Ausias March

POESIA CATALANA

Ausiàs March 1400 - 1459

Joan – Antoni Ferran Sol

Juny del 2011

Poesia catalana Ausiàs March 1400 – 1459


2

Contingut

Ausiàs March (València, 1400 - 1459) ....................................... 9

Axí com cell qui ‘n lo somni ‘s ‘delita… ............................ 28

Pren-me’n així com al patró que en platga… ...................... 31

Alt e amor, d’on gran desig s’engendra… ........................... 34

Així com cell qui desitja vianda… ...................................... 36

Tant he amat, que mon grosser enginy… ............................ 40

Molt he tardat en descobrir ma falta… ................................ 43

‘Sí com rictat no porta béns ab si… .................................... 46

Ja tots mos cants me plau metre ‘n oblit… .......................... 50

Amor se dol com breument yo no muÿr… .......................... 53

‘Sí com hun rey, senyor de tres ciutats… ............................ 56

Quins tan segurs consells vas encercant… .......................... 59

Ja no esper que sia ‘mat… ................................................... 62

Colguen les gents, ab alegria, festes… ................................ 65

Malventurós no deu cerquar Ventura… .............................. 68

Si ‘prés grans mals, un bé ‘m serà guardat… ...................... 71

Junt és lo temps que mon goig és complit… ....................... 75

Si Déu, del cors, la mi’ arma sostrau… ............................... 78

Ffantasiant, Amor a mi descobre… ..................................... 82

Hohiu, hohiu, tots los qui bé amats… ................................. 86



3

Alguns passats donaren-si a mort… .................................... 89

Tant en Amor ma pens’ à consentit… ................................. 92

Callen aquells que d’Amor han parlat… ............................. 95

Lexant a part l’estil dels trobadors… .................................. 98

No sêch lo temps mon pensament inmoble… ................... 101

No ‘m fall recort del temps tan delitós… .......................... 104

Yo crït lo bé, si ‘n algun loch lo sé… ................................ 107

Sobresdolor m’à tolt l’imaginar… ..................................... 111

Lo jorn ha por de perdre sa claror… .................................. 114

‘Sí com lo taur se’n va fuyt pel desert… ........................... 116

Vengut és temps que serà conegut… ................................. 117

Molts hòmens hoig clamar-se de Fortuna…...................... 121

L’ome, pel món, no munta ‘n gran valer… ....................... 124

Sens lo desig de cosa deshonesta… ................................... 127

Tots los desigs escampats en lo món… ............................. 130

Sia cascú per ben hoir attent… .......................................... 133

O Mort, qui est de molts mals medecina… ....................... 136

La mia por d’alguna causa mou… ..................................... 139

Si bé mostrau que mi no avorriu… .................................... 142

Qui no és trist, de mos dictats no cûr… ............................. 145

Cell qui d’altruy reb enug e plaer… .................................. 148



4

Vôlgra ‘sser nat cent anys ho pus atràs….......................... 151

Vós, qui sabeu de la tortra el costum… ............................. 154

Coratge meu, a pendr’ esforç molt tart… .......................... 157

Tot metge pren càrech de consciença… ............................ 160

Los ignorants Amor e sos exemples… .............................. 162

Veles e vents han mos desigs complir… ........................... 168

Bé ‘m maravêll com l’ayre no s’altera… .......................... 172

Ab vós me pot Amor ben esmenar… ................................ 175

A mal estrany és la pena estranya… .................................. 178

‘Sí com aquell qui per sa ‘nfinitat… ................................. 181

Tal só com cell qui penssa que morâ… ............................. 184

Clamar no ‘s deu, qui mal cerqua e troba… ...................... 188

Ab tal dolor com l’esperit s’aranqua… ............................. 191

Qui, sinó foll, demana si m’enyôr… ................................. 194

Per molt amar, ma vida és en dupte… ............................... 197

Ma voluntat, amant-vos se contenta… .............................. 200

Por de pijor a molts fa pendre mort… ............................... 203

‘Sí com l’om rich, que per son fill treballa… .................... 206

‘Sí cô ‘l malalt qu’el metge lo fa cert… ............................ 209

Mes voluntats, en gran part discordants… ........................ 212

O fort Dolor! yo ‘t prêch que mi perdôns… ...................... 215



5

Qui ‘m mostrarà la Fortuna loar… .................................... 218

Qui ‘m tornarà lo temps de ma dolor… ............................. 222

Lo temps és tal, que tot animal brut…............................... 226

No só gosat en demanar mercè… ...................................... 228

Algú no pot haver en si poder… ........................................ 231

Ja, de amor, tèbeu jamés no sia! ........................................ 234

No ‘m pren axí com al petit vaylet… ................................ 237

Clar és e molt, a tots los amadors… .................................. 239

Per què m’és tolt, poder delliberar? ................................... 243

Què m’ha calgut contemplar en Amor… .......................... 247

Paor no ‘m sênt que sobreslaus me vença… ..................... 253

No pens algú que m’allârch en paraules… ........................ 256

Als Fats comân tot quant serà de mi… .............................. 260

Qui és aquell qui en Amor contemple… ........................... 263

On és lo loch on ma penssa repose… ................................ 268

No pot mostrar lo món menys pietat… ............................. 271

No guârt avant ne membre lo passat… .............................. 273

Oh vós, mesquins, qui sots terra jâeu… ............................ 277

Tot laurador és pagat del jornal… ..................................... 280

Així com cell qui es veu prop de la mort… ....................... 281

Quant plau a Déu que la fusta peresqua… ........................ 284



6

‘Sí cô ‘l malalt, qui lonch temps ha que jau… .................. 285

Tant he amat, que vinch en desamar….............................. 286

Lexe la Sort lo seu variat torn… ........................................ 289

Si ‘m demanau lo greu turment que pâs… ........................ 293

Tot entenent amador mi entengua… ................................. 294

Malament viu, qui delit pert de viure… ............................ 310

Cervo ferit no desija la font… ........................................... 314

No ‘s maravell algú, perquè m’enyôr… ............................ 317

En aquell temps, sentí d’Amor delit… .............................. 321

Aquelles mans que jamés perdonaren… ........................... 325

Qui serà aquell, del món superior… .................................. 337

Puys me trôb sol en amor, a mi sembla… ......................... 342

Què val delit, puys no és conegut… .................................. 349

La gran dolor que llengua no pot dir… ............................. 353

Si per null temps creguí ser amador… .............................. 356

Per lo camí de mort é cercat vida… .................................. 360

Aquesta és perdurable dolor .............................................. 364

Entre Amor ssó portat he Fortuna… .................................. 369

Lo viscahí qui ‘s troba ‘n Alemanya… ............................. 381

Qual serà ‘quell que fora si mateix… ................................ 384

Aquell ateny tot quant atényer vol… ................................. 396



7

Qui ne per si ne per Déu virtuts husa…............................. 400

Puys que sens Tu, algú a Tu no ‘basta… ........................... 414

Lo tot és poch, ço per què treballam… .............................. 426

O quant és foll, qui tem lo forçat cas… ............................. 450

No ‘m clam d’algú qu’en mon mal haja colpa… .............. 455

Dona, si us am, no ‘m ‘graescau amor… .......................... 461

‘Là só atès, d’on só volgut fugir… .................................... 464

Axí com cell qui ‘s parteix de sa terra… ........................... 467

Cobrir no pusch la dolor qui ‘m turmenta… ..................... 470

La vida ‘s breu e l’art se mostra longa… ........................... 489

Retinga’m Déu en mon trist pensament… ........................ 501

Puix me penït, senyal és cert que baste… ......................... 506

Cert és de mi, que no me’n cal fer compte… .................... 512

Lo cinquèn peu del moltó ab gran cura… ......................... 519

No cal dubtar que sens ulls pot hom veure… .................... 530

Maleyt lo jorn qu’em fôn donada vida… .......................... 535

Si ‘n algun temps me clamí sens rahó… ........................... 540

Molt me ‘par bo que pêns de l’altre món… ....................... 547

Tots los delits del cors he ja perduts… .............................. 552

Mon bon senyor, puix que parlar en prosa… .................... 555

Mentre d’Amor sentí sa passió… ...................................... 559



8

A Déu siau, vós, mon delit… ............................................ 563

A mi acorda un dictat… ..................................................... 579

A. March i Joan Moreno (segle XV) ...................................... 604

Demanda a Joan Moreno ................................................... 605

A. March i Tecla Borja (1434? - 1459)................................... 610

Demanda feta per mossèn March a la senyora na Tecla, neboda del Pare Sant .......................................................... 612

Bernat Fenollar (1438 – 1516), A. March i Roderic Dies (segle XV) ......................................................................................... 614

Per mitigar l’enuig gran de l’estiu… ................................. 615



9

Ausiàs March (València, 1400 - 1459) Fou fill de Pere March, cavaller. La seva mare, Elionor Ripoll, era la segona muller de Pere. El matrimoni és celebrà a València el 2 de setembre del 1379. Ausiàs fou el primogènit de la pare-lla. Com a fill tingut avançada la maduresa, a les portes de la senectut (cap als 60 anys), fou l’ull dret del seu pare, i heretà el lloc de Beniarjó (on havia nascut el 1397, pocs dies després que els seus pares deixessin Barcelona per anar a viure-hi)1, a més d’altres béns, cosa que el convertí, fins que amb la seva mort s’extingí, en cap de la branca valenciana de la família.

Tingué una germana més petita, Peirona, sorda profunda, que el va sobreviure de molt, i alguns germanastres, fills d’un matri-moni anterior del seu pare, dels quals en visqueren quatre, i un cinquè morí albat. En ser fill d’un home d’edat, quedà sense pare en l’adolescència, als 13 anys.

Els March eren una família noble i rica, d’origen català; Pere March, el pare del poeta, heretà les possessions familiars valen-cianes, mentre que Jaume, el seu oncle, heretà les catalanes. Tant el pare com l’oncle Jaume conrearen la poesia, si bé amb molta menys dedicació que Ausiàs. De família culta, doncs, Au-

1 També hi ha qui situa el naixement a la ciutat de València, o a Gandia; i pel què fa a l’any, en el 1397.



10

siàs tingué accés a la cultura del seu temps, com es demostra al llarg de la seva obra, si bé no es pot dir que faci exhibicions exagerades d’erudició, com algun altre coetani.

El seu primer acte oficial com a donzell2 fou la participació, als quinze anys, en les Corts del 1415, en les quals es va jurar com a successor de la corona a Alfons el Magnànim, III de València i IV de Barcelona, fill de Ferran d’Antequera (Ferran I)3 i Elionor d’Alburquerque.

Com el pare i l’oncle, però, fou cavaller4 –avui en diríem mili-tar- i com a tal participà en les campanyes de Sardenya, Còrsega i Tunis. A Sardenya i Còrsega, cap a on partí després de fer tes-tament a favor de la seva mare, estigué en campanya entre 1420 i 1421. Hi tingué com a companys d’armes, entre altres, els poe-tes Jordi de Sant Jordi, valencià com ell, el vigatà Andreu Fe-brer, un fill de Bernat Metge i el pare i els germans de Johanot Martorell. De retorn, i com a recompensa pels seus fets d’armes i per la seva habilitat en la caça, Alfons el Magnànim el nomenà el seu falconer major al regne de València, l’any 1425. Aquell mateix any, assolida la majoria d’edat legal de l’època –els vint-i-cinc anys- la seva mare, tutora i curadora, li féu lliurament de la possessió efectiva de l’herència, tal com marcaven les regula-cions jurídiques de llavors. Fou senyor dels llocs de Beniarjó5,

2 Títol que rep tot fill de cavaller, mentre no és cavaller també. 3 El sucessor de Martí l’Humà, designat pel Compromís de Casp del 1412. 4 Fou adobat cavaller l’any 1419. 5 Actualment, municipi de l’horta de Gandia, a la comarca de la Safor.



11

Pardines6 i Vernissa7. El 1428, acabada la seva activitat com a falconer a les instal·lacions de l’albufera de València –on ensi-nistrava falcons, cavalls i gossos de caça per al rei- va fixar la residència a la seva casa del carrer Major, a Gandia, capital de la Safor.

La seva mare va morir l’any següent, 1429, amb la qual cosa ell esdevingué el tutor i curador de la seva germana Peirona. March es va dedicar la resta de la seva vida a administrar el seu patri-moni i a escriure poesia.

La mare d’una tal Elionor Alonso, de Gandia, el va dur als tri-bunals el 1427, però li van sobreseure la demanda8. Per aquella època, també, fou considerat sospitós de pederàstia, quan un edicte de Maria de Castella9 ordenà al batlle10 de València que un noiet de dotze anys que havia anat a viure amb ell, tornés a casa dels seus pares.

6 No es tracta, per descomptat, del municipi del Ripollès; el topònim deriva del mot parietinae i suggereix les ruïnes d’un castell o cosa similar. Sembla probable que fos un lloc proper a Gandia, amb el topònim avui perdut. 7 El Vernissa és un afluent del riu Serpis, que travessa el lloc de Beniarjó, entre d’altres, i porta aigües de la Vall d’Albaida a la Safor; s’uneixen prop de Gandia. Com a nom de lloc potser ja no es deu conservar. 8 No he trobat més informació sobre aquest assumpte, però el fet que la part agent fos la mare de la noia podria deure’s a què la demanda fos, hipotètica-ment, per un presumpte trencament de promesa matrimonial. 9 Filla d’Enric III de Castella i d’Isabel de Lancaster, i muller del Magnànim; actuà de regent en les absències d’aquest. 10 El batlle era el funcionari que vetllava pels interessos de la Corona en una població, i té molt poc a veure amb els actuals alcaldes i alcaldesses, que llavors encara no rebien aquest nom, d’origen àrab.



12

L’any 1437 es van atorgar capítols matrimonials entre Ausiàs March i Isabel Martorell, filla i germana dels seus companys d’armes. Però March no va voler celebrar el casament fins a rebre, com li pertocava, el dot de la núvia11 compromès a les capitulacions matrimonials, de mans del cap de la família Mar-torell, Galceran, germà de la núvia. Fins el 1439 no es celebraria el casament, quan Johanot Martorell, l’autor del «Tirant lo blan-ch» i també germà de la núvia, va cedir les seves possessions com a garantia del dot. La mort d’Isabel, el setembre del mateix any, va fer que el matrimoni durés pocs mesos.

L’any 1443, el príncep Carles de Viana, nou duc de Gandia, li atorgà les jurisdiccions civil i criminal dels tres llocs dels quals ja era senyor. Sembla que volgué assenyalar així, el final de les males relacions del poeta amb l’anterior duc. El mateix any, es casà en segones noces amb Joana Escorna, de la petita noblesa valenciana. El matrimoni va requerir dispensa papal, perquè tenien algun grau de consanguinitat. Un any més tard, vengué tots els béns que foren d’Isabel i es traslladà amb Joana a viure a la capital del Túria.

El matrimoni March, així com altres coneguts escriptors (Jaume Roig, Joan Roís de Corella…), van donar diners per a les obres del monestir de la Trinitat, de València, el qual fou convertit en

11 El dot és el conjunt de béns que la família de la núvia, pels capítols matri-monials, es comprometia a lliurar al nuvi, en concepte d’aportació a la socie-tat econòmica matrimonial que es constituiria mitjançant el casament. És a dir, que el marit, com a cap de casa, n’era l’administrador; però no els podia vendre sense permís, perquè la propietària dels béns seguia sent la muller.



13

convent de clarisses, sota els auspicis de la regent, Maria de Castella. L’escriptora Isabel de Villena, filla natural d’un Tras-tàmara, en fou abadessa.

El 1451, Carles de Viana, persona culta i amant de les lletres, el nomenà procurador, per a què recaptés les rendes ducals de la casa de Gandia.

Joana morí l’any 1454; la seva mort li va inspirar alguns poe-mes, com «Aquelles mans, que jamés perdonaren…»12. March no va tenir descendència legítima de cap de les dues esposes, però va deixar cinc bastards (anomenats Joan, Felip, Pere, Joana i Francesc), quatre que el sobrevisqueren i el cinquè mort abans que ell13.

Testà a València el 29 d’octubre del 1458, encara que el cassà14 el 4 de novembre seguent, amb un de nou; encara hi afegí un codicil el 3 de marc de 1459, ja in artículo mortis, puix va morir el mateix dia. Instituí hereu a Jofre de Blanes, nebot de Joana Escorna, però els March catalans impugnaren el testament i aconseguiren la reversió al seu favor de la propietat dels llocs de Beniarjó i Pardines, al·legant un millor dret successori, com a familiars consanguinis.

Ausiàs és un nom poc corrent. Segons el santoral catòlic, la seva festa es el dia 4 de juliol; es tracta del profeta menor Osees, fill

12 Les de la Mort, que no perdona ningú. 13 A la vida real, els amors del poeta no van ser tan mancats de correspondèn-cia com els seus versos ens podrien fer pensar, doncs. 14 És a dir, anul· là mitjançant l’atrogament d’un de nou.



14

de Bereí (al temps d'Ozies, de Joatam, d'Acaz i d'Ezequies, reis de Judà, i al temps de Jeroboam, fill de Joàs, rei d'Israel)15. No obstant, hi ha més gent amb aquest nom, a la Bíblia, cosa que pot provocar confusions, si algú busca sense anar a fons. Els homònims són dos: un Osees, fill de Nun, a qui Moisés va fer cabdill i li donà el nom de Josuè16 (pel qual és més conegut), i un altre: Osees, fill d'Elà, el qual va tramar una conspiració con-tra Faqué, fill de Romelies, el va matar, i regnà en lloc seu17.

L’evolució fonètica d’Osees a Osïes i la equivalència de la «o» inicial amb «au» -força corrent al català (aucell/ocell, per exem-ple), s’expliquen amb relativa facilitat; el trasllat de la vocal tònica, d’Ausïes (o també Àusies, com dèiem fa anys) a Ausiàs, ja se m’escapa.

Es coneixen 129 poemes seus (uns 10.000 versos), dels quals molt aviat se’n feren traduccions al castellà (l’edició bilingüe de Baltasar de Romaní, València, 1539)18. A la portada de l’edició, Romaní –que també era valencià- descriu a March (Osias Mar-co)19 com a caballero valenciano de nación catalana,20 amb

15 Vegeu el llibre d’Osees. 16 Nombres 13, 16. 17 Reis II 15, 30. 18 Vegeu: http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/p290/01316186455137163200024/ima0002.htm 19 A l’època era costum traduir el nom i cognom de les persones, també; un exemple: l’alemany Wolf von Stein, el primer impressor que hi hagué a la ciutat de València, firmava els peus d’impremta Lupum de Rocha o Llop de Roca.



15

gran indigestió retroactiva de la blaverada, que només accepten la nació espanyola, com diuen a l’himne: «Per ofrenar noves glòries a Espanya…»

També fou traduït al llatí, en una altra edició bilingüe, feta per un altre valencià, Vicent Mariner: «Opera facundissimi et ele-gantissimi poetae valentini et strenui equitis Ausiae Marchi, ex vernacula lingua prisca valentina in latinam versa», 1633. Amb els anys, ha estat traduït a molts altres idiomes, a més del caste-llà i el llatí: l’alemany, l’anglès, el francès, l’hongarès, l’italià, el neerlandès, el rus, el txec i, fins i tot, l’esperanto.

March escriu en la llengua quotidiana de la València del seu temps, amb els seus propis modismes, que perduren: desinències en –ea, per exemple, o formes com ara dabans =abans, huÿ21 =avui. També usa nombrosos mots, llavors d’ús corrent, que avui aquí es consideren arcaismes –toldre =prendre, tost =aviat, pec =neci, cell/-a =aquell/-a, cors =cos o arma =ànima (alguns sobreviuen a les Illes, com ara talent =desig). Crea algun neolo-gisme, com empecadar =posar en pecat (l’ànima) i també utilit-za algun probable barbarisme, com ara «veus» (veces), en comp-tes de les formes que avui considerem genuïnes: «voltes» o «ve-gades».

20 La portada diu, literalment: Las obras del famosíssimo philósofo y poeta mossén Osias Marco, cavallero Vale(n)ciano de nación Catalán, traduzidas por don Baltasar de Romaní y divididas en quatro Canticas a saber: Cantica de Amor, Cantica Moral, Cantica de Muerte y Cantica Spiritual. Derigidas al excelentíssimo señor el duque de Calabria. Anno MDXXXIX. 21 Actualment «ui», amb la vocal tònica canviada.



16

El seu valencià no té res a veure, lingüísticament, amb aquest patois que és el “blavero”, artifici espuri d’ús oficial en l’actualitat, i que no és més que el trist resultat de passar per la piconadora de la ignorància la llengua odiada, procurant acostar-la a l’espanyol fins a límits de frenopatia desnonada.

Tot i tenir lligams evidents amb la poesia del trobadors, l’obra de March ja no té quasi cap provençalisme, a diferencia de la del seus pare i oncle, que encara en fan servir un cert nombre. L’ús de l’idioma corrent en la seva societat, la forma en què parla dels seus propis sentiments, confereixen una gran sinceritat als seus poemes. En bona part de la seva obra, com el trobadors, oculta amb un senhal (sobrenom) a les endreces, la dama a qui es dirigeix: «Plena de seny»22 o bé «Llir entre cards»23, en múl-tiples ocasions; «Mon derrer bé» o «Bella ab bon seny» en algu-na.

Teresa d’Híxar, una dama aragonesa, vídua de Pedro Ximénez de Urrea i de Heredia, molt ben acceptada a la Cort reial24, sem-bla que és qui el poeta amaga sota el senhal «Lir entre carts», encara que potser no en totes les ocasions. Fa tot l’efecte que el poeta degué veure en aquesta dama, vídua amb un fill petit, que no es torna a casar i té cura, ella sola, del fill i del patrimoni fa-miliar, un alter ego de la seva mare, que va fer el mateix amb ell 22 Tot un elogi, venint d’algú que menysprearà tant el gènere femení. 23 Referència al segon verset de Càntic dels Càntics, capítol 2: sicut lilium inter spinas, sic amica mea inter filias. 24 El seu marit havia estat dels íntims de Ferran I d’Antequera i, després, del rei Alfons. A més, era germana de Joan d’Hixar, coper de Ferran I i després majordom d’Alfons IV.



17

i la seva germana Peirona. Li mostra admiració i enamorament, si bé n’exclou tota mena de carnalitat:

Passar puch, donchs, sens honestat offendre, mostrant virtut, com res no cast no vull; si bé ‘l desig no casta penssa ‘cull, no ‘m trôp en punt que res pêns de vós pendre; (De « Tots los desigs escampats en lo món…, III; Pagès XXXIV)

Aquest amor blanc, però, no exclou l’admiració pel físic de l’estimada, fins al punt d’idolatria:

Dona, tal sou que per vós me vull tolrre tots los delits qu’el món als jóvens dóna; a vostr’ amor lo meu cor s’abandona, lo vostre cors per deessa vull colrre; e si d’açò vês Déu comet offensa, yo me’n confês, a penedir no baste: la gran sabor del penident no taste; la vostra, pêns, ser de verins deffensa. (O Mort, qui est de molts mals medecina…, IV; Pa-gès XXXVI)

O, encara:

A vós adôr, si no me’n repreneu; dexau a mi càrrech de consciença:



18

en tan estrem és ma gran benvolença, que vos confês per un terrenal déu. (La mia por d’alguna causa mou…, V; Pagès XXX-VII)

Els freudians hi veurien, segurament, un complex d’Èdip no resolt, projectat en un alter ego matern en una forma ambiva-lent, encara parcialment continguda, sexualment, que el porta a tenir present el cos de l’estimada, però sense gosar arribar al contacte carnal.

Es miri com es miri, en una època en la qual es considerava a la dona un ésser que havia de ser permanentment tutelat per un home –primer el pare, després el marit, un germà o un oncle- la mare que s’atrevia a ser cap de casa (senyora i majora, en la terminologia d’aquells temps) d’una família monoparental, ha-via de despertar admiració. Avui encara, la situació exigeix un gran coratge…

Després, March cantarà amors correspostos o, com a mínim ac-ceptats per l’estimada. Així, a «‘Sí com aquell qui per sa ‘nfini-tat» (Pagès L), ja diu «…vostre ‘sperit és aquell qui ‘m conquis-ta, / e com de mi no us mostrau desaltar.»

No sempre expressa amor, March, en relació a les dones. També va escriure maldits, cansós en les quals el trobador abomina d’una dama. N’hi ha un, especialment demolidor, adreçat a Na Monbohí (Pagès, XLII); pel què diu, per unes banyes que li va



19

posar amb un mercader de roba anomenat Joan. Però en va fer més, com ara «Bé ‘m maravêll com l’ayre no s’altera…» (Pagès XLVII), en el qual maldiu per igual la dama i l’amor foll (insen-sat).

March també parla de la mort, especialment de l’acceptació de la mort com a sortida d’un conflicte vital insuportable. Sense fer apologia del suïcidi, com a combatent que arrisca la vida en l’exercici de les armes, el poeta en relativitza la pérdua. No sols morir de ferida corporal per salvar l’honor: és a dir, per mantenir la fidelitat política, sinó també morir de pena amorosa, per man-tenir desesperadament la fidelitat a l’estimada, quan no és cor-respost. Queda ben recollida la seva opinió en aquestes dues cobles on diu:

Por de pijor a molts fa pendre mort per esquivar mal esdevenidor; si bé la mort ressembla cas pijor, cell qui la pren la té per bona sort, e de açò, Cató mostrà camí e li mès nom «hús de la libertat», car de tot àls pot hom esser forçat sinó ‘n morir, qu’és en lo franch juhí. (Por de pijor a molts fa pendre mort…, I; Pagès LVII) ../.. En dupte ‘stich; la mia mà tremola, que no consent que mate mi matex,



20

e d’altra part, mort certa no ‘m jaqueix; yo ‘m desespêr de ma ‘sperança sola. (‘Sí cô ‘l malalt qu’el metge lo fa cert…, II; Pagès LIX)

Més endavant, March es mostrarà desenganyat de l’amor –de l’enamorament, caldria dir- i poc disposat a seguir-hi caient:

…/… Ja no farà mon sentiment dormir qu’en lo començ ignôr sa mala fi; tals fets Amor sol aportar ab ssi que tots sos béns en dol han convertir. (En aquell temps, sentí d’Amor delit…, I; Pagès XCII)

En relació a la mutació en la llengua i l’abandonament dels pro-vençalismes, un fenomen semblant passa amb l’oncle i els tres nebots Masdovelles, membres d’una noble família de l’Arboç: mentre l’oncle, Guillem de Masdovelles, escriu en un pseudo provençal ple de catalanismes, el seu nebot Joan Berenguer, el més prolífic de tots quatre, escriu plenament en català; tan és així, que arriba a traduir un poema de l’oncle: «Lo temps pre-sens de guaya primavera». Títol de la traducció: «Lo temps pre-sent de bella primavera».

A la obra primerenca de March, com en els trobadors, el seu és un amor no correspost, que causa dolor i sofriment, que fa desit-



21

jar la mort… També es lamenta sovint d’Amor –com a personi-ficació divina del sentiment, o recrimina al boig Amor (foll’ Amor) els mals que li ha causat.

Més tard, anant d’extrem a extrem, donarà mostres d’una extre-ma misoginia. La complaença en els mals d’amor, en el dolor per no ser correspost, es torna més que retret: serà un cruel menyspreu pel gènere femení, globalment considerat, fins al punt de veure les dones com a objectes sexuals intercanviables, estúpid mitjà de reproducció de l’espècie, que no té altra justifi-cació per a existir. A manca de dona complaent, tampoc es des-esperarà; sempre li quedarà el recurs a la prostitució. Al terrible poema 71, diu:

IX Qui en amor és ben apercebut, sab que jamés dona tênch voler ferm25: cor deshonest y enteniment enferm los toll Amor e no l’àn percebut. Com res del món sens honestat no dûr, e ‘delitar sens entendr’ om no pot, e dones han poqua part de tal dot, Amor no pot en elles fer atur. …/… IX ‘Graêsch a Déu, faent-me tant de bé, que mon voler no ‘s ‘dellita ‘n llur cor,

25 La donna è mobile…



22

hoc en lo cors, e no ‘m dupte qu’en plôr, car per son preu yo só cert què n’hauré. Lur cap no val, perquè no ÿ ha cervell, tot l’àls és bo, segons a què serveix: linatge d’om, mijançant elles, creix; lur esser fôn per aumentar aquell. (De «Què m’ha calgut contemplar en Amor…»; Pa-gès LXXI)

Després, acabarà abominant de la seva actitud obsedida per l’amor gentil, encara que també dedicarà algun poema a enva-nir-se dels seus fets d’amor o, ben al contrari, a lamentar-se d’haver estimat.

Però, en quedar vidu, en dedicarà diversos a plorar la pèrdua, irreparable ja per a ell, de la seva estimada (es diu que la de Joa-na Escorna), a la qual mostra estimar d’una altra manera, la de la maduresa, més com a companya en la vida («la pèrdua del con-versar», lamenta):

I Aquelles mans26 que jamés perdonaren han ja romput lo fil tenint la vida de vós, qui sou de aquest món exida, segons los Fats en secret ordenaren. Tot quant yo veig e sênt, dolor me torna, dant-me recort de vós, qui tant amava. En ma dolor, si prim e bé ‘s cercava, se trobara que delit s’ï contorna;

26 Les de la Mort.



23

donchs, durarà, puys té qui la sostinga, car, sens delit, dolor crey no ‘s retinga. …/… XII De pietat, de sa mort ve qu’em dolga, e só forçat que mon mal haj’ a plànyer; tant he perdut, que bé no ‘m pot atànyer, Ffortuna ja no té què pus me tolga. Quant ymagïn les voluntats hunides y ell converssar, separats per a sempre, penssar no pusch ma dolor haja tempre, mes passions no trôb gens aflaquides; e si per temps elles passar havien, vengut és temps que començar devien. …/… XVI …/… Tot quant Amor e Por me pôgren noure, ffiní lo jorn que li vïu los ulls cloure. …/… XVIII …/… Als que la Mort toll la muller aymia, sabran jutjar part de la dolor mia. (Aquelles mans que jamés perdonaren…; Pagès XCII)



24

Ja vell, mostrarà desitg d’allunyar-se del món i refugiar-se en la religió: la Mare de Déu, l’Esperit Sant, etc. El poema que se-gueix al furibund 71, «Paor no ‘m sênt que sobreslaus me ven-ça…» (Pagès LXXII), canta la figura de Jesucrist.

La seva visió de la societat, de la gent i de la moral social, es va tornant amarga, desesperada. Diu al poema 77:

No pot mostrar lo món menys pietat com en present desobre mi ‘pareix: tot’ amor fall, sinó a ssi mateix; d’enveja és tot lo món conquistat. Hom sens affany no vol fer algun bé: com lo farà contra ssi, ab gran cost? Cascun cor d’om yo veig pus dur que post; algú no ‘s dol, si altre null mal té.

(No pot mostrar lo món menys pietat…, I; Pagès LXXVII)

I al 106:

Uns delits ssón dels altres homeyés: la carn no vol treball, fam ne coltell, e pels dinés, axí jove com vell se dóna mort e pert tots sos plaers; e la honor ab lo diner debat, no pas tots temps, ans al diner segueix; en camps ssembrats de diners, honor creix. Tals són los déus qu’el món ha celebrat.



25

(Lo tot és poch, ço per què treballam…, V; Pagès CVI)

No obstant, no es pot dir que senil, però a les portes de la senec-tud, encara es tornarà a enamorar –sense esperar ser correspost, ja- d’una dama que amaga sota el senhal «Mon derrer bé»:

Mon derrer bé, ja eren castigats los meus volers a jamés don’ amar. Per vos amar, yo ‘ls vull licenciar; si no us n’àn grat, ajau-los per ingrats. (Dona, si us am, no ‘m ‘graescau amor…, Tornada; Pagès CIX)

Aquest mateix «Mon derrer bé», ja l’havia usat a «Cervo ferit no desija la font…» (Pagès LXXXIX), abans de cantar la pèrdua de l’esposa, si fem cas de la cronologia de Pagès. En tot cas, es tracta d’un enamorament nascut quan ja no creia poder-ne tenir cap més.

També va esciure amb finalitats diferents i diverses: a cantar el valor en la lluita, com ara «Vengut és temps que serà cone-gut…» (Pagès XXX), a exposar altres consideracions morals o filosòfiques, o el parell de poemes que va dedicar a demanar al



26

rei que li regalés un falcó pelegrí ensinistrat, anomenat Asuar, per poder anar a caçar i no avorrir-se27.

Una de les coses més remarcables de March, és la gran força i l’abundància de les seves imatges poètiques. Nombrosos versos comencen «‘Si com…» o « ‘Si cô ‘l…» (Així com… / Així com el…), per establir un terme de comparació al sentiment que vol expressar. Aquesta abundància de comparcions amb fets quoti-dians del seu temps, indica clarament quin gran observador fou el poeta. Les cites podrien ser multitudinàries, però només n’esmentaré una, on exemplifica com els mals d’amor d’altri no serveixen de lliçó:

¡O amadors, recôrt-vos lo que fôn de tots aquells qui primer són passats, los degradats casos d’amor estats y els mals tan grans qu’en gestes escrits són! Ressemblant és a fort pluja d’estiu, portant remor de trons, mostrant relamps, y en poch espay los grans barranchs e camps aygua no han, que trameten al riu. (Què m’ha calgut contemplar en Amor…, VII; Pa-gès LXXI)

Algunes de les edicions bilingues de l’obra de March, agrupen els seus poemes en quatre categories: càntics d’amor, càntics morals, càntics de mort i càntics espirituals. Aquí he seguit la

27 «Tots los delits del cors he ja perduts…» (Pagès CXXIIa) i «Mon bon senyor, puix que parlar en prosa…» (Pagès CXXIIb).



27

numeració dels poemes, suposadament cronològica, que va es-tablir en la seva tesi doctoral sobre l’obra de March (1912-14), el filòleg rossellonès Amadeu Pagès (Estagell, 1865 – Le Grand Pressigny, 1952), generalment conegut pel seu nom francès: Amédée Pagès. No obstant, faig excepció de les compartides –les demandes a Joan Moreno i Tecla Borja i la tensó amb Feno-llar i Dieç- les quals situo al final, com és costum en aquesta col·lecció.

March escriu la majoria de la seva obra en forma de «cançó», poema format per diverses cobles (octets decasíl·labs) que rimen en ABBACDDC, seguits d’una quarteta final o tornada, a tall d’endreça o dedicatòria. En ocasions, no obstant, usa la rima assonant, i també altres mètriques. L’obra de March, hauria de ser de lectura obligada per als que parlem la nostra llengua.



28

AXÍ COM CELL QUI ‘N LO SOMNI ‘S ‘DELI-TA…

Pagès I

I Axí com cell28 qui ‘n lo somni ‘s ‘delita e son delit de foll pensament ve, ne pren a mi, qu’el temps passat me té l’imaginar, qu’altre bé no ÿ habita; sentint estar en aguayt ma dolor, sabent de cert qu’en ses mans he de jaure, temps de venir en negun bé ‘m pot caure; aquell passat, en mi és lo millor. II Del temps present no ‘m trobe amador, mas del passat, qu’és no-res e finit; d’aquest pensar me sojôrn e ‘m ‘delït29, mas quan lo pêrt, s’esforça ma dolor, ‘sí com aquell qui és jutgat a mort he de lonch temps la sab e s’aconorta, e creure ‘l fan que li serà estorta30 e ‘l fan morir sens un punt de recort.

28 Aquell. 29 M’adelito, en delecto. 30 Que li serà estalviada.



29

III ¡Plagués a Déu que mon pensar fos mort, e que passàs ma vida en durment! Malament viu qui té lo pensament per enamich, fent-li d’enuyts31 report; e com32 lo vol d’algun plaer servir li’n pren axí com dona ‘b son infant, que si verí li demana plorant ha ten poch seny que no ‘l sab contradir. IV Ffóra millor ma dolor sofferir que no mesclar pocha part de plaher entre ‘quells mals, qui ‘m giten33 de saber com34 del passat plaher me cové ‘xir35. Làs! Mon delit, dolor se converteix; doble’s l’affany aprés d’un poch repòs, ‘sí cô ‘l malalt qui per un plasent mos tot son menjar en dolor se nodreix. V Com l’ermità, qui ‘nyorament no ‘l creix d’aquells amichs que tení’ en lo món, essent lonch temps qu’en lo poblat no fôn, per fortuÿt cars36 hun d’ells li apareix,

31 Enuigs. 32 Quan. 33 Treuen. 34 Quan. 35 Eixir. 36 Cas.



30

qui los passats plahers li renovella, ‘sí qu’el passat, present li fa tornar; mas com37 se’n part, l’és forçat congoxar: lo bé, com38 fuig, ab grans crits mal apella39. Tornada Plena de seny, quant amor és molt vella, absença és lo verme40 que la guasta41, si fermetat durament no contrasta, e creurà poch, si l’envejós consella.

37 Quan. 38 Quan. 39 Crida, convoca. 40 Cuc. 41 Destrueix, desfà.



31

PREN-ME’N AIXÍ COM AL PATRÓ QUE EN PLATGA…

Pagès II

I Pren-me’n així com al patró qu’en platga té sa gran nau e pens’ haver castell42; veênt lo cel esser molt clar e bell, creu fermament d’un’ àncora ‘ssats haja43 e sent venir, sobtós44, hun temporal de tempestat e temps incomportable45; leva son juhí: que ‘sí molt és durable cerquar los ports, més qu’ aturar46 li val. II Moltes veus47 és qu’el vent és fortunal48, tant que no pot surtir sens lo contrari, e cella clau qui us tanqua dins l’armari no pot obrir aquell mateix portal.

42 Refugi sòlid. 43 (Que) una àncora sigui suficient. 44 De sobte. 45 Irresistible. 46 Donar fons a mar descobert, pot servir per resistir un cert grau de mala mar, rebent l’embat de les ones per proa; si es mou molt, és millor entrar a port. 47 Vegades. 48 Tempestuós.



32

Així m’à pres, trobant-m’ anamorat per sobresalt qui ‘m ve de vós, m’aymia49: del no amar, desalt50 ne té la via, mas un sol pas meu no ÿ serà trobat. III Menys que lo peix és en lo bosch trobat e los lleons dins l’aygu’ àn lur sojorn, la mi’ amor per null temps pendrà torn, sol coneixent que de mi us doneu grat. E fiu51 de vós qu’em sabreu bé conêxer e, conegut, no ‘m serà mal ‘grahïda tota dolor havent per vós sentida; ladoncs veureu les flames d’amor crêxer. IV Si mon voler he dat mal a ‘parêxer, creheu de cert que ver’ amor no ‘m llûny; pus que lo sol és calt al mes de juny ard52 mon cor flach, sens algun grat merêxer. Altre, sens mi, d’açò merex la colpa; vullau-li mal, com tan humil servent vos té secret53 per son defaliment. Cert, és Amor que mi, amant, encolpa. V Ma volentat ab la raó s’envolpa

49 Amiga (estimada). 50 Desengany. 51 Fio, espero. 52 Crema. 5353 Com tal humil servent / no us dóna a conèixer



33

e fan acort la qualitat seguint, tals actes fent, qu’el cos és defallint, en poc de temps, una gran part de polpa54. Lo poc dormir magres’ al cors55 m’acosta, dobla’m l’engÿn per contemplar Amor: lo cors molt gras, trobant-se dormidor, no pot dar pas en aquest’ aspra costa. Tornada Plena de seny, donau-me una crosta del vostre pa, qui em lleve l’amargor: de tot menjar m’à pres gran dessabor sinó d’aquell qui molt’ amor me costa.

54 Encarnadura (és a dir, que s’ha aprimat molt). 55 Cos.



34

ALT E AMOR, D’ON GRAN DESIG S’ENGENDRA…

Pagès III

I Alt 56 e amor, d’on gran desig s’engendra, ‘sper, vinent per tots aquests graons, me són delits, mas dóna’m passions la por del mal, qui ‘m fa ‘magrir carn tendra; e pôrt57 al cor, sens fum continuü, foch, e la calor no ‘m surt a part de fora. Socoreu-me dins los térmens d’un’ hora, car mos senyals58 demostren viuré poch. II Metge ‘scient no té lo cas per joch com59 la calor no surt a part extrema60; l’ignorant veu que lo malalt no crema e jutja’l sà, puys que mostra bon toch61. Lo pacient no porâ dir son mal, tot afeblit, ab lengua mal diserta62;

56 Complaença. 57 Porto. 58 Els signes vitals. 59 Quan. 60 La febre no es coneix a la pell. 61 Bon tacte, no li troba febre. 62 Incapaç d’articular bé les paraules.



35

gests e color assats fan descuberta, ‘part de l’afany, que tant com lo dir val. Tornada Plena de seny, dir-vos que us âm63 no cal; puys crech de cert que us ne teniu per certa, si bé mostrau que us està molt cuberta cella64 per què Amor és desegual.

63 Amo, estimo. 64 Aquella.



36

AIXÍ COM CELL QUI DESITJA VIANDA…

Pagès IV

I Així com cell65 qui desitja vianda per apagar sa perillosa fam e veu dos poms66 de fruit en hun bell ram e son desig egualment los demanda, no ‘l complirà fins part haja ‘legida, ‘sí qu’el desig vers l’un fruyt se decânt, així m’à pres, dues dones amant, mas elegesch per haver d’Amor vida. II ‘Sí com la mar se plany greument e crida com67 dos forts vents la baten egualment, hú de levant e altre de ponent, e dura tant fins l’un vent ha jaquida68 sa força gran per lo més poderós, dos grans desigs han combatut ma pensa, mas lo voler vers hú seguir dispensa; yo ‘l vos publich69: amar dretament vós.

65 Aquell. 66 Fruit carnós i arrodonit. 67 Quan. 68 Deixat. 69 Dic.



37

III E no cuydeu que tan ignoscent fos que no vehés vostr’ avantatge gran; mon cors70 no cast estava congoxàn de perdre loch qui l’era delitós. Una rahó fôn ab ell de sa part dient qu’en ell se pren aquest’ amor, sentint lo mal o lo delit major, ‘sí qu’ell content, cascú pot esser fart. IV L’enteniment a parlar no vênch tart e planament desféu esta rahó dient qu’el cors71, ab sa complexió, ha tal amor com hun lop o renart72, que lur poder d’amar és limitat, car no és pus que apetit brutal; e si l’amant veheu dins la fornal, no serà plânt73, e molt menys defensat. V Ell és qui venç la sensualitat; si bé no és en ell prim74 moviment, en ell ‘stà de tot lo jutjament: cert guiador és de la voluntat. ¿Qui és aquell qui en contra d’ell reny75,

70 Cos. 71 Cos. 72 Llop o guineu. 73 Plangut. 74 Primer. 75 Combat, s’oposa.



38

que voluntat, per qui ‘l fet s’executa, l’atôrg76 senyor e, si ab ell disputa, a la perfí77 se guia per son seny? VI Diu més avant al cors, ab gran endeny78: -«¡Vanament vols, e vans són tos desïgs, car dins hun punt tos delits són fastigs79; romans-ne llàs, tots jorns ne prens ensêny80. Ab tu mateix, delit no pots haver: tant est grosser qu’ Amor no n’és servit; volenterós acte de bé és dit, e d’aquest bé tu no saps lo carer81. VII Si bé complit lo món pot retener, per mi és l’om en tan sobiran bé e qui sens mi ‘sperança ‘l reté és foll o pec82, e terrible grosser!» Aytant com és l’enteniment pus clar és gran delit lo que per ell se pren e son pillart83 és subtil pensamén, qui de fins pasts no ‘l jaqueix endurar84.

76 Atorgui. 77 A la fi. 78 Indignació. 79 Enutjos. 80 Ho pots veure. 81 El caire, l’aspecte. 82 Neci. 83 Servent que, a més del patge, seguia el cavaller a les batalles i tenia el càrrec de recollir el botí: les despulles dels contraris vençuts. 84 De exquisits aliments no el deixa enyorar.



39

Tornada Plena de seny, no pot Déu a mi dar ffora de vós, que descontent no câmp: tots mos desigs sobre vós los escâmp; tot és dins vós lo qu’em fa desijar.



40

TANT HE AMAT, QUE MON GROSSER EN-GINY…

Pagès V

I Tant he amat, que mon grosser enginy per gran treball de pensa és suptil. Lexant a part aquell sentiment vil qu’en jorn present los enamorats cïny85, só tant sabent, que sé ben departir86 amor, d’aquell desig no virtuós; car tot desig, retent hom congoxós, no ‘s ver’ amor ne per tal se deu dir. II Axí com Déu, qui no ‘l plâch descobrir, ‘stant enclòs en lo virginal ventre, e quant isqué defora d’aquell centre, may lo Setàn87 lo pôch ben discernir, ans, quant en Ell veya ‘l cors88 de natura89, creya de cert Aquell no esser Déu; mas ja retut son ‘sperit en Creu, sabé ‘l mester que Paradís procura.

85 Estreny. 86 Discernir. 87 Satàn, personificació del mal. 88 Curs. 89 El cos humà (de Jesús).



41

III Per malsparlés90 é tret saber e cura de retenir lo foch d’amor sens fum, e per açò he cartejat91 volum d’aquell saber que sens amor no dura. Viscut he molt, sens esser conegut, per molts senyals que fictes92 he mostrats, mas quant seré per hom foll publicats, serà ben cert lo tart apercebut. IV Sia en vós, aytant de bé caygut, obrant en vós areglada mercè, que vehent-mi despulat de tot bé, no ‘m despreheu93 pel dân a mi vengut; e si per vós é nom de foll atès e contra mi só restat malmirent94, sia per vós cregut savi sabent, puys que per vós mon seny auré despès. V Si per amar a vós havi’ atès honor e béns, bellea y saviesa, l’amor que us he tendria per ofesa si, tal senblant, en vós no ‘paregués. Ma voluntat en si tal càrech porta

90 Malparlers, que diuen mal. 91 Fullejat. 92 Ficticies, enganyosos. 93 Menyspreeu. 94 De mal mirar.



42

que no serà, sens la vostra, contenta, e fora vós no ‘m pêns que may consenta que null desig li sodegue95 la porta. Tornada Plena de seny, natura no ‘m comporta que tal dolor no decresqua ma vida. Si Déu preguàs, ma veu seri’ hoïda; hoÿu-la vós, pus96 veritat reporta.

95 Colpegi. 96 Puix.



43

MOLT HE TARDAT EN DESCOBRIR MA FAL-TA…

Pagès VI

I Molt he tardat en descobrir ma falta, per joventut qu’em nega ‘speriment97. En hun cas nou, l’om és mal conexent e, ja pus fort, havent rahó malalta per gran esforç de folla voluntat; car tant com és la voluntat moguda, hom deu haver del seny major ajuda si virtuós deu esser ‘nomenat98. II Qui son camí verdader ha erat99 per anar ‘llà hon vol sojorn haver, és-li forçat que prengua mal sender e may venir a son loch desijat. Tal cas m’à pres, volent-me contentar mon ferm voler per altre tal amant, no ha trobat lo seu propïi senblant, car son esguart és verament amar.

97 Experiència. 98 Anomenat. 99 Errat.



44

III L’enteniment en qui ‘l juhÿ no ‘s clar, fforçadament ha pendr’ opinions; voluntat mou sufístiques100 rahons, ffent-les valer e per bastans101 passar. ‘Sí com florí qui bona color ha e no val res, coneguda sa ley102, n’à pres a mi, qu’en pensa103 muntí rey, ffahent rahons, quals veritat desfà. IV E si pâs mal, bon dret ho consentrà, puys és dit foll cell104 qui serveix senyor, qui no pot fer content bon servidor e per null temps negun dret juhÿ fa; e més, que mal administrador és: al cavador dóna loguer105 de metge; en los lochs plans fa durar l’estret setge, e fort castell en tera106 tost l’à mès. V Pren-me’n axí com al grosser pagès que bon sement en mala terra mèt; ultracuydat, pens’ aver bon ‘splet107

100 Sofistes. 101 Satisfactòries, suficients. 102 Proporció de metall preciós en un aliatge. 103 En el pensament. 104 Aquell. 105 Sou, retribució. 106 Terra. 107 Collita, fruit.



45

d’aquell terreny qui buyda los graners. Assats ha seny qui no ha sentiment per encerquar e trobar la rahó, e pren esment de mal del conpanyó; per cas passat, jutja lo seu present. VI Seguint l’estil que natura consent e ço qu’el seny en veure clar abasta, negre forment108 no dóna blancha pasta, ne l’ase ranch109 és animal corrent110; tanpoch serà que nul·la dona senta ne veja prim111 lo fin secret d’Amor, si per amar no sofïr112 gran dolor y en sentiment, triada ‘n millers trenta. Tornada Plena de seny, si algú mi esmenta, tots los hoênts dïen113 que só mellor, pus flach e fort e callant amador, ma voluntat faênt d’Amor serventa.

108 Blat; sinècdoque forçada per la mètrica, ja que el «forment» (Triticus æstivium) és una excel· lent varietat de blat, que es caracteritza per donar un pa blanc i gustós. 109 Ranc, coix. 110 Que corri. 111 Primer, guanyador. 112 Sofreix. 113 Diuen.



46

‘SÍ COM RICTAT NO PORTA BÉNS AB SI…

Pagès VII

I ‘Sí com rictat114 no porta béns ab si, mas val aytant com cell115 qui n’és senyor, Amor no val mas tan com l’amador: manxa bufant, orgue fals no ret fi. Amor val poch com116 tot enamorat ha falsedat en son pits fals enclosa, o és ajunt ab una tal esposa: peguea117 és son dret nom apellat. II Amor no pot haver desordenat ço que Déus fa, Natura migançant, car home pech no pot ser fin118 amant ne lo suptil contra sa calitat. Mal pendrà pïnt’ en l’aygua sa figura: molt menys Amor pendrà lo no dispôst; ne pot estar l’aygua dins un loch rost119: axí Amor en cap d’om foll atura!

114 Així com (la) riquesa (la condició de ric). 115 Aquell. 116 Quan. 117 Peguesa, beneiteria. 118 Gentil, cortès. 119 Costerut.



47

III Per ben amar ab angoxossa cura, en temps passat eren ladonchs volguts; Ovidi120 ‘l prous121 dix qu’amor és crescuts per altr’ amor, demostrant sa factura. Verdader fôn son dit e sos presïchs122, tant quant Amor fôn prop de conexença, mas en est cas entr’ ells ha malvolença, tal que no creu null temps sien amichs. IV Si fóssem nats vós e yo entre ‘ls antichs, lay123, quant Amor amant se conqueria sens praticar alguna maestria124, lo vostre cor no fora tan inichs125. En vós conech gran disposició de fer tot ço que gentilea mana, mas criament vêg que natura ‘ngana126, car viur’ ab mals és d’om perdició. V Per mal ‘grahir ne per mala sahó mon cor no pot Amor desemparar; devotament los-me plau remembrar

120 Publi Ovidi Nasó (43 aC – 17 dC), poeta romà que va esciure molt sobre l’amor. 121 Noble. 122 Argumentacions. 123 Llavors. 124 Cap tècnica. 125 Inic, pervers. 126 Enganya.



48

aquells passats, a qui dôn127 Déus perdó. E com128 seré trespassat d’aquest món, letres diran sobre la mia tomba: «Plena de seny129, no tinguau a gran bomba, car per vós muÿr, e vâg no sabent hon130». VI Enveja ‘s tal que tot primer confon a tots aquells qui ab si la’s ajusten; los envejats un poch ne molt no gusten aquell mal tast qu’els envejosos fon. Tal és Amor, car yo qui la’m ajust, sênt grans dolors, dant-me folls moviments, e vós haveu d’açò tals sentiments com fort destral ha, de tallar molt fust131. VII ‘Sí com Adam prês132 mal del vedat gust, com133 sa muller li mostrà mal camí dient: «Adam, mengem d’aquest bocí, e semblarem a Déu, qui és tot just», ne pren a mi, car mon seny ha cregut la voluntat, fent-li promissió que ben servint aconsegrïa do que per null temps tal no fôn conegut134.

127 Doni. 128 Quan. 129 Pseudònim de la dama. 130 Per vós moro, i vaig no sé on. 131 És a dir, cap sentiment; com la destral tampoc en té, de tallar fusta. 132 Prengué. 133 Quan. 134 Aconseguiria (un) do que mai no en fou conegut cap d’igual.



49

VIII Per mal servir no crech l’aja perdut, car si ‘lls treballs hagués soferts per Déu, cors gloriós135 fóra ‘n lo Regne seu, e ja plorant sovïn136 me trobe mut. Si ‘m fos donat aquest temps en entendre los grans secrets enclosos en Natura, no fóra ‘l món cosa qu’em fos escura137; dels fets divins gran part ne pôgr’ atendre138. Tornada Plena de seny, tot mon seny vull despendre amant a vós, sens algun grat ‘cossêgre139, e durarà fins que del riu de Segre l’aygua corrent amunt se puga ‘stendre140.

135 Cos gloriós (pujat al Cel en cos i ànima, sense esperar la resurrecció uni-versal). 136 Sovint. 137 Obscura. 138 Abastar. 139 Aconseguir. 140 Que flueixi cap amunt; és a dir, mai.



50

JA TOTS MOS CANTS ME PLAU METRE ‘N OBLIT…

Pagès VIII

I Ja tots mos cants me plau metre ‘n oblit, fforagitant mon gentil pensament, e fin’ amor de mi ‘s partrâ breument, e ‘sí com fals drut141, cercaré delit. Axí ‘s conquêr, en aquest temps, aymia; cobles e lays142, dances e bon saber lo dret d’Amor no poden conquerer; passà lo temps qu’el bo favor havia143. II Seguiré ‘l temps ab afanyós despit, ‘sí cô ‘l dançant segueix a l’esturment144; e mostra bé haver poch sentiment, si per un temps dança rostit bullit145. En temps passat, mudança no sentia;

141 Amant, amistançat. 142 Formes poètiques: «cobla» en la terminologia medieval, és sinònim d’estrofa; «lai» és un tipus de composició lírica o narrativa, habitual dels trobadors. 143 Que el bo era apreciat. 144 Instrument (musical). 145 El rostit i el bullit són tècniques de cocció antagòniques; significa que no es pot saber què balla.



51

d’açò ‘m reprench e ‘m tinch per molt grosser, cuydant saber tot quant era mester: ffoll és perfet qui ‘s veu menys de follia146. III ‘Sí com l’infant qui tem mal esperit com147 li defall compayia de gent, prè’-ni148 a mi, qui duptava ‘l turment qu’em dav’ Amor, acostant-se la nit; e desige ço qu’esser no porïa, car fermetat en él149 no pot haver, puys no és pus que destemprat voler e dura tant com la passió ‘l guia. IV ‘Sí com aquell qui ‘stà ‘l bosch escondit, robant les gents, matant lo defenent150, e cuyda ‘sser a Déu humil servent, ffaent retret del temps qui l’ha servit, n’à pres a mi que vós, Amor, servia, passant afanys, esperant lo plaer, amant molt ferm, ab un escur esper151; puys he pecat, yo meresch punit sia. V

146 El perfecte foll es considera sense follia. 147 Quan. 148 Me’n pren, 149 Ell. 150 A qui es defensa. 151 Esperança.



52

Molt me reprench152 com d’Amor he maldit, ne [dir]153 é mal de dona ‘l món vivent, e si lo sol és calt naturalment, si no és fret, no deu ser corregit. Per què d’Amor yo mal ja no diria, qu’en ell no és de ben fer lo poder, car fermetat de dona ÿ és mester, e si la vês, per Déu l’adoraria. Tornada Per sa bondat, prêch la verge Maria qu’en son servir cambie mon voler, mostrant-me clar com han perdut carrer los qui ‘n amor de les dones han via.

152 Retrec. 153 Probablement hauria de ser «dit»: ni dit he mal…



53

AMOR SE DOL COM BREUMENT YO NO MUŸR…

Pagès IX

I Amor se dol com breument yo no muÿr, pus no li fall154, per esser de mi fart; car sos mals ginys m’àn portat en tal part que mon delit és quant de plor abuÿr155; e de mon dân yo no só malmirent156, car só forçat d’entrar dins tal presó, qu’el seny tinch pres, l’arbitre157 y la rahó; Amor ho té per seu, forçadament. II Yo faç tot quant me diu lo pensament, e si hagués tant seny com Salamó158, ffóra tot poch no dar occasió que no temés a son gran manament. Cell159 qui no sent que pot fer molt amar, yo li perdô160 si de mi ‘s va trufàn161;

154 Manca. 155 Abuiro, vesso. 156 No me’n queixo. 157 El lliure albir. 158 El rei Salomó, paradigma bíblic de la saviesa. 159 Aquell. 160 Perdono.



54

Píramus vôlch morir passat d’un bran162, e per senblant mort Tisbe vôlch passar163. III Si no és pech164 ¿qui ‘s deu maravellar d’algun cas fort qu’esdevenga ‘n l’amàn? L’om fora seny no pot ser ben usàn. Tal me confês; donchs no ‘m vullau reptar. Amor ha pres lo carch165, si ’n res fallesch, car só abstret de seny e de saber, e res no fâç en contra son voler; desijant bé, la dolor li ‘graêsch166. IV ‘Stant a part e sol, yo m’enpeguêsch167, ymaginant ço que deuria fer; d’executar no dech haver esper168, puys lo primer assaig no enseguesch169; l’imaginar Amor me vol rependre: tan larguament ab vergonya ‘m refrena! ¿Com se farà, que ab cara serena haja poder de ma rahó estendre?

161 Mofant. 162 Espasa de dues mans. 163 Píram i Tisbe, amants babilonis; ell, creient equivocadament que ella era morta, es va clavar el seu punyal; ella, en veure’l mort, es matà amb la matei-xa arma. Cal aclarir, però, que «bran» és una espasa de dues mans. 164 Neci. 165 Càrrec (responsabilitat). 166 Agraeixo. 167 M’avergonyeixo. 168 Esperança. 169 Segueixo.



55

V Los fets d’Amor yo no pusch ben entendre; de grans contrasts170 m’ opinió és plena; hor’ à ‘n lo jorn171 que no sênt (n)ulla pena pensant en çò: que vinch a l’arma rendre172. Si altra veu l’imaginar m’ï porta, per dar senyal que yo sia cregut, suplïch la mort qu’en tal cas me ajût; e si no ‘m val, ma veritat jau morta. Tornada Lir entre carts, fins a veure la porta de mos delits sobirans sôn vengut173; no ÿ he toquat174, ans me’n tôrn com a mut, e per tornar, ja trôb la via torta.

170 Contradiccions. 171 Hora hi ha al dia. 172 Rendir l’ànima (morir). 173 Sóc vingut. 174 Trucat.



56

‘SÍ COM HUN REY, SENYOR DE TRES CIU-TATS…

Pagès X

I ‘Sí com hun rey, senyor de tres ciutats, qui tot son temps l’à plagut guerrejar ab l’enemich, qui d’ell no ‘s pot vantar may lo vencés, menys d’ésser-ne sobrats, ans, si ‘l matí l’enemich lo vencia, ans del sol post, pel rey era vençut, ffins qu’en les hosts contra ‘l rei fôn vengut un soldader175 qui lo rey desconfia; II ladonchs lo rey perdé la senyoria de les ciutats, sens (n)ul·la176 posseir, mas l’enemich dues li’n vôlch jaquir, dant fe lo rei que bon compte ‘n retria com ha vassall, la renda despenent a voluntat del despossehïdor; de l’altra vol que no ‘n sia senyor ne sia vist què li vinga ‘n esment177.

175 Mercenari, soldat professional. 176 L’incunable de Romaní escriu «sens ulla possehir» i ho tradueix per «sin quedarle ninguna». 177 Ni importi què pensi.



57

III Lonch temps Amor per enemich lo sênt178, mas jamés fôn qu’em donàs un mal jorn qu’en poc instant no li fes pendre torn fforagitant son aspre pensament. Tot m’ha vençut ab sol esforç d’un cors179, ne l’ha calgut mostrar sa potent força; los tres poders qu’en l’arma180 són-me força, dos me’n jaqueix, de l’altr’ usar no gôs. IV E no cuydeu qu’em sia plasent mos aquest vedat, ans n’endure181 de grat; si bé no puch remembrar lo passat, molt és plasent la càrreg’ a mon dors. Jamés vençó182 fôn plaer del vençut, sinó de mi, qu’em plau qu’ Amor me vença e ‘m tinga pres ab sa ‘nvisible llença183, mas paren bé sos colps en mon escut. V De ffet que fuÿ a sa mercé vengut, l’Enteniment per son conseller prês e mon Voler per alguazir184 lo mès,

178 El sento. 179 Cos. 180 Ànima; les seves tres potències són: enteniment, memòria i voluntat. 181 En dejuno. 182 Derrota. 183 Llança. 184 L’alguatzir era governador d’una població sarraïna; a les ordinacions de Pere el Cerimoniós, el nom identifica els oficials executors de la justícia –la



58

dant fe cascú que may serà rebut en sa mercé lo companyó Membrar185, servint cascú lealment son offici ‘sí que algú d’els no serà tan nici qu’en res contrâst186, que sia de amar. Tornada Plena de seny, vullau-vos acordar com per Amor vénen grans sentiments e per Amor pot ser hom ignoscents, e mostre-ü yo, qui n’he perdut parlar.

policia judicial de l’època. Actualment, el nom indica els executors de les ordres de l’autoritat, sigui judicial o municipal. 185 Recordar. 186 Contrasti, objecti.



59

QUINS TAN SEGURS CONSELLS VAS ENCER-CANT…

Pagès XI

I ¿Quins tan segurs consells vas encercant, cor malastruc, enfastijat de viure? Amic de plor e desamic de riure, com soferràs los mals qui ‘t són davant? Acuyta’t, doncs, a la mort qui t’espera, e per tos mals te allongues los jorns: aytant és luny ton delitós sojorns com vols fugir a la mort falaguera. II Braços uberts és eixid’ a carrera187, plorant sos ulls per sobres de gran goig; melodiós cantar de sa veu hoig, dient: «Amic, hix de casa ‘strangera. En delit prenc donar-te ma favor, que per null temps home nat l’à sentida, car jo defuïg188 a tot home qu’em crida, prenent aquell qui fuig de ma rigor.» III

187 Sortit al carrer. 188 Defujo.



60

Ab hulls plorant e carra189 de terror, cabells rompent ab grans hudulaments, la vida ‘m vol donar heretaments190 e d’aquests dons vol que sia senyor, cridant ab veu horrible y dolorosa tal com la mort crida el benaurat, car si l’om és a mals aparellat la veu de mort li és melodiosa. IV Bé ‘m maravell com és tan ergullosa la voluntat de cascun amador, no demanant a mi qui és Amor; en mi sabran sa força dolorossa. Tots, maldient, sagramentegaran191 que may Amor los tendrà ‘n son poder e, si ‘ls recônt l’acolorat plaer, lo temps perdut, sospirant, maldiran. V Null hom conech o don’, a mon semblant192, que, dolorit per amor, faça plànyer: yo sôn aquell de qui ‘s deu hom complànyer193, car de mon cor la sang se’n va ‘lonyàn194. Per gran tristor que li és acostada, sequa’s tot jorn l’humit195 qui ‘m sosté vida,

189 Cara. 190 Béns materials. 191 Juraran. 192 Cap home conec o dona, a parer meu. 193 Compadir. 194 Allunyant.



61

e la tristor contra mi és ardida e ‘n mon socors mà no s’hi trob’ armada. Tornada Llir entre cards, l’ora sent acostada que civilment és ma vida finida; puys que del tot ma ‘sperança ‘s fugida, m’arma196 roman en aquest món dampnada.

195 Referència a l’humit radical, el líquid que la medicina medieval conside-rava el principi de la vida en el cos. 196 La meva ànima.



62

JA NO ESPER QUE SIA ‘MAT…

Pagès XII

I Ja no esper que sia ‘mat197, car mon voler no us veu report per mon esforç, qui no ‘s tan fort que dir que us âm haja gosat. Per vos me só mès en amar, e mon hull no ‘m vol descobrir; molt menys ma lengua volrrà dir ço qu’el gest no guosa mostrar. II Vôlgr’ aver l’ull tan esforçat ab què us mostrâs lo que dins pôrt, e que us fés venir en acort què diu l’esguart enamorat. De mon cor no puch compte far, ne de ma lengua per lo dir; dïen198 qu’es deu l’ull atrevir, car mills199 se’n pot atràs tornar. III

197 Sia amat. 198 Diuen. 199 Millor.



63

Sobre vós és tot bé cargat, mas feu semblant no voler port de la mercè qui ‘l càrrech tort ab son bell giny ha redreçat. ¿Qui pot ne deu tal feix portar, volent tal pena soferir? E la mercè no ÿ vol suplir per lo gran càrrech parençar200. IV ¿Qui és aquell tan malfadat que sens esper li fall conort, e no s’esfôrç201 contra ‘l cas fort, puys en aquell és desperat? E yo no ‘m puch aconortar, ans prench tot giny per no sentir los grans afanys qui ‘m sênt venir en part venguts per no gosar. V No puch recollir lo desgrat qu’em ve de mi, sens fer-me tort; ffaent menys mal, vey passar mort a molt mesquí desventurat; car no ‘m só mès en assajar d’esser lo mils nat en ahuyr202, per no poder-mi enardir en passions d’amor mostrar.

200 Mostrar. 201 S’esforça. 202 Augur.



64

Tornada Les dones prêch vullen pensar cascuna ‘b quin esguart la mïr; en lo gest me vull enardir puys que Amor m’à tolt203 parlar.

203 Pres.



65

COLGUEN LES GENTS, AB ALEGRIA, FES-TES…

Pagès XIII

I Colguen204 les gents, ab alegria, festes, loant a Déu, entremesclant deports205; places, carrers e delitables orts sien cerquats ab recônt206 de grans gestes; e vaja yo los sepulcres cerquant, interrogant ànimes infernades, e respondran, car no són companyades d’altre que mi en son continüu plant207. II Cascú requêr e vol a son senblant; per ço no ‘m plau la pràtica dels vius. D’imaginar mon estat són esquius; ‘sí com208 d’om mort, de mi prenen espant. Lo rey xipré209, presoner d’un heretge,

204 Donin culte. 205 Distraccions, entreteniments. 206 Narració. 207 Plany. 208 Així com. 209 Referència a Janus de Lusignan, rei de Chipre (Gènova, 1375 – Nicòsia, 1432), que estigué deu mesos presoner del soldà d’Egipte, Al-Ashraf Sayf-ad-Din Barsbay.



66

en mon esguart no és malauyrat, car ço que vull no serà may finat, de mon desig no ‘m porà guarir metge. III Cell Texion210 qui ‘l buytre ‘l menga ‘l fetge e per tots temps brota la carn de nou, en son menjar aquell ocell may clou211; pus fort dolor d’aquesta ‘m té lo setge, car és hun verm qui romp la mia pensa, altre lo cor, qui may cessen de rompre, e llur treball no ‘s porà enterrompre sinó ab ço que d’aver se defensa. IV E si la mort no ‘m dugués tal offensa —ffer-mi absent d’una tan plasent vista— no li graesch que de tera no vista212 lo meu cors nüu, qui de plaer no pensa de perdre pus que lo ymaginar los meus desigs no poder-se complir; e si ‘m cové mon derrer jorn finir, seran donats térmens a ben amar. V E si ‘n lo Cel, Déu me vol allogar, part veurà Ell, per complir mon delit serà mester qu’em sia dellày213 dit

210 Tici (Τιτυός), fill de Zeus, el qual el condemnà a aquest suplici. 211 Acaba. 212 De terra no vesteixi. 213 Dellà.



67

que d’esta mort vos ha plagut plorar, penedint-vos com per poqua mercè mor l’ignoscent e per amar-vos martre214: cell215 qui lo cors de l’arma vol departre, si ferm cregués que us dolrrieu de se216. Tornada Lir entre carts, vós sabeu e yo sé qu’es pot bé fer217, hom morir per amor; creure de mi, que só en tal dolor, no fareu molt218 que ÿ doneu plena fe.

214 Màrtir. 215 Aquell. 216 Que us doldríeu d’ell. 217 Que és fàcil. 218 No trigareu molt.



68

MALVENTURÓS NO DEU CERQUAR VENTU-RA…

Pagès XIV

I Malventurós no deu cerquar Ventura: croar-se219 deu lo front com220 l’anomenen, no desloant los qui favor ne prenen entreposant lur bon enginy e cura. Negú no deu son juÿ tan prest aver que cell desllou221 qui Ventura vol fényer222, no virtuós, denegant-li atényer ço que sos fills han menys d’algun saber223. II E leix-me224, donchs, d’esser aventurer, si bé no ‘m pusch tant retraure ne ‘strènyer qu’en contra d’ell me pogués tant empènyer, ‘sí que fugís; à son peu molt lauger. Senyor és gran, béns mundans regidor, e son juhÿ és a l’hull amagat, ferint-vos ‘llà d’on sereu ‘delitat,

219 Creuar-se (fer-se el senyal de la Creu). 220 Quan. 221 Que aquell desaprovi. 222 Fingir. 223 No en saben res. 224 Em deixo.



69

e qu’el delit vengués tot per Amor. III Lonch és lo temps del continüu dolor; à pârt de ‘tràs, car són cinch anys passats qu’em fuig delit com225 hy suy acostats, ffent-me sentir fret aprés de calor, diverssitat de cassos aportant per desgastar d’Amor lo benifet; dels béns d’Amor conservador se’n ret: ffóra content yo qui só desijant! IV A Déu ne ‘l món no só d’Amor clamant, car bé ha dat aygu’ a ma granda set; no sadollat, mas compte li n’és fet no pot complir ço que só desijant; e no mereix algun repreniment, car del cel terç226 eguals forces nos fa segons cascú a ‘mar227 dispost està, e tant com pot estreny son manament. V Fortuït cas m’à fet esser absent del foch d’Amor, qui ja m’il· luminà; en millor cas, Ventura l’apagà, e yo sôn228 cert qu’ Amor ne fôn dolent229;

225 Quan. 226 El tercer cel, en la tradició cristiana, és regit per l’arcàngel Anael, protec-tor de l’amor i la bellesa. 227 A amar. 228 Sóc.



70

per què no ‘m clâm230 d’Amor, mas de Ventura, car son poder me ha desfavorit; en abandó no ‘m vol haver jaquit ans persegueix amor e ma gran cura. Tornada Lir entre carts, del món deu perdre cura qui li cové d’Amor perdre ‘sperança, e tal o qual és d’Amor la fermança ab lo desig que li dóna punctura.

229 Ho va lamentar. 230 No em queixo.



71

SI ‘PRÉS GRANS MALS, UN BÉ ‘M SERÀ GUARDAT…

Pagès XV

I Si ‘prés231 grans mals, un bé ‘m serà guardat, mos guays232 e plants233 delits se convertrân: aprós234 los mals, los béns mellors ‘parran, e bé no val mas tant235 com és preat. Rey pot ser dit lo pobre, dins sa pensa, per un petit do qu’el sia offert, e lo rich hom, de larguesa desert, gran suma d’or pobretat no ‘l defensa236. II Mon pensament, enbolt en amor, pensa com tot son bé d’aquest loch pusqua traure; no piadós, Amor lo veu mort jaure; durar no deu lo comport237 d’est’ ofença. Per mal de mi, romp sos costums Amor

231 Si després (de). 232 Goigs. 233 Planys. 234 Al costat. 235 Només val tant. 236 I l’home ric, mancat de llarguesa, / una gran suma d’or no el priva de ser pobre. 237 Consentiment.



72

e fa mentir los qui d’ell han escrit; esperiment en mi és defallit: Amor desdiu ser en tal cas senyor. III ‘Sí com238 lo sol escalfa ‘b sa calor totes les parts que són dejús lo cell239, escalf’ Amor cascun cor de bon zel, sinó ‘l de vós, qui és ple de fredor. ¿D’on ve lo glaç, qui tanta fredor porta, ffaent contrast240 al calt241 que Amor gita242? Los ermitans fa surtir de l’ermita; los grans delits s’entren per esta porta. IV Del foch d’amor Phedra243 no fônch estorta244, requêrre vôlch Ypòlit245, son fillastre, e Lançalot246 hâc en amor tal astre que fôn requêst per dona qui ‘n fô morta247.

238 Així com. 239 Sota el cel. 240 Oposició. 241 L’escalfor. 242 Llença. 243 Fedra, filla de Minos i Pasífae, germana d’Ariadna, es va enamorar del seu fillastre Hipòlit. 244 Estalvia. 245 Hipòlit, caçador i auriga, fill de Tesseu, el marit de Fedra. 246 Lancelot del Llac, cavaller i paladí de la Taula Rodona del rei Artús; s’enamorà de la reina Ginebra. 247 Tot i que es tracta de personatges llegendaris, generalment es diu que la reina Ginebra fou condemanada a mort per Artús, però no l’executaren i acabà els seus dies en un convent.



73

O cruels Fats! Vós qui fês248 jutjament que yo amàs un cor de carn tan dur, ffeu-lo ser moll249, manau-li que no dûr250, que ab hull cast denegue mon talent251. V Amor és tal, que fets injusts consent, mas jamés fôn tan injust com aquest, car yo guayment252, mon cervell romp lo test253, e vos sou prop qu’em siau malvolent. Ma pensa és en vós amar enbolta, és-li forçat, d’altra part no la tiren, e vostres hulls en guardar-mi no ‘s giren e mostren bé que pensa teniu sòlta. VI Si amat só, festa ‘n deu esser colta254, car en lo món un cors255 serà guanyat: axí lo Cel fa gran solempnitat com256 de l’Infern un’ arma257 ‘n pot ser tolta258. Los cantadors, ab melodia canten, los trobadors a fer dictats acuyten,

248 Féreu. 249 Tou. 250 Que no persisteixi. 251 Desig. 252 Alegrement. 253 La testa, el cap. 254 Guardada, feta. 255 Cos. 256 Quan. 257 Una ànima. 258 Treta, presa.



74

los aldeans salten, correguen, luyten, los amadors, d’amar bé no s’espanten. Tornada Plena de seny, molts hòmens són qui ‘s vanten que han ben vist Amor e conegut, portans d’aquell escrits en lur escut; no l’han sentit, e de sos fets s’espanten.



75

JUNT ÉS LO TEMPS QUE MON GOIG ÉS COMPLIT…

Pagès XVI

I Junt és lo temps que mon goig és complit en lo esguart del qu’é yo desijat, car vist he ço d’on era desperat, e molt pus bell que dins mi no fôn dit. Mas de present caych en dolor no llenta259: ffort és e tant qu’el cap me fa mudar; torbat del tot, mos passos he cuytar e trôb remey, mas de mi no s’absenta. II ‘Sí com l’exorch qui a Déu no esmenta que li dôn fills asenats e adrets260, -e quant los veu esser folls e contrets261, nova dolor davant ell se pressenta- n’à pres a me, qui tostemps desige dona servir on cabés tot mon alt262, e quant la veg, mon cor s’ajau malalt, crehent de cert que no ‘s dolrrà de me.

259 Dura (lentus =tou). 260 Assenyats i condrets. 261 Arronsats, esguerrats. 262 Alegria.



76

III De gran tristor sobresdolor263 me ve: qu’em cal fugir de cascun loch escur, e de gran por ma pens’264 à fet tal mur qu’els penssaments dapnosos li deté; e són aytals que, si d’ells no ‘s deffèn, ben enfortint la força mal deffesa, tots entraran, sïents a taula mesa265: tremolar sênt266 ja mon enteniment! IV D’esser vençut o sobrat no ‘s deffèn; és lo tardar, qu’els pensaments són glots267: sens fer-se loch entrar volrrien tots e no ‘s pot fer d’ells ensemps passamén268. E si ‘l pus flach pensament és primer, l’enteniment forçarà de fugir: en lur debat és mon ben avenir; llur pau és port d’aquell jorn meu derrer. V Pejor que mort és vida sens plaer, mas no m’acús que fenesqua ma vida, car mentre visch no pot esser perida una dolor junta ‘b algun esper;

263 Gran dolor. 264 Ma pensa. 265 Seient a taula parada. 266 Sento. 267 Goluts, ansiosos. 268 I es impossible que passin tots simultàniament.



77

ne sé d’on ve, mas de por de natura que no consent contra mort gran esforç, e per açò contra mon cas m’esfôrç per no complir la mia desventura. Tornada Plena de seny, en home foll atura la molt’ amor ab vana esperança, car pren tal born que cerca tota França; d’aquest gran vol269 la rahó ne murmura.

269 Voler.



78

SI DÉU, DEL CORS, LA MI’ ARMA SOSTRAU…

Pagès XVII

I Si Déu, del cors, la mi’ arma270 sostrau, no ‘m planyeran sinó mos cars parents, car mos amats no ‘m són tan benvolents qu’en aquell cas no ‘ls calga dir: «Plorau!» Escàs loguer271 és dat a mon treball com no só plânt272 de pena sostenguda, e si rahó pot esser coneguda, culpa no han, puys bon voler los ‘câll273. II E d’açò ‘m plânch e quedament274 treball, e dins mi plôr e calle com a mut, e fïr-me275 cell qui ‘m dêgra276 ‘sser escut, trencant mon cor, e crit de mi no sâll277. D’Amor ho dich, qui ‘m trenqua lo pensar que per null temps seré per vós amat, e per açò yo ‘m trôb desesforçat

270 Del cos, la meva ànima. 271 Jornal, retribució pel treball. 272 Plangut. 273 Acalla, fa callar. 274 Sense fer remor. 275 Em fereix. 276 Deuria. 277 Surt.



79

car tot assaig se cansa278 d’esperar. III Dels amadors me vull ben informar on és amor en desesperat cor, e si és viu, perquè de ffet no mor, com279 per amor no pot amor mostrar. No diré pus; mas contenple cascú l’estat d’aquell qui en tal cas se veu. Mas ¡guay de mi280! que tot lo cas és meu; donchs no deu ser que no ‘m plore algú! IV Los mals d’amor són pochs al juhí comú, car en pochs cau aquesta passió, e tal dolor no la sent la rahó; sinó a ssi, no pot jutjar algú281. Aquell coneix la dolor de la mort qui ‘n forca és, volent-li donar volta, e cell qui ha sa vida ‘n delits bolta282, de tal dolor no pot fer bon report. V

278 Moltes transcripcions escriuen «causa», cosa que fa el vers inintel· ligible; al manuscrit 10 de la Biblioteca de Catalunya, es veu clar que, a pesar de la similitut entre les «n» i les «u», habitual en els manuscrits, posa «cansa» (cf. http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/01305053144915738978680/ima0048.htm ) 279 Quan. 280 Ai de mi. 281 Sinó a si (mateix), no pot jutjar ningú. 282 Embolicada.



80

És veritat: si portam en recort que molts passats morir ne sostengueren283, conexerem quanta dolor hagueren puys que morir los fôn millor soport284. Sens causa gran null acte gran se fa; per ço cascú pot haver conexença que l’hom havent de mort poqua temença, tan foll gosar285, gran dolor lo porta. VI Metge ‘n lo món, saber no li basta sentir lo mal que lo malalt soferta286, mas per senyals en la part descuberta porà jutjar l’om en quin punt està. Enaxí ‘n pren a l’hom d’amor puncell287; no pot sentir passió, mas veu l’acte d’ayçell qu’en ssi porta lo gran caracte d’Amor, qui may contra ssi vol consell. VII ‘Sí com empeny balesta lo quadrell288 aytant com pus la sua força basta, la voluntat de l’hom o dona ‘s casta tant quant Amor sa força ‘stén en ell. En contr’ Amor no valgué saviesa;

283 Defensaren morir. 284 Més fàcil de suportar. 285 Gaudir. 286 Sofreix. 287 Ponzell, verge (que encara no ha sentit amor). 288 Projectil de ballesta amb la punta de ferro en forma de piràmide.



81

si no David289 se’n fóra bé deffès, e savis molts no hâgren tant amprès si contr’ Amor valgués alguna ‘mpresa. Tornada Plena de seny, per no esser entesa la mi’ amor porà ‘scapar sens mèrit; e sab-me greu, com no haureu demèrit per mon parlar, no faent-la-us palesa.

289 La vida amorosa del rei bíblic David, va fer tronar i ploure.



82

FFANTASIANT, AMOR A MI DESCOBRE…

Pagès XVIII290

I Ffantasiant, Amor a mi descobre los grans secrets c’als pus suptils amaga, e mon jorn clar als hòmens és nit fosqua, e visch de ço que persones no tasten. Tant en Amor l’esperit meu contempla, que ‘pâr del tot291 fora del cors292 s’aparte, car mos desigs no són trobats en home, sinó en tal que la Carn293 punt no ‘l torbe. II Ma carn no sent aquell desig sensible, e l’esperit obres d’amor cobeja; d’aquell cech foch qui ‘lls amadors s’escalfen, paor no ‘m trôb que yo me’n pogués ardre294. Un altr’ esguart lo meu voler pratica quant en amar-vos, dona, se contenta, que no han cells295 qui, amadors, se mostren

290 Hi ha un excel· lent article de Salvador Cuenca sobre aquest poema a http://www.raco.cat/index.php/LlenguaLiteratura/article/viewFile/151373/203273 291 Que apar (=sembla) del tot. 292 Cos. 293 Els apetits carnals. 294 Inflamar. 295 Aquells.



83

passionats e contr’ Amor no dignes. III Si fos Amor substança rahonable e qu’es trobàs de senyoria ceptre, bens guardonant e punint los demèrits, entre ‘lls mellors sols me trobara fènix; car yo tot sols desempare la mescla de leigs desigs qui ab los bons s’enbolquen296. Castic no ‘m cal, puys de assaig no ‘m tempten; la causa llur en mi és feta nul·le. IV ‘Sí com los sants, sentints la lum divina, la lum del món conegueren per ficta297, e menyspreants la glòria mundana, puys major part de glòria sentien, tot enaxí tinch en menyspreu e fàstig aquells desigs qui, complits, Amor minva, prenint aquells que de l’esperit mouen, qui no ‘s lassat298, ans tot jorn muntiplica. V ‘Sí com sant Pau Déu li sostragué l’arma del cors, per què vês divinals misteris299, car és lo cors de l’esperit lo carçre300

296 Es cobreixen. 297 Fictícia, irreal. 298 Cansat. 299 Al· ludeix, probablement, a l’aparició de Jesús a sant Pau, al camí de Da-masc, quan el féu caure del cavall i el convertí (Actes dels Apòstols, 9). 300 Presó.



84

e tant com viu ab ell és en tenebres, axí Amor l’esperit meu arrapa e no ÿ acull la maculada pensa; e per ço sent lo delit qui no ‘s canssa, ‘sí que ma carn la ver’ amor no ‘m torba. VI Pren-m’en axí com aquell philosophe301 qui, per muntar al bé qui no ‘s pot perdre, los perdedors lançà en mar profunda, crehent aquells l’enteniment torbassen. Yo, per muntar al delit perdurable, tant quant à ‘l món, gros plaer de mi lance, crehent de cert qu’el gran delit me torba aquell plaer qu’en fàstig, volant, passa. VII Als naturals no par que fer-se pusquen molts dels secrets que la deÿtat s’estoja302, que revellats són ‘stats a molts martres303, no tan suptils com los ignorants y aptes. Axí primors Amor a mi revella, tals qu’els sabents no basten a compendre, e quant ho dic, de mos dits me desmenten, dant aparer que folles coses parle.

301 Es considera que es refereix a Crates de Tebes, deixeble de Diògenes, que es va despendre de tots els seus béns materials i va abaraçar la mendicitat dels cínics, encara que no consta que els tirés al mar. El filòsof fou presentat per sant Jeroni com un predecessor de la pobresa evangèlica cristiana. 302 Es guarda. 303 Màrtirs.



85

Tornada Lir entre carts, lo meu voler se tempra en ço que null amador sap lo tempre; ço fa-ÿ Amor, a qui plau que yo senta sos grans tresors; sols a mi ‘ls manifesta.



86

HOHIU, HOHIU, TOTS LOS QUI BÉ AMATS…

Pagès XIX

I Hohiu, hohiu, tots los qui bé amats, e planyeu-mi, si deig304 esser plangut, e puys veheu si és tal cas vengut en los presents ne ‘n los qui són passats. Doleu-vos, donchs, de mi, vostre semblant en soferir la dolor ‘delitable, car tost de mi se dolrrà lo diable com305 veurà-mi semblant mal d’el306 passant. II ¿Qui és l’om viu, tal dolor suffertant, que desïg ço de què se desespera? Aytant és greu que no par cosa vera desijar ço de qu’és desesperant. Ne só ‘nganat307 de mon mal estament: tot quant pratïch308 tornar me sênt en dân; menys de poder309 me trob, havent-lo gran,

304 Dec. 305 Quan. 306 D’ell. 307 Enganyat. 308 Practico, faig. 309 Sense poder.



87

car no m’esfôrç per mostrar mon talent310. III Mon primer mal és mon esperdiment, per què m’ahir311 e per no res m’acûs; e lo segon és terrible reffús que vós mostrâu312 si us feya ‘nqueriment313. Portat me trob a molt prop de ma fi, puys mon voler cas inpossible guarda; no tardarà l’ora, que ja fos tarda, que tendré ‘ls peus en l’avorrit camí. IV Si per null temps en contr’ Amor fallí, yo ‘n sôn314 reprès, planyent-me’n l’enemich, e may vers mi poguí esser amich, car per null temps poder hi despenguí. Hoc315 lo voler me trôb en habundança, mas del poder no ‘n sé pus enpobrit, car yo perêsch e sôn tan defallit que no puch dir: «En vós és ma ‘sperança». V Una sabor d’agr’ e dolç Amor lança que lo meu gust departir-les no sab: dins mos delits dolor mortal hy cap,

310 Desig. 311 M’omplo d’ira. 312 Mostrarieu. 313 Pregunta, inquiriment. 314 Sóc. 315 Sí.



88

e tal dolor ab delit ha ligança. Mas yo ‘m reprench com parlar m’à plagut de ço qu’en mi no basta la ‘sciència; sobresamor316 me porta ignoscència: vull e desvull, sens cas esdevengut. Tornada Lir entre carts, creêu317 l’amador mut y al cambiant, de punt en punt, color, e al pauruch, com318 se menbra d’Amor; de l’atrevit, sia son temps perdut.

316 Amor exagerat. 317 Creieu. 318 Quan.



89

ALGUNS PASSATS DONAREN-SI A MORT…

Pagès XX

I Alguns passats donaren-si a mort per escapar als mals qu’el món aporta, e per haver ubert aquella porta on los desigs tots vénen a bon port. A mi no cal de aquest món exir per encerquar aquell sobiran bé: en vós és tot, e no ‘m cal dar-hi fe, car veu mon hull e sent-vos mon sentir. II ¡Grat faç’ a Déu com, sens mort soferir, tinch davant mi lo goig de l’esperit! Ell és aquell mon sobiran delit e lo derrer on me plau romanir; ell és aquell qui desigs me sostrau, ell és aquell on mals e béns fenexen; mos penssaments de altra part no ‘s vexen ne han per bo, si res fora d’ell cau. III Tant ma dolor és en sobiran grau, com319 tinch present mon bé carestiós,

319 Quan.



90

que si de mort vull ser volenterós, no ‘l puch haver, car Mercè no ‘n té clau. Gran Crueldat ab ‘Grahir poch n’àn guarda, per ço no tôch a la porta que m’obren; mos sentiments clarament me descôbren que la favor de l’alt Secret no ‘m guarda. IV Cascun semblant ab son semblant se guarda; donchs, aquest dret, ¿qui és aquell qui ‘l romp? Yo, enclinat, gran desig me corromp, y en desijar, la que yo âm ve tarda320. E tardarà si Amor no ‘l revela los grans secrets qui ‘ls amadors pratiquen, tals que sinó en cors321 gentils no ‘s fiquen, obedients a na Venus estela. V ‘Sí com lo foch, quant és en la canela322, mostra desig d’anar a ssa espera, ma voluntat hun moment no espera: tant com mils323 pot, als vents dóna la vela per arribar al port molt desijat; en altre port a mi no té lo ferre324, e si del tot del port me desafferre325,

320 Ve amb retard. 321 Cossos. 322 Candela. 323 Millor. 324 Ferro (l’àncora). 325 Salpo el ferro, me’n vaig.



91

en esta mar me trobaré negat. Tornada Lir entre carts, dich-vos la veritat: que si podeu saber ma gran amor, creure no puch no sentau gran dolor, ne ‘m fallirà de ben amar lo grat.



92

TANT EN AMOR MA PENS’ À CONSENTIT…

Pagès XXI

I Tant en Amor ma pens’ à consentit que sens aquell’ en àls326 no puch entendre a mi què plau, que d’àls no puch apendre: tot altr’ affer me corre ‘n gran despit. Los grans tresors ne tot l’onor del món no ‘m plau haver ab menys d’esser amat, car sens açò, nom de benahuyrat no és en mi, car desig me confon. II Pobre só, donchs, molt pus que Job327 no fôn, puys és dit rich cell qui no ha desig; en passions yo ‘m trôb dins en lo mig, si desijar ab desesper l’om fôn328. Jamés Amor hâc axí avinent en bé mostrar sa famosa virtut com alt muntar-mi, qui ‘m trôb abatut, benahuyrat sús329 tots complidament. III

326 Altra cosa. 327 El profeta Job, paradigma de la paciència. 328 Si mai algú va desitjar deseperadament. 329 Sobre.



93

Per dos extrems Amor és malmirent330: per molt e poch, e lo mig se jaqueix331; bé ‘s mostra pech332 puys contra si falleix, car tot ço cau qu’estrem és son tinent333. Bé ‘m maravêll si Amor no decau, puys qu’en estrems vol qu’estiga son pes: lo meu voler és més que tota res334, e ‘l vostr’ és menys que ‘l terç d’un punt de dau335. IV Durar no pot si no m’és fet gran frau, trencant Amor de natura costums; poch menys contrast qu’en tenebres e lums en mon voler y el de ma dona jau. O Déu! ¿Per què Amor és desegual, que no consent que vostre voler cresqua per què336 lo meu per negun temps peresqua, si bé no ‘m sênt quant me venrà ‘quest mal? V Déu per bondat vol sser tan cominal337, que no conssent un cor dur e salvatge esser amat, a gran desavantatge d’aquell qui és en amor son cabal.

330 Mira malament. 331 Deixa. 332 Neci. 333 La seva manera de fer. 334 Cosa. 335 Menys de la meitat (el punt màxim és el sis). 336 Per (a) què. 337 Amigable.



94

Per ço no pêns que amor en mi dûr338, car en amar-vos he pres tot extrem, e vostre cor és d’amor axí ssem339 qu’en mi penssar no crech jamés atûr. Tornada Plena de seny, per l’amor que us pôrt, jûr que si ‘m ve tart la vostra benvolença, present de tots, faré de mi sentença que sonarà mentre ‘l món dels vius dûr.

338 Duri. 339 Superficial.



95

CALLEN AQUELLS QUE D’AMOR HAN PAR-LAT…

Pagès XXII

I ¡Callen340 aquells que d’Amor han parlat, e dels passats deliu341 tots lurs escrits, e ‘n mi penssant, meteu-los en oblits! En mon esguart, degú ‘s enamorat, car pâs desig sens esperanç’ aver; tal passió jamés home sostênch, per als dampnats nostre Déu la retênch: sol per aquells qui moren sens esper. II Puys mon afany és entre tots primer, Amor fa tort com342 se reté mon dret: als fals e pechs343 no ‘n dóna fam ne set, ne fret ne calt: tots han complit mester344; car no n’és hú no trobe tot son alt345, mercè havent, si jamés la demana; e yo d’amor visch d’esperança vana,

340 Callin. 341 Aniquileu. 342 Quan. 343 Necis. 344 Menester, obligació. 345 Satisfacció.



96

si ‘m pens haver rahó d’esser-ne calt. III No só empès ne temptat per desalt346 de res qu’en vós los meus hulls hagen vist; l’enteniment per lo vostr’ és conquïst: en gran rahó és causat aquest alt347. Vós no veheu ma pura ‘ntenció, car desamor vos enfosqueix la vista; per ço romanch ab la mi’ arma348 trista com no merïu349 la mi’ affecció. IV Del Pare Sant no ‘m cal haver perdó, car mon peccat és amar follament; deman-l’ a mi, c’ab mon consentiment he fet d’Amor cativa ma rahó. Sia content Amor del cors sens pus, e la rahó servirà son offici; mon sentiment, qui ‘s veu prim, sia nici, que no s’esguârt350 ab qui tinga l’ull clus. V Ffent bé a molts a la mort me acûs, car seré ‘spill de leals amadors prenint remey a totes lurs dolors,

346 Disgust. 347 Satisfacció, complaença. 348 Ànima. 349 Doneu mèrit. 350 Es miri.



97

car envers mi tota dolor es jús351. Aytant com he pus alt levada pensa e netament hay en Amor entès, seny femenil fora si m’à empès, ffent a ssi tort e a mi gran offensa. Tornada Plena de seny, yo vull e Déu dispensa que per Amor yo fenesqua mos jorns; mas, si m’escap, per null temps daré torns352 per dona que ver’ Amor se deffensa353.

351 Sota, més avall. 352 Donaré voltes. 353 Es nega, no el vol.



98

LEXANT A PART L’ESTIL DELS TROBA-DORS…

Pagès XXIII

I Lexant a part l’estil dels trobadors qui, per escalf354, trespassen veritat, e sostrahent mon voler affectat per què no ‘m tôrb355, diré ‘l què trôb356 en vós. Tot mon parlar als qui no us hauran vista res no valrrà, car fe no ÿ donaran, e los vehents que dins vós no veuran, en creur’ a mi, llur arma357 serà trista. II L’ull de l’hom pech358 no ha tan fosqua vista que vostre cos no jutge per gentil; no ‘l coneix tal com lo qui és suptil: hoc359 la color, mas no sab de la lista360. Quant és del cors, menys de participar ab l’esperit, coneix bé lo grosser:

354 Ardor. 355 Torbi. 356 Trobo. 357 Ànima. 358 Neci. 359 Sí. 360 Cinta; sap el color, però no la forma.



99

vostra color y ell tall361 pot bé saber, mas ga362 del gest no porà bé parlar. III Tots som grossers en poder explicar ço que mereix hun bell cors e honest; jovens gentils, bons sabents, l’àn requêst, e, famejants, los cové endurar363. Lo vostre seny fa ço c’altre no basta364, que sab regir la molta subtilea; en fer tot bé s’adorm en vós perea; verge no sou perquè Déu ne vôlch casta365. IV Sol per a vós basta la bona pasta que Déu retênch per fer singulars dones: ffetes n’à ‘ssats molt sàvies e bones, mas compliment dona Teresa ‘l tasta366; havent en si tan gran coneximent que res no ‘l fall que tota no ‘s conega: a l’hom devot sa bellesa encega; past d’entenents és son enteniment. V

361 La figura (forma del cos). 362 Ja. 363 Perseverar. 364 El poema està adreçat a Teresa d’Hixar, vídua jove que va tenir cura per-sonalment del patrimoni familiar i de criar i educar el seu fill Pedro, cosa poc freqüent a l’època, bé que amb la protecció reial. 365 En volgué descendència. 366 Hi arriba, l’assoleix; Teresa d’Hixar era una dama culta.



100

Venecians no han lo regiment tan pasciffich com vostre seny regeix suptilitats, que l’entendre us nodreix, e del cors bell sens colpa ‘l moviment. Tan gran delit tot hom entenent ha e occupat se troba ‘n vos entendre367, que lo desig del cors no ‘s pot estendre a leig voler, ans com a mort està. Tornada Lir entre carts, lo meu poder no fa tant que pogués fer corona ‘nvisible; meriu-la vós, car la qui és visible no ‘s deu posar ‘llà on miracle ‘stà.

367 Escoltar-vos.



101

NO SÊCH LO TEMPS MON PENSAMENT IN-MOBLE…

Pagès XXIV

I No sêch368 lo temps mon pensament inmoble, car no ‘s trespost de un ésser en altre; Ffortuna vol son torn variat perdre, si qu’ amistat ab fermetat acapta: quant m’à sentit al pus jús369 de son centre, aspres ha fets los corons de sa roda, perqu’ allissant, en altre torn, no munte a sseure ‘llà on és lo gran desorde. II Com l’envejós qui, soberc, dân vol rebre per què major dân son desamich370 senta e pren delit del mal que veu soferre371, tant que no sent lo mal qui l’ és proïsme372, tal semblant cas Fortuna ‘b mi pratica: ffahent procés, a sson delit denulle,

368 Segui, talli. 369 Sota. 370 Rival, contrari. 371 Sofrir; segurament al· ludeix al conte d’un rei que va oferir a un home que li demanés el què volgués, que al seu enemic n’hi donaria el doble: l’hi va demanar que li traiessin un ull. 372 (De) qui l’(hi) és proïsme.



102

muda lo nom que pren d’esser no ferma, pert son plaer, qu’és no dar temps al vogi373. III ‘Sí com aquell c’adorm ab artifici son cors per què la dolor no sufferte, vôlgra ‘dormir los penssaments qui ‘m porten coses a què ma voluntat s’enclina, causant en mi cobejança terrible, passionant l’arma374, qui és ajunta en soffertar aquest turment tan aspre ab lo meu cors375, qui ‘n tal cas l’acompanya. IV ‘Sí cô ‘l castor376 caçat, per mort estorçre377, tirant ab dents, part de son cors378 aranqua —per gran instint que Natura li dóna, sent que la mort li porten aquells membres— per ma rahó vôlgr’ aver conexença, posant menyspreu als desigs qui ‘m turmenten, matant lo cors, enpeccadant-me379 l’arma, ‘sí que jaquir-los me cové per viure.

373 Cércol (la roda de la Fortuna). 374 Ànima. 375 Cos. 376 Rosegador semiaqüàtic (Castor fiber). 377 Salvar-se de la mort. 378 Cos. El castor europeu és espècie protegida i no se’l pot caçar; potser per això no he trobat documentat aquest costum d’automutilar-se per fugir; ho he sentit explicar, en canvi, de la guineu (Canis vulpes), un altre animal també considerat molt llest. 379 Posant-me en pecat; el suïcidi ho és, segons el cristianisme.



103

V En aquell punt qu’el cobejar me sopta vôlgra ‘sser foll, ab la pensa tan vana, que no pensâs pus aventurat home Fortun’ agués prosperat de béns mobles. En gran calor lo fret tot hom desija, ne creure pot que jamés l’ivern torne; axí me’n pren, com380 dolors me congoxen: creure no pusch qu’en part de content baste. Tornada Lir entre carts, si lo comun enginy és tan grosser que no us bast’ a compendre, vullau ab Déu fer que si Fe los basta, sia remès lo peccat d’amor folla.

380 Quan.



104

NO ‘M FALL RECORT DEL TEMPS TAN DELI-TÓS…

Pagès XXV

I No ‘m fall381 recort del temps tan delitós qu’és ja passat; pêns que tal no venrrà. Si ‘l conseguêsch, mercè no ‘m fallirà, car piatat fet aurà pau ab vós. Preareu mi, qui ‘n temps antich preàveu, e confessant que us dolieu de mi. Ara que us âm plus que jamés amí, tornau-vos ‘llà on de primer estàveu. II Plus que dabans382 me trobe desijós, e lo desig en mi jamés morrà, car per sa part mon cors383 lo sostendrà, l’enteniment no ‘m serà despitós. Vós desijau a mi qui desijàveu, per tal voler del qual yo ‘m contentí. Ara que us âm plus que jamés amí, tornau-vos ‘llà on de primer estàveu.

381 No en cal. 382 Més que abans. 383 Cos.



105

III E si rahó fôn que benvolgut fos, mils ho meresch, mon hull no ‘m desmentrà, car per gran dol moltes veus384 ne plorà, e no plorant, mostrava’m dolorós. E vós, de goig, lo Tedèum385 cantàveu. Lagremejant, maldicions cantí: Ara que us âm plus que jamés amí, tornau-vos ‘llà on de primer estàveu. IV Comptar no deg386 les passades dolors, car poqua fe per vós tost hi serà: qui ‘s menys d’amor387 altr’ amor no sentrâ388, car no ha ‘sguart lo rient al plorós. Si ben amant lo terç d’un jorn passàveu, haurieu grat del què per vós passí. Ara que us âm plus que jamés amí, tornau-vos ‘llà on de primer estàveu. V Reclâm a tots los meus predecessors, cells qui Amor llur cor enamorà, e los presents e lo qui naxerà,

384 Vegades. 385 Hime litúrgic que comença: Te Deum laudamus…; s’acostuma a cantar en aquells actes religiosos convocats per donar gràcies a Déu per algun motiu concret. 386 Dec. 387 Qui està sense amor. 388 Sentirà.



106

que per mos dits389 entenguen mes clamors; e si en vós conexença ‘justàveu, mal grat haureu del que fês un matí. Ara que us âm plus que jamés amí, tornau-vos ‘llà on de primer estàveu. Tornada Plena de seny, si ‘l cor me cartejàveu390, trobàreu clar que us amaré sens fi. Ara que us âm plus que jamés amí, tornau-vos ‘llà on de primer estàveu.

389 Dites. 390 Fullejàveu.



107

YO CRÏT LO BÉ, SI ‘N ALGUN LOCH LO SÉ…

Pagès XXVI

I Yo crït lo bé, si ‘n algun loch lo sé, callant lo mal sens passar-ne despit, car en maldir391 mon cor no pren delit ne ‘m cal cridar, puys no veig lo perquè; no per aytant que molts béns yo no senta, mas poch val crit entre lo sort e ‘l mut, perquè ‘l bon hom per tal no és sabut e sa valor en lo món no l’augmenta. II Menys que la ley crestiana ‘s presenta als africans ne la volen hoir, veig la virtut en null esment venir: l’om viciós e ‘l pech392 l’àn dat empenta. Salamó393 diu qu’en pochs és saviesa; los enemichs són molts de la virtut, dient’s394 que sou home foll conegut si del costum se lunya vostr’ abtesa395.

391 Dir mal. 392 Neci. 393 Salomó, fill de David, rei d’Israel. 394 Dient-vos. 395 Aptitud.



108

III Lo vici ‘s tant que virtut ha empesa e lo profit, honor à tret del món; en tan pochs és, e poch a poch se fon! No ÿ ha calor contra ‘l fret de peresa. Lo nombr’ és tant d’aquells qui la desonren, que ja no ÿ val empara de algú; e si voleu que us diga ‘l crit comú: «Peresquen cells396 qui d’onor no ss’aombren!» IV Als hòmens morts, d’actes bons no desombren, car dels absents no ‘ls cal haver enveja: pahir no ‘s pot aquesta cosa leja397 dins los ventrells qui d’envejar s’escombren; no dan laor al viu qui la percaça, ans fan rahons com la ÿ pôran sostraure, e si ‘l ben fer, del món no poden raure398, dïen-ne mal399, tant que lo bé desfaça. V Bondat, virtut, han perduda sa raça, cossos humans han molt diminuhit, Déu és per nós mal honrat e servit, e ja la mort pus estret nos abraça; tot quant per Déu és jús lo cel creat ha molt perdut de son propi cabal:

396 Aquells. 397 Lletja. 398 Erosionar. 399 En diuen mal.



109

saber se pert, ‘speriment400 no val, lo viure curt, qu’el mig és tost passat. VI ¿Hon es l’enginy d’Aristòtil401 trobat, d’Orígenes402, Sèneca403 e Plató404? Qui mostrarem semblant al fort Samssó405? On és tan bell com Absalon trobat406? Linceus407 fôn qui res no l’escapava, que no fos vist per sa vista suptil: dins en la mar veya de milles mill. Lo viure llur, més qu’el present durava. V Ffoll és aquell qui no ymaginava que fallirem408, puys fall ço per què som. ‘Sí com decau la rama e lo pom409 si la rael de l’arbre hom tallava, ffallirem nós, puys lo qu’ens sosté fall. Bé ‘ns mostra Deu que vol lo món finir,

400 L’experiència. 401 Ἀριστοτέλης (384 - 322 aC), gran filòsof grec. 402 Ὠριγένης (186 - c. 254), un dels Pares de l’Església. 403 Luci Anneu Sèneca (4 aC - 65), filòsof romà. 404 Πλάτων (427 - 347 aC), un altre dels grans filòsofs grecs. 405 Samsó, fill de Manuè (Jutges 13 al 16). 406 Absalom, fill de David, era el més bell d’Israel (Samuel II 14, 25). 407 Λυγκεύς, un dels argonautes. La seva història varia segons les fonts: uns el fan fill d’Afàreu i dieun que donà mort a Càstor, i Pòl·lux el matà a ell; d’altres l’identifiquen amb una divinitat que regnà a Argos, fill d'Egipte i d'Argífia, i marit de la danaide Hipermnestra. 408 Caurem. 409 Fruit.



110

puys lo qu’ens té vol que ving’ a perir; ‘sò410 ‘n poch a poch Natur’ a nós defall. Tornada Lir entre carts, no ‘m basta l’escandall411 per trobar fons en la vostra estima, e quant vos llôu412 no trob rahó ne rima de què ‘m contênt, e per ço yo me’n câll413.

410 Per això. 411 Instrument per mesurar la fondària de les aigües. 412 Lloo. 413 Callo.



111

SOBRESDOLOR M’À TOLT L’IMAGINAR…

Pagès XXVII

I Sobresdolor414 m’à tolt l’imaginar; l’enteniment no ‘s dol ni ‘s pot esbatre415: aytant és dolç que l’ha calgut abatre, e mon affany, plorant, no ‘s pot mostrar. No trôb remey, car ma dolor és tanta, que mon voler en parts ne tinch partit, ne ‘n sol un loch lo’m trobe ahunit sinó ‘n morir e viure qu’es decanta. II ‘Sí com l’om flach qui l’és forçat triar ab qual de dos hòmens forts s’à combatre no sab pensar ab qual deja debatre e, ‘spaordit, sos comptes no pot far, ne pren a me, que lo viure m’espanta, e lo morir me serà gran despit: com416 viure vull, la mort prench en delit; com417 vull morir, la vida tinch per santa. III

414 Dolor exagerat. 415 Sacsejar, somoure. 416 Quan. 417 Quan.



112

‘Sí com aquell qui és verí donant al mestre seu, e quant veu sa dolor ha pietat del mal de son senyor e sobr’ aquell vol esser ajudant, vós, penssament, per qui mon seny s’absenta, per los trebals dant-li alterament, a son afany donau acorriment418, puys que sos mals per migà419 vostre ‘ls senta. IV Yo contrafaç nau en golf perillàn, l’arbre420 perdent e son governador421, e per contrast de dos vents no discôr422; los mariners enbadalits estan, e cascú d’ells la sua carta tenta, e són discorts423 en llur acordament: hú vôlgra ‘sser prop terra passos cent, l’altre tan luny com vent pot dar empenta424. V Ma voluntat, ab què ‘n la mar fuÿ mès, fallida és e pôgra’m425 fer ajuda; ja ma rahó de son loch és cayguda:

418 Socors. 419 Mitjà. 420 El pal major. 421 El governall o timó. 422 No fa via. 423 Discrepants. 424 El clàssic dilema en cas de temporal prop de terra: anar cap a la costa, amb perill d’estavellar-s’hi, topar amb un escull o embarrancar, o allunyar-se’n i aguantar la maltempsada fins que manqui. 425 Podria’m.



113

mos pensaments contraris m’àn atès; ja mos desigs no saben elegir vida ne mort, qual és la millor triha; natura ‘n mi usa de maestria e pren la mort per major dân fugir. Tornada Plena de seny, no ‘s pot ben soferir vida y dolor sens pendr’ algun espay; lo meu desig se converteix en ‘glay426 quant me recort que res vos haj’ a dir.

426 Esglai.



114

LO JORN HA POR DE PERDRE SA CLAROR…

Pagès XXVIII

I Lo jorn ha por de perdre sa claror quant ve la nit qu’ espandeix ses tenebres; pochs animals no cloen les palpebres427, e los malalts crexen de llur dolor428. Los malfactors vôlgren tot l’any duràs per què llurs mals haguessen cobriment, mas yo qui visch menys de par429, en turment e sens mal fer, vôlgra que tost passàs. II E d’altra part faç pus que si matàs mil hòmens justs, menys d’alguna mercè430, car tots mos ginys yo sôlt431 per trahir-me; e no cuydeu qu’el jorn me n’escusàs, ans en la nit trebâll432 rompent ma penssa per què ‘n lo jorn lo trahiment cometa;

427 Parpelles. 428 La temperatura corporal humana puja en arribar la nit; en estats febrils, doncs, la febre augmenta. 429 Sense parella. 430 Sense cap mercè. 431 Deixo anar. 432 Treballo.



115

por de morir ne de fer vida ‘streta no ‘m toll esforç per donar-me offensa. Tornada Plena de seny, mon enteniment pensa com abtament lo laç d’Amor se meta; sens aturar, pâs433, tenint via dreta; vaig a la fi si Mercè no ‘m deffensa.

433 Passo.



116

‘SÍ COM LO TAUR SE’N VA FUYT PEL DE-SERT…

Pagès XXIX

‘Sí com lo taur434 se’n va fuyt pel desert, quant és sobrat per son semblant qui ‘l força, ne torna may fins ha cobrada força per destruir aquell qui l’ha desert435, tot enaxí ‘m cové lunyar de vós, car vostre gest mon esforç ha confús; no tornaré fins del tot haja fus436 la gran pahor qui ‘m toll ser delitós.

434 Brau (Bos taurus). 435 Derrotat. 436 Fosa.



117

VENGUT ÉS TEMPS QUE SERÀ CONEGUT…

Pagès XXX

I Vengut és temps que serà conegut l’om, qui son cor haurà fort ho covart, e ja negú no cuÿt437 saber tal art que si és flach, tal no sia sabut; car, desastruch438, al perill de la mort, ladonchs no ‘l val439 enginy ne maestria per ben cobrir sa ‘strema covardia, ans elegeix fugir per ser estort440. II Ans del perill, se deu fer lo cor fort; emprenent risch, hom ha dels bons paria441, aconseguint honor e senyoria, ffahent venir los Céssars442 en recort. Les armes fan los prous443 hòmens valer e ‘ls puja tost en semblant de momén;

437 Cuidi, es preocupi de. 438 Desventurat. 439 No l’empara. 440 Per salvar-se. 441 Similitut. 442 Sobrenom dels membres de la família Júlia de Roma, que passà a ser dels emperadors. 443 Nobles.



118

aquest és loch d’on lo covart dexén444: més prop de ssi és les dones veher. III Renom d’ardit volrrà lo ‘parencer445, mas no serà comportat son engân, car los qui més de tals afers sabran diran quin nom sobre si deu haver, e baxament446 entre ssi volrran dir: -«Hom virtuós no deu ser ‘nomenat, mas prenedor del que no ha guanyat entre aquells qui no ‘l veuran fallir». IV L’ome tastart447 qui no tembrà448 morir, no faent fruyt, son perill assajat, grau de virtut volrrà en si possat; mas en aquest se deu mils449 soferir, puys ab perill molt gran de sa persona cuyda guanyar lo que no ‘l da son dret, car la virtut en lo mig loch se mèt e los estrems, per vicis abandona. V

444 Descén. 445 Qui aparenta. 446 En veu baixa. 447 Cabut, persevrant. 448 Temerà. 449 Millor.



119

Guanya virtut qui son cors a mort dóna per hun gran bé o, de molts, beniffet450; pensar no deu compte li’n sia fet: virtut, de si, lo virtuós guardona. L’om de cor flach mèta ‘l perill a part, car sa honor luny de perill està, e lo tastart451, per temps, venir porâ en ser temprat452 e usar de renart453. VI Quant dels passats lïg454 alguns fets e guârt455 los per venir, gràcia Déu nos fa com som en temps qu’el món dispost està per grans affers e de cascuna part; especial per nostre gran senyor456, qui, festejant, la gent ab por lo mira. Tot gran senyor dintre son cor sospira crehent qu’ell vol ser dels senyors major. V Ffortuna és soptós457 cambiador, negú no sab on son voler la tira e lo semblant de son amor és ira:

450 O pel bé de molts. 451 Audaç. 452 Temperat, moderat. 453 Fer com la guineu (paradigma de la covardia i la circumspecció). 454 Llegeixo. 455 Miro. 456 Al· lusió a Alfons el Magnànim, a qui March acompanyà en diverses cam-panyes militars. 457 Imprevisible.



120

sa ira és moltes veus458 gran amor; negú no ‘s pot regir per son penell, sinó qu’els flachs de sa cort foragita, e ‘l coratjós, de sos béns lo ‘delita, havent esforç, vehent-la contra d’ell. Tornada Contra la mort, és aquest aparell: menyspreu del cors e no tembre459 Fortuna, tenir sa Ley460 e, si es moro, Çuna461, e Déu, ladonchs, lo farà segur d’ell.

458 Vegades. 459 Témer. 460 Els Evangelis. 461 Sunna, la Llei santa de l’Islam.



121

MOLTS HÒMENS HOIG CLAMAR-SE DE FOR-TUNA…

Pagès XXXI

I Molts hòmens hoig clamar-se de Fortuna e malahir aquella per sos actes, volents ab ley462 fer amigables pactes donant-los bé, e que tostems fos una; no recordant sa propria natura qu’és l’alt baxar e lo baix muntar alt; e qui d’açò se dóna gran desalt463, lexe los béns portants ab si, fretura. II A Déu no plâch haver del món tal cura que no ÿ jaquís464 de terribles afanys: pèrdues són en nombre més qu’els guanys, ‘n esguart del ver, lo seny és oradura; e l’om girat al mundanal saber, ÿdoles465 creu, donant-hy plena fe: en béns mundans creu esser complit bé, volent morir solament per haver.

462 Amb ella (provençalisme). 463 Disgust. 464 Deixés. 465 Ídols.



122

III S’ algú466 pogués de Fortuna tener ab hun fort clau sa roda quant és sús467, ffóra-li bo anar amunt e jús468 soferint mals, per trobar tal mester; mas los metalls no han tanta vigor que tan gran pes ab lur força retinguen, ne ginys no fan que d’alt en baix no vinguen los qui seuran en la falssa honor. IV Per negun temps perdrà Fortun’ ardor de fer lochs plans de les timpes469 e munt, e quant del tot son desijat és junt e no pot fer pus ab sa gran furor, torna reffer desabitada casa qu’en poch espay havia feta buyda, e l’om desert470, qu’enrequir jamés cuyda, umple graners, olis e vins embasa. V En son costat no deu portar espasa: com a foll hom deu franch arbitre471 perdre; qui no creu cert que Fortuna pot perdre

466 Si algú. 467 Dalt. 468 A sota. 469 Timbes, precipicis. 470 Descurat, abandonat. 471 Lliure albir.



123

los béns movents e los sïents472 arrasa; mas l’om del món, per Fortuna mirat ab lo esguart de riallosa cara, la part del plor no ha vista encara; creu que sos ginys l’àn de béns prosperat. Tornada Lir entre carts, propi só comparat a Tàntalus473 per continüu desig; no sé per què tots dies hi affig474 puys que m’és prop compte desesperat.

472 Els béns mobles i immobles. 473 Tàntal, fill de Zeus i la nimfa Pluto, fou condemnat a patir eternament fam i sed. 474 Afegeix.



124

L’OME, PEL MÓN, NO MUNTA ‘N GRAN VA-LER…

Pagès XXXII

I L’ome, pel món, no munta ‘n gran valer sens haver béns, bondat, linatge gran; mas la del mig val més que lo restàn, e no val molt sens les altres haver; per ella ‘s fan les dues molt prear, car poder val tant com és ‘ministrat, linatge val aytant com és honrat: la valor d’om ho fa tot graduar475. II Mas no serà l’om sabent de sonar si ‘n algun temps no sona esturment, car per voler sonar, lo nom no ‘s pren, mas l’esturment sonant, bé acordar476; tot enaxí aquell qui dins si477 val, pobre de béns e d’avillat478 linatge, no té ‘ls areus479 per mostrar gran coratge

475 Guanyar grau. 476 Entonar, tocar armònicament. 477 En el seu interior. 478 Envilit. 479 Arreus, guarniments.



125

en la virtut qu’es nomena480 moral. III Són e seran molts d’un altre cabal: havents molts béns e d’alta sanc favor, e valent poch han la part no mellor, car, sens l’om bo, quant pot haver és mal; e moltes veus481 ha’n la colpa natura, car fora bo tal que valer no sab: negun saber no pot viure ‘n llur cap; sens colpa llur, de valler482 han fretura. IV Entre ‘ls estrems, al mig virtut atura, molt greu d’obrar y entre pochs conegut; per ell saber no ‘s hom per bo tengut, mas fets hobrant forans dins tal mesura. Aytant és larch483 l’om menys de fer larguesa com és escas si no fall en despendre: vicis, virtuts, per actes s’àn a pendre; aprés484 lo fet és llur potenci’ apresa. V No conqueran virtuts per gran abtesa, no les hauran poetes per llur art: han-les aquells metents vicis a part485,

480 Que s’anomena. 481 Vegades. 482 Valer. 483 Llarg, generós. 484 Després. 485 Aquells que posen els vicis a part.



126

obràn virtut per amor de bonesa, res no dubtant viciosa vergonya mas solament amant virtuós preu486; e l’ome pech487 en aquest banch no seu, e qui n’és luny, lo gran delit se ‘lonya488. Tornada Lir entre carts, tostemps faré ma ponya489 que la dolor jamés de mi ‘s partesqua, e no penseu que mon cas enferesqua, car major dân mereix ma gran vergonya.

486 Valor. 487 Neci. 488 Allunya. 489 Pugna.



127

SENS LO DESIG DE COSA DESHONESTA…

Pagès XXXIII

I Sens lo desig de cosa deshonesta, d’on ve dolor a tot enamorat, visch dolorit, desijant ser amat, e par-ho bé, que no us vull desonesta. Ço que yo am de vós és vostre seny e los estats de vostra vida casta; molt no deman, car mon desig no basta sinó en ço que honestat ateny. II L’enteniment a vós amar m’empeny e no lo cors, ab voler deshonest; tira’m a vós un amigable gest, ab sentir prim, qui desperta desdeny. Tant està pres lo meu enteniment per molta part del vostre que li alta490 qu’em toll sentir e ‘m fa la carn malalta d’un tal dormir que pert lo sentiment. III No cessarà lo meu egual talent, puys mou de part que no ‘s cansa ni ‘s farta,

490 Plau.



128

car l’esperit tot lo finit aparta: no és en cors491, lo seu contentament. De vós demàn la voluntat guanyada, cella492 qui és en l’arma493 infinida; la part d’amor que pot esser perida, en lo meu cor no s’ï troba ‘sforçada. IV ‘Sí com lo foch creix la sua flamada quan li són dats molts fusts per què ‘ls aflâm494 e lladoncs creix e mostra major fam com495 pot ‘sorbir cosa qu’el sia dada, ne pren a mi, car ma voluntat creix per los desigs presentats en ma pensa e, remoguts, seria’ls fer ofensa, car d’altra part ma voluntat no ‘s peix496. V Mon pensament mostra que m’entristeïx quant entre gents estic mut e pensiu; ladoncs Amor peix sos fills en lo niu que dins mon cap és long temps que nodreix. Cest és aquell voler sens negun terme, per ço Amor de mi no ‘s partirà: aquell’ Amor que en nostra carn està no mèt al cor lo no cansable verme497.

491 Cos. 492 Aquella. 493 Ànima. 494 Inflami. 495 Quan. 496 Alimenta.



129

Tornada Plena de seny, mon enteniment ferme en ço que mai amador lo fermà, e si fallesc, ver’ amor fallirà. «Mellor de tots» hauré nom, si ‘m conferme.

497 Cuc.



130

TOTS LOS DESIGS ESCAMPATS EN LO MÓN…

Pagès XXXIV

I Tots los desigs escampats en lo món entre les gents, segons for de cascú, ab trenquat peu, a pas, van detras hú, qui és lo meu, e lonch temps ha que fôn. ‘Sí com los puigs porân fugir al vent, ma voluntat d’ell porïa campar; e hun loch ferm li cové d’esperar; no ‘l pot minvar aquell mal pensament. II En remeyar no ‘m conech sentiment si bé l’assaig he yo ‘sperimentat; per mon esforç pôgra ‘sser deliurat d’una gran part de la dolor que sênt498. Amor suplich qu’em leïx donar a ‘ntendre lo sobresalt que de vós, dona, ‘m ve, entenent vós quin’ obra499 fa dins me, e com sens mort yo no me’n puch deffendre. III

498 Sento. 499 Quina obra, quin efecte.



131

Passar puch, donchs, sens honestat offendre, mostrant virtut, com res no cast no vull; si bé ‘l desig no casta penssa ‘cull500, no ‘m trôp501 en punt que res pêns de vós pendre; sos moviments negú pot esquivar —servents no són de nostre franch juhÿ502—; donchs ¿com serà que jo fuja de mi? Colpa no us tinch, si forçat sôn503 d’amar. IV Aquest’ amor tant se pot esforçar que l’amador a mort farà venir; ¿on és l’om fort, potent a resestir les passions que vol Amor donar? E, donchs ¿per què yo só desacordant504 mostrar a vós la voluntat que us pôrt? Ma lengua té la vida e la mort; lo meu voler no ‘m val, essent bastant. V ‘Sí com aquell qui està Déu pregant que ploga fort, sens lo temps nuvolós, vull ser amat sens dar occasiós, e no ‘s pot fer505, lo meu voler celant506. L’enteniment e calitat s’acorden

500 Acull. 501 Trobo. 502 Lliure albir. 503 Sóc. 504 No estic d’acord. 505 És impossible. 506 Amagant.



132

amar a vós, en qui és llur semblança, e los volers han gran desacordança: contra rahó, en tanta part discorden. Tornada Lir entre carts, los escurçons no morden ab tant fort mos com és lo de Amor; si bé ‘ls morduts no passen tal cuÿçor507, perden lo seny e les vistes exorben508.

507 El verí de l’escurçó provoca dolor intens, vertigen, taquicàrdia i trastorns generals greus. 508 Ceguen.



133

SIA CASCÚ PER BEN HOIR ATTENT…

Pagès XXXV

I Sia cascú per ben hoir attent e no ymagïn que yo ‘l vulla decebre, car, de tot cert, per mi porà percebre grans novitats e de nou sentiment, tals que no sé los mijans qui ‘ls atracen, mas solament resta ‘n mi lo sentir; ‘sí cô ‘l malalt qui sa dolor sab dir, no sab los mals qui la mort li percacen. II Aquells afanys qui ‘ls amadors acacen e són comuns e quasi manifests no són en mi, ne desenblants509 d’aquests no ‘m fan pahor ne sol mi no ‘menacen. Dolors e tals qu’en amadors no vénen, car yo perêsch com ja no pusch amar; solament bâst-mi de mort hahirar510 per mos defalts qu’en ira mi encenen. III No sé quins són los delits qui ‘m sostenen, com no m’acuÿt metre lo món a part;

509 Dissemblants, diferents. 510 Irar.



134

car d’ahirar-me jamés no ‘m veig fart, pensau los béns qu’en esta penssa ‘s prenen! Morir me plau car no ‘m té prou511 lo viure, lo mils de mi és com512 en res no pêns, e tant com pusch, de penssar me deffens513; consell no ‘m cal, si ‘m deig per foll escriure. IV ‘Sí cô ‘l precís que no ‘s de mort deliure, vehent-se prop d’aquell seu jorn derrer, ne prega Déu li sia mercener514 e sab que va hon null hom se pot riure, ne pren a me, qui fuïg515 a la mercè d’Amor, en qui s’enclou tot lo meu ésser: tant envers ell me só volgut hirêxer516 per lo fallir qui és comès per me! V ‘Sí com l’om pech517 qui ha pensat dins sé518 de l’hom sabent, a sson saber atènyer, e com519 veu-si qu’en tant no ‘s pot empènyer, lo malaheix e si mateix d’on ve, ne pren a mi, no bastant ser atès

511 Satisfet. 512 Quan. 513 Me’n privo, me n’estic. 514 Que li faci mercè. 515 Fujo. 516 Irar. 517 Neci. 518 Esser. 519 Quan.



135

lay520 on tots temps he tengut mon camí; tot per defalt qu’és atrobat en mi: hahir Amor e vôlgra ‘sser no-res. Tornada Lir entre carts, lo bé qui m’és defès, Amor lo’m féu en primer desijar, e follament de tant preu estimar que no ymagïn que haver-se pogués.

520 Allà.



136

O MORT, QUI EST DE MOLTS MALS MEDE-CINA…

Pagès XXXVI

I ¡O Mort, qui est de molts mals medecina e lo remey contra mala fortuna: en contra mi hages Ley521 e no Çuna522; puys vinch a tu, l’orell’ a mi enclina! Mas tu deffugs a l’hom qui a tu crida, anant a ‘quell qui de l’encontre ‘s lunya; per tu ‘ncontrar, nit e jorn faç ma punya523 per ser plagat524 de ta dolça ferida. II Ma dolor gran no pot esser perida sinó per mal qu’en quantitat la passe; per altr’ affany no crech mon cor se lasse e sia tant qu’em dôn pena ‘nfinida, torbant mon seny fins que dolor no senta: ladonchs remey yo pêns aconseguesqua; altra dolor me plau que sia fresqua, o prêch la mort que morir me consenta.

521 La Llei de Déu cristiana. 522 Sunna, la llei islàmica. 523 Pugna. 524 Ferit.



137

III L’imaginar per null temps no m’esmenta altra dolor, e que apert no sia a donar plor perdent tot’ alegria; ffuïg de les gents, no ‘m plau que algú ‘m senta. Demân de vós que de mi us vullau dolrre; açò demân, que lleument525 pusch atenyer, e no és poch; ab que no ‘m vullau fényer526, gran part del mal vós me porêu dissolre. IV Dona, tal sou que per vós me vull tolrre tots los delits qu’el món als jóvens dóna; a vostr’ amor lo meu cor s’abandona, lo vostre cors527 per deessa vull colrre528; e si d’açò vês529 Déu comet offensa, yo me’n confês, a penedir no baste: la gran sabor del penident no taste; la vostra, pêns, ser de verins deffensa. V Tot lo revers muda ma vana penssa, pregant-vos molt que mi no vullau plànyer, e si, resclús, me veu la gent complànyer, de sos delits me peix Amor e ‘m penssa.

525 Fàcilment. 526 Fingir. 527 Cos. 528 Donar culte. 529 Vers, cap a.



138

Amor a mi tan cominal530 se mostra, que fa que fôll531 qui de mon mal se planga. E, donchs, enug de mi no us ne atanga: ma fort dolor serà menys sens la vostra. Tornada Lir entre carts, Amor los mals me mostra tots quants venir en un amador poden; reb-los mon cor, tots quants en penssa ‘m roden, e quant los câll, aquella és llur mostra.

530 Familiar. 531 Enfolleixi.



139

LA MIA POR D’ALGUNA CAUSA MOU…

Pagès XXXVII

I La mia por d’alguna causa mou, per bé qu’el juÿ se meta ‘n bon esper, mon sentiment, profeta verdader, de ben penssar mon penssament remou. ¿Què és açò, qu’em veda tot repòs e lo dormir la congoxa no ‘m tol, e ma rahó cuyda morir per dol, com en remey jamés donar ha clos? II Dolor me puny qu’em dóna ‘l cor gran mos, ne causa veig de l’avenidor dân; mon esperit és mal prenosticàn —generalment, qu’especial532 no ‘l pos—. Quant me despêrt, me sembla qu’em desperta una dolor, ab agut punyiment; ffamiliar é tant est penssament qu’el dân vinent ja tinch per cosa certa. III Yo só ben cert que vós no sou ben certa de mon voler, del qual me só callat;

532 Antònims habituals en el llenguatge jurídic: «especial» indica un concepte concret i limitat, metre que «general» indica un concepte genèric i inclusiu.



140

ma colpa és, com no ‘m só clar mostrat, e tal amor no mereix ser cuberta. Ja só pus luny de mon voler mostrar; a poch a poch, mon esforç sênt descrêxer; lo que de mi sabeu no pot merêxer qu’en mi penseu amar ne desamar. IV Sobresamor533 de vós m’à fet lunyar e dintre si vol esser departit; per molt amar, mon voler no he dit, e sentiment d’ell a vós no vol dar. Vós no sabeu lo meu voler secret; vós no sentiu, e sobresdolor534 sênt; Amor ho fa sens ús d’enteniment, fartant a vós, dant a mi fam e set. V Los mals tan grans que Amor me promet, esforç no ssé qui ‘ls gosàs emparar; yo âm lo dân vengut per vós amar, penssar deveu quant més lo beniffet. A vós adôr, si no me’n repreneu; dexau a mi càrrech de consciença: en tan estrem és ma gran benvolença, que vos confês per un terrenal déu. VI Jamés diré que siau lo mal meu, car tot lo mal yo prench en molt gran bé;

533 Sobreamor, amor en grau superlatiu. 534 Sobredolor.



141

si mon amich del meu mal semblant té, yo, per son bé, vôlgr’ abans fos en creu. Amor me fa lo càrrech sostenir; yo ‘l malahesch, si per null temps me fall, e si mon cors pert virtut per treball, no li dôn mort, per son mal no finir. Tornada Lir entre carts, tot quant de vós yo mïr e quant me pens me fa crêxer d’amor; delit me sênt, a las veus sens dolor, e puys me dolch tant com pusch soferir.



142

SI BÉ MOSTRAU QUE MI NO AVORRIU…

Pagès XXXVIII

I Si bé mostrau que mi no avorriu, ans vos altau535 de ma simpla paraula, e mos escrits no creheu esser faula, e us plau de mi si algun hom bé ‘n diu, quant ymagïn que per vós yo amar avorresch-mi, que res no ÿ fall d’entregue, en aquell punt, tot mon bon voler negue puys que vostr’ alt no passa ‘n bé amar536. II Conort bastant en mi no pusch penssar, e si per temps alguna part n’atench, serà per ço com part d’Amor tal prench qu’el sabrà mal si l’he desemparar; hauré Amor de mi despossehit, que per null temps tal servent cobrarà; aquest penssar conort me portarà: durarà tant com ser enfellonit537. III

535 Complaeu. 536 Vostra complaença no passa per amar-me. 537 Irat, enfadat.



143

Ço que deman mereix preu infinit; no ‘l vull haver ab res no merexent: l’ànima us dó, qu’és a Déu bell present, ella no ‘l plau haver lo cors jaquit538. No us prêch d’amor, mas que la’m demostreu; del qu’és en vós, hauré singular grat; si bon voler me teniu amagat, tant âm lo mal, ab qu’el me amagueu. IV Yo sôn539 ben cert que vós mi conexeu e los tres temps de mi no ignorau, mos penssaments yo crêu540 que sapiau; no us preheu, donchs, si no ‘m regonexeu. Lo meu voler ab infinit s’acosta; serà content del vostre, poch o molt: donchs, envers mi no us cal anar d’escôlt541; lo camí ‘s pla sens barranch ne gran costa. V Vostra valor tot quant pusch dar me costa, no ‘m resta pus qu’el viure dolorós; dos grans contrasts de volers veig en vós: mon viure us plau, de mort és la resposta. Los hulls tinch cluchs, no conech nit ne jorn, ne tinch hom prop qui del temps me avise,

538 Deixat el cos. 539 Sóc. 540 Crec. 541 D’escolta (soldat explorador); és a dir, amb precaució.



144

ne sênt542 res ferm, ab què lo temps divise; ab tot açó ma pensa no pren born543. Tornada Lir entre carts, dins mi porte hun forn cohent un pa d’una dolça sabor, y aquell mateix ‘sênt544 de gran amargor; tot açò ‘m pren deu hores en lo jorn.

542 Sento. 543 No volta, no canvia de direcció. 544 Essent.



145

QUI NO ÉS TRIST, DE MOS DICTATS NO CÛR…

Pagès XXXIX

I Qui no és trist, de mos dictats no cûr, o ‘n algun temps que sia trist estat, e lo qui és de mals ‘passionat, per fer-se trist no cerque loch escur; lija545 mos dits, mostrans penssa torbada, sens algun’ art, exits d’om fora seny, e la rahó qu’en tal dolor m’enpeny, Amor ho sab, qui n’és causa estada. II Alguna part, e molta, és trobada de gran delit en la pensa del trist, e si les gents ab gran dolor m’àn vist, de gran delit m’arma546 fôn ‘conpanyada. Quant simplament Amor en mi habita, tal delit sênt547, que no ‘m cuÿt ser al món548, e com549 sos fets vull veure de pregon, mescladament ab dolor me ‘delita.

545 Llegeixi. 546 Ànima. 547 Sento. 548 No m’adono que sóc al món. 549 Quan.



146

III Prest és lo temps que faré vida ‘rmita550 per mils poder d’Amor les festes colrre551; d’est viure ‘strany algú552 no ‘s vulla dolrre553, car per sa cort Amor me vol e ‘m cita. E yo qui l’âm per si tant solament, no denegant lo do que pot donar, a ssa tristor me plau abandonar e per tostemps viur’ entristadament. IV Traure no pusch de mon enteniment que sia cert e molt pus bell partit sa tristor gran que tot altre delit, puys hi recau delitós languiment. Alguna part de mon gran delit és aquella que tot home trist aporta, que planyent-si lo plànyer lo conforta més que si d’ell tot lo món se dolgués. V Esser-me cuÿt554 per moltes gens reprès puys que tant lou555 viure ‘n la vida trista, mas yo qui he sa glòri’ a l’ull vista, desig sos mals, puys delit ÿ és promès.

550 Eremita, ermitana. 551 Guardar, respectar. 552 Ningú. 553 Doldre. 554 Cuido. 555 Lloo, consento.



147

No ‘s pot saber, menys de556 lla ‘speriença, lo gran delit qu’és en lo sols voler d’aquell qui és amador verdader e ama, si557 vehent-se ‘n tal volença. Tornada Lir entre carts, Déu vos dôn conexença com só per vós a tot estrem posat; ab mon poder Amor m’à ‘nderocat558, sens aquell Seu559, d’infinida potença.

556 Sense. 557 A si mateix. 558 Enderrocat, fet caure. 559 L’amor de Déu.



148

CELL QUI D’ALTRUY REB ENUG E PLAER…

Pagès XL

I Cell qui d’altruy reb enug e plaer e perdre vol totalment s’amistat, és-li mester haja per oblidat tot lo plaer, havent-ne desesper; e tot primer qu’és luny de sa presença e del plaer no sia recordant, car si aquell l’és present al davant, enyorament dobla sa benvolença. II Tres coses són que lunyen bon voler: dàn e desalt560, e gran iniquitat. Al propi bé, hom és tan inclinat que no vol bé d’on gran dân pot haver; en gran desalt no ‘ns basta la potença, que cell561 amem qui ‘ns és desagradant; lo nostre ‘sforç no sab fer en nós tant qu’el prim voler no vinga ‘n malvolença. III Iniquitat mèt l’om en desesper, avorrint Déu, senyor qui l’ha creat

560 Disgust. 561 Aquell.



149

—ço fa lo seny de l’hom quant és irat, se avorrint, amant-se tant primer—. Aprés562 de si, l’om ama sa semença, tant que lo nan cuyda esser gigant, e tant pot ser envers nós mal usant, qu’en mal voler giram nostra ‘sciença. IV ‘Sí com l’om fort qui ‘s egual de poder ab l’enemich qui l’és davant posat —ffins que l’hun d’ells és per l’altre sobrat563, algú no pot negun dret juhÿ fer—, tot enaxí no puch donar sentença entre Amor ab Oÿ564 desacordant: cascú d’aquests en mi és tant poxant565, que mon saber no ÿ coneix differença. V Amor al camp no fôn lo pus derrer, mas Oÿ vênch ‘llà d’armes tan esforçat c’al pus estrem del camp l’à derrocat566, que yo ‘m penssí no ‘s pogués may reffer; mas no ‘l fallí Amor sopta valença567: mon foll Voler li fôn prest ajudant; Hoÿ donà crit dient: -«O llàs, e quant tarda Rahó qui ‘m tolga de temença!»

562 Després. 563 Superat. 564 Oï, rebuig. 565 Puixant, potent. 566 Tombat. 567 Ajut.



150

Tornada Supplïch a Déu qu’em tolga conexença, o, volent Ell, hüs yo de passió, d’aquella que sia prop de rahó, lexant Amor qui ‘m traeix en crehença.



151

VÔLGRA ‘SSER NAT CENT ANYS HO PUS ATRÀS…

Pagès XLI

I Vôlgra ‘sser nat cent anys ho pus atràs, perquè sôn568 cert qu’és pijorat lo món; aytàn poch val, qu’ell mateix no sab hon s’aülesa569 gran en pus baix loch baxàs; e veig hun cas de rahó apartat: que lo mal hom fa casa prop la forqua, e l’ome just fuig e ‘s mèt en cavorqua570 per aquell mal que jamés ha pensat. II Foll és aquell qui vol haver usat de mal saber hon serà ben entès; ymaginar deu que sera reprès, e sens murmur no deu ser comportat; e lo mal hom deu ser cridat ab trompa, per ço que un e l’altre no engân571: ¡tants són aquells, qui per bons hòmens van que, diffamats, cessaria lur pompa!

568 Sóc. 569 Avolesa, dolenteria. 570 Cova. 571 Enganyi.



152

III Lo just voler pensa com entorrompa ficte572 voler, acolorat de bé, e ladonchs és guardada bona fe com573 lo leig fet acusador lo trompa574. Aquell és dit misericordiós que guarda ‘ls bons que no ‘ls sia tort fet; perdonador575 al qui leig fet comet, d’infinits mals dóna occasiós. IV Fama tement l’hom és dit virtuós, e ço no cau en hom desvergonyit; donchs lo mal dir no deu ser en oblit puys que virtut mostra l’om viciós. A vici som moguts naturalment, e costreny-nos por de la mala fama; ¡beneyt aquell qui ‘l bé sa boca brama e diu lo mal com576 bé n’és conexent! V És mal senyal del qui és desplasent e mor d’enuig com577 mal dir s’acostuma, e li desplau si ‘ns ne hou dir la suma578

572 Fingit. 573 Quan. 574 Proclama. 575 Qui perdona. 576 Quan. 577 Quan. 578 Si ens sent dir la narració.



153

d’algun leig fet, vehent-si malmirent: ‘sí com aquell qui ‘n forca veu morir son companyó, qui no ‘l passa de mal579, e diu qu’és molt cosa descominal580 que per tal fet deja mort sostenir. Tornada Ja de present delit no pusch sentir sinó semblant a ‘quell del temps passat; e com lo cerch e tal no l’é trobat, a mi mateix e tot lo món, ahir581.

579 Que no és pitjor. 580 Exagerada. 581 Odio.



154

VÓS, QUI SABEU DE LA TORTRA EL COS-TUM…

Pagès XLII. Maldit contra una tal Montbohí, que li va ser infi-del.

I Vós, qui sabeu de la tortra ‘l costum e, si no ho feu, plàcia’l-vos oir: quan mort li tol son par, se vol jaquir d’obres d’amor; ne beu aygua de flum582, ans en los clots ensutza primer l’aygua, ne ‘s possa mai en verd arbre fullat. Mas contr’ açò és vostra qualitat, per gran desig no cast qu’en vós se ‘raygua583. II E no cuydeu, dona, que bé us escaygua que, puys agués tastat la carn gentill584, a mercader liuràs vostre cors585 vill; e son dret nom en Johan me pens caygua. E si voleu que us ne dôn conexença, sa faç és gran, ab la vista molt losca586, sos fonaments són de lagost o mosca…

582 Riu. 583 S’arraiga. 584 Després d’haver tastat la carn noble (és a dir, la d’ell). 585 Cos. 586 Miop.



155

¡Cert no mereix draps vendre de Florença! III E conexent la vostra gran fallença, volgué’s muntar, en amar, cavaller; e sabent ell tot vostre fet en ver, en vos amar se têngr’ a consciença, sabent molt clar la ‘nsutzeada vida, prenent publich les pagues del peccat. Vostre cos leg587 per drap és baratat588: vostre servir és bo sol per a dida. IV E no cuydeu filla us agués jaquida, vós aletant aquella ‘b vostra let, car vostre cors589 és de verí replet, e mostren-ho vostres pèls fora mida; car si us jaquiu vostra barba criada e la us toleu, puys ab los pèls dels braços porân-se’n fer avantajosos laços590 prenints perdius e tortra o becada. V Quan hoÿreu: «Alcavota provada!», responeu tost, que per vós ho diran, e puys per nom propi vos cridaran, ja no us mostreu en l’oyr empatxada, enterrogant: -«Amics, e què voleu?

587 Lleig. 588 Intercanviat. 589 Cos. 590 Parany de caça que consisteix en una corda o filferro amb un nus corredor.



156

En dret d’amor, ha-ÿ res que jo fer pusca? Tracte semblant jamés me trobe cusca591, presta seré a quant demanareu!» Tornada Tots los qui tost acunçament592 volreu en fets d’amor, emprau na Monbohí: ella us farà tot lo que féu a mi. No ‘s pot saber l’endreç que ÿ trobareu!

591 Mandrosa. 592 Arranjament, entesa.



157

CORATGE MEU, A PENDR’ ESFORÇ MOLT TART…

Pagès XLIII

I Coratge meu, a pendr’ esforç molt târt593, no piadós de tots los qui ‘t sostenen: l’arma594 y lo cos a departir-se venen; per tu ser flach, lo cos de viur’ és fart, mos ulls no són lliberts fer son offici, mon pas és tolt, ma lengua no ‘m profita; e de açò la Vergonya ‘s ‘delita, com só plaguat de tan vergonyós vici. II Paor me sênt595, gran suor me comença; surtint, mon cor lo pits me cuyda rompre; no ‘m trob596 esforç per Vergonya corrompre, esser no pot, ma ‘Sperança Por vença597. No puch mostrar lo secret de ma pensa, e vanament he por de la resposta; lo meu duptar major dupte m’acosta, ffemenill gest, ardiment me defenssa.

593 Tardo. 594 L’ànima. 595 Em sento. 596 Trobo. 597 (Que) ma Esperança a la Por venci.



158

III Alguns han dit que Vergonya no ‘s troba, mas yo ‘n pusch fer d’aquella testimoni: de vista, no; semblant és al dimoni: part de mos senys e parlar me derroba598; dón’ a sentir de si alguns forts actes, segons de molts havem hoÿdes gestes, crehent los tals qui descolen599 les festes; senyor és meu, Amor ferma600 ‘ls contractes. IV E si posqués l’obediença tolrre —que per son colp la mi’ amor jau morta; car no ‘parênt, l’és altr’ amor estorta, no ssé quin déu, dampnat sant me fa colrre— yo hâgra ‘sforç de metre tost en obra lo que no gôs mostrar, una ‘parença; ab gran esforç, Vergonya ‘m fa temença, ‘sí c’ardiment un poch en mi no sobra. V En tots aquells on gran amor no penja, son giny no pot de Vergonya, ne força; a mi he pochs a son voler nos força, nostre voler, nostres enemichs venja. Aquest voler, Desig i Amor sostenen, causa d’aquests sou vós, a qui s’esguarden; creure no pusch vostres sentiments tarden

598 Priva (derrobar significa desvestir, en realitat). 599 Que no guarden. 600 Conclou, garanteix.



159

en descobrir los mals que per vós venen. Tornada O foll’Amor, aquells dolors sostenen que cerquen fi là on fi no pot esser; de llur treball no ‘s mostra res en esser, e són aquests los qui de vós s’encenen.



160

TOT METGE PREN CÀRECH DE CONSCIEN-ÇA…

Pagès XLIV

I Tot metge pren càrech de consciença si lo perill al malalt té secret: lo cors hi pert, mas l’arma ‘n bon loch mèt; comptes mortals porte ‘n reconexença. Vós qui sabeu clarament lo meu ésser, feu-me ‘sser cert de l’esdevenidor: yo vull saber què ‘m té cubert Amor; mon mal e bé, de ffet me féu conêxer. II Mon ignorar bé no ‘m farà merêxer, e per null temps jamés bé aportà, e tart o breu, mon mal a ffi venrà, e d’esperar mon mal porïa crêxer. Si plau a vós que bé ‘m deja venir, no ‘m detardeu haver-ne sentiment, e per tardar aquest coneximent no ‘m ‘percebêsch601 de mon voler cobrir. III

601 No m’apercebeixo, no m’adono.



161

Tarda de temps602 no ‘m fa d’Amor jaquir603; los temps, en mi, vençr’ Amor no porân, tots los meus jorns un moment semblaran: corre lo sol, no ‘s mou a mon albir. Si pêrt Amor per forçat desesper, vós me dolrrêu y ell no vïst perdut temps; donchs, vós y Amor acordau-vos ensemps, tot prestament, que us plaurà de mi fer. Tornada Lir entre carts, qui mal ho bé vol fer, no deu penssar algun dân si ‘l segueix, car lo voler en dos parts se parteix, e cor partit degun fet no requêr.

602 Retard, tardança. 603 Deixar.



162

LOS IGNORANTS AMOR E SOS EXEMPLES…

Pagès XLV

I Los ignorants604 Amor e sos exemples605, crehent qu’els fets d’aquell són estats faula, reprenen-mi, perquè ‘m trespôrt606 en altre, prenint delit en franch arbitre607 perdre. A llur semblant, un gran miracle sembla, e majorment alguns pus forts articles: descrêen mort esser608 de grat suferta, e qu’en dolor, d’amor delit se mescle. II Foch amagat, nudrit dins en les venes, faênt gran fum per vya dreta y torta, irà dins pau e turment molt alegre, lum clar e bell, ab si portant tenebres: aquests contrasts los fins amadors609 senten. Dins en un temps, Amor dins ells alloga610, e tots aquells no crehents ser possible,

604 Els qui ignoren. 605 La teoria amatòria. 606 Em transporto. 607 Lliure albir. 608 No creuen que la mort sigui. 609 El qui senten el fin’amors, l’amor cavalleresc dels trobadors. 610 Allotja.



163

sols d’esser nats natura pren vergonya. III Vehent lo Cel ma natura disposta, vôlch influir dos poders separables a mi vinents ab manera diversa, cascú prenent la part a ell condigna: ffahent amar simplament la mi’ arma611; lo seu semblant, sentit de vici munda612, e l’altra part en mi no roman sòlta, y en son voler son decret l’arma613 posa. IV Aquell’amor qu’es diu voluntat bona e solament ‘sguarda part honesta, aquest’ amor ha fet a mi amable per mon semblant e ‘l mijançant ministre. E l’altr’ amor qu’en delit s’entitola614 e d’onestat és enimich rebel·le, m’arma e cors615 per ell prenen ses armes, aportants pau e guerra tot ensemble. V Aquest’ amor per nostres senys616 nos entra e fa present al comú seny617, e passa

611 Ànima. 612 Queda net. 613 Id. 614 S’entitula, es nomena. 615 Cos. 616 Sentits corporals. 617 Seny (en l’accepció actual); sentit comú.



164

lo presentat, per sos migs, a l’entendre618, d’on voler creix tant com l’om s’ï ‘delita; mas per què ‘n grau delitós l’amant puge dins en l’ostal que Venus lo alleuja619, totes virtuts e seny de la persona són desijats en servitut de l’acte. VI Cells620 qui amor bestialment pratiquen sens acollir en part delit d’entendre, sol per la carn llur apetit se liga que, sinó brut plaer621, no ‘ls acompanya. Qui vol trobar amor qui null temps folgua622, no la cêrch ‘llà on lo poder se vença, car tota res623, perdent la sua causa, no és trobat de aquell algun ésser. VII Alguns elets, en molt espoquat624 nombre, qui solament d’amor d’espirit amen, d’aquest’ amor participen ab àngel, e tal voler en per null temps se canssa. Los qui amor ab cors e arma625 senten, amant lo cors e més la part de l’arma,

618 L’enteniment. 619 Allotja (estar a l’hostal de Venus és sinònim d’estar enamorat). 620 Aquells. 621 Plaer irracional, carnal. 622 Amor blanc, sense sexe. 623 Tota cosa, tot. 624 Escàs. 625 Cos i ànima.



165

grau de amor homenívol626 atenyen: sobre dos colls lo jou d’Amor aporten. VIII Puys arma y cors627 donen ésser a l’home, prop de forçat és entre ‘lls lo complaure: ame lo cors a sson semblant conforme, ne fa reptar si ‘ls infinits no cerqua. Nostre ‘sperit a sson semblant cobeje, e de aquell, tots los actes que n’hixen; mas los volers que d’aquests composts naxen són més punyents que d’algun’ amor simple. IX De la virtut és nostra vida ‘xempta, ‘sí que lo cors venç a l’arma batalles, y els pochs volers lo seny de l’hom no tempra. E, donchs ¿quant menys los qui gran força porten? E tal amor lo juhí no escolta, ‘tant de la carn benivolença capta. Ab cor segur de vençr’ aquella tempta628, ses blanes mans los forts diamants pasten. X Si bé Amor les passions avança, en ser primer, lo desig li da força, e puys delit lo sosté dins son regne; ffallint aquest, defall d’Amor lo ceptre. No sia ‘ntès present desonest acte,

626 Humà. 627 Id. 628 Temptació.



166

car fin’ Amor d’altr’ amor se contenta; si no l’ateny, viu d’esperança sola, e la gran por segueix lo seu contrari. XI Cell629 qui d’Amor del tot no ‘s lexa vençre, ‘sí que rahó de son consell no lunya, no mereix pas la corona de martre630, d’aquells passius631 no havents altre compte sinó pensar haver lur vida terme, ffinit aquell qui ‘n tal estrem los mena, crehent de ferm los fets del món ser ombra d’aquell sol clar qui tot lur cor escalfa. XII ¡O bon’ Amor, a qui mort no triumpha632, segons lo Dant633 ystòria recompta, e negun seny presumir no s’ocupe contra tu fort victòria consêgre634, e cossos dos ab un’ arma governes per la virtut que d’amistat s’engendra! Cell qui de tu lo terme penss’ atényer no sab de tu, d’ignorança ‘s dexeble. Tornada

629 Aquell. 630 Màrtir. 631 Passions. 632 Venç. 633 Dante Alighieri. 634 Aconseguir.



167

Lir entre carts, tres són les grans carreres635 on veritat per negun temps passeja: Ira i Amor ab si no la consenten, e l’altra és general Ignorança.

635 Carrers, vies.



168

VELES E VENTS HAN MOS DESIGS COM-PLIR…

Pagès XLVI

I Veles e vents han mos desigs complir ffahent camins duptosos per la mar: mestre636 y ponent637 contra d’ells veig armar; xaloch638, levant639, los deuen subvenir, ab lurs amichs, lo grech640 e lo migjorn641, ffent humils prechs al vent tremuntanal642 qu’en son bufar los sia parcial e que tots cinch complesquen mon retorn. II Bullirà ‘l mar com la caçola ‘n forn, mudant color e l’estat natural, e mostrarà voler tota res mal que sobre si atûr643 hun punt al jorn. Grans e pochs peixs644 a recors correran

636 Mestral, vent del NW. 637 Vent de W. 638 Vent del SE, també anomenat «garbí». 639 Vent del E. 640 Gregal, vent del NE. 641 Vent del S. 642 Vent del N. 643 Aturi.



169

e cercaran amagatalls secrets: ffugint al mar, on són nudrits e fets, per gran remey en terra exiran645. III Los pelegrins tots ensemps votaran646 e prometran molts dons de cera fets; la gran paor traurà ‘l lum los secrets que al confés647 descuberts no seran648. En lo perill no ‘m caureu de l’esment, ans votaré hal déu qui ‘ns ha ligats de no minvar mes fermes voluntats e que tots temps me sereu de present. IV Yo têm la mort per no ‘sser-vos absent, perquè Amor per Mort és anul·lats; más jo no crêu649 que mon voler sobrats pusqua esser per tal departiment. Yo só gelós de vostr’ escàs voler que, yo morint, no mèta-mi ‘n oblit; sol est pensar me tol del món delit, car, nós vivint, no crêu se pusqua fer650.

644 Peixos grans i petits. 645 Conjunt de senyals del judici final (vegeu les diverses lletres del cant de la Sibil· la en català). 646 Faran vots (prometences). 647 Confessor. 648 Segueix la referència al cant de la Sibil· la, que diu a l’inici: «Al jorn del judici, aparrà qui haurà fait servici…» 649 Crec. 650 Que sigui possible.



170

V Aprés ma mort, d’amar perdau poder e sia tost en ira convertit, e yo forçat d’aquest món ser exit, tot lo meu mal serà vós no veher. Oh Déu! ¿per què terme no ÿ à ‘n amor, car prop d’aquell yo ‘m trobara tot sol? ¡Vostre voler sabera quant me vol, tement, fiant de tot l’avenidor! VI Yo sôn651 aquell pus estrem amador, aprés d’aquell a qui Déu vida tol: puys jo sôn viu, mon cor no mostra dol tant com la mort, per sa ‘strema dolor. A bé o mal d’amor yo só dispost, mas, per mon fat, Fortuna cas no ‘m porta: tot esvetlat, ab desbarrada porta me trobarà, faent humil respost. VII Jo desig ço qu’em porà ‘sser gran cost i aquest esper652 de molts mals m’aconorta; a mi no plau ma vida ‘sser estorta653 d’un cas molt fer654, qual prêch Déu sia tost. Ladonchs les gents no ‘ls calrrà donar fe al que Amor fora mi obrarà: lo seu poder en acte ‘s mostrarà

651 Sóc. 652 Aquesta esperança. 653 Estàlvia. 654 Ferotge.



171

e los meus dits655 ab los fets provaré. Tornada Amor, de vós jo ‘n sênt més que no ‘n sé, de què la part pitjor me’n romandrà, e de vós sab lo qui sens vós està. A joch de daus vos acompararé.

655 Dites, afirmacions.



172

BÉ ‘M MARAVÊLL COM L’AYRE NO S’ALTERA…

Pagès XLVII

I Bé ‘m maravêll com l’ayre no s’altera, e com lo foch per fexuch pes no cau, e com no ‘s mou la que fexuga jau ffermant son loch en la pus alta ‘spera. Major senyal no pot mostrar lo món, e digne molt que l’om se’n maravêll; ab un poch més hauré creure per ell que periran tots quants en lo món són. II A mon juhí, ses leys Amor confon: ‘speriment ja del tot és errant. Tot amador ama per son semblant; lo contraffer en per null temps no fôn. Vós, qui bastant sou per un món regir, porà’s bé fer que ameu l’ome pech? Per acte leig, sentiment haureu cech? No haveu pus excusa ‘n lo meu dir. III Mon creure ferm no pot bé soferir un cas tan fort, e per moltes rahons, mas tan bé ssé que la carn ha ‘sperons,



173

e no us veig fre bastant a retenir; e d’altra part Amor, per sa furor, secretament, sens compte lo cors656 liga en actes tals, quals honestat castiga. E pot esser, ameu de tal amor? IV Si ver serà, prêch Déu que la calor de tots los fochs creme la vostra carn, si no teniu en un terrible escarn657, que no vençau una tan gran eror. Mas vostre cors per ventura ‘s ‘delita husar dels fruyts que na Venus conrea; mas vostre seny deuri’ aver ferea658 de fer tals fets, e gens n’àn ja sospita. V Per tal dolor no faré vida ‘rmita659; palesament, serà ma vida ‘ctiva, e de parlar no tendré lengua ‘squiva; e ver parlar, de ssi gran dolçor gita. Cells660 qui sabran mon ver complanyiment, tots planyeran-mi per ma causa justa, e planyiment de ssi amor ajusta, e rependran natura si ü consent. Tornada

656 Cos. 657 Escarni, ofensa. 658 Feresa (valencianisme). 659 Eremita (d’ermità). 660 Aquells.



174

O foll’ Amor, de vós no sôn content, e ja molt menys dels fets de la que âm; no sé de qui haver pus honest clam; per no errar, maldich-vos egualment.



175

AB VÓS ME POT AMOR BEN ESMENAR…

Pagès XLVIII

I Ab vós me pot Amor ben esmenar, del temps passat, lo seu gran falliment; sa fort dolor, per mon mal pensament, vós mi amant661 se pot acabalar. Yo li perdôn si m’à dat mal dormir, yo li perdôn voler mal guardonat, yo li perdôn si m’à d’amar forçat dona tan vil qu’em fos vergonya ‘l dir. II Si cossa fos lauger’ a comportar que yo de vós hagués tal vantament qu’em pogués dir esser vostre servent, lo nom sens pus me bast’ a contentar. Tal me ‘pâreu662 que si de ferm vos mir, lo meu desig roman tan alterat que no vol res del que ha desijat, ne del present ne del que pot venir. III Creêu de ferm que no ‘m vull apartar del què sabré que serà-vos plasent,

661 Amant-me vós. 662 Sembleu.



176

e si ‘m manau cosa de gran turment, serà molt lleus càrech663 de suportar. Donchs en manar no us cal molt enardir664: tot se farà lo que serà manat ab que d’amar no ssia deffenssat665, car mon voler en àls666 no pot servir. IV Acort no us cal en voler-mi amar, si us ne altau667, ne de mon sentiment; de mon voler creêu segurament que per null temps vos porà desaltar668. Ell amarà e no farà mentir los meus escrits qui d’ell han tant parlat, ne ‘scarnirà mon verdader dictat, ans en millor lo veureu affegir. V A Déu no ‘l plâch bellea vos donar sinó que fos de Amor serviment, car en tot l’àls lege’ a bastament669 en fer tot quant lo món li pot manar. No sabeu prou si lexau temps fugir, e temps perdut no pot esser cobrat;

663 Càrrec (càrrega). 664 Atiar, excitar. 665 Prohibit. 666 Altra cosa. 667 Si us complau. 668 Desagradar. 669 Lletgea (lletjor) a bastament.



177

e, donchs, restau ab voler termenat de ben amar lo qui us sabrà grahir. Tornada Lir entre carts, los meus jorns vull finir amant a vós, sol que me n’ajau grat; e si Amor d’amar ha-mi lloat, creêu-lo ferm, car no ü fa desmentir.



178

A MAL ESTRANY ÉS LA PENA ESTRANYA…

Pagès XLIX

I A mal estrany és la pena estranya e lo remey hauria ‘sser estrany, e qui de fret mor per entrar en bany haurà calor, si aygua freda ‘l banya; e si ‘l començ ve per mig, inpossible lo mig segueix e la fi lo començ; ab forces tals Amor mi, amant, venç, que planament lo dir no m’és possible. II En contra mi, Amor és molt orrible e tan plaent que m’à fet ser content, car davant mi tinch bé complit present e d’altra part me puny dolor terrible. Aquesta és una dolor novella que dins mon cap ha fet novella hobra, desassentant la mia pensa pobra que a ssos mals tenia sa jaella670. III Amor en mi no fa gran maravella, ffermant ses leys en temps passat posades;

670 Jeia, forma de jeure?



179

mas per lonch temps eren ja oblidades: per mi Amor son poder torna ‘n sella; e ‘sí com Déu miracles vôlch mostrar per què ‘ls juheus fermament lo creguessen, ffahent parlar los muts e qu’els cechs vêssen, Amor li plau que perda lo parlar. IV Envers alguns açò miracle par, mas si ‘ns membram de Arnau Daniell671 e de aquells que la terra ‘ls és vel672, sabrem Amor vers nós què pot mostrar. Cella673 que âm en egual de la vida, mostre ‘vorrir en fets y en continent: quant li só prop é d’ella ‘sbaÿment674, ab continent de aver-l’ avorrida. V Dins en mi sênt una força ‘nfinida, tant qu’és pus fort que lo desig d’Amor; cascun d’aquests d’Amor pren sa favor, mas egualment entr’ els no és partida; car mon desig no basta fer ‘menaces a la gran por qui ‘l bat fort e ‘l castigua; d’aquesta és Amor tan gran amiga que toll poder al desig de sos braces675.

671 Arnaut Daniel, famós trobador occità del segle XII, al qual s’atribueix la invenció de la sextina. 672 Els difunts. 673 Aquella. 674 Esvaïment (ignorament). 675 Braços.



180

Tornada Lir entre carts, Amor no té pus laces qu’em tinguen pres, si de aquests escape; ungles no té ab que ma carn arrape, mas dorm segur de present en sos braces.



181

‘SÍ COM AQUELL QUI PER SA ‘NFINITAT…

Pagès L

I ‘Sí com aquell qui per sa ‘nfinitat no pot esser de res finit content, ‘sí que res fet ab algun element en son delit no l’haurà contentat —per inperfet lo delit mundà posa, e sinó ‘n Déu sa penssa no ss’atura— axí Amor, vós amant, m’assegura; tot lo restant del món li fa gran nosa. II En vós penssant, ma penssa és enclosa, dompda676 ‘s per vós, ma voluntat no ‘s farta, car ma rahó la té cativa ‘b carta677, que res no vol e demanar no guosa. No ‘m maravêll si yo ame vós tant, conexent-vos, vehent-vos e sentint; al meu voler lo saber lo desmïnt678, lo meu saber al voler va davant. III

676 Domada, 677 Probablement es refereix a la captivitat consentida en forma documentada, per més que avui el fet ens resulti impensable. 678 Desmenteix.



182

Yo ‘m maravêll com no muÿr679 desijant, crehent en vós esser un paradís, e no ssé hom qu’en vós aytant sentís, que no ‘s mostràs de vós esser amant. No ‘m llou680 de tant qu’en saber tots los pâs, mas per Amor he sentit més en vós; Amor ha fet, dels seus bons servidós, del pech681, sabent, e franch del pus escàs. IV A desijar mon desig no és llàs, mas la valor vostra més ne mereix; en estimar hom bé no la compleix, no us âms ‘ssats682, qui amant no ‘sclatàs. Ja per Amor amadors morts ne són, e yo só viu; en fet no rêst egual: la causa d’on los vênch683 aytant de mal no és tan gran com la que mi confon. V E puys semblant de vós jamés no fôn, yo dêgra ‘sser sús tots684 avantajat; nou penssament Déu me pôgr’ aver dat, que no servís a pus a ffer al món sinó, en vós, per tots temps contemplar,

679 Moro. 680 Lloo. 681 Neci. 682 No us amés prou. 683 Els vingué. 684 Jo hauria de ser sobre tots.



183

car yo ‘m conech que merïu685 vaga penssa, e pâs dolor com no ‘m trôb tal defenssa que no ‘m jaquís altra penss’ acostar. Tornada Lir entre carts, ço qu’em fa vós amar no m’entra pas solament per la vista; vostre ‘sperit és aquell qui ‘m conquista, e com de mi no us mostrau desaltar686.

685 Mereixeu. 686 Desplaure.



184

TAL SÓ COM CELL QUI PENSSA QUE MO-RÂ…

Pagès LI

I Tal só com cell687 qui penssa que morâ688 e ja ll’àn llest689 moltes veus690 la sentença, mas per mercè l’és donad’ audiença: creu e no creu que mercè li valrrà; lo mal e ‘l bé van al mesquí691 davant, que fermament no ‘ls guosa esperar. Axí no pusch sens por vos desijar, ne ‘sser no ‘n puch del tot desesperant. II Aytant com puch iré vida ‘llargant perquè l’estrem de tots los mals és Mort; no ‘m trôb esforç per haver-ne conort, més âm dolor, mort e vida dubtant. E tant com pus de ma dolor creheu e lo remey en vós lo deteniu, lo meu esper692 jau mort molt més que viu,

687 Aquell. 688 Morirà. 689 Llegit. 690 Vegades. 691 Desgraciat. 692 Esperança.



185

ans de sa mort prega-us li perdoneu. III Ladonchs morré, com693 parlar no ‘m volrreu, e tinch per foll qui de mort no ‘s defèn: aquella és derrer dân e turment; no meresch yo que los meus jorns fineu. No guardeu694 mi, sinó ma benvolença695; mi offenent, offendreu lo voler qui, vós amant, de mi és homeyer696, e, conexent697, vos fall reconexença. IV On és Jasón698 e sa desconexença699? On és Theseu, qui trahí Adriana700? E Dido701 fônch d’esperança tan vana

693 Quan. 694 Mireu. 695 El meu amor. 696 Homicida. 697 Sàvia, instruïda. 698 Jàson, heroi grec que féu contruir la nau Argo, per anar a cercar el velló d’or. 699 Ingratitud; Medea li donà el velló d’or, prenent-lo al seu pare Eetes, i fugí amb ell cap a la Clòquida. Deu anys més tard, Jàson deixaria Medea per casar-se amb Creusa. 700 Teseu, rei de l’Àtica, s’oferí a matar el Minotaure, que s’amagava al labe-rint de Dédal; Ariadna, enamorada de Teseu, li proporcionà un cabdell de fil per poder tornar-ne i no perdre-s’hi. No obstant, de tornada a l’Àtica, Teseu va abandonar Ariadna a l’illa de Naxos. 701 Princesa fenícia, fundadora de Cartago.



186

que la trahí Eneas702 en crehença. Los fets passats de present me consolen. Irat me trôb vers femení linatge; los fins amans703 no àn en ell estatge: sembren los bons, cullen los mals e molen704. V Savis són cells qui les festes no colen705 d’aquell amor qui en les dones cau; ab desleals sovent elles àn pau, lexant aquells qui per ben amar moren. En recort és aquell Pau de Bellviure706 qui per amar sa dona tornà foll; tal camí tênch, soptat rompent lo coll. De tot mon dân, dupte’m no us veja riure. Tornada Plena de seny, no m’abreugeu lo viure, car, mentre visch, vostra llaor s’allargua,

702 Enees fou arrossegat per una tempesta a les costes de Cartago; Dido s’enamorà d’ell, però Enees –seguint instruccions de Zeus- seguí camí, i Dido, abandonada, es va suïcidar. 703 Fins amants, els de l’amor gentil o cavalleresc. 704 Símil agrícola. 705 Que no respecten. 706 Poeta català poc conegut, dels segles XIV i XV; alguns manuscrits l’anomenen Benviure. Se’n conserva un poema. Benviure és un llinatge co-negut (un Benviure fou secretari reial), el castell del qual s’afegiria als domi-nis del d’Eramprunyà, al Baix Llobregat, que fou propietat de la família Marc. Aquest Pau embogí d’amor i morí amb el coll trencat, si fem cas del què explica Ausiàs.



187

e vós lloant, no ‘m trob la boca ‘marga, ne târt la mà com707 de vós vull escriure.

707 Quan.



188

CLAMAR NO ‘S DEU, QUI MAL CERQUA E TROBA…

Pagès LII

I Clamar no ‘s deu, qui mal cerqua e troba; dôns vós, mon cor, no us senta pus clamar! Vostres gemechs no ‘s poden conportar, e vostres colps se mostren sús ma roba. Hajau esforç, car lo pijor és Mort; puys a Déu plau, preniu-hi paciença; Ell és aquell qui fa de vós sentença: creure deveu que no fa negun tort. II Ans que lo món, fôn vostra mala sort, puix fôn en Déu lo vostre cas present, e lo saber de Aquell no consent que sia menys vostre cas ne pus fort, sinó aytal com per Ell és sabut. La tarda708 és la vostra enemiga; la que amau vejau si us és amiga: lança li veig portar e no escut. III

708 La tardança.



189

En aquell jorn seré ‘n pijor caygut, car, yo morint, tot mon delit morrà; algun plaer l’ull no m’aportarà, que de aquest moltes veus709 me n’ajut. ¿Com se farà, qu’en un tan gran risch mèta tot lo meu bé, ab tal dupte de perdre? Lo meu esforç cascun jorn sênt esperdre; null penssament no veig que bé ‘m prometa. IV Quant me ferí Amor ab la sageta, no vïu lo lanç ans de sentir dolor; untada fon de una gran dolçor: material dolç portava la treta710. No ‘m conselleu, si no ‘m consellau viure; saber no ‘m plau lo jorn de m’aspra fi; aquella que veurà tal cas en mi, ‘sí que lo plor aurà pus prop de riure. V En un mal loch, amich, vos veig assiure, ‘sí que tot hom vos ne té per grosser, com vós creheu que darà mal saber, quant de la mort no us veurà bé delliure. En ell’ està la vostra mort e vida; sapiau, donchs, si us vol haver mercè; no us consêll pus sinó saber lo bé que us vol la que vós tant haveu servida. VI

709 Vegades. 710 Projectil.



190

Si bé del tot porà esser perrida711 per mon saber ma vida y ma ‘sperança, e veig la mort ab la vida ‘n balança, llou712 lo consell, car és bo en partida. Negú no ‘s deu lunyar de sa natura; a l’hom és dat per son dret naturall desijar bé, volent saber lo mal; d’aquest saber vull donchs haver gran cura. Tornada Als amadors, Amor los assegura que no auran en ell seguretat; en llurs volers no cabrà fermetat: donchs ¿com serà entr’ ells cosa segura?

711 Perida, morta. 712 Lloo, aprovo (terminologia jurídica de l’època).



191

AB TAL DOLOR COM L’ESPERIT S’ARANQUA…

Pagès LIII

I Ab tal dolor com l’esperit s’aranqua e dins lo cors comença fer camí, e roman fret lo loch d’on parteix-si, la viva carn s’alterra ‘n groga y blanqua; molt e pus fort dolor mon desig sent com ha partir de la mia ‘sperança; no és del tot, mas en lo camí ‘s lança; ja mon esper demostr’ alterament. II No ‘m pens que Déu me done tal turment qu’em veja ‘l món si pêrt713 lo meu desig; no ‘m restarà sinó que mude lig714, car de tot l’àls mon esforç és potent. Tots los assaigs que amadors àn fets, tots me són pochs sinó mort acordada; si ‘m fall Amor, no ‘m fall pensa irada per castigar mos passats maliffets. III

713 Perdo. 714 Lligam.



192

Tan gran amor hauria ‘n deserets715 que tal affer menys de senyal passàs. De bé o mal se’n deu mostrar gran cas; Amor li plau qu’es mostren sos secrets. Tant mon voler Amor ha hobeÿt, que no ‘m dolrrà sa perillosa plaga716, si per null temps la fama no ss’apaga, com sent Francesch717, de la su’ à jaquit. IV Vós, dona, sou mon déu e mon delit; donchs no us dolgau si pêrt lo món per vós. No ‘m teniu tort en les mies dolors, e, vos dolent, me feu pus dolorit. Res no ‘m dol tant com si de mi us doleu; lexau a mi acomanat Amor, car de aquell no ‘m trobe gran paor; de ira prech qu’em vulla guardar Déu. V ‘Sí com a l’hom frenètich l’és molt greu, quant a fer mal se vol esser levat lo fort ligam que li hauran possat, y ell mal no sent fins la follia veu718, ne pren a mi quant só torbat per ira: yo ‘m trob esforç, tant que no sênt treball quant me jaqueix, si be tot jorn ho câll; romanch tant llàs, que sol mon cor sospira.

715 Pèrdues; el deseret és la pèrdua de l’heretat (del patrimoni). 716 Ferida. 717 Sant Francesc. 718 Fins que veu la follia.



193

Tornada Lir entre carts, ma voluntat se gira tant que yo us vull honesta y desonesta; lo sant haïr719, aquell del qual tinch festa, e plau-me ço de què vinch tost en ira.

719 Odïo.



194

QUI, SINÓ FOLL, DEMANA SI M’ENYÔR…

Pagès LIV

I ¿Qui, sinó foll, demana si m’enyôr, essent absent, d’aquella qui ‘m fa viure? E, si no plôr ¿qui és lo qui ‘m veu riure, si bé no pâs continua dolor? Tots mos delits en hu é transportat; Amor li plau en mi fer aquest cambi; lo món no té res valent720 lo recambi de l’esperant lo bé721 tan desijat. II Tant és lo bé qui m’és davant possat, que sens dolor visch aquell esperant; si no l’atench722, seré tan malanant723 qu’en aquest món, infern hauré trobat. Contentament la una part me dóna, per l’altra és ma vida ‘tribulada: ab mort està en balança posada, tement que por ma ‘sperança confona724.

720 Que valgui. 721 L’esperança del bé. 722 Assoleixo. 723 Malaventurat. 724 Confongui, derroti.



195

III De punt en punt ma ‘sperança ‘m ‘bandona, e venç-me por d’aquell mal que yo ‘m tem. ¿Qui és aquell, en poch amar estrem725, que segûrtat prenga per companyona? Per molt amar, en altre mi tresport, ‘sí qu’esser pêns tot la persona ‘quella; seria ‘l món una gran maravella que no agués por de la mala sort. IV Viure ‘n delit porta ‘b si por de mort car d’aquell és enemich sobirà, e si Amor delit jamés portà, yo só aquell qui ‘n puch fer lo report. ¡O Mort, qui est de tots béns envejosa, y en tal voler te segueix la Fortuna! Cascuna prêch que mudeu ley alguna, no ressemblant a la qui m’és dapnosa. V Saber-se pot ma vida perillossa caênt en mans d’enemichs tan mortals; pobres e richs senten sos aspres mals, e cascú d’els ab maner’ argulossa726. Seguesquen-mi tots los que amaran, mon ris o plor, qualque d’ells727 me seguexqua,

725 Extrem, extraordinari. 726 Orgullosa. 727 Qualsevol d’ells.



196

car yo sôn728 prest de tastar fel o bresqua729 per los qui mal o bé d’Amor pendran. Tornada Lir entre carts, passions d’Amor fan Tembre y Fiar estar dins un hostal730; de gran remor duptar un punt no cal, e guay731 d’aquells qu’entre llurs mans estan!

728 Sóc. 729 Fel i mel (que es troba a les bresques que fan les abelles); paradigmes de l’amargor i la dolçor. 730 Estar junts. 731 Ai!



197

PER MOLT AMAR, MA VIDA ÉS EN DUPTE…

Pagès LV

I Per molt amar, ma vida és en dupte, mas no cregau que de la mort me tema; a poch a poch, ma ‘sperança ‘s fa sema732 e ‘m vol fugir, mas no ü fa en orrupte733. Haja mal grat de ssa compassió, puys no ‘m serveix a mon afany guarir; lo detardar734 no veda lo venir, e creix desig, e dobla’m passió. II Déu m’à donat tal disposició, que mon voler s’esguarda sol amar, e fahent àls735, serveix a ‘companyar l’estat d’Amor; en tot l’àls, abandô. Amor yo âm, ell a mi punt no ama, e per ell âm linatge femení; generalment sia entès axí: aquella vull qu’en sa culpa ‘m desama. III

732 Prima. 733 Sobtadament. 734 Retardar. 735 Altra cosa.



198

Ab tort e dret, mon cor d’Amor se clama, tort en passat y ab dret gran de present: no perquè fos en algun temps content, per null temps hâch tempre736 la mia flama. Del temps passat yo no ‘m clam de Amor; ell me valgué, mas nôch-me737 la temença; envergonyit, no mostrí benvolença738, ne fïu739 saber mon voler e dolor. IV E per finir mos jorns ab gran tristor e per haver d’Amor algun just clam, yo, desamat, vol qu’estretament âm, ‘sí que, amant, del món perda sabor740, mi avorrint ab abastat conôrt, e fora vós, tot quant Déu aja fet. Mon avorrir, en compte vos no mêt741: més que mi us am; si no ‘m creêu, feu tort. V O amadors! No us caygua del recort un fet tan car per sola ‘stranyedat: yo, gran parler, dos anys só mut estat; no cregau, donchs, que dolor done mort. Yo sôn742 aquell qui ‘m fóra desexit

736 Tebior. 737 M’ofegà. 738 Amor. 739 Vaig fer. 740 El gust. 741 No us poso. 742 Sóc.



199

de l’espirit, al cors cargua fexuga; mas no m’és luny un’ ora desastruga743, que perdre ‘l món serà mellor partit. Tornada Lir entre carts, molts trobadors àn dit qu’el bé d’Amor és al començament; yo dich qu’està prop del contentament. D’aquell ho dich qui mor, desig finit.

743 Malaurada.



200

MA VOLUNTAT, AMANT-VOS SE CONTEN-TA…

Pagès LVI

I Ma voluntat, amant-vos se contenta, havent desig de possehir la vostra; e só content de tal com se demostra. Lo freturós desig, prêch Déu no senta, si bé d’amor terme no pusch atényer en aquell loch on amadors conexen: lur gros desig complit, d’amor se lexen, e yo ladonchs me sênt d’amor estrènyer. II Amor no ‘l cal gemechs ne sospirs fényer744, veênt penjar son estat prim en l’ayre; cantar no deu ab alegre becayre745, mas ab bemols746 alegria constrènyer. Sol en nós dos, Amor se manifesta, e nós vivents, no li fallirà casa; e si del món és nostra vida rasa, tolrrà favor a recort d’altra gesta.

744 Fingir. 745 Signe musical, contrari del bemoll. 746 Signe musical que indica la baixada de mig to d’una nota.



201

III Lo meu delit no cab en nul·la testa, ne pot muntar ma glòria ‘n pus alt signe, pus no ‘m defall sinó que Déu consigne que fermetat me sia ‘n favor presta. E si és ver que déu sia Fortuna, suplich-lo molt repose son offici: l’alt derrocar me par terible vici, fahent morir dos cors en vida una. IV Tot simplament e sens dolor alguna visch en delit, ab ma voluntat solta, que lo cor fosch qui la tenia ‘nbolta, clar posseêch, fent-me lum sol e luna; e no ÿ veig àls que pur’ amor entrega s’ï transportant en la person’ amada; res no ‘m defall a vida contentada, la mà de Déu a mi res no denega. V Vôlgra ‘sser orb, faent Fortuna cega, perdent lo pas on tan alt m’à fet metre, e si del loch aquell me fa remetre, en aquest temps la mort me regonega. Ans qu’els costats senten la dura terra, en est espay ma vida pendrà terme; lo meu estat ab la mort lo conferme: perdent aquell, de la Mort me plau guerra. Tornada



202

Lir entre carts, en l’espay de la terra no ÿ ha delit que dure ne contente; sols és lo meu que no vull que s’aumente; mas del durar, quant hy pêns, dol m’aferra.



203

POR DE PIJOR A MOLTS FA PENDRE MORT…

Pagès LVII

I Por de pijor a molts fa pendre mort per esquivar mal esdevenidor; si bé la mort ressembla cas pijor, cell qui la pren la té per bona sort, e de açò, Cató747 mostrà camí e li mès nom «hús de la libertat», car de tot àls pot hom esser forçat sinó ‘n morir, qu’és en lo franch juhí. II Algú la pren, e reb nom de mesquí, fugint perill qui l’és davant posat; altre serà de cor nobl’ animat, que vol morir per la valor de si: venint en mans d’enemich seu potent, sobrat lo cors, guerreja ‘b lo voler; de vencedor encara ‘s veu poder: vol perdre ‘l cors, per l’espirit vencent748. III

747 Marc Porci Cató d’Utica (95 aC - 46 aC); dit Cató el Jove; derrotat per Escipió, es va suicidar per no rendir-se. 748 Victoriós.



204

Jesús en Creu fôn pus fort e potent que no aquells qui ‘ll feren mort pasar, car son voler no ‘l feren cambiar ne fôn complit lur dampnat penssament. No roman fart lo forçador del cors si voluntat per cas semblant no força, ans és vencent aquell qui tant s’esforça, que de la mort no vol tembre son mos. IV Del viure lonch749 ja sênt lo gran repòs, qui d’aquest curt lo viure avorreix; e la dolor de la mort se parteix com750 lo qui mor compte de mort ha clos. Ladonchs virtut la força multiplica del virtuós, qui ‘s opinió ferma, en qualque part on virtut lo conferma, que sol a Déu, de l’esperit suplicha. V Alguns passats, que voluntat iniqua los féu morir o l’oppinió vana, aquests no llou751, mas los de penssa sana, volents morir per fer lur arma752 riqua, perdent un poch per l’Infinit atendre, guanyant lo goig que al Fill de Déu ‘costa753. Gran és lo bé, segons aquesta 'costa,

749 De l’eternitat. 750 Quan. 751 Lloo. 752 Ànima. 753 Acosta.



205

que per la mort de tal Hom s’agués vendre754. Tornada Dolor e por són bastans per offendre totes virtuts que l’ànima ‘nbellexen; los qui ‘n són nets, en glòria tant crexen, qu’en aquest món no poden mal atendre.

754 Judes el va vendre.



206

‘SÍ COM L’OM RICH, QUE PER SON FILL TREBALLA…

Pagès LVIII

I ‘Sí com l’om rich, que per son fill treballa, e sol per ell vol que l’haver755 servesqua, e quant la Mort vol qu’el fill jorns756 fenesqua, dóna sos béns e tot goig de si talla, ne pren a me, qui lânç tot mon delit, perdent a vós, lo goig de mon entendre; car mon voler en àls757 no pot entendre, ans tota res m’és enug e despit. II Amor, a mi vostre cors758 ha ‘bellit759 tant, que lo blanch d’altre cors, negre ‘par760, e la negror qu’en l’ull belles’ apar761 sembla’m vermell, mostrant cor enfortit. A la valor la fama és enganosa;

755 Els béns, el patrimoni. 756 Aviat, d’hora. 757 Res més. 758 Cos. 759 Abellit, agradat. 760 Sembla. 761 Sembla.



207

aytant valeu, que no ssé dehidor762 que us lloàs prou, sinó vostr’ amador. Aquest parlar no us faça ergullosa! III Ma vida és amarga e plorosa si pert a vós, e per vós pert lo món; tots los camins d’aquest, tanquats me són, si fâll a mi la ‘sperança duptosa763. Lo malfactor qui a sa ‘sgléya764 cuyta, torbat, no ‘s mou si d’ella pert camí; ne pus ne menys de cert ne pren a mi: torbat me sênt, perdent compte de fuyta. IV Ma voluntat ab la rahó no luyta, cascuna fa lo més de son poder: ma voluntat pus d’amar no pot fer, son poder fa, e ma rahó la’n cuyta765. D’un ventre trist exir m’à fet natura, per vós amar, fôn lo meu naximent; no ssé als Fats com no ‘ls fôn de present en fer que vós d’amar aguésseu cura. V

762 Qui digui. 763 Incerta. 764 La seva església (les esglésies eren lloc d’asil: dins la seva sagrera, ningú podia ser arrestat). 765 Li’n dóna pressa.



208

Sobresamor766 dos estrems me procura, e lo mig d’ells no pusch haver trobat: d’un poch esper767 no puch esser lançat per gran desig que li dóna mesura; e d’altra part lo desig és tan gran, que no consent ab si ferma creença, que per null temps me hajau benvolença768; de hú en àls769, vaig axí redolàn. Tornada Lir entre carts, delits d’amor estan partits seguons d’on surt la voluntat: algú d’ells mor ab lo desig finat; altre delit, perdurable roman.

766 Amor exagerat. 767 Esperança. 768 Em tingueu amor. 769 De l’un a l’altre.



209

‘SÍ CÔ ‘L MALALT QU’EL METGE LO FA CERT…

Pagès LIX

I ‘Sí cô ‘l malalt qu’el metge lo fa cert que no ‘s pot fer que de la mort escâp, si donchs no beu de verí un anap770, e lo perill no li està cubert, ne pren a mi, qui vull esperiment771 molt perillós e sens ell no pusch viure: lo dilatar, per mort se pot escriure, e têm l’assaig ab la mort egualment. II ¿Qui és aquell, estimant lo turment e lo perill en que m’arma772 està, veênt-se prop d’on veu que tost perdrà ço per què fôn venguda ‘l món present? En dupte ‘stich; la mia mà tremola, que no consent que mate mi matex, e d’altra part, mort certa no ‘m jaqueix773; yo ‘m desespêr de ma ‘sperança sola.

770 Recipient per beure. 771 Experiència. 772 Ànima. 773 Deixa.



210

III En lo meu coll veig penjar una mola, e lo gran fons on seré trabucat, si donchs mercè no vol haver tallat la corda fort; mas coltell no esmola. Mercè demân ab veu espaordida, mostrant negar al qui per mi ‘s request; vós no guardeu que mostra pauruch gest, mas pietat sia en vós complida. IV Puys que per vós pot esser ben sentida la part d’amor que yo no puch mostrar, vullau hun poch la pensa empaxar774 en quin fill775 prim penja la mia vida. Yo sôn776 aquell qui del carçre l’àn tret y ab torbat pas va pendre cruel mort, que no he pus remey n’ altre777 conort, sinó mercè del qui ‘l juhÿ ha fet. V Jamés d’amor fôn un cas tan estret com és aquell del qual no puch fugir: per hú sôn778 cert de la vida finir; l’altr’ és verí per apagar ma set. ¡O vós, qui sou causa de mon perill

774 Ocupar. 775 Fil. 776 Sóc. 777 Ni altre. 778 Sóc.



211

e fins ací no merexeu gran culpa: poqua mercè per avant vos enculpa, si per defalt d’aquella prench exill779! Tornada Lir entre carts: no veu degun perill fin780 amador, e si ‘l veu, punt no ‘l tem. Tot cas és poch, essent lo pus estrem; la torre gran li sembla gra de mill781.

779 Exili. 780 Gentil. 781 Gramínia de gra molt petit (Panicum miliaceum).



212

MES VOLUNTATS, EN GRAN PART DISCOR-DANTS…

Pagès LX

I Mes voluntats, en gran part discordants, dona, per vós les he fetes concordes; per vós han pau, solent esser discordes, per vós conech l’error on era ‘bans. Per vós conech tot lo delit de viure; mos penssaments concòrdia ‘n conexen, ja de contrast, ‘sí com dabans, no ‘s vexen, ans, als amichs, de pau poden escriure. II A ymaginar no ‘m cal d’uymés782 assiure per aplegar ma pensa molt confusa: de la virtut de fermetat molt usa; de dos afanys, del primer só deliure. Per encercar, no ‘m cal treball de penssa: trobat és ja tot’ obs783 de la mi’ arma784; e per guanyar ses flaques mans fort arma, e per haver al cors785, de mals, deffenssa.

782 D’ara en endavant. 783 Necessitat. 784 Ànima. 785 Cos.



213

III E si del cors ma fortuna dispensa que per son mal m’arma perda batalla, ja sab què fer e ma lengua no ü calla: viure ‘n lo món aver en gran offenssa. Mal consellat, mon cors vôlch pendre lança, e, ple de por, ab ses armes vôlch noure786, mas prês consell que les tornàs al foure787; prenint escut, armes d’offendre, lança. IV No m’ha jaquit del tot ma esperança: ab ella ‘nsemps espirarà ma vida; mas yo conech la mi’ arma788 ‘nfortida, que tot perill se té ‘n molt gran bonança. Dolga’s tot hom com yo bé no atench, no ‘s dolga ‘lgú789 de mon terrible mal; null junyidor790 no féu encontre tal, d’on fos content com yo, veênt lo rench791. V Si mos mals fats ab força ‘ltra no tênch, malauyrat no ‘m vulla ‘lgú792 jutjar; si vagabunt me veu lo món anar,

786 Ofegar, enfonsar. 787 Beina d’una arma de tall. 788 Ànima. 789 Ningú. 790 Combatent en una justa. 791 Espai on es lluitava, en les justes. 792 Ningú.



214

en tan segur port home jamés vênch. Mon desig és en molta part complit, trobant molt més del que fuÿ desigós; si no atench, no pêns algú793 que fos ab tal dolor sens molt major delit. Tornada Lir entre carts, lo que de vós he dit, plàci’ a Déu no ‘m faça mentidor, y el qu’é sufert essent-vos amador, per mal esguart no ‘m sia malgrahit.

793 Ningú.



215

O FORT DOLOR! YO ‘T PRÊCH QUE MI PER-DÔNS…

Pagès LXI

I O fort Dolor! yo ‘t prêch que mi perdôns si no ‘n seguesch la tua voluntat: la que yo âm, contra tu ha manat; donchs, si no muÿr, no ‘m despuls794 dels teus dons, puys a mi vull en dues parts partir e dôn a tu l’enteniment per pârt795, e lo meu cors796 de la mort lo apârt; a fort Amor yo no puch contradir. II La que yo âm, mi no consent morir; dóna’m a tu, lançat a ton voler, e sab que tu no ‘m seràs mercener797; no ‘m desempârs fins a vida finir! En aquell punt, hages compassió d’aquella que jamés de mi l’aurà; com798 l’esperit del cors exir volrrà,

794 Despullis. 795 Partit, dividit. 796 Cos. 797 Mercenari. 798 Quan.



216

oblida-mi, menbre’t de la qui só799. III En aquest món la mi’ ànima ‘t dó y ells penssaments qu’et sabràs occupar; de res del cors no ‘t vuyles empaxar800, car viure vol e que digues que no. Del cors mesquí no sies descontenta, car tot és teu, sinó lo moviment, e sos gemechs no vaguen, yo durment; ta voluntat mon sopni la contenta. IV Puys per môs crits mercè de mi s’absenta e Déu per vós vol punir mos demèrits, e los meus fats contrasten a mos mèrits, licenciats dolor qui ‘m desasenta; car una és ma vida y ma ‘sperança e dóna’ls mort qui ‘ls tol la companyia, e vós dieu que us plau la vida mia; ells departits, la mort, del món me lança. V Creêu de ferm que só ‘n ferm’ acordança que perda ‘ls ulls si pêrt a vós de veure, e per null cas lauger no vullau creure qu’em lûny de vós; vida us dôn per fermança801. Quant pêns que mort me pot fer ser absent de vós, qui ‘m sou pus cara que la vida,

799 Recorda’t (d’aquella) de <la> qui sóc. 800 Ocupar. 801 Garantia, penyora.



217

d’aquella fuig, a la qual ma veu crida; guanyat me té lo primer moviment. Tornada Lir entre carts, tant vos âm purament, que m’és dolor com no ‘m porêu amar sinó d’amor que solen praticar los amadors amant comunament.



218

QUI ‘M MOSTRARÀ LA FORTUNA LOAR…

Pagès LXII

I ¿Qui ‘m mostrarà la Fortuna loar del sobiran do per ella rebut? E tinch per foll tot hom e decebut que poch ne molt contenga ‘b mi de par802. Yo só molt prop de viure bé content; embarch no ‘m fa803 més d’una passió que sembl’ a mi que ve menys de804 rahó, puys ha raell805 en vostre falliment. II Ab mi no ‘s pot comparar hom vivent, puys la que âm, crêe’m806 qu’és la mellor, ab molt gran seny e honestat de cor, e yo l’âm tant qu’ella m’és benvolent. En lo començ fôn bona ma ventura, seguir-lo deu la fi a mon començ, e si no ü fa, mort, qui tota res venç, donarà-mi la terra ‘n vestidura.

802 Semblant, equivalent. 803 No em domina. 804 Sense. 805 Arrel. 806 Em crec.



219

III Mas Déu no sab en lo món creatura sens defallir alguna part de bé; d’on l’om és foll qui ha laugera fe, abandonant Aquell ultra mesura. Per què yo ‘m trôb no fart de son voler, e no crech bé lo que m’és dit per ella, e cuÿt haver d’açò justa querella, mas creure ferm no tinch en mon poder. IV Terme ‘n amor, algú807 no pot saber, e cell808 qui ‘l creu, en amor no sab res; qui ‘n tal camí, a passejar és mès no troba fi, e penss’ aquell’ haver. Dos cors units en una voluntat deu fer Amor; e lo qui se’n parteix, en ell Amor de continent809 pereix: no ama fort l’amador limitat. V Amor se té per pus injuriat per hom en qui trobe lo seu cor fret, que per traydor on fos tot malifet, puys lo forçàs d’esser enamorat. Qui tèbeu810 és, d’Amor és enemich, e porta ‘b si contr’ Amor lo fallir;

807 Ningú. 808 Aqeull. 809 Immediatament. 810 Tebi.



220

si no ‘s cregut, tolga’s d’enfellonir811, car de cor franch hom no creu l’om enich812. VI Si lo meu hull no tinch per ver amich e del que sé no vull esser membrant, no creuré vós esser vers mi errant e trobar m’é de peguesa813 molt rich. La mi’ amor a mi creix la sospita, e lo que sé, que de mi no ‘s pot tolrre, e de mon cas no us voleu assats814 dolre per poqu’ amor que dintre vós habita. VII M’ oppinió és en mon cor escrita, que, sinó vós, àls815 no la me’n pot raure816; vós me podeu en tot’ arror fer caure, puys que Amor forçar-m’ï se delita; e tant desïg817 que sia ‘mat818 per vós, que m’és forçat duptar que axí sia; Amor me fa de veritat falsia, no baste ‘n pus819 qu’en esser sospitós820.

811 Que no s’enutgi. 812 Inic. 813 Niciesa. 814 Suficientment. 815 Altre. 816 Arrencar. 817 Desitjo. 818 Amat. 819 Només puc. 820 Tenir sospites.



221

Tornada O foll’ Amor! En l’om molt desijós cabre no pot en ell ‘sats821 conexença; sa passió li torba sa ‘sciença, e majorment lo qui és amorós.

821 Assats, molta.



222

QUI ‘M TORNARÀ LO TEMPS DE MA DO-LOR…

Pagès LXIII

I ¿Qui ‘m tornarà lo temps de ma dolor e ‘m furtarà la mia libertat? Catiu me trob, licenciat d’Amor, e, d’el822 partit, tot delit m’és lunyat. ‘Sí cô ‘l senyor avorreix lo servent, que null castich ne càrech li vol dar, axí Amor me da ‘bandonament, que son poder en mi no ‘l plau mostrar. II En ira ‘stà de Déu lo peccador com823 en est món treball no li és dat; dels béns de Déu no sia ‘sperador: no ha lloguer824 qui no ha treballat. Axí, d’Amor qui no sent lo turment, en sos delits no ‘s cure ‘delitar; tot amador prenga ‘n açò esment: que sens tristor no ‘s pot molt alegrar.

822 D’ell. 823 Quan. 824 Sou.



223

III Dolor és gran de tot fin825 amador, com826 desesper li és davant posat; mas, per mercè, Amor l’és donador, que, d’esperar delit no és lançat; goig e tristor li estan de present, esper827 e por luny li volen mostrar son mal ho bé, dels quals hú tostemps828 sent, e lo que pert, aprés torna cobrar. IV Aprés lo mal, qui sent de bé sabor no pot ser dit del tot malahuyrat829; lo past830 d’amor no ha tant’ amargor que sús tot dolç no sia ‘stimat. De tal sabor no ‘m conech sentiment, e pus amarch que fel he de gustar, car yo sofïr831 dolor d’enyorament ne832 veig camí per algun bé ‘sperar. V Qui d’Amor fuig, d’ell és encontrador833, e yo qui ‘l cêrch dins mi, no l’he trobat;

825 Gentil. 826 Quan. 827 Esperança. 828 Sempre. 829 Malaurat. 830 Aliment. 831 Sofreixo. 832 Ni. 833 Ell el trobarà.



224

en lochs lo veig difamat per traydor, e fuig de mi, qui l’é més qu’altr’ honrrat. Yo no ‘l demân dona ‘n lo món vivent, mas que dins mi ell vulla reposar; sembla la Mort, qu’encalça lo fugent e fuig d’aquell qui la vol encontrar. VI Cremat vull ser d’Amor per sa calor, car dins son foch yo ‘m trobe refrescat, ‘sí com lo sant, havent en Déu ardor, en son turment se troba consolat. Tant quant Amor és fort y en mi potent, lo seu delit prop mi sênt834 acostar; si ‘l trôb escàs, altre m’à fer content, fora de mi, mon delit he trobar. VII Aytant pot fer d’Amor sa gran favor, que bastarà fer que l’enamorat no ‘l toquarà esperança ne por: tant estarà en goig present torbat! Yo ‘m só ‘blidat havent tal sentiment; propri ‘s a mi tal estat desijar; a l’ignorant desig no ‘l ve ‘n esment, enemich és de Amor ignorar. VIII L’ome no pot ser al món vividor835, si de humor mal serà netejat;

834 Sento. 835 No pot viure al món.



225

lo bo y el mal conserven la calor d’om radical836, que sens ells és gastat837. Axí d’Amor, qui lo seu mal no sent, no pot en ell sa passió durar: desig lo té, qui ‘s de bé falliment, y ell bé atès, tal desig ha cessar838. Tornada Amor, Amor, yo só ver penident com de ingrat vos he volgut reptar per no trobar loch a mi convinent; és lo defalt, com yo no pusch amar.

836 Calor radical, el calor del cos. 837 Consumit. 838 Deu cessar.



226

LO TEMPS ÉS TAL, QUE TOT ANIMAL BRUT…

Pagès LXIV

I Lo temps és tal, que tot animal brut839 requêr amor, cascú trobant son par; lo cervo brau sênt840 en lo bosch bramar, e son fer841 bram per dolç cant és tengut; agrons842 e corps843 han melodia tanta844 que llur semblant, ‘delitant, enamora; lo rossinyol de tal cas s’entrenyora, si lo seu cant s’anamorada ‘spanta845. II E, donchs, si ‘m dolch, lo dolrre m’és degut com846 veig amats menys de poder amar847, e lo grosser848 per apte veig passar:

839 Irracional. 840 El cérvol (Cervus elaphus L.) mascle sento. 841 Ferotge; el bramul del cérvol és atronador. 842 Ocell d’aiguamoll, blanc i camallarg (Ardea cinerea). 843 Corbs (Corvus corax). 844 Ironia del poeta; tant l’agró com el corb grallen de forma estrident. 845 Més ironia: les passades del refilet nocturn del rossinyol (Luscinia megar-hynchos), cridant a la femella, són un dels son més harmoniosos de la Natura. 846 Quan. 847 Amats sense poder amar. 848 Obtús, estúpid.



227

Amor lo fa esser no conegut. E d’açò ‘m ve piadosa complanta com desamor exorba849 ma senyora, no conexent lo servent qui l’adora ne vol penssar qual és s’amor ne quanta. III No com aquell qui son bé ha perdut, metent a risch, si porïa guanyar, e, vos amant, qu’em volguésseu amar delliberat: no só ‘n amor vengut. Tot nuü me trob, vestit de grossa manta; ma voluntat Amor la té ‘n penyora, e ço de què mon cor se adolora és com no veu ma fretura qu’és tanta. Tornada Lir entre carts, ab milans850 caç la ganta851 y ab lo branxet852 la lebre853 corredora: assats854 al món cascuna ‘s vividora, e mon pits flach lo Passi855 de Rams canta.

849 Eixorba, encega. 850 Ocell rapinyaire, de la familia dels falcons (Falco milvus), usat en cetreria. 851 Cigonya, conjunt d’espècies del gènere Ciconia. 852 Gos petit. 853 Llebre (Lepus timidus). 854 A bastament. 855 Narració de la Passió de Jesucrist.



228

NO SÓ GOSAT EN DEMANAR MERCÈ…

Pagès LXV

I No só gosat en demanar mercè a ma dolor, que del tot m’abandôn; un poch espay la prêch de temps qu’em dôn a poder dir lo mal que d’ella ‘m ve. E si mon cor en sa força retôrn y el torbament de l’enteniment pert, porà saber qui d’amor no és cert; Ira i Amor com dins mi han contorn856. II ‘Sí com l’om cech no coneix nit ne jorn si dels vehents ell no és avisat, d’Ira y Amor no ssé qual m’à ssobrat857; haja’n avís dels qui m’estan entorn! Yo desïg molt qu’Amor m’abandonàs, car sola és la causa de mon mal, mas de poder Ira no té cabal qu’en contr’ Amor yo tant me rebel·làs. III E si remey a ma dolor trobàs, fóra content, car yo ‘n desïg exir:

856 Alternança? 857 Superat, vençut.



229

los vostres fets me fan vos avorrir e no ‘s pot fer858 que ab vós praticàs. Mon partiment no pusch ben acabar: en vós penssant, estrany turment n’atench, e quant l’estat de mi saber m’estrênch, ladonchs yo caych en mi pus ignorar. IV No sé remey potent mi consolar859, si altr’ amor nova no conseguesch. ¡O tu, Amor, colp860 vell guareix ab fresch, o de aquest me vulles ‘bandonar! Veges mon cor en quina dolor jau; en ton ostal no mereix tan dur llit. Qui és l’om viu, d’on sies mils861 servit? Tant és humill, qu’esforç no ‘l pot fer brau. V Plagués a Déu qu’ab mi mateix fes pau, mi acordant ab cor ferm a la mort. Yo mïr e pêns si ‘l món ha cas tan fort com de Amor e d’Ira ‘sser esclau. Afany té ‘sats862 l’om dos senyors sirvent863; e quant més, donchs, essent ells enemichs? Quant hú complâch, l’altr’ és vers mi inichs864;

858 És impossible. 859 Que em pugui consolar. 860 Cop. 861 Millor. 862 Assats, molt. 863 Servint. 864 Inic (sense equitat).



230

no ssé com bâst complaure’lls egualment. Tornada O fol’Amor! Si és ver qu’el jovent és ocasió de tu a mi forçar, si bé lo món res tant no pot prear, vellea ‘m plau, qui de mals és sement.



231

ALGÚ NO POT HAVER EN SI PODER…

Pagès LXVI

I Algú865 no pot haver en si poder altre amar contra sa voluntat, ne ‘n ‘sser tan fort, ab tanta potestat, a desligar los nuüs c’Amor sab fer. Qui és lo foll qui ‘m repte si no âm? Qui és lo foll reptant-me de amar? Tal passió negú la pot forçar; per què d’algú, si bé no ‘m vol866, no ‘m clâm. II O ver’ Amor, tu invôch e reclâm! Puys m’às plagat867, vulles m’abandonar: aquell engüent que sol medecinar los pacients que per tu mal passam. No sia sols yo en ta desfavor! Ta piatat, mans juntes la requïr; no ‘m dôns mercè, mas guardó del servir; tant âm quant868 pot hom fer amar Amor. III

865 Ningú. 866 Si no m’estima. 867 Puix m’has ferit. 868 Tant estimo com.



232

¡O tu, qui est sobirana dolor, quant deseguals los volers fas unir! No ‘t veja tal, o m’atorga morir; dolça ‘m serà, de la mort l’amargor. Mostra ‘m la lum de vera esperança, no pas aytal com de tu vana ‘m ve, mas que rahó la consenta prop sse869. No ‘m vulles dar enganosa fiança. IV ‘Sí cô ‘l malalt de viure té fermança per alguns mals que familiars té, -si algun mal d’altr’ accident li ve, en por de mort l’imaginar lo lança- ne pren a me, que m’era ja no res lo mal d’Amor, vivint sobre aquell, e per mal nou, a morir vinch per ell, per no ‘sser tal e com870 molt major és. V ¡O tu, Amor, a qui Déus ha permès que de infant usar fâs871 l’ome vell, e lo sabent d’ignoscent no s’apêll puys que de tu ell no sia defès! Tu est aquell ayre molt pestilent portant al món una plaga872 mortal; esser menys d’ulls, ans del colp, molt hi val, mas al ferit mort sola ‘s guariment.

869 Prop de si. 870 Quan. 871 Faci. 872 Malura, pesta.



233

Tornada Amor, Amor, lo jorn que l’Ignoscent per bé de tots fôn posat en lo pal, vos me ferïs, car yo ‘m guardava mal, penssant qu’el jorn me fóra deffenent.873

873 Amor el va ferir en Divendres Sant.



234

JA, DE AMOR, TÈBEU JAMÉS NO SIA!

Pagès LXVII

I Ja, de amor, tèbeu874 jamés no sia! Fret o tan calt, cremat tot fins en cendra, al qui Amor los seus estrems engendra, no sent dolor ne viu en malaltia. Qui ama poch, amor poqua ‘l contenta, no és gelós, compleix lo que desija a bastament, fins en tant que ‘s fastija875; toquar-se pot ço d’on ell se contenta. II L’alt876 amador, dolor punt no ‘l turmenta, car la major, de mort no l’és estrema; tant ardentment lo foch d’amor lo crema, que tot l’és fret quant pot toquar ne senta; hix fora ssi, res de si no ‘l ‘delita, si donchs delit en l’altre no li porta; sa voluntat envers si està morta, en la gran cort fa la vida ermita877. III

874 Tebi. 875 Se’n cansa. 876 L’elevat, gentil. 877 Eremita (d’ermità).



235

Lo penssament dels amadors cogita, ‘sí que un cors878 fa dels dos qui molt s’amen; los ‘spirits dins en aquells se clamen879 com880 ú ‘n lo cors de l’altre no habita. Tota res va en lo loch on cobeja, fugint mals trists, volents béns on reposa; m’arma881 qui és en mi pus noble cosa, lo vostre cors882, qui és son centre, ‘nveja. IV Tal grau d’amor, qui no ‘l sent, no ‘l cobeja, e per alguns se sab mils883 que no senten, car per lo menys saben lo molt e tenten, puys different l’espècia no ‘s veja. No ’s pot saber, ab tantes circunstances, com lo sabent per dues conexences: per passions e per veres sentences. Lo no espert jutja ple d’ignorances. V Pedra de toch884 tinch, e d’amor balances, per saber ell quant és e sa natura, mas vostr’ amor és a mi cosa ‘scura; mon cor ubert vos està per ses lances, qui ‘m vol fer dir: «Lo vostre cors turmente;

878 Un cos. 879 Es queixen. 880 Quan. 881 La meva ànima. 882 Cos. 883 Millor. 884 Pedra sobre la qual es comprovava si les monedes eren d’or.



236

lexe lo meu, car l’espirit no l’ama». La mia carn, cremant-sse per gran flama, yo sentrê885 ‘l mal de vostr’ ull qu’ell’ aumente. VI No ‘m repta ‘lgú886 si ‘l tèbeu no esmente; sa voluntat no ‘s pot dir que bé ame, n’és veritat que del tot ell desame; no li escau que riga ne guaymente887. De filats vïst888, no cregau que nuü vaja; creu889 ser vestit, no cerqua pus què vista890, e lo tot nuü vol drap de bona lista891, e son poder tot quant pot fer assaja. Tornada Amor, Amor, no pensseu que yo vaga, buydes les mans, per mercè de vós pendre; tot quant pusch dar, amplament vos vull rendre: sembla’m gran dret que la que âm yo haja.

885 Sentiré. 886 Algú (ningú). 887 Lamenti (provençalisme). 888 Vesteixo. 889 (Qui) creu. 890 Vesteixi. 891 Roba prima de cotó.



237

NO ‘M PREN AXÍ COM AL PETIT VAYLET…

Pagès LXVIII

I No ‘m pren axí com al petit vaylet qui va cerquant senyor qui festa ‘l faça, tenint-lo calt en lo temps de la glaça e fresch, d’estiu, com892 la calor se mèt; preant molt poch la valor del senyor e concebent desalt893 de sa manera, vehent molt clar que té mala carrera de cambiar son estat en major. II ¿Com se farà que visca sens dolor, tenint perdut lo bé que posseÿa? Clar e molt bé ho veu, si no ha follia, que may porà tenir estat millor. ¿Donchs què farà, puix altre bé no ‘l resta, sinó plorar lo bé del temps perdut? Vehent molt clar per si ser decebut, may trobarà qui ‘l faça millor festa. III

892 Quan. 893 Disgust.



238

Yo sôn894 aquell qui ‘n lo temps de tempesta, quant les més gents895 festegen prop los fochs e pusch haver ab ells los propris jochs, vaig sobre neu, descalç, ab nua testa, servint senyor qui jamés fôn vassall896 ne ‘l vênch esment897 de fer may homenatge898; en tot leig fet hagué lo cor salvatge899, solament diu que bon guardó no ‘m fall. Tornada Plena de seny, leigs desigs de mi tâll900; erbes no ‘s fan males en mon ribatge; sia entès com dins en mon coratge los penssaments no ‘m devallen avall.

894 Sóc. 895 La majoria de la gent. 896 (De) qui jamés vaig ser vassall. 897 Ni em passà pel cap. 898 Jurament de vassallatge. 899 Sense misericòrdia. 900 Aparto.



239

CLAR ÉS E MOLT, A TOTS LOS AMADORS…

Pagès LXIX

I Clar és e molt, a tots los amadors, y a tots aquells que de mi han sabut, que mon semblant no és huÿ conegut. D’aver sentit Amor e ses dolors no ‘m fa mester testimonis haver, ne blân901 parlar ab persuasions, ne ‘falagar orelles ab rahons: favor ha gran paraula dient ver. II Perquè ‘ls estrems ha cerquats mon voler, en aquest món no ha trobat semblant; los qu’els migs lochs en Amor van cerquant no ‘ls defallí trobar tot llur mester902. Amor en mi tant ha loch convinent, qu’en altra part se veu esser estrany; son lauger pes ja dóna ‘l món afany: als muscles meus, és càrech molt plaent. III No farà molt lo qui serà crehent, vehent d’Amor en mi lo seu procés:

901 Suau. 902 Menester, el que es desitja.



240

la grossa part d’Amor en mi gran és, de l’altra ‘m câll, qu’és fort dar a ‘ntenent. Los actes grans d’aquest’ amor mostrats, jutjau-los tots, vós qui més n’enteneu; los no toquats perdôn, si ‘m repreneu, car segur só dels ben enamorats. IV Mos sentiments són axí alterats quant la que âm mon ull pot divisar, que no m’acort903 si só ‘n terra ne mar y els membres luny del cor tinch refredats. Si ‘l trob en part on li pusqua res dir, yo crït algú per què ab ell’ escûs aquesta por, per qu’ella no ‘m refûs, crehent mon mal de mala part venir. V Tal pena, donchs, ¿qui la pot sostenir com yo, vehent qu’em dêgra904 ‘sser ‘grahit per molt amar, d’ardiment ser fallit, e mon voler estrem veig desgrahir? Ans só jutjat hom pech905 e sens amor, o sens calor alguna naturall; e si no ‘m fos la fama cominal906, ja fóra mort per sobresgran907 dolor.

903 No estic segur (de). 904 Deuria. 905 Neci. 906 Comú, habitual. 907 Més que gran.



241

VI No trôb en mi, poder dir ma tristor, e de açò ne’n surt un gran debat: lo meu cor diu que no n’és enculpat, car del parlar, la lengua n’és senyor. La lengua diu qu’ella bé ho dirà, mas que la por, del cor força li tol, que sens profit està, com908 parlar vol, e, si ho fa, que balbucitarà. V Per esta por vana la penssa ‘stà, sens dar consell per execució; no és senyor en tal cas la rahó, l’orgue del cors909 desbaratat està. La mà no pot suplir en lo seu cas, mou-se lo peu no sabent lo perquè, tremolament per tots los membres ve, perquè la sanch acorre al pus llàs910. VI ¡O tu, Amor, qui ab ulls cluchs estàs quant vols partir tos amargosos dons! No compenssant los mèrits e rahons, ta voluntat regeix fortunat cas; vulles pensar l’inconportable dân que lo món reb de tos fets deseguals. Qui pren de tu delits, dêgr’ aver mals,

908 Quan. 909 L’orgue del cos. 910 Cansat.



242

e plora ‘quell qui dêgr’ anar trufàn911. Tornada Lir entre carts, les coses periran que dintre ssi estan en desacort. Y Amor a ssi no guarda de fer tort; com guardarà lo qui ‘l serveix d’engân912?

911 Trufant, fent broma. 912 Engany.



243

PER QUÈ M’ÉS TOLT, PODER DELLIBERAR?

Pagès LXX

I Per què m’és tolt, poder delliberar? La mort no ‘ns fa tant mal, a mon parer, com gran contrast913 ab si mateix haver, d’on lo voler usa d’arredolar914. ¿Qual tan cruel, a mi no planyeria, havent passat tal cas pròpriament? Tot lo saber del món no ‘m convençria915 qu’en altre loch dolor fos més potent. II Del tot no pusch m’aymia916 enculpar, ne de mercè no puch haver poder; lo seu malfet ab gran enginy lo quer917, e quant lo trob, no ‘m llou918 ne ‘m vull reptar919. Dos enemichs ¿qui dins si ‘ls portaria? Ira i Amor dins mi van debatent; Ira d’Amor li ve la senyoria:

913 Contradicció. 914 Envoltar. 915 Convenceria. 916 Amiga, estimada. 917 Cerco. 918 Lloo. 919 Fer retrets.



244

com serà, donchs, que pusca ‘sser vencent920? III Yo desïg molt ma gran dolor celar e cuÿt morir fins ella l’à saber; quant no la veig, muÿr per ella veher, e si ‘l m’acôst, forçat m’és d’espantar. Yo li vull bé, lo seu mal me plauria; no ssé què ‘m plau determenadament; voler morir de gran recors921 seria. Mate’m dolor, o leix-me tal turment! IV Quant Amor plau que d’ell m’é acordar, Ira ‘s ab ell en orde pus derer922; a mon sentir no ssé qual és primer: tant prestament llurs actes sênt passar! Campar no pusch, si ‘l pensar no perdia: axí d’Amor no hauré sentiment, car no ‘m pot dar Amor punt d’alegria qu’ Ira no ‘m do tant de mal soptament. V Aquells remeys que solen ajudar a l’amador del mal qu’ Amor sab fer, són convertits en mortal desplaer, e dos volers en mi sênt treballar. Ignôr si âm: sens Amor no ‘m dolrria;

920 Vencedor. 921 Ajut. 922 Darrer (a la reraguarda).



245

ahir923 e âm molt e mescladament; puys yo m’ignôr, qui ü sab, mon cas me dïa924, e sia’m dit si só ‘n lo món present. VI Bon passament ha qui ‘s pot ‘delitar veênt l’amat, y en son propri voler tot amador no ‘l fall hun poch esper925, e pren delit en s’aymia mirar. De tals delits no ‘m plau llur companyia; muÿr926 per dolor quant bon voler me sênt, e m’esbahesch927 com he veure m’aymia, e son voler me porta marriment928. VII Si mon dictat veu algú varriar, en ira ‘stich rebolt929 e ‘n bon voler; en dos moments cascú ‘m té ‘n son poder; d’ell tot a ssi no ‘m pot algú portar. Lexen-me tots, o vença qual que sia, o pâs930 lo temps molt pus cuytadament; hoït é dir931 que tot mal fa sa via, si lonch espay de temps és atenyent.

923 M’omplo d’ira. 924 Digui. 925 Una mica d’esperança. 926 Moro. 927 Esvaeixo, desmaio. 928 Melangia. 929 Envoltat. 930 Passi. 931 He sentit dir.



246

Tornada Veênt Amor, ab dret yo li diria que no m’ha dat mon ver mereiximent; e de tot cert ell a mi respondria: «No puch entrar qui no ha ‘nteniment».



247

QUÈ M’HA CALGUT CONTEMPLAR EN AMOR…

Pagès LXXI

I ¿Què m’ha calgut contemplar en Amor, e bé sentir sos amagats secrets? De mos treballs, quins comptes me són fets? Vanament he despesa ma dolor: tot lo meu seny, franch arbitre932, l’é dat; lo meu jovent933, servint ell, he despès; fins a present no me’n ssó may reprès, preant hun mal, per bé gran estimat. II Un gran voler ha tengut-mi cegat, e fins haver en vós esperiment, molt he tardat en sentir lo que sênt; enyôr lo temps que no pot ser cobrat934. En tot aquest, no ‘m puch d’Amor clamar, sinó de vós a qui he bé volgut; haveu-m’ entès935 e mal guardó retut. Qui és lo dolç que dona vol amar?

932 Lliure albir. 933 Joventut. 934 Recobrat, recuperat. 935 Jutjat.



248

III Si ‘nteniment ha volgut Déu mostrar en dona ‘l món, d’aquell no freturau; si Déus és ver, del meu no us desaltau936: en calitat, ab mi us veig acordar. Penssar no pusch que lo vostre voler volgués may res per937 mi no fos complit, e sia ‘ntés ací aquell delit qu’els amadors de carn han llur esper938. IV Aquell delit que l’arma939 pot haver en contentar en Amor sa gran part, per mon sentir regles n’é dat e art940 als amadors freturans de saber; e vos he vist exir de vostre seny, en mi prenint delit y en tot mon dir, e veyeu clar aquell jamés fallir, ans mon voler en més qu’els dits941 ateny. V Si ‘l fort castell gent d’armes lo costreny, com és segur lo burch942 sens mur ne vall943? E si en vós la fermetat defall,

936 Disgusteu. 937 (Que) per. 938 Esperança. 939 Ànima. 940 Tècnica. 941 Més que les paraules. 942 Burg, ciutat. 943 Palissada.



249

no és al món algú d’açò no rêny944? Com porà ‘mar qui no és entenent? Com serà ferm lo qui és tremolant? Vós entenent, ferma, vós variant, de tot dich ver, mas de ferma yo mênt. VI D’altres amors só més que penident945, lo remembrar tinch en abusió946; en cap orat he cerquada rahó, y enteniment on Déu may no ü cossent. Lo bon voler cerquí, no sabent hon; los apetits he trobat en molt loch, durant aytant com lo veur’ e lo toch947, mas, yo absent, no, ‘sí Déus me perdôn. VII ¡O amadors, recôrt-vos lo que fôn de tots aquells qui primer són passats, los degradats casos d’amor estats y els mals tan grans qu’en gestes escrits són! Ressemblant és a fort pluja d’estiu, portant remor de trons, mostrant relamps, y en poch espay los grans barranchs e camps aygua no han, que trameten al riu948.

944 Renyi. 945 Penedit. 946 Abús. 947 La vista i el tacte. 948 El riu, com a símbol de l’oblit; Leteu, a la mitologia clàssica, és el riu de l’oblit.



250

VIII ¿Quals són aquells amadors que yo vïu949, que de amor durable porten jou? Fort voler, cech, molt poch durant, los mou, ço que volrrân, llur apetit desdiu; puys res, en part950, no toquen de virtut, e l’espirit part no té ‘n sos delits: vehent, toquant, llurs deigs són complits e tal voler és tost fart e vençut. IX Qui en amor és ben apercebut, sab que jamés dona tênch voler ferm: cor deshonest y enteniment enferm951 los toll Amor e no l’àn percebut. Com res del món sens honestat no dûr952, e ‘delitar sens entendr’ om no pot, e dones han poqua part de tal dot, Amor no pot en elles fer atur. X L’animal brut serà molt pus segur d’est appetit que dona no serà, car solament en l’acte se mourà, sentint aquell qui ‘n lo plaer l’à dur; ella, penssant en algun passat cas, mourà ‘ppetit953 en fet luxuriós,

949 Vaig veure. 950 Enlloc. 951 Malalt. 952 Dura. 953 Apetit.



251

e son voler és aytant desijós tant quant en ell més se adelitàs. XI Puys en tal fet dona de tant sobràs954 l’animal brut955, membrant aquell abús, rahó d’amor pot muntar l’om tant sús que son voler d’amar no freturàs, fforjant tals dits, continences e fets que l’espirit perfet amor concep, e tals qu’el cors956 jau en cadena y cep957, si qu’és ben dit ells en amar perfets958. X Per honestat, dona no tênch estrets los seus volers, que aquells no complís, mas per haver por que, si ’n ells fallís, no rebés dân o menyspreu ser-li fets. Gloriejar en llur ben fet en sse los és deffès: tals les ha fetes Déu; lo prim motiu és lo maestre seu, e cor pauruch, d’on bé, si àn, los ve. XI ‘Graêsch a Déu, faent-me tant de bé, que mon voler no ‘s ‘dellita ‘n llur cor,

954 Excedís. 955 Irracional. 956 Cos. 957 Giny per subjectar presoners. 958 Els homes sí que es pot dir que són perfectes amants.



252

hoc en lo cors959, e no ‘m dupte qu’en plor, car per son preu yo só cert què n’hauré. Lur cap no val, perquè no ÿ ha cervell, tot l’àls és bo, segons a què serveix: linatge d’om, mijançant elles, creix; lur esser fôn per aumentar aquell. Tornada Maldich lo temps que fuÿ menys de960 consell, dones amant més que a mi mateix; ama-les tal qui bé no les coneix, e yo ‘m confês que fuÿ lo foll aquell.

959 Que el meu voler no s’adelita en llur cor / sí en el cos. 960 Sense.



253

PAOR NO ‘M SÊNT QUE SOBRESLAUS ME VENÇA…

Pagès LXXII

I Paor no ‘m sênt que sobreslaus961 me vença, loant aquell qui totes lengües loen, guardant honor a ‘Quell eternal Ésser on tota res en Ell és pus perfeta qu’en si no és, obrant quan pot, Natura; ans he pahor que mon parlar no cumpla en publicar part de sa justa fama, tal com requêr y els mèrits seus l’atracen. II L’om envejós son offici reposa, car d’egualtat ab ell negú pareja962; en ell penssant, cascú s’ï justifiqua, tallant de ssi l’amor a ssa persona. Tant són en Ell les virtuts manifestes, qu’és d’ira cech l’om qui bé no les veja: per los migs va, qu’en los estrems no toqua. En temps dels déus, en vida l’adoraren. III

961 Adulacions. 962 Iguala.



254

E Déus, vehent la perllongada onta qu’els grans senyors en contra d’Ell cometen, tenints ab fraus e tirannes maneres les parts del món, los pochs963 e grans realmes, ha dat voler al justificat Home qu’en breu espay haja la monarchia. Clar lo nomên ab aquest’ altra ‘nsenya: com de tot cert, és dels hòmens pus savi. IV Per ço que mils a totes gents se mostre, mostrant-l’ a ‘quells qui vaques e bochs guarden, Ell és Aquell qui ‘n sa joventut tendra sobrà ‘n aquells qui saviesa colen964, e despocat de nombre de gent d’armes, les multituts d’aquelles ha fet retre965. Tot quant pot fer virtut de fortalesa dins hun cos d’om, en lo Seu ho demostra. V En gran defalt és lo món de poetes per enbellir los fets dels qui bé obren; nós freturants de bella eloqüença, l’orella d’om afalach no pot rebre. D’aquest Valent una gran trompa sona qu’els indians ab un poch no exorda; hôen-la ‘quells qui són a Tremuntana y ells de Ponent e de Llevant los pobles.

963 Petits. 964 Al· lusió a l’episodi de la visita pasqüal de Jesús, als dotze anys, al Temple de Jerusalem (Lluc 2, 46 – 50). 965 Al· lusió a l’espulsió dels mercaders del Temple (Joan 2, 13 – 16).



255

Tornada Foll és aquell qui fa juhí ‘n los hòmens, segons que d’ells la Fortuna ordena; aquells affers que no són en l’arbitre, colpa no ÿ cau, si vénen per contrari.



256

NO PENS ALGÚ QUE M’ALLÂRCH EN PA-RAULES…

Pagès LXXIII

I No pens algú que m’allârch en paraules e que mos fets ab los dits966 enferesqua, ans prêch a Déu que de present peresqua, si mon parlar atany en res a faules. Mos fets d’amor, ab los romans acorden, que foren més que los escrits no posen; cells qui d’amor en lo mal se reposen967, en creure-mi consciences no ‘ls morden968. II Sens amor són aquells c’ab mi discorden e la dolor de amor temoregen, e quant hi són, exir d’ella cobejen e per tots temps, de ssi mateys recorden. Poch és amant qui dolor lo turmenta, ‘sí que volgués menyscabar de aquella; dins, la dolor és una maravella que no ssé com lo delit s’ï presenta.

966 Amb les paraules. 967 Aquells qui en mal d’amor e complauen. 968 Remordin.



257

III Dolor d’amor a mi tant no turmenta qu’exir volgués de son amargós terme, e si davant me veig d’absença verme969 e lo conort contr’ amor dant empenta, yo ‘m dolch en tant de guarir de la plaga970 que cêrch verins per què lo conort971 muyra, y en gran delit mon cor jamés abuyra972 ffins que ‘n amor ma penssa estâ973 vaga. IV Un gran delit als amadors s’amaga, a tots aquells que ‘n molt’ amor no vénen: en llur voler delit d’amor no prenen, no ssenten bé si esper no ‘ls ‘falaga. No és al món tan gran delit de penssa com lo penssar en la persson’ amada, e qui l’ateny, tota caus’ oblidada, ‘sí que a ssi no troba mentre ÿ penssa. V Tèbeu974 voler, delit d’amor deffenssa; los estrems han de bé complit975 semblança: lo poch voler no ha por ne ‘sperança,

969 Verm, cuc. 970 Ferida. 971 Conhort, consol. 972 Vessa. 973 Estarà. 974 Tebi. 975 Total.



258

rebre no pot gran bé ne molt’ offenssa; e l’alt estrem, ell si mateix ‘delita: no recordant, del bé venint espera. Cascú d’aquests ha la sua carrera, e lo del mig no sab hon se habita. VI Yo só aquell servent qui no despita si no ateny del servey conexença976: tot és aquell hon ha sa benvolença977 y en son voler tot lo seu abilita. Tant en amor ma penssa ‘n alt grau munta que m’arma978 és dins en lo cors979 que ama, e só content de qualsevulla fama: en res de mi, voluntat he defunta. VII Dins si mateix veu gran glòria junta qui de amor bé ne mal no espera, altre amant ab voluntat sancera, per ses virtuts, sens passió conjunta. Nostre ‘sperit sols béns e virtuts guarda quant solament usa de sa natura, amant per si aquella creatura que les virtuts als vicis li són guarda. Tornada

976 Reconeixement, gratitut. 977 El seu amor. 978 La meva ànima. 979 Cos.



259

Lir entre carts, qui d’amor se pren guarda, tres parts se’n fan, dues seguint Natura: la huna mor, e l’altra tostemps dura, la terça és que fals apetit guarda.



260

ALS FATS COMÂN TOT QUANT SERÀ DE MI…

Pagès LXXIV

I Als Fats comân tot quant serà de mi, puys só estolt980 de ma elecció; mon seny és mort, a qui Déu no perdó, puys al començ, del tot me derrenclí981. Ja no és temps tenir frens al voler, malalta és ma bona voluntat982, e vaig en loch on no vull ser portat; só descontent de tot quant pusqua983 fer. II ‘Sí com a l’hom no li basta poder, paralitich, quant és en peus levat, anar al loch on vol esser anat, ans cau, o tort va contra son mester, ne pren a mi, que fâç lo que no ‘m plau y aquell voler de la rahó ‘s vençut, e si ‘l complâch mon delit és perdut, perquè sens cor fâç quant de mi vejau. III

980 Sóc estalvi. 981 Abandonà. 982 Capacitat d’estimar. 983 Pugui.



261

‘Si com als vents és donada la nau mentr’ es debat, als mariners vengut —ladonchs la nau son camí ha tengut per senya tal qual ans del contrast jau—, ne pren a mi, car mon enteniment ha gran debat ab lo voler del cors984; determenar llur debat clar no gôs985, proejant lo temps986, l’apetit vaig siguênt987. IV Passa lo temps que fuÿ d’Amor content, si bé tostemps sentí ses grans dolors, mescladament dolçós ab amargors: creya rey ser, vehent-me d’ell sirvent; yo fuÿ content de sos mals sens los béns, per bé qu’el mal sens bé no pot venir; mas yo amprênch988 per ell més que morir. Malament viu, qui ‘n mal fer no té frens. V ¡O tu, Amor, qui ton poder m’estens axí fortment que no ‘t puch resistir; hix fora mi, puys en plaer no gïr ma voluntat a fer tos manaments! Vulles haver en contra mi ergull! Lexa vasall qui no ‘t voll per senyor!

984 Cos. 985 Goso. 986 Donant proa a les ones (maniobra per no embarcar aigua, quan fa mala mar); equivalent a l’actual «capejant el temporal». 987 Seguint. 988 Vaig emprendre.



262

Quin moviment venç aquesta dolor, fent-me jaquir989 ben fer, de qui ‘m despull? VI Aquest meu fet bona ffi no l’acull, e lo present és ple de gran tristor; aquesta ve del dân avenidor990 que de present lo tinch davant mon ull. Yo ‘l soferré, si ab cor molt ardit la que yo âm per mi passa lo mal sens penedir —qui ‘s penït991 grat no val—; ladonchs la mort no ‘m serà sens delit. Tornada Lir entre carts, gran és lo meu delit mentre no pêns lo que porïeu fer; tot act’ és prop de ‘llà on és poder, si al voler governa l’apetit.

989 Deixar. 990 Que vindrà. 991 Penedeix.



263

QUI ÉS AQUELL QUI EN AMOR CONTEM-PLE…

Pagès LXXV

I ¿Qui és aquell qui en Amor contemple, com yo, qui sent sos delits on abasten? ¿Qui són aquells qui dolç’ amargor tasten, e, juntes mans, l’adoren fora temple? Yo só tot sol a qui natura ‘streny a no poder àls992 fer ne pus entendre sinó amar, e, volent-me’n defendre, no ‘m vol seguir a res àls fer null seny. II Si ‘m dôn solaç, creêu ferm que yo ‘l fêny993, si no ÿ acull Amor al delit pendre; les Potestats del Cel994 han volgut vendre e fer catiu de mon voler lo seny. No ‘m rept’ algú, car tots veig solaçar, segons cascú sa qualitat requêr995; qui ‘n aquest món honor vol he diner, tinga’s esment, ja té causa d’errar.

992 Altra cosa. 993 Fingeixo. 994 Quart cor dels Àngels. 995 Requereix.



264

III Lo temps dels déus se vol ara mostrar, car dintre si un déu cascú vol fer, e dels desigs on corre lo voler, solempnes déus a tots veig adorar; e sobre tots, Venus996 és mils997 servida; car nostra carn no coneix altre déu. Bacus998, en part, sa favor no l’és greu; Ceres999, muller, no n’és enfellonida. IV Juno1000, del món té una gran partida; diu que deu ser pus colta1001, ‘l juhí seu. Saturn1002 e Mars1003 no torben sa gran veu; a llur poder, Juno y Venus dan mida. Mas Venus diu: «Yo sôn1004 rey natural, ab alguns déus, senyors jús mi sients; per mi són bons e per si no valents1005; los altres han poder accidental». V

996 Deesa de l’amor. 997 Millor. 998 Déu del vi i del plaer. 999 Deesa romana de la fertilitat, esposa de Bacus. 1000 Deesa romana, esposa de Júpiter i protectora de les dones i de la llar. 1001 Venerada (rebre més culte). 1002 Déu de l’agricultura. 1003 Mart, déu de la guerra 1004 Sóc. 1005 Poderosos (és a dir, que reben el seu poder de Venus).



265

Mercurius1006 e Pal·las1007, veu no ‘ls cal, desfalagant l’orella de l’hoent; Diana1008 és de favor menys potent; mas en lo món, Déu los ha dat cabal: ver, llur gran nom pel món és preÿcat, e totes gens d’aquestes manen festa: colta1009 no és, car de cascú no ‘ls resta sinó hun troç de carn, dins dens1010 tancat. VI En gran discort està lo món possat. Venus, del món se trau la fina lesta1011; tot home bo en son ostal se resta, e val-se poch qui no ÿ és albergat. Juno té gent en dues parts gitada1012: prop de la mort, cobejosa de viure; altres, que veig, de baix estat delliure, ffam’ atenyents, ab leig vici guanyada. VII Ceres, quan és a Venus ordenada, e son marit, qui Bacus se fa ‘scriure, als peus del déu Venus se deuen ‘siure1013; ‘stants per ssi, llur secta ‘s difamada, car, no guardant a Venus reverença,

1006 Mercuri, déu protector del comerç. 1007 Pal· les Atenea, deesa de la saviesa. 1008 Deesa de la caça. 1009 Venerada. 1010 Dents. 1011 Lectura. 1012 Ajeguda. 1013 Asseure.



266

són menyspreats en lo món e maldits; l’animal brut1014 no ‘n vol estrems delits, e lo cors d’hom ne passa penitença. VIII Saturn e Mars per si no han potença, mas per dos deus són estrem favorits: guardant honor a Venus són servits, e per haver a Juno ‘n reverença. Mars a Saturn humilment hobeeix, e l’obehir entr’ ells molt se cambia. De Pal·las, yo parlar gês1015 no volrria de son estat, car pietat me’n creix. IX L’inperfet hom a Diana serveix e tots aquells on la vida ‘s devia1016, car Venus ha tan dolça parleria, que tot voler a ssi lo reduheix. Los públichs prechs s’endrecen a Diana, la voluntat és de Venus entrega; al temple seu, si ‘l jorn clar fos nit cega, los grans barranchs foren carrera1017 plana. X Aquelles gents ab la pensa molt vana que ab rahó jamés han pau ne brega,

1014 Irracional. 1015 Gens. 1016 Desvia. 1017 Carrer.



267

per llur cor flach, de vergonya fan plega1018, qui ‘lls mèt un fre donant-los vida sana; e si lo giny de Venus romp tal fre, saben-li grat com axí ‘s vehen sòltes, qu’en son servir no ‘s mostren ser enboltes, fent-li present del millor de llur bé. XI En lo començ, por e Diana ‘ls té, mas si lo vel d’ignorants les ha toltes, Venus colents1019, Març e Saturn a voltes, entre llurs peus Diana va e ve. Ladonchs en fet colen1020 Venus deessa, cuydant haver la batalla molt justa contra tot hom, qui del cas les afusta1021, e per tots temps por e vergonya cessa. Tornada Senyal de bé en tota dona cessa, com1022 dins son cor vergonya no s’ajusta; y al savi hom és vici qui l’afusta: la rahó pert, qui és en ell princessa1023.

1018 Recollida. 1019 A Venus devots. 1020 Veneren. 1021 Fustiga. 1022 Quan. 1023 La qui el governa.



268

ON ÉS LO LOCH ON MA PENSSA REPOSE…

Pagès LXXVI

I On és lo loch on ma penssa repose? On serà, on, que mon voler contente? Ab escandall1024 yo cêrch tot fons e tente, e port no trôb on aturar-me gose. Lo que, dabans, de tot vent me guardava és envers mi, cruel plaga1025 deserta; vagabunt vaig, la casa qui m’és certa; treball és gran, en part on yo vagava1026. II ¿On és aquell delit, quan yo pensava esser amat de la qui m’entenia? Tot mon voler y el seu no ‘m defenia d’amar, en tant com son poder bastava. Tots los senyals c’amor donen entendre, en ella vïu1027, no tolent-ne la obra. ¿Qui és aquell qu’en amor tant descôbra1028, que no ‘n pogués d’ella sentiment pendre?

1024 Giny nàutic per mesurar la fondària de les aïgues. 1025 Platja. 1026 Estava ociós. 1027 Vaig veure. 1028 Descobreixi.



269

III Ja res del món, dolor no ‘m pot deffendre1029, perdut és ja tot lo goig de mon viure, a mos amichs de tristor puch escriure, no ‘m basta temps a poder-me’n rependre. Tant la tristor ha ‘falagat ma penssa, que tot m’és trist quant puch oir ne veure, tant que m’és greu que yo vinga en creure que a tristor yo pusqu’ aver deffenssa. IV Puys que Amor ab lo cor ferm dispensa que sos delits follament los espere —e per açò del món me desespere, car sens amor tot delit m’és offenssa— l’arma1030 comân a Déu, lo Qui l’à feta, lexant lo cors desastruch per mal astre1031; ja no li plau de sos volers lo rastre, puys ab dolor viu per ell, no discreta. V ‘Sí com l’om vell, qui ‘n son temps vid’ à feta ‘sats1032 plaentment en algun’ art apresa, e per fort cas aquella l’és defesa1033 —no sab en què son giny, de viure, mèta— ne pren a mi, que no sé com me visca,

1029 Impedir. 1030 Ànima. 1031 Mal fat. 1032 Assats, bastant. 1033 Prohibida.



270

perquè d’Amor me veig tancada porta, ne ssé pus fer, ne ‘l voler me comporta que d’aquest hús1034 per altre yo ‘m desisca1035. Tornada O foll’ Amor, malament se arrisca qui per virtuts vol amar nul·la dona; sa calitat y el loch la fan ser bona, car en rahó ¿qual serà la que ÿ visca?

1034 Ús, costum. 1035 Deseixeixi, separi.



271

NO POT MOSTRAR LO MÓN MENYS PIE-TAT…

Pagès LXXVII

I No pot mostrar lo món menys pietat com en present desobre mi ‘pareix: tot’ amor fall, sinó a ssi mateix; d’enveja és tot lo món conquistat. Hom sens affany no vol fer algun1036 bé: com lo farà contra ssi, ab gran cost? Cascun cor d’om yo veig pus dur que post1037; algú1038 no ‘s dol, si altre null mal té. II Lo qui no sab, no pot haver mercè d’aquell qui jau en turment e dolor; donchs yo perdôn a cascú de bon cor, si no sôn plânt1039 del que mon cor sosté. Secretament, ab no costumat mal, ventura ‘m fa sa desfavor sentir; d’Amor no ‘m clâm, si bé ‘m port’ a morir; bé y mal penssats, yo ‘n reste cominal1040.

1036 Cap. 1037 Tauló, peça de fusta plana. 1038 Ningú. 1039 Si no em planyen. 1040 Conformat.



272

III Altre socors de vostr’ amor no ‘m val sinó qu’ells hulls me demostren voler, ne res pus cert de vós no puch saber, ans si més cêrch, per ser content no ‘m cal. Yo veig molt hom, sens amar ser amat, y el mentidor tant com vol és cregut; e yo d’Amor me trôb axí vençut, que dir no pusch quant só enamorat. Tornada Amor, Amor, un àbit m’é tallat de vostre drap, vestint-me l’espirit; en lo vestir, ample molt l’é sentit, e fort estret, quant sobre mi ‘s posat.



273

NO GUÂRT AVANT NE MEMBRE LO PAS-SAT…

Pagès LXXVIII

I No guârt avant ne membre lo passat1041: un punt estret guarda mon pensament; no guârt la fi, tenint mon seny torbat per lo voler affectat al present. No solament colpa del mal oblït1042, ne la tristor ne ‘l dân que me’n vendrà: ‘passionat per hun present delit, no ‘m jaqueix1043 temps per veure ‘l què serà. II Ja no conech mon dân ho mon profit, perquè ‘l voler en res no dubtarà; qui ‘m da consell, de seny és defallit, hoÿnt de mi lo que hoyr porà. Quant ma rahó féu contrast al voler, per aquell fôn sobrada en la fi; d’ella senyal en mi no ‘s pot saber: voler vencé, rahó de mi fugí.

1041 No miro endavant ni rememoro el passat. 1042 Oblido. 1043 Deixa.



274

III Mon pensament és en vós més qu’en mi, e mon delit per vós passa primer; jamés aquell, ans que vós yo sentí: ma voluntat a mi troba derrer. Yo sôn1044 content si veig content’ a vós, e tant en mi aquest desig és gran, qu’el sentiment és perdut de mon cos fins qu’el voler vostre ‘s va sadollàn. IV Delit no sênt la vostra carn toquàn, tant mon voler del vostr’ és desijós: tal passió d’açò ‘m veig al davàn que lo meu cor ne resta tremolós; e tant desïg que assats1045 me ameu que no ‘s pot fer1046 me basteu contentar; e si m’acôst a vós, veure porêu que mon esforç és menys, per mass’ amar. V No ymagïn de mi us pusquau altar1047, car dintre mi yo crêu1048 que no veheu; pêns que no bâst plaure-us al praticar, e muÿr de por que de mi us contenteu.

1044 Sóc. 1045 Molt. 1046 Que és imposssible. 1047 Complaure. 1048 Crec.



275

E quant d’algú, de sa virtut m’acort1049, o d’alguns béns, o que sia molt bell, lo qu’en mi fall, pêns que us ve al recort, e desijau tot quant és en aquell. VI A tot quant Por ateny ab son mantell, tem lo meu cor, fent-se franch a la mort; cas no ymagïn que no ‘m faça volpell1050, y el cert no crech, e’ qu’en fes Déu report1051. Quant me cuÿt ser ab vós en millor punt, sens algun cas1052 mude d’oppinió; distinctament mon ésser no apûnt: a mal he bé, cerqant, trobe rahó. VII Lo turmentat tem present passió que mèt oblit al mal de ser defunt. En semblant cas, a mi conech que só: fugint dolor, en major dolor mûnt. Tant, de present, me passion’ Amor que yo pratïch molt què ‘n amor me nou1053, e, conexent, me’n resta gran dolor, com lo meu puny en matar-mi se mou. Tornada

1049 Recordo. 1050 Covard (per la guineu, Canis vulpes). 1051 Encara que ho digui Déu. 1052 Sense motiu. 1053 M’ofega.



276

O foll’Amor, conciència ‘m remou que diga ‘ls mals de vós e lo fals bé: lo desperat no serà menys de fe y a molt mesquí no ‘l fareu portar jou.



277

OH VÓS, MESQUINS, QUI SOTS TERRA JÂ-EU…

Pagès LXXIX

I ¡Oh vós, mesquins, qui sots terra jâeu del colp d’Amor ab lo cos sangonent e tots aquells qui ab cor molt ardent han bé amat, prec-vos no us oblideu! ¡Veniu plorant, ab cabells escampats, uberts los pits per mostrar vostre cor com fôn plagat1054 ab la sageta d’or ab què Amor plaga1055 els enamorats! II Los colps d’Amor són per tres qualitats e veure es pot en les fletxes que fïr1056, perquè els ferits són forçats de sentir dolor del colp segons seran plagats. D’or e de plom aquestes fletxes són, e d’un metall que s’anomena argent: cascú d’aquests dóna son sentiment segons que d’ells diferença ha en lo món.

1054 Ferit. 1055 Fereix. 1056 Fereix.



278

III En aquell temps que primer d’aquest fôn, les fletxes d’or Amor totes llançà e, desmembrat, una se n’aturà ab què em ferí, de què viure abandôn1057. De fletxes tals molts passats foren morts; ja no té pus, què1058 fer guerra mortal: ab les d’argent sol basta a fer senyal, mas los plagats de morir són estorts1059. IV Ab les de plom són huï tots sos deports e son poder no basta a traure sang. Amor, veênt lo seu poder tan mânc1060, ha trencat l’arc: jo en fâç al món reports. Ab cor sancer1061 crida la sua pau, per què cascú pot anar en cabells; per fugir d’ell no cal muntar castells: lo seu poder pus baix que terra jau. V Más jo romanc a mort, d’açò fiau; la sua pau és guerra per a mi: si en guerra fos cella1062 per qui em ferí, jo fóra en pau, vençut e son esclau. Pau ha lo món e guerra jo tot sol,

1057 El viure abandono. 1058 A què. 1059 Estalvis, salvats. 1060 Mancat, minvat. 1061 Sencer, sà. 1062 Aquella.



279

perquè Amor guerrejar ha finit. Jo sôn plagat e no puc ser guarit, puix la que âm de sa plaga no es dol. Tornada Oh folla Amor, qui vostre delit vol sobre lloc fals ha son contentament; per ço repòs no té en l’enteniment, car sinó el ver, l’enteniment no col1063.

1063 Cultiva.



280

TOT LAURADOR ÉS PAGAT DEL JORNAL…

Pagès LXXX

I Tot laurador és pagat del jornal, e l’advocat qui pert lo guanyat plet. Yo, per servir Amor, romanch desfet de tot quant he, que servir no me’n cal; he fet senyor del seny a mon voler, vehent Amor de mon seny mal servit; rapaç l’é fet, e Déu a part jaquit1064, e són setz’ anys que lo guardó espêr. Tornada Amor, Amor, poch és vostre poder per altre hom com yo, fer tant amar; ¡anau, anau, vostres armes provar en contra ‘quell qui vostre no vol ser!

1064 Deixat.



281

AIXÍ COM CELL QUI ES VEU PROP DE LA MORT…

Pagès LXXXI

I Així com cell1065 qui es veu prop de la mort, corrent mal temps, perillant en la mar, e veu lo lloc on se pot restaurar e no hi ateny per sa malvada sort, ne pren a me, qui vaig afanys passant e veig a vós, bastant mos mals delir: desesperat de mos desigs complir, iré pel món vostre ergull recitant. II ¡O Mort, qui est de molts mals medecina e lo remey contra mala fortuna: en contra mi hages Ley e no Çuna1066; puys vinch a tu, l'orell’ a mi enclina! Mas tu deffugs a l'hom qui a tu crida, anant a ‘quell qui de l'encontre ‘s lunya; per tu ‘ncontrar nit e jorn faç ma punya1067 per ser plagat1068 de ta dolça ferida.

1065 Aquell. 1066 Sunna, llei islàmica; demana a la Mort que el tracti d’acord amb la llei cristiana i no amb la musulmana. 1067 Pugna. 1068 Ferit.



282

III Ma dolor gran no pot ésser perida1069 sinó per mal qu’en quantitat la passe; per altr’ affany no crech mon cor se lasse e sia tant qu’em dôn pena ‘nfinida, torbant mon seny fins que dolor no senta: ladonchs remey yo pêns aconseguesqua; altra dolor me plau que sia fresqua, o prêch la mort que morir me consenta. IV L'imaginar per null temps no m’esmenta altra dolor, e que apert no sia a donar plor perdent tot’ alegria; ffuïg1070 de les gents, no ‘m plau que algú ‘m senta. Deman de vós que de mi us vullau dolrre1071; açò demân que lleument pusch atényer, e no és poch; ab que no ‘m vullau fényer1072, gran part del mal vós me porêu dissolrre. V Dona, tal sou que per vós me vull tolrre1073 tots los delits qu’el món als jóvens dóna; a vostr’ amor lo meu cor s'abandona,

1069 Extingida. 1070 Fujo. 1071 Doldre, compadir. 1072 Maltractar (en sentit figurat); fényer és l’operació de tornar a treballar la massa del pa, un cop tallada a peces, a fi de repartir el ferment de manera homogènia. 1073 Toldre, privar.



283

lo vostre cors1074 per deessa vull colrre1075; e si d'açò vers Déu comet offensa, yo me’n confês, a penedir no baste: la gran sabor del penident no taste; la vostra, pêns, ser de verins deffensa. VI Tot lo revers muda ma vana penssa, pregant-vos molt que mi no vullau plànyer, e si, reclús, me veu la gent complànyer, de sos delits me pêix1076 Amor e ‘m penssa. Amor a mi tan cominal1077 se mostra, que fa que fôll1078 qui de mon mal se planga1079. E, donchs, enûg1080 de mi no us ne atanga1081: ma fort dolor serà menys sens la vostra.

1074 Cos. 1075 Donar culte. 1076 Peixa, alimenta. 1077 Proper, familiar. 1078 Enfolleixi. 1079 Planyi. 1080 Enuig. 1081 Atenyi.



284

QUANT PLAU A DÉU QUE LA FUSTA PERES-QUA…

Pagès LXXXII

Quant plau a Déu que la fusta1082 peresqua, en segur port, romp àncores y ormeig1083; e de poch mal, a molt hom morir veig: null hom és cert d’algun fet com fenesqua. L’ome sabent no té pus avantatge sinó qu’el pech1084 sol menys fets avenir. L’esperiment1085 y ells juhís veig fallir; Fortuna y Cas1086 los torben llur usatge.

1082 Nau. 1083 Aparellatge d’un vaixell de vela. 1084 Neci. 1085 L’experiència. 1086 Anorreament (del llatí quassus =trencat).



285

‘SÍ CÔ ‘L MALALT, QUI LONCH TEMPS HA QUE JAU…

Pagès LXXXIII

‘Sí cô ‘l malalt, qui lonch temps ha que jau e vol hun jorn esforçar-se llevar, e sa virtut no li pot molt aÿdar, ans, llevat dret, soptament, plegat, cau, ne pren a mi, que m’esfôrç contr’ Amor e vull seguir tot ço que mon seny vol; complir no ü pusch, perquè la força ‘m tol un mal estrem atraçat1087 per Amor.

1087 Traçat, planejat.



286

TANT HE AMAT, QUE VINCH EN DESAMAR…

Pagès LXXXIV

I Tant he amat, que vinch en desamar, ‘sí com aquell qui amichs ha tengut; per llur defalt, havent-lo decebut, a tot lo món se gira ‘n ayrar1088. La gran amor, porta ‘b si càrrech gran, viure no pot sens gran sosteniment; lo seu semblant, voler l’és sostinent, y, aquell no ferm, amor va tremolàn. II Qui ama poch no deu ser desijàn que son amat li sia ‘strem volent, car poch voler no és delit sintent1089 del gran voler que li porta l’amàn. Sol per amor se desij’ altr’ amor: per si mateix no porta ‘ltre delit; e dóna cels1090, dant congoxós despit, si lo delit d’esser amat no ‘ncor1091. III

1088 Odiar. 1089 Sentint. 1090 Gelosia. 1091 Encorre.



287

Ja en amor no seré durador, car son afany sobrepuja ‘l delit. Al temps antich yo dêgra ‘sser exit, que ignoscent era tot amador, e l’ome vell solia ‘sser fadrí1092; y en temps pressent és vell qui barba mèt. Cascun’ amor vol temps sens calt ne fret: yo crêm d’ivern e d’estiu tremolí1093. IV Lo meu voler en amor no fartí d’esser entès e molt menys satisfet; Déu, mi e ‘l món a tot oblit tramet; és molt escàs lo grat que yo ‘n sentí. Per aquell preu qu’ Amor deu ser venut, yo, dant aquell, no vïu1094 que l’atengués; aquell voler que sens dir és entès, per mal sentir no fôn bé conegut. V Ab gran voler de parlar, yo fuÿ mut, per no trobar rahó qui ‘m satisfés a ma dolor, que ‘bastament digués; e per ço fuÿ hom sens amor tengut. Mon cor sostrâch1095 la paraula de se, ma boca tênch aquella no passàs, vergonya y por guardaren aquest pas, e no fôn vist com d’amor tal cas ve.

1092 Solter. 1093 Vaig tremolar. 1094 Vaig veure. 1095 Sustragué.



288

VI Menys mal d’aquest, qual fort cor lo sosté? ¿Qui és aquell qui soptós no ‘sclatàs, que sa dolor a mostrar no bastàs e fos cregut hom sens amor e fe, e son voler vengués esser jutjat per saber gros e voler desleal; l’entendre seu vehent-lo cominal1096, que fos entès d’enteniment tapat? VII Si ans de temps só vist blanc e ruat1097 e lo meu cors mostr’ aver passat mal, serà per ço com Amor ja no val a ‘quell a qui Natur’ à ‘namorat. Per Déu a mi solament yo no plânch, mas a cascú qui ‘n tal cas se verà; bé sôn yo cert qu’en tot no ‘m semblarà, car per honor yo ‘m sech en pus alt banch. Tornada Amor, Amor, vostre poder és manch1098, o de sens grat esser podeu reptat; qual d’aquests noms voleu en vós posat? De qualsevol costat, jaheu en fanch.

1096 Normal. 1097 Arrugat. 1098 Incomplet.



289

LEXE LA SORT LO SEU VARIAT TORN…

Pagès LXXXV

I Lexe la Sort lo seu variat torn; cesse Amor son dolorós costum. D’ell só content, si bé no ü acostum: no ‘m pot donar més en lo present jorn. Mas yo vull ço que Natura no té e desïg1099 més, que yo no puch trobar, volent que res no pogués empaxar1100 lo meu delit, que per Amor me ve. II Ara conech que prêu1101 més aquest bé que tots aquells que yo porï’ aver1102; e dels passats, compte no me’n cal fer: foren no res, segons se veurà bé. Delit d’amor no prehí1103 jamés tant que fos celós de tot l’avenidor; ara tem-mi que no ‘m falleg’ Amor1104,

1099 Desitjo. 1100 Impedir. 1101 Preo. 1102 Podria haver. 1103 Vaig preuar. 1104 Ara <em> temo que no em falli Amor.



290

e quant me pot noure1105 yo ssó dubtant. III E si de mi yo ‘m trôb segur, penssant, a vós yo têm aytant com enemich, mas sobretot Amor têm que desllïch lo ligament del qual ell fôn ligant1106. Aquell voler que yo pusch bé regir, no ‘m fa paor ne res qu’en mi serà; aquell voler qu’en passió ‘starà, done’m la mort quant me volrrà jaquir. IV ¿Per què ‘s pot fer1107, que pot diminuhir en mi amor sens mon consentiment? Ja sênt dolor e com mon sentiment no és forçat de mon voler seguir; e yo, segur d’amor en mi e vós, tendré’m per cert d’esser benahuyrat: àls1108 no m’ï fall sinó seguretat, car en present bast’ en ser gloriós. V Jamés amí que no fos desijós d’aquell desig que per fretur’ avem. D’alguna part lo meu voler fôn sem1109, perquè ‘m fallí, en part, ser delitós.

1105 Enfonsar. 1106 El lligador. 1107 Com és possible? 1108 Altra cosa, res més. 1109 Superficial, poc profund.



291

Amor a mi ‘stranys térmens1110 ha mès: mon desig és complit per vós de tot; a fermetat vull sol haver un mot: que d’enemichs d’Amor sia defès. VI Vostra valor m’à en amor empès, e lo voler, qu’em sembla qu’és tot meu, e l’alt secret, que fer compte no ‘s deu, car forçat fuÿ d’aquest foch ser encès. Si la valor vostra y ell voler fall, ab ells mesclat, lo meu alt1111 finarà; mentres vullau e valgau1112 no morrà; d’aquestes tres pedres fâç mon fermall. VII Tot escrivent jutja lo seu treball pus afanyós que no ‘l del cavador; tot axí ‘n pren a cascun amador, baxant tot cas, y el seu munt’ a cavall; y el pobre hom fa juhí del tirant1113 que son penssar tostemps corr’ a delit: de Déu és ja qui viu ab null despit, car lo pus rich del món, és pobrejant. VIII Yo só amat e visch dolorejant d’altres dolors qu’el no amat no sab;

1110 Condicions, obligacions. 1111 Alegria. 1112 Ajudeu, empareu. 1113 Que tira endvant, que viu bé.



292

yo têm de mort lo cor e més lo cap d’aquella que de pressent és amant. Yo âm molt més per ser-ne benvolgut1114; tot mon delit de s’amor se nodreix; ¿si contr’ Amor lo seu voler falleix, qui penssarà lo dân a mi vengut? Tornada O foll’ Amor! En dolor só caygut com1115 no veig hom que parle bé de vós, e veig-ne tals que n’han justes clamors. Déu guard a mi d’esser en tal vengut!

1114 Estimat. 1115 Perquè.



293

SI ‘M DEMANAU LO GREU TURMENT QUE PÂS…

Pagès LXXXVI

Si ‘m demanau lo greu turment que pâs, és pas1116 tan fort que ‘m lleva ‘l dir què passe, y és d’admirar, passant1117, com no ‘m trespasse1118 ingratitut, portant-me ‘l contrapàs1119. May retrauré de vostr’ amor un pas, puix en seguir a vós, honesta, medre; y si rahó me fa contrast, desmedre, y és-me lo món, sens vós, present escàs. Passe, penant, un riu de mort1120 lo dia1121, y en ser per vós, me dol fer curta via.

1116 Patiment, passió. 1117 Patint. 1118 Com no moro. 1119 Pas de dança, en sentit invers del d’altre ballador o balladors. 1120 Es refereix als rius que desembocaven a la llacuna Estígia, a l’Hades. 1121 Al dia.



294

TOT ENTENENT AMADOR MI ENTENGUA…

Pagès LXXXVII

I Tot entenent amador mi entengua, puys mon parlar de amor no s’aparta, e l’amador qu’en apetit se ‘farta, lo meu parlar no ‘m pêns que bé comprenga. Tres amors són, per on amadós amen: l’ú és honest, e l’altre ‘delitable; del terç me câll, qu’és lo profit amable, per què ‘ls amats lurs amants no reamen. Los dos hunits, en nós se poden pendre, si lurs dos fochs han loch en nós d’encendre. II Aquests volers a desigs han acórrer, seguint cascú sa pròpria natura. Lo cors1122, qui és corrupta creatura, als apetits corruptes ha d’acórer. L’arma1123, qui és per tostemps duradora, béns e virtuts ab lauger peu encalça; l’amor del cors en son delit la ‘nbalça1124, mas, no trobant son propi, s’entrenyora; ladonchs ells junts, mesclat voler conponen,

1122 Cos. 1123 Ànima. 1124 Embalsa.



295

que dura tant com d’aquell se conssonen. III Tal voler naix en part per ignorança, e compost és de nostres dos natures, e fa que l’om ab tots enginys e cures vol e no ha la fi de sa ‘sperança; perquè ‘ll no és bastant l’arm’1125 a complaure, e menys lo cors1126, car més dels obs1127 li dóna: puja’l en alt, e Natura l’affona1128; fa que acort jamés pot en l’om caure. Tot quant és d’om vol fi de sa natura, y aquest voler res del món no l’atura. IV Lo seu ver nom ‘delitable ‘s nomena, e, desreglat, pren quant l’és agradable; aquest fa hom falssament ser amable, volent açò qu’en ser content no ‘l mena, car no vol res que tot l’ome contente. Per ço en ell l’amador no reposa, e tant en hom aquest voler fa nosa com als volers cossa ‘gual1129 se presente: si hú vol molt ço que poch l’altr’ aïre, no ÿ ha molt fer que del tot a si ‘l tire. V

1125 L’ànima. 1126 Cos. 1127 Del necessari. 1128 Enfonsa. 1129 Cosa igual.



296

D’aquest voler los trobadors escriuen, e, per aquest, dolor mortal los toca; la racional part de l’arma no ‘ls broca1130; del sensual1131, aquests apetits viuen. Esser bé pot, que l’om simplament ame: d’arma sens cors e ab lo cors sens arma; amant virtut, hom de tal amor s’arma, y el cors és cert que d’un brut1132 voler brame. Aquests mesclats hun drap de mescla tixen que no ‘s veu bé les colors que d’els1133 hixen. VI Cascú d’aquests sa natura oblida, e tant com pot fa que l’altr’ obeêsca, no pas en tant que del tot s’avorresca; son estament és entre mort e vida. E quant cascú son apetit treballa, se mostran clar maravellossos actes, fahent acort ab amigables pactes; y en semblant cas deuri’ aver baralla, car l’arma vol ço que rahó no dicta y en aquell fet lo cors de mort s’aflicta1134. VII Tot amador delit no pot atényer fins que lo cors e l’arma se acorden, car si ‘ls volers entre aquests se morden,

1130 Embesteix. 1131 De la sensualitat. 1132 Irracional. 1133 D’ells. 1134 S’afligeix.



297

aquest amor no ‘ns pot a molt empènyer. En contra ‘l cors en sos actes se mostra, tolent-li quant natura li atorgua, y a l’arma fa beure amargant porga1135; de dret en dret no plau natura nostra: l’arma per si, contentament no ‘n tasta; ‘sí fa lo cors, mas poch, e tost se gasta. VIII L’arma per si, en tal voler no ‘s mescla, car no ‘s en res ne pot ser son objecte, ne ‘l cors és pus que d’un brut1136 son efecte. D’abdós hunits, se compon esta mescla; car l’ome vol, la voluntat guanyada, seny e saber de la dona que ama; ama l’amat, e toll l’onor e fama, y en fets del cors l’arma és delitada; lo cors jamés si canssa, bé1137 no ‘s ‘farta, e tant com pot tot lo finit aparta. IX Les voluntats se mostren per les obres, d’on se veu clar com la nostr’ arma ‘s baxa e ‘l nostre cors en alt munta sa raxa1138, perquè ‘n delit ell e l’arma són pobres. L’arma pel cors a son delit s’enclina, lexant lo seu, e sa natura ‘s lunya;

1135 Purga. 1136 D’un irracional. 1137 (Del) bé. 1138 Raixa, passió sexual.



298

lo cors en alt a delitar mèt punya1139, no coneix bé sa natura mesquina. La carn volar vol e l’arma s’aterra, perque algú si toca, no s’aferra1140. X Les voluntats que de virtut no toquen, han moviment en semblant de marea, y en lo començ metrïen gran ferea1141 al qui sabés com pugen e ‘s derroquen. De tres cordells Amor deu fer sa corda, car hú romp tost e l’altre molt no dura: trênch1142 o fluix d’ú, en l’altre mort procura; si ‘l terç no ÿ és, la corda se descorda. Aquest és ferm y ells altres fa que tinguen, esser no ‘ls fa, mas té qu’en baix no vinguen. XI No ‘s pot bé dir com arma y cors pratiquen aquest voler, ne ‘s plaen o desplaen; hú sent content, los poders d’altre caên, e, agreujat, les forces muntipliquen; car moltes veus1143 dels cors l’appetit cessa, si c’ab lo seu és obs1144 que l’arma ‘s force; e l’altre veu1145 és ops que ‘l cors s’esforce

1139 Pugna. 1140 S’adhereix. 1141 Feresa. 1142 Trencat. 1143 Vegades. 1144 És necessari. 1145 Vegada.



299

per amanssar l’arma qui ‘s veu opressa. Tots de per ssi han ops que fam los toque, o qu’el desig de l’hú a l’altre broque1146. XII Si l’apetit rahonable s’agreuja del cobejós seguir, no ‘s maravella; car tant com pot, per delit, aparella que l’arma ‘l cors en mal hostal alleuja. A l’infinit no per si lo cors guarda; l’arma per si de tot excés s’enuja; junts, acordants, en delit cascú puja, tant com saber l’errada l’arma tarda. Açò ‘sdevé com1147 del cors volers ‘fluxen; ladonchs los tels de sos ulls desengruxen. XIII L’arma y el cors cascú ’’n l’altre ‘s ‘delita; delits, dolors, entr’ ells, los se partexen; les passions d’ú, en altre ‘s ‘parexen: ‘speriment1148 als pechs1149 trau de sospita1150. Mas algú d’ells no és tan suportable que totalment per l’altre s’avorresca: fastig1151 o oblit fan qu’ Amor d’ells partesqua, o ‘l menys1152 no és per egual temps durable;

1146 Embesteixi. 1147 Quan. 1148 Experiència. 1149 Ignorants. 1150 Dubte. 1151 Enuig. 1152 Humils, de baixa categoria.



300

en los molt més1153, per part del cors ‘spira1154, e moltes veus per oblit o per ira. XIV Per nostres hulls l’om d’est’ amor s’enflama, toch1155 desijant, d’on voler creix o fina; temprat esper1156 la voluntat afina, e, perdut ell, Amor, de Mort se clama; son fill e nét, són Desig y Esperança, mas prop los ve Paor1157, qui ‘lls fa gran brega; tals passions amador no les nega; aquest’ amor cau en esta balança. Cascú d’aquests a l’altre vençre tenta, e si ü compleix, Amor e si destenta1158. XV Per nostres senys amor d’arma comença, mas vol per si virtuts e saviesa; aquest’ amor per sol entendr’ és presa, amant lo bé del qual ha conexença; és feta gran, seguons les parts s’acorden, multiplicàn los béns d’on ella ‘s forma. Del bé honest aquest’ amor pren forma, e los volers qu’en surten no discorden; lo qui l’ateny, en ser content s’acosta, por no acull ne ‘sperança de costa.

1153 Nobles, poderosos. 1154 Respira. 1155 Contacte físic. 1156 Esperar. 1157 Por. 1158 Trasbalsa.



301

XVI ¿Quals són aquells, qu’ amor honest los force amar, per si, virtuts en una dona? Bé sôn1159 yo cert que tots la volen bona perquè ‘l delit de l’hom durar s’esforce. No ‘n ssé algú1160 que separat lo senta; menys de saber1161, senten dins ells sa obra, d’on l’altr’ amor nom de ferma li’n sobra: de fastig reb o de oblit enpenta. Aquest’amor és philosofal pedra1162 que, ‘llà on cau, ço que res no val medra1163. XVII Aquell’ amor hon Venus ha sa regna, a nostre cors ensemps ab l’arma guarda; a molts plaers e dolors no és tarda, en cor honest moltes vegades regna; torba lo seny, suptilitats enfosqua, e sa dolor, durment hom, ella vetlla; solaços vol e prestament la cetla1164; qui n’és plagat, la rahó té molt fosqua, perquè no pot honest’ amor percebre. De ardiment, no pot sentir la lebre1165!

1159 Sóc. 1160 Ningú. 1161 Sense saber. 1162 Pedra filosofal, desideràtum de l’alquímia, amb propietats màgiques: transformava els metalls en or pel seu contacte, curava malalties, etc. 1163 Creix de valor. 1164 Zela. 1165 Llebre.



302

XVIII Los appetits sensuals l’arma liguen; donchs, tots aquells qui del tot Venus1166 tira, molt foscament llur enteniment mira per los cechs fochs qui l’espirit abriguen. Los escolans, de qui Venus és mestre, lo contemplar jaquexen1167, prenints l’acte. Voler no cast, executor sens pacte, domda1168 cors braus, domèstich fa ‘l campestre1169: fahén sentir passió molt extrema, jau en dur llit, en hom de vida sema1170. XIX L’amor qu’ens ve tota de part de l’arma, en les virtuts y en l’entendre s’endreça; aquest voler, simple, Déu lo adreça e pot ser tant que tot altre ‘s desarma. Però en mi, trobant loch, tots caygueren, mogut cascú per la sua semblança; dos colps sentí, dóna’ls cascú sa lança, actes cascú dins en mi ‘cometeren: hu donà lum per ssi, l’altre tenebra, e tots ‘justats, salut, delit e febra. XX

1166 Deesa de l’amor. 1167 Abandonen. 1168 Doma. 1169 Salvatge. 1170 Superficial.



303

Déu l’espirit de gran favor abasta: en mers delits passions no ‘l congoxen; al cors mesquí, sens fastig no l’afloxen: no pot sentir bé, si lo mal no tasta; tant com lo cors sa passió gran lexa1171, de l’espirit és la presó pus ampla, e ses virtuts e potences exampla, ‘sí que no veu tras paret mas per rexa; sa pur’ amor en interès no ‘s causa1172, e la del cors és curt plaer sa causa. XXI Yo no ‘m defêns que Amor mi no tente d’aquell voler que arma y cors abracen: aquest voler mes natures l’atracen; per dues parts me vendrà qui ‘m contente. Axí com l’om pot més glòri’ atényer quant nostra carn ab l’arma serà junta, Amor a mi en delitós grau munta quant dos ligams arma y cors han a ‘strènyer, car moltes veus1173 hú per l’altre ’s ‘presona e no ‘s tant fort l’amor de la persona. XXII Quant al meu cors, Amor lo desempara perquè ‘l poder d’aquell ve a son terme; en pur’ amor l’esperit meu conferme e ‘n aquell punt resta ma rahó clara.

1171 Deixa. 1172 S’ocupa. 1173 Vegades.



304

Tan gran delit sênt1174 en aquella hora, que los delits del cors en fastig tornen, e quant del cors forces a mi retornen, en lo començ lo meu espirit plora; e si del tot mon cors en força torna, en son delit mon esperit sojorna. XXIII Aquell’ amor per qui ma carn s’enclina, compliment sent dels béns que Venus lliura; l’altra, major, e d’esta no delliura, lo que merex no ha, y amar no ‘fina1175. L’onest’ amor, però, és qui ‘m fa viure; l’enteniment d’altres béns no s’alegra. ¿On serà, donchs, un’ amor tan entegra1176 qu’en ell’ aver, de mals sia delliure? Amant, a mi, per consemblant manera, lo meu delit cau en aquesta ‘spera. XXIV Mon espirit contemplant se contenta e dintre si huna persona forja; d’ella no pêns braços, mans, peus ne gorja, car tot semblant altre semblant presenta. Solament vull d’ella tan clara penssa que res de mi no ‘l fos cosa secreta, abta y sabent, e d’amor fos estreta, lo contraffer prengués en gran offensa; de son voler volgués esser celosa,

1174 Sento. 1175 Afina. 1176 Íntegra.



305

e que per mi vês1177 mort fos animosa. XXV Mas ¿per què Déu l’arma de carn abriga, los Fats volents contr’ Amor no ‘sser solta, e per null temps rahó no la n’ha tolta, ans tot contrast ha per cosa ‘nemiga? Tant és ma carn al delit enclinada, dona no veig que m’âlt1178, que no sospire, hi en possehir sens fi aquella mire —de tal desig m’arma ‘s passionada— e ma rahó de grat yo la perdria si ‘m fa esment qu’ amor perdre porïa. XXVI ‘Sí com aquell de la penssa tan vana qu’en aquest món lo bé sobiran cerqua, y ab gran enginy en grans delits fa cerqua e veu molts mals en glòria mundana, ne pren a mi, que Amor dehifique, ‘sí que d’aquell contentament vull traure, ‘sí que no pot lo qu’el demân bestraure; no troba loch on sa ‘nfluença fique. Loch és no ferm on mon desig reposa; desemparar ma ‘sperança no ‘m guosa. XXVII No conech hom qui sens amar persona, coneg’ Amor e per déu lo confesse;

1177 Vers, cap a. 1178 Em plagui.



306

yo sôn1179 aquell que per negun temps cesse d’imaginar en ell, e res no ‘m dóna. Desig me fa en la ‘sperança jaure, dormint tant fort que rahó no ‘m desperta; assats1180 a mi és caussa descuberta que pur’ amor no pot en dona caure. Mon delit és vida contemplativa, e romanch trist devallant en l’activa. XXVIII Ladonchs lo foch d’Amor bé no s’amaga, e los meus hulls publich lo manifesten, e les dolors mes sanchs al cor arresten, acorrent ‘llà on és donada plaga1181. Los meus desigs de punt en punt cambie, e la dolor no ‘m trôb en hun loch certa; ma cara és de sa color incerta; cêrch lochs secrets e los publichs desvie; lanç-me ‘n lo llit, dolor me’n gita fora; cuÿt esclatar mentre mon hull no plora. XXIX Mos membres flachs soptós1182 moviment muden, lo cap al coll és càrrega fexuga, la gran calor dintre mes venes juga, perills vinents a mon sentir secuden, pert lo recort de les cosses passades

1179 Sóc. 1180 A bastament. 1181 Ferida. 1182 Soptat.



307

e lo meu cors me vïst1183 sola vergonya; la cura gran d’Amor tots fets me ‘lonya e no s’estén sinó ‘n cosses penssades; l’executar lo meu desig l’esforça, e no ssé què venç aquesta gran força. XXX Axí com l’or sobre paper se posa, segons serà la bona o mala ssisa1184, tal semblant cas mon sentiment divisa d’aquest’ amor segons en qui reposa. ‘Sí com lo foch tots humits li contrasten e los sechs lochs sa força obeexen, axí d’Amor ses influences vexen a tots aquells on sos poders abasten. Tant fa com pot fer la persona ‘mable, havent tant loch en nós com lo diable. XXXI En lo delit que arma y cors desigen ffeneix delit, si compliment hi basta, mas los delits que l’arma sola tasta són duradors, car jamés la fastigen; e ‘si com l’om que la mort lo encorre, l’arma d’ell viu, qu’és d’infinit exida, e l’altra part en lo món és delida, car lo finit en tal cas no l’acorre, axí lo cors fa mortal amor esser, e l’arma ‘b ell no mostra son dret ésser.

1183 Em vesteix. 1184 Sisa, mordent que els dauradors usen per enganxar el pa d’or.



308

XXXII ‘Sí com l’arnés d’acer a colp s’engruna1185 e lo de ferr’ hun petit colp lo passa1186 —quant són hunits1187 no ‘ls destrûu res lur massa; d’aquests mesclats surt molt gran virtut una— axí Amor suptil y enfinit tempra la finitat de la del cors ÿ aviva: en cert cas mor nostr’ amor sensitiva e l’espirit junt ab ell se destempra. Amen ensemps e l’espirit sols ame, perquè tot l’om no ‘s trôb qu’en res desame. XXXIII Los hòmens lechs1188 qui per Amor s’encenen en fets divins, ab infusa ‘sciença, divinal és lur gran intel·ligença e sos costums a creure tots amenen. Donchs si d’Amor algun parlar m’escapa que la rahó no ‘l lohe1189 ne l’aprove, no ssia ‘lgú que los dits meus reprove; dels grans secrets c’Amor cobre1190 ‘b sa capa, de tots aquells puch fer Apochalipsi1191; yo deffallint, Amor farà eclipsi.

1185 L’acer pur, aliatge de ferro i carboni, es trenca si el cop és prou fort, però no es doblega. 1186 El ferro pur és dúctil, no es trenca, però es doblega amb més facilitat. 1187 Combinats en capes alternes, ni es dobleguen ni es trenquen. 1188 Llegs, ignorants. 1189 Lloï, doni consentiment, en la terminologia jurídica medieval. 1190 Cobreix. 1191 La fi del món, segons les profecies bíbliques.



309

XXXIV Lo món finit, lo sol e luna y signes1192 no correran per lo cel, ne planetes; per ops1193 d’aquell1194 los ha Déu fets e fetes, y, el defallint, cessen llurs fets insignes. Tot enaxí, si d’aquest món trespasse, aquell poder qu’en amar nos enclina caurà del cel, car pus hom no s’afina en ben amar, ans quascú veig qu’es lasse. Si Amor veu qu’ errant sens profit vaja, envergonyit yo crêu1195 de son loch câja1196.

1192 Zodiacals; és a dir, les constel· lacions. 1193 Necessitat. 1194 Del món, la Terra era el centre de l’univers, en la cosmogonia medieval. 1195 Crec. 1196 Caigui.



310

MALAMENT VIU, QUI DELIT PERT DE VIU-RE…

Pagès LXXXVIII

I Malament viu, qui delit pert de viure: ell és aquell qui nostra vida ‘caba, e la tristor la destrüu e menyscaba. Donchs, si bé ‘m visch, per mort me puch escriure, puys he perdut a vós qui m’éreu vida. Per vós amar, del món me contentava; de Déu e gents tot grat abandonava, e vós haveu ma ‘sperança ‘scarnida. II La gran dolor ha ma força ‘flaquida, que pietat só forçat de mi pendre, e quant en cor fembril1197 me veig atendre, vull-me ‘sforçar e ma força ‘s perida. ‘Sí com aquell qui s’arm’ a vicis dóna per hun gran temps, en àbit aquells gira; no té poder en contr’ Amor ne Ira, qui al començ son poder abandona. III

1197 Femení.



311

No és en mi de tolrre ma persona e d’apartar del tot d’amor ma penssa. Dolor he ja com no ‘m trobe defenssa; de ço qu’em plau és la rahó fellona1198. En tal contrast sol vida d’om descrêxer, mas no la vull, si Déu no la mellora; ma voluntat res tant no la ‘ntrenyora, com si la veu, sens aquella merêxer. IV Yo sens amor bastara vos conêxer: per ell passau sens esser coneguda; tal voluntat com la mia ‘s perduda la vostr’ amant, qui no ‘l plau d’amor pêxer. La vostr’ amor d’altr’ amor no ‘s contenta; qui ama poch, altr’ amor no li alta1199; sana rahó e passió malalta han tot poder per amor dar empenta. V Dolor d’amor novament me turmenta: perqu’ és lonch temps que dolors no ‘m feriren e mos volers amar ja no sofïren1200, novell’ amor no ‘m pêns que jamés senta. Amant a vós, he plagut ma natura, e contra vós és que a mi amàsseu; primors de por no ssé que us oblidasseu ne remetés los fets a la ventura.

1198 Molesta, dolguda. 1199 No el complau. 1200 Sofreixen, toleren.



312

VI En contr’ Amor vostre cor à ‘rmadura e per tots temps ab la rahó ‘s consella; si no amau no és gran maravella, car poc’ amor no viu on seny atura. Si passions d’amor dins vós jutgassen fósseu del seny quantsevol ‘consellada; la voluntat de dona ‘namorada no troba frens aquella refrenassen. VII Si amadors poder sentir bastasen les grans dolors qu’en fi d’amor se prenen —si bé ‘n començ molts grans delits ne vénen— yo só ben cert que d’amor se duptasen. Delit present nostra penssa ‘falaga, que toll1201 saber de dolor venidora; saber-se pot, mas no és sentidora1202: la carn no sent lo mal que per temps paga. VIII Qui és malalt d’aquella dolça plaga1203, no sab la mort qu’el se veu manifesta; e de present Amor lo delit presta, y al sentiment, dolor vinent s’amaga. Hom sab e sent lo delit qui ‘ns aporta, e la dolor de luny a nós ‘menaça; ab ulls rients lo delit nos abraça,

1201 Pren. 1202 No es pot sentir. 1203 Nafra, ferida.



313

e la dolor calla detràs la porta. IX Quant delit naix, la dolor jau mig morta, y en poch instant aquesta mèt sa força; desig, qui és passió d’om, la ‘sforça, e por de mal venidor, la conforta. Lo bé atès no munta ‘n suma tanta com ans d’aquell la pensa haver ordena, y el pes d’amor no ‘l sosté fort cadena: de per si cau o prop terra ‘s decanta. Tornada O foll’ Amor! Sol vostre nom m’espanta: no ÿ trob lo bé qu’en temps passat trobava, e sênt los mals que dabans ignorava; plora mon hull e ma boca no canta.



314

CERVO FERIT NO DESIJA LA FONT…

Pagès LXXXIX

I Cervo1204 ferit no desija la font aytant com yo esser a vós pressent; al gran repòs de mon contentament passar no pusch sinó per aquest pont. Molt me ve tart lo jorn tan desijat, comprat molt car per dolorós sospir; e tart o breu só cert que deu venir, si per la mort camí no m’és tancat. II Esser no pusch d’esperança lançat, car yo us desïg segons mon major bé. A vós demân: contra mi res no us té, mentre ‘l voler vostre ‘m sia donat. Si ‘l penssament lunyava hun sol punt d’imaginar haver vostre voler, sens aquell tot, no pusch delit haver; si no ‘s tot sà, tost porà ‘sser defunt. III Davant me veig de grans dolors un munt, puys ops1205 he tant per a mon contentar,

1204 Cérvol, mamífer remugant de la família dels cérvids. 1205 Necessitat.



315

e mon voler porà molt menyscabar si ‘l vostre ‘s mou e no mostra que mûnt; e devallant, devallarà lo meu, e, d’alt cahent, no darà poch crebant, car tot estrem altr’ estrem és donant: al poch estat1206 no ‘par l’offenssa greu. IV Mil veus1207 lo jorn és per mi pregat Déu de ço qu’en vós està la major part: qu’en mon voler hajau lo vostre ‘sguart; e prêch Amor vos lânç tot poder seu. E si ü compleix, ladonchs pendreu estrem, si troba loch on se prenga en vós; en loch dispost sa passiò ‘s en nós, e lo contrast tenim e no volem. V Noves de vós saber, mortalment têm, dubtant-me fort que no ÿ mostreu amor; per no saber, visch en altra dolor: no ssé de qual costat guârt que no ‘m crêm. No és en vós complir lo meu delit, per bé que vós vullau complir aquell; d’Amor haveu haver forçat consell, en vós y en ell recau mon bé complit. VI Res no temau ne prengau en despit dels penssaments meus ab varietat,

1206 A les classes socials baixes. 1207 Vegades.



316

car en servey seran de fermetat; de tals servents vol ser Amor servit. Si punt d’enüg1208 d’est praticar sentiu, sens amor sou o no sabeu què vol; ferm loch no ‘l té qui d’aquest mal se dol, lo moviment per segurtat teniu. VII Si tant de vós com voleu no confïu, mon gran voler me porta ‘n aquest zel; de vostre cors1209 no têm lo pus prim pèl qu’en contra mi res fes ne ‘m fos altiu. La voluntat vull que pâs tota ‘n mi; yo só celós si molt amau a Déu; dant-vos delit sens mi, lo mal creix meu; quant vós dolguês1210, de mal vostre ‘m dolguí. Tornada Mon derrer bé, de vós yo guârt la fi,<<< quant del present me trôb esser content, e si ‘m veig trist per algun cas present, res venidor trobar no ‘s pot en mi.

1208 Enuig. 1209 Cos. 1210 Us dolguéreu.



317

NO ‘S MARAVELL ALGÚ, PERQUÈ M’ENYÔR…

Pagès XC

I No ‘s maravell algú1211, perquè m’enyôr, car tot delit és ja fora de mi; tant com major part d’aquell yo sentí, com1212 és passat, se dobla ma dolor. Car yo crech cert que lo temps és passat, ab cor tot ferm, que tal en mi no tôrn; plagués a Déu qu’em desmembràs1213 lo jorn ab qui, ne on, Amor m’à ‘delitat. II ‘Sí com lo temps a plour’ aparellat, la terra, ‘l vent l’és1214 a plour’ avinent, tota dolor d’altre m’és convinent qu’en ma dolor sia passionat. Tot cas estrem me port’ a recordar lo propri dân y el lunyament de bé; mas yo ‘m dolch més s’ algú1215 mal d’amor té,

1211 Ningú. 1212 Quan. 1213 Que se m’oblidés. 1214 El vent li és. 1215 Si algú.



318

car en l’affany és companyó e par1216. III Si cas semblant a degú1217 veig passar, yo ‘m dolch pus fort e, planyent, é delit; plânch ell e mi, e âm l’oÿ1218 e despit del que jamés sentí lo mal d’amar; e crech de cert, esser malventurós qui major bé de Amor sentirà: axí com yo, sé que son bé perdrà, y ab lo dolç tast, sentrâ1219 més l’amargós. IV Lo major bé, de perdr’ és perillós, més qu’el mijà, y el poch1220 és pus segur; e si ‘n lo molt havia lonch atur, tot bé complit seria entre nós. Mas, dintre nós nostr’ enemich portam, qui, sense nós, lo delit nostre tol; e, fora nós, d’embarchs hun gran estol; e com lo ferm voler de don’1221 amam? V Tants són los dits1222 desligans lo ligam, que no ÿ ha nüu que puga ser dit cech;

1216 Igual. 1217 Ningú. 1218 Rebuig. 1219 Sentirà. 1220 Petit. 1221 Dona. 1222 En el sentit de dits de la mà.



319

en fer contrast vers Amor, hom no ‘s lech1223; dins nós mateys, medecines trobam. E nostr’ amat, per son mal cor o cap, la su’ amor no pot molt envellir, o ‘n son voler per temps ha ‘nmalaltir, e cassos molts d’on no veig hom escâp1224. VI Bé ‘m maravell hon tanta dolor cap com en aquell qui ‘n temps dolent e trist lo prosperant ab lo recort ha vist —l’esperiment1225 solament açò sab— no esperant ja delectació per mudament primerament de si, e per defalt de no trobar en qui plaure pogués sa carn e la rahó. VII Mon remembrar és ma confusió e com no sênt que bé ‘m degua venir; car he perdut delit, quant al sentir, l’enteniment és ops1226 que altre ‘m dó. Àbits novells1227 seran no coneguts, e serà molt si ‘n aquest temps durant, vida no ‘m fall, lo delit esperant, ans que aquells a mi sien venguts.

1223 No és lleg. 1224 Escapi. 1225 L’experiència. 1226 És necessari. 1227 Nous costums.



320

Tornada Amor, Amor, aquells són decebuts qui ‘n joch de daus e dones àn lur bé, car menys ferm res la Fortuna no té; de mal en bé, dins hun punt, són cayguts.



321

EN AQUELL TEMPS, SENTÍ D’AMOR DELIT…

Pagès XCII

I En aquell temps, sentí d’Amor delit, quant mon pensar mirà lo temps present; lo venidor no ‘m portí en esment, e lo passat fôn lançat en oblit. Ja no farà mon sentiment dormir qu’en lo començ ignôr sa mala fi; tals fets Amor sol aportar ab ssi que tots sos béns en dol han convertir. II Lo bé d’Amor, clar demostra ‘b lo dit a l’amador lo mal qui l’és vinent; és hun senyal que no pot ser mintent1228; donchs en lo goig se troba entristit. Qui és content, és molt prop d’avorrir en pus breu temps que de vespr’ a matí; grat, sobregrat e cambi ‘s favorí, e ranc1229 és dret, no ‘l plau bregues partir. III

1228 Mentider. 1229 Coix.



322

Lo desijat plêr1230 se volta en despit, no té loch ferm d’Amor lo sentiment, sos torns é vist assats complidament, e veig aquell de mil colors vestit. Detràs ell va continüu penedir: tal seguidor no ‘l vïu1231 mentre ‘l seguí; ab los ulls cluchs detràs sos peus aní, guiant-me ‘n part on tart poguí exir. IV ‘Sí com lo jorn va primer que la nit e d’ella és hun cert demostrament, va lo delit d’Amor primerament; dolor aprés no ‘l vol haver jaquit1232, havent poder de tota res1233 delir, que ab sa llet dolça delit nodrí; tot ço que naix, delit ho consentí e corromp-ssi per estrem dolorir. V Dels mals d’Amor que trobadors han dit no ‘n sé pus fort que son gran mudament; lo ferm estat no dura longament, seguint aquell hun novell apetit. Ffahent jaquir ço que vol hom seguir, mon apetit vôl1234 ço que no volguí: volent amar, ladonchs yo avorrí,

1230 Plaer. 1231 Vaig veure. 1232 Deixat. 1233 Tota cosa. 1234 Volgué.



323

e, no volent, amí sens consentir. VI Certs mals d’Amor per sa colpa he dit; altres ne són Fortuna malmirent1235, cassos portant d’on ve departiment, donant enyor y entr’ alguns mèt oblit. La mort breument Amor port’ a morir, jaquint dolor a ‘quell que no morí, e lo qui mor no tem final juhí, per gran dolor forçat d’Amor partir. VII Los fets d’Amor no puch metre ‘n oblit: ab qui ‘ls haguí ne ‘l loch, no ‘m cau d’esment; no puch sentir com los era sintent1236; on seny no ‘teny1237, no és per seny sentit. Lo meu recort a mi no pot suplir dar lo delit que per Amor sentí; perdent lo tast que per Amor tastí, a poch instant lo delit vïu1238 fugir. VIII Ab la rahó algú no ha sentit lo mal d’Amor o lo delit qu’en sênt; en altre loch ha son sitiament1239 y és ja en mi alterat y marsit.

1235 Que malmira. 1236 No (els) puc sentir com els sentia. 1237 Ateny. 1238 Vaig veure. 1239 Assentament, posició.



324

Quant altres béns yo veig de mi fugir, enyôr aquell que temps fôn qu’em fugí; puys que lo loch d’Amor en mi fallí, Amor en mi no troba on tenir. IX Tot mudament és verament fallit e d’Amor és lo seu sosteniment, car de rres l’om no pot esser content si ‘n hun estat, Amor lo té ‘stablit1240. Si fermetat Amor fa defallir, com portarà res ferm Amor en ssi? Donchs, si Amor en fermetat fallí, raó és gran, puys no ferm l’à tenir. Tornada Amor, Amor, temps és de penedir, ‘sí que, vehent, no ‘s gire mon camí; lo vostre bé fastig porta prop ssi, o tal dolor, que sab prou qui ü sab dir.

1240 Si en un lloc Amor el té establert; compara Amor amb un senyor feudal, que té establert un serf en un mas.



325

AQUELLES MANS QUE JAMÉS PERDONA-REN…

Pagès XCII

I Aquelles mans1241 que jamés perdonaren han ja romput lo fil tenint la vida de vós, qui sou de aquest món exida, segons los Fats en secret ordenaren. Tot quant yo veig e sênt, dolor me torna, dant-me recort de vós, qui tant amava. En ma dolor, si prim e bé ‘s cercava, se trobara que delit s’ï contorna; donchs, durarà, puys té qui la sostinga, car, sens delit, dolor crey no ‘s retinga. II En cor gentil, Amor per mort no passa, mas en aquell qui per los vicis tira; la quantitat d’amor durar no mira, la qualitat d’amor bona no ‘s lassa. Quant l’ull no veu e lo toch1242 no ‘s praticca, mor lo voler, que tot per ells se guanya; qui ‘n tal punt és, dolor sent molt estranya, mas dura poch: l’espert ho testifica.

1241 Les de la Mort. 1242 Tocar.



326

Amor honest, los sants amants fa colrre1243: d’aquest vos âm, e Mort no ‘l me pot tolrre. III Tots los volers qu’en mi confusos eren, se mostren clar per lur obra forana: ma carn se dol, car sa natura ü mana, perquè ‘n la mort sos delits se perderen; en sa dolor, m’arma és enbolcada, de què llur plor e plant1244 per null temps callen. En tal dolor, tots los conorts me fallen, com, sens tornar, la que âm és anada. Mas l’altr’ amor, de amistança pura, aprés sa mort, sa força gran li dura. IV Aquest’ amor, si los pechs1245 no la crehen, és ver senyal del bé qu’en ell’ abita: aquesta és qui sens dolor ‘delita, y ells cechs volers de prop aquesta ‘s vehen. Lo voler cech del tot ell’ il· lumena1246, mas no en tant que leve ‘l cataracte1247, e si posqués1248 fer sens empaig1249 son acte, no for’ al món hull ab gota serena1250;

1243 Cultivar, mantenir. 1244 Plany. 1245 Necis. 1246 Ella –l’amor- il· lumina. 1247 Opacitat que es forma en el cristal· lí de l’ull. 1248 Pogués. 1249 Dificultat. 1250 El cristal· lí (transparent, se sobreentén).



327

mas és axí com la poqua triagua1251, que molt verí sa virtut li apagua. V Aquell voler qu’en ma carn sola ‘s causa, si no és mort, no tardarà que muyra; l’altre per qui dol continüu m’abuyra1252, si ‘m deffaleix, no serà sens gran causa. Ell pot ser dit voler concupiscible, e sol durar, puys molt de l’arma1253 toqua, mas fâll per temps, car virtut no invoca, e d’un costat és apetit sensible. Aquests volers l’amor honesta ‘m torben, perqu’ entre mal e bé mes penses orben1254. VI D’arma e cors1255 és compost l’hom, contraris, per què ‘l voler e l’apetit contrasten; tot quant aquests de llur natura tasten és saborós e vitals letovaris1256. Altre voler qu’en mig d’aquests camina, és atrobat que no té via certa; cuyd’ haver port en la plaja deserta, e lo verí li sembla medecina. Aquest voler ab arma y cors converssa,

1251 Triaca, antídot general de la medicina medieval, contra diversos verins. 1252 M’inunda. 1253 Ànima. 1254 Fan orbes, cegues. 1255 Ànima i cos. 1256 Electuaris, medicaments constituïts per unes pólvores, dissoltes en mel o un xarop.



328

naix d’ells e fa la obra d’els1257 diverssa. VII Tres són les parts vers on mos volers pugen, e per semblant vénen per tres maneres; entre ssi han contraries carreres1258, delits portants e d’altres que m’enûgen. Quant los delits del cors la penssa ‘m mostra, yo sênt dolor, car són perduts sens cobre1259. Altra dolor sent qu’em vïst tot e ‘m cobre1260, com1261 pêns que Mort ha tolta l’amor nostra. L’altre voler, Rahó y Natura funden, que sens dolor molts delits ne abunden. VIII Lo loch on jau la dolor gran que passe, no és del tot fora de mes natures, ne del tot és fora de lurs clausures; lo moviment, crêu1262 que per elles passe. Aquell voler qu’en mi no troba terme és lo mijà per on dolor m’agreuja; l’estrem d’aquest fora natur’ alleuja, ffort e punyent, mas encansable verme1263. Oppinió falssa per tots és dita, que fora nós e dintre nós habita.

1257 D’ells. 1258 Camins. 1259 Sense possibilitat de recuperació. 1260 Que em vesteix i tot em cobreix. 1261 Quan. 1262 Crec. 1263 Cuc, rosec.



329

IX D’aquest’ amor les demés gens tremolen; aquesta és sentida y no sabuda; poques gents àn sa causa coneguda; delits, dolors per ella venir solen. Lo cors1264 per si lo seu delit desija, l’arma1265 ‘naprés lo sent, e vol atényer lo propri seu, al qual no ‘s pot empènyer, car tot és fals, d’on ella se fastija. D’aquests contrasts aquest’ amor escapa, que veritat no ateny ab sa capa. X Tant és hunit lo cors ab la nostr’ arma, que acte1266 ‘n l’om no pot ser dit bé simple; algú1267 no és vers l’altr’ umil1268 e simple: contrast se fan, hú contra l’altre s’arma1269. Mas és tan poch lo contrast a sa hora, qu’en fets del cors, l’arma no fa gran nosa; y en contemplant, axí l’arma reposa, que, bé reprès, lo cors d’açò no plora. Aquesta pau en mi no és molt longa, per què dolor més qu’ell1270 delit s’allonga.

1264 Cos. 1265 Ànima. 1266 (Cap) acte. 1267 Cap. 1268 Insignificant. 1269 Pren les armes. 1270 Que el.



330

XI Dolor yo sênt e sembl’ a mi estrema; no só en punt de voler consell rebre, e de negun remey me vull percebre, ans de tristor he presa ja ma tema1271. Si ‘m trôb en punt que dolor no m’acorde, ja tinch senyal ab què a dolor torne: recôrt sos fets d’amor, e allens borne1272; d’ascí ‘scapant ab oci no ‘m concorde. Son espirit ab lo cors yo contemple; tant delit sênt com l’om devot al temple. XII De pietat, de sa mort ve qu’em dolga, e só forçat que mon mal haj’ a plànyer; tant he perdut, que bé no ‘m pot atànyer, Ffortuna ja no té què pus me tolga. Quant ymagïn les voluntats hunides y ell converssar, separats per a sempre, penssar no pusch ma dolor haja tempre, mes passions no trôb gens aflaquides; e si per temps elles passar havien, vengut és temps que començar devien. XIII Mes volentats, mos penssaments aporten avall y amunt, ‘sí com los núvols l’ayre; adés me dolch, puys dolor no sênt gayre, e sênt dolors qu’ab si delits comporten.

1271 Sentit general dels pensaments. 1272 Enllà cavalco.



331

Quant pens qu’ells morts de res dels vius no pensen, e les dolors que pâs, sens grat se perden, mos sentiments han mal, e no s’esperden1273 tant que d’amor e dolor se deffenssen; e pâs dolor qu’en la d’Infern s’acosta, com en est món no la’m veuré de costa1274. XIV En altre món a mi ‘par que yo sia y ells propis fets, estranys a mi aparen; semblant d’aquells que mos juhís loaren, lo fals ‘par ver, la veritat falsia. Los meus juhís la dolor los offega, lo loch no ÿ és hon primer habitaven. S’ï és1275, no tal com ans del cas estaven; alterat és: la mort; y asò ‘m fa brega tal e tan fort, qu’altre matant, mi mata. No ssé com és, que lo cor no m’esclata. XV Alguns han dit que la mort és amarga; poden-ho dir los qui la sabor senten, o de per ssi o com per altre tenten sa fort dolor, qu’entre totes és larga. Per mi no têm, per altre l’é temuda; puys fôn cruell, ja pietat no m’haja; qui ‘n terra jau, no têm pus aval c’aja: en l’esperat, ma ‘sperança ‘s perduda. ¡O partiment dolorós, perdurable,

1273 Perden. 1274 A prop. 1275 Si hi és.



332

ffent, en dolor, mi comparat diable! XVI No prêu1276 los béns que yo sol posseesca, car plaent res1277, home sol no pratica; la Mort no têm, que lo món dampnifica, sinó que têm qu’el Cel me defallesca. Tot cas yo mir ab una egual cara: res no ‘m fa trist, e ja, molt més alegre; no és color desobre, blanch o negre: vers mi no ÿ ha cosa ‘scura ne clara. Tot quant Amor e Por me pôgren noure1278, ffiní lo jorn que li vïu los ulls cloure. XVII Segons lo cas ma dolor no és tanta com se requer per un mortal damnatge; sobre tots mals, la Mort porta ‘vantatge: yo l’he sentit e de present m’espanta. Segons l’Amor, del dân no pôrt gran signe, e vôlgra yo qu’en lo món fos notable, dient cascú: «Veus l’ome pus amable!» e que plangués cascú mon fat maligne. Aquell voler, caussat per cos’ onesta, mentre seré, serà mostrant gran gesta. XVIII Tan comun cas ¿per què tan estrem sembla al qui per sort la Mort en tant lo plaga?

1276 Preo, aprecio. 1277 Cosa plaent. 1278 Podrien enfonsar.



333

¿Per què ‘n tal cas, la rahó d’om s’amaga, e passió tota sa força ‘ssembla1279? Déu piadós e just cruel se mostra: tant és en nós torbada conexença! ‘Ffluxant dolor, primer ‘plega creença, mas ferm saber no ‘s en potença nostra. Als que la Mort toll la muller aymia, sabran jutjar part de la dolor mia. XIX Tot ver amich a son ver amich ama, de tal amor que Mort no la menyscaba, ans és fornal qu’apura l’or y acaba, lexant-lo fi, e l’àls1280 en fum derrama. D’aquest’ amor âm aquella qu’és morta, e, tement, âm tot quant és de aquella. L’espirit viu. Donchs ¿quina maravella que âm aquell? E res tant no ‘m conforta. Membra’m la Mort, e tôrn en ma congoxa, e quant hi só, dolor pâs com me floxa1281. XX Accident és Amor, e no substânça1282, e per sos fets se don’ a nós conêxer; quant és ne qual ell se don’ a ‘parêxer; segons d’on pârt, axí sa força lança. ‘Si com lo vent, segons les encontrades

1279 Reuneix. 1280 Les altres coses. 1281 Quan m’afluixa (li minva). 1282 Distinció aristotèlica entre el què és intrínsec, indispensable, en la cosa, i el que no ho és.



334

on és passat, de ssi calt o fret gita, axí Amor, dolor da o ‘delita, segons lo for1283 del loch hon ha lançades ffondes rahïls1284: o sús cara de terra o sobre fanch, o sús molt aspra serra. XXI Amor en l’om dos lochs disposts atroba, car hom és dit per ses dues natures: lo cors per si, vol semblant de sutzures1285, l’arma1286, per si, d’un blanch net vol sa roba. D’ells hahunits1287 surt amor, d’algun acte que no ‘s diu bé qual d’ells més part hi faça; cascú per si algun delit acaça, y, aquell atès, l’altre ‘n porta caracte. E veus1288 la Mort que llur voler termena: lo bo no pot, no basta que l’offena. XXII Morint lo cors, a son amant no ‘l resta sinó dolor, per lo recort del plaure; ffallint aquell, no tard’ amor en caure: ffallint lo sant, defall la sua festa. Alguns delits qu’en l’arma pel cors1289 venen, són los composts qu’els amadors turmenten,

1283 El fur (la classe). 1284 Arrels. 1285 Brutícies. 1286 L’ànima. 1287 Ajuntats. 1288 I heus. 1289 En l’ànima pel cos.



335

e cascú d’ells tanta y qual dolor senten segons del cors o de l’arma part prenen; e, mort l’amat, amor és duradora tant quant lo mort del viu té gran penyora. XXIII Ço qu’en passat enbolt1290 e confús era, és departit: lo gra no ‘s ab la palla; esperiment altre no ‘m pens hi valla1291; per la Mort és uberta la carrera1292. Ma carn no ssent; donchs no ‘s pot fer1293 que ame, car ja no és ço que sentir-hi feya; si voler tinch, pech és lo qui no crehia que l’espirit de pur’ amor s’enflame, cobejant molt que Déu s’arma s’enporte; açò dubtant, que yo pena reporte. XXIV Si ‘n nostr’ amor pens esser fi1294 venguda e d’ella pêrt esperança de veure, sinó que tost vinch en açò descreure, l’arma ‘n lo cors no fóra retenguda. Si bé los morts en lo món no retornen, ans d’esser mort noves sabré d’aquella. ‘Stat és ja: donchs, no ‘s gran maravella, açò ‘sperant, mos sentiments sojornen;

1290 Embolicat, complex. 1291 Valgui. 1292 El camí. 1293 No es pot fer: és impossible. 1294 Esser al seu final.



336

e si cert fos qu’entre los sants fos mèsa, no vôlgra yo que de Mort fos defesa. Endreça O Déu, mercè! Mas no ssé de qu’et pregue, sinó que mi en lo seu loch aculles; no ‘m tardes molt que dellà mi no vulles, puys l’espirit on és lo seu aplegue; e lo meu cors, ans que la vida fine, sobre lo seu, abraçat vull que jaga. Fferí’ls Amor de no curable plaga1295; separa’ls Mort: dret és qu’ella ‘ls ‘vehine1296. Lo jorn del Juhÿ, quant pendrem carn e ossos, mescladament partirem nostres cossos.

1295 Ferida. 1296 Els faci veïns.



337

QUI SERÀ AQUELL, DEL MÓN SUPERIOR…

Pagès XCIII

I ¿Qui serà aquell, del món superior, que veritat de vós a mi recônt? ¿E qui sab dir on serà ‘quell afront que nós haurem, portant goig o dolor? Los lochs seran mostrants lo bé o mal, segons en ells mal o bé ‘s contendrà; e si nós dos hun loch no ‘cuparà, lo partiment serà perpetual. II L’esguart que yo de vós he, no ‘s egual: axí divers és, o contrariant. Les penes grans d’Infern yo só dubtant: tot quant n’é lest1297 a dolorir-me val. E puys ve temps que us ymagïn al món haver ab mi verdader’ amistat, aquell delit qu’el món pot haver dat, ffort cor és obs1298 a membrar lo que fôn. III Lo dolorós e miserable don, ‘strany e molt, mas prestament perdut,

1297 Llegit. 1298 Té necessitat.



338

és tot ço quant en lo món he haüt1299; la Mort l’à tolt e portat no ssé on. Ma fort dolor no bast’ a fer valer que l’amistat fos estada no res; ans só content d’aquella, que fo més, si bé tristor per aquella sofêr. IV ¿Hon és aquell qui no ‘spera plaer e no à ‘sguart a bona u mala fi? Mira lo món: veu-se jove y mesquí, com1300 ja no ÿ és, hon ferme son voler. Dreça sos ulls envers la part del Cell, e diu a Déu, ab gest no ‘sats1301 humil, paraules tals que puys1302 se’n té per vill; mas l’om irat, davant rahó té vel. V Ho, Déu! ¿Per què no romp l’amargua fel aquell qui veu a son amich perir, quant més pus vol tan dolça mort sofrir? Gran sabor ha, puys se pren per tal zel. Tu, Pietat ¿com dorms en aquell cas qu’el cor de carn fer esclatar no sabs? No tens poder, que tal fet no acâbs? Qual tan cruell, qu’en tal cas no ‘t loàs? VI

1299 Hagut, tingut. 1300 Quan. 1301 No prou. 1302 Després.



339

Arquer no sé que tres hocells plaguàs1303 ab un sol colp, que no fos ben content matant los dos, hi el terç en estament que per mig mort o prop de mort portàs. Mort, en un colp, los tres béns m’à ferits: los dos són morts —l’útil y el delitós—, e si l’onest perdés del Cel recors, sos derrés jorns serien ja finits. VII Yo no puch dir que no senta delits del pensament, puys que perdre no ‘l vull; en lo meu mal algun bé s’ï recull, tal qu’el plaer present mèt en oblits. Pense cascú quant fôn ans de sa mort, que, perdut ell, yo n’avorresch tot bé; no sé hon jau, si recort no ‘l sosté, car tots mos senys1304 àn perdut lur deport1305. VIII Per bé qu’els dits dels savis yo recôrt, reptant aquells qui alarguen son dol, e yo sabí que bona rahó vol que null remey és dolre’s del qui ‘s mort; e tot quant l’om per sa voluntat fa, se deu ‘dreçar a ‘lguna bona part, e que lo dol, si és tolt, ix d’om tart, car certament en ell delit està;

1303 Ferís. 1304 Sentits corporals. 1305 Gaudi.



340

IX pero si dol may raó ‘l comportà, aquest serà que yo ‘n present sostench; un tal delit ab sabor agra ÿ prench qu’en desijar altre, bé cor no ‘m va. Riure jamés no ‘m plâch1306 tant com est plor; l’aygua dels hulls, res tan dolç no m’apâr; no prench enyor si no ‘m puch delitar; contra la Mort me trôp1307 esforçat cor. X E si tots temps en continüu no plôr, de mon recort aquella no ‘m partêsch, ans vull que dol me leïx, que si ‘l jaquêsch1308; mon sentiment vull que muyra, si mor. Puys que delit a ma dolor segueix, ingrat seré, si ella no m’acôst; tal sentiment, de mal e bé compost, temps minva ‘l mal, e lo bé tots jorns creix. XI Un gran delit en ma penssa ‘s nodreix quant algun fet sens la mort d’ella pêns; quant me percêb, de dolor no ‘m deffêns, penssant que Mort per tostemps nos parteix1309. Aquest delit, la penssa ‘l fa e ‘l pert: ffoch és mon mal, e mon bé sembla fum;

1306 Plagué. 1307 Trobo. 1308 Avans vull que dol em deixi, que si el deixo. 1309 Separa.



341

en aquest cas, de sompni té costum: bé sênt1310 durment, e mal quant só despert. X Yo no puch dir que no sia desert de tot delit, quant morta l’imagïn; de mi mateix m’espânt, quant yo m’affïn penssant sa mort, e ‘m ‘par que no ‘n só cert. Tal mudament he vist en temps tan breu, qu’el qui ‘m volgué, voler a mi no pot, ne sent ne veu, n’entén, si ‘l dich, mon vot, e tot és bé, puys és obra de Déu. Tornada A Tu qui est Mare y Filla de Déu, supplique molt, puis Ell no ‘m vol oyr, qu’en aquest món s’arma pusca1311 venir per què m’avïs1312 hon és l’estatge seu.

1310 Sento. 1311 La seva ànima pugui. 1312 M’avisi, em faci saber.



342

PUYS ME TRÔB SOL EN AMOR, A MI SEM-BLA…

Pagès XCIV

I Puys me trôb sol en amor, a mi sembla qu’en mi tot ço sia costuma ‘stranya: Amor se pert entre gents per absença, e per la mort la mi’ amor no fina, ans molt més âm a vós en mort qu’en vida, e yo perdôn si algú no ‘m vol creure: pochs són aquells qui altres cosses creguen sinó semblants d’aquelles qu’els avenen1313. II Ma dolor fort, lo comun cors no serva1314; tota dolor lo temps la venç e gasta1315; no dich qu’en tot a tot’ altra dessemble: en quantitat molt prop d’altres se jutja; en qualitat, ab les altres discorda. Seguint l’Amor, d’on ella pren sa forma, gran part del temps seca dolor me dóna y algun delit ab altra dolor dolça.

1313 Passen. 1314 No aguanta. 1315 Destrueix.



343

III Dins lo cors d’om les humors se discorden1316; de temps en temps llur poder se transmuda: en un sols jorn regna malenconia, ‘n aquell mateix, còlera1317, sanch e fleuma. Tot enaxí, les passions de l’arma1318 mudament han molt divers o contrari, car en un punt per ella ‘s fan los actes, e prestament és en lo cors la causa. IV Axí com l’or que de la mena1319 ‘l traen està mesclat de altres metalls sutzèus1320, e, mès al foch, en fum se’n va la liga1321, lexant l’or pur, no podent-se corrompre, axí la Mort mon voler gros termena: aquell, fermat en la part, contrassemble d’aquella que la Mort al món l’à tolta; l’onest voler en mi roman sens mescla. V Dos volers són que natura seguexen, e cascú d’ells l’om per natura guien;

1316 Al· lusió a la teoria hipocràtica de l’equilibri entre els quatre humors cor-porals (sang, flegma, bilis groga i bilis negra), necessari per a la salut. 1317 La malenconia s’atribuïa a un excés de bilis negra (producte de la melsa), mentre que la còlera es creia causada per un excés de bilis groga (producte de la vesícula biliar o fel). 1318 Ànima. 1319 Veta d’un jaciment. 1320 Sutzes, bruts. 1321 Mescla d’altres elements.



344

‘sí acte ‘nsemps fan mal o bé atracen seguons qual d’ells en l’altre ha domini. Quant la rahó l’apetit senyoreja, és naturall de l’hom tota sa obra, e lo revers sa natura li torba, e no ateny la ffi qu’en tots fets cerca. VI Quant l’apetit segueix la part de l’arma1322, l’ome va dret, seguint Natura mestra, car la major part la menor se tira e vês1323 la fi que va, lo camí troba; e l’appetit, volent son necessari, l’ome no fall, si no trespassa l’orde, e si s’estén més que Natura dicta, surt-ne voler fals, oppinionàtich1324. VII Les voluntats que per natura vénen, en certitut e terme són compreses. L’altre voler passa d’om les natures; son senyal cert és que no l’enclou terme. De tots aquests, passions mantengueren mescladament, ‘sí com mesclats jahien; mas bé distints són aprés de son opte1325, e separats los sênt, quasi vissibles. VIII

1322 Ànima. 1323 Vers, cap a. 1324 Inconstant. 1325 Opció, tria.



345

Molts són al món que mos dits no ‘ntengueren e ja molts més que d’aquells no sentiren. ¿Qui creure pot qu’ entr’ amors vicioses voler honest trebâll per estar simple1326, gitant de ssi maravellós effecte, estant secret per força dels contraris? Dolç y agre ‘nsemps, llur sabor no ‘s distinta; ella vivint, mos volers aytals foren. IX Dolrre’s del mort ve de amor comuna, e de açò yo ‘m sênt tot lo dampnatge: ffugir les gents quisque sien alegres y aver despit que jamés lo dol fine. Tot delit fûg com a cosa ‘nemiga car un bé poch1327 entre grans mals dol porta, e mèt poder qu’em tôrn dolor en àbit, perquè de goig la sabor jamés taste. X Senyals d’amor qu’en tal cas hòmens senten, yo trôb en mi, que sens dolor se prenen: si res comênç yo ‘n corrômp lo principi, perquè la fi, de res mi no contenta. Molt e pus fort tot’ amor me da fastig, e sembl’ a mi ser cosa ‘bominable; s’ algun1328 delit entre mes dolors mescle, de ffet lo pêrt e tôrn a ma congoxa.

1326 Tranquil. 1327 Petit. 1328 Si algun (cap).



346

XI Si ‘l penssament per forç’ a ‘ltra part lance, d’ell acordant, ab gran sospir lo cobre1329; en lo començ ab dolor en mi entra, no passa molt que m’és dolor plaïble1330. Decrepitut ma natura demostra, car tota carn a vòmit me provoca; grans amadors per llur aymia morta són-mi semblants en part: al tot no basten. XII Si res yo veig d’ella, dolor me dóna, e si ‘n defuïg1331, ‘par que d’ella m’aparte; los temps e lochs ab lo dit la’m senyalen, segons en ells delits o dolors foren; e són-ne tals que la’m demostren trista, altres, e molts, mostrants aquell’ alegra. E pâs dolor com jamés1332 li fïu greuge, e vôlgr’ açò ab la mia sanch rembre1333. XIII Amor és dat conêxer pells1334 efectes. Sa cantitat no té mesura certa: gran és o poch l’amador segons altre, e poder pren Amor, segons on entra.

1329 Recupero. 1330 Plaent. 1331 Defujo. 1332 Si mai. 1333 Redimir. 1334 Pels.



347

La qualitat és tal com segons guarda, car de semblants és forçat que s’engendre; la carn vol carn, l’arma son semblant cerca, d’ells naix fill bort, als engenrrants contrari. XIV Qui ama carn, perduda carn, no ama, mas en membrant lo delit, dol li resta. En tot’ amor, cau amat e amable; donchs, mort lo cors, aquell qui ell amava no pot amar, no trobant res que ame. Amor no viu, desig mort, y esperança1335, y en lo no-res no pot haver espera; quant és del cors, la Mort a no-res torna. XV Si la que âm és fora d’aquest segle1336, la major part d’aquella és en esser; e quant al món, en carn ella vivia, son espirit yo volguí amar simple. E, donchs ¿quant més qu’en present res no ‘m torba? Ella vivint, la carn m’era rebel·le; los grans contrasts de nostres parts discordes canten, forçats, acort, e de grat, contra. XVI De mon voler jutge1337 cascú la causa, e farà poch vehent en mi les obres; la mi’ amor per la Mort no és morta:

1335 Mor el desig i la esperança. 1336 Fora del món dels vius. 1337 Jutgi.



348

ne sênt dolor, vehent-me lo món perdre. Yo âm, e têm ab honesta vergonya, l’esperit sol de la qui Déus perdone, e res de mi ne del món no cobege sinó que Déu en lo Cel la col·loque. Tornada Mare de Déu, si és en purgatori son espirit, per no purgats delictes, ‘sí ton Fill prêch no guârt1338 los prechs d’on venen, mas ‘llà on van. Mos pecats no li noguen1339!

1338 Miri. 1339 Enfonsin.



349

QUÈ VAL DELIT, PUYS NO ÉS CONEGUT…

Pagès XCV

I ¿Què val delit, puys no és conegut, ans és fastig1340 quant és molt costumat? Ço per què mort vos haureu atraçat, dins molt breu temps volrreu haver perdut; e ço de què no ymaginarem qu’el perdre ‘ns fos una poqua dolor, si ‘l cas hi ve, sentim tal amargor que de bon grat vida ‘bandonarem. II En aquest punt me trôb yo tan estrem: ço que volguí ab molt estrem’ ardor, tornà en mi una lenta calor, e puys, perdut, mortal dolor me prem. Tal mudament en ssi hom no veurà, com en mi veig per nostre partiment1341; la Mort ho fa, qui ‘m tol mon bé present; del venidor, sab Déu lo que serà. III Molts han perdut tot lo que ve e va, ffills e muller, e part de llur argent,

1340 Enuig. 1341 Separació.



350

e resta’ls cor ab null esperdiment, e may virtut en llur cor habità; e yo tinch clos e sagellat procés1342, que per null temps delit yo sentiré, ne plânch lo dân per on ma dolor ve, mas l’aspra mort d’on son mal vengut és. IV Un poch delit en ma dolor és pres; ja ssênt dolor com mon cor mal sosté; penssant per qui ne d’on ma dolor ve, a mi no plau de dolor ser deffès. ¡O tu, qui est fora del present món, e veus a mi, per ta mort, mal passar: acapta ‘b Déu1343 qu’em pusques avissar quins espirits a tu de prop te són! V La Mort qui tol lo agradable don que vida y sort als hòmens volen dar, quant és de mi m’à tolt, sens mi matar1344; de mos tres temps1345 me resta lo que fôn. D’aquest present, a tot hom do ma part, car no ÿ ha res qu’em vinga en plaer; del venidor no vull haver esper1346, puys la tristor és a mi dolç esguart.

1342 És a dir, condemna. 1343 Demana a Déu. 1344 M’ho ha pres tot, sense matar-me. 1345 Etapes de la vida. 1346 Esperança.



351

VI No ‘m dolrré tant qu’en dolor sia fart, ans ma dolor yo prench per mon mester; mon cor de carn1347 és pus fort que l’acer, puys ell és viu y entre nós es depârt1348. Quant l’espirit del cors1349 li vïu partir e li doní lo derrer besar fret, conêch1350 de mi qu’Amor no ‘m té son dret, c’ab cor sancer ho posquí sostenir. VII En molt breu temps l’om no ‘s pot dolorir tant com depuys ab l’entendr’ és côstret1351, car per gran torb1352 tots comptes no ha fet: dolor vol temps, si l’om tot l’à ssentir; e majorment com rahó ÿ apareix, car, si no ü fa, tost s’ï mescla conôrt. Massa és foll lo qui ‘s fa tan gran tort, si cascun jorn son dol foll no pereix. VIII No ‘m jutj’ algú1353 si primer no coneix si tinch rahó per dolrre’m d’esta mort; en ella fôn complit lo meu deport1354:

1347 La víscera cordial. 1348 Es reparteix. 1349 Cos. 1350 Vaig conèixer. 1351 Constret, forçat. 1352 Turbació. 1353 No em jutgi ningú. 1354 En ella fou complet el meu gaudi.



352

ella finint, lo món per mi feneix. ¿Qui ‘s tan cruel que no ‘s dolga de ssi e de aquell qui ‘n part més que si vol? Donchs, si algú pusqué fer honest dol, licenciat1355 no ‘l fôn més que a mi. IX ¡O Mort, qui fas l’om venturós, mesquí1356, y el ple de goig, tu mijançant, se dol: de tu ha por tot quant és jús lo sol, dolor, sens tu, no hauria camí. Tu est d’Amor son enemich mortal, ffaent partir los coratges1357 hunits; ab ton colp cert, has morts los meus delits: gustar no ‘s pot bé, ton amargós mal. Tornada Tu, espirit1358, si mon benfet te val, la sanch daré per tos goigs infinits; vine a mi de dia o de nits, ffes-me saber si pregar per tu cal.

1355 Permès. 1356 Desgraciat. 1357 Els cors. 1358 El de la difunta.



353

LA GRAN DOLOR QUE LLENGUA NO POT DIR…

Pagès XCVI

I La gran dolor que llengua no pot dir del qui ‘s veu mort e no sap on irà —no sab sson Déu si per a si ‘l volrrà o si ‘n l’Infern lo volrrà sebollir—: semblant dolor lo meu esperit sent, no sabent què, de vós, Déus à ordenat, car vostre bé ho mal a mi és dat, del què aureu, jo ‘n sseré sofirent. II Tu, esperit1359, qui às fet partiment1360 ab aquell cos qual he yo tant amat, veges a mi qui ssó passionat, duptant estich fer-te rahonament. Lo lloch hon est1361, me farà cambiar d’enteniment de ço qu’et volré dir; goig o tristor per tu he yo complir, en tu està quant Déu me volrà dar.

1359 El de la difunta. 1360 Separació. 1361 El lloc on ets.



354

III Preguant a Déu, les mans no ‘m cal ‘pleguar, car fet és tot quant li pot avenir: si és ell Cel, no ‘s pot lo bé ‘spremir1362; si en Infern, en foll és mon preguar. Si és axí, anul·la’m l’esperit, sia tornat mon ésser en no-res, e majorment, si ‘n lloch tal per mi és, no sia yo, de tant adolorit. IV No ssé què dir, què ‘m fartàs d’aver dit; si crït o cal, no trop1363 qui ‘m satisfés; si vâch o pens1364, é temps en va despès; de tot quant fâç, ans de fer me penït1365. No plânch lo dân de mon delit perdut, tanta ‘s la por qu’em ve de sson gran mal! Tot mal és poch si no ‘s perpetual, e têm aquest no l’haja merescut. V Lo dân mortal és molt més que temut, e tol-ne part esser a tots egual. O tu, Dolor, sies-me cominal! En contra ublit, vulles-me ‘sser escut! ¡Ffïr-me1366 lo cor e tots los senys me pren1367,

1362 Expressar. 1363 Si crido o callo, no trobo. 1364 Si vagarejo o penso. 1365 Penedeixo. 1366 Fereix-me.



355

farta’t en mi, car no ‘m deffens de tu, dona’m tant mal que me’n planga cascú1368; tant com tu pots, lo teu poder m’estén1369! Tornada Tu, espirit, si res no te’n deffèn, romp lo costum que dels morts és comú; torna ‘n lo món e mostra qu’és de tu: lo teu esguart1370 no ‘m donarà ‘spavén1371.

1367 I tots els sentits (corporals) pren-me. 1368 Planyi tothom. 1369 El teu poder estén-me. 1370 La teva visió, veure’t. 1371 Espant.



356

SI PER NULL TEMPS CREGUÍ SER AMADOR…

Pagès XCVII

I Si per null temps creguí ser amador, en mi conech d’amor poch sentiment. Si mi ‘compâr1372 al comú de la gent, és veritat qu’en mi trôb gran amor; però si guârt algú del temps passat y el què Amor pot fer en loch dispost, nom d’amador solament no m’acôst, car tant com dech no só ‘passionat. II Morta és ja la que tant he amat, mas yo sôn1373 viu, veênt ella morir; ab gran amor no ‘s pot bé soferir que d’ella Mort me pusqu’ aver ‘lunyat. ‘Là1374 dech anar, on és lo seu camí, no ssé què ‘m té qu’en açò no m’acort1375: sembla que ü vull, mas no és ver, puys Mort res no la toll, al qui la vol per ssi. III

1372 Si em comparo. 1373 Sóc. 1374 Allà. 1375 No em decideixo.



357

Enquêr1376 esta, que vida no finí, com1377 prop la mort yo la vïu1378 acostar, dient plorant: «¡No vullau-mi lexar, hajau dolor de la dolor de mi!» ¡O cor malvat, d’aquell qui ‘s veu tal cas, com pecejat o sens sanch no roman! Molt poc’ amor e pietat molt gran dêgra1379 bastar que senyal gran mostràs. IV ¿Qui serà ‘quell qu’en dolrre abastàs lo piadós mal de la Mort vengut? ¡O cruel mal, qui tolls la joventut e fas podrir les carns dins en lo vas1380! L’espirit, ple de paor, volant va a l’incert loch, tement l’eternal dân; tot lo delit present, deçà roman. Qui és lo sant, qui de Mort no dubtà? V ¿Qui serà ‘quell qui la mort planyerà, d’altre u de ssi, tant com és lo gran mal? Sentir no ‘s pot lo dampnatge mortal, molt menys lo sab qui Mort jamés temptà. ¡O cruell mal, donant departiment per tots los temps als coratges units! Mos sentiments me trôb esbalaÿts,

1376 Encara. 1377 Quan. 1378 Vaig veure. 1379 Deuria. 1380 Sepulcre.



358

mon espirit no té son sentiment. VI Tots mos amichs hajen complanyiment de mi, segons veuran ma passiò; haja delit lo meu fals companyó1381, e l’envejós, qui de mal delit sent, car tant com puch, yo ‘m dolch e dolre’m vull, e com1382 no ‘m dolch, assats pâs desplaher1383, car yo desïg que perdés tot plaher e que jamés cessàs plorar mon ull! VII Tan poch no âm que ma cara no mûll1384 d’aygua de plor, sa vida y mort pensant; en tristor visch, de sa vida membrant, e de sa mort aytant com puch me dull1385. No bâst en més1386, en mi no puch fer pus, sinó ‘behir1387 lo que ma dolor vol; ans perdre vull la rahó, si la’m tol, mas puis no muÿr, de poc’ amor m’acûs. Tornada Tot amador d’amar poch no s’escûs, que sia viu, e mort lo seu amat,

1381 Fals amic. 1382 Quan. 1383 Passo força disgust. 1384 Mulli. 1385 Em dolc. 1386 No arribo a més. 1387 Obeir.



359

o que almenys del món visca ‘partat1388, que solament haja nom de resclús.

1388 Apartat.



360

PER LO CAMÍ DE MORT É CERCAT VIDA…

Pagès XCVIII

I Per lo camí de mort é cercat vida, on he trobat moltes falsses monjoyes1389; quasi guiat per les falses ensenyes, só avengut a perillosa riba, si cô1390 ‘l malvat qu’en Paradís vol cabre e vês Infern ab cuytat pas camina, y axí com cell1391 qui de Migjorn les terres va encerquant per vent de Tremuntana. II Gran és mon dân, segons ma complacença; seguons lo ver, és poch lo meu dampnatge. Yo pêrt1392 delit, havent ab dolor liga, e tal com fôn, plâch1393 molt a ma natura; en mi no pusch trobar àls sinó perdre, e de mon bé, si bé ü vull, no m’alegre. Lo perdre sênt, perquè, perdut dolç hàbit, del bé vinent no ‘m trôb certa fiança.

1389 Fites, indicadors de camí. 1390 Així com. 1391 Aquell. 1392 Perdo. 1393 Plagué.



361

III Axí com l’om, per molta fe que haja, lexa1394 ‘b dolor esta vida mesquina, perquè no sent los delits de l’Altisme1395 e sent aquests qu’en esta vida lexa, ne pren a mi, qu’el delit d’amor lexe ab tal dolor que no ssé on pot cabre; ab molta por, espêr lo rahonable, perquè no ssé com lo sentrê plaïble. IV ‘Sí com aquell qu’entrar vol en batalla e troba’s cor1396 ans que la ‘sperimente, e quant se veu esser prop de l’encontre, per gran paor fug, mostrant les espatles1397, ne pren a mi, qu’en contr’ Amor m’esforce fins a venir a fer-ne l’estret compte, e quant só prop de aquell, apartar-me com a vençut yo, abandôn mes armes. V Dubtar no ‘m cal si ‘m són fetes metzines1398; ab algun’ art són preses mes potences: per son voler tot home del món ama, y amar no ‘m plau e d’amor són mes obres. Per los cabells a mi sembla qu’em porten

1394 Deixa. 1395 Altíssim. 1396 Es veu amb cor, s’atreveix. 1397 L’esquena. 1398 Si m’han enverinat.



362

a fer los fets que Amor me comana; si ‘n vull fugir, portar no ‘m poden cames: en tal contrast la mia vida penja. VI Aquell dolç tast c’ab si l’acordant tasta, no és en mi, mas dolor del discorde. Qui no ‘s amat y amor d’altre cobeja, no sent gran mal, puys un terme desija. Yo sôn1399 aquell qui ‘n res del món no ‘m ferme; yo âm a qui no mereix que yo l’ame, e d’altra part veig obres en contrari: de vida y mort he certana paraula. VII A tot mesquí un gran bé no li minva, ço és, haver de mort un molt poch dubte; d’aquest gran bé yo no ssé on té casa: no trôb rahó per què viure desige. En contr’ Amor aytant yo no m’esforce que dôn oblit en algun bé seu ficte1400, n’ el m’és1401 bastant, ‘sí com dabans, complaure; yo só ‘n l’estat lo qual deu tot hom tembre, VIII Font són mos ulls d’aygua dolça y amargua, perquè ‘n dolor y ab delit aquells ploren, car una és la dolor ‘delitable, l’altra ‘b aquell poch ne molt no ‘s ‘companya.

1399 Sóc. 1400 Fingit. 1401 Ell no m’és.



363

Com ne perquè, saber açò com passa, no ssia yo lo deidor o mestre, tan solament a ben sentir ô baste. Vinga ‘l juhÿ als qui d’amor més saben! IX Cascuna part de si ‘m dóna creença; tant que no ssé rahó que la desfaça; Amor de ssi gran rahó m’à donada, e si desâm, no ‘m sia dada colpa. Ja los meus fets, rahó d’ome no ‘ls porta; als Fats és dat tot quant a mi seguêsca; a res a fer, a mi és tolt l’arbitre1402, no ‘m trôb res franch, sinó la sola penssa. Tornada O foll’ Amor!, les dolors ‘costumades vénen, per temps, que no donen congoxa; s’ axí1403 no fos, ja no serien hòmens. E per què, donchs, aquest hús1404 en mi ‘s trenca?

1402 Albir. 1403 Si així. 1404 Ús, costum.



364

AQUESTA ÉS PERDURABLE DOLOR

Pagès XCIX

I Aquesta és perdurable dolor. Les que sentí foren totes a temps, mas la present deu viur’ ab mi ensemps: be ‘m fa saber quant pot en mi Amor! Ab coxo1405 peu m’à sseguit y aturat, atesa és la pena de mon mal; fferit me sênt d’una plaga1406 mortal: és lo remey, fer no res lo passat. II Gran mudament no pot ser comportat en poch de temps sens alteració. ¿Qui pot saber la dolor en que só, vinent a mi per haver molt amat? Aquella d’on esperí tot mon bé, tant quant delit en mi pot abastar, per son defalt1407 me’n cové de ‘lunyar, e pel camí d’Amor gran ira ‘m ve. III

1405 Coix. 1406 Ferida. 1407 La seva absència.



365

Tal mudament ¿com Natura ‘l sosté, sens fer senyal major del qu’és en mi? Aquella que per ma vida tenguí, entre morir e viure me deté. Lo meu repòs, treball és convertit, e lo meu goig en tristor sens remey: yo só catiu com1408 esser penssí rey; tot alterat me trôb y esbalahit. IV Aquella carn on lo meu espirit entrar volgué abans qu’en Paradís, mi sembla foch de l’infernal abís, e moltes veus1409 no ‘n vull esser fugit. Ans d’acostar no sênt lo mudament, mas fet l’acôst, sênt lo cambi tan gran, que res no ‘l pusch dir quant li só denàn, e pâs dolor d’aquest mal calament. V On cab en mi, tan gran alterament? Si por me pren, per què ‘sperança ‘m vol? ¿Què és açò que voluntat me tol, qu’en bé ne mal no hûs d’enteniment? O fals Amor, qui ‘l loch vedat te plau! Lexa’m ‘usar1410 a qui ‘m mereix desdeny! ¿Per què ‘l desig teu, amar me costreny ço que amar a mi tant me desplau?

1408 Quan. 1409 Vegades. 1410 Deixa’m ausar, atrevir.



366

VI Per què ‘l desig meu, contra rahó cau? Amor ho vol. ¿Per què tant li contrâst, e mon desig cobeja lo fer past d’aquella carn on gran amargor jau? ¡O fals Amor, no porâs pus en mi sinó forçar mon apetit escàs; mon espirit, per força ‘l jaquiràs: no amara ço que vols de per ssi! VII ¡O fort Dolor, no perdones a qui per colpa gran me dóna dol e plant! ¡Tu, Pietat, no vulles parlar tant en la favor de qui tan mal merí1411! Yo âm mon dân, e mon bé avorresch; lo perquè âm, no és vist; lo perquè del desamar, molt clarament ho sé, e lo carrer no vist yo enseguêsch. VIII O Déu! Per què âm a qui avorresch? En tal contrast, com vida no ‘m jaqueix? Amor no mor e d’ahirar no ‘m lêix1412, quas’ igualment entr’ ells a mi partêsch. Saber no ‘s pot, qual d’ells abans morrà. Muyra, donchs, yo, per llur debat finir! Quant âm me dolch e mal pas; mentr’ ahir1413

1411 Meresqué. 1412 I d’irar-me no deixa. 1413 Odiar.



367

lo pus cortès, dolor mortal me fa. IX Yo só malalt havent lo cors tot sà, cascun’ umor ab l’altra s’acordant1414. Mon espirit és lo dolorejant, ab l’orgue seu desacordat està. Ell de per ssi vol lo que deu voler: perdut l’onest voler, no vol que âm; e mon cor fals pot haver molt just clam d’aquell a qui pietat vol haver. X En la dolor d’amor delit pot ser, si ab aquell ira ‘nbolta no ‘s mèt; essent lo cas, ladonchs dolor tramet, contra qui cau tot lo seu gran poder. E tant com pus Amor és gran e bell, tant sa dolor és major e pus fort; en lo cors1415 sà tota ‘nfecció ‘s fort, y en lo malalt no ‘ntén qu’es prenga ‘n ell. XI No dech morir solament ab coltell: mon cors mig mort deu ser viand’ als cans; mon cor, partit entre corps e milans1416;

1414 La medicina medieval considerava, seguint Hipòcrates, que la salut era conseqüència de l’equilibri entre els quatre humors (líquids) corporals: sang, flema, bilis groga i bilis negra. 1415 Cos. 1416 Corbs (Corvus corax, L.), ocells bàsicament carronyaires, i milans (Falco milvus), ocells rapinyaires; és a dir, que té el cor mig mort i mig viu.



368

mon espirit tinga lo loch d’aquell qui vôlch trahir, besant, lo Fill de Déu1417: aquest és loch a ell just e degut; puys ha trahyt a ssi, Déu no l’ajut, e, ‘n gran pecat, deu rebre pena greu. Tornada Amador fuÿ, tant com l’espirit meu penssà gran seny en dones o bondat, mas sinó carn no ÿ trôb e só ‘nganat1418: a quatre peus1419 deu anar qui no ü creu.

1417 Judes Iscariot. 1418 Enganyat. 1419 Com els quadrúpedes.



369

ENTRE AMOR SSÓ PORTAT HE FORTUNA…

Pagès C

I Entre Amor ssó portat he Fortuna, cahent, levant, ‘sí com infant en roques; congoxes grans ab alegries poques, si ‘n posseêsch, no ‘s maravella ‘lguna. Semblant me trop a l’home qui navegua, qui per los vents sa persson’ és regida dolrre no ‘s deu, si la’s veu escarnida: —caure deu l’om, guiat per via cegua. II No com aquell qui ‘nteniment replegua e dintre ssi delits de virtuts usa, sa fi guardant —aquella qui acusa als ignorans hy als sabens mal no plegua—, jaquint1420 los mals qui béns als pechs aparen, ja perdut tast de res no essent noble; ans é sseguit delits comuns de poble, e davant mi altres no ss’ÿ acarren. III Donchs si dolors a mes pensses emparen, rahó és gran; puix, tal vida seguida,

1420 Deixant.



370

la fi de l’hom tardament he sentida, mos apetits ssens trava caminaren; a lur semblant cuytats acorregueren, als qui pus prop los fôn de lur natura regonegut; m’arma1421 ‘n tênch vestidura, tal com aquells vicis saber li feren. IV Los meus desigs tals delits emprengueren qu’altre poder dins si mateys avia, hi aquells aguts, degú mi no complia, e no molt tard a mi desparegueren. Qui ‘n poch vexell1422 molt gran cantitat penssa, no ‘s pot aver, car la natura passa; qui vol rich ser per una mà esquasa, lo seu desig de aver sse deffenssa. V Ja no viuran en molt alegra pensa qui béns del cors1423 e de fortuna volen, e totes gens per aquells aver volen, hi en contra ssy prenen armes d’ofenssa, ‘sí co ‘l malalt qui no ‘ntén medessina, pendrà verí cuydant aquell guaresqua, e de sabor amargua sent la brescha, e dolssa ‘l ‘par una ‘marguant1424 sardina.

1421 La meva ànima. 1422 Petit recipient. 1423 Cos. 1424 Amargant. La sardina (Clupea sardina) és lleugerament amargant, per la part de la ventresca.



371

VI Qui ‘n fer viltats la penssa té vehyna e no ateny al delit de l’entendre, la veritat de res no pot apendre y esclava fa de sa rahó, rehyna1425; delit d’om pert qui tals delits no tasta, car l’om és dit més per la part de l’arma1426; tot a ssi pert qui de rahó no ss’arma y en aquell fruyt d’enteniment no basta. VII A si matex lo malvat hom contrasta, y el que li plau fa e lo restant llêxa1427: lo bé jaqueix, ab tot lo mal se ‘fêxa1428; si delit pren, en molt poch temps se gasta. Tot lo que fa li torna en contrari, e no conêx l’enemich seu qui ‘l mata; aquell qui deu portar jús la çabata, té sobre ‘l cap per molt bell vestiari1429. VIII Pren-me’n axí com grosser1430 erbolari qui prop la mar les erbes del bosch cerqua, e com lo clerch1431, fahent de festes cerqua

1425 Regina, reina. 1426 Ànima. 1427 Deixa. 1428 Afeixa, ajunta. 1429 Vestuari. 1430 Obtús, ignorant. 1431 Clergue.



372

en lo Troya,1432 llexant lo Breviari.1433 Qui ’n aquest món d’esser hom se contenta, cerque delits que ssa natura vulla, llexant als bruts los camps e llur despulla1434, e sos delits no ‘ls acürt ne ‘ls dó ‘npenta. IX Lo delit d’om en l’entendre s’assenta quant veritat per aquell és sabuda; en tal delit sa sciència ÿ ajuda, mas no ‘s complit sens volentat conssenta en bé obrar cosa de bé y eleta1435, e que delit prengua ‘n la sua obra. Tot quant és d’om fa sa propia obra; si ü fa per Déu, sa vida és perfeta. X La vida d’om és en dolor constreta, com los pus alts delits mundans pratiqua; llur estament en fermetat no ‘s fiqua: o cambi pren qui ‘ls pren ab mà estreta, o fallex ço per on los delits vénen; e, de ssi, ells l’anima no contenten. Com sobirans, béns, ans d’aver, se tenten; com són aûts1436, ab si dolor sostenen.

1432 «Le roman de Troie», poema de Benoît de Sainte-Maure, escrit el segle XII; és una composició en octosílabs, de més de 30.000 versos, que narra la guerra de Troia. 1433 Compendi de lectures i pregàries pròpies de les hores canòniques que resen els clergues; actualment se l’anomena «Litúrgia de les Hores». 1434 El botí que els vençuts deixen sobre el camp de batalla. 1435 Escollida. 1436 Quan són haguts, quan ja se’ls té.



373

XI Ignorantment les gents fals delit prenen, corrent al mal, puix à de bé semblança; en lloch de por àn alegra ‘sperança, havents més bé, dementre no la tenen. Atès lo lloch, qual ab gran desig volen, àn compliment de dolor infinida: volent tot bé, no ‘l troben ne partida; per ‘delitar, amargua dolor colen1437. XII Alguns delits d’aquell ver delit solen llunyar-se’n més qu’els altres no sse’n lunyen, e tots aquells que ‘delitar-hy punyen1438, si plaer àn, ab ells no ss’aconsolen; e tant com pus en ells hom se ‘delita, axí fôrment1439 a gran dolor s’acosta: de luny mirat, lo camí ‘s plasent costa, y el caminant, ronpent lo col, despita. XIII Carnal amor a gran pena concita a tots aquells metens-hy1440 llur espera; desig mortal és passió primera, de penedir no ‘n cal aver sospita. A les honors grans penssamens seguexen;

1437 Cultiven. 1438 Pugnen. 1439 Fortament. 1440 (Que) hi posen.



374

a riques gens servex la roberia1441: dolor de mort han que llur bé tolt sia; senyors en nom e com esclaus servêxen. XIV Si ‘ls béns del cors per no res aparêxen, no ‘ns hy cal dar en açò gran crehença: de fortitud lo bou à més potença, de temprament los ocells en florexen; per hun no res estime la bellessa: en poch temps cau e poch temps la se’n porta, e sson poch fruyt, als folls amans conforta; la sanitat mal poch la’ns té deffessa. XV Bé mostra ‘l cos haver poca bonessa, que de virtud l’animal brut lo passa. L’om és senyor: donchs, no per esta massa, car d’esta part los bruts àn més despessa. L’om és mortal animal rahonable: quant a la carn, bèstia n’és formada, e la rahó en l’arma ‘s emprentada; per esta part, a Déu és comparable. XVI Tant quant finit, pot esser estimable ab l’infinit: e comte1442 s’ï pot metre? ¿A comparar se porïa remetre

1441 Els bandits; probable al· lusió al “negoci” dels «fautors», nobles que actu-aven com a veritables empresaris del robatori, per mitjà dels bandits, que eren els autors materials dels robatoris. 1442 Compte.



375

res de la carn, ab l’esperit durable? Sinó ‘l present, la carn sentir no basta —tastant, toquant— alguns delits sensibles; los altres senys per sy no ‘ls són plaÿbles: delit dels tres, pels dos sobredits tasta. XVII Delit és bo, puix a dolor contrasta, mas no val molt sens obra virtuosa; el la complex, sens ell no ‘s saborosa, on en dolor la virtud no ss’enguasta. Donchs, quant la carn és a l’arma1443 tirada per bon delit, sa obra és perfeta: no és rahó, mas és sa filla feta; la part brutal, rahonal és tornada. XVIII Aquells delits de què la carn s’agrada cascú bé sap, hy els de l’arma ignora; aquella res que no fall algun’ ora entenen pochs y és per molts menys toquada. A ‘lguns se pert per falta d’ignorança; altres, sabens, per no tastar no prêen: axí villans, que ‘n lloch honrat no sêen, no senten bé lo delit qu’onor llança. XIX En ‘sser content cascú ha ‘sperança e follament aquell delit espera, car los llidons1444 vol trobar en figuera

1443 Ànima. 1444 Lledons, fruits del lledoner (Celtis australis).



376

e tals morischs1445 cerqua ‘n la dolça França. Hú és lo bé cerquat en grans partides; no ÿ ha delit sens dolor en alguna; qui més ne pren ha voluntat dejuna, los menys volens ne han alegres vides. XX Ans que virtuds sien per hom sentides, los vicis àn mesa dins nós lur força, e si per temps la rahó tant s’esforça, és conexent, e no clar, ses fallides. Durant lo temps, mals àbits se nodrêxen1446 en hom; sens hom, aquest àbit se talla: l’arma y lo cors1447 se’n fan cota y gramalla1448, e los broquats1449 leigs vestits li aparêxen. XXI ¿Qui són aquells qui ‘n tanta virtud crêxen que solament los vicis se coneguen? La major part, yo sôn1450 cert que ferm creguen que ço és bo que volen e conêxen. Puix l’om és mal, lo bé no li pot plaure, car no té part en bé que aquell tira; en voler d’om és al començ que gira, mas l’àbit fet, Déu ajudant, pot raure1451.

1445 Potser al· ludeix a una varietat morisca de lledoners. 1446 Es crien. 1447 (De) l’ànima i el cos. 1448 Dues formes de túnica. 1449 Brocats, ornaments de passamaneria per als vestits. 1450 Sóc. 1451 Rascar, arrencar.



377

XXII En saborit sentiment deu recaure aquell delit qu’en bé obrar se troba; d’aquest delit l’arma sol no ‘n fa troba, mas en lo cos tal sentiment ha jaure1452. Tant quant cascú és pus dispost a rebre, aytant val menys, si no hix en bel acte; dels dos loants1453 en surt aquest contracte, sens llur acort no ‘s pot virtud consebre. XXIII A si mateix ‘par que vulla decebre qui sa valor aytant com pot no munta; tota res d’el, vol a bondat conjunta: lo fill y el nét, lo bou y el ca de lebre1454. Segons l’amor, axí llur bé demana; amant a si, molt més del bé s’aparta; desigant bé, s’umple de mal e ‘s farta; mal vol per si, y a l’altre vida sana. XXIV Puix que virtud delit e bé ‘ns comana, per què no ‘ns plau virtut e vici ‘ns alta1455? La voluntad a bé y a delit s’alta, l’enteniment sol entendre ‘l ver mana1456.

1452 Té jaç. 1453 Atorgants, els qui fan l’acord en un tracte. 1454 Llebrer, gos ensinistrat per a la caça de la llebre; segons els països, tenen morfologies molt diverses. 1455 Complau. 1456 (Que) el ver mana.



378

Mas no volem tastar d’esta vianda, car en començ desaborida ‘s mostra: l’àvol1457 delit sent la passió nostra; aquest l’ateny, treball e cura ‘granda. XXV A tal delit los pechs no troben anda1458, puix que no és en ells esperiença: fe no havens, no ‘ls basta conexença; lo no sentit per ells lexen en banda. No volen mal quant són en malaltia, e, pobrejant, cobejen les riquêes; los flachs e leigs, forces e grans bellêes: luny, fora si, han tota s’alegria. XXVI Tot hom vol bé per què ‘delitat sia, e, no sentint aquell propi de l’arma1459, cerqua ‘l del cos, e de aquest se arma, e d’altres molts que follament se fia; los quals, com1460 són units en una cosa, aquella és de l’hom benahuyrança; cascú per si, l’om havent-ne ‘sperança, en algú d’ells sa pensa no reposa. XXVII Per millor part Déu l’enteniment posa com a senyor en cascuna persona,

1457 Malvat. 1458 Manera de portar. 1459 Ànima. 1460 Quan.



379

e si ‘n açò qu’el deu donar no ‘l dóna, com pus n’ateny, en tant més li fa nosa; car, de per si, lo lleig fet tristor mena, e sent-ho més1461 qui d’entendre més toqua, ‘sí com l’om foll qui ‘s fïr1462 l’ull d’una broqua1463: com pus dret fïr, sa vista destermena. XXVIII Tota passió és cert que més s’encena en l’om suptil qu’en perssona grossera1464, car entenent en contra la carrera1465 d’Oÿ1466 o d’Amor, d’on s’aparella pena; car solament pratiquant de l’entendre, no espletat en virtut ne ‘n ciença, de ço qu’el plau ha major conexença, e no és res qu’en dol no ‘l faç’ encendre. XXIX Si Déu a l’hom groser lo plau defendre de fam e set, e de dolor ssenssible, altra dolor no li pot ‘sser terrible, si ja molt prop d’aquestes no ‘s deu pendre. E, donchs, de tant l’om entenent pren colpa com en dolor a l’home grosser passa; saber à poch, e ‘nginy contra si massa; lo poch hy el molt cascú per si l’encolpa.

1461 I ho sent més. 1462 Fereix. 1463 Punxa. 1464 Burda, inculta. 1465 La via. 1466 Fàstic.



380



381

LO VISCAHÍ QUI ‘S TROBA ‘N ALEMANYA…

Pagès CI

I Lo viscahí qui ‘s troba ‘n Alemanya, paralitich, que no pot senyalar, si és malalt, remey no li pot dar metge del món, si donchs no és d’Espanya, qui del seu mal haurà més conexença y entendrà millor sa qualitat. Atal sôn yo1467 en estrany loch posat, c’altre sens vós, ja no ‘m pot dar valença. II Yo vïu uns ulls haver tan gran potença de dar dolor e prometre plaher; yo, ‘smaginant, vïu sús mi tal poder qu’en mon castell era ‘sclau de remença1468; yo vïu un gest e sentí una veu d’un feble cos, e cuydara jurar qu’un hom armat yo ‘l fera congoxar: sens rompre’m pèl, yo ‘m só retut per seu. III

1467 Sóc jo. 1468 Forma feudal de servitut que no permetia al pagès que n’era senyor útil, abandonar el mas, si no pagava una suma de diners per la redempció al se-nyor directe («remença», del llatí reemptio =recompra).



382

‘Sí com l’infant, que sab pel carrer seu prou bé anar, segons sa poca edat, si en esculls, per cas, se veu posat, està pahuruch —no sab hon se té ‘l peu— d’anar avant, perquè no ÿ veu petjada. No vol ne pot usar de camí pla, tornar no sab, perquè altri ‘l porta, que ell per si, no fera tal jornada. IV Mos ulls d’açò han feta la bugada e tots mos senys1469 s’ï són volguts mesclar; yo pena ‘n pâs, mas no ÿ puch contrastar, perqu’ algun tant ab delit és mesclada. Amor me vol e Fortuna ‘m desvia, a tals contrasts no basta mon poder; sens ella ‘l món, remey no puch haver. Donchs dir m’éu vós ja de mi, què us ‘parïa! V Dormint, vetlant, yo tinch la fantasia en contemplar qui âm, qui és, què val, e quant més trob, lavors me va pus mal, pel pensament, qui ‘m mèt en gran follia; hoc é’n tan gran1470, que yo âm son desdeny, son poch parlar, son estat tal qual és, més qu’esser rey del poble tot francès. E muyra prest, si mon parlar yo ‘m feny1471!

1469 Sentits corporals. 1470 En tinc tan gran. 1471 Si (en) mon parlar jo fingeixo.



383

VI Vós no voler, lo meu voler empeny, he vostres ulls han mon arnés1472 romput; mon pensament, minvant, m’à ja vençut; só presoner, pahoruch, per vostre seny1473. Lo vostre gest tots mos actes afrena, he mon voler res no ‘l pot enfrenar; l’ivern cremant, l’estiu sens escalfar, aquests perills me daran mala ‘strena1474. Tornada Bella ‘b bon seny, tot és poca faena al meu affany veure vós luny estar, car prop de vós res no ‘m pot mal temps dar, e luny de vós no trôb res bo sens pena.

1472 Armadura del cavaller. 1473 Senyal, marca (l’escut de família). 1474 Recompensa.



384

QUAL SERÀ ‘QUELL QUE FORA SI MATEIX…

Pagès CII

I Qual serà ‘quell que fora si mateix farà juhí, puys si no sab jutjar1475? Sa passió no sabrà estimar quanta ‘s ne qual, ne si minva o creix. ¿Qual és lo foll qu’estime res de ssi, puys lo voler no sab on li darà? Son mal vinent no sab com lo sentrâ, lo que sofïr no sab de fi en fi. II Traure no ‘s pot d’aver nom de mesquí qui son voler l’à en tal part lançat que no sab com ama o és amat: d’och1476 o de no, no pot fer bon juhí, e passa molt dolrossa passió, qu’en pert dormir e se’n veu alterat; en hun instant se troba reposat, qu’el ‘par jamés vendrà en tal sahó1477. III

1475 Qui jutjarà els altres, si a ell mateix no es sap jutjar? 1476 Sí (provençalisme). 1477 En tal circumstància.



385

‘Sí com aquell qu’en la mar té maysó1478 e d’aquell’ art se té per molt sabent, e veu tal temps fora d’esperiment1479 qu’, a son juhÿ, és contra la rahó, e va en part on per null temps no fôn, e veritat sa búxola1480 no ‘l diu: de tot quant féu e dïx, allí ‘s desdiu, com1481 creu ses leys que natura confon. IV ‘Sí guârt1482 lo temps present e lo que fôn1483: de nou creat, me ‘par que m’haja Déu. Mos apetits e lo penssament meu cambi han pres, no sé com ve ne d’on; car en amar fuÿ tot del ‘sperit e no ‘l me sênt, e sênt en mi amor. Si no amâs, no sentrïa dolor: lo mal d’amor menciona delit. V Per contemplar fuÿ en lo món exit, penssant los béns e lo gentil voler d’aquella ‘n qui mon voler e saber eren lançats sens haver-ne despit. No ‘m cal dir pus, car en passats escrits

1478 Habitatge, casa. 1479 Fora de l’experiència. 1480 Brúixola. 1481 Quan. 1482 Miro. 1483 El que fou.



386

he ‘sats1484 parlat d’Amor e de sos fets e descuberts molts amagats secrets, los quals en mi són de present fallits. VI Mos bells volers són de present finits: solament âm de un’ amor brutal1485 que passa ‘n mi en l’espiritual forçadament, com arma y cors1486 units. Axí m’és nou aquest mal sentiment, com si amat yo per null temps agués; tots los costums d’amor veig al revés, en poca part han semblant aparent. VII Parlat he ja, sens clar coneximent, d’aquest’ amor, perquè ‘n mi tant habita; mas l’altr’ amor honesta, la té ‘strita1487 que no ‘n sentí sinó hun moviment. Mas he sentit qu’en est’ amor del cors1488, temps discorrent, l’ànima ‘n pren sa part, e mescla-s’ï hom, sens haver esguart, d’on se penït1489 e mostren-ho sos plors. VIII

1484 Prou. 1485 Irracional. 1486 Ànima i cos. 1487 Triturada, reduïda al no-res. 1488 Cos. 1489 Penedeix.



387

Moltes veus1490 és que yo sênt mon repòs, tant quant al cors, puys ‘fartament ateny; mas l’apetit a més delit m’empeny e troba carts1491 per voler cullir flôs1492. Molt hom és bo per esser un catiu, que per senyor no valrria hun clau; axí Amor és bo, si ‘n loch baix jau, e mal si vol fer del cors mort hom viu. IX ‘Sí com aquell qu’ab flaca barca ‘n riu pesca son peix e viu ‘sats cabalós1493, mas per esser de béns pus abundós entra ‘n la mar e no ÿ espera ‘stiu1494, ne pren aquell qui ama dona vil e l’és plaent tan com toca la carn: si més ne vol, prenga’s de ssi escârn; si n’és forçat, vaga’s negar1495 al Nil. X Aquell’ amor deu ser tenguda vil que null delit aporta ‘n lo report1496; en molt breu temps passa lo seu deport1497,

1490 Vegades. 1491 Cards, vegetals amb punxes. 1492 Flors. 1493 Assats cabalós, prou ric. 1494 Sense esperar l’estiu, quan les calmes són abundants. 1495 Ofegar. 1496 Contacte. 1497 Plaer.



388

mal criminós ha e delit civil1498. Qui ama carn e l’ànima ‘vorreix, obra e tânch sos ulls, cloent l’oir, car per aquells dolor ha de sentir, e són aquells d’on amor se nodreix. XI Aquest’ amor ses forces aflaqueix si primament enquesta se’n fa ‘l món; si ‘ls amadors àn esguart al què fôn1499 y als altres temps, dolor, sens amor, creix. Amants voler ferm y als altres honest, penssant açò ¿qui és que no s’espânt? ¿Qual dona és, que no sia dubtant ella ÿ amar1500, si d’ells serà enquêst1501? XII ¡O, trist d’aquell que un cors1502 desonest ama, forçat, e fer honest lo vol! Dia ‘bciach1503, per solemnial col1504, mas no del tot d’ignorança ‘s conquêst, ans sab que may ‘farta la sua fam, desvergonyit a dar e pendre larch; no ÿ ha bocí que li ‘pareg’1505 amarch:

1498 Joc de paraules entre «delit» i «delicte»; de fet, els delictes són sempre infraccions penals.. 1499 Al passat. 1500 Que no faci dubtar d’amar-la. 1501 Preguntat. 1502 Cos. 1503 Abciac, infaust. 1504 Guarda, dóna culte. 1505 Sembli.



389

què ‘s deu penssar, de les pomes del ram1506? XIII D’altre que mi no puch haver just clam; lo meu delit és qui m’à decebut; trobat só pres ans que regonegut1507, no pâs tot mi, car no ‘m plau què yo âm; ans, sinó tant com fora seny romanch e sentiment, continuü dolor pâs; partit me trob com si hom me serràs: si ‘m vull aunir1508, lo cor me trôb sens sanch. XIV Hoit he dir que per esser pus franch a perdonar sent Per’ al peccador, Déu permeté que vengés en error, mostrant-li com lo sancer1509 pot ser manch1510. Tot enaxí, de mi Déus ha permès que ame tal que no ‘s gose bé dir, per què jamés me pusqua ‘nfellonir1511 en contr’ algú que d’amor sia pres. XV Tan clarament partit me vïu1512 jamés, no fôn en mi tan manifest contrast,

1506 De la branca; és a dir, de les pomes que encara no són madures. 1507 Abans d’interrogat. 1508 Ajuntar. 1509 Sencer, íntegre. 1510 Faltat (de pietat, en aquest cas). 1511 Enutjar. 1512 Em vaig veure.



390

car ma carn sent son apropiat past, e res tan fer1513 a m’anima no és. Grat e desgrat en mi han trobat loch, e cascú d’ells ha trobat tot son alt1514: m’arm’ à ‘ncontrat lo seu propi desalt1515, ma carn, en res, de tan bon grat se môch1516. XVI Aygua no tinch per apagar est foch, e majorment si prop estar-li vull; sos deffensós són lo toch1517 e mon ull, l’aurella és que li fa mortal joch; car tot quant hoig1518 en ira ô retorn e ‘n fastig1519 gran de mi e molt menyspreu, com1520 veig mon cor qu’en tal amar ss’aseu, que mal se’n diu cascun’ ora del jorn. XVII Axí com cell1521 qu’ell cap té dins calt1522 forn y el cors lançat sobre llit fresch o moll, aquest delit la dolor no li toll, ans passa ‘n ell menys de sentir1523 sojorn,

1513 Ferotge. 1514 Complaença. 1515 La meva ànima ha trobat el seu propi disgust. 1516 Mogué. 1517 El sentit del tacte. 1518 Escolto. 1519 Avorriment. 1520 Quan. 1521 Aquell. 1522 Calent. 1523 Sense sentir.



391

ne pren a me, car si en ella pêns algun delit, gran dolor conseguesch; son antich mal a mi és un mal fresch, preant-me poch com d’amar no’m defêns1524. XVIII ¡Foch crêm ma carn, e lo fum, per ensens vaja ‘ls dampnats per condigne perfum! ¡Mon espirit trespâs de Lete ‘l flum1525 perquè de res de aquest món no pêns! Car per haver delit, dolor atench, puys ne vull més que lo toch no ‘m promet; passant avant, mon delit és desfet, e pâs dolor fins que aquell restrênch. XIX Quant en desig d’esser amat m’estench, yo sênt dolor mesclat d’un fret e calt, car no ‘s pot fer1526 e conech mon defalt. D’ací ‘scapant, en pejor punt me prench: mire son cors e totes ses fayçons, e veig algú qui l’ha conquêst sens cost; com pus yo âm, a dolor me acôst; ladonchs desïg sa carn per als lleons. XX

1524 Defenso. 1525 Deesa filla d’Eris, considerada la personificació del riu Leteu de l’Hades; és el riu de l’oblit, del qual cal beure aigua en morir. 1526 És impossible.



392

Tot quant yo pens me porta passions, e sens penssar poch delit s’aconsêch1527; menys que d’un bou lo meu delit conech, car mentre ‘ll prench lo’m torben passions; car tant com és plaent e de mon punt, d’aquell delit una dolor me’n ve, penssant qu’en tal ab l’altr’ ella vengué e que ÿ vendrà, si no li só ajunt1528. XXI O, Déu! ¿Per què ‘justat és en un munt tan gran voler ab avorriment tant? Yo avorresch del què ‘m trobe amant; dins en mi viu qui vôlgra fos defunt. Ara veig clar lo natural contrast qu’en l’om està per s’ànima e cors: hú fastig pren de l’assaborit mos que l’altre sent per dolç e agre past1529. XXII Axí com cell de gran follia ‘s bâst1530 qui vol fer or de coure o de plom1531, los amadors en aquest punt tots som que volem seny on tot seny és degâst, e lealtat en cor malvat e fals, qu’Amor no ha, menys de vilana por1532;

1527 S’aconsegueix. 1528 Proper. 1529 Menjar. 1530 Ple. 1531 El desideràtum de l’alquimia. 1532 Sense vilana por.



393

car por gentil ve de notable cor que té fort mur a tots fets desleals. XXIII ‘Sí cô ‘l malalt que no ‘ntén los senyals de l’accident1533 e penssa qu’està bé, e veu pulguó1534 que prestament li ve, o àls pejor1535 qu’el descobre sos mals, ne pren a me com amar ja no cûyt per ignorar lo que dins Amor pôrt, e veig senyal cert d’amor com la mort1536, que lo meu cor de amar no ‘stà buyt. XXIV Rahó és gran qu’en dolor sia cuyt, car dins en mi grans maravelles veig; senyal d’amor en mi tinch per cas leig, e quant no ‘l trôb, en ella ‘n dol só ‘nduyt1537. La part en mi qu’en rahó pusch mesclar vol que no ‘m plâu1538 d’amor son sentiment; l’altra, de qui no tinch lo regiment, d’esta part âm e ‘m plau lo seu amar. XXV

1533 Els síntomes de l’enfermetat. 1534 Febre greu i aguda. 1535 Altra cosa pitjor. 1536 La mort, paradigma de la certesa. 1537 Endut. 1538 Plagui.



394

Yo pâs delit com1539 la veig mal passar, e sênt dolor com per açò l’âm més; donant-se poch, en mi no ‘m plau en res, e sênt delit com1540 la dêch aïrar1541. Bast’ a cascú, volent saber de mi, que ço qu’el món ha per pus inperfet, yo com a foll he volgut fer perfet, penssant trobar contentament e fi. XXVI O, amadors! rebeu açò al ssi, los que jovent vol que us sia cubert: delit d’amor en l’ome tot se pert, si vol saber l’amor d’altre y de si. Si tem saber açò, en dolor jau, car ja no creu que sia bé amat, e l’amador ja no ‘s ben reposat, si en l’amat la prova bé no ÿ cau. XXVII O amadors!, los qui ‘n dân vostr’ amau, vullau de vós mateys1542 haver mercè, penssau Amor on va e d’on vos ve, e on està, ne si us fa guerra u pau. Sabent açò, de vós no fiareu, e menys d’amor e de aquell voler qu’en dona cau, poch valent e lauger, qu’en mig l’ivern, estiu hi trobareu.

1539 Quan. 1540 Perquè. 1541 Irar. 1542 De vosaltres mateixos.



395

XXVIII O amadors!, en amor sentireu que lo que més ‘delitat vos haurà, en molt breu temps al revés tornarà e, tan greujós, res contra vós haureu. Lo gran desig en fastig serà mès, los vostres peus contra ‘l voler iran, los mals delits contra los bons seran; com penssareu ahirar, amâu1543 més. XXIX No sia ‘cí tot amador entès, sinó aquell bé sentit e sabent, car aquest veu lo clar departiment de son compost, e sab com partit és; car la rahó contrasta l’apetit, a l’apetit no ‘beheix1544 la rahó; solament reb de concòrdia dò l’om bestial o l’entenent complit.

1543 Amareu. 1544 No obeeix.



396

AQUELL ATENY TOT QUANT ATÉNYER VOL…

Pagès CIII

I Aquell ateny tot quant atényer vol, si lo voler eguala ‘b lo poder; no ‘s consegueix açò per lo diner, y ell no sabent, penssa que tot mal tol. Donchs per haver hom lo major delit, no cêrch ab ço que lo diner ateny, car en més mal que a bé l’hom empeny; dins hom està lo seu bé tot complit. II Natura ‘n l’om ha térmens establit a sos desigs, per aquells contentar, e bastantment per aquells sadollar, y, ell no sabent, ho vol en infinit. Guardat de fam, de fret e de calor, lo cors1545 per ssi res no demanarà; si l’apetit de més lo requerà, en loch de bé s’ï metrà la dolor. III

1545 Cos.



397

Erminis, marts1546, no guarden de fredor més que lla pell de la volp1547 o d’anyell1548; ne cal vestir, per calor, terçanell1549, ne son requêr lit ab molta blanor1550. Prest, sens gran cost, és quant mester havem; mas l’apetit nostre ‘ns ho encareix tant que la fam, com més n’avem, nos creix; d’alguns desigs, complits, fastig n’avem. IV Aquell voler per null temps ‘fartarem que passa d’om lo delit natural, e sols aquest és lo mer sensual y aquell major que d’entendre prenem. Quant aquests han lo seu propi esguart, l’ome pot dir qu’és en lo món content: ladonchs lo ver coneix l’enteniment y ell cors1551, sens fam e fastig, roman fart. V Aquell voler és molt menys que bastart, no resemblant als qui l’àn engenrat: sembla’ls, mas poch; de què l’om és torbat, veênt d’ell fets lançants natur’ a part. Aquest ocïu1552 aquells d’on l’ésser trau;

1546 Les pells d’aquests animals: erminis (Putorius ermineus) i marts (Mustela martes). 1547 Guineu (Canis vulpes). 1548 Mascle jove del be, animal del gènere Ovis. 1549 Roba de seda que fa un cordó molt gros, és a dir: que abriga. 1550 Ni son demana llit molt tou. 1551 El cos. 1552 Occeix, mata.



398

el és fill cert de falss’ opinió, matant lo cors1553, destruint la rahó, e qui ‘ll segueix, a ell y a ssi desplau. VI Rey és tot hom; aquest lo fa esclau, e menys de grat aquest se fa servir, car per aquest, l’ome no pot venir al desijat, e fa lo que li plau. Ell és aquell qui l’om porta ‘n lo món cercant la fi que jamés trobarà, e fora ssi jamés hi pervendrà: les fins d’aquest, en natura no són. VII Per consegüent lo meu consell yo dôn: que vostr’ amich hús1554 del(s) dinés axí: que solament ne prenga per a ssi, tant com mester al necessari són; e lo restant partesc’ als qui no n’han, car no ‘n traurà d’aquells son propi bé, hoc hun bé fals1555 que tost se’n va e ve, tal qu’el pus rich és lo més pobrejant. Tornada Avïs a tots los qui trobar volrran lo gran delit sens mescla de dolor:

1553 Cos. 1554 Usi. 1555 Sí un bé fals.



399

fugen del tot cobejança e por, e pells diners1556 a llur ostal venrran.

1556 I pels diners.



400

QUI NE PER SI NE PER DÉU VIRTUTS HUSA…

Pagès CIV

I Qui ne per si ne per Déu virtuts husa, bé serà foll que pena pâs sens mèrit. On mal fahents, de lur mal fet no penen, los ben fahents, de ben fer no meriten. Ja són estats versemblants bons, per fama, no pas en ver, car, per fama, bé feyen e per lurs fets lo món los meritava1557. No ÿ resta ‘l món què res de bé guardone. II Donchs lo mal hom als hòmens ja té ‘scusa: cascú pot ser tal com son voler dicta; tot estament, son ofici no serva —no ‘m se ‘ls prelats, perdon-m’ô Déu com dubte. Papes e reys, fins a l’estat pus minve1558, fan lo qu’els plau, mas no pas lo que volen. Déu, amador d’intenció primera, és colt1559 y onrrat d’intenció segona. III

1557 Els considerava mereixedors. 1558 Minvat, baix. 1559 Reverenciat.



401

Dret natural és que la Prima Causa1560 en nostr’ amor les altres preceêsca1561, e quant se fa, se faça per Aquella, e no vullam Aquella per les altres1562. Ella ‘s la fi de nós e lo principi, en Ella és, més qu’en nós, lo nostr’ ésser; nós, ignorants, regiram aquest orde, car Déu volem, no per Si, mas per altre. IV Déu no pregam ardentment, sinó ‘n pressa e quant volem gràcia d’El atènyer; e som tan pechs qu’ens pensam Ell nos hoja1563, e nostres prechs, ab gran dret nos condampnen. Puys no havem l’intenció primera en Ell, y aprés a nós e nostres coses, a nostres prechs Ell hou1564 d’orella sorda, e no ‘ns partim davant Ell menys de1565 colpa. V No ‘m maravêll si ‘ls fets de Déu s’ignoren, com1566 los morals, qui són clars, escurs ‘paren; llur fonament és en nostres ventresques, per què no ‘ns cal escartejar1567 molts libres.

1560 Déu; en el pensament tomista, Déu és considerat la primera causa de tot. 1561 Precedeixi. 1562 És a dir, que es renuiciï a Déu, per preferir altres coses. 1563 Escolti. 1564 Sent. 1565 Sense. 1566 Quan. 1567 Fullejar.



402

Si a travers1568 la fusta1569 v’ a la roca1570, rahó serà, puys naucher1571 no la guia. Si per virtuts los hòmens no s’adrecen, què pendran, donchs, per forma de lur viure? VI Si Déu no fos1572, ne lo món donàs premis, per si mateix hom deu fer bones obres, car en ben fer lo bon hom se delita e l’ome reb de sa bon’ obra paga. Mas qui en Déu ne ‘n ssi no ‘s glorieja, mas vol haver honor, glòria, ffama, foll és penssant que fent bé les atenga e si no sab que treball no merexen. VII Segurs de Déu, són de lurs crims los hòmens en aquest món, puys castich no se’n mostra, e ja los reys, los potents1573 no castiguen perquè ‘ls han ops1574 y en part alguna ‘ls dupten. Si com lo lop la ovella devora, e lo gran tor1575, segur d’ell, peix les erbes, axí los reys los pobres executen e no aquells, havents, en les mans, ungles.

1568 Navegant de costat en comptes d’anar a la via, arrossegat pel corrent o la tempesta, per manca de velam o timó. 1569 Embarcació. 1570 Va a la roca (contra els esculls o la costa). 1571 Oficial que dirigeix la maniobra del vaixell. 1572 Existís. 1573 Poderosos. 1574 Els necessiten. 1575 Brau, mascle de Bos taurus.



403

VIII No roman sol la colpa en los prínceps, mas en aquells qui en mal fer los insten; ells ja són mals, y en mal fer los enclinen per lur profit o per causa d’enveja. De nós mateixs, pren lo mal causa prima, qui ‘ns fem senyors, ab lo poder del príncep, en contr’ aquells qui ‘ns són pars e ‘guals frares1576, per fer-nos grans d’onor e de riqueses. IX Dobl’ animal és l’om, y els altres simples, per ço com són en ell dues natures; si del que fa no ‘n complau al menys una, del tot és foll que de natura isqua: si no complau a la part rahonable o l’apetit, sol c’altre no ‘n dampnege1577. Foll és del tot, si ‘n bé fer se turmenta per aver ço qu’el món als bons denega. X Tals com aquells qui per la mar navegen, són desviats, si ‘ls fall la tremuntana1578, e van en loch on la ventura ‘ls porta, són en lo món, los hòmens qu’en ell viuen, puys la virtut no tenen per ensenya: cascú va ‘llà on l’apetit lo porta. Qui contraffà, es foll que s’atribule,

1576 Germans. 1577 Perjudiqui. 1578 Vent del Nord.



404

puix que no sab causa per qui treballe. XI O, Déu! ¿Per què los qui ‘n lo món ‘tribulen y ell que volran per null temps aconsïguen, y, aconseguit, lur voler més desija, ‘sí que jamés fam se part de lur ventre, com ne per què no demanen ab cuyta, si res pot ser de què l’om se contente? Sabran que och1579, e veuran qui ‘ls engana, e contra ssi, com per tots temps treballen. XII Per acabat foll se tenrà ‘l pus savi; de son defalt haurà més conexença, penedint-sse, donant-sse a carnatge1580, servint aquell que no sab d’on devalla. D’oppinió falssa pren lo seu ésser; pres-la ‘n descuyt, no és lo qui ‘s pensava. Fama y diners cuydà que virtuts fossen; los folls les han e savis les pledejen. XIII Res no és bo qu’el mal hom posseêsca, e com honors los mals hòmens atenguen, los hòmens bons ab fam no les demanen, e majorment penssant los qui les donen. Foll és aquell qui ‘l do del foll molt prea, car ja no ha d’aquell do la estima; a la final, diferença no ‘s molta

1579 Sabran que sí. 1580 A la carnalitat.



405

entre aquells qui vanes cosses volen. XIV La bona honor al bon hom no contenta, car lo bon hom en son acte ‘s ‘delita, no en l’onor del qui li s’agenola1581. Si onor és bé, en aquell és qui honra, e no ‘n l’onrat, mas lo seu bé senyala; e si no ÿ és, honor folla ‘s aquella, que lo bon hom de tot en tot menysprea. No pêns ser bo, qui ‘n tal bé ‘s glorieja. XV Gran rahó ‘m ‘par, que Déu nos avorresca, puys lo perdem per déu qui no ‘s en ésser. Quant los gentils los lurs déus adoraven, en lur error havien gran escusa, veênt aquells ab l’ull, no sol de penssa, e versemblants qu’els ‘parïen1582 miracles. Ar’ adoram déus d’oppinió falssa, durant aytant com los trigam conêxer. XVI A la virtut cuydam fer sacriffici quant la honor havem en reverença, e no sabem d’on fals’ honor pren força, e ignoram d’on ver’ honor pren forma. Tota honor nos sembla qu’es deu colrre1583, ne los sabents més de l’entendre passen,

1581 Se li agenolla. 1582 Semblaven. 1583 Venerar.



406

car fan honor als qui no la merexen; tots som eguals al que deffora ‘s mostra. XVII Affectió y envega, ‘ls bons guerregen, enemichs són d’onor e fama bones, e l’ignorant en qui ver juhí ‘s gasta. Qui serà ‘quell qui de lurs mans escape? Més són, però, los qui d’onor mal tracten que tots aquells qui la fama varien; al viciós, pus tost l’és honor dada que lo dolent de fama no triumfa. XVIII No solament als pechs1584, qui res no ‘ntenen, mas a quants som, l’ull nostre s’enfalaga, ‘sí que, veênt, los favorits hom honra, e tol recort, com no són molt colpables qui per legs1585 fets són muntats a domini. Honra’ls l’estat, més que leig1586 fet no ‘ls leva. Donchs ¿qui ‘s lo foll qui per honor bé faça, puys la honor per bé fer no s’atenga? XIX Ignorantment, al món alguns bé obren per no saber lo qui ‘ls ne dóna causa; altres no tant, mas pegament1587 bé usen, ffaents per tal que lur ben fer se perden.

1584 Necis. 1585 Lleigs. 1586 lleig. 1587 De forma pega, nècia.



407

Los primers són tenguts molt a natura, qui ‘ls fa ben fer, per moviment qui ‘ls dóna. Los altres són vers Déu e si colpables; infern, vivint e ‘prés mort, posseexen. XX Fastig1588 ha Déu del qui ‘l món no té ‘n fàstig, e del qui l’ha, si d’aquell no s’aparta. No solament és luny qui ‘s en l’armita, mas tots aquells qui del barbul1589 se lunyen. Ladre és vist qui ab ladres pratica; superbiós, qui per honor treballa; avar, aquell qui ab diners se bolca: lo loch on és lo mostra ‘sser colpable. XXI Diners, honor, no s’han1590 per bones vies, tants són los mals qui per aquells treballen. Qui bonament en aquest món pratica, no pot muntar per los mals qui l’empachen1591; qui regiment vol, de ben fer no s’alta1592 o és grosser, no sabent que s’ï husa. A mal a ffer lo camí pla no ‘ns porta; per nous camins hi van hy estranyes sendes. XXII

1588 Enuig. 1589 Batibull? 1590 S’obtenen. 1591 Li impedeixen. 1592 S’alegra.



408

Si l’hom hagués per leig fet, vituperi ¿què farà ‘quell cavaller sodomita, havent pres grau d’excel·lent viril home, y aquell jaqueix1593, volent costum de fembra? D’alguns sabem aquest peccat orible; no ‘n veig senyal c’onor los sia tolta. Qui no la tol de on tolta deu esser, no la darà en part on se meresca. XXII Ja no és1594 crim que la honor rebuge, e ja molt menys en hòmens qu’en les fembres: ans fa senyal un poch peccat en elles que lo major qu’es pot fer en los hòmens. Açò ‘sdevé perquè ‘ls hòmens són jutges, passants dolor del crim qu’eles1595 més toca; amant a ssy, lo mal d’altr’ encarexen, e simples fan lurs fets abominables. XXIII Reptar no cal de lurs vicis les dones, car de aquells natura ‘n pren lo càrrech; qui no entén, e passió lo força, de son bé y mal natura és maestra. Los tres pilars hon lo bé d’hom s’asenta, esser no pot qu’en elles se recolzen: lur fonament deu esser la prudença, e lo nom sol a elles ‘par salvatge.

1593 Deixa. 1594 No hi ha. 1595 Que a elles.



409

XXIV Als qui poder e saber han d’apendre e de ben fer per favor de natura, en contra d’ells Déu pôgra1596 fer miracle com, en peccar, de lla natura hixen. Simplament l’om contra natura pecca en tot peccat, puys a rahó repugna, de tot en tot a sa natura ‘s contra, com, en peccar, trespassa d’om los térmens. XXV Yo guârt lo cel e no veig venir flames per abrassar la sodomita sechta. ¿On és lo temps que Tu prenies venge1597 de tots aquells qui natura offenien? Mire lo cel quant plourà la justicia qu’en temps passat entre nós habitava, e no veig res que d’aquest loch devalle; en fe roman, tot quant de Tu s’espera. XXVI O senyor Déu! E quant serà, qu’et mostres? Ja tarda molt com del mal hom no ‘t venges. Yo sôn1598 ben cert que dellà t’ô esperes, mas en lo món bé ‘m sembla qu’et mostrases. Vulles haver pietat del bon poble! ¡Poneix aquells sïents1599 alt en cadira,

1596 Podria. 1597 Venjança. 1598 Sóc. 1599 Que seuen.



410

qui de l’anyell volen la carn e llana e són consênts que feres los devoren! XXVII Si dels estrems los hòmens no s’espanten, vicis comuns quasi ‘n virtuts s’enpenyen: ja los avars passen per hòmens savis, los cavallers per mercaders s’espachen, e los coharts1600 lur grau d’honor no perden, per bé qu’el nom en los pits1601 d’hom romanga. Als propriïs fets enteniment no ‘s troba; sí per aquells per hon diners s’ajusten. XXVIII No ‘s deshonrat per ser avar lo jove e que passàs Tantalus1602 en cobêa1603; si és dispost en ser franch, essent pròdich, ja li nourà, si tracta matrimoni. Vell, ignocent1604 de bé, mas de mals apte, luxuriós, cubert e ple de pompa, no pert honor, n’entre los pechs sa fama. Qui són aquells, sabents quin deu l’om esser1605? XXIX

1600 Covards. 1601 El pit (cal no confondre amb les mames femenines, que llavors no s’anomenaven així). 1602 Tàntal, rei de Lídia i fill de Zeus; robà néctar i ambrosia del rebost dels déus. 1603 Cobejança. 1604 Desconeixedor. 1605 Que saben com ha d’esser l’home.



411

¿Què pot valer hom qu’ endignat no sia en contr’ aquells qui en lo món triunfen, veênt-los folls, grossers e plens de vicis, e tot lur bé los ve per atrivença1606? No ‘n ssé algú1607 qui ‘l món tant lo rebuge que l’enderôch1608, puys, no sentint, no ‘s canssa. Mal dit1609, jutjat pot ser, mas no l’empachen; a l’atrevit, lo món camí ly obre. XXX Pels mals mijans lo món sa ffavor dóna, y, en son despit, los atrevits s’avancen; són avorrits, e quasi ‘l món los dubta; loch té cascú en lo món hon s’alloga1610. No ÿ és rahó l’ordenador al seure, ne ÿ seurà ‘lgú si espera bon orde; no contraffà la Taula de Peruça1611: orde no ÿ és, mas error sempiterna. XXXI Rey no regeix ne ‘ls pobles obeexen; no ssé qui és pus colpable a l’altre; degun estat a l’altre no impugne, car no ‘s algú1612 que sa fi no ‘s desvie.

1606 Atreviment. 1607 Cap. 1608 El faci caure. 1609 Criticat. 1610 S’allotja. 1611 Podria tractar-se d’una al· lusió als templers, que foren dissolts pel papa Climent V el 1308, acusats de sodomia; aquesta orde militar tingué una seu prop de Perusa, a la Umbria. 1612 Ningú.



412

Si algun hom és, que la regla rompa, tan poca part al tot punt no altera; ab tot açò, resta la regla ferma: un oronell1613 l’estiu no denuncia. XXXII O gent del món! Obriu los hulls per veure com no és ver lo que veritat sembla, e que honors, la glòria o ffama, per les virtuts per null temps s’atengeren1614. Lo cobejós, cruel, fèynt1615, ple de pompa, astuciós, inportú, sens Déu tembre, aquest aytal les gents per déu adoren, elles1616 semblant que font de virtuts mane. XXXIII L’om que virtut ab sol entendre toca y en algun tant pot glòria ‘consêgre1617, és conexent e la favor menysprea, veênt los fols com en aquell’ atenyen; no és tan bo, que si los bons l’avien no la volgués ab rahonable ‘stima; no és tan foll qu’en estrem la cobege. L’entendre ha, mas ha virtut no basta. XXXIV

1613 Oreneta (ocell del gènere Hirundo). 1614 S’obtingueren. 1615 Fingidor. 1616 (A) elles. 1617 Aconseguir.



413

¡O, quant són pochs, qui de general regla sàpien fer als ffets singulars regles, e aplicar aquelles a la vida e fer juhís incerts e necessaris! Tots los juhís qu’es fan entre los hòmens, affecció la sentència ordena; d’on tinch per foll qui en glòria ‘s munta per lo juhí qui tal jutge la done. XXXV Caus’ àn les gents d’esta error comuna, puys en lo món tal enteniment troben; ans de aver del ver la conexença, han engenrats hàbits dels mals conceptes. No ha molt fet, qui ‘n conexença basta, mas lo qui l’ha, que la part bona prenga; als hòmens flachs ‘par obra impossible, per c’ab hull flach miren cosa dificil.



414

PUYS QUE SENS TU, ALGÚ A TU NO ‘BASTA…

Pagès CV

I Puys que sens Tu, algú1618 a Tu no ‘basta, dóna’m la mà, o pels cabels m’elleva1619 si no estench la mia ‘nvers la tua; quasi forçat, a Tu mateix me tira1620. Yo vull anar envers Tu a l’encontre; no ssé perquè no faç lo que volrria, puys yo sôn1621 cert haver voluntat francha e no ssé què aquest voler m’enpacha1622. II Levar-mi vull e prou no m’ï esforce: ço fa lo pes de mes terribles colpes; ans que la mort lo procés a mi cloga1623, plàcia’t, Déu, puys teu vull ser, que ü vulles; fes que ta sanch mon cor dur amollesca1624: de semblant mal guarí ella molts altres. Ja lo tardar ta ira ‘m denuncia;

1618 Ningú. 1619 Eleva’m. 1620 Estira’m. 1621 Sóc. 1622 Destorba, impedeix. 1623 Em sentenciï. 1624 Amolli, estovi.



415

ta pietat no troba ‘n mi què obre. III Tan clarament en l’entendre no peque com lo voler he carregat de colpa. Ajuda’m, Déu! Mas follament te pregue, car Tu no vals1625 sinó al qui s’ajuda, e tots aquells qui a Tu se apleguen no ‘ls pots fallir, e mostren-ho tos braços. ¿Què faré yo, que no meresch m’ajudes, car, tant com puch, conech que no m’esforce? IV Perdona-mi si follament te parle! De passió partexen mes paraules. Yo sênt pahor d’Infern, al qual fâç via; girar-la vull, e no ÿ disponch mos passos. Mas yo ‘m recort que meritïst1626 lo Ladre1627 —tant quant hom veu no ÿ bastaven ses obres—; ton ‘Spirit là hon li plau ‘spira: com ne per què, no sab qui en carn visca. V Ab tot que só mal crestià per obra, ira no ‘t tinc ne de res no t’encolpe; yo sôn1628 tot cert que per tostemps bé obres, e fas tant bé donant mort com la vida: tot és egual, quant surt de ta potença,

1625 Empares. 1626 Meritares, donares mèrits. 1627 Dimas, el bon lladre, crucificat a la dreta de Crist. 1628 Soc.



416

d’on tinch per foll qui vers Tu ‘s vol irêxer1629. Amor de mal e de bé ignorança, és la rahó qu’els homens no ‘t conexen. VI A Tu demân que lo cor m’enfortesques, ‘sí qu’el voler ab ta voluntat ligue; e puys que sé que lo món no ‘m profita, dóna’m esforç que del tot l’abandone, e lo delit qu’el bon hom de Tu gusta, fes-me’n sentir una poca sentil· la1630, per què ma carn, qui m’està molt rebel·le, haj’ afalach, que del tot no ‘m contraste1631. VII ¡Ajuda’m, Déu, que sens Tu no ‘m puch moure, perquè ‘l meu cors1632 és més que paralítich! Tant són en mi envellits los mals hàbits, que la virtut al gustar m’és amarga. O Déu, mercè! Revolta’m ma natura, que mala és per la mia gran colpa; e si per mort yo puch rêmbre1633 ma falta, esta serà ma dolça penitença. VIII Yo têm a Tu més que no ‘t só amable, e davant Tu confês la colpa ‘questa;

1629 Irar. 1630 Espurna. 1631 Faci la contrària. 1632 Cos. 1633 Redimir.



417

torbada és la mia esperança, e dintre mi sênt terrible baralla. Yo veig a Tu just e misericorde; veig ton voler qui sens mèrits ‘gracia; dónes e tolls de grat lo dó sens mèrits. Qual és tan just, quant més yo, que no tema1634? IX Si Job, lo just, por de Déu l’opremia ¿què faré yo, que dins les colpes nade? Com pêns d’Infern que tems no s’ï esmenta, ‘llà és mostrat tot quant sentiments temen. L’arma1635 qui és contemplar Déu, eleta, en contr’ Aquell, blasfemant, se rebel·la; no és en hom de tan gran mal estima. Donchs ¿com està, qui vers tal part camina? X Prêch-te, Senyor, que la vida m’abreuges ans que pejors cassos a mi ‘nseguesquen1636; en dolor visch faent vida perverssa, e têm, dellà la mort, per tostemps ‘longa1637. Donchs, mal deçà; e dellà, mal sens terme. Pren-me al punt que milor en mi trobes1638; lo detardar no sé a què ‘m servesca: no té repos, lo qui té fer1639 viatge.

1634 Qui és tan just, i més jo, que no (et) temi? 1635 L’ànima. 1636 M’ensegueixin, en succeeixin. 1637 Alongui, allargui. 1638 Trobis, et sembli. 1639 Té (de) fer.



418

XI Yo ‘m dôlch perquè tant com vull no ‘m puch dolrre de l’infinit dampnatge, lo qual dubte; e tal dolor no la recull natura, ne ‘s pot âsmar1640, e menys sentir pot l’ome. E, donchs, açò sembl’ a mi flaca ‘scusa, com de mon dân, tant com és, no m’espante; si ‘l Cel demân, no li dó basta1641 ‘stima; fretura pâs de por e d’esperança. XII Per bé que Tu iracible t’amostres, ço és defalt1642 de nostra ignorança; lo teu voler tostemps guarda clemença, Ton semblant mal és bé inestimable. Perdona’m, Déu, si t’he donada colpa, car yo conffês esser aquell colpable; ab hull de carn1643 he fets los teus judicis: vulles dar lum a la vista de l’arma1644! XIII Lo meu voler al Teu és molt contrari, e ‘m só ‘nemich, penssant-me amich esser. Ajuda’m, Déu, puys me veus en tal pressa! Yo ‘m desespêr, si los mèrits meus guardes1645;

1640 Aesmar, avaluar. 1641 Suficient. 1642 Defecte, mancança. 1643 Amb els ulls del cos. 1644 La vista de l’ànima. 1645 Mires.



419

yo m’enûg molt, la vida com allongue, e dubte molt que aquella fenesqua1646; en dolor visch, car mon desig no ‘s ferma, e ja en mi alterat és l’arbitre1647. XIV Tu est la fi on totes fins termenen, e no és fi, si en Tu no termena; Tu est lo bé on tot altre ‘s mesura, e no és bo qui a Tu, Déu, no sembla. Al qui ‘t complau, Tu, aquell, déu1648 nomenes; per Tu semblar, major grau d’ome ‘l muntes; d’on és gran dret, del qui plau al diable, prenga lo nom d’aquell ab qui ‘s conforma. XV Alguna fi en aquest món se troba; n’és vera fi, puys que no fa l’om fèlix1649: és lo començ per on l’altra s’acaba, segons lo cors qu’entendre pot un home. Los filosofs, qui aquella posaren en si mateïxs, son ésser, vïsts discordes1650: senyal és cert qu’en veritat no ‘s funda; per consegüent, a l’home no contenta.

1646 Fineixi. 1647 L’albir. 1648 No pas déu en el sentit actual del concepte de divinitat (Déu, en majúscu-la), sinó en el medieval de mereixedor de culte, com a sant en aquest cas; així, «ordinis divi Benedicti» significa «orde de sant Benet», l’orde monacal dels benedictins. 1649 Feliç (del llatí, felix –is). 1650 Entre ells mateixos se’ls veu dicrepants (sobre) el seu ésser –la seva es-sència.



420

XVI Bona per si no fôn la Ley judaÿca1651 —en Paradís per ella no s’entrava— mas tant com fôn començ d’aquesta nostra1652, de què ‘s pot dir d’aquestes dues, una1653. Axí la fi, de tot en tot humana no da repos a l’apetit, o terme, mas tanpoch l’om sens ella no ha l’altra: sent Johan fôn senyalant1654 lo Messies. XVII No té repos qui null’ altra fi guarda, car en res àls1655 lo voler no reposa; ço sent cascú, e no ÿ cal suptilesa, que fora Tu lo voler no s’atura. ‘Sí com los rius a la mar tots acorren, axí les fins, totes en Tu se n’entren. Puys te conech, esforça’m que yo t’ame. Vença l’amor a la por que yo ‘t porte! XVIII E si amor tanta com vull no m’entra, creix-me1656 la por, ‘sí que, tement, no peque, car no peccant, yo perdré aquells àbits que són estats, per què no t’âm, la causa.

1651 L’Antic Testament. 1652 El Nou Testament, la Llei cristiana. 1653 És a dir, que ambdós formen part de la Biblia, el llibre sagrat. 1654 Fou el precurssor, anà assenyalant. 1655 En res més. 1656 Augmenta’m.



421

Muyren aquells qui de Tu m’apartaren, puys m’àn mig mort e ‘m tolen que no visca. O Senyor! Fes que ma vida s’allargue, puys me apar qu’envers Tu yo m’acoste. XIX ¿Qui ‘m mostrarà, davant Tu fer escusa, quant auré dar mon mal ordenat compte? Tu m’às donat disposició recta, e yo he fet, del regle, falç molt corba1657. Dreçar-la vull, mas he mester t’ajuda. Ajuda’m, Déu, car ma força és flaca; desïg saber què de mi predestines: a Tu ‘s present y a mi causa venible1658. XX No ‘t prêch qu’em dôns sanitat de persona1659 ne béns alguns de natura y fortuna, mas solament que a Tu, Déu, sols ame, car yo só cert qu’el major bé s’ï causa. Per consegüent, delectació alta yo no la sênt, per no dispost sentir-la; mas per saber, un home grosser jutja qu’el major bé, sús tots és ‘delitable.

1657 Polisèmia: regle (eina per tirar línies rectes / norma, regulació); falç molt corba… (eina de tall agrícola, de fulla corba) / fals molt corba… (falsedat molt retorçada). 1658 Venidora, que vindrà; March expressa la tesi de Tomàs d’Aquino que sosté que Déu, com a etern, està fora del temps i és omniscient, coneix el futur: tot és present per a Ell. 1659 Salut física.



422

XXI Qual serà ‘l jorn que la mort yo no tema? E serà quant de t’amor yo m’inflame, e no ‘s pot fer1660 sens menyspreu de la vida, e que per Tu aquella yo menysprehe. Ladonchs, seran jús mi totes les coses que de present me veig sobre los muscles; lo qui no tem del fort leó les ungles, molt menys tembrà1661 lo fibló de la vespa1662. XXII Prêch-te, Senyor, qu’em fasses insensible e qu’en null temps alguns delits1663 yo senta, no solament los leigs qui ‘t vénen contra, mas tots aquells qu’indifferents se troben. Açò desïg, perquè sol en Tu pense e pusc’ aver la via qu’en Tu ‘s dreça; fes-ho, Senyor, e si per temps me’n torne1664, haja per cert trobar t’aurella sorda. XXIII Tol-me dolor com me veig perdre ‘l segle1665, car mentre ‘m dolch, tant com vull yo no t’ame, e vull-ho fer, mas l’àbit me contrasta1666;

1660 És impossible. 1661 Temerà. 1662 Insecte himenòpter (Vespa maculata); la seva picada és força dolorosa. 1663 Cap delit. 1664 I si en el futur me’n desdic. 1665 La vida terrenal. 1666 Els costums m’ho dificulten.



423

en temps passat me carreguí la colpa. Tant te côst yo com molts qui no ‘t serviren, e Tu ‘ls has fet no menys que yo ‘t demane; per què ‘t suplïch que dins lo cor Tu m’entres, puix est entrat en pus abominable. XXIV Cathòlich só, mas la Fe no m’escalfa, que la fredor lenta dels senys apague, car yo leïx só que mos sentiments senten, e Paradís crech per fe, y rahó jutge1667. Aquella part de l’esperit és prompta, mas la dels senys1668 ‘rocegant-la m’acoste; donchs tu, Senyor, al foch de Fe m’acorre1669, tant que la part qu’em porta fret, abrase. XXV Tu creïst-me1670 per què l’ànima salve, e pot-se fer de mi, sabs, lo contrari. Si és axí ¿per què, donchs, me creaves, puix fôn en Tu lo saber infal·lible? Torn’ a no-res, yo ‘t suplïch, lo meu ésser, car més me val que tostemps l’escur càrcer1671; yo crech a Tu com1672 volguïst dir de Judes qu’el fóra bo no fos nat al món home.

1667 I (per) raó jutjo; és a dir, que hi creu per fe i per convicció racional. 1668 Sentits corporals. 1669 Acórre’m, acosta’m. 1670 Em creares. 1671 Presó (l’Infern). 1672 Quan.



424

XXVI ¡Per m’ï ‘segur1673, havent rebut batisme, no fos tornat als braços de la vida, mas a la mort hagués retut lo deute, e de present yo no viuria ‘n dubte! Major dolor d’Infern los hòmens senten que los delits de Parahís no jutjen; lo mal sentit és d’aquell altr’ exemple, e Paradís sens lo sentir1674 se jutja. XVII Dóna’m esforç que prenga, de mi venge1675. Yo ‘m trôb offès contra Tu ab gran colpa, e si no ÿ bâst, Tu de ma carn te ‘farta1676, ab que no ‘m tochs l’esperit, qu’a Tu sembla; e sobretot ma fe que no vacil·le e no tremôl la mia ‘sperança; no ‘m fallirà caritat, elles fermes; e de la carn, si ‘t suplich, no me n’hoges1677. XVIII ¡O, quant serà que regaré les galtes d’aygua de plor, ab les làgremes dolces! Contrictió1678 és la font d’on emanen: aquesta ‘s clau qu’el Cel tancat nos obre.

1673 Per a la meva salvació. 1674 Sense sentir-lo. 1675 De venjar-me. 1676 De ma carn afarta’t. 1677 No m’escoltis. 1678 Contrició, penediment causat pel dolor d’ofendre a Déu.



425

D’atrictió1679 parteixen les amargues, perquè ‘n temor més qu’en amor se funden; mas, tals quals són, d’aquestes me abunda1680, puys són camí e via per les altres.

1679 Atrició. penediment causat per vergonya i por del càstic. 1680 Abunda-me’n.



426

LO TOT ÉS POCH, ÇO PER QUÈ TREBA-LLAM…

Pagès CVI

I Lo tot és poch, ço per què treballam, puix, conseguint, lo voler fart no és; en lo volgut lo defalt no és pres; mas l’apetit ¿com en tal part gitam? Alguns desigs acorren a delits, qu’el moviment no pot hom escusar, e d’altres molts, que se’n pot ben guardar, en contra nós, per nós són elegits. II Per poch lloguer1681 treballam jorns e nits; no sé què fa perdre hom si e Déu1682; molt, per poch preu, se dóna ço del seu, perdent delits per delits ab despits. Contra lo cors1683 és enemich lo món, de l’arma1684 és enemich principal; entre aquests és nostre bé o mal; donchs, d’on los ve amar qui ells confon?

1681 Jornal. 1682 No sé què fa perdre (a l’)home (a) si (mateix) i (a) Déu. 1683 Cos. 1684 Ànima.



427

III Diverssitats de delits en l’om són. À-n’ï 1685 alguns nessessàriament: naturals són, la ‘specia sostinent; altres qu’em pêns que natura no ‘ls dôn, mas ssón per hom d’openió ‘stimats, los quals per ssi no han nulla valor, car en ssenyal de virtud és honor y els diners ssón per estima trobats. IV Los hòmens ssón axí foraviats c’onor, diners, crehen ser bé de l’hom; ço és perquè l’ull nostre no veu com a la virtud sien premis donats, e veu aquells honrats, havens1686 diners. Lo loch no ÿ és e lo senyal roman, e tant al món à durat est engân, que no sap hom altres déus verdaders. V Uns delits ssón dels altres homeyés1687: la carn no vol treball, fam ne coltell, e pels dinés, axí jove com vell se dóna mort e pert tots sos plaers; e la honor ab lo diner debat, no pas tots temps, ans al diner segueix; en camps ssembrats de diners, honor creix.

1685 N’hi ha. 1686 Que tenen. 1687 Homeiers, homicides.



428

Tals són los déus qu’el món ha celebrat. VI Si bé à ‘n l’om, per lo món l’à trobat —dich-ho d’aquell qui no sap altre bé— e si té mal, axí pel mon hy ve, no en tot mal, mas en gran cantitat. Lo món fa mal dant entendre ben fer, e quant fa bé, no és bé verament; açò no ‘ntén lo qui viu grossament e lo sabent qui passió sufer1688. VII Ardit e franch, prudent, justicier, és l’om, pel món, sens àbit de virtud; aquest nom ha per lo món merescut perquè no ‘s veu ço que virtud requêr. Bon fet requêr de bé fer gran amor; si açò ÿ és, delit no ÿ fallirà: la ‘ntenció d’interès no ÿ serà, y el món vol àls1689, ço és, béns y honor. VIII Infinits ssón que obren ab dolor y ab interès algun acte honest, e ‘ls ignorans cuyden aver conquêst1690 ja la virtud ab gran dolor e por. Altres, e pochs, entenen lo que fan, e faran bé ab mala ‘ntenció,

1688 Sofreix. 1689 Altra cosa. 1690 Conquerit.



429

dant entenent que llur voler és bo: tots, davant gents, virtuosos seran. IX Sens nombre ssón los qui tant no faran, volents portar-si molt bé arreats, no penssant àls sinó com són mirats, hy en lo poblich ab dolor despendran. De la virtud qu’en conservar serveix, tanta n’auran, com ssolament los plau, res no metent en obra1691, si ‘ls desplau; sepulcre són on res leig no ‘pareix1692. X Lo bé del món no és bé qui ‘l coneix, lo savi ‘l sap, e creu aquell lo foll; savi no és qui ‘l sap e no se’n tol: sens act’ onest prudença no ‘s nodreix. De savis folls yo faré menció, e de aquells qui savis hom pot dir: dels folls cuberts e dels menys de cobrir1693, dels perdonats e dels menys de perdó1694. XI

1691 Posant en pràctica. 1692 Al· lusió a la invectiva de Jesús: «Ai de vosaltres, escribes i fariseus hipò-crites, que sou com sepulcres emblanquinats, que per fora es veuen bonics, però per dintre són plens d'ossos de morts i de tota immundícia!» (Mateu 23, 27) 1693 Dels evidents. 1694 Sense perdó.



430

Seguons de molts fôn llur intenció qu’el bé de l’hom fôn en tres parts partit; mas, enaprés d’açò deu esser dit que és lo bé per vera openió: tant com hom sent ab anima e cos, e tant com ssent ab lo cos solament, e tant quant ssent ab mer inteniment. Del bé celest, d’aquell yo res no pôs. XII Molts philosofs en llurs escrits an clòs1695 ser profitós, ‘delitable y honest, e tot quant és que sia desonest no esser bé, fora de tot repòs. Lo bé honest se’n porta ‘ls dos ab ssi, car per aquest, delit perfet s’ateny; axí matex a tot profit s’enpeny, no desviant de rahó lo camí. XIII Lo profitós, perquè ss’esguarda fi, lo delitós dins si matex enclou; tot acte ‘n l’om que d’elecció mou, porta delit, e no ü cal dir a mi. Mas tot delit, profit a ssi no trau, e pus comú és delit que profit: tot animal participa delit, y en lo proffit hom per la rahó cau. XIV

1695 Conclòs.



431

D’on se pot dir qu’el bé de l’home jau en aquests béns, clohent-los tots l’onest; mas és a dir que és lo bé aquest, e si l’ateny lo rey e lo esclau, e hon està en l’ome assegut, e què deu fer per consseguir tal do, e que n’ateny per sa possessió, e com per poch lo vol aver perdut. XV Seguons per molts e per mi és sabut, tot quant que és, en va no és fet res: los elements e tot quant que d’ells és a certa fi per sos migs1696 àn vengut. Repòs ateny, seguons qui és, cascú, no pus ne menys que natura ‘ls promet; en consservar-si, cascú és discret, e, fet açò, no roman trist algú1697. XVI L’animal hom és animal comú, toquant de brut1698 e de celestial: brut per la carn; per l’arma1699, divinal. E d’aquest bé molt menys serà dejú, e serà quant la rahonable part atès aurà sa fi per sson obrar: est és lo bé final hon vol bastar ab qu’el falç bé romang’ a hun depart.

1696 Medis, recursos. 1697 Ningú. 1698 Irracional. 1699 Ànima.



432

XVII Cascú, obrant a bé, ha sson esguart, e sap que mal de tot en tot farà; mas per fals juhÿ algun bé ‘stimarà plahent a ssi, per fer l’apetit fart. E no serà, si ‘l bé ver hy defall, car no roman contenta la rahó si no és bé, mas per openió; si n’ha delit, no ‘s ‘llunya lo treball. XVIII Tal és lo bé, que no és mur ne vall tingua lo pas, qu’el voler d’om nos pert; per ssa virtud, sens de hom lo acort, lo tir’ a ssi e sens altr’ entrevall1700. E d’ell àn dit savis estocians1701 qu’el qui l’ateny no pot caure ‘n tristor; lo philosof1702 açò pren per error, dient d’aquest no ‘stendre tant ses mans. XIX Alguns han dit qu’en les coses molt grans, lo contemplar d’elles la veritat és aquest bé; mas axí àn errat;

1700 Intèrval. 1701 Estoics, seguidors de l’estoïcisme, el sistema filosòfic fundat per Zenó de Cítion (336 aC - 264 aC), que sosté que cal mantenir la impertorbabilitat de l’ànima, mitjançant la insensibilitat al plaer i al dolor. 1702 Segurament es refereix a Epicur (Samos, 341 aC - Atenes 270 aC), que sostenia les tesi contràries als estoics: senyalava el gaudi dels plaers com el camí a la felicitat.



433

altres àn dit qu’en les virtuts usans. Tots àn dit ver, e no cascuns per ssi; lo bé de l’hom en dues parts se pren: quant veritat l’enteniment entén, e l’apetit a rahó conssentí. XX Del bé aquest, algú1703 no desentí que de per ssi benahuyrat l’om fa; mas per complir el que l’om mester ha dels béns forans, e sens ells no ‘s mesquí1704, mas que del tot benahuyrat no és. D’altra part diu per ssi esser bastant, entre bé y mal l’om fa estar penjant: entr’ aygua y foch, sens fret o calt l’à mès. XXI De son poder Sènequ’1705 à ‘sò defès, dient qu’en béns forans és algun bé, mas lo qui ‘ls ha, del sobirà no té, per ells aver, la part de mig pugès1706. Ell vol tant l’om estrènyer dins sa pell, no pus haver què sa natura voll; s’ alguns d’aquests la Fortuna li tol, qu’el sobirà ferm està ‘n son castell. XXII

1703 Ningú. 1704 Desgraciat. 1705 Luci Anneu Sèneca (4 aC - 65), filòsof romà de l’escola estoica, nascut a Corduba (l’actual Còrdova d’Andalusia). 1706 Moneda d’escàs valor.



434

Si ‘ls béns forans són mester ab aquell conplir son bé a l’hom en aquest món, menys de aquests lo bé no és ne fôn: deserta és sa pròpria obra ‘n el; Ffortuna aurà en ell sson poder llarch y el natural, comú a tots los bruts; son propi bé en el serà perduts, si aquells béns en ell àn tant allarch. XXIII De aquests béns, veritat no fa ‘nbarch1707 d’esser en hom forans y enteriós1708: ffama y dinés són forans, e honós, ffills e mulers1709, e no ‘m ssé ssi m’allârch; los à part dins, bellea y sanitat, e tots aquells que natura dar pot. Tots ssón no rres, a mon parer e vot, per ‘sser comuns e fora potestat. XXIV E aquest bé no és en hom trobat, e si trobat, s’ateny sens los estranys: qui perdre pot, no tên ssegurs los guanys, hy en perfet bé, s’entén seguretat. ¿Qui jutgarà si aquest bé pot ser, sinó aquell qui és tot virtuós, car l’ome flach, un pes molt ponderós1710

1707 No fa embarg; no nega. 1708 Anteriors? 1709 Mullers? 1710 Feixuc, pesant.



435

per tant alçar, no creu d’el1711 fort poder? XXV Menys de delit1712 tal bé no ‘s pot haver, e lo major qu’es pot aconsseguir, e res no ‘l pot per natura venir: tant acordat aquest lo fa saber. ‘Picurus1713 dix ell esser lo delit. Açò és fals, mas és per conssigüent: sens lo major delit no ‘s hom content; sson senyal cert és fer l’om ahunit. XXVI Saber no ‘s pot tal bé, si no ‘s sentit, e no ‘l ssent hom, si donchs sabut1714 no és; l’enteniment sab lo bé on és mès, mas pel voler deu esser elegit. L’om és mester que faça unió de sses dos parts, la principal seguint, ffahents tals fets que sia hobehint son apetit ssenssual a rahó. XXVII En est obrar cau delectació, donant ssenyal d’esser l’acte perfet; sens lo delit l’àbit no ‘s mostra fet, car mostra ‘l cos ser en rebel·lió. Clarament és deshobedient fill

1711 D’ell. 1712 Sense delit. 1713 Epicur. 1714 Culte.



436

qui, murmurant, per lo pare trebâll1715; si l’apetit l’obediença fâll1716 a la rahó, la pau és en perill. XXVIII Damunt és dit que virtud pren exill1717 si l’om, obrant, obra per interès e per delit; que l’àbit complit és, e sens aquest no vall un gra de mill1718. Mas si delit és sola causa ‘l fet, per interès nomenar se farà; no ‘l cal penssar, al qui bé obrarà, seva delit e tristor à malfet. XXIX Al bé obrant, virtud delit promet, y el mal fahent, s’ algun1719 delit ateny, no passa molt que tristor lo costreny, e no ‘l deffèn loch públich ni secret. Ab ell se va conexença de mal, qui per tots temps la conciença ‘l rrou1720 si és malvat, tant qu’en mal sa fi clou; lo sseu delit a dolorir li val. XXX

1715 Treballa. 1716 Manca. 1717 Exili. 1718 Gramínia que fa un gra molt petit (Panicum miliaceum). 1719 Si algun. 1720 Rosega.



437

Plató1721 vôlch dir que bo ni cominal1722 no és delit, mas âch molts enemichs. ‘Picurians1723 posaren, com inichs, qu’el bé de l’hom era ‘n delit carnal; mas derrer vênch son dexeble1724 matêx que anul·là vanes openions, e del que dix donà ‘videns1725 rahons, y el bon delit de l’àvol1726 dividex. XXXI Delit e bé sol orde ‘ls departex, Delit és bo en tots fets naturals, sinó en l’om quant passa ‘n los brutals1727, car en tal cas natura desseguex. Quant a Déu fet seguex natural cos: lo cel e ‘l món, los vegetals e bruts1728; axí rahó mèt a l’hom instituts1729; si les romp, és animal ociós. XXXII De quant fa l’om, delit és occasiós, car tot agent entén semblar a ssi per convinent de la cosa per qui

1721 Gran filòsof grec (427 aC - 347 aC). 1722 Comú, ordinari, habitual. 1723 Epicuris, partidaris d’Epicur. 1724 Es refereix, probablment, a Sèneca, seguidor de l’estoïcisme, al qual els primers Pares de l’Església consideraven molt proper filosòficament. 1725 Evidents. 1726 Perniciós, dolent. 1727 Els (animals) irracionals. 1728 Id. 1729 Normes instituïdes.



438

ffa lo que fa, essent-ne cobejós; si bé és ver que molts actes l’om fa qu’entre voler e no voler se fan, de què ‘ls fahens porten voler penjàn, mas, elegint, a voler se refà. XXXIII ‘Sí com dolor contra delit està, axí fa ‘n l’om contràri’ acció; de tot quant fuig dolor és la rahó: tals passions nostra natura ‘ns da. Amor e hoÿ1730, primeres pressions, són termenats en delit o dolor; a ‘sguart de bé, lo camí és amor, e per fogir dolor, ne da rahons. XXXIV Savis no ssón tots qui les qüestions determenar ssaben e dar conssells, si contra por sson simples1731 com anyells, e vers delits ardits com a lleons. Savi ‘s aquell qui sap-si1732 consellar envers lo bé qui propi és e sseu, prenint aquell, jaquint l’àls1733 en relleu, mirant los folls en lo món tribular. XXXV

1730 Refús, fàstic. 1731 Mansuets. 1732 Se sap. 1733 Els altres.



439

Savis ssón dits los qui poden justar honor, dinés e favor de grans gêns1734, e ssón villans de cor e mal ssabens que res del ver no ssabrien penssar. Cuydant esser ssavis, ells ssón astuts; poder avent d’esser bons, ssón malvats; aquests aytals no sseran perdonats pel savi hom qu’en sa fi és venguts. XXXVI Molt ssón errants1735, d’ignorança vençuts; altres que ssón erants ignorantment, gran causs’ avents1736 de llur defalliment, penedint-se del cas on ssón cayguts. Tots aquests són, sens culpa llur, pecants1737, no l’ignorant, que per colpa no sab; rahó serà que perdó no acâp1738, e sí aquells sens llur culpa errants. XXXVII Aquells ssón folls qui ssón llurs béns guastants1739, menys de servar manera ‘n res del lur1740. Parlar de tals larguament yo no cûr, mas d’altres folls saviessa mostrants, comprant molt car treball, dolor e mort

1734 Grans gents, els poderosos. 1735 Que erren (també més avall). 1736 Haventscausa: en terminologia jurídica, els qui reben el resultat. 1737 Pecadors. 1738 Acapti, obtingui. 1739 Dilapidadors. 1740 Del llur (dels seus béns).



440

per guanyar poch, e ‘ncâr1741 açò no cert. Pleguats al lloch, lo troben tot desert, clamants del món, e açò ab gran tort. XXXVIII Axi com l’orp1742 no troba ‘b l’ull deport1743, perquè no ÿ veu, per falta1744 d’un gros tel1745, e tolt aquell pot veure terra y cel, ne pren a ‘quell, qui d’entendr’ à confort en veure ‘l ver, e per mal apetit és ignorant, que lo mal jutga bé1746. L’incontinent per passió ‘n tal ve; l’intemperat en fer mal pren delit. XXXIX De semblants gents està lo món fornit; en tals recau la major part del món. Quals ssón aquells qui de aquests no ssón? Lo dat a Déu1747 hy el de natur’ axit1748. En general l’incontinent entén, mas ja no sap com passió lo prem; el sap lo bé e va per lo estrem. L’intemperat no ‘l sap, e donchs no ‘l prem.

1741 I encara. 1742 Orb, cec. 1743 Diversió, entreteniment. 1744 Culpa. 1745 Es refereix sens dubte a la ceguesa causada per una cataracta, que consis-teix en la opacitat de la lent o la càpsula del cristal· lí de l’ull; és la causa més freqüent de ceguesa sobrevinguda. 1746 Que el mal considera com a bé. 1747 Tot aquell que ha entrat en religió: clergat, monjos i monges. 1748 Tots els nascuts.



441

XL Encadenat deu ‘sser qui no comprèn que tota res1749 deu ‘sser jaquit1750 per Déu; mas, escapant d’ací, tot home creu que altre bé lo cor de l’hom encén. Del bé aquest, és de maravellar com se pot fer1751 qu’el cêrch1752 fals l’entenent, en part hon fi e lo començament, ab la rahó pot bé de ssi llunyar. XLI La major part del món no pot amar lo bé honest, perquè bé no ‘l percep. ¿Qui és aquell qui ‘n paciença rep que tot sson bé dins ssi puscha estar, e per virtud tal bé sse n’aconsêch1753, e que la mort no deu hom avorir, e que honor e béns ssón de jaquir1754, e de aquells qui ‘ls amen, que renêch1755? XLII Savi e foll, ‘scient e home llech1756, en algun bé sa esperança mèt, e si l’honest, llançat, a part tramet,

1749 Tota cosa, tot. 1750 Deixat, preterit. 1751 Com és possible. 1752 Cerqui. 1753 Se n’aconsegueix. 1754 Deixar. 1755 Renegui. 1756 Sense estudis.



442

de falssos béns l’és forçat fer aplech. Seguons qui és, tal fi li aparà; lo temps e ‘ll lloch, la disposició li mudaran sa mala openió; jamés en ferm sa volentat aurà. XLIII L’home avar, son bé ‘n dinés està, hy en lo delit del cohyt, lo fembrer1757; l’om ergulós desiga honrat ser1758, mas entre ssi açò diverç serà. Molt hom avar lo llogre1759 té per mal, e vol robar en places e camins; si bé ‘lls avars volen guany a part dins1760, en lo guanyar, hú d’altr’ és desegual. XLIV L’om ergullós vol ‘sser, en general, honrat, lloat, mas en diverç cascú: hu vol ser dit franch, ardit, pel comú1761; altre ‘n saber creu esser sson cabal; altre, ‘n virtud del cos o bell cantar. Tot açò fa qualitat dessemblant e per ssaber de l’hom, qui és tirant entr’ aquests béns, qual per milor li ‘par. XLV

1757 Que només pensa en dones. 1758 Rebre honors. 1759 Lucre usurari. 1760 Des de casa. 1761 Per tothom.



443

Nessessitat fa la fi cambiar, car lo malalt en sanitat la mèt, lo sedejant diu qu’en ‘fartar la set, lo pobre hom, en aver1762 creu estar; lo flach e lleig, fort voll esser e bell. Tots aquests béns ans d’aver àn gran preu; lo bé honest no ‘s pot fer algun preu1763 sino ‘l prudent qui posseex aquell. XLVI De l’hom sabent1764 és dret qu’em maravêll què és açò que de tot seny lo trau, com no coneix que foll és, més qu’esclau; volent delit, lo pert per mal conssell, car natural passió ell no ‘l mou. Tals desigs ssón trobats d’openió; per no usar lo delit de rahó, sa voluntat, cerquant sson bé ‘lls enclou. XLVII Nostra rahó aquests delits exclou; no ‘ls vol la carn, ans aquells avorrêx. ¿Qui, més de prou ha, com voler li crêx a desigar ço qu’ a la vida nou1765? Quant l’om de poch1766 en pau, munta senyor, ¿què li plau més, per tots temps treballant, obrant mals fets, nul·la virtut usant,

1762 En possehir. 1763 (Del) bé honest no se’n pot fer un preu. 1764 Savi. 1765 Ofega. 1766 Pobre, plebeu.



444

no esperant sinó falssa honor? XLVIII Delits del cos no ssón de tanta ‘rror1767, car no ‘s algú1768 qu’es llunye lo començ; restant en carn, llur delit res no venç, l’espècia d’om d’aquells trau sa valor. Sobresvolguts, nostr’ arma ‘n àbit ve e vol-n’ eccés1769 per sa ‘nfinida part; en terme ssón, e de llur terme ‘lls part: ffer-los vol grans, natura no ü sosté. XLIX Donchs, al sabent, ¿quina ‘sperança ‘l té en los dinés e honor de mal lloch? No dich, si ‘ls ha, que com a serp no ‘ls tôch; no ‘s dôn a ells, sabent com no àn bé. Tant com dinés, lo cor d’om res no ‘streny; en cor avar algun bé no s’assiu1770, ne pot haver amich home altiu. Qui pecca ‘n tot ¡o, quant de bé ateny! L Donchs ¿qui dirà d’aquell hom haver seny, qu’ell propi bé pert per mal accident, car per haver favor de folla gent a grans despits e vergonya s’enpeny? No venç primer de trobar-se vençut,

1767 Error. 1768 Ningú. 1769 Excés. 1770 S’assenta.



445

e serveix ans que no sia servit, e pert plaer ans d’aver-ho sentit, e si l’ateny, ab dol és retengut. LI Cell qui no sap qu’en obra de virtut és un tal bé, donant delit perfet, e qu’el desig per àls1771 no ‘s satisfet, no ‘m maravell qu’en Déu sia ‘rascut1772, com1773 veu que res no ‘l bast’ a contentar e no ‘s pot fer1774 que sson desig castïch, e de tal bé veu tot animal rich, y el1775, qu’és senyor, que n’haja pobrejar. LII S’ entre1776 los béns forans lo vol trobar y els naturals, e no ‘l pot consseguir, en esta ‘rror1777 açò lo ÿ fa venir, com1778 cantitat penssa qu’el deu ‘fartar. E jamés fôn hun hom tan bell e fort, honrat e rich, que per ço fos content; seguons què vol, à l’hom contentament, no seguons quant, si bé ÿ à ‘lgun deport. LIII

1771 Altra cosa. 1772 Que amb Déu sigui irat. 1773 Quan. 1774 És impossible. 1775 Ell. 1776 Si entre. 1777 Error. 1778 Quan.



446

En la honor ha bé, com1779 fa report de la virtud, mas bé no ha per ssi; son bé està en qui la fa y a qui és dat, si ü vall1780; si no, tots reben tort1781. L’onrrant ha bé com1782 al bo fa honor; l’onrrat n’à més com1783 la honor merêx, e la honor algun tant voler crêx, e si l’és tolt, per ço no ‘n sent dolor. LIV Honor és bé quant no ‘l seguêx amor, mas plau al bo pel moviment primer; no s’estén pus, car virtud no sofêr1784 qu’es delït hom1785 en estranya valor. Mas ¿qu’es dirà d’aquell entès malvat —més, si és vell—, cerquant favós e béns? En tot barat1786 esperons ha sens frens, no conêxent tenir camí errat. LV De l’home pech no só maravellat, puix no sent res defora de sa carn; de l’hom sabent se cové traure ‘scarn, qu’en sson saber sia ‘n tant enguanat1787,

1779 En la mesura que. 1780 Val. 1781 Ofensa. 1782 Quan. 1783 Quan. 1784 Sofreix, tolera. 1785 Que algú s’adeliti. 1786 Intercanvi. 1787 Enganyat.



447

perdent a ssi e Déu, y el món no guâny. ¿Què conêxem, tan savi e tan bo, que mal e bé no sse’n diga ‘b gran sso? E, donchs, al bo, de fama poch li ‘tany1788. LVI Foll és aquell qui lo bon home plany, com no ‘s preat del poble malastruch; ja no és bo, e més pech és que ruch qu’en tal favor e de fortuna ‘s bâny. Plànyer-sse deu lo bo, com1789 no té loch d’executar sa famosa virtud, e qu’el poblàs1790 sse trobàs sort e mut, anant badant a ‘lgun bestial joch! LVII Poble yo dich a rey, peons e roch1791, duch1792, cavaller, juriste, menestral, avens1793 per bé l’openió general qu’en la honor e dinés tot bé tôch. E sobr’ aquests són unes poques gens dients qu’el bé és en vergonya ‘ver1794; altres, tan pochs1795, dients qu’està ‘n plaer,

1788 Poc li importa. 1789 Quan. 1790 Poble baix. 1791 Torre del joc d’escacs. 1792 En el sentit etimològic, cap d’una força militar; els cavallers són els sub-caps. 1793 Havents, que tenen. 1794 En vergonya haver. 1795 Baixos, ignorants.



448

menys de haver1796 d’altre bé sentiments. LVIII Per donar fi a mos breus parlaments, pens lo bon hom com, qui ‘l lloa, e de què; e si bon hom lo lloa e de bé, aja’n delit, restrenyent bonbaments1797. Glòria ‘stà en conêxer a ssi, ple de virtuts e no lloat de folls; d’aquells no ü dich qui ‘stan caden’ a colls, mas dells sabens que ignoren sa fi. LIX Vaja cerquant lo foll grosser, mesquí, lo sseu delit entre los populars1798, car tot semblant sse ‘delita ‘b sos pars, e no demân a degú1799 lo camí. Si l’és mostrat, camí no girarà, mas no irà ab tan acuytat pas. Si, donchs, no ‘s foll, qu’en saber no bastàs, quin és lo jorn que meng’ alegre pa? LX ¿Per què ‘l valent home fastig no ha, com veu lo món pels dolents possehÿt, e per què vol d’aquells ser favorit? No és d’alt cor, qui tras tal favor va. Magnànim és qui lo món té ‘n menyspreu,

1796 Sense tenir. 1797 Ostentacions. 1798 La classe baixa. 1799 No demani a ningú.



449

e molt mesquí lo qui ‘ll penssa sservir. E com1800 aquest lo’s veu1801 contra venir, què fa lo llàs? Sospirant, lloha Déu. LXI Hon virtud és, la veritat ss’asseu, e la rahó ab aquestes se juny: hon una és, les altres no ssón lluny; d’elles no sap qui no ‘ls dóna ‘gual preu1802. La ver’ amor és dada ‘ls llochs on són, e lo revés al qui sse’n troba buyt; l’om qui n’és menys1803, és arbre menys de1804 fruyt; homs1805 en bell ort, són los hòmens del món.

1800 Quan. 1801 Se’ls veu. 1802 Igual valor. 1803 Que no en té. 1804 Sense. 1805 Arbres de l’espècie Ulmus carpinifolia.



450

O QUANT ÉS FOLL, QUI TEM LO FORÇAT CAS…

Pagès CVII

I ¡O quant és foll, qui tem lo forçat cas, o contr’ aquell remey és demanant, e qui poder se troba molt bastant e no ‘l coneix, penssant l’aver escàs! Vós sou aquell, amprant contra la mort. Puys és forçat qu’en molt breu temps môrreu, hoc menysprear son poder bé podeu, e no tement, morint, sou d’ella ‘stort. II En vós està fer son cas flach o fort, car lo seu mal per dues coses naix: per tembre ‘ll dân del loch eternal baix, e per haver perdut al món deport. Ja de aquest alçar podeu la mà, puys vostres senys los quatr’ aveu perduts. Donchs, contra ‘l dân armau-vos de virtuts, e no us dolrrêu ne tembrêu çà ne ‘llà. III A l’home bo, la mort negun mal fa, ans és mijà per hon trespass’ a Déu, e si ‘l mal hom, morint, en mal se veu,



451

no ü fa la mort, mas ha mal com1806 pecà. La mort tem molt, qui viu en mal delit, car pert dos móns: jusà y superior; si ‘l bé perdent, lo cors passa dolor, no és molt gran, penssant de l’esperit. IV A l’home, Déu ha dos móns establit, axí com són dos natures en ell; cascuna part espera en aquell d’on l’ésser trau, finit o infinit. Al nostre cors la mort del tot confon, perdent son bé, lo qual és tot present; e l’espirit no tem anul·lament: per mort reviu, mas va no sabeu hon. V Los sentiments d’aquests, diversses són, per bé qu’a tots aquesta mort desplau: hú tem e dol, e l’altre ‘n dolor jau; loch vol cascú en lo seu propi món. Aquest compost, en molts veig discordar, en altres molts qu’en acort ‘par qu’ estan, mas no és ver, puys males obres fan; lo bon hom, sol pot ab si acordar. VI Ab vera pau lo bon hom pot obrar, no ‘l malfaent, car mal fi no promet; per esta fi lo bé y lo mal és fet:

1806 Perquè.



452

pel bé s’ateny, pel mal no ‘s pot guanyar. En general, hom vol y entén est bé; particular, quant ha dreta rahó entén; no ‘l sent l’obrant per passió, e lo malvat no ‘l sent ne ‘l creu per fe. VII Cascuna part de nós, tira d’on ve: lo cors terreny1807 deçà vol romanir; l’arma1808, d’aquell no ‘s volrria partir, e lo seu bé per la mort li pervé. Mas tant abdós han estret’ amistat, que l’hú dolor pel companyó soffêr, hoc1809 fins en tant qu’el mal torna ‘n plaer, y ell mal aquell ha per grau estimat. VIII Tant com més l’om tem l’inmortalitat, d’aquesta mort sofïr major turment; e si ‘prés mort creu son anul·lament, en major mal és per la nul·litat. E que lo món superior no fos, a l’hom és obs1810 que ü pens esser axí, car lo present no ‘l trau d’esser mesquí; nostr’ apetit no fuig a freturós. IX

1807 El cos terrenal. 1808 Ànima. 1809 Aixó. 1810 Necessari.



453

Per esser l’om contra mort animós, l’és obs virtut teulogal e moral, ‘sí que lo cors1811 sia racional per l’appetit portat a virtuós. Ladonchs tot l’om bons delits usarà, passats pel cors, mas a l’arma1812 semblants, més d’inmortal que de mortal tocants, ‘sí qu’en est món de l’altre ja sentrâ. X Qui en tant ve, la mort no dubtarà, car lo seu cors en arm’ aurà conduyt; ‘sí com lo mal hom, d’ànima és buyt, axí lo bo, lo cors nosa no ‘l fa, puys ab rahó, jaquit1813 ha tot estrem e temprats ha tots los mals moviments: espera ‘n Déu, e dóna ‘ls no havents, e viu en Fe, d’on tots nos salvarem. Tornada Mare de Déu, tots los qui bé creêm que tu portïst aquell Crist, fill de Déu —per consegüent per nos morí en Creu— fes-nos haver tanta fe com volem! Dedicatòria Toni, amich, vostra carn és ja fem, e sens la got’ haveu bon esperit;

1811 Cos. 1812 Ànima. 1813 Deixat.



454

si no ÿ penssau, restareu escarnit, que per ser ffresch lo cors, l’esperit crêm.



455

NO ‘M CLAM D’ALGÚ QU’EN MON MAL HAJA COLPA…

Pagès CVIII

I No ‘m clam d’algú qu’en mon mal haja colpa; sí ‘m clam de mi, yo ‘n passe ja ma pena: defora mi és la causa qui ‘l mena, mas dintre mi és aquell qui m’encolpa. No ssé si ‘m ve per falta de l’entendre, fals estimant les coses presentades, o l’apetit, per sobresdesijades1814, és occasió que no les pûch1815 entendre. II Menys de caler1816 enteniment despendre, tot quant Déu féu és bo per sa natura: Ell establí a tota creatura terme de bé e no ‘n pogués més pendre; e l’ome foll, sa natura regira e mèt valor on degun preu se troba: despulla-si e dón’ a l’estrany roba; gràcia fa, de si mateix la tira.

1814 Desitjades en excés. 1815 Pugui. 1816 Sense que calgui.



456

III L’ull de l’hom pech totes les coses mira desobre ssi, essent elles jusanes1817, y a sson voler vol portar les foranes; e quant no pot, en contra Déu sospira, no compenssant com en ell és la falta, per no dompdar1818 l’appetit no ‘fartable: penssant que és bastant e ‘sats1819 durable la cosa que és poca, e tost s’alta1820. IV Assats1821 en hom és la rahó malalta c’a sson voler, portar vol tota cosa, ne sab que l’hom en lo món no reposa si del forçat que sofïr se desalta1822. Donchs ¡quant és foll lo qui vol l’inposible e té’s per cert qu’és molt leus1823 de atényer, ne sab que may l’apetit pot estrènyer, si donchs no ‘l mèt en lo cert e posible! V Tant lo sentir e l’entendr’ és fal·lible com en menys temps haïra1824 l’om o ama: viure li plau e vol honor e fama,

1817 Baixes. 1818 Domar. 1819 Assats, suficientment. 1820 I aviat es satisfà. 1821 Molt. 1822 Disgusta. 1823 Lleu, senzill. 1824 Li provoca ira.



457

e dins breu temps li és cosa terrible. Donchs ¿què serà dels qui ‘n les dones volen amor gentil, amor e gran bonesa? Dïen qu’ells1825 fa la Fortuna malesa, per no saber d’on los ve per què ‘s dolen. VI No és molt poch als qui ben amar solen saber d’on ve per què dolor sofïren1826. Ab cor d’aver tot bé complit, requïren per don’ amar, y ans d’aver, per déu colen, per ignorar Amor e sa natura. E ignorant les dones e lur ésser, cuyden qu’el pa qui ‘ls da fam, los deu pêxer; e dura tant la fam com l’oradura. VII Gràci’ ateny, aquell qui no atura en la error sinó mentre ignora. Mas com1827 coneix, moltes veus1828 no se’n plora, e no se’n part ne ‘n penedir mèt cura; e a las veus1829, la falta coneguda, partir se’n vol e lo partir l’agreuja, perquè li plau y és temps que s’ï alleuja, ‘sperant qual part d’ell serà vençuda. VIII

1825 Diuen que a ells. 1826 Sofreixen. 1827 Quan. 1828 Vegades. 1829 I al mateix temps.



458

Enemich és de la cosa sabuda l’enteniment, si veritat no guarda; donchs de Amor follia és sa guarda, puys dins breu temps de blanch en negre ‘s muda. No pêns algú la colpa d’Amor sia, ne de l’amat, mas de l’amant, qui ferma1830 sa voluntat en loch on no ha ferma1831. Foll és aquell qui ‘l vent fermar volïa. IX Lo qu’és derer1832 mèt l’om en primeria, e no ü coneix fins que no ‘s temps qu’es faça; quant l’apetit totes coses abraça, e lexa y vol ço que fer no ‘s porïa1833: ladonchs l’om veu, si és sabent, l’errada, com ne perquè no ateny lo que cerqua; lo savi pren lo proffit de sa cerca, lo foll roman en sa trista ‘ncontrada. X Ans de haver la cosa desijada, és de saber, haüda1834, quant contenta; e ço no ‘s sab, si l’om primer no tenta l’esser de ssi e del que li agrada, e que primer son apetit ‘strengua1835 a no voler lo que rahó no vulla.

1830 Lliga. 1831 Garantia. 1832 Darrer. 1833 Que seria impossible. 1834 Haguda. 1835 Estrenyi, sotmeti.



459

De l’hom vestit mal pendre fa despulla; menys és de fer, tolre’l ans que la prenga. XI Pus facilment yo crech que l’hom atengua tolrre’s desig qu’en aquel metre terme. ¿Qual és aquell qu’en loch llenegant1836 ferme son peu, que tost en terra no s’estengua? Donchs qui d’amor segurament vol viure, los moviments ab fermes rahons tolgua; e qui d’açò no és bastant s’estolga1837: més prop li és lo plorar que lo riure. XII A cobejar és hom primer deliure que no haver de les coses ‘sciença, perquè no té franca la conexença dones y amor en loch degut assiure1838. No ssé com és conexença primera qu’els apetits mortificats no sien; ella val poch, si ells camí desvien, y ells van com orbs, si no ‘n prenen carrera. Tornada A tots aquells qu’en lo món han manera de abraçar totes coses mundanes, com pus n’auran, veuran ells y elles vanes. Ffugir del món és la dreta carrera.

1836 Relliscós. 1837 Se n’abstengui. 1838 Assentar.



460

Endreça Vós, mon Senyor, haveu ‘sciença vera, y ells apetits mals a vós no contrasten; mostrau a molts, qui ü saben e no ü tasten, si ‘l passionat ha la rahó sancera.



461

DONA, SI US AM, NO ‘M ‘GRAESCAU AMOR…

Pagès CIX

I Dona, si us am, no ‘m ‘graescau amor; aquella part de què yo só forçat, ‘grahiu a Déu, qui us ha tal cors1839 forjat, que altra cors no bast’ a sa valor: bell, ab gran gest, portant un ‘spirit tan amplament que no ‘l té presoner, mas com senyor, usant de son poder, tenint estret davall si l’apetit. II E si trebâll per tostemps, jorn e nit, e fâç quant pusch per què ‘m vullau amar, no meresch tant, car no ‘s pot bé comprar la vostr’ amor: lo preu és infinit. Ací ‘s causat lo meu mereximent, com la dolor y ell treball a mi plau; mas no merêsch ser amat, si us desplau: no basta’n pus que un covidament. III Hajau-me grat, com lo meu pensament, qu’era ‘partat d’amor, de tot en tot,

1839 Cos.



462

e ja d’amor yo no ‘scrivia mot, ans del passat era ver penident; ara per vós y en vós tot lo despench, menys de penssar1840 que me’n remunereu. Si Amor fa que per ço mi ameu, ffarà ‘ll que sol1841, e mal qu’el costum tench. IV Puys Amor vol qu’en amar tant m’estênch1842 per molta part de vós que troba ‘n mi, tanta que may en altra no trobí, e de amar aquelles ell estrênch1843, rahó serà qu’estrenga1844 més a vós, puys que per vós m’à ‘stret1845 més que jamés. Aquell semblant vostre per qui só pres, mal rest’ amor, no fent amar abdós. V Lonch temps és ja que, per fugir dolors, fugí Amor aytant com en mi fôn, mas, veênt-vos, recorts en mi no són dels mals passats, ans me ‘paren dolçors. Yo li perdôn los mals que n’he passats, e lo pressent y ells que són per venir; acordat só per vós tant soferir,

1840 Sense pensar. 1841 Farà el que sol. 1842 Estengui. 1843 Estrenyé, forçà. 1844 Estrenyi, forci. 1845 Estret, forçat.



463

puys que aquells sàpia que sentats. Tornada Mon derrer bé, ja eren castigats los meus volers a jamés don’ amar. Per vos amar, yo ‘ls vull licenciar; si no us n’àn grat, ajau-los per ingrats.



464

‘LÀ SÓ ATÈS, D’ON SÓ VOLGUT FUGIR…

Pagès CX

I ‘Là só atès, d’on só volgut fugir; tinch-me per pres e no só ‘presonat; mas yo veig clar lo cors1846 de mon mal fat, e no l’he vist ans d’en ses mans venir. Pren-me’n axí com al devinador de sa greu mort, per alguns clars mijans prenusticant: no fugint de ses mans, e ja per ffet tot quant és venidor. II O tu, mal Fat, mal prenosticador! E veig’l axí com si era present, per tal senyal que no pot ser mintent, puys m’à plagut lo que fuÿ ‘vorredor1847. Quant só vengut al prenosticat punt, veênt, fuÿ orb, e sabent, ignorant. No ssé què fon qu’em tênch lo cor tirant per anar ‘llà on no vôlgra ‘sser junt. III ‘Sí co ‘l senglar que devala del munt, pells cans petits qui no ‘l basten matar,

1846 Curs, trajectòria. 1847 Visible.



465

e baixa ‘l pla, on veu alans1848 estar, vol e no pot tornar del pla ‘n amunt, ne pren a me, qui per fogir mal poch, caych en les mans de dolor sens remey, perpetual, sens mudar esta ley, ans crexerà com, en loch dispost, foch. IV No creu lo Fat1849 molt hom qui és badoch, e molt grosser li allonga ‘l poder sobre què va e què pot en nós ffer. Lo cors és seu, e tot quant d’aquell toch1850; mogut e fferm, ha lo poder per Déu; tant quant al temps, se mostra variat; mas tot per Déu és axí ordenat, lo qual no ‘s mou1851, ne ‘s muda l’orde seu. V Lo Ffat se pren, segons l’entendre meu, tot quant és d’om, deffora la rahó; lo foll és seu e sa elecció; del savi pren quant a Natura deu. No ssé lo Fat si guarda sol la fi, o si la fi pels mijans1852 mirarà; ladonchs la fi son ésser mudarà, si los mijans pendran revers camí.

1848 Gossos d’atura, de gran corpulència i força, bastant semblant al bulldog. 1849 El Destí, la predestinació.. 1850 El cos és seu, i tot quant d’aquell toqui. 1851 Al· lusió al concepte aristòtèlic del «motor immòbil», inherent a la «causa primera», l’origen absolut de totes les coses. 1852 Mitjans, allò que s’usa per obtenir un fi.



466

Tornada Mare de Déu, hages mercè de mi e fes-me ‘sser de tu enamorat; de les amors que só ‘passionat, yo conech cert que só més que mesquí.



467

AXÍ COM CELL QUI ‘S PARTEIX DE SA TER-RA…

Pagès CXI

I Axí com cell1853 qui ‘s parteix de sa terra ab cor tot ferm que jamés hi retôrn, deixant amichs e fills plorant entorn, e cascú d’ells a ses faldes s’aferra, dient plorant: -«Anar volem ab vós. O, no ‘ns leixeu trists e adolorits!», e l’és forçat aquells haver jaquits1854; qui pot saber d’aquest les grans dolós? II Yo me’n confés a Déu, e puix a vós, que yo só tal com lo de qu’ ï parlat,1855 car tot delit de mi és apartat, ‘sí que jamés me veja delitós. No solament he lo delit perdut, ans en son loch entrada és dolor, car yo m’aÿr1856 havent perdut amor, e jach1857 del colp que tostemps he temut.

1853 Aquell. 1854 Haver deixat. 1855 De qui he parlat. 1856 M’iro (m’omplo d’ira). 1857 Jec (he caigut).



468

III No menys que mort a mi és avengut: no ‘m pot fer pus que fer perdre lo món; e yo d’aquest a tothom ma part dôn, puix que no âm ne puch ser benvolgut1858. Tot ço que veig me porta en recort lo mal present e lo qu’és per venir; lo negre, prop lo blanch fa més loir1859: un poch delit, ma dolor fa pus fort. IV Yo no puch dir senta dolor de mort; sà tinch lo cors1860, e malalt l’esperit d’un accident qu’en vida m’à jaquit1861 en tal estat, que no ‘m trôb viu ne mort. L’enteniment no ‘m ‘delita ‘n saber, e res plaent no vol ma voluntat; yo vixch al món e d’ell desesperat; si ‘n altre pens, no ‘m calfa1862 molt l’espêr. V O mos amics! Vullau dolor haver e pietat del qui, viu, pert lo món, e majorment si algun tant hi fôn, car molts hi són qu’en res no ÿ són mester; altres, havents d’aquell menys sentiment

1858 Estimat. 1859 Lluir. 1860 Cos. 1861 Deixat. 1862 No m’escalfa.



469

que la guineu, molt astut animal; e d’altres molts que l’entendre no ‘ls val sino ‘n ‘justar1863 aquell metall argent. Tornada No sé a qui adreç mon parlament, perqu’és lonch temps no ‘m parle ab Amor, e dona ‘l món no sent de ma tristor; axí mateix yo no n’he sentiment.

1863 Ajustar, reunir.



470

COBRIR NO PUSCH LA DOLOR QUI ‘M TUR-MENTA…

Pagès CXII

I Cobrir no pusch la dolor qui ‘m turmenta, veênt que Mort son aguayt me descobre; lo camí pla de perdre vida, m’obre, e traure’m vol del món sens dar-m’ empenta, car, tot primer, virtut del cos m’à tolta. Ja mos cinch senys1864 no senten lo que solen; los a part dins, de gran por ja tremolen; l’enteniment de follia tem volta. La velledat, en valencians mal prova, e no sé com yo faça obra nova. II O Mort, qui tols a tot vivent la vida! Tu est dolor a tot’ humana pensa; a tu no tem qui en tu jamés pensa, o qui en Déu ha voluntat unida. Entr’ aquests dos estats és tot lo poble, e yo confês esser de aquest nombre. E ve per temps que de por yo m’assombre, e puix la pêrt, mas no ‘m ve de part noble; de passió parteix, o de follia,

1864 Els cinc sentits corporals.



471

e tembre tôrn, tant que m’és dolentia1865. III ¿Qui pot saber quant al món est noïble1866 destrohint quant nos atorga natura, hoc1867 e tot ço qu’ell mateix se procura, fent racional per virtut lo sensible, ‘delitant-se tant com delit ‘delita, car, de un poch, tothom ‘delita ‘l viure? Los béns forans qui porten plor e riure, en lur poch bé, de mal porten sospita; mas aquells grans e propis tu faç1868 perdre; tu has ja fet a molt bon hom esperdre1869. IV Donchs ¿qui serà qu’el cor no li tremole, veênt que tu li tols de home l’esser? Qui pot pensar la dolor del dessesser1870? E de tant mal, qui és lo qui ‘s console? Tots quants béns són, morint hom, tu anul·les, e fas morir aquells que ab si porten la vida d’hom, e d’aquella ‘s conforten; grans benifets tu destrüs ab tes butles1871. Qui ‘t vol mirar ab vista sensitiva, quant més béns ha, de tu més s’esquiva.

1865 Patiment. 1866 Que es pot noure, destruir. 1867 Això. 1868 Fas. 1869 Pedre’s. 1870 No ser. 1871 Designis.



472

V De tots los béns que dóna la Fortuna, si tols aquells, no se’n deu l’ome dôlre1872, car menys de tu, yo ‘ls veig a molt hom tôlre; qui ‘ls dóna ‘ls tol, e no ÿ té colpa ‘lguna. Tu, sens res dar, destrüus quant ella dóna; tement a tu, en res hom no reposa; ab tu ensemps no ÿ à ‘l món bona cosa; plaent pensar prop de tu no ‘s condona1873. Tu est dolor que totes dolors passes1874; tu est a l’hom com al cavall mordaces1875. VI Tots los béns tols, de fama gloriosa e de honor degudament guanyades, e veure ‘n si morals virtuts justades, faent en l’om la pensa delitosa. Aprés d’açò ¿qui pot donar estima al sobiran delit que surt de l’obra? Felicitat, per propi nom, li’n sobra, e fa que nós prop lo Cel nos arrima: no ‘ns hi fa ‘ntrar, mas no ÿ entram sens ella, e destrohint l’hom, tu destrüus aquella. VII

1872 Doldre. 1873 No és dóna conjuntament. 1874 Excedeixes. 1875 Mós metàl· lic que es posa a la boca de les cavalleries, al qual si subjecten les regnes.



473

Com pus subtil és nostra conexença, pus dolorós és ton cruel damnatge; l’hom qui ‘l sentir e l’entendr’ à salvatge, no sent delit ne del mal sofirença. D’amor nos ve la dolor que tu ‘ns dónes, perquè ‘ns tols ço que nostre voler ama: no sols honors, fills, riquea e fama, mas tot lo bé que senten les persones. Ta fort dolor ab lo sentir jutjada, trau de tot seny quan és ymaginada. VIII L’obra serà, en l’esguart de molts, gasta1876, per què no ‘splich molts casos en qu’ens toques; en compte són les pedres de les roques, mas dir tos mals lengua d’om no abasta: dónes dolor ab delits acostada; lo qui la sent, no coneix que tal sia: aquesta és quan parteix companyia entre ‘ls amants qui han vida mesclada, quant los delits se membren de la vida, e ta dolor ab delit és sentida. IX Diversitats de dolor en l’hom portes; açò ‘sdevé segons que a nós trobes; ton mal és tant com lo delit qu’ens robes; per ço tostemps nom de cruel reportes. Tan solament al qui en Déu espera, no follament, mas per sa bona obra,

1876 Perduda.



474

tu bona est, car per tu gran bé cobra, anant en loch hon és sa vera ‘spera1877. Ab tot açò, no li desplau lo viure, e quan li véns, no s’aparell’ a riure. X Passats són ja los qui mort desijaven per consaguir gloria ‘n l’altre segle1878, e molt antichs qui ‘ls fôn la rahó regle en obrar ço que per virtut obraven. Carnals delits fan a l’hom la mort tembre, puix són aquells qu’en molt natura plaên; los del compost plahen, hoc1879, e desplahen, e lur excés la rahó vol qu’ens membre, e si ‘ls reprèn e tolrr’ aquells no basta, ja sens la mort per aquells dolor tasta. XI Los purs delits que pels senys1880 hòmens senten, bé atemprats, la dolor no s’ï mescla, e los que són d’enteniment, sens mescla, que lo excés no toquen ne consenten; quan al mellor estat d’aquests hom munta, lo teu recort, lur delit dolor torna. E, donchs ¿quant més, si l’ànima ‘s contorna dins en lo cors1881 e per exir apunta,

1877 Esperança. 1878 En l’altra vida. 1879 Sí. 1880 Sentits. 1881 Cos.



475

jaquint1882 son bé e tant quant hom pot rebre? En semblant cas lo leó torna lebre. XII A tu no tem qui no ‘n parteix la pensa, car passió fa loch a la costuma; axí mateix basta levar la suma que hom no deu tembre ‘l que no ‘s deffensa. En tu pensant, los delits no deliten; no ‘delitant, pert-se l’amor de vida; ladonchs virtut se troba enfortida. Los censuals1883 en lo començ despiten, de què ‘s nodreix una terrible brega, e no fa poch lo qui a vençre ‘plega. XIII Axí com és pintada la Fortuna ab dos esguarts, hú trist e l’altr’ alegre —mirant lo trist, resta ‘l cor d’home negre; per l’altre ‘sguart no ÿ ha dolor alguna— axí de tu: qui ab seny t’imagina, no és dolor qui en tu no fenesca, e qui trobar-te vol dolça com bresca, no li falrâs1884, e de mals medicina e de sabor entre dolça y amarga, y al desperat, si ‘t requêr, tu est larga. XIV

1882 Deixant. 1883 Sensuals, sentits. 1884 Mancaràs.



476

Ja són ‘stats qui tal nunca ‘t sentiren, e molts, vivint, ta força han provada, a lur semblant veênt-te acostada, e ton poder de bon grat obeiren. E la rahó per sa virtut los força de fer-se forts, puix largament hi basta. Algú d’aquests, mescladament te tasta; lo de cor flach no creu aquesta força, mas, açò ‘s ver, qu’el savi no espantes: caure no ‘l fas, mas a terra ‘l decantes. XV Nostra virtut, sens en Déu esperança, basta que Mort ab ardiment s’amprenga: ab molt delit, mas no ‘n tant que s’estenga tolre dolor, mas a donar temprança tal que delit la dolor sobrepuja; de què s’ateny gran delit a sa hora, d’on l’arma1885 tem e la carn agre1886 plora. Tot elector, d’elecció s’enuja; car l’esperit és prompte la mort pendre, mas lo compost1887 no ‘s pot a tant estendre. XVI Açò apar als hòmens gran miracle, que la virtut tant lo cor enfortesca, que la sabor de fel se torne bresca1888, l’ome faent a si mateix obstacle.

1885 L’ànima. 1886 Agrament. 1887 El conjunt (d’ànima i cos). 1888 Paradigmes de l’amarg i el dolç.



477

Per una part, ell requer de Mort fuyta; per altra va, corrent, envers aquella; aquest contrast tot ardiment exel·la1889, e dura tant fins veure qu’el venç luyta; e si l’om venç, la Mort és avilada, matant la carn que li és subjugada. XVII Dret natural és que l’hom la mort tema1890; axí mateix ha rahons contr’ aquella: tot quant que mor a dolor s’aparella, car se corromp; e donchs la pus estrema, la part de l’hom que la mort senyoreja, porta dolor per la rahó susdita. Per l’esperit, qui no mor, se ‘delita en fer contrast, o por l’és cosa leja; sens esperar profit d’alguna cosa, se mèt a mort per la virtut dins closa. XVIII Sens interès de honor o riquea o d’alguns béns, fora de aquell propi, l’om contra Mort esser no vol repropi1891, ans ‘cometrà gran perill sens ferea1892. En loch secret, hon Déu és secretari1893, lo leó fort ‘comet o bèstia fera, o perill gran de qualsevol manera

1889 Exilia, fa fora. 1890 Temi. 1891 Insubmís. 1892 Acometrà gran perill sense por. 1893 On (només) Déu n’és testimoni.



478

almenys no fuig, si no n’és voluntari; e si ‘n defuig, dolor aprés l’agreuja; e si té fort1894, en gran delit alleuja. XIX Los qui perills han per glòria vana, o per grans béns, o per delits atényer, o ira fort los féu a mort enpènyer, tots aquests han gran causa qui ‘ls engana; altres són ja qui per vergonya sola ‘cometen fets, los quals ab dolor pasen, e si del fet bona suma levassen, gran és lo mal e poch bé ‘ls aconsola; qui per moral virtut la mort assagen, aquests y aquells han camí per hon vagen. XX Delit, Dolor dins aquests se combaten, e venç aquell qui ‘n l’om més part hi troba; los qui no han de virtuts vestit roba, ço per què fan errat, per dol esclaten, puix que lur fi en mans de altri han mèsa, volent de gent honor e vana fama; lur bon voler penja de flaca rama, com de lur fet jamés han paga ‘tesa1895. Molt fan per poch, e aquell poch los tolen los ignorants y los qu’enveja colen1896. XXI

1894 Si es manté amb força. 1895 Paga atesa. 1896 Mantenen,



479

Aquell gran bé que per ta causa ‘s guanya, e lo delit, de virtut fortalea, causa li est; e ‘l destrüs sens perea, car, morint, l’om pert quant al món afanya. Ço és gran fet: que Mort, qui tot bé mata fora l’onest, l’om espere de cara, hoc1897 e la fi que n’ha guanyat encara, puix aprés Mort no cobrarà la data. Ço perquè ü fa, és fi, mas no derrera, puix, aprés mort, la major fi espera. XXII Los qui la mort, per qualque ‘sguart arrisquen, o certament aquella elegeixen, alguna fi, bon’ o mala, coneixen: crehen fer bé com1898 la vida ÿ confisquen. És veritat que l’hom qui mort arrisca menys d’esguart1899, ô féu natura bona, qui en lo cor de l’hom valerós sona, qu’el preu de si, per la mort no ‘s desisca1900; e d’aquest és hom mateix lo ver jutje, e no ÿ ha qui pus dretament ho jutje. XXIII D’aquella por qu’els senys, de la mort, senten, e les rahons qu’encontra d’ella ‘s funden, tots los escrits dels passats ho abunden; per ço no dich los mals que s’ï assenten

1897 Això. 1898 Quan. 1899 Sense mirar. 1900 Perdi.



480

e los conforts qu’el virtuós ÿ aplica. Yo no recït ne coses per mi lestes1901 de Seneca1902, e moltes altres gestes qu’el cor de l’hom contra Mort fortifica. Ço qu’el cors1903 sent per la Mort, no s’escusa; lo sentir com de l’ànima ‘ns acusa. XXIV Qui ‘n son delit o del món té ‘sperança, si ‘s dol, quant mor, preste-ÿ la paciença; al qui serví ab treball e ‘sciença, dôn-li remey, puix hâc en ell fiança. Lo qui és tal, deu esser maravella com ans del temps lo cor no li esclata, vehent que Mort, l’animal cors1904 li mata, ne ha rahons d’esforç en contra d’ella; car de virtut moral no prês l’offici, al cors e ‘l món ha servit com a nici. XXV Ymaginat és l’om en tres maneres, e, segons viu, per la vida ‘s bateja: nom de brut pren si viu en vida leja1905; si moralment, costumes ha d’hom veres; si sobre hom passa la sua vida, és més que hom, en àngel se transforma. Segons que viu, de por de Mort pren forma,

1901 Llegides. 1902 Luci Anneu Sèneca (4 aC - 65) 1903 Cos. 1904 El cos animal. 1905 Lletja.



481

sabent que pert, e dubta la exida. Molts són perduts qu’en aver por no vénen, perquè d’Infern no crêen qu’allí penen. XXVI ¿Qui porà dir la dolor que turmenta lo peccador, quant a la Mort s’acosta, perdent lo bé qu’es veu esser de costa1906, e tem anar hon delit no s’esmenta? ‘Sí com al món los senys se ‘delitaren, tots se dolran, havent excés contrari enpertostemps1907; car és tancat l’armari hon són tancats aquells que dins entraren, dolent-se tant com fer-se pot que ‘s dolguen, no esperant que la dolor los tolguen. XXVII D’aquells ho dich qui ‘n Ley donada1908 viuen, tement Infern e Paradís esperen; dels havents Ley e bé, no la cregueren, perdent lo món, de l’altre no s’esquiven; e de aquests, s’esdevé morals visquen. Mas los de més, en vida viciosa, la mort los és a ‘quests tan dolorosa, segons lo bé qu’els apâr qu’es desisquen; savis antichs en açò discordaren e different dolor entr’ ells jutjaren. XXVIII

1906 Al costat. 1907 Eternament. 1908 La Llei divina.



482

¿Qui porà dir que la mort més l’agreuge: o qui ‘n virtuts morals vol son bé metre, donant-li més qu’el món no pot prometre —viure sens por, assegurat de greuge— o qui ‘n delits sensuals molt abunda, ab altres molts, honors grans e riqueses, mescladament ab dolors entorn meses, d’on tôrn atràs lo qui molt s’ï profunda? Yo prêch a tots q’em vullan d’affany traure: a qual d’aquests la mort deu més desplaure? XXIX Per ‘delitar, los hòmens vida volen, e sens delit en lo món no treballen, e quant d’aquest lo viure los atallen1909, tant han dolor com delit haver solen. Doncs, puix delit major lo savi prenga en son obrar —per consegüent, en viure— en major grau de dolor deu assiure, qu’el menys perdent e menys delit atenga. Lo qui delit hâc ab dolor embolta, ja ve a temps pregar per vida tolta. XXX Tals són e tants los mals que Mort atraça naturalment al cos e arma ‘nsemble, que yo ‘m penït dels que ací asemble: pochs són, segons los que la Mort abraça; per què diré dels que la Mort aporta a l’hom quant mor e tem més que no espera.

1909 Escurcen.



483

Aquest és mal de diversa manera: qui tem aquest e ‘n l’altre se deporta1910, mas ha remey en contra son damnatge; la caritat que no ‘l sia salvatge. XXXI Qui en virtuts morals ha vida feta e conseguí lo bé d’hom per natura —Fe, Caritat ne d’Esperanç’1911 âch cura— com animal hom féu vida perfeta. Tot fôn dins si e vixqué ‘n alegria, menys de sentir los mals que altres senten; com vênch a mort ses penses no consenten que la dolor terribl’ ab ell no sia; car per amor de si féu sa fahena, no ‘l pagarà Déu en la part centena1912. XXXII Menys de ser bo, per son saber hom basta en fer juhí qu’en Déu és la fi nostra; puix en est món ne prés la Mort se mostra, en Déu roman, si rahó no ‘s desgasta. Donchs, puix no és fi que l’home contente en los dos móns, rahó és qu’en Déu sia, car, sinó Ell, altre no ‘s trobaria que, fora Déu, a l’entendre ‘s presente. Tant quant l’om viu, moral virtut lo cumple; mas aprés mort, Déu és lo que l’hom umple.

1910 Es complau. 1911 Les virtuts teologals. 1912 L’ú per cent.



484

XXXIII Primer que leys fossen per Déu donades e per ‘scrits se regissen los hòmens, dispondre ‘n vôlch natura molts prohòmens: raels de bé, Déu en l’om ha creades. Ells de açò una ‘sciença feren ab que lo món una part se governa; los actes tots dels hòmens subalterna. Los vells antichs, altre no ‘n conegueren; hâgren de Déu conexença confusa; per ço la Mort a dolor los acusa. XXXIV Tres principals fins són, d’hon hòmens obren: una dins si, e l’altra tota fora, altra que dins e fora de si mora. Per lurs esguarts, aquestes se descobren. Volen honor, glòria, béns o fama, e tot quant ve d’accident o natura, y aquella fi qu’en la virtut atura: d’aquestes fins lo voler d’hom s’enflama. L’altra ‘s en Déu, qui a Si nos convida; fora nós és, mas no ‘s del tot partida. XXXV Tot quant se té per qualque sostinença, falleix quant fall aquell en qui ‘s fermava; fallint lo món, qui ‘n ell se ‘delitava, pert si mateix1913 e no n’ha conexença;

1913 Perd a si mateix.



485

e qui dins si e per si actes obra, vinent la Mort, tot lo seu bé veu perdre, e farà prou deffenent-se d’esperdre, pux s’arma és, defora del cors, pobra. Aquell escalf del qui en Déu espera, no troba ‘n si per alguna manera. XXXVI Puix que del món e dins si l’hom no ‘s farta, sa porció major està deserta, puix aprés mort l’ànima és incerta de l’infinit, e mes si ‘l creur’ aparta. Donchs entengam guanyar lo perdurable: aquest és Déu, qui aprés Mort nos prenga; qui l’infinit a creure ferm s’estenga, de Paradís no ‘s lunya ser amable, com son semblant l’esperit lo cobeja, e lo finit per si té ‘n cosa leja. XXXVII Qui l’esperit infinit lo vol creure, molt li és prop que part de Déu lo crega; e qui tornar a son principi nega, no li és luny que toqu’ en Déu descreure. E donchs puix Déu és lo principi nostre, complit és foll1914 qui tornar no ÿ desija; e qui del Món, per Déu, no se’n fastija, per chrestià molt devot no s’amostre. Déu e lo Món, ensemps no ‘s poden colre; qui ü vol fer tot, aparêll-se a dolre.

1914 És foll del tot.



486

XXXVIII Déu es tot bé, e lo Món son contrari, e per ço és que lo qui Déu no ama, lo Món segueix e no ab côxa cama. Qui ‘l Món serveix, no ‘sper de Déu salari. Per menor Món, l’om per tots se nomena, e lo major resembla ‘n moltes coses; açò és test1915 auctèntich, menys de gloses1916, que no ‘s da buyt en la machina plena. Tot axí l’hom menys de obra no resta, e mala és, si no fa la honesta. XXXIX Qui no vol bé, forçat és que mal vulla. L’indiferent, sens assignar-li terme, poch és de si, no té res a què ‘s ferme; ne ‘n mal ne bé no té loch qui l’aculla; e no pot ser que l’entendre romanga tan ociós que de res no entenga, e ve a tart qu’el voler no s’entenga a res voler, plâne’t o que se’n planga. Donchs, vullam Déu, aquella Causa Prima1917; si no, farem de cosa vana, ‘stima. Algun tirant1918 no féu tan alta ‘mpresa, quant ell à ‘mprès a si lo món sotsmetre,

1915 Text. 1916 Sense interpretacions. 1917 Causa Primera o causa incausada, concepte aristotèlic de l’origen absolut de totes les coses; Déu, en la Teologia cristiana. 1918 Cap tirà.



487

con féu aquell qui son voler vôlch metre guanyar lo Cel, hon és tota riquesa. Per fer açò, lo seu cos mès per terra, tolent de si tots delits qui ‘l torbassen; elegir vôlch penses qui l’ajudassen, a l’esperit, per fer a la carn guerra, e no amprà lances ne colobrines1919, mas les virtuts morals ab les divines. XL Mort, lo món tol y al conquistant conquesta, e si conquêr lo Cel ‘prés mort, n’és digne; e tant és l’hom pus grosser e maligne com no conquêr lo món qu’aprés mort resta, lo qual és fi, e lo present és via. Car lo món és per què ‘ls hòmens hi visquen; vida ‘s per què de virtuts no ‘s desisquen, e virtuts són per fer a Déu paria1920; e si aquest recors hom no encontra, tot quant ha fet en lo món li és contra. XLI Fe, Caritat y Esperança ‘ns hi porten; mas Fe roman y Esperanç’, a la porta, car la rahó allí no les comporta. Creure no cal ço que ‘ls ulls se deporten; menys, esperar lo que present se mostra. Mas fruirem Déu, qui tant esperàvem; per Caritat amarem qui amàvem; açò serà tota la glòria nostra.

1919 Arma de foc portàtil, de canó llarg. 1920 Tribut (per fer-se agradable a Déu).



488

Ella ‘s la fi e les altres són via, sens ella ‘s foll qui ‘n Déu ‘spera y fia. Tornada Mare de Déu e advocada mia, fes ab ton Fill que piadós me sia.



489

LA VIDA ‘S BREU E L’ART SE MOSTRA LON-GA…

Pagès CXIII

I La vida ‘s breu e l’art se mostra longa1921; l’esperiment defall en tota cosa; l’enteniment en lo món no reposa; al juhí d’hom la veritat s’allonga. No solament és falta de Natura, mas nós matexs fem part en l’ignorança; aquesta és en tan gran abundança, qu’el món nos és tenebra molt escura. Qui tant no sap, en dos errors encorre: ignora-si, ne veu lo temps qui ‘l corre. II Naturalment Ignorança ‘ns guerreja. En esta part no podem d’ella storçre1922; per altres parts li podem camí torçre, mas no volem, de què ‘ns és cosa leja1923.

1921 Al· lusió a la sentència d’Hipocràtes: « Ὁ βίος βραχὺς, ἡ δὲ τέχνη µακρὴ, ὁ δὲ καιρὸς ὀξὺς, ἡ δὲ πεῖρα σφαλερὴ, ἡ δὲ κρίσις χαλεπή» (La vida és breu, la ciència duradora, l’ocasió ensenya, els experiments són perillosos, el judici difícil), generalment coneguda per la seva reducció a l’aforsime llatí «Ars longa, vita brevis». 1922 Salvar-nos. 1923 Lletja.



490

Ço que libert és a nós qu’ aprenguessem, no ÿ treballam per nostra negligença, e, mal fahent, de bé perdem ‘sciença. Donchs ¿com serà, que res de bé ‘ntenguessem? Per dues parts l’ignorança és tanta, qu’el més sabent, de si mateix s’espanta. III Déu no ‘ntenem sinó sots qualque forma presa pel seny1924, e Déu no és sensible, ne ‘ns és a nós substància conexible: l’enteniment ab la rahó la forma. Los accidents sol bastam a conêxer, e havem obs1925 los migs1926 que disposts sien; embarchs havem tants, qu’el juhí desvien, mudant juhí, minvant e fahent crêxer. Nostre saber a molt poch nos abasta, e passió totalment lo degasta. IV ¿Qui és aquell1927 matèria conega, sinó perquè la forma ‘s pot entendre? Lo different de les coses compendre no és en hom: son saber no ÿ aplega; e la virtut que del compost resulta, com e perquè, no ‘s pot saber com passa:

1924 Pels sentits corporals; no es pot interpretar aquí «seny» en el sentit avui habitual, equivalent de «prudència». 1925 Tenim necessitat. 1926 Els mitjans, recurssos. 1927 Aquell (que).



491

una ‘ntitat1928 ne surt de la lur massa, divers’ a ella1929 —no ‘n cal d’açò consulta—. D’aram y estany veu hom exir lo coure, que ‘l fort acer en força no ‘l pot noure1930. V Leixant a part les coses amagades que no ‘ntenem, e menys de nostra colpa1931, e ymaginant l’ignorar qu’ens encolpa, si ‘ns pream poch, no ‘n cometem errades fins a venir que no ‘ns plau conexença de nós mateïxs, axí de cors com d’arma1932. D’aquest saber cascú ses mans desarma; de mal de si a ‘lgú1933 no ‘l plau ‘sciença. Aprés saber Déu, veritat primera, segona és, de nós ‘sciença vera1934. VI Creixent Saber, l’Ignorança ‘s desperta; al qui més sab, li ‘corre major dubte: en aquell temps que res no sé, no dubte,

1928 Entitat. 1929 Diversa a ella. 1930 Les matèries que March esmenta, reben avui noms canviats: en la termi-nologia actual, l’aliatge de coure (Cu) i estany (St), el denominem «bronze», i és un material molt dur, com l’acer –que és l’aliatge de ferro (Fe) i carboni (C)-; el mot «aram» denomina la planxa coure batuda, amb la qual es fan atuells. 1931 I sense culpa nostra. 1932 De cos com d’ànima. 1933 Algú; ningú diríem ara. 1934 «Coneix-te tu mateix», l’aforisme escrit a l’atri del temple de Delfos: γνῶθι σεαυτόν.



492

e ‘l grosser foll tota cosa l’és certa. En son saber algú no ‘s glorieje; algú1935 no sap del saber lo subjecte: l’ànima és, e sol sabem l’effecte; l’essencial, molt saber-lo cobege, car los passats foscament lo sentiren, e los presents a lurs dits se refïren1936. VII En general, parlar mi no contenta, mas en donar, del que yo dich, exemple; los fets del món ab ansia contemple dant afalach y axí mateix la ‘mpenta per nos lançar a l’apetit sensible. Sens rettenir e metre ‘n aquell tempre, se fa l’hom foll ignorant per a sempre; lo reffrenar és quasi no possible. La voluntat no solament alteren: l’enteniment d’entendre despoderen. VIII No sé algú que preû1937 lo bé que usa, fretura fa donar-li sa estima; axí mateix per fretura s’estima molt més de dret1938, e contra no ÿ à ‘scusa. Tan solament lo bé que virtut causa, qui ‘l posseheix lo basta per conêxer;

1935 Novament, en aquests dos casos, el mot «algú» cal entendre’l com «nin-gú», avui. 1936 Refereixen. 1937 Preui, apreciï. 1938 Del que pertoca.



493

los altres tots, lur preu no ‘s pot ‘parêxer: és la rahó, car no han ferma causa; lur fonament està sobre falsia; opinió tot son ésser cambia. IX Molt hom conech, cuytat, corrent al metge dient sos mals, per fer sa vida larga. De l’esperit, algun hom no s’allarga en demanar quin mal li té lo setge: ¿qui serà l’hom qui al vehí demane de sos mals fets, puix a si ell los côbre1939? Lo qui té clau y a ssi mateix no obre, qui serà ‘quell qui obrir-li comane? No és algú1940 qu’ a si mateix no menta; per sa lahor1941, de falsia ‘s contenta. X Puix l’apetit así l’entendre ‘s porta, tant que lo ver en falsia li torna, en poch instant entre ver y fals borna1942, crehent de ferm e puix fe1943 no comporta. No ÿ ha res clar qu’ enteniment entenga, e l’apetit és bastant l’escuresca. Car tota res obs és1944 que s’apetesca, qui és qui poch o massa no l’estenga?

1939 Cobreix, amaga. 1940 No hi ha ningú. 1941 Lloança. 1942 Combat, dubta. 1943 Jurament. 1944 Car tota cos necessari és.



494

Affecció l’entendre desordena: tots som estrets1945 ab aquesta cadena. XI Quant per son mal, hom ix d’aquella senda de Paradís qu’en gros li és mostrada, tot’ altra l’és carrera molt errada, res no ÿ coneix, no haja obs esmenda1946; no coneix Déu ne si, e menys natura —e tot saber sobr’ aquests se treballa—, e res no ÿ sab e dintre si ‘s baralla. Donchs ¿qui ‘s lo foll qu’en son saber s’atura? L’om deu saber, e fer qu’en sa fi reste, e qu’en tot l’àls1947 lo costat flach hi preste. XII ¿Qui pot saber com1948 sa passió senta en temps vinent, si la present ignora? Del que fa juhí que riurà, ell ne plora, e pens’ amar, e Amor d’ell s’absenta. Axí com l’hom no sab què dins si porta e veu-se sà, e té la mort de costa1949, y aquell qui ha sa persona disposta per viure molt e la mort té a porta, tal obra fan en nós Amor e Ira, que no sabem qual d’ells en nós se gira.

1945 Lligats, oprimits. 1946 Res no hi coneix (que) no hi calgui esmena. 1947 En totes les altres coses. 1948 Quan. 1949 A la vora.



495

XIII Per què restàs l’obra de Déu perfeta e que sa fi l’home pogués atendre, fôn gran rahó que d’Ell pogués entendre tant, que vers Ell anàs carrera dreta. D’aqui avant, l’om és foll qui s’ergulle en son saber, puix lo ver li s’amaga; lo savi hom se coneix esta plaga1950, e pren-ne tant, que de fe no ‘s despulle1951. Esser un Déu, l’enteniment ho mostra; en lo restant és mester la fe nostra. XIV Alguns seran, que passen1952 més vergonya de no saber que de mals hòmens esser; ans que grossers, volrien lur desesser1953, e lur voler de bon saber se ‘lonya1954. No solament aquell no consegueixen, mas d’hon se pren no saben, e què dóna, passant dolor l’arma1955 e lur persona en tot quant fan, e açò no coneixen, axí com l’hom que viu en la galera1956, que ja pudor l’és olor falaguera.

1950 Nafra, defecte. 1951 Despulla. 1952 Passin. 1953 Abans que estúpids, voldrien ser morts. 1954 Allunya. 1955 L’ànima. 1956 Com a galiot, remer de galera.



496

XV ¿Quals són aquells qui en lo món pratiquen, sens mass’ amar, les coses agradables, si retrahent d’aquelles airables, retràhent-se1957 de les qu’el damnifiquen? En carn sens carn viu qui pel mig camina, e no ‘n veu hom qui vajen per tal via; de mi confês que mon juhí ‘s cambia, voltant-se ‘llà hon passió l’affina. Lo metge qui al gust agror li alta1958, no la tolrà en persona malalta. XVI Sens cas vengut, mas concebut en pensa, segons qual és, l’enteniment se volta là hon Amor o Ira no és tolta; de ver en fals, de fals en ver dispensa. Lo cas e loch, tot son ésser li muda, e no és res que dos cares no mostre; e per son mal, hom diu lo paternostre; bona ‘s la mort, segons en qui ‘s venguda. Tostemps havem un moviment molt vari, d’altre mogut e tostemps ordinari. XVII Nostr’ apetit altre movent lo mena, no pas aquell qu’en general bé ‘s gita; lo loch hon és lo tal bé hom cogita: són los esguarts que per bruts hom s’ordena.

1957 Es retrauen. 1958 Complau.



497

L’enteniment, aprés cerca la via com aquest bé del loch tal haja traure; en fals juhí l’enteniment ha caure sinó ‘s allí hon trobar-lo volria. Puix l’apetit un altre no ‘n cobeja, l’enteniment ab gran cura ‘l pledeja. XVIII Ja veig estar a Déu ple de rialles, vehent com som a nós mateixs contraris; lo que cercam són nostres adversaris: aquests són béns d’hon havem grans baralles. Lo mal volem, cuydant que bé gran sia, e pledejam aquell ab grans despeses, volent honors, matremonis, riqueses, e lo reverç s’ateny del qu’ hom volria. Lo mal és bé, e lo bé mal retorna: algú1959 no sab sa nau per quin vent borna1960. XIX Semblant me trôb al qui alegre canta e port’ al cors disposició mala, que pleuresis1961 o gota1962 ‘l cors senyala e altres mals que l’esmentar espanta; e com1963 aquest de viure ja no pensa, torna cobrar sanitat més perfeta; aprés li ve, no sab d’on, la sageta

1959 Ningú. 1960 Fa voltes. 1961 Pleuresia, inflamació de la pleura pulmonar. 1962 Inflamació de les articulacions causada per una hiperuricèmia. 1963 Quan.



498

qu’el fa morir sens alguna deffensa. Lo que pensam qu’ens farà nostra casa, alló mateix la destrüu e l’abrasa. XX Tot hom és foll qui molt del món s’alegre, puix no ÿ ha fi, e si1964, és sospitosa; lo desijar és cosa treballosa, lo possehir fa l’hom trist o alegre. Lo pus sabent no sab n’entén què vulla: quant deu plorar d’algun fet, ell vol riure, corr’ a la mort pensant anar a viure, de casa ix quant cové qu’es reculla. Per un bé poch s’ànima e cos dóna, e per son mal, ‘sí mateix tot ‘bandona. XXI ¿Qui pot saber què d’ell los Fats ordenen, quant, com e hon finarà los seus dies? Fogint la mort, hi va per dretes vies, no sab los migs si ‘n mal o bé l’amenen. Ell va de nit sens brûxola o carta, e cuyd’ anar en coll d’homens, en andes1965, trahênt-se joch del qui del món s’aparta. Tot açò fan aquells qui hom diu savis; tal exemplar trahên los néts dels avis. XXII ¿Hon se recull en nós tant’ ignorança, obrant en ferm sobr’ incertes ventures,

1964 I si (n’hi ha). 1965 Cadira o llitera per viatjar, duta per criats.



499

e pledejam ab molt amargues cures lo tan incert ab tan ferma ‘sperança? ‘Sí com l’orb foll, corrent tira la via e no sab hon sia son dubtós terme, e caminant no veu hon lo peu ferme, trencant va ‘l coll e fi no consegrïa; tal és aquell qui bé final vol traure dels béns del món, e ací veig tots jaure. XXIII ‘Sí cô ‘l malalt qu’ esperiments assaja per a guarir del cos, e amargosos, e són verins per a la mort cuytosos —altres no ‘n sab o no té ab què ‘ls haja—, ne pren a ‘quell qui en lo món treballa per conseguir ab què lo voler ‘farte, e no ‘s pot fer1966, puix qu’el ver fi n’aparte; en les restants fins, bé y mal se treballa. Los béns del món mostren fi e no ‘n tenen, car no ‘n són farts los qui més d’ells ne prenen. XXIV Tots quants béns són fora de la persona, si bé ‘s pensat, en degun fi termenen: en algun fi los quals atenyent vénen, mas lo derrer és qui bé sens mal dóna. En los primers la pensa ‘s ‘delitada, no sens dolor, car despit se remija1967; no ‘s troba fi en res que hom desija, si donchs no fa la pensa termenada;

1966 I és impossible. 1967 S’hi posa pel mig.



500

senyal és cert que, hon mal se pot mètre, al final bé e ver no ‘s pot remetre. XXV Dels fets la fi, la mort ne determena e, fins aquí, algú1968 no és bon jutge. ¿Qui és aquell, lo qui dretament jutge, de ço que fa, si n’haurà goig o pena? Les fins dels fets estan encadenades secretament, que no és ull les veja. La pus gentil senyala cosa leja1969; si no ‘s veu tost, trau cab a les vegades1970. ‘Sí com lo temps humit lo sech senyala, los fets del món van de bon’ obr’ a mala. Tornada Mare de Déu, mostrau-me la escala que puja hom hon delit no s’eguala. Mare de Déu, Tu est aquella escala1971 ab què ‘l peccant lo Paradís ‘scala.

1968 Ningú. 1969 Lletja. 1970 Si no es veu de seguida, apareix al cap d’un temps. 1971 Santa Maria de Scala Dei és una de les advocacions marianes, a la qual va estar dedicada la primera cartoixa catalana, que va dominar la comarca del Priorat.



501

RETINGA’M DÉU EN MON TRIST PENSA-MENT…

Pagès CXIV

I Retinga’m Déu en mon trist pensament, puix que no ‘m tol ço per què pâs tristor; en ella sênt una tan gran dolçor per si, e com altre delit no sênt. Sens grat seré, si jamés la’m despûll; e solament assaig d’ella exir, tant gran delit me sênt d’ella venir, que no desïg1972 res fora mi, ne vull. II Tot quant yo pêns e tot quant veu mon ull, tant com és bell e m’és portant delit, de tant me trôb yo pus adolorit, car en mon cor bon delit no ‘s recull. Fet és de mi lo qu’es devia fer; perdent Amor, no vull que m’ajût Déu en fer qu’el món me done res del seu, puix no té res dispôst a mon voler. III

1972 Desitjo.



502

Menys de ser trist, no ‘m plau delit haver; d’aquell ho dich ab la tristor mesclat, car aquest és lo pus terrible ‘stat de tots aquells qu’es pot al món saber. Yo pêrt açò que molt hom ha perdut, e me’n dolch més, tant com d’amor los pâs; per mass’ amar yo ‘m trôb en aquest cas, no havent àls1973 preat ne conegut. IV Amor ha fet qu’en açò só vengut: que pêrt1974 lo món per no poder amar, e pôgra’s fer, si pogués comportar, que amàs yo e qu’Amor no m’ajût1975. Tot fôn ensemps: veure-mi no dispost e leixar-me de Amor totalment, de què romanch en tal trist pensament, que a la mort visiblament m’acôst1976. V Trist, ab delit la mort yo pendré tost, e ja en mi és perdut lo remey; fort passió abasta mudar ley e fer d’acer e pedra cor compost1977. Yo só aquest qu’en la mort delit prench, puix que no tolch la causa perquè ‘m ve;

1973 Res més. 1974 Perdo. 1975 M’ajudi. 1976 M’acosto. 1977 Fer (que el) cor (estigui) compost d’acer i pedra; és a dir, endurir el cor fins a l’extrem.



503

ma passió en tristor me deté, que no sênt pus en son temps ni entench. VI Mon mal no és tant com en altre ‘n vênch; yo l’he fet gran, preant molt lo que pêrt, car, vênt-me ser de tot’ amor desert, la terra ‘m fall e al Cel no m’estench. Mentre no pêns, yo trôb algun repòs, mas l’esperit meu tostemps està trist per l’àbit pres, que lonch temps és que vïst1978 d’un negre drap o celici molt gros. VII No ‘m fa delit res pertanyent al cors1979, puix l’esperit no ÿ és participant; natura ‘n mi, sàviament obrant, vol que m’esfôrç, e mon decret no ÿ pôs; e ya del tot vençut per l’àbit vell, no prench delit en res fora ‘l costum: pensant mos mals, tot lo temps hi consûm, essent-hi bé, puix me ‘delït en ell. VIII No trôb en mi voler, e menys consell, a desijar cosa ‘lguna del món; mos pensaments recollits dins mi són per no pensar res que sia d’aquell. Lo dia clar volria fos escur, udulaments e plors en loch de cants;

1978 Vesteixo. 1979 Cos.



504

no té lo món coses a mi bastants a fer que dol per tostemps no m’atûr1980. IX Per ignorar ve que l’om se procûr1981 grossos delits, no sabent quant se nou1982; fora tot seny és qui sos comptes clou que, perduts ells, del món se desnatûr1983. Açò és ver, mas tristor me té pres tant, que delit sênt com tal me conech, e sab fer tant, que tot delit renêch1984, ne puch sentir altre ‘n senta jamés. X Molts han jaquit1985 lo món sens perdre res, mas per consell de lur bona rahó, e yo ‘l jaqueïx1986 per fals’ opinió, pensant que pêrt1987 lo món e tot quant és. Mon foll pensar me dispônch1988 voler tal que ha fet-mi déu d’Amor adorar, e yo, forçat de aquell apartar, me pâr1989 ser bo tot quant a tots és mal.

1980 M’aturi. 1981 Procura. 1982 S’enfonsa, s’ofega. 1983 El món abandoni. 1984 Renego. 1985 Deixat. 1986 Deixo. 1987 Perdo. 1988 Disposà. 1989 Em sembla.



505

XI Puix que lo món ne Déu a mi no val1990 a rellevar la causa d’on só trist, a mi plau bé la tristor que yo vïst1991: delit hi sent mentre yo ‘m trobe tal. Axí dispost, dolç me sembla l’amarch, tant és en mi, enfeccionat1992 lo gust! A temps he cor d’acer, de carn e fust: yo só aquest qu’em dich Ausiàs March. Tornada A Déu suplïch qu’el viure no m’allârch, o meta ‘n mi aquest propòsit ferm: que mon voler envers Ell lo refêrm, perque anant a Ell no trobe ‘nbarch1993.

1990 No m’auxilien. 1991 Vesteixo. 1992 Infectat, corromput. 1993 Impediment, obstacle.



506

PUIX ME PENÏT, SENYAL ÉS CERT QUE BAS-TE…

Pagès CXV

I Puix me penït1994, senyal és cert que baste per a saber l’error de què ‘m vull tolre. Mas ¿qui ‘m darà esforç contra lo dolre per a jaquir1995 lo delit que yo ‘n taste? Per ma rahó, yo venguí ‘n conexença qu’en ser amat no ‘m calia fer compte1996; mas ab Amor yo n’he fet ja l’afronte, complidament he vist la ‘speriença: la mi’ amor un’ altr’ a si no ‘n tira; lo dret d’Amor en mi tot se regira. II Puix altr’ amor per la mia no guanye, la qual és preu per hon Amor se guanya, per ser vencent, no sabí altra manya; perdut és ja tot quant per ell’ affanye. ‘Sí com aquell qui viu ab medicina e ve per temps que no li val al viure, axí muÿr yo, qu’Amor, qui ‘m feya viure;

1994 Penedeixo. 1995 Deixar. 1996 Comptar-hi.



507

altre voler per lo meu no s’inclina. Puix no pot fer que amant, amat sia, leixe’m en pau1997, no tôrb la vida mia! III Ell m’és entrat per la part mia flaca, dant-me ‘ntenent que amant, amat fora, e jamés d’ell me’n plâch altra penyora; aquest és preu qu’el cor d’home no taca. Desesperat del tot yo de aquesta, dexí’m d’amar per a temps perdurable, e só tornat més que altre amable d’aquell’ amor que no ‘nclou la honesta; e puix me vênch sens altr’ acompanyada, no ‘m pensí fos en mi tant esforçada. IV ¿Qual tan cortès, qui de amor excepte1998 cas leig o fort, puix que Amor lo mane? ¿Qui és tan foll qui ‘n contr’ Amor se vane, dient: «Yo só qui leïx1999 e qui accepte»? Tot enaxí com l’ànima infusa, racional, sobre l’inrahonable fa tot son fet per via rahonable —tot quant fa l’hom per lo seu decret usa— tal és Amor, que si en hom se lança, tot quant és d’ell torna en sa semblança. V

1997 Deixi’m el pau! 1998 Exceptuï. 1999 Deixo.



508

¿Qui és lo foll, donchs, qui d’Amor no tema, si ha sentit son poder no vencible? No ‘s deffen d’ell sinó l’hom insensible; no só aquell, car part n’é presa ‘strema. E, atrevit, pensant haver deffensa en contr’ Amor, li he tenguda cara. Pensant haver de ma rahó empara, yo no ‘m pensí ell bastàs fer-m’ offensa tal que, volent-mi de Amor defendre, ell me pogués la sua força ‘stendre. VI ¡O, quant és poch per hon Amor se fica, e per aquell, en loch dispost molt obra! Per no sabuts mijans, en nós fa obra, lo temps e loch lo creix o mortifica. Amor sab mills2000 lo què a nós agrada que nós mateixs no bastam a conêxer, e quant pensam que nostr’ amor deu crêxer, en aquell punt és desagraduada. Quant nos pensam qu’ens leixa2001, ell nos toca; ab un fil prim se tira una roca. VII Delits passats de la que âm m’acorden contra mon grat, e les dolors m’obliden. ¿Qui són aquells que dins lo meu cor criden, e ‘par a mi que són vèrmens2002 qui ‘m morden? Ço són desigs contraris qui ‘m turmenten,

2000 Millor. 2001 Deixa. 2002 Cucs.



509

car vull delits qui dolor me aporten; vull desamar, mas ells no m’ô comporten; a mon voler los apetits dissenten. Pensar-se pot, quant a rahó contrasten, qu’ells entre si a plaure no s’abasten. VIII ‘Sí cô ‘l malalt que la causa ignora de l’accident, e no sap lo què ‘l mata, vehent tot si que per dolor esclata, e semblant mal no sentí algun’ ora2003 —no cal dubtar, si roman en sospita, si ‘l vênch d’excés lo mal o de natura; e si d’excés, quin fôn que tant procura, a ssi mateix tot lo passat recita—, axí d’Amor yo ‘m dolch e no puch creure que per tan poch en tant me degués veure. IX No puch oir, de la que âm, paraula que senyal gran ella en mi no faça: si bona és, gran delit me atraça; mala essent, la dolor és en taula. No passa res que d’ella ymagine, que no m’escâlph2004 o que tot no ‘m refrede; tots los mijans de mi apârt2005 e vede2006, en ahirar2007 o amar si pens, fine.

2003 Mai. 2004 Escalfo. 2005 Aparto. 2006 Vedo. 2007 Irar.



510

Cascú d’aquests té causa ‘n mi qu’es tinga; no sé jutjar en mi qual se retinga. X L’imaginar, altre bé no m’esmenta sinó aquest, qu’é sentit per aquesta; té’m lo cor pres, molt poca part ne resta per allogar2008 Ira quant se presenta, fent mudament tan gran en ma persona, qu’en suor vinch quant Ira ‘n mi comença; ladonchs Amor no pot fer que la vença, ans son poder del tot li abandona; no passa molt que lur poder s’eguala e venç Amor, entrant-me sens escala2009. XI No ‘s pot bé dir amor de home propi lo que yo sênt, car per la carn és tota; d’açò ‘m delït com no ‘n pâs una gota en l’esperit, e si ü fa, com repropi2010. É’m delit més com no pot ser que dure molt lo desig que ‘fartament aporta; mas hom veu que natura no comporta que lo fruyt vert cayga sens que madure. Lo meu voler és obs2011 que tal cos faça, o volrà Déu que natura ‘s desfaça. XII

2008 Allotjar. 2009 Sense escalar els murs; es compara amb un castell o fortalesa. 2010 Indòcil. 2011 Necessari.



511

E’ que2012 fos l’hom tant com serà lo segle2013, tostemps veurà en si coses novelles, prenint, jaquint2014 les noves per les velles; lo que fôn tort un temps, puix li és regle2015. Novellament casos a nós avenen, per no ser tals o per altra costuma; esperiment cascun jorn se consuma, e los juhís en molta error vénen. Fins a la mort és mester hom se tema, perquè Amor en les carns tostemps crema. Tornada Amor, Amor, yo he pres ferma tema2016: que vostre bé porta dolor extrema.

2012 Encara que. 2013 Encra que hom durés tant com el món. 2014 Deixant. 2015 Recte. 20162016 Hipòtesi central.



512

CERT ÉS DE MI, QUE NO ME’N CAL FER COMPTE…

Pagès CXVI

I Cert és de mi, que no me’n cal fer compte per fer contrast Amor, qui tant me força. Ira, yo ‘t prêch que lo meu cor m’esforça2017; los meus affanys sol a tu los recompte. Envergonyit, confês la mia colpa, com no m’esfôrç contra ‘l desig orrible qu’em ve d’Amor, si bé ‘l trôb molt terrible. Semblant a ‘quell qui ‘ls sancts alguns encolpa, yo prench conort com per son colp tals jahên; Infern és ple dels qui Amor complâen. II Tant com en mi és e fôn soportable de contrastar e vençre la batalla, yo he complit, dins mi sentint baralla, tal que no ‘m fôn un’ altre comparable. Yo desïg tant com lo cor me soporta, e per aquest desig âm y ahire; puix la que âm ab grat e desgrat mire, torbat me sênt, costum passat no ‘m porta. Yo âm e ‘m dolch, coneixent-mi que ame;

2017 M’esforci, m’encoratgi.



513

d’ella ‘m delït, e més com2018 la desame. III Los béns que ÿ sênt en ell’ amar m’enpenyen, e los seus mals per avorrir no basten, e són tan grans e tant a mi contrasten, que moltes veus2019 als béns de mort estrenyen. No passa molt que Amor los empara e fa qu’ oblït, sens perdó, sa gran falta; Ira no mor, mas està com malalta, mentre Amor té gran força encara. Quant Ira ‘s mou, Amor de mi ‘s desterra; romanch en pau, com entr’ ells no ha guerra. IV D’esperiment no passe gran fretura. Yo sé Amor e Ira com s’avenen dins l’amador, e de quant aquell penen de tal dolor que no soffïr2020 mesura. Si amat só, dolor serà ma vida; si desamat, al risch serà mon viure; mas tost seré de mal o bé delliure: breu serà ‘n mi la batalla finida. Esser amat és dolor mentre visca, mas lo desig sens consell m’ï arrisca. V

2018 Quan. 2019 Vegades. 2020 Sofreix, admet.



514

Qui és lo foll qui ‘n contr’ Amor s’ergulla2021? Segurs són d’ell los morts y els no sensibles, mas no alguns qui són d’Amor passibles2022; qui vol ser fort, de la carn se despulla. En mi he vist un singular exemple: quant he pensat d’Amor del tot estorçre2023, contra mi veig camí que no puch torçre, portant-me ‘n part, la qual si bé contemple, no puch dar pas plaent a mon coratge; ab cor tirat2024 vaig faent mon damnatge. VI En temps passat sentí dolor estrema, mas no és menys aquesta present, fresca. Aquesta ‘s fel, no toca res de bresca2025, e ‘par a mi qu’ab mans lo cor me prema. No pot durar que no ‘m leïx o qu’em mate; ella és fort perqu’ab delit no ‘s mescla: hon lo delit e dolor fan sa mescla esser no pot qu’el cor hon són esclate; perqu’ a mi plau que muyra o qu’em passe: esclatar vull més que si, languint, lasse2026. VII

2021 Mostre orgull. 2022 Pacients. 2023 Salvar-me. 2024 Tens. 2025 No s’assembla en res a bresca (pa de cera on les abelles dipositen la mel). 2026 (Em) fatigo.



515

Semblant a ‘quell qui2027 la Mort vol ampendre e quant l’és luny ab rahons l’amenaça, veênt-la prop si, pau vol e ell’ abraça, jurant que may tal assaig volrà ‘pendre, ne pren a mi qu’en contr’ Amor m’esforce, durant l’esforç tant com ma rahó basta, e pert-se tost, car no té ferr’ en asta2028; fugir vull d’ell, si bâst fer que no ‘m force, mas tot mon cos, per ell, contra mi s’arma e poca part rebellad’ a de l’arma2029. VIII Partir no ‘m puch del loch hon la he vista; donchs, ¡quant desïg de veure sa persona e têm de mort, si bon esguart no ‘m dóna! E si ‘l me fa, dolor altra m’entrista, car ymagïn que altre l’à sentida, la su’ amor e son esguart benigne, e yo he vist aquell bo e maligne. Plaent me fôn e molt adolorida; e tant com més en ella yo ‘m delite, pensant que tal féu ab altre, despite. IX ¡Plagués a Déu que perdés yo la pensa, per què ‘m jaquís2030 aquesta gran congôxa! En pijor vinch, si aquella m’aflôxa, puix quant hi tôrn, yo rêb major offensa,

2027 (A) qui. 2028 No té ferro a la llança. 2029 Ànima. 2030 Deixés.



516

car no ‘s pot fer2031 algun delit no ‘m membre, e per aquell més dolor me turmenta. Davant la tinch, e sembla’m que la senta; no sé, la nit o lo jorn, qual dech tembre; yo fuÿ amat, e no tant com pensava; sens retenir, mon voler ‘bandonava. X Tots los senyals que l’amador acaben yo trôb en mi, que no fâll hú que ÿ sia; per ella vinch en tristor y alegria: tots los meus senys forans e dins ho saben; car no veig res sinó ella que m’alte, no desïg toch de ningun’ altra dona; alguna veu no ‘m ‘par que sia bona, son cors2032 no bell, e yo no me’n desalte. Ymaginant, car no ÿ sé pus en ella, ses parts pel tot âm en gran maravella. XI No solament la pens haver perduda, e per açò dolor mortal m’agreuja, mas he sabut que Amor no m’alleuja de tot son pes, mas la manera ‘m muda; e per què yo en los deserts habite, ha’m fet saber que amat no puch esser, e vôlgra yo primer lo meu desesser2033 que si d’amor, yo amant, no ‘m ‘delite. No ‘m plau amar e menys que a mi amen;

2031 Car és imposible. 2032 Cos. 2033 Deixar de ser (la mort).



517

mas si yo âm, muyren los qui ‘m desamen. XII Yo creguí ferm que sentir no poguera en mi amor ne ‘n la person’ amada, ne per la carn l’agués tant desijada, no ymaginant qu’en ser amat venguera; hun gest mostrant dona ficta2034 honesta, e sentiment praticant d’amor acte, sens recelar ha fet en mi fals tracte, prenint-me ‘l cor, e part alguna ‘m resta. La que roman, té occupada Ira, e quant se mou, tot quant só a si ‘m tira. XIII Lo gest dels ulls e de aquells la forma fet han en mi passió molt estranya, per l’apetit que tot per carn se guanya ab altre molt que d’opinió ‘s forma; e d’aquest és lo tot d’ella l’objecte, no sol lo cors2035, mas tota ensemps presa. En açò és ma voluntat atesa molt tardament, no volent tal effecte: no vull amar, e mon apetit ama; sobre neu veig maravellosa flama. XIV Axí com és en nós l’ànima tota en tot lo cors e tota ‘n cascun membre —tallant algú, no cal per açò tembre

2034 Fingida. 2035 Cos.



518

que per aquell ella romanga rota2036—, la mi’ amor és en lo tot d’aquesta, e si ‘l veig res que per desalt m’altere, no sênt en mi que d’amor despodere; en lo seu tot, la mia tota resta, ‘sí com la mar un punt no se n’altera, si hom ne trau una gran albufera. XV Yo vull Amor ab condicions tales, que, segons ell, grans contraris empliquen; ell és tot mal, e més los qui ‘l pratiquen, tots són eguals en lurs qualitats males. Son ferm estat, si és, saber no ‘s leixa; aquell instant no ‘s jaqueix2037 bé conèixer: tostemps està en lo minvar o créixer; sent-ho aquell qui molt ab ell se feixa2038. Axí com só, compost de molts contraris, ma voluntat e l’apetit són varis. Tornada Amor, Amor, los vostres letovaris2039 són molt amarchs ÿ a sanitat contraris.

2036 Trencada. 2037 Deixa. 2038 Es vincula. 2039 Electuaris, medicaments que duien els principis actius dissolts en mel o xarop.



519

LO CINQUÈN PEU DEL MOLTÓ AB GRAN CURA…

Pagès CXVII

I Lo cinquèn peu del moltó ab gran cura yo he cercat —¡e no ‘n té sinó quatre!— volent honest en amor deshonesta e lealtat en cor de falsa fembra; e per amor he volgut ser alegre, menys de ser trist, e ferm en un prepòsit2040. Gran amador de semblant no s’escuse equè2041 ‘s trobàs de Salamó2042 pus savi. II No solament m’à romàs en la pensa, ans ho volguí en les obres foranes; aquest’ amor de contemplar no ‘s ‘farta, si bé, a temps, en pensa hom ho forja. Yo, praticant d’amor leigs e bells actes, ymaginí tals contraris factibles, e no ‘m dolch prou del temps que m’he vist córrer perquè ‘m roman en pensa plaent hàbit.

2040 Propòsit. 2041 Encara que. 2042 El rei bíblic Salomó, paradigma de saviesa.



520

III L’engân conech, mas per obra no ‘l mostre, puix que d’amor, del tot yo no ‘m despulle; fluix me penït2043, car dolor no m’agreuja: solament bast’ ayrar-mi, si ame. Al grau primer, bo, del peccant2044 me trobe que del malfet ha conexença fosca, e, sinó quant, a temps, desig me torba, yo só content, ell e son delit perdre. IV Vôlgra’l jaquir2045 sens elecció mia, mas que vengués per alguna ventura —plagués a Déu per ser malalt o pobre—, car si ‘l jaqueixch, cert yo sé que me’n repte. Si bé rahó en contr’ Amor se arma, veênt qu’es pert per ell ma bona obra, no ‘m trôb esforç, que del tot m’abandona, ab tot que més de contemplar no passe. V En quantitat, en delit gran no puge, ans és molt poch, mas fort per a disôlre; fastig no tem, por ne ‘sperança ‘l tempta, la sua fi tota dins mi se n’entra. Puix que no pot esser en aquells actes que de amor los amadors pratiquen, pren un remey: qu’en contemplar se’n munta,

2043 Penedeixo. 2044 Pecador. 2045 Deixar.



521

e d’alló viu que d’amor no ‘l pot tolre. VI Si fos axí que sens passar principis yo fos al ple que Amor l’amant alça, hon ha delit, coneixença perduda, yo só ben cert qu’en oÿ2046 Amor no ‘m fóra. Mas ¿qui serà qu’en delit passar vulla per gran dolor, si d’aquell no sent purna2047? E yo no âm, e menys amat puch esser, e la rahó tant res no abomina. VII La voluntat Amor no’m senyoreja, hoc l’apetit, fins que de mi ‘m recorde, mas quant yo pêns totes les circunstàncies, entre Amor e mi és gran barrera; car yo no pêns qu’en ser amat abaste ne ‘n sênt delit, per bé que m’ï disponga. És veritat que no sé què me’n jutge, essent amat si ‘l retria lo deute. VIII Pren-me’n axí com a ‘quell qui contempla l’ésser de l’hom e com és de Déu obra, e puix ell ve a contemplar sos actes, tant avorreix trobar-se ‘n lo món home! Com de Amor son ésser ymagine e ‘ls gentils fets qu’en l’entendre ‘m romanen, yo m’adelït, e com al voler passe,

2046 Fàstic. 2047 Espurna, guspira.



522

per lur excés e qualitat m’agreuge. IX Entench no bé los mals que Amor atraça, perqu’ altres béns no sentí en ma vida: qui ‘n carçre viu, del començ d’infantea, ab dol se n’ix, puix en àbit li torna. Renunciar no puch lo franch arbitre2048 de obeir, si Amor me demana, e quant amant e amat esser pense, no trôb en mi, esser cosa possible. X Per un portal ixch de l’hostal de Venus2049, per altre ÿ tôrn ab les cames trencades, e yo no pens qu’en ser amat abaste, ne ‘m plau amar, ne menys me ‘n desespere. Yo só aquell qui ‘n leig offici ‘s cria, sab e no sab qu’és mal e no ‘n pren altre, car no pot ser àbit sens delit reste, e açò ‘par en covarts hòmens d’armes. XI Mi e mos fets yo mïr ab vista fosca, no pas com orb, ne ab la vista clara; conech mon dân, mas no tant que me’n dolga: lo cor no ‘l sênt, solament bâst a creure. Quant yo m’esfôrç que Amor de mi lance, son bé ‘m recôrt e los mals tots m’obliden; si ‘l pêns seguir, de sa dolor m’acorde,

2048 Lliure albir. 2049 Hipotètic lloc dels que amen.



523

e só membrant del bé de l’honest viure. XII Semblant a ‘quell qui ha mal de diable, e, quant lo pren, Déu no coneix ne honra, perquè ‘s d’aquell qui te ses virtuts preses, e puix, jaquit2050, torna ‘n sa coneixença, quant per la carn Amor me ‘passiona, no ‘m sênt rahó ne mal que per ell vinga. E quant d’Amor la part pura contemple, yo sênt delit; si pâs avant, m’agreuja. XIII ‘Sí com se pert lo poder de la vista si l’om està longament en tenebres, axí ‘l voler se pert si no executa los fets aquells d’on havia costuma. Per ço Amor sol en la pensa ‘m resta, perqu’ à lonch temps que l’obra no pratique; a mon delit la dolor no contrasta, car no sênt por ne ‘sperança ‘l ‘falaga. XIV Mentre Amor dels àbits no arranque, yo ‘m dubte molt qu’en algun temps no brote; ja no pot ser qu’en mi ‘s crie gran arbre: mon cor li és com terra molt exorca. Loch troba ‘n mi honsevulla qu’es tinga, ‘sperant temps lo pus dispost que trobe; abasta ell, qu’en sola pensa reste

2050 Deixat.



524

per l’àbit pres, que si pèl rau2051 no ‘squinça. XV Quant de Amor, indiferent, yo parle, sia entès lo que tot l’ome liga, e no aquell qui sols a l’àngel toca, e menys als bruts, puix de rahó freturen. Aquest és dit amor de home propi, car és compost de ses dues natures; bell és e leig, segons de qual més toca, mas no pot fer que reste menys de mescla. XVI Si ‘l voler d’om en ser amat termena, és dit amor, car de la fi pren forma; e si en carn, sens res abstraure fina, és brut voler, puix més avant no passa. Axí com és tot’ arma bon’ o mala segons que pren d’acer e ferre tempre2052, Amor és tal que, segons és composta, sa valor pren: lo tal e qual la honren. XVII Res sens esguart no ‘s d’hom pròpria cosa, car general és als bruts e als arbres; del sentiment lo brut a l’arbr’ avança, e la rahó a l’hom d’aquells separa. Donchs l’apetit, hon la rahó no ‘s mescla, no ‘s propi d’om, per bé qu’en ell se trobe, e tant és hom com més ne participa,

2051 Rosega. 2052 El tremp de l’acer endureix les armes.



525

e segons quant, d’hom se lunya u s’acosta. XVIII No ‘s dón’ Amor ab tan egual balança que poch o molt una part no decante: o l’apetit del cors2053 més a si ‘l tira, o l’arm’2054 a si per sa part lo se’n porta. ‘Sí com en l’om un’ humor predomina2055, que no es hú que per egual les haja, e ve per temps qu’es cambia ‘l domini, axí Amor pratica en nosaltres. XIX Esser no pot que l’arma2056 obre sola e que lo cors2057 sens aquella res faça; res no fa l’hom que tot no ÿ comunique, segons ses parts de l’acte han semblança. Per bé qu’el cors no vulla res abstracte e l’esperit materials no vulla, d’ells abduys2058 junts, hix Amor qu’es diu mixte, prenint lo nom d’aquell a qui més sembla. XX L’enteniment no és d’amor la causa, mas l’apetit, de què ‘ls bruts no han falta;

2053 Cos. 2054 Ànima. 2055 Al· lusió a la teoria hipocràtica dels quatre humors del cos: sang, flema, bilis groga i bilis negra, de l’equilibri dels quals depenia la salut. 2056 Ànima. 2057 Cos. 2058 Ambdós.



526

donchs, de amor axí mateix ne senten, ab fort desig, tal qu’en ràbia torna. La duració veu hom no esser molta, e d’est’ amor los més hòmens s’encenen: alguns tostemps; altres segons los troba, seguint Amor per l’esguart qu’els inclina. XXI Si ‘n gran excés per son desig l’om puja, tot lo compost ses potences té preses, car segons és e a qui és amable, axí ses parts de amor les carrega, tirant, ‘fluixant, creixent, minvant, fent cambis, volent l’onest, aprés tot lo contrari —açò segons se porta ‘n fantasia—; a temps volent com hom, com brut, com àngel. XXII Tot enaxí com lo foch no ‘s en acte en lo acer, mas l’obra ‘s en potença, e mès al foch, la calor lo desperta, car si ‘n l’acer no ÿ fos, no ‘scalfaria, amor en temps està ‘n l’hom com defuncta, e puix reviu, mostrant-se ‘n part o tota, d’hon se veu clar que restava en l’àbit, prest en obrar, mogut per son consemble. XXIII Tot element elementat2059 no ‘s simple, ans és compost d’un altre, son contrari;

2059 Format d’elements simples.



527

mas és tan poch lo que de l’altre s’ampra, que bé no ‘s pot açò pels senys2060 conêxer. Tal és Amor, qu’els actes no ha simples, car sensuals són e d’esperit toquen, mas una part a l’altra sobremunta, qu’ella ‘s diu tot, segons qual, bella u leja. XXIV Semblant me trôb de l’assetjat en plaça2061, hon es lo burch2062 e fort castell e vila, e armejant, perdent forces, lo’n meten fins al pus fort2063, hon no fa ne tem armes; axí Amor: mos pensaments lo lancen fora de mi, d’un acte aprés l’altre, fins que roman en l’àbit sol de pensa, e ‘n lo voler, com a correu, se’n passa. XXV ‘Sí com lo foll, en pensa rey se forja, fins que perceb que no ha de rey actes, e dura tant estar en ignorança com ell roman en pensa de rey esser, axí Amor en pensa m’adelita fins que la fi pêns que se’n deu atényer: ans que yo pêns a qui amar, yo ame; quant l’imagïn d’ella, millor, m’espante.

2060 Sentits corporals. 2061 En el sentit militar del terme. 2062 Burg, ciutat. 2063 El reducte més fortificat d’un castell o força, generalment la torre de l’homenatge.



528

XXVI ‘Sí com l’avar los diners per ells ama, que no veu res per què aquells despenga —a si mateix no diu que no se n’ampre, mas no ‘n sab cas ne pensa qu’esser pusca—, axí Amor no veig a què ‘m ‘profite: en tant me plau que de la fi no pense. Yo no espêr, ne ‘n desesperar baste; entre lo mig d’aquests estrems alleuge. XXVII Un hom és tal que ama per natura son fill, en tant qu’ avorrir no ‘l porïa, e si és foll, de sos fets se desalta2064 perquè ‘l veu tal e ple de cabdals vicis. Axí d’Amor ses penses me deliten per l’àbit pres, que natural repute; mas per mon temps de sos fets me desalte2065, car totalment lo trôb a mi dessemble2066. XXVIII Amor me plâch tant per sos actes nobles, que de per si yo l’âm sens esguart altre, semblant a ‘quell qui son bon amich ame pel què ha fet e no per lo que faça. En tant me plach per delitables obres, qu’en mi roman tal signe o caracte, que perdent yo l’esguart per qui amava,

2064 Preocupa. 2065 Em disgusto. 2066 Estrany.



529

aquell delit âm qu’en la pensa ‘m resta. XXIX Los meus desigs, si de passió mouen, de l’àbit pres lur moviment comença; ymaginant com aquells yo sentia, aquells yo sênt e fa que yo ‘ls desige; regonegut, en dol me converteixen, conexent-mi no poder aquells rebre sinó com veig e del passat m’acorde; ma passió no ‘s mou, e menys per altre. XXX Axí com és la ‘sciença del metge bella ‘n estrem, segons si e hon guarda, axí ‘n estrem és la pràtica leja2067, e tots los senys2068 quasi fastig ne senten. Tal és Amor, qu’el seu ésser és noble; lo praticar, odiós e terrible, car l’esperit ne pren molt gran angoixa e lo cors fam, y en fastig, volant, passa.

2067 Lletja. 2068 Sentits corporals.



530

NO CAL DUBTAR QUE SENS ULLS POT HOM VEURE…

Pagès CXVIII

I No cal dubtar que sens ulls, pot hom veure, puix sens desig de ser amat, yo ame; d’Amor no ‘m clâm, ne de persona ‘m clame: natura ‘n mi fa obra de no creure. Yo sênt delit que no sé d’on pren força. Si és de carn ¿d’on li ve, que no ‘s ‘farta? Si d’esperit ¿com l’infinit aparta? Si del compost2069 ¿d’on ve que tot no ‘m força? La carn lo vol e lo perquè s’amaga; ab no vist colp, só ferit de gran plaga2070. II ¿Com se pot fer tal voluntat no passe2071 a fer voler que ser amat cobege? ¿Què pot bastar, que d’amor yo ‘m netege, e que ma carn se ‘fârt e que no ‘s llasse2072? Açò és vist: que la nostr’ arma2073 ‘s baixa en los delits del cors e s’ï ‘delita;

2069 Conjunt (cos i ànima). 2070 Nafra. 2071 Com és possible (que) tal voluntat no arribi. 2072 Cansi. 2073 Ànima.



531

si no ‘ls sent purs, mesclats los abilita, sa part ne pren, lo cors ne creix sa raixa2074. Aquest delit ma carn sola empara, e tot me pren lo temps, que n’és avara. III E si ‘n delit de ser amat abaste, açò és quant la carn per si desija; si ‘l pensament tot altr’ esguart remija2075, no sênt delit, ans algun despit taste. Ymaginant, si ‘l delit no ymagine, no ‘m plau amar e menys que amat sia; fora la carn, mon delit fa sa via; tot mon desig comênç per ella y fine. Naturalment tot quant delit aporta, no ‘l fâll Amor per via dreta u torta. IV Tostemps fuÿ cert que yo dins mi portava en contra mi una mala persona: aquesta és qu’a tots Natura dóna, reÿna ‘n los més e de molt pochs esclava. Mas ara sênt un terç qu’en mi ‘s descobre e son poder sentí sens conexença; menys de rahó2076, ve de passió volença: yo he volgut ço que sens mon grat obre. Àbit antich és lo terç que us nomene, qu’em fa seguir la vida que yo mene.

2074 Ardor passional. 2075 Iguala. 2076 No de (la) raó.



532

V Aquells delits d’on bons amadors viuen —ço és: amar e delit d’amat esser— e la dolor qu’es pren en lo desesser2077, tals passions de mon cor no deriven. Yo pâs dolor si ‘m conech ser amable, e mêt poder qu’ amat esser no crega; ab tot açò, mon apetit aplega sentir delit a temps; però durable ma carn lo sent, e yo ‘l trôb ab la pensa; quant me trôb fart, obra ‘n mi la deffensa. VI Quant sênt d’amor, y el que sentir solia, és occasió que de mi yo m’espante; âm y avorreïxch, no sé hon me decante, altrament sênt amor que no sentia. Si és ver dir que tot quant delit porta deu ser amat, per ço que hom se ama, amador só, yo m’encench d’esta flama que no rellü, ans, viva, està morta. Quant a la carn, ha vida per set vides; quant l’esperit, totes li són fallides. VII Axí com és lo cor primer en vida, és lo derrer qui mor de tots los membres; pels amadors, axí hòmens com fembres, lo cor se vol ans que altra partida,

2077 Deixar de ser.



533

e quant Amor se’n va de la persona, derrerament l’altr’ amor abomina: primer del cors, ‘fartant, se desvehina; lo que volgué primer, derrer ‘bandona. Açò és quant, fastig2078, Amor lo’n lança, o cor irat li’n fa perdr’ amistança. VIII ¿Qui és aquell qu’en altre juhí faça, e res de si en temps venidor jutge? Del que soffïr no pot esser bon jutge: pensant que fuig, lo llaç al coll s’enllaça; e ço per què amau alguna dona serà per temps d’un jorn, que ja no us alta2079, e tant serà una part que us desalta2080 que no veureu res d’ella sia bona. Quant és Amor entre ‘ls amants contenta, fa mudament, car desig la sustenta. IX ¿A qui ha dat favor tanta, Natura, que no ignôr com dins ell Amor obra? Pensant qu’es pert Amor, ladonchs la cobra; no ‘s pot saber què l’empeny o l’atura. Per delit creix o per delit aminva, per mal se mor e mal en vida ‘l torna, e no tostemps, car varietat l’orna; sa força ‘s gran, quant hom pensa qu’es minva. Açò és ferm, que sens desig menyscaba;

2078 Enuig. 2079 Complau. 2080 Desagrada.



534

lo seu poder, sens dolor no s’acaba. Tornada Per lo garró2081 que lo rey veu de Caba2082 se mostr’ Amor, que tot quant vol acaba.

2081 Tou de la cama, part on hi ha els músculs bessons. 2082 Cal llegir, segurament, Çabà (Sabà), al· lusió a les cames de la seva reina, que visità el rei Salomó (Paralipòmens II 9), i que era de una gran bellesa segons la tradició, tot i que la Bíblia només diu que Salomó li va regalar tot allò que li demanà.



535

MALEYT LO JORN QU’EM FÔN DONADA VI-DA…

Pagès CXIX

I Maleyt lo jorn qu’em fôn donada vida, puix tant só vist en mos volers contrari; yo só aquell qui ‘l pensament he vari2083 e voluntat del tot desahunida. Ab desgrat âm, e avorreïxch ensemble; mos senys, en mi conech esser discordes: l’ull e lo toch2084 dabans foren concordes; si pêns qui só, al que fuÿ punt no semble. Avorriment ab Amor en mi foren, mas ab desalt2085 ensemps en mi lavoren. II Qui pot amar dona de què ‘s desalte? Mas bé pot ser que d’ira ple, molt ame. Mas ¿què seré, que reffrêt2086 e qu’enflame, e fàstig pôrt e qu’ensemps hom se n’alte? Tant és l’escalf que pel gest m’enamora, que no sênt res del fret qu’el toch me porta, ans tot és foch quant la pensa ‘m reporta;

2083 Mudable. 2084 El sentit del tacte. 2085 Disgust. 2086 Refredi.



536

l’imaginar, l’amarch dolç assabora2087, ‘sí com la mar los rius la obehexen qu’en s’ amargor lur dolçor convertexen. III Sens mon voler yo no ‘n parteïx la pensa per un desig que no ‘m ‘par amor sia, car no cobeïg la su’ amor fos mia, ans ve a temps que ‘m plau me fes offensa; car per s’ amor la mia se n’obliga e mi no plau de tal preu fer-li paga. No vull son bé e tinch-ne al cor plaga2088 de leig fet nou e de legea2089 antiga, e ve que dich qu’em plau que l’avorreixca, mas no pot ser qu’en tal pensa feneixca. IV Quant ymagïn d’aquest’ amor la causa, no la percêb e menys hon té son siti2090: crech que desâm, e quant ne pêns ser quiti2091, mon pensament un gran delit se causa, e no sé com en tant e tal s’estenga e trôb rahó per desgrat e per ira. Quant desgrat sênt, Amor tost a si ‘m tira, o almenys fa que lesió no ‘n prenga; en hora ‘m ve que son leig m’és bellea,

2087 L’amarg converteix en dolç. 2088 Nafra. 2089 Lletgea, lletgesa. 2090 Lloc. 2091 Deslliurat.



537

mas per tostemps de sos fets he ferea2092. V Grat e desgrat ensemps ab mi ‘s ‘justaren en algun temps, amant alguna dona, car yo volguí la malvada fer bona, mas tots los grats de la carn s’ï trobaren. De present veig contrasts qu’en mi ‘s desperten, car de per si lo toch2093 e l’ull desamen, e per lo gest de gran desig s’inflamen; aquest esguart fa qu’en amar s’acerten: l’ull de per si e ‘l toch lur bé no ÿ senten; per los senys, dins lurs delits se asenten. VI Lo toch, per si, molt no s’ï adelita: quant pren delit, l’imaginar-lo ÿ porta pel gest que tal pensament me reporta, que tot mi ‘nsemps per ella tota ‘m cita. En amagat, Amor en mi fa obra; no trôb rahó per què tant la cobege, e lo que veig no basta que pledege tal heretat, de la bossa tan pobra. Algun temps fôn amar ço que desalta, no a la carn, mas per fer Amor falta. VII Axí com és torbat algun bon metge com2094 del malalt lo mal no pot conêxer,

2092 Feresa, por. 2093 El tacte. 2094 (Que) quan.



538

e veu bon polç e sa vida descrêxer, ab bon cervell, cor, ventrell, melsa, fetge; dels vuit senyals mortals qu’Ypocràs2095 posa, no ‘n veu algú2096 e sa vida s’abreuja; ne pren a mi, qu’Amor en mi alleuja e no sé hon, qu’em degués fer tal nosa. Puix que no vull amar ne amat esser, com és en mi, de Amor lo seu ésser? VIII Si cò ‘l malalt que sobre si vol veure com li ‘sdevênch son accident de febra —diu que menjant carn de bou o de lebra2097, o per fredor o per mal’ aygua beure— e no veu res que per l’accident baste, de què ‘l cové en gran sospita caure, ne pren a mi, que no puch juhí traure quin delit és, lo que d’amor yo taste. No és en carn, e la carn mi enclina: entra per l’ull e ‘n lo tot d’ella fina. IX Axí com és bella una persona tota ensemps, e no en parts jutjada, e no ‘s veu bé perqu’ és tal estimada, puix no ha res qu’als bells Natura dóna —en àls està, qu’el cors li acompanya, ço és lo gest qu’en tal cas l’ull engana—;

2095 Hipòcrates de Cos (Cos 460 aC – Larissa 370 aC), metge grec i un dels pares de la Medicina. 2096 Cap. 2097 Llebre.



539

Amor, pel gest, cors leig amar me mana, tant qu’en mi veig ‘speriença ‘stranya: si ‘l pêns en parts, la pensa d’ell’ aparte, e quant la veig o tôch, sens alt, no ‘m ‘farte2098. X Quant yo m’acôrt de res qu’en ira ‘m torne, si poca és, lo meu desig s’esforça, e si és gran, la ira ‘n mi pren força que no ymagïn qu’en amor yo retorne. Dubte’m que âm, puix son bé no desige, ans ve a temps que sa mort no m’és crua; no prench delit en res de l’amor sua e ‘m plaurà bé que d’ella yo ‘m fastige. Ab tot açò, mon delit és en ella, prenent-l’ en parts per lo tot de aquella. Tornada Amor, Amor, yo ‘m done maravella de vostres fets, si degú ‘s maravella2099.

2098 I quan la veig o toco, sense plaer, no em satisfà. 2099 Si algú es meravella.



540

SI ‘N ALGUN TEMPS ME CLAMÍ SENS RA-HÓ…

Pagès CXX

I Si ‘n algun temps me clamí sens rahó, cuydant que fos de mals afortunat, yo só ben cert que fuÿ molt ‘viciat; molt fôn millor qu’el present en que só. Per sol haver mon desig no complit, lo qual no ‘s pot en aquest món ‘fartar —e majorment en la via d’amar— pensí que fos l’hom pus adolorit. II Mon foll voler me tolgué lo delit, perque ÿ volguí més bé qu’en ell no és; si la valor d’aquell jutjar sabés, lo meu voler no fóra escarnit. ‘Sí com vexell2100 no pot més recollir despuix qu’és ple —tot l’àls perdre ‘s cové— axí lo seny en delit pus no ve, sinó en tant com son poder soffïr2101. III

2100 Peça de vaixella. 2101 Sofreix.



541

Axí com pert hom lo veure y l’hoyr, e lo poder és perdut de tot seny2102 quant son esguart en gran excés ateny —e pot ser tant qu’el seny pert lo sentir— axí mateix lo qui més delit vol que d’hon lo trau, hoc e d’ell no ‘s requêr2103, no pot sentir, sens gran dolor, plaer, e si ‘n pren part, en molta més se dol. IV No ‘l pren axí a l’enteniment sol: per excessiu, son delit no ‘s desert; orgue no ha, per ço ‘l poder no pert, e son esguart algun excés no tol. Incorporal és tot quant ell entén, fahent juhí en generalitat; mas devallant en particulartat, mescla-ÿ un seny, e menys no s’ï entén. V Lo fort voler, tot saber se deffèn2104, per què ‘m conech ser del tot ignorant; yo ‘m ‘delití e fuÿ sobresamant2105, sentí delit del què Amor car ven. Ara no âm e sênt molta dolor, no ‘n cars present, mas com no sênt venir algun delit e m’acôst a morir. No ‘s pot saber la mia gran tristor!

2102 Sentit corporal. 2103 No es demana. 2104 Nega, prohibeix. 2105 Amant excessiu.



542

VI No solament delit fuÿ sentidor2106, mas de la mort jamés dolor sentí, ne ‘n perdre ‘l món yo viu me recordí: tastí per ço lo dolç sens amargor. Ja pert delit qui pensa qu’el perdrà, e ja molt més si de la mort se tem, e yo ‘n pensant, sentí aquest estrem, e ja la têm. Donchs, qui ‘s ‘delitarà? VII ¿Qui serà ‘quell qui tant me amarà qu’em dó conort d’haver perdut lo món? Semblant de mi, veig que molts cayguts són, e qui no ÿ és, que molt prest hi serà. Yo plânch2107 mon mal e cascú planga2108 ‘l seu: aquest remey és poch en tant affany. Yo pêrt lo cors e l’anima no guâny; e puch-ho fer, e no fahent m’és greu. VIII A tot hom dich lo que confês a Déu: que tant no fâç, que tolga de mon seny aquell delit a que ma carn m’enpeny, e lo voler no ‘l desdenya per seu. Dona que m’âlt2109, yo ‘n desïg ser amat; regonegut, tal delit avorreïxch;

2106 Vaig sentir. 2107 Planyo. 2108 Planyi. 2109 (De) dona que em plagui.



543

lo de la carn maldich e no ‘m parteïxch; lo d’esperit, a temps e com forçat. IX No puch amar e menys esser amat, e no ‘s pot dir que seria, si fos; estat és ja home vell amorós, e majorment si ü fôn en temps passat. Déu guârt a mi e done’m mort abans que tornar ‘llà hon tot lo temps perdí; puix qu’em fâll ço per què Amor fallí, la fi no ‘m plau e molt menys los mijans. X Dels actes folls, d’on tot hom reb engâns2110, quin deu esser a mi aquell espânt2111? Quant yo m’afïn, açò ymaginant, jovens disposts, si amen, tinch per vans. Donchs ¿què farà qui Amor no l’acull de son ostal, per esser grosser vell? València de tal cas no s’apêll2112; en ell e tals, la follia ‘s recull. XI En contr’ Amor no puch haver orgull, que totalment e ‘n breu lo mèt a part; mas los meus senys forans2113 tinch de sa part,

2110 Desenganys. 2111 Que m’espanti. 2112 No apel· la (no reclama). 2113 Els sentits corporals externs.



544

per què ‘ls d’ïns prench2114, e, dels de fora, l’ull. ¡O tu, recort, no ‘t recôrts bé algú2115, e del present perda l’imaginar, e tu, mon ull, res no vulles mirar! Ladonchs lo toch2116 no farà molt sens tu. XII Puix no ‘m serveix al que vull fer algú2117, e plau-los ço que no ‘m plau qu’els plagués, si del qu’els plau yo puch esser deffès, de lurs delits sofferré ser dejú. Leixe’m en pau qui no ‘l plau que m’ajût, car si no ‘m nou2118, per temps perdrà ‘l poder; puix no faré lo que m’és leig de fer, en aquest temps l’àbit serà perdut. XIII Del loch hon és, mon esforç prêch qu’es mût2119: no pas del cor, puix li és natural; vulla mudar tot lo accidental e guanye ço que per colp’ à perdut2120. De mals delits és volgut ser nodrit, per què ‘m trob huÿ més que la cera moll2121, donant-me tal ‘delitament qu’em tol tot quant dech fer que tost no ‘m tôrn delit.

2114 Els de dins (els sentits intel· lectuals) prenc. 2115 No tinguis bon record de ningú. 2116 El sentit del tacte. 2117 Ningú. 2118 M’enfonsa. 2119 Mudi, canviï. 2120 Per culpa ha perdut. 2121 Tou.



545

XIV Si res he fet que bé pusca ser dit, no l’he obrat sinó per passió; si m’ha semblat que ü ha fet la rahó, a mi mateix certament he mentit. Lo moviment, per passió vingué, o esdevênch per aventurat cas, axí com l’hom qui ‘s trau de nom d’escàs per passió que aquella vencé. XV Qui de virtut àbit format no té, quasi quant fa per passió ‘s obrant, en tots sos fets se troba vacil·lant, e dins un punt son dolor va e ve. Qui passió en algun fet lo mou, res no farà que d’ell sia segur, e si ve cars2122 qu’en aquell se atûr, lo començar ab lo finit no clou. XVI Al bon delit, negun mal temps li nou, car per tostemps és presta la sahó; puix dins està en l’ús de la rahó, no ÿ fa empaig any cech2123 o si molt plou. Als mals delits és obs2124 temps e affany, e tot açò, si basta, no és ferm,

2122 Cas, ocasió. 2123 Sec, sense pluja. 2124 Els cal.



546

per què ‘n açò tot hom deu ‘star ferm, qu’en tals delits lo perdr’ és un gran guany. Tornada ¡O Dona, vos qui Déu per fill vos ‘tany, vullau parlar ab Ell, com mar’ ab fill2125: que aquest món yo prenga per exill2126 e que no leïx2127 lo fin or per estany.

2125 Com mare amb fill. 2126 Exil· li. 2127 Deixi.



547

MOLT ME ‘PAR BO QUE PÊNS DE L’ALTRE MÓN…

Pagès CXXI

I Molt me ‘par bo que pêns de l’altre món, puix qu’el present no ‘m veda lo pensar; ‘graeïxch a Déu com veig, mas no pas clar, la gran error en què ma pensa fôn. Yo trobe solt lo meu enteniment, e só libert, a temps, del què dech fer, mas tost llevar l’àbit no tinch poder: mudar costum no ‘s fa prest, en volent. II Lo qui pogués haver coneximent, en lo començ, ans de l’àbit format, quant fa de mal aprés qu’és engenrat e quant en nós sa força és potent, guardarà com se lançàs al delit, per què no fes un altre d’ell senyor. Ell en l’entrar, porta molt gran dolçor, e quant entrat ¿qui ‘l traurà de son llit? III Com se pot fer, hom aprén per ‘scrit no bastantment, car no ÿ ateny rahó;



548

un seny qui ‘s diu «dels actes col·lació2128», en tal juhí deu ser ab ell unit. L’enteniment, sens lo seny no sab pus sinó què ‘s fa per un costum revés, trobant lo mig hon moral virtut és. Ço és parlar, que va de sús en sús2129. IV Qui assajat no ha de jaquir2130 l’ús, envellit ja e ranciu de temps lonch, no sent l’affany, ne de aquell qui ‘nbrônch2131 està e vol-se fer dret com lo fus2132. No ha temptat de perdre hàbit vell qui facilment se pensa qu’es farà; puix al vestir plaentment lo trobà, al despullar, tal pensa trobà ‘quell. V Solen pensar de fer-hi aparell per a jaquir tan singular amich; si creu no sab que li sia ‘nemich puix gran delit li és vengut per ell, n’ altre2133 senyor ha vist ne conegut: com lo perdrà, per fama d’altr’ oir? No farà poch, si vol aquell jaquir, car de mudar molt hom és decebut.

2128 Comparació. 2129 Per sobre, superficialment. 2130 Deixar. 2131 Torçat, corbat. 2132 Estri de filar, al voltant del qual s’enrotlla el fil. 2133 Ni altre.



549

VI Vici jaquir e pendre la virtut: entr’ aquest mig se troba un gran vay2134; lo caminant és en terrible glay2135 quant és al mig, sens lo socors vengut, perquè alguns veu hom tornar atràs, mostrant pahor per a passar avant, e ‘ntre aquests se troba tal espant que de lur loch jamés no mouen pas2136. VII Qui ‘ls àbits bé lur natura cercâs, trobarà ‘lguns sobre opinió, axí mateix sobre complexió, e sol costum hi basta, y no escàs. E tant és fort l’àbit segons hon cau, e yo ‘ls trôb tals e tots los esproví2137; lo del costum no tost, mas yo ‘l perdí; lo qu’em mogué, natura2138 ‘m féu esclau. VIII Los no sabents, yo vull que sapiau que l’àbit ja no està ‘raygat prou; com lo voler en contra d’ell se mou, l’enteniment lo vert no té per blau. Mas ¿qui ‘s mourà may per un cas tan fort,

2134 Gual. 2135 Esglai. 2136 Ni un pas. 2137 Els vaig provar. 2138 Manera de ser.



550

de rel·lexar son delit principal, en lo qual mès tot lo seu bé ho mal, e per ell vôlch la vida, sens la mort? IX Los uns per Déu, o per si, o per sort, o per sentir vergonya dels fets lurs, e sens ulls clars, mas la mitat escurs, han redreçat lo fust qui era tort; menys de sentir2139 la dolor del malfet qu’en l’hom és obs2140 per no ser ignorant, car per saber solament ser errant2141, no és per ço d’ignorança sostret. X Sentir lo mal no fa saber perfet, mas una part, per què ‘l juhí ‘s compleix; la qualitat, l’entendre la coneix, mas quantitat l’entendre no sosmet. L’enteniment, ab l’estimar unit, ha fer juhí de l’acte singular, e farà prou si ‘l porà clar jutjar; no serà, donchs, a l’entendre subdit. XI Qui del malfet no és adolorit, és senyal cert qu’en l’act’ és ignorant; a tot malfet, rahó és contrastant, e mal en si, fa contrast a delit.

2139 Sense sentir. 2140 Necessari. 2141 Anar errat.



551

Donchs qui dolor no sent quant obra mal, no coneix ço qui ‘l daria dolor, d’on se veu clar aquella part ignôr2142 que lo sentir tant com l’entendre val. Tornada Amor, Amor, cosa és general que tot delit se mescla ‘b desplaher, e que la fi ab dolor se requêr: un punt de bé, molts ne porta de mal.

2142 Ignora.



552

TOTS LOS DELITS DEL CORS HE JA PER-DUTS…

Pagès CXXIIa

I Tots los delits del cors he ja perduts, e no atench als propis d’espirit; en los mijans ha ésser mon delit, e si no l’he, yo romanch decebuts. E sol d’aquests me resta lo caçar, per què us soplich, mon car e bon senyor, que del falcó me siau donador, un pelegrí2143 lo qual té nom ‘Suar2144. II Si lo falcó, senyor, no ‘m voleu dar, causa sereu de ma perdició, car tornaré a ma complexió, d’on era tolt, ço és, dones amar. Car no vull ser ociós animal, no vulla Déu que yo ‘stiga en foll: més âm anar en part on rompa ‘l coll que si estich segur, entre bé y mal.

2143 Falcó pelegrí (Buteo vulgaris), rapinyaire ensinistrat per a la caça. 2144 Asuar és un nom aràbic (Ad Swar, el qui copia les Sures o versets de l’Alcorà) que es troba al País Valencià de l’època. Els àrabs eren i són grans afeccionats a la cetreria.



553

III Ja la edat a mi no ‘s cominal2145; seré jutjat de tots per galant vell, y a dones plau l’om quant és jovencell; totes són carn, y en carn és lur cabal. Tant quant a ço, recapte ‘ls donaré: dels membres só bé proporcionat; mas és lo mal que l’hull tinch ja ruat2146, y en llur esguart, vell me reputaré. IV Moltes rahons bastantment los diré, mas no hiré per los carrers cantant: a dones plau l’om qui va follejant2147; mas a la fi tot quant volrran faré. No porà ser que no ‘n trôp del temps meu, ab lo pols blanch, ros diumenge matí: d’argent fan or. Donchs ¿què diran de mi? De lur amor, quisvol pot ser hereu. V Donchs vós, senyor, d’ocasió ‘m toleu, e porà’s ffer, si lo falcó ‘m donau; o si aquell a vós donar no plau, a Déu y a vós un home levareu. A vós és dat, curar dels ‘sperits: donchs en lo meu hajau-hi vostr’ esguart;

2145 Agradable. 2146 Arrugat (té potes de gall). 2147 Fent coses pròpies d’un foll.



554

dau-mi remey e no vinga molt tart, perquè ‘ntretant no prenga ‘ltres delits. Tornada Mon car senyor, tot hom cerca delits, segons cascú sa qualitat requêr, mas a present la dona y lo diner són los déus dos, en lo món favorits.



555

MON BON SENYOR, PUIX QUE PARLAR EN PROSA…

Pagès CXXIIb

I Mon bon senyor, puix que parlar en prosa no ‘m val ab vós per haver un falcó2148, en rims ho dich, sens por qu’em digau no; hoch2149 serà ‘l test, mas dubte’m de la glosa. Mas ¿com serà qu’el costum vostre ‘s mut, puix fês començ en vós naturalment, e vós aprés lo complïs moralment, perfeccionant sa noble abitut? II Tots los delits del cors he ja perdut, e no atench los propis d’esperit, e no sênt molt de l’animal delit2150: sé, mas no sênt, dels de moral virtut. Tot mon delit resta sol en caçar; per què us suplich, dels hòmens vós millor, que d’un grifaut2151 me siau donador, tal que a vós escayga lo donar.

2148 Falco comunis, ocell de cetreria, de la família dels falcònids. 2149 Això. 2150 Les apetències del cos. 2151 Gerifalt (Falco rusticulus), el més gros dels falcònids.



556

III Si per ma sort no puch tant acabar2152, complaure vull a ma complexió e fer-me tort qu’em lûny tant de rahó que foll’ amor yo torne praticar. Mas no vull ser ociós animal, no vulla Déu qu’estiga fret o moll; més âm anar en part hon rompa ‘l coll qu’estar segur, menys de fer2153 bé o mal. IV Amor me fôn tostemps descominal2154 per yo amar per bon desig e bell; dona del món no vol cor ni cervell: hon serà, hon, la que no ‘s troba tal? Deçà lo Far2155 yo no la trobaré: en Nàpols és, si bé serà cercat; d’un sant mereix propòsit revocat, e d’un gran rey sa cativada fe. V Aquesta és l’exemple de tot bé. Qui serà, donchs, que la puga ‘stimar? E rey valent se jaqueix rahonar, mas dona tal en maravella ve. Un fènix hom, dona semblant requêr,

2152 Aconseguir. 2153 Sense fer. 2154 Desmesurat. 2155 Es refereix al far de València; és a dir, que està dient: «Aquí…»



557

e Déu permet que Amor aquests jûny2156 e mostra’s clar, portant aquell de luny per fer unir dos cors en un voler. VI O, quant són pochs qui d’Amor han saber! E quasi tots, d’aquell han sentiment d’un gros desig, que han naturalment los animals, qui fan menys saber fer. Mas ¿qui sabrà d’est’ amor discernir com té units contraris apetits, en lo finit volent los infinits, ço que no pot natura consentir? VII La carn vol carn —no s’ï pot contradir— son apetit en l’om pren molta part: si no ‘s unit ab l’arma2157, tost és fart; d’ells dos units, sent hom un terç exir. Aquell qui sent d’esperit pur’ amor, per àngel pot anar entre les gents; qui d’arma y cos junts ateny sentiments, com perfet hom sent tota la sabor. VIII No sent delit ans de haver dolor qui totalment ama de part del cos; hom famolent no està en repos: menjant pert fam e, prop de fart, tristor; si pass’ avant, més que del mester ha,

2156 Ajunti. 2157 Ànima.



558

en fàstig ve perquè ÿ recau excés, de semblant cas l’amador no ‘s deffès: entre desig e fastig son bé va. IX D’amor honest hom no carregarà tant, que d’aquest senta l’extrem d’excés: massa o poch contrari no li és, dolrós desig, fastig ne zel tendrà. Tot lo revés porta lo cos, amant: fastig reb tost e gran desig li nou2158; l’amor qu’ensemps mèt cos e arma ‘n jou, hix d’un poder de tots participant. Tornada Si per grosser só vist, escur parlant, o per sentir d’amor algun secret, per demostrar com ne perquè ü he fet, si m’és manat, yo passaré nadant. Endreça Dona que vós haveu sovint danant2159 satisfaent vostres senys e rahó, yo la supplïch que us suplïch del falcó, e si ü farà, ja ‘m veig ab ell caçant.

2158 Ofega. 2159 Davant.



559

MENTRE D’AMOR SENTÍ SA PASSIÓ…

Pagès CXXIII

I Mentre d’Amor sentí sa passió, d’ell no haguí algun coneximent; quant he perdut d’aquell lo sentiment, yo bâst assats2160 donar d’ell gran rahó. Per son esguart he vist sa qualitat e com d’onest té poch e profitós, e com està ‘n l’apetit cobejós, e de l’irós com se n’ampra forçat. II Qui de Amor delitabl’ és tocat y en son voler esperança no sent, e son delit és tot en lo present, del cobejós és vist ‘pasionat; mas qui dolor com no ‘s amat sofïr2161 y ab gran desig altr’ amant vol haver, en lo irós és fundat son voler: ‘sper2162 e por lo fan pus fort sentir. III

2160 A bastament. 2161 Sofreix, pareix. 2162 Esperança.



560

‘Sí com lo cos bé format se pot dir quant egualment los membres ha formats, tal és Amor, quant ses tres qualitats, en actes tres hom veu aquell exir; car hom veu clar l’apetit corporal e del compost d’hon pren forma l’honest, dels quals és l’hom, si bé ama, conquêst: sens tots aquests eguals, Amor poch val. IV Aquest amor no és angelical, ans més al cors qu’a l’arm’ à son esguart; diu-se d’aquell del qual pren major part, sa força ‘s gran, com toca ‘n general. Lo qui Amor per tres parts ha sentit, toca de tot: d’àngel e d’om e brut, segons de qual, tal nom ha mereixcut, e si de tots, de tants és revestit. V Primerament, lo cos li és subdit e per ell és l’anima ‘n tal voler; si ‘n fastig ve, lo cos pert son poder, axí mateix pert d’amor l’esperit. Moltes veus2163 és que l’hom coneix bé clar qual més hi fa, l’ànima o lo cos, e més2164 del temps hom no sab en què ‘s pôs, qual del compost lo mou en més amar. VI

2163 Vegades. 2164 La major part.



561

A l’esperit s’esguarda lo durar, e lo començ à ‘l cors e ‘l desig gran; acompanyats tots lurs actes estan en duració y en l’acte de amar. Tal com és l’hom, de tal amor és pres, e, segons hon la su’ amor ha ‘sguart, hoc e per temps ha fam e tost és fart, seguint lo for2165 de l’Amor qui l’à ‘mpès2166. V Axí com és l’amant per interès a son amich, del qual gran bé li ve —ell ama ‘quell e més son propi bé, no veu son foch per dos parts ser encès— axí són dos esguarts d’aquest amor, e no ‘s veu bé que sia sino hú: comença ‘l cors2167, e puix se fa comú per dos esguarts e per hú contador. VI ¿Quin estament és d’aquell amador no desijant res d’acte desonest, e ja molt menys d’aquell qui és honest, e sia ‘ncès d’amorosa calor, per un voler anant entr’ aquests dos, confús a temps, e puix determenat per gran desig mortal de ser amat, e puix per gran desig luxuriós?

2165 El fur, la llei. 2166 Empès. 2167 Curs, camí.



562

VII D’amor no sab qui ‘s cuyda ser ginyós, e, menys sabent; tots los ciny en un grau. Lo rey se fa de la serventa ‘sclau e d’ella vol l’honest y el delitós. En Amor veig dues dificultats: una ‘n saber qui és, d’hon ve, què fa; altra ‘n exir d’ell qui ‘n ses mans està, e quant e com fa contents sos criats. Tornada A Déu, a Déu, sien acomanats mos pensaments, qui m’han donat delit; ells són aquells, mas l’esguart és fallit, e ja en mi yo ‘ls trobe alterats.



563

A DÉU SIAU, VÓS, MON DELIT…

Pagès CXXVII

A Déu siau, vós, mon delit, car tot mon bé és ya fallit tant quant al món. Yo ‘m recôrt bé del què ya fôn, e lo plaer m’acorda hon l’aconseguí. Mas ya no ‘l sênt com lo sentí, e poch temps ha que yo ‘n perdí lo sentiment. Per bé que no l’hagués present, sentia un saboriment molt ‘delitant, que m’aparia fos davant aquell delit, no pas semblant, mas propri ell. Ara no sênt sabor d’aquell, perquè lo temps és ya molt vell qu’és l’àbit ras; e ya no ‘s pot fer que tornàs haver delit e que usàs del què usí; e tostemps ‘par lo temps a mi, tant que no sênt més qu’un fadrí. Mesell me trôb:



564

en sofirença no só Job2168, ans volria tirar l’estrob2169, essent dispost: car si a ‘lgun delit m’acôst, de fet aquell me lunye tost, un altre ‘n vull; car mon sentiment no l’acull a rebre’l, axí com fer sull2170, d’on pâs avant, e tots los delits vaig cercant, prenent algú, altre leixant, d’aquells primers. Regoneguts, no ‘m són plaers, ans los trôb tots per lo revers, quant los pratïch. Ells són aquells, en cert ho dich, mas yo qui ‘ls reb, açò us publïch, que altre só en lo sentir, no ‘n la rahó; e del temps he perdut sahó, e tot jorn pêrt2171, e vench (en) un delit desert. Un altre ‘n cerch, ab ull despert per ell trobar, tal com lo solia tastar; mas a mi no ‘l veig acostar

2168 Personatge bíblic, paradigma de la paciència. 2169 Estrop, tros de corda entollada formant anella, que serveix per lligar una àncora o altre ormeig. 2170 Solc, tinc per costum. 2171 Perdo.



565

sí2172 com dabans, cercant com me fes (sos) engâns, temps allargant; mas yo veig vans mos pensaments. De mi no ‘m cal esperiments; no ‘m poden més portar los vents en algun port, perquè la Mort no ‘m pot fer tort: si ‘m pren en camí dret o tort, per ella ‘m tinch. En passar temps la vida princh2173, e aquella a mi no retinch per altre bé, car de ma obra a mi no ‘n ve algun delit, e açò sab bé mon pensament, que àls2174 no porta en esment, sinó de mi avorriment e menysprear. L’entendre no ‘m pot ‘delitar, puix res a mi no pot donar que del món fos, e yo no ‘m trobe virtuós ne d’entendre tan abundós qu’em ‘delitàs en que la veritat trobàs e obres de virtut obràs, on és tot bé; car benaventurança ‘s té

2172 Així. 2173 Prenc. 2174 Altra cosa.



566

sobr’ aquests pilars, e no sé qu’es tinga ‘n àls2175. Alguns són axí tots carnals, crehents qu’en delits corporals açò està; altres, qu’en les honors serà. L’avar diners ajustarà, essent tant foll; crehent qu’el diner tot mal toll, sens mils menjar e jaure moll2176 los vol haver, e null senyal se pot haver que li vinga per lo diner; e viu content a son semblant, més famolent té l’apetit continuament; e viu penat, car per null temps veurà ‘cabat son foll voler. ¡E fos bastat a nombr’ aquell! Sent e no sab la dolor d’ell, per qu’és la causa dins sa pell, e no en l’or. Qual és l’avar, sens esta ‘rror2177? Del qu’imagina ser senyor no ‘s menys qu’ esclau. D’aquestes fins parlar no ‘m plau, car savis molts, crech sapiau, que ü han dit tot.

2175 Altres. 2176 Tou. 2177 Error.



567

De vanaglòria fora glot2178, furtant sentència o mot d’aquells primers. Poques natures de plaers són que no ÿ mesclen desplaers: ço sab cascú; mas qui menja carts no és dejú, e qui no pren conduyt2179 algú mor-se de fam. Yo só aquell, e de mi ‘m clam, puis per ma colpa ‘n part no âm res d’aquest món; e ço és què pus me confon: com mes penses no tenen hon hajen camí, car mal e bo, com lo perdí, altre mellor yo no ‘n prenguí per hon anàs. Entreforçat me trobe, llàs, no vaig avant ne tôrn atràs, camí perdut. En part, forçat hi só vengut, car per edat ÿ só vengut e per seny poch, car puix me vïu a l’enderroch, yo dêgra cambiar (lo) joch, mudant delit, lo qual haguí prop de complit; mas per dues parts m’és fugit, segons sabreu:

2178 Golut, desitjós en excés. 2179 Reserva d’aliments per al camí.



568

la una que l’entendre meu lo defalt2180 coneix, e l’és greu com l’à vist tart; l’altra, qu’em trob(e) ya vellart, e no ‘m valdria giny ne art que fos amat. D’açò ‘m trôb tan entrenyorat que m’ha del món tot apartat, si bé ‘n ell visch, e yo de tot son bé ‘m desisch2181, puix que no ‘s trôb en mi lo visch2182 on Amor cau. Aquell que fa del rey esclau e d’esclau rey, de fet torna-ü, perquè fer sab; no ÿ ha res que tost no acâb: si pren lo cors, és pres lo cap del pus sabent. Ses ungles contra mi, o dent, no han poder, e só’n content, puix me trôb tal; car si ‘m fos l’edat cominal2183 yo pendria ‘n bé lo seu mal, e ya fôn fet. Puix és axí qu’em trôb sostret dels béns que natura promet,

2180 La falta. 2181 Desixo, desvinculo. 2182 Vesc, matèria enganxosa que s’extrau d’una planta anomenada visc o muguet (Viscum album). S’utilitza per caçar petits animals, que hi queden enganxats. Antigament s’usava per caçar ocells. 2183 Habitual.



569

yo m’abandôn ab tal dolor, que no sé hon haja reffugi ‘n part del món en què ‘m repôs. Ya lo procés me trobe clos, e la sentència tinch al dôs2184, remey no ÿ ha; ya l’anafil2185 diu: «Ta, ta, ta: aquest és qui del món se’n va e fuig a Déu!» No só ‘n la Terra al parer meu, menys en lo Cel, segons veheu: yo só ‘ntre dos. ¡O quin estat tant graciós, que l’om estiga sospitós del loch hont és! Quant en lo món Déu a l’hom mès y als animals, secret promês dar fi e bé. Quant animal, hom sa fi té, d’on és content, e no ÿ cal fe: rahó ÿ ateny. Sa pròpria fi a cascú sêny2186 en l’obra sua, qui l’empeny en delit gran; per què és cert qu’els homens han alguna fi per la qual van al fi darrer,

2184 Al dors, a l’esquena. 2185 Trompeta de canó recte (la trompeta de la mort, en aquest cas). 2186 Assenyala.



570

car si la part son bé requêr2187, lo tot la deu molt mils haver, dubtar no ÿ cal. Açò atteny tot animal, e ‘par que ÿ basta ‘l vejetal de menys valor. Tot ço que sent fuig a dolor e v’ a delit per sa dolçor, no pensant d’ell; mas de la obra hix aquell, lo qual és gran, poch, leig o bell, l’obra semblant. E donchs no ‘s vaja ‘lgú clamant, si ha dolor del qu’és obrant, puix que mal fa; car de mal fer tal guardó ha, e lo ben fet cascú pagà més del degut. Tal delit no é yo perdut, car per saber l’é conegut, mas no sentit; car si l’hagués aconseguit, yamés l’aguera derrinclit2188, ne ell a mi; e yamés hom l’asaborí que no ‘l seguís tot lo camí, mentres visqués. ¿Qui és aquell, qu’es desisqués del senyor, qui tant bé li fes, per un dolent?

2187 Demana. 2188 Derrenclit, abandonat.



571

E de tal só estat servent … … … … … … mas tal com fôn, fuÿ mig content, no pensant qu’el deffalliment dins en mi fos; mas que per ser malventurós, e no per no ser prou ginyós tal fi m’és fuyt. D’un arbre bort volguí bon fruyt, e trobar aygua ‘n vexell2189 buyt per mi ‘fartar. Mas almenys podia gustar y en lo començ mi contentar en molta part, no pas en tot; e no ÿ val art qu’el bé honest romang’ a part e l’om trôb fi. És ver que yo m’adelití e tot altre delit prenguí e veus qu’em dolch, e tant com puch ma dolor côlch2190, que res d’aquella yo no tolch, ans la complach. E sé qu’és leig com no amâch la gran tristor qu’em fa ser flach, vehent quin só, e lo món de bella saó e mi en disposició

2189 Recipient, peça de vaixella. 2190 En tinc cura.



572

que l’he jaquir2191. Qui pot tal dolor sofferir? Qu’em sembl’ ahir poguí sentir los béns abdós, ço és l’util e ‘l delitós, dels quals assats fuÿ abundós, a mon semblant. L’util per si no ‘m fôn davant: jamés diners fuÿ desijant, mas per haver lo que al delit fôn menester, hon despenguí tot mon saber e part dels béns. Mas a present me són turments aquells semblants que han les gents, d’on se veu clar … … … … … … puix que bé és molt ha durat e só’n reprès com no ‘legesch fi hont metés propòsit ferm, e no pot ser que no ‘m referm, puix no tinch cor e cap en ferm d’aquell bé falç. Si res amprench, no pot ser àls2192 sinó ver bé, porgat de mals, fi del desig. Enans sentí (molt gran) fastig; no ‘n lo començ, mas en lo mig

2191 Deixar. 2192 Altra cosa.



573

sentí afany. Yo é perdut sens algun guany; yo só que hisch de un calt bany, e ‘n hun romanch. Als delits la porta yo tânch, e com los sênt, continüu plânch per lur contrast, car mi recorda del fin past; més ya no sent res lo meu tast2193, segons quin só. L’Enteniment, son companyó, vehent açò, mostra’s felló2194 e l’ha jaquit2195, y ab lo Voler és ahunit per fer tal obra d’on delit puguen haver; mas no encontran lo carrer; en general saben què fer e no fan res, perquè ‘n saber tal bé no ‘s pres ne ‘s pot haver per ser entès, mas per l’obrar; car sens virtuts no ‘s pot gustar, la qual naix del continuar actes de bé. Virtut ab gran delit se té; sinó ensemps, no les hagué home algú. Aci fâll lo juhí comú;

2193 Sentit del gust. 2194 Irat. 2195 Deixat.



574

si no és poch, ho sap cascú qu’ensemps estan. Saber-se pot, mas no ü sentrân los qui mals fets praticaran … … … perdonen-me los qui mal fan que ‘n tal cas són. Altres ne sé, de qu’és ple ‘l món: sabents lo bé que és e hon és assegut, ço és en l’obra de virtut; mas en l’obrar no han vengut, perquè ‘n començ la dolor la voluntat venç. Ço fa que yo res no comênç, e tots som tals: no pas los bons ne ‘ls de tot mals; mas los que hom diu cominals2196 axí ‘ls avé. Ells han propòsit de fer bé mas no han l’àbit, ço perquè s’ateny delit. Los bons han lur camí complit havent lur intent conseguit e són contents; los malvats són cas’ inpotents2197 d’esmenar lurs deffalliments, d’on han dolor. Lo pus mal hom té mal pijor, e lo més bo delit major,

21962196 Normals, comuns. 2197 Quasi impotents.



575

no ü cal provar. Açò no ‘ntén lo popular2198: entre mil bé poden comptar lo qui se’n trau. És molt que ferm açò cregau: que la dolor delit tornau, bon àbit fet. Ladonchs se mostra ser perfet, com la raó ha tot constret lo sensual2199. Yo sé lo bé, mas faç lo mal; perquè l’entench en general, no ‘n singular, lo mal é volgut praticar: sabut e sentit e molt clar y el bé ‘n confús. No per bon seny é perdut l’ús, mas per lo temps m’és dat reffús: estich axí qu’en nulla part yo ‘m veig camí; mes obres no guarden ull fi, viu só e mort. Los delits passats me recôrt; açò ‘m roman qui ‘m fa report d’algun pensar: no res qu’em puixa ‘delitar, car en res no puch aturar lo pensament; e qui no ‘ntén, no és volent, e valgrâ’m més mal eligent

2198 El poble, la gent corrent. 2199 Els apetits del cos.



576

qu’estar torbat, no havent res delliberat per lo juhí la voluntat, d’on romanch va, qu’en fi alguna, cor no ‘m va. És lo pejor estat qu’està l’om en tal cas. No se al món que hom trobàs semblant de mi e qu’el cercàs en los dos móns: yo só despullat d’aquests dons que vells e jóvens e minyons han per dret lur2200. Cascú té fi per ell adur2201 en aquell loch hont li procûr l’apetit seu; en nulla part me porta ‘l meu, car ço qu’em plâch, ara m’és greu, e res no veig de tot quant fâs, no sia leig. Mas no ü âm tant que yo ü pledeïg2202: forçat ô vull; car ço que alta tost a l’ull2203 yo ü enterromp, puix no ÿ acull lo que fer dech. Fulles e flors vull d’un fust2204 sech, e no vull dir que bé ü conech;

2200 Llur (d’ells). 2201 Conduir. 2202 Pledegi, lluiti per tenir-ho. 2203 Que plau aviat a l’ull. 2204 Tronc.



577

en part ignôr bé si mereix un agre plor; (a)çò fa un virtuós cor, mas yo ‘m reprench car mon penssament no estench, e, ginyant2205, aquell no estrênch2206 en algun fi, ço és en Déu, puix vol a mi leixant lo món, pobre y mesquí, puix Ell no ‘m vol. No ‘m fa procés que fer no sol; yo li perdó, passant mon dol ab cor no clar, car no puch ab mi acabar ab cor sancer de perdonar, e mal no ‘m fa. Quant regonech açò com va, la dolor que dins mi està me tol poder, que no ûs de mon poch saber; com passa ço, no ÿ és mester dir-ho pus larch. La passió nos fa embarch, que ço qu’és dolç nos ‘par amarch e pel revés; nostre juhí pren menys ho més segons lo voler serà ‘stès en bé o mal. Encara fa lo que menys val: que fa la cosa ser no tal

2205 Virant (maniobra nàutica). 2206 Estrenyo, lligo.



578

com és en ver, aquella que ab lo saber conêgues, ans qu’el gran voler vos carregâs. Perquè no ‘s pot fer hom obràs ab passió, que no ‘s torbàs nostre juhí; aytant és flach, més que mesquí, d’aquell qui és semblant a mi e d’altres molts!



579

A MI ACORDA UN DICTAT…

Pagès CXXVIII

A mi acorda un dictat per nom Contemptus2207 ‘nomenat, avisant los hòmens del món qu’en les coses que d’ell són no esperen bona fi, car són via e camí de trobar perdició. E remembra’m de la sahó quant legí ‘l dictat aquest, qu’em fônch (lo) legit manifest, mas no entenguí ‘l significat; aprés, quant fuÿ hom per edat, l’entenguí sens saborir; ara, més tart comênç sentir lo bé e mal que ÿ és entès. Lo mal, en les coses no és; instrument són ab què hom fa, per ço en elles mal no ha. Natura ÿ ha mès bé molt gran; al estimar és nostr’ engân

2207 Contemptus mundi (menyspreu del món), concepte defensat a «De conso-latione philosophiæ» de Boeci (Anicius Manlius Severinus Boethius), filòsof cristià del segle VI, molt difós a l’Edat Mitjana. Cap al 1360 «De consola-tio…» havia estat traduïda al català per Pere Saplana i Antoni Genebreda, i dedicada a Jaume III de Mallorca, empresonat llavors.



580

perquè ‘n prenem d’elles estrem, e lo mig bé2208 no ‘l conexem perqu’és amagat en loch fosch, e veig a tothom esser losch2209 per a poder-lo divisar. Hom pot bé del mig disputar: entendre’s pot, mas no sentir; no ‘s conegut, mils2210 se pot dir; abasta ‘l nom tant solament e que l’obrant sia volent; virtut lo cor més qu’el cap vol. Lo mig de la cosa ‘b què sol obrar virtut qu’es diu moral, és punt tan sobtil que no ÿ val vista de home previst, e vol que hom no sia trist volent per lo mig caminar o tant com s’ï pot acostar, car no és en ell lo punt saber. Per ço alguns han més poder que altres per als forans fets; mas basta que sien discrets los hòmens per voler la fi, e si no ‘ncontren lo camí dins lur voler, l’àbit està; e si ‘l saber hi fallirà, son àbit no ‘n reb lesió, car son voler e la rahó a la virtut no han fallit.

2208 El bé està al mig (in medio virtus). 2209 Llosc, miop. 2210 Millor.



581

Volent fer bé, no sens delit l’acte de virtut se compleix, e si ‘l saber hi deffalleix no ‘s culpa de la voluntat hon aquest bé tot és causat, e lo saber serveix al ull. Per ço d’aquest bé parlar vull, e dels dos altres parlaré, e per linatges los partré, segons d’ells és ya menció, d’on çurt gran delectació qu’aprés de l’obra ‘s mostre fi. Lo bé delitable per si és pus comú e general, tocant al hom e l’animal. Lo profitós és per esguart e, per aquest, hom aprèn art; mas tot retorna en delit, car si res fa l’om per profit, açò és per adelitar; per què ‘m vull dispondre parlar dels actes més particulars qu’els hòmens han familiars per ses fins poder conseguir. Darrerament de tot, vull dir del bé honest un gran procés, e serà poch, segons ell és, mas, segons mi, serà ‘lgun tant. Tants són e tals qui ‘m van davant, parlants de tal material, e majorment en general, qu’em cové dir dels singulars,



582

e, com mils2211 sabré, dir-los clars, mas no en tant qu’en fastig tôrn2212. E menys de pendre altre born, de tot lo bé faré un munt; enaprés lo metré desjunt, partint aquell per moltes parts, e no ‘m calrà consell ne arts, car yo qui ü sênt, parlar-ne puch. No és algú2213 tan desastruch que no puixca dir lo que sent. Ço que jutja l’enteniment no nessessari, no és clar. Lo seny no pot hom enganar de ço que sent de bé o mal. Primer diré-ü en general, qu’el bé munda2214 tant com és bell; és leig lo mal qui ‘s mèt prop d’ell, ‘sperant qu’es meta ‘n son loch. D’on tinch per foll, e no per joch, tot hom qui ‘s vol treballs donar per un apparent bé trobar, car volent bé, vol tot son mal e cau en error capital, si pensa que mesclats no són: axí com l’abella ‘s confon com2215 pus fort vol donar son pich, se mostra contra s’enemich

2211 Millor. 2212 Que en enuig torni. 2213 No hi ha ningú. 2214 Purifica. 2215 Quan.



583

qui en excés un tal bé vol. Cercant aquell, en part se dol, e conseguit, dolor atteny; e si aquest és hom de seny, veu aquell bé molt poch durant. No té ‘l perill tostemps davant, més si per cas la pensa ÿ ve, al menys ho creu, si no ü sab bé, que aquell bé tost perdre’s pot: no coneix tant, que veja ‘l clot hon prestament serà caygut. Per àbit sab, mas no ‘s astut, o, per mils dir, no és prudent, car lo delit qui l’és present, pel motiu de la passió li enfosqueix tant la raó que no ‘l jaqueix2216 clar dicernir, ne ‘l bé ‘n singular appetir2217; e no ‘s de franch arbitre2218 tolt, hoch tant diffícil, que no ‘s solt2219 lo bé honest poder amar. Ell porà bé vers ell anar, mas cor tirat, buyt de saber; tostemps és solt lo franch voler a fer deffora ‘l què li plau. Mas si al appetit desplau, no pot fer qu’en plaer li tôrn

2216 Deixa. 2217 Desitjar. 2218 Lliure albir. 2219 Lliure, sense lligams.



584

menys que no faça un gran born2220 faent-li perdre l’àbit pres, puix és en lo sensual mès, lo qual no ‘s de raó forçat. Bé pot esser per temps ginyat, mas no sobrat en un instant, e porà ser tan rebel·lant, c’ab delit jamés l’obrarà. Los actes ell bé complirà, tot quant pertany a la raó, mas no ‘s tolrà de passió ne serà ‘b ella clar vehent; e, no ‘ntenent, és no volent. Voler li fâll tant com saber: no sab tot hom qual és primer d’aquests en l’obra de virtut, car si l’entendr’ és decebut, lo voler és mal ordenat; e si ‘l voler és mal reglat, l’enteniment no jutja bé. D’açò pus larch no parlaré; lo gran philosoph vos acús, qui n’ha tocat e no dessus: tot larch en l’Ètica2221 ho diu en lo Sisè2222, temps ha que ü vïu, yo m’acôrt bé com hi està. Tornant al punt, hom no farà que, de lonch temps abituat, per algun vici ‘delitat,

2220 Gir. 2221 Es refereix a l’«Ètica a Nicòmac», d’Aristòtil. 2222 El llibre sisè de l’Ètica és el que tracta la virtut intel· lectual.



585

aquell jaquesca2223 ‘n un instant. Déu ho pot fer, qui és tirant lo cor del hom en un moment, mas no ‘s pot fer naturalment sens perdre hom de temps espay. Tot hom deuria aver esglay en algun delit carregar, car molt és dur aquell leixar, e ço qu’és menys, no té ‘l saber. E donchs, bé ‘s foll qui son poder vol metre ‘n cercar tal delit, en fermetat molt deffalit; e dolor és la sua fi, per bé qu’en tots aja ‘lgun fi, exceptat lo de la virtut; mas entr’ els mals és mal pus brut, e ‘ntre los béns és major bé. Delits vol hom que mal no ‘n ve, e pot aquells ben elegir en aquells, puix no ÿ vol sentir sinó deport en recrear; e no vulla ‘n aquells pensar sinó ser via per l’onest. Mas ací ‘s causa ‘l mal aquest: que puix l’onest no ‘s principal, l’om per natura ‘s animal que requêr dels béns lo millor, e si ‘n l’onest no ‘s trobe ‘mor2224, dels falsos ha esser vassall; mas entre ‘quells és en trevall

2223 Deixi. 2224 Amor.



586

de valor, segons oyreu, e d’açò gran exempl’ aureu dels folls qui són encadenats, qu’essent de follia sobrats prengueren falsa opinió, e tant com és luny de raó és foll qui ‘n ella posa fi. L’om qui tras honor té camí e vol esser molt affamat, per dues vies és orat: volent aquells en excés, e per cercar-les al revés d’on les porïa encontrar; e qui riquesa vol ‘justar2225 ja per açò no erra pas, mas per ser foll qu’ imaginàs trobar son desijat repòs, e que tinga son compte clos que per sos diners serà ‘mat2226. Bé ‘s porà fer2227 sia honrrat dementr’ esperen què farà; regonegut, si res no ‘n fa, sens mal fer serà mal volgut. Cascú deu ser apercebut que hon no és discreció regeix la sola passió, la qual va orba, menys de fre2228, qu’en lo mig loch no va ne ve,

2225 Ajustar, reunir. 2226 Serà amat. 2227 Serà possible (que). 2228 Sense fre.



587

e si l’encontra no ÿ roman. Molts hòmens són qui bé faran no sabent lo perquè ne com. Açò no cau en savi hom; mas no sab (bé) lo que (hom) fa en aquells delits qu’el cors2229 va, axí com lo toch2230 e lo gust2231. L’om és de carn e no de fust; per qu’és forçat que s’ï ‘delit, e tolên enuig e despit, gran és lur delectació; per què té molt fre la raó que aquests puxa bé domar. L’oyr, lo veure y l’odorar no han gran força de per si, e no és gran delit lur fi si al toch fi no prevenen, e serà molt, si tant estenen lur fi al seny interior; car lo delit e la dolor que porten per los senys forans e imaginacions grans d’on mal e bé se’n consegueix, lo toch e ‘l gust, clar se ‘pareix que són senys portants delit gran. Aquests delits que hòmens han, del sensual han de surtir; altres sab hom forçats d’exir de la pensa tant solament.

2229 Cos. 2230 El sentit del tacte. 2231 El del gust.



588

En aquests res lo cors no sent perquè són luny de corporals; aquests són delits animals, los quals parteixen del compost, e no fa poch qui sab dir tost quin és aquell voler qu’els vol e perquè tan fort los col2232 puix naturals no li són. E tant res no prea ‘l món com honor e diners e fama; sobre aquesta flaca rama tot hom fa sos tempraments: lo cors no ‘n soffïr sentiments, car no són de s’apprensió; deffora ‘ls senys (e qu’em perdó) no sent per si, mas com ajunt. Tot hom qui sab, ací apûnt que tal delit és lo pijor que pus tost passa en dolor, e de natura és pus luny. Lo seu delit té fora ‘l puny qui ‘n joch de daus mèt tot son bé, e qui ‘n amor de donas té lo seu entendre y voluntat; en un instant és trastornat l’estament de aquests abdós, e de cert és més perillós que estament altre algú: val e no ÿ val ser importú, e lo mestre no ÿ sab res.

2232 En té cura.



589

Tots los que natur’ à mès luny d’est com a reprovats, qui en tal se són ‘delitats, en raó són deffallits; aprés los mètre’n per escrits en l’orde qu’els delits mèt. ¿’Pâr-vos esser foll perfet hom qui ‘n la mar sa vida fa, jurant que jamés s’ï veurà, quant se veu prop de la mort, passat lo cars, no ha deport altr’ en lo món, qu’ és navegar? ¿E què us ‘parrà si deu passar per hom foll lo gran caçador, no per ser menys de gran error, per defalt2233 de enteniment? No ha senyals d’om entenent l’om qui molt se adelita; causa dóna de sospita d’esser tingut per hom pech2234. Quant hi pêns, de mi renêch, del qu’en passí en secret e lo publich, lo que n’he fet: gents ne fan lo testimoni. Bo seria estremoni2235 per tancar l’ull dels vehents. Yo vull dir mal de les gents qui (no) meten sa esperança

2233 Falta. 2234 Neci. 2235 Verí obtingut de la planta anomenada igualment estramoni (Datura stra-monium).



590

en la cosa qu’és fermança2236, no curant del principal2237. Açò és al món gran mal, segons clarament veureu, e de cert ab mi sereu, faents part en lo juhí. Qualsevol via o camí per alguna fi anar, no deuria deturar la ‘sperança de algú. Tot cavaller, en comú, poch li val temptar lo cors2238, ne dret estar sobr’ aspre dors d’un fort cavall e bé regir; si ‘ls afers d’armes vol fugir, tot quant ha fet és casi va. Algú és qui bé junyirà e luytarà vestit e nuü, que jamés vestí arnés cruü2239 ne altre per armes a fer; e tals fets no són, en ver, per contentar-se d’aquells, mas per passar a pus bells, ‘sí qu’és fundat son offici, e trôb un terrible vici aturar-se l’om aquí. Molt poch se val metge a si, medecina ‘studiant,

2236 Garantia. 2237 Capital prestat. 2238 Tensar el cos. 2239 Armadura.



591

si no ‘s dispost sanitat ‘ministrar al hom malalt; e aquell qui en puig alt al estrem muntar emprèn, no fa res, si no s’estén a passar del mig avant. Molt deu ser hom recelant que del què fa la fi guârt e que no s’atur en part qu’el treball sia perdut; y en lo que fa, sia astut que guârt la fi e la via; si és bona, Déu la guia, (e) si mala, dich-li foll. No sab com se rompà ‘l coll, mas veu la via per hon va. Del honest bé res no sabrà; lo fals bé sab e com hi van; la fi qu’en vol és ple d’engân, però bé ÿ va pel carrer dret. Sol una fi és qui promet lo gran repòs del apetit; les altres, no; mas són delit segons la valor d’om e lur. E l’om és pec2240 qui no ‘s procûr les fins segons discreció; e sens valent disposició ses fins no valdran un pujès2241, car volrà coses de no res y en loch tal metrà tot son bé.

2240 Neci. 2241 Pugès, moneda de molt poc valor.



592

De tres linatges a nós ve delit e bé qu’ens pot venir. Del bé honest no ‘m cûr res dir, fins que los dos sien tractats; lo profitós, tantost com nats som, ab gran cuyta requerim, car de fet aquell prenim movent-nos a la mamella, car Natura ‘ns aparella ço per què la vida crexem, mas no sabent lo per què ü fem, no ‘l volem com a profitós; per ço Natura ‘l dóna a nós, qui sab lo com e lo perquè. Lo delitós sens esguart ve, car puix havem tastat la llet, de fet l’apetit és costret voler aquella sens esguart. Tot quant hom fa per algun’ art o per alguna ‘lectió, se fa per sol’ affectió d’alguna fi perquè entén, e una fi moltes ne pren per (a) venir-s’ï acabar; perquè ‘l darrer se deu jutjar per lo pus bell e lo millor. E qui nau fônch construydor per victòria conseguir, molt millor fi vôlch apetir qu’el mercader per a guanyar, y aquest millor qu’el qui robar volgués ab ella dels amichs;



593

e qui per guarda d’enemichs en pla sab fer un fort castell ab tot lo seu gran aparell, de molts officis hâch mester e tant quant l’obra ô requêr fins en esser acabada. Dins la gran fi és trobada una fi d’altra pus gran; e les que més prop li estan són pus belles e ‘stimades; e les que són apartades d’aquella fi verdadera, són molt luny de la carrera per conseguir son repòs. En tot’ altra fi no ‘l pôs yo tot sol, l’afalliment; hom ô sent per sentiment, e la raó no ÿ contradiu, e cascun savi açò diu. Ell és regla en tal fet: a son juhí és hom constret, e lo recors2242 és sol a Déu. En la terra no podeu a millor jutge recórrer. E qui ‘ls delits vol discórrer e les fins d’on ells se prenen, delits són que a nós venen, que la vida nos procura; ella no passa fretura d’onor, fama e riquesa,

2242 Recurs, suplicatori.



594

ne ha volentat encesa en voler victòri’ atényer. En altres no ‘ns cal empènyer, los quals són requests per viure; altres que no vull escriure e són los actes d’engendrar per l’espècia conservar, que, si no fos, periria en Natura maestria, que l’animal proveheix de delit, e açò ‘pareix en l’om, animal comú. Açò sab bé casi cascú, mas pels grossers ho diré. En general tot hom sab bé que naturalment l’animal sab bo lo dolç, e l’amarch, mal, e quant ha son, li plau dormir. De la ‘spècia, yo vull dir que tal cosa plau al ca que lo bou ne fugirà2243, e l’om, com animal, semblant. Del individüu só pensant que Joan una tal cosa vol que Martí de si la tol2244. Molt és açò manifest; altre delit és desonest per sol costum reprovat, qu’en lonch temps serà causat y a natura molt desplau.

2243 Els bous són braus castrats. 2244 Aquestes dues referències personals són uns desconeguts, per a mi.



595

Açò crech bé sapiau qu’altra natura fa costum: gran seria lo volum per lonch exemplificar. Natura molt se vol mostrar cruel, aspra, fort e dura, que tal complexió ‘ns procura faent-nos senblants als bruts, axí com fa molts sorts e muts e difformes molt estranys. De aquests no passen anys qu’ entre nosaltres vejam. És veritat que si obram e conseguim algun delit, aquell és molt pus deffallit que de Natura és pus luny; lo que, raó tirant, s’ajuny e Natura lo acull, no en tant com lo veure l’ull, car necessari no li és, quant és reglat, no és reprès, mas a tot hom prou li faça. Ell ‘falaga, mas ab maça dóna colp que trenca ‘l front. Tantost al primer affront par qu’en ell tot bé fenesca; lo primer bocí és bresca, lo més voler és més que fel. Davant ell està un gros vel que a pochs se dêxa veure; terrenal déu se fa creure per l’om sabent e lo millor.



596

Aquest és l’ídol de honor e de fama leig guanyada; per aquest vida penada passen los qui bé n’esperen, e jamés altre ‘n saberen sinó ‘l bé aquell qu’en surt, no conexent si han de furt tot lo bé per hont les han, e per mal saber, ab engân, o per molt malvats mijans. Fer de malalt home sans és la fi de tot bon metje; l’especier2245 no sab fetge si és sans o entecat2246: a ell no és comanat sinó dar materials; aquesta és sa fi, no àls2247, e aquells bé confegir. E qui bé vol inquirir, erbolari ‘s diu qui ‘ls cull sa fi tota s’ï recull e pus avant no s’estén. Males fins vol qui amprèn2248 de haver honor e fama; molts hi van ab côxa cama, mas no en ‘justar riquesa; e qui voluntat encesa té per lo gust (e) son fer,

2245 Apotecari. 2246 Sa o dur (cirròtic). 2247 Altra. 2248 Emprèn.



597

axí del tot qu’el seny requêr l’enteniment mal ‘reglat, e ‘l voler mal ordenat se ordene ‘n males fins, a part de fora e de dins, segons bones los aparen, tals per si, altres qu’en ‘paren per la major conseguir. Tot hom pot bé per fi tenir ço en què sa ‘sperança mèt, e son voler no mostra set en altre qu’en conseguesca … … … sa darrera intenció. La primera volició en que hom mèt son voler, allò és fi, puix és primer perquè totes coses obra; e si, après, més hi sobra, altra intenció aprés, l’altre no ‘s fi, mas via és, per aquella anadida2249. Tantost és la fi jaquida2250 si la intenció ‘s darrera, la darrera près ab primera, puix la primera ‘s més atràs, e serà via e pas per conseguir la novella; axí com lo qui s’aparella a fer vida filosoffal,

2249 Afegida. 2250 Deixada.



598

e vol puix l’apostolical perquè li appar pus alta, e d’aquest món se desalta puix tant l’abelleix lo Çel. De si mateix hâch bon zel y en virtuts morals mês fi; aprés gira lo seu camí en celestial virtut. Tot axí com l’om astut e de vils parents e amichs qui ‘s vol metre en fer-se richs per avançar sos parents, e girant sos pensaments pujar vôlch en senyoria; d’una fi en altra tênch via per muntar en pus alt loch, on sentrà molt glaç e foch, y en tot quant per muntar farà. E qui diners ajustarà per satisfer altre desig, de grosser passa molt lo mig qui de avar li metrà nom; de la fi pren sobrenom, puix en aquella s’atura, e per la fi mès sa cura en les coses que ÿ [anà], e d’aquelles no s’amprà sinó per un passament. E qui mèt son pensament en les dones y esperança, e per ço diners avança, bé pot ser dit luxuriós



599

durant lo temps que n’és ginyós. La fi li és tostemps davant e per ses vies és obrant, mas la fi està dins ell; defora ‘s mostra l’aparell per la fi aconseguir; e per ço veu hom fallir lo juhí de moltes gents, jutjant los fets aparents, los quals hom veu, mas no ‘l perquè, aquell qui ‘l fa, quina fi té secreta ‘n son amagat si. Si bona o mala és la fi, la intenció la jutjarà. Poques fins2251 hom ampendrà havents les vies sens dolor: al desijar tot és dolçor; al posseyr, dupte no ÿ fall. No és mester qu’ab escandall2252 hom vulla saber aquest fons: ací veu hom reys e peons en esta mar ser offegats; los primers són ‘tràs tornats, e lo darrer passa primer, e per açò no és mester que ÿ pêns lo qui vol navegar, mas que vulla los ulls ‘clucar, affermant lo compte de tots, donant rialles e sanglots. Mas alegria no han ya,

2251 Finalitats. 2252 Sonda per mesurar la profunditat en mar.



600

car de falç2253 bé yamés serà content lo seu posseydor, car veu-lo molt prest perdedor2254 e dins ell molt terribl’ affany. No ‘n diré pus, car dins un any cascuna lengua dirà poch. E donchs lunyem-nos de tal joch, que tot lo guany és dolorós, e lo cercar molt affanyós. Al posseyr, de tot se’n treu, per què ací cloure porêu que lo delit d’aquell fals bé no ‘s ver delit; açò sent bé molt hom qui ü passa e no ü sab. E no penseu jamés acâb de saber l’apassionat l’estament hon està posat, car no escapa d’ignorant; lo fals delit qui ‘l va davant, acompanyat de la dolor, mescla lo dolç ab l’amargor; e bon delit mesclat no és ab la dolor, ne ‘l prea res qui aquell pur ha bé sentit. Mas l’home de virtut fallit aquest delit li ‘par estrany, e no creuria dins un any que sia res, puix que no ‘l sent; no té senyal si’ aparent2255

2253 Fals. 2254 Fàcil de perdre molt aviat. 2255 (Que) sia aparent.



601

que tal delit se puix’ aver. Ell no sent res, sinó ‘l plaer que li presenta ‘l delit mal, lo qual li torna ‘n natural, e dins en la dolor se viu, e de aquella no ‘s esquiu2256 puix altre bé no coneix. E clarament açò ‘pareix en los conversants malament, car, de cert, viuen en turment: delit en ells e dolor cau, e si bé feyen, no ‘ls escau, ans no volrian que Déu fes que llur mal àbit se perdés per aquell bo de la virtut, lo qual és fi e fort escut perquè no tem dolor lo pâs, e qui ‘l se vïst2257 no ‘s troba llàs, ans lo treball li done cor que no l’atteny de por dolor, e ço que promet, ell atteny; e tant pot fer que nos estrêny que venim a molt prop de Déu, e pot hom dir: «Açò és meu». Los altres béns, de altre són, car són de Natura o del món, e lo saber és casi fum; sol aquell bé qu’és en costum de tenir dompdat2258 l’apetit

2256 No és esquiu. 2257 Qui se’l vesteix. 2258 Dominat.



602

a la raó, estret, subdit, pot esser dit propri del hom; no ‘l pot haver sinó lo prom2259 e de aquell deu esser entès, car per saber en gran excés, sens lo voler bé arreglat, tal hom sabent e malvat e vâlgra més2260 que fos grosser, car no haguera tant poder d’exir en obra de mal fet; saber indifferent se mèt car no termena l’om a bé. Lo bé que per natura ve, si ‘sdevé en l’ome mal, no porà2261 ser sinó tal com lo qui pot d’aquell usar, e la color qu’el volrà dar pendrà com drap del tintorer. Semblant és lo nostre voler, que tot quant li porta lo juhí anar farà per lo camí, d’on pendrà nom de mal o bo. Tot quant que la fortuna dó, e quant à donat e darà, serà segons ne usarà l’om ab l’arbitre ‘ministrant2262. No vull dir pus d’ací avant

2259 Home de mèrit. 2260 Valdria més. 2261 Podrà. 2262 Amb la voluntat administrant.



603

per no ser dit feixuch per lonch; per ço lo meu parlar estrônch.



604

A. March i Joan Moreno (segle XV)

Joan Moreno fou un poeta i notari valencià. Tingué fama de luxuriós, fet que donà peu a l’obra col·lectiva «El procés de les olives», obra del grup literari de Bernat Fenollar, del qual ell formà part.

Adreçà aquesta demanda poètica a Ausiàs March (Senyor mos-sèn March.…), el qual li contestà «Ab molta rao me desenamo-re…» Moreno li replica amb «Cascun vell pot fer la festa so-lempne…»



605

DEMANDA A JOAN MORENO Ausiàs March (Pagès CXXIV) Ab molta raó me desenamore car tot lo del món trôb desagradable; la mia edat no veig delitable e ja lo meu cor a Déu l’empenyore. Mas yo ‘m maravêll del jove affable, Moreno Joan, que tinga fort torre al combat d’Amor que dins l’ome corre. De vós, me digau si cast o amable. Joan Moreno I Senyor mossèn March, ja no m’enamore, no sols per assò ser mal agradable, mas perquè ‘n tal punt sênt mal de diable; a Déu no recôrt ni prou jo l’adore, car l’extrem desitx que sênt amigable me causa tristor que dubte si plore: ma carn y ‘spirit ensemps los acore2263 d’amor, qu’és un mal que no ‘s comparable. II Lo nom declarant d’amor en ‘scriure és trist paradís e lum tenebrosa, alegra tristor, pena delitosa, infern molt suau, plorós gôtx e riure,

2263 Fereixo fondament (acorar significa, literalment, clavar al cor).



606

repòs no complit, tempest’ agradable, malalta virtut, vida menys de viure, falça veritat, voler no delliure, folla rahó e temor sospitosa. III Lo dân e tristor (y a qui no ‘scarmenta?) és de joventut plaent enemiga; l’engeny e saber del savi religa, a l’home qui ’s vell de vida l’absenta, los ulls del juhí sa falda ‘ls abriga si contra sos fets rahó se presenta; e fa libertat no franqua, serventa: cativa lo seny, la pensa deslliga. IV Amor és potent, del món vencedora, car los seus delits tothom senyorejen; als jovens constreny y als vells qui follejen, a grans e menós, a tots anamora. Per sos donatius alguns freturejen, dels béns de l’avar és despenedora; fa ser pietat cruel matadora; los hòmens ardits, amant, covardejen. V Yo no sé los fets a què ‘ls acompare que surten d’Amor com pense Medea, la mare cruel que, menys de ferea, matave sos fills en ira del pare2264.

2264 Per causar dolor a Jasó, Medea va matar els dos fills que havia tingut amb ell.



607

Malvada calor e quanta legea! Na Mirra2265 prengué lo loch de sa mare, e Biblis2266 plorant amave son frare contra les leys e costum de noblea. VI Los senys e rahó tots te desbaraten quant lo cech voler anprèn la bandera; cavalquen perduts per tota carrera, sospís e jemechs dins lo cor ‘sclaten. Quant la voluntat vol ser presonera, les altres virtuts de l’arma2267 s’abaten, car no han poder ab què la rescaten si ella no ‘s met en ordre primera. V Lo carçre d’Amor als presos ‘delita, ses grans amargós se vïsten de bresca, en mon cor se pren com lo foch en l’esca: de mi Castedat per ço crech despita. Recort de sos mals dolor me refrescha, mas ab sos ‘falachs l’amor sobredita lo semblant recort de mi foragita e de sos convits me fa pendre lesca2268.

2265 Filla de Cínires, rei de Xipre; s’enamorà del seu pare i, amb engany que-dà embarassada d’ell. Fugí a Arabia, on els déus la transformaren en l’arbre que produeix la resina aromàtica també anomenada mirra. 2266 Biblis, filla de Milet i Ciànea; s’enamorà del seu germà Caune; les nimfes la transformaren en una font. 2267 Ànima. 2268 Llesca, bocí.



608

VI La part sensual me fa mortal guerra, ab tot lo contrast de la part de l’arma, per ço com no só àngel ni fantarma2269, cascuna per si jo sênt que m’afferra; e la part que vens2270, del tot no desarma ni complidament ab altra desferra2271. Per tal, yo pus prest mi leve de terra: dins mi, donchs, ‘stà qui ‘m vens e qui m’arma. VII De Venus fâs déu, d’amor quant m’enflame: en aquell mal punt me tôrn ydolatre e tota virtut de mi vinc abatre. Donchs, qual dona es merêsch jo l’ame? Les dones leals no basten a quatre; a la major part en pus no difame. No saben amar, per ço les desame: puys conech l’engân, no vull lo debatre. VIII Los meus pensaments al punt que s’afferren d’aquell loch on âm ya més se partexen; les grans passions en mi tant fort crêxen que tots mos delits de mi se desterren. Puys de tal amor mes forces perêxen, voler yo no dech tan jove ‘m soterren, mas vaja cercant com se desafferren aquellas amós que l’hom destrohexen.

2269 Fantasma. 2270 Venç, triomfa. 2271 Botí de la batalla.



609

IX Tancar s’àn mos ulls davant gentil dona, car sé que del grat aquells són finestra, e no m’entraran dins la part sinestra les basques de nit que sercan la ‘spona. Natura, de mi essent la maestra, m’ha senyorejat molt més que persona; sospís són los colps terribles que dóna, per ço l’escarment mos fets assinestra. X De si és ligat cascú sens cadena; mirant si matêx, no veu sa errada: mal home no tem sa veu difamada, ni té prou l’avar de la casa plena. Quant mire cascú ab sa martellada, de mi no confiu no passe (ma) pena, car la passió tan bé crech m’ambena qu’em pêns viure cast e tinch ‘namorada. XI Mon mestre y senyor, si mal avisada per falta d’enginy vos ‘par ma fahena, a mos falliments donau tal ‘smena que resta2272 per vós aquell’ aprovada.

2272 Resti.



610

A. March i Tecla Borja (1434? - 1459)

Tecla Borja fou germana de Roderic Borja, el qui després de la seva mort seria el papa Alexandre IV i, per tant, neboda d’Alfons de Borja, el papa Calixt III.

L’any 1448 es va casar amb Vidal de Vilanova, senyor de Pego i de Murla (ambdós a la Marina Alta) i d’Anna (Canal de Navar-rés); aquest darrer poble el rebé com a dot de Tecla, i havia estat comprat per la mare de la núvia, Isabel de Borja, amb aquest propòsit, pel preu de 120.000 ducats.

Consta que l’any 1452 Tecla va comprar Adzueva, prop de Pe-go, un lloc amb quaranta focs i uns cinc-cents caps de bestiar, segons un fogatge de 1510. En enviudar, l’any 1455, a petició seva, el jutge reial vengué el lloc d’Anna i l’heretat de Toñi-na2273, per a recobrar el seu dot i creix.

Morí jove, als vint-i-cinc anys, el dia 29 d’agost del 1459, sense fills. Se la descriu com a poetessa, tot i que no he trobat cap més obra seva. Ella mateixa i na Isabel Suaris, que es cartejà amb el domer Bernat Fenollar, Isabel de Villena o Aldonça de Montso-riu, demostren que algunes dones tingueren un paper en el món literari de l’època.

2273 No l’he pogut localitzar.



611

La demanda fou forçosament escrita en vida de Tecla (abans de 1459) i després de la coronació de Calixt III (1455).



612

DEMANDA FETA PER MOSSÈN MARCH A LA SENYORA NA TECLA, NEBODA DEL PARE

SANT

Ausiàs March (Pagès CXXV) I Entre ‘ls ulls y les orelles yo ‘m trôb un contrast molt gran, e d’aquell jutgessa us fan, parlant de vós maravelles. II Dïen los ulls que val més de vós lo veure que l’oir; elles no ÿ volen consentir, dient que lo contrari és. III Vós qui de totes valeu més, axí de fora com de dins, d’aquests dos senys mirau les fins e no l’esguart que propi ‘ls és. Tecla Borja I Hoÿdes vostres rahons belles, bon mossèn March, a qui ‘m comân, responch-vos breu al què dit han,



613

segons juhí que faç d’aquelles. II Molt poch estïm lo què ‘n mi és; más puix forçat és lo meu dir, al qui dirà: «Més val qu’em mïr», yo li comdamne lo procés. III Però si parle lo revés de veritat, mudant camins, a vós remêt los meus juhins, qui sou, de tots, lo més entès.



614

Bernat Fenollar (1438 – 1516), A. March i Roderic Dies (segle XV)

Bernat Fenollar (Penàguila, Alcoià, ~ 1438 – València, 1516), fou beneficiat domer de la Seu de València i cappare d’un cena-cle literari extraordinàriament fèrtil. Vegeu el volum d’aquesta mateixa col·lecció, que està dedicat a la seva obra.

Roderic Dies fou un poeta del segle XV, fill d’un personatge anomenat Manuel Dies, que apareix documentat com a cortesà a la cort reial de València. Es conserven dues obres més, d’aquest poeta: «De vuy demà se’n va lo temps» i «Qui pert son temps és bé horat».



615

PER MITIGAR L’ENUIG GRAN DE L’ESTIU…

Bernat Fenollar I Per mitigar l’enuig gran de l’estiu e per sentir lo fins a huÿ duptat al meu quesit2274, de vós ara confiu me respondreu, per mi tan suplicat. Enamorats conech dos en ciutat qu’es volen bé sens tota fictió, e may estan sens contradictió, tostemps renyant axí com goz e gat. II Vós, Magnífic2275, que sou molt avisat, dir-m’ eu, si us plau, què mou tal passió, per què de vós aja solució lo dubte meu, en cobla o dictat. Ausiàs March (Pagès CXXVI) I Quant més amau, tant més temor teniu, vós e cascú, de perdre lo guanyat; d’ací ‘s segueix que tostemps presumiu altri, sens vós, la vostr’ amor combat. E tal pensar, ab lo reçel mesclat, donant de vós semblant sospiçió,

2274 Interrogació, pregunta. 2275 Tractament que es donava als nobles.



616

causa lo reny, duptant mutaçió per lo plaher de altra calitat. II Tractant d’amor, ab la qual tot hom viu, lo natural, d’on promou amistat, mou tal contrast que abduy2276 fan l’esquiu; temorejant cascú ser transformat en altr’ amor, mouen tots jorns debat; car res que âm ab inclinaçió gelós vol ser, si ha perfeció. E veu perquè, renyant, cascú ‘s amat. III Tots los doctors que yo he cartejat2277 trôb que hu han dit, fent-ne conclusió: l’ ‘speriment, sens operaçió, dupten los més, ab gran neçesitat. Rodrigo Dieç I Si bé, yo crech, la veritat sentiu, mon bon amich, del cas que demanau, la mia mà a la vostra rescriu lo sentiment que de ma pensa trau. Cascú dels dos amants vol ser amat complidament de l’altre seu volgut e ‘l gran recel de ser-ÿ decebut los fa causar lo desdenyós combat.

2276 Ambdós. 2277 Fullejat.



617

III A vós confês e us dich lo que yo vïu, no ha molt temps, portant d’Amor lo jou. La passió, que fa que l’hom no rïu2278, no cal ser gran l’endici que la mou; e confiant del bon comport d’Amor, [sep] le veig hom en altra part vexar, car un tal fet tantost fa declarar quant de voler habita dins lo cor. IV Dubtar no us cal si ‘l Terenci legiu: menys de glosar, a la letra veureu solució al dubte qu’escriviu, si bé notau lo que d’ell compendreu. Les yres, dïx, e axí ü declarà, dels ‘namorats és integració del bé d’Amor, e la perfectió la voluntat axí la senyalà. V Vós, molt discret e honest capellà, del que us he dit, segons m’entenció, sumar podeu esta conclusió, que zel d’Amor és qui la brega fa.

2278 Rigui.



618

Aquesta és la versió 1.0 d’aquest treball. Va ser acabada el dia 26 de juny de l’any 2011.

Ausias March

Documents

Transcript of Ausias March