289

BLOC V: RECURSOS I USOS

Recursos de la biosferaEn aquesta imatge se’ns mostra uns conreus abandonats com a conseqüència de l’expan-sió del desert de Kalahari a Namíbia. Al centre de la imatge, dins de la llera fluvial, hipodem veure un solitari punt vermell que correspon a un únic conreu circular (regat amb unpivot). El seu color vermell, captat amb infrarojos, denota el vigor de la vegetació. La resta deconreus estan en vies de ser cobertes per dunes de sorra.

El títol d’aquesta fotografia, «The optimist», fa al·lusió al caràcter optimista de l’únic granger queencara resisteix davant l’adversitat. (Imatge obtinguda pel satèl·lit Landsat 7 [cortesia d’USGS-NASA].)

Unitat

10

La biosfera, a més de la seva gran diversitat, ens ofereix una altra sèrie de recur-sos, com aliments, fusta i llenya. El sòl n’és la base, ja que tots, llevat de la pes-ca, en depenen. Per aquest motiu té una gran importància l’estudi del seu estatde conservació, i per a això es fa necessària una precoç detecció dels seus símp-tomes de deterioració, delimitant les zones susceptibles o afectades, a fi de poderadoptar les mesures necessàries per protegir-lo. L’erosió, el problema ambientalde major gravetat que afecta molts països, entre els quals hi ha el nostre, és unprocés natural, però també és cert que la humanitat l’està afavorint per mitjà de ladesforestació, les pràctiques de conreu inadequades, la contaminació i la sobre-explotació d’aqüífers.

Les civilitzacions clàssiques van desaparèixer a causa de l’exhauriment delsseus sòls; cal esperar que nosaltres reaccionem a temps perquè no ens passi elmateix.

El sòl es pot definir de forma geològica com la capa superficial, disgregada i degruix variable que recobreix l’escorça terrestre procedent de la meteoritzaciómecànica o química de la roca preexistent. Però també podríem considerar-lo,amb una visió ecològica, com una interfície entre tots els sistemes estudiats ambanterioritat, ja que està constituït per components de tots ells. Per aquesta raó, espot dir que és un ecosistema necessari perquè es tanquin els cicles materials dela resta d’ecosistemes terrestres.

■ Usos i fragilitat del sòl

La humanitat destina el sòl a diferents usos: com a suport de les plantes, per al’edificació o per a les construccions lineals (carreteres, autopistes i vies deferrocarril), ubicació de fosses sèptiques, font de recursos minerals (com l’alumi-ni) o de materials de construcció o de terrisseria. D’altra banda, és posseïdor derecursos geològics, geomorfològics o paleontològics i testimoni de l’evolució delplaneta.

Però, a més a més, és receptor d’impactes, com l’erosió, la contaminació, lasobreexplotació i l’empobriment de la fertilitat, la degradació biològica, la com-pactació i la pèrdua irreversible per recobriments artificials (per exemple, per l’as-faltatge).

10.2 Definició i importància del sòl

10.1 Introducció

290

Tal com vam veure a la Unitat 4, les cadenes tròfiques que hi ha al sòl sónd’una gran longitud i complexitat, per la qual cosa la importància d’aquestrau en el fet que serveix d’assentament a la vegetació, de la qual depèn l’agri-cultura, que és la base de la subsistència humana i de l’existència de la vida ala Terra, ja que fa possible el reciclatge de matèria a la resta d’ecosistemesterrestres.

Volví a mi tierra verdey ya no estaba,ya no estaba la tierra,se había ido.Con el aguahacia el marse había marchado.

Pablo Neruda

No hi ha sòl:

• En els climes extremats, les carac-terístiques dels quals no en per-meten la formació.

• En pendents rocosos, on no potsostenir-se a causa de les esllavis-sades.

Al sòl coexisteixen els tres estats de la matèria, distribuïtsen dos tipus de components (Fig. 10.1):

• Inorgànics, que comprenen aire (oxigen i CO2), aigua icomponents minerals procedents de la meteorització dela roca mare, que solen ser fragments de roques(còdols, graves, sorres, llims i argiles), i sals minerals(sulfats, carbonats, nitrats, fosfats i òxids de diferentstipus).

• Orgànics, constituïts per matèria orgànica que no hasofert processos de transformació (restes de fulles, bran-ques, excrements i cadàvers de qualsevol tipus d’animal) imicroorganismes diversos (bacteris i fongs) que formenl’humus a partir d’un seguit de transformacions parcialsde la matèria orgànica, l’estructura original de la qual dei-xa de ser recognoscible. La humificació és, per tant, unprocés previ a la mineralització i la presència d’humusdóna al sòl un caràcter àcid.

■ Perfil del sòl

S’anomena perfil del sòl la seva estructura en tall transversal. S’hi obser-ven una sèrie de capes que reben el nom d’horitzons o nivells (Fig. 10.2),el nombre dels quals està directament relacionat amb el grau de madure-sa del sòl, magnitud que depèn en gran mesura de les característiquesclimàtiques de la zona. Generalment, els sòls més madurs es troben enllocs on la temperatura i la humitat no són extremes. Estudiarem a conti-nuació els nivells d’un sòl ideal, encara que en realitat no ha de contenir-los pas tots:

• Horitzó A de lixiviació. Anomenat així perquè conté poques sals minerals, ja queaquestes són arrossegades per les aigües quan s’infiltren. En aquesta zona estroben les arrels de la majoria de les plantes i es divideix, a la vegada, en diversosestrats: nivell A0, constituït per fulles caigudes (fullaraca) i restes d’animals nodescompostos; nivel A1, de color fosc, ja que està constituït per humus que formaagregats amb la matèria mineral, que dóna al sòl la seva estructura i la sevacapacitat per retenir aigua i ions nutritius de càrrega positiva (Ca2+, K+, NH4

+), demanera que n’impedeix la pèrdua per rentatge vertical; i nivell A2, on la matèriamineral domina i el rentatge és més intens.

• Horitzó B de precipitació (denominat també subsòl). De vegades té color clarper la seva pobresa en humus, i presenta sovint tonalitats peculiars, a causade l’acumulació de sals de calci, alumini o ferro procedents dels nivells supe-riors.

• Nivell C. Format per fragments procedents de la meteorització mecànica i/oquímica de la roca mare subjacent, o bé per materials que van ser dipositatsper l’aigua o pel vent en èpoques passades.

• Roca mare. Material original sobre el qual es desenvolupa el sòl. La roca marepot ser una roca dura, compacta i impermeable; una roca tova o materialssolts.

10.3 Composició i estructura del sòl

291

Fig. 10.1. Components del sòl.

Fig. 10.2. Perfil del sòl: horitzons.

Sòlids

GravaArena SalsLlim minerals

Humus

Argila

Determinn Determinn Determinn lala TEXTURA la RIQUESA PRODUCTIVITATdel sòl del sòl del sòl

Aire25%

A0

A1

A2

B

C

Rocamare

Aigua25%

Sòlids50%

El procés de formació d’un sòl madur autòcton (in situ) sobre les roques de l’es-corça terrestre es realitza en successives etapes que transcorren paral·lelamental mecanisme de successió ecològica de la comunitat que sustenta, madurantalhora que aquesta tendeix a assolir el seu clímax (Fig. 5.23).

■ Factors que condicionen l’evolució d’un sòl

Els factors que intervenen en l’evolució del sòl o factors edafogenètics són elssegüents:

• El clima. És el factor més important, ja que, a més de condicionar el tipusde meteorització de la roca mare, exerceix una vital importància en la sevaevolució. Entre els components climàtics més influents destacarem elssegüents:

– El balanç hídric o l’equilibri que hi ha entre les entrades (precipitació = P) iles sortides (evaporació = E), ja que si predomina la precipitació s’incre-menta la lixiviació d’ions. Al contrari, si predomina l’evaporació augmental’ascensió capil·lar de sals cap a horitzons superiors, i aquestes podenarribar a aflorar i formar crostes superficials (anomenades crostes calcà-ries).

– L’augment de temperatura incrementa la velocitat de les reaccions quími-ques i biològiques.

• La topografia. El pendent (Fig. 10.3) afavoreix l’erosió que dificulta la formaciódel sòl i, a més, condiciona l’orientació respecte al Sol que influeix en què esmantingui més o menys humitat.

• La naturalesa de la roca mare. D’aquest factor depenen fonamentalment elscomponents minerals que conté el sòl.

• L’activitat biològica.L’abundància d’orga-nismes descompone-dors contribueix a laformació del sòl pertransformació de lamatèria orgànica queconté.

• El temps. Aquestfactor té gran impor-tància, ja que és lacausa que actual-ment es pugui consi-derar el sòl com unrecurs no renova-ble, perquè es rege-nera a un ritme moltmés lent (centenarso milers d’anys) queel de la seva des-trucció.

10.4 Procés de formació d’un sòl

292

Fig. 10.3.

Respon:

Llegeix la carta del sól de la pàgina 320 itria almenys dos articles que facin refe-rència als impactes que sobre el sòl tenenles situacions següents:

– Una zona minera i industrial (com arala conca minera asturiana).

– Una zona turística litoral (com ara laCosta del Sol malaguenya).

– Una zona rural agrícola (com ara lesregions de Múrcia o Almeria).

– L’entorn d’una ciutat gran (com araMadrid).

Font: Prova d’accés a la Universitat1998-1999.

Balanç hídric=

Precipitació - Evaporació

Hi ha a la Terra més d’una desena de sòls diferents que varien de color, textura,composició, pH, nombre d’horitzons i gruix. En la nostra matèria no pretenem feruna anàlisi exhaustiva de tots, sinó que ens limitarem a estudiar a grans trets elsmés representatius.

Alguns, els que presenten una major dependència climàtica, reben el nom dezonals, mentre que n’hi ha d’altres amb una major independència respecte delclima anomenats azonals.

Coincidint amb les zones climàtiques terrestres, trobem diversos tipus de sòls,que corresponen a diferències pel que fa al balanç hídric. Als llocs de clima for-ça extremat, com són les àrees pròximes als pols o els deserts, no es formenhoritzons, per la qual cosa estudiarem solament els sòls més característics deles zones humides i fredes, temperades, àrides i tropicals.

■ Sòls de les zones humides i fredes

Els més comuns són els anomenats podzols (Fig. 10.4) (podzol: “cendra”, enrus). Es presenten en els climes freds i en els temperats frescos on hi hagi fortesprecipitacions (P>>E).

Aquest tipus de sòl és bastant àcid, perquè conté molt d’humus de descomposi-ció molt lenta (la baixa temperatura no afavoreix la proliferació dels descompone-dors), acidesa incrementada per la forta lixiviació que provoca la migració decations cap a l’horitzó B, que és de color fosc, mentre que l’horitzó A2 és clar ipobre en nutrients.

Aquest tipus de sòl és típic dels boscos de coníferes (la taigà) (Fig. 5.31), i a l’Es-tat espanyol està associat a les pinedes situades sobre substrats àcids (granítics)de les zones humides, incrementades per la repoblació forestal, especialment depins, portada a terme al nostre país.

■ Sòls de les zones temperades

Són el resultat de l’alternança estacional i de l’existència de bosc caducifoli oesclerofil·le, en els quals s’acumula una gran quantitat de necromassa ihumus que es descompon amb força lentitud a causa de les limitacions climà-tiques.

Durant l’estació humida predomina la lixiviació d’ions (P>E), i durant la seca laseva ascensió capil·lar (P

■ Sòls de climes àrids

Als llocs on la precipitació és molt escassa (PE) afavoreixen de talmanera l’activitat bacteriana que la descomposició de la matèria orgànica exce-deix en tot moment l’acumulació d’humus, raó per la qual els sòls presenten unnivell A molt prim i desproveït d’aquesta matèria orgànica.

En els climes temperats i amb certa quantitat d’humus, els sòls tenen un caràc-ter àcid, per la qual cosa el procés de meteorització del granit només afecta elfeldspat i la mica, de forma que els converteix en argiles, mentre que el quarsroman inalterat i constitueix la sorra. En els climes tropicals l’absència d’humusorigina un sòl bàsic (pH = 8) i la meteorització és més dràstica, ja que provoca lasolubilització del quars i la descomposició dels minerals argilosos en bauxita(Al2O3 · nH2O) i de ferro en limonita (Fe2O3 · nH2O), que precipiten juntamentamb l’argila sobre l’horitzó B i formen unes crostes dures anomenades lateriteso cuirasses ferral·lítiques (Fig. 10.7). Si s’erosiona l’horitzó A, les laterites aflo-ren i impedeixen l’assentament de la vegetació; no obstant això, la seva acumu-lació en aquestes zones constitueix la principal font d’alumini, com veurem a laUnitat 11.

294

Fig. 10.6a. Sòls de clima continental (txer-nozem).

Fig. 10.6b. Sòls de climes àrids.

Fig. 10.7. Sòls tropicals.

Respon

Quina és la causa que a Galícia (zona deroques granítiques) i Astúries (zonade roques calcàries) els sòls madurssiguin molt semblants? I la causa que elsterrenys calcaris asturians i manxecs ori-ginin diferents tipus de sòl?

A

Gramínies

Ric en humusBases abundants

Ascensió capil·lar amb temps sec

Zona amb excés de CaCO3

CaCO3

Fresc a calorós, precipitació escassa

Càlid, precipitació forta

Cap o poc de residu orgànic

Ferral·litització

Descens de lixiviat

Acumulació de laterita

Fe2O3·nH2OAl2O3·nH2O

B

A0

Argila

A1

B

C

Ca2+

Ca2+

Mg2+

Ca2+

Mg2+

Na2+

SiO2

Na+

K+

K+

A

B

C

A los ríos

Es poden considerar així els sòls que es troben en els estadis juvenils del seuprocés de maduresa. Si la roca subjacent és silícia s’anomenen rànker; si éscalcària, rendzines (Fig. 10.8.). També es consideren azonals els sòls de glei(Fig. 10.9), que es formen en llocs de baixes temperatures i elevades precipi-tacions. Com que es troben permanentment embassats es creen les condi-cions adequades per a una lenta descomposició anaeròbia, que dóna lloc auna acumulació d’humus molt àcid, el resultat de la qual serà la formació detorba i dipòsits d’argiles impermeables de color gris blavós (glei), a causa delseu contingut en ferro en estat reduït (òxid de ferrós).

L’erosió és un procés geològic natural que pot veure’s intensificat per activitatshumanes i pot originar greus conseqüències, tant ecològiques com socials: l’ate-rrament o rebliment dels pantans per acumulació de sediments, cosa queredueix el seu temps d’aprofitament; l’agreujament de les inundacions, ja quel’increment de materials sòlids augmenta l’escorrentia, i la seva força agressiva;la deterioració d’ecosistemes naturals, fluvials i costaners, per aportació exces-siva de sediments (per exemple, l’elevada sedimentació marina causada per ladesforestació dels boscos tropicals o dels manglars pot arribar a eliminar elsesculls de corall per obstrucció d’aquests o apantallament de la llum solar); la for-mació i acumulació de sorrals i graveres a les planes fèrtils, i la pèrdua desòl cultivable i de la seva fertilitat, amb la qual cosa es contribueix, per tant, alprocés de desertització.

L’erosió és veu afectada per factors de tipus climàtic, pel relleu, pel tipus de sòl ide vegetació, i pels usos humans (així, la tala o els incendis augmenten el factorde vulnerabilitat del sòl). Tots aquests factors poden agrupar-se en dos: erosivi-tat i erosionabilitat.

L’estudi de l’erosivitat i l’erosionabilitat és de gran importància per a la rea-lització de mapes de risc d’erosió, amb la finalitat de demarcar les zones sus-ceptibles i establir les mesures pertinents.

■ Erosivitat

L’erosivitat expressa la capacitat erosiva de l’agent geològic predominant (pluja,glaç, vent) que depèn del clima. És un factor molt important per elaborar mapesd’erosivitat a escala nacional, i es pot avaluar de diverses maneres, entre les qualsdestaquem les següents:

10.6 L’erosió del sòli la desertització

295

B Sòls azonals

A Factors que influeixen en el risc d’erosió

Fig. 10.8. Rendzina (litosòl).

Fig. 10.9. Sòls de glei.

A0

A1

C

H+

Nivell freàticTorba

Acumulació orgànica

Formació de glei

Argila de color grisblavós (glei)

H+

H+

H+

FeOFeO

• L’índex d’aridesa (I). El seu valor es calcula mitjançant la fórmula I = (Mar-tonne) a partir de les dades obtingudes dels climogrames (en què t és la tempera-tura mitjana anual i P, la quantitat total anual d’aigua caiguda en litres). Segonsaquest índex, es classifica cada lloc geogràficament segons el seu grau d’aridesa(Taula 10.1).

• L’índex d’agressivitat climàtica (Ia). Elaborat per Fournier (1960), s’enunciacom la = (en què p és la precipitació del mes més plujós i P, la precipita-ció total anual en litres). Amb aquest paràmetre es pot observar el repartimentde les pluges al llarg de l’any, amb la qual cosa es demostra que el risc d’erosióno depèn de la quantitat d’aigua caiguda, sinó de la seva distribució temporal, ique resulta més nociva com més esporàdica però torrencial sigui (per exemple,si tota l’aigua de l’any cau en un mateix mes, llavors p = P, i amb això Ia = P, il’agressivitat climàtica serà màxima, de manera que es comptabilitza com el100 % o la unitat).

• L’índex d’erosió pluvial (R). Es defineix com l’índex mitjà anual de l’erosivitatde la pluja (o índex EI dividit per cent): R = E · I30/100 (joules·m

2·cm/h) (on E ésl’energia cinètica de l’aigua i I30 la seva intensitat màxima en mil·límetres, olitres per metre quadrat caiguts durant trenta minuts). L’energia cinètica(m·v2/2) alliberada per una gota d’aigua en xocar contra el terra només depènde la seva massa, ja que la seva velocitat és invariable, perquè a partir de cer-ta altura totes les gotes cauen a igual velocitat, a causa de l’efecte de frenadaoriginat per la fricció amb l’aire (vegeu el diagrama causal de la vora). Peraquest motiu, el factor R se sol calcular de manera més fàcil a partir de la I30,dada registrada a les estacions meteorològiques.

■ Erosionabilitat

L’erosionabilitat expressa la susceptibilitat del substrat per ser mobilitzat. Aquestfactor depèn del tipus de sòl (de la seva estructura i la quantitatde matèria orgànica que posseeixi, ja que la presència d’agre-gats impedeix l’erosió), del pendent i de la cobertura vegetal, iresulta útil per elaborar mapes d’erosionabilitat a escala local.Els valors més utilitzats per mesurar-la són:

• La inclinació dels pendents (S). Tot pendent superior al 15 %comporta risc d’erosió. Per calcular-la es fa la relació, en per-centatge, de la diferència d’altura (A) que hi ha entre les cor-bes de nivell i la distància en metres presa en el mapa topo-gràfic (D) : S = A . 100/D.

• L’estat de la coberta vegetal. A partir d’ell es calculal’índex de protecció vegetal (Ip), valor que sovint tro-bem associat amb el pendent (Taula 10.2), en què un ésel factor de protecció màxim. Segons això, també po-drem calcular el grau d’erosionabilitat a partir de la fór-mula Gr = 1 – Ip.

• Susceptibilitat del terreny. Tot i queaquesta mesura de-pèn també del pen-

dent, se sol valorar segons la textura, l’es-tructura i el contingut en matèria orgàni-ca. Per a un càlcul aproximat ens por ser-vir l’índex de resistència litològica (Ir)(Taula 10.3). Si volem calcular el graud’erosionabilitat, ho farem de manerasimilar a la que s’ha indicat en l’apartatanterior.

296

Taula 10.1. Índex d’aridesa de Martonne.

Taula. 10.3. Índex de resistència litològica.

Taula 10.2. Índex de protecció de la coberta vegetal (Ip) enrelació amb el pendent (segons càlculs aproximats).

Pt +10

p2

P

Respon

Emplena a les Taules 10.2 i 10.3 elsvalors corresponents al grau d’erosiona-bilitat (Gr).

Grandària+

+

+

Fregament

Pes

Velocitat decaiguda

> 40

30 - 40

20 - 30

10 - 20

5 - 10

0 - 5

Índex Zona

Humida

Subhumida

Semiàrida

Àrida o estepària

Subdesèrtica

Desèrtica

-

Coberta vegetal Pendent lp Gr(1-Ip)

Bosc dens (70%) o zonaarbustiva no degradada

Qualsevol 1,0

Bosc esclarissat 30% 0,7

Zona arbustiva esclarissada 30% 0,2

Pastura conservada 30% 0,6

Conreu amb pràctiques 30% 0,5

Conreu sense pràctiques de 30% 0,0 lr Gr(1-Ip)

Roques dures bàsiques 0,9-0,8

Roques dures àcides 0,7

Gresos i calcàries 0,6

Sediments antics 0,4

Argiles, margues i

sediments recents 0,2

Guixos

Per determinar l’aridesa d’una zona no ensserveix la tradicional definició de desert (llocdel planeta on les precipitacions anuals sóninferiors a 250 litres/m2/any), ja que aquestamesura no depèn solament de la precipita-ció total anual, sinó de la seva distribució alllarg de l’any. Segons això, l’aridesa es potrelacionar amb la durada del període desequera i la intensitat i distribució de les pre-cipitacions anuals. Basant-te en les dadesde les Figures 7.19 i 7.20, fes les qüestionssegüents:

a) Calcula l’índex d’aridesa (I) de les cinc ciu-tats espanyoles representades i classifica-les segons la Taula 10.1.

b) Calcula també l’agressivitat climàtica (Ia)de cadascuna d’aquestes ciutats idedueix els períodes en què aquesta ésmés gran.

c) A partir de les dades anteriors, escriu enordre el grau d’erosivitat de cada zona.

1

Observa la Figura 10.10 i contesta raonada-ment les preguntes que s’exposen a continua-ció, consultant les Taules 10.2 i 10.3:

a) Calcula, a partir del mapa topogràfic, elpendent que hi ha a tots dos costats delriu, als sis llocs assenyalats amb la fletxavermella.

b) A partir de les dades de l’apartat anterior, iobservant el mapa de protecció vegetal,calcula el grau d’erosionabilitat de cadazona.

c) Consulta el mapa litològic i assenyala elgrau d’erosionabilitat de cada substrat.

d) Superposa mitjançant transparències elstres mapes anteriors, elabora un mapa deriscos d’erosionabilitat i classifica’l en tresgraus (alt, mitjà, baix). Quins criteris hasestablert per fer-ho?

e) Assenyala les mesures protectores queconsideris oportunes en cada cas.

f) Explica què passaria si es talés l’alzinarper edificar una urbanització.

2

570

580

590

600

560

5705

80

590

1

2

3

4

5

6

7

8

9

a

b

c

ee

fd

b

Fig. 10.10.

297

Activitats

MAPA TOPOGRÀFIC MAPA DE VEGETACIÓ MAPA LITOLÒGIC

Escala 1:10000 1. Alzinar dens

2. Matollar esclarissat

3. Zones cremades

4. Conreus sense pràctiques

de conservació

5. Conreus seguint

les corbes de nivell

6. Urbanitzat

7. Hortes

8. Pastura conservada

9. Pollancreda

a. Gresos

b. Sorres consolidades

c. Margues guixeres

d. Llims argilosos

e. Al·luvions antics

f. Al·luvions moderns

Per predir i prevenir l’erosió és necessària l’elaboració de mapes de risc a par-tir dels factors exposats amb anterioritat o de complicats càlculs, com l’equacióuniversal de les pèrdues de sòl, però quan no calen dades quantitatives exacteses pot detectar directament mitjançant l’observació d’indicadors físics o biolò-gics.

■ Mètodes directes

Els mètodes directes són aplicables en una zona concreta i permeten conèixeramb força exactitud la velocitat i magnitud de l’erosió. Es poden portar a termemitjançant claus o varetes col·locats verticalment, mitjançant la comparació deperfils topogràfics en intervals de temps o avaluant les marques i incisions alterreny. Hi ha indicadors físics i biològics:

• Indicadors físics. Avaluen el grau d’erosió segons marques o incisions itaques observables sobre el terreny. Analitzades aquestes incisions, es podenestablir tres graus d’erosió:

– Grau 1: erosió laminar. Es produeix una remoció més o menys uniforme del’horitzó superficial del sòl. No resulta fàcil detectar-la, encara que s’observaen zones que no tenen vegetació, sòls amb poca cohesió i escassa matèriaorgànica (Fig. 10.11a) i acumulacions de sorra.

– Grau 2: erosió en solcs. L’aigua d’escorriment es concentra i s’obrenincisions centimètriques o decimètriques que poden sobrepassar en pro-funditat la capa llaurable en el cas de terrenys conreats. És fàcilmentobservable als talussos de les carreteres en forma de reguerots (Fig.10.11b).

– Grau 3: erosió en escorrancs. Es forma quan les aigües d’escorrimentobren solcs de mida mètrica o decamètrica que progressen en profunditati amplada, de manera que originen els anomenats badlands (Fig. 10.11c).

A més de les incisions, hi ha altres indicadors físics, com els fenòmens de repta-ció i la solifluxió (Unitat 6); la formació de conductes o túnels al terreny (piping),que precedeixen l’aixaragallament (Fig. 10.11d), la presència de crostes super-ficials per deterioració de la matèria orgànica i les taques blanquinoses sobreel terreny causades per l’acumulació de sals originada per l’ascensió capil·lar opel desgast dels horitzons superiors.

298

B Mètodes d’avaluació de l’erosió

Fig. 10.11. Graus d’erosió: a) Grau 1,laminar; b) Grau 2, en solcs; c) Grau 3,en escorrancs (badlands); d) Formació detúnels.

d)

a)

b) c)

• Indicadors biològics. La vegetaciópot servir també sovint de bioindi-cador de l’estat del sòl, i s’establei-xen en aquest cas els graus se-güents:

– Grau nul: vegetació densa i sensearrels descobertes.

– Grau baix: vegetació aclarida, lleu-gera exposició de les arrels ipedestals d’erosió (acumulació desòl i pedres) al seu costat d’alturainferior a 1 cm.

– Grau mitjà: vegetació aclarida,arrels exposades i pedestals d’ero-sió d’1 a 5 cm (Fig. 10.12a).

– Grau alt: arrels molt exposades (Fig. 10.12b), grans pedestals d’erosió de5 a 10 cm i presència de reguerots.

– Grau molt alt: presència de barrancs i escorrancs.

■ Mètodes indirectes

El mètode indirecte freqüentment utilitzat és l’equació universal de la pèrduadel sòl (USLE), l’expressió de la qual és::

A: pèrdua mitjana anual de sòl en t/ha/any (Taula 10.4).

R: factor d’erosivitat de la pluja (índex EI30), en funció de l’índex d’erosió pluvial,que ja hem estudiat.

K: factor d’erosionabilitat del sòl, segons l’índex Ip de la coberta vegetal i el de laresistència litològica (Ir), també vist anteriorment.

L: factor de longitud de pendent o distància en metres des de la zona on s’inicial’escorrentia fins on apareixen els dipòsits sedimentaris.

S: factor d’inclinació del pendent en tant per cent, estudiat amb anterioritat. La L ila S solen agrupar-se sota la denominació de factor topogràfic.

C: factor d’ordenació de conreus elaborat com un quocient entre les pèrdues desòl d’un conreu determinat respecte a les que s’originarien en aquest terreny enguaret. Aquest factor expressa la influencia del conreu en l’erosió i es manifesta através de l’espècie conreada, de l’alternança de conreus, laforma i nombre de llaurades, la productivitat i l’existència demajor o menor erosivitat de la pluja en el període de l’any enquè el sòl es troba desproveït de conreus.

P: factor de control de l’erosió mitjançant pràctiques de con-reu, és a dir, l’existència o no de mesures preventives, comrevegetació, abancalament, arada seguint les corbes denivell, etcètera.

Tots aquests càlculs són empírics i concrets per cada una deles zones. Els inconvenients d’aquest mètode són que nomésprediu l’erosió laminar o en solcs per a un aiguat determinat,no al llarg de l’any, i que, a més, solament val per a terrenys petits.

299

A = R · K · L · S · C · P

Fig. 10.12a. L’erosió deixa les arrels al des-cobert.

Fig. 10.12b. Les arrels queden més exposa-des a mesura que augmenta l’erosió.

Grau 1 (molt baixa o nul·la) 13,3 mm/any

Graus de perillositat Pèrdues Gruixen t/ha/año

Taula 10.4. Graus de perill de degradaciódels sòls. (Fonts: FAO i PNUMA [1980].)

Per al seguiment, control i restauració de les zones erosionades s’utilitzen siste-mes específics dels usos a què van ser destinades.

■ Control de l’erosió en terres conreades

El millor mitjà de controlar l’erosió de les terres conreades és donar a cada unaun ús compatible amb les seves característiques (ordenació del territori),plantant les espècies vegetals de major cobertura en cada cas i fomentant unarotació de conreus per poder aconseguir una producció alta i sostenible en eltemps.

Per aconseguir la recupe-ració de zones erosiona-des s’intenta frenar o atu-rar els processos erosiusmitjançant plans de recu-peració, entre els qualsdestaquen (Fig. 10.13):

• Augmentar la infiltraciói evitar l’escorrentia mit-jançant conreus ade-quats i aplicant tècniquesd’arada que segueixinles corbes de nivell, oaterrassant amb mursque impedeixin l’erosió(Fig. 10.14).

• Evitar el retrocés delsbarrancs mitjançant laconstrucció de dics alsescorrancs o repobla-cions forestals.

• Abandonament de conreus en zones marginals amb pendent exces-siu, transformació d’aquests en pastures estables amb una quantitatde bestiar adequat a la seva capacitat de producció d’herba, refores-tació i instal·lació de tallafocs que impedeixen que els incendis s’es-tenguin.

• Aplicació de mesures contra l’erosió eòlica, reduint l’erosivitat del ventmitjançant accions que modifiquin la seva velocitat i turbulència, comla instal·lació de barreres tallavents de tipus vegetal o artificials, i mit-jançant l’augment del recobriment del sòl.

■ Control de l’erosió originada per obres

Les construccions lineals produeixen talls als vessants, donen lloc a la formacióde reguerots, escorrancs i esllavissades que porten a una intensa i progressivaerosió.

Per minimitzar aquests efectes o evitar-los es poden prendre mesures, com laconstrucció adaptada a la geomorfologia, la realització de cunetes, sobreeixidorso drenatges adequats, la repoblació dels talussos i murs de contenció en llocsamb perill d’esllavissades (Unitat 6).

300

C Control i recuperació de les zones erosionades

Fig. 10.13. Mesures de control i recuperació de zones exposades a l’erosió.

Fig. 10.14. Conreu en terrasses a Benyalbufar, Mallorca.

Tallafocs Fomentar la conservació dels boscos autòctons

Bardisses o tanques de pedraen les vores delsconreus

Dics en els escorrancs

Abandonament delconreu en zones

marginals amb pendentexcessiu i poc de sòl (i la

seva transformació enpastures o reforestació)

Reforestació Pastures estables (amb càrrega ramaderaadient a la capacitat deproducció d’herba)

Arada seguint lescorbes de nivell Contraforts o

murs de contenció

Drenatges

Els mots desertització i desertificació són encara molt discutits i polèmics; elsegon és un anglicisme de darrera hora, i, molts autors n’utilitzen només el pri-mer, i defineixen desertització com «el procés de degradació ecològica pel qual laterra productiva perd una part o la totalitat del seu potencial de producció, queporta a l’aparició de les condicions desèrtiques», segons la conferència del PNU-MA celebrada a Nairobi el 1977).

Altres autors relacionen la desertificació amb el procés natural i induït per activi-tats humanes de degradació del sòl, mentre que parlen de desertització per refe-rir-se al procés social (despoblació i pèrdua de recursos a les àrees degradades)consegüent del procés anterior (J. Pedraza). Tots els autors estan d’acord a afir-mar que el procés de desertització resulta de la confluència d’uns factors climà-tics (sequera, precipitacions esporàdiques i torrencials) amb altres causats perl’acció humana (excés de regatge, conreus en zones de pendent, sobrepastura,etc.). Els processos que donen lloc a situacions de tipus desèrtic són:

• Degradació química. Pot ser de tres tipus: pèrdua de la fertilitat per rentatge denutrients o per acidificació: toxicitat o empobriment del sòl causat per elementscontaminants (pluja àcida, metalls pesants, aigües residuals, contaminacióradioactiva, etc.); i, finalment, la salinització i l’alcalinització de sòls per acumu-lació de sals (per exemple, en zones de regadiu amb un drenatge insuficient omala qualitat de l’aigua).

• Degradació física. Es produeix pèrdua d’estructura, com en el cas de compac-tació del sòl per utilització de maquinària pesada o pel trepig.

• Degradació biològica. Té lloc per desaparició de matèria orgànicao per mineralització de l’humus que porta a la pèrdua d’estructuradel sòl.

• Erosió hídrica i eòlica. La primera és el procés d’erosió de majorimportància al nostre país, encara que la segona no és gensmenyspreable.

■ Erosió i desertització a l’Estat espanyol

Segons la classificació de Nairobi, Espanya és l’únic país europeuamb alt risc de desertització per erosió dels seus sòls. Cada any esperden al nostre país més de 1150 milions de tones de sòl fèrtil a cau-sa de l’erosió i la desertització, com a conseqüència de pràctiquesagrícoles i forestals inadequades, incendis forestals, obres públiques iactivitats mineres, principalment.

El 26% de la superfície espanyola està afectada per fenòmens d’erosió greu delsòl, amb pèrdues superiors a les 100 t/ha/any i presència d’escorrancs; el 28%pateix una erosió de moderada a important, amb pèrdues d’entre 50 i 100t/ha/any, i un 11% té erosió baixa amb pèrdues de 50 t/ha/any. Només el 33%del nostre territori presenta pèrdues inferiors a 12 t/ha/any.

301

D Desertització i desertificació

Un paisatge com l’espanyol, amb forts pendents i acusat relleu, amb clima medi-terrani (precipitacions irregulars i de vegades torrencials), abundància de terrenysargilosos de difícil drenatge, degradats per una precària gestió dels recursoshídrics i una inadequada política forestal i agrària, ofereix el medi de cultiu idealper a l’acció devastadora de l’erosió (Fig. 10.15).

Alguns autors anomenen desertitzacióel procés natural de formació deldesert, mentre que apliquen el termedesertificació per referir-se als proces-sos de degradació dels sòls provocatsdirectament o indirectament per l’accióhumana.

Lleu

Moderat

Greu

Àrees urbanes

Sense dades

Fig. 10.15. Mapa de risc d’erosió a lapenínsula Ibèrica expressat en pèrdua desòl. (Font: Projecte CORINE de la UE,2001.)

302

Observa la Figura 10.16, en la quales representa el mapa de la cober-tura vegetal a l’Estat espanyol ela-borat per ICONA, i contesta lesqüestions següents:

a) Quines zones espanyoles estroben més protegides contral’erosió? Classifica les diversesàrees, segons el seu grau d’ero-sionabilitat.

b) Tenint en compte el grau d’ero-sivitat de cadascun dels llocsde l’Activitat 10.1 i el grau d’e-rosionabilitat de l’apartat ante-rior, calcula el risc d’erosió decada un d’ells. Coincideix ambles dades que s’exposen a laFigura 10.16?

c) Com ha contribuït l’ésser humà al’agreujament del risc d’erosió?

3

Compara el mapamundi de risc d’erosió ambel de desertització representats a la Figura10.17 i contesta raonadament les preguntesproposades:

a) A quins llocs del planeta s’observa l’exis-tència de deserts de forma natural?

b) Analitza les zones del planeta on hi ha unrisc més gran d’erosió i assenyala’n lespossibles causes.

c) Demostra que en algunes zones hi ha unacorrelació entre el grau d’erosió i l’avança-ment dels deserts.

4

Fig. 10.16.

Fig. 10.17. a) Erosió; b) Desertizació.

ActivitatsLa Corunya

• • •

•

•

•

••

•

Vigo

Gijón Bilbao

Barcelona

Delta de l’Ebre

València

Alacant

AlmeriaMàlagaCadis

Arbratge defectiu (20-70%), arbustiu, subarbustiu,defectiu, pastures.

Arbratge dens (>70%), arbustiui subarbustiu dens.

Vegetació escassa oinexistent i cultiuagrícoles.

Sevilla

Madrid

Riu

Miñ

o

Riu Duero

Riu Tajo

Riu Segura

Xúquer

TúriaRiu

Riu

Riu Guadiana

Riu Guada

lquivir

IllesBalears

Illes Canàries

MEDITERRANI

OC

EÀ

AT

LÀN

TIC

•

•

•

Àrees estables Erosió moderada Erosió greu

Hiperàrida. Deserts

Àrida. Semideserts

Semiàrida

Subhumida seca

303

«Segons un informe del Ministeri de MediAmbient (de l´any 1998), el 63,3 % del terri-tori peninsular presenta un risc de desertit-zació (l’1,1 % correspon a les zones àrides,el 45,2 % a les semiàrides i el 17 % a lessubhumides).

Si en una regió seca es destrueix la cobertavegetal natural, a causa d’un incendi o pertal de dedicar el terreny a activitats agríco-les o ramaderes o a la urbanització, el sòlqueda desprotegit i sotmès a l’erosió de lespluges torrencials (breus però intenses).L’escorrentia superficial s’emporta les terresi les roques del subsòl comencen a aflorar, ialeshores el sòl s’impermeabilitza i augmen-ta encara més l’escorrentia superficial. D’a-questa manera, el sòl no reté gens d’aigua iaugmenta l’aridesa de la zona. Els qui hiresideixen s’enfronten a tres greus proble-mes: a la degradació del sòl que fa disminuirla seva productivitat, a un canvi a un climasec en què els recursos hídrics escassegeni a un agreujament de les inundacions a

causa de la intensificació de l’escorrimentsuperficial.»

a) Què és l’aridesa? En què es diferencia dela sequera? Com es calcula? Quines sónles zones espanyoles amb un índex méselevat d’aridesa?

b) Com influeix el grau d’aridesa en el ciclehidrològic? Sabent que les zones vulnera-bles a la desertització són aquelles en quèIh < 0,6, quines són les regions espanyo-les més vulnerables?

c) Assenyala les causes naturals i les induï-des per les activitats humanes que con-dueixen a la desertització.

d) Enumera el seguit de problemes a quès’enfronten els habitants de les zones àri-des. Quins suposen un risc?

e) Explica com repercuteix l’aridesa sobreels recursos següents: agrícoles, rama-ders, forestals, hídrics, energètics i paisat-gístics.

5

Fig. 10.18.

Activitats

Àrida Ih

Des del començament de l’agricultura fins a l’actualitat, els boscos han disminuïtconsiderablement, sobretot en els últims cinquanta anys, fins a reduir-se a unterç de la superfície original. Els boscos temperats, més rics per a l’agricultura,han estat els més explotats; a més, la pluja àcida ha contribuït a la seva deterio-ració.

Les principals causes de la desforestació són la consecució de terres per alconreu o la pastura, l’obtenció de fusta i llenya, els incendis, les malalties i eldesenvolupament urbà. Als tròpics s’ha perdut ja la meitat dels recursosforestals, i els boscos desapareixen a raó de més de 16 km2/hora. El 50 % deltotal de la fusta del planeta prové d’aquests llocs, malgrat la poca extensiógeogràfica.

Els boscos reporten a la humanitat una gran quantitat de beneficis, entre elsquals destaquem els següents:

• Creen un sòl i moderen el clima, de manera que esmorteeixen els contrastostèrmics.

• Controlen les inundacions (per exemple, les inundacions de Bangla Desh, quees produïen cada cinquanta anys, han augmentat la seva periodicitat i gravetata causa de la desforestació de l’Himàlaia).

• Emmagatzemen aigua i prevenen la sequera. A la selva amazònica, la meitatde l’aigua de pluja és retinguda per la vegetació i retornada a l’atmosfera.

• Esmorteeixen l’erosió, sobretot als pendents, on aquest efecte s’intensifica.• Contenen i suporten la major part de les espècies vivents de la Terra, i a més la

biodiversitat d’aquestes espècies és alta.

• Prenen i fixen CO2, de forma que contribueixen a rebaixar l’efecte hivernacle iajuden, a més, al reciclatge del NO2 i altres nutrients.

• Proporcionen combustible en forma de llenya i carbó, fusta per a ús humà, idels boscos tropicals es poden obtenir, a més, medecines, olis, gomes, resines,fruites, matèries tèxtils, tints i farratge.

L’ús sostenible dels boscos consisteix a:

A Els beneficis del bosc

B Ús sostenible dels boscos• Augmentar l’eficiència de les indústries fusteres, millorar les xarxes de

transport i eliminar el desaprofitament de fusta.• Reduir l’ús de paper i augmentar-ne el reciclatge.• Reduir el consum de llenya substituint els fogons tradicionals, que tenen un

rendiment del 10%, per altres més eficients fabricats amb materials disponi-bles localment i barats.

• Augmentar la plantació de bosc d’alt rendiment, destinat a produir per al con-sum humà, en terres marginals o excessivament explotades.

• Buscar alternatives d’utilització dels boscos. En lloc de talar, afavorir larecol·lecció d’altres productes, com aliments, medecines, etcètera.

10.7 Els recursos forestals

304

En aquest apartat deduiràs tu mateix elsusos del bosc i els seus impactes deri-vats a partir d’un seguit d’activitatsplantejades amb aquesta finalitat.

Segons la FAO, entre 1980 i 1995 s’hanperdut uns 12 milions d’hectàrees debosc cada any.

Respon

Tenint en compte el que has estudiat enl’apartat dels tipus de sòl i en el que hasdesenvolupat en l’Activitat 12 de la Uni-tat 5, exposa les raons per les quals elssòls dels boscos temperats són més aptesper a l’agricultura que els dels tropicals.

Fig. 10.19. Orangutan de Borneo, espècieen perill d’extinció a causa de la desfores-tació. (Gentilesa de F. J. Palacios).

Llegeix el text següent, observa el diagramacausal i contesta les preguntes que segueixen:

«Mentre que als països industrialitzats esconsumeixen immenses quantitats de com-bustibles fòssils, el 70 % dels habitants delspaïsos en vies de desenvolupament hand’escalfar-se i cuinar amb llenya. El 50 % dela fusta és utilitzada amb aquest fi, ja quemés de 2 000 milions de persones en depe-nen. Malgrat que cada persona gasta uns3 kg diaris de llenya, la superpoblació con-verteix aquesta activitat tradicional en sum-mament perillosa. Com que els és tan difíciltrobar llenya, a Àsia i Àfrica es cremen uns

400 milions de t/any de fems, cosa que dis-minueix en 20 milions de tones la quantitatde gra que es podria produir si s’utilitzéscom a adob.»

a) És sostenible el ritme amb què es talen elsarbres per utilitzar-los com a combustible?Enumera els problemes ecològics, econò-mics i socials que comporta aquesta acció.

b) Explica el funcionament dels dos bucles derealimentació positius. A quines conclu-sions arribes en els dos casos?

c) Afegeix alguna aportació que permeti l’ússostenible del bosc.

6

Observa la figura i la taula següents, en quèes representen les quantitats de fusta utilitza-da per a dos fins determinats, i fes les activi-tats següents:

a) Compara els països que produeixen fustaamb aquells que la consumeixen (Fig. 10.21).

b) Quines tendències observes (Taula 10.5)en els diferents països pel que fa als usosde la fusta? A quina conclusió arribes?

Llegeix el text següent i contesta les preguntes:

«El vapor d’aigua de l’Atlàntic es condensa enpluja que cau a la conca oriental de l’Amazo-nes: retornada a l’atmosfera per la vegetaciócom a vapor d’aigua, es condensa de nou enforma de pluja a l’oest més allunyat. Aquestahumitat es recicla moltes vegades mentreviatja terra endins.

El clima humit en què la vegetació del bosc tro-pical de l’Amazones (i potser del Zaire) es des-envolupa, depèn en gran part de la funció d’a-questa vegetació en el reciclatge de l’aigua,gràcies a l’evapotranspiració. Per aquest motiu,la tala i crema del bosc tropical amazònicpodria portar serioses conseqüències.» Revis-ta Gaia, juny, 1993.

a) Com pot contribuir la desforestació a l’ab-sència de pluges en les zones cerealistesdel sud de Brasil?

b) Quins altres problemes sorgeixen com aconseqüència de la desforestació de laselva amazònica?

8

7

� � � �

�

�

�

�

��

�

��

�

Fig. 10.20.

399 1 462 563 466 358 507 1 396 2 183

833372

516

Fig. 10.21. Comerç de fustes tropicals (milers de m3).

305

Activitats

Població

Pobresa

Aliments

Hispanoamèrica Àfrica Àsia/Pacífic

EstatsUnits

PaïsosBaixos

RegneUnit

França R.F.Alemanya

Itàlia Singapur Japó

Demandaenergètica

Taula Bosc Erosió

Sòl

Agricultura

Ús de fem com a combustible

Fem com a adob

Amèrica del Nord 100 480Iberoamèrica 280 100Europa occidental 40 220Europa oriental 100 340Àfrica 380 60Orient Mitjà 30 20Sud d’Àsia 560 100Sud-est asiàtic 230 110Oceania 20 25

Combustible Industrial

Taula 10.5. Ús de la fusta (milions de m3).

L’agricultura i la ramaderia tradicionalment van estar unides, de manera queconstituïen un sistema tancat y ecològicament eficient, ja que el ramat no com-petia amb l’ésser humà per l’aliment, perquè els remugants (vaques, xais icabres) podien mantenir-se d’herba, palla, rostolls i matolls, no aptes per al con-sum humà. Només als llocs de bosc dens es permetia la criança de porcs i lesaus vagaven lliures pel camp. D’altra banda, els fems animals eren utilitzats coma adob.

La conversió de l’agricultura i la ramaderia en indústries independents haeliminat algunes espècies, com les cabres i els ànecs, i s’ha concentrat enla cria de vaques, porcs i pollastres, que viuen tancats en un espai reduït isón sobrealimentats a partir de cereals de consum humà, tot gastant gransquantitats de combustibles fòssils. Els fems s’acumulen i contaminen sòls iaigües, perquè resulta molt car transportar-los fins als llunyans camps agrí-coles.

Els agricultors s’enfronten al problema d’adobar les terres i els ramaders al d’eli-minar els fems. Així, un sistema tancat i altament eficient s’ha convertit en oberti gran consumidor d’energia fòssil.

Fins a la meitat del segle XX, l’augment de la producció agrícola va resultar del’expansió de les zones conreades. Quan aquesta superfície va arribar a unslímits, l’increment de la producció d’aliments només fou possible mitjançant laintensificació de l’explotació i amb la conversió de l’agricultura en una indústria.

Això va començar amb l’anomenada Revolució Verda (que en realitat forendues: una a la dècada dels cinquanta i una altra a la dels setanta del seglepassat), en la qual s’aconseguí un fort increment de la producció agrícola perunitat de superfície conreada, que va permetre alimentar un nombre major depersones.

Es va basar en l’ús de prop d’una vintena de llavors seleccionades genèticament(vegeu Taula 10.6), moltes d’elles de creixement ràpid (sobretot blat, blat de moroi arròs), juntament amb enormes quantitats d’aigua, plaguicides i fertilitzants quí-mics.

Així, després d’uns anys de puixança, en els quals es va poder reduir en 40milions el nombre de persones que patien fam, aviat es van arribar a uns límits enla producció agrària, per sobre dels quals és difícil créixer, per molt d’adob químicque s’hi afegeixi. Podríem deduir que els rendiments agraris poden haver assolitels seus límits, per la degradació de les terres, originada com a conseqüència dela sobreexplotació de les terres.

A més a més d’aquest problema de degradació, hi ha altres factors limitants natu-rals, com el clima fred i/o sec, les pluges irregulars, els sòls improductius o el pen-dent excessiu (Fig. 10.22a).

10.8 Recursos agrícoles i ramaders

306

A L’agriculturaBlat 595

Arròs 519

Blat de moro 475

Patata 270

Ordi 180

Mandioca 158

Batata 132

Soia 108

Canya de sucre 95

Plàtan 71

Tomàquet 69

Vinya 60

Melca 58

Taronja 52

Civada 44

Espècie Producció

Taula 10.6. Principals espècies conreades al món i producció en milionsde tones per any. (Font: FAO, 1990.)

Així, des de 1985 a 1995 s’observa que el creixement de la població als paï-sos en vies de desenvolupament supera amb escreix l’augment dels alimentsdisponibles, per la qual cosa, segonsun informe de la FAO de l’any 2 000,els qui patien fam dels països endesenvolupament són 790 milions depersones, el 75 % dels quals viu al’Àsia. Tanmateix, la quantitat d’ali-ments disponibles per persona hacrescut, que vol dir que mentre elspaïsos riscs tenen una dieta excessi-va en els pobres es pateix fam (Fig.10.22b).

Una altra característica de l’expansió agrària actual la constitueix l’ús de trans-gènics.

L’impacte ecològic dels transgènics amenaça de convertir-se en un greu proble-ma ambiental, que pot donar lloc a tota una sèrie d’impactes ambientals encade-nats. Per exemple, si es tracta d’un conreu transgènic que porta un gen insectici-da, a més a més de morir l’insecte per al qual està destinat aquest gen, moren lesaus que s’alimenten dels insectes esmentats.

307

L’ús de transgènics es basa en la transferència de material genètic (fragmentd’ADN) d’una espècie a una altra per tal d’introduir-hi el gen específic de laqualitat que es vol promoure o eliminar.

Per exemple, el blat de moro Bt s’ha aconseguit per la introducció d’un gen delbacteri Baccillus thurigiensis, capaz de produir un insecticida natural contral’insecte barrinador del blat de moro.

Fig. 10.22. a) Limits per a la producció agrícola a escala mundial; b) Gràfica de la producció agrí-cola i la producció per capita (FAO).

La normativa de la UE i la legislacióespanyola estableixen l’obligatorietat dedotar els productes transgènics d’una eti-queta que indiqui «producte genètica-ment modificat (OMG)», però no és obli-gatori per als seus productes derivats. Amés a més, si recorrem al 5è principi desostenibilitat, «s’ha d’actuar amb precau-ció per tal d’evitar els impactes irreversi-bles en l’entorn», això implica que totsels conreus transgènics han de ser auto-ritzats prèviament; els agricultors nopoden guardar llavors d’un any per altre,i cal deixar 200 metres de separació ambels conreus naturals.

Producció agrícola

Població

Producció agrícola per capita

1961 1970 1980 1989 2010

Proyección

Índice, 1961=100

b)

a)

Actual

800

250

200

150

100

50

Massa fred o sec

Poca aptitud

Pluges irregulars

Empobrida

Potencial de secà mitjà o baix

Potencial de secà alt

Pendent > 30°

Per altra banda, s’ha observat que el pol·len escapat de les plantes transgèni-ques pot fecundar espècies naturals que hi estiguin emparentades genèticament,el que suposa un risc per a la biodiversitat. A més, es desconeix la toxicitat res-pecte del seu ús alimentari, així com els seus efectes a llarg termini.

■ Tipus d’agricultura en el món

Els diferents tipus d’agricultura podem veure-los a la Figura 10.23.

• Tradicional o agricultura de subsistència, que és la que se segueix al 75%de les terres de conreu i del món, sobretot dels països en vies de desenvo-lupament i que, generalment, es troba combinada amb la ramaderia. Esbasa en el treball humà i animal i només produeix les collites i/o ramatnecessaris per a la supervivència familiar, llevat un petit excedent que espot utilitzar per a la venda. Dins d’aquesta agricultura cal diferenciar entre elconreu intensiu tradicional, efectuat en petites parcel·les de conreusdiversos o policultius, en els quals es combina l’agricultura amb la ramade-ria, que contribueix a la feina agrícola i s’hi fan servir fertilitzants i aigua peral reg; itinerant o errant, seguida per habitants dels boscos tropicals en elsquals fan tales selectives per conrear en petites parcel·les que abandonenquan el terreny s’esgota (cada 5-7 anys), deixant que es restableixi el boscprimitiu.

Fig. 10.23. Distribució dels conreus al món.

308

Agricultura

industrialitzada

Conreu

itinerant

Agricultura

de plantació

Pastoreig

nòmada

Agricultura intensiva

tradicional

Sense agricultura

• Mecanitzada, industrialitzada o intensiva, la que se segueix en el 25% de lesterres del món, que corresponen als països desenvolupats. Es basa en laimplantació de grans camps de conreu d’una sola espècie vegetal (monocul-tius), que es mantenen gràcies a despeses ingents d’aigua, energia fòssil, ferti-litzants químics, herbicides i plaguicides. La ramaderia s’estableix al marge del’agricultura i també és de tipus industrial. Un altre tipus d’agricultura industria-litzada és l’agricultura de plantació, seguida per terratinents instal·lats en certspaïsos en vies de desenvolupament. El seu negoci es basa en el conreu indus-trial d’espècies d’interès comercial, com cafè, cacau, plàtans, que venen alspaïsos desenvolupats.

El conreu d’hivernacles és el màxim exponent de l’explotació agrícolaintensiva de qualsevol producte hortícola, en qualsevol època de l’any. Lescondicions del creixement de plantes (temperatura, humitat, adobs) són vigi-lades amb molta cura, podent arribar, fins i tot, a l’extrem de no utilitzar terravegetal (conreus hidropònics) o de controlar les necessitats de les plantesamb ajut de mitjans tecnològics. Un clar exemple el constitueixen els conreussota plàstic d’Almeria, que abasten de fruita i verdures gran part del mercatde la UE.

■ Agricultura sostenible

«Una agricultura és sostenible quan és ecològicament segura, econòmicamentviable i socialment justa», segons el Tractat d’Agricultura Sustentable elaboratper diverses ONG a la Conferència de Rio de 1992.

Per a una agricultura sostenible s’han d’aplicar les tres regles bàsiques que escompleixen en els ecosistemes naturals i que ja hem vist al llarg del Bloc II: reci-clar al màxim la matèria de forma que se n’obtinguin nutrients, que no escapin aaltres llocs i que no es produeixin deixalles no utilitzables; utilitzar al màxim lallum solar com a font d’energia, i protegir la biodiversitat.

Basant-nos-hi, les recomanacions que cal seguir perquè l’agricultura sigui soste-nible, són els següents:

309

Fig. 10.24. Hivernacles d’Almeria, anome-nats per llur extensió «conreus sota plàstic».

• Que prevalgui la conservació del sòl i l’economia de l’aigua sobre la produc-tivitat que implica que les terres no han de ser considerades com a indústries.

• Que es prenguin les mesures adequades per a la preservació de la biodiversitat.• Conrear preferentment plantes adaptades al clima de cada regió. D’aquesta

forma, es fomentaria la conservació del sòl i l’estalvi d’aigua.• Estalviar l’aigua utilitzada per al regatge mitjançant la implantació de tècni-

ques d’estalvi, com el regatge per degoteig.• Reducció dels costos ocults generats per l’ús de combustibles fòssils i subs-

tituir-los, en la mesura del possible, per altres renovables i menys contami-nants i augmentar l’eficiència en l’ús dels combustibles.

• Evitar la generació de contaminació i residus a una velocitat superior a lacapacitat d’assimilació dels embornals terrestres (aigua, aire i sòl) i afavorir-ne el reciclatge.

• Fomentar els conreus mixtos (en els quals s’intercalen arbres amb plan-tes anuals; per exemple, alzines i blat) o els policultius (petites parcel·lesde conreus diversos), combinats amb ramaderia familiar en lloc demonocultius.

• Utilitzar fertilitzants orgànics (com fems o deixalles de conreus) en lloc dequímics; intercalar lleguminoses amb altres collites, ja que enriqueixen elsòl en nitrogen.

• Aturar les plagues mitjançant controls biològics i no mitjançant productesquímics.

• Aplicar totes les mesures possibles per lluitar contra l’erosió (Fig. 10.13).

Contribució de l’agricultura i la ramade-ria a l’augment de l’efecte hivernacle:l’alliberament de CO2, després de la cre-ma dels boscos per convertir-los en con-reus o en pastures; l’emissió de N2O coma conseqüència de l’excés d’adobs; l’e-missió de CH4 a causa de la implantacióde conreus entollats, com l’arròs, o pro-cedents de la digestió de la ramaderiaintensiva.

A l’Estat espanyol, el 40% de les emis-sions de gasos d’efecte hivernacle proce-deix de la indústria i l’energia, el 30%del transport, i l’altre 30% de l’agricul-tura.

■ Agricultura alternativa

Dins d’aquest grup s’inclouen aquells estils agraris l’objectiu dels quals éscompatibilitzar les seves activitats amb el respecte del medi natural i amb laconsecució d’una millor qualitat de vida. Encara que no són del tot sostenibles,com a mínim suposen un primer pas per aconseguir la sostenibilitat. En aquestgrup s’inclou l’agricultura integrada, que, encara que com a la convencional,es basa en l’ús de productes químics i d’espècies seleccionades genètica-ment, a més s’ha de sotmetre a controls oficials periòdics per tal de garantir elseu grau de respecte al medi ambient; després d’ells se li atorgarà una certifi-cació que podrà exhibir-se a les etiquetes amb finalitats comercials. Una altraés l’agricultura biològica que renuncia per complet a l’ús de productes quí-mics, substituint-los per la utilització d’adobs orgànics. Encara que faci serviralguns fungicides, no usa plaguicides sintètics, sinó que controlen les plaguesmitjançant conreus barrera o l’ús d’insecticides naturals.

Avui dia conviuen formes de ramaderia tradicional, com el pastoreig nòma-da (vegeu de nou la Figura 10.23) dels pobles centreafricans, del PròximOrient, del centre d’Àsia i a les zones limítrofes al cercle polar Àrtic, quecanvien de territori segons el règim estacional, amb la ramaderia extensi-va, en la qual el bestiar es cria solt pel camp a extensions de pastura varia-ble o amb la nova ramaderia intensiva, que es porta a terme en grangesindustrialitzades, capaces d’abastar l’enorme consum de carn dels consumi-dors dels països desenvolupats. En aquestes granges es consumeixengrans quantitats d’energia fòssil, es generen nombrosos excrements(purins) i orins que contaminen els sòls i les aigües sense que puguin seraprofitats, per estar contaminats d’antibiòtics i altres productes farmacèuticsd’ús animal (Fig. 10.25). A més, per a l’enceball es fa servir gra que serviriaper a l’alimentació humana (es destina a aquesta finalitat gairebé el 40 % dela producció mundial). La transformació dels boscos en pastures per a lacria de bestiar destinata la producció de carnamb la qual assortirels mercats dels paï-sos del nord, ha estatla causa de la desfo-restació de més de 20milions d’ha de bosc aAmèrica Llatina. Tan-mateix, com veiem ala Taula 10.7, el con-sum de carn als paï-sos en vies de desen-volupament és escàs.

310

B La ramaderia

Fig. 10.25. Granja avícola industrial.

Segons la FAO, a la nostra dieta són imprescindibles uns 60 g de proteïnes perdia; per tant, si els habitants dels països desenvolupats reduíssim l’ingentexcés de carn i la substituíssim per un altre tipus d’aliments rics en proteïnes,com els ous o la llet i els seus derivats, i la nostra alimentació es basés fona-mentalment en el consum dels productes vegetals, es podria alimentar méspoblació i amb una dieta més equitativa i solidària.

EUA 122 22

Europa 72 20

Àsia 38 16

Àfrica 22 8

Àfrica subsahariana 13 9

Amèrica del Sud 61 8

MITJANA TOTAL 38 16

Carn Peix

Taula 10.7. Consum de carn i peixdurant 1999 a diferents països i regions,valorat en quilograms per persona i any.(Fonts: EIA [Agència Internacional del’Energia] i FAO [Organització per al’Agricultura i l’Alimentació].)

311

Segons Marvin Harris, en la seva obra Bo permenjar, les religions han contribuït a adoptardecisions que concorden amb una eficàcia enla relació cost/benefici. Llegeix els textossegüents, en els quals es resumeixen lesseves idees, i contesta les preguntes formula-des a continuació:

«El naixement del mite de la “vaca sagrada”de l’Índia fa la seva aparició després de lesgrans fams que s’esdevingueren uns seglesabans de la nostra era. El fet de prohibir elconsum de carn fa que es pugui manteniruna enorme població humana concentrantla seva activitat en l’obtenció de llet i el con-reu de mill, blat, llegums i hortalisses. Lesvaques rara vegada competeixen amb l’ho-me per l’aliment, ja que s’alimenten majori-tàriament de deixalles casolanes, palla oherba de les cunetes. Tot i que estan enestat de semiinanició, resulten rendiblesper produir els fems usats com a adob icom a combustible, llet, mantega, bous detir, i un cop mortes, serveixen d’aliment acertes castes, els “carronyaires”. A més,aquests animals són els únics capaços derompre el dur, polsós i ressec terreny. Laintroducció de tractors és impensable, jaque a causa de les petites dimensions deles explotacions, la inversió no seria ren-dible.

Les religions jueva i musulmana, que prohi-beixen menjar porc, han prosperat sobretot enllocs àrids. En regions boscoses com la Xinao el sud-est asiàtic, l’Islam s’ha estès poc.Encara que un porc pot transformar un terçde l’aliment en carn, mentre que els xais icabres només una desena part, el porc com-peteix amb l’home pel fet de menjar vegetalsde baix contingut en cel·lulosa, com blat,patates i blat de moro. A més, és omnívor imenjador de deixalles, necessita humitat iombra i no el pot transportar un nòmada. Elsxais i les cabres són remugants, per la qualcosa els resulta relativament fàcil viure aldesert, ja que s’alimenten de la dura fibravegetal incomestible per a l’home; a més,augmenten la productivitat agrària gràcies alsseus fems i proporcionen vestimenta i cal-çat.»

a) Explica en què consisteix la relaciócost/benefici a partir dels dos casos.

b) Seria una solució, segons les teories del’autor, per a l’Índia o per a l’Orient Mitjàacabar amb el mite de la vaca sagrada i delporc abominable? Creus que viurien milloren aquest cas? Creus que seria sostenibleeconòmicament i ecològicament implantara l’Índia indústries exportadores de carn?

c) S’ha calculat que cada gallina pon uns 225ous per any quan està, diguem-ho així, enllibertat, mentre que si és a una granjaindustrial en pon 25 més. Quina de lesdues és més eficient?

d) Raona l’afirmació següent: «costa moltmés criar animals destinats al consum quecultivar plantes amb la mateixa finalitat».

Causes de la degradació del sòl.a) Quines són les causes de la degradació del

sòl, segons el que expressa la Fig. 10.26?Explica-les i assenyala com repercuteixcada una sobre la deterioració del sòl.

b) Assenyala les causes de la deterioració delsòl en una de les regions, i indica la quanti-tat d’hectàrees degradades. Quines sónles regions més afectades?

c) Com pot influir aquesta situació a curt ter-mini sobre la quantitat de calories diàriesper persona? Mira a la Figura 10.22b l’evo-lució seguida per la producció total d’ali-ments en relació amb els disponibles perpersona. A quines conclusions arribes com-parant les dades dels diferents països?Quines mesures creus que haurien d’apli-car-se perquè l’agricultura fos sostenible?

10

9

Fig. 10.26. Font: WRI en col·laboració amb el Programa de les NacionsUnides per al Medi Ambient i el Programa de les Nacions Unides per alDesenvolupament, World Resources 1992-1993 (Oxford University Press,Nova York, 1992). Taula 19.4, p. 290, modificat. 9EO-3 i FAO.

Activitats

350

TOTALS MUNDIALS (milions d’hectàrees)

(milions d’hectàrees degradades)

580Desforestació

137Consum de llenya

680Pastura excessiva

550Gestió agrícola deficient

19,5Indústria i urbanització

Àfr

ica

Am

èric

a de

l N

ord

i Cen

tral

Am

èric

a de

l Sud

Àsi

a

Eur

opa

Oce

ania

300

250

200

150

100

500

Les zones costaneres són les més densament poblades delplaneta, ja que aproximadament un 37% de la població mun-dial habita a menys de 60 km d’aquestes zones. La pressióque exerceix la superpoblació, juntament amb les activitatsrecreatives, de transport marítim i pesqueres, són la causade les nombroses agressions que aquestes zones pateixen.Per tal de pal·liar-les, cal una Gestió Costanera Integrada(GCI), encarregada de planificar, regular i limitar-ne els dife-rents usos.

Els principals impactes a les zones costaneres (Taula 10.8)són els següents:

• L’excés d’urbanització i afluència de turistes, que impli-quen l’ocupació massificada del sòl i la sobreexplotació del’aigua.

• Eutrofització i altres formes de contaminació de les aigües per matèria orgànica, inorgànica o per metalls

pesants, originada per abocaments directes d’aigües residuals sense tractar,ja siguin de tipus domèstic, agrícola i industrial, pel transport de petrolers od’altres vaixells i per l’afluència dels rius carregats de contaminants.

• Contaminació de l’aire i generació de residus.

• Generació de blancalls (zones clares desprovistes d’espècies vegetalsque es fixen al fons, de les quals s’alimenten els eriçons) per la pesca d’a-rrossegament de fons costaners, per l’extracció de sorres utilitzades per ala regeneració de les platges o danys sobre els fons costaners per l’àncoradels vaixells de plaer. Aquests blancalls depenen de la destrucció de lespraderies d’herbes marines, com l’alga de vidriers (Posidonia oceanica) ola Cymodocea, gramínies semblants al blat, unes de les poques plantesque arrelen sobre el fons costaner. La seva importància radica en què pro-tegeixen contra l’erosió costanera en el cas de tempestes i fan de primerabaula que manté llargues cadenes tròfiques de peixos i altres espèciesmarines, les larves de les quals hi busquen refugi.

• Bioinvasions, de les quals les més importants són les originades per laneteja de les aigües utilitzades com a llast dels vaixells quan circulen lliuresde càrrega. En aquesta aigua, que pot ascendir fins a les 100000 tm pervaixell, s’hi transporten prop de 3 milions d’organismes vius. El problemaambiental de pèrdua de biodiversitat que comporta és de gran envergadu-ra, ja que el total de les espècies foranes transportades per vaixells ascen-deixen a unes 4000 diàries, i això dóna lloc a greus problemes a les zonesde descàrrega. A causa d’això, l’Organització Marítima Internacional de

Protecció i Control contra l’Alteració per ElementsAquàtics recomana canviar l’aigua de llast a alta mar; obé, tractar-la amb calor, ozó o llum ultraviolada, abans deprocedir al seu abocament.

10.9 Recursos dels ecosistemesmarins i costaners

312

A IImpactes de les zones costaneres

Forces motrius

Canvis físics Contaminación Pèrdua d’hàbitats/degradació

Impacte menor o nul Impacte moderat a fort

Indústria

Energia

Urbanització

Turisme i lleure

Transport

Ports y navegació

Forestació

Pesca

Aqüicultura

Defensa costera

Agricultura

Eros

ión

e in

unda

cion

es

Aigü

es d

olce

s su

perfi

cial

s

Agot

amie

nto

agua

s su

bter

ráne

as

Aigü

es s

uper

ficia

ls

Aigü

es s

ubte

rràni

es

Sol

Atm

osfe

raM

ar

Des

trucc

ió d

e há

bita

ts

Aisl

amie

nto

d’hà

bita

ts

Alte

raci

ons

visu

als

Alte

raci

ons

sono

res

Des

trucc

ió d

e la

faun

a

Des

trucc

ió d

e la

flor

a

Posidoniaoceanica

Pilotes de marPosidonia

Taula 10.8. Principals impactes a les zonescostaneres europees. Font: AEMA (AgènciaEuropea del Medi Ambient).

Fig. 10.27. Alga de vidriers (Posidonia oceanica) i pilota de mar, espècie de bolesque apareixen a les platges. Estan constituïdes per les fulles que cauen d’aquestaplanta i que són enrotllades en forma esfèrica per l’efecte de vaivé de l’onatge.

El 20 % de la proteïna animal que consumim prové delpeix, però només es pesquen majoritàriament unaquarantena d’espècies, de les quals el 72 % el consti-tueixen peixos d’aigües profundes demersals (bacallà,rajada, llenguado, lluç, palaia) i superficials pelàgics(sardina, anxova, tonyina, salmó, verat); el 2,5 % sónmol·luscos (calamars, pop, cloïsses, musclos); el 4 %són crustacis (gambeta, llagosta, gamba, krill, cranc),i la resta, mamífers (balena). A més, la tercera part deles captures és destinada a la fabricació de pinsos iadobs.

Fins als anys 50 es pescaven 20 milions t/any. Avui lapesca s’ha multiplicat per 5, i s’aproxima a la xifra límitdels 100 milions t/any estimats per la FAO. La màximaquantitat de pesca es va assolir el 1989, i a partir d’a-leshores va començar a decaure. El radar, el sonar ifins els satèl·lits ajuden a fer-la més eficaç. Els siste-mes de pesca tradicionals van ser substituïts peraltres de moderns.

En essència, actualment s’usen els tres tipus d’arts depesca (Fig. 10.28) que són:

• Palangres. Estan constituïts per un cordill llarg defins a diversos quilòmetres longitud, dels qualspengen altres més curts i nombrosos, proveïtsd’hams.

• Arrossegament. Són unes xarxes de forma de sac que s’arrosseguen pel fons i lasuperfície amb les que es pesquen molls, llenguados, raps, llucets, pops, gambes,etcètera.

• Art de fons. S’anomenen així perquè els peixos queden retinguts entre lesmalles de la xarxa. N’hi ha de dos tipus: fixos sobre el fons marí i xarxes dederiva, que es desplacen pels corrents. Poden tenir fins a 65 km de llarg i esmantenen prop de la superfícies amb ajuda de flotadors.

313

B La pesca

Fig. 10.28. Tècniques de pesca moderns: a) Piscicultura en gàbia; b) Teranyina; c) Xarxesde deriva; d) Arrossegament de fons; e) Palangre. La UE va demanar la supressió de les xar-xes a la deriva de més de 2,5 km, però aquesta solució no és viable, ja que no sembla econò-micament rendible

Les bioinvasions més conegudes introduïdes a través de l’ai-gua de llast són les següents:

• El musclo zebrat (Dreissena polymorpha) que procedeixde Rússia. La seva proliferació posa en perill a altres depre-dadors de zooplàncton d’interès pesquer. A més a més, éscapaç d’ascendir pel curs dels rius i proliferar-hi. (Rin,Elba, Ebre) o en llacs i pantans, i per tant, pot arribar atapar les canonades de presa d’aigua de les ciutats o lesconduccions dels transvassaments.

• L’alga assassina (Caulerpa taxifolia). Originària de laXina, Japó i Corea. Actualment ja ha envaït les costesespanyoles, europees, d’EUA i Argentina. Aquesta alga éscapaç de multiplicar-se amb rapidesa a partir de petitsfragments de les algues, i desencadenar plagues. Pot ferdesaparèixer l’alga de vidriers i les espècies autòctonesque serveixen d’aliment a les tortugues marines, llagostesi salmons.

• Les marees roges. Originades per la proliferació d’unaalga unicel·lular vermella (Gymnodinium o Alexandrium),oportunistes, capaces de produir toxines amb les qualsenverinen espècies autòctones, com peixos o d’altres.Aquest verí causa nàusees i febre als humans que s’alimen-ten d’espècies intoxicades. A més, és capaç de resistir, enestat latent, durant mesos o anys en els tancs dels vaixells,per proliferar amb rapidesa quan compta amb llum i excésde nutrients, com en el cas de les aigües eutrofitzades.

a)b)

c)

d)e)

Aquestes noves tècniques han incrementat els «rebuigs» o captures involuntà-ries (per exemple, la pesca de la tonyina presenta, entre altres rebuigs, elsimmadurs, les tortugues marines i els dofins).

Avui, la sobreexplotació amenaça exhaurir les reserves, ja que es pesca a unritme superior a la taxa de renovació de les espècies. Per aquesta raó, algu-nes pesqueries han desaparegut (Atlàntic nord, Mediterrània) i alguns cala-dors s’han hagut de tancar. S’ha respost augmentant l’esforç pesquer(increment de les dimensions, nombre i tonatge dels vaixells) alhora que lapesca ha anat disminuint, essent cada dia més ineficient. Els pescadors hanhagut d’anar dirigint les seves captures cap a espècies que ocupen un nivelltròfic inferior, cosa que priva del seu aliment a altres peixos, mamífers i auspiscívores.

En la Convenció de les Nacions Unides de 1982, 159 països van signar laLlei del Mar, un tractat pel qual cada nació té dret legal a gestionar la sevapròpia pesca i la dels estrangers a la seva Zona d’Exclusió Econòmica(ZEE), el límit de la qual es fixava a 200 milles de la seva costa. Vint-i-dospaïsos no la van signar, entre d’altres els EUA, l’antiga URSS, la Gran Bre-tanya i Alemanya, ja que al·legaven que els recursos del mar havien de serpatrimoni de la humanitat. S’hi van fixar a més les tècniques pesqueres per-meses, i es van suprimir les d’arrossegament. Més enllà de les 200 milles, ésa dir, en alta mar s’estableixen unes quotes de pesca, amb les quals es mar-quen els límits anuals que un determinat país pot pescar d’una espècie con-creta. Això dóna lloc a conflictes entre els països, com l’ocorregut entreEspanya i el Canadà el 1995 a causa de la pesca de l’halibut negre. A més,es fixen una sèrie de vedes que impedeixen pescar durant els períodes dereproducció de les espècies i parades biològiques temporals als bancs depesca que es troben en perill d’esgotament, per permetre la recuperació deles poblacions afectades.

■ L’aqüicultura

314

S’anomena pesca d’altura la que es fa aalta mar i de litoral la que es du a termea les zones costaneres.

La legislació espanyola limita la midamínima de la malla de les xarxes, per evi-tar els rebuigs; la longitud i amplada deles xarxes de teranyina; la longitud delspalangres i el seu nombre d’hams; i lapotència dels motors i la profunditat depesca. A més, prohibeix l’ús de xarxesd’arrossegament pelàgic i de deriva i lacomercialització de productes pesquersque hagin estat capturats amb arts de pes-ca prohibits al nostre país.

AQÜICULTURA MARINA (t) TOTAL 285076,5

Peixos: Rèmol Llobarro Orada Llenguado Tonyina Anguila Salmó Mugílids Subtotal

1 969,3 936 4933,4 12,3 1959,2 217,4 798 141,6 10967,2

Crustacis: Llagostí Gambeta Subtotal

21,8 163 184,8

Mol·luscos: Musclo Cloïsses Ostres Escopinyes Navalles Tellerines Pectínids Rossellones Pops Subtotal

(miticultura) (ostricultura) de gallet

261062,4 5831,3 3625,9 2937 0,7 206,5 148,5 80,2 32 273924,5

PISCIFACTORIES D’AIGUA DOLÇA (t) TOTAL 30397,6

Peixos: Truites Tenca Anguila Esturió

arc iris

30000 167,6 130 100

Taula 10.9. Principals espècies usades en aqüicultura el 1998. (Font: Secretaria General de Pesca Marítima.)

L’aqüicultura és cria d’espècies aquàtiques en captivitat. Aquest sistema no ésnou, sinó que ja es practicava a la Xina abans de la nostra era. Durant l’Edat mit-jana era el mètode fet servir pels monjos per a la cria de truites, tradició que s’hamantingut fins als nostres dies.

L’aqüicultura requereix espai i, a més, pot causar altres danys ambientals, comla pèrdua de la biodiversitat marina (si es pesca massivament per utilitzar-lo coma aliment de les espècies criades, o perquè aquestes substitueixen les autòcto-nes), la contaminació de les aigües per residus orgànics, antibiòtics i altres pro-ductes químics, l’ús d’energia o la desforestació, com en el cas dels manglars,que estudiarem a l’apartat següent.

Tanmateix, és un sistema altament eficient, que pot arribar a mantenir fins i totprop d’un terç del mercat de peix i marisc per a l’any 2005 i s’ha convertit en unaimportant font d’ingressos a molts llocs, com en el cas de la regió espanyola deGalícia (Taula 10.9).

Ja sabem que les zones properes a les costes són les més productives perquècompten amb llum i nutrients, però també són les més susceptibles i vulnera-bles a un procés de degradació per contaminació o per destrucció directa. Tan-mateix, els ecosistemes marginals (maresmes, albuferes i salines, a les zonestemperades; manglars i esculls de corall, a les zones tropicals (Fig. 10.30), aixícom els deltes i els estuaris dels rius) es troben protegits contra l’erosió peralgun tipus de vegetació terrestre adaptada a l’aigua salobre que sorgeix com abarreja de l’aigua dels rius i del mar. Serveixen de refugi i hàbitat de nombrosesespècies d’animals, tant aquàtics com terrestres. Tanmateix, són molt vulnera-bles a la contaminació que porta amb els rius que hi desemboquen, així comqualsevol tipus de pressió humana (desforestació, ocupació del territori, etc.),causes, totes dues, de la degradació que pateixen aquests valuosíssims eco-sistemes.

315

C Degradació d’ecosistemes marginals vitals

Fig. 10.29. Maresmes en el Parc Naturalde Doñana, Huelva.

Fig. 10.30. Distribució geogràfica dels manglars, dels esculls de corall i de l’aqüicultura de llagostins.

Hondures

Colòmbia

Equador

Distribució dels coralls Distribució dels manglars

Veneçuela

Brasil

Nigèria

Tanzània Indonèsia

Tailàndia

Bangla Desh

Índia

Guinea iSerra Leone

Zones de manglars destruidesa causa de la cria de llagostins

■ Manglars i esculls de corall

Són ecosistemes marginals situats entre els 30º de latitud nord i els 30º de latitudsud. Tots dos s’estenen per les zones tropicals.

• Els manglars

Són boscos anfibis que creixen en aigües salobres i pobres en oxigen, prop de ladesembocadura dels rius i d’altres llocs llotosos costaners equatorials i tropicals.De vegades, s’endinsen diversos quilòmetres cap a terra, segueixen el curs delsrius. Els arbres que els constitueixen són els mangles. N’hi ha una vintena d’es-pècies diferents.

Durant la marea alta només sobresurten les copes dels mangles però, quan bai-xa la marea, hi sobresurt la tortuosa i intricada xarxa que constitueix les sevesarrels, que, a més de captar l’oxigen, serveixen de subjecció a l’arbre contra l’em-penta dels corrents.

Protegeixen les costes de l’erosió, posseeixen una gran diversitat i proporcionenrecursos vegetals (fusta, carbó, paper, taní, alcohol, gomes, medecines, etc.) iminerals (com la sal).

En l’Agenda 21 (Cimera de Rio de 1992) es va determinar que els manglarssón un Patrimoni de la Humanitat, i va ser ratificat a la Convenció de RAM-SAR (Costa Rica, 1999).

Tot i així, durant els darrers anys, han desaparegut ja un 50% dels 16 milionsd’hectàrees de manglar que hi havia prèviament.

Entre les causes de la desaparició, s’hi compten la tala pera l’obtenció de fusta, la contaminació de les costes o lasubstitució d’aquests boscos per conrear-hi arròs que dónalloc a la contaminació de les aigües per adobs i plaguici-des.

A l’actualitat, es produeix una tala massiva de manglars per tald’establir-hi una aqüicultura de cria de llagostins a gran escala.La tercera part dels 3000 milions de tones de llagostins que esconsumeixen anualment procedeixen d’aquesta font. A conse-qüència de tot això, es produeixen altres impactes, com la des-trucció de les costes originada per la pesca d’arrossegamentcostaner, dedicada a pescar qualsevol espècie marina per aconservar-les en farina de peix per alimentar els llagostins (esconsumeixen uns 20 quilos de biomassa marina per cada qui-lo de llagostins). Amb aquest fet es compleix la Tragèdia delsbéns comunals (pàgina 31). A més, es contaminen les aigüesper antibiòtics i altres abocaments tòxics.

Per aquests motius, desapareixen els cocodrils, els agrons, elflamenc rosa, la tortuga marina, els pelicans i d’altres espèciesque hi habiten.

A més, s’hi accentua l’erosió de les costes, ja que en talar-losqueden desprotegits durant les tempestes i això dóna lloc agreus pèrdues econòmiques i de vides humanes (com a Ban-

gla Desh i l’Índia). Els sediments que abans retenien són arrossegats cap al mari provoquen la destrucció dels esculls de corall.

Una gestió adequada dels manglars passa per unificar la protecció i replantaciódels manglars, amb una explotació sostenible dels seus recursos i més d’acordamb els mètodes tradicionals, per la qual cosa es podria permetre plantar-hiarròs o recollir-hi fusta en certes zones, delimitant-ne la quantitat i les zones des-tinades a la pesca i a l’aqüicultura i fomentant-hi l’ecoturisme.

Fig. 10.32. Manglars a la zona d’encontredel riu Geba amb l’oceà Atlàntic a GuineaBissau. S’hi pot diferenciar amb claredat elvermell viu de la selva tropical i el vermellmés fosc dels manglars, en els quals s’obser-ven zones esclarissades que denoten elsdanys originats al manglar. (Imatge RGB =432 obtinguda pel Landsat 7 [cortesia de laNASA].)

Fig. 10.31. Manglars.

316

Bosc tropical

Oceà Atlántico

Manglars Riu Geba

• Els esculls coral·lins

Els esculls de corall, com la selva tropical, són els llocs onmés hi prolifera la vida. Es desenvolupen en aigües trans-parents i de temperatures superiors als 20ºC i s’estenenper tots els mars tropicals (a la latitud situada entre els30ºN i els 20ºS).

Els pòlips coral·lins són animals que viuen a les colò-nies, a l’interior d’un esquelet calcari que segreguen ique constitueix l’escull. S’alimenten filtrant l’aliment con-tingut a l’aigua amb els petits tentacles. A l’interior delsseus cossos, i en simbiosi amb ells, hi viuen unes alguesunicel·lulars (zooxantel·les). Les algues fan la fotosíntesia partir del CO2 que hi ha a l’aigua i de la substància dedeixalla emesa pels pòlips, que utilitzen com a adob i,alhora, emeten oxigen, que el pòlip utilitza per poder res-pirar.

A causa de l’absència de llum, les algues no poden viureper sota dels 159 m de profunditat, i per tant, els corallstampoc. Els pòlips de les zones inferiors moren, deixant unesquelet calcari buit, que es va acumulant fins a construirl’escull. A la part superior de l’escull, s’hi situen els nouspòlips, per la qual cosa l’escull prossegueix el seu creixe-ment en vertical fins a aflorar per sobre del nivell de mar iconstrueixen les barreres o illes de corall.

La importància dels esculls es deu a la seva enorme biodi-versitat (Fig. 10.33 b): una de cada quatre de les espèciesanimals conegudes hi habiten (aproximadament un milió),ja que no els manca ni aliment ni amagatall. Actualment, el58% d’ells es troba en greu perill (Fig. 10.33 a) a causa deles activitats humanes següents:

• Afluència d’un excés de sediments a causa de la desfores-tació dels manglars i altres boscos continentals, i això pro-voca l’obstrucció i l’asfíxia dels coralls.

• La contaminació de les aigües per abocaments des deterra o des de vaixells petrolífers.

• L’enterboliment de les aigües, per la proliferació d’algues oportunistes resul-tants dels abocaments d’aigües urbanes riques en nutrients.

• Els efectes de l’excessiu turisme de buceig i la destrucció pels cops de lesàncores dels vaixells.

• Furtivisme i comerç il·legal de corall i d’altres espècies que hi habiten.

• Les tècniques pesqueres agressives, com la pesca d’arrossegament o l’ús d’ex-plosius o cianur, amb els quals s’obliga a sortir els peixos dels seus amagatalls.

• Un possible efecte del canvi climàtic és la mort de les zooxantel·les per l’aug-ment de la temperatura de l’aigua. La desaparició d’aquestes algues es tra-dueix en la decoloració o blanqueig del corall.

• Les fortes tempestes o els huracans que causen la turbulència de les aigües.

• Les bioinvasions, com les originades per les aigües de llast dels vaixells.

• La destrucció causada per l’estrella de mar anomenada «corona d’espines»,espècie pròpia dels esculls del Pacífic que ha proliferat incontroladament enalguns llocs a causa de la sobreexpotació de les espècies de peixos que se n’a-limentaven.

El 1995 es va posar en marxa la ICRI (Iniciativa Internacional sobre elsEsculls de Corall), en la qual participen 80 països, l’esforç dels quals se centraa establir un màxim control sobre aquests preuats ecosistemes.

317

0

90 000

80 000

70 000

60 000

50 000

40 000

30 000

20 000

10 000

100 000

6160

54824158

Fig. 10.33. a) Coralls en risc a les dife-rents zones del planeta; b) Escull decorall.

Quilòmetres quadrats

OrientMitjà

Carib OceàÍndic

Sud-estd’Àsia

Pacífic

Alt o molt alt

Mitjà

Baix

Font: Lauretta Burke etal., Reef at Risk:A map of the PotentialThreats to the World’sCoral Reefs, informeesborrany (WorldResources Institute,Washington, D.C.,1998)

Percentatge en risc

Orient MitjàCarib

Oceà ÍndicSud-est d’Àsia

Pacífic

Total

318

Llegeix el text següent, observa les gràfiquesde la Figura 10.34 i contesta raonadament lesqüestions formulades a continuació:

«La flota pesquera espanyola competeixactualment amb la francesa per la pesca de latonyina blanca. Mentre que l’espanyola utilitzaarts de pesca tradicionals, com el curricà (unasèrie d’hams proveïts d’un esquer artificial decintes o plàstics de color vermell) i canya oesquer viu (que consisteix a agitar la superfíciemarina mitjançant regatge per aspersió