COM AJUDAR A UN NEN AMB TDAH DINS L’AULA?

Treball de Recerca

NOM: Emma Bausili Fernández GRUP: 17 TUTORA: Lourdes Humet ANY: 2014

1

ÍNDEX

1. AGRAÏMENTS ........................................................................................................ 2 2. INTRODUCCIÓ ...................................................................................................... 3 3. MARC TEÒRIC ...................................................................................................... 6

3.1 Definició ................................................................................................................ 6

3.2 Història .................................................................................................................. 6

3.3 Classificació ......................................................................................................... 8

3.4 Detecció ................................................................................................................ 9

3.5 Característiques ................................................................................................ 11

3.6 Causes ................................................................................................................ 13 4. TREBALL DE CAMP ........................................................................................... 16

4.1 Primer cas .......................................................................................................... 16

4.1.1 FETS OBSERVATS: ................................................................................. 16

4.1.2 CONCLUSIÓ: ............................................................................................. 18

4.2 Segon cas ........................................................................................................... 19

4.2.1 FETS OBSERVATS: ................................................................................. 19

4.2.2 CONCLUSIÓ: ............................................................................................. 20

4.3 Tercer cas ........................................................................................................... 20

4.3.1 FETS OBSERVATS: ................................................................................. 20

4.3.2 CONCLUSIÓ .............................................................................................. 21

4.4 Quart cas ............................................................................................................ 22

4.4.1 FETS OBSERVATS: ................................................................................. 22

4.4.2 CONCLUSIÓ .............................................................................................. 22

4.5 Cinquè cas ......................................................................................................... 22

4.5.1 FETS OBSERVATS: ................................................................................. 23

4.5.2 CONCLUSIÓ: ............................................................................................. 23 5. CONCLUSIONS ................................................................................................... 24 6. BIBLIOGRAFÍA .................................................................................................... 28

2

1. AGRAÏMENTS

Aquest treball no hagués estat possible sense la gran col·laboració de totes les

professionals que m’han deixat observar les seves classes. Cal mencionar

especialment l’ajuda inestimable de la cap d’estudis d’aquest centre; la Sra.

Esther Derch i Cera.

També ha estat molt amable tot l’equip directiu de la escola Nostra Senyora de

Lourdes, la meva escola de primària, el qual em va permetre assistir a una

conferència molt interessant i que em va ajudar molt en la realització d’aquest

treball

I també agraeixo l’ajuda de la Sra. Rosa Bosch, una gran professional, gràcies

a la qual vaig poder afegir un munt d’informació al treball i em va ajudar a

veure quins punts eren més importants i quins podien ser omesos.

I per últim però no menys important, he de donar les gracies a la meva tutora

del treball de recerca, Lourdes Humet, que m’ha estat dirigint i ajudat a realitzar

el treball de recerca.

El recolzament per part de la meva família també ha estat molt important i els hi

agraeixo haver estat tan comprensius amb mi al llarg de tot el procés d’

investigació i redacció del TR.

Així doncs, moltes gràcies a tothom que ha fet aquest treball possible.

3

2. INTRODUCCIÓ

Vaig decidir triar el TDAH com a tema del meu Treball de Recerca perquè vull

ser mestra; volia conèixer de ben a prop un aspecte d’aquesta professió que

m’intimidava una mica i vaig aprofitar l’ocasió, no tenia clar com encarar el dia a

dia amb els nens problemàtics.

Per què el TDAH?

Conec des que era petita el cas d’un familiar meu (i de la seva filla) que

pateixen aquest trastorn, vaig començar a reflexionar sobre el tema i

m’interessava, vaig veure que és un problema cada cop més comú a les aules,

i com a futura mestra, em va semblar un bon repte poder ajudar als infants que

pateixen aquest trastorn a aprofitar al màxim les seves capacitats.

Llegint una mica sobre el tema, vaig conèixer les dos opinions o teories que

estudien actualment aquest trastorn:

La primera manera de veure-ho defensava inequívocament l’existència

d’aquest trastorn com a tal i el paper de la medicació com a tractament bàsic i

necessari; l’altra teoria afirmava que el TDAH era un “invent” per tal de donar

una explicació medico/psicològica de l’augment del nombre de casos

d’alumnes amb dificultats d’aprenentatge i/o atenció.

A mesura que profunditzava en el tema, vaig començar a formar-me una idea

que factors externs a l’escola que potser propiciaven l’aparició d’aquest

trastorn: les noves tecnologies, la pressió per aconseguir un bon nivell

acadèmic, la competència entre els pares per a que els seu/va nen/a fos millor

que els altres...

Vaig pensar que el problema bàsic era el sistema educatiu que hi ha

actualment al nostre país, el qual em semblava obsolet en aquest aspecte.

Creia que en comptes de que s’obligués a tothom, sense diferenciació, a

adaptar-se al sistema, era el sistema el que s’havia d’adaptar a la diversitat de

personalitats i maneres de ser i de fer. Així que donant voltes i voltes a aquesta

idea, vaig crear una hipòtesi inicial.

4

Per començar aquest treball vaig decidir investigar una mica més sobre el

TDAH, vaig tenir notícia de que hi hauria una conferència sobre el tema a la

meva antiga escola de primària i hi vaig assistir. Aquesta xerrada va ser a

càrrec de la psicòloga Rosa Bosch, investigadora de l’hospital de la Vall

d’Hebron, la qual treballa en un projecte sobre el TDAH.

Tenir l’oportunitat d’escoltar a aquesta professional em va ajudar a resoldre

alguns petits dubtes, però també me’n creà de nous. El principal fou, com

podien les professores fer front als nens que patien aquest trastorn i ajudar-los

a integrar-se correctament, i aprofitat al màxim les seves habilitats.

Per conèixer d’altres opinions més variades, vaig anar a la biblioteca i vaig

buscar un parell de llibres sobre el tema. Gràcies a ells vaig poder trobar

algunes associacions especialitzades en el tema.

Posteriorment, vaig poder contactar amb la Sra. Esther Derch i Cera, actual

Cap d’Estudis de l’escola pública d’educació primària Pare Poveda, situada a

l’Avinguda de Vallcarca 220, la qual em donà l’oportunitat d’entrevistar-me amb

ella. Vaig d’exposar-li el tema de la meva recerca i em va permetre assistir a

alguna classe per tal de veure el comportament d’alumnes amb TDAH en

persona i així obtenir dades extretes per mi mateixa.

El treball consta de dues parts; la primera és el marc teòric on hi ha tota la

informació extreta de la xerrada amb la psicòloga Rosa Bosch i dels llibres de

biblioteques, internet i consultes a professores. En la segona part del treball, hi

ha l’anomenada part pràctica, que consta de l’explicació de les visites a

diferents classes i el que vaig poder observar i contrastar amb la informació que

vaig recopilar i que es troba al marc teòric prèviament mencionat.

5

MARC TEÒRIC

6

3. MARC TEÒRIC

3.1 Definició

Les sigles T.D.A.H volen dir Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat.

Aquest trastorn és definit segons l’enciclopèdia catalana com una “Alteració

psicopatològica que es caracteritza per impulsivitat, manca d’atenció i

hiperactivitat”. Això vol dir que els subjectes que el pateixen són persones a les

quals els hi pot costar concentrar-se, estar-se quiets i habitualment són poc

pacients.

3.2 Història

El 1798, Sir Alexander Crichton (1763-1856),

un metge i autor escocès, va escriure sobre

una "agitació mental" que semblava molt

similar al TDAH. Crichton descriu les

característiques d'aquest trastorn, que

incloïen la falta d'atenció i la inquietud en els

nens, als quals va denominar "els inquiets".

Va observar que els nens afectats eren

incapaços de parar atenció a l'escola i va

suggerir la conveniència de que rebessin una

educació especial. També va esmentar que

els símptomes d'aquesta condició misteriosa

desapareixien en general quan els pacients es tornaven grans.

El 1902, Sir George Still, un pediatre britànic, va dictar una sèrie de

conferències en el Real Col·legi de Metges on descrivia una condició que

provocava un comportament impulsiu, hiperactiu, desafiant i manca d'atenció

en nombrosos pacients. Com que aquests pacients tenien nivells intel·lectuals

normals, va arribar a pensar que els comportaments inacceptables eren

causats per una "deficiència en el control moral" i va proposar que aquesta

Alexander Crichton

7

deficiència era deguda a una tendència genètica cap a la desviació moral o

com a resultat d'una lesió durant el part.

Després de les epidèmies de encefalitis de 1917 i 1918, molts pediatres van

notar un augment en el nombre de pacients que presentaven símptomes

d'hiperactivitat, falta de concentració i impulsivitat. Els metges van considerar

que aquests comportaments eren el resultat del dany cerebral causat per

l'encefalitis, una malaltia que causa la inflamació del cervell. No obstant això, a

mesura que els nens afectats van créixer, els metges van descobrir que la

majoria eren en realitat molt intel·ligents, i els metges van canviar el nom

d'aquesta condició a "dany cerebral mínim".

Un trastorn amb símptomes similars al TDAH va aparèixer per primera vegada

en el "Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals" (Manual of Mental

Disorders o DSM) de l'American Psychiatric Association (APA) en 1968. Es

denomina "reacció hipercinètica de la infància "i el seu principal símptoma era

la hiperactivitat. Els símptomes menors incloïen incapacitat per concentrar-se i

sensació de desassossec. El ritalin, un medicament estimulant, es va introduir

als mitjans de la dècada dels cinquanta i a l'actualitat és àmpliament utilitzat per

tractar els pacients hiperactius. Els professionals en salut mental consideraven

que la hiperactivitat era una condició de la infància que els pacients finalment

podrien superar.

Durant la dècada dels setanta, la investigació acadèmica i mèdica va començar

a enfocar-se en els símptomes de desatenció semblants a la conducta del

TDAH. Virginia Douglas 1 i Susan Campbell2, van determinar que la falta

d'atenció, el somiar despert i la falta de concentració estaven relacionats amb la

impulsivitat verbal, física i cognitiva. Aquesta investigació va inspirar el terme

mèdic "trastorn per dèficit d'atenció" 3o TDA. La versió de 1980 del DSM inclou

conjunts de criteris per al diagnòstic del TDA amb i sense hiperactivitat. Els

professionals de salut mental van començar a observar que molts progenitors

1 Va ser una psicòloga que es va centrar molt en el camp del TDAH i va fer importants avanços. 2 Així com Virginia Douglas, Susan Campbell també aportà molta ajuda per determinar a que es devia la falta d’atenció. 3 Són les sigles de TDA, que és la variant del TDAH però sense hiperactivitat.

8

de nens amb TDA semblen tenir alguns dels símptomes d'aquest patiment i

llavors va començar a observar-se el TDA en adults.

A finals de la dècada dels vuitanta, els investigadors van canviar el seu

enfocament en la falta d'atenció i van introduir la teoria de que el TDA era

causat per la recepció o traducció incorrecta per part del cervell de la

informació entrant. L'APA renombrà aquest patiment com "trastorn per dèficit

d'atenció amb hiperactivitat" o TDAH, definint tres subtipus principals:

predominantment inatent, predominantment hiperactiu-impulsiu i un subtipus

combinat. Tot i que la American Medical Association (AMA) ha declarat que el

TDAH és el trastorn més àmpliament investigat de la conducta, les seves

causes precises segueixen sent desconegudes.

3.3 Classificació

El TDAH és un trastorn heterogeni i per tant

es difícil de diagnosticar. Per això es

important que s’acudeixi a un professional

sanitari qualificat per realitzar el diagnòstic

adequat. El TDAH s'ubica en la classificació

dels trastorns mentals de l'APA (Associació

Americana de Psiquiatria), en l'apartat de trastorns per dèficit d'atenció i

comportament pertorbador.

D'acord amb aquesta classificació, s'estableixen 3 tipus dins el TDAH, segons

la presentació del símptoma predominant:

• Tipus amb predomini del dèficit d'atenció.

• Tipus amb predomini de la impulsivitat-hiperactivitat.

• Tipus combinat, on predominen tant símptomes de desatenció com

d'impulsivitat-hiperactivitat.

Bates d’escola penjades

9

3.4 Detecció

Els professionals mèdics deuen realitzar una història clínica composada

principalment per entrevistes i exploracions físiques.

En aquestes entrevistes, s’investiga:

L’historia prenatal, es a dir informació sobre l’embaràs, el part, els primers

mesos de vida... Aquesta informació és molt útil per als especialistes ja que en

estudis recents, s’ha demostrat que el consum d’alcohol, drogues o tabac al

llarg de l’embaràs poden provocar que el futur nen tingui el TDAH.

També intenten descartar altres possibles

trastorns, no només en la persona en

concret sinó també en els seus familiars més

o menys propers. Així queden descartades

possibles malalties de caràcter hereditari,

però sobre tot busquen casos anteriors de

TDAH dins de la família. Aquesta potser és

la part més important de l’entrevista ja que el

TDAH és un trastorn que va fortament lligat

a uns factors genètics importants en el seu

desenvolupament.

En el cas de que el pacient sigui adult, realitzar l’estudi és molt més complicat,

ja que s’ha de remuntar molt temps enrere per avaluar el seu comportament al

llarg del temps, i en moltes ocasions el pacient pot tenir problemes per recordar

amb claredat, ja que amb els anys es distorsionen alguns records.

Tots aquests estudis són molt importants ja que així es pot descartar la

possibilitat de que el pacient tingui algun tipus de malaltia en la que els seus

símptomes coincideixin amb alguns símptomes del TDAH, o que alterin els

resultats de l’estudi. Per exemple, pot ser que el pacient tingui problemes

auditoris i per això va a la seva sense fer cas als demés. Si el pacient pateix

algun altre tipus de trastorn, aquest s’aïllarà i s’investigarà si té TDAH comptant

amb la possibilitat de que alguns símptomes es puguin deure a l’altre trastorn.

Dibuix fet per un nen

10

En cas de que tingui un altre trastorn, es tractarà el TDAH com a trastorn

principal i els altres quedaran apartats en un segon pla.

Una vegada realitzada la història clínica, s'investiga si hi ha trastorns de

l'aprenentatge i s'avalua el rendiment acadèmic del nen al llarg del temps. Per

realitzar aquesta avaluació és fonamental la participació dels professors o

l'auxiliar d’educació especial. Les escales ajudaran a identificar els símptomes

nuclears i també per valorar la seva intensitat. Es poden usar de forma

complementària en el diagnòstic del TDAH, però mai han de substituir la

història clínica. També poden resultar especialment útils per mesurar l'evolució

del trastorn, a través de la percepció de pares i professors respecte als

símptomes i / o el tractament. Aquestes escales en general funcionen a través

d'entrevistes estructurades i semi-estructurades i ajuden a l'hora de realitzar el

diagnòstic. En el diagnòstic del TDAH els especialistes poden utilitzar per tant

diversos instruments en funció de les característiques, simptomatologia o

afectació que mostri el pacient:

- Escales específiques per al TDAH que són aquelles que permeten mesurar si

el pacient té el trastorn i en quin grau exacte es troba si es que en té.

- Escales de psicopatologia són molt similars a les escales específiques però

també mesuren si el nen té altres trastorns, com poden ser autisme, Asperger...

- Entrevistes

- Exploracions complementaries

- Avaluació psicopedagògica

El diagnòstic del TDAH s'ha d'adaptar a les condicions de cada un dels

pacients que s'avalua. És a dir, que en cada cas ha de valorar les proves que

s'han de dur a terme per aconseguir realitzar un diagnòstic apropiat. Alguns

dels mètodes que hem esmentat, són fonamentals, com la història clínica, i

altres són facultatius, en funció de les necessitats de cada cas. Aquest és el

principi d'un tractament individualitzat.

11

3.5 Característiques

Els nens amb TDAH es mostren impulsius, distrets, i, de vegades, molt moguts

(hiperactius). És important remarcar que aquests símptomes han d'estar

presents en dos o més ambients (com a escola i llar). Quan vaig assistir a la

conferència sobre el TDAH, em van donar un munt de dades interessants, com

per exemple:

• El 20% del fracàs escolar està associat al nen

amb TDAH que no rep atenció especial a

classe.

• Amb tractament i supervisió, els nens poden

portar una vida normal.

• El 20% de casos que segueixen tractament

supera la malaltia sense canvis de conducta.

• Del 80% restant, un 60% podrà mitigar els

efectes del TDAH i portar vida més normal.

• I l'últim 20% seran malalts que seguiran presentant símptomes de forma

severa.

Les especialistes alerten que «el 20% del fracàs escolar a Espanya està

relacionat amb pacients TDAH que no reben una atenció especial a les aules».

A més, un 40% de nens / es amb TDAH sol tenir un baix rendiment escolar i un

mal comportament, pel que són objecte d'expulsions o rebuig dels seus

companys.

El tractament de nens amb Trastorns del Neurodesenvolupament (TND), entre

els quals es troben els hiperactius, inclou diversos pilars bàsics com el suport i

l'orientació a les famílies, els tractaments psicopedagògics en l'escola hi ha la

llar i els farmacològics establerts pel pediatre. A més, segons comenten les

expertes, requereix d'una intervenció psicològica sobre el nen / a (en cas que

es presentin altres alteracions psiquiàtriques com depressions, etc.)

Passadís de l’escola

12

«Les proves mèdiques seran les que determinin la necessitat d'administrar

fàrmacs a aquests nens, tenint en compte una revisió periòdica de l'efecte dels

mateixos i si es produeix una millora a curt termini», aporten.

No obstant això, en ser trastorns que s'inicien en l'etapa infantil, el tractament

«sempre» ha d'abastar tant l'àmbit familiar com l'educatiu i no confiar

únicament en el tractament farmacològic, «ja que és el tractament psicosocial

el que tindrà un efecte a llarg termini en el nen », afegeixen.

Amb tractament i supervisió, comenten les especialistes, «els nens poden

portar una vida normal, i en alguns casos, pocs (20%) superaran la malaltia i

portar una vida adulta satisfactòria i sense canvis de conducta». Del 80%

restant, un 60% podrà mitigar els efectes del TDAH, «permetent-li una vida més

o menys d'acord amb la societat actual». I, finalment, un 20% «seran malalts

que seguiran presentant els símptomes de la malaltia de manera severa».

Símptomes de la hiperactivitat. Quan ha de saltar l'alarma en els pares del nen

/ a per acudir a un especialista?

Els símptomes més clars del TDAH solen manifestar-se entre 6 i 9 anys. Afecta

un 5% dels nens, afecta molt més a nens que no pas a nenes, tan sols un de

cada cinc casos el pacient és una nena. Tenen dificultats per mantenir l'atenció

durant el treball (escolar) o l'oci, i conseqüentment els resulta difícil completar

una tasca. L'excés d'activitat motora es reflecteix en nens que corren i salten

excessivament, es mouen mentre estan asseguts i tenen una reducció en la

capacitat d'autocontrol (són impulsius), el que condueix a comportaments

inadequats (desobediència, escassa consciència de perill, etc. )

13

Dibuixos dels nens

3.6 Causes

El TDAH és un problema principalment d'origen genètic, a més de la meitat dels

casos s’hi troba una alteració en el neurotransmissor de la part frontal del

cervell responsable de planificar una acció i reduir les distraccions per enfocar

l'atenció, aquest al no funcionar adequadament, té símptomes d'hiperactivitat.

També estan descrits factors de tipus psicosocial.

Conseqüència del retard en el diagnòstic

Els nens amb TDAH són emocionalment més inestables, ansiosos i insegurs.

La tardança en detectar-pot desencadenar problemes acadèmics i d'interacció

social, així com en l'àmbit familiar.

S’ha de tenir en compte que el TDAH es

considera un trastorn de regulació de les

funcions executives, que en no funcionar

coordinadament, el nen rendirà molt per

sota de les seves possibilitats. La

medicació regular aquestes funcions

executives per normalitzar la seva

capacitat. El tractament és una

combinació de tècniques psicopedagògiques de modificació de conducta,

procediments instruccionals (familiars, individuals, escolars) i d'habilitats

socials, i de tractament amb medicaments anomenats psicofàrmacs (el més

conegut és el Metilfenidat).

Com molts medicaments pot tenir efectes secundaris com ara: disminució de la

gana, taquicàrdia, hipertensió, alteracions emocionals, etc. Generalment són

ben tolerats i solen disminuir i fins i tot desaparèixer amb el temps. Sempre és

aconsellable un control del pediatre o del metge de capçalera.

Però el paper dels pares és imprescindible per demanar ajuda!

14

Alguns autors, destaquen les dificultats d'autocontrol com eix central del

trastorn. En aquest sentit, es descriu el TDAH com un "dèficit per inhibir la

conducta prepotent"

Principalment, cal distingir el TDAH de comportaments propis de l'edat en nens

actius, retard mental, situacions d'ambient acadèmic poc estimulant i subjectes

amb comportament negativista i/o desafiant (DSM-IV).

"Hi ha mesures molt bàsiques per als alumnes amb TDAH que es poden posar

en marxa a les escoles "

Insisteix en la necessitat d’explicar en què consisteix aquest trastorn a les

famílies; que cal actuar amb seny, amb paciència i pautar les recomanacions

en funció de cada cas.

15

TREBALL DE CAMP

16

4. TREBALL DE CAMP

Com he mencionat a la introducció, vaig tenir la sort d’anar en qualitat

d’observadora a algunes classes reals amb casos de nens que tenien aquest

trastorn. L’escola on vaig anar, com he dit era la Pare Poveda situada a

l’Avinguda Vallcarca 220. Vaig poder observar alumnes que n’estaven

diagnosticats, amb medicació i sense, nois de diferents edats i cursos, gràcies

a la qual cosa vaig poder analitzar si l’edat podia influenciar en el seu

comportament. Al arribar a l’escola em vaig reunir amb la cap d’estudis Esther

Derch i Cera, ella em va explicar quins casos hi havia a l’escola en aquell

moment i em va proposar alguns específics. Un cop triada la classe hi anava i

parlava una estona amb la mestra per tal de saber exactament si el nen estava

medicat o si estava diagnosticat. Aleshores sense parlar amb els nens per tal

de no molestar, seia en una taula a un racó de la classe i observava i prenia

apunts. En acabar si tenia algun dubte els hi comentava a la mestra, que me’ls

aclaria. I a continuació anava a observar una altre classe.

Tot seguit presento tots els casos que vaig poder observar i estudiar:

4.1 Primer cas

Sexe: Noi Medicació: No

Edat: 4 anys Diagnosticat: No

4.1.1 FETS OBSERVATS:

La mestra del curs de P5 em va posar al corrent del cas d’un nen al qual ja

havien diagnosticat com hiperactiu tot i tenir solament 4 anys. Vaig agrair poder

observar-lo ja que, tot i ser encara molt petit, era considerat com a un exemple

clar i inequívoc d’infant amb aquest trastorn. A aquest nen l’anomenaré C, per

tal de protegir els seus drets d’imatge i intimitat.

El que primer vaig veure era que C molestava contínuament els seus

companys; donava cops i espentes, els altres nens al principi li seguien el joc,

però quan la mestra els feia parar, els altres eren capaços de parar i C en

17

concret no, continuava molestant. Els companys, amb senyals d’estar farts, al

principi li cridaven l’atenció, el feien callar, però arribava un punt que cansats es

començaren a queixar a la professora. L’actitud de la mestra mentrestant, era

d’ignorar-lo; semblava que no se’n adonés del que el C estava fent.

Sense previ avís, la mestra va donar un crit i el va castigar a anar a un racó, en

C, es va negar, això va enfadar a la professora i hi va interrompre totalment la

classe. Finalment en C va claudicar però l’enrenou causat va provocar que els

altres nens estiguessin molt més dispersos i no li fessin gaire cas a la

professora.

Un cop la mestra havia aconseguit centrar als nens en la feina, en C va

començar a fer molts sorolls i a moure’s fins que va aconseguir captar l’atenció

dels seus companys, va començar a fer tonteries per tal de mantenir aquesta

atenció ja aconseguida.

Aleshores la professora va fer aixecar als nens i en C va començar a donar

voltes per l’aula molestant als companys i sense deixar de mirar a la

professora; semblava buscar que la mestra el castigués.

Però ella l’ignorava.

Aleshores C va canviar d’actitud, semblava que havia decidit ajudar, i, per

voluntat pròpia, va començar a repartir fulls i llapis als seus companys, aquests

no van acceptar el nou rol de persona important de C però i es queixaren a la

mestra. Aquesta renyà a en C, tot i que estava fent la seva tasca el millor que

podia. Al adonar-se del seu fracàs, en C va tornar a adoptar la seva actitud

inicial: tornar a molestar i ficar-se amb els demés; tot i així li demanà perdó a la

professora i li va sol·licitar la fitxa que estaven fent la resta de companys.

Finalitza la classe amb la professora i els nens força crispats.

A diferència que els seus companys, en C no aconsegueix fer la feina tota

seguida; es distreu amb moltíssima facilitat, no es capaç ni de escriure el seu

nom, cosa que fan la majoria dels seus companys. Juga amb els colors i intenta

cridar l’atenció de la professora fins que aconsegueix que aquesta, farta, se li

assegui al costat, però encara així, es segueix portant malament i es distreu. La

18

professora ja desesperada li intenta donar conversa i vol ajudar-lo intentant que

no es desconcentri. Quan altres nens, mentrestant, van anar a parlar amb la

professora, en C aprofita per distreure’s, no es capaç de concentrar-se sol si

no li diuen. No parlava amb ningú, ni amb companys, ni amb la professora

mateixa. Però quan la professora li dona un toc d’atenció fa la feina força bé tot

i que molt a poc a poc. Un cop acaba la feina encomanada, s’aixeca com si no

aguantés més i comença a córrer per tot el passadís i la classe. A l’hora de

sortir al pati, en C s’esvera molt i seu el primer de la fila per sortir, sense

importar-li que sigui el lloc d’algú altre. Si veu que triguen una mica en marxar

es molesta molt.

4.1.2 CONCLUSIÓ:

El nen és molt mogut ja de per sí, però el fet de que la professora li ho recordi i

perdi la paciència amb tantíssima facilitat el fa desesperar-se, al no reaccionar

bé davant del seu correcte comportament, la professora l’està conduint

indirectament a un estat de infravaloració, quan aquest nen creixi, possiblement

es creurà incapaç de fer res correcte, es considerarà inferior als altres, sense

saber exactament com sortir d’aquesta espiral.

Personalment, tot i no tenir cap experiència a nivell docent, penso que seria

interessant per C estimular-lo una mica més, donar-li feines, ajudar-lo a

canalitzar tota la seva energia. sinó, crec que si no es fa, amb el temps pot

arribar a la conclusió de que la seva incapacitat de concentració és quelcom

irremeiable, la manera de ser, i per tant, pot rendir-se fàcilment en els estudis i

en el seu desenvolupament com a persona. Insisteixo en que la professora, no

reaccionava correctament al comportament del nen, possiblement per falta de

paciència, i no li donava suficients estímuls positius els cops que el nen duia a

terme una feina ben feta.

19

4.2 Segon cas

Sexe: Noi Medicació: Si

Edat: 7 anys Diagnosticat: Si

4.2.1 FETS OBSERVATS:

El nen que vaig anar a observar, i que anomenaré X, era també un noi, com a

l’anterior cas, però aquest anava a segon de primària, tenia 7 anys. També

estava diagnosticat com a hiperactiu i recentment i prenia medicació. Vaig anar

a observar-lo a la classe de música,

Al principi de l’activitat, l’X es trobava en un estat de excitació màxima, no

parava de donar salts i fer tonteries per tal de fer riure als seus companys, per

a jutjar per les expressions d’aquests, no els hi feien gaire gràcia les bromes

d’X, semblaven farts d’ell. Quan l’activitat és va posar més seria i no podia

seguir fent tonteries i distraient a la classe, va decidir passar desapercebut, no

participava en absolut però tot i així no parava quiet a la cadira. Quan els altres

nens participaven en l’activitat ell se’n reia d’ells. Anava a la seva i no escoltava

la professora, es quedava mirant a un punt amb cara de mal humor i no feia res

més en tota l’estona. Quan es va cansar de estar així va començar a imitar als

seus companys i a riure’s d’ells. Era l’únic de la classe que no participava en

absolut, encara que no interferia gaire al ritme de la classe, ja que no li

prestaven atenció. La seva actitud, però, era de superioritat i molta prepotència.

Dirigia la paraula als altres companys que es troben asseguts a l’altre banda de

la classe sense cap mena de respecte per tots els demés.

Vaig tenir l’ocasió de tornar-hi un altre dia, i en aquest cas tot era diferent. Feia

el tonto moltíssim més i també estava molt més participatiu, tot i que seguia

sense aixecar el braç, Feia sorolls, parlava amb els altres companys i reia amb

els altre. Però alhora no parava quiet i seguia rient-se de tant en tant del que

deien els altres. A mesura que avançava la classe la cosa anava a pitjor i ell va

començar a parlar sol i cridar i parlar sense que li preguntin, no feia la feia i

intentava cridar l’atenció abaixant-se els pantalons però només aconseguí que

la professora el renyés molt. No parava quiet, distreia i guixava la taula i a

20

l’hora de recollir simplement mirava per la finestra i no ajudava en absolut a la

resta de companys.

4.2.2 CONCLUSIÓ:

L’X sembla haver interioritzat el seu paper de noi “dolent” crec que no el

deixarà amb facilitat. Es nota que va medicat perquè va molt més relaxat del

que m´esperava. També cal esmentar que hi ha un gran canvi en l’edat del cas

anterior és molt important, ja que aquest cas, el nen ja porta molts més anys

essent educat i per tant costa molt menys fer-lo rectificar.

La professora en aquest cas no li dóna cap tracte especial, cosa que no crec

que afecti ni positivament ni negativament al nen, el qual sembla que

simplement ha desistit de portar-se bé i que ja no creu en ell mateix.

4.3 Tercer cas

Sexe: Noi Medicació: No

Edat: 10 anys Diagnosticat: Si

4.3.1 FETS OBSERVATS:

El nen, al qual anomenaré B i que vaig anar a observar en tercer lloc era de

sisè de primària, per tant tenia 10 anys. Es trobava en repòs de medicació,

aquest repòs l’hauria de haver fet a l’estiu, però per motius desconeguts no va

poder ser i per tant el repòs l’està duent a terme actualment.

En B feia força el tonto. Distreia als altres companys i parlava amb aquests

ignorant completament a la professora, no participava en absolut i es distreia

amb qualssevol cosa. Sovint es posava a dibuixar.

La professora, adonant-se de la seva falta d’atenció, li preguntava per el que

havien estat fent fins ara, intentant que el nen, avergonyit per no saber què dir,

es concentrés més, però semblava no afectar-li, en B continuava a la seva. Va

començar a jugar amb els llibres del calaix i amb el que semblava ser un mòbil.

La professora també se’n adonà de que estava concentrat en alguna cosa del

21

calaix i s’hi va acostar sense dir-li res. Sense investigar de què es tractava, la

mestra li va tancar l’estoig de cop per evitar la distracció i a continuació va girar

cua. A partir d’aleshores va semblar que en B per uns instants aconseguia

concentrar-se.

La tranquil·litat va durar poc, ja que va començar a fer bromes amb els seus

companys i a parlar. No feia la feina i anava molt lent. Desconec perquè, però

vaig observar que, de tant en tant, en B era capaç de fer una mica de feina;

aquestes estones duraven poc però i de seguida es desconcentrava tot parlant

amb els companys. Quan la professora el mirava feia veure que estava per la

feina però no era capaç ni de fer-ho veure. Quan estava ja molt avorrit, va

començar a riure’s dels companys, la professora tant bon punt ho veia li cridava

l’atenció. Però ell va continuar fent sorolls i rient amb un company. Per tant, la

professora, farta, el va fer canviar de lloc per tal de poder-lo controlar millor. A

en B va semblar no afectar-li la separació, ja que va seguir parlant a distància

amb el seu amic mitjançant senyes. Al final però, al veure que el company

s’havia cansat de la gresca, va aconseguir mirar el seu llibre i començar la feina

encomanada; continuava però, controlant al seu amic de tant en tant per

comprovar si estaria disposat a parlar amb ell i així distreure’s. Tot i que tenia

molts companys al voltant, no parlava amb ningú més que amb aquest noi.

El segon dia que vaig anar, no havia fet els deures i seguia amb la mateixa

actitud del darrer dia si fa no fa, requeria que li estiguessin a sobre, i en més

d’una ocasió va necessitar que la professora se li apropés i li donés conversa

per tal de que almenys participes una mica. Seguia parlant amb el seu amic,

guixant la taula i l’agenda i vacil·lant a la professora. Feia veure que estava

adormit per tal de exigir una mica d’atenció per part de la professora que ni

s’immutava. I a l’igual que el dia anterior la seva activitat es reduïa a molestar a

companys, distreure’s i parlar amb el seu amic.

4.3.2 CONCLUSIÓ

En B sembla no te cap tipus de força per concentrar-se; requereix de la

supervisió constant de la mestra per tal de poder fer una mica de feina

tranquil•lament i sense donar problemes..

22

4.4 Quart cas

Sexe: Noi Medicació: No

Edat: 10 anys Diagnosticat: Si

4.4.1 FETS OBSERVATS:

El nen que anomenaré Z estava diagnosticat de TDAH però no prenia

medicació per objecció de la seva família. Aquest alumne també anava a sisè

de primària, per tant, també tenia 10 anys, com el cas anterior.

En Z, deia paraulotes per tal de cridar l’atenció de la professora, però un cop la

professora el va fer callar, va desconcentrar-se completament. Desprès de

aconseguir treballar durant uns 5 minuts, en Z tornà a desconcentrar-se i

començà a intentar “vacil•lar” a la professora però aquesta el va fer callar

d’immediat amb contundència, dient-li que no pensava tolerar el tipus de

comportament que estava tenint.

Després d’aquest toc d’atenció, en Z va comportar-se correctament el temps

que quedava de classe.

4.4.2 CONCLUSIÓ

Puc arribar a entendre perquè en Z no pren medicació ja que vist els altres,

tampoc sembla un cas tant greu, simplement, és el que coneixem com un nen

mogut que es comporta una mica malament. I això em porta a deduir que el

que moltes vegades el que atribuïm a mal comportament d’un infant també

podria ser a causa d’una lleugeríssima tendència al TDAH.

4.5 Cinquè cas

Sexe: Noi Medicació: Si

Edat: 8 anys Diagnosticat: Si

23

4.5.1 FETS OBSERVATS:

L’alumne Y anava al seu rotllo, pràcticament es va passar gran part de la

classe guixant l’agenda sense fer cas a ningú, sempre molt serio. Anava

dibuixant com si estigués en el seu món. Durant una estona es va fer l’ adormit,

després toquerejava tot el del voltant fins i tot s’entretenia amb la cadira, no

estava gens atent i no posa ganes per fer res. Quan els altres nens parlaven

entre ells, l’Y s’aïllava en el seu món sense socialitzar amb ningú. De tant en

tant, parlava sol i quan podia aprofitava i s’aixecava per qualsevol cosa, a

mocar-se, a fer punta al llapis o fins i tot per no fer res en concret. No cal dir

que cada cop que s’aixecava s’entretenia molt més del necessari. No posava

ganes per fer res. De vegades intentava cridar l’atenció com podria. Era

interessant perquè tot i que no semblava tenir cap interès en fer amics ni res

per l’estil, si que volia cridar l’atenció dels altres alumnes. Va començar a fer

sorollets des de sota la taula fins que la professora li va cridar l’atenció. El fet

de ser avisat no el va fer canviar de comportament en absolut, va continuar a la

seva. Algun company va dirigir-li la paraula, però ell els evitava i ignorava.

4.5.2 CONCLUSIÓ:

Com en els altres casos, l´Y es mostra molt aïllat de la resta de la classe, no

presenta interès per socialitzar en absolut, però tot i això volia cridar l’atenció

dels altres, no semblava còmode estant sol, semblava perdut. La mestra no li

proporcionava gaire atenció extra per moltes tonteries que fes, per tant, no li va

donar la satisfacció de sortir-se amb la seva cridant l’atenció. Això trobo que es

positiu ja que frena una mica el seu mal comportament però

complementàriament penso que estaria bé que se li encomanessin tasques

relacionades amb la classe que s’imparteix i que poguessin captar la seva

atenció pel temari, amb això s’aconseguiria, de tant en tant, que el noi adquirís

un paper actiu a dins del grup que demostrés que pot atreure l’atenció fent

coses bé.

24

5. CONCLUSIONS

Al fer aquest treball, he pogut observar diferents maneres de tractar i de

reaccionar per part dels mestres a diversos tipus de comportaments dels nens

que pateixen el TDAH.

He arribat a les següents conclusions:

Els nens hiperactius acostumen a necessitar, més del normal, reconeixement

per la feina ben feta, tot i que sigui poc rellevant. Per a ells, qualsevol petita

tasca, pot suposar tot un repte a nivell de concentració, així doncs, acostumen

a buscar l’aprovació de l’adult. He pogut observar que si el mestre no el

recolza, els nens tendeixen a rendir-se, cosa que pot provocar que més

endavant, aquests nens no confiïn en ells mateixos i tinguin una baixa

autoconsideració.

D’altra banda, si aquests nens, reben un excés de fiscalització en el sentit

negatiu, penso que pot conduir als nens a la mateixa situació descrita

anteriorment, amb això no vull dir que si fan alguna cosa malament no poden

ser renyats, sinó més aviat, que les crítiques han de ser amb moderació,

justificades, i equilibrades amb comentaris positius.

Segons el meu punt de vista, per un correcte funcionament de la classe, el

paper del mestre cara aquests nens, ha de consistir en trobar l’equilibri entre

elogi i reprovació sense donar-li especial atenció, ja que relacionaria portar-se

malament amb rebre atenció.

Alguns ajuts concrets que he vist que resulten eficaços per canalitzar

correctament l’energia d’aquests nens, són donar-li petites tasques que el

mantinguin entretingut i l’ajudin a sentir-se més útil. En cap cas s’ha d’intentar

canviar la manera de ser de l’infant, són els mestres els que han d’aprendre a

adaptar-se amb molta paciència a les característiques del nen i saber treure

profit dels seus punts forts o capacitats.

25

La teoria és fàcil, però portar-la a la pràctica no ho és tant, ja que una classe de

primària acostuma a tenir uns 25 alumnes i la professora no pot estar només

per un, per això molts cops requereixen l’ajuda d’una professora de reforç

encarregada d’ajudar a aquests nens. Per desgràcia en moltes escoles aquest

ajut no existeix per falta de recursos.

Des del meu punt de vista, crec que les professores haurien d’informar-se una

mica més sobre el trastorn, ja que cada cop és més comú en els nens, i molt

sovint no estan suficientment preparades. També cal dir que tothom hauria de

deixar de veure el TDAH com un problema greu i lligat a gent desganada i que

treu males notes, s’ha de fer un esforç per reconèixer que és un problema real,

i que no impedeix als nens fer cap tipus d’activitat. Perquè molt sovint els nens

que tenen TDAH són vistos com “curts” o difícils de tractar, però és perquè

molta gent no els hi dona una oportunitat de demostrar del que són capaços.

S’han de deixar de veure com nens problemàtics, i passar-los a veure com

nens amb problemes que requereixen l’ajuda del professor.

Infravalorar a aquests nens, tampoc els ajuda en absolut, perquè ells mateixos

es donen per vençuts, per tant, se’ls ha de motivar, o almenys, aquest és el

meu punt de vista.

Aleshores el que s’hauria de fer, jo crec que es podria resumir en:

TASQUES DE L’ADMINISTRACIÓ

· Més ajuda de l’administració per tal de que hi haguessin més professores de

reforç (per tal de que els nens tinguin una supervisió constant i anticipar-se a

les situacions conflictives).

· Més comunicació escola Família per tal de poder treballar tots plegats.

· Reunió i consens entre tots els professors de cada alumne que pateixi el

TDAH per coincidir i dissenyar mòduls d’actuació.

26

· Cursos formatius a les mestres sobre com tractar els nens amb aquest

trastorn.

TASQUES ESCOLA

· Fomentar activitats o tallers de relaxació, tècniques d’autocontrol, canalització

de la ira, interiorització, potenciació de l’autoestima...

· Organitzar a nivell d’escola o AMPA, reunions explicatives o xerrades

d’informació sobre el trastorn.

· Informar a les famílies en cas de que es detectin tics típics de la malaltia per

tal d’una detecció precoç. En cas de que els pares vulguin més informació

sobre el tema, adreçar-los a un professional que els hi ajudi i aclareixi dubtes.

· Crear un ambient estructurat, amb rutines i organitzat.

· De cara a desenvolupar una bona tasca assegurar-se que cada tutora tingui el

mínim de nens amb aquest trastorn.

· Mostrar recolzament a la tutora en cas de necessitat i oferir les condicions

més propícies en cas de que el nen doni problemes. Per exemple posant a

disposició de les professores ajuda d’altres mestres/vetlladors en cas de que

aquestes no puguin soles amb la classe.

· Crear un cos de professors psicopedagogs que puguin assessorar i mantenir

contacte regular amb el tutor i l’alumne en qüestió.

TASQUES TUTOR/A

· Anàlisis i valoració de les capacitats.

· Motivar a l’infant a experimentar i trobar noves habilitats.

27

· Reconeixement de les tasques ven fetes tant en públic com a nivell tutorial. · Ignorar comportaments negatius i no permetre que el nen allunyi l’ atenció de

la classe amb el seu mal comportament.

· Reforçar la relació del nen amb els altres companys. Mitjançant tècniques que

ajudin als alumnes a interaccionar entre ells (jocs en petits grups, treballs en

parella o trios...) · Tutories individualitzades de uns 10 minuts per donar-li consells a l’alumne, i

així deixar clar a l’alumne el que esperes d’ell.

· No pressionar-lo, i ser pacient amb els nens que pateixen el trastorn.

· No forçar un ritme de treball per un període massa prolongat, adaptar-se a les

seves necessitats. Per exemple enviant al nen a fer fotocòpies o a fer tasques,

en cas de que la mestra el vegi inquiet. Així, el nen no interromp el ritme de la

classe i se sent útil.

Aquest treball, en un principi el volia utilitzar per veure si lidiar amb nens

moguts podria fer-me desdir de ser mestra. Però el tracte amb aquests nens no

m’ha espantat tant com esperava, és més, m’ha incitat a tenir encara més

ganes de fer la carrera i començar a ajudar als nens que se senten

incompresos tan sols pel fet de tenir TDAH. I fer veure a aquests infants que no

és un problema i que poden fer tot com qualsevol altre nen que no pateixi

aquest trastorn.

28

6. BIBLIOGRAFÍA

http://www.comunidad-tdah.com/

http://www.comunidad-tdah.com/noticia/hay-medidas-muy-basicas-para-los-

alumnos-con-tdah-que-se-pueden-poner-en-marcha-en-las-escuelas-12

http://www.elmundo.es/comunidad-

valenciana/2014/06/04/538edac3e2704e5d628b456d.html

http://www.enciclopedia.cat/enciclop%C3%A8dies/gran-enciclop%C3%A8dia-

catalana/EC-GEC-0267614.xml?s.book=gec&s.q=TDAH#.UySX-8tOWUk

http://www.fundacionadana.org/definicion

http://www.plataformatdah.entitatsbadalona.net/

https://sede.educacion.gob.es/catalogo-tramites/becas-ayudas-

subvenciones/para-estudiar/primaria-secundaria/beca-necesidad-

especifica.html

Https://sinera.diba.cat/patroninfo~S16*cat/2580181/mylists?listNum=13266

http://www.tdahytu.es/diagnostico/

Http://www.trastornohiperactividad.com/que-es-tdah Llibre de l’Ester en

pàgina web.

https://www.youtube.com/watch?v=zDZFcDGpL4U