Audrey Isabel Richards (1899-1984) Aquesta etnòloga anglesa va estudiar els bemba deZàmbia des d’una perspectiva funcionalista. El seu primertreball de camp es va desenvolupar entre 1930 i 1931, iva aprofundir en temes relacionats amb la producció d’ali-ments i la nutrició. Vist que les dones eren les agricultores,es va centrar en el treball femení i en la seva vida quotidia-na. Després abordaria temes de política i govern, especial-ment entre els tswana del Nord-Transvaal. Al 1962 va fun-dar i dirigir, fins a la seva jubilació, l’emblemàtic Center ofAfrican Studies.

Phyllis Mary Kaberry (1910-1977) Es va formar a la Universitat de Sydney i va fer el seu tre-ball de camp al 1930 al nord-est d’Austràlia sobre l’estatusde les dones aborígens. Al 1936 es va traslladar alDepartament d’Antropologia de la London School ofEconomics. De 1941 a 1943 fou professora de Yale aAustràlia i a Nova Guinea, on va estudiar els abelam. Al1945 va realitzar el seu primer viatge a Camerun per estu-diar els bamenda. A l’any 1949 va passar a formar part delDepartament d’Antropologia de la University College ofLondon fins 1975. Les etnografies de Kaberry van obrirl’anàlisi de les relacions entre homes i dones, perquè mos-traven la constant interdependència entre ambdós sexes.

Ruth Landes (1908-1991) Nascuda a Àmerica del Nord, fou coneguda pels seus estu-dis sobre cultura i personalitat entre els indis americans(ojibwa, sioux, potawomi) i també entre els americans d’as-cendència mexicana i els afroamericans. Li va interessarespecialment l’impacte de la cultura en el procés educatiu.Va impartir la seva docència a Canadà. En el seu treballsobre els ojibwa, Landes va assenyalar l’existència d’unrepartiment d’activitats segons el sexe en el que les donestenien diverses responsabilitats per tal d’assegurar la sub-sistència del grup. Per exemple, les dones havien de propi-ciar la caça amb la seva màgia.n*Universitat d’Alacant

RuthBenedict (1887-1948) Aquesta nord-ameri-cana fou una de leslíders del correntCultura i Personalitat.Els seus treballs s’a-proximaren a dife-rents societats, mal-

grat que foren especialment interessants els que vadedicar als indis pueblo d’Amèrica del Nord. Encaraque el seu anàlisi no va aprofundir directament en laconstrucció social dels sexes, va fer algunes consi-deracions que serien recollides pels que creien quela subordinació femenina era universal, plantejamentque a partir dels anys 70 seria criticat per un sectorde l’antropologia. Al 1947 va ser presidenta de laprestigiosa American Anthropological Associationdes de la seva càtedra a la Universitat de Columbia.

Margaret Mead (1901-1978)Els treballs de l’antropòloga nord-americana van iniciar la tasca dedemolició dels pressupostos biolo-gistes que Bachofen havia establertrespecte al sexe. Mead consideravaque per a poder eliminar la desi-gualtat entre homes i dones eranecessari relativitzar les diferènciesbiològiques i pensar en constructesculturals. En especial, va plantejarles conseqüències que l’educaciótenia a l’hora de moldejar la perso-nalitat, així com els problemes d’a-

daptació social, tot il·lustrat a partir dels seus tre-balls al Pacífic (Samoa, Nova Guinea i Manus). Vapresidir nombroses institucions científiques antro-pològiques internacionals i va rebre vint-i-vuit honoriscausa d’universitats d’arreu del món al llarg de laseva vida.

elles també hi eren

dones 2

Antropòlogues pioneresPer Yolanda Aixelà*

Entre 1930 i 1950, l’antropologia va gaudir de les esplèndides recerques de cinc pioneres anglosaxones:Ruth Benedict, Margaret Mead, Audrey Richards, Phyllis Kaberry i Ruth Landes. Totes desenvoluparen unesetnografies en les que va prendre importància l’estudi de la participació social de les dones. Cal destacarque aquestes antropòlogues van saber minimitzar els problemes d’inserir-se en una disciplina que llavorsera majoritàriament masculina.

editorial

Autoestima feminista

La preocupació per l’autoestima sorgeix després dela segona guerra mundial entre dones i homes

urgits pel desig de reparar el mal que s’havia causaten les persones i en les comunitats. Als Estats Units,les organitzacions negres es van adonar de què nopodien enfrontar el racisme i lluitar perquè desapare-gués, sense transformar la seva pròpia consciència.Els calia desprendre’s de la identitat ignominiosa queels havia estat adjudicada i desenvolupar una autoes-tima d’acord amb la seva condició humana, això i par-ticipar de forma simultània en el moviment polític pera la consecució dels seus drets. Enfocar l’autoestimad’aquesta manera va donar peu a una filosofia políticadels drets humans i de la pau. Aquestes són les lliçonsde la històriaDes de fa unes quantes dècades, dones de tot arreuhan plantejat la necessitat de reparar les ferides i eli-minar els patiments provocats per la violència degènere i per l’asfíxia i la manca d’alternatives com aconseqüència de l’opressió, en les seves distintes for-mes. Aquesta consciència i el sentir-se bé aquí i ara,són una de les fites de la causa feminista. Les dones(totes les dones) han d’apropiar-se del dret a pensarper si mateixes i a establir vies polítiques perquè esprodueixin canvis a favor de les dones.Però, si no volem caure en l’autoestima de dretes,que segons va dir l’antropòloga i feminista MarcelaLagarde en el Fòrum de les dones, és el que promouuna mena d’autoestima espiritual que no pretén trans-formar el món ni les condicions de vida d’homes idones, ens cal practicar la sororitat, l’agermanamentsolidari amb les altres dones. Lagarde considera quesi volem transformar el món, ens cal alhora transfor-mar-nos i canviar radicalment. “Cada dona té el dretautoproclamat de tenir drets, recursos i condicionsper desenvolupar-se i viure en democràcia”, afirmaLagarde, i a cadascuna ens toca respectar i estimularen nosaltres i en les altres dones la consecució d’a-quest sentiment. Aquesta és la pràctica de l’autoesti-ma feminista. n

Edita:Associació de Dones Periodistes de Catalunya

Coordinació: Elvira AltésCoord. tècnica: Marta CorcoyCorrecció: Esther Molas

Rambla de Catalunya 10, 3r. Tel: 93 412 11 11/ 93 301 16 77 E-mail: adpc@adpc.cc Web: www.adpc.cc Imprès en paper ecològic

Consell de RedaccióMontserrat Puig, Joana Gallego, Mª Eugenia Ibáñez,Pilar Aymerich, Mª José Ruiz, Hilda Ferrer, MartaCorcoy, Elvira Altés, Esther Molas

Barcelona, setembre 2004, núm. 16

2 elles també hi erenAntropòlogues pioneresPer Iolanda Aixelà

4-13 quan totes les donesAntropòloguesPer Iolanda ClopFotografia: Esther Sanromà

15-17 europa a l’abastEls nous ParlamentsEntrevista a la presidenta delPer Alícia Oliver i Mª José Ruiz-Fité

18-19 pensar en clau del XXILlei i educació poden acabar amb la violència contra les dones?Fina Birulés i José Antonio MarinaIl·lustrador: Perico Pastor

20-21 dones que remenen les cireresCarmen CaffarelEsther MolasFotografia: Esther Molas

22-25 l’administració administradaCoordinada per Marta Corcoy

26-29 a favor de totesEl Fòrum: una mirada de gènerePer Elena Tarifa

30-31sofregit culturalPer Esther Molas

32 el talòs d’aquil.lesPer Joana Gallego

35 fina Isegura, periodista d’alturaGuió: Joana GallegoIl·lustració: Aina Albí

altres seccions:La gata Lina, per Gemma SalesL’estenedor d’idees

sumari

Disseny gràfic i Maquetació: Villuendas+GómezPortada: Margaret Mead Fotografia d’Irwing BrowningImpressió: El Tinter. Dipòsit legal: B-44.200-2000

altres ens coneixem millor a nosaltres, s’ha fet molt decamí. La disciplina ha anat evolucionant i hores d’ara s’haconvertit en un ampli ventall d’investigacions que estudientots els processos socioeconòmics i polítics que ordenenles activitats d’un col·lectiu. La noció clau de l’antropolo-gia és la diversitat cultural, ja que l’avenç de la globalitza-ció en termes econòmics, no ha homogeneïtzat el món enl’aspecte cultural. Els nous conflictes s’atribueixen ara a

L’antropologia social, una disciplina sorgida arran del’expansió colonial europea i dels reptes que van plan-

tejar els pobles amb formes de vida diferents, es defineixcom l’estudi de les diferències culturals que manifestenels éssers humans en llocs i èpoques diferents. Des de ladescripció que Lévi-Strauss va fer de l’antropologia comuna ciència que aplica alhora una mirada propera i unamirada allunyada, o d’aquella que diu que estudiant als

quan totes les dones...

Antropòlogues,entendre i atendre la multiculturalitatL’antropologia s’ha adaptat als temps i s’ha conver-tit en una eina fonamental per interrelacionar elsconceptes entre els diferents coneixements. Peraixò, ara, en un món globalitzat, d’encontres entrecivilitzacions, de conflictes en la integració dels emi-grants o del necessari plantejament de l’ètica en la

biotecnologia, el paper de l’antropologia pot sercabdal per traduir i connectar perspectives dife-rents. I, en aquest territori, les dones semblen estarmolt interessades, doncs les tres quartes parts deles matriculacions a les universitats espanyoles sónfemenines

FOTO

ESTHER SANROMÀ

Per Iolanda Clop

la professió ha viscut tota una eclosió amb la demandaempresarial i institucional per atendre i entendre la multi-culturalitat i donar resposta als nous moviments socials.Per contra, encara ha d’afrontar dos reptes: per un costatestà vivint un moment delicat amb la reforma de l’adapta-ció de la universitat espanyola en l’espai universitari euro-peu, ja que hi ha una incertesa respecte al futur de la titu-lació, i per l’altra, com apunten bona part de les sevesprofessionals, necessita consolidar els ponts necessarisentre el camp acadèmic i la seva intervenció social, aixícom promocionar la seva imatge. Adriana Kaplan és una antropòloga que ha aportat unsinteressants estudis sobre la mutilació genital femeninaen les migracions africanes a Espanya des del punt devista transnacional. “Molts confonen la meva professióamb l’arqueologia. Montse Ventura, experta en etnologiaregional corrobora aquesta idea: “La societat coneix moltpoc el que fem i per a què serveixen aquests estudis, pot-

ser en part perquè sempre els hanvinculat amb investigacions de lespoblacions llunyanes”. DoloresJuliano, professora de la Universitatde Barcelona i una de les represen-tants de la disciplina que més hasabut vincular la tasca d’investigació

universitària amb estudis de camp aplicats a les necessi-tats socials, assevera: “Cal trencar amb la imatge delsociòleg com interessat en la societat occidental i l’an-tropòleg en les exòtiques. El paper d’un i altre aportendiferents respostes: la sociologia fa un treball sobre unagran quantitat de casos amb poques variables i, en canvi,l’antropologia acostuma a treballar amb un número limitatde casos, però amb un nombre elevat de variables, t’a-propa al problema des d’una anàlisi en profunditat”.Aquesta argentina, pionera en l’ensenyament i la recercades de les universitats catalanes, considera: “Qualsevoltasca vinculada amb la cultura o els problemes socialsguanya si s’efectua des de la perspectiva antropològica.Permet detectar quins són els factors que entren en joc idóna una visió molt més àmplia”.

Sortides professionalsEl fet és que a part de la tasca docent i investigadora uni-versitària, són molts els camps on l’antropologia té molt adir. Segons els informes realitzats, aquests i aquestesprofessionals apliquen la seva labor a qüestions moltdiverses com les plantejades per la immigració extraeu-ropea, l’envelliment de la població, les reivindicacions

dones 5

Matriculacions en la Llicenciatura de segon cicled’Antropologia a les universitats espanyoles:

1.556 1.636 1.651 6.396

2000-2001 2001-2002 2002-2003 2003-2004

Font: UAB

diferències i xocs culturals i el terme cultura es fa servirde forma tant ubiqua com ambigua. Per això, el treball decamp i la rellevància de l’antropologia per explicar i alho-ra per desmitificar els nous processos i conflictes cultu-rals és cada cop més evident.

Una carrera en vies de consolidacióLa tradició dels folkloristes i els treballs etnogràfics de lesprimeres dècades del XX van ser silenciats pel franquis-me, aprofitant que molts antropòlegs es van veure obli-gats a marxar a l’exili. Així, els pocs treballs efectuatspels professionals durant l’etapa de la república, com elde Julio Caro Baroja, van restar en l’oblit fins a finals dels60 i principis dels 70 que van aparèixer algunes expe-riències aïllades en el camp docent, com la que va dur aterme Claudi Esteve Fabregat a la Universitat deBarcelona, o Carmelo Lisón Tolosana, a la UniversitatComplutense de Madrid. Des d’aleshores, i especialment amitjans dels 70, la disciplinacomençà a institucionalitzar-se alpaís com una disciplina auxiliar de lallicenciatura d’Història o de Filosofiai Lletres. És llavors que les primeresdones antropòlogues comencen aocupar càrrecs docents. La manca de recursos en inves-tigació a nivell universitari provocà un gir en la disciplinaen la dècada dels 80, que passà de dedicar-se exclusiva-ment a la recerca i a la docència per treballar cada copmés per les diferents entitats públiques de l’Estat, ONG iempreses privades. També els estudis van viure unmoment difícil amb la reforma dels plans d’estudi delPSOE, crisi que acabà enfortint-los, perquè va passar aser una llicenciatura de segon cicle a principis dels 90.Al llarg d’aquesta dècada i a principis del nou mil·lenni,

Diplomatures: 1r) Infermeria2n) Treball Social3r) Magisteri4t) Educador Social

Primer Cicle: 1r) Història2n) Psicologia /Filosofia3r) Filologia4t) Ciències de la Comunicació

Audiovisual5è) Dret /Belles Arts

Llicenciatures: 1r) Història/Psicologia2n) Dret/ Psicologia3r) Filosofia /Psicologia4t) Filologia/Ciències de la

Comunicació Audiovisual/ Periodisme/Belles Arts

Font: UAB

Procedència dels matriculats en Antropologia (per ordre de més demanda):

En el curs 2002-03 les donesmatriculades a les universitatsespanyoles van representar el72,2% i el homes el 27,8%

Treballar a peu de carrerDolores Juliano va veure que l’antropologia satisfeia elsseus interessos com a pedagoga i va decidir un canvien la seva perspectiva teòrica, una línia que cada copmés s’ha anat vinculant als estudis de gènere, concre-tament cap a les persones més estigmatitzades. Així,ha estudiant les dones dels grups nadius maputxes, lesnadiues de Chiapas, les dones del Sàhara Occidental,les dones emigrants i darrerament s’ha dedicat a estu-diar les dones i la prostitució a Catalunya. “L’any 2000vaig reunir un equip integrat per vuit dones, quatre deles quals érem antropòlogues, per fer un treball decamp i una anàlisi teòrica del sector”. Els ha interessatestudiar “el problema de l’estigmatització i la discriminació per potenciar la seva capacitat d’organització”.Al grup d’investigació, anomenat LICIT (Línia d’Investigació i Cooperació amb Immigrants i Treballadores sexuals),s’han afegit treballadores sexuals i actualment formen part d’una plataforma comunitària a favor del treball sexuali la convivència. Segons Juliano, aquesta tasca imprimeix caràcter perquè implica “un treball voluntari que dónamolta feina, a més de les enquestes, xerrades, presentació de projectes, jornades i seminaris” que organitzen con-tínuament. “De fet, funciona com una ONG sense ser-ho”, afirma l’antropòloga, que diu que el que més l’ha sorprèsés la normalitat que les treballadores sexuals mostren vers el tema. “Elles viuen aquest treball com un més delsmolts altres treballs dolents i desagradables que hi ha a la societat, i no pas com una humiliació o una cosa terri-ble. Aquesta visió victimista forma part dels nostres fantasmes, dels estigmes”. Per això Juliano argumenta: “Siho mirem des d’un vessant antropològic, entendrem que en aquesta societat moderna cada cop més el sectordels afectes ha passat a ser una moneda de canvi: es cobra per tenir cura dels avis, dels nens, per fer compan-yia, per què no per donar una prestació sexual?”. I afegeix: “Aquest estudi m’ha aportat una visió crítica sobrecom es construeixen els estereotips i com són de resistents. Molta gent es pensa que totes les prostitutes estanobligades, castigades o amenaçades quan moltes han escollit la seva feina després d’haver provat d’altres queno les compensaven. La gran majoria treballa per mantenir càrregues familiars, però no es deixen explotar pelsseus companys com ens pensem. O, per exemple, tenen més por a la policia que a altres fonts d’agressió”.

no existeix, i són molts els metges i metgesses que neces-siten estudiar-la per fer polítiques de salut o treballar en elcamp de la cooperació.

Mirada d’antropòloga i mans de metgessaL’any 1989 la metgessa Cristina Álvarez va decidir conèixerquines eren les necessitats sanitàries de l’ètnia amazònicaSateré Mawe, i al cap d’un any ella conjuntament amb unequip va decidir crear l’ONG Amerindia Cooperació. Álvarezrecorda: “En un principi, vaig treballar des de la perspecti-va biomèdica per tal de capacitar sanitàriament als nadiusi conferir-los més autonomia. Llavors vivíem amb ells i aixòens permetia observar-los i apropar-nos-hi millor, però vaarribar un moment que la professió de metge em va que-dar curta. Per exemple, vam descobrir que la lògica del dis-curs de les tribus que visitàvem era molt diferent a la nos-tra i que em calia més informació per poder-hi treballar.Vaig haver de satisfer la meva necessitat cercant altres dis-ciplines i el 1997 vaig contactar amb la professora d’an-tropologia de la Universitat Autònoma de Barcelona TeresaSanromán i va ser tota una descoberta. Sens dubte, l’an-tropologia cultural m’anava com anell al dit. Vaig fer el doc-torat i la tesina sobre antropologia, i des d’aleshores sem-pre dic que treballo amb mirada d’antropòloga encara queactuï amb mans de metgessa”.

autonòmiques, el canvi en la família, els avenços de la bio-tecnologia, l’educació multicultural, la planificació cultural,l’execució de plans estratègics en l’administració pública,la gestió dels espais i l’arquitectura o la intervenció en lespolítiques de salut. Justament, aquesta darrera especiali-tat coneguda per antropologia de la salut s’està conver-tint, cada cop més, en una opció indispensable per alsestudiants en Treball Social o Infermeria. Núria Roca, infermera i professora d’Antropologia al’Escola d’Infermeria de Sant Joan de Déu de Barcelona,considera que aquests estudis són una eina molt necessà-ria: “Cada cop més usuaris vénen de cultures diverses, perla qual cosa no entenen la salut de la mateixa manera quenosaltres i cal que ens hi atansem sense els estereotipssocials als que normalment estem acostumats.L’antropologia aporta una altra mirada, dóna els instru-ments de treball per saber obrir-te a la diferència. No estracta de conèixer cultures, sinó de saber què hi ha dediferent. Per exemple, una infermera amb aquests conei-xements afrontarà millor una xerrada de planificació fami-liar amb una parella de Gàmbia, perquè coneix més en pro-funditat la seva cultura i sap que per a ells tenir molts fillsés símbol de riquesa”. I Roca subratlla que “falta aquestaformació” en infermeria que, hores d’ara, “només és unaassignatura optativa”. Encara està pitjor a Medicina, doncs

dones 6

quan totes les dones...

FOTO

ESTHER SANROMÀ

Gestió del patrimoni culturalLa gestió del patrimoni cultural és també una altra de lessortides d’aquesta professió. Carme Fauria, des que esva fer càrrec de la direcció del museu etnològic deBarcelona, ha treballat amb l’objectiu de vincular la diver-sitat cultural urbana i territorial a la ciutat, i per aconse-guir-ho ha fet una revisió de les col·leccions del museuper convertir-les en vies d’interpretació de la realitat sociald’aquí i d’ara. “L’antropologia va més enllà, segueix plan-tejant qüestions sobre la vida quotidiana, per això des delmuseu he intentat cercar un punt de connexió amb elpúblic i fer un pont entre el tema proposat, la memòria iel sentiment”. Fauria comenta que la gent que visita unmuseu etnològic és més participativa que la que visita unmuseu d’art “perquè hi ha un major intercanvi, hi ha unprocés de reflexió, i quan es presenten propostes funcio-nen, són útils a la societat”.Sens dubte ella forma part de l’alt nombre de donesantropòlogues que en un moment donat van accedir al’administració pública, segons Fauria “el motiu és que elssous són reduïts i abans només hi podien accedir lesdones per donar un cop de mà a casa”. Actualment, s’està normalitzant, encara que del seuequip de 10 conservadors, 8 són dones. Fauria conside-ra que cal afavorir l’aplicació de la professió a la vida quo-tidiana “fins ara hi ha hagut dificultats per trobar sortidesprofessionals pels qui estudiaven antropologia, els estu-dis s’havien preocupat molt per l’aspecte docent, però nos’havia reforçat la seva integració fora de l’àmbit univer-sitari”. Al costat d’aquesta mancança hi conviu el fet quela professió està poc promocionada, Fauria posa unexemple: “Si en un museu es necessita un medievalistaningú ho posarà en dubte, però, si es demana un antropò-leg, molts poden pensar que aquesta tasca la pot fer unhistoriador, quan en canvi un antropòleg pot donar mésrespostes. Cal, sens dubte, normalitzar la professió”.

Nous caminsAl costat de la gestió del patrimoni hi conviu la incipientdemanda de l’antropologia de l’educació, l’antropologiade l’espai –planteja com construïm i distribuïm socialmentl’espai–, l’antropologia visual –analitza la representacióvisual dels fenòmens socials–, l’antropologia urbana–estudia els processos humans i les polítiques urbanes–,i l’antropologia de les religions. En canvi, la recercaetnogràfica és l’especialització que no acaba de quallar, iper exemple, no es poden dur a terme treballs de campals països de l’hemisferi sud per diverses raons: mancade finançament, falta de tradició (si ho comparem als ques’efectuen a França o Gran Bretanya) i perquè –apuntenles enteses– hi ha darrerament una forta demanda interiordels estudis antropològics per donar resposta als proble-mes derivats de l’emigració.

Estudis de camp a l’hemisferi sudMontse Ventura porta estudiant des de l’any 1991 el grupètnic equatorià Tsachila, un coneixement que exposa a lesclasses que imparteix a la UAB on explica les representa-

cions simbòliques del ritual. Ventura es lamenta: “És moltdifícil aconseguir finançament per fer estades al tercermón, no en canvi per estudiar en països occidentals. Jovaig aconseguir una beca per fer el doctorat a París i lavaig aprofitar per fer la meva tesi sobre aquest treball decamp a l’Equador”. L’antropòloga explica que “aquí no hi

ha hagut massa tradició, encara que sí s’han arribat a fertreballs sobre excolònies llatinoamericanes, especialmentde l’espai andí i mesoamericà”. Justament, segonsVentura, les zones més desenvolupades, perquè “ha inte-ressat als historiadors documentar-se sobre la colonitza-ció espanyola”.

Justícia i antropologiaAdriana Kaplan és una mostra de com l’antropologia fa unservei fonamental a la justícia. La seva trajectòria investi-gadora s’emmarca en l’estudi de les migracions de l’Àfri-ca Subsahariana i en l’anàlisi antropològic dels processos dones 7

Visita de Montse Ventura a casa de l'Ana Calazacón, amb el seu fill, a la comunaTsachila de Peripa (Santo Domingo de los Colorados, Equador) el setembre de 1996.

dones 8

quan totes les dones...

d’aculturació i integració social, des d’una perspectiva degènere, bipolar i transnacional. Per arribar aquí, Kaplan haefectuat treballs de camp a Gàmbia, Senegal i GuineaBissau des de 1989 sobre aspectes relatius a qüestionsde salut sexual i reproductiva. En aquests aspectes hacol·laborat amb diferents institucions sobre polítiques d’in-tegració social, i assessora sobre temes tant delicatscom la mutilació genital femenina, aspecte que coneixprou bé després d’estudiar-lo durant 15 anys i del que hadissenyat tot un programa d’estratègies per afrontar elproblema. Darrerament, ha organit-zat i moderat el debat “Iniciaciósense mutilació”, emmarcat en elFòrum de les Dones.L’any 1993 va participar en el pri-mer cas de peritatge antropològicque va sol·licitar un jutge a raó d’unadenúncia d’ablació del clítoris efec-tuada a una menor a Mataró. La sevaintervenció va aportar una visió derelativisme cultural sobre el tema i vaservir perquè els pares de la menudaprenguessin com un avís el que hau-ria pogut ser presó. Actualment, lallei no prohibeix expressament lamutilació, però pot considerar-se undelicte de lesions contemplat en l’ar-ticle 149 del Codi Penal. Per Kaplan “els equips de con-trol s’estan endurint molt i en canvi no acaba d’apostar-seprou per la prevenció”. Fa molt poc, un jutge de Sant Feliude Guíxols ha retirat el passaport a una nena fins els 18anys i l’obliga a passar revisions mèdiques cada sismesos, “el que suposa una violació de la intimitat de lanena”, assegura Kaplan, qui torna a subratllar la preven-ció com l’única via per eradicar aquesta pràctica. Ara,s’està fent a l’atenció primària, però l’antropòloga es quei-xa que programes de sensibilització com el que ha pre-parat ella i el seu equip, que consten d’un material didàc-tic i d’un vídeo (que ha suposat una forta inversió tècnicai humana), no compten amb el suport econòmic de les ins-titucions. “Sí, tenim el suport moral, però sense mitjansno podem seguir fent projectes i cercar respostes a les

necessitats socials”, afirma contundent.Fa poc també ha treballat amb l’ONG Algeziras acoge, laqual ha estat lluitant, perquè la Junta d’Andalusia torni elsfills que havia tret a una mare nigeriana argumentant queels havia abandonat. El jutge va demanar un informeantropològic en el que Kaplan li va explicar els motiuspels quals una dona nigeriana no pretén abandonar a unanadó, ja que en la seva cultura és costum que deixi els fillsa veïns o familiars perquè en tinguin cura durant un tempssi es veu obligada a treballar. La resposta del jutge sem-bla que ha estat molt favorable i una vegada més l’antro-pologia ha representat tot un precedent judicial.

Antropologia, ciència i tecnologiaUn espai més on aquesta disciplina està obrint nouscamins, gràcies a la seva capacitat de lligar conceptesinterdisciplinars i d’establir categories socials noves, ésen el camp de la ciència i la tecnologia. La catedràticad’Antropologia Cultural de la UB, Maria Jesús Buxó portaanys estudiant la modernització i el canvi cultural en ter-mes de modificacions lingüístiques, cognitives i simbòli-ques. Alhora ha fet treballs de camp de les cultures quèt-xua (Perú), quitxé (Guatemala), dels hispans i chicans(Nuevo México), i també ha dedicat molt temps a investi-gar l’impacte cultural de les noves tecnologies. Per això,

Buxó assenyala que la disciplina li haaportat una perspectiva molt útil enels treballs que ha executat sobre laintel·ligència artificial o sobre lagenètica: “Des de l’antropologia, ésmolt més fàcil ésser sensible a lesdiferents concepcions de les coses,per això som traductors idonis de lainterculturalitat. Tenim la capacitatd’efectuar un contrast interculturalsense deixar-nos arrossegar per lescategories socials establertes, per laqual cosa oferim una mirada diferentsobre els problemes o les perspecti-ves de futur”. Maria Jesús Buxó que és membrede l’Observatori de Bioètica en risc

mediambiental, biomedicina i nanotecnologia de la UB,integra també el Grup d’Opinió de l’Observatori deBioètica i Dret. Des d’aquest equip ha pogut donar res-posta a la necessitat d’analitzar des d’un punt de vista plu-ridisciplinar les implicacions científiques, ètiques, socialsi jurídiques de la biotecnologia per tal de proposar undebat públic que permeti realitzar actuacions concretes.Justament, ella i el seu equip acaben de treure un informesobre dones i tecnologia on la perspectiva antropològicaha estat essencial. “En aquest estudi, que analitza l’activi-tat científica, acadèmica i professional de les dones, apa-reixen xifres que detecten problemes de discriminació enles institucions públiques i privades d’investigació i docèn-cia, a partir de les quals caldrà adoptar polítiques degènere per corregir-los”, conclou Buxó.n

Adriana Kaplan. Estudi de camp sobre l’ablació del clítoris.Consell d’ancians, Jalangbereh, Gàmbia.

La disciplina de l’antropologia estàvivint una etapa de revitalització.Per una banda s’està convertint enuna de les llicenciatures de SegonCicle més sol·licitades, ja que desde l’any 2000 ha multiplicat perquatre el nombre de matriculats. I, per l’altra, l’aplicació professio-nal d’aquesta ciència en la societati entitats públiques o privades estàresultant una eina imprescindibleper lligar i traduir els conceptesentre els diferents coneixements

dones 9

Dolors Comas d’Argemir i Cendra és catedràtica enAntropologia social a la Universitat Rovira i Virgili. Ha fet

recerca sobre els canvis socials i econòmics als Pirineus, elpaper social de les dones, els canvis en la família contem-porània i l’ecologia política, entre altres. Comas és un clarexemple de com l’antropologia i la seva visió del món hanaportat els coneixements i la metodologia adequada perexercir en la política. Actualment és diputada al Parlamentcatalà per Iniciativa per Catalunya-Verds i s’ha convertit enuna de les màximes propagandistes de la professió, una dis-ciplina que té un pes decisiu per traduir i interrelacionarperspectives culturals molt diverses, sens dubte una de lesprioritats de la política actual.

Què la va atreure d’aquesta disciplina?Quan era molt joveneta i estudiava a la facultat de Filosofiai Lletres de la Universitat de Barcelona l’any 1967, vaig tenirla sort de viure una etapa on la planificació d’estudis s’obriai va permetre incloure noves assignatures com psicologia,sociologia, semiòtica i antropologia. Vaig assistir a les clas-ses que donava en Claudi Esteve Fabregat i l’antropologiaem va seduir. Especialment perquè conèixer societats moltdiferents a la nostra permet conèixer-nos millor. Quan ensmirem el melic, quan no prenem distància, és difícil tenir ele-ments d’interpretació, i en canvi, veure com altres grupshumans resolen els mateixos problemes ens obre un ventallde possibilitats, mantenint una actitud humil respecte alspropis valors.

Bona part dels seus treballs estan vinculats alsPirineus. Per què l’interès per aquesta zona?Una de les coses fonamentals dels antropòlegs és el treballde camp i jo em vaig estrenar acompanyant el meu profes-sor Claudi Esteve, qui ja tenia una investigació iniciada alPirineu aragonès. Vaig fer la tesi sobre els Pirineus, perquètot allò m’atreia molt. Jo era una noia del barri de Gràcia, iel contacte amb una societat agroramadera tant diferentresultava prou exòtic, no em calia anar més lluny. Desprésvan seguir altres, com els encàrrecs que el governd’Andorra em va proposar sobre el Principat. Ara, formopart de l’equip que estudia l’impacte social i econòmic a laCerdanya espanyola i francesa.

Quins aspectes de l’antropologia li han estat útils perexercir en la política? He treballat camps que són molt afins, com és la situaciósocial de la dona en relació al treball, els canvis en la famí-lia, l’antropologia econòmica i, dins d’aquest marc, vaigobrir una línia aleshores molt nova: el camp de l’ecologiapolítica, la gestió dels recursos des del criteri de què hi hadesigualtats socials i la política pot equilibrar els recursos.Això va ser el 1997, quan encara no es parlava d’ecologiapolítica. Quan després m’he vinculat a la política, l’antropo-logia m’ha servit des de dos vessants: pel mètode del tre-ball de camp que obliga a endinsar-se als llocs, participar,observar, parlar amb la gent, fer entrevistes per conèixer elstemes en profunditat. Això m’ha estat molt útil per la políti-ca, perquè penso que la política no s’ha de fer només en elsdespatxos. L’altra dimensió, són les reflexions que he pogutfer entorn la família, els problemes socials vinculats alscol·lectius d’immigrants, la situació de les dones, l’ecologiapolítica. No és casualitat que en el Parlament porti els temessocials.

Per fer d’antropòloga, ser dona és un avantatge? El fet de ser dona et dóna unes possibilitats i te’n tanca unesaltres. Aquest dies quan faig xerrades comento que en elgovern de Madrid, que és paritari, els vuit homes tenen 23fills, i en canvi, les vuit dones tenen cinc fills. Amb això quedamolt clar. Per aconseguir el mateix càrrec a les dones elssuposa un cost important de vida i de projecte personal. Enaquest sentit, les antropòlogues no estem en un món diferent.

Creu que la societat coneix prou aquesta disciplina? No. Crec que ens hem sabut vendre poc, sobretot ho he visten el terreny de la política. Per exemple, quan es necessitentreballs que intercomuniquin diferents disciplines, l’antropo-logia pot fer una tasca molt útil, però els meus col·leguesestiren més de la sociologia, perquè els mètodes quantita-tius semblen que ho resolen més. Això no és culpa dels polí-tics, sinó dels propis antropòlegs. Potser hem donat mésimportància a les dimensions acadèmiques de la disciplinaque a la seva aplicació. Encara cal construir ponts entre elcamp acadèmic i la intervenció de l’antropologia a la políti-ca, als col·lectius socials i a l’empresa privada.nI. C.

Dolors Comasd’Argemir iCendra, antropòloga i diputada per IC-Verds

FOTO

ESTHER SANROMÀ

Com va connectar amb l’antropologia?La meva família va emigrar a l’Argentina l’any 1948 i aixòem va permetre conèixer la llengua i la cultura d’un noupaís. Deu anys després vaig anar a estudiar a Múnic onhi vaig treballar com a secretària multilingüe, encara queen aquells temps estava clar que una jove com jo haviade casar-se i deixar de banda les ganes d’estudiar. Percircumstàncies de sort i desig alhora, vaig aconseguirformar-me com a traductora i intèrpret. I sense esperar-m’ho, l’any 1962 la Fundació Thyssen em va contractarcom a assistent d’investigació d’un grup d’economistes isociòlegs que havia d’estar localitzat a la Universitat deStanford, Califòrnia. Imagina’t! Jo als Estats Units sensebuscar-ho. Allà vaig pensar que podria fer la meva i estu-diar, i vaig començar a fer cursos nocturns, un d’ells erasobre antropologia.

Un dels seus primers treballs d’investigació estanvinculats al poble cubà, per quins motius aquestaincursió en aquesta cultura?En aquells moments als Estats Units es vivia la crisi deCuba, el moviment pels drets civils de la població afroa-mericana i la Guerra del Vietnam. En una de les manifes-tacions contra la política nord-americana per l’afer cubà,vaig conèixer el pare de les meves filles, un barceloníque estudiava el mestratge a Stanford, però com quefeia el doctorat a Oxford, vam decidir anar-hi i allà vaigestudiar a l’Institut d’Antropologia Social d’Oxford, un delshistòrics en antropologia. Des d’allà, el meu marit vaaconseguir un intercanvi amb la Universitat de Cuba, iaixí, l’any 1967, vam marxar. A mi m’atreia molt viure laCuba revolucionària i em va anar molt bé fer el meu tre-ball de camp sobre els canvis de la família com aantropòloga. Però al cap de sis mesos ens vam haver dedones 10

quan totes les dones...

Verena Stolcke antropòloga “M’he fet

feministaa la cuina”

Verena Stolcke, catedràtica a la UniversitatAutònoma de Barcelona i presidenta de

l’Institut Català d’Antropologia, és un fidelexemple de la vida nòmada que acostumava acaracteritzar la biografia dels clàssicsantropòlegs, amb l’afegit que la seva s’hadiversificat més que la d’aquells pioners.Escoltant-la sembla que ha fet com els pei-xos: deixar-se emportar per les marees i quesigui el propi destí qui decideixi la seva passióper l’antropologia. Aquesta alemanya, que vavenir al món amb el seu germà bessó just enel pitjor moment en què podia néixer, l’any1938, a les portes de la segona guerra mun-dial, pertany a la primera generació que es vafer adulta en la postguerra i que es va plante-jar què és el que va passar i com va ser pos-sible. Sempre diu que aquell origen l’ha mar-cat, i que el profund silenci sobre l’holocaustdurant la seva adolescència li ha permèsentendre també com afectat a Espanya laGuerra Civil. Altres països i altres cultures,especialment la hispana i la llatinoamericana,han estat empremta de fàbrica al llarg de laseva vida com antropòloga. Darrerament s’hainteressat per l’ètica genètica, la clonació i elsexe de la biotecnologia. Actualment presideixla comissió d’Ètica en l’Experimentació Animali Humana de la UAB.

FOTO

ESTHER SANROMÀ

dones 11

traslladar de la Sierra Maestra cap a l’Havana i allà vaighaver de fer un gir en la investigació. La sort de trobaruna extraordinària col·lecció de documents sobre laregulació jurídica de matrimonis interracials en el segleXIX em va enlluernar.

Per què la va fascinar?Era una finestra oberta a la lògica social, política ieconòmica d’una societat esclava en el segle XIX. Em vainteressar, perquè era com llegir novel·les policíaquesromàntiques i alhora em feia plantejar: què és el racismei què és la virginitat? La investigació basada en docu-ments històrics, un enfocament que actualment s’anome-na antropologia històrica, era poc usual a Oxford, ja quellavors imperava el treball de camp, una etnografia realis-ta sincrònica i ahistòrica.

Amb aquesta recerca s’avançava als nous tempsde l’antropologia, oi?Bé, l’antropologia social i cultural té com a objectiu com-prendre l’experiència humana en la seva diversitat. Finsels anys 70 dominava en l’antropologia social l’estudi decaràcter sincrònic d’una població; però llavors començàa aflorar una reacció molt crítica contra la idea de quèles cultures funcionen com una mena d’illes en l’espai ien el temps. Amb la investigació a Cuba, a finals dels60, m’avançava en molts sentits a aquella nova perspec-tiva dinàmica, que pretén emmotllar-se a una sensibilitathistòrica i crítica. Aquest tipus d’antropologia aposta pelreconeixement de la importància de la història. La mevatesis no només va ser pionera pel que fa a l’antropologiahistòrica, també va aportar molts aspectes a la teoriafeminista; era una anàlisi de la intersecció entre la ideolo-gia racionalista i la lògica dels valors sexuals en el casde la Cuba colonial i esclavista.

És des de llavors que comença la seva trajectòriafeminista?Jo sóc feminista des que sóc mare, i molts es sorprenenquan dic que jo m’he fet feminista a la cuina. La cuina noés el lloc on les dones cuinen per als altres? I no és ellloc on no se’ns veu? No és el lloc on realment ens ado-nem que treballem moltíssim, però que no se’ns reconeixgens? Aquests són els ingredients bàsics, el fet de noser reconeguda quan fas una feina, que et donen l’impulsper ser feminista. Jo, a la cuina d’Oxford, comprava, cui-nava, em feia càrrec de les meves filles i escrivia unatesi doctoral.

Les investigacions entorn l’antropologia de gènerevan seguir marcant la seva trajectòria després del’experiència cubana?Sí. Després de publicar les investigacions sobre el racis-me i la sexualitat a la Cuba colonial, la UniversitatEstadual de Campinas, a Sao Paulo, em va oferir unaplaça de professora en Antropologia. Allà hi vaig exercir9 anys, mentre feia un intensiu i prolongat treball decamp sobre una quadrilla de treballadores de temporada

en una gran plantació de cafè; a aquesta investigacióvan continuar estudis sobre la subordinació de lesdones, el treball i la desigualtat laboral. L’any 1975 vamdecidir tornar a Barcelona i vaig continuar poc desprésla meva carrera com a docent a la Universitat Autònomade Barcelona combinant els meus escrits sobre gènere,treball i política en les plantacions de cafè a finals dels80, amb anades i tornades a Berlín i Oxford on tenia l’o-portunitat d’escriure.

Com es va interessar per la qüestió nacional enrelació als canvis d’actitud vers les migracionslaborals des de fora d’Europa? El primer impuls el dec a les meves filles. En unes vacan-ces a la Costa Brava, la meva mare els va preguntard’on eren elles. Com que havien nascut a Oxford vancontestar que angleses, però la meva mare va dir queno, que eren alemanyes, ja que la cultura s’hereta. Aquellera un moment en què començava la immigració extra-comunitària i els discursos històrics i polítics per justifi-car el tancament de fronteres. Així que em vaig tornar aendinsar en el problema. La Comissió Europea creà una comissió per estudiar elsignificat d’aquestes tensions socials que els identificavacom una manifestació de xenofòbia. Vaig presentar-hiinformes sobre un estudi comparat sobre les retòriquesde l’exclusió de la classe política d’Anglaterra i deFrança.

Aquestes publicacions sobre la nacionalitat aFrança, Alemanya i Anglaterra i el fonamentalismecultural contemporani també es van avançar alstemps, té a veure això amb la seva professió?Òbviament, no sóc profeta, però ser antropòloga et faser molt observadora, tenir els ulls molt oberts pels pro-cessos culturals, polítics, canvis d’idees, tant a nivellpetit com més gran... També és una qüestió d’olfacte,d’intuïció. Penso que necessitem confiar en les nostresintuïcions quan ens informem, llegim sobre el que passaa la societat, en el món.

Quines són les especialitzacions més punteres del’antropologia actual?Cal situar el context. Actualment impera en el país unaantropologia social i cultural particular. És el resultat demoltes influències com les dels Estats Units, Mèxic,Brasil, França i Gran Bretanya, per exemple, però que adiferència de la tendència dels anglesos o francesos ques’han estimat més estudiar les seves colònies, aquí hainteressat més fer una antropologia del propi país.Justament l’estudi de l’emigració, les identitats nacionals,l’antropologia de l’educació, l’antropologia visual –larepresentació visual dels fenòmens socials–, l’antropolo-gia urbana –l’estudi dels processos humans i les políti-ques urbanes–, l’antropologia de les religions (no catòli-ques) i l’antropologia feminista són les tendències de l’an-tropologia cultural i social que més s’està implantant. n

I. C.

“Necessitemconfiar en les nostresintuïcions quanens informem, llegim sobre el que passaa la societat, en el món”

quan totes les dones...

dones 12

...ANTROPÒLOGA

AMB

MIRA

DA D

’

La mirada antropològica no té res de màgia. Consisteix en observar larealitat i interpretar-la. La mirada des de l’antropologia feminista va

sorgir de l’interès sobre la meva pròpia realitat i sobre les de la resta dedones. Cap allà els anys setanta, em trobava als Estats Units, en concret a laUniversitat de Hawai cursant Antropologia. Allà vaig descobrir que tant elsilenci com les manifestacions i estructures de la desigualtat estavenincloses en els cànons de la disciplina. Per altra banda, la realitat inter-cultural s’accentuava en les discussions que manteníem un grup de donesque analitzàvem les nostres experiències transculturals. El terme, moltesvegades pejoratiu, d’ideees de dones es transformava en singularitats,moltes vegades creatives que provenien de dones amb noms i cognoms,quan em preguntava per què se les ha agrupat sota aquesta categoria. Sovint es tracta d’una mirada incòmoda. Això m’ha conduït a fixar-me enels silencis i en les seves raons, tant des de les pròpies dones com desd’altres grups. Per això he analitzat els contextos, les circumstàncieshistòriques i socials que han remarcat això, així com els mecanismes jainstitucionalitzats que hi porten. Guiada pel meu interès en el canvi, m’hefixat en les ruptures subversives dels silencis, ja sigui de manera indivi-dual i/o col·lectiva. De tornada a Euskadi, a finals dels anys setanta, i a l’entrar a laUniversitat del País Basc, vaig donar un pas més. Va ser una època d’a-plicar coneixements teòrics apresos durant la carrera, vivències de cultu-res molt diferents i aplicar la mirada d’estranyesa a la cultura en la quem’havia socialitzat. Puc dir que quan miro enrere veig que l’Antropologiam’ha proporcionat distància i amplitud. El meu univers geogràfic es des-plaça fàcilment cap a Oceania, Estats Units i Mèxic on, malgrat la distàn-cia no només geogràfica sinó també cultural, trobo vivències, referènciesque segueixen sent útils pel criteri de validació antropològica d’haverestat allà. Però, aquest univers que forma part de la meva mirada coma antropòloga no és gens amorf per molt que ho presenti amb una granamplitud. S’habita amb referències concretes. Està ple d’observacions,converses i evoca persones, grups concrets. Es nodreix alhora d’esde-veniments que formen un arc de sant martí d’experiències i emocions. De la insistència de l’Antropologia en la diversitat cultural, he après, pri-mer, a mirar i després a veure. El primer implica calma, certa distància,atenció constant. El veure comporta empatia, graus de complicitat, desigd’anar a allò que està a sota: motivacions, relacions de poder que sor-geixen de les configuracions socials, històriques, econòmiques, religio-ses per només anotar algunes pautes interpretatives i contextuals. En el meu cas, la mirada des de l’antropologia m’ha enriquit com a per-sona, m’ha fet exercir una crítica reflexiva que desperta les múltiples con-tradiccions i diferències que formen part de la meva vida i dels meustemps. n

Teresa del Valle

Un univers d’experiències

i emocions

T eresa del Valle, catedràticad’Antropologia Social en la Universitat

del País Basc, és una representant de lavisió més romàntica de l’etnologia. Ha treba-llat a Micronèsia i a Euskalerria en elscamps de l’antropologia feminista, de l’an-tropologia política, dels rituals, del canvisocial i en les categories de l’espai i eltemps. Del Valle va fer el doctorat sobre lahistòria de la Micronèsia i va elaborar d’al-tres treballs etnogràfics sobre les culturesoceàniques i les illes del Pacífic, a més d’e-xercir de professora a la Universitat de Guan(Illes Marianes). Després de 16 anys residintfora, va tornar a Euskadi i es va convertir enuna de les pioneres de la docència en antro-pologia per la Universitat del País Basc, onha treballat de valent per incorporar l’espe-cialització de l’antropologia de gènere, amés d’apostar per l’estudi de la dona bascai el coneixement de la identitat i el naciona-lisme, sota una visió antropològica. Ha publi-cat com a autora i com a compiladora idirectora de recerca un bon munt de tre-balls, com Perspectivas feministas desde laantropología social (2000) o Modelos emer-gentes en los sistemas y las relaciones degénero (2002). Actualment, està treballantsobre la memòria, el fèrtil territori de l’expe-riència.n

Teresa del ValleUna pionera

Des que durant la segona meitat dels 70 es dissenyàl’ensenyament d’Antropologia dins de les llicenciatu-

res de Filosofia i Lletres o Geografia i Història es vananar creant espais de debat de joves antropòlegs quevolien oferir un lloc de reflexió i consolidació de la antro-pologia en l’àmbit català. Així un grup de la Universitat deBarcelona va fundar l’any 1978 l’Institut Catalàd’Antropologia, l’ICA, del que Claudi Esteve Fabregat, undels pioners en la docència de la disciplina, va ser-ne elpresident. L’any 2000, Verena Stolcke, es va convertiren l’actual presidenta de la institució, i des de llavors undels seus objectius és reubicar l’antropologia catalanaen el marc internacional dels antropòlegs i contribuir a laseva promoció en el propi país i fora. “Com que tambéhe gestionat programes internacionals des de laUniversitat Autònoma de Barcelona, la meva aportació al’ICA pretén ser triple: per una banda, consolidar l’antro-pologia i millorar la seva visibilitat local; també promou-re les relacions internacionals i, en darrer lloc, promourel’antropologia des de la perspectiva de gènere”.Segons la secretària de l’ICA, Juana Ibáñez, que provéde la carrera de Dret (és jurista i també antropòloga), l’a-filiació compta en aquests moments amb 234 dones i147 homes. Unes dades aptes per formular un desigfutur, però proper: la creació d’un Col·legi professionald’Antropòlegs. Stolke afirma: “Hi havia una certa reticèn-cia pel caràcter gremialista dels col·legis professionals,però el meu interès és internacionalitzar la disciplina enun món de pocs recursos i on la noció de cultura s’hatornat tant ubiqua com ambigua. És un concepte que calque la societat el tingui clar i l’antropologia té molt a diral respecte, i la creació d’un col·legi professional contri-buiria a donar-nos una veu reconeguda en els debatspolíticoculturals”.Per a la presidenta de l’ICA “l’antropologia que es faaquí no té res a envejar a la que es fa a França, GranBretanya o els Estats Units, on hi ha una major tradició i

més recursos”. Justament, la situació geopolítica delpaís, que el fa ser en una zona perifèrica, “permet estaral costat dels coneixements i absorbir-los de totes ban-des”. Stolke creu que això aporta molts avantatges. “Enlloc d’acomplexar-nos, hauríem d’estar contents de laquantitat d’influències que arriben de totes bandes,tenim una visió més àmplia de la metodologia i temàticade l’antropologia que es fa en altres països, i no hem decaure en mirar-nos només el melic com fan el anglesoso el francesos”, afirma convençuda.

Perfilar el paper de la professióAmb el col·legi es pretén també perfilar el paper delsprofessionals i impulsar el seu lloc en la societat. La dis-ciplina viu ara mateix un moment de risc acadèmic.Segons explica Aurora González, catedràtica enAntropologia per la UAB: “En aquest moments aquestadisciplina s’estudia com a una llicenciatura de segoncicle o bé com a doctorat, en cursos de postgrau o màs-ters. En canvi, l’aplicació de la reforma de l’adaptació dela universitat espanyola en l’espai universitari europeu, laconeguda com a reforma de Bolònia, pot fer perillar lesfites aconseguides pels professionals d’aquesta carreraamb l’anterior reforma de l’any 1986”. Segons González“si la decisió es pondera positivament pot convertir-seen una llicenciatura, que equivaldria a tres anys de graui després podria continuar-se amb dos anys de postgraui tres més de doctorat, o bé, si es pondera negativa-ment, pot perdre el seu títol de llicenciatura i passar aconvertir-se en estudis únics de postgrau, màster i doc-torat”. El que està clar és que mentre el comitè d’eruditsdeliberen per on aniran aquest trets, els equips delsdepartaments d’antropologia de les diferents universitatscatalanes i el propi futur col·legi professional treballaranper posar més èmfasi en ensenyar i aplicar aquestsconeixements a les necessitats socials. n

I.C.

dones 13

De l’Institut Català d’Antropologia al Col·legi professional

En els inicis de la democràcia espanyola, la representació parlamentària de les dones va ser força baixa. Tanten el Congrés i el Senat com a la mitjana dels Parlaments autonòmics, el percentatge no superava el 6%. Enel Parlament Europeu, al que s’incorpora Espanya l’any 1989, va ser una mica superior, del 15%, encara quetampoc es pot considerar que fos massa alta. A partir de l’any 1989, en canvi, aquesta tendència va canviar de sentit i va començar a augmentar sis-temàticament la representació femenina en totes les eleccions que es realitzen tant a nivell central comautonòmic i europeu. El quadre següent mostra les dades d’aquells anys.

dones 15

Europa a l’abast

Per Judith Astelarra

Els efectes de l’acció positiva

En els inicis de la democràcia espanyola, la representa-ció parlamentària de les dones va ser força baixa. Tant

en el Congrés i el Senat com a la mitjana dels Parlamentsautonòmics, el percentatge no superava el 6%. En elParlament Europeu, va ser una mica superior, del 15%,encara que tampoc es pot considerar que fos massa alta. A partir de l’any 1989, en canvi, aquesta tendència vacanviar de sentit i va començar a augmentar sistemàti-cament la representació femenina en totes les eleccionsque es realitzen tant a nivell central com autonòmic ieuropeu. El quadre següent mostra les dades d’aquellsanys.

Com es pot veure entre la legislatura del 1986 i la darre-ra, el percentatge de dones va augmentar sis cops en elcongrés i en la mitjana de parlaments autonòmics, cincvegades en el Senat i es va duplicar en el ParlamentEuropeu. Això és un gran canvi. Com va ser possible? Laresposta sembla estar en la combinació de dos factors:un context social favorable a la incorporació de les donesa la política i l’acció positiva d’alguns partits. Si observemels dos grans partits de nivell estatal,el PSOE i el PP, el primer ha aplicatquotes de representació fins arribar ala paritat, mentre que el PP ha qües-tionat la utilització d’aquest mecanis-me. Ara bé, el gràfic mostra que si bél’acció positiva del PSOE fa augmentarla seva representació, això tambéafecta al PP que cerca igualar aquestincrement en la legislatura següent,encara que es manté una mica persota. En aquest sentit es pot dir que elPP, encara que no té quotes formals,

informalment també les aplica. Aquest efecte comparatiues produeix, perquè l’opinió pública valora positivament elfet que hi hagi més dones parlamentàries i, per això, l’in-crement socialista fa que altres partits els segueixin. L’anàlisi dels Parlaments de les comunitats autònomesmostra aquesta mateixa tendència. Hi ha una excepcióque és el Parlament de Catalunya i que serveix per mos-trar el repunt de les quotes, en aquest cas de la manca dequota. El PSC va aprovar la paritat en la seva representa-ció només en la darrera legislatura, molt després de lesquotes establertes pel PSOE. Això no només va mantenirper sota la representació socialista, sinó també la dels

altres partits. Si es compara amb la resta dels parlaments,s’observa que en l’any 1983 està en quart lloc; en 1987,en tercer lloc; en 1991 i 1995, en desè lloc; a l’any 2000,baixa al lloc 15 i en l’any 2004 al 17. En el quadre següentmostrem les dades: L’anàlisi en les tres darreres legislatures del percentatgede dones en el Parlament català per partit polític mostraaquesta diferència amb la representació socialista dels

altres parlaments autònoms que és moltsuperior. És per això que, encara quepugi lleument la representació en el seuconjunt entre les tres legislatures, estàmolt per sota dels altres parlamentsautònoms. L’increment de la representació parla-mentària de les dones s’ha produït perl’existència de l’acció positiva. És un bonexemple de què són aquest tipus demesures les que possibilitaran també enaltres àmbits assolir una major igualtatentre les dones i els homes. n

Percentatge de dones en elParlament de Catalunya per partit

19951999

19992003

TOTAL

PP

PSC

IC/EV

CIU

ERC

MIXTA

PERÍODE

16,3

11,8

21,2

22,2

13,3

14,3

24,4

41,6

32

40

16

0,8

30,3

33,3

40,4

44,4

19,5

26

2003

0

5

10

15

20

25

30

35

40

45

50

86 - 89 89 - 93 93 - 96 96 - 2000 2000 - 2004 2004 - 2008

%

PSOEPPTodos los partidos

Percentatge de dones al Congrès dels DiputatsRepresentació de les dones en els parlaments (% dones)

86-89 89-93 93-96

CONGRÉS

SENAT

PARLAMENTSAUTONÒMICS

PARLAMENTEUROPEU

96-2000

2000-2004

2004-2008

6,6

5,6

6,4

15,0

14,6

12,9

7,0

32,8

15,7

12,5

14,2

34,4

22,0

15,6

19,6

33,3

36,0

25,1

35,9

28,3

22,7

30,4

1986 1989 1991 1995 2000 2004

1986 1994 1999 2004

Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’Instituto de la Mujer

Font: Instituto de la Mujer

Mentre decreix la participació ciuta-dana en les eleccions al PE,

aquesta institució creix gràcies a laincorporació de 10 nous països, demanera que en l’actualitat ha passat detenir 626 diputats/des a tenir-ne 732.En aquesta VI Legislatura que acabade començar, el Partit Popular Europeu(PPE) continua sent el grup majoritari,amb 268 escons. Li segueixen el PartitSocialista Europeu (PSE) amb 200; elgrup dels Lliberals (ALDE) amb 67; ElsVerds (Verds/ALE) amb 42; l’EsquerraUnitària (EUE/EVN), 41; el grupIndependència/Democràcia (I/D), 37;la Unió per l’Europa de les Nacions(UEN) amb 27, i, finalment, el grup delsNo Inscrits (NI) que sumen un total de29 escons.

La participació femenina al PEés del 30%Pel que fa al nombre de dones, hi ha222 eurodiputades que representen el30,19% de la cambra parlamentària,curiosament, el mateix percentatgeque en les eleccions de 1999. Ambaquesta xifra no s’arriba a la paritat,però, sens dubte, aquest percentatgeés molt més elevat que en la majoriade parlaments nacionals, on les xifresoscil·len entre el 16% en els nous paï-sos de la Unió Europea (UE) i el 23%dels 15 antics estats membres. Dels 25 països que conformen avuien dia la UE, l’únic que aporta mésdones que homes al ParlamentEuropeu és Suècia amb un 57,89% dediputades. Així la representació al’Eurocambra d’aquest país és de 11dones i 8 homes. Tret d’aquest úniccas i de Luxemburg que té una partici-pació paritària: 3 dones i 3 homes -cal

destacar que en l’anterior legislaturano tenia cap dona-, la resta de païsoses mouen entre diferents xifres quevan des del 44,44% dels Països Baixosal 0% de Malta i Xipre, les dues illes delMediterrani i els dos únics països on,entre la seva representació (6 i 5escons), no hi ha cap eurodiputada.Espanya amb un 33,33% de dones sesitua per sobra la mitjana europea ocu-pant la dotzena posició.

Poques dones en llocs de decisióDels 14 membres que formen part dela mesa del PE dues són dones, lesalemanyes, Sylvia-Yvonne Kaufmann iDagmar Roth-Behrendt, dels grupsEUE/EVN i del PSE, respectivament. En la legislatura anterior d’un total de17 comissions, 4 estaven presididesper dones. Ara, amb 20 comissions,només 3 estan liderades per diputadesi són la Comissió de Drets de la Dona iIgualtat de Gènere amb l’eslovaca Anna

Záborská del PPE. La italiana, LuisaMorgantini, del grup EUE/EVN que estàal capdavant de la Comissió deDesenvolupament i, finalment, laComissió d’Afers Econòmics iMonetaris de la qual és responsable lasocialista francesa Pervenche Beres.De moment, les xifres no són prouengrescadores pel que fa a la repre-sentació de dones en els llocs de màxi-ma responsabilitat i encara hi ha unaassignatura pendent a nivell europeu;després de gairebé cinquanta anys,cap dona ha estat presidenta de laComissió Europea. Caldrà, doncs,esperar a l’any 2009 quan acabi l’ac-tual mandat del president portuguésJosé Manuel Durao Barroso, potser lla-vors podrem dir que les dones ja hanestat en tots els llocs de presa de deci-sions de la Unió Europea.n

Alícia OliverMª José Ruiz

dones 16

Any rere any, la xifra de participació en les eleccions al ParlamentEuropeu (PE) va decreixent. En les darreres eleccions, i per notrencar aquesta dinàmica, només un 45,7% de la ciutadania euro-pea va fer ús del seu dret a vot. En una comunitat europeista comCatalunya la xifra encara va ser més baixa, ja que només va votarel 40,25% del seu electorat.

Europa a l’abast

Més abstenció i menys paritat

Parlament Europeu

Al capdavant de la Comissió de Drets de la Dona iIgualtat d’Oportunitats del PE es troba Anna

Záborská, representant d’ Eslovàquia, un dels nouspaïsos incorporats a la UE. Záborská pertany a unpartit demòcrata-cristià enquadrat dins del grup delPPE. Procedeix del camp de la medicina on es va

especialitzar en otorrinolaringologia infantil. Va iniciarla seva carrera política en les àrees local i regional il’any 1998 va ocupar un escó al Parlament nacionaleslovac. Des de llavors va treballar en les comis-

sions encarregades d’aconseguir la incorporació delseu país a la comunitat europea.n

Drets i Igualtat d’Oportunitats

ZABORSKA, Anna

dones 17

SORNOSA MARTINEZ, M.

La mesa del PE compta amb 14 vicepresidències de les qualsdues estan ocupades per dones. Sylvia-Yvonne Kaufmann,nascuda a Berlín l’any 1955, n’és una. Pertany al Grup del’Esquerra Unitària Europea/Esquerra Verda Nòrdica i prové delmón acadèmic, tot i que la seva vocació l’ha portat sempre atreballar en temes relacionats amb la política i les institucions.Per això va formar part de la delegació de l’Eurocambra en laConvenció sobre la Carta dels Drets Fonamentals de la UnióEuropea, l’any 2000 i també ha estat membre de la ConvencióEuropea sobre el futur de la Unió des de l’any 2002. DagmarRoth-Behrendet, és l’altra vicepresidenta del PE i pertany alGrup Socialista Europeu. És advocada i ha treballat com asses-sora en la Cancelleria de l’Alcalde de Berlín. A més, ha exercitde portantveu del seu partit des de 1989 per a assumptesmediambientals, sanitat i protecció dels consumidors.n

Dues vicepresidentes

En el nou PE hi ha tres eurodipu-tades de parla catalana que tenen

també en comú la seva filiaciópolítica. Maria Badia del PSC

arriba per primera vegada al PE itreballarà en la Comissió de

Cultura i Educació. Llicenciada enFilologia Anglesa fins ara era lasecretària de Política Europea i

Internacional del PSC, càrrec queacaba de renovar. La mallorquinaTeresa Riera també s’estrena enel PE, és llicenciada en CiènciesExactes i ha estat diputada en elCongrés des de 1996. Al PE tre-ballarà en la Comissió de Drets

de la Dona i Igualtatd’Oportunitats i en la Comissió

d’Indústria, Investigació i Energia.La valenciana, Maria Sornosa,és la veterana del grup, ja que

porta dues legislatures al’Eurocambra. Llicenciada en

Geografia i Història, treballarà enla Comissió de Medi Ambient,

Salut Pública i SeguretatAlimentària.n

Països catalans

Entre les diferents diputades d’aquesta nova legislatura, hi hados cognoms prou coneguts i de marcada tendència política.La italiana Alessandra Mussolini membre d’AlternativaSociale: Lista Mussolini, néta del dictador feixista, ha estatelegida membre del PE i formarà part de la Comissió deLlibertats Civils, Justícia i Afers Interiors. La francesa MarineLe Pen és vicepresidenta del Front Nacional, partit fundat pelseu pare, el també eurodiputat Jean-Marie Le Pen. De forma-ció, advocada, estarà a la Comissió de Cultura i Educació.Ambdues formen part del grup No Inscrits del PE.n

La ultradreta amb pedigrí

Una cara prou coneguda de l’hemicicle europeu és la de la ita-liana Emma Bonino, antiga comissària europea de Consum,

Ajut Humanitari i Pesca des de 1995fins el 1999. En l’anterior legislaturava formar part del grup dels NoInscrits del PE. En aquestes darrereseleccions ha encapçalat la LlistaEmma Bonino i, en l’actualitat, formapart del grup de l’Aliança de Lliberalsi Demòcrates per Europa (ALDE). Éssecretària del Partit RadicalTransnacional i la veurem a laComissió d’Afers Exteriors del PE.n

La Llista Bonino

ROTH BEHRENT

BADIA i CUTXET, M.

KAUFMANN, Sylvia

LE PEN, Marine MUSSOLINI, Alessa

BONINO, Emma

RIERA MADURELL, T

dones 18

Llei i educaciópensar en clau del xxI

Per Fina Birulés*

Notes per un assaig de resposta

amb la violència contra

No naixem iguals, és la llei el que ens fa iguals i, per aquest motiu, corregir les seves fallespel que fa a evitar les discriminacions és important. Així mateix, l’educació, entesa com

la via a través de la qual els infants hereten un món de valors i de relacions, és un bon vehi-cle de transmissió de continguts de caràcter civico-democràtic. Ara bé, cal dir que les diver-ses formes de violència contra les dones no són estrictament el resultat de defectes en l’a-plicació de la llei, no són un simple fruit d’una manca de formació, sinó que són atacs i for-mes de negació de la llibertat, de la diferència.

Prendre’s seriosament el fet que la violència contra les dones té alguna cosa a veure ambla llibertat femenina ens permet d’adonar-nos, d’una banda, que aquesta violència no noméses manifesta en les terribles agressions físiques, sinó que també es transparenta, per exem-ple, en els debats i legislacions relatius amb el control del cos femení i de la seva autonomia(n’hi ha prou amb pensar amb la llarga llista de consellers de tot tipus -especialistes tant dela salut corporal com psíquica o social- que se suposa han d’intervenir per a garantir la lliuredecisió de la dona, per exemple pel que fa a la interrupció de l’embaràs) . D’altra banda, tambéens permet advertir que en el procés d’educar a les joves generacions el que fem es trans-metre el món de pràctiques i valors en què la gent adulta vivim i, a menys que vulguem reduirl’educació a una mena de retòrica moral-emotiva, cal tenir present que no es pot llegar par-cialment un món, de manera conjuntament amb valors de caràcter civico-democràtic, tambéels traspassem tota la disposició i minusvaloració del femení.

La possibilitat d’una vida pública compartida no és idèntica a una ciutadania homogènia, d’a-quí que, si entenem que la violència té alguna cosa a veure amb la temptativa de reduir ladiferència, d’exercir un control sobre el cos i els desplaçaments de les dones, és importantque ens adonem que no trobarem solucions simples o ràpides a la qüestió de la violència con-tra les dones que ens autoritzin a “passar a una altra cosa”, com sovint pensen alguns polí-tics o experts solucionadors de problemes.

Llei i educació poden ésser ajuts, però considerar que amb elles es fa un canvi qualitatiu res-pecte de la violència contra les dones sembla fruit d’un gest de desresponsabilització: com siestiguéssim admetent que la gent adulta del nostre temps no pot fer front als problemes delmón en què viu i es troba implicada i, per això, traslladéssim la responsabilitat, com un llegatenverinat, a la propera generació. Alhora que sembla un reconeixement de impotència o bé fruitd’una falsa il·lusió: com si encara fos legítim abocar-ho tot a un futur radiant de la Humanitat,per tal d’estalviar-nos la feina de qüestionar el que fem, el lloc que ocupem, les nostres pràcti-ques i formes de relació o qui som..., tot per demà..., que siguin els nostres fills o les nos-tres filles qui ho facin bé i, de cop, siguin elles o ells que responguin de tot plegat.n

*Filòsofa. Universitat de Barcelona

dones 19

Il·lustració Perico Pastor

poden acabar les dones?

dones 20

ENTR

EVIS

TAdones que remenen les cireres

El passat 26 d’abril vostè va prendre possessió delcàrrec de directora general de RTVE. Com valora adia d’avui el seu nou treball? Crec que una responsabilitat com la que he assumit s’had’agafar amb entusiasme i confiança, o no agafar-la. Esticprofundament implicada, en sintonia amb els professio-nals de l’Ens, vull aconseguir que a la ràdiotelevisió públi-ca la qualitat i l’alt nivell d’audiència es combinin.

En el seu discurs va prometre tres objectius: inde-pendència, pluralitat i regeneració ètica, democrà-tica i cultural. Creu possible que la gent confiï enuna televisió i una ràdio públiques després de viureuna etapa tan poc creïble?Penso que la ràdio i la televisió públiques només tenensentit des d’aquests principis. Està finançada per tots els

CARMEN CAFFAREL,directora general de RTVE

ciutadans i, encara que només fos per aquesta raó, esta-ria obligada a funcionar sota aquests paràmetres. Però, amés, l’existència de la ràdiotelevisió pública és una garan-tia per a què tothom tingui el dret a la informació que esrecull en l’article 20 de la nostra Constitució. I perquèsigui així i amb totes les conseqüències, la independència,la pluralitat, la regeneració ètica i l’aposta per una culturadiversa han de ser premisses essencials. Algunes d’ellescomencen ja a ser una realitat i, a partir de la tardor,seran clarament visibles per a tota la ciutadania.

L’arribada de dones a llocs de responsabilitat a lesempreses encara és lenta. Al llarg de la història dela direcció de RTVE poques dones han dirigit l’Enspúblic. Per què pensa que succeeix?A RTVE jo sóc la tercera dona que ha ocupat la direcciógeneral des de la recuperació de la democràcia.Recordem que abans hi van treballar Pilar Miró i MónicaRidruejo. Si tenim en compte que l’Ens públic ha tingutdes de llavors 12 directors generals, el percentatge feme-ní és del 25%, clarament insuficient. Per què ha sigut així?Jo crec que RTVE no és un grup d’empreses que es moguial marge de l’evolució del conjunt de la societat espanyo-la. Per tant, en la seva direcció s’ha reflectit la situació dedesigualtat que ha afectat al conjunt de les dones. Encaraque d’una manera més lenta de la desitjable, crec que, apoc a poc, anem ampliant, en nombre i en percentatge, lanostra presència en àmbits de responsabilitat com, perexemple, en les empreses, en la política, en l’administra-ció i en les universitats.

El vaixell de la ràdio i la televisió públicade l’Estat espanyol està conduït des de fasis mesos per una persona que defensavalors com l’ètica i la igualtat. Nascuda aBarcelona l’any 1953 i mare de dos fills,

Carmen Caffarel és Doctora enLingüística Hispànica i Catedràtica en

Comunicació Audiovisual i membre activade diverses ONG com Creu Roja o

ACNUR. Després del seu pas com adocent per la Universidad Complutense i

la Universidad Rey Juan Carlos de Madrid,Caffarel aposta per uns mitjans de comu-

nicació independents, ètics i plurals.

“Vull aconseguir que a la ràdiotelevisió públicala qualitat i l’alt nivell d’audiència es combinin”

“Si tenim encompte que

l’Ens Públic hatingut des de

llavors 12directorsgenerals,

el porcentatgefemení és del 25%,

claramentinsuficient”

FOTO

ESTHER MOLAS

dones 21

Una de les iniciatives del president José LuisRodríguez Zapatero per reformar els mitjans decomunicació estatals va ser la designació d’uncomitè de savis. Quin tipus de relació manté vostèamb aquest grup?Mantinc una relació institucional i de col·laboració. Comés natural, en aquesta entitat existeix una bona disposiciócap aquest comitè. Els seus membres saben que estemdisposats a facilitar la seva tasca en tot allò necessari perrealitzar el seu treball. Tenim, en definitiva, unes relacionscordials marcades per la mútua independència. No obli-dem que estan treballant no sobre el futur d’uns mitjansde comunicació en abstracte, sinó de manera molt espe-cial, sobre el futur de l’Ens RTVE.

El govern socialista treballa per fer una Llei generalde l’Audiovisual i una altra sobre Publicitat institu-cional. Reclama vostè també la creació d’unConsell Audiovisual Espanyol com l’existent aCatalunya o a França?És bastant probable que en el marc de la Llei General del’Audiovisual es contempli la creació del Consell. En totcas, em sembla un instrument adequat per ordenar unecosistema audiovisual que cada vegada és més com-plex. I, sobretot, per garantir els drets de totes les partsactuants, entre elles les de la ciutadania, que no pot serun agent passiu en el desenvolupament de la política del’audiovisual.

Quines són les apostes per aquesta nova tempora-da televisiva?Volem potenciar al màxim els informatius, partint de cri-teris de qualitat, de pluralitat, d’independència. Donaremsuport a la ficció pròpia i promourem nous programesd’entreteniment sense caure en el mal gust ni en el paranyde competir per l’audiència a qualsevol preu. El cinemanacional i el cinema europeu de qualitat ocuparan unespai rellevant. També el debat, tant sobre l’actualitat polí-tica com sobre temes d’interès social, estarà presentamb nous i atractius formats. I, per descomptat, intenta-rem resoldre una deficiència que venim arrossegant enels darrers anys: volem potenciar la programació infantil ijuvenil.

Malauradament el nombre de dones assassinades imaltractades per les seves parelles sentimentalsaugmenta any rere any. La televisió pública pensaposar en marxa algun programa educatiu que esdestaqui pel tractament informatiu de la dignitat dela dona?Encara que donarem a aquest tema un tractament trans-versal, ja que aquesta preocupació estarà present en totsels programes informatius, de debat o de divulgació,

“A Radio 5 Todo Noticias hi haurà unprogramasetmanal dedicata la violència de gènere oberta la participaciódels oients, als especialistesi a les donesafectades”

estem estudiant la possibilitat d’un programa específic a latelevisió. A la ràdio, aquesta possibilitat ja s’ha concretat:a Radio 5 Todo Noticias hi haurà un programa setmanaldedicat a la violència de gènere obert a la participació delsoients, als especialistes i a les dones afectades.

A Catalunya existeix el centre de TVE-Sant Cugat iRàdio 4. Es potenciaran aquests centres? De quinamanera? No hi ha dubte de què apostem per ambdós centres. Perexemple, el talk show setmanal que dirigirà i conduiràJúlia Otero es produirà a Sant Cugat. Alhora potenciaremel protagonisme actual del centre en la producció de pro-grames esportius d’àmbit nacional. També els programesinfantils tindran –ja tenen- un especial relleu a Sant Cugat.Pel que fa a Ràdio 4, la programació de cara a la tardorcontempla importants novetats. Entre elles destaco lapotenciació del magazín dels matins, la incorporació del’humor i de la participació dels oients a la programacióde tarda, i una renovació significativa de la programaciónocturna.

Per acabar, digui’ns un programa de ràdio i un detelevisió que recuperaria.Més que un títol concret, trobo a faltar que no hi hagi mésdebats plurals sobre tot tipus de temes: socials, culturals,esportius. Sense oblidar, òbviament, el debat polític. Icom que ho trobo a faltar, els posarem en marxa en lapropera temporada. Des d’un punt de vista més personali nostàlgic, no puc evitar un record especial per a aquellsmagnífics Estudio 1, espais que van permetre fa anys l’a-propament del teatre cap a tota la societat espanyola permitjà de TVE. Uns programes en els que va intervenir mol-tes vegades el meu pare, l’actor José María Caffarel.n

Esther Molas

FOTO

ESTHER MOLAS

l’administració administrada

En el marc de la XXXVI edició de laUniversitat Catalana d'Estiu (UCE)

que té lloc a Prada de Conflent, persegon any consecutiu prop de 40dones provinents del moviment asso-ciatiu dels municipis de Cornellà deLlobregat, Castelldefels, Viladecans,Sant Boi i Santa Coloma de Cervelló,van assistir els passats dies 17 i 18d'agost a un curs sobre la visibilitatde les dones als mitjans de comuni-cació. També es va aprofitar aquestmarc de debat i de reflexió, per trac-tar, seguint la línia endegada l'anypassat, sobre la violència de gènere.Concretament es va abordar el temades de la vessant dels maltractadors:què fer amb ells? En compliment de l'ideari establertper l'equip rector de la UCE de deba-tre temes d'actualitat social, científicai de pensament, s'ha convidatenguany a Marta Selva i CarmeChacón, dues dones representants del'administració catalana i de l'Estat,respectivament, per tractar sobre la

violència de gènere i les mesures queels poders públics duran a terme percombatre-la.Carme Chacón va explicar el projec-te de Llei orgànica de mesures deprotecció integral contra la violènciade gènere que l'executiu central haelaborat i que es preveu s'aprovi afinals d'any. El projecte ara es trobaen fase de discussió i de recepciód'esmenes i suggeriments. En aquestsentit es va acordar remetre a laComissió redactora una esmena perampliar el redactat de l'apartat sobreels Mitjans de Comunicació, propo-sant la incorporació de les recomana-cions sobre el tractament de la violèn-cia de gènere elaborades recentmentper una comissió formada per mitjansde comunicació, el Col·legi dePeriodistes, l'Ajuntament deBarcelona, l'Institut Català de la Donai l'Associació de Dones Periodistes,entre d'altres.Per la seva banda, Marta Selva vaavançar que el Parlament de

Catalunya també farà una Llei sobrela violència domèstica, un cop estiguiaprovada la Llei orgànica de totl'Estat i es va referir en especial a lescases d'acollida i les seves funcions.“Les cases d'acollida -va dir- són unrecurs important que permet actuarde manera urgent en situacions deperill, però no són una solució. Per larecuperació i integració a la societatde les dones que han patit maltracta-ments, cal prevenció i sensibilització”.

Un taller per analitzar la informacióUn intens i ric debat es va suscitar alvoltant de les informacions que apa-reixen en els mitjans, el llenguatgeque utilitzen, la no incorporació de laperspectiva de gènere i el tractamentno sempre adient que es dóna alscasos de violència contra dones i/oinfants.A través d'un taller en el qual seguintla pauta de l'ABC d'un periodisme nosexista s'anaven analitzant retalls de

dones 22

SÓN VISIBLES LES DONES ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ?

Dones assistents al seminari fet a Prada els dies 17 i 18 d’agost.

FOTO

CARME TATJÉ

Els municipis de Cornellà de Llobregat, Castelldefels, Viladecans, Sant Boi i Santa Colomade Cervelló han organitzat un curs a la Universitat Catalana d’Estiu sobre la presència degènere als mèdia

l’administració administrada

dones 23

premsa dels últims dies d'informa-cions diverses, es constatava fàcil-ment la invisibilitat de les dones i elllenguatge no igualitari que fan servirtots els mitjans. La premsa, es va concloure, no ésuna eina d'avanç social i no sempreés un mirall de la realitat, sinó quemoltes vegades la presenta un xicesbiaixada i amb prejudicis històricsancestrals. La dona acostuma a aparèixer ensegon ordre, o bé com a víctima demaltractaments, i és poc protagonis-ta de les notícies, potser perquè elsmitjans generalistes enfoquen exces-sivament el seu interès en el dia a diadel món polític, social i econòmic, iaquí la dona encara és minoria, senseque en cap moment donin un pasendavant i apliquin, per què no?,

mesures d’acció positiva.Un estudi de la periodista Pilar LópezDíez sobre la representació de donesi homes als informatius de ràdio i tele-visió, il·lustra aquestes afirmacions iconfirma els desequilibris en la repre-sentació de gènere i la mala identifi-cació de les dones: de cada 100 notí-cies analitzades pel que fa a entrevis-tes, només en 18, les protagonisteseren dones, i en les 82 restants hoeren els homes. El repartiment deltemps també és similar, 15% delsminuts a les dones, i ells el 85%. Siens fixem en quins són els protago-nistes a la televisió trobem que elsesportistes, en concret els futbolistes,acaparen un 27,3%. Curiosament lesdones apareixen, generalment, alsinformatius en qualitat de familiars,víctimes o parents, mentre que els

homes ho fan sempre en el seu rolprofessional.

Periodisme amb perspectivade gènereDavant aquesta realitat, el públicassistent es va preguntar si és possi-ble fer un periodisme que contemplila perspectiva de gènere? La respos-ta va ser que sí. Cal dotar-se d'eines i, sobretot,posar-ho en pràctica i difondre elsbons exemples. En aquest sentit elmón local, per la seva proximitat iper l'estreta relació que manté amb elmoviment associatiu, és un espaiidoni per avançar en un model comu-nicatiu més plural i democràtic, ambles dones i els homes com a prota-gonistes actius.n

Marta Corcoy

EL TESTIMONI DE LA MEMÒRIAEs recullen en un llibre les vivències de 12 vilafranquinesdurant la Segona República i la Guerra Civil

Sovint escrivim sobre el passat, la història, d’una mane-ra global, sense personalitzar ni entrar en el detall

més humà de com cada persona ha viscut de manera moltdiferent uns fets comuns.Molt s’ha escrit sobre la II República i la Guerra Civil, elsanys 30 del segle XX, que van marcar tantes vides i en vandeixar tantes altres pel camí, però massa vegades la histò-ria s’explica des d’una perspectiva marcada pel rol de l’ho-me. El relat ve determinat per la visió d’una meitat de lapoblació. Però, i l’altra meitat, la dona? Com va viureaquells fets? Com va participar en la història?El llibre Veus de Dones* de la doctora en Història BelénMoreno i Claverias apunta una visió molt concreta d’aque-lla etapa històrica, sobre l'altra meitat, les dones, que pelsol fet de ser-ho ja han hagut de suportar uns determinatscondicionants. Els testimonis orals de les 12 vilafranquines que vanviure aquells anys ens mostren aspectes desconeguts iinteressants. Han tret la pols de la memòria per posar al’abast de tothom l'experiència viscuda, malgrat que eren

molt joves. No tenien el poder de decisió, però van decidiruna bona part del que succeïa a la vida diària. No aparei-xien en els fets més remarcables a nivell públic, però mar-caven la realitat de la vida de cada família. La dona, lesdones, han tingut sempre un paper determinant en lasocietat, perquè sovint han estat les que han solucionat isolucionen els problemes familiars, les que dediquen méshores a la feina, les que, en moments claus, treuen lescastanyes del foc: elles també hi eren.Gràcies a totes elles. El seu relat, la seva història, lesseves vivències, ens ajuden a entendre una mica mésaquells anys 30 i ens ensenyen què cal fer de cara al futur.És una classe d’educació cívica i de convivència que noens hem de deixar perdre.n

Àngels Agramunt i AndreuRegidora del Pla per la Igualtat

Ajuntament de Vilafranca

*Veus de Dones es pot aconseguir a través del Pla per la Igualtati el Servei de Cultura de l’Ajuntament de Vilafranca

En el marc del Pla Operatiu contra la Violència versles Dones, la Regidoria de Dona i Drets Civils de

l’Ajuntament de Barcelona ha liderat amb la col·labora-ció de l’Agència de Desenvolupament d’Atenes,l’Ajuntament de Milà, Proj Job dels Països Baixos, Theworld o NGO de Viena, l’Ajuntament de Dos Hermanasi la Fundació Jaume Bofill el projecte DAPHNE.Violència de gènere en l’àmbit domèstic. Sistemade Vigilància.El projecte pretén establir les bases per a l’elabora-ció de sistemes de vigilància local per valorar laincidència, prevalença, naturalesa i impacte de laviolència de gènere en l’àmbit domèstic a partir detres punts bàsics: determinar els indicadors mínimsnecessaris, analitzar les fonts d’informació i treballarper millorar les ja disponibles, i elaborar instrumentsòptims per a la recollida de dades.L’àmbit local és l’espai idoni per desenvolupar iniciati-ves d’aquest tipus, ja que la proximitat amb la realitat

esdevé un factor clau a l’hora de sistematitzar i coordi-nar els diferents actors que intervenen en el circuit.Per tant, és imprescindible conèixer i col·laborar ambtotes les entitats que presten serveis d’atenció, suporti ajuda a les dones que pateixen violència de gènere;identificar quins són els grups de risc; detectar lestendències en l’evolució del fenomen; proporcionarinformació sobre les necessitats reals amb la finalitatd’adequar o revisar els criteris de finançament delsserveis prestats.Són moltes les dones de la ciutat que han participaten les jornades de debat d’aquest projecte. Les sevesaportacions, experiències i el fet de compartir elsconeixements adquirits en el seu àmbit professionalhan enriquit el procés de consolidació de la iniciativa.A totes elles, doncs, moltes gràcies. n

Regidoria Ponent de Dona i Drets CivilsAjuntament de Barcelona

l’administració administrada

BARCELONA ESTABLIRÀ SISTEMES DE VIGILÀNCIADE LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

dones 25

Quan unes dones decideixen començar i consolidar una empre-sa han de saber que si bé és una decisió apassionant, també

pot ser frustrant per la soledat i desorientació que comporta. Quècal fer?. Primer de tot, cal adquirir formació per dissenyar i aplicarun pla d'empresa amb uns objectius clars. Tenir objectius motiva isobretot és una estratègia molt utilitzada per les empresàries en elseu dia a dia, però si no són curoses, hi ha paranys que podenconvertir una fita en un gran obstacle. Moltes fites es poden assoliramb treball i un bon pla d’acció, encara que els grans objectiuspoden portar a situacions desconegudes i és llavors quan manquenconeixements i assessorament per tirar endavant. Per aquesta raóBarcelona Activa ofereix, des de l’any 1996, un programa de crei-xement i consolidació d'empreses adreçat a les dones. El progra-ma està dissenyat no només pensant en l’empresa, sinó també enl’equip emprenedor, i estableix quatres fases. En primer lloc, cal feruna anàlisi de la situació actual de l'empresa. El que en diuen la“fotografia d’inici”. A continuació, s’ha de fer un diagnòstic de lespossibilitats. El que anomenen les “oportunitats”. Tot seguit, ésnecessari dur a terme un estudi i incorporació en el dia a dia delsinstruments de treball. En el llenguatge del programa se’n diu les“eines”. I, finalment, s’arriba a la resolució de problemes i de nousplantejaments per a la consolidació i el creixement de l’empresa.És el moment de fer la “fotografia digital de partida” (digital: capaçd’integrar canvis ràpids en l’empresa futura).Des de 1996 moltes són les dones que han consolidat la sevaempresa amb l'assessorament, el suport i la formació deBarcelona Activa, que ha pogut constatar que les dones empresà-ries es troben entre les persones més treballadores i amb méstalent del nostre país. A tall d'exemple, presentem els perfils pro-fessionals de tres d'aquestes dones empresàries.

- Mireia Fernández i Mireia Rubio, de l'empresa Y-PaisatgeSCP, són paisatgistes. Des de 1997 realitzen conjunta-ment projectes de paisatge urbà. S’han especialitzat en larehabilitació de places i jardins públics, així com en la pro-jecció i realització de nova construcció. Treballen per dife-rents empreses i despatxos professionals relacionatsamb el sector de la jardineria i la construcció fent dis-senys d’espais públics o privats, des de la projecció finsel posterior seguiment de l’obra. Per a elles el programaque han seguit a BCN Activa els “ha obert una finestra auna visió més empresarial”. Encara recorden quan vancomençar el programa: “Ens el van recomanar i ara elrecomanem nosaltres amb entusiasme”.

- Lidia Mas, de l'empresa Noleak SL, opina que BCNActiva “li ha obert els ulls en tot i que l'han ajudat molt pelque fa a idees i accions”. La seva empresa està consoli-dada i es dedica a la impermeabilització i mantenimentindustrial. Distribueixen i apliquen productes per al man-teniment industrial de cobertes, parets i paviments.

- En termes similars s'expressa Carolina de la Cruz, del'empresa Castings Creativos SL, una agència de selecciói contractació d’actors i actrius i de serveis per a empre-ses cinematogràfiques i afins. En aquest cas es tractad'una empresa amb un clar fet diferencial pel que fa a leseines de gestió que ha introduït i a la professionalitzaciódel servei.n

Josefa Sánchez i Rosa BatetBCN Activa

QUÈ CAL FER PER SER EMPRESÀRIA?

l’administració administrada

Forma de pagament mitjançant rebut domiciliat al meu compte

número

del banc o caixa

Ens podeu tornar aquesta butlleta per correu postal, per fax al 93 317 83 86

o bé per correu electrònic: adpc@adpc.cc

Nom

Cognoms

Adreça

Població Codi postal

Telèfon

Adreça electrònica

Em subscric a la revista Dones pels quatre números de l’any 2004 per l’import total de 10 €

M’interessa l’oferta especial dels primers 13 números de la revista Dones per un import de 25 € + despeses d’enviament

Autoritzo a l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya perquè carregui al meu compte o llibreta l’import:

la subscripció anual 10 € dels 13 primers números 25 € + despeses d’enviament

Butlleta de Subscripció

#

El poder localen femení

Té sentit el feminisme avui?

Les enginyeresconstrueixen el futur

La globalitzaciói el gènere

AdvocadesLa lluita per l’espai

professional

Secretàriesmés enllà dels tòpics

Sociòlogues i politòloguesReflexionar per qüestionar la realitat

Pageses i ramaderes

les arrels del territori

La psicologia, una professió feminitzada

que guanya prestigi

El projecte europeu ADONAT

Periodistes,entre la feina i la vida

Juristes, amb el dret a les mans

En el diàleg organitzat pel Col·legi de Periodistes deCatalunya Informació. Poder i ètica en el segle XX vam

tenir l’ocasió de sentir parlar a quatre dones periodistesde diversos orígens al voltant d’una taula moderada perMontserrat Minobis sobre la situació de les dones quetreballen als mitjans d’arreu del món. En una sessió amb gran assistència de públic i que vaprovocar intenses discussions -com és habitual quan espretén fer una distinció de gènere i no tothom hi està d’a-cord- va començar Dima Jatib, jove periodista siriana quetreballa com a reportera a Al-Jazira, i que ens va explicar,en el seu perfecte castellà, que en la televisió àrab elprincipal paper de la dona periodista era fer de presen-tadora-florero, que les dones només representaven el 15o 20% dels reporters, i que no hi ha ni una cap de sec-ció o cap de redacció. Segons Jatib, no hi ha gairesdones musulmanes periodistes, ja que els hi causa moltsproblemes familiars a causa dels horaris irregulars i els

freqüents viatges. A la cadena Al Jazira, però, hi han anata treballar moltes dones darrerament que “han mobilitzatles seves famílies”. Tot i això, encara hi ha moltes difi-cultats per a les periodistes, ja que “es considera que ladona és massa emocional per a la informació”.

Corresponsal a TxetxèniaA la taula també hi havia l’escriptora russa AnaPolitovskaia, que va narrar la seva experiència com adona reportera a la guerra de Txetxènia. Va explicar compoder accedir més fàcilment a la població i fins i tot almilitars pel fet de ser dona, ja que “consideren a lesdones com de segona categoria, inofensives” i per aixòva poder passar molts controls militars i accedir a lainformació de primera mà. La periodista russa consideraque la psicologia femenina és més adaptable a la situa-ció de guerra, ja que és preocupa més dels altres qued’ella mateixa: “L’home a la guerra és com un nen que esrecorda de quan jugava de petit i gaudeix de l’ambient deguerra, però la dona el que vol és que s’acabi com mésaviat, millor”. Politovskaia va explicar l’angúnia de con-viure el dia a dia amb la societat civil de la zona i tambéla pressió de la seva família per haver de tornar-hi.

dones 26

a favor de totes

L’aportació femenina ha estat important, amb lapresència de dones rellevants en tots els àmbits polí-

tics, socials i culturals del món, tot i que la visió de gène-re, per variar, no ha estat gaire transversal i més aviatarraconada a la major part dels Diàlegs, a la típica taulao sessió sobre dones. Deixant de banda el Fòrum Mundialde Dones (bon exemple d’aquesta “segregació”), lapresència de dones com a ponents ha estat bastant infe-rior a la dels homes, tot començant pel lliurament delspremis Carlemany de la Unió Europea, on tots els confe-renciants i premiats han estat homes, amb l’excepció dela belga Simona Veil, expresidenta del ParlamentEuropeu. Un dels diàlegs on les dones també van brillarper la seva absència va ser l’organitzat pel professorManuel Castells, Globalització, identitat i diversitat, onnomés hi va haver una dona ponent.En el diàleg El món avui, que va obrir el Fòrum, vamcomptar amb la presència de destacades dones que ocu-

pen llocs de responsabilitat al món; justament, en el marcd’un diàleg que no convidava a l’optimisme, un cop dona-des les dades de la delicada situació del nostre món,Evelyn Hefkens, coordinadora executiva de la Campanyadels Objectius del Mil·lenni des d’octubre de l’any 2000,va convidar a actuar per aconseguir els objectius mínimsabans de 2015, entre els quals, dos que ara semblen jautòpics, el de reduir a la meitat la pobresa extrema i el d’a-rribar a la igualtat entre sexes.Cal citar, tanmateix, les crítiques d’alguns sectors delmoviment feminista, que assenyalen la usurpació delstemes i discursos feministes al servei d’un ús polític ilucratiu, tot buidant-lo del seu contingut transformador.També se li retreu al Fòrum la manca de crítica amb elssistema patriarcal i capitalista, a més de servir per rentarla cara d’unes institucions i empreses que tenen compor-taments habitualment antifeministes. Ja se sap que hi haopinions per tot.n

El Fòrum, en transversal

El periodisme i les periodistes arreu del món

Per Elena Tarifa

Pau, diversitat, sostenibilitat... més enllà de les paraules, el Fòrum Universal de les Cultures 2004 hadespertat amor i odi a parts iguals, i tot i que no ha acabat d’arrelar i de fer arribar el seu missatge a laciutadania mundial, les persones que hi han assistit poden extreure un tast d’altres cultures. També hantingut la possibilitat de discutir alguns dels temes i problemàtiques que ens afecten a nivell planetari. Però,i les dones? Han estat visibles? En aquest sentit, fem un recorregut, qualitatiu més que quantitatiu, pel paperi la presència de les dones al Fòrum.

Aquesta coratjosa periodista considera que, malgrat lava afectar molt, va poder fer una feina de la que se sentmolt satisfeta.Per la seva banda, Montserrat Puig, presidenta del’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, va ferresum dels diferents estudis realitzats per l’ADPC en elsquals es mostren les especials dificultats d’accés de lesdones periodistes al nostre país a llocs de responsabili-tat, ja que, a hores d’ara, només hi ha un 14,5% dedones periodistes en càrrecs directius als mitjans.Però, sens dubte, un dels testimonis més emotius de lataula va ser el de la periodista i escriptora xinesa XinranXue que va confessar que després de 15 anys de pro-fessió va començar a tenir en compte la seva diferentperspectiva de les coses pel fet de ser dona; “abans erauna dona molt dura”. Ens va explicar com, després de laRevolució Comunista, quan ella mateixa va patir larepressió i va passar cinc anys empresonada, moltesdones que havien estat líders van tornar a les sevescases i van tornar a assumir un paper tradicional. XinranXue va deixar la professió al 1995, farta del masclismeimperant als mitjans i després d’haver fet un programade ràdio que va esdevenir famós, perquè cada dia li arri-baven centenars de testimonis de dones que patien en

silenci drames familiars o laborals i que no tenien capaltra forma de treure’ls a la llum. Aquest programa va serfont de satisfaccions i de patiments per Xinran, ja quemoltes dones la felicitaven, però d’altres l’atacaven perrevelar aquestes històries. Llavors va ser quan va decidirrecórrer la Xina, entrevistant més de 200 dones, el tes-timoni de les quals va recollir al llibre que l’ha fet famo-sa, Ser dona a la Xina.n

dones 27

FOTO

JULIA LÓPEZ

Ana Politovskaia, Xinran Xue, Dima Jatib i Montserrat Puig,moderades per Montserrat Minobis

Astrid Hadad

El Cabaret ha estat, sens dubte, un dels espais amb mésèxit de públic i de crítica del Fòrum; aquí la presència de

dones ha estat aclaparadora, tot començant per la transgres-sora mexicana Astrid Hadad, passant per la diva gitanamacedònia Ezma Redstrepova, la increïble contorsionistaMercedes Chenard, de Quebec, una veu deliciosa que mentrecanta adopta postures impossibles, fins a arribar a les suïssesLes Reines Prochaines o la clown nord-americana Laura Hertz.Dins de l’àmbit musical, han passat figures com Maria delMar Bonet i la seva versió d’Amic, Amat, l’egípcia NatashaAtlas amb el seu excitant ritme etno-tecno, les noies deFaltriqueira, revitalitzant els ritmes tradicionals gallecs o lahipnòtica música de les dones tuaregs de Tartit. S’ha d’aplaudir la magnífica tria d’artistes pel mini-cicle VeusFemenines, que va aplegar quatre de les millors intèrprets demúsica popular contemporània: Sevara Nazarkan, amb músicatradicional de l’Uzbekistan, hipnòtica i ballable, la mexicana LilaDowns, que va presentar amb la seva habitual força escènical’àlbum One Blood, l’espanyola Maria Salgado, que amb unafascinant veu investiga en la tradició del repertori popularespanyol, i, per finalitzar, l’increïble Pietra Montecorvino, unaveu napolitana colpidora amb un repertori de cançons napoli-tanes amb sentiment a flor de pell. Tot plegat, una volta al mónamb veu de dona.n

La presència de les dones als espectacles de dins i fora del recinte del Fòrum ha estat força important,amb creadores i artistes que han mostrat la potència femenina en tots els àmbits artístics

L’empremta de les artistes

FOTO

© FÒRUM BARCELONA 2004/ANDREU ADROVER

dones 28

a favor de totes

És molt difícil poder resumir tot el que es va dir i dis-cutir, però aquí van unes pinzellades del que ha estat

l’encontre que ha tingut voluntat, segons una de les orga-nitzadores, Carme Valls, del CAPS, de “tenir incidència enels organismes internacionals com les Nacions Unides entemes com ara el de l’ablació i en el de la reivindicaciódels Drets Humans de les Dones”.El Fòrum va començar amb bon peu: la primera ponèn-cia va ser en forma de dansa amb El llenguatge secretde les dones, a càrrec de la Cia. Mal Pelo, en un espec-tacle colpidor que mostra el món interior femení amb unllenguatge universal. El missatge d’inauguració deCarmen Alborch va ser premonitori del que vindria:“Mostrarem les mirades que tenim les dones sobre elmón”. Per la seva banda, Mariijke Velzeboer, de l’agència

UNIFEM, va reconèixer: “Hem sortit del discurs de la víc-tima i ara se’ns reconeix pel nostre rol social, polític i cul-tural”, tot i que hi ha moltes desigualtats a nivell econò-mic i social, ja que continuem tenint un salari inferior aldels homes i cada cop més al món occidental es retallenels serveis públics, que són assumits per les dones. Nova acabar sense citar un dels temes que més discussióva provocar al Fòrum de dones, el de la violència de gène-re, que a Ciudad Juárez (Mèxic) té el seu rostre mésamarg amb l’assassinat impune de més de 350 dones enels últims anys. Justament, la violència va ser la protago-nista del segon dia del Congrés, quan es va celebrar un

multitudinari i original judici, amb la presentació d’unacampanya d’UNIFEM per eradicar-la a nivell mundial.

“El que és bo per les dones, és bo pel món”Una altra dona amb gran experiència de lideratge inter-nacional, Ruth A. Davis, exambaixadora dels Estats Unitsa Espanya, va recordar que “la independència econòmicade les dones és clau per a la llibertat i l’avenç de la socie-tat” i va reclamar la presència de més dones en llocs deresponsabilitat política, en el cos diplomàtic i en la reso-lució de conflictes. En la plenària de Drets Econòmics, lapensadora nord-americana Riane Eisler, presidenta delCenter for Partnership Studies, va demanar un canvi enels models econòmics predominants per tal que l’econo-mia tingui en compte el treball de cura portat a terme perles dones, i va ressaltar la importància de què les doneslíders de tot el món tinguin en compte que “el que és boper les dones, és bo pel món”. Una idea que va quedarclara al llarg de la trobada, en paraules de Dolors Renau,directora de la xarxa 12 URB-AL i expresidenta de laInternacional Socialista, que va plantejar que “no enspodem quedar amb una visió eurocèntrica dels drets deles dones, les polítiques s’han d’adaptar a la situació decada país i de cada cultura determinada”.

Comprensió nord-sud per l’ablacióAquesta necessitat d’amplitud de mires va quedar benpalesa en una de les sessions, la que va tenir com aponents a dones africanes que treballen en la lluita con-tra l’ablació genital femenina. Aquesta mutilació, queafecta a quasi dos milions de nenes cada any a diversospaïsos de l’Àfrica Subsahariana, “pràctica preislàmicaque constitueix un ritus d’iniciació de les nenes al món deles dones”, segons va introduir l’antropòloga AdrianaKaplan, va despertar un rebuig unànime entre les assis-tents, aportant matisos en els mitjans per combatre-la. Ladirectora de l’Associació de Desenvolupament de lesDones de Mali, Fatoumata Siré, va ressaltar l’èxit de lesseves campanyes, que ja han aconseguit que 100 donesque es dedicaven a practicar l’escissió abandonin aques-ta professió i va demanar més “comprensió nord-sud”, totevitant la desqualificació, deixant que siguin les pròpiesafricanes les que cerquin solucions. En aquest sentit, l’e-ducació i la conscienciació és clau, tal i com va manifes-tar Fadouma Hussein, ginecòloga somalí que treballa auna clínica per a dones africanes a Londres i on s’acon-sella les dones que abandonin la pràctica de l’ablació.

4.000 dones de tot el món van acudir a la cita del Fòrum Mundial de les Dones que amb el lemaViure i conviure va tenir lloc del 29 al 31 de juliol, a Barcelona. Aquesta cita estava basada en quèno és possible un món just ni el desenvolupament d’unes societats democràtiques sense laparticipació de les dones. Al llarg de les sessions, estructurades en cinc grans àrees, Política,Dones teixint la pau, Drets econòmics, Dret a la salut i Les noves masculinitats, es va acabar dedemostrar que el nostre seria un món millor si realment es tinguessin en compte els sabers i lesexperiències de la meitat de la humanitat.

Fòrum Mundial de les Dones

Les dones saharauis van omplir el recinte amb els seus vels de colors

Tant la ministra de Salut com la primera dama de BurkinaFasso, presents a la taula, van demanar més lleis que eli-minin la pràctica que “a banda d’una forma de socialitza-ció, és una forma de dominació de la sexualitat femeninai de control sobre la vida de les dones” i van destacar laimportància dels programes de formació que promoguinla seva substitució per cerimònies d’iniciació alternatives.

Xarxa internacional de salutD’altra banda, s’ha de destacar que vàries de les ponentsdel Congrés van aplaudir la paritat de sexe aconseguida alConsell de Ministres espanyol, mentre que també es vandeixar sentir crítiques al llenguatge “sexista” utilitzat pelsportaveus del Fòrum 2004. Es va aplaudir la major presèn-cia de les dones no-estàndard, però també es van trobara faltar les dones lesbianes i transexuals. Altres, comVirginia Vargas, va declarar que “la igualtat no pot ser l’ú-nic motor de canvi social, ja que està amagant una reali-tat diferent”, ressaltant també el paper del cos de la donacom a “lloc polític” i explicant que els drets reproductiusde les dones s’han convertit en els més transgressors. Encerta manera, transgressor va ser el bloc dedicat alsdrets a la salut, amb la presència de Judy Norsigian delCol·lectiu de Boston o la revisió del tema de la maternitat,considerada manipulada, com molts altres temes queafecten la salut de les dones, per una societat patriarcal ide consum que vol controlar els nostres cossos, segonsLeonor Taboada, coordinadora d’aquest bloc, que tambéva informar de la propera creació d’una xarxa internacio-nal de salut de dones que ja ha estat actuant donantsuport a un Centre de Maternitat a Guatemala i en un altrea camps de refugiats al Sàhara. En el bloc de Dones tei-xint la pau, cal ressaltar el testimoni de Jessica Nevo, del’organització israeliana Bat Shlom, que va explicar les difi-cultats per treballar amb la zona palestina, a causa de laconstrucció del mur de seguretat.

Noves masculinitatsPerò no podem acabar de parlar delCongrés de Dones sense parlar delshomes. I és que ells també han tingutuna presència rellevant al conclavefemení a través del debat sobre lesnoves masculinitats. En Pere Compte,psicòleg social i coordinador del debat,va explicar que hi ha un grup bastantgran d’homes que volen reformular laseva identitat masculina “tot treballantper la igualtat i juntament amb les donesen la lluita contra la violència” com undels temes primordials.L’encontre va concloure tot demanantla continuïtat del debat encetat i plante-jant una Agenda de les dones cap al2007 (es pot trobar al web del Fòrumwww.barcelona2004.org) per tal quesigui un punt de partida per treballar capal proper Fòrum Mundial de Dones. Espodran aconseguir alguns dels puntsplantejats? Tindrà una incidència realaquesta trobada en el futur de les dones a nivell mundial? Sónpreguntes sense una resposta clara. Marta Mas, directora delCongrés de Dones, va manifestar la seva satisfacció per l’al-ta participació i l’assistència de dones de més de 40 països,com Cunda Bajracharya, activista del Nepal, que raramentpodríem haver sentit a d’altres fòrums. “El món de les donesés molt divers -sentencia Marta Mas- tenim el repte de seguirreflexionant”. Però també, com va dir l’escriptora Anna MariaMoix, “les dones hem de deixar de pensar en nosaltres foradel món i veure’ns dintre del món que ens toca viure; hem decanviar les coses des de dins”.n

Elena Tarifa dones 29

Una participant africana en els debatsMarcela Lagarde en un plenari

FOTO

PILAR AYMERICH

Dones escoltant la sessió organitzada per Duoda

FOTO

PILAR AYMERICH

dones 30

sofregit cultural

Llibres

Exposicions

Retrospectiva de Barbara Hepworth

L’Institut Valencià d’ArtModern presenta la prime-ra exposició antològica del’escultora britànicaBarbara Hepworth, quiva morir l’any 1975 dei-xant un llegat artísticimpressionant. Les sevesescultures s’inspiren sovinten la naturalesa i es realit-zen a partir de la talla mésque a partir del modelat-ge. Va ser pionera a intro-duir el “forat” en les seves obres i 53 d’elles data-des entre 1932 i 1974 es podran veure a València.Materials com la pedra, el marbre, la fusta o elbronze són el principal suport del treball d’aquestaartista internacional que va ser amiga de personali-tats com Picasso o Mondrian.

Exposició: Retrospectiva de Barbara HepworthFins el 14 de novembre de 2004 Lloc: IVAM, C/ Guillem de Castro, 118, ValènciaWeb: www.ivam.es

La dona i Déu, d’Anna Boyé

La fotògrafa Anna Boyé, seguint amb el seu projecte de presen-tar la vinculació de les dones amb Déu mostrant les diferentsrepresentacions femenines de la religiositat, presenta un treballde retrats i de fotografies de reportatge fetes arreu del món.

Exposició fotogràfica La dona i Déu, d’Anna BoyéViatge a través de laespiritualitat de la donaal món Festes de la Mercè:Carpa al Passeig deGràcia i Casp, Barcelona

Con voz y voto, de Carmen Domingo

Aquest llibre és un assaig sense prece-dents en la bibliografia espanyola sobre elpaper decisiu de les dones des de la pro-clamació de la II República fins l’any1945. El treball de l’autora barceloninaCarmen Domingo és un homenatge a lesdones que van reivindicar els seus drets i van fer-los cons-tar en la Constitució de 1932. Al llarg de 432 pàgines apa-reixen personalitats com Dolores Ibárruri, Juana Doña,Margarita Nelken, Rosa Chacel o María Teresa León.És una obra imprescindible per recuperar la memòria i nooblidar el treball realitzat per grans dones.

Con voz y voto, , de Carmen Domingo. Lumen, Barcelona, 2004, 19 €

Los últimos días de Sylvia Plath,de Jillian Becker

Aquest llibre ofereix el testimoni per-sonal de Jillian Becker sobre elsdarrers dies de vida de l’escriptoranord-americana Sylvia Plath (1932-1963). El suïcidi de Plath –motivatper una depressió deguda a la separació matrimonial- va sac-sejar el panorama literari anglosaxó a mitjans del segle XX i,des de llavors, el mite va creixent. Era una de les veus poèti-ques més prometedores de la seva generació i, juntamentamb el seu marit Ted Hughes, formaven una parella singulardins del mon intel·lectual.Amb sinceritat i sense arribar al melodrama, l’autora ofereixun testimoni directe que aporta llum sobre l’obra poèticad’una de les veus literàries més importants del nostre temps.

Los últimos días de Sylvia Plath, de Jillian Becker.CIRCE, Barcelona, 2004, 6 €

dones 31

sofregit cultural

Excluidas y marginales,una lliçó de lucidesa

Apropar-nos al resultat de recerquesacadèmiques és una bona forma de com-

batre els estereotips que sovintegen als mit-jans de comunicació. Quan aquelles són fruitd'un treball rigorós com el que porta a termeLICIT (Línia d'Investigació i Cooperació ambImmigrants i Treballadores Sexuals) sota ladirecció de l'antropòloga i feminista DoloresJuliano, la seva lectura és imprescindible. El més recent llibre de Juliano, Excluidas y

marginales (Feminismos, Barcelona 2004)constitueix una lliçó de lucidesa que desmun-ta els prejudicis que encara existeixen envers determinats col·lectiusde dones. Mares solteres, lesbianes, prostitutes i dones discriminadesa causa del seu aspecte físic o de la seva edat, són objecte de la sevaanàlisi. Ja la selecció d'aquests col·lectius en un mateix treball escan-dalitzaria a més d'un progre, i malgrat això, és justament la similituddels discursos ideològics que sancionen a les dones que es rebel·lencontra la norma, junt amb la mirada solidària cap a les dones com agènere oprimit, el que unifica la investigació de Juliano. Després de quatre anys de treball de LICIT entre les prostitutes deBarcelona, el capítol dedicat a la prostitució resulta especialment escla-ridor. Per a les treballadores sexuals, l’estigmatització del seu ofici ésla càrrega més pesada. Lluny de les falses creences, la gran majoriano exerceixen l’ofici obligades, ni per perversió, ni per predeterminació.La seva estigmatització provoca l'aïllament i una mena d’essencialismeobliga a la permanència en l'ofici i sanciona la mobilitat laboral i, el mésgreu, justifica el seu tractament com a ciutadanes de segona catego-ria. En el seu llibre, Juliano advoca per a què les dones no siguin con-siderades només com a víctimes, sinó com a subjectes capaces degestionar els seus desitjos i el seu futur, es dediquin al sexe remunerato a la docència, siguin joves o velles, maques o lletges, homosexualso heterosexuals. Desemmascara la lògica patriarcal que aixeca mursentre les dones, el primer gran col·lectiu discriminat. n

Para ti,d’Eva Armisén L’artista Eva Armisén inaugura la seva primera expo-sició individual a Barcelona, després d’haver exposatper tot l’Estat, Portugal, Estats Units i després d’haverparticipat en destacades fires d’art d’àmbit internacio-nal. Aquesta pintora expressa de forma original i imagi-nativa un univers femení que envaeix espais tradicional-ment masculins (el circ, la boxa...) per donar-los unaaltra dimensió, més enllà dels estereotips.

Exposició d’olis, dibuixos i gravats: Para tiDel 16 de setembre al 23 d’octubre de 2004Galeria Ob-art, C/ Enric Granados, 9, BarcelonaWeb: www.ob-art.com

Per Rosa María Palencia Villa

21 escriptores per al segle XXI

Aquest recull antològic de 21 autores dónaa conèixer la literatura que van conrearnoms ben coneguts de les lletres catalanes,com Víctor Català, Mercè Rodoreda,Montserrat Roig, Carme Riera i Maria MercèMarçal, junt amb d’altres que no ho són tan,com Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Anna Murià i un bonetcètera fins a 21. Totes elles ens aboquen amb la força dela seva literatura a reconèixer el segle que ha transcorreguton la presència de les dones ha anat creixent en tots elsàmbits públics sota la mirada atenta de les escriptores quen’han deixat constància.

21 escriptores per al segle XXI, antologia a càrrec de D. Sam Abrams, Àlex Broch, Margarida Casacuberta i IsidorCònsul. Proa. Enciclopèdia Catalana. 39 €

Teatre

Si viatges cap a Edimburg podràs gaudir de teatre musicalamb l’obra Mamma mia!. La seva singularitat és el recull decançons del grup suec Abba que és el fil conductor d’aquestespectacle. Les actrius Benny Andersson i Björn Ulvaeusinterpreten una història molt emotiva entre les vivències d’unamare i una filla.A diversos països europeus es podrà veure aquesta posadaen escena fins a principis de l’any vinent. Títol: Mamma mia!Lloc: Edimburg Playhouse, 18-22 Greenside Place, Edimburg(Regne Unit)Data: 12 de novembre – 29 de gener de 2005

Mamma mia!

dones 32

Són frívoles les ministres? No, sóndones. Si les ministres fossin homes,

Vogue no les hauria reunides per fer unreportatge sobre elles, ja que els minis-tres sempre han sigut homes i, per tant,hagués estat la cosa més normal delmón.Però resulta que vuit persones de l’ac-tual Govern socialista són dones, la qualcosa no havia passat mai a la històriad’Espanya. Per això, Vogue, que és unarevista de moda adreçada principalmenta les dones, ha considerat, com diu a laseva portada, que és una fita històricareunir les vuit ministres a la Moncloa.On rau el problema que ha fet esclatarla polèmica fins el punt que el PP diu queportarà el tema (quin tema) al Parlament?Però no només els conservadors han cri-ticat el reportatge; fins i tot homes idones molt progressistes han dubtat del’oportunitat de les fotografies. Diuen quea la gent no els importa (o no els hauria

d’importar) el glamour de les ministres,que el que importa és el seu treball. I enaixò tenen raó. Ara bé, són frívoles les ministres perprestar-se a un reportatge en una revistafemenina? Per què? Al meu parer el quecal qüestionar és el judici que es fa desde l’esfera pública d’una actuació de lesvuit dones ministres que es mostren a lespàgines de la revista en tant que dones.Crec que les dones tenen dues opcionsde mostrar-se públicament: adoptant unmodel que imita les formes masculines, iun model més fantasiós i lúdic (digue-m’ho així per abreviar) que beu de laconstel·lació de valors fins ara conside-rats femenins.Sigui quin sigui el model d’actuació quetriïn les dones polítiques seran negativa-ment sancionades pels mitjans de comu-nicació en tant que conformadors de l’o-pinió pública. Si accentuen la sobrietat,l’ambició i la fermesa seran catalogades

de “dames de ferro”. Si, per contra,opten per posar de relleu la seva facetamés sensible i femenina seran qualifica-des de frívoles o poc serioses.La meva opinió és que les dones tenendret a ser jutjades pel que fan, amb inde-pendència de l’aspecte físic o el caràcterque mostrin per a les seves aparicionspúbliques.Per tant, a mi em sembla normal queuna revista de moda faci un reportatgesobre les ministres accentuant el seuaspecte més glamourós, de la mateixamanera que em semblaria correcte queels diaris o revistes d’informació generaldediquessin un o més reportatges a lesvuit ministres, amb o sense glamour.Perquè és un fet significatiu i perquèpoden servir com a referents per a lesnoies i dones d’aquest país, que sinónomés tenim com a models a les“mamma-chicho”.n

el talòs d’Aquil·les

La frivolitat de les ministresPer Joana Gallego

Gata Lina & cia Gemma

l’estenedor d’idees

dones 33

El Centre de Recerca de Dones DUODA i la LlibreriaPròleg organitzen un acte per celebrar el centenari deMaría ZambranoConferència: Antigona: la joven piadosaA càrrec d’Annarosa Buttarelli, de la Universidad deVeronaI la representació de La passió de AntígonaPer Imma IslaSobre textos de La Tumba de Antígona, de MaríaZambrano

Dia i hora:6 de novembre, 18 horesLloc:Basílica dels Sants Just i PastorPlaça Sant Just i Pastor–Barcelona-

Entrada lliure

L’ADPC ha premiat enguany al periodista Josep Cuní amb el Lliri, al perio-dista Salvador Sostres amb el Card i la Rosa del Desert va ser per a la

periodista Montserrat Nebot. La presentadora de l’acte del dotzè aniversari de l’Associació, que es vacelebrar el 15 de juny al Pati Manning, va ser la locutora de Ràdio 4, SílviaTarragona, que hi va posar tot el seu enginy i entusiasme.Mª Dolors Masana, presidenta de Periodistes sense Fronteres, (i que s’hadedicat al periodisme internacional, molt especialment al món àrab) va llegirun elaborat pregó, parlant de la solidaritat internacional. Es va referir a lesdificultats de la informació internacional i als perills, fins i tot de mort, quepateixen alguns dels o les reporteres.Durant l’acte és va llegir l’articlet que Salvador Sostres va publicar el mateixdia a l’Avui, en el qual manifestava que no hi assistiria, i repetia alguns delsatacs més tòpics contra l’Associació de Dones Periodistes. Una gran xiuladava subratllar el desacord del públic amb els arguments del Card 2004.El to de les paraules de Josep Cuní va ser ben diferent, la seva tesi es basa-va en què rebia el premi per a fer una cosa normal, com és posar dones enels seus equips de treball i tertúlies, i tractar els temes d’igualtat d’oportuni-tats. Josep Cuní va fer vots perquè arribés el dia en què aquest premi no fosnecessari, perquè la paritat fos una realitat a tot els mitjans de comunicació. La Rosa del Desert d’enguany, la periodista Montserrat Nebot, va expres-sar el seu agraïment a l’ADPC, perquè era el primer cop en la seva llarga vidaprofessional que rebia un premi de les companyes periodistes, afegint queper a ella això tenia molt valor.Els trofeus en forma d’escultura són una obra original de l’artista MontserratGarcía Rius. L’acte va estar amenitzat per un grup de veus a capella del Tallerde Músics que van interpretar espirituals negres.n

Centenari del naixement deMaría Zambrano

Els periodistes Josep Cuní i Montserrat Nebot, guanyadors del Lliri i la Rosa del Desert

El dijous 30 de setembre l'Associació de DonesPeriodistes organitza la ja tradicional jornada de Santa Teclasobre Internet i les possibilitats que ens ofereix la Xarxa defer visibles les accions de les dones.Després de cinc anys d'oferir diversos cursets sobrenavegació, innovació i disseny a la xarxa, premsa i publi-cacions... enguany es presenta una jornada de debat i refle-xió, amb dinar inclòs, amb persones que coneixen el mónde les noves tecnològies i la societat del coneixement perintentar esbrinar per què la dona no és visible en els mit-jans de comunicació virtuals, tal i com succeeix també enels mitjans convencionals.A partir d'una recerca feta des de l'Associació, es plante-jaran les possibilitats que hi ha de canviar aquests estilsinformatius i aquestes rutines periodístiques.La Jornada va adreçada especialment a les i els profes-sionals del periodisme, a les persones del moviment asso-ciatiu, a tècniques i càrrecs electes de diversos municipis.

Per a més informació:Associació de Dones Periodistes de CatalunyaTelèfons: 93 412 11 11 / 93 301 16 77Adreça electrònica: adpc@adpc.ccwww.adpc.ccHorari: dimarts de 17 a 19.30 h i dijous de 10 a 13.30 h

Santa Tecla 2004Pràctiques igualitàries

a la xarxa?

Fitxer de Dones Periodistes EspecialitzadesEl Fitxer de Dones Periodistes Especialitzades és un treball de recerca id’enquestes personalitzades, realitzat al llarg de nou mesos per un equip del’ADPC, amb el suport de la Regidoria de Dona i Drets Civils de l’Ajuntamentde Barcelona, en el que es recullen 70 fitxes professionals de periodistesespecialitzades. El directori té com a objectiu visibilitzar el coneixement i elssabers de les dones periodistes i servir d’ajut als responsables dels mitjansde comunicació perquè puguin ampliar el ventall d’expertes en determinadesàrees de la informació. La voluntat de l’Associació és anar renovant cada anyel Fitxer perquè sigui una publicació actualitzada, que es podrà consultar alweb: www.adpc.ccPer formar part de la propera edició del fitxer, cal contactar amb l'ADPC através del correu electrònic: adpc@adpc.cc

FOTO

ESTHER SANROMÀ

dones 34

l’estenedor d’idees

Marxa Mundial de les Dones, a Vigo Diferents sí, desiguals no

La Marxa Mundial de les Dones (MMD) va sorgir alCanadà com una iniciativa de la Federació de Dones deQuebec que van decidir organitzar, l’any 2000, unamarxa contra la feminització de la pobresa. Després d’a-questa acció, realitzada el 17 d’octubre de 2000,davant les institucions financeres internacionals aWashington i davant de Nacions Unides a Nova York, laMMD ha realitzat un seguit de marxes i actuacions endiferents llocs del planeta.En aquests moments s’està treballant en la Carta

Mundial de les Dones per a la Humanitat, un docu-

ment que caldrà aprovar a nivell mundial, el proper 10de desembre de 2004, en el que serà la CinquenaTrobada Internacional de la Marxa Mundial de les Dones.A més de la Carta també circularà per tot el planeta unamanta de patchwork en la que cada país o territori il·lus-trarà, en un quadrat de roba, el món que desitja.En l’actualitat formen part d’aquesta plataforma femi-nista més de 6.000 grups de dones de 161 països delmón. A Catalunya, les representants de la MMD es reu-neixen a Ca la Dona. Casp, 38, pral. Barcelonawww.marchemondiale.org

Més de 20.000 dones convocades per la Coordinadora Europea de la MarxaMundial de les Dones van recórrer el passat mes de maig els carrers de Vigodemanant un món més habitable per a les dones

A l llarg de dos dies, els carrers de Vigo van viure unaafluència inusual de dones. Delegacions de Bèlgica,

França, Grècia, Itàlia, Països Baixos, Portugal i Suïssa, jun-tament amb dones procedents de totes les comunitatsautònomes, van prendre part en les diferents activitats quevan tenir lloc en aquesta ciutat gallega escollida, segonsl’organització, com a mostra de solidaritat amb les donesgallegues que van patir els efectes de la catàstrofe delPrestige.La jornada es va iniciar amb una sèrie de debats entornl’espiritualitat, l’ecofeminisme i un major protagonisme dela dona en la futura Constitució Europea. Paral·lelament alsdebats es va obrir una Fira Feminista, instal·lada a la zonaportuària, amb nous espais i temàtiques diferents: violèn-cia, feminització de la pobresa i drets laborals, immigra-

ció, ecologia, educació per a la igualtat; llibertats sexuals,antimilitarisme, dones joves, salut i drets reproductius.Al vespre, un concert en el parc de Castrelos va reunirartistes com Uxia, Mercedes Peón, i Amparanoia.Malauradament a la cantant argelina Souad-Massi i alsdos músics que viatjaven des de París a Vigo, via Madrid,no els van deixar entrar al país a causa de les fortes mesu-res de seguretat que patia la capital pel casament reial. Elfet de què aquell dissabte hagués estat un dia molt asso-lellat a Vigo va fer que s’escampés la dita de “Leti, en Vigonon chove, a que j...”Diumenge tornava a lluir el sol en una ciutat presa per lesdones que, pacíficament, recorrien els seus carrers dema-nant la fi de la violència contra les dones i de la feminitza-ció de la pobresa.n

Fina Isegura, periodista d’altura

Aquesta publicació ha rebut el suport de: