Butlletí CC - 1

ABRIL 2017

CC BUTLLETÍ DE LA

COMUNITAT CARMELITANA

DE BADALONA

Butlletí CC - 2

COMUNITAT

CRISTIANA CARMELITES

Carrer Sant Miquel, 44

BADALONA

e-mail: badalona@carmelcat.cat

www.carmelcat.cat/badalona

APORTACIÓ ANUAL: 5 €.

Els articles que es publiquen en aquest Butlletí expressen únicament

l’opinió dels seus autors

Aina Aliaga Joan Badia, ocd

Teresa Biayna Àngel M. Briñas, ocd

Josep Burriel Teresa Català †

Francesc Costa Montse Fau Mercè Gras

Enric Masdeu Xavier Miró

Fina Niubó Pentinagats

Núria Perera Joaquim Recasens, ofm

M. Pilar Serra David Rodríguez Cebrián Verónica de Jesús, ocd

Han col·laborat en la redacció, correcció

edició i distribució d’aquest número:

Butlletí CC - 3

CC NÚM. 89- ANY XXII - ABRIL 2017

Pòrtic

De l’AL·LELUIA de Pasqua a la vida de cada dia

Un AL·LELUIA vigorós ressonarà la nit de Pasqua de Resurrecció. Qui ho podria imaginar dos dies abans quan Jesús moria a la creu? Ara bé, el crit de victòria està íntimament relacionat amb el temps anterior marcat per la fidelitat. I tots tenim clar que la fidelitat comporta esforç i pati-ment. Situacions que posen a prova la fermesa íntima del compromís as-sumit, la fondària de l’amor desinteressat, el coratge davant el cant de sirenes del desengany o del fracàs.

Jesús és símbol de victòria perquè és l’expressió més càlida de fideli-tat. El claven a la creu, però mai no podran matar la seva llibertat. Esbor-ren el cos, però no pas l’esperit. Conserva allò invisible que restarà sem-pre.

Nosaltres, esperançats de resurrecció, mirem també la Pasqua. Déu, que ressuscita Jesús, mira també la nostra fidelitat de l’última setmana, de l’últim mes, de l’últim any. I en l’AL·LELUIA de la nit de Pasqua torna a parlar-nos d’estrènyer els llaços de la vida comunitària, d’obrir casa nos-tra als qui viuen la soledat de la indiferència, de tornar a superar els mo-ments de desencís.

Cal mirar el futur des de la fortalesa de la fidelitat de Jesús. Si en Ell va acabar en resurrecció, en nosaltres no serà pas diferent. Tant de bo cada any puguem cantar vigorosament l’AL·LELUIA pasqual com a comu-nitat de seguidors de Jesús!

Àngel Briñas, prior

Butlletí CC - 4

Cada dissabte, un grup d'entre 15 i 20 adoles-cents de 12 a 16 anys es troben per créixer en la fe, en el transcendent i amb els valors que Jesús ens inspira.

L'equip de referència som adults que, a la ve-gada que donem, rebem molt més! Els adults hem de vetllar per aquest jovent que, en uns moments en què la nostra societat sembla voler arraconar qualsevol aspecte transcendental del seu ser, ells i elles tenen la possibilitat de trobar respostes i valors per anar per la vida. La seva vida que ara és, principalment, la família, els amics, l'escola, els equips, l'esplai...

Els volem donar una perspectiva que segueixi els Signes dels Temps, i no gens anacrònica. Vol dir que cerquem d’estar al dia de les necessitats i de les propostes que els són realistes.

La nostra comunitat té el deure d’atendre’ls; d'atendre les necessitats d'aquest Futur. Mirar a un altre costat; pensar que els mínims ja hi són

ens portarà a l'absència de creients que ens re-llevin generacionalment.

Demanem a tota la comunitat que cerqui la forma de fer-los sentir que també en formen part, d'acollir-los, de comptar amb les seves ide-es i necessitats d'una forma autèntica. Que se'ls tingui en compte a l'hora de decidir aspectes de la comunitat.

Ells i elles tenen veu i vot a les escoles; se'ls escolta a casa, perquè no a la comunitat cristia-na? A la nostra? Al Consell, quan cal preparar celebracions, la participació a l’escolania.

Sí, és possible que no callin, que diguin coses difícils de fer, que els costi la constància... Però és que estan en l’edat d'aprendre i equivocar-se...

Sobretot davant una societat que els està bombardejant contínuament amb una vida d’o-d’obtenir, voler, posseir...

Jesús, ens deia fa unes setmanes l'evangeli, anava cercant seguidors de dos en dos; que el camí s'ha de fer en comú, que ningú el pot fer per un mateix. Germans i germanes, com se'ns jutjarà si no fem res pels més petits?

Ells i elles saben que seguir el camí de Jesús no és fàcil, que ser cristià no està de moda; però malgrat que hi ha dificultats, estan tan il·lusionats com per vèncer aquests impedi-ments i buscar l'emoció i la joia d'intentar-ho.

Quan em llevo, els pares em comuniquen que hem de marxar de

casa. No m’expliquen per què, però jo ja ho sospito, ho he vist a la meva televisió, ha caigut una bomba a Barcelona. Em diuen que agafi quatre coses i que les posi a la motxilla.

Agafo una muda de roba, unes sabates i un peluix perquè em doni una mica de suport.

Ràpidament, a les quatre de la tarda, ens ve a recollir un autocar, i ens porta a un lloc molt estrany. Em sembla que es diu camp de refugiats. Ens donen una tenda de campanya i unes quantes mantes per la família, el Biel (el meu

germà), la meva mare, el meu pare i jo, clar. Estic molt atemorida, no conec a ningú.

Tampoc em deixen fer res, però jo segueixo sent positiva.

LLUITARÉ FINS AL FINAL!!!!!!!

AINA ALIAGA RUIZ, 11 anys

Montse Fau, catequista

Butlletí CC - 5

Butlletí CC - 6

La felicitat. Normalment està en coses peti-

tes, no? Coses a les quals, per una o altra raó, dónes valor. Recordo la primera vegada que es-

tic ingressada en un hospital. La finestra gran però tancada. Tancada. Tancada. La feli-citat va ser els quatre dits que la infer-

mera va acceptar obrir, l’aire fresc que hi entrava, els dits que podia treure enfo-

ra... la felicitat era quatre dits d’una fi-nestra oberta.

Porto des de Cap d’Any constipada.

Aquest vespre he dormit sense els dos coixins que m’elevaven l’esquena per in-tentar no tossir tant. Que bé! La felicitat

ha estat poder dormir plana, amb el meu vell coixí de sempre.

De vegades algú em pregunta. Com estàs? I jo responc: bé. I la resposta de l’altre acostuma a ser: la processó va per

dins. La processó. I m’imagino el pas de Setmana Santa del Sud, amb tots els en-

capirotats i els ciris. Quina processó?

Per dins. Per dins va felicitat a moments i per les coses més senzilles, ja ho he dit.

I hi va solitud. La inherent a tota persona. El silenci a la nit. L’escolta. El res o el tot. L’inte-rrogant. El desig.

I la sensació d’haver acabat. De ja està. C’est fini. Fi. La sensació de que cada dia és re-

gal i que massa no sé que fer amb ell. Hi havia dies que els omplia tant i tant! I ara passen i em diuen adéu. I els veig passar i els veig marxar.

Adéu!

Tal vegada és el cansament, aquest cansa-

ment que em deixa sense massa opcions. Pinto. Aviat no hi cabrem a casa. Hauré de cercar altra afició. I si em passo al ganxet?

Em diuen que escrigui. Si tot està escrit! I

jo ja ho he dit tot! Si recollís els meus escrits ja donen per a un llibre! Per què el llibre? Per arri-

bar a qui? Si de vegades ni els qui tinc més a prop em saben, em contesten, m’escriuen!

Em vaig fent gran assumint pèrdues. Físi-

ques, moltes. I pèrdues a nivell de relacions, de compromís, d’interessos, de lluites... com dir-ho? tot està en un altre nivell. Jo ja em vaig em-

passar el fet de no ser-hi i el ser-hi és regal i anècdota. Perquè el món segueix i té el seu mo-

viment i els seus dies i mesos. El seu temps. I jo contemplo un petit tros, un espai concret i un moment concret. I el contemplo amb la mirada

un poc cansada o de cop un poc sorpresa o en-curiosida. I ara què?

Escriu em diuen. I el que jo puc escriure qui sap si serveix, qui sap si arriba.

No tinc l’efervescència de la jardinera que

rega les floretes. Ara m’assec al porxo i contem-plo el jardí, la vall i les muntanyes. O sóc el vell arbre que hi és i prou. I hi és amb la pluja i hi

és amb el vent.

Segueixo donant gràcies. I aprenc poc a

poc l’ABC. El comentàvem a la darrera trobada del meu grup de pregària. L’ABC. El que fa que la vida sigui plena i bella.

Agrair, beneir, consagrar...

I en això estic. Intentant quedar-me amb

això, el bàsic. Però si ho practico i ho domino tindré la saviesa de les millors biblioteques. ABC. Aquí hi és tot. La felicitat.

Teresa Català 5 de gener de 2013

LA FELICITAT

Butlletí CC - 7

L'Anna Maria Rosés ens va deixar a pri-

mers de març d'enguany. Va portar la se-

va malaltia amb molta discreció i mai va

perdre l'esperança.

A finals dels anys noranta va començar

a col·laborar amb l'esplai Mar Blau, on va

arribar a ser del grup de coordinació. El

seu caràcter alegre; la simpatia que trans-

metia, sobretot als més grans; l'empenta

que tenia davant les dificultats; el compro-

mís de cada dissabte en el grup de coordi-

nació; el saber fer i estar, van contribuir al

creixement de l'esplai i a la seva durada

en el temps.

També va formar part de la Pastoral de

la Salut i del grup de litúrgia, i feia de mo-

nitora en la missa de 2/4 de 12 dels diu-

menges, fins que va emmalaltir. Va

col·laborar amb el grup de Tercer Món-

Cuba i va poder fer un viatge a Matanzas

per visitar aquella comunitat germana.

Es va casar amb en Josep Lluís a la nos-

tra comunitat, i també aquí va acomiadar-

lo, poc temps després, donant-nos a tots

una lliçó d'enteresa.

Aquesta nova etapa de la seva vida li va

canviar el caràcter, tot i que no va deixar

mai de complir els seus compromisos, fins

que les circumstàncies li van anar obrint

altres horitzons. Era generosa amb el seu

temps dedicat als altres. Ha donat més a

la comunitat del que ha rebut d'ella, però

tot ho ha fet per testimoniar la seva fe,

n'estic segura. Cada setmana rebia la visi-

ta d'una persona de la Pastoral.

Aquests darrers mesos en què ha sofert

en silenci, segur que era conscient de que

el Crist l'acompanyava. Ara ja reposa a la

casa del Pare, amb tots els seus, especial-

ment, en Josep Lluís.

M. Pilar Serra

Adéu, Anna Maria...

Butlletí CC - 8

Una tasca agosarada

Maria Niubó Prats (Badalona,1931-2017), com molts badalonins i badalonines recorden, va ser una pintora jove que l’any 1957 va rebre

l’encàrrec de l’aleshores prior de la comunitat de Pares Carmelites de la nostra ciutat, de pintar

uns murals de l’absis de l’església.

Tanmateix, una tasca agosarada, donada la seva doble condició de dona i jove que s’atrevia

amb una obra de gran envergadura, perquè es tractava de pintar una superfície de 150 metres

quadrats. Això representava un enorme esforç físic, ja que, per exemple, havia de fer servir bastides per arribar a les parts més altes del

mur. També li va suposar un gran treball in-tel·lectual perquè va requerir la creació de tot

un programa iconogràfic, creat a partir dels tex-

tos de santa Teresa de Jesús i sant Joan de la Creu.

Posem per exemple, el plafó que s’anomena ”Primer privilegi de l’escapulari”. Explica ella ma-teixa(1):

«Segons la història, Maria s’aparegué a un frare carmelità, Simon Stock, i li lliurà l’esc-apulari del Carme (…) Sobre el cap del frare, una estrella de quatre puntes simbolitza la seva santedat i també la forma de creu, evocació del sofriment. (…) l’interior (de la cel·la) mostra mí-nimament el que pot contenir un habitacle d’aq-uest tipus: una taula amb la imatge de Jesús crucificat, unes petites tovalles que contenen el pa i el vi de l'eucaristia, i uns peixos, relacionats

Maria Niubó Prats Fina Niubó Prats

“Maria Niubó és una pintora intel·ligent enamorada de la geometria”

Maria Aurèlia Capmany. La Voz de Badalona el 7 de novembre de 1958

Butlletí CC - 9

amb la vida del frare. També una nostrada cadi-ra de boga.»

L’artista, però, va voler palesar, també que

l’església estava ubicada a la nostra ciutat. Des-criu així el plafó que anomena “Ofrena de la ciu-tat de Badalona a Maria”:

«(…) Al centre, la noia vestida de blanc en acció oferent representa la nostra ciutat, i acom-panyant-la, un treballador (la pagesia), un es-colta (la joventut), i la família (la dona, una ne-na i el mateix pagès.).

»Com que ja m’havien renyat pel fulard de l’escolta que apareix al parament de la Visitació, vaig repetir la jugada: a part d’afegir-hi el fu-lard, vaig canviar-li els braços de posició i vaig escriure el lema “sempre a punt” d’aquesta or-ganització al seu cenyidor. Als peus, vaig repre-sentar-hi la meva motxilla, que porta un banderí amb la creu de sant Jordi, el patró de la nostra nació i, en temps llunyans, dels pintors i escul-tors de casa nostra.»

També podem observar en alguns altres pla-fons pinzellades del paisatge badaloní d’a-leshores: les barques, el mar, les xemeneies de

les fabriques d’una ciutat molt industrialitzada, la Rambla amb les palmeres, la via del tren…

I així podríem anar comentant tots i cadas-

cun dels plafons que formen aquest absis de l’altar major.

El pare Àngel, el dia que li vam celebrar la missa de comiat, en va fer una bonica, i interes-sant referència.

D’altra banda, la Maria, igualment, va assu-mir un risc professional perquè la tècnica em-prada, la de la pintura al fresc, presenta molta

dificultat i gairebé no permet fer correccions. Hi havia també una afirmació d’estil: lluny de copi-

ar estils del passat, com el romànic, el gòtic o el barroc, que tant s’apliquen i tant s’adiuen a l’art religiós, va fer les pintures d’acord amb un aire

modern, una mica naïf, que va sorprendre i fins i tot gairebé va escandalitzar per la seva moder-

nitat, tan allunyada del neogòtic de l’arqui-tectura de l’edifici, construït als anys 1920 per l’arquitecte Enric Sagnier.

Una artista d'avantguardes

El 1957, la Maria va fundar, conjuntament

amb Julià Garcia Flaquer i Esther Estruch, el grup artístic avantguardista anomenat REM.

En aquells anys va canviar radicalment d’estil,

cosa molt atrevida, ja que es va decantar per l’art abstracte, concretament de tipus geomètric,

Butlletí CC - 10

que aleshores no era gens ben vist en els ambi-

ents badalonins, molt conservadors i poc mun-dans. Fins i tot un crític de la premsa local va

escriure que l’abstracció geomètrica era especi-alment poc adequada per a una dona, i que l’art figuratiu era el més adient a la sensibilitat feme-

nina. Cal dir, d’altra banda, que l’estil de la Ma-ria va participar d’una sensibilitat pròpia de l’-època que estava vivint i dels moviments artís-

tics d’arreu i la va saber desenvolupar en un lloc com Badalona, aleshores una ciutat aïllada, un

racó de món forçosament apartat de les noves tendències, com ho estava tot el país en aquells anys del franquisme més fanàtic.

Aquesta inquietud ja estava plenament des-envolupada i formulada el 1996, quan la Maria

va fer una exposició al Museu de Badalona, titu-lada Espais infinitesimals. Consultat l’expedient i hi hem trobat el projecte que va presentar. Es

tracta d’un book o àlbum fet amb molta cura, perfectament plantejat i acabat, amb el seu cur-

rículum, una sèrie de consideracions sobre el projecte i fotografies de les obres que volia ex-posar (recordem que encara no havia arribat

l’era digital). Una de les coses que plantejava era que a la sala hi hagués una pantalla d’or-dinador, on es veurien les obres que havia creat

per mitjans informàtics...

També criden l’atenció algunes frases repro-

duïdes en el tríptic que es va editar, i que són plenament vigents. Una diu: “El mal de l’art abs-tracte no és que no s’entengui. És qui ningú ens

ha ensenyat a entendre cap mena d’art”, que evidencia una mancança de la nostra societat i

un tema central de la seva carrera paral·lela com a pedagoga de l’art. També és molt interes-sant la que diu: “L’art és un mitjà de coneixe-

ment: eixampla el camp de l’existència més en-llà dels límits de l’estricte coneixement racional”.

Educadora incansable

Per la seva experiència de mestra, per una banda i d’artista per l’altra, veié la necessitat de

trobar un espai on els infants es poguessin ex-pressar lliurament des del punt de vista artístic. Investigà, llegí molt i molt bevent de fonts es-

trangeres, particularment americanes. Fruit de tota aquesta recerca i inquietud fou la creació

d’un taller d’expressió artística, un taller d’edu-cació per l’art anomenat OBRADOR 1968-1978, a Badalona. Aquesta experiència, innovadora i

pionera durà deu anys perquè el seu estat de salut no li permeté allargar-la més.

Més endavant, incansablement en el seu

afany per l’educació per l’art fundà a Arenys de Mar l’Escola d’Arts i Oficis.

Podem dir, doncs, que la seva vida ha estat una vida plena, una vida que ha deixat rastre, que ha fet escola.

Maria Niubó va escriure els seus pensaments i reflexions en uns dietaris. En transcrivim no-

més un, que reflecteix el seu sentit íntim de la vida:

«Dissabte, el 12 de desembre de 1975: »Ens preocupem pels detalls i, en canvi, eludim, ignorem o menyspreem la veritable qüestió de fons: el sentit íntim de la vida. Una vida realitza-da -feta real- per mitjà del treball, de l'esforç de la superació i el millorament, de l'amor als al-tres, del donar-se i el rebre, del caminar junts cap a un món cada dia més unit i més perfecte perquè les raons que el mouran seran cada cop més profundes.» (del seu diari íntim)

(1) “Les pintures murals de l’església del Carme. Badalona”,

Maria Niubó i Prats. Autoedició, 2011.

Butlletí CC - 11

Aquesta vegada el nostre “a fons” va de “laics”, homes i dones que, segons una ac-cepció del diccionari, són “membres actius de la comunitat eclesial, sense ser ni clergues ni religiosos o religioses”.

El Concili Vaticà II va representar un tomb important en la estructura tradicional de l’Església. Si som sincers reconeixerem que, cinquanta anys després, el pes dels laics en el si de l’Església s’ha girat com un mitjó. No obstant, i això s’ha de remarcar, encara estem molt lluny del que seria desitjable, en especial pel que fa al posicionament de les dones en llocs de responsabilitat en els òrgans de govern eclesiàstics, per no parlar del sacerdo-ci femení.

Si mirem la pàgina web del Vaticà veurem que actualment hi ha un bon nombre de laics que ocupen càrrecs importants dins l’organigrama de govern, tot i que només hi ha dues dones, una religiosa i una laica, i encara amb responsabilitats de segon ordre.

Tanmateix, sembla que les coses aniran prenent nous rumbs. El papa Francesc, mal-grat les dificultats, està promovent una reforma que contempla la incorporació de més laics en els diferents llocs de responsabilitat de la cúria i insisteix en un major reconeixe-ment del paper de la dona, tant en els àmbits de la societat civil com en l’Església.

Pel que fa al dia a dia del nostre entorn més immediat, les nostres comunitats, tot indica, i cal que en siguem conscients, que avancem “cap a una església de petits ra-mats”. Aquest és el nostre temps i aquesta és la nostra Església. El paper dels laics cal que s’adapti plenament als “Signes dels temps” i prenguin les responsabilitats que els correspon. A més, el Papa rebutja els immobilismes i exhorta tothom -preveres, religio-sos i laics- a sortir a fora, “a les nostres perifèries”. Ja ho veieu, de feina n'hi ha un munt i per a tothom.

En David Rodríguez i la Teresa Biayna ens ofereixen la seva opinió sobre tot això. En David forma part del Taller de Pares de la nostra comunitat i és pare de tres infants de l’Esplai Cra-Crac, i la Teresa és promotora de Xarxa de Laics, que mou a la participació dels laics en l’Església local.

a fons

Butlletí CC - 12

Tot necessita el seu temps...

Podem parlar d’un començament de canvi a l’Església vers els laics a partir del Concili Vaticà II als anys seixanta, un canvi que es va originar a la cúpula de l’estructura eclesial en l’assemblea del Concili. Després va venir el Concili Provincial Tar-raconense on també s’hi va treballar. S’ha dit que la cultura del laïcat és un estil de viure l’Església i dins l’Església.

Encara que sovint ens costi veure el canvi, fou el Concili que es transformen moltes línies d’ac-tuació: ni el laïcat ni l’Església són el mateix abans o després de les seves conclusions. El Con-cili fou el punt de partida.

Com deia al començar, tot necessita el seu temps, però de fet portem molts anys parlant d’aquest canvi i sembla que ens en queden enca-ra bastants més.

Pensem que la història pesa molt, i que la rea-litat actual tot i haver millorat molt es troba lluny d’aquest horitzó; també és veritat que hi ha com-unitats que ja ho han assolit.

A l’hora d’analitzar les causes hauríem de par-lar del pes de la tradició clerical de certs planteja-ments de l’Església, fet que genera la por als can-vis. Encara hi ha desconfiances mútues entre el laïcat i el clergat per confiar segons quines tas-ques.

Després de tants anys de postconcili encara es veu una església centrada en el clergat. Hem d’esperar que els laics no siguin uns simples es-colanets, ara bé, també és cosa dels laics voler formar part del conjunt d’aquesta Església amb la formació i la participació, amb actitud de ser-vei.

Sovint, des de les nostres jerarquies no es veu que vulguin afrontar el problema donant respon-sabilitats als laics, avui que hi ha manca de cape-llans i que la mitjana d'edat és avançada. Acollim la crida que ens fa el Papa Francesc: endavant amb la renovació de la parròquia, fer de la comu-nitat una casa de portes obertes, on hi càpiguen sensibilitats eclesials molt diferents.

Treballar plegats

Un punt important és la integració dels jo-ves a les nostres comunitats. La manca de joves ve de lluny, fa anys que la sen-tim i la patim. Necessitem un relleu jove que aporti molt amb el seu cervell flexi-ble i més despert a tots els canvis soci-als, tecnològics, científics que qüestio-nen les nostres rutines. Els joves hau-rien de veure que hi ha una demo-cratització a l’Església i que es compta amb tots els laics joves i grans, on cadascun pot tenir la seva tasca. És del tot necessària l’educació de la corresponsabilitat a tots nivells.

És important la pací-fica convivència en la diversitat, aquesta exi-geix veure-ho com un factor positiu, com una riquesa, i aquesta característica ad-quireix a la

a fons

Teresa Biayna i Pedragosa

Butlletí CC - 13

llum de la fe un sentit més profund. Consisteix en una manera de ser, entre la comunitat, els preve-res, els arxiprestats, etc. S’han d’establir ponts, amb diàleg, hi ha d’haver un compromís, consci-ència clara de pertànyer a l’Església.

El laic ha de ser un referent, s’ha d’implicar en la construcció d’una Església creïble i alhora una comunitat unida i responsable, no solament amb els de la seva corda, sinó amb tothom. Ha d’assu-mir responsabilitats socials, polítiques, culturals, defensar dels drets fonamentals de les persones, el repte d’un poble solidari, el repte d’un medi ambient bell i pacificador, el repte d’un testimo-niatge creïble, preveres i laics ho han de treballar units, en participació i comunió.

La convivència pacífica, com diu Francesc To-rralba, no és una casualitat, ni un regal: és una conquesta. És el fruit de l’esforç. La pacífica con-vivència en la diversitat exigeix la participació activa.

Sabem que no són flors ni violes

Tenir laics preparats i corresponsables exigeix i demana molt de temps i dedicació dels cape-llans a aquests laics, superar dificultats que so-vint seran moltes. Laics i capellans a la recerca de la unitat i corresponsabilitat (Lumen gentium). ”La presència dels laics en l’Església i en el món”.

També és veritat que per tenir cura de certes tasques es necessita una formació integral i per-manent: el repte d’un testimoniatge creïble.

Saber escoltar, formació que il·lumini la vida i els aspectes de la vida d’un cristià, –l’evangeli és la font– cursos de formació, aprofundiment en l’espiritualitat laïcal, participació, testimoni i compromís d’una actitud oberta que serà senyal

d’una mirada renovada, amb la pregària que ha d’acompanyar el procés.

L’Església ha de recobrar la confiança en els laics, no es pot viure de les rendes del passat. El document Apostolicam Actuositatem, diu que el laic és “l’encarregat d’il·luminar els ambients i les cultures, perquè la fe no sigui forastera al propi món” i examinar, amb cura, els problemes que afecten la condició humana. Hem de saber escol-tar i viure enmig de la gent.

El compromís del laic ha d’estar marcat per dos valors de l’Evangeli: la justícia i l’amor. La jus-tícia com a manifestació del bé de cadascú i del bé de tothom. L’amor com a manament de Jesu-crist. Amor que té uns privilegiats: els més po-bres i abandonats.

Repeteixo, en moltes comunitats per sort ja es dóna sobradament la participació dels laics.

La paràbola dels talents expressa molt bé el que això vol dir, tenir l’oportunitat de rendir al màxim, cadascú al seu nivell i segons les seves possibilitats, amb senzillesa i testimoni, amb ale-gria i amb bona voluntat, tot això des de la Pa-raula de Déu i la doctrina de l’Església. No cal que ens compliquem la vida. L’essencial és ser testi-moni de l’amor de Déu als homes, anunciar que som germans, i per això la gent es trobarà acolli-da, respectada, compresa i estimada. Estimar, el més important.

Com diu Robert Saladrigues, monjo, mestre de novicis i prior: “N’he vist tants que volien ser sants i s’oblidaven de ser bones persones que només busco ser bona persona”. Com ha de ser un laic cristià: escampant al seu entorn bondat i concòrdia.

Butlletí CC - 14

a fons

Fixem-nos bé, en les trampes del llenguat-ge. Busquem al diccionari de l’Institut d’Es-tudis Catalans les definicions següents:

Laic:

1. Que no és eclesiàstic. Persones lai-ques.

2. Cristià, membre actiu de la Comu-nitat eclesial, que no és ni clergue ni religiós.

3. Independent de tota confessió reli-giosa. Ensenyament laic. Escola lai-ca. Estat laic.

Eclesiàstic:

1. Relatiu o pertanyent a l’Església, al clericat. Història eclesiàstica. Vida eclesiàstica. Les autoritats civils i ecle-siàstiques.

2. Clergue.

Sinònims de laic (també segons el diccionari):

Anticlerical, civil, seglar.

És a dir, laic és qui és membre d’una comunitat eclesial però no és eclesiàstic, que justament eclesiàstic vol dir que és perta-nyent a l’Església. I a la vegada el diccionari ens diu que un laic és anticlerical.

Ho enteneu? Jo gens.

Queda clar doncs que si volem entendre què és una persona laica no ens sortirem. Per

què? Perquè només volem veure una etique-ta que posem, sense gaire fortuna, amb la voluntat de distingir qui és sacerdot de qui no ho és.

Per acabar-ho d’adobar en el moment del bateig tots som ungits amb oli. En l’antiguitat eren ungits amb oli els reis, els profetes i els sacerdots. Així el batejat esdevé rei (un rei ha de servir al poble), profeta (testimoni de Déu) i sacerdot (assumeix la missió de ser interme-diari entre els homes i Déu, el donarà a conèi-xer). Així doncs, tots els batejats som sacer-dots i jo diria que, fins i tot, també ho és qui no estigui batejat però expressa l’obra de Déu d’alguna manera. Altra cosa és que no tots haguem rebut el sagrament del sacerdoci i no puguem fer certs actes, pocs, com consa-grar.

Penso doncs que l’important és sentir-me part d’una església (ekklesia, assemblea, com-unitat) i, com a tal, demanar-me què puc fer

David Rodríguez Cebrián

Butlletí CC - 15

jo per a la comunitat. Quina Comunitat? El conjunt de creients en Crist i jo diria que tota la creació de Déu. La Comunitat és la humani-tat. I només una petita part d’aquesta Comu-nitat són els meus veïns o amics amb qui comparteixo el dia a dia o la parròquia.

Alguns viuran aquest sentiment com la necessitat de consagrar-se només a aquesta missió i demanaran rebre el sagrament del sacerdoci. Tindran un paper cabdal, perquè ens presentaran a cada Eucaristia el cos i la sang de Crist on altres només podríem pre-sentar pa i vi. I com aquesta, són poques més les tasques que són exclusives de qui ha rebut el sagrament del sacerdoci.

La resta és feina de tots els “altres sacer-dots”, dels batejats, pel compromís que van adquirir. Ja hi ha pobles on presideixen l’Euc-aristia, amb el pa ja consagrat, i no cal dir que en quasi totes les Comunitats en ells recau la catequesi, les diferents pastorals com per

exemple dels malalts, la comunicació dins i fora de la Comunitat, la logística del dia a dia, etc. I aquí no val diferència d’homes o dones, solters o casats, grans o joves. Tothom és igual.

Dos temes que d’això se’n deriven, però que són per a una reflexió més profunda; el pri-mer sorgeix de la pregunta de per què no són compatibles els sagraments del sacerdoci amb el del matrimoni, o dit d’una altra mane-ra, per què el sacerdoci està vinculat al sexis-me; i el segon és quin sentit té que el sagra-ment del bateig el rebi un nadó en comptes d’una persona adulta, o adolescent, que assu-meixi el compromís de manera conscient i voluntària. Una cosa seria l’acolliment d’un nounat a la Comunitat i l’altre el compromís explícit de ser-ne partícip, no a través dels pares i padrins, sinó en primera persona.

En definitiva. Quan escolto dir “això s’ac-aba perquè els seminaris són buits” m’agrada pensar que “mentre hi hagi algú, en algun lloc, que pugui consagrar, la resta ja la farem entre tots”. I si no és així és perquè no volem, sense excuses.

Així que jo m’estaria de posar etiquetes, m’arremangaria, i endavant que hi ha feina.

El que importa és sentir-me part d’una església (ekklesia, assem-blea, comunitat) i, com a tal, de-manar-me què puc fer jo per ella.

Butlletí CC - 16

No sé com... L'Enric s'ha assabentat que fa vuit o nou mesos, poc més o menys, sortí

a la llum un llibre* que portava el meu nom a la portada. Es

cert, és el que solen fer amb els qui l'han escrit i el meu nom estava a la portada per-

què jo n'era l'autor. Aleshores m'ha dit que sigui jo mateix qui en faci la recensió.

Vosaltres, la Comunitat Cristiana dels Carmelites de

Badalona hi teniu molt a veure perquè formeu part de la seva història. Recordeu que ja fa

uns anys jo venia per Badalo-na donada la meva amistat

amb en Joan Badia, conventu-al del Carme aleshores. Va ser a Badalona que coneguí al P.

Tomás i sorgí d'allà un grup

amb el que jo m'hi sentia molt vinculat. De fet, per a mi, eren com una segona comunitat

amb qui compartia sovint. Va ser el P. Tomás qui em va ofe-

rir la tribuna del seu Butlletí i em digué que una visió des de fora de la comunitat i amb una

espiritualitat diferent podria enriquir la vida cristiana d'aital Comunitat. Ho vaig acceptar

amb il·lusió i alegria. En va fer molt feliç la confiança diposita-

da en mi. Després vaig acabar, també, publicant articles que l'Enric m'encomanava per a la

vostra revista interna. Aquesta és una part.

Fruit també de la meva vinculació amb altres grups que obraren de la mateixa ma-

nera vaig anar creant un pòsit

que quedà arxivat en el disc

dur de l'ordinador. Va ésser ací a casa, al convent de Lleida

que el P. Gamissans, el meu primer mestre en l'art de la ploma encara que jo d'artista

no en tinc res, i en Genís, els qui em començaren a burxar-me per tal de que fes un recull

de tot el que tenia escrit i ho publiqués. Jo no ho tenia clar

però sobretot en Genís em di-gué que pot ser allò que jo havia pensat podria arribar a

més gent i fer-los un bé ja que mal no em podia fer gens. I

que tampoc jo no obligava a ningú a ser víctima dels meus escrits, qui no en volgués bas-

tava en no llegir-ho. Ho vaig sospesar i heus ací que el llibre

sorgí. Em sap greu que el P. Gamissans ja no va poder-ho veure i acompanyar-me en la

celebració.

No sóc escriptor, ni de bon tros. En la vostra llengua

es diria que sóc un "lletraferit", en la meva llengua la realitat

és més crua i en el meu cas molt més realista, es diria de mi en castellà que sóc "un de-

sertor del arado". Crec que es ben bé cert.

L'editorial que ho ha fet, penso que ho ha fet per nepo-tisme. M'explico. Jo no sóc nin-

gú en el mon de les lletres pe-rò Pagès Editors fa l'esforç d'a-judar a gent que escriu i a fa-

cilitar-los la publicació fent-ho d'una manera molt assequible.

Resulta que Pagès Editors està molt vinculat per coses que no dic però que són molt estretes

i entranyables, sinó encara se'm veuria més el "plumero",

al nostre convent. Això ho he d'agrair encaridament.

Fr. Joaquim Recasens, franciscà

*Tal com Raja. Joaquim Recasens . Pagès Editors, Lleida. 2016

Butlletí CC - 17

El llibre és un recull de

coses que m'han estat enco-manades. Algunes amb nom

concret, altres deixades al meu lliure albir. Els articles ni tan sols estan datats, van és-

ser afegits tal com anaven apareixen en les diverses car-petes de l'ordinador. Seria, a

més, incapaç de datar-ho, pe-rò com que tenen vida pròpia

per si mateixos i son temes no concatenats els uns amb els altres, doncs mira, que els

vaig anar posant un darrera de l'altre.

Alguns de vosaltres apa-reixeu en el llibre. La proximi-tat ha permès que sigui així.

La Comunitat Cristiana de Ba-dalona hi és molt present i

possiblement, conjuntament amb el Terç Orde Franciscà, sou les dues columnes on es

sosté aquesta petita obreta. Si el llibre cau a les vostres mans podreu veure que moltes co-

ses que llegiu ja les havíeu

llegit abans. I és clar, ja us he dit que es tracta d'un recull de

pensaments.

Crec que és de lectura molt fàcil i simple. La lloança

més gran que m'han fet d'ell i que quasi tothom qui la llegit m'ha dit us l’escriuré textual:

"Mentre vas llegint el llibre es com veure't a tu i sentir-te

parlar". Ja m'agrada que això sigui així. És una manera de garantir l'autenticitat de l'auto-

ria i que no hi ha pel mig la mà de cap "negre".

A vosaltres també he de donar-vos les gràcies. Sense vosaltres aquest llibre no ha-

gués estat possible. De cap de les maneres. Hi sou darrere de

moltes pàgines i el fet de que gent de la vostra Comunitat em digués que les meves opi-

nions eren molt acceptades, a voltes, fins i tot comentades,

algunes diferien o eren oposa-

des a la seva manera de fer i pensar però que donaven una

altra visió, algú de vosaltres també m'havia dit que això d'escriure no se'm donava ma-

lament del tot... Tot això va crear en mi un petit ego, ja us dic, i que ací a casa va quedar

reforçat. Podeu dir perfecta-ment que una part del llibre es

pensada per a tots vosaltres. Insisteixo. I jo me'n sento molt orgullós.

A més, el pròleg està es-crit per algú que vosaltres co-

neixeu molt bé i només era ell qui podia fer-lo.

Més ho menys ja us he

presentat a "Tal com raja". Suposo que estarà encantat

d'haver-vos conegut. No, no ho suposo... Ho sé.

Foto: Hermínia Sirvent

La Sala del Retaule de la Paeria de Lleida va acollir la presentació del llibre “Tal con raja” del francis-cà Joaquim Recasens, amb assistència, entre altres, del batlle de la ciutat i amic personal de l’autor Àngel Ros i del carmelita Joan Badia, autor del pròleg de l’obra.

Butlletí CC - 18

Fa 200 anys, Marcel·lí Champagnat, pare ma-rista francès, tenia 27 anys i feia 6 mesos de la seva ordenació sacerdotal. El dia 2 de gener de 1817, Jean Marie Granjon, de 23 anys, i Jean Baptiste Audras, de 14 i mig, s’instal·len a la ca-seta que Marcel·lí havia llogat a La Valla-en-Gier (Loire), d’on ell era rector. Combinen pregària, treball i estudi. És el naixement dels germans Maristes. El nom inicial era Institut dels Germans Maristes de les Escoles o Germanets de Maria.

L’arrel d’aquesta història és un llogaret de la comuna de Marlhes, França. El 20 de maig, Ma-ria Teresa Chirat, casada amb Joan Baptista Champagnat, dóna a llum al seu novè fill. L'ende-mà, dijous de l'Ascensió, el nadó és batejat com Marcel·lí Josep Benet. És l'any de la Revolució Francesa: 1789. La seva tia, Lluïsa Champagnat, religiosa de Sant Josep, és expulsada del convent per la Revolució. L'any 1792 se suprimeixen totes les congregacions religioses. La instrucció pública és nul·la. La joventut té davant dels seus passos el camí de la ignorància i del desconcert.

Mentre se succeeixen aquests fets polítics, Marcel·lí conviu estretament amb la seva mare, que es dedica al comerç de teles i puntes hi ha de completar el negoci amb l'agricultura i els tre-balls del molí.

Marcel·lí viu una situació escolar molt defici-ent. Dues experiències negatives li produeixen un fort impacte. La seva tia li ensenya els rudi-ments de la lectura amb resultats decebedors. Els seus pares decideixen enviar-lo al mestre de Marlhes, Bartolomé Moine. El primer dia que es

presenta a classe, com que és excessivament tí-mid, el mestre el crida al seu costat per fer-li lle-gir. Mentre acudeix, se li anticipa un altre esco-lar. El mestre propina una sonora bufetada al nen que se li vol avançar, i el despatxa al fons de l'aula. Aquest acte de brutalitat produeix un trauma al nouvingut, augmentant la seva por. Es rebel·la interiorment: No tornaré a l'escola d'un mestre semblant; ha maltractar sense raó a aquest nen, em demostra el que m'espera a mi; per menys de res, podrà tractar-me igual; no vull doncs, rebre d'ell lliçons i menys encara càstigs. Malgrat la insistència de la seva família, no torna a l'escola.

Aprèn la vida a l'escola del seu pare. El se-gueix per tot arreu i realitza tots els treballs ne-cessaris per al manteniment d'una granja. S'en-trega amb entusiasme a totes aquestes ocupaci-ons, mogut pel seu temperament dinàmic, el seu amor al treball manual, el seu esperit d'iniciativa, el seu sentit pràctic i la seva fortalesa física.

Un eclesiàstic vol reclutar alumnes per al se-minari i examina de prop en Marcel·lí. Li encan-ten seva ingenuïtat, modèstia i caràcter obert i franc: Fill, has d'estudiar i fer-te sacerdot. Déu ho vol!. Marcel·lí decideix anar al seminari. Té 15 anys i es dedica de nou als estudis.

A l'inici, forma part de la colla “alegre” i no es comporta molt bé. El rector el convida a quedar-se a casa i no tornar al seminari. Marcel·lí passa per mals moments però supera aquesta etapa amb l'ajuda propera de la seva mare i orienta les seves energies en funció del seu projecte de vi-

maristes 2017

començar de nou

Josep Burriel Ex-alumne marista

En els 200 aniversari dels Maristes

Butlletí CC - 19

da. La seva conducta canvia i, ava-luada com regular en sisè curs, evoluciona fins a obtenir la qualifi-cació de molt bona.

La determinació d'anar al semi-nari exigeix altres requisits: apren-dre llatí a més de llegir i escriure francès. La seva llengua materna i habitual és una variant de l'occità: el franc-provençal. L'objectiu és clar: seré sacerdot. Recuperar a aquesta edat el temps perdut constitueix una empresa de titans. Entra al seminari major de Lió als 24 anys.

En les seves vacances, ensenya el catecisme a tots sense distinció de rics o pobres i ho fa reunint els nens del seu llogaret.

Marcel·lí té unes preocupacions particulars: vol fundar una congre-gació d'ensenyament. La necessitat imperiosa de l'educació en aquell moment històric: neces-sitem germans. La seva proposta no troba ressò en no estar previst en el projecte inicial. Per això insisteix: necessitem germans.

Ell anticipa la metodologia de veure, jutjar i actuar. Va ser enviat a un municipi de la regió

de Saint-Chamond (Loire) i el que va veure amb els meus propis ulls en aquella situació, pel que fa a l'educació dels nens i adolescents, li va re-cordar les dificultats que va tenir en la seva in-fància per falta d'educadors.

Com deia al principi, el dia 2 de gener de 1817, essent rector de La Valla, se li uneixen

Els Maristes a casa nostra

El 19 de desembre de 1886, dilluns, a dos quarts de nou del matí, van arribar en tren a l’estació de Girona els quatre primers germans que serien el començament de la presència marista a Catalu-nya. Hilari, Hermile, Helion i Hipòlit tenien la intenció d’instal·lar-s’hi per aprendre castellà i així po-der marxar cap a l’Argentina. Però hi va haver un canvi de plans i el juny del 1887 es va obrir la pri-mera escola a Mataró.

Badalona, a principis de segle XX, en plena febre industrial, creava constantment noves fàbri-ques i tallers, obria nous comerços i establiments. La ciutat tenia aleshores 19.254 habitants. L’inc-essant creixement de la vila va fer que fossin insuficients els instituts pedagògics de què disposava la ciutat i va ser, precisament en aquest moment crític, quan la Congregació Marista es va instal·lar a Badalona. Corria l’any 1903.

Avui dia, la comunitat Marista a Badalona la composen sis germans, cinc d’ells retirats de la tas-

ca educativa. Actualment, els col·legis estan regits, tant la direcció com els mestres i professors, per

professionals seglars seguint les directrius de la Província Marista de l’Hermitage a la que pertany

Catalunya.

Butlletí CC - 20

Enric Masdeu, ex-alumne marista

Què ens passa a la gent d’avui que sempre generalitzem,

sense matisar, sense tenir present que a més del blanc i el

negre existeixen els grisos, que també tenen una àmplia

gamma de tonalitats. Potser estem tan emmarats de de-

bats buits i sensacionalistes que ja no ens aturem a refle-

xionar sobre tot allò que es comunica. És el que ara se’n diu “estar instal·lats en la postveritat”.

Tot això ho dic per l’ús que fan els mitjans informatius del conegut “cas Maristes”. D’acord que els res-

ponsables de la institució es van equivocar greument en la manera de portar alguns casos que van co-

nèixer de conductes absolutament condemnables d’abús

sexual a menors. La justícia ja es pronunciarà i, si correspon,

s’hauran d’assumir les conseqüències.

No estic d’acord, però, amb el linxament que pateixen els

germans maristes per part dels mitjans citant el seu “cas”

cada vegada que surt a la llum un cas semblant, encara que

sigui fora del seu àmbit.

Malauradament, tots ho sabem, conductes d’aquesta mena

no són exclusives de cap institució. Sense que serveixi d’excusa, de pederastes en trobaríem a qualse-

vol organització humana, de la mateixa manera que hi trobaríem drogoaddictes o defraudadors, per

posar alguns exemples.

No, els Maristes no es mereixen aquest estigma. No podem jutjar-los a tots per un error que afecta a

unes determinades persones, siguin religiosos o laics contractats. El seu carisma és molt noble, nascut

del neguit del seu fundador Marcel·lí Champagnat, precisament per ajudar els més petits mancats de

recursos per accedir a la seva educació.

dos companys, Jean Marie Granjon i Jean Bap-tiste Audras. A més de la pregària i l’estudi, es dediquen a la fabricació de claus per pagar-se el manteniment. Marcel·lí els dóna lliçons de lectura i escriptura i vetlla per la seva formació de religiosos educadors. Aviat, nous joves se sumen al projecte.

Posteriorment, compra a baix preu una pro-pietat a la vora del Gier. Es tracta d'una casa edificada sobre roca: Nostra Senyora de l’Her-mitage.

No vol que la manca de recursos econòmics sigui impediment perquè els nens rebin educa-ció. Per això s'esforça a disminuir els costos a través del treball en la pròpia horta, del cobra-ment a alguns alumnes i del retorn dels ger-mans a l'Hermitage quan l'escola està buida. Es

el començament de la expansió de l’obra Ma-rista que perdura, encara que, com altres or-des religioses i sacerdotals, no precisament a Europa.

Marcel·lí Champagnat mor el dissabte 6 de juny de 1840. Van ser 51 anys de vida plena de fruits. Va poder veure 48 escoles, 280 germans maristes i 7.000 infants i joves atesos. El fun-dador dels Maristes va ser beatificat pel papa Pius XII el 29 de maig de 1955 i canonitzat pel papa Joan Pau II el 18 d’abril de 1999.

Butlletí CC - 21

Analitzar la vida i l’obra de María Machu-

ca de Haro és entrar a les entranyes més íntimes dels convents femenins que santa

Teresa de Jesús acabava de reformar.

Aquesta religiosa granadina va néixer en vida de santa Teresa (1563), tot i que per

la diferència d’edat, gairebé 50 anys, no s’arribaren a conèixer. Sí que conegué, pe-

rò, a sant Joan de la Creu, fet determinant pel seu ingrés en el Carmel Descalç.

Orfe de pare des de molt jove, Maria de la Creu és una ànima d'oració i amb una clara vocació religiosa. Quan entra en el

convent de Granada ja és una dona instruï-da. Gràcies a un germà del pare, ha anat a

l'escola des de ben petita i ha rebut una formació acadèmica destacada. Coneix el llatí i té una memòria prodigiosa, dues ar-

mes que ella s'encarregarà de fer notar quan els seus superiors posin en dubte els

seus coneixements de les Sagrades Escrip-tures.

Amb 23 anys professa en el Carmel gra-nadí, quan tot just fa quatre anys que ha

estat fundat per Joan de la Creu i Ana de

Jesús, amiga de Teresa i priora del convent. Joan i Ana, les dues persones més influents

perquè el camí que ha començat la santa d'Àvila no es perdi, també ho seran en la

vida i en l'obra de la germana María.

Després d’una etapa com a mestre de novícies, amb 32 anys és cofundadora del

convent de la Puríssima Concepció d’Utrera on exercirà de priora durant quatre perío-

des, i serà des d’aquí que desplegarà tot el seu saber. D’ella dirà, més endavant, el P. Silverio, gran historiador de l’orde: “És la

dona més fecunda que ha tingut el Carmel espanyol”.

De la seva extensa obra només ens han arribat els seus manuscrits de maduresa;

els seus primers escrits, entre els quals les seves Poesies Espirituals, van ser cremats per un provincial que no va entendre com

una dona podia glossar el text bíblic. Humil fins a l'extrem obeeix i deixa d’escriure.

Anys més tard, i prèvia consulta a un supe-rior, reprèn el seu treball de posar per es-

crit els seus pensaments. Com santa Tere-sa, moltes vegades utilitza la fórmula del “mandat”, un subterfugi buscat per ella ma-

teixa que li permet desenvolupar la necessi-tat i el plaer que li produeix l'escriptura. El

lector sempre està present en l'obra de Ma-ría de la Creu, si més no perquè per mitjà d'ella, algú pugui abrusar-se d'amor al més

pur estil de sant Joan de la Creu, el seu mestre.

Maria de la Creu, una dona del Segle d'Or espanyol, pertanyent a l'orde del Car-

mel Descalç, escriptora i mística, morí a la ciutat d’Úbeda l’any 1638.

HOMES I DONES DEL CARMEL

-43-

Els seus primers escrits van ser cremats per un provincial que no va entendre com una dona podia glossar la Bíblia.

Butlletí CC - 22

Pràcticament l’únic testimoni que ha res-

tat de la biblioteca del convent de Santa Te-resa de Balaguer és el certificat de la seva

destrucció com a conseqüència de l’atac al convent per part de les tropes napoleòni-

ques.

A Barcelona, la importància del patrimo-ni cultural del convent motivà que es dictes-

sin mesures de protecció del mateix, i per ordre de les autoritats intruses franceses es

procedí a prendre inventari i segellar l’arxiu, la biblioteca i la Fàbrica de Lletra d'imprem-ta.

L’intent de desamortització dels béns dels convents que es va dur a terme durant el

Trienni Liberal motivà que s’aixequés acta dels patrimonis conventuals. El catàleg actu-

al de la Biblioteca Episcopal de Vic inclou més d’una trentena de llibres que contenen una anotació sobre la seva pertinença al

convent de dels carmelites descalços de la localitat, una recerca més sistemàtica podria

revelar el volum de llibres que van passar d’una a biblioteca a una altra.

El convent dels Dolors de Vilanova va ser abolit per les lleis desamortitzadores del trienni liberal, per decret de 16 de maig de

1821. A causa de l’escàs nombre de religio-sos que l’habitaven, la comunitat va ser pas-

sar al convent de Mataró. L’edifici conventu-

al va ser abandonat i la biblioteca començà a escampar-se.

L’Exclaustració de 1835 i la posterior Llei de Desamortització de Mendizábal tindrien

resultats ja irreversibles per a les bibliote-ques conventuals. Barcelona i Reus foren les localitats catalanes més afectades per la

revolta anticlerical de juliol de 1835. La re-volta a Reus fou extremadament violenta, i

part de la comunitat de frares carmelites descalços va ser assassinada. La nit del 23 de juliol de 1835 va produir-se un incendi en

el convent de Sant Joan Baptista de Reus, especialment intens en les dependències

que allotjaven la biblioteca i la sala de con-ferències. No tots els llibres foren consumits

pel foc, molts d’ells foren recollits i van anar a parar a mans de particulars i de col·leccionistes i alguns s’aplegaren en el

que esdevindria l’actual Biblioteca de Reser-va de la Universitat de Barcelona, on també

es troba la rica biblioteca de l’antic convent de Sant Josep de Barcelona, així com llibres

d’altres convents de carmelites descalços.

Ben altrament, l’inventari de la biblioteca del convent de Sant Josep de Mataró, el

1835, no podia descriure una peça més sen-zilla: «En la librería. Una mesita, dos sillas, un farol, un banquito, tres candeleros, un

Mercè Gras, historiadora, arxivera dels Carmelites de Catalunya i Balears

( i III)

En el primer terç del segle XIX les comunitats monàstiques experi-mentaren la duresa de tres exclaustracions, derivades de la guerra de la Independència, el Trienni Liberal i la Desamortització de Men-dizábal, i que van tenir negatives repercussions en les biblioteques conventuals. La invasió francesa i la guerra ocasionaren seriosos danys a tots els convents.

Butlletí CC - 23

armario con sus puertas y quince cajones, y en alguno de ellos varios papeles y libros, una estantería con muchas obras y varios otros libros, todo muy viejo» essent la seva destinació final l’arxiu diocesà.

L’inventari de Desamortització de la bibli-oteca del convent del Miracle de Tortosa recull simplement que aquesta consistia en:

«Un estante de libros con cuatro divisiones que contienen trescientos cincuenta volúme-nes de varios tamaños, de obras truncadas, todos viejos y la mayor parte inútiles.» La major part dels llibres de les biblioteques

conventuals de Tortosa passaren a formar part de la biblioteca del Seminari Conciliar

de la ciutat.

Les notícies relatives a la biblioteca del

Desert de Sant Hilarió del Cardó són con-tradictòries. Un sacerdot ancià relatava a Gaietà de Barraquer, l’any 1899: «Tenían, sí, una magnífica librería con obras muy no-tables, la cual se perdió casi del todo, pues como la salida de los religiosos fue algo pre-cipitada, se quedó allí, y una partida de cu-erpos francos que fue a dicho convento se llevó los libros que quiso, vendiéndolos a cualquier precio para las tiendas de comesti-bles» Per contra, D. P. Company i Fages, havia escrit, el 1879: «No puedo dar notici-as históricas del edificio [del Cardó], porque no existe ningún documento, pues la biblio-teca y archivo fueron quemados». Declara-

ció a la que cal afegir la de l’excursionista Joaquim de Gispert l’any 1889: «Expulsados los frailes, sus pertenencias [del Cardó], pa-saron a ser propiedad del más atrevido, y los libros de su biblioteca junto con los do-cumentos de su archivo sirvieron para ali-mentar una ignominiosa hoguera en la plaza pública de Benifallet, de cuyo término for-mava parte».

La història de la llibreria del convent de Sant Josep de Lleida és certament atzaro-

sa. La biblioteca, incautada ran la Desamor-tització, va romandre una colla d’anys en dependències de l’Estat. Després de la guer-

ra civil, a principis dels anys quaranta, esta-

va en caixes a les golfes de l’edifici de la Di-putació provincial de Lleida, d’on la va recla-

mar Fr. Jaume de la Verge de la Misericòr-dia, aleshores conventual de Lleida. Quan

els estudis de teologia de l’Orde es van tras-lladar a Tarragona, cap els anys seixanta, la biblioteca viatjà també allà. Després del

trasllat dels estudis dels religiosos a Badalo-na la biblioteca acompanyà els estudiants. I,

finalment, quan el col·legi provincial de l’Or-de retornà a Lleida, va passar d’aquesta ciu-tat a la Biblioteca Pública episcopal del Se-

minari de Barcelona, en forma de dipòsit, cap a mitjans anys setanta.

Les lleis de desamortització afectaren en

gran manera la Real Fàbrica de Fundició de Lletra que regentava la comunitat del con-

vent de Sant Josep de Barcelona, i ja mitjan el segle XIX se’n perd la pista definitivament.

Butlletí CC - 24

1.- Un pressupòsit

És l’esperit de Jesús qui pren la iniciativa en

nosaltres de forma misteriosa i insubstituïble. Gràcies a ell diem «Pare». Sense ell no sabrí-em què demanar. Amb ell i en ell entrem en

diàleg amb Déu. Ens comuniquem. «Ell i jo ens tractem» diria santa Teresa.

És així de fàcil en línia de principis. Tanmateix

no és tan senzill en la realitat.

2.- Déu, és difícil?

No es tracta de l'amistat de fons. Déu és

amor. És amic que no falla mai. «¡Qué buen amigo hacéis!», exclama santa Teresa. Allò que és difícil per al cap i per al cor de l’home

és Déu mateix. La incògnita de Déu. El seu estil i els seus camins.

- El Déu de la Bíblia és un «Déu amb nosal-tres», i a la vegada és un «Déu inabastable».

- És un «Déu amagat». És misteri profund i insondable. «Que ens són d’incomprensibles els vostres judicis, Senyor!»

- No és un Déu mut com els ídols, però no parla com nosaltres. El diàleg amb ell és des-

concertant. Obliga a entrar en el silenci de Déu. - Els encontres no són programables. L’home

cau en la temptació de posar-lo a prova... ¿No ens fet ja promeses ben clares i inqüestiona-bles? Sembla absent de la història dels homes.

- On era quan es van construir els camps d’-extermini? Quan el poble el crida, quan la per-

sona prega el necessita... ¿on és? - Déu és amic, però no és subjecte d’expe-

riència com els amics humans. Ell sempre està

més enllà..., a l’altra banda de la sensibilitat i del pensament.

3.- Heus aquí la dificultat

Reaccions freqüents de la persona que prega són aquestes: - El desconcert. «No ho entenc, Senyor!»

- El desencís, com els deixebles d’Emaús: «és que nosaltres esperàvem d’ell una altra co-

sa...» - El temor, la por. Santa Teresa s’estranya de si mateixa: «¿Qué teme el que teme entregar-se a él en la oración?» - La pressa davant la desconcertant “pacièn-

cia” de Déu. El crit tantes vegades repetit a la Bíblia: «Vine, Senyor, no triguis més...»

Podríem dibuixar així el camí de l’orant i les seves reaccions davant el misteri de Déu: - Primer: Una certa fascinació davant la bon-

dat de Déu, «la meva ànima té set de Vos»... - Segon: la crisi. Certa pèrdua de contacte,

com el salmista: «On és el teu Déu?» - Tercer: la nit, més enllà de tots els recolza-ments sensibles, només amb la fe. En soledat

total o en desolació. «Déu meu, Déu meu, perquè m’has abandonat?»

- Quart: l’entrega contemplativa i incondicio-nal. Allò que ell vulgui, com ho vulgui i quan ho vulgui. Fins a poder dir: «Que es faci la

teva voluntat», com Maria o com Jesús.

Sigui quin sigui l’itinerari de la persona que

prega en el seu camí de tracte amb Déu, per poc que avanci haurà de deixar-se purificar en

allò que és fonamental: en la seva idea de

48

La pregària cristiana és cosa de dos

Joan Badia

Butlletí CC - 25

Déu, en les seves actituds d’escolta i de respos-ta, d’espera i d’encontre, d’amor i de temor.

4.- Què fer?

Una resposta senzilla és aquesta: l’orant ha d’e-ducar i fer més pur el seu sentit de Déu. O

també, ha d’acceptar que el purifiquin i edu-quin. Gran mestre d’aquesta pedagogia singular és sant Joan de la Creu. Val la pena entrar en

la lectura dels seus escrits. El sant ens convida insistentment a:

Purificar la pròpia fe: en el nostre interior tenim Déu rodejat de petits ídols personals. Hem de desembarassar-nos de tantes imatges

que projectem sobre ell. Necessitem que ell mateix ens alliberi de mediacions deformants a

través de la nit de l’esperit. Educar-nos a adorar en esperit i en veritat segons la consigna de Jesús. Habituar-nos a

«estar davant d’ell». Posar el propi esperit en el silenci de Déu i acceptar la seva voluntat. Camí

de la «unió». Educar-nos en la nostra l’oblació: entrega a fons perdut. Adonant-nos alhora que el do de

la pregària pertany a l’ordre de la gratuïtat ab-soluta. «Déu no es dóna del tot si nosaltres no ens hi donem del tot» diu santa Teresa.

5.- Altres recursos

- Infatigable recerca de Déu, de la seva vo-luntat o, com diu la Bíblia, del seu rostre. Per a

aconseguir-ho, no hi ha un millor camí que l’-escolta de la Paraula. Déu se’ns va acostar

«parlant-nos per mitjà dels profetes»; definiti-vament ens ha parlat «pel seu Fill». - El respecte. El nostre sentit de Déu és fona-

mentalment filial. Déu és Pare, Déu és amor, i ens convida a la intimitat. La pregària és exerci-ci d’amor en amistat. Però, alhora, la pregària

ha de desenvolupar el nostre sentit de la trans-

cendència. Déu és Déu. L’únic sant. Sense pos-sibilitat de por, però amb un «temor sant» bí-

blic. Amb molt de respecte. - En actitud d’espera: com ensenyen les pa-

ràboles de la vigilància a l’Apocalipsi. La pregà-ria és una avantsala d’espera incondicionada. No sucumbir a les nostres temptacions de pres-

sa per accelerar el progrés en la pregària, per arribar a l’experiència de Déu, per tenir alguna

prova de la seva presència. «Deixa en mans del Senyor el teu destí. Ell et mantindrà» (Salm 55). - Amb una confiança infrangible, la pregària

és punt de convergència de les grans promeses de Jesús sobre la bondat del Pare, sobre la se-guretat de la seva acollida, sobre la condició

filial de l’orant, amb reiterades invitacions a la confiança, a la perseverança, a la insistència:

«demaneu i rebreu»; o també, a la insistència com l’amic que demana pa a l’amic durant la nit. La pregària «eixampla el cor». «Posa el teu

cor en el Senyor i ell t’alimentarà» (Salm 54).

6.- ¿Déu, respon?

Tornem a la dificultat inicial de l’orant. Potser

una simple dificultat material. O por que la pre-gària esdevingui un monòleg camuflat de dià-leg.

Doncs bé, la persona que prega sap que el dià-leg amb Déu és «diferent»: no és homologable

amb cap tipus de diàleg humà. Que les seves paraules, com els seus camins, no són els nos-tres. Que «el silenci de Déu» i «la paraula de

Déu» es trenen tots dos en el diàleg de la pre-gària: en la pregària contemplativa (davant el

misteri de Déu) i en a meditació de la seva pa-raula. Que ell escolta sempre. I sempre respon. No solament amb la paraula de la Bíblia sinó en

les que ens diu en la vida. A Déu no podem po-sar-lo a prova; nosaltres sí, nosaltres sí que es-tem sempre emplaçats davant d’ell.

Butlletí CC - 26

Cadascuna de nosaltres ha seguit aquesta veu de l'Espòs… i «jo els faré entrar a la meva mun-tanya santa, i prendran part en les Festes dins la meva casa d'oració» (Is 56,7).

La presència de les carmelites descalces a Terra Santa es remunta a finals del segle XIX, en una època marcada per l'impuls missioner de l'Esglé-sia i particularment pel restabliment del patriar-cat llatí a Jerusalem. Va ser en aquest context que carmelites vingudes de França, dones aten-tes a l’alè suau de l'Esperit, van respondre a aquesta inspiració amb generositat; i deixant-ho tot es van establir en aquesta terra santa que és alhora: la terra de la promesa, la terra de la re-velació i el bressol del nostre Orde.

El primer monestir va ser el Carmel del Pater noster a Jerusalem, la primera pedra del qual es va beneir el 1873. Està situat a la Muntanya de les Oliveres al costat de la gruta on, segons la tradició, el Senyor va ensenyar als seus deixe-bles el Parenostre. Posteriorment Betlem, en el turó de David, fundat el 21 de novembre del mateix any per qui avui venerem com a santa Mariam de Jesús Crucificat. El tercer és el mo-nestir de la Mont Carmel a Haifa, fundat per car-melites vingudes d’Avinyó l'1 de novembre de 1892, una fundació que va haver d’esperar deu llargs anys fins a veure la llum. L'últim Carmel és el de Natzaret, en l'origen del qual també hi tro-bem santa Mariam de Jesús Crucificat, sent ella mateixa qui va triar el lloc que el Senyor li va indicar per crear aquest “palomarcito” de la Ma-re de Déu dedicat a la Sagrada Família.

El carisma contemplatiu i apostòlic del Carmel té aquí un segell propi: en Crist, tenim part en la

mateixa herència, en la mateixa promesa que Israel (Ef 3,6), cridades a viure el misteri de l'en-carnació i de la redempció en l'oració, la con-templació i la vida fraterna, segons la missió es-pecífica de cada monestir.

Així: Betlem, lloc del naixement; Natzaret, on va viure la sagrada família i la vida oculta del Se-nyor; Jerusalem, lloc de la Passió i resurrecció i la Muntanya Carmel, lloc del nostre origen, la muntanya santa del profeta Elies i de la Reina del Carmel. Els quatre monestirs encarnen tot un camí espiritual al que nosaltres desitgem convidar a tot cristià… i a tot home de bona vo-luntat.

Una presència silenciosa i fecunda per a l'Església i per al món

En aquesta terra, centre del món religiós mono-teista, volem ser presència orant que abraça tota la humanitat, que la nostra vida sigui una resposta a l'amor gratuït, personal i únic de Déu, com un reflex de la història de Déu amb la hu-manitat. Ens sentim part del poble de l'aliança, convidades també nosaltres a acollir la Paraula de Déu i a fer-la profundament nostra, a “habitar-la” en certa manera, per ser nosaltres mateixes terra santa en la qual Jesús pot reviure tot el seu misteri.

La nostra jornada diària comprèn abans de res la Santa Missa, font i cim de la nostra vida; clima de silenci, d'oració i intercessió; oració litúrgica en comunió amb tota l'Església, treball en soli-daritat amb tots els que guanyen el pa amb es-forç; vida fraterna i comunitat de béns; temps de lectura espiritual i de formació permanent.

"Us prendré d'entre els altres pobles, us aplegaré de tots els països i us faré tornar a la vostra terra (...) Llavors habitareu en el país que vaig donar als vostres pares. Vosaltres sereu el meu poble i jo seré el vostre Déu.” (Ez 36,24.28)

Sor Verónica de Jesús

Monestir del Mont Carmel . Haifa

Butlletí CC - 27

En síntesi la vida d'una carmelita és l'harmonia entre oració silenciosa, solitud i vida fraterna oferta a Déu perquè tots arribin a la plenitud de la revelació.

Comunitats internacionals

Venint de diferents llocs, una vintena de països, el rostre de les nostres comunitats encarna el rostre de l'Església que camina a Terra Santa marcada per la internacionalitat i per la diferèn-cia de ritus. En aquest context ens sentim parti-cularment cridades a viure la unitat en la diver-sitat, com a preludi de la unitat de tota l'Esglé-sia, unida en un sol Cos i animada per l'amor d'un mateix Esperit. En continuïtat amb els pro-fetes, especialment d'Elies –venerat per les tres religions monoteistes presents aquí i a qui el Carmel considera pare i guia–, i de tots els justs que van creure en la promesa, nosaltres volem ser un signe profètic que convida a caminar vers una altra terra, la Jerusalem del cel.

La nostra espiritualitat

Què distingeix a la carmelita de Terra Santa? La Terra Santa és un lloc teològic, terra de la Pre-

sència, terra de la trobada amb el Déu Viu, terra visitada per milers de pelegrins, nosaltres matei-xes ens sentim pelegrines que recorren espiritu-alment els llocs més significatius de la Revelació a la trobada de la santa humanitat de Crist, el nostre Espòs, portant en el cor aquesta enorme ‘Església flotant’ formada per pelegrins de totes les nacions.

Nosaltres vivim aquí la Paraula de Déu d’una manera particular, aquí es va revelar, aquí es va fer carn. La Paraula és el nostre pa quotidià, i en l'Eucaristia, sagrament nupcial, Crist ens uneix a la seva ofrena en el Gòlgota, ens reconforta en el desert d'aquest món i omple el nostre cor del goig indescriptible de ser una amb Ell. El sagra-ment de la reconciliació té per a nosaltres una importància particular: vivint en una terra dividi-da, fragmentada per divisions mil·lenàries, aquí rebem la capacitat de recuperar espiritualment el teixit invisible de la comunió, col·laborant en la reconciliació de tots els cors.

El Carmel és tot de Maria, Ella, la filla de Sió, és el model de la nostra vida, la realització plena del nostre ideal, la primera terra santa que acull al Verb… Per a tota carmelita, però d’una mane-ra especial per a la carmelita de Terra Santa, ella

Santa Mariam de Jesús Crucificat, “la dolça àrab”, funda-dora del Carmel de Betlem i promotora del de Natzaret

Recollint olives en el monestir del Pater noster

Butlletí CC - 28

Pelegrins catalans al monestir Pater noster de les carmelites descalces de Jerusalem. En primer terme a l’esquerra i d’esquena, el pare Pere Martorell.

és la nostra mare i model en l'escolta de la Pa-raula i en el seguiment de Crist.

La nostra missió

Hi veiem tres dimensions importants que s'en-trellacen:

-Dimensió eclesial: seguint l'exemple dels nos-tres sants pares Joan i Teresa, vivim en profunda comunió amb l'Església, amb el Sant Pare i amb els nostres pastors de l'església mare de Jerusa-lem, així com també amb les altres comunitats religioses presents en Terra Santa. Recollides en el cor de l'Església participem de la seva passió missionera. Preguem especialment per la pau a Israel, i a l’Orient Mitjà.

-Dimensió ecumènica: La carmelita de la Terra Santa du al cor la passió per la unitat. Al nostre país hi ha 13 esglésies de confessions i ritus di-ferents, ritus pertanyents a l'Església catòlica, ortodoxa, protestant i anglicana… totes esperen el do de la unitat que faci creïble la nostra perti-nença a Crist i a aquesta intenció ens unim espe-cialment durant la Setmana anual d'Oració per la Unitat dels cristians.

-Dimensió interreligiosa: Aquesta terra és im-portant per als creients de les tres religions mo-noteistes aquí presents, on preguen jueus cristi-ans i musulmans, on es barregen el so del xofar amb les campanes i la crida a l'oració del muetzí.

Aquesta diversitat de religions i cultures ens con-vida a eixamplar els nostres cors i els nostres ho-ritzons a una universalitat que va més enllà de les fronteres visibles de l'Església, fent-nos parti-cipar de l'amor universal de Déu per la humani-tat. Un amor que es fa gest concret al mantenir les nostres portes obertes per acollir a qui s'a-costa, amor que es fa oració i respecte.

En síntesi: les carmelites descalces de Terra San-ta, romanem, avui com ahir, com els sentinelles que esperen l'aurora, vetllant en oració, amb el “Poble de Déu en marxa”. Una germana sintetit-za així la seva experiència de viure a la terra de la Paraula: “Viure aquí, és per a mi com tornar a l'origen, allí on tot comença amb la trobada de l'home amb Déu. “Lej leja!” és la invitació que Déu va fer a Abraham: “Camina… cap a la terra que et mostraré”. Aquesta invitació a caminar jo la sento en la meva carn, és la invitació que se-gueix ressonant des de fa segles fins avui i que ens porta a una altra terra, una terra que no per-tany a la geografia d'aquest món”.

En aquest camí anem juntes, com a pedres vives, triades, per a una construcció meravellosa, la Jerusalem celeste, de muralles transparents com el cristall, la torxa del qual és el bé, reflectint en el rostre la glòria de Déu. Aquesta és la certesa que ens fa alçar-nos cada matí per elevar una lloança incessant en comunió amb tots els que oren en aquesta Terra Santa i en el món sencer.

Butlletí CC - 29

Els ordes religiosos, en ge-neral austeres, extremaven els dejunis en el temps de Quaresma. Continuant amb el llibre de fra Francesc del San-tíssim Sagrament, ens fixarem en l'orde del Carmel Descalç i amb la seva normativa: dejuni de carn tot l'any, només miti-gat en cas de malaltia o de viatge. El dejuni consistia en privar-se voluntàriament de l'aliment o en la reducció de la ració habitual durant un temps determinat. En el Car-mel Descalç es dejunava vuit mesos a l'any: des de l'Exalta-ció de la Santa Creu (14 de setembre) fins al dia de Pas-qua de Resurrecció. A més de tots el divendres de l'any, vigí-lies de festius i els dissabtes de costum. Pobres frares i monges!

Per saber què és el que

podien menjar els frares, pas-sem als capítols dedicats al peix (cinquè, sisè i setè) de l'esmentat llibre. En el cinquè veiem que tracta dels peixos que no s'han de salar (congre, morena, rap, sípia, ratjada i àngel, peix vermell, tortuga, llagosta, etc.). La resta del peix cal salar-lo, encara que s'hagi de consumir immedia-tament. Abans de guisar, calia obrir-lo, esmocar-lo, rentar-lo, escatar-lo si convenia, ei-xugar-lo i penjar-lo en un lloc fresc o deixar-lo estès damunt d'un canyís. El marisc es bullia i la tortuga es guardava viva fins a l'hora de guisar-la, des-prés es dessagnava en el mo-ment i la sang servia per ado-bar la menja.

En el capítol sisè veiem la manera de guisar el peix: sa-lat, amb pebre i safrà; herbes

aromàtiques: orenga, sajolida, farigola, llorer i altres herbes; all i julivert que no faltés, i uns altres amaniments com podien ser sucs de taronja, de llimona o de raïm verd; el most de raïm, el vi blanc, la garnatxa o l'aiguardent. Les salses per acompanyar solien ser l'allioli i el suc de perdiu; a més, era habitual l'ús abun-dós del tomàquet.

El capítol setè tracta de la cuina del peix salat: bacallà i tonyina, que eren els peixos que sovintejaven als con-vents, ja que el peix fresc era per als convents del litoral. Hi ha en el capítol, quatre recep-tes de bacallà guisat, una de fregit i una d'ofegat. També trobem referència a l'esca-betx, amb receptes diverses , en les quals la tècnica va des del fet amb vi blanc o garnat-xa, fins al fet amb oli i una re-cepta amb vinagre. S'esmenta una, amb vi blanc, vinagre i sucre que podia conservar el peix, sense corrompre's, en-tre tres o quatre mesos.

Com veieu, podríeu escollir alguna recepta d’aquestes per aquests dies d'abstinència de carn.

Fins una altra pròxima en-trega.

M. Pilar Serra

DEJUNI, QUARESMA I PEIX CONVENTUAL

Butlletí CC - 30

Xavier Miró

-6-

Totes les fundacions de santa Teresa que hem anat veien fins ara tenen alguna cosa d’original o d’aventura, però aquesta de Pastrana (Guadalajara) les supera a totes.

Monestir de Sant Josep d’Àvila: Tothom està en contra d’aquesta primera fundació: el Consell d’Àvila, les mateixes monges de l’Encarnació que se senten humiliades, els predicadors des de la trona i tota la gent senzilla, tothom crida i malparla d’aquesta dona....

Monestir de Sant Josep de Medina del Campo: Diu un testimoni: “... les religioses, de nit, carregades amb ornaments per l’altar, a peu, passant pels afores del lloc, perquè en aquell moment “aconduïen” els toros al corral per a la festa del dia següent... semblaven gitanos que havien robat... si ensopegaven amb la justícia els havia de portar per força a la presó, fins que esbrinessin on anaven a aquella hora capellans i frares i monges”.

Monestir de Sant Josep de Malagón: A la santa tant se li’n dóna l’escàndol dels paletes o dels acompa-nyants. De matí fins al vespre, sense assistir a la pregària comunitària, al menjar ni al descans, ella tragina materials, neteja, puja, baixa, i... dirigeix les obres des d’un famós pedrís que encara s’hi conserva...

Monestir de la Concepció de Valladolid: Quan la santa va veure la casa diu: “Em vaig angoixar molt, per-què vaig adonar-me que seria un disbarat que les monges hi visquessin... perquè havia de ser un lloc mal-sà per força, perquè era al costat del riu.” (el Pisuerga). Ben aviat van buscar un altre lloc per reconstruir el monestir...

Monestir de Sant Josep de Toledo: Tothom vol que fundi a la ciutat, però a l’hora de la veritat: monestirs,

col·legis, parròquies, confraries i gremis, mar-

quen una estratificació social que va de l’o-

pulència més estarrufada a la pobresa més

vergonyosa. Seran precisament aquestes dife-

rències, amb el seu punt d’enveges i honres,

les que faran més difícil la fundació.

Monestir de la Concepció de Pastrana: Apa-

reix la Princesa d’Èboli, Ana de Mendoza y de

la Cerda. Diuen d’ella que de vegades és

agressiva, insolent, astuta, aduladora, lliberal

o bé que actua amb fingiment; tot, segons

l’hora o les conveniències...

Butlletí CC - 31

Santa Teresa està tranquil·la. Acaba de fun-dar a Toledo i vol quedar-se un temps per des-cansar després de les dificultats de la fundació. Però ella mateixa escriu (F 17,1-2): “No vaig fruir gaire temps d’aquest consol... m’avisen que ha arribat un criat de la princesa d’Èboli, la muller de Ruy Gómez de Silva”. Rep l’avís de que la Princesa vol fundar un monestir a Pas-trana. No esperava que fos tan aviat i escriu la santa: “Vaig decidir de no anar-hi, i li ho vaig dir”. Però el criat va insistir, tenia el luxós car-ruatge a la porta. La princesa ja està a Pastrana per rebre-la, el seu confessor també l’anima i vol acontentar al seu marit del qual ha rebut favors.

Després de passar per Madrid, arriba a Pas-trana i és rebuda i allotjada meravellosament. Però aviat apareix la flaire d’alguna cosa que no va com hauria d’anar: exigències ridícules de la princesa que vol jugar amb la vida de les monges. Escriu un biògraf de la santa: “Ni tí-tols, ni rendes, ni tan sols favors que hagi fet o pugui fer, no donen dret a la princesa per can-viar un sol punt de l’estil de vida de les descal-ces. Discuteixen amb força; la senyora amena-ça, Teresa insinua que marxarà... Però és el marit qui refrena els capricis de la seva muller. I la santa, plena però de mals presagis, accepta de fundar, moguda sobretot per l’interès que té de fer a Pastrana la segona fundació de fra-res descalços”.

Després de superar mil dificultats, s’i-naugura el monestir el 23 de juny de 1569. Quatre anys més tard mor el marit de la prin-cesa. Desfeta en dolor, té l’acudit de demanar l’hàbit de religiosa! Però un cop a dins del con-vent vol imposar a tothom la seva capriciosa voluntat. Al no aconseguir-ho, torna al seu pa-lau. Per tal de posar fi a aquest viacrucis de so-friments, la Santa ordena a les religioses que deixin Pastrana i es dirigeixin cap a Segòvia.

Però la princesa té una ànima venjativa. Abans de la fundació havia perseguit a la santa perquè li deixés llegir el “Llibre de la Vida”, i finalment ho aconsegueix. Ara, ja fora del con-vent, denuncia el llibre a la Inquisició. I els in-quisidors el segresten i el retenen fins després de la mort de la Santa. Seran uns anys d’incer-tesa per a Teresa.

El que fa feliç a Teresa és la fundació del segon convent de frares. Tenia permís del pare general de l’orde de fundar dos convents de religiosos. Ja havia fundat el de Duruelo-Mancera. La Providència li ofereix l’ocasió de conèixer a dos eremites italians: Mariano Azza-ro i Joan Narduch. Havent parlat amb la santa, ella aconsegueix el permís del provincial per fundar en la mateixa ermita. En Joan Narduch, que pren el nom de Joan de la Misèria, és el religiós que a Sevilla va pintar el retrat de la Santa.

Antic convent dels frares carmelites descalços a Pastrana

Butlletí CC - 32

Com haureu vist pels acudits que hem publicat en els dos números an-teriors relacionats amb els frares del Carmel, calçats o descalços, la ignorància de la gent és ben bé allò que se’n diu “atrevida”. No és es-trany si les persones que en parlen no són “de missa”, però els catòlics coneixen l’existència del Carmel, dels seus místics, sants, de les mon-ges... Tanmateix, en molts llocs, no saben que, a més de monges, hi ha frares, homes consagrats. També es dóna el fet molt habitual de confondre franciscans amb car-melites, i viceversa, a causa del color del seu hàbit, i no diguem ja entre descalços i calçats. Els frares afectats per totes aquestes confusions al final s’ho prenen a broma. Algú ha recollit alguna d’aquestes anècdotes més significatives.

Un feligrès a un frare: - Així que vostè és carmelita, i qui va ser sant Carmel? El frare: - (Déu meu, digueu-me que no ho he entès bé). Escolti senyor, el Carmel és una muntanya.

* * * - El meu fill és franciscà. - Carmelita, mare, sóc carmelita! - Sí, és clar, vull dir franciscà del Mont Carmel. - (Em rendeixo!)

Del web www.carmelitas.org

Pentinagats

Diu que ha trobat la manera de no sentir-se tan sol a missa

Butlletí CC - 33

Defuncions: Josep Lario, de l’Esplai Mar Blau; Josep M. Vallès, família vinculada a la

comunitat; Maria Niubó Prats, autora de les pintures de l’altar major; Anna Maria Ro-sés, promotora de l’esplai Mar Blau, membre del Grup de Cuba i d’altres grups de la

comunitat; Teresa Català, activista social i col·laboradora ocasional del nostre butlletí; Montserrat Centelles, mare d’en Salvador Not de la comunitat; Pepita Valle Esteller, àvia de la família Pons-Brugada.

Amb poques hores de diferència, el dia 3 de febrer, dues famílies de la nostra comuni-tat van viure l’alegria de dos naixements: la Julie i en Pau. La primera és filla d’en

Greg Scherer i l’Anna Grífol Castelltort i el nen és de l’Enric Masdeu Ferrer i l’Eva Ortí Martínez. Als pares, avis, besavis, germanets, tiets... molts d’ells vinculats a casa nos-

tra, moltes felicitats!

La Mare de Déu de l’Alegria, a més de patrona dels esplais, des de l’any passat ho és també de l’Arxiprestat de Badalona Nord, Montgat i Tiana. En un bonic indret d’a-

questa darrera població, als peus de la Serralada de Marina, hi ha una coneguda ermi-ta dedicada a l’Alegria de la Mare de Déu, on cada Dilluns de Pasqua se celebra un

aplec molt concorregut per tianencs i forasters.

S’ha editat el llibre “Sant Anastasi, lleidatà per naixement i badaloní per martiri” de l’escriptor

i historiador lleidatà Jordi Curcó. L'autor està con-vençut que el llibre pot ser d'interès tant per als

lleidatans com per als badalonins: "Solament aquestes dues ciutats i cap més altra, el veneren

i celebren en honor seu les seves Festes Maig", i afegeix, “al llarg dels anys i dels segles s'ha teixit al seu voltant una antiga i arrelada tradició tant a Lleida com a Badalona, adobada amb relats llegendaris que cal donar a conèixer i valorar”.

Aquest mes de febrer ha mort el carmelita descalç P. Luís Alberto Luna, arque-bisbe de Cuenca (Equador). Amb el pas dels anys, els pobres i marginats van ser la

seva opció i va tenir la valentia i fermesa per enfrontar la seva veritat davant els inte-ressos dels poderosos que van començar a mirar-se’l amb recel i menyspreu. Els va

semblar perillós perquè parlava de la Teologia de l'Alliberament, perquè va menar l'es-glésia de Cuenca per la sendera social, perquè pensava com les majories, i per això el van tatxar de “capellà comunista i roig”. “La meva major satisfacció és haver-me en-

tès amb els camperols, tenim una harmonia molt gran i estem treballant en la forma-ció de les comunitats de base i suport a les organitzacions que neixen d'aquestes

comunitats”, reflexionava agraït de la vida.

La Guineueta honorífica que concedeixen els Amics del Teatre Zorrilla, enguany ha

estat atorgada a Josep Maria Pujol Sánchez, home de teatre i dinamitzador cultu-ral de la nostra ciutat. En Josep M. va iniciar-se en el teatre al col·legi del Nen Jesús de Praga, posteriorment va passar per la majoria d’entitats de Badalona com són Car-

melites, Maristes, Sant Josep, Orfeó, Círcol, Bufalà i Cor de Marina, com a actor, direc-tor i/o membre de junta. Va crear junt amb Helena Jürgens, Fira d’Infants, un espec-

tacle amb molt d’èxit a inicis dels 60, var ser el Judes de la processó de Dijous Sant i el Rei blanc de la cavalcada. També, és soci d’honor d’Amics del Teatre Zorrilla, en qualitat de membre fundacional, i fundador de les Aules Universitàries per a la gent

gran.