Artur Álvarez - Discografia/Lletres

ARTUR ÁLVAREZ

DISCOGRAFIA - LLETRES

© Artur Álvarez i Boix, 2013www.redautor.com/arturAquesta publicació pot ser reproduïda, emmagatzemada, transmesa o utilitzada per quansevol mitjà, ja siga electrònic, químic, mecànic, d'enregistrament o electrogràfic fent menció expressa de l'autor.

DISCOGRAFIA - LLETRES

i

Percebre, sentir tot allò que ens rodeja i reflexionar sobre això, és un dels mecanismes intel·lectuals més sublims que ens caracteritza i ens diferencia de la resta dels éssers mortals coneguts. (Encara que aquesta afirmació poguera ser motiu de discussió fi-losòfica en ambients propicis a indagar en les zones més abissals del raonament.)

No hi ha dubte que la percepció actua en el nostre interior de forma molt sub-jectiva. Sobretot aquella que ens induïx a la recerca de respostes o la utilitzada davall la influència i bagatge cultural que anem acumulant en la nostra personal "base de da-des".

Diuen que no hi ha dues persones iguals. Segurament té molt a veure l'ús que fem de la pròpia sensibilitat i que intentem manifestar mitjançant la nostra personal creativitat.

Interpretar tot allò que ens rodeja, tant en el món material com en el de les idees, pot quedar-se dins del flascó personal de les millors essències. Pot ser, per tant, un in-terior hermètic que ens espenta a un egoisme infernal o plaent (segons la manera de conviure amb les nostres pròpies reflexions o conclusions). Açò, al meu parèixer, vin-dria a ser una manera de creativitat privada dirigida (segons es mire) a la complaença o patiment personal.

PRÒLEG

ii

Hi ha una altra forma de conviure amb els nostre món interior... Es definix amb atributs com ara compartir per a gaudir o , en el seu pitjor cas, alleugerir el pati-ment. És eixe habitacle on les idees es compartixen, s'identifiquen com fets, situa-cions, pensaments, expressions,... En definitiva, creativitat compartida.

Aquesta és la meua forma de crear i aprendre. Per això utilitze la música, la pa-raula, l'expressió plàstica,... Per a compartir, per a buscar aliances de pensament o, si és el cas, la construcció d'una creativitat alternativa.

iii

La gènesi d'aquest treball començà amb l'amable suggerència que l'Artur, compositor, cantautor i component-fundador del grup ADESIARA, féu a l'Albert, poeta.

L’ Artur Àlvarez ha posat música a l'obra escrita de més de dos-cents cinquanta versos, que en diferents pinzellades de forma i estil volen expressar la rica gamma de factors que, des de la fundació de Castelló a meitat segle XIII pel rei Jaume I el Con-queridor, han contribuït a conformar la ciutat actual. Així, doncs, hi són esmentats te-mes tan importants com la fundació de la població, el llibre de Quadrelles, la referèn-

CASTELLÓ, TRIANGULADA PLANA

1

4

cia a comarques i poblacions, les ermites, les fonts, la Mare de Déu del Lledó, el Fadrí, la Festa de la Magdalena, la vida actual, etc.

L’ Albert Vernet, que és qui ha posat la lletra, entusiasmat per la llarga i diver-sa història de Castelló, ha volgut que l'obra poètica fos també diversa en la seva versifi-cació. És per això que s'hi poden trobar des dels populars heptasíl·labs i tetrasíl·labs apariats fins el sonet, la tanka, l'haikú i altres.

L' Artur, que ha composat la música, és fundador del grup ADESIARA que últi-mament ha celebrat el seu 25è. aniversari. Enamorat de la seva terra, que també sap plasmar en pintura i poesia, ens regala la bellesa d'una gran inspiració musical i ade-quats registres de veu.

En Carles Àlvarez, fill de l’Artur, músic i tècnic en gravació, ha deixat també el seu bon quefer musical amb la composició dels temes “Colofó” i “Carrers i places”.

ALBERT VERNET i MATEU Nasqué a El Masroig (Priorat). És casat i té quatre fills. Influenciat per l’ambient

familiar (els seus germans més grans recitaven, de memòria, Verdaguer, Maragall i Sa-garra) féu que estimés i valorés la poesia com la forma literària més excelsa.

De jove, ja vivint a Barcelona, començà a escriure els primers poemes. Al llarg

del temps ha procurat tocar quasi tots els gèneres. Fa quatre anys que li sortí publicat un llibre de 1.500 versos titulat SANTES CREUS, Història i poesia, el número 49 de la col•lecció de la Fundació Roger de Belfort. Aquest mateix poemari ha estat musicat

5

per l’Artur. Amb altres amics ha editat tres llibres, un de muntanya i dos de nadales, aquests dos últims amb l’amic i poeta Esteve Amigó. Amb l’aportació musical, també, de l’Artur Àlvarez i Vicent Pons, de Castelló, gravaren una casset titulada Música i Pa-raules.

El compositor i director Jordi-Lluís Rigol ha posat música per a coral a diverses poesies seves, material publicat per DINSIC, S.L.. Col•labora en revistes, una de les quals és L’Estel, del Centre Excursionista de Castelló. Pertany als grups literaris Poesia Viva i Seminari d’Investigació Poètica, de Barcelona. Dels seus versos se’n fan lectures en entitats i casals de cultura.

Coneix moltes contrades del País Valencià, que l’han captivat per la seva bellesa,

i de les quals n’ha extret material literari. Part del seu arxiu poètic ha rebut nombrosos premis. En aquesta ocasió ens és molt plaent citar els concedits pels ajuntaments de Nules, Almenara i Benicarló.

CASTELLÓ TRIANGULADA PLANA

INTRODUCCIÓ-UNA CIUTAT AMB L'ALBA NEIXERIA

En el bell mig d'antiga i dolça planas'hi produí inesperat esclat.El blau del mar, el verd de terra ufanaplasmaren vius colors, nou decorat.

Baixant d'un puig -hel·lènica castàlia?-ferreny indret amb font i vell castell,gaiata llarga, alforja, humil sandàlianocturn camí emprengueren vers fadrell.

I a benarabe eixí la llum del diai allí van decidir el nou castelló.Una ciutat, amb l'alba neixeria,sota l'esguard del rei conqueridor.

6

FUNDACIÓ/ASSENTAMENT

El rei Jaume ja ha passat,cent castells ha pres als morosdes del mar al Maestrat:Almenara, Culla, Xodos.

Darrera d'ell ve la paui l'afany per terres noves.El cel semblarà més blaumés alegres cant i trobes..

Gent d'Urgell i de la Franja,Matarranya i Aragó,del Camp i de la Cerdanya,del Baix Ebre i Roselló.

Conviuen amb la Xarquiaque, des de fa cinc-cents anys,han fet seva, dia a dia,la terra dels seus afanys.

La vila fa prenent forma;ja es traça el carrer Major.Nova planta, antiga norma,no el traçat moro, sinó

L'entramat de carrers, clàssic,que conformava ciutats;de Castelló inici bàsicamb quatre portals ferrats.

Dintre el clos, Santa Maria,l'Ajuntament, el Fadrí;fora murs, l'aigua és la vida.Plegats, llauren son destí.

7

NOVA GENT

Carents de títols de noblesa,absents lligalls i pergamins,els nous colons cerquen riquesaper altres vies i camins.

Nascuts, formats en terra fermasón llauradors i menestralsque prou rompran la llenca hermai escorreran bovar i marjals

Tot soguejant bancals de l'horta,delimitant-ne el sotanell,de Castelló faran gran portano mai muralla de castell.

Als quatre vents la cara ofertauns nous corrents deixarà entrar,i de conreus fa descoberta,de regadiu com de secà.

Les aigües del Millars, reglades,omplen la séquia Major;del comte-infant Pere de Pradesel millor dot per Castelló.

I es va formant el municipi,consell, jurats i mustassaf.Normes faran, prudent principi:Vàlues, peita; pes, cadaf.

I des dels llocs més alterososapar la Plana un bell jardíamb fruits daurats i saborososque marquen fita i franc camí

8

De, sempre, obert a les comarques:l'Alcalaten, Millars, els Ports,el Maestrat, petites marquesde petits feus, lliures, estorts.

I així Borriana i Morella,Llucena, Nules i Catí,amb Vilafranca i Vistabellatindran, plegats, comú destí.

Mirant el mar o la muntanya:Desert, Penyagolosa, el Grau,veuran la llum que tot ho banyadins un puríssim color blau.

9

LLIBRE DE QUADRELLES

Tom de Quadrelles/ terra i estrellesdel terme fixes/ i, així, prolixesno es fan converses/ del camp, diverses.Tu, marcant fites/ molts mals evites.Peirons, mohínos/ són les raonsi la frontera/ del mas i l'eradelimitada,/ ben defensadapeirons, mohínos/ són les raonsen tu apareixen /noms que basteixenun ric parlar /com Bovalarreblir, censals/ marge i marjals.En tu apareixen /noms que basteixen.I les filetes/ canals estretesi el caminàs/ ample de pas.Lluent, l'estany,/ lloc del paranyi la rabera/ , cànem, soguera.Molins roders,/ l'horta, els alters.Lluent, l'estany,/ lloc del parany.Mas derrenclit /del Malvestit,Palafanguer/ del Mangraner.Tu, llibre escrit/ en manuscrit,tu, vell tresor/ siguis ressortdeixes paraules/ mancades d'aulesdurant tans anys,/ mals averanys.Guarda-ho, valent, /de pluja i vent.I a la llum surtin/ ans que ens les furtin.

10

ERMITES

Sou blanques flamesd'un foc de verdes brasesque el sol calenta.A dintre, el sant ens miravoltat de fresc silenci.

11

MARE DE DÉU DEL LLEDÓ

En Perot, dit de Granyanaquan llaurava amb els seus bousva trobar al mig de la Planaun tresor com cent alous.

Una arrel parà la rella,una pedra aturà el pas.No és cap pedra, és una Estrellaque ha baixat, de nit, al ras.

En Perot, deixant la jovase'n va amb aquell ric trofeu.En ses mans, la Bonanova,del Lledó Mare de Déu.

I el poble dedica ermitaon encontrada va serla imatge, senyera fitaper notari i moliner.

Tots plegats la Mare imploren;Ella ha buscat uns nous fills.Bells sentiments, ara, aflorend'uns cors orfes i senzills

Car ja tenen la Patronaque faltava a Castelló.Sigueu ajuda i coronaMare de Déu del Lledó.

12

FESTA DE LA MAGDALENA

Un cop a l'any, la Magdalenaens fa reviure antic record.Un cop a l'any, fem festa plena,que surt del fons del nostre cor.

Fent al revés l'itinerariara, sortim de Castelló.El dia abans, l'aniversariés avisat en llarg pregó.

A la mà dreta, una gaiata,al coll, nugat, mocador verd.Amb espardenya o amb sabata,som pelegrins d'un camí cert

que fou trillat fa set centúriescreant arrels, identitats.Estem atents a les incúriesque els pobles fan alienats.

Unim-nos, ferms, en bell capítolper a poder fer llarg camí.Cridem el Magdalena, Vítol!cantem ben fort Tots som d'ací!

13

FONTS

Que no s'estronquinles fonts que encara ragentan generoses.Murmuris centenaris,espills de sol i lluna.

14

FADRÍ

Fadrí, vigiad'octogonal factura,ja fa tres seglesque esguardes gent de vila,també de la llaurança.

Nous casalicis,veïns que t'endogalendels anys seixanta,l'altura van furtar-tesens enrogir, insensibles.

Les teves pedres,que tenen altra història,podem llegir-les:Escrits damunt la llinda,escuts en clau de volta.

15

CARRERS I PLACES

Carrers i places,corretges transmissoressigueu història,

escrita en llibresperò també en pantallesde traç binari

que de tot parlin:d'esports, futbol i lleure,treball i feina.

De panderoles,del vell Pinar del poble,del parc Ribalta.

De clares Normes,de la Castellonenca,far de cultura.

Del nostre conteTombatossals, origen d'un terme mític.

D'arrels molt fondesi de lleugeres alesque el vent traspassin.

16

Del mar, tan pròxim,solcat de blanques velesi fora borda.

De llars, tranquil·les,i un foc, al pit, que brandiamb nous projectes.

Carrers i places,corretges transmissoresde llum i d'aire.

17

COLOFÓ

De Castelló, triangulada plana,són límits clau, la mar, Millars, Desert.De sol ixent a sol ponent, concertd'intensa llum pintant suau solana.

Tres pinzellades foren la capçana:Fadrell, Torreta, Vora Mar. Encertque esdevindria delitable verdllaurat amb solc d'amplíssima rotllana.

Gres i manisses, horts, tarongerars,la séquia, els marjals i l'alqueria,són noms que ha dat la parla, singulars,

al llarg dels anys de dura travessia.Fidels als mots de sempre, seculars,obrim els ulls a l'alba del nou dia.

18

FLOR AL DESERT DE LES PALMES DE CASTELLÓ

Com una estrella, en lloc inaccessible,t'he vist visquent la teva solitud.Matí de maig, florida quietudben abocada a un món intraduïble.

Pels nostres ulls tan avesats, punible,a veure-ho tot escrit en estatut.I tu, immutable, en temps de plenitud:La llum, la nit, un no se què intangible.

Quin és el teu pregon sentit, flor sola?D'un déu erràtic ser la banderolasuspesa en veta humida d'una balma?

Per què un encís tan bell en lloc absent?No cap amic, ningú per confident?Et basta el remirar-te en blanca calma?

19

DADES TÈCNIQUES

Lletra: Albert Vernet i Mateu.Producció musical: Artur Àlvarez amb la col·laboració de Carlos Àlvarez.Artur Àlvarez i Boix: Veu, cors, Korg TRITON Rack, Variax Acoustic LINE 6, baix i llaüd.Carlos Àlvarez Prades: Piano, guitarra elèctrica amb POD XT LINE6, guitarra acústi-ca, moduls. Native Instruments, baix i cors.Col·laboració de Sara García: flauta travessera a “Carrers i places” i llaüd a “Llibre de Quadrelles”.Tots els temes compostos per Artur Àlvarez a excepció de “COLOFÓ” (Carlos Àlvarez) i “Carrers i places” (Carlos Àlvarez i Artur Àlvarez).Disseny gràfic: Artur ÀlvarezEnregistrat, mesclat i masteritzat pels propis productors a Castelló (Plana Alta) durant els mesos d’ abril fins agost de 2006..

Edita: SEVEN BIS S.L.Segell Discogràfic: AUDIOVISUALS DE SARRIÀ

Adreça: c/ Nena Casas 60-62, baixos

08017 Barcelona

20

PARAULES I MÚSICA PER BERNAT ARTOLA TOMÀS

L’obra que tens a les mans per a escoltar-la és un fruit col.lectiu. Així l’ha creada la complicitat convencional de la primavera de l’any 2008, en el cinquantenari de la mort de Bernat Artola Tomàs –que tingué com a ex libris “Damunt de la mort la vi-da”-, des de la seua terra –per un poeta que escrigué el preciós llibre Terra- i des d’un temps complex i apassionant com el que ell va construir amb la seua poesia.

!

POLS DEL MEU CAMÍHOMENATGE A BERNAT ARTOLA- 50 ANYS

2

21

Un dels orígens i els destins principals de la paraula poètica és la música. I per això, Bernat Artola, el príncep –modern, discret, savi, vividor, republicà i liberal- de la poesia castellonenca, un dels renovadors de l’escriptura literària valenciana en el temps de la República i abans i després de la guerra terrible del 1936-1939, i una de les veus més addictes als dolors i els plaers personals i socials de la Mediterrània europea, té música, és música, comunica música, crea música. No debades, els ciutadans culti-vats i sociables, l’han pogut sentir fins ara amb música de Matilde Salvador, Vicent Asencio, Vicent Garcés, Josep Godes, Paco Puig, Ronda de maig, Els Llauradors... I des d’ara, el podran sentir amb la veu i la creativitat musical d’Artur Àlvarez i Boix, en un entorn sonor subtil, emotiu i sociable, modern i popular.

Les ressonàncies de la veu poètica d’Artola són convocades per una summa de pervivències i de perdurable actualitat. No hi ha solament l’Artola autor del Pregó, o les ironies d’A l’ombra del campanar o Lledons. Ni el de les galanies de Jocs florals i els jocs surrealistes de Santoral. Hi ha també, o més ben dit, hi ha sobretot l’Artola soli-tari, optimista i melancòlic alhora, de les Elegies juvenils; i l’observador pensatiu o llu-minós del paisatge de Terra; i l’orgullós i torturat home de Llàntia viva, Tornaveu o Re-cés de solituds.

En l’estil d’aquests ressons, compareix l’estudiós de la literatura format a les uni-versitats de Barcelona i Salamanca; el crític i creador d’arquitectura, pintura o poesia, a Castelló o a Madrid; l’intel.lectual compromés amb la modernització social i cultural del segle XX estroncada per la guerra a Espanya i al món; el ciutadà conscient que la fidelitat a la plana de Castelló només ateny la seua plenitud quan s’orienta als quatre vents del món.

És la seua exigent i apassionada paraula una cruïlla, un punt de trobada d’impul-sos populars i cultes, locals i universals, personals i col.lectius, introvertits i sociables, estètics i ètics, atents a la modernitat i conscients de les vicissituds del viatge inacaba-ble de la història. I de l’art, de totes les arts, com a suprema expressió de la condició humana. Això, amb bona música, és la vida.

Lluís Meseguer

22

L’HOMENATJAT

Bernat Artola i Tomàs, va nàixer al carrer de Cavallers de Castelló de la Plana, fill de Bernat, delineant de l'Ajuntament de la ciutat i professor de dibuix, i de Carme. Se li van posar els noms de Bernat, Manuel, Francesc i Vicent. Des d'infant va viure envol-tat per un ambient d'amor a la cultura; son pare, a banda de les arts plàstiques conrea-va la música com afeccionat. Aviat, Artola va destacar per la seua destresa en el dibuix que se li afermaria a partir de l'ingrés a l'«Instituto General y Técnico» de Castelló. A l'Institut va tenir l'oportunitat de gaudir de destacables professors, molt influents en l'ambient cultural del Castelló de les primeries del Segle XX, com ara Eduard Julià Martínez, Salvador Guinot Vilar i Lluís Revest i Corzo. La passió pel dibuix i la pintura va ser anterior a la seua carrera literària; l'any 1914 va fundar en companyia de Joan Baptista Porcar l'«Agrupació Ribalta», una associació de joves artistes. Aquestes activi-tats li van permetre establir lligams amb els més destacats representants de la cultura local, molts dels quals esdevindiren amb el pas del temps imprecindibles intel·lectuals de la important «generació» cultural castellonenca de preguerra, com ara Enric Soler i Godes, Vicent Sos Baynat o els ja esmentats Julià, Guinot i Revest.

A les primeries dels anys 1920 es va traslladar a Barcelona per a iniciar els estu-dis d'aquitectura, empès per la seua família. No obstant, no trigarà a descobrir la seua vertadera vocació en les lletres, canviant d'estudis malgrat les preferències familiars. A Barcelona va començar a escriure els primers poemes, obtenint l'any 1925 el seu pri-mer èxit, en guanyar la Viola d'Or als Jocs Florals de València amb el seu poema L'Er-mità, que el va projectar com una promesa de la poesia més enllà de la seua ciutat na-tal. L'any següent (1926) va guanyar la Flor Natural dels Jocs Florals de Lo Rat Penat amb les dotze Cançons d'Amor.

L'any 1929 va publicar el que pot qualificar-se del seu primer recull de maduresa: Elegies, obra que va ser lloada per Miguel de Unamuno, amb qui Artola va mantenir una amistat epistolar, i Eduard Martínez Ferrando, i que va fer augmentar més encara l'estimació de la seua ciutat pel seu poeta. També va participar en les «Taules de Poe-sia», organitzades a València per la revista Taula de Lletres Valencianes els anys 1928 i 1929.

En tornar de Barcelona i fins l'any 1936 en què va començar la seua activitat de professor (en realitat a Barcelona no havia aconseguit el títol de llicenciat, que obtin-dria l'any 1936 per la Universitat de Salamanca) Artola es va dedicar de ple a la crea-ció, portant una vida de «bon vivant» lliure de preocupacions econòmiques. Són anys

23

d'una gran activitat, amb viatges a Barcelona, València, Madrid i Salamanca, en què va produir una gran quantitat d'obra en català i en castellà i en que també es va dedicar al disseny industrial, menester que Artola es prenia més com afecció que com ofici. L'any 1930 va dibuxar la portada i les caplletres de l'edició del Tombatossals de Josep Pas-cual Tirado feta per l'editorial Armengot, treball que va ser guardonat amb el premi anual de la «Cámara Oficial del Libro» de Madrid. El 1931 va publicar L'art novell, un estudi d'estètica on manifesta el seu pensament artístic. El 1935, publica una de les seues obres més importants, el poemari Terra, mentre conclou els estudis a Salaman-ca.

L'any 1936 fa els cursets per convertir-se en professor encarregat de curs a l'Insti-tut on treballava son pare. El 1937, malgrat no agradar-li massa les manifestacions de caràcter col·lectiu, gaudir d'un aferrissat esperit d'independència i no estar massa inte-ressat per la política, va participar al Congrés Internacional d'Escriptors Antifeixistes, celebrat a València, formant part de la delegació valenciana junt amb Carles Salvador, Enric Navarro i Borràs, Adolf Pizcueta i Ricard Blasco.

En acabar la guerra va ser depurat i fins i tot va estar empresonat durant una nit, sent posat en llibertat per les gestions que ràpidament va fer el seu germà. Inicia aleshores un període marcat per les dificultats econòmiques, provocades en part pel no reconeixement pel nou govern del rang de professor guanyat mitjançant els cursets de 1936 i en part per la seua personalitat lliure i inconstant. A partir de 1940 es va im-plicar en la vida social de Castelló de la Plana, com assidu membre de diverses ter-túlies i com a organitzador d'esdeveniments de caire festiu, com serà l'establiment de les Festes de la Magdalena que començaven a adquirir la fesomia i el caràcter actual. La seua obra pren dues vies divergents; per una part es va dedicar a la poesia de caire popular (per exemple llibrets de gaiates i de falles) i per altra a la producció més intros-pectiva. La darrera quedarà pràcticament inèdita fins a la seua publicació a finals del Segle XX. Així mateix col·labora amb diversos diaris i manté la seua activitat «jocflora-lística». L'any 1943 col·labora en l'estrena a Castelló de l'òpera La filla del rei Barbut, de Matilde Salvador. La compositora castellonenca musicaria també alguna de les seues poesies.

L'any 1952 desencantat de l'ambient provincià que percebia a Castelló i amb la necessitat de trobar una ocupació estable, es va traslladar a Barcelona on esperava comptar amb el suport de Joan Iglesias, company de Salamanca i vicerector de la Uni-versitat de Barcelona. Després d'uns msos es va traslladar a Madrid. El seu període ma-drileny es va caracteritzar per una creixent desconnexió del món literari valencià i per les dificultats econòmiques, en haver de guanyar-se la vida amb col·laboracions pun-

24

tuals a revistes i a la ràdio i alguna aventura editorial. Va gaudir d'algunes ocupacions temporals gràcies al suport de Joan Iglesias i de José Camón Aznar, amb qui va desen-volupar una gran amistat. El 1955, amb 51 anys, es va casar amb Enriqueta Castellets Folch i l'any següent va nàixer el seu únic fill a València, on s'havia traslladat la seua muller per a l'ocasió.

El 1956, un decret del govern que reconeixia els professors «cursillistas» li fa albi-rar la possibilitat d'obtenir una plaça de professor i atènyer una situació econòmica més estable. La desitjada plaça, però, no va arribar abans de la seua mort la vesprada del 8 de maig de 1958 a causa d'una afecció cardíaca. Les mostres d'homenatge al poe-ta es van succeir a la seua ciutat natal, on la Societat Castellonenca de Cultura li va de-dicar un estudi al seu butlletí d'abril-juny de 1959. A València se li va retre homenatge pòstum a la Universitat i a Lo Rat Penat.

(Font: VIQUIPÈDIA, L’ enciclopèdia lliure)

EL MUSIC I CANTAUTOR

Des de fa anys arrere he anat musicant poemes de Bernat Artola amb la intenció de poder plasmar en un homenatge musical la meua admiració per la seua poesia. El nord era el 2008. El 50é aniversari de la seua mort. I a mesura que el projecte anava prenent forma em cremava la necessitat de compartir-ho amb aqueixos mestres de la paraula i el sentiment que entreteixeixen en els seus simbòlics telers de ploma i paper la bellesa en forma de vers i rima: els poetes.

He cregut necessari que homenatjar Bernat Artola mereixia un projecte en què es conjugaren la música, la veu del cantautor i la paraula dels poetes.

Gràcies a la inestimable col·laboració de quatre amics i mestres del vers en la nos-tra llengua (Lluís Meseguer, Vicent Pau Serra, Vicent Jaume Almela i Josep Porcar), hui és una bella realitat poder veure editat aquest treball conjunt. L'entusiasme per aquest projecte artístic ha sigut unànime. Per damunt de qualsevol consideració, té el principal ingredient de la nostra estima i admiració per la figura i l'obra de Bernat Ar-tola i Tomás.

Finalment, volguera en aquestes parauless expressar el meu immens agraïment a tots ells per fer i sentir aquest propòsit com a un objectiu col·lectiu.

Artur Alvarez i Boix.

25

COL·LABORACIÓ ESPECIAL: CARLOS ÁLVAREZ PRADES

Nascut a Castelló, fill de l’Artur, des de molt xicotet ha viscut rodejat de l'am-bient musical propiciat per son pare. Al costat dels estudis d'Enginyeria Informàtica en la Universitat Jaume I i les seues classes en el “TALLER DE MUSICS-ESCOLA DE MUSICA” de Barcelona, compagina tota aquesta activitat amb assajos i actuacions dels grups que forma part, aportant el seu excel·lent quefer tant amb la guitarra com amb els teclats. Ha sigut una peça molt important, a nivell de producció musical, en la tornada als escenaris del grup ADESIARA, així com en el recent treball editat per son pare, amb lletra del poeta Albert Vernet: “Castelló, triangulada plana”.

En l'actualitat forma part dels següents grups: “DRY RIVER”, “PELARGONIUM” i “DESLEALES”, totes elles de Castelló. I, per descomptat, com a director musical de la banda que acompaña a l’Artur.

Junt a tota aquesta frenètica activitat, encara li queda temps per a realitzar pro-duccions musicals en el propi estudi de gravació, com és el cas que ens ocupa ara: col·laborar en aquest homenatge al poeta Bernat Artola.

ELS POETES

LLUÍS MESEGUER

Lluís Meseguer treballa de catedràtic de Literatura a la Universitat Jaume I, i al-hora s’ha dedicat a activitats en el camp de l’espectacle, la música, el periodisme, la re-novació pedagògica i la participació social i cultural. Ha publicat llibres de poemes com Les veus del vent (1983) i Tardor a Llaregubb (2002, amb A.Albalat), i de pensa-ment i viatge, com Vesprades de Moscou (1995) o L’optimista (1997). A més d’altres es-tudis generals sobre literatura, espectacle i història de la cultura, ha publicat i impul-sat els autors de Castelló, entre ells, Bernat Artola.

26

VICENT PAU SERRA

Vicent Pau Serra i Fortuño (Almassora, 1944), és mestre, poeta i etnògraf. Entre la amplia producció poètica destaquen els poemaris premiats per l’Associació Castello-nenca d’Amics de la poesia (ALCAP), Compta amb diversos premis en Certàmens Lite-raris i és autor del Pregó Infantil de les festes de la Magdalena de Castelló. Com a et-nògraf ha treballat especialment el món del joc, de la gogística, de la poesia d’arrel tra-dicional: els goigs, les auques, i les cobles d’arrel popular.

VICENT JAUME ALMELAVicent-Jaume Almela i Eixau (Castelló 1958). Poeta i escriptor, forma part de

l'Associació Literària de Castelló d'Amics de la Poesia (ALCAP), en la que bolca els seus anhels poètics, on participa activament, tant en recitals com en tertúlies i Con-gressos. La passió per la seua terra, transmesa en la lectura d'admirats poetes i escrip-tors, tan vinculats a ella com, Bernat Artola, Miquel Peris, Vicent Marçà o Manel Gar-cia Grau, entre altres, fa que la seua obra estiga influenciada pel que l'envolta, amb vo-cació de transcendir cap a l'universal, l'amor, el paisatge, les gents “d'aquesta terra ma-ragda guarnida de blaus”, referència a La Plana en alguna de les seues poesies, formen part important de la seua obra.

Entre diferents guardons literaris, compta amb: Premi 750 aniversari de la funda-ció de Castelló La Lluna el xiquet i el campanar (2002); Flor Natural del Premi Ciutat de Castelló, Lluna de Nacre(2004); Premi de Poesia de Primavera ALCAP, L'ahir és avui (2004); Flor Natural Certamen Literari Mare de Déu del Lledó amb Càntic de Be-naurances (2005) i Ofrena de Sentiments (2007); II Premi Certamen de la Festa de Primavera de València (2007), Renaixença; Premi de poesia ALCAP de Nadal, Drece-res de Llum (2007).

Té publicats el conte infantil, Perduda entre canyes(2005), el relat curt, Un arc iris de l'Havana a El Grau (2007), ambdós amb il·lustracions de la pintora Mari Car-men Aldás i més recentment ha il·lustrat i presentat l'edició d'un recull de lletres popu-lars interpretades pel grup musical “Els llauradors”, Cançoner de la nostra terra (60 cançons i una paella)(2007). Alguns dels seus poemes estan musicats per Pepe Falo-mir i Luis Viciano. Col·labora i participa en presentacions i llibrets de Gaiata, publica-cions de festes i en mitjans de comunicació d'àmbit local.

27

JOSEP PORCAR

Josep Porcar i Museros (Castelló de la Plana, 1973) és poeta. Llicenciat en Cièn-cies de la Informació, ha treballat periodista, dissenyador i cap de preimpressió. Ac-tualment, dirigeix Veta Visual, una empresa de serveis de comunicació gràfica i edito-rial. Escriu el blog Salms i és editor del Blogs de Lletres. Ha publicat els llibres "Matèries encara" (Manises, 1995, premi «Solstici»), "Vint-i-dues mans de pintura" (Edicions de la Guerra, València, 1994, premi Miguel Hernández, 1993); "Crònica de l’ocupant" (3i4, València, 1995, premi Senyoriu d’Ausiàs March, 1994), "La culp"a (3i4, València, 1998, premi Octubre de poesia Vicent Andrés Estellés, 1998) i "Els es-tius" (Edicions DosPuntZero, Castelló de la Plana, 2008).

CD 1

Artur Àlvarez i Boix musica i canta al Bernat Artola

Sóc vianant sense via ni festa

Sóc vianant sense via ni festacar dintre meu cada somni és camí;somnis esquerps qui lleus fugen de mii tornen Graus per l’externa tempesta.Dintre mon cor lo plany vol afeblir-sede tan mirar lo seu propi dolor.Somni subtil aquest plany de l’amorque de covard no pot ni penedir-se!

28

Jo faig camí de l’externa clarianaque per mos ulls il·lumina la deud’aquell delit sense força en la veuqui greu combat lo dolor que s’ufana.Sóc vianant que no espera venturaal cap de tot son vençut caminar:Sols vull dolor d’indolència i somniarun altre món on la joia perdura.Sóc vianant sense festa ni viacar dintre meu la tenebra es fa llumi aqueixa nit que la joia resumamb plany d’amor torna a encendre lo dia.

ElegiesCastelló de la Plana, 1935

29

SOLITARI

La voluptat del dolori del neguit capficat,decora ma soletatde plany aconhortador.Per què la vida no em duuson missatge de plaeri em duu tan sols el delerdel més enllà, on el “jo” és “tu”?Jo no voldria patirl’esclavatge del meu “jo”:Jo vull cantar tot allòque sent en mi i vol eixir.Jo sé que no sé cantarla melodia que vull;mes no vol el meu orgullel meu fracàs confessar.I ja que veig els deméscantar sols son goig complit,jo no vull més que el delitd’alleugerir-me de pes.Lliurar-me de mi pel jocde sentir-me viure en va.Per la febre de demàsabré la llum del meu foc?

Recés de solitudsCastelló de la Plana, 1951

30

ANHEL

Qui poguera, cada dia,mudar l’ànima i la pell,per a ésser sempre novelli oblidar la melangiadel temps nou i el record vell!Cada dia, flor novelladins d’un món renovellat.I el cor, infantilitzat,ardit per la meravellad’un glatir sense pecat.Llavors, l’eterna barallade l’esperança i l’enyor,seria pau i clarorsobre la fosca gramallade la nit i l’avior.Fora la feixuga història,sense passat, sols futur,el seny seria segurper la recta trajectòriadel cor innocent i pur.

TornaveuCastelló de la Plana, 1950

31

LES MUSES

Quan ronden els estels per les teuladesen recerca del somni que els demanai guaiten les foscors enamoradesque l’enuig de la llum desagermana,la pau del món desplega la senyerablava del cel, no blanca de la Lluna,i eriça en tremolins la cabellerad’Urània la gentil, mítica engruna.(Són els estels sideris musagetesque obren la nit al cel de cada diai amb l’espurneig infanten els poetesque sembren dol i cullen poesia.)Estels que s’obren a la nit gelosa(gola de llop amb ulls de pany encesos)per on ens ve la llum meravellosadesvetlladora dels delers ullpresos.I són les Muses fantasmals ovellesque peixen llum en la blavor obscurafent una tendra música d’esquellesque diu al món la sideral pastura.Aixina estels, o tal vegada Muses,dictant a l’home llur secret missatged’ordre i mesura, les raons confusesomplen de llum, amb llampegant llenguatge.

MiratgesCastelló de la Plana, 1950

32

CAMÍ FONDO

Pel camí fondo van les aigüesde la ploguda forta;fan regalls en lo marge de la sendai canten amb veu fosca.Pel camí fondo van els diesescoltant-se depresasense deixar en les voreres nuesargilagues ni herba.Pel camí fondo van les brunesi atrafegades donesi els xiquets que carreguen la cistellade cardets i cartxofes.Pel camí fondo van els carrosque al marge vert no arribeni ganyolant perquè no veuen planase queixen i sospiren.Pel camí fondo van les ombresque la molsa il·luminaen la humanitat de la manseta céquiaen qui lo Cel se mira.Pel camí fondo van les penesde qui d’ amor s’ ofegai no podent guadir la plana piaamb l’espill de la céquia s’acontenta!

Cançons d’ amorCastelló de la Plana, 1926

33

TIMONER

Timoner de singladuresper tempestes de blavor;amic de les aventuresde recança, sense amor,aquell navegant voliatrobar l’argentat galfíque havia de dur-lo, un dia,fet cristall, al fons marí.Pel pany de la Lluna plena(com un ull de bou gegant)veia la nua sirenaque el demanava cantant.I a despit de les tempestes,ell duia el timó segurfent via, sempre, a les gestesd’amor impossible i pur.

Veus i cançonsCastelló de la Plana, 1952

34

LA NIT

Que trista està la Nit sense la Llunaencar que tot el cel sembla una estrella!Entre totes les nits no n’hi ha algunaque com la nit sense lluna siga bella!I els grills com canten son ric-ric harmònic!I com fan les ovelles llurs planyits!És un majestuós poema sinfònicla nit de la lluna entre les altres nits!Allà, quan tot és fosc i la sirenaencisa amb sa veu dolça al navegant,que és dolç atravessar la mar serenamirant sols a la lluna i al davant!La Lluna és una vela tota plenaque les marors del dia va creuant!

Poesia solta.

35

FORMIGUES

Entre les pedres sumptuàriesde la ciutat monumentalfan les “formigues”, rutinàries,son quefer dur i social.Elles, que un dia enamoradesferen de l’Art llur instrument,ara, per l’obra esclavitzades,no gosen viure lliurement.Potser admiren, increïble,la meravella que han bastit;miracle màgic, impossibleals ulls mesquins de llur oblit.O tal vegada la misèriaque, greu, arrastren ran de sol,fent més feixuga la matèriano els deixa ja mampendre el vol.I un any, i altre any, sempre gelosesde l’ordre vell, sense rebulls,van les “formigues”, poregoses,cegues, posant-se terra als ulls.


36

TARDORAL

Ja la tardor rovella els arbres i els sentits,oh maduresa plena de dol i desengany!El cor batega, encara, fent rítmics sos oblits,com colliter de roses que cent amors marcitssense recança plany.El món, extern, s’esfulla dins d’una boira d’ori al seny la sang pareix que, alhora, es torna llum.

Una serena pluja devalla com un plorpel goig que ahir tingué i avui reviu al cortan sols com un perfum.Roja la fulla un dia més verda que la fel;la virior perduda que adés lluí l’estiu,l’home es nodreix, com l’arbre, sols de sa pròpia arrel,dressa nuets els braços tràgicament, al cel,i enyora, espera... i viu!


37

BOIRES BAIXES

La vida és molt tristasi es veu amb ulls clars.Cal boira en la vista(el “flou” de l’artista)que esborra els llindars.Potser és porugala boira que dicpuix sempre la fugacovard no desnugala por del testic.Mes còmoda i claraa l’home convépuix mai no declarala por que l’empara...de massa que en té!La sang més vermella,brusenta pel foc,al temps que trau d’ellala força novellala torna son joc.La forma, boirosa,se nega d’atzur.La vida enutjosa,concreta i plorosava sempre... al segur!

Recés de solitudsCastelló de la Plana, 1951

38

MÚSICA

Lloada sigues, Música eterna,fidel missatge de l’altre món!Del món abstracte que sols governal’ordre implacable del seny pregon!I com són dolces les harmoniesque al cor es tornen pur sentiment!Quines secretes manyagueriesdormen al jaç subconscient?(Quan més abstracte siga un llenguatgemillor ressona l’accent humàpla de concretes formes d’estatgeque, impotents, volen rompre’s en va).Per quin miracle de transcendènciapot l’harmonia colpir el piti fer que vibre per sa presèncial’erm inefable de dol i oblit?Oh ressonància meravellosa,cordial collita de solitud!Sigues lloada, fecunda esposade l’alt silenci! Oh veu!... Salut!


39

ALBA

Com ressonen al camples campanes de l’albaquan la terra és de malvai el cel lluu com l’aram!El Sol ix de son llitcantant fets somniososamb els ulls sangonososd’haver massa dormit.Polsa el vent gregalettendres branques floridesdesvetllant les dormidesil·lusions de xiquet.I tot és boira d’ori polsim de misterique il·lumina el salteride les albes al cor.Mes ja l’hora no em duuaquell goig que teniaquan la nit era diai el món era tot nu.

Llàntia vivaCastelló de la Plana, 1947

40

CD 2

LLUÍS MESEGUERVICENT PAU SERRAVICENT JAUME ALMELAJOSEP PORCAR

reciten a Bernat Artola

Música: Artur Àlvarez Boix & Carles Àlvarez Prades

JO SÓC AQUELL ADALERAT GARBÍ...Recita: Lluís Meseguer

Jo sóc aquell adalerat garbíqui brama i bat dins de l’esquerpa timbacar si quan parle mon dolor no minvasi deixe de parlar no fuig de mi.Assoles vaig per la foscor que em portala llum d’atzur i adoloridamentveig passar revolant damunt del ventl’estol de fulles de l’ alzina morta.Fulles de fel, maragda de l’amor,fermes s’enclaven en lo fat contrari;fulles de sang enramen lo calvariquan bat l’alé de la cruel tardor.Fréstec garbí lo meu desig combatdins lo barranc amb tremolins de febrai en l’aspra timba plena de tenebrala pau tremola sobre un toll minvat.Jo sóc trist vianant perdutque vol cercar en lo barranc dolçurai adolorit de sols trobar paüraesguarda la claror d’on fon vingut...

“Elegies” – 1935

41

CANÇÓ DEL XOCORROC!Recita: Vicent Pau Serra i Fortuño

No em balles el nanos, xica,que no és hora de ballar.Festa que molt se publicano és bona per a guardar!Oblida les gràcies ara,puix no són coses de jocaquelles que en amor declara.Mira que si encens el foc,xoxorroc!

Tens massa poca experiènciapuix el món no és com pareix.Has de tindre més prudènciasi peixcant vols traure peix!Si em fas festes a deshora,pensa que no sóc de roci hauràs de pagar penyora.Mira que si encens el foc,xocorroc!

42

Jo et diria moltes cosesper a fer-te obrir els ullsi mostrar-te que les roseses defensen quan les culls.Mes no vull tindre maniesja que tu no en tens tampocquan és temps de galanies.Mira que si encens el foc,xocorroc!

I si un dia, per les festes,el teu ball de tremolífa rodones les arestescantelludes del camí.Pensa, xica, que jo encaravaig a Misa al primer tocpuix la festa em ve de cara.Mira que si encens el foc,xocorroc!

“Poble”- 1947

43

CANÇÓ DE PRIMAVERARecita: Vicent Jaume Almela

Fon un jorn de Primaveraquan, lleugera,jo et vaig vore pel camp clara i senzilla.Portaves la faldillatan roja com les rústiques rosellesi eres tu una flor més, corrent entre elles.Tu em vas vore; fugint avergonyidat’amagares recés d’una boridapomera, i jo et miravai més cada vegada t’estimava.Com eixes aurioles que les santescoronen als altars, a tu les plantesmesclades amb sentors,t’auriolaven de falire i de colors.Jo em vaig acostar més; tos ulls seguirenamb deler el meu pas desconcertat.Vaig ser al teu costati tos llavis vermells em prometienla gràcia de son bes.Sobtat, jo et vaig besar. No sé què cosasentí llavors al fons del fons del pit,que m’omplia de goig i de neguitcom el foc d’una rosa.I tu i jo, de les mans per la planura,sense mirar-nos més,retornàrem ferits per la maluraendenyada d’un bes!

MiratgesCastelló de la Plana, 1950

44

PUGNARecita: Josep Porcar

Què no faria jo per deslliurar-mede la feixuga càrrega del cosi saber-me com sóc per a estimar-mepur com la flama que rebutja el clos?Quina vergonya la carnal volturaque ofen i agreuja l’esperit rebel!presó amb muralles de tenebra impura,per on traspua lluminós estel?Per on l’esclat que redimeix les ombrespot fer drecera vers la interna llum?I la cançó que ens lliura de penombresper on colpí nostre mortal balum?O clos i blasme de la lluire vida,tenebra impia del dramàtic Fat,deixa que un dia la cançó feridadecore amb roses ton sagnant tancat!I amb el miracle de la sang vessada(flor redemtptora de l’humà destí)pel finestral de l’ombra il·luminadadeixa’m lliurar-me al somniós camí!

“Llàntia viva” – 1947

45

POLSRecita: Lluís Meseguer.

La terra de ma terraés pols del meu camíque a mon dolor s’aferrai mai no fuig de mi.Si vaig cap a la vidapel frau de mon volertemorejant em cridaal somni de son pler.I és pler d’empresonadaque veu un raig de llumper on la flor que es badaaugura son perfum.Pols mística i eterna,llaor de l’infinitque abota en la lluernala dèria de la nit.Ma terra és un deliride somnis i de sangon ritmen llur martiriles llàgrimes i el fang.Ai quina dolorosabaralla irreverent!La Mare, sense nosa,i el Fill, ple de turment!Quan Ella es torna flamama vida es torna foc.En mi tot es fa dramai en Ella tot és joc...

“Terra” 1930-1934

46

GOSSERARecita: Vicent Pau Serra i Fortuño

Tinc un gos que pareix llopi de fets és un corder;sols que no pot vore propgat, pollastre o foraster.

És tan gos i malcriat,i tant sord i malcregut,que lladra sols al veïnat...perquè el té més conegut!

Com és bròfec més que gos,i de llop ja no té res,va vivint i fent-se gros...i que ràbien els demés!

“A l’ombra del campanar” – 1945

47

PITERARecita: Vicent Jaume Almela

Fita lleial, clau de pitera,excepció de lo quotidià,trista llibertat presoneradel arbitrari desig humà.Sorruda pitera bagassa,que a l’erm caixer del barranquísamostres la teva carassasobtadament, que no abellix,polp expectant i extraordinari,decoratiu i protectorcom signatura de notarienrevessada d’antigor.Pitera, de traça agressiva,complicació superficial,al·legoria semprevivade la terra meridional.Moruna, greu i malfaeneracom una cançó dalt d’un trill,que saps, igual que una figuera,eixir al món per un clavill.Joguina pueril i baratadels ulls que et s’emporten distrets.Irreverent llantió de platai traballengües dels xiquets.Mà del passat que trau la terravolent entrenyer el futur,noble desig de la desferraque es vol tornar esperit pur.

48

Pitera, blavor de la riba,escuma gris de pedregal.Queixals aguts a la genivadel polsegós camí rural.Que saps cançons de tarongeresi dolçament, sens malhumor,sappps pentinar les polsegueresamb ton plural escarpidor.Pitera, lliçó d’experiència,marge mitger que mai es perd.Evocació d’adolescènciavora les palmes del desert.Ai, qui pogués com tu, pitera,viure un somni denonat,expectador a la mitgeradecorativa del passat,i anar poat per la corriolainteressada del guardó,cap a la blanca banderolaal cim del rònec espigó...!

“Terra” 1930-1934

49

L’INSTINT SONÂMBULRecita: Josep Porcar

Quan de nit s’encén la llàntiadel pensament desvetllati les ombres il·luminaamb un fugisser rellampque res no deixa percebrequan sembla que ho fa tot clar,jo faig un joc dialèctic,entre lluminós i opac,tornant gràfica la febredel somni sense descans.La llàntia és enganyadora;s’encén només un instanti després, entre les ombres,hi ha que lligar tots els capsper a que ens diga la imatgeson secret preny irrealcom un oracle sonàmbulque va d’esma i sense dany.Si el procés no es fa molt ràpidla imatge esquerpa se’n va.I mai més ja no retorna:O es troba tot d’una... o mai!

“Recés de solituds” – 1951

50

SERENORRecita: Lluís Meseguer

En un món de rancúnies i misèries,ple de frenètics i de mala gent,encara jo vull voleiar mes dèries,vanes milotxes a l’atzar del vent!El món és trist; l’enveja i la venjançadiuen arreu son argument brutal.I qui viurà si ens manca l’esperançad’un altre temps més just i sense mal?Res no hi ha cert, més que l’amor, fingida;la fe, dubtada; llagrimeig als ulls.Sortós aquell qui, alrastre de la vida,collint les roses no ha trobat abrulls!Potser la vida, per cantar victòria,vol anar sempre pel mateix camí,puix mai no cull la palma de la glòrial’ingenu heroi que trenca son destí.O potser és que fugen els conceptesdavant l’acció, que és l’argument de pes,i l’innocent és colliter de reptes,que no té dret ni a somniar ni a res.Tinc enemics que volen ma desfeta

51

i a son desig no puc trobar raó:potser sabran que l’obra de poetaha de tenir arrel de passió!Mes jo no blasme la tristor que em dixala fel amarga de l’endeny covard;sol i en silenci, no sé dir la queixaque al cor gemega quan és ja ben fart.Jo beneisc aquell qui em desestimai em fa la guerra sense eixir a llum.Gràcies a ell tinc l’ànima més primai a tota punxa puc trobar balum!

Llàntia vivaCastelló de la Plana, 1947

52

EL METGE I EL MENESCALRecita: Vicent Pau Serra i Fortuño

Al senyor veterinaritots li diuen menescal;i és el cas que li sap mal,puix li pareix ordinariperquè ell és de “capital”.Mes, com al poble s’estimenels animals més que res,no volen tindre’l ofési l’afalaguen i el mimen,i el comboien de lo més.El metge li té malíciai l’enveja de tot cor,perquè, essent ell el “dotor”,la gent no li fa justíciani li té gens de fervor.I li diu al boticari:-Tot el veïnat d’acídeu tindre sang de rocí,puix crida al veterinariquan ha de cridar-me a mi!

A l’ombra del campanar – 1945

53

FLOR DE TARONGERRecita: Vicent Jaume Almela

Ja l’ etzar va esbargint-se per la terra flairosa;ja esperitualitzant-se va el paisatge tot verd;ja l’ etzar ens recorda quan el camp té rublertpaisatge de neu d’una flor amorosa.

La terra va cobrint-se per la neu, poc a poc(una neu blanca i fresca com si fóra de gel)i eixa neu ten gelada que es veu caure del Celal tocar amb la terra s’ ha tengut de fer foc.

lo mateix va la nóvia amb son tratge d’etzarque ens sembla puresa al davant de l’altar;i després quan assoles se veu fruit de la terra

i se nota la flama de l’ amor del seu pit,la puresa del blanc de son cos la desterrai anhelosa s’ atansa somrisent al marit.

Poesia solta

54

JO TINC UNA JOIA CLARA...Recita: Josep Porcar

Jo tinc una joia clarad’un amor que no es mor mai.Tinc una esperança encaratriomfadora de l’ esglai.Una esperança floridaal recer de lo meu corque pot ser siga mentidacar és joia de l’amor.Si és falsa o és vertaderajo sols sé una veritat:l’aspra soletat austerade mon cor il·luminat.

Elegies- 1935

55

ACONSELLA LA CIUTAT Poema escrit per l’homenatjat.Autor: Lluís Meseguer.

Contemplarem aquesta ciutat vella,totes les ciutats velles,si no vestits amb els ulls col·lectiusni amb les bàrbares deixalles d’aquest segle,vplent saber almenysels segles tots possibles,significats exactes,tardors recomençades,de tots els temps reals,si venidors, de boires,i si presents, fills de la terra erma.Passejarem, però, aquesta vellaciutat mediterràneaa les palpentes, si cal, o retuts,sonant els mots de Swansea o de Súnion,d’illes de calma, de xiprers de Silos,en acordat lamentseguint l’estil que natura consentcom Ausiàs amb dubtes aconsella.

56

TOMAS ARTOLA BERNATPoema escrit per l’homenatjat.Autor: Vicent Pau Serra i Fortuño.

Artola és l´ú,com ell ningú.

Al cantó del meu carrerhi ha una porta amb un forat,i no és per a que entre el gat,que el pobre ja és al sequer.És perque hi ha un veíque a l’ama li fa la rosca,i pel forat, a la fosca,li ensenya el seu pixaví.

Que si, que si,que li ensenya el pixaví.

I ella que és molt graciosai n’entén prou de l’assumpterecorda el marit difuntei li diu amb veu melosa:-No cregues que jo sóc boja.Ja t’he comprés la intenció.

57

Vinga, puja pel balcó,pixaví de fava roja!


I cada nit la mateixa.Però una nit la veïna,una envejosa fadrina,es va assomar a la reixai amb veu quasi celestialva dir: -Després d’eixe vol,passa, pixaví, el sequiolque ací hi ha una altra marjal.


58

L’AHIR ÉS AVUIPoema escrit per l’homenatjat.Autor: Vicent Jaume Almela.

Passejant pels vells carrerson sembla aturar-se el tempsi la ciutat s’assossega,vaig cercant amb la miradavestigis d’antigues arrels,a l’aire fred de la matinadad’un novembre ploraner.

Envellides façanes,buides balconades,enreixades finestres tancades,carrers plens de silencique sols trenca el ressòdel pressut caminard’un vianant solitari.

Mes quan arribea la porta del conventde les Monges Caputxines,carrer on somiava Bernat,sent com l’aire em portales arrels d’un ahir,a mena de so de campanadóna les deu el Fadrí.

59

AL PEU DEL FAR DE LES ILLES COLUMBRETESPoema escrit per l’homenatjat.Autor: Josep Porcar.

Illa Grossa.

Ací l’illaés el tresor.Ací podríem viuretancats foradel món, entre arínjolsi margallons, més enllàd’on solament somcrits llunyans d’enyorstraïts, torbats flameigsi podridures, de la feridasal, fúria, sementsde qui?

Prescindible tot,sèquies, pous, semàforsen roig, tindríem la set de l’aigua,la sang salada, els somnis esvarats,i seríem sempre el fard’homes remots.

Quantes illes,quants llibres,quins ulls falcatsa la riba dels mortshem abandonatsempre a l’encalçdels vells tresors?

60

CD 1

ARTUR ÁLVAREZ I BOIX musica i canta a Bernat Artola 1– Sóc vianant sense via ni festa 2– Solitari 3-Anhel 4-Les muses 5-Camí Fondo 6-Ti-moner 7-La nit 8-Formigues 9-Tardoral 10-Boires baixes 11-Música 12-Alba

CD 2 LLUÍS MESEGUER, VICENT PAU SERRA, VICENT JAUME ALMELA, JOSEP PORCAR reciten a Bernat Artola

1-”Jo sóc aquell adalerat garbí…”-IV– Elegies, 1935. (veu: Lluís Meseguer) 2-”Cançó del Xocorroc” - Poble, 1947 (veu: Vicent Pau Serra) 3-”Cançó de Primavera” - Mirat-ges, 1950 (veu: Vicent Jaume Almela) 4-”Pugna” - Llàntia viva, 1947 (veu: Josep Por-car) 5-”Pols” - Terra, 1930-34 (veu: Lluís Meseguer) 6-”Gossera” - A l’ombra del cam-panar, 1945 (veu: Vicent Pau Serra) 7-”Pitera” - Terra, 1930 (veu: Vicent Jaume Alme-la) 8-”L’instint sonàmbul” - Recés de solituds (veu: Josep Porcar) 9-”Serenor” - Llàn-tia viva, 1947 (veu: Llís Meseguer) 10-”El metge i el menescal” - A l’ombra del campa-nar, 1945 (veu: Vicent Pau Serra) 11-”Flor de taronger” - Poesia solta, 1933 (veu: Vi-cent Jaume Almela) 12-”Jo tinc una joia …”- Elegies, 1935 (veu: Josep Porcar)

13-”Aconsella la ciutat” - Lletra i veu: Llís Meseguer 14-”Pixaví”- Lletra i veu: Vicent Pau Serra 15-”L’ahir és avui” - Lletra i veu: Vicent Jaume Almela 16-”Al peu del far de les Illes Columbretes”– Lletra i veu: Josep Porcar

61

Producció musical: Artur Àlvarez amb la col·laboració de Carlos Àlvarez.Artur Àlvarez i Boix: Veu, cors, Korg TRITON Rack, Variax Acoustic LINE 6, baix i llaüd.Carlos Àlvarez Prades: Piano, guitarra elèctrica amb POD XT LINE6, guitarra acústi-ca, moduls. Veu dels poetes: Lluís Meseguer, Vicent Pau Serra, Vicent Jaume Almela, Josep Por-car.

Disseny gràfic: Josep Porcar

Enregistrat, mesclat i masteritzat pels propis productors a Castelló (Plana Alta).

Castelló, abril de 2008



08017 Barcelona

62

Segurament tots tenim la nostra pròpia manera d'assaborir els paisatges que for-men part del nostre entorn vivencial més pròxim, de la nostra existència i que contri-buïxen que els interpretem de tal forma que inevitablement forgen la nostra personali-tat.

En el meu cas, el blau del mar, el cel mariner, la plana, la muntanya, la flor del taronger,... són elements paisatgístics que, des de xicotet, hi han anat arrelant en mi i

PAISATGES

3

63

han contribuït a estimar la meua terra i a entendre el colorit del meu entorn d'una for-ma especial.

Així, doncs, aquest treball va dedicat a aquelles sensacions que certs paisatges ha-bituals han provocat sensibilitat i emoció. I per descomptat, a tots vosaltres, amics i amigues que, com jo, estimeu i us emocioneu amb els paisatges de la nostra terra.

Artur Álvarez

Ja és habitual que Carlos Álvarez intervinga molt activament en els treballs musi-cals d'Artur. En aquesta ocasió, novament polix, amb els seus excel·lents arregla-ments, el treball, en brut, de son pare. També contribuïx en alguns temes amb les seues pròpies composicions musicals. És per tant, una peça fonamental a nivell de compositor, arranjador i interprete. Ha dirigit musicalment tot el projecte del CD "Pai-satges" i ha posat els seus cinc sentits perquè el resultat siga el desitjat.

64

PAISATGES I (Instrumental)

PAISATGES IILletra: Artur Álvarez

Ofrenen els meus paisatgesBranca i flor de taronger.El silenci de les pedres.La llum del blau mariner.

Són paisatges que dibuixenColors i arrels especials.Aromes d’una existència.Dreseres de vianant.

Entre el pla i la muntanyaT’escric aquesta cançó.Entra llum per la finestra.Raig que arriba fins al cor.

I pinte amb tuPaisatges,Amb pinzells que...S’en van lluny d’aci,Terra endins,Mar enllà.I la gavina segueix el seu voldamunt l'espill de la mar...

65

BLAULletra: Artur Álvarez

Blau és el camí.Blau, el meu destí.Blau, el cel del meu desert.Blau el somni, el plaer.Blau és el fons del meu anhel.Blau, el reflexe d’un mirall.Blau el paisatge, l’horitzó.Blau, el retall del meu espai.

Blau , el passat dels meus queixits.Blau el present, blau el futur.Blau, nou mil.leni. Blau l’infinit.

Blau és la nit.Blau és el vent.Blau , les paraules que omplin de llum el meu quadern.Blau és el cau del subconcient.Blau és la font d’inspiració.Blau, l’oli del meu llenç.També blaus són els pinzells.

Blau , el passat dels meus queixits.Blau el present, blau el futur.Blau, nou mil.leni. Blau l’infinit.

66

LA TARDOR ALS PORTSLletra: Artur Álvarez

Per tot arreu ,ressonen els adéus.Trista paraula a la porta del fred.Darrere resta léstiu agonitzant,del somni sálçen tots els deus dels vents.

...de la tardor, és el temps.


A la cadira, amb melancònia i pensatiu,voràs la pluja ,darrere la finestra.Recordaràs les nits de lluna plenai dependràs a estimar la primavera.

La caducitat es tornarà fulla seca.Pareix que el cel ténvolta fortament. Els vius colors cauran en malaltia. La nit sállarga, sállarga lentament.



De colp el fred et tocarà a la porta. La roda gira¡,presentit començament, que dány darrere any, ens dona la Natura. Lliçó depresa, segur, forçosament.



67

ELS ULLS DEL MEU MARLletra: Artur Álvarez

Envejos de pla i muntanyaestà l'ànim del meu corsota l'ombra penitentd'un preterit taronger.

Sempre escolte una respostaque tremola una cançó:el velam, a la mar blava,d'un vaixell ple d'il•lusió.

Quan la brisa de la marfon el somni amb l'horitzósempre trobe una finestra:vent llevant amb cor blavós.

Que les ones criden a veusles lloades solitudsamagades a les aiguescristal•lines dels teus ulls.Que el misteri del teu ritmesiga pau per als sentits.Que a la nit la teva llunaenlluerne el meu camí.Que les ones criden a veusles lloades solitudsamagades a les aiguescristal•lines dels teus ulls.

68

Del racó de les quimeresels teus ulls, la meva mar.I els colors de ta mirada:la posada d'aquest cant.

Dintre els rulls de les onades,envoltant indentitats,afirmant raons i vides,llocs on sempre vull anar.

Que les ones criden a veusles lloades solitudsamagades a les aiguescristal•lines dels teus ulls.Que el misteri del teu ritmesiga pau per als sentits.Que a la nit la teva llunaenlluerne el meu camí.Que les ones criden a veusles lloades solitudsamagades a les aiguescristal•lines dels teus ulls.

69

PAISATGE D’INFÀNCIALletra: Artur Álvarez

Emboirat pel pensamentBaix el teulat de la històriaIntente avui recordarMoments perduts de la infancia.

Temps on l’eternitat t’envoltaAmb un fil de fantasia.On es forgen els recordsBaix la llum clara del dia.

Aquella casa a mig camíEntre la mar i la vila,Cercada pels tarongersAmb la flor de tarongina.On els meus ulls van obrirLes portes de la conciència.On vaig apendre a gaudirEls paisatges de m aterra.

Amb la màgia de l’enginyVaig fabricar mil estreles.A l’ombra d’un tarongerVaig estimar primaveras.

70

Ha corregut molta aiguaBaix el teulat de la història.Ressonen avui els acordsAl mirall de la memoria.

Encara avui aquella casaCercant l’alé del poeta,Entre la mar i la vilaAngoixosament em mira.I amb un silenci de pedraFent testimoni em reclama:Deixa’m dibuixar amb tuEls secrets de la mar blava.

71

MARINA DEL GRAULletra: Vicent Jaume Almela

En la distància llunyana brolla un sobtat sentimenton s’arrecera la Lluna,vaixell d’un port costaner.

Ullals d’ufana planuravorejant novells camins, el Grau la seva marinaaplec d’aiguamoll i senill.

A la marjal l’alqueriaombreja el transcórrer del tempsfresca rosada d’albadael camp de neula cobert.

Bat bressolada gavinaales banyades de celvers les illes Columbretescerca el cant del faroner.

La blava onada es deslligadeixa son salobre besestovant molsuda sorrariba el flairós pinaret.

72

Sota argentades estrellesnavega el brau marinercerca la bella Sirenallindar la Rosa dels Vents.

Marina, Grau de la Planadolcesa de jorns viscutspaisatge que al cor s’atansamullant-lo de clara llum.

73

AROMES DE LA PLANALletra: Vicent Jaume Almela

Bella catifa maragdapregó de tot sentiment,llindar de la mar llatinadolcesa de taronger.

Les muntanyes t’envoltenblaus testimonis silents del transcórrer d’un pobledes de romeu naixement.

El Desert de les Palmes,Magdalena, Castell VellCaminàs de les ermites,tarongina de Ramell.

Pins, margalló, piteragesmil i timoner,sadolla ta pell gastadaflor d’aromàtic romer.

Camp on canta la séquia primavera de l’ocelltrapezista a les branquesdel benaurat lledoner.

74

A la marjal l’alqueriafidel senyera d’ahirenvoltada d’alegriarecorda l’agost febril.

El riu Millars: la vidaque fa la Plana florir, s’albira novella albadaroselles pels vells camins.

Sota argentades estrelles:veles obertes al vent,el Mediterrani sospira vora del Grau mariner. Bella planura maragdapregó de tot sentiment,llindar de la mar nostrada aromes castellonencs.

75

SERRA D’ESPADÀLletra: Artur Álvarez

La mar llança el seu cantamb un bateig de Llevanti a glops engolís la serrala generosa humitat.

La Plana resta en silencisota l’arc de Sant Martí.I la serra aobri el seu ventreper regar els meus jardins.

Amb el cos de dona joves’aixeca plena d’encant.Un darrer esforç proclama:Veure el cel blau de la mar!

Tendra Serra d’Espadà,carregada d’escarpats,entapissada de pinedes,de sureres i olivars.Tendra Serra d’Espadà,rica en fonts i brolladors.Vell teatre de la història,ferida amb foxc infernal.

76

AL PEU DEL PENYAGOLOSALletra: Albert Vernet i Mateu

I

Pinars ombrívols,camins enyoradissos.Neu, vent i pluja,i el fred de les masiessens fumeral ni alcoba.

II

L’antiga ermitade Sant Joan Baptista,de Vistabella,és càntic centenarid’un temps de vera història.

III

Del petit pobleque el Montlleó circumdadit de l’Estrella,fugiren les paraules.Sols: riu, feixancs i cingles.

77

IV

El jorn declina,i el gran gegant de pedrade llum rogenca observa el temps que passa,amb faç impertorbable.

V

No així nosaltres,car sempre és nit i diael nostre viure.El teu no temps voldríemaltiu Penyagolosa...

78

BAIXANT EL PENYAGOLOSALletra: Albert Vernet i Mateu. . . . . .

El brogit de la veïna carreterai les llums de neoncada cop més nombroses i potentsno han pogut, encara,amb la tristor immensa del capvespre.

I he respirat, profundament,el fum de llenya eixitde les teuladesmentre la lluna plenaprojectava precisesombres blanques.

A ponent,damunt el retallat horitzó,ja enfosquit,de la serra d’Espadà,la tremolor de la primera estrella.

79

L’HIVERN ALS PORTSLletra: Artur Álvarez

El vent i el fred són l’esperanÁa d’un hivern tan llarg, que no saps quan acaba i quan comença.

Els ulls darrere les finestres miren fixament tot el que passa. Els carrers no són res més que espais entre casa i casa.

A voltes , si mires bé, voràs el que se’n va al metge, al que ve de comprar pa, al que se’n va de viatge.

A poc a poc ,camina el temps. Els diumenges a caçar, per la vesprada al café fins l’hora de sopar.

Amb el treball quotidià l’hivern, així, va passant. Entre finestres i bars, o prop del foc de la llar.

Per fi, el verd de les muntanyes i les flors són arribades. Pels carrers i les places la vida naix i amb més forces.

80

LA NIT DE SANT JOANLletra: Artur Álvarez

L'etern foc purificador, despullant el mar,ompli de desig la curta nit d'estiu.Argentades penombresdesvetllen difuminats rostresinundats de secretes quimeres.Cors que palpitenal so d'inconfessables danses.

81

I LA GAVINA SEGUEIX EL SEU VOL...Lletra: Artur Álvarez

Els somnis de bromera,les marees de sucre,les platges de tendresa,les queixes de tempesta,els ports d' incertesa,els horitzons d’infinit,les illes de solituds,les singladures d'anhels,...van dirigint, sota els núvols de cotó,un solitari destíen recerca d’ amagades respostesals cantons de cel, terra i aigua.

... i el vaixell vira en l'etern escenari,engronsant nostàlgies i melangies.Teixint un misteriós decoratque, des de les subtils bambolinesdel reflexiu pensament,deixe esteles en la marfins a abaixar el telóde la blava immensitat que inunda tenaçmentel màgic paisatgede l’ efímera existència humana.

82

Lletres d' Artur Álvarez i Boix, a excepció de "Aromes de la Plana" i "Marina del Grau" del poeta Vicent Jaume Almela i "Al peu de Penyagolosa" del poeta Albert Vernet.Música original d' Artur Álvarez, amb arranjaments musicals de Carlos Álvarez Pra-des. Els temes "Paisatges" i "La gavina seguix el seu vol" composats integrament per Carlos Álvarez.

Direcció i producció músical: Carlos Álvarez Prades.(guitarres, teclats, baix i cors)Músics col·laboradors de l'enregistrament: Sara García (flauta travessera i cors), Car-los Colom (bateria), Jorge Benavent (guitarres), Ángel Belinchón (baix).

Disseny gràfic realitzat per María Llorens Ribes, basat en la tècnica artística "scrapbooking".

Enregistrat, mesclat i masteritzat pels propis productors a Castelló (Plana Alta).Castelló, maig de 2009.



08017 Barcelona

83

Vos puc assegurar que les coses difícils i complexes que ocorren en la vida de lespersones, alienes a la nostra pròpia existència, les veiem com molt llunyanes a nosal-tres.Pensem, equivocadament, que estem lliures de tot i ens compadim -fent un exercici dellunyana solidaritat- de les complicades situacions dels altres. Però la realitat no deixabadalls per a miratges o mals somnis.

HORES BAIXES

4

84

Quan és la teua pròpia pell la diana d'allò que consideraves tan allunyat, llavors és quan es posa en funcionament un complex engranatge del nostre món interior que si-tua a flor de pell el personal bagul de les sensacions, les tendreses i els afectes.

"Quan mire el cel estrelat, il·luminat amb el fulgor de la lluna plena, alleugerisc les meues penes i escampe la lla-vor de la tendresa"

Artur Álvarez

85

PLOU DINTRE EL MEU COR(Lletra i música: Artur Álvarez)Arranjaments i so directe: Carlos Álvarez

Està ploventdintre del meu cor,les mans tremolenferides per l'angoixa.Els ulls ja no deixende cercar per qués,afonats i profundspel dur patiment.I ara em pregunte de què valomplir travesses amb clarió de cel,si la debilitat avui és criterii tot és fa confús per al cervell.Escolte el lament de la feridacremant-me com l'astúcia del fusell.Retrunycom l'empremta de la bomba.Míssil foradant l'enteniment!Tal vegada em vença el revoltimi pretengue estafar la realitat,però açò és nomésl'estona del desànimi tinc de resistir a l'huracà.

86

HAVIA D'ARIIBAR EL DIA(Lletra i música: Artur Álvarez)Arranjaments i so directe: Carlos Álvarez

No vull ni pucd' alló més fàcilsembrar dificultats,ni perdre energiesposant pals absurdsen l'atall de l'existència.I per sobred'un altre menesterdesitge apressar el pas,seguir caminant ferm,En recerca de l' anheladamillor primavera.Després de tothavia d'arribar el diaen què el calaixde les voluntatscanviara la cadènciade la seua rosegadai viciada aparença.Sempre romandrà en el record,l' eixelebrat passat,de desmesurades intencions.Desitjos passionalsi determinats afanyspropis d'un altre espai.

87

NO ESTIC SOL(Lletra i música: Artur Álvarez)Arranjaments i so directe:Carlos Álvarez

No estic sol.Sé que vindrana trobar-mebanderes solidàriesenllestidesd'amistat i afecte.I omplirem de bafles profundes entranyesquan em senta vençut.Sempre hi hauràuna llum amigaque m'ajudaràa desvetllardel mal somnidel conclòs estiu.Llavors reprendréaquella vellacançó inacabadai amb agraïda tornadasolucionaré el meu oblit.

88

EN EL LLINDARD'UNA NOVA TARDOR(Lletra i música: Artur Álvarez)Arranjaments i so directe: Carlos Álvarez

Clareja i el Llevant ha deixatel seu daurat retall.Sembla que cotó en pèlscarregats de plujamarquen l' abans i desprésd'un estrany estiu.Retrunyeixen tambors remotsen els cims muntanyencs.L'herba del nostre jardíes comença a cobrirde fulles sequesi de forta olora tardorenca humitat.En els armaris del sostrerecerquesles jaquetes oblidades,els cobertors del nostre lliti les botes de pell resseca.Fins al nostre gos ha clarejat l'albaamagat i arrupitsota el llençol del llit.Els cotxes del carrerestaven xopatspel baf fresc de la nit.I un sentiment de melangiaenvaeix el meu cor,saturat d'hores baixes,en el llindar d'aquesta nova tardor.

89

EL QUE JO CERQUE(Lletra i música: Artur Álvarez)Arranjaments i so directe: Carlos Álvarez

El que jo cerqueestà en el meu desig.Colpege la portai vull escoltarel grinyolar de les frontisses.Necessite aigua per a negarel ressec alède ma pastosa paraula.Precise descobrir la certesade noves oportunitats.El que jo cerqueés jorns teixits amb clara llum,horitzons transparents,espantar inquietuds.Estrenar nous verdors,sense la tremolor dels dits,sense la daga del botxí,sense l'angoixa de l'assedegat.

90

LA BROMERA DEL TEU MAR(Lletra i música: Artur Álvarez)Arranjaments i so directe:Carlos Álvarez

…I des de la profunditatdel pensament nocturn,sorgeix , fins al llindarde la inquieta imaginació,un perfil cromàticde blau enamorat.Travesse lentament el portali m'endinse, amb sigil,en el rutilant paisatgede ta presència.Vora la platja,la bromera del teu marbanya tots mos sentits,omplint-losde màgia i poesia.Del blau de la immensitat,apareixes, alliberant encant,despertantels més ocults amagatallsde l'apassionat sentiment.Una sierena d'aromàtic sucresorgeixde la blavosa abundància.I es fon en els porus de la pellvessant, en harmoniós vaivé,incalculable tendresa.És la teua presència,que tot l' inundad'insondable frenesí.

91

DÓNA'M LA MÀ(Lletra i música: Artur Álvarez)Arranjaments i so directe: Carlos Álvarez

Si els meus llavis s'assequeni l'alè em fallano deixes que l'abatimentenvaïsca l' ànim.Si els meus braçosno fan resguardi les paraules arrapen el silencino deixes que m' acomodeen la resignació del moment.Dóna'm la mà,fes-me sentirel teu cos al meu costat.Si m' oculte en el crebantafligit per la basarda,traurem forces de feblesaper a tenallar el baf.Si l' enverinat ocàsinunda la nostra croada,escampaglopades de llampurnejosque il·luminen la contesa.Que la força de l'obstinacióens guie i òmpliga d' eufòria.Al final trobarem premi:la benvolguda victòria.Dóna'm la mà,fes-me sentirel teu cos al meu costat.

92

LA LETARGIA DE LA NIT(Lletra i música: Artur Álvarez)Arranjaments i so directe: Carlos Álvarez

La plata de la fosca nitcobreix el teu cos nui en el contrallum del momentmire en silenci ta presència.Aprofite el batec del teu somnii observe, quant pètria escultura,ton concepte fix en mi, retingut,vomitant peixos de colors.I el meu ser s'emocionasabedor de l'amagat penediment,que amb l'alba, es transformareclamant-me coratge,confortant amb tendresauna fugida cap a endavant.Un rostre tallant el ventlluitant i cercant vida.La letargia de la ta nitalegra l'amarg insomni.

93

HORES BAIXES(Lletra i música: Artur Álvarez)Arranjaments i so directe: Carlos Álvarez

He esculpit amb la paraulaestrofes i poemessaturats de nits d'estiuplenes d'argentada lluna.Aromes de gesmilsi apassionats amors.He sentit incombustiblela vitalitat de la meua essència.I, sense la suficient consciència,els excessos han acumulatsilencioses latènciesque vénen avui a assajar-me.Hores baixes que, al teu costat,tindran un recorregut grat.Hores baixes que sense tusemblaran baf que no trobaré.

94

EPÍLEG(Lletra i música: Artur Álvarez)Arranjaments i so directe: Carlos Álvarez

… I seguiré caminantmarcant una ratlla en l'existència,que recorde contínuamentl'abans i el després d'aquestes hores baixes.I em sentiré contentper haver-hi arribat a tempsde poder pronunciarles paraules oblidades.Plourà dins del meu cor.Cada dia serà un present.Continuaré pensantque mai és massa tard.Sabré que no estic sol.Solcaré la bromera del teu mar.Cercaré en la nit les hores dormides.Recorreré el laberint vital.M'ompliré de celi beuré la malenconiosa tardor.Esperaré ansiós les noves primaveres.I tot tornarà a omplir d'esperançael meu llenç,el meu pentagramai el meu quadern.

95

HORES BAIXESArtur Álvarez i Boix

1-Plou dintre el meu cor.2-Havia d'arribar el dia.

3-No estic sol.4-En el llindar d'una nova tardor.

5-El que jo cerque.6-La bromera del teu mar.

7-Dóna'm la mà.8-Letargia de la nit.

9-Hores baixes.10-Epíleg.

Poemes musicats, cantats i recitats per Artur Álvarez , del seu poemari "LES PARAULES

OBLIDADES" (2010).

Arranjaments, instrumentació i interpretaciódel directe: Carlos Álvarez Prades.

Edició i disseny gràfic del propi autor. Distribucióexclusiva i gratuïta per INTERNET.

96

Escoltem –tots, i no solament els units per l’amistat o l’admiració amb el mestre i poeta Miquel Peris Segarra (1917-1987)– la veu d’un bon deixeble de sant Joan, ja que proposà una vivència biogràficament compulsiva de l’apotegma In principio erat ver-bum. També, d’un ciutadà mediterrani a la recerca egoista de la victòria sobre el temps, fins i tot abans de conéixer Paul Valéry, i el vers la mer, la mer toujours recom-mencée, com diria una caragola a recer de la mar. I també, d’un mestre d’escola idealis-ta, acarat al limitat i estimat Castelló de la Plana i el seu País, reclamant la dignitat que

A RECER DE LA MARHOMENATGE MIQUEL PERIS 25 ANYS

5

97

sintetitzà John Keats amb la identificació de la Veritat i la Bellesa: The Truth is Beauty, and the Beauty is Truth. Escoltem els seus versos musicats per Artur Àlvarez, com una prolongació estèti-ca de la tertúlia, hàbit de la Mediterrània amb el qual distingí el poeta els seus amics del bar Darío, del Centre Excursionista de Castelló, de la Fundació Huguet, del Cau de l’Art, i de qualsevol altre projecte humanista i progressista. I sobretot, com una resu-rrecció de la seua magistral, melancòlica i nocturna recitació del Soliloquio del farero de Luis Cernuda, del Viatge a Ítaca de Konstandinos Kavafis, de Pols o Serenor de Ber-nat Artola. Escoltem la música de la paraula de la caragola a recer de la mar de Miquel, de la genealogia dels Peris, els Segarra, els Chillida, els Huguet, com a àmbit genial del terri-tori desolat de la nostra memòria, més voluble i devastada que els nostres carrers i la nostra terra. Escoltem, sabent que ens esperen les seues pàgines escrites i viscudes, un eco inesgotable, un espill o miratge sorprenent de l’enciclopèdia verbal i moral d’aquesta terra. I alhora, un procés actiu de creixement interior, de constància de caràcter, de passió militant, de despullament. Escoltem els quatre cicles temàtics de l’obra de Miquel que ací s’evoquen en har-monia. El cicle de la terra, que enamora per la immensa capacitat d’assumpció afectiva del país, iniciat el 1965 amb Aiguamoll i senill. I el cicle del jo, que comença l’any se-güent amb Afanys primaverals, sobre la condició humana. I el cicle del pensament apassionat, iniciat el 1970 amb Tenebres, d’on cal recordar el poema vint-i-sisé, referit al «marineret d’ulls blaus»; el seu spleen més específicament tràgic: la solitud, la mort, o la mediocritat de la vida. I la dignitat inefable del cicle de l’amor, fundat l’any 1976 amb l’obra Periples : la mitologia mediterrània, Eros, la Mar.

Escoltem, a través de la Música –a la qual tendien sempre les paraules de Miquel, com ho fan arreu i sempre totes les arts–, com queden interrogants en l’atmosfera ciu-tadana i contemporània, la relació de Castelló amb el món, la vida quotidiana i el pas del temps, la Mediterrània i la cultura grecollatina, les llibertats personals, i, com a imago de tot, el màxim patrimoni: la llengua. Escoltem un homenatge de qualitat del cantautor Artur Álvarez i Boix –pocs anys després del tributat a la poesia de Bernat Artola, mestre de la paraula de Miquel Pe-ris–, amb la col•laboració musical de Carlos Álvarez, i les imatges i les veus diverses –un cor de la terra i de la poesia- dels poetes Vicent Pau Serra, Vicent Jaume Almela, Jo-

98

sep Porcar, Joan Baptista Campos, Josep Antoni Pradells, Romà Bernat i Antoni Alba-lat. Escoltem -com altrament dins l’herència d’altres melodies cultes i populars, de Ma-tilde Salvador, el mestre Garcia, Paco Puig, Els Llauradors, Ronda de maig, Teresa Ba-rrachina, i tants altres- la bella veu, la humana paraula de Miquel en el camí poètic i difícil del món cap a Ítaca, cap al somni, cap a la llibertat.

LLUÍS MESEGUERCatedràtic i Acadèmic de l'AVL.

99

EL CANTAUTORArtur Álvarez

naix a Castelló de la Plana (País Valencià – Plana Alta). Llicenciat en Filosofia i Cièn-cies de l'Educació. Mestre d'Educació Primària. Cantautor i compositor. Humil aficio-nat a l'escriptura i la pintura. Fa més de 30 anys que està immers en el difícil món de la cançó d'autor en valencià (català). Amb més de tres dècades, com a component fun-dador del grup de cançó popular ADESIARA. I des de fa uns anys, en solitari, com a cantautor. A dia d'avui, té editats un CD amb el grup ADESIARA: “20 anys després” i quatre tre-balls musicals en solitari: “Castelló, triangulada plana”(2007) (amb text del poeta Al-bert Vernet), “Pols del meu camí” (2008) (cantant i musicant al poeta castellonenc Ber-nat Artola), “Paisatges” (2010) (lletres i músiques personals) i “Hores baixes”(2011) (editat i distribuït gratuïtament en la web oficial). En el camp de les lletres, escriu prosa, poesia i manté a la xarxa el seu propi bloc litera-ri SINGLADURES. També li interessen la informàtica i el disseny gràfic.

ELS POETES

Vicent Pau Serra i Fortuño (Almassora, 1944), és mestre, poeta i etnògraf. Entre la amplia producció poètica destaquen els poemaris premiats per l’Associació Castellonenca d’Amics de la poesia (ALCAP), El temps de l’àpat (1992) i Del temps i l’esperança (Quadern blau) (2009), també fou guardonat amb el Premi Miquel Peris en els Premis de la Mar 2010, pel poemari, Arrels d’arena, a més compta amb diversos premis en Certàmens Literaris i és autor del Pregó Infantil de les festes de la Magdalena de Castelló. Com a etnògraf ha treballat especialment el món del joc, de la gogística, de la poesia d’arrel tradicional: els goigs, les auques, i les cobles d’arrel popular.

100

Vicent Jaume Almela (Castelló de la Plana, 1958), és poeta i escriptor, forma part de l’Associacións Literàries, el Pont Cooperativa de Lle-tres i ALCAP. Entre diferents guardons literaris, compta amb: Premi 750 aniversari de la fundació de Castelló, Flor Natural del Premi Ciutat de Castelló (2004) i Flor Natural Certamen Literari Mare de Déu del Lledó (2005, 2007 i 2011). Té publicats, el conte infantil, Perduda entre canyes (2005), il.lustrat per la pintora Mª Carmen Aldás; i ha presentat i il.lustrat l’edició d’un recull de lletres populars, Cançoner de la nostra terra (2007). Coautor, amb el compositor Pepe Falomir del CD Dotze Nadales Novelles per a Castelló (2009), i dels himnes de les gaiates, Cor de la Ciutat i Farola Ravalet, i més recientment del Cant del Barrero (2011). Participa en pre-sentacions i llibrets de Gaiata, publicacions de festes i en mitjans de comunicació d’àm-bit local.

Josep Porcar i Museros (Castelló de la Plana, 1973), és poeta. Llicenciat en Ciències de la Informació, ha treballat de cambrer, forner i pe-riodista. Actualment es guanya la vida amb tasques de preimpressió en una impremta. És editor del Blogs de Lletres, el primer hiperblog català de literatura a la Xarxa, alho-ra que manté el seu propi dietari digital, el blog Salms (porcar.net). Té publicats els lli-bres Vint-i-dues mans de pintura (Edicions de la Guerra, València, 1994, premi Mi-guel Hernández, 1993); Crònica de l’ocupant (Edicions 3i4, València, 1995, premi Senyoriu d’Ausiàs March 1994) i La culpa (Edicions 3i4, València, 1998, premi Octu-bre de Poesia Vicent Andrés Estellés 1998). Els seus poemes han estat recollits per nombroses antologies.

Joan Baptista Campos Cruañes (El Grau de Castelló, 1961),metge d'urgències i escriptor valencià. Va dirigir de 1996 a 2007 la revista de cultura i festa Plaça Major que edita la Federació de Colles de Castelló. Comença a escriure poe-sia durant la seua època d'estudiant universitari, a València, col·laborant en la revista Cicatriu on publica els seus primers versos. Com a poeta es dona a conèixer amb l'obra Encenalls de la memòria (Ajuntament de Castelló, 1996) que va obtindre el Premi Mi-quel Peris i Segarra. després ha publicat els poemaris Illes (Ajuntament de Benicarló, 1999), La sang (Editorial Tres i Quatre, 2001), Istambul (Editorial 7 i mig, 2001), Qua-dern de l'Índia (Brosquil edicions, 2001), Pavelló d'Orient (Edicions 62, 2003), Ciutat remor (Bromera, 2003), Aquesta estranya quietud (Brosquil edicions, 2005) i Jardí

101

Clos (Perifèric Edicions, 2008). Alguns dels seus poemes han estat inclosos en el llibre de didàctica de la poesia Racó de Poesia (Brosquil edicions, 2003). També ha fet incur-sions en la narrativa Contes d'estiu (Onada edicions, 2004) i El món en dotze postals (Editorial Proa, 2009).

Josep Antoni Pradells (Castelló de la Plana) Llicenciat en Medicina i Cirurgia, va exercir de cap del Servei d’obstetricia i ginecòlo-gia a l'Hospital General de Castelló. Es defineix com a aprenent de rimaire, la poesia, juntament amb la pintura i la fotografia són les seues grans passions, en aquesta últi-ma modalitat ha rebut els premis Costa de Azahar-Citosa; Sala Estudi 3 i Col•legi de Metges. La seua relació amb el món cultural castellonenc, és amplia i participativa; així ha ocupat la Secretaria de l'Ateneu de Castelló, sent en l'actualitat membre de la Junta. Membre fundador de la “Colla Pixaví”, de gran activitat divulgativa i recupera-dora del patrimoni cultural de la Ciutat, i del Col•lectiu “Betlem de la Pigà”. Cofunda-dor, amb Matilde Salvador, Miquel Peris, Josep Miquel Francès i Paco Vicent (Qui-quet de Castàlia) de l'Homenatge a Tomba-Tossals, que cada any es celebra en el Molí la Font. Ha impartit les conferències: El Fadrí, Memòria de les Festes de Juliol i Matil-de Salvador. També ha format part del Cabildo de la Germandat dels Cavallers de la Conquesta. Col•laborador habitual de periòdics i revistes sobre temes festius i de la història de Castelló.

Romà Bernat i Negre (l’Alcalatén). Graduat social, poeta. També escriu prosa. Col·labora assíduament en publicacions de la seua comarca, com el “Butlletí de Llucena”, amb poemes i articles. També en pro-grames de festes dels pobles de l’Alcalatén, i revistes que tracten de la seua actualitat. Ha participat en diverses obres de caire col·lectiu, com els llibres “Llucena. Una història de l’Alcalatén”, coordinat per l‘historiador Joaquim Escrig, i “La Llucena ma-sovera”, on té publicat el relat “El temps de la sega. Una història de postguerra als ma-sos de Llucena”. Compta amb el guardó de la “Mancerina poética” de l’Alcora 2010, del certamen literari d’eixa localitat. Des de l’any 2004, ha estat col.laborador habitual als recitals celebrats al “Cau de l’Art” de Llucena, per als quals ha compost i recitat ver-sos dedicats als artistes que allí han exposat, a més de lletres per a diversos músics.

102

L’HOMENATJAT

Va nàixer a Castelló de la Plana un cinc d’octubre de 1917, al número quatre de la-Plaça de la Pau.Els seus pares Miquel Pe-ris Chillida i Adela Segarra Ribés perta-nyien a les famílies dels “rulls i els “velluters”.El seu pare era membre d’unes de les famíles burgeses locals dedicades al comerç fruiter amb diversos països d’Euro-pa, més àmpliament amb Alemanya, país on, en un dels seus viatges, Miquel Peris Chillida - burgés vinculat però al partit so-cialista- romangué a Hamburg on aprengué i estudià la carrera d’Anglo-germàniques. Miquel Peris i Segarra va estudiar l’alfabet ja a la pròpia llar- el seu pare era professor d’alemany (a banda era un bon poeta,encara que inèdit i traductor d’autors alemanys). El seu fill Miquel fou educat dins dels conceptes d’una educació liberal. Va rebre l’ensenyament primari a la Colònia Educativa i després a l’Instituto de Segun-da Ensenyanza Francisco Ribalta on va tindre professors que van influir en la seua for-mació que el va portar a cursar estudis de Ciències Naturals a Madrid. Va aprendre el valencià de la mà del seu oncle Gaetà Huguet Segarra , personalitat del mon intel.lectual castellonenc , qui en morir deixà tot el seu patrimoni econòmic i cul-tural perquè fora utilitzat en l’objectiu de subvencionar l’ensenyament del català i de promoure entre els valencians la cultura minoritzada i el valencinisme intel.lectual. Interomputs els seus estudis a Madrid per la Guerra Civil, als anys 40 començà els es-tudis de Magisteri. Miquel Peris va consagra-se 40 anys a la professió de mestre a Ri-poll, Forcall, San Mateu, Vila-Real i Castelló al Col.legi Bisbe Climent. Es va distingir per l’ensenyament de les Ciències Naturals. Va ser membre fundador de la Fundació Huguet i del Centre excursionista. Mantingué en peu la poesia castellonenca en català després de la Generació dels anys 30 represen-tada a Castelló principalment per Bernat Artola. Serà l’única veu poètica de Castelló en una època de creixement urbà i despersonalitza-ció pel canvi econòmic rural industrial urbà dels anys 60-70 El seu món poètic expressa la seua personalitat sensual i mediterrània connectant amb els mites grecollatins.

103

A LA TORRE DE MARFIL

A la torre de marfilde la meua intimitat,rep la manyaga subtild’un món idealitzat.Vull viure ma llibertatsent presoner de la flor,perquè he conegut la porla fam i el fred de la nit.Pel record d’aquell neguit,tremola, encara, el meu cor.

Si jo faig el que em ve bésense fer mal a ningú,també deixe a cadascúfer allò que li convé.No vull deslligar el nuque em té afermat a una ombria,on l’esperit sols somnia-rebutjant malastrugances-,sublimades esperancesa recer de ma follia.

1-novembre-1966(Afanys primaverals 1966-1977).

104

SÓC EL VAIXELL QUE SON VELAM DESPLEGA

Sóc el vaixell que son velam desplegaper navegar en una mar rissada,i un cop de vent enlairarà l’onada,-oh matiner neguit-, que al cor ofega.

Fossar de blaus amb tremolins de velaserà el conhort que el fosc oreig sospira,i amortallat d’humida canturel·lajauré el malson d’un dematí que albira

Tenebrós horitzó quan naix l’albadatrista de la tardor, bres de boirinaque endola esmorteït vol de gavinacreuant el cotó-en-pèl de l’embromada.

6-novembre-1968(Dèries tardorenques 1967-1971)

105

ESTEL QUE LLUU MA NIT

Estel que lluu ma nit, Eros sensible,trempat capoll, bressol de la plaüra,ros grumetàs, curull de melodies,eixarm del torb, cimbell de l’harmonia.

Joia, besllum, farer en la tenebra,fat fet d’argent, domàs, donzell insomne,ressò de l’eco mut de les sirenes,mirall d’atzurs, de blaus i d’estelades.

Port benvolent, càlid pitral, albada,dosser sublim, catifa de celísties,nacre, banús, ullal de benaurances,cèlic infern, dominació, plany d’ores.

Pregona llum, lleu gessamí, rosella,guardó del rou, ora d’abril, manyaga,plany i cançó, deler, empar, follia.Per sempre el meu amat amat, amat!

24-febrer-1978(Periples 1976-1978)Novells poemes d’amat

106

VESPRE DE TARDOR

Cauen de pressa els fulls del calendaripel ventallar del temps, com fulles seques;van albirant-se els tardorencs capvespresque tot ho abillaran amb groc sudari.

I caurà l’aigua, s’amenarà la terrade la blana humitat que és font de vida,i la boirina, de sentiment farcida,farà al meu cor plorar l’amor darrera.

En vespre de tardor, mon cor delera;per un perdut amor mon cor sospira.Tallant cel gris el vol de la falziase l’ha emportat on naix la primavera.

6-setembre-1965(Aiguamoll i senill 1965-66)

107

MAI NO VOLDRÉ PER LLIT PEDRA DE MABRE

Mai no voldré per llit pedra de marbrequan ma vida jaurà el son eternal.Si em donen per dormir l’ombra d’un arbre,siga la del xiprer, sembla immortal.

Llavors combregarà amb la mare terrala llarga plenitud d’un ferm abraçd’on brollarà, pel do de la desferra,l’alè vital. I florirà el meu jaç.

I aquelles flors que gaudiran un diala llavimuda pau del vell xiprer,enflairaran ma delitosa ombria.Que bé estaré sota el florit roser!

L’aladre de la mort, font de la vida,miraculós quefer d’amable fat,fent solcs renovellats serà la didaque nodrirà a qui jau estantissat.

28-novembre-1969(Dèries tardorenques 1967-1971)

108

VULL RETROBAR ALLÒ QUE EL SENY REBUTJA

Vull retrobar allò que el seny rebutjaperò que el cor, esmaperdut, delera.Vull assolir el blau d’una quimerasota l’ombrall de l’emotiva pluja.

Jo vull cantar i faig la ploraneracançó d’amor que a la donzella enutja.Jo vull plorar, i m’ix la cançoneraveu de l’enyor que l’esperit sopluja.

Vull atansar, de nit, la llum del dia;vull lluitar per ma pau, vivint ma guerra.Jo ja no sé que vull ni el que voldria,quan la boirina és bres de ma desferra.

29-setembre-1969(Vull assolir 1969-1970)

109

JO HE VIST

Jo he vist la fam ser guany de cada dia;la por i el plor, joguines de l’ infant;el sol, rodó i daurat, pa del migdia;la dalla de la Mort, lluna minvant.

Jo he vist florir tothora la rosellaal calcinat rocam del clapissar.I el calze de la virginal poncella,rebre un rou verinós, i mustigar.

Ja n’ha vist prou. El bram de la tempestarebutja l’esperit que, fugisser,vol soplujar sa mítica conquestasota l’ombrall d’un reflorit roser.

I ací sóc nu rebent de l’estelada,-dosser espiritat que lluu la nit-,un bany d’argent fins la novella albadaque faça clar un món enterbolit.

29-maig-1969(Vull assolir 1969-1970)

110

CARAGOLA

Caragola,conta’m coses de la mar,dime-les a cau d’orella,però no em fases plorar.

Rossos cabells, blaus els ulls,nacrada carn, rialler...El recordes, mariner?

Caragola,Vull escoltar la remorque tu gaudeixes al si,ver nial de la blavor.


Caragola,no despertes el meu corperquè esclatarà amb un plor,però... no vull oblidar!Conta’m, conta’m, caragola,conta’m coses de la mar.


5-octubre-1978(Periples 1976-1978)Cançons de grumet

111

CANTE PER FORA, PLORE PER DINS

Una arabogaplora a l’hivern,una floretasomriu a abrili l’oroneta,-vol d’embolics-,fa una riallacercant son niu.I allà en el cel,la carcalladade colorins.Jo, passejant-mepels vells camins,cante per fora,plore per dins.

10-Abril-1965(Aiguamoll i senill 1965-66)

112

FES SONETA

Fes soneta, dorm, grumet,descansa a l’ombra del frauque jo vetllaré ta pau,dorm-te, dorm, marineret...!

Fes soneta, dorm, grumet,perquè demà a l’alborar,de matí, de matinet,te n’has d’anar a pescar,dorm-te, dorm, marineret...!

A pescar en un barquetde paper de colorinsque han comboiat uns galfins,dorm-te, dorm, marineret...!

Fes soneta, dorm, grumet,i gaudeix ton somniar.Perquè dorga el seu filletestà bressant-lo la mar...!Dorm-te, dorm, marineret...!

24-octubre-1978(Periples 1976-1978)Cançons de grumet

113

SEMPRE NAUXER(Vicent Pau Serra)

Mai no va tenir vaixell,Però estimava la marI a ella va dedicarAmb tot el cor carn i pell.

Cada poema que d’ellSortia tenia salI aquell sabor especialFeia que el seu pensamentFos un sentir permanentSota els seus peus un fanal.

114

MARINERVicent Jaume Almela

Riba mar passeja,l’etern mariner,cerca poesiaamb ulls viatgers.

Distreta la miradaen llurs pensamentsesborra ses petjadesl’onada del temps.La brisa li arrimaamb subtil serenorparaules d’estimaesquists de blavors.

A l’horitzó és bressolaun vaixell somiador,sons de caragolafan glatir son cor.S'atura a escoltarde l’onada l’esclatarrissada melodia,naufragis de llibertat.

115

Cridaneres gavinesdalt la humida pell,li semblen Sirenesalades al vent.Tempestes i calmesduu el vell mariner,inspirades nostàlgies:primaveres del vers.

Al Grau de la Planaamb líric esclatflameja l’albada,poemes de sal.

116

MAR D’ESTIUJosep Porcar

Bocabadats, ens mirem la mar igual que ens mirem el foc, la mateixa mirada ens cal per admirar distretament el flux d’un mateix ball hipnòtic, un mateix rastd’ulls insomnes, esbatanats, vessant-se com la seto la resina, fascinats i commosos a l’albir impàvid de les fúries adormides, la indolorainconsciència de llur poder.

Ens mirem la mar igual que ens mirem el foc. Generoses, ones i flames imanten les nostres mans, i el seu ritme ens arrossega com els silencis d’un poema impossible, com un temps que ens ajorna, alenant,bollint estranyament i alhora dins i fora de nosaltres, dins i fora de les aigües, pèndul únici inclement que ens bressola sense usura,com l’enterca baterola d’un xiquet gronxant-se.

Seca remulla a l’aguait dels llamps, llaors, brins de cànem a la sort de la marea, quina mena de justesa hi podem reclamar? Ens mirem la mar igual que ens mirem el foc. Ones i flames imanten les nostres mans. Ones i flames, i cossos llunyans, i a l’ocàs velams que ens abranden la impostura, i en la mirada vestigis d’aquesta dansa infinita que ens acull i que germina.

117

VAS I VÉNSJoan B. Campos

Vas i véns, Miquel, pels viaranys del temps,pels corriols estelats de miralls,bevent a doll la sublim poesia,on s’acreix la llum d’infinites veremes.

Vas i véns pels camins de les ones,passatger d’emocions,grumetàs rebel del vaixell inefable,que contempla els esculls del destísense desgavells malavinguts ni sorolls estridents.

Vas i véns com una caravana de mel que ens ensucra l’alè,vell somniador d’afanys i quimeres.

Vas i véns. Sempre vas i véns, Miquel,fugint de les boires,cantant-li a la vida.

118

SONET A MIQUEL PERIS i SEGARRAJosep Antoni Pradells

A la fi ja has rebut un homenatgeque fa temps, per llei, et mereixies;avui les oronetes i falciessolcaran més joioses el celatge.

Poeta tardorenc, has fet solatgeals que hem gaudit les teues poesiesi malgrat desacords i badomies,has enlairat, al cim, el nostre lleguatge.

I tu que has cantat sempre a les contrades,al romaní florit, la llar pairal,i als mariners, grumets de vells vaixells,

és hora que ja et canten llurs albadestan sols fos a l’estil testimonialles muntanyes, la mar i fins pradells.

119

HOMENATGE Romà Bernad

Nauta de mars ignots, pregona llum,entre ortatgells i albaïnes,ai, mariner errabund...!Cerquem els teus solcs, estels dels teus ulls,perquè qui canta bé viu i deixa viure.

A la deriva vas salvant esculls,anys rabiüts i boirines,ai, quimeres sense rumb…!Serviola que ha sabut guaitar lluny,perquè qui canta escriu llavors de signes.

Dins la pell, un déu ocell fendeix l’atzurdel mar i el cel que endevines,ai, l’amor roent que fuig…!El teu bressol, far primicer, s’esmuny,perquè qui canta es plany pel frau dels dies.

Navegues sol, enarborant antullsamb sirenes ben ardides,ai, quin naufragi segur…!L’ormeig, el velam, sempre i mai romputs,perquè qui canta es bat ran de l’abisme.

120

Solcant per viaranys d’ombres feixucsi escumes bellugadisses,-ai, com sagna el vespre mut...!-,singladures enllà va el malastruc,perquè qui canta es perd als ports d’Ulisses.

Estès a un faralló jau el vell llagut,foll grumet de tantes vides,ai, lletraferit eixut…!El vent sotja el mot, bergantí de fum,perquè qui canta es mor, però ens fa dignes.

El cant s’enlaira contra tots els murs,i no escoltem la veu del teu somriure,ai, Miquel, quins cors tan durs…!Àvars de flama, ens cal el teu conjur,perquè només qui canta pot ser lliure.

121

Veu cantadaArtur Álvarez i Boix

Veu recitadaVicent Pau Serra

Vicent Jaume AlmelaJosep Porcar

Juan B. CamposJosep Antoni Pradells

Romà Bernad

Direcció musical, arranjaments, guitarres, teclats, baix,programació de bateries i cors: Carlos Álvarez Prades

Músics d’estudi col·laboradors:Sara García ( flauta travessera en els temes 1,3,8,10),

Bruno Esteban (Guitarra espanyola en el tema 2), Juanjo Carratalá (Saxos en els temes 3 i 6, clarinet en el tema 8)

Col·laboració especial de Pepe Falomir (violí) al tema«Estel que lluu ma nit»

Tècnic d’enregistrament, barreja i masterització:Carlos Álvarez Prades

Produït per Carlos Álvarez PradesAssessorament literari: Lluís Meseguer

Poema visual (llibret): Antoni AlbalatFotografia: Emilio García Mañá

Disseny gràfic: vetavisual.com



08017 Barcelona

Castelló, 2008

122

Si la utilitat pràctica, l’estètica i la bellesa desenvolupen les diferents formes d’art. Si les belles arts són un fenomen social, un mitjà de comunicació, una necessitat de l’ésser humà d’expressar-se i comunicar-se mitjançant formes, colors, sons i movi-ments, hi ha un espai en el qual intente centrar la meua particular forma de creativi-tat. Eixe univers és la música, la pintura i la poesia. És per això, l’admiració a totes aquelles persones que fan d’aquesta comesa una forma molt especial d’entendre l’exitencia. “Entre versos i pinzells contemporanis” és

ENTRE VERSOS I PINZELLS CONTEMPORANIS

6

123

un homenatge a poetes i pintors contemporanis de la nostra terra, de les nostres co-marques. Amigues i amics que, amb la paraula o els pinzells, ens procuren gaudir d’u-na visió diferent del món, més oberta i lliure.

Artur Álvarez

Projecte conjunt del cantautor castellonenc Artur Álvarez i Boix i un nodrit grup de poetes/poetesses i pintors/pintores contemporanis de les nostres comarques.

Un projecte basat en la composició musical i interpretació cantada de poemes creats per poetes i poetesses pertanyents al col.lectiu "EL PONT, cooperativa de lle-tres". Poemes que van associats a les creacions pictòriques d'un nodrit grup de pintors i pintores de la nostra terra.

Així doncs, una trilogia (música, poesia i pintura) que editada en un CD amb 15 temes lligats a sengles quadres creats a l'efecte.

Projecte que pretén anar més enllà de l'esmentada edició del CD. Es té també en ment la seua presentació en un espectacle-performance on la interpretació del cantau-tor al costat de la recitació i les pintures procuraran crear un tot harmònic.

I, com a colofó , la seva presentació en una exposició que aglutine tots els ele-ments que han intervingut en el projecte.

124

ENTRE VERSOS I PINZELLS CONTEMPORANIS

ARTUR ÁLVAREZ i BOIX canta a poetes contemporanis de les nostres comarques.

1-A boqueta nit (Joan B. Campos, poema pòstum) 2- Ballem (Susanna Lliberós)3- Al bellmig (Antoni Pitarch)

4-La nostra ciutat (Lluís Meseguer)5- Amor trencat (Nel.lo Navarro)

6-Fulles (Josep Lluís Abad)7-La mar es sols un ritu (Vicent Pau Serra)8-Vaixell somiador (Vicent Jaume Almela)

9-Si no arribes mai (Romà Bernad)10-Deixeu que el vent retorne al meu país (Manel Pitarch)

11-Caus (Rosabel Gumbau)12-Empelt (Josep Porcar)

13-Vida, foscor, vida (Monica Meló)14-Tresors de bona traça (Isabel Marín)

15-Música i paraules (Artur Álvarez)

I tot acompanyat de la creativitat pictòrica dels artistes Mª Carmen Aldás, Rosana Asensio, Ana Beltrán Porcar, Luís Bolumar,

Pascual Cándido, Tere Colomé, Eva Córdoba, Arturo Doñate, Maria Griñó, Gloria Iglesias, Mª Carmen López Olivares,

Josep Manel Porcar, Claudia de Vilafamés i Melchor Zapata.

125

A BOQUETA NIT(Joan B. Campos, en el record)

O com a la frau del jardí,on la bellesa conjumina els elements per engrandir el fast del dia.

I és així, amb el llast estibat dels records,esgarrapant amb els dits l’aire,que l’aire nou es torna el llençtransparent on s’emmiralla la mirada.

Així es multipliquen les pedres, les flors i l’aigua.Així, en la plena maduresa,

l’home és conscient del seu destíi no s’oblida en el camí de beure del toll de la vida.

I és així, amb el llast estibat dels records,esgarrapant amb els dits l’aire,que l’aire nou es torna el llençtransparent on s’emmiralla la mirada.

126

BALLEM (Susanna Lliberós)

S’han marcit els geranis,el piano no sona,ja no ciselle versos com abansni òmplic de taques i siluetes els llenços.Però tu véns, immens,i m’engendres l’art en la batalla!Remenes i replegues acords, vernís, essències, com un plugim de melque de vesprada cau,com la humida nuesa amb què t’entreguesi purifiques l’esma que m’habita les hores,farcides de claror des que les omplis.

Ballem, amor, ballemfins que cloga la nit, ballem,i no puguem trobar en altres braçosla fúria del capvespre.Ballem, amor, ballemfins que aquest bram ressolga primaveresque ens habiten els cossosplens de clevills. Clevills i essències.

127

Sona Tristesse i d’alegria m’omplis les albades.S’han marcit els geranis.El piano no sona.Però tu véns, immens,i m’engendres l’art,l’art en la batalla!Remenes i replegues acords, vernís, i essències.

Ballem, amor, ballemfins que exhaust, ballem,cap misteri no ens vinga a dirque la fressa és inútil.Ballem, amor ballem, fins que l’amor s’acabei res no ens quede ja per sobreviure.com un plugim de mel

Ballem, amor, ballemfins que cloga la nit, ballem,i no puguem trobar en altres braçosla fúria del capvespre.Ballem, amor, ballemfins que aquest bram ressolga primaveresque ens habiten els cossosplens de clevills. Clevills i essències.

128

AL BELLMIG (Antoni Pitarch)

Al bellmig del Palmerar de Borriana-entre la mar i el Castell Vell-,glossat per l’il·lustrat Llorenç de Clavells’ubica el tresor de Perot de Granyana.

El rei Pere Tercer donà aquesta planaque el fruit del treball ha guarnit d’un garbellde flors i de roses, clavells de Fadrellsobre els neguits de Castelló de la Plana

La Plana, pàtria petita, partida pel riu de MillarsEl cim del Penyagolosa és la fita, d’on la puc divisar com verda catifai la platja primera que vaig estimar.

129

LA NOSTRA CIUTAT (Lluís Meseguer)

Camins de nit, horitzó d’un nou dia, la tristor, la solitud, la bellesa, no saben si tornar o no morir mai. Remor del mar i el vent, serà la nit amiga encesa amb foc de llibertat.

Camins de nit.Remor de mar.Foc de llibertat.

Ingenus, solitaris o borratxos. Ahir, avui, demà, no estem mai sols.

En el seu nom viuran enamoradesles nostres mans unides, caminant en nom dels ulls, dels ulls que sempre s’obrirana l’arc de sant Martí de cada dia. En nom del ulls, caminant.

130


Oberta la finestra, el llibre obert, de terra erma collirem el blat,treball de llibertat la nostra veu, caminarem, caminarem construint la ciutat.

Camins de nit.Remor de mar.Foc de llibertat.


131

AMOR TRENCAT (Nel·lo Navarro)

Et guardaré com a penyora, amor trencat.Amb nostàlgia ompliréel silenci de les hores.I quan llisquen els planetes,com efímeres espurnessobre la daga esmolada de la nit,

li descriure a la meua solitud els milers d’instants feliçosviscuts amb tu.

li descriure a la meua solitud els milers d’instants feliçosviscuts amb tu.

T’enyoraré con les arrels de la morera enyoren l’aigua.Com els canyarsenyoren les besades del llevant.Trobaré a faltar la teua pell a trenc d’albaI els teus somnis de futur entre l’ombra dels llençols.

132

Li descriure a la meua solitud els milers d’instants feliçosviscuts amb tu.Li descriure a la meua solitud els milers d’instants feliçosviscuts amb tu.

La teua veu tenia aquell ranvesprela textura aspra i amarga de la indiferència;la intimitat, asclada com una fruita madura,es va fer foguera a les ninetes dels teus ulls.

I malgrat tot, amor trencat,et sentiré com un tatuatge arrapat a l’ànimaI malgrat tot, amor trencat,les meues mans et cercaran assedegades.

I malgrat tot, amor trencat,et sentiré com un tatuatge arrapat a l’ànimaI malgrat tot, amor trencat,les meues mans et cercaran assedegades.

I malgrat tot, amor trencat,…

133

FULLES (Josep Lluís Abad)

Aguaita i mira-les pel terra, lliures,fosques, dúctils, que no demanen res. Tan sols un sol que les caramel·litze als ulls d’un món que xafa sòls de neu.

Fixa’t com corren pels racons aquells corconsde les notícies mortes del crepuscle.Aguaita i mira el flaix d’aquest oblit trencat, gentil, que ens obre un viure nou.

Impassibles, elles ballen per nosaltresendolcint aquest moment fecund.Porten seny i foc a la nit arrabassada,uns grams senzills d’amor i vents morats.

Fulles, fulles, fulles!humils emperadrius de l’esperança.Fules, fulles, fulles!que redolen somnis invisibles.

Escruta aquells vells nervis viusque redolen somnis invisibles.Paladeja aquesta justa bellesa,Acosta’t i mira-les pacient.

134

Fixa’t com corren pels racons aquells corconsde les notícies mortes del crepuscle.Aguaita i mira el flaix d’aquest oblit trencat, gentil, que ens obre un viure nou.

Impassibles, elles ballen per nosaltresendolcint aquest moment fecund.Porten seny i foc a la nit arrabassada,uns grams senzills d’amor i vents morats.

Fulles, fulles, fulles!humils emperadrius de l’esperança.Fules, fulles, fulles!que redolen somnis invisibles.

135

LA MAR ÉS SOLS UN RITU (Vicent Pau Serra)

La marés sols un rituque escuma,aigua i onesretroben cada estonaper viure un nou quefer.

La marés l’esperança,camíple de contalles,rialla endiumenjadaobertaa tots els vents.

La marés una donaque prega per la vida,que viucada silencia bandade tot temps.

136

La marés una espinaque es porta al pitclavada.

La marés una imatge,un ritus,un no existir.

La mar és un reflexdel celque porto dins.

137

VAIXELL SOMIADOR (Vicent Jaume Almela)

De velam la nit i la lluna,de timó el vent del llevant,un feix de llum il·luminala certeça d’un nou albirar.

Cercaré ma llibertat perdudaen l’horitzó de peixos nacratson els coralls són roselles,florides nostalgies de sal.

Com un vaixell encallaten una platja oblidadasomie solcar la mar blavaal cant arrissat de l’onada.


Creuaré sense temencesles albades mil·lenariesper contemplar amb silencila llum daurada de l’aire.

138

La mar romandrà serenaenlairant són immens alenar,blanca gavina em revola,fent crida d’un nou despertar.



139

SI NO ARRIBES MAI (Romà Bernad)

Si no arribes mai al destí que esperaves,mentre fas el teu camí.Si no arribes mai fins al lloc que somiaves,navegant per un malson.El camí farà per tu el descobriment d’un món nou amb les terres ofegades, ofegades per la sang.

Tot és mort, mort i espant,tot és por quotidianaallà on les arrels no han tornat,no han tornat a enlairar-se.

Si no arribes mai i el camí no s’atura,la tendresa està esperant.Si no arribes mai, prova encara d’aprendredel desig d’un breu esguard.El camí no és cap recer, i t’escarneix un món foll on les fonts s’han estroncat, un clam desert.

140

Tot és res al vent, tot pot ser el que vulgues…L’esperit rebel no sap fer la revolta.

Si al teu pas el critva esclatant primaveres,aniràs més llunyque les veus d’uns vells pobles.Si no arribes mai i el camí no s’atura,la tendresa està esperant.Si no arribes mai, prova encara d’aprendredel desig d’un breu esguard.

Tot és mort, mort i espant,tot és por quotidianaallà on les arrels no han tornat,no han tornat a enlairar-se.

141

DEIXEU QUE EL VENT RETORNE AL MEU PAÍS(Manel Pitarch)

Mai no han viscut als carrers que vivim,mai no han cantat les mateixes cançons,bramen rialles d’una perversa idea…El poble no suporta més raons!

Han dibuixat els seus rostres inversossobre despulles d’un fals món alié,no els espereu parlant la nostra llengua…això són figues d’un altre paner!

Viurem demà el triomf, l’al·legoria,guanyarem ferms la lluita en el camí,la negació del poble és tirania…Deixeu que el vent retorne al meu país!

No els fa paor signar amb la corbata,ni les mentides, ni les ostentacions,han menystingut el dret de la paraula…El poble ja coneix les intencions!

Segellarem les mans en una causaperquè no ens roben la identitat,tenim la història, el temps i l’esperança…I el cant dels versos per la llibertat!

Viurem demà el triomf, l’al·legoria,guanyarem ferms la lluita en el camí,la negació del poble és tirania…Deixeu que el vent retorne al meu país!

142

CAUS (Rosabel Gumbau)

Caus com una mà lasciva o una selva, com l'estesa de fulles sobre un tàlem sobre la meua pobra pell que ara et respira.

I tot resta en una capsa de secrets, el peu embolicat amb mans de seda,la calor pèlvica encaixada a l’anell del somni de son compartida.

Caus per esvanir-te aviat entre els carrers,un bes dissimulat, un lleu adéu,els arbres del passeig acomiadant-nos... Cau la grisor de la tarda.

Caus per esvanir-te aviat entre els carrers,un bes dissimulat, un lleu adéu,els arbres del passeig acomiadant-nos... tornarà aviat, a la pell, l’asfíxia.

143

EMPELT (Josep Porca)

Empelta l’hort i crema la remulla.I quan la pluja assaone aquestes cendres,aguaita sol.Aguaita sol la novella flor que exhalarà la llum. La novella flor on tornaràs a néixer.

Rastella ferm la brossa enterca,esporga els cucs, esmena els solcs,Rastella ferm .


Dels veïns respecta fites i bassals; arrenglera, anivella, dignifica els cavallons, sostova els fraus.

144

Inaugura el reg i ves a córrer l’aigua per senders que encara desconeixes.Inaugura el reg.



Empelta l’hort i crema la remulla,i, en l’orba nit, desperta i cull.

Desperta i cull els udols madurs del gregal que afina, com un violí,entre les noves branques.


145

VIDA, FOSCOR, VIDA(Monica Meló)

No sé on ets.No puc mirar-te, tocar-te, sentirteperquè no estàs present. I, vius, respires al costat meu.

I com un nàufrag que ha oblidat que ho éshabites un univers de sòlids dolors, de paraules roents.

I la pluja arravatada,el salobre del ventels núvols del capvespres'estimben a l'abisme orc que et fa de pell.

Al fons, desballestades com una fira després d'un cicló,jauen inertes la innocència, les esperances escampades.

146

Despullada d'ardors i esperes Brolla una calma de l'aparent no-res.Nua al bell migdel fred més profundde sobte puc veure't,arraulit com un animal poruc.Em veus tan desvalguda com tu.

I la pluja arravatada,el salobre del ventels núvols del capvespre s'estimben a l'abisme que et fa de pell.


Vine, et presente les meues ombres:se m'ha arrapat a l'ànimael turment d'una mareamb la mateixa forçaamb què m'adhería les seues entranyesquan era un botó de vida.

I la pluja arravatada,el salobre del ventels núvols del capvespre s'estimben a l'abisme que et fa de pell.


147

No em pots salvar.No et puc salvar. Però podem regar-nosamb llàgrimes pures i vives.

com aquella espurna de vidaque vaig ser I qui sap si naixeràalguna cosa nova...

I la pluja arravatada,el salobre del vento els núvols del capvespres'estimben a l'abisme orc que et fa de pell.


148

TRESORS DE BONA TRAÇA (Isabel Marín)

De major, seré banquer no de diners ni joies: de veritables tresors, de tresors de bona traça.

De paisatges d’arbres verds, d’aigües clares, pedres blanques, d’animals en llibertat, cels llaurats d’estels i d’astres.

Tu i jo sabem somriurequan ens acarona el sol,quan floreix el saüquer,xipollejant als bassotso amb la pluja al finestró.

Tu i jo sabem ser feliçosen coixins d’herba gitats,llegint històries als núvols.sabem donar-nos les mansi cantar cançons. sons, sons....

De gran, jo seré banquerde tresors, no de diners.De bons records, de llavorsde tots els arbres del món:

baobabs, pins i cirerers...D’amics autèntics, de cor,

149

d’abraçades, de petons.De perfum de violetes.

Tu i jo sabem somriure...

De prats de saviesa, ple. I també horts de paciència, pous de pau i fonts d’amor. Núvols de benevolença.

Quan jo siga gran tindré un banc de tresors de bona traça.Una gran colla d’amicsi un somriure a la butxaca.

Tu i jo sabem somriure...

150

PINZELLS, MÚSICA i PARAULES-Agraïment (Artur Álvarez)

Les paraules dels poetes se’n vandeixant solcs pels senders de la vidai les aigües dels seus somnis són miralls per als sentits.Llits de núvols pels estels del sentiment.

Les paraules del poetes van cridantcants d’amor, cants de solituds.Els pinzells somien paisatges, imatges d’un tempsque omplin buits amb plenituds.

Les paraules, música i pinzells se’n vanjugant una partida per la vida.Les paraules, música i pinzells se’n vanbuscant una raó i una eixida.

151

I la música es torna niuque a les paraules fa caliu,on s’amaga tot el sentiment.Tot allò que el poeta diu.

Les paraules, música i pinzells se’n vanjugant una partida per la vida.Les paraules, música i pinzells se’n vanbuscant una raó i una eixida.

152

Artur Álvarez: composició musical, programació, enregistrament, mescla, masterització,

disseny gràfic, producció musical.

Carlos Álvarez Prades: col·laboració especial guitarra elèctrica.

Enregistrat a Castelló de la Plana del gener a maig de 2013.



08017 Barcelona

Castelló, 2008

154

155

DIS

CO

GRA

FIA

- LL

ETRE

S

Artur Álvarez - Discografia/Lletres

Documents

Transcript of Artur Álvarez - Discografia/Lletres