INFORME SOBRE MESURES A ADOPTAR PER A LA PROTECCIÓ DEL COMERÇ HISTÒRIC DE BARCELONA

A petició de l’Associació d’Establiments Emblemàtics.

C R U A N Y E S a d v o c a t s

1

C R U A N Y E S a d v o c a t s _______________________________________________________Carrer de Rosselló 198, 4rt, 2a ,xanfrà Balmes, 08008 BARCELONA (Catalunya), Tel. 93.453.72.07 Fax.93.453.28.43 e-mail: cruanyes@sct.ictnet.es

Informe sobre mesures a adoptar per a la protecció del comerç històric de Barcelona a petició de l’Associació d’Establiments Emblemàtics.

L’objecte d‘aquest informe és trobar unes vies jurídiques per a protegir les principals botigues del que constitueix l’anomenat Comerç Històric de la ciutat de Barcelona.

Delimitació de l’objecte de protecció.

Des de fa anys, la ciutat de Barcelona ha distingit els Comerços Històrics anomenats també Botigues Emblemàtiques a través de Paisatge Urbà. Així es van publicar els llibres “Guapos per sempre” que recollien, en una primera edició, una sèrie de botigues de la ciutat de més de cent anys, i en una segona, una altra sèrie de més de cinquanta. Es van identificar amb una placa col·locada a la voravia al peu de la porta del comerç. En el pròleg de presentació del llibre es feia referència a diversos conceptes que motivaven la distinció, com, per exemple, que les botigues configuren el paisatge urbà de la ciutat o són un valor que identifica a la ciutat. Amb posterioritat, l'Ajuntament de Barcelona, va encarregar una nova identificació de les botigues emblemàtiques que incloïen tots els centres històrics dels diversos barris de la ciutat. El resultat fou de 108 establiments emblemàtics i de 164 establiments destacats. Aquest estudi serveix d’identificació d’una part dels establiments que hi ha actualment a Barcelona. Alguns dels establiments distingits per Paisatge Urbà no són considerats com emblemàtics, sinó simplement com establiment destacats. Aquests dos inventaris fets amb criteris molt diferents i amb resultats parcials i insuficients, no deixen de ser un antecedent dels intents d’identificar els comerços històrics de la ciutat.

Es van incloure botigues que tenien més de mig segle d’antiguitat, que formaven part d’un comerç lligat a la tradició de la ciutat, i que havien conservat l’aspecte exterior i interior dels establiments. Es considerava que aquells comerços eren elements que també conformaven la personalitat dels barris on estaven situats, i per la configuració de la seva decoració interior o exterior, valorant-ne sobretot el seu valor com a patrimoni històric i monumental.

2

El que es planteja ara és anar més enllà de protegir determinades botigues pel valor de la seva decoració. També es vol protegir el comerç tradicional identificat en botigues emblemàtiques o històriques, sobretot per la llarga tradició d’una determinada activitat comercial i també pel paper que juguen en l’espai urbà on estan situades. Hem de tenir en compte que aquest comerç, és un element essencial de la història de la ciutat i en la conformació de la seva personalitat. Per Barcelona el comerç i la botiga han estat un element bàsic de desenvolupament al llarg dels segles, i podem dir que el comerç Històric és una part essencial dels seus trets d’identitat.

A Europa, en els darrers vint anys, ha existit aquesta preocupació davant del procés de desaparició d’un gran nombre de botigues emblemàtiques històriques. S’ha tingut una especial cura per protegir la subsistència de botigues emblemàtiques de comerços tradicionals dins del seu teixit urbà. No només per jugar un paper en la configuració paisatgística i per tant com un valor cultural i turístic, si no també com un valor que forma part de l’entorn i dels costums que ajuden a configurar la qualitat de vida dels seus ciutadans.

A.- La protecció del comerç Històric a Europa, el cas de França i Itàlia.

Analitzarem dos casos a Europa en que s’han plantejat aquest problema i se n’han fet una sèrie de consideracions que ens porten més enllà de la simple protecció d’un patrimoni decoratiu de la ciutat. Ja que s’identifica el problema com un element clau per evitar la degradació i banalització dels centres històrics pel que afecten la imatges de la ciutat i sobre les condicions de vida dels seus habitants. Així podem destacar els casos de París i d’Itàlia on s’han aplicat dos models jurídics diferents per a fer efectiva aquesta preservació. N'analitzarem les mancances i beneficis d’aquestes experiències.

1.- PARÍS.

A París es va optar per utilitzar les possibilitats de la normativa de la legislació francesa de patrimoni cultural i es van catalogar un determinat nombre de botigues emblemàtiques com a bens culturals protegits.

Si analitzem el gran nombre de botigues, veurem que no només s’ha volgut preservar la configuració decorativa de la botiga, si no tot el conjunt. Es considera la botiga i la seva activitat comercial tradicional com un

3

element viu que cal protegir perquè forma part del bagatge cultural i de la manera de viure de la ciutat.

Trobem així preservades un seguit de botigues escollides per la seva antiguitat, valorant el llarg període de temps que el comerç havia sigut actiu a través de diverses generacions. No s’ha tingut un criteri restrictiu en el sentit de valorar per damunt de tot la qualitat de la decoració de la botiga, si no lligant una determinada configuració decorativa, que algunes vegades no és significativa o de primer ordre, si no el fet que és el marc on s’hi desenvolupa una activitat comercial o artesanal tradicional, duta a terme de manera continuada en aquell indret.

En total hi ha a París classificats com a Monuments Històrics cent vint-i-cinc comerços, bars, restaurants, a banda de diversos hotels, declarats i protegits. La classificació permet obtenir als comerciants ajuts per les seves activitats i la restauració de l’establiment.

Aquestes mesures ajuden indirectament en relació a assegurar la permanència de l’activitat del comerç històric, que era l’objectiu. Es considerava que l’afavorien, en ajudar a mantenir les activitats, remarcant el valor d’aquella activitat comercial per la vida de la ciutat i com a atractiu turístic per ser un element identificador de la ciutat.

2.- ITÀLIA.

El cas d’Itàlia. A Itàlia es va fer un pas més en els mecanismes de protecció dels comerços històrics, caracteritzats pel seu interès històric, artístic i tradicional a través d’un mecanisme específic amb uns ajuts i condicions més directament destinades a assegurar la permanència, no només dels conjunts decoratius de les botigues, si no de l’activitat que desenvolupen.

El sistema s’ha fet a partir d’una regulació feta pels governs regionals, que desenvolupa i aplica els ajuntaments. Aquest sistema sembla completar-se per una llei general que reafirma els principis generals i proposa dotar un fons per a ajudar a mantenir aquest comerç.

Entre els diversos projectes de lleis generals que hem vist, ens fixarem en el del Senat per ser el més estructurat, en que es defineix com a béns culturals a protegir i que ens ajuda a veure els diversos factors que es valoren. En primer lloc s’identifiquen les activitats a protegir:

1.- Els antics oficis artesanals que han conservat fins als nostres dies antics processos i tècniques de producció derivades de les tradicions culturals locals que estan en perill de desaparició.

4

2.- Les botigues històriques, establiments comercials caracteritzats pel seu interès històric, artístic i tradicional.

Per a determinar quins d’aquests establiment s’han de protegir i per tant han de rebre ajuts, s’estableixen una sèrie de condicions o requisits a valorar:

- Que es faci l’activitat en el mateix lloc per un període no inferior a 50 anys. -. L’existència de mobles i eines d’interès històric en bon estat de conservació i utilització.-. La utilització de tècniques de treball d’elaboració principalment manual.

Tots ells remarquen la inclusió de les activitats de comerç i artesania tradicional duta a terme en un determinat establiment al llarg d’un període de temps mínim.

També es tenen en compte quins elements s’han de valorar de cara a considerar que són prou emblemàtics per a ser protegits i classificats:

1.- Que l’establiment de l’activitat es faci en un edifici protegit.2.- L’existència d’elements arquitectònics d’autor o que siguin prou significatius.3.- El caràcter de l’aparador i el tancament exterior.4.- El valor dels mobles i estris de l’activitat.5.- La presència d’una tradició familiar reconeguda.6.- L’exercici d’una activitat comercial històrica o tradicional local.

Per a protegir-los es preveu la creació d’un fons nacional per la protecció i millora de les botigues històriques i artesanals tradicionals.

A nivell de la regió del Laci es va dictar la Llei nº 31 el 6 de gener del 2001 que, dins del marc de la protecció del Patrimoni Cultural es proposa “salvaguardar les explotacions comercials i artesanals del Laci oberts al públic que tenen valor, històric, artístic, ambiental, l’activitat dels quals constitueix un testimoni històric, cultural, tradicional, també amb referència als antics oficis.” Es parteix d’un concepte de cultura ampli, molt més enllà del concepte antic de patrimoni històric i artístic, un concepte que inclou elements diversos que conformen la cultura i la personalitat d’un poble englobant l’art, la història, les activitats econòmiques, una manera de viure i la qualitat ambiental o de paisatge urbà del que formen part aquests establiments. Un concepte que coincideix amb

5

el que trobem en l’article 1. 2 de la Llei de Patrimoni Cultural de Catalunya 9/1993.

La llei del Laci preveu fer un inventari d’establiments tenint en compte diversos elements:

a.- La ubicació i descripció del lloc i l’activitat.b.- Inventari de mobles i eines i el seu estat de conservació.c.- La datació del local i de les activitats històricament significatives.

El govern regional es compromet a fer les aportacions següents per al seu manteniment i per la seva permanència:a). Aportacions a les despeses de restauració, manteniment ordinari i extraordinari dels locals històrics, mobles i eines de treball.b). Contribució a les despeses relacionades amb l’augment de la renda, dins dels límits d’uns valors raonables de mercat. Aquesta darrera aportació serà feta en cas de dificultats econòmiques significatives de l’empresa justificades amb documents comptables.

Dels ajuts se’n poden beneficiar tant els propietaris com els titulars dels establiments històrics, però s’han de comprometre a mantenir l’activitat per un període mínim de deu anys.

El desenvolupament de l’execució de l’inventari i la protecció es deixa en mans dels ajuntaments.

Fixem-nos que la novetat, no és tant, plantejar una classificació i donar ajuts per la restauració i manteniment de l’estructura dels establiments, si no que per primera vegada s’intenta prendre una mesura per assegurar la seva permanència, intervenint en un dels punts que la posen sovint en perill que és l’augment desorbitat dels lloguers.

ROMA.En aquest sentit l’Ajuntament de Roma va plantejar un sistema de

protecció amb la finalitat d’evitar la degradació i la manipulació del centre de la ciutat i en un document es diu:

Molts factors són responsables de la degradació i la manipulació del centre, però, en l’actualitat, un dels fenòmens més evidents és la penetració dels grans grups industrials, financers, comercials, que veuen en els carres del centre de la ciutat el lloc ideal per a la promoció de les seves marques a través de l’obertura d’oficina i de punts de venda; el que ha provocat, com han assenyalat moltes parts, un enorme i artificial augment dels valors dels locals comercial i les seves rendes, i

6

per tant l’expulsió de petites empreses comercials, especialment les tradicionals i històriques:

Reiterant que les botigues han de considerar-se part integral de la identitat històrica de la ciutat i elements que caracteritzen el seu teixit urbà, i per tant, es considera apropiat i necessari que la seva caracterització antiga i tradicional sigui condició per salvaguardar.

Establert que la presència d’aquestes botigues ha de ser inclosa en la promoció de circuits turístics i culturals com els altres béns arquitectònics i culturals de la ciutatEs constata que les botigues més antigues no compten amb instruments jurídics i normes que permetin la protecció i preservació de les seves característiques úniques i valuoses i que això, de fet, contribueix a la distorsió i degradació del centre històric de la ciutat.

Hem de destacar que destaca el valor del comerç com una activitat tradicional a preservar per ser característic del teixit o paisatge urbà i per tant per conformar la identitat històrica de la ciutat, remarcant que la seva desaparició del centre històric, provoca la degradació i distorsió del centre històric de la ciutat i nosaltres afegim “la degradació de la qualitat de vida dels ciutadans al desaparèixer elements necessaris de proximitat que formen part dels costums, o l’alimentació dels ciutadans, ajudant a transformar el centre en llocs inhòspits”.

L’ajuntament de Roma ha seguit un model per a la protecció dels comerços tradicionals històrics, registrant-los si es compleixen determinats requisits i el compromís de mantenir la configuració decorativa i l’activitat que s’hi realitza. Aquest registre dona la opció a tenir ajuts per a restaurar els establiments.

El registre dels establiments exigeix com a requisits:

Poden acollir-se al registre els comerciants, artesans, establiments de qualitat i valor particular en el cas d’hotels i els establiments públics que tinguin els següents requisits:

a) Exercir l’activitat al terme de la ciutat de Roma.b) Exercir la mateixa activitat durant 50 anys en el mateix lloc o en un de similar per situació i significat històric i ambiental.c) Dur a terme activitats considerades d’interès per al manteniment i consolidació de tradicions d’activitat econòmica, cultural o envers la imatge de la ciutat.

7

En aquest sentit s’inclou en referència a l’activitat la de caràcter comercial, artesanal, els establiments que tinguin una especial qualitat de la seva configuració i el pes significatiu i valor dins l’estructura hotelera.

També s’admeten empreses d’un període d’activitat inferior, si es tracta d’una activitat tradicional de qualitat, que siguin estructures hoteleres valuoses. També establiments de gran interès per al manteniment o consolidació d’activitats econòmiques tradicionals, per la cultura i la imatge de la ciutat, valorant també la situació concreta de l’activitat dins la ciutat.

Es considera que hi ha continuïtat encara que hi hagi transferència de la titularitat, si se segueix desenvolupant l’activitat amb els mateixos requisits de l’anterior titular.

Els inscrits han d’acceptar les següents condicions:a). Es comprometen a continuar l’activitat al mateix lloc i la mateixa modalitat.b). Es comprometen a no modificar la decoració dels mobles, aparadors, rètols de l’empresa que tenen en el moment de la sol·licitud, llevat que es reconstrueixin els originals amb documentació que ho acrediti o es restaurin.

L’Ajuntament controla i haurà d’autoritzar qualsevol reforma.

En aquest model la inclusió o baixa és voluntària i per tant no hi ha un procediment de declaració monumental d’ofici com en el cas de França a París.

Totes aquestes iniciatives ens ajuden a determinar d’una manera més precisa el problema plantejat a Europa a partir d’identificar l’objecte de protecció i el seu interès general. La necessitat de la protecció del manteniment de les activitats econòmiques tradicionals, artesanals, i també de locals emblemàtics de l’hoteleria que es mantenen vives, per ser activitats d’interès general.

Aquests locals es caracteritzen per una determinada configuració i decoració dels establiments amb elements exteriors com ara rètols i decoració de façana, així com una decoració i agençament interior dels espais on es fa l’activitat, amb elements mobles inclosos i també amb eines

8

i elements mecànics originals necessàries per a dur a terme l’activitat artesanal.

La situació d’aquestes activitats en determinats llocs emblemàtics de les ciutats de manera continuada en el temps, conformant també la personalitat de l’espai urbà i de la pròpia ciutat on estan situats, com a valor cultural d’interès general.

En tots els casos que hem vist ens ajuden a completar el concepte del bé cultural a protegir i ens planteja que cal millorar els mitjans materials i jurídics per a fer efectiva la protecció cercada que és la continuïtat dels establiments i de l’activitat que s’hi desenvolupa.

B.- Un marc normatiu per la protecció del comerç Històric a Barcelona.

1- Objecte de la protecció els comerços històrics.

Vist el concepte de la protecció de l’anomenat Comerç Històric a Europa, l’hem de definir no com una protecció generalitzada de tota mena de comerç si no el que compleix determinats requisits. La qualificació feta per Paisatge Urbà de Barcelona es centrava més en una qualificació que es basava sobretot en una antiguitat en primer lloc de més de cinquanta anys de vida i que tinguessin una determinada configuració estètica de l’establiment. Aquesta qualificació no anava més enllà d’una distinció i reconeixement honorífic i alguns ajuts a la restauració dels establiments.

S’ha de partir, com ja es feia en l’Estudi d’Identificació de Botigues Emblemàtiques de Barcelona de gener del 2012 i les botigues de la distinció “Guapos per sempre”, que els espais històrics de la ciutat on hi ha els establiments a protegir, no és tant sols la ciutat vella si no també l’Eixample i la resta de nuclis dels districtes històrics de la ciutat.

En primer lloc, però hem de definir l’objecte de protecció i després definir la tipologia d’establiments que s’hi inclouen.

Objecte de la protecció:

Garantir la continuïtat dels establiments en el lloc on estan situats i de l’activitat que desenvolupen en un indret de la ciutat. Assegurar la restauració dels elements patrimonials que els conformen,

9

tant per l’interès de mantenir aquestes activitats tradicionals dins del seu àmbit, com pel paper que tenen en la conformació del paisatge urbà. És un element d’identitat de la ciutat i del manteniment de la qualitat de vida de la ciutadania d’aquells espais. Un element que forma part de l’estat del benestar d’una ciutat com Barcelona. És també un valor de l’atractiu turístic perquè personalitza la configuració urbana de la ciutat.

La protecció entenem que s’ha de plantejar sobre els següents elements:

1.- Pel valor que es considera que tenen per a la ciutat determinades activitats comercials i artesanals o de serveis hotelers de caràcter tradicional, situada en els nuclis històrics de la ciutat o dels barris, pel valor d’aquestes activitats que configuren la fesomia i personalitat de l’espai urbà on estan situades. Pel seu valor cultural, en ser un dels elements que conformen la personalitat històrica de la ciutat i que és un valor d’atracció turística.

2.- El manteniment d’aquestes activitats tradicionals a la ciutat és una garantia per evitar la degradació, despersonalització i banalització de l’espai urbà, amb un perjudici directe a la qualitat de vida de la ciutadania que habita en aquests espais.

3.- L’objectiu és garantir la permanència al centre de la ciutat i dels diversos barris d’aquells comerços que per la seva tradició, pel seu objecte i també per la seva configuració estètica de la decoració, convé preservar dins del teixit de l’oferta comercial de la ciutat, per ser uns elements significatius que configuren un sistema de vida i unes tradicions, que conformen la personalitat de la ciutat i de la seva ciutadania.

4.- Establiments que hagin tingut una activitat continuada en aquest espai per la mateixa família o empresa, de manera continuada o successiva per més de cinquanta anys. També en cas de més de vint-i –cinc anys de l’activitat, si tenen un valor singular la configuració de l’establiment, o si la seva activitat té un paper essencial en preservar la tradició econòmica, cultural o gastronòmica, per la imatge de la ciutat o per la seva específica situació en el seu entorn urbà.

Tipologia dels establiments a protegir:

10

1.- Els que desenvolupin una activitat comercial, artesanal de caràcter històric o tradicional, o de serveis d'hostaleria per la seva singularitat i paper en l’estructura de servei d’aquest sector en l’espai on estan situats.2.- Establiments d’activitat tradicional situats en un edifici històric protegit i que siguin significatius en l’entorn urbà en que estan situats.3.- L’existència d’elements arquitectònics o decoratius d’autor o d’un valor remarcable o significatius en relació a l’activitat que s’hi desenvolupa.4.- La configuració dels aparadors o tancaments exteriors de l’establiment incloent els rètols.5.- Valor de la configuració funcional de l’establiment tenint en compte els elements mobles que s’inclouen.6.- Presència d’una tradició familiar o empresarial continuada reconeguda.7.- Que l’activitat formi part dels costums gastronòmics i en general de vida de la ciutadania de la ciutat i ajudin a garantir una qualitat de vida.

2.- La funció social de la propietat i els valors patrimonials culturals, el paisatge urbà i la qualitat de vida de la ciutat com a valors patrimonials col·lectius.

El que ens plantegem en aquest és la identificació de valors d’interès social col·lectiu i l’establiment de mecanismes per a la seva protecció. Sovint, en parlar de valors col·lectius, es posa de manera errònia els interessos individuals de la propietat davant els interessos patrimonials comunitaris, cosa que entenem que no és correcta ni s’adiu al nostre model econòmic i social, sobretot quan es tracta d’elements patrimonials col·lectius que conformen el nostre patrimoni cultural i, com és el nostre cas, la mateixa qualitat de vida de la ciutadania.

Així El Codi Civil de Catalunya, seguin la definició del dret de propietat establert a la Constitució, estableix que el dret de propietat s’exerceix d’acord amb la seva funció social:

Article 541-2. Funció social.Les facultats que atorguen el dret de propietat s’exerceixen, d‘acord amb

la seva funció social, dins dels límits i amb les restriccions que estableixen les lleis.

Aquest concepte social de la propietat ja té una llarga implantació al nostre entorn social i deixa fora un concepte absolut de la propietat, que

11

queda delimitada per d’altres drets que defineixin les lleis i, en concret, pels drets i valors patrimonials i immaterials d’interès públic o social.

El propi article 541-1 del CCC estableix que les restriccions de la propietat son les que estableix la llei en interès públic o privat i enumera al 545-2 diu referint-se a l’interès púbic:“1.- Les restriccions en interès públic afecten la disponibilitat o l’exercici del dret, constitueixen els límits ordinaris del dret de propietat en benefici de tota la comunitat i es regeixen per les normes d’aquest codi i de les altres lleis.”

Entre les restriccions d’interès públic enumera com a límits ordinaris del dret de propietat entre d’altres:

“a). Del planejament territorial i urbanístic i de les directrius del paisatge, i en aplicació d’aquests, dels plans d’ordenació urbanística.

d). De protecció del patrimoni cultural.e). De protecció dels espais naturals i del medi ambient.”

També en l’àmbit de la propietat intel·lectual, els drets morals i econòmics de l’autor limiten la plena i absoluta disposició del propietari de l’obra, com pot ser l’artística o arquitectònica. El propietari d’un edifici considerat com a creació intel·lectual significativa, no pot modificar de manera radical la configuració decorativa exterior o dels espais principals comuns, sense l’autorització de l’arquitecte autor, per afectar el seu dret moral com a creador.

De tota manera, si es cataloga una obra arquitectònica o de decoració d’una botiga, es passa a considerar que, a banda del valor que té pel propietari, passa a ser un valor per al conjunt de la societat, com a part del patrimoni cultural comú. En aquest darrer cas, ni la propietat ni el propi autor poden decidir de modificar l’edifici o decoració de l’establiment protegits, per ser un bé cultural col·lectiu. Això no és una limitació o atac al dret de la propietat, si no un resultat de les restriccions al dret de propietat per ser considerat un bé cultural, atesa la funció social d’aquest.

Per tant, considerem que sovint s’actua de manera excessivament prudent en la protecció del patrimoni, donant més importància als interessos particulars del propietari, deixant en segon terme els interessos socials pel que ha de ser preservat i que han de tenir preeminència. La

12

funció social de la propietat determina en cada cas les servituds o àmbit de gestió que té la propietat privada.

En el nostre context social, difícilment podem parlar d’un poder de disposició absoluta de la propietat, ja que sempre estarà limitada a determinades situacions o qualificacions públiques. En el cas d’una propietat rustica, no podrà ser venuda si es segrega d’una finca més extensa, si no té una determinada superfície mínima. Les propietats tenen condicions d’ús condicionades per la qualificació que tingui la propietat (si està en un espai protegit, si és un bosc, si és zona industrial o urbana en les diferents qualificacions, o fins i tot pot ser qualificada com a equipament públic o privat). Totes aquestes qualificacions que delimiten les possibilitats de disposició o ús de la propietat per part dels particulars, es basen en el valor que conforma l’exercici d’aquest dret, condicionat a la funció social d’aquesta.

3.- Un bé cultural.

La legislació de patrimoni cultural català estableix un concepte ampli de patrimoni cultural al segon apartat de l’article primer

-2 El patrimoni cultural català està integrat per tots els béns mobles o immobles relacionats amb la història i la cultura de Catalunya que per llur valor històric, artístic, arquitectònic, arqueològic, paleontològic, etnològic, documental, bibliogràfic, científic o tècnic mereixen una protecció i una defensa especials, de manera que puguin ésser gaudits pels ciutadans i puguin ésser transmesos en les millors condicions a les generacions futures.-3 També formen part del patrimoni cultural català els béns immaterials integrants de la cultura popular i tradicional i les particularitats lingüístiques, d'acord amb la Llei 2/1993, del 5 de març, de foment i protecció de la cultura popular i tradicional i de l'associacionisme cultural.

Per tant es troben protegits tant els béns mobles, immobles com ara els immaterials que s’han d’interpretar d’acord amb la Convenció de la UNESCO per la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial de París del 17 d’octubre de 2003 que estableix la protecció “ cal considerar com bens immaterials els usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques -conjuntament amb els instruments, objectes, artefactes i espais que li son inherents- que les comunitats, els grups i en alguns casos els individus reconeixent com part integrant del seu patrimoni immaterial.”

13

L’esmentada Convenció afegeix com aquests bens es recreen permanentment, es transmetien de generació en generació, en estreta relació amb el seu entorn, història i naturalesa, i donen identitat als pobles.

Aquesta convenció, signada per l’estat, forma part de l’ordenament intern (article 96.1 CE) i completa i forma part de la nostra llei de patrimoni, desenvolupant aquest concepte que ja preveia, encara que d’una manera molt poc desenvolupada.

Els establiments poden ser catalogats com a béns culturals amb la categoria de nacionals o locals, tenir en compte els valors artístics, històrics o també pel fet que l’immoble sigui un edifici catalogat pel seu interès monumental o històric, o etnològic remarcable.

La qualificació, en aquest cas, hauria de ser com a béns culturals de caràcter històric i etnològic immaterial. Aquesta qualificació abastaria tant la protecció de l’espai i elements mobles i immobles, com ara l’activitat comercial, artesanal o hotelera que s’hi desenvolupi, pel seu valor cultural.

La protecció suposa garantir la continuïtat de l’activitat en aquell local i la preservació del conjunt d’elements que el conformen, amb possibilitat d’intervenir en el control de l’activitat o les reformes per part de l’administració i, per tal de garantir-la, exercir drets com ara el d’expropiació, o de retracte en cas de venda per part del propietari.

També comporta un deure per part del gestor de l’activitat de l’establiment per a mantenir-ne la continuïtat en el mateix sentit.

4.- Qualitat de Vida i desenvolupament urbanístics sostenible. .

La llei d’Urbanisme de Catalunya DL 1/2005 estableix al Capítol II diversos principis que han de regir l’actuació urbanística entre els que hi ha el de Desenvolupament Urbanístic Sostenible que en l’apartat 1 de l’article 3 és definit com:

1.- El desenvolupament urbanístic sostenible es defineix com la utilització racional del territori i el medi ambient i comporta conjuminar les necessitats de creixement amb la preservació dels recursos naturals i dels valors paisatgístics, arqueològics, històrics i culturals, a fi de garantir la qualitat de vida de les generacions presents i futures

És a dir que el concepte de desenvolupament urbanístic sostenible inclou el respecte de la utilització racional del territori i del medi ambient,

14

entès en l’espai natural com en l’urbà i els valors paisatgístics, històrics i culturals que conformen la seva personalitat, i per tant com a elements que configuren la qualitat de vida de les generacions presents i futures.

El Parlament de Catalunya va dictar el 8 de juny la Llei 8/2005 de Protecció i Gestió del Paisatge on estableix a l’article 1 com a objecte: ARTICLE 1. OBJECTE

Aquesta llei té per objecte el reconeixement, la protecció, la gestió i l’ordenació del paisatge, a fi de preservar els seus valors naturals, patrimonials, culturals, socials i econòmics en un marc de desenvolupament sostenible. Amb aquesta finalitat, aquesta llei impulsa la plena integració del paisatge en el planejament i en les polítiques d’ordenació territorial i urbanístiques, i també en les altres polítiques sectorials que hi incideixen de manera directa o indirecta.

Dins dels principis que té la llei, estableix a l’article 2:ARTICLE 2. PRINCIPIS

Els principis que han d’inspirar l’actuació dels poders públics en matèria de paisatge són:a) Afavorir l’evolució harmònica del paisatge d’acord amb els conceptes d’utilització racional del territori, de desenvolupament urbanístic sostenible i de funcionalitat dels ecosistemes.b) Preservar, amb l’adopció de mesures protectores del paisatge, el dret dels ciutadans a viure en un entorn culturalment significatiu.c) Reconèixer que el paisatge és un element de benestar individual i col·lectiu que, a més de valors estètics i ambientals, té una dimensió econòmica, cultural, social, patrimonial i identitària.

Tot i que el concepte de paisatge està plantejat, sobretot des d’un punt de vista de paisatge natural, la llei té en compte que aquest ha estat modelat per l’activitat humana. La determinació dels elements que conformen cada paisatge es fa tenint presents, no tant sols els valors naturals i geològics que el configuren, si no els elements que la intervenció humana ha modelat.

La protecció, per tant, no només es fa per uns valors naturals i formals si no pel fet que se li dóna un valor cultural, i perquè aquest paisatge resultant és un valor col·lectiu i també factors essencial del benestar i la qualitat de vida individual i col·lectiva.

Per això, aquest concepte de paisatge, també és aplicable al paisatge urbà, que amb un component molt més gran de la intervenció humana, donada la distribució de la població i de les construccions en el territori de la ciutat, la seva forma urbanística, i els elements de l’activitat humana en

15

l’espai que la conformen, entre els que hi ha un determinat model de comerç en estreta relació amb unes formes de vida. Per això el paisatge urbà és un valor a protegir.

Com ja es deia en el pròleg esmentat de l’actuació “guapos per sempre”, un determinat model de comerç és en si un valor cultural, d’una societat, per ser un dels elements que configuren i asseguren la qualitat de vida dels seus ciutadans. Aquest model i paisatge urbà són un reflex de la personalitat i identitat de la ciutat i dels seus ciutadans que es transforma en el cas de Barcelona, en un valor d’atracció turística davant del món.

Per tant hem de concloure que dins del paisatge urbà com a valor

cultural és essencial com a component el comerç històric, no només pel valor de l’aparença exterior decorativa de determinades botigues, que està protegida per la normativa de Patrimoni Cultural monumental, si no també pel fet que l’establiment i l’activitat que desenvolupa està situada en un determinat entorn de la ciutat. A aquest entorn hi és important el valor de l’activitat pròpia d’aquests comerços, al servei d’un determinat model de vida ciutadana, que són fonamentals en la configuració de la qualitat de vida, com a valor cultural definidor de la identitat de la ciutat i de la ciutadania que la conforma.

Ací se’ns fa palès que no és suficient l’actuació que ha fet el consistori de Barcelona fins ara, ja que ha quedat clar, que no és suficient preservar només els elements decoratius de les botigues, que sovint s’han reduït a elements externs de la façana i a poca cosa més a l’interior. Una mostra dels mals resultats d’aquesta intervenció és el Carrer Ferran, o la Rambla, on la modificació profunda de l’estructura del comerç ha variat totalment la configuració del carrer i la relació amb els ciutadans de l’entorn. Ha deixat de prestar serveis relacionats amb la vida dels ciutadans de l’entorn i de la resta de la ciutat, per ser un carrer al servei del turisme amb una concentració predominant d’establiments de restauració. S’ha produït en aquests dos espais, fruit de la desaparició del començ històric tradicional, un procés de despersonalització d’aquests àmbits essencials de la ciutat. Un procés paradoxal de banalització de dos pols d’atracció turística que deixen de ser imatge de la personalitat de la ciutat.

Amb el canvi s’ha destruït els elements que configuraven la personalitat d’un carrer central de la Barcelona Vella que l’identificava i era punt d’atracció de turisme com a zona definidora de la personalitat de la ciutat, a ser un punt de concentració dels estrangers sense cap dels elements que donen personalitat a la ciutat. Això demostra que les mínimes mesures de preservació de la configuració de la decoració exterior dels establiments,

16

no ha estat suficient per a preservar els valors definitoris d’aquesta part de la ciutat.

Son uns casos paradigmàtics d’espais del centre de la ciutat que s’ha degradat i amb això s’ha perjudicat la qualitat de vida dels habitants d’aquella part de la ciutat, que han vist desaparèixer establiments que serveixen i són necessaris per al desenvolupament de la seva vida quotidiana.

Aquest exemple posa en evidència la necessitat de replantejar la preservació del patrimoni cultural i en concret de les botigues tradicionals, no només a partir dels elements decoratius, ja que amb la sola conservació de determinats elements de la façana no es protegeix l’activitat que els dóna sentit, si no que s’hauria de plantejar també la protecció dels elements exteriors amb els elements mobles i immobles de decoració interiors dels establiments, conjuntament amb aquesta activitat.

D’acord amb la normativa de paisatge i d’urbanisme podem concloure que la preservació del paisatge urbà dels centres històrics, amb el manteniment de l’activitat comercial tradicional, és un valor de caràcter cultural i essencial per al desenvolupament urbanístics sostenible que és el que assegura el manteniment de la qualitat de vida de la ciutadania que l’ocupa, per lluitar contra la seva despersonalització i banalització.

Avui es té plantejat a la ciutat de Barcelona la necessitat d’intervenir en l’ordenació dels diversos centres històrics, tant al centre de la ciutat com ara dels principals barris, per evitar la pressió del turisme i les grans empreses de marques comercials que en degrada el seu aspecte i configuració i amb això s’afecta a la sostenibilitat i les condicions de vida de la ciutadania que hi viu.

La preservació del comerç històric, contribueix de manera decisiva a mantenir aquests valors col·lectius del paisatge urbà que afecten directament al patrimoni i les condicions de vida dels habitants.

5.- Protecció integral dels comerços històrics.

El que es proposa en el present informe és la protecció de les botigues com a conjunt històric de caràcter comercial que inclogui diversos elements. Proposem la protecció integral dins de l’àmbit municipal local com ho han fet a Itàlia, entenem que és el que correspon, per a afectar el patrimoni més proper i el més idoni per a intervenir en la configuració dels

17

nuclis antics i històrics de les nostres ciutats. A banda d’això per les competències específiques que té la ciutat de Barcelona com a capital de Catalunya en la Carta Municipal.

A -. Catalogació.La qualificació de la catalogació hauria de ser com a Béns Culturals

de caràcter Històric i Etnològic com a patrimoni moble, immoble i immaterial, que ha d’incloure l’aspecte i configuració material de la botiga, així com també l’activitat comercial que s’hi desenvolupi, per a tenir interès com a valor cultural definitori de la personalitat de la ciutat i per ser un element essencial de la qualitat de vida de la ciutadania, d’acord amb els criteris establerts a l’apartat 1 d’aquest capítol.

Per tant, la declaració inclouria d’una banda, la protecció dels elements de caràcter monumental de caràcter moble i immoble que s’haurien d’inventariar amb l’expedient de catalogació, que poden ser més o menys significatius en el valor artístic que tinguin en cada cas, però que van lligats a l’activitat. D’una altra la valoració de l’antiguitat i significació de l’activitat comercial duta a terme en si mateixa, en el sentit que tinguin un paper en la configuració de la identitat material i social de la ciutat. També s’ha d’afegir la valoració de la seva situació en l’espai o paisatge socio-econòmic-monumental del sector de la ciutat on es trobi.

Tots aquest elements hauran de ser tinguts en compte per a qualificar com significatius aquest comerços com a Comerç Històric per a ser catalogats.

Aquesta protecció inclouria una afectació a mantenir necessariament l’activitat econòmica comercial que s’hi ha desenvolupat tradicionalment al llarg dels anys, que comportaria un deure del titular de l’activitat, de seguir-la desenvolupant amb el mateix sentit i característiques bàsiques.

A aquestes mesures s’hauria d’afegir les de caràcter urbanístic, tal com preveu l’article 33 de la LPCC, establint uns usos determinats per als locals classificats com a Comerços Històrics catalogats.

L’Ajuntament haurà de fer amb posterioritat una tasca de seguiment pel que fa a l’activitat, i sobretot pel que fa les reformes o restauració del local que hauran de ser sotmesa a un control previ, d’acord amb la normativa de patrimoni i urbanística que es desenvolupi.

18

B-. Mesures necessàries, complementàries per assegurar la continuïtat dels establiments i l’activitat.

1 -. Comerç exercit pels propietaris de l’establiment.Alguns dels comerços a protegir són propietat del titular de l’activitat. Ací la protecció determinaria la continuïtat de l’activitat, ja que es protegeixen els elements formals però també l’activitat comercial específica feta a l’establiment. Els ajuts seran les exempcions fiscals que atorga la legislació de patrimoni i que es puguin donar per a la restauració i manteniment de l’establiment.

2-. Modificació de la legislació d’arrendaments urbans.Quan l’activitat comercial es fa en règim de lloguer, és quan es planteja una major problemàtica, ja que és ací on rau el principal problema de la continuïtat, per la caducitat dels contractes el 2014,establerta per l’anomenada llei “Boyer.

Per tal d’evitar aquest col·lapse i per l’interès general de protegir aquest patrimoni, s’ hauràn d’establir mesures legislatives complementàries, en l’àmbit de la normativa d’arrendaments urbans de la qual el Parlament de Catalunya n’és competent, d’acord amb el que disposa l’article 129 de l’Estatut de Catalunya.

El Parlament va dictar una llei de contractes de conreu 1/2008 de 20 de febrer (LCC preveient mecanismes especials (article 40 LCC) per a contractes de conreu amb finalitat de conservació del patrimoni, que ens aproparia. En el nostre cas s’haurien de dictar disposicions per a protegir una activitat d’interès general classificada.

No hi ha motius que impedeixin, en base a les restriccions de la propietat derivades de la protecció dels establiments com a part del patrimoni cultural, que s’estableixin pròrrogues d’uns contractes d’arrendament que han tingut una durada de desenes d’anys, en base a un interès públic com preveu el Codi Civil de Catalunya en relació a les restriccions de la propietat, ja que hi ha una catalogació de bé cultural que inclou el manteniment de l’activitat en aquell local.

De ben segur que la qualificació i l’afecció dels establiments a la continuïtat de l’activitat, frenaria al centre de la ciutat i respecte a aquesta mena d’establiments, la pressió especulativa i l’augment desorbitat dels

19

lloguers a que estan sotmesos per les grans empreses o els grups de pressió comercial especulativa.

Proposem que la legislació d’arrendaments urbans introdueixi les següents modificacions:

a.- Pròrroga dels contractes. En quedar afectada l’activitat comercial, s’haurà d’establir que, en el cas de comerços històrics catalogats, es prorrogui el contracte, mentre es mantingui la catalogació i la continuïtat de l’activitat.b.- Traspàs del negoci. També la possibilitat del traspàs del negoci i local catalogat, en cas que el responsable deixi l’activitat, per mort, malaltia o jubilació, amb preferència per un familiar, els treballadors de l’establiment que se’n vulguin seguir fent càrrec, o un tercer, sempre amb el compromís i l’afecció a la continuïtat.c.- Mecanismes de negociació dels preus dels lloguers. En cas de manca d’acord amb la propietat, s’hauria de preveure mecanismes de negociació i en darrer terme d’arbitratge, per establir el preu del lloguer amb un valor raonable, d’acord amb l’activitat desenvolupada protegida.

3.- Mecanismes administratius per assegurar la continuïtat en cas d’interrupció.

En cas que s’interrompi l’activitat, s’hauria d’establir que l’administració pogués fer un concurs per tal de trobar la persona o persones adients i amb prou experiència en el sector, per tal de seguir l’activitat subrogant-se en el contracte de lloguer preexistent.

Aquest mateix mecanisme hauria de ser aplicat en el cas que l’administració esdevingués propietària de l’establiment.

El nou responsable de l’activitat, malgrat l’explotés en una forma societària, haurà de ser identificada la persona i acreditar-ne la capacitat i experiència. En cas de desaparèixer i no ser substituïda podria donar lloc a la resolució del contracte d’arrendament.

Tot traspàs o concurs hauria d’assegurar l’existència d’un compromís exprés personal del sol·licitant, malgrat pugui tenir una forma de persona jurídica per la gestió, preservant l’explotació familiar característica d’aquests establiments, que asseguri la competència personal del responsable que es comprometrà a assegurar l’activitat. En cas que aquesta persona desaparegués o es desvinculés de l’activitat, s’hauria d’assegurar i justificar la competència del qui el substitueix, qui se’m faria càrrec i seria el responsable.

20

4.- Expropiació, adquisició preferent i dret de retracte. L’article 67 de la LPCC, l’administració té l’opció de procedir a l’expropiació del bé cultural catalogat en cas que es posi en perill.

També caldria modificar la llei d’arrendaments urbans, establint un mecanisme semblant al que la llei de contracte de conreus (llei 1/2008 de 20 de febrer) estableix, que dona a la Generalitat un dret d’adquisició preferent a l’article 43 de la mateixa. Es podria establir aquest dret en favor de l’Ajuntament o la Generalitat. La mateixa Llei del Patrimoni Cultural Català estableix a l’article 26 un dret de tempteig i retracte sobre la transmissió onerosa dels béns protegits. Aquests dos mecanismes contribuirien a poder garantir l’objecte de la continuïtat dels comerços històrics.

5-. Ajuts i beneficis fiscals. També s’haurien de preveure ajuts per a la restauració dels elements mobles i immobles que configuren els establiments com de fet s’han donat en els establiments inventariats per part de Paisatge Urbà.

A banda hi ha els beneficis fiscals que comporta la catalogació com a Bé Cultural en que hi ha exempcions de contribucions i beneficis fiscals per les inversions fetes en la restauració del bé protegit.

6-. Instruments urbanístics complementaris.Com preveu l’article 33 de la Llei de Patrimoni Cultural Català

(LPCC), i es disposen en les normes de paisatge o la mateixa de contractes de conreu, s’hauran d’adequar per part de l’Ajuntament els instruments urbanístics d’acord amb el principi d’urbanisme sostenible de l’article 3 de del Decret Llei 1/2005 d’Urbanisme, pel que respecta a l’afecció dels locals als usos protegits catalogats.

CONCLUSIÓ.Entenem que aquesta proposta és la més adient i efectiva per aconseguir la protecció del comerç històric, que no és una qüestió de determinades botigues, si no com ho han entès en el cas de París i Roma, com un problema més ampli, de ciutat, en el que és urgent intervenir-hi, si no es vol que sigui irreversible el procés de degradació i banalització dels nuclis històrics de la ciutat. Problema transcendent perquè afecta el concepte de sostenibilitat i de qualitat de vida dels habitants de la ciutat, i també a seva configuració paisatgística urbana que la personalitza. Tenint en compte

21

també el valor que té aquesta pròpia imatge com a element d’atracció turística.

Les mesures proposades es basen en les experiències anteriors que es milloren per tal de ser més efectives, amb l’objecte de trobar sortides a un problema que està plantejat a la ciutat de Barcelona.

És una proposta que ofereix un conjunt de solucions harmònic, que podrien ser acollides i aplicades com un model a seguir per a d’altres ciutats de la Unió europea que tenen el mateix problema.

Barcelona 10 de juny de 2013.

Josep Cruanyes i Tor

22