Butlletí Informatiu - Núm. 455 Juliol / Agost / Setembre...

Butlletí Informatiu - Núm. 455Juliol / Agost / Setembre 2014

Refugi de Sant Aniol el dia de l’aplecFoto: Joan Surroca

Apar

tat 1

24 -

Carr

er d

el P

uig,

6 -

1782

0 BA

NYOL

ES (P

la d

e l’E

stan

y) Te

l 972

57

52 1

2 - F

ax 9

72 5

7 52

12

e-m

ail:

cent

reex

bany

oles

@gm

ail.c

om -

web:

http

://ww

w.ce

ntre

excu

rsio

nist

aban

yole

s.or

g

2 Centre Excursionista de Banyoles

De Banyoles a laFranja de Ponent

Travessia d’Alpens a Sant Jaume de Frontanyà

En aquesta etapa van agrupar una gran colla.

En el transcurs d’una tardor del 2013, en la que l’aigua i el fred es van reservar molts dies, mentre els faigs de la Serra de Vinyoles varen desfullar-se sense la protocol·lària coloració, els roures de més modestos colors, van ser els en-carregats de confirmar-nos l’estació en que està-vem. Com a continuació del projecte que ocupa a les tres entitats que estimen la natura i el país per traspassar-lo caminant, amb un increment d’assistència, vam emprendre la caminada a Al-pens i acabar-la al peu del monument històric de l’església de Sant Jaume de Frontanyà, que no vam poder visitar perquè l’hostal, on es guarda la clau, era tancat.

Amb un molt breu puja des d’Alpens, vam fer el baixa cap aigües de la vall de Sora, vam repren-dre, encarant-nos de forma força directe, pel terreny que ens acostava a Santa Margarita de Vinyoles, posada al cim de la Serra, que ofereix una àmplia panoràmica. Abans, però, vam pas-sar per Anfruns i Grau de l’Olla, la primera con-sistent i la segona situada en un curiós pujant. Allí vam petjar un viarany amb traça desdibui-xada, que prengué verticalitat amunt del Coll de Mercadal. Sense desdir, al passar pel Castellot, vam enlairar-nos a l’ermita del cimbell.

Mentre repassàvem la panoràmica, incloent

Ramon Feixas

Núm. 454 3

aquella que teníem en el record d’haver-hi pas-sat en etapes anteriors, vam esmorzar a recer de la paret, abans de seguir carena enllà mantenint el nostre rumb cap a ponent.

Al cap de poc, des del darrera, vam deturar-nos, per una lleu indisposició. Ens vam parar en un marc de grat estar, i sortosament tots vàrem po-der continuar el nostre camí. El Coll Tallat i el Puig Cornador ens van rebre al nostre pas. De fet aquest Puig va ser el nostre sostre d’aquell dia. Encara seguírem per la serra fins al Collet de les Bruixes on s’esbranca la serra. Vam seguir per una pista que mena cap a una de les pues que allomen la carena. Per horari, convenia de fer camí més decididament, perquè és un temps de prompta fosca (l’horari era suficient a ritme tranquil, però s’havia de menar bé). Per aquesta raó, al passar per Sant Pere de Serrallonga no ens vàrem aturar gaire. L’arròs ja era a punt per tirar-hi l’aigua.

Mantenint-nos a la pista en lleuger descens, vam arribar a Comià, masia tancada, enfilada en un

lleu pla. Unes fites ens reberen per guiar-nos cap a baix, al fondal,on la riera de Merlès mostra un bell salt. Vam travessar una carreterota que connecta les dues carreteres brancals que es troben abans de Borrredà. Un pontet ens va per-metre accedir a l’altra llera de la riera, on pastura la somera que suporta els jocs del gos. Són del refugi de Puigcercós, on ens menjàrem l’arròs, qui no duia a la motxilla el dinar per al seu cos.

Havent dinat reprenguérem la travessia. To-cava remuntar la Riera de Merlès. Es tractava de 8 quilòmetres de distància i 250 metres de desnivell força ben repartits. Vam travessar la carretera de les Llosses, vorejar el Càmping del Saiol, seguint tota l’estona la joguinera traça del GR241 en aquest tram, aparellat amb l’aigua de Merlès, però en sentit invers. Finalment deixà-vem la riba mentre anava minvant la llum del dia i les faroles del poble s’imposaven a la nit. Amb la satisfacció d’una caminada i també d’un animat i dotat dinar al refugi, pujàvem a l’autocar portant ja 8 jornades des de Banyoles.

De Sant Jaume de Frontanyà a Malanyeu

El dia 19 de gener d’enguany, amb temps de

claror ben curt encara, i amb temps atmosfèric

semi amenaçant, els que anem seguint el cicle

que de Banyoles té fita a la Franja, vam ser atan-

sats per l’autocar al més xic municipi de Catalu-

nya: Sant Jaume de Frontanyà.

Sense mandra i sense pressa, varem vorejar per

baix el cingle de les Forques. La nostra opció va

ser la de seguir el GR241 com havíem fet en al

tram final de l’anterior etapa. Pel Clot de l’Esmo-

ladora, per la casa que dóna nom al poble: la de Frontanyà, i per pista bosquetana, vam pujar fins a creu Melosa. Allà, la neu ja ens feia com-panyia, i convidava a molts a treure màquines de retratar. Lavam trepitjar passant pel, pla de l Genai, Pla del Capellà, Collada de FajaiBranca, Creueta de Cosp, Pla Fondo de baix, Pla Fondo de Dalt, tot seguint la carena, de la que mar-ca fita, el Cap de Puig Lluent. De fet, ja no vam deixar de fer-ho fins a fins al vespre, a la prat baixa del descens. Al Pla Fondo vam abandonar


la carena i també el GR esmentat, per endins-ar-nos a l’obaga: La d’Ardericó. Ara sí que la neu feia més patxoca, però d’agradable caminar. La fageda amb neu és joia per als ulls embadocats.

Vàrem giragonsar la clotada dibuixant un ample arc amb les osques que dibuixa la orografia del terreny. Era prop de les dotze quan vam arribar al refugi d’Ardericó. Prevèiem que, abans de di-nar, que el dúiem a la motxilla, havíem de coro-nar un pedraforquet petit: La Roca Forcada. La cervesa però ens manà entrar. Mentre érem a dins es va posar a nevar. Semblava que ens ho feia a mida quan érem a solpuig. Pujar a la Roca esdevindria relliscós, i després on dinarem amb tanta neu? Què farem? Què direm? Quedem-nos aquí a dinar. No va pas anar ben malament. Fins alguns ens apuntàrem a la sopa i al conill del refugi. D’altres optaren pel café i/o el rajolí. Tot plegat era més fàcil que pujar a la Roca Forcada, amb el risc de patinades amb la neu que des de la roca haurien tingut conseqüències fatals

El que sí que ens va exigir més, va ser la pujada de 200 metres de desnivell del Refugi a la lleixa d’Arderiu. A més pujar, però, el paisatge es feia molt atractiu i el balcó era esplèndid. Vam es-quitllar el Joc de la Pilota amb la Moreneta allà penjada. En passant per Pla Xispador ens queia alguna ballarusca, que ens va acompanyar sen-se majors exigències d’abrigall.

Al pla del Catllaràs, vam acostar-nos a la Roca

procurant no potinejar el mantell de neu del seu

davant. Les fotos de rigor exigiren el temps de

rigor. I no podríem deixar de dedicar-li.

A partir d’aquí el ritme del grup fou més variat, ja

que s’ensumava que la claror faria curt. Vàrem

descartar el pas pel Griell. D’aquesta manera

deixàvem dos punts d’interès prou peculiars a

la sortida, com són la Roca Forcada i el Griell

de Cal Pigot. La neu que ens en va privar ens va

aportar a canvi bonics paisatges

Vam passar per les collades de sant Miquel i de

la Font del Tudó. Involuntàriament vam passar

de llarg de la cruïlla de la Font dels Coms, però

penso que en hauríem mal firat de passar-hi, ja

que hauria estat complicat seguir la poc marca-

da traça del corriol mentre era amagada neu.

Això ens va suposar de passar el pas equipat de

Grapis sot. No és pas difícil, però 40 persones

amb neu és entretingut. Fèiem així una marrada

quan la fosca ja venia.

Aquella fosca nasqué lentament i bonica per

camins tant propis del Catllaràs. La situació em

portava una certa intranquil·litat ja que el grup

s’havia fragmentat, en perdia el control, i cada

vegada hi havia menys llum, però vaig tenir

ajuda companys de sòlida experiència i actitud

als que he d’agrair la seva actuació perquè no

quedés ningú esgarriat. Al punt de l’arribada, A

l’arribada vaig tenir la satisfacció de que la in-

cidència de la neu i la fosca fos assumida com

una aventura satisfactòria en general.per haver

caminat de fosc, només vaig sentir el goig d’ha-

ver fet una excursió d’aquestes característiques

amb neu. En podrem guardar un grat record.

Val a dir que al conductor també cal valorar-lo

en venir-nos a buscar en un lloc on la carretera

normal no és apte per autocars, i va fer la volta

per carreteriques, que ens va fer possible fer el

fi d’etapa allà.

La nevada ens va regalar una parada al magnífic refugi d’Ardericó.

Núm. 454 5

Els trescaires al pla de Catllaràs sobre la neu acabada de caure.

L’últim dia de maig d’enguany, l’autocar, per una l’entremaliada carretera que merita la capacitat del conductor, passant per la Nou, va acos-tar-nos a Malanyeu. Algú va dir: “Avui almenys veiem què hi ha”. Les roques imposants el fan un lloc solitari, escabrós, però verd i d’imatges captivadores. En l’etapa anterior havíem baixat força per arribar-hi. Ara teníem a nivell similar Vallcebre, cap a on anàvem, però enmig hi havia la profunda vall del Llobregat que en aquest tram transcorre entre verticalitats ferrenyes que van abrigant de verd, com tantes cingleres, en el pro-cés de forestació que hi ha a Catalunya. Varem deixar les escoles. Vam acomiadar Ca l’Anglada, i per un PR vam baixar el Grau de les Orenetes després de travessar la carretera on circulava l’autocar. Uns rocalls poc baumats donen el seu toc a l’agradosa senda. Cap a baix i ha les tan-ques i la no llunyana casa de Coma Rodona. Les

voltem. Travessem una pista i un torrentó i anem a buscar la carena dels cingles de Reu. Aquests culminen al Tossal del Puig amb 1263 metres. El nostre camí no feia el cim, però el tram de cresta que resseguírem és balcó extraordinari sobre la Vall del Llobregat encaixonada i al davant el gran aparador de muntanyam encinglat ple de cons-truccions mineres. Descendírem suaument pel grau de Llet en una agradosa boixeda,passàrem el coll de Sant Isidre que parteix aigües entre el barrancs la Nou i Malanyeu. Contiuàrem de cara a la Nou. Allí, l’antic camí és a estones perdut i altres és drecera d’una pista. El varem combinar amb la pista. En arribar a la casa del Puig, també en zona minera, vam desfilar-nos les margeres de l’antic quintà per traces que s’han anat fent gràcies al migrat trànsit de persones que hi acu-den. A la feixa de menys nivell, vam fer un gir per seguir enlleixats a la part Oest de la Serra que

De Malanyeu a Vallcebre


seguíem a dalt, ara prenent progressivament el sentit invers al Llobregat. Finalment baixem a la carretera de la Nou molt a prop del pont que ens permetrà creuar el que encara és Pantà de la Baells, ja molt aprimat. És on té la principal la principal bena de reculls que conflueixen llis-cant lateralment al sud del Moixeró, al davant del túnel que comunica amb la Cerdanya, amb un considerable embut de recollida. A prop, dins l’aigua, hi la, ja en fase d’enrunament, ermita de Sant Salvador de Vedella El pantà està prou alt com per impedir-hi l’accés a peu. Allà mateix passem l’eix del Llobregat, i per aquest sector no tenim una altra opció, per pujar a Sant Cor-neli, que la carretera. La prenem deixant a l’es-querra la central tèrmica, davall de cingles que anirem guanyant. Caminar per carretera no és pas el que ens agrada més, però l’entorn és prou potent paisatgísticament per compensar aquest escull.

A poc més de la una, hora ideal per dinar và-rem arribar a Sant Corneli. Vam dinar en un restaurant preparat per uns centenars de per-sones amb copiosos plats i plates. Després feia una mica de mandra la pujada de 200 metres de desnivell que suposava guanyar els cingles de Vallcebre havent dinat, però, a passet, tots vam anar pujant per corriols. Vam travessar la carretera de Peguera, sense desdir fins a arri-bar peu de cingle. El grau dels Boits puja per

una esquerda molt modesta, està equipat, i l’equipament li treu la més mínima dificultat que pogués tenir. El gaudi del lloc i la utilització de les mans fa que aquest tram sigui menys cansat que l’aproximació. A sobre el cingle la vista és generosa. La Serra d’Ensija domina el lloc i la sessió fotogràfica de grup es va poder fer amb el temps requerit, ja que l’horari era bo.

Vam fer les poques passes que quedaven pel Pla d’en Barromba, sostre de la sortida, encara quenomés sobrepassava un centenar i mig de metres tan de la cota de sortida com de la d’ar-ribada. Això amb una sortida de 874 metres de desnivell acumulat és molt poc usual. Vam fer un flanqueig per la capa boscosa que vesteix el vessant interior de la part sud dels cingles de Vallcebre. A la dreta avall hi teníem el fondal del torrent de les Deus que inexorablement, com to-tes les aigües de Vallcebre, aboca a la Foradada. Vam passar per l’indret anomenat Belians on hi ha la Creu del Culell.

Vam arribar a 2/4 de 6 a Vallcebre. L’autocar ja era allà, però es va poder fer la cervesa tranqui-lament i ens va portar a la Casa de Colònies del peu de la muntanya que li dóna nom: el Pedra-forca. Els fotògrafs van estar ocupats.

prestisimo, presto, allegro. Preludi de la diada de San Justí a la Gallina Pelada

Mister Wiliand B. Stout era un enginyer d’alta talla en el món de l’aeronàutica. Diuen que el 1944 va inventar una màquina que pot solucio-nar quelcom molt important en un grup que, des d’una casa de Colònies anomenada Pedraforca, vol musicar el vent que circula pels pollegons de la nostra emblemàtica muntanya. Davant de la possible adquisició de l’aparell enginyat per aquest Sr., s’hauria d’aclarir si s’ha d’escollir l’opció Beethoven, o bé la Wagner que també va ser proposada. S’hauria de delimitar també qui fa de director, qui de músic i qui de públic. En principi es tractaria d’organitzar la distribució de l’espai perquè cadascú fes la seva funció. Si en-

La travessia a ponent ja ha arribat als peus del Pedraforca.

Núm. 454 7

tre el públic uns piquen de mans, els altres do-nen cops ales lliteres, als altres xiulen, els altres riuen i encomanen el riure, els músics desento-nen. Parlo de la màquina dels ronquets musi-cals. A google posant “ronquidos musicales” po-deu veure’n el model. I mai se sap si amb assaig

podria millorar. La gent que hi havia a la sala amb lliteres de la casa de colònies Pedraforca va gaudir de l’assaig que, com tot és millorable.

Fet el parèntesi pragmàtic a les nits de grup quan l’habitació és una sala comú.

El diumenge, a dos quarts de vuit del matí, la co-lla ja era asseguda al menjador, l’esmorzar era a taula, i les bosses i motxilles al maleter. Després vam ser traslladats a Vallcebre. La pujada que ens esperava era consistent, però la manera te-níem previst d’abordar-la, la faria més tolerable. Ens esperaven 1400 metres de desnivell acumu-lat amb 20 quilòmetres. El temps i la tempera-tura ens acompanyaven, i el grup era integra-dor, ingredients que feien possible una excursió potent però no forçada. Vam encetar l’imposant ascens a Ensija per un terreny urbanitzat i no construït. En amunt ens va donar accés a una pista, i aquesta va acompanyar els nostres peus a la carretera que de Vallcebre va a Coll de Pra-dell i a Coll de la Trapa. Vam haver de seguir-la una mica per superar el Grau de Vallcebre, que és flanquejat per cingles i el barranc principal. Els galls i/o altres animals com per exemple gos-sos de de Cal Coix, Cal Pollastre, Cal Masot i Cal Arias, ens saluden al passar, i completàrem la superació deel Grau. Al la roca cingle d’Esda-vella hi ha un forat fet per a les vagonetes que dóna accés a un mirador. La miranda va propici-ar un bufet i vam seguir amunt per una pista que comença donant accés a cases disperses, però, més amunt, l’aigua se n’ha fet mestressa, fins a anar quedant desdibuixada de tal manera que queda una traça boteruda. Finalment seguim un sender que condueix a la carretera asfaltada. El tram a seguir-la no és llarg. Mentre a la dreta, a dalt els cingles de Costa Freda ens marquen el

coll de Pradell, el nostre proper objectiu.

Una vegada al coll, una molt suau baixada ens va aproximar al barranc. Era un altre respir agraït que feiem per un vial paral·lel a la carretera as-faltada separada per una barana de fusta.

Un cop al barranc de les Llobateres, es va trac-tar de reprendre la pujada, ara en sentit sud i agradosament encaixonats. Primer suament i després més decididament. En el tram més cos-terut, el camí fa unes ziga-zagues laterals, torna al llit del rec, com més amunt més herbat. Altre cop més planers, previ descans per la nostra part, arriba a un punt que el Barranc principal gira a ponent i el seu nom és Barranc d’Ensija. El rec que venia de dret, té els origens entre el ser-rat de Voltor, pla d’Ensija i els reculls de la Creu de Ferro. Nosaltres seguírem pel principal que ens va enlairar, encara esquivant congestes que ressisteixen dins el barranc, fins al Pla Gran on s’obre la vista al Refugi d’Ensija i a la Gallina Pe-lada. Havíem fet ja una bona part de la pujada. Vam quedar-nos a dinar a peu de refugi. Alguns varen preferir dinar al Cim de la Gallina Pelada. Havent dinat, els que havíem parat al Refugi vam completar els 20 minuts d’ascens. Reunits a dalt, varem poder veure projectes de continu-ació, trajectes passats i molts altres llocs, des de un punt ja central de la terra que estimem. La carena més altiva d’Ensija, que és tranversal, culmina a l’Oest amb aquest encinglat cim, i té una petita extensió que es desploma en arribar

De Vallcebre a l’Espà


Horaris de la travessia per Kim Agustí

D’Alpens al Grau de l’Olla i Santa Margarida de Vinyoles ................................................ 1 h 37 minDel santuari al puig Cornador, Sant Pere de Serrallonga i el refugi de Puigcercós ........... 1 h 59 minDel refugi a Sant Jaume de Frontanyà ........................................................................... 2 h 07 min

De Sant Jaume de Frontanyà a creu Melosa i Ardericó .................................................. 2 h 28 minDel refugi a la roca del Catllaràs .................................................................................... 1 h 44 minDe la roca al collet de la font del Tudó i Malanyeu .......................................................... 2 h 12 min

De Malanyeu als cingles del Reu, la collada de Sant Isidre i el riu Llobregat ................... 2 h 32 minDel Llobregat a Sant Josep i Sant Corneli ....................................................................... 1 h 01 minDe Sant Corneli al grau del Boits i Vallcebre ................................................................... 1 h 45 min

De Vallcebre al forat Negre i el coll del Pradell ............................................................... 1 h 50 minDel coll al barranc de les Llobateres i el Cap de la Gallina Pelada ..................................... 2 h -Del cim a la font del Portet, l’Aigua de Valls i l’Espà ....................................................... 2 h 40 min

a la Roca Blanca. Aquest petit tram és estret, compacte i acinglerat. No té cap dificultat i això el fa imperiós i atractiu. La Roca es baixa per un dreturer i esquerp corriol uns pocs metres. En un tall de cingle es pot accedir a una tartera poc còmoda que té una traça per poder davallar al serradet de pins que hi ha a baix, abans d’arri-bar als prats del Portet. Per corriols, vam baixar aquest serradet.

Al Portet vam trobar el GR 107 que passa també per l’Espà i en bona part el vam seguir. Vam fer parada a tres minuts, a la font del Portet, que va ser ben oprtuna. Amb marrades, vam baixar cap al clot de les Llebreres, que és en un fondal profund i dreturer. Per una lleixa, vam travessar de pla cap a clot de la Coma. Un descens picat i

una tornada planera van ser l’última llaçada del baixant. Uns sender no llunyà a la Devesa de Fe-ners ens deixa baix, on es troben el Torrent Rui-xol i el Riu de Boixol en una terreny estovat per les Vaques d’una granja. Ens calgué remuntar, prop del riu, per Can Quel, Can Tomàs i el Molí de la Farga. Des d’aquell molí, per un serradell, entre torrent i torrent, seguint un sender marcat vam suar l’última pujada del dia. Havent passat per sota l’església i un curt carreró, a poc més de les 6 de la tarda, vam trobar-nos l’autocar que ens esperava amb la diligència que li és pròpia al conductor.

L’agraït i agradós grup va pujar a l’autocar per a la tornada. Un grat record que desitjo sigui compartit.

Núm. 455 9

Continuant amb les activitats de l’agermanament entre els dos centres excursionistes, enguany ens tornen a visitar els nostres amics italians.

DATES: Del 19 al 26 de juliol del 2014.

Dissabte, dia 19 de juliol: A primera hora del matí, arribada dels excursionistes italians a l’aeroport del Prat. Rebuda i trasllat a Banyoles. Allotjament del grup, repartit en cases particu-lars dels excursionistes banyolins. A migdia, di-nar de benvinguda al santuari de Rocacorba. A la tarda, tornada a Banyoles, i participació a la Festa del Foc. Aquell cap de setmana se celebra a la nostra ciutat la trobada general de colles de diables, i ens ha semblat que els nostres amics, que no coneixen aquesta tradició, en podrien gaudir tant com nosaltres mateixos.

Diumenge, dia 20 de juliol: Trasllat en cotxes particulars des de Banyoles a Espot (Pallars Sobirà). Pel camí, visita turística encara no de-cidida (possiblement Ripoll i/o La Seu d’Urgell). Arribada a Espot a la tarda, i allotjament a l’hotel Or Blanc.

Dilluns, dia 21 de juliol, a divendres, dia 25 de juliol: Durant tota la setmana hi ha tres activitats de muntanya previstes, una visita turística i un dia lliure per practicar esports d’aventura a la Noguera Pallaresa (els que ho desitgin).

Les tres activitats de muntanya previstes són

l’ascensió a l’Encantat Gran per la ruta normal, l’ascensió al pic de Peguera des del refugi Josep Mª Blanch i la travessa Gerber- Bassiero – Sant Maurici. Si algú vol escalar, també està previst que es formi un grup petit que faria vies de di-versa dificultat a les parets de la zona.

La visita turística serà a la vall d’Aran i la vall de Boí, per donar-los a conèixer el nostre merave-llós romànic pirinenc i els paisatges d’aquelles valls.

Finalment s’ha reservat un dia per si algú vol fer alguna activitat d’esports d’aventura a la Nogue-ra Pallaresa (rafting, kayak, hidrospeed, equita-ció, etc) o bé descansar a l’hotel.

Dissabte, dia 26 de juliol: Els nostres amics ita-lians surten de Barcelona en avió al vespre. Els que vulguin anar a acompanyar-los, podran fer-ho, baixant directament des d’Espot fins a l’aero-port del Prat. Com que hi ha tot el dia disponible, està previst fer alguna parada en ruta, segura-ment per visitar el Museu de la Conca Dellà, a Isona, on es poden contemplar les exposicions de les restes de dinosaures que es van trobant en aquella comarca.

Agermanament 2014Centre Excursionista de Banyoles – Club Escursionisti Arcoresi

C/ Sant Andreu, 15417846 MATA-PORQUERES (GIRONA)

Tel 972 58 12 14 Fax 972 58 14 12E-mail: [email protected]

Distribució i venda al majorde material elèctric i d’il.luminació


Excursionistes Radicals Garrotxins,l’ànima (II)

El Coral

De: Joan Coma

A: [email protected], [email protected], [email protected]

Data: 10-04-14 22:14

Bona nit companys,

He llegit l’article dels Excursionistes Radicals Garrotxins. M’han agradat molt els vostres comentaris, inclosos els d’en Pitu i els barrocs i plens de sentiment d’en Bardals. Poques vegades he vist excur-sionistes que estimin tan la Garrotxa com vosaltres. Sí, sou ERGS autèntics. Jo, de ben segur no ho sóc pas tant com vosaltres, però m’és difícil comptar o saber exactament les excursions que he fet per la Garrotxa. Crec que sempre n’hi hauran d’ERGS, encara que a la Garrotxa s’hagin acabat des de fa temps els carboners, pastors, contrabandistes, bandolers, esclopers o molts altres oficis o formes de viure, i quedin pocs pagesos.

Amb vosaltres he tingut l’oportunitat de fer nit al Santuari del Coral. Almenys se m’ha complert un desig. Això és el que recordaré més d’aquesta excursió.

El vostre llegat per a les generacions de l’esdevenidor és que haureu construït el Refugi de Sant Aniol d’Aguja amb molts d’esforços i perseverança. És clar que tots hi pensem en la Coralí, homes casats i solters. De segur que més d’un té fantasies amb ella i tot. Però bé, per molt que anem a fer excursions per contrades veïnes sempre ens agrada anar o tornar a Sant Aniol. Alguns ja hi hem passat unes quantes estones. Se’ns acumulen records.

Fins aviat!!!

JOAN

Davant de la porta de El Coral

Núm. 454 11

Escrit del Coral (2a Part)

De: [email protected]

A: [email protected], [email protected], [email protected] CC: [email protected]

Data: 12-04-14 19:51

Hola estaquirots!

Abans no comenceu a fer volar coloms un altre cop, deixeu-me que us faci tocar de peus a terra.

Vosaltres que em coneixeu bé, sabeu que sota aquesta façana rústica, s’hi amaga un cor sensible, no rigueu!..., d’on brolla un amor incondicional per la meva terra. I què voleu que us digui? Quan veig aparetre per aquestes raconades la invasió dels “dominguerus” disfressats d’excursionistes “marci-anos”, les parelles joves amb gosset que sovint han de portar a coll, pobret!, els grups de noies amb pantalons de lycra finíssima que ensenyen més que no tapen, els peluts tatuats i empircignats que només busquen parets per pujar i rieres per baixar,... molts calçats de qualsevol manera, tots sense parar de fer-se fotos amb el mòbil, i amb un llenguatge i una manera de fer que no entenc... Quan veig aquesta invasió, dic, sovint em pregunto si val la pena arreglar Sant Aniol. Si no serà pitjor el remei que la malaltia.

I confesso que, quan vaig llegir que en Joan també es feia ressò d’aquest dubte, em vaig sentir tocat i alhora alliberat: no sóc jo sol que dubto! Collons, semblo un filosofu!

Però no et despistessis Sharif, és hora que contestis la pregunta que t’han fet. On anirà a parar la merda? No et pensis pas que m’apuntaré a un clavaguering per baixar-la per vall!”

Adéu REGS (o com es digui)!!

Pitu

Re: Escrit del Coral (2a Part)

De: Joan Constans <[email protected]>

A: [email protected], “Quim Oliver \”Xari\”, [email protected]

Data: 12-04-14 21:42

Benvingut a aquest cor desafinat de rapsodes ensopits, Pitu. Per cert, no deus pas tenir notícies d’en Bardals? Sembla que un mal gam se l’hagi endut. Ha emmudit com temorós d’un mal presagi.

Estic amb tu, això de la riera neta és cosa seriosa. I no pas només per continuar escoltant la seva melodia fresca, aquest cant alegre que és un bàlsam per les orelles, aquesta música que ens encanta com la del flautista d’Hamelin i ens empeny més i més endins cap al cor de la vall. No és només això. És una cosa molt més poderosa, que té a veure amb les forces prima gèniques de l’univers. No t’has preguntat mai què hi fa tanta gent de Banyoles per aquesta vall tan teva? I no t’estranya que un cop aquí es manegin amb un desimboltura aliena als forasters? Actuen com si fossin a casa seva! Segur que sí que t’ho has preguntat i més d’un cop ens has vist com un exèrcit invasor.

Tot plegat té una explicació ben senzilla. Res a veure amb la història o amb el sentimentalisme, ni tampoc amb l’excursionisme. És molt més radical, geològic, i sobretot genètic. Està escrit al nostre ADN. L’ADN banyolí. Tu ja saps com n’estem de lligats els de Banyoles al nostre estany. Ens amara i alimenta com el líquid amniòtic. El vivim, el respirem des de petits. Ens modela i ens pinta una lluïssor de místics somiatruites als ulls. Somnis de fades i de goges, princeses i dracs, el misteri de les tèrboles


profunditats d’on brolla l’aigua. Em vas seguint? I d’on ve tota aquesta aigua? No diuen que esquerdes tectòniques i volcàniques s’empassen l’aigua de l’Alta Garrotxa i la porten per subterranis viaranys fins a l’estany? No forma part, doncs, la riera de Sant Aniol de l’origen de l’estany?

Sí Pitu, sí, ens sentim cridats de manera indefectible cap a l’origen. I quan descobrim aquest paradís ens neix el desig de protegir-lo, de mantenir-lo net, impol·lut, perquè d’ell en depèn el nostre estany. La nostra supervivència.

Joan


De: Josep Casals Micaló <[email protected]>


Data: 12-04-14 23:08

Ostres Joan! Em sembla que quan en Pitu parla de tocar de peus a terra no es refereix a això... Però, ja posats, jo també m’hi apunto a al·lucinar.

Pensava... Com seria el previsible reportatge periodístic commemoratiu dels cinc anys de funciona-ment amb molt d’èxit del refugi (situant-nos, doncs, al 2022... visca l’optimisme!)?

Hi hauria, és clar, un recordatori sentimental per a tots els voluntaris i el procés de reconstrucció, amb una entrevista a un Xari modest que amb prou feines podria contenir l’orgull desbordant; combinat amb el punt de vista més pràctic del representant administratiu de torn “content d’haver contribuït a revitalitzar la zona, malgrat la complicació logística que comporta l’afluència creixent de visitants”; i amorosit amb la satisfacció d’excursionistes nostàlgics i dels passavolants agraïts de trobar una cervesa oportuna. Però també hi hauria el contrapunt polèmic dels greuges infligits al territori per les masses devastadores, incultes i brutes, que denunciarien tant els ERGS gelosos de preservar el seu paisatge (el seu hàbitat, de fet) com col·lectius defensors de la Natura esgarrifats per les amenaces a la fauna (potser incloent-hi els ERGS), la flora i el territori autòctons.

M’ho plantejava només com un divertiment, però ara m’adono que ser capaços de preveure el futur adequadament i actuar en conseqüència pot ser una de les claus de l’èxit del projecte.

Salut!

JOSEP

Sopar a Sadernes

Núm. 454 13


De: “Quim Oliver \”Xari\”” <[email protected]>


Data: 13-04-14 22:48

Ei, companys! Hi hagi pau...

I tu Pitu, no et posis nerviós ni pateixis, que no hauràs de baixar carregat amb la me... Estigues ben tranquil! Que tothom ho estigui!! Nosaltres ho estem. Quan un tema es desconeix és més fàcil de veu-re’l fosc. A veure si puc fer-hi la llum...

Primer remarcar que els mateixos Amics de Sant Aniol vam declarar en una reunió de l’any 2009 que no volíem que la tornada en funcionament del refugi perjudiqués per a res l’entorn. I pensàvem especialment en el tema del sanejament.

És evident que el nou refugi no pot funcionar com el vell, tirant les escombraries per la finestra i les comunes avocant directes al riu. Eren altres temps, estem parlant de 40, 50, 60 anys enrere. Llavors no hi havia tanta consciència. Ara els temps han canviat i sabem que això seria intolerable. No ho volem de cap manera.

Estem en contacte amb experts, professionals, que treballen cada dia en sistemes de sanejament. De tots els qui hem parlat no n’hi ha hagut cap que ens digués que és un entrebanc insalvable. Ans al contrari, tots diuen que es projectarà un sistema eficient i ecològic pel tractament dels residus i que no hi ha d’haver cap problema: depuració, basses de decantament...sense abocar res a la riera! I nosaltres confiem en ells. Podem pensar en els refugis que tenim escampats pels Pirineus, alguns d’ells ubicats en parcs nacionals on hi regeix la màxima protecció, i bé que compleixen la normativa. Per sort, el progrés no ens porta només desgràcies, les tècniques han millorat i ara hi ha sistemes ben eficients. Els anirem explicant quan es determinin.

Estiguem tranquils que hi estem esmerçant i hi esmerçarem els esforços que facin falta.

Xari


De: Josep Casals Micaló <[email protected]>


Data: 14-04-14 22:36

Els dubtes mereixen ser considerats, especialment quan venen d’alguns ERGS nostrats i amb pedigrí. I és pertinent fer una reflexió seriosa, que estic segur que tu Xari també has fet, que no sigui estricta-ment tècnica, sinó molt més profunda.

Algunes intervencions benintencionades en entorns naturals desencadenen efectes col·laterals perni-ciosos... De qui és la culpa?

Fa molt temps que em van ensenyar la importància d’una bona definició dels drets de propietat. Quan un bé és de tothom, molts interpreten que no és de ningú i que en poden fer el que els roti, amb


motivacions econòmiques, lúdiques o “gamberres”, la qual cosa sempre acaba perjudicant a la resta. Aquestes desviacions les hauria de corregir l’autoritat, generant consciències o fent que amb el seu poder coercitiu s’arribi on no arriben les consciències.

El refugi de Sant Aniol, per ell mateix, no generarà efectes negatius en el seu entorn, això ja ho do-nem per descomptat. Però en podria induir, és clar! Torno a preguntar: de qui serà la culpa? Suposo que podríem convenir en tolerar l’impacte erosionant de les passes amb botes i clavades de pals als camins, algunes plantes trepitjades i herbes i flors arrancades, l’estrès que provoquen la nostra xerra, crits i rialles en els animalons,... Però, en qualsevol cas, les nostres accions són responsabilitat nostre i, si no són adequades, hi ha una autoritat que ens ho ha de fer notar. Quan donem per descomptat que no hi haurà ni autoritat competent ni responsabilitat individual, és quan arribem al refugi com a culpable. Caldria plantejar-se si això és just i honest. Jo penso que no, és clar.

Massa seriós potser?


De: Joan Constans <[email protected]>

A: [email protected], “Quim Oliver \”Xari\”, [email protected]

Data: 12-04-14 21:42

Seriosos, però no tant... Hem d’anar amb compte amb el tema, no sigui el cas que algú es pensi que culpem als altres només per la manera que van vestits. Ves a saber com ens veuen ells a nosaltres! L’hàbit no fa el monjo, i totes aquestes disfresses marcianes podem amagar els nous ERGS. Continua l’esperit, però canvien les formes. Sempre ha estat així. I si no us ho creieu, llegiu aquestes quatre ratlles que un ERG dels anys 50’s ens va deixar en un antic butlletí:

El refugio de Sant Aniol no es una empresa pequeña ni una obra a medias; es una realidad magnífica. Es una prueba más de que las grandes cosas no las hacen los que tienen muchas posibilidades ma-teriales, sino los que tienen un espíritu muy grande.

El refugio será una prueba patente y perenne en medio de la bellísima Garrotxa, del espíritu que anima al Centre Excursionista de Banyoles en el momento actual...

Yo diría que el excursionismo autentico es el deporte... que desarrolla el cuerpo y fortalece el espíritu; que se sirve de la tierra como peldaño para acercarse al cielo; que en las maravillas de la naturaleza ve la Maravilla de Dios; que forma al hombre para afrontar con éxito las dificultades que, como gigantesco picos, se le presentaran en la vida; que prepara al hombre para que en las dificultades encuentre los momentos de más intenso gozo; que espolea la marcha con la ilusión de llegar a la cima; que en la cúspide disfruta del gozo más íntimo al contemplar la tierra a sus pies; que enseña el optimismo y detesta el pesimismo; que fomenta el compañerismo y detesta el egoísmo.

El excursionismo autentico no es para espíritus raquíticos. Es para gente noble y de grandeza de alma; para cristianos auténticos...

Autèntics ERGS, diríeu ara? Ai Mossèn Marquès! em sembla que també esteu secretament enamorat de la Coralí!

Núm. 454 15

RE: Escrit del Coral

De: “Quim Oliver \”Xari\”” <[email protected]>

A: Josep Casals Micalo, [email protected]

Data: 31-12-13 22:06

Avui hem visitat un despoblat de la Franja de Ponent que es diu Fet. A principis de segle XX tenia 300 habitants. Al 1950 en tenia 260 però amb la construcció de la presa de Canelles (la de Mont-rebei) a l’any 1960 es va quedar en 12 habitants. El poble no va quedar inundat ni molt menys, es troba sobre una roca en forma de vaixell i molt enlairat. Però es van colgar d’aigua tots els seus cultius. I per això van emigrar en massa. L’he trobat una història tan trista!

Però el pitjor ha estat una ombra de mal averany que cap a migdia ha sobrevolat el meu cor, un mal presagi que m’ha portat a imaginar una presa a la vall de Sant Aniol. No una presa com la del Goma-rell, intel·ligent, amable, simpàtica... sinó una presa altíssima. Un “muradal” immens que hauria privat el pas de l’aigua nascuda a Ribelles i hauria colgat Sant Aniol, el seu camí i fins arran de Can Llebre!! Llavors, què se n’hauria fet dels paisatges de La Punyalada? I de l’ermita? I del refugi????

Tot plegat m’ha fet pensar que, malgrat la ruïna, malgrat les agressions i la incúria, Sant Aniol s’ha mantingut viu per alguna cosa. És com si allí hi visqués una ànima que ens manté lligats, desperts, amb els ulls oberts per veure-ho tot, per estimar-ho tot... el refugi amb cos i ànima és el mateix Sant Aniol, la mateixa Coralí, Vayreda, els ERG’s,...El refugi serà la flama que no s’apagarà mai i a on hi veurem,i també hi beurem el calze de sang garrotxina!

Amén!

Nit de Cap d’Any i ja he sopat!

xari

Guàrdia de Noguera- Pallars

RE: sense assumpte

De: [email protected]

A: [email protected]

Data: 31-12-13 12:01

Estimat Albert,

He sabut que et fas amb aquests que tresquen per la nostra Garrotxa empanats com si fos la vuitena meravella del món. Mira si estan sonats que volen arreglar aquelles quatre pedres pelades de Sant Aniol. Quina colla de “papanates”!!! Ai Albert, Albert, em fas pena! Sempre tan romàntic. Què s’han pensat aquests desgraciats de refer el refugi!

Però deixem-los fer que, si se’n surten, serà arribat el nostre dia: abans no se n’adonin els hi fotrem una pista fins al collet de Clarioles, reclamarem els nostres drets i a parar la mà. Ai, ingenus, carregant la sorra a la motxilla! Ha, ha, ha! D’aquí quatre dies ho podrem portar tot amb camió! Ha, ha!

I després vindran les prospeccions geològiques: Gas! perquè ho entenguis eremita-poeta.

És com es fan ara el calés, amb lleis, papers i una mica de greix perquè les coses llisquin, no calen


trabucs. És el signe dels nous temps!

Vigila Albert!

Sempre a l’aguait des de les altures,

L’Esparver

Josep Casals i MicalóJoan Constans NiergaQuim Oliver Tarradas “xari”

El curs del Fluvià, en bona part un gran descone-

gut per als excursionistes d’avui dia, guiarà fins

a Besalú la nostra IX travessia d’Olot a Banyoles.

Hem assumit que l’itinerari escollit serà més llarg

que no els d’anteriors edicions de la caminada,

però la manca de grans desnivells ens convida a

gaudir sense presses d’un recorregut molt variat

i amb incomptables punts d’interès.

El diumenge 23 de març, a les 7 tocades del

matí, sortim de l’aparcament de Consum, d’Olot

(420 m). Malgrat les prediccions meteorològi-

ques, força desfavorables, ens espera una jorna-

da esplèndida i assolellada. Som 43 excursionis-

tes i el camí és molt llarg; anem per feina, sense

massa salutacions. Agafem el camí que resse-

gueix la riba dreta del Fluvià, travessem la colada

del volcà de les Bisaroques, anem al ruïnós molí

de la Torre i seguim cap a la cabalosa font de les

Tries, la nostra primera fita. Més enllà travessem

el Fluvià per una palanca moderna, voregem les

instal·lacions del Club Natació i donem la volta al

polígon industrial de les Mates, deixant de cos-

tat el plàcid paratge de Canet. Passem a la vora

d’una gran pairalia, les Cols, i anem a la rotonda de la carretera de la Canya.

Margrau és a la vora de la carretera; molts re-cordem el gust per les flors dels seus estadants, però actualment la casa és tancada i força deixa-da. Una masia veïna, la Boixeda, fou aterrada; al costat del seu solar agafem el camí carreter vell, a la dreta de la carretera actual, oberta fa poc més d’un segle.

Anem a encetar un viatge al passat industrial del Fluvià, riu treballador com pocs en aquest tram del seu atípic curs, modelat pel vulcanisme i aprofitat per construir-hi nombroses rescloses amb els seus canals. Passem per darrera la fo-neria, donem un fugisser cop d’ull a les migra-des restes del pont de can Plana, airosa cons-trucció de dos arcs de pedra, enduta per l’aiguat de Sant Lluc de 1940, i als edificis de cal Xai, que fou una fàbrica de baietes, i de can Gori, tots a l’altre vora de riu; contemplem una bonica cin-glera de columnes basàltiques i baixem al Noc d’en Cols, abundosa deu, que brolla en un pa-ratge molt transformat pel mateix aiguat. El cabal

IX Travessia d’Olot a Banyoles

Enfilall d’excursionistes a la baga d’en Pòlit

Núm. 454 17

trabucs. És el signe dels nous temps!

Vigila Albert!

Sempre a l’aguait des de les altures,

L’Esparver

Josep Casals i MicalóJoan Constans NiergaQuim Oliver Tarradas “xari”

de la mina principal generava uns 8 CV de cor-rent, consumits per les indústries de la rodalia.

Al costat de la font, travessem el Fluvià per un passallís i anem a can Gabarró, antiga filatura. Passem per sota dels seus edificis, tornem a creuar el riu, ara per una palanca, voregem un canal i anem a can Sabata, una altra indústria tèxtil, situada al veïnat de la Canya de Dalt. Tor-nem a la carretera vella, actualment carrer An-toni Moner, contemplem el sector de can Porxes i Rossinyol i ens acomiadem momentàniament del Fluvià. Seguim cap al veïnat de la Canya de Baix, que actualment forma un únic nucli amb el primer, i anem a trobar la carretera de Sant Joan les Fonts.

A l’altre costat de la ruta principal, agafem un vial que ens convida a visitar el volcà de la Canya, un con aplanat i molt erosionat, recobert, en bona part, per la colada de la Garrinada. Hem deixat enrere el Fluvià industrial i ens endinsem en ter-renys agrícoles, molt amables. Anem a trobar el rec de Verlets, nascut a la cabalosa i popular font Freda, drenatge del pla de Baix olotí, i el seguim cap a la dreta. Pugem a Marunys i continuem cap a l’església parroquial de Sant Joan, però abans d’arribar-hi trenquem cap a la Planella i el Boscarró. Allà ens aturem per contemplar tres colades de lava superposades, la del Molí Fon-do, la del Boscarró i la de la Garrinada, aquesta, la més moderna, d’uns 133.000 anys d’antigui-tat, i també la resclosa i els ruïnosos edificis de Molí Fondo, antiga seu de l’empresa paperera Torras; malauradament, el cabal del Fluvià avui és prou migrat i resta espectacularitat al lloc.

Després d’una breu aturada tornem enrere, dei-xem de costat unes restes ibèriques, descober-tes recentment, passem a frec de les parets del recinte de l’església i baixem a travessar el Fluvià pel pont de Sant Joan, construcció que proba-blement té els seus orígens al segle XII, amb un arc central, molt més modern, de 19 metres de llum. Seguim pels carrers de la vila cap al mo-

nestir (305 m), on fem una altra aturada.

L’església de l’antic priorat de Sant Joan és un edifici de planta basilical de tres naus, consa-grat l’any 1117. Un temple anterior ho havia estat el 958. Actualment fa goig de veure. Als seus peus, el Fluvià és controlat per una resclo-sa, però cap camí no el voreja. Hem de tornar enrere per l’avinguda Rafel Torras, rodejar la paperera Torras i seguir pels carrers de la vila cap al camp de futbol i l’empresa Porxes. Allà agafem un camí que baixa al clot de l’Infern i continua cap a la vora del riu. El travessem per una palanca i anem a la Sebastiana, important filatura de cotó. Tornem a creuar el Fluvià, ara pel pont de la carretera que dóna accés a la fà-brica, passem per sota la Canova, masia ruïnosa, i anem a trobar els carrers d’un polígon industrial i la carretera de Sant Joan a Castellfollit. Passem per cal Cucut i tornem a la carretera, als peus de cal Sordet.

Hem deixat de costat algunes de les cingleres basàltiques més rellevants del curs del Fluvià, com ho són les de cal Sordet i can Gridó, però no hem d’oblidar que la fita de la nostra travessia és Banyoles i que hem d’arribar-hi avui mateix. Ens toca doncs seguir la carretera, cap a Violella, can Gridó i les Funoses, sempre sota l’atenta mirada de dues magnífiques talaies, la torre de Canadell i el santuari del Cós. Ens acostem a Castellfollit trepitjant un bonic camí i entrem al poble per la

El nostre pas per Sant Joan les Fonts.


carretera d’Olot, que bull d’activitat; el nostre pas coincideix amb la sortida d’una duatló. Seguim pel pintoresc barri vell cap al mirador del cingle (286 m), dedicat a Josep Pla i que ocupa el solar de l’antic cementiri; són les 10 tocades, llueix un sol esplèndid i la gana ens convida a esmorzar.

El poble de Castellfollit fou bastit sobre dues es-pectaculars colades de lava superposades. La inferior, d’uns 217.000 anys d’antiguitat, podria procedir dels volcans de Batet; la superior, de només uns 192.000 anys, dels de Begudà. Els rius Fluvià i Turonell, en obrir-se pas després de les erupcions, van generar una impressionant cinglera d’una cinquantena de metres d’altura. A la proa del gegantí esperó hi fou construïda l’església parroquial de Sant Salvador, destruïda en el curs de la Guerra Civil i molt encertada-ment restaurada com a centre cultural.

Després d’esmorzar i de gaudir a pleret de l’es-pectacular mirador, agafem un magnífic camí, de suposat origen romà, que baixa en llargs re-volts cap al fons del curs del Turonell. Creuem el riu per un pont de pedra medieval, reconstru-ït com a palanca, i deixem, a esquerra i dreta, els camins de la Passarel·la del Fluvià i de les baumes de Caxurma. Després de travessar una extensa zona d’horts ens dirigim cap al vistent viaducte de la moderna autovia. Gairebé als seus peus hi trobem les restes del pont Trencat o del Diable (220 m), malaguanyada construcció que podria tenir els seus orígens al segle XIII. Malmès per un aiguat, l’any 1642, fou volat per l’exèrcit francès, el 1657, i la darrera de les ar-cades principals va ser enduta per una riuada, el 1977. Era l’únic pont existent fins a Besalú i lloc de pas del camí antic. En ple segle XXI, les seves ruïnes van ser objecte d’unes discutibles obres de consolidació.

Més enllà del pont Trencat, el paisatge experi-menta un canvi radical. El Fluvià ha assolit la seva maduresa i s’endinsa en paratges molt més plàcids, plenament agrícoles. En Josep Genoher

ens guia cap al Palomer de Baix i can Blanc, ma-sies del veïnat dels Angles, del terme de Monta-gut. Després de travessar una extensa i fèrtil pla-na de conreu anem a cercar un emboscat corriol que voreja el marge dret del riu. Travessem el torrent de Ca n’Illa, nascut als peus de Sant Julià del Mont, i baixem a creuar el Fluvià, seguint la carretera d’accés a Cogulera. Més enllà plane-gem cap a la resclosa de can Brutau, pel fons del riberal i deixant de costat l’extens pla de Po-litger. La manca de cabal del riu desllueix, una vegada més, paratges molt amables. Ens enfilem als camps d’esports de Sant Jaume de Llierca, passegem pels carrers del modern nucli urbà i anem a trobar l’antiga carretera, actualment molt tranquil·la. Les restes del castell de Montpalau guaiten, en tot moment, les nostres passes

A Sant Jaume no ens hi aturem. Seguint les passes d’en Quim Roura, baixem a creuar el riu Llierca, principal afluent del Fluvià, pel pont de la carretera, visitem el veïnat del Pont (190 m), del terme d’Argelaguer, i seguim cap a can Ber-nades; ens hi espera un magnífic aperitiu, molt agraït per tots els excursionistes.

Després de fer beguda, continuem cap a la de-puradora i les restes de les cabanyes, singulars construccions de canyes, en gran part desman-tellades. Pugem a trobar la carretera del Morató al molí d’en Carlot, voregem bonics camps de colza, d’un groc resplendent, i anem al nucli antic d’Argelaguer (180 m). Som a la meitat del nostre recorregut; fem una breu aturada al costat de l’església parroquial, d’origen romànic i dedicada a Santa Maria, i seguim cap a la ca-pella de Santa Anna i l’oratori de Sant Sebastià, que recorda una altra capella, actualment desa-pareguda.

Més enllà del nucli urbà seguim cap al polígon industrial, però a la vora de can Portella tren-quem cap a l’esquerra, deixant de banda la car-retera del dominant santuari del Guilar. Voregem la moderna autovia, deixem a la dreta la carrete-

Núm. 454 19

ra del Molí Nou i anem a travessar el Borró, un altre dels afluents del Fluvià procedents de l’Alta Garrotxa; malgrat ser eixut en gran part del seu curs, en aquest punt el seu cabal és perenne. Ens enfilem a can Casabó, antiga indústria pa-perera, tancada fa quatre dècades, i seguim cap a la Teuleria i el pla de can Güell. Poc més enllà, en un bosquet d’alzines, dinem; són tres quarts de 3 de la tarda i el camí és molt llarg.

Un cop tips i reposats, seguim les marques del GR-1 cap a l’hostal del Clot i can Batlle. Més en-llà ens acostem a la vila de Besalú, voregem el pla de l’Abadia, extensa zona d’horts, i anem als peus del pont de Besalú, espectacular construc-ció del segle XII; tres dels seus sis arcs foren vo-lats l’any 1939 i reconstruïts el 1965. Aprofitem aquest lloc singular per fer la fotografia de grup. Tot seguit ens enfilem al nucli urbà, visitem les migrades restes de la sinagoga jueva i l’entrada a la Miqvé, monument gairebé únic, i travessem el Fluvià per novena i darrera vegada; ho fem pel mateix pont (150 m), amb segona fotografia inclosa.

Sortim del pont a tres quarts de 5 de la tarda. Ens resta una tercera part del recorregut i dei-xem definitivament el curs del Fluvià, que se-gueix mandrosament cap a terres empordane-ses. Travessem el pla de la Creu, passem per la creu del Candell, anem a creuar la carretera del veïnat d’Ossinyà i seguim cap a can Gasies. Poc abans de la casa, trenquem a l’esquerra i baixem a la carretera de Besalú a Banyoles. Tra-vessem el riu Junyell, modest afluent del Fluvià nascut a la muntanya de Sant Julià del Mont, i ens tornem a enfilar, ara cap a can Roset, masia construïda a la vora d’un extens pla, molt pano-ràmic. Més enllà davallem a la vora del riu Ser (130 m), l’afluent més cabalós del Fluvià, que va guiar l’anterior edició de la nostra travessia. El creuem pel pont de l’antiga carretera C-150, que seguirem al llarg d’uns centenars de metres. Deixem de costat dues masies, el Pou, ruïnosa, i Gatielles, ben restaurada, i ens enfilem per un

bon camí fins al poble de Serinyà (192 m). Pas-sem a la vora de l’església parroquial, escaient edifici d’estil romànic, dedicada a Sant Andreu, i anem a fer una breu aturada a la capella de Sant Sebastià.

Són tres quarts de 7 i encara llueix el sol, però tenim els minuts de llum comptats. En Narcís Puigvert ens guia per un camí que puja al ve-ïnat de la Cellera d’Amont i deixa de costat les modernes cases del Reclau. Anem al Mas, antic hostal del camí ral d’Olot a Girona, i travessem la variant de la carretera actual per un pont. Pas-sem de llarg de Sant Cristòfol d’Usall i seguim cap al mirador de l’estany, ja negra nit. Encara ens queda humor per enfilar-nos al puig de Sant Martirià (244 m) i gaudir d’una magnífica pers-pectiva de l’enllumenat de Banyoles. Finalment baixem a la Draga (176 m), una vegada més punt i final de la nostra travessia.

Després de completar la novena edició de la ca-minada, la més llarga de totes, però ni de bon tros la més feixuga, ja pensem en la desena. Haurà de ser ben especial i mentre fem beguda sorgeixen un bon grapat d’idees, prou atractives. Quina serà l’escollida?

BibliografiaCatalunya Romànica, volums IV i V. Fundació Enciclopèdia Catalana, 1990 i 1991.

Els volcans olotins i el seu paisatge, de Josep Mª Mallarach i Miquel Riera. Editorial Serpa. Bar-celona, 1981.

Carta vulcanològica de la Zona Volcànica de la Garrotxa, del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, l’Institut Cartogràfic de Catalunya i l’Institut Geològic de Catalunya, 2007.

Vells camins i antics hostals de la Garrotxa, de Narcís Puigdevall i Josep M. Melció. Llibres de Batet. Olot, 2001.

Guia ilustrada d’Olot y ses Valls, de mossèn Jo-


seph Gelabert, pbre. Octavi Viader, impressor. Sant Feliu de Guíxols, 1908.

Comarca d’Olot, valls superiors del Fluvià, de Cè-sar August Torras. Barcelona, 1910.

Horaris de la travessiaD’Olot (Consum) a la font de les Tries, el Noc d’en Cols, la Canya, el rec de Verlets, el mira-dor de Molí Fondo i el monestir de Sant Joan les Fonts ............................................ 1 h 41 min

Del monestir a la Sebastiana i el mirador del cin-gle de Castellfollit .......................... 1 h 02 min

Del mirador al veïnat dels Angles i Sant Jaume de Llierca ...................................... 1 h 31 min

De Sant Jaume al veïnat del Pont i Argelaguer .......................................... 51 min

D’Argelaguer a can Casabó, l’hostal del Clot i el pont de Besalú .............................. 1 h 44 min

Del pont a can Roset i Serinyà ....... 1 h 46 min

De Serinyà a Sant Cristòfol d’Usall i Banyoles (la Draga) .......................................... 1 h 23 min

Total ........................................ 9 h 58 min

Recorregut ................................... 42,7 km

Termes municipals d’Olot, Vall de Bianya, Sant Joan les Fonts, Castellfollit de la Roca, Monta-gut, Sant Jaume de Llierca, Argelaguer, Sales de Llierca, Sant Ferriol, Besalú, Serinyà, Porqueres i Banyoles.

Kim Agustí

El grup arran de Fluvià al seu pas per Besalú.

Núm. 454 21

Aprofitant el pont del primer de maig ens dispo-sem a visitar un dels indrets que tenim pendent de conèixer, en especial després de que perso-nalment temps enrere havia pogut recórrer tota la Serra del Montsant i m’havien impressionat molt aquelles contrades.Com a lloc de partida de les nostres sortides varem escollir la pobla-ció de Beceit (Terol) reservant una casa rural anomenada Casa Catalina, en total érem sis per-sones, en Tomàs i la Neus com que estaven a Salou varen anar directament al destí i els quatre restants varem sortir de Banyoles el dijous dia primer de maig a mig matí i per l’autopista AP-7 fins a la sortida núm. 38 de l’Hospitalet de l’In-fant, després per la carretera en direcció a Ascó, passem per Mora d’Ebre i Arnes i arribem a mitja tarda a Beceit i allí ens instal·lem a la Casa Ru-ral que teníem contractada. Era festiu i per tant tots els comerços estaven tancats, i vam deci-dir aprofitar el dia fent un recorregut pel proper pantà de Pena a on fem una caminada d’unes dues hores. Trobem una família de Palamós que alguns dels nostres coneixien i un d’ells, molt amant de les herbes, ens il·lustra sobre les de d’indret, com la “camamilla d’Aragó”. Tot seguit ens indiquen una pista que ens portarà al poble de Vallderobres, lloc digne d’una visita acura-da perquè disposa d’alguns monuments inte-ressants com el Castell/Palau i l’església gòtica annexa. Aquest conjunt s’alça majestuós a la part alta de la vil·la i donat que és un indret molt turístic hi ha molts comerços oberts que aprofi-tem per a fer les compres imprescindibles. Ens arribem a dalt del castell des d’on es veu una vista impressionant del massís dels Ports i de la vila, i ens assabentem de l’horari a fi de poder fer una visita acurada l’endemà. Tornem cap a Beceit i donat que no tenim queviures suficients

per a fer-nos el sopar, decidim d’anar a un Hos-tal de poble, però abans fem una visita acurada del poble, amb carrers molt bonics però coste-ruts ja que a la majoria s’hi accedeix mitjançant llargues escales. Trobem en un indret una anti-ga presó ara convertida en Oficina de Turisme, també tancada, i al costat i a terra un envidriat que ens mostra una antiga i magnífica cisterna. Se’ns fa fosc i cap a l’hostal a sopar, bona menja i dos porrons de vi que ens animen, després cap a dormir ja que l’endemà volem anar a visitar el naixement del riu Matarranya.

Ens aixequem a les vuit i cap a comprar, a la fleca, carnisseria, supermercat i peixateria, des-prés un ràpid esmorzar i preparar els entrepans per a l’excursió. Amb el cotxe i per una pista es-treta ens dirigim cap al Parrizal, que així és com s’anomena la ruta que volem fer, i arribem a una amplia explanada habilitada per aparcament, de “pago” és clar, i quedem impressionats per la quantitat de cotxes i persones. Agafem el camí en els seus inicis una pista,fins que arribem a un corriol que voreja tot el riu, ens fa pensar una mica amb Sant Aniol, ben assenyalat però sense por de perdre’ns ja que és tal la gentada que anem un darrere l’altra i que fins i tot en alguns dels passadissos de fusta instal·lats al costat de la roca per no haver de passar per l’aigua, ens hem d’ esperar força per a deixar passar els que venen en sentit contrari. A a pesar del bullici cal dir que hi ha contrades molt boniques. Deixem la llera del riu i agafem un camí dret que en menys d’una hora ens porta al final d’una primera etapa a on hi ha un sorral amb un gran engorgat al mig d’uns penyals formidables. Allà s’hi queda la majoria de gent, perquè la següent etapa fins el final es més complicada i cal grimpar una mica i enfilar-se per un camí penjat que no tothom

Secció Veterans i gent tranquil·la

Anada al Massís dels PortsRafel Cuenca i Juncà


vol assolir. Allà trobem un sorral i un engorgat més petit, final d’etapa, ja que després ens hauríem de posar a nedar a contracorrent fins arribar al mateix naixement del riu Matarranya. El lloc és idíl·lic, ja que per un congost format per dos grans penyals baixa l’aigua i al costat creixen moltes flors. Gaudim de l’indret una es-tona i després fem el camí de tornada, disposats a buscar un lloc adient per a dinar, el trobem ja una mica avall, deixant el camí i baixant al costat mateix del riu, entrepans i una mica de beguda i després una becaina i de tornada cap al punt de partida. Pel camí encara ens enfilem per veure alguna cova, i arribant a l’aparcament trobem gent de Banyoles amb qui ens quedem a parlar una estoneta. Tot seguit el cotxe i cap a Vallderobres a visitar el Castell, un palau durant el s.XIV l’arquebisbe Fernández de Heredia, el senyor feudal d’aquell territori, va construir com a residència sobre les runes d’un antic castell fortalesa del s.XII. Amb la desamortització del S XIX queda abandonat i a partir del 1998 es comença la seva restauració: a la planta baixa estables de cavalls i un rebedor, així com una Sala Capitular i a la primera planta distribuïdor, Saló de les Xemeneies (n’hi ha tres d’enormes) i un Saló anomenat Sur on l’arquebisbe hi tenia el despatx i sala d’estar, annexes l’impressionant cuina i el rebost. Com vivien mentre els altres passaven gana! A la planta segona un pati en el que es veu el que queda de l’antiga fortalesa, després Estances altes i Galeries amb unes vis-tes impressionants, Sala dels lleons,etc. Sortim

a fora i amb el mateix tiquet de visita al castell podem visitar l’església gòtica annexa, amb una portalada molt bonica i a la seva part alta una formidable rosassa. A dins una nau única de l’ anomenat gòtic mediterrani, i una creu inte-ressant de Juan de Orona. En acabar la visita baixem a la plaça del poble, indret també molt bonic amb l’edifici de l’ajuntament que en des-taca. Hi ha molta animació i comprem quelcom i tot seguit cap a a dormir perquè l’endemà tenim un dia molt ple.

Soms ja a dissabte, ens llevem d’hora, per es-morzar i preparar els entrepans per l’excursió principal a les Roques d’en Benet. Agafem la carretera en direcció a l’Horta de Sant Joan fins a un trencant a on s’agafa una pista asfaltada que et porta a un aparcament que és lloc de partida. Al fons veiem els penyals impressionants de les Roques d’en Benet, i un agent rural ens indica el camí que cal fer per arribar-hi. Seguim una pista de terra bastant dreta, amb una hora de camí i a mà esquerra un cartell molt precari, un tros de cartró a dins d’una funda de plàstic i clavat amb un pal rudimentari és tot el que ens indica al camí a seguir (sempre he dit que els catalans tenim com a assignatura pendent la bona senya-lització)- Seguint doncs un corriol que s’enfila bastant fins arribar a una tartera a on hi repo-sen unes quantes persones que ens diuen que han deixat el seu grup perquè estaven cansades i que al saber la nostra edat queden una mica avergonyides. Nosaltres seguim el camí i veiem molt amunt a un grup que puja, i més amunt un d’altra que està grimpant a vora del penyal. Nos-altres crèiem que només es podia arribar fins els peus de les Roques! Realment ens equivocàvem perquè es pot pujar fins a dalt de tot. El camí és cada cop més dret, però sense dificultat arribem a un primer espai on podem contemplar una vista magnífica dels Ports. Continuem fins arri-bar a una tartera que puja per un estret congost entre els penyals, es tracta de grans pedres que a voltes es difícil pujar grimpant ja que no saps

El Parrizal (Macís dels Ports)

Núm. 454 23

a on posar les peus. Seguim fins arribar a on ens sembla erròniament que ja es a dalt, una ex-planada bastant àmplia i amb molta herba, des d’allà ens parem a contemplar la vista dels Ports formidable, però hem de seguir per un camí ben frissat sobre pedra i amb roquinyols que ens fan relliscar. Sense més dificultats arribem,ara si, a dalt de tot i allò ja és impossible de descriure! És un lloc una mica planer tot roca, i has d’anar en compte de no acostar-te gaire al marge ja que la verticalitat es molt grossa i per tant en cas de caure la mort seria inexorable. La vista és im-pressionat ; a davant nostra tota la plana de la terra alta, a l’esquerra Valladerrobres, a davant l’Horta de Sant Joan, més a la dreta Arnes. Ens hi quedem una bona estona, fotografies de rigor i baixem fins a l’esplanada inferior a on a l’ombra de una gran roca i sobre la catifa d’herba dinem a gust i fem una bona becaina. Tot seguit cap a baix. Ens preocupava la baixada per la tartera de roques sobre tot pel perill de fer caure algu-na roca als de sota, però amb compte arribem ja al camí ferm i en una hora i mitja ja som a l’aparcament, ens girem per veure les Roques d’en Benet amb la satisfacció d’haver-les pujat i gaudit, i ens en recordem del bon amic Xari que ens les va recomanar.

Agafem el cotxe i cap Arnes. Creuem el poble i per una pista de uns sis quilometres arribem a un aparcament a on comença la segona excur-sió “Els Estrets”. Es tracta de un recorregut de prop de dues hores, anada i tornada tot vorejant la riera que transcorre dels penyals de pedra característics d’aquestes contrades. Per arribar fins el lloc de partida s’ha d’agafar una pista molt estreta de sis quilometres fins arribar a un aparcament des d’on comença el recorregut. El camí és molt fressat ja que a sota i recorre el tub que agafant l’aigua de la riera subministra al po-ble d’Arnes. Durant el recorregut trobem moltes persones que practiquen l’escalada pel costat esquera, ja que el de la dreta està prohibit. Ar-ribem fins a un pont tancat, i tornem enrere fa

molta calor però la fressa de l’aigua transparent de la riera sembla que ens refresca una mica, en alguns indrets també ens fa pensar amb la riera de Sant Aniol d’Aguges.Acabada l’anada agafem el cotxe i cap a Beceit a sopar i a dormir ja que per l’endemà volem fer la darrera sortida.

Som ja a diumenge i ens disposem a fer una excursió en un indret no molt concorregut, es tracta del cim de Peñagalera. Per arribar-hi se surt de Beceit i s’agafa una pista estreta fins a un lloc anomenat La Peixera, que no és res més que una riera amb un petit salt d’aigua que forma un engorgat d’aigües cristallines. S’ha de creuar per la part més estreta i agafar un camí molt ben marcat que en la punt de partida un cartell in-dica : es parteix d’una altura d’uns cinc-cents metres i s’ha de salvar un desnivell de cinc-cents trenta quatre fins arribar al cim que és de 1034 metres. Cal dir que el camí és molt dret i pas-sa per moltes lleixes de la roca a fi de suavitzar en el possible els desnivells. El dia és molt clar i la calor cau de valent, i essent un lloc en què predomina la roca, de fresca n’hi ha ben poca. Després d’una hora de camí arribem al que ja sembla el dalt del cim, però que en realitat és un recorregut planer, encara ens queda una hora més per atènyer el cim. Passem per un bosc es-pès de pins que ens protegeix del sol implacable i a davant nostre, a mà esquerra, i enmig d’unes vistes impressionants veiem una senyal geodè-sica, que vol dir que hem aconseguit el nostre

Roques d’en Benet (Macís dels Ports)


objectiu. Abans, però, a vora del camí veiem que d’antre un piló de pedres hi surt aigua, ens hi acostem i veiem que es tracta d’un petit pou i/o cisterna a on a poca profunditat podem agafar una aigua neta i fresca que ens ajuda a apai-vagar la set. Seguim i en menys de mitja hora ja soms al cim! Allí un petit mos, i contemplar el majestuós paisatge, les fotografies de rigor. Decidim anar a dinar al pou que havíem trobat una mica més avall, on uns quants pins ens per-meten poder menjar a l’ombra i després fer una petita becaina. Emprenem el camí de tornada i en alguns llocs hem d’ anar en compte de no

relliscar, però amb una hora i mitja ja soms a la

Peixera, on la riera ens convida a remullar-nos

i posar els peus a l’aigua, perquè l’excursió ha

estat molt calorosa i si bé ens ha agradat molt,

també ens ha deixat una mica atuïts. Tornem

cap a Beceit, per netejar la casa ja que l’ende-

mà dilluns estarem ja de tornada a fi d’evitar les

cues pròpies d’un final de pont.

Una vegada arribats a Banyoles ens alegrem

d’haver pogut fer aquesta tant desitjada visita als

Ports, aprofitant per a veure els llocs més em-

blemàtics.

Des de fa bastants anys que aprofitem els dies de Setmana Santa per fer una sortida al país veí, donat que allà la Fête de Pâques només són fes-tius el dia de Pasqua i el dilluns, i no es troben les aglomeracions que tenim al nostre país on molts disposen de quasi tota la setmana per anar de vacances. Aquesta vegada varem escollir la zona del Perigord, Departament d’Aquitània, Re-gió de la Dordogne per a la nostra anada, esta-blint l’estatge i punt de partida a la vila de Sarlat la Caneda, situada a més de 400 quilòmetres de Banyoles. Varem sortir doncs a les vuit en punt per l’autopista cap a Toulouse, però abans ens vam aturar a esmorzar a una àrea de descans o vam trobar els amics del Centre, en Joan Surro-ca i en Paco. Després per autovia vers Cahors a on fem una parada i visita obligada ja que val la pena, reprenem la ruta amb parada per dinar, i arribem quasi a les cinc de la tarda al nostre des-tí. Ens instal·lem al Hotel Altica que es troba a 1 Km de la bonica vil·la de Sarlat, població d’uns 10.000 habitants i que compta al centre amb una part medieval formidable, molt ben conser-vada. El trajecte el varem fer sempre a peu i no cal dir que en arribar a la zona medieval varem quedar enamorats de l’indret, cada carrer, plaça

o edifici formaven un conjunt homogeni perfec-tament conservat i que relaxava l’esperit. Es feia tard i anàrem a un dels restaurants que hi ha la zona, on ens prepararen el sopar al pati en-voltats d’edificis antics, una vetllada inoblidable!. Després una passejada pels carrers i a peu cap al hotel, perquè havíem de pair el que havíem menjat. Haig dir que el Perigord no és aconse-llable per tots aquells que vulguin perdre pes, perquè els menús són abundants i el foie, el for-matge i els pastissos de nous, producte estrella de la zona, no hi falten mai. Varem anar a dormir de seguida ja que l’endemà teníem un dia molt atapeït de visites.

Una vegada pres l’abundant esmorzar que ens donen a l’hotel, ens varem dirigir cap el poblet de La Roque-Gageac, petit poblet enquibit entre els penyal de roca i el riu Dordogne. Allà vam agafar uns petits vaixells, Les Gabares Norbert, que fan un recorregut de 6,5 Km per l’esmen-ta’t riu enclavat en una vall i on s’hi troben els cinc castells més emblemàtics del Perigord Noir. Amb la barca plena de turistes, molts espanyols, varem fer el recorregut amb una detallada ex-plicació per part de la guia, veient els magnífics castells, alguns al costat mateix de l’aigua, i d’al-

Anada al Perigord (França)

Núm. 454 25

tres com l’imponent de Castelnaud al cim d’un turó i que teníem previst visitar abans d’acabar la jornada. Contents i de tornada de la ruta flu-vial, varem desembarcar a sota del poblet de La Roque, on al costat mateix s’hi obria un indret amb gespa i taules a on poguérem matar el cuc amb els entrepans preparats i un “traguinyoli” de vi de la terra. Després una petita visita al po-ble agafàrem el cotxe per pujar fins els jardins de Marqueyssac situats sobre el penyal de roca, i que per aquest motiu s’anomenen jardins pen-jats. Es tracta d’una finca privada propietat una mateixa família des de el 1692, però no seria fins el segle XIXè que un dels seus membres, Julien de Cerval, es consagraria a embellir el Marqueys-sac plantant milers de boixos que es tallen a mà dues vegades l’any i que han format unes figures i uns passadissos formidables propiciant un re-corregut molt ben assenyalat d’una hora i escaig de durada. La finca a més del seu Castell, també disposa de cabanyes de pedra seca, i de llocs de repòs i meditació, i resulta reconfortant amb indrets on s’hi troben miradors des d’on contem-plar unes valls idíl·liques de verdor exuberant i amb el riu que les travessa, sense cap torre ni pal elèctric, ni per descomptat cap despropòsit com la monstruosa MAT que els nostres polítics de forma vergonyosa han permès, i que ha des-truït bona part del bé més preuat que tenim a les estimades Comarques Gironines, que és la naturalesa ; hem d’aprendre dels nostres veïns francesos tant curosos del seu patrimoni natu-ral i històric. Acabada la visita volíem visitar el Castell de Castelnaud, però era massa tard i ja estaven a punt de tancar. Ens en varem anar cap a Sarlat a sopar i després cap a l’hotel a dormir perquè l’endemà la Neus ens tenia preparades una sèrie de visites que voldrien temps i cames.

Era ja dissabte 19 d’abril, i la `primera cosa que vam fer va ser visitar la Mansió Gissón, situada a la Plaça de les Oques de Sarlat. Recorrent aquest casal t’endinses en l’univers de la burgesia sar-ladesa del segle XVII, com vivien les famílies be-

nestants de l’època i com patien la gent senzilla!. Després ens vam dirigir al Castell de Castelnaud, que també es un museu de la guerra de l’Edat Mitja. Enclavat sobre un cim al peu del riu Dor-dogne, requereix bastant de temps per fer tot el recorregut per totes les estances i perímetre. Molt ben restaurat i conservat, a cada sala s’hi exposen tant vestits i armadures de l’època, com les seves armes de tall com ballestes i de pól-vora com una màquina que s’anomena orgue i que es del segle XVI. Ja a fora caldria destacar les armes grans que llançaven pedres i/o pro-jectils, com la balista, el maganell, la ballesta, la llombarda, tot plegat molt interessant. Acaba-da la visita vam baixar a peu fins el pàrking on menjàrem els entrepans i vam anar de seguida a visitar La Roque de Saint-Christophe situada la ribera escarpada del riu Vézère. Es tracta d’un penya-segat imponent que compren 5 terrasses excavades al llarg de milers d’anys per l’acció de l’aigua i el gel i que té una llargada de 1 km, i que va ser ocupada des del paleolític mitjà com a sopluig, fins que al 976 es va construir a dintre de la roca una ciutat fortificada, amb Castell pel senyor, església, cases,etc. Va ser el bisbe Frotaire de Périgueux qui va fer construir aquesta fortalesa situada a uns cent metres d’al-çada i que dominava el riu, permetent així pro-tegir la població de les incursions dels Vikings. És interessant visitar-la per comprovar com en les diferents terrasses excavades a dintre la roca s’hi va construir tota una ciutat, amb les seves defenses i tot l’equipament per a sobreviure per

Rocamadour (Perigord)


als mil habitants que si protegien. Impressionen uns torn enormes que els permetien aixecar tot el que calgués des del riu fins a les cinc terras-ses en què es trobava la ciutat. A les terrasses de la primera planta és a on s’hi recrea com vi-vien els primers habitants de la prehistòria, tot el conjunt està magníficament assenyalat i amb els accessos pertinents per a poder ser visitada, val la pena.

Com que encara era aviat ens vam arribar a visitar un singular Castell, anomenat la Maison Forte de Reignac, que està construir també en un penya-segat a dins mateix de la roca. Només vam visitar la part exterior ja que per entrar a dins calia pagar, totes les visites són de paga-ment, sense possibilitat de descompte i de preu bastant elevat. Encara ens quedava temps per anar a un altre castre, que en diuen la Joia del Perigord, el Castell d’Hauterfort, que està tan-cat i només permet ser contemplat des de l’ex-terior. És enorme i impressionant!.Ja era tard i només ens quedava anar cap a Sarlat a sopar a un dels molts restaurants i després, com que era vigília Pascual, vam anar fins a la Catedral de Saint Cerdós a on podem seguir una part de les celebracions. Varem quedar impressionats per la gent que hi havia, i el que més ens va admirar és que a França, tot i ser un estat to-talment laic, els catòlics practicants ho són de

veritat i participen de forma activa en la Missa amb tothom cantant i acompanyat pel so d’un orgue magnífic,restaurat i que et posava la pell de gallina. Malgrat tot el sermó del Bisbe es molt feia llarg i es feia tard i varem sortir abans no s’acabés la cerimònia, perquè a l’endemà, diu-menge, teníem previst assistir a la celebració de la Pasqua al Santuari de Rocamadour.

El diumenge de bon matí ens vam dirigir ja que havíem de fer uns quaranta quilòmetres fins ar-ribar a la ciutat mariana de Rocamadour, a on es troba aquest famós Santuari, en mig de l’Alt Quercy, a on des de l’Edat Mitja hi peregrinaven gent vinguda de tot Europa. Tant la ciutat com les esglésies es troben penjades en el penya-segat, s’hi accedeix o bé mitjançant ascensors, o bé per escales a peu des de l’aparcament que es troba a sota la vall. Nosaltres preferírem pujar a peu, primer fins el poble bàsicament composat per un carrer llarg amb botigues a cada cantó i hostalatges per atendre als nombrosos visitants que s’hi acosten. Per una llarga escala vam pujar fins al Santuari que consta de 7 esglésies i el Pa-lau episcopal, totes elles construïdes a diferents nivells de la roca. Primer arribàrem a la Plaça de les Esglésies a on tenen lloc totes les fires i esdeveniments importants i ens dirigírem a la Basílica de Saint-Saveur, a on volíem assistir a la Missa de Pasqua. El recinte estava totalment ple de gent, amb una colla de jovent que es cui-dava de l’organització i que veient que ja soms grans de seguida ens busquen seients. Oficiava un capellà molt jove que començà la celebració amb exclamacions de “Crist ha ressuscitat, Al-leluia”, i tothom amb entusiasme repetia la seva exclamació per seguidament començar els cants amenitzats amb l’acompanyament d’un orgue formidable. Hi havia molta gent jove, malgrat que la cerimònia era llarga, i ens va impressio-nar la devoció i participació de tots els assistents, a l’ofertori es va celebrar un bateig i acabada la Missa oferiren al capellà un gran ou de xocola-ta que trencaria per oferir-nos-en un trosset a la

Sarlat (Perigord)

Núm. 454 27

sortida a tots els assistents.

A la sortida començà a ploure i amb paraigües vam pujar a visitar les diferents esglésies del Santuari. Després vam agafar una pista que amb vint minuts ens portà a dalt al Castell, a on pa-gant ens deixaren pujar fins a unes terrasses des d’on podíem contemplar una vista magnífica del Santuari, poble i vall. Varem baixar ràpidament fins a on teníem el cotxe i com que era un indret encatifat per l’herba, i malgrat la pluja, mengem uns entrepans. Tot seguit sortida a visitar una de les Grutes subterrànies més famoses, diuen els francesos, d’Europa, la Gouffre de Padirac, que va descobrir l’Eduard-Alfred Martel, i en ar-ribar al pàrquing quedem impressionats per la gentada que feia cua per accedir a l’esmenta’t cimal. Ens varen dir que per entrar-hi tindríem que esperar com a mínim un hora i mitja, i és clar varem desistir, i varem preferir fer un cafetot

i cap a Sarlat a sopar i a dormir.

Era ja a dilluns, el dia de tornada, i per treure’ns el mal gust de boca de no haver pogut visitar Padirac, ens vam dirigim a la Gouffre de Prou-meyssac, més modesta però també interessant. A dins aquella catedral de cristall, tot un espec-tacle de llum i de so que donen grandiositat a un enorme recinte ple d’estalagmites i un petit llac. A fora un bosc ben cuidat amb taules i jocs per mainada, aquests francesos són uns artistes!.

Ja de tornada ens varem aturar primer a Soui-llac (Lot), a on visitem la seva famosa Església/Abadia, i després cap a Moissac al costat del riu Tarn, indret perfectament enjardinat i amb taules per a fer picnic, a on vam dinar a gust, i després de visitar el famós conjunt Parroquial, Església i claustre romànic, cap a Banyoles falta gent! Van ser uns dies inoblidables!

Tal com estava planejat i encara que les pre-visions del temps no eren massa bones (el dia abans havia plogut amb ganes) el diumenge 27 d’abril a les 9 del matí varem sortir de Correus set persones, d’entre d’elles un jove matrimoni valencià, en José i la Merxe i la seva filla peti-ta l’Irene de tres anys, a coll del seu pare com és natural. Per la carretera de Coll d’Ares i allí fins al trencant de Beget i a Rocabruna. Pas-sada aquesta població trencant a mà esquerra per agafar la llarga pista que ens porta fins a les Basses de Monars, seguim una mica més fins al final a on deixem els cotxes i des d ‘on arrenca el camí que ens portarà fins al Pic de les Bruixes que ja veiem al fons. Pugem pel dret camí ben fressat que ens porta fins a les estreps del Coma Negre i després a mà dreta per una planícia fins a una zona boscosa des d’on per l’esquerra bai-xem amb compte de no relliscar ja que està molt enfangat. Després grimpem una mica a la dre-

ta, nova baixada a “solei” i sense relliscar i ens enfilem per topar novament amb una explanada i enfilar ja l’ascens definitiu fins al cim. El recor-regut ens ha ocupat poc més d’una hora i mitja. El dia està molt tapat i per la banda del Canigó pugen unes nuvolades negres que ens indiquen que hi pot haver “ball de bastons”, per tant, des-prés de gaudir del paisatge i fer un petit mossec i les fotografies de rigor, decidim baixar a men-

Excursió al Pic de les Bruixes


jar a les Basses de Monars al costat dels cotxes, per si comencés ploure poder pujar als vehicles i allí buscar algun bar per anar-hi a menjar,com ja hem fet en alguna altra ocasió. Per sort el temps s’aclareix, i ens podem instal·lar en els verds prats de l’entorn i fer un tranquil i amical dinar. Un cop acabat l’àpat frugal i com que el sol segueix lluent amb tot el seu esplendor, fem una becaina per fer la digestió. L’Irene, la petita, que no està cansada ja que ha anat a coll del seu

pare, menja amb ganes i després també agafarà el son. Després de gaudir d’aquella habitació i menjador incomparables, agafem els trastets i cap a casa falta gent. Arribem a Banyoles aviat i tenim temps de netejar les botes de muntanya, endreçar la motxilla, llegir el diari i cap a dor-mir, que demà hem de reprendre la vida nor-mal, amb les energies que ens ha proporcionat aquesta bonica sortida per l’Alta Garrotxa.

Una vegada més sembla que el temps no ens vol acompanyar. Ja a un quart de deu del matí, hora de sortida de Correus, plovisquejava. Però això no ens espanta i encara que amb retard donat que és el dia de les Eleccions Europees i alguns han volgut anar a votar abans de sortir, emprenem la marxa per la carretera d’Olot fins a Sant Joan de les Abadesses. Allà un cop passat el pont sobre el Ter, a mà dreta cap a Ogassa, passem per la Font del Dou, l ‘Esglesiola de Sant Martí i fins a Coll de Jou a on deixem els cotxes. A davant nostre mig emboirat al fons el Pedra-forca, pel costat del Canigó. Arriben nuvolades negres, fa fred, volem creuar la pista, però arriba una corrua de molts cotxes, tots de Barcelona, ja els tenim aquí!.Agafem el camí i per la ver-da catifa cap amunt a davant nostre la Creu del Taga ens espera. Ja una mica amunt aprofitem

unes roques a la vora del camí per fer un mossec i veiem amb ensurt com a sota puja una gran quantitat de gent.

Emprenem al camí i en menys d’una hora i mitja ja soms al cim. El temps es complica, bufa un vent molt fred, ens abriguem, hi ha molta gent a l’àmplia explanada a sota de la Creu, a on Mn. Josep Riera,rector de Molló, recentment tras-passat, hi deia Missa cada any. Ens sentim una mica acomplexats en mig de tants barcelonins, però el bonic paisatge ens treu les cabòries. A davant nostre tota la Serra Cavallera, a la part nord sembla talment un paisatge de Suïssa, a la dreta la Garrotxa i una mica a l’esquerra el Canigó, a darrere nostra el majestuós Pedrafor-ca i al costat el Cadi, encara amb una mica de neu. El grup d’onze persones que hem pujat fem les fotografies de rigor i donat que el temps es complica decidim baixar a dinar pel camí,a la Font del Dou amb els cotxes al costat per si de cas. A l’indret una font abundosa, bancs i taula de pedra ens permeten fer el refrigeri compar-tint el menjar com a bon germans,acudits i bona sintonia. De tornada ens aturem a Ogassa i junt als antics tallers de les Mines agafem una pista a peu fins a la Font Gran, amb brollador i bonics salts d’aigua. Novament als cotxes i cap a casa que alguns encara han d’anar a votar. El temps s’ha aguantat i per tant contents de l’anada.

Sortida al Taga

Núm. 455 29

El Pla de l’Estany, la nostra comarca, com bé sabeu és una zona rica en elements històrics escampats amablement per tots els seus in-drets. Un territori que, des dels començaments de l’època medieval, ha vist créixer i formar-se pobles i nuclis a l’entorn d’elements d’interès com han estat les esglésies i ermites. Diria que a vegades no ens adonem prou del treball ingent dels nostres avantpassats que, parsimoniosa-ment però amb esforç, foren capaços de cons-truir i conservar part d’aquests bonics elements d’interès, fonts, pous de glaç, ermites, creus de terme, ponts, o les antigues conduccions d’ai-gua, aquest bé tan necessari per al desenvolu-pament de les zones rurals. La llista és llarga, però és ben cert que en les darreres dècades les administracions públiques han exercit una fun-ció rellevant per a la seva conservació. Hi afegi-ria, però, que en el cas de la nostra comarca en-titats culturals i cíviques com el Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles i el Centre Excursionista de Banyoles hi han tingut un paper destacat, i en ocasions lloable, per col·laborar i promoci-onar a fer més visible aquest llegat històric. El Centre d’Estudis Comarcals amatent per tal que les coses es realitzin amb respecte i el Centre Excursionista duent a terme accions de forma més directa, com la restauració d’algunes de les emblemàtiques ermites de la comarca: Sant Patllari, Sant Bartomeu de Matamala o Sant Pere de Juïgues.

El paper de les administracions comarcalsLes administracions de la comarca, Consell Co-marcal i els ajuntaments, són prou coneixedors que aquesta riquesa monumental que tenim és important que la mantinguem el millor possible; sovint, però, l’elevat nombre d’elements que hi

ha fa difícil, per no dir impossible, arribar per tot.

Coneixedors d’aquestes limitacions s’ha comen-

çat un projecte format per un grup de voluntaris

que, sota l’empara de les dues entitats esmenta-

des, CECB i CEB, han iniciat treballs que contri-

bueixin a la preservació dels elements.

Està previst de formalitzar la signatura d’un do-

cument de col·laboració entre totes les parts, les

dues entitats banyolines, els ajuntaments de la

comarca i el Consell Comarcal per tal d’anar co-

ordinats en els punts on cal fer la preservació i

molt especialment la qüestió de la senyalització

i posterior manteniment. No ens agradaria que

aquest projecte de voluntaris fos una flor d’estiu,

volem continuïtat i per això és de vital importàn-

cia la correcta senyalització de forma homogènia

a tota la comarca. Entenem que si som capaços

d’establir la senyalització comuna a tot el territori

del Pla de l’Estany s’obtindrà una imatge d’unitat

que repercutirà beneficiosament al conjunt de la

comarca. Una complicitat necessària en aquests

anys on s’han d’ajuntar les forces en una sola

direcció per no sortir gaire malparats d’aques-

El grup de treballdel patrimoni històric

A la font de Brenys (Porqueres) la totalitat de l’equip que va intervenir en la neteja.


ta crisi que ho abasta tot. Al final també serà una manera de crear riquesa turística al Pla de l’Estany.

El grup de voluntaris i voluntàriesDe moment l’equip de voluntaris està format per unes 16 persones, però ben segur que a me-sura que es vagi coneixent el projecte s’anirà incrementant amb més voluntaris o voluntàries disposats a donar generosament algunes hores en bé d’allò que forma part de la nostra història. Les temporades de treball seran de nou accions a l’any, des de l’octubre fins a juny, una per mes. S’ha format una base de dades amb els noms i adreces electròniques de diferents voluntaris, un col·lectiu obert a tothom, homes i dones, on les jornades de treball d’un dia al mes són de les 9h del matí fins a les 13 h. aproximadament. A mig matí aprofitem per esmorzar, una bona col-laboració de cadascun dels ajuntaments on s’hi du a terme el treball de neteja.

Les primeres accions que s’han realitzatLa primera de les actuacions va ser el mes d’abril a la font de Brenys (Porqueres), una font que ara per ara no raja però que durant dècades els estadants de Matamala feien servir l’aigua de la bassa per abeurar el bestiar i per a consums

domèstics. La Concepció Serrat, una de les dar-reres persones que va habitar aquest mas, la més jove de la casa, era l’encarregada d’anar a buscar l’aigua a la font per beure; sobretot en el temps del segar i el batre me’n feia un tip, ens ha explicat. El treball de neteja que hi vam dur a ter-me ha fet més vistosa la font i ben segur que la gent que hi passa -hi hem coincidit amb ciclistes i corredors- se’ls farà més agradable l’excursió.

La segona de les intervencions es va dur a terme al pou de glaç de Serinyà, una construcció de finals del segle XVII situat al costat de la casa del Pou, una zona on antigament es van aprofitar en gran manera els usos de l’aigua. Aquest pou de glaç i el de Palol de Revardit són els únics de la comarca que conserven íntegrament la coberta. Com ja és conegut, els pous de glaç eren les ne-veres preindustrials on s’emmagatzemava el gel prèviament obtingut amb l’aigua d’una riera pro-pera. La nostra actuació va consistir en la neteja de la vegetació de l’entorn que dificultava el pas i de la mala herba de les parets exteriors per evi-tar que se sosllevin les pedres, i vam picolar les branques de les figueres que es fiquen per tot i que si no s’atura el seu creixement destruiria les parets del pou. Especialment rellevant va ser la neteja de la coberta del pou on, un parell de vo-luntaris, amb la motoserra van tallar els arbrets i la vegetació que hi havia crescut. Per alguns tre-balls de paleteria van poder comptar amb l’Ajun-tament de Serinyà, que recol.locà algunes de les pedres caigudes. També es va netejar l’espai on es produïa el gel i es va escampar herbicida so-bre la coberta per assegurar que la feina feta del desbrossat perduri el màxim de temps possible.

Tenim prevista pel mes de juny una última actu-ació d’aquesta temporada, serà a Corts (Cornellà del Terri), on es netejarà i es farà visible una ren-tadora sobre el torrent del Remençà que antiga-ment algunes dones del nucli de Corts utilitzaven per rentar la roba.

Miquel Rustullet Noguer

Al pou de glaç de Serinyà, l’estona de l’esmorzar.

Núm. 455 31

Sant Aniol d’Aguja

Una part dels assistents a dins el refugi, després d’haver llegit el manifest.

El passat diumenge dia 30 de març, tal i com estava previst, tingué lloc la Primera Trobada d’amics i amigues de Sant Aniol d’Aguja. Malgrat la pluja que queia de bon matí, una seixantena de persones fidels al projecte, procedents de dife-rents indrets del Principat i també de la Catalunya Nord, participaren a la diada festiva, en la qual es varen visitar les obres realitzades a la prime-ra fase de l’ambiciós projecte de rehabilitació de l’antiga rectoria com a refugi per a excursionistes. La jornada es va enfocar simbòlicament com la col·locació de la primera pedra i tal fou així que el president de l’entitat, en Quim Oliver “xari”, acompanyat dels dos vailets més petits allà pre-sents -que coincidentment un era del Principat i l’altre de la Catalunya Nord- introduïren en un forat de les velles parets un manifest on es des-crivien les intencions i voluntats dels promotors envers l’edifici i el seu ús com a refugi.

Tot seguit, el president féu un breu repàs històric de l’entitat i va agrair totes i cadascuna de les col·laboracions rebudes, ja siguin amb aporta-cions econòmiques, materials o bé participants als camps de treball, fent qualsevol tasca, entre altres, la de pujar material a l’esquena, anome-nat simpàticament “helicoptering”. Llavors deixà pas a l’arquitecte Jordi Camps, que explicà les obres portades a terme fins al moment (fase I) i la proposta-previsió per a una segona fase, la qual s’espera iniciar aquest any i que consistirà a construir el sostre-forjat del primer pis..

A continuació, i seguint la programació, es va projectar el film Coralí, de Marc Barberí i pro-ducció d’Albert Bartrina. Un film inèdit de crea-ció pròpia i versió lliure basada en la novel·la de Marià Vayreda “La Punyalada”. Rodat a princi-pis dels anys 70 a Sant Aniol amb joves olotins d’actors. La projecció fou gentilesa de la família

Festa de la “primera pedra”Celebrada amb èxit malgrat la pluja

PRIMERA TROBADA D’AMICS I AMIGUES DE SANT ANIOL D’AGUJA


Bartrina- Barberí.

Després es continuà amb una arrossada popular i s’acabà amb cants tradicionals de l’Alta Garrot-xa, a càrrec del músic “Manelic de Pera”, que amb el seu repertori va arrodonir la inaugural i festiva diada.

L’organització volia dedicar especialment aques-ta diada als amics-col·laboradors, tot i que esta-va oberta a tothom.

Els participants aprofitaren l’ocasió per agrair al president la seva poc valorada tasca al capda-vant de l’entitat. Una dedicació plena, amb cos i ànima, i realitzada amb honradesa i honestedat.

Al final, tot va acabar amb un Visca Sant Aniol!

Amics de Sant Aniol d’Aguja

Manifest dels Amics de Sant Aniol d’Aguja 2001-2014

Estem contents d’haver pogut començar les obres de recuperació del refugi i declarem com ens agradaria que fos el seu caràcter:

- Un refugi per aixoplugar-se, arrecerar-se, reposar i conviure.

- Un refugi per a excursionistes, amants de la muntanya, la natura i les tradicions.

- Un refugi per promoure els valors clàssics de l’excursionisme.

- Un refugi per a la mainada, el jovent i les famílies.

- Un refugi per aprendre i per educar.

- Un refugi per a les persones.

- Un refugi per conèixer la nostra història.

- Un refugi per estimar la nostra Terra i les nostres arrels.

- Un refugi per recordar la nostra gent.

- Un refugi per venerar l’Alta Garrotxa.

- Un refugi amb Cos i Ànima.

GENT DEL DEMÀ, EL REFUGI DE SANT ANIOL US ESPERA AMB ELS BRAÇOS OBERTS.

Que aquestes bones intencions quedin a dins de les parets de l’estimat edifici perquè ja formen part de l’ànima de Sant Aniol.

VISCA SANT ANIOL!!!

Sant Aniol d’Aguja, 30 de març de 2014.

Núm. 455 33


NOTA: Es pot veure la llista total dels Amics-col·laboradors de Sant Aniol, Mecenes i aportadors de material a la pàgina web del Centre, entrant a Amics de Sant Aniol dins l’apartat de “Seccions”. Així mateix i trobareu informació de quines són les aportacions de mecenatge.

Nous Amics

Altres col·laboradors

Pujol Soler Miquel

Soler Mir Concepció

Pujol Palom Jordi

Pineda Rigart Magda

Fabregó Claparols Jaume

Comellas Saques Jordi

Projectes Com-Tech

GRN Serveis Telemàtics

Helicòptering en cadena

El passat dia 11 de maig es va portar a terme una jornada de treball a Sant Aniol d’Aguja. Consistí a traslladar a peu material que fa falta per a les obres del refugi. Aquesta activitat s’està practi-cant des del juliol del 2012 de manera periòdica i sempre ha comptat amb una bona participació popular, la qual ha estat molt important a l’hora d’impulsar la primera fase de recuperació, que es realitzà la tardor de l’any 2013.

Com que es té previst de començar una nova fase d’obres per la propera tardor, els Amics de Sant Aniol d’Aguja, impulsors del projecte, no paren de convocar jornades d’aquest tipus per tal de tenir-ho tot apunt. I la jornada d’aquell diu-menge de maig va ser ben especial pel fet que el transport s’organitzà en cadena. Els traginers no van haver de transportar el material durant tot el camí sinó que es va fraccionar el trajecte en 18 trams de manera que es portava el fato fins a fi-nal de tram o a trobar el proper company, llavors s’havia de recular fins a l’inici del tram per tal de prendre els sacs arribats del tram precedent.

L’objectiu de la diada era pujar 5000 kg però no es va aconseguir. La pluja matinera i el cel en-

nuvolat no van ser un bon atractiu i segurament que molta gent es va desdir de participar-hi. Malgrat això l’organització se sent molt satisfeta dels resultats. Van participar-hi 80 persones i es va aconseguir fer arribar a Sant Aniol 3000 kg de greda. Tot un rècord històric ja que la màxi-ma cota estava en 1400 kg. i es va duplicar el resultat. Moltes gràcies a tothom que hi ha col-laborat!


Després de l’helicòptering en cadena hi va haver un dinar de germanor per celebrar-ho.


Aplec de Sant Aniol d’Aguja 2014. Un aplec històric

Visita del Conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, l’honorable Sr. Santi Vila

S’ha celebrat el passat diumenge dia 8 de juny. L’anunci dels últims dies ja feia preveure que enguany tindríem aplec sense mullar-nos i així ha estat. El sol, present ja de bon matí, ha es-calfat l’ambient, les temperatures s’han enfilat. Un ambient d’aplec fantàstic i una germanor extraordinària. Enguany hi ha hagut dos ingredi-ents ben especials: s’han pogut veure les obres del futur refugi iniciades i s’ha gaudit de la visita del Conseller Vila. Dos fets excepcionals. Mai a l’història un alt càrrec de la més alta governabi-litat del nostre país havia fet acte de presència a l’aplec i això ha il·lusionat moltíssim a l’associa-ció “d’Amics de Sant Aniol d’Aguja” que, com tots ja sabeu, és una entitat formada pel Centre Excursionista de Banyoles, l’associació Terra As-pra de Montagut i el Centre Excursionista “Peu Alegre” de Sant Llorenç de Cerdans.

La programació ha transcorregut tal i com estava prevista i anunciada. Concentració al collet de Clarioles per rebre els companys de la Catalunya Nord, encaixades de mans, cants i el so de les gralles de Montagut donaven per iniciat el tradi-cional aplec. Pelegrinatge fins a l’ermita, encap-çalat per la imatge del Sant, entrada a l’ermita amb repic de la campana “Coralí” i tot seguit ce-lebració de la Paraula. Enguany, recordant a Mn. Josep Riera (rector de Molló) que morí al passat mes d’abril als 82 anys i que durant els últims temps havia oficiat la Missa a l’aplec.

A la sortida de l’església, les gralleres de Monta-gut ens han acompanyat fins al Prat de la Font on s’han portat a terme els encantaments i sor-teigs de diferents quadres i manualitats gentilesa

d’artistes del Principat i de la Catalunya Nord. També ballada de sardanes per a tothom i el ball dels Esparracats representat pels companys i companyes de Sant Llorenç. Aquest ball, tradi-cional de la seva vila, també ha estat una agra-dable novetat.

El president dels Amics de Sant Aniol, Quim Oli-ver “xari”,en nom de tota l’entitat organitzadora i també en nom del públic allà present, ha donat la benvinguda al Conseller Vila i li ha agraït la seva presència destacant que és molt important que s’hagi interessat “per un racó de món deixat de la mà de Déu” tal i com ho va deixar escrit Vayreda i que potser això voldrà dir que a partir d’ara no estarà tan abandonat de la mà de la Generalitat. En el mateix sentit s’han expressat la primera tinent d’alcaldia de sant Llorenç, Agnès Barbier que també ha afegit la il·lusió que els fa la reconstrucció del refugi a la gent de la seva vila. L’alcaldessa Mònica Boix de Montagut i Oix, municipi en el qual pertany la vall de sant Aniol d’Aguja, ha agraït la presència del Conseller a un dels indrets més bonics de Catalunya i ha elogiat la tasca voluntària dels Amics de Sant Aniol. Se-guidament, el Santi Vila ha dirigit unes paraules tot explicant que de ben petit, als 6 o 7 anys, ja havia estat a Sant Aniol, així com en altres oca-sions d’adolescència però que ara feia uns 20 anys que no hi havia estat. Ha destacat que en moments difícils com els d’ara, de crisi, els grans projectes es fan realitat amb la suma d’esforços i que els Amics de Sant Aniol i tots els seus col-laboradors estan donant una lliçó exemplar. Per això ha remarcat que cal que tothom aporti el seu gra de sorra. Així doncs, ha quedat clara

Núm. 455 35


l’esperança que la Generalitat se sumi a fer rea-litat el projecte del refugi aportant el seu granet. Després de les paraules del l’honorable Conse-ller, s’ha proclamat l’hereu i la pubilla de l’aplec 2014 i el mateix Conseller els ha fet entrega de les respectives bandes acreditatives així com la barretina a l’hereu i el ram a la pubilla, títols que han recaigut enguany a l’Albert Coromines i Car-les de Banyoles i a la Justine Bonecase del poble de Maureillas, Catalunya Nord

A continuació, dinar de germanor on alguns, en concret 200 persones, han gaudit de l’arrossa-da popular. Després de la migdiada, el grup “lo últim del raval” ens ha amenitzat la tarda amb cants i sons ben arrelats al territori així com l’im-provisat cant d’alguns membres de l’organitza-ció. El grup d’esplai banyolí La Traça, vinculat al Centre Excursionista de Banyoles, ha portat a terme diferents jocs de cucanya fent gaudí d’allò més als petitons, que no eren pocs.

L’organització tenia muntada durant tot el dia una paradeta de material divers com samarre-tes, bragues de coll… així com un fantàstic ser-vei de bar amb begudes ben fresques i cafè ben calentó a disposició de tothom. Els possibles be-neficis aniran destinats a la rehabilitació de l’an-tiga rectoria per tal que esdevingui refugi per a excursionistes. Un projecte que tant el Conseller Vila com tots els presents han pogut veure molt ben explicat en els diferents cartells instal·lats en diversos espais de l’aplec.

Prèviament, i a l’inici del camí a peu, s’havien preparat molts de sacs de material que ha de servir per la segona fase de les obres. El pes era d’entre 5 i 8 kg i al final de la jornada han arribat a Sant Aniol uns 2000kg. Impressionant! Això ha estat possible gràcies a la gent voluntària que ha carregat un sac per anar a l’aplec. Es calcula que han passat per l’aplec unes 550 persones.

Al final, regust molt satisfactori de la jornada i amb la gran il·lusió que hagi esdevingut un aplec que passarà a la historia del nostre territori.

Gràcies a la bona disposició dels membres de l’entitat i de tots els participants, cada any l’aplec de sant Aniol esdevé miraculós. Aquest any fins i tot no va ploure,cosa ben estranya per tal diada.

A l’espera de poder iniciar obres ben aviat i con-tinuar així el projecte, us convidem ja a l’aplec de l’any que ve, per Pasqua Granada.

Moltes gràcies a tots i visca Sant Aniol! w


El Conseller amb l’hereu i la pubilla.

L’Honorable conseller Santi Vila dirigint unes paraules als assistents.


JULIOL

Dissabte 12 i diumenge 13

CADí. CERDANyA

Cada any acabem la temporada amb una sortida

d’alçada, al Pirineu. Aquest any anirem a cami-

nar a la serralada que separa el Berguedà i la

Cerdanya: Cadí.

Cal inscripció prèvia i estar federat. Els qui no

estigueu federats, el CEB us pot fer una assegu-

rança d’aquest dies.

Per concretar la sortida, truqueu al 972239863.

AGOST

La Colla del Pa sucat va vacances.

SETEMBRE

Diumenge 28

CAMí DE SANT JAUME. ALT EMPORDà

Aquest any –un cop acabada la travessa de la

Costa Brava- en començarem una altra: el Camí

de Sant Jaume, fins a Montserrat.

Les sortides del Camí de Sant Jaume les anirem

intercalant amb altres sortides, o sigui, que cada

anys procurarem fer dos/tres sortides que ens

acostin a Montserrat, sense pressa però, per ar-

ribar-hi.

Aquest mes sortirem del Port de la Selva i ens

JULIOL

Diumenge 13

PUIG DE LA LLOSA I ROQUES BLANQUES

Amb cotxe fins a Vall Ter

Sortida 9 h matí a Correus

Vocal Rafel Cuenca tel.629 350 631.

AGOST

V A C A N C E S

SETEMBRE

Diumenge 21

APLEC DE SANT PATLLARI

(pot variar día segons Festa de Pujarnol)

Programes a part

Sardanes, Missa, Aperitiu i Dinar de germanor.

Les nostres seccions

Secció colla depa sucat amb oli

enfilarem (si, hi ha pujada), fins a Sant Pere de

Roda. Baixarem per l’altre cantó, fins a Vilajuïga.

Hora de sortida: a les 9, des de l’aparcament del

Condis, a Banyoles. A les 8, des de Fontajau, els

qui vinguin des de Girona.

Nota: el dinar serà de carmanyola. És una sorti-

da apta per a tothom.

Núm. 455 37

CURSOS D’ESCALADADe cares a aquesta tardor l’escola de muntanya

tornarà a oferir als socis cursos d’escalada.

Per poder efectuar aquests cursos és impres-

cindible estar federat/da i ser soci/a del Centre

Excursionista. Les persones que no estiguin fe-

derades i ho desitgin poden demanar una tarja

temporal que els cobriria els dies que durés el

curs. Per a més informació preguntar a secreta-

ria. Els dilluns i divendres de 19.00 a 21.00 h i

els divendres de 18.00 a 20.00 h. Preguntar per

l’Anna. Penseu que a l’agost fem vacances.

EXTRAESCOLARS D’ESCALADAAmb el començament del curs escolar, al se-

tembre, es reiniciaran els extraescolars d’esca-

lada del Centre Excursionista. Els interessats po-

seu-vos en contacte amb secretaria. Els dilluns

i divendres de 19.00 a 21.00 i els divendres de

18.00 a 20.00. Preguntar per l’Anna. Penseu

que a l’agost fem vacances.

UN ESCENARI DIFERENT EN L’EXPOSICIÓ DE BONSAILa Secció de Bonsai va participar com cada any

a l’Exposició de Flors de Banyoles. Però hem

canviat d’ubicació, i en lloc de fer la mostra al

claustre del Monestir de Sant Esteve, s’ha prefe-

rit traslladar-nos al centre de Banyoles, als locals

i pati de “Eat-Art”, la galeria d’art de la Plaça Ma-

jor, que pertany a la Fundació Lluís Coromina.

Això ha permès renovar l’exposició i revalorar

millor tot el muntatge i l’espai, comportant així

l’increment d’exemplars amb gran valor artístic i

econòmic. Cal remarcar la participació d’artistes

cultivadors de bonsai, tant d’aquí com proce-

dents d’altres indrets de los nostres comarques,

obtenint un conjunt, diversitat i estils d’arbres,

que el públic nombrós que hi accedí va saber

apreciar i fer-ne comentaris molt positius.

Gràcies a l’esmentada Fundació, també va te-

nir-hi lloc un curiós concert de gongs a càrrec de

Dilyana Dakini Gong durant l’acte d’inauguració

que s’hi va disposar.

SETEMBRE

El proper mes de setembre tindrà lloc l’Aplec de

Sant Patllari. Com cada any es realitzarà junta-

ment amb els Amics de Pujarnol. Cal dir que a

dia d’avui, i abans de la publicació d’aquest but-

lletí, la data no està fixada per motius d’agenda.

De seguida que es tingui el programa es publica-

rà a la web del Centre Excursionista de Banyoles.

Us hi esperem a tots i totes!!!

c u r s o s

Secció d’aplecs

Grup de Bonsai


Seccióde Fotografia

El dia 11 de maig va tenir lloc la sortida de la secció a Temps de Flors de Girona, es va sortir ben aviat de Banyoles, però al cap de una estona de recórrer per els carrers i places de la capital, la gran quantitat de gent que ja hi havia no ens donava gaires possibilitats per seguir fent fotos, tot i així ens hi varem quedar fins als voltants de la una del migdia.

Estem ja acabant el curset de fotografia “CLICS” en la seva 16èna edició, hi han assistit 9 alum-nes. El proper dia 22 de juny, tindrà lloc la sorti-da de fi de curs amb una jornada de pràctiques

en la que tots els membres de la secció que ho vulguin ens podran acompanyar.Ja ha acabat la Foto-Lliga 2013- 2014, de la nostra secció i han participat 13 fotògrafs, i las millors classifi-cacions las han assolit en Miquel Planells que a quedat 3er de la general, Pere Aurich 13è i Jau-me Planas 35è, de un total de 194 participants. Gràcies a tots per haver participat un any més a la Foto-Lliga i fins la propera temporada.

També voldria donar les gràcies a l’Anna Massot, per el seu treball d’acondicionament del estudi fotogràfic del Centre.

Bon estiu a tots.

Jaume Vilalta

Grup clics temps de flors

Dissabte 16 d’agost

FIRA DEL COP D’ULL

Es fa la fira del cop d’ull al passeig Dalmau. Es la 68èna edició.

Núm. 455 39

Diuen que el temps passa volant, i amb l’Esco-la ens adonem que és així perquè no fa gaire començàvem el 33é curs, i ja hem arribat al final. Així el passat dia 2 de juny (dilluns), es va fer la cloenda del Taller de Pintura, el dia 5 (dijous)el dels Tallers artístics per mainada i el dia 22 (dimecres) el de ceràmica, i es donava per acabat un curs com aquest 2013-14, en què els diferents tallers han participat en molts esdeveniments, des de l’exposició tradicional de Sant Martirià, fins al “Temps de Flors de Girona” on els de Pintura participaren amb un desple-gament de paraigües a Sant Pere de Galligans. També junt amb els de Ceràmica s’ha participat en les jornades de “Gartstromia”(Gastronomia i Art), que tenen lloc a Banyoles els dies 24 i 25 de maig, els de pintura amb una exposició de pintures a l’oli, a la Sala Gran de l’Alberg, i els de Ceràmica fen diferents peces pel Restaurant Vora Estany (CNB) a fi de posar-hi les creacions culinàries que presentaven. Tant les obres de pintura com les de ceràmica eren d’una qualitat destacable, i possiblement les de pintura es pre-sentin en una exposició per Nadal.

Pel que fa als tallers artístics per a mainada, que durant el curs han tingut un desenvolupament extraordinari, es farà un Curs d’Estiu del 25 de Juny al 11 de Juliol, i el programa és engres-cador; durant la primera setmana contes fantàs-tics, la segona els vehicles i la tercera i última Els Animals. Les professores seran les reconegudes Gemma Riba i Rosa Oliver.

Tenim ja preparat el proper Curs 2014-15, que començarà el dia 1 d’octubre amb el Taller de Ceràmica, el dia 2 (dijous) Tallers Artístics per a mainada, i el dia 6 (dilluns) el Taller de pintura. El Bonsai faran primerament un Taller de perfec-cionament, de tardor, durant l’octubre i novem-bre i posteriorment, els mesos de febrer i març 2015, el Tallers d’iniciació i el Perfeccionament. Cada dijous dels mesos d’abril i maig 2015, el

TALLERS ARTÍSTICS Per a nens de P5 a 6è de primàriaAmb aquests tallers pretenem desenvolupar l’ex-pressió en àmbits artístics, explorar la creativitat per a millorar les habilitats i potenciar la sensibi-litat artística dels nens.

Ensenyarem diferents recursos creatius utilitzant:• El fang modelant i construint peces, que

courem en el forn de ceràmica de l’escola• Tècniques de dibuix amb llapis, carbonet,

guixos i pastel• La pintura amb tinta, aquarel·la, témpera i

acrílics• La construcció amb materials reciclats

Tot plegat de forma lúdicaDurant el curs farem una exposició dels treballs realitzats en un espai públic de Banyoles, per mostrar a la ciutat el que fem i per donar prota-gonisme als petits artistes.

Horari: dimecres o dijous de 17.30 h a 19.00 h

Professores:Rosa Oliver- ceramista i arterapeutaGemma Riba- llicenciada en Belles Arts

Tel. d’informació: 687 32 75 70

Durada del curs: de l’1 d’octubre de 2014 fins el 18 de juny de 2015

Inscripcions: durant el mes de setembre al mateix centre o per email [email protected]

ESCOLA DE BELLES ARTS DEL C.E.B.

17é Clics de fotografia.

Com veieu després de 34 anys d’Escola del C.E.B., l’activitat és màxima, i abans d’acabar com cada any, per la Festa Major una Exposició de Treballs dels alumnes de Pintura,Ceràmica i Tallers Artístics de mainada.

Com és habitual, en programes apart que en-viem amb aquest butlletí, trobareu el detall del Curs 2014-2015. Us hi esperem, com sempre!

Rafel Cuenca i JuncàVocal de l’Escola Belles Arts C.E.B.


Projeccions a l’Auditoride l’Ateneu de Banyoles

“TraveSSa de l’anTàrTica”Conferència de l’expedicionari Albert Bosch i ví-deo resum de l’expedició realitzada del 25 d’oc-tubre de 2011 al 4 de gener de 2012 al Pol Sud. Albert Bosch és un personatge polifacètic amb una llarga trajectòria com a aventurer i empre-nedor. Nascut el 1966 a Sant Joan de les Aba-desses (Girona), casat i amb tres fills, va estudi-ar Ciències Empresarials i MBA a ESADE. Entre moltes altres aventures, ha travessat l’Antàrtica sense assistència des de la costa fins al Pol Sud (en un trajecte de 1.152 quilòmetres, el 98% del qual va fer en solitari), ha completat el projecte 7 Cims (escalar la muntanya més alta de cada continent, amb l’Everest com a punt final), ha participat en vuit edicions del Dakar (dues en la modalitat de motos i sis en la de cotxes), és corredor habitual d’ultramaratons i ha participat en més de cent curses de diferents disciplines d’esports extrems. Emprenedor des dels vint-i-sis anys, el 2004 va fundar INVERGROUP, una plataforma per gestionar i promoure projectes d’inversió en l’àmbit de l’energia i el medi am-bient. En totes dues facetes també acumula una gran quantitat de fracassos, que ell accepta amb orgull i que formen part inseparable de la seva trajectòria vital.Ha publicat el llibre: Viure per sentir-se viu. 2.304.400 passos fins a la fi del món.

[email protected] / www.albertbosch.infoTwitter: @albert boschOrganitza: Ajuntament de Banyoles, Centre Ex-cursionista de Banyoles i Associació Amics de Sant Aniol

Dijous, 18 de setembre, a les 21 h

Projecció d’una pel·lícula de Jordi Canyigueral; FILMUT

“elS PirineuS, una Gran TraveSSa amb eSquíS”

Els Pirineus amb esquís, un gran repte assolit per quatre esquiadors catalans: en Joan Cardo-na, l’Alfons Gaston, en Xevi Sadurní i en Jordi Palomares. Quatre amics que van compartir una experiència inoblidable i que va marcar una fita en les seves vides, després de compartir 11 etapes, 420 km transcorreguts, 28.000 metres pujats i un total de 95 hores. Un repte esportiu, de descoberta, aventura i gestió en un entorn tan conegut i alhora tan sorprenent. Els Pirineus, uns cims que els van fer gaudir i que també els van ensenyar com del mateix mode poden ser, i en qüestió de breus instant, d’afables i cruels.www.filmut.com Facebook: FILMUTcomPreu: gratuït Organitza: Ajuntament de Banyoles i Centre Ex-cursionista de Banyoles

Dijous, 25 de setembre, a les 21 h

POl Sud 1911-2011Amb aquesta conferència, Albert Bosch, col-labora en el projecte: “PER UN REFUGI AMB COS I àNIMA” i per això tota la recaptació eco-nòmica anirà destinada a la recuperació del re-fugi de Sant Aniol d’Aguja

PREU: 5 €

Núm. 455 41

Resum d’activitats

A l’abril del 2010 es van començar a publicar en aquest butlletí fitxes d’ermites de la nostra comarca. El cicle d’ermites tancava un d’ante-rior (començat a l’abril 2001) sobre fonts de la comarca, que també tancava un altre dedicat a la divulgació de plantes medicinals (setembre 1998-juliol 2001).

S’han publicat disset ermites de vuit munici-pis de la comarca: 2 de Cornellà del Terri, 1 de Crespià, 1 d’Esponellà, 1 de Fontcoberta, 3 de Porqueres, 3 de Sant Miquel de Campmajor, 2 de Serinyà i 4 de Vilademuls.

En un altre article publicat en aquest butlletí s’explica que s’ha començat un projecte format per un grup de voluntaris que, sota l’empara de dues entitats, el Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles i el Centre Excursionista de Banyoles, han iniciat treballs que contribueixin a la preser-

vació d’elements de patrimoni de la comarca.

A partir d’ara anirem publicant fitxes d’alguns dels elements que es vagin restaurant i, com fins ara, tindrem la col·laboració del dibuixos de la Dolors Pinatella. De moment s’ha intervingut en la restauració de la font de Brenys (Porqueres) i del pou de glaç de Ca n’Illa (Serinyà).

Les actuacions s’efectuen un dia entre setmana, amb l’ajuda, principalment, de persones jubi-lades que volen contribuir o ajudar a preservar elements del nostre patrimoni.

Qui estigui interessat només ha de posar-se en contacte amb la secretaria del Centre (972575212) o bé enviar un correu electrònic a: [email protected]. Qualsevol ajuda serà ben rebuda.

Joan Pontacq Seguranyes

De les ermites a elementsde patrimoni

MES DE JULIOLDissabte 12 i diumenge 13 CADí. CErDAnyA - Colla del Pa Sucat amb Oli-

Diumenge 13 PUIG DE LA LLOSA i rOQUES BLAnQUES - Secció de veterans i gent tranquil·la-

MES D’AGOSTDissabte 16 Fira Del Cop D’ull al passeig Dalmau. És la 68a edició.

MES DE SETEMBrEDijous 18 Projecció “Els Pirineus, una gran travessa amb esquís” A les 21h, a l’Auditori de l’Ateneu de Banyoles

Diumenge 21 APLEC DE SAnT PATLLArI - Secció de veterans i gent tranquil·la-

Dijous 25“Travessa de l’Antàrtica” Conferència de l’expedicionari Albert Bosch i vídeo A les 21h, a l’Auditori de l’Ateneu de Banyoles

Diumenge 28 Camí de Sant Jaume. Alt Empordà - Colla del Pa Sucat amb Oli-


Font de BrenysFont de Brenys

La font està situada al costat dels camps de Brenys i s’hi pot accedir per dos camins dife-rents, ambdós surten del camí per anar a l’ermi-ta de Sant Bartomeu de Matamala.

La font està a 40 minuts a peu de Banyoles, se-gons ja s’informava en el “Calendari-Guia de Ba-nyolas y sa Comarca” de l’any 1891, escrit per la senyora Monserdà de Macià i setze autors més.

El professor de geologia Erundino Sanz deia que l’aigua de la font de Brenys era d’una duresa de 25 a 30 graus.

La font actualment raja molt pocs dies a l’any i normalment està seca. Al contrari de la bassa que es troba al seu costat i arran del camí, que normalment manté l’aigua. Se suposa que l’origen d’aques-ta majoritàriament prové de forma sub-terrània i una petita part és la que vessa per sota de la font.

Les tasques de neteja i restauració van

consistir a desbrossar tot l’entorn, canviar el broc de la font, netejar els sediments de terra de dins del dipòsit de la font i posar diversos troncs per tal que les vaques que solen abeurar a la bassa no puguin accedir a la font i no la malmetin. Van participar en aquesta jornada deu voluntaris. Ara falta col·locar un petit plafó explicatiu amb el nom i les característiques de la font.

© T

ext,

map

a i f

otog

rafia

: Joa

n P

onta

cq

Núm. 454 43

Pou de Glaç de Ca n’IllaPou de Glaç de Ca n’Illa

És un dels dos pous per emmagatzemar gel que tenim a la comarca (l’altre és el de Palol de Revardit) que encara conserven sencera la coberta.

Està situat al costat de la casa del Pou, a tocar de la carretera de Serinyà a Besalú.

És un pou de grandària mitjana, 6 metres de diàmetre i 11 metres d’alçada (8 de profundi-tat més 3 de coberta). Deuria funcionar entre els segles XVII i XVIII. No hi ha memòria oral de quan estava en funcionament.

Els treballs de restauració van consistir principalment a desbrossar l’entorn del pou i la seva coberta, que estava ple-na de matolls i d’arbrets. També es van fer tasques de paleta (aportació agraïda de l’Ajuntament de Serinyà) restaurant alguna part derruïda per culpa d’arrels de figuera que creixen a diversos llocs de les parets. Atacar aquestes gruixudes

arrels amb escarpa i martell o bé foradant-les per poder injectar líquid herbicida ha estat la tasca més urgent que s’ha fet, ja que lentament, però sense treva, les potents arrels de la figuera van descalçant les pedres dels murs del pou. Més endavant es posarà un plafó on s’explicarà el funcionament dels pous de glaç i les seves característiques.

© T

ext i

map

a: J

oan

Pon

tacq

Dib

uix:

Dol

ors

Pin

atel

la

EDITA:CENTRE EXCURSIONISTA DE BANYOLES Carrer del Puig, 6 - Apartat 124Tel./Fax: 972 575 212a/e: [email protected] BANyOLES Dipósit legal: GI 900/1986President: Salvador Coll i Comerma

Nota de la redacció: Les opinions manifestades en els articles publicats, són responsabilitat exclusiva dels seus autors i la seva publicació no implica que siguin compartides per la Junta del Centre Excursionista.

La D

raga

. Fot

o: J

aum

e V

ilalta

Butlletí Informatiu - Núm. 455 Juliol / Agost / Setembre...

Documents

Transcript of Butlletí Informatiu - Núm. 455 Juliol / Agost / Setembre...