CatalunyaActivitats econòmiques, població,

xarxa urbana

ACTIVITATS ECONÒMIQUES

Catalunya en xifreshttp://www.idescat.cat/cat/idescat/publicacions/cataleg/pdfdocs/xifresct/xifres2010cat.pdf

Font: Idescat. Catalunya en xifres, 2010

Distribució en sectors productius

Gran importància del sector terciari (65,9%, 2007) tot i tenir una importància lleugerament menor que a Espanya o la resta de la UE. Això s’explica per la importància del sector industrial.

Font: Idescat. Catalunya en xifres, 2010

El sector industrial és el segon en importància (22,1%, 2007), per sobre de la mitjana espanyola i de la UE. Tot i això, en les últimes dècades es constata una pèrdua d’importància relativa del sector industrial en l’economia catalana. Ara bé, Catalunya aporta el 24,6% del PIB industrial espanyol.

El sector de la construcció ha estat un motor econòmic. El 2006, el 12% de la població ocupada a Catalunya treballava en la construcció. La crisi ha reduït aquest percentatge fins al 8,71 %).

El sector primari només aporta el 1,3% del PIB català (2007), per sota de la mitjana espanyola i de la UE, com també es troba per sota en població ocupada.

Les activitats agrícoles a Catalunya

En les darreres dècades s'han produït molts canvis. D'una banda motivats per la recessió de l'espai conreable (canvis socials i econòmics). De l'altra per la incorporació a la UE (ha suposat un procés d’adaptació, augmentat l'especialització i la millora tècnica).

Catalunya fa servir el 25% de la seva superfície per l’agricultura.

Es caracteritza per la petita dimensió de les explotacions, alt nivell de mecanització i la diversitats de conreus.

L’agricultura catalana està en declivi, els pobles estan despoblats i envellits, i l’economia rural s’ha reorientat cap el turisme rural o de neu.

La comarca amb un nombre d’ocupats més gran en el sector primari és el Segrià, mentre que les que tenen una quantitat d’ocupats menor són la Vall d’Aran, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça.

Al Segrià l’elevat nombre de treballadors a l’agricultura es justifica a causa d’una antiga implantació de l’agricultura basada en l’existència d’una plana amb sòls molt fèrtils, el desenvolupament dels conreus de regadiu basats en l’aigua del Segre i l’expansió més recent d’alguns conreus com els fruiters de fruita dolça, els cereals i els farratges.

El 75% de la producció és de secà, i el 25% de regadiu.

Pel que fa als principals productes agrícoles produïts a Catalunya, cal diferenciar entre els que es produeixen en el sistema d’agricultura intensiva i els procedents de l’agricultura extensiva.

A les planes i parts baixes dels rius es dóna una agricultura intensiva de gran productivitat, sota hivernacle o a l’aire lliure. Malauradament moltes d'aquestes petites explotacions desapareixen per la pressió urbanística (Barcelona, Baix Llobregat...) L'excepció serien algunes zones del Maresme.

Els principals productes i les localitzacions geogràfiques són:- Flors i les plantes ornamentals al Maresme.- Hortalisses al delta del Llobregat (tomàquets, pebrots, cogombres, etc.) - Arròs al delta de l’Ebre.- Cítrics al Baix Ebre i al Montsià.- Fruites (pera, poma, préssec) al Segrià i a l’Alt Empordà (poma).

Pel que fa l’agricultura extensiva, destaca la producció de la trilogia mediterrània (Segarra, Garrigues, Penedès, Priorat)

Els principals productes i les localitzacions són:

- Vinya en comarques especialitzades en aquest conreu destinat a la producció de vins i caves: Penedès, Priorat, Conca de Barberà, Terra Alta, Alt Empordà, etc.- Avellaner al camp de Tarragona.- Cereals, olivera i vinya a les terres interiors, amb especialització d’algunes comarques en algun producte concret com l’olivera a les Garrigues o l’ordi a la Segarra.- A les comarques més humides es produeix farratge i blat de moro destinats a les explotacions ramaderes.

Ha baixat la terra conreada però encara en sobra, ja que han augmentat els rendiments. L'increment dels excedents fa que la UE “congela” les terres (fomenta el guaret o els boscos).

L'increment de la competència exterior fa que la tradicional producció familiar sigui poc competitiva. De fet, a Catalunya predominen les explotacions petites a diferència d’altres regions d’Espanya on es mantenen molts latifundis.

A moltes comarques i especialment a les més humides el sector agrícola està integrat amb les explotacions ramaderes, de manera que l’ordi, els farratges i el blat de moro que s’hi conrea està destinat a l’alimentació d’explotacions ramaderes sovint dins la mateixa propietat.

S'ha incrementat la importància sector ramader. En bona part l'agricultura produeix pinsos i farratges, com a les terres més humides de Girona i del Prepirineu.

L'augment de la importància comporta la modernització del sector ramader. Tradicionalment era un complement de l’agricultura. Ara és més intensiva, centrada en el “cicle curt” (porquí / aviram). De fet, el 59% del valor de la producció final del primari català el proporciona la ramaderia.

Destaca la ramaderia estabulada explotada de manera molt intensiva.

Catalunya ha passat de ser un país de pagesos a país de ramaders. Aquest canvi té a veure amb els canvis en el nivell de vida de la població. Això genera més demanda i una major especialització.

Destaca la importància de l'agro-indústria (càrnia, vins i cava).

Les activitats industrials

El sector industrial és fonamental en l’economia catalana, per sobre de la mitjana europea i estatal.

A Catalunya la industrialització s'inicià amb el tèxtil durant el segle XIX. Posteriorment, ja durant el segle XX, es produí una gran diversificació.

Als 60’s es donà un gran boom, motivat en gran part per la inversió estrangera

L'ingrés a la UE implicà un procés d'adaptació, que comportà una important modernització, també afavorida per una important arribada de capitals.

Tradicionalment, les principals característiques de la indústria catalana són:- La seva estructura diversificada, tot i destacar el sector del material de transport i el químic. El tèxtil, sector antigament molt destacat, perd importància. Cada cop creixen més l’alimentari, la maquinària i la metal·lúrgia.- El domini de la indústria transformadora.- La mida petita i mitjana de les empreses.- La baixa productivitat.- La concentració industrial en l’àrea metropolitana de Barcelona.

Actualment constatem grans canvis en el model industrial català:

- L’obertura al mercat europeu i mundial.

- Pèrdua d’importància del sector tèxtil. Ha perdut el 20% de l'ocupació en sis anys. De fet, és un subsector molt afectat per la deslocalització selectiva (afecta també a altres).

- Per contra, augmenta la importància dels sectors químic, metal·lúrgic, de la producció energètica, l'edició i les arts gràfiques, i l'agroindústria (l'agroalimentària es troba clarament en expansió).

- La química (plàstics, petroquímica, farmàcia, perfum ...), també amb molt capital estranger, representa una part substancial de la producció industrial.

- La metal·lúrgica (amb molt capital forà -Japó, Alemanya-) produeix 1/3 producció industrial i és el que més feina dóna. Tradicionalment destacava el sector automobilístic (ara situació delicada). Ha augment el sector de la maquinària lleugera i els dels béns d'equip.

- La producció d'energia augmenta per satisfer l'augment de la demanda.

- La presència creixent de les empreses multinacionals (només representen el 3% del total d’empreses, però facturen el 50% de la producció total i representen el 60% de les exportacions).

La indústria catalana manté el primer lloc en el conjunt de les CCAA espanyoles, seguida de Madrid, València, Andalusia i el País Basc. Catalunya genera el 25% de la producció industrial espanyola. El seu grau d'industrialització és comparable al de les grans regions industrials europees.

Ara bé, es troba molt afectada per la deslocalització en alguns sectors, com ara el tèxtil.

També cal considerar que s'han perdut llocs de treball. El 1990 representava el 37% de la població ocupada a Catalunya, mentre que el 2009 estava per sota del 19%.

La indústria catalana està canviant de model industrial per adaptar-se a les circumstàncies (globalització, ampliació UE). Això significa millorar la tecnologia i fomentar l'automatització dels processos productius (això redueix la mà d'obra, bàsicament la no qualificada).

La UE recomana augmentar l'ocupació en camps com la innovació, el disseny, la gestió, el control de qualitat, la informàtica, la promoció...

Les activitats industrial sempre han tendit a concentrar-se. En l’actualitat ho fan en els polígons industrials. Així poden optimitzar les infraestructures i els serveis comuns, configurant espais que s’adapten a les seves necessitats (terreny econòmic, bones comunicacions, proximitat als mercats o centres de serveis...). Actualment els polígons industrials tendeixen a ser mixtos, agrupant empreses molt diverses, així com múltiples activitats i serveis (comercials, gastronòmics, residencials o lúdics).

La localització de la indústria catalana es relaciona amb els grans nuclis de població, els principals eixos viaris i de transport, i els eixos fluvials. Els diversos subsectors tendeixen a concentrar-se en determinades àrees, produint-se una clara especialització territorial. Així es parla dels sistemes de producció local o clústers.

- La principal concentració es dóna en les comarques de l’àrea metropolitana de Barcelona. - El corredor de l’AP-7. És el principal eix industrial de Catalunya, des del Camp de Tarragons fins a l’Alt Empordà.- Els eixos fluvials del Llobregat i el Ter, tot i que han perdut pes en les darreres dècades.- El Baix Camp i el Tarragonès, la segona àrea industrial de Catalunya.- L’àrea urbana de Lleida i el Segrià.

Així, Barcelona i rodalies (Baix Llobregat, Vallès Oriental i Occidental, Maresme) concentren encara 2/3 de la indústria catalana, tot i l'important procés de descentralització dels darrers anys. Aquesta descentralització s'ha vist afavorida pel preu del sòl, les innovacions tecnològiques i la millora en les comunicacions.

A banda de Barcelona i rodalies, destaquen les concentracions industrials de l'eix Tarragona – Reus.

També hi ha una relativa presència industrial en altres comarques, com l'Anoia, Bages, Osona, Ripollés, Berguedà...

Malauradament, i amb algunes excepcions, hi ha poca o gens presència industrial a les zones interiors i de muntanya.

Catalunya exporta especialment productes industrials com ara maquinària, material de transport o productes químics, mentre que importa tot tipus de productes, amb un pes significatiu de matèries primeres per a les indústries i per a la producció d’energia.

Principals països d’exportació i d’importació: L’exportació es dirigeix essencialment a la Unió Europea (70%) i en molta menor mesura a Amèrica i a la resta d’Europa. La importació prové també majoritàriament de la Unió Europea però en un percentatge creixent també d’Àsia.

La construcció

El sector de la construcció té una importància econòmica molt destacada. De fet, l’excessiva dependència de l’economia envers el sector de la construcció incrementa els efectes de les crisis.

Entre 1998 i 2007 es va viure una etapa de gran creixement (demanda privada d’habitatges i obres públiques) arribant a suposar prop del 17% del PIB.

Els serveis: el comerç, el turisme i les finances

A Catalunya destaca la importància del comerç i del turisme

El comerç

El 2006 el comerç representava el 19,2% de la producció total del sector serveis de Catalunya, ocupant el 15,5% de la població activa catalana.

La forma d’empresa predominant en el sector és la PIME, generalment constituïda per un treballador autònom amb un nombre de treballadors inferior a 10.

La distribució territorial del comerç no és homogènia. Prop del 70% de les llicències d’activitat econòmica comercial s’ubiquen a la demarcació de Barcelona, mentre que Lleida tenia només el 7%.

Les principals característiques del comerç català són:

- El domini de la petita empresa familiar, amb un grau d’atomització elevat.

- Un associacionisme comercial feble, que no permet aprofitar les economies d’escala.

- Un gran de professionalització baix, amb escassa implantació de les modernes tècniques de venda i gestió.

- Un índex alt d’habitants per establiment.

Les principals tendències del comerç català són:

- El protagonisme creixent dels centres comercials enfront dels establiments tradicionals.

- La concentració de la distribució en poques empreses.

- La proliferació de noves formes de venda (franquícies, outlet, venda electrònica...)

- El ressorgiment en els últims anys del comerç de proximitat.

En un futur el comerç català s’hauria d’adaptar a la globalització econòmica, que comporta l’arribada de productes importats a preus baixos, la presència d’empreses estrangeres i noves formes i estratègies de venda.

El turisme

Té una gran importància en el sector terciari català i en el conjunt de l’economia. Gràcies als factors naturals i culturals, Catalunya és una de les principals destinacions turístiques d’Europa (supera els 15 M de turistes estrangers i els 5M de turistes espanyols per any). És la zona d’Espanya amb més importància turística (el sector aporta aproximadament un 15% PIB).

Catalunya ha estat tradicionalment una important zona turística. Diversos factors hi contribueixen: l'atractiu natural i cultural, la situació geogràfica, la bona accessibilitat (el 75% del turisme és estranger) i la intensa activitat econòmica (turisme de negocis).

En els darrers anys, grans esdeveniments internacionals han contribuït a incentivar el turisme, com ara els Jocs Olímpics (Barcelona 92) o el Forum (2004).

El turisme és una activitat vital. Unes 400.000 persones viuen directament o indirecta del turisme, que és bàsic en alguns indrets, com Salou, Lloret ...

Els principals tipus de turistes que visiten Catalunya es divideixen en quatre grans grups: els que passen les vacances a Catalunya, els que es troben de pas vers altres destinacions, els que hi acudeixen per motivacions professionals i, per últim, el turisme d’interior (de cap de setmana).

Referint-nos a les zones turístiques, hi ha dues grans zones, la Costa Brava i la Costa Daurada. En totes dues destaca l'afluència estival, sobretot d'un turisme d'exterior. En el cas de la Costa Daurada, cada cop pren més força, gràcies al turisme interior i als parcs temàtics.

En els darrers anys comencen a destacar altres zones, com els Pirineus, les Comarques d’interior o Barcelona (boom creuers).

Les principals tendències del sector són:

- El creixement de la demanda turística (tot i que destaca la força de la marca Barcelona i la franja litoral).

- L’augment del nombre d’allotjaments turístics (sobretot hotels de 4 i 5 estrelles i allotjaments rurals).

- La diversificació de l’oferta (gran força del turisme rural i d’interior). Tot i que encara hi ha una marcada estacionalitat centrada en el turisme de sol i platja.

- L’aparició de les línies aèries de baix cost.

- La millora dels equipaments.

- La millora de la formació dels professionals del sector.

- Superar l’estacionalitat estival (infrautilització dels equipaments).

- Superar la concentració turística a la franja litoral.

- Millorar alguns dèficits d’infraestructures en algunes zones (retencions , subministrament d’aigua i electricitat, qüestió dels aeroports...).

- Superar la disminució de la despesa mitjana per turista.

- Tenir més cura de l’entorn natural i del patrimoni.

- Donar més importància als recursos humans i culturals, incrementant la formació.

Font: Idescat. Catalunya en xifres, 2010

El turisme és un sector vital. Cal mantenir-lo i potenciar un turisme de qualitat. Per fer-lo, cal realitzar tota una sèrie d'actuacions per superar algunes deficiències.

Les finances

Són fonamentals per al desenvolupament de l’economia.

Una de les característiques més destacades del sistema financer català és la importància de les caixes d’estalvis (70% dels dipòsits privats catalans). L’únic banc català d’importància internacional és el Banc de Sabadell.

Actualment, la crisi econòmica i els canvis legislatius suposaran una transformació radical del sector financer català.

La major part de les entitats i de les activitats financeres es concentren a l’àrea metropolitana de Barcelona. Fora d’aquesta a la franja litoral i als principals nuclis de població.

La recerca i el coneixement

En les economies modernes el creixement econòmic i el nivell de vida té una relació directa amb el coneixement. Cal destacar la importància de la RDI (recerca, desenvolupament i innovació tecnològica).

L’any 2005 la Comissió Europea va establir un mètode per mesurar l’esforç en innovació, utilitzant els següents indicadors:

- La despesa en R+D en percentatge del PIB (a Catalunya, l’1,34%; UE, l’1,95%).- La formació de la població, considerant el nombre de llicenciats i graduats en ciència o tecnologia o a la participació en formació contínua.- L’esforç de les empreses en innovació, en relació amb la xifra de negocis (cal millorar molt, no arriba a l’1%; per això es generen tan poques patents).

En l’índex europeu d’innovació regional, Catalunya ocupa el lloc 82, de 206 regions.

Les infraestructures del transport

L’existència d’una xarxa de comunicacions ben desenvolupada i eficient és un element cabdal en la vertebració dels territoris i en la dinàmica econòmica dels països.

Actualment és en vigor el Pla d’infraestructures del transport de Catalunya 2006-2026.

A Catalunya, tant la xarxa ferroviària com de carreteres presenta una estructura radial, amb centre a l’àrea de Barcelona, tot seguint el litoral i les valls fluvials. Això ha afavorit la concentració de la població i les principals activitats econòmiques en la franja litoral, provocant però problemes de saturació en les vien en aquest sector del territori català.

A Catalunya, la xarxa de carreteres té problemes seriosos de col·lapses, car és una xarxa molt desfasada.

La xarxa de carreteres afavoreix la connexió amb Barcelona. Per afavorir la connexió entre les zones interiors s’han creat eixos transversals (Eix Transversal, C-25). Una altra obra important ha estat l’Eix del Llobregat (C-16, Barcelona-Manresa-túnel del Cadí) per afavorir la connexió amb França.

A Catalunya coexisteixen dues xarxes de ferrocarril, la de RENFE i la de la Generalitat.

En les últimes dècades s’ha fet un notable esforç de modernització de la xarxa, ampliant la xarxa de metro o construint l’AVE (la construcció de l'alta velocitat va portar una gran inversió, però és deixà de banda la resta de la infraestructura).

El Govern vol crear noves línies mixtes de trens de mercaderies i viatgers (Eix Transversal, Eix Transpirinenc i connexió amb els ports de Barcelona i de Tarragona), garantir la finalització de la connexió de l’AVE amb Europa i promoure els ferrocarrils de velocitat alta.

També s’intenta fomentar l’Eix Mediterrani.

La xarxa ferroviària es va crear al voltant de Barcelona i es va estendre. Malauradament mai ha arribat a completar una xarxa reticular, i la connexió amb Europa és difícil (amplada de via diferent).

La xarxa portuària catalana té 47 ports, la majoria de caràcter esportiu. Els principals ports són Barcelona, Tarragona, Palamós i St. Carles de la Ràpita.

L’any 2007 s’aprovà el Pla de ports de Catalunya 2006-2015, per tal de dinamitzar els ports i fomentar la seva importància econòmica. Caldria potenciar els ports més petits com a complement dels grans ports. Igualment, caldria millorar la connexió dels ports amb la resta de transports.

El transport aeri ha crescut molt en els darrers anys. Una bona xarxa aeroportuària, amb bones connexions per als vols regionals i amb vols intercontinentals directes, és un gran avantatge per a les economies que volen ser competitives.

Catalunya té quatre aeroports comercials (Barcelona, Girona, Reus i Lleida) i set aeròdroms d’aviació general i esportiva. El principal és el de Barcelona, recentment ampliat, tot i la problemàtica de la gestió. Caldria continuar millorant I potenciant els aeroports de Girona, Reus i el recentment construït de Lleida. Per últim, caldria potenciar aeroports secundaris.

El Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports de Catalunya 2009-2015 preveu la construcció nous aeròdroms i heliports i, en general, millorar les infraestructures.

Les connexions viàries amb Europa

Catalunya es troba a la cruïlla de dos grans corredors econòmics i estratègics europeus: la Diagonal europea (de Lisboa a Kíev) i el corredor Nord-Sud (Hamburg-Tànger).

La integració a la xarxa de transports (aeroportuaris, ferrocarrils o carreteres) és un requisit per a la competitivitat de l’economia catalana. Cal treballar en aquesta direcció, car la integració encara és deficient.

Per exemple, les instal·lacions portuàries de Catalunya encara no estan al mateix nivell que el potencial econòmic del territori, o l’aeroport de Barcelona necessita connexió directa amb grans vols internacionals.

Els eixos de desenvolupament i l’equilibri territorial.

La posició geogràfica de Catalunya fa que sigui un centre logístic de primer ordre en el context europeu.

Les plataformes logístiques són concebudes per donar suport a l’activitat logística i de transport de mercaderies. Per això és fonamental la connexió amb vies d’alta capacitat.

Les plataformes logístiques contribueixen al desenvolupament econòmic i social del territori on s’ubiquen. Han d’ajudar al transport, l’emmagatzemament i la distribució de mercaderies.

L’ESTRUCTURA DE LA POBLACIÓ DE CATALUNYA

Catalunya presentava a inicis del segle XXI una estructura poblacional clarament envellida, donat l’increment de l’esperança de vida i la baixa natalitat.

L’arribada de més d’un milió de persones, moltres joves en edat de tenir fills, ha fet disminuir aquest envelliment, tot i que encara hi ha més ancians que joves.

Composició de la població de Catalunya

1991 2001 2008

0-14 anys (joves) 17,5 % 13,6 % 14,7 %

15-64 anys (adults) 68 % 68,9 % 69,1 %

65 i més (vells) 14,4 % 17,5 % 16,2 %

Índex d’envelliment (quocient vells/joves)

0,822 1,286 1,102

Font: Idescat

Les diferents onades migratòries han fet que la població de Catalunya tingui una procedència diversa

LA POBLACIÓ A CATALUNYA

Al llarg del sXX la població catalana passà de 2 a 6 milions d'habitants. Entre el 1950 i el 1975 es donà un creixement semblant al Tercer Món. La natalitat no va ser tan alta (Catalunya, tradicionalment, és una zona de natalitat baixa). El creixement va ser degut sobretot a la immigració (a diferència del Tercer Món).

Catalunya va tenir fns el 1910 un saldo migratori moderadament positiu, car encara es produïa una forta migració cap a Amèrica Llatina i un creixement poblacional moderat.

Entre el 1911 i el 1936 es donà la primera gran onada migratòria. Catalunya demandava mà d’obra (forta industrialització, Exposició Universal de 1929). Aquesta arribà des de zones interiors (món rural) i des del P. Valencià, Múrcia, Aragó, Almeria...

Entre el 1950 i el 1975 es produí la segona gran onada migratòria. Aquesta va ser més gran i amb més diversitat d’origen (destacant Andalusia i Extremadura). El resultat va ser el creixement demogràfc més destacat de la història del país (2,25% anual). Arribaren 1,5 milions d’immigrants, molts joves. Això rejovení la piràmide d’edats, baixà la mortalitat i pujà la natalitat.

A partit sobretot dels 90’s del segle passat es donà un canvi en la dinàmica migratòria. L'èxode rural acabà, i ara Catalunya és terra d'arribada d’immigrants del Tercer Món.

Natalitat, mortalitat i creixement vegetatiu

Des de l'any 1996 el nombre de naixements a Catalunya no ha parat de créixer. En gran part, els nadons que ara néixer són els flls dels que van néixer durant el baby boom.

La població estrangera també ha contribuït a l'increment dels naixements (un 20% dels nascuts tenen pares nouvinguts, i un 8% tenen almeny un progenitor vingut de fora).

Aquest cicle alcista sembla esgotar-se.

La taxa de mortalitat oscil·la entre 8 i 9 per mil habitants.

La població catalana es distribueix de manera irregular per el territori, concentrant-se bàsicament a la costa. Destaca la gran concentració de l'àrea metropolitana de Barcelona. La densitat de població baixa a mesura que ens apropem a les comarques interiors i pirinenques.

La immigració a Catalunya

La població catalana nascuda a la resta d'Espanya representa prop del 22% del total.

D'altra banda, en els darrers anys Catalunya ha estat la comunitat autònoma que ha rebut més immigrants, prop del 15% de la població total. Aquesta nova onada ha plantejat problemes per tal d'adaptar-se a aquest increment poblacional (serveis sanitaris, escolars, vivendes...).

La immigració procedent d'Amèrica Llatina (Equador i Colòmbia) i el Marroc són les més destacades.

La immigració procedent de la UE cada cop té més importància. Cal diferenciar entre els procedents de països menys desenvolupats (Romania, Bulgària... que cerquen feina) i els procedents dels més rics (Alemanya, GB... que acostumen a tenir més nivell de formació i especialització o a ser jubilats.).

La immigració procedent d'altres llocs, com ara Àsia o Àfrica ha augmentat molt, tot i que encara representen percentatges molt discrets.

Entre els immigrants domina la població masculina madura-jove, amb una qualifcació professional baixa. Malgrat tot, cada cop augmenta més el nombre de dones i de persones amb estudis secundaris i universitaris.

La immigració estrangera és important sobretot a les grans ciutats, concentrant-se en les comarques amb més activitat econòmica, on troba feina en la restauració, hostaleria i construcció. En les comarques amb un sector primari important també hi ha una gran presència de mà d'obra immigrant.

La província amb més percentatge de població estrangera és Tarragona.

S'ha produït un efecte crida, de manera que els immigrants de la mateixa procedència es concentren en determinats llocs.

Any Habitants

1900 1.984.115

1910 2.099.218

1920 2.355.908

1930 2.731.627

1940 2.915.757

1950 3.218.596

1960 3.888.485

1970 5.107.606

1981 5.956.414

1991 6.059.494

2000 6.261.999

2006 7.083.618

DADES POBLACIÓ CATALUNYA

Província Habitants 1900 Habitants 2005

Barcelona 1.052.977 5.226.354

Girona 303.829 664.506

Lleida 283.909 399.439

Tarragona 343.400 704.907

Dades estadístiques població Catalunya

Edat Habitants

Fins a 20 anys 19%

De 20 a 39 32,7%

De 40 a 59 26,5%

De 60 a 79 17,22%

Més de 80 4,36%

2009 7.475.420

Habitants 2009

5.487.935

747.782

436.402

803.301

Dades referides al 2006

LA XARXA URBANA DE CATALUNYA

Tot i que amb desequilibris, es pot considerar la xarxa urbana de Catalunya com un sistema força ben integrat.

L’espai rurubà és aquell espai que originàriament era rural però que es dedica a usos que abans eren més propis de zones industrials o urbanes. Són espais no urbans, on al costat de camps de conreu trobem magatzems, autopistes, polígons industrials, intal·lacions esportives...

Els espais rururbans tenen un origen recent, però cada vegada són més freqüents.

L’espai que forma el nucli de la ciutat s’anomena àrea urbana, i és on es concentra la major part de la població.

Els espais habitats situats fora del nucli de les ciutats, però molt integrats des del punt de vista funcional, reben el nom d’àrees suburbanes i àrees periurbanes.

En les àrees suburbanes els elements i modes de la vida urbans predominen clarament sobre els rurals (cases adossades o unifamiliars en urbanitzacions).

Les àrees periurbanes es caracteritzen per concentrar grans serveis i infraestructures, utilitzats pels habitants de l’àrea urbana (centres comercials, estadis, autopistes...).