Catálogo África

dedicado a mis padres

cataleg africa.qxd:Maquetación 1 28/10/09 09:50 Página 1

Fotografies i textos de Manuel Bañó

MUSEU VALENCIÀ D’ETNOLOGIA

Del 23 de setembre al 29 de novembre de 2009


Director del Museu Valencià d’Etnologia

JOAN SEGUÍ I SEGUÍ

Cap de difusió didàctica i exposicions

FRANCESC TAMARIT LLOP

EXPOSICIÓ

Comissària

AMPARO BALBASTRE

Disseny expositiu

AMPARO BALBASTRE

MANUEL BAÑÓ

Fotografies

MANEL BAÑÓ

Coordinació tècnica

SUNSIÓ GARCÍA ZANÓN

Equip tècnic

JOSÉ MARÍA CANDELA GUILLÉN

CATÀLEG

Edició

MUSEU VALENCIÀ D’ETNOLOGIA

Fotografies i textos

MANUEL BAÑÓ

Coordinació Tècnica

ROBERT MARTÍNEZ CANET

Disseny de portada

JUANJO LAUDES I TERESA FERRER

Disseny interior

PASCUAL LUCAS

Imprimeix

IMPREMTA DE LA DIPUTACIÓ DE VALÈNCIA

ISBN: 978-84-7795-540-5Dip. Legal:

© de les fotografies i els textos: Manuel Bañó© de l’edició: Museu Valencià d’Etnologia

Diputació de València

Agraïments

A CHON GARCÍA-SALA, ENRIQUE y CARLA FIBLA. A IVAN, de Tivoli. A MACDIEGO


PRESENTACIONS

ALFONSO RUS TEROL

SALVADOR ENGUIX MORANT

JOAN SEGUÍ SEGUÍ

INTRODUCCIÓ

MANUEL BAÑÓ

EL QUE ÀFRICA POT ENSENYAR AL MÓN

LO QUE ÁFRICA PUEDE ENSEÑAR AL MUNDO

CARLA FIBLA

CATÁLEG / CATÁLOGO

ARTESANS / ARTESANOS

IDENTITATS / IDENTIDADES

VIDA QUOTIDIANA / VIDA COTIDIANA

MERCATS I COMERÇOS / MERCADOS Y COMERCIOS

VIATGES I HOSPITALITAT / VIAJES Y HOSPITALIDAD

7

12

15

27


6 7


Amb els coneixements que ens dóna hui la ciència, es pot dir que

Àfrica és l’origen del gènere humà, potser per això encara manté viva la

seua capacitat d’encisament. Una bona mostra del poder benigne del

«mal d’Àfrica» és l’obra de viatgers com el professor Manuel Bañó

Hernández, que ara presenta al Museu Valencià d’Etnologia l’exposició

«África a diari». Estes fotografies no comenten la realitat, la suggerixen.

Mostren escenes quotidianes on predominen temes com la compra diària

als mercats, l’elaboració del menjar, les dificultats del transport, en resum,

una història en directe. Això és el que vol oferir esta exposició.

L’exposició «África a diari» ha de ser contemplada dintre del cicle

dedicat a Àfrica que ve programant el Museu Valencià d’Etnologia al llarg

de l’any 2009, un conjunt d’actes (exposicions, concerts, cinema, reu-

nions científiques) en els quals s’ha reflexionat sobre la relació entre les

representacions culturals (a través d’elements iconogràfics especialment)

que de les societats africanes ens han llegat les expedicions etnogràfiques

clàssiques de la tercera i quarta dècades del segle XX i de la vigència de les

dites conceptualitzacions de l’altre africà en la nostra societat mediàtica.

En resum, un any dedicat al passat i el present d’Àfrica que ara conti-

nua amb l’exposició «África a diari».

ALFONSO RUS TEROL

President de la Diputació de València


8 9


Àfrica ha estat una constant en l’imaginari dels occidentals, i de forma espe-

cial ho ha estat l’Àfrica subsahariana. Des de les làmines de les enciclopèdies de

final del segle XIX, passant pels films d’aventures exòtiques i les novel·les per a ado-

lescents, sense parlar de l’abundant producció científica que el tema ha generat,

l’Àfrica subsahariana ha esdevingut l’espill en el qual Occident s’ha mirat des d’al-

menys les expedicions portugueses de final del segle XV.

No cal dir que el procés descolonitzador no ha estat capaç de trencar eixos

estereotips, que hui continuen ben vigents. Seguim pensant que Àfrica és «com un

secret, com una febre», per dir-ho amb paraules de Jean Marie Le Clezio, premi

Nobel de literatura l’any 2008 i home molt vinculat al continent veí.

L’exposició «Àfrica a diari» de Manuel Bañó Hernández, que es mostra al

Museu Valencià d’Etnologia, és un pas en el necessari camí de racionalització dels

mites blancs del continent negre. En les fotografies de Manuel Bañó trobem la vida

diària al continent africà, homes i dones reals, no arquetips hereus d’un segle de

dominació colonial.

És esta, sens dubte, una bona ocasió d’apropar-se a Àfrica a través de les sem-

pre interessants fotografies de Manuel Bañó.

SALVADOR ENGUIX MORANTDiputat de l’Àrea de Cultura de la Diputació de València


10 11


Al llarg d’este any 2009 ha vingut acollint el Museu Valencià d’Etnologia el

cicle «Àfrica», que ha consistit no sols en un seguici d’exposicions dedicades a la

meitat subsahariana del continent veí, sinó també en un congrés, xerrades i cicles

de música i cinema vinculats, de forma monogràfica o almenys en una gran part,

amb esta zona del planeta. És en les acaballes d’esta iniciativa que presentem la

mostra «Àfrica a diari» l’autor de la qual és el fotògraf valencià Manuel Bañó

Hernández.

La dedicació a les cultures llunyanes té una llarga tradició en el Museu Valencià

d’Etnologia que, junt amb la societat tradicional valenciana i amb les qüestions més

vives del món actual, ha fet d’estos temes el seu camp natural de treball. Sovint estes

preocupacions han vingut expressades a través d’un mitjà ideal per captar la imme-

diatesa dels fets: la fotografia. És també el cas de la mostra que avui presentem, on

les imatges captades per Manuel Bañó, lluny de mistificacions i tòpics que es per-

petuen dia a dia sobre l’Àfrica subsahariana, ens mostra el viure diari, el fet aparent-

ment sense importància, però que, ben mirat, s’eleva d’anècdota a categoria.

Des del Museu Valencià d’Etnologia esperem que «Àfrica a diari», siga del gust

de l’espectador que podrà veure la quotidianitat africana, certament, però també fer

un viatge per, com diu l’escriptor moçambiquès Mia Couto, «un riu anomenat

temps, una casa anomenada terra».

JOAN SEGUÍ SEGUÍDirector del Museu Valencià d’Etnologia


12 13

Durant aquests anys he passat molt de temps treballant in situ,

mà a mà, amb grups d’artesans d’alguns dels països amb què

col·labora el projecte. He viscut en les seues cases, he conviscut

amb ells, i he passat moltes hores parlant i compartint experièn-

cies i punts de vista. Les fotos d’aquesta mostra són el fruit de

totes aquestes hores i il·lusions invertides a conéixer als altres i

a conéixer-me a mi mateix..., i encara que he de reconéixer que

no he aconseguit ni una cosa ni l’altra, estic convençut que

aquest és el camí i que és tan llarg com la vida.

Durant anys he estat treballant en alguns països d’Àfrica i, tant

fa si a Mali o a Tanzània, és impossible passejar pels seus carrers

sense omplir-se de sorpresa per la vitalitat de la gent, per la dure-

sa de la seua vida resignada, per la seua generositat, o per la

força dels paisatges. Així és que mentre tractava d’entendre, d’a-

gafar i de respirar aquella intensa pel·lícula que jo també prota-

gonitzava, anava apartant fotogrames, com a xicotetes finestres

de coneixement, que somiava compartir amb tots aquells que no

podien acompanyar-me.

Espere que les fotos d’aquesta exposició contribuïsquen a desfer

el mite de l’Àfrica primitiva i també de l’Àfrica romàntica, enca-

ra que no són mes que una xicoteta mostra, unes poques fitxes

aïllades, del que és l’immens puzle del continent africà.

Aquesta exposició és part d’un treball que vaig començar l’any

1998 i que hui ocupa una gran part de la meua vida. En aquell

any un directiu de l’Organització Internacional del Treball va

sol·licitar el meu suport com a dissenyador per a un grup de

dones d’un assentament humà pròxim a Lima. Aquell encàrrec

em va fer conéixer l’altra cara del món, la de la gent que lluita

per no morir de fam ni d’oblit. En aquell moment, m’adoní que

amb el meu treball i la meua experiència professional podia

contribuir a millorar —mínimament— les condicions de vida de

moltes persones en els anomenats països pobres. Vaig tindre sort

de poder comptar amb el suport de la Universitat CEU-UCH on

treballe, el finançament del Grup Santander, l’AECID i la

Generalitat Valenciana, i junt amb un nombrós grup d’alumnes

voluntaris, vaig posar en marxa un projecte de cooperació en

disseny que denominem Disseny per al món real.

Onze anys després, hem realitzat projectes de cooperació per

mitjà del disseny, en països com Perú, Equador, Colòmbia,

Cuba, Mali, Kenya, Tanzània, Índia, Sri-Lanka, Filipines,

Nepal… amb uns resultats clarament positius, que ens animen a

continuar treballant en la mateixa línia.

INTRODUCCIÓMANUEL BAÑÓ

Doctor en Belles Arts. Dissenyador IndustrialProfessor de la Facultat d’Enginyeria del Disseny i Desenvolupament de ProductesUniversitat CEU-Cardenal Herrera de València


Esta exposición es parte de un trabajo que comencé en el año

1998 y que hoy ocupa una gran parte de mi vida. En ese año un

directivo de la Organización Internacional del Trabajo solicitó

mi apoyo como diseñador para un grupo de mujeres de un asen-

tamiento humano cercano a Lima. Aquel encargo me hizo cono-

cer la otra cara del mundo, la de la gente que lucha por no morir

de hambre ni de olvido. En aquel momento, me di cuenta que

con mi trabajo y mi experiencia profesional podía contribuir a

mejorar –mínimamente- las condiciones de vida de muchas per-

sonas en los llamados países pobres. Tuve suerte de poder con-

tar con el apoyo de la Universidad CEU-UCH donde trabajo, la

financiación del Grupo Santander, la AECID y la Generalitat

Valenciana, y junto con un numeroso grupo de alumnos volun-

tarios, puse en marcha un proyecto de cooperación en diseño

que denominamos “Diseño para el Mundo Real”.

Once años después, hemos realizado proyectos de coopera-

ción por medio del diseño, en países como Perú, Ecuador,

Colombia, Cuba, Mali, Kenia, Tanzania, India, Sri-Lanka,

Filipinas, Nepal… con unos resultados claramente positivos,

que nos animan a seguir trabajando en la misma línea.

He pasado mucho tiempo trabajando “in situ”, mano a

mano, con grupos de artesanos de algunos de los países con los

que colabora el proyecto. He vivido en sus casas, he convivido

con ellos, y he pasado muchas horas hablando y compartiendo

experiencias y puntos de vista. Las fotos de esta muestra son el

fruto de todas estas horas e ilusiones invertidas en conocer a los

demás y en conocerme a mí mismo....y aunque he de reconocer

que no he conseguido ni una cosa ni la otra, estoy convencido

que este es el camino y que es tan largo como la vida.

Durante años he estado trabajando en algunos países de

África y, da igual si en Mali o en Tanzania, es imposible pasear

por sus calles sin llenarse de asombro por la vitalidad de la

gente, por la dureza de su vida resignada, por su generosidad, o

por la fuerza de los paisajes. Así que mientras trataba de enten-

der, de aprehender y de respirar aquella intensa película que yo

también protagonizaba, iba apartando fotogramas, como peque-

ñas ventanas de conocimiento, que soñaba compartir con todos

aquellos que no podían acompañarme.

Espero que las fotos de esta exposición contribuyan a desha-

cer el mito del África primitiva y también del África romántica,

aunque no son mas que una pequeña muestra, unas pocas fichas

aisladas, de lo que es el inmenso puzle del continente Africano.

INTRODUCCIÓNMANUEL BAÑÓ

Doctor en Bellas Artes. Diseñador IndustrialProfesor de la Facultad de Ingeniería del Diseño y Desarrollo de Productos

Universidad CEU-Cardenal Herrera de Valencia


14 15


Àfrica és natural. Des del fet que la calor s’alleuja portant poca

roba sense prejudicis, al fet que allò que et crida l’atenció cal

observar-ho detingudament, escodrinyar-ho amb la mirada, fins

que ets capaç d’entendre-ho, al fet que les dificultats estan inevi-

tablement lligades a la vida i la mort; el continent africà té una

força immensa que atrapa a qui s’aventura a conéixer qualsevol

dels seus racons, i que ja no t’abandona mai.

Anar a Àfrica, recordar Àfrica, somiar Àfrica. Patisc la malaltia

de voler tornar a contemplar les hores, de sentir que passa el temps

en un lloc on l’activitat és reduïda, en la qual es discuteixen valors

suposadament assumits i integrats en les nostres avançades societats

occidentals, però que gràcies a Àfrica recobren la seua naturalesa.

Les injustícies que es viuen en el continent qüestionen l’aplicació

discriminada dels drets humans per part de països desenvolupats

que apliquen els tractats en el seu país i canvien el barem quan

negocien, envaeixen, exploten i maltracten Àfrica.

CARLA FIBLA

Periodista i immigrant a Àfrica durant set anys, de setembre del 2001 a juliol del 2008.

ELQUEÁFRICAPOTENSENYAR

ALMÓN


16 17

NÀIXER A ÀFRICA, VIURE A ÀFRICA

He treballat a Àfrica durant anys, he tingut la sort d’aprendre a ajus-

tar-me als seus ritmes, de veure més enllà de l’aparença i sobretot

de rebre informació relatada pels mateixos protagonistes del que

hui passa a Àfrica. Els africans són una extensió de la seua pròpia

terra. Els carrers i les carreteres rogenques, l’absència d’asfalt en

moltes d’elles fa que cel i terra siguen una lògica prolongació. La

intensitat amb què et conten un relat a Àfrica, on la tradició teatral

és impressionantment rica, amb què gesticulen i mouen les mans,

els moviments amplis, tota aquella expressivitat fa que els que no

tenim la sort d’haver nascut a Àfrica quedem hipnotitzats.

Nàixer a Àfrica no és el mateix que viure a Àfrica. Tindre la

possibilitat de fugir de la corrupció, la pobresa, els conflictes ètnics

i les guerres que assoten al continent és un avantatge indiscutible.

Però, ser conscient de la riquesa dels països africans, dels coneixe-

ments que es transmeten de pares a fills, de les tradicions, del valor

del temps, de la vida, és una cosa que perdura en els que també

pateixen per haver vist la llum per primera vegada en el castigat

continent.

Una ocasió, durant un viatge interminable en un vaixell de

càrrega pel riu Níger, camí de Timbuctú, vaig entendre per què les

relacions a Àfrica són tan especials. Dues dones escuraven els seus

atifells de cuina i en acabar van deixar els bebés que carregaven

en les seues esquenes a la vora per a rentar-se elles mateixes. Els

xiquets començaren a bramar des del moment en què van perdre

el contacte amb la pell de les seues mares, i van continuar plorant

fins que de nou van ser col·locats i lligats en el dors. Fins que el

xiquet africà no és capaç de caminar es converteix en un annex

del cos de sa mare. Dormen, mengen, observen el món seguint el

mateix ritme que els va carregar durant nou mesos. Gaudeixen del

privilegi de la protecció absoluta per a passar de colp, quan les

seues cames poden transportar-los i són capaços d’agafar el que

necessiten, a ser autosuficients quasi de la nit al dia. Els xiquets

majors s’ocupen dels més menuts, es passen el relleu amb els que

arriben darrere. Als carrers de Bamako, a Mali, quan els xiquets

poden carregar un poalet de llanda, deambulen buscant alguna

cosa que menjar fins que algú els ompli l’atifellet.

La supervivència no té horaris; per això en els lloc de control

il·luminats amb peretes nues, hi ha sempre xiquets que continuen

buscant-se la vida, insistint en la seua condició de menor, inten-

tant provocar aquell sentiment de compassió que pareix que no

forma part de la vida a Àfrica.

A les platges de Madagascar hi ha milers d’espècies vives que

es desplacen, s’amaguen, volen; impressiona observar que actuen

com si foren les ames del lloc. L’home està integrat en aquesta

immensa riquesa d’éssers vius que per als nostres desenvolupats

ulls resulta completament fascinant. Al mateix nivell, aranyes,

camaleons, pardals… es passegen per les cabanes sense que a

ningú se li passe pel cap de matar-los. La Gran Illa té més de tres

mil espècies endèmiques la qual cosa la converteix en un gran zoo

natural que impressiona tant com la sabana africana, on els turis-

tes no aparten l’ull del visor de les seues càmeres per captar cada

moviment de lleons, elefants, girafes, tigres o hipopòtams.

En les habitacions dels hotels fets per als turistes occidentals,

amb amplis finestrals sobre la inabastable naturalesa que l’estran-


ger observa des d’un llit tou cobert per una mosquitera que prote-

gisca el seu dèbil sistema immunològic de la febra groga, el còlera

i tantes altres malalties curables i desaparegudes en el Primer Món.

L’entorn natural és el principal escenari de les ensenyances a

Àfrica. Els xiquets atenen la classe d’Alcorà i reciten els versicles

amb la posteta de fusta en les seues mans, davall d’un baobab,

mentres altres escolten atents les creences animistes o cristianes.

De la mateixa manera que tantes coses útils són adquirides pels

més menuts observant, ara com es fabriquen les barques amb què

eixiran a pescar, com es despleguen les veles i com varien el pes de

l’embarcació per a aconseguir que gire o que mantinga el rumb

desitjat. Les arts bàsiques de la vida es practiquen a Àfrica en direc-

te, no hi ha simulacres ni segones oportunitats, per això els fracas-

sos s’assumeixen amb naturalitat, sense deixar que hi haja temps

perquè el sentiment de decepció acabe amb l’interés de ningú.

MÚSICA I COLORS

Molt alta, amb els decibels a punt d’esclatar, s’acostuma escoltar

la música a Àfrica. Com si volgueren allunyar tots els mals esperits

que els arruïnen la vida, capaços d’evadir-se en un ball desenfre-

nat, carregat de força física.

Recorde un sopar en un restaurant a l’aire lliure a la capital de

Guinea, Conakry. Un grup de ballarins mesclaven passos tribals

amb ritmes frenètics i entre el fosc color de la seua pell i la nit, des-

tacaven els braços i les cames d’una xica blanca que contagiada

pel ritme dels seus companys d’escena seguia amb naturalitat els

passos. Molts comentaven que la blanca no ho feia malament,

amb un to de sincera enveja.

Perquè quan els africans es mouen pareix que formen part de

la música que escolten, apliquen la mateixa capacitat d’adaptació

que per desgràcia els toca assumir en les seues tragèdies quotidia-

nes. Una cosa que el que observa des de fora a penes és capaç de

seguir o comprendre, perquè la nostra debilitat per la simplificació

ens ha convençut que a Àfrica només hi ha pobresa i misèria.

En canvi, només amb les espectaculars teles que porten les

dones i els xiquets, en les quals emboliquen els seus cossos, mol-

tes d’elles commemorant dies importants per al país, campanyes

per a previndre la Sida, o el nom d’algun líder nacionalista; només

amb aquesta mostra de vida en moviment pareixen molt més

actius que els calculadors europeus.

A Àfrica les tasques quotidianes es plasmen en les seues teles

i en veure la vida plena de colors vius, intensos, no s’atreveixen a

rebutjar-los i els utilitzen en cortines, bosses o en peces de roba.

Només a les capitals, per exemple a Dakar, Bamako, Noakchott,

l’uniforme de tratge jaqueta amb camisa blanca i corbata, fa malbé

la desimboltura amb què tant els hòmens com les dones, sovint

ben plantats, llueixen àmplies camises, complexos pentinats i fal-

des fins als peus amb un prolongat tall que permet caminar amb

comoditat i ensenyar cuixa.

Potser el lloc més important on conflueixen música, color, i

moltes altres més característiques siga als mercats; llocs de troba-

da on, amb una certa periodicitat, els habitants d’Àfrica s’informen

sobre com els van les coses als seus amics i familiars llunyans, on

es fan pactes, on es passeja i, sobretot, s’aprén el que és la vida.

A molts mercats africans han arribat els productes xinesos, molt

de plàstic que desvirtua l’essència dels productes naturals del conti-


18 19

nent, però la necessitat i el consumisme apressen els influenciables

i curiosos visitants d’un lloc que també adopta les novetats, allò que

arriba de molt lluny. A Àfrica també hi ha l’obsessió pel mòbil, per-

què des del llunyà tam-tam —aquell so que depenent de com es

produïra permetia enviar missatges d’una tribu a una altra— moltes

coses han canviat o s’han adaptat a les necessitats de la gent. Un

altre exemple on són les motocicletes, molt més assequibles que un

cotxe, que les utilitzen i les reparen fins que cauen a trossos.

IMAGINACIÓ AFRICANA

Des dels joguets que els xiquets inventen al carrer per a tindre algu-

na cosa amb què distraure’s en un continent on la major part de la

població no té el que a Europa coneixem com joguet, fins al reciclat-

ge absolutament de tot, Àfrica ens torna a donar una lliçó del fet que

tot té mil vides. Tot depén de la capacitat de cada un per a donar uti-

litat a un objecte i no té perquè coincidir amb la intenció per a la qual

va ser creat. Si a Europa ens crida l’atenció les llandes reutilitzades

per a fabricar esculturetes amb què juguen els xiquets, taules, cadires

i qualsevol utensili que necessitem, a Àfrica estan acostumats a la

matèria primera. Per això valoren i veneren tant l’origen de les coses.

Per les organitzacions, associacions de veïns i comités de

suport que he conegut a Àfrica, deduïsc que tot es resumeix a estar

convençut que es poden canviar les coses. Quan algú observa una

injustícia no són pocs els que es manifesten en contra a pesar dels

corruptes règims i governs, o que se sàpia per endavant que can-

viar el rumb dels esdeveniments és pràcticament impossible.

De la vida a la mort, passant sempre per la supervivència.

Quan els que esperaven en una platja de Senegal a pujar a una

barca m’explicaven que havien creat cooperatives en les quals tots

posaven diners per a construir un somni conjunt: fabricar una

barca i comprar el que calguera per a salpar rumb a Europa; pen-

sava en aquestes màfies organitzades a les quals els governants

europeus sempre tiren la culpa de les tragèdies relacionades amb

les males polítiques europees d’immigració.

La desesperació és molt més senzilla, no són necessàries mol-

tes reunions, ni notes informatives, ni rodes de premsa, ni acords,

per a entendre-la i fins i tot combatre-la.

En aquest continent sense horaris, on només canvia l’activitat

perquè ha eixit el sol, on les ciutats mantenen les fruiteries i els

comerços oberts fins a molt tard, mals com l’estrès són quasi una fic-

ció. L’africà comú, del carrer, manté les seues tasques que exerceix

algunes gaudint i d’altres per obligació, però el seu rostre no té la sen-

sació de no haver acabat la seua llarga llista de coses a fer cada dia.

Ni tan sols els abarrotats mitjans de locomoció que utilitzen,

des de les furgonetes als carros arrossegats per camells els creuen

cap trauma. Van pujant, es fan lloc, espenten un poc per ací, un

poc per allà, i els desperfectes de la calçada, amb els seus clots,

acaben d’acomodar-los al lloc que aconsegueixen ocupar. Un ver-

tader joc d’encaix en què ningú no s’enfada i el contacte humà és

tan natural com necessari.

Entre les mostres del fet que el sentit de l’humor és infinit a l’À-

frica, aquella fotografia d’una paret amb una porta encapçalada

per un cartell pintat en el qual pot llegir-se «Hilton». Sens dubte,

no és una branca africana del famós hotel en un barri marginalit-

zat on ningú somia d’allotjar-se al Hilton perquè només han d’en-

trar en el que manté la porta oberta.


La construcció dels habitatges als poblets africans, la utilitza-

ció de matèries primeres i l’adaptació a les estacions també marca

el ritme de vida del continent.

ELLS I NOSALTRES

Hi ha països a l’Àfrica on, segons analistes polítics occidentals,

funciona la democràcia, com ara a Ghana o a Senegal. Però la

majoria dels cinquanta-sis estats africans estan governats per

règims corruptes, per dictadures i sistemes de poder que han per-

més que durant les últimes dècades, des que van començar a inde-

penditzar-se a mitjan segle passat molts països africans, es perpe-

tuen en el poder famílies o tribus.

Per a entendre’ls hem de posar-nos en el seu lloc. Intentar ima-

ginar el que s’ha de sentir quan et colonitzen, t’exploten, t’humilien

en la teua pròpia terra i t’obliguen a canviar la teua naturalesa. Els

africans han d’assumir la seua responsabilitat perquè l’excusa que

no estaven preparats per a prendre les regnes dels seus països ja està

vella, i l’activa ciutadania ens ho està demostrant en manifestacions

socials i culturals. El cantant senegalés Youssou N’Dour, una referèn-

cia amb tanta influència com un alt mandatari, està en contra de la

visió catastrofista d’Àfrica. El seu raonament parteix de la idea que

es pot traure alguna cosa positiva de la crua realitat del continent. El

que Àfrica pot ensenyar al món sorgeix de la seua pobresa, dels

enfrontaments tribals, però també de la seua naturalesa, els seus

costums i les seues tradicions, de les relacions humanes. A Àfrica

s’ha aconseguit pegar-li la volta a tot i aprendre fins i tot de les seues

pitjors tragèdies, com l’esclavitud. En la petita illa de Gorée, enfront

de les costes de Dakar, es repeteix cada dia la història dels que van

ser tancats i després pujats als vaixells que els havien de portar a

Europa. Expliquen amb precisió els càlculs que feien els traficants

d’éssers humans que amuntegaven les embarcacions perquè s’arri-

bara a la quantitat que havien pactat a l’altre costat de l’Atlàntic.

Fa poc, un informe de les Nacions Unides alertava sobre la

venda a un preu ridícul de la terra africana. El neocolonialisme es

disfressa d’inversió per al desenvolupament i la cooperació del

retardat continent; així com de falses promeses de treball i infraes-

tructures. Països com Aràbia Saudita o Corea del Sud cultiven en

les fèrtils terres africanes contribuint, com ha sigut el cas de

Madagascar, al col·lapse del seu Govern que no pot complir les

expectatives mínimes d’una població sovint desesperada.

L’informe, documentat per l’Organització per a l’Alimentació i

l’Agricultura i el Fons Internacional de Desenrotllament Agrícola,

analitza la situació a Etiòpia, Ghana, Mali, Madagascar i el Sudan,

partint del fet que durant els últims cinc anys s’han adquirit dos

milions i mig d’hectàrees. El perill és que la població africana es

queda sense el seu mitjà de subsistència: la terra i l’aigua.

Viatjar per Àfrica fa créixer, obliga a mirar de cara problemes

reals, dels que permeten o impedeixen que continuem vivint. Els

ambients, l’enginy i la personalitat dels seus habitants, la determina-

ció d’alguns per a millorar, la d’altres per resistir… Comparar els ano-

menats primer i tercer món pot resultar ridícul, però crec que molt

del que ens queda per aprendre d’Àfrica queda clarament reflectit en

aquesta superposició de mirades, situacions, circumstàncies, solu-

cions, que es plantegen i que s’apliquen en cada banda del planeta.

La correspondència entre el periodista Alfonso Armada, expert

en el continent africà, i el cooperant Gonzalo Sánchez-Terán, titu-


20 21

lada El silencio de Dios y otras metáforas. Una correspondencia

entre África y Nueva York, n’és una mostra excel·lent.

Parteixen de la imprescindible premissa de «posar-se en el lloc

de l’altre», i així, en textos breus reflecteixen el que a ambdós els

impressiona, les dificultats del món en què estan vivint, les angoi-

xes i les alegries dels que els rodegen. Un exercici sovint carregat

de ràbia i incomprensió, d’altres vegades de contenció i reflexió

amb el qual podem començar a acostar-nos a Àfrica.

Potser perquè tinc el privilegi d’escoltar els protagonistes, de

repreguntar i arribar fins al fons del que volen transmetre, em

molesta tant la ximpleria amb què a Occident analitzem les tradi-

cions i les cultures dels subdesenvolupats. Deixant al marge el res-

pecte dels drets humans de qualsevol persona, aquests drets que

són violats en totes les parts del món a pesar d’estar ratificats, quan

un passeja per Àfrica és important no atribuir tot el que no ens

pareix just o adequat a l’endarreriment del lloc. Els pobles comba-

ten al seu ritme els desequilibris, les desigualtats. Cal intentar

acompanyar en aquest procés els països africans, fent força quan

l’elit o els dirigents no reaccionen, o quan la societat civil s’estan-

ca en l’enfrontament. Estic convençuda que el desenvolupament

d’Àfrica passa per aquesta relació amb Occident, de major respec-

te i coneixement. I mentrestant, nosaltres, també podem aprofitar

per a començar a curar-nos d’aquesta sobredosi de benestar que

patim. La medicina la trobem a l’Àfrica.


África es natural. Desde el hecho de que el calor se alivia lle-

vando poca ropa sin prejuicios, a que lo que te llama la aten-

ción hay que observarlo detenidamente, escudriñarlo con la

mirada, hasta que eres capaz de entenderlo, a que las dificulta-

des están inevitablemente ligadas a la vida y la muerte; el con-

tinente africano tiene una fuerza inmensa que atrapa al que se

aventura a conocer cualquiera de sus rincones, y que ya no te

abandona nunca.

Ir a África, recordar África, soñar con África. Padezco la

enfermedad de querer volver a contemplar las horas, de sentir

que pasa el tiempo en un lugar donde la

actividad es reducida, en la que se discu-

ten valores supuestamente asumidos e

integrados en nuestras “avanzadas”

sociedades occidentales, pero que gra-

cias a África, recobran su naturaleza. Las

injusticias que se viven en el continente

cuestionan la aplicación discriminada de

los derechos humanos por parte de países desarrollados que

aplican los tratados en su país, y cambian el baremo cuando

negocian, invaden, explotan y maltratan África.

NACER EN ÁFRICA, VIVIR EN ÁFRICA

He trabajado en África durante años, he tenido la suerte de

aprender a ajustarme a sus ritmos, de ver más allá de la aparien-

cia y sobre todo de recibir información relatada por los propios

protagonistas de lo que hoy ocurre en África. Los africanos son

una extensión de su propia tierra. Las calles y carreteras rojizas,

la ausencia de asfalto en muchas de ellas, hace que cielo y tie-

rra sean una lógica prolongación. La intensidad con la que te

cuentan un relato en África, donde la tradición teatral es impre-

sionantemente rica, con la que gesticulan y mueven las manos,

LOQUEÀFRICAPUEDEENSEÑARALMUNDO

CARLA FIBLAPeriodista e inmigrante en África durante siete años,

de septiembre de 2001 a julio de 2008.


22 23

los movimientos amplios, toda esa expresividad hace que los

que no tenemos la suerte de haber nacido en África quedemos

hipnotizados.

Nacer en África no es lo mismo que vivir en África. Tener la

posibilidad de huir de la corrupción, la pobreza, los conflictos

étnicos y las guerras que azotan al continente, es una ventaja

indiscutible. Pero, ser consciente de la riqueza de los países afri-

canos, de los conocimientos que se transmiten de padres a

hijos, de las tradiciones, del valor del tiempo, de la vida, es algo

que perdura en los que también sufren por haber visto la luz por

primera vez en el castigado continente.

En una ocasión, durante un interminable viaje en un barco

de carga por el río Níger camino de Tombuctú, entendí porqué

las relaciones en África son tan especiales. Dos mujeres lavaron

sus cacharros de cocina y al terminar dejaron en la orilla a los

bebés que cargaban en sus espaldas para lavarse ellas mismas.

Los niños empezaron a berrear desde el momento en el que per-

dieron el contacto con la piel de sus madres, y siguieron lloran-

do hasta que de nuevo fueron colocados y atados en el dorso.

Hasta que el niño africano no es capaz de andar se convierte en

un anexo del cuerpo de su madre. Duermen, comen, observan

el mundo desde el mismo ritmo que les cargó durante 9 meses.

Disfrutan del privilegio de la protección absoluta para de golpe,

cuando sus piernas pueden transportarles y son capaces de

coger lo que necesitan, pasar a ser autosuficientes casi de la

noche a la mañana. Los niños mayores se ocupan de los más

pequeños, se pasan el relevo con los que llegan detrás. En las

calles de Bamako, en Malí, cuando los niños pueden cargar con

un pequeño cubo de hojalata, deambulan buscando algo que

comer hasta que alguien les llena el utensilio.

La supervivencia no tiene horarios, por eso en los puesto de

control iluminados con bombillas desnudas, hay siempre niños

que siguen buscándose la vida, insistiendo en su condición de

menor, intentando provocar ese sentimiento de compasión que

parece no formar parte de la vida en África.

En las playas de Madagascar hay miles de especies vivas que

se desplazan, se esconden, vuelan, impresiona observar que

actúan como si fueran las dueñas del lugar. El hombre está inte-

grado en esta inmensa riqueza de seres vivos que para nuestros

desarrollados ojos resulta completamente fascinante. Al mismo

nivel, arañas, camaleones, pájaros,… se posan en las cabañas

sin que a nadie se le ocurra matarlas. La “Gran Isla” tiene más

de 3.000 especies endémicas lo que la convierte en un gran zoo

natural que impresiona tanto como la sabana africana, donde

los turistas no separan el ojo de la mirilla de sus cámaras para

captar cada movimiento de leones, elefantes, jirafas, tigres o

hipopótamos

En las habitaciones de los hoteles hechos para los turistas

occidentales, con amplios ventanales sobre la inabarcable natu-

raleza que el extranjero observa desde una mullida cama

cubierta por una mosquitera que proteja su débil sistema inmu-

nológico de la fiebre amarilla, el cólera y tantas otras enferme-

dades curables y desaparecidas en el Primer Mundo.

El entorno natural es el principal escenario de las enseñan-

zas en África. Los niños atienden la clase de Corán y recitan los

versículos con la tabla de madera en sus manos, debajo de un

baobad, mientras otros escuchan atentos las creencias animistas

o cristianas. De la misma manera que tantas cosas útiles son

adquiridas por los más pequeños observando como fabrican las

barcas con las que saldrán a pescar, como despliegan las velas


y varían el peso de la embarcación para lograr que gire o man-

tenga el rumbo deseado. Las artes básicas de la vida se practi-

can en África en directo, no hay simulacros ni segundas oportu-

nidades, por eso los fracasos se asumen con naturalidad, sin

dejar que haya tiempo para que el sentimiento de decepción

termine con el ahínco de nadie.

MÚSICA Y COLORES

Muy alta, con los decibelios a punto de estallar, se suele escu-

char la música en África. Como si quisieran alejar todos los

malos espíritus que les arruinan la vida, capaces de evadirse en

un baile desenfrenado, cargado de fuerza física.

Recuerdo una cena en un restaurante al aire libre en la capi-

tal de Guinea Conakry. Un grupo de bailarines mezclaban pasos

tribales con ritmos frenéticos y entre el oscuro color de su piel

y la noche, destacaban los brazos y las piernas de una chica

blanca que contagiada por el ritmo de sus compañeros de esce-

na seguía con naturalidad los pasos. Muchos comentaban que

la blanca no lo hacía mal, con un tono de sincera envidia.

Porque cuando los africanos se mueven parece que formen

parte de la música que escuchan, aplican la misma capacidad

de adaptación que por desgracia les toca asumir en sus trage-

dias cotidianas. Algo que el que observa desde fuera apenas es

capaz de seguir o comprender, porque nuestra debilidad por la

simplificación nos ha convencido de que en África sólo hay

pobreza y miseria.

En cambio, sólo con las espectaculares telas que llevan las

mujeres y niños, en las que envuelven sus cuerpos, muchas de

ellas conmemorando días importantes para el país, campañas

para prevenir el SIDA, o el nombre de algún líder nacionalista;

sólo con esa muestra de vida en movimiento parecen mucho

más activos que los calculadores europeos.

En África las labores cotidianas se plasman en sus telas y al

ver la vida repleta de colores vivos, intensos, no se atreven a

rechazarlos y los utilizan en cortinas, bolsas y en prendas de

vestir. Sólo en las capitales, por ejemplo en Dakar, Bamako,

Nouakchott, el uniforme de traje chaqueta con camisa blanca y

corbata, estropea el desparpajo con el que tanto hombres como

mujeres, a menudo bien plantados, lucen amplias camisas,

complejos tocados y faldas hasta los pies con un prolongado

corte que permite andar con comodidad y enseñar muslo.

Quizás el lugar más importante donde confluyen música,

color, y tantas características más es en los mercados. Lugares

de encuentro donde con cierta periodicidad los habitantes de

África se informan sobre la suerte de sus amigos y familiares

lejanos, donde se hacen pactos, se pasea y sobre todo se apren-

de lo que es la vida.

En muchos mercados africanos han llegado los productos

chinos, mucho plástico que desvirtúa la esencia de los produc-

tos naturales del continente, pero la necesidad y el consumismo

apremian a los influenciables y curiosos visitantes de un lugar

que también adopta las novedades, lo que llega de muy lejos.

En África también existe la obsesión por el móvil, porque desde

el lejano tan-tan, ese sonido que dependiendo de cómo se pro-

dujera permitía mandar mensajes de una tribu a otra, muchas

cosas han cambiado o se han adaptado a las necesidades de la

gente. Otro ejemplo son las motocicletas, mucho más asequi-

bles que un coche, que utilizan y reparan hasta que se caen a

pedazos.


24 25

IMAGINACIÓN AFRICANA

Desde los juguetes que los niños inventan en la calle para

tener algo con lo que distraerse en un continente donde la

mayor parte de la población no tiene lo que en Europa cono-

cemos como “juguete”, al reciclaje de absolutamente todo,

África nos vuelve a dar una lección de que todo tiene mil

vidas. Todo depende de la capacidad de cada uno para dar

utilidad a un objeto y no tiene porque coincidir con la inten-

ción para lo que fue creado. Si en Europa nos llama la aten-

ción las latas reutilizadas para fabricar pequeñas esculturas

con las que juegan los niños, mesas, sillas y cualquier utensi-

lio que necesitemos, en África están acostumbrados a la

materia prima. Por eso valoran y veneran tanto el origen de

las cosas.

Por las organizaciones, asociaciones de vecinos y comités

de apoyo que he conocido en África, deduzco que todo se resu-

me en estar convencido de que se pueden cambiar las cosas.

Cuando alguien observa una injusticia no son pocos los que se

manifiestan en contra a pesar de los corruptos regímenes y

gobiernos, o de que se sepa de antemano que cambiar el rumbo

de los acontecimientos es casi imposible.

De la vida a la muerte, pasando siempre por la superviven-

cia. Cuando los que esperaban en una playa de Senegal a

subirse a un cayuco me explicaban que habían creado coope-

rativas en las que todos ponían dinero para construir un sueño

conjunto: fabricar un cayuco y comprar lo necesario para

zapar rumbo a Europa; pensaba en esas mafias organizadas a

las que los gobernantes europeos siempre echan la culpa de

las tragedias relacionadas con las malas políticas europeas de

inmigración.

La desesperación es mucho más sencilla, no son necesarias

muchas reuniones, ni notas informativas, ruedas de prensa, ni

acuerdos, para entenderla e incluso combatirla.

En este continente sin horarios, donde sólo cambia la acti-

vidad porque ha salido el sol, en el que las ciudades mantie-

nen las fruterías y comercios abiertos hasta muy tarde, males

como el estrés son casi una ficción. El africano medio, de la

calle, mantiene sus tareas que desempeña algunas disfrutan-

do y otras por obligación, pero su rostro carece de la sensa-

ción de no haber terminado su larga lista de cosas a hacer

cada día.

Ni siquiera los abarrotados medios de locomoción que uti-

lizan, desde las furgonetas a los carros tirados por camellos les

crean ningún trauma. Van subiendo, se hacen sitio, empujan

un poco por aquí, un poco por allá, y los desperfectos de la

calzada, con sus baches, terminan de acomodarles en el lugar

que logran ocupar. Un verdadero juego de encaje en el que

nadie se enfada y el contacto humano es tan natural como

necesario.

Entre las muestras de que el sentido del humor es infinito el

África, esa fotografía de una pared con una puerta encabezada

por un cartel pintado en el que puede leerse “Hilton”. Sin

duda, no es una rama africana del famoso hotel en un barrio

marginalizado donde nadie sueña con alojarse en el “Hilton”

porque sólo tienen que entrar en el que mantiene la puerta

abierta.

La construcción de las viviendas en las aldeas africanas, la

utilización de materias primas y adaptación a las estaciones

también marca el ritmo de vida del continente.


ELLOS Y NOSOTROS

Hay países en África donde, según analistas políticos occiden-

tales, funciona la democracia como Ghana o Senegal. Pero la

mayoría de los 56 estados africanos están gobernados por regí-

menes corruptos, por dictaduras y sistemas de poder que han

permitido que durante las últimas décadas, desde que empeza-

ron a independizase a mediados del siglo pasado muchos paí-

ses africanos, se perpetúen en el poder familias o tribus.

Para entenderles tenemos que ponernos en su lugar. Intentar

imaginar lo que se debe sentir cuando te colonizan, te explotan,

te humillan en tu propia tierra y te obligan a cambiar tu natura-

leza. Los africanos deben asumir su responsabilidad porque la

excusa de que no estaban preparados para tomar las riendas de

sus países está ya vieja, y la activa ciudadanía nos lo está

demostrando en manifestaciones sociales y culturales. El can-

tante senegalés Youssou N´Dour, una referencia con tanta

influencia como un alto mandatario, está en contra de la visión

catastrofista de África. Su razonamiento parte de que se puede

sacar algo positivo de la cruda realidad del continente. Lo que

África puede enseñar al mundo surge de su pobreza, de los

enfrentamientos tribales, pero también de su naturaleza, cos-

tumbres y tradiciones, de las relaciones humanas. En África se

ha conseguido dar la vuelta a todo y aprender incluso de sus

peores tragedias como la esclavitud. En la pequeña isla de

Goree, frente a las costas de Dakar, se repite cada día la histo-

ria de los que fueron encerrados y luego subidos a los barcos

que les llevaron a Europa. Explican con precisión los cálculos

que hacían los traficantes de seres humanos que hacinaban las

embarcaciones para que llegara el número que habían pactado

al otro lado del Atlántico.

Hace poco un informe de Naciones Unidas alertaba sobre

la venta a un precio ridículo de la tierra africana. El “neo-colo-

nialismo” se disfraza de inversión para el desarrollo y coopera-

ción del atrasado continente; así como de falsas promesas de

trabajo e infraestructura. Países como Arabia Saudí o Corea del

Sur cultivan en las fértiles tierras africanas contribuyendo, como

ha sido el caso de Madagascar, al colapso de su Gobierno que

no puede cumplir con las expectativas mínimas de una pobla-

ción a menudo desesperada.

El informe, documentado por la Organización para la

Alimentación y la Agricultura y el Fondo Internacional de

Desarrollo Agrícola, analiza la situación en Etiopía, Ghana,

Malí, Madagascar y Sudán, partiendo de que durante los últi-

mos cinco años se han adquirido 2,5 millones de hectáreas. El

peligro es que la población africana se queda sin su medio de

subsistencia: la tierra y el agua.

Viajar por África hace crecer, obliga a mirar de frente pro-

blemas reales, de los que permiten o impiden que sigamos

viviendo. Los ambientes, el ingenio y personalidad de sus habi-

tantes, la determinación de algunos por mejorar, la de otros por

resistir,… Comparar los llamados primer y tercer mundo puede

resultar ridículo, pero creo que mucho de lo que nos queda por

aprender de África queda claramente reflejado en esa superpo-

sición de miradas, situaciones, circunstancias, soluciones que

se plantean y aplican en cada lado del planeta.

La correspondencia entre el periodista Alfonso Armada,

experto en el continente africano, y el cooperante Gonzalo

Sánchez-Terán, titulada “El silencio de Dios y otras metáforas.

Una correspondencia entre África y Nueva York”, es una exce-

lente muestra de ello.


26 27

Parten de la imprescindible premisa de “ponerse en el

lugar del otro”, y así en breves textos reflejan lo que a ambos

les impresiona, las dificultades de los mundo que están vivien-

do, las angustias y alegrías de los que les rodean. Un ejercicio

a menudo cargado de rabia e incomprensión, otras veces de

contención y reflexión con el que podemos empezar a acer-

carnos a África.

Quizás porque tengo el privilegio de escuchar a los prota-

gonistas, de repreguntar y llegar hasta el fondo de lo que quie-

ren transmitir, me molesta tanto la simpleza con la que en

Occidente analizamos las tradiciones y culturas de los “subde-

sarrollados”. Dejando al margen el respeto de los derechos

humanos de cualquier persona, esos derechos que son violados

en todas partes del mundo a pesar de estar ratificados, cuando

se pasea por África es importante no atribuir todo lo que no nos

parece justo o adecuado al atraso del lugar. Los pueblos com-

baten a su ritmo los desequilibrios, las desigualdades. Hay que

intentar acompañar en ese proceso a los países africanos,

empujando cuando la élite o los dirigentes no reaccionan, o

cuando la sociedad civil se estanca en el enfrentamiento. Estoy

convencida de que el desarrollo de África pasa por esa relación

con Occidente, de mayor respeto y conocimiento. Y mientras,

nosotros, también podemos aprovechar para empezar a curar-

nos de esa sobredosis de bienestar que padecemos. La medici-

na está en África.


CATÀLEGCATÁLOGO


28 29


ARTESANS No, “artesà” no significa el mateix en el nord ric que en el

sud pobre. L’artesà a Àfrica no treballa per a mantindre ni la cultura ni

les tradicions (amb què se’ns ompli la boca als occidentals), lluita per no

morir-se de fam, literalment, i per sobreviure un dia més. L’artesà a Àfri-

ca busca legítimament, com qualsevol empresari, una oportunitat per al

seu xicotet negoci. No, “artesano” no significa lo mismo en el norte rico

que en el sur pobre. El artesano en África no trabaja para mantener ni la

cultura ni las tradiciones, (con las que se nos llena la boca a los occi-

dentales) lucha por no morirse de hambre, literalmente, y por sobrevivir

un día más. El artesano en África busca legítimamente, como cualquier

empresario, una oportunidad para su pequeño negocio. ARTESANOS


30 31

Tanzània, Dar es Salaam. 2007

Ningú va girar el cap... i jo no em vaig atrevir a fer cap

comentari. Es respirava la tensió d’una exagerada disci-

plina. Aquelles xiques eren afortunades per aprendre un

ofici reservat als hòmens però no semblaven felices.


Kenya, Wetaa. 2007

En la gran nau on treballaven a cobert els wood carvers,

Anne Nzilani, la tècnica de la cooperativa, controla que

les talles s’ajusten als requeriments de la comanda...¡Tot

sembla tan formal en un lloc tan inquietant!

32 33


34 35

Mali, Bamako. 2007

En una pedrera molt pròxima a Bamako aquest adoles-

cent de quinze anys passa sis hores al dia reduint a mar-

tellades els grans trossos de pedra fins a convertir-los en

grava.


36 37

Mali, Kalabougou. 2007

A Kalabougou, a la vora del Níger, les cases naixen de la

mateixa terra que les sustenta. La vida consisteix a mol-

dre el mill al matí i atendre el negoci i la família a totes

hores... Els infants, les gallines, l’arbre i el fang formen

part del pati.


38 39

Kenya, Tabaka. 2005

L’àrida pedrera de soapstone, a cel obert, contrasta amb

els verds tossals de les highlands de Kisii. La majoria dels

5.000 habitants de la zona viuen de l’artesania del

soapstone.


40 41

Mali, Kani-Kombolé. 2008

Allí treballava la xiqueta dogon, la veia cada matí utilit-

zant mans i peus —tot el seu cos— per a cosir les estre-

tes tires de cotó amb què tintar el bogolan. Tota ella i el

seu treball formaven part de la naturalesa d’aquell lloc.


42 43

Kenya, Wetaa. 2007

Sense voler, mentre pensava per on continuar tallant

aquell cor de soapstone, amb les mans formava un cor de

carn i os molt més gran, delicat i bell que aquell sobre el

qual treballava.


44 45

Kenya, Makindu. 2006

Formant una perfecta estrella de cinc puntes, i amb els

seus cossos doblegats com només ho fan els africans, els

artesans pareixien concentrar tota l’energia còsmica en

aquell tronc de fusta fins a convertir-lo en un objecte pre-

ciós.


46 47

Mali, Bamako. 2007

A Àfrica s’estampen teles amb motius que commemoren

esdeveniments importants. Cherif Ousmane era el líder

de les tropes rebels de Costa d’Ivori durant la guerra civil

del 2002.


48 49

Mali, Bamako. 2007

El taller d’Ousmane és sa casa i com no hi ha mobles la

roba es penja de les parets i si no hi ha cadires un seu

aponat... Mentre mamà prepara el menjar els xiquets es

llaven les mans.

En esta foto i en internet: [email protected]


50 51

Mali, Bamako. 2007

En aquest racó del sud del Sahel els seients d’un cotxe

s’utilitzen com a cadira d’oficina, les vies de tren com a

enclusa, les xancletes com a sabates, els peus com a

mans... En uns auriculars d’avió s’escolta la ràdio i amb

els pots d’insecticida es fan caixes per a guardar menjar.


52 53

Kenya, Machakos. 2006

Per al ferrer de Mamunyu, la soca d’una xicranda fa de

taula i la pell d’una cabra fa de manxa. L’enclusa és una

vella via del tren que un dia va unir Mombasa amb

Kisumu i Kampala.


54 55

Mali, Segou. 2007

Amb l’arribada de certes tecnologies Àfrica ha saltat de

l’aïllament i la incomunicació a poder tindre accés al

coneixement del món. A l’Àfrica quotidiana ara conviuen

les tradicions i les tecnologies.


56 57

Mali, Bamako. 2007

A Àfrica amb terra es fan les cases, i amb el color de la

terra es tinyen les persones i les coses.


58 59

Kenya, Kisumu. 2007

Isaak treballa durant nou hores al dia en una caseta de

xapa metàl·lica de sis metres quadrats que comparteix

amb altres tres companys. Guanya menys de tres dòlars

per dia treballat. A canvi d’una foto em va dedicar el seu

més bell somriure.


La qüestió és l’actitud asimètrica amb què t’acos-

tes a les persones, així de senzill. És difícil com-

prendre i apreciar algú a qui desconeixes i que et

travessa amb una altra forma de mirar, de gesticu-

lar, de menjar i de vestir... Sovint, la por

que ens produïx el nostre propi desco-

neixement ens porta a negar els altres, o a assignar-

los un estereotip d’identitat que donem per cert i

per universal, i sobre el qual mai no hem reflexio-

nat. No és tan difícil entendre que darrere d’uns

ulls diferents hi ha una vida i un cor com el nostre.

IDENTITATS

La cuestión es la actitud asimétrica con la que te acer-

cas a las personas, así de sencillo. Es difícil compren-

der y apreciar a alguien a quien des-conoces y que te

atraviesa con otra forma de mirar, de gesticular, de

comer y de vestir... A menudo, el miedo

que nos produce nuestro propio desco-

nocimiento nos lleva a negar a los otros, o a asignar-

les un estereotipo de identidad que damos por cierto y

por universal, y sobre el que nunca hemos reflexiona-

do. No es tan difícil entender que detrás de unos ojos

diferentes hay una vida y un corazón como el nuestro.

IDENTIDADES


62 63

Kisumu, Kenya. 2007

Era l’única dona del barri de transformadors de ferralla,

arreplegava el que ningú volia, i bromejava contínua-

ment a pesar de ser el pobre entre els pobres.


64 65

Kalabancoro, Mali. 2007

El cap de l’estació de ports de Kalabancoró ho té tot

mesurat, comptat i controlat. ¿Un port fins a

Torokorobougou?... 11.000 cfas.


66 67

Mopti, Mali. 2008

El xiquet de la camiseta taronja es deia Mamadou, i era

perfectament capaç, entre altres coses, d’acomiadar-nos

i orinar al mateix temps.


68 69

Segou, Mali. 2008

Era tota una artista però reia tant en dir-me el seu nom

que no aconseguia entendre-la. Finalment vaig entendre

una cosa així com... ¡Amy Winehouse!


70 71

Stone Town, Zanzíbar. 2007

En aquella ciutat de pedra ancorada en el temps dels

esclaus, la bossa de plàstic que la xiqueta sostenia en

les seues mans pareixia l’únic vincle amb el present.


72 73

Kenya, Matandoni. 2006

En veure’m se’n va anar d’un bot i va tornar, al segon,

amb semblant aparell en els seus braços. Sens dubte un

signe d’identitat, la seua més preada possessió.


74 75

Telli, País Dogon, Mali. 2008

El xiquet dogon va aconseguir espantar-me en aparéixer

pel forat de la paret. Per un moment el vaig confondre

amb un tellem, els antics pigmeus habitants de la falla

de Bandiagara.


76 77

San, Mali. 2008

Una botella —buida— d’aigua era tot el que demanava.

Quantes coses els faltaran perquè una botella buida siga

una cosa tan valuosa.


78 79

Shaba, Kenya. 2005

Els Samburu, majoritàriament cristians (però polígams),

viuen en una part del que va ser el Districte de la

Frontera Nord de Kenya, una zona remota i tancada per

als turistes fins fa relativament poc.


80 81

Moribabougou, Mali. 2007

Impressionava tota la seua figura, modelada per anys de

dur treball extraient a pulmó, poals i poals d’arena dels

bancs del Níger, fins a omplir la barcassa i portar-la per-

xant fins a Kalabancoro.


82 83

Bamako, Mali. 2008

L’expressió d’aquesta dona ho diu tot. I la del xiquet

també.


84 85

Bamako, Mali. 2007

Portava damunt molts quilos de plàtans, molts quilos de

xiquet, molts grams d’or, un turbant de vellut i un mera-

vellós somriure.


86 87

Bamako, Mali. 2008

En un país de l’interior com Mali, les matèries primeres

arriben amb dificultat, així que Abdoulayé s’encarrega

que el que arribe s’hi quede a viure noves vides.


88 89

Mopti, Mali. 2008

A la vesprada el mercat feia una olor forta i agra. La

senyora em va demanar que li fera una foto. Vaig retra-

tar la seua bondat, el seu cansament i una certa deses-

perança. També una xancleta i un peu.


90 91

Wetaa, Kenya. 2006

¡Fascinants! Un matí de diumenge, les tres senyores ele-

gantment vestides, es dirigeixen a l’ofici religiós.


92 93

Tabaka, Kenya. 2005

La ràdio acompanya les hores mortes i les persones

vives, encara que treballen en l’infern àrid de les pedre-

res de soapstone.


94 95


VIDA QUOTIDIANANingú, en l'escola, es va preocupar per

advertir-nos que totes aquelles matèries que

tractaven d'explicar el món, en realitat

només explicaven la nostra part del món.

Hem crescut mirant la vida des d'una fines-

tra, ningú no ens va obrir la porta que ens

acostara als altres, que ens confonguera

amb ells. Vam haver de créixer entre els

altres i hem crescut només entre els nostres.

Per això, com no tenim paraules que defi-

nisquen més que “el que és nostre”, apli-

quem un mateix significat indistintament

tant si parlem d'Estocolm o de Bamako.

Nadie, en la escuela, se preocupó por

advertirnos que todas aquellas materias que

trataban de explicar el mundo, en realidad

solo explicaban nuestra parte del mundo.

Hemos crecido mirando la vida desde una

ventana, nadie nos abrió la puerta que nos

acercara a los otros, que nos confundiera

con ellos. Debimos crecer entre los demás

y hemos crecido solo entre los nuestros. Por

eso, como no tenemos palabras que defi-

nan mas que “lo nuestro”, aplicamos un

mismo significado indistintamente tanto si

hablamos de Estocolmo o de Bamako.

VIDA COTIDIANA


96 97

Kericho, Kenya. 2005

¡Que millor església que aquella enorme acàcia per a

celebrar la missa a l’aire lliure!

Foto

: Enr

ique

Fib

la


98 99

Ségou, Mali. 2007

Mentre dure el partit de futbol el xicotet comerç seguirà

obert. El fresc de la nit invita a reunir-se aprofitant

qualsevol excusa.


100 101

Kani-kombolé, Mali. 2008

Mentre dura l’època de pluges el color verd s’apodera

de la terra i l’abraça amb les seues fresques ombres.

Poques setmanes després la terra li haurà guanyat la

batalla.


102 103

Bandiagara, Mali. 2008

Sis xiquets juguen despreocupats i feliços sobre els

carrers de terra del poble sense reparar en la misteriosa

presència del Palau del Sultà de Bandiàgara.


104 105

Hippo Point in Victoria Lake, Kenya. 2006

Semblava que aquell home pescava sobre el llom d’un

hipopòtam encara que en realitat era un illot de pedra

al qual s’arribava... ¡nadant!


106 107

Kisii, Kenya. 2005

Cada dia, en lloc de creuar la Gran Via, la mamà i els

seus fills creuen la selva per arribar fins el col·legi


108 109

Kisumu, Kenya. 2007

En el tròpic, a les set del matí es desperta la ciutat i

s’ompli d’aromes, de veus i de colors. Els carrers reben-

ten de vida i els bells flamboyants donen recer a vene-

dors d’improvisats desdejunis.


110 111

Segou, Mali. 2007

Després del desdejuni, el sol, les gallines, les cabres i

les persones es van apoderant del carrer, que fins a

aquest moment pareixia adormit a l’ombra dels vells

arbres.


112 113

Wetaa, Kenya. 2006

D’esquena al sol ponent, al recer del frondós mango,

les dones de Wetaa treballen el sisal mentres comenten

les coses que té la vida.


114 115

Kalabougou, Mali. 2007

L’arbre feia d’armari, uns pals de penjadors, el pati era

el saló de sa casa i el mantenia sempre ordenat i net.

Potser les cadires floririen en l’època de pluges...


116 117

Bamako, Mali. 2007

És l’hora de dinar i la família es reuneix als peus de la

pedrera. Allí els hòmens colpegen la pedra amb l’única

ajuda d’una llarga barra d’acer amb què penosament

desfan la muntanya fins a convertir-la en grava.


118 119

Segou, Mali. 2007

El riu traça una línia en el temps, una línia de vida que

la dona persegueix ignorant la memòria i el passat.


120 121

Mopti, Mali. 2008

Han partit ja les últimes pinassas del port de Mopti i en

la vora, els que han quedat es preparen per a passar la

nit. Finalitzat el trasbals de gent i mercaderies, cada u

s’ocupa de les seues coses.


122 123


El mar, el menjar i la nit són els protagonistes del food

market en els jardins de Forodhani, un dels mercats de

menjar més atractius de la costa swahili.


124 125


A poqueta nit la vora del Níger s’ompli de vida. No hi

ha millor lloc per a vendre fruita, fer la bugada, endre-

çar el xiquet o escurar les cassoles.


126 127

Segou. Mali. 2008

Si en les cases no hi ha aigua... ¡per a això està el riu!


Wetaa, Kenya. 2006

Sovint he renyat els meus fills perquè caminaven uns

metres per darrere de mi... ¡Seguir els pares a uns

metres de distància ha de ser una cosa fascinant per als

adolescents de tot el món!

128 129


130 131


Durant algunes hores al dia, el xicotet poblat de

Kalabougou és silenciós i del color de la terra, però a

l’eixida del col·legi el poble es transforma i s’ompli de

colors i rialles de xiquet.


132 133

Mombasa, Kenya. 2006

Tan fora de lloc, aquest típic taxi londinenc abandonat

a Mombasa sembla una metàfora del que, després de la

seua marxa, han deixat a Kenya els anglesos.


134 135

Kalabancoro, Mali. 2007

Centenars de tones d’arena són extretes «a pulmó» del

llit del Níger i carregades en barcasses fins a

Kalabancoro, on una comunitat sencera subsisteix de la

seua extracció i descàrrega.


MERCATS I COMERÇOSÀfrica és un mercat amb 900 milions de consumidors

potencials i, segons el Banc Mundial, si Àfrica fóra

una única nació, el seu PIB la convertiria en la desena

economia mundial, per davant d'Índia o Brasil. Els

camins de tota Àfrica són un enorme mercat que els

africans deuen reconéixer, valorar i gestionar. África es

un mercado con 900 millones de consumidores

potenciales y, según el Banco Mundial, si África fuera

una única nación, su PIB la convertiría en la décima

economía mundial, por delante de India o Brasil. Los

caminos de toda África son un enorme mercado que

los africanos deben de reconocer, valorar y gestionar.

MERCADOS Y COMERCIOS


138 139

Stone Town, Zanzibar. 2007

Les velles cases de la ciutat de pedra semblen en blanc

i negre, les persones i el gènere en technicolor.


140 141

Mopti, Mali. 2008

A poc a poc les piragües es van omplint de gent i d’estris.

Sacs, paneres, baguettes de pa francés, persones i moto-

cicletes... Només quan no hi càpia ni una ànima salparan

riu amunt.


142 143

Zanzíbar, Tanzània. 2007

En aquell mercat de Zanzíbar, davall aquella llum que

travessava el plàstic rojo y gualda, hi havia una bossa

amb un rètol que deia: spain, King of spain.


144 145

Konobougou, Mali. 2008

M’agrada l’escena tan familiar... Em vaig trobar amb

tota una gamma de diferents actituds quan vaig fer

veure que dispararia la foto.


146 147

Ségou, Mali. 2008

Portava una roda, un pal i un drap negre. Ens pregun-

tàvem què faria amb això quan es va parar. Va muntar

el pal sobre l’eix de la roda, i va desplegar vora la seua

parada, una vellíssima ombrel·la negra.


148 149

Mopti, Mali. 2008

L’olor agra del peix sec mesclat amb l’olor dolça de les

espècies feia difícil respirar en aquell mercat de Mopti.


150 151

Bamako, Mali. 2008

A l’Àfrica sempre apareix un Mercedes en les fotos...

Àfrica els dóna una nova oportunitat a aquests cotxes

de luxe (i no a altres) quan a Europa els jubilen.


152 153

Ségou, Mali. 2008

Sempre hi ha lloc per a un més, però mai no hi ha prou

colors.


154 155

Bamako, Mali. 2008

Igual que passa en les botigues europees d’alt nivell,

com més es valora el gènere més atenció es posa a

exhibir-lo al públic.


156 157

Yangasso, Mali. 2008

El dia de mercat en els pobles pròxims es viu com una

festa. Tot el poblat es vist amb les seues millors robes i

acudeixen junts a vendre la seua collita, a comprar que-

viures i útils. El dia de mercat és el dia de trobada.


158 159

Ségou, Mali. 2008

La moto, el xiquet, la cadira i la gerra per a la neteja...,

els maniquins en perfecte estat de revista..., tot a punt

perquè isca el mateix ¡Yve Sant Laurent!


160 161

Mopti, Mali. 2008

Riu avall els tuareg venen el seu ramat als pescadors

bozo. Les cabres viatgen en bussines class.


162 163

Fana, Mali. 2008

Sobre la bici una taula a mig fer, sobre la calçada una

gasolinera sense assortidor, i de fons: l’omnipresent

coca-cola.


164 165

Ségou, Mali. 2008

Als turistes els desagrada pensar que la carn no estiga

refrigerada. Però en les carnisseries només es mata la

carn que es consumeix en el dia.


166 167


VIATGES I HOSPITALITATUn viatge per Àfrica és un viatge en el temps, on les vides

de les persones i la terra que xafen estan lligades, sense

asfalt per mig, i juntes compartixen destí. El viatge és una

mirada al que vam ser i la constància del que som, és una

experiència cos a cos amb les persones i els paisatges, de

les persones s'arreplega humanitat i tendresa i dels paisat-

ges aromes i sons. Un viaje por África es un viaje en el

tiempo, donde las vidas de las personas y la tierra que pisan

están ligadas, sin asfalto por medio, y juntas comparten

destino. El viaje es una mirada a lo que fuimos y la cons-

tancia de lo que somos, es una experiencia cuerpo a cuer-

po con las personas y los paisajes, de las personas se reco-

ge humanidad y ternura y de los paisajes aromas y sueños.

VIAJES Y HOSPITALIDAD


168 169

Dar es Salaam, Tanzània., 2007

A l’alba, els vells dhous ixen del port de Dar amb les

primeres brises de la costa de l’Índic. No porten motor i

per a maniobrar a vela un vaixell de quinze metres

carregat fins a la regala fa falta molta perícia...


170 171

Mopti, Mali. 2007

Com una llançadora espacial, eixida d’una pel·lícula de

Spielberg, una nau carregada de queviures i viatgers es

dirigeix a tota potència cap al llac Debo.


172 173

Dar es Salaam, Tanzània. 2007

Des de l’autobús veia la pel·lícula d’Àfrica. En aquell

moment estaven passant El ciclista de la taula al cap...

¿Com frenaria?


174 175

Unguja (Zanzíbar), Tanzània. 2007

Changuu va ser una illa-presó d’esclaus que després es

va usar com a illa-quarantena per a la febra groga. Hui

és un hotel de luxe. Welcome a les dues cares d’Àfrica.


176 177

Falema, Mali. 2007

...i una cabra, sobre la qual seia el beduí de blau.


178 179

Wetaa, Kenya. 2006

Tota una declaració, un senyal a la realitat que demos-

tra ironia, consciència, coneixement i fi humor.

Mereixerà la pena conéixer l’amo de l’hotel.


180 181

Dar es Salaam, Tanzània. 2007

Diàriament desenes de piragües creuen la badia del

port de Dar es Salaam sortejant els vaixells de càrrega i

les enormes onades que generen amb el seu desplaça-

ment.


182 183


Cada dia, enfront de les costes d’Unguja, el Mapinduzi

girava amb el vent els seus centenars de tones d’acer

oxidat... i cada dia l’escaleta d’abordatge seguia buida

mentre jo buscava en ell un rastre de vida.


184 185

Kisumu, Kenya. 2008

L’hotel reclama una mirada i amb ella el record del sag-

nant segrest d’un avió israelià. Mentre en els seus bai-

xos es fabriquen taüts, en la façana brilla «l’espurna de

la vida».


186 187

Djenne, Mali. 2007

El transbordador de Djenne quasi desapareix davall el

pes dels autobusos de línia, importats de països del

nord, que arriben sempre carregats d’humanitat.


188 189

Mombasa, Kenya, 2006

Per a calmar la set una gran Coca-Cola...

I per a calmar la fam què...?


190 191

Bla, Mali. 2007

El color de la vesprada i dels vestits de les persones,

omplin de vida i de melancolia qualsevol paisatge.


192 193

Nakuru, Kenya. 2006

Amani significa «pau» en kiswahili. El propietari intenta

tirar endavant el xicotet jardí i ha pintat la façana amb

bonics cartells publicitaris de sabons.


194 195

Kessedougou, Mali. 2007

...de nou el Mercedes... però d’un altre color!


Olduvai, Tanzània. 2007

Àfrica t’atrapa, t’ompli els sentits i la vida i et fa saber

que li pertanys. Àfrica és el nostre origen. Per això sem-

pre, en abandonar-la, ens acompanyarà un fort senti-

ment de melancolia.

196 197


Catálogo África

Documents

Transcript of Catálogo África