ADÈU, DÉU 21

Capítol I

Una experiència real que desperta algunes idees

Estic ara mateix volant a deu mil metres d’altura en un vol de Madrid a

Buenos Aires, i tinc una eina que crec que em podrà ajudar a passar aquestes llargues tretze hores que m’esperen aquí assegut. Es tracta d’un ordinador por-tàtil. Ara veurem si sóc capaç de treure‘n el suc. I de passada treure el del meu cervell.

Encara que sóc molt amunt no veig res del cel de què parlem de vegades. De fet, sóc al cel. Però em sembla que aquest cel és tal com ens pensàvem. No hi ha res de res. Sembla, però, que hi fa molt de fred. Uns cinquanta graus sota zero. O sigui que d’anar pel cel tots despulladets, res de res. Aquell cel del qual m’havien parlat, on tothom anava cantant i ballant despullat, pels segles dels segles (amén) no deu ser pas per aquí. Deu ser en un altre cel, el cel. Al cel que deien que anaves quan et mories, si havies estat bo, és clar, ha de ser en un altre lloc –més calentó.

Estic pensant en la religió perquè tinc just al meu costat una colla d’or-todoxos jueus. Porten tots el seu casquet de roba al cap, i m’expliquen que és perquè Déu no vegi des de dalt els seus pensaments impurs. Pensament: si és totpoderós, vols dir que li vindrà d’un casquet de roba? Més val no preguntar. Per si de cas.

Estan llegint les seves Sagrades Escriptures durant gran part del vol i és curiós, perquè de tant en tant comenten en hebreu un text que acaben de llegir. Comencen a discutir com si d’això en depengués el món. Segons tot el que diuen, el seu Déu és superpoderós, i pot fer-ho tot, excepte veure els seus pen-saments quan es posen aquesta mica de roba al cap (insisteixo).

Els seus vestuaris, converses, alimentació… són tot un espectacle. Em sembla que no m’avorriré.

Realment són un perill. La gent se’ls mira i riu i a mi, que hi sóc ben bé al mig, em miren amb cara de pena. Estic segrestat. Llàstima que parlen fatal l’es-

22 PERE B. STURLESE

panyol i molt poc anglès, perquè parlant amb ells m’hauria divertit molt més.

He recordat de cop la conversa que tenia una monja, que també ha pujat a l’avió, amb una noia que l’acompanya. Li deia que a França s’està a punt de prohibir el vel per anar als llocs públics.

Crec que no s’havia adonat que ella també porta una mena de vel. No hi ha més cec que aquell que no vol veure.

Tot això m’esperona a escriure, encara que sigui “des del cel”, sobre les grans mentides de les religions.

Em sembla que ja és hora que algú comenci a parlar clar d’aquestes coses. Estem acostumats a conviure amb temes religiosos i ens sembla que no ens fa mal. Però no és així, no tenim ni idea del mal que ens estan fent totes les reli-gions.

He vist un exemplar de La Vanguardia i he comptat fins a nou planes de-dicades a temes religiosos. Fins i tot cal recordar que tenen un apartat de religió que sempre ocupa un mínim de dues planes senceres…

Comencem per la primera de les enganyifes:

La llibertat religiosa

Molts ens creiem que en la majoria de països es dóna en realitat llibertat de culte. En molts països es declara que l’Estat és laic i per tant els ciutadans poden escollir i practicar la religió que vulguin.

–Ara el meu veí de seient està cantant.

Seguint amb el tema de la llibertat religiosa. Creus que el nét d’aquest is-raelià que tinc al costat, que deu tenir sis o set anys i ja porta la indumentària, el pentinat i tota la resta igual que els grans, creus que ha escollit alguna cosa sobre la religió que voldrà professar? Realment si ho penséssim una mica podríem dir que ningú ha escollit la seva religió?

Totes les religions es preocupen molt que els infants estiguin vinculats als seus dogmes, molt abans que aprenguin a pensar. Posem per cas, coneixeu algú que s’hagi batejat voluntàriament? N’hi ha, però molt pocs. A algun nen li han

ADÈU, DÉU 23

preguntat mai quina religió vol professar?

Exigir llibertat religiosa implicaria impedir exercir cap activitat religiosa sense haver conegut i escollit conscientment el que es fa. Dit d’una altra ma-nera, no s’hi val a imposar la religió als menors o als desinformats. Acabo de descobrir que això seria un gran avenç per a la humanitat.

Té dret un pare o una mare a escollir la religió del fill? No és una mena d’esclavatge religiós això?

La formació religiosa hauria de ser plural i, en arribar el moment de l’elec-ció, la persona podria escollir, lliure però coneixedor. Quin canvi es donaria? Doncs gairebé segur que ningú s’apuntaria a cap. I aquest seria el segon gran avenç de la humanitat.

–Aquest home del costat poc es pensa que estic escrivint d’ell, tot i que va mirant encuriosit què escric; però segur que el català no és el seu fort. També estic segur que, si entengués el que acabo d’escriure, tindríem una discussió ben forta. Ara mateix, se’m mou molt l’ordinador perquè sembla que hem entrat en una fase d’oració profunda i aquest del davant va donant cops de cap endavant i endarrere, i mou tot l’avió. S’ha abillat amb una peça quadrada negra, amb una cinta al cap per a l’oració. M’agradaria preguntar-li per a què serveix, però segur que tampoc em convenceria. No l’hi pregunto. Encara em queden força hores d’espectacle.

El que queda clar és que l’oració i la resta de litúrgies els ocupen moltes hores del dia. Diguem que, dins del grup dels creients practicants, aquests s’em-porten la palma, quant a dedicació. Això voldria dir que si algun dia algú els demostra que el seu Déu no existeix, els donaria un bon disgust.

Haurien perdut molt de temps.

Vist en conjunt, sembla que, de totes les religions que es coneixen, cap contempla la possibilitat que més d’una sigui la bona. Per tant, davant d’aquesta exclusió, podem afirmar que totes, excepte una (en el millor dels casos) estarien equivocades. Llavors, la majoria estaríem equivocats, i tots els beneficis de la religió encertada recaurien només en una minoria. Estem davant, doncs, d’una situació amb un final molt poc esperançador.

–Fan una pudor de ceba insuportable. Han demanat un menú especial, caixer, i deu ser això. És com si tingués al costat una gran ceba.

24 PERE B. STURLESE

Alguns companys de vol em miren encuriosits, deuen pensar que sóc del seu grup, tot i que de la branca moderna, si és que n’hi ha. O que en sóc el se-cretari; no ho sé. Però d’aquí no em puc escapar.

Intento entendre alguna cosa dels seus llibres, però no entenc res de res. Es tracta d’un alfabet molt, però que molt estrany. Penso què farien si els tra-guéssim la seva religió. Els quedaria una vida molt buida.

Per resar s’han de posar una espècie de manta de ratlles blanques i negres, i aquesta cosa tan estranya que sembla una petita càmera de cine al cap. El bar-ret negre també els és imprescindible.

No s’avergonyeixen de fer les seves pràctiques en públic. Es posen drets, es preparen meticulosament i sembla que fins i tot els agrada que els mirin. Penso que creuen que així evangelitzen.

Ara s’han lligat tots una cinta negra al braç i a la mà. Sembla que el millor encara no ha arribat. Jo segueixo escrivint i sembla que no els faig cas. Si ho sabessin!

Després d’una bona estona enrotllant-se la cinta negra als braços, només han dit una frase, i immediatament s’ho treuen tot de cop! És molt curiós tot l’instrumental que necessiten per fer les oracions del matí.

Sembla que l’avi que hi ha està dispensat de les oracions, perquè no fa cap de les litúrgies, només sembla un consultor.

Ara just m’acaben de demanar que cridi l’hostessa. Necessiten alguna cosa especial. Les hostesses estan una mica tipes de tot aquest enrenou, perquè els compliquen molt la vida. I és que, a més a més, són molt autoritaris i exigents.

Pensen, aquesta gent, que les coses de la religió són molt serioses, i ho de-mostren amb la seva entrega total, per això estan segurs que si han de molestar una mica els altres aquests ho han d’entendre.

Ara m’acabo d’assabentar que si demanes una aspirina has de signar un paper a l’hostessa.

No sé si és una norma general o només per a la gent que pot ser conflic-tiva.

Fa gràcia veure dins l’avió un senyor amb un gran barret donant cops de

ADÈU, DÉU 25

cap sense parar durant mitja hora.

Ara resulta que el meu veí es punxarà insulina. A la panxa? No, només s’ha clavat una agulla per veure el seu nivell de sucre.

I jo segueixo aquí, just al seu costat, descrivint tots els seus moviments. Si se n’assabenta!!

Haig de reconèixer que a més a més de la reflexió profunda que m’inspira, aquesta companyia m’ha entretingut força el viatge. M’estic comportant com un nen; i això m’agrada, perquè el punt de vista infantil em fa pensar molt.

Ara comencen a menjar un altre entrepà de verdures. No puc aguantar aquesta olor. És terrible.

Però les hostesses els tracten molt bé. Tot especial per a ells. I cap proble-ma. La resta dels passatgers esperem el nostre torn sense poder triar.

Però no em vull allunyar de la qüestió de la visió infantil. A vegades es parla de la innocència infantil. No es tracta d’innocència, es tracta d’ignorància. S’hi assembla, però no és el mateix –el bocata és de verdures, ara l’estic veient i olorant bé…–. Quin punt de vista tenim els adults quan veiem un nen que fa una cosa que no serveix per a res o per a ben poca cosa, però que ell la fa con-vençut, en la seva innocència? En aquesta situació, els adults tenim un punt de vista menys ignorant però no menys innocent.

Em sembla que no sé expressar amb paraules un sentiment que per a mi és fortíssim; potser ho aconseguiré amb un exemple. Hi ha una situació molt paradoxal que és la dels nens que treballen, en condicions infrahumanes, explo-tats, però que no es rebel·len, que s’esforcen i no protesten. Des del nostre punt de vista pensem que s’hi podrien negar, o si més no protestar. Per què no ho fan? Doncs per manca d’informació i alternatives. Creuen que les coses són així; quan tinguin més informació i puguin ser més crítics ja opinaran.

Aquest exemple té a veure amb la manera com els nostres pares ens in-volucren en la religió: a la força, sense preguntar-nos i sense cap possibilitat de triar.

Continuaré des de terra.

Ningú no és desgraciat si no es compara amb altres.Sèneca

Qui de veritat vol ser bo, ho serà.Sèneca

ADÈU, DÉU 27