LA MÚSICA DE TECLAT

A

L’ÈPOCA

tardo-MEDIEVAL

El clavicimbalum

2

Index

1—el desenvolupament musical A L’edAt mitjAnA

2—els instruments de teclat medievals

El clavicimbalum

Instruments de teclat contemporanis al clavicimbalum

3—els manuscrits de música per a teclat

Interpretació de la intabulatura al Buxheimer Orgelbuch

La figura de Conrad Paumann

4—audicions

5—bibliografia

3

1—el desenvolupament musical a L’edAt mitjAnA

L’època medieval començà amb la caiguda de l’Imperi Romà, l’any 476 dC, i

finalitzà l’any 1453 amb la caiguda de Constantinopla a mans de l’Imperi

Otomà. També hi ha diversos estudiosos que mantenen que l’edat mitjana

tingué la seva fi l’any 1492 amb el descobriment d’Amèrica.

Els tractats musicals:

Boeci (filòsof romà, 480;525), escrigué un tractat sobre harmonia anomenat De institutione musica en el que descriu, entre d’altres coses, els tres tipus de música que es concebien als inicis d’aquesta època, que eren:

-Música mundana (musica universalis): es refereix a la música de les esferes, la

vertadera, creada per Déu. Els homes no la podem percebre perquè som

imperfectes.

-Música humana: es refereix a la música vocal.

-Música instrumental: és la que té menys valor perquè és música creada per

l’home.

4

Amb aquesta jerarquia, podem entendre millor la importància que tingué el cant gregorià al llarg de l’Edat Mitjana, inclús al Renaixement. De fet, un 95% de la música d’aquesta època és purament vocal, sense cap tipus d’acompanyament instrumental, ja que això s’hauria allunyat del concepte diví. Per altra banda, és l’única música anterior al segle X que es conserva.

Després de Boeci, també han marcat Sant Agustí (s. IV-V) i Isidor de Sevilla (s. VII).

Més tard, un altre teòric, que a la manera de Boeci, va dividir la música del seu temps en tres tipus, fou Johannes de Grocheio (Paris, c. 1255; c. 1320). En el seu tractat Ars musicae (c. 1300), Grocheio dividia la música d’aquesta manera:

-Musica ecclesiastica: música de l’Església. -Musica composita: feta d’acord a les regles mètriques, la música de la persona educada. -Musica simplex: música popular, la música del laïc.

A més de l’Ars musicae, durant els segles XIII i XIV, sorgeixen tractats de música molt interessants; Johannes de Garlandia escriu De mensurabili musica, amb el qual és un dels primers en explorar la notació rítmica. Jerome de Moravia escriu Tractatus de musica, un tractat molt extens que contenia els aspectes més importants de la música de l’època amb el propòsit d’educar els frares dominicans sobre el cant i la polifonia. Per citar-ne alguns més: Jacques de Liège, Petrus de Cruce, Johannes de Muri, Marchetto da Padova, Philipp de Vitry... (tots ells dels s. XIII i XIV).

L’evOLuCió musiCAL:

A partir del s. VIII: Música religiosa (Antifonaris, Psalteris, Cantigas de Sta. Maria, las Huelgas, escola de Notre Dame...)

A partir del s. IX: cançó llatina secular

S. XIII: Primera música instrumental (Manuscrit du Roi)/lauda, trobadors, trouveres

S. XIV: "Boom" de música polifònica escrita: Machaut, trecento italià... / primera font de música polifònica instrumental (Robertsbridge Codex)

S. XV: "Boom" d’intabulacions per a teclat (Buxheimer, Faenza, Lochamer...), chansonniers

1501: primera música impresa (Petrucci)

És amb la música profana i la dansa quan els instruments van començar a adquirir importància, ja que s’utilitzaven per acompanyar les cançons. Tenim nombrosos testimonis, tan iconogràfics com literaris, que ens parlen de la presència instrumental a la música de l’època. Instruments molt diversos van proliferar dins la música secular, mentre que a l’església només s’admetia l’orgue, però la polifonia va facilitar la introducció d’altres instruments.

5

2—ELS INSTRUMENTS DE TECLAT MEDIEVALS

EL CLAVICIMBALUM

6

La imatge anterior pertany a un manuscrit del segle XV escrit per Henri Arnaut de Zwolle, (Zwolle, finals s. XIV/inicis s. XV; París, 1466). Arnaut de Zwolle era metge, astròleg i astrònom. Treballà durant un temps a Dijon, on va escriure el manuscrit. Aquest conté tractats en llatí i dibuixos tècnics sobre hidràulica, astronomia i instruments musicals; dóna informació detallada sobre el disseny i construcció del llaüt i d’alguns instruments de teclat. A la imatge veiem el clavicimbalum, amb explicacions a la part superior de quatre mecanismes diferents que es poden usar per produir el so. Els tres primers es refereixen a un plectre que pinça la corda. El quart mecanisme consisteix en un martell que colpeja la corda. Arnaut de Zwolle associava aquest sistema al dulce melos (probablement inventat per ell). De totes maneres, l’autor especifica que per obtenir el millor so de l’instrument cal pinçar la corda i no colpejar-la. Per aquest motiu, l’instrument és considerat un predecessor del clave per a molts músics.

No ha quedat cap clavicimbalum original, així doncs no podem saber com es construïa exactament ni com sonava; no se sap si tenia cordes metàl·liques o de tripa, si cada tecla tenia una o dues cordes, o el diàmetre de les cordes. Per tant no podem saber amb seguretat si els clavicimbalums construïts avui dia sonen tal com haurien sonat en aquella època. El que sí que sabem és que el teclat consta de tres octaves. Aquest comença amb l’escala central del piano, així doncs, sempre es mou en una tesitura bastant aguda. L’instrument no té base; per tant, normalment, es posa damunt d’una taula.

7

Dos clavicimbalums de la Schola Cantorum Basiliensis de Basilea, Suïssa.

Clavicimbalum de Jean Charles Monzani, constructor amateur de claves i instruments de teclat antics.

8

INSTRUMENTS de teclat CONTEMPORANIS AL

CLAVICiMBALUM

Clavicytherium: És molt semblant al clavicimbalum, però amb les cordes en posició vertical. A diferència del clavicimbalum, de clavicytherium en conservem un d’original: és l’instrument de teclat amb cordes més antic conservat i es troba a Londres. Aquest instrument, però, no ha conservat les cordes, així que tampoc sabem si eren de metall. Es creu que fou construït vora l’any 1480.

Clavicytherium, Royal College of Music, Londres, c. 1480.

Clavicytherium de la Schola Cantorum.

Dulce melos: És semblant al salteri ja que el so es produeix mitjançant la percussió dels martells sobre la corda, però el dulce melos tindria un teclat. És una llàstima que no se’n conservi cap, ja que seria un predecessor del piano. No se n’ha pogut construir cap.

9

Exequier: Se l’anomena a molts documents, però no se sap en què consisteix exactament. El seu nom podria venir del joc d’escacs. Tindria cordes i teclat, i seria semblant al clavicimbalum.

Organetto: És un instrument petit. Per tocar-lo es posa damunt la falda. Amb la mà esquerra s’acciona la manxa, que s’ha d’anar obrint i tancant per introduir l’aire als tubs, mentre amb la mà dreta es toca el teclat (botons).

Orgue

Organetto

10

3—ELS MANUSCRITS DE MÚSICA PER A TECLAT

Segle XIV: Robertsbridge Codex, Anglaterra London, British Library Add. 28550 (c. 1360) És l’intabulatura més antiga que es conserva. Reina Codex, França o Itàlia Paris Bibliothèque Nationale, fonds nouvelles acq. Français 6771 (finals s. XIV) En aquest manuscrit hi ha dues peces per a teclat (Landini: “Questa fanciulla” i “Je voy le bon tens”), la resta és vocal. Segle XV: Faenza Codex, Itàlia Faenza, Biblioteca Comunale 117 (principis s. XV) Aquí trobem obres del trecento italià i de compositors françesos del segle XIV i principis del XV, cants litúrgics, música sagrada i secular, i també danses. Adam Ileborgh’s tablature, Alemanya Philadelphia, Curtis Institute of Music, ara en col·lecció privada (1448) Consisteix en cinc preludis curts. Són les obres escrites específicament per a teclat (sense tenir un origen amb la música vocal) més antigues que es coneixen. Lochamer Liederbuch, Alemanya Berlin, Staatsbibliothek zu Berlin Preussischer Kulturbesitz Mus. 40613 (mitjans s. XV) Extensa col·lecció de cançons alemanyes en la transició de l’Edat Mitjana fins al Renaixement. Fundamentum organisandi de Conrad Paumann, Alemanya Berlin, Staatsbibliothek zu Berlin Preussischer Kulturbesitz Mus. 40613 (1452) (Es pot trobar al Lochamer, Buxheimer i Erlangen, Universitätsbibliothek 554) És un tractat sobre tècniques d’improvisació i composició. Trobem fórmules per la ornamentació de tenors ja existents. Buxheimer Orgelbuch, Alemanya Munich, Bayerische Staatsbibliothek Mus.3725 (també Cim. 352b) (1460-70) És una col·lecció de més de 200 intabulacions i composicions litúrgiques,on també s’inclou el Fundamentum de Paumann. També hi trobem cançons franceses i alemanyes, i preambulum.

11

INTERPRETACIÓ DE la intabulatura al

Buxheimer orgelbuch

Tot analitzant “PAumGARtneR” (versió del lochamer liederbuch)

La intabulatura

Els manuscrits de música per a teclat més primerencs, contenien composicions que originalment havien estat escrites per veu. Una intabulatura és, doncs, una partitura on les veus separades s’han escrit de manera que la nostra visió pugui abarcar-les totes a la vegada, és a dir, verticalment. El terme s’usava tant per indicar que la música havia estat adaptada a la notació per teclat, com per transmetre la naturalesa precisa de la nova notació. L’ús del terme “intabulatura”, es va ampliar posteriorment per incloure col·leccions d’obres concebudes originalment per a instruments de teclat.

A la intabulatura, la melodia de la composició original restava a la veu del tenor, mentre que s’afegia la veu superior com a ornamentació. D’altres vegades, la peça original ja constava d’una veu superior, però a la intabulatura, els compositors la parafrasejaven amb més o menys ornamentació. De vegades gairebé no es pot reconèixer la melodia original. El resultat és una melodia força elaborada l’origen de la qual era una improvisació.

La intabulatura va significar una novetat i un gran pas endavant per la notació musical, ja que fins aleshores no s’havien escrit mai totes les veus juntes de forma vertical, fet molt necessari per a poder tocar instruments polifònics (llaüt, teclats). Hem de recordar que durant tota l’època medieval, a la partitura, no s’especificava l’instrument amb el qual s’havia de tocar, així doncs, es podia interpretar amb qualsevol instrument polifònic.

La intabulatura al buxheimer orgelbuch

S’ha de tenir en compte que no hi ha standards d’intabulació, i per tant, a cada manuscrit, l’escriptura s’interpreta de manera diferent.

Analitzem l’obra “Paumgartner”, que, igual que “Wilhelmus Legrant”, es troba tant al Buxheimer com al Lochamer (en aquest últim és una mica més fàcil de llegir).

A la intabulatura del Buxheimer Orgelbuch, la veu superior s’escrivia en un pentagrama de set línies. Quan les notes porten una plica cap avall, significa que duen una alteració (bemoll, o bé sostingut). Quan porten una plica cap avall amb corxet, vol dir que la nota porta una ornamentació, però no se sap com era exactament. Les pliques cap a munt són valors. A sota del pentagrama hi ha dues veus escrites amb lletres, el tenor (a baix) i el contratenor (al mig). Quan la lletra porta una ratlla a dalt horitzontal, vol dir que s’ha de tocar una octava amunt. Els punts i les ratlles verticals indiquen la seva duració. El punt a sobre, vol dir que és una semibrevis, i quan porta una ratlla vertical és una mínima.

12

La figura de conrad paumann

AUTOR DEl FUNDAMENTUM ORGANISANDI

Nurenberg c. 1410 – Munich 1473

Organista, llaütista i compositor alemany. Va néixer cec i no se sap res sobre el seu aprenentatge musical. Fins i tot construïa instruments. Treballà un temps a Nuremberg i més tard a Munich com a organista de la cort.

El Lochamer Liederbuch i el Buxheimer, podrien estar influenciats per l’escola de Paumann a Nuremberg i Munich. Hi ha poques obres de Paumann que poguem afirmar amb seguretat que són seves; moltes obres de l’època són anònimes perquè, com ja sabem, els compositors escrivien versions d’altres obres que no els pertanyien. A més, Paumann, probablement era més aviat un improvisador que un compositor. Un escriba redactava les seves composicions.

És probablement la figura més important de la música alemanya al segle XV, és conegut internacionalment com un virtuós.

Conrad Paumann, litografia de Eduard von Wintter

13

4—AUDICIONS

“Wilhelmus Legrant”, Lochamer Liederbuch, segle XV

Cristina Alís Raurich, clavicimbalum

http://cristinaraurich.cat/?page_id=10

“Paumgartner”, Lochamer Liederbuch, segle XV

Cristina Alís Raurich, clavicimbalum

http://cristinaraurich.cat/?page_id=10

“Che pena é questa”, Francesco Landini, Faenza Codex, segle XIV

David Catalunya, clavicimbalum

http://www.youtube.com/watch?v=Wx95VeLvlgU

Improvisació sobre un mode medieval

Jean Charles Monzani, clavicimbalum

http://www.jcmonzani.com/arnaut.php

“Gagliarda de Milanese”, Antonio de Cabezón, 1578

Cristina Alís Raurich, clavicytherium; Ryosuke Sakamoto, llaüt

http://www.youtube.com/watch?v=poxOvTCWrqE&feature=relmfu

“Annavasana”, Buxheimer Orgelbuch

Cristina Alís Raurich, clavicytherium; Ryosuke Sakamoto, llaüt

(Audio Mp3)

14

5—bibliografia

Concert-Conferència a càrrec de Cristina Alís Raurich

“El clavicimbalum i la música medieval”

(Casa particular, 12 de febrer de 2011)

“Sources of keyboard music” I International Course on Medieval Music

Performance. Besalú, 2012. Historical Keyboards: Cristina Alís Raurich.

www.oxfordmusiconline.com (Diccionari Grove Music Online)

Wikipedia