1

BUTLLETÍ DE L’ORDE

FRANCISCÀ SEGLAR

DE CATALUNYA

ofscat.jimdo.com ofspompeia@hotmail.es

COMENÇA L’ANY DE LA MISERICÒRDIA

Any 20 15 de novembre de 2015 núm. 184

2

Benvolguts germans i germanes: Pau i Bé!

L'1 de novembre celebrem la data del Dia de Tots els Sants, que va

ser instaurat per l'Església Catòlica arran de la Gran Persecució de

Dioclecià a l’iniciï del segle IV. Eren tants els màrtirs causats pel po-

der romà, que l'Església, convençuda de la necessitat de venerar els

sants va decidir fixar un dia comú per venerar-los a tots, incloent així

els sants coneguts i els desconeguts. La història ens diu que l'Esglé-

sia primitiva commemorava la mort dels màrtirs en el mateix lloc on

havien estat executats. A l'Església d'Occident, el papa Bonifaci IV,

entre els anys 609 i 610, va consagrar el Panteó de Roma a la San-

tíssima Mare de Déu i a tots els màrtirs. El Papa Gregori III (731-

741) va consagrar una capella en la Basílica de Sant Pere a tots els

sants. A meitat del segle IX, el papa Gregori IV va fixar la data de l'1

de novembre com a dia de veneració i ho va estendre a tota l'Esglé-

sia.

En aquesta festa l’Església ens convida a mirar el cel, que és la nos-

tra destinació final. Sant Joan, ens mostra aquest nombre incompta-

ble de Sants inscrits en el Llibre de la Vida, provinents d'Israel i de

tota nació, poble i llengua, els quals revestits de blanques túniques i

amb palmons a les mans, lloen sense parar l’Anyell sense taca.

Ens fa pensar en la crida a la santedat que tots hem rebut en el bap-

tisme, però sobretot ens porta a pensar en aquesta frase que diem

en el Credo: “Crec en la comunió dels Sants”. La comunió amb tots

aquells que ens han deixat el seu testimoniatge de vida i que gaudei-

xen ja de la visió del Creador. Entre aquests milions de Justos que

honorem i que van ser senzills fidels de Jesús a la terra. Entre ells

estan molts coneguts nostres o familiars, amb ells ens podem relaci-

onar i els fem presents des del record, des de l'oració, invocant-los

com intercessors nostres davant l'Altíssim.

La Sagrada Escriptura anomena "Sant" a allò que està consagrat a

Déu. L'Església Catòlica ha dit "sants" a aquells que han intentat viu-

re una vida fidel a Déu, el nostre Senyor. Hi ha uns que han estat

"canonitzats", és a dir, declarats oficialment sants pel Summe Pontí-

fex, perquè després d'haver examinat minuciosament la seva vida, i

després d'un llarg i laboriós procés, es pot creure que van practicar

les virtuts en grau heroic. Per a alguns sants aquest procediment de

la seva canonització ha estat rapidíssim, com per exemple per a Sant

Francesc d'Assís i Sant Antoni, que només va durar 2 anys.

3

Per ser sant només hi ha un camí: respondre a l'amor de Déu vivint

l'evangeli. És a dir, estimant els altres. D'ells hem d'imitar, sobretot,

la llibertat amb què es van lliurar al seguiment de Jesús.

Hi ha molts homes i dones que mai no seran declarats sants però

que, com us estic comentant, són tant o més sants que uns altres

que estan en el santoral. Homes i dones que viuen la seva vida cristi-

ana amb gran autenticitat i que prediquen amb la seva vida i la seva

paraula l'evangeli de l'amor.

La santedat no és escalar l’Everest cada dia. És viure la quotidianitat

en la presència de Déu, creient, estimant, orant, rient, servint i llui-

tant contra el mal en tots els seus aspectes, i reconeixen els nostres

pecats i acceptant les nostres grans limitacions que ens serveixen per

descobrir la misericòrdia de Déu. Som sants i estem cridats a ser-ho

més. I hem de ser conscients que estem envoltats de sants que viuen

al costat de Déu i no s'obliden de nosaltres. "Jo passaré el meu cel

fent el bé a la terra",deia Santa Teresa de Lisieux. Amb el seu record

som evangelitzats per ells i animats a viure amb esperança la nostra

vida present. Podem contemplar i seguir el seu exemple de vida sen-

zilla, la seva fe i la seva fidelitat a Déu, que ells han sabut mantenir

amb fermesa malgrat les dificultats al llarg de la seva vida.

Un altre gran exemple de santedat el tenim en la nostra Santa Patro-

na de l'Orde: Santa Isabel d'Hongria que és model de santedat en els

diferents estats de vida, com a esposa i mare, com a vídua i també

com a consagrada en cada pensament, en cada acció, en cada gest

de la seva vida. Dedicant la seva vida a la seva família, i també als

més pobres i necessitats, als malalts, per amor, i com cristiana a

Déu, doncs la seva relació amb Ell era constant en l'oració, per amor.

Que aprenguem d'aquests models a viure la santedat cada dia apas-

sionats per l'evangeli i donem al món un bon testimoniatge del que

som i del que estem cridats a ser. Una abraçada des del cor.

Fr. Miguel Campillo OFMConv, Assistent

4

35 “APLEC” de Sant Francesc s’hi moria

35 APLEC de Sant Francesc s’hi moria a Vic- Osona. 70 anys de la

reconstrucció de l’Ermita que recorda el pas de nostre Pare sant

Francesc per terres catalanes.

El diumenge dia 11 de octubre , es va celebrar a Vic-Osona (Bar-

celona) el 35 “APLEC” de Sant Francesc s’hi moria. En aquest any

2015 es complien els 70 anys de la col·locació de la Primera Pedra de

l’actual Ermita.

A les 11 del matí arribaren els pelegrins, a peu, en cotxes particu-

lars o en autocar procedents de las Comunitats franciscanes de Sant

Antoni, de la Mare de Déu de la Salut de Barcelona i de Sant Fran-

cesc de Sabadell.

A les 12 es va celebrar l’Eucaristia, que va presidí fra Francesc Li-

nares Cerezuela, ofm Definidor Provincial i Guardià de Sant Antoni de

Barcelona, que a la vegada representava el Ministre Provincial, fra

Juan Carlos Moya ofm. Concelebraren amb ell, fra Máximo Ángel Gar-

cía Hernando ofm., Rector de Sant Francesc de Sabadell i fra Josep

Gendrau i Valls, Vicari de Sant Antoni de Barcelona.

Fra Francesc Linares a

l’inici de la celebració llegí

una carta del Ministre Pro-

vincial que felicitava tota la

família franciscana, amics

de Sant Francesc i altres

participants de la festa i els

animava a tenir un sol espe-

rit, units en l’amor i en la

fraternitat.

En finalitzar l’Eucaristia se

sortejaren alguns regals de particulars; i amb un sol esplèndid anà-

rem al Seminari de Vic on ens esperaven un bon dinar i una sobre-

taula divertida i participada.

A les cinc de la tarda amb la cançó “ L’hora dels adéus” retorna-

rem a les respectives comunitats donant gràcies a Déu i al nostre Pa-

re Sant Francesc.

Carmen Pérez, ofs

5

ADULTS EN LA FE

24 /11/2015, dissabte. A la seu de la Fraternitat OFS de Sabadell.

Adults en la fe (a la llum de la Carta de sant Pau als cristians

gàlates)

1a. Sessió del curset sobre la LLIBERTAT, que ens adreça al germans

de l’OFS la teòloga, i àvia, Adelaide Baracco.

La qüestió està en el pas d’una fe de preceptes a una fe existencial.

Bàsicament el tema de la llibertat està més enfocat als capítols 3 i 4

de la Carta. Però abans hi són el 1 i el 2.

Al capítol 1, al pròleg, Pau ja els engalta: Em sorprèn que us aparteu

tan aviat de Déu, que us va cridar per la gràcia de Crist, i us passeu

a un altre evangeli.

La importància que Pau dóna a l’Evangeli que ell mateix predica, és

que li va ser revelat per Crist. En el cap.1, 11-24, Pau narra com va

rebre l’experiència de Crist, la famosa “caiguda del cavall”, i com,

sense passar per Jerusalem, va a l’Aràbia per fer en soledat i auto-

nomia el procés d’interiorització de l’experiència del Crist. Després va

tornar a Damasc, i al cap de tres anys va pujar a Jerusalem.

Llavors ja li havia nascut la consciència eclesial. Fer que es cogui el

que bull a l’interior de Pau ha necessitat el temps que li convenia,

però anar a veure a Cefes, vol dir que l’esperit el crida a la missió.

6

I podem llegir als versets 22-24: Després me'n vaig anar a les regi-

ons de Síria i Cilícia. Però les esglésies de Crist que són a Judea no

em coneixien personalment; només sentien a dir: «El qui abans ens

perseguia, ara anuncia la fe que havia volgut destruir.» I donaven

glòria a Déu per causa meva. Atenent els “bons tractes” i malfiances

que rep a Jerusalem, marxa cap a altres comunitats jueves en les

que el seu passat no era conegut i, a més, estaven més empeltades

d’un hel·lenisme que no es vivia a Jerusalem. Així, predica essenci-

alment als pagans, i troba un amplíssim camp per missionar.

Anem al cap. 2. Passats 14 anys anunciant la Bona Nova inspirat per

l’Esperit Sant, fa un discerniment amb els seus companys i torna a

Jerusalem. Vaig pujar-hi mogut per una revelació i, en una conversa

privada amb els dirigents tinguts en més consideració, vaig exposar

l'evangeli que anuncio als pagans; jo no volia córrer o haver corregut

en va. 2,2

Pel que fa als qui eren considerats dirigents (poc m'importa el que

eren, Déu no fa distinció de persones), no em van imposar res. Ben

al contrari, van veure que Déu m'havia confiat l'evangelització dels

incircumcisos, igual com havia confiat a Pere la dels circumcisos. Déu

mateix, que amb el seu poder va fer de Pere l'apòstol dels circumci-

sos, va fer també de mi l'apòstol dels pagans. Per això, Jaume, Cefes

i Joan, considerats com a columnes, van reconèixer la gràcia que Déu

m'ha concedit i en senyal de comunió ens donaren la mà, a Bernabé i

a mi, perquè nosaltres anéssim als pagans, i ells, als circumcisos.

Només ens van demanar que ens recordéssim dels seus pobres, cosa

que he procurat de fer amb tot l'interès. 2, 6-10.

En aquest mateix capítol 2, tot seguit, s’obre un subcapítol anomenat

“La fe i les obres de la Llei”, en el 2,16 es llegeix:

7

Sabem que ningú no és just davant de Déu en virtut de les obres que

mana la Llei, sinó que ho és per la fe en Jesucrist. Per això nosaltres

hem cregut en Jesucrist i som justos, no per les obres de la Llei, sinó

per la fe en Crist, ja que ningú no pot ser just en virtut de les obres

que mana la Llei.

Amb aquest versicle, Pau “re-situa” la Torà a l’interior de

l’esdeveniment-Crist. El just ho és per la fe de/en Jesucrist. La Llei no

salva, salva la fe en el Crist. No es tracta d’un acompliment, es tracta

d’una adhesió.

I en el cap.3,5 rebla el clau: El qui us concedeix l'Esperit i obra pro-

digis entre vosaltres, ¿ho fa perquè havíeu complert les obres de la

Llei, o perquè vau acollir la predicació de la fe?

És l’Esperit qui ens fa viure, no l’acompliment de la Llei.

L’observació de la Torà/Llei garanteix benediccions al jueu que la se-

gueix, mentre que el no acompliment, malediccions. La maledicció és

atraure mals sobre l’altre. I en el semitisme la paraula és actuant.

Pau, aplica l’eficàcia de la paraula a Crist, i predica que Crist es va fer

maledicció a Ell mateix per nosaltres. Evocant l’imaginari semita, Pau

predica que el que va fer Jesús va ser carregar el pecat, la maledic-

ció, sobre si mateix.

Ja als inicis del capítol 4, Pau ens fa fills d’una promesa inicial que ha

perdurat sempre.

Però: Ara bé, l'Escriptura deixa ben clar que tothom és captiu del pe-

cat; així la promesa és concedida als creients gràcies a la fe en Jesu-

crist. 3,22

La realitat del pecat i la realitat, encara més gran, de la salvació han

estat reflexionades en el cristianisme segons perspectives i accents

diferents. A gran línies, podem dir que la teologia occidental clàssica

ha parlat de “caiguda-redempció”, posant un fort accent en el pecat

original (herència d’Agustí); la teologia oriental, en canvi, ha posat

8

l’accent en la condició de la persona humana d’imatge i semblança de

Déu, sotmesa al pecat però en camí cap a la divinització.

La primera és de caire més jurídic (influència del ius romanum), la

segona és més pneumatològica, donant un gran protagonisme a

l’acció de l’Esperit Sant.

La Llei continguda a la Torà no té una funció salvífica, sinó educado-

ra, pedagògica, dóna un marc per a madurar. A més la Llei és un

custodi, una guia: Abans que arribés la fe estàvem reclosos sota la

custòdia de la Llei, esperant el moment que la fe es revelaria. Així,

doncs, la Llei ens ha fet de guia vers el Crist, per tal que fóssim jus-

tos en virtut de la fe. Però ara que la fe ha arribat, ja no depenem de

cap guia. 3,23-25.

La Revelació continguda des de l’Antic Testament es concentra en

l’Evangeli, però necessita la seva reinterpretació constant per anar

cap a la “deificació”. A Romans 7,6 podem llegir: Però ara hem estat

deslligats de la Llei i hem mort a allò que ens tenia presoners; ara

servim Déu d'acord amb el camí nou de l'Esperit i no segons la lletra

envellida de la Llei.

En aquest recorregut, hem reflexionat que ser ve abans que fer, n’és

el fonament necessari i irrenunciable. Que el cor de la moral és el

mateix Evangeli. I que la vida cristiana consisteix en adherir-se a la

voluntat de Déu. Però ¿quina és la voluntat de Déu? Doncs, no voler

altra cosa que el nostre bé.

¿Què és això que la vida cristiana consisteixi en obeir a Déu?

L’obediència cristiana no és una obediència mesella. És una “obedièn

cia” (de ob-audire = escoltar) radical en el nostre jo més pregon. Cal

acollir el missatge diví amb el cor i amb la intel·ligència, no hi ha es-

colta profunda de Déu si no neix del cor i és tamisada per la in-

tel·ligència.

Obeir Déu és realitzar-nos profundament com a persones: Déu vol el

nostre bé.

Seguim endavant, viure segons l’Evangeli és viure l’experiència vis-

cuda per Jesús. Si el Papa parla de misericòrdia, és perquè Jesús

practicava la misericòrdia.

I complir: ¿Què vol dir? Doncs vol dir escoltar dins el nostre cor el

que Déu ens demana. Allò que demana és la nostra completa realit-

zació.

De la fe dels preceptes a la fe existencial, després d’un discerniment.

Creure demana temps.

Una altra qüestió és: ¿Quina imatge de Déu tenim? D’acord amb la

imatge de Déu que tinguem així serà la nostra espiritualitat.

Ens salvem per la fe en Jesucrist.

9

Jesús passa pel meu camí (Mc 10, 46-52, Lc 18, 35-43)

M’havien parlat més d’una vegada d’aquest Jesús de Natzaret.

Està clar, això d’estar vora del camí prop de Jericó, dia rera dia,

dona molt de sí. Viatgers de tot tipus i condicions, procedents de

tots els racons del país, també els que anaven i venien de Jerusa-

lem, s’acostaven i, a més de donar-me alguna cosa per passar el

dia, compartien notícies de fets que havien vist o havien sentit.

El que aquests viatgers explicaven sobre Jesús de Natzaret sem-

blava extret dels escrits sagrats que dissabte rere dissabte es lle-

gien a les sinagogues. Està clar, jo no hi anava gairebé mai a la

sinagoga; jo, un pobre cec no n’era digne; portava damunt de les

meves espatlles el pes d’algun pecat que jo o algú altre havia co-

mès i n’havia de pagar la culpa. Sempre m’havien dit que el meu

lloc era allà, pura supervivència del que la gent es dignava donar-

me, cap possibilitat de sortir-me’n i portar una vida amb certa su-

ficiència. El pitjor no era no veure-hi, que també, sinó aquesta

maledicció que pesava damunt meu i que em condemnava al no-

res, quan en el meu interior una veu em deia ben fort que també a

mi Déu m’havia creat i que per ell contava. Encara que no anava a

la sinagoga i no em permetien l’accés als llibres sagrats, havia

sentit dir que Déu protegia els indefensos i que era just. Encara

que tot m’anava en contra, en el meu cor niava un cert desig que,

potser, algun dia es faria realitat; la sort del desvalgut podia can-

viar.

I sí, semblava que passaven coses significatives protagonitzades

per aquest Jesús de Galilea. I sempre que en sentia parlar afinava

l’orella; tot en ell em sonava a la profecia d’Isaïes que m’omplia de

goig: “L’Esperit del Senyor m’ha enviat a portar el missatge joiós

als desventurats, a anunciar als captius la llibertat i als cecs el re-

cobrament de la vista...” Que bé sonava tot això a les meves ore-

lles...

I un dia sento una remor estranya en el camí de sempre; alguna

cosa important esdevenia. Pregunto amb ànsia per què una espe-

rança nascuda de la desesperança més pregona m’omplia el cor.

Sí, m’ho confirmen, Jesús està venint!! Crido, ningú no em pot

aturar: “Fill de David, tingueu compassió de mi!”. Apel·latiu mes-

siànic que surt del meu cor desemparat, menyspreat, però que se

sap estimat i preferit de Déu.

I Jesús obra en mi. Sí, em concedeix de veure la llum del dia, però

el miracle més preuat no és aquest sinó, precisament, el fet de

poder contemplar la seva faç, el seu gest, la seva LLUM i no no-

més amb els ulls. Ara estic tot jo corprès i captivat i una profunda

10

alegria inunda el meu petit i ferit cor que es va eixamplant a me-

sura que va aprehent el seu missatge joiós: que els darrers són

primers i que el més petit és gran en el Regne del cel.

La meva vida està capgirada i ara no em sap gens de greu tot el

passat de patiment i de marginalitat a la vora del camí. Precisa-

ment és per aquest camí que hi transita Jesús!

Maria Cambray i Amenós

MARIA DE NATZARETH I PICA D'OC

Tot apropant-se la festa de la Puríssima, penso ara en Francesc

d'Assís. Concretament en la seva devoció mariana i en la seva fal·lera

per la Mare de Jesús. Francesc és un devot particularment i tendra-

ment marià. Francesc veu en Maria tot un model de fidelitat però jo

l'intueixo, sobretot, i situat en el seu temps, com el model de mes-

tressa de casa, de senyora de la seva llar i patint per allò que li és

entranyable: els seus, particularment Jesús, i és que de Josep i Maria

en sabem més per la tradició que per l'Evangeli.

Jo a Maria no la veig, tot i que és una imatge que m'encanta, re-

vestida d'esplendor, tal i com la pinta el meu admirat Bartolomé Es-

teban Murillo. Murillo és el pintor de la Mare de Déu que més m'agra-

da, però la seva imatge que m'inspira molta devoció em trasllada a

una altra estampa que tinc gravada en el cor. A Maria me l'imagino

amb un davantal tacat, unes espardenyes a retaló, suada, amb un

mocador de cap lligat sota la nuca i els cabells de davant descabellats

i sobre la cara, escapant-se del seu tocat, una rebeca botonada fins

més avall del coll i amb una "mañanita" cobrint-li les espatlles, unes

faldilles fins als peus, desfilades i apedaçades i cantant cançons po-

pulars mentre fa les feines de casa. Sí, el retrat de qualsevulla dona

de San Miguel, el meu poble, en un dia feiner tal com les veia jo ma-

teix quan era infant. No puc veure-la d'una altra manera.

Me l'imagino dolça, tendra, suau i al mateix temps segura, amb

un caminar molt ferm, cridanera, també espaventosa, amb els braços

"en jarras" i els punys de les mans en la cintura. Bé, la imatge de

mare que jo tinc. Fins i tot puc imaginar-la vestida de baturra que és

una de les imatges més entranyables que tinc de la meva mare. I per

això cada terra, cada lloc, cada poble té una icona de dona que des-

prés es traspassa a la mare de Déu. Tothom veu a Maria com aquella

dona a la que en un moment o bé un altre ha hagut de recórrer des

de la pròpia debilitat. I en la mesura que la veig així torno a mirar la

meva infantesa i em sento que Maria m'ajuda a ser infant i així m'a-

11

costa al Regne del Cel perquè aquest Regne és dels que són com in-

fants perquè m'atanso a ella tal i com buscava refugi en la falda de la

meva mare. I no me'n dono vergonya.

En Francesc i crec que per herència en la Família Franciscana, Ma-

ria és una projecció. És la projecció de la idea de Mare que tots tenim

inserida en el cor. Francesc necessità la complicitat de la seva mare

en tot el seu projecte de vida. Un projecte de vida que el Pietro Ber-

nardone no va poder entendre ni comprendre, però que adquirí soli-

desa en Pica. Potser Pica tampoc no entengué ni comprengué Fran-

cesc en el seu projecte, però el sabé acompanyar. Pica estigué al seu

costat cada moment. Possiblement la Família Franciscana li degui a

Pica d'Oc les moltes hores de pregària que foren invertides des del

seu cor com a súpliques a Maria.

La mariologia franciscana l'entenc des d'ací. En la seva vida tem-

poral, carnal, familiar, en el món, en una paraula, en la seva vida

biològica i material Francesc tingué una mare a qui pogué recórrer en

tot moment. Molt fàcil, n'estic convençut, de que d'ací li ve tota la

seva devoció per la Mare de Déu. Francesc projecta, busca i espera

en Maria en el seu camí espiritual tot allò que trobà de Pica en el seu

camí humà. I al cap i a la fi, un frare franciscà escosès, John Duns

Scott, ho formulà teològicament, i amb el temps ací teniu la festa

que aviat celebrarem. Digueu-li com vulgueu: Immaculada, Puríssi-

ma... I es que el mantell de la Immaculada no és blau com se'l pinta

sempre, és marró perquè està fet de pedaços d'hàbits franciscans.

Ara bé..., ens calia dissimular. Fra Joaquim Recassens

12

AGENDA (D’acord amb les dades facilitades per les Fraternitats)

Cada dimecres, del 16 de setembre al 13 de gener 2016, 19 a 21h. In-troducció a l’Espiritualitat Franciscana, per Fra Jacint Duran i Fra Josep Manuel Vallejo, ofmcap, a la Facultat de Teologia – Diputació 231, Bar-celona. Diumenge 15 de novembre, SANTA ISABEL, tercer diumenge. Fraternitat de Granollers : 10,00 Acollida – 10,15 Oració pels cristians perseguits – 11,00 So-

lidaritat. Testimonis Laura Pulido. – 12,30 Eucaristia. Profesió de Ma-

ría Muñoz - 13,30 Dinar de germanor.

Fraternitat d’Arenys :

9,00 Pregària davant del Santíssim, l’ Assemblea amb l’ ADMONICIÓ

14. “La pobresa d’esperit” a càrrec de fra René H. Rodrigo – 11,00

Missa, durant la qual farà l’entrada al Terç Orde l’Antònia Juvanteny,

la primera Professió en Julio A. Riñon, la Professió Solemne l’Araceli

Arazola i 50 anys com a Terciàries de la Glòria Bilbeny i la Mª Dolors

Fontrodona – 12,30 Projecció de la pel·lícula “Jo crec” – 13,30 Pregà-ria de Sexta al cor de l’Església – 14,15 Dinar de Germanor amb la Comunitat

Caputxina.

Diumenge 22 de novembre, quart diumenge. Dilluns 23 de novembre, a les 18h, formació a Pompeia, Riera Sant Mi-quel 1 bis, Barcelona. Divendres 27 de novembre, 20h. Pregària de Taizé, a la Cripta del San-tuari de Pompeia, Dissabte 28 de novembre, 10h. Formació OFS Catalunya: Adults en la fe, per Adelaide Barracco, (segona Jornada). Al convent de la Mare de Déu de l’Ajuda, c/ Sant Pere més baix, 16, Barcelona. Dimarts 1 de desembre: 19,30h. Recés d’advent. Sant Francesc: la ten-dresa de Betlem, Organitza Franciscans OFM. Plaça Universitat, 2. De divendres a diumenge 11 a13 de desembre: recés a Vilobí d’Onyar (cal inscripció prèvia). Telf 93 217 41 08. Dissabte 9 de gener, Trobada Franciscana a Pompeia Grups , Riera Sant Miquel 1 bis, Barcelona

Redacció: Pompeia-Grups, Riera de Sant Miquel, 1 bis, Barcelona 08006, Tel. 93 217 41 08.