Ciutadans núm 10 2013

43
c iutadans 2013 · núm 10 Índexs religiosos del Principat d’Andorra El capitalisme andorrà Construir Europa des de les fronteres REVISTA DE CIÈNCIES SOCIALS D’ANDORRA

description

 

Transcript of Ciutadans núm 10 2013

Page 1: Ciutadans núm 10 2013

ciutadans2013 · núm 10

Índexs religiosos del Principat d’Andorra

El capitalisme andorrà

Construir Europa des de les fronteres

REVISTA DE CIÈNCIES SOCIALS D’ANDORRA

Page 2: Ciutadans núm 10 2013

2

Continguts 3 Editorial

4 Llengua i identitat en el context plurilingüístic i multicultural d’Andorra

8 El capitalisme andorrà

14 Mobilitat geogràfica i sectorial dels treballadors del sector de l’hoteleria a Andorra

20 Índexs religiosos del Principat d’Andorra

28 Una altra cara de la realitat social

32 Construir Europa des de les fronteres

41 Agenda

Col·laboradors d’aquest número. Juan Manuel Trillo, Carles Torres, Diana Oliveira,

Valentí Roure, Nora Haddad, Estel Margarit.

Fotografies. Fotografies interiors: Pep Graell Tor. Fotografia portada: Gustavo Subilibia.

Fotografia interiors (pàgines: 5, 9, 11, 12, 14, 15, 31): Gustavo Subilibia.

Institut d’Estudis Andorrans. Presidenta: Roser Suñé · Director: Jordi Guillamet.

Centre de Recerca Sociològica, CRES. Director: Joan R. Micó · Cap d’Unitat: Mercè

Casals Investigadores: Josepa Batalla, Núria Segués, Javier A. Rodríguez i Meritxell Moya ·

Col·laboradores: Natàlia Casals · Assessor metodològic: Lluís Saez.

Correcció linguïstica dels articles: Pites Roure.

Ciutadants Revista anual 2013

Les opinions expressades en els articles d’aquesta revista són la dels seus autors respectius i no necessàriament les del Cen-tre de Recerca Sociològica. El Centre de Recerca Sociològica és un departament de l’Institut d’Estudis Andorrans. Els seus propòsits fonamentals són els de realitzar tasques de recerca i divulgació d’estudis que analitzin la societat d’Andorra.

Ciutadans és una revista gratuïta, publicada anualment pel Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andor-rans. Si voleu publicar a Ciutadans heu de fer arribar els vostres articles a CRES, Av. Rocafort 21/23, AD600 Sant Julià de Lò-ria, Andorra, o a l’adreça electrònica: [email protected]. Els articles han de tenir una llargada entre 3 i 6 pàgines DIN A4, figu-res i fotografies a part. Tots els articles, abans de la seva publicació, seran revisats per especialistes de la matèria tractada.

Edita:Centre de Recerca Sociològica

Correcció lingüística:Pites Roure

Disseny i maquetació:Jecom disseny

Dipòsit legal: AND-454-2004

Page 3: Ciutadans núm 10 2013

EDITORIALDes de fa dos anys, el CRES està treballant en l’estudi sobre

la convivència entre alumnes a tots els centres escolars

d’Andorra.

Últimament, els mitjans de comunicació s’han fet ressò

d’aquesta qüestió, que ha esdevingut un tema de preocu-

pació. Els problemes de convivència entre escolars no són

nous, sempre han existit, encara que no hi ha dades quanti-

tatives del grau que tenien, però sí que és veritat que actual-

ment cada cop hi ha més consciència dels perills, sobretot

de situacions extremes com l’anomenat bullying o assetja-

ment escolar.

A finals de la dècada dels 90 es van fer diversos estudis i

investigacions sobre aquest tema a Espanya, França i la resta

d’Europa, en àmbits geogràfics i escolars variats, i tots ells

subratllen la necessitat de donar importància a aquest feno-

men que atempta contra els drets dels infants i els adoles-

cents, en un marc jurídic en què precisament es protegeix la

dignitat i la integritat física i moral de les persones.

Aprofitant tot el coneixement i les dades que ens aporten

els estudis d’altres països, vam creure convenient fer una

investigació similar a Andorra, tenint en compte les particu-

laritats que té com a petit país i les especificitats dels seus

sistemes educatius.

Així, la metodologia que s’ha aplicat és la que han utilitzat

altres investigacions sobre la mateixa temàtica, com la que

ha fet servir el Departament d’Educació de la Generalitat de

Catalunya per a l’Enquesta de convivència escolar i seguretat

a Catalunya, curs 2005-2006. En el cas d’Andorra tenim el

privilegi de poder enquestar la major part de l’univers a ana-

litzar, és a dir, gairebé tots els alumnes de primera i segona

ensenyança d’Andorra.

Pensem que aquest treball ens aportarà dades que són molt

valuoses per entendre millor els problemes de convivència

i que obren el camí per poder fer altres estudis, sobretot

de caire més qualitatiu, per complementar i aprofundir el

coneixement d’aquesta realitat al nostre país. D’altra banda,

serà molt interessant poder repetir aquest treball d’aquí a

uns anys i valorar-ne l’evolució.

Aquest treball es farà públic a principis de l’any 2014, i el

podreu trobar a la pàgina web del nostre centre.

3

Page 4: Ciutadans núm 10 2013

Les últimes dècades hem estat testimonis d’un increment

notable del contacte i l’heterogeneïtat de les llengües, les

cultures i les identitats. Tal com afirma Bauman (1998), la

«mobilitat humana» s’ha convertit en una de les caracte-

rístiques estructurals principals de les nostres societats, i la

pluralització de les formes de vida n’és una de les principals

conseqüències (Berger i Luckmann, 1997).

La mobilitat, imprescindible per poder ser al costat dels cen-

tres de creació i distribució de la riquesa, s’ha convertit en

quelcom necessari per progressar i tirar endavant els pro-

jectes de vida dels individus (Bauman, 1998). Aquesta mobi-

litat comporta una diversitat de formes culturals (llengua,

religions, creences, valors...) en contacte.

En aquest sentit, doncs, cada vegada trobem un món més

divers lingüísticament, identitàriament i culturalment (Vila,

Siqués i Roig, 2006). Un espai multiètnic en què cada llengua

tendeix a ocupar una posició determinada i a desenvolupar

funcions socials diferenciades. En aquesta recerca de l’espai

propi de cada llengua, sovint es generen conflictes polítics i

culturals fruit de les llengües en contacte i de la negociació

per ocupar determinats espais o territoris (Esteban, Nadal i

Vila, 2007).

El Principat d’Andorra és un exemple clar d’aquesta realitat

en què conviuen grups lingüístics diversos i en què cada llen-

gua ha anat buscant la seva posició i la seva funció social2.

Però alhora la llengua és, i de manera especialment intensa

en terres andorranes, un motiu de cohesió social i de con-

flicte o separació. Té la important funció de ser una «marca

social» (Esteban, Nadal i Vila, 2007) que permet objectivar

les diferències i les similituds entre els grups que conviuen

en el mateix espai.

Com afirma Maalouf (1999), les llengües no són entitats

estàtiques i fixes que s’associen a determinades identitats

també perennes, sinó que llengua i identitat són fruit de

les característiques socioculturals de les persones, les tra-

dicions, les creences o les conviccions que estan en con-

tacte. En aquest sentit podem dir que ens movem entre

diverses tradicions culturals, llengües en contacte i creences

en moviment. El resultat d’aquesta barreja és la identitat de

l’època postmoderna.

Autora:

Estel Margarit Viñals

Sociòloga investigadora del CRES de l’Institu d’Estudis Andorrans

LLENGUA I IDENTITAT EN EL CONTEXT PLURILIN-GÜÍSTIC I MULTICULTURAL D’ANDORRA1

4

1. Aquest article pren com a re-ferència bàsica la recerca d’E. Margarit (2012) L’escenari soci-olingüístic dels joves escolars a Andorra, ajut a la investigació lingüística Lídia Armengol Vila (2010-2012), Govern d’Andorra, Ministeri d’Educació i Cultura, Servei de Política Lingüística. Actualment aquest estudi es pot consultar a la pàgina web del Servei de Política Lingüística d’Andorra (<http://www.catala.ad/index.php?limitstart=5>).

2. En la recerca L’escenari soci-olingüístic dels joves escolars d’Andorra (2012) s’analitza de-talladament, a través de la per-cepció dels joves, la funció, l’ús i l’espai social que ocupen les principals llengües en contacte.

Page 5: Ciutadans núm 10 2013

Autora:

Estel Margarit Viñals

Sociòloga investigadora del CRES de l’Institu d’Estudis Andorrans

Tenint en compte aquests elements, ens preguntem pel

cas concret d’Andorra i per com, des del punt de vista del

col·lectiu d’escolars3, hem d’entendre la relació entre llen-

gua i identitat.

Les respostes a una de les preguntes («Amb quina o qui-

nes llengües t’identifiques?») de l’enquesta de l’estudi

L’escenari sociolingüístic dels joves escolars d’Andorra

(2012) ens mostren que si bé cada una de les nacionalitats

presents entre els escolars tendeix a identificar-se amb

la llengua que culturalment li és pròpia (el castellà per

als espanyols, el francès per als francesos...), si valorem

el conjunt de les respostes i les creuem amb la nacionali-

tat de l’escolar, comprovem que entre la població esco-

lar andorrana, o com a mínim entre una part important

d’aquesta població, hi ha integrada una visió plural dels

elements que la defineixen, elements com la llengua sen-

tida com a pròpia, que consideren que és tant la seva

llengua materna com la que utilitzen o han après al Prin-

cipat. En aquest sentit, doncs, veiem que predomina una

identificació lingüística plural, mostra de l’heterogeneïtat

lingüística i cultural en què viuen aquests joves.

Concretament, un 24% dels enquestats4 considerava com a

llengua o llengües d’identificació el català i el castellà, un 21%

optava per «només català» i un 19% per la combinació del

català, el castellà i una tercera llengua (francès, portuguès,

anglès...). Per nacionalitats trobàvem que entre els andorrans

i els espanyols predominava l’opció «català i castellà» (28%

i 36%, respectivament); entre els alumnes francesos, un 25%

va optar per escollir la combinació de castellà i francès i un

22% considerava com a llengües pròpies el català i el francès

conjuntament; un 35% dels alumnes portuguesos conside-

rava com a llengües pròpies tant el castellà com el portu-

guès i un 21% escollia el català, el castellà i una tercera llen-

gua (principalment el portuguès).

L’enquesta també ens permet aportar una altra dada que ens

confirmaria la hipòtesi plantejada anteriorment segons la

qual no sempre hi ha una correspondència entre la nacionali-

tat de l’alumne i el sentiment identitari. Com afirma Maalouf

(1999), l’ésser humà es mou entre diverses cultures, creences

i llengües en contacte que acaben definint una identitat plu-

ral i plàstica en contínua redefinició. Si aquesta hipòtesi és

vàlida en general per als individus de les societats postmo-

dernes, ho és encara més quan parlem de joves que viuen en

un context plurinacional i multicultural com l’andorrà.

Així doncs, vèiem que si bé cada identitat s’associa majori-

tàriament a una llengua, no ho fa de manera exclusiva. En

aquest sentit, i per posar un exemple, un 84% dels alumnes

que havien dit que se sentien andorrans s’identificaven amb

el català, però entre aquests també en trobàvem que ho

feien amb el francès (76%), amb el castellà (69%) i amb el

portuguès (52%). Aquesta situació es repetia per a totes les

nacionalitats destacades. Aquestes dades són, doncs, una

mostra més de l’heterogeneïtat que predomina a Andorra

i que, al nostre parer, és el tret distintiu que la caracteritza i

que alhora l’enriqueix.

Un altre aspecte important que cal destacar en relació amb

la identitat i la llengua a Andorra és la construcció del sen-

timent identitari andorrà i dels elements que el configuren.

Comas d’Argemir i Pujadas (1997) realitzen en aquest sentit

un important treball etnogràfic en el qual, entre altres qües-

tions, analitzen com el procés de modernització, els canvis

en l’estructura social d’Andorra i el creixement demogràfic

porten a la necessitat social de definir i defensar la identitat

nacional andorrana davant la gran presència de residents

Llengua i identitat en el context plurilingüístic i multicultural d’Andorra 5

3. Un col·lectiu que ha estat socialitzat en un context lingüístic plural i multicultural.

4. L’enquesta a partir de la qual es desenvolupa aquest estudi l’han respost 2.551 alumnes dels diferents sistemes educatius d’Andorra, que significa un 90% del total dels escolars de secundària del curs 2012.

Page 6: Ciutadans núm 10 2013

estrangers. El procés de construcció nacional ha de ser

entès, doncs, com afirmen aquests autors, com una defensa

de caràcter simbòlic de la comunitat d’origen andorrà alhora

que funciona com a mecanisme de protecció dels privilegis

d’aquests individus en un context en què la població autòc-

tona esdevé numèricament minoritària. Dins d’aquesta cons-

trucció identitària, la llengua catalana adopta un paper fona-

mental, i aquesta importància es manifesta, per exemple, a

través de l’oficialitat del català en terres andorranes o de la

creació d’un sistema escolar propi.

Ara bé, quins són els elements que, per als joves d’Andorra,

configuren la identitat andorrana en el context plurilingüís-

tic i multicultural en què viuen i s’han socialitzat? Per a un

50% dels enquestats el 2012, el sentiment d’andorranitat

derivava d’haver nascut al Principat; un 41% posaven l’accent

en el fet de viure al país des de molt petits; un 40% optava

per l’element lingüístic (parlar català), i un 37% relacionava

el sentiment identitari amb el fet de tenir la nacionalitat

andorrana. Tenint en compte que aquesta pregunta era de

resposta múltiple,5 vam poder observar que de fet un 34%

dels alumnes havien escollit més d’una resposta. D’aquesta

manera trobàvem alumnes que consideraven que per sen-

tir-se andorrans era necessari, per exemple, haver nascut a

Andorra i parlar català, o parlar català i viure-hi des de petits,

o tenir la nacionalitat andorrana i haver nascut a Andorra...

A partir dels resultats que es van obtenir, podem donar

per confirmada la hipòtesi segons la qual el sentiment

identitari d’una persona respon a multitud de factors que

s’interrelacionen i retroalimenten, com ara la influència de la

llengua materna, el lloc de naixement, la nacionalitat... Quan

aquest sentiment identitari es desenvolupa en contextos

plurinacionals i pluriculturals, però alhora en un marc social

que tendeix a la segmentació social com és el cas d’Andorra,

ens trobem davant d’una construcció identitària particular-

ment complexa que dóna lloc a multitud de lectures pel

que fa a la creació de la línia divisòria imaginària entre els

andorrans i els forans. En aquest sentit, es fa difícil dir quin

dels elements que comunament acceptem que configuren

l’andorranitat té un pes més important.

Aquest seria el cas del paper o el pes del català en la con-

figuració del sentiment d’andorranitat. Com hem vist, entre

els enquestats del 2012 aquesta opció va ser escollida per un

40%, ja fos de forma exclusiva o acompanyada d’altres ele-

ments. En els grups de discussió organitzats en el treball de

camp Joves i llengües d’Andorra (Margarit i Monné, 2010) vam

poder veure que, a l’hora de valorar el paper del català o el

pes que té dins la identitat andorrana i la seva configuració,

no hi havia un sol discurs dominant, sinó la convivència de

com a mínim dos discursos divergents. D’una banda, trobàvem

joves que manifestaven els seus dubtes sobre el pes real del

català dins d’aquesta identitat, ja que consideraven que no

era un element tan bàsic, alhora que qüestionaven que parlar

català a Andorra tingués a veure amb el fet de sentir-se ando-

rrà. D’altra banda, vèiem que per a alguns joves el català era un

element bàsic i indeslligable de la identitat andorrana.

Si tenim en compte aquestes divergències, i el fet que parlar

català no va obtenir el percentatge més alt en el qüestio-

nari realitzat a L’escenari sociolingüístic dels joves escolars

d’Andorra (2012), podem reprendre la hipòtesi de la coexis-

tència de dos visions en certa manera confrontades sobre els

elements que configuren la identitat andorrana. Una de les

visions defensaria el català com a element bàsic en aquesta

identificació, coincidint amb un discurs de caràcter assimila-

cionista de la integració dels immigrants a Andorra, i l’altra

es basaria més en elements d’interacció constants entre una

població caracteritzada per la pluralitat nacional i lingüística.

Aquestes observacions coincideixen en certa manera amb

el discurs d’autors com Fernández (2000), que conside-

ren que la parla i els usos lingüístics d’una llengua són sem-

Llengua i identitat en el context plurilingüístic i multicultural d’Andorra 6

5. Els alumnes tenien la possibili-tat d’escollir una o més opcions de resposta

Page 7: Ciutadans núm 10 2013

pre origen d’un determinat tipus específic d’identitat social

que podem denominar identitat lingüística. Si observem la

societat podem veure que existeix una identitat social espe-

cífica el contingut de la qual és purament lingüístic. És a dir

podem trobar individus que poden sentir que pertanyen a un

determinat col·lectiu que parla de la mateixa manera que ells

(sentir-se andorrans pel fet que parlen català i s’identifiquen

amb aquesta llengua). Ara bé, com assenyala Fernández, si

considerem una relació directa i necessària entre la llengua

i la identitat ètnica o nacional d’un col·lectiu, podem caure

en un reduccionisme, ja que estem identificant la identitat

ètnica o nacional d’un col·lectiu amb la identitat lingüística.

Aquest seria el cas de joves portuguesos o francesos que no

s’identifiquen amb la seva llengua materna o no ho fan exclu-

sivament, o bé d’aquells andorrans que poden sentir-se identi-

ficats amb el català però sense oblidar el castellà o el francès.

En altres paraules, com assenyalen Lapresta i Huguet (2006),

la llengua sempre és font o origen d’un determinat tipus

específic d’identitat social, la identitat lingüística, però no

necessàriament és també l’origen d’un altre tipus d’identitat

social com l’ètnica o nacional. Aquesta diferenciació que

estableixen els autors no comporta que no s’accepti que

existeixin molts col·lectius ètnics o nacionals en els quals la

llengua s’ha convertit en la font de la seva identitat. Ara bé,

per Lapresta i Huguet cal tenir en compte que el fet que

una llengua vagi més enllà de la seva funció comunicativa

i es converteixi en un símbol d’identitat ètnica o nacional

s’ha d’entendre com una relació socialment construïda, que

té l’origen en una determinada tradició de pensament i que

persegueix uns objectius concrets. Tenint en compte aquest

punt de vista, i acceptant que moltes vegades, efectivament,

es dóna aquesta relació entre identitat lingüística i identitat

nacional o ètnica, hem de preguntar-nos quin és el paper

que adopta una llengua en la construcció d’una identitat

ètnica o nacional en les situacions o contextos en els quals

la llengua es converteix en la font d’aquesta identitat. De

nou, en el cas d’Andorra hauríem d’analitzar com ha estat

tradicionalment el procés d’andorranització, i per tant qui-

nes característiques socials, econòmiques, demogràfiques i

polítiques hi ha hagut al darrere d’aquesta identificació.

Així doncs, hem d’entendre la identificació identitària dels

joves escolars d’Andorra des d’una perspectiva global, hete-

rogènia i altament plàstica que trenca l’esquema teòric rígid

utilitzat tradicionalment i que lliga els individus d’un país

determinat a una llengua, a una nacionalitat i a una iden-

titat. Els processos identitaris en contextos multiculturals i

plurilingüístics són força més complexos que aquest tipus

d’esquemes reduccionistes.

Llengua i identitat en el context plurilingüístic i multicultural d’Andorra 7

BIBLIOGRAFIA

• BAUMAN, Z. (1998). Globalization: The human consequences. Cambridge: Polity Press.

• BERGER, P. L.; LUCKMANN, T. (1997). Modernidad, pluralismo y crisis de sentido. Barcelona: Paidós.

• COMAS D’ARGEMIR, D.; PUJADAS, J. J. (1997). Andorra, un país de frontera. Estudi etnogràfic dels canvis econòmics, socials i cul-turals. Andorra: Govern d’Andorra. Ministeri d’Afers Socials i Cultura; Barcelona: Alta Fulla.

• ESTEBAN, M.; NADAL, J. M.; VILA, I. (2007). «El papel de la lengua en la construcción de la identidad: un estudio cualitativo con una muestra multicultural». Glossa. An Ambilingual Interdisciplinary Journal, 2, p. 23-53.

• FERNÁNDEZ, M. A. (2000). «Cuando los hablantes se niegan a elegir: monolingüismo e identidad múltiple en la modernidad reflexiva». Estudios de sociolingüística, vol. 1, núm. 1, p. 47-58.

• LAPRESTA, C.; HUGUET, A. (2006). «Identidad colectiva y lengua en contextos pluriculturales y plurilingües. El caso del Valle de Arán (Lleida, España)». Revista Internacional de Sociología (RIS), vol. LXIV, núm. 45 [setembre-desembre 2006].

• MAALOUF, A. (1999). Les identitats que maten. Per una mundialització que respecti la diversitat. Barcelona: La Campana. (Obertures; 4)

• MARGARIT, E.; MONNÉ, A. (2010). Joves i llengües a Andorra. Ajut a la investigació lingüística Lídia Armengol Vila 2006. Andorra: Govern d’Andorra. Ministeri d’Educació i Cultura. Servei de Política Lingüística; Premsa Andorrana.

• MARGARIT, E. (2012). L’escenari sociolingüístic dels joves escolars a Andorra. Ajut a la investigació lingüística Lídia Armengol Vila 2010-2012. Andorra: Govern d’Andorra. Ministeri d’Educació i Cultura. Servei de Política Lingüística.

• VILA, I.; SIQUÉS, C.; ROIG, T. (2006). Llengua, escola i immigració: un debat obert. Barcelona: Graó.

Page 8: Ciutadans núm 10 2013

Andorra és un país amb sort. Per començar, una part consi-

derable dels impostos els aporten visitants i turistes. Si com-

parem el nombre anual de turistes amb la població local en

els 213 països que figuren en les estadístiques del Banc Mun-

dial, veiem que Andorra és el país del món amb més turistes

en relació amb els habitants que hi resideixen. Aquesta pro-

porció és de 25 vegades, mentre que la de Mònaco, que seria

el següent país en aquesta classificació, és de 8. Les illes del

Carib quedarien ben lluny d’aquests nivells. Només la regió

administrativa de Macau, al sud de la Xina, té una proporció

comparable a la d’Andorra.

I això sense tenir en compte el nombre de visitants que no

pernocten al país, que el 2011 va ser d’uns 6,5 milions de

persones, enfront dels dos milions que sí que ho van fer

(aquests últims són els que es consideren turistes). Encara

considerant que l’estada mitjana al Principat és més curta

que als països veïns, unes 2,6 nits per persona, contra 9,2 a

Espanya i 6,7 a França, Andorra continua superant àmplia-

ment aquests dos països quant a l’aportació relativa que

representa el turisme a la riquesa nacional. Això explica que

tradicionalment Andorra no hagi hagut de recórrer a la tri-

butació sobre els salaris i els beneficis. El 2011, el 86% dels

ingressos de l’administració central van provenir de la impo-

sició indirecta, o sigui sobre productes i serveis, i només un

2% de la tributació directa.

Andorra també ha tingut la sort, o l’encert, de no haver-se

venut les «joies de la corona». El Principat manté un model

econòmic en el qual sectors estratègics com les teleco-

municacions i l’energia elèctrica estan sota control públic.

Aquesta presència pública en sectors clau conviu amb la

voluntat popular d’evitar una excessiva intromissió de l’Estat

en l’economia.

Els darrers trenta anys, els governs de la majoria de països

europeus han posat a la venda les seves participacions en

empreses públiques de telefonia, electricitat, gas i altres ser-

veis, amb l’argument que la gestió privada és més eficient.

Però la gestió privada ha portat moltes empreses i bancs

al desastre. Cal recordar que la banca islandesa havia estat

pública fins al 2000 i que en només vuit anys va aconseguir

la proesa de causar la fallida, en sentit literal, de les finances

de l’illa de gel.

Es pot argumentar que la venda d’actius permet als Estats

reduir el seu deute i, doncs, pagar menys interessos. No obs-

tant això, no és gaire encertat, quan hi ha altres solucions

a l’abast, vendre actius per pagar deutes, perquè les rendes

que proporcionen les participacions empresarials acostu-

men a incrementar-se amb el temps. Per exemple, imaginem

que es vol cancel·lar un deute de mil milions d’euros, que

representa uns interessos de cinquanta milions d’euros l’any,

amb la venda d’unes accions del mateix import que propor-

cionen uns dividends de cinquanta milions d’euros l’any. Al

cap de vint anys, amb un creixement dels dividends del 7%

anual, les accions donaran una renda anual de 193 milions

d’euros. Potser a curt termini sembla racional vendre actius,

però amb una perspectiva de llarg termini no ho és. És pre-

ferible reduir el deute racionalitzant la despesa o incremen-

tant els ingressos corrents.

EL CAPITALISME ANDORRÀ Autor:

Carles TorresEconomista

8

Page 9: Ciutadans núm 10 2013

Autor:

Carles TorresEconomista

Allò que és veritablement eficient, per a les arques de l’Estat,

és vendre accions a un preu elevat, aprofitant els moments

de més eufòria borsària... Per exemple, poc després que el

govern britànic privatitzés bona part de les empreses públi-

ques del país, va tenir lloc el crac del 1987. La qüestió és que

la borsa permet vendre les accions d’una empresa molt per

sobre del seu valor comptable. D’aquesta manera, els governs

obtenen un bon grapat de diners i els inversors particulars

compren accions sobrevalorades. Però els governs, els més

hàbils de tots els venedors de fum, s’ho gasten tot ben aviat

i després es queden sense una important font d’ingressos.

A Andorra això no ha passat. Potser respon a una visió estra-

tègica o potser és perquè el país no disposa de mercats

financers desenvolupats que permetin vendre accions per

sobre del valor real. O potser es deu a la manca de necessitat

de crear un model de «capitalisme popular» que allunyi el

perill del comunisme o del socialisme combatiu, ja que aquí

mai no ha existit aquesta por que tant ha sacsejat el cos dels

governants europeus (en tot cas, allò que mai els ha fet por

és jugar amb els estalvis dels ciutadans).

Posem l’exemple de Telefónica. El 1997, el govern espanyol

es va vendre el 21% d’aquesta companyia per 3.786 milions

d’euros. L’operació va merèixer la distinció Deal of the Year

(Negoci de l’any) per part de la prestigiosa publicació Corpo-

rate Finance el desembre del 1997. Però aquells 3.786 milions

d’euros s’han evaporat. Si l’estat espanyol no s’hagués venut

aquella participació, avui estaria ingressant 1.300 milions

d’euros anuals a compte dels beneficis de la companyia.

Cada tres anys, tornaria a tenir tot allò que va ingressar

d’una sola vegada. I, quina casualitat, un any després de la

col·locació de les accions, va tenir lloc el crac del 1998 i, una

mica més tard, el cicle baixista de 2000-2002, que va afec-

tar amb duresa les empreses tecnològiques (és clar que la

venda d’accions per part dels governs és el millor predictor

de cracs borsaris). Així que el «negoci de l’any» va ser un «mal

negoci secular», tant per a l’estat espanyol com per als inver-

sors. Com que Telefónica ha tingut una evolució borsària

força negativa, podem comprovar la diferència entre invertir

en borsa i invertir en empreses. Podem constatar igualment

la paradoxa que si bé els estats són molt astuts venent les

seves participacions empresarials a preus sobrevalorats als

ciutadans, a llarg termini es demostra el mal negoci que fan.

Podríem parlar també de Gas Natural, Endesa, Argentaria,

Trasmediterránea, Inespal... Un cas flagrant és la participació

del 100% a Enagas que el govern d’Espanya es va vendre per

392 milions d’euros entre el 1994 i el 1997. El 2012 aquesta

companyia va obtenir uns beneficis de 543 milions d’euros

i va pagar com a impost de societats 163 milions d’euros:

en només un any, l’estat espanyol va deixar d’ingressar 380

milions d’euros, o sigui gairebé tot allò que va obtenir amb la

venda de la companyia.

Els ingressos patrimonials dels estats o de les corporacions

locals, és a dir, les rendes que obtenen els ens públics de

les seves participacions en empreses públiques o de béns

9El capitalisme andorrà

Page 10: Ciutadans núm 10 2013

patrimonials, són considerats els «últims de la fila» entre els

ingressos públics a causa del seu pes relativament intrans-

cendent respecte al total d’ingressos. Tanmateix, és clar que

si l’estat espanyol no hagués malvenut el seu patrimoni, una

part de les recents retallades en sanitat, educació i inves-

tigació no haurien estat necessàries. La venda dels seus

drets a Telefónica, Repsol, Endesa, Enagas i Gas Natural, a

l’administració central espanyola li representa ara una pèr-

dua d’uns 4.300 milions d’euros anuals.

Els ingressos patrimonials del Govern d’Andorra van ser

d’uns 13 milions d’euros l’any 2012. Es dóna la circumstància

que aquest import en relació amb el PIB andorrà equival a

tot allò que el país veí deixa d’ingressar cada any per aquest

concepte en relació amb el seu PIB. En el cas d’Andorra,

aquests ingressos permeten finançar, per exemple, totes les

prestacions familiars (8 milions d’euros el 2013).

Un altre aspecte en el qual Andorra destaca positivament

respecte al nostre entorn és que no ha necessitat rescatar

cap banc. Recordem que a molts països els ajuts a la banca

gairebé equivalen a les retallades en serveis bàsics per a la

ciutadania i, per tant, poden ser considerats els responsables

que la recessió s’hagi convertit en una depressió econòmica

per a una àmplia capa de la població. La raó del bon com-

portament dels bancs la podem atribuir en part a la tradi-

cional prudència dels banquers del país, però hi ha sospi-

tes raonables que l’aïllament d’Andorra respecte als circuits

financers internacionals ha evitat que la globalització mal-

metés el judici d’aquests banquers.

De fet, els bancs andorrans no sols no han necessitat cap

injecció de diners públics, sinó que contribueixen a les arques

de l’Estat en una proporció molt més gran que la de les enti-

tats financeres de la major part de països, i això malgrat que

els bancs andorrans no han pagat tradicionalment impostos

sobre els beneficis, sinó un impost indirecte. Al nostre país

existeix un tipus impositiu indirecte general que grava els

productes i serveis, que és del 4,5%. Hi ha un tipus reduït,

de l’1%, per a béns bàsics com aliments i llibres, i un altre de

superreduït del 0% per a sanitat, educació i arrendaments

d’habitatges. I també n’hi ha un d’incrementat, del 9,5%, apli-

cable únicament als serveis financers. En canvi, a Espanya hi

ha un tipus general de l’IVA del 21%, un tipus reduït del 10%

per a l’habitatge i l’hostaleria, i un de superreduït del 4% per

a béns bàsics com aliments o llibres (que probablement l’any

que ve pujarà al 10%), mentre que la major part dels serveis

bancaris n’estan exempts, igual que a la resta de països de la

Unió Europea.

Davant la necessitat de posar al dia el seu model fiscal,

Andorra aposta per la simplicitat: un tipus impositiu del 5%

per a les rendes (del treball i del capital) d’entre 24.000 euros

i 40.000 euros anuals, i del 10% per a les rendes superiors a

40.000 euros, amb una exempció dels primers 3.000 euros

de rendes del capital. Aquests tipus impositius queden ben

lluny del 40% o 50% que són aplicables a partir de deter-

minats trams de renda a la gran majoria de països i que no

els han evitat incórrer en dèficits recurrents, deutes públics

insostenibles i alts nivells de pobresa i desigualtat.

Es diu que aquestes taxes proporcionals atempten contra el

principi de la progressivitat impositiva. És a dir, qui guanya

40.000 euros per any pagarà 4.000 euros i qui guanya

400.000 euros, pagarà 40.000 euros, mentre que amb un

tipus progressiu aquest últim pagaria fins a 200.000 euros.

Però la progressivitat potser ha portat a una forta càrrega

fiscal sobre les rendes mitjanes i altes, mentre que ha propi-

El capitalisme andorrà10

Page 11: Ciutadans núm 10 2013

El capitalisme andorrà11

ciat la creació de figures legals que donen a les rendes molt

elevades i als grans patrimonis condicions encara més avan-

tatjoses que els paradisos fiscals, com ara les societats patri-

monials o les SICAV (Societats d’Inversió de Capital Variable).

Els beneficis d’aquestes darreres tributen només a l’1% en

l’impost de societats, mentre que el tipus general d’aquest

impost és del 30% i del 25% en el cas de les pimes. Així, ens

trobem amb països en què les societats que generen llocs

de treball tenen una tributació molt elevada mentre que

les societats que només gestionen patrimonis gairebé no

contribueixen a hisenda. Fins a l’any 2010, els accionistes de

les SICAV podien vendre les seves participacions i obtenir

plusvàlues sense pagar impostos, amb la maniobra lícita de

fer una reducció de capital social equivalent a la retirada de

diners: un típic exemple de la picaresca, emparada per la llei,

a què dóna lloc la creació de règims fiscals privilegiats que

una minoria reclama per no ser «víctima» de les condicions

aplicables a la majoria.

A Espanya, aquestes societats necessiten cent socis

per constituir-se. A la pràctica, les entitats financeres

s’encarreguen de crear una SICAV a mida d’un gran patrimoni

amb 99 socis d’«acompanyament», anomenats «mariachis”.

A Andorra, aquesta estructura també existeix, però el seu

cost de constitució és la cinquena part i el seu capital mínim

és la meitat que al país veí, i es pot crear a partir d’una sola

persona, de manera que és més assequible i no cal recórrer a

homes de palla. La seva fiscalitat sobre els beneficis és nul·la,

de manera que es manté el greuge comparatiu que s’aplica

a altres països, però aquest greuge és inferior en el cas

d’Andorra gràcies al millor tractament fiscal a les societats

en general. Tanmateix, no deixa de ser curiós que al mateix

temps que Andorra va deixant de ser un paradís fiscal segons

les definicions a l’ús, es converteix en un paradís fiscal per a

les grans fortunes semblant als que ja existeixen en els països

del nostre entorn, una exigència imposada per la progressiva

inserció del nostre país en el món global.

Andorra sempre s’ha preat d’incentivar l’esperit empresa-

rial. No obstant això, hi ha un aspecte en el qual la realitat

desmenteix aquesta declaració d’intencions: l’elevada cotit-

zació que els autònoms han de pagar a la seguretat social,

fins i tot després de les favorables modificacions que es

van introduir el juliol d’aquest any. Andorra i Espanya són

dels països que tenen un model fiscal més regressiu per

als treballadors i empresaris autònoms. En ambdós països,

aquests professionals han de pagar una quota a la seguretat

social d’uns 300 euros mensuals. Al Principat, la quantitat es

redueix a 200 euros mensuals si el resultat anual és inferior

als 12.000 euros. Això encara representa 2.400 euros anuals,

el 20% dels beneficis, o una proporció encara més elevada si

els beneficis són inferiors al límit indicat. Però la cotització

general és de 400 euros mensuals quan els ingressos supe-

ren els 24.000 euros anuals. Això implica, per exemple, que

un autònom que guanyi un milió d’euros l’any només ha de

pagar 4.800 euros anuals de quotes socials, un 0,48% dels

seus beneficis: no s’aplica la proporcionalitat simple que es

pretén aplicar a l’impost sobre la renda. En aquest cas, el

model impositiu no és gaire eficient perquè, d’una banda,

implica una càrrega excessiva sobre les rendes moderades

i d’altra banda significa una pèrdua significativa d’ingressos

per a la seguretat social en no gravar percentualment, encara

que sigui de manera moderada, les rendes més elevades.

Malgrat que podem considerar Andorra una nació afortu-

nada, ens trobem també que és un dels països del món on

Page 12: Ciutadans núm 10 2013

més ha caigut la renda nacional els últims anys. Prenent de

nou les dades del Banc Mundial, del 2007 al 2011 el PIB del

Principat va caure un 15%, només per sota de l’arxipèlag cari-

beny d’Antigua i Barbuda i de Letònia, i igual que l’atribolada

Grècia. Això té a veure, en part, amb la davallada de l’11%

del nombre de turistes en aquest període, però sobre tot

al retrocés d’un 36% de la construcció privada i d’un 25%

dels beneficis del sector financer, que té un pes relatiu en

l’economia nacional molt més elevat que en la gran majoria

de països.

De ser considerada una terra d’oportunitat per a la gent de

fora, avui molta gent de dins creu que Andorra és un país

amb manca d’oportunitats. S’ha de dir que el concepte

d’oportunitat no té ben bé el mateix significat que en el pas-

sat: abans volia dir trobar un lloc de treball (encara que no

fos qualificat) o fer riquesa. Avui, és la possibilitat de treba-

llar en allò que un vol o per allò que s’ha preparat de manera

específica. Per aquest motiu, avui dia un país amb oportuni-

tats és aquell que crea llocs de treball qualificats.

El fet de no tenir mercats financers desenvolupats potser ha

ajudat que l’Estat andorrà no s’hagi malvenut les joies de la

corona però té, en contrapartida, l’inconvenient de no per-

metre a les empreses del país emetre títols de deute que

puguin ser adquirits directament per estalviadors i inversors.

Crida l’atenció el fet que les empreses privades andorranes

poden emetre accions però no obligacions, mentre que en

pràcticament qualsevol lloc del món desenvolupat sí que ho

poden fer. Hi ha ocasions en què a una empresa li convé més

un finançament bancari, però en d’altres, sobretot si obté

una elevada rendibilitat del seu capital, li convé més eme-

tre bons o obligacions, una mancança que resta eficiència i

capacitat inversora a les empreses del país. Paradoxalment,

l’obertura econòmica no planteja aquesta possibilitat.

Si bé Andorra s’ha vist beneficiada pel seu relatiu aïllament

del món globalitzat i pel fet de no tenir borsa de valors, no

ha estat al marge de la tendència global als projectes des-

proporcionats d’infraestructures. Les obres més destacades

en aquest sentit han estat el Túnel del Pont Pla (amb un cost

de 43 milions d’euros enfront dels 11 milions previstos), el

Túnel dels Dos Valires (que va costar 160 milions d’euros

mentre que s’havia pressupostat per 71 milions) i la primera

fase de la desviació de Sant Julià, que ha costat 80 milions

d’euros. El cost total d’aquestes infraestructures equival

a l’11% del PIB andorrà. En termes relatius, és gairebé tres

vegades tot allò que Espanya ha invertit en el tren d’alta

El capitalisme andorrà12

Page 13: Ciutadans núm 10 2013

velocitat, que és el 4% del PIB, i que tampoc no ha des-

tacat per la seva rendibilitat econòmica. Tot i que no es pot

negar la utilitat d’aquestes obres, el seu cost ha estat supe-

rior a la capacitat del país i ha generat un fort increment de

l’endeutament públic.

De tota manera, amb el marc fiscal actual, l’Estat hauria de

tenir prou recursos per fer front a les seves despeses sense

generar nous dèficits. La recaptació del 2012 de l’impost de

societats i de l’impost d’activitats econòmiques va ser de

16 milions d’euros amb un tipus impositiu del 5% per ser el

primer any que s’aplicava. Aquest any, amb el tipus del 10%,

cal esperar una recaptació equivalent a l’1,25% del PIB, ben a

prop de l’1,5% del PIB que va recaptar l’estat espanyol el 2011

per aquest concepte amb tipus impositius d’entre el 25% i el

30%. De fet, al país veí el tipus impositiu efectiu sobre socie-

tats va ser de només l’11,6% sobre els beneficis, a causa de

les desgravacions i de la compensació de resultats negatius

d’altres anys.

Quant hauria de recaptar Andorra amb els gravàmens sobre

la renda? L’administració central espanyola recapta un 15,5%

del PIB entre l’impost de societats, els impostos indirectes

i l’IRPF. El Govern d’Andorra recaptarà aproximadament un

11,8% enguany amb les dues primeres figures impositives i

la petita part d’impostos directes (no societaris) que ja

ingressa. Però Espanya gasta un 2,6% anual del PIB en presta-

cions d’atur. Posem que Andorra volgués crear un fons per a

l’atur equivalent al 0,5% anual sobre el PIB. Llavors, com que

té més recaptació via imposició indirecta i té menys despesa

per prestacions d’atur, li seria suficient una imposició de la

renda equivalent a l’1,1% del PIB, mentre que Espanya ha de

recaptar l’equivalent del 7,1% del seu PIB per aquest con-

cepte. I això ho pot aconseguir Andorra amb una imposició

indirecta i directa molt inferiors a les d’Espanya.

En resum, el capitalisme andorrà és un model econòmic que

aposta per la lògica econòmica i la simplicitat, amb certes

incoherències, i en la mesura del que és possible en un món

que tendeix per inèrcia a la irracionalitat. És un model que

manté un equilibri sense prejudicis ideològics entre la inter-

venció de l’Estat i la llibertat de mercat. És un model que,

paradoxalment, s’ha vist afavorit pel seu relatiu aïllament

respecte a l’economia global. És un model que té la capaci-

tat de ser sostenible a llarg termini. Però és també un model

que preserva encara maneres de fer que limiten les oportu-

nitats a empreses i individus.

El capitalisme andorrà13

Page 14: Ciutadans núm 10 2013

La mobilitat dels treballadors és un problema molt present

en el sector de l’hoteleria. Molts autors de camps discipli-

naris diferents han estudiat aquest fenomen amb la finalitat

d’entendre’l i poder-lo moderar. Tradicionalment s’ha trac-

tat el moviment de mà d’obra com una disfunció per a les

empreses i s’ha estudiat amb la voluntat d’entendre’n els

mecanismes i de poder-lo fer menys problemàtic. No obs-

tant això, el concepte de turnover utilitzat tradicionalment

per definir aquest moviment d’individus no és suficient per

englobar la complexitat d’aquest fet social.

En aquest text intentarem mostrar com el concepte de

mobilitat o de motilitat (Kaufmann, 2005) és més adequat

per explicar el problema des del punt de vista de la socio-

logia. Exposarem també, de manera sintètica i descriptiva,

els primers resultats extrets de l’estudi de camp que reve-

len diverses formes de mobilitat de la població enquestada.

Com a conclusió mostrarem com la mobilitat o motilitat, en

les seves diverses formes, apareix en les societats occiden-

talitzades com una nova norma social integrada i acceptada

pels seus individus.

Quèéslamobilitat?

La mobilitat és un concepte polifacètic, ja que engloba

diverses realitats, diferents formes de moviment: moviments

espacials, geogràfics, però també moviments socials. En

aquest text parlarem essencialment de les dues modalitats

més il·lustratives de la realitat estudiada: la mobilitat geogrà-

fica i la mobilitat sectorial.

La mobilitat es pot definir com el moviment que fa un

individu per anar d’un punt A a un punt B (Terrier, 2009).

A aquesta definició exacta però simplista sembla impor-

tant aportar-hi una lectura més qualitativa, concedint una

racionalitat a l’individu, és a dir, una llibertat de decisió i

d’acció. En aquest text no tractarem de la freqüència, de la

durada o dels mitjans materials emprats per aquesta mobi-

litat (Terrier, 2009), sinó que tractarem de les motivacions

que han portat un actor a moure’s d’un país a un altre o

d’un sector a un altre. Uns factors construïts en funció d’uns

objectius personals inscrits en una estructura social que

constreny, més o menys, les possibilitats de mobilitat dels

individus (Kaufmann, 2005).

El concepte de motilitat desenvolupat per Vincent Kauf-

man fa aparèixer una visió de la mobilitat més compren-

siva i qualitativa. Aquest concepte integra la motivació a

la mobilitat, les raons del moviment o del potencial movi-

ment.

La motilité peut être définie comme la manière dont un

individu ou un groupe fait sien le champ du possible en

matière de mobilité et en fait usage. (Kaufmann, 2005,

p. 126)

14

Autora:

Diana OliveiraLlicenciada i Doctoranda en Sociologia

LA MOBILITAT GEOGRÀFICA I SECTORIAL DELS TREBALLADORS DEL SECTOR DE L’HOTELERIA A ANDORRA

Page 15: Ciutadans núm 10 2013

Cette motilité est composée de facteurs relatifs à

l’accessibilité (c’est à dire les conditions auxquelles il est

possible d’utiliser l’offre au sens large); aux compéten-

ces (c’est à dire un savoir faire et une capacité organisa-

tionnelle qui est nécessaire pour l’exploitation et l’usage

de l’offre), et une appropriation cognitive qui permet

d’évaluer les possibilités existantes. Cette dernière est

construite en fonction des stratégies des acteurs, des

acteurs possédant des normes, des valeurs et des règles.

(Kaufmann, 2005, p. 126)

L’objectiu que ens hem proposat és descriure la mobilitat

geogràfica nacional o internacional dels treballadors de

l’hoteleria enfocada des de la perspectiva de les seves moti-

vacions a la mobilitat o a la immobilitat sectorial. Ens hem de

preguntar pel significat que l’individu dóna a la seva mobili-

tat. «Les motivations sont capitales pour distinguer les diffé-

rentes formes de mobilité». (Dehoorne, 2002, p. 3).

Metodologiautilitzadaperaaquestestudi

Amb la intenció de percebre la mobilitat i les motivacions

dels actors socials a aquesta mobilitat, per a aquesta recerca,

a més d’altres metodologies més qualitatives (observacions

participants i entrevistes semidirigides), vam confeccionar un

qüestionari mitjançant el qual vam interrogar1 382 persones2..

Aquest qüestionari anava adreçat únicament a les persones

que havien tingut una experiència de treball en el sector de

l’hoteleria i que havien deixat de manera voluntària o invo-

luntària la feina per anar a un altre sector d’activitat o al

mateix sector. En aquest qüestionari s’interrogava els indivi-

dus sobre diversos temes com ara el nombre d’establiments

hotelers on havien treballat i en quins països; el moment i la

raó per la qual van començar a treballar en el sector i què

els va motivar a marxar de l’hotel en el qual treballaven; la

voluntat o l’absència de voluntat de treballar en un altre sec-

tor a Andorra o a fora del país, on i per quins motius, etc.

Finalment, i amb l’objectiu d’identificar socialment els indi-

vidus, vam introduir algunes preguntes de característiques

sociodemogràfiques com ara el país d’origen, l’edat i el sexe.

Gràcies a l’anàlisi d’aquestes dades podem identificar algu-

nes tendències tant pel que fa a la mobilitat com a la moti-

vació de mobilitat dels treballadors del sector de l’hoteleria

a Andorra.

Mobilitat geogràfica: del país d’origena Andorra i de les parròquies altes a lesparròquiesbaixes

Si les migrations internationales relèvent de la même

logique que les migrations intérieures dans leurs causes,

elles en diffèrent dans leur fonctionnement plus encadré

par les institutions politiques. (Rea i Tripier, 2008, p. 28)

La mobilitat migratòria lligada a motivacions laborals va

aparèixer de manera massiva amb la industrialització i el nai-

xement del capitalisme. Va ser Anglaterra, al segle XIX, el pri-

mer país a experimentar una manca de mà d’obra i a satisfer-

la mitjançant la immigració.

La vague migratoire du début des années 1960 touche

plusieurs pays d’Europe et les caractéristiques commu-

nes aux migrants et aux conditions d’emploi l’emportent

sur les différences. Elle renouvelle, pérennise, annonce un

système de mobilité des personnes, dont la logique est

d’abord liée au travail» (Rea i Tripier, 2008, p. 32)

A Andorra hem pogut constatar aquesta realitat descrita per

A. Rea i M. Tripier. En la història del nostre país hem assistit a

un moviment migratori d’aquest tipus. Aquest flux d’individus

va arribar al país, sobretot durant la segona meitat del segle

La mobilitat geogràfica i sectorial dels treballadors del sector de l’hoteleria a Andorra15

1. Van participar en aquest estudi diversos enquestadors del Centre de Recerca Sociològica d’Andorra i la doctoranda Maria Clara Prata Gaspar.

2. Aquest treball de camp es va dur a terme l’estiu del 2012 i va ser possible gràcies a l’ajuda material i humana de l’Institut d’Estudis Andorrans i més concretament del CRES..

Page 16: Ciutadans núm 10 2013

XX, amb la voluntat d’accedir als nombrosos llocs de treball

que en aquell moment es generaven gràcies a la conversió

del país en una destinació turística per excel·lència.

Aquesta realitat encara es pot observar avui dia, tot i que

de manera més moderada i, sobretot, més estacional. Un

important percentatge de la població enquestada que ha

tingut una experiència en el sector de l’hoteleria a Andorra

és originària d’altres països.

Quan demanen en quin moment de la trajectòria personal la

persona va ingressar en el sector de l’hoteleria, podem consta-

tar que un percentatge significatiu diu haver-ho fet al moment

de la immigració (32,4%). Això mostra que per a un nombre

important d’immigrants, la integració en el sector de l’hoteleria

està relacionada amb l’arribada i la instal·lació al país.

La política migratòria i les quotes acordades pel Servei

d’Immigració a Andorra provoquen un flux migratori desti-

nat essencialment a treballs lligats als sectors clau del país

(el turisme i el comerç), en què la necessitat de mà d’obra és

més important (Oliveira, 2013). Aquesta constatació es veu

reflectida en les dades que presentem més amunt.

Aquesta arribada massiva al sector de l’hoteleria no es pot

explicar únicament mitjançant una anàlisi macrosociològica

en què l’estructura social i política és la que determina les

accions dels individus. Sylvie Monchatre, sociòloga francesa,

en el seu llibre Êtes vous qualifié pour servir? mostra que

l’ingrés dels individus en el sector de l’hoteleria es fa prin-

cipalment per dues raons: per manca d’ofertes de treball en

altres sectors d’activitat o bé per vocació (Monchatre, 2010,

p. 27).

Si parlem dels treballadors i de les treballadores del sec-

tor de l’hoteleria no natius o no nacionalitzats andorrans,

podem constatar que un cop aquesta població s’ha establert

al país, emprenen altres mobilitats geogràfiques.

Lamobilitatgeogràficainterna3

L’estacionalitat és una de les característiques pròpies de

l’activitat turística (Balfet, 2001). A causa de la important

activitat turística lligada al període hivernal, l’estacionalitat

és un fenomen molt present a Andorra. Aquesta estacio-

nalitat és més acusada en parròquies altes, on el turisme

està més estretament lligat a les activitats d’hivern.

Aquesta segmentació espacial de l’activitat fa que els tre-

balladors estrangers vinguts al Principat amb la voluntat

d’instal·lar-s’hi d’una manera permanent intentin fugir de

les parròquies altes i trobar una alternativa en parròquies

baixes, on l’estacionalitat de l’activitat turística és menys

marcada.

Cette flexibilité des migrations va de pair avec la recher-

che par les entreprises du secteur formel d’une plus

grande flexibilité de la main d’oeuvre et des processus de

production. (Guengant, a Dehoorne, 2002, p. 3)

Contràriament a aquesta afirmació, podem constatar que

alguns treballadors, coneixedors de les possibilitats que el

país els pot oferir, utilitzen la mobilitat com a estratègia per

a la sedentarització. Més amunt hem pogut constatar que

la mobilitat geogràfica interna és una alternativa a aquesta

forma d’«immobilitat». No obstant això, els actors utilitzen

altres estratègies per arribar als seus objectius. La mobilitat

sectorial és una altra de les possibilitats.

La mobilitat geogràfica i sectorial dels treballadors del sector de l’hoteleria a Andorra16

Taula 1En quin moment de la seva vida va començar a treballar en el sector de l’hostaleria?

Font: elaboració pròpia a partir de les dades derivades del qüestionari efectuat l’estiu del 2012.

Durant els meus estudis

Al final dels meus estudis

Quan vaig marxar del meu país d’origen (immigració)

Al moment d’una reorientació professional

Quan vaig plegar d’un altre sector

Quan vaig ser acomiadat d’un altre sector

Quan em vaig separar de la meva parella

Altres

Quan va néixer el meu fill

Total

No contesta

Total

100

103

123

31

9

5

1

7

1

380

2

382

26,3

27,1

32,4

8,2

2,4

1,3

,3

1,8

,3

100,0

% VàlidFreqüència

3. Aquesta realitat s’ha definit mitjançant la part quantitativa, ja que ha estat evocada en diverses interaccions amb els treballadors. Englobo en el concepte d’interacció les entrevistes i converses informals mantingudes amb els treballadors durant les observacions participants.

Page 17: Ciutadans núm 10 2013

Lamobilitatsectorial

Per mobilitat sectorial entenc el desplaçament d’un treba-

llador tant d’un sector A a un sector B com d’un sector A

a un altre establiment d’aquest mateix sector A. En el cas

d’Andorra, m’ha semblat important posar en relleu aquest

tipus de mobilitat, sobretot per la seva forma dicotòmica.

Quan preguntem a la població sobre la seva trajectòria pro-

fessional ens adonem que la majoria dels individus han tre-

ballat en altres sectors d’activitat i més concretament, en el

cas estudiat, el canvi es fa essencialment entre dos sectors:

l’hoteleria i el comerç.

Podem constatar que de les persones que van declarar haver

treballat en un altre sector d’activitat (73,8% de la pobla-

ció enquestada), el 48,3% diu haver-ho fet en el sector del

comerç.

Aquesta realitat pot semblar lògica, ja que a Andorra la

demanda de treball se situa essencialment en aquests dos

sectors. El actors socials, al moment de prendre una decisió

de mobilitat, ho fan tenint en compte les possibilitats que

els pot oferir el mercat laboral, però també en funció de les

oportunitats que ells perceben que entren en el seu camp

de possibilitats (Gerarht, a Steel i Lounsbury, 2009).

Podem constatar que les raons per a la mobilitat sectorial

declarades per la població enquestada estan lligades o bé a

una simple voluntat de canvi de sector o bé a les condicions

de treball pròpies del sector de l’hoteleria.

Jacques O. Retel, en la seva obra Les gens de l’hôtellerie publi-

cada l’any 1965, evoca una problemàtica que ja existia alesho-

res en el sector: «Le phénomène le plus remarquable (dans le

secteur de l’hôtellerie) est, sans doute, l’extrême mobilité des

employés tant d’une station à l’autre que, dans la même ville,

d’un établissement à l’autre» (Retel, 1965, p. 249).

La mobilitat geogràfica i sectorial dels treballadors del sector de l’hoteleria a Andorra17

Taula 2Al llarg de la seva vida professional, ha tre-ballat en algun altre sector d’activitat?

Font: elaboració pròpia a partir de les dades derivades del qüestionari efectuat l’estiu del 2012.

No

Total

No contesta

Total

279

99

378

4

382

73,8

26,2

100,0

% VàlidFreqüència

Taula 3En quin altre sector d’activitat ha treballat?

Font: elaboració pròpia a partir de les dades derivades del qüestionari efectuat l’estiu del 2012.

Comerç

Construcció i annexos

Altres sectors d’activitat

Total

No contesta

Total

129

33

105

267

115

382

48,3

12,4

39,3

100,0

% VàlidFreqüència

Taula 4Quina raó el va portar a canviar de sector d’activitat?

Font: elaboració pròpia a partir de les dades derivades del qüestionari efectuat l’estiu del 2012.

Ja no volia treballar més en el sector de l’hoteleria

Vaig trobar una feina relacio-nada amb els meus estudis

Les difícils condicions de tre-ball en el sector de l’hoteleria

Volia canviar de sector d’activitat i és en aquest que he trobat feina

Immigració

Altres raons

No sap

Total

No contesta

Total

73

32

71

39

15

17

41

94

288

382

15,3

11,1

24,7

13,5

5,2

5,9

14,2

100,0

% VàlidFreqüència

Page 18: Ciutadans núm 10 2013

La mobilitat dels treballadors no es pot reduir a una visió

simplista en què les condicions laborals i la difícil concilia-

ció de vida laboral i familiar siguin les causes de la ruptura

amb el sector (Tremblay i Amherdt, 2003). Nombrosos tre-

balladors i treballadores del sector de l’hoteleria (70% de

la població enquestada) son mòbils entre establiments del

mateix sector d’activitat.

La taula 6 ens mostra que un percentatge molt elevat

de treballadors (70%) diuen que no han canviat de sec-

tor d’activitat perquè l’hoteleria és la seva vocació. Syl-

vie Monchatre va evocar aquesta mateixa realitat. Una

part important dels individus que trien la branca de

l’hoteleria ho fan per vocació i només prenen la deci-

sió de sortir-ne en moments clau de la seva trajectòria

personal, com ara canvis d’estil de vida (vida en parella,

naixement d’un fill, etc.).

Conclusió

Per raons de simplificació hem separat les diverses formes

de mobilitat, però hem de ser conscients que un mateix

individu pot fer qualsevol d’aquests canvis al llarg de la seva

trajectòria personal. En funció dels objectius personals, cada

actor utilitzarà els mitjans que té a la seva disposició per

emprendre diverses formes de mobilitat.

En el cas estudiat, per als individus que no posseeixen la

nacionalitat andorrana, el moviment comença per una

forma tradicional de mobilitat: la immigració. Una mobili-

tat que portarà a d’altres, tant d’un país a un altre com, a

l’interior del mateix país, d’una parròquia a una altra o d’un

establiment a un altre. Les motivacions d’aquesta mobilitat

estan lligades essencialment a la voluntat de sedentaritza-

ció, a la immobilitat.

Com podem veure, la mobilitat és una realitat complexa que

mereix ser tractada més en profunditat. És essencial analit-

zar les motivacions que porten els individus a la mobilitat a

l’hora d’entendre’n les diverses formes.

La societat actual viu un creixement exponencial de mobi-

litat i de formes de mobilitat. Alain Tarrius, Jean Viard, Marc

Augé, John Urry i molts altres sociòlegs i antropòlegs han

mostrat que la mobilitat s’està tornant una nova realitat

social, una nova norma social. Podem pensar, doncs, que els

treballadors i treballadores, no satisfets de la seva situació

(laboral, personal o familiar), intenten –dintre de les opor-

tunitats que ells perceben com a possibles– ser mòbils per

poder arribar a la immobilitat.

La mobilitat geogràfica i sectorial dels treballadors del sector de l’hoteleria a Andorra18

Taula 5Després d’haver plegat de l’últim hotel on va treballar, va canviar de sector d’activitat?

Font: elaboració pròpia a partir de les dades derivades del qüestionari efectuat l’estiu del 2012.

No

Total

No contesta

Total

267

113

380

2

382

70,3

29,7

100,0

% VàlidFreqüència

Taula 6Què va motivar la seva decisió de romandre en el mateix sector d’activitat?

Font: elaboració pròpia a partir de les dades derivades del qüestionari efectuat l’estiu del 2012.

L’hoteleria és la meva vocació

No he trobat res més

La meva formació no em permet fer una altra cosa

No em van agafar en altres sectors

Altres motius

Total

No contesta

Total

175

42

7

4

30

258

124

382

67,8

16,3

2,7

1,6

11,6

100,0

% VàlidFreqüència

Page 19: Ciutadans núm 10 2013
Page 20: Ciutadans núm 10 2013

Totes les persones són iguals davant la llei. Ningú no pot

ésser discriminat per raó de naixement, raça, sexe, origen,

religió, opinió, o qualsevol altra condició personal o social.

Article 6.1. Constitució d’Andorra

L’objectiu d’aquest article és presentar una selecció d’indicadors

estadístics sobre l’estat de la religió a escala internacional.

Aquests indicadors mesuren, concretament, la llibertat religiosa,

el grau de religiositat i la seva tendència en cada nació. Es tractarà

de quantificar aquests índexs i de donar-los una interpretació per

al cas d’Andorra, tot fent una comparativa amb les àrees geogrà-

fiques en què s’emmarca el Principat: França, Espanya i Europa.

D’altra banda, no és missió d’aquest article aprofundir en la meto-

dologia de càlcul d’aquests índexs proposats. Per aquest motiu,

es remet el lector interessat a la bibliografia assenyalada al final.

1.Índexsdellibertatreligiosa

Els acadèmics Brian J. Grim, investigador de facultat del Social

Science Research Institute (Universitat Estatal de Pennsilvània)

i director de l’Association of Religion Data Archives (ARDA), i

Roger Frinke, professor de sociologia i estudis religiosos de la

mateixa universitat, han desenvolupat uns índexs per calcular el

grau de llibertat religiosa existent en un determinat país o terri-

tori. Aquests indicadors mesuren el nivell de regulació i de sub-

venció d’un govern a la religió, a més de les restriccions que hi

imposen les forces socials i culturals a banda de l’Estat mateix.

La base teòrica d’aquests indicadors, la seva metodologia de

càlcul i l’exposició de les seves xifres per a l’any 2003 estan

recollides en el seu treball International Religion Indexes:

Government Regulation, Government Favoritism and Social

Regulation of Religion de l’any 2006. Aquests índexs s’han

calculat a partir d’una extensa codificació de les dades sobre

llibertat religiosa de la majoria de les nacions del món reco-

pilades als International Religious Freedom Reports de 2003,

2005 i 2008 realitzats pel Departament d’Estat dels EUA i es

localitzen a la pàgina web de l’associació ARDA.

Aquests índexs són els que es detallen a continuació:

- Índex de regulació governamental de la religió (Government

regulation of religion index, GRI). Es defineix com a regulació

governamental «les restriccions imposades a la pràctica, a

la professió o a la selecció de religió per les lleis oficials,

polítiques o accions administratives de l’Estat» (Grim i Fimke,

2006). Aquest indicador examina una àmplia gamma de

llibertats religioses susceptibles de ser negades per l’Estat,

tot incloent-hi les accions específiques per regular, limitar o

restringir el treball missioner, el proselitisme, la predicació

pública i la conversió, a més de la possible interferència del

Govern en el dret de l’individu a la llibertat de culte.

- Índex de favoritisme governamental de la religió (Gover-

nment favoritism of religion index, GFI). S’entén per

favoritisme governamental «les accions de l’Estat que

proporcionen a una religió o a un petit grup de religions

20

Autor:

Valentí Roure.Llicenciat en ADE

ÍNDEXS RELIGIOSOS DEL PRINCIPAT D’ANDORRA

Taula 1Índex de regulació governamental de la religió (GRI)

Font: (1) B. J. Grim i R. Frinke (2006), International Religion Indexes: Government Regulation, Government Favoritism, and Social Regulation of Religion, <http://www.religjournal.com>. (2) Association of Religion Data Archives. <http://www.thearda.com>.

Andorra

França

Espanya

Europa meridional

Món

0

1,7

0,8

0,8

2,6

0,7

2,9

0,8

1,7

3

2,2

3,9

1,7

-

-

2003(1) Mitjana 2003, 2005 i 2008(2)2008(2)

Valors: (0-10). Un índex baix significa menys regulació

Page 21: Ciutadans núm 10 2013

privilegis especials, suport o sancions favorables» (Grim i

Fimke, 2006). Els aspectes mesurats són, entre d’altres, el

finançament desequilibrat del govern a la religió, el grau

en què s’afavoreix una creença, el nivell de desigualtat

dels favors de l’Estat i el grau de subsidiarietat d’aquest a

aspectes de l’esfera religiosa (educació, mitjans de comu-

nicació, edificis, salaris del clergat, treball missioner, etc.)

- Índex de regulació social de la religió (Social regulation

of religion index, SRI). S’entén per regulació social «les

restriccions imposades a la pràctica, a la professió o a

la selecció de religió per altres grups religiosos, associa-

cions, o la cultura en general» (Grim i Fimke, 2006). A

diferència dels dos índexs anteriors, aquest no depèn

de l’acció de l’Estat. Recull els factors següents: acti-

tuds socials negatives envers altres religions (religions

no tradicionals, estrangeres o minoritàries), la conversió

a altres religions i el proselitisme, quines religions exis-

tents intenten excloure els nouvinguts, els moviments

socials contra certs tipus de religions, etc.

- Persecució religiosa (Religious persecution). Nombre mitjà

de persones maltractades físicament o desplaçades a causa

Índexs religiosos del Principat d’Andorra21

Taula 2Qüestions relacionades amb l’Índex de regulació governamental de la religió (GRI).

Font: Data from the ARDA National Profiles, 2011 Update: Religion Indexes, Adherents and Other Data. <http://www.thearda.com>.

El govern interfereix en el dret de l’individu al culte?

Com és la llibertat de religió?

Es va esmentar que el govern «generalment respecta» la lli-bertat religiosa a la pràctica, en la Introducció de l’Informe IRF per al 2008?

S’esmenta específicament que la política del govern contri-bueix a la lliure pràctica en general de la religió en la Intro-ducció de l’Informe IRF per al 2008?

Els missioners estrangers estan autoritzats a operar?

El proselitisme està limitat o restringit?

La predicació pública està limitada o restringida?

La conversió està limitada o restringida?

Respostes extretes dels International Religious Freedom Reports de 2008 del Departament d’Estat dels EUA

No

La legislació o la Constitució estableix la llibertat de religió i el govern generalment

respecta aquest dret en la pràctica

Sí, però s’esmenten excepcions i restriccions

Sí, però s’esmenten ex-cepcions i restriccions

Se’ls permet sense límits

No

No

No

No

La legislació o la Constitució estableix la llibertat de religió i el govern generalment respecta aquest dret

en la pràctica

Sí, però s’esmenten ex-cepcions i restriccions

Se’ls permet sense límits

No

No

No

No

La legislació o la Constitució estableix la llibertat de religió i el govern generalment respecta aquest dret

en la pràctica

Se’ls permet sense límits

No

No

No

Andorra EspanyaFrançaQüestió

Page 22: Ciutadans núm 10 2013

de la seva religió segons els Informes sobre Llibertat Reli-

giosa Internacional del Departament d’Estat dels EUA dels

anys 2005 i 2008 (codificats pels investigadors de l’ARDA).

2.Índexsdereligiositat

A continuació, s’analitzarà l’índex de religiositat des de tres

punts de vista molt propers i, a partir de cadascun d’aquests,

es quantificarà i s’interpretarà la religiositat en el cas andorrà

i en el seu entorn geogràfic immediat.

2.1.LareligiositatsegonsMartinPaldamiErichGundlach

El professor emèrit d’economia de la Universitat d’Aarhus de

Dinamarca, Martin Paldam, i el professor d’economia de la

Universitat d’Hamburg i del German Institute of Global and

Area Studies (GIGA), Erich Gundlach, han elaborat, en la seva

22Índexs religiosos del Principat d’Andorra

Taula 3Índex de favoritisme governamental de la religió (GFI)

Font: (1) B. J. Grim i R. Frinke (2006), International Religion Indexes: Government Regulation, Government Favoritism, and Social Regulation of Religion, <http://www.religjournal.com>. (2) Association of Religion Data Archives. <http://www.thearda.com>.

Andorra

França

Espanya

Europa meridional

Món

7

6,1

7,9

5,8

4,2

6,9

5

7,9

6,3

4,6

5,7

5,5

7,9

-

-

2003(1) Mitjana 2003, 2005 i 2008(2)2008(2)

Valors: (0-10). Un índex baix significa menys regulació

Taula 4Qüestions relacionades amb l’Índex de favoritisme governamental de la religió (GFI).

Font: Data from the ARDA National Profiles, 2011 Update: Religion Indexes, Adherents and Other Data. <http://www.thearda.com>.

Quin és el balanç del finançament governamental al sector religiós?

Fins a quin punt hi ha una religió afavorida o establerta?

Com subvenciona el govern la religió (incloent-hi subsidis en espècie a les organitzacions a càrrec de les religions, com ara hospitals o escoles)?

El govern finança l’educació o les escoles relacionades amb la religió?

El govern finança salaris o beneficis del clergat?

El govern finança mitjans de comunicació relacionats amb la religió?

El govern finança la caritat o el treball de servei públic rela-cionats amb la religió?

El govern finança la pràctica religiosa o el treball missioner?

Respostes extretes dels International Religious Freedom Reports de 2008 del Departament d’Estat dels EUA

Té desequilibri

Algunes religions tenen privilegis o l’accés del

govern no està disponi-ble per a altres religions

Només llegats culturals o històrics

Sí, i el finançament no és igual per a totes les

religions

No

No

No

No

Té desequilibri

Una religió té privilegis o l’accés del govern

no està disponible per a altres religions

Només un conjunt de religions «aprovades»

reben subsidis del govern

Sí, i el finançament no és igual per a

totes les religions

Sí, i el finançament no és igual per a

totes les religions

No

No

No

Té desequilibri

Una religió té privilegis o l’accés del govern

no està disponible per a altres religions

Només una religió està subvencionada, incloent-hi subsidis

en espècie

Sí, i el finançament no és igual per a totes les

religions

Sí, i el finançament no és igual per a totes les

religions

No

No

No

Andorra EspanyaFrançaQüestió

Page 23: Ciutadans núm 10 2013

obra The religious transition. A long-run perspective, la tesi

que la religiositat de les nacions decreix quan s’assoleix un

grau superior de desenvolupament.

- Religiositat (Religiosity, R). S’entén per religiositat «el pes

que hom dóna a les creences religioses en la presa de deci-

sions quotidiana» (Paldam i Gundlach, 2009). Es tracta d’una

variable que «mesura la importància de la religió en tots

els aspectes de la vida de les persones». Per al seu càlcul,

s’han analitzat els resultats de 14 ítems procedents de les

cinc onades de l’Enquesta Mundial de Valors. La pregunta

bàsica d’aquesta obra és comprovar si la importància de la

religió en la vida de les persones és independent del nivell

de desenvolupament. Segons l’estudi, el nivell de religiosi-

tat es correlaciona de forma negativa amb el PIB per càpita

d’una nació. Per tant, decreix a mesura que els estats es tor-

nen més rics. Una de les conclusions del treball és que el

desenvolupament fa que, aparentment, la religiositat hagi

caigut a la meitat del seu nivell anterior a la modernitat.

Sembla que aquesta transició encara no s’hagi completat

en els països rics i es desconeix fins a quin punt continuarà.

D’una banda, la majoria de components de la demanda es

redueixen per aquest mateix desenvolupament. Un cop les

esglésies han perdut el control sobre les institucions i orga-

nitzacions que ofereixen béns socials col·lectius (educació,

salut, etc.), l’oferta de religió minva. Aquests béns solien ser

subministrats per les esglésies conjuntament amb els seus

serveis religiosos, però tendeixen a ser subministrats per

l’Estat amb l’augment dels nivells de desenvolupament.

23Índexs religiosos del Principat d’Andorra

Taula 6Qüestions relacionades amb l’Índex de regulació social de la religió (SRI).

Font: Data from the ARDA National Profiles, 2011 Update: Religion Indexes, Adherents and Other Data. <http://www.thearda.com>.

Com és l’actitud social envers altres religions o religions no tradicionals?

Les actituds tradicionals i/o els edictes de l’establishment clerical desanimen fortament el proselitisme, és a dir, el fet de tractar de guanyar adeptes?

Les religions establertes o existents tracten d’excloure les no-ves religions d’alguna manera?

Els ciutadans són intolerants envers religions «no tradicio-nals» (percebudes com a noves religions)?

Com caracteritza l’informe la receptivitat dels ciutadans a fer proselitisme per les religions no tradicionals o les creences diferents de les seves?

Respostes extretes dels International Religious Freedom Reports de 2008 del Departament d’Estat dels EUA

Negativa cap a determinades famílies

de religions

No

Sí, i més d’un cas citat

Negativa

Discriminació aïllada

No

No

No

Receptius / Cap problema reportat

Oberta i tolerant

No

No

No

Receptius / Cap pro-blema reportat

Andorra EspanyaFrançaQüestió

Taula 5Índex de regulació social de la religió (SRI)

Font: (1) B. J. Grim i R. Frinke (2006), International Religion Indexes: Government Regulation, Government Favoritism, and Social Regulation of Religion, <http://www.religjournal.com>. (2) Association of Religion Data Archives. <http://www.thearda.com>.

Andorra

França

Espanya

Europa meridional

Món

0

6

0,7

3,2

3,8

0,7

5,8

4,4

4,2

4,5

0

3,7

3,7

-

-

2003(1) Mitjana 2003, 2005 i 2008(2)2008(2)

Valors: (0-10). Un índex baix significa menys regulació

Page 24: Ciutadans núm 10 2013

La principal conclusió de la taula anterior és que els índexs de

religiositat han minvat en els casos francès i espanyol. S’ignora la

posició del Principat els anys previs al 2005 per manca de dades,

però es pot pressuposar, pel context geogràfic, que ha seguit el

mateix camí que els seus estats veïns. S’observa que l’índex de reli-

giositat d’Espanya sempre ha estat per sobre del de França durant

tot el període d’estudi (1982-2005). L’any 2005, els índexs de

religiositat dels tres països són baixos, intercalant-se l’indicador

andorrà (23,17%) entre el francès (21,90%) i l’espanyol (27,76%)

Si es calculen els increments dels índexs de religiositat, pre-

nent com a base l’any 1982, s’observa que els percentatges

són negatius. Es a dir, la religiositat disminueix, gairebé, cada

any de l’estudi. Finalment, el resultat més important que

es pot extreure és que tant a França com a Espanya, la reli-

giositat s’ha reduït fins a la meitat entre el 1982 i el 2005.

D’Andorra es podria inferir una conclusió similar.

El Banc Mundial defineix la macromagnitud del PIB per càpita

com el producte intern brut de cada país dividit per la pobla-

ció a meitat d’any. El PIB és la suma del valor afegit brut de

tots els productors residents en l’economia, més qualsevol

impost als productes, menys qualsevol subsidi no inclòs

en el valor dels productes. Es calcula sense fer deduccions

per depreciació de béns manufacturats o per esgotament i

degradació de recursos naturals.

S’observa, a la taula 11, que s’ha produït un gran augment del PIB per

càpita a preus actuals als tres països estudiats durant el període

1982-2005. Aquests increments han estat del 225,35%, del 228,53%

i del 419,56% al Principat, França i Espanya, respectivament.

Per concloure, es pot comprovar que, efectivament, la reli-

giositat d’una nació es correlaciona negativament amb el PIB

per càpita per a cadascun dels exemples observats.

24Índexs religiosos del Principat d’Andorra

Taula 7Persecució religiosa. International Religious Freedom Reports de 2005 i 2008.

Font: Data from the ARDA National Profiles, 2011 Update: Religion Indexes, Adherents and Other Data. <http://www.thearda.com>. [Consulta: 31 maig 2013]

Nombre mitjà de persones maltractades físicament o desplaçades a causa de la seva religió

Índex: valors: (0-10). Un baix índex significa menys persecució. El màxim valor de l’escala (10) representa els casos de més de 100.000 persones afectades

De 21 a 100

3

Cap

0

Cap

0

Andorra EspanyaFrança

Taula 8Religiositat (R)

Font: M. Paldam i E. Gundlach (2009), The religious transition. A long-run perspective. <https://www.econstor.eu/dspace/

bitstream/10419/30065/1/618323473.pdf>

Andorra

França

Espanya

-

34,38

48,29

-

30,83

44,48

23,17

21,90

27,76

-

40,56

55,54

-

-

53,90

1982 19951990 2000 2005

Taula 9Increment de la religiositat (en %). Any base 1982

Font: Elaboració pròpia

França

Espanya

-

-2,95

-46,01

-50,02

-15,24

-13,05

-23,99

-19,91

1990 20001995 2005

Taula 10PIB per càpita a preus actuals (en dòlars americans)

Font: <http://www.bancomundial.org>

Andorra

França

Espanya

18.877

21.301

13.410

17.334

21.775

14.414

31.269

33.819

26.056

9.611

10.294

5.015

18.460

26.403

15.151

1982 19951990 2000 2005

Valors: (0-100%). Un índex baix significa menys religiositat

Onades de l’Enquesta Mundial de Valors

Page 25: Ciutadans núm 10 2013

25

2.2.LareligiositatsegonsGerhardMeisenberg

En el seu article titulat «Secularization and desecularization in

our time», Gerhard Meisenberg, professor de bioquímica de

la Ross University Medical School (Dominica), fa un estudi en

què examina les tendències en la fortalesa de les creences reli-

gioses a escala mundial i es planteja si existeix una tendència

continuada a una menor religiositat en les societats avançades.

L’autor considera la religió com un sistema de creences arbi-

trari basat en la fe i en l’emoció, en comptes d’estar fonamen-

tada en una ponderació raonada de possibles evidències. A

més, comenta que, encara que el seu paper ha minvat en la

vida pública a Europa i en la majoria de societats avançades

des de la Il·lustració i la Revolució Industrial, la tendència de

la secularització no és global i creu que la creença religiosa

com a tal roman al segle XXI, fins i tot en les societats avança-

des. Reconeix que no es coneixen del tot les raons exactes

del procés de secularització en aquestes societats i afirma

que «la relació inversa de la religiositat amb els indicadors de

desenvolupament és més forta per a aquells indicadors que

representen més de prop els aspectes de la modernitat que

són responsables de la decadència religiosa».

Addueix com a possibles causants de la davallada religiosa en les

societats modernes, l’alt nivell de la intel·ligència mitjana de la

població, l’increment de la prosperitat i del consumisme, l’avenç

del sistema educatiu, la reducció de la regulació governamental

de l’«economia» religiosa i la disminució de la disfunció social.

En la seva investigació utilitza en gran mesura les dades de

l’Enquesta Mundial de Valors per al període 1981-2008. Les varia-

bles emprades i els resultats són, entre d’altres, els següents:

- Creença religiosa o Religiositat. Aquesta mesura reflecteix la

creença i la implicació emocional amb un déu personal. Hau-

ria de produir una alta puntuació en les societats politeistes

(p. ex. l’Índia) i una de més baixa en les societats dominades

per agnòstics o filosofies atees, com ara el confucianisme o

el comunisme (p. ex. la Xina). De tota manera, a excepció dels

països comunistes i excomunistes, la religiositat ha disminuït

recentment en la majoria de les societats més avançades.

L’escala de valors es mou de 0 (ateu) a 10 (màxim religiós).

- Tendència de la religiositat. Canvi en la religiositat

per dècada.

- Efecte edat. Grau en què la religiositat s’eleva per cada

dècada d’edat cronològica. Es tracta de la mesura en què

la gent es torna més religiosa amb l’edat. A les regions

econòmicament avançades del món, la població vella és

més religiosa que la jove.

- Efecte educació. Grau en què la religiositat de les persones

més educades (títol universitari, etc.) difereix de la religiosi-

tat de les persones no escolaritzades. Es tracta de la mesura

en què l’educació superior s’associa a una major religiositat.

Existeix l’expectativa d’una relació negativa entre l’educació

i la religiositat a la majoria dels països estudiats (70 sobre

96), encara que la seva relació és molt feble.

- Efecte gènere. Grau en què la religiositat femenina supera

la religiositat masculina. Segons l’estudi, als països amb

una alta religiositat mitjana, els homes i les dones són molt

religiosos i la diferència de gènere hauria de ser reduïda.

Les diferències de gènere són més grans en països de baixa

religiositat o països avançats amb tradició cristiana.

- Reproducció diferencial. Diferència percentual en el nom-

bre de fills entre les persones més religioses (puntuació

Índexs religiosos del Principat d’Andorra

Taula 11Increment del PIB per càpita a preus ac-tuals (en %). Any base 1982

Font: elaboració pròpia

Andorra

França

Espanya

92,07

156,49

202,11

225,35

228,53

419,56

96,41

106,93

167,40

80,36

111,53

187,47

1990 20001995 2005

Page 26: Ciutadans núm 10 2013

de la religiositat de 10) i les no religioses (puntuació de la

religiositat de 0). La transmissió ambiental i genètica en la

família implica que la religiositat dels nens és més similar a

la dels seus pares del que s’esperaria per l’atzar. Com a con-

seqüència, s’espera que la religió augmenti en els països en

què les persones religioses tenen més fills que les atees, i

disminueixi en els països en què els ateus tenen més fills que

les persones religioses. En definitiva, seria el grau en què una

major religiositat s’associa a majors taxes de natalitat.

La religiositat de la població andorrana (6,05) és relativament

baixa, més propera a la de França (5,7) que a la d’Espanya (7,15)

i amb un registre més semblant a les societats del centre i

del nord d’Europa (6,14) que no pas a la de l’Europa catòlica i

mediterrània (englobant aquesta categoria els països catòlics

de l’Europa meridional, inclosos Grècia, Xipre i Israel).

No existeixen dades de la tendència d’aquesta religiositat al

Principat, però per context, i tenint en compte el seu entorn

geogràfic immediat, es podria afirmar que és negativa. França

ha disminuït la seva religiositat en 0,19 punts (escala 0-10)

cada dècada, mentre que Espanya l’ha minvada en 0,42 punts

de l’escala en el mateix període de temps.

A Andorra, cada deu anys d’edat cronològica afegeix aproxi-

madament 0,5 punts sobre l’escala 0-10 de la religiositat de

la seva població. A França i a Espanya, aquest impacte és

molt menor.

L’efecte educació és negatiu al Principat, tal com passa a la gran

majoria de països de l’estudi. Però la seva peculiaritat rau en

què la relació educació-religiositat és acusadament més nega-

tiva que a les nacions limítrofes i que l’Europa catòlica i medi-

terrània on està enquadrada.

Segons l’obra de Meisenberg, a la baixa religiositat d’una

nació correspondria una major diferenciació d’aquesta entre

sexes: les dones serien més religioses que els homes. Aquest

supòsit s’ajustaria al cas andorrà, gairebé similar a l’espanyol

i més accentuat que el francès. A tot el món, les dones són

més religioses que els homes.

El signe positiu de les dades en la columna del diferencial de

reproducció de la taula 12 mostra que, a escala mundial, les

persones religioses tendeixen a tenir més fills que les atees.

Al Principat, el nombre de nens nascuts de pares religiosos

seria de 38,4 punts percentuals superiors als nens de pares

que no ho són tant. És una xifra molt propera a la de l’Europa

catòlica i mediterrània i superior als casos espanyol i francès.

2.3.Lareligiositatsegonsl’Institutd’EstudisAndorrans

El Centre de Recerca Sociològica (CRES) de l’Institut d’Estudis

Andorrans ha pres el pols de la religiositat de la ciutadania ando-

rrana mitjançant la formulació de preguntes ad hoc dins de diverses

enquestes molt més àmplies. Aquestes enquestes formen part de

l’habitual treball investigador del Centre, com a eines que perme-

ten conèixer les dinàmiques de la complexa societat del Principat.

Un d’aquests instruments de recerca és l’Observatori

d’Andorra, que consisteix en una enquesta periòdica que

analitza i interpreta l’evolució dels indicadors sociològics al

llarg del temps, tot comparant-los amb els dels països veïns,

i que publica al seu Butlletí. Tot seguit es detallen les pregun-

tes que intentaran copsar la religiositat a Andorra.

Comparada amb els altres aspectes sobre els quals es pre-

guntava a les enquestes (salut, família, treball, amics, benes-

26Índexs religiosos del Principat d’Andorra

Taula 12Religiositat, tendència i efecte causat per l’edat, l’educació, el gènere i el diferencial de reproducció

Font: elaboració pròpia a partir de G. Meisenberg, (2011), Secularization and desecularization in our time.

Andorra

França

Espanya

Europa catòlica i mediterrània

Món

-

-0,19

-0,42

-0,17

0,04

-2,67

-0,72

-0,76

-1,09

-0,78

38,4

18,9

27,5

36,3

22,7

6,05

5,7

7,15

7,27

7,69

0,52

0,38

0,43

0,93

0,17

1,14

0,87

1,21

0,93

0,64

Religiositat(0-10) Tendència

Efecte edat

Efecte educació

Efectegènere

Diferencial de reproducció (%)

Page 27: Ciutadans núm 10 2013

27

tar econòmic i oci), la religió és el referent de menys impor-

tància per a les societats andorrana i espanyola.

Una altra eina de recerca és l’Enquesta Mundial de Valors en

què ha participat Andorra, per primera vegada l’any 2005,

en la seva cinquena onada. Es tracta d’una macroenquesta

a escala planetària en què es fa una profusa tasca d’anàlisi

dels valors més significatius de la societat contemporània. La

pregunta que pot donar una idea del grau de religiositat és la

que es descriu a continuació.

Segons la taula 15, a Andorra hi hauria més persones que

es declaren religioses (48%) que a Espanya (44,3%) i França

(46,4%). Estaria per sota de la mitjana europea (22 països de

la 5a onada, inclosa Rússia) i de la mitjana mundial (58 països

de la 5a onada).

Índexs religiosos del Principat d’Andorra

BIBLIOGRAFIA•ASSOCIATION OF RELIGION DATA ARCHIVES (ARDA). <http://www.thearda.com> [Consulta: 31 maig 2013]

•BANC MUNDIAL. <http://www.bancomundial.org>

•Butlletí Oficial del Principat d’Andorra. <http://ww.bopa.ad>

•Butlletí de l’Observatori. Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. <www.iea.ad>

•GRIM, B. J.; FRINKE, R. (2006). International Religion Indexes: Government Regulation, Government Favoritism, and Social Regulation of Religion. <http://www.religjournal.com/> [Consulta: 31 maig 2013]

•MEISENBERG, G. (2011), «Secularization and desecularization in our time». <http://www.jspes.org/Sample_Meisenberg.pdf> [Con-sulta: 31 maig 2013]

•PALDAM, M.; GUNDLACH, E. (2009). The religious transition. A long-run perspective. <https://www.econstor.eu/dspace/bits-tream/10419/30065/1/618323473.pdf> [Consulta: 31 maig 2013]

•WORLD VALUES SURVEY. <http://www.worldvaluessurvey.org/>

Taula 14Pregunta: «Quina importància dóna als següents aspectes de la vida (la religió)?»

Font: Observatori d’Andorra. Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. <http://www.iea.ad>.

Andorra (Enquesta 2003. Observatori CRES)

Espanya (Enquesta 2002. CIS d’Espanya)

5,5

5,3

Valors (0-10) Un valor més alt significa

més importància

Taula 13Pregunta «Creu que la societat andorrana és religiosa?» (en %)

Font: Observatori d’Andorra. Centre de Recerca Sociològica de l’Institut d’Estudis Andorrans. <http://www.iea.ad>.

2002

2003

2005

2006

43,8

42,8

34,5

34,4

6,8

8,3

8,7

11,7

8,9

3,8

6,2

9,1

5,2

9,1

7,2

12,8

35,3

36

43,4

32,1

MoltAny enquesta PocBastant Gens Ns/Nc

Taula 15Pregunta: «Independentment de si assisteix a oficis religiosos o no, diria que vostè és una persona religiosa, no religiosa o atea?». 5a onada Enquesta Mundial de Valors (2005-2008) (en %)

Andorra

França

Espanya

Europa (22 països, inc. Rússia)

Món (58 països)

37,5

35,5

45,7

26

25

14,2

16,9

7,3

6,7

5

48

46,4

44,3

67,3

70

Persona religiosa Ateu convençutPersona no religiosa

Page 28: Ciutadans núm 10 2013

La modernidad es lo transitorio, lo fugitivo, lo contin-

gente, la mitad del arte, cuya otra mitad es lo eterno y

lo inmutable.

Ch. Baudelaire, El pintor de la vida moderna (1863)

Si la història de la humanitat es pot desplegar com una suma

d’estadis que, en succeir-se, se superen en major o menor

mesura, la modernitat és pot considerar com un dels pro-

cessos de canvi més importants des de l’aparició de l’home.

És una realitat diferent de totes les passades, una negació de

l’antic. Aquesta etapa trenca amb la tradició del passat, en

què la legitimitat política i social era religiosa i el poder era

sacralitzat i absolut. Max Weber teoritza sobre l’emergència

d’aquest nou paradigma explicant que la modernitat és

fruit del desencantament del món, és a dir que ha substi-

tuït les creences religioses i metafísiques per la racionalitat,

la ciència i la tecnologia. La raó i el coneixement teòric es

converteixen en la norma transversal de la societat. Aquest

paradigma, doncs, implica tant l’acumulació de coneixe-

ments (tècniques, riqueses, mitjans d’acció...) com la irrup-

ció de nous elements (classes socials, canvis o creació de

ideologies i institucions). Es tracta d’un procés de caràcter

global, en què els àmbits econòmic, social, polític i cultural

s’interrelacionen i s’interpenetren fins arribar a configurar

una nova forma d’organització econòmica, política i social.

Neix el liberalisme en el segle XVIII, que desemboca en el

procés de la globalització dels nostres temps. Això provoca

canvis en la configuració de les relacions humanes; passem

d’una societat col·lectivista, en què els destins estan prede-

terminats i preconstruïts, a una societat més individualista.

Més endavant, amb l’arribada de la postmodernitat, aquest

individualisme s’aguditza i fa que els individus tinguin la pos-

sibilitat d’escollir la seva pròpia trajectòria vital, d’escriure la

seva autobiografia.

La postmodernitat neix, durant les dècades dels anys 70 i 80

del passat segle, com la superació de la modernitat, alimen-

tant encara més tots els canvis. Si la modernitat va ser un

procés d’alliberació, amb l’intent de crear una societat més

justa, amb significats i valors col·lectius com la consciència

de classe o la fe en el progrés, la postmodernitat ha creat

una societat completament individualista en què tot el pes

recau en les persones. És a dir que aquest procés obre un

ampli ventall d’oportunitats als individus per decidir sobre

les seves pròpies vides. Fins i tot tenim la “il·lusió” que el

futur de les persones ja no està marcat per la classe social

de la qual provenen, ni per cap tipus de creença, tot això

és ara indiferent. Ens convertim en els proveïdors de les

nostres pròpies estratègies vitals, som els responsables de

les nostres actuacions i del que després construirà i cons-

tituirà el nostre camí. S’han creat nous llenguatges i com-

portaments, influenciats pels hàbits de consum globalitzat.

Les identitats ja no són estàtiques, ans al contrari; gràcies

a l’accés a Internet, el contingut personal de cada persona

pot arribar a guanyar dimensions estratosfèriques. Ja no es té

un grup de pertinença predeterminat amb un fort poder de

grup, ara existeixen una pluralitat de conjunts amb els quals

Autora:

Nora HaddadEstudiant de Sociologia

UNA ALTRA CARA DE LA REALITAT SOCIAL

28

Page 29: Ciutadans núm 10 2013

Autora:

Nora HaddadEstudiant de Sociologia

Una altra cara de la realitat social29

identificar-se, i, per consegüent, existeixen diferents identi-

tats canviants i dinàmiques. Les relacions socials es conver-

teixen en relacions efímeres i curtes. La quotidianitat coneix

noves formes; ara tenim la capacitat de fer diferents coses

alhora, ja no es tracta d’haver de complir un objectiu o un

al·licient, sinó que en són molts paral·lelament. En l’àmbit

del treball, els plans de carrera tradicionals i els sistemes de

jerarquia abans visibles estan perdent força. Gaudim sense

oblidar la racionalitat científica i l’avenç tecnicocientífic en

tota la seva esplendor.

No obstant això, l’accés a la informació i a les possibili-

tats provoca una incertesa immensa i fins i tot pot gene-

rar ansietat crònica. La por de la soledat per la magnitud de

les relacions socials, la pèrdua de sentit per la rapidesa i el

munt d’oportunitats, i la inexistència de la fe en quelcom

superior provoca aquesta inseguretat que tots i cadascun

de nosaltres sentim. A més, l’avenç científic de ràpid des-

envolupament, conjuntament amb les grans corporacions i

empreses, creen, a través de la lògica capitalista, productes

amb una durada de vida ínfima. Això provoca en primer lloc

un consum constant i indefinit dels individus i, en segon lloc,

el malbaratament dels recursos, a més d’amenaçar la super-

vivència de les persones.

Ha emergit el desig per convertir-nos en individus indepen-

dents; tanmateix, però, això es contradiu amb la necessitat

d’una convivència estable i segura. Precisament en aquesta

línia, Ulrich Beck plasma en la seva obra com la postmo-

dernitat ha produït la «societat del risc», una societat en

la qual les persones viuen en un estat d’alarma globalitzat

i constant.

Beck defineix la societat del risc com una fase de desenvo-

lupament de la societat moderna en què els riscos socials,

polítics, econòmics i individuals tendeixen cada cop més a

desvincular-se de les institucions de control i de protecció.

Els riscos d’aquesta nova era apareixen quan els individus

deixen de confiar en la seguretat que els ofereixen l’Estat

o les institucions. Són riscos que provenen del llenguatge

de la ciència i de la tècnica, de la política i de l’economia.

S’han eliminat alguns perills que abans podien tenir con-

seqüències catastròfiques per a nosaltres, però se n’han

creat de nous a través dels avenços tecnicocientífics. Els

riscos són, paradoxalment, el resultat de l’èxit de la pro-

ducció humana.

Beck explica les característiques fonamentals dels perills

d’aquesta nova era. En primer lloc, el repartiment i

Page 30: Ciutadans núm 10 2013

l’increment dels riscos segueixen un procés desigual. Això

s’explica perquè les riqueses s’acumulen a dalt i els riscos

s’acumulen a baix, per exemple el risc de no aconseguir feina,

de quedar-se a l’atur, la lluita pels ingressos, per la família,

la casa… i, d’altra banda, els riscos d’intoxicació o radiació,

d’ingerir aliments tòxics. Aquest últim fet exemplifica que

les situacions de classe i de risc se solapen, és a dir que el

proletariat mundial de la societat actual viu sota les xeme-

neies o prop de les fàbriques químiques, o bé treballa amb

contractes orals i difícils de quantificar, o bé amb contractes

parcials. No és casualitat que la pobresa extrema estigui lli-

gada als riscos extrems.

En segon lloc, existeix el perill de causar danys sistèmics, irre-

versibles i invisibles. Un bon exemple és l’expropiació ecolò-

gica; la mort dels boscos fa desaparèixer espècies d’animals

i també redueix el valor econòmic de la possessió del bosc i

de la terra. Un altre exemple seria la catàstrofe nuclear dels

reactors de les centrals de Fukushima i tota la destrucció

que va crear. Són fets irreversibles que desvaloritzen i mal-

baraten la terra. D’altra banda són invisibles en la mesura que

l’evidència de la misèria impedeix la percepció dels riscos,

però només la percepció, no la realitat ni els efectes.

En la competència entre l’amenaça visible de la mort per la

fam i l’amenaça invisible de la mort per la intoxicació guanya

la lluita contra la misèria material. En altres paraules, gràcies

a l’aplicació dels materials químics en els països pobres de

la perifèria, aquests poden crear els seus propis productes i

provisions d’aliments i així guanyar una mica d’independència

en la producció respecte a les metròpolis de poder del món

industrialitzat. La lluita contra la fam i alhora la lluita contra

l’autonomia representen les dues cares de la moneda dels

països més pobres, on s’amaguen i es minimitzen els riscos.

D’aquesta manera, els riscos queden al subsòl, invisibles. Els

països més pobres, doncs, són els que estan sotmesos a tots

els reactors químics dels productes que produeixen, que

després, a través de la cadena d’aliments, tornen al països

desenvolupats i rics per ser comercialitzats.

En tercer lloc, els riscos produeixen oportunitats de mercat,

on es perceben els contrastos entre aquells que creen els

riscos i que, per tant, són un negoci i una bona oportunitat

per a ells, i els que en reben les conseqüències. Per exemple,

el projecte de poder posseir l’energia atòmica o les armes

nuclears és una bona oportunitat per als estats, deixant al

marge el ventall d’interessos que s’hi amaguen darrere. O

també ho podria ser la creació d’una central nuclear que,

consegüentment, faria baixar el preu del sòl, oferiria llocs

de treball i naturalment els inversors hi sortirien guanyant.

Beck plasma una altra idea quan indica que la societat del risc

és també «la societat de la ciència i la societat dels mitjans i

de la informació». Aquest avenç tecnològic ha provocat que

«el saber» ja no estigui restringit en mans d’uns quants i que

pugui estar a l’abast de tota la població. Per tant, existeixen

Una altra cara de la realitat social30

Page 31: Ciutadans núm 10 2013

Una altra cara de la realitat social31

els proveïdors dels riscos i els seus consumidors. Això fa que

els mitjans de comunicació de masses eixamplin els perills

desvelant-los o senzillament ocultant-los o maquillant-los,

cosa que implica que finalment la població entra en un estat

d’incertesa, ignorant si el problema és la solució o al revés,

si els riscos són verídics o no, si són actes amb un objectiu

polític o bé són fets reals.

I des d’aquí podem explicar l’últim risc. El quart límit és el del

buit polític, la desconfiança, la crisi de les institucions socials

i la crisi de legitimitat pràcticament global. El problema rau

en què davant d’unes amenaces constants, no es creen polí-

tiques preventives per evitar-les o minimitzar-les. De fet, no

queda gaire clar quin tipus de política o d’institucions políti-

ques podria estar en condicions de fer-ho. Com a conseqüèn-

cia, actualment creix entre la població la sensació de que els

polítics no fan front a aquest problemes, i cada cop hi ha més

ciutadans que no se senten representats pel sistema polític.

Davant d’aquest enfocament una mica fatalista, el mateix

Beck i altres autors han teoritzat sobre el que podria ser una

possible conseqüència de tot plegat. Jurgen Habermas bus-

cava formes de convivència en què fos possible l’autonomia

dels humans i una interrelació justa i pacífica entre ells, ja

que molt sovint la comunicació humana està deformada o

modelada per les relacions de domini i poder. Habermas

creia que seria possible reconstruir les condicions per a un

millor enteniment racional i lliure i així obtenir una situació

ideal de parla i comunicació. La racionalitat comunicativa

seria l’única capaç de reunir sense coaccions els individus i

poder contemplar la possibilitat d’un consens en què tots hi

sortiríem guanyant.

Seguint Habermas i utilitzant l’avenç científic i l’obertura

de la informació, la nostra veu pot deixar d’estar obsoleta

malgrat el funcionalisme latent. Davant la crisi de legitimitat

global existent estem fent front a una mena de reconstrucció

de les institucions i a una desconstrucció de les estructures

que fins ara monopolitzaven el poder. Aquest nou paradigma

dóna l’oportunitat que tothom pugui participar en aquesta

nova construcció de l’estructura social a través d’un diàleg i

consens públic i configurar la societat «des de baix», basat en

la solidaritat tal com ho postulen el mateix Habermas i també

Beck. Les estructures de comunicació, que són la base de les

relacions, comporten un potencial que actua en contrapès al

potencial autoritari dels mitjans de control sistèmics.

És per això que ells plantegen una societat dual que tracta

d’autotransformar-se. S’obre, doncs, un nou canal amb el

qual vincular-se en la construcció de nous valors i normes

socials i culturals. Són els individus que utilitzen i creen la

seva pròpia racionalitat, per tant no és una realitat objectiva

la que ens imposen de manera determinista, sense deixar-

nos ni tan sols marge d’acció. És per això que la societat del

risc crea al mateix temps cohesió social i solidaritat global

per tots els danys que pot arribar a causar.

BIBLIOGRAFIA•HABERMAS, Jürgen (1987). Teoría de la acción comunicativa. Vol. 2. Madrid: Taurus.

•BECK, Ulrich (1998). World Risk Society. Cambridge: Polity Press

•BAUMAN, Zygmunt (2007). Miedo líquido: La sociedad contemporánea y sus temores. Barcelona: Paidós Ibérica.

Page 32: Ciutadans núm 10 2013

Introducció

«Supprimez les frontières nationales,

vous n’appauvrirez en rien les diversités de l’Europe:

au contraire, vous les libérez!» (Rougemont, 1972: 74).

Així s’expressava Denis de Rougemont en el seu informe sobre

aspectes culturals en el Primer Simposi de Regions Fronte-

reres celebrat el 1972. Les fronteres nacionals no s’haurien

d’entendre com a barreres que posen fre a la comunicació

entre els europeus, sinó com a ponts que estableixen lligams.

El contacte amb el veí no elimina la cultura pròpia, sinó que

l’enriqueix. La cooperació transfronterera, per tant, es pot

concebre com una oportunitat propícia per conèixer millor

el qui viu a l’altre costat de la frontera i d’aquesta manera

poder col·laborar amb ell en les matèries més diverses, com

ara la cultura pròpia, els transports, l’economia o la sanitat.

El 1958 es va crear la primera euroregió a les fronteres entre

Alemanya i Holanda, anomenada Euregio. Al cap de poc més

de cinquanta anys, totes les fronteres europees tenen algun

tipus d’organisme encarregat de portar a terme polítiques

de cooperació transfronterera.

En aquesta contribució intentarem explicar el perquè d’aquesta

cooperació i de la multitud d’estructures creades a Europa per

dur-la a terme. El paper exercit tant pel Consell d’Europa (CdE)

com per la Unió Europea (UE) ofereix algunes claus per trobar

la resposta. El CdE serà fonamental des d’un punt de vista

legal, ja que des de principis de la dècada de 1980 atorga un

marc legislatiu comú per establir acords de cooperació entre

els seus estats membres. La UE, per la seva banda, i una dècada

més tard, impulsa el nombre d’estructures existents a partir

de l’ajuda econòmica de la iniciativa comunitària Interreg. Tots

dos organismes internacionals coincideixen a assenyalar la

cooperació transfronterera com un element clau per assolir

la integració europea. La unió efectiva dels europeus hauria

de partir de la convivència en els espais de frontera, veritables

laboratoris per a la col·laboració entre els ciutadans d’Europa.

Europa, per tant, es construiria des de les fronteres.

Aquest article pretén oferir una breu i modesta introduc-

ció al fenomen de la cooperació transfronterera a Europa,

sobre el qual s’ha escrit molt durant les últimes dècades.

Per això se seguirà un esquema senzill però alhora didàctic:

s’aniran plantejant unes qüestions a les quals s’oferirà una

resposta. Preguntes que intenten saber què és la cooperació

transfronterera, com es regula, quins organismes es creen,

com i què es finança, i que es tancaran amb una qüestió que

enllaça amb el títol d’aquesta contribució: és la cooperació

transfronterera el laboratori de la integració europea? El text

conclourà amb un breu apartat de conclusions.

Quèéslacooperaciótransfronterera?

Sembla pertinent començar qualsevol treball definint

l’objecte d’estudi. Per fer-ho es pot recórrer al text legal

més important en l’esfera europea relatiu a la cooperació

transfronterera, el Conveni marc europeu sobre cooperació

transfronterera del 1981, signat a Madrid. En el seu article 2.1

defineix la cooperació transfronterera de la manera següent:

32

Autor:

Juan Manuel Trillo SantamaríaDr. en HumanitatsUniversitat de Santiago de Compostel·la

CONSTRUIR EUROPA DES DE LES FRONTERES

Page 33: Ciutadans núm 10 2013

«Tota acció concertada tendent a reforçar i desenvolupar les

relacions de veïnatge entre comunitats o autoritats territorials

pertanyents a dues o més parts contractants, com també la

conclusió dels acords i dels arranjaments convenients a aquest

efecte. La cooperació transfronterera s’exercirà en el marc de

les competències de les comunitats o autoritats territorials, tal

com aquestes competències es defineixen en el dret intern.»

És important retenir que els protagonistes de la cooperació

seran les autoritats i les col·lectivitats territorials, és a dir, els

ajuntaments, les províncies, els departaments, les regions,

etc., i que podran adoptar mesures pròpies de les seves com-

petències. Això no exclou, és clar, la presència d’actors privats,

com cambres de comerç o associacions. I no s’ha d’oblidar el

paper dels estats ja que, com a garants de la sobirania territo-

rial, vetllen constantment pels seus interessos i estan atents

i regulen les polítiques que desenvolupen a la frontera els

poders subestatals (Fernández de Casadevante, 2007).

Altres definicions posen l’accent en la dimensió geogràfica

de la cooperació, com la que aporta l’Associació de Regions

Frontereres d’Europa (ARFE):

«La cooperació transfronterera té lloc entre dues o més

autoritats administratives veïnes (autoritats locals i/o regio-

nals) que estan localitzades en àrees adjacents geogràfica-

ment al llarg d’una frontera comuna i que treballen en tots

els aspectes de la vida diària» (ARFE, 2001).

La cooperació transfronterera es pot entendre aleshores com

el conjunt d’iniciatives, programes i organismes desenvolupats

conjuntament per actors públics i privats en tots dos costats

d’una frontera estatal amb la finalitat de disminuir tant com sigui

possible els efectes negatius derivats de l’existència d’aquesta

frontera. Les matèries potencials de cooperació abasten aspec-

tes socials, econòmics, polítics o culturals i es defineixen en vir-

tut del camp competencial que els diferents marcs legislatius

atorguen a les autoritats i les col·lectivitats territorials.

Comesregula?

La diversitat d’acords a què es pot arribar entre autoritats

territorials de dos o més països varia des dels «pactes de

cavallers», és a dir, acords informals, fins a diferents fórmules

jurídiques que poden dotar l’organisme creat de personalitat

jurídica (Levrat i Comte, 2006; MOT, 2006). Per regla general,

ha d’existir un tractat internacional entre els estats veïns que

permeti a les seves col·lectivitats territorials signar acords de

cooperació transfronterera, variant les fórmules en funció

de cada cas. En el context del Consell d’Europa, el Conveni

marc europeu sobre cooperació transfronterera i els seus

tres protocols addicionals ofereixen models legals en aquest

sentit. El 2006, la UE va promoure un marc legal per als seus

estats membres per tal de regular la cooperació territorial,

entre altres la transfronterera. La creació de les anomena-

des Agrupacions Europees de Cooperació Territorial és una

Construir Europa des de les fronteres33

Page 34: Ciutadans núm 10 2013

novetat a la UE, ja que per primera vegada es regula jurí-

dicament a escala comunitària la cooperació, fins aleshores

impulsada per ajudes econòmiques.

Quinesestructuresescreen?

En el context europeu existeixen diferents apel·latius per

donar nom a les estructures de cooperació transfronterera:

euroregions, comunitats de treball, eurodistrictes, eurociutats,

consells, conferències, etc. Sens dubte, el més estès i utilitzat

és el concepte d’euroregió, que té el seu origen en la dècada

de 1950, ja que és el nom amb què es doten els organismes

que s’estableixen a la frontera entre Alemanya i el Benelux. El

primer, com ja hem indicat, data del 1958 i s’anomena Euregio.

Des d’aleshores han proliferat per tot Europa els organismes

que reben el nom d’euregios, euroregios o euroregions. Alhora,

el terme té una doble referència, ja que a més de denominar el

nom d’un organisme de cooperació, acaba designant l’extensió

geogràfica que abasta les diferents col·lectivitats territorials

que la conformen. Actualment està molt estès aquest doble

ús del terme euroregió que, en última instància, porta un con-

tingut ideològic i programàtic, en el sentit que es fa referència

a Europa i a la possibilitat de cooperar en nivells subestatals.

Un dels objectius de l’ARFE és mantenir actualitzat el mapa

europeu de la cooperació transfronterera (mapa 1), en el qual

s’observa que les diferents estructures, escampades per tot

el continent, s’acaben superposant.

S’hi representen unes 180 euroregions o regions transfron-

tereres, una xifra gens menyspreable i que supera les indivi-

dualitzades en estudis recents (Deas i Lord, 2006; Oliveras et

al., 2010). Aquesta xifra ha anat augmentant les últimes dues

dècades, sobretot a partir de l’impuls econòmic que repre-

senta el finançament comunitari durant la dècada de 1990.

Els últims anys, i després de la incorporació dels nous estats

membres de l’Europa de l’Est des del 2004, s’ha vist una mul-

tiplicació d’organismes per part de les diferents autoritats

territorials, emulant els socis occidentals (Scott, 2006).

Comesfinança?Elmarccomunitari

Tal com hem dit, ben entrada la dècada de 1990, rere l’impuls

d’aquestes polítiques hi ha l’aposta de la UE per finançar pro-

jectes de cooperació transfronterera. Els organismes creats

al continent europeu responen en gran mesura a aquesta

crida, ja que es perceben com a fòrums de diàleg necessaris

per debatre i trobar punts en comú amb els quals poder pre-

sentar propostes als programes comunitaris (Bucken-Knapp

i Shack, 2001). Els fons destinats a la cooperació transfron-

terera s’inclouen des dels seus inicis en les partides pressu-

postàries del Fons Europeu de Desenvolupament Regional

(FEDER), el principal motor de la política regional comuni-

tària. El finançament va començar el 1991 mitjançant la ini-

ciativa comunitària Interreg. Des de llavors s’han succeït tres

programes Interreg i, des del segon, s’hi van incloure dos tipus

de cooperació territorial més: la transnacional, que divideix

l’espai europeu en grans blocs, i la interregional, que finança

projectes entre regions europees (DATAR, 2011) (figura 1).

El bon resultat d’Interreg va portar la Comissió Europea

a proposar que des del 2007 la cooperació territorial

s’instituís com un dels tres objectius mitjançant els quals

es distribueixen els fons de la política regional, cosa que

n’incrementava la rellevància en el context comunitari.

Això no obstant, no hem d’oblidar que tant en el període

de programació 2007-2013 com en el que entrarà en vigor

Construir Europa des de les fronteres34

Mapa 1Àrees de cooperació transfronterera (petita i gran escala)

Font: http://www.aebr.eu/

Page 35: Ciutadans núm 10 2013

l’any que ve, aquests fons oscil·len entre el 2,5% i el 2,8%

del total de la política de cohesió (que alhora és un terç

del pressupost total de la UE). Sens dubte, la cooperació

transfronterera és la que rep més aportacions ja des de la

dècada de 1990, aproximadament un 75% del total (figura 1).

Així mateix, cal apuntar que existeixen altres ajudes com-

plementàries per als projectes de cooperació transfron-

terera amb països tercers: des del 2007, tant l’Instrument

d’Ajuda de Preadhesió (IAP) com l’Instrument Europeu de

Veïnatge i Associació (IEVA) inclouen una partida específica

per a la cooperació transfronterera.

El mapa de la pàgina següent il·lustra els 70 programes del

període 2007-2013, que corresponen a 70 àrees transfronte-

reres diferenciades (mapa 2).

En cada àrea trobem, alhora, diferents tipus d’estructures

de cooperació que optaran a fons del programa. És a dir, si

posem en paral·lel els mapes 1 i 2 veiem que les anomena-

des euroregions són més nombroses que les àrees definides

des de la UE, que tenen com a referència l’àmbit territorial

NUTS III. Posem com a exemple el programa comunitari que

afecta Andorra, el POCTEFA (mapa 3). Tot i que no és soci de

la UE, des del 2007 es va considerar pertinent incloure’l en

aquest programa, atès el caràcter marcadament pirinenc del

Principat. En aquest context existeixen dos organismes de

cooperació principals, la Comunitat de Treball dels Pirineus

(mapa 4), del qual també forma part, i l’Euroregió Pirineus

Mediterrània (mapa 5), de la qual és absent. Llevat d’Andorra,

els altres socis d’aquestes estructures són o bé comunitats

autònomes espanyoles o bé regions franceses. Així mateix, i

a una escala més gran, l’Eurodistricte de l’Espai Català Trans-

fronterer (mapa 6), que engloba el territori del departament

dels Pirineus Orientals i la província de Girona, es presenta

com l’espai de cooperació proper als problemes quotidians

dels catalans, tant al nord com al sud de la frontera estatal.

Quèesfinança?

Pel que fa als objectius concrets de la coopera-

ció transfronterera en el marc de la UE, el Reglament

Construir Europa des de les fronteres35

Figura 1Fons i programes d’Interreg i Objectiu Cooperació Transfronterera. Font: Elaboració de l’autor.

INTERREG I (1991-1993)

INTERREG II (1994-1999) A

B

C

INTERREG III (2000-2006) A

B

C

COOPERACIÓ TERRITORIAL (2007-2013) Transfronterera

Transnacional

Interregional

COOPERACIÓ TERRITORIAL (2014-2020) Transfronterera

Transnacional

Interregional

1.082

3.3122.400

500

410

4.8753.412

1.218

243

8.7546.466

1.834

454

6.627

1.822

500

31

7759

4

14

8164

13

4

8770

13

1

*

*

*

EUROS (MILIONS) NOMBRE DE PROGRAMESPERÍODE PROGRAMACIÓ

*Encara no es coneix el nombre de programes.

Page 36: Ciutadans núm 10 2013

 

1080/2006 del Consell insta a la «realització d’activitats econò-

miques, socials i mediambientals transfrontereres, a través

d’estratègies comunes de desenvolupament territorial sosteni-

ble», sobretot mitjançant les mesures següents:

a) el foment de l’esperit empresarial, en especial

l’expansió de les pimes, el turisme, la cultura i el comerç

transfronterer;

b) l’impuls i la millora de la protecció i la gestió conjunta

dels recursos naturals i culturals, com també la preven-

ció dels riscos naturals i tecnològics;

c) el suport a les connexions entre zones urbanes i rurals;

d) la reducció de l’aïllament, mitjançant la millora de

l’accés a les xarxes i els serveis de transport, informació

i comunicació, i als sistemes i instal·lacions hídrics, ener-

gètics i de gestió de residus transfronterers;

e) l’estímul de la col·laboració, el desenvolupament de

la capacitat i la utilització conjunta d’infraestructures,

especialment en sectors com la sanitat, la cultura, el

turisme i l’educació.

L’espectre de matèries finançables és, doncs, molt ampli i

la seva concreció dependrà de les prioritats que es marqui

cada programa.

Laboratoridelaintegracióeuropea?

La cooperació transfronterera a Europa s’ha convertit en un

argument de pes a l’hora de reivindicar un continent unit.

Aquesta idea la comparteixen els organismes internacionals

Construir Europa des de les fronteres36

Mapa 2Programes operatius de cooperació trans-fronterera, 2007-2013.

Font: http://www.aebr.eu/

   

   

Mapa 3Zona elegible POCTEFA 2007-2013

Font:http://www.poctefa.eu/

Page 37: Ciutadans núm 10 2013

esmentats (CdE, UE), i també els actors territorials a diverses

escales, representats a l’ARFE. Es podria dir que s’ha estès un dis-

curs a favor de la cooperació transfronterera a Europa, articulat

a través de diferents arguments, que es podrien sintetitzar així:

a) reforça la cohesió econòmica, social i territorial;

b) garanteix la pau, l’estabilitat i el desenvolupament

socioeconòmic del continent;

c) ofereix el context adequat per a l’actuació de les

autoritats i les col·lectivitats territorials en el marc de

l’anomenada governança multinivell europea;

d) contribueix a enfortir la participació ciutadana, ja que

s’interessa per afers quotidians afectats per l’existència

de la frontera;

e) és vector del diàleg cultural, l’acostament a l’altre i la

desaparició d’estereotips;

f) conforma experiències pilot per integrar nous mem-

bres als principis del CdE o de la UE.

Les euroregions s’acaben anomenant «laboratoris de

la integració europea» perquè evoquen la idea que van

apuntar els fundadors del CdE i de l’actual UE: repensar

les fronteres, i passar de concebre-les com a cicatrius

de la història a forjadores d’una nova història, la del

continent unit:

«[...] quan es refereix al canvi d’actituds a Europa, les pobla-

cions frontereres formen un exemple únic d’integració

en el sentit que estan construint un nivell addicional de

consciència, cultura i identitat regionals, que en combina-

ció amb altres tipus d’identitat, testifiquen l’Europa de la

Construir Europa des de les fronteres37

Mapa 6Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer

http://www.eurodistricte.cat/

Mapa 4Comunitat de Treball dels Pirineus

http://www.ctp.org/

Mapa 5Euroregió Pirineus Mediterrània

http://www.euroregio.eu

Page 38: Ciutadans núm 10 2013

unitat i la diversitat, en aquest cas en l’àmbit transfronterer,

sense que cap tipus d’identitat –regional, nacional o euro-

pea– rebutgi les altres; ni de bon tros. El principal objectiu

del procés de «planificació transfronterera» és assegurar

que la cooperació transfronterera està encara més ferma-

ment integrada en la construcció europea del futur» (CdE,

2006, p. 194-195).

Però, malgrat aquestes bones intencions i els efectes posi-

tius de la cooperació transfronterera, encara existeixen

importants frens que l’alenteixen. El mateix estudi del CdE

que acabem de citar dóna compte d’alguns d’aquests frens:

a) Medi ambient, agricultura i ordenament del territori.

Les fronteres estatals continuen determinant moltes

vegades les polítiques sobre l’ordenament del territori o

l’ús del sòl. Una concepció de l’àrea transfronterera com

un tot permetria, per exemple, compartir serveis com

ara plantes residuals, serveis hospitalaris o aeroports; o

planificar conjuntament espais naturals transfronterers.

b) Transport, seguretat i comunicació. Les distorsions

provocades per la presència d’una frontera internacional

se solen traduir en la inexistència de transports públics

transfrontereres, carreteres que comuniquin nuclis a tots

dos costats de la frontera, polítiques de seguretat (poli-

cia, bombers, ambulàncies) coordinades, etc.

c) Economia. Pel que fa a les empreses, per exemple,

trobaran problemes per desenvolupar la seva activitat

al país veí, derivats de problemes legals, fiscals,

bancaris, etc. En àrees tan en auge actualment com les

telecomunicacions, traspassar una frontera comporta

un canvi immediat de la tarifa telefònica; en altres

àrees més clàssiques, com el correu postal, enviar una

carta a un municipi veí comportarà una altra demora,

perquè el sistema postal està centralitzat, de manera

que l’enviament ha de passar prèviament per les capitals

regionals o estatals.

d) Ocupació i protecció social. El cas singular dels treba-

lladors que viuen en un país i treballen en un altre con-

tinua ocasionant dificultats, derivades de les diferències

en els sistemes impositius, de seguretat social, etc.

Aquestes diferències provenen, és clar, de la confrontació de

diferents sistemes politicoadministratius que queden sepa-

rats per la frontera. El sol fet de creuar-la vol dir enfrontar-se

a tot un vast món de regulacions, legislació, procediments

diferents entre països, i a una disparitat de competències

entre les col·lectivitats territorials.

A tot això s’ha d’afegir la distància mental que, malgrat tot,

continua marcant diferències entre contextos estatonacionals,

i té una influència directa en les decisions de la gent. Per

exemple, alguns estudis han demostrat que, malgrat la

proximitat, els ciutadans alemanys i holandesos que viuen en

espais de frontera continuen preferint fer més quilòmetres

per comprar als seus països respectius que creuar a l’altre

costat (Van der Velde, 2000). Això no obstant, no podem

oblidar que moltes vegades aquestes diferències producte

de la frontera les poden explotar de manera positiva els

habitants fronterers. Així, en el mateix context anterior, molts

holandesos de la zona fronterera amb Alemanya compren el

seu habitatge al país veí perquè els preus són més competitius.

L’existència de la frontera estatal, per tant, arrossega una

sèrie de condicionants. La capacitat de superar-los i, si escau,

utilitzar-los en benefici propi, dependrà de com s’articulin

Construir Europa des de les fronteres38

Page 39: Ciutadans núm 10 2013

les relacions socials, econòmiques i polítiques entre tots

dos costats del límit estatal. Els avantatges de la cooperació

transfronterera poden ser molts, però s’han de perseguir dia

a dia i amb esforç.

Conclusions

Europa ha viscut aquestes últimes dècades un augment

d’estructures i àrees de cooperació transfronterera,

anomenades generalment euroregions. El suport legal del

CdE, sumat al finançament de la UE, expliquen en gran

mesura l’expansió d’aquest fenomen, lligat sobretot a la

possibilitat de disposar de fons amb els quals poder portar

a terme projectes concrets. Que aquests fons es destinin

de manera adequada, i que els organismes existents no

desapareguin si no els arriben aquests fons, són dos puntals

d’una cooperació a llarg termini.

La cooperació transfronterera es vol presentar com

el laboratori de la integració europea, com el marc de

referència per a la trobada entre els ciutadans europeus.

Per això, cal que la cooperació institucionalitzada entre

autoritats i col·lectivitats territorials, com la que s’ha

examinat aquí, no oblidi que els últims destinataris de les

polítiques són els habitants de la frontera, els qui han de

conviure cada dia amb la seva existència. Que Europa es

construeixi des de la frontera depèn de la constància d’un

esforç continuat i sense fissures.

En aquest article hem volgut oferir algunes notes que

ajudessin a respondre una sèrie de preguntes que ja ens

plantegem en la introducció. Si han servit per despertar

la curiositat del lector, no hi ha dubte que l’objecte

d’estudi té múltiples i interessants vies d’investigació,

que convidem a aprofundir des de la nostra modesta

contribució.

Construir Europa des de les fronteres39

BIBLIOGRAFIA

• ARFE (2001). Transeuropean cooperation between territorial authorities. Gronau: ARFE.

• BUCKEN-KNAPP, G.; SCHACK, M. (ed.) (2001). Borders Matter: transboundary regions in contemporary Europe. Aabenraa: Danish institute of border regions studies.

• CONSEIL DE L’EUROPE (2006). Rapport sur l’état actuel du cadre administratif et juridique de la coopération transfrontalière en Europe. Estrasburg: CdE.

• DATAR (2011). La cooperation transfrontalière. París: La Documentation française.

• DEAS, I.; LORD, A. (2006). «From a New Regionalism to an Unusual Regionalism? The Emergence of Non-standard Regional Spa-ces and Lessons for the Territorial Reorganisation of the State». Urban Studies, 43(10), p. 1847-1877.

• FERNÁNDEZ DE CASADEVANTE, C. (ed.) (2007). L’État et la coopération transfrontalière (Actes de la 3ème Journée d’Etude du réseau RENTI, tenue le 13 septembre 2006 à l’Université Rey Juan Carlos I de Madrid). Brussel·les: Bruylant.

• LEVRAT, N.; COMTE, H. (eds.) (2006). Aux coutures de l’Europe, défis et enjeux juridiques de la coopération transfrontalière. París: L’Harmattan.

• MOT (Mission Opérationnelle Transfrontalière) (2006). Practical Guide to Transfrontier Coperation. Study Council of Europe.

• OLIVERAS, X.; DURÀ, A.; PERKMANN, M. (2010). «Las regiones transfronterizas: balance de la regionalización de la cooperación transfronteriza en Europa (1958-2007)». Documents d’Anàlisi Geogràfica, 56 (1), p. 21-40.

• PASI, P. (2005). Training institution in transfrontier cooperation. Estrasburg: CdE.

• RICQ, C. (2006). Handbook on transfrontier cooperation. Estrasburg: CdE.

• ROUGEMONT, D. de (1972). «Aspects culturels de la coopération dans les régions frontalières». Bulletin du Centre Européen de la Culture: L’Europe des Régions III, any XIII, n. 6, p. 66-79.

• SCOTT, J. (2006) (ed.). EU enlargement, region building and shifting borders of inclusion and exclusion. Aldershot: Ashgate.

• TRILLO, J. M. (2010). «La région transfrontalière: des idées de Rougemont aux processus actuels d’institutionnalisation». Revue Mosella, vol. XXXII, n. 1-4, p. 235-257.

• VELDE, M. van der (2000). «Shopping, Space and Borders». A: VELDE, M. van der; HOUTUM, H. van (ed.). Borders, Regions and People. Londres: Pion, p. 166-181. (European Research in Regional Science; 10)

Page 40: Ciutadans núm 10 2013

Annex

El Principat d’Andorra posseeix un estatus diferent de

la resta de països d’Europa, atès que no forma part de

la Unió Europea ni de l’espai econòmic europeu. Arran

d’aquesta situació, Andorra es veu privada d’alguns avan-

tatges, principalment pel que fa als fons de cooperació

transfronterera, i per tant no es pot beneficiar dels pro-

grames de cooperació en el marc legal de la Unió Europea,

amb alguna excepció.

El 1983, Andorra entra a formar part de la Comunitat de

Treball dels Pirineus (CTP), iniciativa creada pel Consell

d’Europa. Es tracta d’una eina política perquè els terri-

toris fronterers dels Pirineus mantinguin un contacte

formal i estable. Aquesta associació permet una relació

entre les vuit regions membres (Aquitània, Aragó, Cata-

lunya, Euskadi, Llenguadoc-Rosselló, Migdia-Pirineus,

Navarra i Andorra) en quatre grans àmbits: infraes-

tructures i comunicacions, formació i recerca, cul-

tura, joventut i esports, i desenvolupament sostenible.

Paral·lelament, l’any 2005 es crea el Consorci de la CTP,

que el 2007 dóna fruit amb el projecte europeu POC-

TEFA (Programa de Cooperació Transfronterera Espanya-

França-Andorra). Així, la Unió Europea destina una gran

quantitat de diners a projectes transfronterers als Piri-

neus. Com ja s’ha esmentat, per la seva situació legal,

Andorra no forma part d’aquest consorci i per tant no

rep cap ajuda directa. Davant d’això, Andorra pren les

mesures adequades per poder-se beneficiar d’aquest

programa. D’una banda, el gener del 2010 signa el Tractat

de Baiona de cooperació territorial conjuntament amb

França i Espanya i, d’altra banda, a finals del 2011 es crea

l’Organisme Andorrà de Cooperació Transfronterera

(OACT), que representa Andorra a la CTP i que, per tant,

permetrà que operi i cooperi en el POCTEFA, programa

que es basa en els Fons Europeus de Desenvolupament

Regional (FEDER). D’aquesta manera s’obren possibilitats

perquè Andorra pugui obtenir finançament per a pro-

jectes transfronterers en diversos àmbits (medi ambient,

infraestructures, turisme i cultura).

Amb tot, Andorra manté una sèrie de tractats i acords

internacionals, bilaterals i trilaterals que faciliten la relació

transfronterera i europea.

Pel que fa als acords internacionals destaca principal-

ment l’Acord, en forma de intercanvi de cartes establint

una Unió Duanera de l’any 1990, el de col·laboració entre

Andorra i la Comunitat Europea (2004), a més dels que

fan referència a l’intercanvi d’informació fiscal: l’objectiu

és assumir una cooperació internacional en la transparèn-

cia de l’activitat financera i cooperar en la lluita contra

l’evasió fiscal per tal d’adaptar-se als estàndards interna-

cionals entre el Principat d’Andorra i diversos països, com

França (2009), Països Baixos (2010), Liechtenstein (2010),

Àustria (2010), Mònaco (2010), Bèlgica (2010), Espanya

(2010), Noruega (2010), Austràlia (2012) i Polònia (2012).

Pel que fa als acords bilaterals, Andorra ha signat convenis

en matèria de seguretat social tant amb França com amb

Espanya i Portugal amb l’objectiu d’oferir cobertura,

tant de prestacions sanitàries com de prestacions

econòmiques. En l’àmbit educatiu es va firmar el conveni

entre el govern francès i l’andorrà, i també amb el

govern espanyol, els anys 1993 i 2000, a través del qual

es pretén mantenir un ensenyament francès i espanyol

de qualitat dins el marc identitari andorrà, per reforçar

el desenvolupament del multilingüisme i aprofundir les

relacions de cooperació en matèria d’educació, formació

professional i ensenyament superior. Hi ha també els

convenis de no doble imposició (CDI), que permetran, en

certa manera, l’obertura econòmica sense riscos de doble

gravamen. Pel que fa a França, actualment el CDI és en

tràmit parlamentari, i a curt termini entraran els convenis

amb Espanya i amb Portugal. També es vol ampliar el radi a

aquells països de la Unió Europea amb els quals es manté

intercanvi d’informació fiscal (Bèlgica, Àustria, Itàlia).

Construir Europa des de les fronteres40

“El Ministre d’Afers Exteriors d’Andorra, Gilbert Saboya, enceta la presidència de la CTP 2013-2015”.Pamplona, novembre del 2013. Foto: José Luis Larrión

Page 41: Ciutadans núm 10 2013

Construir Europa des de les fronteres41

Els tractats trilaterals són aquells que inclouen França

i Espanya en el mateix conveni. Destaquen el Tractat de

bon veïnatge, d’amistat i de cooperació entre els tres

estats (1993), i el Conveni relatiu a la circulació i el sojorn al

Principat d’Andorra dels nacionals d’estats tercers (2000),

referent als permisos d’accés al país i a les autoritzacions

d’immigració en el cas de restar al país més de noranta

dies. D’altra banda, el 2003 entra en vigor el conveni sobre

el dret dels nacionals andorrans a estudiar, residir i tre-

ballar a França i a Espanya com si fossin nacionals de la

Unió Europea, tot i que no automàticament, sinó amb

l’autorització prèvia de l’administració corresponent. En la

mateixa línia, l’any 2007 Portugal firma el conveni amb el

Principat respecte a l’establiment tant dels nacionals por-

tuguesos en territori andorrà com dels nacionals ando-

rrans en territori portuguès.

Page 42: Ciutadans núm 10 2013

Lloc Université de Lille

Data 17- 19 de juny 2014

Organitza Organitzation Française de

Sociologie

Per a més informació

http://www.afs-socio.fr/node/2693

Lloc University of Leeds (UK)

Data 23-25 d’abril 2014

Organitza British Sociological Association

Per a més informació

http://www.britsoc.co.uk/events/

bsa-annual-conference/ JOU

RN

ÉES

INTE

RN

ATIO

NA

LES

DE

SOC

IOLO

GIE

DU

TR

AVA

IL

BSA

AN

NU

AL

CO

NFE

REN

CE:

C

HA

NG

ING

SO

CIE

TY

XVI

II Lloc Yokohama, Japan

Data 13-19 de juliol 2014

Organitza International

Sociological Association

Per a més informació http://www.isa-sociology.org/

congress2014/ISA

WO

RLD

CO

NG

RES

SO

FSO

CIO

LOG

Y:“

FAC

ING

AN

U

NEQ

UA

LW

OR

LD:

CH

ALL

ENG

ES

FOR

GLO

BAL

SOC

IOLO

GY

XIII

Lloc Tarragona

Data 02 al 05 setembre 2014

Organitza Universitat Rovira i Virgili. Facul-

tat de Lletres.

Per a més informació http://wwwa.

fundacio.urv.cat/congres-antropologia/

CON

GRE

SOD

EA

NTR

OPO

LOG

ÍA:

PERI

FERI

AS,

FR

ON

TER

AS

Y

DIÁ

LOG

OS

IX

Lloc Ciudad de Mèxico

Data 06- 10 d’octubre 2014

Organitza ALASRU (asociación

latinoamericana de sociología rural)

Per a més informació http://www.alasru.org

CO

NG

RES

O

LATI

NO

AM

ERIC

AN

O

DE

SOC

IOLO

GÍA

RU

RA

L20

14

6

Lloc Baja California, México

Data 22- 25 de setembre 2014

Organitza Universitat Autònoma de

Baja California

Per a més informació http://congresodesociologia.ens.

uabc.mx/

ºC

ON

GR

ESO

INTE

RN

AC

ION

AL

DE

SOC

IOLO

GÍA

:C

ON

STRU

CC

IÓN

DE

CIU

DA

DA

NÍA

S:N

UEV

AS

REA

LID

AD

ESY

MIR

AD

AS

INTE

RPR

ETAT

IVA

S

AGENDA 2014

Agenda42

Page 43: Ciutadans núm 10 2013

Altres títols publicats de la col·lecció de llibres CRES: 1. Estudi sobre l’oci i el consum cultural a Andorra, de Josepa Batalla i Joan R. Micó, 2001 // 2. Adolescència i esport a Andorra. Una sociografia de l’esport escolar i la seva perspectiva educativa, de Joan Antoni Edo, 2001 // 3. Anàli-si de la situació laboral a Andorra, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Joan R. Micó, 2003 // 4. La immigració a Andorra, de Josepa Batalla, Mercé Casals i Joan R. Micó, 2004 // 5. Com-posició de les llars a Andorra. Una aproximació a les maneres de viure de la població andorrana actual, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Joan R. Micó2005 // 6. L’emancipació dels joves d’Andorra, de Josepa Batalla, Cristina Fernández i Joan R. Micó, 2005 // 7. La situació del voluntariat a Andorra. Expectiatives i propostes d’actuació, de Yolanda Bodoque, 2006 // 8. Estudi sociològic sobre la infància i la concilia-ció de la vida personal familiar i laboral a Andorra, de Josepa Batalla, Marta Monllor, Rosa Naudí i Lluís Sáez, 2006 // 9. Els jocs dels Petits Estats d’Europa, de Bas Hendriks, 2006 // 10. Procés participatiu per al pla Nacional d’Atenció Social. Presentació de la diagnosi a Andorra i les propostes d’aplicació al país, de Lluís Sàez Giol, 2007 // 11. Enquesta als joves d’Andorra 2006, de Josepa Batalla, Estel Margarit i Joan R. Micó, 2007 // 12. Els treballadors argen-tins temporals a Andorra, Perla Alvarez, Joan R. Micó, Cristina Rafanelli, 2008 // 13. Quin sabor té un “Sumol” a 2.200 metres d’altitud?, Magda Santos, 2008 // 14. Andorra a l’enquesta mundial de valors, de Josepa Batalla, Mònica Iglesias, Joan R. Micó i Mercè Casals, 2009 // 15. La forma-ció i el mercat de treball, de Josepa Batalla, Mercè Casals i Cristina Fernández, 2009 // 16. La insersió laboral dels titulats universitaris a Andorra, de Josepa Batalla, Mercè Casals, Cristina Fernández i Joan R. Micó, 2009 // 17. Les relacions transfrontereres entre el principat d’Andorra i l’Alt Urgell, Estel Margarit, 2012.

PUBLICACIONS DEL CENTRE DE RECERCA SOCIOLÒGICA

CIUTADANS, Revista del Centre de Recerca SociològicaSi la voleu rebre gratuïtament, envieu les vostres dades a: www.iea.ad/cres/noticies