Apunts Castells Vilaseca

166
El treball a la societat del coneixement Manuel Castells Jordi Vilaseca Joan Torrent Josep Lladós Pilar Ficapal XP06/M3010/02031

description

treball en la societat de coneixement

Transcript of Apunts Castells Vilaseca

Page 1: Apunts Castells Vilaseca

El treball a la societat del coneixementManuel CastellsJordi VilasecaJoan TorrentJosep LladósPilar Ficapal

XP06/M3010/02031

Page 2: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 El treball a la societat del coneixement

Primera edició: febrer 2007© Fundació per a la Universitat Oberta de CatalunyaAv. Tibidabo, 39-43, 08035 BarcelonaDisseny: Manel AndreuRealització editorial: Eureca media, SLDipòsit legal: B-4.640-2007

Cap part d’aquesta publicació, incloent-hi el disseny general i de la coberta, no pot ser copiada, reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap manera ni per cap mitjà, tant si és elèctric, com químic, mecànic, òptic, de gravació, de fotocòpia, o per altres mètodes, sense l’autoritzacióprèvia per escrit dels titulars del copyright.

Page 3: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 El treball a la societat del coneixement

Índex

Introducció ................................................................................................ 5

La transformació del treball i l’ocupació: treballadors en xarxa,

desocupats i treballadors a temps flexible

Capítol 4 de La sociedad red (vol. I). Alianza EditorialManuel Castells .............................................................................................. 9

Treball en xarxa i teletreball: cap a una nova tendència

global del treball Jordi Vilaseca Requena, Joan Torrent Sellens, Josep Lladós Masllorens i Pilar Ficapal Cusí ........................................................................................... 79

Page 4: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 El treball a la societat del coneixement

Page 5: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 5 El treball a la societat del coneixement

Introducció

L’anàlisi dels efectes del canvi tecnològic sobre l’ocupació ha estat un dels te-

mes d’estudi més freqüent en la literatura econòmica, ja que el progrés humà

està íntimament associat al canvi en les tecnologies utilitzades. Al llarg de la

història econòmica, els avenços tecnològics han estat una font reconeguda de

prosperitat econòmica i de creixement de l’ocupació, però també han repre-

sentat un repte permanent a l’organització del treball i als coneixements i ha-

bilitats requerits per l’ésser humà per a ocupar un lloc de treball. No hi ha

progrés tecnològic conegut que no hagi vingut acompanyat d’una redistribu-

ció sensible de l’ocupació entre activitats, entre ocupacions i entre col·lectius

d’individus.

Com no podia ser d’una altra manera, la confluència de la globalització dels

mercats, l’aplicació generalitzada de les tecnologies de la informació i les comu-

nicacions (TIC) a l’activitat econòmica i l’emergència de la societat del coneixe-

ment han donat lloc a un nou i viu debat entorn de la reorganització de

l’ocupació i de les capacitats dels treballadors, que comprèn una àmplia diver-

sitat d’aspectes.

Aquest curs de doctorat pretén que l’estudiant aprengui les relacions existents

entre la tecnologia i l’ocupació, reconegui l’organització del mercat de treball

com a institució social i es familiaritzi amb les principals causes que subjeuen

en els debats actuals sobre el mercat de treball en la societat del coneixement.

El treball en xarxa, la gestió descentralitzada, la individualització de les relacions

laborals, la flexibilitat al lloc i en les condicions de treball i les capacitats d’au-

toprogramació del treball són característiques que acompanyen l’ocupació en

plena era del coneixement i el progrés tecnològic constant. D’aquesta manera,

es tractarà que l’estudiant comprengui com la transició cap a una economia més

basada en el coneixement transforma sensiblement el mercat de treball de les

societats modernes, pel que fa tant als tipus de contractació com al temps de tre-

ball, a les competències dels nous llocs de treball, als requeriments formatius

que les empreses demanen o a la mateixa organització del treball.

Es pretén, per tant, que l’estudiant analitzi els canvis que es detecten en la na-

turalesa del treball i els relacioni amb el tipus d’habilitats i capacitats que estan

exigint les empreses, ja que, sens dubte, Internet ha revolucionat tant la nostra

manera de treballar com també la manera en què les empreses s’organitzen.

Comprendre els coneixements, les actituds i les competències que són més va-

luosos en el nou entorn definit per l’ús intensiu de les TIC hauria de facilitar

que l’estudiant comprengui les claus determinants del fet que l’ús intensiu

Page 6: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 6 El treball a la societat del coneixement

d’aquestes noves tecnologies propiciï augments de productivitat, tant indivi-

dual com del conjunt de l’economia. D’aquesta manera, si el capital humà és

una de les principals fonts de riquesa i prosperitat econòmica d’una societat,

serà necessari avaluar les habilitats generals i específiques, així com els conei-

xements tècnics i científics més rellevants per al progrés econòmic en la societat

del coneixement.

L’opció de comunicar-se i de portar a terme les tasques laborals des d’una mul-

tiplicitat de llocs o d’autoorganitzar-se aquestes tasques i els mitjans necessaris

per a portar-les a terme obren noves vies en les relacions laborals i en les con-

dicions de l’ocupació, que aquest curs també pretén fer explorar a l’estudiant.

Si l’avenç de la globalització ja afecta l’organització del treball en exigir trans-

formacions de caràcter estratègic de les empreses que millorin la seva resposta

als canvis en la demanda i als reptes de la competència global, l’aplicació de

les TIC com a eina de negoci i font d’innovació i canvi organitzatiu ha accele-

rat aquesta transformació del treball, fins al punt que els avantatges compe-

titius més sòlids a les empreses són, actualment, aquells que se sustenten en

una combinació entre l’ús de les noves tecnologies i el canvi organitzatiu

estratègic.

D’altra banda, les controvèrsies no són alienes en absolut al nou paradigma eco-

nòmic i tecnològic que acompanya la societat del coneixement, bona part de les

quals estan relacionades amb els efectes socials de l’ús de les TIC al lloc de treball.

D’una banda, els riscos de dualització social associats a l’aparició d’una bretxa o

gap en les remuneracions salarials i en les oportunitats laborals entre diversos

col·lectius de treballadors en funció de si utilitzen o no les TIC als seus llocs de

treball i en funció de la idoneïtat de les seves aptituds i coneixements. De l’altra,

els riscos d’inestabilitat en l’equilibri entre la vida familiar i professional del tre-

ballador, associats a l’emergència d’un nou concepte d’ocupació basat en la fle-

xibilitat i la individualització. Aquests riscos qüestionen la immutabilitat de

determinades institucions socials tradicionals, com les famílies i comunitats

estables o el mateix mercat de treball. El desenvolupament del curs també pre-

trendrà oferir a l’estudiant coneixements per analitzar amb criteri aquestes

controvèrsies econòmiques.

Page 7: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 7 El treball a la societat del coneixement

Índex temàtic

1) El treball en l’economia del coneixement

2) Progrés tecnològic i ocupació

3) Impacte de les TIC en la demanda i oferta de treball

4) Impacte de les TIC en l’organització del treball

5) Noves formes de treball i de conciliació personal

Índex de lectures bàsiques

• M. Carnoy. Sustaining the New Economy. Work, Family and Community in

the Information Age (cap. 1 a 4).

• M. Castells (2000). “Las transformaciones del trabajo y el empleo: traba-

jadores en red, desempleados y trabajadores a tiempo flexible”. A: La socie-

dad red (cap. 4, 2a. edició).

• Vilaseca i altres (2004). Trabajo en red y teletrabajo: hacia una nueva ten-

dencia global del trabajo.

Page 8: Apunts Castells Vilaseca
Page 9: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 9 El treball a la societat del coneixement

La transformació del treball i l’ocupació: treballadors en xarxa, desocupats i treballadors a temps flexibleCapítol 4 de La sociedad red (vol. I). Alianza Editorial

Manuel Castells

La transformació del treball i l’ocupació: treballadors en xarxa,

desocupats i treballadors a temps flexible

El procés de treball està en el nucli de l’estructura social. La transformació tec-

nològica i organitzativa del treball i les relacions de producció a l’empresa

xarxa emergent i entorn seu és la principal palanca mitjançant la qual el pa-

radigma informacional i el procés de globalització afecten la societat en ge-

neral. En aquest capítol analitzaré aquesta transformació basant-me en els

estudis disponibles, alhora que tracto de trobar sentit a les tendències contra-

dictòries que s’observen en els canvis dels models de treball i ocupació durant

les últimes dècades. Primer abordaré la qüestió clàssica de la transformació secu-

lar de l’estructura de l’ocupació que subjeu en les teories del postindustrialisme,

analitzant-ne l’evolució als principals països capitalistes entre 1920 i 2005. A

continuació, per a anar més enllà de les fronteres dels països de l’OCDE, consi-

deraré els arguments sobre el sorgiment d’una mà d’obra global. Després passaré

a analitzar l’impacte específic de les noves tecnologies de la informació sobre el

mateix procés de treball i sobre l’evolució de l’ocupació, tractant d’avaluar les

pors sobre una societat d’aturats. Finalment, m’ocuparé de l’impacte potencial

de la transformació del treball i l’ocupació sobre l’estructura social, centrant-me

en els processos de polarització social que s’han associat al sorgiment del para-

digma informacional. De fet, suggeriré una hipòtesi alternativa que, encara que

reconeix aquestes tendències, les situarà en el marc més ampli d’una transforma-

ció més fonamental: la individualització del treball i la fragmentació de les socie-

tats.1 Durant tot el recorregut d’aquest itinerari intel·lectual, utilitzaré les dades i

els resultats d’investigació d’una multitud de monografies, models de simulació

i estadístiques oficials que han abordat aquestes qüestions amb una atenció mi-

nuciosa durant molts anys a diversos països. No obstant això, el propòsit de la

meva investigació, com en el conjunt del llibre en general, és analític: pretén

suscitar noves qüestions més que respondre a velles inquietuds.

L’evolució històrica de l’ocupació i l’estructura ocupacional

als països capitalistes avançats: els països del G-7, 1920-2005

En tot procés de transició històrica, una de les expressions més directes del canvi

sistèmic és la transformació de l’ocupació i l’estructura ocupacional. En efecte,

les teories del postindustrialisme i de l’informacionalisme utilitzen com la prova

empírica més poderosa del canvi del curs històric el naixement d’una nova es-

tructura social, caracteritzada pel pas de béns a serveis, per l’auge de les ocupa-

Es pot consultar l’apèndix A en l’espai de recursos de l’aula.

Page 10: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 10 El treball a la societat del coneixement

cions executives i professionals, per la desaparició dels treballs agrícoles i fabrils,

i pel contingut cada vegada més gran d’informació del treball en les economies

més avançades. Moltes d’aquestes formulacions comporten implícitament una

espècie de llei natural de les economies i les societats que han de seguir un únic

camí al llarg de la trajectòria de la modernitat en la qual la societat nord-ameri-

cana ha anat al capdavant.

Jo defenso un plantejament diferent. Sostinc que encara que hi ha una tendèn-

cia comuna en el desenvolupament de l’estructura de l’ocupació, característica

de les societats informacionals, també hi ha una variació històrica dels models

d’ocupació segons institucions, cultura i entorns polítics específics. Per a valorar

tant el caràcter comú com les variacions de les estructures de l’ocupació en el

paradigma informacional, n’he examinat l’evolució entre 1920 i 1990 als prin-

cipals països capitalistes que constitueixen el nucli de l’economia global, els de-

nominats països del G-7. Tots ells estan en un estadi avançat de transició a la

societat informacional, per la qual cosa es poden utilitzar per a observar el sor-

giment de nous models d’ocupació. També representen cultures i sistemes ins-

titucionals molt diferents, la qual cosa ens permet examinar la varietat històrica.

En fer aquesta anàlisi no dono per suposat que totes les altres societats, en ni-

vells de desenvolupament diferents, s’ajustaran a una o una altra de les trajec-

tòries històriques representades per aquests països. Com he sostingut en la

introducció general del llibre, el nou paradigma informacional interactua amb

la història, les institucions, els graus de desenvolupament i la posició en el sis-

tema global d’interacció al llarg de línies de xarxes diferents. L’anàlisi que es pre-

senta en les pàgines següents té un propòsit més precís: desvetllar la interacció

que hi ha entre tecnologia, economia i institucions en els models d’ocupació del

procés de transició entre els modes agrícola, industrial i informacional de desen-

volupament.

En diferenciar la composició interna de l’ocupació en serveis i en analitzar

l’evolució diferencial de l’ocupació i l’estructura ocupacional a cada un dels

set països (els Estats Units, el Japó, Alemanya, França, Itàlia, el Regne Unit i el

Canadà) entre circa 1920 i circa 1990, l’anàlisi presentada aquí introdueix una

discussió de base empírica sobre la diversitat cultural/institucional de la socie-

tat informacional. Per a anar en aquesta direcció, presentaré els temes analítics

investigats en aquesta secció, definiré els conceptes i descriuré breument la

metodologia que he utilitzat en aquest estudi.2

El postindustrialisme. L’economia de serveis i la societat informacional

La teoria clàssica del postindustrialisme combinava tres afirmacions i predic-

cions que s’han de diferenciar des del punt de vista analític:3

1) La font de la productivitat i el creixement seran la generació del conei-

xement, estès a tots els àmbits de l’activitat econòmica mitjançant el pro-

cessament de la informació.

Page 11: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 11 El treball a la societat del coneixement

2) L’activitat econòmica passaria de la producció de béns a la realització de

serveis. A la desaparició de l’ocupació agrícola la seguiria el declivi irreversible

dels treballs fabrils en benefici dels de serveis, que acabarien formant la pro-

porció més abundant de l’ocupació. Com més avançada estigui una economia,

més se centren la seva ocupació i producció en els serveis.

3) La nova economia augmentaria la importància de les ocupacions amb un

alt contingut d’informació i coneixement en la seva activitat. Les ocupacions

executives, professionals i tècniques creixerien més de pressa que totes les al-

tres i constituirien el nucli de la nova estructura social.

Encara que diverses interpretacions van estendre la teoria del postindustrialis-

me en diferents versions a l’àmbit de les classes socials, la política i la cultura,

les tres afirmacions precedents la fixen en l’estructura social, nivell al qual, en

opinió de Bell, pertany. Cada una d’aquestes importants asseveracions mereix

una excepció. A més, el vincle històric entre els tres processos encara s’ha de

sotmetre a la verificació empírica.

En primer lloc, el coneixement i la informació sembla que són, en efecte, va-

luoses fonts de productivitat i creixement en les societats avançades. Tanma-

teix, com també he esmentat abans, resulta important tenir present que les

teories del postindustrialisme van basar la seva afirmació original en la inves-

tigació de Solow i Kendrick, totes dues referents a la primera meitat del segle

XX dels Estats Units, al cim de l’era industrial. Això vol dir que la base de co-

neixement que apareix en l’augment de la productivitat ha estat un tret de

l’economia industrial quan l’ocupació fabril estava en el seu punt culminant

als països més avançats. Així doncs, encara que les economies de final del segle

XX són clarament diferents de les anteriors a la Segona Guerra Mundial, el tret

que les distingeix no sembla residir primordialment en la font de l’augment

de la seva productivitat. La distinció apropiada no s’estableix entre una

economia industrial i una altra de postindustrial, sinó entre dues formes

de producció industrial, agrícola i de serveis basades en el coneixement.

Com he sostingut en els primers capítols d’aquest llibre, el que més distingeix

en termes històrics les estructures econòmiques de la primera i la segona mei-

tat del segle XX és la revolució de les tecnologies de la informació i la seva di-

fusió en totes les esferes de l’activitat social i econòmica, inclosa la seva

contribució a proporcionar la infraestructura per a la formació de l’economia

global. Per tant, proposo canviar l’èmfasi analític del postindustrialisme (una

qüestió important de previsió social encara sense resposta en el moment de

formular-la) a l’informacionalisme. En aquesta perspectiva, les societats seran

informacionals no perquè encaixin en un model particular d’estructura so-

cial, sinó perquè organitzen el seu sistema de producció entorn dels principis

de maximització de la productivitat basada en el coneixement mitjançant el

desenvolupament i la difusió de les tecnologies de la informació i mitjançant

el compliment dels prerequisits per a utilitzar-les (fonamentalment, recursos

humans i infraestructura de comunicacions).

Page 12: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 12 El treball a la societat del coneixement

El segon criteri que empra la teoria del postindustrialisme per a considerar pos-

tindustrial una societat afecta el canvi en les activitats de serveis i la desapari-

ció de la fabricació. És un fet obvi que la majoria de l’ocupació en les

economies avançades està en els serveis i que aquest sector representa la con-

tribució més elevada al PNB. No obstant això, d’això no es desprèn que les in-

dústries manufactureres estiguin desapareixent o que l’estructura i dinàmica de

l’activitat fabril siguin indiferents per a la salut d’una economia de serveis. Co-

hen i Zysman,4 entre d’altres, han sostingut de manera contundent que molts

serveis depenen de la seva vinculació directa amb la fabricació i que aquesta ac-

tivitat (diferent de l’ocupació fabril) és crucial per a la productivitat i la compe-

titivitat de l’economia. Per als Estats Units, estimen que el 24% del PNB prové

del valor afegit per les firmes manufactureres i un altre 25% de la contribució

dels serveis directament relacionats amb la fabricació. Per tant, sostenen que

l’economia postindustrial és un «mite» i que en realitat estem en un tipus di-

ferent d’economia industrial.

A més, la noció de «serveis» se sol considerar, en el millor dels casos, ambigua

i, en el pitjor, enganyosa.5 En les estadístiques sobre ocupació, s’ha utilitzat

com una noció residual que comprèn tot el que no és agricultura, mineria,

construcció, serveis públics o fabricació. D’aquesta manera, la categoria de ser-

veis inclou activitats de tota classe, originades en la història de diverses estruc-

tures socials i sistemes de producció. L’únic tret comú d’aquestes activitats de

serveis és el que no són. Els intents de definir-los mitjançant algunes caracte-

rístiques intrínseques, com la seva «intangibilitat», oposada a la «materialitat»

dels béns, han quedat definitivament desproveïts de significat per l’evolució

de l’economia informacional. El programari informàtic, la producció de vídeos,

el disseny de microelectrònica, l’agricultura basada en la biotecnologia i altres,

i molts altres processos crítics característics de les economies avançades, en fo-

namenten de manera inextricable el contingut d’informació amb el suport

material del producte, fent impossible distingir les fronteres entre «béns» i

«serveis». Per a entendre el nou tipus d’economia i estructura social, hem de

començar per caracteritzar les diferents classes de «serveis» per establir distin-

cions clares entre ells. En la comprensió de l’economia informacional, cada

una de les categories específiques es torna una distinció tan important com ho

eren els antics límits entre fabricació i serveis en el tipus precedent d’economia

industrial. A mesura que les economies es fan més complexes, hem de diver-

sificar els conceptes mitjançant els quals classifiquem les activitats econòmi-

ques i, en última instància, abandonar el vell paradigma de Colin Clark basat

en la distinció dels sectors primari/secundari/terciari. Aquesta distinció s’ha con-

vertit en un obstacle epistemològic per a la comprensió de les nostres societats.

La tercera predicció important de la teoria del postindustrialisme original fa

referència a l’expansió de les ocupacions riques en informació, com els llocs

executius, professionals i tècnics, convertits en el nucli de la nova estructura

ocupacional. Aquesta predicció també requereix un advertiment. Diversos

analistes han sostingut que aquesta tendència no és l’única característica de

Page 13: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 13 El treball a la societat del coneixement

la nova estructura ocupacional. Al seu torn també han augmentat les ocupa-

cions en serveis inferiors i menys qualificats. Aquests treballs d’escassa pre-

paració, malgrat que presenten una taxa de creixement més baixa, poden

representar una proporció substancial de l’estructura social postindustrial

quant a nombres absoluts. En altres paraules, també es podrien caracteritzar

les societats informacionals avançades per la seva estructura social cada ve-

gada més polaritzada, en la qual el vèrtex i la base n’augmenten la quota a

costa de la part mitjana.6 A més, en la literatura es qüestiona àmpliament la

noció que el coneixement, la ciència i l’experiència siguin components de-

cisius de la majoria de les ocupacions executives/professionals. S’ha de mirar

millor i més de prop el contingut real d’aquestes classificacions estadístiques

generals abans de llançar-nos a caracteritzar el nostre futur com la república

de l’elit il·lustrada.

No obstant això, l’argument més important contra la versió simplista del pos-

tindustrialisme és la crítica de l’assumpció segons la qual els tres trets que hem

examinat es fusionen en l’evolució històrica, i que aquesta evolució condueix

a un únic model de societat informacional. Aquest artefacte analític és en reali-

tat similar a la formulació del concepte de capitalisme realitzat pels economistes

polítics clàssics (d’Adam Smith a Marx), que es basava exclusivament en l’ex-

periència de la industrialització anglesa, només per trobar «excepcions» con-

tínues al model al llarg de la diversitat de l’experiència econòmica i social del

món. Únicament si comencem des de la separació analítica entre la lògica es-

tructural del sistema de producció de la societat informacional i la seva estructura

social, podem observar de manera empírica si un paradigma tecnoeconòmic es-

pecífic indueix una estructura social específica i fins a quin punt. I només si am-

pliem l’abast cultural i institucional de la nostra observació, podem separar el

que correspon a l’estructura de la societat informacional (com a expressió d’un

nou mode de desenvolupament) del que és específic de la trajectòria històrica

d’un país determinat. Per a fer alguns passos temptatius en aquella direcció,

he compilat i analitzat estadístiques bàsiques comparables per a les set econo-

mies de mercat més grans del món, els denominats països del G-7. Així, podem

comparar amb una aproximació raonable l’evolució de la seva estructura ocu-

pacional i de treball durant els últims setanta anys. També he considerat algu-

nes projeccions d’ocupació per al Japó i els Estats Units fins a començament

del segle XXI. El nucli empíric d’aquesta anàlisi és un intent de diferenciar en-

tre diverses activitats de serveis. Per a fer-ho, he seguit la coneguda tipologia

de l’ocupació en serveis construïda per Singelmann fa gairebé vint anys.7 La

seva conceptuació no manca d’errors, però té un mèrit fonamental: està ben

adaptada a les categories estadístiques habituals, com mostra la seva pròpia

tesi doctoral, que analitzava el canvi de l’estructura d’ocupació en diversos pa-

ïsos entre 1920 i 1970. Atès que el principal propòsit d’aquest llibre és analític,

he decidit utilitzar el seu treball per a comparar el període de 1970-1990 amb els

seus resultats per al de 1920-1979. Així doncs, he construït una tipologia similar

de l’ocupació sectorial i processat les estadístiques dels països del G-7 en categories

més o menys comparables, estenent l’anàlisi de Singelmann al període crític del

Page 14: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 14 El treball a la societat del coneixement

desenvolupament de les societats informacionals, a partir de 1970. Com que no

puc assegurar l’equivalència absoluta de les meves decisions per a classificar les

activitats amb les preses anteriorment per Singelmann, presento les nostres

dades separades per als dos períodes: no s’han de llegir com a sèries estadísti-

ques, sinó com a tendències estadístiques diferents que presenten una equiva-

lència aproximada des del punt de vista de les categories analítiques que s’han

utilitzat per a reunir les dades. Vaig trobar dificultats metodològiques conside-

rables per establir categories equivalents entre els diferents països. L’apèndix

a aquest capítol proporciona detalls sobre els procediments seguits per a cons-

truir aquesta base de dades. Per a analitzar-les he emprat els procediments es-

tadístics més simples, tractant sempre de mostrar les tendències actuals de

l’estructura social, en lloc d’utilitzar mètodes analítics que resultarien inneces-

sàriament complicats per al grau actual d’elaboració de la base de dades. He op-

tat per fer servir estadístiques descriptives que solament suggereixin les línies de

la nova comprensió teòrica.

En adoptar les categories de Singelmann sobre les activitats de serveis, he assu-

mit un plantejament estructuralista de l’ocupació i l’he dividit segons el lloc que

ocupa l’activitat en la cadena de vincles que comença en el procés de producció.

Per tant, els serveis de distribució fan referència tant a les activitats de comuni-

cació com de transport, així com a les xarxes de distribució comercial (magat-

zem i al detall). Els serveis de producció al·ludeixen a aquells serveis que

semblen aportacions crítiques per a l’economia, encara que també inclouen ser-

veis auxiliars a l’empresa que poden no ser gaire especialitzats. Els serveis socials

inclouen tot un conjunt d’activitats governamentals, així com els treballs

col·lectius relacionats amb el consum. Els serveis personals són els relacionats

amb el consum individual, de l’oci als llocs de restauració i beguda. Encara

que aquestes distincions són sens dubte àmplies, ens permeten pensar de

manera diferencial sobre l’evolució de l’estructura de l’ocupació als diferents

països, almenys amb una profunditat analítica més gran que els recomptes

estadístics habituals. També he intentat establir una diferència ente la dico-

tomia serveis/béns i la classificació de l’ocupació entre processament de la in-

formació i activitats de manipulació de béns, ja que cada una d’aquestes

distincions correspon a un plantejament diferent en l’anàlisi de l’estructura so-

cial. Per a fer-ho, vaig calcular dos índexs elementals d’ocupació de realització

de serveis/ocupació de producció de béns, i d’ocupació de processament de la

informació/ocupació de manipulació de béns, i vaig calcular aquests índexs per

als països i períodes considerats. Finalment, també vaig calcular una tipologia

simplificada d’ocupacions als diferents països, construint les seves diverses cate-

gories entorn de les utilitzades per les estadístiques nord-americanes i japoneses.

Encara que tinc serioses inquietuds sobre les definicions d’aquestes categories

ocupacionals, que de fet barregen llocs ocupacionals i tipus d’activitats, el fet de

fer servir estadístiques estàndard de fàcil accés ens proporciona l’oportunitat

d’observar l’evolució de les estructures ocupacionals en termes més o menys

comparatius. El propòsit d’aquest exercici és refondre l’anàlisi sociològica de

les societats informacionals mitjançant la valoració en un marc comparatiu

Page 15: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 15 El treball a la societat del coneixement

de les diferències en l’evolució de la seva estructura d’ocupació com un in-

dicador fonamental tant dels seus aspectes comuns com de la seva diversitat.

La transformació de l’estructura de l’ocupació, 1920-1970 i 1970-1990

L’anàlisi de l’evolució de l’estructura de l’ocupació als països del G-7 ha de co-

mençar per establir una distinció entre els dos períodes que, per casualitat, ca-

sen amb les nostres dues bases de dades diferents: circa 1920-1970 i circa 1970-

1990. La principal distinció analítica entre els dos períodes prové del fet que durant

el primer període les societats en consideració es van convertir en postagrícoles, men-

tre que en el segon període es van convirtir en postindustrials. Per aquests termes

entenc òbviament el declivi massiu de l’ocupació agrícola en el primer cas i el

ràpid descens de l’ocupació industrial en el segon període. En efecte, tots els

països del G-7 van mantenir o van augmentar (en alguns casos considerablement) el

percentatge d’ocupació en activitats de transformació i fabricació entre 1920 i 1970. Així

doncs, si n’excloem la construcció i els serveis públics per tenir una visió més pre-

cisa de la mà d’obra industrial, Anglaterra i Gal·les van disminuir només lleugera-

ment la quantia de la seva mà d’obra industrial del 36,8% el 1921 al 34,9% el

1971; els Estats Units van augmentar l’ocupació industrial del 24,5% el 1930 al

25,9% el 1970; el Canadà, del 17,0% el 1921 al 22,0% el 1971; el Japó va pre-

senciar un augment espectacular en la fabricació del 16,6% el 1920 al 26,0/a

el 1970; Alemanya (encara que amb un territori nacional diferent) va incre-

mentar la seva mà d’obra industrial del 33,0% al 40,2%; França, del 26,4% al

28,1%, i Itàlia, del 199% al 274%. Per tant, com sosté Singelmann, el canvi en

l’estructura de l’ocupació en aquest mig segle (1920-1970) va ser de l’agricultura

als serveis i la construcció, però sense deixar la indústria.

El relat és molt diferent en el període de 1970-1990, quan el procés de reestruc-

turació econòmica i transformació tecnològica que va tenir lloc durant aques-

tes dues dècades va conduir a una reducció de l’ocupació industrial a tots els

països. Tanmateix, encara que aquesta tendència va ser general, aquesta reduc-

ció va ser desigual i va indicar clarament la varietat fonamental de les estruc-

tures socials segons les diferències de polítiques econòmiques i estratègies

empresarials. Així doncs, mentre que el Regne Unit, els Estats Units i Itàlia van

experimentar una ràpida desindustrialització (i van reduir la quota de l’ocupa-

ció industrial el 1970-1990 del 38,7% al 22,5%, del 25,9% al 17,5%; i del

27,3% al 21,8/a, respectivament), el Japó i Alemanya la van disminuir mode-

radament del 26,0% al 23,6% en el cas del primer i del 38,6% a un nivell en-

cara alt del 32,2% en el de la segona. El Canadà i França van ocupar una

posició intermèdia, amb una reducció del 19,7% (el 1971) al 14,9%, i del

27,7% al 21,3%, respectivament.

De fet, Anglaterra i Gal·les ja s’havien convertit en societats postagrícoles el

1921 i només dedicaven un 7,1% de la seva mà d’obra a l’agricultura. Els Estats

Units, Alemanya i el Canadà encara tenien una població agrícola considerable

Page 16: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 16 El treball a la societat del coneixement

(d’un quart a un terç de l’ocupació total), i el Japó, Itàlia i França eren en general

societats dominades per les ocupacions agrícoles i comercials. Des d’aquest punt

de partida diferencial en el període històric en estudi, les tendències van con-

vergir cap a una estructura d’ocupació caracteritzada per l’augment simultani

de la indústria i els serveis en detriment de l’agricultura.

Aquesta convergència s’explica pels processos molt ràpids d’industrialització

a Alemanya, el Japó, Itàlia i França, que van distribuir l’excedent de població

agrícola entre la indústria i els serveis.

Així doncs, si calculem la relació d’ocupació entre serveis i indústria (el nostre

indicador de l’«economia de serveis»), mostra només un increment moderat

per a la major part dels països entre 1920 i 1970. Només els Estats Units (passa

d’1,1 a 2,0) i el Canadà (d’1,3 a 2,0) van experimentar un augment significatiu

de la proporció relativa de l’ocupació en serveis durant el període que deno-

mino postagrícola. En aquest sentit, és cert que els Estats Units van ser els que

van portar l’estendard de l’estructura d’ocupació característica de l’economia

de serveis. Per tant, quan la tendència cap a l’ocupació en serveis es va accele-

rar i es va generalitzar en el període postindustrial, els Estats Units i el Canadà

van incrementar encara més el seu predomini en serveis, amb índexs de 3,0 i

3,3 respectivament. La resta dels països va seguir la mateixa tendència, però a

velocitats diferents, amb la qual cosa van assolir graus diferents de desindus-

trialització. Mentre que el Regne Unit, França i Itàlia semblen seguir el mateix

camí que Amèrica del Nord, en canvi el Japó i Alemanya sobresurten clara-

ment com a potents economies industrials, amb taxes inferiors d’augment de

l’ocupació en serveis i relacions inferiors entre servei i indústria: 1,8 i 1,4 res-

pectivament el 1987/1990. No obstant això, com a tendència, a la dècada de

1990 la majoria de la població de tots els països del G-7 està ocupada en serveis.

També s’està concentrant l’ocupació en el processament de la informació? La

nostra relació entre ocupació en processament de la informació i manipulació

de béns proporciona algunes pistes interessants per a l’anàlisi. En primer lloc,

hem de deixar de banda el Japó per considerar-lo més endavant.

Pel que fa a la resta dels països, hi ha hagut una tendència cap a un percentatge

més elevat d’ocupació en el processament de la informació. Encara que Itàlia

i Alemanya no havien incrementat el seu percentatge el 1920-1970 o ho havien

fet lentament, en les dues últimes dècades va ascendir de manera considerable.

Els Estats Units presenten la taxa més elevada d’ocupació en informació dels

set països, però el Regne Unit, el Canadà i França estan gairebé a la seva matei-

xa alçada. Per tant, la tendència cap al processament de la informació no és un

tret distintiu dels Estats Units: la seva estructura d’ocupació es pot separar més

clarament de les altres com una «economia de serveis» que com una «economia

de la informació». Alemanya i Itàlia presenten una taxa significativament infe-

Page 17: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 17 El treball a la societat del coneixement

rior d’ocupació en informació, però l’han duplicat en les dues últimes dècades,

amb la qual cosa manifesten la mateixa tendència.

Les dades sobre el Japó són les més interessants. Mostren només un incre-

ment moderat de l’ocupació en informació en cinquanta anys (de 0,3 a 0,4)

i fins i tot més lent en els darrers vint anys, de 0,4 a 0,5. Així doncs, la que

probablement és la societat que posa més èmfasi en les tecnologies de la in-

formació, i en la qual l’alta tecnologia acompleix el paper més important

quant a productivitat i competitivitat, també sembla tenir el nivell més baix

d’ocupació en processament de la informació, i la taxa inferior de progressió

cap a aquesta ocupació. L’expansió de l’ocupació en informació i el desen-

volupament d’una «societat de la informació» (johoka shakai, segons el con-

cepte japonès) semblen processos diferents, encara que relacionats. És en

efecte interessant, i problemàtic per a algunes interpretacions del postin-

dustrialisme, que el Japó i Alemanya, les dues economies més competitives

de les principals a les dècades de 1970 i 1980, siguin les que presentin l’ocu-

pació industrial més elevada, la relació més baixa entre serveis i indústria i

entre ocupació en informació i béns, i, quant al Japó (que ha experimentat

l’augment de productivitat més ràpid), la taxa inferior d’increment de l’ocu-

pació en informació durant tot el segle. Suggereixo la idea que el processa-

ment de la informació és més productiu quan s’incorpora a la producció

material o a la manipulació de béns, en lloc de desarticular-se en una divisió

tècnica del treball intensificada. Després de tot, la major part de l’automa-

tització fa referència precisament a la integració del processament de la in-

formació en la manipulació de béns.

Aquesta hipòtesi també pot ajudar a interpretar una altra observació impor-

tant: cap dels set països no presentava una taxa d’ocupació en informació su-

perior a 1 el 1990 i només els Estats Units s’aproximaven a aquest llindar.

Així doncs, encara que la informació és un component crític per al funcio-

nament de l’economia i l’organització de la societat, d’això no es desprèn

que la majoria dels treballs estiguin o estaran en el processament de la infor-

mació. La marxa cap a l’ocupació en informació es realitza a un ritme molt

més lent i assoleix nivells molt inferiors que la tendència cap a l’ocupació en

serveis. Per tant, per a entendre el perfil real de la transformació de l’ocupa-

ció en les societats avançades, hem de passar ara a presentar l’evolució dife-

rencial de cada tipus de serveis als països del G-7.

Per a fer-ho, primer comentaré l’evolució de cada categoria de serveis per paï-

sos; després compararé la importància relativa de cada tipus de serveis enfront

de la resta a cada país; finalment, consideraré les tendències de l’evolució de

l’ocupació en aquells serveis que s’han identificat en la literatura com a carac-

terístics de les societats «postindustrials». He de recordar al lector que com més

avancem en l’anàlisi detallada de les categories específiques de l’ocupació,

menys sòlida es torna la base de dades. La impossibilitat d’obtenir dades fia-

bles per a algunes categories, països i períodes dificultarà que l’anàlisi sigui sis-

Page 18: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 18 El treball a la societat del coneixement

temàtica sense excepcions. No obstant això, l’observació dels quadres

presentats segueix suggerint que hi ha alguns trets mereixedors d’una anàlisi

més rigorosa i més elaboració de les bases de dades específiques d’un país.

Comencem pels serveis de producció. En la literatura es consideren els serveis es-

tratègics de la nova economia, els que proporcionen informació i suport per a

l’augment de la productivitat i l’eficiència de les companyies. Per tant, la seva

expansió hauria d’estar al mateix nivell que la complexitat i productivitat crei-

xents de l’economia. En efecte, observem durant els dos períodes (1920-1970,

1970-1990) una expansió significativa de l’ocupació en aquestes activitats a

tots els països. Per exemple, al Regne Unit, l’ocupació en serveis de producció

es va disparar del 5% el 1970 al 12% el 1990; als Estats Units, per al mateix

període, del 8,2% al 14%; a França es va duplicar, del 5% al 10%. Resulta sig-

nificatiu que el Japó augmentés espectacularment la seva ocupació en serveis

de producció durant els anys seixanta, moment en què la seva economia va

internacionalitzar-ne l’esfera d’acció. D’altra banda, si ens centrem en una

base de dades diferent per a 1970-1990, aquest augment entre 1971 i 1990 (del

4,8% al 9,6%), encara que resulta considerable, continua deixant el Japó a l’es-

glaó més baix de l’ocupació en serveis de producció entre les economies avan-

çades. Potser suggereix que una proporció significativa està incorporada a les

empreses industrials, cosa que podria semblar una fórmula més eficaç si con-

siderem la competitivitat i productivitat de la seva economia. Aquesta hipòtesi

rep un suport addicional de l’observació de les dades relatives a Alemanya. En-

cara que va augmentar abundantment la quota d’ocupació en serveis de pro-

ducció del 4,5% el 1970 al 7,3% el 1987, continua mostrant el nivell més baix

dels països del G-7. Això podria implicar un alt grau d’incorporació d’activitats

de serveis a les seves empreses. Si es confirmessin aquestes dades, hauríem de

destacar que les dues economies més dinàmiques (el Japó i Alemanya) també

tenen la taxa inferior d’ocupació en serveis de producció, encara que és obvi

que les seves firmes els utilitzen en gran quantitat, però potser amb una estruc-

tura organitzativa diferent que els vincula més estretament amb el procés de

producció.

Si bé és evident que els serveis de producció són estratègicament crucials per

a una economia avançada, encara no representen una proporció considerable

de l’ocupació a la majoria dels països avançats, malgrat la seva ràpida taxa de

creixement en alguns d’ells. Excepte, per falta de dades, el cas d’Itàlia, la pro-

porció d’ocupació varia entre el 7,3% i el 14% a la resta dels països, sens dubte

molt per davant de l’agricultura, però molt per darrere de la indústria. Els ba-

tallons de professionals i executius sens dubte han augmentat les files de l’ocu-

pació en les economies avançades, però no sempre i tampoc de manera

predominant en els punts visibles de la gestió del capital i el control de la in-

formació. Sembla que l’expansió dels serveis de producció està lligada als pro-

cessos de desintegració vertical i outsourcing (contractació fora de l’empresa de

la fabricació d’un component o article complet, o d’activitats especialitzades,

com la vigilància, la comptabilitat, la neteja, etc.) que caracteritzen l’empresa

Page 19: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 19 El treball a la societat del coneixement

informacional. Els serveis socials formen la segona categoria d’ocupació que,

segons la literatura postindustrial, ha de caracteritzar la nova societat. I, en

efecte, ho fa. De nou amb l’excepció del Japó, representa entre una cinquena

i una quarta part de l’ocupació total als països del G-7. Però es pot fer una in-

teressant observació, i és que va incrementar més durant els tormentosos sei-

xanta, per la qual cosa en realitat es vincula la seva expansió amb l’impacte

dels moviments socials més que amb l’adveniment del postindustrialisme. En

efecte, els Estats Units, el Canadà i França van presentar taxes molt moderades

de creixement de l’ocupació en serveis socials durant el període 1970-1990,

mentre que a Alemanya, el Japó i la Gran Bretanya va augmentar a una taxa

vigorosa.

En general, semblaria que l’expansió de l’estat del benestar ha estat una ten-

dència secular des del començament del segle, amb moments d’acceleració

en períodes que varien segons cada societat i una tendència a reduir la velo-

citat als anys vuitanta. El Japó n’és l’excepció perquè sembla que s’està po-

sant al dia. Va mantenir un nivell molt baix d’ocupació en serveis socials fins

al 1970, probablement lligat a una descentralització més gran del suport so-

cial, tant empresarial com familiar. Després, quan es va convertir en una im-

portant potència industrial i quan no es van poder mantenir les formes més

tradicionals de suport, va participar en formes de distribució social similars

a les d’altres economies avançades, proporcionant serveis i creant treballs en

el sector dels serveis socials. En general, es pot afirmar que encara que l’ex-

pansió de l’ocupació en serveis socials fins a una quantitat considerable és

un tret de totes les societats avançades, el ritme d’aquella expansió sembla

dependre directament de la relació entre l’Estat i la societat, més que de l’es-

tadi de desenvolupament de l’economia. En efecte, l’expansió de l’ocupació en

serveis socials (excepte al Japó) és més característica del període 1950-1970 que del

de 1970-1990, al principi de la societat informacional.

Els serveis de distribució combinen el transport i la comunicació, les activitats

de relació de totes les economies avançades, amb el comerç a l’engròs i deta-

llista, les que se suposen que són les típiques activitats de serveis de les socie-

tats menys industrialitzades. Està disminuint l’ocupació en aquestes activitats

de baixa productivitat i treball intensiu a mesura que l’economia progressa cap

a l’automatització del treball i la modernització del comerç? De fet, l’ocupació

en els serveis de distribució continua molt elevada en les societats avançades,

oscil·lant també entre una cinquena i una quarta part de l’ocupació total, amb

l’excepció d’Alemanya, que presentava un 17,7% el 1987. Aquest nivell és

considerablement més alt que el de 1920 i només ha descendit lleugerament

en els darrers vint anys als Estats Units (del 22,4% al 20,6%). Així doncs, l’ocu-

pació en els serveis de distribució gairebé duplica el dels serveis de producció,

considerat típic de les economies avançades. El Japó, el Canadà i França han

augmentat la seva quota en el període de 1970-1990. Prop de la meitat de

l’ocupació en els serveis de distribució als països del G-7 correspon a serveis a

Page 20: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 20 El treball a la societat del coneixement

detallistes, encara que sovint resulta impossible diferenciar les dades entre el

comerç detallista i a l’engròs.

En general, l’ocupació detallista no ha descendit significativament durant un

període de setanta anys. Als Estats Units, per exemple, va créixer d’un 1,8% el

1940 al 12,8% el 1970 i va baixar després lleugerament del 12,9% el 1970 al

11,7% el 1991. El Japó ha augmentat l’ocupació detallista del 8,9% el 1960 a

l’11,2% el 1990, i Alemanya, encara que presenta un nivell inferior en aquella

activitat (8,6% el 1987), ha augmentat la seva xifra de 1970. Per tant, hi ha un

ampli sector que segueix ocupat en la distribució, ja que els moviments de l’es-

tructura de l’ocupació són molt lents en les denominades activitats de serveis.

Els serveis personals es consideren, al mateix temps, els romanents de l’estruc-

tura protoindustrial i l’expressió (almenys alguns d’ells) del dualisme social

que, segons els observadors, caracteritza la societat informacional. Aquí també

l’observació de l’evolució a llarg termini als set països convida a introduir certa

cautela. Continuen representant una proporció quantiosa de l’ocupació el 1990:

amb l’excepció d’Alemanya (6,3% el 1987), varien entre el 9,7% i el 14,1%, cosa

que equival aproximadament als serveis de producció del postindustrialisme

més depurat. En general, han augmentat la seva quota des de 1970. Si ens cen-

trem en els famosos/infames llocs de treball proporcionats pels llocs per a

«menjar i beure», un tema favorit de la literatura que critica el postindustria-

lisme, trobem una expansió considerable durant les dues últimes dècades, so-

bretot al Regne Unit i el Canadà, encara que les dades solen barrejar l’ocupació

en restaurants i bars amb la d’hotels, que també es podria considerar caracte-

rística de la «societat del lleure». Als Estats Units, l’ocupació en llocs de «men-

jar i beguda» representava el 4,9% del total el 1991 (superior al 3,2% de 1970),

que és gairebé el doble del percentatge de l’ocupació agrícola; però encara que

inferior que el que se’ns demana creure en els assajos que han elaborat la noció

de la «societat de l’hamburguesa». El principal advertiment que s’ha de fer so-

bre l’ocupació en serveis personals és que no està desapareixent en les econo-

mies avançades, amb la qual cosa es dóna peu a l’argument que els canvis en

l’estructura social/econòmica afecten més el tipus de serveis i de treballs que

les mateixes activitats.

Tractem ara d’avaluar algunes de les tesis tradicionals sobre el postindustria-

lisme tenint en compte l’evolució de l’estructura de l’ocupació des de 1970,

més o menys en el moment en què Touraine, Bell, Richta i altres dels primers

teòrics de la nova societat informacional publicaven les seves anàlisis. Quant

a l’activitat, els serveis de producció i els serveis socials es van considerar típics

de les economies postindustrials, tant com a fonts de productivitat com en

qualitat de respostes a les demandes socials i els valors canviants. Si sumem

l’ocupació en els serveis de producció i els serveis socials, observem un incre-

ment considerable en el que es podria etiquetar de «categoria de serveis post-

tindustrials» a tots els països entre 1970 i 1990: del 22,8% al 39,2% al Regne

Unit; del 30,2% al 39,5% als Estats Units; del 28,6% al 33,8% al Canadà; del

Page 21: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 21 El treball a la societat del coneixement

15,1% al 24,0% al Japó; del 20,2% al 31,7% a Alemanya; del 21,1% al 29,5% a

França (les dades d’Itàlia de la nostra base de dades no permeten una avaluació

seriosa d’aquesta tendència). Per tant, hi ha la tendència, però és desigual, ja que

comença des d’una base molt diferent el 1970: els països anglosaxons ja havien

desenvolupat una sòlida base d’ocupació en serveis avançats, mentre que el

Japó, Alemanya i França mantenien una ocupació molt més elevada en in-

dústria i agricultura. Per tant, observem dos camins diferents en l’expansió

de l’ocupació en serveis «postindustrial»: un és el model anglosaxó, que passa

de la fabricació als serveis avançats, mantenint l’ocupació en els serveis tradicio-

nals; l’altre és el model japonès/alemany, que expandeix els serveis avançats men-

tre preserva una base industrial i incorpora algunes de les activitats de serveis al

sector industrial. França és al mig, encara que apunta cap al model anglosaxó.

En resum, l’evolució de l’ocupació durant el que denominem el període «pos-

tindustrial» (1970-1990) mostra, al mateix temps, un model general de canvi

dels treballs industrials i dos camins diferents quant a aquesta activitat: el pri-

mer suposa una ràpida extinció de la indústria, acompanyada d’una vigorosa

expansió de l’ocupació en serveis de producció (en taxa) i serveis socials (en

mida), mentre que altres activitats de serveis se segueixen mantenint com a

fonts d’ocupació. Un segon camí diferent vincula més estretament la indústria

i els serveis de producció, augmenta de manera més cauta l’ocupació en serveis

socials i manté els serveis de distribució. La variació dins d’aquest segon model

la constitueixen el Japó, amb més població agrícola i de comerç detallista, i

Alemanya, amb una ocupació industrial considerablement més elevada.

En el procés de transformació de l’estructura d’ocupació, no ha desaparegut

cap categoria de serveis important, amb l’excepció del servei domèstic, si es

compara amb el 1920. El que apareix és una més gran diversitat d’activitats

i el sorgiment d’un conjunt de vinculacions entre activitats diferents que

torna obsoletes les categories d’ocupació. En efecte, hi ha una estructura

d’ocupació postindustrial que sorgeix en l’últim quart del segle XX. Però hi

ha una gran variació en les estructures naixents de diversos països i no sem-

bla que l’increment de la productivitat, l’estabilitat social i la competitivitat

internacional estiguin directament associades amb el grau més elevat de tre-

balls relacionats amb els serveis o el processament de la informació. Al con-

trari, aquelles societats del G-7 que han estat en primera línia del progrés

econòmic els darrers anys (el Japó i Alemanya) semblen haver desenvolupat

un sistema de vincles més eficient entre la indústria, els serveis de producció,

els serveis socials i els serveis de distribució que les societats anglosaxones,

mentre que França i Itàlia es troben en la cruïlla entre els dos camins. En to-

tes aquestes societats, l’informacionalisme sembla més decisiu que el proces-

sament de la informació.

Així, quan les societats destrueixen de manera massiva l’ocupació industrial

en un període curt, en lloc de realitzar la transformació per etapes, no és ne-

cessàriament perquè siguin més avançades, sinó perquè segueixen polítiques

Page 22: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 22 El treball a la societat del coneixement

i estratègies específiques que es basen en el seu bagatge cultural, social i polític.

I les opcions triades per a realitzar la transformació de l’economia nacional i

de la mà d’obra tenen profundes conseqüències per a l’evolució de l’estructura

ocupacional que proporciona els fonaments per al nou sistema de classes de la

societat informacional.

La nova estructura ocupacional

Una afirmació important de les teories sobre el postindustrialisme és que, a

més del fet que la gent participa en diferents activitats, també té nous llocs en

l’estructura ocupacional. En general, es va predir que quan passéssim a la que

anomenem la societat informacional, observaríem que augmentava la impor-

tància dels llocs executius, professionals i tècnics, descendia la proporció de

treballadors dels llocs d’oficis i operaris, i es reduïa el nombre d’oficinistes i ve-

nedors. A més, la versió «esquerrana» del postindustrialisme assenyala la im-

portància creixent de les ocupacions de serveis semiqualificades (sovint no

qualificades) per a correspondre a l’augment dels treballs professionals.

Examinar la precisió d’aquestes prediccions en l’evolució dels països del G-7

durant els últims quaranta anys no és una tasca fàcil, tant perquè les categories

estadístiques no sempre es corresponen exactament d’uns països a uns altres,

com perquè les dates de les diverses estadístiques disponibles no sempre coin-

cideixen. Així doncs, malgrat els nostres esforços metodològics per netejar les

dades, la nostra anàlisi sobre aquest punt continua essent bastant temptativa

i s’ha de prendre solament com un primer plantejament empíric per a suggerir

línies d’estudi sobre l’evolució de l’estructura social.

En primer lloc, comencem amb la diversitat dels perfils ocupacionals en les dife-

rents societats. El quadre 4.15 de l’apèndix A reuneix la distribució de la mà

d’obra en les principals categories ocupacionals per a cada país en el moment

de l’última informació estadística de què es disposava quan es va realitzar

aquest estudi (1992-1993). La primera conclusió i la més important de la nos-

tra observació és que hi ha diferències molt accentuades entre les estructures

ocupacionals de societats que tenen el mateix dret a ser considerades informa-

cionals. Per tant, si prenem la categoria que agrupa executius, professionals i

tècnics, arquetip de les ocupacions informacionals, era en efecte molt fort als

Estats Units i el Canadà, gairebé un terç de la seva mà d’obra a començament

dels anys noranta. Però, en aquella mateixa data, al Japó només suposava el

14,9%; i a França i Alemanya, el 1989, solament era prop d’un quart del total

dels treballadors. D’altra banda, mentre que els obrers i els treballadors espe-

cialitzats s’havien reduït considerablement a Amèrica del Nord, seguien repre-

sentant el 31,8% de la mà d’obra al Japó i superaven el 27% a França i

Alemanya. De manera similar, els venedors no són una categoria important a

França (3,8%), però ho continuen essent als Estats Units (11,9%) i és molt sig-

nificativa al Japó (15,1%). Aquest últim país presentava una proporció molt

baixa d’executius (només el 3,8%) el 1990, comparat amb el 12,8% dels Estats

Page 23: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 23 El treball a la societat del coneixement

Units, la qual cosa podria ser un indicador d’una estructura molt més jerar-

quitzada. El tret característic de França és el fort component de tècnics en els

grups professionals superiors (12,4% de tota la mà d’obra), en contrast amb el

8,7% d’Alemanya. D’altra banda, aquesta última té molts més treballs que

França en la categoria de «professionals»: el 13,9% enfront del 6,00%.

Un altre factor de diversitat és la variació en la proporció de treballadors de ser-

veis semiqualificats, que és significativa als Estats Units, el Canadà i Alema-

nya, molt més baixa al Japó i França, precisament els països que, juntament

amb Itàlia, han mantingut unes activitats comercials i agrícoles tradicionals

una mica més considerables.

En general, el Japó i els Estats Units representen l’extrem oposat de la compa-

ració i el seu contrast destaca la necessitat de refondre la teoria del postindus-

trialisme i informacionalisme. Les dades sobre els Estats Units encaixen bé

amb el model predominant en la literatura, simplement perquè el «model» no

era més que una teorització de l’evolució de l’estructura d’ocupació nord-ame-

ricana. Mentrestant, el Japó sembla combinar un increment en les ocupacions

professionals amb la persistència d’una força de treball obrera molt vigorosa,

vinculada amb l’era industrial i amb la durabilitat de la mà d’obra agrícola i

els venedors, que són testimonis de la continuïtat, sota formes noves, de les

ocupacions característiques de l’era preindustrial. El model nord-americà

avança cap a l’informacionalisme substituint les antigues ocupacions per unes

altres de noves. El model japonès també avança cap a l’informacionalisme,

però segueix un camí diferent: augmenta algunes de les noves ocupacions re-

querides, mentre defineix el contingut de les ocupacions de l’era anterior, però

prescindeix de 105 llocs que es converteixen en un obstacle per a incrementar

la productivitat (sobretot en l’agricultura). Enmig d’aquests dos «models», Ale-

manya i França combinen elements de tots dos: es troben més pròximes als

Estats Units quant a les ocupacions professionals/executives, però més a prop

del Japó en el declivi més lent dels llocs d’obrers/treballadors especialitzats.

La segona observació important fa referència, malgrat la diversitat que he

mostrat, a l’existència d’una tendència comuna cap a l’augment del pes re-

latiu de l’ocupació més clarament informacional (executius, professionals

i tècnics), així com cap a les ocupacions generals de «coll blanc» (inclosos els

venedors i oficinistes). Una vegada reclamada l’atenció cap a la diversitat, tam-

bé vull atorgar crèdit empíric a la noció que en efecte hi ha una tendència cap

a un major contingut informacional en l’estructura ocupacional de les socie-

tats avançades, malgrat el seu sistema cultural/polític divers i també malgrat

els diferents moments històrics dels seus processos d’industrialització.

Per a observar aquella tendència comuna, ens hem de concentrar en l’aug-

ment de cada ocupació per països al llarg del temps. Comparem, per exemple,

l’evolució de quatre grups d’ocupacions crítiques: obrers/treballadors especia-

litzats; tècnics, professionals i executius; venedors i oficinistes; agricultors i

Page 24: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 24 El treball a la societat del coneixement

treballadors agrícoles. En calcular les taxes de canvi en la quota de cada ocu-

pació i grup d’ocupacions, observem algunes tendències generals i algunes di-

ferències crítiques. La quota d’ocupacions executives/professionals/tècniques

va mostrar un creixement vigorós a tots els països, excepte a França. Els obrers

i treballadors especialitzats van disminuir considerablement als Estats Units,

el Regne Unit i el Canadà, i moderadament a Alemanya, França i el Japó. Els

venedors i oficinistes en van augmentar la quota de manera moderada al Reg-

ne Unit i França, i vigorosament als quatre països restants. Els agricultors i tre-

balladors agrícoles van descendir substancialment a tots els països. I els

treballadors de serveis semiqualificats i del transport van presentar tendències

clarament diferents: en van augmentar la quota de manera vigorosa als Estats

Units i el Regne Unit; van ascendir amb moderació a França; van descendir o

es van estabilitzar al Japó i Alemanya.

De tots els països considerats, el Japó va ser el que més espectacularment va mi-

llorar la seva estructura ocupacional, augmentant-ne la quota d’executius en un

46,2% en un període de vint anys i la de la seva mà d’obra professional/tècnica,

en un 91,4%. El Regne Unit també en va incrementar la quota d’executius en

un 96,3% encara que l’increment dels seus treballadors professionals/tècnics va

ser molt més moderat (5,2%). Així doncs, observem una gran diversitat de taxes

de canvi en la quota dels grups d’ocupació en l’estructura d’ocupació general.

Existeix aquesta diversitat perquè hi ha un cert grau de convergència cap a una

estructura ocupacional relativament similar. Al mateix temps, les diferències en

l’estil de gestió i en la importància de la indústria a cada país també introduei-

xen una certa variació en el procés de canvi.

Sembla general la tendència cap a una mà d’obra en la qual predomina el tre-

ballador de coll blanc esbiaixada cap a l’esglaó més alt (als Estats Units el 1991,

el 57,3% de la mà d’obra era de coll blanc), amb l’excepció del Japó i Alemanya,

on encara no excedeix el 50% de l’ocupació total. Tanmateix, fins i tot en

aquests països les taxes de creixement de les ocupacions informacionals han es-

tat les més elevades entre els diversos llocs de treball; així, com a tendència, el

Japó disposarà cada vegada més d’una mà d’obra professional considerable,

encara que seguirà mantenint una base obrera i comercial més àmplia que al-

tres societats.

En tercer lloc, l’argument generalitzat sobre la polarització creixent de l’estruc-

tura ocupacional de la societat informacional no sembla encaixar amb aquest

conjunt de dades, si per polarització entenem l’expansió simultània en termes

equivalents del vèrtex i la base de l’escala ocupacional. Si aquest fos el cas, la

mà d’obra executiva/professional/tècnica i els treballadors dels serveis semi-

qualificats i el transport s’estarien expandint a taxes i xifres similars, però és

evident que no és el cas. Als Estats Units, els treballadors dels serveis semiqua-

lificats n’han augmentat, en efecte, la quota en l’estructura ocupacional, però

a una taxa inferior que la mà d’obra executiva/professional i només represen-

taven el 13,7% de la mà d’obra el 1991. En contrast, els executius del vèrtex

Page 25: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 25 El treball a la societat del coneixement

de l’escala n’han incrementat la quota entre 1950 i 1991 a una taxa molt més

elevada que la dels treballadors dels serveis semiqualificats, ascendint-ne el

nombre al 12,8% de la mà d’obra el 1991, gairebé a la mateixa alçada que els

treballadors de serveis semiqualificats. Encara que afegim els treballadors se-

miqualificats de transports, se segueix assolint el 17,9% de la mà d’obra el

1991, en pronunciat contrast amb el 29,7% del vèrtex de la categoria d’execu-

tius, professionals i tècnics. Naturalment, molts llocs d’oficina i de vendes,

així com d’obrers, són també semiqualificats, per la qual cosa no podem valo-

rar l’evolució de l’estructura ocupacional des del punt de vista de la qualifica-

ció. A més, sabem per altres fonts que hi ha hagut una polarització de la

distribució de la renda als Estats Units i altres països en les dues últimes dècades.8

Tanmateix, aquí poso objeccions a la imatge popular que l’economia informa-

cional sigui la causant que els treballs en serveis de baix nivell augmentin a

una taxa desproporcionadament més elevada que la del percentatge del com-

ponent professional/tècnic de la mà d’obra. Segons aquesta base de dades, sen-

zillament no és el cas. No obstant això, al Regne Unit hi va haver un augment

substancial dels treballs en serveis semiqualificats entre 1961 i 1981 però, fins

i tot allà, la quota del grau ocupacional més elevat va ascendir més de pressa.

Al Canadà, els treballadors de serveis semiqualificats també en van augmentar

la participació considerablement, fins a assolir el 13,7% el 1992, però els llocs

directius professionals i tècnics van progressar encara més, duplicant-ne gaire-

bé la representació fins a aconseguir el 30,6% de la mà d’obra el 1992. A Ale-

manya es pot trobar un model similar: els llocs laborals de l’extrem inferior

dels serveis van romandre relativament estables i molt per sota de la progressió

quant a taxa i nombre de l’esglaó ocupacional més alt. A França, encara que

van augmentar substancialment aquests treballs de serveis durant els anys vui-

tanta, continuaven representant solament el 7,2% de la mà d’obra el 1989.

Quant al Japó, van experimentar un creixement lent, del 5,4% el 1955 a un

modest 8,6% el 1990.

Així doncs, encara que hi ha signes de polarització social i econòmica en les

societats avançades, no prenen la forma de camins divergents en l’estructura

ocupacional, sinó de diferents posicions d’ocupacions similars al llarg dels sec-

tors i entre les firmes. Les característiques sectorials, territorials, específiques

de les firmes i de gènere/ètnia/edat són fonts més clares de polarització social

que les diferències ocupacionals en si mateixes.

Les societats informacionals són sens dubte desiguals, però les desigualtats

provenen menys de la seva estructura ocupacional, relativament ascendent,

que de les exclusions i discriminacions de què són objecte els treballadors.

Finalment, una perspectiva sobre la transformació de la força de treball en les

societats avançades també ha de considerar l’evolució de la posició ocupada pel

treball. De nou, les dades qüestionen els plantejaments predominants en el

postindustrialisme, basats exclusivament en l’experiència nord-americana.

Així doncs, la hipòtesi de la desaparició del treball autònom en les economies

Page 26: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 26 El treball a la societat del coneixement

informacionals madures té en certa manera el suport de l’experiència nord-

americana, on el seu percentatge en la mà d’obra total va descendir del 17,6%

el 1950 al 8,8% el 1991, encara que va estar gairebé estacionari durant els últims

vint anys. Però la resta dels països presenten pautes diferents.

A Alemanya va disminuir a un ritme lent i constant, del 13,8% el 1955 al 9,5%

el 1975, després al 8,9% el 1989. França n’ha mantingut la quota d’autònoms

entre 1977 i 1987 (12,8% i 12,7% respectivament). Itàlia, encara que és la cin-

quena economia més gran del món, seguia conservant un 24,8% de la seva mà

d’obra com a autònoms el 1989. El Japó, si bé va experimentar un descens del

19,2% el 1970 al 14,1% el 1990, encara té un alt grau d’autònoms, al qual hem

d’afegir el 8,3% de treballadors familiars, cosa que situa gairebé un quart de la

seva mà d’obra fora del treball assalariat. Quant al Canadà i el Regne Unit han

invertit el suposat model secular d’incorporació de l’ocupació a les empreses

en els darrers vint anys, ja que el primer va augmentar la proporció d’autò-

noms en la seva població del 8,4% el 1970 al 9,7% el 1992 i el segon va incre-

mentar la quota d’autònoms i treballadors familiars en la mà d’obra del 7,6%

el 1969 al 13,0% el 1989: una tendència que ha continuat a la dècada de 1990,

com mostraré més endavant.

És admès que la major part de la força de treball en les economies avançades

té la condició d’assalariada, però la diversitat de nivells, la desigualtat del pro-

cés i la rectificació de la tendència en alguns casos requereix una consideració

diferencial de les pautes de l’evolució de l’estructura ocupacional. Fins i tot po-

dríem formular la hipòtesi que quan el funcionament en xarxa i la flexibilitat

es converteixen en característiques de la nova organització industrial, i quan

les noves tecnologies fan possible que les petites empreses trobin vetes de mer-

cat, presenciem un ressorgiment del treball autònom i mixt. Així doncs, el per-

fil ocupacional de les societats informacionals a mesura que vagin sorgint en

la història, serà molt més divers que l’imaginat pel punt de vista quasi natura-

lista de les teories postindustrials esbiaixades per l’etnocentrisme nord-ameri-

cà, que ni tan sols representava plenament la seva pròpia experiència.

La maduració de la societat informacional: projeccions d’ocupació per al

segle XXI

La societat informacional, en les seves diverses manifestacions històriques,

amb prou feines comença a prendre forma en el crepuscle del segle XX. Així

doncs, la pista analítica de la seva direcció futura i del seu perfil madur la po-

drien proporcionar les projeccions de treball i ocupació que pronostica l’estruc-

tura social de les societats avançades en els primers anys del segle que ve.

Aquestes projeccions estan sempre sotmeses a nombroses assumpcions econò-

miques, tecnològiques i institucionals, basades en terreny poc ferm. Per tant,

la condició de les dades que utilitzaré en aquesta secció és encara més tempta-

tiva que l’anàlisi de les tendències de l’ocupació fins al 1990. No obstant això,

mitjançant la utilització de fonts fiables, com l’Oficina d’Estadística Laboral

Page 27: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 27 El treball a la societat del coneixement

nord-americana, el Ministeri de Treball japonès i les dades governamentals

compilades per l’OCDE, i tenint present la naturalesa aproximativa de l’exercici,

potser som capaços de generar algunes hipòtesis sobre el camí futur de l’ocupa-

ció informacional.

La meva anàlisi de les projeccions d’ocupació se centrarà sobretot als Estats

Units i el Japó, perquè vull mantenir dins uns límits la complexitat empírica

de l’estudi per aconseguir centrar-me en la línia argumental de la meva anàli-

si.9 Així doncs, en fixar-me en els Estats Units i el Japó, que semblen dos mo-

dels diferents de la societat informacional, puc valorar millor les hipòtesis

sobre la convergència o divergència de l’ocupació i l’estructura ocupacional en

aquesta societat.

Per als Estats Units, l’Oficina d’Estadística Laboral va publicar el 1991-1993

una sèrie d’estudis, actualitzats el 1994,10 que en conjunt ofereixen una ex-

pressiva visió general de l’evolució de l’ocupació i l’estructura ocupacional entre

1990-1992 i 2005. Per simplificar l’anàlisi, em referiré a la «projecció alternativa

moderada» de les tres projeccions que considera l’Oficina.

Es projecta que l’economia nord-americana creï més de 26 milions de llocs de

treball entre 1992 i 2005. Això representa un increment total del 22%, lleuge-

rament superior que l’obtingut en el període previ de tretze anys, 1979-1992.

Els trets més evidents de les projeccions són el manteniment de la tendència

cap al descens dels treballs agrícoles i industrials, que el 1990-2005 disminui-

ran a una taxa mitjana anual de –0,4% i –0,2%, respectivament. Tanmateix, la

producció industrial continuarà creixent a una taxa lleugerament superior que

la del conjunt de l’economia, un 2,3% anual. Per tant, la taxa diferencial de

creixement entre ocupació i producció en fabricació i serveis mostra una dis-

tància considerable quant a productivitat laboral en favor de la fabricació,

malgrat la introducció de noves tecnologies en les activitats de processament

de la informació. La productivitat industrial superior a la mitjana continua es-

sent la clau del creixement econòmic sostingut, capaç de proporcionar treball

a tots els altres sectors de l’economia.

Una observació interessant prové del fet que encara que l’ocupació en l’agri-

cultura descendirà fins al 2,5% del total, s’espera que augmentin les ocupacions

que hi estan relacionades; això és degut al fet que, encara que s’espera que els

agricultors descendeixin fins a 231.000, també es preveu un increment de

311.000 llocs de treball per a jardiners i encarregats de parcs: la superació dels

treballs agrícoles pels llocs de serveis agrícoles d’orientació urbana subratlla

que lluny han arribat les societats informacionals en la seva condició postagrí-

cola.

Tot i que s’espera que només es creï un milió dels 26,4 milions de nous llocs

de treball projectats en les indústries productores de béns, es preveu que

s’alenteixi el declivi en l’ocupació industrial i que augmentin algunes catego-

Page 28: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 28 El treball a la societat del coneixement

ries ocupacionals, com la producció de precisió, els obrers especialitzats i la re-

paració. No obstant això, s’espera que el gruix dels nous llocs de treball als

Estats Units estigui en les «activitats de serveis». A prop de la meitat d’aquell

creixement s’espera que hi contribueixi la denominada «divisió de serveis», els

principals components de la qual són els serveis de salut i els serveis a empreses.

Aquests últims, que van ser, del sector serveis, els que més ràpid van créixer el

1975-1990, continuaran al cim de l’expansió fins al 2005, encara que amb una

taxa de creixement més lenta, entorn del 2,5% anual. No obstant això, s’ha de

tenir en compte que no tots els serveis a empreses utilitzen intensivament el

coneixement: en són un component important els treballs de processament

de dades informàtiques, però en el període 1975-1990 l’activitat de creixement

més ràpid van ser els serveis de provisió de personal, vinculats a l’increment del tre-

ball temporal i la contractació per part de les firmes d’aquests serveis. Altres serveis

dels quals s’espera un creixement ràpid els propers anys són els legals (sobretot

els paralegals), els d’enginyeria i arquitectura i els d’educació (col·legis privats).

En les categories de l’Oficina d’Estadística Laboral, les finances, les asseguran-

ces i els immobiliaris (FSI) no s’inclouen en els serveis a empreses. Així doncs,

al fort creixement d’aquests últims hi hem d’afegir el moderat però constant

projectat per a aquesta categoria FSI, que s’espera que sigui d’un 1,3% anual,

per a assolir el 6,1% de l’ocupació total el 2005. Quan es comparin aquestes da-

des amb la meva anàlisi dels «serveis de producció» en les seccions precedents,

s’hauran de tenir en consideració tant els serveis a les empreses com els FSI.

Els serveis de salut es trobaran entre les activitats de creixement més ràpid, a una

taxa que duplicarà la velocitat del seu increment durant el període 1975-1990.

El 2005 es projecta que suposin 11,5 milions de llocs de treball, és a dir, el 8,7%

dels sous no agrícoles i l’ocupació assalariada. Per a calibrar millor aquesta xifra,

cal assenyalar que les previsions comparables per a tota l’ocupació en fabricació

el 2005 són que assoleixi el 14% de la mà d’obra. Els serveis d’atenció sanitària

a la llar, sobretot per a la gent gran, serà l’activitat de creixement més ràpid.

El comerç al detall, amb una saludable taxa de creixement mitjà anual de

l’1,6% i partint d’un elevat nivell en nombre absolut de llocs de treball, repre-

senta la tercera font major de nou creixement potencial, amb 5,1 milions de

nous llocs. Dins aquest sector, els llocs per a menjar i beure representaran el

42% dels llocs de treball totals el 2005.

Els llocs de treball estatals i dels governs locals també s’afegiran a l’ocupació

en xifres importants, ja que ascendiran de 15,2 milions el 1990 a 18,3 milions

el 2005. Més de la meitat d’aquest increment s’espera que sigui en educació.

Així doncs, en general, l’estructura d’ocupació projectada per als Estats Units

s’adapta perfectament a l’avantprojecte de la societat informacional:

• els treballs agrícoles es van eliminant;

Page 29: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 29 El treball a la societat del coneixement

• l’ocupació industrial continuarà descendint, si bé a un ritme més lent, per

a reduir-se a un nucli de mà d’obra d’obrers especialitzats i enginyers. La

major part de l’impacte de l’ocupació en la producció industrial es transfe-

rirà als serveis per a la producció;

• els serveis de producció, així com els de salut i educació, encapçalen el crei-

xement de l’ocupació quant a taxa i també seran cada vegada més impor-

tants en valors absoluts;

• els llocs de treball en el comerç al detall i en els serveis continuen augmen-

tant les files de les activitats d’escassa qualificació de la nova economia.

Si ara passem a examinar l’estructura ocupacional projectada, a primera vista

sembla confirmar-se la hipòtesi de l’informacionalisme: les taxes de creixe-

ment més ràpid entre els grups d’ocupació són les dels professionals (32,3%

per al període) i els tècnics (36,9%). Però les «ocupacions de serveis», majori-

tàriament semiqualificades, també estan augmentant de pressa (29,2%) i se-

guiran representant el 16,9% de l’estructura ocupacional el 2005. En conjunt,

executius, professionals i tècnics n’ampliaran la quota d’ocupació total del

24,5% el 1990 al 28,9% el 2005. Els venedors i oficinistes, presos com a grup,

romandran estables entorn del 28,8% de l’ocupació total. Els treballadors es-

pecialitzats n’augmentaran la quota, confirmant la tendència a estabilitzar un

nucli dur d’obrers manuals entorn dels oficis.

Examinem més rigorosament aquest argument: es caracteritza la futura socie-

tat informacional per una polarització creixent de l’estructura ocupacional?

En el cas dels Estats Units, l’Oficina d’Estadística Laboral va incloure en les se-

ves projeccions una anàlisi sobre el nivell educatiu requerit per a les 30 ocupa-

cions que s’esperava que creixessin més ràpidament i sobre les 30 que

descenderien més de pressa entre 1990 i 2005. L’anàlisi considerava tant la

taxa de creixement o descens de les ocupacions com les seves variacions en

nombres absoluts. La conclusió dels autors de l’estudi és que «en general, una

majoria de les ocupacions [en creixement] requereixen educació o formació

superior a l’escola secundària. De fet, més de dues de cada tres de les ocupacions

de creixement més ràpid i gairebé la meitat de les 30 amb el major nombre més

elevat de llocs de treball afegits tenien una majoria de treballadors amb una edu-

cació o formació per sobre de l’escola secundària el 1990».11 D’altra banda, s’es-

pera que disminueixin més els llocs de treball en la indústria i en alguns

treballs administratius, que seran escombrats per l’automatització de les ofici-

nes, en general en els graus més baixos de qualificació. No obstant això, en el

conjunt dels nous llocs de treball que es crearan en el període de 1992-2005,

Silvestri preveu solament canvis modestos en la distribució del nivell educatiu

de la mà d’obra.12 La proporció de treballadors amb titulació universitària es

projecta que augmenti 1,4 punts percentuals i la proporció dels que tinguin

una certa preparació universitària ascenderia lleugerament. A la inversa, la

proporció de treballadors que hagin acabat l’escola secundària disminueix un

punt percentual i la proporció dels que tenen menys educació descendeix lleu-

Page 30: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 30 El treball a la societat del coneixement

gerament. Així doncs, algunes tendències assenyalen una millora de l’estruc-

tura ocupacional, d’acord amb les prediccions de la teoria postindustrial. Però,

d’altra banda, el fet que les ocupacions molt qualificades tendeixin a augmen-

tar més de pressa no significa que la societat en general eviti necessàriament

la polarització i el dualisme, pel pes relatiu dels llocs de treball sense qualificació

quan es compten en nombres absoluts. Les projeccions de l’Oficina d’Estadística

Laboral per al 1992-2005 mostren que s’espera que les quotes d’ocupació per a

professionals i treballadors de serveis augmentin aproximadament en la matei-

xa quantitat, entorn d’1,8 i 1,5 punts percentuals respectivament. Atès que

aquests dos grups representen junts gairebé la meitat del creixement total de

llocs de treball, en nombres absoluts tendeixen a concentrar-los en els dos ex-

trems de l’escala ocupacional: 6,2 milions de nous treballadors professionals i

6,5 milions de nous treballadors de serveis, els ingressos dels quals el 1992 esta-

ven entorn del 40% per sota de la mitjana de tots els grups d’ocupació. Com es-

criu Silvestri, «part de la raó [dels ingressos inferiors dels treballadors de serveis]

és que gairebé un terç d’aquests empleats tenien una educació inferior a l’escola

secundària i més del doble de la mitjana treballaven a temps parcial».13 Per a

tractar de proporcionar una visió sintètica dels canvis projectats en l’estructura

ocupacional, vaig calcular un model d’estratificació simplificada atenent les da-

des detallades que proporciona un altre estudi de Silvestri sobre la distribució

del treball per ocupació, educació i ingressos per al 1992 (dades reals) i 2005

(projecció).14

Emprant els ingressos mitjans setmanals com l’indicador més directe de l’es-

tratificació social, vaig construir quatre grups socials: classe alta (executius i

professionals); classe mitjana (tècnics i obrers especialitzats); classe mitjana

baixa (venedors, oficinistes i operaris); i classe baixa (ocupacions de serveis i

treballadors agrícoles). Tornant a calcular segons aquestes categories les dades

de Silvestri, va resultar per a la classe alta un increment de la seva quota d’ocu-

pació del 23,7% el 1992 al 25,3% el 2005 (+1,6); un lleuger descens per a la

classe mitjana, del 14,7% al 14,3% (–0,3); un descens per a la classe mitjana

baixa, del 42%,7% al 40,0% (–2,7); i un increment per a la classe baixa, del

18,9% al 20% (+1,1). Dos fets mereixen un comentari: d’una banda, hi ha al

mateix temps una millora relativa del sistema d’estratificació i una tendència

moderada cap a la polarització ocupacional. Això es deu al fet que hi ha aug-

ments simultanis tant al vèrtex com a la base de l’escala social, encara que el

del vèrtex és més gran.

Passem ara a examinar les projeccions sobre l’ocupació i l’estructura ocupa-

cional del Japó. Tenim dues projeccions, totes dues del Ministeri de Treball.

Una d’aquestes, publicada el 1991, fa una projecció per al 1989, 1995 i 2000

(basant-se en les dades de 1980-1985). L’altra, publicada el 1987, ho fa per al

1990, 1995, 2000 i 2005. Totes dues projecten l’estructura d’ocupació a partir

de la indústria i l’estructura ocupacional. He decidit treballar sobre la base de la

projecció de 1987 perquè, encara que són igualment fiables, és més detallada en

els desglossaments per indústries i arriba fins al 2005.15

Page 31: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 31 El treball a la societat del coneixement

El tret més significatiu d’aquestes projeccions és el lent descens de l’ocupació

industrial al Japó, malgrat l’acceleració de la seva transformació en una socie-

tat informacional. En la projecció estadística de 1987, l’ocupació industrial re-

presentava el 25,9% el 1985 i es projectava que es mantindria en un 23,9% de

l’ocupació total el 2005. Recordem que en la projecció nord-americana s’espe-

rava que aquest mateix tipus d’ocupació descendís del 17,5% el 1990 al 14%

el 2005, una baixada molt més pronunciada des d’una base considerablement

inferior. El Japó aconsegueix aquesta estabilitat relativa dels llocs de treball in-

dustrials compensant els descensos en els sectors tradicionals amb increments

reals en els sectors més nous. Així doncs, encara que l’ocupació en tèxtils des-

cendeixi de l’1,6% el 1985 a l’1,1% el 2005, en el mateix període l’ocupació en

maquinària elèctrica augmentaria del 4,1% al 4,9%. Els obrers metal·lúrgics

disminuiran considerablement, però els llocs de treball en la indústria de pro-

cessament d’aliments ascendiran del 2,4% al 3,5%.

En general, es projecta que l’increment més espectacular de l’ocupació apare-

gui en els serveis a empreses (del 3,3% el 1985 al 8,1% el 2005), amb la qual

cosa es mostra el paper cada vegada més important en l’economia japonesa de

les activitats que utilitzen la informació intensivament. Tanmateix, la quota

d’ocupació de les activitats en finances, assegurances i béns arrel es preveu que

romangui estable durante el període de vint anys de la projecció. Relacionat

amb l’observació precedent, això sembla implicar que aquells serveis a empre-

ses que presenten un creixement ràpid són, sobretot, serveis a la indústria i

d’altres, és a dir, serveis que aporten a la producció el coneixement i la infor-

mació. Es projecta que els serveis de salut creixin lleugerament i que l’ocupa-

ció en educació continuï en la mateixa quota que el 1985.

D’altra banda, s’espera que l’ocupació agrícola descendeixi de manera pronun-

ciada, del 9,1% el 1985 al 3,9% el 2005, como si el Japó hagués assumit la fi de

la seva transició a l’era postagrícola.

En termes generals, amb l’excepció dels serveis a empreses i l’agricultura, es

preveu que l’estructura d’ocupació japonesa romangui notablement estable,

verificant una vegada més aquesta transició gradual al paradigma informacio-

nal i reelaborant el contingut dels llocs de treball existents en el nou paradig-

ma sense que hagin de desaparèixer necessàriament.

Pel que fa a l’estructura ocupacional, el canvi més substancial projectat seria

l’increment de la quota de les ocupacions professionals i tècniques, que aug-

mentarien del 10,5% el 1985 a un sorprenent 17% el 2005. D’altra banda, les

ocupacions de gestió, encara que n’incrementaran considerablement la quota,

ho faran a una taxa més lenta i seguiran representant menys del 6% de l’ocu-

pació total el 2005. Això confirmaria la tendència cap a la reproducció de l’es-

tructura jeràrquica de les organitzacions japoneses, amb el poder concentrat

en mans d’uns quants executius. Les dades també semblen indicar l’augment de

la professionalització dels treballadors de nivell mitjà i l’especialització de les tas-

Page 32: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 32 El treball a la societat del coneixement

ques en el processament de la informació i la generació del coneixement. Els

obrers i treballadors especialitzats estan experimentant un declivi, però segui-

ran representant més d’un quart de la mà d’obra el 2005, prop de 3 punts per-

centuals per davant de les categories ocupacionals corresponents per als Estats

Units en la mateixa data. També s’espera que el personal d’oficina augmenti a

una taxa moderada, mentre que les ocupacions agrícoles es reduiran entorn de

dos terços en relació amb la seva quantitat de 1985.

Així doncs, les projeccions sobre l’estructura de l’ocupació als Estats Units i el

Japó semblen continuar les tendències observades per al període de 1970-

1990. Són sens dubte dues estructures ocupacionals i de treball diferents, cor-

responents a dues societats que es poden etiquetar igualment d’informacio-

nals quant al seu paradigma sociotècnic de producció, si bé amb resultats molt

diferents en creixement econòmic, competitivitat econòmica i cohesió social.

Mentre que els Estats Units sembla que destaquen la seva tendència a distan-

ciar-se dels llocs de treball industrial i concentrar-se en els serveis de producció

i socials, el Japó manté una estructura més equilibrada, amb un potent sector

industrial i un ampli matalàs d’activitats de serveis al detall. La importància

concedida pel Japó als serveis a empreses està molt menys concentrada en fi-

nances i béns arrel i l’expansió de l’ocupació en serveis socials és també més

limitada. Les projeccions sobre l’estructura ocupacional confirmen estils dife-

rents de gestió i caracteritzen les organitzacions japoneses per l’establiment

d’estructures de col·laboració als tallers i oficines, mentre que segueixen con-

centrant la presa de decisions en un grup directiu més reduït. En conjunt, les

hipòtesis generals sobre l’existència de diversos camins per a arribar al para-

digma informacional amb un model comú d’estructura d’ocupació sembla

confirmar-se per les dades limitades que ofereixen les projeccions presentades.

Recapitulació: l’evolució de l’estructura d’ocupació i les seves implicacions

per a una anàlisi comparativa de la societat informacional

L’evolució històrica de l’estructura d’ocupació, a la base de l’estructura social, ha

estat dominada per la tendència secular cap a l’augment de la productivitat del

treball humà. Quan les innovacions tecnològiques i organitzatives han permès a

homes i dones obtenir més i millors productes amb menys esforç i recursos, el

treball i els treballadors han passat de la producció directa a la indirecta, del cul-

tiu, l’extracció i la fabricació als serveis de consum i el treball de gestió, i d’una

estreta gamma d’activitats econòmiques a un univers ocupacional cada vegada

més divers.

Però la història de la creativitat humana i el progrés econòmic al llarg de la

història s’ha explicat moltes vegades de manera simplista, amb la qual cosa

s’ha enfosquit l’enteniment no només del nostre passat, sinó també del nos-

tre futur. La versió habitual d’aquest procés de transició històrica com un can-

vi de l’agricultura a la indústria, i després als serveis, com a marc explicatiu

Page 33: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 33 El treball a la societat del coneixement

per a les transformacions actuals de les nostres societats, presenta tres errors

fonamentals:

1) Dóna per fet que hi ha una homogeneïtat entre la transició de l’agricultura

a la indústria i d’aquesta als serveis, passant per alt l’ambigüitat i la diversitat

interna de les activitats incloses en l’etiqueta «serveis».

2) No presta prou atenció a la naturalesa autènticament revolucionària de les

noves tecnologies de la informació que, en permetre un enllaç directe i en lí-

nia entre diferents tipus d’activitats en el mateix procés de producció, gestió i

distribució, estableix una estreta connexió estructural entre les esferes de tre-

ball i ocupació separades artificialment per categories estadístiques obsoletes.

3) Oblida la diversitat cultural, històrica i institucional de les societats avan-

çades, així com el fet que són interdependents en una economia global. Així

doncs, el canvi al paradigma sociotècnic de la producció informacional té lloc

al llarg de línies diferents, determinades per la trajectòria de cada societat i per

la interacció d’aquestes diverses trajectòries. Se segueix una diversitat d’estruc-

tures de treball/ocupació dins del paradigma comú de la societat informacional.

La nostra observació empírica de l’evolució del treball als països del G-7 mostra

alguns trets comuns fonamentals que semblen característics de les societats in-

formacionals:

• desaparició progressiva del treball agrícola;

• descens constant del treball industrial tradicional;

• ascens tant dels serveis de producció com dels socials, sobretot dels serveis

a les empreses en la primera categoria i els de salut en la segona, i creixent

diversificació de les activitats de serveis com a fonts de llocs de treball;

• ràpid ascens dels llocs executius, professionals i tècnics;

• formació d’un proletariat de «coll blanc», integrat per oficinistes i venedors;

• estabilitat relativa d’una quota d’ocupació considerable en el comerç

detallista;

• increment simultani dels nivells més elevats i baixos de l’estructura ocu-

pacional;

• millora relativa de l’estructura ocupacional al llarg del temps, ja que el crei-

xement de la quota assignada a les ocupacions que requereixen més prepa-

ració i educació superior és en proporció més elevat que l’observat en les

categories del nivell inferior.

Page 34: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 34 El treball a la societat del coneixement

No s’ha de deduir que les societats en general n’estiguin millorant la prepara-

ció, educació o nivell de renda, ni el sistema d’estratificació. L’impacte d’una

estructura de treball una mica superior en l’estructura social dependrà de la

capacitat de les institucions per a incorporar la demanda laboral a la mà

d’obra i per a recompensar els treballadors de manera proporcional als seus

coneixements.

D’altra banda, l’anàlisi de l’evolució diferencial dels països del G-7 mostra cla-

rament certa variació en les seves estructures de treball i ocupacional. A risc de

simplificar massa, es pot proposar la hipòtesi de dos models informacionals

diferents:

1) El «model de l’economia de serveis», representat pels Estats Units, el Regne

Unit i el Canadà. Es caracteritza per una ràpida caiguda del treball industrial

des de 1970, quan el ritme cap a l’informacionalisme es va accelerar. Després

d’haver eliminat gairebé per complet els llocs de treball agrícola, aquest model

presenta una estructura de treball totalment nova en la qual la diferenciació

entre diverses activitats de serveis es converteix en l’element clau per a analit-

zar l’estructura social. Aquest model prioritza els serveis de gestió del capital

sobre els de producció i segueix mantenint el sector de serveis socials a causa

de l’espectacular ascens dels llocs de treball en l’atenció a la salut i menys en

educació. També es caracteritza per l’expansió de la categoria de direcció, que

inclou un nombre considerable d’executius mitjans.

2) El «model de producció industrial», clarament representat pel Japó i en un

grau considerable per Alemanya que, encara que també redueix la quota del seu

treball industrial, el continua mantenint en un nivell relativament elevat (en-

torn d’un quart de la mà d’obra), en un moviment molt més gradual, que per-

met la reestructuració de les activitats industrials en el nou paradigma

sociotècnic. En efecte, aquest model redueix els llocs de treball industrials, men-

tre que reforça aquesta activitat. En part com a reflex d’aquesta orientació, els

serveis de producció són molt més importants que els financers i semblen estar

més directament vinculats amb les firmes manufactureres. No es vol dir que les

activitats financeres no siguin importants al Japó i Alemanya: després de tot,

vuit dels deu bancs més grans del món són japonesos. No obstant això, encara

que els serveis financers són importants i n’han augmentat la quota en tots dos

països, el gruix del creixement en serveis apareix en els dedicats a les empreses

i els socials. Tanmateix, el Japó també resulta específic perquè mostra un nivell

considerablement inferior de treball en serveis socials que altres societats infor-

macionals. És probable que estigui lligat a la seva estructura familiar i a la incor-

poració d’alguns serveis socials a l’estructura de les firmes: sembla necessari una

anàlisi cultural i institucional de les variacions de les estructures de treball per a

explicar la diversitat de les societats informacionals.

En un lloc intermedi, França sembla dirigir-se cap al model d’economia de ser-

veis, però mantenint una base industrial relativament forta i emfatitzant tant

Page 35: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 35 El treball a la societat del coneixement

els serveis de producció com els socials. L’estreta vinculació entre les econo-

mies francesa i alemanya a la Unió Europea potser crea una divisió del treball

entre activitats de gestió i fabricació que en última instància podria beneficiar

el component alemany de l’economia europea emergent. Itàlia es caracteritza

per conservar gairebé un quart del treball en posició d’autònoms, potser intro-

duint un tercer model que destacaria un dispositiu organitzatiu diferent, basat

en xarxes de petites i mitjanes empreses adaptades a les condicions canviants

de l’economia global, amb la qual cosa establiria els fonaments per a una in-

teressant transició del protoindustrialisme al protoinformacionalisme.

Les expressions diferents d’aquests models en cada un dels països del G-7 depe-

nen de la seva posició en l’economia global. En altres paraules, centrar-se en el

«model d’economia de serveis» significa per a un país que la resta està exercint

el seu paper com a economies de producció industrial. L’assumpció implícita de

la teoria postindustrial que els països avançats serien economies de serveis i els

menys avançats s’especialitzarien en l’agricultura i la indústria ha estat rebutjada

per l’experiència històrica. A tot el món, moltes economies són gairebé de subsis-

tència, mentre que les activitats agrícoles i industrials que prosperen fora del nucli

informacional ho fan en virtut de la seva estreta connexió amb l’economia global,

dominada pels països del G-7. Així doncs, l’estructura de treball dels Estats Units

i el Japó reflecteix les seves diferents formes d’articulació en l’economia global i

no només el seu grau d’ascens en l’escala informacional. El fet que hi hagi una

proporció inferior de llocs de treball a la indústria o una proporció més elevada

d’executius als Estats Units es deu en part al fet que la majoria de les seves firmes

treuen fora la fabricació i a la concentració de les activitats de gestió i processa-

ment de la informació a costa de les activitats de producció generades en altres

països pel consum nord-americà dels seus productes.

A més, els diferents modes d’articulació en l’economia global no solament es

deuen als diferents entorns institucionals i trajectòries econòmiques, sinó a

les diverses polítiques governamentals i estratègies empresarials. Així doncs, les

tendències observades es poden rectificar.

A mesura que les economies evolucionin cap a la seva integració i interpenetra-

ció, l’estructura de treball resultant reflectirà en bona part la posició de cada país

i regió en l’estructura de producció, distribució i gestió interdependent i global.

Per tant, la separació artificial de les estructures socials mitjançant les fronteres

institucionals de les diferents nacions (els Estats Units, el Japó, Alemanya, etc.)

limita l’interès d’analitzar l’estructura ocupacional de la societat informacional

d’un país determinat independentment del que passi en un altre país l’econo-

mia del qual presenta una interrelació tan estreta. Si els fabricants japonesos

produeixen molts dels cotxes consumits pel mercat nord-americà i molts dels

xips consumits a Europa, no solament estem essent testimonis de la desaparició

de la fabricació nord-americana o britànica, sinó de l’impacte sobre l’estructura de

treball de cada país de la divisió del treball entre diferents tipus de societats

informacionals.

Page 36: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 36 El treball a la societat del coneixement

Les implicacions d’aquesta observació per a la teoria de l’informacionalisme

són de llarg abast: la unitat d’anàlisi per a comprendre la nova societat haurà

necessàriament de canviar. L’epicentre de la teoria ha de passar a un paradig-

ma comparatiu, capaç d’explicar al mateix temps la tecnologia compartida, la

interdependència de l’economia i les variacions de la història en la determina-

ció d’una estructura de treball que s’estengui a través de les fronteres nacionals.

Existeix una mà d’obra global?

Si existeix una economia global, hi hauria d’haver un mercat laboral global i una

mà d’obra global.16 No obstant això, igual com moltes altres afirmacions òbvies,

presa en el seu sentit literal, és errònia des del punt de vista empíric i enganyosa

des de la perspectiva analítica. Encara que el capital flueix lliurement en els cir-

cuits electrònics de les xarxes financeres globals, la mobilitat del treball segueix

essent molt limitada, i ho serà en el futur predicible, a causa de les institucions, la

cultura, les fronteres, la política i la xenofòbia. Només entorn d’un 1,5% de la mà

d’obra global (prop de 80 milions de treballadors) treballava fora del seu país el

1993 i la meitat es concentraven a l’Àfrica Subsahariana i l’Orient Mitjà.17 A la

Unió Europea, malgrat el lliure moviment dels seus ciutadans pels països mem-

bres, només el 2% treballava en un altre país de la Unió el 1993, una proporció

que no havia variat en deu anys.18 Malgrat la percepció pública que hi ha al nord

sobre la invasió d’immigrants del sud i orient, als principals països de l’Europa oc-

cidental, a final dels anys vuitanta, l’impacte de la immigració sobre el treball era

inferior al de 1975. Així doncs, el percentatge de treball estranger en la mà d’obra

total a la Gran Bretanya era del 6,5% el 1975 i del 4,5% el 1985-1987; a França, es

va reduir del 8,5% al 6,9%; a Alemanya, del 8% al 7,9%; a Suècia, del 6% al 4,9%;

i a Suïssa, del 24% al 18,2%.19 A començament dels anys noranta, per la fractura

social de l’Europa oriental (principalment a Iugoslàvia), l’asil polític va augmentar

el nombre d’immigrants, sobretot a Alemanya. Però, en general, a la Unió Euro-

pea es calcula que la població estrangera total de ciutadans no europeus ascendeix

a prop de 13 milions, dels quals aproximadament un quart serien indocumen-

tats.20 Per al conjunt de l’Europa occidental, la proporció d’estrangers a la pobla-

ció total el 1990 era del 4,5%, i França i el Regne Unit presentaven una proporció

inferior el 1990 que el 1982. A més, la proporció d’estrangers a la població total

per als cinc països més grans de la Unió Europea el 1994 només sobrepassava el

5% a Alemanya (gairebé arribava al 7%); era més baix que el 1986 a França; i no-

més superava lleugerament la quantitat de 1986 al Regne Unit.21 Quant als Estats

Units, on hi va haver una nova onada d’immigració durant les dècades de 1980 i

1990, sempre va ser una societat immigrant i les tendències actuals apunten a una

continuïtat històrica (vegeu la figura 1).22 El que ha canviat en tots dos contextos

és la composició ètnica de la immigració, amb una proporció decreixent d’immi-

grants d’origen europeu als Estats Units i una proporció més gran d’immigrants

musulmans als països europeus. El que també està succeint és que a causa de les

taxes diferencials de naixement entre la població nativa i els residents i ciutadans

d’origen immigrant, les societats riques s’estan fent més diverses ètnicament i cul-

turalment.23 Com a resultat de tots dos trets, a la dècada de 1990 l’etnicitat i la

Page 37: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 37 El treball a la societat del coneixement

diversitat cultural s’han convertit en un problema social important a Europa, són

un tema nou al Japó i continuen essent, com sempre el pa de cada dia a Amèrica

del Nord. No obstant això, és un argument diferent que dir que el mercat laboral

s’ha tornat global. En efecte, existeix un mercat global per a una fracció diminuta

de la mà d’obra, formada pels professionals més qualificats d’R+D innovador, en-

ginyeria d’avantguarda, gestió financera, serveis empresarials avançats i lleure,

que canvien i es commuten d’uns nodes a uns altres de les xarxes globals que con-

trolen el planeta.24 Però encara que aquesta integració dels més dotats en les xar-

xes globals és fonamental per a l’alt comandament de l’economia informacional,

l’aclaparadora proporció de la mà d’obra, tant dels països desenvolupats com dels

que estan en via de desenvolupament, segueix en bona mesura confinada a la

seva nació. En efecte, per a dos terços dels treballadors del món, treball encara sig-

nifica treball agrícola, arrelat als camps de les seves regions gairebé sempre.25 Així

doncs, en el sentit més estricte, amb l’excepció dels generadors/manipuladors de

símbols de l’àmbit més elevat del coneixement (els quals més avall denomino els

treballadors de les xarxes, comandaments i innovadors), no hi ha, ni hi haurà en el

futur previsible, un mercat laboral global i unificat, malgrat els fluxos d’emigració

als països de l’OCDE, a la península d’Aràbia i els centres metropolitans florents

del Pacífic asiàtic. Quant als moviments de gent, són més importants els despla-

çaments massius de la població a causa de la guerra o la gana.

La inversió directa estrangera s’ha convertit en la força impulsora de la globa-

lització, més important que el comerç com a conductora de la interdependèn-

cia transfronterera.26 El seu valor mundial es va triplicar d’una estimació de

500.000 milions de dòlars nord-americans el 1980 a més d’un bilió i mig el

1990. Encara que a començament de les dècades de 1970 i 1980 la inversió di-

recta estrangera va ascendir al mateix ritme que la resta dels indicadors econò-

mics, des de mitjan anys vuitanta es va accelerar, amb unes taxes de creixement

anual de sortides del 33% durant 1986-1990. Els agents més significatius del

nou model d’inversió directa estrangera són les companyies multinacionals i les

seves xarxes associades: juntes organitzen el nucli de la mà d’obra en l’economia

global. El nombre d’empreses multinacionals va augmentar de 7.000 el 1970 a

37.000 el 1993, amb 15.000 filials per tot el món. Encara que empren directa-

ment «només» 70 milions de treballadors, aquests generen un terç de la produc-

Tanmateix, hi ha una tendència històrica cap a la interdependència

cada vegada més gran de la mà d’obra a escala global mitjançant tres

mecanismes: treball global a les companyies multinacionals i les seves

xarxes associades que creuen les fronteres; els impactes del comerç in-

ternacional sobre les condicions d’ocupació i treball, tant al nord com

al sud; i els efectes de la competència global i del nou mode de gestió

flexible sobre la mà d’obra de cada país. En cada cas, la tecnologia de la

informació és el mitjà indispensable perquè hi hagi vincles entre els di-

ferents segments de la mà d’obra al llarg de les fronteres nacionals.

Page 38: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 38 El treball a la societat del coneixement

ció total privada del món. El valor global de les seves vendes el 1992 va ser de 5

bilions i mig de dòlars nord-americans, una xifra un 25% més elevada que el va-

lor total del comerç mundial. La situació de la mà d’obra a diferents països de-

pèn de la divisió del treball entre diferents funcions i estratègies d’aquelles

xarxes multinacionals. Així, la majoria de la mà d’obra no circula a la xarxa, sinó

que depèn de la funció, evolució i conducta d’altres segments d’aquesta. Això

dóna com a resultat un procés d’interdependència jeràrquica i segmentada de la

mà d’obra sota l’impuls dels moviments constants de les firmes en els circuits

de la seva xarxa global (vegeu figura 3).

Figura 1. Percentatge de la població dels Estats Units que ha nascut a l’estranger

Figura 2. Taxes totals de fertilitat per a nacionals i estrangers, països de l’OCDE seleccionats

Fonts: SOPEMI/OCDE; elaborat per Stalker, 1994.

Page 39: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 39 El treball a la societat del coneixement

Figura 3. Treball remunerat en empreses manufactureres dels països industrialitzats seleccionats (per propietat), últim any disponible

Font: Bailey i altres (1993)

El segon mecanisme important per a la interdependència de la mà d’obra es re-

laciona amb els efectes del comerç sobre el treball, tant al nord com al sud.27

D’una banda, la combinació de les exportacions limitades al nord, la inversió

directa estrangera i el creixement dels mercats interns han desencadenat una

onada gegant d’industrialització en alguns països en via de desenvolupament.28

Atenent només l’efecte directe del comerç, Wood29 estima que entre 1960 i

1990 s’han creat al sud 20 milions de treballs en la indústria. Al delta del riu

de les Perles, a la província de Guandong, s’han contractat entre 5 i 6 milions

de treballadors en fàbriques de zones semirurals durant els últims deu anys

(Kwok i So [eds.], 1995). Però encara que hi ha acord sobre la transcendència del

nou procés d’industrialització desencadenat a l’Àsia i l’Amèrica Llatina per la

nova orientació cap a fora de les economies en via de desenvolupament, s’ha

suscitat un intens debat sobre l’impacte real del comerç sobre el treball i les con-

dicions laborals als països de l’OCDE. El llibre blanc de la Comissió de les Co-

munitats Europees (1994) va considerar que la competència global era un factor

important per a l’ascens de l’atur a Europa. Hi contrasta profundament l’estudi

sobre el treball de 1994 del Secretariat de l’OCDE, que rebutja aquesta relació i

sosté que les importacions dels països en via d’industrialització només suposen

l’1,5% de la demanda total de l’àrea de l’OCDE. Alguns economistes destacats,

com Paul Krugman i Robert Lawrence,30 han proposat anàlisis empíriques se-

gons les quals l’efecte del comerç sobre el treball i els salaris és molt petit als Es-

tats Units. No obstant això, les seves anàlisis han estat criticades seriosament des

Page 40: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 40 El treball a la societat del coneixement

d’un punt de vista metodològic i substantiu per Cohen, Sachs i Shatz, i Mishel

i Bernstein, entre d’altres.31 En efecte, les estadístiques tradicionals de treball i

comerç no capten amb facilitat la complexitat de la nova economia global.

L’UNCTAD i l’OIT estimen que el comerç intrafirmes representa l’equivalent del

32% del comerç mundial. Aquests intercanvis no tenen lloc en el mercat, sinó

que s’incorporen (mitjançant la propietat) o gairebé s’incorporen (mitjançant

les xarxes).32 És aquesta classe de comerç la que afecta de manera més directa la

mà d’obra dels països de l’OCDE. La subcontractació de serveis per part de les

companyies a tot el món i l’ús dels enllaços de les telecomunicacions integra

més la mà d’obra sense desplaçar-ne la producció o comerciar-hi. Però fins i tot

utilitzant les estadístiques comercials normals, sembla que l’efecte del comerç

sobre la mà d’obra ha estat subestimat per algunes anàlisis econòmiques. Potser

una perspectiva equilibrada sobre aquest tema és l’estudi d’Adrian Wood sobre

l’impacte del comerç en el treball i la desigualtat entre 1960 i 1990.33 Segons els

seus càlculs (que revisen les estimacions habituals basant-se en una sòlida crítica

metodològica), els treballadors qualificats del nord es van beneficiar molt del

comerç global per dos motius: en primer lloc, es van aprofitar del major creixe-

ment econòmic produït per l’augment del comerç; en segon lloc, la nova divisió

internacional del treball va atorgar a les seves empreses i a ells mateixos un

avantatge comparatiu en els productes i processos de més valor afegit. D’altra

banda, els treballadors no qualificats del nord van patir molt per la competència

amb els productors de les zones de menys costos. Wood estima que la demanda

general de mà d’obra no qualificada es va reduir un 20%. Quan el govern i les

empreses no van poder canviar les condicions dels contractes laborals, com en

el cas de la Unió Europea, la mà d’obra no qualificada es va tornar massa costosa

en relació amb els articles comerciats amb els països d’industrialització recent.

Això va provocar l’atur de la mà d’obra no qualificada que era, en comparació,

massa cara per a la seva baixa preparació. Com que, al contrari, hi continuava

havent demanda de treballadors qualificats, va sorgir la desigualtat salarial a la

zona de l’OCDE.

No obstant això, la nova teoria sobre la divisió internacional del treball que

subjeu en les anàlisis sobre l’impacte diferencial del comerç i la globalització

sobre la mà d’obra es basa en una assumpció que ha estat posada en dubte per

l’observació empírica dels processos de producció a les zones de recent indus-

trialització, és a dir, la persistència d’una bretxa de productivitat entre els tre-

balladors i les fàbriques al sud i el nord. La investigació pionera de Harley

Shaiken sobre les plantes d’automòbils i ordinadors nord-americans i sobre les

plantes de productes electrònics de consum japoneses al nord de Mèxic mos-

tra que la productivitat dels treballadors i fàbriques mexicans és comparable a

la de les plantes nord-americanes.34 Les cadenes de producció mexicanes no

presenten un nivell tecnològic inferior al de les nord-americanes tant quant al

procés (fàbriques d’assemblatge de components) com quant als productes

(motors, ordinadors), però operen per una part mínima del cost que es paga al

nord del Rio Grande. En un altre exemple típic de la nova interdependència

de la mà d’obra, Bombay i Bangalore s’han convertit en importants subcon-

Page 41: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 41 El treball a la societat del coneixement

tractistes de programari per a empreses de tot el món, utilitzant el treball de

milers d’enginyers i científics informàtics indis molt qualificats, que reben en-

torn d’un 20% del salari pagat als Estats Units per treballs similars.35 Estan

apareixent tendències semblants en els serveis financers i empresarials a

Singapur, Hong Kong i Taipei.36 En resum, com més s’aprofundeix el procés de

globalització econòmica, més s’expandeix al llarg de les fronteres la interpene-

tració de les xarxes de producció i gestió, i més s’estrenyen els vincles entre les

condicions de la mà d’obra a diferents països, situada en diferents nivells de sa-

laris i protecció social, però cada vegada menys diferent quant a qualificació i

tecnologia.

Així doncs, s’obre una àmplia gamma d’oportunitats per a les empreses dels

països capitalistes avançats referents a les seves estratègies cap a la mà d’obra,

tant qualificada com sense qualificar. Poden escollir entre:

a) reduir la mida de l’empresa, mantenint la mà d’obra molt qualificada in-

dispensable al nord i important els productes de les zones de baixos costos; o

b) subcontractar part del treball als seus establiments transnacionals i a les

xarxes auxiliars, la producció de les quals es pot incorporar al sistema de xar-

xes de l’empresa; o

c) ocupar treball temporal, treballadors a temps parcial o empreses informals

com a proveïdors al propi país; o

d) automatitzar o reubicar les tasques i funcions per a les quals els preus del mer-

cat laboral es considerin massa elevats enfront de les fórmules alternatives; o

e) obtenir de la seva mà d’obra, inclòs el nucli, el consentiment per a unes

condicions de treball i sou més severes com a condició perquè els seus llocs es

mantinguin, amb la qual cosa es rectifiquen els contractes socials establerts en

circumstàncies més favorables per als treballadors.

Al món real, aquesta gamma de possibilitats es tradueix en l’ús efectiu de to-

tes elles, segons les firmes, països i períodes. Així doncs, encara que potser la

competència global no afecta directament la majoria, de la mà d’obra dels

països de l’OCDE, els seus efectes indirectes transformen per complet les

condicions i institucions laborals de tot arreu.37 Així mateix, l’alineament de

les condicions laborals al llarg dels països no s’esdevé només per la compe-

tència de les zones de baixos costos: també obliga Europa, els Estats Units i

el Japó a convergir. Les pressions tendents a l’augment de flexibilitat del

mercat laboral i la rectificació de l’estat del benestar a l’Europa occidental

provenen menys de les derivades de l’est asiàtic que de la comparació amb

els Estats Units.38 Cada vegada serà més difícil per a les companyies japone-

Page 42: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 42 El treball a la societat del coneixement

ses continuar amb les pràctiques de treball vitalici per al 30% privilegiat de

la seva mà d’obra, si han de competir en una economia oberta amb les com-

panyies nord-americanes que practiquen el treball flexible.39 L’efecte entre-

creuat de la globalització econòmica i la difusió de les tecnologies de la

informació està induint i possibilitant la producció estricta, la reducció de

mida, la reestructuració, la consolidació i les pràctiques de gestió flexible. Els

efectes indirectes d’aquestes tendències sobre les condicions laborals a tots

els països són molt més importants que l’impacte mesurable del comerç in-

ternacional o l’ocupació directa transnacional.

Així, encara que no existeix un mercat de treball global unificat i, per tant,

tampoc una mà d’obra global, sí que hi ha una interdependència global de la

mà d’obra en l’economia informacional. Aquesta interdependència es caracte-

ritza per la segmentació jeràrquica del treball, no entre els països, sinó a través

de les fronteres.

El nou model de producció i gestió global equival a la integració del procés de

treball i la desintegració de la força de treball simultàniament. Aquest model

no és la conseqüència inevitable del paradigma informacional, sinó el resultat

de l’elecció econòmica i política realitzada per governs i empreses que seleccio-

nen el «camí fàcil» en el procés de transició a la nova economia informacional,

utilitzant sobretot els augments de la productivitat per a aconseguir una rendibi-

litat a curt termini. De fet, aquestes polítiques contrasten vivament amb les

possibilitats de millora laboral i increment de la productivitat obertes per la

transformació del procés de treball en el paradigma informacional.

El procés de treball en el paradigma informacional

La maduració de la revolució de la tecnologia de la informació a la dècada de

1990 ha transformat el procés de treball amb la introducció de noves formes

socials i tècniques de divisió del treball. La maquinària basada en la microelec-

trònica va necessitar tota la dècada de 1980 per a penetrar plenament en la fa-

bricació i només a la de 1990 els ordinadors interconnectats s’han difòs

àmpliament per totes les activitats de processament de la informació, que són

el nucli del denominat sector serveis. A mitjan anys noranta, el nou paradigma

informacional associat amb el sorgiment de l’empresa xarxa ja està ben situat i

llest per a desenvolupar-se.40

Hi ha una antiga i il·lustre tradició d’investigació sociològica i organitzativa

sobre la relació entre tecnologia i treball.41 D’aquesta manera, sabem que la

tecnologia en si mateixa no és la causa dels diferents mètodes d’organització

del treball. Les decisions de la direcció, els sistemes de relacions industrials,

els entorns culturals i institucionals i les polítiques del govern són unes fonts

tan fonamentals de les pràctiques laborals i l’organització de la producció,

que l’efecte de la tecnologia només es pot comprendre en una interacció

complexa dins el sistema social que comprèn tots aquests elements. A més,

Page 43: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 43 El treball a la societat del coneixement

el procés de reestructuració capitalista va marcar decisivament les formes i

resultats de la introducció de les tecnologies de la informació en el procés de

treball.42 Els mitjans i modes d’aquesta reestructuració també van ser diver-

sos i van dependre de les capacitats tecnològiques dels països, de la seva po-

lítica cultural i de les tradicions laborals. Per tant, el nou paradigma

informacional del treball i la mà d’obra no és un model clar, sinó un conjunt

de fragments desordenats, units per la interacció històrica del canvi tecnolò-

gic, les polítiques de relacions industrials i l’acció social conflictiva. Per a

buscar pautes de regularitat més enllà d’aquesta escena confusa, hem de te-

nir la paciència d’abstreure capes successives de causació social per a des-

construir primer i reconstruir després el model que sorgeix del treball, els

treballadors i les organitzacions laborals que caracteritzen la nova societat

informacional. Comencem amb la tecnologia de la informació. Primer la

mecanització i després l’automatització han transformat el treball humà du-

rant dècades, sempre han desencadenat debats similars entorn dels temes del

desplaçament de treballadors, desqualificació enfront de requalificació, pro-

ductivitat enfront d’alienació, control administratiu enfront d’autonomia

laboral.43 Seguint una filière francesa d’anàlisi durant l’últim mig segle, Ge-

orge Friedmann va criticar le travail en miettes (treball en engrunes) de la fac-

toria taylorista; Pierre Naville va denunciar l’alienació dels treballadors sota la

mecanització; Alain Touraine, basant-se en el seu estudi sociològic pioner de final

dels anys quaranta sobre la transformació tecnològica de les fàbriques de Renault,

en va proposar la tipologia dels processos laborals com a A/B/C (ofici, cadena d’as-

semblatge i treball d’innovació); Serge Mallet va anunciar el naixement d’una

nova «classe obrera» centrada en la capacitat de gestionar i operar la tecnolo-

gia avançada; i Benjamin Coriat va analitzar el sorgiment d’un model postfor-

dista en el procés de treball, basant-se en la vinculació de la flexibilitat i

integració en un nou model de relació entre producció i consum. Al final

d’aquest itinerari intel·lectual, impressionant en molts terrenys, sorgeix una

idea fonamental: l’automatització, que en rep la significació plena només amb

el desenvolupament de la tecnologia de la informació, augmenta de manera

espectacular la importància de l’aportació del cervell humà en el procés de tre-

ball.44 Encara que, com va sostenir Braverman,45 s’ha utilitzat la maquinària

automatitzada i després els ordinadors per a transformar els treballadors en ro-

bots de segona classe, no és el corol·lari de la tecnologia, sinó el d’una orga-

nització social del treball que va ofegar (i encara ofega) la plena utilització

de la capacitat productiva generada per les noves tecnologies. Com han ex-

posat en els seus treballs empírics Harley Shailten, Maryellen Kelley, Larry

Hirschhorn, Shoshana Zuboff i altres, com més àmplia i profunda és la difu-

sió de la tecnologia de la informació avançada a les fàbriques i oficines, més

gran és també la necessitat de treballadors autònoms i preparats, capaços i

llestos per a programar i decidir seqüències senceres del treball.46 Malgrat els

formidables obstacles que comporten la gestió autoritària i el capitalisme ex-

plotador, les tecnologies de la informació demanen més llibertat perquè els

treballadors millor informats realitzin plenament tot el seu potencial de pro-

Page 44: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 44 El treball a la societat del coneixement

ductivitat. El treballador en xarxa és l’agent necessari de l’empresa xarxa que

les noves tecnologies de la informació han fet possible.

A la dècada de 1990, diversos factors van accelerar la transformació del procés de

treball: la tecnologia informàtica i les seves aplicacions, que progressa a salts

quàntics, es va fer cada vegada més barata i millor, amb la qual cosa va ser asse-

quible i utilitzable a gran escala; la competència global va desencadenar una car-

rera tecnològica/executiva entre companyies de tot el món; les organitzacions

van evolucionar i van adoptar noves formes que en general es van basar en la fle-

xibilitat i la interconnexió; els executius i els seus consultors van comprendre per

fi el potencial de la nova tecnologia i com utilitzar-la, encara que molt sovint van

restringir aquell potencial als límits de l’antic conjunt de metes organitzatives

(com un increment a curt termini dels beneficis calculats per trimestres).

L’àmplia difusió de les tecnologies de la informació ha ocasionat efectes bas-

tant similars en fàbriques, oficines i organitzacions de serveis.47 Aquests efec-

tes no són, com s’havia previst, el canvi cap al treball indirecte a costa del

directe, que s’automatitzaria. Al contrari, el paper del treball directe ha aug-

mentat perquè la tecnologia de la informació ha atorgat poder al treballador

directe dels tallers (sia en el procés de comprovació de xips o de subscripció de

pòlisses d’assegurances). El que tendeix a desaparèixer mitjançant l’automatit-

zació integral són les tasques repetitives de rutina, que es poden precodificar i

programar perquè les executin màquines. És la cadena de muntatge taylorista

la que es converteix en una relíquia històrica (encara que continua essent la

dura realitat per a milions de treballadors del món industrialitzat). No ha de

resultar sorprenent que les tecnologies de la informació busquen precisament

això: reemplaçar el treball que es pot codificar en una seqüència programable

i potenciar el treball que requereix anàlisi, decisió i capacitat de reprogramació

en temps real, en un grau que només el cervell humà pot dominar. Tota la res-

ta de les activitats, atesa la velocitat extraordinària de progrés en la tecnologia

de la informació i el seu descens constant de preu per unitat d’informació, són

potencialment susceptibles d’automatització i, per tant, el treball que impli-

quin és prescindible (encara que els treballadors com a tals no ho siguin, de-

penent de la seva organització social i capacitat política).

El procés del treball informacional està determinat per les característiques del pro-

cés de producció informacional. Tenint presents les anàlisis presentades en els ca-

pítols previs sobre l’economia informacional/global i sobre l’empresa xarxa com

la seva forma organitzativa, aquests processos es poden resumir com segueix:

• El valor afegit es genera sobretot per la innovació, tant del procés com dels

productes. Els nous dissenys de xips i la redacció del nou programari con-

dicionen en bona mesura la destinació de la indústria electrònica. La in-

venció dels nous productes financers (per exemple, la creació del «mercat de

derivats» en les borses de valors a final dels anys vuitanta) són a la base

de l’apogeu (si bé arriscat) dels serveis financers i de la prosperitat (o esfron-

dament) de les empreses financeres i dels seus clients.

Page 45: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 45 El treball a la societat del coneixement

• La mateixa innovació depèn de dues condicions: potencial d’investigació i ca-

pacitat d’especificació. Això és, el nou coneixement s’ha de descobrir i després

s’ha d’aplicar a propòsits específics en un context organitzatiu/institucional

determinat. Als anys noranta, el disseny a mida és fonamental per a la micro-

electrònica; la reacció immediata als canvis macroeconòmics resulta crucial en

la gestió dels productes financers volàtils creats en el mercat global.

• L’execució de tasques és més eficient quan és capaç d’adaptar instruccions

de més nivell a les seves aplicacions específiques i quan pot generar efectes de

retroalimentació en el sistema. Una combinació òptima d’home/màquina en

execució de tasques és l’automatització de tots els procediments tipificats i la

reserva del potencial humà per als efectes d’adaptació i retroalimentació.

• La major part de l’activitat de producció es realitza en organitzacions.

Com que els dos trets principals de la forma d’organització predominant

(l’empresa xarxa) són l’adaptabilitat interna i la flexibilitat externa, els

dos trets clau del procés laboral seran la capacitat per a generar una presa

de decisions estratègica i flexible, i la capacitat per a aconseguir la inte-

gració organitzativa entre tots els elements del procés de producció.

• La tecnologia de la informació es converteix en l’ingredient crític del pro-

cés de treball descrit perquè:

1) determina en bona mesura la capacitat d’innovació;

2) possibilita la correcció d’errors i la generació d’efectes de retroalimenta-

ció en l’execució;

3) proporciona la infraestructura per a la flexibilitat i adaptabilitat en tota

la gestió del procés de producció.

Aquest procés de producció específic introdueix una nova divisió del treball que ca-

racteritza el paradigma informacional emergent. La nova divisió del treball es pot

comprendre millor mitjançant la presentació d’una tipologia construïda entorn

de tres dimensions. La primera dimensió fa referència a les tasques reals efec-

tuades en un procés de treball determinat. La segona dimensió concerneix la

relació entre una organització determinada i el seu entorn, incloses altres or-

ganitzacions. La tercera dimensió considera la relació entre els executius i els

empleats d’una organització o xarxa determinades. Denomino la primera di-

mensió creació de valor, la segona, creació de relacions i la tercera, presa de

decisions.

Pel que fa a la creació de valor, en un procés de producció organitzat entorn de

la tecnologia de la informació (sia producció de béns o realització de serveis),

Page 46: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 46 El treball a la societat del coneixement

es poden distingir les següents tasques fonamentals i els seus treballadors cor-

responents:

1) presa de decisions estratègiques i planificació, efectuada pels comandaments;

2) innovació en productes i processos, a càrrec dels investigadors;

3) adaptació, presentació i selecció de l’objectiu de la innovació a càrrec dels

dissenyadors;

4) gestió de les relacions entre la decisió, innovació, disseny i execució, tenint

en compte els mitjans de què disposa l’organització per a aconseguir les metes

establertes, a càrrec dels integradors;

5) execució de tasques sota la seva iniciativa i enteniment propis efectuades

pels operadors;

6) execució de tasques auxiliars i preprogramades que no s’han automatitzat

o no es poden automatitzar, realitzades pels qui m’atreveixo a denominar els

operats (o robots humans).

Aquesta tipologia s’ha de combinar amb una altra que fa referència a la neces-

sitat i capacitat de cada tasca (i el seu realitzador) de connectar-se amb altres

treballadors en temps real, sia dins la mateixa organització o en el sistema ge-

neral de l’empresa xarxa. Segons aquesta capacitat de relació, es pot distingir

entre tres posicions fonamentals:

• els treballadors en xarxa, que estableixen connexions per la seva iniciativa

(per exemple, l’enginyeria conjunta amb altres departaments de les com-

panyies) i naveguen per les rutes de l’empresa xarxa;

• els treballadors de la xarxa, que estan en línia, però que no decideixen quan,

com, per què o amb qui;

• els treballadors desconnectats, lligats a les seves pròpies tasques específiques,

definides per instruccions no interactives i d’un únic sentit.

Finalment, quant a la capacitat d’aportació al procés de presa de decisions, po-

dem diferenciar:

• els decisors, que prenen la decisió com a últim recurs;

• els participants, que participen en la presa de decisions;

• els executors, que solament apliquen les decisions.

Les tres tipologies no coincideixen i hi pot haver diferències en la dimensió

relacional o en el procés de presa de decisions, i de fet n’hi ha a la pràctica en

tots els nivells de l’estructura de creació de valor.

Page 47: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 47 El treball a la societat del coneixement

Aquesta construcció no és un tipus ideal d’organització o una perspectiva fu-

turista, sinó la representació sintètica dels llocs que sembla que estan sorgint

per a la realització de les principals tasques en el procés de treball informacio-

nal, segons els estudis empírics sobre la transformació del treball i les organit-

zacions sota l’efecte de les tecnologies de la informació.48 No obstant això, el

meu argument no és que tots o la majoria dels processos de treball i els treba-

lladors de la nostra societat es puguin reduir a aquestes tipologies. Sobreviuen

formes arcaiques d’organització sociotècnica, i ho faran durant molt de temps

a molts països, de la mateixa manera que les formes de producció artesanals

preindustrials es van combinar amb la mecanització de la producció industrial

durant un període històric extens. Però resulta fonamental en la nostra obser-

vació distingir les formes complexes i diverses del treball i els treballadors de les

pautes de producció i gestió emergents que, en basar-se en un sistema sociotècnic

dinàmic, tendiran a fer-se dominants per les dinàmiques de la competència i els

efectes de demostració. La meva hipòtesi és que l’organització del treball apun-

tada en aquest esquema analític representa el paradigma del treball informacio-

nal que està sorgint. Ho il·lustraré fent una breu referència a alguns estudis

específics sobre els efectes de la fabricació assistida per ordinador i l’automatitza-

ció del treball d’oficina, per a concretar una mica la construcció analítica que he

proposat.

Harley Shaiken va estudiar el 1994 la pràctica de la denominada «organització

del treball d’alt rendiment» en dues fàbriques d’automòbils nord-americanes ac-

tualitzades: el Complex GM-Saturn, situat als afores de Nashville (Tennessee), i

la planta Jefferson North de Chrysler, a la part oriental de Detroit.49 Totes dues

són organitzacions d’alta productivitat, que han integrat en la seva operació

la maquinària més avançada basada en la informàtica i al mateix temps han

transformat l’organització del treball i la gestió. Encara que reconeix diferèn-

cies entre les dues plantes, Shaiken assenyala els factors crítics que expliquen

l’alt rendiment en totes dues, basant-se en les noves eines tecnològiques. El

primer és l’elevada qualificació d’una mà d’obra industrial experimentada, de

la qual el coneixement de la producció i els productes va ser crucial per a mo-

dificar un procés complex quan va ser necessari. Per a desenvolupar aquesta

qualificació, al centre del sistema de treball es troba la formació laboral regu-

lar, amb cursos especials fora de la planta i a la feina. Els treballadors de Saturn

dediquen el 5% del seu temps laboral anual a sessions de formació, realitzades

majoritàriament al Centre de Desenvolupament del Treball, una instal·lació

contigua a la planta.

El segon factor que va fomentar els bons resultats va ser l’augment de l’auto-

nomia del treballador en comparació amb altres fàbriques, cosa que va perme-

tre la col·laboració als tallers, els cercles de qualitat i la retroalimentació dels

treballadors en temps real durant el procés de producció. Totes dues plantes

organitzen la producció en equips de treball, amb un sistema pla de classifica-

ció per llocs de treball. Saturn va eliminar el lloc d’inspector de primera línia

i Chrysler es va moure en la mateixa direcció. Els treballadors tenen la capaci-

Page 48: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 48 El treball a la societat del coneixement

tat d’operar amb una llibertat considerable i se’ls anima perquè n’augmentin

la interacció formal en la realització de les seves tasques.

La seva participació en la superació del procés depèn de dues condicions que

es van complir a les dues fàbriques: seguretat laboral i participació dels sindi-

cats en la negociació, i aplicació de la reorganització del treball. La construcció

de la nova planta de Chrysler a Detroit va ser precedida per un «acord d’ope-

ració moderna», que destacava la flexibilitat gestora i l’aportació dels treballa-

dors. Sens dubte, no és un món ideal, exempt de conflictes socials. Shaiken va

observar l’existència de tensions i fonts potencials de disputes laborals entre

la mà d’obra i la direcció, així com entre el sindicat local (que cada vegada es

comportava més com un sindicat d’empresa, en el cas de Saturn) i els dirigents

del United Auto Workers. No obstant això, la naturalesa del procés de treball

informacional demana la cooperació, el treball en equip i l’autonomia i res-

ponsabilitat dels treballadors, sense els quals les noves tecnologies no es po-

den utilitzar en tot el seu potencial. El funcionament en xarxa característic de

la producció informacional impregna tota la firma i requereix la interacció i el

processament de la informació constants entre els treballadors, entre aquests

i la direcció, i entre els humans i les màquines.

Quant a l’automatització de les oficines, ha seguit tres fases diferents, determi-

nats en bona mesura per la tecnologia disponible.50 En la primera fase, carac-

terística de les dècades de 1960 i 1970, els ordinadors mainframe es van

utilitzar per al processament de dades en sèries; els especialistes en informàti-

ca, centralitzats als centres de processament de dades, van formar la base d’un

sistema que es va caracteritzar per la rigidesa i el control jeràrquic dels fluxos

d’informació; les operacions d’inclusió de dades requerien grans esforços, ja

que la meta del sistema era l’acumulació de grans quantitats d’informació en

una memòria central; el treball es va tipificar i es va convertir en rutina i, en

essència, es va desqualificar per a la majoria dels treballadors de les oficines,

en un procés analitzat i denunciat per Braverman en el seu estudi clàssic. Tan-

mateix, els estadis següents de l’automatització van ser molt diferents. La se-

gona fase, a començament de la dècada de 1980, es va caracteritzar per

prioritzar que els empleats a càrrec del procés de treball real utilitzessin micro-

ordinadors; encara que tenien el suport de bases de dades centralitzades, inte-

ractuaven directament en el procés de generació de la informació, malgrat que

acostumaven a requerir el suport d’experts en informàtica. A mitjan dècada,

la combinació dels avenços en les telecomunicacions i el desenvolupament

dels microordinadors va portar a la formació de xarxes de terminals de treball

i es van revolucionar literalment les tasques d’oficina, encara que els canvis or-

ganitzatius requerits per a la plena ocupació de la nova tecnologia van endar-

rerir l’àmplia difusió del nou model d’automatització fins a la dècada de 1990.

En aquesta tercera fase d’automatització, els sistemes d’oficina estan integrats

i funcionen en xarxa, amb múltiples microordinadors que interactuen entre

ells i amb els mainframes, formant una teranyina interactiva capaç de proces-

sar la informació, comunicar i prendre decisions en temps real.51 Els sistemes

Page 49: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 49 El treball a la societat del coneixement

d’informació interactius, no solament els ordinadors, són la base de l’oficina

automatitzada i de la denominada «oficina alternativa» o «oficines virtuals»,

on les tasques es realitzen dins la xarxa en llocs distants. Potser hi ha una quar-

ta fase d’automatització de l’oficina coent-se als calders tecnològics dels últims

anys del segle: l’oficina mòbil, a càrrec de treballadors individuals proveïts de

potents aparells portàtils per al processament/transmissió de la informació.52

Si es desenvolupa, com sembla probable, es realitzarà la lògica organitzativa

que he descrit sota el concepte d’empresa xarxa i s’aprofundirà en el procés de

transformació del treball i els treballadors al llarg de les línies proposades en

aquest capítol.

Els efectes d’aquests canvis tecnològics sobre el treball d’oficina encara no

s’han identificat plenament perquè els estudis empírics i la seva interpretació

avancen més a poc a poc que el ràpid procés de canvi tecnològic. Tanmateix,

durant la dècada de 1980, diversos estudiants de doctorat de Berkeley, la tasca

dels quals vaig seguir i supervisar, van ser capaços de produir diverses mono-

grafies detallades que documentaven les tendències de canvi que semblen

confirmar-se per l’evolució dels noranta.53 Va resultar particularment revela-

dora la tesi doctoral de Barbara Baran sobre l’efecte de l’automatització de

l’oficina en el procés de treball d’algunes grans companyies d’assegurances

dels Estats Units.54 La seva obra, així com altres fonts, van mostrar la tendèn-

cia de les firmes a automatitzar l’extrem inferior dels llocs de treball auxiliars,

aquelles tasques de rutina que, en poder-se reduir a un nombre de passos tipi-

ficats, es poden programar amb facilitat. També es va descentralitzar la inclu-

sió de dades, reunint la informació i entrant-la al sistema al més a prop

possible de la font. Per exemple, la comptabilitat de les vendes ara es vincula

al registre i emmagatemament a la màquina de caixa del punt de venda. Els

caixers automàtics actualitzen constantment els comptes bancaris. Les recla-

macions d’assegurances s’emmagatzemen directament a la memòria en rela-

ció amb tots els elements que no requereixen una sentència mercantil; i així

successivament. El resultat net d’aquestes tendències és la possibilitat d’elimi-

nar la major part del treball auxiliar mecànic i de rutina. D’altra banda, les ope-

racions d’un nivell superior es concentren a les mans de treballadors d’oficina i

professionals qualificats, que prenen decisions en virtut de la informació que

han emmagatzemat als arxius dels seus ordinadors. Així doncs, mentre que a la

base del procés augmenta el caràcter rutinari (i, per això, l’automatització), en el

nivell mitjà hi ha una reintegració de diverses tasques en una operació informa-

da de presa de decisions, en general processada, avaluada i realitzada per un

equip compost per treballadors d’oficina amb una autonomia creixent en la pre-

sa de decisions. En un estadi més avançat d’aquest procés de reintegració de tas-

ques, també desapareix la supervisió dels executius de rang mitjà i els controls i

procediments de seguretat es tipifiquen a l’ordinador. Llavors la vinculació fona-

mental passa a ser l’existent entre els professionals que avaluen i prenen les de-

cisions sobre temes importants i els administratius informats que prenen

decisions en les operacions diàries, basant-se en els arxius dels seus ordinadors i

les seves capacitats per a treballar a les xarxes. Així doncs, la tercera fase de l’au-

Page 50: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 50 El treball a la societat del coneixement

tomatització de les oficines, en lloc de racionalitzar únicament les tasques (com

va ser el cas de l’automatització del processament de sèries), racionalitza el pro-

cés, perquè la tecnologia permet integrar la informació de moltes fonts diferents

i redistribuir-la, una vegada processada, a unitats d’execució diferents i descen-

tralitzades. D’aquesta manera, en lloc d’automatitzar tasques discretes (com la

mecanografia i el càlcul), el nou sistema racionalitza un procediment complet

(per exemple, la nova assegurança mercantil, el processament de reclamacions,

la subscripció) i després integra diversos procediments en línies de productes o

mercats segmentats. Llavors es reintegren funcionalment els treballadors, en

lloc de distribuir-los organitzativament.

Hirschhorn ha observat una tendència similar en les seves anàlisis sobre els

bancs nord-americans i Castaño en el seu estudi de la banca espanyola.55

Encara que les operacions rutinàries cada vegada s’han automatitzat més (cai-

xers automàtics, serveis telefònics d’informació, banca electrònica), la resta dels

empleats de banca cada vegada treballen més com a venedors de serveis finan-

cers als clients i com a controladors del reintegrament de la moneda que venen.

Als Estats Units, el Govern federal planeja automatitzar els pagaments d’impos-

tos i de la seguretat social per a final de segle, amb la qual cosa s’estendrà un can-

vi similar del procés laboral als organismes del sector públic.

Tanmateix, el sorgiment del paradigma informacional en el procés laboral no

esplica tota la història del treball i els treballadors en les nostres societats. El

context social, i en particular la relació existent entre capital i treball segons

les decisions específiques de la direcció de les firmes, afecta dràsticament la

forma real del procés laboral i les conseqüències del canvi per als treballadors.

Això va ser particularment cert durant la dècada de 1980, quan l’acceleració

del canvi tecnològic va anar paral·lel al procés de reestructuració capitalista,

com he sostingut abans. Així, l’estudi clàssic de Watanabe56 sobre l’impacte

de la introducció de robots a la indústria automobilística del Japó, els Estats

Units, França i Itàlia, va mostrar de manera substancial els efectes diferents

d’una tecnologia similar a la mateixa indústria: als Estats Units i Itàlia, els tre-

balladors van ser desplaçats a causa que la meta principal d’introduir la nova

tecnologia era reduir els costos laborals; a França, es van perdre menys llocs de

treball que en aquells dos països a causa de les polítiques governamentals per

a amortitzar els impactes socials de la modernització; i al Japó, on s’obligava

les companyies a mantenir l’ocupació vitalícia, aquesta va augmentar i es va

disparar la productivitat com a resultat de la formació i l’esforç de l’equip de

treball superior, que van augmentar la competitivitat de les firmes i van acon-

seguir quotes de mercat abans nord-americanes.

Els estudis realitzats sobre la interacció del canvi tecnològic i la reestructuració

capitalista de la dècada de 1980 també van mostrar que molt sovint es van in-

troduir les tecnologies, en primer lloc, per a estalviar treball, per a sotmetre els

sindicats i per a retallar costos, més que per a millorar la qualitat o augmentar

la productivitat per altres mitjans que no fossin la reducció de mida. Així

Page 51: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 51 El treball a la societat del coneixement

doncs, una altra de les meves antigues alumnes, Carol Parsons, va estudiar en

la seva tesi doctoral per a Berkeley la reestructuració sociotecnològica de la me-

tal·lúrgia i la indústria de la confecció als Estats Units.57 En el sector metal·lúr-

gic, entre les firmes investigades per Parsons, el propòsit esmentat més sovint

per a la introducció de la tecnologia va ser la reducció del treball directe. A

més, en lloc d’equipar-ne les fàbriques amb noves eines, les firmes solien tan-

car les plantes que estaven sindicalitzades i n’obrien d’altres de noves, en ge-

neral sense un sindicat, fins i tot quan no canviaven de regió per a la seva nova

ubicació. Com a resultat del procés de reestructuració, l’ocupació va caure de ma-

nera considerable a totes les indústries metal·lúrgiques, amb l’excepció de l’equi-

pament d’oficines. A més, el nombre relatiu dels treballadors de producció es va

veure reduït enfront dels executius i professionals. Dins els treballadors de pro-

ducció, hi va haver una polarització entre els qualificats i sense qualificar, i els de

la cadena de muntatge es van reduir en un nombre considerable per l’automatit-

zació. Parsons va observar una evolució similar a la indústria de la confecció en

relació amb la introducció de la tecnologia basada en la microelectrònica. La mà

d’obra directa de producció va anar desapareixent ràpidament i la indústria es va

anar convertint en un centre de despatx que connectava la demanda del mercat

nord-americà amb els proveïdors de manufacturació de tot el món. El resultat net

va ser una mà d’obra bipolar, composta per dissenyadors molt qualificats i execu-

tius de vendes informatitzats, d’una banda, i treballadors de fabricació poc quali-

ficats i mal pagats, ubicats a l’exterior o als Estats Units, amb freqüència en tallers

explotadors, nacionals i il·legals. Aquest model és sorprenentment similar al que

he descrit en el capítol anterior per a Benetton, la firma de xarxes mundials de

roba de punt, considerada el compendi de la producció flexible.

Eileen Appelbaum58 va descobrir tendències similars a la indústria d’asseguran-

ces, de la qual els espectaculars canvis tecnològics he descrit abans basant-me

en l’obra de Barbara Baran. En efecte, el relat sobre la innovació tecnològica, el

canvi organitzatiu i la reintegració del treball en aquesta indústria s’ha de com-

pletar amb l’observació dels acomiadaments massius i la baixa remuneració del

seu treball qualificat. Appelbaum en vincula el procés de ràpid canvi tecnològic

amb l’efecte de la desregulació i la competència global als mercats financers.

Com a resultat, va passar a ser fonamental assegurar la mobilitat del capital i la

versatilitat del treball, que es va veure al seu torn retallat i requalificat. Es va pro-

jectar que els llocs no qualificats de picar dades, on es concentraven les dones

de minories ètniques, fossin completament eliminats per l’automatització a fi-

nal de segle. D’altra banda, els llocs administratius restants es van requalificar

mitjançant la integració de les tasques en llocs de treball multiqualificats i mul-

tifuncionals, susceptibles de més flexibilitat i adaptació a les necessitats canviants

d’una indústria cada vegada més diversificada. També es van polaritzar els llocs

professionals entre les tasques que necessitaven menys qualificació, ocupats per

administratius més preparats, i les d’una gran especialització, que en general

requerien formació universitària. El gènere, la classe i la raça van especificar

aquests canvis ocupacionals: mentre que les màquines van reemplaçar sobre-

tot les dones de minories ètniques amb menys formació de la base de l’escala,

van ser fonamentalment dones blanques les que van reemplaçar els homes

Page 52: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 52 El treball a la societat del coneixement

blancs als llocs professionals inferiors, si bé per un sou més baix i unes pers-

pectives de carrera reduïdes enfront dels que gaudien aquells. La preparació

múltiple per als llocs de treball i la individualització de la responsabilitat acos-

tumaven a anar acompanyats de nous títols de tall ideològic (per exemple,

«auxiliar de direcció» en lloc de «secretaria»), amb la qual cosa es va destacar

el potencial de compromís de les oficinistes sense que n’augmentessin com

corresponia les recompenses professionals.

Així doncs, la nova tecnologia de la informació està redefinint els processos la-

borals i els treballadors i, per tant, l’ocupació i l’estructura ocupacional. Mentre

està millorant la preparació per a una quantitat considerable de llocs de treball

i a vegades els salaris i les condicions laborals en els sectors més dinàmics, una

altra gran quantitat està desapareixent per l’automatització tant en la fabricació

com en els serveis. En general, solen ser llocs que no tenen prou qualificació per

a escapar de l’automatització, però que són prou cars per a merèixer la inversió

en la tecnologia necessària per a reemplaçar-los. L’augment de preparació edu-

cativa, general o especialitzada, requerit als llocs requalificats de l’estructura

ocupacional segrega encara més la mà d’obra en virtut de l’educació, en si ma-

teixa un sistema molt segregat perquè institucionalment es correspon en certa

manera amb una estructura residencial segregada. El treball degradat, sobretot

als llocs de picar dades per a una nova generació de treballadors composta per

dones, minories ètniques, immigrants i joves, es concentra en activitats poc

qualificades i mal remunerades, així com en el treball temporal o els serveis di-

versos. La bifurcació resultant de les pautes de treball i la seva polarització no és

el desenllaç necessari del progrés tecnològic o de tendències evolutives inexora-

bles (per exemple, l’ascens de la «societat postindustrial» o l’«economia de ser-

veis»). Està determinada per la societat i dissenyada pels gestors, en el procés de

reestructuració capitalista que té lloc al nivell inferior, dins l’estructura i amb

l’ajuda del procés de canvi tecnològic, origen del paradigma informacional. En

aquestes condicions, el treball, la feina i els llocs de treball es transformen, i la

mateixa noció de treball i jornada laboral potser canviaran per sempre.

Els efectes de la tecnologia de la informació sobre l’ocupació, cap a una

societat sense treball?

La difusió de la tecnologia de la informació en fàbriques, oficines i serveis ha

tornat a prendre una por centenària dels treballadors de veure’s desplaçats per

les màquines i tornar-se irrellevants per a la lògica de la producció que segueix

dominant la nostra organització social. Encara que la versió de l’era de la in-

formació del moviment ludita que va aterrir els industrialistes anglesos el

1811 encara no ha aparegut, l’atur creixent a l’Europa occidental durant les

dècades de 1980 i 1990 ha suscitat preguntes sobre la fractura potencial dels

mercats laborals i, d’aquesta manera, de tota l’estructura social, per l’efecte

massiu de les tecnologies que estalvien treball.

El debat sobre aquesta qüestió ha estat en voga durant la passada dècada i està

lluny de generar una resposta inequívoca.59 D’una banda, se sosté que l’expe-

Page 53: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 53 El treball a la societat del coneixement

riència històrica mostra la transferència secular d’un tipus d’activitat a un altre

a mesura que el progrés tecnològic reemplaça el treball amb eines de produc-

ció més eficient.60 Així, a la Gran Bretanya, entre 1780 i 1988, la mà d’obra

agrícola es va reduir a la meitat en nombres absoluts i va caure del 50% al 2,2%

de la mà d’obra total; no obstant això, la productivitat per capita va augmentar

per un factor de 68 i això va permetre la inversió de capital i treball en la in-

dústria, després en els serveis, de manera que es va ocupar una població crei-

xent. L’extraordinària velocitat del canvi tecnològic en l’economia nord-

americana durant el segle XX també va desplaçar massivament el treball de

l’agricultura, però el nombre total de llocs laborals creats per l’economia va

pujar dels 27 milions aproximats de 1900 als 124,5 milions de 1994. Segons

aquest plantejament, els llocs industrials més tradicionals coneixeran la ma-

teixa destinació que els agrícoles, però s’estan creant treballs nous i encara n’hi

haurà més a la indústria d’alta tecnologia i, el que és més significatiu, als «ser-

veis».61 Com a prova de la continuïtat d’aquesta tendència tècnica, és fàcil as-

senyalar l’experiència de les economies industrials més avançades quant a

tecnologia, el Japó i els Estats Units: són precisament les que han creat més

llocs de treball durant els anys vuitanta i noranta.62 Segons el llibre blanc de

la Comissió Europea sobre Crecimiento, competitividad y empleo, entre 1970 i

1992, l’economia nord-americana va créixer en termes reals un 70% i l’ocupa-

ció, un 49%. L’economia del Japó va créixer un 173% i la seva ocupació, un

25%, mentre que l’economia de la Comunitat Europea ho va fer un 81%; però

amb un augment de l’ocupació de només el 9% (Comisión de la Unión Euro-

pea, 1994, pàg. 141). I el que la Comissió no diu és que gairebé tota aquesta

nova ocupació va ser creada pel sector públic: la creació d’ocupació privada a

la Comunitat Europea va romandre estancada durant els anys vuitanta. Als

noranta, la distància en creació d’ocupació entre Europa, d’una banda, i els Es-

tats Units, el Japó i el sud-est asiàtic, d’una altra, ha augmentat (vegeu la figura

4). A més, entre 1993 i 1996, quan la majoria d’Europa va experimentar un ele-

vat atur, l’economia dels Estats Units, mentre intensificava la difusió tecnolò-

gica en oficines i fàbriques, va aportar més de vuit milions de nous llocs de

treball. I el seu perfil de preparació va ser de mitjana més elevat que la mitjana

de la mà d’obra general. En efecte, el que caracteritza el nou mercat laboral de

les dues últimes dècades és la incorporació massiva de les dones al treball remu-

nerat: la seva taxa de participació en la mà d’obra per a les edats de 15-64 anys

va augmentar de 1970 a 1990 d’un 48,9% al 69,1% als Estats Units; del 55,4% al

61,8% al Japó; del 48,1% al 61,3% a Alemanya; del 50,8% al 65,3% al Regne Unit;

del 47,5% al 59% a França; del 33,5% al 43,3% a Itàlia; i del 29,2% al 42,8% a

Espanya (font: OCDE, Principales indicadores económicos, 1995). No obstant això,

la pressió d’aquest increment substancial en la provisió de treball no va ocasionar

un atur elevat als Estats Units i al Japó, com va fer a l’Europa occidental.

En un context més ampli, mentre que el nombre de llocs de treball en la fabri-

cació està descendint als països de l’OCDE, està creixent ràpidament als països

en via de desenvolupament, cosa que compensa amb escreix les pèrdues a es-

cala mundial (vegeu la figura 5). Totes les dades apunten al fet que l’atur elevat

és sobretot un problema europeu, causat per polítiques macroeconòmiques

Page 54: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 54 El treball a la societat del coneixement

desencertades i per un entorn institucional que desanima la creació privada

d’ocupació. Així, en una perspectiva a llarg termini, entre 1960 i 1995, l’ocu-

pació va augmentar en un 1,8% anual a Amèrica del Nord, 1,7% a Oceania,

1,2% al Japó, 0,6% als països de l’EFTA, però només en un 0,3% a la Unió Eu-

ropea.63 El 1994-1995, dins l’àrea de la Unió Europea, els països amb més di-

fusió de les tecnologies electròniques (Àustria, Suècia, Alemanya) també van

ser les que van tenir la taxa d’atur més baixa, mentre que Espanya, endarrerida

quant a tecnologia, exhibia amb escreix la més elevada. La variació institucio-

nal sembla explicar els nivells d’atur, mentre que els efectes del grau tecnolò-

gic no segueixen un patró consistent. El que indiquen les dades internacionals

va en la direcció contrària de les prediccions del ludisme: els graus tecnològics

més elevats s’associen en general amb una taxa d’atur més baixa.

Figura 4. Índex d’augment de l’ocupació per regions, 1975-1994

Figura 5. Progressió anual de l’ocupació industrial (ISIC 3). 1971-1989

Font: Oficina Internacional del Treball: base de dades STAT; elaborat per Wieczorek, 1995.

No obstant això, els profetes de l’atur massiu, encapçalats per l’il·lustre Club

de Roma, sostenen que aquests càlculs es basen en una experiència històrica

Page 55: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 55 El treball a la societat del coneixement

diferent que subestima els impactes radicalment nous de les tecnologies, els

efectes de les quals són universals i penetrants perquè es relacionen amb el

processament de la informació. Així doncs, segons continua l’argument, si els

llocs de treball a la indústria segueixen el camí dels llocs agrícoles, no hi haurà

prou treballs als serveis per a reemplaçar-los, perquè aquests s’estan automa-

titzant i desapareixent ràpidament, i el moviment només s’està accelerant a la

dècada de 1990.64 La conseqüència òbvia d’aquesta anàlisi és que les nostres

societats hauran d’escollir entre l’atur massiu i els treballadors aturats/ocasio-

nals o una redefinició del treball i l’ocupació, obrint el camí per a una reestruc-

turació total de l’organització social i els valors culturals.

Atesa la importància del tema, les institucions internacionals, els governs i els

investigadors han realitzat esforços extraordinaris per valorar l’impacte de les

noves tecnologies. Els últims quinze anys, s’han efectuat dotzenes d’estudis de

gran complexitat tècnica, sobretot a la dècada de 1980, quan encara hi havia

esperances que les dades poguessin proporcionar una resposta. La lectura

d’aquests estudis revela la dificultat de la investigació. És obvi que la introduc-

ció de robots en una cadena de muntatge redueix la jornada de treball humà

per a un nivell determinat de producció. Però no se segueix que es redueixi

l’ocupació per a la firma o fins i tot per a la indústria. Si la qualitat i producti-

vitat superiors assolides per la introducció de maquinària electrònica augmen-

ten la competitivitat, tant la firma com la indústria necessitaran augmentar

l’ocupació per a assortir la demanda més àmplia resultant d’una quota de mer-

cat més gran. Així doncs, la pregunta se suscita a escala nacional: la nova es-

tratègia de creixement implicaria l’augment de la competitivitat a costa de

reduir l’ocupació en alguns sectors, mentre s’utilitza l’excedent així generat

per a invertir i crear treball en d’altres, com els serveis a empreses o les indús-

tries de tecnologia mediambiental. Al capdavall, els resultats nets d’ocupació

dependran de la competència internacional. Els teòrics del comerç sostindrien

llavors que no és un joc de suma zero, ja que l’expansió del comerç global be-

neficiarà un nombre més elevat d’unitats econòmiques mitjançant l’incre-

ment de la demanda general. Segons aquesta línia d’argument, hi hauria una

reducció potencial de l’ocupació com a conseqüència de la difusió de les noves

tecnologies de la informació només si:

1) l’expansió de la demanda no compensa l’augment de la productivitat

laboral; i

2) no hi ha una reacció institucional a aquest desajust mitjançant la reducció

de la jornada laboral, no dels llocs de treball.

Aquesta segona condició és particularment important. Al capdavall, la història

de la industrialització ha mostrat a llarg termini un augment de l’ocupació, la

producció, la productivitat, els salaris reals, els beneficis i la demanda, mentre

que ha reduït considerablement la jornada laboral en virtut del progrés en tec-

nologia i gestió.65 Per què no ha de ser aquest el cas en l’estat actual de la trans-

Page 56: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 56 El treball a la societat del coneixement

formació tecnoeconòmica? Per què les tecnologies de la informació han de ser

més destructives per a l’ocupació en general que la mecanització o automatit-

zació esdevingudes durant les dècades anteriors del segle XX? Revisem els es-

tudis empírics.

Davant la gran quantitat d’estudis sobre diferents països i indústries, a la dè-

cada de 1980, l’Oficina Internacional del Treball va encarregar algunes síntesis

de la literatura perquè indiquessin l’estat del coneixement sobre la relació en-

tre microelectrònica i ocupació en diversos contextos.

Entre aquestes síntesis n’hi ha dues que destaquen per la seva bona documen-

tació i anàlisi: les realitzades per Raphael Kaplinsky66 i John Bessant.67 El primer

va destacar la necessitat de distingir els resultats en vuit nivells diferents: el pro-

cés, la planta, la firma, la indústria, la regió, el sector, nacional i el metanivell

(és a dir, la discussió dels efectes diferencials relacionats amb paradigmes socio-

tècnics alternatius). Després de revisar les dades per a cada un d’ells, va concloure:

En la mesura en què els estudis particulars puguin oferir alguna exposició clara sobre eltema, semblaria que els macroestudis i microestudis quantitatius extreuen conclusionsfonamentalment diferents. Les investigacions en el nivell del procés i la planta solen as-senyalar un desplaçament significatiu del treball. D’altra banda, les simulacions en el ni-vell nacional arriben més sovint a la conclusió que no és imminent un problemad’ocupació important.68

Bessant rebutja com a excessiu el que denomina «les pors repetides sobre l’au-

tomatització i l’ocupació» que s’han repetit des dels anys cinquanta. Després

d’examinar minuciosament els resultats de l’estudi, escriu que «és cada vegada

més clar que la pauta dels efectes de l’ocupació que s’associa amb la microe-

lectrònica sembla variar molt». Segons les dades que ha revisat, d’una banda,

la microelectrònica desplaça alguns llocs de treball en algunes indústries. Però,

d’una altra, també contribuirà a crear-los i en modificarà les característiques.

L’equació general no ha de considerar diversos elements ni el mateix temps:

la nova ocupació generada per les indústries de nous productes basats en la microelectrò-nica; la nova ocupació en tecnologies avançades generada a les indústries existents; l’ocu-pació desplaçada en indústries els productes de les quals s’estan reemplaçant pels basatsen la microelectrònica, com l’equip de telecomunicacions; l’ocupació perduda per unafalta de competitivitat general causada per no adoptar la microelectrònica. Considerat totaixò, al llarg de tot l’espectre, sorgeix un patró de pèrdues i guanys, amb un canvi relati-vament petit en l’ocupació en general.69

Si es consideren els estudis sobre països específics durant la dècada de 1980,

els descobriments són una mica contradictoris si bé, en general, sembla sorgir

el mateix patró d’indeterminació. Al Japó, un estudi de 1985 del seu Institut

del Treball sobre l’ocupació i els efectes laborals de les noves tecnologies elec-

tròniques en indústries tan diverses com els automòbils, els diaris, la maqui-

nària elèctrica i el programari, va arribar a la conclusió que «en molts casos, la

introducció de noves tecnologies no pretenia reduir la mà d’obra a la pràctica,

ni fer-ho posteriorment».70

Page 57: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 57 El treball a la societat del coneixement

A Alemanya, el ministre d’Investigació i Tecnologia va encarregar un impor-

tant esforç d’investigació, el denominat Metaestudi, durant la dècada de 1980

per realitzar tant investigacions economètriques com de casos específics sobre

els efectes del canvi tecnològic en l’ocupació. Encara que la diversitat dels es-

tudis inclosos al programa d’investigació no permet una conclusió ferma, en

la síntesi dels seus autors s’arribava a la conclusió que és «el context» el que

explica les variacions dels efectes observats. En qualsevol cas, la innovació tec-

nològica s’entenia com un factor accelerador de les tendències existents en el

mercat laboral, més que la seva causa. L’estudi preveu que a curt termini els

llocs de treball no qualificat seran desplaçats, encara que l’augment de produc-

tivitat donarà com a resultat més creació de llocs de treball a llarg termini.71

Als Estats Units, Flynn va analitzar 200 casos específics dels efectes sobre l’ocu-

pació dels processos d’innovació entre 1940 i 1982. Arriba a la conclusió que,

encara que les innovacions en el procés de fabricació van eliminar llocs molt

qualificats i van ajudar a crear-ne d’altres de baixa qualificació, va passar el

contrari amb el processament de la informació a les oficines, on la innovació

tecnològica va suprimir els llocs de baixa qualificació i en va crear d’altres de

molt qualificats. Així doncs, segons Flynn, els efectes de la innovació del pro-

cés van ser variables depenent de les situacions específiques de les indústries i

firmes. En l’àmbit de la indústria, de nou als Estats Units l’anàlisi de Levy i al-

tres sobre cinc d’elles va mostrar efectes diferents de la innovació tecnològica:

en la mineria del ferro, en la mineria del carbó i en l’alumini, el canvi tecno-

lògic va augmentar la producció i va donar com a resultat més ocupació; en

l’acer i els automòbils, d’altra banda, el creixement de la demanda no es va

correspondre amb la reducció del treball per unitat de producció i el resultat

va ser la pèrdua de llocs de treball. També als Estats Units, l’anàlisi de Miller a

la dècada de 1980 de les proves disponibles sobre l’efecte de la robòtica indus-

trial va arribar a la conclusió que la majoria dels treballadors desplaçats serien

reabsorbits en la mà d’obra.72

Al Regne Unit, l’estudi de Daniel sobre els impactes en l’ocupació de la tecno-

logia utilitzada a les fàbriques i oficines va arribar a la conclusió que eren in-

significants. Un altre estudi del Policy Studies Institute (Institut d’Estudis de

Polítiques) de Londres sobre una mostra de 1.200 empreses de França, Alema-

nya i el Regne Unit considera que, de mitjana per als tres països considerats,

l’efecte de la microelectrònica suposava una pèrdua de llocs de treball equiva-

lent al 0,5%, 0,6% i 0,8%, respectivament, del descens anual de l’ocupació en

la fabricació.73

En la síntesi d’estudis dirigida per Watanabe sobre els impactes de la robotit-

zació en la indústria automobilística del Japó, els Estats Units, França i Itàlia,

la pèrdua total de llocs de treball es va estimar entre un 2% i un 3,5%, però

amb l’advertiment addicional dels efectes diferencials que vaig esmentar an-

teriorment, és a dir, l’augment de l’ocupació a les fàbriques japoneses perquè

utilitzen la microelectrònica per a requalificar els treballadors i augmentar la

competitivitat.74 En el cas del Brasil, Silva no va descobrir que la tecnologia

Page 58: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 58 El treball a la societat del coneixement

afectés l’ocupació en la indústria automobilística, encara que variava àmplia-

ment segons els graus de producció.75

En l’estudi que vaig dirigir sobre els efectes de les noves tecnologies en l’eco-

nomia espanyola a començament dels anys vuitanta, no trobem una relació

estadística entre variació d’ocupació i nivell tecnològic en els sectors de fabri-

cació i serveis. A més, un estudi dins del mateix programa d’investigació rea-

litzat per Cecilia Castaño sobre la indústria de l’automòbil i la banca a Espanya

va descobrir una tendència cap a l’associació positiva entre la introducció de

la tecnologia de la informació i l’ocupació. Un estudi economètric de Sáez so-

bre l’evolució de l’ocupació a Espanya per sectors a la dècada de 1980 també

va trobar una relació estadística positiva entre la modernització tecnològica i

l’augment de l’ocupació, a causa de l’increment de la productivitat i la com-

petitivitat.76

Els estudis encarregats per l’Oficina Internacional del Treball sobre el Regne

Unit, tota l’OCDE i Corea del Sud també semblen apuntar cap a la falta d’una

vinculació sistemàtica entre la tecnologia de la informació i l’ocupació.77 Les

altres variables de l’equació (com l’estructura industrial dels països, els contex-

tos institucionals, el lloc ocupat en la divisió internacional del treball, la com-

petitivitat, les polítiques de gestió, etc.) superen de molt l’impacte específic de

la tecnologia.

No obstant això, sovint s’ha acostumat a exposar l’argument que les tendèn-

cies observades durant la dècada de 1980 no representen plenament l’extensió

de l’efecte sobre l’ocupació de les tecnologies de la informació, perquè la seva

difusió en el conjunt de l’economia i la societat encara estava per arribar.78

Això ens obliga a aventurar-nos pel terreny variable de les projeccions, que

tracten amb dues variables incertes (les noves tecnologies de la informació i

l’ocupació) i la seva relació encara més incerta. Tanmateix, hi ha hagut un

nombre de models de simulació bastant complexos que aclareixen una mica

els temes en discussió. Un d’ells és el model construït per Blazejczak, Eber i

Horn per a avaluar els impactes macroeconòmics de la inversió en R+D en

l’economia de l’Alemanya occidental entre 1987 i 2000. Van construir tres

projeccions. Només en les circumstàncies més favorables, el canvi tecnològic

genera ocupació en augmentar la competitivitat. En efecte, van arribar a la

conclusió que les pèrdues de llocs de treball són imminents tret que es donin

efectes de demanda compensatoris, i aquesta demanda no es pot generar no-

més per uns resultats millors en el mercat internacional. No obstant això, se-

gons les projeccions del seu model, «en total, els efectes de la demanda

compensen realment una part important del descens de l’ocupació predit».79

Així doncs, és probable que la innovació tecnològica afecti negativament

l’ocupació a Alemanya, però en un grau bastant moderat. Aquí, una vegada

més, hi ha altres elements, com les polítiques macroeconòmiques, la compe-

titivitat i les relacions industrials, que semblen molt més importants com a

factors determinants de l’evolució de l’ocupació.

Page 59: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 59 El treball a la societat del coneixement

Als Estats Units, l’estudi de simulació més esmentat va ser el realitzat el 1984

per Leontieff i Duchin per a avaluar l’impacte dels ordinadors sobre l’ocupació

durant el període 1963-2000, utilitzant una matriu dinàmica d’entrades i sor-

tides en l’economia nord-americana.80 Centrant-se en la seva perspectiva in-

termèdia, van descobrir que es requeririen 20 milions de treballadors menys

en relació amb el nombre que calia ocupar per a aconseguir la mateixa produc-

ció si es mantenia constant el nivell de tecnologia. Aquesta xifra, segons els

seus càlculs, representa una caiguda de l’11,7% del treball requerit. Tanmateix,

l’impacte és molt diferent segons les indústries i els llocs de treball. Es va predir

que els serveis, i en particular les activitats d’oficina, tindrien més pèrdues de

llocs de treball que la fabricació, com a resultat de la difusió massiva de l’au-

tomatització a les oficines. Els administratius i executius veurien que se’n redui-

rien considerablement les perspectives d’ocupació, mentre que els professionals

les incrementarien molt i els obrers i treballadors qualificats en mantindrien les

posicions relatives en la mà d’obra. Tanmateix, la metodologia de l’estudi de

Leontieff-Duchin s’ha criticat molt perquè es basa en una sèrie d’assumpcions

que, atenent estudis específics limitats, maximitza l’impacte potencial de l’auto-

matització informàtica, mentre limita el canvi tecnològic als ordinadors. A més,

com va sostenir Lawrence, l’error fonamental en aquest model i d’altres és que

assumeixen un nivell fix de demanda i producció finals.81 Això és precisament el

que sembla rebutjar la passada experiència d’innovació tecnològica com a hipòtesi més

probable.82 Si l’economia no creix, és evident que les tecnologies que estalvien

treball reduiran la quantitat de jornada laboral requerida (fins i tot en aquesta

hipòtesi en una quantitat una mica limitada, –11,7%). Però, en el passat, el

canvi tecnològic ràpid normalment s’ha associat amb una tendència expansi-

onista que, mitjançant l’augment de la demanda i la producció, ha generat la

necessitat de més jornades en termes absoluts, tot i que representi menys

temps de treball per unitat de producció. Tanmateix, el punt clau en el nou

període històric és que en un sistema econòmic integrat internacionalment,

l’expansió de la demanda i la producció dependrà de la competitivitat de cada

unitat econòmica i de la seva ubicació en un escenari institucional determinat

(també anomenat nació). Atès que la qualitat i els costos de producció, deter-

minants de la productivitat, dependran en gran manera del producte i el pro-

cés d’innovació, és probable que el canvi tecnològic més ràpid d’una firma,

indústria o economia nacional determinades obtingui com a resultat un nivell

d’ocupació més elevat i no més baix. Això coincideix amb els descobriments

de l’estudi de Young i Lawson sobre l’efecte de la tecnologia en l’ocupació i la

producció als Estats Units entre 1972 i 1984.83 En 44 de les 79 indústries que

van examinar, els efectes d’estalvi de treball de les noves tecnologies es van

compensar amb escreix per la demanda final més elevada, de tal manera que,

en general, l’ocupació es va expandir. En l’àmbit de les economies nacionals,

els estudis sobre els països d’industrialització recent del Pacífic asiàtic també

han mostrat un increment espectacular de l’ocupació, sobretot a la indús-

tria, seguint la millora tecnològica de les indústries que en va augmentar la

competitivitat internacional.84

Page 60: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 60 El treball a la societat del coneixement

En un vessant més analític, que reflecteix els resultats dels estudis empírics

en diferents països europeus, el líder intel·lectual de l’«escola de la regula-

ció», Robert Boyer, en resumeix l’argument sobre el tema en diversos punts

clau:85

1) Si les altres variables romanen constants, el canvi tecnològic (mesurat per

la densitat d’R+D) millora la productivitat i òbviament redueix el nivell d’ocu-

pació per a una demanda determinada.

2) Tanmateix, els augments de productivitat es poden utilitzar per a reduir

els preus relatius, amb la qual cosa s’estimula la demanda per a un producte

donat. Si les elasticitats dels preus són més grans que u, un descens en el

preu, paral·lel a un augment de la producció, augmentarà de fet l’ocupació.

3) Si els preus són constants, els augments de productivitat es podrien trans-

formar en salari real o increments del benefici. Llavors el consum o la inversió

seran més elevats amb un canvi tecnològic intensificat. Si les elasticitats dels

preus són altes, les pèrdues de llocs de treball es compensaran amb una de-

manda extra, provinent tant dels sectors antics com dels nous.

4) No obstant això, el punt crític és la relació precisa entre innovació del pro-

cés i innovació del producte. Si la primera progressa més de pressa i els altres

factors segueixen invariables, hi haurà un descens de l’ocupació. Si la innova-

ció del producte va al capdavant, llavors la demanda acabada d’induir podria

donar com a resultat una ocupació més elevada.

El problema d’una anàlisi econòmica tan elegant està sempre en les assumpci-

ons: els altres factors mai no són iguals… El mateix Boyer reconeix aquest fet

i després examina l’adequació empírica del seu model, observant, de nou, una

àmplia gamma de variació entre indústries i països diferents. Encara que Boyer

i Mistral van descobrir una relació negativa entre productivitat i ocupació per

al conjunt de l’OCDE en el període de 1980-1986, una anàlisi comparativa de

Boyer sobre països de l’OCDE va identificar tres pautes diferents d’ocupació en

zones amb nivells similars de densitat d’R+D.86

1) Al Japó, un model eficient de producció en sèrie i consum massiu va ser ca-

paç de sostenir l’augment de la productivitat i l’ocupació en virtut de l’incre-

ment de la competitivitat.

2) Als Estats Units, hi va haver una impressionant taxa de creació de llocs de tre-

ball, però la generació es va concentrar en grans quantitats de llocs de salari i

productivitat baixos en les activitats de serveis tradicionals.

3) A l’Europa occidental, la majoria de les economies van entrar en un cercle

viciós: per a afrontar una competència internacional més gran, les empreses

van introduir tecnologia d’estalvi de treball, amb la qual cosa van augmentar

Page 61: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 61 El treball a la societat del coneixement

la producció però van limitar la capacitat de generar llocs de treball, sobretot

a la indústria. La innovació tecnològica no augmenta l’ocupació. Ateses les ca-

racterístiques europees del que Boyer denomina «el mode de regulació» (per

exemple, les polítiques econòmiques del govern i les estratègies empresarials

sobre treball i tecnologia), és probable que la innovació destrueixi ocupació en

aquell context. No obstant això, aquestes polítiques són requerides per la com-

petència internacional.

L’estudi sobre l’ocupació realitzat per la Secretaria de l’OCDE el 1994, després

d’examinar les dades històriques i actuals sobre la relació entre aquell i la tec-

nologia, va concloure que:

La informació detallada, sobretot del sector manufacturer, va proporcionar proves que latecnologia està creant llocs de treball. Des de 1970 l’ocupació a la indústria d’alta tecno-logia s’ha expandit, en pronunciat contrast amb l’estancament dels sectors de tecnologiamitjana i baixa, i les pèrdues de llocs laborals en la fabricació de baixa qualificació, en-torn d’un 1% anual. Els països que millor s’han adaptat a les noves tecnologies i que hancanviat la producció i les exportacions als mercats tecnològics de creixement ràpidhan tendit a crear més llocs de treball. […] El Japó va obtenir un increment del 4% enocupació industrial durant les dècades de 1970 i 1980, en comparació amb l’1,5% d’aug-ment dels Estats Units. Durant el mateix període, la Comunitat Europea, on les exporta-cions es van especialitzar de manera creixent en indústries de salaris i tecnologiarelativament baixos, va experimentar una caiguda del 20% en l’ocupació industrial.87

En resum, com a tendència general, sembla que no hi ha una relació estruc-

tural sistemàtica entre la difusió de les tecnologies de la informació i

l’evolució dels nivells d’ocupació en el conjunt de l’economia. Hi ha llocs

de treball que es desplacen mentre se’n creen uns altres de nous, però la relació

quantitativa entre les pèrdues i els guanys varia d’unes empreses, indústries,

sectors, regions i països a uns altres, depenent de la competitivitat, les estratè-

gies comercials, les polítiques governamentals, els entorns institucionals i la

posició relativa en l’economia global. El resultat específic de la interacció de la

tecnologia de la informació i l’ocupació depèn en gran manera de factors ma-

croeconòmics, estratègies econòmiques i contextos sociopolítics. En general,

les projeccions d’ocupació per als països de l’OCDE a començament del segle

XXI preveuen un augment significatiu dels llocs de treball per als Estats Units

i un creixement moderat per al Japó i la Comunitat Europea (12 països): per al

període 1992-2005, l’increment net de llocs de treball projectat seria de 24 mi-

lions (un augment total del 19% durant el període) als Estats Units; per al Japó,

de 4 milions (un augment del 6%); i per a la Unió Europea, entorn de 10 mi-

lions (un augment aproximat d’un 6% o 7%). Tanmateix, aquestes projeccions

són molt sensibles a les variacions de les assumpcions en les quals es basen

(com les taxes de participació de la migració i la mà d’obra). Aquest és preci-

sament el meu argument. L’evolució del nivell d’ocupació no és una dada fixa,

que resultaria de la combinació de dades demogràfiques estables i una taxa de

difusió projectada de la tecnologia de la informació. Dependrà en bona mesu-

ra de decisions determinades per la societat sobre els usos de la tecnologia, so-

bre la política immigratòria, sobre l’evolució de la família, sobre la distribució

institucional de la jornada laboral en el cicle vital i sobre el nou sistema de re-

lacions industrials.

Page 62: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 62 El treball a la societat del coneixement

Així doncs, la tecnologia de la informació per si mateixa no causa atur, encara

que redueix òbviament el temps de treball per unitat de producció. Però, en el

paradigma informacional, el tipus de llocs laborals canvia en quantitat, en

qualitat i quant a la naturalesa del treball que es realitza. Per tant, un nou sis-

tema de producció requereix una nova mà d’obra; aquells individus i grups in-

capaços d’adquirir la qualificació informacional es podrien excloure del treball

o es podrien devaluar com a treballadors. Així mateix, com que l’economia in-

formacional és global, l’atur abundant concentrat en alguns segments de la

població (per exemple, els joves francesos) i algunes regions (com Astúries) es

podria convertir, en efecte, en una amenaça per a la zona de l’OCDE si no es

restringeix la competència i si la «manera de regular» la relació entre capital i

treball no es transforma.

L’enduriment de la lògica capitalista des de la dècada de 1980 ha fomentat la

polarització social malgrat la millora ocupacional. Aquesta tendència no és ir-

reversible: es pot rectificar amb polítiques deliberades dirigides a reequilibrar

l’estructura social. Però, si se les deixa actuar pel seu compte, les forces de la

competència sense restriccions en el paradigma informacional empenyerien

l’ocupació i l’estructura social cap a la dualització. Finalment, la flexibilitat

dels processos i mercats laborals induïda per l’empresa xarxa, i permesa per les

tecnologies de la informació, afecta profundament les relacions socials de pro-

ducció heretades de l’industrialisme, introduint un nou model de treball fle-

xible i un nou tipus de treballador: el de temps flexible.

El treball i la divisòria informacional: els treballadors a temps flexible

La nova vida laboral de Linda també té els seus desavantatges, el principal dels

quals és un constant núvol d’ansietat sobre si trobarà un proper treball. En

certs sentits, se sent aïllada i vulnerable. Temerosa de l’estigma d’haver estat

acomiadada, per exemple, no vol que el seu cognom aparegui en aquest article.

Però la llibertat de ser el seu propi cap compensa la inseguretat. Linda té

l’oportunitat d’organitzar-ne l’horari entorn del seu fill. Pot triar les seves tas-

ques. I pot ser una pionera de la nova mà d’obra. (Newsweek, 14 de juny de

1993, pàg. 17).

Un nou fantasma recorre Europa (no tant Amèrica o el Japó): el sorgiment

d’una societat sense treball, sota l’impacte de les tecnologies de la informa-

ció en fàbriques, oficines i serveis. No obstant això, com sol ser el cas dels

espectres en l’era electrònica, vist de prop, sembla més un assumpte d’efectes

especials que una realitat aterridora. Les lliçons de la història, les dades em-

píriques actuals, les projeccions d’ocupació per als països de l’OCDE i la teo-

ria econòmica no donen suport a aquestes pors a llarg termini, malgrat els

dolorosos ajustos en el procés de transició al paradigma informacional. Les

institucions i les organitzacions socials del treball semblen acomplir un pa-

per més important que la tecnologia en la inducció de creació o destrucció

Page 63: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 63 El treball a la societat del coneixement

de llocs de treball. Tanmateix, encara que la tecnologia en si mateixa no crea

o destrueix ocupació, sí que transforma en profunditat la naturalesa del tre-

ball i l’organització de la producció. La reestructuració de les empreses i or-

ganitzacions, permesa per la tecnologia de la informació i estimulada per la

competència global, està portant a una transformació fonamental del tre-

ball: la individualització del treballador en el procés de treball. Estem essent tes-

timonis de la inversió de la tendència històrica cap a la salarització del treball

i la socialització de la producció, que van ser els trets dominants de l’era in-

dustrial. La nova organització social i econòmica basada en les tecnologies

de la informació pretén descentralitzar la gestió, individualitzar el treball,

personalitzar els mercats i, per tant, segmentar el treball i fragmentar les so-

cietats. Les noves tecnologies de la informació permeten, al mateix temps, la

descentralització de les tasques laborals i la seva coordinació en una xarxa

interactiva de comunicació en temps real, sia entre continents o entre pisos

del mateix edifici. Sorgeixen els mètodes de producció estricta i paral·lela-

ment s’estenen les pràctiques empresarials de subcontractació, outsourcing,

ubicació a l’exterior, consultoria, reducció de mida i personalització.

Les tendències cap a la flexibilitat induïdes per la competència i impulsades

per la tecnologia subjeuen en la transformació dels contractes laborals. Les ca-

tegories de creixement més ràpid són les de treball temporal i de temps parcial.

En alguns països, com Itàlia i el Regne Unit, el treball autònom s’està conver-

tint novament en un component substancial de la mà d’obra. Així doncs, al

Regne Unit, origen de la Revolució Industrial que va ser la pionera del procés

històric de salarització i estandardització del treball, l’enquesta sobre la pobla-

ció activa de 1993 va indicar que el 38% dels empleats no estaven ocupats de

manera permanent i a temps complet: el gruix d’aquells grups el formaven els

treballadors a temps parcial (el 85% dels quals eren dones), que suposaven el

23,9% de la població ocupada.89 Tant l’OCDE com l’OIT informen que el tre-

ball a temps parcial va augmentar durant la dècada de 1980 pràcticament a la

totalitat dels països industrialitzats i va ascendir entorn del 30% a la mateixa

dècada per assolir els 50 milions de treballadors, dels quals el 40% estaven a

Amèrica del Nord.90 Entre 1979 i 1990, el treball a temps parcial va augmentar

del 16,4% al 21,8% de l’ocupació total al Regne Unit; del 8,2% al 12% a

França; de l’11,4% al 13,2% a Alemanya; del 15,4% al 176% al Japó; i del

16,4% al 16,9% als Estats Units.91

El percentatge dels autònoms dins l’ocupació total varia molt als països indus-

trialitzats, en una escala que va del 9,4% (el Canadà) al 29,1% (Itàlia) el 1990; el

treball temporal està en ascens a França i Alemanya, països amb treball a temps

parcial més baix (vegeu figura 6). Però el treball temporal està descendint al Reg-

ne Unit (país amb una elevada proporció de treballadors a temps parcial) i a

Itàlia (país amb una alta proporció de treballadors autònoms). Aquesta observa-

ció podria suggerir que la categoria més àmplia de «treball flexible» pren dife-

rents formes (treballadors autònoms, treball a temps parcial, treball temporal)

segons la reglamentació fiscal i laboral dels països. Així doncs, si afegim per a

Page 64: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 64 El treball a la societat del coneixement

França el 1990 als autònoms (15,0%), els treballadors a temps parcial (12,0%) i

els temporals (almenys un 9,2%), obtenim un percentatge d’ocupació no tipifi-

cat proper a la xifra britànica (36,2%), fins i tot si es té en compte un cert enca-

valcament entre aquestes categories. En efecte, en el període 1983-1988, mentre

que la variació de l’ocupació de temps complet a França va ser de –1,6%, la de

temps parcial va augmentar al 36,6%. S’obtenen dades similars per al Japó, Ale-

manya, Itàlia i el Regne Unit.

Figura 6. Països de l’OCDE: ocupació a temps parcial, 1980-1993 (% de l’ocupació total)

Font: OCDE. Empleoyment Outlook, 1994: elaborat per Freeeman i Soete, 1994.

Pel que fa als Estats Units, el 1990 els treballadors autònoms representaven

el 10,8% de la mà d’obra, el treball a temps parcial, el 16,9%, i el treball

temporal o «contracte per obra», entorn del 2%, que ascendeixen a més del

27,9% de la mà d’obra, encara que, una vegada més, les categories s’enca-

valquen una mica. Segons un càlcul diferent, el 1992, els treballadors oca-

sionals, sense beneficis, sense seguretat social i sense possibilitat de fer

carrera arribava als Estats Units entorn del 25% de la mà d’obra, superant

el 20% de 1982. Les projeccions per a aquest tipus de treball eren que aug-

mentaria al 35% de la mà d’obra nord-americana l’any 2000.92 El fenomen

d’outsourcing, facilitat per les transaccions en línia, no només afecta la in-

dústria, sinó també cada vegada més els serveis. En una investigació de

1994 sobre 392 de les companyies nord-americanes de creixement més rà-

pid, el 68% d’elles subcontractaven el servei del pagament de nòmines; el

48%, el servei de compliment de les obligacions fiscals; i el 46%, l’adminis-

tració de les demandes de prestacions i assumptes similars.93 La mobilitat

del treball afecta tant els treballadors qualificats com els no qualificats. En-

cara que l’existència d’un nucli de treballadors estables continua essent la

norma a la majoria de les empreses, la subcontractació i la consultoria és

una manera d’obtenir un treball professional que està augmentant ràpida-

ment. No només les firmes es beneficien de la flexibilitat, molts professionals

afegeixen al seu treball principal (de temps complet o parcial) ingressos per

consultoria que en milloren tant la renda com el poder de negociació. La lò-

gica d’aquest sistema laboral altament dinàmic interactua amb les institu-

cions laborals de cada país: com més limitacions a aquella flexibilitat hi

hagi, menys impacte hi haurà sobre salaris i beneficis, i més dificultats tro-

Page 65: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 65 El treball a la societat del coneixement

baran tots els nous per a entrar al nucli de la mà d’obra, amb la qual cosa

es limitarà la creació d’ocupació.

Encara que els costos socials de la flexibilitat puguin ser elevats, un corrent

creixent d’investigació destaca el valor transformador dels nous acords labo-

rals per a la vida social i sobretot per a la millora de les relacions familiars i

l’existència d’uns patrons més igualitaris entre els gèneres.94 Un investigador

britànic, P. Hewitt,95 informa de la creixent diversitat de les fórmules i horaris

laborals i del potencial que ofereix compartir el treball entre els empleats de

temps complet i els pocs empleats dins la mateixa unitat familiar. En general,

la forma tradicional de treball, basada en una ocupació de temps complet,

tasques ocupacionals ben definides i un model de carrera professional al

llarg del cicle vital, s’està erosionant de manera lenta però segura.

El Japó és diferent, encara que no tant com els observadors solen pensar. Tota

estructura analítica que pretengui explicar les noves tendències històriques a

l’organització del treball i el seu impacte en l’estructura de l’ocupació, ha de

ser capaç de donar compte de l’«excepcionalitat japonesa»: és una excepció

massa important per a deixar-la de banda com una raresa per a la teoria com-

parativa. Així doncs, considerem la qüestió una mica detalladament.

El maig de 1995, malgrat el quasiestancament econòmic després de la pro-

longada recessió que va començar el 1991, la taxa d’atur japonesa, encara

que assolia el nivell més elevat de les dues últimes dècades, seguia en un

baix 3,2%. En efecte, la principal preocupació dels seus planificadors labo-

rals és l’escassedat potencial de treballadors en el futur, atès l’envelliment

de l’estructura demogràfica i la reticència japonesa cap a la immigració es-

trangera.96 A més, el sistema Chuki Koyo, que proporciona un treball asse-

gurat de llarga durada per al nucli de la mà d’obra de les grans empreses,

encara que s’està veient sotmès a pressions, no sembla en perill de ser des-

mantellat a curt termini. Per tant, semblaria que l’excepcionalitat desdiu la

tendència general cap a la flexibilitat del mercat laboral i la individualitza-

ció del treball que caracteritza la resta de les societats informacionals capi-

talistes.97 De fet, sostindria que encara que el Japó ha creat un sistema de

relacions industrials i procediments d’ocupació molt original, la tendència

ha estat de caràcter estructural durant les dues últimes dècades i està aug-

mentant juntament amb la transformació de la base tecnològica i l’estruc-

tura ocupacional.98 L’estructura de treball japonesa es caracteritza per una

extraordinària diversitat interna, així com per un patró complex de situa-

cions fluides que es resisteixen a la generalització i estandardització. La ma-

teixa definició del sistema Chuki Koyo necessita precisió.99 Per a la major

part dels treballadors que es troben en aquest sistema, significa simplement

que poden treballar fins a jubilar-se a la mateixa empresa, en circumstàn-

cies normals, com una qüestió de costum, no de dret. Aquesta pràctica

d’ocupació es limita de fet a les grans companyies (les de més de 1.000 em-

pleats) i en la majoria dels casos només s’aplica als homes del nucli de la

mà d’obra. A més dels seus treballadors regulars, les companyies també

Page 66: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 66 El treball a la societat del coneixement

ocupen almenys tres classes diferents de mà d’obra: els treballadors a temps

parcial, els temporals i els enviats a la companyia per una altra o per un

agent de selecció («treballadors remesos»). Cap d’aquestes categories té se-

guretat laboral, prestacions de jubilació o té dret a rebre els bons anuals

acostumats per a recompensar la productivitat i el compromís amb la com-

panyia. A més, molt sovint, els treballadors, sobretot els homes més grans,

són traslladats a altres llocs d’altres empreses del mateix grup de la compa-

nyia (shukko). Això inclou la pràctica de separar els homes casats de les se-

ves famílies (tanshin-funin) a causa de les dificultats per a trobar habitatge

i, sobretot, a causa de la reticència familiar a traslladar els fills a una escola

diferent a la meitat de la seva educació. Es diu que el tanshin-funin afecta

prop d’un 30% dels ocupats en la gestió.100 Nomura estima que la seguretat

d’un treball a llarg termini a la mateixa companyia només s’aplica a apro-

ximadament un terç dels empleats japonesos, inclosos els del sector pú-

blic.101 Joussaud proporciona un càlcul similar.102 A més, la incidència

dels llocs de treball permanents varia molt fins i tot per als homes i depèn

de l’edat, el grau de preparació i la mida de la companyia. El quadre 4.25

(en l’apèndix A) proporciona una il·lustració del perfil del Chukj Koyo el

1991-1992.

El punt fonamental en aquesta estructura de mercat laboral és la definició de

temps parcial. Segons les definicions governamentals, els treballadors a

«temps parcial» són aquells considerats com a tals per la companyia.103 De fet,

treballen gairebé a temps complet (sis hores diàries, comparades amb l’horari

de set hores i mitja dels treballadors regulars), si bé el nombre de dies laborals

en un mes és lleugerament menor que el dels treballadors regulars. No obstant

això, reben de mitjana entorn del 60% del salari d’un treballador regular i so-

bre un 15% del bo anual. El més important és que no tenen seguretat laboral,

per la qual cosa són acomiadats i contractats segons convé a la companyia. Els

treballadors a temps parcial i els temporals proporcionen la flexibilitat laboral

requerida. El seu paper ha augmentat substancialment des de la dècada de

1970, quan la crisi del petroli va induir una important reestructuració econò-

mica al Japó. En el període de 1975-1990, el nombre de treballadors a temps

parcial ha ascendit al 42,6% per als homes i al 253% per a les dones.

En efecte, les dones representen dos terços dels treballadors de temps parcial.

Són les treballadores qualificades i adaptables les qui proporcionen flexibilitat

a les pràctiques de gestió laboral japoneses. En realitat, és una antiga pràctica

de la seva industrialització. El 1872 el Govern Meiji va reclutar dones per tre-

ballar a la indústria tèxtil naixent. Una pionera va ser Wada Ei, filla d’un sa-

murai de Matsuhiro que va anar a treballar a la Fàbrica de Filat de Seda de

Tomioka, va aprendre la tecnologia i va ajudar a formar les dones d’altres fà-

briques. El 1899 les dones suposaven el 70% dels treballadors de les filatures i

superaven els homes a les fargues. Tanmateix, en èpoques de crisi les dones

eren acomiadades, mentre que es mantenia al lloc de treball els homes el ma-

jor temps possible, destacant-ne el paper com l’últim recurs de guanyar el pa

Page 67: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 67 El treball a la societat del coneixement

per a la família. En les tres dècades passades, aquest model històric de divisió

del treball basada en el gènere gairebé no ha canviat, encara que una Llei

d’igualtat d’oportunitats de 1986 va corregir algunes de les discriminacions le-

gals més flagrants. El 1990, la participació de les dones en la mà d’obra presen-

ta una taxa del 61,8% (comparada amb el 90,2% dels homes), inferior a la dels

Estats Units, però similar a la de l’Europa occidental. No obstant això, la posi-

ció laboral varia molt amb l’edat i el matrimoni. Així, el 70% de les dones que

estan contractades en condicions més o menys comparables a les dels homes

(sogoshoku) tenen menys de vint-i-nou anys, mentre que el 85% de les treba-

lladores a temps parcial estan casades. Les dones entren massivament en la mà

d’obra als vint anys i escaig, deixen de treballar després de casar-se per a criar-

ne els fills i tornen després a la mà d’obra com a treballadores a temps parcial.

Aquesta estructura del cicle vital ocupacional es veu reforçada pel codi fiscal

japonès, que fa més avantatjós per a les dones contribuir en una proporció re-

lativament petita a la renda de la família que afegir un segon salari. L’estabilitat

de la família patriarcal japonesa, amb una baixa taxa de divorcis i separacions i

una forta solidaritat intergeneracional,104 manté homes i dones junts en una

mateixa llar i evita la polarització de l’estructura social com a conseqüència

d’aquest model obvi de dualisme del mercat laboral. Els joves mal preparats i els

treballadors grans de les empreses mitjanes i petites són la resta de grups que

conformen aquest segment de treballadors inestables, les fronteres del qual són

difícils d’establir per la fluïdesa de la posició laboral a les xarxes de firmes japo-

neses.105 La figura 7 tracta de representar esquemàticament la complexitat de la

seva estructura de mercat.

Així doncs, sembla que el Japó ha practicat durant cert temps la lògica de mer-

cat de treball dual que s’està estenent per les economies occidentals. En fer-ho,

ha combinat els beneficis del compromís d’una mà d’obra nuclear amb la flexi-

bilitat d’un mercat de treball perifèric. La primera ha estat essencial perquè ha

garantit la pau social mitjançant la cooperació entre la direcció i els sindicats de

les empreses; i perquè ha augmentat la productivitat mitjançant l’acumulació

de coneixement a la firma i la ràpida assimilació de les noves tecnologies. L’úl-

tim ha permès una ràpida reacció als canvis de la demanda laboral, així com a

les pressions competitives de la fabricació fora del país durant els anys vuitanta.

Als noranta, les xifres de la immigració estrangera i els jornalers van començar

a pujar, cosa que introduïa una selecció i flexibilitat addicionals als segments

menys qualificats de la mà d’obra. En conjunt, sembla que les companyies ja-

poneses van ser capaces d’afrontar les pressions competitives mitjançant la re-

qualificació de la seva mà d’obra nuclear i l’addició de tecnologia, mentre en

multiplicaven la mà d’obra flexible, tant al Japó com a les seves xarxes de pro-

ducció globalitzades. Tanmateix, com que aquesta pràctica laboral es basa es-

sencialment en la subordinació de les dones japoneses educades, que no durarà

per sempre, proposo la hipòtesi que és només qüestió de temps que la flexibili-

tat oculta del mercat laboral japonès es difongui al nucli de la mà d’obra, que

posa en dubte el que ha estat el sistema de relacions laborals més estable i pro-

ductiu del final de l’era industrial.106

Page 68: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 68 El treball a la societat del coneixement

Figura 7. El mercat laboral japonès en el període de postguerra

Font: elaborat per Yuko Aoyama, basant-se en informació de la Direcció de Planificació Econòmica del Japó (1989). Gaikokujin rodosha to shakai no shinro (pàg. 99). Figura 4.1.

Per tant, sí que existeix en general una transformació fonamental del treball,

els treballadors i les organitzacions laborals en les nostres societats, però no

es pot explicar mitjançant les categories tradicionals dels debats obsolets so-

bre «el final del treball» o la «desqualificació del treball». El model de treball

que preval en la nova economia basada en la informació és el d’una mà d’obra

nuclear, formada per professionals que es basen en la informació i que Reich

denomina «analistes simbòlics», i una mà d’obra descartable que es pot auto-

matitzar o contractar/acomiadar/externalitzar segons la demanda del mercat

i els costos laborals. A més, la forma de funcionament en xarxa de l’organització

empresarial permet l’outsourcing i la subcontractació com a formes d’exteriorit-

zar la mà d’obra en una adaptació flexible a les condicions de mercat. Els ana-

listes han distingit encertadament entre diverses formes de flexibilitat en els

salaris, la mobilitat geogràfica, la posició ocupacional, la seguretat contractual i

les tasques realitzades, entre d’altres.107 Sovint, totes aquestes formes s’agru-

pen en una estratègia interessada per presentar com a inevitable el que en re-

alitat és una decisió empresarial o política. No obstant això, és cert que les

tendències tecnològiques actuals fomenten totes les formes de flexibilitat, per

la qual cosa, en absència d’acords específics per a estabilitzar una o diverses di-

mensions del treball, el sistema evolucionarà cap a una flexibilitat multifacètica

i generalitzada per als treballadors i les condicions laborals. Aquesta transforma-

ció ha colpit les nostres institucions i ha induït a una crisi en la relació entre el

treball i la societat.

Page 69: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 69 El treball a la societat del coneixement

La tecnologia de la informació i la reestructuració de la relació entre el ca-

pital i el treball: dualisme social o societats fragmentades?

La difusió de la tecnologia de la informació en l’economia no indueix directa-

ment a l’atur i pot crear més llocs de treball a llarg termini. La transformació de

la gestió i el treball millora l’estructura ocupacional més que no pas augmenta el

nombre de llocs de treball de baixa qualificació. L’increment del comerç i la in-

versió globals no sembla, per si mateix, un factor causal important en l’elimina-

ció de llocs de treball i la degradació de les condicions laborals al nord, mentre

que contribueix a crear milions de llocs de treball als països de recent industria-

lització. I, no obstant això, el procés de transició històrica cap a una societat in-

formacional i una economia global es caracteritza pel deteriorament estès de les

condicions de vida i treball per a la classe treballadora.108 Aquest deteriorament

adquireix formes diferents en contextos diferents: ascens de l’atur estructural a

Europa; descens dels salaris reals, desigualtat creixent i inestabilitat laboral als

Estats Units; subocupació i segmentació escalonada de la mà d’obra al Japó; in-

formalització i degradació de la mà d’obra urbana d’incorporació recent als paï-

sos en via d’industrialització; i una marginació creixent de la mà d’obra agrícola

en les economies estancades i subdesenvolupades. Com vaig sostenir abans,

aquestes tendències no provenen de la lògica estructural del paradigma informa-

cional, sinó que són el resultat de la reestructuració actual que experimenta la re-

lació entre capital i treball, ajudada per les poderoses eines que proporcionen les

noves tecnologies de la informació i facilitada per una nova forma d’organitza-

ció, l’empresa xarxa. A més, encara que el potencial de les tecnologies de la in-

formació podria haver proporcionat simultàniament més productivitat, millors

nivells de vida i més ocupació, una vegada que s’apliquen certes eleccions tecno-

lògiques, les trajectòries tecnològiques queden «tacades»109 i la societat informa-

cional es podria convertir al mateix temps (sense la necessitat tecnològica o

històrica de ser-ho) en una societat dual.

Les opinions alternatives que prevalen a l’OCDE, l’FMI i els cercles governamen-

tals dels principals països occidentals han suggerit que les tendències observades

d’augment de l’atur, la subocupació, la desigualtat de la renda, la pobresa i la po-

larització social són en general el resultat d’un desajust de qualificació, empitjo-

rat per la falta de flexibilitat dels mercats laborals.110 Segons aquestes opinions,

mentre que l’estructura ocupacional/d’ocupació millora quant al contingut

educatiu de la qualificació requerida per als llocs de treball informacionals, la

mà d’obra no està a l’altura de les noves tasques, tant per la baixa qualitat del

sistema educatiu com perquè el sistema resulta inadequat per a proporcionar la

nova formació necessària en l’estructura ocupacional emergent.111

En el seu informe a l’Institut d’Investigació de l’OIT, Carnoy i Fluitman han

sotmès aquesta opinió àmpliament acceptada a una crítica devastadora. Des-

prés d’analitzar extensament la literatura i les dades sobre la relació que hi ha

entre formació, ocupació i salaris als països de l’OCDE, conclouen que:

Malgrat l’aparent consens sobre l’argument que hi ha un desajust de qualificació enl’oferta, les dades que el confirmen són extremadament escasses, sobretot pel que fa al

Page 70: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 70 El treball a la societat del coneixement

fet que una millora de l’educació i més formació i millor resolguin el problema de l’aturmanifest (Europa) o el problema de la distribució salarial (Estats Units). Sostenim que re-sulta molt més convincent que una educació millor i més formació podrien contribuir allarg termini a elevar la productivitat i les taxes de creixement econòmic.112

En el mateix sentit, David Howell ha mostrat per als Estats Units que encara

que hi ha hagut una demanda creixent de més formació, no ha estat la causa

del descens substancial dels salaris mitjans dels treballadors entre 1973 i 1990

(una caiguda del salari setmanal de 327 a 265 dòlars el 1990, mesurats en dò-

lars de 1982). Tampoc no és el tipus de formació la font de la creixent desigual-

tat de la renda. En el seu estudi amb Wolff, Howell mostra que mentre que el

percentatge de treballadors de baixa qualificació als Estats Units està descen-

dint en totes les indústries, el de treballadors amb salari baix hi ha augmentat.

Diversos estudis suggereixen també que hi ha demanda, encara que no escas-

sedat, de més preparació, la qual cosa no es tradueix necessàriament en salaris

més alts.113 Així doncs, als Estats Units, encara que la disminució dels salaris reals

va ser més pronunciada per a aquells que tenien menys estudis, els dels treballa-

dors amb estudis universitaris també es van estancar entre 1987 i 1993.114

La conseqüència directa de la reestructuració econòmica als Estats Units és que

a les dècades de 1980 i 1990 la renda familiar ha caigut en picat (vegeu la fi-

gura 8). Els salaris i les condicions de vida van continuar descendint a la dèca-

da de 1990, malgrat la forta recuperació econòmica de 1993.115 Un estudi de

l’Oficina del Cens nord-americà realitzat el 1994116 va mostrar que, malgrat el

creixement econòmic considerable de l’economia conjuntament (3%) i un in-

crement mitjà de l’1,8% de la renda per capita, els ingressos mitjans per unitat

familiar van descendir el 1993 un 1% en comparació amb 1992. De 1989 a

1993, la llar típica nord-americana va perdre el 7% de la renda anual. El per-

centatge de nord-americans que estaven per sota del llindar de pobresa també

va augmentar el 1993 al 15,1% (per sobre del 13,1% de 1989) i la desigualtat

d’ingressos va continuar ascendint a nivells sense parangó: el 1993, la cinque-

na part de famílies nord-americanes amb més ingressos van guanyar un 48,2%

de la renda total, mentre que la cinquena part de les que van tenir menys in-

gressos van guanyar el 3,6%, cosa que accentuava el patró de desigualtat d’in-

gressos establert a la dècada de 1980. Segons Thurow (1995, pàg. 78), el salari

mitjà dels homes amb treball a temps complet va començar a descendir el

1973 i en vint anys va caure de 34.048 dòlars a 30.407. En el mateix període,

1973-1993, els ingressos del 20% superior de l’escala de rendes van créixer de ma-

nera constant i el PIB per capita real va ascendir un 29%. Durant un quant temps,

els salaris de les dones van sostenir la renda familiar, però a final de la dècada de

1980 també van començar a descendir en termes reals, amb la qual cosa van

induir a una disminució de la renda per llar. Al començament de la dècada de

1990, l’1% més elevat de la població tenia el 40% de tots els actius, el doble que a

mitjan dècada de 1970 i en el mateix nivell que a final de la dècada de 1920, abans

de la tributació progressiva. Per a il·lustrar la sorprenent progressió de la desigual-

tat de la renda als Estats Units, vegeu la figura 9. A més, mig segle després que

Gunnar Myrdal assenyalés el «dilema nord-americà», Martin Carnoy, en un con-

vincent llibre, ha documentat que la discriminació racial continua augmentant la

Page 71: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 71 El treball a la societat del coneixement

desigualtat social, cosa que contribueix a marginar una gran proporció de mino-

ries ètniques dels Estats Units.117

Figura 8. Els Estats Units: creixement anual de la renda familiar, 1947-1993. Les dades per a 1989 i 1993 es van revisar fentservir les ponderacions del cens de 1990

Font: Oficina del Cens dels Estats Units 1994; elaborat per Mishel i Bernstein, 1994.

Figura 9. Els Estats Units: creixement de la renda entre el quintil més elevat i per quintils, 1980-1989

Font: Oficina Pressupostària del Congrés dels Estats Units (1991). Compilat per Mishel i Bernstein, 1994.

Encara que els Estats Units són un cas extrem de desigualtat quant a la renda

i descens del salari real entre les nacions industrialitzades, la seva evolució és

significativa perquè representa el model de mercat laboral flexible al qual apun-

ten la majoria de les nacions europees i, sens dubte, les seves empreses. I les con-

seqüències socials d’aquella tendència són similars a Europa. Així doncs, al Gran

Londres, entre 1979 i 1991, la renda real disponible de les famílies del decil de

distribució de la renda més baixa va descendir un 14% i la relació de la renda

real del decil més ric amb el més pobre gairebé es va duplicar a la mateixa dè-

cada, de 5,6 a 10,2.119

La nova vulnerabilitat del treball en les condicions de flexibilitat il·limitada no

afecta només la mà d’obra no qualificada. La mà d’obra nuclear, encara que

millor pagada i més estable, està sotmesa a la mobilitat per la reducció del pe-

ríode de vida laboral en què els professionals són reclutats per a formar part del

nucli de l’empresa. A les empreses nord-americanes, l’essencial a la dècada de

Page 72: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 72 El treball a la societat del coneixement

1990 és la regla 50/50: els qui tenen més de cinquenta anys i guanyen més de

50.000 dòlars tenen els seus llocs en primera línia davant una possible reducció

de plantilla.

La lògica d’aquest model de mercat laboral molt dinàmic interactua amb l’es-

pecificitat de les institucions laborals de cada país. Així, un estudi sobre les

relacions laborals alemanyes mostra que la reducció de la mà d’obra com a

resultat de la introducció de la maquinària informàtica a la dècada de 1980 es

va relacionar inversament amb el grau de protecció que proporcionaven als

treballadors els sindicats a la indústria. D’altra banda, les empreses més por-

tegides eren també les que presentaven un canvi més elevat en innovació.

Aquest estudi mostra que no existeix necessàriament un conflicte entre la mi-

llora de les bases tecnològiques de l’empresa i el manteniment de la majoria

dels treballadors, en general requalificant-los. Aquestes empreses eren així

mateix les més sindicalitzades.121 L’estudi de Harley Shaiken sobre les com-

panyies automobilístiques japoneses als Estats Units i sobre la planta Saturn

a Tennessee arriba a conclusions similars: mostra l’efectivitat de l’aportació

dels treballadors i la participació dels sindicats en la introducció satisfactòria

de les innovacions tecnològiques, mentre es limiten els costos laborals.122

Aquesta variació institucional és la que explica la diferència exposada entre els

Estats Units i la Unió Europea. La reestructuració social pren la forma de pres-

sions a la baixa sobre els salaris i condicions laborals als Estats Units. A la Unió

Europea, on els sindicats en defensen millor les posicions conquerides al llarg de

la història, el resultat net és un atur creixent a causa de l’entrada limitada de tre-

balladors joves i la sortida anticipada dels més grans o dels qui es troben atrapats

en sectors i empreses no competitius.123

Pel que fa als països en via d’industrialització, han presentat durant almenys tres

dècades un model d’articulació entre els mercats urbans formal i informal que

equival a les formes flexibles difoses en les economies madures pel nou paradig-

ma tecnològic/organitzatiu.124

Per què i com ha tingut lloc aquesta reestructuració de la relació entre capital

i treball al començament de l’era de la informació? Va ser el resultat de cir-

cumstàncies històriques, oportunitats tecnològiques i imperatius econò-

mics. Per a pal·liar les retallades de beneficis sense fer desencadenar la

inflació, les economies nacionals i les empreses privades han actuat sobre els

costos laborals des del començament de la dècada de 1980, sia mitjançant

l’increment de la productivitat sense creació d’ocupació (Europa) o mitjan-

çant la rebaixa dels costos d’un gran nombre de nous llocs de treball (els Estats

Units). Els sindicats, el principal obstacle per a una estratègia de reestructuració

unilateral, es van veure debilitats per la seva falta d’adaptabilitat per a represen-

tar els nous tipus de treballadors (dones, joves, immigrants), per a actuar als

nous llocs de treball (oficines del sector privat, indústries d’alta tecnologia)

i per a funcionar en la nova forma d’organització (l’empresa xarxa a escala

Page 73: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 73 El treball a la societat del coneixement

global).125 Quan va ser necessari, estratègies ofensives induïdes des de la po-

lítica van ajudar a les tendències laborals històriques/estructurals contra els

sindicats (per exemple, Reagan davant els controladors de vol, Thatcher da-

vant els miners del carbó). Però fins i tot els governs socialistes de França i

Espanya van continuar canviant les condicions dels mercats laborals, amb la

qual cosa van debilitar els sindicats, quan les pressions de la competència

van fer difícil separar-se massa de les noves regles de gestió de l’economia

global.

El que va fer possible aquesta redefinició històrica de la relació entre capital i

treball va ser l’ús de les poderoses tecnologies de la informació i les formes or-

ganitzatives facilitades pel nou mitjà tecnològic. La capacitat de reunir i dis-

persar la mà d’obra per a projectes i tasques específics en qualsevol lloc i temps

va crear la possibilitat que naixés l’empresa virtual com una entitat funcional.

Des de llavors, es tractava només de superar la resistència institucional al desen-

volupament d’aquella lògica o d’obtenir concessions de la mà d’obra i els sindi-

cats sota l’amenaça potencial de la virtualització. L’augment extraordinari en

flexibilitat i adaptabilitat que permeten les noves tecnologies va oposar la ri-

gidesa de la mà d’obra a la mobilitat del capital. Va seguir una pressió inces-

sant per a fer que el treball fos tan flexible com fos possible. La productivitat i

rendibilitat van augmentar, però la mà d’obra va perdre la protecció instituci-

onal i es va tornar cada vegada més dependent de les condicions de negociació

individuals en un mercat laboral en canvi constant.

La societat es va dividir, com ho havia estat la major part de la història huma-

na, entre guanyadors i perdedors en el procés infinit de negociació individua-

litzada i desigual. Però aquesta vegada hi ha poques regles sobre com guanyar

o perdre. La qualificació no és suficient, ja que el procés de canvi tecnològic

va accelerar-ne el ritme, superant constantment la definició dels coneixe-

ments apropiats. La pertinença a grans empreses o fins i tot a països ha deixat

de tenir privilegis perquè la competència global intensificada continua redis-

senyant la geometria variable del treball i els mercats. El treball no va ser mai

més central en el procés de creació de valor. Però els treballadors (prescindint

de la seva qualificació) no van ser mai més vulnerables, ja que s’han convertit

en individus aïllats subcontractats en una xarxa flexible, l’horitzó de la qual

és desconeguda fins i tot per a la mateixa xarxa.

Així doncs, a la superfície, les societats s’estaven/s’estan dualitzant, amb un

creixement considerable del vèrtex i la base a tots dos extrems de l’estructura

ocupacional i una reducció de la part mitjana amb un ritme i en una proporció

que depèn de la posició de cada país en la divisió internacional del treball i del

seu clima polític. Però en el fons de l’estructura social naixent, el treball infor-

macional ha desencadenat un procés més fonamental: la desagregació del tre-

ball, que marca el començament de la societat xarxa.

Page 74: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 74 El treball a la societat del coneixement

Notes

Vull reconèixer la significativa aportació a aquest capítol de Martin Carnoy i Harley Shaiken.També m’he basat de manera extensa en les dades i el material proporcionats per l’InstitutIntemacional d’Estudis Laborals de l’Oficina Internacional del Treball. Per això, estic parti-cularment agraït a Padmanabha Gopinath i Gerry Rodgers.

1. Per a comprendre la transformació del treball en el paradigma informacional, és necessaribasar aquesta anàlisi en una perspectiva comparativa i històrica. Per a això, he confiat en laque considero la millor font disponible d’idees i investigació sobre el tema: Pahl (ed.), 1988.La tesi central d’aquest capítol sobre la transició cap a la individualització del treball, que in-dueix a unes societats potencialment fragmentades, també es relaciona, encara que des d’unaperspectiva analítica molt diferent, amb un important llibre que elabora la teoria de Polanyii es basa en anàlisis empíriques de l’estructura social italiana: Mingione, 1991.

2. L’anàlisi de l’evolució de l’estructura d’ocupació als països del G-7 es va realitzar amb l’as-sistència considerable de la doctora Yuko Aoyama, antiga ajudant meva d’investigació a Ber-keley, sobretot pel que fa a a la construcció de la base de dades comparativa internacional enla qual es fonamenta aquesta anàlisi.

3. Bell, 1976; Dordick i Wang, 1993.

4. Cohen i Zysman, 1987.

5. Gershuny i Miles, 1983; Castells, 1976; Daniels, 1993; Cohen i Zysman, 1987; De Bandt(ed.), 1985; Stanback, 1979.

6. Kustner, 1983; Rumberger i Levin, 1984; Bluestone i Harrison, 1988; Leal i altres, 1993;Sayer i Walker, 1992.

7. Vaig intentar incloure Espanya, l’economia de la qual ja és en realitat més gran que la delCanadà. Però els problemes de comparabilitat estadística des de 1920 fins a 1990 van resultarinsuperables. [N. de l’a.]

8. Singelman, 1978.

9. Esping-Anderesen, 1993; Mishel i Bernstein, 1994.

10. Per a les projeccions d’ocupació concernents a la resta de països de l’OCDE, vegeu OCDE,1994a, pàg. 71-100.

11. Vegeu Kutscher, 1991; Carey i Franklin, 1991; Silvestri i Lukasiewicz, 1991; Braddock,1992; Oficina d’Estadística Laboral, 1994.

12. Silvestri i Lukasiewicz, 1991, pàg. 82.

13. Silvestri, 1993.

14. Ibid., pàg. 85

15. Ibid., quadre 9.

16. Ministeri de Treball, 1991.

17. Johnston, 1991.

18. Campbell, 1994.

19. Newsweek, 1993.

20. Fonts recollides i elaborades per Soysal, 1994, pàg. 23; vegeu també Stalker, 1994.

21. Soysal, 1994, pàg. 22.

22. Economist, 1994.

23. Bouvier i Grant, 1994; Stalker, 1994; Borjas i altres, 1991.

24. Machimura, 1994; Stalker, 1994.

Page 75: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 75 El treball a la societat del coneixement

25. Johnston, 1991.

26. OIT, 1994.

27. Bailey i altres (eds.), 1993; Tyson i altres (eds.), 1988; INCTAD, 1993, 1994.

28. Rothstein, 1993; Mishel i Bernstein, 1993.

29. Patel, 1992; Singh, 1994; OIT, 1993, 1994.

30. Wood, 1994.

31. Krugman i Lawrence, 1994; Krugman, 1994.

32. Vegeu, per exemple, Cohen, 1994; Mishel i Bernstein, 1994.

33. UNCTAD, 1993; Bailey i altres (eds.), 1993; Campbell, 1994.

34. Wood, 1994.

35. Shaiken, 1990.

36. Balaji, 1994.

37. Fouquin i altres, 1991; Tan i Kapur (eds.), 1986; Kwok i So (eds.), 1995.

38. Rothstein, 1994; Sengenberger i Campbell, 1994.

39. Navarro, 1994.

40. Joussaud, 1994; NIKKEIREN, 1993.

41. Per a una consideració documentada dels avenços en la difusió de la tecnologia de la in-formació al lloc de treball fins a 1995, vegeu Business Week, 1994a, 1995a.

42. Per a una revisió de la literatura important, vegeu Child, 1986; vegeu també Appelbaumi Schettkat (eds.), 1990; Buitelaar (ed.), 1988; Noble, 1984.

43. Sahiken, 1985; Castaño, 1994a.

44. Hirschhorn, 1984.

45. Friedmann, 1956; Friedmann i Naville (eds.), 1961; Touraine, 1955; Mallet, 1963;Coriat, 1990.

46. Braverman, 1973.

47. Shaiken, 1985, 1993; Kelley, 1986, 1990; Hirschhorn, 1984; Zuboff, 1988; Institut Japo-nès del Treball, 1985. Per a una exposició de la literatura, vegeu Adler, 1992; per a un plan-tejament comparatiu, vegeu Ozaki i altres, 1992.

48. Quinn, 1988; Bushnell, 1994.

49. Vegeu, entre d’altres, Mowery i Henderson (eds.), 1989; Wood (ed.), 1989; Hyman i Streeck(eds.), 1988; Carnoy, 1989; Wall i altres, 1989; Rees, 1992; Hartmann (ed.), 1987; Buitelaar(ed.), 1988; Dean i altres, 1992.

50. Shaiken, comunicació personal, 1994, 1995; Shaiken, 1995.

51. Zuboff, 1988; Dy (ed.), 1990.

52. Strassman, 1985.

53. Thach i Woodman, 1994.

54. Sobretot em baso en l’obra realitzada en les seves tesis doctorals per a Berkeley per BarbaraBaran (1989), Carol Parsons (1987), Penny Gurstein (1990), Lisa Bornstein (1993) i LionelNicol (2985).

55. Baran, 1989.

56. Hirschhorn, 1985; Castaño, 1991.

Page 76: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 76 El treball a la societat del coneixement

57. Watanabe, 1986.

58. Parsons, 1987.

59. Appelbaum, 1984.

60. Per a una anàlisi equilibrada i detinguda sobre les tendències de l’atur a les dues últimesdècades, vegeu Freeman i Soete, 1994.

61. Lawrence, 1984; Comisión de las Comunidades Europeas, 1994; Cyert i Mowery (eds.),1987; OCDE, 1994b; Jones, 1982; Hinrichs i altres (eds.), 1991; Bosch i altres, 1994.

62. OCDE, 1994b.

63. OCDE, Employement Outlook, diversos anys.

64. OCDE, 1994b, pàg. 13.

65. King, 1991; Rifkin, 1995; Aznar, 1993; Aronowitz i Di Fazio, 1994. Les característiques mésdestacades de tots aquests escrits que anuncien una societat sense treball és que no proporcionencap prova consistent i rigorosa de les seves afirmacions, basades en retalls de premsa aïllats, exem-ples aleatoris de firmes d’alguns països i sectors, i arguments de «sentit comú» sobre l’impacteobvi dels ordinadors sobre els llocs de treball. No hi ha una anàlisi seriosa que expliqui, per exem-ple, l’elevada taxa de creació d’ocupació als Estats Units i el Japó, comparats amb l’Europa occi-dental; i gairebé no hi ha referències a l’explosió del creixement d’ocupació, sobretot a laindústria, a l’est i sud-est asiàtics. Com que la major part d’aquests escriptors es relacionen ambl’«esquerra política», la seva credibilitat s’ha de posar en dubte abans que les seves tesis infunda-des condueixin els sindicats i l’esquerra política a un nou carreró sense sortida, en la millor tra-dició de l’autodestrucció ideològica.

66. OCDE, 1994c.

67. Kaplinsky, 1986.

68. Bessant, 1989.

69. Kaplinsky, 1986, pàg. 153.

70. Bessant, 1989, pàg. 27, 28, 30.

71. Institut Japonès del Treball, 1985, pàg. 27.

72. Schettkat i Wagner (eds.), 1990.

73. Miller, 1989, pàg. 80; Flynn, 1985; Levy i altres, 1984; OTA, 1984, 1986.

74. Daniel, 1987; Northcott, 1986.

75. Watanabe (ed.), 1987.

76. Citat a Watanabe, 1987.

77. Castells i altres, 1986; Castaño, 1994b; Sáez i altres, 1991.

78. Swann, 1986; Ebel i Ulrich, 1987; Pyo, 1986.

79. Vegeu, per exemple, les profecies apocalíptiques d’Adam Schaff, 1992. És sorprenent, simés no, veure el crèdit que s’atorga als mitjans de comunicació a llibres com el de Rifkin(1995), que anuncien «la fi del treball», publicat en un país, els Estats Units, on entre 1993 i1997 es van crear més d’11 milions de llocs de treball nous. Un tema diferent és la qualitat iremuneració d’aquests llocs (encara que els seus perfils de qualificació eren més elevats queels de l’estructura general de l’ocupació). En efecte, treball i ocupació s’estan transformant,com aquest llibre tracta de sostenir. Però el nombre de llocs de treball remunerats al món,malgrat el malestar de l’Europa occidental, lligat a factors institucionals, és al punt més altde la història i continua ascendint. I les taxes de participació de la mà d’obra a la poblacióadulta creixen arreu per la incorporació sense precedents de la dona al mercat laboral. Pres-cindir d’una d’aquestes dades elementals és desconèixer la nostra societat.

80. Un dels esforços més sistemàtics de previsió dels efectes en l’economia i l’ocupació de lesnoves tecnologies va ser el «Metaestudi» realitzat a Alemanya a final de la dècada de 1980.Molts descobriments es presenten a Matzner i Wagner (eds.), 1990. Vegeu sobretot el capítol«Sectoral and Macroeconomic Impacts of Research and Development on Employment», aBlazejczak i altres, 1990, pàg. 231.

Page 77: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 77 El treball a la societat del coneixement

81. Leontieff i Duchin, 1985.

82. Vegeu Cyert i M owery (eds.), 1987; Lawrence, 1984.

83. Vegeu Landay i Rosenberg (eds.), 1986; OCDE, 1994b; Lawrence, 1984.

84. Young i Lawson, 1984.

85. Rodgers (ed.), 1994.

86. Boyer, 1990.

87. Boyer i Mistral, 1988; Boyer, 1988b.

88. OCDE, 1994, pàg. 32.

89. OCDE, 1994b. Per a una exposició més extensa d’aquestes dades i els temes polítics rela-cionats amb el futur del treball i l’ocupació, vegeu Stevens i Michalski, 1994.

90. «Non-standard working under review», Industrial Relations & Review Report, núm. 565,agost de 1994, pàg. 5-14.

91. Robinson, 1993.

92. OCDE, 1994b; vegeu també Bosch i altres (eds.), 1994, sobretot pàg. 11-20.

93. Jost, 1993.

94. Marshall, 1994.

95. Bielenski (ed.), 1994; per als problemes socials associats amb el treball a temps parcial,vegeu Warme i altres (eds.), 1992.

96. Hewitt, 1993. Aquest interessant estudi se cita precisament a Freeman i Soete, 1994.

97. NIKKEIREN, 1993.

98. Kumzawa i Yamada, 1989.

99. Kuwahara, 1989.

100. Inoki i Higuchi (eds.), 1995.

101. diversos autors, 1994.

102. Nomura, 1994.

103. Joussaud, 1994.

104. Shinotsuka, 1994; Diversos autors, 1994.

105. Gelb i Lief Palley, 1995.

106. Takenori i Higuchi, 1995.

107. Kuwahara, 1989; Whitaker, 1990.

108. Freeman i Soete, 1994.

109. Harrison, 1994; OIT, 1994.

110. Arthur, 1989.

111. Aquesta és l’opinió que solen expressar Alan Greenspan, president del Consell d’Admi-nistració de la Reserva Federal dels Estats Units, el Fons Monetari Internacional i altres cerclesexperts internacionals. Per a un discurs econòmic que articula aquestes tesis, vegeu Krugman,1994; i Krugman i Lawrence, 1994.

112. Cappelli i Rogovsky, 1994.

113. Carnoy i Fluitman, 1994.

Page 78: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 78 El treball a la societat del coneixement

114. Howell, 1994; Howell i Wolff, 1991; Mishel i Teixeira, 1991.

115. Centre del Pressupost i de Prioritats Polítiques, Washington DC, citat per New York Times,7 d’octubre de 1994, pàg. 9; vegeu també Murphy i Welch, 1993; Bernstein i Adler, 1994.

116. Mishel i Bernstein, 1994.

117. Citat pel New York Times, 7 d’octubre de 1994. Vegeu també Newman, 1993.

118. Carnoy, 1994.

119. Sayer i Walker, 1992.

120. Lee i Townsend, 1993, pàg. 18-20.

121. Byrne, 1994.

122. Warnken i Ronning, 1990.

123. Shaiken, 1993, 1995.

124. Bosch, 1995.

125. Portes i altres, 1989; Gereffi, 1993.

126. Per a una valoració del declivi del sindicalisme tradicional en les noves condicions eco-nòmiques/tecnològiques, vegeu Carnoy i altres, 1993a; vegeu també Gourevitch (ed.),19894; Adler i Suárez, 1993.

M. Castells. “La transformación del trabajo y el empleo: trabajadores en red, desempleadosy trabajadores a tiempo flexible”. A: La sociedad red (capítol 4).

Page 79: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 79 El treball a la societat del coneixement

Treball en xarxa i teletreball: cap a una nova tendència global del treball

Jordi Vilaseca RequenaJoan Torrent SellensJosep Lladós MasllorensPilar Ficapal Cusí

Estudis d’Economia i EmpresaUniversitat Oberta de Catalunya (UOC)

Introducció. L’impacte del progrés tecnològic

en el mercat de treball

Les repercussions del procés de canvi tecnològic en el mercat de treball són,

si més no, complexes. La relació entre el progrés de les tecnologies disponi-

bles i el nivell d’ocupació d’un economia és un tema tan antic com contro-

vertit. Al llarg de la història econòmica, els nombrosos casos d’economies

que han patit la presència d’un atur tecnològic significatiu i persistent ens

demostra com en l’anàlisi de la interacció entre tecnologia i ocupació cal fu-

gir d’interpretacions excessivament simplistes.

L’acceleració del canvi tecnològic induïda per l’aplicació generalitzada de les

tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC) a l’activitat econòmica,

el major ritme difusor d’aquestes tecnologies i el seu efecte directe més gran

d’estalvi de treball, en contraposició amb els paradigmes tecnològics anterior-

ment existents, ha donat lloc a la percepció que les fases de creixement eco-

nòmic seran en el futur menys creadores d’ocupació. Aquesta interpretació del

canvi arribaria al punt de postular l’arribada d’escenaris on el treball arribaria

a la seva fi. Una visió més dinàmica d’aquesta relació incorporaria als efectes

directes estalviadors de feina de les noves tecnologies altres efectes indirectes

associats a les noves oportunitats de feina i a la nova oferta de productes i ser-

veis que es deriven del canvi tecnològic, que podrien tenir efectes més que

compensatoris de la destrucció directa de llocs de treball .1

Avui en dia se’ns fa evident que la revolució electrònica i digital ha donat lloc

no només a nombroses innovacions de productes i serveis, a accelerar el creixe-

ment de la productivitat i millorar les estructures organitzatives existents a les

empreses, sinó també a l’aparició d’un nou sector productiu: la indústria de la

informació. Els efectes d’aquestes innovacions, en termes de caiguda de preus i

d’augment de demanda agregada, afecten positivament els nivells de producció

i demanda de treball. Tal com s’indicarà en els capítols posteriors, les TIC també

han permès desenvolupar factors de competitivitat més complexos, una nova

estructura organitzativa (l’empresa xarxa) i una nova forma d’organització del

treball (el treball en xarxa) que són característiques de l’economia del coneixe-

ment i que, al seu torn, poden accelerar el cercle econòmic virtuós que existeix

entre demanda, producció i ocupació.

Page 80: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 80 El treball a la societat del coneixement

D’altra banda, les anàlisis sobre la relació tecnologia-ocupació poden mostrar

diferències substantives en funció del tipus d’activitat. La transformació en

l’estructura sectorial de l’ocupació ha estat un fet característic de moltes eco-

nomies al llarg dels anys recents, cosa a què l’aplicació econòmica de les TIC

probablement no ha estat aliena. D’aquesta manera, si bé l’efecte estalviador

de feina s’ha sentit més sensiblement en l’activitat manufacturera, on l’auto-

matizació mitjançant l’ús de les TIC de tasques repetitives i rutinàries ha pro-

piciat, en general, millores d’eficiència més importants, han estat les activitats

de serveis, en canvi, les que probablement han notat més sensiblement l’efecte

generador d’ocupació que està relacionat amb la demanda de nous productes,

ja que aquestes noves tecnologies han propiciat la provisió de multitud de nous

serveis. Tot i amb això, aquesta interpretació sobre la transformació sectorial tam-

bé hauria de ser matisada ja que, d’una banda, el sector manufacturer ha estat

l’origen de molt productes TIC i, per tant, s’ha beneficiat directament del seu

efecte expansiu sobre la demanda mentre que, de l’altra, els processos de racio-

nalització associats a l’aplicació de les TIC també s’han deixat sentir amb força

en moltes activitats tradicionals de serveis, que han incrementat sensiblement

el seu grau d’automatització els darrers anys.

En síntesi, doncs, la pèrdua de llocs de treball inherent al canvi tecnològic

contrasta amb l’evidència que les innovacions basades en l’ús de les TIC gene-

ren demanda directa i desencadenen efectes sinèrgics positius per a la deman-

da d’altres activitats econòmiques. Quan vulguem estendre aquests efectes al

conjunt de l’economia haurem de tenir en compte, però, que els mecanismes

de compensació depenen de paràmetres tan diversos com el nivell de compe-

tència existent en els mercats, el grau de substitució existent entre els factors

productius o el rol de les institucions, entre d’altres. A més, el procés de globa-

lització ha reforçat les conseqüències de la innovació tecnològica en els mer-

cats de treball.

En aquest sentit, el progrés tècnic ha modificat notablement la demanda de

qualificacions. L’oferta relativa de mà d’obra més qualificada ha crescut a la

majoria de països de l’OCDE, mentre que les condicions de treball per als tre-

balladors no qualificats s’han deteriorat. La davallada de la demanda de mà

d’obra menys qualificada ha estat perceptible a través de l’augment de la dis-

persió de salaris entre els treballadors qualificats i els no qualificats, com tam-

bé a través del creixement de l’atur dels obrers amb escassa formació.

Un gran nombre de tasques realitzades manualment han estat automatitza-

des i la demanda d’algunes qualificacions ha crescut fins al punt que han

aparegut segments de demanda de treball destinats a les noves qualificacions.

Paral·lelament, el nivell d’instrucció dels treballadors ha progressat sensible-

ment a tots els països de l’OCDE. Avui dia, gràcies a la difusió de les noves

tecnologies basades en la informació, com els ordinadors i la maquinària so-

fisticada, es pot afirmar que la demanda de força de treball capaç d’actuar en

aquest àmbit tendirà a l’alça significativament. En aquest sentit, està gene-

Page 81: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 81 El treball a la societat del coneixement

ralment acceptat que la introducció de les noves tecnologies exigeix noves

qualificacions per part dels treballadors, tot i que el debat sobre l’efecte de la

tecnologia en el descens de la demanda de mà d’obra poc qualificada està del

tot obert. Des d’un punt de vista teòric, la qüestió és complexa i és necessari

estudiar l’efecte dels factors que influeixen sobre la demanda i l’oferta de les

diverses qualificacions. En les economies que disposen d’un mercat de tre-

ball més flexible, com és el cas dels Estats Units i la Gran Bretanya, el descens

de la demanda de mà d’obra poc qualificada ha provocat un distanciament

entre els salaris dels treballadors qualificats i els que no ho estan. Als països

on el mercat de treball mostra un nivell de flexibilitat inferior, la caiguda de

la demanda ha impulsat un fort increment de la taxa d’atur dels treballadors

no qualificats.

Atès que les noves tecnologies s’han aplicat als processos productius, es tendeix

a pensar que condueixen, globalment, a una disminució de la demanda de la

mà d’obra poc qualificada, així com a un creixement de la demanda de mà

d’obra altament qualificada. De fet, hi ha tres arguments d’ordre intuïtiu que

permeten explicar aquesta relació entre tecnologia i qualificació a les empreses:

• El primer està relacionat amb la idea que els treballadors qualificats s’adap-

ten més fàcilment al progrés tècnic que els que no ho estan.

• El segon es basa en la constatació que un gran nombre d’innovacions tèc-

niques permet efectuar tasques repetitives realitzades, generalment, per

obrers poc qualificats o bé pel fet que la introducció de la tecnologia subs-

titueix treballadors amb una formació no específica.

• El tercer argument reprèn la idea que la informàtica millora la productivi-

tat de la mà d’obra altament qualificada, cosa que fa que les empreses tin-

guin una tendència a sol·licitar treballadors d’aquestes característiques;

especialment, les que adopten una nova tecnologia.

Paral·lelament, i en contraposició amb els tres arguments anteriors, cal destacar

que la tecnologia pot suposar igualment una desqualificació de la mà d’obra, ja

que hi ha la possibilitat que disminueixi el nivell de requeriments necessaris

per a efectuar una tasca determinada. Per exemple, es pot afirmar que un ope-

rador que faci funcionar una màquina amb comandes numèriques preestabler-

tes fa bàsicament la funció d’observador, mentre que els seus predecessors,

quan la màquina no estava programada, eren considerats artesans. De fet, al-

guns elements porten a considerar que les tecnologies de la informació (en per-

metre un gran nombre d’operacions de recollida i anàlisi de dades) redueixen el

nombre de llocs de treball de responsabilitat cap a nivells intermedis, quan tra-

dicionalment aquests eren etiquetats de reserves de treball qualificat.

Page 82: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 82 El treball a la societat del coneixement

La complementarietat entre la tecnologia i les qualificacions, que es manifesta

en l’àmbit microeconòmic, i que sovint ha donat lloc a extrapolacions cap a

tota l’economia, s’ha designat amb l’expressió “el progrés tècnic impulsa les

qualificacions”. Tanmateix, des del punt de vista teòric, l’existència d’una re-

lació de complement entre la tecnologia i les qualificacions en l’àmbit micro-

econòmic no suposa necessàriament la presència d’una relació similar en

l’àmbit macroeconòmic. La incidència global d’aquesta complementarietat

depèn dels efectes de substitució que intervenen sobre els mercats de factors i

de productes.

D’aquesta manera, si el progrés tècnic produeix, efectivament, un xoc sobre la

demanda relativa de qualificacions i els salaris relatius al nivell macroeconò-

mic, convé establir una relació entre el curt i el llarg termini, ja que les evolu-

cions dels preus relatius i de les innovacions dutes a terme poden contribuir a

absorbir aquest xoc. A més, la rigidesa sobre el mercat de treball o l’absència

de formació poden donar, en canvi, un caràcter permanent a aquest xoc sobre

la demanda. Significativament, moltes economies observen un augment, amb

el pas del temps, de la dispersió dels salaris relatius. Tot i que el salari mitjà ha

crescut, es posen en evidència els efectes negatius que el creixement de les des-

igualtats, en termes de redistribució de la renda, poden causar sobre els aug-

ments dels ingressos.

És igualment difícil aïllar la incidència del progrés tècnic dels efectes de tot un

conjunt d’elements i de mecanismes, com és el cas dels canvis en el context

institucional. De fet, durant els últims anys, un gran nombre de països ha

aprofundit en la seva legislació sobre la mobilitat dels mercats de treball i de

productes. Així doncs, les institucions responsables dels mercats de treball,

vist el seu funcionament diferencial entre països, han influenciat sobre els me-

canismes de funcionament del mercat laboral i han condicionat d’aquesta ma-

nera l’efecte de les noves tecnologies sobre la demanda relativa de la força de

treball.

Així mateix, la millora de les qualificacions s’ha manifestat també en l’evolu-

ció de l’ocupació per professió. Els treballadors no manuals ocupen la primera

posició en el total de l’ocupació, amb una tendència creixent a tots els països.

Si, a més, a aquestes dues categories s’hi afegeix el nivell de qualificació, es de-

dueix que els treballadors no manuals qualificats han estat els principals res-

ponsables del creixement de l’ocupació a molts països de l’OCDE durant els

últims anys. D’altra banda, les estadístiques sobre atur i salaris confirmen que

els treballadors qualificats han presentat una tendència favorable comparable

amb l’evolució desfavorable dels treballadors no qualificats. Així, pel que fa a

l’atur, cal destacar la forta incidència en els treballadors manuals i en els que

tenen un nivell d’instrucció dèbil, mentre que, pel que fa als salaris, i a grans

trets, es pot afirmar que l’element explicatiu principal de la seva progressió ha

estat el nivell d’instrucció. En resum, l’equilibri en el mercat de treball entre mà

d’obra poc qualificada i mà d’obra qualificada s’ha transformat sensiblement.

Page 83: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 83 El treball a la societat del coneixement

Caldria preguntar-se també per la relació entre la tecnologia i els salaris a fi i

efecte de determinar qui beneficia la introducció de la tecnologia en els pro-

cessos productius de l’empresa. El salari mitjà d’una economia està en funció

de la productivitat, de manera que, si la tecnologia fa créixer la productivitat,

aleshores la introducció d’aquesta fa créixer el salari mitjà. Tanmateix, l’aug-

ment dels salaris depèn d’un conjunt de factors, d’entre el quals cal destacar

la situació del mercat de treball i les pressions exercides per la competència,

tant nacional com estrangera. D’aquesta manera, la relació entre tecnologia i

salaris s’ha situat entorn dels tres elements següents:

• El primer consisteix a considerar que l’avantatge salarial resulta d’un estal-

vi de recursos humans que no afecta la mà d’obra més productiva.

• El segon es basa en el fet que les empreses que recorren a noves tecnologies

acaben augmentat el seu nivell de benefici per sobre de la mitjana, cosa que

es trasllada al seu personal en concepte de millora de la renda.

• El tercer element està vinculat amb la utilització dels salaris com a incentiu

perquè la mà d’obra n’intensifiqui els esforços (salari d’eficiència) i,

d’aquesta manera, en millori la productivitat.

El resultat de tot plegat és que la inversió tecnològica ha alterat l’escala sa-

larial, de manera que es pot parlar de la presència d’un salari premi, que vin-

dria determinat per la remuneració salarial més elevada que reben els

treballadors que utilitzen més intensivament les TIC. En la mesura que les

noves tecnologies requereixen més habilitats i plans de formació específics,

per tal que l’empresa pugui assolir els guanys de productivitat associats al

seu ús, és raonable esperar que els treballadors rebin una compensació eco-

nòmica superior, vinculada amb les seves majors capacitats i el seu rendi-

ment superior. Si, a més, el ritme de canvi tecnològic és accelerat i la

disponibilitat dels coneixements específics necessaris per a l’ús de les noves

tecnologies és escassa, els treballadors que disposin d’aquests requeriments

podran obtenir una recompensa més atractiva.

En síntesi, podríem concloure que, d’una banda, hi ha una relació de comple-

mentarietat entre el progrés tecnològic i els salaris i les qualificacions de la mà

d’obra. Una de les raons que explica aquesta complementarietat és el fet que

els treballadors qualificats estan en millor disponibilitat d’assimilar les noves

tecnologies. Una altra raó és que les empreses busquen la millora en la quali-

ficació de la seva mà d’obra a fi i efecte de complementar la tecnologia que han

adoptat. A més, també hi ha raons per a pensar que el progrés tecnològic té un

paper important en la disminució de la demanda de mà d’obra poc qualifica-

da. Tanmateix, la qüestió de saber en quina mesura la tecnologia està a l’ori-

gen d’aquesta disminució continua oberta. Sembla indubtable que hi ha

notables interaccions entre el descens dels salaris d’aquest grup poblacional i els

Page 84: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 84 El treball a la societat del coneixement

processos innovadors, tot i que altres elements, com l’augment de la competèn-

cia internacional procedent d’economies amb nivell salarial inferior, també hi te-

nen un rol transcendent. En la relació entre innovació tecnològica i mercat de

treball hi incideixen, doncs, efectes de caràcter diferent, tant de naturalesa di-

recta o indirecta, com de caràcter macroeconòmic o microeconòmic, cosa que

n’explica la complexitat.

1. Les noves tendències globals del treball: cap al treball

en xarxa

1.1. El treball en l’economia i la societat del coneixement

La irrupció de les tecnologies digitals està transformant profundament l’eco-

nomia i la societat. Aquestes tecnologies, que agrupem sota el denominador

comú de tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), i que comprenen el

conjunt convergent d’aplicacions de microelectrònica, informàtica, teleco-

municacions, optoelectrònica i els avenços recents de l’’enginyeria genètica,

són aplicades massivament a l’esfera econòmica i emprades molt socialment.

De fet, aquest fons social de coneixement ha impregnat l’activitat econòmica

i social fins a tal punt que, en l’actualitat, ja podem esmentar un nombre crei-

xent i interdisciplinari d’estudis que sostenen la hipòtesi següent: les TIC són

el paradigma tecnològic sobre el qual es fonamenta l’actual dinàmica de re-

volució industrial,2 també basat en el procés de mundialització econòmica i

en els canvis en els patrons de demanda de famílies i empreses. Aquest procés

de canvi econòmic i de transformació social ens condueix cap a un nou tipus

d’economia i de societat: l’economia i la societat del coneixement.

En l’esfera econòmica, un ampli ventall d’innovacions de procés i de produc-

te en matèria digital ha generat l’aparició de noves activitats productives que

agrupem sota la denominació d’indústria de la informació. Això és, el conjunt

de branques productives resultants d’una primera aplicació econòmica de les

tecnologies digitals, és a dir, el sector TIC i el sector dels continguts digitals.

La indústria de la informació, per la seva banda, està superant el seu propi

desenvolupament tecnològic i, a l’actualitat, el conjunt de productes i ser-

veis resultants de la producció i el tractament de la informació i la comuni-

cació l’utilitzen com a factor productiu per la resta de branques productives

de l’economia. D’aquesta manera, la confluència i les interrelacions entre el

procés de digitalització i els seus usos productius generen un cercle virtuós que

va des de la demanda de nous béns i serveis fins a la seva producció, de la

producció a la innovació i de la innovació, de nou, a la demanda. Aquest flux

interactiu entre la demanda i l’oferta, a través dels mecanismes innovadors,

es tradueix en forma de grans augments de productivitat i competitivitat

d’economies, sectors o empreses.3

Page 85: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 85 El treball a la societat del coneixement

La progressiva incorporació del coneixement a l’activitat econòmica s’ha

manifestat, durant els darrers anys, des de diverses perspectives. D’una

banda, gràcies a l’elevada participació de les TIC sobre la producció d’algu-

nes branques importants d’activitat, com l’automòbil, la indústria química

i farmacèutica o les finances. D’altra banda, el recurs “coneixement” també

n’està augmentant la presència en les branques productives que es mostren

menys intensives en l’ús d’aquest input com, per exemple, en la indústria

tèxtil o en la distribució comercial. Així mateix, el coneixement també s’ha

deixat notar a través de noves formes de distribució i consum, canvis en les

relacions empresarials i noves tipologies de finançament. Dit d’una altra

manera, l’economia del coneixement no només es fonamenta en les em-

preses del nucli digital de l’activitat econòmica (les anomenades empreses

puntcom), sinó que la gradual incorporació productiva del saber també es

manifesta mitjançant canvis en l’oferta (noves maneres de fer negoci, de

treballar, d’interacció entre empreses, d’innovació, etc.) i canvis en la de-

manda (noves maneres de consumir, canvis en els mecanismes inversors o

transformacions en les relacions exteriors) de l’economia generats per l’ús

intensiu de les TIC i dels continguts digitals.

En l’esfera social, i com no podria ser d’una altra manera, la consolidació de

l’economia basada en el coneixement està generant importants canvis en el

conjunt de l’entramat i de les relacions socials. Les modificacions en el mercat

de treball, els efectes ideològics i culturals, les transformacions institucionals

i polítiques i, en definitiva, les noves formes de relació de l’individu amb el

seu entorn, defineixen alguns dels efectes de la intensitat de l’ús econòmic del

coneixement sobre les seves bases sociològiques i institucionals (figura 1).

Figura 1. Un esquema de l’economia i la societat del coneixement

Font: Vilaseca i Torrent (2001a)

Amb tot, aquesta tercera revolució industrial es caracteritza per una nova pro-

pietat tècnica: l’aplicació de nous coneixements i informacions sobre aparells

de generació de coneixement i procés de la informació i la comunicació.4 Així

Page 86: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 86 El treball a la societat del coneixement

doncs, en l’actualitat, l’aplicació econòmica del coneixement s’utilitza, més

que mai, en la generació del propi coneixement. Vegem un exemple il·lustra-

tiu: en la segona revolució industrial, el coneixement científic va desenvolu-

par el motor de combustió interna que, progressivament, es va convertir en

una tecnologia clau de l’esquema productiu. En aquest cas, el coneixement va

actuar sobre una tecnologia que, aplicada als processos productius, va acabar

generant un canvi radical en l’activitat econòmica. En el cas del procés de di-

gitalització, disposem d’unes tecnologies que, com sempre, es fonamenten en

l’aplicació econòmica del coneixement per a fabricar mercaderies d’una ma-

nera reproduïble. Ara bé, i vet aquí la novetat, la incidència d’aquest coneixe-

ment no es limita a la tecnologia, ja que les TIC també influeixen en la generació

del propi coneixement a través de l’amplificació i prolongació de la ment hu-

mana. En altres paraules, ens trobem davant d’un estoc social de saber que

utilitza el coneixement com a input i que contribueix directament a la generació

de coneixement com a output.

En definitiva, i emprant una visió àmplia dels processos tecnològics, entesos

com el domini de l’home sobre la naturalesa,5 les TIC no només incideixen en

la capacitat de reproducció i control de l’entorn, sinó que actuen directament

en el domini de l’home sobre si mateix, o més correctament, sobre la generació

del seu propi coneixement. Per tant, quina és la conclusió més important que

s’extreu d’aquesta característica intrínseca de les tecnologies digitals? Sembla

evident que, si el que volem és analitzar els aspectes econòmics i socials d’aques-

ta revolució tecnològica, haurem de centrar la nostra anàlisi en el coneixement.

Si per coneixement entenem allò que ens planteja l’epistemologia, és a dir, el

procés humà i dinàmic de justificació adequada d’una creença,6 concebirem

el fet econòmic de la seva producció, distribució, intercanvi i consum, ja que

l’acte de conèixer és un acte exclusivament humà i, com a tal, és possible plan-

tejar-lo des del punt de vista econòmic. D’aquesta manera, i apel·lant a la seva

facilitat de reproducció,7 podem afirmar que hi ha dues tipologies de coneixe-

ment aplicat a l’activitat econòmica: el coneixement explícit o observable i el co-

neixement implícit o tàcit.8 El coneixement explícit o observable és el saber que

es pot explicar en un llenguatge formal i sistemàtic, de manera que és possible

processar-lo, transmetre’l i emmagatzemar-lo amb facilitat. El coneixement

implícit o tàcit és el saber que està associat bàsicament al factor treball i que

consta d’elements tècnics o cognoscitius, del tipus experiència pràctica, habi-

litats o qualificacions difícils de detallar i, per tant, d’explicitar.

Com ha incidit el procés de digitalització en la producció, la distribució, el

consum i l’intercanvi de coneixement? La resposta es materialitza per dues

vies principals.9 En primer lloc, l’espectacular millora de l’accés i la gestió dels

fluxos d’informació ens condueix cap a una notable relaxació de les barreres

d’entrada a la difusió del coneixement, cosa que es tradueix en un notable in-

crement de l’estoc de coneixement observable. En segon lloc, la millora de les

possibilitats d’accés i difusió als elements que incideixen sobre el coneixement

tàcit, que en alguns casos s’ha transformat en observable, mentre que, altres

Page 87: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 87 El treball a la societat del coneixement

vegades, ha transformat els requeriments i habilitats formatives i d’experièn-

cia de la força de treball. D’altra banda, l’activitat econòmica diària ens propor-

ciona infinitat d’exemples de transaccions de mercaderies (béns i serveis)

basades en el coneixement,10 de manera que aquest ha deixat de ser únicament

un recurs per a la producció. Amb tot, les mercaderies basades en el coneixe-

ment tenen unes característiques econòmiques particulars11 amb propietats de

bé públic i d’experiència, importants externalitats i rendiments creixents. A

més, a mesura que el coneixement generat presenta més dificultats en la seva

digitalització, la utilitat marginal del seu accés i les seves barreres de sortida ten-

deixen a disminuir.12

Així doncs, la progressiva utilització del coneixement com a recurs i mercade-

ria de creixent importància econòmica ens permet plantejar-nos una visió de

l’economia del coneixement, entesa com la branca de l’anàlisi econòmica que

estudia el comportament i els fets econòmics derivats de l’aplicació productiva

del coneixement. Tanmateix, aquesta concepció del coneixement no es limita

únicament a una visió del coneixement científic o tecnològic, sinó que també

comprèn el coneixement tècnic i les habilitats, fàcilment transmissibles o no,

dels agents econòmics.13 De fet, durant la dècada dels noranta, la manifestació

del saber, vinculada amb les tecnologies digitals, va canviar alguns comporta-

ments dels agents econòmics, generant noves activitats i transformant-ne al-

gunes de les existents. És precisament en aquest sentit més ampli en què hem

d’interpretar l’economia del coneixement, el recurs bàsic de la qual s’ha conver-

tit en un dels fonaments explicatius dels avenços de productivitat i competitivi-

tat i, en conseqüència, del creixement i el desenvolupament econòmic.14

En síntesi, si en l’economia i la societat global del coneixement, els aug-

ments de productivitat i de competitivitat es basen, entre altres coses, en les

capacitats d’aprenentatge (i desaprenentatge), en la innovació, en la flexibi-

litat i en les iniciatives emprenedores dels agents econòmics, no hi ha dubte

que un dels seus fonaments és el treball. En aquest sentit, és important asse-

nyalar que, tot i que els efectes del progrés tecnològic sobre el mercat de tre-

ball han estat àmpliament estudiats,15 els darrers anys ha coincidit a molts

països un fort procés d’innovació tecnològica que no s’ha traslladat en tota la

seva magnitud al mercat de treball. Aquest fet suggereix que les interaccions entre

la incorporació del coneixement a l’activitat econòmica a través de les tecnologies

digitals i el seu impacte sobre el mercat de treball són, com a mínim, complexes.

Vegem-les.

Una visió empírica per als països de l’OCDE ens mostra que, els darrers anys,

els augments d’ocupació s’han generalitzat en els grups poblacionals més qua-

lificats. A més, els salaris relacionats amb els usos intensius de les tecnologies

han estat superiors als de la resta d’activitats.16 D’altra banda, la pèrdua de

llocs de treball s’ha concentrat en els treballadors menys qualificats.17 Hi ha,

doncs, una evidència relativa al fet que la innovació tecnològica redueix la de-

manda relativa de treball menys qualificat. Addicionalment, també s’ha trobat

una clara correlació entre l’endarreriment formatiu vinculat al canvi tècnic i

Page 88: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 88 El treball a la societat del coneixement

la caiguda de salaris. En altres paraules, tot i que qualsevol moment de progrés

tecnològic, com l’actual, té uns efectes favorables sobre la creació d’ocupació,

els riscos de destrucció de llocs de treball i d’exclusió social dels grups de per-

sones menys qualificades també són evidents. En aquest sentit, la influència so-

bre l’ocupació del canvi tecnològic és el resultat combinat de les innovacions en

les diferents branques productives de l’economia i de les condicions concretes

del mercat de treball. Quan una empresa intensiva en l’ús del coneixement re-

alitza una innovació que comporta un augment de l’ocupació, els efectes so-

bre el conjunt del mercat de treball són indirectes i es traslladen a altres

sectors. L’ocupació perduda amb el canvi tecnològic tendeix a concretar-se

en la força de treball del sector manufacturer i en els treballadors menys qua-

lificats, mentre que els nous llocs de treball requereixen més formació i es

concentren en els serveis.18 L’impacte final serà positiu si es compleixen la

condició necessària i la condició suficient perquè la transició sigui eficient i

eficaç. Això és, l’estabilitat macroeconòmica, l’eficiència microeconòmica,

l’adaptació als canvis del mercat de treball i la flexibilitat de les institucions

que incideixen sobre aquest.

De fet, un dels objectius prioritaris d’aquest document és l’anàlisi de les trans-

formacions del treball a Catalunya com a resultat de la irrupció de les tecno-

logies digitals i del coneixement en l’esfera productiva. No hi ha dubte que

aquestes tecnologies són un instrument bàsic de canvi per a abordar l’amplia-

ció temporal i espacial dels mercats que implica la globalització. En efecte, l’ús

intensiu de les TIC no només acaba generant notables canvis en els requeri-

ments, l’organització i les pràctiques del treball, sinó que també planteja trans-

formacions en el procés de capitalització i la inversió de les empreses, així com

en l’estratègia, l’organització i les pràctiques productives. Com es desprèn de

la figura 2, el conjunt convergent de les TIC, el procés de globalització i els

canvis en els patrons de demanda dels agents econòmics han donat lloc a una

àmplia transformació de l’activitat econòmica que agrupem sota el concepte

de nova economia o d’economia del coneixement i que, des de la vessant de

l’anàlisi de l’economia del treball, suposa la irrupció d’una nova forma d’orga-

nització i de realització del treball, el treball en xarxa, que transforma els reque-

riments i habilitats demanades a la força de treball, així com les condicions,

l’organització i els resultats del treball (i, per extensió del no-treball).

Figura 2. La nova economia i el treball en xarxa

Font: elaboració pròpia

Page 89: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 89 El treball a la societat del coneixement

1.2. Globalització, TIC, treball i ocupació: una perspectiva

internacional

Dèiem més amunt que, en l’actualitat, els dos principals motors de canvi de l’ac-

tivitat econòmica són el procés de globalització i una dinàmica de revolució tec-

nològica, fonamentada en les aplicacions en la producció de les tecnologies del

processament de la informació i la comunicació. L’anàlisi de les implicacions

d’aquests dos fenòmens sobre el mercat de treball ja acumula una literatura

abundant,19 per bé que tot sembla indicar que l’aplicació productiva d’aquests

dos fenòmens no s’ha traslladat, en tota la seva magnitud, a la generació d’ocu-

pació. En efecte, si bé l’economia del treball ja fa molts anys que ha arribat a un

consens sobre la importància dels processos d’innovació tecnològica i l’obertura

dels mercats sobre la creació neta de llocs de treball a llarg termini,20 durant els

darrers anys ha coincidit a molts països un important procés d’internacionalit-

zació de l’economia, combinat amb una progressiva utilització de les tecnologi-

es digitals, que no s’ha traslladat com s’hauria d’haver traslladat al mercat de

treball. Aquest fet suggereix que les interaccions entre la incorporació del conei-

xement a l’activitat econòmica, per mitjà de les TIC i el procés de globalització,

i el seu impacte sobre el mercat de treball són, com a mínim, complexes.

En efecte, la influència sobre l’ocupació del canvi tecnològic és el resultat com-

binat de les innovacions en les diferents branques productives de l’economia

i de les condicions concretes del mercat de treball. Quan una empresa inten-

siva en l’ús del coneixement realitza una innovació que comporta un augment

de l’ocupació, els efectes sobre el conjunt del mercat de treball són indirectes

i es traslladen a altres sectors. L’ocupació perduda amb el canvi tecnològic ten-

deix a concretar-se en la força de treball del sector manufacturer i en els treba-

lladors menys qualificats, mentre que els nous llocs de treball requereixen més

formació i es concentren en els serveis.21 L’impacte final serà positiu si es com-

pleixen la condició necessària i la condició suficient perquè la transició sigui

eficient i eficaç. És a dir, l’estabilitat macroeconòmica, l’eficiència microeco-

nòmica, l’adaptació als canvis del mercat de treball i la flexibilitat de les insti-

tucions que incideixen sobre aquest.

Una visió empírica per als països de l’OCDE ens mostra que, els darrers anys, els

augments d’ocupació s’han generalitzat en els grups poblacionals amb més for-

mació. A més, els salaris relacionats amb els usos intensius de les tecnologies són

més elevats que els de la resta d’activitats.22 D’altra banda, la pèrdua de llocs de

treball s’ha concentrat en els treballadors amb menys formació.23 Hi ha, doncs,

una evidència relativa al fet que la innovació tecnològica redueix la demanda

relativa de la força de treball menys qualificada. Addicionalment, també s’ha

trobat una clara relació entre l’endarreriment formatiu vinculat al canvi tècnic

i la caiguda de salaris. En altres paraules, tot i que qualsevol moment de progrés

tecnològic i de globalització econòmica, com l’actual, té uns efectes favorables

sobre la creació d’ocupació, els riscos de destrucció de llocs de treball i d’exclusió

social de les persones menys qualificades també resulten obvis. Efectivament,

Page 90: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 90 El treball a la societat del coneixement

com es desprèn de la taula 1, els nivells d’ocupació i d’atur als països de l’OCDE

presenten substancials diferències segons el nivell d’estudis acabats de la pobla-

ció.24 Al conjunt dels quinze països de la Unió Europea, la taxa d’ocupació de la

població entre 25 i 64 anys amb estudis superiors acabats se situava el 2000 tren-

ta punts percentuals per sobre de la taxa d’ocupació de la població amb menys

estudis que els secundaris de segon cicle (amb un 84,2% i un 53,9%, respectiva-

ment). Així mateix, la taxa d’atur de la població amb estudis superiors (4,3% a

la Unió Europea el 2000) distava més de sis punts percentuals del percentatge

d’aturats amb nivells d’estudis inferiors al segon cicle (10,6%). L’economia es-

panyola no és en absolut una excepció d’aquesta tònica general, per bé que pre-

senta taxes d’ocupació més baixes, taxes d’atur més elevades i menys diferències

entre l’ocupació i l’atur amb nivells d’estudis superiors i primaris en relació amb

la mitjana europea.

Taula 1. Taxes d’ocupació i d’atur segons el nivell d’estudis acabats a la Unió Europea, els Estats Units i el Japó. 2000

Persones entre 25 i 64 anys. En percentatges

Taxa d’ocupació Taxa d’atur

Menys que estudis secundaris

de segon cicle

Estudis secundaris de

segon cicle

Estudis superiors

Menys que estudis secundaris

de segon cicle

Estudis secundaris

de segon cicle

Estudis superiors

Àustria 53,8 74,6 86,7 6,3 3,0 1,6

Bèlgica 50,5 75,1 85,3 9,8 5,3 2,7

Dinamarca 62,5 80,9 88,4 6,3 3,9 2,6

Finlàndia 57,3 74,9 84,4 12,1 8,9 4,7

França 57,0 75,8 83,1 13,9 7,9 5,1

Alemanya 50,6 70,4 83,4 13,7 7,8 4,0

Grècia 55,4 64,7 80,8 7,9 10,9 7,2

Irlanda 56,6 73,8 85,2 6,8 2,5 1,9

Itàlia 47,9 71,0 81,4 10,0 7,4 5,9

Japó 67,1 73,8 79,5 6,0 4,7 3,5

Luxemburg 57,9 73,2 84,3 3,1 1,6 1,0

Països Baixos 59,6 80,1 86,5 3,5 2,1 1,8

Portugal 73,1 83,8 90,3 3,6 3,3 2,8

Espanya 53,9 72,0 79,5 13,7 11,0 9,5

Suècia 68,0 81,7 86,7 8,0 5,3 3,0

Regne Unit 53,7 79,1 87,8 8,9 4,5 2,1

Estats Units 57,8 76,7 85,0 7,9 3,6 1,8

Unió Europea 53,9 74,5 84,2 10,6 6,5 4,3

OCDE 57,1 74,2 83,2 7,4 5,6 3,0

Font: elaboració pròpia a partir de l’OECD Employment Outlook (2002)

Page 91: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 91 El treball a la societat del coneixement

En aquestes circumstàncies podem afirmar que, en l’actualitat, el treball (i per

descomptat el seu nivell de formació) adquireix una rellevància significativa

en una economia que depèn, cada cop més, de les capacitats i habilitats dels

agents econòmics per a processar la informació i per a generar, aplicar i difon-

dre el coneixement.25 De fet, podem resumir les noves vinculacions entre la

força de treball i l’economia del coneixement a partir de la consolidació del

treball en xarxa, que es caracteritza per una configuració variant d’agents, or-

ganitzacions i relacions en xarxa i es fonamenta en tres elements prioritaris:

• Primer. El treball en xarxa en l'economia del coneixement requereix un

nivell educatiu i unes habilitats particulars, vinculades amb les capaci-

tats per a la presa d’iniciatives i el reciclatge davant les necessitats del mo-

ment. La necessitat d’aquestes noves competències s’inscriu en un context

en el qual les empreses depenen del treball per a desenvolupar els mecanis-

mes d’innovació i de competitivitat global.26 Aquesta notable i canviant

exigència formativa situa l’aprenentatge continuat i la formació al lloc de

treball en el centre de l’escenari del desenvolupament professional.27 En

aquest sentit, Freeman (2002) ha estimat per a l’economia dels Estats Units

l’impacte de la irrupció de les tecnologies digitals sobre diverses magnituds

del mercat de treball. Els seus resultats, reproduïts en la taula 2, ens posen

de manifest una clara tendència creixent en l’explicació de les hores treba-

llades i del salari per hora dels usos compartits de l’ordinador i d’Internet.

Taula 2. L’impacte estimat de l’ús de l’ordinador, d’Internet i de l’ordinador i d’Internet sobre les hores treballades i el salari per hora als Estats Units

Coeficients (errors estàndard) de l’estimació

Ordinador Internet Ordinador Internet

(1) (2) (3)

Logaritme hores treballades

1989 0,031 (0,005) – – –

1993 0,050 (0,006) – – –

1997 0,073 (0,006) 0,037 (0,007) 0,070(0,007) 0,013(0,008)

1998 – 0,052 (0,006) – –

2000 – 0,048(0,006) – –

2001 0,590 (0,006) 0,059(0,006) 0,035(0,007) 0,037(0,007)

Logaritme salari hora treballada

1984 0,170(0,008) – – –

1989 0,151(0,008) – – –

1993 0,164(0,009) – – –

1997 0,155(0,010) 0,142 (0,012) 0,129 (0,010) 0,097(0,012)

1998 – 0,127 (0,011) – –

2000 – 0,141 (0,010) – –

2001 0,145(0,009) 0,174(0,009) 0,600(0,012) 0,137(0,012)

Font: reproduït de Freeman (2002)

Page 92: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 92 El treball a la societat del coneixement

• Segon. Aquest nou treball format i flexible no pot desenvolupar ínte-

grament les seves capacitats en un entorn econòmic i empresarial rí-

gid i tradicional. La literatura empírica internacional comença a

acumular evidències que ens suggereixen una relació altament positiva

entre la productivitat empresarial i l’ús intensiu de les TIC, la flexibilitat

organitzativa i el treball altament qualificat.28 En altres paraules, el tre-

ball en xarxa de l’economia del coneixement es fonamenta en jerarquies

planes, sistemes de treball en equip i una interacció oberta i fàcil entre

treballadors i gestors i entre departaments i nivells de les estructures or-

ganitzatives. Aquestes noves fórmules organitzatives acaben essent molt

més productives i eficients si es combinen amb la formació adequada de

la força de treball i amb una notable intensitat de les tecnologies digitals.

• I, en tercer lloc, la retenció del talent ha definit noves polítiques retribu-

tives, la més estesa de les quals és el pagament d’una part de les compensa-

cions del treball mitjançant instruments basats a diferir temporalment el

salari, cosa que redueix, a més, la càrrega de les empreses. Aquestes noves for-

mes de copropietat i cogestió tenen, sovint, un preu: un elevat grau d’exigèn-

cia i compromís amb el projecte empresarial, molt superior al requerit

contractualment.

Una visió semblant del mercat de treball en l’economia del coneixement ens

condueix cap a la distinció entre el treball autoprogramable –l’ocupació for-

mada, flexible i amb capacitats d’organització pròpia– i el treball genèric –el

dels treballadors sense una qualificació concreta ni habilitats especials que, a

més, es pot ocupar amb una combinació de màquines, treball local i treball ex-

terior. En aquest context, l’estabilitat laboral i salarial va donant pas a un sis-

tema productiu i de treball basat en la flexibilitat, de manera que l’ocupació

autònoma, el treball a temps parcial, el treball temporal, la subcontractació, el

teletreball, el treball per objectius i els models de remuneració variable van

ocupant un espai creixent en el món laboral. En síntesi, la flexibilitat laboral,

els models de treball variable, la diversitat en les condicions de treball i la in-

dividualització de les relacions laborals són les característiques sistèmiques del

mercat de treball en l’economia del coneixement.29

Amb tot, les transformacions laborals no només es produeixen en el si de

l'oferta, la demanda i el mercat de treball, sinó que també s'està modifi-

cant l'entorn que engloba les relacions laborals: la utilització de les TIC i la

globalització com a instrument per a restar qualificació i precaritzar el treball,

les noves necessitats formatives, l’exigència i el compromís del treball auto-

programable, l’estrès, la conciliació de la vida laboral i vida familiar i la manca

de referents en la intermediació i la negociació salarial, amb uns mecanismes

pensats per la societat industrial, són alguns dels exemples més significatius

de les transformacions de les organitzacions i institucions que incideixen so-

bre el mercat de treball.30 La taula 3 recull les principals transformacions la-

Page 93: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 93 El treball a la societat del coneixement

borals vinculades amb la irrupció del treball en xarxa en l’economia del

coneixement.

Taula 3. El treball en xarxa en l’economia del coneixement i el treball en l’economia industrial

Com han respost les economies catalana i espanyola a les transformacions

vinculades amb la irrupció del coneixement en el mercat de treball? I, més

concretament, quina és la situació relativa de la nostra economia en relació

amb l’entorn europeu? Com s’aprecia en la taula 4, els resultats obtinguts per

diversos indicadors de desenvolupament de l’economia del coneixement (la

inversió en coneixement, el valor afegit de les branques productives intensives

en coneixement31 i l’ocupació en aquests sectors), ens suggereixen una nota-

ble distància relativa en relació amb la mitjana europea.

Efectivament, pel que fa a la inversió en coneixement, que agrega la forma-

ció bruta de capital en recerca i desenvolupament, programari i la despesa en

educació superior, l’economia espanyola presentava un modest percentatge

del 2,2% del PIB el 1999, xifra que contrasta amb el 3,6% del PIB (dades del

1998) per a la mitjana europea i amb els registres superiors al 5% dels països

escandinaus i els Estats Units.32 La mida relativa de les branques productives

que més utilitzen el coneixement en relació amb el total de valor afegit, per

la seva banda, tampoc no ofereix una perspectiva molt favorable. Així, si el

Característiques del treball Economia del coneixement Economia industrial

Tecnologies bàsiques i la seva incidència laboral

Tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Substitució d’habilitats mentals

Tecnologies d’aplicació industrial. Substitució d’habilitats manuals

Producció i organització empresarial

A mida / diferenciada. Empresa xarxa que fa e-business

Estàndard. Xarxes d’empreses amb organització taylorista, fordista o toyotista

Factor productiu rellevant Coneixement i treball no manual

Capital físic i treball manual

Formació requerida Formació contínua i formació al lloc de treball

Formació reglada i estàndard per a tota la vida

Habilitats Innovació i flexibilitat Experiència i constància

Tipus de treball Autoprogramable Genèric

Remuneració Flexible Fixa

Organització del treball Organització xarxa: divisió del treball basada en el coneixement, equips multidisciplinaris, treball per objectius, relacions en xarxa i presa de decisions descentralitzada

Organització clàssica: divisió del treball basada en la divisió de tasques, treball individual i agrupat en àrees funcionals, jerarquia piramidal i presa de decisions centralitzada

Compromís Superior a l’exigit contractualment

Exigit contractualment

Relació amb l’empresa Individual Col·lectiva, a través dels mecanismes sindicals d’intermediació

Valor corporatiu Flexibilitat Estabilitat

Font: Vilaseca i Torrent (2003)

Page 94: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 94 El treball a la societat del coneixement

conjunt d’activitats productives intensives en coneixement suposaven poc

menys del 20% del valor afegit del sector privat a Espanya el 1998, aquest

percentatge pujava fins al 26% per al conjunt de la mitjana europea i arribava

fins a participacions properes al 40% a Bèlgica i Irlanda i al 30% a Alemanya,

el Regne Unit i els Estats Units. D’altra banda, la participació de l’ocupació en

les branques intensives en l’ús del coneixement respecte a l’ocupació privada

total també és inferior en el cas espanyol. El 1999 el percentatge d’ocupats

en les produccions basades en el coneixement se situava en un 14,5%, més

de cinc punts percentuals per sota de la mitjana europea (20,0%) i substan-

cialment per sota dels registres alemanys, holandesos o belgues, tots ells per

sobre del 23%. Finalment, i més recentment, la Comissió Europea (2003) tam-

bé ha confirmat aquest endarreriment relatiu d’Espanya en el camí cap a l’eco-

nomia del coneixement, ja que l’economia de l’Estat se situa a les darreres

posicions tant pel que fa al nivell com a l’evolució d’un indicador compost del

nivell d’inversió en coneixement33 i de la dinàmica de transició cap a l’eco-

nomia del coneixement.34

Taula 4. L’economia del coneixement a la Unió Europea, els Estats Units i el Japó. 1998-2000

Enfront d’aquest endarreriment relatiu respecte als països del nostre entorn pel

que fa a la incorporació del coneixement a l’activitat econòmica, és important

analitzar la dinàmica que hi ha hagut els darrers anys. Com assenyalen alguns

estudis empírics recents,35 el desenvolupament de l’economia i la societat del

Inversió en coneixement com a percentatge del PIB el 1998, VAB dels sectors intensius en coneixement com a percentatge del VAB privat total per a l’any 2000 i ocupació dels sectors intensius en coneixement com a

percentatge de l’ocupació privada total per a l’any 2000

Inversió en coneixement VAB del coneixement Ocupació del coneixement

Total R+D Programari Educació superior Total Indústria1 Serveis2 Total Indústria1 Serveis2

Àustria 3,5 1,8 0,9 0,8 23,5 7,7 15,8 16,5 5,6 10,9

Bèlgica 3,7 1,9 1,4 0,4 37,9 8,0 29,9 23,2 5,9 17,3

Dinamarca 4,6 1,9 1,5 1,1 20,9 6,6 14,3 18,5 5,5 13,0

Finlàndia 5,2 2,9 1,2 1,1 24,3 11,0 13,3 18,5 7,1 11,3

França3 4,1 2,2 1,2 0,8 27,2 7,6 19,5 21,5 5,5 16,0

Alemanya 4,2 2,3 1,2 0,7 31,7 11,7 20,0 24,9 9,9 15,0

Grècia 1,7 0,6 0,2 0,9 11,9 1,7 10,2 n. d. n. d. n. d.

Irlanda 3,1 1,4 0,5 1,1 39,2 16,6 22,6 n. d. n. d. n. d.

Itàlia 2,1 1,0 0,5 0,6 24,9 7,4 17,6 20 6,8 13,2

Japó 4,7 3,0 1,1 0,6 24,4 10,8 13,6 18,3 8,9 9,3

Països Baixos3 4,3 2,0 1,7 0,7 26,7 6,0 20,6 24,4 4,3 20,1

Portugal 1,8 0,6 0,4 0,8 24,8 4,3 20,5 n. d. n. d. n. d.

Espanya3 2,2 0,9 0,5 0,8 19,6 6,2 13,4 14,5 4,8 9,7

Suècia3 6,5 3,8 1,9 0,8 24,8 10,0 14,8 20,2 7,9 12,3

Regne Unit 3,9 1,8 1,3 0,8 28,3 7,8 20,5 n. d. n. d. n. d.

Estats Units 6,0 2,6 1,5 1,9 29,6 7,8 21,8 22,3 5,0 17,3

UE4,5 3,6 1,8 1,0 0,7 26,0 8,5 17,5 20,0 6,9 13,1

OCDE6,7 4,7 2,2 1,2 1,2 26,2 8,8 17,4 18,5 5,7 12,8

1. Indústria d’alta i mitjana-alta tecnologia 2. Serveis intensius en coneixement 3. Dades de 1999 per al VAB i l’ocupació4. Dades de 1998 per al VAB 5. Dades de 1999 per a l’ocupació 6. Dades de 1997 per al VAB 7. Dades de 1998 per a l’ocupacióFont: elaboració pròpia a partir de l’OCDE Science, Technology and Industry Outlook (2002).

Page 95: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 95 El treball a la societat del coneixement

coneixement està íntimament vinculat al progrés educatiu de la població. En

aquest sentit, durant els darrers anys el potencial educatiu del mercat de treball

espanyol ha presentat importants avenços. El nivell formatiu acabat majoritari

de l’ocupació a Espanya són els estudis mitjans, amb un 55,1% del total d’ocu-

pats el 2001, nivell que contrasta amb els estudis predominants de l’ocupació el

1990 (ocupats sense estudis o amb estudis primaris, amb un 48,7%). Per la seva

banda, la creació de llocs de treball en el període 1995-2001 s’ha centrat en els

estudis mitjans, per bé que cal esmentar el notable augment de la generació

d’ocupació als grups poblacionals més qualificats (dels 2,6 milions de llocs de

treball generats en l’última fase expansiva del cicle, prop de 650 mil tenien es-

tudis superiors). En aquest mateix sentit, cal destacar que les taxes més elevades

d’atur s’acumulen en els nivells d’estudi inferiors (un 26,4% de la població anal-

fabeta està aturada i la població sense estudis o estudis primaris i amb estudis

mitjans acumula taxes d’atur superiors al 13%), mentre que la taxa d’atur més

baixa es localitza en el nivell d’estudis superiors, amb un 8,9% el 2001. Per con-

tra, és remarcable el fet que l’ocupació amb el nivell educatiu superior encara

representa percentatges relativament baixos (un 10,9% el 2001) si els comparem

amb les economies del nostre entorn: la mitjana europea se situava el 2000 al

voltant del 15% 36. A més, i tenint en compte l’estructura productiva de l’eco-

nomia espanyola, amb una important presència de branques productives de va-

lor afegit mitjà o baix, cal destacar que la demanda d’ocupació dels darrers anys

s’ha centrat, bàsicament, en nivells formatius mitjans o baixos37.

Taula 5. Ocupació, atur i formació a Catalunya. Anys 1970, 1980, 1990, 1995 i 2001

Valors absoluts en nombre de persones i pesos sobre el total i taxes d’atur en percentatges

Ocupació 1970 1980 1990 1995 2001

Valors absoluts

Analfabets 58.530 29.970 15.660 10.190 7.010

Sense estudis o estudis primaris 1.621.850 1.335.400 948.610 685.480 537.140

Estudis mitjans 175.890 429.330 955.410 1.117.720 1.458.370

Estudis anteriors als est. superiors 48.880 81.260 131.300 142.610 209.400

Estudis superiors 32.720 68.770 141.100 171.640 269.360

Total 1.937.870 1.944.740 2.192.080 2.127.630 2.481.270

Percentatges sobre el total

Analfabets 3,0 1,5 0,7 0,5 0,3

Sense estudis o estudis primaris 83,7 68,7 43,3 32,2 21,6

Estudis mitjans 9,1 22,1 43,6 52,5 58,8

Estudis anteriors als est. superiors 2,5 4,2 6,0 6,7 8,4

Estudis superiors 1,7 3,5 6,4 8,1 10,9

Total 100,0 100,0 100,0 100,0 100,0

Analfabets 2,1 16,1 13,7 23,3 17,4

Sense estudis o estudis primaris 0,8 10,9 11,4 17,7 7,6

Estudis mitjans 0,7 17,7 15,4 23,2 10,3

Estudis anteriors als est. superiors 0,4 6,3 6,9 12,4 6,8

Estudis superiors 0,3 5,9 6,6 10,2 2,8

Total 0,8 12,2 12,7 19,9 8,7Font: elaboració pròpia a partir de dades de Mas i altres (2002)

Page 96: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 96 El treball a la societat del coneixement

En resum, podem concloure aquesta aproximació a les vinculacions entre for-

mació i mercat de treball per al cas espanyol afirmant que, en la darrera fase ex-

pansiva, la generació de llocs de treball ha presentat un comportament dual. En

primer lloc, s’ha destacat el pol d’ocupació de la indústria i els serveis intensius

en coneixement, els quals han conviscut amb un segon focus més cap a nivells

de formació mitjans o baixos, cosa que ens condueix a afirmar que una part

del dèficit en el desenvolupament de l’economia del coneixement a Espanya

té el seu origen en un nivell formatiu de la població clarament millorable.38

Els registres relatius a l’economia catalana posen de manifest la mateixa tònica

general ja descrita per a l’economia espanyola, si bé amb algunes peculiaritats

(taula 5). Igual que el conjunt d’Espanya, el nivell formatiu acabat majoritari

són els estudis mitjans (amb un 58,8% de tota l’ocupació el 2001, percentatge

lleugerament superior al conjunt espanyol). Addicionalment, la taxa d’atur de

les persones amb estudis acabats és realment molt més baixa que en el cas es-

panyol (un 2,8% a Catalunya, enfront del 8,9% d’Espanya), cosa que també

succeeix amb els aturats amb estudis anteriors als superiors. Pel que fa a la ge-

neració d’ocupació en el període 1995-2001, hem de destacar que l’economia

catalana s’ha caracteritzat per uns excel·lents registres, amb 353 mil noves

ocupacions, per bé que concentrades, igual que a Espanya, en dos pols: els es-

tudis superiors o anteriors als superiors i els estudis mitjans.

1.3. L’empresa xarxa i la nova organització del treball

El breu recorregut que acabem de realitzar sobre l’evolució i la dinàmica del

treball en xarxa en l’economia del coneixement ens ha permès constatar que

la situació de l’economia espanyola, i també de la catalana, presenta un im-

portant endarreriment en relació amb els països del nostre entorn immediat.

Una de les explicacions d’aquesta menor penetració de l’economia del conei-

xement al Principat és, sens dubte, un nivell de formació de la població ocu-

pada francament millorable. Aquesta millora, com veurem més endavant, és

possible orientar-la en dos sentits. En primer lloc, en el sentit d’incrementar el

percentatge d’ocupació amb formació superior i, en segon lloc, en el sentit

d’adaptar les capacitats i habilitats de la força de treball als requeriments del

treball en xarxa, les quals hem resumit en les capacitats d’aprenentatge (i des-

aprenentatge) i la flexibilitat organitzativa i institucional. Precisament, aquest

darrer aspecte és el que tractarem a continuació. L’economia catalana, igual

que la resta d’economies del món, es dirigeix cap a un nou patró de creixe-

ment caracteritzat per les capacitats d’incorporació de valor a través del conei-

xement i cap a un model de competitivitat basat en la innovació. L’agent

econòmic més directament imbricat en aquest important procés de canvi és

l’empresa, que els darrers anys ha hagut de reorientar la seva estratègia cap al

mercat mundial i, així, ha transformat la seva organització cap a models més

flexibles. No hi ha dubte que aquests canvis de l’estratègia, l’organització i les

pràctiques empresarials han modificat la demanda de treball d’una manera

significativa. Abans, però, ens aturarem a analitzar aquests canvis.

Page 97: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 97 El treball a la societat del coneixement

Com dèiem, l’agent econòmic empresa ha presentat un significatiu procés de

transformació vinculat amb la irrupció de les tecnologies digitals i amb la crei-

xent presència del coneixement en l’esfera econòmica. Aquest conjunt de mo-

dificacions, que es tradueix en forma de notables canvis en els dos inputs bàsics

de l’activitat empresarial, el capital i el treball, així com en les pràctiques pro-

ductives i organitzatives de l’empresa, el resumim a partir de la conjunció de

dos conceptes: l’e-business i l’empresa xarxa. El primer, el negoci electrònic, fa

referència a la manera com es realitza l’activitat empresarial, mentre que el se-

gon, l’empresa xarxa, fa referència al model a partir del qual s’organitza l’acti-

vitat empresarial. Concretament, per e-business o negoci electrònic entenem

les activitats empresarials que es duen a terme a través de xarxes informàtiques

i de telecomunicacions. Simplement, el negoci electrònic és una manera dife-

rent de fer negocis, basada en l’ús intensiu de les tecnologies de la informació

i la comunicació. Per tant, l’e-business no només abraça el conjunt de noves

activitats productives que han sorgit arran de l’ús productiu de les TIC (o in-

dústries de la informació), sinó que també comprèn les activitats productives

tradicionals que incorporen massivament les TIC com a element fonamental

en la generació de valor. Per empresa xarxa entenem el model estratègic i or-

ganitzatiu basat en la descentralització en xarxa de les línies de negoci. Aquest

model organitzatiu, que és clarament diferent dels models organitzatius ba-

sats en les xarxes d’empreses, suposa una transformació de la gestió empre-

sarial cap a un sistema de configuració variat de cooperació i competència,

sorgit del procés de descentralització de les grans empreses, de la connexió

en xarxa entre empreses de totes les dimensions i de la interconnexió can-

viant de les diferents línies de negoci d’una mateixa empresa. Per a analit-

zar aquest important conjunt de transformacions, veurem, en primer lloc,

com la irrupció de les TIC i els canvis estructurals generats amb l’avenç del

procés de globalització han acabat configurant un nou model organitzatiu. En

segon lloc, analitzarem les principals transformacions que es produeixen a

l’interior de l’empresa i que, òbviament, estan vinculades amb les modificacions

de l’entorn.

Els encarregats de l’economia de l’empresa i del treball ja fa temps que es preo-

cupen per l’anàlisi de les formes d’organització del treball i les seves transforma-

cions.39 En aquest context, i en coherència amb l’evolució teòrica del concepte

xarxa, un conjunt de noves aportacions abandonen la concepció exògena de la

tecnologia i centren la seva anàlisi en la interpretació endògena del progrés tec-

nològic.40 I, no només això, sinó que amb la consolidació d’una economia ba-

sada en el coneixement, l’economia de l’empresa en va centrant l’àmbit

d’anàlisi en l’estudi dels elements intangibles i en l’orientació de la producció

cap a una demanda global i canviant. En altres paraules, com passa sempre,

l’economia de l’empresa continua analitzant les organitzacions i la seva admi-

nistració, per bé que en l’actualitat es dóna prioritat a nous elements competi-

tius com la relació amb l’entorn, el paper de les persones i el seu coneixement i

la descentralització de les activitats productives. Aquesta reorientació organitza-

tiva acaba per transformar la demanda de treball que inicia la recerca de les ca-

Page 98: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 98 El treball a la societat del coneixement

pacitats innovadores de la força de treball en un context de creixent flexibilitat.

D’aquesta manera, l’economia del treball també ha recuperat l’interès per l’im-

pacte de la innovació tecnològica sobre el món laboral i, en concret, per l’estudi

de les transformacions del treball vinculades amb les tecnologies digitals i el

procés de globalització econòmica. Precisament, i atès el seu caràcter transversal

i la seva importància, a continuació ens aturarem a analitzar la tecnologia i la

seva relació amb l’estratègia i l’organització empresarial. O sigui, veurem la in-

terpretació que l’economia de l’empresa fa del progrés tecnològic.

Tradicionalment, la tecnologia ha estat considerada com un recurs al servei de

l’empresa. Des d’Adam Smith i els economistes clàssics, la innovació tecnolò-

gica ha estat tractada com una cosa exògena a l’activitat empresarial. Segons

aquesta concepció, que l’economia de l’empresa clàssica ha reproduït, l’única

possibilitat de millora productiva esdevenia mitjançant augments de produc-

tivitat; és a dir, mitjançant una combinació més eficient dels recursos produc-

tius. Aquesta visió exògena no qüestiona els fonaments de l’estratègia i

l’organització empresarial, perquè s’entén que la tecnologia no afecta (és neu-

tra) el desenvolupament productiu dels inputs empresarials. Per aquest motiu,

cap procés d’innovació tecnològica no posarà en dubte la mateixa essència de

l’activitat empresarial, fonamentada en la divisió del treball i basada en l’espe-

cialització per funcions i la jerarquia.41 Així doncs, tradicionalment, l’econo-

mia de l’empresa ha considerat la tecnologia com un factor de contingència

empresarial, és a dir, com un factor de l’entorn que pot alterar la forma orga-

nitzativa, la qual cosa permet obtenir dissenys estructurals diferents per a si-

tuacions similars. Hi ha tot un conjunt d’estudis i teories desenvolupades amb

aquesta orientació situacional, el denominador comú dels quals és que les dife-

rents formes organitzatives de l’empresa depenen de les característiques tecno-

lògiques que, al seu torn, responen a una determinada estratègia. Tanmateix, els

models resultants no comporten una ruptura dels paràmetres de disseny clàssics,

que consisteixen en la divisió del treball, la jerarquia, les relacions entre depar-

taments i el sistema de presa de decisions.

D’altra banda, la idea de xarxa d’activitat empresarial també està vinculada amb

el concepte de relació amb l’entorn i té els seus orígens en els enfocaments clàs-

sics de l’economia de l’empresa, que introdueixen els conceptes de divisió de

tasques i d’especialització per funcions. No obstant això, la incidència en el sa-

lari com a únic element de motivació, l’èmfasi en els treballs repetitius, els prin-

cipis de comportament gerencials i la realització de totes les tasques en el marc

d’una empresa que coordina jeràrquicament totes les àrees funcionals i les acti-

vitats de valor, van acabar limitant aquesta primera concepció descentralitzada

de l’activitat empresarial. Posteriorment, altres visions de la influència tecnolò-

gica sobre l’empresa han introduït nous conceptes que permeten avançar cap a

una concepció més diluïda de l’empresa. Per exemple, aquestes visions desen-

volupen la idea de la descentralització de l’activitat empresarial com a resposta

a motivacions exògenes, de manera que les decisions es prenen en funció de la

informació rebuda de l’entorn i de l’existència de grups de persones. Podríem

Page 99: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 99 El treball a la societat del coneixement

acabar afirmant, doncs, que totes aquestes interpretacions de l’empresa tenen,

en certa manera, una orientació situacional ja que postulen l’anomenat impera-

tiu tecnològic, segons el qual l’organització s’ha d’adaptar a la tecnologia exis-

tent. En aquest context, es desenvolupa i es posa en pràctica la noció de xarxa

d’activitats, entesa, però, com una xarxa d’empreses en la qual una d’elles actua

com a integradora de les funcions que ha descentralitzat. El seu principi és la re-

ducció dels costos de transacció (aquells costos vinculats a qualsevol transacció

econòmica i que van des dels costos de cerca i d’informació fins als de producció

i d’execució i garantia dels contractes), per bé que l’escassa integració estratègica

dels diferents elements de valor no permet avançar en graus més elevats de des-

centralització.42

Amb tot, les importants vinculacions existents en l’actualitat entre les tecnolo-

gies digitals i els profunds canvis de l’activitat empresarial són difícilment expli-

cables en aquest marc conceptual. En efecte, tot i que el disseny empresarial ja

fa molts anys que tendeix cap a la flexibilització organitzativa, la irrupció de les

TIC dilueix el límit clàssic de la descentralització d’activitats i permet un disseny

basat en la interconnexió en xarxa de tots els elements de la cadena de valor, de

manera que podem arribar a afirmar que l’empresa és una xarxa. En altres pa-

raules, l’evolució competitiva de l’entorn empresarial, fortament pressionada

pel procés de globalització, comporta la formulació d’estratègies que requereixen

organitzacions altament descentralitzades, per a assolir uns nivells d’eficiència

cada vegada més elevats. Efectivament, si com hem vist l’organització empresa-

rial es defineix per dues variables fonamentals, la complexitat tecnològica de

l’activitat i els costos de transacció, en un entorn altament competitiu les empre-

ses requereixen una important complexitat tecnològica per a obtenir beneficis

mitjançant la reducció de costos i la diferenciació del seu producte. Aquests ni-

vells de complexitat impliquen, sovint, la posada en marxa d’estratègies de

col·laboració (o descentralització) amb altres empreses més eficients en l’ús

d’aquestes tecnologies. Aquesta estratègia, a més, té un avantatge addicional:

permet a l’empresa focalitzar-ne la producció en el nucli del seu negoci. En sín-

tesi, l’eficiència del conjunt (empresa més col·laboració amb empresa que domi-

na la tecnologia) tendeix a ser superior a la de l’empresa integrada. Aquest

procés ens porta a la xarxa d’empreses. Ara bé, l’ús intensiu de les TIC suposa un

salt qualitatiu en aquest procés de descentralització tecnològica, ja que la millo-

ra de l’obtenció, del procés i de la gestió de la informació i del coneixement, en

tots els elements de la cadena de valor, ens permet plantejar-nos una estructura

organitzativa basada en les interconnexions en xarxa dels elements de valor. En

altres paraules, la transformació més important de l’activitat empresarial en la

nova economia és el fet que les tecnologies digitals permeten la descentralit-

zació en xarxa del conjunt de línies de negoci en un sistema de geometria va-

riable de tots els elements de valor de l’organització. És a dir, les TIC permeten

el pas de la xarxa d’empreses a l’empresa xarxa i d’aquesta manera superen la

concepció de la tecnologia com un recurs i la integren com un element central

de la cultura empresarial, que es trasllada a l’estratègia i, per tant, a l’organitza-

ció (figura 3).

Page 100: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 100 El treball a la societat del coneixement

Figura 3. De la xarxa d’empreses a l’empresa xarxa

Font: elaboració pròpia

En aquest context, ja estem en disposició d’abordar les sis principals caracte-

rístiques que defineixen l’empresa xarxa:

• Primera, l’empresa xarxa només és possible a partir d’un canvi cultural in-

tern. L'empresa xarxa és el resultat d'un canvi estratègic i organitzatiu,

el qual requereix una cultura empresarial interna prèvia que situï el treball

en xarxa en el centre de la seva pròpia definició.

• Segona, l'empresa xarxa combina actius especialitzats, sovint intangi-

bles, sota un control compartit. La integració estratègica dels proveïdors

i clients a l’organització ens condueix cap a una visió global de tots els re-

cursos utilitzats per a aconseguir fites i objectius, sota una cultura empre-

sarial comuna. Aquesta vinculació estratègica, que permet sinergies entre

nodes altament eficients, facilita abordar projectes comuns de més gran

complexitat.

• Tercera, l'empresa xarxa es fonamenta en una presa de decisions basada

en el coneixement i no en la jerarquia. La utilització de les TIC allibera el

treball d’algunes de les seves tasques rutinàries, la qual cosa li permet desen-

volupar-ne la capacitat per a la presa de decisions. Aquest fet situa el conei-

xement tàcit del lloc de treball en l’epicentre de les decisions, substituint

progressivament les relacions jeràrquiques. Aquesta alteració transforma la

relació contractual del treballador amb l’empresa, definint un nou model de

contraprestació (i també noves contradiccions) centrat en el control de les

activitats i en la presa de decisions. Això no vol pas dir en absolut que a l’em-

presa xarxa tot el treball existent sigui autoprogramable. Aquesta tipologia

de treball també coexisteix amb una utilització genèrica de les TIC o amb

Page 101: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 101 El treball a la societat del coneixement

una utilització de les tecnologies digitals que fan precari el treball o fins i tot

li treuen qualificació.

• Quarta, la gestió de la informació i del coneixement a l'empresa xarxa es

basa en unes comunicacions directes, que abasten el conjunt de tots els

seus nodes. Les TIC redueixen fins a tal punt els costos de transacció que

aquesta variable deixa de ser el criteri central de l’organització en benefici del

coneixement i les seves relacions nodals, que es configuren en l’element clau

de l’eficiència de les comunicacions internes de l’empresa.

• Cinquena, l'empresa xarxa s'organitza en equips de treball multidisci-

plinaris de geometria variable. L’especialització basada en el coneixe-

ment i les comunicacions directes permeten la configuració de grups de

treball multidisciplinaris, variables i específics per a cada projecte de nego-

ci, cosa que trenca les tradicionals barreres de les àrees funcionals. Una ve-

gada assolits els objectius estratègics dels projectes, aquests equips es

reubiquen flexiblement en altres projectes.

• I sisena, les relacions dels integrants de l'empresa xarxa superen les tra-

dicionals vinculacions contractuals basades en el preu, les característi-

ques funcionals i el nivell de servei. L’elevat grau d’integració estratègica

definit per l’empresa xarxa fa insuficients els tres elements anteriors, que

caracteritzen la vinculació entre dues empreses. Noves variables, com la ca-

pacitat d’adaptació a diferents cultures empresarials i la confiança per a

compartir informació rellevant, es configuren com a significatives en les

relacions entre les diferents unitats de negoci en xarxa.

En definitiva, l’empresa xarxa suposa una ruptura dels principis bàsics de l’or-

ganització i l’estratègia empresarial. Les TIC modifiquen el disseny dels llocs

de treball, l’establiment de les relacions jeràrquiques i les relacions entre els di-

ferents components de l’activitat empresarial (àrees o processos). A l’empresa

xarxa, la divisió del treball es fonamenta en la divisió del coneixement: els

llocs de treball es dissenyen perquè el factor humà sigui part activa de la seva

activitat, cosa que transforma les relacions jeràrquiques i situa la presa de de-

cisions al lloc de treball. D’aquesta manera, la configuració del coneixement

com a element central de l’organització i l’estratègia empresarial únicament és

factible si la relació entre els components de l’activitat s’estructura en xarxa,

ja que les antigues formes de coordinació, basades en la jerarquia piramidal,

resulten inviables. A més, podem arribar a afirmar que el mateix procés de de-

finició estratègica ha presentat importants canvis els darrers anys: a l’empresa

xarxa, l’estratègia es concep i es dissenya pels diferents nodes de l’activitat em-

presarial, de manera que un ús intensiu de les TIC és compatible amb un dis-

seny estratègic flexible i en xarxa. Els requeriments d’una major complexitat

tecnològica i l’assoliment d’un nivell d’eficiència global condueixen els res-

ponsables de les empreses a tenir en compte coneixements descentralitzats per

a formular-ne el disseny estratègic. Així doncs, no és estrany que l’augment del

grau d’integració estratègica de proveïdors i clients i les accions destinades a

Page 102: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 102 El treball a la societat del coneixement

obtenir i gestionar informació dels competidors (potencials i existents) i de

l’amenaça de mercaderies substitutives estiguin en voga en l’economia del co-

neixement.43

Podem concloure, doncs, que amb la nova economia la xarxa es configura en

el model d’organització i d’estratègia d’aquelles empreses que es troben en un

estadi avançat d’usos de les TIC. En efecte, mentre que la firma o la corporació

és la unitat d’acumulació de capital, drets de propietat i gestió estratègica, l’ac-

tivitat empresarial es desenvolupa en xarxa, de manera que les capacitats de

resposta a una economia global, unes necessitats d’innovació constants i uns

canvis continus en la demanda ara es poden assumir amb plenes garanties.

L’aparició i aplicació productiva de les TIC agilitza, fomenta i permet un ràpid

desenvolupament d’aquests esquemes productius, no només en les relacions

exteriors sinó també a l’interior de l’empresa. De fet, mentre que a la dècada

dels vuitanta l’organització de l’activitat empresarial es va basar en la descen-

tralització externa, amb l’aparició de l’outsourcing i altres models de subcon-

tractació, durant els noranta aquest model va coexistir amb un de nou,

l’empresa xarxa, basat en la descentralització interna, que suposava el treball

en xarxa a l’interior de les organitzacions empresarials.44 Ara bé, la posada en

marxa d’aquest nou model organitzatiu no és fruit d’una voluntat innovado-

ra. Al contrari, continua responent a la lògica significativa del benefici. Com

demostra empíricament un conjunt d’investigacions recents realitzades bàsi-

cament als Estats Units,45 l’augment de productivitat de grans col·lectius

d’empreses o sectors d’activitat té com a fonament la interrelació existent en-

tre les tecnologies digitals, el coneixement i la formació de la força de treball,

i l’estratègia i l’organització en xarxa, la qual cosa ens condueix a l’estudi de

l’impacte productiu del negoci electrònic o e-business, que portarem a terme

tot seguit.

No hi ha dubte que una adequada integració tecnològica a les empreses és si-

nònim d’un augment i d’una millora de la seva capacitat productiva. Per

aquest motiu, és molt important que l’empresa sigui capaç d’adaptar les tec-

nologies plenament, en el sentit d’utilitzar-les com a font d’innovacions de tot

tipus. Perquè, com ja s’ha demostrat empíricament, i com veurem més enda-

vant, l’assimilació tecnològica té unes implicacions directes sobre el con-

junt de l’entramat empresarial, que podem resumir en un primer grup de

millores de productivitat (més qualitat del producte/servei final, reducció

costos, més capacitats productives) i en un segon grup d’augments de com-

petitivitat (adaptació a les preferències de clients i proveïdors, diversificació

de productes i processos i formació del personal). Igual que les altres tecnolo-

gies, les TIC també incideixen en l’activitat empresarial, per bé que el seu im-

pacte s’ha d’avaluar en termes d’una important reestructuració interna i

externa.46 En efecte, una de les principals transformacions vinculades amb la

irrupció de l’economia del coneixement és que les empreses s’especialitzen en

les seves activitats fonamentals, que són precisament aquelles activitats que

els proporcionen un clar avantatge competitiu. Aquesta particularització fun-

Page 103: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 103 El treball a la societat del coneixement

cional genera la necessitat de col·laborar molt estretament amb altres empre-

ses (empreses que abans eren competidores reals o potencials, o clients i/o

proveïdors de l’activitat empresarial tradicional), amb l’objectiu d’explotar

oportunitats específiques de mercat. En aquest sentit, podem afirmar que la

nova organització empresarial sorgida de l’ús intensiu de les tecnologies digi-

tals s’estructura al voltant de quatre peces clau:

• Primera, el treball simultani i un elevat grau d'intercanvi d'intercanvi

d’informació i de coneixement. Només cal fer un cop d’ull a les nostres

taules o llocs de treball per a adonar-nos que, durant els darrers anys, les

tasques que s’han de desenvolupar han variat substancialment amb la ir-

rupció de les TIC. Conceptes com equips de treball flexibles i multidiscipli-

naris, simultaneïtat de funcions i intercanvis d’informació són molt

freqüents en l’activitat empresarial actual.

• Segona, la possibilitat de guanyar escala sense incrementar pes. Aquest

fet està relacionat amb la possibilitat d’aprofitar sinergies, una vegada s’ha

realitzat la inversió inicial. És a dir, l’ús intensiu de les tecnologies digitals

facilita l’adopció d’una dimensió adequada per a cada projecte sense haver

de fer, de nou, tota la inversió i la despesa en recursos necessaris per a dur-

lo a terme.

• Tercera, la subcontractació de les activitats de menys valor afegit, que

ens condueix a la conversió de costos fixos en costos variables.

• I quarta, els canvis en la valoració econòmica i financera de l'activitat

empresarial. La creixent importància del coneixement i dels actius intan-

gibles fa variar notablement els mètodes i els resultats de la valoració finan-

cera de tot aquest conjunt d’actius, cosa que provoca que trontollin les

tradicionals visions del patrimoni empresarial, basades en metodologies

d’imputació d’actius tangibles.

En conseqüència, aquestes quatre peces ens condueixen cap a l’aplicació d’es-

tratègies de reducció d’estructures centrals, simplificació d’organigrames i

contractació externa dels elements de menys valor afegit de la cadena. A ban-

da d’aquests canvis organitzatius, l’aplicació digital també permet un nou en-

focament en el tractament de les activitats que les empreses duen a terme.

L’organització basada en les funcions adopta un nivell superior d’exhaustivi-

tat i es converteix en una organització dinàmica, flexible i basada en processos

que té com a objectiu l’adaptació a una demanda global i canviant. De fet, la

nova orientació de la demanda cap al mercat implica la superació de les varia-

bles competitives clàssiques, consistents en la diferenciació de preu, producte i

servei, i suposa un profund coneixement de la demanda que permeti l’adapta-

ció productiva a les preferències dels clients. En aquest nou context, la cultura

Page 104: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 104 El treball a la societat del coneixement

del canvi i de la millora contínua, a través de la innovació, s’està integrant de

manera significativa en el marc de l’empresa xarxa, tot potenciant la capacitat

d’iniciativa individual i fent que cada persona sigui capaç de ser emprenedora,

de treballar en equip i d’internalitzar els valors de l’organització. A més, la

nova empresa es caracteritza per un sistema productiu flexible que s’adapta a

la dinàmica canviant de la demanda i per un sistema de gestió coordinat i

compartit per tots els nodes creadors de valor de l’organització. És evident que

aquesta nova organització empresarial en xarxa soluciona vells problemes as-

signatius i d’eficiència. Ara bé, faltaríem a la veritat si no diguéssim que aquesta

organització genera nous problemes i contradiccions vinculats, precisament, a

aquesta necessitat de treball flexible i a la possibilitat d’individualització de les

relacions laborals.

Arribats a aquest punt, la idea bàsica que cal destacar és que l’e-business és l’ins-

trument adequat perquè es materialitzi l’estratègia empresarial en xarxa. Per a

veure-ho, analitzarem els canvis en els paràmetres del disseny organitzatiu de

l’activitat empresarial que, seguint els esquemes de Mintzberg (1984), es carac-

teritzen per quatre peces fonamentals: el disseny del lloc de treball, el disseny

de la superestructura, els enllaços laterals i el disseny del sistema de presa de

decisions. Pel que fa al disseny del lloc de treball, és lògic pensar que, en la

nova economia del coneixement, la divisió del treball es realitzi en funció del

recurs clau de l’activitat econòmica i no pas responent a altres funcionalitats,

com, per exemple, les habilitats manuals. Aquesta característica, la importàn-

cia productiva del coneixement, ens condueix cap a un altre tret organitzatiu

de l’empresa del coneixement: el treballador passa d’executar exclusivament

el seu treball a controlar-ne una bona part. En efecte, la conseqüència lògica

de situar el coneixement al centre del desenvolupament productiu i de do-

tar de més autonomia els equips de treball constitueix un control més gran

de l’output per part del treballadors. Sovint, aquest fet crea tensions a l’inte-

rior de l’empresa perquè la naturalesa, amb greus graus d’intangibilitat, tant

del procés productiu com del producte final, no permet fer del tot observable

el coneixement emprat o obtingut. En altres paraules, si els equips de treball

flexibles, multidisciplinaris i amb una especialització productiva basada en el

coneixement són el nucli organitzatiu bàsic de l’empresa xarxa, la visibilitat

del seu procés productiu i, per tant, les possibilitats de l’empresa per a codifi-

car-ne la pràctica es converteix en una qüestió determinant i de característi-

ques diferents de les situacions en les quals el nucli organitzatiu bàsic són els

clàssics departaments o àrees funcionals, amb una divisió del treball basada en

les funcionalitats manuals.

Un altre element que cal tenir en compte de l’organització empresarial és el

disseny de la superestructura, o sigui, l’agrupació del treball. En aquest punt,

l’empresa xarxa es caracteritza pel fet que el departament o l’àrea funcional

deixa de ser la unitat bàsica d’agrupació del treball, i perquè les relacions jeràr-

quiques ja no són únicament piramidals, sinó que també s’estructuren en xar-

xa. Això no vol pas dir que els responsables de l’empresa deixin un marge total

Page 105: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 105 El treball a la societat del coneixement

de maniobra al treball operatiu. Al contrari, les possibilitats tecnològiques per-

meten que, una vegada fixats els objectius, el treball estratègic i tàctic supervisi

els resultats de la xarxa de treball operatiu, amb certa independència de la seva

organització interna. No és estrany que, amb tota aquesta estructura reticular,

els enllaços laterals, és a dir, les comunicacions i la gestió de la informació en-

tre els diferents nuclis organitzatius de l’empresa hagin canviat substancial-

ment. A l’empresa xarxa, els enllaços entre nodes es fan punt a punt, és a dir,

amb l’ús de les TIC res no impedeix la comunicació entre dues persones de di-

ferents unitats. Per acabar, i pel que fa a la presa de decisions operatives, ja

hem esmentat que se situa al lloc de treball i d’una manera descentralitzada,

resultat obvi de la intensitat del treball en coneixement, de la flexibilitat orga-

nitzativa i d’unes relacions jeràrquiques amb més graus de llibertat. Així

doncs, i des del punt de vista de l’organització de l’empresa, hem vist com l’ús

intensiu de les tecnologies digitals i del coneixement actua com un catalitza-

dor d’importants canvis en la divisió, el disseny, les relacions i la presa de de-

cisions dels llocs treball, cosa que ens condueix a parlar dels nous models

organitzatius basats en el coneixement.

1.4. Organització i repartiment de valor del treball en xarxa:

les contradiccions de la nova economia

Com hem vist al llarg d’aquest capítol, la consolidació de l’economia del co-

neixement, mitjançant el desenvolupament dels models de competitivitat ba-

sats en la innovació, transforma els requeriments, les capacitats, l’organització

i la realització del treball. Aquesta nova tipologia de treball emergent, que hem

denominat treball en xarxa, utilitza un potent aparell tecnològic, les tecnolo-

gies digitals que, al seu torn, també incideixen sobre el treball mitjançant im-

portants modificacions sobre les habilitats (skills) que els agents econòmics

han de desenvolupar. S’estableix, d’aquesta manera, un cercle virtuós de canvi

entre les noves fórmules organitzatives i la intensitat d’ús digital que, a banda

de les dimensions econòmiques que hem tractat més amunt, també obre no-

ves dimensions psicosocials a partir de les quals s’executa el treball. De fet, tot

sembla indicar que un dels principals debats del mercat de treball i les seves

implicacions personals i socials serà, precisament, el de l’organització i el re-

partiment del valor generat per unes activitats intensives en l’ús del coneixe-

ment i, per tant, amb un procés de codificació diferent del que hi havia amb el

treball en l’economia industrial. Aquesta nova contradicció del capitalisme basat

en el coneixement tindrà (de fet ja les estem començant a albirar) implicacions

personals i socials de primera magnitud, les quals abordarem a continuació.

Així doncs, la consolidació del treball en xarxa, els canvis organitzatius i l’apa-

rició de noves contradiccions en l’economia global accentuen els contrastos

entre la vida laboral i la vida privada, ja que, com evidencia la literatura inter-

nacional, fins i tot en sectors emergents i d’elevat contingut tecnològic com el

Page 106: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 106 El treball a la societat del coneixement

de la indústria de la informació, s’incrementen les càrregues de treball, el con-

flicte entre treball i família és més alt i l’estrès es manifesta com un problema

emergent.47 Tanmateix, el procés de transició des dels models tradicionals

d’organització del treball cap a les noves fórmules basades en el treball en xarxa

modifica l’organització, el control i el contingut del mateix treball. A més,

aquesta reorientació de l’input bàsic de l’activitat econòmica pot produir tensions

generades per les resistències al canvi i per la insatisfacció laboral.

Pel que fa a l’organització del treball, el conjunt d’investigacions disciplinàries

sobre el treball constaten una tendència cap a un tipus de relació laboral més

flexible que, fins i tot, es trasllada als acords assolits entre empresaris i treba-

lladors. En aquest sentit, podem esmentar la presa d’importància d’un tipus

d’acord informal que combina els drets i els deures laborals tradicionals (salari,

categoria professional, etc.) i les obligacions de tipus relacional, que perseguei-

xen l’establiment d’un compromís i d’una confiança entre les parts.48 De fet,

i en aquest context, com més restringida sigui la perspectiva d’aquest acord,

l’empleat tindrà menys compromís cap a l’organització.49 El compromís amb

l’organització, entès com el vincle psicològic que els treballadors estableixen

amb l’organització per diferents motius, emergeix amb força en l’economia

del coneixement. Quan les persones s’identifiquen i s’involucren més en una

organització, aquesta obté beneficis com la reducció de la rotació i l’augment de

la productivitat, mentre que el treballador n’obté més satisfacció i es redueix el

burn-out (literalment, ‘cremar-se per la feina’) .

Altres canvis en l’organització del treball estan relacionats amb la flexibilitat

horària i la jornada de treball. Amb el treball en xarxa, el treballador adquireix

el compromís de satisfer les demandes de treball segons unes condicions pre-

fixades en les quals l’horari i la jornada laboral perden significació. Aquest nou

tipus tecnològic i organitzatiu del treball indueix al fet que els treballadors dis-

posin de més control sobre la pròpia activitat i de més autonomia per a pren-

dre decisions, tanmateix genera noves contradiccions vinculades amb un

augment de la quantitat i la intensitat del treball. Diferents autors han indicat

que l’actual incertesa del mercat laboral està vinculada a un acompliment de

més càrregues de treball o bé a la percepció dels treballadors de més pressió la-

boral que els obliga a incrementar-ne la dedicació a la feina.51 En aquest sentit,

es produeixen els consegüents desajustos amb el temps de no-treball, un allar-

gament o un canvi en la jornada laboral ( per extensió o per intensitat) i una

invasió de la privadesa del treballador.

Les noves formes d’organització i la presència de les TIC al lloc de treball re-

presenten una reducció dels nivells jeràrquics, uns canvis en el suport per part

dels directius, més èmfasi sobre la responsabilitat dels empleats i menys super-

visió directa. En aquest context, els criteris d’organització i planificació del

lloc de treball es defineixen a partir del treball per objectius, que es fonamenta

en l’autonomia i el control sobre el propi treball per part dels treballadors i en

Page 107: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 107 El treball a la societat del coneixement

l’alta capacitat d’interconnexió en xarxa dels agents econòmics de l’empresa.

Tal com s’ha indicat, en les noves formes organitzatives la presa de decisions

es trasllada cap a l’empleat, de manera que se li requereix que assumeixi la ini-

ciativa per a la resolució de problemes, circumstància que pot comportar ten-

sions per les resistències al canvi per part dels treballadors, entre altres raons per

la incertesa sobre les estratègies més adequades per a afrontar les noves situacions.

D’altra banda, en canvi, la participació en la presa de decisions i la direcció per

objectius poden impulsar la confiança dels treballadors, i en conseqüència la

seva motivació per incrementar la productivitat, així com sentir-se amb més res-

ponsabilitat i més incentivats a trobar formes més eficients de desenvolupar-

ne les tasques.52

En aquest sentit, hi ha un creixent consens multidisciplinari, recollit en la li-

teratura internacional, segons el qual en l’economia del coneixement les em-

preses involucren els treballadors en la presa de decisions amb l’objectiu que

els directius puguin transmetre el seu know-how i, així mateix, per a descentra-

litzar el control i el risc fent partícip el treballador dels objectius i resultats em-

presarials. Precisament, el projecte de recerca SIBIS (2002), afavorit per la

Comissió Europea, està investigant la implantació d’aquestes noves formes

d’organització del treball (participació en la presa de decisions i direcció per

objectius) i la seva relació amb les tecnologies digitals als diferents estats de la

Unió Europea. Pel que fa a la participació en la presa de decisions, i com es

pot observar en la taula següent, és una pràctica força estesa al països de la UE

més avançats en la implantació de les noves fórmules de treball. Els Països Bai-

xos (79%), Dinamarca (77,5%) i Finlàndia (76,3%) són els països de la UE en

els quals els treballadors participen en un percentatge més elevat en la presa

de decisions. En els darrers llocs es troben Espanya, Grècia i Portugal, amb per-

centatges inferiors al 50%. En aquest sentit, i segons les conclusions d’aquesta

investigació, l’alta participació en la presa de decisions coincideix en les nacions

que tenen més tradició en el fet d’involucrar els treballadors en les decisions de

l’empresa.

Pel que fa a la direcció per objectius, que s’entén com la incidència del treba-

llador sobre la qualitat del propi treball, la capacitat per a resoldre problemes

imprevistos i la possibilitat d’escollir l’ordre segons el qual es realitzen les tas-

ques, els mètodes de treball i la durada i el ritme de treball, l’enquesta europea

sobre les condicions de treball (2000) ens dóna alguns resultats significatius.

En la taula 6, es recull la distribució en percentatge de la direcció per objectius

als quinze estats de la Unió Europea. Com es pot observar, el percentatge

d’aquesta pràctica organitzativa és inferior a l’assolida en la presa de decisions

per part dels treballadors. A la majoria d’estats no arriba al 50%. Destaquen, per

damunt dels altres, els Països Baixos (57,1%) i Dinamarca (55,7%), mentre que

la seva aplicació és menor a Alemanya (35,5%), Grècia (32,8%) i Luxemburg

(30,2%). A Espanya, un 37,8% dels treballadors afirma estar practicant mètodes

de direcció per objectius.

Page 108: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 108 El treball a la societat del coneixement

Taula 6. Participació dels treballadors en la presa de decisions a la Unió Europea. 2000Percentatges de treballadors que participen en la presa de decisions i en les pràctiques de direcció per equips

L’autonomia i el control del propi treball per part del treballador no és pas in-

compatible amb una intensificació de l’ús de les TIC a l’hora de fer un segui-

ment exhaustiu de la realització de les tasques dels treballadors i, per tant, del

seu acompliment. Alguns autors esmenten aquest control tecnològic com su-

pervisió i direcció remota,53 la qual, a partir dels sistemes informàtics i de te-

lecomunicacions, incideix en el treballador, que es veu sotmès a una especial

tensió i estrès per un control tan gran. Els canvis en les formes d’organització

del treball descrits fins ara (control del propi treball, demandes cognitives,

autonomia i responsabilitat, interacció social), i els nous problemes associats

a aquests canvis (increments de la càrrega de treball i més supervisió sobre

l’activitat realitzada) poden generar estrès, produir tensions i insatisfacció la-

boral a les organitzacions empresarials. Hi ha evidències empíriques que l’es-

très i l’esgotament són factors que estan incidint en la salut laboral54 en

l’actual mercat de treball. En alguns països com Suècia, per exemple, la pers-

pectiva d’estudi de l’equilibri entre el treball i la vida familiar està influïda per

l’acceleració dels costos que suporten les organitzacions per les baixes de llar-

ga malaltia dels treballadors. A partir de la dècada dels noranta, han passat a

ser, en gran part, la depressió, l’estrès i el burn-out, enfront dels problemes

musculars i ossis de l’economia industrial.55 En aquest sentit, les formes fle-

xibles de treball, la implantació de les quals s’ha vist afavorida per la irrupció

de les TIC en les organitzacions, són sostenibles si en resulten beneficis per a

la força de treball: la qualitat del treball, la satisfacció laboral i la percepció

Participació dels treballadors en la presa de decisions Direcció per objectius

Sí No Ns/Nc Sí No Ns/Nc

Països Baixos 79,0 12,9 8,1 57,1 42,9 –

Dinamarca 77,5 16 6,5 55,7 44,3 –

Finlàndia 76,3 14,9 8,8 37,6 62,4 0,1

Suècia 69,9 22,0 8,0 45,4 54,4 0,2

Regne Unit 67,7 25,1 7,2 43,0 56,9 –

Bèlgica 64,3 23,4 12,3 42,3 57,7 –

França 63,4 27,7 8,8 41,2 58,8 –

Luxemburg 61,5 22,4 16,2 30,2 69,2 0,6

Àustria 59,9 31,8 8,3 39,1 60,7 0,2

Irlanda 59,8 26,2 14,0 37,5 62,1 0,3

Alemanya 59,4 30,5 10,2 35,5 64,5 –

Itàlia 52,9 31,1 16,1 37,8 62,2 –

Espanya 44,1 38,1 17,7 37,8 62,1 0,1

Grècia 37,4 35,2 27,4 32,8 67,1 0,2

Portugal 35,3 54,3 10,4 38,5 61,5 –

Font: elaboració pròpia a partir de SIBIS (2002)

Page 109: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 109 El treball a la societat del coneixement

d’un equilibri entre el treball i la vida familiar en són alguns dels més signifi-

catius. D’aquesta manera, aquests tres factors s’agrupen sota el concepte de re-

sultats del treball, els quals analitzarem a continuació.

Una mesura empírica dels efectes de les formes flexibles d’organització del

treball, donada una mostra representativa d’empreses als quinze estats de la

Unió Europea, ens ofereix alguns resultats significatius. La qualitat del tre-

ball es mesura a partir de la influència que cadascun dels empleats tenen so-

bre el que ocorre a la seva feina, sobre les preocupacions que tenen vers la

seguretat al treball i atenent la percepció que tenen sobre els ingressos que

reben de la seva activitat. Els resultats obtinguts respecte a la qualitat en el

treball percebuda pels treballadors es pot observar en la taula següent. En un

60% els individus estan en desacord a afirmar que tenen preocupacions so-

bre la seguretat del seu treball. D’altra banda, un percentatge elevat afirma

estar d’acord o una mica d’acord en el fet que poden influir en el que els pas-

sa a la feina (34,5% i 43,7%, respectivament) i estan en desacord que els seus

ingressos siguin elevats (55,4%). Partint d’aquests resultats, els treballadors

majoritàriament estan molt o una mica d’acord en el fet que poden influir a

la seva feina, que no tenen preocupacions pel que fa a mantenir la feina i

perceben que els seus ingressos no són elevats.

Taula 7. La qualitat del treball a la UE. 2002En percentatges de treballadors

Segons l’estatus o tipus d’ocupació, i en un percentatge molt més elevat res-

pecte als altres segments, els directius són els qui manifesten tenir alguna cosa

a dir o més influència en tot allò que passa als treballs analitzats. D’aquesta

manera, hi ha diferències significatives entre directius (52,6%) i treballadors

manuals (28,4%). També es donen diferències importants respecte a la percep-

ció d’ingressos, des dels directius que, en un 20,5% que estan molt d’acord en

el fet que reben ingressos elevats, fins als treballadors manuals, aquells que

en només un 5,7% està d’acord amb aquesta afirmació. Finalment, els treba-

lladors manuals són els que tenen més preocupacions sobre la seguretat al seu

treball (23,1%) enfront dels professionals (21,0%), altres empleats no manuals

(16,1%) i els directius (14%).

Molt d’acord

Poc d’acord

En desacord Ns/Nc Total

Tinc influència sobre el que passa a la meva feina

34,5 43,7 20,9 0,9 100

Tinc preocupacions sobre si la meva feina és segura

18,0 21,5 60,0 0,5 100

Tinc ingressos elevats 9,7 33,3 55,4 1,6 100

Font: elaboració pròpia a partir de SIBIS (2002)

Page 110: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 110 El treball a la societat del coneixement

Pel que fa a la satisfacció laboral, alguns autors l’han definit com un estat positiu

resultant de la valoració del treball o de les expectatives laborals dels empleats

referides a situacions específiques de la feina. Dit així, abasta diverses facetes

com la satisfacció per les condicions físiques de l’entorn laboral, per la seguretat

a l’empresa, la satisfacció pel salari i els incentius, per les relacions amb els com-

panys i amb els superiors, pel reconeixement pel treball ben acomplert, pel tre-

ball en si mateix, per l’autorealització, els beneficis socials, etc. Els resultats de

la satisfacció laboral dels treballadors dels estats de la Unió Europea, els Estats

Units i la Xina, exposats a continuació, s’han extret a partir de pregunta als

treballadors sobre el grau de satisfacció percebut. Així, els estats on els treba-

lladors manifesten en un percentatge més elevat molta satisfacció a la feina

són Dinamarca (64,1%), la Xina (53,2%) i els Països Baixos (51,3%). D’altra

banda, Grècia, Portugal i Espanya són països on els empleats no manifesten

estar satisfets ni insatisfets en un percentatge més elevat, i es pot observar

com Espanya (36,1%) està per damunt de la mitjana de la Unió Europea (32,7%)

respecte al nivell màxim de satisfacció laboral però lluny de països com Dina-

marca i els Països Baixos. Pel que fa a la insatisfacció laboral, alguns treballadors

espanyols també manifesten estar insatisfets (una mica insatisfets: 4,9%; molt

insatisfets: 1,2%), per sota de la mitjana de la Unió Europea (una mica insatis-

fets: 5,2%; molt insatisfets: 1,9%). Tanmateix, Espanya s’allunya força dels paï-

sos que destaquen per tenir els nivells més alts d’insatisfacció laboral com el

Regne Unit (13%), Irlanda (11,5%) i els Estats Units (11,2%). En aquest sentit,

es pot concloure que el grau d’insatisfacció laboral dels treballadors és baix a la

majoria de països de la Unió Europea tot i que, només a tres països, més del 50%

dels treballadors afirmen estar molt satisfets a la seva feina.

Taula 8. La satisfacció laboral a la UE, la Xina i els Estats Units. 2002En percentatge de treballadors

Molt satisfet Una mica satisfet

No satisfet - no insatisfet

Una mica insatisfet Molt insatisfet Ns/Nc

Dinamarca 64,1 22,8 6,1 4,4 1,8 0,7

Xina 53,2 36,1 4,3 1,0 0,5 4,9

Països Baixos 51,3 39,6 6,2 2,3 0,6 –

Estats Units 46,2 36,7 5,7 9,3 1,9 0,2

Àustria 43,5 45,1 7,3 2,0 2,0 –

Bèlgica 41,6 44,3 6,5 5,8 1,1 0,7

Luxemburg 38,4 45,2 8,5 7,3 0,6 –

Suècia 37,3 56,8 2,3 3,0 – 0,5

Espanya 36,1 45,4 12,5 4,9 1,2 –

Regne Unit 34,0 44,2 8,9 9,1 3,9 –

Irlanda 33,2 49,1 6,2 8,1 3,4 –

Alemanya 31,1 52,3 11,4 4,2 0,6 0,4

Itàlia 28,2 52,6 11,7 4,7 2,9 –

Portugal 27,0 47,1 19,1 6,1 0,8 –

França 25,9 56,6 9,2 4,5 2,7 1,2

Finlàndia 25,5 60,8 8,9 4,6 0,2 –

Grècia 22,1 48,3 23,9 3,4 1,5 0,8

Unió Europea 32,7 49,5 10,4 5,2 1,9 0,3

Font: elaboració pròpia a partir de SIBIS (2002)

Page 111: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 111 El treball a la societat del coneixement

Diferents investigacions han associat la satisfacció laboral amb la motivació i

s’ha considerat que la millora de la satisfacció dels treballadors redunda en mi-

llores de la productivitat, així com de la qualitat del servei en les organitzaci-

ons. Tanmateix, s’han trobat relacions significatives entre la satisfacció laboral

i la satisfacció familiar,56 i s’ha relacionat la insatisfacció al treball amb el con-

flicte entre treball i família.57 Tal com dèiem més amunt, les pressions al lloc

de treball s’han intensificat. La sobrecàrrega d’informació, la necessitat de do-

nar respostes ràpides i de qualitat al client i l’adaptació constant als canvis són

factors que poden estar incidint en aquest increment de la intensificació del

treball. Una mesura empírica dels efectes de les formes flexibles d’ocupació so-

bre el treball i la vida familiar, gràcies a una mostra representativa d’empreses

dels quinze estats de la Unió Europea, ens ofereix resultats significatius. L’evi-

dència resultant mostra que l’estrès i la fatiga es manifesten sovint o alguna

vegada amb un percentatge més elevat. Així, el 31,9% dels treballadors pensen

que la seva feina és sovint estressant i el 49,5% afirmen que ho és alguna ve-

gada. Pel que fa a l’esgotament, el 31,7% arriba fatigat sovint a casa i alguna

vegada un 50,4%. Malgrat tot, respecte a la percepció d’equilibri entre vida

laboral i vida familiar, els individus manifesten en un percentatge més elevat

que la feina mai no els impedeix dedicar el temps desitjat a la família i a la pa-

rella (40,4%) i que aquests no reben les pressions generades per la feina

(53,7%). Aquests resultats semblen estar en sintonia amb una incidència més

gran de l’augment de la intensitat de la feina, en detriment de l’increment de

l’extensió de la feina, com a factor desencadenant dels desequilibris entre la

vida privada i la vida laboral a la Unió Europea.

Taula 9. La sostenibilitat de treball i vida familiar a la UE. 2002En percentatge de treballadors

Finalment, la taula 10 mostra els resultats que s’obtenen quan es distribueixen

els treballadors per estatus o tipus d’ocupació. Així, el treball resulta sovint es-

tressant per als professionals (40,2%) i per als directius (35,6%) en un percen-

tatge més elevat que entre els empleats manuals (31,6%) i altres empleats no

manuals (28,9%). També els professionals (37,2%) i els directius (34,5%) per-

ceben esgotament en arribar a casa en un percentatge més elevat; tot i que els

empleats manuals també en senten en un percentatge semblant (33,0%). Final-

ment, pel que fa a l’atenció i al temps de dedicació a la vida familiar, els direc-

tius són els qui troben més dificultats per a equilibrar ambdues esferes ja que

Amb quina freqüència... Sovint Alguna vegada Mai No ho sap / no

contesta Total

... trobes la teva feina estressant 31,9 49,5 18,3 0,3 100

... arribes de la feina a casa esgotat 31,7 50,4 17,4 0,5 100

... penses que la teva feina t’impedeix dedicar el temps que voldries a la teva parella o família

23,1 35,2 40,4 1,3 100

... et sents massa cansat després de la feina per fer les coses que t’agradaria fer a casa 23,8 43,1 32,5 0,6 100

... notes que la teva parella/família acusa les pressions de la teva feina 10,9 32,7 53,7 2,7 100

Font: elaboració pròpia a partir de dades del SIBIS (2002)

Page 112: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 112 El treball a la societat del coneixement

manifesten que la feina els impedeix dedicar tot el temps desitjat a la vida fa-

miliar (29,2%) i que es troben massa cansats per a poder dur a terme tasques

domèstiques (29,0%).

Taula 10. Sostenibilitat de treball i vida familiar d’acord amb l’estatus d’ocupacióEn percentatge de treballadors

2. El teletreball: definició i problemàtica

2.1. El puzle definitori: teletreball enfront de treball en xarxa

En el marc general de progressiva consolidació d’un treball format, basat en

el coneixement, amb capacitats en l’organització del seu treball i amb un va-

lor afegit creixent generat per les seves interconnexions en xarxa, les darreres

dues dècades ha aparegut un tipus concret de treball en xarxa: el teletreball.

Tot i que no hi ha una definició de consens i d’acord unànime sobre què és

exactament el teletreball, aquesta investigació sosté la idea següent:

Definició sintètica del teletreball

Aquesta aproximació proposada del teletreball no és pas independent de les

visions que, en el transcurs dels darrers trenta anys, ha anat acumulant el con-

cepte. Abans d’entrar en matèria és important, encara que sigui breument, dis-

tingir el teletreball d’altres conceptes laborals que fan referència al treball a

distància o a les connexions entre les tecnologies i el mercat laboral. Hem de

començar recordant que el teletreball s’inscriu en un marc general de consoli-

dació del treball en xarxa (networking), com a principal instrument productiu

i organitzatiu de l’economia i la societat del coneixement. Amb tot, la litera-

tura internacional ha desenvolupat altres conceptes que, tot i ser considerats

Resultats respecte a “Sovint”

Amb quina freqüència... Professionals Directius Empleats no manuals

Empleats manuals Tots

... trobes la teva feina estressant 40,2 35,6 28,9 31,6 31,9

... arribes de la feina a casa esgotat 37,2 34,5 28,4 33,0 31,6

... penses que la teva feina t’impedeix dedicar el temps que voldries a la teva parella o família 27,4 29,2 19,0 21,8 22,3

... et sents massa cansat després de la feina per fer les coses que t’agradaria fer a casa

25,8 29,0 20,8 25,5 23,8

... notes que la teva parella/família acusa les pressions de la teva feina 14,8 12,0 8,2 11,3 10,4

Font: elaboració pròpia a partir de dades del SIBIS (2002)

El teletreball és el treball a distància amb capacitats d’autoprogramació

mitjançant l’ús de les TIC.

Page 113: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 113 El treball a la societat del coneixement

com a sinònims del teletreball en alguns casos, signifiquen coses diferents. Al-

guns d’aquests termes són el telecommuting, que fa èmfasi en la possibilitat de

treballar sense desplaçaments , el remote working o remote work, que es refereix

al treball a distància realitzat fora de l’entorn laboral principal amb el suport

d’equips informàtics i de telecomunicacions, el homeworking o eletronic ho-

mework, que dóna la possibilitat de treballar des de casa, fins i tot emprant les

tecnologies digitals, o l’out-work, que fa referència al treball exterior.59

Etimològicament, el terme teletreball prové de les paraules grega i llatina telou

i tripaliare, que signifiquen ‘lluny’ i ‘treballar’, respectivament. Tanmateix, per

bé que etimològicament teletreball signifiqui ‘treball a distància’, algunes apro-

ximacions posteriors han afegit valor a aquesta primera visió. En efecte, el

concepte de teletreball va començar a ser emprat massivament a la dècada dels

setanta quan Jack Nilles (1973) va usar el terme telecommuting per a anomenar

“qualsevol forma de substitució de desplaçaments relacionats amb l’activitat

laboral mitjançant l’ús de les tecnologies, cosa que permet la possibilitat d’en-

viar el treball al treballador, en lloc d’enviar el treballador al treball”. En aquest

sentit, podem afirmar que hi ha diferents aproximacions al telecommuting que

depenen de l’ús que es faci de les tecnologies de producció. Per una banda, tro-

bem les definicions que no inclouen les TIC en la seva conceptualització,60

mentre que, per una altra, hi ha definicions que consideren la dimensió digital

com a imprescindible perquè es pugui parlar de telecommuting61. Amb tot, s’ha

arribat a un cert consens relatiu al fet que el telecommuting és una forma de

teletreball62 que incideix en la possibilitat tecnològica de desplaçament del

treball cap als treballadors i que s’inscriu en el marc general de qualsevol for-

ma de substitució dels desplaçaments relacionats amb el treball, mitjançant

l’ús de les TIC.

Paral·lelament, altres autors han emfasitzat la seva anàlisi en el component del

teletreball basat en la distància, fins al punt que s’ha arribat a determinar una

distància mínima al lloc de treball. Lemesle (1982, pàg. 11), que entén el tele-

treball com una prestació dependent de serveis, afirma que “ha de ser realitza-

da per una persona o per un grup de persones assalariades, que depenen d’un

o de diversos empresaris, des del seu domicili, residència o telelocal, amb una

distància d’almenys 4 quilòmetres en relació amb la seu operativa de l’empre-

sa i amb una activitat que requereix un sistema organitzat mitjançant les tele-

comunicacions”. Olson (1988) afegeix el component temporal al de distància:

“El teletreball és el treball realitzat fora dels límits organitzatius normals de

temps i d’espai que, a més, usa les tecnologies informàtiques i de comunicacions”.

En aquesta mateixa línia, tot i que amb la concreció de la dimensió temporal,

s’inscriu la definició de Gordon (1988): “Els teletreballadors són empleats d’orga-

nitzacions (no autoempleats) que, habitualment, passen entre dos i quatre

dies a la setmana treballant lluny de l’oficina, la major part d’aquest temps a

casa. Es tracta, en definitiva, de substituir el desplaçament a l’oficina central

per la ubicació remota de les persones”. Més endavant, i de nou al voltant de

la distància i la freqüència mínima requerida, Weijers, Meijer i Spoelman (1992)

Page 114: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 114 El treball a la societat del coneixement

consideren teletreball “el treball que, com a resultat de l’aplicació de les TIC,

està separat de la localització de l’empleat almenys el 20% de l’horari laboral”.

Un altre element important en la conceptualització del teletreball són les

capacitats d'autoprogramació i els canvis organitzatius que acompanyen

aquesta tipologia de treball. En aquest sentit, una primera aproximació als

canvis organitzatius és la de Korte, Robinson i Steinle (1988). Aquests autors

consideren que “el teletreball implica una localització diferent, un ús de les TIC

i un vincle de comunicació amb l’ocupador o contractista”. A més, suggereixen

una visió estricta de teletreball en la qual “la comunicació entre l’empleat i

l’ocupador, per a transmetre els resultats del treball, es fa a través de mitjans

electrònics”, i proposen una altra concepció més àmplia que considera que el te-

letreballador “treballa a distància i emmagatzema les dades per trametre-les per

mitjans ordinaris de comunicació com el correu”. Per una altra banda, Gray,

Hodson i Gordon (1995, pàg. 63) inclouen en la seva visió del teletreball el con-

cepte de flexibilitat: “És una forma flexible d’organització del treball, que consis-

teix en l’acompliment de l’activitat professional sense la presència física del

treballador a l’empresa durant una part important del seu horari laboral. Engloba

una àmplia gamma d’activitats i pot realitzar-se a temps complet o parcial. L’ac-

tivitat professional en el teletreball implica l’ús freqüent de mètodes de processa-

ment electrònic d’informació i l’ús permanent d’algun mitjà de telecomunicació

per al contacte entre el treballador i l’empresa”. La síntesi entre la flexibilitat i el

canvi organitzatiu la realitza Rizzo (1995) quan afirma que “els elements que ca-

racteritzen el teletreball són cinc: el treball a distància, l’ordinador o videoter-

minal, l’existència d’una xarxa de telecomunicacions que permeti el contacte

entre la seu central i la descentralitzada, la modificació de l’estructura organit-

zativa tradicional i, com a conclusió dels elements anteriors, una flexibilitat més

gran en la distribució, ús i gestió del treball”.

Tanmateix, un dels assumptes més controvertits i discrepants a l’hora d’ana-

litzar en què consisteix el teletreball és quin tipus de relació contractual o

vinculació s'ha d'establir perquè aquest sigui considerat com a tal, i si els tre-

balladors autònoms poden considerar-se o no persones que teletreballen. Una

primera visió, encapçalada per autors com Martín Flórez (1995), entén el tele-

treball com a treball dependent: “La prestació de serveis per compte d’altri fora

del centre de treball, fonamentalment al domicili del mateix treballador, que

es duu a terme mitjançant la connexió telefònica i informàtica, excloent del

concepte, òbviament, els treballadors autònoms”. En la mateixa línia s’inscriu

el treball d’Ortiz Chaparro (1996): “Teletreball és treball a distància utilitzant

les telecomunicacions i per compte d’altri”. Més recentment, l’Acord marc eu-

ropeu sobre teletreball (AMT) (2002) signat pels agents socials emmarca “el te-

letreball dins d’un contracte o d’una relació de treball dependent”.

Tanmateix, aquesta visió obeeix a la necessitat de definir un marc estable de

teletreball dependent per a la formulació de la negociació col·lectiva. Contra-

posant aquesta visió més limitada, la Fundació Europea per a la Millora de les

Condicions de Vida i de Treball (1995) i la Comissió Europea (2000) suggerei-

xen una visió més àmplia del teletreball , que comprendria el treball per comp-

Page 115: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 115 El treball a la societat del coneixement

te propi. En paraules de la mateixa Fundació: “El teletreball és qualsevol forma

de treball desenvolupada, per compte d’un empresari o d’un client, per un tre-

ballador dependent, per un treballador autònom o per un treballador a domi-

cili, efectuada regularment i durant una part important del temps de treball

des d’un o més llocs diferents del lloc de treball tradicional i amb l’ús de les

tecnologies informàtiques i/o de telecomunicacions”.

Des d’una altra òptica, un conjunt d’autors ha desenvolupat altres dimensions

del teletreball. En aquest sentit, destaca el treball de Huws (1988), que recull

algunes de les noves tendències que comporta el teletreball: “La reubicació ge-

ogràfica del treball, l’externalització, els canvis en les relacions contractuals

entre ocupadors i treballadors, l’increment del treball basat en la llar i els can-

vis en el disseny de les feines”. Una altra aportació al concepte és la de gene-

ració de valor afegit.64 Segons aquesta aproximació, es considera el teletreball

“com el conjunt d’activitats professionals que es fan lluny d’un centre de pro-

ducció o d’un centre de serveis i que utilitzen les tècniques modernes de tele-

comunicacions i tractament de la informació per a generar un valor econòmic

afegit”. Amb tot, una primera síntesi del conjunt d’implicacions econòmiques

i socials del teletreball és la de De Val (1998, pàg. 208): “El teletreball com a

concepte estratègic és alguna cosa més que una nova manera de treballar; su-

posa una ruptura amb el concepte tradicional del treballador - lloc de treball i

treball - horari de treball i ens porta de nou al període preindustrial, flexibilit-

zant el concepte de treball i introduint un nou i qüestionable grau de llibertat”.

Sota aquesta perspectiva, Thibault (2000) recull molts dels components asse-

nyalats fins ara i s’aproxima al teletreball com el treball realitzat lluny del lloc

on el resultat és esperat; és a dir, a distància de l’ocupador i/o client a qui va des-

tinat, de manera que qui contracta el treball no pot vigilar-ne físicament l’exe-

cució. En segon lloc, es caracteritza per una utilització tecnològica que permet

l’externalització de l’activitat. En tercer lloc, el teletreball és, sobretot, una forma

d’organització i d’execució del treball diferent. I, en quart lloc, l’aspecte central

del teletreball és l’aparició de valor mitjançant l’ús intensiu de les tecnologies de

la informació. En resum i en les pròpies paraules de l’autor (2000, pàg. 32): “Sin-

tetitzant, el teletreball pot definir-se, al meu entendre, com una forma d’orga-

nització i/o d’execució del treball realitzat en gran part o principalment a

distància, mitjançant l’ús intensiu de les tècniques informàtiques i/o de teleco-

municació”. En aquesta mateixa línia interpretativa més àmplia Belunzegui

(2002, pàg. 27) afirma que “el concepte del teletreball és un concepte que, a par-

tir dels criteris locatius i operatius, també ha de tenir en compte altres factors de

tipus organitzatiu”.

Tot plegat fa que la literatura més actual sobre el teletreball l’identifiqui

amb una nova modalitat de treball a distància intensiu en l’ús de les tec-

nologies digitals, i que comporta grans transformacions i canvis orga-

nitzatius respecte a l’organització tradicional del treball.

Page 116: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 116 El treball a la societat del coneixement

En definitiva, els diferents autors i estudis analitzats posen de manifest que la

conceptualització del teletreball és dinàmica, i que la seva aproximació ha anat

variant amb els anys a mesura que les possibilitats tecnològiques i la consolidació

de la flexibilitat organitzativa permetien el plantejament de noves tipologies de

teletreball. Amb tot, la distància, la possibilitat d’incidència en l’organització del

treball i l’ús de les tecnologies digitals continuen essent els pilars dinàmics del te-

letreball que, durant els darrers anys, s’aproxima conceptualment a partir del cri-

teri de la funcionalitat. En aquest sentit, l’Associació Internacional del Teletreball

(ITAC) afirma que el teletreball és “una adaptació del treball en la qual els emple-

ats treballen en un lloc alternatiu almenys vuit hores cada dues setmanes i que

facilita la reducció del temps i la distància mitjançant la connexió amb els emple-

ats”. Per la seva banda, l’European Telework Online (ETO) suggereix que “el tele-

treball es produeix quan les TIC s’apliquen per a permetre que el treball es realitzi

a distància del lloc on es necessiten els resultats del treball, o del lloc on el treball,

convencionalment, hauria de ser realitzat”. Arnal, Wooseok i Torres, en un treball

per a l’OCDE (2001, pàg. 11), afirmen que, tot i que no hi ha una definició accep-

tada, el teletreball “comprèn el treball realitzat sota aquestes dues condicions. Pri-

mera, el lloc de treball ha de ser un altre que el lloc normal de l’ocupador. I,

segona, el teletreball necessita l’ús de les telecomunicacions (ordinador, fax, telè-

fon, Internet, etc.)”. Finalment, la Comissió Europea (2002) considera dos ele-

ments clau en l’aproximació al teletreball: “L´ús de les telecomunicacions com a

instrument fonamental de treball i de comunicació amb l’empresa o centre

principal de treball i la realització del treball en un lloc diferent del centre de tre-

ball, sense excloure la presència periòdica del treballador a les dependències de

l’empresa”.

Només que una de les quatre no s’assoleixi ja no parlem de teletreball en el sen-

tit aquí proposat. Vegem, doncs, a què ens referim exactament quan identifi-

quem el teletreball amb els quatre requeriments esmentats anteriorment. En

primer lloc, el teletreball és treball, és a dir, la prestació d’una força de treball a

canvi d’una contraprestació en forma de retribució del treball, de remuneració

del servei o d’expectativa d’ingrés. Aquest primer fonament del teletreball ja ens

condueix cap a dues conclusions importants. La primera, tot i que evident, és

que no es teletreballa si no es treballa. En altres paraules, totes les accions de

treball no formal que, si bé compleixen els altres tres requeriments exigits, no

obeeixen a una sistemàtica definida de les relacions de treball, no són teletre-

ball. Aquesta primera condició ens defineix la no-existència de teletreball per

falta de treball.65 La segona conclusió important d’aquest primer pilar del tele-

treball és que, en aproximar-nos a la concepció econòmica del treball, incloem

les dues categories jurídiques existents, o sigui, el treball autònom o per compte

De fet, l’aproximació funcional i dinàmica d’aquesta investigació basa la

visió presentada del teletreball en quatre pilars principals: el treball, la dis-

tància, les capacitats d’autoprogramació i les TIC. Aquestes quatre condi-

cions són necessàries i suficients perquè existeixi teletreball.

Page 117: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 117 El treball a la societat del coneixement

propi i el treball dependent o per compte aliè. En altres paraules, conceptual-

ment el teletreball no prejutja cap tipus de relació jurídica del treball. Això és,

en la visió proposada de teletreball és possible el treball autònom i el dependent.

El segon pilar proposat en aquesta aproximació conceptual al teletreball és la

distància. Per distància entenem una ubicació espacial allunyada del lloc físic

que l’organització destina habitualment als seus empleats, o bé una ubicació

allunyada del lloc on es lliura el resultat final del treball. Igual que en el cas an-

terior, podem identificar la no-existència de teletreball per falta de distància.66

El tercer fonament del teletreball són les capacitats d'autoprogramació.

Aquesta tercera condició es basa en la possibilitat d’incidència en el resultat

final del treball o també d’influència en la planificació de les tasques professi-

onals. En altres paraules, la capacitat d’autoprogramació ens defineix el tele-

treball per l’existència de marges de maniobra, resultat del coneixement o de

la flexibilitat organitzativa, per a incidir en l’output o en les condicions de tre-

ball. Això no suposa, en cap cas, que el teletreball només sigui possible en con-

dicions de treball autoprogramable, entès com el treball de les persones

altament formades i amb elevades dosis de flexibilitat organitzativa. En aquest

esquema presentat, el teletreball genèric també és possible, si bé les capacitats

d’autoprogramació es manifesten a partir de l’existència de certs graus de lli-

bertat en l’organització de les activitats professionals, com l’horari, l’espai, la

jornada, etc. Cal esmentar també que aquesta condició ens defineix la no-exis-

tència de teletreball per falta de capacitats d’autoprogramació.67

Finalment, el teletreball, com qualsevol altre tipus de treball, es fonamenta en l’ús

d’uns determinats equipaments i aplicacions tecnològiques que, en el nostre cas,

són les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Com dèiem més

amunt, les TIC són el conjunt convergent de tecnologies de tractament de la in-

formació i la comunicació, la qual cosa ens condueix a la utilització d’aparells o

continguts informàtics i de telecomunicacions amb base digital per a la definició

del teletreball. En aquesta aproximació, assimilarem l’ús a la prestació de valor. És

a dir, entenem que la utilització de les tecnologies digitals afegeix valor, per noves

o per productives, a les tasques professionals que s’estan desenvolupant en el

marc del teletreball. Igual que en els altres tres casos també hi ha la possibilitat de

no-existència de teletreball per manca d’ús (o d’afegir valor) de les TIC.68 Així

doncs, una definició àmplia del teletreball seria la següent:

El teletreball és el treball (dependent o autònom) realitzat a distància

(del lloc físic que l’organització destina habitualment als seus empleats

o del client que el contracta), amb capacitats d’autoprogramació (d’in-

cidència en el resultat final del treball o d’influència en l’organització

de les tasques professionals) i mitjançant l’ús de les TIC (el conjunt con-

vergent de tecnologies de tractament de la informació i la comunicació

que afegeixen valor al treball).

Page 118: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 118 El treball a la societat del coneixement

2.2. Tipologies de teletreball

Com dèiem més amunt, l’aparició i progressiva consolidació del teletreball està

vinculada amb la irrupció del treball en xarxa i, per tant, apareix lligat als im-

portants processos de canvi que l’economia mundial ha presentat durant les

darreres dècades. Inicialment, aquesta forma de treball en xarxa va aparèixer

com a resultat de la crisi energètica durant els anys setanta i els seus inicis estan

relacionats amb la preocupació per reduir l’impacte mediambiental dels des-

plaçaments als llocs de treball. En aquest sentit, i a partir dels anys vuitanta,

algunes empreses van començar a estimular la implantació del teletreball com

a mètode de reducció de costos, com una manera d’aplicar la flexibilitat a la

gestió i l’organització del treball i com un element important per a aproximar-

se més al client. Amb tot, els resultats de la seva implantació van ser modestos,

i no va ser fins ben entrada la dècada dels noranta, amb el progressiu assoli-

ment d’una certa massa crítica en els usos de les TIC, quan el teletreball va as-

solir una certa importància, cosa que ens permet una primera aproximació

classificatòria de les seves tipologies.

L’heterogeneïtat i l’evolució del teletreball dificulten l’establiment de les seves

tipologies. Malgrat això, a continuació es presenta una primera classificació se-

guint vuit criteris diferenciats (vegeu la taula 4): el criteri de localització (segons

la ubicació geogràfica des d’on es realitza el teletreball), el criteri de temporalitat

(segons els dies de la setmana, el mes, etc., en què es realitza el teletreball), el cri-

teri de l’horari laboral (segons el tipus de jornada), el criteri tècnic (segons la con-

nexió emprada en el teletreball), el criteri de la cadena de valor (segons el lloc que

ocupa el teletreball en el cicle de la producció), el criteri de la relació contractual

(segons l’estatus de l’ocupació), el criteri comunicatiu (segons el tipus d’enllaç

entre el treballador i l’empresa), i el criteri de la retribució (segons el tipus de

contraprestació del treball).

Una de les principals característiques del teletreball és que representa una

nova forma organitzativa del treball, que no es focalitza en la localització es-

pacial dels treballadors a les empreses. Així, el teletreball no requereix que el

treball o la prestació de serveis es faci necessàriament en un lloc determinat,

sinó que pot realitzar-se des de diferents ubicacions. Aquest fet ens condueix

cap a la consideració d’una primera tipologia de teletreball segons el criteri de

localització. Sota aquesta perspectiva, hi ha un cert consens en relació amb el

fet que es poden distingir tres tipus de teletreball: el teletreball a domicili, el te-

letreball mòbil i el teletreball a telecentres, a centres de recursos compartits o a

oficines satèl·lit.69

Respecte al teletreball a domicili, cal esmentar que els primers estudis sobre te-

letreball feien referència a la forma de treball que les persones desenvolupaven

des de casa. Les condicions laborals precàries, algunes de les quals es basaven

en l’explotació intensiva de la mà d’obra, han fet témer als diferents agents so-

cials que el teletreball pogués ser una porta d’accés a la degradació de l’activi-

tat laboral. El teletreball mòbil, per la seva banda, el desenvolupen aquelles

Page 119: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 119 El treball a la societat del coneixement

persones l’activitat de les quals comporta desplaçaments freqüents, cosa que

permet el teletreball des d’un hotel, des de casa, des de les oficines d’un client

o mentre estan viatjant.70 Molts agents de vendes i executius són un exemple

de teletreballadors mòbils. La localització en telecentres implica la creació

d’oficines a distància equipades amb totes les connexions informàtiques i de

telecomunicacions necessàries perquè siguin utilitzades amb més o menys re-

gularitat. Aquests telecentres proporcionen infraestructures en àrees perifèri-

ques o econòmicament desfavorides i la seva finalitat, tot sovint, s’identifica

amb el foment del creixement i el desenvolupament econòmic.71 Així mateix,

les oficines satèl·lit són una altra forma col·lectiva de teletreball. A través de

connexions informàtiques i de telecomunicacions es desenvolupa una tasca

destinada a tota l’organització. Es correspon amb la sucursal tradicional, però

en aquest cas la seva funció principal no és la d’ocupar-se dels clients, sinó la

de proveir serveis a la mateixa organització.72

Taula 11. Tipologies de teletreball

Addicionalment, poden establir-se altres classificacions del teletreball. Segons el

criteri de la temporalitat, el teletreball pot ser permanent (si es duu a terme tots

els dies de la setmana) o pot ser teletreball alternat (quan només es desenvolupa

alguns dies/hores de la setmana). En aquest sentit, hi ha un cert consens entre els

experts en relació amb el fet que la solució de teletreball alternat, segons la qual

només es treballa fora de l’empresa una part del temps, ofereix més possibilitats

per a la comunicació entre l’empleat i l’empresa. Un altre tipus de teletreball s’ob-

té quan es classifica segons la distribució de l’horari laboral. En aquest sentit, tro-

bem el teletreball a temps parcial o teletreball a temps complet. També des del

punt de vista tècnic poden distingir-se les tasques de teletreball realitzades en línia

o fora de línia. Aquesta darrera distinció respon al treball a distància, amb capaci-

tats d’autoprogramació i amb l’ús de les TIC, que està permanentment en línia

(per exemple, el treball dels call centers), en contrast amb aquell treballador que

Criteris Tipus de teletreball

LocalitzacióAl domicili Mòbil En telecentres, a centres de recursos compartits o oficines satèl·lit

TemporalitatPermanentAlternat

Horari laboralA temps complet A temps parcial

TècnicConnexió permanent (en línia) Connexió en el moment necessari (fora de línia)

Cadena de valorProjectes interns Activitats externalitzades

Estatus d’ocupacióRelació ocupador-empleat (subordinació)Relació autònom-client (no-subordinació)

Comunicació

Fora de línia En línia – En un sol sentit (one way line) – Interactiu (two way line)

Retribució

Salari fix Salari fix més variable A preu fet Per unitat de temps

Font: elaboració pròpia

Page 120: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 120 El treball a la societat del coneixement

pot connectar-se quan ho consideri oportú (per exemple, aquell pot connectar-se

des de casa per consultar els arxius de l’empresa o per respondre correus electrò-

nics). Els esquemes de teletreball també poden considerar-se des de la perspectiva

de la situació que ocupen en el cicle de producció. En aquest cas, es poden distin-

gir dos tipus de teletreball: el teletreball com a estructura interna de l’empresa, que

es basa en el desenvolupament de projectes interns de teletreball posats en marxa

per la mateixa l’empresa amb la finalitat d’introduir flexibilitat en el procés de

producció, i el teletreball com a servei a empreses i professionals o teletreball sub-

contractat, basat en la subcontractació d’empreses o empleats que teletreballen.

Una vegada abordats els criteris tècnics i d’organització de la producció, hi ha

un conjunt de classificacions del teletreball que se centra en els criteris de relació

entre el teletreball i l’organització de l’ocupació. La primera tipologia és la de la

relació contractual. Segons aquest criteri, distingim entre el teletreball subordi-

nat, és a dir, aquell que s’estableix a partir d’una relació ocupador-empleat, i

el teletreball no subordinat, és a dir, aquell que s’estableix a partir d’una rela-

ció autònom-client.73 La segona tipologia de teletreball d’aquesta família d’or-

denacions obeeix al criteri comunicatiu, que fa referència al tipus d’enllaç entre

el treballador i l’empresa. Segons aquesta classificació, el teletreball pot ser fora

de línia –el treball realitzat a partir d’unes instruccions determinades sense la ne-

cessitat de connexió– i en línia –el treball que fa ús de les TIC per a recollir els

encàrrecs i transmetre’n els resultats. Dins d’aquest darrer tipus, poden conside-

rar-se dos tipus d’interacció entre treball i empresa a temps real: la comunicació

en un sol sentit (one way line) o la comunicació interactiva (two way line). Final-

ment, i en funció de les relacions contractuals establertes, el teletreball també es

pot classificar en funció del criteri de la retribució, la qual cosa condueix cap a

les diferents modalitats de contraprestació econòmica del treball. Trobareu un

resum visual dels fonaments i les tipologies del teletreball en la figura 4.

Figura 4. Els fonaments i les tipologies del teletreball

Page 121: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 121 El treball a la societat del coneixement

2.3. Factors d’expansió i barreres al teletreball

Un conjunt d’elements, de naturalesa diversa, han afavorit la progressiva im-

plantació del teletreball fins a l’actualitat. L’atenció que es va prestar al potenci-

al del teletreball com a nova forma d’organització laboral a la dècada dels anys

setanta i vuitanta (en aquella època s’anomenava telecommuting) va residir, bà-

sicament, en l’oportunitat que, en una situació de crisi energètica, representava

la substitució de la mobilitat dels treballadors pel treball a casa. Al llarg de la dè-

cada dels noranta, tanmateix, i amb l’emergència i la consolidació de l’econo-

mia del coneixement i del treball en xarxa, l’evolució del teletreball s’ha

justificat per un conjunt de factors estructurals que n’afavoreixen l’expansió,

per bé que també s’han confirmat un conjunt d’obstacles que en limiten el po-

tencial de creixement. Podríem agrupar els factors d’estímul al teletreball en les

següents cinc tipologies:

• En primer lloc, hi ha un conjunt de factors relacionats amb l'àmbit tec-

nològic. La revolució tecnològica digital i la liberalització creixent dels

mercats mundials han augmentat substancialment la possibilitat de treba-

llar en xarxa a un preu cada cop més assequible i en un entorn cada cop

més amigable. En efecte, les inversions en tecnologies i en infraestructures

digitals han donat lloc al desenvolupament de noves aplicacions, a la re-

ducció del cost dels equipaments tecnològics i dels serveis de telecomuni-

cacions, a l’extensió de l’ús d’ordinadors a les llars i a la millora de l’oferta

i de les prestacions d’infoestructures (o infraestructures de la informació). En

aquest context, les expectatives actuals relatives al fet que el progrés tecno-

lògic i la liberalització dels operadors dels mercats de telecomunicacions

continuïn afavorint la penetració del teletreball semblen confirmar-se amb

l’arribada i difusió de la banda ampla, el sistemes sense fil o wireless i les

tecnologies WAP o per satèl·lit.74 Es pot afirmar, doncs, que el desenvolu-

pament del teletreball és, en part, el resultat dels canvis tecnològics basats

en les TIC com a força impulsora.75

• En segon lloc, podem identificar un conjunt d’elements relacionats amb

el mercat de treball. La transició cap a una economia més intensiva en l’ús

del coneixement ha anat acompanyada per una reestructuració tant dels

perfils professionals com de les relacions laborals. D’una banda, la consoli-

dació d’un nou sector productiu, la indústria de la informació, ha donat

lloc a l’aparició de noves professions relacionades amb la creació, el proces-

sament i la gestió de la informació i el coneixement. De l’altra, l’ús de les

TIC s’està estenent a tots els llocs de treball, amb independència del sector

d’activitat. De la mateixa manera que la contribució positiva del progrés

tecnològic sobre el potencial de desenvolupament del teletreball es va fent

progressivament evident, també s’espera que en el futur previsible continuï

creixent la demanda de llocs de treball susceptibles d’utilitzar, parcialment

o totalment, el teletreball. En aquest sentit, també cal remarcar que la nova

economia basada en el coneixement està modificant la cultura de les rela-

Page 122: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 122 El treball a la societat del coneixement

cions laborals (amb una tendència més marcada cap a l’ocupació pròpia, el

treball a temps parcial i les iniciatives professionals emprenedores, del ti-

pus start-ups, small office - house office, etc.), cosa que predisposa favorable-

ment la força de treball en relació amb el teletreball. Finalment, també cal

tenir en compte la percepció dels efectes favorables del teletreball per part

dels treballadors, bàsicament pel que fa a la possibilitat d’obtenir una mi-

llor qualitat de vida. De manera reveladora, en les enquestes més recents

un nombre creixent de treballadors mostra la seva predisposició a fer tele-

treball , que s’entén cada cop més com un instrument laboral de flexibilitat

que permet la compaginació de les obligacions laborals i la vida personal i

un major grau de llibertat de l’elecció del lloc de residència. A més, la flexibi-

litat d’horari i la major autonomia en l’organització del treball són avantatges

especialment valorats pels treballadors, fins i tot per sobre de l’estalvi poten-

cial en desplaçaments, en temps i en costos a què dóna lloc el teletreball.77

• Un tercer element de canvi en favor del teletreball té a veure amb l’orga-

nització empresarial. La competència global obliga a un exercici continu-

at de competitivitat, innovació i flexibilitat per part de les empreses. La

necessitat de racionalitzar processos, reduir costos, augmentar la flexibili-

tat productiva, emprendre processos d’innovació continuats i estar més

propers als clients es fa molt més evident quan els mercats s’integren i la

pressió dels competidors obliga a emprendre estratègies de competitivitat

basades en un upgrading (reforçar el conjunt d’elements de valor competi-

tiu de l’empresa) permanent. Aquesta pressió competitiva fa que apareguin

nous paradigmes a l’organització, basats en la necessitat d’una major coo-

peració entre les organitzacions i les institucions (cosa que augmenta la de-

manda de mobilitat), en la flexibilitat de les condicions de treball (tant

d’horaris com de remuneracions, en el context de la gestió per objectius) i

en una creixent descentralització de les grans empreses, que externalitzen

part de les seves operacions cap a empreses més petites o, fins i tot, nova

autoocupació (en alguns casos, dependents).78 Així doncs, en l’economia

del coneixement, les persones i l’aplicació productiva del seu saber es con-

verteixen en crucials per al desenvolupament empresarial. D’aquesta ma-

nera, les organitzacions més modernes es caracteritzen per l’ocupació

d’una mà d’obra polivalent i amb capacitats múltiples, per a afavorir una

cultura de l’aprenentatge continuat dins de l’empresa, i per la creació i l’ex-

tensió de xarxes d’interacció i de col·laboració flexibles (dins i fora l’orga-

nització). En síntesi, les empreses de la nova economia desenvolupen els

seus actius intangibles i substitueixen les estructures tradicionals, molt je-

rarquitzades, per una organització més en xarxa. Aquesta orientació pro-

ductiva i organitzativa cap a esquemes més flexibles és, sens dubte, un dels

principals incentius en el desenvolupament del teletreball.

• En quart lloc, cal mencionar la relació positiva entre l’avenç del teletreball

i la percepció positiva que en tenen molts agents econòmics. Sintètica-

ment, podríem afirmar que els avantatges principals es troben en un major

Page 123: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 123 El treball a la societat del coneixement

rendiment, satisfacció i compromís corporatiu dels equips de treball. Per

una banda, el teletreball dóna lloc a expectatives de millora de la productivi-

tat del treball i d’estalvi dels costos d’estructura.79 Per una altra, el teletreball

afavoreix la capacitat d’atracció i de retenció de mà d’obra molt qualificada per

part de les empreses. D’aquesta manera, els costos de reclutament, rotació i ab-

sentisme de la força de treball són menors i, en contrapartida, es millora la

imatge corporativa. En l’àmbit purament productiu, el teletreball fa més fàcil

la necessària cooperació amb altres empreses, amb els clients i proveïdors o

amb les institucions. La major flexibilitat i agilitat enfront dels canvis del

mercat i la possibilitat de situar-se més a prop del client són, doncs, poten-

cials efectes favorables d’aquest treball a distància intensiu en l’ús de les tec-

nologies digitals per a les empreses. Es podria afirmar, doncs, que les TIC

ajuden les organitzacions a reduir la seva escala mínima eficient: no cal ser

una gran empresa per a assolir els avantatges del treball en xarxa o, més con-

cretament, per a introduir esquemes de teletreball.

• Finalment, un cinquè element que constitueix un incentiu per al teletreball

està relacionat amb l'àmbit de la difusió. En efecte, el teletreball ha crescut

com a resultat d’estímuls polítics, d’una opinió pública més favorable i de

l’existència de precedents positius. És important advertir que, amb el pas del

temps, el teletreball ha anat rebent més atenció per part de les institucions

públiques. Amb una intensitat diferent segons el país de referència, i amb

l’objectiu de desenvolupar-ne els avantatges econòmics i socials, es poden

esmentar diferents actuacions i programes públics de suport al teletreball,

que van des de la creació d’experiències pilot (a la perifèria urbana, en zones

rurals o a la mateixa administració pública) fins a l’oferiment d’incentius fis-

cals i econòmics a les empreses o el desplegament de canvis legislatius. En

aquest sentit, la percepció de l’opinió pública cap a aquesta nova forma de

treball és cada cop més favorable. Aquest fet està directament relacionat amb

les actituds i els valors socials que s’orienten cap als nous esquemes de treball

flexible, que fan compatible la conciliació entre la vida laboral i la vida fami-

liar o la incorporació dels joves al mercat de treball. Finalment, el creixement

del teletreball no es pot explicar sense tenir en compte l’efecte positiu que

han tingut les experiències prèvies favorables. El mimetisme, entre empreses

o entre departaments de la mateixa empresa, és un factor d’estímul per a les

noves formes d’organització del treball. La publicitat dels casos d’èxit té un

efecte multiplicador important, i estimula la creació d’una massa crítica d’ex-

periències de teletreball que afavoreixi la difusió dels seus efectes positius, en-

cara que aquest mimetisme pot convertir-se en una barrera al creixement del

teletreball en cas que les experiències dutes a terme tinguin resultats desfavo-

rables per a les empreses i treballadors implicats.

Dèiem, tanmateix, que l’evolució del teletreball també està condicionada per

la presència d’un conjunt de factors de resistència. Sobre això, fóra oportú po-

sar de manifest quins són els obstacles detectats més rellevants per al desenvo-

Page 124: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 124 El treball a la societat del coneixement

lupament del teletreball. Igual que amb els avantatges, agruparem aquestes

limitacions en els següents elements:

• El primer factor de resistència per al desenvolupament del teletreball té a

veure amb la desconfiança i la percepció davant el canvi. Les conse-

qüències positives del teletreball encara no estan essent percebudes amb

nitidesa per part dels empresaris i d’alguns treballadors. En efecte, molts

empresaris es declaren preocupats per la seguretat de les transaccions i

la protecció de les dades que es transmeten via teletreball. D’altra ban-

da, els treballadors declaren, com a frens perceptius del teletreball, la

por a una limitació de les seves oportunitats de promoció, prestigi i car-

rera professional dins l’empresa, així com la preocupació relativa al fet

que es vegin retallades les condicions de seguretat, de salut i els drets

col·lectius. Certament, les incerteses sobre els aspectes normatius res-

tringeixen notablement el potencial de creixement del teletreball, tant

per part de les empreses com per part dels treballadors, i no només en

l’àmbit dels drets col·lectius i de la seguretat i la higiene laboral, sinó també

en altres aspectes relacionats amb les condicions de treball o la propietat

dels mitjans de producció, entre altres.

• Probablement, tanmateix, un dels principals obstacles al desenvolupament

de teletreball és l’actitud dels gestors i la cultura organitzativa existent

a l'empresa.80 El teletreball, com a exemple de treball en xarxa, condueix

a un canvi de mentalitat per part de l’empresari,81 ja que obre pas a una

nova xarxa de relacions humanes i professionals, a un canvi dels sistemes

de gestió i d’informació interna de l’empresa i al disseny de polítiques tec-

nològiques avançades. El nou paradigma de l’organització empresarial re-

quereix un conjunt de nous comportaments a l’interior de l’empresa, com

la confiança, el treball en equip, la transparència i el reforçament de les ca-

pacitats dels treballadors que només són abordables des d’un canvi cultural

intern de primera magnitud. Així doncs, i sense cap dubte, el desenvolupa-

ment del teletreball depèn de la forma organitzativa i la flexibilitat interna

de l’empresa. Amb tot, l’existència de diversos models de gestió que frenen

la implantació del teletreball ens permet assenyalar els punts sobre els

quals cal incidir en el camí cap a l’assoliment d’aquest tipus de treball en

xarxa:

1) El teletreball requereix nous requeriments formatius i tècnics per a su-

pervisar a distància i treballar en equip. Convé, doncs, un canvi de cultura

laboral en favor del treball amb equips i en xarxa, sistemes de gestió basats

en la direcció per objectius i l’avaluació del treball per resultats.

2) El teletreball també exigeix tècniques de gestió de l’espai que siguin in-

novadores, ja que mal aplicat resulta car per a les empreses, alhora que exi-

geix experiència en la gestió d’equips en xarxa.

Page 125: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 125 El treball a la societat del coneixement

3) En molts casos, les experiències de teletreball només sorgeixen quan hi

ha el risc que el treballador més qualificat abandoni l’empresa. En aquest

sentit, aquesta nova forma d’organització del treball es pot identificar amb

posicions elitistes, excèntriques i, fins i tot, privilegiades. En conseqüència,

es pot percebre el teletreball com un treball de minories concretes i, de ve-

gades, concentrades en alguns departaments, cosa que pot donar lloc a du-

plicitats o a disfuncions organitzatives.

4) El predomini d’empreses de dimensió reduïda en el teixit productiu euro-

peu fa que el teletreball tingui una prioritat molt baixa entre les necessitats de

les empreses, molt més preocupades per la pressió del dia a dia i per la rendi-

bilitat a curt termini de les inversions realitzades. Hi ha, doncs, una inèrcia

important entre els directius de l’empresa, però també entre els treballadors,

basada en la necessitat d’adaptació a un entorn canviant i volàtil, que no sem-

pre incentiva els canvis estratègics i organitzatius necessaris per a la implan-

tació amb èxit d’esquemes de teletreball.

De la mateixa manera, també és cert que moltes empreses tenen dificultats per

a comprendre els avantatges econòmics del teletreball. D’una banda, no és

senzill mesurar estadísticament els potencials estalvis de costos i augments de

productivitat que acompanyen els programes de teletreball. En alguns casos,

aquests efectes no es manifesten fàcilment i, en d’altres, l’evidència no és prou

persuasiva (o, fins i tot, es desaconsella) per a estendre les experiències prèvies

dins de l’empresa o per a adoptar-les per primer cop. De l’altra, moltes empre-

ses consideren que es tracta d’una forma de treball costosa i arriscada, no no-

més en termes econòmics, sinó també pel que fa a la pèrdua de control i la

dificultat de supervisió.

• Finalment, i en tercer lloc, l'actuació del sector públic també està molt

vinculada amb el potencial desenvolupament del teletreball. Per a asso-

lir el seu desplegament òptim, és necessari un rol proactiu de les insti-

tucions, de manera que el teletreball ocupi un paper important dins de

les seves prioritats. Com es veurà més endavant, hi ha moltes possibles

línies d’actuació pública. Sintèticament, es poden esmentar el paper del

teletreball com a instrument de foment a la innovació, la seva utilitza-

ció com a mecanisme d’incorporació al mercat de treball de certs

col·lectius amb dificultats (joves, discapacitats, aturats de llarga durada

o de zones rurals, etc.). A més, les administracions públiques també han

d’adreçar esforços cap a la provisió de la dotació de les infoestructures ne-

cessàries, un dels objectius de les quals és fer del teletreball un bon ins-

trument del treball en xarxa. En absència d’una funció dinamitzadora

de les institucions públiques (que en cap cas, més aviat el contrari, n’ex-

clou les privades) el potencial del teletreball, no hi ha dubte, queda molt

restringit.

Page 126: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 126 El treball a la societat del coneixement

3. Les dimensions econòmiques i socials del teletreball

3.1. Teletreball, persones i organitzacions

Ja hem assenyalat que l’economia i la societat del coneixement s’estableixen

sobre un paradigma tecnològic: la revolució digital, que transforma progressi-

vament no només els condicionants de producció, de consum, de distribució i

d’intercanvi, sinó que també modifica bona part dels usos socials. En aquest

context, la consolidació del treball en xarxa, com a modalitat productiva bàsica

de la nova economia, es fonamenta en un canvi organitzatiu, que té entre els

seus requeriments fonamentals les modificacions de la cultura empresarial. La

transició dels models d’organització empresarials típics de la dècada dels vui-

tanta, basats en les xarxes d’empreses, cap a una nova tipologia estratègica i

d’organització, basada en l’empresa xarxa i el negoci digital, obre noves dimen-

sions en les condicions psicosocials, a partir de les quals es desenvolupa el tre-

ball. Més concretament, i en el marc del teletreball, la literatura internacional82

s’ha fet ressò dels avantatges i dels inconvenients d’aquesta tipologia del treball

en xarxa, tant des del punt de vista del treballador, com de l’empresa, com de

la mateixa societat. Actualment, no hi ha dubte que la progressiva aplicació

productiva del teletreball ha generat un conjunt d’expectatives vinculades als

seus efectes sinèrgics sobre la qualitat de vida, que han atiat la discussió dels

debats econòmics, socials i polítics de molts països, sobretot dels més desenvo-

lupats en el camí cap a l’estat del benestar.

Des de la perspectiva de l’individu, la consolidació del teletreball permet aug-

mentar el seu benestar i la qualitat de vida per diferents vies. En primer lloc, es

configura com un instrument per a assolir un major equilibri entre la vida fa-

miliar i el treball, ja que de la seva aplicació es pot derivar un augment de la qua-

litat de vida, a través d’un major control, distribució i organització del propi

temps de treball. A més a més, aquesta modalitat de treball en xarxa possibilita

la compaginació de la dedicació de l’activitat laboral diària amb l’atenció a pro-

blemes de tipus familiar. Durant la dècada dels noranta, alguns estudis ja es-

mentaven l’assoliment d’un major equilibri entre treball i família afavorit pel

teletreball. Així, una investigació realitzada al Canadà recollia les raons per les

quals els individus optaven per teletreballar des del domicili.83 La investigació

arribava a la conclusió que hi ha motivacions diferents entre homes i dones: en

ells destacava l’estalvi de temps al treball i en les dones la preferència per tenir

control sobre el lloc de treball.84 Més endavant, altres treballs també contrasta-

ven la cerca d’aquest equilibri vida-treball com una de les motivacions princi-

pals de les famílies amb vista al teletreball, en especial les dones que tenen fills

a casa i les parelles en les quals ambdós membres treballen.85 El teletreball, així

doncs, possibilita millores personals com són l’autonomia, la major disponibi-

litat i control del temps i la reducció de l’estrès organitzatiu, tot i que sorgeixin

alguns problemes en el moment en què l’individu ha d’imposar-se una discipli-

na de treball personal. Malgrat aquests avantatges, l’evidència empírica demos-

tra que la població que teletreballa és majoritàriament masculina.86

Page 127: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 127 El treball a la societat del coneixement

En segon lloc, aquesta possibilitat de gestionar i organitzar el propi temps de

forma personal es tradueix, com es desprèn d’algunes investigacions, en una

major motivació i millora del rendiment laboral. Així, Morcroft i Bennet

(1995) afirmen que “de mitjana, la productivitat dels empleats que teletreba-

llen pot ser aproximadament d’un 35% superior a la dels seus homòlegs pre-

sencials”. L’autonomia en la disposició del temps del treball, òbviament,

també redunda en una major satisfacció del treballador.

No obstant això, i deixant a banda les repercussions favorables del teletreball,

no hi ha dubte que aquest nou tipus tecnològic i organitzatiu del treball gene-

ra noves contradiccions, vinculades amb un augment de la quantitat i la in-

tensitat del treball, amb el consegüent desajust amb el temps de no-treball, un

allargament de la jornada laboral i una invasió de la privadesa del treballador,

entre d’altres. En aquest sentit, sembla necessari un aprofundiment de l’anàlisi

de les repercussions del teletreball sobre l’esforç fisicomental i sobre els meca-

nismes de comptabilització de la càrrega de treball.87 Altres inconvenients que

es contraposen a les millores abans esmentades són els derivats de la pèrdua

de contactes socials i de canals informals d’informació característics del treball

presencial, que incideixen en l’autoestima i la realització personal dels indivi-

dus i que poden conduir cap a l’aïllament, la desmotivació i el sentiment de

pèrdua de pertinença i d’identificació amb l’organització.88

Les relacions interpersonals amb companys de treball han estat considerades

com un criteri d’avaluació de l’impacte tecnològic sobre els llocs de treball.89

En aquest context, han coexistit dos paradigmes teòrics amb plantejaments

oposats respecte a les conseqüències de l’automatització dels entorns laborals.

Sota la perspectiva de l’alineació, Braverman (1974) manté que les tecnologies

són sistemàticament utilitzades per a expropiar les habilitats dels treballadors,

cosa que redueix el control sobre el seu treball. En aquesta línia, el treball se-

minal de Blauner (1964) ja esmentava la pèrdua de poder i control sobre el tre-

ball, la reducció de la significativitat de les activitats laborals, l’aïllament o la

pèrdua del sentit de pertinença, la pèrdua de la identitat personal i del sentit

del treball com a elements centrals de la vida de les persones que quedarien

afectats per l’alteració tecnològica del treball. Contràriament, la perspectiva de

la humanització pronostica que l’automatització del lloc de treball produeix

un increment de l’autonomia i la complexitat de la tasca. Així, Hirschhorn

(1984) postula un treball més humanitzat que allibera el treballador de tasques

auxiliars i rutinàries, que li permeten dur a terme tasques més especialitzades

i significatives. Per tal d’optimitzar l’ajust entre ambdós sistemes organitza-

tius, els investigadors de l’Institut Tavistck del Regne Unit suggereixen una

elecció organitzacional que consideri la tecnologia conjuntament amb el sis-

tema de les relacions humanes. No cal dir que l’impacte de la irrupció de les

tecnologies digitals sobre les condicions de treball, en el context descrit més

amunt, és una pregunta que resta encara del tot oberta, ja que la introducció

de les tecnologies digitals ha anat acompanyada d’un increment de demandes

cognitives, però també d’un augment de nova oferta de treball de caràcter or-

Page 128: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 128 El treball a la societat del coneixement

dinari. Aquest fet es manifesta amb el que s’anomena dualització entre treba-

lladors més o menys qualificats, o dit en la nostra terminologia, la dualitat

entre el treball autoprogramable i el treball genèric. També les diferències in-

dividuals, quant a polivalència i versatilitat, s’intensifiquen arran de la desi-

gual alfabetització en l’ús de les TIC. Amb tot, l’aprenentatge és l’activitat

bàsica del treballador de la societat del coneixement, i es requereixen capaci-

tats per a emprendre continus processos d’aprenentatge i desaprenentatge i,

així, adaptar-se als canvis constants. El desenvolupament social i personal són,

d’aquesta manera, reptes amb els quals el teletreball s’ha d’enfrontar.90

En síntesi, Baruch (2000), en una investigació duta a terme sobre els beneficis

i els paranys del teletreball a partir de la percepció de professionals i directius

d’empreses, conclou que l’aplicació efectiva del teletreball produeix cinc tipus

d’efectes.91 En primer lloc, respecte a la identitat, el teletreball no canvia la

concepció d’un mateix com a empleat, té un impacte positiu en l’empleat com

a membre de la família, encara que un impacte negatiu en les aspiracions pro-

fessionals i la percepció del futur de la carrera professional. En segon lloc, res-

pecte a les habilitats, perquè es desenvolupi el teletreball amb eficàcia són

crucials la gestió del temps i la capacitat d’establir contactes socials a través de

la Xarxa. Amb tot, les habilitats tècniques no són percebudes com un factor

essencial. En tercer lloc, respecte al context, el teletreball suposa un canvi sig-

nificatiu en els mètodes de comunicació, en l’ús del temps i de l’espai. L’im-

pacte més notable és la disminució de les distraccions habituals del lloc de

treball. En quart lloc, respecte a les demandes de funcions, el teletreball no

produeix canvis en les prioritats, les demandes, les condicions i el suport de la

tasca professional. I en cinquè lloc, respecte als resultats del treball, el teletre-

ball permet millorar el rendiment (percebut) per la possibilitat de treballar

sense interrupcions. Així doncs, podem realitzar un sumari dels avantatges del

teletreball a partir dels següents elements: “més satisfacció, percepció de mi-

llora en el rendiment i la reducció de l’estrès”.

Organitzativament, aquesta modalitat de treball és una opció per a fer

front a les demandes de flexibilització del mercat laboral. La flexibilitat in-

terna guanya terreny a la majoria d’empreses europees, de manera que es cons-

tata una tendència cap a uns tipus de jornada i de contracte més flexibles. En

aquest marc general, les pràctiques de teletreball s’associen a canvis dels mo-

dels tradicionals d’organització i gestió del treball. Bàsicament, aquesta nova

tipologia de treball en xarxa defineix els criteris d’organització i planificació

del lloc de treball a partir del treball per objectius, cosa que pot desencadenar

diferents conseqüències segons el marc organitzatiu en el qual s’implanti. Per

exemple, si el teletreball s’associa a pràctiques tayloristes, amb la consegüent

estandardització de tasques, control del temps, divisió del treball i adaptació

del treballador, el resultat no serà pas més autonomia, sinó més burocratitza-

ció en l’acompliment de les tasques. En aquest sentit, és important mencionar

que la direcció per objectius i el treball orientat a projectes faciliten el teletre-

Page 129: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 129 El treball a la societat del coneixement

ball, ja que permeten més autonomia i control del propi treball i una alta ca-

pacitat d’interconnexió en xarxa dels agents econòmics de l’empresa.

D’altra banda, cal esmentar que hi ha postures diferenciades sobre l’autono-

mia que proporciona el teletreball. Alguns autors mantenen que el teletre-

ball possibilita una major autonomia al treballador per organitzar el seu

treball i distribuir la càrrega de la prestació.92 Tanmateix, altres investigaci-

ons esmenten com l’empresari pot concedir més autonomia al treballador

en contrapartida a uns resultats concrets; per tant, la relació de subordina-

ció no desapareix.93 Altres canvis organitzatius estan relacionats amb el

control del procés de treball i l’estil de lideratge, que es tradueixen en un

augment de la responsabilitat dels treballadors i la simplificació de les línies

de comandament. Això fa referència a una nova estructura de la presa de de-

cisions on la iniciativa i la resolució de qüestions sobre el lloc de treball es

desplaça cap a l’empleat que teletreballa. Així doncs, amb el teletreball des-

apareix el control exhaustiu del procés per a orientar-se als resultats de pro-

jectes realitzats en uns límits temporals determinats. El treballador

adquireix, doncs, el compromís de satisfer les demandes de treball segons

unes condicions prefixades, entre les quals la jornada i l’horari laboral per-

den rellevància.94 L’absència d’un horari establert pot arribar a enderrocar

les barreres que separen la vida privada i la vida professional i suposar una

forma nova de subordinació.95

Malgrat tot, respecte al control del treball, les tecnologies digitals permeten

un seguiment més exhaustiu de la realització de les tasques. Alguns investi-

gadors incideixen en aquest control tecnològic anomenant-lo supervisió i di-

recció remota,96 la qual, a partir dels sistemes informàtics de control, incideix

en el treballador, que es veu sotmès a una especial tensió, estrès i alienació

per un control tan gran. La regulació del temps de treball i l’establiment de

noves relacions entre l’empleat i l’empresari impliquen la modificació de les

condicions de treball i la tendència cap a la individualització de les relacions

laborals. Un estudi realitzat el 1996, en el context del projecte MIRTI, analit-

zava els mecanismes de regulació del teletreball. En aquell moment, es va ob-

servar que les experiències de teletreball dutes a terme presentaven algunes

mancances, com la falta d’adaptació organitzativa a les noves tecnologies i a

la situació de teletreball, la manca de suport tècnic, els contactes inadequats

entre l’empresa i el teletreballador, amb el risc de produir-se situacions d’aï-

llament, la introducció obligatòria del teletreball, la insuficiència del marc nor-

matiu per al teletreball i d’unificació per al territori europeu i les expectatives

massa altes d’experimentació del teletreball amb treballadors poc qualificats.

3.2. L’impacte en el mercat de treball

L’economia i la societat del coneixement modifiquen les eines i l’entorn on es

duu a terme el treball,97 de manera que es consolida la possibilitat creixent de

treballar en xarxa. Com apuntàvem en l’apartat 1.3 d’aquest informe, el desen-

Page 130: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 130 El treball a la societat del coneixement

volupament constant de noves aplicacions i infraestructures digitals, l’expansió

dels treballadors que creen i gestionen informació i coneixement, i la creixent

descentralització de l’activitat empresarial donen noves oportunitats al creixe-

ment del teletreball. Aquesta nova forma d’organització del treball identifica, de

manera caricaturitzada, el teletreballador com aquell professional que pot ope-

rar des de diferents llocs i amb diferents eines telemàtiques. Tot això constituirà

la panacea d’un mercat laboral que mostra dificultats per a augmentar la taxa

d’ocupació entre els joves, les dones i els aturats més grans de 55 anys? Sens dub-

te, el teletreball és una modalitat de treball amb grans potencialitats de canvi

econòmic i social. Tot i amb això, ni tindrà prou capacitat per a resoldre tots els

problemes de desajust existent entre oferta i demanda de treball ni, de la matei-

xa manera, ha de ser identificat com un mecanisme nou d’empitjorament de les

condicions socials del treball.

En principi, el teletreball és una forma de treball no restringida exclusivament

a determinats tipus de feines, que exigeixen nivells de capacitació concrets i,

per tant, que afecten favorablement només determinats col·lectius socials. Cal

recordar, però, que no es tracta d’una nova professió, sinó de dur a terme de

manera diferent feines ja existents, de manera que el potencial del teletreball

com a generador de nova ocupació ha de residir en la seva capacitat per a fer

el treballador més productiu i el lloc de treball més econòmic per a l’empre-

sa.98 Com a punt de partida, cal ser optimista sobre l’impacte potencial del te-

letreball en la creació de nova ocupació, per diversos motius:99 el major

rendiment del lloc de treball, la flexibilitat que atorga a l’empresa, el rol po-

tencial del teletreball en la transició entre dos treballs diferents (atur friccio-

nal), el gran potencial del teletreball autònom en un mercat global i l’aparició

d’iniciatives públiques de suport al teletreball (telecentres, telecottages, centres

de recursos tecnològics compartits, etc.). Si el treballador que fa teletreball és

més productiu, més flexible i és més propens a ser emprenedor i a prendre no-

ves iniciatives, caldria esperar que l’efecte sobre la creació d’ocupació d’aques-

ta nova forma de treball fos molt positiu.

Les experiències de teletreball observades a la realitat, però, conviden a fer algunes

reflexions sobre alguns dels seus efectes teòrics. Un primer element de reflexió és

el seu efecte sobre la productivitat. A grans trets, podríem afirmar que l’evidència

empírica de l’impacte del teletreball sobre la productivitat és mixta, amb una visió

favorable i una visió crítica. Algunes de les investigacions analitzades arriben a un

consens apreciable sobre l’impacte favorable del teletreball en la productivitat del

treballador. Un bon nombre d’autors mostren aquests efectes positius i d’una in-

tensitat variable100 en una llarga llista d’institucions i d’empreses molt conegudes

que, en aquest darrer cas, operen majoritàriament en el sector de la indústria de

la informació.101 L’impacte favorable del teletreball sobre la productivitat s’expli-

caria, principalment, pels aspectes organitzatius i d’autonomia del treballador

que aquesta modalitat de treball comporta. Cal esperar, doncs, que les menors in-

terrupcions i temps morts, l’avaluació per resultats, el major apropament a les ne-

cessitats dels clients i la major qualitat de les condicions de treball incideixin

positivament sobre la motivació individual i afavoreixin una organització més efi-

Page 131: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 131 El treball a la societat del coneixement

cient del temps de treball. Però, malgrat això, altres aportacions posen en relleu

algunes ombres sobre els resultats d’aquestes investigacions, en discuteixen els as-

pectes metodològics i, per extensió, la interpretació dels resultats obtinguts i apor-

ten noves explicacions a l’estudi del teletreball.102 En la major part dels casos,

aquests estudis de cas basen els seus resultats en impressions i percepcions subjec-

tives de treballadors i empresaris i no pas en una anàlisi comparativa entre diver-

sos grups de control. D’aquesta manera, no és fàcil aïllar l’impacte favorable sobre

la productivitat del teletreball en els casos en què, amb tota seguretat, s’obté com

a resultat de la utilització intensiva de les TIC. D’altra banda, en els treballs de Ni-

lles (1998), Doherty i altres (2000), Di Martino (2001) i Vilaseca (2003), ja s’indica

el risc de confondre l’augment de la productivitat amb l’augment de la producció.

És a dir, es confon l’augment del rendiment a causa de l’increment de la jornada

laboral amb el creixement de la producció que seria resultat d’una major eficièn-

cia i productivitat. De fet, és convenient calcular l’augment de la productivitat a

partir del creixement de la producció per hora de treball (i no pas per jornada la-

boral). Sobre això, diversos estudis ens mostren com, entre els qui practiquen te-

letreball, és habitual l’ampliació de la seva jornada laboral.103 D’altra banda,

també cal recordar que, ni en les estimacions més favorables, s’obtenen resultats

que permetin concloure que la millora de la productivitat sigui universal, és a

dir, que afecti tots els treballadors que es dediquen al teletreball. Així mateix, cal

tenir en compte que implantar un programa de teletreball també exigeix a les

empreses unes inversions que, en alguns casos, poden superar els guanys en pro-

ductivitat, com també el fet que una inadequada aplicació del teletreball, tant pel

que fa als mecanismes de supervisió, a la capacitat de treballar en equip, a la na-

turalesa del tipus de feina com a la capacitació dels treballadors que el practiquen,

pot afectar negativament el rendiment del treballador.

Probablement, doncs, per tal d’avaluar l’impacte real d’aquests efectes poten-

cials del teletreball sobre la productivitat, caldria fer una breu radiografia de

qui fa teletreball en l’actualitat. Els treballadors implicats en les diverses tipo-

logies de teletreball són majoritàriament homes, d’un interval d’edat entre els

trenta i els quaranta-nou anys, amb un nivell de qualificació per sobre de la mit-

jana dels ocupats, que duen a terme feines de direcció o gestió, amb poder de

negociació elevat, en situació d’autoocupació o que duen a terme teletreball de

manera parcial i compatible amb el manteniment del lloc físic de treball habi-

tual dins de l’organització. Preferentment, quan aquests programes de teletre-

ball són duts a terme dins d’una organització empresarial, és àmpliament

majoritària la presència de grans empreses (sobretot, empreses amb multies-

tabliments), si bé resulta creixent el protagonisme de les pimes en el teletre-

ball. El potencial de desenvolupament del teletreball es veu confirmat en la

mesura que són les empreses de serveis (en especial, els financers i els serveis

a les empreses) les que principalment ofereixen experiències de teletreball,

però aquest també està present a la indústria manufacturera, l’energia i la

distribució detallista.

D’aquesta manera, l’anàlisi de la realitat actual trenca alguns mites existents

sobre el fenomen del teletreball. Algunes idees preestablertes (i, fins a cert

Page 132: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 132 El treball a la societat del coneixement

punt, idealitzades) dels efectes socials del teletreball encara no es veuen con-

firmades a la pràctica. Tot i que la millor compaginació entre la feina i les obli-

gacions familiars sigui, probablement, un factor molt determinant de la

predisposició a fer teletreball, l’univers actual de persones que teletreballen no

està pas caracteritzat massivament per col·lectius que compleixin aquests re-

queriments (pares o mares amb nens petits o famílies monoparentals, ni tam-

poc, majoritàriament, per joves, treballadors propers a l’edat de jubilació o

discapacitats que treballen exclusivament des de casa seva). En aquest context,

caldria centrar-se ara en aquelles característiques que garanteixen l’èxit de les

experiències del teletreball i, per tant, reforcen el seu paper de generador de

nova ocupació. Seguint Baruch (2000), identifiquem quatre factors d'èxit en

l’aplicació productiva del teletreball:

• La lliure voluntat de fer més compatible el binomi vida laboral - vida fami-

liar amb el desenvolupament de la carrera professional i la disponibilitat

dels equipaments TIC necessaris per a dur a terme eficaçment les compe-

tències del lloc de treball.

• Un tipus de feina que exigeixi resultats que puguin ser assolits sense la ne-

cessitat d’una presència física al lloc de treball i mitjançant l’ús de tecnolo-

gies digitals fàcilment disponibles fora de l’espai físic de l’organització.

• Treballadors amb les habilitats i coneixements requerits no només per a

afrontar positivament les competències exigides pel lloc de treball, sinó per

a organitzar-se per si mateixos, treballar en xarxa i oferir solucions sense

l’ajuda directa de l’organització.

• Una organització amb cultura empresarial basada en la confiança i en l’ava-

luació dels treballadors a partir dels resultats de la seva feina.104

Així doncs, el potencial d’aquesta forma de treball només es pot desenvolupar

íntegrament a partir d’un conjunt de requisits per part dels treballadors i dels

gestors empresarials. Des de la perspectiva dels treballadors, no es tracta tant

de disposar d’espai i d’equipaments suficients a la seva llar, com de poder des-

envolupar habilitats tècniques i, sobretot, de gestió. Per part de les organitza-

cions, és indispensable una cultura organitzativa consistent en la gestió per

objectius i els resultats. El teletreball només fructifica en contextos que es fo-

namenten sobre la base de la confiança i dels objectius compartits. D’aquesta

manera, si el teletreball afecta positivament la flexibilitat laboral i organitzati-

va, és a dir, la capacitat dels treballadors i les organitzacions per a adaptar-se

amb èxit a les condicions canviants del mercat, seria lògic pensar que incidirà

favorablement sobre la creació de nova ocupació, ja que la seva aplicació dilueix

moltes de les rigideses tradicionals dels llocs de treball i de les estructures orga-

nitzatives de les empreses.105 Cal advertir, però, que no s’ha de confondre una

major flexibilitat del treball, resultat de l’aplicació del teletreball, amb una major

precarietat de les condicions de treball.106 En aquest cas, la relació entre el tele-

treball i un desenvolupament d’empresa xarxa basat en el treball autoprogra-

Page 133: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 133 El treball a la societat del coneixement

mable seria del tot inconsistent, i el seu impacte potencial sobre l’ocupació

seria, a mitjà termini, negligible.

Per tant, un cop garantits aquests factors d’èxit, certament, els efectes del tele-

treball es mostren positius tant pel que fa a la satisfacció del treballador com

al seu rendiment a l’empresa. Mentre que els teletreballadors semblen assolir

una millor qualitat de vida, el seu rendiment sembla augmentar en termes

quantitatius i qualitatius. Els avantatges que obtenen les empreses es corres-

ponen més amb l’augment de la productivitat del teletreballador que no pas

amb l’estalvi de costos d’estructura i despeses generals. El descens de les inter-

rupcions, distraccions, desplaçaments, estrès i, en general, els temps morts ex-

pliquen la millora de la productivitat. Tot i amb això, com abans s’ha

comentat, es detecta una predisposició de les persones que teletreballen a

allargar el seu horari de feina més enllà de l’exigit contractualment, de manera

que el seu compromís i grau de satisfacció semblen elevats. Arribats a aquest

punt, resta oberta la qüestió de si els que opten preferentment pel teletreball

són més propensos a un treball superior al requerit contractualment.

Un element addicional que s’ha de considerar és el fet que el lloc de treball físic

i habitual de l’organització no sembla pas redundant, ja que el teletreball a

temps parcial sembla que és el que ofereix millor resultat en termes de rendi-

ment. Els estalvis pel que fa a l’’ús de l’espai, per tant, semblen petits. Probable-

ment, el tipus de funcions professionals i de feines dutes a terme mitjançant

l’ús de teletreball fa que els mitjans d’interacció electrònica i personal siguin

complementaris. En aquest sentit, tot sembla indicar que el contacte personal

s’entén com un instrument valuós per a debatre, prendre decisions i resoldre

problemes dins de l’organització, mentre que es deixa a l’entorn tecnològic

l’aplicació de tasques específiques i el control, la gestió i la distribució d’infor-

mació. La por de no penalitzar amb el teletreball a temps complet la carrera

professional dins de l’empresa també pot ser considerat un element explicatiu

del predomini del teletreball parcial. Un altre efecte indesitjat d’aquestes pre-

vencions pot ser la presència significativa d’un teletreball informal (o no for-

malitzat).

D’altra banda, la dimensió empresarial també té una influència directa en

el potencial del teletreball com a generador d’ocupació. Aquest fet està estre-

tament relacionat amb el potencial del teletreball com a factor d’estímul en la

generació de noves iniciatives i, per extensió, en la creació de noves empreses.

Sens dubte, el teletreball, en l’aproximació presentada en aquesta investigació,

estimula la creativitat, la responsabilitat i la capacitat d’interconnexió en xar-

xa dels treballadors. Constitueix un primer pas per a afavorir l’emergència de

noves petites empreses o la constitució de xarxes entre empreses de petita di-

mensió? Doncs difícilment, almenys ara com ara, ja que la realitat ens mostra

que és necessària una massa crítica de persones que teletreballen i la presència

d’un lideratge o d’unes experiències prèvies inequívoques i contrastades, per

tal d’afavorir un clima organitzatiu favorable a la consideració del teletreball

Page 134: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 134 El treball a la societat del coneixement

com a oportunitat de negoci. Per motius econòmics evidents, les empreses

més petites acostumen a donar molta més importància a la rendibilitat a curt

termini de les inversions i, per tant, només impulsaran iniciatives de teletre-

ball si els beneficis econòmics són transparents i superen àmpliament els cos-

tos d’adopció. Són menys sensibles, en canvi, als efectes potencials de millora

dels sistemes de gestió i d’informació interna a què pot induir el teletreball. En

suma, en el cas d’un teixit productiu majoritàriament integrat per empreses de

dimensió reduïda, el teletreball topa, doncs, amb els obstacles de l’escassa

mentalitat cooperativa i de la manca de lideratge. En aquests casos, l’adminis-

tració pública podria tenir un paper important d’agent dinamitzador del canvi

tecnològic i cultural, tot incentivant aquelles formes de teletreball que reque-

reixin més la cooperació entre empreses.107 En la mesura que comparteixin re-

cursos i riscos, el potencial desenvolupament de noves formes de treball serà

més gran per part de les pimes, encara que, en requerir l’ús d’una instal·lació

física on accedir als recursos tecnològics necessaris, el paper proactiu del sector

públic serà essencial i crític per a l’èxit d’aquestes iniciatives. Probablement,

però, només funcionaran aquells programes de suport que es basin en aplica-

cions concretes i tangibles que responguin a les necessitats reals detectades per

les pimes.108 En qualsevol cas, el potencial del teletreball com a instrument ge-

nerador d’ocupació sembla important en la mesura que el futur previsible apun-

ta cap a un creixement del nombre de feines que es puguin desenvolupar de

manera eficient mitjançant aquesta forma de treball i cap a un creixement de les

capacitats de la força de treball en l’ús de les TIC. La retroalimentació d’aquest

cercle virtuós es configura com un dels elements explicatius de l’èxit futur del

teletreball.

Amb tot, la potencialitat més gran de creació de nous llocs de teletreball

provindrà de la descentralització d'operacions per part de les empreses.109

La major demanda d’aquesta forma de treball vindrà induïda principalment

per l’externalització de les operacions de back-office i de servei al client, i pos-

sibilitarà un ampli ventall de funcions dutes a terme en forma de teletreball.

Aquestes funcions no requeriran necessàriament unes habilitats altament so-

fisticades i molt específiques en l´ús de les TIC, sinó que conviuran feines de

teletreball molt qualificades i orientades a la generació i gestió d’informació i de

coneixement amb d’altres de recollida i registre de dades o d’ajuda als clients i

que només requeriran les capacitats bàsiques de la nova economia, és a dir, l’ús

de les TIC i habilitats en les relacions interpersonals i de comunicació.110 Així

mateix, un altre vector important de creixement serà l’externalització de les

operacions administratives i de processament de dades i d’informació econò-

mica a través de l’outsourcing. Com veurem a continuació, això obre rellevants

perspectives en termes de polítiques de reinserció laboral i de desenvolupa-

ment territorial. Finalment, no es pot concloure l’anàlisi del potencial del te-

letreball com a generació d’ocupació sense tenir en compte que aquesta forma

de treball també genera oportunitats directes per a l’aparició de noves feines

dins del sector de les tecnologies de la informació. Tanmateix, diversos estudis

posen de manifest un problema d’escassedat de mà d’obra qualificada en les

Page 135: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 135 El treball a la societat del coneixement

economies més avançades, cosa que limita el potencial de creació d’aquests

llocs de treball.111 Catalunya no n’és una excepció. Segons les dades del DURSI

(2001), el Principat presentava l’any 2001 un dèficit en personal professional

en TIC de prop de 4.700 treballadors. El potencial de desenvolupament del te-

letreball depèn també, per tant, de saber reduir la distància existent entre les

habilitats i capacitats dels treballadors i les competències exigides als llocs de

treball en l’economia del coneixement.

3.3. Altres dimensions econòmiques i socials

Pel que fa a la consolidació de la igualtat d'oportunitats, cal destacar que el

teletreball pot tenir efectes positius en termes d’equitat social i de reequilibri

territorial. D’una banda, les noves formes de treball tenen la capacitat d’inte-

grar col·lectius socials, que es caracteritzen per una inserció més difícil al mer-

cat laboral, com els discapacitats, els joves sense experiència, les dones amb

disponibilitat laboral parcial o els més grans de cinquanta-cinc anys. De l’altra,

el teletreball pot consolidar-se com una eina útil per a la integració territorial

d’algunes àrees geogràfiques que restin excloses de l’economia del coneixement

i, per tant, ajudar a construir un vector de desenvolupament regional i/o rural. És

a dir, el teletreball té la propietat potencial d’evitar que la progressió de l’econo-

mia i la societat del coneixement consolidi factors d’exclusió, des de l’òptica social

i territorial. En aquest context, el teletreball és una eina útil per a lluitar contra

l’exclusió econòmica i social? La resposta a aquesta pregunta passa per les capa-

citats del teletreball d’incrementar el llindar de tolerància social. Bàsicament,

per dues vies. D’una banda, perquè el transport és una de les barreres típiques

per a accedir al mercat laboral dels individus amb rendes més baixes o algun

tipus de minusvalidesa. En la mesura que els llocs de treball es van descentra-

litzant i s’adrecen, de manera creixent, cap a les zones de la perifèria urbana o

molt a prop de les modernes xarxes d’infraestructures, la disponibilitat de

transport es va convertint en un element indispensable. I no cal oblidar que

l’oferta de transport col·lectiu, tot i l’esforç dut a terme els darrers anys, encara

presenta deficiències notables. Per tant, la descentralització de les operacions

empresarials cap a zones allunyades dels centres urbans, amb disponibilitat de

mà d’obra qualificada i, sobretot, atretes per un preu del sòl molt inferior, fa

que es doni un desajust (missmatch) territorial que dificulta l’accés de determi-

nada part de la població a les feines intensives en l’ús de les tecnologies digi-

tals i que, per tant, no pot desenvolupar les habilitats requerides en

l’economia del coneixement. I a més, perquè, tot i el descens en el seu cost, la

No hi ha dubte que l’aplicació significativa del teletreball tindrà efectes

econòmics i socials que transformaran els models i els hàbits socials de

l’actualitat. Podem agrupar aquests impactes en dues grans famílies:

aquells associats als objectius d’igualtat d’oportunitats i els associats als

canvis en la mobilitat.

Page 136: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 136 El treball a la societat del coneixement

disponibilitat d’equipaments informàtics avançats a la llar encara està molt

correlacionada amb el nivell de renda familiar i, en conseqüència, persisteix

un cert diferencial tecnològic entre diferents grups socials.

La dificultat d’inserció encara es fa més gran en el cas dels discapacitats. Per a

aquest col·lectiu, una organització més flexible del treball constitueix una

gran oportunitat, ja que poden millorar-ne la productivitat mitjançant l’ús de

les TIC, estan capacitats per a assumir gran part de les feines susceptibles de ser

realitzades mitjançant el teletreball, un horari flexible els permet millorar la

qualitat de vida i tenen la possibilitat d’assolir importants estalvis econòmics

(ells i les empreses que els contracten). Però, malgrat això, el paper del teletre-

ball com a vehicle de cohesió social i territorial només pot reeixir en el cas que

estigui incentivat per l’actuació del sector públic, en col·laboració amb el sec-

tor privat. Per exemple, la mateixa Comissió Europea (1997) reconeix que, a

la UE, el risc que els discapacitats es converteixin en aturats de llarga durada

és molt gran, no només per qüestions de prejudicis empresarials en relació

amb les seves capacitats, sinó també per la insuficiència del seu nivell de qua-

lificacions, indicatiu d’una certa segregació educativa.112 Molts dels col·lectius

amb dificultats d’inserció laboral presenten, doncs, necessitats evidents en ter-

mes de formació adequada per a millorar-ne el rendiment amb el teletreball.

Es tracta, així, d’estimular el desenvolupament tant de les tècniques i les habi-

litats requerides per les empreses, com de l’ús de les eines de treball basades en

les TIC. La insuficiència de recursos econòmics per a accedir als equipaments

i aplicacions necessàries també és un fre important. I, en el cas dels discapaci-

tats, no cal oblidar la manca de dissenys adequats de molts productes digitals,

per bé que van apareixent avenços tecnològics específics per a algunes minus-

valideses. El foment de programes actius en formació i en treball en equip,

l’oferta de condicions de treball flexibles, el desenvolupament d’eines de tre-

ball TIC més específiques i adaptades a les seves necessitats i el suport financer

per a accedir a les noves tecnologies són algunes de les mesures necessàries per

a afavorir l’efecte integrador del teletreball per als discapacitats.

L'OIT considera que, efectivament, el teletreball pot oferir grans oportuni-

tats de feina per als discapacitats, tot i que també pot comportar un risc de

més aïllament i marginalització, ja que pot limitar l’efecte socialitzador del

treball, i que “en qualsevol cas, el teletreball ni pot ser generalitzat com l’únic

mecanisme d’inserció laboral dels discapacitats ni ha de reemplaçar la necessi-

tat que els llocs de treball tradicionals siguin universalment accessibles”.113 En

aquest context, l’efecte del teletreball sobre aquest col·lectiu de treballadors de-

pendrà de la tipologia de teletreball. En el cas del teletreball a casa, probable-

ment, hi ha un risc més gran de precarietat i marginalització, de manera que

es recomana acompanyar el teletreball amb altres mesures concretes, com la

celebració de reunions periòdiques amb els empresaris i altres persones que te-

letreballen, l’oferta de condicions de treball flexibles, de formació continuada,

d’assistència mèdica especial i d’un espai de treball, a la llar, equipat adequada-

ment. Un cas diferent són els call centers,114 ja que el nivell de qualificacions

Page 137: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 137 El treball a la societat del coneixement

requerit no és, en general, molt elevat, cosa que facilita l’accessibilitat dels

treballadors i, així, s’evita el risc d’aïllament, però, per contra, no semblen

pas la resposta ideal a les necessitats dels discapacitats. A la Conferència so-

bre teletreball i discapacitats organitzada a Dublín el 1998 es reconeixien les

dificultats d’aquests treballadors per a assolir una formació en habilitats de

comunicació i més orientada a les necessitats de les empreses i per a accedir als

equipaments TIC i al suport tècnic necessari. De la mateixa manera, s’apuntava

la necessitat de “crear xarxes d’aquests treballadors que col·laboressin en pro-

jectes comuns i s’oferissin ajuda mútua, ja que tot sovint no poden treballar

a jornada completa”.

La utilització del teletreball com un factor de cohesió territorial necessitaria

també accions directes, adreçades a propiciar localitzacions específiques d’ac-

tivitat TIC a les àrees de menys nivell de renda (o als nuclis urbans o en zones

rurals). Es tracta, doncs, d’induir a la creació de telecentres, call centers o ofici-

nes remotes allà on la iniciativa del sector privat, per si sola, és inexistent o

insuficient. La creació de centres de teletreball pot tenir efectes molt favora-

bles, en la mesura que no només porta les infraestructures tecnològiques cap

a les comunitats i àrees més excloses digitalment, sinó que també crea noves

oportunitats per a les empreses i els treballadors.116 Per a les empreses, perquè

ofereix localitzacions alternatives en operacions de back-office i suport al client.

Per als treballadors, perquè els apropa físicament la demanda de treball, en unes

condicions de flexibilitat (encara que no sempre és així) i de requeriments i ha-

bilitats inicialment baixos, i presta una formació continuada en habilitats. De

la mateixa manera, els telecentres generen externalitats positives quant al fet

que les seves instal·lacions també es poden utilitzar per a estimular l’e-learning

o el desenvolupament d’habilitats TIC entre tota la població local. Cal fer, pe-

rò, algunes consideracions importants sobre el potencial del teletreball com a

mecanisme de cohesió territorial. D’una banda, pel que fa a la integració dels

col·lectius de més difícil inserció, cal tenir present que les forces del mercat ne-

cessàriament no actuen en la direcció de la integració, de manera que l’impuls

inicial del sector públic ha d’anar acompanyat d’un desenvolupament ade-

quat de les habilitats que facin rendible i, per tant, sostenible el teletreball per

a totes les parts implicades. De la mateixa manera, el potencial d’inserció la-

boral del teletreball per a altres col·lectius amb problemes, com és el cas dels

joves, les famílies uniparentals i els més grans de cinquanta-cinc anys, estarà

estretament condicionat a aspectes relacionats amb:

• La convicció que el teletreball no dificultarà la carrera professional dels joves

que opten per aquesta tipologia de feina. El treball d’Ortiz Chaparro (1999)

ja ens indica que els joves disposen, en general, d’una millor formació de ba-

se, d’una major capacitació tecnològica i d’una preparació professional ade-

quada. El seu esperit independent, el seu domini de les tecnologies digitals i

la seva major predisposició al canvi i a la formació continuada els fa, aparent-

ment, uns candidats òptims per al teletreball. Tot i amb això, la seva voluntat

d’aprofitar la incorporació al mercat laboral com un instrument addicional

Page 138: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 138 El treball a la societat del coneixement

de socialització, d’aprenentatge continuat i, sobretot, com a inici de la seva

progressió professional es poden constituir en poderosos factors de resistència

al teletreball.117 La manca d’experiència dificulta la comprensió del fet que,

a les organitzacions modernes, la carrera professional no està clarament defi-

nida i moltes vegades és difícil de predir, ja que s’exigeix un canvi constant

d’habilitats i capacitats als treballadors i, per tant, la composició dels equips

de treball i les competències dels llocs de treball varien amb molta freqüèn-

cia. En aquest sentit, per tant, sembla oportú assenyalar la necessitat de fer

públiques tant les bones pràctiques com els esforços en formació continua-

da, amb l’objectiu d’assolir una connotació positiva i estimular que els joves

optin per aquesta forma de treball.118 D’altra banda, no cal oblidar que el po-

tencial del teletreball com a mecanisme de lluita contra l’atur juvenil està

condicionat, necessàriament, a la naturalesa dels factors determinants de

l’atur juvenil. En molts casos, les causes de la presència d’atur entre els joves

tenen un caràcter estructural que el teletreball, per si mateix, no pot resoldre.

Entre d’altres, cal identificar, com a causants d’atur juvenil, la poca adequa-

ció entre la formació assolida i les qualificació exigides al lloc de treball, la

manca de competències tècniques i professionals, la dificultat a crear nous

llocs de treball estables, una rotació laboral molt elevada i desincentivadora

o la poca flexibilitat de molts dels sistemes de formació existents.

• Moltes investigacions suggereixen que, tot i el progressiu canvi en els rols de

gènere en la nostra societat, la predisposició a iniciar experiències de teletre-

ball per a fer més compatible la vida familiar amb l’activitat laboral és molt

més intensa en el cas de les dones.119 Majoritàriament, l’atenció als fills con-

tinua a càrrec de les mares, les quals estan més predisposades a utilitzar el tre-

ball per a mitigar el conflicte de rol que sorgeix entre el món laboral i el món

familiar. D’aquesta manera, la disposició de les dones a acceptar condicions

de treball més flexibles sembla més elevada, com també ho és la seva propen-

sió a acceptar feines a temps parcial. En ambdós casos, el potencial per al des-

envolupament del teletreball és important, però seria convenient que els

empresaris aprofitessin l’oportunitat de les formes flexibles de treball, amb

l’objectiu de fer més compatibles els rols professionals i familiars, sobretot

entre la població femenina. Així, el potencial de desenvolupament del tele-

treball dins de les empreses pot arribar a ser important, en la mesura que

constituirà un factor estratègic de retenció laboral, sobretot en el cas dels tre-

balladors més qualificats, amb obligacions familiars. Així mateix, les formes

de teletreball també poden ser adients per a afavorir la reincorporació de les

dones al mercat laboral després d’un període d’inactivitat.120

• El teletreball també pot ser vist com un instrument d’inserció parcial al mer-

cat laboral de la gent gran o, fins i tot, de complement de la seva renda de

jubilació.121 L’experiència laboral prèvia en tasques de gestió, la disposició

a acceptar remuneracions reduïdes i formes de treball més flexibles, com

també l’ampli ventall de feines susceptibles d’exercir-se via teletreball, fan

pensar que els més grans de cinquanta-cinc anys podrien ser usuaris impor-

Page 139: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 139 El treball a la societat del coneixement

tants del teletreball, ja que es poden adaptar millor a formes de treball poc

convencionals. Tot i amb això, sense mesures de promoció difícilment hi

haurà un efecte expansiu sobre el mercat de treball, ja que bona part

d’aquests potencials usuaris requereixen una formació especialitzada, per

exemple, en habilitats informàtiques i en resolució creativa de problemes.

L’oferta de condicions de treball temporal podria ser un instrument valuós

per a contrastar el potencial d’aquests treballadors i fer guanyar confiança a

ambdós col·lectius, empresaris i treballadors, amb vista a l’aplicació

d’aquesta nova forma de treball. Fins al moment, però, hi ha poca sensibi-

litat empresarial orientada cap a l’oferiment de fórmules contractuals flexi-

bles i basades en el teletreball per a la gent gran. La disponibilitat de mà

d’obra jove, sense experiència, però amb una bona base de formació, i que

accepta remuneracions comparativament baixes sembla que és, fins al mo-

ment, la que concentra la major part de l’oferta de feines habituals (com

l’entrada electrònica de dades) que es duen a terme a través del teletreball.

Hi ha, doncs, un cert efecte substitució (de trade-off) entre els col·lectius po-

tencials al teletreball més joves i els més grans.

Un segon conjunt d’efectes potencials del teletreball està relacionat amb els

canvis en la mobilitat de les persones i, per extensió, amb el medi ambient

i la forma urbana. Des del seu inici, les experiències de teletreball es van inter-

pretar com un substitut directe de la mobilitat obligada dels treballadors per

treball (commuting). D’aquesta manera, tal com s’ha expressat en els apartats

anteriors, el concepte de teletreball va ser identificat, en un primer moment,

com a telecommuting. En principi, caldria esperar que l’estalvi del desplaça-

ment del treballador que teletreballa revertirà positivament en la societat a tra-

vés d’un conjunt d’externalitats positives: menys consum energètic, reducció

de l’emissió de contaminants, estalvi dels costos associats a la congestió del

transport en les hores punta i, fins i tot, una ordenació territorial més racional

que doni lloc a una distribució espacial més equilibrada de la població. En

aquest sentit, diverses investigacions mostren com, a curt termini, les experi-

ències de teletreball donen com a resultat l’aparició de beneficis mediambien-

tals.122 Els canvis estructurals, però, han de ser contrastats a partir dels

comportaments a mitjà i llarg termini. Així doncs, els impactes del teletreball

en la mobilitat són incerts, ja que el commuting ha de ser analitzat no només

a partir del nombre de desplaçaments, sinó també a partir de la distància del

desplaçament. I, en els dos casos, hi ha elements que posen en dubte l’estalvi

de costos socials, ja que el teletreball és molt més que un substitut del commuting:

pot modificar les decisions de localització i residència i el comportament del

transport, sobretot quan el teletreball es duu a terme de manera parcial. En

aquest sentit, podem esmentar cinc elements que apunten cap a modificacions

de la mobilitat vinculades amb l’aplicació del treball en xarxa, en general, i del

teletreball, en particular:

• En primer lloc, no és immediat pensar que, a mig termini, el teletreball

reduirà el nombre de desplaçaments. Com s’ha indicat, les noves formes

Page 140: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 140 El treball a la societat del coneixement

d’organització més flexible del treball donen lloc a una configuració múl-

tiple d’espais de treball i a l’emergència d’un teletreball de caràcter mòbil.

Sota aquesta perspectiva, necessàriament, s’incrementen les necessitats de

desplaçaments.123

• En segon lloc, el teletreball, sobretot el parcial, pot estimular l’ús del vehi-

cle privat per part dels altres membres de la família. Cal considerar que, so-

vint, el desplaçament a la feina està vinculat amb altres tipus d’activitat

com el trasllat dels fills a l’escola o les compres d’anada i/o tornada a casa.

Tots aquests trajectes (training trips) no es poden estalviar amb la introduc-

ció del teletreball.

• En tercer lloc, els efectes sobre la forma urbana també mereixen una atenció

particular. El teletreball fa menys atractiva la proximitat de la residència fa-

miliar al lloc de treball. D’aquesta manera, per exemple, el teletreball parcial

pot induir a un assentament més dispers de la població al territori i, per tant,

a una distància més gran dels desplaçaments. En aquest sentit, els efectes

combinats d’una menor freqüència amb una major distància sobre el medi

ambient són necessàriament incerts.

• En quart lloc, també cal considerar que la millora de les infraestructures

de transport propicia el canvi de residència i, amb ell, un efecte de des-

centralització (sprawl) sobre el territori. Aquest ha estat el cas observat

a l’interior de l’aglomeració metropolitana de Barcelona els darrers

quinze anys, en els quals el desplaçament de les activitats industrials des

del centre de la metròpoli cap a la primera i segona corones metropoli-

tanes, tot seguint les noves infraestructures, ha donat lloc a desplaça-

ments i nous assentaments de la població, a noves formes urbanes i a

un increment sensible de la mobilitat espacial.124 D’aquesta manera, la

cultura de la mobilitat està estesa a Catalunya fins a tal punt que els

efectes potencials del teletreball parcial sobre la mobilitat no són, de cap

manera, unidireccionals.

• Finalment i en cinquè lloc, les deficiències en la dotació de la xarxa de

transport públic col·lectiu fan que, en moltes zones del país, l’ús del trans-

port privat sigui inevitable. A més, els models de mobilitat associats a les

noves formes de treball cada cop seran més difícils de satisfer pel transport

públic, ja que seran cada cop més difosos i menys nodals.125 En aquest con-

text, serà tan important la comunicació internodal com la comunicació in-

trametropolitana.

En síntesi, si l’aplicació del teletreball modifica alguns dels condicionants de

la mobilitat laboral i de la disposició de la població al territori, resulta lògic

pensar que aquesta nova forma de treball en xarxa s’ha d’entendre més com

una forma d’hipermobilitat i d’estratègia de gestió de la demanda, que no

Page 141: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 141 El treball a la societat del coneixement

pas com una forma d’estalvi de desplaçaments. En paraules del professor

Castells (2001), “la individualització de les condicions laborals, la multiloca-

lització de les activitats i la capacitat per a interconnectar totes aquestes ac-

tivitats donen lloc a un nou espai urbà”.

4. Mètriques del teletreball

4.1. El teletreball a la Unió Europea i altres zones del món

Una vegada esmentades les característiques conceptuals, les tipologies, el rè-

gim jurídic i l’impacte personal, organitzatiu i social del teletreball, és el mo-

ment d’abordar les mètriques d’aquesta tipologia de treball en xarxa de

progressiva importància econòmica. En aquest sentit, l’informe EcaTT (2000),

elaborat sota els auspicis de la Comissió Europea, analitza empíricament el ni-

vell de penetració del teletreball en deu economies de la Unió Europea i en de-

tecta les característiques principals. En la taula 12, es pot observar com les

pràctiques de teletreball conjuntaven, l’any 1999, uns nou milions de treba-

lladors europeus que, de manera regular o ocasional, havien utilitzat aquesta

forma de treball. Aquest valor absolut representa el 6% de la força laboral al

conjunt de la UE i posa de manifest una forta expansió del teletreball durant

la segona meitat dels anys noranta, ja que un estudi precedent havia identifi-

cat la xifra d’1,2 milions de treballadors que feien ús del teletreball l’any

1994,126 cosa que representava una taxa de penetració molt reduïda que no-

més superava l’1% en el cas del Regne Unit. La major part dels treballadors

identificats fan teletreball regularment, és a dir, com a mínim un dia a la set-

mana. Aquest és el cas de més de sis milions de treballadors de la Unió Europea

(un 4% de la població ocupada), mentre que, complementàriament, es consi-

dera que hi ha tres milions addicionals que fan teletreball de manera ocasional.

Taula 12. Treballadors que fan teletreball a la Unió Europea. 1999

PaísTreballadors que

fan teletreball regularment

% de la força

laboral

Treballadors que fan teletreball ocasionalment

% de la força

laboral

Total teletreball

% de la força

laboral

Alemanya 1.562.000 4,4 570.000 1,6 2.132.000 6,0

Dinamarca 176.000 6,6 104.000 3,9 280.000 10,5

Espanya 259.000 2,0 97.000 0,8 357.000 2,8

Finlàndia 229.000 10,8 126.000 6,0 355.000 16,8

França 499.000 2,3 136.000 0,6 635.000 2,9

Països Baixos 593.000 8,3 451.000 6,3 1.044.000 14,5

Irlanda 26.000 1,9 35.000 2,6 61.000 4,4

Itàlia 584.000 2,9 135.000 0,7 720.000 3,6

Regne Unit 1.273.000 4,8 754.000 2,8 2.027.000 7,6

Suècia 313.000 8,0 282.000 7,2 594.000 15,2

UE-10 5.515.000 4,1 2.690.000 2,0 8.205.000 6,1

UE-15 6.049.000 4,0 2.960.000 2,0 9.009.000 6,0

Font: elaboració propia a partir d’EcaTT (2000)

Page 142: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 142 El treball a la societat del coneixement

La distribució geogràfica del teletreball continua essent molt desigual, tant

en termes del nombre de treballadors, com en el seu grau de penetració a

cada país. D’aquesta manera, més del 40% del teletreball de la Unió Europea

es concentra a Alemanya127 i al Regne Unit. Cap d’aquestes economies, però,

lidera la penetració del teletreball, que continua estant encapçalada per les

economies dels països escandinaus i els Països Baixos. En efecte, Finlàndia,

Suècia, els Països Baixos i Dinamarca, amb participacions del teletreball su-

periors al 10% de la població ocupada, són molt lluny dels registres, inferiors

al 4%, de països com Itàlia, França o Espanya. A més, les economies més di-

nàmiques en l’aplicació del teletreball han estat també les més actives en les

experiències de teletreball ocasionals, algunes de les quals assoleixen un ni-

vell de penetració gairebé similar al del teletreball regular. De fet, els casos

de Suècia, Països Baixos i Finlàndia són exemplars en aquest sentit, ja que

una bona part de l’impuls al teletreball prové de les fórmules flexibles de te-

letreball ocasional. Sembla confirmar-se, doncs, que un cop assolida una cer-

ta massa crítica, hi ha una cert efecte de mimetisme basat en l’exemple de

les bones pràctiques d’altres experiències de teletreball.

Taula 13. Tipologies de teletreball a la Unió Europea. 1999

Pel que fa a les tipologies de teletreball, també es detecten diferències impor-

tants entre les diferents aproximacions a aquesta modalitat de treball en xar-

xa. D’aquesta manera, gairebé la meitat del teletreball regular a la Unió

Europea es duu a terme des de la llar del treballador (tres milions de perso-

nes), mentre que, d’altra banda, gairebé una quarta part del teletreball regu-

lar a Europa té caràcter d’autònom (1,4 milions de persones). Per la seva

banda, el 40% del teletreball regular té caràcter mòbil (2,3 milions de perso-

nes). Els països escandinaus lideren la presència del teletreball a casa, amb

graus de penetració superiors al 5% de la població ocupada, mentre que el

teletreball mòbil és més intens als Països Baixos, on reuneix més del 4% dels

treballadors.

País Teletreball a casa

Teletreballautònom

Teletreballmòbil

Total teletreball

regular

Alemanya 538.000 536.000 520.000 1.562.000

Dinamarca 121.000 37.000 56.000 176.000

Espanya 162.000 32.000 65.000 259.000

Finlàndia 142.000 47.000 55.000 229.000

França 272.000 45.000 182.000 499.000

Països Baixos 285.000 166.000 308.000 593.000

Irlanda 14.000 8.000 4.000 26.000

Itàlia 315.000 90.000 270.000 584.000

Regne Unit 630.000 234.000 550.000 1.273.000

Suècia 207.000 61.000 90.000 313.000

UE-10 2.687.000 1257.000 2.100.000 5.515.000

UE-15 2.946.000 1.386.000 2.305.000 6.049.000

% força laboral 2,0 0,9 1,5 4,0

Font: elaboració pròpia a partir de dades d’EcaTT (2000)

Page 143: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 143 El treball a la societat del coneixement

D’altra banda, i atenent les característiques sociodemogràfiques i econòmi-

ques dels qui practiquen el teletreball a la Unió Europa, cal posar de manifest

alguns aspectes molt rellevants:

• El predomini dels homes en el treball regular (81,3%) i la presència impor-

tant de dones que fan teletreball ocasionalment (37,6%).

• La franja d’edat dominant en les activitats de teletreball regular se situa,

majoritàriament, en els intervals de 30-39 anys (35,6%) i de 40-49 anys

(32,6%).128 Aquest predomini encara es fa més evident en el cas del teletre-

ball autònom (en el qual el 50,5% es concentra en la franja de 40-49 anys)

i en el teletreball mòbil (un 51,5% en la franja de 30-39 anys).

• El rol del teletreball com a factor d’estímul cap a l’adopció d’iniciatives em-

presarials per a joves es posa en dubte en la mesura que només el 17,6% del

teletreball autònom es duu a terme dins l’interval dels 20-29 anys. Tot i

amb això, els treballadors més joves representen el 25,2% del teletreball

ocasional.

• El teletreball a Europa tampoc sembla estar directament vinculat amb l’objec-

tiu d’assolir un millor equilibri entre les obligacions professionals i la respon-

sabilitat familiar. En efecte, el 60% del teletreball és realitzat per individus que

viuen sols o bé són membres d’unitats familiars que no tenen fills.

• La correlació entre teletreball i nivell educatiu és molt elevada. D’aquesta

manera, la penetració del teletreball entre el col·lectiu de treballadors amb

nivells d’educació superior arriba al 12,7%. Aquest segment representa, per

si mateix, poc menys del 60% del teletreball a Europa. En canvi, el teletreball

només beneficia el 4,1% dels treballadors amb nivells educatius més baixos.

• Pel que fa a l’activitat en la qual es duu a terme el teletreball, el major grau

de penetració es troba en les activitats de serveis financers i empresarials

(14,1% dels treballadors), i seguiment de les activitats de distribució, trans-

port i comunicació (7,4%), mentre que la indústria (4,7%), els serveis per-

sonals i socials (4,3%), el sector primari (3,7%) i l’administració pública

(3,6%) presenten nivells de penetració similars (tots ells inferiors al 5%).

• Certament, també hi ha una correspondència entre el teletreball i la di-

mensió empresarial, si bé la presència d’aquesta forma de treball ja s’ha es-

tès per tot el teixit productiu. El teletreball és predominant a les empreses

de més de 1.000 treballadors (11,8%) i d’entre 250 i 999 treballadors

(5,2%). Així, les empreses més grans absorbeixen aproximadament el 50%

del teletreball, però la seva penetració en les empreses petites (3,9% de la

població ocupada en aquesta dimensió empresarial) i, fins i tot, les micro-

empreses (3,4%) ja és significativa.

Page 144: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 144 El treball a la societat del coneixement

• La distància entre la llar i el lloc de treball sembla que és un dels determi-

nants del teletreball, ja que el 17% del teletreball regular es fa des de dis-

tàncies superiors als cinquanta quilòmetres de l’oficina principal. De la

mateixa manera, el rol vertebrador del teletreball sembla confirmar-se, ja

que el 40% del teletreball es duu a terme des d’àrees no urbanes.

En síntesi, l’augment de la predisposició dels treballadors a fer teletreball (un

69,5% dels ocupats a la Unió Europea el 1999), l’increment de les feines sus-

ceptibles de ser realitzades mitjançant teletreball (un 67,5%) i la progressiva

liberalització de les xarxes de telecomunicacions fan preveure una evolució

molt positiva del teletreball a la Unió Europea els propers anys. La taula 14

recull la previsió de creixement del teletreball fins a l’any 2005. Aquesta esti-

mació preveu que el grau de penetració del teletreball regular superarà el 10%

de la població ocupada a la Unió Europea a mitjan dècada actual. Per països,

destaca la notable ràtio de penetració d’aquesta tipologia del treball en xarxa,

que als països escandinaus o als Països Baixos podria situar-se entre una quarta

i una cinquena part del conjunt de l’ocupació. Amb tot, la dinàmica prevista

als països amb un grau de penetració menys significatiu continua essent molt

modesta, fins al punt que per a Espanya o França s’estimen percentatges per

al 2005 inferiors al 6%, precisament la mitjana europea de 1999.

Taula 14. Una evolució prevista del teletreball a la Unió Europea. 1999 i 2005

Pel que fa als Estats Units, les estadístiques laborals no registren explícitament

el nombre de persones que teletreballen, de manera que cal consultar els estu-

dis de diferents institucions per tal de conèixer l’estimació de la penetració

d’aquesta magnitud en aquella economia. Les dades més referenciades són les

de l’ITAC (International Telework Association and Council), que elabora

l’anuari Telework America. En la seva darrera edició estima que l’any 2001

aproximadament hi havia vint-i-vuit milions de treballadors que es dedicaven

al teletreball, cosa que representa aproximadament el 20% de la força laboral

del país, registre que superaria els percentatges dels països més avançats de la

Unió Europea, com els països escandinaus i els Països Baixos. Per tipologies, el

Teletreball (en % de la força laboral)

País 1999 (EcaTT) 2005(estimació)

Alemanya 6,0 12,6

Dinamarca 10,5 19,4

Espanya 2,8 5,4

Finlàndia 16,8 29,4

França 2,9 4,8

Països Baixos 14,5 25,2

Irlanda 4,4 7,7

Itàlia 3,6 7,1

Regne Unit 7,6 11,7

Suècia 15,2 24,3

UE-10 6,1 10,8

Font: elaboració pròpia a partir de les previsions de Korte i Gareis (2001)

Page 145: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 145 El treball a la societat del coneixement

teletreball a casa i el teletreball mòbil són les dues modalitats més freqüents

als Estats Units, i també aquelles que mostren un grau més elevat de satisfac-

ció, compromís i millora en el rendiment del treballador, així com una major

capacitat de retenció per part de l’empresa.130 L’anàlisi de les característiques

dels qui fan teletreball als Estats Units confirma el predomini de treballadors

amb nivells de qualificació elevats, nivells de renda superiors a la mitjana i que

duen a terme tasques professionals o de gestió. La comparació directa dels

col·lectiu de treballadors que fan teletreball respecte als que no fan aquesta

pràctica laboral, ens mostra com el teletreball als Estats Units està estretament

vinculat amb el perllongament de la jornada laboral a casa, si bé aquest cost

es veu compensat amb una major autonomia en l’organització de la jornada

laboral que permet una millor compaginació entre la vida laboral i les respon-

sabilitats familiars. Pel que fa a la penetració del teletreball segons la seva di-

mensió empresarial, si bé l’ús d’aquesta forma de treball és més intens a les

organitzacions més grans, la presència del teletreball autònom i en empreses

petites és realment apreciable.

Per la seva banda, el ritme de creixement del teletreball al Canadà, durant la

dècada dels anys noranta, ha estat molt significatiu. D’aquesta manera, es va

passar d’una xifra de sis-cents mil treballadors l’any 1993, a un registre estimat

d’un milió i mig de treballadors l’any 2001, cosa que representa un 11% de la

població ocupada.131 Les característiques del teletreball són molt similars a les

dels Estats Units i Europa, amb predomini del teletreball a casa, per part de

professionals i autònoms, que duen a terme preferentment tasques de gestió i

direcció.

Pel que fa al Japó, l’informe nacional sobre les condicions de teletreball132 in-

dicava la presència de poc més de vuit-cents mil treballadors l’any 1996, i es-

timava un fort creixement del teletreball mòbil. La prolongada situació

d’atonia econòmica del país no ha impedit el creixement del teletreball, fins

al punt que l’any 2000 més de 2,4 milions de persones van protagonitzar al-

guna tipologia de teletreball, cosa que va constituir aproximadament un 4%

de la força de treball del país. El teletreball està essent vist, doncs, com un ins-

trument de lluita contra la crisi econòmica pel que fa al seu estalvi de costos

potencial, de manera que el procés expansiu es preveu que continuï en els darrers

anys, fins a arribar als 4,5 milions de treballadors que teletreballaven el 2005.

La penetració del teletreball a altres economies de l’OCDE també ha observat una

evolució molt expansiva durant els darrers anys. Aquest és el cas d’Austràlia:

l’any 2000, aproximadament el 7% dels treballadors133 tenia acords amb empre-

ses per a fer teletreball. De la mateixa manera, algunes de les deu economies de

l’Europa central candidates a incorporar-se a la Unió Europea l’any 2004 van pre-

sentar nivells de penetració de les TIC molt elevats i, en conseqüència, una capa-

citat apreciable de desenvolupar teletreball.134

Page 146: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 146 El treball a la societat del coneixement

Finalment, i pel que fa als països menys desenvolupats, les diferents tipologies de

teletreball avancen a pas decidit, bàsicament, gràcies a dues forces impulsores:

• D’una banda, l’aplicació d’algunes activitats industrials intensives en tecno-

logies avançades. És el cas, principalment, de Singapur, on el teletreball abra-

ça més del 4% dels treballadors, o de l’Índia, on s’espera que l’ocupació del

sector de les tecnologies de la informació creixi ràpidament: de vint-i-tres

mil llocs de treball l’any 1998 fins a superar el milió de treballadors el 2008.

• De l’altra, el desenvolupament de call centers basats en operacions trans-

frontereres (offshore) que aprofitin la disponibilitat de mà d’obra qualifica-

da, jove, cultura laboral i amb salaris relatius molt inferiors. Les àrees dels

dos extrems d’Àfrica, l’Amèrica Llatina i l’Àsia oriental mostren un poten-

cial de desenvolupament important d’aquests centres. És el cas, entre d’al-

tres, de Malàisia, on el teletreball ja beneficia el 3,5% de la força laboral, el

Brasil, Mèxic, Bangla Desh, Sud-àfrica o el Marroc. En la mesura que s’ex-

pandeixi l’aplicació i es redueixi el cost de les tecnologies de comunicació

sense fil i per satèl·lit, la possibilitat de desenvolupament d’aquests centres

de teletreball, que operarien com a centres de comunicació funcional, serà

molt important en àrees poc denses en població, però amb una qualitat accep-

table en les comunicacions.

En resum, podem afirmar que el teletreball ha mostrat una expansió continuada

durant els darrers anys, la qual, previsiblement, s’accelerarà en un futur proper.

D’aquesta manera, en moltes economies ja s’ha assolit una massa crítica aprecia-

ble de la força de treball capaç de generar les connexions necessàries per a l’apli-

cació definitiva de les pràctiques de teletreball. Amb tot, no cal perdre de vista les

notables diferències entre països o, fins i tot, entre regions d’un mateix país.

Aquest escenari expansiu es basa en tres fets:

• Les TIC fan que el conjunt de tasques susceptibles de ser dutes a terme mit-

jançant teletreball s’ampliïn considerablement, fins a incloure moltes acti-

vitats tradicionals.

• Les operacions internacionals d’outsourcing i de relocalització en xarxa,

com també el desenvolupament de telecentres rurals, estan afavorint la pe-

netració del teletreball als països en desenvolupament.

• L’exigència d’estratègies de resposta ràpida i d’aproximació al client dema-

na una reorientació de l’organització empresarial, que s’ha de basar en es-

quemes de producció flexible. El desenvolupament de les tecnologies

digitals compatibles amb la mobilitat dels treballadors afavoreix el desen-

volupament del teletreball mòbil arreu del món.

Di Martino (2001) suggereix un escenari de futur per al teletreball, condicionat

pel procés de globalització, que incita a la reflexió. A parer seu, el teletreball

Page 147: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 147 El treball a la societat del coneixement

voluntari i a temps parcial encara és àmpliament predominant, però no des-

carta que les exigències de la competència global facin que, en el futur previ-

sible, el teletreball pugui ser del tot obligatori per a moltes feines. D’altra

banda, també adverteix sobre el fet que el progrés tecnològic exigeixi que les

funcions del teletreball siguin cada cop més complexes i demani un grau més

elevat de qualificació als treballadors, de manera que si “les capacitats de qui

fa teletreball no són actualitzades al ritme que avança la tecnologia,135 moltes

funcions poden patir un efecte de substitució tecnològica”. En definitiva, i

com a conclusió, és probable que el teletreball global sigui cada cop més qua-

litatiu i exigeixi nivells de qualificació, autonomia, responsabilitat i motivació

més grans per part dels treballadors.

Bibliografia

Agbar, M. (1998, maig-juny). “The Alternative Wokplace: Changing Where

and How People Work”. Harvard Business Review.

Antonelli, C.; Geuna, A.; Steinmueller, E. (2000). “Information and

communication technologies and the production, distribution and use of

knowledge”. International Journal of Technology Management (vol. 20, 1-2,

pàg. 72-94).

Armstrong, N. (1997). Negotiating the Boundaries Between Home and Work: A

Case Study of Teleworking in New Zeland a Virtuality Free: Gender, Work and Spatial

Choice. Estocolm: NUTEK.

Arnal, E.; Wooseok, O.; Torres, R. (2001). “Labour Market and Social Po-

licy. Knowledge, Work Organisation and Economic Growth”. Occasional Papers

(núm. 50). París: OCDE.

Atkeson, A.; Kehoe, P. J. (2001). “The Transition to a New Economy after

the Second Industrial Revolution”. NBER working paper 8676. [En línia].

<http://www.nber.org/papers/w8676>

ATT (2003). Organizing Around Networks, Not Buildings: 2002/2003 AT&T

Employee Telework Research Results. AT&T Telework White Paper. [En línia].

<http://www.att.com/telework/docs/

2003_survey_results_att_telework_research.pdf>

ATT (1998). Telework Supports the TBL. [En línia].

<http://www.att.com/ehs/ annual_reports/report98/tech/tech_3.html>

ATTICA (1994). Analysis of constraints to the development of telework in the

European Economic Area. Brussel·les: Comisión Europea.

Australia Bureau of Statistics (2001). Use of the Internet by Householders.

Canberra: ABS.

Page 148: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 148 El treball a la societat del coneixement

Baruch, Y. (2000). “Teleworking: benefits and pitfalls as perceived by profes-

sionals and managers”. New Technology, Work and Employment (vol. 15, pàg. 1).

Beasley, R. E. i altres (2001). “Telework and gender: implications for the

management of information technology professionals”. Industrial Management

& Data Systems (pàg. 101-109).

Bélanger, F. (1999). “Worker’s Propensity to Telecommute: An Empirical

Study”. Information and Management (pàg. 35).

Bélanger, F.; Collins, R. W. (1996). “Identifying Candidates for successful

telecommuting outcomes”. A: R. T. Watson; R. B. Bostrom (Hrsg.). Proceedings

of Telecommuting’ 96 Conference. Jacksonville (Florida).

Belzunegui, A. (2002). Teletrabajo: Estrategias de flexibilidad. Madrid: Conse-

jo Económico y Social (CES).

Belzunegui, A. (2001). “El teletreball, una nova lògica organitzativa?”. Revis-

ta Catalana de Sociologia (núm. 15, pàg. 69-86).

Berch, B. (1985, novembre). “Resurrection of Out-Work”. Monthly Review

(vol. 37, pàg. 6).

Blauner, R. (1964). Alienation and freedon. The factory worker and his industry.

Chicago: University of Chicago Press.

Bowles, O. D. (2000). “The Nuts and Bolts of Telework”. Symposium Telework

and the New Workplace of the 21st. Century (16 d’octubre). Nova Orleans: Xavier

University.

Braverman, H. (1974). Labor and monopoly capital: The degradation of work in

the twentieth century. Nova York: Monthly Review Press.

Bresnahan, T. F.; Brynjolfsson, E.; Hitt, L. M. (1999). “Information

Technology, Workplace Organization, and the Demand for Skilled Labor:

Firm-level Evidence”. NBER working paper 7136. [En línia]. <http://

www.nber.org/papers/w7136>

Carnoy, M. (2000). El trabajo flexible en la era de la información. Madrid: Alianza.

Castells, M.; Tubella, I.; Sancho, T.; Díaz de Isla, I.; Wellman, B.

(2002). La Societat Xarxa a Catalunya. Informe de recerca I. Barcelona: Universi-

tat Oberta de Catalunya. [En línia].

<http://www.uoc.edu/in3/pic/cat/pic1.html>

Castells, M. (2001). La galaxia Internet. Reflexiones sobre Internet, empresa y so-

ciedad. Madrid: Plaza y Janés.

Page 149: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 149 El treball a la societat del coneixement

Castells, M. (2000). La era de la información: economía, sociedad y cultura. Vol.

1. La sociedad red (nova edició). Madrid: Alianza.

Cavanaugh, M. A.; Noe, R. A. (1999). “Antecedents and consequences

of relational components of the new psychological contract”. Journal of

Organizational Behavior (núm. 20, pàg. 323-240).

Clark, A. E. (1998). “Measures of Job Satisfaction. What Makes a Good Job?

Evidence from OECD Countries, Labour Market and Social Policy”. Occasional

Papers (núm. 34). París: OECD.

Clark, S. C. (2000). “Work/family border theory: A new theory of work/life

balance”. Human Relations (vol. 6, núm. 53, pàg. 747-770).

Clegg, C. W. (1988). “Appropiate technology for humans and organizations”.

Applied Ergonomics (núm. 19, pàg. 25-34).

(2000). Cyber Dialogue Inc. Small. Bussiness / Home Office Trend Report.

Nova York.

Colecchia, A.; Schreyer, P. (2001). “ICT Investment and Economic Growth

in the 1990s: Is the United States a Unique Case? A comparative study of nine

OCDE Countries”. STI Working Papers 2001/7. [En línia]. <http://

www.oecd.org/dsti/sti/prod/sti_wp.htm>

Conference on Disability and Teleworking: Isolation or Opportunities (1998). Dublín.

Comisión Europea (2002). e-Work 2002: Status Report on New Ways to Work

in Knowledge Economy. Brussel·les: Comisión Europea.

Comisión Europea (2000). e-Work 2000: Status Report on New Ways to Work

in Knowledge Economy. Brussel·les: Comisión Europea.

Comisión Europea (1999). Status Report on European Telework: New Methods

of Work. Brussel·les: Dirección General de la Sociedad de la Información.

Comisión Europea (1998). Telework 1998. ETD. Brussel·les: Comisión Europea.

Comisión Europea (1997). Employment and People with Disabilities. Report of

the High Level Group on disability. Mainstreaming Disability within EU Employment

and Social Policy. Brussel·les.

Cortada, J. W. (1998). Rise of the Knowledge Worker. Boston/Oxford: Butterworth

and Heinemann.

Crafts, N. (2000). “The Solow Productivity Paradox in Historical Perspective”.

Long Term Trends in the World Economy. Copenhaguen: University of Copenhagen.

Page 150: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 150 El treball a la societat del coneixement

David, P. A. (2000). “Understanding Digital Technology’s Evolution and

the Path of Measured Productivity Growth: Present and Future in the Mirror

of the Past”. Understanding the Digital Economy. Cambridge: MIT Press.

David, P. A. (1990, maig). “The Dynamo and the Computer: An Historical

Perspective on the Modern Productivity Paradox”. American Economic Review,

Papers and Proceedings (vol. 80, pàg. 355-361).

David, P. A. (1993). “Knowledge, Property and the System Dynamics of

Technological Change”. Proceedings of the World Bank Annual Conference on

Development Economics. Washington DC.

De Lorenzo, R. (2000). Discapacidad y Teletrabajo. El Mercado de Trabajo

en España II.

De Vicente Pachés, F. (2000). “Seguridad y salud en el teletrabajo. Descen-

tralización productiva y nuevas formas organizativas del trabajo”. Ministerio de

Trabajo y Asuntos Sociales (núm. 7).

Di Martino, V. (2001). The High Road to Teleworking. Ginebra: OIT.

Doherty, S. T.; Andrey, J. C.; Johnson, L. C. (2000). “The Economic and

Social Impacts of Telework”. US Department of Labor Symposium, Telework and

the New Workplace of the 21st Century. Nova Orleans.

Dyke, L.; Duxbury, L.; Lam, N. (2000). “Nurturing High Tech Knowledge

Workers: A Study of Career Development”. HRM Research Quarterly (núm. 4,

pàg. 4).

DURSI (2001). Oferta i demanda de personal de les tecnologies de la informació i

la comunicació. Catalunya 2001. Barcelona: Departament d’Universitats, Recer-

ca i Societat de la Informació, Secretaria per a la Societat de la Informació. [En

línia].

<http://dursi.gencat.net/pdf/si/observatori/documents_STSI/

oferta_i_demanda_TIC_2001_catala/Oferta_i_demanda_TIC.PDF>

Duxbury, L.; Higgins, C.; Neufeld, D. (1998). “Telework and the balance

between work and family: Is telework part of the problem or part of the

solution?”. A: M. Igbaria; M. Tan (eds.). The virtual workplace. Hershey: Idea

Group Publishing.

EcaTT Final Report (2000). Benchmarking Progress on New Ways of Working

and New Forms of Business across Europe. IST Programme. KAII: New Methods

of Work and Electronic Commerce.

Edwards, R. C. (1979). Contested Terrain: The transformation of the workplace

in the twentieth century. Nova York: Basic Books.

Page 151: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 151 El treball a la societat del coneixement

EITO (1999). Eastern European Countries: levels of investment in IT and telecommu-

nications.

Farber, H. S. (2003). “Job Loss in the United States. 1981-2001”. NBER working

paper 9707. [En línia]. <http://www.nber.org/papers/w9707>

Feldstein, M. (2003). “Why is Productivity Growth Faster?” NBER working

paper 9530. [En línia]. <http://www.nber.org/papers/w9530>

Ferraté, G. (2002, desembre). “Tecnología, educación y sociedad. Nuevos retos

formativos para el siglo XXI”. Revista de Economía Mundial (vol. 7, pàg. 13-22).

Friedman, A. (1977). Industry and Labour: class struggle at work and monopoly

capitalism. Londres: McMillan.

Foray, D.; Lundvall, B.-A. (1998). “The Knowledge-Based Economy: From

the Economics of Knowledge to the Learning Economy”. Employment and

Growth in the Knowledge-based Economy. París: OCDE.

Foray, D.; Lundvall, B.-A. (1996). “The Knowledge-Based Economy: From

the Economics of Knowledge to the Learning Economy”. Employment and

Growth in the Knowledge-based Economy. París: OCDE.

Freeman, R. (2002). “The Labour Market in the New Information Economy”.

NBER working paper 9254. [En línia]. <http://www.nber.org/papers/w9254>

Freeman, C.; Pérez, C. (1988). “Structural Crises of Adjustment, Business

Cycles and Investment Behaviour”. Technical Change and Economic Theory.

Londres / Nova York: Pinter Publishers.

Freeman, C.; Soete, L. A. (1994). Man’s Place is in the Home: various forms of

flexibility in Work for all or mass unemployment? Londres: Printer Publisher.

Friedman, S. D.; Greenhaus, J. H. (2000). Work and family-allies or enemies?

What happens when business professionals confront life choices. Nova York: Oxford

University Press.

Fundació Europea per a la Millora de les Condicions de Vida i de

Treball (1998). “Implicaciones sociales del Teletrabajo”. Revista del Ministerio

de Trabajo y Asuntos Sociales (vol. 11).

Gillespie, A. E.; Richardson, R. (2000). “Teleworking and the City: Myths

of workplace transcendence and travel reduction”. A: A. Wheeler; Warf (eds.).

Cities in the Telecommunications Age: The Fracturing of Geographies (pàg. 228-

245). Londres / Nova York: Routledge.

Page 152: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 152 El treball a la societat del coneixement

Gordon, G. (1988). “The Dilemma of Telework”. A: W. B. Korte; W. J. Steinle;

S. Robinson; T. Parsons (eds.). Telework: Present Situation & Further Development

of a New Form of Work Organization. Nova York: Elsevier Science Publisher.

Gordon, R. J. (2003). “Hi-tech Innovation and Productivity Growth: Does

Supply Create Its Own Demand?”. NBER working paper 9437. [En línia]. <http:/

/www.nber.org/papers/w9437>

Greenspan, A. (2000). “Technological Innovation and the Economy”. White

House Conference on the New Economy. Washington DC. [En línia]. <http://

www.federalreserve.gov/boarddocs/ speeches/2000/20000405.htm>

Greenspan, A. “Information, productivity, and capital investment”. The

Business Council. Boca Ratón: Florida. [En línia]. <http://www.federalreserve.gov/

boarddocs/speeches/1999/199910282.htm>

Guallart, V.; Serra, A.; Solà, F. (2000). El Teletreball i els telecentres com a

impulsors del reequilibri territorial. La Televall de Ribes. Barcelona: Comissionat

per a la Societat de la Informació.

Guest, D. E. (2002). “Perspectives on the study of work-life balance”. Social

Science Information (vol. 2, núm. 41, pàg. 255-279).

Harrington, S. J.; Ruppel, C. P. (1999, desembre). “Telecommuting: A Test

of Trust, Competing Values, and Relative Advantage”. IEEE Transactions on

Professional Communication (vol. 42, núm. 4).

Hatchuel, A.; Weil, B. (1995). Experts in Organitzations: A Knowledge-based

Perspective on Organisational Change. Berlín / Nova York: Walter de Gruyter.

Hirschhorn, L. (1984). Beyond mechanization: Work and Technology in a

post-indsutrial age. Cambridge: MIT Press.

Huws, S. (1988). “Remote possibilites: some difficulties in the analysis and

quantification of telework in the UK”. A: W. B. Korte; S. Robinson; W. J.

Steinle (eds.). Telework: Present Situation & Further Development of a New Form of

Work Organization. Nova York: Elsevier Science Publisher.

Huws, U. i altres (1996). Teleworking and Gender. Institute for Employment

Studies (Report 317): University of Sussex.

Huws, U. (1995). Teleworking, Follow-up to the White Paper. A Social Europe (su-

plement 3/95). DG V. Comisión Europea.

IDC (2000). “Europe’s Growing IT Skills Crisis”. Summit on Technology Innovation

and Skills Training. Brussel·les.

Page 153: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 153 El treball a la societat del coneixement

Instituto de Estudios Económicos (IEE) (2001). “La Sociedad de la In-

formación en España”. Revista del Instituto de Estudios Económicos (vol. 1 i 2).

IMF (2001). “The Information Technology Revolution”. World Economic

Outlook October 2001. Washington DC: International Monetary Fund.

ITAA (2000). Any Time, Any Place, Anywhere: broadband and the changing face

of work. Positively broadband Campaign.

ITAC (2002). 2002 Telework America. Association for Advancing Work From

Anywhere. AT&T.

Japan Telework Association (2001). Increasing the population of teleworkers

in Japan. Tòquio.

John J. Heidrich Center for Workforce Development at Rutgers

(2000). Nothing But Net: American Workers and The Information Economy. State

University of New Jersey (“Work Series”).

Johansson, G. (2002). “Work-life balance: the case of Sweden in the 1990s”.

Social Science Information (vol. 41, núm. 2, pàg. 303-317).

Joice, W. (2000). “Federal Telework Topics”. US Department of Labor Symposium,

Telework and the New Workplace of the 21st Century. Nova Orleans.

Jorgenson, D. W.; Stiroh, K. J. (2001, març). “Information Technology

and the US Economy”. American Economic Review (vol. 91, pàg. 1-32).

Kerrrin, M.; Hone, K. (2001). “Job seekers’ perceptions of teleworking; A

cognitive mapping approach”. New Technology, Work and Employment (vol. 16,

núm. 2).

Korte, W. B.; Gareis, K. (2001). e-Work in Europe: Indicators for Measuring

Adatability of Work Arrangements. 8th. European Assembly on New Ways to Work?

Telework 2001’. Hèlsinki. [En línia]. <http://www.telework2001.fi/Korte.doc>

Korte, W. B.; Robinson, S.; Steinle, W. J. (eds.) (1988). Telework: Present

Situation & Further Development of a New Form of Work Organization. Nova

York: Elsevier Science Publisher.

Korte, W. B.; Wynne, R. (1996). Telework-Penetration, Potential and Practice

in Europe. Amsterdam.

Kranzberg, M. (1985). “The information age: evolution or revolution?”.

Information Technologies and Social Transformation. Washignton DC: National

Academy of Engineering.

Page 154: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 154 El treball a la societat del coneixement

Kugelmass, J. (1995). Telecommuting: A manager’s Guide To Flexible Work

Arrangements. Nova York: Lexington Books.

Lake, A. (1998). “Fitter, happier, more productive?”. Flexible Working (vol. 3,

pàg. 4).

Lindey, R. M. (2002). “Knowledge-based economies: the European employment

debate in a new context”. The New Knowledge Economy in Europe. Cheltenham/

Northampton: Edward Elgar.

Lovelace, G. (2000). “The Nuts and Bolts of Telework”. Symposium Telework

and the New Workplace of the 21st. Century (16 d’octubre). Nova Orleans: Xavier

University.

Lundvall, B.-A.; Johnson, B. (1994, desembre). “The Learning Economy”.

Journal of Industry Studies (vol. 1, núm. 2, pàg. 23-42).

Luukinen, A. (1996). “A Profile of Finnish Telework: Survey Results Concerning

the Nature, Extent and Potential of Telework in Finland”. A: Luukinen (ed.) i al-

tres. Directions of Telework in Finland (Report by the Finnish Experience with

Telework Project, núm. 143). Hèlsinki: Publication of Labour Administration.

Manacorda, M. (1997). Telework and Women: Some Remakrs on the Italian

Case a Virtuality Free: Gender, Work and Spatial Choice. Estocolm: NUTEK.

McClellan, J. E.; Dorn, H. (1999). Science and Technology in World History.

Baltimore/Londres: The Johns Hopkins University Press.

McLean Parks, J.; Smith, F. (1998). “Organizational contracting: A rational

exchange?”. A: J. Halpern; R. Stern (eds.). Debating Rationality: Non Rational

Elements of Organizational Decision Making. Ithaca: ILR Press.

Mincer, J. (1974). Schoolling, experience and earnings. Nova York: Columbia

University Press.

Mirchandani, K. (1995, estiu). “Reasons Teleworkers Like to Work at Home”.

Telework International Newsletter (vol. 3, núm. 2).

Mokhtarian, P. (1998, febrer). “A synthetic approach to estimating the impacts

of telecommuting on travel”. Urban Studies (vol. 35, núm. 2, pàg. 215-241).

Mokyr, J. (1990). The Level of Riches: Technological Creativity and Economic

Progress. Nova York: Oxford University Press.

Morcroft, S.; Bennett, V. (1995). European Guide to Teleworking: a framework

for action. Dublín: European Foundation for the Improvement of Living and

Working Conditions.

Page 155: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 155 El treball a la societat del coneixement

Muriel, B.; Colette, D. (1997). Télétravail et Handicap: étude exploratoire. Uni-

versitat de Lieja.

Nilles, J. (1998). Managing Telework: Strategies for Managing the Virtual Workforce.

Nova York: Johan Wiley & Sons.

Nilles, J. (1994). Making telecommuting happen: a guide for telemanagers and

telecommuters. Nova York: Van Nostrand Reinhold.

Nilles, J. (1973). The Telecommunications-transportation tradeoff. Options for

tomorrow and today. Califòrnia: Jala International.

Nonaka, I. (1991, novembre-desembre). “The Knowledge Creating Company”.

Harvard Business Review (pàg. 28-47).

Nordhaus, W. D. (2001). “Productivity Growth and the New Economy”.

NBER working paper 8096.

[En línia]. <http://www.nber.org/papers/w8096>

Norton, R. D. (2001). Creating a New Economy. The Entrepreneur and the US

Resurgence. Cheltenham/Northampton: Edward Elgar.

Oliner, S. D.; Sichel, D. E. (2000, tardor). “The Resurgence of Growth in the

Late 1990s: Is Information Technology the Story”. Journal of Economic Perspectives

(núm. 14, pàg. 3-22).

Oliver, J.; Raymond, J. L.; Roig, J. L.; Barceinas, F. “Return to Human

Capital in Spain: A Survey of the Evidence”. Returns to Human Capital in Europe.

Hèlsinki: The Research Institute of the Finnish Economy.

Olson, M. H. (1988). “Organisational Barriers to Telework”. A: W. B. Korte;

W. J. S. Steinle; I. Robinson; T. Parsons (eds.). Telework: Present Situation &

Further Development of a New Form of Work Organization. Nova York: Elsevier

Science Publisher.

OCDE (2003). Seizing the Benefits of ICT in a Digital Economy. Meeting of the

OECD Council at Ministerial Level. París: OCDE.

OCDE (2002). Perspectivas del Empleo 2002. Madrid: Ministerio de Trabajo y

Asuntos Sociales.

OCDE (2002). OCDE Science, Technology and Industry Outlook. París: OCDE.

OCDE (2001). Education at a Glance. París: OCDE.

OCDE (2000). A New Economy? The Changing Role of Innovation and Information

Technology in Growth. París: OCDE.

Page 156: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 156 El treball a la societat del coneixement

OCDE (2000). Measuring the ICT sector. París: OCDE.

OCDE (1999). The Economic and Social Impact of Electronic Commerce. París: OCDE.

OCDE (1998). Tecnhnology, Productivity and Job Creation. Best Policy Practices.

París: OCDE.

OIT (1995). Trabajo a domicilio. Conferencia Internacional del Trabajo (82 reu-

nió, informe núm. V, 1 i 2).

OIT (1990). Tecnologías avanzadas, microelectrónica y cambios en el trabajo, el co-

mercio, las oficinas y los servicios de salud. Madrid: Ministerio de Trabajo y Asuntos

Sociales.

OIT (1990). Conditions of Work Digest: Telework (vol. 9, núm. 1). Ginebra: OIT.

OIT (1986). Classificació Internacional Uniforme d’Ocupacions. Avaluació de

tasques. Ginebra: OIT.

Orero, A. i altres (2000). “El teletrabajo como factor de mejora competitiva

de las pymes: Modalidades aplicables”. Dirección y Organización (núm. 23).

Ortiz Chaparro, F. (1999). “Los jóvenes en el teletrabajo”. Estudios de Juventud

(núm. 46).

Ortiz Chaparro, F. (1996). El teletrabajo: una nueva sociedad laboral en la era

de la tecnología. Madrid: McGraw-Hill.

Osterman, P. (2000, gener). “Work Reorganization in an Era of Restructuring:

Trends in Diffusion and Effects on Employee Welfare”. Industrial and Labor Re-

lations Review (vol. 53, núm. 2, pàg. 179-96).

Osterman, P.; Kochan, T. A.; Locke, R. M.; Piore, M. J. (2001). Working

in America. A Blueprint for the New Labor Market. Cambridge: The MIT Press.

Padilla, A. (1998). Teletrabajo, dirección y organización. Madrid: RA-MA.

Patrickson, M. (2002). “Teleworking: potential employment opportunities

for older workers?”. International Journal of Manpower (vol. 23, núm. 8).

Pérez, C. (2002).Technological Revolutions and Financial Capital. The Dynamics

of Bubbles and Golden Ages. Cheltenham/Northampton: Edward Elgar.

Polanyi, M. (1978). Personal Knowledge. Londres / Nova York: Routledge.

Pratt, J.H. (1999). Telework America National Telework Survey: Costs Benefits

of Teleworking to Manage Work/life Responsabilities. International Telework

Association and Council. Wakefield, MA.

Page 157: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 157 El treball a la societat del coneixement

Richardson, R.; Gillespie, A. E. (2000). “Call Centre periphery: Teleservices

and economic development in rural Scotland”. Revue de Géograpahie de Lyon

Geocarrefour (vol. 75, núm. 1, pàg. 79-85).

Rizzo, R. (1995). “Introduzione”. A: L. Gaeta; P. Manacorda; R. Rizzo. Il

Telelavoro: l’ufficio a distanza. Roma: Ediese.

Rodrigues, M. J. (2002). The New Knowledge Economy in Europe. A strategy for

International Competitiviness and Social Cohesion. Cheltenham/Northampton:

Edward Elgar.

Salmi, M. (1997). Home-Based Work, Gender and Everyday Life a Virtuality Free:

Gender, Work and Spatial Choice. Estocolm: NUTEK.

Shafizadeh i altres (1998). The Cost and Benefits of Telecommuting: an

evaluation of macro-scale litarature. University of California Davis. California

PATH WP 98-5.

Shapiro, C.; Varian, H. R. (1999). Information Rules. A Strategic Guide to the

Network Economy. Boston: Harvard Bussines School Press.

Schreyer, P. (2000). “The Contribution of Information and Communication

Technologies to Output Growth”. STI working paper 2000/2. [En línia]. <http:/

/www.oecd.org/dsti/sti/prod/sti_wp.htm>

Sosa, S.; Verano, D. (2001, maig). “La influencia del teletrabajo en la direc-

ción y gestión de recursos humanos”. Capital Humano (núm. 144, pàg. 70-78).

Spiezia, V.; Vivarelli, M. (2000). “The analysis of technological change and

employment”. A: M. Vivarelli; M. Pianta. The Employment Impact of Innovation.

Evidence and policy. Londres: Routledge.

Statistical Indicators Benchmarking the Information Society (SIBIS);

Comisión Europea (2003). Work, employment and skills, Topic Report nº 5. Bonn:

Empirica. [En línia]. <http://www.sibis-eu.org/sibis/>

Statistics Canada (2001). Survey of Work Arrangements. Otawa.

Suomi, R.; Pekkola, J. (1998). “Inhibitors and motivators for telework:

some Finnish experiences”. European Journal of Information Systems (núm. 7).

Terricabres, J. M. (1998). Teoria del coneixement. Barcelona: Universitat

Oberta de Catalunya.

Thomas, L. T.; Ganster, D. C. (1995). “Impact of family-supportive work

variables on work-family conflict and strain: A control perspective”. Journal

of Applied Psychology (núm. 80, pàg. 6-15).

Page 158: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 158 El treball a la societat del coneixement

Torrent, J. (2002). Innovació tecnològica, creixement econòmic i economia del co-

neixement. Una aproximació empírica, agregada i internacional a la incorporació del

coneixement a l’activitat productiva durant la dècada dels noranta. Tesi doctoral.

Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya.

[En línia]. <http://www.tdx.cesca.es/TDCat-1213102-162234/>

Torrent, J. (2002, desembre). “De la Nueva Economía a la Economía del Cono-

cimiento. Hacia la Tercera Revolución Industrial”. Revista de Economía Mundial

(vol. 7, pàg. 39-68).

US Department of Commerce (2002). Digital Economy 2002. Washington

D.C.: US Government Printing Office. [En línia]. <http://www.esa.doc.gov/

DigitalEconomy2002.cfm>

Van Ark, B.; Inklaar, R.; McGuckin, R. (2002). “Changing Gear. Productivity,

ICT and Services Industries: Europe and United States”. Research Memorandum,

Groningen Growth and Development Centre. Groningen.

Van Horn, C. E.; Storen, D. (2000). “Telework? Coming of Age? Evaluating

the Potential Benefits of Telework”. Symposium Telework and the New

Workplace of the 21st. Century (16 d’octubre). Nova Orleans: Xavier University.

Vilaseca, J. (2003). “TIC i treball: les transformacions del món laboral en la

nova economia”. Les Tecnologies de la Informació i la Comunicació en el món del

treball (20 de juny). Barcelona: Consell de Treball Econòmic i Social de

Catalunya / Universitat Oberta de Catalunya.

Vilaseca, J. (2002, desembre). “Hacia una economía del conocimiento. Intro-

ducción”. Revista de Economía Mundial (vol. 7, pàg. 3-7).

Vilaseca, J. (2001). “Economía del Conocimiento y Sociedad del Conocimi-

ento”. Manual y diccionario de Economía Político-social. Madrid: Trotta.

Vilaseca, J.; Torrent, J. (2001, octubre-desembre). “La economía del cono-

cimiento en España: una comparación internacional de su desarrollo”. Carta

Económica Regional (vol. 78, pàg. 34-46).

Vilaseca, J.; Torrent, J. (2001, gener-febrer). “La nova economia: evolució

o revolució? La realitat econòmica de la indústria de la informació”. Perspecti-

va Econòmica de Catalunya (vol. 211, pàg. 67-80).

Vilaseca, J.; Torrent, J. (2002). “La evolución del sector TIC en España: una

comparación internacional”. Barcelona: Universitat Oberta de Catalunya. [En

línia]. <http://www.uoc.edu/web/esp/serveis/observatorio/tm/one0202.html>

Page 159: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 159 El treball a la societat del coneixement

Vilhemson, B.; Thulin, B. (2001). “Is regular work at fixed places fading

away? The development of ICT-based modes of work in Sweden”. Environment

and Planning (vol. 33, núm. 6).

Villanueva, P. (1996). Teletrabajo. Barcelona: Institut Català de Noves

Professions.

Vivarelli, M.; Pianta, M. (2000). The Employment Impact of Innovation. Evidence

and Policy. Londres / Nova York: Routledge.

Waquett, P. H. (1998). “En marge de loy Aubry: travail effectif et vie personell

du salarié”. Droit Social (núm. 12).

Weijers, T.; Meijer, R.; Spoelman, E. “Telework Remains Made to Measure”.

Futures (vol. 24, núm. 10, pàg. 1048-1055).

Westfall, R. D. (1998). The Microeconomics of Remote Work a The Virtual

Workplace. A: M. Igbaria; M. Tan (eds.). Hershey: Idea Publishing Group.

Wicks, D. (2002). “Successfully increasing technological control trhough

minimizing workplace resistance: understanding the willingness to telework”.

Management Decisión (vol. 40, núm. 7, pàg. 672-681).

Zeiltin, J.; Trubek, D. M. (2003). Governing Work and Wlefare in a New

Economy. Oxford: Oxford University Press.

Notes

1. Vegeu Spiezia i Vivarelli (2000).

2. Vegeu, entre d’altres, Kranzberg (1985), Mokyr (1990), David (1990; 2000), Freeman i Pérez(1988), Castillos (2000; 2001), Crafts (2000), Norton (2001), Atkeson i Kehoe (2001), IMF(2001), Instituto de Estudios Económicos (2001), Vilaseca (2001; 2002), Vilaseca i Torrent(2001a; 2001b), Pérez (2002), Rodríguez (2002) i Torrent (2002a; 2002b).

3. Greenspan (1994, pàg. 4)

4. Castells (2000, pàg. 62)

5. McClellan i Dorn (1999, pàg. 2)

6. Terricabres (1998, pàg. 15)

7. Vegeu, entre d’altres, el treball seminal de Polanyi (1978), que ha estat aplicat econòmica-ment per Nonaka (1991) i per David (1993), entre d’altres.

8. Aquesta caracterització del coneixement és clarament compatible amb la visió de Lundvalli Johnson (1994) i de Foray i Lundvall (1996), els quals obtenen quatre tipologies de saberque distingeixen el coneixement com un recurs econòmic: el saber-què, el saber-per què, elsaber-com i el saber-qui. Mentre que els dos primers són fàcilment reproduïbles, els dos se-gons presenten més dificultats a l’hora de convertir-los en informació.

9. Com suggereixen els treballs de Hatchuel i Weil (1995), Foray i Lundvall (1998) i d’Anto-nelli, Geuna i Steinmueller (2000).

Page 160: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 160 El treball a la societat del coneixement

10. Des de qualsevol bé o servei que es pugui digitalitzar (llibres, bases de dades, revistes,pel·lícules, música, índexs borsaris, pàgines web o els resultats del futbol) fins als intercanvisde capacitats entre els agents econòmics.

11. Shapiro i Varian (1999, pàg. 5).

12. Torrent (2002b, pàg. 51).

13. Vilaseca (2001, pàg. 74).

14. Oliner i Sichel (2000), Jorgenson i Stiroh (2001), Nordhaus (2001), el Departament de Co-merç dels EUA (2002), Gordon (2003) i Feldstein (2003) per als EUA i Schreyer (2000), Co-lecchia i Schreyer (2001), Van Ark, Inklaar i McGuckin (2002) i OCDE (2003) per a altreseconomies arriben a una conclusió similar: les TIC, i per tant, una manifestació econòmicadel coneixement, expliquen bona part dels canvis en les fonts del creixement econòmic quemoltes economies occidentals han experimentat durant la dècada dels noranta.

15. L’evidència empírica internacional suggereix una clara correlació a llarg termini entre elprogrés tecnològic i l’augment de l’ocupació i dels salaris (OCDE, 1998, pàg. 35).

16. Freeman (2002, pàg. 10).

17. Farber (2003, pàg. 32).

18. Vivarelli i Pianta (2000, pàg. 2).

19. Per a les implicacions del procés de globalització sobre el mercat de treball, vegeu, entrealtres, OIT (1990; 1998) i l’excel·lent recull d’articles de Greenaway i Nelson (2001). Sobrel’impacte laboral de les TIC vegeu, entre altres, Castells (2000; 2001), Cortada (1998), Carnoy(1997; 2000), Osterman (1995; 2000), Cortada i Hargraves (2000), Vivarelli i Pianta (2000),Kaiser (2000), Arnal, Ok i Torres (2001), Autor, Levy i Murnane (2001), Beaudry i Green(2002), Comissió Europea (2002), Del Río (2003), OCDE (2003) i el projecte SIBIS auspiciatper la Comissió Europea (2003).

20. L’evidència empírica internacional suggereix una clara correlació a llarg termini entre elprogrés tecnològic i l’augment de l’ocupació i dels salaris (OCDE, 1998, pàg. 35).

21. Freeman, Clark i Soete (1994, pàg. 237) i Vivarelli i Pianta (2000, pàg. 2).

22. Freeman (2002, pàg. 10).

23. Farber (2003, pàg. 32).

24. OCDE (2002, pàg. 520).

25. Cortada (1998, pàg. 20).

26. Osterman, Kochan, Locke i Piore (2001, pàg. 44).

27. Ferraté (2002, pàg. 15).

28. Osterman (2000), Bresnahan, Brynjolfsson i Hitt (2000), Lindey (2002) i Zeitlin i Trubek(2003).

29. Castells (2001, pàg. 108).

30. Carnoy (2000, pàg. 23).

31. Seguint les classificacions de l’OCDE (2002), les branques productives intensives en co-neixement s’identifiquen amb les indústries d’alta tecnologia (indústria farmacèutica, ma-quinària d’oficina i ordinadors, equips de ràdio, televisió i comunicacions, aparells mèdics ide precisió i la indústria aèria i espacial), les indústries de tecnologia mitjana-alta (indústriaquímica, maquinària i equip, aparells i maquinària elèctrica, vehicles de motor i remolcs iequips de transport per ferrocarril) i els serveis intensius en coneixement (serveis postals i decomunicacions, serveis financers i assegurances, serveis informàtics i serveis empresarials).

32. L’existència de dades parcials d’aquest indicador ens permet afirmar que la situació aCatalunya podria ser lleugerament millor, si bé la distància amb Europea encara seria moltsignificativa. En efecte, les darreres dades disponibles suggereixen una inversió en R+D en re-lació amb el PIB de l’1,07% el 2001, cosa que si bé millora el conjunt d’Espanya (0,97%), en-cara està molt lluny de la mitjana europea.

Page 161: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 161 El treball a la societat del coneixement

33. Aquest indicador sintètic i compost de la inversió en coneixement pondera la despesa enR+D per capita, el nombre d’investigadors per capita, les noves tesis doctorals per capita, la des-pesa total en educació per capita, l’aprenentatge continu, la despesa en e-government i la for-mació bruta de capital fix no residencial.

34. Aquest indicador de seguiment del procés de transició cap a l’economia del coneixementrecull i pondera indicadors de productivitat (PIB per capita), d’evolució tecnològica (patentseuropees i dels EUA per capita i publicacions científiques per capita), d’usos TIC (volum de co-merç electrònic) i d’efectivitat del sistema educatiu (ràtio d’èxit escolar).

35. Castells i altres (2002, pàg. 23).

36. OCDE (2001).

37. Vilaseca i Torrent (2002, pàg. 21).

38. En un article recent (Vilaseca i Torrent, 2003) s’ha comprovat, per al cas concret de l’eco-nomia espanyola, l’existència d’un cercle virtuós entre una major formació, una ocupació enles activitats intensives en coneixement i una major probabilitat de tenir un salari més elevat,cosa que, al seu torn, es tradueix en una major propensió a la despesa en béns i serveis inten-sius en coneixement. D’aquesta manera, es pot afirmar que l’existència d’un cert nivell deformació i l’ocupació en les activitats intensives en coneixement condiciona una estructurade despesa de consum, que des de la demanda incentiva, novament, la producció basada enel coneixement.

39. De fet, la teoria general de l’administració empresarial (o business management) ja fa moltde temps que analitza l’impacte productiu de les diferents formes de l’organització empresa-rial. En aquest sentit, vegeu des dels treballs seminals de Chandler (1962), Mintzberg (1984)i Porter (1985) fins a les aportacions més recents de Piore i Sabel (1990), Milgrom i Roberts(1993), Navas (1994), Jhonson i Scholes (1996), Brynjolfsson, Renshaw i Van Alstyne (1997),Canals (2001) i Vilaseca, Torrent i Cabañero (2002). D’altra banda, l’economia del treballtambé ha desenvolupat una línia d’anàlisi focalitzada en l’estudi de les noves formes d’orga-nització del treball (NFOT). En aquest sentit, vegeu l’informe final de la Comissió Europea(2002), així com les ponències d’una recent conferència europea "Noves formes d’organitza-ció en el treball: una oportunitat per al canvi en l’empresa", organitzada pel CTESC i amb elsuport de la Comissió Europea (www.ctescat.net/programa.htm).

40. Aquesta aproximació no fa més que traslladar a la teoria de l’empresa, la visió desenvo-lupada durant la dècada dels vuitanta per economistes com Robert Lucas i Paul Romer.Aquesta visió endògena del creixement econòmic interpreta el progrés de l’activitat econò-mica com el resultat dels avenços en la dotació de factors i del canvi tecnològic, que no ésindependent dels factors productius.

41. Adam Smith ja va contrastar que l’eficiència productiva d’una fàbrica d’agulles podia in-crementar-se mitjançant la divisió del treball (especialització) i la utilització d’una millor ma-quinària. A principi del segle XX, les teories de Frederick W. Taylor relacionaven l’assolimentd’una major eficiència mitjançant un patró similar d’especialització i d’una utilització mésadequada de les màquines i dels individus.

42. Per a una anàlisi detallada de la introducció de la tecnologia, dels esquemes de produccióflexible i dels efectes de la competitivitat global sobre l’organització en xarxa de les empresesvegeu, des del treball seminal de Woodward (1965), fins als més recents de Salas Fumás(1987), Piore i Sabel (1990), Milgrom i Roberts (1993), Langlois i Robertson (1995), Coriat(1995) i Harrison (1997).

43. Porter (2001).

44. A banda de la descentralització en xarxa de l’activitat empresarial, la irrupció de la novaeconomia no ha pas alterat l’altre gran resultat del desenvolupament capitalista: la concen-tració del capital. Tot i que les nostres tesis es refereixen fonamentalment als canvis en l’ac-tivitat productiva, sens dubte, aquest és un element que mereix molta atenció. No nomésperquè el procés de canalització de l’estalvi cap a la inversió és vital per al desenvolupamentde l’activitat productiva, sinó també perquè el mateix sector financer s’ha constituït en unabranca productiva clau de l’activitat econòmica.

45. Vegeu el conjunt de treballs del centre d’investigació d’e-business del MIT, dirigit per ErikBrynjolfsson (http://ebusiness.mit.edu).

46. Cortada i Hargraves (2000) i Magretta (2001).

47. Dyke, Duxbury i Lam (2000).

Page 162: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 162 El treball a la societat del coneixement

48. No cal dir que aquest tipus d’acord està en funció de les característiques de treball, perexemple, de la situació contractual. És a dir, els compromisos dels treballadors amb l’organit-zació varien si la situació contractual és fixa o temporal. Cavanaugh i Noe (1999).

49. McLean (1998).

50. El burn-out es defineix per tres components o tensions manifestades en forma d’esgota-ment, actituds negatives vers el treball i nivell percebut d’eficàcia professional.

51. Guest (2002).

52. Clark (1998).

53. De Vicente (2000).

54. En referència a la salut laboral, a l’Estat espanyol, segons l’enquesta nacional sobre con-dicions de treball (INSHT), l’any 1995 el percentatge de queixes de salut relacionades amb eltreball era del 15%, mentre que l’any 2000 s’incrementen fins al 28%.

55. Johansson (2002).

56. Friedman i Greenhaus (2000)

57. Thomas i Ganster (1995).

58. Nilles (1973).

59. Berch (1985).

60. Gordon (1988, pàg. 113).

61. Quan un empleat combina flexibilitat al lloc de treball (o flexiplace), en l’horari (o flexiti-me) i la comunicació electrònica, el resultat és el telecommuting (Kugelmass, 1995, pàg. 20).

62. Nilles (1994, pàg. 12).

63. Vegeu, també, Doherty, Andrey i Johnson (2000) i Joice (2000).

64. Villanueva (1996).

65. Dos exemples. L’executiu que ocasionalment, esporàdicament o informalment realitzaalguna de les seves tasques professionals a distància, amb l’ús de les TIC i amb capacitatsd’autoprogramació, o els estudiants en pràctiques que acompleixen els requeriments de tele-treball però que no reben cap contraprestació econòmica per aquest treball no fan teletreball.

66. Un cas típic és l’activitat dels agents comercials o de transport que, per definició, no lo-calitzen el seu treball en un únic lloc físic estable i no per aquest motiu fan teletreball. Per acomplir els requeriments exigits, aquestes activitats haurien d’incorporar valor amb l’ús deles TIC i disposar de capacitat d’incidència en l’organització del seu treball.

67. Un dels casos més típics de no-existència de teletreball per manca de capacitats organit-zatives del treball és el dels teleoperadors quan no disposen de cap mecanisme d’autoprogra-mació del seu treball.

68. Un dels exemples més significatius de la no-existència de teletreball per manca d’ús efectiude les TIC són aquells treballs de la indústria editorial que, complint els altres tres requerimentsexigits, no fan un ús intensiu de les tecnologies digitals per a afegir valor al seu treball.

69. Ortiz Chaparro (1996).

70. Vegeu el projecte d’investigació MIRTI (Model of Industrial Relations in Telework Innovation).[En línia]. <http://www.telework-mirti.org/>

71. En algunes zones de muntanya els telecentres també reben el nom de telecottage. El des-envolupament dels telecottages en alguns llocs d’Europa, com la Gran Bretanya, Irlanda o elspaïsos escandinaus, té com a objectiu la superació de problemes locals estructurals i la intro-ducció de les tecnologies de la informació en les zones més despoblades.

72. Les tres tipologies de teletreball presentades segons el criteri de localització s’han de dis-tingir del treball realitzat a l’oficina virtual, que es refereix a una forma d’organització abso-lutament descentralitzada del treball en què tot el personal treballa a distància mitjançantles TIC i en què l’empresa no disposa d’oficines centrals físiques.

Page 163: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 163 El treball a la societat del coneixement

73. Aquesta distinció ens planteja el problema de la voluntarietat del teletreball. En efecte, comassenyalen Sosa i Verano (2001), és important la distinció entre el teletreball formal; això és,el treball reconegut contractualment, de la resta de teletreball; és a dir, aquell teletreball rea-litzat de manera inconscient o no formalitzada contractualment.

74. Per a una anàlisi de l’impacte del futur desenvolupament de les TIC sobre el teletreball,vegeu els treballs de Bowles (2000), Di Martino (2001) o Lovelace (2000).

75. El darrer informe de l’ITAC (2003) estima que la connexió de banda ampla ha incremen-tat la productivitat dels teletreballadors en un 33%.

76. AT&T (2003).

77. Shafizadeh i altres (1998) i Di Martino (2001).

78. Di Martino (2001) sintetitza aquest canvi de paradigma a partir de tres grans transicions.En primer lloc, d’una relació laboral estable, un contracte estandarditzat i un treball subordinata una diversitat de relacions i de contractes al llarg de la vida laboral i un treball més autònom.En segon lloc, d’una jornada laboral fixa cap a una jornada laboral flexible I, finalment, d’unlloc de treball centralitzat a una multitud de llocs de treball i un treball més mòbil.

79. En l’esmentat informe d’AT&T (2003) s’estima que l’organització en xarxa millorarà els be-neficis de l’empresa en 150 milions de dòlars durant el 2003, resultat de l’augment de la pro-ductivitat, de l’estalvi de les despeses generals i de la menor rotació laboral. Un altre resultatimportant de l’estudi és que la implantació del teletreball suposa un importantíssim estalvi detemps en els desplaçaments (uns 80 minuts diaris), cosa que permet un increment de la pro-ducció notable. D’altra banda, dues tercers parts dels treballadors que fan teletreball declarenque ha millorat la seva satisfacció amb el seu lloc de treball i amb la seva carrera professional.

80. L’informe final del projecte EcaTT (2000) destacava aquests elements com dos dels obs-tacles més importants al desenvolupament del teletreball a Europa.

81. Ortiz Chaparro (1999).

82. Baruch (2000) i Wicks (2002).

83. Mirchandani (1995).

84. Els resultats de l’estudi de Mirchandani (1995) mostren que els homes optaven per tele-treballar segons l’ordre de prioritat següent: evitar desplaçaments al treball, aconseguir mésproductivitat, tenir control sobre l’entorn de treball i amb el suport de l’empresa. En el casde les dones, la raó principal era controlar més l’espai de treball en termes físics i organitza-tius i destacava, en segon lloc, l’equilibri entre el treball i la família. Finalment, s’ementaval’opció d’evitar desplaçaments al treball i el suport per part de l’empresa.

85. Mokhtarian (1998) i Duxbury, Higgins i Neufeld (1998).

86. Luukinen (1996) i Asociación Internacional de Teletrebajo (2000).

87. Belzunegui (2001).

88. Izquierdo (2001).

89. Clegg (1988).

90. Hillman (1995).

91. En la mateixa línia, Bélanger i Collins (1996) identifiquen tres categories que, al marged’un nivell mínim de coneixements tècnics, contribueixen a l’èxit del teletreball. Primer, lacapacitat per a resoldre els problemes autònomament, la capacitat de concentració en un es-pai allunyat del lloc de treball tradicional i la disposició d’habilitats per a planificar i gestio-nar el temps. En segon lloc, l’elevat grau de compromís del treball, amb automotivació iautodisciplina per la manca de supervisió directa. I, tercer, les habilitats comunicatives per ala presa de contacte amb els clients i companys. Amb tot, l’empleat que teletreballa perd in-teracció amb l’entorn, cosa que en pot impedir el progrés professional.

92. Ortiz Chaparro (1996).

93. Waquett (1998)

Page 164: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 164 El treball a la societat del coneixement

94. Harrington i Ruppel (1999) conclouen, per als EUA, que una de les motivacions per a apli-car el teletreball és la confiança o no dels directius cap als seus empleats.

95. Ja fa uns quants anys Edwards (1979) i Friedman (1977) van posar de manifest la importàn-cia de la mobilització dels treballadors per a contrarestar les pràctiques gerencials de control.

96. Padilla (1998) i De Vicente (2000).

97. Guallart i altres (2000).

98. Probablement, els efectes del teletreball sobre l’ocupació s’han d’inserir en una reflexiómés general envers la relació existent entre el mercat de treball, les tecnologies digitals i laconsolidació del treball en xarxa (Vilaseca, 2003).

99. Ortiz Chaparro (1996)

100. Com Lake (1998), Apgar (1998), Pratt (1999), John J. Heidrich Center (2000) i l’ITAA(2000), entre d’altres.

101. A més dels estudis ja esmentats d’AT&T, també s’han trobat implicacions similars en elcas d’IBM, Siemens, British Telecom, 3Com, Nortel, Apple, Compaq, Merill Lynch o AmericanExpress, entre d’altres.

102. Nilles (1998), Westfall (1998), Bélanger (1999) i Doherty i altres (2000).

103. No només als Estats Units s’observa aquest fet. També és una de les conclusions de l’es-tudi EcaTT (1999) referit a 10 països europeus.

104. Els treballs de Suomi i Pekkola (1998) o de Vilhelmson i Thulin (2001) ens mostren comles resistències al canvi de la cultura organitzativa poden estar presents, fins i tot, en econo-mies amb forta penetració del teletreball, com és el cas del nord d’Europa.

105. Freeman i Soete (1994).

106. Di Martino (2001).

107. Com les telexarxes, els telecentres o els centres de recursos compartits.

108. Vegeu l’experiència del cas del País Basc a Orero i altres (2000).

109. Van Horn i Storen (2000).

110. Una bona mostra d’aquest dualitat són les tasques dutes a terme als call centers, tant ober-tes a l’exterior (outbound) i orientades a generar negoci a través del telemàrqueting com orien-tades a l’interior (inbound) i basades en l’atenció i prestació de serveis al client.

111. Els informes de l’OCDE (1999) i de l’IDC (2000) fan referència a l’aparició d’aquest pro-blema de skill gap.

112. L’estudi de Muriel i Colette (1997) mostrava, per al cas de Bèlgica, la manca de predis-posició empresarial a la integració de discapacitats.

113. Di Mateo (2001).

114. En alguns casos són exclusius per a treballadors discapacitats.

115. Conferència de Discapacitats i Teletreball. Dublín (1998).

116. Trobareu una explicació més detallada de l’impacte dels telecentres sobre el territori enl’annex 2 d’aquesta investigació: “els telecentres a Catalunya”.

117. El treball de Kerrin i Hone (2001) ens mostra la major preocupació dels joves que trobenfeina per alguns d’aquestes aspectes de la relació laboral.

118. La iniciativa YEOL (Youth Enterprise Online), impulsada a Manchester l’any 1998, vamostrar la utilitat de l’ús de les TIC en la millora de la formació dels joves en atur i menyspreparats en la seva predisposició a participar en iniciatives de teletreball.

119. Vegeu els treballs de Huws i altres (1996), Armstrong (1997), Salmi (1997), Manacorda(1997) i Beasley i altres (2001) per a diferents països de l’OCDE.

Page 165: Apunts Castells Vilaseca

© FUOC • XP06/M3010/02031 165 El treball a la societat del coneixement

120. Huws (1995).

121. Vegeu el treball de Patrickson (2002) per al cas d’Austràlia.

122. Un estudi d’ATT (1998) suggeria que les iniciatives de teletreball havien generat guanysmediambientals apreciables, amb una reducció anual de 55.000 tones de les emissions de di-òxid de carboni i un estalvi de 5,6 milions de galons de benzina.

123. El professor Castells (2001) afirma que probablement el model de feina en eclosió en elfutur previsible no serà el teletreball a casa sinó més aviat el del “treballador nòmada i l’ofi-cina sobre rodes”.

124. Hem de recordar ara que l’índex de motorització a Catalunya supera àmpliament la mit-jana de la Unió Europea.

125. Gillespie i Richardson (2000).

126. Korte i Wynne (1996).

127. Alemanya és el país de la UE on més ràpidament ha avançat el teletreball durant la se-gona meitat de la dècada dels noranta. Probablement, com a resultat de la liberalització delsector de les telecomunicacions i de l’aprofitament d’una xarxa d’infoestructures molt eficient,a més d’una bona predisposició cultural i institucional cap a aquesta nova tipologia de treballen xarxa.

128. De fet, l’edat mitjana del treballador que fa teletreball a Europa és de 39 anys.

129. ITAC (2002).

130. Una investigació recent de Nilles (2000) posava de manifest la creixent similitud entreles experiències de teletreball americanes i europees, tant pel que fa a les característiques delstreballadors com pel que fa al seu potencial de desenvolupament a curt termini.

131. Statistics Canada (2001). Les dades sobre teletreball al Canadà es poden consultar al’adreça web: http://www.ivc.ca.

132. Japan Telework Association (2001).

133. Australian Bureau of Statistics (2001)

134. EITO (1999)

135. Sobretot, en les tasques menys sofisticades tecnològicament, com l’entrada i emmagat-zemament de dades i altres operacions dels call centers.

Page 166: Apunts Castells Vilaseca