Butlletí Obert 16

Març 2012

Butlletí Obert 16n ú m .

Sum

ari

Bombolles i Jazz 3

L’art, precursor de la utopiaOlga Cubides 4

L’entrevista a ....Sera Sánchez, educador social a Alaska 9

Aquest barri tant intercultural com és el nostre i que marca el principi d’aquesta editorial, és l’obra que la nostra voluntària Julia Abalde va dissenyar i confeccionar com a obsequi per als col·laboradors de la festa solidària del 14 de març (d’aquest event al Club Astoria, us n’hem escrit quatre línies a l’article que enceta aquest butlletí).

Al llarg de la nostra modesta publicació, us trobareu amb altres obres totes elles d’artistes que, compromeses amb la societat i amb l’art, són voluntàries a la nostra Fundació. Sobre elles, sobre art i sobre solidaritat us presentem un article molt interessant que recull què les mou a expressar-se plàsticament i a ser voluntàries en algun dels nostres projectes.

Per acabar, hem entrevistat en Sera Sànchez, educador social de professió i dramaturg a hores.

Julia AbaldeVoluntària de suport al Menjador

Edit

ori

al

Julia Abalde

Fundació Joan Salvador Gavina 3

El nostre espai

Fa més d’un any, en una conversa informal amb un col·laborador molt proxim a la Fundació, va sembrar-

se la llavor del que després s’ha convertit en la festa solidaria de la nostra Fundació, “Viu i reviu amb els infants i famílies del Raval la nostra festa solidària”.Aquest col·laborador és en Xavier Gramona. Ell, mogut per la feina que aquí es fa amb els infants i joves del Raval i les seves famílies, no ha volgut que la difícil situació de la nostra societat sigui el motiu perquè deixem de fer el que millor sabem, treballar des de l’educació la prevenció de situacions de risc social.En aquell moment la il·lusió, la novetat el poder preparar un esdeveniment

d’aquestes característiques, va superar amb escreix haver somiat sovint per una festa així i no atrevir-se a posar fi l a l’agulla (potser per inexperiència, potser per què el dia a dia ens aclapara,...)El dia va arribar, els dubtes i les pors de si tot el que haviem fet era sufi cient o era el que tocava fer seguien allà presents, però tal com cantava Freddi Mercury en el seu darrer disc “L’espectacle ha de continuar”. La nit del 14 de març va encetar-se amb les paraules d’en Xavier Graset i un conte metafòric sobre l’ajuda que sovint tenim a l’abast però no sabem veure.Les bombolles d’en Pep Bou, van ser un clar exemple de la fragilitat d’aquesta societat a la vegada que van ser, sense paraules, una mostra de l’art efímer però impactant de la seva disciplina. Cap al fi nal de l’actuació d’en Pep Bou, es van incorporar a l’escenari el quartet de jazz format per en Joan Chamorro, l’Andrea Motis, en Josep Traver i la Carla Motis. Un moment de sinergia entre les bombolles i els ritmes suas del contrabaix, les guitarres i la veu prodigiosa i brillant d’una emergent estrella dels escenaris musicals.Durant una hora de música, amics i col·laboradors de la nostra Fundació van poder ballar mentre podien degustar una copa de cava Gramona que, el nostre patrocinador (seria exagerat dir, més entusiasmet i entregat?) va voler regalar als assitents a la festa. El fi nal de la nit s’acostava. Creixia entre la gent de la Fundació la sensació que, per a la propera festa que fem, comptarem, segur, amb totes les persones que amb la calidesa i la seva solidaritat fan cada dia més gran aquesta entitat, la nostra i sempre oberta Fundació Joan Salvador Gavina.

Bombolles i Jazz

Butlletí 164

Això és voluntari, eh!

Artistes solidàries

En essència, establir una relació entre solidaritat i art ens porta a relacionar ètica i estètica. L’ètica que posa els fonaments de la igualtat d’oportunitats i la justícia social, i l’estètica, en la seva funció social, com a expressió de la bellesa i de la sensibilitat humana. Com diu, Tesa Medina, voluntària de menjador, parafrasejant a Nietzsche: “la vida sense art seria una errada”.Gairebé sempre, l’art, com a generador d’emocions i sentiments, s’ha posat a favor

de causes nobles. Ha esdevingut una eina al servei de la persona, de la societat i de la construcció del valor universal de la solidaritat. De fet, ha estat un mirall de les tristeses humanes, del sofriment, i també de l’alegria i de l’esperança. Julia Abalde, voluntària de suport al menjador, afi rma que “com en qualsevol branca del saber i del fer humà, és el propi artista qui decideix la fi nalitat última de la seva activitat. És a les seves mans triar bé treballar amb l’elit, o bé treballar pel bé comú. Per tant, la relació de l’art amb la solidaritat pot ser intrínseca per a alguns, i irrellevant per a uns altres”.L’art, a més, ha estat un refl ex de la societat i de la història, i, conseqüentment, en moltes ocasions, ha esdevingut un mitjà de denúncia davant les injustícies. “L’art pot contribuir molt activament a la construcció d’una societat més justa. Des d’esdevenir una veu de protesta que subratlla i posa de relleu els aspectes més sòrdids de la nostra realitat social; o donar veu i espai a aquell a qui la societat no li ho concedeix; o, fi ns i tot, d’una manera més literal, intervenir espais per tal de transformar la psicologia i la funcionalitat d’un entorn”, explica Julia Abalde.En alguns moments de la història, l’art ha estat un motor de canvi social i un removedor de consciencies. Ha intentat treure a l’ésser humà de la seva apatia i del seu desencís: “L’artista fa avançar el

TesaVoluntària de suport al Menjador

L’art, precursor de la utopiaQuina relació té l’art amb aquella actitud tan típicament humana,la solidaritat, que és aquell sentiment que impulsa a l’acció, per tal d’ajudar o alleugerir el sofriment de l’altre? A primera vista no sembla fàcil trobar la relació entre art i solidaritat. Aquest és l’objectiu que ens hem proposat de la mà dels nostres artistes-voluntaris, que, amb les seves paraules, plenes de sensibilitat i de sentit, ens han ajudat a veure que art i solidaritat tenen molt en comú. Julia Abalde, Karin Espinogosa, Danielle Létard i Tesa Medina són quatre dones artistes i voluntàries que ens donen un cop de la mà a la Fundació Joan Salvador Gavina.

Tesa


món, obre nous camins i amb la seva obra eleva l’esperit humà”, diu Danielle Létard, voluntària d’arts plàstiques.Altruisme egoista

Art i solidaritat també comparteixen sentiments. Tant al practicar la solidaritat com al plasmar una obra d’art, hi ha un sentiment de complaença i de benestar interior. “Desenvolupar la creativitat aporta una gran satisfacció. Gaudeixo molt el procés de creació, perquè t’has de mantenir alerta i fl exible per incorporar o refusar idees. Aquest procés creatiu s’aplica a totes les facetes de la vida, i una d’elles és la solidaritat”, diu Karin Espinagosa, qui afegeix que “allò que es pot aprendre de l’art és ‘l’altruisme egoista’. Adonar-te que fas les coses perquè et fan sentir bé”.I Tesa Medina afegeix, “l’art ens fa més emocionals, ens ensenya a fi xar-nos en els detalls, a valorar els petits plaers, a gaudir sense que sempre hi hagi una recompensa econòmica... Educar i entrenar la creativitat ens fa més receptius a les emocions, amplia la nostra manera de veure la realitat amb tots els seus matisos i diferències, ens dóna eines per a superar-nos, desperta la nostra curiositat i ens fa sortir del nostre petit món. Ens fa somiar i tenir esperances”. I què si no, busca també el fet de ser solidaris amb altres?“L’art –diu Danielle Létard– té la capacitat d’harmonitzar i de fer-nos conscients de la bellesa”. La justícia –que és una de les fi tes de la solidaritat– també és harmonia i bellesa, en la mida que busca l’equilibri social.L’un i l’altre, art i solidaritat, es fan des de la gratuïtat. És part de la seva essència: “no vaig estudiar Belles Arts ni vaig

pintar o esculpir cap obra pensant en ser remunerada. La solidaritat té aquest mateix ingredient de gratuïtat”, assegura Karin.Per què aquestes artistes van esdevenir voluntàries a Gavina?Tesa Medina assegura que “vaig créixer sense amor. Però la curiositat, el meu afany d’aprendre, els llibres –molts llibres–, i algunes persones clau, que es van creuar en el meu camí, em van ensenyar que començar amb mal peu durant la teva infantesa, no et condemna a ser infeliç la resta dels teus dies... Ara que tinc més temps i les necessitats bàsiques cobertes, vaig sentir l’impuls de donar un pas més. Buscava un voluntariat amb nens, perquè sé, per experiència, que allò que penetra al cor d’un infant, resta per sempre... També sé que els nens, sigui quina sigui la seva situació, volen tots els mateix:

Danielle LétardVoluntària d’arts plàstiquesDanielle Létard

Butlletí 166

amor, atenció, dedicació, ser escoltats i que vulguis jugar amb ells. I a mi se’m dóna bé complaure’ls”.Per la seva banda, Julia Abalde diu que “portava temps volent fer algun tipus de voluntariat. Em fa mal veure com el teu origen o la teva condició pot limitar les teves opcions a la vida, més encara en una societat on la diferència és exclosa, i, moltes vegades, a qui surt de la norma, li es mancada la representació i la protecció. Jo he pogut escollir com dirigir la meva vida, sense tenir por ni desemparament, i crec que és el meu deure col·laborar, en la mida del possible, per a que tots puguem fer el mateix”.L’art pot ser precursor de la utopia. Utopia d’una societat més justa i amb més oportunitats. Un art que, per la seva essència humana, ha de continuar essent refl ex de la realitat que l’envolta i ha de posar-se al servei de causes solidàries i d’idees “revolucionàries”: aquelles que transformen el món i el fan millor per a tots.“El futur dependrà de la capacitat creadora dels que s’estan formant ara. Perquè quelcom sigui realitat, ha d’haver algú que abans l’hagi imaginat”, conclou Tesa Medina. I Karin Espinagosa afegeix, “potser justament la dedicació que precisa l’art es pot ensenyar a traslladar a l’actitud de la gent davant els problemes socials, i així poder trobar una manera harmoniosa de resoldre els confl ictes”.“L’art de forma indirecta pot funcionar com un gran motor de germinació de nous plantejaments, fi ns i tot d’utopies que poden obrir o potenciar noves direccions de pensament. A nivell visual pot proposar estètiques i valors alternatius

als que inunden els mitjans de comunicació massiva, o senzillament proporcionar altres realitats amb les què poder somiar, imaginar i alimentar desitjos de justícia i progrés social”, conclou Julia Abalde.L’art i la sensibilitat, com s’ha vist, tenen molt en comú: l’un i l’altre requereixen dosis importants de sensibilitat humana, obren noves perspectives i fan allò que va somiar i fer realitat en Joan Salvador Gavina: trobar la força per no aturar-se, per a volar més alt i amb més velocitat, aconseguir descobrir-se com una criatura de perfecció, d’intel·ligència i d’habilitat. Aquest és també el somni que compartim tots a la Fundació: obrir als nens i nenes els nous horitzons que els estan esperant.Olga CubidesPeriodista

Karin EspinagosaVoluntària de suport educatiuKarin Espinagosa


L’entrevista a...

Sera Sánchez, educador social a Alaska

Actualment, quins projectes guien la teva vida?

Projectes professionals uns quants. Teatrals: anar pensant en la trilogia de l’Alaska (sí, hi haurà tercera i última part, com “El Padrino”), en una obra per a tres actrius que estic muntant i en un muntatge de teatre social a Salt. Em té molt ocupat també un taller sobre les TIC i les xarxes socials al servei del ciutadà que faré al Congrés d’Educació Social de València. Després hi ha els projectes més personals, privats... que me’ls guardo per a mi.Què és el que més et recompensa de la teva feina?

El que més, la relació amb les persones. És alguna cosa que també m’ocorre a la meva vida diària: conèixer persones, i el coneixement o l’art que algunes persones produeixen està entre els meus esports favorits. També el que sigui un treball que m’obliga a pensar.I el que menys?

La gestió d’ajudes econòmiques. Ja sé que és un tòpic, però és així.Havies treballat en un Centre Obert, quan de temps fa d’això?

Ara hauria de dir allò de: “Quin bon equip d’investigació teniu. Com ho sabeu?” Doncs sí, vaig treballar al Centre Obert L’antic Escorxador de Barberà del Vallés, pels volts del 92 (Déu meu!).

Han canviat gaire les coses des de llavors?

El pas del temps ho canvia tot, les coses, les persones. Els educadors socials encara no ens dèiem així, la nostra formació quasi ni era universitària. Crec que s’ha notat la professionalització, la rigorositat a l’hora de treballar. Els problemes socials eren uns altres (ara, davant del tema de la crisi, qualsevol problema sembla menor). Tot i així, els adolescents d’ara i d’abans s’assemblen bastant. Científi cament parlant, el cervell d’aquells adolescents era molt semblant al d’ara. Però no hi havia smartphones, ni la web 2.0. Crec que aquest és el gran canvi respecte als noranta.Què és el que més recordes de la teva feina allà?

Uf!. Els records. S’ha demostrat que amb el pas dels anys tendim a recordar solament els bons records. Fem una lectura complaent del passat. És una qüestió

En Sera Sánchez escriu un bloc (El educador social en Alaska) a la xarxa de xarxes. És educador social, mediador familiar i des de fa uns anys, tal com ell diu, “dramaturg per hores”. Té molts interessos, però per sobre de tot, diu que té “gana de saber.”

Butlletí 168

evolutiva. Tenint en compte això, va ser una experiència gratifi cant treballar amb joves amb problemes socioeducatius en un entorn diguem que lúdic, de temps lliure. També treballar amb Jordi i Elena, que ara són bons amics meus. El pitjor que recordo de llavors era la falta d’un projecte educatiu, la falta de saber perquè fèiem el que fèiem. Eren moments en què el rol de l’educador era bastant confús, supeditat al de la treballadora social. En certa manera hi havia certa infantilització dels professionals, cert peterpanisme. En aquest aspecte hem millorat bastant.Amb quines difi cultats us trobàveu?

Paradoxalment, era un moment en què els ajuntaments tenien diners per fer activitats. En el nostre centre obert contractàvem talleristes i es podien fer activitats que ara serien molt complicades de fer (escalada, muntar a cavall, esquiar, etc.). Aquest era l’aspecte bo, oferir experiències a aquests joves que d’una altra manera no haguessin pogut viure. El problema, insisteixo, estava més en nosaltres, en la falta d’un projecte i unes directrius educatives clares. I també era un problema l’estigmatització que suposava per als joves, era el centre on

anaven els joves amb problemes. En aquell moment molts centres oberts, o de tipus similar, no tenien del tot resolt el problema de l’estigma.Creus que caldria fer més pública la feina que es fa des de l’educació social?

Els educadors ja estem arribant a més gent gràcies al web2.0 (bloc, twitt er, facebook). Respecte als altres mitjans de comunicació més tradicionals (que no ens oblidem que segueixen sent els que arriben a més gent i creen més estats d’opinió) la cosa està més difícil. Desenganyem-nos d’una vegada, els diaris no són oenegés i els importa “un pebrot”, que la nostra professió es visualitzi més o menys. L’única cosa que se m’ocorre és que els interessarem com a notícia en el moment en què tinguem coses interessants que explicar. Se m’acuden un parell: una, la narració de la situació de crisi tan bèstia que estem vivint. Perquè són Càritas o altres organitzacions i no nosaltres els narradors d’aquest moment històric, de les situacions de pobresa, de la vergonya que està passant amb la RMI, etc. I dos: quan busquem i trobem aliats en la cultura, les arts o la comunicació 2.0, per fer projectes interessants. En aquell moment, també sortirem en els diaris i en un altre lloc que no sigui les pàgines de successos.Li falta donar més veu al col·lectiu?

La resposta és sí. Però no busquem el problema fora. Perquè el col·lectiu tingui més veu primer cal tenir alguna cosa a dir, i després dir-ho. Diem poc. Jo no sé el que pensen molts educadors sobre la situació de precarietat econòmica que estem vivint, sobre el PIRMI, sobre la pressió perquè controlem als nostres usuaris, sobre el paper de gestors d’ajudes que


estem assumint, etc. On i quan exercim el paper de denunciants de situacions socials injustes que se’ns suposa? Per dir-ho clar: no ens sento.Molts educadors, inclosos els de casa nostra, llegeixen el teu blog, què et va empènyer a escriure’l?

Ho comento últimament amb amics de la professió, senyal inequívoc que em vaig fent gran: hi ha un moment de la vida i de la professió en què un es nodreix, calla i escolta als que saben. Aquest moment, el d’aprendre, mai acaba. Alguns, desgraciadament per a ells i per a les persones a les quals hagin d’atendre, se salten aquest moment. Hi ha un segon moment en què un, a més de nodrir-se i aprendre, sent que té alguna cosa que dir. A mi fa anys que em passa això, que crec que tinc coses que aportar. Suma a això el meu interès per l’escriptura i tens un blog.Per què el nom d’Alaska?

Fa uns anys, a Reus, en un bolo de l’Educador social en Alaska, un educador em va preguntar si allò d’Alaska era perquè es tractava d’un lloc inhòspit, fred, la qual cosa podia ser una metàfora del lloc de l’educador. Malauradament, la realitat és més prosaica: em vaig copiar del títol de la sèrie Doctor en Alaska, que a més m’anava bé perquè ningú em reconegués. Amb el temps, el suggeriment d’aquell educador gairebé m’agrada més com a resposta.Quan l’Educador Social es converteix en dramaturg?

Això d’escriure ve de lluny, d’abans de ser educador. Escrivia contes i havia guanyat algun premi. Després, amb la nostra

companyia de teatre, ja havia escrit un parell d’obres (El hombre que intentó cruzar el Titicaca i El Candidato), fi ns que vam veure que les històries que explicava en el blog podien ser matèria per a la nostra tercera obra. Tampoc era tan estrany, al cap i a la fi jo explicava històries humanes i hi havia confl icte, la base del teatre. Amb Alaska 2099 hem anat més enllà perquè hem introduït molta més fi cció. Per acabar, una mica de publicitat de la Factoría los Sanchez, quan tornareu a Barcelona amb “Alaska 2099”?

Hem estat de gira per Galicia i València. Tornem a Barcelona el divendres 13 d’abril, a les 21h, a la sala Almazen del Raval. La nostra sala fetitxe. Us esperem!I nosaltres hi serem. Gràcies Sera!

1 2 3 45 6 7 8 9 10 1112 13 14 15 16 17 1819 20 21 22 23 24 2526 27 28 29 30 31

Dilluns Dimarts Dimecres Dijous Divendres Dissabte Diumenge

Març 2012

12 3 4 5 6 7 89 10 11 12 13 14 1516 17 18 19 20 21 2223 24 25 26 27 28 2930


Abril 2012

1 2 3 4 5 67 8 9 10 11 12 1314 15 16 17 18 19 2021 22 23 24 25 26 2728 29 30 31


Maig 2012

1 2 34 5 6 7 8 9 1011 12 13 14 15 16 1718 19 20 21 22 23 2425 26 27 28 29 30


Juny 2012

31124 25 223

2999916

Dilluunnnnsssn

36

Dim

16 7 83 14 15

21 22

es Dissabte Diumenge

20

5 66612 119

jous DDDDiv

l 2000000111

3 410 11 117 18 1

ararts Dimecres Di

Abrilmar

2

613

vendre

12

1 25 6 7 8 912 13 15 16

Dilluns DimDimimmmamamararts Dimecres Dijous Divendres

MMMarç 2012

1447

ts D

4 5 611 12 13

Divendres DDDiDiDisDis btebtebtetee Diumenge

2

4

Dilluns

1

issabte

29 309

Sant Jordi al Raval

XIV Trobada de Centres Oberts. “L’educació emocional als Centres Oberts”

“Viu i Reviu el Raval” Festa Solidaria al Club Astoria

Fira de Sant Ponç al Carrer Hospital.

1en

2012

227

2

Inici de les activitats d’estiu 2012!

Festa del Voluntari. Comiat de curs

Torneig “dues horetes de futbol” al Raval

Final de la “Lliga Valors” al Raval.

Amb el suport de:

Una mica d’agenda

Butlletí Obert 16

Documents

Transcript of Butlletí Obert 16