Butlletí Oficial del Bisbat de Tortosa · llarg de la seua vida havia assumit com a programa de...

Butlletí Oficialdel

Bisbat de Tortosa

FEBRER 2015

IMAGEN DE SAN PEDRO

D i s p o n i b l e

ANY CLVI - TOM CXXVIII

Febrer 2015 Núm. 2

Butlletí OficialD E L

BISBAT DE TORTOSA

115

Bisbat

Sr. Bisbe

Lluitem contra la pobresa(PARAULES DE VIDA – 1 - de febrer - 2015)

Diumenge que ve, en el marc de la campanya anual organitzada per “Mans Unides”, se’ns invitarà a tindre un gest de solidaritat amb aquelles persones que pateixen fam o estan vivint en alguna situació de pobresa extrema. El divendres anterior som invitats a viure un dia de dejuni voluntari, perquè la nostra solidaritat no es limite a donar un donatiu, sinó que arribe a ser una solidaritat “espiritual”. És molt educatiu per als que vivim en una societat caracteritzada per hàbits de consum moltes vegades desenfrenats, que intentem fer-nos una idea del que senten aquells que no tenen garantit el pa de cada dia. El dejuni ens ha d’empènyer a compartir.

El lema que l’associació “Mans Unides” ens proposa per a la campanya d’enguany (“Lluitem contra la pobresa, t’hi apuntes?”) inclou un programa i una invitació.

El programa és el que justifica el treball de tantes voluntàries i voluntaris de “Mans Unides” des de la seua fundació fa cinquanta-sis anys: tots estan units per l’ideal de lluitar contra les múltiples formes de pobresa que existeixen en el nostre món. Les pobreses que apareixen als nostres ulls en primer lloc, són aquelles que es referei-xen a la carència material dels béns i dels drets imprescindibles per a una vida digna: l’aliment necessari, l’aigua, les condicions higièni-ques i de salut, el treball, la vivenda, els mitjans per a una educació digna, etc… Contra totes aquestes formes de pobresa lluita “Mans Unides”. Durant l’any 2014 les aportacions de les diòcesis amb seu

116

a Catalunya a “Mans Unides” es van destinar a projectes d’ajudes a dones pageses, a la construcció d’equipaments educatius, a la millo-ra de l’alimentació, a la dotació d’aigua potable a poblacions que no tenen aquesta necessitat bàsica, etc…

Però no podem oblidar que aquestes pobreses naixen d’una al-tra més profunda i que no es veu a primera vista: ens referim a la misèria moral i espiritual que va ser denunciada pel Papa Francesc en el missatge de quaresma de l’any passat. Moltes de les pobreses anteriorment citades tenen el seu origen en situacions d’injustícia, d’egoisme i de corrupció que tan freqüents són en molts llocs del nostre món. I aquest egoisme té el seu origen en l’allunyament de Déu i dels nostres germans. Per això el programa de “Mans Unides” pretén combatre les pobreses materials intentant arribar, al mateix temps, a l’arrel de les mateixes.

Però el lema, a més d’exposar un programa, inclou una pregun-ta, que és, al mateix temps, un repte i una invitació: T’hi apuntes? Si tenim en compte, per posar dos exemples, que actualment una de cada vuit persones del nostre món pateix fam, o que un de cada sis xiquets menors de 5 anys tenen un pes deficient per a la seua edat, ningú que tinga una consciència moral recta pot dir que aquest tema no li afecta. El mode d’apuntar-se a la lluita contra la pobresa el té que decidir cadascú segons la seua consciència o les seues possibi-litats, però el que és cert és que un cristià no pot actuar com si no hagués ressonat aquesta pregunta en el seu cor.

Amb la meua benedicció i afecte.

† Enrique Benavent Vidal Bisbe de Tortosa

Jornada mundial del malalt(PARAULES DE VIDA – 8 - de febrer - 2015)

El proper dia 11 de febrer, festa de la Mare de Déu de Lourdes, celebrem la jornada mundial del malalt, que va ser instituïda pel

117

papa Sant Joan Pau II. Aquesta jornada és una invitació dirigida a tots els membres de la comunitat cristiana a què estiguem a prop d’aquells que passen per la prova del dolor; a les famílies, perquè acompanyen de cor als seus malalts; als professionals de la sanitat, especialment a aquells que se senten cristians, perquè, a més d’exer-cir amb responsabilitat i competència professional el seu treball, no obliden que estan acompanyant persones que passen per moments difícils i unisquen a la seua competència un cor ple d’humanitat i de proximitat. Per a vosaltres el malalt no ha de ser únicament un pacient, sinó que l’heu de mirar també com un germà.

M’agradaria que aquesta jornada fóra una ocasió perquè en les nostres parròquies es revisara l’atenció pastoral als malalts. No hi ha cap parròquia sense malalts, com tampoc hi ha cap família sense malalts. Molts d’ells són persones que han treballat molt per l’Es-glésia i que en aquest moment, al patiment propi de la seua malaltia s’uneix el dolor de no poder participar amb normalitat en la vida eclesial. Hauríem d’intentar que no se sentiren oblidats per l’Es-glésia, perquè aquesta sensació acreix el seu patiment. Altres pot ser que no hagin tingut un contacte freqüent amb l’Església, però si senten que els cristians estem a prop d’ells, no dubtem que ho agrairan i confiem en que aquesta proximitat nostra pot acostar-los al Senyor.

En l’atenció pastoral a persones malaltes no podem oblidar el que considero més important: quan estem a prop d’elles, rebem molt més del que donem. Al llarg dels meus anys de ministeri episcopal, sobretot en les visites pastorals, moltes vegades he tornat a casa amb la sensació que alguns malalts m’havien ensenyat més a mi del que jo els haguera pogut ensenyar amb les meues pobres paraules. Mai oblidaré, per exemple, el testimoni d’una anciana, mare de dos reli-gioses que estaven en països de missió, que em va explicar com al llarg de la seua vida havia assumit com a programa de vida cristiana el compliment de les obres de misericòrdia, i em va anar contant moments concrets en què les havia posat per obra. Va ser per a mi un testimoni autèntic d’evangelització. L’Església s’enriqueix amb el testimoni i l’entrega dels seus malalts.

118

M’agradaria que les famílies cristianes foren en el nostre món, tantes vegades deshumanitzat, autèntics testimonis d’acompanya-ment als seus malalts. Que els membres sans siguen per a ells com “els ulls del cec i els peus del coix” (Jb 29, 15). La malaltia i la mort d’un membre de la família és un moment dolorós, però si el malalt se sent estimat i acompanyat, el seu sofriment és molt menor, el seu cor s’ompli de pau i la família sent que la malaltia s’ha convertit en una font de gràcia per a tots, perquè l’amor entre ells s’ha vist enfortit.

Rebeu tots, especialment els malalts i les seues famílies, la meua benedicció.


Quaresma: temps de veritat(PARAULES DE VIDA – 15 - de febrer - 2015)

Dimecres que ve, amb el ritu ple de sobrietat de la imposició de la cendra i amb el primer dejuni quaresmal, iniciem la preparació per a la celebració de la Pasqua. És un temps litúrgic durant el qual l’Església ens vol ajudar a que visquem la Pasqua “ no amb el vell llevat de la dolenteria i la malícia, sinó amb els pans sense llevat de la sinceritat i la veritat” (1Co 5,8).

Sinceritat i veritat. Dos paraules que ens introdueixen en el nu-cli del temps quaresmal. Sant Joan Pau II, en un dels missatges de quaresma que va dirigir a l’Església, ens diu que la quaresma és el temps de la veritat de la nostra vida. Per això, us invito a que durant aquest temps, en els nostres moments d’oració, en l’escolta de la Paraula de Déu i en la celebració de l’Eucaristia, en els temps de recés espiritual i de reflexió, ens acompanyen tres preguntes que ens poden ajudar a descobrir l’orientació real que estem vivint i la direc-ció que li hauríem de donar, si és que és necessari introduir canvis en la nostra vida.

119

Quina és la veritat de la meua vida davant Déu? Al llarg d’un dia, d’una manera moltes vegades inconscient, ens fem preguntes, que són l’expressió de les preocupacions que tenim en el nostre cor. Ens preguntem pel que els altres pensen de nosaltres, per l’èxit de les nostres obres i dels nostres projectes, etc… El que ens inquieta en el nostre cor es reflecteix en les preguntes que ens plantegem en la nostra ment. Apareix Déu en eixe horitzó de la meua vida? Em pregunto alguna vegada si el que faig, el que penso, el que dic o el que decideixo sobre la meua vida estan d’acord amb la seua vo-luntat? Tinc com a principal meta viure en la seua gràcia i amistat? És Déu l’horitzó real de la meua vida i dels meus actes o és el gran absent en el meu dia a dia? Si estic lluny de Déu, ara és el temps de la gràcia i de tornar a Ell.

Quina és la meua veritat davant de les coses que m’oferix la vida? Estan els béns al servei de la meua vida o estic vivint escla-vitzat a l’afany de tindre i posseir? La temptació de pensar que la possessió de les coses condueix a la felicitat és tan falsa com fre-qüent. És falsa, perquè quan ja hem aconseguit quelcom que desit-jàvem immediatament apareixen en nosaltres noves ambicions. És freqüent, perquè les coses ens donen una seguretat aparent. El dejuni és un gest de llibertat enfront del poder esclavitzant de les coses, un poder que pot tancar el nostre cor a Déu i als germans.

Quina és la veritat de la meua vida enfront el germà? En primer lloc, enfront el germà amb qui necessito reconciliar-me. Tots tenim necessitat de demanar perdó i tots tenim quelcom que perdonar a algú. L’Església ha de ser un lloc de perdó i de reconciliació. En segon lloc, enfront del germà necessitat: Estic disposat a compartir les meues coses amb aquell que té més necessitat que jo?

Que la pràctica de l’oració, el dejuni i l’almoina ens ajuden a viure aquesta Quaresma com un temps de gràcia.

Que el Senyor ens acompanye en aquest camí quaresmal.


120

Santa Josepa Bakhita(PARAULES DE VIDA – 22 - de febrer - 2015)

El passat dia 8 de febrer vam celebrar la festa de Santa Josepa Bakhita, religiosa canosiana que va ser beatificada pel Papa Sant Joan Pau II en 1992 i canonitzada pel mateix Papa l’any 2000. Ens trobem davant d’un testimoni més de santedat que la vida consagra-da ha aportat a l’Església al llarg de la seua història.

La història d’aquesta dona, nascuda a Sudan cap a l’any 1869, és un testimoni commovedor. Pertanyia a una tribu que practicava les religions tradicionals on el culte als avantpassats era el centre de la vida social i religiosa del poblat. Encara que oficialment l’esclavitud estava prohibida a Sudan, era una norma que no es complia. De fet, va ser segrestada per tractants d’esclaus àrabs i venuda com a escla-va. Aquí comença per a ella un calvari d’humiliacions i patiments. El seu patiment en aquella època va ser tan gran que va arribar inclús a oblidar el seu nom. Davant d’aquesta situació, els traficants d’es-claus la van anomenar Bakhita, que significa “afortunada”. Venuda diverses vegades, va patir maltractaments físics per part d’alguns dels seus amos. De fet, tot el seu cos va quedar marcat per les cica-trius. Comprada en 1882 per un comerciant italià, va haver de viatjar a Itàlia quan en 1884 molts italians van abandonar Sudan. Encara que va tornar novament a Sudan, al poc de temps va tornar defini-tivament a Europa. Estem davant d’una víctima d’un sistema soci-al que, encara que legalment estava prohibit, en realitat era tolerat, d’un sistema que la va forçar a allunyar-se de la seua terra, de la seua família i de la seua cultura.

En 1889 va obtindre a Itàlia la llibertat definitiva. És en aquest moment quan entra en contacte amb la congregació de les Filles de la Caritat que havia estat fundada per Magdalena de Canossa. En la relació amb aquestes religioses coneix la fe cristiana i té per primera vegada en la seua vida l’experiència de la llibertat i de ser respectada en la seua dignitat. En 1890 va rebre els sagraments de la Iniciació Cristiana de mans del Patriarca de Venècia, rebent el nom de Jose-fina Margarita Bakhita. El coneixement de Crist i de la fe cristiana, junt amb l’experiència alliberadora que això va suposar per a ella,

121

va fer que se sentira una dona afortunada. Arrere quedaven els seus patiments. En Crist havia conegut la llibertat.

Prompte va manifestar el seu desig d’ingressar en la congrega-ció de les religioses canosianes. En 1896 va pronunciar els vots reli-giosos. La seua vida consagrada va ser d’una gran senzillesa: atenia els treballs humils en distintes cases de la congregació. No obstant això en el seu cor creixia el desig de tornar a África com a missione-ra per a anunciar la llibertat que ens ve de Crist. No va poder veure complit el seu desig, encara que va realitzar una sèrie de viatges d’animació missionera per Itàlia. Va destacar per ser una dona que, a causa de la seua experiència de patiment, va saber dir en tot moment una paraula de consol als qui patien. Va morir en 1947. La història de la seua vida és un testimoni del que la vida consagrada pot aportar per a dignificar la vida de tants éssers humans.

Amb el meu afecte i la meua benedicció.


Luchemos contra la pobreza(PALABRAS DE VIDA – 1 - de febrero - 2015)

El próximo domingo, en el marco de la campaña anual organi-zada por “Manos Unidas”, se nos invitará a tener un gesto de soli-daridad con aquellas personas que padecen hambre o están viviendo en alguna situación de pobreza extrema. El viernes anterior somos invitados a vivir un día de ayuno voluntario, para que nuestra so-lidaridad no se limite a dar un donativo, sino que llegue a ser una solidaridad “espiritual”. Es muy educativo para quienes vivimos en una sociedad caracterizada por hábitos de consumo muchas veces desenfrenado, que intentemos hacernos una idea de lo que sienten aquellos que no tienen garantizado el pan de cada día. El ayuno nos debe empujar a compartir.

122

El lema que la asociación “Manos Unidas” nos propone para la campaña de este año (“Luchamos contra la pobreza, ¿Te apuntas?”) incluye un programa y una invitación.

El programa es lo que justifica el trabajo de tantas voluntarias y voluntarios de “Manos Unidas” desde su fundación hace cincuenta y seis años: todos están unidos por el ideal de luchar contra las múlti-ples formas de pobreza que existen en nuestro mundo. Las pobrezas que saltan a la vista en primer lugar, son aquellas que se refieren a la carencia material de los bienes y de los derechos imprescindibles para una vida digna: el alimento necesario, el agua, las condiciones higiénicas y de salud, el trabajo, la vivienda, los medios para una educación digna, etc… Contra todas estas formas de pobreza lu-cha “Manos Unidas”. Durante el año 2014 las aportaciones de las diócesis con sede en Catalunya a “Manos Unidas” se destinaron a proyectos de ayudas a mujeres campesinas, a la construcción de equipamientos educativos, a la mejora de la alimentación, a la do-tación de agua potable a poblaciones que carecen de esta necesidad básica, etc…

Pero no podemos olvidar que estas pobrezas nacen de otra más profunda y que no se ve a primera vista: nos referimos a la miseria moral y espiritual que fue denunciada por el Papa Francisco en el mensaje de cuaresma del pasado año. Muchas de las pobrezas an-teriormente citadas tienen su origen en situaciones de injusticia, de egoísmo y de corrupción que tan frecuentes son en muchos lugares de nuestro mundo. Y este egoísmo, a su vez, tiene su origen en el alejamiento de Dios y de nuestros hermanos. Por ello el programa de “Manos Unidas” pretende combatir las pobrezas materiales in-tentando llegar, al mismo tiempo, a la raíz de las mismas.

Pero el lema, además de exponer un programa, incluye una pre-gunta, que es, al mismo tiempo, un reto y una invitación: ¿Te apun-tas? Si tenemos en cuenta, por poner dos ejemplos, que actualmente una de cada ocho personas de nuestro mundo padece hambre, o que uno de cada seis niños menores de 5 años tienen un peso deficiente para su edad, nadie que tenga una conciencia moral recta puede de-cir que este tema no le afecta. El modo de apuntarse a la lucha contra la pobreza lo tiene que decidir cada cual según su conciencia o sus

123

posibilidades, pero lo que es cierto es que un cristiano no puede ac-tuar como si no hubiera resanado esta pregunta en su corazón.

Con mi bendición y afecto.† Enrique Benavent Vidal Obispo de Tortosa

Jornada mundial del enfermo(PALABRAS DE VIDA – 8 - de febrero - 2015)

El próximo día 11 de febrero, fiesta de la Virgen de Lourdes, celebramos la jornada mundial del enfermo, que fue instituida por el papa San Juan Pablo II. Esta jornada es una invitación dirigida a todos los miembros de la comunidad cristiana a que estemos cerca de aquellos que pasan por la prueba del dolor; a las familias, para que acompañen de corazón a sus enfermos; a los profesionales de la sanidad, especialmente a aquellos que se sienten cristianos, para que, además de ejercer con responsabilidad y competencia profesio-nal su trabajo, no olviden que están acompañando a personas que pasan por momentos difíceles y unan a su competencia un corazón lleno de humanidad y de cercanía. Para vosotros el enfermo no debe ser únicamente un paciente, sino que lo debéis mirar también como un hermano.

Me gustaría que esta jornada fuera una ocasión para que en nuestras parroquias se revisara la atención pastoral a los enfermos. No hay ninguna parroquia sin enfermos, como tampoco hay ninguna familia sin enfermos. Muchos de ellos son personas que han traba-jado mucho por la Iglesia y que en este momento, al sufrimiento propio de su enfermedad se une el dolor de no poder participar con normalidad en la vida eclesial. Deberíamos intentar que no se sin-tieran olvidados por la Iglesia, porque esta sensación acrecienta su sufrimiento. Otros puede ser que no hayan tenido un contacto fre-cuente con la Iglesia, pero si sienten que los cristianos estamos cerca de ellos, no dudemos de que lo agradecerán y confiemos en que esta cercanía nuestra puede acercarlos al Señor.

124

En la atención pastoral a personas enfermas no podemos olvidar lo que considero más importante: cuando estamos cerca de ellas, recibimos mucho más de lo que damos. A lo largo de mis años de ministerio episcopal, sobre todo en las visitas pastorales, en muchas ocasiones he regresado a mi casa con la sensación de que algunos enfermos me habían enseñado más a mí de lo que yo les hubiera po-dido enseñar con mis pobres palabras. Nunca olvidaré, por ejemplo, el testimonio de una anciana, madre de dos religiosas que estaban en países de misión, que me explicó cómo a lo largo de su vida había asumido como programa de vida cristiana el cumplimiento de las obras de misericordia y me fue contando momentos concretos en los que las había puesto por obra. Fue para mí un testimonio autentico de evangelización. La Iglesia se enriquece con el testimonio y la entrega de sus enfermos.

Me gustaría que las familias cristianas fueran en nuestro mun-do, tantas veces deshumanizado, auténticos testimonios de acompa-ñamiento a sus enfermos. Que los miembros sanos sean para ellos como “ojos del ciego y pies para el cojo” (Jb 29, 15). La enfermedad y la muerte de un miembro de la familia es un momento doloroso, pero si el enfermo se siente querido y acompañado su sufrimiento es mucho menor, su corazón se llena de paz y la familia siente que la enfermedad se ha convertido en una fuente de gracia para todos, porque el amor entre ellos se ha visto fortalecido.

Recibid todos, especialmente los enfermos y sus familias, mi bendición.

† Enrique Benavent Vidal Obispo de Tortosa

Cuaresma: tiempo de verdad(PALABRAS DE VIDA – 15 - de febrero - 2015)

El próximo miércoles, con el rito lleno de sobriedad de la im-posición de la ceniza y con el primer ayuno cuaresmal, iniciamos la

125

preparación para la celebración de la Pascua. Es un tiempo litúrgico durante el cual la Iglesia nos quiere ayudar a que vivamos la Pascua “no con levadura vieja (levadura de corrupción y de maldad), sino con los panes ácimos de la sinceridad y la verdad” (1 Co 5, 8).

Sinceridad y verdad. Dos palabras que nos introducen en el nú-cleo del tiempo cuaresmal. San Juan Pablo II, en uno de los men-sajes de cuaresma que dirigió a la Iglesia, nos dijo que la cuaresma es el tiempo de la verdad de nuestra vida. Por ello, os invito a que durante este tiempo, en nuestros momentos de oración, en la escu-cha de la Palabra de Dios y en la celebración de la Eucaristía, en los tiempos de retiro espiritual y de reflexión, nos acompañen tres preguntas que nos pueden ayudar a descubrir la orientación real que estamos viviendo y la dirección que le deberíamos dar, si es que es necesario introducir cambios en nuestra vida.

¿Cuál es la verdad de mi vida ante Dios? A lo largo de un día, de un modo muchas veces inconsciente, nos hacemos preguntas, que son la expresión de las preocupaciones que tenemos en nuestro corazón. Nos preguntamos por lo que los otros piensan de nosotros, por el éxito de nuestras obras y de nuestros proyectos, etc… Lo que nos inquieta en nuestro corazón se refleja en las preguntas que nos planteamos en nuestra mente. ¿Aparece Dios en ese horizonte de mi vida? ¿Me pregunto alguna vez si lo que hago, lo que pienso, lo que digo o lo que decido sobre mi vida están de acuerdo con su volun-tad? ¿Tengo como principal meta vivir en su gracia y amistad? ¿Es Dios el horizonte real de mi vida y de mis actos o es el gran ausente en mi día a día? Si estoy lejos de Dios, ahora es el tiempo de la gra-cia y de volver a Él.

¿Cuál es mi verdad ante las cosas que me ofrece la vida? ¿Están los bienes al servicio de mi vida o estoy viviendo esclavizado al afán de tener y poseer? La tentación de pensar que la posesión de las cosas conduce a la felicidad es tan falsa como frecuente. Es falsa, porque cuando ya hemos alcanzado algo que deseábamos inmedia-tamente aparecen en nosotros nuevas ambiciones. Es frecuente, por-que las cosas nos dan una seguridad aparente. El ayuno es un gesto de libertad frente al poder esclavizante de las cosas, un poder que puede cerrar nuestro corazón a Dios y a los hermanos.

126

¿Cuál es la verdad de mi vida frente al hermano? En primer lugar, frente al hermano con el que necesito reconciliarme. Todos te-nemos necesidad de pedir perdón y todos tenemos algo que perdonar a alguien. La Iglesia debe ser un lugar de perdón y de reconciliación. En segundo lugar, frente al hermano necesitado: ¿Estoy dispuesto a compartir lo mío con aquel que tiene más necesidad que yo?

Que la práctica de la oración, el ayuno y la limosna nos ayuden a vivir esta Cuaresma como un tiempo de gracia.

Que el Señor nos acompañe en este camino cuaresmal.


Santa Josefina Bakhita(PALABRAS DE VIDA – 22 - de febrero - 2015)

El pasado día 8 de febrero celebramos la fiesta de Santa Josefi-na Bakhita, religiosa canosiana que fue beatificada por el Papa San Juan Pablo II en 1992 y canonizada por el mismo Papa en el año 2000. Nos encontramos ante un testimonio más de santidad que la vida consagrada ha aportado a la Iglesia a lo largo de su historia.

La historia de esta mujer, nacida en Sudán hacia el año 1869, es un testimonio conmovedor. Pertenecía a una tribu que practicaba las religiones tradicionales en las que el culto a los antepasados era el centro de la vida social y religiosa del poblado. Aunque oficialmente la esclavitud estaba prohibida en Sudán, era una norma que no se cumplía. De hecho, fue secuestrada por tratantes de esclavos árabes y vendida como esclava. Aquí comienza para ella un calvario de hu-millaciones y sufrimientos. Su sufrimiento en aquella época fue tan grande que llegó incluso a olvidar su nombre. Ante esta situación, los traficantes de esclavos la llamaron Bakhita, que significa “afor-tunada”. Vendida varias veces, padeció maltratos físicos por parte de algunos de sus dueños. De hecho, todo su cuerpo quedó marcado por

127

las cicatrices. Comprada en 1882 por un comerciante italiano, tuvo que viajar a Italia cuando en 1884 muchos italianos abandonaron Sudán. Aunque regresó de nuevo a Sudán, al poco tiempo volvió definitivamente a Europa. Estamos ante una víctima de un sistema social que, aunque legalmente estaba prohibido, en realidad era tole-rado, de un sistema que la forzó a alejarse de su tierra, de su familia y de su cultura.

En 1889 obtuvo en Italia la libertad definitiva. Es en este mo-mento cuando entra en contacto con la congregación de las Hijas de la Caridad que había sido fundada por Magdalena de Canossa. En la relación con estas religiosas conoce la fe cristiana y tiene por primera vez en su vida la experiencia de la libertad y de ser respeta-da en su dignidad. En 1890 recibió los sacramentos de la Iniciación Cristiana de manos del Patriarca de Venecia, recibiendo el nombre de Josefina Margarita Bakhita. El conocimiento de Cristo y de la fe cristiana, junto con la experiencia liberadora que ello supuso para ella, hizo que se sintiera una mujer afortunada. Atrás quedaban sus sufrimientos. En Cristo había conocido la libertad.

Pronto manifestó su deseo de ingresar en la congregación de las religiosas canosianas. En 1896 pronunció los votos religiosos. Su vida consagrada fue de una gran sencillez: atendía los trabajos humildes en distintas casas de la congregación. Sin embargo en su corazón crecía el deseo de volver a África como misionera para anunciar la libertad que nos viene de Cristo. No pudo ver cumplido su deseo, aunque realizó una serie de viajes de animación misionera por Italia. Destacó por ser una mujer que, debido a su experiencia del sufrimiento, supo decir en todo momento una palabra de consue-lo a los que sufrían. Falleció en 1947. La historia de su vida es un testimonio de lo que la vida consagrada puede aportar para dignifi-car la vida de tantos seres humanos.

Con mi afecto y mi bendición.


128

Activitats del Bisbe de TortosaExcm. i Rvdm. Mons. Enrique Benavent i Vidal

febrer 2015

1.- Parròquia Sant Bartomeu, de La Sénia: presideix la celebra-ció de l’Eucaristia i confereix el sagrament de la Confirma-ció a un grup de joves.

Tortosa, Catedral: presideix l’Eucaristia en la jornada de la Vida Consagrada.

2.- Visites i reunions en la cúria. Parròquia La Purificació de Maria, de l’Ametlla de Mar:

presideix la celebració de la Candelera i la processó.3.- Rep visites i despatxa assumptes en la cúria. Parròquia Sant Blai, de Tortosa: presideix l’Eucaristia en la

festa de Sant Blai.4.- Rep visites i despatxa assumptes en la cúria. Visita a un sacerdot hospitalitzat. València: assisteix a l’acte acadèmic dels 40 anys de la Fa-

cultat de Teologia Sant Vicent Ferrer, en el qual rep la me-dalla d’honor d’aquesta Facultat en reconeixement a la seva labor durant el temps que fou professor i Degà.

5.- Rep visites i despatxa assumptes a la cúria. Visita a un sacerdot hospitalitzat. Cervera: presideix la celebració de les Completes en la festa

del Santíssim Misteri.6.- Cervera: presideix la celebració de l’Eucaristia, seguida de

la processó, en la festa del Santíssim Misteri. Tortosa, auditori Felip Pedrell: en els actes d’inauguració

del VIIè Congrés Català de Confraries i Germandats de Set-mana Santa, parla als assistents de “l’art cristià i la transmis-sió de la fe”.

7.- Parròquia Sant Pere, de Corbera d’Ebre: presideix la cele-bració de l’Eucaristia i confereix el sagrament de la Confir-mació a un grup de joves.

8.- Tortosa, Catedral: presideix l’Eucaristia de cloenda del VIIè Congrés Català de Confraries i Germandats de Setmana

129

Santa que, sota el títol “Camí de passió, petja de fe, tradició i art”, s’ha celebrat a la ciutat de Tortosa.

Visita a un capellà hospitalitzat.9.- València: assisteix a la reunió dels Bisbes de la Província

Eclesiàstica Valentina.10.- Loreto: reunió de delegats de missions de la Tarraconense. Jesús, centre d’espiritualitat Sant Enric d’Ossó: visita els sa-

cerdots diocesans que participen en el exercicis espirituals.11.- Despatxa assumptes a la cúria.12.- Rep visites, despatxa assumptes a la cúria i es reuneix amb

els titulars de les escoles cristianes de Tortosa.13-16.- Roma: assisteix al Consistori dels nous Cardenals.17.- Rep visites i despatxa assumptes a la cúria, i es reuneix amb

la delegació de pastoral de la Salut per constituir el nou equip.

18.- Rep visites i despatxa assumptes a la cúria. Tortosa, Catedral de Santa Maria: celebració de l’Eucaristia

de dimecres de Cendra.19.- Rep visites i despatxa assumptes en la cúria. Visita a un sacerdot malalt. Tortosa, espai Patronat: assisteix a la reunió de la delegació

de pastoral laïcal.20.- Rep visites i despatxa assumptes en la cúria. Residència episcopal: reunió del Consell Episcopal.21.- Parròquia l’Assumpció de Maria, de Catí: presideix l’Euca-

ristia de reobertura de l’església parroquial al culte.22.- Catedral de Barbastro: concelebra en l’Eucaristia de consa-

gració i inici del ministeri de Mons. Javier Pérez Pueyo com a Bisbe de Barbastro-Monzón.

23.- Tortosa, seminari: jornada de formació del clergat diocesà. Visita Pastoral a l’Ampolla.24.- Tortosa, seminari: jornada de formació del clergat diocesà. Visita a un sacerdot hospitalitzat.25.- Parròquia Sant Josep, d’Amposta: presideix la Missa d’exè-

quies de Mn. Honorato Badenes Cucala.26.- Despatxa assumptes a la cúria. Visita a un sacerdot hospitalitzat.

130

27.- Visites i reunions a la cúria. Tortosa, residència episcopal: es reuneix amb el consell

episcopal28.- Rep visites a la residència episcopal. Jesús, centre d’espiritualitat Sant Enric d’Ossó: presideix

l’Eucaristia en el recés de Quaresma de l’Acció Catòlica di-ocesana i les delegacions de Missions i Catequesi.

Jesús, Casa Mare de les germanes de la Consolació: partici-pa en el recés de Quaresma per a religioses.

Visita Pastoral

VISITA PASTORALDE L’EXCM. I RVDM. ENRIQUE BENAVENT VIDAL

(2015-2017)

O R A C I Ó

Senyor Nostre Jesucrist,únic Bon Pastor de l’Església:Feu que sentim la vostra presènciaen la Visita Pastoral.

Concediu-nos una fe vivaque ens animi a treballar,una esperança fermaque ens il·lusioni en la missiói una caritat ardentque inflami el nostre cor.

131

Ensenyeu-nos a viure l’Evangelii a transmetre’l col·laboranten el servei catequètic,litúrgic i caritatiu de la Parròquia.

Feu que la Visita Pastoraldel bisbe Enrique esdevinguiun temps de gràcia perquè,sota l’acció de l’Esperit Sant, arribema viure una apostòlica comunió eclesiali així la nostra parròquia siguiuna veritable comunitat.

Que la nostra diòcesi de Tortosa siguiterra bona acollidora de la Paraula de Déusembrada pel bisbe Enrique que fructifiquien tot tipus de vocacions apostòliques.

Us preguem, Bon PastorQue doneu la vida per les ovelles,Que la nostra Església diocesana de Tortosa,com la primera Església a l’espera de la Pentecosta,senti la protecció de la Verge Maria,Mare de l’Església.

___________

Ha començat la primera “Visita Pastoral” del Sr. Bisbe de Tor-tosa, Mons. Enrique Benavent Vidal, a la diòcesi. Ho ha fet visitant la parròquia de l’Ampolla, de l’Arxiprestat Delta-Litoral. Al llarg d’aquest any 2015 visitarà totes les parròquies d’aquest l’Arxipres-tat i, les de Terra Alta. El proper any 2016 serà el torn dels arxipres-tats de Baix Ebre, Montsià–La Tinença, i Baix Maestrat. Finalment, l’any 2017, el Sr. Bisbe visitarà les parròquies dels dos arxiprestats restants, és a dir, Ribera d’Ebre-Priorat i Els Ports-Maestrat.

A mesura que es vagi desenvolupant la Visita Pastoral, segons el pla de visita preparat, anirem reflectint, a les pàgines del nostre Butlletí, tot allò que considerem més significatiu.

132

El “Pla de Visita Pastoral” compren aquests apartats:

I.- La realitat humana a evangelitzar:– Algunes valoracions generals.– Alguns trets de la societat en que viu la parròquia.

II.- La Comunitat parroquial:– Història– Agents de pastoral.– Estructura parroquial; Patrimoni i economia.

III.- La Comunitat escolta o proclama la Paraula de Déu:– Formació del laïcat adult (a nivell parroquial i/o arxiprestal)– Formació de les noves generacions cristianes– Predicació en la comunitat. Anunci missioner als no cre-

ients i allunyats.

IV- La Comunitat celebra l’Eucaristia i els altres sagraments:

– Sagraments d’iniciació cristiana.– Eucaristia.– Sagraments medicinals.– Matrimoni. Litúrgia funeral.– Oració comunitària.– Religiositat popular.

V.- La Comunitat serveix amb amor als germans:– Serveis assistencials i promocionals.– Comunitat cristiana i família.– Comunitat Cristiana i cultura.– Comunitat cristiana i societat.

VI.- La Parròquia en l’Església Diocesana:– Arxiprestat.– Diòcesi.

VII.- Suggeriments per a la Visita Pastoral

133

Crònica diocesana

VIDA CREIXENTcelebrà la festa dels seus patrons Simeó i Anna

El dia 2 de febrer, festa de la Presentació del Senyor, el movi-ment de Vida Creixent de Tortosa celebrà la festa dels seus sants patrons: Simeó i Anna. Aquest moviment cristià de gent gran desitja viure amb maduresa i en clau d’optimisme les seves limitacions, amb acceptació, adaptació, superació, presència… i també amb una formació continuada mitjançant les reunions mensuals dels grups, trobades i conferències. El nostre consiliari diocesà, Mn. Joan Bajo, en programà per aquest curs un cicle que tenen lloc a l’Espai Patro-nat, obertes a tothom i amb la col·laboració del Consell Municipal de la Gent Gran. Les dates i temes són els següents:

• 19denovembrede2014:“Les pèrdues al voltant de l’enve-lliment”

• 18defebrerde2015: “Canvis relacionals. Viure sol/ viure en residència”

• 20 de maig de 2015:”El món dels valors de la persona gran”

Mn. José Luís Arín Roig, Vicari General i rector de la parròquia del Sant Crist de la Catedral, celebrà a les 18’30 h. la Missa a l’al-tar de la Mare de Déu de la Cinta. Hi assistiren membres de Vida Creixent de diferents parròquies de la ciutat. Com era el dia de la Candelera, s’inicià la celebració amb la benedicció de les candeles i després en processó ens disposàvem a celebrar l’Eucaristia, mentre cantàvem: “Cantem germans, hem arribat al Temple del Senyor”.

Mn. Arín, inicià l’homilia comentant l’Evangeli (Llc 2. 22-40) el qual te una frescor extraordinària. “…Quan els pares entraven amb l’infant Jesús per complir amb el que era de costum segons la Llei, Simeó el prengué en braços i digué: Ara, Senyor, deixa que el teu servent se’n vagi en pau, com li havies promès… El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d’ell… Hi havia també una profetessa Anna… L’infant creixia i s’enfortia, ple d’en-teniment i Déu li havia donat el seu favor”.

134

A Jesús el portaren al Temple com als altres xiquets, però a me-sura que anava creixent van sorgir els interrogants: qui és aquest? Jesús que aparentment era com els altres, no era un més i l’Evangeli ja s’escriu recordant qui era Jesús, fill de Maria verge, però, no en parla de Josep. En canvi sí que diu en aquest fragment que els pares el portaren al Temple i estaven meravellats. Per tant parla de Maria i Josep, el qual te un protagonisme que a la resta de l’Evangeli no te. També cita els ancians Simeó i Anna, patrons de Vida Creixent. El pas dels anys a massa persones els porta a perdre il·lusions i espe-rances, però no podem perdre la il·lusió i esperança que hem posat en Déu, perquè ell no mai defrauda. Cal que en acabar el dia, –ens digué Mn. Arín– pensem amb les nostres il·lusions i les que Déu ha posat en nosaltres, ja que ell, per a qui tot és present, té un somni per a cadascú. Que bonic és que Déu tingui per a mi i per a cada dia, un programa i una esperança sobre el meu actuar. En arribar al final de la jornada, la nostra pregària ha de tenir un to de carinyo i pre-guntar-li: Senyor, estàs content de mi? Perdona’m i procuraré demà fer-ho millor.

Tot seguit vam fer la pregària: “L’Església en oració per la vida consagrada”. Després de la Comunió vam cantar el “Magnificat” i al final de la celebració, l’himne de Vida Creixent: “… caminarem amb tota la fermesa per dur l’alegria al cor de tot germà. I aquesta alegria ningú no ens la prendrà”

En acabar l’Eucaristia, amb un cor agraït i esperançat, vam pas-sar al saló parroquial per compartir un piscolabis de germanor. Que sant Simeó i santa Anna ens ajudin a seguir treballant al servei de l’Església, a partir de la consigna del nostre moviment: amistat, es-piritualitat i compromís. Maria Joana Querol Beltrán

Lluitem contra la pobresa. T’hi apuntes?

La Campanya de MANS UNIDES aquest any té per lema: “Lluitem contra la pobresa, t’hi apuntes?“ amb la qual es pretén motivar la societat a fi que prengui consciència que tots som respon-sables de l’eradicació de la pobresa. Una pobresa que no és només la falta d’ingressos, sinó la carència de drets i bens imprescindibles

135

per a la vida. Mans Unides promou la solidaritat dels individus i col·lectius, posant en marxa accions concretes per acabar amb la pobresa. El Papa Francesc a més a més de la pobresa material, parla de la pobresa espiritual i de la moral. “La solidaritat s’ha de viure amb la decisió de tornar-li al pobre el que li correspon” (E.G. 189)

El divendres, 6 de febrer, la delegació diocesana de Mans Uni-des celebrà el dia del “dejuni voluntari” amb una Eucaristia a la par-ròquia de Sant Blai de Tortosa, presidida pel seu rector, Mn. Isaïes Riba. Amb el cant d’entrada. “Cantem germans” s’inicià la celebra-ció. En la 1ª lectura diu Sant Pau als cristians hebreus: “No aneu darrere els diners; acontenteu-vos en allò que teniu, recordant que Déu ha dit: No et deixaré, no t’abandonaré”. Paraules força esca-ients per al que estàvem celebrant.

En l’homilia Mn. Isaïes ens digué que tots estem convençuts del gran problema que està passant la humanitat. Avui és el dia del dejuni voluntari, però hem de pensar en tantes persones que tenen tots els dies un dejuni obligat a causa de la pobresa. Estem veient per televisió xifres i imatges colpidores que ens deixen perplexos. Cal que ens preguntéssim: i els fidels que anem a l’Església, què? Hi ha molts problemes que necessiten temps per trobar-hi solució, però Mans Unides ajuda a crear consciència de la fam que hi ha al món i a poc a poc la seva tasca va calant, fent que ens arribi al cor i a la butxaca. Demanem al Senyor que el món sigui més solidari i ens ajudéssim tots.

Els pobres són una presència de Jesús i hem de canviar la nostra forma de pensar, d’actuar i de sentir en relació amb ells, ja que Crist s’identifica amb els pobres. Fins al proper any que el dia del dejuni voluntari, la Delegació de Mans Unides celebrarà l’Eucaristia a una altra parròquia. Maria Joana Querol Beltrán

Celebració del dimecres de cendraa la Catedral de Tortosa.

El dia 18 de febrer, Dimecres de Cendra, es celebrà a la Ca-tedral, una Eucaristia concelebrada, presidida pel Sr. Bisbe. Amb

136

aquesta celebració s’inicia la Quaresma, temps de reflexió, penedi-ment, conversió i penitència. És el camí cap a la Pasqua.

La cendra és símbol de la fragilitat humana i signe de conversió. La imposició de la cendra és un signe visible de reconeixement de la nostra feblesa i de la nostra condició de pecadors davant el Senyor, però ens anima a aixecar-nos: “Convertiu-vos i creieu en l’Evange-li”. En aquest temps litúrgic, l’Església ens proposa: la pregària, el dejuni i l’almoina. “La Quaresma és un temps de gràcia” (2 Co 6, 2)

El missatge del Papa Francesc per a la Quaresma d’aquest any 2015 és: “Enfortiu els vostres cors”. S’inicià la celebració amb el cant: “Pietat oh Déu”. El Sr. Bisbe en l’homilia ens comentà les lec-tures, aplicant-les a les nostres vides.

En la 1ª lectura ens diu el profeta Joel: “Ara, convertiu-vos a mi amb tot el vostre cor… Convertiu-vos al Senyor, el vostre Déu; ell és benigne i entranyable”. El primer que veiem amb els nostres ulls és un Déu bondadós i misericordiós que té ganes de salvar-nos a tots. Un Déu lent per al càstig i ric en perdó.

Sant Pau en la 2ª carta als cristians de Corint ens diu que la Qua-resma és un temps per acollir la gràcia que el Senyor ens regala i és el temps de la salvació. “Ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació”. En aquest temps de Quaresma els cristians ens hem de deixar tocar per la gràcia de Déu.

El Papa Francesc, en el missatge de Quaresma d’aquest any, ens adverteix del problema que tenim de caure en la indiferència. Da-vant de tantes necessitats com hi ha al món, el nostre cor té el perill de tornar-se insensible i podem caure en l’egoisme. Ens podem fer insensibles quan ens tanquem a la gràcia de Déu; en canvi quan ens obrim a la gràcia, el nostre cor es converteix en ajuda per als ger-mans.

L’Evangeli ens recorda que aquest temps ha de ser per a purifi-car les nostres accions i les nostres intencions. “Mireu de no fer el bé davant la gent perquè ho vegin, ja que així no podríeu esperar la recompensa del vostre Pare del cel”

Quaresma és temps d’oració, dejuni i almoina. Són tres obres bones i piadoses, però hem d’actuar només per Déu. Si un busca ser lloat pels homes, ja ha trobat la recompensa. Tres vegades ens diu

137

l’Evangeli: “El teu Pare, que veu tot el que és secret, t’ho recom-pensarà”. El que li agrada a Déu és el que es fa des de la humilitat.

El Sr. Bisbe acabà l’homilia dient-nos: Que la Quaresma sigui temps de gràcia i purificació per celebrar la Pasqua amb el goig dels qui hem estat renovats per la gràcia de Déu.

A continuació fou la imposició de la Cendra, mentre cantàvem: “Senyor, no ens deixis t’ho demanem” i, continuà la celebració amb el desig de què el Senyor ens ajudi a convertir-nos en aquest temps quaresmal, per poder viure amb alegria interior i profunda, la rela-ció cordial i sincera amb Déu i els germans. Maria Joana Querol Beltrán

Canvis relacionals.Viure sol / Viure en Residència

El dia 18 de febrer, mossèn Joan Bajo Llauradó, consiliari dio-cesà del moviment Vida Creixent, va fer a l’Espai Patronat, la sego-na conferència de les tres programades per al curs actual. El tema fou: “Canvis relacionals. Viure sol / viure en residència”.

La Sra. Anna Algueró, regidora d’Acció Social, agraí en nom de l’Ajuntament de Tortosa la disponibilitat de mossèn Bajo per fer cada trimestre del curs una conferència a la gent gran.

Comentà Mn. Bajo que el tema de la xerrada era a partir de la pel·lícula “Arrugas”. Inicià la intervenció dient que els ancians que estan a una residència, manifesten amb tota naturalitat: “Aquí és casa meua”. Però, aquesta afirmació en part és falsa. On té les claus? Pot aixecar-se del llit a l’hora que vol? Pot menjar quan vol? És ben cert que no té la mateixa llibertat i autonomia que a casa.

Mn. Bajo és autor del llibre: “Els comitès d’ètica en les Resi-dències”. La gent gran, malgrat les seus limitacions, desitja estar amb la família, però hi ha situacions que això es fa difícil, per exem-ple quan apareix la demència. Llavors la família arriba a la conclusió que aquella persona s’ha d’ingressar a una residència, encara que no sigui la solució més desitjada i que sempre queda l’interrogant si s’ha fet prou per aquell familiar estimat.

138

Hi ha a Espanya més de vuit milions de persones que superen els 65 anys i el 87% prefereixen viure sols a casa. El 13% ratlla el llin-dar de la pobresa. Tanmateix continuar en el seu domicili mentre les forces li ho permetin, és una decisió vital, malgrat que el viure sols, socialment s’interpreta negativament, pels despistes que pot tenir i el mal que pot ocasionar.

Les raons per viure una persona sola són: mantenir la indepen-dència, poder valer-se per si mateix i no tenir ningú amb qui estar.

El viure a una residència té com a positiu que l’ancià té una atenció individual i personalitzada, està acompanyat, té atenció mè-dica, etc.

Entre els factors negatius estan: la pèrdua de llibertat, la falta de sensació de la seua llar, la rigidesa en els horaris i el cost molt elevat. Avui els preus són inabordables, ja que 1800 euros al mes, sobrepassen les possibilitats econòmiques de la gent gran, si no es rep alguna ajuda.

Però actualment hi ha un ventall de possibilitats: Llei de Depen-dència, centres de dia, cases compartides, programes d’assistència domiciliària, tele-assistència, centres de persones grans i complexes residencials que proporcionen serveis a les llars tutelades indepen-dents.

Tot seguit Mn. Bajo passà un tall de la pel·lícula “Arrugas”, on podem destacar: La soledat de la persona gran, sentir-se un destorb en el sí de la família, la qual se sent culpable de deixar-la, però mar-xa i l’ancià es queda sol, l’encontre amb el company d’habitació que li ensenya amb molta ironia la residència i se li apropia els diners, la sala comú, “la peixera”, com li diu el company, on funciona la TV, però uns no la miren, altres dormen… total incomunicació. També li ensenya el gimnàs i la piscina, però que són molt pocs els qui ho utilitzen. En fi, una sèrie de coses tan negatives per part del company amb qui comparteix habitació, que aquell nou arribat se sent com-pletament trist i abatut.

Després de passar el tall de la pel·lícula, Mn. Bajo comentà que anar a la residència és un canvi difícil, però que s’ha d’acceptar quan cal. No és una solució que agradi als fills ni a l’ancià, però si la seua llar no està adaptada, o la persona és molt depenent, és millor la re-

139

sidència que estar sol, ja que una persona gran sola, té molts perills. Una bona solució, si hi ha recursos econòmics, és estar a cas seua amb una persona que en tingui cura.

Finalment i com a cloenda, la Regidora d’Acció Social comentà que segons la situació de l’ancià no és possible romandre a casa seua. Una bona solució és el Centre de Dia. Els familiars poden anar a treballar i la persona gran fa activitats, pot aconseguir recuperar-se una mica, manté relació amb els companys, fa amics i a la nit torna a casa seua. Maria Joana Querol Beltrán

Recull de notíciespublicades al setmanari “Vida diocesana”

Mes de febrer de 2015

La Immaculada 2014. Com cada any, a Roquetes

La Festa de la Immaculada ha brillat per la devoció i la il·lusió amb que el poble l’ha viscut. El dissabte 29 començà la Novena pre-sidida per Mn. Domingo Escuder, Rector de la Parròquia i Consiliari de la Congregació Mariana. El primer i el tercer dia del Tríduum presidí Mn. Victor Cardona. El segon dia, Mn. Domingo celebrà la Missa a l’Altar Dedicat de la Immaculada.

El dia 8, flors, campanes, coets i l’església plena de gent posa-ven de manifest la importància de la festa. La Missa, cantada per la Coral “Preludi a Caro” fou presidida per Mons. Enrique Benavent assistit pel Rector de la Parròquia i acompanyat per dotze capellans, entre ells quatre fills de Roquetes. En l’homilia el Sr. Bisbe ens ins-truí sobre la Gràcia de Déu i de quina manera aquesta Gràcia va fructificar en Maria, també ens parlà de la relació entre Missió i San-tedat. En acabar la Missa començà la Solemne Processó igualment presidida pel Sr. Bisbe. Tancava el seguici la Banda de Música de La Lira. La festa de la Immaculada 2014 finalitzà amb el cant “Súplica a la Mare de Déu” Immaculada Segarra

140

Tridu en honor a la Immaculada Concepció al “Reial Monestir de la Puríssima”.

Els dies 6, 7 i 8 de desembre, se celebra al Reial Monestir de la Puríssima de Tortosa el Tridu a la Immaculada. Aquest any, els mos-sens que han presidit les eucaristies han estat Mn. Víctor Cardona; Mn. Tomàs Mor Puig i, per últim, Mn. Eduard Falcó Masdeu.

Les homilies van destacar la devoció a Maria Immaculada i tam-bé al Sant Crist de la Puríssima que es venera en aquesta església. També van tenir un record molt entranyable envers les “madres” que fins l’any 2007 residien en aquest convent i que ara estan a Saragossa.

Va haver una gran representació de feligresos durant els tres dies de Tridu. I esperem poder comptar amb tots ells també en les prope-res celebracions que es fan en aquest Reial Monestir. Confraria del Sant Crist de la Puríssima

Visita guiada dels periodistes de la Comarcaa l’Arxiu Capitular de Tortosa.

Tots els mitjans de Comunicació de les Terres de l’Ebre, con-vocats pel col·legi de Periodistes seguint una invitació del Bisbat de Tortosa, van visitar el passat 18 de desembre l’Arxiu Capitular de Tortosa.

Seguint les explicacions de l’arxiver, M. I. Josep Alanyà, es van poder conèixer i veure –que no tocar– còdexs i pergamins medie-vals, entre d’altres documents, que es conserven a l’Arxiu Capitular, fora de l’accés del públic en general.

Així, durant la visita es van poder contemplar, per exemple, una Bíblia incunable del 1483, el còdex número 80 del segle XIV que conté els coneixements i càlculs geomètrics que van fer possible la construcció de la Catedral de Tortosa i una edició d’Horaci, amb el número 100, del segle XI. El fons de l’arxiu està format, entre d’altres, per més de 300 còdex medievals i 20.000 pergamins que comencen l’any 1148 i arriben al segle XIX.

Pregó de Nadal i inauguració del Pessebre monumentalde la parròquia de Campredó.

El 19 de desembre a les 20h, seguint una tradició de 13 anys, es va fer a la parròquia de Campredó el Pregó de Nadal a càrrec del

141

pintor tortosí Jaume Rocamora i la inauguració del Pessebre mo-numental de l’artista Germán Machí, que enguany ha fet una obra sobre els principals monuments econòmics de Tortosa.

Sota el gran llenç de les muralles del castell de la Suda estan la Torre de Remolins, l’antiga Cooperativa de Remolins –avui seu de la policia local–, l’Escorxador, el Mercat i la Llotja. Tot reproduït a escala on estan les figures amb la representació de diferents escenes del Betlem. L’Orfeó tortosí va posar les notes musicals amb un deli-ciós i selecte concert.

Les paraules de l’artista, les de l’Alcalde, les del rector de la parròquia i els aplaudiments del públic van ser una mostra d’agraï-ments i de felicitació pel exquisit treball de l’artista pessebrista i pel concert de l’Orfeó. A partir del 25 de desembre, de 18 a 20h, els dies de festa i Diumenges es podrà visitar.

Felicitacions nadalenques.

El 22 de desembre, amb motiu del Nadal, es reunia la Cúria dio-cesana, el Capítol Catedral i els sacerdots de la ciutat de Tortosa amb el sr. Bisbe per desitjar-se un bon Nadal. Les paraules del sr. Vicari General valien de marc per a l’acte que va ser agraït i complimentat pel Bisbe Benavent qui també va voler agrair la col·laboració de tots enviant una felicitació cordial a les famílies i a tots els diocesans.

Visita a la casa d’Acollida.

Amb motiu del Nadal el nostre Sr. Bisbe, don Enrique Benavent, va voler compartir durant més de tres hores, el passat 22 de desem-bre amb els transeünts que van sopar aquella nit a la casa d’Acollida. Temps d’escoltar, de parlar, de conèixer vides i situacions, de felici-tar els Nadals, va ser el que el Bisbe va poder realitzar aquella tarda per a molts inoblidable. Va acabar la visita compartint una estona amb la comunitat de germanes paules que porten tota la casa.

Diumenge de la Sagrada FamíliaFesta de la Família.

El 28 de desembre, a la Catedral, amb una Missa presidida pel Sr. Bisbe, celebraven la solemnitat de la Sagrada Família el Patronat

142

Escolar Obrer de la Sagrada Família i la Visita Domiciliaria de la Sagrada Família.

La dinàmica de fe de la família d’Abraham de la primera lectu-ra, remarcada de nou en la Carta als Hebreus, i el model de la Famí-lia de Natzaret, en la presentació de Jesús al temple, de l’Evangeli, motivaren la reflexió de la homilia. La fe, la confiança en Déu, porta a les famílies a confiar més en els seus membres i a afrontar els reptes que se’ls presenten. La fe és un regal de Déu a la família, una aventura que la transporta més enllà dels seu propi projecte de vida. La Gràcia de Déu potencia l’humà, acompanyant la família cristiana en la missió d’acompanyar la vocació dels fills. Una pregunta final: són les persones més felices lluny del pla de Déu? Antoni Polo Moya

“Vivim per estimar”.Vuitena trobada de joves voluntaris a Barcelona.

Una cinquantena de joves del bisbat han participat un any més d’una enriquidora experiència de voluntariat que ha organitzat la de-legació de pastoral vocacional, els darrers dies de desembre del 2014. Hem format quatre grups on cadascun d’ells ha visitat el menjador social de les germanes de Calcuta, el Cottolengo i dos residències de gent gran. És una benedicció de Déu poder viure una experiència de servei i estima als germans que viuen situacions difícils en la vida.

Esperem tornar l’any pròxim a fer aquesta experiència a Barce-lona. I desitgem Durant l’any que tots, joves i adults, visquem ser-vint cada dia als germans en els qui vivim i sobretot en els qui més ho necessiten. Els joves també volem agrair l’acollida, sobretot la de les germanes Teresianes que ens han allotjat al col·legi de Ganduxer. Mn Javier Vilanova

Missa a la residència de Gandesa.

L’últim dia de l’any 2014, com tots els últims dimecres de mes, vam celebrar la Missa a la Residència de la Gent Gran de Gandesa, amb un esperit del Nadal. Dos treballadores de la Residència van llegir l’Anunci de l’Àngel als pastors i així començàrem la Missa. En acabar es va fer l’adoració del Nen Jesús de la Parròquia, i les

143

Guitares amb els joves van cantar unes Nadales que feren de l’últim dia de l’any un dia especial. Mossèn Jordi Centelles Llop Rector de Gandesa

Concurs de pessebres.

Ja fa anys que la Congregació Mariana de Roquetes organitza el “Concurs de Pessebres” anual. El dissabte 28 de desembre es realit-zà la visita a les cases dels disset participants d’enguany. A cada casa els membres del jurat contemplen i valoren el pessebre concursant i en fan una foto; a continuació el més petit de la família llegeix una pregària de benedicció, preparada per a l’ocasió, i es canta l’estrofa d’una nadala.

El dia 6 de gener, després de la Missa d’Epifania es lliuren els premis. Aquest any el jurat ha atorgat premis als tres primers classi-ficats i deu petits trofeus als participants d’aquesta mateixa catego-ria. D’altra banda ha concedit tres mencions especials als pessebris-tes de la categoria singular. I. Segarra

Se abre la iglesia de san Bartolomé.

El 10 de enero, una fecha muy esperada por los benicarlandos, después de más de 2 años cerrado el templo Parroquial, con motivo de la restauración y de la exposición de la Luz de las Imágenes que tanto bien han hecho a Benicarló. El Sr. Obispo de la Diócesis de Tortosa abrió sus puertas acompañado por los benicarlandos, con sus bailes populares, con su coro parroquial, el coro de La Salle, las autoridades y, sobre todo, por la devoción y alegría de los feligreses que ya podían tener de nuevo su casa para honrar a Dios, Creador y Redentor del hombre y de su mundo habitable.

Una alegría callada e intensa por el asombro resonaba en el tem-plo que, con su restauración, invita a elevar el corazón con sus mi-serias, alegrías y tristezas a Dios que tanto nos ama. El haber estado dos años sin el templo parroquial nos ha hecho ver más la necesidad de tener una casa común donde reunirnos para festejar nacimientos, bodas, muertes, fiestas, sacramentos… Manuel Ferrer

144

Congrés internacional teresià.Del 16 al 18 de gener ha tingut lloc a Tortosa el congrés inter-

nacional teresià “Teresa i Enric. Cara a cara”. 425 congressistes han seguit amb atenció i goig les ponències, comunicacions, visites i audiovisuals que durant aquestes dies els han apropat les figures de santa Teresa de Jesús i sant Enric d’Ossó. Tortosa el principal centre de les activitats apostòliques de Sant Enric ha estat el lloc triat per aquest congrés amb motiu del V centenari del naixement de santa Teresa. Gent d’arreu de l’estat espanyol i d’altres països on està pre-sent la Companyia de santa Teresa de Jesús s’han fet presents

145

Santa Seu

Sant Pare

Consistorio del Colegio Cardenalicio[12-13 de febrero de 2015]

Saludo del Santo Padre FranciscoAlos Cardenales reunidos para el Consistorio.

Queridos hermanos:

«Ved qué dulzura, qué delicia, convivir los hermanos unidos» (Sal 133, 1). Con las palabras del Salmo alabamos al Señor que nos ha convocado y nos da la gracia de acoger en esta asamblea a los 20 nuevos cardenales. A ellos y a todos dirijo mi cordial saludo. Bien-venidos a esta comunión, que se expresa en la colegialidad.

Gracias a todos los que han preparado este evento, en especial al cardenal Angelo Sodano, decano del Colegio cardenalicio. Agra-dezco a la Comisión de los nueve cardenales y a su eminencia Óscar Andrés Rodríguez Maradiaga, coordinador. Doy las gracias también a su excelencia Marcello Semeraro, secretario de la Comisión de los nueve cardenales: es él quien hoy nos presenta la síntesis del trabajo realizado en estos últimos meses para elaborar la nueva constitución apostólica para la reforma de la Curia. Como sabemos, esta síntesis se dispuso a partir de muchas sugerencias, también de parte de los jefes y responsables de dicasterios, así como de expertos en la ma-teria.

146

La meta a alcanzar es siempre la de favorecer mayor armonía en el trabajo de los diversos dicasterios y oficinas, con el fin de realizar una colaboración más eficaz en la absoluta transparencia que edifica la auténtica sinodalidad y la colegialidad.

La reforma no es un fin en sí misma, sino un medio para dar un fuerte testimonio cristiano, para favorecer una evangelización más eficaz, para promover un espíritu ecuménico más fecundo y para alentar un diálogo más constructivo con todos. La reforma, deseada vivamente por la mayoría de los cardenales en el ámbito de las con-gregaciones generales antes del cónclave, tendrá que perfeccionar aún más la identidad de la Curia romana misma, o sea la de ayudar al sucesor de Pedro en el ejercicio de su suprema función pastoral, para el bien y el servicio de la Iglesia universal y de las Iglesias particulares. Ejercicio con el cual se refuerzan la unidad de fe y la comunión del pueblo de Dios y se promueve la misión propia de la Iglesia en el mundo.

Ciertamente, alcanzar una meta así no es fácil: requiere tiempo, determinación y, sobre todo, la colaboración de todos. Pero para re-alizar esto debemos ante todo encomendarnos al Espíritu Santo, que es el verdadero guía de la Iglesia, implorando en la oración el don del auténtico discernimiento.

Con este espíritu de colaboración inicia nuestro encuentro, que será fecundo gracias a la aportación que cada uno de nosotros podrá expresar con parresía, fidelidad al Magisterio y consciencia de que todo se oriente a la ley suprema, o sea a la salus animarum. Gracias.

Audiencia GeneralAula Pablo VI, Miércoles 4 de febrero de 2015

Queridos hermanos y hermanas, ¡buenos días!

Hoy quiero desarrollar la segunda parte de la reflexión sobre la figura del padre en la familia. La vez pasada hablé del peligro de los padres «ausentes», hoy quiero mirar más bien el aspecto positivo.

147

También san José fue tentado de dejar a María, cuando descubrió que estaba embarazada; pero intervino el ángel del Señor que le re-veló el designio de Dios y su misión de padre putativo; y José, hom-bre justo, «acogió a su esposa» (Mt 1, 24) y se convirtió en el padre de la familia de Nazaret.

Cada familia necesita del padre. Hoy nos centramos en el valor de su papel, y quisiera partir de algunas expresiones que se encu-entran en el libro de los Proverbios, palabras que un padre dirige al propio hijo, y dice así: «Hijo mío, si se hace sabio tu corazón, tambi-én mi corazón se alegrará. Me alegraré de todo corazón si tus labios hablan con acierto» (Pr 23, 15-16). No se podría expresar mejor el orgullo y la emoción de un padre que reconoce haber transmitido al hijo lo que importa de verdad en la vida, o sea, un corazón sabio. Este padre no dice: «Estoy orgulloso de ti porque eres precisamen-te igual a mí, porque repites las cosas que yo digo y hago». No, no le dice sencillamente algo. Le dice algo mucho más importante, que podríamos interpretar así: «Seré feliz cada vez que te vea actu-ar con sabiduría, y me emocionaré cada vez que te escuche hablar con rectitud. Esto es lo que quise dejarte, para que se convirtiera en algo tuyo: el hábito de sentir y obrar, hablar y juzgar con sabiduría y rectitud. Y para que pudieras ser así, te enseñé lo que no sabías, corregí errores que no veías. Te hice sentir un afecto profundo y al mismo tiempo discreto, que tal vez no has reconocido plenamente cuando eras joven e incierto. Te di un testimonio de rigor y firmeza que tal vez no comprendías, cuando hubieses querido sólo compli-cidad y protección. Yo mismo, en primer lugar, tuve que ponerme a la prueba de la sabiduría del corazón, y vigilar sobre los excesos del sentimiento y del resentimiento, para cargar el peso de las inevita-bles incomprensiones y encontrar las palabras justas para hacerme entender. Ahora –sigue el padre–, cuando veo que tú tratas de ser así con tus hijos, y con todos, me emociono. Soy feliz de ser tu padre». Y esto lo que dice un padre sabio, un padre maduro.

Un padre sabe bien lo que cuesta transmitir esta herencia: cuánta cercanía, cuánta dulzura y cuánta firmeza. Pero, cuánto consuelo y cuánta recompensa se recibe cuando los hijos rinden honor a esta

148

herencia. Es una alegría que recompensa toda fatiga, que supera toda incomprensión y cura cada herida.

La primera necesidad, por lo tanto, es precisamente esta: que el padre esté presente en la familia. Que sea cercano a la esposa, para compartir todo, alegrías y dolores, cansancios y esperanzas. Y que sea cercano a los hijos en su crecimiento: cuando juegan y cuando tienen ocupaciones, cuando son despreocupados y cuando están an-gustiados, cuando se expresan y cuando son taciturnos, cuando se lanzan y cuando tienen miedo, cuando dan un paso equivocado y cuando vuelven a encontrar el camino; padre presente, siempre. De-cir presente no es lo mismo que decir controlador. Porque los padres demasiado controladores anulan a los hijos, no los dejan crecer.

El Evangelio nos habla de la ejemplaridad del Padre que está en el cielo –el único, dice Jesús, que puede ser llamado verdaderamente «Padre bueno» (cf. Mc 10, 18). Todos conocen esa extraordinaria parábola llamada del «hijo pródigo», o mejor del «padre misericor-dioso», que está en el Evangelio de san Lucas en el capítulo 15 (cf. 15, 11-32). Cuánta dignidad y cuánta ternura en la espera de ese padre que está en la puerta de casa esperando que el hijo regrese. Los padres deben ser pacientes. Muchas veces no hay otra cosa que hacer más que esperar; rezar y esperar con paciencia, dulzura, mag-nanimidad y misericordia.

Un buen padre sabe esperar y sabe perdonar desde el fondo del corazón. Cierto, sabe también corregir con firmeza: no es un padre débil, complaciente, sentimental. El padre que sabe corregir sin humillar es el mismo que sabe proteger sin guardar nada para sí. Una vez escuché en una reunión de matrimonio a un papá que decía: «Algunas veces tengo que castigar un poco a mis hijos… pero nunca bruscamente para no humillarlos». ¡Qué hermoso! Tie-ne sentido de la dignidad. Debe castigar, lo hace del modo justo, y sigue adelante.

Así, pues, si hay alguien que puede explicar en profundidad la oración del «Padrenuestro», enseñada por Jesús, es precisamente quien vive en primera persona la paternidad. Sin la gracia que viene del Padre que está en los cielos, los padres pierden valentía y aban-donan el campo. Pero los hijos necesitan encontrar un padre que los

149

espera cuando regresan de sus fracasos. Harán de todo por no admi-tirlo, para no hacerlo ver, pero lo necesitan; y el no encontrarlo abre en ellos heridas difíciles de cerrar.

La Iglesia, nuestra madre, está comprometida en apoyar con to-das las fuerzas la presencia buena y generosa de los padres en las familias, porque ellos son para las nuevas generaciones custodios y mediadores insustituibles de la fe en la bondad, de la fe en la justicia y en la protección de Dios, como san José.

____________

Saludos

Saludo con afecto a los peregrinos de lengua española, en par-ticular a los venidos de España, Argentina, México y otros países latinoamericanos. Pidamos al Señor que nunca falte en las familias la presencia de un buen padre, que sea mediador y custodio de la fe en la bondad, en la justicia y la protección de Dios, como lo fue san José. Muchas gracias.

Llamamiento

Una vez más mi pensamiento se dirige al amado pueblo ucranio. Lamentablemente la situación está empeorando y se agrava la con-traposición entre las partes. Recemos ante todo por las víctimas, en-tre las cuales hay muchísimos civiles, y por sus familias, y pidamos al Señor que cese lo antes posible esta horrible violencia fratricida. Renuevo un sentido llamamiento a fin de que se realice todo esfu-erzo –incluso a nivel internacional– en favor de la reanudación del diálogo, única vía posible para hacer que vuelva la paz y la concor-dia en esa atormentada tierra. Hermanos y hermanas, cuando oigo las palabras «victoria» o «derrota» siento un gran dolor, una gran tristeza en el corazón. No son palabras justas; la única palabra justa es «paz». Esta es la única palabra justa. Pienso en vosotros, herma-nos y hermanas ucranios… Pensad, esto es una guerra entre cris-tianos. Todos vosotros tenéis el mismo bautismo. Estáis luchando entre cristianos. Pensad en este escándalo. Y recemos todos, porque la oración es nuestra protesta ante Dios en tiempo de guerra.

150

Audiencia GeneralPlaza de San Pedro, Miércoles 11 de febrero de 2015


Después de haber reflexionado sobre las figuras de la madre y del padre, en esta catequesis sobre la familia quiero hablar del hijo o, mejor dicho, de los hijos. Me inspiro en una hermosa imagen de Isaías. El profeta escribe: «Tus hijos se reúnen y vienen hacia ti. Vienen tus hijos desde lejos, a tus hijas las traen en brazos. Entonces lo verás y estarás radiante; tu corazón se asombrará, se ensanchará» (60, 4-5a). Es una espléndida imagen, una imagen de la felicidad que se realiza en el reencuentro entre padres e hijos, que caminan juntos hacia el futuro de libertad y paz, tras un largo período de privaciones y separación, cuando el pueblo judío se hallaba lejos de su patria.

En efecto, existe un estrecho vínculo entre la esperanza de un pueblo y la armonía entre las generaciones. Debemos pensar bien en esto. Existe un vínculo estrecho entre la esperanza de un pueblo y la armonía entre las generaciones. La alegría de los hijos estremece el corazón de los padres y vuelve a abrir el futuro. Los hijos son la alegría de la familia y de la sociedad. No son un problema de biolo-gía reproductiva, ni uno de los tantos modos de realizarse. Y mucho menos son una posesión de los padres… No. Los hijos son un don, son un regalo, ¿habéis entendido? Los hijos son un don. Cada uno es único e irrepetible y, al mismo tiempo, está inconfundiblemente uni-do a sus raíces. De hecho, ser hijo e hija, según el designio de Dios, significa llevar en sí la memoria y la esperanza de un amor que se ha realizado precisamente dando la vida a otro ser humano, original y nuevo. Y para los padres cada hijo es él mismo, es diferente, es diverso. Permitidme un recuerdo de familia. Recuerdo que mi ma-dre decía de nosotros –éramos cinco–: «Tengo cinco hijos». Cuando le preguntaban: «¿Cuál es tu preferido?», respondía: «Tengo cinco hijos, como cinco dedos. [Muestra los dedos de la mano] Si me gol-pean este, me duele; si me golpean este otro, me duele. Me duelen los cinco. Todos son hijos míos, pero todos son diferentes, como los

151

dedos de una mano». Y así es la familia. Los hijos son diferentes, pero todos hijos.

Se ama a un hijo porque es hijo, no porque es hermoso o porque es de una o de otra manera; no, porque es hijo. No porque piensa como yo o encarna mis deseos. Un hijo es un hijo: una vida en-gendrada por nosotros, pero destinada a él, a su bien, al bien de la familia, de la sociedad, de toda la humanidad.

De ahí viene también la profundidad de la experiencia humana de ser hijo e hija, que nos permite descubrir la dimensión más gra-tuita del amor, que jamás deja de sorprendernos. Es la belleza de ser amados antes: los hijos son amados antes de que lleguen. Cuántas veces encuentro en la plaza a madres que me muestran la panza y me piden la bendición…, esos niños son amados antes de venir al mundo. Esto es gratuidad, esto es amor; son amados antes del na-cimiento, como el amor de Dios, que siempre nos ama antes. Son amados antes de haber hecho algo para merecerlo, antes de saber hablar o pensar, incluso antes de venir al mundo. Ser hijos es la con-dición fundamental para conocer el amor de Dios, que es la fuente última de este auténtico milagro. En el alma de cada hijo, aunque sea vulnerable, Dios pone el sello de este amor, que es el fundamento de su dignidad personal, una dignidad que nada ni nadie podrá destruir.

Hoy parece más difícil para los hijos imaginar su futuro. Los padres –aludí a ello en las catequesis anteriores– han dado, quizá, un paso atrás, y los hijos son más inseguros al dar pasos hacia ade-lante. Podemos aprender la buena relación entre las generaciones de nuestro Padre celestial, que nos deja libres a cada uno de nosotros, pero nunca nos deja solos. Y si nos equivocamos, Él continúa si-guiéndonos con paciencia, sin disminuir su amor por nosotros. El Padre celestial no da pasos atrás en su amor por nosotros, ¡jamás! Va siempre adelante, y si no puede ir delante, nos espera, pero nunca va para atrás; quiere que sus hijos sean intrépidos y den pasos hacia adelante.

Por su parte, los hijos no deben tener miedo del compromiso de construir un mundo nuevo: es justo que deseen que sea mejor que el que han recibido. Pero hay que hacerlo sin arrogancia, sin presun-ción. Hay que saber reconocer el valor de los hijos, y se debe honrar siempre a los padres.

152

El cuarto mandamiento pide a los hijos –y todos los somos– que honren al padre y a la madre (cf. Ex 20, 12). Este mandamiento vie-ne inmediatamente después de los que se refieren a Dios mismo. En efecto, encierra algo sagrado, algo divino, algo que está en la raíz de cualquier otro tipo de respeto entre los hombres. Y en la formulación bíblica del cuarto mandamiento se añade: «Para que se prolonguen tus días en la tierra que el Señor, tu Dios, te va a dar». El vínculo virtuoso entre las generaciones es garantía de futuro, y es garantía de una historia verdaderamente humana. Una sociedad de hijos que no honran a sus padres es una sociedad sin honor; cuando no se honra a los padres, se pierde el propio honor. Es una sociedad destinada a poblarse de jóvenes desapacibles y ávidos. Pero también una so-ciedad avara de procreación, a la que no le gusta rodearse de hijos que considera, sobre todo, una preocupación, un peso, un riesgo, es una sociedad deprimida. Pensemos en las numerosas sociedades que conocemos aquí, en Europa: son sociedades deprimidas, porque no quieren hijos, no tienen hijos; la tasa de nacimientos no llega al uno por ciento. ¿Por qué? Cada uno de nosotros debe de pensar y respon-der. Si a una familia numerosa la miran como si fuera un peso, hay algo que está mal. La procreación de los hijos debe ser responsable, tal como enseña la encíclica Humanae vitae del beato Pablo VI, pero tener más hijos no puede considerarse automáticamente una elec-ción irresponsable. No tener hijos es una elección egoísta. La vida se rejuvenece y adquiere energías multiplicándose: se enriquece, no se empobrece. Los hijos aprenden a ocuparse de su familia, maduran al compartir sus sacrificios, crecen en el aprecio de sus dones. La experiencia feliz de la fraternidad favorece el respeto y el cuidado de los padres, a quienes debemos agradecimiento. Muchos de vosotros presentes aquí tienen hijos, y todos somos hijos. Hagamos algo, un minuto de silencio. Que cada uno de nosotros piense en su corazón en sus propios hijos –si los tiene–; piense en silencio. Y todos no-sotros pensemos en nuestros padres, y demos gracias a Dios por el don de la vida. En silencio, quienes tienen hijos, piensen en ellos, y todos pensemos en nuestros padres. [Silencio] Que el Señor bendiga a nuestros padres y bendiga a vuestros hijos.

Que Jesús, el Hijo eterno, convertido en hijo en el tiempo, nos ayude a encontrar el camino de una nueva irradiación de esta expe-

153

riencia humana tan sencilla y tan grande que es ser hijo. En la mul-tiplicación de la generación hay un misterio de enriquecimiento de la vida de todos, que viene de Dios mismo. Debemos redescubrirlo, desafiando el prejuicio; y vivirlo en la fe con plena alegría. Y os digo: qué hermoso es cuando paso entre vosotros y veo a los papás y a las mamás que alzan a sus hijos para que los bendiga; este un gesto casi divino. Gracias por hacerlo.

___________

Saludos

Saludo a los peregrinos de lengua española, en especial a los fieles de Mallorca, acompañados de su Obispo, Mons. Javier Salinas Viñals, así como a los grupos provenientes de España, Colombia, Argentina, México y otros países latinoamericanos. Que la Inmacu-lada Virgen María, Nuestra Señora de Lourdes, nos conceda a todos sus hijos consuelo y fortaleza para crecer en el amor y caminar jun-tos hasta la meta del cielo. Muchas gracias.

Llamamiento

Sigo con preocupación las noticias que llegan de Lampedusa, donde se suman otros muertos entre los inmigrantes a causa del frío a lo largo de la travesía del Mediterráneo. Deseo asegurar mi oración por las víctimas y alentar nuevamente a la solidaridad para que a nadie le falte la ayuda necesaria.

Audiencia GeneralPlaza de San Pedro, Miércoles 18 de febrero de 2015


En nuestro camino de catequesis sobre la familia, tras haber considerado el papel de la madre, del padre, de los hijos, hoy es el turno de los hermanos. «Hermano» y «hermana» son palabras que

154

el cristianismo quiere mucho. Y, gracias a la experiencia familiar, son palabras que todas las culturas y todas las épocas comprenden.

El vínculo fraterno tiene un sitio especial en la historia del pue-blo de Dios, que recibe su revelación en la vivacidad de la experien-cia humana. El salmista canta la belleza de la relación fraterna: «Ved qué dulzura, qué delicia, convivir los hermanos unidos» (Sal 132, 1). Y esto es verdad, la fraternidad es hermosa. Jesucristo llevó a su ple-nitud incluso esta experiencia humana de ser hermanos y hermanas, asumiéndola en el amor trinitario y potenciándola de tal modo que vaya mucho más allá de los vínculos del parentesco y pueda superar todo muro de extrañeza.

Sabemos que cuando la relación fraterna se daña, cuando se arruina la relación entre hermanos, se abre el camino hacia experien-cias dolorosas de conflicto, de traición, de odio. El relato bíblico de Caín y Abel constituye el ejemplo de este resultado negativo. Despu-és del asesinato de Abel, Dios pregunta a Caín: «¿Dónde está Abel, tu hermano?» (Gen 4, 9a). Es una pregunta que el Señor sigue repi-tiendo en cada generación. Y lamentablemente, en cada generación, no cesa de repetirse también la dramática respuesta de Caín: «No sé; ¿soy yo el guardián de mi hermano?» (Gen 4, 9b). La ruptura del vínculo entre hermanos es algo feo y malo para la humanidad. Incluso en la familia, cuántos hermanos riñen por pequeñas cosas, o por una herencia, y luego no se hablan más, no se saludan más. ¡Esto es feo! La fraternidad es algo grande, cuando se piensa que todos los hermanos vivieron en el seno de la misma mamá durante nueve meses, vienen de la carne de la mamá. Y no se puede romper la hermandad. Pensemos un poco: todos conocemos familias que tienen hermanos divididos, que han reñido; pidamos al Señor por estas familias –tal vez en nuestra familia hay algunos casos– para que les ayude a reunir a los hermanos, a reconstituir la familia. La fraternidad no se debe romper y cuando se rompe sucede lo que pasó con Caín y Abel. Cuando el Señor pregunta a Caín dónde estaba su hermano, él responde: «Pero, yo no sé, a mí no me importa mi hermano». Esto es feo, es algo muy, muy doloroso de escuchar. En nuestras oraciones siempre rezamos por los hermanos que se han distanciado.

155

El vínculo de fraternidad que se forma en la familia entre los hijos, si se da en un clima de educación abierto a los demás, es la gran escuela de libertad y de paz. En la familia, entre hermanos se aprende la convivencia humana, cómo se debe convivir en sociedad. Tal vez no siempre somos conscientes de ello, pero es precisamente la familia la que introduce la fraternidad en el mundo. A partir de esta primera experiencia de fraternidad, nutrida por los afectos y por la educación familiar, el estilo de la fraternidad se irradia como una promesa sobre toda la sociedad y sobre las relaciones entre los pueblos.

La bendición que Dios, en Jesucristo, derrama sobre este víncu-lo de fraternidad lo dilata de un modo inimaginable, haciéndolo ca-paz de ir más allá de toda diferencia de nación, de lengua, de cultura e incluso de religión.

Pensad lo que llega a ser la relación entre los hombres, incluso siendo muy distintos entre ellos, cuando pueden decir de otro: «Este es precisamente como un hermano, esta es precisamente como una hermana para mí». ¡Esto es hermoso! La historia, por lo demás, ha mostrado suficientemente que incluso la libertad y la igualdad, sin la fraternidad, pueden llenarse de individualismo y de conformismo, incluso de interés personal.

La fraternidad en la familia resplandece de modo especial cuan-do vemos el cuidado, la paciencia, el afecto con los cuales se rodea al hermanito o a la hermanita más débiles, enfermos, o con discapa-cidad. Los hermanos y hermanas que hacen esto son muchísimos, en todo el mundo, y tal vez no apreciamos lo suficiente su generosidad. Y cuando los hermanos son muchos en la familia –hoy, he saludado a una familia, que tiene nueve hijos: el más grande, o la más grande, ayuda al papá, a la mamá, a cuidar a los más pequeños. Y es hermoso este trabajo de ayuda entre los hermanos.

Tener un hermano, una hermana que te quiere es una experiencia fuerte, impagable, insustituible. Lo mismo sucede en la fraternidad cristiana. Los más pequeños, los más débiles, los más pobres deben enternecernos: tienen «derecho» de llenarnos el alma y el corazón. Sí, ellos son nuestros hermanos y como tales tenemos que amarlos y tratarlos. Cuando esto se da, cuando los pobres son como de casa, nuestra fraternidad cristiana misma cobra de nuevo vida. Los cris-

156

tianos, en efecto, van al encuentro de los pobres y de los débiles no para obedecer a un programa ideológico, sino porque la palabra y el ejemplo del Señor nos dicen que todos somos hermanos. Este es el principio del amor de Dios y de toda justicia entre los hombres. Os sugiero una cosa: antes de acabar, me faltan pocas líneas, en silencio cada uno de nosotros, pensemos en nuestros hermanos, en nuestras hermanas, y en silencio desde el corazón recemos por ellos. Un ins-tante de silencio.

Así, pues, con esta oración los hemos traído a todos, hermanos y hermanas, con el pensamiento, con el corazón, aquí a la plaza para recibir la bendición.

Hoy más que nunca es necesario volver a poner la fraternidad en el centro de nuestra sociedad tecnocrática y burocrática: entonces también la libertad y la igualdad tomarán su justa entonación. Por ello, no privemos a nuestras familias con demasiada ligereza, por sometimiento o por miedo, de la belleza de una amplia experiencia fraterna de hijos e hijas. Y no perdamos nuestra confianza en la am-plitud de horizonte que la fe es capaz de sacar de esta experiencia, iluminada por la bendición de Dios.

__________

Saludos

Saludo cordialmente a los peregrinos de lengua española, en particular a los numerosos jóvenes, así como a los grupos proveni-entes de España, Chile, Argentina y otros países latinoamericanos. Pidamos al Señor que en esta Cuaresma, que hoy iniciamos, bendiga a las familias y su generosa entrega. Que en ellas aprendamos a ser siempre hermanos. Muchas gracias.

(En ucraniano)Saludo cordialmente a los obispos de Ucrania, Слава Ісусу

Христу! (¡alabado sea Jesucristo!) en visita «ad limina», así como a los peregrinos de las diócesis que los acompañan. Hermanos y hermanas, sé que entre las muchas otras intenciones que traéis a las tumbas de los Apóstoles está la petición de la paz en Ucrania. Llevo en el corazón el mismo deseo y me uno a vuestra oración, para que

157

llegue la paz duradera a vuestra patria cuanto antes. Que Dios os bendiga.

Llamamiento

Quisiera invitar nuevamente a rezar por nuestros hermanos egip-cios que hace tres días fueron asesinados en Libia por el solo motivo de ser cristianos. Que el Señor los acoja en su casa y dé consuelo a sus familias y a sus comunidades.

Oremos también por la paz en Oriente Medio y en el Norte de África, recordando a todos los difuntos, heridos y refugiados. Que la comunidad internacional pueda encontrar soluciones pacíficas a la difícil situación en Libia.

Missatge del Sant Pare Francescper a la XLIX Jornada Mundial

de les Comunicacions Socials

Comunicar la família:ambient privilegiat de l’encontre en la gratuïtat de l’amor

El tema de la família es troba en el centre d’una reflexió eclesial profunda i d’un procés sinodal que preveu dos sínodes, un d’extra-ordinari –que s’acaba de celebrar– i un altre d’ordinari, convocat per al proper mes d’octubre. En aquest context, he considerat oportú que el tema de la propera Jornada Mundial de les Comunicacions Soci-als tingués com a punt de referència la família. En efecte, la família és el primer lloc on aprenem a comunicar. Tornar a aquest moment originari ens pot ajudar, tant a comunicar de manera més autèntica i humana, com a observar la família des d’un nou punt de vista.

Podem deixar-nos inspirar per l’episodi evangèlic de la visita de Maria a Elisabet (cf. Lc 1,39-56): «Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Eli-sabet quedà plena de l’Esperit Sant. Llavors va exclamar amb totes les forces: “Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes!”» (v. 41-42).

158

Aquest episodi ens mostra sobretot la comunicació com un dià-leg que s’entrelliga amb el llenguatge del cos. En efecte, la primera resposta a la salutació de Maria la dóna el nen saltant joiós dins el ventre d’Elisabet. Exultar per l’alegria de l’encontre és, en certa manera, l’arquetip i el símbol de qualsevol altra comunicació que aprenem fins i tot abans de venir al món. El si matern que ens acull és la primera «escola» de comunicació, feta d’escolta i de contacte corporal, on comencem a familiaritzar-nos amb el món extern en un ambient protegit i amb el so tranquil·litzador del batec del cor de la mare. Aquest encontre entre dos éssers a la vegada tan íntims, malgrat que encara tan estranys l’un de l’altre, és un encontre ple de promeses, és la nostra primera experiència de comunicació. I és una experiència que ens fa comuns a tots, perquè tots nosaltres hem nascut d’una mare.

Després d’arribar al món, romanem en un «si», que és la família. Un si fet de persones diverses en relació; la família és el «lloc on s’aprèn a conviure en la diferència» (exhortació apostòlica Evangelii gaudium, 66): diferències de gèneres i de generacions, que comuni-quen més que res perquè s’acullen mútuament, perquè entre ells hi ha un vincle. I com més ampli és el ventall d’aquestes relacions i més diverses són les edats, més ric és el nostre ambient de vida. És el vincle allò que fonamenta la paraula, que per la seva part enforteix el vincle. Nosaltres no inventem les paraules: les podem utilitzar per-què les hem rebut. En la família s’aprèn a parlar la llengua materna, és a dir, la llengua dels nostres avantpassats (cf. 2Ma 7,25.27). Dins la família es percep que d’altres ens han precedit, i ens han posat en condicions d’existir i de poder, també nosaltres, generar vida i fer alguna cosa bona i bonica. Podem donar perquè hem rebut, i aquest cercle virtuós es troba en el cor de la capacitat de la família de comunicar-se i de comunicar; i, més en general, és el paradigma de qualsevol comunicació.

L’experiència del vincle que ens «precedeix» fa que la família sigui també el context on es transmet aquesta forma fonamental de comunicació que és la pregària. Quan la mare i el pare posen a dor-mir els seus infants recent nascuts, sovint els confien a Déu per tal que vetlli per ells; i quan els nens són una mica més grans, reciten amb ells les oracions senzilles, recordant amb afecte altres persones: els avis i altres familiars, els malalts i els qui pateixen, tots aquells

159

que més necessiten l’ajuda de Déu. Així, la major part de nosaltres ha après en la família la dimensió religiosa de la comunicació, que en el cristianisme està impregnada d’amor, l’amor de Déu que se’ns dóna i que nosaltres oferim als altres.

El que ens fa entendre en la família allò que és veritablement la comunicació com a descobriment i construcció de proximitat és la capacitat d’abraçar-se, de sostenir-se, d’acompanyar-se, de desxifrar les mirades i els silencis, de riure i plorar junts, entre persones que no s’han escollit i que, malgrat això, són tan importants les unes per a les altres. Reduir les distàncies, sortint els uns a l’encontre dels altres i acollint-se, és motiu de gratitud i d’alegria: de la salutació de Maria i del salt de l’infant en brolla la benedicció d’Elisabet, a la qual segueix el bellíssim cant del Magníficat, en el qual Maria lloa el pla d’amor de Déu damunt seu i damunt del seu poble. D’un «sí» pronunciat amb fe, sorgeixen conseqüències que van molt més enllà de nosaltres mateixos i s’expandeixen pel món. «Visitar» comporta obrir les portes, no tancar-se en un mateix, sortir, anar vers l’altre. També la família està viva si respira obrint-se més enllà d’ella ma-teixa, i les famílies que fan això poden comunicar el seu missatge de vida i de comunió, poden donar consol i esperança a les famílies més ferides, i fer créixer l’Església mateixa, que és família de famílies.

La família és, més que cap altre, el lloc on, vivint junts la quo-tidianitat, s’experimenten els límits propis i aliens, els problemes petits i grans de la convivència, del posar-se d’acord. No existeix la família perfecta, però no s’ha de tenir por de la imperfecció, de la fragilitat, ni tan sols dels conflictes; s’ha d’aprendre a afrontar-los de manera constructiva. Per això, la família en la qual, amb els límits i pecats propis, tots s’estimen, es converteix en una escola de perdó. El perdó és una dinàmica de comunicació: una comunicació que es desgasta, que es trenca, i que, mitjançant el penediment expressat i acollit, es pot reprendre i fer créixer. Un nen que aprèn en la família a escoltar els altres, a parlar de manera respectuosa, expressant el seu punt de vista sense negar el dels altres, serà un constructor de diàleg i de reconciliació en la societat.

A propòsit de límits i de comunicació, tenen molt per ense-nyar-nos les famílies amb fills afectats per una o més discapacitats. El dèficit en el moviment, els sentits o l’intel·lecte suposa sempre una temptació a tancar-se; però pot convertir-se, gràcies a l’amor

160

dels pares, dels germans i d’altres persones amigues, en un estímul per a obrir-se, compartir, comunicar de manera inclusiva; i això pot ajudar l’escola, la parròquia, les associacions, per tal que siguin més acollidores amb tots i no excloguin ningú.

A més, en un món on tan sovint es maleeix, es parla malament, se sembra zitzània, es contamina el nostre ambient humà amb xafar-deries, la família pot ser una escola de comunicació com a benedic-ció. I això també allí on sembla que preval inevitablement l’odi i la violència, quan les famílies estan separades entre elles per murs de pedra o per murs no menys impenetrables del prejudici i del ressenti-ment, quan sembla que hi ha bones raons per a dir «ja n’hi ha prou»; l’única manera per a trencar l’espiral del mal, per a testimoniar que el bé és sempre possible, per a educar els fills en la fraternitat, és en realitat beneir en comptes de maleir, visitar en comptes de rebutjar, acollir en comptes de combatre.

Avui, els mitjans de comunicació més moderns, que són irre-nunciables sobretot per als més joves, poden tant obstaculitzar com ajudar a la comunicació en la família i entre famílies. La poden obs-taculitzar si es converteixen en una manera de sostraure’s a l’escolta, d’aïllar-se de la presència dels altres, de saturar qualsevol moment de silenci i d’espera, oblidant que «el silenci és part integrant de la comunicació i sense ell no hi ha paraules amb densitat de contingut» (Benet XVI, Missatge per a la XLVI Jornada Mundial de les Comu-nicacions Socials, 24 de gener de 2012). La poden afavorir si ajuden a explicar i compartir, a restar en contacte amb aquells qui són lluny, a agrair i a demanar perdó, a fer possible una vegada i una altra l’encontre. Redescobrint quotidianament aquest centre vital que és l’encontre, aquest «inici viu», sabrem orientar la nostra relació amb les tecnologies, en comptes de ser guiats per elles. També en aquest camp, els pares són els primers educadors. Però no se’ls ha de deixar sols; la comunitat cristiana està cridada a ajudar-los per a viure en el món de la comunicació d’acord amb els criteris de la dignitat de la persona humana i del bé comú.

El desafiament que avui se’ns proposa és, per tant, tornar a aprendre a narrar, no simplement a produir i a consumir informació. Aquesta és la direcció vers la qual ens empenyen els potents i va-luosos mitjans de la comunicació contemporània. La informació és

161

important, però no és suficient, perquè sovint simplifica, contraposa les diferències i les altres visions, invitant a posar-se d’una part o d’una altra, en comptes d’afavorir una visió de conjunt.

La família, en conclusió, no és un camp en el qual se’ns comu-niquen opinions, o un terreny on es combaten batalles ideològiques, sinó un ambient on s’aprèn a comunicar en la proximitat i un subjec-te que comunica, una «comunitat comunicant». Una comunitat que sap acompanyar, celebrar i fructificar. En aquest sentit, és possible restablir una mirada capaç de reconèixer que la família continua sent un gran recurs, i no sols un problema o una institució en crisi. Els mitjans de comunicació tendeixen algunes vegades a presentar la família com si fos un model abstracte que cal defensar o atacar, en comptes d’una realitat concreta que s’ha de viure; o com si fos una ideologia d’un contra la d’algú altre, en comptes de l’espai on tots aprenem el que significa comunicar en l’amor rebut i lliurat. Narrar significa més aviat comprendre que les nostres vides estan entrelli-gades en una trama unitària, que les veus són múltiples i que cada una és insubstituïble.

La família més bonica, protagonista i que no representa cap pro-blema, és la que sap comunicar, partint del testimoniatge, la bellesa i la riquesa de la relació entre home i dona, i entre pares i fills. No lluitem per a defensar el passat, sinó que treballem amb paciència i confiança, en tots els ambients en què vivim quotidianament, per a construir el futur. Francesc

Vaticà, 23 de gener de 2015. Vigília de la festa de Sant Francesc de Sales.

Missatge del Sant Pare Francescper a la XXX Jornada Mundial de la Joventut 2015

«Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu» (Mt 5,8)

Benvolguts joves,

Continuem avançant en el nostre pelegrinatge espiritual a Cra-còvia, on tindrà lloc la propera edició internacional de la Jornada Mundial de la Joventut, el juliol de 2016. Com a guia en el nostre

162

camí, hem escollit el text evangèlic de les Benaurances. L’any passat vam reflexionar sobre la benaurança dels pobres en l’esperit, situ-ant-la en el context més ampli del sermó de la muntanya. Vam des-cobrir el significat revolucionari de les Benaurances i la forta crida de Jesús a llançar-nos decididament a l’aventura de la recerca de la felicitat. Aquest any reflexionarem sobre la sisena Benaurança: «Fe-liços els nets de cor, perquè veuran Déu» (Mt 5,8).

1. El desig de felicitat

La paraula benaurats ‘feliços’, apareix nou vegades en aquesta primera gran predicació de Jesús (cf. Mt 5,1-12). És com una tor-nada que ens recorda la crida del Senyor a recórrer amb ell un camí que, malgrat totes les dificultats, condueix a la felicitat veritable.

Benvolguts joves, totes les persones de tots els temps i de qual-sevol edat busquen la felicitat. Déu ha posat en el cor de l’home i de la dona un anhel profund de felicitat, de plenitud. ¿No noteu que els vostres cors estan inquiets i a la recerca continuada d’un bé que pugui sadollar la seva set d’infinit?

Els primers capítols del llibre del Gènesi ens presenten la benau-rança esplèndida a què estem cridats, que consisteix en la comunió perfecta amb Déu, amb els altres, amb la naturalesa, amb nosaltres mateixos. L’accés lliure a Déu, a la seva presència i intimitat, forma-va part del seu projecte sobre la humanitat des dels orígens i feia que la llum divina absorbís de veritat i transparència totes les relacions humanes. En aquest estat de puresa original, no hi havia «màscares», subterfugis, ni motius per a amagar-se els uns dels altres. Tot era net i clar.

Quan l’home i la dona cedeixen a la temptació i trenquen la rela-ció de comunió i de confiança amb Déu, el pecat entra en la història humana (cf. Gn 3). Les conseqüències es fan notar de seguida en les relacions amb ells mateixos, dels uns amb els altres, amb la natura. I són dramàtiques. La puresa dels orígens queda com contaminada. Des d’aquest moment, l’accés directe a la presència de Déu ja no és possible. Apareix la tendència a amagar-se, l’home i la dona han de cobrir la seva nuesa. Sense la llum que prové de la visió del Senyor, veuen la realitat que els envolta de manera distorsionada, miop. La

163

«brúixola» interior que els guiava en la recerca de la felicitat perd el punt d’orientació, i la temptació del poder, del tenir i el desig de pla-er costi el que costi els porta a l’abisme de la tristesa i de l’angoixa.

En els Salms trobem el crit de la humanitat que, des del més en-dins de la seva ànima, clama Déu: «“Qui ens farà feliços?” Senyor, que sigui el nostre estendard la llum de la teva mirada!» (Sl 4,7). El Pare, en la seva bondat infinita, respon a aquesta súplica enviant el seu Fill. En Jesús, Déu assumeix un rostre humà. Amb la seva encarnació, vida, mort i resurrecció, ens redimeix del pecat i ens descobreix nous horitzons, impensables fins aquell moment.

I així, en Crist, benvolguts joves, trobareu el compliment ple dels vostres somnis de bondat i de felicitat. Només ell pot satisfer les vostres expectatives, sovint frustrades per les falses promeses mundanes. Com va dir sant Joan Pau II: «És ell la bellesa que tant us atrau; és ell qui us provoca amb aquesta set de radicalitat que no us permet deixar-vos portar pel conformisme; és ell qui us empeny a deixar les màscares que falsegen la vida; és ell qui us llegeix en el cor les decisions més autèntiques que d’altres voldrien sufocar. És Jesús qui suscita en vosaltres el desig de fer de la vostra vida quel-com gran» (Vetlla de pregària a Tor Vergata, 19 d’agost de 2000).

2. Benaurats els nets de cor…

Ara intentem aprofundir en el perquè aquesta benaurança pas-sa a través de la puresa del cor. Abans que res, cal comprendre el significat bíblic de la paraula cor. Per a la cultura semita el cor és el centre dels sentiments, dels pensaments i de les intencions de la persona humana. Si la Bíblia ens ensenya que Déu no mira les apa-rences, sinó el cor (cf. 1Sa 16,7), també podríem dir que és des del nostre cor des d’on podem veure Déu. Això és així perquè el nostre cor concentra l’ésser humà en la seva totalitat i unitat de cos i ànima, la seva capacitat d’estimar i de ser estimat.

Pel que fa a la definició de net, la paraula grega utilitzada per l’evangelista Mateu és katharos, que significa fonamentalment ‘pur’, ‘lliure de substàncies contaminants’. A l’Evangeli, veiem que Jesús rebutja una determinada concepció de puresa ritual lligada a l’exte-rioritat, que prohibeix el contacte amb coses i persones (entre elles,

164

els leprosos i els estrangers) considerades impures. Als fariseus que, com altres molts jueus d’aquell temps, no menjaven sense haver fet les ablucions i observaven moltes tradicions sobre la neteja dels ob-jectes, Jesús els va dir categòricament: «No hi ha res del que entra a l’home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l’home el fa impur. […] Perquè de dintre el cor de l’home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, adulteris, avarícies, maldats, enganys, llibertinatge, en-veges, injúries, arrogància, insensatesa» (Mc 7,15.21-22).

Per tant, en què consisteix la felicitat que surt d’un cor pur? Per la llista que fa Jesús dels mals que fan tornar l’home impur, veiem que es tracta sobretot d’alguna cosa que té a veure amb el camp de les nostres relacions. Cadascú ha d’aprendre a descobrir allò que pot «contaminar» el seu cor, formar-se una consciència recta i sensible, capaç de «reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte» (Rm 12,2). Si hem d’estar atents i cuidar adequadament la creació, per tal que l’aire, l’aigua, els aliments no estiguin contaminats, encara més hem de cuidar la puresa d’allò més preciós que tenim: els nostres cors i les nostres relacions. Aquesta «ecologia humana» ens ajudarà a respirar l’aire pur que prové de les coses boniques, de l’amor veritable, de la santedat.

Una vegada us vaig preguntar: On teniu el vostre tresor? ¿En què descansa el vostre cor? (cf. Entrevista amb alguns joves de Bèl-gica, 31 de març de 2014). Sí, els nostres cors poden aferrar-se a tresors veritables o falsos, en els quals poden trobar repòs autèntic o adormir-se, fent-se peresosos i insensibles. El bé més preuat que podem tenir en la vida és la nostra relació amb Déu. Ho creieu així de veritat? Sou conscients del valor inestimable que teniu als ulls de Déu? Sabeu que ell us valora i us estima incondicionalment? Quan aquesta convicció desapareix, l’ésser humà es converteix en un enigma incomprensible, perquè precisament allò que dóna sentit a la nostra vida és saber-nos estimats incondicionalment per Déu. Recor-deu el diàleg de Jesús amb el jove ric (cf. Mc 10,17-22)? L’evange-lista Marc diu que Jesús se’l va mirar i el va estimar (v. 21), i després el va convidar a seguir-lo per a trobar el tresor veritable. Us desitjo, estimats joves, que aquesta mirada de Crist, plena d’amor, us acom-panyi durant tota la vostra vida.

165

Durant la joventut, emergeix la gran riquesa afectiva que hi ha en els vostres cors, el desig profund d’un amor veritable, merave-llós, gran. Quanta energia hi ha en aquesta capacitat d’estimar i de ser estimat! No permeteu que aquest valor tan preciós sigui falsejat, destruït o menystingut. Això passa quan les nostres relacions estan marcades per la instrumentalització del proïsme per als fins egoistes propis, en ocasions com un mer objecte de plaer. El cor queda ferit i trist després d’aquestes experiències negatives. Us ho demano: no tingueu por de l’amor veritable, aquell que ens ensenya Jesús i que sant Pau descriu així: «L’amor és pacient, és bondadós; l’amor no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni interessat, no s’irrita ni es venja; no s’alegra de fer el mal, sinó que troba el goig en la ve-ritat. Tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L’amor no passarà mai» (1Co 13,4-8).

Al mateix temps que us convido a descobrir la bellesa de la vo-cació humana a l’amor, us demano que us rebel·leu contra aquesta tendència tan estesa de banalitzar l’amor, sobretot quan s’intenta re-duir-lo només a l’aspecte sexual, privant-lo així de les seves carac-terístiques essencials de bellesa, comunió, fidelitat i responsabilitat. Benvolguts joves, «en la cultura de la provisionalitat, de la relativi-tat, molts prediquen que l’important és “gaudir” el moment, que no val la pena comprometre’s per a tota la vida, fer opcions definitives, “per a sempre”, perquè no se sap què passarà demà. Jo, en canvi, us demano que sigueu revolucionaris, us demano que aneu contracor-rent; sí, en això us demano que us rebel·leu contra aquesta cultura de la provisionalitat, que en el fons, creu que no sou capaços d’assumir responsabilitats, creu que no sou capaços d’estimar veritablement. Jo tinc confiança en vosaltres, joves, i demano per vosaltres. Atre-viu-vos a “anar contracorrent”. I atreviu-vos també a ser feliços» (Encontre amb els voluntaris de la JMJ de Rio de Janeiro, 28 de juliol de 2013).

Vosaltres, joves, sou exploradors experts. Si us decidiu a desco-brir el ric magisteri de l’Església en aquest camp, veureu que el cris-tianisme no consisteix en una sèrie de prohibicions que apaguen les vostres ànsies de felicitat, sinó en un projecte de vida capaç d’atrau-re els nostres cors.

166

3. …perquè veuran Déu

En el cor de qualsevol home i dona ressona contínuament la in-vitació del Senyor: «Busqueu la meva mirada» (Sl 27,8). Al mateix temps, hem de confrontar-nos sempre amb la nostra pobra condició de pecadors. És el que llegim, per exemple, en el Llibre dels Salms: «Qui pot pujar a la muntanya del Senyor? Qui pot estar-se en el seu temple sant? El qui té el cor sincer i les mans sense culpa» (Sl 24,3-4). Però no tinguem por ni ens desanimem: a la Bíblia i en la història de cadascun de nosaltres veiem que Déu sempre fa el primer pas. Ell és qui ens purifica per tal que siguem dignes d’estar a la seva presència.

El profeta Isaïes, quan va rebre la crida del Senyor perquè parlés en nom seu, es va espantar: «Ai de mi! Estic perdut! Jo que sóc un home de llavis impurs!» (Is 6,5). Però el Senyor el va purificar per mitjà d’un àngel que li va tocar la boca i li va dir: «Ha desaparegut la teva culpa, ha estat esborrat el teu pecat» (v. 7). En el Nou Testa-ment, quan Jesús va cridar els seus primers deixebles al llac de Ge-nesaret i va fer el prodigi de la pesca miraculosa, Simó Pere se li va tirar als peus dient: «Aparta’t de mi, Senyor, que sóc un pecador!» (Lc 5,8). La resposta no es va fer esperar: «No tinguis por. D’ara endavant seràs pescador d’homes» (v. 10). I quan un dels deixebles de Jesús li va preguntar: «Senyor, mostra’ns el Pare, i no ens cal res més», el Mestre li va respondre: «Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare» (Jn 14,8-9).

La invitació del Senyor a trobar-se amb ell s’adreça a cadascun de vosaltres, en qualsevol lloc o situació en què es trobi. És suficient «prendre la decisió de deixar-se trobar per ell, d’intentar-ho cada dia sense descans. No hi ha raó per a qui pensi que aquesta invitació no és per a ell» (Exhort. ap. Evangelii gaudium, 3). Tots som pecadors, amb la necessitat de ser purificats pel Senyor. Però només hem de fer un petit pas cap a Jesús per a descobrir que ell ens espera sempre amb els braços oberts, sobretot en el sagrament de la reconciliació, ocasió privilegiada per a trobar la misericòrdia divina que purifica i recrea els nostres cors.

Sí, estimats joves, el Senyor vol trobar-se amb nosaltres, vol dei-xar-nos «veure» la seva mirada. Em preguntareu: «Però, com? Tam-

167

bé santa Teresa d’Àvila, que va néixer ara fa precisament cinc-cents anys a Espanya, des de petita deia als seus pares: «Vull veure Déu.» Després va descobrir el camí de la pregària, que va descriure com «tratar de amistad, estando muchas veces tratando a solas con quien sabemos nos ama» (Libro de la vida, 8, 5). Per això us pregunto: Re-seu? ¿Sabeu que podeu parlar amb Jesús, amb el Pare, amb l’Esperit Sant, com es parla amb un amic? I no un amic qualsevol, sinó el mi-llor amic, l’amic de més confiança. Proveu de fer-ho, amb senzillesa. Descobrireu allò que deia un pagès d’Ars al seu sant Rector: Quan estic resant davant del sagrari, «jo el miro i ell em mira» (Catecisme de l’Església catòlica, 2715).

També us convido a trobar-vos amb el Senyor llegint freqüent-ment la Sagrada Escriptura. Si encara no hi esteu acostumats, co-menceu pels Evangelis. Llegiu cada dia un passatge. Deixeu que la Paraula de Déu parli als vostres cors, que sigui llum per als vostres passos (cf. Sl 119,105). Descobriu que es pot «veure» Déu també en el rostre dels germans, especialment dels més oblidats: els po-bres, els famolencs, els assedegats, els estrangers, els presos (cf. Mt 25,31-46). Heu tingut alguna experiència? Estimats joves, per entrar en la lògica del regne de Déu cal reconèixer-se pobre amb els po-bres. Un cor pur és necessàriament també un cor despullat, que sap abaixar-se i compartir la vida amb els més necessitats.

L’encontre amb Déu en la pregària mitjançant la lectura de la Bíblia i en la vida fraternal us ajudarà a conèixer millor el Senyor i a vosaltres mateixos. Com els va passar als deixebles d’Emmaús (cf. Lc 24,13-35), la veu de Jesús farà abrusar el vostre cor i us obrirà els ulls per a reconèixer la seva presència en la història personal de cadascun de vosaltres, descobrint així el projecte d’amor que té per a les vostres vides.

Alguns de vosaltres sentiu o sentireu la crida del Senyor al ma-trimoni, a formar una família. Avui molts penseu que aquesta voca-ció està «passada de moda», però no és cert. Precisament per això, tota la comunitat eclesial està vivint un període especial de reflexió sobre la vocació i la missió de la família en l’Església i en el món contemporani. A més, us convido a considerar la crida a la vida con-sagrada i al sacerdoci. Quina meravella veure joves que abracen la vocació de lliurar-se plenament a Crist i al servei de la seva Església.

168

Feu-vos la pregunta amb cor net i no tingueu por d’allò que Déu us demani. A partir del vostre «sí» a la crida del Senyor us convertireu en noves llavors d’esperança en l’Església i en la societat. No ho oblideu. La voluntat de Déu és la nostra felicitat.

4. En camí cap a Cracòvia«Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu» (Mt 5,8). Estimats

joves, com veieu, aquesta Benaurança toca molt de prop la vostra vida i és una garantia de la vostra felicitat. Per això us ho repeteixo una vegada més: atreviu-vos a ser feliços.

Amb la Jornada Mundial de la Joventut d’enguany comença la darrera etapa del camí de preparació de la propera gran cita mundial dels joves a Cracòvia, l’any 2016. Ara fa trenta anys que sant Joan Pau II va instituir en l’Església les Jornades Mundials de la Joventut. Aquest pelegrinatge juvenil a través dels continents, sota la guia del Successor de Pere, ha estat veritablement una iniciativa providencial i profètica. Donem gràcies al Senyor pels fruits abundants que ha donat en la vida de molts joves arreu del món. Quants descobriments importants, sobretot el de Crist camí, veritat i vida, i el de l’Església com una família gran i acollidora. Quants canvis de vida, quantes decisions vocacionals han tingut lloc en aquestes trobades. Que el sant Pontífex, patró de la JMJ, intercedeixi pel nostre pelegrinatge a la seva estimada Cracòvia. I que la mirada maternal de la Benaurada Verge Maria, la plena de gràcia, tota bellesa i tota puresa, ens acom-panyi en aquest camí. Franciscus

Vaticà, 31 de gener de 2015. Memòria de Sant Joan Bosco

169

Conferència Episcopal Espanyola

Comissió permanent

CCXXXIV ReuniónLunes, 23 de Febrero de 2015

Los días 23, 24 y 25 de febrero de 2015 se ha celebrado la re-unión de la Comisión Permanente de la Conferencia Episcopal Es-pañola (CEE). En esta reunión, los obispos han estudiado cuatro documentos de trabajo:

– El borrador del Documento “Iglesia, servidora de los pobres”, de la Comisión Episcopal de Pastoral Social;

– El informe sobre Distribución del Clero en España, presentado por la Comisión Episcopal de Clero;

– Los obispos han reflexionado también sobre la Síntesis de las respuestas a los “Lineamenta” del Sínodo ordinario de los Obis-pos, que tendrá lugar en octubre de 2015, elaborada por la Sub-comisión Episcopal de Familia y Vida; y

– Mons. Adolfo González Montes, obispo de Almería y miembro de la Ponencia, presentó el borrador del Plan Pastoral de la CEE para el período 2016-2020.

Además, se someterá a la aprobación de la Permanente el Lecci-onario en Euskera, que presenta la Comisión Episcopal de Liturgia,

170

y las Ayudas para la iluminación de Catedrales y Templos, a cargo del convenio con la Fundación Endesa.

Como es habitual, habrá también diversas informaciones de las Comisiones y nombramientos y se informará sobre diversos asuntos de actualidad y de seguimiento. Finalmente se aprobará el Temario para la próxima reunión de la Asamblea Plenaria, que tendrá lugar del 20 al 24 de abril de 2015.

171

Tarraconense

Càritas Catalunyapresenta l’Informe de la Fundació FOESSA

sobre exclusió i desenvolupament social a Catalunya

El dijous, 26 de febrer, a la seu de la Conferència Episcopal Tarraconense, a Barcelona, ha tingut lloc la presentació de l’Informe de la Fundació FOESSA (Foment d’Estudis Socials i de Sociolo-gia Aplicada) sobre exclusió i desenvolupament social a Catalunya, amb els resultats de l’Enquesta sobre Integració i Necessitats Soci-als, 2013. L’acte ha estat presidit pel cardenal arquebisbe de Barce-lona i responsable episcopal de Càritas Catalunya, Lluís Martínez Sistach, acompanyat de la Dra. Carme Borbonès, presidenta de Cà-ritas Catalunya, del Sr. Francisco Lorenzo, coordinador d’Estudis, Comunicació, Sensibilització i Incidència de Càritas Espanyola, i del Dr. Àngel Belzunegui, director de la càtedra d’inclusió social de la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona. Han estat presents a l’acte, els representants de les Càritas Diocesanes dels deu bisbats de la Tarraconense, entre ells alguns directors i delegats episcopals.

L’Informe FOESSA, elaborat per la Fundació del mateix nom, vinculada a Càritas Espanyola des de l’any 1965, estudia de forma periòdica i continuada la situació social d’Espanya. Els anteriors in-formes, publicats els anys 1967, 1970, 1975, 1980-83, 1994 i 2008, tractaven en conjunt la situació social a Espanya. L’actual informe, el setè, tracta a més, la situació social en les diferents comunitats autònomes espanyoles. Per això en l’acte d’avui, s’ha presentat en detall la part de l’informe corresponent a Catalunya.

El cardenal Lluís Martínez Sistach ha detallat les dades més re-llevants de l’Informe i les ha resumides en deu idees força:

1. Catalunya registra un risc de pobresa i d’exclusió social inferior a la mitjana d’Espanya. Ocupa el quart lloc en les taules d’estudi i la taxa de pobresa i exclusió afecta el 20%

172

de la població. S’ha produït, però, un augment de llars que manifesten tenir dificultats per arribar a final de mes.

2. S’ha produït també un increment de la desigualtat a Cata-lunya, amb una evolució inferior a la resta d’Espanya. Una desigualtat que ha crescut en un 5,4%, enfront al 8,6% d’Es-panya, entre 2008-2012.

3. El nucli central de la societat catalana, allò que es deno-mina integració plena, és ja una estricta minoria, solament un 33% de la població no resta afectada per cap indicador d’exclusió social. L’exclusió severa arriba al 9% de la po-blació catalana, amb una incidència lleugerament inferior a la d’Espanya. És primordial oferir atenció d’urgència a 198.000 llars, en situació d’exclusió social severa.

4. Els problemes d’exclusió que més afecten a la societat cata-lana són els relacionats amb el treball, la vivenda i la salut.

5. A Catalunya, quatre de cada deu persones resta afectada per situacions d’exclusió lligades a temes de treball.

6. A Catalunya una de cada deu 10 persones viu allunyada dels espais de participació social i política. Hi ha una mostra cla-ra de desafecció política.

7. Tres de cada deu persones, està afectada per factors d’exclu-sió residencial (accessibilitat i adequació –barreres arqui-tectòniques–, habitabilitat i estabilitat de la vivenda). L’11% de les llars ha de fer front a despeses excessives per mante-nir la llar en condicions normals, la mateixa proporció que a la resta d’Espanya. Aquesta situació els aboca a una situació de pobresa.

8. La xarxa social propera és intensa i plural, i és per a moltes famílies l’aixopluc que els acull davant les situacions de cri-si. Les llars més vulnerables han acudit a l’atenció de Càri-tas, per davant dels serveis socials públics i d’altres entitats.

9. L’exclusió social afecta majoritàriament a les famílies po-bres, amb baixa taxa de treball i a les famílies amb fills pe-tits i joves.

173

10. El risc d’exclusió social es duplica entre la població a l’atur i entre aquella població ocupada amb treball a precari o in-termitent. Aquest risc s’incrementa entre les persones me-nors de 18 anys.

Per part seva, el Sr. Francisco Lorenzo, coordinador de l’estudi, ha destacat que 2 de cada 3 persones en exclusió ja ho estaven abans de la crisi i que tenim un model de benestar dèbil. Som davant d’un fracàs del model. En totes les noves iniciatives que sorgeixen hi ha una clara aposta per allò comunitari. Som a temps de tenir una reac-ció col·lectiva que ens faci sortir de la crisi. L’atur de llarga durada deteriora les capacitats personals. El que es destrueix en època de crisi no es recupera de forma espontània en temps de bonança.

El Dr. Àngel Belzunegui, bon coneixedor de la realitat social catalana, ha manifestat que amb la crisi una part important d’ella s’ha empobrit amb la crisi i ha fet especial esment del fet que un 15% de les persones amb treball a Catalunya són pobres; la feina ja no blinda contra el risc de la pobresa. Així mateix, la pèrdua d’habi-tatge genera una major situació de fragilitat. Ens trobem davant d’un cercle perniciós que afecta cada vegada més persones. Hi ha també una pèrdua important de renda familiar agregada. Hem de canviar de paradigma i passar d’una economia de béns materials a una econo-mia de béns relacionals.

La Dra. Borbonès ha moderat les distintes intervencions dels assistents, que han permès aprofundir en els diferents aspectes de l’informe, que s’adjunta en la versió catalana i espanyola.

Jornada d’Apostolat Seglar de Catalunya

La Comissió Interdiocesana d’Apostolat Seglar de Catalunya (CIAS) organitza pel proper dissabte 14 de març la Jornada d’Apos-tolat Seglar de Catalunya, amb el tema “Comunitat de deixebles evangelitzadors”, que tindrà lloc al Centre Borja dels Jesuïtes de Sant Cugat del Vallès.

174

Aquesta edició, presentada per Mons. Josep Àngel Saiz, bisbe de Terrassa, i Mons. Xavier Novell, bisbe de Solsona i bisbe delegat per la Conferència Episcopal Tarraconense per la CIAS, comptarà amb una ponència del Sr. Josué Fonseca, de comunitat Fe i Vida de Santander, un treball de grups, diàleg i informacions, l’Eucaristia i un dinar.

Els objectius d’aquesta Jornada són: fer visible la realitat de l’Apostolat Seglar, ajudar a la coneixença mútua, aportar elements formatius per créixer en consciència d’evangelització i recollir inici-atives que ajudin a promoure l’Apostolat Seglar.

La Jornada s’adreça als equips responsables a nivell diocesà i a nivell català de moviments i associacions laïcals; al responsable o representant i consiliari o acompanyant de la fe de cada grup dels moviments i associacions; i al responsable o representant i consiliari o acompanyant de la fe de grups no associats. En document adjunt trobareu els horaris i el sistema d’inscripció. Barcelona, 26 de febrer de 2015

175

Necrològica

Rev. Honorato Badenes Cucala, pvre.24-febrer-2015.

A la matinada del dia 24 de febrer de 2015 moria Mn. Honorato, sacerdot del nostre bisbat, rector emèrit de la parròquia Sant Josep Obrer, de la ciutat d’Amposta. En el temple d’aquesta par ròquia tin-gué lloc la Missa exequial presidida pel nostre Bisbe, Mons. Enrique Benavent Vidal, i concelebrada per més de 50 sacerdots.

Aquest temple parroquial del sector ampostí del Grao Quintanas va ser construït amb la tenacitat de Mn. Enrique Ferré, arxiprest, i de tots els ampostins; temple que fou beneit el 5 de novembre de 1970 pel Sr. Bisbe, Mons. Ricardo Mª Carles Gordó; temple i parròquia de la que va ser primer rector el Rev. José Canelles Insa; parròquia que, des de 1972, podem dir, que cresqué a l’ombra de Mn, Honorato, sota la seva responsabilitat, i baix el seu guiatge espiritual i material.

Mn. Honorato havia nascut a la localitat d’Adzaneta (Castelló) el 15 de maig de 1931, tenia, doncs, gairebé 85 anys. Com altres joves d’aquella població, ingressà al Seminari Diocesà de Tor tosa, la diòcesi a la que llavors pertanyia el seu poble. Al Seminari madurà aquella vocació de ser vei a Déu i als germans, que havia descobert al sí d’una família cristiana nombrosa en la que no podien faltar les vocacions consagrades. En aquest cas, un prevere (Honorato) i una religiosa (Jose fina).

Havent estat ordenat prevere a la Catedral de Tortosa el 27 de juny de 1954, Mn. Honorato exercí el seu ministeri a Albocàsser com a vicari (1954-1956); a tres parròquies de la Tinença de Benifassar: Ballestar, Fredes y la Pobla de Benifassar (1956-1959) com a ecò-nom i encarregat. Sempre guardà bon record d’aquest període i d’aquests llocs... dels quals, graciosament, s’anomenava “El darrer abat de Benifassar”. De la comarca singular de la Tinença passà a la par ròquia de l’Assumpció, de Vinaròs, com a vicari (1960-1961) i, després, a la de Vandellòs com a rector (1961-1972). Finalment des-

176

taquem els 35 anys (1972-2007) com a rector de la parròquia Sant Josep, d’Amposta, càrrec que compa ginava amb altres activitats apostòliques (classes de religió, atenció a les religioses, ajuda com a consiliari a grups de matrimonis a través dels Equips de la Mare de Déu, col·laboració a les tres parròquies d’Amposta després de la seva “jubilació”, etc.) Tant s’identificà amb la ciutat d’Amposta, que l’Ajuntament de la ciutat l’honorà amb la concessió del distintiu de “Fill adoptiu” de la Ciutat.

Mn. Honorato mai perdé el seu caràcter i esperit alegre i bonda-dós pel que es feia de voler. Així ho va entendre la gent que, mas-sivament, acompanyà les seves despulles en la celebració exequial, encomanant-lo al Senyor i manifestant el condol als familiars, espe-cialment als nebots -Alberto i Isabel- que el cuidaren amorosament. Pre guem per ell, perquè, com diu el text imprès en el recordatori, “Quan pregueu, si teniu res con tra algú, perdoneu-ho, i així també el vostre Pare del cel us perdonarà les vostres faltes”. (Mc 11, 24-26)

177

Gràfica Dertosense, s.l.Cervantes, 21 - 43500 Tortosa Dipòsit Legal: T. - 22-1958

Sumari

BISBATSr. BisbeParaules de vida: Lluitem contra la pobresa ..................................................................... 115 Jornada mundial del malalt ................................................................... 116 Quaresma: temps de veritat .................................................................. 118 Santa Josepa Bakhita ............................................................................ 120 Luchemos contra la pobreza ................................................................. 121 Jornada mundial del enfermo................................................................ 123 Cuaresma: tiempo de verdad ................................................................ 124 Santa Josefina Bakhita .......................................................................... 126

Activitats de D. Enrique Benavent Vidal, bisbe de Tortosa. Febrer 2015 .............................. 128

Visita PastoralOració a Jesucrist, Bon Pastor................................................................................................ 130Apartats del “Pla de la Visita Pastoral” .................................................................................. 132

Crònica diocesanaVIDA CREIXENT celebrà la festa dels seus patrons Simeó i Anna ..................................... 133Lluitem contra la pobresa. T’hi apuntes? ............................................................................... 134Celebració del dimecres de cendra a la Catedral de Tortosa. ................................................. 135Canvis relacionals. Viure sol / Viure en Residència ............................................................... 137Recull de notícies publicades al setmanari “Vida diocesana”. Gener 2015 .......................... 139

SANTA SEUSant PareConsistorio del Colegio Cardenalicio [12-13 de febrero de 2015]. Saludo del Santo Padre

Francisco a los Cardenales reunidos para el Consistorio .............................................. 145Audiencia General. Aula Paulo VI, Miércoles 4 de febrero de 2015 ..................................... 146Audiencia General. Plaza de San Pedro, Miércoles 11 de febrero de 2015 .......................... 150Audiencia General. Plaza de San Pedro, Miércoles 18 de febrero de 2015 .......................... 153Missatge del Sant Pare Francesc per a la per a la XLIX Jornada Mundial de les

Comunicacions Socials: Comunicar la família: ambient privilegiat de l’encontre en la gratuïtat de l’amor ................................................................................................. 157

Missatge del Sant Pare Francesc per al la XXX Jornada Mundial de la Joventut 2015: « Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu» (Mt 5,8) .................................................... 161

CONFERÈNCIA EPISCOPAL ESPANYOLALunes, 23 de Febrero de 2015 ................................................................................................ 169

178

Gràfica Dertosense, s.l.Cervantes, 21 - 43500 Tortosa Dipòsit Legal: T. - 22-1958

TARRACONENSECàritas Catalunya presenta l’Informe de la Fundació FOESSA sobre exclusió i

desenvolupament social a Catalunya ....................................................................... 171Jornada d’Apostolat Seglar de Catalunya ...................................................................... 173

NECROLÒGICAMn. Honorato Badenes Cucala, pvre. ............................................................................. 175

D i s p o n i b l e

D i s p o n i b l e

D i s p o n i b l e

Butlletí Oficial del Bisbat de Tortosa · llarg de la seua vida havia assumit com a programa de...

Documents

Transcript of Butlletí Oficial del Bisbat de Tortosa · llarg de la seua vida havia assumit com a programa de...