Botànica BLOC VII

13
78 BLOC VII: Espermatòfits Tema 18: Els Espermatòfits. Característiques generals. Cicle biològic: òrgans reproductors. La llavor. Origen i sistemàtica dels espermatòfits. Tema 19: Gimnospermes. Generalitats. Les gimnospermes de fulla pinnada i les de fulla dicòtoma o acicular. Característiques generals. Sistemàtica i exemples. Espermatòfits: són les plantes (fits) amb llavor (esperma). Els espermatòfits són el grup més nombrós de les plantes terrestres i per tant són el grup que ha tingut més èxit evolutiu, i disposen d’una variabilitat més gran de formes i morfologies. Això s’ha aconseguit gràcies a: - Estan perfectament adaptades al medi terrestre ja que són capaces de mantenir l’economia hídrica formant estructures encarregades en aquesta funció: Cutícula més gruixuda ( capa impermeabilitzadora). Epidermis més funcional amb la presència d’estromes (obertures regulables) que regulen el flux de l’entrada de aigua, oxigen i per tant fan la transpiració. Teixit conductor més complex, tenen tots eustela. Tenen tràquees que són cèl·lules unides per transportar aigua i substàncies elaborades. Tenen traqueides, que són cèl·lules estructurals ajuntades per fer el sosteniment. Sistema radicular (arrels) ben desenvolupat que permet captar millor l’aigua i les sals minerals. - La reproducció no depèn de la presència d’aigua ni de la humitat del medi. Presenten un únic caràcter en comú que és el de fer la llavor a partir d’un òvul desprotegit (gimnospermes llavors sense fruit) o tancat dins d’un ovari (angiospermes fruit amb llavors). La llavor és una estructura que actua com a òrgan de resistència, conté l’embrió (zigot dividit) protegit per cobertes anomenades testa i acompanyat de teixits de reserva. Tenen alternança de generacions heteromòrfica. Comparació cicles de Briòfits, Pteridòfits i Espermatòfits: Briòfits: esporòfit depenent de gametòfit. Pteridòfits: esporòfit gran independent del gametòfit reduït. Espermatòfits: gametòfit reduït depenent del esporòfit Equivalències terminològiques entre Arquegoniades i el Espermatòfits: Microsporofil·les (fulles que porten sorus). Bractees de l’estròbil masculí o anteres dels estams. Microsporangis (micròspores). Sacs polínics (pol·len) (hi ha la meiosi). Microgametòfit. Una sola cèl·lula amb diversos nuclis, dos són fèrtils. Megasporofil·les. Bractees de l’estròbil femení o carpel de l’ovari. Megasporangi. Nucel·la. Megàspora. Sac embrional intern (m!) Primordi seminal = Òvul Megagametòfit Una sola megàspora funcional que es divideix diverses vegades, i en queda una que fa d’arquegoni i porta l’ovocèl·lula o gàmeta femení. Taula comparativa entre els diferents grans grups: Grups: Briòfits Pteridòfits Espermatòfits Tipus de cicle Cicle digenètic i heteromòrfic Fase dominant Gametòfit (n) Esporòfit (2n) Esporòfit (2n) Protal·lus No No Embrió No Llavor No No Isospòria / Heterospòria Isospòria Isospòria / Heterospòria Heterospòria Plantes arquegoniades No Cormòfit Briòfit* * Això significa que els briòfits són un estadi de transició entre el que són els tal·lòfits (algues amb rizoides, cauloide i fil·loides) i els cormòfits (plantes vasculars amb arrels, tija i fulles). Cicle Espermatòfits: Hi ha una reducció màxima del gametòfit a unes poques cèl·lules. No hi ha cap estadi de transició entre l’espora i el gametòfit, com en el pteridòfits era el protal·lus o en grups anteriors la zigòspora o espora de resistència; sinó que les espores dels esporòfits dels espermatòfits generen directament gametòfits reduïts a una sola cèl·lula. Estròbil ♀ en les bractees hi ha el primordi seminal conté la nucel·la i el sac embrional m! Estròbil ♂ en les bractees hi ha els sacs polínics pol·len tubs polínics F! Llavor

Transcript of Botànica BLOC VII

Page 1: Botànica BLOC VII

78

BLOC VII: Espermatòfits Tema 18: Els Espermatòfits. Característiques generals. Cicle biològic: òrgans reproductors. La llavor. Origen i sistemàtica dels espermatòfits. Tema 19: Gimnospermes. Generalitats. Les gimnospermes de fulla pinnada i les de fulla dicòtoma o acicular. Característiques generals. Sistemàtica i exemples. Espermatòfits: són les plantes (fits) amb llavor (esperma). Els espermatòfits són el grup més nombrós de les plantes terrestres i per tant són el grup que ha tingut més èxit evolutiu, i disposen d’una variabilitat més gran de formes i morfologies. Això s’ha aconseguit gràcies a: - Estan perfectament adaptades al medi terrestre ja que són capaces de mantenir l’economia hídrica formant estructures encarregades en aquesta funció:

• Cutícula més gruixuda ( capa impermeabilitzadora). • Epidermis més funcional amb la presència d’estromes (obertures regulables) que regulen el flux de l’entrada

de aigua, oxigen i per tant fan la transpiració. • Teixit conductor més complex, tenen tots eustela. • Tenen tràquees que són cèl·lules unides per transportar aigua i substàncies elaborades. • Tenen traqueides, que són cèl·lules estructurals ajuntades per fer el sosteniment. • Sistema radicular (arrels) ben desenvolupat que permet captar millor l’aigua i les sals minerals.

- La reproducció no depèn de la presència d’aigua ni de la humitat del medi. Presenten un únic caràcter en comú que és el de fer la llavor a partir d’un òvul desprotegit (gimnospermes � llavors sense fruit) o tancat dins d’un ovari (angiospermes � fruit amb llavors). La llavor és una estructura que actua com a òrgan de resistència, conté l’embrió (zigot dividit) protegit per cobertes anomenades testa i acompanyat de teixits de reserva. Tenen alternança de generacions heteromòrfica. Comparació cicles de Briòfits, Pteridòfits i Espermatòfits: Briòfits: esporòfit depenent de gametòfit. Pteridòfits: esporòfit gran independent del gametòfit reduït. Espermatòfits: gametòfit reduït depenent del esporòfit Equivalències terminològiques entre Arquegoniades i el Espermatòfits: Microsporofil·les (fulles que porten sorus).

Bractees de l’estròbil masculí o anteres dels estams.

Microsporangis (micròspores). Sacs polínics (pol·len) (hi ha la meiosi). Microgametòfit. Una sola cèl·lula amb diversos nuclis, dos són fèrtils. Megasporofil·les. Bractees de l’estròbil femení o carpel de l’ovari. Megasporangi. Nucel·la. Megàspora. Sac embrional intern (m!)

Primordi seminal = Òvul

Megagametòfit Una sola megàspora funcional que es divideix diverses vegades, i en queda una que fa d’arquegoni i porta l’ovocèl·lula o gàmeta femení.

Taula comparativa entre els diferents grans grups: Grups: Briòfits Pteridòfits Espermatòfits Tipus de cicle Cicle digenètic i heteromòrfic Fase dominant Gametòfit (n) Esporòfit (2n) Esporòfit (2n) Protal·lus No Sí No Embrió No Sí Sí Llavor No No Sí Isospòria / Heterospòria Isospòria Isospòria / Heterospòria Heterospòria Plantes arquegoniades Sí Sí No Cormòfit Briòfit* Sí Sí * Això significa que els briòfits són un estadi de transició entre el que són els tal·lòfits (algues amb rizoides, cauloide i fil·loides) i els cormòfits (plantes vasculars amb arrels, tija i fulles). Cicle Espermatòfits: Hi ha una reducció màxima del gametòfit a unes poques cèl·lules. No hi ha cap estadi de transició entre l’espora i el gametòfit, com en el pteridòfits era el protal·lus o en grups anteriors la zigòspora o espora de resistència; sinó que les espores dels esporòfits dels espermatòfits generen directament gametòfits reduïts a una sola cèl·lula. Estròbil ♀ � en les bractees hi ha el primordi seminal � conté la nucel·la i el sac embrional � m! Estròbil ♂ � en les bractees hi ha els sacs polínics � pol·len � tubs polínics

F! Llavor

Page 2: Botànica BLOC VII

79

Gimnosperma: Pinus sp. Digenètic heteromòrfic amb dominància de l’esporòfit.

Sistemàtica de la divisió dels Espermatòfits: Gimnospermes

Classe Ginkgoates Família Ginkgoàcies Família Pinàcies

Classe Pinates Família Cupressàcies

Subdivisió Coniferofitins

Classe Taxates Família Taxàcies Subdivisió Cicadofitins Classe Cicadates Família Cicadàcies Subdivisió Gnetofitins Classe Gnetates Família Efedràcies

Classe Dicotiledonies Subdivisió Angiospermes Classe Monocotiledonies La classe de les Ginkgoates les trobem majoriatàriament en forma de registre fòssil ja que la única espècie que en queda és Ginkgo biloba, un arbre de 15 – 20 metres d’altura, originari de la Xina i el Japó, diòics, té molta resistència a la contaminació, té una forma piramidal quan és jove i arrodonida quan es fa vell. Les branques principals s’anomenen macroblasts, d’on surten els braquiblasts, branquetes laterals amb fulles dicòtomes i les estructures reproductores.

Page 3: Botànica BLOC VII

80

La classe de les Pinates es caracteritzen per tenir fulles en forma ascicular (agulles) disposades en els braquiblasts que surten dels macroblasts que són les branques principals gruixudes. L’estructura reproductora és l’estròbil (conus), està format per esporofil·les al voltant d’un eix de creixement. Els ♂ es troben a la part mitjana de la capçada de l’arbre agrupats en inflorescències, en l’estròbil hi ha un eix central on hi ha esquames o bràctees que suporten dos sacs polínics que contenen el pol·len, quan són joves són tous però amb el temps s’endureixen i queden recoberts de resina. Els grans de pol·len són disseminats pel vent, per tant es tracta d’espècies anemòfiles, i que per tant en produeixen en gran quantitat. Els grans de pol·len són grans i presenten dos vesícules aeríferes per dispersar-se millor. Els ♀ tenen una estructura semblant, es troben a la part superior de l’arbre perquè els pugui caure més pol·len portat pel vent pel damunt. L’estròbil té 2 tipus de bràctees, les que porten els òvuls són les semiínferes (fèrtils) a l’axil·la de les quals hi ha les bràctees tectrius (estèrils). El pol·len queda entre les bràctees quan són obertes però quan hi ha la fecundació, la pinya es tanca per creixement de les bràctees i comença a formar llavors amb ala. L’estròbil es lignifica i no s’obre fins al cap d’un any. teritzen per ser unes gimnospermes de fulla pinnada. És un grup fòssil important i en queden pocs representants actuals (Cycada revoluta). Tenen una morfologia semblant a la de les palmeres, un tronc curt i les fulles amb forma pinnada a la part apical. Són espècies diòiques, les estructures reproductores són els estròbils ♂ on s’hi formen els gàmetes més grans ja que mesuren de 1 a 3 mm, el pol·len es disseminat pel vent i els insectes. Els estròbils ♀ són molt grans , els òvuls es troben sobre una fulla vellutada, i també es carateritzen per ser molt grans, uns 6 cm de diàmetre i despullats. Són els gàmetes més grans de les plantes terrestres.

Page 4: Botànica BLOC VII

81

Page 5: Botànica BLOC VII

82

Tema 20 : Les angiospermes (Magnoliòpsides). Generalitats. La flor: el periant, l'androceu i el gineceu. Simetria, diagrames florals i fòrmules florals. Inflorescències. Les angiospermes representen l'últim grau en l'evolució del regne vegetal. El domini és absolut al medi terrestre, on s'han diversificat extraordinàriament (al voltant de 300.000 espècies). Algunes angiospermes han tornat secundàriament a colonitzar el medi aquàtic, tant dolç p.ex. les llenties d’aigua (Lemma minor ) o les llengües d’oca (Potamogeton nodosus ).

com marí (Posidonia oceanica, Zostera noltii ,…).

Les angiospermmes són en general autòtrofes, tot i que alguns grups tenen relacions de parasitisme que han portat a la pèrdua dels pigments fotosintètics (p.ex. Cytinus hypocystis (frare d’estepa), Orobanche gracilis (frares), Cuscuta).

Morfològicament recorden als cicadofitins, per la presència de fulles pinnades o amb nerviació pinnada i de diversos sacs pol·línics i primordis seminals per esporofil·le. Es diferencien dels cicadofitins i de la resta de les gimnospermes per presentar els primordis seminals (òvuls + teixits acompanyants) tancats dins d'un receptacle que s'anomena PISTIL.

Aquesta estructura és el resultat de la fusió de les megasporofil·les (és a dir, les fulles modificades que porten els òvuls o primordis seminals), que a les angiospermes reben el nom de CARPELS. Aquest fenòmen s’anomena ANGIOSPÈRMIA.

Page 6: Botànica BLOC VII

83

El pistil esta envoltat d’estructures que formen un òrgan reproductor complex, la FLOR, per assegurar la pol·linització. El procés de fecundació es fa per sifonogàmia i va acompanyat de la formació d'un teixit de reserva de la llavor anomenat ENDOSPERMA SECUNDARI format per un teixit triploide (3n). La reducció dels gametòfits és màxima i ja no trobem ni cèl·lules protàl·liques ni gàmetes masculins mòbils (espermatozoides). El resultat final és la formació d'un FRUIT que conté les llavors i que s'ha originat a partir dels carpels i d'altres estructures florals o extraflorals. EL PERIANT - Envolta i protegeix la part fèrtil de la flor i està estretament relacionat amb els mecanismes de pol·linització. Hom pot diferenciar normalment dos grups de peces estèrils: el calze i la corol·la. El tipus de periant on podem diferenciar el calze i la corol·la, s’anomena HETEROCLAMIDI. En alguns casos aquests dos grups de peces no es diferencien (per la mida o pel color), donant lloc als anomenats periants HOMOCLAMIDIS. Llavors el conjunt format per corol·la i calze s’anomena perigoni. Quan es produeix la desaparació d'un dels verticils, normalment la corol·la, parlem de periant MONOCLAMIDI (o HAPLOCLAMIDI). Si, finalment, desapareixen totes les peces estèrils, parlem de periant ACLAMIDI (o APOCLAMIDI) (p.ex. algunes angiospermes pol·linitzades pel vent).

EL CALZE - Esta constituït per sèpals, que solen man-tenir l'activitat fotosintètica i, per tant, solen ser verds. Malgrat aquesta semblança amb les fulles, se’n diferencien per la manca d'un parènquima empalissada. Una vegada marcida la flor, el calze es desprèn ràpida-ment juntament amb la corol·la just a l'inici de la formació del fruit, són doncs, peces normalment caduques. En alguns casos, es produeix una persistència del calze que passa a formar part del fruit, com a les magranes. Quan el calze és persistent, aquest pot desenvolupar-se durant la maduració del fruit: és el cas dels calzes anomenats acrescents dels alquequengis (Physalis peruviana).

Per sota del calze poden aparèixer altres peces suplementàries formant un CALICLE (o sobrecalze), com passa a moltes malvàcies i algunes rosàcies. Té un orígen diferent l’INVOLUCRE, format per bràctees que poden acompanyar les flors, com a la flor d'aranya (Nigella damascena) o a les inflorescències de les umbel·líferes. Els sèpals, quan són molt reduïts o inexistents, poden ser substituïts per grups de bràctees com l’anomenada CÚPULA de les fagàcies [tot i que en realitat protegeixen un grup de flors] o als representants del gènere Carex en el qual rep el nom d‘UTRICLE.

LA COROL·LA - Es troba constuïda pels pètals. Solen ser acolorits a causa de la presència de pigments dissolts en els vacúols (flavones i antocians) o bé situats als cromoplasts (carotenoides). Molts pètals lliures presenten ben diferenciada la part basal, anomenada ungla, de la part ampla i vistosa terminal, que rep el nom de limbe. La disposició dels pètals pot ser característica de la famí-lia, com les papilionàcies, les crucíferes o les labiades.

Els pètals poden presentar també apèndixs suplementaris (lígules corol·lines) situades entre l’ungla i el limbe,

Page 7: Botànica BLOC VII

84

relacionats amb l’activitat dels pol·linitzadors i l’accés a les estructures reproductores i al nèctar. Els pètals poden presentar també apèndixs suplementaris que es fusionen entre ells per formar les anomenades PARACOROL·LES, tant o més vistoses o desenvolupades que els propis pètals (p.ex. al gènere Narcissus)

Alguns pètals poden presentar engruiximents o estar prolongats en forma de cua o embut, aquestes estructures s’anomenen esperons i acumulen el nèctar.

L’ANDROCEU – És el tercer verticil floral i la part masculina de la flor. És format pel conjunt d’estams en nombre d'1 a molts. De forma general, cada ESTAM presenta una estructura filiforme amb un FILAMENT (o peu) i una ANTERA terminal composta per quatre microsporangis (sacs pol·línics). Els estams correspondrien a microsporofil·les, però amb una reducció extrema de la part estèril que sosté els sacs pol·línics (microsporangis) on es formen els grans de pol·len (micròspores). Tanmateix, el seu origen ja no és tan clarament foliar com en el cas dels sèpals o dels pètals, i se’n diferencia per la presència d'un únic rastre foliar enfront dels tres que trobem a les fulles. De forma general, cada estam presenta una estructura filiforme amb un filament (o peu) i una antera terminal composta per quatre esporangis (sacs pol·línics). El conjunt de 2 d'aquests sacs pol·línics forma una teca. La part mitjana estèril que separa les dues teques i on s'insereix el filament s'anomena connectiu.

Els sacs pol·línics consten d'un teixit fèrtil intern, anomenat arquespori, envoltat d'una paret formada per diverses capes de cèl·lules. Entre l'arquespori i la paret hi ha les cèl·lules del tapet, que nodreixen els grans de pol·len i participen en l'engruiximent de la seva coberta. L'obertura o dehiscència dels estams és variable, moltes vegades relacionada amb el mecanisme de pol·linització. Sol ser longitudinal, dirigida cap al centre de la flor (introrsa) o cap enfora (extrorsa). Existeixen casos d'obertura per opercles (= ventalloles) com als brucs (Erica) o per porus (poral) com a l'arboç (Arbutus unedo).

Page 8: Botànica BLOC VII

85

EL GlNECEU – correspon al quart verticil floral, el més intern, i és la part femenina de la flor. És format pels carpels (megasporofil·les) portadors dels primordis seminals (megasporangis). Els carpels corresponen a fulles modificades que han patit un procés de doblegament pel seu nervi mitjà i s'han soldat donant lloc a una òrgan tancat, anomenat PlSTlL [del grec, mà de morter].

Al pistil podem diferenciar l‘OVARI, on es troben els primordis seminals, l‘ESTIL, part més estreta en forma de coll, a vegades inexistent, i l‘ESTIGMA, part receptiva apical, sempre present. La PLACENTA és el teixit intern del carpel a partir del qual es formen els primordis seminals. I rep el nom de PLACENTACIÓ la disposició dels primordis seminals dins del carpels. Melonera (Cucumis meló) [cucurbitàcies]

Els diferents verticils florals es disposen de forma variable al llarg de l'eix floral que rep també el nom de TÀLEM o receptacle floral. A la majoria d'angiospermes el tàlem és molt curt i la posició del gineceu pot variar segons l'eix floral sigui convex [o quasi pla] o còncau. Quan el tàlem és convex, el periant i l'androceu s'han d'inserir forçosament per sota del gineceu i la flor és HIPÒGINA; contràriament, quan el tàlem és còncau, el periant i l'androceu s'insereixen al voltant del gineceu i la flor és PERÍGINA. Les flors hipògines i perígines diem que presenten OVARI SÚPER.

Quan el tàlem és també còncau però l'ovari i l'eix floral es troben soldats, els tres verticils exteriors es situen al capdemunt coronant l'ovari, parlem llavors de FLORS EPÍGINES. En les flors epígines parlem d‘OVARI ÍNFER.

figuera de moro (Opuntia stricta) [cactàcies]

Page 9: Botànica BLOC VII

86

Les flors de les angiospermes primitives solen presentar molts carpels disposats helicoidalment sobre l'eix floral. Cadascun d'aquests carpels forma un pistil independent, de manera que el nombre de pistils coincideix amb el de carpels; són els gineceus APOCÀRPICS (o CORICÀRPICS) (p.ex. Magnolia, Fragaria).

Normalment, els carpels es troben en disposició verticil·lada i en nombre poc elevat, produint-se concrescència entre ells donant lloc a pistils formats per diversos carpels que formen gineceus SINCÀRPICS (o CENOCÀRPICS). pebrotera (Capsicum annuum) [solanàcies]

rosella (Papaver rhoeas) [papaveràcies]

SlMETRlA – El conjunt de la flor o cadascun dels verticils per separat presenta una disposició espaial determinada de les seves peces, que es corresponen amb un nombre determinat de plans de simetria. Quan el nombre de plans de simetria és de dos o més equivalents entre ells parlem d'una flor ACTINOMORFA (anomenada també radial o regular). ruca (Eruca vesicaria) [crucíferes o brassicàcies] Quan existeix un únic pla de simetria parlem d'una flor ZIGOMORFA (anomenada també irregular). violeta de bosc (Viola riviniana) [violàcies]

abellera groga (Ophrys lutea) [orquidàcies]

Page 10: Botànica BLOC VII

87

Excepcionalment, si no existeix cap pla de simetria parlaríem d'asimetria floral (p.ex. Canna). En altres casos, quan existeixen dos únics plans de simetria no equivalents parlem de dissimetria o simetria bilateral (p.ex. al gènere Hypecoum i d’altres papaveràcies). canya d’Índies (Canna x generalis)

ballarida (Hypecoum procumbens) [papaveràcies]

Flors originàriament actinomorfes podem esdevenir zigomorfes per desenvolupament desigual de les peces d'algun dels seus verticils [p.ex. als gèneres lberis (crucíferes) o Daucus (umbel·líferes) amb flors zigomorfes a la part exterior de la inflorescència i actinomorfes a l'interior]. ACTlNOMORFA ZlGOMORFA

PÈTALS LLIURES cistàcies papilionàcies

PÈTALS SOLDATS ericàcies labiades

DlAGRAMES l FÓRMULES FLORALS – La disposició de les peces florals pot ser representada gràficament en els anomenats diagrames florals, que són una projecció en el pla d'un tall transversal de la flor. (veure guió pràctiques) La fórmula floral és una expressió alfanumèrica que ens indica el nombre i la disposició de les peces florals. lnternacionalment s'utilitzen les lletres següents per a indicar cadascun dels verticils florals: G (gineceu) A (androceu) P (perigoni) C (corol·la) K (calze)

lNFLORESCÈNClES – les angiospermes han anat modificant la mida i la disposició de les flors, des de les més grans i solitàries que trobem a les famílies menys evolucionades fins a les més evolucionades que s'han reduït molt i s'han reunit en el que anomenem inflorescències, és a dir, conjunt de flors disposades d'una forma característica sobre una branca. Les inflorescències serien, doncs, branques especialitzades en fer flors i que solen presentar fulles modificades i reduïdes (bràctees). Distingim entre inflorescències bracteades [molt desenvolupades a les Bouganvílies]) o sense bràctees (inflorescències afil·les). lnflorescències simples INFLORESCÈNCIES RACEMOSES –> Eix de la inflorescència sense flor terminal (indefinides o obertes) RAÏM –> flors pedicel·lades amb o sense bractees. Diplotaxis erucoides (ravenissa blanca)

ESPIGA –> flors sèssils amb o sense bractees. Plantago major (plantatge de fulla ampla)

Page 11: Botànica BLOC VII

88

ESPÀDIX –> flors sèssils sobre un eix engruixit acompanyades per una bràctea (espata) que les pot envoltar. Arum italicum (xèries o sariasses) [aràcies]

UMBEL.LA –> flors pedicel·lades que neixen d'un mateix punt i que es disposen en un mateix pla. umbel·la composta d'una apiàcia o umbel·lífera

CORIMBE –> flors pedicel·lades que neixen en punts diferents d'un eix però que es disposen finalment en un mateix pla. llet de gallina (Ornithogalum umbellatum) [liliàcies]

CAPÍTOL –> flors sèssils d’ovari ínfer disposades sobre un eix eixamplat (receptacle) i envoltades per bràctees (involucre)

Capítol de flors ligulades (blanques exteriors) i tubuloses (grogues interios) de la margarida de prat (Leucanthemum vulgare) [asteràcies] Involucre del capítol de flors de la margarida de prat (Leucanthemum vulgare) [asteràcies]

AMENT –> espiga pèndula de flors amb peces periàntiques molt reduïdes adaptades a la pol·linització pel vent (anemofília). vern (Alnus glutinosa) [betulàcies] pollancre (Populus nigra) [salicàcies]

Page 12: Botànica BLOC VII

89

INFLORESCÈNCIES CIMOSES (definides o tancades) –> Eix de la inflorescència rematada per una flor. dicasi (o cima bípara) pleocasi (o cima multípara)

drepani cimes escorpioides [amb branques que neixen sempre de la mateixa banda] bòstrix ripidi ( flabel)

monocasi (o cima unípara) cimes helicoïdes [amb branques que neixen uns cops a la dreta i d'altres a l'esquerra]

cincí DICASI (o cima bípara) –> Neixen dues branques oposades a banda i banda de la flor terminal (p.ex. cariofil·làcies).

PLEOCASI (o cima multípara) –> Neixen tres o més branques sota la flor terminal. lleterola d'hort (Euphorbia helioscopia) [euforbiàcies]

CIMA ESCORPIOIDE de Symphytum tuberosum (consolda) [boraginàcies]

CIMA ESCORPIOIDE d'Heliotropum amplexicaule [boraginàcies]

CIMA HELICOÏDE del gladíol (Gladiolus italicus) [iridàcies]

Glomèrul de flors papilionades del fenc bord (Trifolium repens) [papilionàcies] i de les flors de la mimosa (Acacia dealbata) [mimosàcies]

El gènere Ficus presenta inflorescències especials, anomenades SOROSI, amb flors unisexuals i estèrils tancades dins d’un receptacle carnós amb un orifici apical.

Secció longitudinal de la inflorescència de Ficus pumila [moràcies]

CIATI: inflorescència típica de les lletereses [euforbiàcies], formada per una flor femenina central pedunculada i cinc inflorescències masculines amb flors amb un únic estam. El conjunt està envoltat per cinc bràctees i quatre esquames nectaríferes.

Page 13: Botànica BLOC VII

90