1. L’atmosfera2. La temperatura3. La humitat de l’aire i les precipitacions

4. La pressió atmosfèrica i el vent

Introducció Els fenòmens atmosfèrics que influeixen

en el temps i en el clima es produeixen a la part baixa de l’atmosfera, anomenada troposfera.

El temps es refereix a la situació de l’atmosfera en un lloc i en un moment determinats.

El clima es refereix a les condicions atmosfèriques que es donen en una regió en un període llarg de temps (un mínim de 30 o 40 anys) i que arriben a caracteritzar-la: clima mediterrani, clima tropical...

1. L’atmosfera

1.1. L’atmosfera• Estructura de l’atmosfera

1.2. Un filtre de les radiacions solars

1.1. L’atmosferaL’atmosfera és una capa gasosa de més

de 1000 km de gruix que envolta la Terra.

L’atmosfera evita que els raigs solars arribin directament a la superfície de la Terra, i fa possible la vida al nostre planeta.

L’atmosfera també actua com a escut protector contra la caiguda de meteorits.

Estructura de la atmosfera

Estructura de la atmosfera

1.2. Un filtre de les radiacions solarsL’ozó, un gas que es troba a les capes

altes de l’atmosfera, impedeix que les radiacions ultraviolades, nocives per als éssers vius, arribin a la superfície terrestre.

Quan la capa d’ozó entra en contacte amb certs gasos, com els que desprenen algunes indústries, es redueix fins al punt de produir-s’hi forats.

Per aquests forats entren els raigs ultraviolats que poden produir certes malalties, com el càncer de pell o problemes oculars.

2. La temperatura2.1. La temperatura atmosfèrica

• Incidència dels raigs solars

2.2. Factors que modifiquen la temperatura

• Influència del mar en las temperatures diurnes i nocturnes: les brises

2.1. La temperatura atmosfèricaLa temperatura atmosfèrica és el grau

d’escalfament de l’aire a causa de la radiació solar

L’atmosfera s’escalfa des de baix. Els raigs solars toquen l’escorça terrestre, que no reté la calor sinó que la transmet a l’aire que l’envolta.

Incidència dels raigs solars

2.2. Factors que modifiquen la temperaturaEls canvis de temperatura vénen

determinats per la latitud, l’altitud i la distància respecte del mar.

El factor que influeix més en la temperatura és la insolació i la insolació depèn en gran mesura de la latitud.

Amb l’altitud les capes d’aire són menys denses i no són capaces de retenir la calor; per tant, com més altura menys temperatura.

El mar suavitza les temperatures de les terres situades prop de les costes.

Influència del mar en las temperaturas diurnes i nocturnes: les brises

3. La humitat de l’aire i les precipitacions

3.1. La humitat de l’aire

3.2. Els núvols i les precipitacions

3.1. La humitat de l’aireLa humitat és la quantitat de vapor

d’aigua que hi ha a l’aire.

La quantitat de vapor d’aigua que pot absorbir l’aire depèn de la temperatura; com més temperatura més vapor d’aigua.

El grau d’humitat de l’aire es mesura amb l’higròmetre.

3.2. Els núvols i les precipitacionsQuan l’aire humit s’escalfa puja; a mesura que

puja, comença a refredar-se i això provoca que es condensi en gotes molt petites, que s’uneixen entre si i formen els núvols.

Si l’aire continua pujant o refredant-se, les gotes es van unint i la grandària augmenta fins que el pes les precipita en forma de pluja.

Quan la temperatura de l’aire és molt baixa, els cristalls de glaç no es fonen quan cauen, sinó que s’uneixen entre ells i formen flocs de neu.

La calamarsa es forma quan els cristalls de glaç dels núvols són arrossegats cap amunt per un corrent d’aire ascendent.

4. La pressió atmosfèrica i el vent

4.1. La pressió atmosfèrica

• Moviment de l’aire

4.2. El vent• Distribució de pressions i vents

4.1. La pressió atmosfèricaEl pes o la força que fa l’aire sobre la

superfície terrestre s’anomena pressió atmosfèrica.

La pressió atmosfèrica depèn de l’altitud, de la temperatura de l’aire i dels corrents d’aire que circulen al voltant de la Terra (corrents jet).

L’aire càlid produeix zones de baixes pressions (depressió o borrasca).

L’aire fred origina zones d’altes pressions (anticiclons).

Moviment de l’aire

Moviment de l’aire

4.2. El ventEl vent és una massa d’aire en moviment

que s’origina quan entre dues zones es registren pressions atmosfèriques diferents.

L’aire sempre bufa des de la zona d’altes pressions cap a la zona de baixes pressions.

La intensitat del vent és més gran com més gran és la diferència entre pressions atmosfèriques.

Hi ha vents constants en algunes zones de la Terra (els alisis a l’equador), vents estacionals (monsons) i vents locals (cerç, llevant…).

Distribució de pressions i vents

Distribució de pressions i vents

Climes i paisatges de la Terra1. Climes de la Terra

2. Zona càlida: paisatge equatorial

3. Zona càlida: paisatge tropical

4. Zona càlida: paisatge desèrtic

5. Zones temperades: paisatge oceànic

6. Zones temperades: paisatge mediterrani

7. Zones temperades: paisatge continental

8. Zones fredes: paisatge polar i d’alta muntanya

IntroduccióEl medi natural està format principalment pel

relleu, els sòls, el clima, la vegetació i la fauna.

En l’actualitat és difícil trobar un medi autènticament natural en el qual no hagi actuat l’ésser humà.

Per això, quan parlem de paisatge ens referim al medi natural combinat amb l’acció humana.

1. Climes de la Terra1.1. Zones climàtiques de la Terra

• Zones climàtiques de la Terra

1.1. Zones climàtiques de la TerraLa combinació dels elements del clima

(temperatura, humitat, pressió, vents i precipitacions) i els factors climàtics (latitud, altitud i distància respecte del mar) donen, com a resultat, diferents tipus de climes a la Terra.

Si triem la temperatura com a element principal del clima, la Terra es divideix en tres zones climàtiques: zona de climes càlids, de climes temperats i de climes freds.

Cada zona se subdivideix alhora en diversos climes.

Zones climàtiques de la Terra

Zones climàtiques de la Terra

2. Zona càlida: paisatge equatorial

2.1. El paisatge equatorial

2.2. Els habitants de la zona equatorial

2.1. El paisatge equatorialEl paisatge equatorial es troba en àrees del

planeta situades al voltant de l’equador: Amazones, Congo, golf de Guinea i sud-est d’Àsia.

Les temperatures sempre són molt altes i les precipitacions molt abundants.

Els rius equatorials són els més cabalosos i regulars de la Terra.

La vegetació és exuberant (selva o jungla) i els animals d’aquest paisatge acostumen a ser de mida petita.

2.2. Els habitants de la zona equatorial

Els grups indígenes que habiten les grans zones de selva d’Amèrica i d’Àfrica viuen de la recol·lecció de fruits o practiquen una agricultura molt rudimentària. Hi ha una densitat de població baixa.

Les zones equatorials asiàtiques estan molt pobladas; la selva ha reculat, i s’hi fa arròs, canya de sucre, te i hevees.

3. Zona càlida: paisatge tropical3.1. El paisatge tropical

3.2. Els habitants de la sabana

3.1. El paisatge tropicalAl nord i al sud de la zona que ocupa el clima

equatorial hi ha les zones de clima tropical.

A les zones tropicals, les temperatures són elevades durant tot l’any; en canvi, les pluges hi marquen dues estacions ben diferenciades, l’estació humida i l’estació seca.

Els rius tenen grans crescudes a l’època de pluges.

La vegetació característica és la sabana, formada per herbes i arbustos, on viuen grans herbívors i els seus depredadors.

3.2. Els habitants de la sabanaAlguns pobles indígenes de la sabana (els

massai i els mara) són pastors i practiquen una ramaderia extensiva.

Altres pobles de la sabana són agricultors i practiquen una rotació de conreus.

A les zones tropicals, al costat de l’agricultura tradicional s’hi troben extenses plantacions, explotades per companyies estrangeres, dedicades al conreu de cacau, cafè, tabac, te...

4. Zona càlida: paisatge desèrtic

4.1. El paisatge desèrtic càlid

4.2. Els habitants del desert

4.1. El paisatge desèrtic càlidEls deserts càlids es troben situats entorn dels

tròpics.

Les pluges hi són escasses i les temperatures són molt altes durant tot l’any. A més, s’hi produeixen grans oscil·lacions tèrmiques entre el dia (molt calorós) i la nit (freda).

Als deserts càlids no hi ha cursos d’aigua permanents, tot i que hi podem trobar wadis, que només porten aigua quan plou.

Als deserts a penes hi viuen algunes plantes que han aconseguit adaptar-se a les dures condicions climàtiques.

4.2. Els habitants del desert

Els deserts són zones poc poblades. Grups de pastors nòmades viuen als límits del desert, on pasturen els ramats de cabres i camells.

La població sedentària dels deserts viu al costat dels oasis, unes poques zones on hi ha aigua procedent de corrents subterranis.

5. Zones temperades: paisatge oceànic

5.1. El paisatge oceànic

5.2. La relació dels grups humans amb el medi

5.1. El paisatge oceànicEl paisatge oceànic es localitza entre els paral·lels 40o i

60o al nord i al sud de l’equador.

Les zones de clima oceànic tenen pluges suaus i persistents durant tot l’any. Les temperatures no hi són gaire rigoroses i presenten poques diferències entre les estacions.

Els rius tenen un cabal abundant i regular durant tot l’any.

Les temperatures suaus i les pluges constants permeten que s’hi desenvolupin boscos de fulla caduca (roures, castanyers…).

La vegetació més característica d’aquest paisatge és el prat, que sorgeix després d’haver talat els boscos.

5.2. La relació dels grups humans amb el mediLes zones de clima oceànic de la Terra tenen

diverses formes de paisatge segons el grau d’ocupació humana.

Europa occidental. Una àrea molt poblada on els boscos han donat pas als prats per a bestiar i a conreus.

Costa occidental d’Amèrica del Nord i el Sud de Xile i d’Argentina. Àrees relativament poc poblades, on són abundants els boscos poc explotats.

Austràlia, Tasmània i Nova Zelanda. Àrea on creix una herba molt abundant que permet la cria extensiva de ramaderia bovina i ovina.

6. Zones temperades: paisatge mediterrani

6.1. El paisatge mediterrani

6.2. La relació dels grups humans amb el medi

6.1. El paisatge mediterraniEl paisatge mediterrani es localitza a la conca del

mar Mediterrani, la costa de Califòrnia, Xile, Sud-àfrica i Austràlia.

El clima mediterrani es caracteritza per uns estius calorosos i secs.

Els rius hi tenen un cabal escàs (a l’estiu) i irregular.

Els boscos mediterranis estan formats per arbres de fulla perenne (pins, alzines,…).

La tala, els incendis i el pasturatge fan desaparèixer el bosc i hi creix un matoll molt dens (màquia i garriga).

6.2. La relació dels grups humans amb el mediAllà on el relleu és abrupte, els sòls pobres i

l’aigua escassa els conreus són els propis del secà: cereals, vinya i olivera.

La ramaderia dominant és l’ovina.

El regadiu ha afavorit el desenvolupament de la ramaderia intensiva i els conreus d’horta.

Actualment, la construcció d’hivernacles ha consolidat una agricultura que exigeix, sobretot, molt treball.

7. Zones temperades: paisatge continental

7.1. El paisatge continental

7.2. La relació dels grups humans amb el medi

7.1. El paisatge continentalEl paisatge continental es localitza a llocs allunyats

de les grans masses d’aigua i, per tant, aïllats de la seva acció reguladora.

Les regions interiors dels continents presenten temperatures extremes i tenen poques precipitacions, que es concentren principalment a l’estiu.

Malgrat les poques precipitacions, els rius hi són cabalosos, i donen lloc a grans conques fluvials.

Aquestes condicions climàtiques originen dos tipus de paisatge natural: boscos de coníferes o taiga (a les zones situades més al nord) i estepes o prats (més al sud).

7.2. La relació dels grups humans amb el medi

Els arbres de la taiga són utilitzats per l’ésser humà per a la fabricació de cel·lulosa, que després es transformarà en paper.

Aquestes zones estepàries són molt adequades per al desenvolupament de la ramaderia i per al conreu extensiu de cereals.

8. Zones fredes: paisatge polar i paisatge d’alta muntanya

8.1. El paisatge polar

8.2. El paisatge d’alta muntanya

8.1. El paisatge polarLes zones polars, Cercle Polar Àrtic i Cercle Polar

Antàrtic, són les zones més fredes del planeta perquè els raigs solares hi arriben molt inclinats.

La pluja hi és pràcticament inexistent i les escasses precipitacions hi cauen en forma de neu (deserts freds).

La vegetació, que només és visible a l’estiu, és la tundra i s’hi alimenten alguns animals: óssos i rens.

Tradicionalment, aquestes zones han estat habitades per esquimals (Amèrica) i lapons (península Escandinava).

8.2. El paisatge d’alta muntanyaLes zones d’alta muntanya, amb altituds superiors

als 2500 m, tenen característiques pròpies dels climes freds.

Les temperatures hi són baixes durant tot l’any i les precipitacions, si n’hi ha, són en forma de neu.

La vegetació d’alta muntanya varia, entre altres factors, segons l’altitud (estatges de diferent altitud).

Els habitants de l’alta muntanya es dediquen preferentment a la ramaderia, a l’explotació dels boscos, a l’agricultura i, darrerament, a les activitats turístiques.