. Ara bé, com que sovint hi ha alumnes que superen el mestre, ens trobem amb frases, textos, peces musicals que es consideren emblemà-tiques i que fan cultura i història (la frase To be or not to be, de Shakes-peare; l’aforisme Cogito, ergo sum, de Descartes; el llibre I promessi

Page 116: Comunicar se

118

Saber escriure

sposi, d’Alessandro Manzoni; la peça musical El llac dels cignes, de Txaikovski; el poema Canigó, de Verdaguer; el discurs Elogi de la pa-raula, de Joan Maragall; la cançó Al vent, de Raimon...).

Aleshores, una manera de definir un inventor podria ser, per exemple, aquesta: «Una persona que, sabent treure profit del que ja existeix, se les enginya per a donar un ver impuls al progrés i a la qualitat de vida, precisament perquè és un savi, ric en imaginació i cultura, i perquè es compromet a voler un món millor.»

Més d’una vegada ens surt de dir, sia llegint el diari o escoltant algú: «Aquest argument em servirà per a defensar tal cosa», i el fem passar com de collita pròpia, o, si volem ser sincers i ens en recordem, afegim «tal com deia en Tal». I encara, gràcies a un consell, a un gest o a una actitud dels altres anem conformant un caràcter i una personalitat pròpia que en el fons ens fan ser originals i únics.

Moltes parts d’aquest llibre han estat confegides gràcies a vivències i records d’aquests, potser proferits fa ja molt temps per amics, companys, educadors o persones anònimes i tot.

En conclusió, com més ens fiquem en el món dels altres, pouant-hi coneixement i ensems abocant-n’hi, més contribuïm a forjar un món ric, agradable, habitable.

calen doSiS de paSSió

Sense passió és molt difícil d’escriure res de bo. Viure amb passió la vida omple de veres. Les persones apassionades vibren i commouen, al contrari de les esllanguides i abatudes. La passió fa viure en forma, però s’ha d’anar alimentant sempre; és com l’haver d’afegir llenya al foc si no volem que s’extingeixi. Si escrivim amb passió escalfarem com les brases, altrament apilotaríem cendra.

Malauradament, a vegades s’ha volgut picar massa fort la cresta als apassionaments; jo diria que no cal tibar-los gaire la corda si no és que es vegi imminent un estimball. Les passions s’han de voler tenir i s’han de saber pescar al vol; les hem d’encalçar navegant a contracorrent, si cal, i desafiant tota mena d’obstacles.

Les passions fan cremar d’amor els cors i fan brollar de la ment escrits que perduren en la literatura universal.

Page 117: Comunicar se

119

Saber escriure

Escriure demana disciplina

unS textoS ben lligatS

A l’hora d’escriure va bé de tenir una bona riquesa de vocabulari. Això és molt important i, per tant, hauríem d’estar atents a anar apre-nent sempre noves paraules i saber què volen dir concretament; per això sempre hauríem de prendre nota de noves paraules que sentim i tenir a l’abast un bon diccionari. Ja ho hem dit.

Després sabem que amb les paraules construïm frases, i amb les fra-ses, paràgrafs. És tot un procés d’enginyeria lingüística: les paraules les anem lligant les unes amb les altres com també les frases.

La gràcia i la riquesa del llenguatge estan a saber jugar amb els lliga-ments, a saber usar bé les conjuncions, les quals, en l’acoblament, dema-nen l’ús dels pronoms (personals, indefinits, relatius...) i l’ús de sinònims i de frases fetes.

La concatenació d’unes idees amb unes altres ha de ser harmònica i coherent. Es tracta d’arribar a una modèlica construcció, on l’edifici pre-senti diferents vistes i còmodes estances i on tot sigui col·locat en el seu just lloc i tingui la seva funció.

Una frase pot ser gramaticalment ben construïda, però si li manca aquell què de fluïdesa i de bellesa perquè no s’han sabut lligar bé els conceptes, ens trobem davant un enunciat inacceptable. Per exemple, la frase següent:

El menjar és un bé de Déu. La gent sovint malbarata el menjar. A molta gent li manca el menjar i hauríem de ser conscients que el menjar s’ha de racionalit-zar. Si en els països rics no hi hagués tant consum de menjar, no faria falta als països pobres ni als nostres futurs fills.

hauria de ser resolta així: El menjar, que és un bé de Déu, sovint és malbaratat. Si fóssim conscients de racionalitzar-lo, no mancaria a tanta gent.

No ens penséssim pas de ser capaços de construir bones frases sense entrenament. Com ja hem anat dient, cal sovint tornar a construir, cal

Page 118: Comunicar se

120

Saber escriure

consultar el diccionari i gramàtiques, i, per anar bé, llegir el text en veu alta per si hi ha sons desagradables o res que no s’entengui a la primera.

uneS normeS ben SeguideS

En la conformació d’una llengua hi han intervingut infinitat de fac-tors i hi han espremut el cervell milers de persones. És per això que, en qüestió de llengües, no s’hi juga. Totes han de ser màximament respecta-des i totes tenen el seu espai territorial, malauradament a vegades sotmès per la força de les armes a poders malèvols i destructors. És un crim que una llengua n’ofegui una altra, envaint-la, i és de màxima perversitat reprimir-la, arraconar-la o desitjar-ne la desaparició.

Les llengües són com els éssers vivents: evolucionen. I és necessari que evolucionin dins uns paràmetres inherents a la mateixa llengua, no pas per la pressió o la imitació d’una altra.

Evidentment, els gramàtics han de vetllar perquè tal evolució i posada al dia es mantinguin dins unes regles dites normes lingüístiques, que operen com a salut i salvaguarda de la llengua.

Doncs, molt bé: tothom qui escrigui en una determinada llengua s’ha d’atenir rigorosament a les seves normes i ha de vigilar de no fer invents estranys. I ja sabem que sovint hom, parlant, fa servir en la seva vida quotidiana o laboral un registre familiar o fins i tot tirant a vulgar, però escrivint ha d’usar el registre culte i normativitiu.

I això ha de ser així perquè la llengua escrita té volada i és com la pa-tent de la nostra cultura i identitat davant el món. Si ja entre els familiars i els amics convé que els nostres escrits siguin cultes i correctes, amb molta més raó ho han de ser els escrits d’abast nacional o internacional.

el català del carrer no enS pot fer de referent

Gent nostra amb poc senderi, incloent-hi tota una volada d’escriptors i polítics (fa poc ho hem vist escrit en el diari defensant-ho), té la gosa-dia de dir: «S’ha d’escriure tal com es parla al carrer.» Però, ¿que no ho veieu, com s’arriba a parlar de malament al carrer, sobretot a Barcelona? Això són ganes de desnaturalitzar el català i fer-lo anar per l’estimball del patuès per així arribar un dia en què es digui que una llengua, tan embastardida, fa vergonya de parlar-la.

Page 119: Comunicar se

121

Saber escriure

Llavors, ¿ha de ser per ventura la gent del carrer, han de ser els igno-rants, els qui ens han d’ensenyar a parlar i a escriure bé? Els qui trosse-gen la llengua ens han de fer de professors? De cap manera! A Catalunya, ni tan sols un bon gruix de parlamentaris no poden ser un bon exemple de bona parla: escolteu-los i no us sabreu explicar com poden dur a sobre tanta incompetència lingüística, a diferència, per exemple, dels parlamentaris de qualsevol altra nació, on sovint la llengua usada en el Parlament és la que serveix de model estàndard i culte (a Itàlia, per exemple, la llengua del Parlament fa d’acadèmia de la llengua).

Als catalans solament ens és permès de dir: «Cal parlar bé; cal es-criure bé.» I hem d’anar a pouar en bones fonts, escoltar gent que par-li correctament, llegir bons escriptors, freqüentar conferències i debats culturals, invertir diners en un bon aprenentatge.

Això vol dir que, per a parlar i escriure amb correcció, els catalans hem de fer un esforç extra; vol dir que hem de tenir la disciplina de voler saber més bé la nostra llengua de com al carrer sol ser parlada; vol dir que no podem permetre’ns la llibertat de fer gaires filigranes i, per tant, vigilar que els nostres escrits no siguin gaire enrevessats ni gaire com-plicats, ans planers, fluids, directes. En aquest sentit, mirarem, doncs, primer de tot, d’escriure amb frases ben construïdes i ben organitzades, i no pas deixant missatges mig embastats o ambigus o incorrectes, ja que, a més de ser entesos, hem de fer de mestres d’un públic multiforme i a vegades poc avesat a parlar bé o a llegir.

qui ha de Suar éS l’eScriptor, no el lector

El lector ha de trobar el text a llegir ben treballat, mastegat i tot, di-ríem. És a dir, per principi, no ha de tenir necessitat de rellegir res per a capir-ne el contingut, ni s’ha de veure obligat a anar al diccionari a consultar paraules, ja que, si n’hi ha alguna que no entén, pel context se n’ha de poder endevinar de seguida el significat.

Lògicament, l’escriptor haurà tingut cura de construir el text amb fra-ses curtes, comprensibles; haurà fet ús de paraules comunes, no haurà fet girs estrambòtics i sobretot haurà evitat, com dèiem, les ambigüitats. Amb tot, si s’adona que ha de fer alguna explicació addicional, posarà una nota a peu de pàgina.

Page 120: Comunicar se

122

Saber escriure

Tot plegat ha de conduir el lector –i aquí hi ha l’habilitat de l’escrip-tor– a prosseguir la lectura, a fer que vulgui saber més d’allò que es diu, i no pas a cansar-lo o fer-li venir ganes de tancar el llibre.

I encara, l’escriptor, a part de les nombroses indicacions que ja hem anotat, tindrà condícia de la bona tria de les paraules, del bon ús de la puntuació, de l’adequada concordança i del bon lligament de les frases. A més, prendrà cura de l’òptima correcció ortogràfica, es mourà sempre en el camp de la bellesa, entenent aquí per bell tot allò que entra pels ulls, com la bona disposició dels capítols, dels títols i subtítols, de la llar-gària dels paràgrafs, de la densitat i bona respiració del text, dels espais en blanc, de la fàcil lectura del text...

És clar que, d’altra banda, l’escriptor no pot anar-se dient: «Ai, aques-ta paraula o aquesta expressió el lector no l’entendrà!» i així anar rebai-xant la qualitat lingüística dels seus escrits, cosa que per una educació mal entesa o per una atenció malaltissa hem vist que moltes vegades es feia. L’escriptor ha de pensar que el lector és una persona intel·ligent i no pas un babau. L’escriptor ha de tendir a fer servir un llenguatge que el distingeixi com a persona culta i sàvia, malgrat que pretengui parlar de vulgaritats o es dirigeixi a gent ordinària.

una elegant manera de preSentar elS eScritS

En anar per tancar la secció «Escriure bé» d’aquest llibre vull remar-car que el bon estil de l’escriptor i la seva bona i elegant manera de pre-sentar els escrits ajudaran el lector a llegir amb ganes i profit.

En moltes expressions he de confessar que m’hauria deixat portar pel primer cop d’inspiració o per fer afirmacions a cop d’estómac. Però, sortosament, la pausada reflexió, l’anar-ho treballant tot una vegada i una altra, el fer cas dels consells que els amics de la pàgina dels agraïments m’han donat, el desig de fer-vos pensar que sóc una persona educada i, sobretot, el fet de sentir-me amb el compromís de prestar-vos un bon servei i no defraudar-vos, tot això ha propiciat donar al contingut final d’aquest llibre millor forma que la que incialment tenia.

Per altra banda, tot el que volia dir, ho he dit i amb escreix, car si les coses són ben dites, hom no ha de tenir pèls a la llengua: ben dit, tot es pot dir i tot pot ser ben comprès i assimilat. Així ho espero.

Page 121: Comunicar se

123

Ha arribat l’hora de posar punt final al llibre. Em sento satisfet d’ha-ver dit tot el que em proposava, i, sorprenentment, m’han sortit més co-ses de les que em pensava. A vegades abastes una cirereta i te’n segueix un penjoll. El cistellet de cireres que us he presentat, a parer meu, fa molt goig; són unes cireres que veig madures, saboroses i que considero assequibles a tothom. Em sento, doncs, content de bon de veres, però no pas vanitós ni frisós de llorer.

La meva complaença serà total si la vostra lectura ha arribat fins ací i si n’heu pogut treure alguna cosa que us ajudi a viure millor, a estimar-vos i valorar-vos més a vosaltres mateixos i, de retop, a ser un estímul de bona comunicació per als altres; m’alegrarà que ara us vegeu més amb cor de mantenir un diàleg ben personal i decidit amb aquelles persones que trobareu en la vida; no vull dubtar que haureu fet un bon progrés en l’art d’escoltar, de parlar, de llegir i d’escriure.

Sóc conscient que no us he pas ofert cap exposició científica, ni cap lliçó de professor universitari, ni cap sermó de trona portador de veritats absolutes. Obeint aquesta consciència, no sabia ni tan sols donar títol al llibre, i encara no sé si l’he encertat prou.

Per sobre de tot, la meva intenció ha estat la de voler-vos parlar amb la senzillesa del dia a dia; però, això sí, d’una manera ben coherent amb el meu pensament i la meva manera d’actuar. Sé que hi haurà qui no com-partirà algunes de les meves afirmacions o que fins i tot li podran sem-blar desafortunades; que me les passi per alt. Diuen que cada persona és un món, i en aquest món tots hi hem de tenir cabuda, els d’un color i els d’un altre. En el fons, no he cercat res més que donar el bo i millor de mi mateix i, així, encomanar, a les ments que fins ací m’hauran aguantat, ganes de cercar la veritat i desig de progrés.

No cal dir que tot això que us he anat presentant amb plaer i amb tota la delicadesa possible és per a mi mateix un regal del qual em sento partícip i al qual procuro estar agraït instant rere instant. Per a mi, tots els instants de la vida són un do, són meravella, tast d’exquisitat i gor-manderia de riquesa infinita.

Cloenda

Page 122: Comunicar se

124

En aquesta vida, tant si fem una cosa com si en fem una altra, tant si la nostra situació es troba en un punt dolç com si es troba en un d’aspre, els instants hem de saber-los llegir sempre en clau positiva. I, concretament, els instants esmerçats en la matèria ací tractada, jo crec que poden ser fructuosos i satisfactoris.

I ara, com que ja arriba el moment del comiat, desitjaria que el nos-tre adéu no fos el d’un final d’etapa sinó el d’iniciar junts, per bé que cadascú en el seu lloc, una vida reblerta de bones obres i pletòrica d’ale-gria i de felicitat. Si haver assaborit el contingut d’aquet llibre ens hi ajuda, jo em sentiré molt satisfet.

Page 123: Comunicar se

Bibliografia

Badia i Cardús, Montserrat, Introducció a la fonètica i a la fonologia catalanes, 2a ed., 2008, Curial – Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 2002.

Badia i Margarit, Antoni M., Sons i fonemes de la llengua catalana, Pu-blicacions de la Universitat de Barcelona, Barcelona 1988.

Bastardas, Albert, Ecologia de les llengües, Proa, Barcelona 1996.

Cassany, Daniel [et al.], Saber llengua, Graó, Barcelona 1993.

Dardano, Maurizio, e Pietro Trifone, Nuova grammatica della lingua ita-liana, Zanichelli, Milà 2007.

Edna, Perrotti, Scrivere bene, Italianova, Milà 2007.

Oliveras, Marc, Contradiccions de la tècnica, Llengua Nacional, BCN 2010.

Polito, Reinaldo, Parlare bene, Italianova, Milà 2008.

Recasens i Vives, Daniel, Fonètica descriptiva del català, Institut d’Estu-dis Catalans, Barcelona 1991.

Ruaix, Josep, Català complet, vols. 1, 2 i 3, Moià-Barcelona 1997-2007.

Serrano, Sebastià, Comunicació: societat i llenguatge, Empúries, Bar-celona 1993.

— Comprendre la comunicació: el llibre del sexe, la poesia i l’empresa, Proa, Barcelona 1999.

— Signes, llengua i cultura, Edicions 62, Barcelona 2001.

— El regal de la comunicació, Ara llibres, Badalona 2003.

Soler Vilageliu, Olga (coord.), Psicologia del llenguatge, UOC, Bar-celona 2006.

Torralba, Francesc, L’art de saber escoltar, Pagès, Lleida 2007.

Turchet, Philippe, El llenguatge del cos, Pagès, Lleida 2006.

Page 124: Comunicar se
Page 125: Comunicar se

AgraïmentsJordi Ardèvol

Montserrat Badia-Cardús

M. Gemma Bonet

Quico Boqueras

Lurdes Campi

Joaquim Cebrian

Antoni Donada

Vicenç M. Farré

Marcel Fité

Mercè Graell

Albert Jané

Begonya Palau

Joan Perera

Jaume Piqué

Melcior Querol

Josefina Riera

Josep Ruaix

Anna Sangles

Txaber Segura

Joan Vilamala

Dolors Vinyoles

Ursula Vogts

Page 126: Comunicar se