Pol Castellanos Chopin al vent d’hivern

Premi Francesc Bru de Narrativa 2014

1

Llicència de Creative Commons

Chopin al vent d'hivern de Pol Castellanos està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

2

Tristesse.

Recordava que era la partitura de l’Estudi número 3 de l’Opus 10, però a l’estanteria de l’habitació, entre tantes partitures velles, no hi havia manera de trobar-la. En Mikael insistia darrere la porta que volia entrar i m’estava posant nerviosa. Havia de trobar com fos aquella partitura.

*

Vinc d’un estiu amb massa pluges,

però duc foc a l’arrel de les ungles i no tinc cap sangtraït pels racons

de la pell del record

–Marta, ets tu?

Havia passat tant de temps i, malgrat tot, abans de picar a la porta del teu pis em va venir al cap aquell record fragmentat. Una tarda de feia catorze, tretze, dotze anys, entre tantes, al pont de l’estació, mirant les vies infinites allunyant-se en la posta. El xiulet d’un comboi que partia, la remor dels passatgers que havien baixat dels vagons i arribaven emocionats a la ciutat. La tènue brisa que em duien les vies, d’olor de metall, de viatge, d’aventura. M’estimulava aquella energia, deixar-ho tot, la família, el piano, i marxar amb tu, Carles, que et recolzaves sobre la barana del pont al meu costat, i de tant en tant em miraves de reüll, ho sé, encara que, al principi, no gosava ni girar-me cap a tu, després, m’hi arriscava sense aixecar la vista del terra, però cap de les vegades no em vaig atrevir a mirar-te als ulls i quedar-me a l’espera del petó que mai no em vas fer. Però, què volies? Tenia setze, disset, divuit anys, tu tenies cinc anys més, i jo estava espantada per tot el que sentia per tu.

Havia passat molt de temps, sí, però em vas reconèixer, i l’últim que m’hauria esperat, després de pensar tantes vegades en tornar-te a veure, era aquella sensació estranya al meu estómac que m’havia anat creixent des de feia estona i que em reprimia de somriure’t, que m’incitava a fer mitja volta i marxar cap a casa, si és que encara la podia considerar casa meva, almenys des d’aquell migdia, durant la sobretaula del dinar de Nadal.

–Va, toca’ns alguna cosa amb el piano, nena –perquè la mare no era conscient de la distància que s’havia creat entre el piano i jo, la mateixa que m’havia separat d’aquella ciutat pels darrers dotze anys–. Ja saps que el pare

3

el va abandonar quan vas començar tocar-lo tu, i ara el tenim ple de pols. Vinga, una cançoneta i prou.

Vaig buscar ajuda en els ulls d’en Mikael, els seus ulls còmplices, però es mirava la tassa de cafè, indefens davant la presència dels meus pares.

–No, mare. Deixa-ho córrer. –Per què? Si ho feies molt bé… –No t’hi esforcis, Lídia –el pare gairebé no havia obert la boca des que

havia entrat per la porta de casa, i havia notat durant tot el dinar les seves mirades incisives, rancoroses, clavades en mi–. Tants anys sense passar per casa, Marta. El negoci no sempre ha anat bé, a la ferreteria –la mare el va intentar aturar agafant-lo del braç–. Tens trenta anys i no en sabem res, de tu. Què fas? A què et dediques? Una trucada, et presentes aquí, i dius que vols arreglar les coses. I si no em dóna la gana, d’arreglar res?

–Toni, calma’t –la mare intentava conciliar el dinar però ella hauria d’haver entès que el piano havia de seguir ple de pols.

Començava a pensar que havia estat un error tornar a casa dels pares, de què m’havia servit?, la mare tenia una feina temporal, com abans, i el pare seguia portant la petita ferreteria de sempre. No n’havia tret res, d’aquella visita, i en Mikael no sabia on ficar-se. Ell no es mereixia res de tot allò. Ens haguéssim hagut de quedat a casa nostra, lluny d’aquell passat tancat.

–No em calmo –amb tot, el pare seguia–. La teva mare et demana una cosa i ni tan sols fas un gest per ella. Però tranquil·la, sabem la veritat ara. Ja ens ho vas demostrar. No ens agafarà desprevinguts.

La mare, amb el dit, va fer el gest de callar al pare, que s’abraonava per moments contra mi. Però jo no volia callar.

–Quina veritat, pare? Durant un instant vaig pensar que es quedaria en silenci, que no

s’atreviria a reobrir ferides a la pell del record, però no va tardar ni un segon a contradir-me.

–Ets un fracàs per a la música. El pare se’m va quedar mirant, una mirada fosca, amb la mandíbula

contreta. Sabia que havia posat el dit a la nafra, que m’havia ferit, que em posava entre l’espasa i la paret, com havia passat dotze anys enrere, i en aquell moment havia pres una decisió definitiva que ho va canviar tot, vaig deixar-los a ells, al piano i també a tu, Carles, i a les teves mans curoses i la teva veu suau i absorbent.

4

*

Marta, els mots que ens diem sense dir-los no són pas escuma sinó aigua, i el desig és un vast horitzó

–Marta, ets tu?

Al mateix moment que havia picat a la porta del teu pis ja me n’havia penedit i només pensava en abandonar aquell replà lluminós que havia visitat tantes vegades. Però vas obrir la porta.

–Sí… Sóc jo –i em vaig quedar desemparada al teu davant, sense poder mirar-te als ulls però reconeixent arrugues noves a la teva cara, després de dotze anys, i algunes canes que, a sobre, t’afavorien–. No sabia si encara vivies aquí…

–Marta! Quant de temps! Vas córrer a abraçar-me i em vaig deixar. En notar el teu cos, la teva

olor, tornava a tenir divuit anys, tornaves a ser el meu professor de piano i sentia que res no havia canviat. Volia aferrar aquella sensació i no deixar-la anar mai, quedar-m’hi abraçada infinitament. Però vas separar el teu cos de mi.

–Vols passar? Vaig assentir i em vaig deixar portar dins el teu pis, el nostre racó de

món que compartíem durant dues, després tres, i finalment cinc tardes a la setmana, convertint-lo en una part del meu univers interior que no havia deixat de visitar des que vaig marxar. La decoració del menjador havia canviat, els mobles eren nous, un blanc lluent inundava les parets de llum, però el teu piano, el nostre piano, seguia recolzat a la mateixa paret, negre, brillant, intemporal. No em costava recordar els últims anys, quan m’esperonaves a seguir el somni de ser pianista professional, m’ho deies convençut de debò, tens un talent innat, Marta, fas sorgir un so diferent d’aquest piano, més intens, més pur. Em delien els teus elogis i ignorava quanta veritat duien, però em vas inspirar un anhel que va esdevenir, també, l’anhel dels meus pares: podia arribar molt lluny.

–El recordes? –vas acostar-te al piano i vas obrir-ne la tapa. Esclar que el recordava, no el podria haver oblidat mai. Et vas asseure al tamboret i vas fregar les tecles lleugerament amb els dits– I recordes aquelles notes?

Vas tancar els ulls i vas començar a tocar, amb delicadesa, lento ma non troppo. Tota la resta es va esvair, els anys, el pis, el piano, l’estranya sensació del meu estómac. Només flotaven en el buit les notes d’aquella melodia antiga, trencada, subtil. Dins el cap veia les paraules Étude numéro 3 en Mi Majeur, Opus 10 i, al costat, en tipografia més gran, Tristesse, el títol sota el

5

qual Tino Rossi cantaria sobre la peça de Chopin. Era l’encapçalament de la meva partitura, que havíem llegit junts davant del teu piano desenes de vegades, marcant, ratllant, assenyalant, rellegint, interpretant eternament fins que la tocàvem de memòria, sovint jo sola, de vegades tots dos, rarament tu sol, i ens dèiem que l’havíem escrit nosaltres i que ningú més la podia conèixer, perquè només pertanyia a aquell petit món que érem tu i jo.

Em vaig acostar a poc a poc cap al piano, seguint amb les passes el tempo de la partitura que s’anava condensant dins meu. Tu vas notar la meva presència i em vas fer un lloc a la dreta del tamboret. Vaig seure al teu costat, com als vells temps. Sense deixar de tocar, em vas oferir amb el cap d’acompanyar-te, a quatre mans, i vas traslladar les teves una escala més avall, amb una suavitat tan hàbil que semblava que Chopin hagués escrit així la peça. Havien passat dotze anys, i no havia tornat a tocar un piano, per això el cos em tremolava quan vaig posar els dits sobre el teclat. Em vas somriure i això em va calmar. Vas tancar els ulls altre cop i vaig fer el mateix. En enfonsar els dits de la mà esquerra sobre les tecles, fent l’acompanyament, de seguida vaig adonar-me que tenia la partitura gravada a dins de dalt a baix, sense cap tram dubtós. Vaig afegir la mà dreta amb la melodia i les notes van començar a brollar d’aquell piano com una exhalació de la meva ànima. Vaig deixar de patir i em vaig deixar endur per la força d’aquella cadència trista sense obrir els ulls. Notava la vibració de les teves mans a través del piano, i notava el teu cos al meu costat, tan concret, tan real. A força de compassos, retrobava velles sensacions de l’adolescent amb talent ingent pel piano, que ho esperava tot de la vida, que no havia renunciat als seus somnis, perduda pel seu primer gran amor. La cançó es va acabar però els dits es van quedar sobre les tecles, prolongant l’última nota senza tempo, com l’últim alè d’una vida massa curta.

Vaig obrir els ulls i vaig buscar els teus. Em miraves com tantes vegades ho havies fet, tendre, genuí. Tenia ganes que em fessis el petó que mai no em vas fer. Em vas somriure. Tot d’una, el cop de la porta d’entrada tancant-se amb pressa va ressonar al menjador com una destral.

–Carles? –va dir una veu femenina des de l’entrada. –Sóc aquí –vas dir amb una naturalitat que em va fer tocar de peus a

terra. Per la porta del menjador, va aparèixer una dona alta i esvelta, molt

elegant, maquillada, que, sobretot, era molt, molt atractiva, tenia els ulls d’un blau molt brillant i un somriure perfecte. El món em va caure a terra.

–Íngrid, et presento la Marta. Em vaig aixecar del tamboret, confusa, i ens vam fer dos petons. Tenia

la pell molt fina i anava perfumada.

6

–En Carles m’ha parlat moltes vegades de tu. Sempre ha dit que vas ser la millor alumna de les seves classes –l’Íngrid era una dona molt agradable, la dona amb qui qualsevol home somiaria.

–Sí, és veritat –vas deixar anar una tímida rialla que confirmava les seves paraules–. Però, Íngrid, perquè no li ensenyes a la Marta com toques, tu?

–Estic cansada –va dir ella–, i no vull molestar-vos... –Però si no ens molestes –i et vas girar cap a mi–. L’Íngrid és

concertista de l’Orquestra Simfònica, avui tenien el concert de Nadal. –Està bé, d’acord. Però només una i prou, eh? –l’Íngrid es va asseure al

tamboret, va posar les mans sobre el teclat del piano i, en un moment, ja dominava tota la sala, el nostre racó de món– Chopin?

T’ho va dir a tu, amb la confiança dels qui ja ho han compartit tot i no temen res, i tu vas assentir, somrient, com algú que no té secrets i és feliç amb la persona que té al davant. No va tancar els ulls. Senzillament, va començar a tocar. Una sonata impossible, no n’hagués sabut dir mai el nom, segurament no era gaire coneguda, però era el Chopin més virtuós, escales amunt i avall, ritmes canviants, potència sonora. La peça avançava a gran velocitat a través d’uns dits que se sabien bons, que controlaven amb facilitat el caos de l’obra i que feien fluir una música perfecta, sensible i poderosa. Gairebé no pestanyejava i, a contracor, només podia meravellar-me del seu geni inabastable i compadir-me de la meva evident mediocritat com a pianista.

*

Tota la cambra és un parany i esclaten, inútilment, angoixes i projectes

–Ets un fracàs per a la música.

Les paraules del pare d’aquell migdia em ressonaven ara mirant l’Íngrid tocar el piano. En pronunciar-les, el pare m’havia fet miques l’ànima perquè ja les havia dites feia dotze anys i, durant tot el temps que havia viscut lluny de tot, em retornaven cada vegada que tenia el menor ànim de tornar per treure-me’n, automàticament, les ganes de cop. Era el 6 de juny i l’aire primaveral que es respirava a la sortida del Conservatori Superior contrastava amb la meva tristesa i frustració. A l’estiu de l’any anterior, els pares i jo havíem començat a valorar seriosament la idea d’inscriure’m a les proves d’accés, tu m’incitaves, des de feia temps, a orientar professionalment el meu talent al piano, i aquell plantejament brillava als meus ulls cada cop que en parlava amb els pares.

7

–Nena, ja saps que tant el teu pare com jo estem molt orgullosos de l’aptitud pel piano que diu el Carles que tens –la mare estava dempeus davant meu, jo asseguda al sofà de casa–, i no ens importa gastar-nos els diners que calguin en classes, perquè sabem que et prepares per ser la millor.

–Però –el pare la va tallar– si estàs disposada a entrar al Conservatori Superior, no vull que perdis el temps ni un segon, m’has entès bé? –vaig assentir al pare, que em mirava des de la butaca rere les seves mans encaixades– Al matí seguiràs amb el batxillerat, aquest n’és l’últim any i vull que hi dediquis el temps necessari. A les tardes, faràs un intensiu amb el teu professor de piano i els dilluns, després de la classe, també aniràs a una escola de música a preparar-te per les proves d’accés.

Jo assentia somrient, era conscient que els pares estaven comprometent-se amb el meu somni.

–I escolta’m bé –va apartar les mans i em va mirar de fit a fit–: ara per ara, no estem per a gastar-nos els diners alegrement. Saps que no ens van gaire bé les coses, econòmicament, i tot això és una aposta que fem per a tu. Si a les proves d’accés no destaques, si no ets per damunt la resta, entendré que no t’ho has pres seriosament i vindràs a treballar amb mi a la ferreteria. Ho has entès tot?

Recordo que el primer dia de setembre que em vaig tornar a presentar al teu pis et va desconcertar que els meus pares i jo ens prenguéssim tan seriosament la idea d’entrar al Conservatori.

–Molt bé, doncs… A veure… –vas començar a dir– Per a les proves necessitaràs un repertori de mínim quatre peces, deixem-ho en quatre, ja te les triaré jo. Haurem de practicar molt. Ah, i a l’abril t’enviaran una peça que t’hauràs de preparar en dos mesos. Comencem?

Vam començar amb una ària de Bach, una sonata allegro molto de Mozart i dos estudis de Listz. Aviat, la sonata allegro molto va passar a ser una allegro, i, com que tampoc me’n sortia, va acabar sent la número 2, K. 280, una adagio assequible. Vaig passar-me més temps del calculat per aprendre’m l’ària de Bach i dels dos estudis de Listz, en vam descartar un que vam substituir pel Tristesse de Chopin, que ja em sabia de memòria de tants anys tocant-lo amb tu. Em vaig fixar que, a mesura que passaven els mesos, ja no somreies tant, després de classe deies que tenies coses a fer i no anàvem a veure els trens, com abans, m’adonava que no satisfeia les teves expectatives amb el piano, perquè tampoc satisfeia les meves. Per sort, a l’escola de música les coses m’anaven bé, la Montse, la professora, era molt atenta, em posava audicions, fèiem dictats i analitzava partitures. M’agradava més del que m’havia imaginat de bon principi. Vaig agafar agilitat ràpidament i me’n sortia tan bé que la Montse em va dir una vegada, després de classe, tu hauries d’estudiar Musicologia, Marta, tens una gran habilitat auditiva i

8

t’expresses molt bé en les anàlisis, t’ho dic de debò. Sortia radiant de les classes. Però va arribar l’abril, i ja en fa dotze, del desgavell.

El repertori que vas donar per definitiu encara requeria d’uns mesos més de pràctica insistent perquè no hi havia manera que me’n sortís del tot, aquell tram complicat del segon temps, aquella floritura del cinquè compàs… I amb tot aquell batibull de melodies complicades ja no comptava amb la peça que em van enviar des del Conservatori. Opus 740, estudi número 3 en Re Major de Carl Czerny. Presto veloce. Quan la vaig veure a la partitura ja vaig intuir que tindria feina però llavors la vas agafar amb una mà, vas seure al tamboret, i la vas començar a tocar. Una esgarrifança em va eriçar la pell.

–Què significa, exactament, presto veloce? –perquè quan vas acabar de tocar no se’m va acudir res més per dir.

–Per si no queda clar amb el que has sentit –vas dir–, presto veloce significa exactament de pressa i veloçment.

Van ser els dos pitjors mesos de la meva vida. El repertori no quallava, el Czerny el donava per impossible cada cop que m’hi posava, i tot plegat repercutia en el batxillerat, vaig baixar el nivell de les notes i el pare s’enfadava perquè considerava que no dedicava prou hores a estudiar. Però d’on volia que tragués el temps? A casa, jo no deia res sobre els meus pèssims progressos amb el piano. Quan insistien una mica deixava anar que ja ho veurien el dia de les proves. Van ser dos mesos aterridors per la proximitat d’aquell dia maleït. El pitjor de tot va ser que s’escapolissin tan de pressa i veloçment.

El dia va ser el 6 de juny. Al carrer s’hi respirava un aire primaveral però a l’auditori del Conservatori només hi respirava angoixa i tensió. Havia fet les proves de dictats musicals, l’anàlisi auditiva i de partitura, i me n’havia sortit molt bé malgrat els nervis per l’actuació de després. Els pares havien vingut, el pare encara enfadat amb mi per les males notes, i jo era tan conscient que havia deixat gairebé la totalitat del meu somni en mans d’un miracle diví que, mentre feien la prova els aspirants que em precedien, només em consolava buscar el teu somriure reconfortant en algun lloc del pati de butaques. Però encara no l’havia trobat quan l’últim aspirant abans del meu torn va tocar una sonata de Beethoven, i el buscava sense esperança quan va acabar el repertori amb una filigrana de Debussy. Vaig deixar de buscar-lo, dolguda, quan finalment va interpretar el Czerny, amb una facilitat insultant, com si no li hagués exigit cap de les hores de pràctica insistent, esquitxades de temors i desenganys.

Va arribar el meu torn i tremolava de pànic, Carles, perquè no hi eres? Vaig asseure’m al tamboret del solitari piano de cua de l’escenari i el que va venir a partir d’aquell moment va ser un declivi imparable d’errors,

9

resignació, represes inútils i un nus a la gola impossible de desfer. Cap de les peces del repertori que m’havies preparat va sortir bé, inclús vaig fallar el Tristesse. Les va espatllar la meva profunda decepció per la teva absència però sobretot, encara que em cogués l’ànima admetre-ho, la meva limitada capacitat d’interpretació, ja impossible de negar. No estava feta per tocar el piano. Quan va arribar el moment d’interpretar el Czerny, no vaig poder resistir més els sanglots, em vaig aixecar, i vaig sortir corrent del Conservatori. A fora, vaig plorar desesperada, a llàgrima viva, trista i frustrada. Però darrere meu, m’havia seguit el pare, i el seu sentiment era un altre.

–Què collons acaba de passar, Marta! –em va agafar per l’espatlla i em va obligar a encarar-me a ell. Cridava amb la veu trencada, colèric– Què ha sigut el que ha passat aquí dins? Em volia fondre, em sents? –jo seguia plorant– escoltes el que et dic, Marta? –vaig assentir lleugerament, estava espantada– Ha sigut vergonyós. Patètic. Has fet el ridícul estrepitosament. Què has estat aprenent tot aquest temps, eh? M’ho pots explicar? –esclar que no podia– M’ho pot explicar el teu coi de professor? –el que jo em preguntava era perquè no hi eres, Carles– Saps quants diners hi hem perdut, en tot això, hòstia? Perquè ens fas això a la teva mare i a mi?

Jo estava tan perduda com el pare. O més. Estava perduda del tot, perquè el meu gran somni s’havia esfumat com la boira, ho havia anat intuint durant aquell any, però en aquell moment ja no tenia volta de full, el meu món fins aleshores s’havia fos per sempre. I no sabia on eres, Carles.

–Fica’t al cap ara mateix això que et diré –i aleshores el pare ho va dir–: ets un fracàs per a la música, Marta. Ja t’estàs preparant per venir amb mi a la ferreteria o fot el camp de casa.

–Doncs me’n vaig! –quan ho vaig dir encara era un reflex impulsiu– Si no m’heu de donar suport, no té sentit seguir vivint a casa. La música és la meva vida i no deixarà de ser-ho mai. M’és igual el que diguis.

Però no m’era igual. Perquè al final vaig marxar, sí, molt lluny d’aquesta ciutat, però en cap dels dies que van acompanyar la meva partida em van deixar de fer mal les paraules del pare. Tanmateix, dotze anys és molt de temps, i vaig arribar a pensar que no ho havia dit amb voluntat de ferir-me, que potser m’empenyia a trobar una altra manera, la meva, de reeixir amb la música, i el salvava dels meus records més foscos. Per això, ara, havent tornat a casa dels pares, no em podia creure que hagués repetit les mateixes paraules, exactament les mateixes. Per molt que em reprimís, entre els torrons i les tasses de cafè de la sobretaula del dinar de Nadal, el pare em clavava la mirada amb una tírria que ratllava la ràbia i m’obligava a sentir que havia dit aquelles paraules a consciència. Dotze anys enrere i també aquesta vegada.

10

*

A voltes cau una cortina espessa damunt de tot, i tot esdevé estèril

–T’he de recordar tot el que vam sacrificar per tu? –el pare havia decidit feia molt de temps que la reconciliació entre nosaltres mai no seria possible.

–Toni, no cal que tornem a… –No, Lídia, tu també en tens la culpa. El professor diu que és

excepcional, la millor de totes, fem-li cas, deies. El penques del professor anava dient i, esclar, aquí, que no en sabem ni un borrall, de música, vinga, fem-li cas al professor de piano. Doncs us diré una cosa: el professor de piano ens va estafar a tots.

–No parlis així d’en Carles –perquè l’única cosa que faltava era que t’insultés, Carles, a tu no, tu que sempre vas ser tan respectuós amb els pares, que vas apostar per mi, que ens vas donar esperança.

–Mira, Marta –em va assenyalar amb el dit–, no tinc la culpa que tornis a casa perquè en dotze anys no hagis fet res amb la teva vida, però que et quedi clar que no tens cap dret a dir-me com he de parlar d’aquest estafador.

Allò va ser la gota que va fer vessar el vas. Em vaig aixecar de la cadira i ara vaig ser jo qui vaig mirar de fit a fit al pare.

–No tens ni idea del que he fet amb la meva vida –ho vaig dir molt serenament, dominant la ira que em corroïa les venes.

Amb quatre passes, vaig travessar el passadís, vaig entrar a la meva antiga habitació i vaig tancar la porta reprimint l’impuls de fer-la petar contra el marc. En les velles disputes de l’adolescència preferia baixar al parc de davant de casa, seure sempre al mateix banc i plorar, perquè no sentia la pressió de les parets de casa i el vent se m’emportava el disgust que duia a sobre. Però aquesta vegada vaig entrar a l’habitació expressament, volia trobar una cosa. Vaig començar a regirar els papers de l’estanteria. En Mikael m’havia seguit pel passadís i ara picava a la porta.

–Marta, em deixes entrar? –No, ho sento. Em sabia greu per a en Mikael, però no podia estar per a ell, en aquell

moment. El pare tenia raó, no havia complert amb les expectatives, els havia decebut, i també m’havia decebut a mi mateixa. Necessitava trobar una partitura que havia guardat feia molt de temps a l’estanteria de la meva habitació.

11

*

I sobrevisc, aigües damunt del somni, tenaç com sempre

–Ei, podríem anar a l’estació, què us sembla?

Catorze, tretze, dotze anys després, seguies amb la mateixa actitud impulsiva. Se’t passava una idea pel cap i la deies de seguida.

–De veritat que estic cansada, Carles –l’Íngrid es va aixecar del tamboret del piano i va fer un estirament d’esquena–, amb el concert de Nadal se m’ha fet un dia molt llarg.

–D’acord. I tu, Marta? –em vas dedicar tot el teu somriure i, tot i així, vaig dubtar–. Va, com quan anàvem a veure els trens després de classe. I ara és la posta, igual que en els vells temps.

–Va, sí, Marta –va dir l’Íngrid–. Així me’l trauràs de casa. A més, fa temps que no us vèieu i podreu parlar tranquil·lament.

Així, després de tants anys, vam tornar al pont de l’estació. I em va embafar la mateixa olor de metall que recordava. L’estació no havia canviat, les mateixes vies s’allunyaven infinites i els mateixos trens arribaven i partien igual. Però jo sí que havia canviat. Ara, aquell racó del meu món interior se’m revelava més gris malgrat la posta, més remot malgrat percebre’l tan a prop. Inesperadament, el record fragmentat que m’havia vingut al cap abans de picar a la teva porta es dissipava a mesura que prenia consciència que res no tornaria a ser igual, que ja no hi hauria més postes de sol mirant els trens, com abans, quan em deies creu-me, Marta, sé que flueix música per les teves mans, hi vibra passió, a la teva sang, la noto, quan tu toques, sento una sensació especial dins meu.

Et vas recolzar a la barana del pont, al meu costat, i vas fixar la vista en l’horitzó, com ho feies catorze, tretze, dotze anys enrere. Podia semblar que res no hagués canviat, que tornava a ser l’alumna enamorada de llavors, insegura, nerviosa, davant teu, el meu professor de piano. Per això em vaig preguntar qui era, ara, jo per a tu, tenies una companya molt agradable, riallera, que et cuidava i et donava llibertat, però sobretot algú millor que jo, més guapa, més alta, i més bona pianista, una dona que tocava el piano com els àngels, que feia lliscar les mans, lleugeres, per les tecles, com si fossin plomes, convertint els engranatges d’un antic mecanisme en l’expressió sincera dels sentiments més irracionals. Ella era la consecució dels meus somnis adolescents, compartint tamboret amb l’home de mirada suspesa que tenia al costat. Em vaig girar cap a tu, et vaig mirar als ulls i no hi vaig reconèixer el rostre d’algú conegut. Qui eres tu per a mi? Havies envellit, sí, però no només era això, hi havia alguna cosa més, alguna mena d’essència perduda que acceptava amb malenconia que ja no recuperaria mai més.

12

*

Tot és suau, i aquests instants que passo configurant records que no he viscut són uns instants d’intimitat extrema

Tristesse.

A l’estanteria de l’habitació, entre tantes partitures velles, no hi havia manera de trobar-la.

–Marta, què fas tanta estona aquí tancada? Deixa’m entrar, si us plau –en Mikael insistia darrere la porta i no, no es mereixia res de tot allò, però una sensació estranya començava a créixer dins el meu estómac i necessitava trobar aquella partitura per poder calmar-la. O almenys això em pensava.

I la vaig trobar. Étude numéro 3 en Mi Majeur, Opus 10 i, al costat, en tipografia més gran, Tristesse. Entre exercicis d’arpegis i escales i altres partitures de Chopin, de Schumann, de Brahms. Tenia anotacions teves a llapis sobre els pentagrames, marcant les notes que em costaven més, ratllant els compassos apresos, assenyalant els fragments difícils d’interpretar. Era la nostra partitura. Vaig agafar-ne el primer full, vaig inspirar i expirar l’aire viciat de l’habitació, vaig tancar els ulls i li vaig donar la volta. En tornar a obrir els ulls, em vaig trobar a l’altra cara la meva lletra rodona, gens estilitzada, donant forma a aquella carta que havia escrit per a mi mateixa quan encara portava poc temps venint a les teves classes. Durant aquests dotze anys no havia oblidat que era allà, bategant, amagada com una partitura més, i en el fons, tot i que ja no tenia sentit, la tímida veu d’aquella carta no m’havia deixat d’esperonar des de les remembrances abismals de la meva antiga habitació per tornar a ser llegida.

Estimada Marta,

Si mai trobes aquesta partitura, recordaràs que en Carles m’ha demanat que la guardi, perquè ja no la necessitaré més. Confio que tingui raó i que sempre pugui tocar el «Tristesse» de memòria, ara que ja he après a fer-ho. Per això, com que a partir d’aquest moment ningú més podrà veure aquests papers tan guixats, m’ha passat pel cap la idea d’escriure-hi alguna cosa al darrere perquè no t’oblidis de tot el que has viscut amb en Carles mentre l’estudiaves.

Quanta passió, quantes emocions…! M’ha costat dies i dies de pràctica però he arribat a sentir aquesta peça dins meu. No havia tingut mai una experiència així de profunda amb la música. Crec que és indescriptible. També crec que mai no hauria entès aquesta peça fins a aquest nivell sense en Carles. Com en sap, i com sent la música. Ell diu que tinc molt de futur però quan toca el piano em costa d’imaginar que jo

13

arribi mai a la sola de les seves sabates. A més, és tan divertit, les hores passen volant, i fa broma quan em costa coordinar les mans sobre el teclat. Potser quan ho llegeixis te’n riuràs de mi, ara ja deus tocar el piano sense pensar en aquestes coses. Segurament deus haver trobat la partitura mentre et prenies unes vacances entre tants concerts per a tot el món. Si és així, no t’oblidis mai d’en Carles, no t’oblidis que va ser el teu professor, amb qui vas començar, qui t’ho va ensenyar tot, del piano. És algú molt important per a mi i encara ho serà per a tu, n’estic convençuda.

Quan trobis aquesta carta, ves-li a ensenyar, així recordareu aquesta època tan bonica que estic vivint amb ell (espero que ell també amb mi) al tamboret del piano del seu pis. Tinc el pressentiment que estarà molt a prop teu. Em fa gràcia pensar que ets una dona vella i arrugada que estaves fent endreça i has trobat la partitura, també vella i arrugada, i ara li vols ensenyar a en Carles, que deu ser al sofà, recolzat a un bastó, remugant alguna cosa. Només de pensar-hi ja ric. Però també em fa pensar que hauré estat feliç tota la vida, amb ell al meu costat. Pensa que en Carles és qui va confiar en el teu talent des del principi.

Una forta abraçada *

Ets una sola i moltes

–Marta, et passa alguna cosa?

Em miraves preocupat, m’havia quedat absorta sense adonar-me’n, mirant les vies del tren.

–No –vaig mentir–. No, estic bé, perdona, és que estava recordant… –Marta –em vas tallar–, mira, jo… et vull dir que… –però en aquell

instant va passar un tren de llarga distància fent molt de soroll i et va obligar a callar.

Mentre tremolava el terra del pont al pas dels vagons de butaques, de lliteres, el vagó restaurant, pensava en la carta que havia trobat, després de tot aquell temps, a l’habitació de casa els pares. M’havia imaginat un futur ple d’èxits al teu costat, un futur que m’animaves a convertir en una realitat assolible. Però no ho era. La Marta que aspiraves que fos, no ho vaig ser mai. Llavors no coneixies l’Íngrid, però volies que fos com ella, tan virtuosa, tan perfecta. I jo no era l’Íngrid. Segur que ho vas acabar entenent, segur que aquell últim any ho vas advertir quan ho intentava i m’equivocava, quan ho arreglava però acabava fracassant. Et vaig decebre. Per això no eres al pati de butaques aquell dia. Per això em vas deixar sola, a mercè dels jutges del meu

14

fracàs, aquell maleït 6 de juny de feia dotze anys. De cop, no comprenia com se m’havia acudit presentar-me al teu pis amb aquella carta amagada a la butxaca de l’abric, no comprenia com havia estat tan estúpida de fer-li cas a la Marta de la carta, una adolescent obnubilada per una promesa de glòria que mai no arribaria.

*

Mira’m els ulls. Hi pots llegir el retorn

El tren va acabar de passar. Jo n’havia agafat un, una vegada, amb lliteres i vagó restaurant, que travessava fronteres i deixava enrere frustracions i falses promeses al tamboret d’un piano. Aquella vegada va ser per a buscar un futur assolible, seguint el meu propi camí i no el que tu em marcaves. Vaig deixar que els pianos s’omplissin de pols i vaig començar Musicologia, tal i com m’havia dit la Montse. I va ser la millor decisió de la meva vida. Per primera vegada, vaig destacar per sobre els altres, vaig ser feliç anant a les classes i vaig llicenciar-me amb matrícula d’honor. El primer dia de becària d’investigació a la universitat vaig disposar-me a investigar què hi havia a l’armari del despatx del meu mentor, el professor Pålsson. Algú va cridar nooo! massa tard perquè ja n’estava obrint la porta i em va caure una munió de papers, carpetes i dossiers sobre el cap.

–Estàs bé? –tenia una veu greu. Em va ajudar a sortir d’aquell mar de papers escampats per terra– Tindrem feina a recollir tot això abans que arribi en Pålsson.

–Ostres! Quin greu… Només intentava… –tartamudejava confusa, avergonyida.

–No et preocupis, l’any passat, quan vaig començar, em va passar el mateix. Jo també sóc becari. Em dic Mikael.

Em va mirar als ulls amb una complicitat de la qual més endavant me n’enamoraria. Un dia em miraria igual i no li caldria dir t’estimo, Marta, perquè els mots que ens diríem sense dir-los no serien pas escuma sinó aigua i el desig seria un vast horitzó. I, sense renúncies, començaríem a sortir, aniríem a viure junts, en Mikael s’especialitzaria en la docència i jo començaria a publicar obres d’investigació i a ser una persona reconeguda dins del sector. Havia trobat una vida que em feia feliç, que no decebia a ningú i hauria d’haver abandonat molts anys enrere els vells rancors del passat. Però no ho vaig fer mai i va ser en Mikael qui, un dia, em va dir mira’m als ulls i em va convèncer que aquest any havia de ser al dinar de Nadal de casa.

15

*

Mira’m els ulls i oblida el cos feixuc, la cambra closa, els grans silencis

–El que et vull dir és que mai no vaig confessar-te com ets d’important per a mi.

Havies agafat un to solemne, Carles, però tu no em miraves als ulls. –Jo… Escolta, Carles… –no sabia què contestar-li– No sé perquè he

vingut a picar-te al pis, la veritat. –Jo sí que ho sé –vas dir molt seriós–. He pensat moltes vegades en tu,

durant tots aquests anys, des que vas marxar. Encara em fustigo a mi mateix per no haver-te dit a temps que…

–Carles –et vaig tallar–. Perquè em menties? –Què? –Perquè em deies que tenia tant de talent amb el piano, que podia ser

una pianista excepcional? Sabies que no n’hi havia per tant. –Marta… –vas mussitar, intentant arreglar-ho. –Aquell dia –et vaig tornar a tallar–, el 6 de juny, vaig fer el ridícul al

Conservatori. El meu pare tenia raó: va ser vergonyós, patètic. I tu no hi vas ser, no vas veure com m’enfonsava en la teva mentida. Perquè ens vas mentir, Carles, ens vas estafar a tots. Vas crear falses il·lusions als meus pares. I sobretot a mi.

Els meus mots flotaven en el teu silenci. Estaves desconcertat i vaig esperar una eternitat la teva resposta.

–Escolta, Marta, jo… No sé que dir. –Digues el perquè, Carles. Perquè em menties. –Jo no… –estaves nerviós, ho advertia. –Ho vull saber. He de saber-ho… –Perquè t’estimava, Marta –vas dir de cop–. Quan t’he vist, avui, he

pensat en aquells anys i, escolta, no hauries d’haver marxat. Vaig ser jo qui em vaig equivocar deixant-me endur pels sentiments que em despertaves, però era perquè els sentia de debò. Estava enamorat de tu.

Te’m vaig quedar mirant fixament. Per primera vegada, havies posat en paraules les emocions que van fluir per les nostres venes durant tot el temps que vam passar fent classes. M’hagués agradat dir-te que jo també estava enamorada de tu, que vas ser el més important que tenia a la vida, que, per tu, ho hauria deixat tot, la família, el piano, i aquelles tardes mirant les vies infinites allunyant-se en la posta, que no eren com la d’avui, aquesta era

16

amarga, freda, trista. Vaig quedar-me en silenci. No podia dir-te res perquè ja era massa tard per a dir qualsevol cosa. Però em vas prendre la mà i la teva la vaig notar brusca i nociva. Te’m vas acostar desafiant i em vas fer un petó als llavis. Un petó fred com aquell hivern, marcit com el nostre amor. Me’n vaig desprendre ràpidament.

–Perdona’m… –vas dir com si volguessis eximir-te de tot–. Em pensava que…

Tot d’una, va sonar el meu mòbil. Vaig deixar anar la teva mà de seguida i vaig mirar-lo. En Mikael m’estava trucant. M’havia enviat cinc missatges.

–Carles, he de marxar… –Queda’t una estona més –vas dir. –Perquè? No… No sé què hi faig, aquí. Vaig fer mitja volta i me’n vaig anar corrent. El mòbil seguia sonant i

darrere meu em cridaves ¿quan ens tornarem a veure? Però no vaig contestar a ningú i vaig seguir corrent sentint el vent fred de l’hivern picant-me a la cara. Tornava a notar aquella sensació estranya a l’estómac i dins del cap se’m repetien senza tempo les notes robades de la partitura de Chopin. Perquè havia tornat? Estava segura que no era per tu, Carles, i em sabia greu de debò. Tenia el mateix nus a la gola d’abans de trencar a plorar a l’auditori del Conservatori. No podia respirar. Vaig saber de seguida on volia anar.

*

Mira’m els ulls que cap fosca no venç

El parc de sota casa els pares reposava serè a la caiguda del capvespre. Vaig asseure’m al banc de sempre mentre el fanal del costat començava a encendre’s i vaig treure’m la carta de la butxaca de l’abric. La vaig rellegir per sobre mentre les primeres llàgrimes esquitxaven el paper. Segurament deus haver trobat la partitura, deia, mentre et prenies unes vacances entre tants concerts per a tot el món. Vaig deixar la carta sobre el banc i vaig començar a plorar tapant-me la cara amb les mans. Quant havia patit, a quant havia renunciat per a deixar-me enlluernar per una vida que no era ni seria mai la meva. Perquè totes aquelles esperances buides no eren la meva vida. La meva vida era en Mikael. Ell em cuidava des del dia que ens vam conèixer al despatx d’en Pålsson. Ell em va mirar als ulls i hi vaig llegir aquest retorn. Perquè sabia que seguia turmentant-me, perquè no volia que patís més,

17

perquè m’estimava de debò. Mai no li havia agraït prou que sempre fos allà per rescatar-me de papers, carpetes i dossiers, però també de partitures oblidades amb cartes ocultes al revers. Vaig plorar molta estona, deixant que el vent se m’emportés el disgust que duia a sobre. Fins que una veu va emergir en la penombra del parc.

–Marta –me l’esperava a ell però va ser el pare qui, cautelós, va revelar la seva figura sota la llum del fanal i es va acostar una mica cap a mi– he pensat que potser series aquí.

Vaig assentir eixugant-me les llàgrimes, però sense fer cap gest afectuós, perquè encara m’afectava el que m’havia dit al dinar. Com que no vaig dir res, va tossir fluixet i va seguir.

–Després que te n’anessis, aquesta tarda, en Mikael ha parlat amb nosaltres –es va acostar més i va seure al meu costat, al banc–. M’ha explicat tot el que fas a la universitat, tot el que has publicat…

Quan el pare va dir això m’hagués agradat que en Mikael fos allà per poder-li agrair el que estava fent, salvar-me, només pel seu profund i total amor per a mi, i poder-li dir que no canviaria cap dels errors que havia comès en el passat, confiar cegament en la persona equivocada, escollir el camí incorrecte, enfonsar-me en la tristesa, distanciar-me dels meus pares, no en canviaria cap perquè sinó no hagués agafat mai aquell tren amb lliteres i vagó restaurant que em va dur a trobar-me’l el dia més imprevist, obrint la porta d’un armari desendreçat. M’hagués agradat que fos allà per dir-li que em penedia de tot cor d’haver dubtat del meu amor per ell, la meva vida, i que em passaria la resta dels meus dies buscant la seva redempció d’amagat, sense dir-ne res, intentant demostrar-li que res ni ningú no podria esquerdar, esmicolar, fracturar, esberlar, destruir el nostre amor, que era el més real, el més profund i el més sincer de tots.

–Marta, no sé per on començar –perquè el pare encara tenia un compte pendent amb mi–. Potser pots imaginar perquè he deixat que el piano s’omplís de pols. Jo…

Li costava articular les paraules, tenia la veu trencada. No va dir res més, em va passar el braç lentament per darrere l’esquena i em va abraçar, i jo el vaig estrènyer contra mi amb totes les meves forces. M’hauria pogut dir moltes coses, aquell capvespre, però els mots que ens diem sense dir-los no són pas escuma sinó aigua, i el pare em va abraçar. Una abraçada intensa i llarga, on hi alliberava decepcions en silenci, on reconeixia el meu pare, el que m’havia estimat i a qui havia estimat tant. Potser era aquella abraçada, i no tu, Carles, la raó del meu retorn, potser la buscava i no ho sabia, després de dotze anys. D’un cop de vent, al nostre costat, la vella partitura de Chopin va abandonar el banc i va volar parc enllà, perdent-se primer entre els arbres i, després, agafant el vol, camuflant-se en el cel del capvespre, ja

18

llunyana, fins a desaparèixer, buscant potser algú per tocar aquella melodia trencada i subtil. Algú amb somnis ingenus que ja no serien meus, encara amb l’esperança innocent d’acomplir-los algun dia, sense falses promeses, sense desenganys, sense tristesa.

Cites d’Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol

19

Visita

polcastellanosblog.wordpress.com per llegir més relats!