CatalunyaCristiana Setmanari d’informació

i de cultura religiosaANY XXXIX | NÚM. 2087

2,90 € | 22 SETEMBRE 2019

La vida eremítica fructifica a l’arquebisbat de Tarragona

EDITORIAL I EN PRIMER PLA (P.3 I 8-11)

Eremites amb «denominació d’origen»

Rogelio Portal / Alforja Stark

Mor el fundador de «Catalunya Cristiana»

P. 16-17

Subscriviu-vos-hiDESITJO SUBSCRIURE’M AL SETMANARI CATALUNYA CRISTIANA DURANT UN ANY (52 NÚMEROS)

Nom

Cognoms

Adreça

Població

DP Tel. NIF

A/e:

Edició paper 145€ Edició digital 90€

Edició en català Edició en castellà

FORMA DE PAGAMENT

Únic pagament per any Dos pagaments semestrals

Xec nominatiu que adjunto Domiciliació bancària (ompliu ordre adjunta)

NOM COL·LABORADOR

Senyors, els prego que, a partir d’ara, i fins nou avís, carreguin al meu compte els rebuts que els presentarà Fundació Catalunya Cristiana per la meva subscripció al setmanari CatalunyaCristiana.

Titular

IBAN ENTITAT OFICINA DC COMPTE

DATA (DD/MM/AA)

Lliureu aquesta butlleta a: Catalunya Cristiana(Departament de Subscripcions)Comtes de Bell-lloc, 67-6908014 Barcelona

Signatura del titular

CatalunyaCristiana

Conforme al que disposa l’article 6 de la llei orgànica 15/1999 de 13 de desembre, de Protecció de Dades de Caràcter Per-sonal, autoritzo Catalunya Cristiana a incloure les meves dades personals al fitxer informàtic d’aquesta entitat així com a tractar-les, per tal de rebre informació periòdica de les seves activitats. En qualsevol moment el titular podrà exercir els drets d’accés, rectificació i cancel·lació, així com oposar-se al tractament de les seves dades adreçant-se a Catalunya Cristiana amb domicili al carrer Comtes de Bell-lloc, 67-69, 08014 Barcelona.

Ralf Schmitzer

EDITORIAL 3CatalunyaCristiana22 SETEMBRE 2019

Josep Maria Razquin, polític i erudit cerverí, que fou sotsdirector de la Bi-blioteca de Catalunya, sostenia que a cada municipi hi hauria d’haver dues places subvencionades per l’adminis-tració local: la d’ermità i la de cam-paner. Creia que tothom tenia dret a ocupar-les temporalment. Més enllà d’una vel·leïtat romàntica, qui no s’ha sentit atret a viure un temps en la soli-tud d’una ermita o a enfilar-se dalt del campanar per fer voltar o repicar les cloques? I si és veritat que darrerament el món campaner viu un cert ressorgi-ment, no tant el món dels eremites i en concret, de les eremites, llevat de les honroses excepcions que ocupen l’atenció del Primer Pla d’aquest núme-ro on es fa palès que el geni femení dota d’un especial tarannà aquestes vides amagades.

En la mateixa línia de temporalitat, fa uns anys l’escriptor Carles Sapena subratllava una perspectiva inèdita que es va posicionant internacionalment: l’eremitisme de temporada, a mig camí entre el turisme religiós i l’allotjament rural. Als països de parla catalana són els casos de les ermites de lloguer del Desert de les Palmes, a Castelló, o l’er-mitori d’Estellencs a Mallorca on la tra-dició eremítica es remunta si més no a Ramon Llull. A Europa és remarcable la

vigoria de l’eremitisme urbà, especial-ment a França. A Alemanya, el Carmel de l’Encarnació d’Hamburg és un intent d’inculturació d’aquell carisma en un barri de diàspora.

Avui hauríem de parlar del dret uni-versal a la solitud triada. Josep Otón sosté que «l’ésser humà necessita espais de solitud on cultivar el seu món interior, on poder escoltar-se, on aprendre a conèixer-se, on assimilar tot allò que ha viscut i el que espera viure. En aquest espai d’intimitat, reservat a la pròpia privacitat, però que de cap manera no pretén desentendre’s dels altres» [Búsqueda (2019) p. 27].

Alguns poderosos han catalogat l’eremitisme com a asocial, rupturista i perillós; els provoca un desassossec semblant al que produïa en la socie-tat hel·lenística l’aparició dels cínics o en la societat occidental el moviment hippy. Per contra, el Papa emèrit Benet XVI assenyalava sàviament que quan l’ésser humà es retira en silenci i soli-tud és capaç de trobar-se amb el més essencial de la vida, amb Déu.

Eremites, solitud triada

SUMARI

Contingut

4 CatalunyaCristiana 22 SETEMBRE 2019

03 Editorial

05 La setmana

06 Opinió

08 En primer pla

13 Vida eclesial

23 Opinió

24 Reportatge

28 Carta dominical

30 Bíblia

32 Litúrgia

34 Espai lectors

36 Cultura

46 Agenda

47 Des del carrer

Entrevista al rector de la Mercè de Barcelona

El futur del Carmel africà

Montserrat, contra els abusosPÀGINA 20PÀGINA 18

36Monges al cinema

47Óscar Candray

PÀGINA 24

CLARA FONS DUOCASTELLA @FONS_CLARADirectora de la revista «Dialogal»Com diu el meu fill: «Pa’lante!» Bon inici de curs a tothom! #cursescolar #mestres #docentes #alumnes #alumnos #educación-consciente

NEUS MUNTÉ @NEUSMUNTERegidora de Junts x Cat a l’Ajunta-ment de BarcelonaEl meu sentit condol per la mort de mossèn Jarque, sempre com-promès amb el país i les seves ne-cessitats. Guardo un gran record de la seva humanitat i les conver-ses que vam mantenir al Palau de la Generalitat, on va ser prior de la capella Sant Jordi. ACS

LA SETMANA

Zoom

La setmana en tuitsCARDENAL SISTACH @SISTACHCARDENALArquebisbe emèrit de BarcelonaLa Diada Nacional de Catalunya ens recorda que el problema ca-talà és un problema polític i ha de ser tractat així en l’Estat espanyol i cal que es cerquin i es trobin amb el diàleg solucions políti-ques que respectin i harmonitzin els drets de tots.

SOR LUCÍA CARAM @SORLUCIACARAMMedalla d’Or del Parlament de Catalunya@oscar.camps @proactivaope-narms #carolarackete A Europa es penalitza salvar vides. Catalunya reconeix els que se la juguen per salvar-les. 14.000 morts a la Mediterrània #SosHumanitat #VolemAcollir

JOAN ANDREU PARRA

5CatalunyaCristiana22 SETEMBRE 2019

L’efemèride de la setmana27 de setembre del 1961: mor Josep Maria de Sagarra, dramaturg i autor del Poema de Montserrat.

Un mapa xinès del món, vertical i centrat en les rutes marítimes de l’Àrtic. Aquest podria ser el futur del món? Men-tre Europa havia dominat la carto-grafia, la perspec-tiva eurocèntrica estava normalitza-da. Amb l’escalfa-ment del planeta i el desplaçament de l’economia cap a l’est, aquestes noves represen-tacions del mapa-mundi ens ajuden a desaprendre els imaginaris de sempre.

Escoltat a Ràdio EstelIGNASI MIRANDACoordinador d’informatius

La Diada en antena La informació i l’anàlisi han estat

presents a la nostra programació, aquests dies passats, amb motiu de la Diada. El mateix 11 de Setembre, va incloure un seguiment especial dins el programa A Primera hora i en els butlletins informatius. Joan Trias va començar, a les 8, reivindicant la força de la frase «cada vida comp-ta», pronunciada per Pep Guardiola el vespre abans al Parlament durant el lliurament de la Medalla d’Honor a Òscar Camps (Open Arms) i a Carola Rackete (Sea Watch 3), referents en el rescat de persones a la Mediter-rània.

Les ofrenes florals al monument a Rafael Casanova, els actes institu-cionals del dia 11 a la nit, la manifes-tació de la tarda a Barcelona i altres claus de la Diada van formar part també de la proposta informativa. I uns dies abans, el president de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, Carles Armengol, havia animat els creients, des de l’espai El Mirador de l’actualitat, a participar en la Missa organitzada per l’entitat i que va omplir la basílica de Santa Maria del Mar el dia 11 de Setembre al matí.

Pel fet d’haver estat batejats, a cadascun de nosaltres ens correspon la nova acció missionera a l’Església

OPINIÓ6 CatalunyaCristiana 22 SETEMBRE 2019

Cristians sense Fronteres (CSF) i les delegacions de Missions de les diòcesis catalanes us convidem a participar en la Trobada del Tren Missioner 2019. Consisteix en una jornada de trobada, oració, reflexió i celebració en el marc de la Diada Mundial del Domund i que aquest any adquireix una rellevància es-pecial en proposar celebrar-se per primer cop a Catalunya en el marc del Mes Missioner Extraordinari, de-clarat pel papa Francesc.

Aquesta Trobada suposa una ex-periència de disponibilitat i de sortir de nosaltres mateixos, deixant les nostres comoditats i sortint, en tren i en marxa, allà on l’Esperit ens enviï. Suposa la posada en escena d’una Església en sortida, perquè tots els participants en aquesta activitat si-

Tren Missioner 2019

guin conscients que pel fet d’haver estat batejats tots i totes som missi-oners i a cadascun de nosaltres ens correspon la nova acció missionera a l’Església.

Són convidats a participar-hi in-fants i joves d’escoles i grups par-roquials, però també membres de comunitats religioses, sacerdots, missioners, famílies… de les dife-rents diòcesis catalanes. El punt de trobada és el dissabte 19 d’octubre a les 9.30 h a l’estació del Cremallera de Monistrol, des d’on pujarem, amb tren, fins al santuari de Montserrat,

on tindrà lloc una benvinguda festi-va i donarem pas a grups de reflexió per edats a partir de la catequesis del Domund. Després, compartirem junts una eucaristia al santuari, on ens rebrà el pare abat. Després de dinar i espai de temps lliure, tindrem l’oportunitat de conèixer de primera mà uns missioners i missioneres que ens presentaran el seu testimoni. Fi-nalitzarem aquesta edició del Tren Missioner 2019 amb una Festa de l’Enviament, amb cants i balls.

Trobareu més informació sobre aquesta Trobada, els materials de difusió, la documentació prèvia i com fer la inscripció a www.csf.es/trenmissionerdomund2019 i també us podeu posar en contacte amb les delegacions de Missions de les vostres diòcesis així com a través del correu electrònic trenmissio-ner@csf.es.

Amb motiu dels vuitanta anys de l’afusellament del meu avi, voldria cedir-li la paraula com a homenatge filial

Estimeu-vos molt, tant com jo us estimo

Amb motiu dels vuitanta anys de l’afusellament del meu avi, Lluís Solà Padró (1891-1939), alcalde re-publicà de Santa Coloma de Que-ralt (1931-1934), voldria cedir-li la paraula com a homenatge filial. És el seu evangeli, la seva carta de co-miat: «A la meva estimada esposa, als meus estimats fills: Quan arribi a les vostres mans aquesta carta, la meva carta pòstuma, hauré dei-xat d’existir. Rebeu amb ella el meu últim alè, estimeu-vos molt, tant com jo us estimo, viviu amb dignitat

com jo he viscut i moro. Sabeu prou bé que tinc la consciència neta i tranquil·la i això em dona enteresa i serenitat completa per arribar a l’últim moment de la meva vida. Se-guiu les pràctiques que Crist ens ha ensenyat, no feu cap mal a ningú i feu tant de bé com pugueu. Re-cordeu-me pel que m’estimeu i no vull que niïn en vosaltres ni rancors ni odis ni remotament cap mena de venjança. La meva resposta al mal que m’han fet, resposta que ha de ser la vostra, és aquesta: Perdó! He viscut honrat, soc honrat i moro honrat amb la consciència tranquil-la, prompte a comparèixer davant el Tribunal de Déu, l’únic que no s’equivoca. Moro cristianament, reseu per mi, estimada esposa, Carme de la meva ànima, i vosal-tres, fills del meu cor. Dediqueu-me

un funeral […]. He arribat al final del meu destí, trist destí! Estic molt agraït a totes les persones que s’han interessat per mi. […] A tota la famí-lia, gràcies per tot, […] a tots els tinc presents en aquests moments, els últims de la meva vida. Adeu esposa meva, adeu fills meus: resigneu-vos. Esposa meva, diposito en aquesta carta un petó que transmetràs als nostres fills amb tot l’ardor del meu cor. Escriviu al meu germà Joan i digueu-li que el seu nom el tinc unit als vostres en aquests moments i que desitjo que ben aviat recobri la llibertat i pugui reunir-se amb els seus. Adeu per sempre. Rebeu milions de besades i abraçades del vostre espòs i pare que us idolatra. Lluís Solà. Tarragona, Presó de Pilat, en la nit del 19 al 20 d’octubre de 1939.»

MIRADA AL MÓN

DES DEL MONESTIR

MANEL GÓRRIZDelegació a Catalunya de Cristians sense Fronteres

LLUÍS SOLÀMonjo de Poblet

OPINIÓ

UN NOU LLINDAR

7CatalunyaCristiana22 SETEMBRE 2019

SEBASTIÀ TALTAVULL ANGLADABisbe de Mallorca

La pregària, quan és sincera i humil, ens condueix a practicar l’Evangeli i portar-lo a la vida de cada dia

Aquesta és una invitació a la pre-gària, fet que hem d’intensificar, so-bretot quan el moment delicat que vivim ens ho demana amb urgència. L’Església, des de sempre ha previst dins la litúrgia la pregària per la so-cietat civil i pels governants, i ho fa demanant que «amb la prudència dels governants i l’honradesa dels ciutadans es mantengui ferma la concòrdia i la justícia i tinguem un progrés constant en la pau». I a Déu ens hi dirigim així: «Ja que teniu a la vostra mà la voluntat i els drets dels pobles, ajudau als qui ens governen, perquè, arreu del món, sota la vos-tra protecció, es mantengui sempre la seguretat de la pau, el progrés dels pobles i la llibertat religiosa.» I, en especials moments de reunió, demanem «que els doni l’esperit de saviesa, perquè tot ho ordenin a la pau i al bé comú».

La comunitat cristiana sempre ha duït a la pregària les diverses necessitats de la societat i amb el compromís no sols de pregar, sinó d’implicar-se en la gestió d’allò que demana. Per això, la pregària, a més d’un acte de confiança en Déu, és sentir-se corresponsable de la ges-

tió pública, exercint el dret a votar i cooperant solidàriament en la marxa del poble. La pregària, quan és since-ra i humil, ens condueix a practicar l’Evangeli i portar-lo a la vida de cada dia, tenint els mateixos sentiments de Crist Jesús i fer tot el que ell ens proposa, que és el bé de la persona humana i del conjunt de la societat. Als inicis del cristianisme i en unes circumstàncies ben difícils, els apòs-tols ja exhortaven a cooperar en tot allò que afecta el poble i pregar pels qui ens governen. No deixem de fer-ho!

En les circumstàncies actuals, som convidats a pregar i actuar en tot allò que està de la nostra mà per fer el bé, per això, em faig ressò de la pregària que fa el papa Francesc quan diu: «Demano a Déu que creixi el nombre de polítics capaços d’en-trar en un autèntic diàleg que s’orienti eficaçment a guarir les arrels profun-des i no l’aparença dels mals d’aquest món! Prego al Senyor que ens regali més polítics que pateixin de debò per la societat, pel poble, per la vida dels pobres!» Per concloure, es demana: «I, per què no acudir a Déu a fi que inspiri els seus plans?» (EG 205).

Preguem pel nostre poble i pels qui ens governen

EN PRIMER PLA8 CatalunyaCristiana 22 SETEMBRE 2019

Actualment hi ha vuit eremites, totes dones, de la diòcesi de Tarragona

Amagar-se per trobar-se amb Déu i els altres

CARME MUNTÉ

9CatalunyaCristiana22 SETEMBRE 2019EN PRIMER PLA

i la penitència» (CIC 603).Aquest cànon del Codi de Dret

Canònic, que dit així sembla un text administratiu, va suposar un autèntic trasbals emocional i espiritual en la vida d’Amparo Escrivá Vidal. «Va ser com una bufetada», recorda. «Aca-bava de sortir publicat el nou Codi de Dret Canònic. Recordo que esta-va a la meva cel·la, amb el llibre a les mans. El vaig obrir a l’atzar i se’m va mostrar el cànon 603. Va ser així com vaig saber que la vida eremítica, que jo considerava un estil de vida de l’edat mitjana, havia estat novament admesa per l’Església.»

En aquell moment, Amparo Escri-vá tenia 36 anys. Nascuda a Palma de Gandia, a la comarca valenciana de la Safor, als 20 anys havia entrat a la congregació de Mares Desemparats i Sant Josep de la Muntanya. «Porta-va una vida molt activa treballant en obres socials a favor dels joves i dels ancians, però a mesura que passaven els anys es despertava dins meu un desig molt fort de tenir més temps per a Déu.» Encara sense ser-ne del tot conscient, se sentia atreta poderosa-ment cap al desert més profund: «Déu era el més important a la meva vida i jo volia tenir més temps per a Ell. Al convent m’aixecava més d’hora i me gitava més tard per tal de poder pas-sar més estones de soledat i pregària. Era una atracció de Déu increïble.»

Va demanar permís a la congre-gació per provar la vida eremítica durant un any, al qual se n’acabarien sumant tres més. Aquesta primera experiència la va passar al monestir de Nostra Senyora de Betlem de les Dominiques, als afores de la pobla-ció valenciana de Torrent. «Em van deixar l’antiga caseta de la recadera, que estava buida.»

Superat els tres anys de dispensa, li tocava decidir quin rumb havia de prendre la seva vida, i ella tenia clar que aquest era el de la vida eremítica. El problema va venir perquè l’alesho-res arquebisbe de València, Miquel Roca, va patir un fatal accident de trànsit i el seu successor va suprimir la vida eremítica a València. Si havia de seguir la vocació, no tenia més remei que fer les maletes i marxar de casa. «Volia ser eremita dins la Vida Consagrada, perquè portava 23 anys de monja i a mi m’agradava. Com que a l’arquebisbat de Tarragona sí que estava admesa la vida eremítica, vaig venir.» Va ser així com Amparo Escri-vá Vidal acabaria esdevenint eremita de la diòcesi de Tarragona i, en con-

A cavall de les comarques del Pri-orat i del Baix Camp, a redós de la serralada del Montsant, la vida eremí-tica, com la vinya i l’olivera, s’arrapa amb força en aquesta terra. L’estil de vida anacorètica, tan present en la primitiva Església amb els Pares del desert, va ser la primera forma de vi-da consagrada reconeguda per la co-munitat cristiana, juntament amb les verges consagrades. Amb el Concili de Trento, el 1545, la vida eremítica va ser suprimida, i va caldre esperar al Concili Vaticà II, 1962-1965, perquè es recuperés en un text que aborda la vida en soledat. Però va ser l’any 1983, amb l’aprovació del nou Codi de Dret Canònic, quan es va incloure el cànon sobre els eremites en la secció dedi-cada als Instituts de Vida Consagrada: «L’Església reconeix la vida eremítica o anacorètica, per la qual els fidels dediquen la seva vida a la lloança de Déu i la salvació del món a través d’una separació més estricta del món, el si-lenci de la solitud, la pregària assídua

Amparo Escrivá mostra una de les seves escultures de fang, «Lectio Divina».

«Ser eremita no és fugir de la gent, sinó ser una cristiana per a la qual Déu és el més gran, és l’Absolut»

10 CatalunyaCristiana EN PRIMER PLA22 SETEMBRE 2019

cret, de l’ermita de Sant Pau, situada al Serrat dels Colls, per sobre del petit poble d’Arbolí, al Baix Camp, a 885 m d’altitud. Si bé és una ermita vella i una mica destartalada (es va reformar el 1927), se li afigura com el millor lloc del món. «Mai m’hauria imaginat un lloc tan adequat per a la vida eremítica.»

Intuïció de l’arquebisbe Josep Pont i Gol

«Cal recordar que la nostra Esglé-sia de sant Pau i sant Fructuós va ser en altre temps una de les avantguar-des de la vida eremítica, sobretot al Montsant i a Samuntà, com en altres llocs. I per això, avui, vol ser la con-tinuadora d’aquells eremites que es van establir a les nostres muntanyes i van ser sal i llevat del Regne en altres temps.»

Així ho remarca el capítol 4 dels estatuts de la vida eremítica a l’Es-glésia de Tarragona. Uns estatuts que l’aleshores arquebisbe de Tar-ragona, Jaume Pujol, va aprovar el 10 de gener del 2006, i que recon-firmen oficialment i a perpetuïtat aquest estil de vida consagrada i evangèlica, «és a dir, el camí perso-nal del monjo o monja eremita que, en el silenci contemplatiu, cerca la joia d’estimar, adorar, lloar i beneir el Pare de nostre Senyor Jesucrist tot pregant pels seus germans i germa-

nes del món».Aquests estatuts definitius eren

la prova fefaent que la intuïció de l’arquebisbe Josep Pont i Gol (1907-1995) havia estat encertada. Va ser ell qui va restablir la vida eremítica a l’arquebisbat de Tarragona, que s’acabaria regulant amb uns esta-tuts aprovats ad experimentum el 29 d’abril del 1986. D’aquesta manera, petites ermites disseminades per la diócesi van anar recuperant una forma de vida contemplativa que es remunta als primers segles del cris-tianisme.

Actualment hi ha vuit eremites de la diòcesi de Tarragona, totes dones, en ermites de les comarques del Priorat (Cornudella de Montsant, Margalef i Gratallops), del Baix Camp (Arbolí i Riu-decols), de l’Alt Camp (l’Albà) i del Baix Penedès (la Juncosa de Montmell). Passat el temps de discerniment, de formació i de prova, l’arquebisbe de Tarragona reconeix l’eremita com a consagrat a Déu en l’Església, mit-jançant la professió pública dels tres consells evangèlics de pobresa, cas-tedat i obediència, ja sigui amb vots o promeses. En un primer moment, per un termini de tres anys; després, d’una forma definitiva. Actualment l’eremita de Tarragona més antiga és Montser-rat Domingo, filla de Raimat, que fa 42 anys que és a Sant Joan del Codolar, a Cornudella de Montsant (Priorat). La vam entrevistar el 20 de desembre del 2015 a Catalunya Cristiana. La més re-cent és Sònia Sapena, de 43 anys. Filla de la ciutat de València, porta nou anys a l’ermita Mare de Déu de la Consola-ció de Gratallops, també al Priorat. El programa Signes dels Temps de TV3 la va entrevistar el 28 de juliol. Entremig, trobem Amparo Escrivá Vidal, que té 72 anys i en porta 25 anys a Sant Pau d’Arbolí.

El dia a dia d’una eremita

«No m’agrada que em diguin ere-mita, em sembla una mica massa pre-tensiós, jo soc una simple cristiana que necessitava amagar-se per trobar-se amb Déu.» Aquesta definició que fa de si mateixa una eremita francesa la subscriu plenament Amparo Escrivá Vidal. En contra del que molta gent pugui pensar, ella vol deixar clar que «ser eremita no és fugir de la gent, sinó ser una cristiana per a la qual Déu és el més gran, és l’Absolut». Es tracta de separar-se del món per trobar Déu. «A poc a poc vas llevant la pellofa que por-tes acumulada i emergeix el Déu que

«No puc mirar a algú als ulls i no sentir visceralment que l’estimo. En el meu cos xicotet ens estimem Déu, jo i tothom»

«Mai m’he sentit més estimada ni he estimat més que a Déu aquí en la soledat»

La capella amb el sagrari on Amparo segueix la litúrgia de les hores i combrega.

11CatalunyaCristiana22 SETEMBRE 2019EN PRIMER PLA

feien els copistes de l’edat mitjana.Les eremites, a través del treball

manual, obtenen els ingressos ne-cessaris de subsistència. El que els sobra ho destinen als altres. «Quan estava al convent demanava molts diners en benefici de les persones i famílies marginades. Mai m’havia posat colorada, ni fet vergonya. Em pensava que tenia la pobresa assu-mida, però no va ser fins que em va tocar a mi que vaig saber què era no tenir. Quan vaig començar d’eremita de vegades no tenia prou diners ni per comprar el pa. Quan em donaven alguna cosa em po-sava roja de vergonya. Ara veig un pobre demanant i no puc passar de llarg, ni donar-li una moneda sense mirar-lo a la cara, necessito tocar-li la pell i preguntar-li si vol fer un cafè i menjar alguna cosa.»

Reconeix que en ocasions «la soledat mossega», però que és necessària perquè el Déu que no es veu ni es palpa emergeixi. «Soc la més petita de quatre germans, m’he sentit molt estimada tota la vida. Però mai m’he sentit més es-timada ni he estimat més que a Déu aquí en la soledat. Així com tot el que tocava el rei Mides es convertia en or, tot el que miro jo es conver-teix en amor.»

Moltes persones em demanen que pregui per elles. Aleshores escric el seu nom en un paperet i el di-posito al costat del sagrari. Cada vegada que faig lectura de les hores repeteixo els seus noms. Déu ja sap el que necessita cadascú. No cal dir-li res més.» Els diumenges baixa a missa, ja sigui a Arbolí o Alforja, sense oblidar-se del portaviàtic, on li posen set formes per poder com-bregar tots els dies de la setmana.

Pel que fa al labora, és a dir, la fei-na, Amparo és autosuficient gràcies a la venda, sempre per encàrrec, d’objectes d’artesania. La formació en escultura que va fer a l’Escola d’Arts i Oficis de Saragossa és la se-va gran aliada. Fa figures de fang i peces de ceràmica tan reeixides que té encàrrecs per a tres anys vis-ta. «La meva forma d’evangelitzar també passa per aconseguir que les figures tinguin vida, que expressin alguna cosa. Inverteixo molt de temps en cada figura. Fins que no té l’expressió que vull no paro de tocar-li i tocar-li la cara. A alguns muntanyencs que em veuen treba-llar se’ls humitegen els ulls. És el pago més gran que puc tenir.» Una altra de les seves especialitats és l’art de la cal·ligrafia i la Il·luminació gòtica sobre pergamí, tal com ho

a tots ens habita. T’adones que et neix amor per tothom, t’enamores de tot. No puc mirar a algú als ulls i no sentir visceralment que l’estimo. En el meu cos xicotet ens estimem Déu, jo i tothom.»

Aquest pronom, tothom, és molt important per a Amparo, que se sent molt estimada pels veïns d’Ar-bolí i d’Alforja (l’ermita de Sant Pau celebra la seva festa el diumenge més proper al 15 de gener). També rep moltes visites de familiars i de germanes de la seva congregació. Li agrada dir que la porta de casa seva mai no està tancada, ni per en-trar-ne ni per sortir-ne. «Puja molta gent que no es reconeix com a cris-tiana però que té una fam espiritual tremenda. A tots ens agrada poder parlar del que portem dins amb al-gú que ens escolta amb respecte i afecte. Si ve algú jo no tinc horari. Només tinc horari quan estic sola.»

Un horari al compàs de la litúrgia de les hores i de l’ora et labora de la regla de sant Benet. «Me gito a dos quarts de nou del vespre i em llevo a dos quarts de sis del matí. Quan em llevo faig cafè i prego en silenci. Si em distrec, m’aferro al seu nom: “Senyor Jesús”. Procuro dir-ho amb tot l’amor i la fe de què soc capaç, i em quedo silenciada.

Montserrat Domingo, eremita de Sant Joan del Codolar, a Cornudella de Montsant (Priorat).

12 CatalunyaCristiana 22 SETEMBRE 2019 OPINIÓ

SABER ESCOLTAR JOAN GUITERAS I VILANOVACanonge emèrit del Capítol Catedral de Barcelona / secretaria@catedralbcn.org

A PROPÒSIT DE...P-J YNARAJACapellà del Montanyàynaraja@gmail.com

Església - Europa

El professor Miró i Ardèvol ha escrit aquest article: El que l’Esglé-sia pot oferir. És una reflexió sobre les dues guerres mundials del se-gle passat. Quan llegeixo sobre aquests dos esdeveniments bè-l·lics, em sembla impossible que hagin tingut realitat en tan poc temps i em commou el nou mapa europeu.

L’escriptor afirma que la prime-ra cosa que ofereix l’Església «és l’anunci de la bona nova de Jesu-crist». És la missió fonamental, però no l’única. Perquè l’Església viu en la història i resta oberta a creients i no creients. Destaca el cas del nostre continent lacerat materialment i humanament.

Menciona l’obra d’un intel·lectu-al i afirma que els electors catòlics van augmentar entre el 1940 i el

1950. «Què va passar? Que l’Es-glésia catòlica podia oferir, als seus membres, quelcom que llavors era molt escàs: un sentit de continuïtat, de seguretat i de tranquil·litat en un món que havia sofert violentes alte-racions i que veuria molts canvis.» L’Església tenia un atractiu especi-al. I van florir moltes organitzacions catòliques.

D’un continent enrunat es pas-sà a un renaixement amb el desig d’una Europa unida. I hi tingué un paper notable l’Església catòlica. No oblidem que l’Església sortia d’un gran sofriment. El paper de Lleó XIII va fer canviar les coses.

Avui, Europa ha canviat de nou. Hi té lloc una destrucció moral. L’es-criptor considera que es dona en la destrucció del sentit del que és hu-mà, del bé, de la justícia, del poder

dominant... I no sabem trobar-hi la sortida. «És la crisi de la societat desvinculada, de la societat líquida, de la postmodernitat, que ja és in-capaç de complir i fer complir els fins que diu que vol aconseguir.» Miró i Ardèvol clou així la seva re-flexió: «L’Església, els catòlics s’han de preguntar sobre quin és el seu paper en aquesta crisi.»

Els catòlics hem d’anar enda-vant. És hora que siguem sal i llum. No només hem de lamentar-nos de la situació actual, sinó que hem de procurar penetrar-la amb la serenor i la fortalesa de la fe.

Els catòlics hem d’anar endavant. És hora que siguem sal i llum

Ningú no pot servir dos senyors (2)

Qui em va llegir la setmana pas-sada devia pensar que em referia a aquells compromesos oficialment en l’Església, dels quals la gent es-pera testimoni i dedicació a l’Evan-geli i constata que només els pre-ocupa ser fidels a l’estatut al qual estan vinculats, diguem-ne santa regla o carisma.

Del recent viatge del Papa, em fixo en un detall. A Madagascar s’es-perava amb interès la trobada amb el P. Opeka i no va decebre gens. Li va oferir el testimoni de la seva gran admiració i amistat i els assistents li ho van agrair (fins i tot van cantar en espanyol). Doncs bé, el Papa va recordar que, entre el 1967-1968, va conèixer el missioner a la facultat de Teologia a Buenos Aires. «No li agra-

dava gaire estudiar, però estimava la feina!», va dir amb un to amical, còmplice, del seu amic.

«Déu meu, quina imprudència parlar així!», devien pensar molts. No oblidem que aquest sacerdot va ser elegit per Benet XVI per rebre el premi de «Solidaritat i Desenvolu-pament» i, recentment, va ser no-minat per al premi Nobel de la Pau. «El Papa no va tenir caritat», devien pensar. Però, la veritat, és que va ser sincer.

En la meva època de Seminari, sense rebutjar Déu, el valor suprem era l’estudi. Les qualificacions es pu-

blicaven al Butlletí Oficial del bisbat. Eren a la vista de tothom i marcaven el futur de l’estudiant. Un cum laude per aquí, una beca, o un doctorat per allà, més endavant obririen to-tes les portes. A mi, personalment, em van dir que oblidés l’apostolat fins que acabés els estudis i que aprofités el temps per estudiar més. Tot i que fos un superior i, fins i tot, un bisbe, qui em va parlar així, Déu em va ajudar perquè no li fes cas i fos fidel a la vocació i als sagraments rebuts i que m’ocupés d’aquestes exigències. Gràcies al mateix Déu, avui procuro continuar evangelit-zant, sense oblidar l’estudi. Si ho recordo ara és perquè compren-gueu algunes maneres de fer, dels abandonaments i les infidelitats d’alguns que, aleshores, es prepa-raven. (Continuaré.)

Déu em va ajudar perquè fos fidel a la vocació i als sagraments rebuts

Vida eclesial

Aquesta setmana recollim el darrer viatge de Francesc a Àfrica, recordem Mn. Joan E. Jarque, entrevistem el rector de la Mercè de Barcelona, P. Fermín Delgado, i expliquem el compromís de Montserrat contra els abusos

1322 SETEMBRE 2019 CatalunyaCristiana

ESGLÉSIA A ROMA14 CatalunyaCristiana 22 SETEMBRE 2019

REDACCIÓCiutat del Vaticà

Francesc finalitza la seva visita a Moçambic, Madagascar i Maurici

Del 4 al 10 de setembre el Papa va visitar Moçambic, Madagascar i Maurici, països on va celebrar mis-ses multitudinàries, es va trobar amb la jerarquia i els consagrats i consagrades, va disfrutar amb els joves i va visitar centres d’acció so-cial de l’Església.

A la missa celebrada a Moçam-bic va denunciar la corrupció als països més pobres i va fer una cri-da a la reconciliació del país: «Vo-saltres teniu dret a la pau. (...) No es pot pensar en el futur, construir una nació, una societat basada en l’“equitat” de la violència.» En l’eu-caristia a Madagascar, va afirmar que «seguir Jesús no és fàcil» i va subratllar que és un compromís amb «exigències», alhora que va considerar urgent que triomfi l’«es-perit de germanor». A l’homilia de l’eucaristia celebrada a Maurici, va recordar que les benaurances «són el carnet d’identitat del cristià» i va convidar a posar els joves al centre de la societat.

Emotius van ser els discursos de Francesc als bisbes, sacerdots, consagrats i consagrades, i cate-quistes, als quals va explicar que l’Església «no pot ser part del pro-blema de les competències, menys-preus i divisions dels uns contra els altres, sinó porta de solució, un espai on sigui possible el respecte, l’intercanvi i el diàleg». Així mateix, els va convidar a renovar la crida a la vocació que moltes vegades pas-sa per revisar si el cansament té a

veure amb una certa «mundanitat espiritual». I va fer aquesta petició: «Si us plau, no ens deixem prendre l’alegria missionera. Sigueu homes i dones de lloança.» Especialment va demanar als bisbes de Madagas-car que fossin sembradors de pau i d’esperança, i que una dimensió del seu compromís ha de ser la defensa de la persona humana.

A Antananarivo (Madagascar), el Papa va resar l’hora intermèdia al monestir de les Carmelites, junta-ment amb un centenar de religioses procedents de diferents convents del país. Hi va destacar que la ca-ritat s’expressa en les petites i les grans coses.

Els joves també van tenir l’opor-tunitat de trobar-se amb el Pontí-fex. La primera ocasió va ser a Ma-puto (Moçambic), on va tenir lloc una trobada interreligiosa: «Es tracta de somiar sempre junts. So-mieu amb altres, mai contra altres; somieu com vau somiar aquesta trobada: tots units i sense barre-

Pau, esperança i fraternitat, missatgesdel Papa per a l’Àfrica

A l’eucaristia celebrada a Maurici, el Papa va recordar que les benaurances «són el carnet d’identitat del cristià»

ESGLÉSIA A ROMA 15CatalunyaCristiana

ESGLÉSIA EN SORTIDA

Parlem d’Àfrica

A Occident som d’una fe raonada, amarada de l’esperit de la Il·lustració; preocupada per la combinació entre fe i raó, avesada a la paraula. Orient és l’espiritualitat i la fe abocada a l’itinerari i el camí interior, al desvetllament i el silenci. I a l’Àfrica? No és ni Orient ni Occident. A l’Àfrica l’espiritualitat i la fe és la Vida. Qui ha estat a l’Àfrica estarà d’acord que l’espiritualitat està estretament lligada a la vitalitat, a la quotidianitat i alegria vitals; ni a la raó ni al silenci. Aquest inici de mes, el pa-pa Francesc ha visitat, per quarta vegada, el continent africà: Maurici, Madagascar i Moçambic, tres països molt diferents però que conserven aquesta espiritualitat tan lli-gada a la vida. No hi ha hagut gaire ressò mediàtic. Com passa sempre amb Àfrica, sembla invisible; format per «nadies» (que en diria l’escrip-tor Eduardo Galeano). Alguns mitjans especialitzats han seguit aquest darrer viatge del papa Francesc a l’Àfrica, el qual ha parlat con-tra la cultura dels privilegis i la corrupció endèmica, contra l’economia de l’explotació natural i humana així com també a favor d’una Església que acompanya els pobres... Que valent dir el que ha dit en un continent ple de conflictes fruit d’un passat de colonit-zació occidental mal porta-da; d’unes elits que abusen, espolien i maltracten el seu poble i amb el beneplàcit d’un Occident que en treu rèdits. Això és parlar en la perifèria. Algú l’escolta? Àfrica aporta Vida al cristianisme: ni la raó occidental l’ha tractada bé, ni tampoc els silencis.

JORDI SÀNCHEZ TORRENTS

22 SETEMBRE 2019

res.»Un segon moment va tenir lloc a

Madagascar. Francesc va aprofitar per animar els joves a ser construc-tors del futur amb «fe i alegria», i a buscar aquesta felicitat que «ningú no us podrà prendre». El Papa els va recordar que Déu «no ens envia sols al front de batalla», sinó que a través dels altres «es comparteix l’amor i la confiança que ens té el Senyor. La trobada personal amb Jesús és irreemplaçable, però no en solitari sinó en comunitat».

A les perifèries

Com és habitual als seus viat-ges, el Pontífex també es va voler fer present a les perifèries en la seva visita a aquests tres països africans.

A Moçambic, Francesc va visi-tar el centre Dream de Zimpeto, de la Comunitat de Sant’Egidio: «Veient la competència, la profes-sionalitat i l’amor amb què cuiden i acullen tants malalts, concreta-

ment persones amb la sida/VIH, sobretot dones i infants, em ve al cap la paràbola del bon samarità.»

També de primera mà el Pa-pa va poder conèixer la Ciutat de l’Amistat, a Madagascar, obra del pare Pedro Opeka, que va fundar el 1989 la comunitat Akamasoa, sobre un abocador. Francesc va agrair la gran tasca que s’hi fa i va encorat-jar els joves «a no abaixar mai els braços davant la pobresa, perquè ser pobre no és una fatalitat, sem-pre hi ha esperança». Després de passar per aquest centre, Francesc va fer una pregària pels treballa-dors a la Pedrera de Mahatazana, annexa a la Ciutat.

Un altre punt del programa va conduir el Papa al santuari del beat Jacques-Désire Lava, conegut com l’«apòstol dels negres» per haver-se dedicat a l’evangelització dels natius de Maurici, i a la casa de Scholas Ocurrentes a Maputo.

Tots els discursos del Pontífex en aquest viatge es poden consultar al web del Vaticà: www.vatican.va.

Francesc al costat del pare Opeka a la Ciutat de

l’Amistat (Madagascar).

16 CatalunyaCristiana 22 SETEMBRE 2019

Mn. Joan Evangelista Jarque, fundador del setmanari  Catalunya Cristiana, va morir el dimecres 11 de setembre a Barcelona als 91 anys. Deixa enrere una llarga i reconeguda trajectòria com a prevere i com a ho-me de comunicació dins de l’Església, així com també en molts àmbits de la societat catalana i europea.

El 29 de setembre del 1979, ara fa tot just quaranta anys,  Mn. Jarque  va veure realitzat, amb el naixement de  Catalunya Cristiana, un dels grans projectes de la seva vida. Sempre ex-plicava que un matí, quan es va llevar, va comentar al també prevere Fran-cesc Malgosa la necessitat de crear una publicació de l’Església a Catalu-nya. Mn. Malgosa, cofundador de la nostra revista, ens va deixar al juliol de l’any passat.

El cos de Mn. Jarque va ser exposat per a la vetlla el mateix 11 de setembre a la residència sacerdotal Sant Josep Oriol de Barcelona, on havia viscut els últims mesos. La missa exequial, que va donar pas a l’enterrament, es va celebrar el dijous 12 de setembre, a la

ESGLÉSIA A CATALUNYA

una del migdia, a la catedral de Barcelo-na. Va ser presidida pel bisbe auxiliar de Barcelona  Sergi Gordo.

Mn. Jarque,  director de  Catalunya Cristiana fins al 1993, va ser un home d’obertura, com ho demostra el fet que dominava diverses llengües i havia vis-cut a Alemanya i a Roma. Va tenir una presència important, alhora que senzi-lla i discreta, en l’evolució de l’Església a Catalunya en els darrers quaranta anys.

Nascut a Barcelona l’any 1927, va ser ordenat prevere el 1951 i es va doctorar en Teologia el 1969 amb una tesi sobre  Teilhard de Chardin, després d’uns anys a Friburg. Entre altres nombroses tas-ques, Mn. Joan Evangelista Jarque va ser consiliari dels Minyons Escoltes i del Moviment Internacional d’Intel·lectuals Catòlics Pax Romana.

Savi humilVa ser gran amic del bisbe Joan Car-

rera i un savi humil, però amb una gran visió del món, sempre en sintonia amb la cultura de l’encontre i, en definitiva, amb la confluència de sensibilitats des del cristianisme que fa camí a Catalu-nya. Va formar part, entre els anys 1969 i 1972, a Roma, de la Comissió Pontifícia de Mitjans de Comunicació Social. Després, Mn. Jarque es va traslladar a Ginebra, on va estar-se tres anys en ser nomenat se-cretari general de la Unió Internacional Catòlica de Periodistes.

Des del 1975, Jarque vivia novament a Barcelona. Amb el cardenal Narcís Ju-bany, va ser delegat d’Apostolat Seglar i va treballar molt activament en la pre-paració de la visita de Joan Pau II, que es va materialitzar a principis de novembre del 1982.

D’altra banda, Mn. Jarque havia es-tat, des del 1977, prior de la capella Sant Jordi del Palau de la Generalitat, una responsabilitat que tot just havia deixat aquest estiu amb el nomenament de Mn. Josep Maria Turull per substituir-lo. Mn. Jarque havia seguit actiu els últims anys, participant també en moltes de les acti-vitats organitzades per Catalunya Cris-tiana i Ràdio Estel, entre elles les últimes edicions de La Nit dels nostres mitjans i, al gener de l’any passat, a la missa pels dos mil números del setmanari.

Va fer una gran aportació a l’evolució de l’Església a Catalunya en els darrers quaranta anysMor Mn. Joan E. Jarque,fundador de «Catalunya Cristiana»IGNASI MIRANDA

Un dels grans projectes de la seva vida va ser el naixement de «Catalunya Cristiana»

1722 SETEMBRE 2019 CatalunyaCristianaIN MEMORIAM

Mons. Joan E. Jarque Jutglar, doctor en Teologia a la Universitat de Friburg i cofundador de Cata-lunya Cristiana amb Mn. Francesc Malgosa (1926-2018), ha mort als 91 anys. Li ha fallat el cor el matí de la Diada; ell, que era alhora home de fe i català de soca-rel.

Apostava per un sistema de pen-sament endreçat. Posava la imatge de la maleta: per tancar-la calia desar-hi la roba ben plegada. Va fer una tesi en teologia pastoral amb Karl Rahner i Romano Guardini so-bre Foi en l’homme. L’apologétique de Teilhard de Chardin.

El 1953 va ser nomenat consili-ari dels Minyons de Muntanya. En aquells anys va exercir la docència a l’Escola del Mar, Betània i d’altres centres, participant de la renovació pedagògica a Catalunya, els ideals de la qual compartia. El 1963 fou elegit consiliari del Moviment Internacio-nal dels Intel·lectuals Catòlics Pax Romana. I és el que fou sempre, un intel·lectual catòlic amb pensament propi, brillant, allunyat de tòpics clericals. Incisiu i elegant, vestia ha-bitualment de seglar perquè soste-nia que els capellans diocesans som seculars, que els que vesteixen l’hà-bit són els religiosos. (I ell va vestir-lo durant un temps quan, ja gran, va fer a França una experiència neomonàs-

tica). El 1969 va ser membre de la Co-

missió pontifícia dels Mitjans de Comunicació Social al Vaticà i el 1972 va ser elegit secretari general de la Unió Catòlica Internacional de Periodistes (UCIP), a Ginebra, dues talaies privilegiades per conèixer els òrgans de comunicació de l’Es-glésia arreu.

«La meva filla»La seva gran obra fou Catalunya

Cristiana, que va somniar el 1978 i que veié la llum l’any següent. L’ano-menava, amb amor i amb humor, «la meva filla». Tenia una màxima: «Un cos social mal informat es de-forma, talment com un cos físic mal alimentat emmalalteix.» Quan el setmanari va travessar greus pro-blemes econòmics, va anar a veure el Dr. Jubany i li va dir: «Tinc una filla que s’està morint...» «Tu tens una filla?», li va respondre el prelat amb la seva habitual espontaneïtat. Quan li va aclarir que es tractava de la revista, l’arquebisbe es va posar mans a l’obra per ajudar-lo. I CC va sobreviure.

Jarque sabia que la missió de CC era informar de tot el que passa a l’Església, des de la més petita par-ròquia o grup cristià fins a la Santa Seu, prioritzant sempre la infor-mació local —Mn. Jarque havia es-tat rector de Pontons— i amb una obertura total per ser la veu de qui tingui alguna cosa a dir.

Quan el 2017 vam preveure el nou disseny del setmanari, vaig anar a la residència sacerdotal Sant Josep Oriol per demanar-li parer. Sabia que s’havia resistit a deixar el format diari i, en canvi, amb gran ge-nerositat em va dir de seguida que endavant, que confiava plenament en nosaltres.

Gràcies, mossèn, pel teu estil sacerdotal, evangèlic, obert, pro-per, culte i comunicatiu. Has estat un teòleg de la comunicació i, com ha escrit un periodista, un apòstol. Esperem amb ànsia llegir les teves memòries.

Pioner de la premsa conciliar

JAUME AYMAR I RAGOLTADirector

Mons. Joan E.Jarque ha estat un teòleg de la comunicació

18 CatalunyaCristiana 22 SETEMBRE 2019 ESGLÉSIA A CATALUNYA

CARME MUNTÉ El pare Fermín Delgado viurà en-guany la seva primera festa patronal de Barcelona com a rector de la ba-sílica de la Mare de Déu de la Mercè. Després de quinze anys de tasca pastoral al barri de Vall d’Hebron, ara té l’encàrrec d’ocupar-se de la casa patronal de la diòcesi i ciutat de Barcelona. També s’ha convertit en el primer rector mercedari de la basí-lica des del 1836, amb la desamortit-zació de Mendizábal i l’exclaustració dels mercedaris. Amb motiu dels 800 anys de l’orde fundat per sant Pere Nolasc, l’arquebisbat de Barcelona ha encomanat als mercedaris la cura pastoral de la basílica.

Els darrers quinze anys, del 2003 al 2018, ha estat destinat a la comuni-tat de Vall d’Hebron. Què destacaria d’aquesta experiència?

Era la comunitat a la qual menys volia anar i, en canvi, s’ha convertit en una de les experiències pastorals més importants de la meva vida. Hi tenim la Llar Mercedària, on tres religiosos conviuen amb deu presos. Són homes que necessiten un lloc de referència que els permeti obtenir permisos i, més endavant, la llibertat. Els ajudem a reestructurar la vida, a trobar fei-na i a guarir les relacions personals. Juntament amb la Llar Mercedària, he estat durant quinze anys rector de la parròquia de la Verge de Natzaret i vuit anys arxiprest de les parròquies de Vall d’Hebron. Mai no tindré prou paraules d’agraïment envers aquests feligresos que tant m’han ajudat. Per-sones senzilles i generoses que van fer que la meva estada en aquest bar-ri fos tan feliç. Ells són el secret de la vitalitat d’aquesta parròquia. És un contrast molt gran amb la basílica de la Mercè, que funciona més aviat com un santuari.

Quines característiques li atorga la

dimensió de santuari?La feligresia és molt canviant. Tots

els diumenges tenim gent diferent, ve-nen grups que volen conèixer l’església i parelles que demanen casar-s’hi. La potenciació del paper de la Mercè en el pla pastoral passa per enfortir les relacions amb persones que ocasional-ment s’acosten a la basílica però que tenen una gran fidelitat a la Mare de Déu de la Mercè. Cal buscar fórmules perquè aquest tracte sigui constant i es pugui enfortir amb alguna activitat, trobada o celebració. En aquest sentit, per crear un ambient familiar i proper entre els feligresos, la parròquia orga-nitza pelegrinatges i viatges. Del 24 al 27 d’octubre peregrinem a Fàtima.

També compteu amb un nou orgue, la propietat del qual ha estat cedida per la Germandat de la Mercè. Quina poten-cialitat té des del punt de vista cultural?

Un orgue d’aquesta categoria, que ha costat més d’un milió d’euros i s’ha construït gràcies a les aportacions d’entitats privades, institucions pú-bliques i particulars, és una responsa-bilitat i cal donar-li un bon ús. M’inte-ressa que la basílica sigui un trampolí obert a tots els ciutadans de Barcelona. L’orgue forma part del patrimoni de la

El mercedari Fermín Delgado, nou rector de la basílica de la Mare de Déu de la Mercè

«Vull que la basílica sigui un trampolí obert a tots els ciutadans de Barcelona»

«El manteniment és un dels aspectes que més m’amoïnen,perquè les necessitats són moltes»

«Trobo a faltar la conscienciació per part dels feligresos de la Mercè sobre el fet que han de col·laborar econòmicament amb la basílica»

Barcelona

1922 SETEMBRE 2019 CatalunyaCristianaESGLÉSIA A CATALUNYA

ciutat i permet acostar les persones a l’espiritualitat a través de la músi-ca. Ara estem preparant el cicle de concerts per al proper any. D’altra banda, tenim un oratori al costat del cambril que volem obrir com a espai per a trobades i xerrades.

Un altre repte és el turisme.En certa manera, la basílica és

com una targeta de presentació de l’Església de Barcelona, la ciutat i l’orde mercedari. Estem editant un nou llibre sobre la basílica amb l’ajuda dels historiadors merceda-ris Manuel Anglés i Joaquín Millán. També estem editant nous tríptics en diferents llengües.

Com se sosté econòmicament un edifici que és bé d’interès cultural?

El manteniment és un dels as-pectes que més m’amoïnen, perquè les necessitats són moltes. Calen mitjans per mantenir-lo net, orde-nat i arranjar els desperfectes que sorgeixen a causa de les humitats. Acabem de rehabilitar la sala sub-terrània que hi ha sota la sagristia per a reunions i arxiu. Ara cal can-viar el sistema elèctric, que és dels anys cinquanta i no deixa de tenir els seus riscos. Necessitem que entrin

• COTXE, MOTO I CICLOMOTOR• PSICOTÈCNICS• LLICÈNCIA D’ARMES• LABORALS I ESCOLARS• NÀUTICA

CERTIFICATS MÈDICSCARNET DE CONDUIRNÀUTICA I ARMES

CENTRE MÈDIC PLAÇA MOLINADR. RAFAEL SOLANAS ANGLADA

LABORABLES De 10 a 13 h i de 16 a 20 hLes persones que es presentin amb un exemplar de Catalunya Cristiana tindran un descompte de 10 euroswww.centromedicoplazamolina.es

INFORMEU-VOS-EN:Tel. 932 188 826Mòbil: 639 474 741c/ Balmes, 281, entrl. 2n08006 Barcelona

ingressos per afrontar les despeses. Una manera d’afavorir els ingres-

sos són les visites guiades. És una acti-vitat que continueu impulsant?

No només la impulsem sinó que l’hem professionalitzat per oferir una experiència completa a tots aquells pelegrins o turistes que vo-len conèixer els aspectes més des-coneguts de la basílica. Vull agrair a l’empresa Riosta l’esforç que ha fet per desenvolupar un programa de visites molt especial. Els convido a fer la visita que combinem amb un breu concert d’orgue. Properament també es podrà pujar als terrats per admirar la imatge de la Mercè que presideix el cel de la nostra ciutat. D’altra banda, trobo a faltar la cons-cienciació per part dels feligresos de la Mercè sobre el fet que han de col·laborar econòmicament amb la basílica. Amb el que traiem en tot un cap de setmana no arribem ni per pagar l’organista que toca a la missa.

El dimarts 24, a les 10.30, tindrà lloc la missa major presidida pel car-denal Joan Josep Omella, transmesa en directe per Ràdio Estel i que comp-ta amb l’assistència d’autoritats polí-tiques. Espereu aquest any la presèn-cia de l’alcaldessa Ada Colau?

No ho sé. Si volgués venir a la basílica, seria molt ben rebuda. No podria ser d’una altra manera trac-tant-se de l’alcaldessa de la ciutat. El que sí que m’agradaria és que la missa major de la festa tornés a for-mar part del programa de festes de la ciutat. I si el mateix passés amb la processó, seria genial. No cal dir que posaré tot de part meva perquè la relació de la basílica amb l’Ajunta-ment sigui excel·lent. L’Ajuntament és el nostre amic i aliat.

El pare Delgado va ser nomenat rector de la Mercè l’1 de desembre de 2018. En la foto, durant un bateig celebrat a la basílica.

ESGLÉSIA A CATALUNYA20 CatalunyaCristiana 22 SETEMBRE 2019

La comunitat nomenarà un professional extern al monestir com a delegat de Protecció de Menors

Montserrat, compromesa en la lluita contra els abusosCARME MUNTÉRedacció

Sant Feliu de Llobregat

«El G. Andreu M. Soler va ser un depredador sexual i un pederasta. Va abusar a l’entorn dels escoltes (Nois de Servei) en el període tem-poral comprès entre 1972 i 2000.» Així conclou l’informe de la Comis-sió que l’abat de Montserrat va constituir el 24 de gener del 2019 per estudiar l’abast dels abusos co-mesos pel G. Andreu M. Soler, que va morir l’any 2008. El G. Andreu era el responsable de l’agrupament escolta Nois de Servei, format per adolescents.

En l’informe, que la mateixa comunitat de Montserrat ha fet públic, es relata la metodologia emprada, la descripció dels fets, el context dels abusos dins de l’estructura del monestir, les con-clusions i, finalment, un seguit de recomanacions.

Després de constatar que el G. Andreu M. Soler va ser un de-predador sexual i un pederasta, les conclusions afirmen que es va ometre qualsevol tipus d’actuació: «Aquesta comissió no pot conclou-re si es va amagar el que va succeir o simplement es va actuar per des-coneixement de la situació ja que existeixen versions contradictòries [existeixen contradiccions entre els relats del pare abat Sebastià M. Bar-dolet i el P. Josep M. Sanromà sobre la gestió de la denúncia realitzada per un Noi de Servei l’any 1998]. El que podem afirmar, com relaten les víctimes, és que hi havia rumorolo-gia suficient per justificar una acció encaminada a reunir els pares, a ac-tuar contra el G. Andreu o haver-lo apartat preventivament dels Nois de Servei.»

De fet, el pare abat actual, Jo-sep M. Soler, va tenir coneixement d’aquesta denúncia d’abús sis me-sos després de la seva elecció, a

través de la mare de la víctima. Va ser aleshores quan va apartar el G. Andreu M. Soler dels escoltes i el va enviar al monestir del Miracle, on no tenia contacte amb menors, a la ve-gada que es va posar a disposició de la víctima mantenint contacte amb ell i la seva mare. Tal com destaca l’in-forme, «tots els altres casos que han sortit ara a la llum fins ara es desco-neixien. Per tant, el silenci de les vícti-mes ha estat un denominador bastant comú».

L’informe també ha tret a la llum dos nous casos d’abús sexual entre els anys 1960-1968, en aquest cas come-sos pel qui era prefecte de l’Escolania de Montserrat. En l’informe s’esmen-ta el monjo de Montserrat només amb les sigles (V.T.M.) i es diu que està fora del monestir des del 1980. En aquest cas, la comissió ha pogut constatar que l’any 1968 el pare abat Cassià M. Just va actuar amb celeritat i transpa-rència: «Un cop va tenir coneixement dels fets va reunir-se amb els pares, va entrevistar-se individualment amb els escolans més grans i va prendre

ESGLÉSIA A CATALUNYA 2122 SETEMBRE 2019 CatalunyaCristiana

permanent per a la Protecció de Menors». Un cop la denúncia d’un abús hagi arribat al coneixement del delegat, aquest activarà els pro-tocols aprovats per la Generalitat de Catalunya.

Comunicat de la comunitat monàs-tica

Arran de la publicació de l’infor-me, el pare abat i la comunitat de Montserrat van fer públic un  co-municat en què refermen el seu compromís per lluitar contra els abusos.

En aquest sentit, fan seves les conclusions de l’informe així com el que s’hi indica: «Seguint les re-comanacions de la comissió i per evitar que fets com aquests tornin a ocórrer a Montserrat, estem ela-borant un pla de protecció de me-nors que augmentarà i millorarà els mecanismes de prevenció i detec-ció existents actualment. En breu també nomenarem un delegat de protecció de menors, que serà un professional extern al monestir.»

decisions concretes i definitives destinades a allunyar V.T.M. del contacte amb menors.»

RecomanacionsLa Comissió (integrada per l’ad-

vocada Cristina Vallejo, el metge Xavier Pomés i la psicòloga Begoña Elizalde) ofereix un seguit de reco-manacions com són el reconeixe-ment dels fets i petició de perdó, la reparació emocional i l’acompanya-ment de les víctimes i la confecció d’un protocol específic de detecció d’abusos sexuals a menors.

En aquest sentit, el protocol hauria de preveure la creació de la figura del delegat o responsable permanent per a la Protecció de Menors; així com d’un correu elec-trònic com a canal de comunicació de possibles denúncies. Segons la Comissió, «cal regular que si un monjo rep una denúncia de possi-bles abusos sexuals a menors no no-més té l’obligació de comunicar-ho a l’abat del monestir sinó també a l’esmentat delegat o responsable

L’abat demana «perdó amb més intensitat»

L’abat de Montserrat,  Jo-sep Maria Soler, va demanar novament perdó diumenge 8 de setembre, tot just 48 hores després de fer-se públic l’in-forme on es confirmava que el monjo Andreu Soler, ja mort, va actuar entre 1972 i 1999 com un «depredador sexual» i un «pederasta». Aquest con-tundent missatge va arribar durant l’homilia de  la missa conventual a la basílica de Santa Maria, celebració trans-mesa, com cada diumenge, per Ràdio Estel.

Josep Maria Soler  va rei-terar, a més, la voluntat del monestir de continuar lluitant contra la xacra de la pederàs-tia en la societat actual. El mà-xim responsable de la comu-nitat benedictina va assegurar que «Montserrat té també les seves febleses i els seus pe-cats», i va recordar que, amb l’informe fet públic per la co-missió, s’ha complert el com-promís, assumit fa uns mesos, d’investigar les denúncies d’abusos  «amb voluntat de transparència».  «Vull expres-sar, en nom dels germans de comunitat, la nostra conster-nació en conèixer el mal que es va fer a les víctimes dels abusos, així com veure com havien fallat els mecanismes de prevenció i control», va dir. A banda de la celebració euca-rística, en una entrevista a TV3, Soler va anunciar que no pen-sa dimitir per aquests casos.

D’altra banda, l’abat  So-ler va afegir que repeteix, «amb més intensitat encara que el 3 de febrer passat, la petició de perdó a les víctimes, les seves famílies i a tots els qui, d’una manera o altra, han patit do-lorosament les conseqüències d’aquests abusos». En aques-ta línia, va tornar a posar la comunitat montserratina  «a disposició de les víctimes per acompanyar-les, si ho desit-gen, en el seu dolor i en la seva recuperació emocional». IGNASI MIRANDA

Agustí C

odinach

La comunitat monàstica, decidida a combatre la

xacra dels abusos.

IN MEMORIAM22 22 SETEMBRE 2019CatalunyaCristiana

ARCADI OLIVERESEconomista i expresidentde Justícia i Pau

En record del cardenal Roger Etchegaray

La mort, el 4 de setembre, del cardenal Etchegaray ens permet recordar la seva condició de presi-dent del Consell Pontifici de Justí-cia i Pau, en el període 1984-1998, càrrec que ocupà en paral·lel a la presidència del també Consell Pon-tifici Cor Unum de 1984 a 1995.

Pel que fa als temes de pau cal, al meu parer, esmentar tres aspectes. Primerament, la seva tasca medi-adora —alguns l’han anomenat diplomàcia paral·lela— en molts conflictes que va conèixer de pri-mera mà, per la seva constant tasca viatgera. El podem situar a Cuba, a Ruanda, a Palestina i a Israel entre

altres múltiples llocs en circums-tàncies de plena ebullició.

En segon lloc, no oblidem la seva presència a Washington, a comen-çaments de l’any 2003, per tal de fer conèixer al govern dels Estats Units la disconformitat vaticana amb la guerra a l’Iraq.

I finalment, en la seva condició de basc, tingué una actuació discre-ta i possiblement ben eficaç en les seves continuades converses amb els bisbes d’Euskadi, tendents a fa-cilitar els ponts de negociació en el

llarg i enquistat conflicte. Resident en aquest territori fins als seus dar-rers dies, haurà pogut constatar avenços més que considerables en el seu camí cap a la pau.

Sense entrar en altres facetes de la seva personalitat que tenen a veure amb les tasques socials i pastorals, hem de dir que ens ha deixat una persona que creia en la convivència entre els pobles i que aprofitant les seves capacitats, que eren moltes, s’hi va dedicar espe-rançadament.

El cardenal va morir el 4 de setembre als 96 anys.

Necessitem un cop activador que ens desperti de la somnolència

SIGNES D’AVUI LLUÍS SERRA LLANSANAllserrall@gmail.com

El cop activador

FINESTRA A LA VIDAVICTÒRIA MOLINS, s.t.j. viquimolins70@gmail.com

Un dels dolorsmés esfereïdors

Passo una tarda deliciosa amb dos músics professionals, la Teresa i el Jordi. Tinc interès de conèixer altres instruments, més enllà del violí i del violoncel que acostumen a tocar. A l’inici esmentem el hang drum, que havia vist interpretar per primera vegada a França i que per-met submergir-se en l’espiral dels seus sons envoltants. Ens concen-trem en la varietat de bols tibetans i bols de quars. Em parlen de les seves propietats, de la diferència de so entre uns i altres, de la nota bàsica de cadascun, de les possi-bles combinacions amb altres ins-truments, com les flautes natives americanes. Més coneguts els bols tibetans, em concentro en els bols de quars per descobrir sonoritats noves. Fins i tot, quan posen aigua

Si mai heu tingut l’oportunitat de veure una persona amb el que vul-garment en diem «el mono» i, més tècnicament, «la síndrome d’abs-tinència», sabreu de quin tipus de dolor i d’impotència us parlo.

Al llarg de la meva vida, he tingut aquesta oportunitat moltes vegades, però sempre se’m renova la mateixa angoixa, la mateixa incapacitat i el mateix dubte. Se’n podrà sortir?

És un noi molt estimat per mi des de fa molts anys i més des que viu a prop de casa nostra, de les meves germanes de comunitat.

Feia vuit anys que havia deixat les consumicions i semblava que se sentia segur. Fins i tot, la seva ànima sensible de poeta havia començat a conèixer una felicitat que sempre havia perseguit.

Alguns dels seus escrits m’havi-

en un bol, la vibració genera unes ones especials de gran bellesa i l’ai-gua bombolleja.

Observo que agafen la maça i piquen el bol que comença a vibrar. Després, amb la maça en fregen la vora de manera rítmica i suau. El so musical es consolida, s’allarga, s’enforteix. Convida a tancar els ulls i fer que el cos sigui permeable a les ones. Les idees es pausen i els sen-timents s’assosseguen. Temps d’in-terioritat i de meditació. Pregunto quina és la finalitat del cop inicial que fan amb la petita maça. Es trac-

ta d’un cop activador, que posa en marxa la vibració del bol. L’instru-ment musical es converteix en una imatge de la vida. Quantes vegades necessitem un cop activador que ens desperti de la somnolència i tre-gui de cadascun de nosaltres els millors registres del nostre interior! El cop activador pot ser suau, però també fort: una malaltia, un fracàs, una ruptura, un accident, una mort, la pèrdua de la feina, una frustra-ció… Cal saber acompanyar la dinà-mica que genera, cavalcar sobre les ones i construir un món millor. No és fàcil, però dona sentit a la vida. Crea una consciència nova. N’hi ha prou de repassar la pròpia biografia per adonar-nos dels cops rebuts durant el temps i si hem sabut aprofitar-los. Encara hi som a temps.

en emocionat. «¡Qué bueno! sentir-se solo, criticado, desahuciado, marginado... Por eso doy gracias por mi vida dura y mala, pues, en realidad, me hizo rico, ya que así ten-go el privilegio de sentirme querido, abrazado, de sentirme contado!»

L’amic que fa un any m’escrivia ai-xò amb la felicitat del que ha superat moltes coses —i em consta que ho deia de veritat amb el cor a la mà— ahir em demanava tremolant només una abraçada per compartir amb mi la seva impotència. El sentiment de dolor, de brutícia, d’incapacitat... la decepció amb si mateix, el desitjar d’una manera esfereïdora allò que sap perfectament que l’ha portat a aquest estat és difícil d’entendre de fora estant.

Confesso que fa anys em vaig servir d’unes paraules de santa Te-

resa de Jesús, explicant l’angoixa in-terior de qui està ficat en el «mal», per entendre una mica què passa en aquest estat: «Decir que es un estar-se siempre arrancando el alma, es poco, porque aún parece que otro os acabe la vida; aquí el alma misma es la que se despedaza» (Vida 32,2). En aquest estat es troba el meu amic!

El podré abraçar, acompanyar a un lloc de desintoxicació, pregar per ell, però serà ell i només ell qui hau-rà de suportar el pes de la seva im-potència i... potser la incomprensió dels qui pensen: «Ell s’ho ha buscat.»

Ell i només ell és qui suporta el pes de la seva impotència i potser la incomprensió d’alguns

OPINIÓ 2322 SETEMBRE 2019 CatalunyaCristiana

24 CatalunyaCristiana 22 SETEMBRE 2019 REPORTATGE

P. FEDERICO TRINCHERO

Dels mil pujols, al llac Tanganica

El futur del Carmel africà passa per Bujumbura

Carmelita

Dels mil pujols, al llac Tanganica

2522 SETEMBRE 2019 CatalunyaCristianaREPORTATGE

Amahoro! Aquest cop, el vostre corresponsal de la República Cen-treafricana no us escriu des de Bangui, sinó des de Kigali i Bujum-bura, les capitals, respectivament, de Ruanda i de Burundi, dos petits però molt poblats estats africans situats a la cèlebre zona dels Grans Llacs. Cada any un país de l’Àfrica francòfona acull el segon noviciat: una formació de tres mesos per als candidats a la professió solemne, és a dir, al compromís definitiu a l’orde. Aquest any li ha tocat a Burundi i he estat convidat a animar una sessió d’una setmana. L’ocasió m’ha permès visitar una zona d’Àfri-ca que no coneixia.

La missió carmelitana a Burundi, fundada pels meus germans d’hà-bit polonesos l’any 1971, s’ha am-pliat a la veïna Ruanda pel senzill motiu que el dictador del moment, un tal Bagaza, va fer-ne fora tots els missioners. Els meus germans d’hàbit van plantar llavor a la veïna Ruanda i això va permetre el crei-xement del Carmel en aquella ter-ra. No tot el mal arriba per causar més mal, Déu sap obtenir el bé de la prepotència dels homes.

Ruanda i Burundi, totes dues excolònies de l’Imperi alemany i després del regne de Bèlgica, són una mica més grans que el Piemont i Llombardia plegats. Fins i tot, amb una superfície vint vegades més petita que Centreàfrica, tenen una població superior al doble del país on visc. Estem acostumats a pensar que el continent negre és idèntic. En realitat, tot hi és molt diferent. I és diferent la manera de saludar-se i de tocar els tambors, la manera amb què les dones es lliguen els cabells o es vesteixen amb els tei-xits de colors.

A Kigali, situada a 1.600 metres d’altitud i coneguda com la capital més neta del continent, em va aco-llir el P. Gallican que, com els seus germans, passa una part de la seva formació a Centreàfrica. Després d’una curta parada, a casa de les nostres germanes d’hàbit de la ca-pital, ens vam adreçar cap al nord de Ruanda. Vaig quedar immedia-tament bocabadat per la bellesa i l’ordre que hi ha al país. Els pujols, els milers de pujols de Ruanda, apareixen conreats gairebé a cada centímetre com un trencaclosques

La manera de tocar els tambors és diferent a cada lloc.

No tot el mal arriba per causar més mal, Déu sap obtenir el bé de la prepotència dels homesCarmelita

26 CatalunyaCristiana 22 SETEMBRE 2019 REPORTATGE

de diferents cultius: te, mongeta, patata i, a les valls, arròs. No s’hi fan mangos, com a Centreàfrica, però sobretot hi ha plàtans i diverses espècies de pi, xiprer i eucaliptus que desprenen un perfum intens. Alguns ramats de vaques blanques i negres que pasturen em recorden que Ruanda és coneguda com la Suïssa d’Àfrica. La gent és treballa-dora, molt silenciosa, sempre dis-ciplinada. Sembla increïble pensar que aquest país ha viscut fa només vint anys un dels genocidis més sagnants que la història ha cone-gut i en què, en només cent dies, gairebé un milió de persones van ser assassinades i moltes més es van veure obligades a abandonar el país. Entre aquestes també els pares de fra Léonce, un dels meus joves en formació, i de Révocat, un molt estimat amic meu, que van abandonar Ruanda l’any 1994, van travessar el Congo i van arribar fins a Bangui, recorrent una distància d’uns 2.000 quilòmetres. Léonce i Révocat van néixer als camps de refugiats congolesos de la regió de Kivu, i mai no han vist la terra d’on van escapar els seus pares. Agafo per a ells dues pedres del terra de Ruanda, i espero que un dia puguin també ells tocar i veure la terra dels seus avantpassats.

Ja vespreja quan arribem a Gahunga, situada a 2.300 metres d’altitud, a la zona de les muntanyes de Virunga i a ben poca distància de la frontera amb Uganda. La mis-sió es troba als peus del gran volcà Karisimbi, amb un cràter que queda ocult entre núvols, a més de 4.500 metres d’altura. Entre aquests bos-cos viuen els cèlebres goril·les de muntanya i hi ha una de les fonts del Nil. Tot i que l’acollida dels meus germans d’hàbit és d’allò més calo-rosa, no havia passat mai tan fred a Àfrica!

L’endemà ens dirigim cap al sud i arribem a Butare, antiga capital de Ruanda, ciutat universitària i seu del nostre noviciat. Tot seguit, fem camí cap a Cyangugu on, a la vora del llac Kivu, a dues passes

de Bukavu, al Congo, hi ha un mo-nestir de carmelites. Les monges m’expliquen que, durant la guerra, van ser evacuades a França, però van fer una breu escala d’una nit a Bangui, a dues passes del Carmel. Temps just per tastar el clima càlid i humit de la capital de la Repúbli-ca Centreafricana, molt diferent del dolç i temperat de Ruanda.

Travessem a continuació la sel-va de Nyungwe que, si bé no és bella com la de Centreàfrica, es-tà habitada per diverses races de micos que, amb freqüència, ens sorprenen enmig de la carretera. Després d’haver contemplat els pujols coberts de plantacions de te, travessem la frontera i arribem a Burundi.

El paisatge és similar al de Ruan-da; també la gent és treballadora i es mou a peu i, bàsicament, amb bi-cicleta. Ràpidament Burundi em va

Els pujols ruandesos semblen trencaclosques de conreus.

A Àfrica no he vist enlloc un poble més devot que el de Burundi. Els africans naturalment són religiosos, però els burundesos, més

Els meus germans d’hàbit africans són apòstols en un món en flames i en una Església en tempesta

2722 SETEMBRE 2019 CatalunyaCristianaREPORTATGE

caure bé. Els colors de la bandera són els mateixos que la tricolor itali-ana i els mercats que ensopeguem a banda i banda de la carretera em recorden Centreàfrica. Bujumbura, capital econòmica de Burundi, a la vora del llac Tanganica, el més pro-fund i el més llarg d’Àfrica, és el destí del meu viatge.

A Àfrica no he vist enlloc un po-ble més devot que el de Burundi. Els africans naturalment són reli-giosos, però els burundesos, més. Els onze novicis provenen, però, de Burkina Faso, Togo, el Camerun, Madagascar i Centreàfrica. El tema de la sessió va ser una introducció a la lectura del Camí de perfecció, l’obra més pedagògica de santa Te-resa de Jesús, una mena de carta magna del Carmel reformat. Hi ha qui genialment la va definir com l’Evangeli de Teresa. Ensenya a es-timar-se bé, a ser humils, a resar i

Els micos, amb freqüència, sorprenen

el viatger enmig de la carretera.

a estimar l’Església. Es tracta d’un text escrit a l’Espanya del 1500 i destinat a les monges de clausura. Recullo el repte apassionant de re-llegir-lo, entre els hipopòtams del llac Tanganica, amb els meus ger-mans d’hàbit africans, apòstols en un món en flames i en una Església en tempesta, tant al segle XXI com al XVI. Potser ni tan sols Teresa, que abans de morir va desitjar ardent-ment que els seus germans arribes-sin a Àfrica, s’hauria imaginat que el que escrivia seria llegit, cinc segles després, també per aquests verals del món.

Abans d’agafar l’avió cap a Ban-gui, vaig tenir el temps just per visi-tar Gitega, des de fa poc promogu-da com a capital política del país. El breu viatge em va permetre conèi-

xer el que és considerat com un país pobre, però que mostra sens dubte senyals de desenvolupa-ment que tant m’agradaria veure a la meva estimada Centreàfrica. A Gitega, hoste dels meus germans d’hàbit, vaig tenir la fortuna de trobar una trentena de germanes meves, reunides per a una forma-ció, que venien d’onze monestirs d’Àfrica. Quina bona ocasió, i no prevista, per parlar amb elles en una curta però intensa trobada, de la fundació d’un monestir a Cen-treàfrica que esperem des de fa tants anys! Ànims, germanes: us esperem a Bangui. La capital es-piritual del món —com així la va batejar el papa Francesc— no pot estar sense vosaltres.

Amahoro! Pau.

JOAN PLANELLASI BARNOSELLArquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Estimats diocesans, Tarragona celebra aquesta setmana les festes de Santa Tecla. Segons les Actes de Pau i Tecla, aquesta santa va ser una verge jove i noble que va escoltar la predicació de sant Pau, se’n feu seguidora i va morir màrtir de la fe cristiana poc més tard.

En l’Església ortodoxa, aquestes Actes de Pau i Tecla van circular mol-tíssim, la qual cosa demostra la vene-ració envers ella. Hi era anomenada fins i tot com la primera màrtir entre les dones, essent tinguda, sobretot per elles, com a model d’ascesi i de vida cristiana. En l’antigor cristiana, el seu culte va ser especialment im-portant a l’Àsia Menor, Egipte i Síria. A partir del segles IV i V, el seu culte començà a aparèixer a l’Europa oc-cidental. Ja en el martirologi de Beda trobem que el seu culte se celebrava el dia 23 de setembre, com ho fa Tar-ragona en l’actualitat. En canvi, els orientals la celebren l’endemà, el dia 24 de setembre.

La primera vegada que apareix el culte de santa Tecla vinculat a l’Església de Tarragona és a l’Ora-cional Veronense, l’origen del qual es remunta als segles V-VI. Del ma-teix fet en dona testimoni l’església de Santa Tecla anomenada La Vella que es troba darrere l’absis de la ca-tedral actual. Aquest Oracional, em-prat per l’Església tarragonina, va ser portat per sant Pròsper, arquebisbe de Tarragona, a la regió italiana de la Ligúria, quan es veié obligat a aban-donar Tarragona amb motiu de la do-minació aràbiga, al voltant de l’any 720, i es va emportar també amb ell les relíquies de sant Fructuós. Quan l’any 1091 hom va decidir restaurar

la dignitat metropolitana i primada de l’Església de Tarragona, després del llarg període de la dominació sar-raïna iniciat l’any 714, al seu primer arquebisbe, Berenguer Sunifred de Lluçà, bisbe de Vic, el papa Urbà II li va permetre d’emprar el pal·li en les festes de santa Tecla i dels sants màrtirs tarragonins. Així ho recollia, el dia 1 de juliol del 1091, la famosa butlla Inter primas Hispaniarum. Allí, després d’esmentar les festes co-munes i universals, hi afegia també les locals i pròpies: s’esmentava la solemnitat de la verge santa Tecla, així com també la dels sants màrtirs Fructuós, Auguri i Eulogi. Cal afegir en tota aquesta història antiga, que part de les relíquies de santa Tecla, concretament un dels braços, va ser donat als ambaixadors del rei Jaume II per part del rei Oshin d’Armènia. Les relíquies van arribar a Barcelona l’any 1320 i foren dipositades al monestir de Sant Cugat, i fins tres anys més tard, el 1323, no van ser traslladades a la catedral de Tarragona.

Nosaltres som els hereus de tota aquesta història. Hem de donar grà-cies a Déu per aquestes nostres ar-rels cristianes que s’entronquen amb la predicació de l’apòstol sant Pau i el testimoniatge de la seva deixebla santa Tecla. Agraïm-ho com el blat agraeix a l’espiga mare tot allò que n’ha rebut. Els nostres bisbes, en una carta pastoral de 1986, titulada Arrels cristianes de Catalunya, deien: «Les nostres arrels grecoromanes i cristi-anes, europees i mediterrànies són la saba que vivifica el nostre esperit col-lectiu.» Saber d’on venim ens ajuda a comprendre el present i ens orienta cap al futur.

28 CatalunyaCristiana 22 SETEMBRE 2019 CARTA DOMINICAL

La festa de Santa Tecla

CARTA DOMINICAL 29CatalunyaCristiana22 SETEMBRE 2019

JOAN JOSEPOMELLA OMELLACardenal arquebisbe de Barcelona

Mare de Déu de la Mercè, princesa de Barcelona

que, fins i tot, poden ser impercep-tibles: podem estar subtilment em-presonats sense ser-ne conscients.

Avui, la Mare de Déu de la Mercè continua sent redemptora de tots aquells que se senten atrapats en formes de dependència que ens ofereix la societat actual. Per exem-ple, molts joves estan atrapats en la presó d’una pantalla, en l’addicció a mons de fantasia propiciats per tecnologies mal utilitzades, atrets per la singularitat d’egos mal ente-sos. Aquests joves esperen aplau-diments remots i no saben gaudir del contacte quotidià més proper. Moltes persones també s’han tro-bat sense força, anul·lades enmig de la foscor, en la dependència de les drogues i altres addiccions o en l’explotació sexual, quan pot-ser intentaven trobar alleujament i alguna solució a la seva vida.

Aquests són alguns exemples dels esclavatges del segle XXI, formes de d’empresonament que, finalment, converteixen la vida en un carreró sense sortida. La Mare de Déu de la Mercè, «princesa de

El 10 d’agost del 1218, a la llavors catedral romànica de Barcelona, es va celebrar un acte que ha quedat gravat per sempre en la memò-ria de la nostra història religiosa. Aquell dia els primers membres de l’Orde de la Mare de Déu de la Mer-cè van professar la seva fe. Dimarts que ve, precisament, celebrarem la Solemnitat de la Mare de Deu de la Mercè, patrona de la nostra ciutat des del 1687.

L’any passat, la família merce-dària va celebrar l’any jubilar amb motiu del 800 aniversari d’aquella efemèride. Enguany proposo que tinguem present dos trets caracte-rístics i genuïns de la Mare de Déu de la Mercè: la redempció de cap-tius i l’acollida de forasters.

Quin sentit té avui la redempció de captius? Les captivitats moder-nes al món occidental tenen poc a veure amb els antics esclavatges en terres estrangeres, esclavatges forçats per conquestes, fins i tot, amb penes de presó en països llu-nyans. Les noves formes d’esclavat-ge s’han sofisticat de tal manera

Barcelona», com va escriure Jacint Verdaguer, en la seva advocació de redemptora de captius, ens vol aju-dar a alliberar-nos d’aquestes for-mes modernes de «captiveri». Sota la seva protecció, sentim l’afecte de qui ens estima i gaudim de la joia de viure.

La Mare de Déu de la Mercè tam-bé és la mare que acull els seus fills forasters. És la mare de persones desesperades per circumstàncies extremes, que fugen de situaci-ons de perill i de misèria. La nostra patrona els acompanya cap a una vida millor, recorrent un camí que transformi la seva existència. Maria, la nostra Mare, ens esperona a aco-llir amb el cor obert tots aquells que, d’una manera o altra, són captius de vides de sofriment i de dolor, i que, després de deixar els seus països, aquí hi troben una mica de llum.

Benvolguts germans i germa-nes, que la Mare de Déu de la Mercè ens alliberi d’esclavatges i ens doni força per acollir i ajudar tots aquells que cerquen noves oportunitats a casa nostra.

Els fills d’aquest món són més astuts que els fills de la llum

COMENTARI DE LA PARAULA

JOSEP RIUS-CAMPSTeòleg i biblista / riuscamps@yahoo.es

PER A CONSULTES: REDACCIO@CATALUNYACRISTIANA.CAT

IGNASI RICARTClaretià i biblista

Com més m’immergeixo en el llenguatge de les paràboles més m’adono com Lluc no solament les posa en boca de Jesús, sinó que fins i tot l’hi involucra perso-nalment, com llegim avui, on «el senyor... que té un administrador infidel» ve a ser el mateix Senyor Jesús que adverteix als seus dei-xebles, a qui considera «els fills de la llum», perquè aprenguin i se serveixin de l’astúcia amb què actuen «els fills d’aquest món». Sembla una contradicció, però ens serveix d’advertència perquè no ens refugiem en un llenguatge espiritualista desencarnat, com fem sovint, i aprenguem dels més astuts de la societat a treure’n pro-fit. Primerament ens adverteix: «Els fills d’aquest món són més astuts que els fills de la llum» i seguida-ment ens ho recalca: «I ara jo us dic: Feu-vos amics a partir de l’in-just Mamon, a fi que, quan cessi, us rebin a les tendes eternes.» Un dia o altre s’acabarà aquest siste-ma explotador; si ens en servim a favor dels més necessitats, no ens caldran assegurances de vida, tin-

drem qui ens rebi amb les mans obertes en «les tendes eternes», que hom tradueix per «les estances eternes», perdent-se la referència a les tendes amb què acampava el poble d’Israel en el desert. No cal que fem grans coses, ja que «qui és fidel en coses mínimes, també en coses importats és fidel... Si, doncs, en l’injust Mamon no heu estat fidels —ens insisteix—, el que val de veritat, ¿qui us ho confiarà?». La frase que ve a continuació: «Si en el que pertany als altres no heu estat fidels, el que és vostre, ¿qui ho donarà a vosaltres?», alguns manuscrits importants li han volgut canviar el sentit canviant-ho per: «el que és nostre, qui us ho dona-rà?», ¿«nostre» de qui?, ¿de Jesús i de Déu, que ens ho donaran? S’afe-bleix el sentit de la frase: «el que val de veritat» és ben «nostre», però, per assolir-ho plenament cal que siguem fidels en les coses mínimes de la vida. El que sí que queda clar és que no podem servir a la vegada Déu i el Diner, són incompatibles.

CONSULTORI BÍBLIC

Es conserven escrits originals de la Bíblia?

BÍBLIA30 CatalunyaCristiana 22 SETEMBRE 2019

Són moltes les persones que es pregunten on són els textos originals dels diferents llibres de la Bíblia. Val a dir que s’han perdut. Només es conserven còpies d’altres còpies del text hebreu i alguns passatges del text arameu. Els textos més antics que tenim són els ma-nuscrits del mar Mort (s. II aC – I dC), descoberts a les coves de Qumran, el 1947. Quan els textos de Qumran van ser com-parats amb els més antics que es conservaven fins llavors, els estudiosos van poder consta-tar fins a quin punt havia estat fidel la transmissió de la Bíblia, encara que és ben cert que es perceben variants textuals.

Pel que fa al Nou Testament, disposem d’uns 5.000 manus-crits. No tots tenen la mateixa importància: alguns aporten uns quants versets i altres, força més llargs, arriben a re-produir la totalitat de la Bíblia en grec antic. Però, per què es van perdre els originals? La raó és molt senzilla: en l’antiguitat els llibres vells no es conserva-ven; simplement es tornaven a copiar i l’original es deixava en un armari i amb el temps que-daven destruïts. La quantitat i la qualitat de la documentació disponible és enorme si la com-parem amb altres llibres, com alguns de Plató i altres que nin-gú no qüestiona. De papirs, tot i ser molt fràgils, en guardem 92 manuscrits. Han arribat fins avui, sobretot a causa del clima sec d’Egipte, on s’han trobat la majoria d’ells.

GLÒRIA MONÉS

31CatalunyaCristiana22 SETEMBRE 2019BÍBLIA

Am 8,4-7

Contra els qui compren amb diners gent necessitada

Lectura de la profecia d’Amós:

Escolteu això, vosaltres que us abraoneu sobre els pobres per anorrear els desvalguts del país, vosaltres que dieu: «Quan hau-rà passat la festa de la lluna nova per poder vendre queviures! Quan haurà passat el dissabte per po-der obrir els graners! Vendrem el gra amb mesures més petites i, per cobrar, pesarem la moneda amb pesos més grans. Farem trampa amb les balances i vendrem el re-buig barrejat amb el gra. Per tenir un esclau, comprarem amb diners gent necessitada, amb un parell de sandàlies comprarem un pobre.» El Senyor ho jura per la glòria de Ja-cob: «No oblidaré mai tot això que fan.»

1Tm 2,1-8

Feu pregàries per tots els homes a Déu, que vol que tots se salvin

Lectura de la primera carta de sant Pau a Timoteu:

Primer de tot us recomano que feu a Déu pregàries, oracions, sú-pliques i accions de gràcies per tots els homes, pels reis i per tots els qui tenen autoritat, perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota donada a la pietat i a l’honeste-dat. Pregar així és bo i agradable a Déu, el nostre salvador, que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat. Hi ha un sol Déu. El mitjancer entre Déu i els homes és també un de sol, l’home Jesucrist, que es donà ell mateix per rescatar tots els homes. El tes-timoniatge sobre tot això ha estat fet públic al temps apropiat, i jo n’he estat fet herald i apòstol, mestre per instruir en la fe i en la veritat els qui no són jueus. Això que dic és veritat, no menteixo. Desitjo que els homes preguin pertot arreu, i que puguin alçar les mans netes, evitant les baralles i les discussions.

112

Us beneiré, Déu meu, dia rere dia, lloaré per sempre el vostre nom. El Senyor és gran. No us canseu de lloar-lo, que la seva grandesa no té límits. R. Lloeu el Senyor, que treu el pobre de la cendra. El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor. El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement tot el que ell ha creat. R. Són camins de bondat els del Senyor, les seves obres són obres d’amor. El Senyor és a prop dels qui l’invoquen, dels qui l’invoquen amb sinceritat. R.

Diumenge XXV de durant l’any

Lectura primera

Evangeli

Lectura segonaSalm responsorial

Lc 16,1-13

No podeu servir Déu i les riqueses

Lectura de l’evangeli segons sant Lluc:

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: [...] L’home que és fidel en els béns que valen poc també ho serà en els de més valor, i

Al·leluia 2Co 8,9

Jesucrist, que és ric, es va fer pobre,perquè la seva pobresa us enriquís.

l’home infidel en els béns que valen poc, també ho serà en els de més valor. Per això, si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses en-ganyoses, qui us confiaria les rique-ses veritables? Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre, qui us confiaria les que de dret us cor-responen? Ningú no pot servir dos amos: si estima l’un, no estimarà l’altre, si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.»

22. DIUMENGEDiumenge XXV de durant l’any, Verd. Lectures: Amós 8,4-7 / Salm 112 / 1 Timoteu 2,1-8 / Lluc 16,1-13SANTORAL: Digna, vg. i mr.; Fèlix IV, p.; beat Josep Batalla, prev. i mr.; Maurici, mr.

23. DILLUNSSant Pius de Pietrelcina (MO), Blanc. Lectures: Esdres 1,1-6 / Salm 125 / Lluc 8,16-18. Tarragona: Santa Tecla (S), Vermell.SANTORAL: Andreu, mr.; Lli, p. i mr.

24. DIMARTSFèria, Verd. Lectures: Esdres 6,7-8.12b.14-20 / Salm 121 / Lluc 8,19-21. Barcelona, Sant Feliu de Llobregat i Terrassa: Mare de Déu de la Mercè (S), Blanc.SANTORAL: Gerard, b.; beat Marc Criado, prev.; Pacífic, prev.

25. DIMECRESFèria, Verd. Lectures: Esdres 9,5-9 / Salm Tobit 13,2-8 / Lluc 9,1-6.

Calendari de la setmana

Lectures de la missa, santoral i altres celebracions(CICLE LITÚRGIC C; FERIAL I)

TEMPS ORDINARI

Setembre

Tarragona: Mare de Déu de la Mi-sericòrdia (S), Blanc. Girona: Sant Dalmau Moner (MO), Blanc.SANTORAL: Aurèlia, vg.

26. DIJOUSFèria, Verd. Lectures: Ageu 1,1-8 / Salm 149 / Lluc 9,7-9. O bé: Sants Cosme i Damià (ML), Vermell.SANTORAL: Justina, vg. i mr.; Nil, ab.

27. DIVENDRESSant Vicenç de Paül (MO), Blanc. Lectures: Ageu 2,1b-10 / Salm 42 / Lluc 9,18-22SANTORAL: Adolf i Joan, mr.; Caius, b.

28. DISSABTEFèria, Verd. Lectures: Zacaries 2,1-5.10-11a / Salm Jeremies 31,10-13 & Lluc 9,43b-45. O bé: Sant Vences-lau (ML), Vermell; Sant Llorenç Ruiz (ML), Vermell. Lleida: beat Francesc Castelló (ML), Vermell.SANTORAL: Eustoqui, vg. i mr.; Si-mó Rojas, prev.

LITÚRGIA32 CatalunyaCristiana 22 SETEMBRE 2019

(SALTERI: SETMANA 1)

El Sant 25 SETEMBRE

Sant Dalmau MonerEl cristià està cridat a identificar-se amb Crist per mitjà de l’abaixament i el servei als germans. Aquest camí es pot fer ja sigui en la solitud, ja sigui en la vida enmig del món. Alguns sants, però, com ara Dalmau Moner (1291 – 1340) van excel·lir tant en una opció com en l’altra.Aquest fill de Santa Coloma de Farners, de jove, va entrar als dominics. Primer va estar al convent de Mont-peller i després al de Girona. En aquesta comunitat va arribar a sobresortir com a mestre de novicis i gran pre-dicador, i tant companys com fidels l’admiraven per la vida d’austeritat que portava. De fet, per tal de viure més senzillament, va obtenir permís per combinar la vida eremítica (fet poc habital en els ordes mendicants) amb la predicació. A causa de tot plegat el poble ben aviat el va tenir per sant i místic, per la qual cosa era conegut com «el frare que parla amb l’àngel». Va ser canonitzat per Innocenci III el 1721.

33CatalunyaCristiana22 SETEMBRE 2019LITÚRGIA

El futur de la litúrgia

Entre les moltes activitats de l’Es-glésia, la litúrgia és la font i el cimal de totes elles (cf. SC. 10). Intuïm que avui la litúrgia està una mica oblidada dins la vida eclesial, i corre el perill que vagi perdent la força que ha de tenir en la vida cristiana. És per això que ens hem de preguntar quin serà el futur de la litúrgia en la vida de l’Església del nostre temps. Els cristians hauríem de valorar i potenciar més la renovació litúrgica actual que ens ha donat el Va-ticà II, i conseqüentment ser-hi fidels, ja que del futur de la litúrgia en depèn també el futur de l’Església. Hem de mantenir l’equilibri de les seves línies de fons entre tradició i progrés, entre conservar i promoure. Els Pares Con-ciliars del Vaticà II ens van proposar quatre objectius molt concrets que podem llegir en el primer número de la Sacrosanctum Concilium.

1. La litúrgia ha de fer créixer contínuament la vida cristiana entre els fidels.

2. Les institucions, sotmeses a canvis, s’han d’adaptar a les necessi-tats del nostre temps.

3. Afavorir tot el que pot ajudar a la unió de tots els qui creuen en Crist.

4. Envigorir allò que ajuda a cridar tots els homes al si de l’Església.

Per realitzar aquests quatre objec-tius conciliars, cal promoure de mane-ra particular la reforma i el foment de la litúrgia. La vida i el futur de l’Església passa per la vida i la reforma de la li-túrgia. Quan el Concili Vaticà II va co-mençar a parlar de renovació litúrgica, estava pensant en la renovació de tota

la vida eclesial. El futur de la litúrgia és la glorificació de Déu Pare, per mitjà del Fill, i en la unitat de l’Esperit Sant, i així poder arribar a la salvació i santificació de tots els homes i dones. Aquest és el veritable futur de la litúrgia. La litúrgia no depèn tant dels ritus i celebracions més o menys ben fetes sinó de l’asso-liment dels objectius conciliars. Rea-litzar el procés litúrgic conciliar ha de ser, doncs, el futur de la litúrgia.

Promoure la novetat litúrgica no està pas oposat a conservar respec-tuosament la tradició. Anar a les fonts litúrgiques no significa anar endarre-re, cap a un aqueologisme del passat, sinó més aviat és un camí cap allò es-sencial de la litúrgia, cap a Jesús, els apòstols i la primitiva comunitat, tot valorant l’eclesialitat de la fe i de la vida cristiana actual. La renovació litúrgica no es pot fer sense un retorn sincer i profund a las fonts amb les quals ce-lebrem (lex orandi) i en les que creiem (lex credendi) i vivim (lex vivendi). Les fonts litúrgiques ens ajudaran a cele-brar i viure la fe actual. No hi ha d’haver oposició entre tradició i novetat, sinó que és un progrés legítim, necessari i complementari.

Avui és un gran goig tota la reno-vació litúrgica duta a terme pel Vaticà II, tot i que hagi trobat resistència i di-ficultats. No deixem enfonsar la litúr-gia, no l’oblidem. Apliquem bé aquesta reforma litúrgica que ha tocat el cor de l’Església. Portem-la endavant sen-se por amb l’ajut i la força de l’Esperit Sant. Aquest és el futur de l’Església. Aquest ha de ser el futur de la litúrgia.

F. XAVIER PARÉS SALTOR Delegat diocesà de Litúrgia d’Urgellxpares@bisbaturgell.org

EL CONSULTORI

PREGUNTES I RESPOSTES SOBRE DOCTRINA I MORALpel Dr. Joan Antoni Mateo

PER ENVIAR CONSULTES AL DR. MATEO:elconsultori@hotmail.com Ap. de correus 121-25620 Tremp (Lleida).

ReligionsLa meva filla, que inicia estudis

universitaris, ha estat sempre prac-ticant. Una amiga seva la va animar a freqüentar unes pràctiques de ioga. Ara l’han convidada a participar en un grup budista. Ella diu que no hi ha perill per a la seva fe. Què n’opina, vostè?

És un tema delicat. Ja sant Pau advertia a algunes persones de les primeres comunitats cristianes que anessin amb molt de compte amb certs elements que presentaven de-terminades doctrines i savieses hu-manes com si li faltés alguna cosa a Jesucrist i els recordava que en Crist residia la plenitud de la Divinitat. Amb això els volia dir que el qui ha trobat Crist ja ho té tot. Com a cristians el que hem de fer és conèixer i assi-milar el do de Crist. En coherència amb aquesta doctrina fonamental, l’Església, per a defensa dels fidels, sempre ha prohibit la participació en cultes d’altres religions o l’adhesió a doctrines que qüestionin la primacia i la plenitud de Crist.

La seva filla, per tant, el que ha de fer és refermar-se en la fe i procurar conèixer-la i viure-la més a fons, i el millor seria participar amb altres uni-versitaris en un grup cristià de creixe-ment en la fe i no en el coneixement del budisme, que presenta tants punts incompatibles amb la teologia i antro-pologia cristianes. Pel que fa al ioga, hi ha experts que diuen que hem de ser molt prudents. La meva opinió és que si es limita a un pur exercici físic o respiratori no ha de presentar cap in-convenient, però quan derivi cap a ex-periències que van més enllà, cal tallar en sec. De fet, jo he conegut persones joves i no tan joves que han començat a fer ioga i els seus gurus o mestres aviat i, gairebé sense adonar-se’n, els han derivat a temes religiosos i metafí-sics contraris a la fe. I la veritat és que molts han deixat la fe. Recordo el cas d’un pare que em va portar un llibre d’un famós iogui que llegia el seu fill i la veritat és que era del tot incompati-ble amb la fe cristiana. Per això, molta prudència i adverteixi a la seva filla dels perills als quals s’exposa.

ESPAI LECTORS34 CatalunyaCristiana 22 SETEMBRE 2019

Cartell d’entrades exhaurides a la primera Verema Solidària del 2019, que va tenir lloc el 7 de se-tembre al celler Herència Altés, a Gandesa (Terra Alta). La jornada va aplegar un centenar de verema-dors solidaris i una trentena més de persones entre equip d’organit-zació, personal del celler i perso-nal de suport. Això ha suposat uns donatius per valor de 3.500 euros.

Va ser una verema de tarda-ves-pre, per tal de mirar de fer més suportables les condicions climà-tiques de finals d’estiu, i d’estil tra-dicional. Es va escollir la finca de Lo Grau de l’Inquisidor per veremar durant una hora aproximadament, acompanyats del so de gralles i de carros tirats per matxos per recollir les caixes de raïm, tal com es feia en temps passats. Els més petits també van poder provar l’experi-ència de trepitjar raïm abans de ficar-lo a la càmera frigorífica. La collita de Verema Solidària servirà per fer un vi que estarà llest a partir del maig del 2020.

La segona part de la jornada va comptar amb un recorregut per les instal·lacions del celler —zones de recepció del vi, triatge, tancs inoxidables, barriques de fusta i formigó, planta embotelladora— i la història i filosofia mediambien-

tal del celler, juntament amb una mostra de vins de cellers de pro-ximitat de la Terra Alta.

Les aportacions d’aquesta quarta edició de Verema Solidària aniran destinades en un 60% a dos projectes. El primer és Ambtu, de l’Associació Quilòmetre Zero, on voluntaris acompanyen menors tutelats per l’administració en el procés d’emancipació quan com-pleixen divuit anys. L’aportació ser-virà per estendre’l a la demarcació de Tarragona.

El segon projecte és Llavors d’Oportunitat, de la Fundació Alba Futur, que té com a objectiu mi-llorar la integració laboral de les persones amb discapacitat intel-lectual al Pallars Jussà a través de la creació de llocs de treball dig-nes, tot recuperant alhora els pro-ductes propis de l’horta d’aquesta comarca.

Amb la resta de donacions de Verema Solidària es durà a terme una formació en captació de fons oberta a totes les organitzacions dels territoris i a cobrir el cost d’es-tructura i plataforma. A banda de les veremes, també es recullen fons amb la venda de les ampolles elaborades en cada edició i amb iniciatives solidàries vinculades a aquest projecte, com ara les jor-nades de portes obertes que or-ganitzen alguns cellers.

Primera Verema Solidària del 2019REDACCIÓ

Cartes

Podeu enviar les cartes a: redaccio@catalunyacristiana.cat

Postals desd’Andalusia

ANTONIO GILSacerdot i periodista

Soledats de tardor

La tardor truca a la porta, un al-tre any, en un obrir i tancar de solcs, perquè ens adonem que el temps passa, corre, vola, ens destrossa i ens enriqueix, ens embolcalla en mil estats que arribaran a la part més viva de l’ànima, si sabem pensar i sen-tir. Un poeta cordovès, Leopol-do de Luis, trobava la inspiració a la tardor, a la qual va dedicar una preciosa Elegia: «Las hojas del otoño flotan sobre tu brisa y caen en el estanque solitario del alma.» I més endavant es fixava en el pas del temps que parla: «Escucharemos la voz honda del tiempo, que en los labios cobri-zos del otoño pone su deje anti-guo, su amarillez, pasa…» I l’ino-blidable Verlaine, amb el bonic poema de Hojas muertas: «Los largos sollozos de los violines del otoño hieren mi corazón con una languidez sonora…»La tardor s’emporta les fulles mortes, però ens porta els solcs oberts per tirar-hi la llavor a la cavallonada. I aquesta és la seva grandesa. També ens porta al-gunes soledats típiques d’aquest temps. La soledat de sentir-nos sols, una mica abandonats, in-compresos. La soledat de la in-comprensió perquè sembla que ningú no ens entén. La soledat del buit interior i de les mans buides. Com aquell fotograma famós d’unes «mans buides» a la pel·lícula antiga Balarrasa. La soledat de la decadència per-sonal, a causa de l’edat, perquè s’apropen les penúltimes hores, perquè el sol de l’entusiasme i de la il·lusió es va eclipsar.Tristes «soledats» d’una tardor que acaba de començar. Amb les «fulles mortes», certament, però també, amb els «solcs oberts».

Un santuari que enamora

Tot just fa 18 anys que vaig pujar per primer cop al santuari de la Ma-re de Déu de Lord (Sant Llorenç de Morunys), encara que només en fa 5 des que vaig trucar a la porta per primera vegada. Recordo aquell dia que vaig demanar per confessar-me i, la sola conversa amb el pare Joan em va obrir el que seria un petit anhel de conèixer millor aquest lloc. Des de llavors, miro de pujar-hi dos o tres cops l’any per fer-hi un dia de recés personal o per donar-lo a conèixer als amics i coneguts perquè, aquest raconet del Pirineu català té un en-cant espiritual i també natural que enamora.

No he sentit mai una crida es-pecial de la Mare de Déu i, en certa forma, no sé si acabo d’entendre tots aquells que afirmen aquesta crida. Potser és per la meva limitació per-sonal o perquè crec més en la crida lenta, delicada, la conversió en pe-tites dosis i forjada amb el temps, però sí que és veritat que tinc una necessitat especial d’anar-hi.

M’agrada pujar a Lord, m’agrada la conversa profunda amb el pare Joan i conèixer gent que busca… M’agrada veure l’alegria de qui té una trobada de cor amb el Senyor. També m’agrada la rutina suau dels moments de pregària en comunitat: les laudes, la missa, el Rosari, l’ado-ració...

Però, sobretot, m’agrada el que Déu i la Mater fan en mi quan hi pujo. La comprensió d’algun tema que feia temps que em rondava, la serenor de l’esperit, gaudir de Déu, el despertar d’algun anhel. En definitiva, pujar a Lord, per a mi, és com ser a casa.

Dono gràcies a Déu per haver-me descobert aquest raconet del bisbat de Solsona. Un aterra després al dia a dia amb una mirada més confiada i sabent que des d’allà dalt, i alhora des de dins d’un mateix, hi ha un Déu que t’acompanya, que t’estima i que

desitja que el facis present i que el portis allà on vas, per poder seguir regalant el seu amor.

MARIA ZARAGOZASant Andreu de la Barca

Tradicions cristianes dels nostres avis

El número 2085 de Catalunya Cristiana incloïa un article de Joan Arimany Juventeny que m’ha sem-blat molt interessant i molt apropi-at per al moment actual. Es titulava «Tradicions cristianes dels nostres avis» i feia un repàs per expressions, gestos, oracions i, en definitiva, tra-dicions que, malauradament, estan caient en l’oblit. L’analfabetisme religiós que pateixen els nostres in-fants i joves està buidant de sentit la nostra pròpia tradició cultural i religiosa, ens estem quedant buits de referents, i això considero que és una pèrdua irreparable. Per això, enhorabona i gràcia a Joan Arimany i Catalunya Cristiana per fer aflorar aquesta part de la nostra història i tradició.

VIRGÍNIA CANALSVilafranca del Penedès

ESPAI LECTORS 35CatalunyaCristiana22 SETEMBRE 2019

22 SETEMBRE 201936 CatalunyaCristiana CULTURA

«Veni Creator Spiritus»

senyar a boxejar un noi del carrer en una divertida escena. Els seus enfrontaments dialèctics amb el pare O’Malley (Bing Crosby) són antològics.

Qualitat prodigiosa

Poderosa força interior és la que transmet Audrey Hepburn en un dels seus papers més emble-màtics: el de la germana Luke a Història d’una monja (1959). Sens dubte, la millor actuació de la se-va brillant carrera, per la qual va obtenir una nominació a l’Oscar i va ser guardonada amb la Concha de Plata a la millor actriu al Festival de Cinema de Sant Sebastià. A tra-

Transgressora, desenfadada, delirant... Així és La llamada (2017), pel·lícula espanyola en la qual el rumb vital d’una jove (sublim Ma-carena García) es veu trastocat amb l’aparició sobtada de Déu... a ritme de les cançons més encoma-nadisses de Whitney Houston. En aquesta comèdia musical esplèndi-da, que irradia llum des del principi fins al final, la protagonista desco-brirà la seva autèntica vocació.

El film és un cant a la indomable força transformadora de l’amor, ja sigui diví o humà. Impossible que l’espectador quedi immune da-vant d’aquesta injecció d’optimis-me. Sor Bernarda (Gracia Olayo), la germana Milagros (Belén Cues-ta) o l’adolescent Susana (Anna Castillo), que coincideixen en un campament catòlic, són els altres personatges que evolucionen de manera irrefrenable al llarg del metratge. Tot l’elenc d’actrius està sensacional.

Mirem enrere i vegem algunes de les produccions cinematogrà-fiques més significatives que han agermanat a la perfecció hàbits femenins i espiritualitat. A Ha-blan las campanas (1949), Loretta Young i Celeste Holm interpreten dues monges dinàmiques i em-prenedores d’un convent francès que arriben a una petita població dels Estats Units amb el projecte de construir un hospital per a nens. Malgrat els obstacles que s’hi tro-ben, s’imposarà la seva ferma força de voluntat. Déu tanca una porta i n’obre una altra.

Memorable Ingrid Bergman a Las campanas de Santa María (1945), com a estricta germana Ma-ría Benedicta. Tot i això no dubta a aparcar la seva severitat per en-

Nombroses pel·lícules han agermanat hàbits i espiritualitat

MAC

Poderosa força interior és la que transmet Audrey Hepburn a «Història d’una monja»

Tradició i qualitat alservei de l’hostaleriades de 1880

Venda T 93 318 14 95 F 93 412 44 45 Roger de Llúria, 12-14 08010 Barcelona

Lloguer T 93 308 01 04 F 93 308 71 93 Pg. de la Verneda, 150 08030 Barcelona

www.casagay.com

CULTURA 37CatalunyaCristiana22 SETEMBRE 2019

vés de mirades, gestos continguts i silencis, aconsegueix retratar de manera versemblant l’ànima d’una dona consagrada a Déu.

Adaptació d’una novel·la basa-da en una història real, la pel·lícula posa en imatges de manera sòbria i rigorosa —la primera hora del me-tratge està rodada com si es tractés d’un documental— l’ingrés d’una jove de família benestant en un convent de clausura i el seu procés d’adaptació a un canvi de vida tan dràstic. Després de professar com a monja, és destinada com a missi-onera al Congo, on treballarà com a infermera. Allà posa de manifest el seu esperit de sacrifici i la seva entrega incondicional al proïsme.

Un altre dels millors films sobre la vida religiosa que mai s’hagin fet és Diálogos de carmelitas (1960). Ens relata la tràgica —i verídica— història de setze monges carmeli-tes del convent de Compiègne el 1794, en plena Revolució Francesa. Dues noies, que han estat adme-ses com a novícies, entren en la comunitat. Allà coneixeran, entre d’altres, la mare María de la En-carnación (extraordinària Jeanne Moreau, una de les grans dames el cinema francès).

Poques vegades s’ha traslladat amb tanta bellesa i intensitat al cel·luloide l’atmòsfera de sacrali-tat i recolliment que batega a les estances monacals. Inquietant és la seqüència en la qual el poble ir-romp a l’església del convent, així com esglaiadors són els darrers (i agònics) deu minuts. La pel·lícula

és un al·legat contra els fanatismes i les tiranies.

Una altra joia injustament infrava-lorada és Els lliris dels prats (1963). Mentre recorre el desert d’Arizona, Home Smith (Sidney Poitier), de confessió baptista, es converteix inesperadament en la resposta a les pregàries de cinc monges catò-liques que viuen en una situació molt precària quan els ajuda a construir una capella. Poitier va guanyar l’Os-car al millor actor, mentre que Lilia Skaka, excel·lent en el paper de la mare Maria, va ser nominada com a millor actriu de repartiment.

Drames i comèdies

A més de Bergman, Hepburn o Moreau, altres actrius han interpre-tat religioses, com és el cas de la me-xicana María Félix a La monja alférez (1944), la britànica Deborah Kerr a Narcís negre (1947) i a Solo Dios lo sabe (1957), la italiana Silvana Man-gano a Ana (1951), la nord-americana Lillian Gish a La noche del cazador o l’espanyola Carmen Sevilla a La ger-mana San Sulpicio (1952).

Cal destacar produccions dramà-tiques, que prenen com a base fets reals, com La història de Marie Heur-tin (2014), on una adolescent cega i sordmuda aconsegueix sortir de la seva «bombolla» existencial gràci-es a la tenacitat d’una jove monja, o Les innocents (2016), que narra la història d’unes monges poloneses embarassades després de ser vio-lades per les tropes russes durant la Segona Guerra Mundial.

Audrey Hepburn a «Història d’una monja».

CULTURA22 SETEMBRE 201938 CatalunyaCristiana

També trobem comèdies una mica ensucrades i d’humor blanc com Dominique (1966), amb Debbie Reynolds, o Sor Citroën (1967), en la qual Gracita Morales ens obsequia amb una creació inoblidable.

I què direm de Julie Andrews a Somriures i llàgrimes (1965)! La se-va interpretació de Maria, la novícia que esdevé la institutriu dels set fills del capità Von Trapp, és, senzilla-ment, genial. La seva veu cristal·li-na —imprescindible escoltar-la en versió original— és una de les ex-quisideses de la qual poden gaudir els espectadors.

Fins ara, la sèrie televisiva Te-resa de Jesús, realitzada el 1983 per Josefina Molina, és la millor recreació fílmica que s’ha fet de la biografia de l’autora de Cas-tell interior. Concha Velasco està incommensurable. Molt inferior és Teresa: el cuerpo de Cristo (2007), en la qual Paz Vega in-tenta, infructuosament, encarnar la santa en la seva joventut. Déu escriu recte amb ratlles tortes.

Luke Films és una productora cinematogràfica catòlica que el 2004 va produir Thérèse. En aquest film sobre santa Teresa de Lisieux, destaca la posada en escena minima-lista i la gran actuació de Catherine Mouchet. Pel que fa a la fundadora de la congregació de les Missioneres de la Caritat, tant Olivia Hussey, a Mare Teresa (2003), com Juliet Ste-venson, a Cartas de la madre Teresa (2014), mereixen un aplaudiment per les seves actuacions. També és in-teressant la producció de dibuixos animats Madre Teresa (2005).

A Agnes de Déu (1985) una monja (Meg Tilly) dona a llum en un con-vent de clausura un nadó, que mor poc després. Ella afirma que s’havia quedat embarassada sense perdre la virginitat. Un jutjat encomana in-vestigar els fets a una psiquiatra (Ja-ne Fonda), que haurà d’enfrontar-se a l’oposició de la mare superiora (Anne Bancroft).

Les tres actrius insuflen autentici-tat a uns personatges que es mouen entre la certesa i el dubte davant de qüestions sobrenaturals, com estig-mes, miracles... Un dels encerts del film és el vincle que s’estableix en-tre la psiquiatra, escèptica i atea, i la mare superiora, que mantindran en-frontaments dialèctics contundents sobre qüestions teològiques.

Susan Sarandon no ha estat mai tan bé com a Pena de mort (1995). Es fica magistralment en la pell de la germana Helen Prejean, conse-llera espiritual de Matthew Ponce-let (Sean Penn), un homicida que és condemnat a mort. Sarandon va rebre l’Oscar a la millor actriu. De la seva banda, Penn, també im-pecable, va aconseguir l’Os d’Or al Festival de Cinema de Berlín.

Basada en un fet real, la càmera s’endinsa amb sinceritat aclapara-dora en els sentiments dels dos pro-tagonistes. «Ningú no m’havia dit fill de Déu. Gràcies per estimar-me», li dirà Matthew a la germana Helen. Pel·lícula crua i punyent, convida a reflexionar sobre la inutilitat cruel de la pena de mort.

Extramuros (1985), Canción de cuna (1994), El dubte (2008), Vi-sión. La historia de Hildegard Von Bingen (2009) i Ida (2013) també són films absolutament recomana-bles. I per passar una estona entre-tinguda, Sister Act (1992) i la seva escola, on Whoopi Goldberg està meravellosament divertida.

Susan Sarandon i Sean Penn en una escena de «Pena de mort».

CULTURA 39CatalunyaCristiana22 SETEMBRE 2019

D’actriu a abadessa

A l’Acadèmia d’Arts i Cièn-cies Cinematogràfiques de Hollywood hi ha una monja amb dret a vot. Es tracta de Dolores Hart, de 80 anys, que havia estat actriu als anys cin-quanta i seixanta. Va rodar deu pel·lícules juntament amb ac-tors tan coneguts com Mont-gomery Clift, Anthony Quinn o Elvis Presley. De fet, va ser la primera actriu a fer un pe-tó al cantant de Love me ten-der a la pantalla. En un dels seus films, Francisco de Asís, va interpretar santa Clara. El 1963 va abandonar el món de l’espectacle. Va fer els vots a l’abadia benedictina de Regi-na Laudes, a Bethlehem (Con-necticut), i va arribar a ser aba-dessa del monestir.

Susan Sarandon, com a germana Helen Prejean, no ha estat mai tan bé com a «Pena de mort»

Club més AmicsAssociació Amics de Catalunya Cristiana i Ràdio Estel

ContacteTel. 934 092 700

info@clubmes.catwww.clubmes.cat

GC 1478Organització tècnica

DESEMBRE CAP D’ANY A EGIPTE

DEL 13 AL 24 D’OCTUBRE

JAPÓUn viatge de la tradició a la modernitat

DEL 16 AL 25 D’OCTUBRE

NEPAL I BUTANRegnes de l’Himàlaia

DEL 29 DE NOVEMBRE AL 4 DE DESEMBRE

NOVA YORKLlums de Nadal

DEL 18 AL 25 DE SETEMBRE

Pelegrinatge A ARMÈNIA

DEL 12 AL 16 DE DESEMBRE

PESSEBRES DE L’ABRUZZO

AMB LA TRANSIBERIANA d´ITÀLIA (tren històric)

CULTURA 41CatalunyaCristiana22 SETEMBRE 2019

Una primera infecció generalment acaba sense conseqüències greus, però una segona infecció pot origi-nar la mort. I això és el que ha fet que s’hagi aixecat l’alarma. Què és, doncs, el que hi passa? Que l’or-ganisme que ha patit la primera introducció de virus, després de vèncer-la, ha quedat afectat pel que fa als anticossos que ataquen la infecció i el virus s’hi pot multi-plicar molt més a la segona volta.

A les Filipines (on cada any mo-ren unes 750 persones a causa del dengue), el desembre del 2015, el president va tancar un acord amb la farmacèutica Sanofi per adquirir una vacuna, la primera autoritzada pels metges anomenada Dengva-xia, de 3 milions de dosis per vacu-nar els escolars de 9 anys. Molt bé, però després sorgí una controvèr-sia sobre la seva eficàcia. La raó: es trobaren casos de vacunats que ha-vien acabat contraient el dengue, i fins i tot algun cas mortal. La cosa encara està en litigi.

Hem de dir, doncs, que cal espe-rar una vacuna més segura. Els in-vestigadors estan al cas. Desitgem que se’n surtin i... que no segueixi creixent l’extensió dels països que tenen aquesta malaltia i que ara ja són gairebé la meitat de tota la humanitat.

Com que és tinguda per una epidèmia de països tropicals pot-ser no ens hi hem interessat gaire, almenys per ara, però ja hi ha casos d’infectats per aquesta malaltia a casa nostra de persones que no ha-vien anat a l’estranger. Per això crec que, encara que no hi hagi un perill notable per a nosaltres, cal dir que, com que ha augmentat la seva pro-pagació de forma alarmant, és bo que, per solidaritat, ens fem càrrec del que hi ha sobre aquest tema. D’uns 100 milions d’afectats cada any per allà el 2000, s’ha passat, segons les últimes estadístiques, a 390 milions, és a dir, que cada dia s’infecten més d’un milió de per-sones. I encara que la majoria dels casos són superats, també ens diu l’estadística que són uns 20.000 els individus que moren anualment per causa del dengue.

El diccionari de l’Institut d’Estu-dis Catalans ens en dona aquesta definició: infecció vírica benig-na que dona febre alta, erupció cutània i forts dolors de cap i als membres. Sembla que caldria su-primir l’adjectiu «benigna», perquè s’ha vist que pot arribar a causar la mort. El dengue és transmès per certs mosquits del gènere Aedes, principalment per l’Aedes aegypti, i conté quatre varietats de virus.

FRANCESC NICOLAU Professor emèrit de la Facultat de Filosofia de Catalunya

ACTUALITATS CIENTÍFIQUES

La malaltia del dengue, més digna de tenir-se en compte

L’«Aedes aegypti», mosquit transmissor del dengue.

CatalunyaCristiana CULTURA42 22 SETEMBRE 2019

La vida i l’obra del sacerdot gironí Camil Geis i Parragueras és extraordi-nària: a la seva condició de sacerdot cal sumar-li una personalitat hiperactiva, amb una clara inclinació per l’art, en especial pels temes literaris i musicals, camps en els quals excel·lí.

Nascut al Pont Major de Girona, el 7 de febrer del 1902, va estudiar extern al Seminari i cantà missa el 1925. Es tras-lladà a Barcelona per estudiar música sacra i, destinat com a prevere a Sant Feliu de Guíxols, hi faria d’organista i organitzaria una capella polifònica.

Un parell d’anys més tard, el 1927, seria enviat a La Cellera de Ter, on tam-bé organitzaria una coral i finalment, amb 27 anys, obtindria plaça com a organista a la parròquia de Sant Felix de Sabadell, moment en què, sense abandonar les seves arrels pregona-ment gironines, es va convertir en un sabadellenc de ple dret: va viure a la ciutat gairebé seixanta anys, fins a la seva mort, al carrer de Gràcia, 4-6, en una casa modernista, realitzada per l’arquitecte Josep Renom, coneguda com a Can Costajussà.

Jocfloralista a la seva joventut, té una extensa obra poètica, bona part editada per Torrell de Reus. Hi destaca Rosa mística, editada per Joan Sallent, publicat el 1942 i considerat com el pri-mer llibre editat en català després de la guerra civil (període en el qual fugí i es refugià a Lió, on estudià Filologia). Mn. Geis envià el llibre a Madrid a pas-sar censura i en ser poesia religiosa i bilingüe, passà el filtre. A partir d’aquell moment, es va veure obligat a escriure

en castellà, però només va publicar prosa, ni un sol poema fins molts anys després, quan va poder-ho fer en català. Sallent també imprimí, el 1976 la seva obra poètica completa, amb pròleg d’Octavi Saltor, titulada De primavera a reravera.

De la seva experiència en la guer-ra civil va publicar a França L’enfer sur la terre; també col·laborà durant molts anys amb l’obra del Diccionari català-valencià-balear.

Escriví també teatre i una nota-ble obra en prosa, referida a temes folklòrics, rondalles, costums i tradi-cions. En el camp musical és autor de nombroses composicions, cants i, sobretot conreà el tema dels goigs i realitzà diversos estudis biogràfics de personatges del seu temps.

Premiat a bastament en jocs flo-rals anteriors a la guerra, el 1969 rebé el premi Ciutat de Barcelona de po-esia per Bestiari hagiogràfic; el 1971 en els Jocs Florals de la ciutat va ser proclamat mestre en Gai Saber i el 1976 la ciutat de Sabadell li atorgà la medalla de la Ciutat amb el títol de Fill Adoptiu.

Paral·lelament, treballà pasto-ralment en temes de beneficència, a l’hospital, a Acció Catòlica i fou consiliari de diverses confraries. També impartí classes de Religió a l’Escola Industrial, a l’Institut Ferran Casablanques i en altres centres de Sabadell.

Moria a Sabadell el dijous, 16 de gener del 1986, pocs dies abans de complir els 84 anys.

JOAN PALLARÈS-PERSONATHistoriadorjpallarespersonat@gmail.com

GENT DE CASA

Camil Geis

CULTURA 43CatalunyaCristiana22 SETEMBRE 2019

ELISABETH TOVA BAILEYEl soroll que fa un cargol salvatge quan menjaMés llibres, 2019, 184 pàg.

Un assaig bell i honest sobre la malaltia, la recuperació i sobre com, de vegades, són les petites coses les que ens fan adonar del que importa de debò i de qui som. Un viatge extraordinari i profunda-ment commovedor de supervivèn-cia i capacitat de recuperació, que ens mostra com una petita part del món natural pot il·luminar la nostra existència humana.

ROSSANO SALATú puedes ser santo estés donde estésEditorial CCS, 2019, 96 pàg.

Proposta pastoral per al curs 2019-2020 de la Família Salesiana a Itàlia, que ens vol ajudar a sintonit-zar amb la invitació urgent de Déu de ser i de fer-nos sants. Dirigida a tots els que se senten part d’aquest carisma de l’Església: nens, adoles-cents, adults i ancians. Tots som cridats a la santedat.

AURORA BERTRANAEntre dos silencisClub Editor, 2019, 371 pàg.

França, estiu de 1944. Els homes d’Étobon ja fa temps que s’amaguen per salvar-se del treball obligatori a Alemanya. Al poble només hi que-den les dones, que es fan càrrec de tot: dels conreus, del bestiar, dels vells i la quitxalla i d’atendre els soldats alemanys que ocupen casa seva. La mirada d’una intel·lec-tual exiliada recull molt més que els fets reals.

LOÏSE ADAM & ALEXANDRA BEAUVAISCaldos detox & sopas saludablesLarousse, 2018, 127 pàg.

Verdura fresca i de temporada, herbes i espècies aromàtiques… Descobriu com combinar tots aquests sabors per obtenir uns deliciosos caldos, veloutés, gas-patxos o sopes dolces i disfruteu dels seus beneficis nutricionals. 80 receptes adaptades a totes les èpoques de l’any. Desintoxiqueu el vostre organisme al mateix temps que us cuideu.

Llibres més venuts el mes d’agost

JOSÉ TOLENTINO MENDONÇA

Elogi de la setClaret

JOSEP BAQUER SISTACHLa parella humana.Anotacions per a una reflexióAutor-editor

AUTORS DIVERSOS

Itineraris interiorsFragmenta Editorial

AMB BON HUMOR

L’any 1994, la companyia Dis-ney va estrenar el film de dibuixos animats El rey león. La producció, aquest any, va començar alhora que amb la pel·lícula Pocahontas, on hi treballaven els millors animadors de l’empresa. Per als directius, aques-ta darrera, partia com a favorita i hi tenien posada molta esperança de guanys per als estudis.

L’argument és el següent: Simba, un cadell de lleó, es troba sol després de la mort del seu pare perquè el seu oncle, el malvat Scar, el fa fora del territori i l’acusa d’assassinat. Enmig d’una zona desèrtica, on va a parar desanimat, decebut i amb un gran sentiment de culpabilitat, Simba coneix en Timó i en Pumba, un su-ricata i una mena de porc senglar, respectivament. Entre ells neix una gran amistat. Amb l’ajut d’aquests dos eixelebrats, amb Nala, la lleona gran amiga seva, i amb el record dels consells i ensenyaments del seu pare, decideix tornar a casa i lluitar per recuperar el regne que li va ser arrabassat per venjança. Ell, li fan veure els amics, és mereixedor i digne successor, com a fill del gran rei Mufasa, d’heretar el tron.

El film va ser un èxit que va aplau-dir tothom, el públic infantil, l’adult i també la crítica. Se’n va valorar la banda sonora, l’argument farcit de valors humans i una animació tècni-cament molt acurada. Ha esdevingut una de les pel·lícules més taquilleres de la història del cinema. Se n’han fet adaptacions teatrals, sèries per

Versió d’un clàssic

CULTURA44 CatalunyaCristiana 22 SETEMBRE 2019

EL REY LEÓNDIRECCIÓ: Jon FavreauINTÈRPRETS: animacióMÚSICA: Hans ZimmerGÈNERE: aventures, musical, ani-mals118 minutsEstats Units

CRÍTICA DE CINEMA

a televisió com la titulada Timón y Pumba, videojocs i la seqüela del 2019, la que està actualment en cartellera, dirigida per Jon Favreau.

En aquest nou film l’equip de ro-datge es desplaça a la sabana africa-na per tal de filmar en imatge real. L’argument és el mateix, idèntic. La filmació calcada quasi pla a pla, de la pel·lícula del 1994. Potser vol fer recordar l’espectador les bondats del film del qual n’és còpia.

Les imatges reals i realistes, amb animals de debò, transmeten ten-dresa i emoció però disten de les emocions que ens va fer sentir la versió anterior. Certament, la mort de Mufasa és més crua i ens provo-ca més compassió però, en general, l’afinitat amb els personatges es fa més difícil.

La pel·lícula, massa llarga, dura dues hores, mitja més que l’origi-nal. Allargada amb la mostra de paisatge, a manera de documental, no aporta res més a la trama. Cal, tanmateix, deixar constància dels nombrosos efectes especials molt ben aconseguits.

Amb tot, aquelles persones a qui els agradi l’argument, que la vagin a veure. El film acompleix el propòsit de ser una altra versió d’un film que és inigualable, d’un film que és un clàssic. Els valors, la simbologia, la humanitat que transmet continuen tenint la validesa d’ahir. En defini-tiva, veure El rey león sempre és garantia d’encert.

Aneu-la a veure i jutgeu.

MONTSERRAT CLAVERASDra. en Història de l’Art i professora de Religió

RAUXACRÍTICA LITERÀRIA

EDUARD BRUFAU

Humans i voltors

La naturalesa humana és de tal manera que la desgràcia dels altres ens pot arribar a produir certa atracció. Amb una barreja estranya de repugnància i plaer, no podem evitar sen-tir curiositat per conèixer tots els detalls de la fatali-tat que ha colpejat aquella persona. La compassió i la tristesa, les úniques re-accions bones i sanes que haurien de sorgir davant d’una tragèdia, queden així eclipsades.

Els mitjans de comuni-cació han après a explotar molt bé aquesta atracció malsana. Sota l’aparença d’informació molts d’ells, fins i tot alguns de seriosos, ofereixen un malèvol es-pectacle d’acarnissament. Quan els protagonistes de la desgràcia són famosos, o persones i institucions que els espectadors per-ceben com a importants i poderoses, llavors televi-sions i diaris es convertei-xen en un circ macabre. La satisfacció de veure com algú que crèiem que era molt més important que nosaltres s’estimba sense remei, els mitjans la saben explotar fins a la sacietat. Ens indueixen a compor-tar-nos com a voltors. És una trampa mortal. Però se’ns ha donat la capacitat de poder triar entre l’opció més fàcil, deixar-se atrapar pel parany, i la que, a tra-vés d’un exigent esforç de transformació, ens fa més humans.

CULTURA 45CatalunyaCristiana22 SETEMBRE 2019

Són unes reflexions sobre l’an-tropologia que s’ha anat delineant paral·lelament a la civilització ju-deocristiana que es va iniciar uns vint segles abans de Crist amb la crida a Abraham per anar cap al que serà la Terra promesa. Allà es desenvoluparà la consciència de poble, un dels punts culminants de la qual serà la vida de Jesús de Natzaret, Fill de Déu a la terra, i també fill d’Abraham, de Judà, de David i de Josep, als llocs que la Providència tenia destinats al poble jueu.

El llibre no vol ser un resum de la història d’aquest poble sinó una descripció dels elements que configuren una antropologia fi-losòfica, apta per ser assumida per altres civilitzacions. Per això l’autor, amb gran coneixement de la història cultural de Grècia i de Roma, de la que es va desen-volupar a l’edat mitjana, i sobre-tot del Renaixement i de l’època Moderna, oportunament ofereix abundants cites dels autors que han contribuït més al pensament contemporani, molts dels quals han estat presents en aquest món judeocristià, en alguns ca-sos identificats amb ell i en altres com en un contrapunt. Tot i que no falten referències obligades a autors bàsics, com Tomàs d’Aqui-no o Joan Pau II, són moltes més les cites explícites i variades, d’un altre tipus: pensem en Pascal, Freud, Hegel o Kierkegaard, que són més que les de les Escriptu-res oficialment representatives, jueves o cristianes. Té el valor de donar ocasió perquè els especi-alistes en el tema puguin fer una valoració de l’antropologia que sorgeix en aquell món.

Tot i que bona part dels seus lectors coneixen les Escriptures bíbliques, seran molts els que, llegint aquest llibre, sentiran un interès per detalls dels llibres bí-blics, i de la història d’Israel, i així, per a estudiosos novells, seria útil facilitar l’accés directe a les da-des dels llibres bíblics, relatius a les diferents matèries i passatges concrets.

I com a valor afegit, assenyalem el de la forma, que es mostra, per exemple, en un gran domini del llenguatge i en l’ús dels sinònims.

IGNASI FUSTER I CAMPMeditación sobre el hombreUna propuesta de Synthesis antropológicaFacultat de Filosofia (URL), 2018, 293 pàg.

Una visiófilosòfica de l’home

FERRAN BLASISacerdot i escriptor

CRISTIANISME I JUSTÍCIAEls dimarts del 15 d’octubre al 19 de novembre, a les 19.00, seminari Iniciació a la Bíblia per a aquells que l’obren per primera vegada, amb Jo-sé Manuel Andueza; els dijous del 17 d’octubre al 28 de novembre, a les 19.00, curs Fonaments per a una cultura de reconciliació, coordinat per Joan Carrera (www.cristianis-meijusticia.net).

ORDENACIÓ SACERDOTALEl diumenge 22 de setembre, a les 18.00, Mons. Agustí Cortés ordena sacerdots Jordi Mondragon i Javier Ojeda a la catedral.

TALLER D’ORACIÓ I VIDAEl dimarts 24 de setembre, a les 20.00, reunió informativa sobre el ta-ller d’oració i vida (P. Ignacio Larraña-ga) Aprendre a pregar per aprendre a viure a la parròquia de Sant Miquel Arcàngel de Molins de Rei.

MÚSIQUES DEL RETAULEEl dissabte 28 de setembre, a les 20.30, concert de música religiosa a l’església de Vilanova i la Geltrú en la III edició de Músiques del Retaule amb Roger Illa i Jordi Clapés (Les set últimes paraules de Crist a la creu, de Joseph Haydn). de Lleida.

CATALONIA SACRAEl dissabte 28 de setembre, a les 10.00, itinerari guiat per les esglé-sies de les colònies del Llobregat amb Rosa Serra (reserves@catalo-niasacra.cat).

BASÍLICA DE LA CONCEPCIÓEl dilluns 23 de setembre, a les 18.00, els devots i el grup de pre-gària Amics del pare Pius celebren la commemoració del sant amb una eucaristia. Predica fra Valentí Ser-ra. Aquesta celebració serà de la solemnitat de la Mare de Déu de la Mercè; veneració de la relíquia del sant; el dimarts 24, a les 19.00, vespres solemnes de la Mercè amb exposició del Santíssim i cant dels goigs (c/ Aragó, 299 – Barcelona).

NOVAHUMANITASEl dimecres 25 de setembre, a les 19.00, Josep Font, sacerdot i forma-dor de Novahumanitas dirigeix una sessió de formació oberta a Barce-lona. Més informació i confirmació d’assistència: tel. 616 164 006.

INSTITUCIÓ TERESIANAEl dissabte 28 de setembre, a les 17.00, eucaristia d’acció de gràci-es pel centenari de la institució a Catalunya (presideix Mons. Sergi Gordo) a la basílica de la Mercè de Barcelona; a les 20.30, representa-ció Victoria Díez al Centre Cultural Sant Vicenç de Sarrià (entrades.victoriadiez@gmail.com).

MONESTIR SANT JERONI DE LA MURTRAEl dissabte 28 de setembre, a les 18.00, cloenda de l’exposició Cu-ba-Catalunya amb la conferència Cuba a Badalona, a càrrec de Mn. Jaume Aymar.

PASTORALEl dissabte 28 de setembre, a les 18.00, presentació del llibre El corazón de la pastoral, de Fernan-do Cordero. Hi intervenen: Cristina Ibáñez, Mons. Antoni Vadell i l’autor. Llibreria Paulines, rda. Sant Pere, 19 – Barcelona.

SANT PERE DE LES PUEL·LESEl dissabte 28 de setembre, a les 9.45, taller de cal·ligrafia Iniciació a la lletra carolina amb la Gna. Conxa Adell; el diumenge 29, a les 11.30, trobada d’inici de curs de les Ami-gues i Amics de la Comunitat del Monestir de Sant Pere de les Puel-les (c/ Anglí, 55 – Barcelona).

AGENDA

Agenda Catalunya CristianaSUBSCRIPCIONS ANUALS EN CATALÀ O CASTELLÀCatalunya, resta de l’Estat espanyoli Andorra: 145 €Gibraltar i Portugal: 145 €Resta d’Europa: 222,99 €Amèrica i Àfrica: 254,19 €Àsia i Oceania: 325,43 €

Membre de l’APPECAssociació de Publicacions Periòdiques en Català

El setmanari rep l’ajut de la Generalitat de Catalunya

Director: Mn. Jaume Aymar i Ragolta

Redactors: Eduard Brufau, Miquel Àngel Codina, Macià Grau, Rosa M. Jané, Carme Munté, Joan Andreu Parra, Rosa PeraireLingüista: Montserrat Pibernat

Col·laboradors d’aquesta setmana: Pilarín Bayés, Ferran Blasi, Montserrat Claveras, Agustí Codinach, Antonio Gil, Manel Górriz, Joan Guiteras, Joan A. Mateo, Victòria Molins, Glòria Monés, Francesc Nicolau, Arcadi Oliveres, Joan Pallarès-Personat, F. Xavier Parés, Quique, Ignasi Ricart, Josep Rius-Camps, Jordi Sànchez, Lluís Serra, Lluís Solà, Sebastià Taltavull, Federico Trinchero, P-J Ynaraja

Redacció, administració, publicitat i promoció: C/ Comtes de Bell-lloc, 67-69 - 08014 BARCELONA Tel. 934 092 810, Fax 934 092 775

a/e: redaccio@catalunyacristiana.cat (Redacció)

a/e: administracio@catalunyacristiana.cat (Administració i subscripcions)

a/e: publicitat@catalunyacristiana.cat (Publicitat)

Fundadors: Mn. Joan E. Jarque i Mn. Francesc Malgosa

Edita: Fundació Catalunya Cristiana per a l’evangelització i la cultura

Administració: Isabel Giralt (comptabilitat), Janet Duatis (subscripcions)

Autoedició i compaginació: Carlos Aguado

Impressió: Impressions Intercomarcals, SA Ctra. C-1.411, Km 34. Polígon industrial El Cementiri. Tel. 938 788 403. Fax 938 788 212 - 08272 SANT FRUITÓS DE BAGES - DLB 14.387/79

46 CatalunyaCristiana 22 SETEMBRE 2019

www.catalunyacristiana.cat

/catalunyacristiana

@catcrist

catalunya_cristiana

Solsona

SANT JOAN DE DÉULEO MESSIConcert crioll benèfic per a violon-cel i piano, dedicat a Leo Messi, dins de la campanya #paralosvalientes: el dijous 26 de setembre, a les 19.00, a la catedral de Girona; el divendres 27, a les 21.00, a la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona; el dis-sabte 28, a les 19.00, a la catedral de Tarragona, i el diumenge 29, a les 19.00, a la catedral nova de Lleida.

Barcelona

Sant Feliu de Llobregat

Óscar Candray és un jove nica-ragüenc de 24 anys que va viure una infantesa molt difícil, abando-nat pels seus pares. Malvivint als carrers de Managua va tastar el tabac i altres substàncies perju-dicials. Als 12 anys arriba a la casa de Nuestros Pequeños Hermanos (NPH). Gràcies al pare Alberto Cis-neros aterra a Espanya, on estudia una carrera tècnica professional. Després dels estudis, l’Óscar deci-deix tornar a Nicaragua, renuncia a una feina a Espanya per ajudar el seu país.

Quins records té de la seva in-fantesa?

Als 12 anys no tenia recursos i els meus somnis havien mort. La meva situació era molt difícil, la del meu país també. La meva família era molt pobra i no vaig tenir la sort de créixer amb els meus pares. Vaig conèixer NPH, on vaig aprendre a llegir i escriure, i això va ser molt gran per a mi. Hi vaig trobar una família, amics... Vaig arribar a NPH ja gran, sense saber llegir, amb els somnis morts. Sentia que la vida m’havia maleït i que havia de patir molt. Trobar aquesta gran oportu-nitat va suposar que la vida pren-gués un altre rumb. Vaig començar novament a somiar. Vaig començar una nova vida, noves possibilitats.

I com va arribar a NPH?Jo vivia al carrer, era un nen que

feia feines d’adult. Un policia va veure que aquell no era lloc per a mi i va buscar-me un lloc on m’aco-llissin. Jo duia una vida que no havia de dur-la un nen i per això el policia em va treure del carrer.

Va entrar a formar part d’una gran família i va poder formar-se...

Gràcies a NPH he pogut for-mar-me a Espanya com a tècnic en instal·lacions tècniques i automàti-ques. He tingut temps per pensar moltes coses de la vida. Soc una per-sona jove i crec que hi ha coses que els diners no et poden donar. No tot s’aconsegueix amb diners. Com po-dem alimentar l’esperit, la nostra ànima? Crec que la millor manera és fent coses bones. Per això vaig deci-dir tornar al meu país amb aquesta

DES DEL CARRER

IGNASI MIRANDAROSA MARÍA JANÉ CHUECA

«Amb Nuestros Pequeños Hermanos vaig començar de nou a somiar»

47CatalunyaCristiana22 SETEMBRE 2019

Óscar Candray torna a Nicaragua per ajudar la seva comunitat

convicció, perquè és el que em fa sentir bé. És una manera de tornar a NPH el que m’ha donat, encara que sé que mai no podré tornar tot el que he rebut. Això és el que em va motivar a tornar-hi.

Quins somnis té?Tinc moltes expectatives, so-

bretot amb NPH, que és on vull tornar l’ajuda que he rebut. Vull compartir els meus coneixements i és el que vull aportar a la nostra escola. He pensat a portar-hi pro-jectes d’educació perquè crec que la formació professional és una gran opció per al meu país, un mo-tor necessari per al desenvolupa-ment d’una societat. Al meu país

hi ha joves que no tenen la possibi-litat d’anar a la universitat perquè no tenim prou recursos. Una bona carrera professional crec que pot donar-te la possibilitat de tenir una vida laboral.

Vostè és un exemple de recons-trucció personal...

Soc un producte palpable del que fan les persones que contribu-eixen, que ofereixen una estona del seu temps, de la seva feina, perquè els nens de Llatinoamèrica puguin tirar endavant. Jo me n’he sortit gràcies als petits actes d’amor de la gent. Sempre hi ha esperança i cal pensar en positiu, que les coses poden millorar.