Màster en Antropologia Mèdica i Salut Internacional

Universitat Rovira i Virgili

AUTOATENCIÓ,

PLANTES MEDICINALS

I MEDICALITZACIÓ

Anàlisi dels canvis i continuïtats ocorreguts els últims 50- 70 anys entorn

la utilització tradicional i popular d'espècies vegetals com a mitjà terapèutic

a les comarques orientals de la província de Lleida

Treball Fi de Màster

Autora: Marisa Plaza Molina

Directors: Oriol Romaní i Mª Pilar Almajano

Curs: 2013- 14

Aquesta obra de Marisa Plaza Molina està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons

1

ÍndexResum...................................................................................................................................................3Abstract.................................................................................................................................................4Introducció............................................................................................................................................5La investigació......................................................................................................................................6

1. Marc geogràfic.............................................................................................................................62. Hipòtesi........................................................................................................................................73. Objectius......................................................................................................................................84. Metodologia.................................................................................................................................85. Anàlisi de la informació.............................................................................................................10

Marc teòric..........................................................................................................................................111. El concepte de medicina popular...............................................................................................112. Models mèdics i sistemes mèdics..............................................................................................133. Processos assistencials, itineraris terapèutics, pluralisme assistencial i narratives de malaltia.154. Medicalització............................................................................................................................165. Reflexions entorn els conceptes tradicional i popular...............................................................176. Etnobotànica..............................................................................................................................18

Resultats.............................................................................................................................................191. Introducció.................................................................................................................................192. Anàlisi etnobotànica...................................................................................................................213. Anàlisi diacrònica i sòcio-cultural.............................................................................................224. Articulacions entre el model mèdic hegemònic i model mèdic d'autoatenció...........................245. Altres elements de la medicina popular.....................................................................................25

Conclusions........................................................................................................................................27Bibliografia.........................................................................................................................................29Annex 1..............................................................................................................................................31

MARC GEOGRÀFIC....................................................................................................................31Annex 2..............................................................................................................................................32

ESTADÍSTIQUES EVOLUCIÓ METGES I FARMACÈUTICS COL.LEGIATS.....................32Annex 3..............................................................................................................................................33

INFORMANTS CLAU..................................................................................................................33Annex 4..............................................................................................................................................34

SÍNTESI CATÀLEG ETNOBOTÀNIC I MÈDIC........................................................................34Annex 5..............................................................................................................................................39

TRACTAMENT ACTUAL...........................................................................................................39Annex 6..............................................................................................................................................40

PLANTES MÉS EMPRADES......................................................................................................40Annex 7..............................................................................................................................................41

PÀGINA WEB (en construcció)....................................................................................................41

2

ResumL'objecte d'estudi de la recerca han estat les pràctiques i coneixements tradicionals i populars entorn

les plantes medicinals a les comarques orientals de la província de Lleida. Com a conseqüència

principalment del procés de medicalització, aquestes pràctiques han sofert una davallada important.

En aquest sentit, el treball ha volgut contribuir a la seva recuperació i al seu anàlisi, mitjançant

l'avaluació del grau de pervivència/ desaparició de les mateixes. Així, els objectius específics han

estat dos:

1. obtenir un catàleg etnobotànic- mèdic de remeis tradicionals

2. analitzar les transformacions en la gestió de les malalties i en el seu tractament, comparant les

pràctiques de fa uns 50 anys amb les actuals.

La metodologia emprada ha estat bàsicament qualitativa, a través d'entrevistes personals en

profunditat a informants clau, persones majors de 65 anys amb especials coneixements populars

sobre herbes remeieres. També s'han realitzat sortides de camp amb les mateixes i grups focals.

S'han realitzat un total de quinze entrevistes personals a deu informants clau, dos grups focals i sis

sortides de camp. S'ha obtingut un catàleg etnobotànic- mèdic amb un total de 84 remeis i 57

espècies vegetals emprades, per un total de 52 malalties i/ o malestars tractats. Les plantes més

utilitzades han estat el timó (Thymus vulgaris L.), el té de roca (Jasonia glutinosa (L.) DC.), la cua

de cavall (Equisetum arvense L.) i l'espernallac (Santolina chamaecyparissus L.). Les malalties i/ o

malestars més tractats han estat les afeccions dèrmiques diverses (ferides, cops, furóncols,

cremades, etc.), els constipats i/ o grip i la tos.

Del total de remeis tradicionals analitzats, s'ha vist que el 48%, en els últims 50-70 anys, han estat

totalment substituïts per tractament biomèdic, el 9% es combinen amb la medicina biomèdica i el

36% es continuen utilitzant. Malgrat s'observen canvis importants en els processos assistencials

que evidencien l'hegemonia de la medicina biomèdica i dels medicaments industrials que

l'acompanyen, i que quasi un de cada dos remeis estan a punt de desaparèixer, es pot concloure que

el procés de medicalització no ha aconseguit acabar amb aquestes pràctiques populars d'autoatenció,

les quals perden elements, però també n'incorporen de nous, transformant-se i adaptant-se als nous

temps. Altrament, també és de destacar la informació obtinguda relativa a d'altres aspectes de la

medicina popular, com la intervenció de curadors populars, la pràctica de les novenes, el rituals de

Sant Joan, narratives d'itineraris terapèutics i concepcions entorn la medicina biomèdica i la

medicina popular.

3

AbstractThe purpose of research study has been practices and popular traditional knowledge regarding

medicinal plants in the Eastern regions of the province of Lleida. As a consequence, mainly, due to

the medicalization process, these practices have suffer a dramatically decrease, and the purpose of

this research is the contribution to recover and analysis by evaluating the measure of

persistence/extinction of these remedies. The specific objectives has been two:

1. To get an ethnobotanical and medical catalogue of traditional remedies.

2. Analyze the diseases´ transformations and its treatment, comparing the practices from 50

years ago with the actual ones.

Methodology used has been mainly qualitative through deep personal interviews to key informants:

people older than 65 years old with special popular knowledge about medicinal plants. We have

realized a total of fifteen personal interviews to ten key informants, two focal groups and six field

investigation trips. Got an ethno-medical catalogue with a total of 84 remedies and 57 plant species

used, for a total of 52 diseases and/or ailments treated. The most used plants have been thymus

(Thymus vulgaris L.), “rock tea”(Jasonia glutinosa (L.) DC.), field horsetail (Equisetum arvense

L.) and cotton lavender (Santolina chamaecyparissus L.). Diseases and/ or ailments more treated

have been diverse skin condition (wounds, bumps, boils, burn and so forth) the colds and/ or flu and

cough.

From the total of remedies analyzed, we have observed that 48%, on the last 50-70 years, have been

replaced for biomedical treatments, 9% are combined with the biomedical medicine and 36% are

still used nowadays. Despite that we can observe important changes in the assistential procedures

that demonstrate the hegemony of biomedical medicine and industrial medicaments and that almost

one of every two remedies are about to disappear, we can say that medicalization process has not

been able to finish with this popular practices of auto attention which are losing elements but on the

other hand are incorporating new ones, tranformating and adapting to the actual epoque.

Otherwise, is also important to underline the information obtained regarding another aspects of

folkmedicine such as the intervention of the popular healers, the practice of “novenes”, rituals of

“Sant Joan”, illness narratives and conceptions about biomedical medicine and folkmedicine.

4

IntroduccióL'article que ara tenen a les seves mans és una síntesi del meu Treball de Fi de Màster en

Antropologia Mèdica i Salut Internacional, que es centra en la descripció i anàlisi dels

coneixements i pràctiques tradicionals i populars basades en l'ús terapèutic d'espècies vegetals, en el

marc geogràfic de la zona oriental (incloent Pirineus) de la província de Lleida. La recerca, el

última instància, vol ser una contribució a la revalorització, difusió i anàlisi d'aquestes sabers

populars, els quals han sofert una davallada important sobretot en els últims 50 anys. La

investigació està estretament lligada amb allò que s'ha anomenat coneixement situat, donat que no

es pot entendre sense una referència a la formació, interessos i implicació personals. La meva

formació acadèmica1, però també la meva formació -menys formal- i especial interès en el món de

les plantes remeieres2 han estat condició sine qua non pel seu desenvolupament.

El germen de la recerca neix al sí de l'Associació Dolça Revolució de les Plantes Medicinals, creada

a Balaguer al 2005 i de la qual en formo part, dedicada a la difusió de coneixements i experiències

d'ús de plantes i al foment de la seva utilització com a mitjà vàlid d'autotractament en les malalties,

amb un caràcter clar de denúncia del gran poder de la indústria farmacèutica i dels interessos

econòmics en qüestions de salut, així com una aposta decidida per una major autogestió de la

mateixa. En aquest context, sorgeix la necessitat de recollir els sabers populars tradicionals de

plantes remeieres més propers, en mans de la gent gran dels pobles de la zona. Les entrevistes als

catedràtics3, portades a terme per un grup de voluntaris -entre ells, jo mateixa- s'inicien, però no hi

ha una embranzida important fins a la concessió, a finals de 2011, d'un ajut de l'Agència d'Ajuts

Universitaris i de Recerca, en el marc del programa Talent- Empresa, al projecte presentat per

l'associació i la investigadora que ara escriu. El projecte aprovat té com a objectiu principal la

recollida, classificació i codificació d'una part d'aquests sabers en forma de catàleg etnobotànic i

farmacèutic, així com l'elaboració d'un herbari fotogràfic. La recerca també inclou un estudi químic

amb la col.laboració amb el grup Engibio de la UPC i específicament amb la professora Mª Pilar

Almajano i el seu grup de treball, el qual ha consistit en el seguiment de l'oxidació de plantes

medicinals d'ús tradicional macerades en oli vegetal: plantatge (Plantago lanceolata L.) i

1 Llicenciada en Antropologia Social i Cultural; Màster en Antropologia Mèdica i Salut Internacional

2 Diploma en Fitoteràpia i Herboristeria; múltiples tallers i cursos sobre plantes medicinals, tant rebuts com impartits;recursos autodidactes

3 L'associació va anomenar des d'un inici catedràtics de la natura a les persones d'edat avançada dipositàries de grans coneixements populars sobre plantes medicinals -els quals són els informants clau de la recerca-, denominació que pretén dignificar aquestes persones i els seus sabers i remarcar la seva relació amb el medi natural.

5

curalotodo (Sedum telephium L.), per tal d'examinar si aquestes plantes, a part de les propietats

assignades, tenen propietats antioxidants. Mitjançant el seguiment al laboratori s'ha determinat que

aquestes plantes no tenen una activitat antioxidant destacable. Tots aquests elements constitueixen

la base per a un hipotètic estudi econòmic posterior que tindria com a finalitat la possibilitat de

treure al mercat nous productes sense additius sintètics basats en fòrmules tradicionals. Aquest

seria, en última instància, el motiu de la concessió, donat que el programa TEM pretén establir

ponts entre el món de l'empresa i la investigació.

És de d'aquests fonaments des d'on es construeix el meu treball de fi de Màster en Antropologia

Mèdica i Salut Internacional que aquí es presenta, el qual pretén anar més enllà de la mera

catalogació etnobotànica, afegint una mirada diacrònica sobre els processos de canvi des de la

perspectiva de les ciències socials, els quals han afectat les pràctiques i coneixements populars

entorn les plantes remeieres. Així, partint de la idea de que aquests sabers i usos tradicionals estan

desapareixent ràpidament -d'aquí la urgència en la seva recollida-, es vol profunditzar en els

processos socials, econòmics i culturals que han fet que això hagi estat així, i concretament en el

procés de medicalització. És en el marc del MAMSI on es desenvolupa i concreta la hipòtesi, la

perspectiva teòrica i l'objecte d'estudi, però sense oblidar que aquest treball es una derivació del

projecte que s'ha pogut portar a terme gràcies al suport de l'AGAUR i de l'Associació Dolça

Revolució.

La investigació

1. Marc geogràfic

La província de Lleida, amb uns 440.000 habitants i una densitat de població de 36,2 habs/km24, és

la menys poblada de Catalunya. Té una economia fonamentada en el sector agrari i ramader, però

també en la indústria alimentària i en el sector serveis, i una vegetació molt variada, que va des de

zones àrides amb garrigars i timonedes fins a boscos subalpins, passant per la vegetació de ribera de

les conques hidrogràfiques i canals de reg o hàbitats molt deteriorats per l'acció de l'home a les

zones d'agricultura intensiva i industrial.

El fet que la investigació s'hagi centrat en les zones orientals de la província de Lleida,

concretament a les comarques de Segrià, Garrigues, Noguera, Alt Urgell i Vall d'Aran (veure Annex

1), respon a diverses motivacions: per una banda han estat zones poc estudiades5, per una altra, és

justament en aquestes comarques on han anat apareixent els informants, ja sigui a través de les

4 Font: www. idescat.cat5 A diferència d'altres comarques de Lleida, com el Pallars Jussà i Sobirà, extensament estudiat per Agelet (Agelet,

2008 ) i La Segarra, per Raja (Raja, 1997)

6

xarxes teixides al voltant de l'associació Dolça Revolució6, o de la cerca directa a pobles, mercats,

locals socials i botigues d'aquestes zones. Atenent les seves característiques geogràfiques i socio-

econòmiques, podem dividir els pobles en els que s'han dut a terme entrevistes en tres zones

diferenciades: zones d'alta muntanya, amb gran riquesa botànica (Alt Urgell, Vall d'Aran); zones de

muntanya mitja i baixa (Garrigues, Noguera), on espais àrids, enzinars i pinedes es combinen amb

cultius de secà -bàsicament ametllers i oliveres- i plantes aromàtiques; zones agrícoles de regadiu

(Segrià), en les que encara podem trobar alguna àrea de petita producció. Aquestes zones presenten

una vegetació diferenciada i per tant la possibilitat de trobar diferències en les espècies vegetals

emprades.

2. Hipòtesi

Els coneixements i pràctiques populars i tradicionals centrades en la utilització d'espècies vegetals

com a mitjà terapèutic estan desapareixent ràpidament, degut a canvis socio- econòmics i culturals

produïts a nivell local i general, dels que en destaquen la industrialització, les migracions camp-

ciutat i el procés de medicalització.

La recerca es centra en els canvis produïts als processos de salut/ malaltia/ atenció com a

conseqüència de la medicalització a la zona oriental de la província de Lleida a partir de la segona

meitat del segle XX7, moment en que aquest procés agafa una gran embranzida, com a mínim a

nivell de l'Estat espanyol. Els canvis produïts es poden classificar en:

1. canvis en els processos assistencials: malalties i malestars que fa uns 50- 70 anys es

gestionaven a l'entorn familiar i sovint eren tractats amb remeis casolans a base de plantes,

ara es gestionen a l'especialista biomèdic, sota la seva tutela, i majoritàriament són tractats

amb medicaments de síntesi.

2. Alguns patiments es continuen gestionant al primer nivell d'atenció, però el tractament i/o

automedicació es basa en medicaments industrials i no ja amb remeis casolans.

3. Canvis culturals que afecten la manera de nomenar, entendre i conèixer les malalties: la

nosologia popular és gradualment substituïda pels paràmetres i classificacions biomèdiques,

la gestió dels patiments es fa cada cop més a nivell individual en detriment de la gestió

grupal- familiar dels mateixos i la transmissió oral de sabers populars perd importància i

prestigi, enfront l'autoritat del metge i/o els mitjans de comunicació.

4. Tots aquests canvis es donen en un context de desplegament institucional de dispositius

6 Alguns informants clau de les Terres de Ponent ja s'havien apropat a l'associació temps enrere i per tant ja ho eren abans que comencés aquest treball. Precisament, la recerca neix de la necessitat de compartir i recopilar els sabers que aquestes persones ens mostren.

7 El procés de medicalització, com es veurà més endavant, ja havia començat molt abans, però aquest treball abasta només els últims 50-70 anys, per estar basat en el testimoni viu de les persones entrevistades i els seus records d'infantesa, els quals s'inscriuen dins aquest arc temporal.

7

mèdics: amb la Ley General de la Seguridad Social del 1966, que pretén una certa unificació

i gestió estatal dels sistemes de protecció social als treballadors (que consistien, bàsicament

en les assegurances socials i mutualitats laborals) i la Ley General de Sanidad, de 1986, que

suposà l'ampliació de la cobertura sanitària pública a tota la població -patrimoni exclusiu

dels treballadors fins aquell moment- es dóna una millora evident en l'assistència sanitària,

un increment important de metges i d'altres especialistes biomèdics (veure Annex 2), de

centres de salut, atenció primària i d'establiments sanitaris en general, així com una major

accessibilitat als medicaments biomèdics i/ o industrials.

Interessa remarcar que la medicalització “no es únicamente que haya un médico o un hospital en

cada esquina, sino que nosotros, el conjunto de la población tendamos a pensar en la enfermedad

como individualizada, de honda raíz biológica y sobre la que apliquemos, tanto si vamos al médico

o al hospital como si no, los criterios terapéuticos impuestos por la medicina: es decir el recurso

hegemónico al fármaco como solución doméstica a los males” (Comelles, 2000: 156). Així, la

investigació ha volgut respondre a la pregunta de fins a quin punt el procés de medicalització, en les

zones rurals de la província de Lleida analitzades i en els últims 50-70 anys, ha suposat canvis en

els processos assistencials, en la gestió de les malalties i, sobretot, en el seu tractament, i en si

existeixen alguns elements del tractament popular amb espècies vegetals que, malgrat tot, perdurin.

3. Objectius

L'objectiu general del treball és descriure i analitzar els coneixements i les pràctiques populars

d'autoatenció referents a la utilització d'espècies vegetals al context estudiat i l'articulació d'aquestes

amb la medicina biomèdica, així com els canvis ocorreguts en els mateixos al llarg del temps.

Els objectius específics són dos:

1. obtenir un catàleg etnobotànic i mèdic, amb els remeis utilitzats, les plantes emprades i les

malalties i malestars tractats.

2. analitzar les transformacions en la gestió de les malalties i l'ús popular de les plantes

remeieres, comparant els sabers i pràctiques de fa uns 50- 70 anys amb els actuals.

4. Metodologia

Majoritàriament s'ha emprat una metodologia de tipus qualitatiu. Durant el període abril de 2012-

maig de 20148, s'han realitzat entrevistes personals en profunditat a informants clau, persones

majors de 65 anys de zones rurals i/ o agrícoles de la província de Lleida amb especials

coneixements populars -no especialitzats- sobre les plantes remeieres (veure Annex 3), així com

8 Aprofitant sobretot els mesos en què la majoria d'espècies vegetals es troben al seu esplendor, és a dir, durant la primavera i l'estiu.

8

sortides de camp amb els mateixos, i en menor mesura grups focals. En gairebé tots els casos s'han

enregistrat les entrevistes en vídeo9. S'ha emprat abundant material bibliogràfic, en els camps de

l'antropologia mèdica, l'etnobotànica, les plantes medicinals i el folklore, tant per complementar i

comparar la informació com per contrastar-la. La metodologia qualitativa s'ha volgut complementar

amb una anàlisi més quantitativa mitjançant l'estadística, per tal de recolzar la tesi de la

medicalització (veure Annex 2). També s'han realitzat nombroses fotografies per tal d'obtenir un

herbari fotogràfic de les plantes utilitzades, complement indispensable del catàleg etnobotànic,

substitut de les clàssiques mostres d'herbari i de gran vàlua tant per la informació visual que aporta

com per les seves possibilitats de difusió.

S'han realitzat 15 entrevistes personals, semiestructurades, però molt obertes, d'una duració de 2 a 4

hores cadascuna, a un total de 10 informants clau; dos grups focals, en un cas format per 3 persones

i en l'altre cas format per 13 persones, amb una duració de 2 a 4 hores; 6 sortides de camp amb

alguns dels entrevistats per tal de poder identificar i conèixer les plantes i el territori in situ. Les

entrevistes sempre han estat realitzades als pobles dels informants, ja sigui directament al carrer, a

les seves cases, als locals socials del pobles o al bar, això sí, sempre al seu territori, a llocs on ells se

sentissin còmodes. En total, han participat 26 informants, amb un percentatge del 77 % de dones i el

23 % d'homes10 i s'han visitat un total de 10 pobles (veure Annex 1). La mostra no pretén ser

representativa dels coneixements i usos de la població en general de la zona estudiada, sinó que vol

ser una mostra significativa dels canvis ocorreguts en la gestió de les malalties des de mitjans del

segle XX i del saber popular acumulat en algunes persones d'aquestes zones.

Les persones entrevistades han estat d'allò més variat, més del que en un principi es podria pensar, i

han anat des d'una padrina de 87 anys que viu sola i cultiva el seu hort, amb gallines, conills, gats i

gossos inclosos; la dona d'un curandero, mort ja fa uns 25 anys; una pagesa que combina aquesta

activitat amb els massatges i la naturopatia, la qual estudià fa no gaire; un senyor de professió

sastre, però que porta més de 40 anys fent d'etnobotànic passional per tota la part Est de la

Península Ibèrica; un pastor que resultà ser un paleta reciclat; alguns grans coneixedors de la seva

terra, de la seva gent i la cultura agrícola; fins a una de les últimes trementinaires, aquelles dones

valentes que anaven des de l'Alt Urgell, sovint a peu o autobús, a vendre plantes remeieres per gran

part de Catalunya. En fi, una mica de tot, però val a dir-ho, tots absolutament entranyables i

generosos.

El caràcter àmpliament obert de les entrevistes ha permès recopilar gran quantitat d'informació, no

només sobre plantes medicinals, els seus usos i l'articulació entre sistemes mèdics, sinó també sobre

9 Previ consentiment dels entrevistats, evidentment.10 Respecte als 10 informants clau, però, el percentatge ha estat del 50% de dones i el 50% d'homes.

9

altres teràpies populars, històries de vida, plantes mengívoles, agricultura o coneixement del

territori, en definitiva els informants han pogut explicat tot allò que els ha semblat rellevant,

significatiu, de tot plegat.

La recollida, classificació i presentació de la informació referent a espècies vegetals, propietats i

preparacions s'ha realitzat utilitzant criteris de l'etnobotànica i dels manuals de plantes medicinals

i/o fitoteràpia, intentant conservar al màxim el caràcter etnogràfic. L'absència d'un laboratori

botànic per a la identificació de les espècies utilitzades i les seves consegüents mostres d'herbari,

s'ha intentat suplir mitjançant una identificació a partir les fotos i llibres especialitzats que s'han

mostrat als informants per confirmar i trobar espècies, amb mostres que després s'han identificat

amb l'ajuda de manuals11, amb la col·laboració de persones expertes i amb el recull fotogràfic

d'herbes12.

L'anàlisi dels sabers i pràctiques d'autoatenció, de l'articulació entre els diferents models mèdics i de

les seves possibles transformacions s'ha portat a terme mitjançant una perspectiva diacrònica,

partint dels testimonis dels entrevistats i dels seus records d'infantesa i joventut, establint una

comparativa entre les pràctiques mèdiques populars dels anys 40-70 amb les actuals (dels propis

entrevistats). S'analitzen els canvis ocorreguts en la gestió i tractament de les malalties els últims

50-70 anys. El fet que la informació analitzada estigui basada únicament en el testimoni dels

entrevistats constitueix un biaix metodològic, atès que la memòria és selectiva, encara que per altra

banda constitueix també un avantatge, donat que es tracta d'una informació encarnada i plena de

significats culturals.

5. Anàlisi de la informació

A partir de la transcripció de les entrevistes, s'ha ordenat i analitzat la informació amb el programa

Weft-QDA, classificant-la en les següents categories: plantes; remeis; concepcions medicina

biomèdica, medicina tradicional i popular, medicina natural i salut/malaltia; narratives itineraris

terapèutics i articulació entre sistemes mèdics; canvis tractaments abans-ara; relació metges-

medicina popular; coneixement i transmissió; històries de vida; nosologia popular; plantes

mengívoles; altres elements de la medicina popular; novenes; rituals de Sant Joan; canvis en

l'agricultura, medi ambient i crítiques als mateixos. D'altra banda, la categoria plantes consta de les

següents subcategories: noms populars i científic, descripció, hàbitat, parts utilitzades, recol·lecció,

11 Bonnier, 1986; Font i Quer, 1961; Agelet, 2008, han estat imprescindibles en la identificació científica de les plantes.

12 S'ha tingut especial cura en la identificació de les plantes, per tal de poder establir amb fiabilitat de quina espècie s'està parlant en tot moment. Evidentment, existeix la possibilitat d'error, però s'ha de tenir en compte que les plantes d'identificació dubtosa no han estat incloses a l'anàlisi. Això sí, les subespècies i varietats no han estat tingudes en compte, tasca que només podria ser portada a terme per un botànic professional i que s'ha considerat poc rellevant per a les finalitats del treball.

10

propietats, precaucions, comentaris i altres usos; i la categoria remeis consta de: malalties tractades,

ingredients, forma de preparació, administració, duració del tractament, precaucions, experiències,

elements simbòlics. Com es pot veure a partir de les categories establertes, la informació recollida

és àmplia i variada i supera la que s'ha pogut reflectir en aquest treball. A partir d'aquesta, però, s'ha

realitzat un quadre-resum del catàleg etnobotànic i mèdic que vol sintetitzar la informació referent a

plantes, remeis, malalties, gestió de les mateixes i canvis ocorreguts al seu voltant, que en definitiva

pretén ser un instrument per poder mesurar l'impacte de la medicalització als últims 50- 70 anys a

les pràctiques d'autoatenció i automedicació tradicionals amb espècies vegetals.

Per altra banda, atès la finalitat principal del projecte mare, és a dir, la recopilació i sobretot, la

difusió dels sabers populars i tradicionals entorn les plantes remeieres, i per tant, també la

recuperació, reinterpretació i dignificació d'aquests sabers, s'està realitzant una pàgina web

mitjançant la plataforma Ruby on Rails13, que dóna cabuda a tota la informació referent a plantes,

remeis i experiències empíriques (veure Annex 7), intentant recuperar el protagonisme dels actors,

de les seves paraules, de la seva narrativa, de la seva vida, sense perdre la rigorositat etnobotànica.

Marc teòric

1. El concepte de medicina popular

Les pràctiques i coneixements populars relatives a l'ús d'espècies vegetals es poden emmarcar dintre

del que s'ha anomenat medicina popular o folkmedicine. Uns dels primers autors en utilitzar aquesta

denominació fou W. Black al seu llibre Folkmedicine (Black, 1883)14, referint-se a les pràctiques i

creences populars dels camperols escocesos, les quals considera endarrerides i plenes de

superstició15. Partint de l'evolucionisme d'Spencer, Black equipara aquestes pràctiques mèdiques

amb les pràctiques dels “salvatges”, ambdues basades en criteris creencials, rituals i màgics, i per

tant, en la bruixeria, la superstició i la màgia. Respecte a la utilització d'espècies vegetals, Black,

encara que reconeix que pot haver-hi un ús empíric, afirma que en la majoria de casos “l'herba no

és més que l'acompanyament a certes paraules màgiques”, i per tant és absolutament secundària

respecte a d'altres pràctiques simbòliques: “pot haver virtut curativa a la planta, però no és

indispensable, no és necessària, la virtut està als ensalmes” (Black, 1883: 256). Poc després, el

metge G. Pitré, amb el seu llibre Medicina Popolare Siciliana (1896), estendrà el terme per tota

13 De programari lliure, seguint la filosofia de compartir coneixements subjacent a tota la investigació.14 traduit a l'espanyol pel metge Machado y Alvárez amb el títol Medicina Popular.15 Black recull creences populars sobre la malaltia, el seu origen i transmissió, cerimònies i ritus, poders curatius

atribuits als sants, influència de la llum, els colors i els números, amulets i talismans i també remeis casolans elaborats a partir de plantes.

11

Europa. Pitré, seguint un criteri positivista i clínic, però amb una certa sensibilitat etnogràfica, fa

una classificació16 i una elaboració del concepte de medicina popular que va més enllà de l'obra de

Black. A partir d'aquests autors, se succeiran folkloristes i metges que utilitzaran la denominació de

medicina popular per referir-se a les pràctiques populars, on s'inclouen pràctiques màgiques i

empíriques i on la idea de primitivisme és subjacent.

El folklorisme, disciplina que té per objecte d'estudi la cultura tradicional a les societat complexes, i

que es constitueix a Europa durant el segle XIX, s'articula entorn dos paradigmes teòrics:

l'historicisme romàntic i l'evolucionisme (Prats, 1988). Per una banda, els folkloristes mantindran

una visió idealitzada de la tradició popular; per l'altra, entendran aquesta com una supervivència de

“creences i pràctiques arcaiques que no tenen un sentit pràctic a l'actualitat, però que s'han

mantingut per la força de la tradició” (Prats, 1988: 23), seguint així el concepte de survival de

Tylor al seu Primitive culture (1871). A Catalunya, el gran folklorista del segle XX serà Joan

Amades, que dedicarà un capítol de la seva extensa obra a la medicina popular, en el qual inclou

creences, costums, rituals i pràctiques populars entorn dels processos de salut i malaltia, així com un

bon recull de malalties -utilitzant, en gran part, nosologia popular- i el seu tractament popular,

d'oracions remeieres, de les herbes més emprades i dels seus usos, dels diferents tipus de remeiers

populars, així com d'algunes fórmules casolanes. Amades reconeix en la medicina popular un fons

de saviesa, de ciència, encara que simplicíssima, ja que “molts dels medicaments usats avui per la

ciència mèdica oficial han estat descoberts pel poble senzill i camperol, que després de llargs anys

d'experiència ha pogut esbrinar les propietats remeieres dels vegetals i d'altres elements de la

natura” (Amades, 1969: 930), alhora que el propòsit del llibre és purament folklòric, museístic,

podríem dir, i en cap cas pretén que aquests costums i fórmules recollides puguin tornar a ser

utilitzades, donat que el seu propòsit és “precisament d'explicar les restes d'aquestes creences

ràncies i desacreditades, encara vivents en la nostra gent del camp i de ciutat de cultura reculada,

mantingudes per tradició” (Amades, 1969: 930) i centra el seu interès en els remeis “purament

quimèrics”, precisament pel caràcter folklòric del seu treball. L'empremta de Tylor i l'evolucionisme

és ben clara, donat que assumeix els costums, pràctiques i creences de les capes populars com un

survival de temps passats, on la civilització es trobava en un estadi més baix i veu en “aquesta gran

predilecció que té el poble per les herbes és encara una pervivència de les primeres edats de

l'home” (Amades, 1969: 1037). Amades, com la resta de folkloristes, es caracteritza per donar una

gran quantitat de dades sobre determinats aspectes de la vida del poble, però no ofereix una visió

global sobre la societat que estudia i el seu context socio-cultural, s'interessa sols per la dada

16 Divideix la medicina popular siciliana en 5 parts: els diferents tipus de curadors; anatomia, fisiologia, higiene i criteris morals; observacions sobre la natura, causes de les malalties i principals malalties (Comelles y Martínez, 1994).

12

exòtica, arcaïtzant i no vigent (Prats et al.,1982), considerant el folklore com una vertadera

arqueologia17.

Els metges van expressar el seu interès en la medicina popular18 a través de les denominades

topografies mèdiques, “estudis sistemàtics de l'ambient -físic i social- d'una localitat o regió com a

factor condicionant de les principals malalties patides en la mateixa” (López Piñero, 1964, cit. en

Llorenç, 1996: 7). Enfront l'imatge mítica i exòtica dels folkloristes, les topografies mèdiques

dibuixaven un paisatge ple de misèria i ignorància. Així, per exemple, el metge Ariet i Barberis al

1915, referint-se al poble de Viladrau, explica que “abunda l'ús de potingues o sucs repugnants,

d'olis o grasses fastigoses i ràncies, preparades per gent inexperta i rutinària desconeixedora de la

relació causa-efecte de les coses que utilitza... són tan abominables i fastigosos els processos i

materials que empren certes persones, i tan nocius les més de les vegades, que mereixen per la

nostra part la més severa crítica, la més ferma censura, la constant oposició i la més enèrgica

protesta” (cit. en Prats, 1996: 214). Així, la medicina popular, irracional e inexperta, es defineix en

contraposició a la medicina científica, racional i professional. El concepte de medicina popular,

creat inicialment per la medicina i no per les ciències socials, serveix com a legitimació del model

mèdic, com un instrument per establir els límits culturals de la biomedicina, en la seva tasca

aculturadora dels sabers populars sobre salut i malaltia (Comelles i Martínez, 1994).

Més tard, a partir del segle XX, el terme fou recuperat per l'antropologia, però proveint-lo d'un

anàlisi més profund, que posa l'èmfasi en les dimensions simbòliques i psicosomàtiques i en la seva

funció de control, equilibri i integració social19. Els conceptes de medicina popular, folkmedicine i

primitive medicine es centraren en l'eficàcia simbòlica i en la dimensió socio-cultural, mentre la

medicina biomèdica es situava al pol de l'eficàcia biològica i s'excloïa com a objecte d'estudi.

2. Models mèdics i sistemes mèdics

El treball de E. Menéndez ha estat bàsic per a la identificació de l'objecte d'estudi, a partir del que

del que defineix com a models mèdics (Menéndez, 1983), els quals interactuen i s'articulen entre sí,

i que divideix fonamentalment en tres: el model mèdic hegemònic, el model mèdic alternatiu i el

model mèdic d'autoatenció. El model mèdic hegemònic refereix a l'anomenada medicina biomèdica

i es caracteritza principalment pel seu biologisme, individualisme, mercantilisme, ahistoricisme,

17 Amades, malgrat les limitacions de la seva visió, la qual ha estat superada en molts aspectes, s'ha considerat interessant en tant ofereix una visió de la medicina popular que té en compte tant els elements empírics com els elements de caire més simbòlic i creencial, tots el quals tracta extensament. Disciplines “més serioses”, com l'etnobotànica i l'antropologia mèdica, sovint s'han centrat en els elements empírics i en els elements simbòlics respectivament, tractant només de manera marginal la resta d'elements.

18 Sovint també empraven la terminologia d'errors mèdics, o supersticions, com el propi Black19 Redfield recuperà la noció de folk-medicine per referir-se als sistemes mèdics indígenes, i Ackercknecht acunyà

primitive medicine. Fabrega distingí entre les dimensions biològiques i socio-culturals de les malalties, construint un patró universal, però per altra banda mantení l'escisió entre l'espai biomèdic i l'antropològic.

13

associabilitat i pragmatisme; per una concepció teòrica evolucionista/ positivista, identificada amb

la racionalitat científica; per una relació asimètrica al vincle metge/ pacient i per la seva tendència a

l'expansió per sobre d'altres àrees a les que medicalitza. El model mèdic subaltern inclou les

pràctiques tradicionals (referint-se, pel context en el que treballa, a les originades a partir de les

medicines tradicionals de grups indígenes llatinoamericans), les grans tradicions mèdiques

desenvolupades al marge del sistema mèdic occidental, com la medicina ayurvèdica o la medicina

xinesa, la medicina curanderil urbana, pràctiques espiritistes i d'altres. Els dos models posseeixen

alguns trets en comú, però també d'altres més o menys conflictius i/ o incompatibles, com són la

intensitat de l'eficàcia simbòlica, la sociabilitat i la concepció globalitzadora dels patiments que

caracteritza el model mèdic alternatiu, el qual, per altra banda, es troba fortament influenciat i

determinat per la seva subordinació al model mèdic hegemònic. El tercer model, el model mèdic

d'autoatenció, es considera estructural a totes les societats i suposa el primer nivell d'atenció

universal a les malalties, patiments i malestars. Es refereix a la prevenció, diagnòstic, gestió i

atenció dels processos de salut/ malaltia portat a terme per la pròpia persona o pel seu grup primari,

on no hi actua cap curador professional20. Els trets més destacables són: l'eficàcia pragmàtica, una

concepció basada en l'experiència, la legitimitat grupal que l'acompanya, la seva tendència

sintetitzadora, així com l'assumpció de subordinació respecte dels altres models. El model mèdic

d'autoatenció és l'objecte d'estudi de la investigació, així com la seva articulació amb el model

mèdic hegemònic i la seva consegüent relació d'hegemonia-subalternitat.

Tanmateix, els processos d'autoatenció inclouen l'automedicació, que suposa el diagnòstic, la

selecció, prescripció i administració autònoms del tractament, de la qual l'automedicació amb

fàrmacs o medicaments industrials n'és només una modalitat (Romaní, 1999). La recerca es

focalitza doncs en les pràctiques d'autoatenció i automedicació, en les pràctiques basades en l'ús

autònom de plantes medicinals, i que comprenen, no només la prescripció i administració autònoms

del tractament, sinó també l'elaboració autònoma a partir d'una sèrie de sabers i pràctiques

específics que inclouen la identificació de plantes, el reconeixement del moment idoni de la seva

recol·lecció, el coneixement de les seves propietats terapèutiques, les formes d'assecatge i de

preparació posterior dels remeis, d'administració, dosis i possibles contraindicacions, tot el qual

representa una gran varietat de sabers específics necessaris per al seu desenvolupament.

La proposta teòrica de A. Kleinman amb el seu health care system (Kleinman, 1981), també ha estat

significativa per a la construcció del marc teòric. Els sistemes d'atenció a la salut, vertaders sistemes

culturals, engloben les respostes que donen les societats a la malaltia, tant a nivell d'acció com de

20 O com a mínim sense la intervenció central, directa e intencional de curadors professionals, malgrat aquests poden ser la referència (Menéndez, 2005)

14

significats simbòlics. Inclou els patrons de creences sobre les causes de malaltia, les normes que

governen l'elecció i l'avaluació del tractament, els diversos estatus socialment legitimats, els rols,

les relacions de poder, les institucions, etc., així com les interrelacions que es donen entre les

respostes a la malaltia, els individus experienciant-la i tractant-la i les institucions. Integra els

components de la societat relacionats amb la salut. Al constituir-se com a sistema cultural és també

un sistema simbòlic, que inclou significats, valors i normes de conducta, les quals articulen el

patiment com un idioma cultural, unint l'experiència dels símptomes, els patrons de conducta davant

el patiment, les decisions sobre els tractaments, l'avaluació sobre els resultats terapèutics i la

interrelació entre ells (Kleinman, 1978 cit. en Osorio, 2001). Kleinman divideix els sistemes

d'atenció a la salut en tres sectors: el sector professional, on inclou als terapeutes organitzats

professionalment mitjançant institucions legitimades per l'Estat, que poden ser, segons el context

cultural, no pertanyents a la medicina biomèdica, però sí professionalitzades i legitimades; el sector

popular, el qual refereix al sector no professional ni especialitzat, l'arena de la cultura popular, la

cultura mèdica profana, que inclou diferents nivells: individual, familiar, xarxa social i comunitat; el

sector folk refereix als terapeutes, i per tant, especialistes, no organitzats professionalment i que no

tenen una legitimació de l'Estat. És una barreja de diferents components, on es lliguen elements del

sector popular i el biomèdic. Aquests tres sectors interactuen entre sí ja que els pacients passen

sovint entre ells, en les seves trajectòries d'atenció als patiments.

Kleinman reconeix en el sector popular un caràcter determinant i bàsic en la gestió de les malalties,

així com Menéndez reconeix en el seu model d'autoatenció un caràcter estructural i universal21.

Ambdós propostes teòriques són semblants, malgrat que per l'últim l'autoatenció té un sentit més

ampli, que inclouria també vestimenta, higiene, cura, etc. Kleinman mostra poca atenció al nivell

macrosocial i a les condicions polítiques, econòmiques, socials e històriques, sovint passant de llarg

respecte a les relacions de poder que s'amaguen en la relació metge-pacient, mentre que per

Menéndez les relacions de dominació ideològica són crucials per la definició dels models, els quals

s'articulen entre ells a través de les relacions d'hegemonia i subalternitat. Tant en el cas de Kleinman

com Menéndez hem de prendre els seus models com a construccions metodològiques i no com a

entitats en sí mateixes.

3. Processos assistencials, itineraris terapèutics, pluralisme assistencial i narratives de malaltia

La noció de procés assistencial, desenvolupada per Comelles, la qual es refereix a “l'aplicació de

21 “De fet, la major part dels problemes de salut es resolen en la xarxa social del malalt o assistible. El recurs alscuranders, disposititius sanitaris o altres intervenen en aquelles situacions que desborden la capacitat delsmicrogrups. En realitat, la visibilitat dels sanadors i institucions enfront el recurs de l'autoatenció és mésconseqüència de la seva posició social com a mediadors en processos que no pas de la seva eficàcia mesurada entermes biològics”(Comelles, 2000: 159)

15

criteris de classificació diagnòstica, de processos col·lectius de presa de decisions respecte a

criteris d'intervenció terapèutica o de pràctiques de cura i ús de recursos disponibles” (Comelles,

2000: 157), així com la noció de carrera curativa o trajectòria d'atenció, també denominada itinerari

terapèutic, la qual fa referència a “la seqüència de decisions i estratègies que són instrumentades

pels subjectes per a fer front a un episodi concret de patiment” (Osorio, 2001: 39) -incloent

representacions i pràctiques socials orientades a la curació de la malaltia, institucions i estructures

d'atenció, així com als subjectes que participen- i la noció de pluralisme assistencial, que refereix a

“la utilització per per part de la població d'instàncies assistencials i terapèutiques diferents de les

oficialment reconegudes” (Perdiguero, 2004)22, suposen posar l'eix d'anàlisi en les pràctiques, en els

subjectes d'aquestes pràctiques i en els processos que es desenvolupen, en comptes de posar-lo en

les institucions mèdiques o en l'eix científic-mèdic/ no científic-popular.

El concepte de illness narratives, de Kleinman (Kleinman, 1988), que refereix a les narratives

personals que construeixen els subjectes a partir d'una experiència de malaltia i/ o patiment, amb el

fi d'ordenar la seva experiència de malaltia, donar-li una significació, així com ressaltar els aspectes

més rellevants pels mateixos, ha estat tinguda en compte a l'hora d'analitzar la informació recollida.

4. Medicalització

En realitat, els conceptes vistos fins ara ens serveixen per contextualitzar i entendre millor el que

serà el concepte clau en la base teòrica de la recerca: el procés de medicalització. Per medicalització

entendrem aquí el procés mitjançant el qual la medicina biomèdica, amb un model basat en la

clínica, l'anatomia patològica i en definitiva, en la preeminència de la biologia, esdevé hegemònica,

a partir del segle XIX23. Aquesta s'ha relacionat amb el desenvolupament de l'Estat liberal

(Menéndez, 1983), amb el desenvolupament del capitalisme (Navarro) i amb el desenvolupament

del mode de producció industrial (Illich). La medicalització implica que: molts malestars o

problemes passen a ser conceptualitzats i gestionats a través de la biomedicina, convertint-los així

en malalties (medicalització dels malestars)24; es dóna una apropiació per part de la biomedicina de

certs sabers populars (medicalització dels sabers subalterns), així com una assumpció, per part dels

22 Per altra banda, aquest fenomen no és en absolut nou; diversos estudis han demostrat que és un fenomen vigent al llarg de la història (Perdiguero, 2004)

23 Alguns autors, però, situen abans els seus orígens: així, Foucault, relaciona la medicalització amb el desenvolupament de la medicina social, que es dóna a partir del segle XVIII, i per Comelles, “la medicalización, como proceso de hegemonía, fue inicialmente un hecho local -ciudadano-, que surgió en la Baja Edad Media y se fue configurando con los primeros intentos de políticas públicas de salud en el siglo XVI” (Comelles, 2003:113). Elprocés d'hegemonia de la medicina occidental és un procés lent i progressiu i molt variat segons les especificitats culturals.

24 El procés de medicalització “implica convertir en malaltia tota una sèrie d'episodis vitals que són part dels comportaments de la vida quotidiana dels subjectes, que passen a ser explicats i tractats com a malalties...atesos en gran mesura a través de tècniques i concepcions biomèdiques” (Menéndez, 2005: 46). L'embaràs, el part i la mort en són uns bons exemples.

16

grups subalterns, de part dels paràmetres, definicions i significats de la medicina hegemònica o

biomèdica25; una substitució de teràpies i medicaments populars o remeis per medicaments de

síntesi, els quals s'identifiquen amb la idea d'eficàcia26. Així, la medicalització suposa una

legitimació terapèutica del metge, una marginalització dels sabers profans i una certa sacralització

del medicament, tot el qual dóna lloc a profunds canvis culturals en les maneres d'entendre i

gestionar els processos de salut/malaltia/atenció. En definitiva, tot passa pel tamís de la

biomedicina, de la biologia, que passa a ésser el paradigma des del que explicar el món.

Consegüentment, malalties i malestars s'individualitzen, cercant i trobant la causa de les mateixes

únicament al nivell biològic, deixant de banda -o, com a mínim, en segon terme- factors socials,

culturals, psicològics o econòmics, entre d'altres.

5. Reflexions entorn els conceptes tradicional i popular

Per acabar amb l'anàlisi dels conceptes bàsics emprats en aquesta recerca, sembla necessari

clarificar de què parlem quan ens referim a medicina tradicional i popular. Així, amb la

denominació tradicional i popular em refereixo a les pràctiques terapèutiques d'autoatenció basades

en l'ús de plantes que utilitzaven els entrevistats -gent gran- i/ o el seu entorn -família i veïnat- a la

seva infància i joventut i les quals poden continuar o no practicant-se a l'actualitat, el mitjà de

transmissió de les quals era bàsicament oral -de generació en generació, entre veïns i gent del poble

en general-. Aquestes pràctiques no inclouen altres pràctiques terapèutiques similars, però que són

portades a terme per especialistes professionals (fitoterapeutes, naturòpates o metges).

Per altra banda, malgrat assumir les crítiques fetes al concepte de tradicional i medicina tradicional,

en el sentit de que aquesta classificació tendeix a pensar les pràctiques populars com ahistòriques i

immòbils -desproveïdes de transformacions i canvis, a diferència del món que les envolta-

(Menéndez, 1996), a excloure pràctiques i representacions que no encaixen amb la definició, a

l'establiment de la dicotomia tradicional/ modern -entesa com a realitat i no com a construcció

metodològica- (Aguirre Beltrán, 1987) i a la dificultat d'establir on comença i on acaba, a nivell

històric, el saber tradicional, al treball s'utilitza la categoria tradicional i popular per una qüestió

purament operativa.

En darrer terme, els conceptes analitzats fins ara han estat determinants pel viratge en la aprehensió

de l'objecte d'estudi de la investigació, que passa de ser la medicina tradicional i popular a ser les

pràctiques tradicionals d'autoatenció basades en la utilització d'espècies vegetals com a mitjà

terapèutic. La mirada ja no està posada en un ens abstracte, monolític, estàtic, com s'ha entès la

25 No només dóna lloc a adquisicions de patrons biomèdics per part de la població, sinó també a reinterpretacions i a resistències als mateixos.

26 El paper de la publicitat i de la indústria farmacèutica en el procés de medicalització, gens menyspreable, no ha estat encara analitzat a fons.

17

medicina popular, sinó en unes pràctiques específiques de persones i grups concrets, en les seves

narratives, en els canvis produïts en les mateixes al llarg del temps i en l'articulació entre els

diferents models mèdics, amb una perspectiva relacional.

6. Etnobotànica

Un altre angle d'anàlisi decisiu per aquest treball ha estat la perspectiva teòrica i metodològica de

l'etnobotànica. Segons Barrau (1971, cit. a Parada, 2007), un dels pares fundadors de la disciplina,

l'etnobotànica és una ciència que es situa en la cruïlla entre les ciències naturals (botànica, ecologia,

farmacologia) i les ciències socials (antropologia, etnologia, sociologia, lingüística), i que estudia

les relacions entre espècies vegetals i grups humans: els lligams entre flora, tècniques d'utilització

de recursos vegetals i història social i cultural del territori (Barrau, 1971, cit. a Parada, 2007). Fou

Hashberger (1896) el primer en utilitzar el terme etnobotànica, acotant-la a les societats

“primitives” i la relació amb el seu entorn vegetal. Autors posteriors, com Portères (1961, cit. a

Parada, 2007) i el propi Barrau, ampliaran aquesta definició més enllà de les cultures “primitives”,

incloent dins l'àmbit d'estudi de l'etnobotànica els usos tradicionals de les plantes a les societats

industrialitzades, entesa com la “ciència que estudia l'ús donat a les plantes, silvestres o no, per

part de la cultura tradicional popular, allunyada, per tant, de l'academicisme científics, dintre del

fet coherent que constitueixen l'home, el seu hàbitat i la forma de vida condicionada per aquest”

(González Tejero, 1985, cit. a Blanco i Morales, 1994: 206). Des del punt de vista de l'etnobotànica,

les plantes es poden classificar segons els usos que d'elles en fan els grups humans: comestibles,

farratgeres, medicinals, cerimonials i/ o màgiques, com a material de construcció, vestimenta, eines

i utensilis domèstics, bioenergètiques, ornamentals, etc. La subdisciplina que estudia les relacions

de l'home amb les plantes com a mitjà de guariment a les cultures tradicionals es denomina

etnobotànica farmacèutica, etnobotànica mèdica -sobretot a Llatinoamèrica- (Cotton, 1996) o

senzillament etnobotànica. És precisament aquest l'objecte d'estudi d'aquesta investigació i per tant

l'etnobotànica ha estat una part imprescindible en la construcció del marc teòric de la recerca.

L'obra magna del botànic Font i Quer, El Dioscórides renovado (Font i Quer, 1963), que recull més

de 600 plantes, ha estat una obra de referència importantíssima pel que fa als usos terapèutics

tradicionals de les plantes a la Península Ibèrica i Illes Balears. Ha estat una consulta contínua al

llarg de tota la investigació, per a la comparació i triangulació de la informació, pel recolzament en

la identificació d'espècies vegetals i la cerca de fitonímia local. Així mateix, l'extensa obra d'Antoni

Agelet sobre l'etnobotànica farmacèutica del Pallars (Agelet, 2008) també ho ha estat. Agelet forma

part del grup del laboratori de farmàcia de la UB que va engegar el botànic Joan Vallès i que compta

18

amb les principals aportacions fetes a l'etnobotànica en l'àmbit català27.

La metodologia etnobotànica utilitza mètodes i tècniques d'investigació provinents tant de

l'etnografia com de la botànica. Així, l'obtenció de la informació es sol fer a través d'entrevistes

semiestructurades, i la classificació de la informació amb criteris d'inventari botànic i farmacèutic.

Els mètodes d'obtenció d'informació són majoritàriament qualitatius, però l'anàlisi que se'n fa és

bàsicament quantitativa28. En aquest sentit, malgrat utilitzar criteris de classificació de la informació

referent a espècies vegetals provinents de l'etnobotànica i la botànica i aportar, fins a cert punt, un

anàlisi quantitatiu, el treball no acaba d'encaixar en la disciplina etnobotànica, donat que aporta una

perspectiva d'anàlisi diferent29. L'etnobotànica és una ciència bàsicament descriptiva i no s'interessa

pels processos de canvi, mentre que aquest treball vol aportar una perspectiva històrica i

antropològica que passa per analitzar les articulacions entre els diversos sistemes mèdics i les seves

transformacions. Així, podem dir que la investigació realitzada és interdisciplinària, amb

aportacions teòriques i perspectives pròpies de l'antropologia mèdica i un objecte d'estudi que

coincideix majoritàriament amb el propi de l'etnobotànica.

Resultats

1. Introducció

S'ha obtingut un catàleg etnobotànic- mèdic amb un total de 84 remeis i 57 espècies vegetals

emprades, per un total de 52 malalties i/o malestars tractats (veure síntesi a l'Annex 4). Així mateix,

s'han incorporat les preparacions que inclouen derivats animals (ous, greix de porc, etc.), derivats

vegetals elaborats (trementina, farina, etc.) i d'altres, ja que de fet formen part del repertori de

remeis tradicionals utilitzats. Les malalties i malestars s'han classificat bàsicament segons la seva

pertinença als sistemes del cos humà, seguint per tant una ordenació biomèdica, per tal de facilitar

la localització dels mateixos. S'han recollit preparacions relatives a malalties i/ o malestars

pertanyents a: dermatologia, aparell respiratori, aparell digestiu, sistema circulatori, aparell urinari,

aparell locomotor, otorinolaringologia, sistema immunitari, aparell reproductor, sistema nerviós,

patologies infantils i veterinària. De cada remei tradicional s'ha recollit: la denominació popular i la

denominació biomèdica de la malaltia i/ o malestar tractat, el nom/ s popular/ s i nom científic de

les espècies vegetals emprades, les part/ s de la planta emprades, el tipus de preparació (infusió,

27 Veure Vallés, 200728 L'índex d'etnobotanicitat, el d'etnofitoendemicitat o l'informant consensus factor, en són exemples d'aquest tipus

d'anàlisi. De fet, són aquests anàlisis purament quantitatius els que per alguns autors fan de l'etnobotànica una disciplina científica.

29 En tot cas, no el treball no acaba de complir els cànons de l'etnobotànica actual al nostre país, donat que és una zonageogràfica massa ampla, pocs informants, no hi ha un estudi geològic i geogràfic previ i -de moment- no s'han dipositat les mostres de plantes a un herbari.

19

maceració, emplastre, ús directe, etc.) i la forma d'administració (oral, tòpica, inhalació,

gargarització, etc.), el número d'entrevistats que n'han fet esment, així com el tractament actual que

se'n fa de les mateixes malalties i/ o malestars. Per tal de poder analitzar les possibles

transformacions d'aquestes pràctiques i, per tant, poder valorar l'impacte de la medicalització, s'ha

classificat la vigència actual dels preparats segons la següent gradació:

0. es desconeix el tractament actual

1. el remei es continua utilitzant

2. el remei s'utilitza, però combinat amb medicaments industrials

3. el remei s'utilitza, però combinat amb medicaments industrials i amb consulta a

l'especialista biomèdic: el segon nivell d'atenció intervé en la gestió

4. el remei ha estat substituït per medicaments industrials, però la gestió de la malaltia

continua a nivell d'autoatenció

5. el remei ha estat substituït per medicaments industrials i consulta a l'especialista

biomèdic: el segon nivell d'atenció intervé en la gestió.

Per medicaments industrials entenem els medicaments de síntesi química, així com els medicaments

elaborats a partir de components vegetals, de venda en farmàcies o d'altres establiments

especialitzats. La consulta a l'especialista biomèdic inclou la visita al metge, infermera, urgències,

etc. Per altra banda, el tractament actual es refereix exclusivament al que en fan o en poden fer els

informants i els seus cercles propers, i per tant cap la possibilitat de que, encara que algun remei

consti com a no utilitzat, algú, al que no hem tingut accés, el continui utilitzant. Així mateix, també

existeix la possibilitat de que algun remei consti com a simplement utilitzat, combinat o substituït

per medicaments industrials, però que a la pràctica, segons la gravetat de l'episodi, hi intervingui el

segon nivell d'atenció, és a dir, la visita al metge. Altrament, respecte als tractaments tradicionals,

s'ha trobat alguna ocasió on s'havia acudit al segon nivell d'atenció, ja sigui a l'especialista biomèdic

o bé a un curador popular, però en qualsevol cas la resolució de la malaltia s'havia donat al primer

nivell d'atenció i amb la utilització d'aquests remeis. Consegüentment, malgrat l'intent

d'exhaustivitat d'aquest anàlisi, és evident que l'adscripció d'un tractament a alguna de les categories

esmentades no és inamovible, donat que els processos assistencials són sempre canviants i es troben

modelats per les especificitats de cada episodi en concret. Tot i això, el quadre constitueix una eina

per tal de valorar els canvis ocorreguts els últims 50-70 anys al voltant d'aquestes pràctiques

d'autoatenció utilitzades pels entrevistats, el qual pot ser significatiu a nivell de les zones estudiades

i pel tipus de població analitzada (majors 65 anys) i, en última instància, orientatiu del grau de

profunditat del procés medicalitzador en aquests anys.

20

2. Anàlisi etnobotànica

En referència a la interpretació dels resultats des del punt de vista de l'etnobotànica, les plantes més

esmentades han estat (veure Annex 6) el timó (Thymus vulgaris L.), el té de roca (Jasonia glutinosa

(L.) DC), la cua de cavall (Equisetum arvense L.), l'espernallac (Santolina chamaecyparissus L.),

l'hipèric (Hypericum perforatum L.), el plantatge (Plantago lanceolata L.) i la malva (Malva

sylvestris L.)30. Les que han presentat més diversitat d'usos han estat la cua de cavall (Equisetum

arvense L.), el plantatge (Plantago lanceolata L.), la malva (Malva sylvestris L.) i el timó (Thymus

vulgaris L.). Així mateix són de destacar plantes poc conegudes a nivell profà com “lo curalotodo”

(Sedum telephium L.), el sanet (Globularia alypum L.), el panical (Eryngium campestre L.), l'herba

de la sang (2) (Lithospermum fructicosum L.), l'herba de la diarrea (Prunella vulgaris L.) i plantes

considerades perilloses, com el viscarsí o vesc (Viscum album L.) i els cacauets o digitalis (Digitalis

sp.). A totes aquestes espècies vegetals cal afegir-ne algunes de mengívoles, herbes que es

consumien en èpoques de carestia31 i que alguns entrevistats continuen consumint, malgrat que el

seu ús és molt minoritari entre la gent de la zona: els llitsons (Sonchus oleraceus L.), les roelles

(Papaver rhoeas L.) (fulles) i l'enciamet de ruc o bord (Lactuca virosa L.) es mengen quan són

tendres en forma d'amanida, mentre que els curiells (Silene vulgaris (Moench.) Garcke) es mengen

bullits o en truita32. Les zones de regadiu i muntanya són bastant homogènies respecte a les espècies

vegetals utilitzades, tant a nivell medicinal com comestible, degut a què es dóna molta mobilitat

entre ambdues zones, ja que les espècies que no troben al regadiu van a buscar-les “al secà”. A les

zones d'alta muntanya es troben més diferències en els remeis i plantes utilitzades, el qual concorda

amb les especificitats que trobem a nivell de flora. Pel que fa als tipus de preparacions més

emprades, tant al passat com al present, en destaquen les infusions o aigües33, mentre que les que

més han caigut en desús són els emplastres o pegats34, possiblement degut a que "són més lents, els

pegats; lo altre és més ràpid" (Emília) -referint-se als medicaments industrials-, així com més

incòmoda la forma d'aplicació.

Les malalties/malestars més tractats amb remeis tradicionals han estat les afeccions dèrmiques

diverses (ferides, cops, furóncols, cremades, etc.), els constipats i/ o grip i la tos, i en menor mesura

les relatives a l'aparell digestiu (diarrees, restrenyiment, indigestions), les infantils (cucs intestinals,

constipats i/ o grip, tos), la sang alta (hipertensió) i les pedres al ronyó (litiasi renal).

30 Altres plantes que, en menor mesura, s'han repetit són: l'all (Allium sativum L.), la serverina o herba de la sang (1) (Agrimonia eupatoria L.), l'olivera (Olea europaea L.), la sajolida (Satureja montana L.), la gavernera o roser silvestre (Rosa canina L.), el pi (Pinus sylvestris L.), el fonoll (Foeniculum vulgare Mill.), la camamilla (Matricaria recutica L.) i el llimó o llimona (Citrus medica var. limon L.).

31 Sobretot a la postguerra, anys 40 i 50.32 Tal com els espinacs, dels que els entrevistats afirmen que són absolutament inferiors en sabor i digestibilitat 33 Tal com les anomenen la majoria d'entrevistats34 Anomenats així sobretot pels informants dels Pirineus

21

3. Anàlisi diacrònica i sòcio-cultural

En relació amb l'evolució dels remeis tradicionals analitzats, s'ha pogut observar que, en els últims

50-70 anys, (veure Annex 5) el 48% han estat totalment substituïts pel tractament biomèdic i que,

per tant, es troben en procés de desaparició -els entrevistats els recorden, però ja no els utilitzen-; el

9% es combinen amb la medicina biomèdica, donant-se així una utilització simultània d'ambdues; el

36% es continuen utilitzant, mantenint la seva pervivència malgrat el pas del temps i del 7% es

desconeix el tractament actual. Independentment del tipus de tractament, el 56% continuen resolent-

se mitjançant l'autoatenció i el 15% han passat a resoldre's amb la intervenció del segon nivell

d'atenció. Del 30% restant es desconeix el nivell d'atenció. Així, en l'articulació d'ambdós models hi

ha hagut un canvi cap a una major preponderància dels especialistes biomèdics enfront la gestió

familiar. Tot i així, els tractaments d'autoatenció continuen ben vius, ja siguin amb plantes o

medicaments industrials, donat que aquesta, com hem vist, és estructural a tota societat.

Encara que el percentatge de remeis en perill d'extinció arriba pràcticament al 50%, la xifra de

remeis que perviuen (36% + 10% que es combinen amb la medicina biomèdica) no és gens

menyspreable. Ens els últims 50-70 anys, els processos assistencials han variat cap a una major

intervenció mèdica i una gran presència dels medicaments industrials, però molts dels tractaments

tradicionals d'autoatenció basats en la utilització de plantes medicinals encara perduren. En

conseqüència, la hipòtesi de partida, que suposava que tots o gairebé tots els coneixements i

pràctiques tradicionals i populars envers les herbes remeieres estan desapareixent, no ha resultat

confirmada. Aquesta afirmació, però, s'ha de matisar, atès que una part dels remeis (50% aprox.) sí

que estan sucumbint i la part que perviu, ocupa actualment una posició subalterna.

Els remeis que es continuen utilitzant tracten sobretot malalties lleus o moderades, com les ferides i/

o cops, els constipats i/ o grip, el mal de panxa, la diarrea, els flegmons, les angines, el mal de gola i

fins i tot, les pedres als ronyons.

Encara que la substitució d'algunes pràctiques tradicionals entorn les plantes medicinals per

tècniques i medicaments biomèdics poden tenir a veure amb el criteri d'abatiment de les malalties 35,

no en tot els casos es així. No sempre el motiu d'abandó és la major eficàcia terapèutica, “real” o

percebuda. A vegades, la comoditat, el canvi d'hàbits, un major accés -més barat- als medicaments

industrials o la influència del discurs biomèdic en són els causants principals.

Tanmateix, les pràctiques tradicionals i populars d'autoatenció basades en la utilització de plantes

medicinals han anat perdent remeis, però també se n'han incorporat de nous. Així, per exemple, hi

ha hagut diversos casos en que ha estat difícil establir l'origen d'un remei, perquè l'entrevistat no és

35 Com per exemple el cas de la penicil.lina, del que l'Emília deia que “després va arribar la penicil.lina, que ho curave tot i aquí es va acabar tot”

22

que el recordés de la seva infància-joventut, sinó que li havia explicat un veí fa molts menys anys,

el qual, possiblement, el recordava de la seva infància-joventut, o bé li havia explicat algú altre al

que li havia anat bé. Encara que pot semblar que la frontera entre tradicional i no tradicional es

torna difusa, aquests remeis s'han considerat populars i tradicionals en tant el mode de transmissió

(oral) ho és, així com el mètode d'elaboració, aplicació i adquisició del tractament també ho és

(elaboració autònoma, automedicació i experiència empírica). Per altra banda, també s'hi han anat

afegit noves plantes -o bé “velles” plantes amb noves maneres d'utilitzar-les-, com en el cas de

l'àloe (Aloe barbadensis Mill.), en forma de macerat en alcohol, l'estèvia (Stevia Rebaudiana

Bertoni), la citronela (Cymbopogon schoenanthus Spreng.) o la marihuana (Cannabis sativa L.), en

forma de macerat en oli. De totes elles n'ha parlat algun/a informant.

Tot i que la transmissió intergeneracional sembla haver-se reduït molt36, la transmissió oral entre

persones properes o afins és prou viva. Per altra banda, nous mitjans de transmissió, com la

televisió i internet37, s'han afegit, tal com han explicat el Càndido, l'Anna Mª o la Pepita, els quals

han trobat en aquells noves fonts de coneixement i experimentació. Si bé en la recopilació no s'han

inclòs els remeis d'aquest origen, aquests medis no substitueixen als modes de transmissió oral,

sinó que es sumen i combinen amb els mateixos. En tot cas, els remeis, en tant pertanyen a l'àmbit

de a l'autoatenció i l'automedicació, sempre estan sotmesos a la prova de foc de l'experiència

empírica i l'elaboració autònoma. En definitiva, els sabers i pràctiques populars, es transformen,

canvien: moltes desapareixen, d'altres s'incorporen.

Cal tenir en compte que l'anomenada tercera edat (a la qual pertanyen tots els/les entrevistats/des) és

avui en dia un dels conjunts socials més medicalitzats, tant pel que fa al consum de medicaments

industrials com pel que fa a la seva dependència de les institucions mèdiques, atès que el procés

d'envelliment es considera en sí mateix com una malaltia, i que, per tant, ha de ser tractada i

sotmesa a un seguiment continu. La gent gran s'ha de controlar la tensió, el colesterol, el sucre, etc.,

i les visites al metge o l' infermera formen part de la seva quotidianitat. En general, els/ les

entrevistats/ des pensen que això ha canviat molt respecte de quan eren petits. Al respecte, la

Ramona deia de la seva padrina (àvia) que “no va anar mai al metge aquella dona, mai!”. Alguns/

es informants es vacunen anualment contra la grip, com el Tonet, que afirma que li va prou bé “he

passat un hivern que el constipat no sé el que és” i n'hi ha que ho han provat però que, com el José

“me vacuné una vez y pasé todo el invierno costipado”, que es tracta exclusivament amb l'herba

dels constipats (Achillea millefolium L.) quan nota que “me carraspea la garganta” i així “ya no

36 Algun/ a informant n'ha fet esment sobre això, però s'hauria de fer un estudi específic amb entrevistes als seus fills ifilles per esbrinar el grau de pervivència dels remeis de pares/ mares a fills/ es.

37 Els llibres també han estat des de fa molt temps importants fonts de coneixements profans. El tesoro de los pobres, de 1762, en constitueix un bon exemple.

23

me costipo”. També es dóna sovint el cas de que combinen medicaments industrials, visita al metge

i remeis tradicionals d'autoatenció a base de plantes. Així, la Ramona explicava que quan s'ha

d'anar a prendre la tensió, juntament amb les pastilles que li receptà el metge, uns dies abans es pren

aigua d'herba de la sang (2) (Lithospermum fructicosum L.), olivera (Olea europaea L.) i espinalb

(Crataegus monogyna Jacq.) i que d'aquesta manera després li troben bé. És clar que la biomedicina

és absolutament present, però els tractaments tradicionals d'autoatenció també en són un recurs

vàlid en alguns casos.

Altrament, en ocasions, el recurs a les plantes com a mitjà terapèutic “alternatiu” ha passat a ésser

quelcom especialitzat, desplaçant-se del primer al segon nivell d'atenció, del model mèdic

d'autoatenció al model mèdic alternatiu o sector folk. És el cas de naturòpates i fitoterapeutes, que

utilitzen preparacions fetes a base de plantes medicinals, habitualment més elaborades i complexes

que els remeis casolans. Així, les preparacions gaudeixen d'un major control dels efectes

farmacològics, dosis i posibles contraindicacions38, a la vegada que els profans van perdent accés

als coneixements i a les formes d'elaboració. I encara més, cada cop és més freqüent trobar

preparacions a base de plantes medicinals a les farmàcies, és a dir, al lloc per excel.lència de venta

dels tractaments biomèdics, i per tant, hegemònics39.

Tot i que el procés de medicalització ja es trobava prou avançat fa uns 50-70 anys en les zones

analitzades, i que, tal com expliquen els/les informants, el recurs al metge estava present, donant-se

així una certa articulació entre medicina biomèdica i medicina popular, s'hi acudia molt menys. Al

respecte, per exemple, la Ramona deia que la gent “no hi anave tant com ara. Quan se sentien allò

molt malament, molt malament, allò que dius: -oi, és que ja no pot passar per més-, que no saps lo

que té, o d'allò, anaen al metge. Així com ara dius -ai, fa una miqueta de mal aquí-: al metge. -Ai,

sembla que d'allò-: al metge. -Ai, que m'hai arrefredat-: al metge. No. Llavors per l'arrefredat ens

fèiem aigües d'aquestes, i ja mos passave”, i el Tonet que “de vegades costava d'anar-hi, perquè hi

havia una aprensió … i al mateix temps, també perquè els feien pagar, claro”, o el Josep V., en

referència als medicaments industrials deia que “quan érem petits, no en preníem, de medicaments,

a no ser que fos molt molt greu”. El model mèdic d'autoatenció tenia un pes molt més gran, que ha

anat perdent en favor de la gestió biomèdica.

4. Articulacions entre el model mèdic hegemònic i model mèdic d'autoatenció

Pel que fa a les relacions i articulacions entre model mèdic hegemònic i model mèdic d'autoatenció

basat en la utilització d'espècies vegetals, hi ha una percepció clara per part dels/ les entrevistats/

38 Gràcies sobretot al desenvolupament de la farmacologia, que podem considerar inscrita al model mèdic hegemònic.39 Un altre capítol més en les reapropiacions de la medicina hegemònica (i de la indústria farmacèutica) de part dels

sabers i “gustos” populars?

24

des de que als metges no els hi agradava que la gent es tractés pel seu compte amb plantes, que hi

estaven en contra i que no hi creien, tot el qual deixa entreveure la superioritat i menyspreu amb què

tractaven aquestes pràctiques, el qual coincideix amb el que hem vist a les topografies mèdiques. A

tall d'exemple, l'Emília comentava que “si anaves al metge i feia temps que no anaves i feies un

pegat ja deien -ja hi som, amb els pegats!-. Ui, i s'enfadaven, eh!”, la Ramona que “a los metges no

els va gaire bé que els diguin que es prenen herbes, los metges no ho volen, que et prenguis això,

no els agrade” o el Josep V. explicava un cas d'una senyora que li va dir al metge que s'havia curat

de les pedres al ronyó amb lepidi (Lepidium latifolium L.) i que el metge li va dir “mire, señora, si

me dice que la virgen ha hecho un milagro, vale, pero una planta no”. Aquestes pràctiques

significaven una actuació fora de la seva tutel.la, una posada en dubte de la seva autoritat, de la seva

superioritat en quant a especialistes mèdics. Així, els metges, en general, no només rebutjaven les

pràctiques populars basades en criteris simbòlics o creencials -com les oracions o els rituals

purament simbòlics-, sinó també els usos més empírics de les plantes medicinals, deixant de banda

la seva possible efectivitat.

Per altre costat, els/ les entrevistades pensen que els medicaments industrials majoritàriament

“estan fets de plantes”, amb el que expressen una certa consciència de l'apropiació d'aquests remeis

populars per part de la medicina biomèdica. Tanmateix, alguns informants han parlat molt bé

d'alguns metges que hi han hagut a les seves comarques i pensen que, avui en dia, alguns metges

també en recepten, de plantes.

S'ha d'afegir que, encara que hi ha hagut una representació d'ambdós sexes a les entrevistes, molts

dels/ les entrevistats/des expliquen que eren les dones les que més coneixien i utilitzaven aquests

remeis, així com les que s'ocupaven de la gestió de les malalties a nivell familiar

5. Altres elements de la medicina popular

Tot i que la denominació de medicina popular, com s'ha vist, es troba tenyida de certa ideologia,

continua sent operativa per tal d'incorporar alguns elements significatius que han anat sorgint al fil

de les entrevistes.

Les novenes, pràctica tradicional de prendre les herbes durant nou dies seguits i després descansar,

han aparegut sovint, però no en tots els casos. Sobretot apareixen en casos on és necessària una

depuració, ja sigui de fetge, de ronyó, o bé en casos que la planta pot ser massa forta o perillosa. Sí

que hi ha una consciència clara de que “abans tot es feia en novenes”, però ara potser no tant. Sobre

quins són els motius de la utilització de les novenes, l'Emília el relacionava amb el tres, el número

de la Trinitat, la Lluïsa (grup de dones de Vilanova de la Sal) el relacionava amb el número de

misses que es feien als sants i el Josep V. amb la finalitat d'evitar contraindicacions o efectes no

25

desitjats. Així, malgrat la seva funció pugui ser preventiva, el simbolisme religiós és ben present.

L'existència de persones especialitzades o amb un do especial, a les quals s'acudia en cas de

necessitat ha estat un tema recurrent al llarg de les entrevistes: l'Anna Mª comentava que molts dels

remeis els havia après d'un curandero; la Ramona explicava que "el padrí Miquel curae de gràcia",

mitjançant una oració secreta que s'havia d'aprendre el divendres sant que feia que pogués

"estroncar la sang" (tallar les hemorràgies) només sabent el nom de la persona o animal afectat; la

Pepita que el seu marit “tenia força a les mans” i era capaç de veure i redreçar “els éssers sense

llum”; el Josep que la seva mare "trencave les angines", combinant una tècnica manual amb la

formulació d'una oració. D'aquesta manera, el elements simbòlics es fusionen amb elements

empírics. En relació amb aquesta qüestió, amb molta freqüència els/ les entrevistats/des han parlat

de "tenir fe amb les plantes", tot i referir-se a usos empírics40, el qual denota una concepció unitària

d'eficàcia farmacològica i eficàcia simbòlica. En aquest sentit, algunes persones tenien fe i

utilitzaven alguna planta en especial: al respecte la Ramona deia que "a vegades hi ha algun que

diu... jo tinc fe amb aquesta, jo tinc fe amb aquella altre. I tots tenien fe amb l'herba que tenien,

amb l'herba que amb ells los hi anave bé” i explicava que el seu pare utilitzava “los sarments”

(Vitis vinifera L.), mentre que la seva mare utilitzava la serverina (Agrimonia eupatoria L.). Així

mateix, el paral·lelisme amb el fet religiós també es deixa veure en afirmacions com les de la

Rosita, que comentava que pels de Santa Linya, la cua de cavall (Equisetum arvense L.) "és...uff,

com Déu nostre senyor" i la Ramona, que, en referència a l'espernallac (Santolina

chamaecyparissus L.), deia que la Juanita, la seva veïna "allò ho té com un Déu, pel mal".

A més a més, els rituals i usos purament simbòlics de les plantes s'han deixat veure: així, el Càndido

explicava que "si fas un ramat d'espígol per Sant Agustí, no tindràs mal de cap en tot l'any", i que

per Sant Joan, es feia, amb un roure, el ritual del trencat41. Per altra banda, la Carme comentava que

les plantes i l'aigua, la nit de Sant Joan tenen propietats curatives especials, sobretot per les

malalties relacionades amb la pell.

També s'han de destacar algunes nosologies populars actualment en desús que han aparegut, com

l'àsterit (decaïment, depressió) i les gàstigues (febres persistents), així com l'airada (trobar-se

malament, agafar fred), denominació que encara és viva i per la qual existeix un ritual ple de

simbolisme religiós que la Pepita encara practica amb assiduïtat42.

40 Els quals, això sí, poden anar acompanyats d'elements simbòlics, com de fet passa a tots els sistemes mèdics, inclòs el biomèdic.

41 Obrint el seu tronc en dos parts, fent passar el nen afectat d'hèrnia inguinal pel mig entre les mans de dues persones que havien de dir-se obligatòriament Joan. Si l'arbre es curava de la ferida, el nen també ho feia. Aquest ritual també apareix en Amades, Font i Quer i Kushick

42 Que consisteix bàsicament , tal com va explicar la Pepita, en posar aigua en un plat, afegir-hi tres gotes d'oli, “tallar l'airada” (fer la senyal de la creu), mentre es diu: “si és del dematí, l'esperit Sant i Sant Martí, si és del migdia, l'esperit Sant i la Verge Maria, si és del vespre, l'esperit Sant i Sant Silvestre. Santíssima Trinidad gloriosa, feu la

26

Finalment, són de ressaltar les narratives d'itineraris terapèutics d'anada i tornada de la medicina

biomèdica, que formen part de la memòria col·lectiva, casos de malalties greus que els metges no

van poder curar (per exemple gangrena o la insuficiència renal molt greu) o bé casos que s'havien

d'operar (per exemple laringitis crònica o litiasi renal) i que van ser curades mitjançant remeis

tradicionals a base de plantes. Aquestes narratives es repeteixen i deixen entreveure una certa

resistència a l'hegemonia biomèdica, una especial convicció de que la medicina popular basada en

l'ús de plantes medicinals és millor (i també menys agressiva) que la medicina biomèdica en alguns

casos, malgrat que per un altre costat es sobreentengui que aquest tipus de medicina l'ha superada.

ConclusionsEls sabers i pràctiques populars d'autoatenció relatius a la utilització de plantes medicinals s'han

reduït en els últims 50-70 anys, en favor d'una major hegemonia de la medicina i tractament

biomèdics, i per tant, d'una producció i administració heterònoma, trobant-se en procés de

desaparició quasi la meitat dels remeis recollits. Així doncs, algunes malalties que es gestionaven a

nivell familiar, ara han passat a gestionar-se al segon nivell d'atenció. Tot i així, lluny d'establir que

aquestes pràctiques són un record del passat, es pot afirmar que les mateixes es troben en continu

procés de transformació i re-invenció, extingint-se algunes, però també incorporant-ne nous remeis i

plantes, aprofitant nous mitjans de transmissió, afegint-los als modes de transmissió tradicionals.

Per altra banda, s'ha observat que les pràctiques tradicionals empíriques entorn les herbes remeieres

van de la mà d'altres concepcions i pràctiques populars considerades màgico-simbòliques.

Actualment en major mesura, però també en el passat, els models mèdics hegemònic i el

d'autoatenció no es poden entendre com a ens autònoms, donat que de fet s'articulen en el

desenvolupament dels processos assistencials.

Una segona part de l'estudi vol incloure grups etaris més joves, per tal de poder comparar els

resultats obtinguts amb les pràctiques de les noves generacions.

Aquesta recerca significa en sí mateixa una reinterpretació i revalorització d'aquests remeis, els

quals impliquen un cert grau d'autogestió en àmbits tant decisius com la salut. De fet, la

investigació es pot inscriure dins una tendència més àmplia de recuperació i dignificació d'aquesta

mena de patrimoni a les terres de Lleida (i a d'altres llocs també), exemplificada amb l'associació

Slowfood Terres de Lleida, que va portar a terme un treball de recuperació de varietats de vinya

tradicionals43, la pròpia associació Dolça Revolució o fins i tot la creació del Museu de les

Trementinaires a Tuixent, l'any 1998.

gràcia de tallar l'airada tan aviat com l'aigua del plat sigui tallada i llançada”. Llavors s'ha de llançar l'aigua del plat sense mirar.

43 Projecte anomenat significativament Cultures trobades.

27

Per finalitzar, afegir que s'estan realitzant noves visites als/ les entrevistades per tal d'oferir-los un

petit obsequi (així com per posar el seu abast les entrevistes enregistrades i el mateix treball de fi de

màster) com a mostra d'agraïment, ja que, sense la desinteressada col.laboració d'aquestes persones,

aquest treball no hagués estat possible.

A totes elles, gràcies.

28

Bibliografia

Agelet, Antoni (2008). Plantes medicinals del Pallars. Girona

Aguirre Beltrán et al.(1987): Medicina tradicional y atención primaria. México D.F.: CIESAS.Cuadernos de la casa Chata, 159

Amades, J. (1969). Folklore de Catalunya. Barcelona: Ed. Selecta

Blanco, E.; Morales, R. (1994). “Etnobotánica”. Revista de dialectología y tradiciones populares, nº 49Black, W. (1883). Folk-medicine. A chapter in the history of culture. London: Folk-lore society

Bonnier, G; De Layens, G.(1999). Claves para la determinación de las plantas vasculares.Barcelona: Omega

Comelles, J. M.(2000). “De la ayuda mutua y de la asistencia como categorías antropológicas. Unarevisión conceptual”. Trabajo social y salud, nº 35, pp 151-172

Comelles, J. M.(2003). “Salud y cultura. De la negación al regreso de la cultura en medicina”,Quaderns de l'Institut Català d'Antropologia, nº 19

Cotton, C. M. (1996). Ethnobotany. Principlies and Applications. Chichester: John Wiley and Sons

Font i Quer, P.(1961). Plantas medicinales. El Dioscórides renovado.Barcelona: Labor

Kleinman, A. (1981). Patients and Healers in the Context of Culture.University of California Press

Kleinman, A. (1988). The illness narratives. Suffering, healing and the human condition. Berkeley:Basic Books

Kushick, Ingrid (1995). Medicina popular en España. Madrid: Siglo XXI Eds.

Menéndez, E. L. (1983). Hacia una práctica médica alternativa. Hegemonía y autoatención ensalud. México D.F.: Cuaderno s de la Casa Chata, nº 86

Menéndez, E. L. (1996)."El saber popular como proceso de transformación. Tipos de articulaciónentre la biomedicina y la medicina popular", en González, J. A.; Rodríguez, S. (eds). Creer ycurar: la medicina popular. Granada: Diputación Provincial de Granada, pp. 31- 62

Menéndez, E. L. (2005). “El modelo médico y la salud de los trabajadores”, Salud colectiva, V.1, nº 1

Osorio, Rosa Mª (2001). Entender y atender la enfermedad. Los saberes maternos frente a lospadecimientos infantiles. México D.F.: CIESAS/INAH/INI

Parada, M (2007). “Estudi etnobotànic de l'Alt Empordà”. Tesi doctoral. Facultat de Farmàcia, UB

Perdiguero, E. (2004). “El fenómeno del pluralismo asistencial: una realidad por investigar”,

29

Gaceta sanitaria, V. 18, nº extra 1, pp 140-145

Prats, Ll.; Llopart, D.; Prat, J.(1982). La cultura popular a Catalunya: estudiosos i institucions,1853- 1981. Barcelona: Fundació Serveis Cultura Popular

Prats, Llorenç (1988). El mite de la tradició popular.Barcelona: Eds. 62

Prats, llorenç (1996). La Catalunya rància. Les condicions de vida materials de les classespopulars a la Catalunya de la Restauració segons les topografies mèdiques. Barcelona: Altafulla

Raja, Dolors (1997). “Contribution to the knowledge of the pharmaceutical ethnobotany of LaSegarra region (Catalonia, Iberian Peninsula) “. Journal of Ethnopharmacology, 57, pp 149 – 160

Romaní, Oriol (1999). Las drogas: sueños y razones. Barcelona: Ariel

Vallès, J. (2007). “La recerca etnobotànica a Catalunya. Objectius, mètodes, zones estudiades,resultats i alguns comentaris generals”. RIDEC

30

Annex 1

MARC GEOGRÀFIC

31

Pobles on s'han realitzat entrevistes:

● Àger (Noguera)

● Albesa (Noguera)

● Alcoletge (Segrià)

● Almacelles (Segrià)

● Baussen (Vall d'Aran)

● Cornellana (Alt Urgell)

● Els Torms (Garrigues)

● horta Lleida ((Segrià)

● Vilamajor (Noguera)

● Vilanova de la Sal (Noguera)

1950 1960 1970 1981 1991 2000 20100

50

100

150

200

250

300

350

400

Número de metges i farmacèutics per cada 100.000 habitants a la província de Lleida

Anys 1950- 2010

Nº metges per cada 100.000 habs Nº farmacèutics per cada 100.000 habs

Anys

Annex 2

ESTADÍSTIQUES EVOLUCIÓ METGES I FARMACÈUTICS COL.LEGIATS

Fonts: Anuario estadístico de Espanya i INE. Elaboració pròpia

32

Annex 3

INFORMANTS CLAU

33

Nom Edat Lloc naixement Professió Lloc residènciaCàndido F. 71 Els Torms Pagès Els TormsCarme T. 65 Albesa Pagesa AlbesaEmília Ll. 80 Cornellana Pagesa CornellanaJosep V. 73 Almacelles Sastre AlmacellesPepita 83 Lleida Cuidadora LleidaRamona 88 Lleida Pagesa LleidaTonet de B. 85 Àger Varis ÀgerAnna Maria 66 Alcoletge Varis AlcoletgeRamon 70 Alcoletge Varis AlcoletgeJosé B. 70 Málaga Pastor Vilamajor

Annex 4

SÍNTESI CATÀLEG ETNOBOTÀNIC I MÈDIC

34

MALALTIES I MALESTARS TRACTAMENT AUTOATENCIÓ TRADICIONAL A BASE DE PLANTES : REMEISTRACTAMENT ACTUAL INFS.

Classificació Denominació popular Tipus Nom/s popular/s, nom científic i parts utilitzades F. admin.

Dermatologia

Cara, pell més fina _ Infusió Tòpica 4. Subtituït per meds.inds. sense visita 1

Cops Contusions

Maceració oli Tòpica1. Es continua utilitzant 3

Maceració oli Tòpica 1. Es continua utilitzant 1Emplastre

Tòpica 4. Subtituït per meds.inds. sense visita 1manteca tosino (greix porc)

Cremades Eritemes Ús directe: ratllada Tòpica 1. Es continua utilitzant 1

Duresses, ulls de poll Hiperqueratosi, helomesÚs directe Tòpica

4. i 5. Subtituït amb/sense visita 1

EscaldaduresÚs directe: penjat Tòpica

1. Es continua utilitzant 1

Ferides Lesions dèrmiques

Maceració oli Tòpica1. Es continua utilitzant 1

Infusió Tòpica1. Es continua utilitzant 3

Maceració alcohol Tòpica 4. Subtituït per meds.inds. sense visita 1

Ferides lletges, infectades

DecoccióTòpica 1. Es continua utilitzant 2

Infusió Tòpica1. Es continua utilitzant 2

Furóncols Abscés Ús directe: escalivat Tòpica 4. i 5. Subtituït amb/sense visita 2

Llagues per fora i per dintre Úlceres internes i externesInfusió Tòpica i oral

3. S'utilitza amb meds inds. i visita 1

Penellons Perniosi Ús directe: fregues Tòpica 4. Subtituït per meds.inds. sense visita 1

_Emplastre Tòpica

2. S'utilitza amb meds. inds. 1

Infusió Tòpica 3. S'utilitza amb meds inds. i visita 1Picades d'avispa Picada d'avispa Ús directe: matxacat Tòpica 4. Subtituït per meds.inds. sense visita 1

VerruguesÚs directe Tòpica 0. Es desconeix tractament actual 1Ús directe Tòpica 0. Es desconeix tractament actual 1Ús directe Tòpica 0. Es desconeix tractament actual 1

Equivalència biomèdica

Rosa: (Rosa canina L.): pètalsHerba de Sant Joan, hipèric (Hipericum perforatum L.): planta fresca floridaÀrnica (Arnica montana L.): flors fresquesAlfals (Medicago sativa L.): planta florida +

Ceba (Allium cepa L.): bulbTomata (Solanum lycopersicum L.): fruit sense molsa (mesocarpi)

Excoriacions, lesions superficials pell

Panical (Eryngium campestre L.): branca tendra

Herba de Sant Joan, espernallac (Santolina chamaecyparissus L.): florsHerba de Sant Joan, espernallac (Santolina chamaecyparissus L.): florsLiri blanc (Lilium candidum L.): flors fresques

Lesions dèrmiques amb infecció

Timó (Thymus vulgaris L.): planta sencera (parts aèries) +Noguer (Juglans regia L.): fullesCua de cavall (Equisetum arvense L.): planta sencera (parts aèries)Curalotodo (Sedum telephium L.): fulles fresquesCua de cavall (Equisetum arvense L.): planta sencera (parts aèries)All ( Allium sativum L.): bulb

Per treure cap a fora (infeccions, punxes...)

Verbena (Verbena officinalis L.): fulles fresques

Espernallac (Santolina chamaecyparissus L.): florsPlantatge (Plantago lanceolata L.): fulles fresques

Lesions epitelials hiperqueratòsiques d'origen

víric

Lleterola (Euphorbia helioscopica L.): llet (làtex)Figuera (Ficus carica L.): llet (làtex)Aubergínia (Solanum melongena L.): suc

35

Aparell respiratori

Aparell respiratori (gral)

Infusió

Oral 1. Es continua utilitzant 1

Nas tapat, refredat Congestió nasal, refredatPols Inhalació 0. Es desconeix tractament actual 1Infusió Oral 2. S'utilitza amb meds. inds. 1

Refredat, (en)constipat, grip Refredat, grip

Infusió

Oral 1. Es continua utilitzant 4

InfusióOral 2. S'utilitza amb meds. inds. 1

Infusió

Oral 1. Es continua utilitzant 1

InfusióOral 2. S'utilitza amb meds. inds. 1

InfusióOral 1. Es continua utilitzant 1

mel

Tos Tos

InfusióOral 1. Es continua utilitzant 1

Infusió

Oral 1. Es continua utilitzant 1

Xarop Oral 4. Subtituït per meds.inds. sense visita 1Xarop

Oral 4. Subtituït per meds.inds. sense visita 1conyac + aigua

Patologies Sistema respiratori

Regalèssia (Glycyrrhiza glabra L.): arrelRoella (Papaver rhoeas L.): pètalsTussílago(Tussilago farfara L.): fullesGordolobo (Verbascum thapsus L.): florsMalva (Malva sylvestris L.): florsViola (Viola odorata L.): florsMalví (Althaea officinalis L.): arrelAlfàbrega (Ocimum basilicum L.): fullesHisop (Hyssopus officinalis L.): planta floridaTé de roca (Jasonia glutinosa (L.) DC): planta florida, sola o +Pi (Pinus sylvestris L.): “ flors” +Prímula (Primula veris L.): flors +Llimó (Citrus medica var. limon L.): suc Té de roca (Jasonia glutinosa (L.) DC): planta florida +Gavernera (Rosa canina L.): fruitsTé de roca (Jasonia glutinosa (L.) DC): planta florida +Romer (Rosmarinus officinalis L.): planta sencera (parts aèries) +Eucalipto (Eucaliptus sp.): fulles +Menta (Mentha x piperita): fullesPi (Pinus sylvestris L.): “ flors” +Saüc (Sambucus nigra L.)Herba dels constipats (Achillea millefolium L.): planta florida +Llimó (Citrus medica var. limon L.): suc +

Anís (Pimpinela anisum L.): llavors +Fonoll (Foeniculum vulgare Mill.): llavorsPrímula (Primula veris L.): florsPanical (Eryngium campestre L.): arrelTussílago (Tussilago farfara L.): fullesTé de roca (Jasonia glutinosa (L.) DC): planta florida Roella (Papaver rhoeas L.): pètalsLavanda (Lavandula angustifolia Mill.): florsEnciamet de ruc (Lactuca virosa L.): llavorsLlimó (Citrus medica var. limon L.): suc +

36

Aparell digestiu

Anar de ventre Constipació intestinal Infusió Lavativa 4. Subtituït per meds.inds. sense visita 1Ardor, colagror Acidesa gàstrica Infusió Oral 4. Subtituït per meds.inds. sense visita 1

Cagarrines, diarrea Diarrea InfusióOral

1. Es continua utilitzant 1

Digestiu, mal de panxa Indigestió, dolor abdominal

Infusió

Oral 1. Es continua utilitzant 1Mª Lluïssa (Aloysia citriodora P.): fulles

Infusió Oral 1. Es continua utilitzant 1

Flemons Abscés bucalInfusió

Gargarització 1. Es continua utilitzant 1vinagre +sal

Empatx, per anar de ventreInfusió

Oral4. Subtituït per meds.inds. sense visita 1

Llimpiar fetge Hepatopatologies Infusió Oral 1. Es continua utilitzant 1Mal de queixal Càries, infecció dental Fum Inhalació 5. Subtituït per meds.inds. amb visita 1

Problemes a la bocaInfusió

Gargarització1. Es continua utilitzant 2

Constipat Refredat, gripEmplastre

Tòpica 4. i 5. Subtituït amb/sense visita 1manteca tosino (greix porc)

Cucs de la canalla Paràsits intestinals

Infusió Oral 4. i 5. Subtituït amb/sense visita 1Ús directe: penjat coll Extern 4. i 5. Subtituït amb/sense visita 1Decocció llet Oral 4. i 5. Subtituït amb/sense visita 1Decocció Oral 4. i 5. Subtituït amb/sense visita 1

Purga infantil (empatx)Infusió

Oral 4. i 5. Subtituït amb/sense visita 1

Tos de la canalla Tos infantilInfusió Oral 4. i 5. Subtituït amb/sense visita 1Xarop Oral 1. Es continua utilitzant 1

Malva (Malva sylvestris L.): florsGrama (Cynodon dactylon (L.) Pers.): arrelsHerba de les cagarrines, h. de la diarrea (Prunella vulgaris L.): planta floridaFonoll (Foeniculum vulgare Mill.): llavors +Camamilla (Matricaria recutita L.): flors

Menta (Mentha x piperita): fullesPoniol (Mentha pulegium L.): fullesTimó (Thymus vulgaris L.): planta sencera (parts aèries) +

Indigestió, constipació intestinal Sanet (Globularia alypum L.): fulles

Sàlvia (Salvia officinalis L.): planta sencera (parts aèries)Cacauets (Digitalis sp.): llaors

Càries, gingivitis, infecció dental Timó (Thymus vulgaris L.): planta sencera (parts aèries)

Patologies infantils

Malva (Malva sylvestris L.): flors +

Donzell (Artemisia absinthium L.): planta floridaDonzell (Artemisia absinthium L.): planta floridaAll (Allium sativum L.): bulb Magraner bord (Prunica granatum L.): arrels

Indigestió, constipació intestinal

Sanet (Globularia alypum L.): fulles +Malva (Malva sylvestris L.): flors +Camamilla (Matricaria recutita L.): florsRoella (Papaver rhoeas L.): pètalsNap (Brassica rapa L.): arrel

37

Gangrena GangrenaDecocció

Tòpica 5. Subtituït per meds.inds. amb visita 1

Sang alta, tensió alta Hipertensió

InfusióOral

5. Subtituït per meds.inds. amb visita 2

Infusió

Oral 3. S'utilitza amb meds inds. i visita 1

InfusióOral 5. Subtituït per meds.inds. amb visita 1

Infusió Oral 5. Subtituït per meds.inds. amb visita 1Sang espessa, pessadesa Transtorn circulatori Infusió Oral 4. i 5. Subtituït amb/sense visita 1

Aparell urinari

Infecció d'orina Infecció d'orinaInfusió

Oral 1. Es continua utilitzant 1

“Llimpiar” ronyons

DecoccióOral 1. Es continua utilitzant 1

InfusióOral 0. Es desconeix tractament actual 1

Pedres als ronyons Litiasi renalInfusió Oral 1. Es continua utilitzant 1Infusió

Oral 4. i 5. Subtituït amb/sense visita 1

Angines Amigdalitis Infusió Gargarització 1. Es continua utilitzant 1

Mal de gola Faringitis

Infusió

Gargarització 1. Es continua utilitzant 1

InfusióGargarització 1. Es continua utilitzant 1

mel

Mal de coll (crònic amb sang) Laringits crònicaÚs directe

Mastegar4. i 5. Subtituït amb/sense visita 1

Aparell locomotor

Artrosi, despuració ArtrosiInfusió

Oral 1. Es continua utilitzant 1

Debilitat FatigaInfusió Oral 0. Es desconeix tractament actual 1Maceració alcohol Oral 4. i 5. Subtituït amb/sense visita 1

Dolor Maceració alcoholTòpica

2. S'utilitza amb meds. inds. 1

Sistema circulatori

Timó (Thymus vulgaris L.): planta sencera (parts aèries) +Noguer (Juglans regia L.): fullesHerba de la sang (1), herba Ramona, serverina (Agrimonia eupatoria L.): planta sencera (p. a.)Oliver (Olea europaea L.): fulles +Herba de la sang (2) (Lithospermum fructicosum L.): planta florida +Espinalb (Crataegus monogyna Jacq.): florsOliver (Olea europaea L.): fulles +Carrasquilla (Quercus coccifera L.): ?Panís (Zea mays L.): cabellera (estils) Vinya (Vitis vinifera L.): sarments (branques joves)Timó (Thymus vulgaris L.): planta sencera (parts aèries) +Cua de cavall (Equisetum arvense L.): planta sencera (parts aèries)

Litiasi renal, patologies renals

Boixerola (Arctostaphylos uva-ursi (L.) Spreng.): fulles + Cua de cavall (Equisetum arvense L.): planta sencera (parts aèries)Tomatera (Solanum lycopersicum L.): tronxo (branques tendres) +Llimó (Citrus medica var. limon L.): sucLepidi (Lepidium latifolium L.): fulles fresquesPanís (Zea mays L.): cabellera (estils) +Cireres (Prunus avium L.): maneguets (peduncles) dels fruits

Otorinolaringologia

Plantatge (Plantago lanceolata L.): fullesGavernera (Rosa canina L.): brots tendres +Alfàbrega (Ocimum basilicum L.): fulles +Plantatge (Plantago lanceolata L.): fulles +Timó (Thymus vulgaris L.): planta sencera (parts aèries)Llimó (Citrus medica var. limon L.): suc +

Plantatge (Plantago lanceolata L.): fulles fresquesCua de cavall (Equisetum arvense L.): planta sencera (parts aèries) +Ortiga (Urtica dioica L.)Sajolida (Satureja montana L.): planta sencera (parts aèries)Viscarsí (Viscum album L.): branques

Àlgies d'origen músculo-esquelètic

Herba de Sant Joan, hipèric (Hipericum perforatum L.): planta florida

38

Infecció Infusió

Tòpica i oral1. Es continua utilitzant 6

Fa trempar, afrodisíaca Disfunció erectilInfusió

Oral4. i 5. Subtituït amb/sense visita 1

VeterinàriaExpulsió placenta

InfusióOral

5. Subtituït per meds.inds. amb visita 1

Ronya Escabiosi animal Destil.lació Tòpica 5. Subtituït per meds.inds. amb visita 1

Dermatologia

Cara, pell més fina _ Maceració oli Ou de gallina: tel (membrana testàcia) Tòpica 1. Es continua utilitzant 1Ferides Lesions dèrmiques Pomada Serp blanca (?): greix Tòpica 4. i 5. Subtituït amb/sense visita 1

Furóncols AbscésEmplastre Trementina +

Tòpica 4. i 5. Subtituït amb/sense visita 1aiguarràs

Tocadures als peusÚs directe

Ou de gallina: tel (membrana testàcia) Tòpica4. Subtituït per meds.inds. sense visita 1

Aparell respiratori

Bronquitis BronquitisEmplastre Petroli +

Tòpica 4. i 5. Subtituït amb/sense visita 1vinagre

Pit carregat BronquitisEmplastre Moll de l'ós de pernil +

Tòpica 4. i 5. Subtituït amb/sense visita 1

Pulmonia PneumoniaEmplastre Sola espardenya +

Tòpica 5. Subtituït per meds.inds. amb visita 1

Aparell digestiu Mal de panxa Dolor abdominal comúEmplastre Sagí dolç (greix porc) +

Tòpica 4. Subtituït per meds.inds. sense visita 1vinagre

Mal d'oïda dels nens Otitis infantilÚs directe

Llet humana Òtica5. Subtituït per meds.inds. amb visita 1

Aparell urinari Malalts dels ronyons Patologies renals molt greusMaceració Ou de gallina post del dia +

Oral 5. Subtituït per meds.inds. amb visita 1

Sistema nerviós Àsterit, decaiment Astènia, depressió

Emplastre Farina blat +

Tòpica 4. i 5. Subtituït amb/sense visita 1rovell d'ou +segó (capa externa gra de blat) +sucre +xocolata

Sistema immunitari

Per desinfectar, per fora i per dintre Timó (Thymus vulgaris L.): planta sencera (parts aèries)

Aparell reproductor Sajolida (Satureja montana L.): planta sencera (parts aèries)

Per quedar netes, després del part Malva (Malva sylvestris L.): flors

Ginebre (Juniperus communis L.): soques (branques seques)

REMEIS DERIVATS VEGETALS, ANIMALS I ALTRES

Excoriacions, lesions superficials pell

Col (Brassica oleracea L.): fulles fresques

Oli ginebre (Juniperus communis L.): soques (destil.lació)

Patologies infantils

Llimó (Citrus medica var. limon L.): suc

Annex 5

TRACTAMENT ACTUAL

39

7%

36%

10%

48%

Es continuen utlitzant o han estat substituïts

Desconeix el tractament actualEs continuen utilitzantCombinat amb meds. indust.amb o sense visita metgeSubstituït per meds. indust.amb o sense visita metge

7%

36%

6% 4%

14%12%

21%

Totes les categories

Es desconeix el tractament actualEs continuen utilitzantEs combina amb medicaments indust.Es combina amb medicaments indust. i visita al metgeSubstituït per medicaments indust.Substituït per medicaments indust. i visita al metgeSubstituït per medicaments indust., amb o sense visita al metge

56%15%

29%

1r i 2n nivell d'atenció

1r nivell atenció

Intervenció 2n nivell atenció

Es desconeix el nivell d'atenció

Annex 6

PLANTES MÉS EMPRADES

40

Timó (Thymus vulgaris L.) Té de roca (Jasonia glutinosa DC)

Cua de cavall (Equisetum arvense L.) Espernallac (Santolina chamaecyparissus L.)

Hipèric (Hipericum perforatum L.)

Malva (Malva sylvestris L.)

Plantatge (Plantago lanceolata L.)

Annex 7

PÀGINA WEB (en construcció)

41