BUTLLETÍ D’INFORMACIÓ DE L’ATENEU DE CULTURA POPULAR

Preu 1.- € ANY XXXI – Núm. 334 – MARÇ 2010 DESEMBRE 2009

AGENDA CULTURAL PROGRAMACIÓ PER AL MES DE MARÇ DIUMENGE 7, Assemblea General Ordinària de socis, a la sala polivalent del Club Muntanyenc. DISSABTE 20, a les 8 del matí. Excursió “Coneguem Catalunya” núm. 268 a Les Fonts del Cardener. Dinar a Sant Llorenç de Morunys. Inscripcions el dilluns dia 8. DISSABTE 27, a les 10 del matí. Visita cultural guiada a la Casa de la Festa Major de Vilafranca del Penedès. Inscripcions a secretaria fins al dia 19 de març. EN PREPARACIÓ PER AL MES D’ABRIL DIMARTS 13, a les 7 del vespre, a la Regidoria del Districte I, conferència “Catalunya, trajectòria de futur esperançador”, a càrrec del Sr. Joan amorós i Plà, president de l’Associació “Conèixer Catalunya”. DISSABTE 17, a les 8 del matí. Excursió “Coneguem Catalunya” núm. 269 a Montserrat. Dinar a Sant Martí de Torroella. Inscripcions el dimarts dia 6. DIMECRES 21, A 2/4 de 8 del vespre, a la Sala de lectura del Centre Cultural Barradas . Presentació del llibre núm. 23 de la col·lecció La Medusa. “DEU ANYS CRUCIALS A L’HOSPITALET DE LLOBREGAT, 193 0-1940”, de Joan Rius i Vila. Pròleg i presentació a càrrec del Sr. Francesc Marcé i Sanabra. DIVENDRES 23, TOT EL DIA . Venda del llibre i obsequi de la rosa per a tots els qui ens comprin el llibre a la plaça de Digoine-Reforma. També tindrem les novetats editorials del moment. DIUMENGE 25, d’11 A 2, “XV TROBADA COMARCAL DE PUNTAIRES” a la rambla de Just Oliveras, amb la participació de 30 grups que recullen més de 330 puntaires.

ÉS OBERTA LA INSCRIPCIÓ PER A TOTS ELS TALLERS Recordeu que són places limitades

Més informació al telèfon: 93 337 05 78

ateneu@ateneulh.cat Visiteu la nostra pàgina Web http:/www.ateneulh.cat

Carrer de Digoine, 33 baixos -- Tel/fax 93 337 05 78 – 08901 L’Hospitalet

EDITORIAL

MARÇ

La Federació d’Ateneus de Catalunya (FAC) va ser creada l’any 1983 amb l’objectiu bàsic de donar suport a les entitats socioculturals escampades arreu del país. Avui, són ja 147 les agrupacions que hi estan associades i que es beneficien de les seves tasques de coordinació i assessorament, en qüestions jurídiques, comptables i tecnològiques, entre d’altres. Cal dir que, recentment, la FAC ha fet una evolució molt positiva en les relacions que manté amb els seus associats, la qual cosa ha comportat que estigui molt més present en la vida diària dels ateneus. En concret, pel que fa al nostre cas particular, hem participat en un bon nombre de les jornades de treball que s’organitzen i les relacions institucionals han augmentat considerablement, fins al punt de tenir un representant en la junta directiva de la Federació. En aquesta línia renovadora, la FAC va encetar el passat mes de desembre una nova iniciativa: l’edició de la revista Ateneus, que, en el seu primer número, inclou alguns articles força interessants, entre els quals destaca una entrevista amb el sociòleg i professor d’Esade i de la Universitat de Barcelona, Lluís Sáez, que fa una brillant anàlisi de les principals amenaces que planen sobre el futur dels ateneus i entitats similars. L’editorial atípic d’aquest mes, del nostre butlletí, ve motivat perquè a les pàgines que segueixen trobareu una amena conversa amb Pere-Joan Pujol i Macau, president de la FAC.

PORTADA

HOSPITALENCS SINGULARS JOSEP MONTSERRAT

Fa molt de temps que

passejant pel parc de Montjuic vaig descobrir una escultura al·legòrica a Manelic, el personatge entranyable de l’obra teatral Terra baixa d’Àngel Guimerà. En altres ocasions l’he tornat a contemplar i sempre ho he fet amb una certa admiració i simpatia: admiració vers l’obra escultòrica, simpatia respecte al personatge que representa. Tanmateix la meva sorpresa i també la meva satisfacció va ser assabentar-me que el seu creador, l’escultor Josep

Montserrat, era un hospitalenc nascut el 1860. Fill de Vicenç Montserrat i d’Isabel Portella, va viure, junt

amb els seus pares i dues germanes, al carrer de l’Església, (carrer Nou) núm. 26..

Des de jove va mostrar aptituds artístiques, fet que el portà a estudiar a Llotja (Escola de Belles Arts de Barcelona), compartint classes amb importants professors i artistes.

El 1879 li fou concedida una pensió per estudiar a Roma, aquesta experiència li eixamplà els horitzons.

Josep Montserrat presentà la seva obra a diverses exposicions de Belles Arts en les quals assolí importants

2

guardons: en els certàmens de Barcelona (1888,1891,1896,1907), Madrid (1895,1897,1899) Primera Medalla, París 1900 (Medalla d’Or), Saragossa1908, Bilbao 1904 etc.

D’entre la seva abundosa producció citaré les escultures: L’avi, Retrat del mestre Tomàs Breton i Tornant de mercat, que podem admirar al Museu d’Art Modern de Barcelona. També a la ciutat comtal hi ha obra seva a l’edifici del Palau de Justícia i al Parlament de Catalunya.

Creà la figura de Cristòfol Colom per a un monument a la ciutat de Mayagüez (Puerto Rico) i la del Pare Diez a Canàries. Col·laborà en el monument d’Alfons XII de Madrid i al monument a Àngel Barrera de Fernando Poo. Hi ha obra seva a diverses ciutats espanyoles i estrangeres.

Des de 1901 exercí la docència a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.

Va morir en aquesta ciutat l’any 1923.

M’ha semblat interessant reproduir unes línies del

comentari que Ferran Soldevila va dedicar a la generació d’escultors a la qual pertanyia Josep Montserrat:

Quasi tots els grans escultors d’Espanya d’aquest p eríode són del llevant peninsular, quasi tots de llengua c atalana. Bibliografia:

“Hospitalencs d’ahir” Francesc Marcé

CARME JORBA

3

CONVERSES Respon: Pere Joan Pujol i Macau Nat: Figueres Edat: 56 anys Estat: Casat Fills: 1 Professió: Professor d’EGB

Aquest mes parlem amb Pere Joan Pujol, el president de la Federació d’Ateneus de Catalunya, del qual l’Ateneu és membre. Descobrirem les diverses facetes de la seva personalitat. Ets nascut a Figueres (Alt Empordà). Ens podries ex plicar, en línies generals, com va ser la teva infantesa? Eres dels que jugaven al carrer?

De fet encara que nascut a Figueres que és la capital de la comarca jo sempre he viscut a Pau a uns 15 Km de Figueres, un poble petit (excepte el 20 anys que vaig estar a Sant Pere Pescador) com que el poble era molt petit permetia estar moltes hores al carrer, no hi havia cotxes i no hi havia cap perill. De fet més que al carrer fèiem moltes incursions als olivars i a la muntanya, vivíem en plena natura. El Col·legi La Salle de Figueres, on vas estudiar e l batxillerat, era en aquella època un col·legi en el qual la majoria de nens hi anaven interns, però que tenia un bon prestigi. L’a ny passat, el 2009, es va complir el centenari de la seva fundaci ó. Conserves algun record especial dels anys que vas passar-hi?

4

La meva estada la col·legi de la Salle, que a Figueres anomenaven “Els Fossos” és una de les èpoques de la meva vida de pitjor record, juntament amb l’època del servei militar. No he entès mai i ara des de la meva mirada com a mestre encara menys, com podia tenir tant de prestigi, els meus fills no hi han posat els peus i els meus néts espero que tampoc. Què o qui et va induir a estudiar Magisteri?

Al principi no va ser una decisió vocacional, es podien fer a Girona i no calia anar a Barcelona, eren uns estudis curts i sobretot menys cars que anar a la universitat, he de dir de totes maneres que quan vaig trepitjar la primera escola, vaig veure de seguida que havia encertat i que m’apassionava la meva feina. L’any 1982 vas ser co-fundador del Grup d’Escola Ru ral de l’Alt Empordà. Ens podries dir que hi havia al darrere d’ aquest concepte d’escola rural? Quins objectius perseguien els diferents grups que es van anar formant arreu de Catalunya so ta aquest nom?

L’escola rural era i és l’escola més lligada al territori, escoles petites on el mestre té un contacte personal amb els nens i nenes molt directe i que perdura en el temps, era un valor que en aquells moments no s’apreciava i moltes escoles corrien el perill de desaparèixer. Nosaltres vam lluitar per dignificar-les i evitar el seu tancament, avui tothom ho té clar i molts pares que viuen a ciutat matriculen els seus fill en aquest tipus d’escoles. Durant una bona època, vas participar, amb diferent s papers, en diversos grups teatrals locals. Amb el que has cone gut fins ara, penses que els pobles petits disposen de suficients recursos humans i econòmics per tirar endavant aquest tipus d’iniciatives culturals?

Depèn del poble, n’hi ha que tenen unes sales molt dignes, encara que amb la tecnologia insuficient pel tipus de teatre que es fa ara, altres no tenen res, en aquest camp els ateneus dels pobles petits són la garantia perquè aquest grups amateurs puguin sobreviure. Durant uns quants anys et vas dedicar a la política . Et faria res fer-nos cinc cèntims de com et va anar aquesta experièn cia?

5

Jo vaig entrar a la política l’any 79 amb les primeres eleccions municipals democràtiques, només amb 26 anys, hi vam posar molta il·lusió, després de tants anys de dictadura creiem que podríem canviar la societat des dels ajuntaments. Aquest somni es va anant diluint amb el temps i finalment ho vaig deixar perquè la majoria dels polítics d’ara, no pensen en les necessitats de la gent sinó a conservar el seu lloc i el seu sou. Nosaltres treballàvem voluntàriament, mai vaig cobrar cap sou per la meva feina política. Sempre vaig acabar posant-hi diners a sobre, de fet com en les associacions en què he estat. Actualment, formes part de la junta directiva del C asino Menestral Figuerenc, una entitat llegendària de la capital de l’Empordà. Ens podries explicar alguna cosa de l’entitat i de les activitats que porta

El Casino Menestral Figuerenc és una de les entitats més antigues del país, creat l’any 1856. Actualment és l’entitat amb més activitat de la comarca, amb una escola de música de més de 300 alumnes i quinze seccions culturals i esportives. Té una activitat continuada que fa que es facin prop de 700 actes anuals amb una participació d’unes 1.000 persones setmanals, a les conferències, concerts, exposicions, etc. Ara tenim la nostra seu en obres, quan acabin, tindrem un edifici molt modern per seguir repartint cultura popular. L’any 2003 vas ser nomenat president de la Federaci ó d’Ateneus de Catalunya. Sis anys després de ser-hi al capdava nt, estàs satisfet amb la gestió realitzada? S’han assolit el s objectius que et vas plantejar quan vas accedir al càrrec?

Ara no recordo l’any que vaig excedir a la presidència de la FAC, però sí que sé que porto 7 anys, per tant el proper gener de 2011 deixaré el càrrec. Jo mai estic prou content i crec que sempre es pot fer més, de totes maneres, si mirem com estaven fa set anys, crec que hem impulsat una renovació molt important i que estem en el bon camí i deixaré una Federació millor que la que vaig trobar. He de dir però que he comptat amb un gran equip de junta, sense ells no hauríem fet res. La població, en general, entén la funció dels atene us en la societat tecnològica actual? No s’ha abocat, injustament, so bre aquestes entitats, una certa imatge de “ demodés” ?

Hi ha un sector, jo crec que minoritari que ens veu com una cosa del passat, i de gent gran, després i això és més preocupant, hi ha un sector prou nombrós que ni tan sols ens coneix. És a les nostres mans fer que aquests sectors canviïn d’opinió, entenguin la feina que fem i pugin al nostre carro.

6

En aquest sentit, quins creus que són els principal s problemes que tenen, avui dia els ateneus, els casinos i enti tats similars?

N’hi ha molts, però jo crec que si aconseguim donar a conèixer el que fem i donar a la societat allò que demana, crear el serveis que el barri o el poble necessita, tenim molt de guanyat i resoldrem tots els altres problemes amb relativa facilitat. De totes maneres, penses que el futur d’aquestes en titats associatives està garantit? O, pel contrari, cada v egada els serà més difícil poder continuar?

No hi ha res garantit, fa molts anys que servim la societat catalana i jo crec que la societat catalana encara ens necessita, encara que moltes vegades no ho valori convenientment. Penso que hi ha tres tipus d’ateneus ara mateix: un grup que es posa al dia, que lluita i que ofereix serveis i activitats, aquests jo crec que tenen el futur garantit. Hi ha un segon grup que necessiten ajuda però que si hi posen voluntat de superació i de modernització també poden tirar endavant, són els que més hem d’ajudar des de la FAC. Malauradament hi ha un tercer grup que ho tenen molt difícil, encara que no impossible, fan poca activitat i no acaben d’obrir-se a la societat i a la modernitat, aquests si no canvien estan destinats a desaparèixer en un futur no gaire llunyà. Per últim, a què et dediques en el teu temps lliure ?

Tinc poc temps lliure, la majoria del temps lliure el dedico a la Federació i a la meva entitat, El que em queda procuro dedicar-ho a la família, ara al meu nét, la família sempre és qui pateix més la nostra dedicació a les entitats. També m’agrada estar a casa, escoltar música i procuro no perdre’m cap partit del Barça.

PODEU PORTAR-NOS ELS

XIPRERETS PER RELLIGAR FINS AL DIA 31 DE MARÇ

7

ATENEU CONFERÈNCIA Monturiol, inventor del submarí i socialista utòpic

El passat dimarts 16 de febrer vàrem assistir a la conferència Monturiol, inventor del submarí i socialista utòpic a càrrec de Dolors Marín i Silvestre, a la sala d’actes de la Regidoria del Districte I.

Va obrir l’acte la regidora del Districte Verònica Rodríguez i la presidenta de l’Ateneu Matilde Marcé va fer la presentació de

l’historiadora Dolors Marín autora de diverses obres sobre anarquisme, actuació dels maquis, moviments obrers, etc. Matilde Marcé va destacar les seves grans dots de conferenciant i oradora.

Dolors Marín ens va fer una brillant descripció biogràfica de Monturiol.

Narcís Monturiol era idealista, romàntic, republicà, utòpic, ateu, inventor, negociant, poeta, escriptor, polític, etc. Va néixer a Figueres el 28 de setembre de 1819, cinc anys després de l’acabament de la guerra del Francès. I el país encara no s’havia refet dels estralls que havia patit.

8

El poder era en mans de gent reaccionària. Les persones d’esquerres eren mal vistes i sovint perseguides. El pare, Joaquim Monturiol feia bótes, cups, portadores, càntirs de fusta, etc.

El petit Francesc havia de caminar dues hores per anar a estudiar a Vilabertran, més endavant va anar a Cervera a l’única Universitat existent al Principat a causa de la prohibició de Felip V.

De Cervera es traslladà a estudiar a Barcelona, vora el mar. A Barcelona es trobà estudiant lleis en una ciutat plena d’aldarulls, i ell, ple d’inquietuds es va decantar per organitzar el partit republicà. Juntament amb el seu amic Abdó Terrades editaven una publicació periòdica amb el nom El Republicano. El 13 de novembre de 1842, les forces de la policia assaltaren la redacció i s’emportaren presos els membres del cos de redacció. En Monturiol i en Terrades se n’escaparen perquè no hi eren en el moment de l’assalt.

Monturiol va viure el bombardeig que el general Espartero va efectuar des de Montjuïc el 3 de desembre de 1842 sobre una ciutat indefensa. Disparà 1014 projectils durant tretze hores. La repressió que seguí fou també molt notable, amb afusellaments, deportacions en massa, empresonaments, etc.

Acabats els combats, Monturiol es dedicà de ple a la propaganda política. En un moment en què l’ambient no li era gaire favorable, pensà a desaparèixer una temporada. Se n’anà a Madrid i es matriculà a la Universitat per acabar els estudis de Dret.

En tornar a Barcelona, novament edita una publicació periòdica La Madre de Familia on es plantejava la necessitat i la conveniència d’aixecar el nivell intel·lectual de la dona i la seva equiparació amb l’home.

9

Quan van arribar a Catalunya els principis d’una societat ideal, que el francès Etienne Cabet proposava en la seva utòpica obra, Monturiol es va situar al capdavant del grup barceloní. A la revista La Fraternitat va publicar l’article Europa y la Revolución que fou denunciat, i suspesa la publicació. Varen fugir amb altres companys i es van refugiar a Figueres, després van exiliar-se a França.

Sense abandonar les idees que sempre havia procurat difondre, deixà de banda l’activitat política. Monturiol creia en el progrés, en el maquinisme. La màquina era bona perquè alliberava l’home de la servitud del treball manual. Es va dedicar a inventar, començant per la fabricació de cartipassos, paper de música i altres objectes de paper ratllat, i una màquina de fer cigarretes.

Després d’una altra persecució policial es refugià a Cadaqués

NAIXEMENT DEL SUBMARÍ

A Cadaqués Monturiol, vora el mar, es preguntava per què, si els navilis podien navegar per la superfície del mar, no n’hi havia d’haver que poguessin navegar submergits?

Per aconseguir-ho hagué d’inventar una llista important d’elements essencials: el buc, el sistema d’immersió i emersió, els estabilitzadors de navegació, els sistemes de propulsió, el subministre d’oxigen, la regulació de la temperatura, etc. I tot això en una època en què no es coneixia el motor elèctric.

A Figueres es constituí una societat, el 23 d’octubre de1857, per reunir un capital inicial de dos mil duros. Monturiol tornà a Barcelona i llogà un pis a la Barceloneta, prop del mar.

Després de molts treballs, el 28 de juny de 1859, fou llançat al mar, al port de Barcelona, el primer submarí amb el nom “Ictíneo”, que significa nau-peix en les seves arrels gregues. Mesurava set metres de proa a popa, tres i mig de la quilla a la cúpula i dos i mig de mànega. Permetia observar l’escenari submarí a través de nombrosos vidres i estava pensat com a vehicle d’exploració i pesca de corall.

Un segon “Ictíneo” es construí i va ésser avarat el 2 d’octubre de 1864. Incansable fins que va morir el 6 de setembre de 1885, no va parar d’estudiar, d’investigar i de fer projectes.

Un gran català, no sempre ben recordat i que la Dolors Marín ha tingut l’encert de fer-ne memòria.

Text MARTÍ GUERRERO I COTS Fotos CARLES FARRÉS I PINÓS

10

Excursió “CONEGUEM CATALUNYA” núm. 267 a Osona, visita a la Casa Museu Verdaguer a Folgueroles. Din ar a Tavèrnoles –calçotada-. Dissabte 20 de febrer de 2 010

A les 8 del matí, com gairebé sempre, arrancava l’autocar, aquesta vegada en direcció Vic, on teníem previst esmorzar i fer-hi una visita, disposant de prou temps per poder passejar amb tranquil·litat; uns quants optaren per visitar el popular mercat que es fa a la plaça Major, altres se n’anaren a la catedral o al Museu Episcopal i alguns van mirar de fer-ho tot.

El més important, però, era la visita a la Casa Museu de Mossèn Cinto Verdaguer a Folgueroles, un bonic poble de la comarca d’Osona en el qual va néixer el 17 de maig de 1845.

Els pares de Mn. Cinto van tenir vuit fills, dels quals malauradament només en sobrevisqueren tres. Ell fou el tercer, però a causa de la mort d’un germà quedà en segon lloc. Això volia dir que, seguint la tradició, estava predestinat a la carrera sacerdotal, que inicià als 11 anys ingressant al seminari de Vic. La seva vida al poble, mentrestant, havia estat com la de qualsevol noi de la mateixa edat, destacant, però, per la seva intel·ligència, sagacitat i complexió atlètica. Mentre seguia els estudis va entrar a treballar a can Tona per fer-hi de pagès i de mestre. Prengué part per primera vegada als Jocs Florals de Barcelona l’any 1864, (als 19 anys), sense guanyar cap premi, però l’any següent en guanyà quatre i dos més el 1866. El 1877, amb 32 anys, el jurat dels Jocs Florals li concedia el premi extraordinari de la Diputació de Barcelona pel poema L’Atlàntida. Això fou la consagració de Verdaguer.

El 24 de setembre de 1870 fou ordenat sacerdot a Vic i cantà la seva primera missa a l’ermita de Sant Jordi.

11

Per motius de salut li recomanaren un canvi d’aires. És aleshores

que va entrar de capellà a la Companyia Transatlàntica i feu diversos viatges a través de l’Atlàntic cap a Cuba, però no arriba a desembarcar-hi mai. És en aquest període que escriu L’Atlàntida.

L’any 1880, per haver guanyat tres premis als Jocs Florals, fou proclamat Mestre en Gai Saber i en aquest mateix any publicà el llibre Montserrat. És coronat com a Poeta de Catalunya al monestir de Ripoll,

el 21 de març de 1886, pel bisbe Morgades. Aquest mateix any publicà el gran poema Canigó. En aquesta època viatjjà a París, Suïssa, Alemanya i Rússia i també realitzà un viatge de peregrinació a Terra Santa.

Després d’aquest viatge va aturar la seva producció literària i es dedicà a diverses

ocupacions. És el capellà de la família del marquès de Comillas, amo de la Companyia Transatlàntica; però Verdaguer no podia acceptar el comerç d’esclaus que aquest realitzava i començà a repartir abundants diners de la família entre els pobres. A causa d’aquest i altres

escàndols, el marquès va trencar les relacions amb ell i fins i tot el 1895 li prohibiren exercir de sacerdot. Mn. Cinto es defensà amb una sèrie d’articles als diaris titulats En defensa pròpia. Començà llavors el seu exili al Santuari de la Gleva. El 17 de maig de 1902 es traslladà a la

finca coneguda com a Vil·la Joana, de Vallvidrera –actualment convertida en museu, i que es pot visitar-, convalescent de tuberculosi, però no aconsegueix guarir-se’n i hi mor el dia 10 de juny. El seu

12

enterrament fou un dels més multitudinaris que es recorden a Barcelona.

A més a més, de les obres ja citades, cal destacar Idil·lis i cants místics, Oda a Barcelona i diversos poemes i cançons populars catalanes ben conegudes com L’emigrant o el Virolai de Montserrat.

La Casa Museu Verdaguer és un dels museus literaris més antics de Catalunya i té la particularitat que fou obert l’any 1967, en ple franquisme. És un edifici de petites dimensions del segle XVII, ambientat a mitjans del XIX i que conté a la planta baixa l’exposició mitjançant la qual és pot seguir la seva vida i obra. En el primer pis es reprodueixen elements de la vida quotidiana d’un poblet de l’època. També vàrem poder veure un documental sobre el poeta.

I cap a dinar. Aquesta vegada la popular “Calçotada”, com toca cada mes de febrer. Molt bona, per cert.

I al mes de març, el dissabte 20, anirem a les Fonts del Cardener i dinarem a Sant Llorenç de Morunys. Us hi podeu apuntar el dilluns dia 8. Per l’abril a Montserrat el dia 17, inscripcions el dimarts 6 d’abril.

Ja tenim a punt l’excursió SORPRESA del mes de maig!!!

Text i fotos ANTÓNIA CALDÉS

13

POESIA TERRA DE VENT Terra del bell reposar i de frisances despertes, Empordà, planter d’ànimes obertes! Clarors i esbatanament -mel i sal de Grècia antiga- a ta bellesa present la del passat s’entrelliga. Tu em duus, jo al cor t’he posat, ensems amador i amada. Terra del cel esventat, terra de l’ampla abraçada. Maria Perpinyà 1928

14

COL�LABORACIONS DUSOS I MADUSOS 9. No tot han de ser plors Sempre estem parlant d’accidents que pateix la llengua catalana i que comporten la pèrdua de l’ús de certes paraules. Hem de reconèixer així mateix que en alguns casos i aspectes hem millorat. Recordem que en la nostra infantesa hi havia gent de la classe proletària, en general analfabeta, que deia normalment el teatru, la fràbica, radera, etivocar, en comptes de: el teatre, la fàbrica, darrera, equivocar. Fins i tot hem sentit a valencians lo raer volent dir el darrer (l’ultim). Aquest fenomen de trastocament de les lletres d’un mot s’anomena “metàtesi” i no s’ha de confondre amb “metàstasi” (un càncer que s’escampa), que sempre té un significat ben dolorós. 10. Fabra, èxit o fracàs? Escoltem expressions com elzi donem (els donem), felzi un favor (fer-los un favor), anemzen d’aquí (anem-nos-en d’aquí), sapiguer i capiguer (saber i caber), visquent (vivint), sapiguem i capiguem (sabent i cabent), etc. Aquestes diferències entre el llenguatge parlat i el llenguatge escrit poden fer pensar que Pompeu Fabra, l’anomenat “geni ordenador de la nostra llengua”, va fer un treball en va. Categòricament no, comparem, si no, un text anterior a la reforma fabriana amb un text posterior i veurem immediatament la millora. Ara, aquí hi juguen un gran paper els correctors de les editorials. El panorama canvia quan es tracta del llenguatge parlat i l’escrit sense corrector. A la ràdio, a la televisió, a internet, podem comprovar dolorosament el desastre, en què participen igualment les persones presumptament cultes i les incultes. Segur que és degut a les mancances del sistema educatiu, que no n’és prou. No cal perdre l’esperança, però no ens quedem asseguts sense fer res.

ANTONI ROYO LLEIXÀ

15

SOMNI Fa temps que no col·laboro en el Xipreret, però hi ha un soci que sempre m’ncita que hi torni, però jo li dic que haig d’estar inspirada.

Per fi ha sorgit sense pensar-ho. Algú dels que em llegeixen s’ha assabentat que cada any hi ha un

Concurs de Cant Internacional anomenat Francesc Viñas? Doncs per als que no ho saben, us informaré. S.M. la Reina, és la presidenta d’honor.

Perquè imagineu com n’és d’important aquest concurs hi han participat 535 cantants de 50 països d’arreu del món i s’han hagut d’eliminar segons qualitat d’expressió i de veu.

Ha durat del 7 al 17 de gener. Les dues primeres eliminatòries,

s’han interpretat matí i tarda amb dues hores de pausa per dinar.

Les següents han sigut només de tarda.

Si a algú de vosaltres us agrada l’òpera, es podrà imaginar la felicitat de què jo he gaudit tots aquests dies. La prova final s’interpreta al teatre del Liceu, així també com

l’entrega de premis. Les eliminatòries es fan sempre a l’Escola de Música, que està al carrer del Bruch cantonada al carrer de València.

Sempre és ple de “fans”.

La felicitat de gaudir de moments inoblidables omple l’esperit de joia. La

música és vida i el cant és un do de Déu. Els que tenen aquestes veus s’han de sentir privilegiats.

En fí, acabo i fins a la propera. M. TERESA GOL

16

ESPURNES DE LLENGUA (2) Català a l’escola: Catalunya del Nord

Segons unes recents declaracions de Marcel Mateu, vicepresident del Consell General dels Pirineus Orientals, a l’Agència Catalana de Notícies, actualment hi ha 13.500 alumnes de primària i secundària que aprenen català a la Catalunya del Nord. Aquesta és una xifra sorprenent, si es té en compte que fa deu anys el nombre no sobrepassava el miler.

L’increment, tot i que només representa un 16% de l’alumnat total del territori, té el seu origen en la implantació de les escoles bilingües, que s’iniciaren el curs 2001-2002 de la mà del ministre Jack Lang que va introduir les llengües regionals a l’ensenyament. Aquesta és una opció que es va afegir a la ja existent de la emblemàtica xarxa d’escoles La Bressola, on a hores d’ara hi ha més de 700 alumnes matriculats.

En unes comarques, les de la Catalunya Nord, on la llengua catalana es parla bàsicament als pobles petits i principalment per part de la gent gran, les xifres abans esmentades són un signe d’esperança per al futur del català en aquelles contrades. Català a l’escola: País Valencià

Escola Valenciana és potser l’entitat que més ha lluitat per a la implantació de l’ensenyament en català, i pel seu ús social, al País Valencià. Amb motiu de complir-se enguany el seu 25è aniversari, el seu president, Diego Gómez, ha fet diverses declaracions als mitjans de comunicació en què ha informat que aquest curs estudien en català 211.436 alumnes a les comarques del sud, que vénen a ser aproximadament un 30% de l’alumnat d’infantil i de primària. Un augment considerable respecte a fa 25 anys quan aquest percentatge era només del 2%.

Amb tot, Diego Gómez es lamenta per la manca de política lingüística del govern, ja que, avui en dia, hi ha més demanda que oferta d’ensenyament en català i moltes famílies veuen frustrades les seves expectatives de matricular-hi els fills. També es plany que només un 4% dels centres concertats tinguin línies en valencià.

17

Català al pati A principis del mes de febrer, sortí publicada a la premsa una carta d’una mestra gironina, que exerceix en una escola de Sabadell, que es queixava de l’ús predominant del castellà en les relacions que mantenen els seus alumnes entre ells, sobretot fora de les aules. I acabava denunciant que la culpa de tot plegat és només dels catalanoparlants perquè, entre d’altres coses, es passen al castellà a les primeres de canvi.

La lectura d’aquesta carta em va portar a rememorar aquella escola franquista en què l’ensenyament era únicament i exclusivament en castellà, però que, tanmateix, al pati l’hegemonia era per a la llengua catalana que ho dominava tot. Com a exemple, citaré el meu propi cas, de quan vaig compartir aula amb el fill del capità del quarter de la guàrdia civil del poble i el fill del comandant del post militar, ambdós vinguts de terres de parla castellana, que parlaven un català correctíssim, sense que la família ni l’escola els l’haguessin ensenyat.

És obvi que, en l’actualitat, la situació òptima seria: classes i pati en català. Si a hores d’ara aquest objectiu no s’ha aconseguit, potser paga la pena preguntar-se que es va fer malament quan es va guanyar l’escola per a la llengua catalana, però es va perdre el carrer. A partir d’aquí, les preguntes sorgeixen per si soles: algú s’ha dedicat a esbrinar les causes del perquè de la irregularitat actual? Algú ha buscat i plantejat solucions al problema? Aquestes possibles solucions s’han aplicat? Seria bo conèixer les respostes i creure que, malgrat tot, anem pel bon camí. “El Temps”

La decisió presa, recentment, per la nova direcció del diari Avui de no distribuir-lo als quioscos de fora Catalunya per raons econòmiques, així com el degoteig de tancaments de repetidors de TV3 al País Valencià, han fet que el desitjat, per molts, espai comunicacional de la llengua catalana es vagi esvaint cada dia que passa.

Tanmateix, per sort, queden algunes poques alternatives que no defalleixen per arribar a tots els territoris on es parla català. Entre elles destaca el setmanari El Temps, que el passat 27 de gener, en la Nit de les Revistes, va ser premiat per haver contribuït, durant 25 anys (va néixer el 1984), a la cohesió de

18

tots els Països Catalans, amb esperit de fidelitat constant al lector i de compromís social.

El Temps, tot i que és una revista molt ben editada i que disposa d’un conjunt de col·laboradors de remarcat prestigi, malauradament no arriba a tots els quioscos del Principat. Davant d’aquesta circumstància, un no pot fer més que preguntar-se: com s’ho maneguen els editors per aconseguir que la publicació sigui viable? L’Eliseu Climent, el seu fundador i principal impulsor, en dóna algunes claus en una entrevista publicada al mensual Serra d’Or del passat mes de febrer.

Qüestionat per la situació actual de la revista, Climent diu: “A El Temps ho passem malament. S’aguanta: té més de deu mil subscriptors... i crec que resistirà.” “És un setmanari que té tres redaccions (València, Barcelona i Palma): si en tinguera una de sola, no patiríem tant, però se’n perdria el sentit.” Entre d’altres temes, l’editor valencià també té un record pels inicis del setmanari: “Tothom s’hi posà en contra, fins i tot Fuster, que deia que ens deixàrem d’històries, que el país no donava més que per a un full parroquial.” “En canvi, el president del Consell de les Illes, Jeroni Albertí, hi tingué un gran paper. Em va dir: aquest projecte només pot sortir des de València. A Mallorca, demogràficament, no tenim suficient potència i la gent de Barcelona no ens acaba d’entendre mai... I un poc veritat va ser.” Joan Solà No voldria acabar aquestes Espurnes de llengua sense fer una lleugera referència a Joan Solà, darrer Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i lluitador incansable per la llengua i el país. Del discurs que pronuncià el 7 de maig de 2009, quan li fou concedit el Doctorat Honoris Causa per la Universitat de Lleida, n’he extret les següents paraules sobre Mossèn Cinto Verdaguer: “... al seminari de Vic, no li va ensenyar ningú aquella llengua, aquella literatura, aquella cultura que hi havia al darrere de la paraula: a ell només li ensenyaven la llengua castellana, les llengües clàssiques i les figures retòriques lligades a aquestes llengües. El miracle, doncs, se’l va haver de fer tot sol, contracorrent i contragovern: contra un govern que l’havia eliminat, a ell i al seu país, de la vida noble de les lletres i de la història. Exactament igual com em va passar a mi i a tots els de la meva generació i de moltes altres generacions, anteriors i posteriors. Verdaguer es basquejava per rescatar i actualitzar la tradició catalana, alhora que estudiava pel seu compte la llengua”.

PERE JUHÉ I ORIOL

19

TEATRE L’ATENEU AMB EL SAHARA Des de fa ja uns anys l’Ateneu cola·labora amb la caravana d’ajut humanitari per al poble saharauí. Aquest any ja s’ha arribat a la 16a. Caravana i, un cop més des del grup de teatre, us demanem la vostra col·laboració portant oli, sucre, arròs, llenties, gel de bany, sabó o xampú. Qualsevol d’aquestes coses seran un bé per a aquestes persones que viuen al desert. Ho podeu portar a l’Ateneu abans del dia 15 d’abril de 2010. Gràcies.

20

OPINIÓ

EL CIUTADÀ IDIOTA

Febrer del 2010, dimarts al matí, entrada a l’estació de

l’Avinguda del Carrilet, Línia 1 del Metro de Barcelona. Com sempre una enorme ventada envaia el recinte, des de les portes d’accés fins passades les tanques d’accés al Metro. No era l’únic amb la intenció d’entrar. Lamentablement sí que semblava que era l’únic que te la intenció de pagar. Em va venir a la memòria un reportatge, d’aquells del National Geographic, en què parlaven d’una plaga de llagostes. Es veia tota una esplanada plena d’aquests petits animalons, en què sempre n’hi havia un munt saltant, mentre la resta anava rosegant el que es trobava pel camí. En aquell moment, al metro, jo deuria ser el que rosegava, junt amb una senyora, ja gran, que anava dient que no mentre validava la seva targeta T10, ja que la resta de les persones que eren allí només feien que saltar per damunt les tanques i desaparèixer en direcció a l’andana.

Febrer del 2010, dimarts al vespre, entrada a l’estació de Drassanes, Línia 3 del Metro de Barcelona. Aquesta és una de les estacions en què tots els terminals de validació del tiquet d’entrada són d’aquells que estan formats per una porta, l’alçada de la qual és més o menys de l’alçada d’una persona. Això ja no és problema per als que es volen “colar”. En el moment que vaig entrar al vestíbul, comptant-me a mi, hi érem unes sis o set persones. Algunes anaven juntes, altres semblava que anaven soles. No vull enredar ningú, de debò, però l’únic idiota que va validar el seu bitllet vaig ser jo. I he dit idiota ja que va ser així com em vaig sentir.

Febrer del 2010, dimarts al vespre, sortint de l’estació de Rambla Just Oliveras, Línia 1 del Metro de Barcelona. Mentre passava per les tanques de sortida, en un vestíbul relativament ple, vaig poder veure com un grupet d’unes quatre o cinc persones, impunement, saltaven les tanques de validació sense passar-hi el bitllet. No em vaig fixar què feia la resta, però la

21

sensació que vaig tenir va ser la mateixa que a Drassanes, quan vaig agafar el metro.

Em va venir a la memòria el dia que, llegint el diari, em vaig assabentar que la MTB havia decidit apujar el bitllet dels transports públics, en un percentatge molt per damunt del que havia registrat l’IPC de l’any. Aquest és un fet que ja fa uns quants anys que es produeix.

L’argument? Els que vulguis, però un dels principals és que no els surten els comptes.

D’una banda, els responsables polítics diuen reconèixer el problema de la gent que s’escaqueja de pagar, però de l’altra el minimitzen de tal manera que ens volen fer creure que no deixa de ser un problema de baixa incidència.

Sento dir que no m’ho acabo de creure. Sé que com a estudi estadístic potser és una mica pobre,

però crec que caldria tenir en compte que seria massa coincidència que només es coli la gent al Metro en el moment que hi passo jo o alguna de les persones que conec i amb qui comento el tema. Una vegada potser sí, però gairebé sempre, ja no m’ho crec. Per tant he decidit, potser pel mateix criteri que argumenten ells per apujar els preus de forma abusiva, que la quantitat de gent que en aquests moments no paga el seu bitllet i entra al transport públic metropolità de forma fraudulenta és escandalós, ratlla l’abús social i fa que els que paguem el nostre bitllet ens sentim com idiotes. I per tant exigeixo que es prenguin les mesures necessàries perquè això no passi. No el que em senti com un idiota, sinó el fet que la gent entri sense pagar el seu bitllet, que quedi clar.

Tal com deia Winston Churchill “La democràcia és el pitjor sistema de govern dissenyat per l’home, amb l’excepció de tots els altres”. Amb això suposo que volia dir que, malgrat no ser perfecte, la democràcia és potser el millor sistema que podem tenir. I una de les seves principals virtuts és la que tots som iguals davant la llei. Igualtat per al que és bo i també per al que és dolent, en els drets però també en les obligacions. I quan això no es respecta, vol dir que una part de l’estructura de la democràcia fa figa. No pot ser que, en una societat democràtica, uns es creguin millors o amb més drets que els altres. No és admissible que les autoritats, sabedores d’un fet com aquest, no

22

facin absolutament res per evitar-ho. I que no em vinguin amb la història de les cameres, que em sembla que per l’únic que serveixen és perquè els infractors surtin més o menys macos a l’hora de fer-los la foto.

El que realment m’emprenya és que per culpa d’uns que no compleixen les normes, la resta ha de fer front a les despeses, suportar els increments de les tarifes i a sobre patir un servei en el qual la qualitat no és una de les seves millors característiques.

L’altre dia, al diari, una persona escrivia una carta al director on explicava que al Trambaix es produïa un fet singular, d’aquells que fan que un se senti més idiota que mai. Resulta que quan el Trambaix s’atura en una estació, la gent que va a validar el bitllet, que normalment està afermat en un dels barrots del vagó, ha de fer cua i esperar el seu torn. Durant aquest temps, els galtes que no paguen i no validen el seu bitllet, ocupen els seients buits. D’aquesta manera resulta que aquells que no han pagat el bitllet poden anar còmodament asseguts, mentre que aquells que sí que han pagat han de anar drets, per culpa de haver hagut de complir amb la seva obligació.

Realment lamentable.

CARLES FARRÉS I PINÓS

23

HO SABÍEU? L’EXPULSIÓ DELS MORISCS DEL REGNE DE VALÈNCIA 1609-2009 ( 1a. Part )

Molts de vosaltres, sobretot aquells a qui us agradi la història ja

n’estareu al corrent, però aprofitant l’espai “Ho Sabíeu?” del Xipreret i, gràcies que he tingut accés a una interessant documentació sobre el tema, m’atreveixo a comentar-vos l’expulsió dels moriscs del antic Regne de València, de la qual s’han complert 400 anys.

L’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta va centrar el seu V Congrés, celebrat a Dénia els caps de setmana 16-17 i 23-24 i 25 d’octubre de 2009, a aquest període històric, ja que pel seu port embarcaren cap a Orà, desposseïts de tots els seus béns, 47.600

24

moriscs, encara que, en menors quantitats, també diverses expulsions partiren des d’altres ports mediterranis.

Per altra banda l’Ajuntament i el Museu Arqueològic de la ciutat de Dénia van organitzar una esplèndida exposició, Coronica de l’expulsió dels Moriscos. Dénia (1609-2009). que afortunadament vaig visitar.

Han passat 400 anys. Entre la tardor i l’hivern de 1609 es produí al País Valencià un greu

i, al mateix temps dramàtic esdeveniment: L’expulsió dels moriscs , és a dir, d’aquells súbdits de la corona d’origen musulmà que no s’havien integrat ni per llengua ni per costums a la societat cristiana, dominant òbviament aleshores. Aquest fet és dels més transcendents de la història dels valencians i un dels successos més importants del regnat de Felip III.

Cal una explicació una mica extensa perquè pugui ser entenedora, i és per això que l’he dividit en diverses parts, intentant fer-les el més amenes possible.

Potser, primer de tot, hauria de comentar-vos com estava estructurada la societat morisca, començant per la unitat domèstica: família, casa, alqueria.

La família La societat morisca era una societat tribal (fonamentada en

agrupacions de famílies) de caràcter patriarcal, amb la indiscutible autoritat del cap de família. Agrupava la unitat matrimonial –monògama o polígama-, els fills casats, amb fills i filles, els fills i filles solters i potser algun parent de les dones. La filiació era patrilinial, és a dir, els fills (no les filles) s’assignaven al grup de parentesc del pare. Se solien celebrar els matrimonis dins del mateix llinatge, categoria social, religiosa, ètnica, etc. La residència era patrilocal, és a dir, que el casament d’un fill no

25

significava el desmembrament de la família, sinó l’eixamplament, ja que el nou matrimoni i els fills que tinguessin viurien a casa de l’home.

La casa No es construïa cap altra casa, la nova família vivia senzillament

sota el mateix sostre que els pares. Això no comportava, però, cap mena d’atapeïment, ja que quan qui es casava era una filla se n’anava a viure a casa de l’home.

La casa morisca estava formada per un conjunt de “cases” distribuïdes al voltant d’un pati centralitzat. És el que denominem unitat domèstica.

L’alqueria L’agrupació d’unes quantes

unitats domèstiques conformava l’alqueria. L’activitat bàsica dels seus habitants era l’agricultura i la ramaderia.

L’evolució d’aquestes alqueries bàsiques, amb diversificació de les activitats productives –artesanals i comercials-, amb el corresponent augment de la població, formaven petites agrupacions urbanes amb espais públics, carrers, places i mesquita.

També hauríem de parlar una mica de l’economia, la societat i la cultura morisques, així com de la religió, per comprendre el gran canvi que aquella societat va haver de patir fins a l’expulsió.

L’economia L’economia morisca era fonamentalment agrícola, encara que

alguns sectors de la població es dediquessin a activitats comercials, artesanals i financeres. Als llocs més pobres de la muntanya interior practicaven una agricultura de subsistència, basada en conreus intensius de regadiu. Als territoris litorals, més rics, els cultius eren més variats, fins i tot amb orientació comercial. Conreaven el blat i l’ordi i s’estimaven més tenir petites propietats, ja que s’adequaven més al tipus d’agricultura intensiva que practicaven. És curiós que, malgrat la prohibició islàmica de les begudes alcohòliques, cultivessin la vinya i, fins i tot beguessin vi, però gran part de la producció de raïm es convertia en pansa. Conreus que avui associem al secà, com el garrofer, l’olivera o l’ametller es cultivaven

26

moltes vegades en el regadiu, proporcionant així un rendiment més alt. Eren molt aficionats a les figues, de fet el conreu de la figuera va experimentar un fort retrocés després de l’expulsió de 1609.

La societat El coneixement que tenim de la societat morisca és bastant

deficient, ja que els testimoniatges literaris o d’altre tipus que posseïm procedeixen de la societat cristiana i sovint estan carregats de tòpics. Un d’aquests fa referència al superior creixement de la població morisca, a causa del matrimoni universal i primerenc que practicaven. Alguns testimoniatges permeten sospitar que les dones morisques es casaven a edats una mica més baixes que les cristianes perquè els moriscs no havien d’establir una nova llar, sinó que s’integraven a la paterna del marit. En les disposicions testamentàries sembla que obeïen en part la llei islàmica.

Un altre tòpic molt carregat de prejudicis és, per exemple, el que diu que els moriscs eren molt frugals i necessitaven poca cosa per a viure. S’afirmava que una família morisca sobrevivia amb la meitat d’allò que necessitava una de cristiana. Aquests tòpics, però, molt corrents entre els cristians, probablement només pretenien afirmar una superioritat cristiana més imaginària que real.

ANTÒNIA CALDÉS

IMATGES:

1 – Mapa. La Marina Alta al segle XVI. 2 – Dibuix casa morisca. 3 – 4 Despoblat de l’Atzuvieta. Es conserven parcialment les distribucions i els murs.

27

BUTLLETÍ INTERIOR INFORMATIU MENSUAL Edita: ATENEU DE CULTURA POPULAR Pl. Josep Bordonau, 6 – 08901 l’Hospitalet Imprimeix: Monrós Copi-Foto SA C/ Roselles, 17 – 08901 l’Hospitalet DIPÒSIT LEGAL : B-39.626-1981 ISSN: 0214-2058

“XIPRERET” fa constar que el contingut de les col·laboracions publicades reflecteix únicament l’opinió de llurs firmants. Equip de redacció: Antònia Caldés, Carles Farrés, Carme Jorba, Pere Juhé, Valentí Julià, Matilde Marcé.

Col·laboradors: Emili Bona, Antònia Caldés, Carles Farrés, Teresa Gol, Martí Guerrero, Pere Juhé, Valentí Julià, Antoni Royo.

Amb la col·laboració de:

Amb la col·laboració de: