CEUMT Butlle tí del Centre. d 'Esttld is Urb anístics, Municipàls i Territorials. N° 6 . Setembre 1978

Sanitat GAPS: Sanidad municipal

La Sa!Jitat i els municipis rurals Reforma sanitaria en ltalia

Política territorial Planejament urbà al País Valencià

Entrevista amb Ricard Pérez Casado

Comarques i Municipis El desarrollo industrial del Camp de Tarragona

CEUMT Centre d'Estudis Urbanístics, Municipals i Territorials Santa Anna, 11 , àtic. Barcelona-2 Telèfon 3179941 Horari Secretaria: dilluns a divendres de 4 a 7 de la tarda.

Coordinació general: Joan Alemany, Pau Verrié

Butlletí n. 6, setembre 1978

Butllet í d'ús exclusiu pels socis del CEUMT

Director: Ernest Udina Consell de Redacció: Joan Alemany, Jordi Borja, Lluís Brau, Antoni Castells, Joaquim Clusa, Oriol Rius, Marçal Tarragó , Pau Verrié, Olga Vilanova Redacció al País Valencià: Albert Sanchís, Josep Sorribes, Gaspar J. Urb.an

Han collaborat en aquest número: Joan Alemany Gabinet Tècnic de CCOO GAPS del Col.legi de Metges de Ben. Vicent Gonz:ílez Joaquim Margalef Elvira Méndez · Ricard Pérez Casado Oriol Rius (fotografies) Elisa Seculi Andreu Segura Josep Sorribes Ernest Udina Gaspar J. Ur ban Pau Verrié Olga Vilanova (gràfica) Laura Zumin

Disseny: Loni Geest i To ne Hoverstad Edita: CEUMT S.A. Imprimeix : Copisteria Documents Realització Tècnica: Producció 77 La Garritxa, 3 -Barcelona Dipòsit Legal. B-4655-1978

Els articles i documents dels que es fa constar l'autor no reflecteixen necessariament l'opinió col.lectiva delCEUMT.

Tots els articles publicats en aquest butlletí poden ser reproduïts , totalment o parcialment, citant o no la font.

Presentació

L'extensió i importància del dos­sier sobre sanitat que presentem en aquest butlletí li donan un caràcter quasi monogràfic. Aquest dossier està constituït per tres documents dife­rents. En primer lloc la traducció cas­tellana d'un estudi sobre la sanitat municipal - "la sanitat i els ajunta­ments" (pp. 4-1 ~)-elaborat pel Gabi­net d'Assessoria i Promoció de la Sa­lut del Col-legi de Metges de Barcelo­na que es publica per primera vegada en aquest número de CEUMT. En se­gon lloc un treball preparat per l'Elisa Sé culi i 1 'Andreu Segura sobre la sa­lut rural (pp. 14-33). Ells mateixos són els autors de l'extens estudi sobre la sanitat en el medi rural de Catalunya que va presentar fa pocs mesos el GAPS. Finalment completem aquest dossier ans uns materials sobre la re­forma sanitària a Itàlia (pp. 34-39).

En aquest butlletí inicien la publi­cació d'una nova secció -Política Te­rritorial- que aquesta vegada dedi­quem íntegrament al País Valencià amb dos materials diferents : un es­tudi sobre el pantejament urba i les àrees metropolitanes al País Valencià (pp. 4048), del que són autors en Vi­cent Gonzalez, en Gaspar J . Urban, en Josep Sorribes i en Ricard Pérez Casada i una entrevista amb el darrer d'ells sobre la situació actual al País Valencià (pp. 48-50). Obrim, també, amb aquesta secció la participaèió del País Valencià en el nostre butlletí amb la creació d'un primer nucli de redacció i amb la perspectiva de ga­rantir i ampliar la seva col-laboració regular.

La tercera i ultima secció d'aquest butlletí és la de Comarques i Munici­pis dedicada al desenvolupament in­dustrial del Camp de Tarragona (pp. 51-62) i en la que produïm diversos materials de Joaquim Margalet, de las CC.OO. ferroviàries i altres informa­cions i dades que ens han facilitat l'e­quip de col-laboradors de CEUMT a Tarragona.

Advertiment: El butlleti correspo­nent als mesos de juliol i agost, el contingut del qual és el MANUAL DE FORMACIO MUNICIPAL, ha so­fert un cert enderreriment. Confiem

'en publicar-lo a finals de mes de se­tembre.

Presentación

La extensión e importancia del dossier sobre sanidad que presenta­mos en este boletín le da un caracter casi monografico. Este dossier esta constituïda por tres documentos dis­tintos. En primer lugar la traducción castellana de un estudio sobre sani­dad municipal -"La sanidad y los ayuntamientos" (pp.4-13)- elabora­do por el Gabinet d'Assessoria i Pro­moció de la Salut del Colegio de Mé­dicos de Barcelona y que se publica por primera vez en este número de CEUMT. En segundo lugar un trabajo prepaparado por Elisa Séculi y An­dreu Segura sobre la Sanidad rural (pp.l4-33). Ellos mismos son autores del extensa estudio sobre la Sanidad en el media rural de Catalunya que presentó hace pocos meses el GAPS. Finalmente completamos este dossier con unos materiales sobre la reforma sanitaria en Italia.

En este boletin iniciamos la publi­cación de una nueva sección -Políti­ca territorial- que esta vez dedica­mos íntegramente al País Valencià con dos materiales distintos : un estu­dio sobre el planeamiento urbana y las areas metropolitanas en el P.V. (pp. 4048) ; cuyos autores son Vicent Gonzlilez, Gaspar J . Urban, Josep So­rribes y Ricard Pérez Casada y una entrevista con el última de ellos sobre la situación actual del País Valencià (pp. 48-50). Abrimos, también, con esta sección la participación del País Valencià en nuestro boletín con la' creación de un primer núcleo de re­dacción y con la perspectiva de ga­rantizar y ampliar su colaboración re­gular.

La tercera y última sección de este boletín es la de Comarques Uv.lunici­pis dedicada al desarrollo mdustrial del Camp de Tarragona (pp. 51-62) y en la que reproducimos diversos ma­teriales de Joaquim Margalef, de las CC.OO. ferroviarias y otras infor­maciones y datos que nos ha facilita­do el equipo de colaboradores de CEUMT en Tarragona.

Advertencia: El boletín correspon­diente a los meses de julio y agosto, el contenido del cual es el MANUAL DE FORMACION MUNICIPAL, ha sufrido un cierto retraso. Confiamos en publicaria a fínales de septiembre.

3

Política territorial ·

El text sobre planejament urbà i arees metropolitanes va ser presentant en les Primeres Jornades sobre l'ensenyament, la investigació i la Pràctica de l'urbanisme al País Valencià que va tenir lloc la primavera passada a la Facultat de Cièncias Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Valèn­cia. Els autors -Vicent Gonzalez, Gaspar J. Urban, Josep Sorribes i Ricard Pérez Casado- insistei­xen en el caracter de material de debat que te el document.

L'entrevista amb en Ricard Pérez Casado, secretari general tècnic de la Conselleria de l1nterior, ens ofereix una visió general dels principals problemes en el camp municipal i territorial plantejats al País Valencià.

El planejament urbà I

i les àrees me~ropolitanes del Pafs Valencià

ESTRUCTURA TERRITORIAL DEL P AJS V ALENCIA

1. Models d'estudi

Es habitual en parlar del .territori del País Va­lencià reduir aquest a un model dual, tant si la qüestió central és alguna faceta pròpia del ma­teix territori (cas de la geografia, per exemple) cóm si es tracta d'allò que succeeix damunt el te­rritori i és expressable en termes territorials (cas de la història de la llengua).

Trobem expressada aquesta teoria dual del territori del País Valencià com a marc teòric d'es­tudi de diverses disciplines: història, lingüística, geografia, estructura productiva o demografia.

A nivell històric, ha fet fortuna aquesta teoria fual a partir dels estudis d'En Joan Reglà. Aquí s'estableixen dues zones aproximadament coinci­dents amb l'interior i el litoral del País Valencià, que compten amb una estructura socio-històrica diferent.

Es sobradament coneguda aquesta interpreta-,

40

ció històrica i no ens detindrem a exposar-la; tan­mateix , el que sí ens interessa subratllar és la tesi que des del mateix moment que el País Valencià neix com a poble trobem al seu si una disjuntiva expressable en termes territorials i que podem assimilar-la a la lluita feudalisme-burgesia per llur preponderància.

La visió històrica no es limita a les edats mitja­na i moderna, sinó que arriba a interpretar segons el mateix model la història contemporània.

Així tindríem un litoral repoblat per catalans i eminentment burgès i un interior repoblat per aragonesos, eminentment feudal. Allò perillós de la tesi és que hom pot extrapolar molt fàcilment i considerar aquest fet com a bàsic per explicar la situació actual.

Coincidint en gran mesura amb l'anterior, tro­bem la divisió lingüística, immediatament expres­sable en termes territorials: existeix una frontera clara entre allò que podríem anomenar "els dos Països Valencians": el de llengua catalana i el de llengua c¡¡.stellana. Però malgrat la dualitat lingüís­tica siga un fet evident no té res a veure amb la

problemàtica territorial strictu sen so; no és cert pensar que la part del País Valencià desenvolupa­da (més endavant parlarem d'aquest concepte) coincidesca amb la catalanoparlant i que aquella no desenvolupada coincidesca amb la castellano parlant.

En tercer lloc trobaríem la visió de la geogra­fia (tant física com humana), que segueix par­lant d'una dualitat del País Valencià: litorai i in­terior, diferenciades pels recursos materials, per l'activitat de llurs pobladors i per característi­ques pròpiament geofísiques: orografia, climato­logia, etc. Aquí dins podríem situar la variable demogràfica. D'una visió apressada de les dades poblacionals, hom pot concloure que les agrupa­cions que han donat com resultat les actuals, han tendit a remarcar aquest model dual del territori.

Finalment, l'anàlisi de l'estructura productiva del País Valencià tendeix cap al mateix sentit: es parteix d'una visió dual del territori i es situen en una o altra banda la predominança dels dife­rents sectors: litoral agrícola de regadiu, amb un alt desenvolupament industrial i de serveis; interior amb agricultura de secà, _sense de­senvolupament industrial i amb pèrdues accelera­des de població activa; aquesta és la caracter-itza­ció usual del País Valencià.

Superposada a ella trobem la idea que es trac­ta d'un territori amb una forta immigració que, diguem-ho d'entrada, amaga els forts moviments migratoris interns i l'emigració cap a l'exterior.

I no és que tot el que venim dient siga fals; el que passa és que la situació del territori del País Valencià és molt més greu que el que aquests es­quemes simplificats semblen donar a entendre. La imatge que ens ofereixen és, pensem, molt in­completa.

Cal fer una crítica a una concepció dualista rí­gida i estricta del territori des de diverses pers­pectives:

Pensen que en primer lloc cal deixar de banda aquelles variables històriques esmentades per a explicar les actuals estructures territorials del País Valencià. Aquella distribució històrica del territori pot ser un antecedent de l'actual, po­dem parlar possiblement d'una continuïtat his­tòrica, erò de cap manera es tracta del mateix fe­nòmen.

Cal matisar així mateix la distribució de totes les altres variables. No ens trobem al davant de dues parts homogènies ni tan sols aproximada­ment; les variacions en cadascuna d'elles són de suma importància, tant pel que fa a la demogra­fia, com a l'estructura productiva.

Aquesta idea d'estructura "dual" aplicada a l'actualitat està molt prop de les contradiccions camp-ciutat agreujades en els darrers vint anys al País Valencià. No és per tant cap característica d'aquest, sinó la concretització de quelcom que és a la base del sistema de producció capitalista, i que s'expressa territorialment molt més en base a alguns nuclis urbans en creixement/resta del te­rritori en regressió que no en una part del terri­tori litoral desenvolupada/, una altra (interior) en regressió.

Hem d'assenyalar també la dinamicitat d 'aques­ta contraposició. No estem davant d'un fenòmen tancat (temporal o territorialment) sinó tot el contrari: en el seu creixement a tots els nivells els nuclis aerocòrics introdueixen en la seua di­nàmica zones regressives (per a 2a residència, per exemple), a la vegada que acceleren el procés en el seu interior. Es a dir, quelcom semblant al fet que els nuclis desenvolupats (siguen ciutats, re­gions urbanes o quasi regions urbanes) cada vega­da són més grans, però també més extenses, al­menys pel que fa a l'àrea d'influència, a partir de l'acceleració del procés d'industrialització inicia­da a partir dels anys seixanta.

2. Model que es proposa

Davant d'aquest plantejament dualista criticat abans, pensem que l'anàlisi de les estructures ter­ritorials del ¡País Valencià actual ha de basar-se en el fet bàsic del desenvolupament desigual del capitalisme no sols a nivell sectorial sinó també territorial. De fet, en els darrers quinze anys s'ha produït al País Valencià una acceleració del de­senvolupament capitalista deguda fonamental­ment a una forta embranzida industrialitzadora qué, reprenent el fil industrial ja existent al País, capgira i revoluciona les seues estructures eco­nómiques, socials i territorials.

Aquest fort procés d'industrialització té les seues causes més immediates en l'expansió d'una sèrie de sectors productors de béns de consum, cara.cteritzats per l'ocupació massiva de mà d'o­bra, la baixa tecnificació i una sensible vessant

41

exportadora com a conseqüència de l'avantatge comparatiu respecte a d 'altres països capitalistes

··en -relació al cost de la mà d'obra , a més a més de l'existència d'una xarxa industrial prèvia que ha actuat com a condició concreta de localització en el marc de l'Estat Espanyol.

Aquesta expansió industrial, acompanyada per l'expansió turistica, es produeix generalmertt als llocs on prèviament ja existia una certa xarxa industrial. Les conseqüències d'aquest fet són òbvies. El fort procés de concentració de la pro­ducció i la població en unes poques àrees i, per tant, el fort ritme d'urbanització de les àrees in­dustrials (no sempre litorals) n'és una, mentre que el procés de despoblament i de regressió crò­nica de la resta del País, que assoleix nivells preocupants, és l'invers lògic de la concentració.

Els desequilibris territorials interns al País Va· lencià són, doncs, força importants i això degut a dos fets que es complementen i reforcen. En primer lloc, com a conseqüènda lògica i inherent a qualsevol procés d;industrialització capitalista que tendeix a localitzar-se acumulativament en les àrees urbanes i a provocar un creixement acu­mulatiu d'aquestes mitjançant el desenvolupa­ment de les economies d'aglomeració . En segon lloc, hi ha un altre element que aguditza aquests desequilibris y que no és altre que la característi­ca d'extensiu en mà d'obra de la majoria dels sec­tors productius en expansió (calçat , moble, jo­guina, tèxtil , construcció , turisme, etc.), caracte­rística que fa que els desequilibris territorials si­guen més accentuats que els que s'haguessen pro­duït amb un creixement industrial basat en uns altres sectors productius.

Es clar, doncs, que en un primer moment, l'anà­lisi de l'estructura territorial del País Valen cià a hores d'ara deu estendre's com a consequència immediata del desenvolupament capitalista dels darrers anys, desenvolupament capitalista basat en una forta industrialització i que s'ha d'analit­zar no sols a nivell genèric sinó també específic, introduint en l'anàlisi el modef concret d'indus­trialització capitalista que ha tingut lloc.

Hi ha un darrer punt que cal remarcar. Les transformacions territorials que s'han produït al País i que han determinat, incidint sobre l'estruc­tura preexistent, la situació actual no són sols la conseqüència d'aquest procés de desenvolupa­ment desigual del capitalisme expressat en un

42

procés d'industrialització específic. Hi ha un ter­cer element d'importància fonamental que no pot ser oblidat. El model de creixement capita­lista del País ha estat un model franquista i això no és nn fet alié a l'actual estructura espacial del País. De fet , el model franquista ha determinat la relació de forces existents i el paper que han jugat els diferents agents urbans (Administració, capital, diferenciat internament, moviments so­cials urbans, etc.). La resultant no ha estat un al­tra que la clara col.laboració (o supeditació dels poders públics amb els interessos del capital, fo­namentalment del capital immobiliari) i la conti­nuada repressió dels moviments socials. Els efec­tes territorials d'aquest fet són dissortadament evidents: especulació desenfrenada, malthusia­nisme crònic dels equipaments col.lectius, des­trucció del patrimoni col.lectiu, privatització de la naturalesa, etc. En defmitiva, al País Valen cià no han actuat els mecanismes "compensadors" existents a d'altres països capitalistes i el menys­preu pels interessos populars (i inclús els del pro­pi capital a més llarg perme) ha estat esfereïdor.

3. Característiques del model

Sense intentar ser exhaustius, hem agrupat en quatre les característiques territorials del model de desenvolupament seguit : desequilibris territo­rials; destrucció del medi ; aspectes culturals ideo­lògics i característiques econòmiques.

Les conseqüències que el procés del que ve­nim parlant han tingut en el territori són expres­sables en gran part en termes de desequilibris ter­ritorials. Tanmateix, no són unes relacions sim­plistes de cause-efecte (el desenvolupament pro­voca necessàriament uns desequilibris en el terri­tori) sinó perfectament biunívoques (en determi­nat tipus de desenvolupament necessita, a la ve­gada que els accelera, d'uns desequilibris en el territori). Parles, és clar, de la funcionalitat dins del capitalisme de l'existència d'unes àrees en re­gressió vora les àrees de expansió.

En la bas de la qüestió trobem la recerca de rendabilitat a curt i mig terme del capital, i de l'aprobació privada de les rendes originades (en cap moment es considera una rendabilitat social de les inversions, la qual cosa fa que sense altra consideració s'exploten salvatgement les econo­mies de caràcter acumulatiu produïdes per les aglomeracions).

Aquesta concentració de la producció exigeix la concentració de la població. La necessitat de mà d'obra es complementa amb la manca d'in­versions de les àrees deprimides. S'accelera així el procés migratori, i la necessitat d '"àrees de re­serva" d'on extreure la mà d'obra fonamental en aquells llocs beneïts per les inversions. Una altra part de la qüestió és la funcionalitat d'aquestes àrees com a proveïdores de recursos i com a llocs on instal.lar les indústries mal vistes prop de zo­nes urbanes (Central nuclear de Cofrents) (1).

Aquests desequilibris no s'expressen en el ter­ritori d'una manera dual estricta (2).

A un nivell més concret, els desequilibris terri­torials troben llur expressió en la desigual dota­ció d'equipaments i serveis. Per una banda les ~rees territorials deprimides es caracteritzen per la manca de dotacions de tot tipus; altre tant passa amb la perifèria de les àrees urbanes. No volem dir que el caràcter de la infradotació siga el mateix, però el procés sí que ho és. La segre­gació social de les àrees rurals respecte a les urba­nes troba el seu complement en la de les zones perifèriques de les ciutats, respecte a les zones destinades a la classe dominant. La qüestió de la vivenda és palés en el darrer cas.

Una altra característica del model seria la des­trucció del medi, val a dir de tot el territori.

La manera d'actuar damunt ell està suposant la seua deterioració accelerada.

De dues maneres s'aconsegueix açò: per ocu­pació del medi, i per degradació d'aquest.

La concentració de la població i de la produc­ció, amb el transvasament d'aquesta, suposa ocu­par un territori agrícola ric en molts casos. El mateix podem dir de la manera con s'ha ocupat l'espai costaner: en convertir-se en un bé apre­ciat, la densificació ha arribat a destruir fins i tot aquells elements naturals pels quals ho era, d'apre­ciat.

En et fons tot el mecanisme tendeix a servir la producció i el consum poster~or dels objectes produïts, siguen carreteres, apartaments, parcel.­lçs o fords fiesta. I la producció de l'espai i la seua venda posterior exigeix la destrucció de les característiques prèvies. Les que resten, és clar,

. es privatitzen. Es així com s'ha aconseguit des-

truir gran part del litoral o de les serres per a vendre'ls transformats en apartaments o xalets; gran part de l'horta transformada en vivenda sub­vencionada, en cotxes Ford Fiesta o en autopistes; hom es compra el xaletet; després necessita el cotxe per arribar-hi; i després les autopistes per anar-hi. Es un exemple, clar.

Allà on no es pot produir espai es dipositen els residus de la "civilització industrial": Albufe­ra, aigües subterrànies, rius, aigües marines ...

La ideologia dominant és la ideologia de la classe dominants. POdem parlar per tant dels as­pectes culturals i ideològics del model territorial. El reforçament necessari perquè el procés seguit siga ben vist passa per una manipulació ideològica. La potenciació a través dels mass media d'una "ideologia de la modernitat", no sols fa estima­ble la destrucció del medi, sinó que amaga l'estat real de la qüestió territorial, i ensems prepara el futur públic que consumirà i consumarà aquesta destrucció. La modernitat com a valor unidirec­cional manté i potencia la valoració positiva de les característiques físiques del sistema capitalista.

Dins d'aquest codi de valors, el procés se'ns presenta com necessari i irreversible; i si no total­ment estimable, sí desitjable malgrat tot.

La producció ens ha de portar a tots els cels imaginables al través de l'automòbil, la vivenda, el xalet i l'autopista en propietat privada tot allò que es puga.

La cultura urbana és allò que presideix el pro­cés del progrés, i cal per tant, tendir a ella.

Però arril)ats a la situació en la qual ens tro­bem, fa de riure pensar que el millor que podem desitjar són moltes autopistes del mediterrani, o que les torres de Castelló o de València són quel­com més que producte de l'especulació del sòl.

(1) En el fons les àreas de reserva no deixen de ser una part de les . especialitzacions del territori. Si per a un bon funcionament del ter¡ftori en el sistema capitalista és necessària la concentració, i 1 'aprofitament de les economies d aglomeració, açò és paral-lel a la necessitat d'especialitzar el territori en tots els seus aspectes pos­sibles. Cosa que troba la seua més alta expressió en 1 'especialitza-

' ció del territori a nivell mundial.

(2) Com hem dit al principi, al País Valencià no trobem un lito­ral homogeni, desenvolupat i que gaudeix tot ell dels avantatges ie la. cultura urbana. Dins d'aquest litoral trobem zones que te­nen un grau de regressió sinó idèntic sí semblant al de les zoilas interiors.

f 43

Com a darrer tret definidor de les característi­ques del model territorial existent al País Valen­cià, cal almenys assenyalar algunes de les contra­diccions més patents que poden tenir llur origen en qüestions territorials, tot i que no es poden entendre com alienes a les contradiccions bàsi­ques d'una societat capitalista, encara que tinguen la seua especificitat .

En primer lloc, és clar que com a conseqüèn­cia del model franquista la producció de les con­dicions de reproducció del capital i de la força de treball han estat molt dolentes i aquest fet pot condicionar negativament el mateix procés de desenvolupament capitalista. Al capdavall no es tracta més que de la concreció a nivell territo­rial de la contradicció, agreujada pel franquisme, entre la socialització creixent de les forces pro­ductives i les relacions socials de producció capi­talistes.

En segon lloc, i de forma lligada al punt ante­rior, el creixement extraordinari dels preus del sòl urbà com a conseqüència de la forta pressió de la demanda de terra urbana en les àrees en creixement , de l'existència de la propietat priva­da de la terra i del fort procés especulatiu encen­tat amb el vist i plau de l'administració, està te­nint conseqüències clarament negatives sobre el ritme mateix de creixement econòmic. En efec­te, aquest fort creixement dels preus del sòl urbà està originant els següents fenòmens:

a) Primerament , es prodúeix una evident des­viació de recursos financers cap al sector immo­biliari degut a la major rendabilitat del capital di­ner en aquestes utilitzacions, desviació que per­judica altres sectors productius, que es veuen ra­cionats en llur finançació.

b) En segon lloc, l'encariment progressiu dels preus de les vivendes a causa, en bona part, de l'augment dels preus del sòl, pot estar minvant de forma sensible el ritme de creixement del consum d'altres béns, en perjudici d'altres sec­tors industrials.

e) Per últim, aquest encariment de la vivenda ·(i també d'altres béns i serveis) a conseqüència dels elevats preus del sòl pot estar contribuint a la pressió cap a l'alça dels salaris, fet que en de­terminades circumstàncies i determinat tipus d 'empreses pot reduir la taxa de guanys.

El conjunt de contradiccions esmentades cons­titueiex la base no sols d'un clar conflicte entre

44

burgesia i les classes populars sinó també de pos­sibles conflictes intracapitalistes. Tanmateix, aquesta darrera possibilitat no és massa evident al nostre País, possiblement com a resultat del predomini dels interessos immobiliaris i de la inexistència d'una burgesia industrial hegemòni­ca, ja que la gran burgesia autòctona tradicional té suficients interessos en els negocis immobilia­ris com per a qüestionar el model.

4. Tipologia de zones

Les transformacions territorials produïdes re­sultants del model explicitat han donat lloc a una determinada estructura territorial que hem tractat de definir al punt anterior. Fóra conve­nient ara d'establir una certa tipologia d'àrees di­ferenciades que explicite una vegadamésl'absurd d'un tractament du alis ta rígid i que puga ser la base de futures propostes. Aquesta tipologia vol ser el reflex de la diferent funcionalitat (que no racionalitat) de les distintes parts del territori del País, funcionalitat que ha de ser entesa en el marc d'un únic i contradictori procés de desenvolupa­ment capitalista.

Uns possibles criteris per a la construcció d'a­questa tipologia poden ser, primerament, el com­portament demogràfic tant pel que fa als ritmes de creixement com als moviments migratoris. Després, caldrà veure quin és el tipus d 'estructu­ra productiva, estructura que és en definitiva la variable explicativa del comportament demogrà­fic i, per últim, el tipus d'utilització del medi pot ser una tercera variable a considerar.

Amb aquest criteri podem establir la següent tipologia:

I) Zones amb predomini de l'activitat industrial i de serveis amb fort creixemen demogràfic

forta atracció de població d'altres zones del País i de la resta de l'Estat. Procés accelerat d'urbanització amb progressiva destrucció del medi. Exemples: l'Horta, Alacant, Castel­ló, Elx, Crevillent, etc.

11) Zones també amb predomini de la indústria i en menor grau dels serveis, però amb l'exis­tència d'àrees internes d'agricultura de secà deprimides. Ritme de creixement demogràfic menys accentuat que en el cas anterior i atrac­ció de població més limitada al seu entorn immediat. Exemples: la Costera, l'Alcoià, la Vall d'Albaida, el Comtat, etc.

III) Zones turístiques puntuals o en trams dis-

continus. Creixement demogràfic i dels ser­veis amb escassa activitat industrial i comple­ment d'agricultura de regadiu o de secà. Lo­alització litoral i destrucció del medi. Exem­ples: parts de l'Alt Maestrat i de les Planes, Canet d'En Berenguer, el Puig, Pobla de Far­nals, el Saler, zona costerenca de la Ribera Baixa, la Safor, les Malànes, 1 'Alacantí i el Baix Vinalopó, etc.

IV) Zones agrícoles de secà extensiu en regressió. Pèrdues contínues de població, manca quasi absoluta d'inversió i regressió crònica. Ex em­les: àrees in teri ors de Castelló i València i complement d'àrees dels grups 11 i III.

V) Zones agrícoles intensives de regadiu. Rela­tiu estancament demogràfic degut a l'espe­cialització agrícola i a l'absència de procés industrialitzador. Exemples: part de les Pla­nes, part de les Riberes, el Camp de Murve-

·dre, el Baix Segura, etc.

Així mateix podem parlar d'una regió urbana que amb València com a centre segueix un mo­del aproximadament concèntric amb una lleuge­ra tendència a créixer cap a l'interior. Com a re­gions urbanes en formació (o en possibilitat d 'ar­ribar-hi) podem assenyalar els nuclis de Castelló, Alacant-Elx i els seus voltants així com, de for­ma més problemàtica, la regió urbana estructurà­da entorn els eixos Xàtiva-Ontinyent-Albaida/Al­coi-Cocentaina-Gandia.

De forma paral.lela a aquestes tasques trobem uns eixos que estructuren el territori: - l'eix litoral, fonamental en tant que enllaça

zones on es donen tot tipus d'activitats pro­ductives, residencials i d'esbatjo i, en segon terme i amb importància molt més reduïda l'eix València-Xàtiva-Alcoi-Alacant i l'eix del Vinalopó.

S. Algunes consideracions de futur

La situació descrita en establir 1 'anterior tipo­logia de zones, realitzada en funció de l'activitat industrial, del nivell de serveis i equipaments, de l'activitat primària i del turisme, i alhora de llur comportament demogràfic i dels. nivells d 'urba­nització, constitueix un punt de partida obligat per tal de reconsiderar el territori del País Valen­cià i, sobretot, la seua ulterior ordenació. Convé d'aclarir, de manera reiterada, que aquesta tipo­logia, i les zones resultants, ha estat establerta en el supòsit -ben real, altrament!- d'un marc jurí-

dic i polític sense cap mena de control democrà­tic.

Sembla obvi que sense un marc altre, sense una modificació substancial del model social do­minant, les tendències descrites més amunt ten­diran a perpetuar-se, tot consolidant la situació ja esmentada. Malgrat això, i sense contemplar un capgirament radical de l'ordre social establert, poden ser proposades actuacions d'ordre territo­rial que tendesquen a la modificació de l'status quo d'arribada.

Aquest, sovint, és qualificat de negatiu, tant per sectors progressistes de les capes intel.lectuals i professionals del país, com per fraccions enyo­rants de la dreta rural i reaccionària. Ens referim, és clar, a l'empenta de la industrialització i a la creixença, intensificada als tres darrers lustres, de l'urbanització de la població del País Valencià. Al nostre parer l'actitud negativa és errònia, o en qualsevol cas a-històrica almenys per alguna, o totes, aquestes .raons:

¡a. la negació i/o desconeixement dels meca­nismes d'acumulació i els resultats d'aquesta, no implica llur inexistència actual, i, no cal dir-ho, passada 2a. cal que considerem la situació present, mal­grat que sembla obvi, com el resultat d'un pro­cés històric, i, no cal dir-ho també, evitant cri­teris i judicis, actituds, voluntaristes i/o senti­mentals 3a. en tenir en compte aquest procés històric, i alhora els resultats que se'n desprenen, la si­tuació d'arribada, present, se'ns revela amb trets molt sovint positius, especialment en allò que fa referència a la participació de la massa popular en els béns de cultura de la mateixa manera que el procésha conduïtsense cap me­na de dubte en aquest cas, a una presa de cons­ciència de les classes populars davant d'aquest procés històric.

Ens situem, per si calia aclarir-ho, en la perspec­tiva del vell adagi alemany de Die Stadt Luft macht Frei.

D' això se'n deriva, és clar, una certa actitud positiva envers el fenomen de I' aglomeració ur­bana, que suscitat per 1 'acceleració industrial i d' altres factors ja enunciats més amunt, descriu la situació territorial del País Valencià.

Aquesta actitud, com és natural i lògic, no su-

45

posa l'acceptació del procés històric tal com s'ha desenvolupat, com l'ha dut a terme el sistema vi­gent als darrers anys, o fins i tot als anteriors: ara no ens situem en l'afrrmació del doctor Pan­gloss, i per contra sí afirmem la necessitat inelu­dible de situar-nos en la perspectiva històrica en termes estrictes. Resulta bastant evident que en una societat industrial avançada - i el País Valen­cià pot arribar a ser-ho en un termini relativament curt- no hi cap un replanteig dràstic de la relo­cació humana i de les activitats productives sense que això no supose uns elevats costos socials, tant sota una societat capitalista com sota el mo­del d'una altra societat.

Mantenir aquest punt de vista no significa cap identitat, tampoc, amb els pressupostos de modi­ficació territorial que defensen àmplies capes de professionals tecnocràtics. En d'altres termes, es tracta de negar la viabilitat, present i futura, en aquest país, de les tesis "desurbanitzadores", i alhora de les "urbanitzadores forçades", supo­sant les primeres una clara alternativa regressiva, impensable en termes del procés històric, i ies segones un assaig de megalomania dirigista . Hom descarta, per tant, les propostes dels "dissenya­dors socials" en ambdós sentits per tal que els considerem fora de les possibilitats reals de de­senvolupament del sistema i el procés històric, a part que considerem aquests tipus de proposi­cions d'arrel en uns casos petit-burgesa i a-histò­rica en d'altres.

Es tracta, alhora, de defugir precipitadament de tota aventura ruralista de tall "colonitzador" (tipus Instituta Nacional de Colonización, Plan Jaén o Plan Badajoz) de la que lamentablement el cabal d'experiència , i no solament en el nostre país, és abundós i frustrador: la simple visita als nous nuclis de població d'origen "colonitzador", a l'immediat entorn de València, com Sant An­toni de Nenaixeve, Nova Loriguilla, etc., ens for­naixen imatges que parlen per elles mateixes de la inanitat i inoperància d'aquest ruraliste castis­sista i feixista.

Afirmada la nostra decidida decantació del procés urbà, d'urbanització, cal reconèixer i ad­metre l'estricta necessitat d'un replantejament dels reeequilibris territorials. Aquest reequilibri haurà d'ésser capaç de reduir els elevats costos socials que el punt d'arribada present ha suposat, i que permeta alhora no aturar els elements posi­tius que el mateix procés ha desvetllat o poten-

46

ciat , com ho són , la consciència ciutadana i de classes i nacional que han acompanyat l'extraor­dinària creixença del País Valen cià i les seues ciutats, als darrers quinze anys.

No és possible , en fi , re-pensar la producció industrial, econòmica i les relacions que aquesta comporta, en una societat industrial a pun d'en­trar en un període de maduresa, a través dels mo­dels "desurbanitzadors" , homogeneïtzadors del territori i de les poblacions, i negadors , en conse­qüència de tot el procés històric del que arren­quen , i fini tot d 'una llarga tradició cultural que fa de les nostres ciutats els baluards i la garantia d'un procés social més democràtic.

El plantejament precedent, tal com ho adver­tíem, no suposa l'acceptació del model de desen­volupament tal com s'escau al País Valencià re­cent (forma de capitalisme subdesenvolupat en el marc d'una dictadura). Pensem que una acti­tud positiva envers el fenòmen de les aglomera­cions urbanes ha de contenir mecanismes !imita­tius del propi creixement , ja que aquest, fins i tot , podria arribar a ser disfuncional per al propi sistema industrial. I alhora ha de contenir, també, mecanismes de descentralització de les àrees ur­banes.

En efecte, el creixement urbà i industrial - i no cal dir-ho, el turístic- haurien d'ésser sotme­sos a un procés de control per part de l'adminis­tració i els poders públics tendint no a llur con­tenció estricta o fins i tot reducció, sinó cap a un desenvolupament selectiu en termes d'activitats i de localització (certes activitats a certs indrets), i de cap manera de forma no selectiva i indiscrimi­nada.

Es clar que el creixement, per exemple , turís­tic és al País Valencià congestiu en molts punts, i ha aconseguit , com ja s'ha dit , un absurd objectiu : acabar amb el recurs natural que li servia de re­curs a molts llocs. Això, però , no significa que d 'altres punts del territori no hagen de ser con­templats com objectiu de desenvolupament turís­tic, si bé convindria replantejar-se els models d'o­cupació d'aquests nous punts (intensitats d'ús , equilibri ecològic, controls d'execució , etc.)

A nivell industrial, de la mateixa manera, no aturant el creixement allà on s'ha produït i con­tinua produint-se, sinó reforçant el desenvolupa­ment allà on encara aquest fenomen no s'ha pro-

duït de manera consistent, o on es troba amb di­ficultats , i en ambdós casos sempre que es comp­te almenys en algun recurs bàsic, com és ara la població, l'accessibilitat. Resta ben entés en cap moment no proposem una política de "Polos".

Una opció d'aquest caire no pot oblidar la pre­sència d'un element certall}ent pertorbador com són les rendes del sòl, que òbviament pot consti­tuir, i de fet consisteix, en un fre sovint parasita­ri . En d'altres paraules, un reequilibri, qualsevol que siga l'abast que hom vulga assignar-li, haurà de partir necessàriament d'una reconsideració, dràstica, de la política del sòl: hom no pot per­metre que l'actiu negociable més important per a molts sectors industrials, i no cal dir-ho de la vi­venda siga justament un bé considerat sovint com patrimoni de tots els ciutadans.

El territori no inclòs a les àrees urbanes i in­dustrial o turístiques, ha d'ésser objecte d'un tractament que en primer lloc maximitze els seus recursos naturals sempre que admeten la inade-

quació d'una política de reequilibri urbà en el sentit d'industrialització forçada o puntual i re­població igualment forçada. Els recursos econò­mics tradicionals (agrícoles, ramaders i en menor mida forestals) hauran de constituir elements sec­torials a tractar mitjançant polítiques específi­ques.

Ens interessa en aquest moment remarcar la possibilitat d'una creixent i intensa reutilització de dos recursos característics: el paisatge i la vi­venda. No cal dir que la mise en valeur d'aquests recursos haurà d'ésser pregonament diferent dels coneguts i posats a la pràctica habitualment, pre­venció i caute que no invalida la possibilitat ha esmentada de recuperació de les àrees naturals més o menys privilegiades.

El disseny d'un pla turístic d'abast comarcal/ regional/local hauria de constituir l'instrument per a un ús adequat del paisatge alhora que po­dria fer possible la recuperació del patrimoni im­mobiliari, la qual cosa a més d'operar en un· sen­tit de reequilibri de les rendes podria, amb les més estrictes cauteles i restriccions, salvaguardar el patrimoni cultural i històric, i potser també re­duir la proliferació d'ocupacions salvatges i sub­culturals del territori tal com s'escau a les àrees immediates a les grans aglomeracions urbanes

(L'exemple de La Calderona pot servir per a ado­nar-se'n de l'exactitud de l'anàlisi i la possible va­lidesa de les nostres proposicions).

El model de creixement conegut ha compor­tat gravíssims dèficits d'equipament , tant col.lec­tiu com individual, i ateny tant les àrees urbanes com a les poblacions de les regions o comarques deprimides, si bé, com és obvi per raons ben di­ferents. L'existència d'una planificació exhausti­va per tal de resoldre aquestes estructures defici­tàries en qüestions bàsiques, hauria d 'ésse objec­te d'un altra tractament específic. En ambdós casos, no cal dir-ho, els costos seran, necessària­ment, elevats, si bé, haurem de convenir tots , igualment necessaris.

6. Necessitat d'un esquema director territorial

Les consideracions anteriors condueixen, com a lògica conclusió, a la formulació i integració de les propostes, en un únic esquema director terri­torial que abaste el conjunt del País Valencià, i que siga alh'ora suficientment flexible per tal d'incloure noves necessitats i demandes socials , o que puga esmenar els possibles errors de planeja­ment. Totes les consideracions i possibles objec­tius de planejament tenen un element comú : el territori en el seu conjunt; cal, doncs, abordar el seu tractament també d'una manera unitària. Afegim-hi que la necessitat de l'esquema director territorial -o com vulguem anomenar-lo - ens resulta òbvia tan en el supòsit de la continuació dèl model social imperant com, i potser més, en el cas d'un capgirament dràstic d'aquest model i la seua ulterior substitució per un altre.

Es clar que en el marc d'aquestes Jornades, i també per l'aqast de la feina que suposa, no és el moment, ni en tenim la pretensió, de traçar l'es­quema director, ni tan sols de fer-ne un esborrany. Això sí, les consideracions de les pàgines prece­dents, esperem, conduesquen a plantajar-ne la seua necessitat.

Hi ha dos aspectes, però, que per ser a la bàse de la producció del susdit esquema director esti­mem que convindria de sometre'ls a la discussió .

En primer lloc la necessitat urgent i immedia­ta d'una legislació específica en matèria de sòl, tant pel que fa referència a la seua ordenació com al control de la seua producció. Es a dir que afirmem la necessitat immediata d'incloure entre

47

les competències del govern autonòmic, i àdhuc pre-autonòmic, de legislar i controlar totes les polítiques referents al sòl. I que aquesta legisla­ció contemple de manera explícita l'organització territorial del país, els seus òrgans de poder, les seues competències i llur relació mútua, més en­cara si com cal preveure la presència d'una ex-tensa i intensa àrea industrial, turística i urbana, fa preveure també la necessitat de governs o au­toritats de caràcter metropolità o supracomarcal.

En segon lloc resulta absurd, i tothom pot re­conèixer-ho, que s'apliquen els mateixos criteris de planejament, i idèntics standards urbanístics, d'una manera indiscriminada: des del nostre punt de vista els equipaments i els serveis s'han de ter­ritorialitzar en funció de necessitats i demandes socials, ja que l'experiència recent ens mostra de manera palesa les incongruències tals com reveu­re la mateixa densitat d'aparcament en un veïnat de les àrees deprimides com al centre de la ciutat de València, i no n'és, com és ben sabut, l'únic cas.

Finalment semnla bastant probable que la fu­.tura organització político-administrativa del ter­ritori del País Valencià passarà per una mena o altra de comarcalització. Per al nostre raonament, en principi, acceptem aquesta possibilitat com hipòtesi de treball, sense entrar-hi, no cal dir-ho, en quins criteris, o amb quina de les divisions co­marcals ens quedaríem. El marc comarcal, ens sembla probable també, no podrà abastar la tota­litat de les qüestions que previsiblement afecta­ran el seu territori. La flexibilitat de l'esquema director, i la del marc legislatiu, haurà d'incloure també explícitament les agrupacions de comar­ques en forma de regions, i/o la possibilitat d'agru­pacions comarcals per a propòsits concrets de planejament, per exemple sectorial.

Un altre problema, sinó el major i més imme­diat, a resoldre és el de les grans àrees urbanes, sovint de caràcter metropolità. Des del nostre punt de vista aquesta realitat exigeix la formació i creació de veritables autoritats o governs me­tropolitans, amb funcions i competències pròpies.

I Entrevista amb Ricard Pérez Casado I

Per tal de donar una visió global del moment actual del País Valencià, pel que fa als problemes terri­torials i urbanistics, el CEUMT ha entrevistat a : Ricard Pérez Casado, Secretari General Tècnic de la Conselleria de l'Interior. del Cons eU del P. V. i vocal de la Comissió Mixta de Transferències Estat­Consell del P. V.

P.- Quines són les competències actuals del Consell del País Valencià sobre Ordenació del Territori?

R.-Ara com ara, agost del 1978, el Consell no en té cap. Ni en Ordenació del Territori ni en cap altra matè­ria. El Consell, preautonòmic, és només l'inici d'un pos­sible procès de recuperació de les senyes d'identitat del País Valencià. Les seues característiques de "govern" de concentració, on la dreta, sospitosament poc autonomis­ta té una presència major de la que concedí el vot popu­lar, retallen en bona mida les possibilitats d'un dinamis­me més accentuat.

El Consell només té sentit, ara, com mitjà d'aconseguir l'autonomia el més aviat possible. Alhora ha esdevingut el recurs per a les classes populars i treballadores del País Valencià en la mida que, malgrat tot, és l'únic òrgan de govern, tan migrat com es vulgui, que arrenca de la volun­tat popular, democràtica.

En aquest sentit, i dins la matèria que se'm demana, el Consell està actuant com objector, com darrera instància

48

moral en el sentit més ampli, pel que fa a les destrosses urbarustiques a que està sotmès el País Valencià. I res més.

P.-Quines són les Competències previsibles del Con­sell sobre O .T.?

R.-L'experiència més recent, i per ara única, sobre · les transferències de l'Administració de l'Estat als ens

preautonòmics--o, com ara s'ha convingut en el cas de la Generalitat, "restabliment provisional de l'autonomia", i que, per cert no és en absolut el cas valencià-, s'encami­nen cap a una àmplia llibertat en matèria d'ordenació del territori, i en concret cap a l'aprovació i execució dels Plans d'Ordenació Urbana, excepció feta dels Esquemes Directors Territorials, on encara no sembla prou clara la facultat decissòria dels territoris autònoms. Sembla que, al País Valencià, si fa no fa, la cosa anirà pels mateixs ca­mins.

És clar que els decrets de transferències a la Generali­tat i al Consell d'Eu~adi només fan referència a un as-