Butlletí CC C

OM

UN

ITA

T C

AR

ME

LIT

AN

A D

E B

AD

AL

ON

A NÚM 75 / OCTUBRE 2013

BUTLLETÍ DE LA CC

BEATIFICACIÓ MÀRTIRS S. XX

OPINIÓ: LA MISSA

LES ADORATRIUS A BADALONA

Butlletí CC

COMUNITAT

CRISTIANA CARMELITES

Carrer Sant Miquel, 44

BADALONA

e-mail: badalona@carmelcat.cat

www.carmelcat.cat/badalona

APORTACIÓ ANUAL: 5 €.

Els articles que es publiquen en aquest Butlletí expressen únicament

l’opinió dels seus autors

Joan Badia Agustí Borrell

Àngel Briñas Josep Burriel

Varghese Cheriyakadavil Francesc Costa

Pere Martorell

Enric Masdeu Xavier Miró

Antonio Monés Rafael Pujals

M. Pilar Serra Lluís Serra Llansana

M. Elena Vázquez

Han col·laborat en la redacció, correcció

edició i distribució d’aquest número:

«Quan l’Església trenca amb les formes tradicionals, ho fa perquè en ella habita l’Esperit que bufa allà on vol: l’Esperit que va crear les formes tradicionals i que crea contínuament les noves. Sense Ell no hi hauria

litúrgia a l’Església.»

Santa Teresa Benedicta de la Creu (Edith Stein) † 1942

Butlletí CC

CC NÚM. 75 - ANY XIX - OCTUBRE 2013

Pòrtic

T ot comunicador es deleix per tenir alguna notícia que destaqui pel da-

munt de les dels seus competidors i així poder-la col·locar allà on creu que és esperada amb un major interès.

Una de les constatacions més repetides durant el I Congrés d’Informació OCD celebrat el mes passat a Àvila va ser aquella, ja coneguda de tots, que

diu que els cristians tenim un missatge excel·lent però que no el sabem ven-dre. Per això, a l’hora de fer balanç es va posar en evidencia la gran mancan-ça que tots plegats tenim en aquest camp de la comunicació: l’Església, com a

dipositària i responsable del missatge cristià, els ordes religiosos, comunitats, parròquies, agrupacions i tota mena d’institucions, com a punts de proximitat

a les societats on estan incardinades, i cadascú de nosaltres, els cristians indi-viduals esperançats amb la Bona Nova, portadors d’aquest missatge.

Temps enrere, l’Església havia estat una bona comunicadora. Se servia

dels mitjans de què disposava en cada època: les cartes de sant Pau, les es-cenes i representacions gravades a la pedra de les catedrals i ermites, els mis-

sioners que es jugaven la pell per portar arreu la gran Notícia de l’Evangeli, etc. I ara, precisament quan la informació és omnipresent fins al punt abasse-

gar-nos, sembla que els cristians hàgim quedat esporuguits, sense veu.

L’evangelista Mateu transcriu fidelment aquestes paraules de Jesús: ―Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el

nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant‖. Per tant, se’ns diu clarament que hem proclamar als quatre vents aquesta Bona Notícia que se’ns ha donat i

que no ens podem guardar per a nosaltres sols.

Per fer-ho, com a homes i dones d’avui, ens hem de valdre de tots els

mitjans que la modernitat posa al nostre abast, els clàssics i els d’última gene-ració, no podem quedar-nos com analfabets del nostre temps.

Els esforços que la nostra comunitat i la província carmelitana dediquen

en aquesta direcció segur que donen els seus fruits.

Butlletí CC

"Estuve escribiendo hasta las dos de la

madrugada‖… ―me ha mandado el doctor que no escriba jamás sino hasta las doce de la noche y

algunas veces no de mi letra‖. Es una confesión sincera de una gran escritora y maestra espiri-tual del siglo XVI, Santa Teresa de Ávila. La ge-

neración moderna que utiliza extensivamente correo electrónico y SMS para la comunicación, imaginando una mujer —una monja de clausu-

ra— que escribe muchas cartas, usando la pluma y la tinta, puede sentir simpatía y sorpresa. Es

más sorprendente saber que, al mismo tiempo ella estaba escribiendo también algunos libros espirituales utilizando el mismo método. Al leer

lo que ha escrito, sea la carta o sus libros, nues-tra sorpresa se convierte en respeto y amor por

ella. Como el 500 aniversario de esta gran es-

critora mística se acerca, muchos de nosotros se

están preparando para ello, estudiando sus obras y así conociendo su espiritualidad más

profunda. En este nuevo curso académico vamos a estudiar sus cartas. Teresa escribió otras obras en un momento determinado y bajo la solicitud o

en la obediencia, pero sus cartas son el producto de su propia necesidad de relacionarse con otras personas en diferentes momentos de su vida. En

comparación con las otras obras, la Santa está más cerca de cada uno de nosotros en sus car-

tas. Como no tenía ninguna intención de pu-

blicarlas, todas sus cartas tenían el carácter de

un diálogo personal. Aunque el carácter general de estas cartas son sus inquietudes, consejos,

consuelos, súplicas, recomendaciones, etc., en cada carta da la imagen de una gran fundadora.

Ella utilizó su libertad en cada carta para expre-

sarse y por lo tanto algunas de ellas reflejan las tradiciones castellanas, usos comunes, imágenes

naturales, etc. Además cuando escribe cada car-ta con diferentes intenciones, no puede dejar de manifestar lo que es, su fe, la esperanza y el

amor intenso, y muchas otras cualidades y virtu-des.

Está claro que ella escribió muchas car-

tas, pero solo una pequeña parte de ellas está disponible para nosotros. La mayoría de las car-

tas se escriben de 9 lugares diferentes. Según la última edición del P. Tomás Álvarez tenemos 486 cartas y 18 fragmentos. Desde junio de 1576,

ella ha escrito muchas cartas, especialmente al P. Gracián y a la Hna. María de San José. Su an-

siedad sobre cada fundación le inspiró a escribir con mucha frecuencia. Según el padre Silverio de Santa Teresa, escribió más de 5.000 cartas.

Contando en promedio, si escribía dos cartas por día, se trata de 14.600 y si sumamos las cartas

antes de 1562, se acercan a las 15.000. Desde su primer convento de San José,

entre 1562-1567, sólo tenemos 3 cartas. En este

momento su círculo de amigos aumenta, espe-cialmente a través del obispo de Ávila. En 1567 después de la visita del padre General de la Or-

den comienza el movimiento de la Reforma. En 1568 hace tres fundaciones, pero tenemos solo

12 cartas de este período. Sus cartas están diri-gidas a 110 destinatarios, tanto individuos como comunidades. Podemos concretar el número de

sus cartas de esta manera: 1561-1565, 4; 1568, 11; 1569, 7; 1570, 7; 1571, 8; 1572, 8; 1573,

11; 1574, 21; 1575, 22; 1576, 71; 1577, 53; 1578, 58; 1579, 58; 1580, 43; 1581, 64; 1582,

El carmelita Varghese (Jordi) Cheriyakadavil, que ha estat uns anys con-ventual de Lleida i ara ha retornat a la seva província de Kerala, ens ha enviat aquesta interessant col·laboració sobre les cartes de santa Teresa. Aquest te-ma, que va ser el de la seva tesi doctoral a la Facultat de Teologia de Catalu-nya, és el que se’ns proposa aquest any com a lectura de preparació del cin-què centenari del naixement de la santa (1515-2015)

Breu introducció a les cartes de santa Teresa de Jesús

Butlletí CC

40 y 18 fragmentos de cartas. Entre las cartas que han perdido se inclu-

yen algunas a personas importantes, como San Juan de la Cruz, San Pedro de Alcántara, San

Francisco de Borja, Pio V, etc. Las cartas confis-cadas por el provincial de los calzados, el P. Die-go de Cárdenas en 1578 del convento de Sevilla

también desaparecieron totalmente. Algunas personas como el Padre Gracián, Juan de la Cruz, Ana de Jesús, que han recibido muchas

cartas de Santa Teresa, quemaron algunas car-tas que tenían carácter confidencial, según el

deseo de la Santa. Hoy tenemos 4 colecciones de cartas te-

resianas. La colección de Valladolid contiene

las cartas enviadas a la Hna. María de San José. Como Santa Teresa tuvo que dejar su querida

hija María de San José en Sevilla después de nombrarla priora, estaba ansiosa por escuchar las noticias de la fundación. Observamos un con-

tacto constante entre ellas. María conservaba esas cartas como reliquias preciosas y posterior-

mente las entregó al Dr. Sobrio, el futuro obispo de Valladolid. Las cartas que fueron 56 en 1634,

en 1922 se redujeron a 41 y siguen siendo

los mismos números en la actualidad. La colección sevillana fue el esfuerzo de la

hermana del padre Gracián. Recogió unas 20 de ellos, pero hoy quedan solo 9. La colección de Madrid fue obra de su so-

brina Beatriz, que fue priora allí 3 veces. Son las cartas enviadas a los miembros de la familia. Incluye 12 cartas. La colección

en Alcalá es del Padre Gracián y contenía 111 cartas pero también se dispersaron y

en la actualidad sólo son 11 cartas. En la historia de las ediciones de las car-

tas teresianas, vemos un largo proceso.

Tardó muchos años para comenzar oficial-mente la edición. Como fueron los produc-

tos de sus asuntos íntimos y confidencia-les, en el principio hubo desacuerdos en la publicación. Fue el padre Jerónimo Gracián

quien tuvo la primera iniciativa de la edi-ción. Empleó muchos años para obtener

las cartas conservadas por las personas que las habían considerado como una gran reliquia. "Hoy en día podemos encontrar

las cartas originales de Santa Teresa en diversas ciudades españolas, por lo menos en siete países europeos y en varios países

de Hispanoamérica". La Madre Teresa tenía un círculo de

amistades amplio y muchos de ellos ayu-daron generosamente a sus fundaciones. A pe-sar de sus diversas preocupaciones encontró

tiempo para escribirles cartas y estar más cerca de sus asuntos personales y familiares. Cada

carta es única. En los momentos de angustia, las cartas de la Santa, fueron muy inspiradoras. Al-gunas son muy espirituales y pide a sus destina-

tarios que ocupen su alma con Él y le sirvan, pa-ra progresar en la vida de oración. La cercanía de Santa Teresa resultaba muy enriquecedora

para todos. Aun después de 5 siglos, una lectura de sus cartas, nos inspira y enriquece de diver-

sas maneras. Como nos concentramos en este curso académico de sus cartas, vamos a intentar conocer esta gran maestra de la oración en su

vida cotidiana.

——————————— 1.- Carta a Don Lorenzo de Cepeda, de Toledo, 10 de

febrero 1577.

2.- Tomás Álvarez, Comentarios a las “cartas” de Santa

Teresa de Jesús, Burgos: Monte Carmelo 2012, p. 15.

Butlletí CC

Quan es pensa en la missa, s’acostumen a

utilitzar criteris de valoració simplistes i reduc-tors. N’hi ha que es fixen en el seguiment de

les normes litúrgiques. En comptes de parlar del seu sentit teològic i espiritual, es concen-tren en els ritus. Altres redueixen la missa a

l’homilia. N’avaluen, gairebé sempre amb espe-rit crític, la llargada, el contingut i el mètode utilitzat pel celebrant. És un moment d’escoltar

o de desconnexió per part de la gent? N’hi ha que veuen la missa des de l’òptica estadística

per indicar si un cristià és practicant o no. Sorgeixen moltes preguntes. Quants

dels assistents hi acudei-xen sobretot per complir

el precepte dominical? Quants redueixen la pre-gària de la setmana a la

missa dominical sense cap altra estona per a la pre-

gària personal, familiar o grupal? Quants pensen que es tracta de resoldre

una necessitat individual? N’hi ha prou de veure els feligresos que hi assistei-

xen escampats per tot el temple, cadascú a la seva. Com es preparen els cants: selecció, exe-

cució, contingut i bellesa? Als que proclamen les lectures, se’ls entén, vocalitzen, saben què llegeixen, s’han preparat abans? Quan es fa la

col·lecta, s’aporta, poc o molt, però significati-vament? Quants viuen la missa per alimentar el

seu esperit amb la Paraula de Déu i la comunió del cos (i la sang) de Crist? No hem de ser ne-gatius, però cal obrir els ulls. La resposta la té

cadascú dins seu.

No obstant això, no sembla escabellat creure que cal repensar la missa. L’eucaristia

es vincula a la persona de Crist, però es viu en comunitat cristiana. Hi pot haver missa sense

que l’assemblea sigui i se senti comunitat? «On

n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo

sóc allí enmig d’ells» (Mt 18,20). Ens sentim convocats pel Senyor o cadascú va a la seva?

La presència real de Crist té diferents dimensi-ons: la Paraula, el Pa i el Vi, la Comunitat i els Pobres. Si no es viuen totes aquestes dimensi-

ons a la vegada, és que potser no se’n viu cap. Construir comunitat és un camí eucarístic de gran profunditat. S’afavoreix la participació, la

integració de les persones que acudeixen a la parròquia? Potser les parròquies també s’hauri-

en de plantejar la seva immersió lingüística perquè la comunitat no es fragmenti en grups

per llengües? Com Tomàs, com l’hemorroïsa... cal tocar Crist. Si la missa no és manera d’e-erimentar el contacte real amb Jesús i amb els

altres... de què parlem? Quin paper tenen els laics, homes i dones, en la celebració eucarísti-

ca? En comptes de proliferar horaris, no caldria coordinar-los amb les parròquies properes per potenciar més les misses que s’hi celebren? Es

pot trobar a internet una informació fiable dels horaris de missa? El moment culminant de la comunitat cristiana no el podem deixar a la im-

provisació o a la rutina.

Repensar la missa

Lluís Serra Llansana, germà marista, secretari general de la Unió de Religiosos de Catalunya. Article publicat a ―CatalunyaReligio.cat‖

les nostres Eucaristies Opinió

Butlletí CC

Les misses, tenen els dies comptats?

Un dissabte qualsevol a missa de 7. La Sra.

Maria està capficada pensant en que el seu fill i la jove han tornat de dues setmanes de vacan-

ces amb els nens i ara ja els hi deixaran al matí per dur-los a l’escola i quedar-se’ls a dinar. Va-ja enrenou a la seva edat.

El Sr. Jaume està mirant que la bombeta d’una làmpada està fosa i s’hauria de canviar. Però es necessita una escala alta i ell, que la

podria canviar, té vertigen i ja li fa por enfilar-se.

La Sra. Conxita segueix pensant en què mes ha de comprar pel dinar de demà ja que li vé-nen els fills amb els néts i ja sap que del seu

marit no se’n pot refiar massa. De fet, de la cuina només sap on és la nevera.

Mentrestant, el celebrant s’està esgargame-llant explicant el sentit teològic de la paràbola del fill pròdig. Cadascú va a la seva.

Ja fa temps que vaig dir que la gent de la nostra generació i l’anterior va a missa perquè

ens ho han inculcat/ensenyat així i ho hem agafat com una obligació/costum d’anar una estona a l’església cada setmana. Fins i tot

tenim la convicció que si no hi anem, fem un pecat. Però, en general, a la missa hi tenim una participació passiva en la qual la nostra

actitud és deixar-nos portar i seguir el curs de la celebració. En general tampoc no ens aporta

gaire res de nou, sortim quasibé com hi hem entrat. Mira, hem ocupat una mica el dissabte o el diumenge, ens hem distret i no hem fet

cap mal.

Però, es clar, les senyores Maries i Conxites

i els senyors Jaumes ens van deixant i no hi ha substitució. Si, en qualsevol església a l’hora de missa, es mira des del darrera, la immensa

majoria del personal que hi va tenen el cabell blanc o tenyit, els que en tenen.

Per si fos poc, els mateixos celebrants tam-

bé acumulen anys i, fora d’una minoria, contri-bueixen a fer les misses monòtones, avorrides i

poc vibrants, amb poc contingut útil o pràctic. Jo crec que les misses, tal com estan estructu-rades ara, tenen els dies comptats. Resem,

cantem, ens aixequem i seiem a ritme, sense cap novetat. I quan és l’hora del sermó o dels silencis, el pensament se’ns en va cap un altre

cantó.

Doncs, què fem? Que hem de fer? On és el

relleu generacional? On són els creients de 30, 40 i 50 anys? On són els joves de 15, 20 i 25 anys? Què oferim a tots plegats?

Jo proposo fer misses o eucaristies alterna-tives. Penso que val més fer una missa que

ens aporti quelcom, encara que no sigui con-forme a dret, en la qual les persones que ara no hi vénen s’hi sentin mínimament atretes i

còmodes. La base podria ser la lectura i co-mentaris de les lectures del dia, la partició del

pa, la pregària del Parenostre, la comunió i po-ca cosa més.

La part més important, per a mi, hauria de

ser la dedicada a les lectures del diumenge que toqués, que serien explicades, comentades, actualitzades i transposades al temps actual,

veient quines eren les situacions socials, políti-ques i religioses d’aleshores, i les diferencies

amb les d’ara.

Tant la partició del pa com la comunió seri-en semblants a les d’ara, ja que és l’altre pun-

tal de la celebració, però reduïdes en temps.

I, finalment, les oracions podrien quedar

limitades al Parenostre. A Jesús li van demanar que els ensenyés a pregar i ell els va ensenyar el Parenostre. Tan simple i tan profund. No els

va ensenyar oracions complexes, simplement el Parenostre on no s’adula ni a Déu i és centra

les nostres Eucaristies Opinió

Josep Burriel, membre de l’Associació d’Antics Alumnes Maristes de Badalona i del Grup de Litúrgia de la nostra comunitat

Butlletí CC

en nosaltres i per a posar-la en pràctica aquí

entre nosaltres: vingui el teu Regne. Al Pare només li diem que sigui santificat el seu nom,

res més.

I, no podríem fer una eucaristia així? No crec que tingués una resposta immediata, però

penso que podria anar calant amb el temps. A la nostra comunitat, podria ser una alternativa a la mateixa missa de 7 dels dissabtes i es po-

dria celebrar en paral·lel al teatre, compartint una part de l’eucaristia amb la ―oficial‖. És a

dir, a partir d’un punt determinat, per exemple la consagració, el parenostre o la comunió, les dues celebracions s’ajunten en una de sola. Els

pares dels nens de catequesi i els de l’esplai, que suposo que per alguna raó han decidit

portar els seus fills aquí, es podrien interessar per aquest tipus de celebració.

Si no ho intentem o ens movem en una al-

tra direcció més oberta, l’església -l’edifici- està molt ben situada en el centre de Badalona i

deixant-hi la capella del Santíssim pels (per

les) quatre avis(es) que quedessin, de la resta se’n podrien fer pisos.

Vull “moguda” a les diòcesis

Amb aquestes paraules el papa Francesc contestava la pregunta, “Què és el que espero d’aquesta Jorna-da Mundial de la Joventut?”, que ell mateix es plan-tejava davant milers de joves en una breu trobada a la catedral de Rio de Janeiro el passat mes d’agost. “Vull que hi hagi moguda, (també ho podríem traduir per bullici, agitació, enrenou...) a les diòcesis. No us

quedeu tancats a les vostres comunitats“. A un altre nivell, ara fa justament un any, en la visita que va fer a casa nostra el vicari general dels carmelites descalços, P. Emilio Martínez, va insistir molt a centrar la nostra feina en la com-unió amb altres comunitats de la província, o fins i tot, amb comunitats de les províncies més pròximes, i proposà que exportéssim (crear “franquícies”, va dir) el nostre model de viure la fe en la comunitat (vegeu CC. núm. 71). Venia a dir que no s’hi val a mirar-se el melic, que hem de sortir de les nostres comoditats. L’encàrrec del papa i el del vicari general són coincidents i perfectament aplicables a tothom. Vénen a tocar la línia de flotació de la gran majoria dels cristians d’avui, la inèrcia, l’anar fent “perquè sempre s’ha fet així”. El “comodisme”, podríem dir, una paraula que no existeix en el diccionari però que tots entenem. Els dos missatges tenen uns destinataris concrets, els joves en el cas del papa i la gent de casa nostra en el segon cas. Pel que fa als joves, molts ens preguntàvem sobre el seu protagonisme, no ja a casa nostra, que també, sinó fins i tot en l’entorn en el qual es mouen. Però és que ara, si realment se senten cristians compromesos, els ha caigut a sobre un repte de dimensions galàctiques. Quasi res, “vull que hi hagi moguda “ diu el papa. Segur que ells han captat la idea de seguida. Despertem! Hi ha feina per tothom.

Enric Masdeu

Opinió

Butlletí CC

Panorama gràfic

El dia 24 d'agost, en el Desert de las Palmes de Benicàssim, es va fer la ceri-mònia d'inici del noviciat de quatre joves decidits a entregar la seva vida al

servei de Jesucrist en el Carmel teresià, entre els quals hi ha l'Andrew Llanes (primer de la dreta) de la nostra província de Catalunya i Balears.

Obres a la sagristia. Les humitats i el pas del temps havien anat degradant el

terra. També els armaris i la il·luminació han estat renovats.

Butlletí CC

Aquest any, els catequistes de la comunitat ajudaran els infants a cuinar l’aliment de l’Evangeli. Els productes que necessitarem per a la nostra cuina són:

Alguns textos de l’Antic Testa-

ment: Gènesi, Èxode, Levític, Samuel, Isaïes, Ezequiel, Mala-quies, Salms, Macabeus, Savie-sa, Siràcida.

Textos del Nou Testament: Mateu, Marc, Lluc, Joan, els Fets dels Apòstols i les Cartes de sant Pau.

Vivències de fe que anirem

guanyant a les eucaristies dels dissabtes.

Altres materials que puguin

servir per apropar-nos a Jesús: contes, cançons i experiències.

Cada setmana, a la missa fa-miliar, els infants oferiran els ingredients necessaris per elabo-rar una recepta de Jesús, un mis-satge extret de les lectures del dia.

Tamisarem, colarem tot allò que no ens interessi, salarem o ensucrarem tot allò que ens faci créixer. Al final de curs haurem

col·leccionat tot un receptari complert.

Els infants i els catequistes seran els instruments que Jesús tindrà a la mà per realitzar el pla de Déu. Ells seran les culleres; nosaltres, els pots per guardar-les.

Mireu quina carta hem rebut:

Catequesi d’infants Equip de catequistes

Benvolguts infants: Santa Teresa deia que a Déu també el

podem trobar entre cassoles i fogons, i aquest any els catequistes m’han proposat que sigui el vostre xef, per CUINAR L’ALIMENT. Crec que és una idea excel·lent! No hi ha millor manera per aprendre i créixer que feinejar.

Sé que moltes vegades us agrada aju-dar els pares a fer el sopar, que bateu els ous per fer la truita, o bé remeneu la farina per fer aquell pastís tan bo.

Doncs bé, jo també vull que ens di-vertim tots junts. Aquest any us proposo un joc: serem cuiners. Jo us ofereixo un rebost molt ple amb els llibres de l’Antic i el Nou Testament, on trobareu tots els ingredients necessaris per elaborar els plats més exqui-sits. Trobareu grans dosis d’amor, glops fres-

cos de tendresa, bocins d’esperança, llavors d’il·lusió... Vosaltres tan sols heu de cuinar-los i convertir-los en l’aliment de vida.

Per això us aconsello que feu servir les tres regles d’or de tot bon cuiner:

1.- Llegir amb atenció les lectures per en-tendre i estar receptiu al missatge.

2.- Preparar els ingredients i els estris ne-cessaris, escalfar amb molt d’amor el cor.

3.- Davant d’un problema, feu servir el sentit comú. Feu el que us digui el cor.

Desitjo que cuineu bé les meves pa-raules. Gaudiu amb totes les receptes i con-queriu els cors de tots els comensals. Bé... comencem? Doncs... ens rentem les mans, ens posem el davantal, encenem els focs i... endavant!!!

El vostre xef, Jesús

Al rebost de la catequesi hi trobarem els ingredients necessaris per cuinar

Butlletí CC

Ara fa pocs anys, quatre i anem a començar el cinquè, uns quants de nosaltres vam decidir iniciar una nova via de pregaria en comú, que ens ajudés a, en silenci, dialo-gar amb el Pare en l’interior de ca-dascú, que això, a la fi, és la millor forma de pregar.

El grup ha anat canviant de persones. Algunes, per raons diverses, no han pogut continuar. D’alt-res, com jo mateix, ens hi hem incorporat més endavant. Però l’objectiu de pregaria en silenci, de comunicació amb el Pare, i de compartir expe-riències entre nosaltres, que ens ajudin a créixer a tots, es manté igual que al començament.

Avui m’ adreço a tots vosaltres, des d’aquestes ratlles, per explicar-vos breument el que jo sento i visc a cada trobada. Pretenc donar-vos a conèixer el que fem, com això està influint en nosaltres, i despertar el vostre interès que obri la porta a in-tegrar-vos, si ho veieu oportú, al grup.

El silenci inicial és el punt fonamental de parti-da per buidar la ment del soroll que ens envolta tot el dia al carrer, al treball, a casa, mirant la tele-visió, utilitzant el mòbil. És un predisposar el cor i la ment a una comunicació tranquil·la amb el Pa-re.

Algú de nosaltres, no importa qui, té preparat un tema que, a poc a poc, en silenci, calmada-ment, va presentant i desgranant per obrir una reflexió, a vegades profunda, sobre com vius i sents allò que t’expliquen, de quina manera allò t’ajuda en el teu creixement personal, així com què i com pots integrar-ho a la teva vida.

L’atmosfera que es crea és d’una comunicació profunda entre nosaltres, d’una gran pau interior que et porta, primer a reflexionar sobre el que fas i el que ets, i després a obrir vies perquè Déu Pare vingui, t’acompanyi, i entri dintre teu.

En aquets moments de silenci, de introspecció, d’escolta activa, tens una gran oportunitat de co-mençar a descobrir aspectes de tu mateix que no havies mai pensat abans. Alguns poden ser motiu d’alegria, reforçant actituds o accions que veus com a positives. D’altres et porten a conèixer àre-es per millorar com a persona i com a cristià, aportant un valor afegit a la teva vida personal que no té límit. En qualsevol cas, a cada sessió vius i comparteixes noves experiències, en parti-cular en el tram final quan cadascú tenim l’opció de manifestar voluntàriament a tothom, en breus paraules, quin punt, de entre tots els comentats, t’ha fet pensar especialment. Amb tot això, difícil-ment surts indiferent al finalitzar la trobada.

També les sessions del “Viatge interior” et con-viden a estendre la pregaria en silenci, que allà cultivem, al teu àmbit personal, iniciant, si abans no ho feies, un altre via d’ obertura i comunicació amb el Pare.

Per aquells de vosaltres que, potser per falta de coneixement, encara no us heu incorporat al “Viatge interior”, us convido a fer-ho, en la confi-ança que, com a mi m’ha succeït, serà per vosal-tres una experiència enriquidora.

Viatge interior Antonio Monés Xiol

Butlletí CC

Va morir mossèn Joaquim, rector de Santa Maria

El 27 de juliol va morir mossèn Joaquim Vidal,

rector durant els tres darrers anys de la parrò-quia de Santa Maria de Badalona.

Nascut a Barcelona l’any 1939, mossèn Joa-quim va fer els estudis eclesiàstics al morir la seva esposa i va ser ordenat diaca (2002) i

sacerdot (2003). Tenia dos fills i quatre néts i professionalment era enginyer químic del ram tèxtil.

Va ser diaca a Cabrils i vicari de les parròquies de Sant Cristòfol de Premià de Mar i Mare de

Déu de Núria de Barcelona. També va ser no-menat delegat de Pastoral Universitària de la diòcesi, càrrec que exercí durant els darrers

set anys. L’any 2010 va ser nomenat rector

de la parròquia de Santa Maria i arxiprest de Badalona Nord.

Mn. Joaquim Vidal es va obrir des del primers moments de la seva estada a Badalona a la

nostra comunitat carmelitana, havent col·laborat mútuament en la pastoral al servei de l'església local. Sentim la seva mort i pre-

guem per ell.

Adiós Alfonso ! El seu somriure era d'orella a orella, quan passàvem llista cada dissabte a l'esplai Mar

Blau i la Montse deia: ―Alfonso Padilla, el guapo de Badalona!‖ Ell aixecava l'únic braç disponi-

ble i somreia...

Gairebé no parlava, vivia lligat a una cadira de rodes i sovint plorava... Es queixava que li

feia mal l'esquena i això el feia estar neguitós, però quan venia a l'esplai, li passaven els mals

i a la seva manera, gaudia dels jocs, de les passejades i de tot allò que féssim.

Quan uns quants voluntaris vam pujar al

tanatori el dia del seu comiat, el seu nebot ens va fer una petita explicació de la seva vida, an-

terior a la seva estada a can Bosch: era pastor d'ovelles al seu poble d'Úbeda (Jaén), vivia sempre a l'aire lliure per la Serra de Cazorla,

fins que un mal dia, una tempesta va acabar amb aquella vida idíl·lica.

Un llamp va matar-li unes cinquanta o cent

ovelles i a ell va deixar-lo greument ferit. Des-prés d'estar uns mesos en coma, va quedar-li

una seqüela que li impedia realitzar un treball normal. En morir la mare, va deixar el ―cortijo‖

i amb el seu pare va venir a Badalona, on ja residia la seva germana. Va viure amb ella fins

que aquesta va morir i després els seus fills el van tutel·lar, fins enguany. Era un bon home,

molt familiar, sempre disposat a ajudar tothom en la mesura de les seves possibilitats.

Ara ja descansa. La seva ànima, alliberada

del seu cos tolit, tornarà a triscar lliurement pel lloc de la Llum i de la Pau que Déu té preparat

per a tots el seus fills estimats.

Alfonso, a l’Esplai Mar Blau et trobarem a faltar !!

Butlletí CC

P. Marià del Carmel (Rosanas i Gatius)

En Joan va néixer a la ciutat de Vic el dia 12

de maig de 1933. Els seus pares van ser en Joan Rosanas i l’Antònia Gatius

Sembla que la seva vocació es va anar des-

pertant a redós de les carmelites descalces de la seva ciutat i als 12 anys ingressa al seminari

menor de Tarragona. Ben aviat, però, el seu temperament no acaba d’adaptar-se a la disci-plina del centre i retorna a casa seva. A Vic

acaba el batxillerat al Col·legi Sant Miquel dels Sants.

L’any 1949 decideix ingressar al noviciat

dels carmelites descalços que aleshores estava a Badalona. Alguns companys de noviciat par-

len de la seva aplicació als estudis i el seu pro-fund coneixement de moltes qüestions d’E-sglésia ja en aquesta etapa de joventut. Aquí,

un any després, el 3 de setembre de 1950, farà la professió simple amb el nom religiós de Ma-rià del Carmel. Encara a Badalona, cursa els

estudis de Filosofia i el 16 de maig de 1954 fa la professió solemne.

Tot seguit marxa a Roma per cursar Teolo-gia a la facultat del Teresianum. A Roma s’hi està fins al 1958, any en què és ordenat sacer-

dot el dia 29 de juny, i que passa a ser conven-tual de Barcelona. Aquí aprofita per seguir al-

guns cursos de Filosofia i Lletres a la Universi-tat de Barcelona.

Entre 1961 i 1966 resideix als convents de

Palafrugell i Palma de Mallorca. En aquest temps viatja a Taizé i, entusiasmat per aquest

moviment, intentarà promoure’l a casa nostra i l’introduirà el seu estil en els diferents grups que anirà acompanyant.

Segueixen, després, quinze anys d’alternança com a prior de Barcelona i Badalo-na (1966-1981), on deixa la petjada del seu

pas formant i animant grups de pregària, cate-quesi, etc. alguns dels quals encara continuen

donant fruit.

L’any 1981, per encàrrec de la província, i juntament amb altres religiosos, funda la Casa

d’oració i acollida, que comença a Esplugues fe Llobregat i ben aviat es trasllada a Matadepera,

de la qual serà prior fins l’any 1990, quan el Capítol Provincial el nomena responsable de la província, càrrec que l’ocuparà un parell de tri-

ennis. Durant aquesta etapa, com a provincial, va viatjar a Kelle, a la República del Congo, que aleshores depenia de la província de Catalunya

i Balears, per conèixer sobre el terreny la reali-tat de la missió.

Acabada aquesta etapa de servei retornà a la casa que ell s’estimava, Matadepera, altra vegada com a prior, fins a l’any 2005, en què

és destinat a Badalona. Els darrers anys els passà al convent de Barcelona fins que, ben

avançada la seva malaltia, i quan ja es va fer impossible l’atenció que precisava, va ingressar a la Residència del Sant Crist d’Igualada, on va

Butlletí CC

Trobades de Formació Carmelitana curs 2013-14

ser atès per les Germanetes dels Ancians Des-

emparats fins a la seva mort, el dia 21 d’agost de 2013.

Aquest ball de dates i serveis no poden amagar, de cap manera, el tarannà senzill i proper del P. Marià. Tenia una gran facilitat

per sintonitzar amb tothom, ja siguin infants, joves, adults o gent gran, tant amb els religio-sos i monges com amb els laics.

La seva entrega i la seva disponibilitat constant es posen de manifest amb l’allau de

compromisos que adquiria amb tots aquells que se li apropaven per demanar-li consell i ajuda. Va ser molt proper i visitava sovint els

monestirs de les carmelites descalces i d’altres

comunitats de religioses vinculades amb la

família carmelitana. Tota mena de col·lectius, comunitats, col·legis, grups de matrimonis i

particulars van rebre el seu acompanyament en forma de recessos, cursets de formació, celebracions...

Tot això li aportà un cercle molt gran d’am-istats i relacions amb les famílies. En va ajudar moltes amb el seu consell i amb les celebraci-

ons sagramentals.

El P. Marià tenia una notable formació reli-

giosa i cultural i sempre va mantenir un gran

interès per estar al dia tant en qüestions de

Teologia i d’Església com de la informació ge-

neral.

* 28 d’octubre de 2013

Les «Cartes» de Teresa de Jesús. L’espontaneïtat de la vida quotidiana. Àngel M. Briñas, carmelita descalç de Badalona

* 25 de novembre de 2013

Les cartes al seu germà Llorenç. La família. Xavier Miró, seglar de la comunitat de Badalona

* 27 de gener de 2014

Les cartes de Teresa a María de San José. Les carmelites descalces. Àngels Dresaire, carmelita descalça de Mataró

* 24 de febrer de 2014

Les cartes de Teresa a Jerónimo Gracián. Els carmelites descalços. David Jiménez, carmelita descalç de Lleida

* 24 de març de 2014

Les «Exclamacions» de Teresa de Jesús (I-IX).

Elisa Aymerich, carmelita descalça de Terrassa

* 26 de maig de 2014

Les «Exclamacions» de Teresa de Jesús (X-XVII).

Agustí Borrell, carmelita descalç de Badalona

V CENTENARIO

SANTA TERESA

DE JESÚS

Butlletí CC

a fons

En el món cristià, el màrtir per ex-

cel·lència és Jesucrist, que ha vingut ―per donar testimoni de la veritat‖ (Joan 18,37), i

que els primers cristians anomenen ―el testi-moni fidel‖ (Apocalipsi 3,14). El seu testimo-niatge va arribar a la plenitud en la creu: da-

vant l’amenaça d’una mort violenta, ell es va mantenir totalment fidel al seu missatge de pau, d’amor i de perdó.

Els primers cristians van començar ben aviat a proclamar tot allò que havien vist i

sentit, van esdevenir testimonis del Crist. Ho eren amb la seva predicació, i també amb la seva manera de viure. Convidaven a tothom

a conèixer la vida, la mort i la resurrecció de Crist i a trobar en ell el sentit de la vida. Ho

feien convençuts, sense cap por de les reac-cions amb què es poguessin trobar. No bus-caven de cap manera el sofriment ni la per-

secució, però no els defugien si es presenta-ven. Més encara, els acollien com una prova

d’autenticitat de la seva fe i un signe de la seva proximitat a Jesús. Quan els apòstols són assotats pel tribunal de Jerusalem, se’n

van ―contents d’haver estat trobats dignes de ser ultratjats per causa del nom de Je-sús‖ (Fets 5,41)

L’oposició que va provocar el missatge de l’evangeli va ser forta des del principi, i va

anar creixent, fins al punt que al cap de poc temps el perill de mort era ben real per als cristians. Esteve va ser el primer màrtir cris-

tià, el primer que va morir per fidelitat a Crist. Ho va fer encomanant-se al Senyor

Jesús i demanant, com ell, el perdó per als seus botxins. Molts d’altres el van seguir en la mort violenta: Jaume, Pere, Pau... Els

màrtirs es van succeir en els primers segles

del cristianisme, a causa sobretot de les per-

secucions de les autoritats romanes. Les no-tícies sobre els màrtirs no descoratjaven els

Màrtirs del segle XX del Carmel Teresià Agustí Borrell

La paraula màrtir ve del grec, i significa ―testimoni‖. El màrtir és el qui dóna testimoni, amb les paraules o amb les obres, a favor d’alguna persona o d’algun missatge.

Butlletí CC

seus companys, sinó tot el contrari: l’admir-

ació i la veneració envers ells va anar crei-xent, amb la convicció que, com deia Ter-

tul·lià, ―la sang dels màrtirs és llavor de nous cristians‖.

A tots els llocs amb presència cristiana hi

hagué màrtirs. També en la nostra terra la història i la tradició en recorden ja des dels segles III i IV: el bisbe Fructuós i els seus

diaques Auguri i Eulogi, Feliu, Anastasi, Cu-gat... Però els màrtirs no són tan sols perso-

natges de temps antics, sinó que n’hi ha ha-gut al llarg de tota la història del cristianisme i arreu del món. També en temps recents i

ben a prop nostre. El segle XX ha estat ano-menat ―el segle dels màrtirs‖, perquè en rea-

litat n’hi ha hagut més que en els dinou se-gles anteriors.

Entre els qui seran beatificats el 13 d’-

octubre a Tarragona hi ha un bon grup de carmelites descalços, concretament onze, que

van sofrir la mort en diversos indrets de Tar-ragona i de Lleida, i que s’afegeixen als cator-ze que van morir a Barcelona i que ja foren

beatificats l’any 2007. Aquests religiosos se-ran recordats especialment per la seva mort, si bé el seu martiri només fou possible per-

què havien fidels al Crist durant tota la seva vida.

Entre aquests religiosos n’hi havia alguns amb notables qualitats humanes, amb bona preparació, també amb àmplia i variada expe-

riència pastoral. Alguns eren molts joves, al-tres ja d’edat avançada (el P. Francesc no

havia complert els 25 anys, el P. Silveri ja passava dels 70). Eren persones d’orígens diversos: la majoria de terres catalanes, al-

tres venien de Salamanca, de Burgos, d’-Àlaba, de Castelló... Tanmateix, allò que re-sulta important és el que tenien en comú: la

seva identificació amb l’evangeli. Per diversos camins havien seguit la crida a viure per al

Crist, i havien trobat el seu goig i la seva feli-citat en la família del Carmel teresià. Allà van aprendre i posar en pràctica un estil de vida

evangèlic, suau i exigent alhora, centrat en l’amistat amb Déu i en la fraternitat, que va

fer possible que estiguessin a punt quan va ser l’hora de donar testimoni de Crist amb el

do de la pròpia vida.

Santa Teresa de Jesús assegura que tant en el martiri explícit com en la vida religiosa o

bé en l’existència de tots els cristians, allò que compta és aprofitar cada moment per viure en l’amistat i en el servei de Déu:

―Torno a dir que tot o quasi tot consisteix a no fer cas de nosaltres mateixos ni de la

nostra comoditat, perquè, qui comença a ser-vir de debò el Senyor, la vida és el menys que li pot oferir. Què tem, havent-li ja ofert la

voluntat? És clar que si és veritable religiós o persona d’oració i pretén fruïcions de Déu no

ha d’esquivar el desig de morir i de ser màrtir per Ell ¿No sabeu, germanes, que la vida del bon religiós i que vol ser dels íntims amics de

Déu és un llarg martiri? Podem dir llarg si el comparem al d’aquells que eren degollats tot d’una; tanmateix, tota vida és curta i la d’a-

lguns curtíssima. I ¿què sabem si la nostra ho serà tant que acabi a l’hora o al moment que

ens determinem a servir del tot Déu? Fóra possible; que, al capdavall, no cal fer cas de tot el que té fi; i si pensem que cada hora és

l’última, qui deixarà d’aprofitar-ne cap? Cre-ieu-me que pensar-ho així és el més se-

gur‖ (Camí de Perfecció 12,2).

Els màrtirs van ser fidels en el moment de la mort perquè ho havien estat durant la seva

vida. El seu exemple continua essent avui un estímul per a tota la família carmelitana i per a tots els cristians que volen mantenir la for-

talesa i la coherència en un temps tan marcat per la fragilitat i la provisionalitat.

Màrtirs del Crist, pregueu per nosaltres!

Els màrtirs van ser fidels en el moment de la mort perquè ho havien estat durant la seva vida

Butlletí CC

a fons

Al màrtir, al llarg de la historia de l’Església,

no li va faltar ni la gràcia ni la disponibilitat, i tampoc la valentia davant la mort sagnant. Per

a nosaltres el seu record no ha de ser una me-mòria pietosa ni un atac a ―aquells que no sa-bien el que feien‖. Avui són molt poques les

persones que van conèixer en vida els màrtirs de 1936. El temps és passat, però el testimoni que ens van deixar és un gran exemple reli-

giós i humà de fidelitat. Així ho mostren els escrits que van deixar, amb paraules plenes

de veritat dirigides als germans de l’Orde i als seus familiars, on es fa palès que donen la vida perdonant i estimant els seus botxins.

L’espiritualitat carmelitana, amarada de l’-humanisme de Teresa de Jesús i de la fortale-

sa de Joan de la Creu, els conduí essencial-ment cap a l’amor, que fou el nucli de la seva vida consagrada. Aquesta mateixa espirituali-

tat els convidava alhora a treballar pel món que Crist tant estimà: passió per Crist i passió

per la humanitat. La creu fou per a ells el punt àlgid del testimoni de santedat i amor, signe de vida i d’esperança.

El testimoni dels màrtirs és present en el Carmel des dels seus inicis, allà al segle XIII. En la mateixa terra trepitjada per Jesús els

primers carmelites, des de la seva solitud de vida, de pregària i de treball, van fer seves les

paraules bíbliques que els profetes deixaren escrites en els llibres sants de l’Escriptura. Van saber escollir Maria com una germana més del

grup inicial de l’Orde. La Paraula llegida, medi-tada i contemplada, la feien molt seva.

Segons una tradició antiga de l’Orde, quasi tota la comunitat carmelitana fou martiritzada a mitjanit. Quan els religiosos es trobaven reu-

nits en la pregària nocturna, tot salmejant les matines, els sarraïns assaltaren el lloc i van destruir tot el que trobaren. Dies després Al-

bert, patriarca de Jerusalem, el legislador del

Carmel, home de pau i autor de concòrdia en-

tre sarraïns i cristians, morí assassinat a Sant Joan d’Acre (1214).

Àngel de Sicília, un ermità emigrant de l’-extermini del Carmel, va ser martiritzat a Lica-ta (Sicília). Fou un pregoner de la Paraula i un

portador de pau i el seu cor ple d’amor traspu-ava una caritat gens superficial. Procurava sempre no tenir res contra els altres. Sabia

perdonar, i així ho va fer durant el seu martiri.

Dos religiosos del Carmel Teresià, Dionís

(francès) i Redempte (portuguès), van ser martiritzats a l’illa de Sumatra (Indonèsia), l’any 1638, després que el soldà els hagués

torturat per obligar-los a abandonar la fe cris-tiana. Abans d’iniciar la vida religiosa havien

treballat tots dos com a mariners. Ja com a membres de l’Orde, van coincidir a Goa, on van confraternitzar, fins al punt que van estar

units també en la mort.

El 17 de juliol de 1794 foren guillotinades

Teresa de Sant Agustí i quinze companyes, les que coneixem com carmelites de Compiègne. Quan eren a punt de pujar al patíbul, van re-

novar la seva professió religiosa i van morir cantant himnes de lloança. El llibre ―Diàlegs de Carmelites‖ de l’escriptor George Bernanos, va

recrear els darrers moments de vida d’aq-uestes germanes. La seva obra, adaptada al

teatre, a l’òpera i al cinema, va contribuir a mantenir i a popularitzar el record d’aquestes setze màrtirs carmelites descalces franceses.

Durant la Revolució francesa foren martiritzats igualment alguns germans del Carmel; entre

d’altres, Joan Baptista, Miquel Lluís i Jaume. Amb molts altres detinguts, van ser empreso-nats en un vaixell, i finalment van morir des-

prés de sofrir tota mena d’ultratges, injúries i privacions.

En la llista dels màrtirs hi és present també

Edith Stein, una dona jueva, filòsofa, escripto

Pere Martorell

Butlletí CC

ra, convertida a la fe de Crist, que va viure al Carmel de Colònia i va tenir la seva última es-

tança als forns de cremació d’Auschwitz, on va morir l’agost de 1942. Ella mateixa havia pro-clamat: ―Et lloem, oh creu, única esperança. El

món és en flames. Si et decideixes per Crist, això et pot costar fins i tot la vida. Qui el vul-

gui seguir ha de renunciar a tots el béns de la terra. El món és en flames, el foc pot arribar també a les nostres cases, però la creu s’alça

per sobre de totes les flames, que no la poden consumir.‖

Ja en el context de la Guerra Civil Espanyo-

la, es van manifestar comportaments tant de

bondat com de violència per totes bandes:

actituds heroiques, de solidaritat i de fe, al costat d’actituds cruels, enveges i venjances.

Es van cometre crims, que tots hem de lamen-tar i han de suscitar sentiments de compassió per totes les víctimes. Entre els màrtirs del

Carmel, convé recordar les religioses Maria Pilar, Teresa i Maria Àngels, carmelites descal-ces de la comunitat de Guadalajara, i Maria

Sagrari de Sant Lluís Gonzaga, de la comunitat de Toledo.

Pel que fa a Catalunya, van morir un total de vint-i-cinc carmelites descalços i foren cre-mats cinc convents. Aquell fet dramàtic va

malmetre moltes il·lusions i esperances. Val la pena de recordar el testimoniatge de fe que

aquests religiosos del Carmel Teresià ens va-ren deixar. Catorze d’ells ja foren beatificats l’any 2007 pel Papa Joan Pau II, amb quatre

germanes Carmelites Missioneres, i onze ho seran el 13 d’octubre del 2013, amb quatre

germans Carmelites de l’Ensenyament fundats pel carmelita català beat Francesc Palau. Tots ells són màrtirs de la fe i tenim plena confian-

ça en la fecunditat redemptora del seu sacrifici unit al de Jesucrist. El seu record no ens és cap dificultat per al perdó i la reconciliació, al

contrari, ens hi esperona.

Butlletí CC

a fons

Aquesta és una història curta. Nascuts

a mitjan segle XIX de l’entusiasme fecund del carmelita descalç Francesc Palau, els Germans

Carmelites de l’Ensenyament van extingir-se l’any 1936 com a conseqüència de la manca de vocacions i, sobretot, per l’assassinat de la

majoria dels germans en la persecució d’aquell any. Quatre d’ells, residents a Tarragona, se-ran beatificats el 13 d’octubre; tres més, del

col·legi del Vendrell, queden pendents d’un altre procés.

L’exclaustració dels religiosos a causa de la Llei de Desamortització de l’any 1835 no

va minorar la vocació del P. Palau (Aitona, 1811-Tarragona, 1872), que es va veure pri-vat de la seva vida conventual quan tot just

feia dos anys que havia professat al Carmel teresià. La seva activitat pastoral va ser incan-

sable i en podem destacar la seva obra funda-dora que es concreta principalment en els Ger-mans i Germanes Carmelites Terciaris, que

donarien origen als Germans Carmelites de l’Ensenyament, a les Carmelites Missioneres

Teresianes i a les Carmelites Missioneres.

Desterrat a les Illes per les autoritats civils, el P. Palau connectarà amb l’esperit ere-

mític de Ramon Llull al santuari del Puig de Randa de Mallorca, on traçarà les línies mes-

tres de la seva obra. Es Cubells, prop de l’illot des Vedrà d’Eivissa, és una nova etapa d’a-quest camí fundacional i, a Ciutat de Mallorca,

l’any 1865 els Germans Carmelites Terciaris obriran un col·legi al raval de Santa Caterina.

L’escola, mancada de noves vocacions, passa-rà a dependre directament dels carmelites descalços a partir de 1923. Un altre punt refe-

rencial és Horta, aleshores municipi indepen-dent de Barcelona, on el carmelita comprà un terreny i els seus seguidors hi aixecaren una

petita residència. La fama dels eremites d’aq-

uest indret arribarà a donar el nom de Peni-tents a aquesta zona de Barcelona.

La presència dels germans carmelites terciaris es va anar desplegant per Catalunya, de manera més o menys estable, al Vendrell,

Aitona, Serós, Altafulla, Constantí i Tarragona. Algunes cases tingueren una vida efímera, pe-

rò els col·legis del Vendrell i de Tarragona so-brevisqueren a les diferents crisis fins l’any 1936. Acabada la guerra, després d’algun in-

tent de refer la institució sense cap èxit, els pocs germans que restaven s’integraren en el Carmel descalç i la congregació dels Germans

Carmelites de l’Ensenyament es va dissoldre.

Enric Masdeu

Quatre membres d’aquesta congregació, fundada pel pare Francesc Palau i avui extingida, també van patir martiri

El beat Francesc Palau

Butlletí CC

La biografia del germà Damià de la San-

tíssima Trinitat, un dels màrtirs del Carmel descalç que serà beatificat a Tarragona el dia

13 d’octubre, s’hauria limitat a unes dades bastant generals si no haguéssim tingut la sort d’haver-se localitzat una bona part de les car-

tes que va enviar a la seva família des de que va entrar al cos de la Guàrdia Civil procedent del servei militar, l’any 1921, fins a les darre-

res de l’any 1936.

La correspondència personal és una font

d’informació imprescindible que pot revelar característiques de la identitat, moltes vega-des minúscules, que potser han passat desa-

percebudes als ulls dels estudiosos: les petites històries personals, les vivències confessades

íntimament, alguns trets del caràcter intros-pectiu...

La persona

Són precisament les cartes, i no cap altra font, les que posen de manifest la profunda

humanitat d’aquest home, Damián Pablos Fer-nández, en religió fra Damià de la Santíssima Trinitat.

Sorgit de la pagesia austera i humil del camp de Salamanca, Damià va veure el món

per un forat quan va anar a fer el servei mili-tar. Els incentius econòmics que representa-ven per a un jove com ell l’ingrés a la Guardia

Civil van ser un ham que aviat va quedar en evidència davant la gran rigidesa i la disposició total que exigia el servei d’aquest cos ―es inso-portable por el mucho servicio que hay (...) con decirles que desde que vine no he dormi-do una noche entera‖ (c. 15-10-1921).

El fet d’estar destinat a Barcelona fa que,

en les seves visites al convent dels carmelites de la Diagonal, conegui el seu confessor que

l’ajuda a desvetllar la vocació religiosa. Renún-cia a la seva plaça a la Guàrdia Civil i ingressa al seminari de Tarragona, ciutat que situa així

en una carta als pares: ―una de las capitales también catalana que está entre Valencia y Barcelona que también es puerto de mar en el Mediterráneo‖ (c. 16-5-1922). També resulta curiosa la descripció de Palafrugell, on va a

passar uns dies per refer la seva salut sempre dèbil: “Este país es hermoso por la vista que tiene pues es ya donde comienzan los Pirineos de Francia. De aquí a Tarragona habrá como de Pedroso a Madrid o algo más…‖ (c. 29-3-1926).

Tota la correspondència del germà Damià està trufada de referències als seus orígens i

de situacions que ens remeten a les formes de vida de les primeres dècades del segle passat.

El relat del seu viatge a Castella per trobar-se amb la família, a la qual no havia vist des de que havia marxat al servei militar set anys

abans, és digne d’un guió de Berlanga.

I el seu humor, el seu inesgotable bon humor, sempre present. Humor que

s’encomana, sense dobles intencions, humor propi de les coses senzilles, ―Estoy muy enfa-dado con Orencia y con mi madre porque que-damos en que vendrían a verme con la borri-ca; a ver si lo hacen y me traen un saco de patatas...” (c. 11-9-1927), i que no perd ni en moments de dificultat, ―más de 100 monjas ruegan por este gusanillo ¡qué más puedo de-sear!‖ (c. 7-8-1936).

Epistolari Enric Masdeu

Germà Damià de la Trinidad (Pablos Fernández) (El Pedroso de la Armuña 1896 - Torredembarra,1936)

Butlletí CC

a fons

El religiós

La vocació del germà Damià està ben fo-namentada. La seva decisió d’entrar al Carmel,

tot i el poc coneixement que té al principi de l’orde, és ferma i decidida. ―Habiendo sido tan pecador y pasajero de mi vida pasada, alabo el Señor muchas veces porqué me ha hecho nacer de una madre tan cristiana que tanto bien me hizo con sus enseñanzas católicas, las cuales penetraron en mi corazón desde pe-queño batiéndose con las olas de las pasiones hasta llegar a vencer (...) y entrar a esta paz inmensa donde ha llegado esa bonanza que en el mundo buscaba y nunca la encontré‖(c. 24-9-1923).

Les cartes traspuen l’evidència d’una for-

mació religiosa inicial molt elemental que anirà creixent en el transcurs dels anys. Dues idees, però, es mantenen constants en la majoria

d’elles, la decidida voluntat de deixar tot allò que el lligui al món per guanyar-se la vida ve-

ritable, i això ho recomana constantment als seus pares, i l’entrega de la seva vida per amor a Déu, fins a l’extrem si cal, ‖¡Oh Dios mío, que ganas tengo de ser mártir por vues-tro amor! Mas me falta el valor que espero en Vuestra Divina Bondad me lo concederéis‖ (c. 8-9-1930).

Viu amb plenitud les celebracions litúrgi-

ques, i sobretot les pròpies de l’orde, que ex-plica amb gran entusiasme. I recomana a la família que freqüentin els sagraments perquè

―miren que una casa santa es una muralla donde las revoluciones (…) no tienen fuerza para destruirla‖ (c. 30-12-1923).

També reflexa la duresa de la vida con-ventual d’aquells anys previs a la guerra, la

disciplina, l’alimentació deficient, l’extrema pobresa, que ell explica i viu amb una normali-

tat absoluta i com a camí necessari per a la salvació de l’ànima: ―El día que toca barrer desde el que manda más hasta el hermano que manda menos todos son iguales porque hay que ganar la vida‖ (c. 25-6-1922).

El seu càrrec a l’oficina de propaganda de Santa Teresina, a Tarragona, explica la seva profunda atracció per la santa de Lisieux i per

la devoció de l’escapulari carmelità, que difon entre els seus i les nombroses amistats.

El Pedroso de la Armuña, poble natal del germà Damià

Cartes manuscrites

Butlletí CC

El proppassat mes de juny feia 90 anys que apareixia (1923) al convent dels carmelites

descalços de Barcelona el primer número de la revista ―Lluvia de Rosas‖, amb l’objectiu «de donar a conèixer el camí de l’amor i de la in-

fància espiritual que [santa Teresa de l’Infant Jesús] ens ha ensenyat». El pare Josep de

Sant Joan de la Creu va ser el seu promotor i el seu director durant 28 anys. Feia poc més d’un mes que Teresina acabava de ser decla-

rada beata. Cinc anys i mig més tard (6 de gener de 1929) es va posar la primera pedra del Santuari de Santa Teresina a Lleida. A par-

tir d’aleshores, revista i santuari han caminat units com a testimonis i heralds de la vida i la

doctrina de la santa de Lisieux.

Però ja abans s’havia conreat entre els fra-res de Catalunya i Balears la devoció i l’estima

per santa Teresina. Destaca la figura del pare Romuald de Santa Caterina, que ja en 1911

havia traduït ―Història d’una ànima‖ al castellà. A Tarragona funcionava i amb força èxit el ―Centre de Propaganda de Santa Teresina per

a Espanya i Amèrica‖. No és gens estrany que durant els anys anteriors a la guerra civil, molts frares haguessin participat d’aquest es-

perit teresià. Dels màrtirs que beatificats el 13 d’octubre de 2013 podem destacar:

– El germà Carles de Jesus Maria (Carles Barrrufet Tost) que des de 1912 va viure a la

comunitat de Barcelona fins a 1936. Va ser

testimoni d’excepció del naixement de la revis-ta ―Lluvia de rosas‖ de mans del pare Josep de

Sant Joan de la Creu.

– El germà Damià de la Santíssima Trinitat (Damián Rodríguez Pablos), que va passar to-

ta la seva vida religiosa al convent de Tarrago-na. Durant molt de temps va tenir cura del Centre de Propaganda.

- El pare Elipi de Santa Teresa, que també va ser director del Centre de Propaganda de

Santa Teresina. Va participar en la cerimònia de la col·locació de la primera pedra del San-tuari de Santa Teresina a Lleida el 6 de gener

de 1929.

– El pare Joan de Jesús (Joan Vilaregut Far-

ré). Molt jove, però ja capellà, va ser enviat a Lleida el 1930, on feia un any que havien co-mençat les obres del Santuari i on s’havia tras-

lladat la revista «Lluvia de Rosas» des de Tar-ragona. Va fer d’administrador de la revista.

– El germà Bartomeu de la Passió (Josep Olivé Vivó) va formar part de la primera comu-nitat de carmelites descalços de Lleida, on van

arribar la tardor de 1928. Va participar activa-ment en la construcció del nou santuari dedi-cat a Santa Teresina.

Actualment, el santuari de Lleida continua essent un lloc de difusió de la vida i l’es-

piritualitat de Teresa de l’Infant Jesús. Nom-brosos pelegrins hi acuden a pregar, ja sigui per demanar l’ajuda i la protecció de la santa

de Lisieux, per agrair-li els favors rebuts o simplement per expressar la seva admiració i

la seva devoció per ella. Per la seva banda, la revista, publicada en català i en castellà, porta encara avui a moltes llars d’arreu del món el

missatge de confiança i d’amor que santa Te-resina va viure i va proclamar. Amb el seu tre-ball i amb el seu testimoni fidel, els màrtirs

van contribuir a sembrar una llavor que conti-nua donant els seus fruits.

Àngel Briñas

a fons

Butlletí CC

Enric Borràs actor

Ara que sembla que el 150 aniversari del naixe-ment de l’actor badaloní Enric Borràs ha passat

de puntetes per la nostra ciutat, potser és el moment de recordar aquella anècdota que ja vam explicar fa un parell d’anys en aquest ma-

teix butlletí i que havíem llegit en un article de la revista ―Carrer dels Arbres‖ signat per Gerard Guerra, en el qual, entre moltes altres coses,

parlava de la l’estada de l’actor a casa nostra. Diu en Gerard Guerra que l’any 1944 Borràs va

tornar a Badalona després d’una llarga absèn-cia, principalment a causa de la guerra. ―Deu anys més tard, Borràs va tornar a Badalona,

aquest cop per assistir a la inauguració d’un altar a Santa Teresa de Lisieux al convent dels

carmelites descalços, situat molt a prop del tea-tre Zorrilla. Borràs, de l’escalinata estant, va recitar uns poemes a la gent allí congregada,

després d’haver-se inaugurat l’altar.‖ Sigui aquest record el nostre petit homenatge a la seva memòria.

Francesc d’A. Vidal i Barraquer cardenal

Aquest any 2013, l’Església catalana celebra la memòria de qui fou arquebisbe de Tarragona, el

cardenal Francesc Vidal i Barraquer, mort a l’exili de Friburg ara fa justament 70 anys. Al cardenal Vidal i Barraquer li va tocar exercir la

primacia de l’Església catalana els anys difícils de la preguerra: la dictadura de Primo de Rivera i la

segona república. Va defensar de la separació de l’Església i l’Estat i el català com a llengua per pre-dicar i la catequesi.

L’any 1936, perseguit pels extremistes revolucio-naris, va haver de fugir a Itàlia. Fou un dels qua-tre bisbes que es negaren a signar la carta d'ad-

hesió de l’episcopat espanyol a l’aixecament fran-quista. Això impossibilità el seu retorn a la seu

tarragonina al acabar la guerra, però no hi renun-cià mai. Amb la invasió nazi d’Itàlia marxà a Suïs-sa, on va morir a l’edat de 74 anys.

El cardenal Francesc va venir a Badalona, a la nostra comunitat, el dia 26 de juliol de 1925 per

beneir la nova església acabada de construir i que havia estat inaugurada uns dies abans pel doctor Rifé, rector de la parròquia de sant Josep, durant

les festes del Carme.

Estigueren a casa nostra:

Butlletí CC

Pare de l’existencialisme

Quan jo era estudiant de filosofia, i d’això ja fa molts anys, usàvem el llibre ―Historia

de la filosofía‖ de Julián Marías, molt per cert, però que deia poca cosa d’aquest au-

tor danès del qual celebrem el 2n centenari del seu naixement (1813-1855). Presentava aquest autor com un filòsof angoixat pels

seus problemes religiosos i filosòfics. Sols destacava de Kierkegaard que, com altres

pensadors del seu temps, buscava en el cristianisme, a través de la teologia protes-tant en el seu cas, la comprensió de l’ésser

humà. Insisteix, diu Julián Marías, en el con-cepte de l’angoixa (un llibre seu és “El con-cepte de l’angoixa‖), que posa en relació amb el pecat original i en el qual l’home se

sent sol; això el porta realitzar una antropo-logia, determinada per l’existència, que li ha valgut el títol de pare de l’existen-

cialisme, com a corrent filosòfic d’un peri-llós irracionalisme: va tenir molta influència

en autors posteriors, com Sartre i Heideg-ger. Aquí, a Espanya, va influir en Miguel de

Unamuno (―Del sentimiento trágico de la vida‖ ‖La angustia del cristianismo‖). Des de llavors em va quedar una imatge més aviat

negativa del pensador danès, degut a la for-ma com me’l van ensenyar.

Ha esta fa pocs anys quan he anat com-prenent i valorant més les idees d’aquest jove filòsof del segle XIX que tant va influir

en el segle XX, i també en el pensament cristià del XXI. I tot gràcies a la lectura que

he fet de molts llibres de Francesc Torralba, on sempre trobo una cita o una frase dels

escrits de Kierkegaard, i més en concret en

el seu llibre ―Soren Kierkegaard. Pregàries‖, editat a la col·lecció ―El gra de blat‖ n. 117,

de l’Abadia de Montserrat (1996) i última-ment en el llibre ―Ironía y destino. La Filoso-fía secreta de Soren Kierkegaard‖, escrit en col·laboració, i en el seu estudi ―La búsque-da de Dios en Kierkegaard‖.

L’angoixa, la fibra més íntima

Tota l’obra de l’autor danès té com a fi-

nalitat demostrar que només el cristianisme és capaç de donar a la vida de l’home un

sentit ple. L’existència humana, la seva vida, sols es realitza de debò en la relació perso-nal amb Déu. Això explica la crítica que fa a

la societat i l’Església del seu temps. El cris-tianisme del s. XIX era abstracte, simple

doctrina, elucubració filosòfica. Ell en canvi insisteix en la necessitat de l’experiència

personal de Déu. Però la diferència entre Déu i l’home és tan abismal que, en la re-cerca de Déu, la persona sent admiració i

temor. Però no hem de tenir por: Déu es manifesta primer a l’home i deixa dins seu

un preconeixement de Déu que li provoca set d’infinit. Això ja ho explicava Sant Agus-

tí. Com diu F. Torralba: ―Busquem Déu perquè Déu ens ha buscat primer a nosaltres”. I l’angoixa? L’angoixa constitu-

eix, per a Kierkegaard, la fibra més íntima de l’ésser humà. Ens permet prendre consci-

ència de la nostra heterogeneïtat interna. Som homes. Fugir de l’angoixa és com fugir de la creu, una decisió que mena a una de-

sesperació encara més forta, perquè ―la

Filòsof i teòleg de l’existència

Xavier Miró

En el 2n centenari del naixement de

Butlletí CC

creu, com diu Joan Carles Cànovas , co-

mentarista del filòsof, és la condició de possibilitat de l’accés a l’experiència

màximament significativa de la resur-recció”.

Fe i pregària

El fruit de la relació íntima que s’establ-eix entre el creient i Déu és la pregària.

En Francesc Torralba diu de Kierkegaard que és Mestre de la Pregària. La vida del

creient no és una vida tancada al món ni als altres, sinó una vida en tensió, una vida

oberta a Déu. La pregària és l’expressió d’aquesta obertura, la manifestació d’aqu-est diàleg, d’aquest lligam entre Déu i l’-

home. He parlat abans de l’angoixa. El Déu de Kierkegaard és un Déu proper al sofri-

ment i a l’angoixa, és un Déu que parla amb afecte al qui creu, li dóna força. No és

un Déu tapaforats sinó un Déu que està al costat del qui sofreix. Per això l’autèntica pregària consisteix fonamentalment a es-

coltar la veu de Déu en el propi cor, per-què Ell està al teu costat. I alhora té sentit

la pregària perquè brolla de la interioritat viva del creient. El mateix filòsof escriu:

“La pregària és una filla de la fe, però la filla ha de sustentar la seva mare”. I la fe és una resposta lliure i espontània i

cordial. En la pregària trobem consol i es-perança, però també exigeix, obliga i, en

certa manera, engendra angoixa i neguit.

Per tant, en la pregària el creient desco-breix les seves mancances, la seva feblesa.

Per això la pregària no sols ofereix consol, sinó que també obliga i requereix una res-

posta convincent i integral al servei de l’A-mor.

Certament, la doctrina d’aquest pensa-

dor luterà és un model per als cristians del s. XXI. La visió de Kierkegaard és marcada-

ment cristocèntrica i tots els seus escrits contenen una invitació a la imitació de Crist. La lectura de les seves pregàries i de

la seva obra és un antídot excel·lent contra el relaxament i el conformisme. Acabo amb

una pregària del mateix filòsof,

“Crist, el model a imitar”

Senyor Jesucrist, no per turmentar-nos, sinó

per salvar-nos vas dir aquelles paraules: “Ningú

no pot servir dos amos”. Fes que les acollim i

ens hi conformem tot imitant-te. Ajuda’ns a

tots i a cadascú en particular. Tu que ets, a la

vegada, el Model i el Redemptor: de tal manera

que, quan l’aspirant quedi esclafat sota el pes

del Model, el Redemptor el realci, i que en el

mateix moment Tu siguis, malgrat tot, el Model

per empènyer-lo cap a Tu... Tu, sant Model del

gènere humà i de cada home individual, de tal

manera que, salvats per la teva Redempció, a

cada moment, puguem trobar confiança i fran-

quesa per aspirar a imitar-te.

Butlletí CC

35 Joan Badia

Què és un «mantra»?

Consisteix a repetir incansablement una fór-mula sagrada. Una paraula que signifiqui

«Déu» o una expressió que el recordi o reveli. Una cosa semblant, tot i que no és igual, a les jaculatòries d’Occident.

La seva eficàcia sembla que resideix en dos factors: la vibració que fa penetrar un contin-gut en els estats més profunds de la conscièn-

cia; i el seu significat, perquè tot i que el mantra no va dirigit a la intel·ligència, hi influ-

eix.

Quant més breu sigui el mantra, serà més efi-caç. La monotonia i la repetició redueixen la

consciència subjectiva de l’orant i la fan entrar fàcilment en les profunditats del psiquisme. La

reflexió dóna pas a la intuïció. El mantra passa a ser com una música contemplativa que puri-fica els pensaments negatius i concentra total-ment l’ésser en la part espiritual.

Segons deia el Mahatma Gandhi: «El mantra es converteix en el fonament de la vida. Ajuda l’home a triomfar de totes les proves. No es tracta de repeticions buides, ja que cada una d’elles implica un nou significat que porta més i més a prop de Déu.»

Precaucions i beneficis d’aquest mètode

La preocupació principal que hem de prendre

és la de considerar el mantra com un simple

mitjà tècnic que pot afavorir la creació d’un

clima adient per al nostre recolliment interior. Com repetim en tantes ocasions, la pregària

és do de l’Esperit. Per una altra banda, no hi ha cap mitjà millor per arribar a la intimitat amb Déu que el de netejar la nostra mirada interior. És a dir, netejar el nostre cor de tots els obstacles que barren el nostre lliurament a Ell.

El recurs dels mantres proporciona, tanma-teix, beneficis:

a) A nivell psicològic, ens alliberen de la ines-tabilitat mental i ens ajuden a fixar la nostra atenció.

És una forma molt senzilla de pregar i, fins i tot, de mantenir un estat ininterromput de presència i

tracte amb Déu

Butlletí CC

b) A nivell espiritual, condueixen l'ànima al

seu centre vertader. Allà on Déu espera per iniciar el diàleg d’Amor.

c) Per la seva senzillesa no solament és asse-quible a tots, sinó que també és apte per a expressar tota la gamma dels nostres senti-

ments: súplica, acció de gràcies, humilitat, do de si, alegria...

d) Respon a les exigències de l’home actual.

Utilitza les facultats interiors al servei d’aquest difícil art del recolliment interior. Es pot prac-

ticar em qualsevol lloc: desplaçaments ur-bans, insomnis...

e) En els moments d’aridesa i distracció espi-

ritual, pot canviar les actituds interiors.

f) Finalment, aquest mètode és també una

resposta al manament del Senyor de «pregar sense parar» (Lc 18,1)

Practicat amb constància, redueix a poc a poc

la distracció mental i encamina vers una unió profunda i constant amb Déu.

L’«oració de Jesús»

L’anomenada «Oració de Jesús», també cone-

guda com «Oració del cor» o «Oració hesicas-ta», és una aplicació de tot el que hem dit. És dels primers temps del cristianisme i, en l’ac-

tualitat, té gran difusió pels avantatges abans comentats. Consisteix a repetir el nom de Je-sús o una altra fórmula que contingui el nom de Jesús, sincronitzant-la amb la respiració. Sant Simó, el teòleg, la descriu així:

«Roman assegut en silenci i soledat. Inclina el teu cap cap endavant. Tanca els ulls.

Respira suaument. Mira amb la imaginació a l’interior del teu cor. I digues tot respi-rant: Senyor Jesucrist, apiada’t de mi. Men-

trestant, esforça’t per desterrar de tu qual-sevol pensament. Sigues pacient i repeteix

amb freqüència aquest exercici.»

No hem de pensar que això dels mantres és quelcom extracristià ni tampoc reduir-ho a l’expressió de l’oració de Jesús. Sempre hi ha

hagut en el cristianisme pregàries molt breus que es repeteixen freqüentment. «Kyrie, elei-

son», «Al·leluia», «Ora pro nobis», etc. Ca-dascú ha d’elegir els propis mantres. I tant de bo que ho fem des d'expressions bíbliques o

dels grans mestres de la nostra espiritualitat.

Butlletí CC

HOMES I DONES DEL CARMEL

-29-

Anno Sjoera Brandsma, natural de la població d’Oegeklooster (Frisia, Països Bai-

xos), va néixer l’any 1881 en una família molt religiosa; tres de les seves quatre

germanes van ser monges i un germà, franciscà. Ell mateix, a disset anys, va de-cidir ingressar a l’Orde del Carme

(Carmelites de l’Antiga Observança) en el qual professà, prenent el nom religiós de

Titus, i va ser ordenat sacerdot.

Va ser una persona molt culta. Parlava

uns quants idiomes, i llegia perfectament el castellà. Això li va permetre traduir di-

rectament a l’holandès les obres de santa Teresa de Jesús i publicar-les. Gran estu-

diós del misticisme, la valuosa documenta-ció que aplegà ha servit de base per l’In-stitut Titus Brandsma de Nimega, d’estudis

d’espiritualitat.

Va ser un dels fundadors de la Universi-

tat Catòlica de Nimega, on exercí de pro-fessor de filosofia i d’història de la mística, i de la qual fou rector. A la vegada, era

cridat pertot arreu com a confessor i per donar conferències, fins i tot als Estats

Units.

També fou periodista i l’any 1935 va

ser nomenat assessor eclesiàstic dels peri-odistes catòlics del seu país. Va ser fidel als principis de l’evangeli, especialment a

partir de l’ocupació d’Holanda per l’exèrcit alemany quan els ―nacionalsocialistes‖ vo-

lien imposar la seva doctrina servint-se dels diaris.

El seu xoc amb la ideologia nazi fou frontal, fins al punt que va signar la Carta Pastoral dels bisbes holandesos en la qual

s'afirmava que el nazisme era incompati-ble per se amb el catolicisme. La carta en-

furismà les autoritats ocupants i fou una de les causes de la deportació dels primers 3000 jueus holandesos als camps de con-

centració.

Va escriure a favor de la llibertat de

Carmelita, filòsof, periodista i màrtir

Butlletí CC

premsa, contra les dures lleis sobre els

matrimonis jueus i va pressionar perquè cap publicació catòlica holandesa acceptés

articles de propaganda nazi a les seves planes, en contra de la llei de territoris

ocupats.

Tot plegat el posà en el punt de mira de la Gestapo i, finalment, es va ordenar la

seva detenció l’any 1942. Enviat de presó en presó, acabà al camp de Dachau, a

prop de Munich, on es van anar concen-trant la majoria de presoners cristians de diferents confessions. Per aquests barra-

cons van passar-hi més de 2500 sacer-dots, religiosos i seminaristes, dels quals

van morir la meitat.

Dedicat al treball físic, mal alimentat, i

sempre colpejat, demanava als companys de presó que preguessin pels seus guardi-ans. Quan les forces l’abandonaren, va ser

utilitzat per a experiments mèdics fins que ja no va ser útil i fou assassinat amb una

injecció letal. Era el 26 de juliol de 1942. El seu cos fou incinerat i no en resta cap

relíquia.

Alguns supervivents han explicat algu-nes vivències del P. Titus al camp de con-

centració. Diuen que sempre els animava: «No cedir a l’odi, tingues paciència. Aquí

estem en un túnel fosc, però cal seguir perquè al final la llum eterna brilla per a nosaltres.»

Alguns dels seus companys de docèn-cia, o fins i tot deixebles que més enda-

vant serien professors, han insistit en un aspecte: era un home que vivia una pro-

funda unió amb Déu en la vida de cada dia. Com a mostra, el "consell espiritual" que dóna a la seva germana clarissa: «Fes

amb perfecció els teus petits deures, fins i tot el més insignificant. Es molt senzill. Se-

gueix al Senyor como un nen segueix al seu pare...»

En una carta de 1942 en la qual el seu amic P. Humberto Driessen comunicava al P. Bartomeu Xiberta la mort del P. Tiuts es

pot llegir: «Cada predicació, cada escrit o

qualsevol de les seves publicacions, sem-

pre acaben amb un pensament a glòria i honor de Maria. Fa un any va predicar els

exercicis espirituals als frares a Oss i no-més parlava de la Nostra Mare. No ens ha

de sorprendre, doncs, que tots nosaltres veiem en ell un exemple, un veritable sant. Tots voldríem que aviat fos beatifi-

cat.»

Tenia també el seu punt de bon humor,

sense ironia, només per ―aplanar‖ determi-nats temes. Es diu que, a la pregunta d’un conegut escriptor holandès sobre si era

calçat o descalç, el P. Titus va respondre jocosament que intentava combinar amb-

dues possibilitats, de dia calçat i de nit descalç. La pregunta venia provocada per

l’entusiasme del professor Brandsma quan parlava i explicava santa Teresa i sant Jo-an de la Creu.

Honorat com a màrtir, el P. Titus Brandsma fou beatificat pel papa Joan Pau

II l’any 1985. La seva festa es celebra el 27 de juliol.

Butlletí CC

Les Adoratrius a Badalona (1915-1993)

M. Elena Vázquez Amela

La fundació de Badalona va ser gràcies a

la donació d'un terreny del carrer Guifré pro-pietat de la senyora Pilar de Ferrater, vídua

de Vives, que sentia una gran inquietud per la sort de les joves obreres soles i desempa-

rades...

Al costat del terreny hi havia una caseta on el dia 2 de desembre de 1915 hi entren a

viure 5 germanes per estar al cas de les obres... Uns mesos després, s'aturen les

obres a causa d'una gran vaga i les germa-nes tornen a la casa de Barcelona.

En aquells anys, l’actual barri del Progrés

era una zona en creixement on van a viure les modestes famílies de treballadors de les

industries properes, moltes d’elles provi-nents d’altres terres de la península.

Per fi el 18 de juny de 1917, acabades les obres, s'instal·len a la casa definitivament.

Son les germanes M. Pilar, Refugio, Luisa,

Anastasia i Fecunda, més una ajudant i cinc noies de Barcelona. Dos dies després, el rec-

tor de la parròquia de Sant Josep, mossèn Joan Pardós, va beneir la nova casa.

La inauguració oficial, amb presència de la superiora general, sacerdots i represen-tants de les comunitats religioses de la ciu-

tat, es va fer amb gran solemnitat el 2 de juliol. Durant els actes religiosos el doctor

Josep M. Baranera, canonge de Barcelona, va fer un panegíric ple d'emoció i entusias-me sobre la mare Sacramento i l'Obra de les

Adoratrius.

També el convent fou incendiat i saquejat

en els dies primers de la guerra civil, però les religioses van reprendre la seva activitat

gràcies a l’ajuda de molts badalonins.

Han estat a Badalona fins l’any 1993. Du-

Durant gairebé 80 anys, han estat molt nombroses les noies que han viscut la seva formació a l’escola de la Mare de Déu de la Mercè de les Adoratrius del carrer Guifré

El poc que sabem, i moltes vegades equivocat, molts badalonins sobre la tasca que aquesta congregació religiosa va aportar a la nostra ciutat fa que des del nostre butlletí ens proposem fer una mica de justícia per la seva feina moltes vegades poc valorada o, fins i tot, menyspreada. Moltes recor-dem com una amenaça intrigant aquell “si no et portes bé et durem a les adoratrius” que va anar forjant en el nostre imaginari l’idea d’una escola claustrofòbica. Res més lluny de la realitat. Tot i que després de la guerra les adoratrius van rebre l’ordre d’actuar com a reformatoris, el cert és que la congregació té en el seu carisma, a més de l’adoració eucarística (d’aquí el seu nom), la tasca d’ajudar les noies marginades i sotmeses a la degra-dació imposada per la violència de gènere, molt corrent ara i sempre. CC

Butlletí CC

Les Adoratrius és una Congregació dedicada a la adoració de l'Eucaristia i a

l'alliberament de la dona sotmesa a la marginació amb finalitats d'explotació se-xual... Amb els anys, ha anat prenent

també força importància la tasca educati-va escolar.

Les Adoratrius són dones que volen seguir les passes de Jesús amb el carisma de la seva fundadora, la santa Maria Mica-

ela del Santíssim Sagrament.

Maria Micaela va néixer a Madrid l'1

de gener de 1809. Era la cinquena filla del

matrimoni format per Miguel Desmaisières Flores i Bernarda López de Dicastillo

comptes de la Vega del Pozo, dels quals heretà el títol de vescomtessa de Jorba-

lán. Va rebre una educació molt acurada i d'acord amb la seva situació social. Sabia cosir, cuinar, tocar l'arpa, muntar a cavall,

donava classes a noies sense recursos.

A la mort del seu pare va continuar

perfeccionant la seva formació in-tel·lectual a la vegada que atenia les obli-gacions socials pròpies de la seva edat i

condició. Quan va morir la seva mare va decidir dedicar la seva vida a la joven-

tut necessitada, que ja feia temps ana-va visitant i cuidant...

El 21 de abril de 1845 va fundar a la capital d’Espanya el Col·legi de Maria San-tíssima dels Desemparats des del qual va

començar a difondre el seu carisma.

Aviat, la congregació es va estendre a

Saragossa, València, Barcelona, Burgos, Pinto i altres poblacions.

En els últims anys de vida religiosa va ser consellera espiritual de la reina Isabel II.

Maria Micaela morí a València (on es troben les seves despulles) el 24 d'agost

de 1865. Fou beatificada el 7 de juny de 1927 i canonitzada el 4 de març de 1934.

… però, qui són les Adoratrius?

rant aquests gairebé 80 anys, han estat

molt nombroses les noies que s’han for-mat en aquesta escola. L’herència de les

Adoratrius, a través d’elles, perdurarà molts anys a la ciutat.

Les religioses mantenen la seva pre-

sència a Barcelona, però la campana del seu convent es conserva al Museu de Ba-

dalona com a record de la seva estada entre nosaltres.

Ara fa 20 anys que van deixar la nostra ciutat

Butlletí CC

Durant les meves passejades per Badalo-

na us he anat informant de les esglésies par-roquials de la nostra ciutat. Han estat 14:

Santa Maria, Sant Josep, Sant Crist de Ca-nyet, Mare de Déu de la Salut, Sant Jaume, Sant Antoni de Pàdua, Sant Pau, Mare de

Déu del Roser, Sant Francesc, Mare de Déu de Montserrat, Sant Sebastià, Mare de Déu de Lourdes, Sant Roc i Santa Clara.

Però a la ciutat hi ha altres esglésies que no són parròquies (Maria Auxiliadora dels

salesians, la Divina Providència de les religio-ses franciscanes i la nostra església del Car-me dels carmelites) o altres que pertanyen a

parròquies (Sant Joan Baptista a la Salut Alta i Sant Lluís al barri de Manresà), totes elles

amb culte públic. I també el monestir de Sant Jeroni de la Murtra i els diumenges i festius, les capelles de l’Hospital Germans

Trias i de l’Hospital Municipal.

Avui us parlaré de l’església de Sant Lluís

o ―Capella‖ de Sant Lluís tal com l’anomena el llibre ―Història del barri de Manresà de Ba-dalona‖ (Ed. Associació de Veïns del barri.

2006). És una església que pertany a la juris-dicció de la parròquia de Lourdes. La primera capella es va iniciar l’any 1941, gràcies a l’-

aportació de veïns del barri, i l’actual és de l’any 1958 (per tant, anterior a la actual par-

ròquia de la Mare de Déu de Lourdes). Al-guns anys el Claretians de Montgat hi anaren a celebrar l’Eucaristia els diumenges.

El senyor Joan Ros, propietari d’una pe-drera al barri, era un home molt lligat a l’-

església, i quan es va construir l’edifici de la capella actual va ser-ne un dels promotors. Sobre el que havia estat una fàbrica de calç

que portava el seu nom hi va fer construir una caseta que va servir per ensenyar el ca-tecisme als nens del barri. L’església es troba

al carrer Murillo. Al costat esquerra del tem-ple hi ha l’únic espai verd del barri, abans Cal

Regalat, lloc de cultiu de la vinya (actual-ment hi veurem una vella premsa).

L’església de sant Lluís és el monument més característic del barri, actualment resi-dencial majoritàriament. L’edifici té una plan-

ta principal i subterrani. Té tres vitralls a ca-da costat i una rosassa a la façana. Les arca-des i les parets interiors i exteriors del tem-

ple són de pedra natural procedent de les pedreres de l’entorn del barri.

El soterrani, va ser cedit a l’Associació de Veïns, ha estat el local per celebrar les as-semblees, juntes, festivals, teatre... amb els

joves del barri. Actualment l’associació està en un altre lloc del mateix carrer Murillo.

També fou seu del desaparegut Esplai Man-resà i de la posterior creació de Ràdio Manre-sà (va emetre des de l’any 1984 fins al

1990).

Fa uns anys vaig anar-hi per la festa de Sant Lluís per poder visitar l’església per din-

tre. Era diumenge i ja estava tancada i ningú em va donar més informació. Actualment la

missa dominical és a les 9.30 h.

ESGLÉSIES DE BADALONA (15)

SANT LLUÍS DE MANRESÀ Xavier Miró

Butlletí CC

En Joan Manel Prat i l’Anna M. Oller, del grup de Cuba, han tingut el goig de ser

avis per tercera vegada. El seu nou nét es diu Arnau. També deixem constància del naixement de la Sarah, de la família Bofill, reneboda d’en Joan Bofill.

En el capítol de defuncions citem les més vinculades a casa nostra: el nen Guillem

Valls Bertran, de la catequesi; Saturi Villar, familiar proper de persones de la com-

unitat; Isabel Navarro, sogra de la catequista Montserrat Cifuentes; el P. Marià Ro-sanas, que va ser conventual i prior del convent de Badalona; Josep Selva Puig,

germà de l’Emília Selva; Alfonso Padilla de l’Esplai Mar Blau; Montserrat Arimont, col·laboradora en la litúrgia; Mn. Joaquim Vidal, arxiprest de Badalona. Per tots els difunts, el nostre record i la nostra pregària.

Disculpeu si, per manca d’informació, deixem de consignar algun fet familiar. La

nostra intenció és deixar constància de tots els que arriben al nostre coneixement.

Aprofitant el seu viatge a Espanya, aquest mes d’agost ens ha visitat el P. Miquel

Àngel Fernández, carmelita dominicà del convent cubà de La Havana. A l’homilia

de la missa que va concelebrar amb el provincial tingué paraules d’agraïment per la gran tasca del grup de Cuba i les aportacions que fa la nostra comunitat, tant

en ajuda material com de relacions humanes, a les comunitats de l’illa, en especial de Matanzas. Es dóna el cas que el P. Miguel Ángel va ser qui

va aconseguir que les autoritats d’aquell país re-tornessin els medicaments i material que havien

portat els nostres voluntaris i que els havien con-fiscat a la seva arribada a l’aeroport l’any passat.

Sabíeu que santa Teresa de Jesús és la patrona

dels escaquistes espanyols? En el seu temps el joc dels escacs estava molt introduït a les llars i el tenien com una eina d’esbarjo i

d’educació. A les seves obres hi ha algunes referències a aquest joc que ella, sens dubte, coneixia perfectament. Concretament, al capítol 16 del ―Camí de Perfecció‖

hi trobem aquestes expressions: ―Voy entablando el juego‖, ―mover las piezas‖, ―quien no sabe dar jaque, no sabrá dar mate‖, ―dar mate a este Rey divino‖. El patronatge li fou atorgat l’any 1941 a proposta de la Federación Española de Aje-drez.

El guardem en un racó de la memòria. Ara fa 25 anys de la seva mort. El P. Ricard

Cotelo era badaloní i un enamorat dels pobres. La seva vocació el va portar a les Missions. Amb el permís dels seus superiors i acompanyat del P. Rafa, va obrir la

Missió de Kelle, a la República del Congo. Una malaltia traïdora ens el va prendre l’any 1988 quan encara era massa jove.

El Grup de Pastoral de la Salut fa saber que si teniu o coneixeu persones grans o

malaltes a les quals els agradaria que les vagin a visitar a casa seva els ho feu sa-ber trucant al telèfon 933 891 659, de 5 a 8 de la tarda, per poder posar-vos d’-

acord.

Butlletí CC