LA HUMANITZACIÓ DE LA MENORCA DE MIGJORN

Tomàs Vidal BenditoDepartament de Geografia Humana. Universitat de Barcelona

23

INTRODUCCIÓ

Menorca és una illa petita i solitària, lamés aïllada de la Mediterrània. La seva isoladacentralitat, la mantingué al marge del pobla-ment humà fins a dates molt tardanes i quan ala fi hi arribaren els primers homes, visquerenamb pocs contactes amb l’exterior, durant cen-túries, desenvolupant formes de vida de certaoriginalitat a causa, principalment, de la migra-da comunicació amb altra gent. Pocs testimonisdeixaren els romans i els musulmans i la molttardana incorporació de l’illa al món cristià nocanvià gaire les coses. Fins i tot, en el segleXVI, es pensà en despoblar l’illa atès que sem-blava poc rendible la seva defensa, davant l’a-menaça turca, i aquests, els turcs, gairebé vanaconseguir d’emparar-se’n manu militari.Tanmateix, però, una mica més tard, quan lescoses anaven molt malament en el seu entorn,en el segle XVII, els menorquins es desperta-ren i l’economia i la demografia donaren unnotable pas endavant. A les acaballes d’aquestsegle les dues viles insulars, insignificants finsaleshores, s’acostaren, a tots els efectes, al rangde ciutat. El segle següent, el de les llums, foupolíticament tan insòlit com socialment i eco-nòmicament dinàmic. L’illa canvià d’amos i de

bandera sis vegades, però, al cap i la fi, elsmenorquins, a principi del segle XIX, erenmés, més rics i més cultes que abans i més,encara, que molts dels seus veïns. Maó (Fig.23.1) fou el motor dels canvis i en les esmen-tades dates es permeté el luxe de desenvoluparun dels primers eixamples de l’urbanisme ibè-ric ja que arribà a fregar l’aleshores gensmenyspreable xifra de 20.000 habitants.Acabada la guerra del francès, la situació escomplicà i els menorquins ho passaren magre,tot i que foren capaços de no tornar enrere.Una precoç modernització demogràfica i unaemigració, notable en certs moments, donarenlloc a un moderat creixement poblacional en elXIX i la societat menorquina que s’havia des-agraritzat, progressivament i sensiblement, alllarg del XVIII trobà camins per a seguir aques-ta via de forma que cap al darrer terç del XIXesdevingué una societat bàsicament industrial,prou avançada a la llum dels indicadors demo-gràfics i socioeconòmics. Amb alts i baixos, lasituació progressà en el segle XX fins que, enel darrer terç de la centúria, entrà el negociturístic que cresqué, amb parsimònia i unacerta moderació, però amb pas ferm cap a l’he-gemonia com a base econòmica.

Aquesta agosarada síntesi de mil·lennisd’història té com a finalitat indicar, de bonprincipi, que la humanització del territori

Fornós, J.J., Obrador, A. i Rosselló, V. M. (eds.), 2004, HistòriaNatural del Migjorn de Menorca: el medi físic i l’influx humà.Mon. Soc. Hist. Nat. Balears, 11: 361-378.

menorquí ha seguit models d’una certa origi-nalitat, amb fort predomini de la “baixa pres-sió”. La població insular fou feble durant seglesi, quan cresqué, ho féu, com hem dit, en uncontext de dinamització d’activitats no agràriesi per això l’illa gairebé no ha conegut situa-cions agudes de fam de terra per a la supervi-vència. Això fa que el paisatge insular s’hagiconservat millor que altres. L’estructura agràriaha canviat relativament poc en els darrers dos-cents anys i encara es basa en unitats d’explo-tació de mitjana i gran superfície: el lloc. Avuimolts d’aquests llocs estan en un estat de plenaobsolescència sota el punt de vista econòmic id’hàbitat. A molts, ja no hi queda ni record delque era el pas de l’arada i fa dècades queningú dorm a les seves sòlides cases, però lainscripció en el registre de la propietat romangairebé intacta. De tota manera, l’esmentadamoderació de la pressió humana sobre el terri-tori no exclou una intensa i original humanit-zació del paisatge. Estam en presència d’unpaisatge “molt construït”; potser hi ha pocsespais rurals on per a tan poca gent hi hagitanta obra feta. Més endavant donarem claríciade tot això.

El lloc menorquí era, com el mas català,una explotació familiar on l’explotador, pro-pietari o parcer, organitzava la terra de formaque la producció resolgués les necessitats ali-mentàries d’una o dues famílies amb l’afegitód’una part de productes comercialitzables. Laforça de treball era bàsicament la familiar ques’allotjava en una casa ubicada a la finca i apartir d’aquest centre neuràlgic, la terra s’orga-nitzava en funció de les oportunitats que ofe-ria la natura i les conveniències dels que la tre-ballaven. En general, el grau d’humanitzacióminvava amb la distància a la casa de maneraque cada lloc venia a ser una clariana en unoceà de “marina” (bosc, matollar i erm). Elcereal i el bestiar oví n’eren la base. En un llocmitjà el conradís representava poc més de lameitat de la superfície total i es dividia en tressementers que eren cultivats de forma rotatòriade manera que més de la meitat del conradísromania anualment en guaret i servia de pas-tura al bestiar que comptava també amb nota-bles superfícies de marina. Fins ben entrat elsegle XVII, la ramaderia ovina fou la base eco-nòmica sota el punt de vista comercial. La llanamenorquina era molt preuada entre els merca-

Tomàs Vidal Bendito362

Fig. 23.1. Maó, motor dels canvis de la Menorca de principis del segle XIX, desenvolupà un dels primers eixamples de l’urbanisme ibèric.

ders toscans que n’adquirien tanta com podien.En conseqüència, els pagesos primaven l’aten-ció a aquesta demanda solvent a costa de pro-duccions deficitàries de gra pel que fa a lesnecessitats del conjunt de l’illa.

Al lloc hi havia terra abundant i mà d’o-bra diversificada. Els homes tenien ànsia delbestiar i dels treballs agrícoles, inclòs l’hort.Les dones i els infants eren responsables deles feines agràries més casolanes (galliner, ferformatge, etc.) i de les domèstiques. La viven-da era gran i comparativament confortable.Les construccions de destinació ramadera noforen rellevants fins a finals del segle XIX,però a partir d’aleshores proliferaren, fins i totamb luxe.

Sabem poc de la vida pagesa anterior alsegle XVIII, però tot sembla indicar que el pai-satge rural i les formes de vida canviaren sen-siblement en el segle XIX i que el que avuiencara en queda i que consideram tradicional,és relativament modern.

En resum, el paisatge rural de Menorca ésel resultat de la interacció de factors naturals isocials. Els primers són quasi inalterables, peròels segons canvien, i molt, amb el temps. Lamàxima intensitat de l’acció humana tinguélloc, com hem dit, en el segle XIX i els prota-gonistes d’aquest acció foren pocs. La propie-tat de la terra estava molt concentrada. Devers1860, el 50 % de la terra estava en mans d’unestrenta persones que controlaven molt especial-ment les terres litorals. En conseqüència, elque es feu al camp menorquí en el XIX fou,per a bé i per a mal, decisió d’unes poquespersones, bàsicament dels “senyors” tradicio-nals de Ciutadella. A partir de finals del segleXIX, el paper dels nous senyors burgesos anàcreixent de forma que a mitjan segle XX laterra menorquina era més burgesa i maonesaque senyorial i ciutadellenca. Els senyors deci-dien i pagaven, però els pagesos parcers sug-gerien i feien, de forma que, si la relació entreuns i altres era fluida, es podia avançar bastant.Només d’aquesta manera s’entén la intensahumanització del paisatge per la via construc-tiva. Les cases, les parets, els corrals, les barra-ques, les cisternes, les eres, les pallisses, elsestables, etc., que proliferaren en el camp

menorquí, no tan sols són moltes sinó que, demés a més, són construccions sòlides i belles jaque, a la seva freqüent bellesa espontània“folk”, s’afegeixen a Menorca detalls d’arqui-tectura culta. Aquest toc sumptuari, superflu,de determinades construccions del camp me-norquí, és un fet prou original i significatiusobre el qual tornarem.

Vistes aquestes generalitats passarem acentrar-nos en el Migjorn.1

EL PAISATGE HUMÀ DE MIGJORN

Menorca és una illa de terres geològica-ment molt variades, especialment a la meitatnord, a Tramuntana, però, en general, latopografia és poc contrastada. La meitat sud,el Migjorn, és d’una homogeneïtat que fregala monotonia: una plataforma calcària solcadaper barrancs, gairebé invisibles des d’enfora,però que compartimenten dràsticament elterritori. La roca, de color clar i generalmentdura, guaita per tot arreu entre clapes de terrarogenca de poc gruix. No entraré aquí en mésdetalls físics, simplement recapitularé dientque aquest Migjorn, a primera vista, no sem-bla un marc massa acollidor per a la vidahumana, molt menys que la Tramuntana on,fora d’alguns tràgics roquissars litorals, bonapart de les terres presenten una fesomia mésamable. Tanmateix, però, són les adustesterres migjorneres les que sempre han estatpreferides pels pobladors. L’explicació mésplausible de tot plegat rau en el caràcter palú-dic de moltes àrees de Tramuntana, degut a laimpermeabilitat dels sòls i al blocatge de lesdesembocadures dels torrents per barres d’a-rena darrera de les quals es formen albuferesi prats. També podem pensar que la vegetaciónatural d’aquesta àrea era més difícil de domi-nar i que les terres conquerides eren mésmales de llaurar. Igualment es diu que les pas-tures de Tramuntana són pobres i insanes pera les ovelles.

LA HUMANITZACIÓ DE LA MENORCA DE MIGJORN 363

1 Per a una visió geogràfica de la història de Menorca, vegi’sVidal (1996).

Sigui com sigui, les dades arqueològiquesi els documents confirmen, sense gaire lloc adubtes, que els menorquins han estat sempremés migjorners que tramuntaners. Una altíssi-ma proporció dels poblats prehistòrics es tro-ben a Migjorn i, també, les dues ciutats histò-riques. La de Maó està ran del contacte entreles dues Menorques, però preferí l’adusta iventilada cornisa calcària del sud a les arre-dossades, assolellades i suaus valls de la ribanord de la ria. No cal dir que la situació d’amb-dues ciutats té molt a veure amb els ports res-pectius, però, de ports prou bons, n’hi ha més,com és el cas dels de Fornells i Sanitja, aTramuntana, que tingueren cap o poc èxit coma esca per al poblament. No cal dir que un coparrelaren les urbs de llevant, Maó, i de ponent,Ciutadella, la sort de la resta del poblamentquedà decidida. La perifèria immediata de lesesmentades viles esdevingué un espai moltpreuat i bona part d’aquesta rodalia és geolò-gicament Migjorn. De tota manera, la provamés rotunda de la predilecció per part delsmenorquins per l’esmentada zona migjornera,la trobam a l’àrea maonesa on, fins a mitjansegle XX, la riba nord del port fou un pràcticdesert humà mentre que la perifèria sud haviaesdevingut un formiguer des del segle XVI.

Tant al sud com al nord, el primer que hade resoldre el poblador de Menorca és el pro-blema de l’aigua. Les fonts són rares i elstorrents estan més temps secs que actius. Quasicap dels grans poblats prehistòrics i molts pocsllocs actuals comptaven ni compten amb recur-sos hídrics naturals al seu entorn. Gairebé elmateix podem dir dels pobles interiors; però,en canvi, Maó i Ciutadella, sí gaudeixen defonts de certa importància, cosa que ajudà,sens dubte, a l’èxit d’ambdós burgs. Entre lesmoltes bondats atribuïdes al port de Maó, des-taca l’abundància i l’accessibilitat de les fontsper a l’abastament de les naus ja que era pos-sible fer aiguada atracant-hi arran d’algunes. Enresum, tret d’aquests dos casos sense parió, laresta del poblament illenc no s’ha regit per lapresència de recursos hídrics espontanis i haoptat per la “producció” pròpia a base depous, aljubs i cisternes allà on ha convingut. AMigjorn els pous són fondos, mals de foradar,

però l’aigua mai no falta. A Tramuntana elspous son superficials, però incerts.

Abans de la conquesta catalana no existiena l’illa més entitats de població que les duesviles esmentades i un castell, Santa Àgueda.Aquest, aixecat a dalt d’un turó, a la Tramun-tana, era una fortificació de certa importància,però no sabem quin rang tenia com a lloc habi-tat. Malauradament ningú no ha estudiat serio-sament aquest castell, el més important i enig-màtic vestigi de la Menorca medieval. Fora d’a-quests tres nuclis, hi havia uns pocs centenarsd’alqueries que, potser, constituïen ja una cons-tel·lació d’hàbitat disseminat. Sens dubte, moltsdels llocs actuals són descendents directes d’a-questes alqueries i conserven encara el nomaràbic. Segons això darrer, es pot aventurarqualque cosa sobre la distribució espacial delpoblament rural musulmà. Malauradament,però, la primera relació sistemàtica d’alqueriesque ens ha arribat és tardana, de principis delsegle XVII (Vidal, 1969; Murillo, 1988); tot iaixò, amb aquestes dades i les que apareixenocasionalment als documents medievals con-servats, es constata que també el poblamentrural tingué una neta preferència pel Migjornon les alqueries eren més nombroses i méspetites que a Tramuntana. De les 343 alqueriesinventariades, 243, més dels dos terços, estavena Migjorn. L’efecte de la geografia física quedaconfirmat, però no tant, si tenim en compte elque ja havia indicat: l’influx urbà, de Maó i deCiutadella. Ambdós termes monopolitzavenmés de la meitat de les alqueries insulars i,especialment en torn de Maó, era ja ben per-ceptible un procés de fragmentació de la pro-pietat rústica.

Els repobladors cristians fundaren pobles iparròquies rurals. Alaior, el poble nou que tin-gué més èxit, s’ubicà en terres de Migjorn.Ferreries s’instal·là gairebé en el contacte d’en-tre les dues Menorques i només Es Mercadal,que s’ubicà en plena Tramuntana, gaudí demenys fortuna que els altres. De les tres parrò-quies sense poble, només una se situà enMigjorn (Sant Joan). Les altres dues (Santa Creui Sant Llorenç) s’ubicaren en Tramuntana. Capde les tres, tanmateix, tingué èxit com a aglu-tinadora de poblament.

Tomàs Vidal Bendito364

RETRAT D’UN LLOC DE MIGJORN:ES RAFALET

L’alqueria, coneguda més tard com a pos-sessió i, finalment com a lloc, fou l’eina bàsicade l’antropització de Menorca. Si més no, fouel model que s’imposà a partir del segle XVII ique ha arribat gairebé fins avui. En conse-qüència, la forma més eficaç de tractar el temaque ens ocupa és centrar el discurs en l’anàlisidel model. Al camp de Menorca no tot sónllocs, ni tots són iguals, però sí podem atrevir-nos a estimar que més de dos terços del pai-satge menorquí s’ha fet amb el motle del lloc.Especialment en termes paisatgístics, visuals, hiha dos tipus de lloc que vénen marcats peltipus de pedra disponible in situ. El paisatgedel lloc és un paisatge molt construït i, en con-seqüència, la imatge canvia en funció delsmaterials d’obra. El materials que més s’avenenamb el model són els calcaris en les dues ves-sants bàsiques: el còdol de penya viva i elmarès. El còdol s’empra tal qual es troba, oamb petits retocs, per a fer parets i construc-cions grolleres. El marès, es treu de la pedrera

en blocs geomètrics, de mides predetermina-des, i s’empra per a les construccions impor-tants. Atès que el transport de coses vulgars ifeixugues era especialment inviable fins a larevolució dels transports, el marès és rar a lesconstruccions de Tramuntana i les parets d’a-questa àrea són, comparativament, poques ifràgils ja que manca també el còdol dur i asprede Migjorn molt més apte i abundant. Per totaixò, el paisatge de Tramuntana no tan solsestà menys poblat sinó que també està menysconstruït. En resum, el paradigma del paisatgemenorquí és el de Migjorn, el dels llocs deMigjorn, i un paradigmàtic exemple d’aquestspodria ser es Rafalet de Llevant, del termeactual de Sant Lluís (Fig. 23.2). En conseqüèn-cia, anem a veure la biografia d’aquest lloc,especialment com a model organitzador imodificador del medi migjorner (Vidal, 1988 i1998-99).

L’any 1600 (Vidal, 1969; Murillo, 1988), alcapbreu que recull l’inventari de la propietatrústica illenca, apareixen citades, tocant a lacosta més oriental de l’illa, dues alqueries ano-menades Rafalet. Una, el Rafalet d’en Vidal,

LA HUMANITZACIÓ DE LA MENORCA DE MIGJORN 365

Fig. 23.2. Es Rafalet de Llevant, al terme actual de Sant Lluís, és un dels exemples paradigmàtics de lloc de Migjorn.

pertanyia a un agricultor emfiteuta, els descen-dents del qual, quatre segles després, seguei-xen conservant-la en part. L’altra finca, possi-blement segregada de l’anterior, era el Rafaletde n’Olives. La primera, la dels Vidal, compta-va amb unes 250 ha formades per terrenys quedes de la mar remuntaven uns dos quilòmetresterra endins, seguint la conca del barranc quedesemboca en una cala dita també des Rafalet.Ambdós Rafalets devien procedir d’un anticRafal de gran extensió (unes 350 ha) de pro-bable origen musulmà, a jutjar pel nom. Cal dirque en el cas de Menorca els llocs que duen,encara avui, el nom de rafal no presenten capparticularitat que els distingeixi de les alque-ries o dels llocs, però són freqüents els d’ubi-cació periurbana. Rafalet és, òbviament, dimi-nutiu de rafal, i, en aquest cas no sembla jus-tificat ja que el nostre Rafalet era un lloc denotable extensió i més paradoxal és, encara,que en el segle XVIII fos conegut com a RafaletGran. Aquesta finca limitava, al nord, ambBinissaida, al sud, amb Alcalfar i Biniancolla i,a l’oest, amb Trebalúger. Totes eren alqueriesde nom àrab i totes comptaven, també, com elRafalet, amb torres de defensa adossades a lesconstruccions residencials i agràries.

Les terres de la finca estaven constituïdespels vessants suaus de l’esmentat barranchomònim. Aquest, fenedura oberta per l’erosiófluvial a la plataforma calcària, és una estretagorja (uns 12 m) poc sinuosa i moderadamentescarpada (uns 5 m) pel fons del qual solamenthi corre aigua després d’alguns aiguats excep-cionals (“delobins”). Superats els modestspenya-segats del barranc, les terres s’elevensuaument fins a guanyar la pràctica horitzonta-litat en una cota pròxima als 40 m. Els sòls sónprims, d’argiles roges, i la roca aflora per onse-vulga. La finca guaita al mar en alts penyals alnord i en un suau pla inclinat de lapiaz o ras-cler marí al sud. La cala, oberta al final delbarranc, és una estreta i pintoresca gorja d’ai-gües profundes i transparents però sense capvalor com a refugi d’embarcacions i amb escassacapacitat com a lloc de prendre banys. El llitdel barranc està avui ocupat per un ufanósalzinar, encara que no falten els ullastres que,en aquest medi humit i ombrívol, creixen drets

i fins, gairebé com a bambús. Es tracta delquasi únic barranc de Menorca ocupat al centper cent per la vegetació natural, “luxe assumi-ble” en un lloc gran.

És mal de saber quin seria l’ús del sòlabans del segle XVIII, però el més probable ésque el bosc d’alzines dominàs a la franja cos-tanera fins a prop de la mar, alternant ambbosc clar d’ullastres i llentiscle en els sectorsmenys favorables. Les terres de conreu serienles més planes, profundes i arrecerades de l’in-terior.

A l’extrem més allunyat del mar i invisibledes d’aquest, es construí en època incerta(segle XIV?) una vivenda fortificada de certaprestància de la que solament es conserva labase d’una torre amb una sagetera, però fa unscinquanta anys es conservava encara erecte unarc d’aparença medieval. Entorn de les ruïneses troben abundants restes de ceràmica medie-val de qualitat i, fins i tot, hi ha vestigis depeces de possible filiació musulmana. També estrobà, no lluny d’aquestes runes, un tresoret demonedes medievals (diners d’Alfons V, segleXV). Cal remarcar que els materials i les tècni-ques constructives són diferents de les queavui considerem típiques. El marès només apa-reix en llindes i arcs, la resta és pedreny lligatamb morter. És, doncs, presumible que la fincai la casa es remuntin a l’edat mitjana, però lesprimeres notícies fidedignes sobre el lloc isobre els seus propietaris són del segle XVI.Sembla que els turcs (Barba-rossa) segrestarenel propietari d’aquesta finca i que els seushereus no tingueren excessiu interès en resca-tar-lo. S’embolicaren en un plet, gràcies al qualsabem moltes coses del lloc i de la família capa l’any 1600. Resumint, els documents ens pre-senten una família de pagesos relativament ricsque vivien al lloc, però tenien també paradacasa (posada) a la vila de Maó. Sembravencereals i, sobretot, criaven ovelles. Del 1600fins a començaments del segle XVIII tenimpoca informació, però tot indica que ja en elsegle XVII els Vidal deixaren de cultivar direc-tament la terra i canviaren de “braç”, passarend’honors a ciutadans, residint i exercint càrrecspúblics a la ciutat de Maó. Possiblement grà-cies a matrimonis avantatjosos, ampliaren el

Tomàs Vidal Bendito366

seu patrimoni rústic la qual cosa els permetéésser definitivament absentistes. No obstantaixò, sabem que optaren, també, per altresactivitats lucratives (comerç, professions libe-rals) amb la qual cosa les rendes de la terradeixaren d’ésser el puntal exclusiu de la sevasubsistència. Això darrer és molt important jaque constitueix, com veurem, una de les clausde l’evolució de l’agricultura i del paisatge ruralde Menorca, basada en “luxes assumibles” perpart dels propietaris.

En el trànsit de cultivadors a absentistes enels segles XVII i XVIII els Vidal no foren unaexcepció. Les terres patrimonials foren dona-des, en general en parceria, a un nou estamentd’empresaris agrícoles, els “amitgers” que esferen càrrec de l’explotació de la gran majoriadels llocs. D’aquesta manera les decisionssobre l’organització agrària de Menorca passa-ren a ésser compartides per “senyors” (propie-taris absentistes) i “amos” (parcers). Un con-tracte escrit fixava les regles del joc, però demanera laxa que en molts de casos es resumiaa precisar que el parcer es comprometia a durla finca segons “ús i costum de bon conrador”.El parcer aportava la força de treball pròpia i ladependent (familiars, assalariats), l’utillatge(arades, eines, etc.) i part de les llavors. El se-nyor aportava la terra, les instal·lacions fixes(vivenda, forn, pou, molí, etc.) i una dotació debestiar (mota), en especial el de feina. Els fruitsbàsics es repartien a mitges. El que les inver-sions estructurals foren a càrrec exclusiu delsenyor feia que els “amos” fossin especialmentinsistents en les peticions de millores d’aquestcaire. Pel que es veu, els senyors foren, gene-ralment, bons de convèncer.

A la primeria del segle XIX el propietarides Rafalet Gran decidí dividir-lo en duesexplotacions i, d’aquesta manera, nasqueren esRafalet Vell i es Rafalet Nou. Al “nou”, el llocque estudiarem principalment, li correspon-gueren les terres litorals, al “vell”, les interiors.En termes superficials la partició fou equitativa;la qualitat de les terres litorals, emperò, eramolt inferior, possiblement eren terres ermesen alta proporció (marina), amb la qual cosa esRafalet Nou fou, en el seu inici, una “frontera”,unes terres a conquerir per al conreu (fer terra

nova). La divisió es féu per raons tècniques,per a intensificar la producció, ja que els dosllocs resultants seguiren pertanyent, fins avui, ala mateixa família. La subdivisió d’alqueries ollocs és, sortosament, fàcil de seguir gràcies alscostums pel que fa a la toponímia. Fins benentrat el segle XIX, era gairebé segur que, tantel lloc nou com l’originari conservassin el nomprimitiu amb additaments prou expressius: perexemple, del Rafal originari del lloc que ensocupa, sorgiren es Rafalet Gran i es RafaletPetit. El primer es dividí en Rafalet Vell i RafaletNou i el segon en Rafalet Petit, Rafalet de saCosteta i Rafaletó. Per aquest camí s’arriba afets pintorescos com, per exemple, l’existènciad’un lloc “nou nou” i d’un lloc “nou vell”.Altres additaments toponímics ajuden a seguirels processos de disgregació: de Davant i deDarrera, de Dalt i de Baix.

En el cas del Rafalet, contràriament al queés habitual, la divisió de la finca matriu impli-cà l’abandonament de la vella casa fortificada ila construcció de dues de nova planta. La desRafalet Vell s’aixecà a prop de l’emplaçamentde la casa antiga i es construí segons els racio-nals, bells i sòlids patrons de l’arquitecturarural menorquina del segle XIX (Vidal, 1972).La casa des Rafalet Nou s’aixecà més a propdel mar, a uns a uns 600 m de la casa vella i dela costa, sobre la cota més alta de l’entorn, desde la qual es compta amb una magnífica vistade 180° de mar. Aquesta preocupació “panorà-mica” té, entre altres, una significativa explica-ció. En el cosmopolita Maó de final del segleXVIII i principi del XIX s’instaurà el gust, entreles classes acabalades, per les residències cam-pestres. Dins d’aquest context, moltes de lescases rurals situades en llocs atractius forencreades o adaptades amb aquesta finalitat d’es-barjo. Generalment l’afer consistí en intercalaruna planta en la casa tradicional. El primer pisesdevingué la zona destinada al “senyor”, men-tre que la planta baixa quedà, com abans, coma vivenda del parcer i les golfes com a magat-zem de gra. Des del punt de vista estructural,aquestes mansions campestres són modestes ibàsicament tradicionals, però sovint es revestiala façana principal d’elements arquitectònicscultes, concretament neoclàssics de certa apa-

LA HUMANITZACIÓ DE LA MENORCA DE MIGJORN 367

rença pal·ladiana. Aquesta moda donà lloc auna gran novetat, pel que fa al poblamentmenorquí: les cases s’acostaren per primeravegada al mar i s’emplaçaren en punts panorà-mics i, per tant, esdevingueren molt visiblesdes del mar. Això darrer era gairebé impensa-ble abans de la pràctica extinció del corsarismeen les aigües de la Mediterrània occidental. Peraltra banda, amb la moda de l’esplai campes-tre, els senyors s’acostaren més a les seves pos-sessions i s’interessaren més pels afers agraris.Fins i tot foren alguns d’aquests llocs parcial-ment d’esbarjo on es feren més inversionsabans sumptuàries que rendibles. De totamanera seria ridícul confondre aquests llocsmenorquins amb casa de senyor amb les vil·lesde l’aristocràcia anglesa de l’època ja que lesprimeres són d’un caràcter molt més modest,simple i espartà.

D’aquesta època, principis del segle XIX,tenim contractes de parceria ajustats, en l’es-sencial, al model que s’aniria consolidant i queencara sobreviu parcialment. A tenor d’un dedits contractes, de 1820, corresponent alRafalet Vell, deduim les línies mestres de comfuncionava un lloc en aquella època.

El propietari, que s’autoanomena “propie-tari, duenyo i senyor” (sic), cedeix en parceriala “posecio” (sic) des Rafalet a un tercer, el par-cer, segons una sèrie de pactes. D’entrada espacta partir, per la meitat, tota la producció debestiar, blat, ordi, lli, llegums, llana, anyells,formatge, mantega i porcs. Aquesta és, òbvia-ment, la clàusula fonamental, però n’hi ha mol-tes més que ofereixen dades esclaridores.D’entre elles la que es refereix a la dotació decapital real que acompanya la terra (unes 130ha en aquest cas) i que aporta el propietari.Aquesta aportació es dividia en bestiar, farrat-ge, instal·lacions i equip. La dotació de bestiarera com segueix: 6 bous, 3 vaques, 63 ovellesi 1 mardà, 3 truges i 1 verro, 3 someres i la mei-tat d’una mula. Per a l’alimentació inicial d’a-quest bestiar s’aportava tota la palla obtingudaen la collita anterior (del sementer conreat).

La dotació d’equipament constava d’unmolí, 1 forn, 2 pous, 10 barreres i 1 palanca deferro o perpal de 26 lliures (uns 10 kg), indis-pensable per a rompre i despedregar. Tot

aquest equipament havia d’estar en bon ús icomplert: “pou pouant, forn cremant, molímolent i barreres ballant”. La presència de 10barreres en la dotació indica que la finca esta-va ja organitzada en nombroses “tanques” ocloses per al bestiar.

Pel que fa a certs productes relativamentexcepcionals, els pactes eren més específics ivariats. Per exemple, sobre el tabac i les olives,el propietari es reservava certs drets especials;també sobre l’aviram, la sal (recollida alscocons naturals formats a la costa baixa), elsaglans, etc. Sobre la vinya també hi ha tractesespecials i el propietari es reserva tots els dretssobre un hort de tarongers. El propietari recla-ma ésser abastat de tota mena de productesper al seu consum domèstic, les “provisions”,en proporció equivalent al que hom suposaque el parcer retirarà amb la mateixa finalitatper a la seva casa: gra, palla, llegums, llet, etc.

De tot el que hem vist es desprèn que esRafalet de principis del segle XIX era unaexplotació complexa a la qual hi havia un pocde tot, però amb predomini dels cereals i deles ovelles com a productes comercialitzables.En conseqüència, podem parlar d’una orienta-ció mixta de l’explotació: satisfer les necessitatsde consum de dues famílies, la del propietari ila del parcer, i obtenir uns excedents de blat,carn, llet, formatge i vi per al mercat. Aquestmosaic d’activitats tenia, com a positiva contra-partida, una diversitat i uns matisos paisatgís-tics molt atractius.

Una sèrie de pactes complementaris il·lus-tren sobre detalls molt interessants relatius al’ordenació de les terres. El segon pacte, enl’ordre de redacció, cosa que subratlla la sevaimportància, és la prohibició de “restoblar”,això vol dir de no respectar el guaret. En gene-ral, com veurem, la terra descansava dos anysdesprès d’ésser sembrada de cereal.

Un altre pacte interessant és el referent ala rompuda dels erms (fer terres noves). Enaquest cas el propietari es compromet acol·laborar en les despeses i es pacta que lapedra resultant es destinarà a la construcció deparets i murs contra l’erosió (encadenats). Ensentit semblant van altres pactes relatius aparets. El propietari s’obliga a restaurar (fer i

Tomàs Vidal Bendito368

desfer) 35 canes (aproximadament 35 metres)de paret seca a l’any.

De tot això darrer es dedueix amb clare-dat el gran interès, ja en aquella època, pel sis-tema de “tanques”. Com ja hem apuntat, elcamp de Menorca és una gegantesca quadrícu-la de closes pètries. Cada cel·la de la dita qua-drícula és una “tanca”. Cal subratllar aquíaquesta i altres qüestions de vocabulari, ja quesovint hi ha confusions com la de creure queuna tanca és una porta o barrera. Les tanquesmenorquines són recintes comunicats entre ellsper “portells” oberts al mur i que compten ambuna “barrera”, feta amb branques d’ullastre,que controla dita obertura. Aquesta comparti-mentació contundent de l’espai agrari intern detotes i cada una de les explotacions és el tretmés visible i espectacular del camp menorquí iel seu paper és decisiu, tant que dedicarem altema un apartat especial. En un interessanttractat d’agricultura menorquina de mitjansegle XIX (Soler i Febrer, 1857), els autors ensdiuen textualment: “Les parets són tan neces-sàries que, faltant a una propietat, no es troba-ria pagès que la cultivés en parceria”.

UN PAISATGE DE CAMPS MOLT DIVIDITS:LES TANQUES

Les fotografies aèries del camp menorquíi el propi mapa topogràfic 1:25.000 ens oferei-xen una imatge sorprenentment “quadricula-da”. Tota Menorca és un escaquer de petitescel·les relativament geomètriques: les tanques.Un mostreig sobre fotografies aèries de dife-rents àmbits illencs ens dóna com a resultatuna mitjana de 1.000 m de paret seca per hec-tàrea. Això significa que Menorca compta ambla “fotesa” de 70.000 quilòmetres de paret secai, també, que han estat moguts i trets del sòl nimés ni manco que uns 70 milions de metrescúbics de pedra. Òbviament, sense parets, elscamps menorquins serien un pedregar inculti-vable. En conseqüència, les tanques deMenorca tenen, entre d’altres, dues funcionsbàsiques i inseparables: despedregar i tancar.D’altra banda, s’ha de dir que no estam parlantd’uns murs qualssevol. Les parets seques

menorquines són una obra molt sofisticada isòlida, un petit prodigi artesà. No explicaréaquí els detalls tècnics però si profunditzaré enles funcions de tan especial element (Fig. 23.3).

Com indicàvem, un lloc no podria funcio-nar, a “la menorquina”, sense parets ja queelles garanteixen la viabilitat i eficàcia de lacoexistència i complementarietat entre conreui ramaderia. El lloc està compartimentat encel·les amb diferents funcions que se centrenen la possibilitat d’ésser totes accessibles o no,en funció del desig del pagès. Cada tanca tédiferents accessos. Els accessos principals sónels “portells” i les “portellades” que es tanquenamb belles i sòlides barreres fetes amb barresd’ullastre. Els altres accessos són només aptes,respectivament, per a bestiar menut (passado-res) i persones (saltadors). Les passadores sónun pas en la base de la paret, amb dintell plao apuntat, pel qual pot passar una ovella i unporc, els “saltadors” són una escaleta de pedressortints, a ambdós costats del mur, per a úsexclusivament humà.

Hi ha diferents tipus de tanques. La tancapròpiament dita és més o manco rectangular,d’una superfície pròxima a l’hectàrea. La sevadestinació bàsica és el cultiu herbaci. Despréstenim la “pleta”, de menor extensió i es dedicaprincipalment a hort, fruiters, etc. De més amés, tenim els “corrals”, generalment circulars,la missió principal dels quals és la de protegirels arbres aïllats del bestiar. Els més freqüentssón un senzill anell de paret que envolta unafiguera, un garrofer, o, fins i tot, un redol d’u-llastres o alzines. En molts casos els corrals ser-veixen, també, com a refugi per al bestiarmenut que pot accedir al recinte a través d’una“passadora”.

Existeixen altres tipus de murs que no ser-veixen per a tancar, sinó per al control de l’e-rosió; es tracta dels “encadenats” i dels “for-tins”, construïts a les vessants, els primers, i ales valls, els segons. Aquestes construccions,juntament amb les parets de les tanques, fanque Menorca sigui avui una terra sense greusproblemes d’erosió, una admirable raresa ques’ha estudiat recentment (Bisson, Veyret iVidal, 1995). Gràcies a la gran proliferació demurs, les aigües topen amb milers d’obstacles

LA HUMANITZACIÓ DE LA MENORCA DE MIGJORN 369

Tomàs Vidal Bendito370

Fig. 23.3. La tanca menorquina i els seus elements: parets i barreres. Amb traç més gruixut i ombrejat les pedres seleccionades i/o ròne-gament retocades. Amb traç més fi les pedres indiferenciades (còdols). Les més petites (reble) s’empren de farciment.

i solament aconsegueixen dur a la mar modes-tes porcions de sòl. Això també afavoreix lainfiltració de l’aigua cap al gran embassamentsubterrani que és el roquissar calcari. Les tan-ques tenen, fins i tot, una funció d’ordremicroclimàtic. Es procura que la seva formasigui allargada en sentit est-oest; d’aquestamanera la terra està més protegida del vent delnord –fred i salí– i cada tanca compta aixíamb una llarga faixa arrecerada i assolellada(la “redossa” o solell) que s’aprofita per alscultius més delicats i on cerca recer el bestiarels dies freds. Al contrari, la vorera que mira alnord, l’obaga, és un consol per al bestiar enl’assolellada canícula.

La utilitat i la importància de les tanquesés tan gran que totes mereixen tenir i tenennom propi i el pagès en coneix totes les vir-tuts o defectes de cadascuna. As Rafalet Nou,que comptava el 1960, data en què deixà defuncionar segons la tradició, amb unes 90 ha,hi havia un centenar de tanques de dimen-sions molt diverses i variada toponímia.2 Elsmapes de la figura 23.4 ens serviran de baseper a explicar, tot seguit, com funcionava unlloc segons el sistema tradicional que tinguéplena vigència des del segle XVIII fins a mit-jan segle XX.

EL SISTEMA AGRARI MENORQUÍ

Com hem vist, el lloc és el tipus d’explo-tació dominant a Menorca. És moderadamentextens (més de 10 ha conreables, més de 30 entotal) i des de fa segles ha estat regit a escalafamiliar i orientat vers una producció extensivai moderadament diversificada en la qual cultiusi ramaderia han coexistit de manera comple-mentària i compatible amb la pervivència delbosc i les garrigues. Es tracta d’un model de“baixa pressió”, positiu sota el punt de vistaconservacionista. No obstant això, la maneraamb què els agents agraris menorquins gestio-naren les seves terres estan lluny d’ésser rudi-mentàries.

Sota una aparença de simplicitat s’ama-guen mecanismes molt subtils que impliquenaltes dosis d’intel·ligència i tenacitat. Senseaquests ingredients humans l’eficiència pro-ductiva dels generalment poc dotats sòls insu-lars hauria estat molt inferior. Per exemple, labaixa producció i productivitat de tipus cerea-lista quedava compensada per la productivitatramadera gràcies a l’exhaustiu aprofitament deles pastures i rostolls que permetia el sistemade tanques. Cada lloc estava dividit en múlti-ples cel·les que s’organitzaven en tres grups o“sementers” destinats a una rotació triennal. Sia la tardor de l’any 1900, per exemple, se sem-brava de cereal un sementer, això implicavaque els altres dos quedaven en un descans méso menys accentuat. Un dels sementers, l’acabatde segar, restava en descans total (sementer de“rostoll”) mentre que l’altre suportaria diferentstreballs i cultius preparatoris compatibles ambla futura sembra de cereal (sementer de “goret”o guaret).

En el cas des Rafalet Nou, lloc de superfí-cie mitjana, l’extensió total, en època tradicio-nal, fins a 1960, era d’unes 90 ha. La meitat dela terra era conradís i la resta marina (alzinar,ullastrar, matollar i pur ermàs de pedres nuescastigades pel salpluig). Les 45 ha cultivablesestaven dividides en tres sementers d’unes 25quarteres3 cadascun. Per a obtenir aquestasuperfície conreable s’havia hagut de treballarde valent a l’època de la rompuda,4 en el segleXIX, però tampoc era lleugera la feina centanys més tard. Hi havia molts trossos de terraon l’abundància de roca superficial impedia elpas de l’arada romana i per això a tots els llocsde Migjorn es contractaven cavadors de roquesa la tardor (santmiquenadal). Allà on l’aradapassava, a base de sortejar molts “ganxos”, s’ar-rabassaven molts còdols que s’havien dedecantar formant munts o clapers que servien

LA HUMANITZACIÓ DE LA MENORCA DE MIGJORN 371

2 V. Vidal (1998, p. 107) on hi ha un mapa on es detallen totsels noms de tanca des Rafalet Nou.

3 La conversió exacta de les quarteres (mesura de capacitat, dellavor) en unitats superficials és impossible ja que tot depènde la qualitat del terreny pel que fa a l’admissió de llavor. Enel cas des Rafalet, lloc de terra mediocre i dolenta, una hec-tàrea equivalia a 1.6 quarteres.

4 En els anys cinquanta del segle XX encara es feien terresnoves as Rafalet Nou.

Tomàs Vidal Bendito372

Fig. 23.4. Rafalet Nou: topografia, límits i usos del sòl en 1960.

per a fer noves parets. Si les pluges eren tar-danes i no es podia llaurar per l’excessivaduresa de la terra, es desfeien el terrossos acops de maça. En resum, posar el sementer encondicions de produir era un treball titànic.Quan tot estava a punt, es dedicaven 2/3 delsementer a blat i la resta a ordi i civada, a partsgairebé iguals. Un bon any, el blat donava 10per 1, però els mals anys tot just s’arribava al 4per 1. La productivitat mitjana s’acostava 7 x 1per al blat, mentre que l’ordi i la civada, menysexigents, donaven rendiments més alts. L’ado-bat de les terres era mínim, encara que algunssenyors, per a estimular l’ús d’adobs químicsen pagaven 2/3 del cost. Una alternativaintel·ligent i social, a l’hora, eren les estivades.El pagès estava autoritzat a cedir gratuïtament itemporalment fragments de la terra de guaret apersones de pocs recursos que sembraven hor-talisses d’estiu amb l’única condició que apor-tassin els fems necessaris. Malgrat l’aparentpobresa de les terres, els estivaders eren capa-ços d’obtenir, sense regar, bones collites demelons, síndries i d’altres hortalisses. A la tar-dor, un cop aixecada la collita, es tornava allaurar, se sembrava el gra i el cereal creixiamés ufanós sobre la terra remenada i enriqui-da per l’estivada.

A la vista d’aquestes dades només, podriasemblar que l’agricultura illenca era primitiva imiserable, però això no passa de ser la caramés visible de la qüestió. A aquesta magra pro-ducció de gra, s’ha de sumar la carn, la llet i lallana. Gràcies a les tanques, el lloc podiacomptar amb una ramaderia molt superior a laimaginable en altres circumstàncies de campsoberts. Mitjançant un sistema controlable deportells i senderes, el bestiar reclòs a les tan-ques dels sementers en guaret tenia accés lliu-re a l’abeurador i sovint també a l’estable, peròmai no podia accedir a tanques no desitjades,ni a les cultivades, per descomptat, ni a aque-lles on s’estava regenerant la pastura. AsRafalet Nou de mitjan segle XX vivien sensegrans problemes, menjant únicament de laterra, 6 vaques amb els seus vedells, 60 bènesamb la seva cria, 4 truges amb una vintena deporcells i un verro, 2 egües, 1 mul, 1 ase, galli-nes, conills, etc. La producció de llet s’acosta-

va als 30.000 l anuals amb els quals feien uns3.000 kg de formatge.

En aquest context, el bestiar donava pocafeina i poques despeses. La figura del pastorera pràcticament desconeguda a l’illa i el bes-tiar menjava pràcticament de manera gratuïta.L’oportuna dosificació de l’herba espontània,relativament generosa d’octubre a maig, multi-plicava l’eficàcia de les pastures. Mai no es per-metia al bestiar pasturar l’herba que comença-va a créixer i mai no se’l deixava esgotar lapastura d’una tanca. Àdhuc, amb aquest siste-ma, es podia controlar de manera minuciosa i“automàtica” la distribució dels fems a les dife-rents tanques de guaret. Per exemple, quancomençava a néixer l’herba a la tardor, es tan-cava el bestiar per a evitar que destorbàs elcreixement vegetal. Quan la pastura ja tenia undesenvolupament adequat a algunes tanques,es deixava entrar-hi el bestiar més selecte quepasturava la millor herba i era substituït, suc-cessivament, per bestiar menys valuós fins quela regeneració de l’herba semblava amenaçada.Llavors, la tanca era clausurada fins que la pas-tura recuperava la seva ufanor. Fins i tot elsboscs i les garrigues estaven encerclats, cartambé representaven un paper dins el sistema.La fulla de l’ullastre i d’alguns arbusts eren l’a-liment d’emergència a l’estiu i també a la tardorsi les pluges no arribaven puntuals. En boscs imarines malvivien tot l’any aquells caps debestiar de poc valor coneguts com a “de malprofit”.

Els boscs i les garrigues tenien tambéaltres papers dins el sistema. El lloc necessita-va llenya per a cremar, fusta per a obrar (barre-res, eines, etc.) i també hom trobava aquí fruitsocasionals, però no menyspreables, com elsbolets, espàrrecs, i, sobretot, la caça. Aquestatingué i té a Menorca, com a molts altresindrets, un paper molt important i sovint obli-dat quan es parla de paisatges rurals. La passióper la caça, com a esport, ha salvat moltesterres de la desforestació. A Menorca la caçaés, en principi, monopoli del senyor, comtambé altres usos més materials del bosc.Aquest és el cas de la producció de carbóvegetal i de calç que el senyor arrendava a pro-fessionals. També hi havia as Rafalet Nou una

LA HUMANITZACIÓ DE LA MENORCA DE MIGJORN 373

petita font d’ingressos “minera”. S’autoritzavaparticulars per a treure material de les petitespedreres del lloc a canvi d’una porció del’extret.

Tot aquest complex món, molt interessantper a l’observador, funcionava a base d’un fac-tor clau: molta feina, de sol a sol, d’un nombremolt considerable de persones. As Rafalet Nouhi treballava, fa cinquanta anys, una gran famí-lia, amb dos fills i quatre filles, tots actius, iencara es contractaven ajudants fixos (un mis-satge) i altres temporers (cavadors de roques,segadors). Sumant tota la força de treball fixa ieventual, ens anam a un equivalent de vuit tre-balladors de plantilla a jornada pagesa, de sola sol i amb unes “vacances” d’unes hores peranar a missa els diumenges i fer una copa iuna xerradeta al bar del poble. Quan en elsanys seixanta del segle passat l’economiaespanyola començà a despertar, tot aquestmón s’esfondrà en pocs anys. Els orgullosos

amos de grans i famosos llocs es quedarensols, fins i tot les madones deixaren les sevesadmirables tasques a canvi d’una feina méslleugera, reglamentada i millor pagada al sec-tor turístic. A partir del 1959, en poc més dedeu anys, es Rafalet Nou conegué tres parcersdiferents i des de 1970 ningú s’ha interessat enfer-se càrrec a fons de tan prestigiosa explota-ció. Sortosament, alguns jubilats s’han fetcàrrec d’uns mínims de conservació a canvi depoder criar-hi una mica de bestiar.

Per a propietaris i parcers de llocs gransaquest sistema extensiu i poc agressiu fou,durant anys, un “luxe assumible”. En canvi, ales finques més petites calia sacrificar al conreula quasi totalitat del terreny. D’aquesta manera,a Menorca, com a molts altres indrets, el lati-fundi ha resultat més “ecològic” que el mini-fundi. Per això mateix, les actuals zones prote-gides (ANEIS) de l’illa coincideixen, gairebé,amb les zones de major propietat i de llocs més

Tomàs Vidal Bendito374

Fig. 23.5. Al camp menorquí sobreviuen més de 70.000 km de paret seca que al mapa topogràfic (entorn meridional de Ciutadella) ofe-reixen una sorprenent imatge laberíntica.

extensos. Quasi sense excepció, aquestsdarrers es troben al litoral i compten amb altesproporcions de terra no conreada. No cal dirque els erms predominen a les zones mésadverses (pendents, roquissars, etc.) però, si lanecessitat obligava, la rompuda va arribar alsindrets més insòlits. En general, les terres méshumanitzades no són sempre les més aptes,sinó aquelles més subjectes a la necessitat.

La tesi del “luxe assumible” és comsegueix. La construcció i manteniment demilers de metres de mur, la clau del “sistemaagrari menorquí”, té un cost. Avui, any 2004, elpreu per metre de paret nova s’acosta als 60euros; per tant, encerclar i compartimentar, a lamanera tradicional, una finca com es RafaletNou, de quasi 100 ha, costaria uns 5 milionsd’euros, xifra quasi deu cops superior a l’actualpreu de mercat.5 No hi ha dubte que en altresèpoques el cost de la construcció de paretsdegué ser proporcionalment molt inferior.Possiblement, la gran expansió de les tanquescoincidí amb les crisis dels anys centrals delsegle XIX quan abundà l’oferta de mà d’obrabarata i es feren moltes terres noves. En con-seqüència, el sistema es consolidà gràcies aunes conjuntures de misèria ja que és difícil d’i-maginar-ne la implantació en èpoques d’abun-dància.

Els 70.000 km de paret seca que sobre-viuen (Fig. 23.5) avui al camp menorquí sónuna valuosa herència (més de 4.000 milionsd’euros) que tots voldríem conservar, però queningú no sap com ho ha de fer. D’antuvi, moltsd’aquests murs han perdut llur funció i moltshan esdevingut disfuncionals. Llaurar amb trac-tor, per exemple, esdevé lent i, per tant, car enel context de l’escaquer de tanques. En segonlloc, la conservació de les parets és difícil i cos-tosa. La trista realitat és que quan s’esfondra unmur (“enderrossall”), les alternatives reals solenésser només dues: que es quedi tal com està oque sigui reemplaçat o completat amb filferro

espinós o altres materials de fortuna. Un altreelement de difícil conservació són les estèti-ques “barreres” d’ullastre. Els pocs artesansque les fabriquen no donen l’abast i el seupreu és alt. El resultat és que molts dels por-tells són avui tancats amb somiers rovellats opalets rebutjats.

Des del punt de vista ecològic, les paretstenen un paper interessant. A les seves infini-tes cavitats tenen allotjament i refugi els éssersvius més diversos i, als camps abandonats,llentiscles, ullastres, esbarzers i d’altres matollsprosperen ran de les parets. D’aquesta maneraestà progressant una mena de bardisses debosc geomètric que subratlla i, al mateixtemps, camufla la xarxa de parets. Això fa quel’observador que passeja pels camins capti unaimatge exagerada de la real regeneració delbosc: des d’una perspectiva baixa les rengleresd’ullastres semblen tocar-se i no es veuen elsgrans espais encara buits en el centre de lestanques.

EL CASAT

Dintre de la teoria del “luxe assumible”, hientren moltes més qüestions que només lestanques. Tota l’obra civil d’un lloc corria acàrrec del propietari i, a la vista del que s’hitroba, és obvi que aquest no era, genèrica-ment, avar.

D’entrada hem de parlar del “casat”, con-junt de edificis d’ús humà i agrari. La casa-vivenda de quasi tots els llocs és un edifici,gran, sòlid i confortable,6 segons els usosantics. La parcera (madona) ho mantenia toten un estat d’ordre i netedat impecables, peròla casa l’havia pagada el senyor i les obres demanteniment també, fins i tot l’emblancat deles parts inaccessibles a la granereta de mado-na. Fins a les acaballes del segle XVIII, lesdependències agropecuàries eren poques ja

LA HUMANITZACIÓ DE LA MENORCA DE MIGJORN 375

5 Preu “turístic” perquè cap lloc de Menorca té avui preu coma explotació agrícola. Que la majoria dels llocs no siguin edi-ficables no serveix de res a aquests efectes, de forma quel’adquisició de terra amb finalitats agrícoles és gairebéimpossible.

6 Comptaven amb diferents habitacions (dormitoris) ambpaviment i parets enfangades. La cuina disposava d’un bonfumeral i, fins i tot, hi havia cuines de foc central d’estil apa-rentment pirinenc. També hi havia forn de pa extern i buga-deria amb piques.

que, mentre predominà la ramaderia ovina,no eren necessàries grans instal·lacions. Lesprimeres grans construccions ramaderes tin-gueren com a principal objecte l’aprofitamentdels fems. Per a les ovelles es feren a tot arreubarraques circulars de pedra seca i falsa cúpu-la molt interessants, però de dimensionsmodestes. Aquest no és el cas dels llocs quepertanyien al comte de Torresaura qui, a finalsdel segle XIX, construí dotzenes de barraquesgegantines, aptes per a bestiar gros, a lesseves molt nombroses finques, principalmental nord-oest de Ciutadella. Aquestes barra-ques, impressionants monuments d’arquitec-tura “sense arquitecte”, no desperten, lamen-tablement, l’interès de ningú, però aguanten i,potser, aguantaran gràcies a la seva extraordi-nària qualitat. El hobby del senyor comtedevia ésser ruïnós i el parcer d’una de lesseves finques em contà, fa anys, una anècdo-ta que segurament no és vera, però si moltben trovata: deien que el comte deixà deconstruir barraques quan un banc de Maó lioferí una destinació més productiva per alsseus estalvis.

A principis del segle XX anà agafantempenta la ramaderia bovina i la produccióde formatge amb proporció cada cop majorde llet no ovina. Les vaques necessiten esta-ble i així començà la construcció de bouers. Elpatró arquitectònic que s’imposà fou tan reei-xit que avui són nombroses les residènciessecundàries amb pretensions que no són mésque un bouer adaptat. Unes residències tanluxoses per a vaques sorprenen i això entraen el que he denominat “luxe assumible”,però encara és més paradigmàtica de tot aixòuna construcció més antiga. Ja en el segleXVIII les eres dels llocs de Menorca no tansols no eren una simple porció de terra oca-sionalment apiconada, sinó construccions per-pètues de pedra tallada i decorada i pavimentpetri o de ceràmica.

En resum, els llocs de Menorca estanplens de construccions funcionals d’una qua-litat molt superior als mínims exigibles perraons d’eficiència i rendibilitat. En conse-qüència –una sort per als amants dels paisat-ges humans i de l’antropologia–, en determi-

nats moments de la història agrària menor-quina els senyors foren generosos pel que faa la comoditat dels parcers i del bestiar i a l’or-nat de la finca. Si els llocs haguessin estat pro-pietat de petits pagesos o petits rendistes, aixòno hauria estat possible, però aquest no era elcas. Una bona part dels propietaris eren rela-tivament rics i per a molts la terra era més unaqüestió de prestigi que d’economia. El cas desRafalet Nou n’és un exemple, encara que, pot-ser, una mica forçat. Els hereus de la nissaga,des del segle XVIII fins avui, foren quasi sem-pre, molt més que terratinents; l’antepenúltim,Joan J. Vidal Mir, fou advocat, home d’empre-sa i erudit. Creà i dirigí l’únic banc menorquíque acabà bé i fou soci fundador i secretari dela primera fàbrica d’electricitat.

La part de Migjorn, la més atractiva coma àmbit de vida i d’esbarjo, compta amb elsmés bells i representatius exemples d’arqui-tectura rural, tant rústica com senyorial, iconstitueix la part més antropitzada deMenorca, per a bé i per a mal. Fins als anysdel desarrollo, la perifèria de Maó presentavaun paisatge rural molt particular. Els gran llocstradicionals que embolcallaven la vila medie-val s’anaren esmicolant per la pressió demo-gràfica i la demanda de productes alimentarisper a la població local creixent i per a la nom-brosa població flotant de militars, marins ifuncionaris. De l’esmicolament sorgiren múlti-ples horts i vinyes i, especialment, les casola-nies formades per petites nebuloses d’habitat-ges unifamiliars dispersos, més petits, però nomenys dignes que els dels llocs, on residienjornalers i empleats de l’agricultura i dels ser-veis i les indústries de la vila. El resultat de totplegat era un paisatge de notable bellesa,inhabitual en àrees periurbanes. Entorn deCiutadella el procés fou semblant, però demenor abast, i no s’arribà a formar cap caso-lania. L’expansió urbanística recent ha estatsovint incompatible amb aquests valors. Igualha passat a determinades àrees rurals llunya-nes convertides en centres turístics. Sorto-sament, a Menorca s’ha aconseguit un certcompromís, gairebé espontani, entre desenvo-lupament i conservació. En els anys de majordisbauxa desenvolupista el sector turístic

Tomàs Vidal Bendito376

cresqué aquí amb menor ritme i major senyque en altres indrets. Una part notable de totaixò podria raure en el fet que una gran pro-porció del litoral menorquí estava controlatper poques mans que, en aquell temps, nomostraren cap interès en l’afer. Un cop les ins-titucions intervingueren en la qüestió urbanís-tica, les autoritats tingueren fàcil la protecciódel medi, es limitaren a prohibir que estoqués el que encara romania intacte i aixíestaven, gairebé incòlumes, molts dels gransllocs litorals. Sobre les diferents i profundesaccions humanes recents sobre el Migjornmenorquí no direm res perquè estan a la vista.

La lectura atenta dels gràfics adjuntssobre es Rafalet Nou i sobre les tanques ensevitaran més i més feixugues descripcions. Enconseqüència, donarem pas a unes breus con-clusions i a un comentari també breu de l’es-tat actual i del previsible futur del paisatgerural menorquí.

CONCLUSIONS

Al llarg d’aquest escrit hem intentat expli-car el com i el perquè de la situació compa-rativament envejable dels paisatges agraris inaturals de Menorca, especialment els deMigjorn, ambdós inseparables i interdepen-dents.

Els camps, els boscs i les garrigues de laMenorca d’avui són com són pel paper quehan representat a la unitat d’explotació domi-nant, el lloc. La consolidació i perseverançad’aquest tipus d’explotació, extensa i extensi-va, però molt humanitzada, sols s’explica enun context històric recent en el qual el campno fou quasi mai l’única, ni tan sols la princi-pal, forma de subsistència.

El comerç i la petita indústria exerceixenpoca o nul·la pressió sobre el camp i, fins itot, afecten poc la població rural. Fins al boomeconòmic dels anys del desarrollo, els llocsmenorquins funcionaren, sense grans proble-mes, a l’estil tradicional, però, a partir delsanys seixanta, amb la forta dinamització i ter-ciarització de l’economia, solament aquellsllocs més aptes aconseguiren sobreviure com

explotacions agràries rendibles i això a costade reorientar el sistema. S’abandonà el cereali es dedicà tot l’esforç a la producció de farrat-ges per alimentar una ramaderia exclusiva-ment vacuna de llet, estimulada per l’èxit dela indústria formatgera local. En conseqüèn-cia, sobre les encara ben conservades restesfísiques del lloc tradicional, es desenvolupàuna agricultura molt diferent (monocultiu ambmecanització, adobs químics, etc.) que potcoexistir, amb dificultat, amb l’herència delpassat, però que difícilment podrà conservar-la íntegra i/o millorar-la.

Les terres de conreu menys aptes, queeren moltes, han estat abandonades, amb laqual cosa el bosc i la garriga estan recuperantamb avidesa el terreny perdut fa segles. Aixòno obstant, l’alzina, la vella reina del boscinsular, no aconsegueix aprofitar l’oportunitat.Els pins i els ullastres, molt més vitencs, sónels protagonistes d’una ràpida repoblacióforestal espontània que, fins avui, sortosament,no ha comportat increment dels incendis.

L’escassesa i l’encariment de la mà d’obrafa que, fins i tot a les poques finques més ren-dibles, es pugui fer ben poc en matèria deconservació. Poc o res queda de la preocupa-ció sumptuària que donava lloc a que lesconstruccions rurals tinguessin un atractiu tocde superfluïtat. En els llocs menys viables,que són molts, ni tan sols és possible evitar ladegradació dels elements més nobles delpatrimoni rural (casa, estables, eres, etc.).Davant aquesta realitat no es fa quasi res.Molts creuen que els senyors, els propietarisdels llocs, són encara rics, que poden assumirluxes, com abans, i, en conseqüència, pensenmés en mortificar-los que en estimular ipotenciar accions conservacionistes sosteni-bles o en trobar altres alternatives com l’ex-propiació.

A l’actualitat estan legalment protegidesgrans porcions superficials de l’illa (ANEIS),formades quasi exclusivament per finques pri-vades, però poc o res es fa en el camp pràctic(vigilància, control, conservació). Al contrari,per vulgars mòbils electoralistes-populistes estendeix a facilitar l’ús i l’abús dels espais pro-tegits per visitants indiscriminats, mentre que

LA HUMANITZACIÓ DE LA MENORCA DE MIGJORN 377

es palpa poca o nul·la preocupació real sobrel’impacte ecològic de l’afer i, menys encara,pels impactes socials i econòmics que aquestamena de protecció formalista exerceix damuntels explotadors de les finques afectades.Urgeix, doncs, anar més enllà de la “proteccióde paper”. La protecció efectiva és complexa imai no gratuïta. Possiblement, la menys dolen-ta de les proteccions és la que neix del bonenteniment de les parts afectades. Els ciuta-dans sensibles desitgen un paisatge rural benconservat; els agricultors, la part fonamental,desitgen guanyar-se la vida en pau. Cal conci-liar ambdues desiderata, altrament el paisatgefigurarà al bàndol perdedor.

La supervivència de l’activitat agrària aMenorca és especialment delicada. Com a totl’Occident la pagesa ha deixat d’ésser unaprofessió quasi obligada a una vocació ambpoca capacitat de convocatòria. Moltes explo-tacions estan tancant pel simple motiu que elsseus patrons es jubilen i no troben successor.A tot això, s’afegeix l’esgotament del modelformatger que funcionà amb èxit durant dèca-des. Trobar una alternativa viable a l’esmentatmodel no és fàcil perquè el canvi d’activitat éssempre difícil. La capacitat de conservar elpatrimoni agrorural per part del model en crisihavia esdevingut mínima i és de tèmer quequalsevol alternativa no siga millor econòmi-cament. Davant de tot això, potser el més rao-nable seria optar per una política de conser-vació selectiva que posàs l’accent en la salva-ció del més rellevant de l’esmentat patrimoni,encara que no surtin el nombres.

En temps passat, les conjuntures socioe-conòmiques foren favorables a una evolucióespontània prou satisfactòria del paisatge ruralmenorquí. Avui dia no és així. Òbviament nopodem canviar significativament la conjunturaa curt termini; per tant, cal fer esforços d’ima-ginació per a pal·liar-ne els efectes negatius.Lamentablement la imaginació no abunda i,en matèria de conservació, predominen elsfonamentalismes sobre l’acció possibilista iproliferen els projectes insostenibles de des-envolupament sostenible.

Mentrestant, la situació empitjora.

BIBLIOGRAFIA

ARMSTRONG, J. 1930. La historia de la isla de Menorca. Versiócastellana de la 2ª edició anglesa (Londres 1756) de J.Vidal i Mir i S. Sapiña Maó. Imp. Sintes. Reeditada en1978 per Nura. Ciutadella.

BAULIES, J. 1964-1967. L’illa de Menorca. Ed. Barcino.Barcelona. 3 vol.

BISSON, J. 1977. La terre et l’home aux îles Baléares. Edisud.Aix-en-Provence. 415 pp.

BISSON, J., VEYRET, Y. i VIDAL, T. 1995. Minorque ou l’excep-tion en Méditerranée. Une île sans érosion. BulletinRéseau Erosion, 15.

BONET, A. 1988. Menorca Pagesa. Consell Insular deMenorca. Maó. 171 pp.

CASASNOVAS, M.A. 1998. L’economia menorquina en el segleXIX (1802-1914). Quaderns d’Història Contemporàniade les Balears. Edicions Documenta Balear. Palma deMallorca. 64 pp.

ESCUDERO MESA, J. 2001. L’agricultura de Menorca vista pelshomes que hi treballen. Consell Insular de Menorca.113 pp.

HABSBURG, L.S. 1980. La isla de Menorca. Traducció del vol.VIde Die Balearen (Leipzig 1890). “Sa Nostra”. Ciutadella.

HERNÁNDEZ SANZ, F. 1908. Compendio de Geografía e Historiade Menorca. Imp. B. Fábregas. Maó. 450 pp.

MARTÍNEZ, A. 1994. Vies de comunicació i poblament ruraldel terme des Mercadal. IME. Maó. 137 pp.

LINDEMAN, C.F.H. 1786. Geographische und StatistischeBeschreibung der Insel Minorca. Leipzig. Traducció cata-lana. IME, Maó, 2002.

MURILLO, A. 1988. Emfiteusi i censals. Meloussa I. IME. Maó.Cf. pp. 53-78.

NEAL, H. 1713. State of the Island of Minorca. Manuscrit.British Library. (Add MSS 17775).

SOLER, J. i FEBRER, R. 1857. Esposició de lo estad actual de l’a-gricultura en la isla de Menorca. Imp. J. Fàbregues. Maó.162 pp.

TERRÓN PONCE, J.L. 1983. Origen, desarrollo y consolidaciónde la propiedad inmueble en Menorca (1287-1837).Contribución a su estudio. Institut Menorquí d’Estudis.Col. Cova de Pala. Mahón. 334 pp.

VIDAL HERNÁNDEZ, J.M. (director): Enciclopèdia de Menorca.Diversos volums. Obra Cultural de Menorca. Maó.

VIDAL BENDITO, T. 1972. La casa rural y la arquitecturatradicional menorquinas. Boletín C.O.C.I.N. Palma deMallorca.

VIDAL BENDITO, T. 1969. Evolución de la agricultura y de lapropiedad rural en la isla de Menorca. Revista deMenorca, 60: 5-46 (1ª part), 85-125 (2ª part).

VIDAL BENDITO, T. 1996. Fonaments geogràfics de la història.Enciclopèdia de Menorca. Volum: Història, pp.27-82

VIDAL BENDITO, T. 1999. Organització de l’àmbit rural.Enciclopèdia de Menorca. Tom 14: Antropologia, pp.83-124

VIDAL BENDITO, T. 1998-1999. El paisatge rural de l’illa deMenorca. Revista de Geografía. XXXII-XXXIII: 23-44.Universitat de Barcelona.

VIDAL BENDITO, T. 2002. La imatge cartogràfica de l’Illa deMenorca. Dels orígens al primer terç del segle XVIII.Treballs de la Societat Catalana de Geografia. 53-54:227-273.

Tomàs Vidal Bendito378