LLIBRE D'APUNTSLLIBRE D'APUNTS

Direcció del curs:Direcció del curs: Anna Riera i Domènech

© Unió Catalana d’Hospitals. 2004

TERMINOLOGIA TERMINOLOGIA MÈDICA I MÈDICA I

SANITÀRIASANITÀRIA

Pàg. 2

ÍNDEXÍNDEX

INTRODUCCIÓINTRODUCCIÓ ................................................................ ................................................................ .............. 33 El sistema sanitari a Espanya i Catalunya ...................................................................................... 3

INTRINTRODUCCIÓ ALS TERMES MODUCCIÓ ALS TERMES MÈDICSÈDICS ................................................................ ............ 1212 El llenguatge científic i tècnic: lèxic específic de l’entorn mèdic............................................... 13 Formació de termes mèdics ........................................................................................................... 14

1.- A través de la prefixació i sufixació de termes. ........................................................................ 14 2.- Termes mèdics d’origen grec ................................................................................................... 14 3.- Termes mèdics originaris del llatí ............................................................................................. 15 4.- Terms médics formats de temes o radicals grecs .................................................................... 15

Procés de formació de noves paraules......................................................................................... 15 Elements de les paraules: arrel, radical, tema, prefix, sufix. ...................................................... 16 Declinació......................................................................................................................................... 22 Acrònims i epònims. ....................................................................................................................... 23 Terminologia mèdica bàsica. La terminologia mèdica contemporània ..................................... 25 L’ús de la terminologia mèdica. Thesaurus. Medical Subject Headings ................................... 25 Enllaços d’interès............................................................................................................................ 30

INTRODUCCIÓINTRODUCCIÓ ALS TERMES SANITARI ALS TERMES SANITARISS ................................................................ .. 3131 Terminologia sanitària. ................................................................................................................... 31

INTERPRETACIÓ DE TEXINTERPRETACIÓ DE TEXTS MÈDICS I SANITARITS MÈDICS I SANITARIS: EXERCICIS S: EXERCICIS PRÀCTICSPRÀCTICS ................................................................ ................................................................ ........................ 4141

Interpretació del llenguatge en els informes mèdics i d’exploracions complementàries........ 41 Anàlisi de notícies sobre temes sanitaris a la premsa no especialitzada: detecció d’errors. .41

ANNEXOSANNEXOS ................................................................ ................................................................ .......................... 4242 Etimologia dels termes mèdics...................................................................................................... 43 Principals prefixos i sufixos segons origen ................................................................................. 54

Pàg. 3

INTRODUCCIÓ El sistema sanitari a Espanya i Catalunya 1 La protecció de la salut, com a dret fonamental de la persona, és reconeguda als principals textos supranacionals subscrits pel nostre país, entre els quals destaquen la Declaració Universal de Drets Humans de 1948, el Pacte internacional de drets econòmics, socials i culturals de 1966, i la Carta social europea de 1961. La Constitució espanyola, aprovada per sufragi universal el 1978, en el seu article 43, assegura un règim sanitari públic per a tots els ciutadans, reconeix el dret a la protecció de la salut i determina que correspon als poders públics organitzar i tutelar la salut pública a través de mesures preventives i de les prestacions i els serveis necessaris. L’evolució del sistema sanitari espanyol va lligada a la història i al desenvolupament de la Seguretat Social. La seguretat social (model Bismarck) és un sistema en què treballadors i empresaris finançaven, amb les seves quotes, la protecció sanitària, i en què els serveis eren gestionats directament per l'Administració. Un model de Seguretat Social beneficia als treballadors, que són els que cotitzen, però no a tota la població. És un sistema en que l’objectiu era garantir al treballador les rendes en cas de malaltia i garantir a l’empresa la reinserció laboral del treballador. Les prestacions comprenien, doncs, l’assistència sanitària (no la Sociosanitària ni la Salut Mental), el subsidi (de malaltia i d’atur) i la garantia d’una pensió. Tot i que la Seguretat Social va començar només amb subsidis econòmics per als treballadors, una vegada es jubilaven o quan estaven malalts i no podien treballar, de seguida es va ampliar a l’atenció mèdica. El que costava tot això sortia de les quotes que els patrons havien de pagar a l’estat i també de les quotes dels treballadors que eren de caràcter obligatori. Abans d’aquesta iniciativa els estats només s’ocupaven d’atendre els malalts més pobres i d’una manera molt limitada. L’assistència sanitària de la Seguretat Social a l’estat espanyol, davant l’escàs desenvolupament d’altres xarxes assistencials, tant de la beneficència pública com de la sanitat privada, pren un protagonisme decisiu a partir dels anys setanta. La Seguretat Social espanyola desenvolupa una extensa xarxa ambulatòria i hospitalària de centres i serveis propis per l’assistència de medicina general i d’especialitats. A la vegada va ampliant-se la cobertura de la població (del 53.1% al 1966 al 81.7% al 1978 fins al 99.6% al 1998). Aquest protagonisme assoleix les seves màximes cotes amb el desenvolupament d’una xarxa hospitalària distribuïda en tot el territori espanyol, a excepció de Catalunya. A Catalunya, existia, històricament, una deficient inversió de l’estat espanyol en infrastructures sanitàries. Això, sumat a les important corrents migratòries dels anys 60, 1 En color lila, els termes que tenen un hipervincle que us porta al diccionari on trobareu la definició dels mateixos

Pàg. 4

condicionades pel desenvolupament industrial de Catalunya, va determinar un major desequilibri entre les necessitats sanitàries de tota la població i la capacitat de resposta sanitària de les infrastructures pròpies de l’estat a Catalunya. Per aquest motiu, ja abans de la democràcia, i tenint amb compte la rica xarxa assistencial desenvolupada per la societat civil catalana, es posen en marxa els primers concerts per tal de garantir la prestació de serveis sense invertir en estructures públiques. Amb la Llei General de Sanitat (1986) es crea el Sistema Nacional de Salut (model Beverige), format per tots els serveis de salut de les comunitats autònomes i que universalitza l'assistència sanitària. S’estableix un canvi transcendent en l’assistència medico-sanitària, ja que es transforma un sistema de Seguretat Social en un model de Sistema Nacional de Salut, en el que s’integren les xarxes assistencials existents i el seu eix són les Comunitats Autònomes. El Sistema Nacional de Salut (SNS) és el conjunt dels serveis de salut de l’administració de l’Estat i dels serveis de salut de les Comunitats Autònomes (CCAA) convenientment coordinats. És un sistema nacional de salut (i no un servei nacional de salut com el que existeix a Anglaterra, per exemple), perquè, utilitzant tots els recursos sanitaris existents d’un país, es planifica i estructura la oferta de serveis. Les set característiques fonamentals del sistema sanitari són: • La universalització per a tots els ciutadans en condicions d’igualtat, (el 99.6% a l’any

1998). • Finançament per ingressos de l’Estat, el 98.5% per impostos a l’any 1999 i del 100 % a

l’any 2002. • La descentralització a les CCAA, el 100% de les funcions de salut pública, i la gestió

dels serveis de salut. El sistema nacional de salut és un sistema format pels sistemes de salut de les diferents Comunitats Autònomes, per superar les desigualtats socials i territorials i augmentar la flexibilitat d’adaptació del sistema.

• La coordinació de tots els recursos assistencials, per assegurar un sistema, harmònic i eficaç, amb la integració de polítiques de promoció de la salut junt a prestacions mèdiques i farmacèutiques.

• Equitat en l’accés, de manera que no es produeixin discriminacions per raons geogràfiques, culturals i econòmiques.

• S’estableix el concepte de salut integral, de manera que la responsabilitat del sistema sanitari engloba tot el procés des de la prevenció i la promoció de la salut, a les actuacions assistencials i la rehabilitació i reinserció social, així com el suport en les fases finals de les malalties.

Des del punt de vista de les fonts de finançament del sistema de salut, fins a l’any 2002, el 95 per cent dels ingressos corresponien a una aportació finalista de l'Estat mitjançant els pressupostos generals (impostos dels ciutadans). Actualment, amb el canvi en el sistema de finançament, en funció de les polítiques, és responsabilitat del govern de la Generalitat establir l’aportació, amb una garantia mínima, destinada al Departament de Sanitat en competència amb la resta de Departaments.

Pàg. 5

Actualment, l'evolució dels recursos globals que es destinen a la sanitat està lligada al creixement del producte interior brut (PIB). Com en molts altres països del nostre entorn, el sistema sanitari està sotmès a un procés de revisió per tal de poder garantir, en el futur, les prestacions sanitàries a la població.

EVOLUCIÓ DE LA LEGISLACIÓ SANITÀRIA A ESPANYA i CATALUNYA 1855 La llei Orgànica de Sanitat crea per primera vegada un marc organitzatiu sanitari depenent del Ministeri de la

Governació. Es constitueix la Beneficència, depenent de les diputacions provincials. 1900 Llei sobre Accidents de Treball, inici del sistema de previsió social. 1908 Es crea l’Institut Nacional de Previsió (INP), encarregat de la gestió de la protecció contra diversos riscos, entre

ells el de la necessitat d’assistència sanitària. 1929 Establiment de l’Assegurança Obligatòria de Maternitat. 1942 Llei que implanta l’Assegurança Obligatòria de Malaltia (SOE). 1944 Aprovació de la Llei de Bases de Sanitat en la que s’atribueix a l’Estat l’exercici de la funció pública de Sanitat. 1963 Aprovació de la Llei de Bases de Sanitat, que suposa la superació dels esquemes propis del SOE i la

introducció d’un concepte modern de Seguretat Social. 1977 Es crea el Ministeri de Sanitat i Seguretat Social. 1978 S’aprova la Constitució Espanyola. 1979 S’aprova l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. 1981 Elaboració del Mapa Sanitari de Catalunya. Inici del procés de transferències de gestió de l’assistència sanitària

a les CCAA (Catalunya). Es crea el Ministeri de Sanitat i Consum i, el Ministeri de Treball i Seguretat Social. Ordre d’Acreditació Hospitalària (Catalunya). Ordre de Concerts (Catalunya).

1983 Aprovació de la Llei d’Administració Institucional de la Sanitat, Assistència i Serveis Socials de Catalunya. Creació de l’Institut Català de la Salut com a entitat gestora dels centres i serveis de la Seguretat Social a Catalunya.

1984 Inici de la reforma de l’atenció primària de l’INSALUD. 1985 Constitució de la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP). Elaboració del Pla de Reordenació

Hospitalària (PRH). Inici de la reforma de l’atenció primària a Catalunya. 1986 S’aprova la Llei General de Sanitat. 1989 Inici del canvi de finançament del sistema sanitari públic, de quotes a impostos. 1990 Aprovació de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya. Creació del Servei Català de la Salut. 1991 Comisión de Análisis y Evaluación del Sistema Nacional de Salud (Informe Abril). 1995 S’ordenen les prestacions sanitàries del Sistema Nacional de Salut. Es modifica la Llei d’Ordenació Sanitària de

Catalunya. 1997 Aprovació de la Llei sobre habilitació de noves formes de gestió del Sistema Nacional de Salut. 2000 Creació del Sistema Sanitari Integrat d’Utilització Pública de Catalunya. Noves formes de gestió de l’INSALUD.

Reestructuració del Servei Català de la Salut. 2001 Transferència de l’INSALUD a totes les CCAA sense competències de gestió.

Pàg. 6

El sistema sanitari català. Quan el 1981 la Generalitat va rebre les primeres transferències sanitàries, els llits d’aguts (d’hospitalització) corresponents a la Seguretat Social només eren un 30% de tota l’oferta de llits a Catalunya. A la resta de l’estat espanyol aquest percentatge era superior al 70%. Durant molts anys la manca d’inversions públiques de l’Estat a Catalunya en sanitat s’havia pal·liat amb les aportacions de la societat civil, que havia desenvolupat un conjunt de centres i serveis sanitaris nascuts de la iniciativa de diverses entitats benèfiques assistencials, de les corporacions locals, de les mutualitats, de l’Església i de societats cooperatives. L’inici en l’autonomia de gestió dels serveis sanitaris comença amb l’elaboració del Mapa Sanitari de Catalunya (1981), que permet conèixer amb detall la realitat sanitària i constitueix el primer instrument de planificació. Les conclusions d’aquest primer període plantegen la necessitat de definir un sistema sanitari que aprofiti totes les infrastructures existents, mitjançant contractes i concerts amb entitats públiques i privades, amb l’objectiu de complementar els recursos sanitaris i assistencials públics i poder garantir un nivell adequat de qualitat i de prestacions. El 1981 es va aprovar la primera Ordre d’Acreditació, que establia els requisits d’estructura i de funcionament que havien de complir els centres sanitaris que signaven un concert amb el Departament de Sanitat i Seguretat Social per a la prestació d’assistència sanitària pública. En aquests anys es comencen a introduir en els centres sanitaris nous criteris de gestió empresarial. El 1985 es crea la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP), integrada per tots els centres, independentment de la seva titularitat jurídica, que presten assistència sanitària als titulars i beneficiaris de la Seguretat Social. Els hospitals es van veure immersos en una profunda reordenació que va impulsar la seva redistribució territorial, va fomentar la col·laboració entre entitats públiques i privades i va potenciar l’adopció de mecanismes de planificació estratègica. També el 1985 es va iniciar la Reforma de l’Atenció Primària, amb la constitució d’Equips d’Atenció Primària (EAP). Aquests equips realitzen també tasques de prevenció i d’educació sanitària a la seva Àrea Bàsica de Salut (ABS). L’existència d’una realitat històrica diferenciada, basada en un sistema mixt i el canvi cultural que es va introduint durant els anys vuitanta conclouen amb una clara definició estratègica: considerar l’administració sanitària com a finançadora i compradora de serveis, dissociant-la del seu paper de gestora directa de la producció. El pas definitiu es dóna el 1990 amb l’aprovació de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) (Llei 15/1990). Els trets característics de la llei es concreten en els següents nou punts: • Es crea el Servei Català de la Salut (SCS) com a ens públic responsable de la

prestació de serveis sanitaris de cobertura pública de Catalunya.

Pàg. 7

• L'atenció integral de la salut, que inclou la promoció, la prevenció, la curació i la rehabilitació, és un dret universal, exigible per a tots els ciutadans residents a Catalunya.

• S’incorporen l’Atenció Sociosanitària i la Salut Mental com a prestacions del sistema sanitari públic.

• Es promou la descentralització com a sistema que permeti superar les desigualtats socials i territorials.

• La prestació dels serveis es fa mitjançant un sistema de proveïdors mixt, incorporant a la prestació de serveis sanitaris públics els proveïdors de serveis sanitaris existents al país, ja siguin de titularitat pública o privada.

• Es configura un mercat de competència planificada i regulada, mitjançant la separació de les funcions de finançament (que queda com a responsabilitat de l’Administració sanitària) i de provisió dels serveis (a càrrec dels proveïodrs sanitaris de diferenta titularitat) ,potenciant un procés de diversificació de proveïdors.

• L'administració i l'organització sanitàries han de tendir a la racionalització, l'eficàcia, la simplificació i l'eficiència.

• Es promou la diversitat de fórmules de gestió (directa, indirecta o compartida) i la concepció de les organitzacions sanitàries com a empreses de serveis, fomentant la utilització d’instruments de gestió empresarial per a millorar la seva eficiència i qualitat.

• Cal la participació democràtica de la societat en la formulació i en el control de l'aplicació de la política sanitària mitjançant la representació en tots els nivells de l'estructura del sistema sanitari.

• Preveu l'existència del Pla de Salut de Catalunya com a instrument indicatiu i marc de referència per a totes les actuacions públiques en l'àmbit de la salut (detecta necessitats i estableix objectius de salut) i el posterior desenvolupament del Pla de Serveis Sanitaris i Sociosanitaris (que especifica què farem i com ho farem per a assolir aquest objectius).

• La provisió dels serveis requereix un sistema sanitari mixt, tradicional al país, que permeti aprofitar tots els recursos existents, ja siguin públics o privats.

El SCS és l’encarregat de gestionar i d’ordenar la sanitat pública. La creació i el funcionament peculiar d’aquest organisme és l’eix fonamental del model sanitari establert per la Generalitat de Catalunya. El SCS és creat com a ens públic de caràcter institucional. Per garantir la prestació dels serveis sanitaris als ciutadans, el SCS està constituït per tots els recursos sanitaris públics i de cobertura pública, que formen la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública. Per apropar els serveis sanitaris a la població i aconseguir una major equitat en l’accés al sistema sanitari, el SCS s’ha estructurat d’una forma desconcertada a través de les regions sanitàries. Catalunya resta dividida en vuit regions sanitàries delimitades a partir de factors geogràfics, socioeconòmics i demogràfics, tenint en consideració l’ordenació comarcal del territori. Les regions sanitàries despleguen la seva activitat en els àmbits de la planificació, de la compra de serveis, dels sistemes de gestió i de l’atenció a l’usuari. Un dels objectius més importants del desplegament de la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC) és aconseguir una millora substancial i continuada en l’eficiència i

Pàg. 8

l’eficàcia del sistema sanitari públic. Per assolir aquest objectiu, s’ha optat per organitzar aquest sistema diferenciant clarament les responsabilitats de contractació de serveis sanitaris d’aquelles pròpies de la prestació de serveis assistencials. Així, les funcions de contractació han esdevingut exclusives del Servei Català de la Salut, que actua en nom de tots els ciutadans assegurats de la sanitat pública. La provisió de serveis queda oberta, en canvi, a les diferents institucions, públiques o privades, que aportin una oferta adequada, en qualitat i cost, als objectius del sistema sanitari, en un marc de competència regulada. Sens dubte, l’eficiència i l’eficàcia de cadascun del centres i institucions que configuren el sistema determinarà, a mig termini, l’eficiència i l’eficàcia del conjunt del sistema. S’ha d’afavorir, per tant, el desenvolupament d’institucions i centres de qualitat. Per tal que aquest plantejament tingui èxit, és imprescindible avançar en la gestió empresarial de tot el conjunt: en la mesura que es sigui capaç d’adoptar sistemes, mecanismes i capacitats que s’han mostrat efectius en altres sectors de l’economia es podrà avançar en la direcció establerta. Aquesta empresarialització progressiva del sistema, juntament amb la separació de funcions, ha de comportar una assignació de responsabilitats i, per tant, estableix un risc que cada institució proveïdora ha de gestionar. A partir de l’aprovació de la LOSC, el Servei Català de la Salut i l’Institut Català de la Salut (ICS) són dues institucions independents i amb finalitats pròpies diferenciades. L’ICS només és el responsable de la gestió dels hospitals i centres d’Atenció Primària de titularitat pública. El SCS és el responsable d’assolir els objectius de millora de la salut i de garantir la millor qualitat de servei pels clients en el marc dels recursos disponibles i en defensa dels interessos d’aquests clients. Per fer-ho, dissenya i estableix un conjunt de contractes amb diferents institucions i en controla els resultats per tal d’assegurar l’assoliment d’aquests objectius amb el màxim aprofitament d’aquests recursos. Els proveïdors són responsables de complir allò que s’estableix en els contractes, és a dir, de lliurar els serveis necessaris amb eficiència i quantitat. El sistema d’assistència sanitària pública queda definit en temes de demanda de tots els seus clients (els ciutadans assegurats) que ha de servir i de l’oferta de recursos sanitaris que contractarà el SCS amb els diferents proveïdors. El SCS com a Asseguradora Pública, mitjançant els objectius de planificació continguts en el Pla de Salut, actualment realitzat pel Departament de Sanitat i, a través del seguiment del funcionament operatiu del sistema assegurarà l’equilibri necessari entre l’oferta i la de demanda. Les necessitats de salut dels ciutadans són detectades a través del Pla de Salut, que es configura com l’instrument fonamental de planificació sanitària. El Pla s’actualitza cada tres anys i s’avalua anualment. En els contractes de prestació de serveis que com a comprador formalitza el SCS amb els centres hospitalaris proveïdors, es determinen les línies assistencials a desenvolupar (altes hospitalàries, atenció ambulatòria, atenció urgent, hospital de dia, cirurgia menor ambulatòria, rehabilitació, etc.), així com els objectius del Pla de Salut i la gestió descentralitzada dels productes intermedis de suport diagnòstic. Aquest

Pàg. 9

sistema de funcionament cristal·litza en els contractes que el SCS fixa amb els proveïdors del sistema públic. Aquests contractes determinen d’una banda, els serveis que han de lliurar les institucions proveïdores i el nivell de competència desitjat (qualitat, cost, tecnologia); de l’altra, estableixen la contraprestació econòmica corresponent per a aquests serveis. Els contractes actuen com a element regulador del sistema: estableixen les responsabilitats d’ambdues parts, SCS i proveïdors, i també el risc que ha d’assumir cadascuna de les parts. El funcionament del sistema d’assistència reflecteix la separació de les funcions de contractació de serveis sanitaris de la seva provisió. Un comprador públic, el SCS que distribueix els recursos disponibles entre els diferents proveïdors, públics o privats, en funció d’uns criteris de competència i equitat. Un dels aspectes més innovadors de la legislació sanitària de Catalunya ha estat la introducció de la diversitat de fórmules de gestió (directa, indirecta i compartida) que pot emprar el SCS per administrar els serveis i les prestacions del sistema. En aquest entorn, el SCS ha participat en la creació de consorcis de gestió de centres, n’ha cedit la gestió en d’altres i ha constituït diverses empreses públiques. També ha facilitat la constitució d’equips de professionals que assumeixin directament la gestió dels centres (Entitats de Base Associativa EBA). La separació de les funcions de finançament i provisió i el procés de diversificació de proveïdors permeten avançar en un entorn de competència orientat cap a la qualitat i la millor gestió dels pressupostos públics. Recentment el Servei Català de la Salut, aprofundint en la línia de separació de la funció de comprador, s’ha constituït com l’Asseguradora Pública i ha modificat la seva estructura organitzativa el que ha comportat alhora la modificació de la del Departament de Sanitat i Seguretat Social. L’objectiu actual del SCS és la integració funcional de proveïdors que garanteixin en un territori determinant l’oferta d’una cartera de serveis comuna i complementària bàsica i suficient per a la població, garantint la coordinació i el nivell més adequat d’assistència per a cada necessitat mitjançant l’assignació o pagament capitatiu el que permet, almenys en teoria, establir una distribució dels recursos disponibles per cada ciutadà cobert, i permet també la mobilitat d’aquest ciutadà, entre territoris o entre proveïdors. L’aplicació eventual a Catalunya d’un finançament capitatiu és un instrument coherent amb el control de la despesa, la finalitat pública d’atendre segons la necessitat sanitària relativa i l’expressió sanitària de l’eficiència per mitjà de la capacitat resolutiva. En un escenari en què, des del SCS, s’estableixen un conjunt d’organitzacions sanitàries integrades tal com ha estat anunciat, implica un canvi en els papers i en les relacions existents.

Pàg. 10

Nova distribució territorial aprovada al consell de direcció de l’SCS de març de 2004. Regions sanitàries: 7 1.- Regió sanitària Alt Pirineu i Val d’Aran. És formada pel sectors sanitaris següents: 1. Alt Urgell 2. Alta Ribagorça 3. Cerdanya 4. Pallars Jussà 5. Pallars Sobirà 6. Val d'Aran. 2.- Regió sanitària Barcelona És formada pels sectors sanitaris següents: 1. Alt Penedès. 2. Baix Llobregat Centre-Nord. 3. Baix Llobregat Delta-Litoral. 4. Baix Llobregat Fontsanta. 5. Barcelona Ciutat Vella. 6. Barcelona Eixample. 7. Barcelona Gràcia. 8. Barcelona Horta-Guinardó. 9. Barcelona Les Corts. 10. Barcelona Nou Barris. 11. Barcelona Sant Andreu. 12. Barcelona Sant Martí. 13. Barcelona Sants-Montjuïc. 14. Barcelona Sarrià-Sant Gervasi. 15. Barcelonès Nord. 16. Barcelonès Sud l'Hospitalet de Llobregat. 17. Garraf. 18. Maresme. 19. Sabadell. 20. Terrassa-Rubí-Sant Cugat. 21. Vallès Oriental. 3.- Regió sanitària Catalunya Central És formada pels sectors sanitaris següents: 1. Anoia 2. Bages. 3. Berguedà. 4. Osona. 5. Solsonès. 4.- Regió sanitària Girona És formada pels sectors sanitaris següents: 1. Alt Empordà. 2. Baix Empordà. 3. Garrotxa. 4. Gironès. 5. Pla de l'Estany. 6. Ripollès.

Pàg. 11

7. Selva 5.- Regió sanitària Lleida És formada pels sectors sanitaris següents: 1. Garrigues. 2. Noguera. 3. Pla d'Urgell. 4. Segarra. 5. Segrià. 6. Urgell. 6.- Regió sanitària Tarragona És formada pel sectors sanitaris següents: 1. Alt Camp. 2. Baix Camp. 3. Baix Penedès. 4. Conca de Barberà. 5. Priorat. 6. Tarragonès. 7.- Regió sanitària Terres de l’Ebre És formada pels sectors sanitaris següents: 1. Baix Ebre. 2. Montsià. 3. Ribera d'Ebre 4. Terra Alta.

Pàg. 12

INTRODUCCIÓ ALS TERMES MÈDICS • Terminologia mèdica bàsica.

Anatomia i Fisiologia dels diferents sistemes orgànics. • El llenguatge científic i tècnic: lèxic específic de l’entorn mèdic.

Construcció dels termes mèdics. Evolució del vocabulari mèdic. Normalització actual de la terminologia científica.

Simplificació del llenguatge. Precisió del significat de les paraules Intercanvi científic entre persones de diferents llengües i cultures.

Termes científics - mèdics: formació de noves paraules. Anàlisi etimològic, morfològic i semàntic dels termes mèdics.

El terme científic bàsic: anàlisis conceptual. Principals morfemes (arrels, prefixes i sufixos). Variacions semàntiques. Acrònims i epònims.

• L’ús de la terminologia mèdica. Thesaurus. Medical Subject Headings

Pàg. 13

El llenguatge científic i tècnic: lèxic específic de l’entorn mèdic. Totes les branques del saber humà, tota ciència, necessita crear la seva pròpia terminologia, adequada a les seves necessitats de comunicació i expressió. La medicina, com una de les més antigues activitats de l’home, ha desenvolupat un llenguatge que, als aliens, els sembla de difícil comprensió. De la mateixa manera, els estudiants de medicina s’espanten a l’inici amb tantes paraules noves que cal aprendre i el significat de les quals es fa difícil de memoritzar. L’avantatge de la terminologia mèdica rau en el fet que permet una forma de comunicació exacte, acurada i concisa. Per facilitar l’aprenentatge de la terminologia mèdica és molt útil algunes nocions de la formació de les paraules. Els termes mèdics estan formats a partir d’arrels, prefixos i sufixos grecs i llatins, amb el següent objectiu: 1. Simplificació del llenguatge. 2. Precisió del significat de les paraules 3. Intercanvi científic entre persones de diferents llengües i cultures. 1. Simplificació del llenguatge. L’ús dels radicals grecs i llatins, comuns a varis termes, permet expressar en poques paraules fets i conceptes que, d’altra manera, requeririen locucions o frases extenses. Cada terme mèdic, tal com passa amb altres àrees del coneixement humà, caracteritza un objecte, indica una acció o representa la síntesi d’una idea o d’un fenomen, la definició d’un procés, i conté, moltes vegades vertaderes holofrases, el sentit de les quals està implícit en la pròpia paraula. Quan ens referim, per exemple, a colecistectomia laparoscòpica enunciem amb dues paraules un procediment complex que, amb un llenguatge descriptiu seria: "operació per extraure la vesícula biliar per un procés que no necessita obrir la paret abdominal i que utilitza un equipament de laparoscòpia". Si volguéssim explicar en que consisteix l’equipament de laparoscòpia hauríem d’escriure un altre paràgraf encara més extens. Un altre exemple: el mielograma mostra pancitopènia, equival a dir "que l’examen de la medul·la òssia mostra disminució de tots els tipus de cèl·lules que normalment s’hi troben i que donen origen als glòbuls vermell, glòbuls blancs i plaquetes de la sang”. Xoc hipovolèmic expressa la condició clínica caracteritzada, en llenguatge comú, per una baixada accentuada de la pressió arterial per disminució del volum de sang circulant. 2. Precisió del significat de les paraules El segon objectiu consisteix en la precisió del llenguatge. Cada terme ha de tenir un únic significat, una definició pròpia acceptada per la comunitat científica, al revés que el llenguatge col·loquial i literari en els que les paraules poden tenir accepcions diverses en funció del context de la frase. 3. Intercanvi científic entre persones de diferents llengües i cultures.

Pàg. 14

El tercer objectiu de la terminologia mèdica és la seva internacionalització, facilitant l’intercanvi d’informació entre diferents països. Això és possible per la utilització de termes comuns a totes les llengües , adaptables morfològicament a totes elles. Per exemple: el terme esplenomegàlia significa "melsa augmentada de mida". La paraula es composa de les arrels gregues splén, melsa + megalo, gran + sufix ia. El terme és universal comú a totes les llengües. Acceptada la paraula grega splén en la terminologia mèdica internacional, tots els termes relatius a la melsa estaran formats pel mateix radical en tots els idiomes. Si tinguéssim que fer servir la paraula melsa fora de la terminologia mèdica, tindríem spleen, en anglès, mitz, en alemany, rate, en francès, milza, en italià, bazo en castellà, melsa en català i baço, en portuguès, el que dificultaria enormement la comunicació. El nombre de termes mèdics nous amb els que un metge s’ha de familiaritzar és relativament gran - prop de 13.000 - número superior al vocabulari que habitualment s’usa en qualsevol idioma. Seria extremadament difícil memoritzar tantes paraules, si no fos que la majoria de termes mèdics usats en medicina són formats usant arrels gregues i llatines, que entre, amb el mateix significat, a formar part de múltiples paraules que poden ser fàcilment identificades. Són relativament pocs els termes mèdics originaris d’altres llengües o formats d’elements vernacles. Per tant, per la comprensió i una assimilació més fàcils dels termes mèdics, és indispensable un mínim coneixement sobre l’origen i formació dels termes mèdics a partir del llatí i el grec. Formació de termes mèdics 1.- A TRAVÉS DE LA PREFIXACIÓ I SUFIXACIÓ DE TERMES. Els termes mèdics, en la major part dels casos, es formen a partir de radicals, prefixos i sufixos grecs i llatins. En menor mesura, provenen d’elements vernacles o procedents d’altres idiomes. Les paraules formades per elements de més d’una llengua s’anomenen híbrides. L’hibridisme cal evitar-se en la mesura del possible. Molts dels termes mèdics provenen de les primeres designacions fetes pels autors clàssics, en grec i en llatí i s’han mantingut al llarg del temps. 2.- TERMES MÈDICS D’ORIGEN GREC Els termes mèdics d’origen grec poden ser dividits ens dos grups: 1. Termes ja existents en grec clàssic i que es van adaptar al llatí abans de ser

incorporats a les llengües modernes. El llatí va ser una llengua de comunicació científica utilitzada durant molts segles en els països europeus. Fins i tot quan el llatí vulgar ja no es parlava i s’havia transformat en les llengües llatines, el llatí clàssic, erudit, continuava sent usat a les universitats, tant per a la publicació de llibres, com en la comunicació oral en les classes, aules i conferències.Tot el llegat de la medicina grega i, posteriorment, de la medicina àrab, va ser traduït al llatí. En conseqüència els termes mèdics van ser

Pàg. 15

adaptats a aquesta llengua, sofrint alteracions morfològiques que es van mantenir a les llengües actuals.

2. Termes formats directament d’elements grecs, amb data posterior a l’abandó del llatí

com a llengua de comunicació científica, el que va passar de forma progressiva a partir del segle XVIII. La formació lèxica de nous termes creix dia a dia en relació al progrés científic. Quasi sempre, els nous termes sorgeixen en països desenvolupats, on es fan les noves descobertes, i cal que siguin adaptats als idiomes d’altres països, que els incorporen al seu lèxic. Per a la composició dels nous termes s’usen elements del grec, que poden ser utilitzats com a prefixos, arrels nominals i sufixos.

3.- TERMES MÈDICS ORIGINARIS DEL LLATÍ Els termes d’origen llatí que integren el vocabulari mèdic procedeixen, en la seva majoria, del llatí erudit. Amb tot, alguns noms, sobretot els relatius a algunes parts visibles del cos humà, són reminiscències del llatí vulgar. Anomenem llatí vulgar al llatí que era parlat per la gent en les províncies romanes i que posteriorment es va diferenciar regionalment, donant origen a les llengües llatines. En canvi, entenem per llatí erudit a la llengua en que foren escrites les obres clàssiques de la literatura llatina. Moltes paraules tenien en el llatí vulgar, la mateixa forma que en el llatí erudit. 4.- TERMS MÉDICS FORMATS DE TEMES O RADICALS GRECS La majoria dels termes mèdics, especialment els de creació més recent, són compostos de temes o radicals grecs, que trobem en els diccionaris mèdic etimològics. Alguns lèxics utilitzen l’alfabet grec com a indicació de l’origen dels termes. Altres utilitzen la transliteralització de les paraules gregues a l’alfabet, que facilita la feina a les persones no familiaritzades amb l’alfabet grec. Procés de formació de noves paraules Des del punt de vista de la gramàtica, els principals processos de formació de noves paraules són la derivació i la composició. La derivació pot ser prefixal, sufixal, parasintètica o regressiva. La composició implica construir, amb dues paraules, una sola paraula composta i es fa per juxtaposició o aglutinació.. a) Derivació • La derivació prefixal utilitza, la gran majoria de les vegades, prefixos grecs o llatins. Per

a molts lingüistes, la prefixació és, en realitat, una forma de composició i no de derivació. • La derivació sufixal, també anomenada progressiva, utilitza sufixos nominals per a la

formació de substantius i adjectius, i sufixos verbals per a la formació de verbs. Com per exemple, passa, en català, en que el sufix adverbial −ment- és usat en la formació d’adverbis.

• La derivació parasintètica consisteix en la utilització simultània, en una mateixa paraula, d’un prefix i un sufix.

Pàg. 16

b) Composició • La composició per juxtaposició és aquella en que dues paraules s’uneixen, sense que

cap de les dues sofreixi cap modificació. • La composició per aglutinació és aquella en que la que una o les dues paraules es

modifiquen al unir-se. En les paraules compostes, s’ha de distingir entre el determinant i el determinat. El determinant és l’element modificador, que restringeix o especifica el sentit del determinat. El determinat és l’element més important, que dóna el sentit general a la paraula formada. Segons la posició del determinant en la paraula, les paraules compostes poden ser de tres tipus: Tipus sintètic – El determinant va al començament de la paraula. És la forma més freqüent. Ex: cardiologia, cromosoma, linfoma, mielòcit, oftalmoscopi. Tipus analític – El determinant va en segon lloc. Són pocs els compostos d’aquest tipus. Ex: filosofia, hipopòtam Tipus anfotèric – Els elements són d’igual valor i no es distingeix entre determinant i determinat. Ex: andrògin, hermafrodita. Elements de les paraules: arrel, radical, tema, prefix, sufix. • Arrel: totes les paraules tenen com a base o element fonamental una arrel, que dona el

significat genèric a la paraula. Amb una mateixa arrel poden construir-se diverses paraules diferents afegint-hi diferents components.

Principals arrels d’origen llatí/grec

− Termes originaris del llatí vulgar. Boca - de bucca, de boca. Va evolucionar a os, oris. Grec. stóma, atos Calcani - del llatí erudit calcaneum, i. Grec. astrágalus Cap - de capitia, plural de capitium, cap. En el llatí erudit caput Grec: kephalé, ês Dit - de ditu, modificació de digitu. Grec. dáktylos Fetge - de ficatum (figo). Llatí erudit: jecur Grec. hepar, hepatós Genoll - de genuculu, diminutiu de genu Grec. góny, gonatos Nas - de naricae → singular nas→ plural nassos Grec. rhís, rhinós Orella - de oricla, de auricula, diminutiu de auris. Grec. oûs, otós Os - de ossu. del llatí erudit os, ossis. Grec. ostéon, osteu

− b- Termes originaris del llatí erudit. Anus – d’anus, anell Barba - de barba. Grec pólon Bufeta, vesícula - de vesica. Grec kýstis, eos Cabell - de capillu. Grec thrix, thrikhós Cor - de cor. Grec cardía, as

Pàg. 17

Coxis - de coxa, òs de la cadera. Va passar a designar el segment femoral. Grecmerós, oû Cúbit - de cubito, colze Grec. pêkhus, eos Dent - de dente. Grec odoús, ontos Escrot - de scrotu, bossa. Grec orkhis, ios Espatlla - de umero. Grec ômos, oû Femur - de femur, cadera. Grec merós, oû Intenstí – substantivació de l’adjectiu. intestí del llatí intestinu, interior. Grec: énteron, ou LLavi - de labiu. Grec kheîlos, ous Llengua - de lingua. Grec glôssa, es Mà - de manu. Grec kheír, kheirós Múscul - de musculus, diminutiu de múscul Grec mys, myós Penis - de penis, derivat de pendere, penjar. Grec phallós, oû Parpella - de palpebra. Grec. blépharon, ou Peu - de pes, pedis. Grec poús, podós Puny - de pugnu. Grec karpós, oû Radi - de radiu, vara. Grec. kerkís, ídos Recte - de rectus (sense corves). Grec proctos, oû (inclou l’anus) Ovari - de ovariu, portador d’ous. Grec oophoros, os Pell - de pelle. Grec dérma, atos Pulmó - de pulmone. Grec pneúmon, onos Ronyó - singular de renes, òrgan doble. Grec nephrós, oû Testícle - de testiculus, diminutiu de testis, testicle. Grec órkhis, ios Tíbia - de tibia, flauta, tub de l’òrgue (instrument musical). Grec knéme,es Ull - de oculu. Grec ophtalmós, oû Úter - de uterus, ventre, o de uter, mamella. Grec: métra, as; hystéra, as; delphýs, ýos Vena - de vena, conducte. Grec: phlebós, ou Vulva - de vulva. Grec hystéra

− Termes originaris del grec adaptats a través del llatí: Artèria - del Grec artería, adaptat en llatí arteria Braç - del Grec brakhíon, adaptat en llatí bracciu Catéter - del Grec kathetér, adaptat en llatí cateter Còlon - del Grec kólon, adaptat en llatí erudit colon Estòmac - del Grec stómakhos, adaptat en llatí stomachu Faringe - del Grec pháryggx, adaptat en llatí pharynx Pàncreas - del Grec págkreas, adaptat en llatí pancreas Urèter - del Grec ouréter, adaptat en llatí ureter Uretra - del Grec ouréthra, adaptat en llatí urethra

− Termes originaris de traduccions llatines de paraules gregues: Duodè – del llatí duodenum, traducció del grec dódeka-dáktylon (12 dits) (Erasístrat). Jejunum – del llatí jejunus, buit, traducció del grec nêstis, jejum (Aristòtil)

− Termes híbrids: Són aquells que estan formats per elements de més d’un idioma. Exemples: Densímetre (densi, llatí. + metron, Grec) Endovenós (endo, Grec + vena, llatí. + o, so, Grec)

Pàg. 18

Hipertensió (hiper, Grec + tension, llatí.)

− Termes d’origen onomatopeic: Anomenem onomatopeies aquelles paraules que imiten sons. Exemple: Garganta (gola) - de garg (soroll de fer gàrgares). Buf – soplo cardíac • Prefix: són elements o partícules que s’anteposen al radical, modificant el sentit de la

paraula. S’originen, en la majoria dels caos, de preposicions o adverbis. S’anomena radical a la part de la paraula desproveïda del sufix. Pot ser la pròpia arrel o està formada d’un altre element, en aquest cas s’anomena també tema. Alguns lingüistes consideren radical i tema com a sinònims.

− Prefixos de negació

Prefix Significat Exemple: a- no, sense anormal an- no, sense anestèsia in- no, sense inhumà im- no, sense immadur anti- contra antiinflamatori contra- contra contraceptiu

− Prefixos de nombre i mesura Prefix Significat Exemple: nul·li- cap nul·lípara primi- primer primípara mono- un monozigot uni- un unilateral bi- dos bilateral di- dos dizigot diplo- doble diplopia hemi- meitat hemiplègia semi- parcial semilunar tri- tres trilobular treta- quatre tetraplegia quadri- quatre quàdríceps multi- molts multípara poli- molts polidactilia macro- gran macrocefàlia micro- petit microscòpia iso- igual isotèrmica oligo- poc oligopènic hipo- sota, grau inferior hipotèrmia hiper- sobre, massa hipertensió

− Prefixos de posició Prefix Significat Exemple:

Pàg. 19

ambi- ambdós ambidextre dextro- dret dextrocardia sinistro- esquerra sinistrocardio latero- costat lateroversió inter- entre intercostal ante- anterior, davant antecubital antero- anterior, davant anteroposterior pre- davant, abans preoperatori pro- davant, abans, previ progenitor medio- mig medioesternal meso- al mig mesocardi post- darrera, després de postoperatori postero- posterior posterolateral retro- endarrera, darrera retroesternal epi- sobre, damunt epigastri supra- sobre, damunt suprarenal hipo- sota hipogastri sub- sota subcutani infra- sota infrapúbic

− Prefixos de direcció i situació Prefix Significat Exemple: ab- separació abducció ad- apropament adducció ect- de fora, extern ectòpic ecto- de fora, extern ectodermis ex fora exoftalmos extra- fora extrauterí endo- dins, intern endoscòpia intra- dins, a l’interior de intrauterí dia- a través de diarrea per- a través de percutani trans- a través de transfusió circum- al voltant circumcisió peri- al voltant de periosti para- al costat de paranasal infra- sota infraroig super- sobre, en excés supersensible ultra- més enllà ultraviolat

− Prefixos de color Prefix Significat Exemple: leuco- blanc leucòcit melano- negre melanoma glauco- gris glaucoma polio- gris poliomielitis cloro- verd clorosi cirro- groc cirrosi xanto- groc xantoma ciano- blau cianosi

Pàg. 20

eosino- rosat eosinòfil eritro- vermell eritròcit rubeo- vermell rubèola purpúreo- porpra púrpura

− Prefixos de qualitat Prefix Significat Exemple: bradi- lent bradicàrdia taqui- ràpid taquicàrdia eu- ben, fàcil, normal eupnea dis- mal, difícil díspnea mal- mal malnutrició homo- el mateix, homolateral, homosexual hetero- diferent heterosexual, heterotransplant sin- [sim-] conjuntament, unió símfisi pan- tot, sencer panosteïtis meta- més enllà, canvi metaplàsia neo- nou neoplàsia pseudo- fals pseudoquist auto- per si mateix autolisi esclero- dur esclerodermia orto recte, dret ortodòncia

• Sufixos: són elements o partícules que es posposen al radical, per formar derivats de la

mateixa paraula. Els sufixos poden ser de diversa determinació:

− Sufixos adjectivals, indiquen pertinència o relació amb l’arrel de la paraula.

Sufix Exemple: -ac cardíac -al salival -ar muscular -i endocrí -ic hepàtic -iu auditiu -ori respiratori -os medicamentós -tic paralític

− Sufixos substantivals, s’afegeixen a l’arrel per indicar un nom, referent a una condició o al que fa l’acció.

Sufix Exemple: -ia pneumònia

-is cutis -isme nerviosisme -ista especialista -ant donant -dor portador -eg cardiòleg -or autor

Pàg. 21

− Sufixos diminutius, indiquen una versió petita de l’objecte designat per l’arrel.

Sufix Exemple: -ola arteriola -ula vènula -ícula partícula, febrícula

− Sufixos quirúrgics, que designen un procediment quirúrgic.

Sufix Significat Exemple: -tomia incisió, tall laringotomia -tom instrument per tallar osteòtom, microtom -ectomia extirpació apendicectomia -stomia nova obertura colostomia -centesi punció toracocentesi, paracentesi -clàstia fractura osteoclàstia -lisi destrucció osteòlisi -trícia compressió litotrícia -desi fusió, unió artrodesi -ràfia sutura herniorràfia -plàstia reparació rinoplàstia -clisi rentat venoclisi

− Sufixos diagnòstics, que són utilitzats per a designar procediments

Sufix Significat Exemple: -grama registre electrocardiograma

-graf aparell de registre electrocardiògraf -grafia procediment de registre radiografia -logia estudi cardiologia -metre aparell de mesura termòmetre -metria mesura pelvimetria -scòpia examen visual gastroscòpia -scopi aparell d’examen visual oftalmoscopi

− Sufixos semiològics, són sufixos que indiquen alteracions o processos anormals relacionats amb l’arrel de la paraula

Sufix Significat Exemple: -àlgia dolor gastràlgia -cele quist, hèrnia meningocele -dínia dolor pleurodínia -èctasi dilatació bronquièctasi -èmia de la sang leucèmia -fília atracció hemofília -fòbia por claustrofòbia -gen que causa carcinògen -gènic causat/relacionat amb carcinogènic -iasi condició, formació litiasi -itis inflamació apendicitis -lit pedra colèlit -malàcia reblaniment osteomalàcia -megàlia engrossiment hepatomegàlia

Pàg. 22

-oid semblant a lipoid -oma tumor hepatoma -osi procés anormal neurosi -patia malaltia neuropatia -pènia disminució leucopènia -plàsia formació hiperplàsia -plegia paràlisi hemiplègia -poesi producció hemopoesi -ptosi caiguda uteroptosi -ràgia raig, sortida, pèrdua hemorràgia -rea flux, pèrdua rinorrea, metrorrea -rexi trencament amniorrexi -sclerosi enduriment arteriosclerosi -spasme espasme, contracció blefarospasme -stàsia aturada hemostàsia -stenosi constricció angiostenosi -tòxic tòxic tirotòxic

• Desinència: ve a ser l’element final de la paraula, que és indicativa del caràcter nominal (gènere, número i grau) o verbal (mode, temps, número, persona i veu) de la mateixa.

Declinació Una noció lingüística important, que cal conèixer per entendre millor la majoria de termes mèdics, és la de la declinació. Tant el grec com el llatí posseeixen declinacions, o sigui, un sistema de terminacions dels noms que permet reconèixer la funció de la paraula dins de la frase, per la seva terminació. Hi ha tres declinacions en grec i cinc en llatí. Les declinacions es donen en singular i en plural i hi ha cinc tipus en grec i sis en llatí En grec són: nominatiu, genitiu, datiu, acusatiu i vocatiu. En llatí n’hi ha una més, ablatiu • El nominatiu correspon al nom que indica el subjecte de l'oració • El genitiu correspon al complement del nom, expressa principalment una relació de

possessió, pertinença, origen d'una acció, etc. • L’acusatiu indica el complement directe. • El datiu expressa el complement indirecte de l'acció del verb • L’ablatiu indica que un nom expressa el punt de partida o el mitjà d'una acció, és a dir, el

complement adverbial. • El vocatiu és la declinació en el qual es posa el nom de la persona o cosa personificada

a la que es dirigeix la paraula. L’ablatiu en grec és substituït pel genitiu o pel datiu en llatí. Les llengües sense declinacions, com la catalana, es valen de preposicions per a substituir aquests elements de les declinacions que determinen la funció de les paraules. En català s’usa la preposició de per al genitiu; a o per a per al datiu, i per en lloc de l’ablatiu. El nominatiu i l’acusatiu, o sigui, el subjecte i l’objecte directe, s’identifiquen per la seva posició en la frase, sense necessitat de preposició.

Pàg. 23

Els termes mèdics originaris del grec es formen en la seva majoria a partir del genitiu i del nominatiu, mentre que els termes derivats del llatí, utilitzen amb preferència l’acusatiu. En la llengua escrita, és usual mencionar el nominatiu seguit del genitiu, que identifica la declinació a la que pertany la paraula. El genitiu tant es pot indicar de manera extensiva o, el que és més usual, de manera abreviada, només per la desinència. Exemples: En grec: 1. genitiu por extensió: 2. genitiu indicat per la desinència kheir, kheirós – ma dérmo, atos - pell rhis, rhinós – nas haîma, atos - sang thrix, thrichós – cabell nephrós, ou - ronyó poús, podós – peu thórax, akos - tòrax En llatí: 1. genitiu por extensió: 2. genitiu indicat per la desinència: cor, cordis – cor manus, us - ma os, oris - boca nasus, i - nas os, ossis - òs sanguis, inis - sang pes, pedis – peu vena, ae - vena Acrònims i epònims. La terminologia mèdica està basada en la construcció locucions natives però també d’epònims, acrònims i homònims. Els epònims són malalties, procediments o estructures anatòmiques que tenen el nom d’una persona (en general, el que la va descobrir o descriure per primera vegada). Com a exemples més coneguts destaquem: • Malaltia d’Addison • Alzheimer • Apgar • Braille • Celsius • Malaltia de Chagas • Malaltia de Crohn • Cushing • Daltonisme • Síndrome de Down • Trompa de Falopi • Tetralogia de Fallot • Trompa d’Eustaqui

Pàg. 24

• Malaltia de Hodgkin • Sarcoma de Kaposi • Clau de Kirschner • Bacil de Koch • Test de Mantoux • Papanicolau • Malaltia de Parkinson • Pasteurització Els acrònims són termes formats amb les lletres o síl·labes inicials de les paraules successives d'una denominació composta. En medicina és molt habitual utilitzar aquesta forma de contracció per denominar determinades patologies o molt especialment, síndromes o organismes. Alguns exemples prou coneguts són: • HIV → Virus de la immunodeficència humana • SIDA → Síndrome d’immunodeficiència adquirida • AVC → Accident vascular cerebral • FIV → Fecundació in vitro • IAM → Infart agut de miocardi • ECG → electrocardiograma • HTA → hipertensió arterial • DM → Diabetis mellitus • EPOC → Malaltia (enfermedad) pulmonar obstructiva crònica • BNCO → Broncopneumopatia crònica obstructiva • TEP → Tromboembolisme pulmonar • TBC → Tuberculosi • PET → Tomografia per emissió de protons • TC → Tomografia computeritzada • RMN → Ressonància magnètica nuclear • LES → Lupus eritematós disseminat • AR → Artritis reumatoide • IRC → Insuficiència renal crònica

Pàg. 25

Terminologia mèdica bàsica. La terminologia mèdica contemporània L’ús de la terminologia mèdica. Thesaurus. Medical Subject Headings Introducció Des del segle XVIII s’utilitza l’article com a vehicle principal de la disseminació del coneixement científic. A finals del segle XIX i començament del XX la presència de revistes professionals i d’articles científics era ja tant gran que es va fer necessari elaborar d’obres de referència (Index Medicus i Excerpta Medica, entre d’altres) per a facilitar la gestió de la informació. Al llarg del segle XX, el creixement de la informació científica ha sigut de tal magnitud que pot parlar-se d’una autèntica explosió de la informació. Fa 30 anys, en paral·lel amb el desenvolupament tecnològic, es van construir versions computeritzades d’aquests índexs, bases de dades com el MEDLINE, EMBASE i altres, per a possibilitar un accés ràpid a la informació. La gran paradoxa és que la immensa quantitat d’informació emmagatzemada (cada any es publiquen 20.000-30.000 revistes mèdiques, fa difícil l’accés al coneixement de qualitat i adequat a les necessitats concretes de l’usuari, que ha d’enfrontar-se a un problema no gaire diferent al de buscar una agulla en un paller. Per sort, l’usuari actual de la informació mèdica compta amb 3 instruments que faciliten molt la tasca. El primer va sorgir com a iniciativa dels professionals americans, metges i documentalistes, de crear grans obres de referència (INDEX MEDICUS) que van esdevenir grans bases de dades i l’invent i aplicació d’un llenguatge controlat o thesaurus per a cercar-hi la informació. El més conegut i utilitzat d’aquests thesaurus és el que va elaborar la National Library of Medicine d’Estats Units, conegut com a Medical Subject Headings o MeSH. El segon element important consisteix en la difusió de l’ús d’ordenadors personals, cada cop més potents, ràpids i barats, que permeten identificar, combinar i utilitzar les paraules clau de manera extremadament eficaç i eficient. L’últim instrument, proposat recentment, consisteix en una tècnica de gestió del coneixement científic que s’anomena «medicina basada en la evidència (MBE)». La utilització de les bases de dades bibliogràfiques ha de fer-se amb la tècnica de la MBE, que consisteix en l’aplicació metòdica i successiva de 5 components: identificació d’un dèficit de coneixement en relació amb qualsevol decisió clínica; la seva conversió en una pregunta adequada, que sigui concreta i susceptible de tenir resposta; transformació d’aquesta pregunta en una estratègia de busca que permeti extraure material de valor dels jaciments d’informació existents en les bases de dades bibliogràfiques; selecció, mitjançant l’aplicació de criteris senzills de la validesa científica i rellevància pràctica, dels document recuperats potencialment millors i la seva avaluació en profunditat en termes de qualitat científica, d’impacte potencial en les decisions i curs clínic de la malaltia i d’aplicabilitat al problema clínic en qüestió, i aplicació del nou coneixement a la decisió clínica que va originar la pregunta. No és estrany que l’usuari recuperi molt poca o massa informació, o que aquesta sigui escassament adequada a les seves necessitats. En general això és degut a un plantejament precipitat o imprecís d’una pregunta clínica i la seva corresponent estratègia de busca i a un ús deficient de la tècnica de busca pròpiament dita. L’experiència dels professionals de la

Pàg. 26

documentació és que els metges i altres professionals de la sanitat no coneixen bé les tècniques d’ús de les bases de dades bibliogràfiques, i que la bona elaboració d’una bona estratègia de busca és un exercici interactiu que va refinant el perfil de busca a mesura que es recupera informació i que la busca ha de començar amb la utilització del thesaurus. ¿Què és MEDLINE? Es tracta d’una de les bases de dades bibliogràfiques que componen MEDLARS (Medical Literature Analysis Retrieval System), elaborada per la Biblioteca Nacional de Medicina (National Library of Medicine) d’Estats Units i disponible on-line des de 1966. Des de 1975 MEDLINE disposa de resums (abstracts) d’un 75% dels més de 9 milions d’articles que composen la base de dades. Són quasi 4.000 les revistes científiques indexades, publicades en més de 70 països i que cobreixen els temes de medicina, infermeria, medicina dental, administració i gestió, economia i salut pública. MEDLINE s’actualitza amb més de 350.000 referències a l’any, i es comercialitza per varies empreses (Ovid, SilverPlatter, Dialog, Ebsco) que la ofereixen en CD-ROM i a través d’INTERNET. Una de les característiques més especials és que està indexada seguint un thesaurus expressament elaborat per això, el MeSH del que parlarem a continuació. Altres bases de dades que també utilitzen el MeSH són Aidsline, Aidstrial, Toxline, Bioethics, Cancerline-PDQ, Chemline, Histline, Popline i Health Administration. En una base de dades cada document (article, informe tècnic, capítol d’un llibre, etc.) està representat per un registre o una unitat d’informació, que en el cas de MEDLINE es diu Record. Cada registre està dividit en camps, que configuren diferents categories d’informació, el nombre varia d’unes bases a altres. Evidentment, com més camps tingui una base de dades, majors seran les possibilitats de recuperació del registre i major pertinença dels resultats obtinguts amb una determinada estratègia de busca. En la majoria de les bases de dades bibliogràfiques es poden fer consultes amb llenguatge lliure i amb llenguatge controlat. El llenguatge lliure permet localitzar un determinat terme en qualsevol dels camps en que consti aquest. Una busca amb llenguatge lliure serà més efectiva com més sinònims del terme siguem capaços de reunir. Sens dubte, la busca de registres relacionats amb arteriografia serà més complerta si incorporem la paraula angiografia, que, per cert, és la paraula escollida pels experts com a terme del thesaurus. El llenguatge controlat permet localitzar en el camp del descriptor les paraules clau incloses en el thesaurus. Es precís conèixer que els dos tipus de consultes obtenen resultats diferents en termes de precisió i exhaustivitat de la busca, i que una estratègia adequada és usar una combinació dels dos llenguatges. ¿Què és un thesaurus? Un thesaurus és una forma de classificació i d’indexació d’una base de dades. La seva base conceptual és l’ús de paraules “clau”, que formen un vocabulari especialitzat de paraules semànticament relacionades entre sí amb una relació jeràrquica. El thesaurus ha sigut definit com un instrument de control de la terminologia usada per a transposar a un llenguatge més estricte (llenguatge documental, llenguatge d’informació) l’idioma natural usat en els document, com un vocabulari, controlat i dinàmic, de termes que tenen entre ells

Pàg. 27

relacions semàntiques i genèriques i que s’aplica a un domini particular del coneixement o com una llista estructurada de conceptes, destinats a representar de manera unívoca el contingut dels documents i de las consultes dins d’un sistema documental determinat, i a ajudar a l’usuari en l’indexació dels documents i de les consultes; els conceptes són extrets d’una llista finita, establerta a priori i només els termes que figuren en aquesta llista poden ser usats per indexar els documents i les consultes; l’ajuda a l’usuari la proporciona l’estructura semàntica del thesaurus, fonamentalment les relacions d’equivalència, jerarquia i associació. Aquestes definicions informen de la funció d’un thesaurus i de les seves avantatges en la recuperació de la informació. Que cada concepte estigui representat per un únic terme, anomenat descriptor, i que cada terme representi un únic concepte resol la pràctica totalitat dels problemes de sinonímies (paraules amb el mateix sentit però materialment diferents com teràpia i tractament) i de polisèmia o ambigüitat del llenguatge natural, com seria el cas de AIDS, que significa síndrome immunodeficència adquirida, però també «ajuda» en anglès. Un thesaurus ha de ser concís, unívoc, ben estructurat, intel·ligible i sobretot capaç d’evolucionar amb els conceptes que pretén representar. El thesaurus no ha de confondre’s amb un diccionari de sinònims ni amb un índex. La seva finalitat és oferir descriptors que permetin expressar amb la major exactitud possible una determinada noció, idea o concepte. En la pràctica, un thesaurus es representa com un conjunt de termes (paraules clau, descriptors) que cobreixen un grup de conceptes determinats. En un thesaurus existeixen diferents tipus de termes: termes superiors (genèrics), termes subordinats (específics) i termes relacionats. Els termes estan associats entre ells mitjançant una xarxa de relacions que permet ressaltar el contingut semàntic. Les relacions de termes són de diferents tipus: 1. Relacions de sinonímies, que es donen quan 2 termes poder ser presos indistintament

un per l’altre (malalt-pacient), o quan existeix simetria (A és sinònim de B i B sinònim de A), o quan existeix transitivitat (A és sinònim de B, B és sinònim de C, i A és sinònim de C).

2. Relacions jeràrquiques, que introdueixen una relació d’ordre (en sentit matemàtic) entre les paraules clau: terme genèric diabetis mellitus, termes específics insulin-dependent.

3. Relacions de veïnatge, que permeten establir vincles entre termes que es poden associar mentalment per a explicar un descriptor: diabetes mellitus insulin-dependent i insulin.

El Medical Subject Headings El MeSH és el vocabulari controlat o thesaurus de la base de dades MEDLINE. La qualitat de la recuperació de la informació ve donada per l’assignació del terme apropiat del thesaurus, per tal de que la informació es trobi amb precisió i rapidesa. El MeSH és reconegut com un dels thesaurus millor elaborats i constitueix una eina fonamental per a l’ús de les bases de dades de la National Library of Medicine (NLM). Un grup d’experts, especialitzats per àrea, estan contínuament revisant i posant al dia el MeSH sota la supervisió d’indexadors i, sovint, aconsellats pels propis autors de l’article. D’aquesta manera s’incorporen contínuament nous termes i s’eliminen els que van quedant obsolets. Professionals de diferents àrees de la medicina dels centres més prestigiosos són consultats per a mantenir al dia l’instrument. El MeSH s’utilitza també en llibres, revistes i tot tipus de material audiovisual que composen els fons de la NLM. El MeSH es presenta en ordre

Pàg. 28

alfabètic i amb una estructura arbòria o jeràrquica. Els conceptes estan distribuïts des dels més genèrics («anatomia», «neoplasms») als més específics («ankle», «calcitonine»). Existeixen al voltant de 19.000 termes o encapçalaments majors o principals, majors (diabetes mellitus) i 800 qualificadors o encapçalaments menors, minors (human, animal, female, male, etc.). Existeixen, a més, centenars de termes relacionats que ajuden a trobar els termes apropiats a la busca: «vitamin C see ascorbic acid». Descriptors MeSH Els descriptors MeSH s’agrupen en categories. La categoria A agrupa termes d’anatomia referits tant a éssers humans com animals. A13 avarca només l’anatomia animal. La categoria B es refereix a organismes vius. B2 conté termes per a animals, experiments i estudis en veterinària. La categoria C agrupa malalties tant experimentals com clíniques. Els termes relatius a una malaltia es configuren en el següent ordre: termes precoordinats com òrgan/malaltia («brain diseases», «skin diseases») o com organisme/malaltia («salmonella infections», «trypanosomiasis»), òrgan+terme precoordinat o òrgan+malaltia («illeum, intestinal diseases», «conjunctiva, eye diseases»), síndrome+descriptiu («crying cat syndrome»), síndrom+epònim («Korsakoff syndrome»), infeccions+termes generals precoordinats («Bordetella infections», «HIV-infections»), càncer: tumor, càncer i carcinoma són sinònims; no s’especifiquen diferències entre tumors benignes i malignes; els tumors s’indexen amb termes que indiquen el tipus histològic («carcinoma, basal cell») i amb termes que indiquen l’òrgan afectat («skin neoplasms»). La categoria D agrupa substàncies químiques, endògenes i exògenes. La guia Supplementary Chemical Records (publicada per la NLM) conté aproximadament 23.000 termes químics amb sinònims, efectes farmacològics, etc. Aquesta guia és usada pel documentalistes per a trobar termes més específics per a substàncies químiques que els que estan disponibles en el MeSH. La categoria E agrupa mètodes de i per al diagnòstic, terapèutica i equipament tècnic, entre altres. Les Tècniques i mètodes s’indexen només si són matèria principal d’un article o si són tractats amb detall. Per exemple, un article que tracti sobre el EEG en l’epilèpsia serà indexat com «epilepsy» i «electroencephalography». TAULA 1. Categories de descriptors del MeSH A Anatomy B Animals, organisms, plants C Diseases D Chemicals, endogenous and exogenous substances E Diagnostics, therapeutic and other methods, technical equipment F Psychiatry and psychology G Biology, biochemistry, genetics, physiology H Physics I Sociology, education J Technology, industry K Humanities L Information and documentation M Occupational groups, ethnic groups, age groups N Health care Z Geographical terms

Pàg. 29

Utilització del MeSH Es pot accedir al thesaurus (MeSH) des de la pròpia base de dades bibliogràfica i pot ser consultat on-line i en CD-ROM en les seves diferents versions (Ebsco, Ovid, SilverPlatter), i a més es pot adquirir en paper en diferents formats: MeSH-Suplemento del Index Medicus (imprès), MeSH-Annotated Alfabetic List, MeSH-Tree Structure i MeSH-Permuted List. El MeSH conté uns 800 termes menors que són qualificadors de la informació i s’anomenen termes especials: Publication type (pt), que són termes que van ser introduïts el 1991 per a definir

característiques dels articles com monografies, revisions, articles originals, assaigs clínics aleatoritzats o assaigs a doble cec.

Check-tags, que són termes que s’usen per a caracteritzar l’article des de determinades perspectives: humans, animals, in vitro, female, male, pregnancy, adolescent, cats, dogs, aged, infant. Existeixen, a més, child-adolescent-infant-newborn-adult-middle-aged cats-dogs-cattle-rats-chick embryo-rabbits-mice-hmasters-pig human-male-female in vitro animal pregnancy casereport comparative study, English abstract.

Termes geogràfics, que inclouen noms de continents, països, Estats i ciutats. Subcapçaleres o subheadings. Aquests termes específics s’usen per a caracteritzar el

terme genèric en els seus aspectes més específicament biomèdics.

Pàg. 30

Enllaços d’interès ANATOMIA Per a aprendre anatomia 1 ............................................... Clica! Per a aprendre anatomia 2................................................ Clica! Per a aprendre anatomia 3................................................ Clica! Per a aprendre anatomia 4................................................ Clica! Per a aprendre anatomia 5................................................ Clica! Per a aprendre anatomia 6................................................ Clica! (cal saber italià!) Per a aprendre anatomia 7 ............................................... Clica! Per a aprendre anatomia 8 ............................................... Clica! FISIOLOGIA Per a aprendre anatomia i fisiologia 1............................... Clica! Aprenem com funcionem!.................................................. Clica! Per a aprendre anatomia i fisiologia 2............................... Clica! (saber portuguès ajuda!) Per a aprendre anatomia i fisiologia 3 .............................. Clica! Per a aprendre anatomia i fisiologia i malalties................. Clica! TERMINOLOGIA MÈDICA Ens entrenem amb la terminologia?.................................. Clica!

Pàg. 31

INTRODUCCIÓ ALS TERMES SANITARIS Terminologia sanitària. SISTEMA SANITARI. Anomenem sistemes sanitaris al conjunt d’elements materials (finançament, instal·lacions, equipaments) personals (professionals sanitaris i de suport) i organitzatius (institucions) que duen a terme intervencions i activitats d’atenció sanitària adreçades a les persones i a les comunitats. SEGURETAT SOCIAL (SS). La Seguretat Social és el sistema a través del qual l’Estat garanteix a les persones beneficiàries i als seus familiars, la protecció adequada front a les contingències i en les situacions de necessitat que es contemplen en la llei. La Constitució imposa als poders públics l’obligació de mantenir un règim de SS per a tots els ciutadans, que garanteixi l’assistència i prestacions socials suficients davant de situacions de necessitat. Per a determinar quines persones estan incloses en el sistema de la SS, cal distingir entre prestacions contributives i no contributives. Són prestacions contributives aquelles que requereixen cotització prèvia a la SS. Les prestacions no contributives són les que no exigeixen cotització, i es financen amb càrrec als pressupostos de l’Estat. Tenen dret a prestacions no contributives aquelles persones que es troben en situació de necessitat encara que no hagin cotitzat mai o que, havent cotitzat, no ho hagin fet durant el temps exigit en cada cas per assolir el nivell de les prestacions de tipus contributiu. Prestacions no contributives: • Jubilació • Invalidesa • Per fill a càrrec Prestacions contributives: • Atur • Assistència sanitària i prestació farmacèutica • Incapacitat temporal • Maternitat • Incapacitat permanent: total, parcial, absoluta i gran invalidesa • Lesions permanents no invalidants • Jubilació • Protecció per mort i supervivència: Auxili per defunció, pensió de viduïtat, pensió

d’orfandat • Prestació a favor de familiars: per fill a càrrec, per naixement de fill, per part múltiple Les prestacions sanitàries de la seguretat social comprenen: • Prestacions sanitàries (Atenció Primària i Especialitzada) • Prestació farmacèutica • Prestacions complementàries:

• prestació ortoprotètica • transport sanitari • tractaments dietoteràpics complexes • oxigenoteràpia domiciliària.

Pàg. 32

La SS té un sistema d’acció protectora, que comprèn un conjunt de prestacions i mesures que tenen com a finalitat prevenir, reparar o superar estats de necessitat deguts a: l’alteració o pèrdua de salut, la incapacitat temporal, la Incapacitat permanent, la jubilació, les càrregues familiars i la pèrdua total o parcial del treball. La gestió es dur a terme per una sèrie d’entitats gestores, serveis comuns, ens autònoms i entitats col·laboradores, així com els serveis competents de les CCAA que tinguin transferides competències sobre això. Las més importants són:

• El Instituto Nacional de la Salud (INSS), que s’ocupa de la gestió i administració de les prestacions econòmiques del sistema de la SS, excepte l’atur, el dret a l’assistència sanitària, les prestacions complementàries i prestacions no contributives.

• El Instituto Nacional de la Salud (INSALUD) al que correspon l’administració i gestió dels serveis sanitaris, actualment ja completament transferits a les CCAA.

• El Instituto de Migraciones y Servicios Sociales (IMSERSO), que gestiona les pensions d’invalidesa i de jubilació, en les modalitats no contributives, així com dels serveis complementaris de les prestacions del sistema de la SS.

• La Tesorería General de la Seguridad Social (TGSS), a la que correspon la gestió dels recursos econòmics del sistema (inscripció, afiliació, altes i baixes, cotització, recaptació i tot tipus de pagament).

• El Instituto Nacional de Empleo (INEM), que s’ocupa de las prestacions en matèria d’atur.

• El Instituto Nacional de Seguridad e Higiene en el Trabajo, que exerceix les seves funcions en l’àmbit dels riscos laborals.

MODEL BISMARCK. Model basat en un sistema d’assegurament social. Ideat per Bismarck al 1881. En els seus inicis era un sistema basat en la relació laboral. Els treballadors alemanys tenien drets (des de finals del segle XIX) a la protecció davant de la malaltia i els accidents, però no la resta de la població. Són sistemes basats en:

• Protecció categòrica • A càrrec d’organitzacions intermèdies • Basat en la contribució social • Pagament per serveis (relacions contractuals) • Lliure elecció del proveïdor de salut i copagament

MODEL BEVERIGE. El 1942 Lord Beverige (Gran Bretanya) elabora un informe en el que se sintetitzen las 3 U de la seguretat social: universalitat de la població beneficiada (ja no està restringida als treballadors); unitat de règim, és a dir, que cobreixi tots els riscos i uniformitat de prestacions que garanteixi un nivell mínim igual per a tots. Aquest enfocament previsional implica prestar assistència al ciutadà amb un nivell de prestacions equitatiu, sobre la base d’un dret que li ha estat reconegut com a persona humana i al marge de la contribució que hagi pagat amb aquesta finalitat. Són sistemes basats en:

• Protecció universal • Servei públic • Finançament a través d’impostos • Pagament per pressupost

Pàg. 33

• Xarxa pública amb accés regulat SISTEMA NACIONAL DE SALUT. Sistema sanitari en el que l’estat és el principal assegurador però la provisió és duta a terme per proveïdors, públics o privats que tenen un sistema de contracte amb l’asseguradora en el que s’estableix la modalitat de contraprestació. En el nostre país es va optar per aquest sistema per tal d’aprofitar totes les infrastructures existents i, mitjançant contractes i concerts amb entitats públiques i privades, es van poder complementar els recursos sanitaris i assistencials públics i garantir un nivell adequat de qualitat i de prestacions SERVEI NACIONAL DE SALUT. Sistema sanitari en que l’Estat és, a la vegada, el principal assegurador i el principal proveïdor de serveis sanitaris. La forma més freqüent de pagament és la pressupostària, generalment a través del finançament de l’autoritat sanitària de programes específics o recursos sanitaris determinats. Els treballadors sanitaris en els serveis públics generalment són retribuïts pels serveis que presten a través d’un salari. UNIVERSALITZACIÓ. Tota persona resident a Catalunya té dret a un nivell de prestacions sanitàries determinat que se subministra a través de la xarxa sanitària d'utilització pública. EQUITAT D’ACCÉS. Principi que garanteix l'accessibilitat econòmica, cultural i territorial als serveis sanitaris, l'assignació de recursos segons problemes i necessitats detectats, l'adequació de les intervencions sanitàries als grups de població afectats, entre d'altres. PRESTACIÓ DE SERVEIS SANITARIS. Literalment, cosa o servei que un contractant dóna o promet a l'altre, en canvi d'allò que en el contracte l'afavoreix. És la garantia de la disponibilitat de la provisió de serveis sanitaris en cas necessari i en relació als drets o contingut de tots els serveis possibles a proveir. PROVISIÓ DE SERVEIS SANITARIS. Acte assistencial pel qual es dóna o fa efectiu un servei de tipus sanitari a un client o usuari. SISTEMA SANITARI PÚBLIC. En la majoria de països desenvolupats el sistema sanitari és del tipus de sistema finançat públicament i proveït bé públicament o a través de proveïdors privats. El sistema de finançament públic és el que determina la condició de públic d’un sistema sanitari. SISTEMA DE PROVISIÓ MIXT. Quan en un sistema sanitari públic (en base al finançament) la provisió de serveis sanitaris corre a càrrec tant de proveïdors de titularitat pública com privada, parlem d’un sistema de provisió mixt. PROVEÏDOR SANITARI. Persona física o entitat jurídica (que té personalitat jurídica reconeguda) amb capacitat per proveir serveis sanitaris als clients del sistema sanitari mitjançant recursos propis o contractats. (sinònims: proveïdor de serveis sanitaris, ..) entitat que, per compte d’un tercer (en el nostre entorn SCS, asseguradora sanitària) o de forma particular, presta l’assistència sanitària directa a l’usuari. A vegades s’utilitza el terme prestador de serveis i, en aquest cas, cal demanar aclariment del terme, perquè el prestador de serveis és el que el possibilita però no necessàriament l’ha de proveir directament. En aquest sentit, l’SCS, com a asseguradora pública, és el prestador de serveis, que proveeix directament a través d’entitats pròpies (ICS, empreses públiques) o a través de comprar-los a altres entitats (concertades). PROVEÏDOR SANITARI PÚBLIC: aquella entitat que presta assistència sanitària als ciutadans per compte del sistema sanitari públic, és a dir, aquesta assistència es finança

Pàg. 34

amb els impostos destinats al pressupost sanitari. El concepte públic fa referència al finançament de l’assistència, però no a la natura jurídica o a la propietat de l’entitat. En el nostre país presten serveis públics (finançats públicament) entitats de titularitat privada (que es relacionen amb el prestador de serveis públic (SCS) mitjançant concert i compra de serveis) o pública (ICS, empreses públiques). PROVEÏDOR CONCERTAT: prestador d’assistència sanitària pública, mitjançant acord de compra de serveis amb el prestador de serveis sanitaris públic (SCS). Per dur-ho a terme el proveïdor es relaciona amb el comprador a través del contracte de compra de serveis, que és l’Acord jurídic en el qual s'estableixen les condicions econòmiques i assistencials que han de regular les actuacions de les entitats amb personalitat jurídica que intervenen en la contractació. ENTITATS DE BASE ASSOCIATIVA (EBA). Entitat amb personalitat jurídica pròpia, constituïda totalment o majoritàriament per professionals sanitaris. El CatSalut pot establir-hi contractes per a la gestió de centres, serveis i establiments de protecció de la salut i d'atenció sanitària i sociosanitària. A Catalunya s'ha legalitzat la possibilitat que els professionals sanitaris es converteixin en proveïdors de serveis sanitaris públics en qualsevol dels nivells assistencials. El desenvolupament d'aquest model depèn del nivell de compromís que els sanitaris estiguem disposats a assumir. Aquest model, conegut com a "Autogestió", pren cos legal a partir de la Llei 11/1995 de Modificació Parcial de la LLOSC aprovada pel Parlament de Catalunya el dia 29 de setembre de 1995 (DOG núm. 2116, de 18 d'octubre de 1995, pàgines 7538-40) i pel Decret 309/1997, de 9 de desembre que estableix els requisits d'acreditació de les entitats de base associativa per a la gestió de centres, serveis i establiments de protecció de la salut i d'atenció sanitària i sociosanitària (DOG núm. 2539 de 16 de desembre de 1997. Pàg. 14558-59). Les esmentades normes legals configuren un model de provisió amb les següents característiques:

• El sistema sanitari públic (SCS) pot contractar entitats associatives de professionals sanitaris per a la prestació de serveis de protecció de la salut, sanitaris i sòcio-sanitaris.

• De les diverses possibilitats que ofereix el dret mercantil espanyol per a constituir entitats associatives, el decret d'acreditació estableix que es pot optar per les següents:

• Societat anònima. • Societat de responsabilitat limitada. • Societat laboral. • Societat cooperativa.

• En el moment de constituir l'entitat i repartir el capital social es pot optar per les

següents opcions:

• Els professionals tinguin la titularitat de la totalitat del capital social (accions o participacions).

• Els professionals tinguin la titularitat de com a mínim el 51% del capital social. De la part restant poden ser titulars persones físiques o persones jurídiques, aquestes últimes han de tenir com a objectiu social la gestió o prestació de serveis sanitaris o sociosanitaris.

Pàg. 35

• Individualment els professionals sanitaris, les persones físiques o les jurídiques no

poden ser propietaris de més del 25% del capital social. • Les entitats han de garantir que els percentatges de participació en el capital social

es mantindran al llarg del temps, tant els mínims per al conjunt de professionals sanitaris com els màxims per a tots els components de l'entitat a títol individual.

• Mitjançant una excedència especial en actiu es reserva la plaça al seu titular en la mateixa població on venia exercint les seves funcions, per un període màxim de 3 anys. Posteriorment poden passar a la situació d'excedència ordinària. Amb això es pretén facilitar o promocionar que els titulars d'una plaça de professional sanitari en la funció pública passin a constituir entitats associatives en les que el seu objectiu social sigui la provisió de serveis sanitaris o sociosanitaris.

• Els professionals sanitaris que siguin propietaris d'una part del capital social han de prestar serveis a càrrec de l'entitat associativa mitjançant una relació laboral o mercantil que es perllongarà, com a mínim, durant el període de vigència del contracte de serveis subscrit amb el SCS.

• Els professionals sanitaris han d'acreditar experiència en la prestació de serveis sanitaris o sociosanitaris, segons el contracte faci menció a un o altre àmbit

EMPRESA PÚBLICA. Entitat de dret públic, de capital públic, l'activitat de la qual se subjecta al dret privat. Les empreses públiques, essencialment, possibiliten una gestió autònoma i més flexible de serveis sanitaris. La seva titularitat pertany a la Generalitat de Catalunya. Les empreses públiques i els consorcis han estat creats a l’empara de l'article 7, apartat 2, de la LOSC, que permet al CatSalut crear entitats, o participar-hi, per a la gestió i l'execució dels serveis i les prestacions del sistema sanitari públic. El conjunt dels consorcis i empreses públiques adscrites o participades pel CatSalut, Servei Català de la Salut, constitueixen un dels àmbits de l'estructura corporativa i demostren que és possible introduir en la gestió de la sanitat pública criteris d'actuació empresarial. CONSORCI. Ens públic institucional, de caràcter associatiu, voluntari i indefinit, amb personalitat jurídica pròpia i independent de la dels seus membres i plena capacitat d'obrar, constituït per aconseguir una finalitat d'interès comú. La creació dels consorcis sanitaris permet, fonamentalment, donar resposta a unes necessitats concretes d'ordenació i d'optimització de recursos mitjançant la compra de serveis per la Generalitat de Catalunya i l'aportació dels recursos humans i l'experiència de gestió de les entitats consorciades. FUNDACIÓ. Entitat sense afany de lucre, constituïda per persones físiques o jurídiques mitjançant l'afecció d'uns béns o d'uns drets de realització a finalitats d'interès general. Els fons fundacionals són els béns o drets valorables econòmicament que li permeten dur a terme les activitats fundacionals. PATRONAT. Òrgan de govern i representació de la fundació que ha de vetllar perquè es compleixi la finalitat fundacional. Ha d'estar integrat, com a mínim, per tres persones físiques o jurídiques. El patró no pot ser retribuït per aquest càrrec però sí que pot cobrar les despeses que li ocasioni exercir-lo. El Protectorat de fundacions és l'òrgan, depenent del Departament de Justícia de la Generalitat, que porta el Registre de Fundacions i vetlla perquè es compleixin les finalitats fundacionals i, per tant, que es respecti la voluntat de les persones fundadores DIVERSIFICACIÓ DE LA PROVISIÓ. CatSalut, per gestionar i administrar els serveis i les prestacions del sistema sanitari públic, pot emprar diverses formes de gestió -directa, indirecta o compartida-. Les diverses formes de gestió permeten també la posada en

Pàg. 36

funcionament de noves estructures organitzatives destinades a garantir la qualitat dels serveis i introdueixen alhora una major eficàcia i eficiència en el sistema sanitari. SISTEMA CAPITATIU. Quantitat específica pagada periòdicament a un proveïdor de serveis sanitaris per un grup de serveis específics, independentment de la quantitat de serveis que dugui a terme. La quantitat a pagar es determina assegurant un pagament “per vida coberta” o per membre. El mètode de pagament a través del qual es paga al proveïdor és la retribució d’una quantitat fixa per cada persona atesa, sigui quina sigui el tipus de servei o la quantitat de serveis prestats, per un període de temps determinat. Els proveïdors no són reembossats per serveis prestats que excedeixin la quantitat assignada. La taxa a pagar es pot fixar per a tots els membres o pot ajustar-se per edat i gènere, basant-se en projeccions actuarials del risc d’incórrer en la utilització de serveis sanitaris. Els proveïdors suporten el risc financer i en aquest sentit són asseguradors. En aquest cas, és molt important la formula utilitzada per a ajustar la quantitat pagada. Ha d’incloure factors epidemiològics i demogràfics per a ajustar la quantitat pagada pel risc esperat d’incórrer en la provisió dels serveis. APORTACIÓ FINALISTA. Que s’ha de destinar per allò per al que s’ha creat. Un impost finalista per sanitat és un impost que tot el que es reculli amb la seva aplicació ha de ser destinat a sanitat. AREA BÀSICA DE SALUT (ABS). Unitat territorial elemental en què s'estructura el sistema sanitari públic a Catalunya. ATENCIÓ PRIMÀRIA. Primer àmbit d'accés del ciutadà a l'assistència sanitària. Els seus serveis són d'accés directe de la població i constitueix el nucli fonamental del sistema sanitari. Integra l'atenció preventiva, curativa, rehabilitadora i la promoció de la salut de la comunitat. ATENCIÓ CONTINUADA. Atenció a les demandes de la població que es facin fora de l'horari normal d'activitat de l'equip d'atenció primària (EAP), tant en un centre com en un domicili. CENTRE D’ATENCIÓ PRIMÀRIA (CAP). Estructura física i funcional que permet el desenvolupament adequat de l'atenció primària de salut per part de l'equip de professionals sanitaris i no sanitaris que hi presten els seus serveis. CAP II. Centres d'atenció primària on es presten les especialitats mèdiques. CENTRE SOCIOSANITARI. Recurs d'internament dotat de característiques estructurals i de personal necessari per atendre pacients amb problemes sociosanitaris. Poden ser centres d'internament de finalitat sociosanitària exclusivament o hospitals autoritzats, tant per a l'internament d'aguts com per al sociosanitari. CENTRE DE SALUT MENTAL (CSM). Constitueixen el referent per a l’atenció ambulatòria de tots els problemes de Salut Mental d’una població determinada, a nivell de prevenció, diagnòstic, tractament i rehabilitació, en col·laboració amb els Equips d’Atenció Primària, per a qualsevol dels grups d’edat. CODI D’IDENTIFICACIÓ PERSONAL (CIP). Conjunt de regles (expressades amb número i/o lletres) que de forma individual i unívoca permet identificar a cada persona assegurada del CatSalut. És el codi que identifica als assegurats del CatSalut i que apareix a la targeta sanitària individual (TSI).

Pàg. 37

CMBD (CONJUNT MÍNIM BÀSIC DE DADES). Registre, amb base poblacional, on es recull informació a partir d'una sèrie de variables establertes, sobre morbiditat atesa i activitat assistencial realitzada pels centres sanitaris. Hi ha diversos tipus de CMBD: d'alta hospitalària (CMBDAH), sociosanitaris (CMBDSS), de salut mental (CMBDSM), etc. EQUIP D’ATENCIÓ PRIMÀRIA. Conjunt de professionals sanitaris i no sanitaris que actuen en una àrea bàsica de salut on desenvolupen activitats relatives a la salut pública i a la promoció, prevenció, curació i rehabilitació de la salut individual i col·lectiva de la població que els correspon. HOSPITALITZACIÓ D’AGUTS DE PSIQUIATRIA: són unitats terapèutiques d’hospitalització per a la compensació clínica de les situacions agudes i tenen, com a objectiu prioritari, la millora o remissió simptomàtica del pacient i el restabliment per al seu retorn a la comunitat. UNITAT HOSPITALÀRIA DE REHABILITACIÓ: són unitats hospitalàries que tenen, com a objectiu prioritari, a més de la millora clínica, una funció rehabilitadora i de reinserció. Donen serveis adreçats a persones amb trastorns mentals greus, sovint d’evolució subaguda o crònica, en les que predominen els dèficits o inconvenients (handicaps) vinculats a la malaltia i que comprometen greument el nivell d’autonomia del malalt. HOSPITALITZACIÓ DE DIA. Atenció mèdica o d'infermeria programada per a pacients als quals s'ha d'aplicar en un mateix dia tractaments, tècniques o altres serveis de suport, que si no necessitarien hospitalització convencional. L'atenció d'hospital de dia es presta en hospitals d'aguts, hospitals psiquiàtrics i centres sociosanitaris. HOSPITALITZACIÓ A DOMICILI. Alternativa assistencial que permet de prestar un conjunt d'atencions en el domicili dels pacients quan ja no necessiten d'una infrastructura hospitalària, però encara precisen d'una vigilància continuada i d'assistència. HOSPITAL DE DIA. Servei en els hospitals de la xarxa hospitalària d'utilització pública (XHUP) per prestar atenció mèdica o d'infermeria, en un mateix dia, per aplicar determinats procediments diagnòstics o terapèutics reiterats. HOSPITAL DE DIA PSIQUIÀTRIC. Adreçats a pacients amb descompensacions psicopatolòpgiques que tenen necessitat d’atenció intensiva i continuada, en règim hospitalari i que no precisen hospitalització total. Distingim

− Hospital de dia vinculat a hospitalització d’aguts: l’objectiu fonamental és el

d’escurçar el temps d’hospitalització total o ser una alternativa a l’hospitalització total. − Hospital de dia en la comunitat: adreçats a pacients per als que, a més de la millora

clínica i atenció terapèutica, la seva inserció en l’àmbit comunitari ha de possibilitar la funció rehabilitadora i de reinserció social i familiar.

REHABILITACIÓ COMUNITÀRIA DE SALUT MENTAL. Unitats adreçades al tractament dels símptomes, dèficits i handicaps vinculats a la malaltia mental greu, facilitant o possibilitant el manteniment en la comunitat.

Distingim dos nivells d’actuació:

− Ambulatòria: serveis de rehabilitació comunitària.

Pàg. 38

− Residencial: unitat residencial de rehabilitació i reinserció comunitària. Té com objectiu prioritari oferir un lloc de vida on s’efectuï la rehabilitació i la reinserció, per als pacients amb dèficits importants que requereixen atenció perllongada en el marc d'un context pròpiament sociosanitari, donada la seva vulnerabilitat i fragilitat psicopatològica, que no permeten la seva integració a residències pensades exclusivament com suport social i d'habitatge. Aquestes unitats residencials han d'ésser de dimensions reduïdes i poden estar físicament en la comunitat o en un entorn de serveis psiquiàtrics.

HOSPITAL DE DIA SOCIOSANITARI. Servei d'assistència interdisciplinària, de predomini sanitari, on el pacient amb malalties i incapacitats físiques o psíquiques acudeix durant el dia per rebre tractament integral i retornar després al seu domicili. El tractament comprèn des de les cures d'infermeria i administració de medicació, la reeducació motriu pròpia de la fisioteràpia i l'ergoteràpia, fins a les diverses modalitats de treball intel·lectual i corporal: teràpia ocupacional, psicoestimulació, orientació a la realitat i teràpia recreativa. HOSPITAL GENERAL D’AGUTS. són unitats d’hospitalització terapèutiques que tenen com a objectiu la compensació clínica de les malalties o descompensacions agudes severes i tenen, com a objectiu prioritari, la millora o remissió simptomàtica del pacient i el restabliment per al seu retorn a la comunitat. Són els centres sanitaris on es dedica la majoria de recursos a l'hospitalització general aguda que en alguns casos inclou també l'atenció psiquiàtrica. Aquest tipus d'hospitalització es presta, a Catalunya, a la xarxa hospitalària d'utilització pública (XHUP). HOSPITAL DE REFERÈNCIA. Recurs d'internament destinat a resoldre la pràctica totalitat dels problemes de salut susceptibles de curació i millora, excepte aquells que requereixen recursos tecnològics de cost molt elevat o una pràctica altament especialitzada. És un tipus d'hospital general d'aguts. HOSPITAL GENERAL BÀSIC. Recurs d'internament que dóna resposta completa a la demanda habitual de la població. És un tipus d'hospital general d'aguts. OFICINA DE FARMÀCIA. Establiment sanitari dirigit per professionals farmacèutics on s'adquireixen, s'elaboren, es controlen, es dispensen medicaments i se'n facilita informació. A més, s'hi duen a terme tasques d'atenció farmacèutica relacionades amb la salut pública, com ara la promoció de la salut i la prevenció de la malaltia. PADES (PROGRAMA D'ATENCIÓ DOMICILIÀRIA-EQUIPS DE SUPORT). Unitat funcional que té com a objectiu influir en la qualitat assistencial, oferir atenció continuada al si de la comunitat, ser un element de suport per als professionals de l'atenció primària i per a les unitats bàsiques d'assistència social i servir de connexió entre els diferents recursos assistencials. Estan constituïts com a mínim per un metge, dos o tres infermers i un treballador social. Realitzen atenció directa especialitzada als pacients, a petició dels professionals de l'atenció primària sanitària i social, de comú acord amb aquests. PRESTACIÓ Activitat, dins l'àmbit del sistema sanitari, a la qual tenen dret, els usuaris acreditats per una entitat finançadora segons el nivell de cobertura convingut. PREU DE REFERÈNCIA. Quantitat màxima que el servei sanitari públic finança de les presentacions d'especialitats farmacèutiques incloses en cadascun dels conjunts homogenis que es determinin. S'entén com a conjunt homogeni un grup de medicaments amb el mateix

Pàg. 39

principi actiu, dosi i presentació que han demostrat ser bioequivalents entre si. Aquest sistema també és aplicable a altres tipus de prestacions (transport, ortoprotesi,...). REGIÓ SANITÀRIA. Demarcacions territorials en què s'ordena el CatSalut i que equivalen a les àrees bàsiques de salut previstes a la Llei general de sanitat, les quals es delimiten atenent a factors geogràfics, socioeconòmics, demogràfics, laborals, epidemiològics, culturals, climàtics, de vies i mitjans de comunicació homogenis, com també a les instal·lacions sanitàries existents, tenint en compte l'ordenació territorial de Catalunya. SERVEI D’HOSPITALITZACIÓ PSIQUIÀTRICA PARCIAL. Recurs que presta atenció multidisciplinària als pacients amb trastorns mentals que requereixen d'un tractament terapèutic i/o rehabilitador intensiu, que poden mantenir els vincles amb la comunitat i la família durant el procés terapèutic i/o rehabilitador intensiu i que també el poden mantenir amb la comunitat i amb la família durant el procés terapèutic. Actuen també com a servei complementari per a l'externament i reinserció plena dels pacients en el seu medi familiar. SERVEI D’HOSPITALITZACIÓ PSIQUIÀTRICA DE SUBAGUTS. Recurs assistencial adreçat a la població amb trastorns mentals amb possibilitat d'evolució crònica que va acompanyat sovint d'una problemàtica sociofamiliar. Els pacients que es tracten són d'una alta complexitat clínica, amb desestabilització psicosocial important i requereixen d'una atenció especialitzada, en règim d'internament, de durada mitjana. TARJETA SANITÀRIA INDIVIDUAL (TSI). Document individual, identificatiu i acreditatiu, de les persones assegurades del CatSalut, per accedir als serveis sanitaris als quals tenen dret. UNITAT FUNCIONAL INTERDISCIPLINÀRIA SOCIOSANITÀRIA. Unitat de valoració de pacients ingressats en hospitals d'aguts o en hospitals psiquiàtrics. Segons la tipologia de pacients que atenen, podem distingir diferents tipus d'UFISS: UFISS de geriatria, destinada a atendre pacients geriàtrics. UFISS de cures pal·liatives, destinada a atendre pacients en fase terminal. UFISS respiratòria, destinada a fer el seguiment de pacients amb malaltia respiratòria

crònica. UFISS de deteriorament cognitiu, destinada a fer l'avaluació funcional, el diagnòstic, el

registre i el seguiment a llarg termini de pacients amb patologies que cursen amb deteriorament cognitiu, com ara la demència.

UFISS mixta, destinada a valorar pacients que han de ser donats d'alta d'hospitals d'aguts per a un possible ingrés en centres sociosanitaris i ubicada físicament en aquests centres. Aquestes UFISS valoren tant pacients de geriatria.

UNITAT DE LLARGA ESTADA. Estructura d'hospitalització sociosanitària que té per funció el tractament rehabilitador, de cures de manteniment, de profilaxi de complicacions i també de suport per a persones grans amb malalties cròniques de llarga evolució que han generat incapacitats funcionals de major o menor grau, a fi d'aconseguir la màxima autonomia que permeti la situació del malalt. Dins d'aquestes unitats s'inclou l'atenció a persones amb demència avançada i amb algun altre trastorn cognitiu de tipus crònic. UNITAT DE MITJA ESTADA – CONVALESCÈNCIA. Estructura d'hospitalització sociosanitària que té com a objectiu restablir aquelles funcions o activitats que hagin estat afectades, parcialment o totalment, per diferents patologies. Es tracta de persones grans amb malalties de base que necessiten una recuperació funcional després de patir un procés quirúrgic. traumatològic o mèdic, prèviament tractat en fase aguda.

Pàg. 40

UNITAT DE MITJA ESTADA – CURES PAL·LIATIVES. Estructura d'hospitalització sociosanitària que té com a funció oferir tractament pal·liatiu i de confort a pacients amb càncer avançat o amb altres malalties inguaribles en fase terminal. El control de símptomes i el suport emocional al malalt i a la seva família són els objectius que ha de perseguir la unitat. XARXA SANITÀRIA D'UTILITZACIÓ PÚBLICA. Conjunt de centres, serveis i professionals que garanteixen l'assistència sanitària a la població de Catalunya i el finançament dels quals és públic. XARXA DE CENTRES, SERVEIS I ESTABLIMENTS SOCIOSANITARIS D'UTILITZACIÓ PÚBLICA DE CATALUNYA. Conjunt de centres, serveis i establiments que presten serveis d'atenció sociosanitària per compte del CatSalut i que tenen com a finalitat última la millora de la qualitat de vida dels usuaris d'aquests serveis. (Actualment els proveïdors s'estan acreditant per formar-ne part) XARXA DE CENTRES, SERVEIS I ESTABLIMENTS DE SALUT MENTAL D'UTILITZACIÓ PÚBLICA DE CATALUNYA. Conjunt constituït pels centres, serveis i establiments que presten serveis de salut mental per compte del CatSalut. Aquesta xarxa ha de garantir la continuïtat assistencial i ha de permetre assolir un model d'atenció interdisciplinàri i intersectorial amb la participació d'altres serveis sanitaris i recursos socials i educatius, en el qual es prioritzi l'atenció i la reinserció a la comunitat i es tinguin en compte les necessitats dels pacients i de les seves famílies. (Actualment els proveïdors s'estan acreditant per formar-ne part) XARXA HOSPITALÀRIA D’UTILITZACIÓ PÚBLICA (XHUP). Conjunt de centres, serveis i professionals d'àmbit hospitalari que garanteixen l'assistència sanitària especialitzada a la població de Catalunya i el finançament dels quals és públic.

Pàg. 41

INTERPRETACIÓ DE TEXTS MÈDICS I SANITARIS: EXERCICIS PRÀCTICS Interpretació del llenguatge en els informes mèdics i d’exploracions complementàries. Anàlisi de notícies sobre temes sanitaris a la premsa no especialitzada: detecció d’errors.

Pàg. 42

ANNEXOS

Pàg. 43

Etimologia dels termes mèdics

TERME TIPUS SIGNIFICAT EXEMPLES

a- adv. Negació, falta carència afasia, afonia,

acidus adj. àcid acidosi

Adén subst. glándula adenitis, adenoides, adenoma, adenopatia

Adiposus adj. Greixós, que fa

referència al teixit greixós

adiposis

Aér subst. aire aerobi, aerofàgia

Ágo nom./v. Portar, conduir (que condueix a), (actor) Agonista, antagonista,

Agorá subst. plaça, mercat agorafòbia

Aísthesis nom./v percepció sensorial (percebre) Anestèsia, parestèsia

Aitía subst. causa etiologia

Ákros subst. extrem, que està al cim (punt culminant)

acrocefàlia, acromegàlia, acromion, acropàquia

Albumina subst. clara d’ou albuminosi, albuminuria

Álgos subst. dolor analgesia, analgésico, artralgia, mialgia, neuralgia, odontalgia,

otalgia Amaurós adj. que no brilla amaurosis Ámnios subst. membrana del fetus amniocentesi, amnios, amniòtic

Amygdále subst. ametlla amígdala, amigdalitis

Aná prep. Cap amunt, per complert, de nou

anabolismo, anafilaxia, anàlisi, anamnesi, anastomosi, anatomia,

aneurisma Anér subst. masculí androfobia, andrògen, andrologia

Angeîon subst. vas (sanguini) angiologia, angioma, angiomatosis, linfangitis,

Ánkylos nom./v. Corvat (enganxar, adherir) Anquilodactilia, anquilosis,

Anthéo verb crèixer, florir exantema Ánthropos subst. home misantropia

Antí prep. front a, contra antagonista, antígen, antihelmíntic, antipirètic, antisèpsia, antitèrmic

Apó prep. a partir de, lluny de, sense apòfisi, aponeurosi, apoplexia

Arákhne subst. aranya aracnoides

Pàg. 44

Arkhé subst. inici menarquia Árthron subst. articulació artralgia, artritis, artropatía, artrosis Âsthma subst. panteix asma

Átlas subst. Atlas, déu que aguanta el cel atlas

Audio verb Sentir (oïda) audífon, audiograma

Autós adj. mateix, igual (que actua per si mateix)

autism, autoclu, autoingert, automatisme, autopsia

Áxon subst. eix axó Basileús subst. rei (reial) basílica (vena)

Bíos subst. vida bioètica, biofísica, biología, biopsia, bioquímica, aerobi, microbi

Blénnos subst. mucositat blenorragia, blenorrea Blépharon subst. parpella blefaritis, blefaroplastia,

Bol nom./v. llançament (llançar) anabolisme, catabolisme, embòlia, èmbol, metabolisme

Boúlomai verb Voler, desitjar abúlia Boûs subst. Bou, vaca bulímia

Bradys adj. lent bradicardia, bradicinèsia, bradilalia, bradipsíquia

Brakhys adj. curt (braç o part més curta)

braquicèfal braquidactilia, braquiocefàlic, braç

Brónkhion subst. bronqui broncocele, bronconeumònia, bronqui, bronquitis

Bryo verb brotar embriologia, embrió Coniunctiva subst. conjuntiva conjuntivitis

Córtex subst. corna neocórtex, paleocórtex Coxa subst. cadera coxàlgia

Dákryon subst. llàgrima dacriocistitis, dacriostenosis Dáktylos subst. dit anquilodactilia, braquidactilia

Délta subst. lletra delta (de forma triangular) deltoides

Dêmos subst. poble endèmia, epidèmia, epidemiologia, Déndron subst. àrbre dendrita

Dérma subst. pell, capa dermatitis, dermatología, dermis,

epidermis, esclerodermia, xeroderma

di- adv. dos, dues vegades (bessó) dimorf, dicotiledoni

Diá prep. a través de, diferència, separació

diabetis, diàfisi, diaforesi, diafragma, diagnosi, diagnòstic, diàlisi, diarrea, dioptria, diuresi, diurètic, hemodiàlisi

Diplo- adj. doble diploide, diplopia Dípsa subst. Sed Dipsomania, polidípsia

Dolikhós adj. llarg dolicocèfal, dolicoduodè,

Pàg. 45

Drómos subst. carrera Pròdrom, síndrome Drépanon subst. falç drepanocitosi Duodeni subst. de dotze (dits) duodenitis, duodè Dynamis subst. força Adinàmia, dinamisme

Dys adv. dificultat

disartria, disenteria, disestèsia, disfàgia, disfàsia, disfonia, dislèxia,

dismenorrea, díspnea, displàsia, distòcia, distròfia, disúria

Eidés adj. que té aspecte de adenoides, aracnoides, coracoides,

cuboides, deltoides, diploide, , esfenoides, sarcoidosis, sigmoides,

Eiléo verb liar, retorçar íleum

Ek prep. Des de, fora (extern)

eccema (eczema), eclàmpsia, ectopia, equímosi, exantema,

bronquiectàsi, --ectomía, (gastrectomía, histerectomía,

lobectomía, mastectomía) Ekhó subst. soroll, eco ecografia, ecolalia

Élektron subst. Àmbar (s’usa en relació a l’electricitat)

electrobiologia, electrocardiografia, electroxoc, electrode, electroencefalograma

Eméo verb vomitar emètic, hematemèsi, hiperemèsi

Endo adv. dins endocardi, endocarditis, endocrí,

endògen, endometri, endometritis, endoscòpia, endoteli

Énteron subst. intestí entèric, enteritis, enterocolitis,

disenteria, gastroenteritis, mesenteri, parenteral

Epí prep. sobre epidemiologia, epidermis, epífisi, epistaxi, epiteli,

Erythrós adj. vermell eritema, eritremia, eritrocitèmia, eritròcit, eritropoesi, eritropoetina

Éthos subst. caràcter (ètica) bioètica Eu- adv. Bé, correcte eucariota, eugenesia, eutanasia

Eurys adj. ample aneurisma Exo adv. fora exocrí, exoftalmos, exògen

Ferrum subst. ferro ferropenia Fungus subst. hongo Fungicida, antifúngic

Gála subst. llet galactorrea

Gastér subst. ventre, panxa gastràlgia, gastrectomia, gàstric, gastritis, gastroenteritis, epigastri

Gen- nom./v.

generació, "gon-" en medicina moderna per

als òrgans sexuals (nèixer, arribar a ser)

gènesi, genoma, gònada, gonorrea, agenèsia, andrògeno, carcinògen,

endògen, exògen, iatrogènic,

Gêras subst. vellesa (vell) geriatria, gerontologia,

Glôtta subst. llengua Glotis, diglòsia, epiglotis, macroglòssia

Pàg. 46

Gloutós subst. cul glúti

Glykys adj. dolç glicerol, glicòlisi, glicèmia, glucògen, glucosuria

Gnáthos subst. mandíbula prognatisme

Gnosis nom./v. Coneixement, conèixer agnòsia, diagnòsis, diagnòstic, patognomònic, prognòsi, pronòstic

Góny subst. genoll gonàlgia, gonartritis

Graphé subst. escriptura

agràfia, arteriografia, audiograma, cardiografia, electrocardiograma,

ecografia, espermograma, mamografia, radiografia

Gyné subst. dona ginecologia, ginecomastia

andrògino, misoginia

Haîma subst. sang

hematemèsis, hematie, hematòcrit, hematologia, hematoma, hematuria,

hemodiálisi, hemofilia, hemòlisi, hemoptisis, hemorragia,

hemorroide, hemostasia, anemia, bacterièmia, glicèmia, isquèmia,

leucèmia, septicèmia, hiperlipèmia, Halitus subst. alè halitosi Haplós adj. simple, senmcillo haploide, haplopatia, haplopia Hápto verb tocar sinapsi

Hélmins subst. cuc Helmintiasi, antihelmíntic Hemi- adv. mig, semi- hemicrània, hemiplèjia, hemisferi

Hêpar subst. fetge hepàtic, hepatitis, hepatologia, hepatomegàlia

Héteros adj. Diferent, altre Heterotransplantament, heterosexual,

Hidrós subst. suor (suar) Anhidrosi, hiperhidrosi Hólos adj. total holístic

Homós adj. igual homeopatia, homòleg, homosexual

Hormáo verb Impulsar, posar en moviment Hormona

Hydro- subst. aigua hidrocefalia, hidrocele, hidròfil, hidrofobia

Hypér prep. sobre, por sobre de Hipertensió, hiperglicèmia, hiperlipèmia, hipertèrmia

Hypnos subst. son hipnosi, hipnòtico

Hypó prep. Per sota de hipotàlem, hipotermia, hipòxia, adenohipófisis

Iatrós subst. metge (medicina) Iatrogènic, foniatria, geriatria, pediatria, psiquiatria,...

Ídios adj. propi, particular idiopatia, idiotip Íkteros subst. groc ictericia, ictèric

Insertus nom./v. insertat injert Ión subst. violeta iode

Pàg. 47

Îris subst. arco iris, halus, iris iris, iritis Ísos adj. igual isocòria, isocrono, isomorf, isotònic

Isthmós subst. Pas estret, istme istme Kakós adj. dolent caquèxia

Kardía subst. cor (cardias)

cardiac, cardiologia, cardiopatia, bradicàrdia, endocardi, endocarditis,

miocardi, miocarditis, pericardi, pericarditis, taquicàrdia

Karkínos subst. cranc carcinògen, carcinoma

Kau- adj. que crema (cremada) càustic, cauteritzar Kéle subst. hèrnia, tumor Hidrocel·le, meningocel·le

Kéntron nom./v. Perforar, punxar amniocentesi, paracentesi, raquicentesi

Kephalé subst. cap cefalea, encefalitis, cefalorraquidi, encèfal, hidrocefàlia

Kéras subst. banya, còrnia queratina, queratitis, queratosi

Kheîr subst. ma cirurgia, cirurgià, quiròfan, quirúrgic, neurocirurgia

Kholé subst. bilis colecistitis, colèdoc Khóndros subst. cartíleg condritis, condrología, condroma

Khrôma subst. color Cromosoma, discromatopsia, monocromo

Khrónos subst. temps crònic Kíne- nom./v. moviment (moure’s) acinèsia, bradicinèsia

Klíno nom./v. estar estirat, estar malalt (llit) clínic

Kólon subst. colon colitis, colon, enterocolitis Kólla subst Cola d’enganxar colàgen

Kraníon subst. cap Crani, hemicrània Kryos subst. fred crioglobulina, crioteràpia

Kryptós adj. amagat criptorquidia Kyanós adj. Blau fosc cianosis, cianòtic Kyklos subst. cercle cíclic, ciclotimia

Kystis nom./v. bossa, bufeta (estar gros)

cistectomia, cistitis, quiste, colecistitis, dacriocistitis, poliquístic

Kytos subst. recipient (s’usa per anomenar les cèl·lules)

citologia, citoplasma, eritròcit, fagocit, leucòcit, limfòcit, trombòcit

lab-/lep- nom./v. agafar, prendre analèptic, catalèpsia, epilepsia,

epileptògen, narcolèpsia, organolèptic

laliá subst. parla alàlia, bradilàlia, dislàlia, ecolàlia, taquilàlia

lárynx subst. laringe laringe, laringitis, laringologia, laringoscopia, laringotomia

leukós adj. blanc leucèmia, leucòcit, leucodèrmia,

Pàg. 48

leucopènia limós subst. Fam, gana bulímia

lípos subst. greix lípid, lipodistròfia, lipoma, hiperlipidèmia

líthos subst. pedra litiasi, litotomia, litotricia, cistòlit, coprolit, criptòlit, sialolit

Lobós subst. lóbul lobectomia, lóbul

Lógos nom./v. Paraula, raonamnet, estudi ciència.

biologia, dermatologia, dislèxia, estomatologia, fisiologia, ....logia

Lordós adj. corbat lordosi

ly- verb descomposició, lliberació (alliberar, descomposar)

lisi, lisosoma, lisozima, anàlisi, ansiolític, citòlisi, diàlisi, hemòlisi,

paràlisi Lympha subst. limfa limfa, limfangitis, limfòcit Makrós adj. gran macroglobulina, macroglòssia, Malakós adj. tou malàcia, osteomalàcia

Manía subst. bogeria mania, manicomi, dipsomania, megalomania, toxicomania

Mastós subst. mamella mastectomia, mastitis, ginecomàstia

Mégas adj. gran megalòcit, megalomania,

acromegàlia, esplenomegàlia, hepatomegàlia

Mélas adj. negre melanina, melanòcit, melanoma, melanosis, melanúria, melena

Mén subst. mes, lluna (menstruacions)

menàrquia, menisc, menopausa, amenorrea, dismenorrea,

Mêninx subst. membrana, meninge meninge, meningitis, meningocel·le, meningococ

Metá prep. després de, més enllà de metabolisme, metacarp, metamorfosis, metàstasi, metatars

Métra subst. matriu metrorràgia, endometri, endometritis

Métron subst. mesura perímetre, termòmetre esfigmomanòmetro

Mikrós adj. petit microbi, microscopi, microtomo, Mîsos subst. odi misantropia, misoginia

Mnêma subst. record amnèsia, anamnesi Mónos adj. únic monòcit, monocrom, monodèrmic, Morfeo subst. divinitat del son morfina, morfinomania

Morphé subst. forma Morfologia, amorf, dimorf, isomorf, metamorfosi, dismorfofòbia

Myelos subst. medula mielitis, mieloma, mielopatia, osteomielitis, poliomielitis

Mykes subst. fong Micosis, estreptomicina

Myo verb Fer l’ullet, tancar l’ull miopia, miosi Mys subst. múscul miàlgia, miastenia, miocardi,

Pàg. 49

miocarditis, mioma Nékron subst. cadàver necrofilia, necròpsia, necrosi

Néos adj. nou neocórtex, neoencèfal, neogènesi, neoplàsia

Nephrós subst. ronyo nefrític, nefritis, nefrosi

Neûron subst. nervi (tendó)

neuràlgia, neurastènia, neuritis, neurobiologia, neurocirurgia, neurologia, neurona, neurosi,

aponeurosi, polineuritis Nósos subst. malaltia nosologia, zoonosi Odós subst. camí eisòdic, electrode, període

Odoús subst. dent odontàlgia, odontologia, ortodoncia Odyne subst. dolor acrodinia, anodí,

Olígos adj. escàs oligocitèmia, oligofrènia, oligospermia

Ónkos subst. massa oncologia

Ónyx subst. ungla onicofagia, onicomicosis

Op- nom./v. de la vista (veure) autopsia, biòpsia, dioptria, diplopia, miopia, necròpsia, discromatòpsia,

hipermetropia

Ophthalmós subst. ull oftàlmic, oftalmologia, exoftalmos, xeroftalmia

Órkhis subst. testicle Orquitis, criptorquídia, monorquidia

Orthós adj. recte, dret ortodoncia, ortopròtesi, ortopedia, ortostàtic

Ostéon subst. òs osteítis, osteologia, osteoma, osteomalacia, osteomielitis,

osteopatia, osteotomia, periosti

Ouréo verb orinar (urèter, uretra)

uremia, urèter, uretra, uretritis, albuminúria, anúria, diuresis, diurètic, enuresi, glucosúria, hematúria, poliúria,disúria

Oús subst. oïda, orella otàlgia, otitis, otologia, otoscopi, paròtida, parotiditis

Paîs subst. nen (educació) pediatria, ortopedia

Pân adj. tot, cadascun panadenopatia, pandèmia, panmielopatia

Pará prep. al llarg de, al costat de

paracentesi, paràlisi, paranoia, paraplèjia, paràsit, parasitosi,

parenteral, parèsia, parestèsia, paròtida, parotiditis,

Páthos subst. Patiment, sentiment

patogenia, patognomònic, adenopatia, artropatia, cardiopatia,

empatia, fisiopatologia, homeopatia, osteopatia, psicopatia,

Penía subst. carència, pobresa citopènia, eritropènia, ferropènia, leucopènia, trombocitopènia

Perí prep. Al voltant de pericardi, pericarditis, pericolitis,

Pàg. 50

perímetre, període, peritoneu, peritonitis

-phagia nom./v. menjar Fagocit, aerofagia, coprofagia,

disfagia, esòfag, macròfag, onicofagia

Phárynx subst. faringe faringe, faringitis Phléps subst. vena flebitis, tromboflebitis

Phóbos subst. temor acrofòbia, agorafòbia, androfòbia, claustrofòbia, fotofòbia

Phoné subst. so articulat afonia, audífon, disfonia Phôs subst. llum Fotoal·lèrgia, fotofobia, fototoxicitat Phrén subst. ment esquizofrènia, idiofrènia, oligofrènia,

Phthísis nom./v. Consumir-se tisis

Phy- nom./v. formació, natura (crèixer) (vegetal)

fisiologia, fisiopatologia, fisioteràpia, fitosanitari, fitoteràpia, apòfisi,

biofísica, diàfisi, epífisi, hipòfisi, símfisi

Phylax subst. guardar Anafilàxia, profilàctica, profilaxi Phylon subst. raça, estirp Filogènia, hemofilia

Plas- verb moldejar Plasma, aplàsia, blefaroplàstia,

citoplasma, displàsia, hiperplàsia, neoplàsia, rinoplàstia

Pleg- nom./v. atac (colpejar) Apoplexia, hemiplègia, paraplègia, tetraplègia

Pleurá subst. costat, flanc pleura, pleuritis, pelurodinia, paquipleuritis

Pnéo nom./v. respirar (respiració) (pulmó)

neumoconiosi, neumogàstric, neumologia, neumònia, neumotòrax,

apnea, bronconeumònia, díspnea Poiéo verb fer, fabricar eritropoesi, eritropoetina

Poikílos adj. de varis colores, abigarrat poiquilòcit, poiquilodèrmia

Poliós adj. gris polioencefalitis, poliomielitis, poliosi

Polys adj. molt, numerós, freqüent polidípsia, polifàgia, polimorf, polineuritis, pòlip, poliquístic, poliuria

Porphyreos adj. de color porpra porfina, porfiria, porfirina, porpra Pósos adj. quant posologia Poús subst. peu podagra, pododínia, podologia

Pró prep. Davant, a favor de pròdrom, profilàctica, profilaxi,

prognatisme, prognosi, pronòstic, pròstata, prostatitis

Proktós subst. anus proctologia, proctoscòpia

Psykhé subst. ànima psicofàrmac, psicologia, psicopatia,

psicosi, psique, psiquiatria, bradipsíquia

Psykhrós adj. fred psicroàlgia, psicroestèsia, psicrofòbia, psicroteràpia

Pàg. 51

Ptôsis subst. caiguda (caure) Ptosis, símptoma Ptyo verb escopir (saliva) ptialina, ptialisme, hemòptisi

Pyon subst. pus piogènia, piorrea, pus, criptopiosi, empiema, hipopion

pyr subst. foc (febre) pirògen, pirèxia, pirosi, antipirètic, apirèxia

radius subst. radi, raig radiografia, radiologia, radioscòpia

rhákhis subst. Columna vertebral raquiàlgia, raquicentesi, raquis, raquitisme, cefalorraquidi

rhís subst. nas rinitis, rinoplàstia, rinoscòpia rhythmós subst. cadència, ritme arrítmia, biorritme

-rragía nom./v. fluxe violent (trencar) broncorràgia, hemorràgia, leucorràgia, menorràgia, metrorràgia

-rroía nom./v. fluxe (fluïr)

reuma, reumàtic, reumatisme, broncorrea, diarrea, esteatorrea,

galactorrea, gonorrea, hemorroide, leucorrea, otorrea, piorrea,

seborrea, amenorrea, dismenorrea

Sákkhar subst. sucre (terme d’origen sànscrit) sacarina, sacarosa

Sárx subst. carn Sarcocel·le, sarcoidosi, sarcolema, sarcoma, sarcòtic

Septós adj. que pudreix sepsi, septicèmia, sèptic, antisèpsia, asèpsia

Síderos subst. ferro siderosi Skhízo verb dividir esquizofrènia, esquizoide Skirrós adj. dur (tumor) cirrosi, escirrus

Sklerós adj. dur esclerodèrmia, esclerosi, escleròtica, arteriosclerosi

Skoliós adj. tortuós, retorçat escoliòmetre, escoliosi

Skopéo verb mirar detingudament cistoscopi, endoscòpia, estetoscopi,

laparoscòpia, laringoscòpia, microscopi, oftalmoscopi, otoscopi

sóma subst. cos Somàtic, cromossoma, leptosomia, lisossoma, trissomia

sphygmós verb pols (palpitar) esfigmomanòmetre, esfigmòmetre splén subst. melsa esplènic, esplenomegàlia

spóndylos subst. vèrtebra espondilitis, espòndil, espondilosis

sta- nom./v. estar o col·locar de peu, detenir

estadio, èstasi, diàstasi, fungistàtic, hemostàsia, hemostàtic, metàstasi,

ortostàtic, pròstata, prostatitis Staphylé subst. gotim de raïm estafilo-, estafilococ, estafiloma

Stéllo nom./v. equipar, enviar, apretar diàstole, peristàltic, sístole Stenós adj. estret, prim estenosi Stêthos subst. pit estetoscopi Sthénos subst. vigor, força astènia, miastènia, neurastènia,

Pàg. 52

Stígma subst. punt, marca estigma, astigmatisme

Stóma subst. boca estoma,estómac, estomatitis, estomatologia, anastòmosi,

Syn prep. amb, unió

simbiosi, simpatia, simpàtic, sinapsi, sinartrosi, síncop, síndrom,

sinèquia, sinèrgia, sinestèsia, símfisi, síntesi, símptoma, sístole

Tag- nom./v. ordenar (ordre, formació) Taxonomia, atàxia Takhys adj. ràpid taquicàrdia, taquipnea, taquilalia

Tele- adv. lluny telencèfal, telepatia Télos subst. fi (incomplert) Atel·lèctasi Tétra- adv. quatre tetralogia, tetraplègia

Thálassa subst. mar talassèmia, talassoteràpia Thánatos subst. mort eutanàsia

The- nom./v. Col·locació (col·locar, dipositar) (col·locat) diàtesi, pròtesi, síntesi

Therapeía subst. cura, tractament terapeuta, terapèutica, teràpia,

crioteràpia, fisioteràpia, helioteràpia, psicoteràpia, quimioteràpia

Thermós adj. calent termògen, termòlisi, termòmetre, antitèrmic, hipertermia, hipotermia

Thórax subst. tòrax toràcic, toracoplastia, tòrax

hidrotòrax, mesotòrax, neumotrax Thrix subst. pèl triconosis

Thrómbos subst. coàgul trombus, tromboangitis, trombòcit,

trombocitopènia, tromboflebitis, trombosi

Thymós subst. volunta ciclotímic, distímia, lipotimia

Tókos nom./v. Part, fill tocologia

distòcia, oxitòcic, oxitocina

Tomé nom./v. tall (tallar)

tomografia anatomia, ectomia, episiotomia,

laparotomia, laringotomia, microtomo, osteotomia,

traqueotomia, histerectomia, lobectomia,

mastectomia

ton-/ta- nom./v. tensió (extendre)

tenesme, tétanos, tònic, to atonia, hipertonia, isotònico,

peritoni, peritonitis, angiectàsia, bronquièctasi

Tópos subst. lloc Tòpic, ectopia

Toxiké adj. arte d’enverinar tòxic, toxicogènic, toxicologia,

toxicomania, toxina fototoxicitat

Trakhys adj. áspre, rugós tracoma, tràquea, traqueotomia Traûma subst. ferida trauma, traumatisme

Pàg. 53

Tri- subst. tres tríada, trisomia Trophé nom./v. nutrició (alimentar, criar) tròfic, atrofia, distrofia, hipertrofia

Trópos nom./v. canvi, gir (girar, donar la volta) ectropion, entropion

vita subst. vida Vitamina, avitaminosis Xanthós adj. groc xantoma, xantòpsia, xantosi

Xerós adj. sec xarampió, xeroderma, xeroftalmia, Zôon nom./v. ser viu, animal (viure) Zoonosi, espermatozoide

Pàg. 54

Principals prefixos i sufixos segons origen PRINCIPALS PREFIXOS GRECS a, an - privació: aclorhidria, afàsia, anaerobi, analgèsic ana - de nou: anamnesi, anastomosi anti - contra: antiemètic, antídot, antisèpsia apo - separació, derivació: apocrí, apòfisi, aponeurosi dia - a través de: diagnòstic, diafragma, diarrea, diàfisi, diàlisi dis - dificultat: disfàgia, díspnea, dislàlia, distròfia, disúria ecto - fora de, exterior: ectoderma, ectòpic, ectoparàsit endo - dins, part interna: endocardi, endògen, endoteli epi - sobre: epidermis, epidèmia, epífisi, epidídim eu - bé, normal, bo: eufòria, eugènesia, eutanàsia exo - per fora, extern: exoftalmos, exògen hemi - meitat: hemisferi, hemiplègia, hemicrània, hemicolectomia hiper - augment, excés: hipertrofia, hipertonia, hiperglicèmia. hipo - disminució o posició baixa: hipoclorhidria, hipocondri iso - igual: isotèrmic, isogènic, isòtop, isotònic meta - canvi, successió: metamorfosi, metafase, metacarp neo - nou: neoplàsia, neoformació, neologisme oligo - poc: oligospèrmia, oligúria, oligofrènic orto - recte, directe: ortopedia, ortodòncia pan - tot: pancarditis, pangastritis, pandèmia, panhipopituitarisme pen - escassetat, pobresa: citopènia, leucopènia, linfopènia para - proximitat: paràsit, paratiroides, parametri, paranormal peri - al voltant de: periarticular, perifèric, pericardi poli - molt: policitèma, polidípsia, polimenorrea, poliuria pro - anterior: pronòstic, prodrom sin - idea de conjunt, simultani: síndrome, sincrònic. PRINCIPALS PREFIXOS LLATINS ab, abs - separació: abscés, abstemi ad - aproximació, addició: adducció, adsorció, ante - anterior, en front: anteflexió co, con - companyia: co-autor, congènere, col·lateral contra - oposició: contraceptiu, contralateral de, des - sentit contrari, separació: desinfecció, degeneració, denervació, desensibilització en - introducció, canvi d’estat, revestiment: incarcerar (hèrnia), enverinar, envoltar ex - cap a fora: exfoliativa (citologia), exsudat in - introducció, cap a dins: intubació, invaginació inter - posició intermedia, reciprocitat: intersexualitat, interacció intro - cap a dins: introversió, introspecció

Pàg. 55

per, peri - durant, a través: peroperatori, perioral pos, post - després, de seguida: posoperatori, posmortem pre - antecedent, posició anterior: precoma, prefrontal pro - cap endavant (no confondre amb el prefix grec que vol dir anterior): pronació, protrusió re - repetició, tornada, intensitat: repolaritzar, reflux, reforçar retro - darrera, cap endarrera: retroperitoni, retroversió, retroalimentació semi - parcialment, incomplet: semicercle sobre, super, supra - posició superior, intensitat: suprapúbic, superinfecció, sobredosi sub - posició inferior, acció incompleta: subconscient, subagut, subliminar trans - a través, més enllà: transmural, transaminasa, transexual PRINCIPALS SUFIXOS GRECS asa - enzim: amilasa, lipasa, fosfatasa, transaminasa gen - que genera o provoca: carcinògen gènic - causat per o relacionat amb: carcinogènic ia - qualitat, ciència infermeria, cardiologia isme - dolència, sistema, creença: alcoholisme, botulisme, vitalisme iasi - dolència causada per un germen o paràsit: amebiasi, hanseniasi itis - inflamació: apendicitis, gastritis, cistitis, miositis oïde - en forma de, semblant a: mastoïde, esfenoïde, esquizoïde oidal - en relació amb el corresponent acabat amb oïde oma - tumor: mioma, carcinoma, sarcoma osi - dolència no inflamatòria o degenerativa: artrosi, dermatosi PRINCIPALS SUFIXOS LLATINS al < -ale - adjectius: arterial, mental, nasal, sexual ança, ancia < antia - substantius: balança, criança, ambulància à, al < -anus - adjectius: cranial, microbià ant, ent < - arrel temàtica + sufix -nte: substantius i adjectius: acidificant, calmant, expectorant,

absorbent, emolent ari, a< -arius - substantius i adjectius: protozoari, coronària, urinàri àtic <- aticum - adjectius: pancreàtic, profilàctic, simptomàtic ció < -tione - substantius: dissecció, hidratació, pigmentació tat < -tate - substantius: fertilitat, mentalitat ent, lent < -(l)entu – adjectius: incruent, purulent esa < -itia - substantius: flaquesa, puresa iu < -ivus - adjectius: nutritiu, regeneratiu, supuratiu í < -inu - substantius i adjectius: intestí, mediastí, masculí ment, a < -mentu, a - substantius: medicament, patiment, ós < -osus - adjectius: aquós, infecciós, edematós, membranós ura < -ura - substantius: comissura, estatura, fissura, sutura