Arquitectura emblemàtica

Icar Berga Sarrà

4rt A

Monuments

“Angel de la Independencia” (Mèxic) : Situada també a la ciutat de Mèxic, fa 6'7 metres (àngel) + 36 metres de columna. Va ser proposada pel president de Mèxic Porfírio Díaz. A nivell històric, cal assenyalar que per a la realització del monument, diverses persones van estar a càrrec (Antonio Rivas Comprat, Enrique Alciati i Roberto Gayol) i la primera pedra va ser col·locada el 2 de gener de 1902 per Porfirio Díaz.

Monuments

“Torre Latinoamericana” (Mèxic) : Situada a la ciutat de Mèxic, fa 204 metres i és un dels edificis emblemàtics mes importants d'aquesta zona. Va ser dissenyada per Augusto H. Álvarez, arquitecte mexicà. És el primer edifici del que està tot forrat de vidre. L'edifici sura per un sistema d'injecció d'aigua que equilibra els seus moviments davant irregularitats tectòniques. L'àrea total del gratacel és de: 28,000 m². Després dels dos terratrèmols més forts en la Ciutat de Mèxic, tant el Terratrèmol de 1957 com el Terratrèmol de Mèxic de 1985 se'l considera un dels gratacels més segurs del món. La Torre pot suportar un terratrèmol de 8.7 graus en l'escala de Richter.

Monuments “Estàtua de la llibertat” (EEUU) : Un dels monuments més famosos de Nova

York, dels Estats Units i d'arreu del món. Està situada a Nova York, sobre la petita illa de Liberty Island (Illa de la Llibertat), al sud-est de Manhattan, a la desembocadora del riu Hudson i a prop de l'illa Ellis. Va ser un obsequi de França el segle XIX per la celebració del centenari de la independència dels Estats Units i un signe d'amistat entre ambdues nacions, i va ser inaugurada el 28 d'octubre de 1886 amb la presència del president d'aquella època dels Estats Units, Grover Cleveland. Va ser realitzada per l'escultor Frédéric-Auguste Bartholdi i, l'enginyer francès Gustave Eiffel dissenyà l'estructura interna. L'arquitecte francès Eugène Viollet-le-Duc s'encarregà de l'elecció del coure utilitzat per a la construcció de l'estàtua. El 15 d'octubre de 1924, va ser declarada monument nacional dels Estats Units. L'any 1984, va ser declarada Patrimoni de la Humanitat, per la UNESCO.

Mundialment, l'Estàtua de la Llibertat és una de les icones principals que s'associen als Estats Units; a més de ser un monument important de la ciutat de Nova York, es convertí en un símbol d'Estats Units i representa, la llibertat i la emancipació respecte la opressió. Arquitectònicament parlant, l'estàtua recorda al famós Colós de Rodes, una de «les set meravelles del món». Va ser nominada per a «Les set noves meravelles del món», on resultà finalista.

Monuments

“Big Ben” (Anglaterra) : Situada a Londres, mesura 94 metres aproximadament i va ser dissenyada per l'arquitecte Charles Barry que va triar un estil gòtic victorià per diferenciar-se en aquesta època de les construccions de la resta d'Europa les quals eren majoritàriament construccions d'estil clàssic. Cada cara d'aquest rellotge mesura uns 7.5 metres de diàmetre i l'agulla que marca els minuts feta totalment de coure buit mesura 5 metres.

Monuments

“Torre Eiffel” (França) : Situada a París, està dissenyada per Alexandre Gustave Eiffel. Les obres per a la seva construcció van començar en 1887 per commemorar l'Exposició Universal que celebrava el centenari de la Revolució Francesa, després de 3 anys d'estudis per part d'Eiffel i els seus ajudants, 3 anys de lluita contra l'opinió pública que no volien un "armatoste" de ferro que no servia per res i que costaria una millonada. Finalment, un 31 de Març de 1889, s'inaugurava la Torre Eiffel, que malgrat el que havia costat la seva construcció, en termes econòmics i de lluita contra la voluntat popular, tenia una data de caducitat, ja que estava pensat que es desarmés l'estructura metàl·lica en 1900, quan acabés l'Exposició Universal, i així hagués estat de no ser perquè a l'armada francesa se li va ocórrer fer unes proves amb equips de radi a la part alta de la torre, descobrint-li un ús a la Torre de Eiffel pel qual no havia estat construïda. En l'actualitat són vàries les antenes que coronen la Torre Eiffel, i no solament de radi, sinó també de televisió, i de fet la presència d'aquestes antenes han elevat la seva altura, dels 312,27 metres que mesurava en 1889 fins als 324 metres que mesura en l'actualitat, i que constitueixen el punt més alt de la ciutat de París.

Monuments

“Monestir Shaolin” (Xina) : El Monestir de Shaolin, situat a la muntanya Songshan, a 65 quilòmetres de Luoyang, va ser fundat per Bodhidharma, (un monjo hindú conegut com Dóna Mo pels xinesos), l'any 520. Al costat del Temple està el Bosc de Pagodes. Amb 230 pagodes funeràries de maó o pedra (segons la riquesa dels deixebles del monjo mort) construïdes des de la dinastia Tang fins als nostres dies, en elles es guarden les cendres d'alguns monjos destacats. No existeix a Xina un altre Bosc de Pagodes tan ric com aqest. Cap que tingui tan gran nombre de pagodes funeràries, de tan diferents formes i estils, i la construcció dels quals s'hagi allargat tant temps en la història. El Saló dels Mil Budes, el sòl dels quals són llambordes, blegat en alguns punts pels constants cops dels monjos, dóna una idea de la duresa dels seus entrenaments. El Saló del Vestit Blanc o dels Pugilistas, amb murals de la dinastia Qing que mostren diferents escenes de la boxa de Shaolin. Prop de la sortida, el Pati de les Dues-centes Posicions, cridat pel numero similar de lluitadors representats en fusta, presenta una dotzena d'escenes de la història de Shaolin.

Monuments

“Torre de Pisa” (Itàlia) : És un edifici inclinat a la regió de la Toscana, va ser construït a l'Edat Mitjana al costat de la catedral al Camp dels miracles, ciutat de Pisa. És considerat monument representatiu de l'arquitectura romànica italiana. Va ser edificada en tres fases. La primera dura cinc anys, a partir de 1173. Es van edificar tres plantes amb marbre de l'illa de Còrsega. L'estil que predomina en el seu disseny és el romànic toscà amb forta influència de l'arquitectura bizantina. En acabar la tercera planta es va iniciar la famosa inclinació del monument a causa del sòl pantanós existent a Pisa. Després la construcció és abandonada durant 96 anys. En 1272 reprèn la construcció l'arquitecte Giovanni di Simone, qui construeix quatre plantes dotades de cert angle per contrarrestar la inclinació. En 1284 l'obra s'atura novament. L'arquitecte toscà Andrea Pisano va saber integrar l'estil gòtic del campanar amb l'estil romànic de la resta de l'edifici. Després d'acabar la Torre, es va fer evident que l'estructura estava ressentida a causa de tants anys d'inclinació i es canvià gran part de l'estructura de pedra, per marbre de Carrara. La torre actualment té una inclinació de 10 graus i es considera estable, va ser oberta al públic el 2001 després de romandre tancada durant onze anys durant els quals es va treballar per a la seva estabilització.

Monuments

“Mezquita de Córdoba” (Espanya) : Situada a Còrdova, és una de les mesquites més conegudes i famoses d' Espanya, és el monument més important de l'art andalusí. El seu arquitecte es desconegut però se sap que la mesquita va ser construïda entre el 785 i el 788 sota el regnat d'Abd-ar-Rahman I a partir d'una església cristiana del segle V, la Basílica de San Vicenç Màrtir, a la ciutat andalusa de Còrdova. És la tercera mesquita més gran del món, després de la mesquita de la Meca i de Casablanca, i va servir de model per a totes les construccions posteriors en l'àmbit de l'islam occidental.La sala d'oració està formada per 514 columnes. L'interior disposa d'una il·luminació adequada gràcies a la gran alçada que aconsegueix el nivell de l'edifici. Les columnes, les quals tenien una llargada força reduïda en comparació amb el conjunt arquitectònic, disposaven, damunt seu, de dues arcades superposades amb les que es va poder arribar als 11,5 metres.

Monuments

“Gran Buda de Leshan” (Xina) : El gran Buda de Leshan és l'estàtua esculpida en pedra de Buda més alta del món. Va ser construïda durant la dinastia Tang, al segle VIII, i mesura 71 metres. Està tallada en un cingle proper a la ciutat de Leshan, un penya-segat que es troba en les confluències dels rius Min Jiang, Dadu i Qingyi, en la parteix sud de la província de Sichuan.L'escultura, que té més de 1200 anys d'antiguitat, està davant de la muntanya Emei en el pujol anomenat Lingyun, que treu el cap a l'aigua dels rius que corre pels peus de Buda. Va començar a construir-se l'any 713 amb el propòsit que la presència del Buda aplaqués les aigües torbulentes dels tres rius que conflueixen en les rodalies. L'estàtua es va acabar 90 anys després i s'explica que efectivament les aigües es van amansir, encara que no sabem si per gràcia divina o com a conseqüència que el material extret per esculpir l'estàtua es va dipositar en el jaç dels rius canviant la seva llera. Al 1996, la Unesco va incloure al gran Buda de Leshan, juntament amb el paisatge panoràmic de la muntanya Emei, a la llista de llocs considerats Patrimoni de la Humanitat. No obstant això s'ha necessitat lluitar per conservar la gran estàtua. Exposat als vents i a les pluges des de fa segles, el Buda va quedar plena de fissures i buits. Gràcies a una restauració total el 1962 ha recuperat part del seu estat original.

Materials de construcció

Roques : Les roques o pedra natural es tracta d'un dels més antics materials de construcció emprats per l'home.Les roques es troben en la naturalesa en formacions de grans dimensions, sense forma determinada i constituint el principal component de la part sòlida de l'escorça terrestre. Per constituir un material natural, la pedra no precisa per a la seva ocupació més que l'extracció i la transformació en elements de forma adequada. No obstant això, és necessari que reuneixi una sèrie de qualitats que garanteixin la seva aptitud per a l'ocupació al fet que es destini. Aquestes qualitats depenen de la seva estructura, densitat, porositat, duresa, composició, durabilitat, resistència als esforços als que estarà sotmesa, etc.De 3 maneres principals s'utilitzen les pedres en la construcció:- Com a element resistent.

- Com a element decoratiu. - Com a matèria primera per a la fabricació d'altres materials.

Materials de construcció

Conglomerants : Definim els conglomerants com els materials capaços d'adherir-se a uns altres i donar cohesió al conjunt, per efectes de transformacions químiques que es produeixen en la seva massa i que s'originen un nou conjunt.Poden ser :-Conglomerants aeris : Són els que barrejats amb aigua, es forgen i s'endureixen en l'aire, però no són resistents a l'aigua.

-Conglomerantes hidràulics : Aquests, després de ser pastats amb aigua, forgen i endureixen tant a l'aire com submergits en aigua, sent els productes resultants estables en tots dos mitjans.Guix : Aquest conglomerant s'obté de la pedra natural del guix, constituïda per sulfat de càlcic deshidratat. És comunament, un material blanc, compacte, tenaç i tan tou que es ratlla amb l'ungla. El guix és un material que resisteix malament l'acció dels agents atmosfèrics, per la qual cosa s'utilitza en obres interiors. S'adhereix poc a les pedres i fusta, i oxida el ferro. Constitueix un bon aïllant del so i protegeix a la fusta i al ferro contra el foc.

Calç : Mitjançant la calcinació o descomposició de les roques calcàries escalfant-les a temperatures superiors als 900° C s'obté l'anomenada calç viva, composta fonamentalment per oxido de calci. Des del punt de la seva ocupació en construcció, les calçs es classifiquen en:

-Calç dolomítica : La hi denomina també calç grisa o calç magra. És una calç aèria amb un contingut d'òxid de magnesi superior al 5%. En apagar-la, forma una pasta grisa, poc travada, que no reuneix unes condicions satisfactòries per ser utilitzada en construcció.

-Calç grassa: És la calç aèria que conté, com a màxim, un 5% d'òxid magnèsic. Després dóna una pasta fina, travada, tova i untosa.

-Calç hidràulica: És el material conglomerant, pulverulent i parcialment apagat, que a més de forjar i endurir en l'aire, ho fa sota l'aigua. S'obté calcinant roques calcàries a una elevada temperatura perquè es formi l'òxid càlcic lliure necessari per permetre el seu apagat i, al mateix temps, deixi certa quantitat de silicats de càlcics deshidratats, que proporcionen a la pols les seves propietats hidràuliques.

Materials de construcció

Sorra : La sorra o àrid fi és el material que resulta de la desintegració natural de les roques o s'obté de la trituració de les mateixes, i la grandària de les quals és inferior als 5mm. Per al seu ús es classifiquen les sorres per la seva grandària. A tal fi se'ls fa passar per uns tamisos que van retenint els grans m’as gruixuts i deixen passar els més fins.Sorra fina: és la que els seus grans passen per un tamís de malles de 1mm de diàmetre i són retinguts per un altre de 0.25mm.Sorra mitjana: és aquella els grans de la qual passen per un tamís de 2.5mm de diàmetre i són retinguts per un altre de 1mm.Sorra gruixuda: és la que els seus grans passen per un tamís de 5mm de diàmetre i són retinguts per un altre de 2.5mm. Les sorres de grans gruixuts donen, en general, morters més resistents que les fines, si bé tenen l'inconvenient de necessitar molta pasta de conglomerant per emplenar els seus buits i ser adherents. En contra partida, fent que el morter sigui plàstic, resultant aquest molt porós i poc adherent.

Maons : Els maons es classifiquen entre els materials que s'obtenen mitjançant la col·locació d'argiles naturals prèviament modelades, o materials ceràmics.Les operacions que comprèn la fabricació de maons poden resumir-se com segueix:Extracció i trituració de l'argila - Preparació i pastat de la pasta – Model – Dessecació - CoccióEl model s'efectua amb unes màquines anomenades premses. La cocció es duu a terme en forns fixos o intermitents, continus, etc.La norma del Ministeri de l'Habitatge dóna la següent definició de maó:"Maó és tota peça destinada a la construcció de murs, generalment en forma de ortoedre, fabricada per cocció amb argila o terra argilenca, de vegades amb addicció d'altres matèries"

Ciments : A diferència del guix i la calç, rares vegades s'utilitza el ciment sol, pastat amb aigua i formant una pasta pura. El seu ús més propi és, en combinació d'altres materials, en la confecció de conglomerats, especialment morters i concrets armats. Pastat amb aigua, el ciment forja, i endureix tant en l'aire com submergit en aigua. Es tracta, per tant, d'un conglomerant hidràulic. Una primera divisió de les diferents varietats de ciment s'estableix entre ciments naturals i ciments artificials.Tipus de ciments artificials:Ciment Portland: És de color gris obscur i és conegut com a "CP", és el més econòmic i el de major utilització. Són ciments hidràulics compostos principalment de silicat de calci hidràulics, que forgen i endureixen en reaccionar químicament amb l'aigua. En el curs d'aquesta reacció, denominada hidratació, el ciment es combina amb l'aigua per formar una pasta i quan li són agregats sorra i grava, es forma el que es coneix com a "concret". Comunament es troba als subministraments de materials de construcció envasats en sacs de 50 Kg; o sigui, aproximadament 40 L de producte. Cada sac porta la denominació "CP" seguida de 2 nombres (exemple: 250/315) que indiquen la classe caracteritzant la seva resistència de 7 dies i de 18 dies d'enduriment. És el ciment hidràulic més freqüentment usat, la composició del qual inclou aproximadament 95% de clínker i 5% de guix (o algun altre component).Ciments siderúrgicsCiments d'addicióCiments aluminosos

Arquitectes

Ludwig Mies Van der Rohe : (Aquisgrà, Alemanya, 1886-Chicago, 1969) Arquitecte alemany. El 1900 va començar a treballar en el taller del seu pare, que era picapedrer, i en 1905 es va traslladar a Berlín per col·laborar en l'estudi de Bruno Paul i, de 1908 a 1911, en el de P. Behrens, on va conèixer a Walter Gropius i Le Corbusier, que són, juntament amb ell mateix i el nord-americà, F.Ll.Wright, els majors arquitectes del segle XX.Inicialment es va orientar cap a l'arquitectura neoclàssica, però un viatge als Països Baixos en 1912 li va portar a canviar els seus interessos, arran del descobriment de l'obra d'H.P.Berlage. Després del parèntesi de la Primera Guerra Mundial, es va adherir a diversos moviments d'avantguarda i va començar a realitzar projectes revolucionaris, com el destinat a un edifici d'oficines de la Friedrichstrasse de Berlín, constituït per dues torres de vint pisos unides per un nucli central per a escales i ascensors. Durant aquest període va publicar la revesteixi G, en col·laboració amb Hans Richter, i es va relacionar amb alguns dels artistes més avançats del moment, com Tristán Tzara o el Lissitzki. A partir de 1926 va portar ja a cap obres de certa envergadura, com la casa Wold en Guben, tota de maó, i la casa Hermann Lange en Krefeld. Per les mateixes dates va aixecar el monument a Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg (destruït pels nazis), un simple mur de maó amb dos panells en volada. Arran d'aquests i alguns altres projectes, es va convertir en un arquitecte de prestigi i va començar a rebre encàrrecs oficials, el primer d'ells un complex experimental d'habitatges per a l'Exposició de Stuttgart de 1927, el Weissenhof Siedlung, pel qual va demanar ajuda als principals arquitectes europeus. La consagració de Mies van der Rohe es va produir en 1929, quan va realitzar el pavelló d'Alemanya per a l'Exposició Internacional de Barcelona, considerat per molts la seva obra mestra i una de les obres arquitectòniques més influents del segle XX. La seva enorme simplicitat i la continuïtat dels espais, que semblen no tenir principi ni fi, són les seves qualitats més admirades.

Arquitectes

Le Corbusier : (Charles-Édouard Jeanneret; La Chaux-de-Fonds, 1887 - Cap Martin, 1965) Arquitecte francès d'origen suís que va ser, al costat de Walter Gropius, el principal protagonista del renaixement arquitectònic internacional del segle XX. A més de ser un dels més grans renovadors de l'arquitectura moderna, va anar un incansable agitador cultural, labor que va exercir amb passió al llarg de tota la seva vida. Amb els seus escrits es va guanyar una merescuda fama de polemista i va aportar un veritable cabal d'idees innovadores que han fet que la seva obra influeixi decisivament en l'arquitectura posterior. Amb una formació tan sols artesanal, va construir la seva primera casa als disset anys. El 1919 va fundar amb Amadée Ozenfant el purisme, una derivació del cubisme. Pensava que era absolutament necessari crear també una nova arquitectura, i Le Corbusier la va fundar entorn de cinc punts bàsics: utilització de pilotis (elements de sustentació), jardins en la teulada, lliure conformació de les plantes, finestrals continus i lliure formació de la façana, tot això dins d'un estricte ordre geomètric com a únic generador de "volums purs". Aquestes solucions passarien a ser les característiques fonamentals i paradigmàtiques del racionalisme arquitectònic. Le Corbusier va realitzar plans urbanístics per a moltes ciutats. Le Corbusier va enunciar els principis generals que inspirarien les noves tendències de l'urbanisme modern. Entre ells destaca l'aposta per l'edificació oberta que, al contrari de la planificació basada en pomes tancades, permet la concentració d'habitatges en altura per deixar grans espais oberts ocupats per jardins.

Arquitectes

Frank Lloyd Wright : (Richlan Center, EUA, 1869-Phoenix, 1959) Arquitecte nord-americà. Va passar la seva infància i la seva adolescència en una granja de Wisconsin, on va viure en estret contacte amb la naturalesa, alguna cosa que va condicionar la seva posterior concepció de l'arquitectura. Va ingressar a la Universitat de Wisconsin per estudiar enginyeria, però després de dos cursos, es va traslladar a Chicago, on va entrar en l'estudi de Ll. Silsbee; com que aquest era un arquitecte massa convencional, no es va sentir a gust i ho va abandonar per treballar amb L. H. Sullivan, amb qui va col·laborar estretament al llarg de sis anys i al que sempre va recordar amb respecte i afecte. La seva primera obra en solitari va ser la Charnley House de Chicago (1892), a la qual va seguir, una mica més tard, tot un seguit d' habitatges unifamiliars que tenen en comú el seu caràcter compacte i l'austeritat decorativa, en oposició a l'eclecticisme de l'època. En aquestes primeres realitzacions d'arquitectura domèstica, conegudes com prairies houses o «cases de les prades», estan presents algunes de les constants de la seva obra, com la concepció predominantment horitzontal, l'espai interior organitzat a força de dos eixos que es creuen i la prolongació del sostre en ales que formen pòrtics. Amb anterioritat, el seu geni innovador s'havia posat de manifest en el Larkin Company Administration Building de Buffalo (1904), on va deixar l'espai central buit des de la planta baixa fins al sostre, amb la finalitat de que totes les plantes s'obrissin mitjançant balconades a aquest ampli àmbit. Després d'un viatge a Japó en 1905 i un altre per Europa en 1909-1910, es va establir a Spring Green (Wisconsin), on va realitzar per a ell i la seva família el Taliesin I, tràgicament destruït per un incendi. La pèrdua de la seva família en aquest accident el va afectar de tal manera que va decidir abandonar Estats Units i traslladar-se a Japó, on va edificar, a l'estil dels castells tradicionals, l'Imperial Hotel de Tòquio. En 1921 va tornar a Estats Units i va reconstruir en dues ocasions el Taliesin (versions II i III), i va realitzar una sèrie d'obres com la Millard House de Pasadena. En els últims anys de la seva vida va realitzar sobretot projectes, alguns dels quals es van convertir en realitats concretes després de la seva mort. El llegat arquitectònic de Wright pot resumir-se en dos conceptes que constitueixen el centre de la seva reflexió: la continuïtat exterior de l'espai interior dins de l'harmonia entre naturalesa i arquitectura i la creació d'un espai expressiu a l'interior d'un volum abstracte. 

Arquitectes

Frank O. Gehry : (Torontó, Canadà, 1929) Arquitecte nord-americà d'origen canadenc. Va estudiar arquitectura a la Universitat de Califòrnia del Sud i urbanisme en la d'Harvard. En 1962 va fundar la seva pròpia empresa, Frank O. Gehry & Associates. La seva obra va mostrar molt ràpid una actitud totalment contraposada a les formes del modernisme arquitectònic en voga, particularment referent a la seva obsessió pels materials «nets» i el monolitisme. Per contra, Gehry va agradar d'emprar metall acanalat, fusta contraxapada i altres materials reciclats i de baix cost, especialment en els seus dissenys urbans (Casa Frank O. Gehry, 1979), així com emfatitzar l'escala humana dels edificis i dividir el volum total en petites unitats significatives respectant la integritat contextual (Museu Vitra, 1987). Tot això ha desembocat en un llenguatge expressiu personalisime, encara que no per això poc inclinat a l'ús de les més modernes tecnologies (Museu Guggenheim, Bilbao, 1997). Algunes de les seves obres més representatives són :

Museu Guggenheim de Bilbao, Bilbao, Espanya. Casa Danzante, Praga, República Txeca.

Escola de Management Weatherhead, Ohio, E.U. Centre Maggie's Dundee, Dundee, Escòcia.

Sala de Concerts Walt Disney, Los Angeles, E.U Museu d'Art Frederick Weisman, Minnesota, E.U.

El Peix daurat al Port Olímpic de Barcelona. Museu de la Biodiversitat a la ciutat de Panamà.