Ciutats literàries - Buenos Aires

14
Ciutats literàries: BUENOS AIRES

description

El mes d'abril el dediquem a la Buenos Aires: Borges, Bioy Casares, Bucay, Cortázar... Benvinguts a la capital argentina i a la seva producció literària!.

Transcript of Ciutats literàries - Buenos Aires

Page 1: Ciutats literàries - Buenos Aires

Ciutats literàries: BUENOS AIRES

Page 2: Ciutats literàries - Buenos Aires

16 cuentos latinoamericanos / antología para jóvenes; Julio Cortázar [et. al.]

Antología de la literatura fantástica./eds.]Jorge Luis Borges, Silvina Ocampo, Adolfo Bioy Casares

Cuentos breves y extraordinarios: antología / [recopilada por:]Jorge Luis Borges, Adolfo Bioy Casares

El mundo de Mafalda Alazraki, Jaime. Hacia Cortázar: aproximaciones a su obra Arlt, Roberto. Aguafuertes vascas Arlt, Roberto. El juguete rabioso Arlt, Roberto. Los siete locos Barei, Silvia N. Borges y la crítica literaria Bioy Casares, Adolfo. El sueño de los héroes Bioy Casares, Adolfo. En viaje: 1967 Bioy Casares, Adolfo. Historias de amor Bioy Casares, Adolfo. La invención de Morel Bioy Casares Adolfo.Memorias: infancia, adolescencia, y cómo se hace un

escritor Bioy Casares, Adolfo. Plan de evasión Bioy Casares, Adolfo. Premio de literatura en lengua castellana “Miguel

de Cervantes” 1990

Bodoc, Liliana. Los días del venado Borges, Jorge Luis. Antología poética: 1923-1977 Borges, Jorge Luis. Arte poética: seis conferencias Borges, Jorge Luis. Dos fantasías memorables; Un modelo para la muerte Borges, Jorge Luis. El Aleph Borges, Jorge Luis. El jardín de senderos que se bifurcan Borges, Jorge Luis. Ficciones Borges, Jorge Luis. Introducción a la literatura inglesa Borges, Jorge Luis. Introducción a la literatura norteamericana Borges, Jorge Luis. Narraciones

Page 3: Ciutats literàries - Buenos Aires

Borges, Jorge Luis. Obra poética: 1923-1985 Borges, Jorge Luis. Obras completas en colaboración Borges, Jorge Luis. Textos recobrados: 1919-1929 Bucay, Jorge. 20 pasos hacia adelante Bucay, Jorge. Amarse con los ojos abiertos Bucay, Jorge. Cuenta conmigo Bucay, Jorge. Cuentos para pensar Bucay, Jorge. Déjame que te cuente:[los cuentos que me enseñaron a

vivir]

Bucay, Jorge. El camino de la espiritualidad: llegar a la cima y seguir subiendo

Bucay, Jorge. El camino de la felicidad Bucay, Jorge. El camino del encuentro Cañeque, Carlos. Conversaciones sobre Borges Cañeque, Carlos. El pequeño Borges imagina el Quijote Cañeque, Carlos. El petit Borges imagina l’Odissea Company, Flavia. L’illa de l’última veritat Company, Flavia. Que ningú no et salvi la vida Cortázar, Julio. Adiós, Robinson y otras piezas breves Cortázar Julio. Casa tomada y otros relatos Cortázar, Julio. Cuentos completos Cortázar, Julio. Final del juego Cortázar, Julio. Discurs de l’ós Cortázar, Julio. Fantomas contra los vampiros Cortázar, Julio. La vuelta al día en ochenta mundos Cortázar, Julio. Rayuela Croce, Marcela. Enciclopedia Borges Febrés, Xavier. Guapa, rica, culta i argentina France, Miranda. Malos tiempos en Buenos Aires

Page 4: Ciutats literàries - Buenos Aires

Franquet i Bernis, Josep Maria. L’Immortal: divagacions sobre uns temes de Borges

Fresán, Rodrigo. Jardines de Kensington Gabancho, Patrícia i Febrés, Xavier. Barcelona, tercera pàtria del tango Gabancho, Patrícia. Crònica de la independència Gabancho, Patrícia. El fil secret de la història Gabancho, Patícia. La néta d’Adam Girondo, Oliverio. Antología Girondo, Oliverio. Veinte poemas para ser leídos en el tranvía;

Calcomanías y otros poemas

Hernández, Domingo-Luis. Roberto Arlt, la sombra pronunciada Herráez, Miguel. Dos ciudades en Julio Cortázar Jazzuela [enregistrament sonor]: Julio Cortázar y el jazz Manguel, Alberto. Bibliotecas Manguel, Alberto. La biblioteca de noche Manguel, Leopoldo. Una historia de la lectura Marechal, Leopoldo. Adán Buenosayres Martínez Estrada, Ezequiel. En torno a Kafka y otros ensayos Martínez Estrada, Ezequiel. La cabeza de Goliat Martínez Estrada, Ezequiel. La poesía de Nicolás Guillén Martínez Estrada, Ezequiel. Leer y escribir Mas, Hermínia. E-mail de Buenos Aires Ocampo, Silvina. La furia y otros cuentos Ocampo, Silvina. Los que aman, odian Ortiz, Carmen. Cortázar el mago Pinilla, Augusto. Jorge Luis Borges: la literatura como tierra propia Quino. Mafalda Rodríguez Monegal, Emir. Borges por él mismo Sábato, Ernesto. España en los diarios de mi vejez

Page 5: Ciutats literàries - Buenos Aires

Sábato, Ernesto. El pintor Ernesto Sábato Sábato, Ernesto. El túnel Sábato, Ernesto. España en los diarios de Ernesto Sábato Sábato, Ernesto. Informe sobre ciegos Sábato, Ernesto. Lo mejor de Ernesto Sábato Sábato, Ernesto. Sobre héroes y tumbas Sánchez Ferrer, José Luis. El universo poético y narrativo de Jorge Luis

Borges

Vázquez, María Esther. Borges: esplendor y derrota Vázquez Montalbán, Manuel. Quinteto de Buenos Aires Vázquez Rial, Horacio. Buenos Aires Williamson, Edwin. Borges: una vida Woodall, James. La vida de Jorge Luis Borges: el hombre en el espejo

del libro

Zampagione, Héctor. El París de Rayuela: homenaje a Cortázar Nacach, Pablo. Buenos Aires y los libros: escenarios y huellas. [Viajar,

nº 388 (set. 2011), págs. 70-79]

*CURIOSITATS: Sabies que...?

Buenos Aires y los libros Pablo Nacach

Escenarios y huellas de Jorge Luis Borges, Julio Cortázar y otros grandes escritores Las manzanas arrabaleras de Jorge Luis Borges, los cielos furtivos de Julio Cortázar, las esquinas vivas de Roberto Arlt o las floridas veredas de Oliverio Girondo escriben (y describen) solo algunas de las páginas más célebres (y más celebradas) de ese fascinante libro abierto al que habitualmente llamamos Buenos Aires. Porque cuano se horadan a

Page 6: Ciutats literàries - Buenos Aires

conciencia las calles porteñas salen a la superficie libros y escritores que no pueden vivir ni soñar sin Buenos Aires. Si en un personaje pueden unirse el amor hacia libros y bibliotecas y el fervor por Buenos Aires, ese es sin duda Jorge Luis Borges (1899-1986). Ansiando quizás la paz hecha de estanterías y de soledad, enter 1937 y 1946 Borges ejerció un cargo subalterno en la Biblioteca Municipal Miguel Cané, del tradicional barrio de Boedo. Viva aún hoy, en el edificio de la calle Carlos Calvo 4319 es posible visitar la piecita donde quién sabe si no habrá Borges rumiado uno de sus relatos más fascinantes, La biblioteca de Babel, peregrinando así en busca del “catálogo de catálogos” por los anaqueles de aquella “ilegible biblioteca de los arrabales del Sur”, como el mismo Borges pareció homenajearla en su cuento El Aleph. En 1955, Borges es nombrado director de la Biblioteca Nacional, cargo que ocupa hasta 1973, desarrollando sus actividades en un edificio de la calle México 564, en el pintoresco barrio de Montserrat. Declarado Monumento Histórico Nacional, allí funciona actualmente el Centro Nacional de Música. Borges consagró una inmensa energía a promover el fundamental espacio público que supone toda biblioteca, y sin duda su legado continúa encendido en rincones, páginas de libros e inquietudes lectoras del nuevo edificio de la Biblioteca Nacional, un icono del llamado Brutalismo arquitectónico, digno de ser visto, al que se accede por la calle Agüero 2502, en el lujoso barrio de la Recoleta. Buscando “los atardeceres, los arrabales y la desdicha”, en 1923 Borges escribió esa suerte de guía turístico-emocional titulada Fervor de Buenos Aires, una serie de poemas con los que pueden recorrerse rozos imperecederos de historia porteña, ubicándola en sitios concretos como La Plaza San Martín o La Recoleta, o amplificándola en sentimientos elevados como la ausencia, la noche, la despedida o un patio. Con Denominación de Origen Jorge Luis Borges encontramos también las palabras que el autor dedicara al barrio donde pasó su infancia: el barrio de Palermo. En 1929 escribe uno de sus poemas más famosos, Fundación mítica de Buenos Aires, señalando con cartabón el epicentro de sus vivencias infantiles: “Una manzana entera pero en mitá del campo / expuesta a las auroras y lluvias sudestadas. / La manzana pareja que persiste en

mi barrio: Guatemala, Serrano, Paraguay, Gurruchaga”. Paradojas del destino o cuento borgiano hecho realidad, en 1996 el gobierno de la ciudad rebautizó la calle Serrano como calle Jorge Luis Borges, motivo por el cual la “manzana pareja” del poema ya no

persiste, debido a que la calle Serrano, nominalmente, ya no existe. Para leer el barrio de Palermo en las líneas de la mano de Jorge Luis Borges haremos bien en caminar lentamente, sin pretender atrapar lo inasible: tampoco existe ya el número 2135 de la antigua calle Serrano, dirección de la casa de la abuela Fanny donde vivió Borges su primera infancia, porque al 2129 le sigue el 2137. Sin embargo, en esas calles “enternecidas de penumbra y ocaso” resisten todavía viejos espíritus con nombre propio, a los que es posible tocar “como quien acaricia a alguien que duerme”: son los árboles de Buenos Aires, hijos predilectos de la Pampa que habita bajo baldosas y adoquines, que se empeña en seguir alimentándoles.

Page 7: Ciutats literàries - Buenos Aires

Julio Cortázar, hermosísimo cronopio. Claro que lo que a principios del siglo XX era “en mitá del campo”, a comienzos del XXI es lo más chic de lo chic: en esta zona del barrio de Palermo convergen sin divergencias galerías de arte de moda, tiendas de ropa de moda, bares temáticos de moda, restaurantes argentinos de moda… Porque desde hace algunos años el barrio convierte en moda todo lo que toca, y sus habitantes están convencidos de que el SoHo neoyorquino o el Hollywood de Brangelina son, en realidad, meras franquicias de Palermo. Bajando por la calle Serrano –perdón, por la calle Jorge Luis Borges – hacia la Avenida Santa Fe desde la casa donde (no) hemos podido visitar al pequeño Georgia Borges, tampoco podremos encontrarnos con un edificio emblemático que se ha ido en cuerpo pero jamás se irá en alma: la sucursal de Corros donde esa familia tan cortazariana dejó su sello -¡nunca mejor dicho! – en Correos y telecomunicaciones, el cuento que Julio Cortázar (1914-1984) escribió para la posteridad en Historias de cronopios y de famas, y grabó con su propia voz para quien quiera escucharlo.

¿Un cielo es todos los cielos?

Nuevamente en la Avenida Santa Fe, en una zona que no hay quien entienda por qué se llama Pacífico, con el estrepitoso trajinar que allí impera miles y miles de autobuses de todos los colores – llamados colectivos en idioma argentino, bondis en lunfardo – podrían ser metáfora de los cronopios, las famas y las esperanzas imaginados por Julio Cortázar en su libro, si no fuera porque para montarse a bordo de alguno de estos autobuses es preciso en ocasiones arriesgar la vida propia y la literatura ajena. En cualquier caso, los bondis de la Línea 111 – de color verde y amarillo – o de la Línea 15 2 –azul, rojo y blanco - terminarán por llevarnos hasta el centro de la ciudad, a la calle Florida 165, donde podemos encontrar otro de los grandes escenarios cortazarianos: la porteña Galería Güemes, que junto a la parisina Garlería Vivienne comparte papel protagonista en el insigne relato titulado El otro cielo, de Todos los fuegos el fuego. Bandera del Art Nouveau arquitectónico, primer rascacielos de la ciudad de Buenos Aires y sitio de interés cultural, la Galería Güemes, construida en el año 1915, es hoy un importante centro comercial. Con tintes marcadamente autobiográficos, Cortázar nos cuenta que hacia el año 1928, el Pasaje Güemes era para él “la caverna del tesoro, un falso cielo de estucos y claraboyas sucias, una noche artificial que ignoraba la estupidez del día y del sol ahí afuera”, y que allí acudía a sus catorce años a quitarse “la infancia como un traje usado”. La Galería Vivienne de París fue enseguida territorio familiar para el Cortázar adulto, pues sus secretos se los había desvelado su hermana especular, la Galería Güemes de Buenos Aires. Quizás por ello, la primera edición de Todos los fuegos el fuego, que data de 1966 y puede costar hasta 150 euros, nos muestre a uno y a otro lado de la portada, a uno y a otro lado del Atlántico, las fotografías rojizas de ambas Galerías, de ambos mundos, de otros cielos. Cuenta la leyenda urbana que la Avenida Rivadavia es la más larga del mundo: sólo en la ciudad de Buenos Aires tiene 106 cruces con semáforos, por ella pasan 83 líneas de

Page 8: Ciutats literàries - Buenos Aires

autobuses y posee casi 30.000 números de inmuebles. En un recorrido algo alejado de los circuitos turísticos, pero, justamente por eso, más intenso y pintoresco, poco después de salir del barrio de Montserrat y del Once, la Avenida Rivadavia se nos ofrece sucando como un relámpago los barris de Almagro, Caballito y Flores, territorios cartografiados con maestría por Roberto Arlt (1900-1942) y Oliverio Girondo (1891-1967).

La vida en las esquinas

Arlt encuentra vida en las esquinas, en esos sitios privilegiados de las calles donde la gente se cruza y se entrecruza, y así lo deja reflejado, por ejemplo, en esas postales anímicas de Buenos Aires que son sus Aguafuertes porteñas. De ese modo, si en Los

chicos que nacieron viejos su mirada se posa en las esquinas de Rivadaria y Membrillar, donde analiza a “un muchacho con cara de jovie que sin embargo no tendrá más de veite años”, o en las esquinas de Rivadavia y Bolivia, donde recuerda “el

comercio de remendón de un viejo zapatero andaluz que me inició en los deleites y afanes de la literatura bandoleresca”, en Molinos de viento en Flores se centra en la esquinas de Beltrán, Bacacay y Ramón L. Falcón, donde tiempo atrás existían molinos de viento y, quién sabe si a juzgar por la gran imaginación del Dostoievski argentino, también se pasearían por el barrio de Flores Don Quijote y Sancho... A Roberto Arlt le fascinaban las esquinas, escenarios donde transcurría la función teatral de Buenos Aires; Oliverio Girondo parecía tener ojos sólo para las personas. ¿O sólo para las mujeres? Así parece descubrírnoslo en estos bellísimos versos pertenecientes a esa suerte de guía turístico-sentimental titulada Veinte poemas para ser leídos en el tramvía, y que dice así: “Las chicas de Flores se pasean tomadas de los

brazos, para transmitirse sus estremecimientos, y si alguien las mira en las pupilas,

aprietan las piernas de miedo de que el sexo se les caiga en la vereda”.

Mafalda eterna

¿Qué diría la inquieta y movediza “Mafalda” de la estatua que el gobierno de la ciudad de Buenos Aires inauguró con su imagen en agosto de 2009? No sabemos si estaría contenta de tener que quedarse tan quietecita para el resto de sus días, aunque, si lo pensamos mejor, como el tiempo de “Mafalda” es la Eternidad, mucho no podría molestarle. En cualquier caso, feli estaba su padre, Joaquín Lavado, mundialmente conocido como Quino, al inaugurar la estatua que se encuentra en las esquinas de las calles Chile y Defensa, en el céntroco barrio de San Telmo. Las autoridades eligieron ese emplazamiento ya que en Chile 371 vivía precisamente Quino cuando creaba a su personaje más famoso. La escultura es obra del artista Pablo Irrgang y hoy el sitio se ha convertido casi en lugar de peregrinaje, y no hay turista que olvide sacarse un par de fotos junto a la heroína popular argentina. Sin embargo, el mejor consejo sería quizás ponerse a releer los viejos libritos en los que “Mafalda” y sus amigos ponían a parir al mundo, que desde luego no ha cambiado demasiado... (Viajar, nº 388, pàgs. 70-79)

Page 9: Ciutats literàries - Buenos Aires

Són escriptors argentins:

Arlt, Roberto

(Buenos Aires, 1900-1942)

Autor de novel·les (El juguete rabioso, 1926; Los siete locos, 1929), de contes i de peces teatrals (300 millones, 1932), etc, en les quals descriu, amb estil caòtic i vigorós, personatges sovint grotescs, des d’una perspectiva individualista i masoquista.

Bioy Casares, Adolfo

(Buenos Aires, 1914-1999)

Escriptor que va conrear la novel·la fantástica, mediatitzant-la en mons irreals i amb tècniques de l’absurd: La invención de Morel (1940), Plan de evasión (1945), El sueño de los héroes (1954), Diario de la guerra del cerdo (1969), la seva millor novel·la, Historias de amor (1972) i La aventura de un fotógrafo en La Plata (1985). Escriví també contes (Historias desaforadas, 1986, La muñeca rusa, 1991 i Una magia modesta, 1998), igualment dins el gènere fantàstic. Cal esmentar, a més, els volums de memòries Memorias. Infancia, adolescencia, y como se hace un escritor (1994) i De jardines

ajenos (1997). Fou molt amic de J.L. Borges, amb el qual compartí algunes de les afinitats literàries. El 1990 li fou atorgat el Premi Cervantes.

Jorge Luis Borges (Buenos Aires, 1899 - Ginebra 1986) Poeta, narrador i assagista. De l’època de Perón són les antologies fetes en col·laboració amb Silvina Bullrich (El compadrito: su destino, sus barrios, su música) i amb Delia Ingeniero (Antiguas literaturas germánicas). El 1957 li fou atorgat el premi nacional per les narracions El Aleph (1949). El seu món personal es desenvolupa en assaigs entre erudits i imaginatius, com Inquisiciones (1925), Historia de la eternidad (1936), Otras in quisiciones (1937-52), etc, o en narracions barroques, de joc intel·lectual a vegades gratuït, però sempre ric i elaborat: Historia general de la infamia (1935), Nueva refutación del tiempo (1947), La muerte y la brújula (1951), El informe Brodie (1970), El

libro de la arena (1975), etc. Ha escrit nombrosos llibres de poemes. L’any 1980 va rebre el premi Cervantes de literatura.

Page 10: Ciutats literàries - Buenos Aires

Julio Cortázar

(Brusel·les, 1914 – París, 1984)) Escriptor argentí. Profesor de literatura a l’Argentina, el 1951 es traslladà a París, i el 1981 obtingué la nacionalitat francesa. L’influïren J.L.Borges, H.Quiroga, J.Cocteau i A.Jarry, entre d’altres autors de la literatura fantástica, amb els quals comparteix l’ús de l’humor com a eina d’investigació. Escriví poesia, però destacà com a autor de novel·les (Los premios, 1960; Rayuela, 1963; El libro de Manuel, 1973) i de narrativa curta: Bestiario (1951), Final del juego (1956 i 1962), Las armas secretas (1959) – un conte d’aquest recull serví de base a M.Antonioni per al seu film Blow-Up -. Historias de cronopios y de famas (1961), La vuelta al munda en ochenta mundos (1967), o Deshoras (1983), entre els darrers. Los autonautas de la cosmopista és de 1983, en col·laboració amb la seva esposa Carol Dunlop, i el 1984 fou publicada, pòstumament, Nicaragua tan Violentamente dulce.

Ocampo, Silvina

(Buenos Aires, 1909 - 1993)

Escriptora argentina. Escriví poesia (Poemas de amor desesperado, 1949, etc) i relats fantàstics (Viaje olvidado, 1937; Los días de la noche, 1970; Y así sucesivamente, 1987; etc).

Quino

(Mendoza, 1932)). Nom amb què es conegut el dibuixant humorista argentí Joaquín Salvador Lavado. Des del 1953 publica a la premsa de diversos països. Conegut per la popular sèrie Mafalda, iniciada el 1962, on utilitza el recurs de veure el món dels grans a través dels infants, i fa una crítica de la societat mitjançant els acudits de la nena-adulta, ha recollit la seva obra en volums com Mundo Quino (1963), Gente en su sitio (1978), Déjame inventar (1983) i Potentes prepotentes e impotentes (1990). Ha conreat també el cartellisme.

Ernesto Sábato

(Rojas, Buenos Aires, 1911) Assagista i novel·lista argentí. Científic, amplià els estudis a París (1938), on treballà amb Irene Joliot-Curie, i a Massachussets (1939). A París participà en els movements artístics

Page 11: Ciutats literàries - Buenos Aires

d’avantguarda i s’interessàábato: tod’una forma especial pel surrealisme. Novament a l’Argentina, exercí d’enginyer i explicà física a la universitat de La Plata, d’on cessà per motius polítics. Dirigí “Mundo Argentino” (1955) i es col·laborador de diverses publicacions de l’Argentina i d’altres països llatinoamericans i europeus. Fou el president de la comissió encarregada de l’informe sobre els desapareguts al seu país durant la dictadura militar (Nunca más, 1983), conegut per l’informe Sábato. El seu primer llibre, Uno y el Universo (1945), obtingué el Premio Municipal de producció filosófica i científica (1946). Té assaigs d’interès polític i polèmic: “El caso Sábato: torturas y libertad de prensa carta abierta al general Aramburu (1956) i El rostro del peronismo: Carta abierta a Mario Amadeo (1956); i d’interès literari: Hombres y engranajes (1951), Tango, canción de Buenos Aires (1962), Los fantasmas de Flaubert (1967), Sartre contra Sartre (La misión trascendente de la novela) (1968); Apologías y rechazos (1979). La seva obra com a narrador forma una interessant trilogía que, partint d’un subjectivisme exacerbat a El Túnel (1948), portada al cinema per A.Drove el 1987, s’amplia a Sobre héroes y tumbas (1962), vers una meditació de la babilónica Buenos Aires i de la realitat argentina dins una profunda visió de la problemática del s. XX, fins a aconseguir en Abaddón el exterminador (1974) un extraordinari i irrefutable carácter de document testimoni, molt sovint profètic, sobre la realitat argentina. El 1884 li fou atorgat el premi Cervantes.

Per continuar llegint:

Literatura argentina Literatura llatinoamericana escrita en llengua castellana pels argentins o pels uruguaians. Les profundes relacions històriques i socials entre l’Argentina i l’Uruguai n’han creades unes altres de tipus cultural que permeten de parlar d’una literatura pròpia anomenada del Riu de la Plata. La literatura argentina s’inicià amb el virregnat del Riu de la Plata (1776). A la darreria del s XVIII es destacà el poeta Manuel José de Laverdén, autor d’Oda al Paraná. El romanticisme fou introduït per Esteban Echevarría amb obres com Consuelos (1834), Rimas (1837) i La Cautiva,, una de les primeres manifestacions del tema gauchesco. El moviment d’idealització nacionalista s’afermà amb Hilario Ascasubi, Estanislao del Campo i José Hernández, autor de Martín Fierro (1872), convertit en el poema nacional de l’Argentina. El gauchismo fou una faceta típicament argentina del romanticisme que s’originà com una reacció intel·lectual contra la tirania de Juan Manuel de Rosas, i en foren capdavanters Esteban Echevarría, José Mármol, Bartolomé Mitre i Domingo Faustino Sarmiento. Enfront del gauchismo hi hagué un corrent cosmopolita inspirat en París, bé que amb una visió més provinciana, i representat per Juan María Gutiérrez, Carlos Guido Spano, Olegario V.Andrade i Eduardo Mallea. Quant al teatre, la literatura gauchesca donà l’obra Juan Moreira (1879) d’Eduardo Gutiérrez, però, en general, seguí els moviments europeus llevat del teatre popular de l’uruguaià Florencio Sánchez. El naturalisme, en gran part basat en la visió del camp argentí, fou representat

Page 12: Ciutats literàries - Buenos Aires

per Manuel Gálvez, Robert J.Payró i Benito Lynch amb dues novel·les fonamentals: Los

Caranchos de La Florida (1920) i El inglés de los güesos (1924). Ricardo Guiraldes, autor de Don Segundo Sombra (1926), tancà el cicle gauchesco i aconseguí per primera vegada el reconeixement unànime de la crítica europea. El modernisme ha deixat La

gloria de Don Ramiro (1908) d’Enrique R.Larreta i l’obra poètica de Leopoldo Lugones, i entre altres Enrique Banchs, Ezequiel Martínez Estrada, Ricardo E.Molinari i Conrado Nalé Roxlo. Més apropats als moviments d’avantguarda són Baldomero Fernández Moreno, Alfonsina Storni, Macedonio Fernández, que s’apropà ja a l’ultraisme, i Oliverio Girondo. Després del modernisme, la narrativa inicià camins experimentals amb Roberto Arlt que expressà la frustració de la burgesia de la capital, i Jorge Luis Borges que creà una univers personalíssim, barreja d’evocació lírica, metafísica i narració, en un joc enlluernador d’evasió i de lucidesa. D’entre les promocions contemporànies destaquen Ernesto Sábato, Manuel Mujica Laínez i, Julio Cortázar, que aconseguí amb Rayuela (1963) una obra de gran originalitat. També els seus contes, de caràcter molt personal, segueixen l’experiència de Borges, amb una tècnica de fantasia i de rigor. Després, cal citar Juan José Saer, Manuel Puig, Haroldo Conti, Marta Lynch, Adolfo Bioy Casares i Silvina Ocampo. Pel que fa a la poesia, destaquen César Fernández Moreno, Francisco Urondo, Alejandra Pizarnik, Olga Orozco i, sobretot, Juan Gelman. En teatre Carlos Gorostiza, Abelardo Castillo, Agustín Cuzzani i Osvaldo Dragún. I entre els assagistes Enrique Andersom Imbert, Raúl Larra i Rodolfo Walsh. En la narrativa de final dels anys vuitanta i principi dels noranta continuà entre d’altres, la tendència a referir-se críticament a la història argentina recent. Entre els novel·listes més joves s’han consolidat Juan José Saer, César Aira i Andrés Rivera. Altres autors són Osvaldo Soriano, Raúl Larra, Rubén Tizziani, etc. D’altra banda, Adolfo Bioy Casares continua encapçalant la narrativa breu i també cal esmental Juan Carlos Martini, Marco Denevi, Isidoro Blastein, etc. De la gran diversitat de la producció poètica, sobresurten tendències com el neobarroc, amb poetes com Tamara Kamenzain; l’objectivisme, que emfasitza el significat per davant del joc formal, i el neoromanticisme dels més joves, que representa un jo líric conscient de les seves limitacions, alhora desesperat i irònic. Cal destacar la tasca de l’editorial Último Reino, que ha publicat centenars de llibres de poesia, i de la revista ‘‘Diario de poesia’’, que arriba als 40.000 exemplars. Poetes importants i reconeguts internacionalment són Enrique Molina, Alberto Girri i Roberto Juarroz. De la nova generació, destaca l’audaç Néstor Perlongher, resident al Brasil. Altres poetes són Pedro Aznar i Lila Calderón. Pel que fa al teatre, es pot esmentar Norma Aleandro, Atilio Betti, Jorge Masciángoli i els aplecs de Griselda Gambaro i Roberto M.Cossa. Finalment, en el camp de la crítica i l’assaig, cal destacar, entre d’altres, l’obra de Cristina Grau.

Buenos Aires

Capital d’Argentina, situada sobre el Riu de la Plata, al fons de l’estuari (2 988 006 h [1995]). El clima és temperat oceànic (16,6°C de temperatura mitjana; 900-1000 mm de pluviositat anual). El nucli de la ciutat, per raó de la seva activitat portuària, és vora el port, i presenta una disposició en quadrícula, amb carrers estrets. Al voltant d’aquest nucli s’ha estès la ciutat nova, segons una disposició radial. El centre urbà és la plaça de Mayo, on hi ha la catedral, la Casa Rosada (seu de la presidència de la república) i altres edificis del govern, i la plaça del Congreso (on és

Page 13: Ciutats literàries - Buenos Aires

situat el palau del congrés), ambdues places unides per l’avinguda de Mayo. En aquesta àrea se situen els bancs, els comerços (carrer Florida) i en general els locals destinats a l’esbarjo (carrers Corrientes i Lavalle), com també les oficines comercials i financeres, i presenta edificis alts, en contrast amb la resta de la ciutat, formada per cases baixes. Els barris de Belgrano, Palermo i Urquiza, al nord-oest de la ciutat, són residencials rics, mentre que els barris situats a l’oest i al sud-oest són obrers, densament poblats, i al sud-est se situa el sector industrial, bé que la divisió per activitats no és gaire marcada. La ciutat, que forma un districte federal, és separada dels municipis que constitueixen l’aglomeració urbana per l’avinguda del General Paz, que té un caràcter d’autopista, i pel riu Riachuelo, i és dividida en dues parts per l’eix de l’avinguda Rivadavia. El parc principal és el Palermo, sobre el Riu de la Plata, on hi ha el jardí zoològic, el jardí botànic i l’hipòdrom. La indústria (d’automòbils, tèxtil, alimentària, de la fusta, química, de sabates, arts gràfiques) és situada preferentment als barris de Boca i Barracas, al sud-est de la ciutat, prop d’un dels nuclis ferroviaris més importants, bé que actualment es van desplaçant cap al gran Buenos Aires i deixen allà els dipòsits de mercaderies. La situació favorable de Buenos Aires, a l’estuari del Plata, ha determinat la seva importància; és, a més, el punt on conflueixen els interessos de la Pampa. És un centre administratiu i d’ensenyament superior: Universidad de Buenos Aires, fundada el 1821; Universidad Católica Argentina Santa María de los Buenos Aires, fundada el 1958; Universidad Tecnológica Nacional, fundada el 1959; Universidad Argentina de la Empresa, fundada el 1962; Universidad Argentina ‘‘John F. Kennedy’’, fundada el 1961; Universidad de Belgrado, fundada el 1964; Universidad de la Marina Mercante, fundada el 1974 i Universidad del Museo Social Argentino, fundada el 1912. És seu arquebisbal catòlica. És el nus principal de totes les comunicacions del país (ferrocarrils, carreteres), que segueixen la disposició radial de la ciutat. Els transports interurbans presenten la mateixa disposició i tenen pocs enllaços transversals, la qual cosa fa difícil la comunicació en aquest sentit. Buenos Aires és una ciutat portuària, i el seu moll, situat primerament a la desembocadura del Riachuelo, ha necessitat, des del 1885, diverses ampliacions (Puerto Madero [1887-98], Puerto Nuevo [1908]), i necessita contínuament treballs de dragatge, a causa de la gran aportació d’al·luvions dels rius que desemboquen a l’estuari i el ceguen, fet que és agreujat pels vents locals, com el pampero, que fa baixar el nivell de l’aigua a la costa argentina de l’estuari, i la sudestada, que arriba a provocar inundacions a Buenos Aires. Les comunicacions aèries tenen dos punts terminals: l’aeroport municipal Aeroparque, que reuneix les comunicacions amb l’interior del país, i l’aeroport Ezeiza, que reuneix les comunicacions internacionals. El 1948 les ciutats que voregen Buenos Aires, situades sobretot al llarg de les línies de ferrocarril (Avellaneda, Quilmes, Lanús, Lomas de Zamora, Almirante Brown, Esteban Echeverría, Matanza, Morón, Merlo, Tres de Febrero, General San Martín, Vicente López), foren incloses en una gran aglomeració urbana dita Gran Buenos Aires, tot conservant cadascuna les característiques pròpies; depenen administrativament de la província de Buenos Aires. Fundada el 1536 per Pedro de Mendoza a la riba dreta del Riu de la Plata, aquest primer assentament fou abandonat l’any 1541 pels seus habitants, que es refugiaren a Asunción del Paraguai a causa dels atacs dels indígenes. Posteriorment (1580), Juan de Garay fundà de nou Buenos Aires, que, a causa de la seva situació, es desenvolupà ràpidament: el 1617 era ja cap de governació, i el 1620 seu episcopal. Durant el s XVII fou atacada diverses vegades pels

Page 14: Ciutats literàries - Buenos Aires

anglesos i els portuguesos, especialment d’ençà que aquests darrers establiren la colònia de Sacramento (1680) a la riba esquerra del Riu de la Plata. A la segona meitat del s XVIII es desenvolupà extraordinàriament gràcies a la creació del virregnat del Riu de la Plata (1776) i a la implantació, des del 1778, de la llibertat de comerç entre Espanya i les Índies. El 1806 els britànics ocuparen la ciutat, que fou represa per una expedició organitzada a Montevideo, fet d’armes on tingué una actuació decisiva la Companyia de Minyons Catalans, voluntaris comandats per Rafael Bofarull i Joan Grau i Font. El 1807 es repetí la invasió, aquest cop des de Montevideo, conquerida el mateix any, però l’assalt fou rebutjat per la guarnició i la població armada. Entre les unitats de defensa destacà el cos de Voluntaris Urbans de Catalunya, comandats per Domènec Matheu, futur president (1811) de la junta revolucionària. La defensa de la ciutat donà lloc a la creació de cossos de milícia i a una àmplia militarització; això, unit a les noves idees de llibertat que venien de França i dels EUA, portà a la creació d’una junta (1810) que deposà el virrei espanyol, mentre la metròpoli era ocupada per les tropes napoleòniques, i permeté que el 1816 fos declarada la independència. Durant el s XIX Buenos Aires lluità per no perdre el paper hegemònic que li conferia la situació d’ésser port i duana únics de l’Argentina. L’any 1853, en ésser aprovada la constitució federal, Buenos Aires es refusà d’adherir-s’hi i actuà com a estat independent fins l’any 1860, que, arran de la batalla de Pavón, s’imposà als federals i esdevingué capital de la república. El 1880 fou segregada de la província de Buenos Aires i convertida en districte federal. L’estabilitat econòmica féu créixer la immigració estrangera des de la fi del s XIX. La gran immigració que hi hagué durant la Segona Guerra Mundial i després, ha contribuït a reforçar el domini financer i econòmic que la ciutat té sobre tot el país. La presència, des del s XIX, d’una nombrosa colònia catalana ha fet que Buenos Aires fos una de les ciutats americanes on l’activitat dels catalans fou més remarcable: el ‘‘Centre Català’’ data del 1886 i el ‘‘Casal Català’’, del 1908. La fusió d’ambdós (1940) donà lloc al ‘‘Casal de Catalunya’’. Aquestes entitats han editat diferents revistes, entre les quals ‘‘L’Aureneta’’ (1876-90), ‘‘Resorgiment’’ (1916-72) i ‘‘Catalunya’’ (1930-64) i, posteriorment, ‘‘Anem-hi’’, a més d’impulsar altres activitats. (Enciclopèdia Multimèdia Universal Compacta)