CATALÀ

1r primària

El nen feliç

Hi havia una vegada un nen feliç. Era feliç perquè tenia

molts amics que jugaven amb ell i tot el dia se'l

passaven jugant.

Un dia uns amics van anar a casa del nen a jugar a la wii

i el nen feliç va guanyar la partida i l'altre nen no sabia

perdre i li va explicar que s'ha de saber guanyar i s'ha

de saber perdre i ho va entendre.

I així és com va acabar aquesta història.

Marcelino

NOM: Pau Marrón

CURS: 1r Primària

1r PREMI -PROSA

EL MAR

Fa molt de temps hi havia una foca que estava

embarassada i un dia va sortir un tauró que es volia

menjar al bebè, i llavors:

el cranc va pessigar al tauró, la balena li va tirar aigua,

el pop el va

agafar i el peix espasa el va punxar.

I així va ser com el bebè foca es va fer gran i tots van fer

una festa.

Pitufo

NOM: Roger Díez

CURS: 1r Primària

2n PREMI -PROSA

El lleó i el cocodril

Hi havia una vegada un lleó i un cocodril.

Un dia el lleó menjava una zebra morta i de sobte un

cocodril va saltar disparat i el va atacar.

El lleó va tenir una idea que era compartir el menjar per

no barallar-se. Des d'aquell dia van ser amics.

Cocodril Campana

NOM: Marcel Bosch

CURS: 1r Primària

3r PREMI -PROSA

2n Primària

Invents

T’ajuden els invents

a fer-te intel·ligent.

Serveixen els invents

per guanyar més temps.

Alguns són divertits

i altres són avorrits.

Podríem fer més invents

si estessim més atents.

L’invent que m’agrada és l’ordinador

perquè puc buscar informació.

La màquina del temps voldria inventar

i pel temps poder viatjar.

I Laik Cheils

NOM: Mario Navarro

CURS: 2n Primària

1r PREMI -POESIA

Els colors

Els colors són divertits

i amb ells em pinto els dits.

El groc és el color que més m’agrada

i amb ell pinto una fada.

Amb el color lila

pinto una gran pila.

Amb el rosa

pinto una ossa furiosa.

Amb el vermell

pinto un gran ocell.

L’Albert

pinta amb el verd.

Rosa Lisalin

NOM: Júlia Perostes

CURS: 2n Primària

2n PREMI -POESIA

L’ESCOLA

Avui estava plovent

i feia molt de vent.

Tot estava molt mullat

i ben enfangat.

Al pati hi ha moltes gotes

i em mullaré les botes.

Plou molt

i no hi ha sol.

Tot està molt mullat

i al porxo he manat.

Jorge Calar Hernández

NOM: Teo Llobet

CURS: 2n Primària

3r PREMI -POESIA

EL REGNE DE LES ABELLES

Fa molt i molt de temps en un país molt llunyà hi havia

una bosc grandíssim. En aquell bosc hi havia un rusc

d’abelles. A prop d’aquell lloc hi havia vespes. Cada dia

les vespes atacaven el rusc i es menjaven les abelles.

Cada vegada quedaven menys abelles!

Llavors una abella va tenir una idea:

Per què no posem una porta?

És una gran idea!- Van dir les altres

Llavors van posar una porta. Un dia van atacar les

vespes però van xocar contra la porta del rusc. I així va

ser com les abelles van aconseguir que no les

ataquessin.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha

acabat.

Paco Fernández

NOM: Teo Llobet

CURS: 2n Primària

1r PREMI -PROSA

El ratolí

Hi havia una vegada una nena que es deia Sofia. Volia

que li caigués una dent, però no li’n queia ni una.

Menjava moltes llaminadures però igualment no li’n

queia cap. Un dia de primavera li’n va caure una. La

Sofia estava molt contenta i la seva mare també estava

molt contenta. Van anar a un restaurant a celebrar- ho.

Però la Sofia, al restaurant, va perdre la dent.

Es va posar molt trista. Va anar corrents cap a la seva

mare i li va dir el que havia passat. La mare li va dir que

no passava res i li va dir què podien fer:

Farem una carta i li explicarem al ratolí de les dents que

has perdut la dent, d’acord?- va dir. Així ho van fer i

l’endemà, la Sofia, va mirar sota el coixí. El ratolí li havia

portat cinc euros i una carta.

La Sofia va anar corrents cap a l’habitació de la seva

mare! Ara vol que li caiguin més dents... està super

contenta!

Popular

NOM: Ona Lazcano

CURS: 2n Primària

2n PREMI -PROSA

EL MARCIANET

Hi havia una vegada un marcià que estava a l’espai. Però

un dia va caure a la Terra i com que ell era molt delicat

es va inflar d’aire i es va fer molt gran com un gegant .

Com que el seu desig era volar, doncs de tan i tan inflat

que estava, va poder volar. També el seu desig era tenir

amics i mentre volava es va trobar a cinc amics : el

marcià blau, el marcià verd, el marcià groc, el marcià

taronja i l’altre rosa. Tots el dies jugaven junts, volaven i

es divertien molt. També va conèixer els núvols, el sol, la

lluna , les estrelles de nit i s’ho passava molt bé.

A partir d’aquell dia tots van ser feliços i van menjar

anissos.

Rosa Gómez

NOM: Júlia Buenafuente

CURS: 2n Primària

3r PREMI -PROSA

3r primària

TU SEMPRE ESTARÀS AL MEU COR

Hi havia una vegada una família que vivia en una casa a les afores de la

ciutat. Aquesta família estava formada per vuit membres: un pare, una

mare i sis fills, tres nens i tres nenes. La germana gran es deia Èlia i

tenia dotze anys. La Júlia tenia nou anys i l'Emma set anys. Els tres nens

eren més petits que les nenes. En Robert tenia quatre anys, l'Isaac dos

anys i en Niki només tenia dos mesos.

Un dia l'Èlia va escoltar com els seus pares parlaven per telèfon amb

algú. Quan van penjar, els pares van reunir a tota la família per explicar-

los que a partir d'ara vindria una cangur a cuidar-los. Les persones que

cuiden dels nens quan els pares no hi són es diuen cangurs. L'endemà al

matí va sonar el timbre i tots es van despertar corrents. Quan es va obrir

la porta van veure una senyora alta amb els cabells castanys i els ulls

marrons. Després es va presentar i els va explicar que es deia Estefania,

tenia trenta-dos anys i havia nascut a Hondures.

Van passar els anys i l'Estefania es va convertir en una més de la família.

Era molt estimada per tots perquè els cuidava molt. Uns dies abans del

seu aniversari, l'Estefania els va dir que havia de tornar a Hondures.

Llavors, l'Èlia i els seus germans van decidir fer-li un regal. Quan va

arribar el dos de Febrer, el dia del seu aniversari, l'Estefania va obrir la

porta de casa i li van donar una sorpresa. Quan l'Estefania va rebre el

regal es va emocionar molt i els va dir una frase que no oblidarien mai: -

Jo sempre estaré al vostre cor i vosaltres al meu!

LIA

NOM: Maria Díaz

CURS: 3r Primària

1r PREMI -PROSA

LES JOGUINES DEL TON Hi havia una vegada un nen que es deia Ton i li agradava molt jugar amb

les seves joguines. Un bon dia, en Ton estava jugant amb els seus cotxes

i va sentir un soroll. Resulta que en Ton va escoltar com les joguines

parlaven entre elles. En Ton va anar corrents a explicar-li a la seva mare

però ella no li va fer gens de cas.

L'endemà en Ton va anar a l'escola i li va explicar el que li havia passat a

l'Àlex, el seu millor amic. Quan l'Àlex va escolar la història no el va creure

i es va riure d'ell. Llavors va decidir anar a totes les cases del seus amics

a comprovar si la resta de joguines també parlaven. En Ton no va trobar

cap joguina que parlés i va decidir anar al metge per veure si li passava

alguna cosa. El metge li va fer proves però no li va trobar cap problema

ni cap malaltia.

Així doncs, en Ton es va posar molt content perquè va descobrir que

l'únic que li passava era que tenia moltíssima imaginació. Conte contat,

conte acabat.

MARTA

NOM: Júlia Bou

CURS: 3r Primària

2n PREMI -PROSA

La pau és millor que la violència

Hi havia una vegada, en un poble molt petit anomenat Can Justa, un nen

que es deia Víctor. En Víctor era el nen més dolent de tots perquè sempre

feia la guitza als altres i es creia que era el millor.

Va arribar un dia que el Víctor es va quedar sense amics. La Laia, una de

les nens de la seva classe, li va dir:

Jo ja sabia que te’n quedaries sense- i en Marc, un altre dels seus

companys, va respondre:

Ja s´ha quedat sense amics, és tan egoista!- i se’n van anar. El Víctor es

va quedar sol.

Un bon dia, el Víctor es va dir a ell mateix: “I si fos amable i gens

egoista...? Potser tindria amics i em tractarien més bé!”

I ho va provar, però no li va funcionar. I un altre dia ho va tornar a

provar, però tampoc no li feien cas. De cop i volta, en Marc i la Laia es

van donar compte que el Víctor volia fer amics i li van fer entendre que

serien amables amb ell si ell sempre era amable amb els altres nens.

Al final ho va entendre i tots van ser amics i van fer una festa per

celebrar-ho.

I conte contat, conte acabat. La pau ens ha salvat!

MISS POTATA

NOM: Carla Castelló

CURS: 3r Primària

3r PREMI -PROSA

4t primària

ESPAGUETIS AMB TOMÀQUET

Hi havia una vegada un nen que es deia Tom, era ros d’

ulls blaus i sempre anava amb xandalls. La seva afició

era menjar, menjar i menjar.

Un dia estava a l’escola, a classe i com que era

l’encarregat d’anar a buscar material, la mestre li va

demanar que anés al conserge per demanar-li un

esborrador nou perquè el que tenien no esborrava bé.

Aleshores va anar a baix (al conserge) i mentre anava

caminant, va veure que a la cuina hi havia uns

espaguetis i al costat, hi havia un pot de tomàquet fregit.

Com ja sabem l’afició que tenia per menjar, enlloc de

seguir caminant va anar directament a agafar els

espaguetis i el pot de tomàquet i se’n va anar corrents,

però un cuiner el va veure i el va perseguir. Llavors en

Tom va veure que algú el perseguia, i sense voler va

relliscar i el pot de tomàquet va anar a parar a la cara

del cuiner i va tacar la paret del costat. Tan aviat en

Tom va veure que s’havia desfet del seu perseguidor es

va amagar a l’armari de neteja, ja que per ell no era cap

problema menjar-se els espaguetis allà. Abans de

menjar-se’ls va anar a buscar un ganivet per poder-los

tallar. Mentrestant, a la classe la mestra començava a

estar preocupada perquè no s’havia on s’havia ficat i va

demanar a tots els nens i nenes que el busquessin amb

ella.

Tant aviat com van sortir de la classe es van espantar

perquè van veure el tomàquet de la paret i pensaven,

que era sang.Com que el tomàquet li havia gotejat la

mestre va dir que seguissin la “sang”.Quan el rastre de

la ”sang” es va acabar van veure que al davant de la

porta que duia a l’habitació de la neteja,hi havia el

ganivet que en Tom havia agafat per tallar-se els

espaguetis, però la mestre i els nens es pensaven que

l’avien matat. Van obrir la porta i se’l van trobar

menjant-se els espaguetis tranquil·lament.

Aquell dia tots els companys i la mestra del Tom van

tenir l’ensurt més gran de la seva vida.

PEPA PIG

NOM: Ainhoa Garcia

CURS: 4t Primària

1r PREMI -PROSA

UNA SORTIDA EXTRAORDINÀRIA

Una vegada al final de curs de l’any 2012,uns amics i jo

vam anar a un Campus de bàsquet. Érem el Fabio,

l’Ivan, el Quim, el Miquel, el Joel, el Ricard i jo. Jugàvem

a bàsquet i fèiem activitats divertides.

Algun dia anàvem a fer sortides com anar a la piscina,

d’escalada o al Fòrum. Una vegada vam fer un curset de

vela, jo pensava que no m’agradaria, és més al principi

no m’estava agradant gens perquè vam tardar molt en

arribar.Però quan vam ser allà un professor del campus

ens va anar posant amb el grup que li deien. Nosaltres

quan vam sortir al mar estàvem molt nerviosos però de

seguida vam veure que era molt divertit i emocionant,

ens va passar de tot: vam estar a punt de caure a

l’aigua, vam haver de navegar enmig d’onades molt

grans, va ser una aventura en tota regla. A més a més

era extraordinari veure les ones en moviment, el mar

com un cristall i el fons marí. Quan vam fer la volta a la

boia per tornar a la sortida vam trobar uns companys

nostres. A ells els deixaven posar els peus a l’aigua i a

nosaltres no. Tot i això ningú es va queixar perquè la

sortida era al·lucinant. Quan vam arribar a l’escola

voldria haver anat una i una altra vegada.

M’ho vaig passar tan bé que mai oblidaré aquella

sortida tan genial que em va il·lusionar tantíssim. Des

d’aleshores crec que és la millor història que m’ha passat

en tota la meva vida.

PSP10

NOM: Pol Serfaty

CURS: 4t Primària

2n PREMI -PROSA

LA MÀQUINA DEL TEMPS

Hi havia una vegada un senyor que es deia Marc, i el seu pare li va donar el seu amulet de la sort. En Marc va

construir una cosa molt impressionant. Quan va acabar va anar a buscar al seu amic i li va dir que anés amb ell per ensenyar-li la cosa que havia construït. Quan van arribar en Marc va destapar una màquina i el seu amic

va veure que era una màquina del temps meravellosa. Van pujar ràpidament a la màquina per anar cap al passat.

Van arribar al passat i van veure que les persones que

vivien allà eren molt estranyes. Portaven pintura per tot

el cos i també pintaven els seus cavalls, hi havia pintura

a tot arreu. En aquell lloc passava alguna cosa perquè els

dos amics van creure que aquells humans estaven

preocupats. Tots parlaven un altre idioma i per sort la

filla del Rei els entenia i els va traduir tot. Quan van

veure que entenia el que deien van preguntar que per

què estaven tan preocupats i ella els va respondre que

tenien por perquè mai havien vist a persones com ells

dos. Els nois van explicar a la noia que no volien fer mal

a ningú. Així doncs, els van acompanyar a una cabana i

en Marc i el seu amic van explicar com havien arribat fins

allà. Quan tot estava aclarit van decidir marxar a un altre

lloc amb la seva màquina. Aquesta vegada van arribar al

futur. Allò que veien sí que era impressionant, hi havia

cotxes voladors, les botigues eren molt diferents a les

nostres, enlloc de dependents hi havia robots que es

treien de la panxa el menjar preparat que demanaves.

Van fer una volta i van veure que els habitants eren com

ells però amb diferent roba. Van anar a veure si els

entenien i sí que els entenien. Una nena que els va veure

va anar a parlar amb ells i els va dir si volien anar a casa

seva i com no, van acceptar i la van seguir. Quan van

arribar van veure que tot era automàtic. Era al·lucinant,

els llits eren molt diferents als nostres, eren de metall,

quan volies alguna cosa deies el nom del que desitjaves i

apareixia com per art de màgia. La cuina també era

impressionant perquè enlloc d’haver una persona fent el

menjar hi havia un robot que a més a més el feia molt

bo perquè van convidar-los a sopar i el van poder provar.

Com estaven molt bé en aquella fantàstica casa es van

quedar a dormir. El lavabo era molt estrany, hi havia el

paper en el sostre i quan en volies el demanaves i

baixava i n’agafaves un tros.

El dia següent els nois se’n van anar amb la màquina

cap a casa una altra vegada després de viure tantes

noves experiències. L’amic d’en Marc se’n va anar a casa

seva sense dir res, i en canvi en Marc es va quedar

davant de la màquina al·lucinat amb el viatge que havien

tingut. L’endemà el Marc va pensar regalar la màquina al

seu amic, però el noi no la volia, així doncs van decidir

que se la quedés el Marc i que, potser, de tant en tant ja

l’acompanyaria a fer algun viatge.

SALLICERROT C

NOM: Clara Torrecillas

CURS: 4t Primària

3r PREMI -PROSA

5è primària

El misteri del lladre

Fa molts anys hi havia un poble on tenien un gran

problema: hi havia un lladre i moltes coses desapareixien

de les cases de la gent. La primera víctima dels robatoris

va ser la senyora Fernández. La policia la va interrogar

però no van aconseguir descobrir res. També van

interrogar altres víctimes, però res. Per això la policia va

decidir d’abandonar el cas.

Per sort, hi havia dos nens molt valents que estaven

desitjant d’ajudar a resoldre el misteri, es deien Jim i

Isaac. Quan es van oferir a la policia, tots es van posar a

riure, els deien que no ho aconseguirien: només eren

nens!

Els dos nens van marxar molt enfadats, però els policies

no els van convèncer i van idear un pla per agafar el

lladre. Consistia en posar joies damunt de la taula del

menjador de casa de l’Isaac i al terra, pel voltant de la

taula, fer un cercle amb una corda, perquè mentre el

lladre estigués agafant les joies, els dos nens estirarien

de la corda i el lladre quedaria penjat del sostre pels

peus. Era una trampa!

Van trucar a la policia perquè estigués a casa de l’Isaac

quan el lladre aparegués i ho veiessin tot. Però quan va

arribar el moment, només van veure una imatge borrosa

que esquivava la trampa i robava les joies a una velocitat

impressionant. La policia es sentia malament de veure

que dos nens tenien més idees per atrapar el lladre del

poble i resoldre el cas que ells mateixos havien

abandonat.

Aleshores, entre tots, van idear un segon pla. Però

aquesta vegada no era posar la trampa en una casa, sinó

a la comissaria, perquè la porta del carrer tenia un vidre

i es podia veure l’interior. Així que van posar un diamant

a sobre d’una taula que estava a prop de l’entrada

perquè es veiés bé. Quan el lladre va aparèixer per robar

el diamant, li va caure a sobre una xarxa com les de

pescar i el van immobilitzar el temps necessari perquè

els policies el detinguessin.

Llavors, el lladre va començar a dir que robava perquè

no tenia diners per alimentar a la seva família. Els

policies i el lladre van fer un pacte: tornaria tot el que

havia robat i durant dues setmanes faria serveis a la

comunitat, a canvi, es quedaria amb les joies i els

diamants que havien fet servir de parany per agafar-lo.

Al cap d’un temps, va canviar els objectes per diners i va

obrir una botiga de roba. Estava molt content perquè

guanyava prou diners per alimentar-se ell i la seva

família i per això no va haver de robar mai més.

Mister Rico

NOM: Isaac Gómez

CURS: 5è Primària

1r PREMI -PROSA

Les joguines d’en Timmy cobren vida

Hi havia una vegada, en un poble molt llunyà, una caseta

minúscula on hi vivia un nen amb els seus pares. Aquest

nen es deia Timmy. En Timmy tenia moltes joguines a la

seva habitació i jugava molt amb elles.

Un bon dia, en Timmy estava jugant amb les seves

joguines quan, de sobte, van cobrar vida. Totes les

joguines van començar a saltironejar per l’habitació i en

Timmy, bocabadat, es va passar tot el matí jugant amb

elles. El tren funcionava sol per tota l’habitació, els

peluixos s’abraçaven entre ells, els helicòpters teledirigits

volaven pel sostre, tot era increïble! S’ho passava tan bé,

que no va voler dir res a ningú del que havia passat amb

les joguines, volia que fos un secret.

Era dilluns al matí i el nen, esmorzant per anar al

col·legi, estava pensant que quan tornaria aniria a jugar

amb les seves joguines. Va acabar el col·legi sense que

ningú sàpigues res del que passava i llavors, el nen, molt

content, se’n va anar cap a casa.

Al dia següent, els seus companys es van assabentar del

secret de les joguines i es van posar d’acord per

demanar-li d’anar a jugar a casa seva. Ell els va dir que

ja ho veuríem. Ho va parlar amb la seva mare i va dir als

seus amics que el dilluns següent hi podrien anar. Els

nens, molt contents, van acceptar-la. El diumenge per la

nit, en Timmy va reunir totes les joguines per dir-les que

l’endemà, quan vinguessin els seus amics, s’estiguessin

ben quietes, que no funcionessin soles, no volia

compartir el secret amb ningú. Elles li van prometre que

li farien cas.

Però el dilluns després de l’escola, quan van els amics

d’en Timmy van anar a casa seva a jugar, van començar

a fer pessigolles a les joguines. Elles no es van poder

aguantar i totes es van delatar petant-se de riure. Els

companys, satisfets, li van dir a en Timmy que tota la

classe ja sabia el seu secret, per això, el nen no va tenir

més remei que invitar a tots els companys a casa seva

perquè s’ho creguessin. Pobret Timmy!

Però ara en Timmy, encara que no ha pogut guardar el

seu secret, és més feliç perquè és el nen més “guay” de

tota la classe, ja que tothom vol anar a casa seva a

jugar. A més de les seves fantàstiques joguines, ara té

molts amics.

Oz

NOM: Oscar Peña

CURS: 5è Primària

2n PREMI -PROSA

Les vacances amb l’Anna

Hi havia una vegada una noia que es deia Mariona. Tenia uns

cabells rossos i els ulls marró clar. Li agradava molt anar de

vacances i anava sempre al mateix lloc, un poblet de la costa.

Allà tenia molts amics i també hi havia els seus avis en un

apartament davant de la platja.

Un matí la Mariona es va llevar d’hora perquè es volia banyar a

la platja amb els seus amics i, a més, volia anar a comprar unes

llaminadures. Quan ja eren les deu en punt, es van començar a

banyar. La Mariona tota il·lusionada va tirar-se de cap, i com

que no hi havia gaire profunditat es va donar un bon cop. Quan

ja eren dins l’aigua, la Mariona va escoltar algú demanant

ajuda. Submergint novament el cap, va anar buscant d’on venia

i qui podia ser. De sobte va veure que era una petita fada. Sí,

sí, una fada amb un vestit de color rosa, uns blaus cabells, uns

ulls grocs i unes ales brillants com la purpurina. La Mariona,

molt contenta, va agafar-la i li va preguntar com es deia, quants

anys tenia, d’on venia, què feia allà i altres preguntes sense

resposta. La fadeta tota trista va dir:

- Hola, em dic Anna i tinc cent divuit anys. Sóc una fada màgica

vinguda del país de les meravelles. Un dia, anant a buscar el

dinar vaig caure al mar perquè se’m van parar les ales.

La Mariona es va quedar bocabadada amb tot el que li havia dit

la fada. Aleshores li va dir:

-Vols que et porti a casa meva sense que ningú ens vegi i

parlem totes dues soles a la meva habitació?

I la fada amb un gest amb el cap li va dir que sí. Quan van

arribar a l’habitació, la Mariona va seure l’Anna sobre el llit

mentre ella seia a terra i la contemplava amb intriga tot dient-li:

-Vols que t’ajudi a tornar al teu país?

-Sí, si us plau, ajuda’m a tornar, segurament els meus pares,

els meus avis, els meus besavis, els meus tiets, els meus

germans, els…, tots em troben a faltar.

A la nit la Mariona i l’Anna van estar pensant quina seria la

millor manera de retornar-la al seu país. Finalment van trobar la

solució. Al matí es van llevar d’hora per construir una catapulta,

però a més necessitaven pols per volar. Van agafar la col·lecció

de papallones dissecades de la Mariona i van anar agafant-ne la

pols de les ales. Ja tenien tot el necessari per ajudar l’Anna.

Havia arribat el moment: la Mariona li va posar una mica de

pols a les aletes, perquè de tanta aigua de mar li havia marxat,

després la va posar sobre la catapulta i, sense cridar gaire, li va

dir a l’orella:

-Mariona m’ha agradat molt conèixer-te i he vist que ets una

gran amiga que cuides amb molta cura els teus amics, tractant-

me amb molt de respecte, però ha arribat el moment de

separar-nos. I per a què sempre em recordis, aquí tens la meva

sabata.

La Mariona una mica tristona, va llençar la catapulta i... des

d’aquell dia la Mariona va estar molt contenta pel què li havia

passat i ho va explicar a tothom.

Mary Poppins

NOM: Alba Juan

CURS: 5è Primària

3r PREMI -PROSA

Il·lusions i preocupacions

En aquest món de preocupacions

jo encara tinc il·lusions.

En aquest món de gent gran,

jo encara sóc infant.

Per això regalo petons,

amb totes les meves il·lusions:

il·lusions per aprendre,

il·lusions per estimar,

il·lusions per veure el sol,

il·lusions per acariciar el mar.

Clara

NOM: Carla Parras

CURS: 5è Primària

1r PREMI -POESIA

La Vida

La meva vida jo escriuré

i el meu futur jo narraré.

Les decisions que jo prendré

seran les passes que faré.

És difícil continuar

sense poder-te desviar.

Però tu el camí has de seguir

i arribaràs fins a la fi.

La mort va arribant

amb cada segon que va passant.

El millor és acceptar

que la vida ha començat

i la mort ja està arribant.

Júlia

NOM: Lisa Lamelas

CURS: 5è Primària

2n PREMI -POESIA

La Primavera

Ja comencen a despertar

les flors que eren adormides.

Ja comencen a tornar

els ocells que van migrar.

El fred i l’hivern han marxat,

la calor de nou ha tornat.

La pluja i el vent ens han deixat

i l’astre del sol torna a brillar.

Les nits es tornen més curtes

i els dies són ja més llargs.

Tot és joia i alegria

que gaudim tots plegats.

Lluna

NOM: Paula Pérez

CURS: 5è Primària

3r PREMI -POESIA

6è primària

TROBADA A L'IKEA

Em dic Ivet i ara visc a la ciutat de Girona. Tinc dotze anys, sóc baixeta, tinc els ulls verds i el cabell castany, gairebé sempre recollits amb una cua. Sóc alegre i

simpàtica, molt amigable. Fa unes setmanes que m'acabo de traslladar i no tinc amics, però no perdo l'esperança. El dilluns vinent començaré l'escola, una

escola desconeguda per mi. Un matí anava camí de l'Ikea, a comprar mobles nous

amb el meu pare. Un cop allà, vaig veure una nena i, encara que no la coneixia de res, la vaig saludar. I ella a mi també. Li vaig explicar que acabava de venir a Girona amb el meu pare i, que per tant, era nova a la ciutat. Ella

em va explicar que vivia allà des de sempre, amb els seus pares i el seu germà petit. Ràpidament vaig sentir que connectava amb aquella noia que, per cert, es deia

Cristina. Vaig veure que tenia un collaret molt estrany, però no li vaig donar importància. De sobte, el meu pare va venir a buscar-me, li vaig donar la meva adreça de

correu electrònic a la Cristina i li vaig dir adéu. Unes setmanes més tard, vaig rebre un correu de la Cristina que deia que em convidava a anar a la muntanya. Li vaig dir al meu pare i m'hi va deixar anar. Ell havia trucat als

pares de la Cristina i havíem quedat que ells em portarien amb el cotxe. Vam passar un dia fantàstic! Però els pares de la meva amiga sempre li anaven dient:

-Vés amb compte, que prendràs mal!. Després de dinar, la Cristina em va dir: -Ivet, t'he d'explicar una cosa molt important. Tinc una

malaltia. He d'anar amb compte, perquè amb un cop de no res em puc fer molt de mal.

Jo em vaig quedar molt sorpresa, i em vaig preocupar per ella. S'estava fent de nit, havíem de marxar ja. Em

van portar a casa. Jo no podia deixar de pensar en el que m'havia explicat. Un altre dia, la Cristina també em va convidar a anar a patinar, un altre cop a la neu, un altre a jugar a bàsquet... Sempre era molt divertit i ens ho

passàvem molt bé. Ens vam fer molt amigues. Fins que un dia, el meu pare em va dir que la Cristina havia tingut un accident i estava a l'hospital. La vaig anar

a veure, estava molt malament, però encara podia parlar. Em va saludar, i vaig començar a plorar.

La Cristina em va dir: -No ploris Ivet. No és trist morir. Mai t'oblidis de mi, així continuarem sent les amigues que som ara.

Es va treure el collaret, me'l va donar i va dir: -Té, queda-te'l, és molt especial per mi, i una cosa especial ha de ser per una persona especial.

Tot seguit, va tancar els ulls per sempre. A la Cristina no puc oblidar-la i sempre la portaré en el cor, però tinc

ganes de començar el nou curs i fer noves amigues. Però cap podrà reemplaçar a la Cristina.

N.C.G

NOM: Lucia Fernandez

CURS: 6è Primària

1r PREMI -PROSA

Un viatge inoblidable

Érem a l’any 1926, en un poble molt petit del Canadà.

Allà vivia una nena de 7 anys que es deia Joana, era

baixeta, prima i amb el cabell ros fins a la cintura. La

Joana era simpàtica, tenia molts amics i li agradava molt

saltar a la corda. Ella volia estudiar, aprendre a llegir, a

fer operacions però els seus pares no la deixaven,

perquè deien que ella havia de ser mestressa de casa i

que tot això no li feia falta.

Un dia, la Joana, anant cap a casa, va veure que havien

obert una tenda d’antiguitats i hi va entrar. Va començar

a mirar i de sobte va veure un objecte rodó molt estrany.

Era brillant i tenia dibuixos de llamps. El va agafar entre

les mans i... va aparèixer en un prat verd ple d’ arbres i

flors de tots colors; de l’ensurt es va desmaiar. Quan es

va despertar va veure que estava envoltada de lletres i

números. Es va aixecar i va començar a córrer el més

ràpid que va poder, però no hi havia manera estava tot

ple de lletres grans i petites, majúscules i minúscules,

nombres de l’u al nou, de tots colors i mides. La Joana,

que ja no tenia tanta por, es va apropar i va veure que

les lletres i els números tenien ulls i podien parlar. La

Joana molt il·lusionada es va presentar:

-Em dic Joana i tinc set anys.

Tots es van emocionar molt, per ells els humans eren

com fades i podien complir tots els seus desitjos. La

Joana els va explicar que no era veritat, però no la

creien, estaven meravellats. Però de sobte se li va acudir

una idea,.... els hi podia demanar als números i a les

lletres que l’ensenyessin a fer operacions i a llegir. Ells

estaven molt contents:

-Ajudarem a un humà!-van exclamar tots.

La Joana es va sentir molt estimada. Llavors, de mica en

mica va aprendre a llegir i a sumar, i també a restar,

multiplicar i dividir! Però, de sobte, va pensar:

-Com tornaré a casa?!

I aleshores és quan va recordar que tenia una cosa a la

butxaca, era aquell objecte! Uff no sé que hauria passat

si no el tingués! Però abans de marxar va prometre a les

lletres i als números que els vindria a veure.

Va agafar aquell objecte entre les seves mans i va

aparèixer a la botiga. Se’n va anar a casa xiulant i molt

contenta. A partir d’aquell dia els va anar a veure sovint i

els hi explicava els seus progressos. De gran va poder

ser el que sempre havia somiat: una gran matemàtica,

famosa a tot el món.

Piscis

NOM: Sònia Montserrat

CURS: 6è Primària

2n PREMI -PROSA

Acaba o comença

Acabava el 1999 era un dia estrany, feia sol però de sobte va

començar a ploure. Em sentia diferent, no se si era perquè avui

acabaven masses coses: l’ escola, el segle, l’ any... Res no

començava sinó que tot s’ acabava.

Vaig anar a l’ escola, era l’ últim dia de curs i allà tot es va

confirmar. Era tancada, abans de temps, ni tan sols vaig poder

acomiadar- me dels meus companys. Per què l’ escola havia

tancat abans? No entenia res!Alguna cosa passava, potser era

conseqüència de que tantes coses acabessin. El meu cap només

pensava:” s’acaba tot fins el món...”

Pensant, pensant em va venir una idea, records de quan era

petita, estranyes converses dels meus pares i avis sobre el fet

que faltava poc temps per a que l’estrany pacte que el Govern

havia fet amb extraterrestres comencés. L’1 de gener del 2000,

llavors el fi de la humanitat hauria arribat. Els extraterrestres,

farien d’una manera o d’una altra que tots els humans

tinguéssim un somni etern.

Sembla que el seu planeta no estava en bones condicions i

l’única opció era envair la terra. Ostres extraterrestres! Ho vaig

entendre bé? Per si de cas, vaig reunir als companys de classe i

ho vaig explicar tot i van arribar a la conclusió que no podia ser,

com podíem permetre que el govern regales la terra a uns

forasters? Eren bojos? .

Fent servir les xarxes socials tothom en parlava i a través d’

elles Itàlia, França... tot el mon es va assabentar del tracte,

doncs molta gent havia sentit algun cop aquest secret a veus.

Semblava que la gent gran asomia el que el destí els deparava,

però nosaltres, els joves no estàvem disposats. Era massa tard

per impedir per la força res, això no tenia ni cap ni peus, calia

fer el possible per protegir el món, si calia estàvem disposats a

lluitar però a la fi ens va venir al cap una bona idea. Quedaven

poques hores per acabar l’ any i havíem de fer veure que la

Terra era un planeta malalt, i per tant no els convenia. Que a la

humanitat li quedava poc temps de vida ja que havien

expressament esgotat tots els recursos naturals del planeta.

Els extraterrestres eren ximplets i el nostre govern molt llest i

els havia regalat una poma enverinada, ja que si l’ ocupaven

acabarien com nosaltres, s’ extingirien. Aquest missatge es va

difondre per la xarxa en milers de correus electrònics i així ells

es donarien compte que el nostre planeta estava pitjor que el

seu i que no els hi calia esgotar l’energia que els hi quedava

envaint-ne un que estava pitjor i que no els assegurava la

supervivència. Ho vam fer i el resultat va ser que les naus que

ocupaven el nostre cel van desaparèixer de la mateixa manera

que el van ocupar, sense adonar-nos. Els politics no entenien

res, però van fer veure que van ser ells els qui van impedir l’

invasió. A nosaltres ens donava igual, era al·lucinant havíem

salvat la terra!

Nicky

NOM: Elisabeth Ortuño

CURS: 6è Primària

3r PREMI -PROSA

LA GRANISSADA

Aquella granissada,

de pedres quadrades

que queia amb força

i ningú l’empaitava.

Amb el cotxe anàvem

i amb els ponts plens d’aigua,

circulàvem a velocitat màxima

i a casa no tornàvem.

Voltes i voltes donàvem

i aquella pedregada no parava,

queia cada cop més forta

i la cosa empitjorava.

Dins les botigues

gent hi havia,

darrere les finestres

ben atemorides.

Gent preocupada,

gent tranquil·la,

després d’aquella tempesta,

la calma neixia.

Els carrers plens d’aigua estaven

i la gent tota xopa anava.

Xip-xap feien les botes,

i les clavegueres, fins al coll d’aigua.

Aquella granissada,

de pedres quadrades

que queia amb força

i ningú l’empaitava.

AlejandritaZ

NOM: Sheila Leiva

CURS: 6è Primària

1r PREMI -POESIA

EL TEATRE

Arribes a la cua

està ple de gent.

No et deixen passar

i tens ganes d’ entrar.

Per fi has entrat

i a l’ última fila t’ ha tocat.

Teus els prismàtics

i el disposes a escoltar.

Surt el senyor pesat

que diu que apaguis el mòbil

i treguis el flash.

S’ aixeca el teló.

S’encenen els llums.

Tenim un gran interès per saber

el que tocarà veure avui

Els focus l’ il·luminen.

Els focus l’ admiren.

Els actors improvisen

Sobre el text cada dia.

Milers d’ històries s’ hi expliquen

històries de gent del carrer.

Explicades de mil formes

i totes tenen el mateix secret.

Ja poden ser grans o petites

que el seu sentiment igual arriba

a tot aquells que des de la butaca les mira.

Entre ovacions i aplaudiments

poc a poc el teatre es buida.

A fora, espera la gent

per veure l’ actor del moment.

Pseudònim: Cirera

NOM: Elsa Manrique

CURS: 6è Primària

2n PREMI -POESIA

Empresonat

És trist i tancat,

sempre em vigilen,

em vigilen per una cosa que he trencat,

i no és veritat!

Són barrots els qui em tanquen,

un pijama he de portar,

ple de ratlles negres i blanques,

o més bé ataronjat.

Matí, tarda i nit,

no paro de pensar,

a on podria estar?

Violetes i margarides tocaria,

Si no estigués tancat!

Obriu, obriu,

Deixeu-me en llibertat!

Clàudia

NOM: Alba Costa

CURS: 6è Primària

3r PREMI -POESIA

CASTELLANO

3r primària

UNA BUENA CAÍDA

Un día, cuando mi hermano iba a tercero y yo a primero,

estábamos en mi casa y después de comer le

preguntamos a mi madre si podíamos poner una tienda

de campaña en la litera. Mi madre dijo que sí.

Estuvimos toda la tarde montando la tienda de campaña.

Después de cenar nos fuimos a dormir muy

emocionados. Aquella noche me movía mucho mientras

dormía y le di una patada a la tienda, debió ser una

patada bastante fuerte porque la tienda de campaña se

cayó al suelo, con tan mala suerte que me di un buen

golpe con la punta del radiador y mi hermano se cayó al

suelo.

Menos mal que no me hice daño, continué durmiendo

como si no pasara nada, me lo explicó mi hermano a la

mañana siguiente. Des de ese día ya no nos han dejado

dormir nunca más en la tienda de campaña.

Roseta Rosa

NOM: Ruth Jiménez

CURS: 3r Primària

1r PREMI –PROSA

UN DÍA QUE FUE ALEGRE Y TRISTE

Aquel día fue alegre y triste a la vez. Al principio fue un

día muy alegre porque nos fuimos a Port Aventura y

mientras estuvimos allí nos lo pasamos muy bien.

Vinieron mis primos y nos subimos a muchas

atracciones: montañas rusas, colchonetas … y muchas

más que resultaron muy entretenidas y divertidas.

Nos lo estábamos pasando genial cuando de pronto todo

cambio. Mis padres recibieron una llamada telefónica en

la que le dijeron que teníamos que volver rápidamente a

Barcelona porque mi abuela se había puesto enferma.

Cogimos nuestras cosas y nos marchamos a casa.

Cuando llegamos fuimos a verla y estaba muy grave,

pasaron algunos días y al final se murió.

Luciano

NOM: Héctor Vega

CURS: 3r Primària

2n PREMI –PROSA

AMIENEMIGOS

Era un día de Carnaval, yo, María, estoy en una fiesta de

disfraces con mis amigos: Emma, Carla, Hèctor y Marc.

Yo, María, tengo tres hermanos, en total somos cuatro.

Yo soy la mayor, luego viene Laura, después Rubén y por

último Bruno.

Con todos mis hermanos y amigos entramos en una sala

llena de niños. Como cada año primero jugamos al

escondite, después media hora de música y por último lo

mejor, ¡El concurso! Cada año hacen un sorteo y regalan

juguetes. ¡Que nerviosa! Haber si este año me toca

algún premio. ¡222! Ese número me suena de algo.

¡María! grita mi hermano. ¡Es mi número!. Vamos a

recoger el premio. Cuando se ha acaba la fiesta Carla

propone inventarnos una obra de teatro.

Todos estamos de acuerdo pero cuando ya tenemos la

obra casi acabada se oyen ruidos de pelea. Son Emma y

Carla que se están peleando. ¡Siempre se pelean! Llevan

peleándose desde la guardería. Todos corremos a ver

qué pasa pero no están. Yo corro a buscar a Emma y

Marc y Hèctor a Carla. Yo hablo con Emma, pero dice

que no, que no tiene que pedirle perdón a Carla. Es Carla

que tiene que pedirle perdón a ella. Pasan doce minutos

y por fin convenzo a Emma para que le pida perdón a

Carla y entonces llega Carla. Emma se levanta y se

disculpa. Carla le dice a Emma que también le quiere

pedir perdón.

Por último decidimos entre todos que lo mejor será

enseñar la obra de teatro que hemos preparado a los

padres y así lo hacemos.

Esteisy Jones

NOM: Maria Diaz de Burgos

CURS: 3r Primària

3r PREMI –PROSA

4t primària

TENGO CELOS

Me llamo Ainhoa y quiero explicaros que tengo celos de

mi hermanita Carla y que creo que no son ni muy buenos

ni muy justos porque mis padres están tan pendientes de

mí como de ella. Todo empezó cuando Carla nació. Carla

nació el 19 de julio del 2011, todo iba muy bien y yo

estaba muy contenta, pero cuando cumplió 1 añito la

cosa cambió un montón. Me di cuenta que mis padres ya

no estaban tan pendientes de mi, me parecía que solo

se fijaban en Carla, y como que no me hizo mucha

gracia. Se lo expliqué a mis padres y me dijeron que no

era verdad y que si estaban más pendiente de ella era

porque era pequeñita. Yo no tuve más remedio que

entenderlo. Ahora Carla ya tiene dos años y todo ha

empeorado porque creo que mis padres no me hacen

caso, siempre le dan la razón a ella, y …. lo peor de

todo, me rompió el juguete de Navidad y como me

enfadé con ella y ella lloraba mis padres ¡me riñeron a

mí!. Yo, ya no puedo más y , sin embargo a veces pienso

que es pequeña y que me paso. Cuando estoy bien con

ella todo cambia, siento que la quiero mucho y que mis

padres a lo mejor tienen razón, que deben vigilarla más

porque es más pequeña y no quieren que le ocurra

nada. Bueno y, aunque a veces me cuesta reconocerlo,

me encanta tener una hermana

Pica Tripas

NOM: Ainhoa Garcia

CURS: 4t Primària

1r PREMI –PROSA

ME VOY DE VIAJE

Dentro de unos días me voy de viaje a la Habana, que es

la capital de Cuba. Me voy con mi madre Clara y mi

hermana Irene. Las tres estamos muy impacientes, con

muchas ganas de viajar y sobre todo de llegar allí. Mi

madre hace más de un mes que empezó a preparar las

maletas porque quiere llevar muchas cosas para toda mi

familia. En el equipaje de mano yo llevo colores y una

libreta con dibujos de camisetas y que tienes que

diseñar. Mi madre se lleva la Nintendo, el Ipod .. cosas

para distraernos un poco durante el viaje porque dura

unas cuantas horas. Al llegar espero pasar mucho tiempo

con mi familia cubana, que es la familia de mi madre,

todo el que no he podido pasa durante 6 años que es el

tiempo que ha pasado desde la última vez que los vi.

Nuestra vida allí es muy diferente, primero porque no

tenemos que ir al colegio y aunque nos han puesto unos

cuantos deberes no es lo mismo, después porque allí es

verano y podremos ir a la playa y por último porque nos

pasamos el día cambiando de casa para poder visitar a

mis abuelos, mis tíos, primos ,,, que siempre nos invitan

a comer, merendar y otras actividades. Espero

pasármelo muy bien y traerme unos buenos recuerdos

de este viaje.

A 24

NOM: Ariadna Figueres

CURS: 4t Primària

2n PREMI –PROSA

¡QUÉ DIVERTIDO!

El año pasado fui de viaje a Berlín con toda mi familia.

Nos íbamos 4 días. Llegó el momento de la partida y

rápidamente nos fuimos al aeropuerto. Cuando despegó

el avión estaba muy contento y también nervioso. Yo me

preguntaba ¿ cómo será Berlín? Y… ¡ era espectacular!.

Habían muchas tiendas, restaurantes, bares,

monumentos … y sobre todo historia. Mi hermano me

explicó unas cuantas cosas de Berlín. ¡ Me gustó mucho!

Visitamos muchos sitios: el muro de Berlín, la puerta de

Brandesburgo y el Parlamento, que fue lo que más me

gustó. La comida… estaba buenísima, sobre todo el

frankfut con curri. Uno de los días, después de comer,

mis primos, mi hermano y yo fuimos a hacernos una foto

con un señor que estaba vestido de general de la guerra.

Al día siguiente ya teníamos que regresar a Barcelona

pero antes aprovechamos para visitar todos los sitios que

pudimos. Más tarde llegamos al aeropuerto y me despedí

de Berlín. ¡ Qué divertido!

Wily Wonka

NOM: Xavi Agudo

CURS: 4t Primària

3r PREMI –PROSA

5è primària

UN FUTURO MUY GRIS.

Había una vez, en una ciudad extremadamente

contaminada, donde el cielo era gris por el humo, donde

utilizaban energías no renovables para los objetos y

donde cortaban una gran cantidad de árboles para hacer

papel; algunas personas, muy pocas, que estaban

totalmente en contra, pero, no podían hacer mucho.

Una de ellas era una niña, se pasaba el día intentando

convencer a sus padres para que reciclaran, pero no lo

conseguía.

Un día cuando toda la ciudad estaba aún dormida,

sucedió que todos los ciudadanos tuvieron el mismo

sueño: Se despertaban en su casa, pero algo había

cambiado, porque al salir a la calle, el cielo era negro por

culpa del humo, el aire no se podía respirar y había un

exceso de energía nuclear. Había ambulancias circulando

a toda prisa para llevar mascarillas y bombonas de

oxígeno, la mayoría de la gente no podía ir a trabajar.

Los ciudadanos intentaban dejar el país, pero todo el

mundo sufría la misma situación. La economía caía en

picado y parecía que era el final.

Cuando, al fin, los habitantes se despertaron de la

horrorosa pesadilla, absolutamente todos, fueron

corriendo a mirar al cielo. Estaba gris oscuro, como

siempre, pero, comprendieron lo peligrosa que era la

contaminación y por fin comenzaron a reciclar. Se

suprimieron las centrales nucleares, los científicos

buscaron energías renovables y acordaron que todo el

mundo reciclaría.

Aprendieron la lección y poco a poco el mundo fue

mejorando.

JULIA

NOM: Lisa Lamelas

CURS: 5èPrimària

1r PREMI –PROSA

EL SUEÑO

Un día, cuando era muy pequeña, me fui a dormir

después de ver una película de dinosaurios que echaban

en la televisión.

Al cabo de un rato, cuando me dormí, tuve un sueño

muy extraño: Soñé que me despertaba en mi habitación

y que estaba lloviendo, me acerqué a la ventana; pero,

no llovía. Antes de que me diera tiempo a volver a la

cama, las luces del pasillo empezaron a parpadear y en

una esquina vi un dinosaurio que se asomaba. Las luces

se apagaron del todo y cuando se volvieron a encender,

el dinosaurio estaba más cerca, Cada vez que se

encendían y se apagaban las luces, aparecía más cerca,

así hasta que se puso delante de mí, entonces las luces

se volvieron a apagar y al encenderse de nuevo, ya no

estaba.

Me levanté un poco asustada y fui a ver si estaban mis

padres y mi hermano. Pero, no los encontré por ninguna

parte, las camas estaban bien hechas, así que ya se

habían ido. Salí al comedor, abrí la puerta de la calle y

salí al descansillo. En la planta no había nadie, sin

embargo, todas las puertas estaban abiertas. Fui

entrando casa por casa, pero, no había nadie en todo el

edificio.

Bajé las escaleras, con la idea de salir a la calle. Al llegar

al portal abrí la puerta y ¡todo era diferente! No había

edificios, ni farolas, ni bancos... Era como una selva

prehistórica.

Había árboles gigantes y todo estaba lleno de enormes

plantas. Cuando me di la vuelta, para volver a casa, el

edificio había desaparecido. Empecé a caminar, sin saber

muy bien adonde ir, esperando encontrar a alguien que

le pasará lo mismo que a mí.

Según iba caminando vi a otro tipo de dinosaurios que

pasaban por mi lado sin hacerme nada, personas,

ninguna.

Empezaba a estar cansada y había decidido sentarme en

una roca, cuando apareció un Tiranosaurio Red. Empecé

a correr, pero estaba tan cansada que tropecé y me caí.

Vi como el dinosaurio se acercaba a mi a toda velocidad

y de repente... me desperté en mi habitación.

Cogí una linterna y revisé toda la casa; todo estaba en

su sitio, no había rastro de ningún animal, la calle era la

misma y mis padres... también estaban.

Al ver que todo seguía igual, comprendí que todo había

sido un sueño. Guardé la linterna en su sitio, volví a mi

cama y me dormí. ¡Qué susto me había dado!

LINDA

NOM: Paula Pérez

CURS: 5èPrimària

2n PREMI –PROSA

EL MEJOR LIBRO PARA NIÑOS.

Había una vez un libro que estaba siempre muy triste porque

era un libro infantil y los libros que tenían más información se

metían con él, le decían que no servía para nada, porque no

explicaba nada que los humanos no supieran y sólo tenía

dibujos y muy poca letra.

Todos los libros estaban en la biblioteca del pueblo, un día la

madre de un niño que era, no recién nacido, pero casi; pidió el

libro infantil y se lo llevó a casa. Por la noche la madre cogió el

libro y se lo empezó a leer a su hijito. Le pareció que a su hijo le

gustaba mucho porque cuando lo leía empezó a sonreír y a reír.

La madre devolvió el libro, a la biblioteca, a la mañana

siguiente.

Los otros libros le preguntaron, al libro infantil, cómo le había

ido la noche. Él les contestó que le había ido muy bien, que

había hecho reír a un niño.

Pasaron los años y la madre le explicó a su hijo que cuando él

era pequeño, una noche, le leyó un libro que le encantó. El niño

decidió que, cuando saliera de la escuela a las cinco, iría a la

biblioteca para coger el libro que de pequeño le había

encantado. Así lo hizo, cuando llegó a la biblioteca, cogió el libro

y se lo llevó a su casa. Cuando acabó los deberes, se puso a leer

el libro. Le gustó tanto y le hizo recordar tantas cosas de cuando

era pequeño, que decidió ir a la biblioteca a la mañana siguiente

para preguntar si se lo podían vender. Le contestaron que sí y

se lo compró.

Cuando pasaron los años, el niño (ya un hombre), tuvo un hijo

al que le regaló el libro infantil al cumplir un año, porque decía

que era el mejor libro para niños pequeños.

Desde ese momento ese libro pasó de padres a hijos durante

muchos años.

LAS SUPERNENAS

NOM: Helena Cantabella

CURS: 5èPrimària

3r PREMI –PROSA

6è primària

UN DÍA DESASTROSO.

¡Odio los martes! Siempre me sale todo mal.

La semana pasada me levanté y me fui a duchar; pero,

se había roto la caldera y el agua salía congelada.

Cuando iba a salir de casa para ir al colegio se puso a

llover, así que, cogí el paraguas y me fui hacia la parada

del autobús, como se me escapó, me tuve que ir

andando, mientras esperaba en un semáforo pasó un

coche y me empapó toda, por lo que volví a casa para

cambiarme, cuando terminé me fui corriendo para no

llegar tarde; pero, ya habían cerrado las puertas. Me

perdí la primera clase y la profesora me echó la bronca

del siglo. En la clase siguiente pusieron un examen

sorpresa y me fue fatal, saqué un tres y medio. Después

fuimos al patio y mis amigas se enfadaron conmigo

porque me dijeron que tenía que llevar la camiseta que

todas teníamos igual. Yo les conté lo que me había

pasado con el agua, aunque no me creyeron. Después

del patio, teníamos francés, como no había hecho los

deberes, me pusieron una nota en el diario escolar.

A mediodía me fui a comer a casa y me olvidé el

paraguas en el colegio, ¡me volví a mojar toda! Después

de comer me fui de nuevo hacia la escuela; pero, con las

prisas me dejé los libros en casa.

Al terminar las clases de la tarde, me fui a la biblioteca

del barrio porque había quedado con la única amiga que

no se había enfadado; pero, se puso a hacer el burro y

por su culpa nos echaron.

Llegó la hora de cenar, mis padres todavía no habían

vuelto, por lo que decidí hacerme una tortilla, estaba

cocinando y me quemé la mano, como no era nada grave

seguí y luego me senté en el sofá porque hacían un

programa que me encantaba, pero lo cambiaron por una

película en blanco y negro. Cuando me iba a la cama, me

di cuenta de que no tenía ningún pijama limpio, así que

tuve que ponerme uno que ya estaba usado y encima

como no podía dormir, me levanté unas cinco veces a

beber agua.

¡Un día desastroso!, y ayer, que también era martes, por

supuesto todo me salió mal.

Cuando me levanté iba a vestirme y mi madre me contó

que en las noticias decían que haría mal tiempo, por eso

me puse tres camisetas y un jersey de lana. Al salir de

casa hacía bastante frío; pero, a la hora del patio hacía

muchísimo calor, fui a quitarme dos camisetas, pero una

profesora me pilló en el lavabo y me hizo salir

inmediatamente, así que estuve toda la mañana

achicharrándome.

A mediodía me puse de manga corta y me fui para el

cole, me estaba quedando helada; pero, no tenía tiempo

de volver a casa a cambiarme porque si no llegaría tarde.

Dos horas de clase congelada.

Cuando salí del colegio me estaba esperando mi padre,

el problema es que trabaja de heladero y todos mis

amigos vieron como me subía en un coche con un helado

gigante que sonreía.

¡Odio los martes!, creo que la semana que viene me

quedaré todo el día en la cama.

PISCIS

NOM: Sònia Montserrat

CURS: 6èPrimària

1r PREMI –PROSA

EL SECRETO DE MI ABUELA.

Acababan de finalizar las clases, y yo, había hecho

planes con mis amigas. Por fin íbamos a disfrutar de una

tarde tranquila: sin deberes, sin estudiar…

¡Ay! Así durante los tres meses de vacaciones de verano.

Pero, al llegar a casa mis planes se vinieron abajo, mi

querida abuelita me había organizado la tarde. Me había

invitado a merendar en su casa y, cualquiera le decía

que no, menuda era mi abuela. Así que con todo el dolor

de mi corazón, llamé a mis amigas diciéndoles que lo

teníamos que dejar para otro día, la cita con mi abuela

no se podía anular de ninguna de las maneras. Ninguna

dijo nada, todas sabían cómo se las gastaba mi abuela y

como el verano era tan largo, había muchos días para

vernos. Así que, a las cuatro de la tarde, me dirigí a su

casa, no sin antes haber cogido mi chaqueta de lana, que

siempre iba conmigo cada vez que visitaba a mi abuela.

Era raro ¿no?, qué hacía yo con chaqueta en junio, pues

con esta historia os enteraréis del por qué.

Al llegar ante la puerta de su casa un intenso escalofrío

empezó a invadir mi cuerpo y me puse la chaqueta de

lana, pero antes de que me la hubiera acabado de poner,

se abrió la puerta con un golpe de viento. Miré por toda

la casa y no había nadie, me faltaba por mirar en su

habitación, pensaba que quizás estuviese enferma y se

hubiera acostado. Así fue, allí estaba ella acurrucada y

blanca como la nieve. Me asusté muchísimo y corrí hacia

su lado.

Ella me cogió de la mano y me tranquilizó diciéndome

que no me preocupara, que eran dolores propios de los

años y, me invitó a sentarme junto a ella, pues tenía

algo importante que contarme, se trataba de un gran

secreto, y yo había sido la elegida, según ella porque

sentía dentro de mí el escalofrío que producía la llamada

del baúl del tempo, un baúl que había pasado generación

tras generación de elegidos y del que ahora, mi abuela,

era la poseedora, aunque no por mucho tiempo más ya

que pronto pasaría a ser mío, no sin antes pasar una

prueba para asegurarse de que era digna de él.

La prueba no sería fácil, ya que viajar a través del

tiempo suponía un gran riesgo, podía quedar atrapada en

esa época por eso era obligatorio cumplir una serie de

normas, para no alterar la historia, normas muy

complicadas de cumplir.

Según me iba explicando, por culpa de esas reglas, en

uno de sus saltos al pasado, no pudo evitar o más bien

no quiso, conocer a mi abuelo, ¡sí!, a mi abuelo y

enamorarse perdidamente de él. Yo siempre había

pensado que mi abuelo estaba muerto ya que nunca

había oído hablar de él; yo nunca les pregunté por miedo

a que mis preguntas sobre él les hicieran daño al

recordarlo.

Pues ya sabía que tenía un abuelo pero mi madre no

sabía que tenía un padre y esta sería mi misión; buscar a

mi abuelo, viajar con él a través del baúl del tiempo y

llevarlo junto a mi abuela para cumplir así la promesa

que le hizo en su último viaje de que algún día volvería a

por él, para poder estar juntos. Ese

día había llegado con la confirmación de que yo, su nieta,

era la elegida, una guardiana del baúl como ella, ahora

sólo faltaba que yo aceptase continuar su labor y así

cumplir con la misión.

Pero, eso será otra historia, que algún día espero

poderos contar.

BLACKYNELO

NOM: Elisabeth Ortuño

CURS: 6èPrimària

2n PREMI –PROSA

LA VISIÓN DEL FUTURO.

Esa misma mañana, Silvia se levantó con una sensación

muy extraña, aquello que acababa de ver no era un

sueño, ocurriría justo, dentro de dos días.

¿Qué podía hacer? Si no hacía nada, sería un desastre.

Había pasado tanto miedo que no podía sacárselo de la

cabeza. En el colegio todo temblaba y paredes y techos

caían por todas partes, había niños heridos en cualquier

sitio, nadie sabía cómo salvarse, corrían arriba y abajo;

pero, no lograban encontrar una salida segura para

llegar a la calle. El pánico era inmenso.

Tenía que explicárselo a sus padres de alguna manera;

pero… ¿la creerían?

Era una historia tan fantástica que no se lo creía ni ella

misma; pero, estaba segura de que sucedería.

Intentó utilizar los argumentos más convincentes pero

aun y así sus padres le dieron una tila para que se

tranquilizara. Debía buscar otra alternativa así que al

llegar al colegio, lo primero que hizo fue ir a hablar con

el director. Volvió a repetir la historia, intentando

esconder su lado más miedoso. Por supuesto tampoco la

creyó ¿Y, cómo no! La mandó al comedor para que le

diesen otra tila. Mientras se la tomaba pensó que la

única solución, que aún no había intentado, era confiar

en sus amigos que, como eran muy imaginativos,

seguramente se les ocurriría algún plan para

solucionarlo.

Ellos la creyeron. Ahora Silvia, no era la única que estaba

nerviosa sino también todo su grupo de amigos. Uno de

ellos tuvo una idea. Dijo que podían llamar al

Ayuntamiento y explicar lo que podía llegar a suceder. El

resto del grupo no aceptó la idea, porque el

Ayuntamiento rechazaría la llamada. De repente a una

chica del grupo se le ocurrió otro plan, a todos les gustó

muchísimo más y se quedaron un buen rato acabando de

planificarlo.

Al día siguiente a las 10:00 h, quedaron todos en el

pasillo principal de la escuela y cuando nadie los

observaba, hicieron saltar la alarma para que todo el

mundo saliera del colegio. Todos los alumnos y

profesores abandonaron, ordenadamente, el centro. Al

salir, todos estaban muy sorprendidos por lo que estaba

ocurriendo; pero, justo a los diez minutos de estar allí

fuera, ¡apareció la catástrofe!

¡Lo habían conseguido!

CEREZA

NOM: Elsa Manrique

CURS: 6èPrimària

3r PREMI –PROSA

Secundària

SABATES DESAPARELLADES

Aquell dia vaig sortir de casa com qualsevol altre. I la veritat no

m’esperava el que m’anava a succeir. Vaig baixar les escales del

metro i em vaig pujar al primer que va passar. Algú m’estava

observant sota aquelles ulleres de sol negres, se les va treure i

es va apropar a mi.

-Rafa?- em va preguntar.

-No, ho sento es deu haver confós, jo em dic Carles. La meva

cara és molt corrent- vaig riure incrèdulament.

-Oh! Doncs vostè és clavat al meu amic Rafa! És més, vostè riu

igual que ell! No tindrà un germà bessó?

-No, em deu haver confós, tinc un germà però petit. Adéu que

aquesta és la meva parada.

-Adéu-siau!

Aquella vegada va ser l’última que vaig veure aquell senyor tan

estrany, no recordo molt bé la conversa però va ser una cosa

semblant.

Després d’aquella misteriosa troballa el dubte se’m va tornar a

plantejar. No parava de donar-li voltes i més voltes. I si tenia un

germà bessó? A la mare li van dir que tindria bessons però

només vaig sortir jo... També cal tenir en compte que en

aquella època no existien les ecografies i el dubte se’m menjava

per dins. Potser sí que era el meu germà! Era un misteri, una

novel·la policíaca on el detectiu era jo i no tenia cap pista, però

seria un cas que resoldria tot sol, seria com Sherlock Holmes

sense el doctor Watson, però aquest misteri només el podia

resoldre una persona i malauradament aquesta persona era jo.

Sabia tres coses d’aquell Rafa: s’assemblava a mi, venia d’un

orfenat que es deia Santa Maria i que estava situat a Andorra

(segons el que m’havia dit aquell senyor, tot i que no ho hagi

esmentat en el meu escrit fins ara) i que es deia Rafa és clar.

Després d’aquell divendres tan estrany em vaig llevar a trenc

d’alba vaig agafar el cotxe i em vaig anar cap a Andorra. Anava

cap allà perquè per unir els punts havia de començar per on tots

els fets havien començat: a l’orfenat de Santa Maria. En arribar

una monja grassoneta em va obrir la massissa porta. Li vaig

preguntar per en Rafa i ella em va contestar que havia marxat

feia uns anys i que deuria tenir uns 30 anys, com jo vaig

pensar, i vaig intentar dissimular la meva cara de sorpresa. La

monja va dir que s’havia mudat a Barcelona, a les Rambles,

prop del mar. Li vaig agrair la seva valuosa informació. Vaig

anar volant per agafar el cotxe i començar a buscar. Vaig buscar

tot el dia carrer amunt i avall no vaig trobar-lo...

Després de tant esforç, vaig pensar, de tant temps buscant-lo,

tot el que havia fet per aconseguir arribar-hi a aquest punt...

Creia que seria bufar i fer ampolles (mai havia estat tan

equivocat) no així, això era com buscar una agulla en un

paller...

-Reconeix que ha sigut una mala idea- em vaig dir a mi mateix-

et creus qualsevol cosa que et diguin, a més ja ho sabies que no

aconseguiries res, però mirat per l’altre banda ningú no es

resisteix a un misteri tots som massa curiosos però, que hi

farem!

Semblava que ja no hi havia esperances però en quan el vaig

veure em va semblar que el sol només m’il·luminés a mi per uns

instants. Allà era ell, llegint el diari mentre prenia un cafè. Em

vaig acostar a ell com si un imant m’atragués cap a ell, estava

només a uns centímetres d’ell, no sabia què fer, quan, de sobte,

es va girar i es va espantar.

-Ah! Ets... Ets... Ets... JO!

-Tu ets en Rafa, oi?- vaig preguntar amb els ulls llagrimosos.

-Sí, com saps el meu nom?

-És una llarga historia però aniré al gra... Som germans

bessons!-vaig dir plorant d’alegria.

Es va aixecar bruscament tirant la taula amb tot el que portava

a sobre al terra. Ens vam abraçar a l’instant, no calien paraules

per expressar-nos, sabíem que el sentiment era mutu. Un cercle

de gent se’ns havia posat al voltant i ens estava aplaudint.

A partir d’aquell dia vaig sentir com la meva vida canviava i

tornava a començar una de nova amb el meu germà. Quan la

gent ens pregunta com és la vida de bessons o pregunta per

anècdotes de la infància, sempre expliquem la nostra història de

com ens vam conèixer. Jo ho comparo amb la metàfora de com

es van trobar un parell de sabates desaparellades, a causa d’un

desconegut que ens va marcar per sempre. I ara, em faig la

pregunta: com he pogut sobreviure tots aquests anys sense ell?

NOM: Paula Huerta

CURS: 1r ESO

CATEGORIIA D

1r PREMI –PROSA

Com una mare

Quan admiro la natura,

no puc deixar de pensar,

de com la terra s’alegra,

d’acollir tanta varietat.

Igual que una mare tendra,

dins la seva llar,

la màgia de la natura,

els vol protegir i cuidar.

Per què els posen en perill

si ells no fan cap mal?

Per l’egoisme de l’home

que els vol anar a caçar.

Dins d’aquesta gran família,

tant rica en diversitat,

es troben pares i fills,

que s’estimen de veritat.

Per què els volen fer patir?

Per què els volen separar?

Quan ells viuen feliços,

gaudint del Sol, l’aire i el mar?

Per què no atura l’home,

aquesta crueltat?

I els deixen viure tranquils,

en pau i felicitat?

I poder seguir gaudint,

petits i grans,

del tresor de la natura

que tenim al nostre abast.

NOM: Paula Aneas

CURS: 1r ESO

CATEGORIIA D

1r PREMI –POESIA

Ravensbrück

Ravensbrück. Un camp de concentració controlat per Max Kögel,

en el que les dones eren torturades pel simple fet de ser jueves.

La més forta de totes elles era la dona que jo estimava, Marlett.

Ella era la que més lluitava, la que protegia el que estimava per

sobre de tot, la que deia el que pensava i l'única que feia que

d'aquell lloc tan miserables sortissin els riures més bonics. La

dona que jo estimava està, morta.

Tot va començar al 1939. Jo vaig ser exiliat cap al nord

d'Alemanya, prop d'una població anomenada Fustenburg, on hi

havia el camp de concentració de Ravensbrück. Allà la vaig

conèixer. La primera vegada que la vaig veure va ser a la

sastreria. Ella estava cosint un simple drap vermell i la seva

companya i amiga Ella, seia al seu costat. Ella cosia un vestit

prestigiós de la filla del Max, el comandant. De sobte, va sentir

un soroll que la va espantar i amb les tisores que tenia a la mà

va tallar un petit tros de la màniga. Quan en Derek, l'altre

vigilant, es va assabentar, va preguntar qui ho havia fet. La

Marlett va dir que havia sigut ella posant d'excusa que estava

mirant una altra companya i se li havia anat de les mans, que ho

sentia molt. Però les disculpes no eren vàlides en aquell centre.

Jo que ho havia vist tot, vaig decidir callar ja que sempre he

estat molt reservat. La següent vegada que la vaig veure, tenia

l'ull morat i unes rascades a la cara. Els seus castanys cabells li

tapaven mitja cara. A partir d'aquell moment,vaig començar a

fixar-me en ella: mai havia conegut a ningú tan valent.

Al dia següent, ella estava al pati recollint aigua de la font amb

l'Ella. Les dues portaven el cubell ple fins amunt. Devia pesar

molt per la cara que feien. La Marlett li va dir alguna cosa que a

l'Ella li va fer riure i van perdre l'equilibri. Això va provocar que el

cubell caigués. No vaig poder evitar fer una rialla i que elles

m'escoltessin. La Marlett va mirar-me i els dos vam aguantar-nos

la mirada mentre somreiem. Vaig ser jo qui la va baixar en

adonar-me que en Derek m'estava observant. Des que vaig

arribar, no ha parat de fer-ho.

Els dies passaven, les mirades seguien i els somriures romanien

però mai havíem parlat. Fins que un dia assolellat, érem al pati i

ella estava removent el terra amb un carro oxidat. No era fàcil

controlar-lo ja que a part de la seva gran estructura, pesava

molt. Al fer més força,la mà li va relliscar i es va fer un tall al

canell. Li va començar a sagnar. Vaig anar a preguntar-li com

estava i si era greu. Em va respondre que es curaria. Però la

ferida feia mal aspecte i la vaig acompanyar a l'infermeria i ella

ho va agrair. En arribar, l'infermer no li va donar cap

importància; simplement, li va dir que es rentés la ferida amb

aigua. Els dos junts vam anar cap a la font. De camí, vaig

preguntar-li el seu nom: Marlett. I ella va refer-me la pregunta.

Li vaig dir el meu nom complet: Johann Silberschmied i ella va

riure. Li vaig dir que em podia dir Johann. Vaig agafar-li la mà

suaument mentre agafava l'aigua de la font i li posava a la ferida

coberta de sang. Les nostres mirades es van trobar i em va

acariciar la cara dient un "gràcies". Espatllant aquest romàntic

moment, vam escoltar unes passes que s'apropaven. Ens vam

apartar mentre callàvem. Era l'Ella per preguntar com estava la

Marlett. Poc després, vaig marxar cap a la meva habitació.

A la nit, no podia deixar de pensar en ella i el succeït aquell

meravellós dia. Estaria també ella pensant en mi? No podia

dormir, aquesta pregunta em treia el somni. Podia ser veritat? Es

pot estimar a algú en tan poc temps? No ho sabia, el que sí que

tenia clar és que no devia seguir amb això, però no podia deixar-

ho córrer i fer com si res hagués passat.

Al dia següent, ella estava més cansada i jo ho notava. Suava

excessivament, també en llocs tancats. No podia veure-la així,

l'havien de curar però els infermers es negaven. No sabia què

fer. Ella empitjorava per minuts. Així que vaig decidir robar les

els medicaments. El pla era el següent: a la nit, escaparia de

l'habitació, aniria a l'infermeria, els robaria i quedaria a les dues i

vint a la font amb la Marlett. I així ho van fer, eren les dues de la

matinada i vaig començar el pla. Tot anava bé fins que era a

l'infermeria i vaig obrir l'armariet per agafar les medicines però

una greu veu m'ho va impedir. Era en Derek. Em va dir que a

l'endemà li diria a en Max i que abandonés la sala. Vaig córrer

cap a la font i allà estava la Marlett amb una pàl·lida cara i amb

problemes respiratoris. Li vaig preguntar què li passava i ella va

mentir-me dient que estava bé. Li vaig dir que no havia pogut

aconseguir els medicaments i que havíem de fugir ràpidament.

Aniríem a un poble proper per aconseguir-los. Ella em va

pronunciar un sincer "ho sento" mentre una llàgrima li relliscava

per la galta. Li vaig dir que no plorés, que trobaríem la solució.

Però ja era massa tard. Ella em va mirar als ulls i em va dir un

curt "t'estimo". Vaig sanglotar mentre l'abraçava.

No vaig fugir perquè no tenia coratge, no podia deixar-la allà

sola. I el pitjor és que no havia tingut temps de dir-li el que

sentia per ella: estava enamorat.

NOM: Maria Platero

CURS: 2n ESO

CATEGORIIA D

2n PREMI –PROSA

TAN SOLS ANAVA A BUSCAR PA

Obro els ulls i tinc calor

Una altra vegada no m’ha sonat el despertador

“encara ets al llit?

Au vinga, aixeca’t ja!!

Vesteix-te ràpid i vés a buscar el pa”

Sobre el meu cavall i mig adormit

Visualitzo algú aturat al camí

“Ja ets aquí! Per fi has arribat!

Vés a salvar la princiesa que t’està esperant!”

-Que faci què? Que vagi on?

Si tinc el pa encarregat al forn

Oblida-te’n del pa, agafa l’espasa i vés-hi a lluitar!”

-A … a… lluitar amb el forner? Que no em vol donar el pa?

“Nooo, cap de cigró

És amb el drac amb qui has de lluitar”

- Amb un drac de joguina voldràs dir

Perquè sinó ja m’has vist prou.

“Això, un drac dins d’un ou!”

“Tu no ets en Jordi?”

- Sí señor, el de ca la Roser

“Doncs no perdem més temps,

Sigues un home i no badis més”.

Desembeino l’espasa amb seguretat

El seu pes m’arrossega cap a un costat

Ensopego amb una pedra i

Oooooh, la hi he clavat!

Gairebé em desmaio

En veure tanta sang

I d’allà brotà una rosa

Ara sí que estic flipant.

De fons se sent una veu:

“I a aquest el volen fer sant?”

NOM: Adrià Rosell

CURS: 2n ESO

CATEGORIIA D

2n PREMI –POESIA

L’altra cara de la moneda

La Laura és la filla del famós empresari i home de negocis,

Robert Delta. Aquest, president d’una enorme companyia que

s’encarrega de fabricar roba i sabates, ha aconseguit prou èxit i

diners com per estar-ne orgullós. Després de tot això, decideix

marxar a l’estranger, a l’Índia, per tal de construir més

fàbriques i que li surtin més rentables. Per la Laura, de tan sols

nou anys, tot això li sembla bé: el seu pare és ric i famós. Però

només ha vist una cara de la moneda. A l’Índia, però, hi veurà

l’altra: Què s’oculta rere la fàbrica del seu pare?

Quan hi van arribar, no podia deixar de fixar-se en la quantitat

de persones que voltaven pels carrers, de totes les edats. Les

dones, vestides amb “saris” passejaven tranquil·lament, mentre

els nens jugaven amb pilotes fetes amb draps o materials

semblants. Molts homes s’ajeien al costat de petites tendes

instal·lades al carrer, on venien espècies, fruita i artesanies i

d’altres anaven acompanyats dels seus fills, o de les seves

mullers. La Laura es divertia veient com la gent caminava

despreocupadament pels carrers d’aquell poble, tan diferent a la

Barcelona que ella coneixia. Més tard, després d’instal·lar-se al

seu nou pis, gran i luxós, el seu pare va preparar-se per anar a

visitar la nova fàbrica, ja en funcionament des de feia dos

mesos. Es trobava a menys de dos kilòmetres del poble, i, com

que hi anaven en cotxe, no van tardar molt en arribar. Quan ho

van fer r, el seu pare es va aturar a parlar amb l’home que

dirigia la fàbrica tèxtil, i, després d’una llarga conversació, va

entrar amb la seva filla a la fàbrica tot decidit. A l’interior, hi

havia desenes de telers alineats, a on hi havia gent treballant.

– Laura –li va dir el seu pare-. Espera’m aquí. Faré una visita

ràpida a la fàbrica i anirem a passejar pel poble, d’acord?

La Laura va fer que sí amb el cap, i, després de veure com el

seu pare marxava acompanyat de l’home que els havia rebut en

entrar, es va fixar en la gent que treballava cosint als telers. Hi

havia dones i homes, però el que més li va impressionar va ser

el nen que es trobava treballant en un d’ells. Devia tenir la

mateixa edat que ella, potser un any més per la seva altura.

Tenia uns ulls blaus i profunds i els seus cabells eren negres,

plens de rínxols. Portava una camisa que li anava gran, blanca,

tot i que era plena de taques de grassa de màquina, igual que la

seva cara. La Laura se li va acostar, i li va tocar suaument

l’espatlla. Sabia que no podria parlar amb ell, perquè no

coneixia l’idioma i, per tant, es va sorprendre quan li va parlar

en català.

– Qui ets tu? –li va preguntar el nen.

– Parles el meu idioma? Com és això?

- La meva mare era catalana i el meu pare hindú. Ets la filla del

senyor Delta, oi? - Sí, la Laura –va

dir ella tota orgullosa-. I tu, com et dius?

Tot seguit, un home que supervisava el bon funcionament dels

telers es va acostar, i va reganyar al nen en un idioma que la

Laura no entenia. Aquest va posar-se a plorar desesperat i,

encara enfadat per alguna cosa que el pobre noi no havia fet bé,

l’home li va donar una bufetada a tota la cara. Després s’hi va

apartar i el nen, reprimint el plor, va afanyar-se a tornar al

treball. La Laura, espantada, va fugir corrents.

Quan la Laura va tornar a casa, acompanyada del seu pare, li va

explicar a aquest el que havia vist, i li va preguntar per què

havien pegat al nen.

– No ho sé, Laura. Pensa que ha d’estar tot perfecte i que si

s’equivoca, doncs perdem diners. Suposo que si no havia fet bé

el teixit, li han pegat per tal de castigar-lo.

La Laura, no gaire convençuda i encara espantada, li va replicar

al seu pare. – No m’agrada

la fàbrica. Tots els que treballen allà estaven tristos. Per què,

pare? Com pot ser que no siguin feliços? Per què els peguen?

El seu pare, per tal d’esquivar totes aquelles preguntes, va

aconsellar a la seva filla que se n’oblidés d’aquell nen i que anés

a passejar pel poble, per tal d’oblidar-se’n.

Els carrers seguien plens de gent caminant, passejant i rient. Es

va acostar a un petit riu que hi havia, i, allà, a la riba, la Laura

el va veure. Era el nen, el de la fàbrica. Va aprofitar aquell

mateix moment per parlar-hi.

– Hola, sóc jo de nou. Com et dius?

Al principi, no va contestar. Però, finalment, va dir el seu nom.

Abhijay. Van parlar i van parlar i aviat es van fer amics.

S’entenien prou bé i van decidir veure’s allà cada dia, però

amagant-se del seu pare. Dies després, la Laura, que encara no

havia abandonat les ganes de saber què passava a la fàbrica, li

va preguntar a l’Abhijay per què el pegaven. I aquest, va dir:

- Ens peguen perquè no fem les coses bé. Si ens equivoquem,

no ens paguen aquell dia i, per tant, ens quedem sense menjar.

Els meus pares són morts i sóc un orfe que ha de treballar per

guanyar-me la vida, per menjar un bocí de pa sec cada dia. I ho

he de fer bé per tal d’aconseguir-ho...

La Laura, impactada per l’explicació del seu amic, li va explicar

com de diferents eren les coses a Barcelona, com els nens

anaven a l’escola i no a la fàbrica... I va veure que no tot era

tan perfecte com s’havia imaginat. Va veure l’altra cara de la

moneda, la cara oculta fins al moment. Per aconseguir que el

seu pare tingués riquesa, moltes persones estaven sofrint. La

Laura va veure com de diferent era el món dins la fàbrica.

Tothom era trist. No hi havia riures, ni tampoc temps lliure, ni

patis. El seu pare no li havia explicat tot el que passava al seu

voltant. Potser ni tan sols se n’havia adonat. Els obrers

treballaven setanta-dos hores a la setmana a canvi d’un sou

menor a l’euro. L’únic moment lliure de l’Abhijay era el

capvespre, després de la dura jornada de treball. Dormia quatre

hores i en treballava una mica més de deu al dia, sense comptar

el temps que passava treballant fora de la fàbrica, sense caps

de setmana ni vacances. Indignada per tot allò que el seu pare li

havia ocultat, va anar a buscar-lo i li va dir tot el que havia

descobert. Li va parlar del seu amic i li va dir que no li semblava

bé la terrible explotació a la que estaven sotmesos els

treballadors de la fàbrica. Però el seu pare no hi va fer res. Així

doncs, encara més enfadada, la Laura es va decidir a passar a

l’acció. Dia a dia, la Laura utilitzava els pocs diners que tenia

estalviats per tal de comprar menjar i roba necessària per

l’Abhijay. Però, tot i així, no podia ajudar massa, i només podia

proporcionar el més bàsic al seu amic. Frustrada per tota la

seva inutilitat, va haver de resignar-se. Veia com, tot i la seva

ajuda, l’Abhijay es trobava cada vegada pitjor: la seva cara es

tornava pàl·lida i els seus ulls tristos. Cada vegada que el veia,

cada cop amb menys freqüència, el veia més emmalaltís, i sabia

que no aguantaria massa temps treballant en condicions tant

pèssimes. Va intentar ajudar-lo i cada vegada estava més

preocupada per la seva salut. Va oferir-li tot el que necessitava i

més però, tot i això, l’accident va passar. Un dia, quan es van

trobar, la Laura va veure que no es trobava bé... I tot just en

aquell moment, es va desmaiar. Tot i els seus esforços per

reanimar-lo, per despertar-lo i per trucar l’ambulància van ser

inútils. Quan va arribar l’ambulància, l’Abhijay ja era mort.

Des d’aquell moment, la Laura va veure la realitat. No tot el que

passava al món era perfecte, i tot i que ho havia intentat, no

havia pogut parar l’inevitable. L’Abhijay havia mort i no era pas

culpa seva sinó de la avarícia del seu pare. I va saber que, des

d’aquell moment, tot i els plors, la tristesa, la pena i l’angoixa

que l’envaïen, no pararia fins acabar amb la injustícia. Un somni

impossible, segurament. Però, si no ho intentava ella, potser

ningú s’atrevia a fer el primer pas.

NOM: Víctor Torrecillas

CURS: 1r ESO

CATEGORIIA D

ACCÈSSIT –PROSA

Vivint dels records

La nit començava a caure sobre el poble d’Albanyà. Els fanals

començaven a actuar i els raigs de llum emergien de les seves

sutjoses vidreres. Els carrers quedaven completament inundats

d’una densa claror i les petites cases brillaven en la penombra.

Una brisa suau em va despertar de cop i volta, les fulles del

arbres es bellugaven lentament i el vent xiulava dèbilment

creant així petites onades a l’aigua de la font. Em vaig aixecar

del vell banc de la plaça major, o almenys el que quedava d’ell.

Abans, era un bonic banc de color marró com el cafè i tan nou

que donava gust sentar-s’hi, els xicots més menuts del poble

jugaven a pilota al voltant de la plaça, els arbres estaven

coberts d’una intensa copa verda i les flors del voltant gaudien

d’una agradable ventolina sota la tènue llum del sol.

A mesura que anava caminat pel carrer principal tenia l’estranya

sensació que alguna cosa m’observava curiosament. Un petit

gat negre avançava silenciosament per l’estret terraplè i

quedava completament camuflat davant d’una paret desgastada

i ennegrida degut a la humitat i al pas del temps, era tan fosca

com la gola d’un llop. Els ulls del petit gatet brillaven en la

tenebra com dues petites bombetes fosforescents.

La intensa llum de la Lluna il·luminava gran part del poble. Les

estrelles relluïen enmig del cel nocturn com diminutes peces de

plata i convertien la trista i freda nit en un moment màgic ple de

somnis i desitjos per complir. Vaig poder entreveure una silueta

inconfusible plena de majestuosos records guardats en ella.

La façana era de color salmó i estava envoltada d’un espès jardí

ple de plantes. A l’estiu s’omplia de vida i colors vius i la fina i

verda herba t’acariciava dèbilment les nues cames. Però ara, a

mitjans de febrer tot era molt diferent, les floretes baixaven el

cap per refugiar-se del vent, els finestrals tremolaven de fred i

podies escoltar la brisa palpant les petites teules del pronunciat

rogenc teulat.

Vaig dirigir-me cap a la porta a través del pedregós caminet del

jardí a un ritme considerable, ja que al cel començaven a

aparèixer uns núvols grisos plens de tristesa i fredor, però

principalment farcits d’aigua en l’interior, segur que d’aquí a uns

minuts començaria a ploure. En introduir la clau daurada dins

del pany es va sentir el mecanisme intern de la porta, vaig

posar la mà sobre el pom i en empènyer suaument cap a dins

vaig sentir aquell cruixit horrorós que feien les arcaiques portes

en obrir-se.

Només entrar ja començaves a notar una agradable escalforeta

afalagant-te la cara, al fons de l’ampli saló hi havia una gran llar

de foc, i en l’interior les flames crepitaven lentament i

alliberaven una dèbil onada de calor que es repartia per tota la

sala creant així un ambient càlid i acollidor.

La feble fumerola que desprenien les petites flamarades de la

xemeneia de pedra em recordaven l’espès fum que sortia de la

barbacoa. Cada estiu ens reuníem plegats i ens tombàvem a les

hamaques del jardí després de menjar aquella deliciosa carn de

xai a la brasa, acabada de cuinar. Però el que no podia faltar

mai era la copeta de vi juntament amb altres plats tradicionals

com un bon grial de bacallà amb verduretes o un seguit de

patés d’alta qualitat.

Em vaig treure la bufanda de llana que em va fer la meva àvia

anys enrere i la vaig deixar acuradament sobre el vell penjador

de fusta de l’entrada. Les parets interiors de la casa eren fetes

de fusta de pi i juntament amb les portes de deu quarterons

feien que la casa tingués aquell vertader aspecte rural ple de

calidesa i tranquil·litat.

Els dormitoris tenien games de colors groguencs i estaven

decorats amb arques i bonics armaris de lluna. Col·locat sobre

un dels llits de la casa hi havia un petit osset marró de peluix,

va ser un regal de la meva filla el dia abans que s’anés a viure a

un país, ben lluny d’aquí. Però ve cada any a passar l’estiu amb

nosaltres, ens assentem en les cadires de fusta del saló i xarrem

una estoneta al costat de la llar de foc cada nit.

Em vaig tombar al meu llit i, de sobte, vaig començar a sentir

uns dèbils copets al vidre de la finestra de l’habitació on em

trobava, vaig girar el cap cap allà i de seguida vaig comprendre

l’origen del cops, havia començat a ploure i les petites gotetes

xocaven dèbilment contra vidre fent així que a s’anés entelant a

poc a poc. Els ulls se’m començaven a tancar lentament i poc

segons després ja estava completament dormida, somiant amb

els bells moments de l’estiu i sabent que quan em despertés de

nou ja faltaria menys per tornar a reviure aquells agradables

records guardats dins meu.

NOM: Natàlia Vicente

CURS: 3r ESO

CATEGORIIA E

1r PREMI –PROSA

Mar de sentiments

Mira com de ràpid han passat els anys

que del no res t’has anat transformant

d’humil llavor a bella margarida.

Pensa trista en els dies del passat

que malauradament ja no tornaran

i et compliquen tant la vida.

Escolta el teu cor bategant

cada cop que el teu món s’ha enfonsat

ple de llàgrimes sentides.

Amaga tot allò que et faci mal,

que només sigui allà per molestar,

dins d’una carpeta prohibida.

Aprèn dels errors que t’has trobat,

de tot el que humanament has fracassat

i de, tot i així, no haver caigut rendida.

Bella dama que s’amaga entre la gent,

busca sol en un dia de boira,

troba un somriure diferent.

Observa el teu reflex sobre el mirall

amb mil defectes amunt i avall,

tots plegats formant una imatge bonica.

Cerca al teu interior covard

les forces per tirar endavant,

les ganes de viure festiva.

Lluita per fer els somnis realitat,

per aquella ànsia de no perdre mai

i per trobar sempre la sortida.

Esforça’t com mai hagis imaginat,

allò que val la pena t’està esperant,

desaprofita-ho i estaràs penedida.

Deixa’t guiar per algú especial

que t’agafi de la mà i t’ajudi a caminar,

que l’únic nom que rebi sigui amiga.

Bella dama que descobreix nous sentiments,

busca humilitat enlloc de glòria,

troba l’amor d’un innocent.

NOM: Sandra Quintana

CURS: 3r ESO

CATEGORIIA E

1r PREMI –POESIA

Reflexions contradictòries

M’agraden els ocells, suposo que perquè poden sortir volant

quan les coses no van bé. Però aquesta no és la solució, no pots

fugir sempre dels problemes o mai aprendràs a afrontar-los i

mai podràs avançar més, frenat pels problemes que són un mur

al teu camí.

Pot ser, llavors m’agraden les tortugues, perquè poden exiliar-

se dins la seva closca quan les coses es posen difícils, però

tampoc és la solució, ja que amagar-se només et deixa cec,

sense veure els problemes, tot i que segueixin allà.

I si m’agradessin els mussols? Quan surten els problemes ells

dormen i quan marxen es desperten. Però tampoc no és

aquesta la solució, perquè llavors els problemes et fan més ml

que mai, i deixaran de ser una realitat per a convertir-se en el

teu malson.

Llavors suposo que m’agraden els bous, que ho envesteixen tot,

siguin o no problemes. No tenen risc a trobar-se cap problema

de cara però sí d’esquenes. De totes maneres tampoc és la

solució perquè quan trenques un problema l’única cosa que fas

és fragmentar-lo i haver d’enfrontar-te amb milers de petits

problemes que semblen inofensius però t’acaben clavant una

estocada.

I si realment m’agraden els talps? Fan un bon forat i marxen al

fons on quan les coses es posen lletges la poca llum que hi ha

no els permet veure-les. Però els problemes són com l’aigua i

s’escolen pertot arreu perseguint-te pels mateixos forats que tu

has creat i per on ja no pots sortit.

Hi ha un animal que és segur que no m’agrada. L’ésser humà és

l’únic animal que es provoca problemes a si mateix només per a

trobar la satisfacció momentània. L’únic amb aires de grandesa

que té valor a posicionar-se per sobre la natura, a creure’s més

que els altres animals, a provocar guerres per ambició o

egoisme.

Pot ser que al final, sigui millor ser un llop, lliure, corrent per la

natura, àgil, tranquil, amb l’ajut d’una manada per enfrontar els

problemes. Tot i que després no els sabrà enfrontar tot sol i

això pot ser pitjor encara.

Potser la solució és que m’agradin els problemes.

O potser del que m’he d’adonar és que ningú m’ha d’obligar a

tenir un animal preferit, tot i que la gent ho faci. Potser hauria

d’aprendre a esquivar els problemes abans que aquests

comencin a empaitar-me. Potser això de voler ser com alguna

cosa té una certa gràcia al principi, però al final t’adones que tot

el que té és una bellesa destructiva, com el foc.

Pot ser el que s’ha de fer quan tens un problema no és fugir-ne,

sinó escriure un text de Sant Jordi per l’escola amb unes

quantes reflexions expressades en un llenguatge simple per a

oferir-les-hi a hom qui les necessiti. O potser aquesta tampoc

n’és la solució.

NOM: Alba Roc

CURS: 4t ESO

CATEGORIIA E

2n PREMI –PROSA

EL MEU FINAL

Imaginar una vida al teu costat

Creient una falsa realitat

I,ara escriure aquells moments

En què tan feliços vàrem ser

Mil nits en vela per recordar

Aquells “t’estimo” de veritat

Aquelles dolces abraçades

Que cada dia em regalaves

Sempre em deies que no deixes

Que el meu somriure decaigués

Ni que perdés les mirades a l’horitzó

Quan em feies el primer petó

Tu vas ser qui em va saber estimar

El príncep blau que em va il·lusionar

Tu vas ser la persona més recordada

En cada freda i trista matinada

És tant el que t’he donat

En el meu cor, un amor esbojarrat

En el meu cap,un pensament incontrolat

Però, les fitxes d’aquest joc s’han acabat

Obrir la finestra per respirar

L’últim aire que es quedarà

En el record de l’habitació

Quan ja no hi hagi salvació

NOM: Anna Gil

CURS: 4t ESO

CATEGORIIA E

2n PREMI –POESIA

Solo son dos palabras

Son simplemente dos palabras, ocho letras, tres sílabas y…

¡Por Dios! ¡Cuestan tanto de decir! ¿Por qué? No me lo explico…

Y no es solo cosa mía, ¡a ver si ahora voy a tener yo la culpa! La

culpa es de la sociedad, como todo. Aunque a veces olvidamos

que nosotros mismos, individualmente, pertenecemos a esta

sociedad y somos parte de ella. Sí, es cierto que solo somos una

gota en el océano… ¿Pero que es el océano sino una inexorable

agrupación de gotas?

¡Ah, mierda! Se me está pegando esto de filosofar de mi

amiga Laura. Esa maldita chica no se calla ni debajo del agua…

Que si los animales tienen sentimientos, que si el planeta se

está muriendo, que si no somos más que seres conectados

entre sí en una red llamada “destino”. En fin, una chica rara,

rara y un poco flipada. Solo diré que su película preferida es

“Amelie”. Los que la hayáis visto sabréis que esa película es

imposible de pillar, se mire por donde se mire. Y los que no

habéis tenido el placer de verla, sentíos afortunados.

Pero me estoy yendo por las ramas, ¡lo siento! Todo esto

venía a que… ¡Ah, sí, ya me acuerdo! Mi amiga Laura me ha

metido en la cabeza que tengo que decírselo. Sí, sí, ¡qué se lo

diga! Durante mucho tiempo he estado intentando reprimir ese

sentimiento. Mi yo más profundo sabía que existía; pero mi yo

más exterior, que no se entera mucho de las cosas, no estaba

del todo seguro. Sin embargo, un día estuve a punto de

perderle, cuando vi que un coche casi se lo lleva por delante.

Sus rápidos reflejos lo hicieron apartarse velozmente y, de este

modo, conservó su vida. En ese instante supe que... Bueno, ya

sabéis… Que lo… Que le… ¡Que le quería! ¿Vale? ¡Ya lo he dicho,

joder!

¿Por qué cuesta tanto de decir? No lo sé, como he comentado:

es culpa de la sociedad. Las chicas se están diciendo que se

quieren todo el puñetero rato. Un “te quiero” cada tres minutos,

de media. Y no entro en los “te amo” porque no terminaríamos

nunca. La cuestión es que lo dicen por todo, a todas horas y a

todo el mundo. Perdonadme, pero cuanto más se usa algo,

menos valor tiene. Imagínate que comieses tu plato preferido

cada día, durante meses, durante años. Llegaría un momento en

el que ese plato NO sería nada del otro mundo y, en cambio,

una alcachofa sería una comida para ocasiones especiales. Por

Dios, que nadie diga ahora que su plato preferido son las

alcachofas… Pues eso, los abrazos y los “te quiero” son cosas

importantes y hay gente que los usa como si fuesen un simple

“hola”. Por eso yo nos los voy regalando por ahí. ¡Se han de

ganar!

Como iba diciendo, los chicos lo tenemos más complicado.

¡Muchísimo más complicado! Sobre todo cuando somos jóvenes.

Lo dice un abuelete a su esposa, igual de arrugada que él, y

todo el mundo hace: “¡¡Ooohh!!”. Pero lo digo yo y

automáticamente dejo de ser un hombre y paso a ser una

nenaza. Aix, maldita sociedad…

Sin embargo, ayer Laura, mi amiga pesada anteriormente

nombrada, me abrió los ojos. ¿Y sí mañana él ya no está aquí?

¿¡Y si muere sin saberlo!? Bueno, sé que lo sabe. Se me nota,

estoy seguro. Y creo que me ofendería que creyese que no le

quiero. Laura me dijo que aunque es raro que un hombre se lo

diga a otro, debería hacerlo. Y, no tengo ni idea de cómo lo ha

logrado pero aquí estoy, delante de él: dispuesto a decirlo.

¡Qué nervios! No me presta mucha atención, está mirando el

futbol totalmente espatarrado en el sofá. Va, creo que voy a

pasar y me voy a ir… ¡No, no y no! Tengo que hacerlo; aunque

sea solo para que Laura se calle. Él lo sabe, yo lo sé, ¿hace falta

decírselo en voz alta? Supongo que es una forma de hacerlo

“oficial”, digamos. Como el “sí, quiero” cuando te casas. A ver,

si has venido a la iglesia y te has gastado una pasta en la boda,

¿vas a tirar el dinero? No os dejéis engañar por las películas de

Hollywood. Aunque ya no se quieran, se casan por el pastizal

que se han dejado en el banquete, doy fe.

Oh, repetición de la jugada: es mi oportunidad. Aclaro la

garganta, trago saliva, me paso la mano por el pelo… ¡Todo en

orden! Le doy unos golpecitos en el hombro, gira la cabeza con

cara de póker y me hace un gesto indicándome que hable, pero

que me dé prisa. Suspiro, ya no habrá vuelta atrás:

- Te quiero – consigo arrancar de mi interior sin saber cómo.

Retira levemente la cabeza. Está sorprendido, anonadado,

asombrado, pasmado, desconcertado, estupefacto, sobrecogido,

perplejo, desorientado, atónito, confundido y un sinfín de

sinónimos más que podríamos aplicar en esta vergonzosa

situación. ¡Espera! ¿Eso que acabo de ver ha sido una leve

sonrisa? Sí, sí, ha subido un poco la comisura de los labios. A

ver si al final va a resultar que le he tocado la fibra sensible.

Estira el brazo y coloca su mano sobre mi hombro y lo friega

suavemente. Ahora sonríe abiertamente.

- Yo también te quiero, hijo – me dice -. Anda, ¡déjate de

mariconadas y vete a estudiar!

Y me señala el pasillo, por donde se va a mi habitación.

Asiento y me levanto del sofá y le obedezco, no sin antes

girarme un momento para ver su expresión. Está sonriendo. Los

ojos están clavados en la pantalla de la tele pero tiene la mirada

perdida. ¡Sí, sí, le he tocado la fibra sensible!

Me siento mejor conmigo mismo, me siento buena persona,

buen hijo. Ya me lo dijo Laura: los padres saben que los

queremos, pero de vez que cuando hay que decírselo en voz

alta; por si se les olvida, ¡que ya son mayores! Y, como dije

antes, yo no regalo mis “te quiero”, hay que ganárselos, y mi

padre se los ha ganado de sobras. Eso sí, espero que esto

quede entre nosotros y nadie se entere nunca. ¡Nunca!

En fin, me voy a hacer ver que hago deberes mientras twitteo

un poco desde el móvil…

NOM: Anna Rodriguez

CURS: 1r BAT

CATEGORIIA F

1r PREMI –PROSA

Clásico

Porque escriba lo que escriba no se solventan

ni mis brechas interiores, ni todos mis amores

ni tan siquiera nada que se les parezcan.

No me van las medias tintas, ni quedarme a medio pintar

pues soy de suaves movimientos y de mucho caminar,

regálame un motivo, enfundada en tu vestido

que sostenga mis piernas y me ayude a cuestionar

porque aun no me despido, si ni te has dignado a preguntar.

Yo los días felices los decoraba con tonos grises,

me acostaba por las noches pidiendo deseos como Aladdin

y si conseguía dormirme, contaba las estrellas fugaces

que tristes y solas, solían caer en mi jardín.

A mí antes me decían:

¡Niño! que las noches están para dormir,

pero yo digo que también lo están

para incansables que no dejan de sentir, pues así nos va.

He visto valientes con el corazón hecho pedazos,

que le echaban un poco de mayonesa

y se lo comían a bocados,

pues no hay más dolor ni más tristeza

que un valiente no correspondido, sin ser amado.

Soy de los que se equivocan sin cesar,

de los que nos enamoramos sin parar,

sin importarnos mucho las consecuencias

pues solo importa cuando dejamos de bailar.

Aun soñaba por las noches de los tejados de Bohemia,

que volaban sombreros con problemas de alcoholemia,

dando la bienvenida a la mente más frenética

de todo este jodido planeta.

Vale la pena recordar

que en mi cabeza solo rondan tormentas infinitas,

y que me podría tragar tus lágrimas

para no tener que verte llorar.

Podría desafiar a cualquiera de vosotros a intentarlo

pero muy pocos han visto lo que yo,

han contemplado esos ojos como yo,

y no podrían ni siquiera plantearse soportarlo.

Aun resuenan en el eco, el canto de esas sirenas

que perdieron con el tiempo su belleza,

se quedaron solas y mudas,

y no recordaban más que el recuerdo de su sutileza.

Empiezo a sentirme como Ulises en su Odisea,

recorriendo un camino que parece que no me desea,

cruzándome con alguna que otra Afrodita,

que solo hacen que me ahogue en mi propia marea.

Puedo darle la vuelta a la tostada,

quitándome de una vez la etiqueta pesimista,

cambiar el registro de esta sutil balada

y demostrar mi más alto y puro nivel estilista.

Movimientos suaves y con clase,

me seco los ojos, perfume en el cuello

elegancia en todas mis próximas frases

sutil en la brisa, como un pequeño destello.

El reloj en mi muñeca me marca el camino,

dejad de hablarme de cosas absurdas,

yo no creo en estas vainas,

ni tan solo creo en el destino

Todos se ríen llamándose Ralph,

pero solo los grandes se apellidan Lauren

muy pocos tienen ese aura especial

que hace que solo con sus ojos, hablen.

El ocaso invade la ciudad

poco a poco, mi horizonte se define,

la americana se acomoda en mis hombros firme,

sucedánea de mostrar su habilidad

de que juntos en la noche somos increíbles,

y no será incierto pues, afirmar

que en las madrugadas los únicos puños que debería usar

son los de mi camisa, al ajustar

mi elegancia efímera sin igual.

Voy a ir sirviendo el último trago de esta fiesta,

si me permiten, pues tengo la boca seca,

no sin antes recordar, que sí que es cierta,

que no hay mayor sonrisa puesta,

que la que uno mismo provoca,

en esa suave y sutil boca,

que aparece en todas y cada una de mis respuestas.

Se despide pues, esta barba mal puesta,

que a veces ronda loca, otras cuerda,

muy pocas veces camina despierta,

esclava de su amo que le recuerda,

que sin esos ojos miel, o achinados, o profundos castaños

no hay ningún sueño, que valga la pena.

NOM: Víctor Rodrigo

CURS: 1r BAT

CATEGORIIA F

1r PREMI –POESIA

Un dimarts poc rutinari

Grans homes havien passat per la seva vida, economistes,

doctors, geòlegs, fins a futbolistes ben pagats. Tots s’havien

enganxat a la seva cintura, a la seva forma de mirar de reüll i

tots els sentiments que els comportaven quan ella els feia riure.

Homes inigualables. Però ella necessitava lluitar per aconseguir

l’amor de primera mà, necessitava guanyar-se’l. I això va fer.

Fins cansar-se en la batalla.

Ja feia gairebé uns tres mesos que no se’n sabia res d’ell.

Brigitte odiava el numero tres. Potser hagués preferit que en

fossin sis els mesos, mitja dotzena del que a ell li va faltar.

Un dimarts dels de sempre, quotidià, repetitiu, cansat i si més

no, avorrit.

7:00am i la mandra li estira el braç impedint-li sortir del llit.

Cafè i dutxa.

7:23am Paper; que amb les presses el rímel s’ha escampat per

la parpella. I ja es posa nerviosa. El fet de fer tard la fa

tremolar, i els imprevistos encara més.

7:32 am Paper; aquest cop per liar-se l’últim Camel del paquet.

Cotxe. A-2 i sona un clàssic americà a la radio. Sweet child o'

mine - Guns n' Roses.

Avui no hi ha molta feina al bufet. Un parell de casos

administratius i una denúncia a un petit comerç.

Brigitte decideix enllestir-los aviat i tornar cap a casa i invertir

una mica del seu temps en no invertir-lo en res en concret. Un

dimarts sempre és cansat.

Ha acabat d’arreglar unes dades errònies i per sort, ja podrà

tornar a casa i treure's aquests talons nous que tant mal li fan al

taló.

Per fi; deu pensar ella. Va directament a la cuina on s’omple un

got d’aigua. Seu al marbre, costum de la infància difícil de

corregir, i comença a mirar-se les cartes de la bústia. La caixa,

publicitat d’una pastisseria de barri, anunci d’un curset d’anglès,

ell.

Ell? Ara? I per què?

Brigitte, no sé com hem arribat a aquesta situació. Les coses no

van sortir com jo havia planejat. No puc dir que ho sento, a tu

això no et serveix, i a mi tampoc.

No vaig saber reaccionar davant teu, no vaig apreciar els detalls

que comportava la teva forma de ser, no vaig saber cuidar el

que teníem perquè pensava que mai s’arribaria a aquest punt.

Vaig odiar el teu mal humor; i ara fins i tot el trobo a faltar.

Després de tots aquets anys junts, tinc la sensació que és ara

quan realment ens estem coneixent. Quan ens hem perdut. O

quan t’he perdut.

Saps que sempre se m'ha donat millor escriure que parlar. Per

això no t’he trucat. No pretenc tornar a la teva vida i fer com si

res. Però el mínim que puc fer és donar-te una explicació i el

‘per que’ que tu sempre m’havies exigit.

Les coses es van torçar Brigitte, la feina m’asfixiava i no sé com

va desaparèixer tot allò ‘nostre’. Vam fer el nostre millor esforç

per trobar-nos, però suposo que si les coses no avancen és

perquè no poden millorar.

No et vull fer perdre més temps, al cap i a la fi deus estar

pensant que tinc una cara impressionant presentant-te unes

disculpes tres mesos després de la nostra ruptura.

Potser et semblarà incoherent o irònic i entendre si no vols

creure’m ni respondre'm, però vaig apostar molt per nosaltres

encara que fos jo qui estellés la nostra relació. I ho segueixo

fent. Apostaré per tu, per mi i per nosaltres. Si surt, surt. Si no

surt, hauré de tornar a començar.

Hem de començar el que hauríem d’haver fet en comptes de

començar el que s’ha de fer.

Alex.

Els veritables aspectes inesperats, més esperats, de la vida

segurament siguin coses que t’agafen per sorpresa a les quatre

de la tarda d'un dimarts mandrós.

NOM: Júlia Pons

CURS: 1r BAT

CATEGORIIA F

2n PREMI –PROSA

CAMPANADES DE MORT

En el moment en què em vaig despertar, no vaig ser conscient

de tots i cada un dels canvis que arribarien a produir-se al llarg

de la jornada. Una jornada que aparentava ser com una

qualsevol, tan sols com una més. Sense cap fet amb una certa

rellevància que provoqués el record d’aquell dia com un dia

especial, divergent a la resta. Malauradament, haig de

reconèixer, que aquest seria rememorat al llarg de l’eternitat.

Que en som, d’ingenus, en els instants anteriors a certs

successos... Quantes coses podrien haver canviat si no

estiguéssim en mans d’un mer destí...

Estava a l’escola, en una “interessant” classe de química, quan

de sobte, vaig notar les vibracions del meu telèfon. Una trucada

anònima a la qual no em vaig poder resistir treure l’entrellat de

l’entitat de l’emissor. En agafar la trucada, vaig descobrir que

era la veu del meu tiet, en David. Estaràs pensant que no hi

havia res de rar en tot això. No obstant, la seva veu era

trencada. Els seus gemecs permeteren entreveure que quelcom

havia succeït. Però jo, amb tota la innocència del món, ho

desconeixia. En David, reuní totes les seves forces per

comunicar-me la notícia. Tot seguit, va dir:

-Marc, la teva... La teva estimada mare... Abandona l’escola i

dirigeix-te cap a casa, si us plau...

El missatge s’havia fragmentat. Està clar que dur era el que

m’havia de dir. I, per tant, en David va preferir dir-m’ho cara a

cara, en arribar a casa. Val a dir que l’escola es situava a tan

sols dos carrers de la meva llar. Per tant, trigaria menys d’uns

quatre minuts en ser el nou coneixedor de la notícia. Una notícia

que, a hores d’ara, hauria de saber ja tot el poble. És el que

tenen aquestes localitats tan petites...

Vaig descendir per les escales els quatre pisos que separaven la

meva aula de l’entrada de l’escola, a peu de carrer. Tot seguit,

vaig traspassar el llindar de la porta. El gèlid fred que s’havia

mantingut al llarg de tota la setmana em va obligar a posar-me

la blanca bufanda que m’havia cosit la meva pròpia mare a

l’alçada de les orelles. De cop i volta, el fred s’intensificà en

escoltar l’estrepitós so de les tres campanes de mort, el qual es

va repetir fins a quatre cops consecutius. Una mena de calfred

em sacsejava internament a cada campanada. Algun habitant

del nostre poble havia mort. No obstant, no esbrinava, o més

ben dit, no volia esbrinar el per què havia de ser la mare la

protagonista d’aquell fatídic infortuni.

Entretant, la senyora Sunyer, la tafanera capdavantera del

poble, xiuxiuejava amb la Freixes, la seva principal camarada,

algun esdeveniment a cau d’orella. Sempre estaven igual.

Tanmateix, aquell dia, focalitzaren les seves mirades en mi.

Posaven cares d’ espantades, o fins i tot de tristesa. Mira, no ho

sé. Un cúmul de sentiments que no vaig saber desxifrar. Ara bé,

el que sí vaig fer és accelerar el pas. Contra abans arribés a

casa, millor. I, al cap i a la fi, la rapidesa en caminar era una

forma d’apaivagar uns nervis que ja eren del tot presents en el

meu estómac.

Havia arribat el moment. Presentava el dit índex sobre el timbre

del segon segona. Solament, havia de préme’l i,

instantàniament, en David m’obriria la porta. Inspirí i expirí, tot

intentant relaxar-me i transmetre la màxima serenitat. Fou

aleshores quan vaig tenir el suficient valor per picar. La porta va

ser oberta per en David, el qual afegí a les mateixes paraules

que havia pronunciat anteriorment quelcom amb un valor

considerable:

-Marc, la teva... La teva estimada mare... ha mort.

NOM: Pol Flor

CURS: 1r BAT

CATEGORIIA F

ACCÈSSIT –PROSA

ABRIL DE 2013