Butlletí nº 32/2012. Conté la Memòria de 2011

2 nouscamins

30 AÑYS NOU FORMAT

Teniu a les mans el butlletí número 32 i, com veieu, hem estrenat un nou format.Per començar, a la portada, us heu trobat amb el nou logotip de l’associació.Per altra banda, i seguint el pla estratègic 2010-2012, hem millorat el contingut del nos-

tre butlletí, afegint-hi la Memòria d’Actuació de l’any anterior.Fins ara, i en compliment de la nostra obligació de rendir comptes, hem publicat de

forma anual una revista divulgativa i una memòria d’actuació. Aquest any hem unificat esforços ieditem les dues publicacions en una sola. D’aquesta forma estalviem costos de publicació i aprofi-tem l’enviament de la revista per a explicar-vos, amb major detall, tot el que fem.

Esperem que gaudiu del nou format i que la informació de tots els projectes que duema terme, gràcies a la vostra col·laboració, us sigui més clara i accessible.

ÍNDEX

CARTA DE LA JUNTA DIRECTIVA ............................. 3

PILARÍN ................................................................ 3

ESTRENANT SOSTRES ........................................... 4Dolors Puértolas

CREATIVITAT I RECICLATGE ................................... 5Ma Assumpció Fornaguera

ELS PROCESSOS COMUNITARIS, ELEMENTSIMPRESCINDIBLES PER A FOMENTAR INICIATIVES ... 6María José Morales

BUSCANT EL DIÀLOG / DYALÒG LA ......................... 7Michael D. Wolfe

INAUGURACIÓ A NAPEIKAR ................................... 10Wycliffe Ochieng, MCSPA

AGRICULTURA EN ÈPOCA SECA ............................. 11Lourdes Larruy, MCSPA

L’EXEMPLE ES MULTIPLICA ................................. 12Rosa M. Murillo, MCSPA

UNA INVERSIÓ SENSE RISC ................................. 14Silvia Garriga

JORGE, UN NEN MOLT ESPECIAL .......................... 15Montserrat Madrid

CELEBRANT LA VIDA DEL SENYORROBERT PETABONG ............................................. 16Steven Ochieng, MCSPA

FA FRED A JARDINES DE SAN JUAN AJUSCO ......... 18Mónica Redolad

Oficinas

BARCELONA:Sant Nicolau, 9, baixos esq. 08014 BarcelonaTelèfon 93 231 07 12. Fax 93 231 23 50nouscamins@nuevoscaminos.net

MADRID. Departament d’Administració:Jorge Juan, 65, 3º. 28009 MadridTelèfon 91 577 68 97. Fax 91 578 13 58nuevoscaminos@nuevoscaminos.net

http://asociacionnuevoscaminos.blogspot.comwww.nouscamins.net

Dip. Legal nº 47.240-87

Les opinions expressades pels autors són responsa-bilitat seva. Nous Camins no està necessàriamentd’acord amb elles.

Volem manifestar la nostra gratitud a totes les per-sones que treballen voluntàriament en aquest but-lletí, ja sigui escrivint, traduint o recollint articles,o preparant els enviaments. Sense ells, aquesta edi-ció no hauria estat possible.

Redacció central:Sílvia Garriga, María José Moralesi Beatriz Mendoza

Disseny Gràfic: mayæstudi

Cuberta: Collage amb les portades del butlletí rea-litzades en els nostres primers 30 anys de vida.

Sempre hem cregut que una de les fortaleses de NousCamins és la fidelitat dels seus socis i col·laboradors.Durant 30 anys ens heu demostrat que creieu en el treballque realitzem, i el vostre suport continuat ens permetseguir renovant el nostre compromís per un món millor.

Podreu constatar en els nostres comptes allòque duem mesos escoltant en els mitjans de comunicació,que les ajudes i subvencions públiques a ONGDs han dis-minuït de forma tallant i en alguns casos s’han suspès.Sabem que la crisi actual està obligant a prendre mesuresdràstiques per a pal·liar els seus efectes, però cal recordarque seran moltíssims els que sofriran les conseqüències deles retallades, i no únicament dintre de les nostres fronte-res. Hem de ser conscients que la crisi que aquí ens afec-ta es pateix des de fa anys, i de forma permanent, en moltspaïsos i que són molts, en tot el món, els que cada diaestan engrossint les files dels que anomenem pobres. Lapobresa està augmentant de forma alarmant, i segueix sentun acte de responsabilitat dels ciutadans d’aquest móndonar una resposta a la palpable injustícia del fet de néi-xer en determinat país o en determinada zona del plane-ta arrasada per les guerres, els desastres naturals o els pès-

CARTA DE LA JUNTA DIRECTIVAsims índexs macroeconòmics. No escollim on naixem, nipodem fer res per canviar això. Aquesta és la principalinjustícia amb la qual hom pot topar-se en el momentd’arribar al món.

Ara que els governs estan preocupats (o aixòdiuen) per la reestructuració dels deutes interns, les pri-mes de risc, la liquiditat de les arques, i tots aquests termesque ens assalten cada dia en les notícies, són els ciutadansels que una vegada més estan donant una lliçó de solida-ritat. Ciutadans que sense deixar-se contagiar per aquestpessimisme que ens envolta prenen consciència que somnosaltres els protagonistes dels nostres temps, els quepodem contribuir a millorar el planeta en què vivim enlloc de girar la mirada i pensar que ja tenim prou proble-mes aquí com per a ocupar-nos dels d’allà.

El nostre més profund agraïment a tots aquellsque a través de les seves quotes, els seus donatius i el seu tre-ball voluntari esteu aportant el vostre òbol per a aconseguirun món més just. No podem fer res més que descobrir-nosdavant tots aquells que veieu que n’hi ha tantíssims queestan pitjor que nosaltres. De tot cor, i en nom dels quereben les vostres ajudes, MOLTES GRÀCIES.

PILA

RÍN

Adentro es diu Carmen, i és la catequista del poble. Ella vaconvocar tot el poble i els va explicar que finalment tení-em els diners per a portar a terme el projecte que totsvolien: millorar els seus habitatges i construir latrines per ales famílies que no tinguessin. Ells havien de col·laborar fentel clot per a les latrines, aportant la sorra, i ajudant en tot elpossible el paleta encarregat del projecte.

El paleta, un expert en latrines que porta anyscol·laborant amb nosaltres, i que ja ha construït més de500 en la zona, els va ensenyar la importància que té rea-litzar un manteniment adequat a les latrines perquèaquestes tinguin una llarga durada. També els va explicarque tenir un bany sanitari és bàsic per a evitar el còlera,malaltia que durant l’any 2011 any va causar la mort demés de 100 persones en tot el país.

El següent pas va consistir a visitar els interessatscasa per casa per a decidir si la vivenda estava en condicionsde participar en el projecte o no. La nostra sorpresa va sertrobar que diverses cases estaven tan deteriorades que no espodien arreglar. La deterioració era tan gran que no espodia fer res per a millorar-les. Amb alguns propietaris vamacordar que, si milloraven i redreçaven els habitatges donantmés solidesa a l’estructura, es podria canviar el sostre. Lesexpectatives per part de la comunitat van anar creixent finsque es va notificar quines serien les cases beneficiades. Vasorgir llavors algun conflicte amb les famílies que van que-dar fora del projecte. Però, després de parlar amb ells i expli-car-los les raons per les quals no era viable treballar en elsseus habitatges, tot va quedar solucionat.

En les següents visites que vam realitzar era

4 nouscamins

L’any 2010, Nous Camins, amb el suport de l’AgènciaEspanyola de Cooperació, la Diputació de Castelló il’Ajuntament de Vacarisses, van cofinançar un projecte delatrines i habitatges a Sabana Yegua, una zona de la provín-cia d’Àzua situada al sud-est de la República Dominicana.

El projecte va tenir lloc a quatre comunitats:Sabana Egua, Projecto D-1 Ganadero, Galindo Adentro iGalindo Afuera. El resultat final va ser la construcció de54 sostres d’habitatges i 87 latrines.

La comunitat més beneficiada va ser la deGalindo Adentro, comunitat en la qual va sorgir la ini-ciativa del projecte. Galindo Adentro està situat en unazona agrícola on es planta tomàquet, blat de moro i plà-tan. Per a arribar fins al poble s’ha de recórrer una llargadistància fins arribar on s’acaba el camí, més enllà no hiha res. La qual cosa fa que la comunitat quedi aïllada dela resta dels pobles de la zona, al vessant de la muntanya.Els seus habitants viuen de les cabres, el carbó, la fusta il’agricultura. Amb els escassos recursos que obtenen d’a-questes activitats s’han vist obligats a construir i viure encases de fusta molt senzilles amb sostres de fulla de palmaque no impedien que la pluja, la pols i els insectes entres-sin dins d’elles. La precarietat de les seves cases va ser elprincipal motiu pel qual feia ja temps que la gent delpoble ens havia plantejat la possibilitat de realitzar unprojecte per a la millora dels seus habitatges i la conse-güent millora de la higiene del l’entorn.

Quan vam obtenir el finançament necessari vampoder engegar el projecte. El primer pas va consistir a reu-nir-se amb la comunitat. La líder comunitària de Galindo

ESTRENANT SOSTRES> Dolors Puértolas. REPÚBLICA DOMINICANA

inevitable que es formés una comitiva que ensanava seguint al paleta i a mi al llarg de tot el tra-jecte, comitiva que anava creixent al llarg de l’úniccarrer del poble. Per sort aquest no és molt gran!Van començar també a acostar-se famílies que ensexplicaven els seus problemes. Algunes dones ensvan contar que eren caps de família amb diversosfills i que vivien pagant lloguer a casa aliena o quecompartien l’habitatge amb un familiar que lesacollia. Els vam explicar que no se les podia bene-ficiar amb el projecte en la part de l’habitatge per-què aquest consistia només a canviar sostres, i lla-vors algunes d’elles ens van fer una proposta nova:elles posarien en peus les parets de les seves cases illavors podien passar a ser part del projecte. Alçar lacasa, amb fusta o buidatge (ciment buidat en mot-llures) era molt costós per a elles i representava ungran esforç per la seva banda, però consideravenque era l’ocasió per a tenir una casa pròpia i dignaper a les seves famílies.

Encara que no era el que s’havia planejatinicialment, vam decidir accedir a la seva petició i aGalindo Adentro es van alçar, en menys de dos mesos,10 habitatges nous. Al final del projecte la comunitat deGalindo Adentro es va beneficiar amb la reconstruccióde 29 habitatges i la construcció de 28 latrines noves.

La resta d’habitatges i latrines van ser per aGalindo Afuera, Ganadero i Sabana Yegua. Tots elsbeneficiats estan molt agraïts pel projecte.

Des d’aquí volem també nosaltres expres-sar el nostre agraïment a les diferents institucions ials col·laboradors de Nous Camins que han partici-pat en aquest projecte. Fer que aquestes famílies tin-guin ara un habitatge digne i una latrina és un dretfonamental, i els beneficiaris d’aquest projecte viuenara en millors condicions.

nouscamins 5

CREATIVITAT I

RECICLATGE> Ma Assumpció Fornaguera. BOLÍVIA

Quan al Nord comença a sentir-se la tardor, al Sud ens flo-reix la primavera. A Espanya els estudiants comencen elcurs escolar i al mateix temps a Bolívia ens preparem pera les vacances d’estiu. De vegades dóna la sensació quejuguem al “món a l’inrevés”.

Encara que sovint ens trobem en situacionsdifícils i de mancances, tractem de trobar moments perpassar-nos-ho bé. Per això als dos centres matern-infantilsde Santa Cruz de la Sierra, hem estat atrafegats amb la granfesta de la primavera.

Primer les educadores van escollir el tema, “elsmitjans de transport”. Seguidament els pares van triar jun-tament amb els seus fills, el transport per modelar i vanconfeccionar disfresses per representar el mitjà escollitintentant utilitzar principalment materials reciclables.

La creativitat de les famílies va ser extraordinà-ria: a partir d’objectes i materials que normalment acabena les escombraries van crear disfresses representant els dife-rents “mitjans de transport”. Infants disfressats d’helicòp-ters, nens i nenes vestits com a trens, vaixells, cotxes, busos,camions, avions, moto-carros. Tots van participar a l’acte,fent representacions i balls festius per celebrar que ja haviaarribat la primavera!

Els adults van ser els grans artistes (la mare, el pare,l’àvia, la tia,…), mentre preparaven la seva composició i, gai-rebé sense adonar-se’n, van transformar un tros d’escombra-ries en un valuós objecte: una joguina.

El joc és una part important del desenvolupamentdels nens i nenes. A través d’ell es desenvolupen la motricitatgrossa i fina, el llenguatge, la visió, l’audició, el sentit del tacte,etc. Una joguina desenvolupa la imaginació del nen o la nenai amb això la capacitat d’abstracció i la creativitat que seràtranscendental per al progrés del seu aprenentatge.

Seguim treballant per tal de fomentar la creati-vitat i la imaginació dels més petits. Davant de la tendèn-cia passiva d’asseure’s davant el televisor o l’ordinador, pro-moguem l’estimulació de nens i nenes amb el joc i el reci-clatge. Quan siguin grans seran més capaços d’enfrontar-seals reptes amb iniciativa i resolució.

6 nouscamins

El somni que sempre anhelem organitzacions,comunitats i ONG’s en tots els treballs de des-envolupament comunitari, és el de veure com,amb el temps, van sorgint iniciatives amb bonsfonaments per part de les persones de lacomunitat amb la qual treballen, i desitgemveure com elles mateixes porten a terme lesiniciatives i som felices veient el progrés que,amb el seu ajut, aconsegueixen altres famílies ila seva pròpia. No sempre són molt visibles elsresultats, però tots aquells que els han engegatestan d’acord que va valer la pena l’esforç, queels ha ajudat en el seu creixement personal icomunitari, i que han après dels errors perquèles futures iniciatives siguin millors.

Vivim en una societat en la qual esvaloren molt els resultats, les estadístiques, laproducció i l’autosostenibilitat dels projectes.De vegades desconeixem o no donem la sufi-cient importància al fet que arribar a aquestsresultats exigeix mantenir llargs processos detreball amb cadascun dels membres de lacomunitat. Quan això es realitza, les personesse senten valorades i dignes, compreses i recol-zades en els moments difícils, animades i valo-rades per ser qui són i amb ganes d’aprendre imillorar el seu dia a dia familiar i comunitari.Només valorant suficientment aquests llargsprocessos, que van transformant les famíliesamb les quals tenim contacte, és com podemser més conscients del difícil, però important,que és aconseguir que es portin a termeaquestes iniciatives comunitàries. Elles són lesque marcaran el futur i la felicitat de la gentque les ha realitzat. Aquests processos nopodem “veure’ls” d’una manera externa, ni“quantificar-los” amb taules, ni incloure’ls enles estadístiques dels resultats, ni podem “fer-los una foto”. Però sabem que només a travésd’ells, del temps i dels esforços que en ells s’in-verteixen sorgiran iniciatives i programes quesí que podran ser vistos i comptats.

En les veredas de La Calera, on desde fa anys Nous Camins dóna suport al treball

ELS PROCESSOS COMUNITARIS,

ELEMENTS IMPRESCINDIBLESPER A FOMENTAR INICIATIVES> María José Morales. COLÒMBIA

nouscamins 7

comunitari que en ells es realitza, han sorgit iniciati-ves a diversos nivells: personal, familiar i comunitari.Des d’aquí volem donar les gràcies a tots aquells queamb la seva contribució i a desgrat de les dificultatseconòmiques què vivim, han fet possible que aquestesiniciatives s’hagin pogut desenvolupar.

Fa unes setmanes vam visitar l’AnaCastañeda, una de les promotores que vivia en la vere-da de la Aurora Alta. Fa dos anys ella i la seva famíliavan poder anar-se’n a viure a un poble a dues horesde Bogotà. Ens va explicar que llavors van iniciar unnou projecte familiar i avui dia tenen un petit terrenyon han construït casa seva, una horta i un corral ambpollastres. Ja són avis, estan feliços en la seva nova casai la seva filla menor estudia a la universitat. Ens deiaque si no hagués fet els cursos comunitaris, o nohagués participat en els diferents programes d’hortes igranges familiars no se li hagués ocorregut mai sortirde les veredas on estaven per a començar alguna acti-vitat nova amb la seva família. Ara ens ensenya orgu-llosa la seva casa i tot el que ha assolit, contenta d’ha-ver dut a terme la seva iniciativa familiar.

Una altra de les promotores comunitàriesde la zona té el seu propi viver en la vereda. Les ven-des li van bé i ha contractat com a ajudant de jardi-neria al Rafa, un jove de 20 anys amb dèficit cogni-tiu que ha anat ja a diversos col·legis especials, peròa qui, per ser major d’edat, la seva família, molthumil, li insistia en què havia de treballar. I ara estàtreballant en el viver de l’Olga. Amb el seu primersou es va comprar un rellotge per a no fer tard al tre-ball. Va ser iniciativa de l’Olga la d’ajudar al Rafaamb un treball, l’Olga està molt contenta i satisfetad’aquesta iniciativa; Rafa i la seva família molt més.

Una altra iniciativa que s’està desenvolu-pant en la vereda és a nivell comunitari amb jovesamb habilitats especials. Des de principis d’any des-envolupem diversos programes i passejos d’integra-ció amb aquests joves i amb les seves famílies. Arauns altres joves de la zona han decidit continuar ambaquesta iniciativa d’integració i han aconseguit elsuport de més famílies i de les autoritats del muni-cipi al que pertanyen a les veredas. Gràcies a aquestainiciativa els joves amb habilitats especials participa-ran de programes i activitats organitzats perl’Ajuntament, integrant-se en els programes educa-tius i familiars organitzats per a ells.

Aquestes i moltes altres són iniciatives por-tades a terme per persones que viuen i formen partde les veredas de La Calera, resultat d’un procéscomunitari dut a terme amb l’esforç de tots, el vos-tre també, al llarg d’aquests anys. Gràcies a tots, amicsi col·laboradors de ANC per haver format part d’a-quests processos generadors d’iniciatives comunità-ries. Gràcies per seguir confiant en les comunitats iles persones del municipi de La Calera.

BUSCANT

EL DIÀLEG/ DYALÒG LA> Michael D. Wolfe.

REPÚBLICA DOMINICANA

Fa quatre anys que la Comunitat de San Pablo vacomençar Lekòl per als immigrants haitians adultsa Sabana Egua. En la lekòl aprenen a llegir, aescriure i a millorar el seu espanyol, esperant aixídotar-se amb les eines necessàries que els perme-tin dur una vida més digna dintre de la realitatcomplexa i, en molts sentits, trista que els perto-ca viure en la República Dominicana.

La situació sociopolítica i econòmicadels immigrants haitians en el nostre cantó de laRepública Dominicana és difícil, tant com ho ésper als immigrants en moltes parts del món. En lanostra zona rural, on la major activitat econòmi-ca és la que genera l’agricultura, la majoria delshaitians treballen com a jornalers, “passant dies”.I, atès que la majoria són il·legals o tractats com siho fossin, reben un salari més petit que els delsseus companys dominicans. A més han d’afrontarabusos de poder per part dels que els “contrac-ten” (o sigui, els terratinents que els recullen alcostat de l’autopista pel matí). Unes vegades noels paguen. Unes altres els amenacen de cridar ala policia perquè els deportin, i en ocasions fins itot utilitzen la violència física, si hi ha reclama-cions de drets bàsics. Òbviament no tots els casossón així, i hi ha terratinents dominicans que trac-ten bé els seus pagesos haitians, però lamentable-ment els casos d’abús no són escassos. De totesmaneres, no ens és difícil d’imaginar la situació enels seus pobles d’origen, ja que ells mateixos ensdiuen: “aquí estem malament, però millor queallà.” Per a molts d’ells les opcions de vida sónmolt limitades.

Tot això és la realitat dels immigrantsen molts llocs del món, sobretot en el cas delsanomenats il·legals, i Lekòl ens ha servit enaquests anys per a anar coneixent més a fons larealitat que viuen els haitians aquí al “Sud” i enaltres parts de la República Dominicana. Amb ellshem anat dialogant i reflexionant per a podercomprendre millor la seva situació i poder-losajudar, ja que aquí, on treballem, el nombre d’hai-tians és considerable.

La història de la relació entre Haití i la

8 nouscamins

República Dominicana és llarga i complexa, encaraque són dos pobles caribenys amb influències simi-lars. Les seves històries colonials –Haití amb els fran-cesos i la República Dominicana amb els espan-yols–, han desenvolupat cultures molt diferents, tantque encara que siguin dues nacions que compartei-xen una petita illa (comparant els 76,480 km2 deL’Espanyola amb els 504,030 km2 d’Espanya), nocomparteixen ni la llengua. És important saber quela independència que celebra la RepúblicaDominicana el 27 de febrer de 1844 és la indepen-dència d’Haití, que va controlar l’illa sencera per 22anys; aquest detall posa en evidència la complexitatde les relacions entre dominicans i haitians.

La història, juntament amb un arrelat nacio-nalisme a banda i banda de la frontera són el que, almeu entendre, ha dut a la gran falta de diàleg queexisteix avui dia entre haitians i dominicans. Vivint alcostat dominicà es veu aquesta realitat més clarament,no solament en el racisme popular envers els haitians,sinó també en les institucions del govern que dificul-ten que un haitià aconsegueixi la residència o un sim-

ple visat per a entrar a la República Dominicana.Personalment, en els anys que duc treballant aquí enla República Dominicana, he vist empitjorar aques-ta situació fins al punt que els dominicans d’ascen-dència haitiana tenen problemes per a aconseguircòpies dels seus documents d’identitat o de les sevesactes de naixement. De fet el 24 d’octubre de l’anypassat l’Estat Dominicà va haber de presentar-se aWashington DC davant la Comissió Interamericanade Drets Humans per revisar aquesta realitat.1

Comento tot això no per a entrar en undebat complex sobre immigració, sinó per a explicarel context actual i real en què estem treballant amb elsimmigrants. Només així es pot entendre la importàn-cia d’una institució com Lekòl, que es converteix en labase per a formar comunitat i crear un ambient deseguretat entre la població haitiana. I, al mateix temps,aportar una certa de dignitat humana a una poblacióque viu una quotidianitat precària i exposada a abusoseconòmics, físics i legals.

Les relacions i infraestructures que s’handesenvolupat a partir de Lekòl ens han servit per a pro-

BUSCANT EL DIÀLOG / DYALÒG LA

nouscamins 9

var altres maneres d’estar al servei dels immigrants. Esfàcil imaginar que aquest centre va arribar a ser desumma importància per a ajudar els immigrants nou-vinguts després del terratrèmol d’Haití al gener de2010, i per a ajudar els que ja estaven aquí, però tenienfamília a Port-au-Prince, o prop de la ciutat.

Els serveis i programes que tenim per a lacomunitat haitiana, a més de Lekòl, inclouen l’ajudalegal, suport en casos d’abusos clars i petits projectesd’agricultura per a ajudar a famílies.

En l’àmbit legal el que es pot fer és moltlimitat. De la mateixa manera que no és fàcil per a lapoblació dominicana “declarar” als seus fills/es quanneixen, i assegurar d’aquesta manera que tinguin l’ac-ta de naixement que és necessària per a assegurar laseva identitat i perquè puguin gaudir dels seus dretsbàsics com a ciutadans: anar a escola, rebre atenciómèdica en el sistema de salut pública i votar. Menysfàcil ho és per als immigrants haitians il·legals queactualment no poden declarar de forma legal els fillsque hagin nascut en territori dominicà. El resultat detot això és que tenim en la zona molts nens que nohan estat declarats, nens sense país i sense cap docu-ment d’identitat. Estem treballant per a ajudar-los,almenys, a aconseguir la seva nacionalitat haitiana.

Quant al suport en casos d’abús, són míni-mes les intervencions que podem fer. Quan hi vahaver un assassinat i els policies van arrestar una des-ena de haitians per a deportar-los, vam anar a la presóprovincial a preguntar per la relació dels arrestos ambl’assassinat i per a veure si podríem assolir que els dei-xessin tornar amb les seves famílies. Ens van dir queno, que la seva deportació ja estava en procés, i que amés estaven a la República Dominicana il·legalment,així que no vam poder fer res per ells. No obstantaixò, una hora després ja els havien deixat en llibertat.En una altra ocasió, quan va haver-hi una “recollida”(una espècie de pesca d’il·legals per les localitats)d’immigrants haitians per a deportar-los, vam rebreuna llista llarga de persones il·legals per a les quals pre-parem carnets i vam demanar a la policia que si para-ven a una persona amb carnet que la deixessin en lli-bertat, donat que aquestes persones participaven en lesactivitats de la parròquia i de la comunitat. Aquestallista i els carnets no tenien cap valor legal (tal com uncomandant ens va dir!), però almenys va cridar l’aten-ció dels policies el fet de saber que alguns dels immi-grants que paraven eren persones que ja tenien unallar i que pertanyien a una comunitat. En aquests casosno es tracta de promoure la immigració il·legal/indo-cumentada, sinó d’intentar assegurar que els haitianssiguin respectats com a persones amb dignitat. I enca-ra que en el cas d’aquests “carnets” ens afavoreix queel sistema sigui tan poc clar i controlat, preferiríemveure unes lleis més clares que es complissin de forma

regular, perquè aquesta flexibilitat que existeix per aaplicar la llei afavoreix els molts abusos que ocorren.

Respecte a l’agricultura, a part d’ajudar-losa mantenir petits horts a les seves cases, l’esforç mésgran que hem portat a terme amb els immigrantshaitians va ser el de crear una cooperativa per apoder comercialitzar les papaies de diverses famílies.Esperem fer molt aviat una altra cooperativa per acomercialitzar els plàtans.

De tots aquests esforços, humils però ambpersones concretes, el més important que es va fent,al meu entendre, és crear espais en els quals haitiansi dominicans interactuïn amb respecte. Així es posarostre a les persones i no es parla d’un col·lectiu cri-dat “dominikèn yo” o “els haitians”, ans de personesde carn i os, i sobretot, persones amb nom propi. Apoc a poc estem assolint que hi hagi més participa-ció per part de tots a les reunions comunitàries i enels projectes de la zona. I això és possible gràcies, engran part, a les persones que s’han atrevit a trencarbarreres i esquemes.

No pretenem de cap manera arribar a sermotors de canvi en l’escenari internacional. El quevolem fer és ajudar a transformar d’una forma directales vides de persones concretes, de carn i os, i ambnom, perquè puguin viure amb més dignitat, siguin dela nacionalitat que siguin. Volem ajudar a superar lesbarreres d’identitat o de nacionalitat, la qual es defi-neix en gran part per manifestar un orgull “contra l’al-tre”, perquè la realitat socioeconòmica, que ja és sufi-cientment complexa sense el prejudici mutu, siguimés positiva, i potser fins i tot més fructífera.

1. En la nova constitució de 2010, els immigrants irregularses consideren “en trànsit” en el país, una designació normal-ment aplicada a turistes i diplomàtics. Ara, quan es tractad’obtenir la nacionalitat per Jus solis, els pares han de serresidents en el país i tenir la documentació legal per a pro-var-lo. No obstant això, fins a l’any 2004, quan la llei demigració definia “en trànsit” a les estades en el país permenys de 10 dies, la llei considerava els nascuts en el terri-tori dominicà com ciutadans dominicans, anessin amb elsseus pares “legals” o no. Amb la qual cosa, hi ha moltsdominicans d’ascendència haitiana en el país, però tambéper a ells, que sempre han estat ciutadans dominicans, lasituació legal s’ha posat més difícil en els últims anys. Ambla “Resolució 012/07” de 2007 de la Junta CentralElectoral (l’entitat governamental responsable dels registresd’identitat) per a depurar les irregularitats en la registrecivil. La JCE, sobre la base d’aquesta resolució, sol negarcòpies d’actes de naixement i la renovació del carnet d’i-dentitat a persones d’ascendència haitiana, moltes vegadesinformant a la persona que el seu cas ha de ser revisat.Aquesta situació va ser revisada a Washington el 24 d’octu-bre en la Comissió Interamericana de Drets Humans.(Fonts: Bolivar Diaz, J. Genocidio civil inaceptable. HOY, 15d’octubre 2011; Discriminación institucionalizada. Observatori9: Abril - Julio 2011. SJRM Santo Domingo).

10 nouscamins

El passat mes de Juliol de 2011 va tenir lloc la inau-guració de la guarderia del Centre Matern-infantil dela població de Napeikar, localitat situada en la divisióadministrativa de Lapur al districte Nord de Turkana.Els fons rebuts a través de l’Associació Nous Caminsen col·laboració amb “projecte Vitala” (actualmentFundació Vipeika) són els que han fet possible queaquest centre sigui una realitat. La inauguració va serfeliçment celebrada amb la participació de diversos iil·lustres visitants, autoritats locals i tota la població deNapeikar, que s’alegra de poder tenir un centre d’a-questes característiques a la seva localitat.

Va produir una profunda satisfacció el fetque els pobladors d’aquesta localitat en expansiópuguin ara disposar d’un centre, que a més d’oferirels serveis de guarderia i educació infantil, té curadel control nutricional d’aquests nens i intenta serun focus de formació per a les seves mares i lacomunitat en general. Un fet diferencial d’aquestcentre és que juntament a les instal·lacions cons-truïdes (tancat, aules, cuina, magatzem, oficina iresidència de qui cuida l’establiment) s’ha engegatun hort que pretén fomentar la pràctica de l’agri-cultura entre les mares com a font de recursos local

i com a suport directe per al programa de rehabili-tació nutricional que es realitza al centre.

En aquests mesos passats on els problemesde la sequera han multiplicat per deu els habitualsproblemes que recauen sobre la zona, poder cele-brar la inauguració d’un centre d’aquestes caracte-rístiques actua com a revulsiu moral per a la comu-nitat local i com una fita en la lluita contra el sub-desenvolupament, la ignorància i la fam.

El centre acull fins a 120 nens i compta ambuna infraestructura d’aigua provinent d’un pou comu-nitari prop del centre que permet millorar les condi-cions d’higiene i començar la pràctica de la irrigacióper a la micro-agricultura. Els recursos humans ambels quals compta el centre (el coordinador, un cuida-dor amb el seu ajudant, cuineres i vigilant) són uncomponent crucial perquè l’ús d’aquestes instal·lacionstingui l’efecte esperat entre la població de Napeikar.

Amb l’esperança que la petita aportació quesignifica la construcció d’aquest Centre a Napeikarajudi substancialment a millorar la qualitat de vida dela comunitat i dels turkana de la zona, des d’aquesteslínies volem agrair l’ajuda prestada a tots aquells quehan possibilitat la consecució d’aquest centre.

INAUGURACIÓ A NAPEIKAR> Wycliffe Ochieng, MCSPA. TURKANA (KENYA)

Foto: FUNDACIÓN VIPEIKA

nouscamins 11

Etiòpia és un país amb una cultura antiquíssima, l’es-ment dels abissinis es remunta als textos bíblics.L’agricultura, practicada a Etiòpia des de temps imme-morials, és part d’aquesta cultura. La situació de lapoblació etíop, en la seva majoria, no és la de tribusnòmades que no coneixen l'agricultura, sinó que és unpoble agricultor des de sempre.

Per què llavors és un país tan empobrit, ambgran part de la seva població sumida en la malnutrició?

A més de raons de tipus històric, sociològic,polític, i més recentment les conseqüències de l’entradaen el país d’excedents alimentaris, també hi ha una raóde tipus pràctic que té molt a veure amb la situació d’es-cassetat d’aliments actual: el tipus d’agricultura que espractica en molts llocs d’Etiòpia.

En moltes zones del país es planta gairebéexclusivament cereal abans de l’època de pluges, reco-llint una collita a l’any. Alguns anys hi ha també plugescurtes en el mes de març, i aixó permet plantar en

menor quantia i tenir una segona collita. Això significaque molts dels camperols etíops tindran com a ingressoseconòmics per a totes les despeses familiars de l’any, allòque recullin en els mesos de novembre i desembre.

La mitjana anual de pluviositat a Etiòpia nodenota que sigui una terra dràsticament seca. Tampocno és un país especialment superpoblat: l’extensiód’Etiòpia és de 1.174.000 km2 i la seva població és de84 milions d’habitants.

Un dels problemes que es presenten en el paísés que plou pràcticament 3-4 mesos l’any, ocasionantfortes riuades que erosionen fatalment el sòl per on llis-quen. Un altre problema és la temperatura: Etiòpia té laplanícia més alta d’Àfrica, Central Plateau, a 2.700 md’altitud, la qual cosa va fer que a aquest país se l’ano-menés “el sostre d’Àfrica”. Les temperatures a aquestaalçada varien diàriament una mitjana de 20 graus delmatí a la nit. Tots aquests elements fan de l’agriculturaun repte difícil per al país, però no impossible.

AGRICULTURA

EN ÈPOCA SECA> Lourdes Larruy, MCSPA. ETIÒPIA

Foto

: M

CSP

A

12 nouscamins

magatzem i una cuina, a l’estil local, on poder ensen-yar a cuinar els aliments produïts en l’hort.

Durant l’any passat el programa agrícola esva fer extensiu a Gacheb, un llogaret proper. Allí s’hapromogut el desenvolupament de l’agricultura ambun programa d’educació teoricopràctica que vaincloure xerrades sobre la producció agrícola, la cre-ació d’horts experimentals, la plantació d’arbres frui-ters i la construcció de dos pous manuals per regarels horts durant l’època seca.

La collita dels productes plantats durant elscursos, s’usa per a l’alimentació dels nens del Centrematern-infantil de Mizan Teferi. Als nens també se’lsensenya el procés de producció de les fruites i leshortalisses, així poc a poc aprenen les cures quenecessiten els horts d’on procedeix alló que mengen.Ara juguen a plantar hortalisses i arbres fruiters, i finsi tot cuinen la collita!

Les persones que han participat en els pro-grames d’agricultura han vist que, venent allò quehan produït poden generar ingressos per l’economiafamiliar i comprar la resta d’aliments que necessiten.L’experiència va ser tan positiva que va sorgir la pos-sibilitat d’aprendre a fer pa i melmelades per incre-mentar els seus ingressos mitjançant la seva venda.

En passar pel Centre matern-infantil deMizan Teferi o pel lloc on es fa el programa d’agricul-tura al poble de Gacheb hi ha persones que es queden

L’EXEMPLE ES

MULTIPLICA> Rosa Murillo, MCSPA. ETIÒPIA

La ciutat de Mizan Teferi està situada al sud-oestd’Etiòpia, a 561 quilòmetres d’Addis Abeba i propde la frontera amb Sudan.

La Comunidad Misionera de San PabloApóstol y María Madre de la Iglesia es va establir aMizan Teferi l’any 2002. Des de llavors ha realitzata la zona programes de salut, educació infantil, agri-cultura i programes de millora dels recursos aqüí-fers. L’any 2006 es va posar en marxa el Centromaterno-infantil San José de la Montaña, on 180 nensi nenes, entre els 4 i els 6 anys d’edat, reben diària-ment educació preescolar, esmorzar i dinar.

Els dissabtes assisteixen al centre un grupde 60 nens per rebre classes d’anglès i amb ells esrealitzen activitats d’esbarjo, jocs, projecció depel·lícules i activitats a l’hort.

També en el centre matern-infantil s’hanrealitzat activitats per a la capacitació d’un grup de 30dones en el cultiu d’hortalisses i arbres fruiters, i en lapreparació dels aliments. Per això es va construir un

Gimbichu és una població que es troba a 95km de la capital Addis Abeba, a 17 km de la carreteraasfaltada que va d’Addis Abeba cap al nord-oest del país,a 2.729 metres d’altitud. L’agricultura en aquesta zona esredueix a una collita anual, en el mes de novembre, deblat, cigrons, pèsols i faves essencialment. La quantitat desacs de 100 kg que produeix de mitjana una família enel seu tros de terra oscil·la entre els 150 i 200 sacs. Aixòés el que tenen per a tot l’any. El seu concepte d’agri-cultura respon a aquesta realitat: quan plou es planta,fora d’aquesta època no es pot plantar res.

Des de l’any 2008 la Comunitat Missionerade San Pablo Apòstol i María, Mare de l’Església vacomençar un hort en el Centre Matern Infantil deMuketuri per proveir de verdures als 270 nens queassisteixen al centre de preescolar. Després de perforarun pou a 83 metres obtenint un cabal de 7litres/segon, s’han pogut conrear tot tipus de verduresi tubèrculs: patates, cebes, pastanagues, alls, remolatxa,carbassó, espinacs i bròquil, introduint amb aquestscultius un nou tipus d’agricultura a la zona. Les ver-dures i fruites que es produeixen a Etiòpia fins ara, esprodueixen en les zones baixes, més humides i caloro-ses. A les zones altes cal plantar hortalisses i arbres frui-

AGRICULTURA EN ÈPOCA SECA

nouscamins 13

sorpreses de la producció d’hortalisses i volen feralguna cosa semblant, de manera que el nombrede participants del programa ha anat augmentant.L’exemple comença a multiplicar-se i està passantd’uns a uns altres.

Al llogaret de Gacheb hi ha moltsnens que no van a l’escola, ja que la més pro-pera està a una hora de camí a peu. Per aixòvam començar a realitzar activitats infantils elsdissabtes. El primer dia van assistir-hi 20 nens ise’ls va dir que cada dissabte hi aniríem perestar amb ells. El dissabte següent, quan encarano hi havíem arribat, ja s’hi havien ajuntat 100nens. Ens estaven esperant ansiosos i ens vanrebre amb cants d’alegria, alegria pel fet d’a-nar-hi nosaltres i jugar amb ells durant treshores, i per saber que, després d’això, rebrienun tros de pa i una tassa de te.

A la zona de Mizan Teferi ara hi ha per-sones que tenen horts, fan pa i melmelades.Poden alimentar una mica millor a la seva famí-lia, vendre els productes i generar ingressos. Ellsmateixos han decidit posar en pràctica el que hanaprès i ensenyar-ho als altres habitants del seu llo-garet, perquè així tots puguin progressar i arribara veure algun dia els seus fills ben nodrits jugant,corrent i saltant. Esperem que molts d’altressegueixen el seu exemple.

ters, com pomeres, que puguin adaptar-se al clima. Pertant és important també ensenyar-los a “regar” ja quefins ara no els calia fer-ho, ja que el que treballaveneren sembrats d’època de pluja, de temporada.

Però és clar, per a regar fa falta aigua, i és peraixò que durant l’any 2010 i 2011 l’Associació NousCamins ha cofinançat a Guimbichu un projecte consis-tent en la construcció d’un embassament de recollidad’aigua de pluja, l’excavació de 20 pous i la realitzacióde cursos pràctics amb els camperols per a fer hortsfamiliars i plantació de pomeres.

Malgrat l’altura de la zona, l’aigua per als pousmanuals es troba entre 12 i 15 metres, cosa que permetcavar a mà i, després posar-hi cilindres de ciment,instal·lar-hi una senzilla bomba manual. S’ha organitzatel projecte de manera que a cada pou hi hagi un mínimde tres famílies que utilitzin l’aigua per a regar els hortsde verdures i les pomeres durant l’època seca.

Per primera vegada a la zona es produeixalguna cosa fora de l’època tradicional de collita desprésde les pluges anuals. La població podrà produir quelcomde menjar durant l’any per a complementar la seva dieta.Aquí el que importa no és tant la quantitat que es pro-dueix sinó el temps i la freqüència en la que es pro-

Foto

: M

CSP

A

Foto

: M

CSP

A

dueix. Amb el sistema de pous i d’horts, es pot produirtambé en l’època seca i es pot arribar a recol·lectar finsa quatre vegades l’any.

60 camperols dels poblats dels voltants deGuimbichu, homes i dones, han pogut participar al cursd’agricultura aprenent com preparar un hort des delprincipi, afegint-li compost com a fertilitzant biològic,regant-lo amb l’aigua de l’embassament i dels pous, irecollint hortalisses en època seca.

El curs ha consistit en la realització dexerrades de salut (higiene, malalties provocades per ladesnutrició, propietats de les vitamines i minerals deles verdures) i sobretot en posar a la pràctica elsconeixements agrícoles apresos a través dels llits bio-intensius que han realitzat. Després de recol·lectar elsproductes se’ls ha ensenyat a cuinar-los. D’aquestaforma les dones han posat en pràctica els seus conei-xements, han après a tenir cura dels arbres fruiters ihan obtingut un joc d’eines, llavors i un diploma perla seva participació en el curs.

Algunes de les dones ja han recollit diversesvegades en les seves cases en època seca i, fins i tothan venut cebes al mercat! Ens n’alegrem per elles iper les seves famílies.

14 nouscamins

UNA INVERSIÓ

SENSE RISC> Silvia Garriga. ETIÒPIA

Creuar el Rift Valley, per arribar a Asella des de Meki, varesultar tota una experiència per aquells que algun diahem tingut un cert interès per la geologia. Observar lesfalles, el canvi de vegetació i de clima entre l’altiplà i ladepressió, i poder creuar d’una tirada la famosa vall d’oesta est, és una experiència recomanable. No es tracta única-ment de l’espectacle que proporciona la natura, les sevesgents també són un descobriment. Entre l’aridesa de lavall, conreen la terra, intenten multiplicar els seus caps debestiar i veuen créixer els seus fills, sempre amb un som-riure a la boca per als estrangers que els observen amb carad’estar descobrint un món nou.

El Vicariat Apostòlic de Meki està ampliantl’Escola de Saint Gabriel. La construcció d’un nou edifi-ci de 3 plantes que allotjarà 8 aules, i una sala de profes-sors, permetrà que 480 alumnes estudiïn en condicionsdignes. Fins ara els 480 estudien en unes aules de tovaconstruïdes fa més de 30 anys, “quan Etiòpia era gover-nada per Haile Selassie”, segons ens deia AbbaTemesguen, el coordinador dels projectes de desenvolu-pament del Vicariat. Les aules estan a punt de col·lapsar-se i són un perill evident per als alumnes que, de tres entres, s’asseuen en els pupitres atapeint les petites aules,envoltats d’una mitjana de 60 companys per aula.

A mesura que pujàvem per les “bastides” per visi-tar les obres, de construcció sospitosa, feta de fusta d’euca-liptus, la vista de les muntanyes que envolten la ciutat deAsella s’anava descobrint davant nostre com un cuadre per-fecte. De les petites aules de tova, fosques i en mal estat, a lesnoves aules s’intueix un canvi incommensurable. Encara fal-ten uns mesos per acabar les obres però la il·lusió i les ganesd’estrenar les noves instal·lacions són patents entre els alum-nes. Un d’ells, Frike Mariam, va a classe a l’escola de SaintGabriel. Viu a l’orfenat que els missioners de la Consolatavan aixecar fa molts anys i pel qual han passat, s’han educat,han crescut i s’han fet homes de bé, més de 300 nens duranttot aquest temps. L’escola és part del seu present i del seu

nouscamins 15

futur, perquè assistir a l’escola i acabar l’educació secun-dària els permetrà enfrontar la vida amb més eines i serprotagonistes del seu desenvolupament personal, el de laseva pròpia família (que de moment són els seus “ger-mans” en l’orfenat) i el del seu país.

L’any 2011 des de Nous Camins hem fetuna inversió conscient i premeditada per l’educació,trencant una llança per construir un futur que es gestade forma lenta i avança amb petits passos. Passos denens i joves que es preparen per donar el millor decadascun d’ells. Passos que veiem en els esforços delspares per portar els nens a l’escola, encara que aixòrepercuteixi de forma negativa en l’economia familiar(un fill a l’escola són dues mans menys en la sega, entenir cura del bestiar, en la cuina de casa, en la recolli-da de llenya per a la llar,…). Passos dels professors que,amb mitjans limitats, donen el millor del seu present enuna clara aposta de futur pels seus alumnes.

Gràcies a la col·laboració d’empreses, parti-culars, de la Fundació Barceló i de Càrites Àustriahem pogut aixecar els tres pisos d’aules i finançar mésde 700 beques d’estudis en vuit escoles diferentsd’Etiòpia. És una inversió clara i amb futur, una apos-ta per les persones, una inversió de baix risc i ambgrans guanys. Per sobre de les fluctuacions del mercato dels especuladors, es tracta d’una inversió segura perla qual, amb la vostra ajuda, seguirem apostant.

JORGE

UN NEN MOLTESPECIAL> Montserrat Madrid. BOLÍVIA

Jorge és un nen d’uns 5 anys, va ingressar a la “Casa SanJosé” perquè s’havia perdut. La seva mare va anar amb ell almercat de “La Pista”, al centre de la ciutat de Cochabamba,i allí el va deixar sense tornar a recollir-lo. El seu nom ésl’única dada que tenim. És un nen molt alegre, tendre iafectuós a qui li agrada participar a totes les activitats queorganitzem a la Casa.

Jorge té llavi leporí i paladar fes. Per les cicatriusque se li veuen, creiem que li han practicat algunes cirur-gies fa temps. Va assistir durant un temps a sessions de fono-audiologia i va ser el seu terapeuta qui ens va posar en con-tacte amb la Fundació Ayninakuna que s’ocupa de donaratenció mèdica a nens amb llavi leporí. A través d’aquestafundació portem a Jorge a l’Hospital Cuschieri, on ens vanindicar que Jorge necessitava una nova cirurgia que li per-metria acabar de tancar una part del llavi.

Jorge va ser intervingut quirúrgicament el 8d’octubre pel matí. A la Casa San José ens van organitzarper poder acompanyar-lo i estar amb ell els dos dies que vaestar ingressat a l’hospital. La cirurgia va ser tot un èxit i elnen va estar tranquil a l’hospital, a pesar que el doctor queel va atendre el va rebatejar com “Jorge el Terrible”. Jorgeté ara una millor pronúncia però encara necessita seguiramb les seves sessions de fonoaudiologia.

Seguim sense tenir notícies de la família deJorge malgrat que s’està realitzant la seva recerca mitjan-çant diferents mitjans de comunicació, de manera que elnostre Jorge el Terrible continua amb nosaltres aprenentcada dia noves coses.

16 nouscamins

Quan vaig conèixer Robert Petabong no em vasemblar que fos una persona extraordinària. Era unhome gran, diria que molt normal, que depeniatotalment de la pesca per a la seva supervivència.Amb el temps, vaig saber que sota aquesta aparençahi havia un ésser especial.

Robert Petabong va néixer als afores deTodonyang a principis dels anys 50. Va començar apescar al voltant dels 70, quan es va introduir el pro-grama per a pescadors en aquesta zona, i va conti-nuar pescant fins al seu últim alè.

Quan el vaig conèixer, formava part delgrup de persones que s’havien instal·lat de formarecent al poble de Todonyang. Va ser afortunat perquèper aquell temps s’havia restablert la pau a la zona,pau que solament va durar uns 3 anys. Amb pau osense, pescar en Todonyang no era gens fàcil. Els pes-cadors havien de lluitar contra molts adversaris persobreviure a un dia de pesca. Hi havia el perill delscocodrils i el de les serps pitons, i el que era molt pit-jor que tot això: el dels homes armats de la tribuDassanach que perpetraven emboscades als pescadors.Amb freqüència el risc era massa alt i, en menys de 3anys, més de 100 persones van ser assassinades a lesplatges de Todonyang. Tots els morts eren pescadorsque caminaven cap a les platges per pescar perquè notenien cap altra manera d’accedir als bots de pesca,com Robert Petabong.

Els pescadors posaven les seves xarxes alcostat dels canyars que cobreixen prop de 50 m alvoltant de les ribes del llac. Aquests canyars són ricsen peixos, però també molt perillosos perquè en ellss’amagaven homes armats. Aquesta desgraciada cir-cumstància va fer que la població de Todonyang per-dés tota esperança i que el seu estil de vida anésdecaient. Aviat l’abús d’alcohol es va fer notori en lacomunitat i les freqüents borratxeres que, com a con-seqüència, portaren a desatendre els seus fills. El sen-yor Petabong recriminava als altres pescadors el seucomportament, insistint-los que hi havia alguna cosamés en la vida que la por. Ell sabia que l’estat dedepressió en què es trobaven era causat per la por.Quan es preguntava als pescadors les raons per lesquals bevien, responien simplement que podienmorir en qualsevol moment per la qual cosa havien

de gaudir el que els quedés de vida. Tot això els vaportar a la decadència i a desentendre's del seu propibenestar i el de les seves famílies.

A causa d‘aquesta situació, i gràcies al pro-grama de pesca que tenia el suport de Nous Camins,vam intensificar el projecte de construcció de bots depesca amb l'objecte de millorar les condicions de vida

CELEBRANT

LA VIDA DEL SENYORROBERT PETABONG> Steven Ochieng, MCSPA. TURKANA (KENYA)

nouscamins 17

dels pescadors com en Robert Petabong. Com que noposseïa cap bot, estàvem preocupats per la seguretatd’en Robert, i també per la de tants d’altres com ell.En Petabong pensava sempre en positiu i havia vistl’increment de les activitats del programa, per la qualcosa sempre era molt optimista. Des de l’any passathem pogut construir més de 30 bots de pesca, perme-tent així que moltes famílies s'integressin en el progra-ma de pescadors amb un sistema de pesca molt méssegur per a la seva integritat personal. Ara cinc famí-lies comparteixen una barca i amb ella poden aventu-rar-se a pescar en aigües profundes, garantint així laseva pròpia seguretat.

El senyor Petabong va ser un dels primersbeneficiaris del programa. En un lloc on la genttenia molt minvada la seva autoestima, en Petabongva destacar mantenint-se ferm com un home honest

amb plans de futur. Sovint parlàvem amb ell de laseva família, de la seva pesca, i de com seria possiblemillorar la situació de la zona. Tenia una famílianombrosa: dues esposes i tretze fills. Tres dels seusfills anaven a l’escola secundària i estava molt preo-cupat per la seva educació. Desitjava moltíssimviure, tenir cura i alimentar la seva família. EnPetabong pensava sempre en positiu.

La pesca en Todonyang s’havia incremen-tat prop d’una tona de captures de peix fresc al dia.Des de maig de 2011, camions refrigerats anaven desde Nairobi, Thika, Kisumu i Busia a recollir peixfresc a Todonyang. Una població adormida s’haviaconvertit en un vesper d’activitats gràcies al progra-ma de pesca. Les activitats per a pacificar la zona quevan ser portades a terme també en aquell temps,estaven liderades pel senyor Petabong, i estavendonant els seus fruits ja que fins i tot els Dassanachi els Turkana pescaven junts.

Però aquest estat de coses no duraria molt.A l’alba del dia 2 de maig de 2011, homes armats vanatacar, quan el senyor Petabong havia anat a revisar lesseves xarxes, les que havia estès la nit anterior. Va serassassinat instantàniament i la seva mort va ser el deto-nant d'una onada de violència mai vista fins llavors.

Ell era l’ànima de Todonyang i la seva mortva comportar incertesa i confusió a la zona. Al finald'aquell dia, 32 persones van ser assassinades iTodonyang va quedar deserta, refugiant-se la poblacióen el recinte de l’Església.

Les onades de violència a la zona estanmotivades principalment per la falta de recursos com-partits. Els Dassanach, que no havien pescat abans, vanemprendre recentment aquesta activitat robant lesxarxes dels Turkana. Ara hem expandit el nostre pro-grama per incloure a aquest sector de població en ladistribució de xarxes de pesca. El programa també haincrementat la construcció de bots de pesca. És abso-lutament vital que se’n facin més per poder treure alspescadors dels perillosos canyars.

La família del senyor Petabong ha rebut unbot de pesca i la resta de membres de la famíliapoden endinsar-se a les aigües profundes on hi haabundant pesca. Ens causa veritable pena la pèrduadel senyor Petabong, però celebrem la seva vida per-què ell no es va rendir mai. Va treballar molt dur perla seva família i va assegurar així el seu benestar. Hova aconseguir treballant de la millor manera possible,en allò que millor sabia fer: pescar. Va ensenyar a unsaltres que hi ha moltes coses per les quals viure.Molta gent ve ara cap a nosaltres i ens demana botsde pesca. Volen començar petites cooperatives, iguardar els seus estalvis al banc. Comencen a pensaren el demà i a treballar per al futur. I afegeixen: hemaprès això del senyor Petabong!

Foto: MCSPA

18 nouscamins

Fa fred a Jardines de San Juan Ajusco i l’Ana ambprou feines pot dormir. La petita Mariana, la sevafilla de mesos, ha plorat tota la nit i l’Iván, de 3anys, també ha passat molt mala nit, preguntanttota l’estona pel seu pare que fa dos dies que els hatornat a deixar. En Jonatán va tornar a Estats Units,on hi portava treballant tres anys. Va abandonarl’Ana després del naixement de l’Iván, i ara ha tor-nat a després del naixement de la Mariana. És unade les moltes persones que emigren il·legalment aEstats Units passant per situacions molt perilloses,però que finalment, i amb sort, aconsegueixencreuar la frontera.

L’Ana és d’un poble prop de Veracruz.Quan tenia 16 anys va decidir abandonar la sevafamília, fugint de la violència que sofria vivint ambells. Es va dirigir a Ciudad de México convençuda quea la capital trobaria millors condicions de vida, peròen arribar a la gran capital no va trobar feina i tam-poc tenia diners per pagar el lloguer d'un lloc onpoder viure. Va conèixer en Jonatán, el qual treballa-va com a paleta i se’n va enamorar. En Jonatán viviaals Jardines de San Juan Ajusco, i ella, desproveïda detreball i habitatge, se’n va anar a viure amb ell.

L’Ana tampoc no va tenir sort amb aques-ta decisió, ja que en Jonatán, quan portaven ja untemps vivint junts, va començar a mostrar-se molt

agressiu amb ella, les baralles eren constants i l’am-bient molt violent i insofrible. Malgrat tot van tenirl’Iván i la Mariana.

L’Ana era molt jove quan la vam conèixerals Jardines de San Juan Ajusco. No havia pogut aca-bar els estudis elementals per haver d’ocupar-se del’Iván primer, afegint-s’hi la Mariana després. EnJonatán li va prometre que després del naixement dela Mariana es quedaria a Mèxic, però això no vasucceir. Als 19 anys era mare, sense estudis, i amb dosfills que depenien d’ella. Avui viu en una habitacióque una bona dona del barri els ha deixat. Per al’Ana totes les nits són fredes.

Des de fa anys freqüentava el Centro SanJosé, especialment quan s’organitzaven tallers per a l’e-laboració de melmelades o qualsevol altre producteper poder vendre. Era de les mares que s’apuntaven aqualsevol activitat que féssim al centre. Quan el seu fillIván va començar el primer curs de preescolar i rebiales atencions bàsiques, l’Ana se sentia recolzada.

Al cap d’un temps vam decidir col·locar-laal centre. Com que no era una assistent educativa, vaocupar el lloc de netejadora i portera, però la nostraconsciència no estava tranquil·la… Estàvem realmentajudant així l’Ana? Seria aquest el seu futur?

Un dels programes que hem tingut al cen-tre des dels seus inicis és el de la formació de dones:

FA FRED

A JARDINES DE SAN JUAN AJUSCO > Mónica Redolad. MÈXIC

nouscamins 19

d’una banda formació pràctica (tallers de cuina, ela-boració de melmelades, productes domèstics, etc.…) id’altra banda la realització d’estudis acadèmics, sobre-tot d’assistents educatives, per poder disposar de per-sonal local que pugui impartir l'educació preescolaren el Centro San José. Però el cas de l’Ana ens va plan-tejar un problema pràctic: ja no necessitàvem mésassistents educatives, perquè tots els cursos de preesco-lar estaven coberts. D’altra banda, per la seva joventut,encara tenia un futur per davant, fins i tot més enllà dela realitat de Jardines de San Juan Ajusco.

Vam parlar amb ella i li vam plantejar la pos-sibilitat de que realitzés estudis tècnics, que li perme-trien tenir una professió. Quedem que ella investiga-ria les possibilitats. Finalment va trobar una escola tèc-nica que li oferia poder estudiar gastronomia els dis-sabtes, durant tres anys. Això li permetria treballar iestudiar alhora. En finalitzar els estudis tindria el títolde “xef ”, i podria cercar treball en qualsevol restau-rant, la qual cosa li obriria camins i un millor futur perals seus fills. Així que l’Ana es va llançar i es va posara estudiar de nou per ser una bona “xef” de cuina.

Pel seu costat l’Iván, que estava vivint unainfància molt inestable i amb moltes mancances emo-cionals sobretot per l'abandó del seu pare, es mostravamolt agressiu i rebel requerint sempre una atencióespecial per ajudar-lo a millorar la seva conducta iaprenentatge. Quan es portava malament l’Ana l’aga-fava i no dubtava donar-li unes quantes surres de càs-tig. De fet, l'Ana estava fent el que havia après dels seuspares, sense adonar-se que ella va fugir precisament dela seva llar pels mateixos motius.

La vam convèncer de no maltractar al seufill d’aquella o de qualsevol altra forma. Li vam deixar

clar que una persona que treballa en el Centro San José,on la conducta de cada treballador havia de ser exem-plar, no podia de cap manera mostrar violència enversels seus fills o envers qualsevol altra persona.

L’Ana va ser una de les principals benefi-ciàries de les xerrades que organitzem sobre l’edu-cació dels fills, de com els pares han d’educar elsseus fills,... incidint directament en la violènciafamiliar i els maltractaments. També organitzemdinàmiques familiars per a la prevenció de la vio-lència familiar, que han tingut gran impacte entotes les famílies del Centro San José.

Ella ha après la lliçó, ja no pega al seu fill,i a la seva filla tampoc. A més ja és “xef ” i ja harebut diverses ofertes de treball! D’altra banda,l’Iván, que ja cursa educació primària, ha milloratnotablement la seva actitud i les seves notes sónexemplars. És el cas d’una sola família, però aquestspetits assoliments són els que ens fan veure el valordels grans projectes i el seu impacte real.

Què hem après? D’una banda que ésnecessari dur a terme projectes de desenvolupa-ment perquè les comunitats millorin les seves con-dicions de vida, però que d'altra banda hi ha situa-cions que no poden esperar a que la comunitat esti-gui desenvolupada, com és el cas de l’Ana. Han deformar-se per ser competents i capaços d'integrar-se en la societat per obrir-se nous camins, pel seupropi bé i pel dels seus fills. Aconseguirem així tren-car el cercle viciós de la pobresa, de la violència?Aquesta és la nostra aposta.

(Els noms de les persones que apareixen no són elsreals.)