ciutadans2012 · núm 9

Noves formes d’organització interna de les empreses

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics

Andorra, un país sense futur?

REVISTA DE CIÈNCIES SOCIALS D’ANDORRA

2

Continguts 3 Editorial

4 Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals

12 Andorra, un país sense futur?

16 Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra 26 Noves formes d’organització interna de les empreses i les nocions de Michel Foucault: Assaig de comparació i comprensió

32 Problemes per accedir al sistema escolar dels infants d’ascendència haitiana a la República Dominicana

38 L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics

49 Agenda

Col·laboradors d’aquest número. Judith Pampalona, Pere Moliné, Isabel de la Parte, Diana

Oliveira, Joan R. Micó, Miquel Àngel Millan.

Fotografies. Fotografies interiors: Pep Graell Tor.

Institut d’Estudis Andorrans. Presidenta: Roser Suñé · Director: Jordi Guillamet.

Centre de Recerca Sociològica, CRES. Director: Joan R. Micó · Cap d’Unitat: Mercè Casals

Investigadors: Josepa Batalla, Núria Segués i Javier A. Rodríguez, Natàlia Casals, Meritxell

Moya · Assessor metodològic: Lluís Saez.

Ciutadants Revista anual 2012

Les opinions expressades en els articles d’aquesta revista són la dels seus autors respectius i no necessàriament les del Cen-tre de Recerca Sociològica. El Centre de Recerca Sociològica és un departament de l’Institut d’Estudis Andorrans. Els seus propòsits fonamentals són els de realitzar tasques de recerca i divulgació d’estudis que analitzin la societat d’Andorra.

Ciutadans és una revista gratuïta, publicada anualment pel Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andor-rans. Si voleu publicar a Ciutadans heu de fer arribar els vostres articles a CRES, Av. Rocafort 21/23, AD600 Sant Julià de Lò-ria, Andorra, o a l’adreça electrònica: cres@iea.ad. Els articles han de tenir una llargada entre 3 i 6 pàgines DIN A4, figu-res i fotografies a part. Tots els articles, abans de la seva publicació, seran revisats per especialistes de la matèria tractada.

Edita:Centre de Recerca Sociològica

Correcció lingüística:Context traduccions

Disseny i maquetació:Jecom disseny

Dipòsit legal: AND-454-2004

EDITORIALEls treballs de recerca del CRES es poden dividir en tres cate-

gories: la primera és la que recull enquestes d’opinió, com

l’observatori, del qual ja portem 25 edicions, i l’enquesta

d’opinió política, que es fa des de l’any 2010. Aquestes

enquestes volen mesurar l’evolució de l’opinió pública i

comparar-la amb la dels països del nostre entorn.

La segona categoria correspon a una multitud d’estudis

encarregats per les administracions públiques. En l’actualitat,

els estudis de més envergadura en els quals estem immer-

sos són: primerament, tot el ventall d’enquestes turístiques

(a iniciativa d’Andorra Turisme) que es fan de manera conti-

nuada per analitzar la quantitat i el perfil dels turistes que

arriben al nostre país; en segon lloc, podem citar l’enquesta

sobre salut pública (encarregada pel Ministeri de Salut i

Benestar), i en tercer terme, estem desenvolupant una sèrie

d’observatoris que analitzen l’evolució de la qüestió social a

Andorra (observatori social, encarregat pel Departament de

Benestar del Govern), la situació de la joventut (observatori

de la joventut, a iniciativa del Departament de Joventut del

Govern) o la dels infants al nostre país (l’observatori de la

infància d’UNICEF).

La tercera categoria seria els treballs de recerca que han

nascut a iniciativa pròpia i que són monografies que volen

analitzar amb profunditat els problemes socials que condi-

cionen el nostre país. En l’actualitat, estem elaborant dos

treballs dels quals tenim previst tenir resultats durant l’any

2013: un estudi sobre les relacions frontereres entre Andorra

i França, i un estudi qualitatiu sobre la pobresa a Andorra.

Els objectius de l’estudi sobre les relacions d’Andorra amb

França se centren en l’anàlisi de les relacions francoan-

dorranes, ja siguin de caràcter econòmic, laboral, social o

d’immigració, així com en una comparativa en el temps del

tipus de relacions i moviments que s’han donat a partir d’un

context històric i socioeconòmic molt concret, i l’impacte

que aquests poden tenir sobre Andorra com a país i societat.

També es vol analitzar l’evolució de la presència de la cultura

francesa a Andorra i la seva situació actual.

En relació amb el treball sobre pobresa i exclusió social,

compta amb el patrocini de la Fundació Jacqueline Pradère.

Els seus objectius són determinar les diverses formes sota

les quals es presenta l’exclusió social i els diversos tipus de

problemes que s’identifiquen, així com copsar els mecanis-

mes que generen risc de patir exclusió social i determinen

les diferents trajectòries que recorren els individus. A més,

es volen identificar els moments de canvi en la vida dels

subjectes i els punts d’inflexió que han derivat l’individu cap

a situacions de pobresa i exclusió social i identificar com

mobilitzen els recursos de què disposen per tal de deter-

minar el paper de les xarxes, tant formals (administracions,

organitzacions no governamentals) com informals (família,

amics, etc.).

Esperem que aquests estudis, un cop finalitzats, siguin del

vostre interès i us animem a continuar llegint aquesta revista

en aquesta nova etapa en què ha deixat de tenir format

paper i es presenta de manera digital.

3

En un article anterior de Ciutadans 4, «Xarxes migratòries i

vides transnacionals a Andorra», s’introduïa la perspectiva

transnacional per oferir una nova mirada dels processos

migratoris i identitaris. Es parlava de com una part important

dels residents mostra un alt índex de mobilitat i tendeix a

viure entre països diferents fins a crear nous espais de relació,

noves formes de sociabilitat i construccions identitàries

més complexes que no s’entenen només en la lògica d’un

únic estat (Portes, Guarnizo i Landolt, 2003; Levitt i Glick,

2004). En un món interconnectat amb aquest alt índex de

mobilitat estan emergint xarxes d’activitats, estils de vida i

ideologies que s’entenen entre realitats diferents. Aquestes

pràctiques transnacionals també comporten lleialtats més

complexes, augmenten les ciutadanies dobles i múltiples, i

fan sorgir identitats híbrides que es desenvolupen en dues o

més societats simultàniament.

La presència significativa de residents estrangers i turistes

en determinats indrets, hi deixa una petjada significativa i

hom pot apropar-se a aquesta realitat per obtenir noves

claus interpretatives sobre els lligams que s’hi estableixen.

Per entendre el viure transnacional a Andorra, hom pot

fixar la mirada en la comunitat procedent del Regne Unit,

ja que permet reflexionar sobre les interrelacions entre la

migració, el turisme, la construcció d’espais transnacionals

i el sorgiment d’identitats contemporànies. Cal traçar

les connexions i les discontinuïtats socials i culturals que

es produeixen en alguns indrets que s’han transformat

radicalment en poc més de trenta anys fins a generar unes

dinàmiques pròpies.

Si hom parteix de les dades estadístiques i els estudis sobre

població i immigració a Andorra, pot observar la tendència

a incloure les comunitats nacionals amb menys presència

dins la categoria d’«altres nacionalitats», que aglutina una

realitat diversa i complexa amb diferències significatives

en funció de les circumstàncies socials i econòmiques i la

procedència. Per aquesta raó, cal descobrir les especificitats

d’aquesta amalgama d’altres nacionals i entendre la

diversitat de situacions que amaga el tant per cent estadístic

que ocupen en el total de la població. Dins la categoria

dels altres nacionals, els ciutadans britànics són els més

nombrosos. La seva presència en determinats indrets del

país té una història pròpia, tot i que comparteix alguns

trets que també caracteritzen altres petites comunitats

europees o determinats sectors socials. Les motivacions

que han atret els britànics a Andorra i les relacions que s’hi

han establert conviden a repensar conceptes com inserció,

ciutadania o identitat.

El Regne Unit ha estat un dels principals mercats emissors

de turisme. La seva tradició turística ha generat multitud

d’indrets orientats al seu consum de vacances. Estades

curtes o llargues, cercant l’oci o el descans, caracteritzen les

destinacions turístiques que porten els ciutadans britànics a

viatjar, especialment cap a França i Espanya. En un concepte

més residencial, una altra característica és la tendència

que tenen d’adquirir una segona residència i establir-s’hi

4

Autora:

Isabel de la ParteLlicenciada en antropologia

SOLDEU BY NIGHT.MIGRACIÓ, TURISME I VIDES TRANSNACIONALS

estacionalment. Si, en l’entorn proper, els britànics s’han

establert en pobles de la costa mediterrània per gaudir

de la platja, la tranquil·litat i els avantatges econòmics i

sanitaris, a Andorra hi han arribat atrets per la muntanya, la

tranquil·litat, la pràctica de l’esquí i l’oci. Més enllà d’anàlisis

ecomètriques i estadístiques de les característiques dels

mercats turístics i de segona residència, és interessant

conèixer les motivacions dels ciutadans britànics per viatjar

o viure a Andorra per analitzar la relació que hi estableixen i

els lligams d’identificació.

En ple desenvolupament turístic i de les estacions d’esquí,

agències i promotors britànics descobreixen l’Andorra dels

anys 70, una destinació potencial que ofereix una combinació

de riquesa natural, tranquil·litat, serveis, fiscalitat avantatjosa

i situació estratègica, i es genera així un degoteig de residents

i de turistes que participen en la transformació del paisatge i

la consolidació d’una destinació turística i residencial.

L’any 1983, els ciutadans britànics censats són 522, l’1,2 % de la

població. L’any 1993, en són 1.092, l’1,6 % del total, i l’any 2010, la

xifra arriba a 1.117, el que suposa l’1,3 %. L’últim cens poblacional,

el 2011, en comptabilitza 963, l’1,2 % de la població. La disminució

de residents britànics s’explica per factors múltiples i caldrà

veure com evoluciona. Els residents britànics parlen d’un

possible canvi de tendència residencial i turística en un context

de crisi econòmica actual. Algunes agències i promotores han

deixat d’operar durant els últims anys. En tot cas, són múltiples

els factors que explicarien un possible canvi de tendència.

Malgrat l’expectativa d’un canvi d’escenari, la presència de la

comunitat britànica continua essent significativa.

Entre els residents britànics, cal distingir motivacions i

situacions, ja que hi ha diferències remarcables de com i per

què s’estableixen al país. Els ciutadans britànics de més edat

o amb una bona situació econòmica hi arriben atrets pels

avantatges fiscals i per uns paratges naturals, saludables i

confortables per establir una residència que, sovint, s’alterna

amb la residència del lloc de procedència o d’altres zones,

com la costa mediterrània. S’instal·len allà on poden adquirir

un terreny o una casa amb jardí, com van fer en alguns

poblets de la Massana o Sant Julià, i donen continuïtat a

l’estil de vida dels seus llocs de procedència. Molts d’aquests

ciutadans britànics havien viscut a diferents llocs del món

i, en el moment de retirar-se professionalment, cerquen

indrets amb unes característiques determinades que els

proporcionin una vida còmoda i els garanteixin benestar.

«Al principi era gent de tot arreu, que no havien

viscut a Anglaterra des de feia molts anys, que havien

treballat a l’Orient Mitjà en camps de petroli. Hi

havia també un quants que eren exmilitars jubilats.

Gent més aviat gran. El nivell econòmic bo, molt bo,

mai... La majoria dels que s’han instal·lat aquí eren

autosuficients, però no la gran riquesa. Els anys 70

la vida aquí era una vida molt senzilla, molt simple.

Era un paradís per a un petit sector de la comunitat

britànica. Els que volien passar dos mesos a Canes o

a Niça no... era al revés de la gent que venia per aquí.

A les Balears sempre n’hi ha hagut... i és una altra

vida cultural. Mallorca sempre ha sigut molt més

important, molt més gran, molt més cosmopolita...

A l’època, quasi la totalitat de la comunitat ens

trobàvem [...] tothom estava enamorat de nosaltres

i nosaltres d’Andorra... la gent estava contenta amb

el paisatge, amb la vida senzilla.” (AEA 180, home, 67

anys, britànic, la Massana)

També als anys 70 arriben els primers britànics atrets per les

muntanyes i per les possibilitats econòmiques d’un país en

ple desenvolupament, on la pràctica de l’esquí i el turisme

hivernal ofereixen noves oportunitats. Són joves que volen

Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals5

viure de l’esport i la natura i que cerquen noves experiències.

I uns porten els altres.

«La mayoría de los ingleses que hay hoy ya estaban

entonces (1980). Yo los conocí el primer invierno que

estuve aquí. Casi todos eran monitores de esquí.

Todos eran jóvenes, entre 18 y 20 años. Los ingleses

que llegaban tenían poder adquisitivo. Llegaban

aquí y compraban un piso. Daban clases durante el

invierno y con el verano se iban hacia Australia o...

Y hacían la temporada de esquí de aquí y de allá.»

(AEA 173, espanyola, 1961, Canillo)

Durant els anys 80 es va incentivar el turisme britànic a través

d’agències i promotores immobiliàries, i nuclis com Arinsal,

Soldeu o Pas de la Casa s’adapten per rebre un turisme que

es consolida durant els anys 90. En els últims anys, aquest

turisme ha disminuït progressivament com a conseqüència

de factors diversos.

«Els 70 van ser el principi de la immigració britànica.

El turisme britànic no va començar fins l’any 80, el

1982. I ara ja se sap que hi ha gent per a l’esquí cada

cap de setmana [...]. La gent posava un negoci, un

pub... Construíem pisos i els veníem i molta gent els

comprava... Primer els llogàvem per temporades, i

aquesta gent volia una espècie d’inversió.» (AEA 180,

britànic, 67 anys, la Massana)

Hom pot observar una comunitat britànica amb

característiques específiques: els residents passius, una

població estrangera que gaudeix d’una bona situació

econòmica i que cerca el benestar que ofereix el país;

i els residents actius, amb permís de treball, que viuen

en l’entorn de les estacions d’esquí. Entre els últims,

estan els que hi arriben per fer la temporada i després

marxen cap a altres destinacions turístiques o tornen

al seu lloc d’origen.

«Vine a España a trabajar en la playa con unas

amigas, del sur de Londres, y fui a Lloret de Mar a

trabajar... 21 años. Y trabajando ahí nos dijeron de

venir a Andorra. Yo nunca pensé en esquiar. Pensaba

que esquiar era para los ricos. Entonces ahí hemos

encontrado un apartamento y trabajo para el

invierno. Y he encontrado un monitor de esquí inglés

y hemos quedado aquí tres inviernos y tres veranos.

Luego he encontrado a mi marido, también es inglés

y monitor, y hemos ido corriendo a Inglaterra. Luego

vinimos a trabajar un invierno. Luego fuimos a

Inglaterra para casarnos y a por los niños.» (AEA 184,

britànica, 43 anys, Canillo)

La relació que estableixen amb el país sovint es circumscriu

a les poblacions on viuen i treballen. Són espais de trànsit,

part d’una experiència vital, on la pràctica de l’esport,

l’oci i les relacions amb els seus conciutadans són una

Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals6

part fonamental de la seva forma de vida. En poden fer

una o vàries temporades, fins i tot plantejar-se viure-hi

estacionalment, però la mobilitat està molt present.

Hi ha qui decideix establir-se i invertir en el sector de

l’hoteleria i la restauració, el sector immobiliari, el comerç

i altres serveis, sovint orientats al turisme britànic. Alguns

d’aquests empresaris han obert negocis similars en altres

indrets turístics amb presència britànica que afavoreixen

les formes de vida i les pràctiques econòmiques

transnacionals. La decisió de quedar-se o marxar respon,

com en qualsevol altre cas, a factors múltiples de tipus

personal, familiar i/o econòmic.

«Entonces (anys 80) en La Massana había pocos

edificios. El hotel Folch... era el baile del pueblo,

que eso era divertidísimo. El hotel Naudi estaba ahí,

poco más... Y casa Nono... en L’Aldosa… e íbamos con

cadenas y pinchos en las ruedas (por la nieve). Todos

estos chavales, monitores, tenían Volkswagens…

Después de dos temporadas aquí, nos fuimos al

sur de España y allí tuve mi primer hotelito… y tuve

otro restaurante en la playa. Y luego, un invierno,

volvimos aquí, porque habíamos estado bien.» (AEA

179, britànica, 51 anys, la Massana)

La Massana i Canillo són les dues parròquies que concentren

més residents britànics, i els nuclis com Arinsal i Soldeu els

que hi tenen la proporció més alta en relació amb la xifra

total de residents, presència que hom pot observar pel sol

fet de deambular pels carrers, sobretot, durant la temporada

d’hivern. Avui, els nuclis s’han convertit en destinacions

turístiques estacionals que verbalitzen un estil propi on

es percep la presència britànica. Si fa trenta anys hi havia

alguns hotels familiars i es llogaven habitacions i cases

com a apartaments turístics, ara hi ha complexos hotelers i

residencials que, en els últims anys, han crescut al ritme de

les estacions d’esquí i l’afluència de visitants.

Moltes de les activitats d’aquests nuclis es concentren en la

temporada d’hivern. Viure d’una activitat estacional implica

un seguit d’estratègies personals, familiars i econòmiques.

Què es pot fer durant la resta de l’any? Les possibilitats

són múltiples i els escenaris són diversos. Mentre alguns

es queden duent a terme altres activitats, altres opten

per continuar treballant com a professionals de l’esquí

en altres latituds, com Amèrica del Sud o Austràlia. Hi ha

un circuit professional que ha forjat una xarxa migratòria

transhemisfèrica. També és significatiu el nombre de residents

britànics que, quan tanca la temporada hivernal, es trasllada

cap a destinacions turístiques de la costa mediterrània a

l’estiu. El vincle entre aquests indrets es basa en la pràctica

esportiva i la complementarietat estacional, i sovint

reprodueixen les formes de vida en contextos turístics amb

característiques similars. En el món actual, on les distàncies

es redueixen amb les possibilitats de mobilitat, s’assenten els

espais transnacionals que combinen estacionalitat, pràctica

esportiva i turisme. Sorgeix, així, un estil de vida itinerant en

què les trajectòries individuals i familiars es vertebren entre

llocs diferents, entre països diferents.

«Mi padre era monitor de esquí. Entonces, al ser

monitor de esquí, hablando la lengua inglesa,

decidieron que viniera él a hacer de monitor y

empezar a hacer esto. Se integró aquí en la época,

no sé si decirte en el 1973... Los primeros ingleses en

llegar aquí […] (Soldeu) Ha crecido mucho, mucho el

pueblo. Ingleses sí que había. Igual niños ingleses no.

Iban y venían. Ahora es más difícil decirlo porque

hay más gente que vive aquí. Antes los que había

eran monitores en invierno […]. Ellos vivían la vida

tal y como iba.» (AEA 179, britànic, 37 anys, Canillo)

Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals7

Els fluxos migratoris entre emplaçaments turístics estacionals

comporten formes de vida amb una gran mobilitat i una

simultaneïtat que, si bé atrau els més joves i els itineraris de

vida més individualistes, són complexes de conciliar amb les

responsabilitats familiars. L’atractiu d’aquest plantejament

de vida està motivat per una certa inquietud per conèixer

altres realitats, però, sobretot, per la voluntat de mantenir

una forma de vida nòmada.

«Mucha gente se ha ido, pero mucha se ha quedado.

Supongo que era gente como yo, que llegaron aquí

y pensaron que era el lugar donde querías vivir. Si

tienes la facilidad que te puedes organizar de manera

que puedes estar aquí en invierno y en verano

marchas, es el lugar ideal. Trabajar unos meses y el

resto, pues, conocer mundo. Conocer otros países y

otras culturas.» (AEA 173 D – CA – 1961 – espanyol)

Malgrat la diversitat de motivacions i situacions, hom pot

pensar que els ciutadans britànics configuren una comunitat

que, malgrat viure fora del seu país, en molts aspectes

reprodueix el seu estil de vida, es trasllada amb els seus

hàbits i es relaciona amb la seva llengua reproduint un

model residencial i turístic propi. De fet, hom pot observar

la seva presència als llocs on s’han instal·lat. En l’altre sentit,

la percepció del país de molts residents britànics està

sovint fragmentada i molt focalitzada en l’entorn relacional

immediat. En els nuclis més turístics, si bé les formes de

vida i el ritme quotidià estan marcats per l’estacionalitat

de l’activitat i la presència de visitants de procedència

diversa, hom pot percebre la segmentació social i lingüística

als llocs de trobada i d’oci, espais pensats per atraure una

determinada clientela turística, però també els residents de

la mateixa procedència.

«Entre los monitores españoles, ingleses y argentinos

sí que se mezclan un poquito, pero en el pueblo

no. Está muy dividido por sectores. Aquí van los

argentinos, aquí van los ingleses... Los españoles y

argentinos van unidos. Los ingleses, no. Se mezclan

un poquito más por la montaña que en el pueblo.»

(AEA 184 D – CA – 1967 – britànica)

«En la vida de noche, en la vida de ocio, esto sí

que lo puedes captar muy rápidamente. Sabes que

los argentinos no vendrán aquí. Aquí no vendrán

españoles. No es que tú lo dividas. Es que está

dividido.» (AEA 173 D – CA – 1961 – espanyola)

Des dels anys 80, els agents i promotors turístics han

treballat per adaptar l’oferta d’hivern a la demanda dels

turistes britànics i han modelat les estratègies comercials

i de serveis. Si, en un primer moment, es va voler captar

un turisme benestant, amb el temps l’estratègia es va

diversificar i ara es promouen estades econòmiques per

gaudir de la neu i l’oci1. Tot i així, es tracta d’un turisme divers

que cerca una estada organitzada per a la pràctica esportiva

i l’entreteniment, en què s’obvien altres aspectes socials i

culturals del lloc i el país.

Les agències, els hotels, els pubs i locals diversos organitzen

les activitats per als turistes, habitualment, en paquets que

sovint segueixen una fórmula preestablerta. Els diumenges,

quan hi arriben els grups turístics, s’organitza la welcome

meeting, en què se’ls expliquen les activitats programades

per a la setmana, els pubs, els concerts... i comença una

programació destinada a entretenir els turistes després d’una

jornada d’esquí. S’organitza el pub crawl per conèixer els

locals d’oci on els atenen en anglès i poden menjar les seves

especialitats culinàries. Com a entreteniment, s’ofereix el

quiz, joc de cultura habitual als pubs britànics, o altres tipus

de propostes d’animació, com el Soldeu by night, en què

s’organitza una activitat a la neu que es filma i es visiona en un

pub mentre es degusta el vi calent propi de les estacions de

muntanya. Durant la temporada d’esquí, els locals organitzen

actes com la charity night, celebren esdeveniments esportius

com la final de rugbi o commemoren festes com el Saint

Patrick’s Day. Es contracten treballadors, monitors, músics i

animadors britànics per satisfer la demanda turística. Molts

indrets, locals d’oci i hotels s’han transformat per satisfer un

turisme que té la seva pròpia manera de viatjar. Els qui hi

arriben per treballar i els qui ho fan per gaudir d’un temps

de vacances deixen la seva empremta en la manera de viure

del lloc, i sorgeix una identitat turística en què hibriden i es

dilueixen els trets específics de la identitat cultural del país.

El que succeeix a nuclis com Soldeu o Arinsal és fruit

d’operadors turístics, promotors i empreses, polítics i

inversors, on emigrants, empresaris i turistes hi participen

i intercanvien rols. La motivació per la qual molts

ciutadans britànics decideixen establir-se temporalment o

definitivament a Andorra no és diferent de la que ha generat

Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals8

1. Publicitat d’una agència britànica: Clubbing holidays AndorraAre you a party person? Do you enjoy the nightlife and having a fantastic time from dusk till dawn? Visit one of the greatest clubbing destinations in the world and get the party started with your Thomas Cook Andorra clubbing holiday. With the huge number of bars, pubs and clubs in each resort and city in Andorra, your trip will be a never ending party. Check out our expert recommendations of where to go to make the most of your clubbing holiday; we’ve got a list of all the best places to hang out and party the night away...h t t p : //w w w. t h o m a s c o o k .com/lp/1xb-en6ujp/clubbing-holidays-andorra

un turisme de la mateixa procedència. De fet, l’expectativa

laboral i econòmica no sempre és suficient per explicar la

presència de britànics al país. De turistes a residents i artífexs

d’un desenvolupament turístic que només es pot comprendre

des d’una perspectiva local, cal abordar l’anàlisi com un

fenomen local-regional-global. Si fa uns anys les distàncies

tenien un altre significat en temps i cost, i el turisme tenia

un sentit d’excepcionalitat, de trencament d’allò quotidià,

avui tot plegat ha adquirit una dimensió nova. Els moviments

poblacionals coneixen noves pràctiques i adquireixen nous

significats en una economia global i interdependent.

A Andorra, com en altres indrets turístics, les interrelacions

entre els fluxos turístics i els fluxos migratoris es reforcen i

s’estimulen recíprocament. A través de la comunitat britànica,

hom pot comprendre la imbricació entre les destinacions

turístiques i migratòries, i com, en aquest cas, la migració no

s’explica només per les possibilitats econòmiques, sinó també

pels components que atrauen el turisme. Si hom percep

els llocs turístics i migratoris de marcat caràcter estacional

com una realitat canviant i espais de trànsit, entendrà que

sorgeixin formes de vida que s’articulen en la mobilitat i el viure

transnacional. De fet, es pot entendre com a translocalitat, ja

que sovint la mobilitat s’articula entre localitats. Llocs com

Soldeu o Arinsal, amb una mobilitat significativa, esdevenen

societats en moviment amb una composició social que varia

amb el pas de les estacions, i adquireixen una identitat pròpia

en l’imaginari del turista, els treballadors de temporada, els

residents i els andorrans. S’estableix un procés de reinvenció

local fruit de la turistització i es provoca un trencament

entre la realitat imaginada pels turistes i els treballadors de

pas i la realitat que viuen els residents, i també s’observen

continuïtats i trencaments respecte d’altres indrets del país. Les

característiques econòmiques d’Andorra afavoreixen les formes

de vida transnacionals, com en el cas dels ciutadans britànics.

En el context europeu, la significativa mobilitat dins

les fronteres comunitàries i el fet que molts nacionals

habiten en països que no són els seus originaris han

generat conceptes com nous europeus o ciutadans

transeuropeus quan són individus que simultaniegen la

residència o l’activitat econòmica entre dos o més països

creant vincles transnacionals, tal com s’expressava amb

anterioritat. L’accentuació d’aquests vincles té un caràcter

social i econòmic, ja que qui disposa de millors nivells de

renda té accés a les tecnologies més innovadores i facilitat

per establir-se en llocs diferents i emprendre activitats

econòmiques diverses. Així doncs, hom ha d’entendre que

Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals9

molts residents creen lligams diferents entre el lloc d’origen

i de residència, que pot haver-hi més d’un lloc de residència

i que s’estableixen interconnexions de manera bidireccional

o multidireccional, ja que formen part de més d’una societat.

En un altre sentit, els residents transnacionals construeixen

la seva identitat a partir de les seves relacions i els llocs

de residència, que s’estenen i s’entenen més enllà de

les fronteres d’un únic estat. Si bé els vincles amb el país

d’origen són forts, també ho pot ser la implicació amb el

lloc de residència. Són lleialtats, motivacions i implicacions

diferents, però també convergents en la forma de vida

transnacional que replantegen el valor de la ciutadania i la

identitat nacional.

Davant unes fronteres estatals permeables on es plantegen

dubtes sobre posar en risc la jurisdicció territorial o el fet

nacional, es percep l’increment de les ciutadanies dobles o

múltiples (Bauböck, 2003), ja que les persones tendeixen a

mantenir els lligams amb els països d’origen i residència. En

el context comunitari, l’accés a la nacionalitat varia segons

les polítiques estatals i, per tant, es generen desigualtats i

exclusions. A Andorra la valoració d’optar a la nacionalitat

per part dels residents britànics, com altres residents

comunitaris, també s’entén en la lògica transnacional. El

valor d’un passaport comunitari rau en el fet que atorga drets

davant els estats membres de la Comunitat Europea i les

institucions comunitàries. Per tant, el plantejament d’accedir

a la nacionalitat andorrana també rau en la possibilitat de no

perdre el dret a recuperar la nacionalitat d’origen, tot i que

el marc legal andorrà no preveu la doble nacionalitat. Així

doncs, el valor de la nacionalitat andorrana no s’entén en

la lògica d’un únic estat i sí està en relació amb la legislació

en matèria de nacionalitat del país d’origen, l’expectativa de

mobilitat i els vincles transnacionals.

Finalment, cal pensar en un escenari canviant en el context

de crisi actual, d’incertesa i de mutacions profundes i

cal veure quin rumb prenen les estratègies de mobilitat

territorial, les dinàmiques transnacionals i les ciutadanies i

les identitats nacionals.

Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals10

Soldeu by night. Migració, turisme i vides transnacionals11

BIBLIOGRAFIA• Arxiu d’Etnografia d’Andorra. Arxiu Nacional d’Andorra. Govern d’Andorra.

• BAUBÖCK, R I FAIST, R. (Ed.) (2010). Diaspora and Transnationalism. Concepts, Theories and Methods. Amsterdam: Amsterdam University Press.

• BAUMAN, Z. (2006). Tiempos líquidos. Barcelona: Ed. Tusquets.

• Dades de població. Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. www.estadistica.ad

• DE LA PARTE, I. (2003). «Vides migrades. L’expressió identitària del canvi a Andorra», a Revista d’Etnologia de Catalunya. Vida, memòria i oblit, núm. 23. Ed. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, CPCCPTC. P. 58-69.

• DE LA PARTE, I. (2004). «L’Andorra diversa: una societat multicultural?», a Ciutadans, núm. 1. Centre de Recerca Sociològica, Institut d’Estudis Andorrans.

• DE LA PARTE, I. (2008) «Xarxes migratòries i vides transnacionals a Andorra», a Ciutadans, núm. 4. Centre de Recerca Sociològica, Institut d’Estudis Andorrans.

• COMAS D’ARGEMIR, D. (2002). Andorra, una economia de frontera. Lleida: Pagès Editors.

• GARCIA CANCLINI, N. (1999). La globalización imaginada. Barcelona: Paidós.

• GLICK SCHILLER, N., BASCH, L. I BLANC-SZANTON, CR. (1992). «Introductory Remarks and Research Questions», a GLICK SCHI-LLER, BASCH I BLANC-SZANTON (ed.) Towards a Transnational Perspective on Migration. Race, Class, Ethnicity, and Nationalism Reconsidered. Nova York: New York Academy of Sciences.

• HANNERZ, U. (1998). Conexiones transnacionales. Cultura, gente, lugares. Madrid: Ed. Cátedra.

• HOLERT, T. I TERKESSIDIS, M. (2009). La fuerza centrífuga. Sociedad en movimiento: migración y turismo. Barcelona: Ed. Carena.

• LEVITT, P. I GLICK SCHILLER, N. (2004). «Perspectivas internacionales sobre migración: conceptualizar la simultaneidad», a Migra-ción y desarrollo. Perspectivas internacionales sobre migración. Segon semestre, núm. 003. Red Internacional de Migración y Desarrollo. P. 60-91.

• LLUELLES, M. J. (coord.) (2004). El segle XX. La modernització d’Andorra. Lleida: Ed. Pagès i Cambra de Comerç, Indústria i Serveis d’Andorra.

• LLUELLES, M. J. (2010). Impacte de la immigració a Andorra. Andorra: Ed. Govern d’Andorra.

• PORTES, A. GUARNIZO, L. I LANDOLT, P. (2003). «El estudio del transnacionalismo: peligros latentes y promesas de un campo de investigación emergente», a La globalización desde abajo - Transnacionalismo inmigrante y desarrollo. México FLACSO. P. 15-44.

• SOLÉ, C., PARELLA, S. I CALVANTI, L. (coord.) (2008). Nuevos retos del transnacionalismo en el estudio de las migraciones. Madrid: Ed. Ministerio de Trabajo e Inmigración.

• TODOCOLECCION (Zoconet) <http://www.todocoleccion.net/>

• TORRES, G. J. (2007). Diccionario etimológico de helenismos en castellano. [en línia]. <http://atriumlibertatis.com/~aulos/GRIEGO/f%20dicc.htm> [Consulta: 15 maig 2011]

• VALLS, A. (2006). Diccionari enciclopèdic d’Andorra. Andorra la Vella: Fundació Crèdit Andorrà.

Comença a ser un tòpic, però és ben cert. Andorra està

patint dues crisis: la que té el seu origen en l’esclat de la

bombolla financera nord-americana i la de model de país. I

hi podríem afegir, tot i que no sembli evident, que aquesta

darrera és la més problemàtica. El 1946, el Principat tenia una

població d’unes 6.000 persones, i fa poc es va arribar a les

85.000. Ara el cens indica que hi ha unes 78.000 i, proba-

blement, la xifra real deu fregar les 70.000. Què ha passat?

En síntesi, han fallat els principals motors de creixement del

país: la construcció i el turisme, i no s’albiren substituts a

curt o mitjà termini. Fa uns anys, el responsable d’una asso-

ciació de defensa dels emigrants assegurava que marxarien

d’Andorra unes 10.000 persones per la crisi. Probablement,

aquesta xifra ja s’ha complert i, de fet, un dels qui ha mar-

xat és el mateix autor d’aquell vaticini. El Govern d’Andorra

ha d’encarar un repte difícil: aturar la sagnia de pèrdues de

la CASS i el deute públic mentre disminueixen els ingressos

i el nombre de treballadors i empreses, i mentre crea una

estructura fiscal i legal similar a la que hi ha en el nostre

entorn. Per si no fos prou, a més, és prioritari assentar les

bases d’un nou model econòmic.

D’onvenim?

Andorra ha viscut una gran bonança econòmica des de mit-

jan anys 40 i fins el 2006, aproximadament. En primer lloc,

l’autarquia franquista, que va estar vigent fins a la fi dels anys

50, va permetre que una part del Principat pogués partici-

par en el contraban de productes i matèries primeres que

necessitaven moltes indústries espanyoles. Es tracta d’un

dels episodis menys coneguts de la història andorrana, però,

probablement, dels més importants. Aquest contraban es va

complementar amb el de tabac, que encara avui continua i

que en alguns períodes (la fi dels 90) va ser força gran. Però

el principal factor de creixement d’Andorra va ser i ha estat

ANDORRA, UN PAÍS SENSE FUTUR? Autor:

Pere Moliné Llicenciat en Ciències de la informació

12

Autor:

Pere Moliné Llicenciat en Ciències de la informació

el turisme. Als anys 30 ja es van començar a construir força

hotels al país, i l’increment de visitants va ser continu fins

que es va arribar, fa una dècada, als 12 milions. Aquest turisme

estava atret pels preus més baixos que oferien les botigues

d’Andorra, sobretot, als qui venien d’Espanya, i també pel

que podríem anomenar «or blanc». Des que Francesc Vila-

domat va crear l’estació d’esquí del Pas de la Casa-Grau Roig

fins ara s’ha desenvolupat una veritable infraestructura de

primer nivell en aquest àmbit. Al comerç, el turisme i l’esquí

es va afegir un potent sector de la construcció i immobiliari.

Finalment, Andorra té un important sector bancari, que viu,

sobretot, dels estalvis d’origen espanyol: un 70 %, aproxima-

dament. Estem parlant d’uns 15.000 milions d’euros en dipò-

sits als bancs andorrans.

Onsom?

Andorra ha vist en aquest segle com la seva població es mul-

tiplicava per catorze i les estructures de poder s’hi han hagut

d’adaptar. Amb la Constitució del 1993, es va establir un estat

similar als del nostre entorn i també va créixer el nombre de

funcionaris. Al mateix temps, s’ha mantingut un proteccio-

nisme econòmic molt alt, que va ser definit per l’antic minis-

tre d’Economia Ferran Mirapeix com «el més gran que hi ha

a Europa», i una llei de la nacionalitat que fa difícil adquirir el

passaport andorrà als estrangers, ja que demana 20 anys de

residència (la UE en recomana 10) i la renúncia a la naciona-

litat d’origen. Aquest model ha funcionat força bé, però ara

ja no. D’entrada, ha estat possible per a un gran creixement

econòmic que ja no existeix. Des del 2006, el país està en

una recessió de la qual es desconeix l’abast, ja que no hi ha

estadístiques fiables del producte interior brut, però sí que

es pot assenyalar que en aquest període s’han perdut uns

7.000 llocs de treball i s’ha passat dels prop de 45.000 del

2006 als 38.000 d’ara.

Un dels sectors més castigats ha estat el de la construcció.

Les perspectives de la patronal d’aquest àmbit econòmic no

són gaire encoratjadores, ja que preveuen que enguany es

perdran 1.000 o 1.500 llocs de treball. Aquest pessimisme

està fortament arrelat a la resta del món empresarial, ja que

la majoria dels emprenedors que van respondre l’enquesta

de la Cambra de Comerç preveien una caiguda de les vendes

13Andorra, un país sense futur?

i la facturació. Per tant, la crisi no acabarà el 2012 a Andorra,

i més si es té en compte la forta dependència d’Espanya,

que està instal·lada en una profunda recessió. Per acabar-ho

d’adobar, el sector bancari està iniciant una internacionalit-

zació de les seves activitats que contrasta amb la reducció

de les oficines i els serveis a Andorra. Algunes webs especia-

litzades parlen de la pèrdua de prestigi del Principat com a

plaça financera. Un dels resultats és que l’atur, fa anys desco-

negut, s’ha instal·lat a Andorra. Segons el Servei d’Ocupació,

al març hi havia 855 inscrits en demanda de feina i prop de

100 persones que rebien la prestació per desocupació invo-

luntària. Totes dues xifres estan anant a l’alça en els darrers

mesos. I el problema social que això suposa podria ser més

alt si no fos perquè la gran majoria dels qui es queden sense

feina tornen al seu país d’origen. Per contra, s’ha instal·lat un

fenomen insòlit fa uns anys: una part dels aturats i dels nous

pobres tenen passaport andorrà.

Com dèiem abans, l’economia era el principal suport del

model andorrà. Ara que aquest creixement ha desaparegut,

ens adonem que la integració dels emigrants no és tampoc

molt gran. Així, 14.000 residents tenen els 20 anys de per-

manència al país necessaris per poder optar pel passaport

andorrà, però no ho han fet. Molts no ho fan perquè supo-

saria perdre la seva nacionalitat d’origen, però també s’ha de

tenir en compte que hi ha alguns que, simplement, conside-

ren que no val la pena fer-ho. Amb aquest panorama es fa

difícil ser optimista, i més si es fa cas al màxim responsable

de la CASS, Josep Delgado, que augurava que si no hi ha can-

vis molt profunds i difícils, a partir del 2025 no es podran

pagar les pensions.

Onanem?

Els reptes del món polític estan clars: bastir en els propers

anys una estructura legal i fiscal homologable a les que hi

ha en el nostre entorn geogràfic. Això passa per un impost

de societats amb una taxa d’un 10 % aproximadament per

fer-lo atractiu, un IVA i un IRPF, i l’obertura al capital estran-

ger. També, per garantir el cobrament futur de les pensions

i una millor integració dels immigrants. Una tasca digna dels

treballs d’Hèrcules de la mitologia grega. La implementació

d’aquestes mesures suposarà un canvi molt profund a Ando-

Andorra, un país sense futur?14

rra, i hi ha moltes esperances que tot això faci possible sig-

nar acords per evitar la doble imposició fiscal amb Espanya

i França, el que permetria a les empreses andorranes expor-

tar cap a aquestes destinacions més fàcilment i l’atracció

d’inversors estrangers. Per aquí passaria el futur d’Andorra:

per convertir-se en un indret on, a més del turisme, la neu i

el comerç, s’instal·lin empreses i treballadors molt qualificats

que ofereixin alt valor afegit. Entre els exemples empresarials

que ja es poden citar, hi ha una residència per a la gent gran

de luxe a Escaldes i una universitat virtual. Però el govern i la

patronal esperen que en un futur proper n’hi hagi molts més,

i no es descarta instal·lar un casino, entre d’altres. La qüestió

és que els propers quatre o cinc anys seran transcendentals,

ja que el Principat haurà de superar l’actual esgotament del

model i afrontar un de nou que permeti la creació de molts

llocs de treball de perfil mitjà o alt. Els deures estan clars.

La qüestió està clara: serem capaços d’aconseguir-ho? L’únic

que es pot dir és recordar que el 1900 Andorra tenia uns

6.000 habitants i el 1930 s’havia baixat als 4.000. La crisi de

l’Andorra tradicional, basada en la pagesia i la ramaderia, no

es va aturar fins el 1930, quan, amb la concessió a l’empresa

FHASA de l’explotació dels recursos hídrics del Principat, es

va iniciar la modernització del país. Potser ara pot passar

quelcom de similar.

Andorra, un país sense futur?15

Amb una societat tradicionalment basada en el sector

primari (agricultura i ramaderia) així com per la seva condició

muntanyosa i el seu clima, Andorra ha estat històricament

una zona de difícil subsistència i accés. Això va ocasionar que

Andorra tingués un alt índex d’emigracions que provoca una

pèrdua d’efectius humans que, juntament amb altres factors,

com la crisi de la indústria del ferro i la llana, la insuficiència

de recursos agropecuaris i les guerres carlines que afecten

Espanya, genera un empobriment del país a la fi del segle

XIX (Lluelles et al., 2004). És amb la creació de FHASA cap al

principi dels anys 30 que, a més de rebre subministrament

d’energia elèctrica en moltes zones d’Andorra on era

pràcticament desconeguda, es creen aproximadament

un miler de llocs de treball al Principat i es milloren les

comunicacions viàries amb l’exterior del país. Amb aquestes

inversions, s’aconsegueix frenar l’emigració i, fins i tot,

atreure treballadors procedents d’Espanya, alguns dels

quals, posteriorment, optarien per quedar-se definitivament

al país (Lluelles et al., 2004).

Més tard, i arran de la Guerra Civil Espanyola i la Segona

Guerra Mundial, el Principat s’obre també cap a Europa

actuant com una plataforma d’ajuda i refugi vers els

països veïns. El seu emplaçament físic, que actua com

un territori fronterer i neutral entre França i Espanya,

ha tingut molt a veure en el seu desenvolupament

econòmic, polític i demogràfic.

Fruit dels esdeveniments descrits, Andorra passa de ser un país

amb un alt índex d’emigrants a tenir un nombre d’immigrants de

diferents països superior a la població autòctona i que ha anat

prenent importància i diversificant-se de manera vertiginosa

16

Autora:

Judith Pampalona Tarrés2

Llicenciada en Ciències de la comunicació i doctoranda en antropologia social i cultural

EVOLUCIÓ DE L’ECONOMIA I LA IMMIGRACIÓ AL PRINCIPAT D’ANDORRA1

1. Judith Pampalona Tarrés agraeix l’ajut de tercer cicle al Govern d’Andorra, ATCR2011/2012-0008- AND2. Judith.pampalona@uab.cat

en els darrers anys. Així doncs, es passa d’un 87 % d’andorrans

vers un 13 % d’estrangers existent l’any 1936 (Batalla, 2005),

al 42,9 % d’andorrans vers el 57,1 % d’estrangers que hi ha en

l’actualitat (dades de 2011)3. D’aquests individus immigrants a

Andorra predominen, en primer lloc, els espanyols, amb un

28,4 %, seguits dels portuguesos, amb un 15,0 %, que suposen

el tercer col·lectiu més nombrós del país tenint en compte la

població autòctona, i els francesos (5,3 %), tal com mostra el

Gràfic 1. És visible, a més, la pujada progressiva de la població

andorrana al llarg dels anys. Tanmateix, a partir de l’any 1985

s’observa un augment més brusc del nombre d’andorrans,

probablement degut al canvi legislatiu que permet obtenir la

nacionalitat a tots els nats a Andorra. Aquest índex segueix

pujant de manera rellevant fins a la fi de la dècada dels 90,

durant la qual s’apliquen dos canvis més sobre el dret a la

nacionalitat que en moderen les restriccions vigents fins

aquell moment (Llei 51/1993, del 3 de setembre, qualificada

de la nacionalitat i Llei 51/1995, del 5 d’octubre, qualificada de

la nacionalitat).

És important tenir en compte, també en els darrers anys,

la gran diversificació i l’augment d’immigrants d’altres

nacionalitats, dels quals destaquen persones del Magrib

(que comencen a crear, ja, els primers negocis), Amèrica del

Sud, Àsia (hindús i filipins) i, recentment, de l’Europa de l’Est

(Colldeforns, 2010). D’aquests residents, doncs, predominen

els provinents de la Unió Europea, amb un 3 %, i dins aquest

grup els més abundants són els anglesos, italians i alemanys,

per aquest ordre (1,2 %, 0,6 % i 0,4 %). Entre la immigració no

europea destaquen els marroquins, que suposen un 0,59 %

del total; els hindús, amb un 0,5 %, i un 0,1 % de filipins. Els

sud-americans (sobretot d’Argentina, Uruguai i Xile) sumen

un 1,39 %4 (vegeu el Gràfic 2).

Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra17

Gràfic 1Evolució de la població segons la procedència (I) Font: Departament d’Estadística del Govern

d’Andorra. Elaboració pròpia

40.000

35.000

30.000

25.000

20.000

15.000

10.000

5.000

01965 1970 1975 1980 1985 1990 1995 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011

FrancesosPortuguesosAndorransEspanyols

3. Dades obtingudes del Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. [en línia]. <www.estadistica.ad>. [Consultat el 06.02.2011].

4. Ídem..

Per als individus de tots aquests grups nacionals residents

a Andorra, el principal motiu d’establiment al país és el

laboral. De fet, existeixen algunes classificacions referents a

les diferents activitats laborals realitzades majoritàriament

a Andorra i, posteriorment, s’han efectuat estudis que

relacionen els diferents sectors amb les nacionalitats que

s’hi dediquen amb més freqüència.

Els sectors que ocupen més proporció de treballadors

són el comerç (28,2 %), la construcció (14,9 %),

l’hoteleria (13,7 %), l’Administració pública (9,2 %) i altres

serveis (activitats immobiliàries i serveis empresarials).

Aquestes dades reflecteixen l’especialització de

l’economia andorrana en el sector terciari, sobretot

en les activitats relacionades amb el turisme. [...] més

de la meitat dels treballadors (51,7 %) són originaris

d’Espanya, els treballadors procedents de Portugal

representen el 17,5 %, mentre que el 15,6 % són originaris

d’Andorra i el 6,5 % són de França; el 8,7 % restant dels

treballadors procedeixen d’altres països. (Batalla, 2005)

Pel que fa a una classificació més específica de nacionalitats

per professió, també descrita per Josepa Batalla (2005), i

relacionant-la directament amb el fenomen de l’economia

ètnicament controlada descrita per Light i Gold (2000), en

la qual un sector laboral determinat conté majoritàriament

treballadors d’una ètnia (o nacionalitat, en el cas d’Andorra)

determinada, al cas andorrà s’aplica de la manera següent:

Els treballadors autòctons d’Andorra ocupen, sobretot,

els treballs referents a l’Administració pública (33 %);

els portuguesos formen la major proporció dels treballs

de construcció (35 %); i finalment, el sector del comerç,

que reuneix gran varietat de nacionalitats entre els seus

treballadors, sobretot els espanyols i francesos, que

també dominen en el sector de l’hoteleria. (Batalla, 2005)

Micó (2005) afegeix que

[...] el col·lectiu menys afavorit i amb menys oportunitats

de mobilitat dins l’estructura ocupacional són els

treballadors extracomunitaris (llatinoamericans, països

de l’Est i magrebins), que se situen dins del segment

Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra18

Gràfic 2Evolució de la població segons la procedència (II) Font: Departament d’Estadística del Govern

d’Andorra. Elaboració pròpia

1.200

1.000

800

600

400

200

01985 1990 1995 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010 2011

Britànic

Alemanys

Argentins

Hindús

Italians

Marroquins

Uruguaians

Xilens

Filipins

secundari. Els llatinoamericans són el col·lectiu més

nombrós i que pateix una situació més inestable, en ser

la mà d’obra majoritària dels contractes temporals de

la temporada d’hivern. De tota manera, la posició més

precària dintre d’aquest col·lectiu és la dels treballadors

“sense papers”, extracomunitaris [...] que solen ocupar

treballs més desqualificats, per sota, en la majoria de

casos, de la seva formació. (Micó, 2005)

Probablement, i com també exposa Micó en el seu article El

món laboral a Andorra (2005), el fet que els immigrants facin

les feines menys atractives socialment i físicament més dures

és degut principalment al creixement econòmic de les darreres

dècades. Això ha fet augmentar la demanda de treballadors en

certs sectors, com la construcció o el comerç, entre d’altres.

Així, les persones originàries del país han quedat exemptes

de realitzar un tipus de feines més desprestigiades i poden

efectuar tasques dins l’Administració i altres llocs en què el

domini del català, el francès i el castellà és indispensable.

També, a més, el factor legal hi té un paper significatiu, tenint

en compte que alguns individus arriben al Principat amb un

permís de treball previ que s’ajusta únicament a un sector

determinat. Aquest és el cas dels treballadors temporers o

que es dediquen al sector de l’educació o a la cura d’altres

persones i de la llar (cuidadors o cuidadores de gent gran,

criatures, persones discapacitades, etc.).

Així doncs, possiblement la creació natural d’aquestes

classificacions és deguda al fenomen que l’antropòloga Isabel

De la Parte (2008) suggereix en el seu article. Aquest tracta el

fet que la majoria dels immigrants arriben a un emplaçament

determinat pels familiars, amics o altres individus amb qui

mantenen llaços forts i que estan establerts, en aquest cas,

al Principat d’Andorra. És en aquest fenomen, doncs, on se

sustenta, sobretot, l’estratègia migratòria: els familiars acullen

i s’assabenten de possibles feines per tal que els nouvinguts

es puguin guanyar la vida. Cadascú, com és d’esperar, cerca

treball en el sector que opera i, probablement, així és com

es produeixen les marcades classificacions en les quals

cada sector laboral està sotmès majoritàriament a un o dos

col·lectius nacionals determinats (De la Parte, 2005).

De fet, i segons conclouen Maestre i Soler (2010), l’economia

andorrana ha funcionat en els darrers anys gràcies a

l’aportació dels col·lectius estrangers en els diversos

sectors d’activitat incrementant, des de la dècada dels 80,

la productivitat de forma notable5, probablement a causa

del nivell més alt d’educació dels treballadors, les millores

informàtiques i la millora de les condicions laborals (Maestre

i Soler, 2010: 310). Efectivament, si hom es remet al nombre

d’establiments donats d’alta al país en les tres últimes

dècades (des de l’any 1981), s’observa un increment d’aquests

que s’estabilitza de forma aproximada durant la dècada dels

90 i que creix de manera significativa causant un pic l’any

2003 fins el 2006, i el 2007 i el 2008, torna a davallar. El 2009,

sembla recuperar-se i estabilitzar-se6 (vegeu el Gràfic 3).

En canvi, si el que es consulta són el nombre de baixes

d’establiments, els resultats revelen una tendència a l’alta al

llarg de tot el període estudiat, amb un punt d’inflexió l’any

2006, en el qual es dóna un augment significatiu de baixes

que torna a davallar el 2007 i segueix la tendència a l’alça fins

el 20107 (vegeu el Gràfic 3).

La gràfica anterior (Gràfic 3), doncs, revela una activitat

econòmica relativament estable en la qual es compensa

un increment continu del nombre d’establiments donats

de baixa amb un altre de paral·lel amb altres nous negocis

donats d’alta que, d’altra banda, sembla ser més horitzontal

que el cas anterior. Durant els anys de crisi econòmica a

Espanya i França, tot i fer un pic, en ambdós casos, coincidint

en els anys que es comença a fer patent, sembla ser que

l’activitat a Andorra, posteriorment, s’estabilitza seguint la

mateixa tendència, tot i la sortida del país de nombroses

Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra19

800

700

600

500

400

300

200

100

0

1981

2005

2006

1995

2009

1985

2007

200

0

2010

1990

2008 2011

Gràfic 3Altes i baixes d’establiments a Andorra(1981-2010)

Font: Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. Elaboració pròpia

Establiments donats d’alta

Establiments donats de baixa

5. Segons les autores, la productivitat a Andorra no es calcula, tot i així, s’ha estimat aquesta afirmació a partir dels coeficients mitjans de l’OCDE (Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic).

6. Dades obtingudes del Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. [en línia]. <www.estadistica.ad>. [Consultat el 16.06.2011].

7. Ibídem

persones de col·lectius immigrants. Aquest darrer fet queda

reflectit, també, en contrastar les dades anteriors amb els

indicadors d’afiliats a la CASS durant les mateixes dècades

(vegeu el Gràfic 4), els quals descriuen una corba similar a les

del Gràfic 3 (altes i baixes d’establiments). De nou, s’observa

un punt d’inflexió l’any 2006, a partir del qual el nombre

d’afiliats comença a davallar (probablement, a causa de la

baixada del nombre de llocs de treball). En aquest cas, però,

no es recupera ni s’estabilitza durant els anys posteriors. No

obstant això, pren lògica si es té en compte que la població

respecte de l’any 2007 ha davallat en un 6,1 % fins el 2011.

En moltes d’aquestes ocasions, els individus pertanyents a

diferents nacionalitats immigrants (sobretot la portuguesa,

l’espanyola, la francesa i, darrerament, la índia i la marroquina)

emprenen nous negocis al país. De fet, l’any 2010, el 20 %

de les empreses al Principat són creades i regentades per

individus d’origen immigrant, mentre que en el 30 % dels

casos són individus autòctons els qui ho fan. El 50 % restant

pertany a societats en què no s’especifica la nacionalitat

dels qui les componen8. Aquestes dades descrites són

superiors a l’any anterior, seguint una tendència històrica

de creació de negocis al Principat des de l’any 1960, tal com

es pot observar en el gràfic següent (Gràfic 5). Tot i així,

s’observa una disminució d’aquests els anys 2007 i 2008

(corresponents a l’inici de la crisi econòmica als països veïns),

però es recupera de manera immediata els anys posteriors.

Pel que fa a les societats, però, sembla que el 2010 tornen a

disminuir lleument respecte de l’any anterior.

Segons la legislació vigent fins el 18 de juliol de 2012, quan s’aplica

la nova Llei 20/2012, del 21 de juny, d’inversió estrangera al

Principat d’Andorra, les persones residents no nacionalitzades

poden emprendre un negoci a Andorra en quatre casos:

20

Gràfic 4Nombre d’afiliats a la CASS (1980-2012)

Font: Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. Elaboració pròpia

60.000

50.000

40.000

20.000

10.000

0

1980

1990

2002

1986

1996

2008

1982

1992

200

4

1988

200

019

98

2010

1984

1994

2006

2012

Núm. Llocs de treball

Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra

8. Dades lliurades pel Ministeri de Turisme, Comerç i Indústria del Govern d’Andorra

1) Treballant amb un soci majoritari que tingui la

nacionalitat andorrana o els anys reglamentaris de

residència contínua (51 % de les accions de l’empresa)

Es tracta d’una mesura que entra en vigor el 7 de novembre

de 2008, amb l’aplicació de la Llei 2/2008, del 8 d’abril,

d’inversions estrangeres al Principat d’Andorra, davant

una crisi que afectava el sector comercial i el de la

construcció al Principat i que va provocar una davallada

de l’activitat laboral. Les empreses del país no tenien

capacitat suficient per tal de fer front als canvis legislatius

i laborals que es podien anticipar de resultes d’aquesta

situació i, paral·lelament, una sèrie d’empreses provinents

de l’exterior s’interessaven per treballar al Principat

d’Andorra. Davant això, es va posar com a prioritat una

llei de contractació pública que permetés exclusivament la

participació d’empreses andorranes o una llei d’immigració

que tanqués l’entrada als estrangers, però que permetés

una lògica cobertura dels llocs de treball que generessin les

empreses andorranes (Victòria, 2009).

Així doncs, tot negoci que pretengui ser creat amb part de

capital estranger o per una persona que no ha obtingut la

nacionalitat andorrana ni ha residit al país la quantitat d’anys

requerida, ha de ser emprès amb la col·laboració d’un soci

andorrà o d’un individu que hagi residit al país entre 10 i 20

anys continuats (segons la seva nacionalitat), i que aporti,

com a mínim, un 51 % de les accions de l’empresa. (Cambra

de Comerç, 2006; ABA, 2011: 16)

2) Essent ciutadà de nacionalitat andorrana

Qualsevol individu nascut a Andorra obté la nacionalitat per

dret, així com els fills i néts (no nascuts al país) de persones

andorranes o amb residència superior a 20 anys consecutius

(Llei 51/1993, del 3 de setembre, qualificada de la nacionalitat).

Per tal d’obtenir la nacionalitat, l’aspirant no nascut a Andorra

ha d’haver residit al país durant 20 anys consecutius o bé

estar casat amb un autòcton amb una convivència mínima

de tres anys (també continus). En un inici, la Constitució

decretava la residència de 25 anys consecutius (Llei 51/1995,

del 5 d’octubre, qualificada de la nacionalitat), nombre que

va disminuir en la revisió i modificació de la llei l’any 2004

(Llei 10/2004, del 27 de maig, qualificada de modificació de

la llei qualificada de la nacionalitat).

En complir les condicions anteriors, als aspirants se’ls fa

una prova (Llei 10/2004, del 27 de maig, qualificada de

modificació de la llei qualificada de la nacionalitat) en la qual

han de demostrar:

- La seva integració a l’Andorra oficial,

- Coneixement bo del català,

- Coneixement sobre la història del país,

- Coneixement de les institucions oficials andorranes.

Finalment, és important tenir en compte que la nacionalitat

andorrana n’exclou qualsevol altra de diferent, és a dir, que

el fet d’obtenir-la comporta l’obligatorietat de renunciar a

les altres nacionalitats que l’individu pugui tenir sense cap

21

Gràfic 5Creació d’empreses a Andorra segons la procedència dels propietaris (1960-2010)

Font: Ministeri de Turisme, Comerç i Indústria del Govern d’Andorra. Elaboració pròpia

350

300

250

200

150

100

50

019651960 1970 1975 1980 1985 1990 1995 2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 2008 2009 2010

EstrangersSocietatsAutòctons

Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra

excepció (Llei 51/1993, del 3 de setembre, qualificada de la

nacionalitat; Llei 10/2004, del 27 de maig, qualificada de

modificació de la llei qualificada de la nacionalitat).

3) Essent resident al país, sense interrupció, durant 10

anys (en el cas dels espanyols, francesos i portuguesos) o

20 anys (en tots els altres casos, indistintament si són de

la Unió Europea o no)

En cas que l’individu no hagi renunciat prèviament a una altra

nacionalitat o que, d’altra banda, pugui no estar interessat a

adquirir l’andorrana com a única, les persones estrangeres

tenen la possibilitat d’adquirir un permís de residència

que, si el mantenen de forma contínua durant els anys

reglamentaris (exposats més amunt), acaben obtenint el dret

de ser socis majoritaris d’un negoci (en cas que ho facin amb

un altre soci amb capital estranger) o bé poden emprendre’l

individualment (Cambra de Comerç, 2006) .

4) Amb la col·laboració d’un prestanoms

Dins el marc restrictiu descrit en els punts anteriors, hi pren

lloc la figura del prestanoms. Aquesta representa una via més

ràpida per als individus immigrants de crear un negoci propi

abans d’haver complert les condicions legals descrites. En

aquest cas, doncs, una persona andorrana esdevé propietari

fictici d’una empresa o societat que, en realitat, es duu a

terme mitjançant capital estranger.

Aquesta pràctica, tot i ser de caràcter il·legal, ha estat molt

recurrent entre els col·lectius d’empresaris immigrants al

llarg de les darreres dècades del segle XX, especialment, en

els sectors comercial i immobiliari. Actualment, però, la llei

d’obertura econòmica (Llei 10/2012, del 21 de juny, d’inversió

estrangera al Principat d’Andorra), que va entrar en vigor el 18 de

juliol de 2012, permet a tots els residents obrir i desenvolupar

activitats econòmiques al Principat d’Andorra sense necessitat

d’haver obtingut la nacionalitat prèviament ni haver complert

una quantitat mínima d’anys de residència al país. Dins aquest

marc, doncs, la figura del prestanoms deixa de cobrar sentit i,

per tant, la seva pràctica quedarà abolida dins el sistema.

Crisieconòmica

En termes econòmics, Andorra es descriu com un lliure

mercat enfocat al sector dels serveis que opera, sobretot, en

turisme, comerç, immobiliària i finances, que són els quatre

pilars bàsics sobre els quals s’ha bastit i enriquit el país durant

les darreres dècades. Tanmateix, els dits sectors han sofert una

forta davallada deguda a la crisi que s’està vivint actualment,

que ha provocat, d’altra banda, que l’abundància de treball de

què es gaudia fa uns anys hagi minvat vertiginosament.

L’origen de l’actual crisi econòmica, però, no descriu

exactament les mateixes característiques que la que estan

sofrint la resta de països europeus, sinó que, en el cas del

Principat, s’hi donen algunes particularitats com, per exemple,

que la crisi financera, des del punt de vista de la manca de

liquiditat del sector bancari, no ha esquitxat el país en la

mateixa mesura que ho ha fet en altres estats i, per això, l’estat

no ha intervingut en aquest sector (Alcobé, 2010: 72). De fet, i

segons el mateix autor, la crisi actual a Andorra no comença,

com en la resta d’economies veïnes, l’any 2007, sinó que en

22Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra

9. Ibídem

aquest cas té el seu origen a partir de l’any 2002 i 2003, quan

ja apareixen elements que fan intuir un canvi de tendència en

l’economia andorrana, com la davallada del nombre de turistes

d’un 3,7 % l’any 2002 o les reduccions en les matriculacions a la

CASS (Caixa Andorrana de Seguretat Social) (Alcobé, 2010: 72).

La crisi a Andorra, doncs, es forja a partir de dos factors

principals: l’esgotament d’un cicle intern que s’havia

mantingut en dissonància amb l’economia real i una recessió

internacional que ha afectat les economies veïnes i, en

conseqüència, Andorra (Alcobé, 2010). Així doncs, clarament,

el Principat d’Andorra es troba en una situació de crisi

econòmica i turística deguda a certs factors a escala interna

que es veu agreujada per la situació actual europea, de

manera que hi ha hagut una forta reducció del nombre de

visitants i turistes.

D’altra banda, si es té en compte el nombre d’altes i baixes

d’establiments en els darrers anys i es comparen amb les dels

anys anteriors a l’actual crisi econòmica, s’observa una estabilitat

relativa dins els sectors de l’agricultura, la ramaderia, la caça i

la pesca; els transports i les telecomunicacions, i la indústria

i l’energia. La resta de sectors, que pertanyen a les principals

activitats econòmiques que es duen a terme al Principat, són

els que pateixen més alteracions com a conseqüència de la crisi.

De manera visible, i en primer lloc, en els Gràfics 6 i 7 el sector

del comerç despunta per sobre de la resta tant per l’alta

d’establiments com per les baixes d’aquests. Això fa deduir un

equilibri del sector que es manté des de l’any 1970 fins el 2005,

aproximadament, any en el qual hi ha una forta davallada

tant en les altes d’establiments com en les seves baixes. És

l’any 2006 quan es comencen a notar els primers indicis de

23

Gràfic 5Altes d’establiments per sector (1970-2011)

Gràfic 6Baixes d’establiments per sector (1970-2011)

Font: Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. Elaboració pròpia

Font: Departament d’Estadística del Govern d’Andorra. Elaboració pròpia

300

250

200

150

100

50

0

300

250

200

150

100

50

0

1970

1970

1975

1975

1980

1980

1985

1985

1990

1990

1995

1995

2000

2000

2001

2001

2002

2002

2003

2003

2004

2004

2005

2005

2006

2006

2007

2007

2008

2008

2009

2009

2010

2010

2011

2011

ComerçTransports i telecomunicacions

ComerçTransports i telecomunicacions

ServeisAgricultura, ramaderia, caça i pesca

ServeisAgricultura, ramaderia, caça i pesca

Indúsria i energiaConstruccióHoteleria i Turisme

Indúsria i energiaConstruccióHoteleria i Turisme

Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra

crisi econòmica, ja que s’altera l’equilibri en aquest sector.

Així doncs, l’any 2006, el nombre d’establiments tancats és

lleugerament superior al d’establiments de nova obertura. A

partir d’aquest moment, les obertures davallen lleugerament

fins el 2009, any en què s’observa un ressorgiment

d’establiments. Tanmateix, el nombre d’obertures baixa

immediatament i de manera brusca l’any següent.

Pel que fa al sector dels serveis, el nombre d’altes

d’establiments és sempre superior a les baixes, fet que

mostra un equilibri relatiu dins el sector. Igual que en la resta

de sectors, l’any 2006 no queda indiferent vers els altres,

i mostra un pic tant en els establiments creats com en els

tancats. No obstant això, a partir d’aquest any, el sector es

desestabilitza i mostra com el tancament d’establiments

es manté gairebé estable en un nivell baix, però, al mateix

temps, el nombre d’altes disminueix d’una manera força

important els anys posteriors fins avui.

Finalment, la construcció i l’hoteleria mostren línies força

paral·leles en totes dues gràfiques fins l’any 2006, en què,

de nou, es mostra un punt d’inflexió que crea un pic tant en

les altes com en les baixes d’establiments al Principat. No

obstant això, la diferència es marca en els anys posteriors

al 2006: mentre el sector de l’hoteleria es manté estable, el

sector de la construcció sofreix una davallada força visible

en les altes d’establiments i una pujada progressiva en les

baixes, la qual cosa fa deduir una forta crisi dins el sector.

Els gràfics descrits mostren com, de manera evident, els

sectors empresarials més rellevants per a l’economia

andorrana han estat, durant les darreres dècades, el del

turisme (que ja engloba el comercial, hoteler i de serveis) i

la construcció.

El sector financer, d’altra banda, suposa també un dels principals

pilars de l’activitat econòmica andorrana, tenint en compte la

seva contribució al PIB andorrà (16 % aprox.) (ABA, 2011).

El sistema financer comprèn 5 grups bancaris, 1 entitat

de crèdit especialitzat, 8 entitats financeres de gestió

d’organismes d’inversió, 4 entitats financeres de gestió de

patrimonis i 34 companyies d’assegurances, 18 de les quals

són sucursals de companyies d’assegurances estrangeres

autoritzades a operar al Principat. El sector bancari, amb més

de 1.700 empleats, representa aproximadament un 80 % del

total del nombre d’assalariats del sector financer. (ABA, 2011)

La situació de crisi econòmica actual, que afecta tant Andorra

com els països veïns (que han tingut històricament una forta

influència, en diferents àmbits, sobre el Principat), però,

ha provocat la necessitat d’establir certs canvis legislatius

en el model econòmic establert a fi de facilitar l’entrada

de capital humà i econòmic al país. Una de les mesures

preses ha estat l’entrada en vigor de la nova llei d’obertura

econòmica esmentada anteriorment (Llei 10/2012, del 21

de juny, d’inversions estrangeres al Principat d’Andorra), la

qual elimina les restriccions anteriors que s’aplicaven als

drets econòmics de les persones de procedència immigrant

establertes a Andorra (també descrites amb anterioritat).

Aquesta nova llei estableix que qualsevol persona física

resident a Andorra pot dur a terme una activitat econòmica,

després de demanar els permisos previs, dins del Principat.

Això implica que també ho puguin fer altres empreses,

encara que la seva seu estigui fora del país.

Conclusions

Com s’ha dit en un inici, per la seva situació fronterera, el

Principat d’Andorra ha estat històricament influït per les

situacions derivades dels estats veïns. Actualment, la crisi

econòmica que els afecta no ha estat una excepció, fet que ha

agreujat la situació que ja sofria Andorra uns anys abans (crisi

econòmica i turística com a conseqüència de l’esgotament

del seu propi procés intern de promoció i funcionament).

Aquest moment de dificultats econòmiques, com no podia ser

d’una altra manera, ha ocasionat novament un nou procés de

canvi del país, tal com va passar en altres moments de la seva

història (Guerra Civil Espanyola, Segona Guerra Mundial, etc.).

Tanmateix, aquesta vegada, Andorra ha patit una davallada de

l’índex d’immigrants com a conseqüència de l’escassesa de

llocs de treball i l’alt nombre de tancaments de negocis al país.

La situació actual descrita, juntament amb els nous canvis

legislatius que s’hi han aplicat recentment, ha desencadenat

un debat entre les institucions i els individus establerts al país,

dins el qual hi ha una gran diversitat d’opinions i temors. D’una

banda, hi ha una actitud positiva vers l’obertura econòmica

del Principat, ja que no només permet la creació de nous llocs

de treball, sinó que també aposta per un mercat amb una

varietat d’ofertes més àmplia que pot ser molt positiva per

al país. Tanmateix, i des d’una altra perspectiva, augmentarà

la competència entre les diferents firmes existents i hi ha el

24Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra

temor que les grans empreses estrangeres siguin una amenaça

per als petits i mitjans empresaris nacionals.

Possiblement, aquesta nova llei d’obertura econòmica

tindrà també unes grans repercussions socials, ja que

permetrà i farà possible que nous grups ètnics o nacionals,

gairebé inexistents actualment a Andorra, estableixin nous

negocis que s’enfoquin tant a la població general com als

seus compatriotes (per exemple, el cas dels comerços

xinesos, que, fins avui i, curiosament, no s’han establert al

país, tot i pertànyer a una de les diàspores més esteses a

tot el món). Això també permetrà, possiblement, estendre

les xarxes de suport a l’empresari (ja sigui econòmicament o

logísticament) més enllà de les fronteres andorranes.

25

BIBLIOGRAFIA• ALCOBÉ J. (2009). «Nous elements de competitivitat de les empreses andorranes», a XIII Jornades de la Societat Andorrana de

Ciències. «Les empreses andorranes, quin camí?». La Seu d’Urgell, Ministeri de Desenvolupament Econòmic, Turisme, Cultura i Universitats del Govern d’Andorra i Fundació Crèdit Andorrà, 37-45.

• ALCOBÉ J. (2010). «Particularitats de la crisi econòmica andorrana dins l’àmbit internacional». a Sisenes Trobades Culturals Pirinenques. «Les crisis al Pirineu: passat, present i futur». La Seu d’Urgell, Govern d’Andorra, Patronat Francesc Eiximenis i Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran, 71-75.

• ASSOCIACIÓ DE BANCS ANDORRANS I KPMG (2011). Andorra i el seu sistema financer 2010. Andorra: ABA.

• BATALLA J. (2005) «Evolució de la població andorrana». [en línia] Àmbits de política i societat, 31. Pàgina web del Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. <http://www.iea.ad/cres/publicacions/ambits5.htm >. [Consulta: 24 de setembre de 2010].

• BATALLA J. (2005). «Immigració i integració a Andorra». [en línia] Àmbits de política i societat, 31. Pàgina web del Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. <http://www.iea.ad/cres/publicacions/ambits2.htm >. [Consulta: 24 de setembre de 2010].

• CAMBRA DE COMERÇ, INDÚSTRIA I SERVEIS D’ANDORRA (2006). Servei d’assessorament empresarial. Constitució de socie-tats i creació d’empreses a Andorra. [en línia]. <http://www.ccis.ad/cat/pdf/ servei_empresa>. [Consulta: 6 de febrer de 2011]

• COLLDEFORNS J. (2010). «Distribució territorial de la immigració», a: LLUELLES, M. J. (coord.) (2010). Impacte de la immigració a Andorra. Govern d’Andorra.

• COMAS D’ARGEMIR D., PUJADAS J. J. (1997). Andorra, un país de frontera. Estudi etnogràfic dels canvis econòmics, socials i culturals. Andorra: Alta Fulla.

• COMAS D’ARGEMIR D. (2002). Andorra, una economia de frontera. Andorra: Pagès Editors.

• DE LA PARTE, I. (2008) «Xarxes migratòries i vides transnacionals a Andorra. Una nova mirada als processos migratoris». [en línia] Ciutadans, 4, novembre. Pàgina web de la versió electrònica de la revista. <http://www.iea.ad/ cres/publicacions/revista/ciutadans4/article1.htm>. [Consulta: 24 de setembre de 2010].

• LIGHT, I., GOLD, S. (2000). Ethnic Economies. San Diego: Academic Press.

• Llei 10/2004, del 27 de maig, qualificada de modificació de la llei qualificada de la nacionalitat. Butlletí Oficial del Principat d’Andorra, 39, 30 de juny del 2004, 1877-1880.

• Llei 51/1993, del 3 de setembre, qualificada de la nacionalitat. Butlletí Oficial del Principat d’Andorra, 51, 28 de setembre del 1993, 887-891.

• Llei 51/1995, del 5 d’octubre, qualificada de la nacionalitat. Butlletí Oficial del Principat d’Andorra, 8, 31 de gener del 1996, 158-162.

• LLUELLES, M. N. (2004). El segle XX. La modernització d’Andorra. Andorra la Vella: Pagès Editors.

• LLUELLES, M. J. (coord.) (2010). Impacte de la immigració a Andorra. Govern d’Andorra.

• MAESTRE, M., SOLER, J. (2010). Impacte econòmic dels estrangers des del 1960 fins al 2006, a:

• MICÓ, J. (2005). «El món laboral a Andorra». [en línia] Àmbits de política i societat, 31. Pàgina web del Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. <http://www.iea.ad/ cres/publicacions/ambits3.htm>. [Consulta: 24 de set-embre de 2010].

• VICTÒRIA, D. (2009). «L’organització empresarial davant dels nous reptes», a XIII Jornades de la Societat Andorrana de Cièn-cies. «Les empreses andorranes, quin camí?». La Seu d’Urgell, Ministeri de Desenvolupament Econòmic, Turisme, Cultura i Universitats del Govern d’Andorra i Fundació Crèdit Andorrà, 73-76.

Evolució de l’economia i la immigració al Principat d’Andorra

El sector del turisme i les seves organitzacions estan fent front

a noves configuracions. Canvis en l’organització interna que,

com bé va assenyalar Henry Mitzenberg, no es poden explicar

sense tenir en compte certs factors externs que poden

influir-hi directament o indirectament (Amblard et al., 2005).

Mitjançant un treball de camp exhaustiu dut a terme en tres

anys de recerca i amb la voluntat d’entendre, des d’un punt

de vista sociològic, el fenomen de la rotació de personal

en el sector de l’hoteleria a Andorra, he pogut constatar

que el món de l’hoteleria, com el terme «món» indica, és

apassionant i, alhora, molt complex.

Amb la perspectiva de voler profunditzar sobre les causes i

els motius que podien portar el treballador i/o l’empresari

a provocar aquesta rotació, al llarg de la meva recerca han

sorgit altres problemes i pistes de reflexió.

Els establiments hotelers, en una època de dificultats

econòmiques i de davallada del turisme, es veuen obligats a

trobar noves configuracions internes que permetin mantenir

la seva activitat principal de prestacions de serveis. Aquestes

noves configuracions porten, paral·lelament, noves formes

d’organització interna que tenen com a conseqüència una

reducció dels seus recursos humans.

Al llarg d’aquest text, faré un assaig que permetrà entendre

les noves configuracions i formes d’organització interna dels

hotels mitjançant les nocions de vigilància i avaluació de

Michel Foucault. Tenint en compte que la hipòtesi central

mitjançant la qual desenvoluparé el meu pensament no ha

pogut —encara— ser comprovada de manera exhaustiva

empíricament, tot i que els primers resultats es decanten

cap a l’acceptació d’aquesta hipòtesi, demano al lector

flexibilitat i comprensió a l’hora d’aportar la seva crítica

envers aquest assaig.

El moviment de mà d’obra en l’hoteleriad’Andorra:novesrealitats

El moviment de mà d’obra en el sector de l’hoteleria d’Andorra

ha conegut diverses realitats en les últimes dècades.

Diversos autors ja han posat en relleu la forta correlació

que hi ha entre la situació del mercat laboral i la taxa de

rotació (March i Simon a Steel i Lounsbury, 2009). A Andorra

aquesta realitat és observable: en funció de la situació del

mercat laboral i de les realitats en termes de legislació s’han

pogut constatar taxes de rotativitat diferents. Aquestes

diferències no s’observen tant en la quantitat sinó en l’origen

del motiu de marxa dels establiments. Podem, així, constatar

diverses formes de rotativitat, és a dir, estratègies d’actors (si

utilitzem el vocabulari de la sociologia de les organitzacions

26

Autora:

Diana Oliveira.Llicenciada i doctoranda en sociologia

NOVES FORMES D’ORGANITZACIÓ INTERNA DE LES EMPRESES I LES NOCIONS DE MICHEL FOUCAULT: ASSAIG DE COMPARACIÓ I COMPRENSIÓ

de Crozier i Friedberg). Els actors socials (treballadors com

a empresaris), segons la percepció que tinguin de les seves

oportunitats, optaran per estratègies singulars definides per

aquests en funció d’un cert nombre de variables. Tot i tenir

present i ser conscient de la multiplicitat d’altres variables (la

difícil conciliació de la vida laboral i personal, la precarietat

d’horaris i de les condicions laborals, etc.) que poden influir

en la decisió de l’actor, per a aquest text ens centrarem en les

variables exògenes a l’organització, més concretament, farem

la nostra anàlisi centrant-nos en les variables de «situació

de la conjuntura política i econòmica» que poden portar a

noves configuracions al si de les organitzacions.

Aquesta taula permet sintetitzar l’anàlisi sociohistòrica del

moviment de mà d’obra en el sector de l’hoteleria a Andorra

i veure com elements derivats de la conjuntura econòmica i

política poden influir en la rotativitat d’un dels sectors clau

de l’economia nacional.

Podem afirmar que Andorra ha passat per tres grans fases.

Actualment ens trobem en la tercera fase, il·lustrada més

avall. Els empresaris, davant la disminució de l’ocupació

hotelera i del nombre mitjà de pernoctacions, senten com

les seves necessitats de mà d’obra disminueixen a causa

de: 1) la davallada de la demanda de mà d’obra deguda a la

baixada del nombre de visitants (turistes i excursionistes),

i 2) la fluctuació característica de l’activitat turística. Per

tant, es crea la necessitat de fer un ajustament de la mà

d’obra mitjançant una disminució cada cop més important

del nombre de treballadors que pertanyen a l’anomenat

«nucli fort» o «permanents» i un increment —en moments

d’augment dels fluxos turístics— del nombre de «treballadors

perifèrics» o els anomenats «de temporada» (Almeida, 2007).

En aquesta última i actual fase, es potencia una forma de

moviment de mà d’obra iniciada per l’empresari.

Mitjançant les observacions dutes a terme en alguns hotels

del país, complementades pel discurs dels treballadors i de

certs hotelers, podem constatar que hi ha una tendència a

la reducció del nombre de treballadors del «nucli fort» i un

augment dels «treballadors perifèrics». Aquesta disminució

és possible gràcies a: 1) la simplificació a la qual han estat

sotmeses algunes de les tasques de certs departaments de

l’hotel, com ara els restaurants (l’aparició del bufet lliure),

Noves formes d’organització interna de les empreses i les nocions de Michel Foucault: Assaig de comparació i comprensió27

Situació de la legislació

Situació de l’oferta de treball

Situació de la demanda de

treball

Situació del flux de turistes

Necessitats del sector

Tipus de turnover

Important restricció quan-

titativa de les quotes

d’immigració

Disminució significativa

Augment

Disminució significativa

Necessitats de menys mà

d’obra però més profes-

sionalitzada

Voluntari per part dels

empresaris

Regulació quantitativa

d’entrada de mà d’obra

Gran oferta

Disminució

Abundant

Necessitats de mà d’obra,

essencialment, en tem-

porada d’hivern

Voluntari per part dels

treballadors

Cap regulació restrictiva

de la mà d’obra

Gran oferta

Poca mà d’obra present

al territori. Necessitat de

mà d’obra estrangera

Elevada

Grans necessitats de mà

d’obra

Voluntari per les dues parts

ENTRE 1930 I 1975 DE 1975 A 2007 DE 2007 A L’ACTUALITAT

Taula 1La conjuntura econòmica i la percepció de les oportunitats del mercat laboral

Font: Elaboració pròpia 2012

i 2) el desenvolupament de la delegació de certes tasques

a empreses externes, com per exemple, la neteja de les

habitacions i les tasques de bugaderia.

Paral·lelament, podem constatar una altra realitat: l’abolició

parcial de l’organització vertical, és a dir, una tendència

a suprimir la «vigilància jeràrquica» i, per consegüent,

«l’avaluació» al si de l’organització.

Noves formes d’organització en el sectordel’hoteleria?

En la jerarquia tradicional de les organitzacions hoteleres,

com de les altres organitzacions, podíem i podem constatar

una categorització oficialitzada en la qual es pot observar,

d’una manera més o menys marcada, la posició en l’escala de

cada actor i, per consegüent, el seu rol al si de l’organització.

Tot i la simplificació voluntària aportada a aquest

organigrama, podem abastar a entendre el funcionament de

l’organització i, sobretot, la jerarquia endògena «tradicional»

que existeix.

L’anàlisi de les dades recollides mitjançant: 1) observacions a

sis hotels d’Andorra; 2) una dotzena d’entrevistes qualitatives

fetes amb els directors i/o propietaris d’establiments,

i 3) qüestionaris fets amb els treballadors dels hotels, ens

ha permès constatar una nova realitat en l’estructuració

interdepartamental en l’hoteleria.

Els «caps de departament» tenen —o tenien— un

rol específic per exercir: gestionar, controlar i vigilar,

entre altres múltiples funcions, que les tasques dutes

a terme per la totalitat dels membres del departament

es facin de conformitat amb els estàndards exigits per

l’organització.

28Noves formes d’organització interna de les empreses i les nocions de Michel Foucault: Assaig de comparació i comprensió

DIRECTOR DE L’HOTEL

SUBDIRECTOR

Departament 2

Cap de departament 2

Treballadors de departament 2 Treballadors de departament 3Treballadors de departament 1

Departament 1

Cap de departament 1

Departament 3

Cap de departament 3

Organigrama 1Organització tradicional Font: Elaboració pròpia 2012

DIRECTOR DE L’HOTEL

Departament 2

Treballadors de departament 2 Treballadors de departament 3Treballadors de departament 1

Departament 1 Departament 3

Organigrama 2Noves formes d’organització Font: Elaboració pròpia 2012

Aquesta reestructuració de l’organització interna imposa una

homogeneïtzació dels rols i, per consegüent, una tendència

a prescindir de la jerarquia interdepartamental.

En les noves formes d’organització, amb la desaparició

progressiva dels «caps de departament», les funcions de control

i de vigilància no semblen desaparèixer, sinó que es percep una

delegació silenciosa d’aquestes en la majoria dels treballadors

del departament, sobretot, en els treballadors del «nucli dur» .

Michel Foucault, en la seva obra Surveiller et punir, publicada

l’any 1975, parla de les formes de control en les institucions

de disciplina i de correcció. Mitjançant una anàlisi

sociohistòrica mostra com s’han anat desenvolupant formes

divergents de correcció en diverses institucions públiques

(escoles, hospitals i establiments carceraris) mitjançant la

vigilància, l’avaluació i la sanció normalitzadora.

Els treballadors de l’hoteleria es troben enfrontats a una disminució

dels graus de la jerarquia interna. Com a conseqüència d’aquesta

situació, podríem avançar la hipòtesi que una mancança de

vigilància i d’avaluació dins l’organització podria portar problemes:

un dèficit de disciplina. No obstant això, aquesta hipòtesi va ser

rebutjada, ja que podem constatar el desenvolupament de noves

formes de vigilància i d’avaluació delegades silenciosament i

progressivament a nous (o no tan nous) actors socials.

Vigilànciaiavaluacióenl’hoteleria

Les organitzacions s’estructuren i/o es reestructuren

mitjançant variables exògenes que es comporten com

determinants. Com s’ha exposat més amunt, les variables

de context, com ara la conjuntura política i econòmica —

nacional i internacional—, poden portar modificacions al si

de les organitzacions. Aquesta realitat, tenint en compte la

importància del sector del turisme a Andorra, és perceptible

en les organitzacions nacionals i, més concretament, en les

relacionades directament i indirectament amb aquest sector.

Després d’analitzar les dades recollides al llarg de la meva

recerca, puc avançar la hipòtesi que, en vista de la situació del

sector turístic i de les noves necessitats dels empresaris d’aquest

sector, ens estem dirigint, inevitablement, cap a una reducció

dels graus d’estructuració interna que porta a modificacions

suplementàries en les configuracions de les organitzacions.

Michel Foucault mostra com la jerarquia s’imposa

progressivament al mateix temps que es complexifica

l’activitat professional. Una jerarquització en què la

professionalització dels treballadors es torna imprescindible

per al control i la supervisió de les activitats de producció.

Actualment, estem assistint a un moviment invers en què

la jerarquia prescrita tendeix a homogeneïtzar-se i, potser,

a produir noves formes de poder internes il·legítimes, però

acceptades i més o menys normalitzades pels seus membres.

Noves formes de jerarquització basades en variables

d’antiguitat o d’estabilització al si de l’empresa, és a dir, que

hi hauria una diferenciació entre treballadors pertanyents al

«nucli dur» i els anomenats «treballadors perifèrics».

Podem suposar noves formes d’organització interna en

què cada membre tindria una part de poder de vigilància

i d’avaluació al seu departament? En què la no-presència

29Noves formes d’organització interna de les empreses i les nocions de Michel Foucault: Assaig de comparació i comprensió

DIRECTOR DE L’HOTEL

Departament 2

Treballadors perifèrics 2 Treballadors perifèrics 3Treballadors perifèrics 1

Departament 1

Treballadors de departament 1Nucli dur

Treballadors de departament 2Nucli dur

Treballadors de departament 3Nucli dur

Departament 3

Organigrama 3Noves formes d’organització i de jerarquització Font: Elaboració pròpia 2012

d’un sol individu designat com a portador de la vigilància,

de la sanció normalitzadora crea una creença de la

vigilància contínua i, per tant, una forma d’autocontrol per

part dels treballadors?

Pel que fa referència a l’avaluació, podem verificar que

aquesta, en els sectors de servei, no es fa únicament al si de

l’organització i mitjançant els actors socials que en fan part,

sinó també per un tercer actor indirectament relacionat amb

l’organització: el client.

Lasanciónormalitzadoraenl’hoteleria

El treball de prestació de serveis, contràriament a altres

formes d’activitat, té la característica de no poder

separar la producció del moment de la distribució del

«producte», és a dir, no hi pot haver una part de producte

en què la qualitat hagi estat examinada abans de la seva

comercialització ni stockable. El «fabricant» ha de saber

respondre immediatament i de forma adequada a les

demandes múltiples i heteròclites dels clients d’una

manera més o menys estandarditzada i, al mateix temps,

individualitzada.

«[...] L’organització de servei requereix recursos humans amb

capacitats personalitzades en una lògica de coproducció

amb el client» (Almeida, 2012). D’aquesta coproducció entre

la demanda i l’oferta el client efectuarà una avaluació.

Satisfacció i insatisfacció del consumidor es poden traduir

en noves formes d’avaluació de la qualitat del servei prestat

per l’actor treballador?

El treball de l’hoteleria forma part dels oficis de «propines».

Aquests oficis estan sotmesos a una forma d’avaluació

individual i individualitzada del treball i de la qualitat

d’aquest d’una manera contínua i immediata (Hénault

& Pinna, 2012). Aquesta avaluació no es fa mitjançant

una observació per part dels superiors jeràrquics, sinó

mitjançant un control indirecte producte de la subjectivitat

i de les expectatives del client. Aquesta avaluació o control

«[…] posa els individus (clients) en el camp de la vigilància»

(Foucault, 1975, p. 222).

30Noves formes d’organització interna de les empreses i les nocions de Michel Foucault: Assaig de comparació i comprensió

31

La sanció normalitzadora es desenvolupa mitjançant

l’atribució o la no-atribució de la propina al treballador per

part del client. Aquesta avaluació és producte d’un càlcul

«racional» entre expectatives del client envers el «producte

final» i els resultats obtinguts per part del treballador o pel

grup de treballadors. Pel que fa a la sanció normalitzadora,

podem constatar l’aparició d’altres models: 1) les enquestes

de satisfacció que els clients deixen als hotels, i/o 2) els

comentaris deixats per l’intermediari de les tecnologies de

la informació i de la comunicació (portals i blocs a Internet),

visibles per a nous clients potencials, que encara poden ser

més penalitzadors.

Apuntfinal

Estem davant noves formes d’organització interna de les

empreses del sector de l’hoteleria i de la restauració en què

la jerarquia —l’organització vertical— desapareix a poc a

poc per deixar aparèixer una organització més horitzontal,

basada en noves formes de vigilància i d’avaluació interna

per part dels iguals i externa per part dels clients o nous

clients potencials.

BIBLIOGRAFIA• DE ALMEIDA, PAULO PERREIRA (2012). Variaçoes sobre o trabalho moderno. Lisboa: Ed. Mundos Sociais.

• AMBLARD, HENRI, PHILIPPE BERNOUX, ET GILLES HERREROS (2005). Les nouvelles approches sociologiques des organisa-tions. Sociologie. París: Éd. du Seuil.

• FOUCAULT, MICHEL (1975). Surveiller et punir. París: Gallimard. TEL.

• HENAUT LÉONIE ET PINNA GABRIELLE. «Les métiers à pourboires : des collectifs de travail à l’épreuve d’une évaluation indi-viduelle et continue», a Actes des XIIIème Journées de Sociologie du travail. Ed. de l’Université Libre de Bruxelles.

Noves formes d’organització interna de les empreses i les nocions de Michel Foucault: Assaig de comparació i comprensió

Aquest estudi ha estat possible gràcies al finançament

de la Comissió Nacional Andorrana de la UNESCO i

hi han participat les institucions següents:

· Centro Cultural Dominico-Haitiano (CCDH),

que va proposar l’estudi i ha col·laborat en el

treball de camp;

· Facultad Latinoamericana de Ciencias Sociales a

la República Dominicana, que ha estat la institució

que s’ha encarregat de realitzar el treball;

· Centre de Recerca Sociològica (CRES), que ha

coordinat el projecte i també ha col·laborat en

el marc teòric del treball.

Objectiudeltreball

Els canvis legals dels darrers anys han portat com a

conseqüència la negació de l’acta de naixement a molts

descendents d’haitians (alguns de manera retroactiva) a

la República Dominicana. La manca de documentació

ha portat a tenir més dificultats per a la seva inclusió

en el sistema educatiu, sobretot a partir d’una certa

edat. Aquest estudi ha analitzat aquesta problemàtica

a la província de San Pedro de Macorís, per ser un dels

territoris on hi ha més població d’origen haitià a la

República Dominicana.

Dadesdelsdospaïsosdel’illadeSantoDomingo

La República Dominicana i Haití es reparteixen el territori de

l’illa de Santo Domingo, que té una extensió total de 77.914

km2 (la República Dominicana té 48.670 km2 i Haití 29.244 km2).

Haití està més densament poblat, amb una població de 9.719.921

habitants, davant els 9.370.818 de la República Dominicana1.

La renda per càpita té diferències destacables: mentre que la

de la República Dominicana l’any 2011 s’estima en 5.638 $, la

d’Haití el mateix any és de 738 $, essent en l’actualitat un dels

països més pobres del món i el més pobre de tot Amèrica.

Un 42 % de la població dominicana és pobra, mentre que un

8 % es pot dir que viu en condicions de pobresa extrema2. A

les zones on tradicionalment hi ha un nombre més elevat de

persones d’origen haitià aquestes xifres són més elevades,

com és el cas de la província de San Pedro de Macorís.

A Haití, tot i que no hi ha dades calculades de la mateixa

manera, el Banc Mundial afirma que el 80 %3 de la població

està per sota el llindar de la pobresa i té moltes dificultats

per poder satisfer les seves necessitats més bàsiques, i més

de la meitat de la població viu amb menys d’1,25 USD el dia.

Autor:

Joan R. MicóLlicenciat en sociologia.

PROBLEMES PER ACCEDIR AL SISTEMA ESCOLAR DELS INFANTS D’ASCENDÈNCIA HAITIANA A LA REPÚBLICA DOMINICANA

32

1. Dades oficials dels dos països de l’any 2010

2. Estudi de l’Oficina Nacional de Planificación (OMAPLAN), segons la metodologia dissenyada per FLACSO. Aquesta metodologia relaciona els ingressos per llar en comparació de la despesa de consum bàsic (aliments, roba, habitatge, etc.). Les persones que pateixen pobresa extrema són les que no poden ni assumir la despesa d’alimentació.

3. Dades del Banc Mundial. Lloc web: <http://datos.bancomundial.org/pais/haiti>.

Autor:

Joan R. MicóLlicenciat en sociologia.

Problemes per accedir al sistema escolar dels infants d’ascendència haitiana a la República Dominicana33

Per entendre millor els resultats de l’estudi, és interessant

destacar la diferent composició ètnica dels dos països:

mentre que la República Dominicana està composta d’un

16 % de blancs, un 11 % de negres i un 73 % corresponent a

diferents graus de mestissatge, Haití està compost d’un 95 %

de negres i un 5 % de blancs i mulats4.

BreucontexthistòricdelesmigracionshaitianesalaRepúblicaDominicana

Les migracions entre els dos països ja vénen del temps colonial:

segons els avatars històrics, la frontera era traspassada per

residents d’una colònia o una altra. Després de la independència

dominicana el 1844 (independència d’Haití, ja que durant

més de 20 anys tota l’illa va estar sota el control d’Haití), la

presència haitiana a la República Dominicana es va reduir.

A partir de 1915, en l’època d’una ocupació militar d’Estats

Units, és quan comença a migrar un nombre important de

mà d’obra haitiana per treballar als camps de canya de la

República Dominicana. Aquest procés continua els anys

següents, encara que durant els anys 20 la dictadura de

Trujillo va intentar tancar la frontera i colonitzar-la amb

estrangers blancs o japonesos, atès que considerava els

haitians indesitjables per ser negres (de fet, l’any 1937 va

haver-hi una matança d’haitians orquestrada pel govern, en

què van morir més de 5.000 haitians o descendents).

Malgrat aquests fets, durant la resta del segle XX, el nombre

d’immigrants haitians continua augmentant, i és interessant

destacar que no hi ha una dada oficial del nombre dels que

resideixen en l’actualitat a la part dominicana de l’illa.

Així doncs, les xifres varien molt segons les fonts: de més de

2.000.000, segons va dir el president dominicà l’any 1989, a

xifres properes a 500.000, segons dades més fiables.

Aquestes oscil·lacions diuen molt de com s’ha tractat aquest

fenomen al país. Sembla evident que la xifra del nombre

real d’haitians s’ha tendit a exagerar per raons polítiques i

ideològiques. El sector oficial i els seus afins, generalment,

han tingut interès a presentar les xifres per sobre de la realitat,

segurament pel desig de presentar la població haitiana com

l’amenaça principal a la identitat nacional i cultural, i justificar

accions restrictives.

En tot cas, aquest debat és possible perquè no hi ha hagut

unes dades fiables de la població del país. S’ha de tenir en

compte que la major part dels haitians tradicionalment han

viscut al camp, i molts no han estat inscrits en els registres

oficials (alguns des de fa generacions).

Un altre aspecte del debat és que, quant als descendents

dels haitians (tenint en compte que molts ja porten més de

tres o quatre generacions vivint a la República Dominicana),

hi ha la imatge dins l’imaginari col·lectiu de continuar

considerant-los haitians i no dominicans.

4. Haití va aconseguir la seva independència gràcies a la rebel·lió dels esclaus negres després de la Revolució Francesa, i és el segon país del continent americà a aconseguir la independència. Com a conseqüència d’això, el país es queda sense blancs i viu un llarg període d’aïllament internacional per part de les potències de l’època.

Canvislegislatiusdelsdarrersanys

La Llei d’immigració de l’any 2004 i la reforma constitucional

de l’any 2010 han suposat un canvi en el concepte de

la nacionalitat dominicana. Amb aquest canvi legislatiu

es considera que els fills dels immigrants que no tenen

residència legal i de les persones indocumentades no poden

accedir a la nacionalitat en no haver-se acollit als requisits

legals establerts per entrar al país.

De fet, la Junta Central Electoral va emetre una circular l’any

2007 que dóna ordre als oficials del registre civil d’examinar

amb detall les actes de naixement abans d’expedir-ne còpies

i no fer còpies de l’acta a fills de pares estrangers si no tenen

residència o estatus legal. A més, pel que fa a les actes que

presenten dubtes, es va donar instruccions d’anul·lar-les, acció

que s’ha dut a terme en molts casos. Aquesta situació ha portat

com a conseqüència que persones que anteriorment tenien

documents legals (actes de naixement, permisos de conduir,

passaports i, fins i tot, títols acadèmics) s’hagin quedat sense

ells, és a dir, s’hagin quedat sense nacionalitat, sense títols

educatius i, finalment, s’hagin vist privades dels seus drets.

Pel que respecta a molts dels infants d’origen haitià, malgrat que

la República Dominicana ha ratificat la Convenció internacional

sobre els drets dels infants i que l’article 63 de la seva Constitució

declara que: «Toda persona tiene derecho a una educación

integral, de calidad, permanente, en igualdad de condiciones y

oportunidades, sin más limitaciones que las derivadas de sus

aptitudes, vocación y aspiraciones», la falta o la retirada de les

actes de naixement ha produït que nens i nenes hagin tingut i

tinguin problemes per poder assistir a l’escola.

Per conèixer l’abast del problema, aquest estudi ha tingut

com a principal objectiu quantificar-lo, examinar quines

han estat les estratègies de les famílies afectades i analitzar

l’origen d’aquesta situació.

Resultatsdeltreballdecamp5

A més de l’escolarització dels infants i adolescents,

l’enquesta s’interessa per les dificultats d’altres membres de

la família per la manca o l’anul·lació dels seus papers, i també

per les seves condicions de vida, l’estructura familiar i altres

aspectes que ajudin a entendre els riscs d’exclusió social als

quals estan sotmesos els membres d’aquest col·lectiu.

Lloc de naixement· El 77 % de les persones més grans de 14 anys ja han

nascut a la República Dominicana i moltes d’elles també

són fills de persones que ja han nascut al país.

Com s’ha explicat abans, la població immigrant des

d’Haití ha anat arribant al país des del principi del segle

XX, majoritàriament de manera il·legal, sense papers

d’identitat personal (molts no els han tingut mai tampoc

a la seva terra). Així, molts descendents han arrossegat,

generació rere generació, el problema de no tenir un

pare o una mare amb un document legal d’identitat.

Com a conseqüència d’això, la situació d’aquests infants

és molt complicada, ja que tenen l’origen en dos països,

però no poden obtenir la documentació de cap d’ells

(hi ha discrepàncies en la legislació entre els dos països i

cap acord entre ells per trobar una solució a la situació).

Documentació· Quan es demana al total dels membres de la llar quin

tipus de documentació tenen, un 30 % no disposen de

cap document d’identitat (ni dominicà ni haitià).

· A més, entre els que tenen una documentació

dominicana, el 14 % afirmen que des del canvi de legislació

els han negat una còpia dels seus documents d’identitat.

Problemes per accedir al sistema escolar dels infants d’ascendència haitiana a la República Dominicana34

5. El treball de camp es va realitzar a la tardor de l’any 2011 i el treball ha quedat enllestit l’estiu d’enguany. S’hi han aplicat les tècniques següents:· Entrevistes en profunditat amb persones que treballen dins l’àmbit educatiu amb població haitiana i dominicohaitiana.· Enquesta a 348 famílies d’origen haitià en 16 comunitats de la província de San Pedro de Macorís. La mostra ha estat escollida de manera aleatòria. El nombre d’infants (de 5 a 14 anys) dels quals tenim informació és de 489 d’un total de 1.486 membres de les famílies enquestades. En el qüestionari s’ha demanat informació relativa a tots els membres de la llar, atès que, com ja s’ha comentat abans, el problema de la falta de documentació també té altres conseqüències.

· Taller participatiu per analitzar els resultats preliminars de l’estudi, amb representants de tots els sectors implicats.

35

Condicions de vida· Hi ha un elevat volum de persones a l’atur: només un

24 % havia tingut una feina remunerada en el darrer mes,

la major part, de jornaler agrícola. Dels qui van treballar,

un 60 % havien tingut un ingrés inferior a 45 euros

setmanals. Només un 5 % va cobrar al voltant de 100

euros setmanals. En relació amb el tipus d’habitatge on

s’allotgen, la major part estan fets amb parets de fusta o

bloc, amb el terra de ciment i sostres de zinc. Sobretot

als bateyes6, la major part dels habitatges són barracons

amb un o dos dormitoris, i l’ocupen entre 3 i 6 persones.

Nivell educatiu i conseqüències de la manca de papers en l’escolaritat dels infants

· Primerament, s’ha de constatar que el 25 % de tots els

membres d’aquestes llars no tenen cap estudi.

· A més, un 25 % dels infants que estaven a les llars

enquestades no va assistir a l’escola el curs 2010-2011 i

un altre 20 % no va poder concloure el curs aquest any,

és a dir, quasi la meitat dels infants va tenir problemes

que els van impedir l’escolarització.

· Quan es demanen els motius pels quals van deixar

l’escola o no s’hi van inscriure, un 54 % van dir que era per

culpa de la manca o l’anul·lació de l’acta de naixement.

Una de les estratègies per solucionar aquesta situació ha

estat declarar els infants com a fills d’altres famílies. En

aquest sentit, un 32 % dels progenitors han reconegut

que ho han fet així.

· També s’han demanat a les persones més adultes si han

tingut problemes per la falta de documentació: un 23 %

dels adults afirmen que no van poder acabar l’educació

bàsica i un altre 19 %, la secundària.

Conclusions

A partir de l’anàlisi dels resultats de l’estudi, es pot comprovar

que, efectivament, el canvi del marc legal i la seva interpretació

per part de les autoritats ha portat com a conseqüència més

dificultats d’escolarització dels infants a una part molt important

d’aquest col·lectiu. Aquest fet pot tenir conseqüències molt

greus i és un factor molt important d’exclusió social.

En tot cas, el més interessant d’aquest treball no és només

que quantifica i analitza la situació d’aquests nens i nenes,

sinó que també analitza els factors estructurals que han

portat a aquesta situació:

1.- Les diferències de renda són molt elevades entre els

dos països. A més, la República Dominicana és un país en

vies de desenvolupament i amb una part important de

la població que amb prou feines pot arribar a satisfer les

seves necessitats bàsiques. Per a molts haitians, immersos

en una situació de pobresa extrema, la possibilitat de

millorar passa per migrar a l’altra banda de la frontera.

2.- Des del principi del segle XX, les explotacions agrícoles,

sobretot les de canya de sucre, han incentivat aquesta

migració per tenir mà d’obra en quantitat i més barata.

3.- Molts d’aquests immigrants han vingut de manera

indocumentada, i molts dels seus descendents han

continuat en una situació irregular o amb dificultats per

demostrar que viuen al país des de fa generacions.

4.- A partir dels canvis legislatius, no es donen les

actes de naixement als fills de persones que no siguin

dominicanes o estrangeres amb residència legal. A més,

es posen en dubte moltes de les actes de naixement

ja emeses, fet pel qual es deixa de manera retroactiva

un col·lectiu important de població sense drets de

ciutadania, pel que s’ha demostrat en l’enquesta.

5.- A més, independentment de la condició jurídica dels

immigrants, els drets humans no són drets dels ciutadà,

sinó de la persona. La suposada condició d’estrangers no

valida la restricció dels drets humans i molt menys la de

la seva descendència.

Els documents d’identitat personal són un mitjà per

accedir als serveis més elementals. La seva negació

6. Els bateyes són poblats que es van construir al costat dels camps de sucre per als treballadors temporers. Estan composts de barracons construïts d’una manera molt senzilla.

Problemes per accedir al sistema escolar dels infants d’ascendència haitiana a la República Dominicana

Llocs on s’ha fet el treball de camp.

implica la negació al dret a l’educació i a les oportunitats

per a la integració social d’aquests infants.

6.- Una de les possibles causes de les restriccions dels

drets dels immigrants és la fragilitat institucional històrica

de l’Estat dominicà i l’escàs desenvolupament de les

concepcions democràtiques de l’exercici del poder.

Aquest fet ha portat a una vulneració dels drets humans

de la població en general i a un ordenament jurídic molt

canviant, com a conseqüència del xoc d’interessos entre els

grups de poder amb predomini d’interessos corporatius.

7.- Hi la paradoxa que, en una societat amb una composició

ètnica tan variada, els seus dirigents no hagin adoptat una

actitud més oberta en relació amb la immigració haitiana,

és a dir, no han adoptat una actitud que integri i valori les

aportacions de tots els grups que habiten al país.

8.- El fet que tradicionalment hi ha hagut una convivència

entre grups diversos al llarg de la història del país fa que no

hi hagi actituds obertament xenòfobes, però sí s’aprecien

prejudicis que poden anar a més (l’anàlisi de la seva

evolució seria un dels treballs que caldria fer en un futur).

És aquí quan el treball s’endinsa a fer unes anàlisis més

sociològiques sobre el debat sobre qüestions com la integració,

la identitat i la ciutadania, un debat que és molt similar a la

major part de les societats del món, incloent-hi Andorra.

S’ha de tenir molt en compte que, segons estimacions de l’ONU,

l’any 2005 hi havia més de 190 milions de persones que tenien

la seva residència en un país diferent al del seu naixement, de

les quals la meitat són en països més industrialitzats i la resta,

en països en vies de desenvolupament.

Durant la dècada de l’any 2000 als EUA i a Europa, els immigrants

van tenir un pes cada cop més important en el mercat de treball

i representaven una de les principals fonts del creixement

demogràfic. El primer lustre de l’any 2000, la meitat de

l’augment demogràfic als EUA correspon a persones originàries

de Llatinoamèrica. A Europa, en el mateix període de temps, la

immigració aporta més del 70 % de l’augment de població.

D’altra banda, el gran creixement econòmic dels darrers 50

anys i la configuració actual de la societat andorrana no es

pot entendre sense el fenomen migratori.

I, malgrat la situació de crisi actual a molts països occidentals,

totes les previsions indiquen que els processos migratoris

aniran a més. Cada cop és més evident que la migració és un

element estructural de les societats modernes i no simplement

conjuntural, com s’havia considerat fins no fa pas gaire.

Les conseqüències en les societats receptores són una

heterogeneïtat ètnica i cultural cada cop més gran, i també en

les situacions legals. Cada vegada hi ha una proporció més gran

d’immigrants assentats en les societats receptores de manera

definitiva. A més, la immigració il·legal és un fenomen molt

important i desafia la noció de sobirania estatal dins del territori.

Però, quan un immigrant es considera una persona de

ple dret en la societat receptora? Quines mesures són

necessàries per incorporar els immigrants en les seves

societats? Quan un immigrant o els seus descendents es

consideren subjectes de dret i quan es poden considerar

ciutadans? Com es defineix la integració?

Hi ha diferents models d’incorporació dels immigrants en les

societats, segons les particularitats històriques, polítiques i

socials de cada país o regió, i de com s’ha format i es defineix

la comunitat nacional i la seva pertinença (quina noció es té

en cada societat del concepte d’identitat nacional).

D’una manera molt esquemàtica, es poden classificar en

tres tipus:

1.- El model assimilacionista: es basa en la idea d’igualtat

a partir de l’adopció dels valors i les normes dominants

sense tenir en compte la diversitat. El cas francès portat

a l’extrem en seria un exemple.

2.- El model multicultural o pluralista: es conforma

a partir del respecte i la protecció de la diversitat

cultural dins una identitat compartida (Holanda, Suècia,

36Problemes per accedir al sistema escolar dels infants d’ascendència haitiana a la República Dominicana

37

Canadà), però pot portar a la creació de comunitats poc

relacionades entre elles.

3.- El model de separació o exclusió: amb un marc

restrictiu sobre la immigració i l’accés a la ciutadania

i la separació de les diferents comunitats ètniques o

culturals (el cas d’Àustria o Alemanya).

A més d’aquests tres models, n’hi ha un quart:

4.- El model intercultural: busca la interrelació de persones

autòctones i forasteres, en què la immigració es veu com

un procés dinàmic que enriqueix la societat receptora.

Aquesta interrelació porta a un mestissatge cultural, en

què es reconeixen les aportacions dels immigrants i es

reconeixen els valors i els trets culturals dels autòctons, en

què es forma una nova cultura en la qual tots són valorats.

Aquest model sembla el camí ideal que haurien de seguir

les societats del segle XXI.

D’aquest treball es desprèn que, en relació amb la població

d’ascendència haitiana, el model de la República Dominicana

no és el de la interculturalitat. La immigració haitiana està

present a la República Dominicana des de fa més d’un segle,

però, en el concepte més oficial de la identitat dominicana,

les seves aportacions a la societat dominicana es neguen o

es consideren d’una manera negativa.

Aquesta poca consideració es tradueix en estereotips i, fins

i tot, prejudicis que estan arrelats en l’imaginari col·lectiu i

que serveixen d’excusa per continuar amb les polítiques que

estan en contra dels drets humans i de les mateixes lleis del

país, i que, a més, poden sentenciar aquestes persones a

l’exclusió, amb poques esperances de canviar-la.

De tota manera, en moltes altres societats es produeixen

també altres tipus de problemes en relació amb els drets

dels immigrants: lleis sobre els immigrants que s’aproven a

alguns estats dels EUA o la retirada de la targeta sanitària

als immigrants il·legals a Espanya són exemples de dificultats

de l’equilibri entre els drets dels immigrants i les polítiques

dels estats.

A Andorra els immigrants i els seus fills tenen el mateix dret que

els nacionals per gaudir dels avantatges de l’estat del benestar

(si bé per a algunes ajudes socials es demana uns anys mínims

de residència). A partir de la Llei de la nacionalitat de l’any

1993, els fills dels immigrants poden accedir a la nacionalitat

andorrana així com els residents que porten més de 20 anys al

país (abans d’aprovar-se la llei, eren el requisit era de 25 anys).

Malgrat aquestes mesures, la major part de la població que

habita actualment a Andorra no té drets polítics.

Hi ha autors que opinen que, per a una veritable integració, s’ha

de reconèixer els drets de ciutadania a tots els components

de la societat, independentment de la seva situació legal. En

la major part de les societats, el paradigma dominant ha estat

reconèixer aquests drets a les persones que han estat definides

com nacionals. Segons Ferrajoli, la realitat multicultural de les

societats modernes i l’augment del flux migratori han posat

en evidència els límits del concepte de ciutadania, ja que si

els drets fonamentals es basen en un concepte excloent en

què no participen grans sectors de la població (precisament,

els més necessitats i els més dèbils), el concepte de drets

fonamentals es converteix en categories d’exclusió.

Així, el repte de les societats actuals és poder construir

relacions interculturals en què es valorin els trets culturals

de les societats receptores, però que estiguin obertes

al mestissatge amb les aportacions de les persones

nouvingudes, i en què els drets de ciutadania siguin

reconeguts a la major part de la població.

Problemes per accedir al sistema escolar dels infants d’ascendència haitiana a la República Dominicana

BIBLIOGRAFIA• BATALLA, J,; CASALS, M.; MICÓ,J. (2004). “La immigració a Andorra”. Centre de recerca Sociològica. Pagès Editors. Lleida

• BORJA, JORDI (2002). Ciudadania y globalización. Centro de Docimentación en Políticas Sociales. Documentos/29. Buenos Aires

• CRIASO CALVO, MARÍA JESÚS (2008) “Derechos ciudadanos y migración en perspectiva comparada: tendencias y cambios recientes”, Migraciones Internacionales 15, Vol. 4, nº 4, Julio-Diciembre.

• FERRAJOLI, LUIGI (1999) “Derechos y garantías. La ley del más débil”. (Trad. de Andrés Ibáñez y. Andrea Greppi). Ed, Trotta. Madrid

• MARSHALL, THOMAS. H. (1950): <<Citizen and Social Class (traducción al castellano, Ciudadanía y Clase Social>>. Alianza Editorial. Madrid, 1998.

1.Introducció

Aquest treball pretén contribuir a sensibilitzar sobre

l’assetjament entre adolescents a Internet, ja que es tracta

d’un problema emergent, i també vol difondre els resultats

d’alguns dels estudis que s’han realitzat en relació amb

diferents aspectes importants del tema. Durant l’elaboració

del treball, s’ha prioritzat incloure-hi una àmplia varietat

d’estudis presents en la bibliografia abans que entrar a fer

una anàlisi profunda de la qüestió. La principal pretensió és

la d’elaborar un document que doni una idea general del

tema i, per tant, abasti els diversos factors implicats. El recull

de la bibliografia consultada permetrà al lector aprofundir

en els estudis i resultats concrets.

En aquest, com en altres problemes socials i psicosocials,

focalitzar bé la qüestió i conèixer-ne els diferents matisos és

el pas previ a l’alerta i l’elaboració d’informació, la prevenció

i el tractament. Descobrir-ne la complexitat i conèixer

algunes de les perspectives d’anàlisi desenvolupades fins ara

de segur pot contribuir a la sensibilització de tothom i, per

tant, a la seguretat i al benestar dels joves a la xarxa.

2.Definició

L’assetjament entre iguals a través dels mitjans de comunicació

(d’ara endavant, assetjament a Internet) també es coneix amb

la paraula anglesa cyberbullying. Aquesta paraula composta

inclou la paraula bullying, potser més coneguda, que defineix

les situacions tradicionals d’assetjament entre iguals, cara

a cara, especialment en l’entorn escolar (però també en

l’entorn comunitari). El prefix cyber- fa referència a tot allò

relacionat amb la informàtica i defineix el mitjà a través

del qual es produeix l’assetjament: Internet (conversadors,

xarxes socials, correu electrònic, blocs o webs) i/o telèfons

mòbils (trucades, missatges de text o d’imatges), bàsicament.

L’assetjament tradicional o cara a cara va ser definit per

primera vegada el 1993 per Olweus1. Per a aquest autor,

l’assetjament és una conducta danyosa i intencional,

provocada de forma repetida per una o més persones

i dirigida vers una víctima a la qual, a més, li resulta difícil

defensar-se2. Fins aquell moment no existia una definició

clara i la investigació encara no s’havia enfocat a aquesta

problemàtica. Els estudis específics en relació amb

l’assetjament a Internet encara són molt més recents i

coincideixen, com és lògic, amb la massiva introducció

d’Internet en la vida quotidiana familiar i en les relacions

interpersonals, com ha succeït en els darrers anys.

La definició d’Olweus, tot i establir una definició capaç

d’unificar criteris d’investigació, de manera inclusiva, és,

precisament per això, insuficient a l’hora de reflectir la

diversitat de conductes que aquest concepte pot encabir.

D’ací l’interès de la utilització de tipologies que classifiquin

Autor:

Miquel Àngel Millán Palacio

Llicencia en psicologia

L’ASSETJAMENT ENTRE ADOLESCENTS A TRAVÉS DELS MITJANS TECNOLÒGICS

38

1. Probablement, l’autor més significatiu de l’estudi del fenomen de l’assetjament tradicional o cara a cara des dels anys 70.

2. A aquesta definició, Campbell (2005) hi va afegir la condició de succeir sense haver rebut cap provocació.

Autor:

Miquel Àngel Millán Palacio

Llicencia en psicologia

la diversitat de situacions i facilitin una comprensió més

global del problema.

Una de les classificacions que més aporta a l’anàlisi és la

utilitzada en l’estudi de Cava, Buelga, Musitu i Murgui (2010)

a partir del treball de diversos autors3. En aquest estudi es

diferencia entre l’assetjament directe, en el qual hi ha un

enfrontament directe entre l’agressor i la víctima, ja sigui

en forma d’agressió verbal o d’agressió física, i l’assetjament

indirecte o relacional, en el qual no hi ha aquest enfrontament

i que s’expressaria en diverses conductes (com xiuxiueig,

rumors maliciosos, exclusió de xarxes), sempre amb una

finalitat d’exclusió. Ambdós tipus d’assetjament, directe

i indirecte, es poden dur a terme cara a cara o a través

d’Internet4. Els mateixos autors van trobar una correlació

significativa en l’aparició dels dos tipus d’assetjament.

Una altra classificació important és la que fa Willard (2006).

Aquest autor diferencia el concepte en funció de l’acció

duta a terme per l’assetjador. Identifica vuit tipus principals

de conductes d’assetjament a Internet: enviament de

missatges ofensius, enviament de missatges amenaçadors,

difusió entre tercers de rumors difamatoris, difusió entre

tercers d’informació confidencial, sostracció d’informació

confidencial, exclusió social deliberada de la víctima en

xarxes de tercers, comunicació amb tercers fent-se passar

per la víctima i discussions en conversadors en línia amb

desqualificació agressiva i verbal.

Ortega i al., en canvi, fan una classificació segons el canal

utilitzat, i troben que l’ordre de més a menys utilitzats

seria, en primer lloc, els conversadors (xat, Messenger), els

missatges telefònics i els missatges electrònics, seguits per

les trucades al mòbil i la difusió d’imatges al mòbil i, en darrer

lloc, la difusió d’imatges en una web, en un percentatge molt

més petit.

Com a darrera classificació, no s’ha de deixar de citar la de

Buelga i Pons. Aquests autors elaboren una tipologia en

funció del tipus de conducta de l’agressor. Aquesta tipologia

té l’avantatge de ser molt concreta i, per tant, útil a l’hora de

diagnosticar. Els autors enumeren les conductes de fustigació

(insultar o ridiculitzar), persecució (amenaçar per fer por o per

aconseguir coses), denigració (explicar mentides o rumors),

violació de la intimitat (explicar secrets, passar fotos privades,

entrar en comptes privats), exclusió social (trucar a la víctima

i no contestar o convidar-la que es connecti i no respondre)

o suplantació de la identitat (trucar pel mòbil o comunicar-se

per Internet fent-se passar per la víctima).

Les tipologies, com s’ha dit, demostren la diversitat de

situacions que es poden englobar dins l’assetjament a

Internet, però un altre factor que cal analitzar dins la situació

d’assetjament són els diferents rols involucrats. D’una banda,

són evidents el rol d’agressor i el rol de víctima. Diversos

autors, però, remarquen el paper d’altres rols que, sense ser

tan evidents, sí que tenen una gran importància en l’efecte

i en la resolució de la situació d’assetjament a Internet.

Aquests rols són el rol d’espectador, el rol de confident, de

familiar o de la persona de suport.

Un altre factor que s’ha de tenir en compte són les

especificitats que el canal utilitzat (Internet) confereix a

aquest tipus d’assetjament. Tant l’assetjament cara a cara com

l’efectuat a Internet poden compartir definició, tipologies i

rols protagonistes. No obstant això, tant en un cas com en

l’altre també hi ha diferències que poden ser importants per

a la comprensió del problema i el tractament.

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics39

1. Probablement, l’autor més significatiu de l’estudi del fenomen de l’assetjament tradicional o cara a cara des dels anys 70.

2. A aquesta definició, Campbell (2005) hi va afegir la condició de succeir sense haver rebut cap provocació.

3. Els autors citen Cairns, Neckeman, Fergurson, Garriépy, Crick i Grotpeter.

4. Com és lògic, en la categoria d’assetjament directe es fa referència a la modalitat escrita i no verbal i ni física.

Per exemple, O’Brien i Moules (2010) consideren que ambdós

tipus d’agressions, per poder-les definir com assetjament, han

de complir algunes condicions. En primer lloc, s’han de donar

de manera repetitiva i persistent i amb la clara intenció de

fer mal. En segon lloc, s’ha de donar un desequilibri de poder

a favor de l’agressor i, per tant, en contra de la víctima. Això

fa que ambdues conductes siguin, en el fons, molt similars,

i de fet, l’assetjament a Internet moltes vegades funciona

com una extensió de l’assetjament tradicional cara a cara.

Segons aquests mateixos autors, però, hi ha també diferències

subtils però importants. En primer lloc, l’assetjament

a la xarxa es pot fer des de l’anonimat. En aquest cas,

l’agressor no necessita identificar-se per perpetrar les seves

actuacions. Aquest anonimat reforça l’agressor. De fet,

entre els ciberagressors poden haver-hi joves que mai no

agredirien cara a cara per la por a exposar-se al judici social

o a la resposta de la víctima.

L’anonimat té dos efectes afegits. Primerament, provoca

un estat d’indefensió més alt en la víctima, ja que no pot

saber qui l’agredeix, no pot trobar-hi una explicació i no es

pot defensar. D’altra banda, l’anonimat permet a l’agressor

desconnectar de la reacció de la víctima, sense ser conscient,

en molts casos, de les reaccions de por o malestar que la

seva conducta pot estar provocant (Ybarra i Mitchell, 2004).

Segonament, l’assetjament a la xarxa té, potencialment,

una gran capacitat de difusió i a una gran velocitat. Només

cal imaginar la quantitat de receptors que es poden

aconseguir enviant massivament un missatge electrònic

comprometedor o publicant una foto en un bloc personal o

en una web o en una xarxa social.

Una tercera diferència entre l’assetjament cara a cara i

la modalitat a Internet és que, mentre que en la primera

situació el jove víctima pot evitar-la i trobar la seguretat

en un ambient fora de l’accés de l’agressor o els agressors,

almenys a casa seva, això no passa amb l’assetjament a la

xarxa. En aquestes situacions, el jove pot ser victimitzat des

de la seva pròpia casa o habitació i això fa que no pugui

escapar de les situacions d’agressió.

La darrera diferència important és que en l’assetjament

a Internet hi ha una probabilitat més alta de permanència

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics40

dels actes de l’agressor, mentre que en els casos cara a cara

el jove pot guardar el record en la memòria; a Internet, els

comentaris, les desqualificacions o d’altres poden quedar, a

més, exposats de manera permanent. Com afirma Campbell

(2005): «les paraules escrites semblen ser més concretes i

reals que les paraules parlades.»

Aquestes diferències en la forma condicionen, també,

diferències significatives en les conseqüències d’un tipus

d’assetjament i l’altre. Si bé el contacte cara a cara pot

provocar més sensació de risc i uns efectes més imminents,

l’assetjament a Internet podria repercutir d’una manera més

contundent en l’autoestima del jove agredit perllongant els

seus efectes en el temps.

Les especificitats de l’assetjament a Internet també

dificulten la intervenció, ja que en produir-se en un àmbit

que no és específicament l’escolar, els centres educatius es

veuen limitats a l’hora de prendre mesures preventives o

disciplinàries, el que fa més necessària que mai la implicació

de la família i de la comunitat.

Per acabar amb l’apartat definitori d’assetjament a Internet,

és imprescindible definir també els paràmetres que marquen

la gravetat de cada situació5. Aquests paràmetres són la

intensitat i la durada. Des del punt de vista de la víctima, es

considera d’intensitat moderada l’assetjament «patit» amb

una freqüència inferior a un acte per setmana6, mentre que

es considera sever si és igual o superior a aquesta freqüència.

Quant a la durada, cada investigador classifica segons els

seus propis paràmetres. Per exemple, Sofia Buelga i Javier

Pons estableixen, en les seves investigacions, unes durades

de menys d’un mes, entre 1 i 3 mesos, de 3 a 6 mesos, de 6 a

12 mesos i més de 12 mesos.

Ambdós paràmetres (intensitat i durada) solen tenir una

correlació alta: les situacions de més intensitat són les

que es produeixen per més temps i viceversa, i aquestes

constitueixen les situacions més greus, és a dir, les que més

efectes perniciosos poden causar7 potencialment.

3.Efectesdel’assetjamentainternet

Tot i que en aquest apartat es parla sempre d’efectes, a l’hora

de definir les causes i els efectes sembla haver-hi una certa

confusió. El fet que la major part dels estudis consultats siguin

transversals dificulta l’assignació d’un indicador com a causa

prèvia que contribueix a l’aparició del fenomen o com a efecte

d’aquest. El que sí es constata és una alta correlació entre els

indicadors que s’esmentaran i les situacions d’assetjament

a Internet. Malgrat aquesta difícil assignació, cal tenir en

compte que el més probable és que hi hagi un bucle entre

causes i efectes que es retroalimenten contínuament.

Quant a la metodologia, en un treball de Cava, Buelga,

Musitu i Murgui (2010) es fa una distinció clara entre

indicadors de victimització individuals (com l’autoestima

i l’ànim depressiu) i indicadors socials (com la integració

social i escolar de l’alumne8). Els autors mencionen que en

els estudis realitzats «s’han utilitzat únicament indicadors

d’ajust de tipus individual» o que en els estudis «simplement

no han diferenciat entre ambdues formes de violència».

També afirmen que «l’anàlisi conjunta d’indicadors

individuals i socials pot aportar una imatge més completa

de les dificultats associades a la situació de violència escolar

patida pels estudiants.»

En la víctimaDins els estudis revisats, els diferents autors coincideixen

en una important simptomatologia relacionada amb el fet

d’haver estat víctima d’un assetjament.

Centrats en els efectes a escala individual, Hinduja i

Patchin van trobar percentatges alts de joves que havien

desenvolupat simptomatologia causada per haver estat

víctima de conductes d’assetjament a Internet. Tot i que el

35 % manifestaven no estar preocupats en absolut, la resta

havien patit sentiments de frustració (34 %), de ràbia (36 %) i

de tristesa (22 %).

Aquests sentiments negatius són una conseqüència lògica, ja

que si seguim els mateixos autors, quan els joves es perceben

rebutjats o exclosos, poden patir efectes emocionals,

psicològics i comportaments. La fallida a l’hora d’aconseguir

l’acceptació dels iguals és un desencadenant d’aquests

sentiments de tensió9.

Altres canvis deguts a l’assetjament a Internet són en

l’àmbit comportamental. Aquests joves poden dedicar

llargues estones a revisar com poden evitar tornar a patir

aquestes situacions, comprovant constantment l’ambient

a Internet per protegir-se. Aquesta preocupació els pot

restar temps dels comportaments «normals» dels joves

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics41

5. Segons Garaigordobil (2011), aquesta gravetat és un contínuum: en un extrem, l’assetjament pot ser difícil d’identificar i en l’altre extrem pot desembocar (i així ha passat en determinats casos) en l’assassinat o el suïcidi.

6. Aquesta data no vol qüestionar la gravetat d’actes d’assetjament d’una intensitat inferior, ja que poden haver-hi altres característiques, com el nivell d’agressivitat de l’atac, que condicionin d’igual manera. El fet de no mencionar aquest tema en el text és que no s’han trobat estudis relacionats.

7. Encara que, com es veurà, hi ha altres factors mediadors: l’existència de factors protectors en la víctima, ja siguin socials o personals.

8. Mesurades segons qüestionaris sociomètrics o segons la valoració dels professors, per exemple.

9. L’aprovació per part dels iguals és una condició molt important per a la creació de l’autoconcepte. Aquesta norma general es viu d’una manera molt intensa durant el període adolescent. En aquest, el jove està abandonant la identitat infantil donada pels pares i creant una nova identitat amb el material que té en el seu entorn: informacions, emocions, vincles... És per això que el sentiment de no ser acceptat, de ser rebutjat o exclòs pot resultar especialment traumàtic i tenir conseqüències importants.

relacionats amb els assumptes familiars, les tasques

acadèmiques i altres responsabilitats.

Finalment, aquests autors remarquen que, tot i que el seu

treball s’ha basat en l’estudi de l’efecte de l’assetjament a la

xarxa en les emocions dels joves a curt termini, en realitat,

si la situació es perllonga i el jove no troba les habilitats per

fer-hi front, les conseqüències poden ocasionar danys fins i

tot a llarg termini.

Segons una altra autora, Campbell (2005), altres efectes

freqüents en les víctimes d’assetjament a Internet són

els sentiments de desprotecció, la poca autoconfiança i

respecte per un mateix (en no sentir-se capaç de mantenir-se

estalvi a part de les agressions).

La mateixa autora, en el seu estudi troba en les víctimes

un augment dels nivells de depressió i d’ansietat així com

de la simptomatologia psicosomàtica. Altres efectes són

un augment en les dificultats de relació interpersonal,

una baixa efectivitat social i un augment d’un problema

crucial en aquesta etapa com és l’absentisme escolar.

Com a conseqüència, es produeix una davallada de la

competència acadèmica.

Aquesta autora considera que les característiques de

l’assetjament a la xarxa (una audiència més gran, més

permanència en el temps, l’anonimat, etc.) poden causar

potencialment més efectes a llarg termini que una agressió

directa, tal com s’ha mencionat en la introducció.

Coincidint amb els autors anteriors, Ybarra, Kimberly i

Mitchell (2004) també van trobar més simptomatologia

depressiva i psicosomàtica així com més alts nivells del factor

neuroticisme entre els joves víctimes d’assetjament a Internet.

De forma probablement no significativa estadísticament,

però remarcable per la seva gravetat, estan les situacions de

suïcidi d’adolescents que havien estat immersos en situacions

d’assetjament, en molts casos, reforçat per les situacions

d’assetjament a la xarxa. Més joves dels que arriben a posar fi

a la seva vida són els que, superats per l’angoixa, poden caure

en la ideació suïcida o en el comportament autodestructiu

(O’Brien i Moules).

La violència indirecta o relacional podria ser especialment

danyosa en el cas de les noies, segons Maccoby (1990, 1998)10,

pel fet que es mouen en grups d’amistats més petits i en què

es comparteix un grau més alt d’intimitat.

En l’agressorTambé els joves que han provocat l’agressió poden patir

efectes negatius derivats d’aquesta. La participació en casos

d’assetjament es considera un factor de risc per a altres

conductes delictives.

Ybarra, Kimberly i Mitchell (2004) van trobar que els joves

implicats en actes d’agressió a Internet tenien tendència a

consumir més alcohol i més tabac i a estar involucrats en més

situacions d’agressió cara a cara. En relació amb els estudis,

tenien un rendiment escolar pitjor i arribaven a fracassar en

una proporció més elevada que la mitjana dels joves de la

mateixa edat.

Segons Garaigordobil (2011), «els ciberagressors tenen

més probabilitats de desconnexió moral, menys empatia,

més dificultats per acatar les normes, problemes pel seu

comportament agressiu, més conductes delictives, ingesta

d’alcohol i drogues, dependència de les tecnologies i

absentisme escolar.»

Perfils del jove victimitzat i del jove que comet l’agressióSense entrar en les causes i els efectes, Cava, Buelga, Musitu i

Murgui (2010) descriuen una tipologia dels joves victimitzats

a partir de la revisió de diversos treballs11: «Els adolescents

menys populars, més rebutjats per part del grup d’iguals,

amb baixa autoestima, amb sentiments de solitud i amb

simptomatologia depressiva i amb alts nivells d’ansietat tenen

més probabilitats de ser victimitzats pels seus companys.

Aquesta victimització pot ocasionar un cicle retroactiu entre

factors de risc i conseqüències de la victimització escolar.»

Pel que fa als joves que han dut a terme actes d’assetjament

a Internet, Ybarra i Mitchell (2004) van trobar que tenien un

perfil de pobra vinculació amb els seus cuidadors, havien

crescut amb una disciplina basada més aviat en els crits i el

càstig, i eren menys supervisats en la seva vida diària pels

seus pares que els joves no involucrats. També posseïen

una sèrie d’indicadors psicosocials, com haver estat víctima

de situacions d’abús cara a cara, consum de substàncies,

simptomatologia depressiva, delinqüència, víctima de

bullying tradicional, fracàs escolar, que doblen o tripliquen el

percentatge d’aquests factors entre els joves no involucrats.

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics42

10. Citat en: Cava, Buelga, Musitu i Murgui.

11. Els autors citen Coleman i Bird (2003), Salmivalli i Isaacs (2005), Egan i Perry (1998), Ladd i Tropp-Gordon (2003), Kumpulainen, Rasanen i Puura (2001), Cerezo (2001) i Estevez, i Emler (2009).

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics43

El perfil d’ús d’Internet també era característic. Entre aquests

joves, hi ha una proporció més elevada que es consideraven

a si mateixos com a experts i que passaven el doble de temps

davant de la pantalla que el grup base. També feien més ús

de xats i missatges electrònics que la resta dels joves. Per a

una gran part d’aquests joves, a més, la xarxa constituïa un

factor molt important per a la seva personalitat.

El jove víctima + agressorYbarra, Kimberly i Mitchell (2004) van focalitzar part del seu

estudi en un tipus especial d’assetjador, en concret, el tipus

que, en haver estat víctima d’assetjament en el passat o en

el moment present, copiava aquesta conducta repetint-la

amb altres joves. Aquests joves compartirien el perfil i la

simptomatologia dels joves agressors (consum de substàncies,

fracàs escolar), però es diferenciaven d’aquests en el fet que

també patien la simptomatologia pròpia dels joves victimitzats

(solitud, pobres relacions socials, etc.). Aquests joves eren els

que presentaven una desadaptació més pronunciada.

Hinduja i Patchin, en el seu treball, fan referència a la teoria

de l’estrès general de Robert Agnew, que podria ajudar a

explicar aquest fenomen. Segons aquesta teoria, diverses

formes d’estrès produeixen sentiments d’enuig, frustració o

depressió. Aquests sentiments facilitarien que el jove acabés

prenent decisions equivocades, transgredint les normes

socials i cometent actes delictius.

Un altre autor que treballa sobre aquestes situacions és

Garaigordobil (2011), que afirma que l’adolescent víctima o

testimoni d’un acte violent, a més de patir una experiència

dolosa immediata, també interioritza que l’ús de la violència

és una forma pràctica d’aconseguir coses.

Aquestes teories reforcen la imatge del jove agressor com

a objecte potencial d’intervenció des de la relació d’ajuda i

suport i no tant de la del càstig o judicial.

4.Assetjamentifactorspsicosocials

Diversos factors han centrat la seva investigació a estudiar

la relació entre diversos conceptes psicosocials i el fet

d’haver estat víctima o agressor en situacions d’assetjament

a Internet. Concretament, s’exposaran els treballs sobre la

qualitat de la vida familiar, la reputació social, l’ajust social i

l’atribució de causalitat.

La vida familiarYbarra i Mitchell (2004) van estudiar la relació existent

entre el fet d’estar involucrat en una situació d’assetjament

a la xarxa i diversos factors relacionats amb el vincle, la

supervisió i la disciplina parental.

En relació amb el vincle emocional, els joves que es van

reconèixer com a assetjadors passaven, estadísticament,

menys estones amb els seus cuidadors i sentien en menor

proporció que aquests adults confiessin en ells. Aquests

eren indicadors de pobra vinculació emocional.

Pel que fa a la supervisió parental, aquests joves manifestaven,

en menys proporció que els joves no agressors, que els seus

pares tenien coneixement en tot moment d’on eren i amb qui.

Finalment, amb referència a la disciplina parental, els joves

agressors manifestaven una proporció més alta de crits i de

retirada de privilegis per part dels seus cuidadors. Per tant,

aquest estudi confirma una correlació positiva entre les

conductes d’assetjament a Internet per part dels joves i la

qualitat de la relació amb els pares.

La reputació socialBuelga, Cava i Musitu (2012) van analitzar la relació entre

reputació social i victimització d’adolescents en el context

escolar12. A l’efecte d’aquest estudi, els autors entenen la

reputació social com un concepte que inclou la reputació

social percebuda (expressada amb frases com «els altres

pensen que sóc popular», «els altres pensen que tinc bona

reputació») i la reputació social ideal (expressada amb frases

com «m’agradaria que els altres pensessin que sóc un líder»

o «que sóc fort»).

Els autors també inclouen en la seva investigació l’anàlisi

del paper que tenen diversos factors mediadors entre la

reputació social, d’una banda, i la victimització, de l’altra.

Entre aquests factors, els autors inclouen la satisfacció amb la

vida, la solitud, la simptomatologia depressiva i l’autoestima.

En l’estudi es va observar que els joves amb una alta

puntuació en reputació social percebuda tenien tendència

a no estar involucrats en casos de victimització, tant física

com verbal i relacional.

Aquests joves amb una alta puntuació en reputació social

percebuda també tenien tendència a puntuar alt en els

12. Per tant, no es tracta d’un estudi centrat en l’assetjament a Internet, però ateses les similituds entre ambdós tipus i també les vinculacions (molts casos d’assetjament a Internet són una prolongació dels casos d’assetjament en l’entorn escolar), es pot esperar trobar una relació similar en els casos d’assetjament a Internet.

factors considerats mediadors, com la satisfacció amb la

vida i l’autoestima. En canvi, els mateixos joves puntuaven

baix en solitud.

Les puntuacions en els factors psicosocials també es

correlacionaven amb les puntuacions en victimització.

Concretament, el factor satisfacció amb la vida i autoestima

ho feien de manera negativa, mentre que simptomatologia

depressiva i, especialment, la variable solitud ho feien

de manera positiva (com més puntuació en solitud, més

puntuació en la variable victimització).

L’ajust socialEn un segon estudi, Cava, Buelga i Musitu (2010) van analitzar

les implicacions que les formes directes i indirectes de

violència entre iguals tenen en l’ajust psicosocial dels

adolescents13. Aquest és un estudi especialment interessant,

en tractar-se d’un estudi longitudinal. A l’efecte d’aquest

estudi, s’han considerat dos indicadors d’ajust psicosocial:

l’estatus en el grup d’iguals i la percepció del professor.

Les conclusions de l’estudi són que la violència entre

companys afecta l’ajust psicosocial de les víctimes i que

l’efecte és més gran en els casos de violència relacional o

indirecta. No obstant això, les situacions que presentaven un

grau més alt d’afectació entre els joves victimitzats eren les

situacions en les quals es donaven ambdós tipus de violència.

L’atribució de les causesCava, Buelga i Musitu (2010) també van estudiar la relació

entre la interpretació que fan els joves de les situacions

d’assetjament i les conseqüències emocionals i conductuals

d’aquestes situacions. Van trobar que, quan la situació era

interpretada com una condició necessària per a la integració

en un grup, els efectes de l’assetjament eren mínims.

En el cas contrari, quan l’assetjament era atribuït a causes

internes («no sóc prou bo») o anava acompanyat d’un rebuig

real per part del grup, les conseqüències patides pel jove

victimitzat tendien a ser molt més importants.

S’entén, doncs, que l’atribució de la causa també té un rol

important entre els espectadors de l’assetjament, que

tendiran a inhibir-se d’actuar quan percebin que la víctima és

mereixedora de l’acte o quan, erròniament, interpretin que

patir aquest procés reportarà a la víctima més fortalesa o

altres efectes positius.

En canvi, si els espectadors atribueixen l’assetjament com un

abús injustificat, seran més proclius a actuar en defensa de

la víctima. Això serà així, sobretot, en els casos en què també

s’avaluïn les pròpies habilitats com suficients per fer front a

les repercussions que se’n puguin derivar.

5.Incidènciaiprevalença

Els diferents estudis revisats informen d’unes dades

d’incidència i prevalença força variables. Aquesta variabilitat

s’explica pels diversos contexts (països diferents), diferents

mesures temporals (durant el curs escolar, durant el darrer

any, durant els darrers tres mesos, etc.) així com diferents

criteris a l’hora de conceptualitzar l’assetjament.

Per exemple, segons l’estudi de Hinduja i Patchin en una

enquesta als EUA, el 17 % dels joves enquestats reconeixia

haver assetjat un altre jove, mentre que el percentatge que

considerava haver-ho fet de manera aterridora va ser de més

del 4 %.

En un altre cas, Smith et al.14, en un estudi realitzat el 2006

a Anglaterra, van trobar una prevalença de més del 22 % de

joves victimitzats en els darrers dos mesos, mentre que la

prevalença de joves assetjats de forma severa superava el

5 % dels joves enquestats.

En l’estudi de Campbell (2005), realitzat amb una mostra de

joves australians l’any 2005, la prevalença durant el període

d’educació equivalent a la secundària de joves que havien

patit assetjament a Internet se situava en el 40 %.

Ybarra i Mitchell (2004) van realitzar una enquesta als EUA

en la qual un 15 % dels joves enquestats va admetre haver

fet comentaris ofensius o malintencionats a Internet. En

aquesta enquesta, el percentatge de joves que van admetre

haver assetjat algú durant el darrer any va ser de l’1 %,

mentre que el percentatge de joves que van admetre haver

estat assetjats se situava en el 7 % de la mostra. Una gran

part d’aquests darrers (72 %) no coneixien la identitat de la

persona que els assetjava.

En l’estudi a València de Buelga i Pons (2012), es va observar

una prevalença de joves reconeixedors d’haver assetjat en el

darrer any d’un 32 %, mentre que els que reconeixien haver-ho

fet de manera severa eren el 5 % dels joves enquestats.

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics44

13. En aquest cas, tampoc no es tracta d’un estudi sobre l’assetjament a Internet, sinó de victimització en el context escolar.

14. Citat per Buelga i Pons en «Agresiones entre adolescentes a través del teléfono móvil y de Internet».

Una especial importància per a aquest apartat té la revisió

de diversos estudis realitzada per Garaigordobil (2011)15, qui

va concloure que, tot i la variació entre diferents estudis,

el percentatge d’estudiants afectats d’assetjament a Internet

moderat se situava entre el 20 % i el 30 %, mentre que el

sever ho feia entre el 3 % i el 10 %. L’autora també considera

que es tracta d’un fenomen en creixement molt relacionat

amb el nivell d’ús de les TIC.

Els estudis citats, si bé donen dades diverses amb un ampli

marge de variació, almenys sí permeten fer una aproximació

al nostre entorn. Segons aquests, és probable esperar que

als centres educatius, en moltes de les classes de la segona

ensenyança, hi hagi un o dos joves que podrien estar patint

una situació d’assetjament greu amb les conseqüències que

això comporta.

Diferències de gènere

Tot i que els estudis sobre les diferències de gènere no són

concloents, de la bibliografia consultada es poden extreure

algunes orientacions. En primer lloc, sembla que els nois

tenen més tendència a cometre assetjament directe, és

a dir, amenaces, insults i desqualificacions, mentre que no

sembla haver-hi diferències de gènere significatives en el cas

de l’assetjament indirecte o relacional, com les conductes

dirigides a excloure.

Una segona possible diferència entre gèneres és que els nois,

estadísticament, cometen més actes d’assetjament greu

(més intensitat i de més durada), mentre que les noies en

cometen més de moderat.

L’efecte en els nois i les noies també sembla ser diferent:

les noies, probablement per tenir una forma de relacionar-se

més intima en petits grups i amb més intimitat, pateixen més

les situacions d’assetjament relacional.

En tot cas, segons Garaigordobil, i basant-se en el treball

mencionat, en el qual fa una revisió de cinquanta estudis de

tot el món, les dades relatives a les diferències de gènere

són contradictòries i, per tant, encara no es poden extreure

conclusions definitives.

Diferències segons l’edat Segons Garaigordobil, la majoria d’agressors a través

d’Internet cursarien tercer i, sobretot, segon curs de

l’ensenyament secundari. Així mateix, la majoria de les

víctimes cursarien primer i segon. De totes formes, en

aquest, com en el cas del gènere, hi ha dades contradictòries

i es requereix més investigació.

Altres factorsEls escassos estudis consultats que s’han fixat en altres

diferències, com les d’estatus social o ètnia, no han trobat

diferències significatives en aquest aspecte. Aquestes dades

reforcen la idea que no existeix una relació directa entre la

situació social i el fet d’estar involucrat en l’assetjament, i

que hi hauria una sèrie de factors (qualitat de les relacions

familiars, factors psicosocials, etc.) que exercirien una

mediació entre ambdues condicions.

6.Recomanacionsperaltractament

Segons Garaigordobil, la intervenció en qualsevol situació de

maltractament (incloent-hi els joves víctimes d’assetjament

a Internet) ha d’implicar l’àmbit institucional (centre

educatiu), l’àmbit familiar, l’àmbit grupal i l’àmbit individual

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics45

15. Revisió completa d’estudis sobre assetjament a Internet realitzats a Espanya (N=13), en altres països europeus (N=15), a Amèrica (N= 17), Oceania i Àsia (N=10).

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics46

amb la víctima i amb l’agressor. A més, segons aquesta

autora, s’hauria de planificar una estratègia global que

inclogués la prevenció (millorar la convivència, prevenir la

conflictivitat i evitar l’aparició del fenomen), la intervenció

primària (evitar la consolidació de situacions incipients) i la

intervenció secundaria (minimitzar l’impacte una vegada ja

s’han donat els casos).

Programes preventiusDins la prevenció, s’hi poden incloure algunes propostes

fetes per Campbell. La primera intervenció que considera

prioritària aquesta autora és la d’alertar sobre el problema.

Trencar mites sobre l’assetjament com que és una cosa que

ha de passar entre els joves o que patir aquestes situacions

fa els joves més resistents. Cal formació específica per al

professorat i informació per als joves.

La segona prioritat, segons Campbell, seria la supervisió de

l’ús que fan els joves dels ordinadors i telèfons mòbils. L’autora

considera que l’adult ha de recuperar el poder perdut en favor

dels joves de supervisar i educar en aquestes pràctiques. Cal

ubicar els ordinadors en llocs d’ús freqüent i supervisar l’ús

que els joves en fan. I el mateix cal fer en el cas dels mòbils.

Aquesta autora també observa la necessitat de programes

específics aplicables en l’entorn escolar. Programes de

foment de l’empatia entre els joves, de suport als companys

victimitzats. També cal incloure aquest tema en les

programacions curriculars.

Intervenció primària i secundàriaEn la línia de Garaigordobil de la intervenció primària,

Campbell considera que l’adult que treballa amb joves ha

de rebre informació i formació per ser sensible a aquestes

situacions i facilitar la confiança perquè el jove exposi el que

li ha passat: a aquest efecte, ha de reduir la humiliació que

això li comporta, ha de creure’l, donar-li la importància que

té sense trivialitzar, mantenir la confidencialitat compromesa

i, sobretot, no culpabilitzar-lo o castigar-lo privant-lo de

l’accés als mitjans de l’assetjament.

Quant a la intervenció primària amb les joves que han

agredit a Internet, Campbell aconsella intervencions no

culpabilitzadores o criminalitzadores.

En la mateixa línia, Sally Kift (2007) considera que el

tractament en el cas dels joves que han produït situacions

d’assetjament ha de ser educatiu: cal educar els joves per

diferenciar entre les conductes molestes i/o maleducades

i les que comporten ofensa, algun perill o una situació

d’assetjament a Internet sobre una altra persona. En el cas de

la intervenció aplicable als joves que ja han provocat un dany

a altres joves, considera que l’ideal és un tractament que

faci entendre al jove el mal ús que ha fet i oferir-li formes

d’expiar la culpa de l’acció comesa.

Altres mesures proposades per aquesta autora serien tallers

per al desenvolupament de les competències sobre els

valors, el control de la frustració, l’empatia, les habilitats de

solució de problemes i la millora de l’autoestima, amb els

joves. Amb els professionals proposa xerrades i entrenament

en intervenció. Amb les víctimes, apoderament i tècniques

per protegir-se, per exemple, alertar els assetjadors de les

conseqüències a què tant ells com els mateixos assetjadors

s’exposen amb aquestes conductes. Finalment, proposa

també tallers d’apoderament per als testimonis per adquirir

habilitats de suport a la víctima i de recriminació a l’agressor.

A partir de les aportacions d’aquests i altres autors, la

intervenció es pot resumir donant algunes orientacions

generals en relació amb els pares, els testimonis, l’escola

com a institució i el mateix jove agredit.

Quant als pares, cal vetllar per la qualitat de la relació amb els

fills adolescents, passar estones junts de qualitat, supervisar

les activitats i companyies dels fills/es i fomentar la confiança

i la seguretat. Conèixer l’ús que fan els fills dels mitjans

tecnològics i mantenir un cert control segons l’actitud del

jove. Prendre’s seriosament els problemes dels joves, no

culpabilitzar-los, donar-los suport i no sobreprotegir-los:

ajudar-los a solucionar el problema per augmentar la seva

autoconfiança abans que el resolguin ells mateixos.

Pel que fa als testimonis: cal no ignorar la situació

d’assetjament, manifestar a la persona que agredeix que això

és inacceptable, no admetre excuses o explicacions, donar

suport al jove víctima, no fer el joc a l’agressor i caure en

l’exclusió del jove agredit.

El paper de l’escola és imprescindible. Algunes mesures

poden ser incloure en el currículum tallers preventius que

fomentin l’actitud de suport mutu entre els joves, aprendre

a detectar els indicadors de risc i alertar qualsevol dubte.

Reconduir les bromes i actes tendents a l’exclusió. Fomentar

16. A un menor de 10 anys mai no se li pot atribuir culpabilitat de la seva conducta. En l’altre extrem, als majors de 14 anys se’ls suposa la maduresa necessària per distingir entre un acte d’assetjament seriós i una malifeta. Entre aquestes dues edats (els 10 i els 14 anys) tot dependrà que es pugui demostrar que el jove era conscient que la seva conducta podia provocar un efecte dolorós i de la magnitud real.

17. Segons l’estudi d’O’Brien i Moules (2010), menys del 50 % de les víctimes d’assetjament a Internet van buscar suport, tot i que el 72 % dels qui el van buscar, el van trobar bastant o molt útil.

les habilitats socials, la participació i la comunicació entre

els alumnes i, especialment, d’aquells amb més dificultats.

Per finalitzar, i en relació amb el jove agredit, sembla aconsellable

utilitzar els mitjans per evitar ser assetjat (les xarxes socials

disposen de mecanismes per bloquejar, etc.), no caure en

discussions que poden portar a caure en la provocació d’un

assetjament mutu, guardar còpia d’aquelles proves que

demostren la gravetat de l’assetjament, buscar l’ajuda d’un adult.

Enrelacióamblajudicialitzaciódel’assetjamentaInternetPer acabar, es farà una breu menció de les mesures legals

davant l’assetjament a Internet. De la bibliografia consultada,

sembla d’especial interès el treball de Sally Kift (2007), que,

encara que defineix la situació al seu país (Austràlia), pot

ajudar a la reflexió sobre aquesta mesura en el nostre entorn.

Sally Kift (2007) va constatar que al seu país les escoles eren

cada vegada més partidàries de recórrer a la llei criminal

en els casos en què no trobaven altres maneres de corregir

la conducta, per exemple, en els casos que coneixien

situacions d’assetjament a Internet, però que es produïen

quan els joves es trobaven fora del centre escolar.

Tot i que en aquest país no es disposa de la legislació

específica, l’autora considera que es tracta de manifestacions

de violència interpersonal i assetjament i que, per tant, li

seria aplicable la legislació general en relació amb els casos

de difamació, assalt, assetjament i d’altres.

En el treball es reflexiona sobre quines són les circumstàncies

en les quals es pot exigir responsabilitat criminal a un

adolescent en els casos d’assetjament. En aquest sentit, se cita

el que estableix la llei d’aquest país i que té en compte tant

la maduresa (edat) com la consciència dels efectes de l’acte16.

Malgrat la mala premsa de la intervenció judicial en

adolescents, i malgrat els riscs que comporta, per a l’autora

la intervenció judicial és necessària en alguns casos extrems

per protegir la víctima. D’una banda, considera de gran

utilitat les accions socials compensatòries i, a més, pensa

que d’aquesta manera es dóna als joves el missatge clar que

l’assetjament és inapropiat i no serà tolerat.

7.Conclusionsfinals

L’assetjament a Internet és un problema a l’alça lligat a

la introducció progressiva dels mitjans tecnològics en la

vida familiar. Tot i ser un fenomen recent, ja n’existeix una

definició àmpliament acceptada així com un cos d’estudis

suficient per categoritzar els diferents fenòmens i matisos

que engloba.

L’aclariment del concepte ha facilitat el treball d’investigació.

Mitjançant aquest ja s’ha arribat a determinar que

l’assetjament es relaciona amb una sèrie de conseqüències

importants per als joves implicats. També els factors

psicosocials de risc i mediadors que intervenen en el procés.

Els avenços en la investigació, al seu torn, han proveït de

dades per a la creació de programes d’intervenció amb més

expectatives de fer front al problema amb una certa eficàcia.

Malgrat tot, és cert que els casos d’assetjament a Internet solen

passar inadvertits. Una gran part de les víctimes el mantenen

en silenci per evitar la humiliació o per la por a la manca de

comprensió17. Tot i això, les dades de prevalença dels països del

nostre entorn alerten sobre la necessitat de conèixer la realitat

al nostre país i també d’elaborar un recull de les intervencions

realitzades i de les necessitats no cobertes.

Per acabar, cal recordar que, com en altres problemes socials,

davant l’assetjament sembla especialment important l’atenció,

el coneixement i la implicació coordinada de tota la comunitat,

ja sigui els centres educatius, les famílies, els companys de

classe, el sistema judicial, els terapeutes... Esperem, amb

aquest treball, haver contribuït a aquesta finalitat.

16. A un menor de 10 anys mai no se li pot atribuir culpabilitat de la seva conducta. En l’altre extrem, als majors de 14 anys se’ls suposa la maduresa necessària per distingir entre un acte d’assetjament seriós i una malifeta. Entre aquestes dues edats (els 10 i els 14 anys) tot dependrà que es pugui demostrar que el jove era conscient que la seva conducta podia provocar un efecte dolorós i de la magnitud real.

17. Segons l’estudi d’O’Brien i Moules (2010), menys del 50 % de les víctimes d’assetjament a Internet van buscar suport, tot i que el 72 % dels qui el van buscar, el van trobar bastant o molt útil.

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics47

L’assetjament entre adolescents a través dels mitjans tecnològics48

BIBLIOGRAFIA• BUELGA, S., CAVA, M. J. I MUSITU, G. Reputación social, ajuste psicosocial y victimización entre adolescentes en el contexto

escolar. Copyright 2012: Múrcia: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Murcia. ISSN edició impresa 0212-9728, ISSN edició web (<http://revistas.um.es/analesps>): 1695-2294.

• BUELGA, S. I PONS, J. Agresiones entre adolescentes a través del teléfono móvil y de Internet. Copyright 2012: Colegio Oficial de Psicólogos de Madrid. ISSN:1132-0559 – (<http://dx.doi.org/10.5093/in2012v21n1a2>). Article publicat en línia: 27/12/2011.

• CAMPBELL, MARILYN A. (2005). «Cyberbullying: An old problem in a new guise?», a Australian Journal of Guidance and Counselling 15 (1): 68-76. Copyright 2005: Australian Academic Press.

• CAVA, M. J., BUELGA, S., MUSITU, G. I MURGUI, S. Violencia escolar entre adolescentes y sus implicaciones en el ajuste psicosocial: un estudio longitudinal. ISSN 1136-1034, (<www.ehu.es/revista-psicodidactica>), 2010, 15(1), 21-34.

• GARAIGORDOBIL, M. (2011). «Prevalencia y consecuencias del cyberbullying», a International Journal of Psychology and Psychological Therapy. 2011, 11, 2, p. 233-254.

• HINDUJA, S. I PATCHIN, J. W. (2005). Research summary: Cyberbullying offending. Preliminary findings from an online survey of internet-using adolescents. (<http://www.cyberbullying.us>).

• KIFT, S. (2007). «Cyberbullying by young people: A criminal matter for psychologists?», a Proceedings of 42nd APS Annual Conference Psychology Making An Impact, 25-29 Sept 2007, The Australian Psychological Society Ltd, p. 228-232, Brisbane, Qld. Copyright 2007: Australian Psychological Society.

• O’BRIEN, N. I MOULES, T. (2010) The impact of cyber-bullying on young people’s mental health. Final report november 2010. Department of Community and Family Studies. Faculty of Health and Social Care - Anglia Ruskin University.

• YBARRA, M. L. I MITCHELL, K. J. (2004). «Youth engaging in online harassment: associations with caregiver-child relationships, Internet use, and personal characteristics», a Journal of Adolescence.

BIBLIOGRAFIAWEB• 10 CONSELLS BÀSICS SOBRE EL CYBERBULLYING <http://www.ciberbullying.com/cyberbullying/diez-consejos-basicos-

contra-el-ciberbullying/>

• BIBLIOGRAFIA SOBRE CYBERBULLYING <http://www.ciberbullying.com/cyberbullying/bibliografia-sobre-ciberbullying/>

• CIBERACOSO.WORDPRESS <http://ciberacoso.wordpress.com/>

• CYBERBULLYING.COM <http://www.ciberbullying.com/cyberbullying/>

• CYBERBULLYING.WORDPRESS <http://ciberbullying.wordpress.com/>

• GRUP LISIS PER A LA CONVIVÈNCIA ESCOLAR <http://www.uv.es/lisis/index.htm>

• INTECO, GUIA DE RECURSOS PER A CENTRES EDUCATIUS <http://www.inteco.es/studyCategory/Seguridad/Observato-rio/Biblioteca/guia_cyberbullying_defensor_del_menor;jsessionid=60D24DDAAB63BDE32442409EEDE38BA7>

• PANTALLAS AMIGAS <http://www.pantallasamigas.net/otros-webs/ciberbullying-net.shtm>

• WIRED SAFETY (web en anglès sobre seguretat a Internet) <https://www.wiredsafety.org/>

49Agenda

Lloc Universitat de Tel-Aviv, Israel

Data 8-10 de gener de 2013

Organitza Universitat de Tel-Aviv i Interna-

tional Sociological Association

Per a més informació http://socsci.tau.ac.il/migration/conference/IN

TERN

ATIO

NA

LCO

NFE

REN

CE:«

MIG

RAT

ION

A

ND

WEL

L-BE

ING

:RE

SEA

RCH

FRO

NTI

ERS»

Lloc Atenes, Grècia

Data 6-9 de maig de 2013

Organitza Athens Institute for Education

and Research

Per a més informació http://www.atiner.gr/sociology.htm7TH

AN

NU

AL

INTE

RNAT

ION

AL

CON

FERE

NCE

ON

SO

CIO

LOG

Y“

VI

Lloc Universitat de Perpinyà Via Domícia

Data 25, 26 i 27 d’abril de 2013

Organitza Associació Catalana de Sociologia

Per a més informació http://blocs.iec.cat/acs/congres-catala-de-

sociologia/

CO

NG

RÉS

CAT

ALÀ

/

INTE

RN

AC

ION

AL

DE

SOC

IOLO

GIA

L

Societatsicultures,mésenllàdelesfronteres

“

AGENDA 2013

“

“Lloc Acadèmia Sinica, Taipei, Taiwan

Data 28-30 de maig de 2013

Organitza International Sociological Association

Per a més informació http://www.isa-sociology.org/conference.php

DEM

OG

RA

PHIC

AN

D

INST

ITU

TIO

NA

LC

HA

NG

EIN

GLO

BAL

FAM

ILIE

S

SeminaroftheISAResearchCommitteeonFamilyResearch

Lloc Pisa, Itàlia

Data del 31 gener a l’1 de febrer de 2013

Organitza Fondazione Volontariato e Partecipazione

Per a més informació http://www.volontariatoepartecipazione.eu/2012/07/

participatory-local-welfare-citizenship-and-third-sector-

organizations-what-is-at-stake/

INTE

RNAT

ION

AL

CON

FERE

NCE

:«P

ART

ICIP

ATO

RY

LOCA

LW

ELFA

RE,

CITI

ZEN

SHIP

AN

D

THIR

DS

ECTO

RO

RGA

NIZ

ATIO

NS.

“

WhatisatStake?“

Lloc Universitat d’Uppsala, Suècia

Data 20-22 de maig de 2013

Organitza Universitat d’Uppsala

Per a més informació http://www.crs.uu.se/Impact_of_religion/

INTE

RDIS

CIPL

INA

RYC

ON

FERE

NCE

:«T

HE

IMPA

CTO

FRE

LIG

ION

.CH

ALL

ENG

ESF

OR

SOCI

ETY,

LAW

A

ND

DEM

OCR

ACY»

XVI

II

Lloc Yokohama, Japó

Data 13-19 de juliol de 2014

Organitza International Sociological Association

Per a més informació http://www.isa-sociology.org/congress2014/

ISA

WO

RLD

C

ON

GR

ESS

OF

SOC

IOLO

GY

FacinganUnequalWorld:ChallengesforGlobalSociology

“

“Lloc Porto, Portugal

Data del 28 d’agost de 2013 al 3 de setembre de 2013

Organitza European Sociological Association

Per a més informació http://www.europeanso-

ciology.org/conferences/11th-esa-conference.html

CON

FERÈ

NCI

A:«

CRIS

IS,

CRIT

IQU

EA

ND

CH

AN

GE»

Altrestítolspublicatsdelacol·lecciódellibresCRES:1. Estudi sobre l’oci i el consum cultural a Andorra, de Josepa

Batalla i Joan R. Micó, 2001 // 2. Adolescència i esport aAndorra. Una sociografia de l’esport escolar i la seva pers-pectivaeducativa,de JoanAntoniEdo,2001// 3. Anàlisi de

la situació laboral a Andorra, de Josepa Batalla, Mercè Casals i

Joan R. Micó, 2003 // 4.LaimmigracióaAndorra,deJosepaBatalla,MercéCasals i JoanR.Micó,2004 // 5. Composició

de les llars a Andorra. Una aproximació a les maneres de viure

de la població andorrana actual, de Josepa Batalla, Mercè Casals

i Joan R. Micó2005 // 6.L’emancipaciódels jovesd’Andorra,deJosepaBatalla,CristinaFernándeziJoanR.Micó,2005 //

7. La situació del voluntariat a Andorra. Expectiatives i propostes

d’actuació, de Yolanda Bodoque, 2006 // 8.Estudisociològicsobrelainfànciailaconciliaciódelavidapersonalfamiliari laboralaAndorra,de JosepaBatalla,MartaMonllor,RosaNaudí iLluísSáez,2006 // 9. Els jocs dels Petits Estats d’Eu-

ropa, de Bas Hendriks, 2006 // 10.Procésparticipatiuperalpla Nacional d’Atenció Social. Presentació de la diagnosi aAndorrailespropostesd’aplicacióalpaís,deLluísSàezGiol,2007// 11. Enquesta als joves d’Andorra 2006, de Josepa Bata-

lla, Estel Margarit i Joan R. Micó, 2007 // 12. Els treballadorsargentinstemporalsaAndorra,2008,dePerlaAlvarez,JoanR.Micó,CristinaRafanelli // 13. Quin sabor té un “Sumol” a

2.200 metres d’altitud?, 2008, Magda Santos // 14. Andorra al’enquestamundialdevalors,2009,deJosepaBatalla,MònicaIglesias,JoanR.MicóiMercèCasals // 15. La formació i el mer-

cat de treball, 2009, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Cristina

Fernández // 16. La insersió laboral dels titulats universita-risaAndorra,2009,deJosepaBatalla,MercèCasals,CristinaFernández i JoanR.Micó // 17. Les relacions transfrontereres

entre el Principat d’Andorra i l’Alt Urgell, 2012, d’Estel Margarit.

CIUTADANS,Revista del Centre de Recerca SociològicaSi la voleu rebre gratuïtament, envieu les vostres dades a: www.iea.ad/cres/noticies

PUBLICACIONS DEL CENTRE DE RECERCA SOCIOLÒGICA