UNA COPRODUCCIÓ DE

EN EL MARC DE L’

AMB LA COL·LABORACIÓ DE L’

Obra Social Caixa Sabadell

ÍNDEX

1.- Fitxa tècnica.......................................................................................3

2.- Presentació.........................................................................................5

3.- Textos de l’exposició.........................................................................8

4.- Cronologia 1859-2009.....................................................................19

5.- Catàleg..............................................................................................26

6.- Any Cerdà..........................................................................................28

7.- CV dels comissaris...........................................................................29

8.- Informació general..........................................................................30

2

1.- FITXA TÈCNICA

«Cerdà i la Barcelona del futur. Realitat vs. Projecte» és una producció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) que es presenta entre el 20 d’octubre del 2009 i el 28 de febrer del 2010 en el marc de l’Any Cerdà, promogut per l’Ajuntament de Barcelona.COMISSARIATJoan BusquetsMiquel CorominasCOL·LABORADORS CIENTÍFICS

Departament d’Urbanisme de la UPC i LUB - Laboratori d’Urbanisme de BarcelonaMiquel Corominas, Antonio Font, Josep Parcerisa, Maria Rubert de Ventós, Manuel de Solà-Morales, José Luis Gómez Ordoñez, Joaquim Sabaté, Jordi Franquesa, Àngel Martin, Francesc Peremiquel, Isabel Castiñeira, Julián Galindo, Eulàlia Gómez EscodaGraduate School of Design, Universitat HarvardJoan Busquets, Felipe Correa, Shelagh McCartney, Ian KleinAjuntament de Barcelona Oriol Clos (arquitecte en cap), Ariadna Miquel, Jose A. Tajadura (Urbanisme), Manuel Valdés, Albert Benito (Infraestructures), Angel López, Carles Lopez, Carles Romero (Mobilitat), Jordi Rogent (Patrimoni), Carmen Marzo (ProEixample), Aurora López (22@BCN)Agència d’Ecologia Urbana de Barcelona Salvador Rueda (director), Berta Cormenzana, Albert Punsola, David Andrés, Cristina Cosma, Cynthia Echave, Adrià OrtizCentre de política i valoració del sòl (UPC)Pilar García AlmirallEQUIP D’ELABORACIÓJoel Bages, Francesc Baqué, Cristina Domènech, Raquel Font, Eulàlia Gómez, Montserrat Moix, Albert Moreno, Joan Moreno, Álvaro Palomar, Berta Romeo, Helena Sanz, Mª. Teresa del Valle, Laia Vilaubí i Rosina VinyesL’EIXAMPLE SUBTERRANIJoan Fontcuberta amb la col·laboració de Carles Fargas i Arian Botey (Vídeo Estudi)PEÇA AUDIOVISUAL “PATIS D’INTERIOR D’ILLA”La Chula Productions, SL- Benet RománDIVERSITAT D’USOS A L’EIXAMPLE I LA SEVA RELACIÓ METROPOLITANAAgència d’Ecologia Urbana - Salvador Rueda (director), Berta Cormenzana, Albert Punsola

3

LA GRAN VIAMaria Rubert de VentósBARCELONA EN LA GALERIA DE LES CIUTATS EN XARXAJoan Busquets, Martin Bucksbaum professor GSD, Universitat HarvardDisseny: Ian Klein (direcció) Producció: Yonatan Cohen, Mauricio Quirós, José Vargas Recerca: Shelagh McCartney (direcció), Lorena Bello Gomez, Loreta Castro Reguera Mancera, Yonatan Cohen, Anna Font Vacas, Ian Klein, Patricia Martin del Guayo, John Pawlak, Marc Puig MengualCol·laboradors: Shabbar Sagarwala, Jie Feng, Chih Jou Lee, Danielle Choi, Noel Moreno, Maria Arquero de Alarcón, Cheng-yang Lee, Dongwo Yim, Seetha Raghupathy, Darwin J Marrero-Carrer, Jie Feng, Chih Jou Lee, Yoon Joo, Julia Kim, Chih Jou Lee, Juan Pablo Malo, Sisi Sun, Feng Yue, Hyong Kyun Rah, Yoon Joo Lee, Dae Hee Kim, Eric Mcafee PEÇA AUDIOVISUAL “CIUTATS EN XARXA”Las Montañas Nevadas de Canadá, SL - Nicolás MéndezPEÇA AUDIOVISUAL “LA BARCELONA DEL FUTUR”Propostes alternatives suggerides per l’equip de la Càtedra Urbanística ETSAV-UPC, Antonio Font / Josep Parcerisa i Maria Rubert de VentósRealització: Mariona Omedes amb la col·laboració de Carles MoraAplicació interactiu: Curry SauceEDICIÓ DE LA RESTA DE PECES AUDIOVISUALSJuan Carlos Rodríguez, Departament d’Audiovisuals i Multimèdia del CCCB MAQUETA DEL SUBSÒLNaxo FarrerasFOTOGRAFIES DELS APARTATS 2 I 7BAU S.L. i Dorotha BoissotRETOCS FOTOGRÀFICSIgnasi LópezCOORDINACIÓ DE L’EXPOSICIÓServei d’Exposicions del CCCBDISSENY DEL MUNTATGE DE L’EXPOSICIÓSara Bartumeus i Anna RenauDISSENY GRÀFIC DE L’EXPOSICIÓLamosca MUNTATGE DE L’EXPOSICIÓCroquis, disseny, muntatges i realitzacions, S.A.GRAFISME DE LA DIFUSIÓDani Navarro

4

2.- PRESENTACIÓ

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona presenta, del 20 d’octubre de 2009 al 28 de febrer de 2010, l’exposició «Cerdà i la Barcelona del futur. Realitat vs. Projecte», comissariada pels arquitectes i urbanistes Joan Busquets i Miquel Corominas. Aquesta mostra, emmarcada en els actes de l’Any Cerdà, destaca la riquesa urbanística del Projecte Cerdà analitzant el present de l’Eixample i pensant el futur de la ciutat de Barcelona.

L’Eixample es el resultat d’una idea forta i racional -el projecte d’Ildefons Cerdà-, que en la seva aplicació durant 150 anys ha produït una ciutat molt complexa i rica de matisos. Tots el grans projectes urbanístics necessiten temps pel seu desenvolupament i l’Eixample s’ha anat modulant al llarg de tots aquests anys.

L’exposició que presentem relata com s’ha aplicat i executat el projecte de Cerdà al llarg dels darrers 150 anys i com aquesta construcció concreta ha donat la forma del continent i el contingut que avui té l’Eixample i, per tant, també de la ciutat de Barcelona.

Cerdà i la Barcelona del futur proposa una immersió dins la realitat actual per tal de descobrir i interpretar unes determinades formes d'organització urbana que han produït una ciutat compacte i confortable, amb una forma d’urbanitat molt apreciada.

La mostra ens dóna la temperatura de l’Eixample d’avui, un barri on hi viuen més de 300.000 persones i n’hi treballen més de 260.000 i pel qual hi circula la xarxa de transports i serveis més complexa de Catalunya. L’itinerari expositiu ens revela la vida subterrània de l’Eixample, ens redescobreix els seus patis interiors molts d’ells encara desconeguts, les mançanes més poblades i les que tenen més activitat econòmica. Aquesta és la mirada més propera possible a la realitat present.

Més de dos-cents documents entre plànols, maquetes, instal·lacions, estadístiques, audiovisuals i, fins i tot, algunes intervencions artístiques (Joan Fontcuberta, Maria Rubert), ens permeten comprendre millor el funcionament de l’Eixample barceloní o descobrir models urbanístics similars arreu del món com el Manhattan de Nova York, amb una trama urbana semblant a la de l’Eixample i amb unes característiques urbanes sorprenentment similars.

Però la mirada sobre l’aplicació del Pla Cerdà no només ens ha de donar claus per interpretar el present, sinó també ens ha d’ajudar a pensar el futur de Barcelona. L’experiència de l’Eixample ha de ser un model per pensar el creixement territorial de Barcelona cap a la seva àrea metropolitana. L’exposició «Cerdà i la Barcelona del futur. Realitat vs. Projecte» planteja algunes preguntes sobre aquesta qüestió i en vol donar també respostes.

5

Recorregut de l’exposició

Un bosc d’ideesEl primer espai de l’exposició és una cronologia (per dècades) dels fets més rellevants que s’han esdevingut entre 1859 i el 2009, ordenats a partir de quatre eixos temàtics: 1- urbanització i edificació; 2- publicacions i exposicions; 3-fests històrics; i 4-avenços tecnològics.

L’Eixample, un mosaicSi s’emmiralla la regularitat del traçat de l’Eixample amb la topografia i la hidrografia del territori on s’ha desenvolupat, queda demostrat que el Pla d’Ildefons Cerdà és deutor i respectuós amb el relleu així com amb el parcel·lari agrícola anterior a la urbanització.

El traçat de l’EixampleL’organització del traçat de l’Eixample es realitza amb una malla bàsica de carrers i un sistema territorial d’avingudes. Una malla infinita sobre el territori que, tot i el pas del temps, manté el rigor de la seva geometria. I precisament aquest rigor i puresa del traçat s’han traduït en una ciutat complexa i rica tant a la seva superfície com al món subterrani.

Les cases de l’EixampleLa base morfològica de l’Eixample és la seva mançana, la singularitat de la qual radica en les seves grans dimensions -113 x 113 metres-, la seva forma quadrada amb xamfrans i sobre tot, en el seu molt original gran pati d’illa.Aquest mòdul mostra les diferents maneres d’ocupar les mançanes i l’evolució que han experimentat, així com la dels habitatges que s’hi construeixen.

Plans i plànols per al desplegament de l’EixampleAl llarg dels anys el Pla Cerdà ha tingut moltes lectures: la dels partidaris i la dels detractors, els projectes impulsors i els transformadors. García Faria, Martorell, Jaussely, GATCPAC... tots ells han contribuït al desplegament de l’Eixample en el decurs de quinze dècades.

Els nous eixamplesL’any 1986 s’aplica l’Ordenança de rehabilitació i millora de l’Eixample que suposa la protecció dels immobles però, sobretot, la recuperació dels espais lliures, essent el fet més significatiu la recuperació dels primers patis interiors de mançana.

L’Eixample AvuiSi Barcelona fossin deu ciutats en lloc de deu districtes, l’Eixample seria una de les ciutats més importants de Catalunya. Amb 308.340 habitants i uns 264.500 llocs de treball, a l’àmbit central presenta una densitat de població i de treball semblant a la de grans districtes urbans com Manhattan.Aquest bloc ens proporciona dades bàsiques de l’Eixample actual referents a la densitat, a la diversitat d’usos, a l‘estructura viària, a la mobilitat, a l’activitat econòmica, etc, analitzant-les fonamentalment a partir del concepte de “complexitat urbana”.

6

L’Atlas de Cerdà i la galeria de ciutats en xarxaPer dissenyar l’Eixample de Barcelona Ildefons Cerdà va analitzar i valorar altres amb configuració de xarxa. Aquest apartat reflexiona sobre l’actualitat d’aquest tipus de ciutats (explicant-ne els 30 casos més rellevants) i analitza el seu rol.

L’Eixample Cerdà i el futur de la Barcelona metropolitanaAquest darrer apartat de l’exposició presenta una sèrie d’estudis sobre les estructures de la realitat metropolitana, les propostes de vertebració de les infraestructures i altres temes que proporcionen marcs de referència per entendre els problemes i les opcions de canvi i millora. La mirada sobre aquest gran projecte de Cerdà i l’esperit amb què es va dur a terme, ens pot introduir a noves maneres de pensar el futur de la ciutat, mirant de produir nous paradigmes urbanístics capaços d’entendre els nous condicionants i d’harmonitzar-los amb les exigències d’economia de recursos i les necessitats ambientals.

7

3.- TEXTOS DE L’EXPOSICIÓ

INTRODUCCIÓ

Poques ciutats tenen una forma urbana potent i ordenada que les identifiqui. Barcelona, com Nova York, Roma o París, gaudeix d’aquesta característica. A Barcelona, l’Eixample és la peça clau de la seva “forma urbis”. Això no és fruit de la imposició des d’un poder absolut, sinó de la voluntat de la ciutat i dels seus operadors de seguir el valuós projecte proposat per Ildefons Cerdà.

La celebració de l’Any Cerdà farà justícia al reconeixement d’un dels projectes seminals de la urbanística moderna i permetrà que residents i usuaris el comprenguin millor.

Cerdà va proposar una refundació de Barcelona, tant per la naturalesa de la proposta com per la seva escala. El seu és un del primers projectes de ciutat que utilitza principis urbanístics moderns, amb una profunda interpretació de la realitat existent juntament amb l’avaluació crítica d’altres ciutats, per entrar en la definició del nou projecte amb instruments de gestió i de proposta innovadors.

L’exposició proposa una immersió en la realitat actual per tal de descobrir i interpretar determinades formes d'organització urbana que han produït una ciutat compacta i confortable, amb una forma d’urbanitat molt apreciada. Pretén interpretar el projecte Cerdà i les seves idees inicials per descobrir-ne els valors urbanístics i socials, i explicar-ne el sentit més general com a sector de la ciutat en constant evolució. Hom creu que, en gran mesura, la realitat Eixample arriba a ser millor que el projecte inicial i, encara que sembli un contrasentit, és aquesta la prova de foc dels projectes urbanístics contemporanis.

Destaquem alguns episodis de les darreres dècades en els quals Barcelona ha fet front a qüestions pendents en el projecte Cerdà i que n’han fet augmentar el protagonisme, com és el cas de la recuperació dels patis d’illa, la millora dels espais públics, l’extensió de la trama urbana de l’Eixample i de la Diagonal cap a llevant, i l’obertura de la ciutat al mar... Fets que han demostrat encara amb més evidència la força continguda en el projecte i la seva capacitat d’enriquiment.

Precisament la mirada sobre aquest gran projecte que va canalitzar una transformació inimaginable en la Barcelona de mitjan segle XIX —una ciutat encara emmurallada envoltada de pobles i viles molt dinàmics situats al Pla de Barcelona— ens pot introduir a noves maneres de pensar el futur a mig termini de la ciutat i de la seva realitat urbanística metropolitana amb una ambició semblant a la de la generació coetània de Cerdà.

UN BOSC D’IDEES

8

L’aprovació de l’excel·lent projecte d’Eixample per a Barcelona, de l’enginyer Ildefons Cerdà, al juny de 1859, dóna pas al període més significatiu del urbanisme dels darrers dos segles a la nostre ciutat. Amb el nou projecte es resoldran un conjunt important de qüestions per a la ciutat -ja que el casc antic no donava més de si-, i es donarà forma a un lloc higiènic i saludable on desenvolupar noves vivendes, el comerç i la indústria.

Si el projecte d’Ildefons Cerdà és extraordinari, no ho és menys la seva execució. Els cent cinquanta anys de construcció de l’Eixample han suposat un esforç tècnic i social dins dels qual la urbanització i l’arquitectura han estat els protagonistes.

Trenta anys enrere tant l’Eixample com Cerdà no figuraven als llibres i manuals de la cultura urbanística. Ara són referents mundials. Malgrat l’Eixample ha estat rebutjat alguna vegada, avui dia és un dels millors barris de Barcelona per viure, per treballar, i per l’esbarjo.

Aquest apartat recull els aspectes més rellevants de les quinze dècades recorregudes des de llavors, ordenats segons quatre temes: urbanització i edificació; publicacions i exposicions; fets històrics i avenços tecnològics.

L’EIXAMPLE, UN MOSAIC

El sòl, com a suport físic on es construiran els carrers i les edificacions, té un paper fonamental en tot procés d’urbanització. A la cultura occidental, l’ordenació geomètrica del sòl per a incidir amb noves activitats té una llarga tradició. És el cas de les centuriacions romanes, de l’ordenació del territori als Estats Units a partir de la legislació de Thomas Jefferson, o de la construcció dels pòlders holandesos. És present fins i tot en altres cultures, com a la xinesa, que ha emprat l’ordenació geomètrica del seus territoris amb persistència.

Als eixamples de ciutats del segle XIX el rigor i la tècnica imposats pels enginyers en el viari i els serveis fa que la execució de la urbanització esdevingui un gran esforç col·lectiu: cobrir o desviar rieres, fer ponts, replantejar vials, anivellar els carrers, projectar i construir xarxes de clavegueram, de serveis, de transport...

Un segon aspecte important relatiu al sòl ha estat la transformació del sòl agrícola o rural en sòl urbà. Sota l’aparent uniformitat d’un fotoplà de l’Eixample actual podem trobar cóm la força del parcel·lari agrícola o rural i els seus elements de suport, camins o canals, o elements naturals, com ara el relleu i les rieres, són encara llegibles. Així, a les mançanes de l’Eixample trobem sovint restes de traces, gaire be sempre esbiaixades, que relacionen l’estat actual amb el mon rural previ al projecte. Fins i tot podem trobar –a Sant Martí per exemple- parcel·les agrícoles que, com conreu de regadiu amb cert valor econòmic, no han estat mai edificades.En el procés de transformació del sòl agrícola en sòl urbà, de cada parcel·la agrícola o rural n’han sortit, de mitja, gairebé dotze parcel·les urbanes.

El replantejament de l’Eixample

9

El replantejament de l’Eixample s’inicià el 16 de juliol de 1860. Aquell mateix dia 16 i el 29 del mateix mes es van realitzar les observacions astronòmiques encaminades a precisar la direcció de la veritable meridiana. En estar la malla de l’Eixample orientada segons una perfecta direcció NO–SE i NE–SO s’aconseguien una il·luminació i un assolellament idèntics d’edificacions i carrers, fossin horitzontals o verticals. La meridiana significava la directriu de la diagonal de les illes i, amb un traçat de 45º en ambdós sentits, es determinava fàcilment la direcció dels carrers del traçat Cerdà.

El 31 de juliol es va fixar la veritable situació de la Catedral i, a partir d’aquí, es determinaren el lloc, la posició i la direcció del carrer T de la reforma (la Via Laietana). La primera setmana d’agost, a partir de la posició del carrer es van establir les estaques de tempteig per fixar la situació definitiva i el rumb de la Gran Via. El 13 d’agost es fixà a la cruïlla de Via Laietana i la Gran Via el molló que va servir d’origen i partida i de referència general de totes les línies del traçat.Partint d’aquest punt es van fixar estaques en totes les cruïlles de la Gran Via en direcció al riu Besòs i, posteriorment, en direcció al riu Llobregat.

A darreria de setembre estaven definitivament emplaçats tots els mollons de les cruïlles de la Gran Via i els anivellaments de les vies més importants; és a dir, la Gran Via, el passeig de Sant Joan i el Paral·lel. L’anivellament del passeig de Gràcia es va acabar el 9 de novembre de 1860. El desembre del mateix any es van erigir les primeres construccions de l’Eixample.

Posteriorment es van anar fent anivellaments, com ara el del carrer Meridiana el gener de 1861 per establir-hi el ferrocarril de Saragossa. Durant aquests anys, Cerdà va tenir un paper molt important en el desenvolupament de l’Eixample. A més de replantejar les cruïlles dels carrers i de fer-ne els anivellaments amb les seves alineacions i rasants, el maig de 1861 també proposà, juntament amb Elies Rogent, l’emplaçament per a la nova Universitat de Barcelona.

EL TRAÇAT DE L’EIXAMPLE

L’Eixample és el resultat d’una idea forta i racional que, durant un segle i mig d’aplicació, ha produït una ciutat molt complexa i rica en matisos. Tots el grans projectes urbanístics necessiten temps per desenvolupar-se i moltes vegades queden incomplets.

L’organització del traçat es realitza amb una malla bàsica de carrers i un sistema territorial d’avingudes. Una malla infinita sobre el territori que, tot i que se la realitza al llarg de moltes dècades, manté el rigor de la seva geometria. El traçat esdevé una estructura que homogeneïtza el conjunt del territori urbà.

L’espai públic dominant ve donat pels carrers, format per les cruïlles i els espais lineals entre cruïlles. Les avingudes estableixen una estructura territorial amb la regió metropolitana i produeixen en els seus creuaments espais simbòlics de referència.

Els fluxos de trànsit per carrers i avingudes engloben modes de transport i intensitats diferents, amb una configuració que canvia al llarg del temps. L’ús de la malla de carrers ha estat més aviat homogeni i intens: el trànsit encara és una condició feixuga de l’Eixample actual. Una especialització singular basada en malles orientades o maxi-malles permetria donar resposta a les diferents formes de mobilitat.

10

El subsòl com a infraestructura de serveis per a la ciutat moderna és quelcom innat en la idea de Cerdà. La racionalitat i les bones dimensions del seu traçat han fet que les noves tecnologies de transport, de comunicació, d’abastament, etc., hagin anat trobant les dimensions adequades a la seva instal·lació.

Inicialment, el soterrani ha estat l’espai “servidor” de la resta i, per tant, se l’ha vist com un element secundari i menor. Segurament avui es demostra que la ciutat té necessitat de millorar la integració entre espais privats i públics, per trobar formes i programes urbanístics més adients a la condició central que l’Eixample ha passat a ocupar.

El projecte de l'Eixample respon a un traçat isòtrop de carrers que defineixen illes quadrades de 113 metres de costat. Els xamfrans, talls a 45º de les cantonades, augmenten l'eficiència de l'ús en superfície de la trama sense desvirtuar-ne la imatge geomètrica perfecta.El traçat en el tempsLa precisió amb què Cerdà va traçar l'Eixample ha permès que se l’anés construint al llarg de 150 anys sense que el conjunt perdés el seu rigor.verds i equipamentsEl model d'espais verds i equipaments distribuïts de manera homogènia proposat per Cerdà ha evolucionat cap a una estructura de peces més petites i atomitzades dins del conjunt.metro bus cotxesL'ús de l'Eixample no és homogeni ni en la superfície ni en el subsòl. L'evolució de la demanda d'usos i la capacitat de resposta del traçat han demostrat l'eficiència de la malla projectada per Cerdà.proposta jerarquiesLa necessitat d'integrar nous modes de transport i de millorar la qualitat dels espais públics passa per superar l’illa com a base de la circulació dins la quadrícula i per buscar models de súper illes que permetin diferents velocitats, dobles circulacions, i especialitzacions del trànsit.esquema seccionsEl traçat viari de l'Eixample queda definit per carrers de 20, 30 i 50 metres. L'amplada i la longitud són els elements propis del carrer que n’acaben determinant la jerarquia viària dins del conjunt.axonometria subsòlEl subsòl de la ciutat s’acaba manifestant per sobre de la cota de carrer en forma d'accessos o sistemes de ventilació i il·luminació. La coherència entre els diferents usos en cadascuna de les cares del pla del terra intensifica la ciutat.

11

L’Eixample subterrani

Desconeixem com es veu l’Eixample des de sota, des de les entranyes del subsòl. És fàcil de preveure que l’Eixample subterrani conté una xarxa paral·lela de passadissos de comunicació i de manteniment de serveis, túnels de metro i ferrocarril, clavegueram, etc. Però d’aquests mons sota terra no en sabem res ni som capaços d’imaginar-los més enllà de possibles escenografies de pel·lícules de misteri o ciència-ficció.

Aquest projecte pretén satisfer la curiositat de saber què s’hi amaga. ¿És una realitat paral·lela a l’ordre de la realitat visible o, per contra, es desplega anàrquicament creant una altra mena de laberint?

Nadar va fotografiar a mitjan segle XIX les catacumbes de París i va desvelar un món misteriós que fins llavors havia estat vedat als parisencs. En aquest cas es tractaria de descobrir als barcelonins una faceta amagada i secreta d’una zona de la ciutat que constitueix justament, en el seu vessant públic, un dels seus aparadors més divulgats.

LES CASES DE L’EIXAMPLE

Si la conformació del sòl i la construcció de la infraestructura han estat fonamentals en la urbanització de l’Eixample, també és molt ric l’aspecte de la divisió del sòl i l’edificació de les illes.

Cerdà proposa una illa quadrada de 113 m, amb xamfrans de 19,8 m. Aquesta illa pot ser parcel·lada de moltes formes, en funció de la importància que donem a les cantonades, al pati o a les bandes sobre els carrers. De vegades l’illa té passatges, per poder-hi fer mes cases, o se l’agrupa per a usos industrials o equipaments.

Des del principi es perfila una casa plurifamiliar fonda, amb dos habitatges per replà que ventilen a carrer i pati. Aquesta gran fondària obliga a tenir patis interiors de ventilació. Més tard, els habitatges per replà seran quatre i fins i tot apareixeran, cap als anys cinquanta, noves tipologies, com ara el doble bloc amb un pati interior ampli o, posteriorment, els edificis híbrids on es barregen nous tipus residencials i equipaments.Resultat de les noves necessitats, i especialment de la necessitat d’aparcaments, veiem com el subsòl i part del pati es destinen a nous usos.

La forma singular de l’illa amb un gran pati interior és el resultat de l’aplicació d’una ordenança reguladora de l’edificació que, després d’una etapa inicial d’experimentació, l’ha va mantenir. Desprès d’un període d’especulació que s’inicià el 1932, el 1976 es recupera una forma racional i, a partir de 1986, s’elabora una nova ordenança per millorar l’Eixample.

La mançana de l’Eixample s’enriqueix a través de força diverses lectures: des del xamfrà o cruïlla, des del carrer o banda, o des del pati. Cada mançana s’ofereix també com a seqüència de trànsit -carrer, façana, interior, galeria, pati- que ens permet anar des d’allò que és públic, el carrer, al que és privat, les cases, per tornar finalment a un espai col·lectiu, el pati. Aquesta nova lectura que proposem recull la visió que des de l’interior de la casa de renda, o casa original de l’Eixample, tenen els seus habitants.

12

La base morfològica de l’Eixample

La singularitat de la mançana de l’Eixample de Barcelona radica en les seves grans dimensions -113 x 113 metres-, la seva forma quadrada amb xamfrans i sobre tot, en el seu molt original gran pati d’illa. Això no passa a París o a Nova York, és una veritable singularitat d’aquest teixit.

La mançana regular permet usos residencials entre el perímetre del carrer i el pati de maçana. En el pati s’hi poden posar altres activitats, com petites indústries o equipaments. A partir de la consideració -o de la negació- del pati de mançana com a fet unitari i de la valoració que es faci de l’edifici de cantonada o xamfrà, en resulten tot un conjunt de models de parcel·lació diferents, tan per l’amplada com per la superfície de les parcel·les.

El passatge és la resposta suburbana davant una mançana massa gran per a desenvolupar cases menudes entre mitgeres de dues o tres plantes d’alçada, com les de Gràcia, Les Corts o Sant Andreu. El passatge nega el pati de mançana però aconsegueix incrementar en un 50% la façana per tal de fer moltes més cases. Normalment es desenvoluparan uns parcel·laris més estrets i homogenis.

La supermançana és en canvi resposta a l’absència d’habitatges i a la presència d’activitats industrials i d’equipaments. Al contrari del que passa amb els passatges, la no necessitat de façana residencial fa que les mançanes s’agrupin per a desenvolupar aquestes activitats singulars eliminant els carrers entremitjos.

L’ordenança d’edificació

L’ordenança d’edificació, juntament amb l’alineació determinada pels traçats urbans, esdevé un dels elements determinants de la forma urbana. La forma urbana de París, Nova York i Barcelona obeeix clarament tant a potents traçats com a unes molt consistents –i diverses- ordenances d’edificació.

A Barcelona després d’uns primers anys d’experimentació es publica al 1891 una ordenança d’Eixample representativa i lògica.

A partir de 1932 comença en canvi un procés especulatiu que comportarà increment d’alçades, de nombre de pisos, de fondàries edificables, d’ocupació dels patis de mançana...

Al 1976 el Pla General Metropolità recuperarà paràmetres propers a l’esperit de les Ordenances del 1891 amb reducció d’alçades, de fondàries i d’edificabilitat dels patis de mançana.

Al 1986 es redacta una Ordenança de rehabilitació i millora de l’Eixample que impedeix l’ocupació amb edificacions dels patis de mançana i que protegeix una part important del patrimoni construït. Posteriorment l’ordenança té variacions substancials que apunten per una banda a incrementar les possibilitats de conversió dels interiors de mançana en espais públics però que, per l’altra, disminueixen el nivell de protecció dels edificis característics existents.

13

PLANS I PLÀNOLS PER AL DESPLEGAMENT DE L’EIXAMPLE

L’Eixample com a forma urbana ha tingut diverses lectures al llarg dels anys: partidaris i detractors, projectes impulsors i projectes transformadors.

Entre els impulsors destaquem el Projecte de sanejament de la ciutat, de P. García Faria, que resoldria les principals qüestions higièniques, i el Pla topogràfic de Barcelona, de V. Martorell, que mostraria l’Eixample en tota la seva extensió i amb gran detall pel que fa a l’estat de la urbanització i l’edificació.

Els protagonistes dels intents de transformació són el projecte guanyador del Concurs d’Enllaços de 1905, de L. Jaussely, que no es va aprovar i que té lectures molt diverses, entre les quals destaca la visió acadèmica d’introducció de diagonals i monuments; i la proposta del GATEPAC que, molt més transgressora, proposa una nova agrupació de nou illes per poder desenvolupar higièniques edificacions “a redents” segons els models proposats per Le Corbusier i els arquitectes del Moviment Modern.

ELS NOUS EIXAMPLES

La rehabilitació i conservació de l’edificació es produeixen especialment a partir de l’Ordenança de rehabilitació i millora de l’Eixample de 1986 que, tot i que protegeix els immobles, a la vegada flexibilitza els paràmetres de regulació i admet ampliacions, remuntes...

Als anys vuitanta, a partir de la realització de l’Estudi de l’Eixample, s’inicia una política municipal per recuperar espais lliures. Així son considerats espais d’equipaments tancats, com l’Escola Industrial, el Palau Robert o el Seminari; la urbanització de voreres o espais cívics vials, com les Avingudes Gaudí o Tarradelles; nous espais en Plans de compensació, com els Jardins de la Indústria; però, el fet més significatiu és la recuperació dels primers patis interiors de mançana. La primera adquisició emblemàtica és la del Pati de les Aigües als carrers de Llúria i Consell de Cent. Aquests nous espais inèdits a l’Eixample, domèstics, totalment necessaris, són avui uns quaranta amb altres en desenvolupament o en estudi.

La reconversió del teixit industrial iniciada puntualment a l’Eixample central i generalitzada al Poblenou ha permès experimentar molt sobre la unitat residencial. Illes regulars, agregacions o fragments d’illes han generat interessants formes d’edificar amb blocs prims, torres, solucions mixtes... amb una gran quantitat d’espai lliure i fins i tot amb un elevat percentatge d’activitats no residencials.

La rehabilitació a l’Eixample

El Pla General Metropolità de 1976 protegia urbanísticament només els passatges Permanyer, Mercader i Méndez Vigo com a zones de conservació de l’estructura urbana i l’edificació dins l’Eixample de Barcelona. La resta no tenia cap consideració especial.

A partir de l’interès econòmic i social per l’Eixample, que començà a la dècada de 1980, es produeix la substitució de les velles cases de renda per nous habitatges més reduïts i amb aparcament.

14

Amb l’aprovació de l’Ordenança de protecció i millora de l‘Eixample de 1986 es frena l’enderroc sistemàtic de les “cases de renda”. S’imposa la nova política municipal de conservació i rehabilitació de l’edificació existent, centrada en les cases de renda. Les cases es rehabilitaran principalment per a usos residencials, d’oficines i hotelers.

El nivell d’experimentació serà elevat:- Amb anterioritat, des de 1979, que és quan es van incloure

prescripcions especials per a l’Eixample dins el Catàleg de Patrimoni Arquitectònic de la Ciutat de Barcelona, s’admetia l’enderroc de l’edificació existent si la nova proposta s’inseria correctament a nivell compositiu. En general són propostes d’interpretació mimètica d’alguns aspectes formals de la casa de renda, i amb resultats desiguals. Edifici Santa Lucía al carrer Fontanella i a l’avinguda Diagonal (A. Pla).

- Entre el 1983 i el 1986, es proposen experimentalment proteccions parcials de façanes amb la incorporació de remuntes. Edifici Guastavino al passeig de Gràcia i edifici Urquinaona-Fontanella-Ronda de Sant Pere.

A partir de 1986, amb la nova ordenança que alliberava l’alçada dels edificis però mantenia el nombre de pisos, es produeixen situacions molt característiques:

- Rehabilitació general de l’edificació, amb nombre de plantes igual o superior al permès per la normativa. Per a habitatges, edificis als carrers Consell de Cent 429 i València 333. Per a oficines, edifici ronda Sant Pere 16. Per a habitatges i oficines, edifici ronda Universitat 17. Ús docent, edifici al carrer Roger de Llúria 19. Ús hoteler, edifici al carrer Mallorca 216.

- Remuntes d’una o dues plantes per a edificis amb un nombre de plantes inferior al permès per la normativa. De vegades es reculava la remunta per generar un àtic segons l’edificació dels costats. Hotel Habana a la Gran Via, edifici al passeig de Gràcia 73, Aragó-passeig de Gràcia.

- Manteniment de façanes de menor dimensió dins el nou projecte. Hotel al carrer Pau Claris 150, edifici al carrer Diputació 262-264, i edifici antiga editorial al carrer Rocafort 174.

- Manteniment de façanes i remodelació interior de l’edificació. Hotel 987 al carrer Mallorca 288.

- Enderroc i substitució d’edificacions de poc valor. Edifici a la rambla de Catalunya 57-59, Hotel Ohm al carrer Rosselló. Actualment hi ha un ventall molt divers d’actuacions “modernes” que han superat el mimetisme inicial de les intervencions arquitectòniques. Edifici al carrer Balmes 145; al carrer Pau Claris-Gran Via; al carrer Rocafort 82-86...

La normativa de conservació també afectava els jardins existents, de manera que la majoria contribueixen a crear un espai lliure interior de gran valor paisatgístic i biològic. Els jardins de l’illa de la Pedrera en són un bon exemple. En el sector de conservació hi ha 113 patis o jardins privats a interiors d’illa no edificats amb una superfície total aproximada de dues hectàrees.

En el cas d’enderroc d’edificacions de poc valor la normativa obligava a incorporar un pati d’illa de més d’1,5 vegades la fondària edificable. Això ha donat lloc a patis nous i interessants, com el del carrer València 307, entre d’altres.

15

A més de les actuacions esmentades, també es va iniciar una política de rehabilitació de façanes i de renovació de plantes baixes originals molt modificades, i una altra de protecció de les botigues modernistes.

Aquesta preocupació patrimonial per l’arquitectura ha fet que l’Eixample sigui un lloc preuat per viure-hi, treballar, comprar, i per a l’esbarjo i la cultura.

L’EIXAMPLE AVUI

Si Barcelona fossin deu ciutats en lloc de deu districtes, l’Eixample seria una de les ciutats més importants de Catalunya. Amb 308.340 habitants i uns 264.500 llocs de treball, a l’àmbit central presenta una densitat de població i de treball semblant a la de grans districtes urbans com Manhattan. L’Eixample no és només el centre de la Barcelona moderna, l’Eixample és el centre de l’Àrea o Regió Metropolitana de Barcelona per la concentració d’activitats centrals.

Aquestes característiques no serien possibles sense les grans dimensions, la superfície del projecte d’Eixample. Però, també, incideixen la gran capacitat de les mançanes i del seu parcel·lari per absorbir edificis col·lectius, representatius, equipaments i, sobre tot, la molt capaç estructura viària, tant pel que fa a dimensió, amplada, llargada i freqüència dels seus vials, com per la seva importància relativa ja que el 36,65% de sòl de l’Eixample és viari.

Aquesta alta densitat -376 habitants/ha-, la flexibilitat d’activitats, la diversitat d’usos, la compacitat urbana, fan de l’Eixample paradigma de l’urbanisme contemporani des del punt de vista de la sostenibilitat.

L’Eixample, escenari de complexitat urbana

La complexitat urbana

Què és?La complexitat en un indret determinat implica la presència de diferents elements portadors d’informació (activitats, associacions, institucions) que estableixen relacions múltiples i variades entre ells. En els sistemes urbans aquesta qualitat es tradueix en contacte i intercanvi, a l’igual que succeeix en els sistemes naturals. La complexitat presenta la paradoxa de la unitat i de la multiplicitat.

Què comporta?Tant en els sistemes naturals com en els urbans l’augment de la complexitat suposa un increment de l’organització que contribueix a l’estabilitat i continuïtat del propi sistema. Una societat avançada que assoleixi un elevat grau d’organització afavoreix el desenvolupament d’ una estratègia competitiva basada en la informació i el coneixement orientada a disminuir la pressió sobre els recursos materials. Un exemple d’aquest tipus d’estratègia són les anomenades activitats @, denses en coneixement.

16

On es desenvolupa?Certes morfologies urbanes tendeixen a afavorir el desenvolupament de la complexitat. Són aquelles que propicien la presència d’activitats diverses i complementàries així com els intercanvis. En general aquestes condicions es generen en espais amb un cert grau de compacitat, centralitat i accessibilitat. Aquestes condicions són sovint el resultat d’un procés evolutiu de maduració urbana, com el que ha tingut lloc a l’Eixample, però també és cert que aquest procés es pot accelerar a través de la planificació estratègica, com és el cas de les àrees de nova centralitat.

Com es mesura?Una manera de mesurar la complexitat és a través de l’Índex de Diversitat (H) de Shannon que forma part de la Teoria de la Informació. Aquest índex calcula la quantitat d’informació que té un missatge.L’índex H per a una àrea determinada serà més elevat quant més activitats, equipaments, associacions i institucions hi hagi, i més diferenciats siguin entre ells. Aquest índex mostra el nivell d’informació organitzada existent en un sistema urbà tot identificant:

la diversitat i mixticitat d’usos i funcions urbanes el grau de centralitat i en alguns casos de maduresa d’un territori els indrets amb major concentració d’activitat

L’ATLAS DE CERDÀ I LA GALERIA DE CIUTATS EN XARXA

En l’Atlas de la “Teoría de la construcción de las ciudades” de 1859, Ildefons Cerdà va estudiar moltes ciutats amb configuració en xarxa. Dins d’aquesta Teoría per dissenyar l’Eixample de Barcelona van ser analitzades i valorades conjuntament Sant Petersburg, Boston o Edimburg.

Una recerca en curs a la Graduate School of Design de la Universitat de Harvard sobre l’actualitat de les ciutats en xarxa ens obre una perspectiva consistent sobre el rol d’aquests tipus de ciutats en el desenvolupament urbà mundial. En aquesta “galeria” de ciutats en xarxa s’aporten les primers conclusions de l’estudi.

L’EIXAMPLE CERDÀ I EL FUTUR DE LA BARCELONA METROPOLITANA

Avui la ciutat en malla té un sentit completament diferent. Tot i que en el segle XIX es reprèn el disseny de la ciutat en malla per obrir extensions d’edificis residencials i industrials amb una certa racionalitat, és en el segle XX que se’l constata com a forma dominant. Però al segle XXI veiem el territori estructurat amb xarxes que, amb gran independència les unes de les altres, es plantegen com a sistemes oberts en un espai cada cop mes fragmentat.

La ciutat que anomenem “tradicional” està formada per malles i xarxes. Les malles comprenen carrers i avingudes; i les xarxes, serveis i infraestructures principals. Aquesta combinació ha creat el paradigma de la ciutat compacta i continua.

L’esment als esforços fets a mitjan segle XIX, que és quan es crea l’Eixample, no deixa de ser retòric, encara que també necessari. No es tracta d’imaginar ara noves xarxes, com les de Cerdà, esteses sobre tot el territori metropolità, sinó de mirar de produir nous paradigmes urbanístics

17

capaços d’entendre els nous condicionants i d’harmonitzar-los amb les exigències d’economia de recursos i les necessitats ambientals.

Hi ha estudis sobre les estructures de la realitat metropolitana, sobre les propostes de vertebració de les infraestructures i sobre altres temes que proporcionen marcs de referència per entendre els problemes i les opcions de canvi i millora. Cal integrar-los críticament, de manera que tornin a servir per generar idees de la ciutat del segle XXI. Aquí és on mirar 150 anys enrere ens permet pensar en escenaris alternatius que ens puguin fer endevinar nous “paradigmes” per a la ciutat del demà.

18

4.- CRONOLOGIA 1859 - 2009

Abans del 1850El passeig de Gràcia

1821-1827 Construcció del passeig de Gràcia1830 Primers jardins públics al passeig de Gràcia1838 Primeres propostes d’eixample per a Barcelona 1844 Viatge d’Ildefons Cerdà a Nimes on veurà el ferrocarril 1841 Publicació de la memòria ¡Abajo las murallas! de P. F. Monlau 1821-1822 Epidèmia de febre groga: 6.244 morts a la ciutat 1834 Epidèmia de còlera: 3.521 morts 1842 Inici de la distribució de gas per a enllumenat i consum 1848 Construcció del ferrocarril de Mataró a Barcelona 1835 Desamortització de Mendizábal 1836 Llei d’expropiació forçosa 1847 Llei de plànols geomètrics d’alineacions

1850-1860Enderroc de les muralles i Eixample Cerdà

1853 Reforma del passeig de Gràcia: enllumenat de gas i macadamitzat per a carruatges de la calçada central 1854 Inici de l’enderroc de les muralles 1855 Aixecament topogràfic del Pla de Barcelona d’Ildefons Cerdà 1855 Avantprojecte d’Eixample per a Barcelona d’Ildefons Cerdà 1859 Concurs municipal per a l’Eixample de Barcelona 1859 El Govern central aprova el projecte d’Eixample d’Ildefons Cerdà 1860 Primera pedra a l’Eixample: visita de la reina Isabel II i festa als Camps Elisis 1854 Epidèmia de còlera: 5.657 morts 1854 Connexió per telègraf amb la Jonquera, Saragossa i la xarxa estatal 1854-1859 Ferrocarril a Molins de Rei, Martorell i Granollers 1858 Ordenança municipal de policia urbana de Barcelona 1858 Plànol topogràfic (quarterons) de la ciutat de Barcelona, de Miquel Garriga i Roca1860 En iniciar-se l’Eixample, Barcelona té 190.000 habitants

1860-1870Els inicis de l’Eixample

1860 Cerdà, tècnic supervisor per a tots els municipis, replanteja l’Eixample 1860-1861 Anivellament de la Gran Via, passeig de Sant Joan, Paral·lel, passeig de Gràcia i la Meridiana 1860 Al desembre, primera casa a l’Eixample: la casa Gibert sobre la futura plaça de Catalunya 1862 Les societats de l’Eixample comencen el seu desenvolupament 1866 Crisi econòmica i caiguda de les societats de l’Eixample 1865 (amb efectivitat el 1868) Constitució de les Comissions d’Eixample 1865 Cerdà abandona el càrrec de tècnic supervisor de l’Eixample 1862 Greus inundacions a la ciutat 1864 Inici de la construcció del col·lector de la Ronda 1863 Inauguració de la línia de ferrocarril de Catalunya a Sarrià 1863-1872 Inici de la construcció de la Universitat de Barcelona1864 Inici de l’edificació de l’illa del passatge de Permanyer 1867 Publicació de la Teoría general de la urbanización d’Ildefons Cerdà 1865 Epidèmia de còlera: 3.717 morts

19

1868 Enderroc de la Ciutadella 1864-1867 Llei i reglament d’eixample

1870-1880Primeres línies de tramvies

1872 Primera línia Rambla-passeig de Gràcia-Gran de Gràcia amb deu tramvies de cavall 1871 Trasllat de l’església i del claustre de Santa Maria de Jonqueres al carrer d’Aragó, J. Granell 1876 Cerdà mor a Caldas de Besaya, Santander 1870 Epidèmia de còlera a la ciutat: 1.278 morts 1877 Primeres línies de telèfon 1877-1876 Segona llei d’eixample i reglament 1879 Segona llei d’expropiació forçosa

1880-1890Obertura de la Gran Via

1881 S’acaba el desviament iniciat el 1865 de la riera d’en Malla per la Diagonal 1881 Inauguració de la línia de ferrocarril Barcelona-Vilanova 1883 Obertura del tram sud de la Gran Via 1888 P. Falqués guanya el concurs per a la plaça de Catalunya 1882 S’inaugura el mercat de Sant Antoni, el primer de l’Eixample 1888 S’inaugura el mercat de la Concepció 1885 Església de les Saleses al passeig de Sant Joan, de J. Martorell 1882 Inici de les obres del temple de la Sagrada Família, F. P. del Villar; el 1883 reprèn el projecte A. Gaudí fins al 19261882 Caiguda de la borsa de Barcelona 1885 Epidèmia de còlera: més de 1.300 morts 1888 Exposició Universal a la Ciutadella 1881 Es publica el primer número del diari La Vanguardia 1882 Instal·lació dels primers llums elèctrics als carrers 1883 Inici de la distribució d’electricitat a la ciutat 1886 Primera sessió de cinema modern segons el sistema Lumière

1890-1900El gran debat del sanejament

1891 Projecte de sanejament de Barcelona, de P. García Fària 1891 Primera ordenança racional d’Eixample 1894 S’aproven les irregularitats comeses al terme municipal de Sant Martí de Provençals 1898 Casa Thomas al carrer de Mallorca, de L. Domènech 1897 Decret d’agregació de municipis: Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sants, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles i les Corts 1899 Primer tramvia elèctric a la ciutat 1897 Barcelona supera el mig milió d’habitants 1892-1893 Tercera llei d’eixample de Madrid i Barcelona i Reglament 1895 Llei de sanejament i millora interior de les poblacions 1895 Primeres trucades telefòniques Barcelona-Saragossa-Madrid

20

1900-1910Esclat del modernisme

1902 Inauguració de la plaça de Catalunya (projecte encreuament)1902 Inauguració del baixador del ferrocarril de passeig de Gràcia-Aragó 1903 Inici del clavegueram modern de la ciutat 1905 Léon Jaussely guanya el concurs del pla d’enllaços 1906 Primeres línies regulars d’autobusos plaça de Catalunya-plaça de Lesseps-plaça de Trilla 1904 Inauguració de la presó Model 1900 Casa Ametller, al passeig de Gracia, de J. Puig i Cadafalch 1905 La «Casa de les Punxes», casa Terrades a la Diagonal, de J. Puig i Cadafalch 1905 Casa Lleó Morera, al passeig de Gràcia, de L. Domènech 1906 i 1908 Cases Batlló i la Pedrera, al passeig de Gràcia, d’A. Gaudí 1909 Es funda la fàbrica d’automòbils Elizalde a l’Eixample 1900-1901 Articles de Puig i Cadafalch en els quals demana la destrucció de l’obra de Cerdà 1904 Annexió d’Horta 1907 Electrificació total dels tramvies

1910-1920L’Hospital de Sant Pau

1913 Obertura de la Via Laietana 1917 Plànol general d’urbanització de Barcelona, de Romeu, Falqués i Porcel 1912 Inauguració de la línia de ferrocarril Barcelona-Martorell 1919 Línia de ferrocarril Barcelona-Martorell-Igualada i Manresa 1914 S’inaugura l’Escola del Treball dins el recinte de l’Escola Industrial 1916 S’inaugura l’Hospital de Sant Pau que es completarà l’any 19301918 La grip causa la mort de 1.554 persones a la ciutat 1910 Primers taxis en circulació 1915 S’inaugura la primera borsa oficial de la ciutat 1916 Entra en funcionament la línia Sarrià-les Planes 1917 S’inaugura el parc lúdic del Tibidabo 1910 Primeres proves de vol a Barcelona

1920-1930L’Eixample centre de Barcelona

1923 Prolongament de la Diagonal a Pedralbes 1924 i 1926 Inauguració de les línies del metro de Lesseps i Transversal 1927 Inauguració de la nova plaça de Catalunya, reelaborada a partir d’un projecte de Puig i Cadafalch 1927 Construcció dels ponts de Marina, Almogàvers i Espronceda al Poblenou 1927 Obertura de l’avinguda de Gaudí 1928 Reforma del passeig de Sant Joan 1929 Exposició Universal a Montjuïc i urbanització de la plaça d’Espanya 1929 Martorell inicia el plànol topogràfic de Barcelona 1929 Primer semàfor als carrers de Balmes-Provença 1923 Inauguració del Cinema Coliseum, de F. P. Nebot 1924 Casa Planells a la Diagonal, de J. M. Jujol 1920 Annexió dels terrenys de la Marina de l’Hospitalet per a la futura Zona Franca 1920 Primera Fira de Mostres de Barcelona 1921 Sarrià és la darrera annexió de municipis del Pla 1924 Primera ordenança municipal amb zonificació del sòl 1927 Es crea el Patronat de l’Habitatge per eradicar el barraquisme 1929 Inici de la construcció de les Cases barates a la ciutat 1924 Primera emissió regular de ràdio EAJ-1 Ràdio Barcelona

21

1924 Reglament d’obres, serveis i béns municipals

1930-1940La modernitat aturada

1932-34 Proposta del Pla Macià i la Ciutat del Repòs, del GATPAC 1931 Casa de Sant Jordi a la Via Laietana, de F. Folguera 1934 Edifici Astòria al carrer de París, de G. Rodríguez Arias 1935 Primer gratacels a la plaça d’Urquinaona, de Gutiérrez Soto 1930 Barcelona supera el milió d’habitants 1930 Es funda el GATCPAC, Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània 1933 Nicolau M. Rubió i Tudurí crea l’Escola de Jardineria 1936 Inauguració del Museu d’Art de Catalunya 1939 La modificació de l’article 39 del Codi civil regula els espais comuns en règim de propietat horitzontal

1940-1950Règim de propietat horitzontal

1940 Es desmunta i retira el monument del Dr. Robert de la plaça de la Universitat 1940 L’estàtua de la Victòria substitueix la de la República al passeig de Gràcia-Diagonal 1942 Inauguració de la fàbrica Olivetti a la plaça de les Glòries 1944 El Ministeri d’Obres Públiques aprova el Pla d’accessos a Barcelona, que inclou l’autovia de Castelldefels 1943 S’inaugura el Museu d’Història de la ciutat 1945 Es crea el Museu d’Art Modern 1941-1963 Xarxa de troleibusos 1945 Forta immigració a la ciutat 1945 Inici de la construcció de polígons d’habitatge i urbanitzacions marginals a Barcelona 1944 La penicil·lina arriba a la ciutat 1948 Primeres proves de televisió a la Fira de Mostres 1948 Primer vol comercial entre Barcelona i Nova York

1950-1960El Pla Comarcal

1951 Inauguració de l’avinguda de la Infanta Carlota, avui de Josep Tarradellas 1953 Pla de la comarca de Barcelona que proposa la remodelació residencial de part del Poblenou 1956 La nova llei del sòl deroga les Comissions d’Eixample 1952 Inauguració de l’Hotel Avinguda Palace a la Gran Via i de dotze hotels més 1955 Bloc d’habitatges a la Verneda de ”la Caixa” 1957 Seu del Banc d’Espanya a la plaça de Catalunya 1959 Fullet commemoratiu del centenari de l’Eixample de l’ajuntament. Escrits de Folguera i Bordoy 1950 Es constitueix la Seat, la producció comença tres anys després1952 Congrés Eucarístic Internacional a Barcelona 1955 Jocs Mediterranis 1955 Residència sanitària de la Seguretat Social 1957 Inauguració del Camp Nou 1058 Primer supermercat de la ciutat al passatge de Domingo 1956 Primera llei del sòl 1956 Primera emissió de televisió en blanc i negre 1959 TVE emet des de Miramar

22

1960-1970L’estructura territorial de l’Eixample cap a llevant

1962 Cobriment del carrer d’Aragó 1965 Ordenança municipal d’aparcament 1967 Obertura al trànsit de la Meridiana 1969 Prolongació de la Gran Via a Sant Martí prèvia a l’autopista a Mataró1969 Inauguració de la línia 5 del metro 1962 Inauguració del Corte Inglés a plaça de Catalunya 1961 Edifici de l’editorial Gustavo Gili al carrer de Rosselló, de F. Bassó i J. Gili 1964 Edifici Hispano Olivetti a la Ronda de la Universitat, de BBPR 1965 Edifici El Noticiero Universal al carrer de Roger de Llúria, de J. M. Sostres 1965 Edifici al carrer de Borrell, de Martorell-Bohigas-Mackay 1966 Edifici d’habitatges al carrer d’Entença, de Martorell-Bohigas-Mackay 1968 Edifici de Banca Catalana al passeig de Gràcia, de J. M. Fargas i E. Tous 1960 Barcelona supera el milió i mig d’habitants 1960 Carta Municipal de Barcelona 1962-1966-1967 Xarxa arterial d’accessos a Barcelona i Pla d’Urgència d’accessos 1962 Nevada del segle 1963 Obre el Museu Picasso 1965 Arribada del gas natural 1969 Inauguració de l’autopista Barcelona-Granollers 1968 Edificis d’oficines Trade, de J. A. Coderch 1960 Llei de propietat horitzontal 1970 La televisió emet en color

1970-1980L’Eixample centre de l’Àrea metropolitana

1970 S’aprova el Pla de la Ribera 1971 Es presenta el Pla de Barcelona 2000 de l’alcalde Porcioles 1973 Reforma del passeig de Gràcia 1976 Pla General Metropolità 1979 Descoberta del llegat Cerdà i cessió del Col·legi d’Enginyers de Canals i Ports a l’Ajuntament de Barcelona 1979 Premi FAD de restauració de la casa Thomas, Studi PER 1978 Obren les galeries El Boulevard Rosa 1971 Publicació de Teoría general de la urbanización, d’Ildefons Cerdà 1971 Publicació de La vida y obra de Ildefonso Cerdà, de Fabià Estapé 1976 Exposició «Ildefonso Cerdà 1876-1976» a la Universitat de Barcelona 1976-1978 Publicació de Los Ensanches I i II, Laboratori d’Urbanisme de Barcelona1971 Tanquen les darreres línies de tramvies 1971 Obre Mercabarna i tanca el Born 1971 Es crea la Fundació Miró d’art contemporani, l’edifici quatre anys després1974 Primer viatge amb Talgo Barcelona-París 1974 Es crea la Corporació Metropolitana de Barcelona 1974 Inauguració del pont aeri a Madrid 1979 Nova estació de Renfe a Sants 1976 Es publica el diari Avui en català 1975 (1976 text refós) - 1978 Segona llei del sòl estatal i publicació dels primers reglaments de planejament, gestió i disciplina 1979 Ajuntaments democràtics 1979 Estatut d’autonomia i traspàs de competències urbanístiques

1980-1990Recuperació i millora de l’Eixample

23

1982 Complex d’equipaments La Sedeta al carrer de Sicília, de R. Fayos, P. Giol, F. i X. Llistosella 1983 Inauguració parcial del parc de l’Escorxador 1984 Remodelació cívica de l’avinguda de Gaudí 1985 Inauguració del monument del Dr. Robert a la plaça de Tetuan 1986 Pla de la Vila Olímpica al Poblenou, aprovació definitiva 1986 Ordenança de protecció i millora de l’Eixample 1987 Obertura del Pati de les Aigües, primer pati públic 1988 Descobriment a Alcalá de les memòries del projecte d’eixample 1989 Urbanització de la Rambla de Prim 1985 Primeres rehabilitacions immobiliàries a l’Eixample 1983 Exposició «Estudi de l’Eixample» a la Casa Elizalde i Transformadors. Plànols del llegat Cerdà. Itineràncies al MOPU, Venècia, Lovaina, Bordeus 1983 Publicació d’Estudi de l’Eixample 1981 Barcelona arriba a 1.753.000 habitants, el màxim de població de la seva història 1980 Desapareix per primera vegada el Diari de Barcelona, sis anys més tard definitivament1980 S’inaugura el Museu de la Ciència 1981 Festa per a la recuperació de la platja de la Mar Bella 1982 Mundial de futbol. Prolongament Tarragona-Numància i Entença 1987 Inici de l’obertura de Barcelona al mar: Moll de la Fusta, de M. Solà-Morales 1984 Inici de la descentralització municipal de Barcelona: creació dels deu districtes 1986 Barcelona és designada seu olímpica per als jocs del 1992 1987 Pont Felip II-Bac de Roda, de S. Calatrava 1983 TV3 comença a emetre, l’any següent ho farà regularment1983 i 1991 Accés puntual i primeres xarxes locals de servei a Internet 1981-1984 Llei de protecció de la legalitat urbanística i Llei de mesures d’adequació de l’ordenament urbanístic

1990-2000L’Eixample s’obre al mar pel Poblenou

1988-1993 Pla Diagonal-Poblenou 1991 Inauguració de la remodelació del primer tram de l’avinguda de Tarradellas 1992 Inauguració de les rondes de Barcelona 1996 Creació de ProEixample, empresa municipal impulsora de la revitalització de l’Eixample 1997 Primer tram de reintroducció del tramvia a la Diagonal 1999 Prolongació de la Diagonal fins al mar 1990 Remodelació de la rambla de Catalunya, de R. Cáceres, M. Quintana, J. Graells 1990 Fundació Antoni Tàpies al carrer d’Aragó, de L. Domènech i R. Amadó 1995 Inauguració del centre comercial Glòries 1990 Publicació de La formació de l’Eixample de Barcelona 1991 Publicació de Cerdà y Barcelona/Cerdà y Madrid 1992 Exposició «Cerdà i el seu Eixample de Barcelona» al Col·legi d’Arquitectes, amb els documents originals del projecte 1992 Publicació de Cerdà i el seu Eixample de Barcelona 1994 Descobriment del plànol original del projecte Cerdà dibuixat sobre el topogràfic del 1855 1994 Exposició «Urbs i Territori» a la Universitat Pompeu Fabra, itinerància per diverses ciutats1994 Publicació «Urbs i Territori» 1994 Obra de teatre Els constructors del món. Cerdà i els seus a L’Espai 1996 Compilació de Cerdá. Las cinco bases de la teoría general de la urbanización, d’A. Soria

24

1990 Inici de la construcció de la torre de comunicacions de Collserola, de N. Foster 1991 Inauguració del túnel de Vallvidrera 1991 Enderroc dels xiringuitos de la Barceloneta 1991 Inauguració de la nova terminal del pont aeri, de R. Bofill 1992 Jocs Olímpics 1994 Obre el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona al Raval 1995 Inauguració del Museu d’Art Contemporani (MACBA) 1995 L’Aquàrium completa la remodelació del Port Vell de Barcelona 1993 Inauguració de l’Illa Diagonal 1996 La Universitat Pompeu Fabra s’instal·la a les casernes de Jaume I 1997 Inauguració del Teatre Nacional de Catalunya a les Glòries 1998-1999 Carta municipal de Barcelona 1990 Implantació de la telefonia mòbil 1990 Decret legislatiu d’urbanisme modificat el 1994

2000-2010L’Eixample, barri preuat de la ciutat

2000 Projecte 22@ per a la renovació de les àrees industrials del Poblenou 2001 Centre comercial Diagonal Mar 2004 Fòrum universal de les cultures 2004 Entra en funcionament el Trambaix per la Diagonal 2006 Edifici d’habitatges de luxe al passeig de Gràcia 99, de C. Ferrater 2005 Torre Agbar a la Diagonal, de J. Nouvel 2008 Edifici Mediapro a la Diagonal, de Ferrater, Genard i Ferrés 2008 Edifici Hotel Habitat Sky a la Diagonal, de D. Perrault 2008 Parc central del Poblenou, de J. Nouvel 2009 Exposicions commemoratives del 150è aniversari de l’Eixample 2001 Integració tarifària del transport 2008 Edifici de Gas Natural, de MT 2008 El TGV arriba a Barcelona 2008 Barcelona té 1.616.000 habitants2008 La Regió Metropolitana de Barcelona té uns 3.200 km2 i 5 milions d’habitants 2002-modificada 2004 Llei d’urbanisme de Catalunya i Decret legislatiu del 20052006 Llei del règim especial del municipi de Barcelona

25

5.- CATÀLEG

Textos de: Joel Bages, Joan Busquets, Isabel Castiñeira, Yonatan Cohen, Miquel Corominas, Cristina Domènech, Antonio Font, Jordi Franquesa, Julián Galindo, Pilar García Almirall, Eulàlia Gómez, Ian Klein, Ángel Martín, Joan Moreno, Josep Parcerisa, Francesc Peremiquel, Mauricio Quirós, Jordi Rogent, Berta Romeo, Maria Rubert de Ventós, Salvador Rueda, Joaquim Sabaté, Helena Sanz, José Vargas. Amb la col·laboració de: Berta Cormenzana, Raquel Font, Álvaro Palomar, Albert Moreno, Laia Vilaubi, Rosina VinyesObres de: Joan Fontcuberta, Maria Rubert de Ventós

Pàgines: 256Imatges en color i b/n: 150Mides: 17 x 24 cmPreu: 15,- € Idiomes: català, castellà i anglèsEdita: CCCB i Direcció de Comunicació de la Diputació de Barcelona

PròlegUNA IDEA IMPONENTJosep Ramoneda, Director del CCCB

Ho deia Joan Busquets, comissari d’aquesta exposició, la idea d’Ildefons Cerdà –l’Eixample barceloní- és tan potent que s’ha imposat sense tenir ni la protecció d’un monarca absolut ni l’ajut d’un poder polític fort que ordenés la seva construcció. Aquest és un misteri –del qual la intel·ligència i la tenacitat de Cerdà expliquen molt- que sorprèn sempre als estudiosos estrangers. En poc més de quaranta anys, l’Eixample estava construït sobre la immensa plana buida que separava Barcelona dels pobles del seu voltant. I durant 150 anys el model de Cerdà ha determinat la morfologia de Barcelona. I la seguirà determinant. Tot això en un país que no tenia ni un poder d’Estat propi ni tan sols una gran fortalesa municipal.

La idea de malla és una idea antiga, vinculada a les ciutats des dels més llunyans orígens històrics, però la interpretació que en fa Cerdà té una dimensió de racionalitat moderna –des de les estrictes amplades dels carrers fins a la riquesa dels espais interiors- la qual, al mateix temps, s’integra perfectament en la mentalitat dels habitants d’aquest territori. Hi ha una barreja d’ordre, de discreció, d’homogeneïtat que deixa fluir subtils diferències, que té la virtut de generar empatia amb la burgesia catalana emergent d’aquell moment.

L’Eixample, com a manera d’ordenar el dedins i el defora, sintonitza molt bé amb el que serà l’individualisme modern. Al mateix temps, té una gran capacitat de contaminació. La Diagonal i la Gran Via són dues línies que marquen simplement la possible extensió del model més enllà de Barcelona. Sense dir-ho, només insinuant-ho, però sense cap ambigüitat. I molts dels camins d’expansió de Barcelona –des del 22@ fins a la Vila Olímpica- són relectures més o menys encertades de l’Eixample.

Esbrinar els secrets d’aquesta idea imponent, veure els processos de la seva concreció i de la seva propagació és un dels objectius d’aquesta exposició. Que per sobre de tot vol explicar que la idea era tan potent que la mateixa vida dels ciutadans sobre aquell espai no ha fet sinó millorar-la. És el destí de les idees

26

poderoses el que les distingeix de les simples ocurrències o de les intuïcions brillants: no s’espatllen per l’ús que en fa la vida sinó que llueixen, la vida els va fent emergir tota la seva capacitat generativa.

La forma de la ciutat és la matriu amb la qual, a la vegada, la ciutat s’identifica i la reconeix com a motor del seu creixement. A Barcelona aquesta matriu és l’Eixample. Un exemple de ciutat densa i ordenada, d’equilibri entre vida privada i activitat comercial, el nombre de persones que viuen i que treballen a l’Eixample és molt similar.

Aquesta exposició també vol mirar cap al futur. Especialment en un sentit: interpretar les línies força de la idea de Cerdà, de manera que ens siguin instruments útils amb vista als nous canvis que haurà d’afrontar la ciutat. Cerdà, considerat fundador de l’urbanisme modern, és una de les figures cabdals que Catalunya ha donat al món. Durant molt temps ha estat un personatge de qui es parlava poc, desconegut i maltractat pel seu país. L’Eixample, la seva gran obra, treballava per ell. I ara, 150 anys després de l’aprovació del pla Cerdà, l’Eixample continua essent el testimoni viu de la capacitat d’idear i de promoure el seu autor. Aquesta exposició és un reconeixement al llegat més gran que ningú ha deixat sobre aquesta ciutat. Tan gran, que és l’ànima mateix de Barcelona.

27

6.- ANY CERDÀ

El dijous 11 de juny de 2009 es va inaugurar oficialment l’Any Cerdà, una iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona que commemora el 150è aniversari de l’aprovació del Pla de Reforma i Eixample de Barcelona ideat per Ildefons Cerdà el 1859.

Fins al juny del 2010, diverses exposicions, itineraris, debats, congressos i altres esdeveniments aborden la figura de Cerdà i el pla urbanístic que va permetre a la ciutat de Barcelona créixer ordenadament i resoldre amb eficàcia els problemes d’una ciutat atrapada dins les muralles.

Tot el programa de l’Any Cerdà i tota la informació relacionada amb Ildefons Cerdà i el Projecte de l’Eixample es poden consultar al web

www.anycerda.org

28

7.- CURRÍCULUM DELS COMISSARIS

Joan BusquetsArquitecte i catedràtic d’Urbanisme de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, des del 2002 és catedràtic del GSD de la Universitat de Harvard. Cofundador del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona de la UPC. Durant els anys vuitanta actua com a coordinador d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona en un període de gran dinàmica.

Des del 1990 desenvolupa una sèrie de treballs d’urbanisme i d’arquitectura urbana en diverses ciutats espanyoles i europees. Ha col·laborat en la definició d’estratègies urbanes per a Rotterdam, Toledo, l’Haia, Lisboa, São Paulo, Ningbo i Singapur. Té publicacions sobre Barcelona: l’Eixample, Ciutat Vella i la Urbanització Marginal, i sobre la “teoria i pràctica” de la urbanística contemporània. Ha estat premi Nacional d’Urbanisme el 1981 i el 1983, i ha obtingut el Premi Europeu Gubbio, el 2000, i el Premi de la ciutat Trento, Itàlia, el 2008.

Miquel Corominas i AyalaDoctor arquitecte, professor d’Urbanisme, de grau i de doctorat, a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona des del 1976. Ha estat professor convidat a les escoles de la Corunya, Montevideo, Córdoba (Argentina), Montpeller, Nancy, Belleville (París), Rice (Houston) i al MIT (Cambridge). És cofundador de l’European Master on Urbanism, programa de postgrau comú de les escoles de Barcelona, Delft, Lovaina i Venècia. Ha estat secretari i director del Departament d’Urbanisme de la UPC. Actualment es catedràtic i subdirector del departament.

Premi extraordinari de doctorat de la UPC per la tesi doctoral “Sòl, tècnica i iniciativa en els orígens de l’Eixample de Barcelona”. Ha participat en diverses exposicions sobre l’Eixample i té publicats diferents articles, capítols i llibres sobre Cerdà i l’Eixample de Barcelona, i altres sobre planejament.

Compagina la docència amb la pràctica professional de l’urbanisme a l’estudi CCRS, arquitectes i associats.

29

8.- INFORMACIÓ GENERAL

Dates20 d’octubre de 2009 - 28 de febrer de 2010

HorarisDe dimarts a diumenge i festius: d’11 a 20 h. Dijous d’11 a 22 hTancat: dilluns no festius

PreusEntrada: 4,50 €Entrada reduïda els dimecres no festius i per als jubilats i estudiants: 3,40 €

Entrada gratuïtaMenors de 16 anys, aturats, Amics del CCCBDijous de 20 a 22 hDiumenges de 15 h a 20 h

Visites comentades a les exposicionsEn català: dimarts a les 18 h i diumenges a les 11’30 h.En castellà: dijous a les 18 h i dissabtes a les 11’30 h.Visites en grup: concertació prèvia per telèfon: 93 306 41 35 (de dimarts a divendres, de 10 a 13 h) o bé per correu electrònic: SEducatiu@cccb.org

Servei de premsa del CCCBMònica Muñoz – Irene Ruiz – Lucia Calvo93 306 41 23 / 00premsa@cccb.org / www.cccb.org

30