Columnesdepaper 80M

Presentació del llibre Columnes de paper, de Salvador Vendrell“Fórum 80 Mundos”, Alacant, 10 de juny de 2011

© Josep M. Escolano i López

[email protected] http://amblallenguafora.blogspot.com/

Salvador Vendrell, Columnes de paper, Catarroja, Perifèric Edicions, 2011

Josep M. Escolano i López (Alacant, Fórum 80 Mundos, 10 de juny del 2011)

Bon vespre

Amigues, amics, benvolgut públic. Benvinguts a aquest espai que ens acull amb la calidesa de la complicitat cultural a la ciutat d’Alacant, una miqueta més nostra cada dia i que fa que ens trobem com a casa. Permeteu-me que en primer lloc agraïsca als organitzadors d’aquest acte l’oportunitat que ens ofereixen a tots els interessants per la cultura del llibre de trobar-nos periòdicament envoltats de prestatgeries de paper, de paper imprés i enllestit per a ser llegit, a Fòrum 80 Mundos, i especialment a Esther Martínez, ànima d’aquest espai, i a Fernando Linde, una persona que fa que l’ofici de llibreter encara tinga sentit, un sentit de qualitat. Gràcies per cedir-nos l’espai i gràcies per la tasca que feu.

I també a totes les persones que hui sou ací, a tots vostés, a tots vosaltres, que heu decidit passar una estona amb les paraules de Salvador Vendrell, escrites i dites, i ara llegides, un divendres de vesprada, ara ja a poqueta nit. Benvinguts sigueu. Espere que passeu una estona agradable. Si més no, aquesta és la intenció.

Salvador Vendrell, la persona. Probablement, a vosaltres, assistents a aquest acte, us interesse conéixer l’autor més que no pas la persona. Disculpeu-me, doncs, que jo no en puga fer cap diferència, entre l’un i l’altre. Salvador Vendrell, Voro Vendrell, és una persona que s’ha dedicat tota la vida a ensenyar llengua i literatura als alumnes d’unes quantes generacions, o almenys això és el que jo en sé, d’ell. Nascut a Fortaleny, fa un grapat d’anys, ja us n’informareu de l’edat, ha exercit com a professor en instituts de la Ribera, de la Ribera Baixa. Els qui compartim ofici amb ell sabem ben bé què significa això, de quina manera ens relacionem amb la matèria que impartim i amb els alumnes a qui ensenyem i que ens ensenyen a fer de professors.

També ha fet moltes altres coses, igualment importants (o

mailto:[email protected]







http://amblallenguafora.blogspot.com/











més encara): una família, un fill i una filla. Però del que ara es tracta és que Voro escriu. Des de l’any 2002 fa una columna setmanal al diari Levante-EMV sobre temes molt diversos, algú dirà que són les seues dèries, les “manietes” particulars, però si busqueu bé us adonareu que parla de llibres, de llibres que ha llegit i que ens recomana amb les seues paraules, parla de temes socials, d’allò que passa al carrer, als pobles, al nostre país, enraona de política i de polítics, d’urbanisme, de viatges i excursions, parla de tot això i molt més.

Permeteu-me que, abans d’entrar en matèria, us faça cinc cèntims, doncs, del perfil de Salvador Vendrell. Probablement algú dels presents el coneix com a autor de llibres de text, de “clàssics” com Asfalt, de l’editorial Ecir, de finals dels 80 i principis dels 90 o els de Valencià per a primària, de l’editorial Bruño. Molt més recentment, també és autor dels manuals publicats en l’editorial Oxford. En aquest sentit, l’amic Voro és un competidor de la persona que ara us parla, però un competidor lleial, respectat i estimat, al qual sent com un col·lega digne de lloança en el seu quefer professional.

A banda d’aquesta profusió de llibres per a l’ensenyament de la llengua i la literatura també ha publicat, amb prou èxit d’altra banda, títols com ara...

● Ausiàs March: el poeta i el seu temps, una biografia il·lustrada

(Bromera, 1997)● Jaume I: el naixement d’un poble, una biografia il·lustrada

(Bromera, 1998)● Curial e Güelfa (Bromera, 2006)● Ha traduït un grapat de títols i també ha escrit algunes altres

coses que deixaré per als biògrafs... quan siga més famós.

Com que he dit que és un amic, us contaré com ens vam conéixer i com que tinc ocasionalment el micròfon em deixareu que ho faça. Ho faré curt, no patiu.

Banyoles, 1984. Un aplec de professors de català per a



















adults convocat per iniciativa de l’extint Gabinet de didàctica de la Generalitat de més amunt: fins i tot tinc un certificat d’hores (ja sabeu, aqueix paper que val per a bescanviar-lo per punts en els sexennis) que diu “Primeres Jornades de professors de català per a adults dels Països Catalans”. No veges tu quin nom, no crec que me l’hagen comptat mai com a mèrit. Però per a mi, i per a ell segurament també, aquella estada en qualitat d’iguals amb la gent que editava la revista Com ensenyar català als adults fou la millor immersió en didàctica que un grapat de professors valencians acabats d’eixir de les facultats i amb la Llei d’ús acabada d’aprovar podíem haver fet mai. Daniel Cassany, Octavi Roca, John MacDowell i els autors de Digui Digui, tots sota el metratge organitzatiu de Montserrat Gimeno, eren uns amfitrions de luxe. I nosaltres uns convidats disposats a menjar-nos el món. Com ara, si fa no fa. Era l’època del cursos de Lingüística Valenciana i la seua didàctica que organitzàvem els ICE de la Universitat de València i de la Universitat d’Alacant.

Des d’aleshores hem coincidit en més ocasions. Pocs anys després del festeig a Banyoles vam compartir faena en l’Assessoria de valencià del Servei d’Ensenyaments en valencià, abans que es diguera Servici d’ensenyança en valencià i molt abans que desapareguera. I sempre, en la distància, ens ha unit el respecte per la professió que exercim. No el despullaré més, ni a ell ni a mi, amb records i anècdotes com aquella que....què faig, la conte? Millor callaré. O no, us contaré com en rebre les normes de comportament en aquella mena de “col·legi de monges” de Banyoles on dormíem algú digué que, com que tancaven les portes a les 10 de la nit, millor seria que donaren les claus a Voro, no fóra que, de la mà del Miquel Nicolàs, en companyia fraterna, vinguera a les tantes de la matinada colpejant les portes perquè no podia entrar-hi. La resta, la continuació d’aquesta història i molt més, paga la pena que es quede en la privadesa de la memòria compartida.

Salvador Vendrell, l’autor de Columnes de paper. Hui, ací, hem vingut a parlar de la darrera, que no pas l’última, criatura de Salvador Vendrell, feta amb la devoció de qui escriu com si fóra un dietari personal que adreça a un públic divers en idees i també en



















interessos.

El llibre comença amb un pròleg de Xavier Serra, hui present ací entre nosaltres, qui ens fa un apunt personal de l’autor, de la vitalitat del gènere assagístic en les nostres lletres contemporànies i de la capacitat demostrada de Salvador Vendrell com a autor, amb un estil, i cite les paraules del prologuista, “antipedantesc i bonhomiós”.

Si fem una ullada ràpida a l’índex veurem que el llibre està estructurat en tres parts. Em disculpareu que no us en faça un comentari de text. Ja us el llegireu vosaltres, però de moment us en faré un tastet.

La primera part, “L’animal que guisa”, inclou bàsicament referències a llibres i literatura. En la segona part, que es titula “Per haver d’amor vida”, glossa temes molt diversos i --m’heu de creure-- atractius, ¿o no penseu que és atractiu parlar de les rates dels marjals, famoses per la seua carn tan delicada,(“Avui, si no passa res, aniré a Albalat de la Ribera a menjar rata”, ens diu l’autor)? (pàg. 77) ¿o els mosquits embafosos de l’estiu o les dues horetes de becadeta en acabar de dinar (no diu si amb pijama i orinal o sense), les actituds dels telenotícies quan retransmeten les agressions entre jóvens destrellatats i ho fan de forma acrítica? La tercera part, “Punts cardinals”, aplega una bona selecció de les passejades per la serra de Mariola, per la Font Roja, per Formentera, per tot el país, sí, però també per Madrid, Roma o Londres.

Els lectors de les col·laboracions de Voro Vendrell en Levante-EMV ja el coneixen. El llibre, la selecció d’articles que l’autor hi ha inclòs, és un repàs, com he dit, d’una tria personal de les aportacions més «atemporals» i que no fan referència a temes de caire «circumstancial». Per això em sembla un recull molt ben triat, un ramell que manté la unitat del seu estil i que permet fer un recorregut pel Montcabrer, per Venècia o pel Parc natural de la Garrotxa de la mà d’un escriptor que descriu llocs i persones amb la naturalitat d’un mestre que explica les coses perquè s’entenguen i perquè es puga gaudir amb l’explicació.



















Les paraules del nostre columnista beuen dels assagistes més reconeguts de la nostra literatura, de Josep Pla, de Joan Fuster, com no, de Joan Francesc Mira, de Martí Domínguez. Però no penseu que té un estil estrictament acadèmic, en el sentit més canònic del terme (i també més pejoratiu).

Començarem pels llibres. Anem a pams. Columnes de paper parla de llibres; ho fa com qui recomana una lectura sense dir-nos “amb paraules”, o siga sense fer-ho de forma explícita, que el llibre que esmenta és una obra que paga la pena de llegir. No sé si m’explique: no ens diu que tal o tal llibre és molt bo, boníssim, imprescindible en el nostre bagatge lector. No. Ho fa, potser sense adonar-se’n, o per ventura ho fa d’una manera inconscient, perquè és el seu estil, i així ens incita amb un adjectiu, amb una paraula amable, amb una frase ben trobada.

La columna “Jacint Verdaguer”, per exemple, comença dient “Potser no ens engresque la seua poesia”. “Home --pot pensar el lector-- si no ens engresca, per què ens en parles?”. Però és precisament aquest començament el que fa que el lector en quede captivat en la primera línia. Ara, per a títol captivador, el primer article: “Ausiàs March no es dopava”. Un títol així pot fer pensar al lector que l’autor en farà un article humorístic, fins i tot algú podria pensar que és “de mal gust”. No us enganyeu, darrere de títols com aquest Salvador Vendrell fa traspuar una ironia ben construïda, el sarcasme intel·ligent que li dóna el fet de conéixer autors i obres perquè és una persona llegida amb la passió i la crítica de qui té bon ull per a traure’n suc. De l’anècdota o del tòpic, sap fer-ne reflexió, sense abusar d’una erudició que no sempre cal que es faça si es pensa bé en el destinatari dels escrits. Trobar aqueix punt de connexió amb el lector és probablement una de les dificultats més grans que té qualsevol autor, més encara quan es tracta d’un assaig. Sé que les columnes estan assentades sobre la base d’un encaix amb els lectors que fa que ens sentim còmodes davant un comentari elogiós sobre Haruki Murakami de la mateixa manera que davant un altre de sarcàstic sobre Alejandro Font de Mora.



















Les columnes d’aquesta primera part ens descobreixen autors

i obres des d’una visió, diguem-ne, menys “acadèmica”, molt més “familiar”. Però no us penseu que això és equivalent a falta de rigor. En absolut. Ens parla d’Ausiàs March, de Ramon Llull, del Purgatori de Joan F. Mira, de Paul Auster, de Josep Piera, dels seus amics --i un poc també els meus-- Manel Joan i Arinyó i Víctor Labrado, d’Urbà Lozano i Femení singular, d’Sthendal, de Mérimée, de Montaigne. És una llista molt llarga de lectures que ens ofereix com una safata de fruita d’estiu, variada, saborosa, de colors lluents i cridaners, abellidora; ens incita a fer-hi una mosset, a quedar-nos amb el punt d’acidesa addictiva que té una cirera i el gust de continuar assaborint-la fins a rosegar-ne el pinyol.

Salvador Vendrell és conscient que l’assaig que escriu té un públic lector molt heterogeni i trobe que l’encerta amb l’estil, amb el to, amb la forma de tocar la ironia quan parla de les lectures personals, dels escriptors, dels paisatges, de les idees que acompanyen la seua història.

Fixeu-vos en aquesta columna que parla d’Honoré de Balzac, encara que parla més de París que no pas de l’autor.

Ferragus

[...] No és difícil fer-se una idea de París sense necessitat de sentir el ric-ric i el plof dels sociòlegs. És molt més interessant rellegir Ferragus d’Honoré de Balzac,on et trobes, com a protagonista, la ciutat del Sena.

Et trobes París, però no el dels grans palaus i el dels boulevards plens de botigues i llums elèctrics, sinó el París de la indigència i la cara bruta, el dels carrers miserables i de l’extrema pobresa: el de la revolta. Italo Calvino considerava aquest llibre com un atles de París i afirmava que Balzac va ser el primer que va intuir la ciutat com a llenguatge, com a ideologia, com a condicionant de tot pensament, paraula o gest. Ferragus descriu una realitat amagada que apareix, en tots els segles, de l’única manera que sap: en forma de revolta. I nosaltres, atònits, ens preguntem quin procés d’autoconsciència ideològica els cohesiona i quina organització hi ha darrere, però continuem amb el nostre espectacle: fent palaus de les arts. (pàg. 31)

La vida, ai!, quina vida. Segona part. Escriure assaig, un



















determinat tipus d’assaig, és parlar d’un mateix, és obrir el cor a les sensacions que percebem davant un atemptat terrorista, davant el neguit, el fàstic i també davant l’alegria de trobar un amic pel carrer i oferir-les a qui vulga rebre-les en la comunió de l’acte de lectura. Per això, les referències anímiques d’algunes columnes em semblen amerades d’una plasticitat pictòrica que arriben a ferir-nos de complicitat. Jutgeu vosaltres: “Un dia gris. Ha plogut, però ja no plou i el sol intenta eixir clivellant la capa de núvols” (pàg. 109). Una imatge senzilla, sense recàrrecs metafòrics innecessaris, però això sí, és essencialment natural, compartible, assumible com una visió pròpia, bella, com la poètica de la vida quotidiana.

I si en voleu més, obriu les portes a glosses sobre l’arròs caldós amb granotes, a l’educació en valors dels jóvens, a l’anàlisi de la figura emblemàtica del caganer com a dissident de l’ordre establit, a les confessions de la seua etapa d’escolanet que el van convertir en “saludablement agnòstic”, als atacs d’enyorança que es poden acumular en un sol dia (una presentació a ca Fuster, amb Josep Ballester i Josep Franco i un recital de Raimon: tot junt i amb un parèntesi d’un parell de pizzes). Tot açò és el que trobarem en la segona part. Açò és l’estil Vendrell. Deixeu-me, però, que us reproduïsca una columna on ell mateix parla de l’estil. Esteu avisats: estil escatològic té dos significats.

L’estil

Els amics em diuen que, per a escriure, s’ha de tenir un estil propi, perquè en això està la gràcia. [...] tenir estil és parlar el llenguatge de tots i el llenguatge d’un sol. [...] Pla ho remata afegint: “La veritat –o el que em sembla que ho és– només es pot formular amb mots familiars”. [...] Caldria, però, fer un petit esforç i ampliar els mots familiars, ampliar-los constantment. [...] I ara és molt fàcil entrar en els diccionaris. No cal ni alçar-se de la cadira. Et connectes a Internet i busques en favorits un diccionari qualsevol, com ara, el Diccionari català-valencià-balear. Entres en la pàgina i ja ho tens: s’obri una finestra on pots escriure la paraula que primer se t’ocorre. Escrius un mot familiar, com ara, pet. I, aleshores, comproves que, malgrat ser un mot tan comú, pots seguir ampliant el teu vocabulari, perquè es tracta d’un molt bon diccionari: “ventositat expel·lida per l’anus amb soroll”. N’hi ha més, però. Perquè hi trobem: “pet redó, que és molt sorollós; pet amb borles, que es deixa anar amb algunes onacions seguides; pet amb flocs, que



















va acompanyat amb sortida d’excrements”. I comprove, una vegada més, que tenien raó els meus amics, que gairebé tot, sempre, és una qüestió d’estil. (pàgs. 89-90)

Paisatges de columnes. Personalment dec ser una persona força optimista. Cada vegada que descobrisc un racó nou del meu país, un cantonet de serra, una bosc de freixes o un paradís de mar em sent més orgullós de saber que és part de casa meua. Clar que això implica deixar a banda totes les malifetes que quatre espavilats (o quaranta, com els d’Alí Babà) han perpetrat de nord a sud i de llevant a ponent. Per això, un recorregut amb aquest animal que guisa i animal que escriu que es diu Salvador Vendrell pel Morro del Comptador, pel Cavall Verd a la Vall de Laguard, per la Vall de Fontanelles a Corbera, per Fontanar dels Alforins (amb una aturada al restaurant Julio) em reconcilia amb el meu país. Perquè són topònims del meu mapa del món. Quin tros de país que tenim, malgrat tot! Llegiu aquest fragment de l’última columna del llibre.

País invertebrat

Encara no sé com i per què vaig aterrar a Oriola el Dissabte Sant. [...] Un bon hotel, de carrer de volta, que em permetia veure les processons des del balcó, mentre en l’habitació podia seguir el partit de futbol del meu equip. Una ciutat interessant amb un aire monumental. Passeig pels carrers i visita a les esglésies i a l’oficina d’informació i turisme on una jove amb accent andalús ens pregunta: “Sou de Barcelona?”. “No, xiqueta, som de Sueca”, li conteste. Però a ella tant se li donava. Per a ella Sueca i Barcelona eren la mateixa cosa. [...] El país s’ha vertebrat a base de construccions, a base de xalets i finques de pisos vora mar. Passeu per Torrevella o per qualsevol lloc de la costa i ho comprovareu: “Aigua per a tots!”. En fa falta molta per a donar vida a tot el que s’ha construït. No volia posar-me em pla reivindicatiu, però el viatge em va descol·locar tant que, en arribar a casa, li vaig dir als meus fills: “Pugeu al cotxe que ens n’anem d’excursió”. I els vaig portar a La Vall de Tàrbena, a ca Pinet. Era catorze d’abril i volia sentir-me les músiques republicanes, la internacional i reviscolar un ambient “maqui”, rebel…Volia retornar, després de més de vint anys, a un lloc que té atractiu per al turista anglés o alemany, però que també té un sabor a nostàlgia, a botifarrons i a mallorquines de les bones. (pàg. 161-162)

Ja ho sabeu. De la mateixa manera que parla del monestir



















de Sant Jeroni de Cotalba o del Coll de la Marrana, ens guia per Oxford Street fins a cal Sherlock Holmes o ens convida a viatjar amb vaporetto pel Gran Canal. Una delícia, tu.

Final. Potser jo sóc un lector molt subjectiu. Probablement tots els lectors ho siguem. Com ja he dit, Voro Vendrell és un amic i això em fa tenir una predisposició especial envers els seus mots. Ara bé, també sé ser crític i honest, amb ell i amb mi mateix. I no m’enganye ni enganye a ningú si afirme que les “columnes” de Salvador Vendrell són unes peces literàries que arrepleguen l’essència d’uns temes tractats amb delicadesa, amb una escriptura mesurada, amb la qualitat que li permet ser un observador del món amb uns referents que coneix bé i que comparteix amb els lectors, sense pedanteries, sense estridències, amb molt de gust.

Les idees que recorren Columnes de paper són, d’altra banda, molt recomanables per a lectors de totes les edats, també per als alumnes de batxillerat que ja tenen alguns referents culturals que els permet endinsar-se en anàlisis de la realitat fetes amb gràcia, amb intenció didàctica, que els possibilita compartir reflexions sobre la vida quotidiana.

En un moment de la nostra història recent en què persones com l’alcaldessa de Torrent s’avergonyeix públicament en un acte de partit de la llengua que parla i la considera “un defecte”, jo reivindique el valor de les paraules com les de Salvador Vendrell. En uns dies que el nostre conseller més nefast ens regala un dard enverinat com el decret del trilingüisme, com a enganyifa davant la hipotètica i falsa igualtat de les llengües en el currículum, paga la pena espigolar els temes que proposa Columnes de paper perquè esdevinguen veritables “columnes de paraules”, de paraules ben dites i ben escrites, ben bastides i bones de llegir. Llibres com aquest fan possible que hi haja lectors, jóvens lectors, fan possible que enguany 83.225 alumnes dels centres educatius valencians hagen participat en la darrera convocatòria dels premis Sambori i que no s’avergonyisquen d’escriure en la llengua que parlen i estudien i no es queixen de la manca de competència en anglés i en castellà perquè en tenen.



















M’agraden les coses que escriu aquest xicot. I crec que a

vosaltres també us agradarà. No us quedeu sense saber-ho. No us dic res més o no el llegireu. Passe la paraula a Salvador Vendrell, qui ben segur que ens aclarirà enigmes com les raons de la tria de columnes que ha fet o la justificació de la classificació tripartida que trobem al llibre. I tots els altres secrets confessables i inconfessables sobre l’activitat creadora que vulga regalar-nos, per descomptat.
















Columnesdepaper 80M

Documents

Transcript of Columnesdepaper 80M