Any VIINúm. 77

Desembre2010

3 eurosvalors Any VIINúm. 77

Desembre2010

3 eurosvalorsvalors.orgvalors.org

EL PROJECTE VALORS CREIX

FOT

O:

SE

RG

IO R

UIZ

MONOGRÀFIC

Mostrar tendresa i sensibilitat éshabitual durant les festes, però

durant la resta de l’any la tendresas’equipara a una vida ensucrada o a

una persona dèbil i feble

+ VALORS

CADA DILLUNS, DE 9 A10, A RÀDIO ESTEL,‘VALORS A PEU DE CARRER’RECUPERA-HO A REVISTAVALORS.PODCAST.ESA PARTIR DEL MES DE GENER A COMUNICÀLIA

S’ESTRENA ‘VALORS.TV’,UNA SÈRIE DE TELEVISIÓBASADA EN LA REVISTA

ARTICLES DE FRANCESC TORRALBA,ANA RUANO, ANNA NAVARRO I

VICTÒRIA MOLINS ·REPORTATGE DE

LA CASA D’ACOLLIDA DE MARINERS

STELLA MARIS, A BARCELONA

JOSEF AJRAMBRÒKER I ULTRAFONDISTA

“QUE NINGÚ S'AUTOLIMITII SOBRETOT QUE NO ES DEIXIAUTOLIMITAR”

La tendresa,més enllà de Nadal

El període nadalenc

és un període on tots

una mica ens

obliguem -o ens

permetem, potser

també- expressar

tendresa. Podem fer-

ho quan ens donem

els regals, quan

comprem un detall per

una altra persona, en

compartir algun dels

dinars o sopars que

sovintegen en

aquestes dates... Amb

un punt de pudor, això

si, de prudència,

perquè expressar

tendresa, sensibilitat,

ensenyar els nostres

sentiments... no és una

cosa que estigui a

l’ordre del dia, que

estigui socialment

adaptat, i menys

encara en el cas dels homes, als quals ens toca mostrar fermesa, seguretat,

convenciment, força. Per això aquest mes de desembre, a Valors, volem parlar

de la tendresa, de la necessitat de reivindicar aquest valor i disassociar-lo d’allò

que se’n diu popularment «la nyonyeria». La vida també té un costat tendre,

sensible, que hem de canalitzar, deixar que flueixi i creiem que ho hem de

reivindicar. Ho fem de la mà d’un grup d’articulistes que obre Francesc Torralba,

autor de La tendresa (Pagès editors), Ana Ruano, Anna Navarro i Viqui Molins.

D’altra banda, l’any 2011 s’obrirà amb grans novetats per Valors: el projecte

s’amplia amb l’estrena d’una sèrie de 13 capítols titulada Valors.tv que s’emetrà

a través de la xarxa de televisions locals Comunicàlia gràcies a un acord amb

l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català, l’APPEC, i el suport dels amics

de l’editorial Proteus.

Joan Salicrú és codirector de 'Valors'

sumari

valorsEDITA Associació Cultural Valors DIRECCIÓ Maria Coll i Joan Salicrú CONSELL DE REDACCIÓ Antoni Codina, Jordi Cussó, DolorsFernàndez, Francesc Grané, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols, Toni Rodon i Marc de San Pedro COL·LABORADORS Francesc Amat,Joaquim Amargant, Ramon Bassas, Albert Botta, Anna Punsoda, Francesc Grané, Miguel Guillén, Xavier Manté, Albert Pera, Francesc Ponsa,Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Maria Salicrú-Maltas, Marc de San Pedro, Rosa Pursals, Ramon Radó, Joan Safont, Josep Maria Solà,Eulàlia Tort, Joaquim Trenchs i Judith Vives L'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA Pol Bartrés, Joan Basagaña, Gemma Figueras i Núria RadóHAN COL·LABORAT EN AQUEST NÚMERO Victòria Molins, Anna Maria Navarro, Francesc Torralba i Ana Ruano DIBUIXOS JavierGarcía EDICIÓ i CORRECCIÓ Anna Olm FOTOGRAFIA Sergio Ruiz COMPAGINACIÓ Joan Salicrú IMPRESSIÓ Impremta PrimsCOMPTABILITAT Engràcia Carlos PUBLICITAT Carme Itxart DISTRIBUCIÓ Raul García ADREÇA C/ Portal de Valldeix, 1708301-Mataró Tel. 620.749.138 FAX 93.798.62.59 ADREÇA ELECTRÒNICA redaccio@valors.org DIPÒSIT LEGAL B-6206-2004

REVISTA MENSUAL DE REFLEXIÓ I DIÀLEGPàgina web: http://www.valors.org

Publicació adherida

a:

Número 77. Desembre 2010.

Josef Ajrami els límits5

11-25

Josef Ajram, que combina serbròker i ultrafondista,reflexiona sobre els límits al’entrevista d’aquest número.Podeu recuperar la sevaintervenció al ‘Valors a peu decarrer’ arevistavalors.podcast.es.

MONOGRÀFIC

Anna Punsodareclama escollir9

A ‘Les dones (i aquells dies), lanostra col·laboradora AnnaPunsoda reivindica no viuredescartant, la vida, sinó

prendre decisionsconscients i

responsablessobre un mateixi els quil’envolten.

· Recupera la conferènciade Bassat a Tecnocampusa www.youtube.com/revistavalors iwww.vimeo.com/valors.· Llegeix les millors frasesde la intervenció de NúriaChinchilla al cicle‘Economia i valors’ awww.twitter.com/revistavalors.

m u l t i m è d i a

SERGIO RUIZ/VALORS

Amb el suport de

La tendresa sempre

na notícia curiosa. Segons va publicar La Vanguardia el passat dijous

2 de desembre, el govern cubà, a l'inici de la temporada de bèisbol,

l'esport més popular de l'illa, ha fet una crida nacional perquè el pú-blic torni al camp les pilotes que els batejadors enviïn a les grades.

Aquesta notícia ha escandalitzat els cubans, ja que la tradició d'em-

portar-se a casa les pilotes es remunta a fa anys, quan es va fer pagar entradaper veure els partits de la selecció nacional i van començar a jugar amb pilotes

importades, de força més qualitat que les cubanes. Fins ara Raül Castro havia

fet els ulls grossos, però en plena crisi l'executiu no es pot permetre aquest des-pendi: cada pilota costa al govern 7,2 dòlars, la qual cosa representen 110.000

dòlars en pilotes perdudes al final de la lliga.

La notícia ens pot semblar una anècdota, però en temps de crisi és molt sig-nificativa. Segons la darrera enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) les

dues principals preocupacions dels catalans són l'atur (66,3 per cent) i el fun-

cionament de l'economia (30,1 per cent). Propostes per millorar la situacióeconòmica també va ser la principal exigència que els catalans van sol·licitar als

partits que es van presentar en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.

I tots ells van a-nunciar polítiques d'estalvi i retallades administratives en casd'arribar a dominar el Palau de la Generalitat. Ara bé: com han descobert els

cubans i moltes famílies amb problemes econòmics, abans d'iniciar una política

d'estalvi hi ha un pas previ, evitar malgastar. I, en aquest sentit, la responsabilitatés ciutadana i no exclusivament política.

És a dir: si a nivell familiar ara més que mai evitem malgastar, per què per-

metem que el govern inverteixi en despeses que serien evitables? A nivell d'e-xemple, el rescat d'un boletaire perdut perquè ha fet cas omís a les senya-

litzacions de perill costa trenta euros cada hora de treball per efectiu dels

bombers, 39 euros cada hora d'un vehicle i 2.220 euros l'hora d'un helicòpterdel govern. Entre l'1 i el 15 de setembre d'enguany es van haver de rescatar

catorze boletaires. Facin, doncs, els càlculs.

Però hi ha altres exemples. Les destrosses del Bicing han costat enguany al'Ajuntament de Barcelona setanta mil euros, menys que l'any passat, però l'em-

presa concessionària demana 3,5 milions extres per vandalisme. El consistori

de la capital catalana retira cada dia dels carrers 1.800 xiclets, la qual cosa su-posa un cost de cent mil euros l'any. Un 0,9% de la població viatja en els auto-

busos dels TMB sense pagar, la qual cosa representa un increment del 19,6%

respecte el 2009. Això ha obligat el consistori a ampliar els dispositius de segu-retat, que representa una despesa extra de 37.800 euros.

I així, sense haver de quantificar les accions més extremes, podríem parlar

d'evasió d'impostos, d'ús abusiu de medicaments de la seguretat social, de mal-baratament de primers recursos, com l'aigua, o l'acceptació d'un sistema d'eco-

nomia submergida... Tot té com a conseqüència unes despeses econòmiques

que s'haurien pogut evitar. Òbviament, des de l'administració, calen mesuresd'estalvi més severes per fer front a aquesta crisi, però lluitar per superar-la no

només és cosa dels polítics. Cal conscienciar-nos que la irresponsabilitat social

té un preu que paguem entre tots i que ara, però, de fet, mai, ens podem permetre.

UPASSANT REVISTA | Maria Coll

La irresponsabilitat té un preu“Abansd'iniciar unapolíticad'estalvi hi haun pas previ,evitarmalgastar.I, en aquestsentit, laresponsabilitatés ciutadanai noexclusivamentpolítica”

4valors

Maria Coll és codirectora de 'Valors'/ mcollpigem@hotmail.com

valo

rant

l'ac

tual

itat

diem que qualsevol operació ha de tenir unapèrdua limitada i un benefici limitat. Si prenem una

decisió personal o professional, hem de saber quin

risc podem assumir i fins on volem perdre.Sentint-te un pot arribar a la conclusió que

els límits s'identifiquen amb grans proeses. Enrealitat, però, tots tenim límits a superar.

El primer límit que tothom hauria de tenir per

superar és intentar sentir-se feliç. Pensar que s’és

propietari de la seva vida i de les seves accions.Recordo quan treballava de jove, moltes hores,

una frase que em va dir un amic i que m'ha marcat:

"T'estàs equivocant deixant de banda els amicsi les relacions socials en general. Jo et recomano

que treballis vuit hores, dormis vuit hores i dedi-

quis un terç de la vida a tu mateix".Un dels límits més generals és la por. Com ho

fas per superar-la?No hi ha una formula. Cal limitar riscos. Hem de

provar de fer coses, però en cada acció saber què

podem perdre. I valorar si ens compensa aquesta

decisió de risc. Tot té el seu risc. No hi ha res segur.A la vida es reprodueix la matriu rendibilitat-risc

que també es dóna en l'economia. Tothom s'equi-

voca. Per tant, la clau és controlar que aquest errortingui un cost mínim a efectes personals. És impor-

tant equivocar-se, perquè aprens dels errors.

“Que ningú s'autolimiti i sobretotque no es deixi autolimitar”

5valors

V eient el llibre que ha escrit, la preguntacau pel seu propi pes: on són els límits?

Sempre he associat el concepte límit als

objectius que un es posa. Identificar el límit novol dir "on rebentaré", sinó el nostre proper

objectiu. De fet, penso que mai ningú hauria de

trobar el seu límit. Constantment, tothom hauriade tenir un petit límit a superar. Petits objectius i

petites modificacions que ens fan donar el màxim

de nosaltres mateixos en la nostra vida diària.Sovint ens topem sovint amb aquests límits.

És tan fàcil això de decidir els nostres límits?Penso que ens autolimitem molt. És un tema

d'actituds i, si alguna cosa m'ha demostrat la vi-

da, és que si tens un objectiu i lluites per ell les

probabilitats d'assolir les fites que et proposes sónmolt altes. Posar-te un objectiu ambiciós pot ser

complicat. Però convido a tothom a que ningú

s'autolimiti, sobretot que no es deixin autolimitar.Potser la seva trajectòria n'és un bon exem-

ple. Comença a invertir en borsa, les cosesvan bé i un dia guanya 110.000 euros. L'en-demà els perd però, un dia després, els tornaa guanyar. Si caiem, tornem-nos a aixecar.

Per descomptat. La història que expliques em

va succeir el 27 d'abril de 2007 per un cop de ma-

la sort. Vaig perdre molts diners. Aleshores marxesa dormir i tens dues opcions: o quedar-te a casa o

seguir anant a treballar. Jo vaig decidir anar a

treballar i seguir demostrant el que ja havia feten els darrers anys i vaig tenir la sort de recuperar

pràcticament la totalitat del que havia perdut. A

la vida no hi ha fracassos. Ningú s'hauria de sentirfracassat. El que hi ha són sotracs, problemes o

dificultats que ens han d'ajudar a agafar embranzida

i passar per sobre d'aquests problemes.Hi ha vegades que per superar límits hem de

renunciar a coses.Efectivament. I probablement ens equivocarem,

però si no ho intentem no ho sabrem mai. En borsa

“A la vida no hi ha fracassos.Ningú s'hauria de sentirfracassat. El que hi ha sónsotracs, problemes o dificultats”

PERFILJosef Ajram(Barcelona, 1978),nascut de pare siri imare espanyola,actualment combinadues facetes a lavida, la de bròker i lad’ultrafondista.Acaba de publicar¿Dónde está ellímite? (Plataforma) iés articulista endiversos mitjans decomunicació. Viuamb la idea de reptepermanent: el properés una competicióque farà per parellesa Xile, concretamentcreuar els Andes. Tébones vibracions decara a l’any que ve:“Serà bastant intens iapassionant, en quèdonaré forçaimportància als raidsd'aventura. Sobretotintentar divertint-meamb l'esport, queprou obligacions hi haal món laboral...”,explica.

ENTREVISTA A JOSEF AJRAM, BROKER I ULTRAFONDISTA, AUTOR DEL LLIBRE "¿DÓNDE ESTÁ EL LÍMITE?".

VALORS

E.T.

Escolta l'entrevista sencera arevistavalors.podcast.es

+ valors

6valors

EL PERSONATGE | Ramon Radó

“Qui sap si lestrajectòriesde Rabin iSharonhaurien estatparal·leles siel fundadorde Kadimahagués tingutmés tempsper adesenvoluparels seus plansde pau”

Tard

E

Ramon Radó és periodista / ramonrado@hotmail.com

l 12 de novembre, Ariel Sharon va ser traslladat al seu ranxo al desert del Nèguev, escortatper una llarga comitiva mèdica i policial. Després de pràcticament cinc anys a l'hospital

Sheba de Tel Hashomer, Sharon torna a casa seva per esperar la mort, ja que no presenta

cap indici que pugui millorar del coma en què es troba des del 4 de gener de 2006. Enaquell moment, era primer ministre d'Israel i les enquestes li pronosticaven una victòria aclaparadora

en les eleccions del 28 de març. Ja sigui com a militar o com a polític, la figura de Sharon ha gene-

rat sempre força controvèrsia. Amb vint anys, Ariel Sharon, àlies "Arik", va participar a la Guerrade la Independència de 1948. També va participar a la Guerra del Sinaí i la Guerra dels Sis Dies,

però la seva fama va arribar amb la Guerra del Yom Kippur, el 1973. Tot i que les seves tropes no

havien d'entrar en combat, "Arik" va tallar els subministraments d'una part de l' exèrcit egipci, vacreuar el Canal de Suez i va arribar a només 100 quilòmetres d'El Caire. Arran d'aquelles accions,

Sharon va convertir-se en un heroi de guerra per molts israelians, però també va haver d'afrontar

un consell de guerra per haver desobeït ordres. Ja com a polític, el seu paper en la Guerra delLíban també va ser fortament qüestionat. Sharon era el ministre de Defensa quan el 1982 es va

produir la massacre als camps de refugiats de Sabra i Xatila: la Falange libanesa va matar un

nombre indeterminat de palestins (entre 460 i 3.500), davant la passivitat de l'exèrcit israelià.Heroi nacional per alguns, criminal de guerra per d'altres, l'any 2001 Sharon va ser escollit

primer ministre. En plena Segona Intifada, Arik arribava al poder com a representant de l'ala

dura de la dreta israeliana. Tot i continuar la construcció del mur de separació a Cisjordània,Sharon va sorprendre obrint-se a una nova negociació amb l'Autoritat Nacional Palestina i por-

tant a terme la retirada unilateral de la Franja de Gaza, una decisió que va costar-li enfrontaments

amb la part més conservadora del Likud, liderada per Benjamin Netanyahu.Mentre la popularitat de Sharon entre els israelians no parava de créixer, també ho feien les

dificultats per a tirar endavant les seves polítiques, obligant-lo a fer equilibris constants entre el

govern i el seu propi partit. Per tal de poder actuar amb més llibertat, Arik va abandonar elLikud i va fundar el Kadima (en hebreu, "endavant"), un partit centrista i partidari de negociar

la pau amb els palestins. Tres mesos abans de les eleccions, però, Sharon va patir el vessament

cerebral que el va deixar en estat vegetatiu.Cinc anys després, tot i que el Kadima va guanyar les darreres eleccions, Benjamin Netanyahu és

el president israelià després d'un acord del Likud amb altres formacions polítiques. Sharon continua

en coma. El recent trasllat a casa seva s'ha produït precisament quan es commemorava el quinzèaniversari de l'assassinat d'Yitzhak Rabin, un altre militar israelià que va acabar fent carrera política.

Rabin, que també va participar en la Guerra de la Independència i la Guerra del Sinaí, era el cap de

l'Estat Major durant la Guerra dels Sis Dies que va esclafar l'exèrcit d'Egipte. Com a primer ministre,però, Rabin va abandonar una visió purament militar del conflicte i va signar amb Iàsser Arafat els

Acords d'Oslo. Qui sap si les trajectòries de Rabin i Sharon haurien estat paral·leles si el fundador de

Kadima hagués tingut més temps per a desenvolupar els seus plans de pau. Per culpa d'un vessamentcerebral, el general implacable va arribar massa tard per ser un constructor de la pau.

valorant l'actualitat

A Mataró:· Centre de Solidaritat La Peixateria.· Llibreria Márquez (C/Argentona).· Llibreria Márquez (Muralla Sant Llorenç).· Llibreria Robafaves. (C/ Nou)

valors cada mes el pots trobar a...

· Llibreria Mas (Pl. Cuba).· Llibreria de l'Hospital de Mataró.· Esglésies de Sant Josep, Sant Pau, SagradaFamília, Montserrat, Esperança i MariaAuxiliadora.

A la resta del Maresme:· Església de Premià de Mar, Vilassar deMar, Llavaneres i Caldes d'Estrac.

A Barcelona:· Llibreria Claret (C/Roger de Llúria).

Ariel Sharon i MoshéDayán durant la guerradel Yom Kippur, el 1973.

7valors

“Els relats de Nadaldemanen una novainterpretació partint dela persona humana”

n mes abans de Nadal, les autoritats de molts signes polítics han celebrat l'encesa dels llums de Nadal.Que Nadal sigui un esdeveniment socioeconòmic no ens hauria de molestar: avui veiem clar que els

esdeveniments socioeconòmics són també una bona notícia. Especialment ho veiem quan la manca

d'activitat econòmica porta a la precarietat i a la desesperació de milers de persones. La Bona Nova, pertant, passa per totes les dimensions de la vida humana. Altra cosa és reduir l'economia a la única

metodologia per a la salvació humana. Això, que a nivell teòric va denunciar Marx, ha resultat ser el discurs d'una

part important del discurs oficial progressista, compartit per una part important del pensament cristià. Me'n vaigadonar a l'enterrament d'un gran home, Jordi Mas, un missioner que ha estat cinquanta anys de la seva vida al

Camerun i que fa pocs dies van enterrar a La Garriga, el seu poble natal. En acabar l'enterrament, una llarga fila de

persones representatives d'associacions, van passar per donar el seu condol. Curiosament, gairebé ningú va dirque Jordi Mas era un sacerdot que havia viscut des de l'Evangeli. Tothom va parlar que per a Jordi Mas l'important

era donar el pa, ensenyar a pescar... Tothom va parlar d'economia. I algú va aprofitar per carregar contra l'Església,

és clar, posant de manifest que Jordi Mas era "dels altres", dels no-oficials, i bla-bla-bla, bla-bla-bla... Fins i tot vadir, donant-se-les d'intel·lectual crític, que Jordi Mas no vivia d'un "misticisme trinitari" (sabia de què parlava,

aquell home?). Certament que, qui hagi estat un temps llarg a l'Àfrica, s'haurà adonat i haurà experimentat que, més

enllà del preservatiu -que sembla que és la única cosa que existeix per a certs partits polítics-, l'estructura méssòlida que funciona a l'Àfrica és l'Església, a base d'homes i dones -la majoria fores de sèrie- que són un testimoni

impressionant. Però en l'enterrament de Jordi Mas se'l va assimilar a un líder polític, al creador d'un seguit d'ONGs,

a un quasi dissident dins l'Església... res més lluny del què ell vivia de si mateix, i res que parlés del nucli motivadorde la feina que va fer. Però en Mas era un altre home. I la motivació central

del què va anar a fer és políticament incorrecte. Un motiu Transcedent queel movia al canvi social, però que aquest canvi social no tenia sentit en si

mateix. Que no només de pa viu l'home, i la dona. Ni de preservatius. Que no

només d'ajuda al desenvolupament, sense dir que no sigui fonamental.En la jerarquia del discurs públic, la raó econòmica, en la seva vessant

d'utilitat, ho és tot. També ha guanyat la partida en parcel·les del món del

cristianisme. I en això, els relats de Nadal tornen a portar-nos a la confusió.Els relats de la infància de Jesús són els textos més malentesos de tota la literatura. Literàriament, són els textos

escrits més tardanament. Com a qualsevol text de caràcter simbòlic, cal fer-ne una interpretació que combini la

realitat històrica del moment i les circumstàncies en què van ser escrites, amb la realitat de l'ara i aquí. La interpretacióque arrosseguem des de fa unes dècades és una interpretació màgica barrejada amb pinzellades de base socio-

econòmica un tant naïf: algú que neix entre els pobres, econòmicament parlant, per reivindicar un canvi social que

ens portarà a la utopia. Però, com en el funeral d'en Jordi Mas, els elements centrals són ignorats. Perquè requereixenuna lectura més profunda, i durant un temps, políticament incorrectes.

Els relats de Nadal demanen una nova interpretació que parteixi d'una concepció de la persona humana més

global, més fonda. Una interpretació de caràcter interdisciplinar. Una concepció on s'entengui que, en el seuSer, la persona viu amb un forat antropològic, una buidor connatural. Cal partir d'una concepció de persona

que no en té prou en base del prestigi o de la satisfacció de les aspiracions socials i econòmiques, tot i que a-

questes siguin imprescindibles. Requerim de noves interpretacions. I aquí, els relats ens ofereixen claus impres-cindibles: el llenguatge de l'invisible -els àngels, els estels, els cors celestials- per a parlar-nos del món invisible

on arrela la possibilitat per a una nova existència humana. Un naixement, el de la nostra existència, quan la

persona s'obre i es deixa portar a una nova forma de vida humana. El Misteri és, afirmen els relats de Nadal, unaforma de vida humana real. I cadascú té la possibilitat de deixar que visqui en la seva vida.

I les concrecions socials i polítiques d'això són particulars, seculars. Formen part de l'articulació de la demo-

cràcia. I, com diu Habermas, "en el conflicte (entre "sistema" o raó tècnica i "vida") jo defenso la tesi de Hegel,que les religions pertanyen a la història de la raó mateixa".

Nadal, la necessària reinterpretació

UESCALA DE VALORS | Francesc Grané

F. G. és doctor en Ciències de la Comunicació, professor de la URL i dirigeix Eulogos Media /fgrane@eulogosmedia.com

valorant l'actualitat

8valors

escriptora i acadèmica Ana María Matute, recentment

premiada amb el Cervantes, creu que "la maldat segueix

existint, l'odi, l'ànsia de poder, la tremenda enveja...". Noli falta raó: en els temps que corren no es difícil topar-se amb

notícies que ens espanten i que tenen el seu origen precisament

en aquesta maldat. A Matute la irrita "la injustícia i la crueltat, elmenyspreu per la vida de l'altre". Un altre dels grans de les lletres

hispàniques, Mario Vargas Llosa, dibuixa a la perfecció el retrat

de la maldat: "A diferència dels animals, que només maten peralimentar-se o defensar-se, l'home mata també per cobdícia, per

zels, per enveja, per ànsia de poder, per fanatisme, prejudici, ra-

cisme, estupidesa o una inclinació irracional del seu ser a destruir

i fer mal als altres. Això és el mal".

Els assassinats, la violència, la cor-rupció, les guerres... Parlem de

substantius que inunden les pà-

gines dels diaris dia sí i dia també,i que posen de manifest que la

maldat de l'ésser humà no té límits.

L'il·lús pot arribar a somiar ambun món sense maldat, però aquell

que ja porta un temps caminant per

aquests móns de Déu sap que efec-tivament no hi ha solució, i que

haurà d'aprendre (si és que mai es

pot) a conviure amb aquest mal endèmic que l'ésser humà portaal seu interior. Però Ana María Matute no vol caure en el pes-

simisme i prefereix "oblidar les coses dolentes i recordar les

bones". Ja ho hem dit, "la maldat segueix existint", però "tambél'amor i la bona gent. Però mentre l'ésser humà plori no haurem

aconseguit gran cosa, i encara es vessen moltes llàgrimes". Efec-

tivament, hem de continuar lluitant per evitar aquestes llàgrimes,però també és cert que hem d'intentar quedar-nos amb aquest

"amor" i aquesta "bona gent" de la que parla Matute. Com a mí-

nim hem d'intentar-ho. És cert, hi ha motius per estar “emprenyats”amb l'ésser humà, amb nosaltres mateixos, però també tenim

raons per seguir creient en aquest mateix ésser humà que és

capaç de fer coses meravelloses. Avui tinc raons per ser optimistai vull compartir aquest sentiment amb vosaltres. Digueu-me il·lús,

potser teniu raó, però sense una actitud optimista tot aniria molt

pitjor... Jo estic amb la Matute.

Miguel Guillén és politòleg /miguelguillenburguillos@hotmail.com

L’

LA FRASE | Miguel Guillén

“Tenim raons per seguircreient en aquest mateixésser humà que és capaçde fer coses meravelloses”

(Ana María Matute, El Periódico, 24-11-2010)

«Mentre l'home plorihaurem aconseguitmolt poca cosa»

a cuina de casa fa olor de net i de bo, de paciència i

de temps, de presses i de records. Els silencis s'hiomplen de sintonies familiars, d'aquella ràdio que

acompanyava els esmorzars dempeus de bon matí i

que marcava, puntual, les hores del dinar - i l'únic soroll ques'hi sent abans d'apagar-ne la llum és el tic-tac del rellotge

de paret, amb l'anar i venir del motor de la nevera.

A la cuina de casa hi trobes trastos que no entens per què hisón, però que són tan imprescindibles com la cafetera més

nova: obridors que ja no obren, draps que ja no eixuguen

però que ningú gosa llençar o imants sovint ben lletjos peròque ja formen part del nostre imaginari particular. Els calaixos

atapeïts guarden les estovalles de quadres dels dies de cada

dia i les estovalles petites, les individuals, que paren la tauladels sopars de diumenge, que volen ser lleugers però que

acaben repassant les restes (i les postres) dels dinars en família.

A la cuina de casa enyores aquells esmorzars de cap de

setmana, que tenien de fons concur-

sos d'endevinar pobles i els tràfecs

de l'anar a plaça i el bullir del caldoper la setmana. És l'escenari còm-

plice d'aquells ressopons de mati-

nada –o esmorzars d'abans d'anar alllit- de les confidències xiuxiuejades entre plat i plat en els

dinars de diumenge i de les valoracions mentre es recull una

mica després d'un sopar d'amics.La cuina de casa és testimoni de la iniciació en les arts dels

fogons: l'arrebossar les croquetes de la mare i les primers truites

a la francesa que per fi no es trencaven en girar-les malgrathaver cremat l'oli i no saber trobar el punt de sal. També ha

patit els primers intents de cuina creativa: amanides que bar-

regen massa coses, algun pastís massa complicat encara o algunpeix que no acaba de sortir bé al forn.

No hi fa mai fred perquè és la sala de màquines de la casa, el

punt de trobada i el moment de repòs. Immutable malgrat passinels anys, a la cuina de casa hi fa xup-xup el Nadal.

La cuina de casaLLOCS | Isabel Yglesias

L

Isabel Yglesias és advocada

uan tenia disset anys vaig entrar a treballar en un restaurant de menjar ràpid i

barat: els quarts, les hores em queien com lloses a sobre, a cada moment miravatrista el rellotge, se m'apilaven els plats bruts per escurar davant els ulls desconfiats

del meu cap. La música a tot drap, la fortor dels fregits, les noies que treballaven

amb eficàcia i una certa alegria mentre s'explicaven les nits fresques d'estiu. Elsjocs de mirades, explícites, entre elles i els clients recremats que assaltarien des-

prés. Aleshores va obrir-se entre el món i la meva consciència una distància immensa, vaig

engolir de sobte una terrible sensació d'absurd. Quina misèria, el meu cos petit i el seu des-concert anònim, en aquella platja barata de la costa francesa! I pensava en la vida insignificant

de tots els homes insignificants que la terra, l'eterna afamada, s'havia empassat. Un darrera

l'altre, tots anem passant. El món, em deia, és un Sísif sense consciència del seu girar, és comun Sísif superat. Em marejava, com em marejo encara quan en un llibre d'història es compten

per milions els morts que deixa una guerra o una epidèmia. Cadascú amb el seu insomni i

amb la seva vanitat, amb les nits d'amor que ens deixen la pell coberta d'un olor i d'un tactesempre evocables. Aquell tacte de coberta de llibre sense estrenar. Finíssim, capaç d'excitar

un mort, de ressuscitar una ànima frígida i resseca. Vaig pensar que hauria de buscar-me una

feina que m'obligués a tenir el cervell ocupat perquè, si no, acabaria ximpleta.Després, quan ja feia periodisme, vaig entrar de becària en una agència de noticies. Es trac-

tava de treure el cap en actes suposadament importants per redactar un telegrama que demà

ja seria antiquat. No era pesat, però hi havia aquell gallet que ordenava i repartia les feines aqui tothom feia la gara-gara fins que es tancava al despatx. La lògica

dels favors i la rivalitat m'eixugava les il·lusions, em bloquejava, i vaigpensar que hauria de buscar-me una feina on no em calgués lle-par el

cul d'un cartellet honorífic tan pobret d'esma. Em vaig dir: apren-dràs

un idioma i traduiràs pel teu compte, al teu ritme, a casa, sense deure'texclusivament a ningú. Greu error perquè sempre ens devem a algú: el

problema és quan aquest algú no som nosaltres mateixos. El problema

és viure descartant. Hem d'escollir, no apartar el que no ens satisfà. Calpassió, no anar passant. Perquè el sentit, si hi és, ha de ser actiu: intervenir, penetrar, fer força,

insistir per tornar a encaixar en un món d'on ens ha expulsat l'autoconsciència. Cal tornar al

món reduint-ne les dimensions: fer de nosaltres i de les nostres relacions, de la nostra vocació,un univers immanent on recomencem obstinadament de forma lliure, on millorem la nostra

música sobre petites variacions. Pujar i baixar la pedra com si la càrrega inútil fos un tresor i la

mà que la llença algú que volgués posar-nos a prova.Vaig pensar que, si no canviava el marc mental, sempre em sobrevindria l'absurd davant una

llarga filera de plats per escurar, o d'informes per estudiar, o de rodes de premsa. Vaig pensar

que, del Sentit, només en sé que no el puc abastar, que em fa tombar al llit restant-me forces,xuclant-me in-quieta. I que, qui sap si tenia raó Maragall i viu repartit entre capitostos

desconfiats i cartellets de despatx que fan bé la seva feina. No ho veiem, però en cada gest on

posem força i amor, la vida s'explica per ella mateixa; i ens empeny, a nosaltres i a la pedra, perl'abrupta carena del recomençar.

9valors

“No s’hi val a viuredescartant. Hem d'escollir,no apartar allò insatisfactori.Cal passió, no anar fent”

Cadascú, la seva pedra

Q

LES DONES I (AQUELLS) DIES | Anna Punsoda

Anna Punsoda és llicenciada en Ciències de la Comunicacióannapunsoda@gmail.com

10valors

valorant l'actualitat

ls anys seixanta, de quan estudiava enginyeria i em

plantejava com un enginyer s'hauria de plantejar la

professió, recordo la resposta d'un tècnic apareguda ala revista El Ciervo contestant la pregunta que l'inconformista

Alfonso C.Comín ens feia a tots els lectors: «I tu, que puedes

hacer?». Aquest tècnic responia: posar els meus coneixementsi la meva tècnica al servei del millorament de la Creació i

dels homes i esgotar-me en el treball.

Un dia d'aquest mes vam anar a veure la Sagrada Famíliaper dintre i vam quedar meravellats i de seguida em va venir

al pensament la frase d'aquell tècnic relacionant-lo amb en

Gaudí. Treballador fins l'esgotament, lliurat del tot a la sevaobra matins, tardes i nits, sense fer soroll i amb humilitat,

sense cap benefici econòmic, vivint en la pobresa, per dedicar-

se exclusivament a l'obra de la Sagrada FamíliaDiuen que si el sant no fa un parell de miracles, l'Església

no el declararà sant ni el posarà als altars ni al santoral i ara es

busquen fets miraculosos atribuïts a la intercessió d'en Gaudíper començar a fer-lo beat. Per ser beat, em sembla que és su-

ficient un miracle però per ser sant dos. És fort això d'obligar

a un sant a fer un miracle i dir-li: «Si no fas un miracle no etfem sant». En aquesta feina hi intervenen postuladors, cano- Xavier Manté és enginyer / x.mante@telefonica.net

Sant Gaudí

A

CONTRAVALORS | Xavier Manté

nistes, cardenals i teòlegs que sembla ser que tenen un nas

especial per olorar la santedat d'una persona que el Poble deDéu ras no té. La meva mare ja ens ho deia: «O s'és sant o no

se n’és per més miracles que faci o no faci». Per més que ho

diguin o no els savis doctors, no fos cas que al cap dels anyses veiés que el que semblava un miracle no era res més que

un fet que es podria explicar amb raons no sobrenaturals.

Per ella i per mi, un sant es aquella persona que la seva vidai la seva obra són un exemple i un ajut per millorar les teves.

I si Gaudí no mereix ser sant, ja em sabreu dir a quin sant

modern ens hem d'encomanar els tècnics, els enginyers i elsarquitectes, per a que ens serveixi de model a fi de posar la

nostra vida tècnica al servei de la societat, de la bellesa, de

la senzillesa, del millorament del món, dels pobres i de Déu?Penso que Gaudí no és un sant a qui demanar-li favors, per

demanar-li que un edifici no ens caigui o que la fortuna ens

visiti, perquè ens contestarà que perquè no caigui hem detreballar amb rigor i serietat i per allò de la fortuna ens mos-

trarà la felicitat i despreocupació dels seus ocells i bestioles que

pul·lulen per la Façana del Naixement. Segur, és sant.

es filtracions de WikiLeaks als mitjans de comunicacióhan estat portada freqüent als diaris. I malgrat l’impacte

mediàtic, la gran majoria de converses i informes que

fins ara s’han difós no passen del nivell de xafarderia políticaentre diplomàtics i dirigents polítics –amb algunes excepcions.

En tot cas, la qüestió fonamental és fins a quin punt les informa-

cions publicades posen en perill la seguretat internacional o, alcontrari, contribueixen a la transparència i a la capacitat dels

ciutadans de controlar les decisions dels líders polítics.

WikiLeaks és una organització d’activistes que té com a objectiu“fer arribar al màxim nombre de persones el màxim d’informació

possible”. És un objectiu perfectament legítim, fins i tot oblidant-

nos del caràcter excèntric del seu lider: WikiLeaks no posal’èmfasi en la veracitat i selecció de les informacions sinó tan

sols en maximitzar-ne la quantitat, de manera que les informa-

cions continuen arribant al gran públic d’acord amb el criteridels periodistes i opinadors que en subratllen determinats con-

tinguts. Ara bé, la informació és poder i pot enriquir el debat

públic sobre els afers internacionals. Els darrers anys hem vistcom els governs poden manipular informacions i moti-var el

seu comportament en base a premises falses –les suposades ar-

Lmes de destrucció massiva en són un exemple-. De manera que

un augment de la informació pot incrementar el control de-mocràtic de la ciutadania. Per altra part, les relacions de poder i

l’equilibri polític internacional respon a un equilibri de forces

no sempre explícit. I les informacions publicades podrien arribara capgirar aquest equilibri. Per exemple, hi ha qui assegura que

la probabilitat d’un atac d’Israel a Iran ha augmentat donat que

s’ha fet públic que líders del món àrab ho veurien amb bonsulls. De fet, com que les informacions fan explícita la visió norda-

mericana aleshores l’equilibri polític podria paradoxalment evo-

lucionar al seu favor. En qualsevol cas, alerta amb pecar d’inge-nuïtat, perquè més informació no sempre garanteix millors resul-

tats. Si l'objectiu d'un govern és la seguretat pública pot haver-

hi casos en què posar límits a la informació disponible siguinnecessaris. De la mateixa manera que els estats deleguen part

de la seva política de seguretat a l’OTAN, que actua coordinant

polítiques sense el control directe de la ciutadania, és desitjableque els governs mantinguin informació privada i de qualitat sobre

les seves actuacions.

WikiLeaks o el poder de la informació

Francesc Amat és economist a i investigadorfamat@mail.march.es / cescamat.blogspot.com

FORA D'ÒRBITA | Francesc Amat

11valors

PARAULES MESTRES | Jordi Cussó

“Constatem que hi haun cert desencís gen-eral, un fracàs que joqualifico d’existencial”

cabo de llegir el llibre del Dr. Joan Majó, Després de tocar fons, i recullo les seves darreres

paraules: «L'educació és el secret per sortir de la crisi i el secret del nostre benestar futur.

L'educació és una cosa de tothom, no solament en el sentit passiu d'educar-nos, sinó també enel sentit actiu d'educar. A més de l'escola i la universitat, educa la família, eduquen les amistats,

eduquen les empreses, eduquen els sindicats, eduquen els partits polítics, eduquen les ONG,

eduquen les novel·les i les pel·lícules, eduquen els mitjans de comunicació, la ràdio, la premsa, la televisiói els videojocs. Si faig aquesta llista tan extensa és per fer veure que de manera conscient o inconscient tots

som agents educatius. Tothom, tota la vida, és mestre, i tothom tota la vida, ha de ser deixeble. En nostre

problema principal rau en l'educació i l'educació és cosa de tots». D'altra banda aquesta setmana escoltavauna conferencia del Sr. Gregori Luri on deia: «S'educa amb l'exemple i em pregunto si hi ha alguna altra

manera d'educar que no sigui amb l'exemple. Ja existeixen màquines d'instrucció, però, per educar, s'ha de fer

des de l'exemple. De fet, no hi ha manera possible de no donar exemple, ja que per activa, per passiva, peromissió, es vulgui o no es vulgui, sempre s'està donant exemple».

Això em porta a preguntar-me com ens eduquem socialment, és a dir, quin exemple com a ciutadans ens

donem els uns als altres. No em refereixo a si som bons mestres, pares o mares, sinó simplement com apersones que som, quines actituds expressem en els nostres gestos quotidians. Quins són el conjunt de

valors que transmetem en el dia a dia a l'interior de la societat? Perquè aquest exemple és el marc de fons

d'un gran espectacle social que els nostres infants i joves capten amb gran facilitat des del primer momentde la vida. No hi ha dubte que tots volem transmetre valors, però tot això s'ha de fer des d'un marc de cre-

dibilitat, perquè sense credibilitat l'exemple social es distorsiona i desqualifica de manera inconscient. Si

tenim un escenari i els actors representen una obra concreta, és fonamental que "els decorats de fons"estiguin d'acord amb el que s'escenifica, cas contrari creem desconcert i confusió en els espectadors. En un

decorat dels Pastorets no hi podem representar una obra de Shakespeare. I no existeix un decorat que

serveixi per a qualsevol obra, a no ser que no posem cap decorat, la qualcosa demana un esforç molt gran per part dels espectadors i dels mateixos

actors. Cada obra necessita del seu marc adequat. Però sovint no ens atu-

rem a pensar en aquest marc ni ningú ens ensenya a descobrir-lo. Cre-em famílies, escoles, empreses, fundacions, etc, sense tenir en compte

aquest marc de fons, i les coses que expliquem, expressem diem o vo-

lem educar, no tenen la ressonància que nosaltres voldríem o espera-ríem. Quan no hi ha caixa de ressonància, la teva veu es perd en l'espai,

quan no hi ha una pantalla blanca allò que projectes es perd en l'espai.

No vol dir que no hi sigui bo aquell projecte o contingut simplement no es fa visible com jo hagués es-perat o desitjat, perquè l'escenari l'ha deformat o amagat.

I això és el que els infants, joves, adults i ancians notem, descobrim i sentim en l'exemple quotidià. Se-

guim vivint cada dia, estimant, treballant, desenvolupant la nostra tasca educativa, com si tal cosa, peròconstatem que hi ha un cert desencís general, un fracàs que alguns qualifiquen d'escolar, però que jo

m'atreveixo a qualificar de vital o existencial. Volem transmetre una sèrie de valors, principis, costums,

hàbits etc, però amb l'exemple que donem creem desconfiança, desconcert. No hi ha alegria de viure, deser el que som i com som; no hi ha entusiasme per conviure, per relacionar-nos, per treballar, per resoldre

plegats els problemes. Per més coneixements i habilitats que adquirim, si ens desagrada el que som i el

que podem arribar a ser, serà molt difícil demanar als mes joves que estudiïn o es formin pel demà. Elproblema no rau en els continguts que volem transmetre, sinó en les postures existencials que adoptem

en les incongruències que expressem. Perquè els més joves es meravellin amb la vida, condició bàsica

per aprendre, cal que tot el que veuen al seu voltant, els transmeti aquest desig i per això és fonamentalque el marc de referència social expressi i sigui coherent amb el desig que vol despertar.

AUn espectacle que també educa

Jordi Cussó és capellà i economist a /jcjordicusso@gmail.com

MONOGRÀFIC

Durant el període nadalenc la tendresa ésun element present a les nostres vides, avegades fins i tot en excés, perquè ho fad’una manera postissa, imposada. Durantla resta de l’any, però, més aviat passa elcontrari: ser tendre és vist com asímptoma de debilitat, més que de per-sona aprofundida, capaç d’expressar elsseus sentiments i emocions.

Tendresa més enllà

SERGIO RUIZ

Tendresa més enllà de Nadal

ns entendreix la pregunta innocent d'un infant. Ens entendreix sentir-

lo parlar dels seus projectes de futur. Ens entendreix la seva candidesa.

La tendresa és un valor, però, també, una emoció que cala per lesporositats de la pell. Lluny de ser una evocació carrinclona o un

sentiment llardós, la tendresa és ferida, perquè ens projecta cap a un

paradís definitivament perdut que, d'alguna manera, veiem expressat en aquell infant.Aquella innocència ens fereix, perquè ens recorda allò que vam ser i allò que, de

fet, desitjaríem tornar a ser. Provenim de l'infant i estem cridats a ser infants. Per

això, la tendresa s'emparenta, profundament, amb la nostàlgia i la nostàlgia, llunyde ser un sentiment agradable, és sofriment. Ens entendreix la seva mirada del

món, la seva innocència, la seva fragilitat, el seu entusiasme, la seva senzillesa de

criteris, perquè ens recorda allò que vam ser. D'aleshores ençà, ens hem endurit, acops d'experiència, de frustracions i de fracassos. El viatge deixa les seves petjades

en la pell i moltes traces en l'ànima.

La tendresa és, però, també, allò que salva. Ens permet descobrir una altra lògica,una lògica que no es regeix pel càlcul, pel guany, per l'anàlisi de costos i de beneficis,

sinó per la lògica de la donació, de la gratuïtat, de la generositat. El cínic postmodern

no tolera la tendresa. Li cou en l'ànima, li recorda que és possible un altre món i ellja temps que ha dimitit i s'ha adaptat a la realitat d'aquest món. El cínic és, molt

sovint, el resultat final de l'utòpic frustrat. La seva filla pinta en un paper un gran

cor i ell, pensa, en el seu dedins, que tot allò són foteses, que en aquest món hemvingut a lluitar i que no pots confiar ni en la teva ombra. Li dol que la seva filla ho

hagi d'aprendre a cops, però no hi ha altre remei. La tendresa és derrota en el món,

però augura un món distint, una lògica diferent.El poeta romàntic alemany, Friedrich Hölderlin, va patir durant més de quatre

dècades, la follia. Quan passejava pels parcs, saludava els nens i els feia una

reverència. Veia en ells, el reflex d'un món etern, l'encarnació de l'ideal humà.Friedrich Nietzsche ens adverteix que l'esperit ha de fer tres metamorfosis per assolir

la seva plenitud: de camell a lleó i de lleó a infant. L'infant solament pot néixer,

però, si el lleó mor. L'infant és l'oblit, el joc, el començament, el sí a la vida, lainnocència; l'infant viu més enllà del bé i del mal.

La tendresa ens fereix, però mentre ens fereix hi ha vida. Una pedra no pot ser ferida,

perquè no té sensibilitat. La tendresa ens recorda que tenim sensibilitat, que estem fetsper a estimar i ser estimats. Ser tendre no és una debilitat. És precisament no renunciar

a l'infant que encara portem a dins, és no renunciar a canviar aquest mon, a inocular-li

bellesa, bondat i gratuïtat, encara que tots els cínics esclafin a riure.

14valors

la tendresa

La tendresa, la feridai la nostàlgiaFrancesc Torralba

E

“La tendresa ensrecorda que tenimsensibilitat, queestem fets per aestimar i serestimats”

Francesc Torralba(Barcelona, 1967), ésfilòsof i teòleg, hapublicat més decinquanta llibres defilosofia sobre temesmolt variats, entre elsquals ‘La tendresa’(Pàgies Editors). Ésprofessor de laUniversitat RamonLlull de Barcelona.Emmarcat dins delpersonalismecontemporani,planteja en la sevaobra una anàlisi de lesqüestions centrals del’existència humanades d’una perspectivafilosòfica que tractad’integrar la riquesade l’herènciajudeocristiana i elscorrents filosòficsmoderns icontemporanis.

‘LA TENDRESA’ (PAGÈS EDITORS, 2007).128 PÀG., 8 EUROS.

a tendresa és un valor necessari i existencial, fonamental en les re-lacions humanes. Existeix en els vincles més diversos:entre pares ifills, entre mestres i alumnes, entre sanitaris i malalts, entre ena-

morats... La tendresa es projecta en la paraula, en el gest, en la mirada. Latendresa es palpable en instants no necessàriament llargs, de vegades sor-prenentment curts."No necessito la lluna, l'escuma o la flama encesa. Nomésem calen dos segons -o tres, o quatre- de tendresa", escriu Luís EduardoAute. Perquè tots, sobretot els més desvalguts de la comunitat, però tambéaquells que projecten imatge de fortalesa, estan necessitats de tendresa.De fet, tots som receptors, però també donants de tendresa. El nen Jesús,com tot infant, arrupit a la menjadora sol·licitava les carícies i les carantoinesde la mare, però la marededéu embadalida també es delia per un petó ouna abraçada. I és que, en la majoria de pessebres, a diferència de Maria,Sant Josep apareix més fred i distant perquè històricament l'art, el cinema ila publicitat han associat la tendresa al sexe femení i als dèbils. Però delvalor de la tendresa ningú en queda exclòs. La sobreexplotada icona delsanys seixanta, el Che Guevara, recordava en un dels seus escrits que undels principals reptes vitals de tot home hauria de ser "enfortir-se senseperdre la tendresa". Ara bé, haurà de ser al llarg de la vida quan aprendrem"el com".

[Un dels principals reptes vitals de tot home hauria de ser enfortir-se sense perdre la tendresa. Durant la vida aprendrem el com]

Forts però també tendres

L

EDITORIAL

L'ORIGEN DELS MOTS | ANNA OLM

La qualitat de no endurit La tendresa, tendrea en valencià, és la "qualitat de

tendre, de novell, de no endurit"; la "condició del qui

cedeix fàcilment a les impressions sentimentals";

també pot designar una "afecció plena de dolcesa" i la

"manifestació d'aquest afecte".

Aquest nom prové de l'adjectiu tendre (segle XIV),

derivat del llatí tener, -a, -um. En català antic i en

alguns dialectes es pronuncia tenre, tenra. Els diversos

sentits de tendre, literals i figurats, han passat als

derivats com tendresa, entendrir (segle XV) i tendrejar.

Tendre vol dir tou, poc fet, "poc resistent a la pressió

de fora; que no és dur; que es deixa fàcilment

mastegar, encetar o deformar" aplicat a materials; la

pintura tendra és "fresca, humida", encara no s'ha

endurit. En un vegetal o animal tendre, o bé una

Anna Olm és professoraannaolmm@hotmail.com

persona de tendra edat, significa jove, "novell, que no

ha arribat a la maduresa definitiva".

Es diu d'algú "delicat, que cedeix fàcilment a la força,

al sentiment, especialment a l'afecte, a l'amor", com a

l'expressió ulls tendres "delicats i propensos a

llagrimejar"; temps tendre seria "temps plover, en què

fàcilment plou". També és sinònim de "dolçament

afectuós", suau, sentit, sensible, sentimental; fins i tot

es pot referir a una persona "excessivament delicada".

Cal distingir quan tendre és l'infinitiu d'un verb: pot

ser la forma arcaica de "tesar, posar tens, tensar", o

bé una variant dialectal de tenir, per canvi del tipus de

conjugació, i en algun cas amb el significat "sostenir

dret, aguantar-se".

JUns sis mil mariners d'arreu del món troben cada anyla llum d'Stella Maris. Des de 1927, aquesta casavinculada a l'Apostolat del Mar de Barcelona esdevéuna espai d’acollida per a aquells que porten mesosnavegant i que recalen puntualment a Catalunya. Entreels serveis que ofereix aquesta institució hi hatransport gratuït entre el Port de Barcelona i la casade l’Stella Maris, servei d’Internet i telèfon, unaresidència de 32 places per on passa un miler depersones cada any, un club... també s’organitzenactivitats esportives com el campionat de futbolMediterrani-Mar negre i les jornades de Gent de Mar.Una història amarada de valors que no deixa mai defuncionar gràcies a l’empenta de la trentena llarga devoluntaris que hi esforces hores i tones de tendresa.

la tendresa

16valors

La tendresa d’una llarlluny de la llar

PER ÒSCAR FERNÁNDEZ / FOTOS: Ò.F.ust a sota el cementiri de Montjuïc, a tocar de la Ronda

Litoral de Barcelona. Segur que algun cop us hi heufixat. És una construcció rectangular d’obra vista,

senzilla, sense farciments. El rètol incrustat a la part

alta de l’edifici la identifica clarament: Stella Maris,l’estrella del mar. Així s’anomena el centre de l’Apos-

tolat de Mar de l’Arquebisbat de Barcelona, l’organisme que

coordina, anima i promou l’acció eclesial relacionada amb elmón del mar: atén el mariner i les seves famílies en les seves

necessitats humanes i també espirituals. Això sí, sempre des

d’una perspectiva ecumènica, de retrobament de les diferentsbranques del cristianisme i també d’altres religions presents

en el mapa del món. Tot i que els primers moviments a favor

de la dignitat dels mariners es remunten a l’Anglaterra definals del segle XVIII, el primer centre Stella Maris no va néi-

xer a la ciutat escocesa de Glasgow fins el 1921. Només sis

anys més tard ho feia el de Barcelona, el primer d’Espanya.Actualment en deu diòcesis espanyoles hi ha un centre com

el català i a tot el món més de mil tres-cents centres dedicats

als mariners, repartits en 89 països.El director del centre de Barcelona, Ricardo Rodríguez,

descriu la filosofia d'Stella Maris destacant l'afecte i l'amistat

com a motius principals: «Nosaltres acollim a la gent de mar,amb afecte, amistat, i en el cas de què tinguis dificultats... a

casa teva t’escolten, nosaltres escoltem els mariners. I a casa

teva intenten ajudar-te i nosaltres els intentem ajudar». Abanda del caliu humà que ofereix l'apostolat, també posa a

l'abast tot un ventall de serveis que inclouen transport gratuït,

residència, visites a vaixells o l'organització d'activitats espor-tives. En qualsevol cas, la vocació de servei està per sobre

de tot, i la premissa és no dir mai que no als problemes o peti-

cions que els arriben. «Davant de qualsevol petició raonablemai no dir no. Tampoc dir si immediatament, però si un «ho

intentarem». I a partir d’aquí des de problemes que tenen ells

17valors

a bord, problemes legals... qüestions personals, des d’un que

té un cosí que viu aquí a Barcelona i que li agradaria contactaramb ell... doncs l’ajudem a trobar-lo via Internet, pàgines blan-

ques... I després, si cal, el portes allà amb un cop de cotxe».

L'activitat d'Stella Maris no podria desenvolupar-se senseels 35 voluntaris que habitualment col·laboren amb l'entitat.

sovint, es tracta d'una tasca basada en la disponibilitat i que

no entén d'horaris. és per això que Ramon Rodríguez, s'hi re-fereix com els membres d'una família. «Els voluntaris que es

queden són forofos de la pastoral del mar. Són gent que ho

sent però profundament, amb un esperit de servei, un entu-siasme... i això, jo sempre, quan fem una trobada, un cop a

l’any, un sopar, jo sempro parlo de la família d’Stella Maris. Hi

ha gent que ho viu autènticament així». Dos exemples en

L'edifici d'Stella Maris ésvisible des de la RondaLitoral de Barcelona.

A l’esquerra, Ricardo Rodríguez, director de l'apostolat, al seudespatx. A la dreta, els mariners aprofiten per conectar-se aInternet, un dels serveis amb més demanda. A baix a la dreta: elclub compta amb jocs recreatius i accés a Internet.

(segueix a la pàgina del darrera)

18valors

la tendresa

«Els d'Stella Maris són una gent magnífica, procurenentretenir-nos, ens donen la benvinguda i ens ajuden»,comenta comenta José Emanuel de la Rosa, mariner filipí

El servei de biblioteca compta amb llibres endiversos idiomes. Al fons de la imatge el marinerfilipí entrevistat José Emanuel de la Rosa.

aquest sentit: en Segimon fa ja onze anys que col·labora amb

Stella Maris. Tot i que no tenia cap relació amb aquest apos-tolat, en jubilar-se s’hi va interessar i ja és gairebé un «llop de

mar». Amb prou feines en Carles fa un any que hi col·labora,

però es mou amb facilitat per pujar al vaixell i establir conversesamb els mariners. «Tenia un company de feina a qui apreciava

molt i que es dedicava a fer-ho en el seu temps lliure… Més

tard vaig veure una ressenya al Full Dominical, vaig trucar iaquí em teniu», explica. El voluntari afirma que hi ha un aspecte

psicològic que és fonamental per a aquestes persones que

passen més de sis mesos l’any fora de casa. «Els escoltes, hiparles i intentes solucionar-los les dificultats; i si és molt

complicat els proporciones un advocat», assenyala, «i d’altra

banda els recomanes llocs interessants de Barcelona pervisitar». Segons en Carles, els fas de «cicerone».

La gent de mar necessita en arribar a port posar-se en con-

tacte amb els seus éssers estimats. Aquest és el cas d'en JoséEmanuel de la Rosa, mariner filipí que porta mesos fora de

casa i que valora en positiu l'ajuda que li ofereix l'apostolat.

«Internet suposa una gran ajuda per mantenir la comunicacióamb les nostres famílies. Els d'Stella Maris són una gent mag-

nífica, procuren entretenir-nos, ens donen la benvinguda i, el

més important de tot, ens ajuden», comenta satisfet. De tanten tant, els mariners agraeixen el tracte rebut i envien correus

electrònics o bé postals des de qualsevol racó del món. Fins i

tot, des de les antípodes. «A todos mis amigos en Stella Maris,

un cordial saludo y mi gratitud por los favores recibidos.

Hasta pronto, Jose María. Brisbane, Austràlia», llegeix d’una

carta el responsable de la institució, Ricardo Rodríguez.L’Stella Maris té entre les característiques del seu ADN la

cura també de la part espiritual de les persones que atén. És

per això que aquesta agència de l’Apostolat del Mar de

Stella Maris basa la seva activitat en el voluntariat. Elsvoluntaris, actualment uns 35, s’apleguen endiferents activitats, i formen tots part de la granfamília de Stella Maris. Les activitats proposades són:guàrdies a la residència, tasques pròpies de recepció iacollida; visites a vaixells; transport de mariners delvaixell al centre i viceversa; organització d’activitatsesportives i culturals; acollida al club; assistència social,legal i mèdica, si cal; àrees administratives i decomptabilitat; tasques tècniques com informàtica,electricitat... Els voluntaris són sempre benvinguts aStella Maris i només calen coneixements d’anglès, unacerta agilitat física per transitar pels vaixells iresponsabilitat per complir els horaris. Les dedicacions iels horaris varien segons l’activitat, però en principi elmés important és la constància. Si no us és possiblecol·laborar amb l’entitat presencialment podeu fer-hode fomra econòmica. En aquest sentit, l’Apostolat deMar està impulsant una campanya de captació desocis per tal que col·laborin econòmicament ambl’entitat de forma periòdica.

Per a més informació: Pg. Josep Carner, 51, 08038Barcelona, apomar@icab.es, tel. 934 431 965(tardes)

Vols ser voluntari de StellaMaris o col·laborar-hi?

Barcelona celebra l’Eucaristia amb regularitat i també organitza

celebracions ecumèniques. Com a membre de la InternationalChristian Maritime Association (ICMA), manté una relació

regular amb comunitats d’altres confessions cristianes. A més

a més, amb la voluntat d’evolucionar del perfil ecumènic al’interreligiós, ha establert un acord de col·laboració amb el

Consell Islàmic Cultural de Catalunya per a l’assistència

espiritual dels mariners musulmans.La llum de l'estrella del mar continuarà brillant sempre que

hi hagi algú que la necessiti. La seva tasca humanitària,

fonamentada en l'afecte i l'empatia, és reconeguda a tot elmón més enllà de fronteres i estats.

Maria Salicrú-Maltas és etnomusicòlogamaria.salicru@cllicenciats.cat

19valors

"Aquest camí que deixo enrera és llargperò em vull lleuger del seu bagatge,que res no em valen tants d'atzars,ni els vells camins, ni el blau del mar,si dintre seu no sento com batega, hi batega,el fràgil art de la tendresa.

Del teu amor ho espero tot i tantque en faig un cant pel meu capvespre,estimo l'ànsia dels teus ulls,l'impúdic arc del teu cos nu,però amor t'estimo encara més i sempre, més i sempre,sabent-te esclau de la tendresa.

Del dolç batec de la tendresaque espera/estimala tendresaque exaltala tendresaque ens cura quan fa por la solitud.Ah, si no fos per la tendresa.

El món que visc sovint no el sento meui sé els perquès d'una revolta,misèria i guerra, fam i mort,feixisme i odi, ràbia i por,rebutjo un món que plora aquesta/es pena/es, tanta pena,però tot d'un cop ve la tendresa.

Ah, si no fos per la tendresaque espera/estima...la tendresaque exalta...la tendresaque ens cura quan fa por la solitud.Ah, si no fos per la tendresa".

Lluís Llach publica Tendresa el novembre de 1998 al seu disc 9. També l'edita en

directe al seu darrer àlbum Verges 2007. El músic s'acompanya amb el piano i per un

violoncel. És una de les més belles i commovedores cançons de l'etapa de maduresa

del cantautor. En ella, Llach descriu la importància que per ell té la tendresa a la vida.

Pel cantautor aquest valor té el poder d'estimar, d'exaltar i de curar-nos quan ens fa

por la solitud. Qui estima ha de conèixer aquest "art", ha de ser "esclau de la tendresa".

En definitiva aquest valor genera l'existència de bones persones, gent senzilla. No som

res sense la tendresa. MARIA SALICRÚ-MALTAS

La tendresa de Lluís LlachMÚSICA

la tendresa

20valors

“Jo li explico contes iella riu. Ja sé que tothomdiu que no parla, peròjo si que l'entenc"

uanta tendresa he après entre els més desafavorits! I,

cal dir-ho, quantes oportunitats m'han donat devessar-la en ells... Uns petits flashos del que he vist,

sentit o viscut diran més que moltes explicacions.

Davant la meva finestra veig un marrec de uns sis o set

anys que duu al seu germanet petit agafat de la mà. Passen

per el bar del costat i s'aturen contemplant un cartell queanuncia gelats amb els apetitosos dibuixos i els seus preus.

El petit assenyala els cartell i amb la seva mitja llengua li

demana al germà. Aquest s'acosta al cartró fa veure que agafaun, fent un gest d'admiració com si l'estigués llepant, mentre

es posa al coll el seu germanet, donant-li el gelat imaginari.

El petit riu i li dona una abraçada. Continuen tots dos tancontents pel carrer i jo els segueixo amb una mirada plena de

tendresa.

***

Faig reforç escolar amb nens que pateixen les conseqüènciesde la marginació. El poder estar amb ells d'un en un m'ofereix

una oportunitat molt bona per sostenir algunes converses que

m'han quedat gravades a la memòria per la seva tendresa.Té dotze anys i una innocència per algunes coses de la vida

que contrasta amb la saviesa de carrer que normalment tenen

aquest tipus d'infants. Ha sortit en la lectura el tema del treball.El noi ha deixat un moment de banda el llibre que tenim al

davant i m'ha mirat fixament. "La meva mare no treballa" -

m'explica-. Pensant en la crisi actual i en la tragèdia de l'aturque pateix tanta gent, li pregunto si és que no troba treball o

és que està aturada. "No, -em diu- és que no pot treballar

perquè ha de cuidar de la meva germana". Una altra vegadainterpreto les seves paraules segons els meus paràmetres: "Ah,

és que has tingut una germaneta?". "No -respon- la meva

germana té quinze anys, però està malalta de naixement. Nopot caminar, ni pot parlar... Bé, la gent diu que no parla, però

jo sé que sí, a la seva manera. I jo l'entenc molt be, amb els

gestos i amb la mirada. Amb mi s'ho passa molt bé. Jo li explico

contes i ella riu. Ja sé que tothom diu que no parla, però jo sique l'entenc."

Vaig continuar la classe però li vaig donar una abraçada

sentint de ben a prop la tendresa d'un germà que sap estimari entendre la seva germana malalta fins a aquell extrem.

***

La gent que el trobava sovint per aquells carrerons del meu

barri s'havien acostumats a veure'l sempre amb unes "ratlles"de més o amb una d'aquelles dosis que fan dels seus

consumidors un lamentable espectacle de degradació. Era

amic meu i, des de feia un grapat de dies havia deixat depunxar-se i havia recuperat una mica la seva aparença, malgrat

no podia dissimular-la massa. Estava tot content perquè

acabava de cobrar una paga i volia fer-me un regal. Jo emvaig deixar portar, perquè veia l' il·lusió que li feia.

Vam entrar a un botiga de complements. Va assenyalar un

mocador de coll i amb gran sorpresa per part meva, li sentodir a la dependenta, tot assenyalant-me: "És per la meva mare".

Després, dirigint-se a mi, diu: "Oi que t'agrada, mare", mentre

em donava un cop amb el peu. Jo vaig entendre perfectamentlo que el meu amic sentia i vaig contestar de seguida, com si

no res, que m'agradava molt.

En sortir em va fer aquesta explicació. "És que em sentiatan orgullós de fer el que mai a la vida he pogut fer, perquè a

la meva mare, ni l'he coneguda..."

La tendresa dels més feblesMaria Victòria Molins

Q

21valors

el racó poèticPER ALBERT PERA

CamíCom has vingut?

¿Qui t'ha ensenyat el camí obagós

de molses i falgueres?

Has arribat al lloc dels nenúfars desclosos

acceptant de bon grat

la dimensió d'un món diferent,

el diàleg compartit,

el feix, també, d'un home esquerp,

el repte de bastir un àmbit propici

de serenor i tendresa.

COMENTARI: En tots els camins

d'enamorament hi ha un pòsit de

tendresa. O hauria de ser-hi.

Albert Pera és poetai col·laborador de 'Valors'

La tendresa dels més febles

uan em paro a pensar quina relació té la meva professió

i el meu dia a dia amb la tendresa, no en tinc cap menade dubte.

Clarament vaig triar la meva professió pel contacte

humà, ja que no pots treballar sol. Necessites a l'Altre. I aquestAltre habitualment és algú que no està bé, que pateix, poc o

molt, i que d'alguna manera necessita allò que tu coneixes i

saps fer. No m'imagino treballant sempre davant d'un ordinadoro darrera d'un munt de papers.

Els infants i els que pateixen segurament són els que més

tendresa ens desperten.Al CDIAP (Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció

Precoç) de Mataró, el servei on treballo, arriben famílies amb nens

petits que presenten algun problema en el seu desenvolupament.Problemes lleus o greus, però que per a cadascuna de les famílies

el seu és l'únic i el més important. Sovint se senten sols, tristos,

perduts o desconcertats, passen per moments molt durs. Res nofa patir més a un pare o a una mare que un fill.

Què sents quan somriuen uns pares en veure com el seu fill

canvia o com després de moltes sessions de tractament acon-segueix per fi mantenir-se assegut? Què sents quan t'expliquen

com van patir quan el petit estava a l'incubadora ple de cables?

Què sents quan et miren les famílies perquè el que els dius noés justament el que voldrien sentir? Què sents quan et somriu

un nen que aconsegueix fer tot sol allò que tan li costava?... I

és que la tendresa es troba en les coses petites i senzilles, enel que passa cada dia.

Com podeu veure és gairebé impossible no sentir tendresa,

però en la meva feina no ens podem quedar sols amb això: calser professionals, propers, escoltar, estar presents i ser

empàtics. I el millor de tot és que cada dia aprenc: dels com-

panys de feina, dels pares i sobretot dels nens, que contagienvitalitat. I tendresa.

Em quedo amb la meva professió, la meva feina i el meu dia

a dia.

Anna Navarro és fisioterapeuta pediàtrica

Anna Navarro

Q “Què sents quan somriuenuns pares en veure com elseu fill aconsegueix per fimantenir-se assegut?”

la tendresa

22valors

endresa: quina paraula tan dolça i a la vegada tanfeble! Perquè s'associa aquest valor sempre a les

dones, quan els homes també són i tenen també

aquest sentiment? La tendresa és universal. Diria quefins i tot les pedres la senten. Considero que el problema està

més en la nostra societat, una societat que no ens deixa mostrar

els sentiments. Això no és just. La tendresa és necessària persobreviure.

Per completar la justícia, el món necessitaria instaurar una

cultura de la cura, dirigida per una tendresa intel·ligent.Necessitaria, en cert sentit, una maternalització de la societat,

alguna cosa que ens recordés la nostra petitesa i indefensió.

Aquesta idea m'agrada perquè cada dia trobo més gent queviu tancada en una armadura psicològica impenetrable.

Persones que, tristament, viuen orgulloses de la seva

insensibilitat, de la seva duresa, del seu cor de pedra... Tambéjo penso que necessitem més tendresa, més calor que fongui

tantes barreres defensives, tants cops innecessàries... Cada

cop més vivim tancats en móns aïllats, es perd la calor, elcontacte, la connexió amb els altres. Ens estem robotitzant.

Arribem al punt de l'alienació: l'ésser humà és ja un estrany

per a si mateix. Tot aniria molt millor si ens traguéssim lacuirassa més sovint. Vivim en l'època de "ens hem de defensar

per si ens ataquen". Ens aïllem i ens oblidem que els altres

són iguals a nosaltres; senten dolor, senten por i també riueni ploren. Però els tractem com si anessin a robar-nos alguna

cosa. Hem d'enviar a les escombraries les cuirasses amb les

que ens envoltem tant sovint encara que quan es fa si no ensdiuen bojos, ens tracten com a tals.

Tot i així, la tendresa és essencial en la vida. Sí que és cert

que cada cop ens xoquem amb més cuirasses autoimposades,dones i homes. Tot és pura màscara final.

Però us dic un secret: la tendresa és una gran espasa «tra-

vessacors». Només falta paciència. Tots els éssers humansnecessitem ser acariciats, amb una paraula, un gest, una mirada,

una abraçada...

Mahatma Gandhi deia que un covard és incapaç de mostraramor, ja que fer-ho està reservat per als valents. I així és: para-

doxalment, la tendresa no és tova, sinó forta, ferma i audaç

perquè es mostra sense barreres, sense por. És més, no nomésla tendresa es pot llegir com un acte de coratge, sinó també de

voluntat per mantenir i reforçar el vincle desitjat d'una relació,

que es projecta en el futur, gràcies al desig i a la imaginaciócreadora. La tendresa és en veritat el que fa fort l'amor i encens

la espurna de l'alegria en l'adversitat, el contratemps o les

circumstàncies grises i obscures de l'exis-tència. Gràcies a ella

tota relació esdevé més profunda i durable, perquè la sevaexpressió no és més que un símptoma del desig de que l' altre

estigui bé independentment de sexe o cultura.

La tendresa implica, per tant, confiança i seguretat en unmateix. Sense tendresa és impossible el donar-se decidit. I el

més paradoxal és que la seva expressió no és ostentosa, ja

que es manifesta en petits detalls: l'escolta atenta, respectuosai activa, el gest amable que no espera resposta, la demostració

veritable d'interès per l'altre, aliena d'expectatives de con-

trapartida...Sumem tendresa. Sumem màgia. Podem fer un món millor.

Ana Ruano és psicòloga

La tendresa no és cosa de gènereAna Ruano

T“La tendresa no és tova,sinó forta, ferma i audaçperquè es mostra sensebarreres, sense por”

23valors

Pel carrer de la Tendresa

Joan G. PonsSóc un jove home. M'agrada passejar pel Parc de la Vida. És tant sorprenent. I m'agraden

i enriqueixen les sorpreses.Tot passejant, trio el carrer de la Tendresa. Les seves voreres m'inviten a fer petjades

dolces, gairebé musicals.Noto i el reconec, un copet a l'esquena. Em giro i ja el tinc davant meu. L' amic Follet.

-Hola Joan.-Hola Follet…. Em dius el teu nom ?

-El nom meu és….. TENDREDOLÇ

-Segur ? Fa joc amb el nom del carrer.

-Tu has preguntat.-I em sembla que…-Joan, som molts Follets i ens adaptem al moment. Som FOLLETS de TEMPS PRESENT.

-Deixem-ho!!!! Què expliques ?

-M'ha fet patxoca veure't per aquest carrer.

-Què vols dir ?-Doncs que tu Joan, com home, passegis per aquest carrer de la Tendresa.

-M'agrada el nom del carrer.-T'agrada la tendresa ?-Sí.-La Tendresa és una paraula femenina… una….. I tu….?

-Avui em sembla que tens ganes de gresca… Insinues que jo com home no puc ser una

persona amb tendresa?-Em costa acceptar-ho.-Sóc una persona sensible i oberta a expressar-me amb tendresa.

-I no t'has trobat que la gent ho qualifica com debilitat, com manca de personalitat?

-No. Per mi TENDRESA és una actitud humana, prescindint de femenina o masculina, molt

dolça i acollidora. Parlar amb tendresa. Mirar amb tendresa. Són vivències meravelloses.

-Doncs és la primera vegada que ho sento això !! Em descol·loques, Joan.

-La Tendresa és contagiosa i afavoreix un clima de relació, diàleg, respecte, molt bons i

enriquidors. Ben lluny, per part meva, de creure i sentir que ser tendre és ser dèbil.

-Ets un bitxo raro.-No t'ho accepto.-Els homes que he conegut no són tendres. No ho valoren.

-Doncs ja pots començar a canviar d'amistats i a descobrir altra gent tendre.

-M'animes a crear i a cercar a més gent com tu ?

-Sí.-Ja t'ho explicaré. Fins aviat !!Vaig continuar passejant pel carrer de la Tendresa. I expressament no vaig voler mirar si

la gent que també passejava era dona o home.

Publicat a: Relats en Català(http://relatsencatala.cat/autor/joan-g-pons/571148)

UN

CO

NT

E Q

UE

TÉ

MO

LT A

VE

UR

E A

MB

AIX

Ò..

.

la tendresa

24valors

NomAdreça Codi PostalPoblació TelèfonCorreu electrònic DNI

Forma de pagamentA través del Banc o Caixa (omple les dades bancàries)

Quantitat: 32 euros euros (Subscripció de suport, per ajudar la revista)

DADES BANCÀRIESNom de l'entitatAdreça Codi Postal PoblacióTitular del compte

Entitat Oficina D.C. Número de compte Signatura

Enviaaquestabutlleta

al carrer Sant Josep18-2008301 Mataró

DESITJO SUBSCRIURE'M A LA REVISTA 'VALORS' (11 NÚMEROS L’ANY) PER L’IMPORTDE 32 EUROS

butlleta de subscripcióvalors

TELÈFONTruca al 620.749.138(de dilluns adivendresde 9 a 21 h)

WEBOmple amb lesteves dades la butlletaque trobaràs a http://valors.org

FAXEnvia la tevabutlleta al número93.798.62.59

TAMBÉ POTSSUBSCRIURE’TMITJANÇANT:

«La tendresa és la passió en repòs»Joseph Joubert, assagista i moralista francès. Autor delllibre Pensaments publicat postumament.

"Quan arriba el momentde la mort, la granreconciliadora, mai enspenedim de la tendresa,sinó de la severitat"Mary Ann Evans.

«La tendresa és la columna vertebral que sustenta lavida» José Víctor Martínez Gil.

«Creiem endevinar els sentiments dels altres, però nopodem, mai podrem. No té importància. En realitat ésla tendresa el que ens interessa. Aquest és el do queens commou, que em sosté, aquest matí, igual quecada matí» Raymond Carver.

les frases

«Mai a la vida trobareu millor tendresa i mésinteressada que la de la vostra mare» Honoré DeBalzac.

«A l'art, com a l'amor, la tendresa és el que dóna laforça» Oscar Wilde

«Una dona sense tendresa és una monstruositat socialde la naturalesa» Auguste Comte

25valors

S ota el concepte de tendre s’hi poden identificardiverses definicions. La tendresa ens evoca un ti-

pus de vincle. Ens remet a la joventut, a la inocèn-

cia, a tot allò que d’alguna manera encara s’ha de desen-volupar, de créixer, d’endurir-se. També és una mena de

sinònim de l’afecte, d’un afecte sincer i sense manipu-

lacions vers als altres. I totes aquestes accepcions es ve-uen representades a la pel·lícula Up, sorgida dels estudis

d’animació digital de la Pixar. Up és un relat intergene-

racional, sobre la relació entre un vell rondinaire i un nenque es llençaran units a una fantàstica aventura per móns

llunyans i imaginaris en un vehicle impossible, una petita

caseta propulsada per centenars de globus de colors. Enrealitat, les peripècies i els seus detalls poc importen.

Perquè del que ens parla Up és, precisament, d’aquest

valor de la tendresa que de vegades de deixem tant debanda, i que està en la base de les relacions d’amor i d’a-

mistat. Tendresa en aquest infant que comença a aprendre

què és la vida, la més gran de les aventures. Tendresa enla seva relació amb l’avi, un vidu per a qui l’afecte semblava

Judith Vives és periodista especialitzada encinema / espaiisidor.blogspot.com

CINEMA |JUDITH VIVES

“Del que ens parla Up ésd’aquest valor de latendresa que de vegadesde deixem tant de banda”

Tendreses

ja una fita impossible després de perdre la seva dona. Itendresa infinita en la seqüència inicial, una de les més

memorables i emocionants que hagi donat mai el cinema

d’animació. Es tracta d’un pròleg sense paraules que relatala vida, des de la joventut fins a la vellesa, d’un matrimoni

de somiadors aventurers que pensen que mai arribaran a

veure acomplert el seu somni comú de descobrir un paísexòtic, però que acaben entenent, fins i tot quan la mort ja

els ha separat, que han estat els petits moments, les penes

i les il·lusions de la vida, el seu èxit més gran i valuós.

Un dels moments de la pel·lícula feta a partir de latècnica d’animació digital.

26valors

El cicle ‘Economia i valors’ se celebra al centre de congressosde Tecnocampus Mataró-Maresme cada darrer dijous de mesa les 7 de la tarda, excepte desembre.COM ARRIBAR-HI: Autopista C32, sortida Mataró Sud.

Recupera l’acte resumit ahttp://www.youtube.com/revistavalorsi l’acte sencer a http://vimeo.com/valors

+ valors

La crisi és conjuntural, el talent és estructural. Aquesta

va ser una de les màximes que la professora de IESENúria Chinchilla va recordar dijous dia 25 de novembre

al Centre de Congressos del Tecnocampus Mataró-

Maresme a l’hora de pensar com es pot assumir la crisieconòmica en què vivim immersos. Per Chinchilla allò

rellevant és què fem durant aquest període d’incertesa

econòmica, com ens reinventem: «La crisi ens permetvalorar l'amor, el sacrifici, el dolor i la mort i la nostra

vessant més espiritual, i això és positiu, però la crisi

s'acabarà, com tot, i la qüestió és com en sortim» va dirdavant unes quatre-centes persones que omplien

l’auditori del Centre de Congressos, a l’inici de l’acte

que es va cloure amb l’entrega dels guardons de latretzena edició dels Premis Bufí i Planas que entrega la

Fundació homònima. Dit això, però, la professora de

IESE va reclamar un enfocament personalista de laqüestió i va assegurar que el desllorigador de la crisi

«és tenir persones equilibrades». A parer seu, la moral

de la desvinculació tan present a la societat, ha afectattambé les empreses i de retruc els treballadors. I per

tant, serà una persona equilibrada, ordenada, treballada

interiorment, la que pot conformar una nova societat.«Si som capaços de veure allò invisible, serem capaços

de fer l'impossible», va dir en aquest sentit.

Un líder transcendent

Chinchilla va dedicar els darrers minuts de la seva

conferència a parlar del líder transcendent, oposat allíder intrínsec o extrínsec. Per la professora de IESE, el

líder transcendent és aquell que «escolta i aprèn dels

altres, fomenta la discrepància, demana opinions abansde donar la pròpia, està obert al feedback negatiu i frena

el positiu, comparteix els èxits i assumeix els fracassos,

redueix la distància entre status, té en compte lespersones amb talent i les necessitats específiques de

cada persona, fomenta l’autocrítica, no té por a canviar

d’opinió i té sempre actitud de servei». RED.

'La crisi és conjuntural, el talent és estructural’

“El desllorigador de la crisiés tenir personesequilibrades”

La professora de IESE Núria Chinchilla va protagonitzar dijous dia 25 de novembre la segonasessió del cicle ‘Economia i valors’ que l’Associació Cultural Valors organitza en col·laboració amb laFundació Bufí i Planas i el suport de Tecnocampus Mataró-Maresme.

CICLE ECONOMIA I VALORS

“La crisi ens permet valorarl'amor, el sacrifici, el dolor ila mort”

LES FRASES

“La crisi s'acabarà, com tot,la qüestió és com ensortim”

27valors

Valors.tv: el projecte es completa

A partir del mes de gener, les televisions adherides a laxarxa d’emissores locals Comunicàlia, amb presència a

tot Catalunya, podran emetre els tretze episodis de la

sèrie Valors.tv, una iniciativa de la revista Valors encol·laboració amb l’Associació de Publicacions

Periòdiques en Català (APPEC) i el suport de l’editorial

Proteus. Personatges com Joan Pera, Màrius Serra,Martí Gironell o Aisha Miró són els protagonistes dels

quatre primers episodis, que es podran veure durant el

mes de gener. La voluntat és fer viure al convidat unseguit d’experiències relacionades amb un valor de manera

que en finalitzar el recorregut el propi personatge popular

sigui qui n’extregui les conclusions. Un cop emesa, lasèrie es podrà veure també a través d’Internet al canal

Vimeo de Valors, a www.vimeo.com/valors. La sèrie, amb

capítols de 25 minuts, la produeix la firma mataroninaClack, la dirigeix i presenta Joan Salicrú, la realitza Eloi

Aymerich i dins l’equip tècnic s’hi enquadren OriolCastillón, Marc Giner, Genís Serra, Ariadna Vázquez,

Mònica Porcel, Paula Mayor i Manel Vázquez.

Amb la posada en marxa de Valors.tv, es completa elprojecte comunicatiu iniciat l’any 2004 amb la sortida a

la llum de la revista. D’aquest manera, el que s’anomena

Projecte Valors consta ara d’una revista, un programade ràdio, una sèrie de televisió, una web pròpia i presèn-

cia a les xarxes socials d’Internet més rellevants.

Valors estrena el mes de gener a través de la xarxa de televisions locals Comunicàlia unssèrie de tretze capítols on es repassen alguns dels valors tractats ja a la revista a partir del’experiència d’un personatge popular, com Joan Pera, Martí Gironell o Màrius Serra.

Imatges de la gravació de dos dels primersepisodis, amb Joan Pera i Màrius Serra.

10 minuts de silenciper escoltar el Nadal

Imatge de l’activitat el 24 de desembre de 2007, a laplaça Santa Anna de Mataró.

Un any més, i serà l’onzena vegada, un grup d’en-titats mataronines entre les quals l’Associació Cul-tural Valors, Justícia i Pau del Maresme i Acció Catò-lica Obrera ha convocat pel 24 de desembre a les 7de la tarda els Deu Minuts de Silenci per Escoltar elNadal. L’acte pretén reivindicar la serenor i lalucidesa necessària per viure el període nadalenc -i laresta de l’any- a partir d’una certa seriositat de fons.L’activitat se celebra sempre a la plaça Santa Annade Mataró, on va néixer la iniciativa l’any 2000. RED.

Catalunya tenim un problema greu amb la cultura de la postguerrai, sobretot, la que van protagonitzar les generacions actives creati-vament durant el franquisme. Probablement, el mateix fet que les

féu valorar més enllà del seu àmbit de creació és la mateixa força que du-

rant molts anys ha restat silenciada. L'oblit d'Espriu i en bona part de laNova Cançó sembla com un triomf post mortem de l'immobilisme i la man-

ca de sentit crític que el franquisme imposava, i que havia estat un dels

motors que impulsaven a la recerca de nous llenguatges, a la d'alternativesfàcilment més suggerents o a la de subterfugis que convidaven a un dels

camins més genuïns de la cultura: el de tornar a dir les coses des de pers-

pectives que ens les facin més profundes, potser més complexes, potsermés interessants del que se'ns presenta a simple vista.

Un dels fets més rellevants de la posada en marxa del futur Museu d'Art

Contemporani de Mataró, que comptarà amb mil peces provinents de laCol·lecció Carmen i Lluís Bassat, i de la que aquests mesos es pot veure'n un

impressionant tastet a la Nau Gaudí, és aquest. Hi ha altres aspectes (les

potencialitats de la col·laboració públic/privat, la importància del col·lec-cionisme, la suma importància de les ciutats de l'Arc Metropolità, el paper de

l'urbanisme en la cultura, etc...), però per raons òbvies, preferiria no fer-ho des

d'aquí. En termes eminentment artístics, ara podem recuperar un fil conductordel que aporta l'art català d'aleshores lluny de la rabiosa actualitat que mata

tot el que és gras. Un magnífic catàleg que inclou escrits -entre d'altres- de la

comissària i directora Núria Poch i del crític José Corredor-Matheos, ja ensdóna idea d'aquesta lectura. I sorprèn, així, un art que encara pot dir moltes

coses en una cultura postmoderna mancada justament de referents fiables.

Es tracta d'un autors que, sense renunciar a l'esperit d'avantguarda dels seus'pares' (Miró i Picasso, fins i tot Torres-Garcia, diria, també presents a la

col·lecció), i conscients que justament aquesta tradició els porta a formar part

dels grans moviments artístics de la segona meitat del segle XX, emprenentots ells la recerca d'un estil, d'un llenguatge i una poètica pròpies. Amb

poques peces, per exemple, veiem el trajecte de Tàpies, de Ràfols-Casamada,

Clavé, Guinovart o Hernàndez Pijuan, un trajecte curull de bones mostres derecerca i del caràcter inquiet d'aquesta gene-ració. I podem recuperar

personatges com Joan Brotat, molt oblidat i -en canvi- absolutament necessari,

o no permetre que li passi el mateix a Joan Ponç.El temps passa molt de pressa i ho fa en forma d'imatges que se

succeixen com en un carrusel imparable i inabastable. O que

senzillament il·lustren, o són utilitzades, per determinadesurgències que ho deixen de ser... com veiem als centenars

de canals de TV, al Twitter o al Facebook. L'àncora del

repòs que ha de significar tota proposta museística, unrepòs necessari per a l'entusiasme, fa bé de recuperar

un art que fou molt útil i que ara és l'hora de veure'l com

a profund.

Ara en sabrem la profunditat

A

la fitxa

Ramon Bassas escriu regularment sobre artal seu bloc, ramonbassas.blogspot.compr

opos

tes

cultu

rals

28valors

ART | Ramon Bassas

“Ara podemrecuperar un filconductor delque aportal'art catalàd'aleshoreslluny de larabiosaactualitat quemata tot elque és gras”

L'exposició Col·leccióBassat. Art Contemporanide Catalunya 1947-1969es pot veure a la NauGaudí de Mataró fins el 15de maig de 2011.Notícia al web municipal:http://www.mataro.cat/web/portal/contingut/noticia/2010/11/9491_coleccio_bassat.html

Aspecte de l’interior dela nau, amb els arcsparabòlics de Gaudí enprimer terme.

29valors

E‘Geronimo Stilton. El musical’

INFANTIL | Maria Coll

l tàndem Manu Guix i Àngel Llàcer va fracassaramb la seva primera aventura musical. Què! erauna obra plena de tòpics, cançons repetitives i

amb veus que encara els mancava qualitat interpretativa.

Però de l’experiència se n’aprèn i aquesta vegada l’espec-tador surt del teatre Condal amb un bon regust de boca.

Els petits s’aixequen de les butaques contents, ja que

durant dues hores viuen immersos en el món màgic delratolí Geronimo Stilton, el seu ídol de lectura; i els grans

estan tan satisfets que s’obliden del cost de les entrades.

En aquest cas les lletres de les cançons són adequadesal públic infantil, els ritmes variats, la majoria dels actors

fan una bona feina interpretativa i tenen un bon nivell

bocal, l’escenografia virtual resulta molt resolutiva i lahistòria no és feixuga per a espectadors no habituals a

les sales d’espectacles. En definitiva, un musical molt

recomanable per anar a veure amb la mainada aquestNadal. Només hi ha un “però”, si volem acostumar els

nens a gaudir del teatre i respectar l’art escènic no es

poden vendre crispetes a l’entrada com si fos un multi-sales de cinema.

‘Geronimo Stilton. El musical’. Teatre Condal. Guió: Enric Llort,a partir de la peça original de Geronimo Stilton. Direcció:Àngel Llàcer. Direcció Musical: Manu Guix. Durada: 2 horesamb entreacte inclòs. Preus: entre 20 i 36 euros.Més informació a http://www.teatrecondal.cat/.

la fitxa

i ha llibres en què és igual si la literatura éssublim o senzillament només entenedora i amena.Les paraules només són el vehicle per explicar

una història. I, de fet, quan el relat és extremadament

colpidor més val explicar-lo amb paraules senzilles.Aquest és el cas del llibre El secret del meu turbant,

guanyador de la darrera edició del Premi Prudenci Ber-

trana. Es tracta de la biografia de la Nadia Ghulan, unanoia afganesa que després de ser víctima d'un bombardeig

i quedar desfigurada, a l'edat de vuit anys, va decidir fer-

se passar per noi per a poder treballar a Kabul, ciutatdominada pels talibans, grup que prohibia el treball

femení. Durant deu anys va amagar la seva condició de

dona i es va jugar la vida per poder alimentar la seva fa-mília. Avui la Nadia viu a Catalunya on fa allò que no va

poder fer quan era un infant: estudiar i viure en llibertat.

En definitiva, una història de resiliència portada a l'extremi altament recomanable.

HExtrema resiliència

LLIBRES | REDACCIÓ

Maria Coll és codirectora de ‘Valors’

la fitxaGHULAN, Nadia i ROTGER, Agnès. El secret del meu turbant.Editorial Columna (2010). 213 pàgines, 20 euros.

Un moment del film.

(PD. Si us interessa comprendre la història de l'Afganistan

dels darrers trenta anys també són molt aconsellables les

novel·les Mils sols esplèndids i El caçador d'estels deKhaled Hosseini)

Nadia Ghulan i Agnès Rotger, autoresd’aquest volum escrit a duo.

El ratolí protagonista de l’espectacle.

cose

s pe

r can

viar

-se

a u

n m

atei

x

30valors

n mateix "fet" és llegit i viscut per a cadascú com a "realitat "diferent: unàpat, un programa de televisió, un llibre, una ideologia política, un equip defutbol, un personatge públic, un conegut... i així podríem anomenar tot allò

que configura i envolta per a cadascú el seu univers percebut. De la seva major o me-

nor vivència en naixeran actituds, valors, afinitats, concepcions del món... que lanostra persona adopta per a ella mateixa en el seu caminar per la vida. Ara bé, i què fa

que un mateix "fet objectiu" pugui ser interpretat de maneres tan diferents? Aquí rau

la veritable grandesa -i petitesa- de la singularitat humana.Llegim, interpretem i actuem en el món en funció de com hem construït la nostra

Realitat Psíquica. Realitat psíquica estructurada que es manté "reprimida", és a dir,

oblidada en la consciència i alhora present i dinamitzadora fins a punt inversemblants,des de la raó, de les nostres eleccions, actes o inhibicions en el funcionament vital.

La subjectivitat regeix les nostres vides. I què determina o configura la construcció

de la subjectivitat?Si la concepció i el naixement van acompanyats d'una indefensió en tots els ordres,

del que el nadó se n'anirà sortint per la maduració fisiològica progressiva dels aspectes

d'ordre corporal, motriu, llenguatge, control d'esfínters i un llarg etcètera, cal senyalartambé que aquesta maduració no seria possible sense el Desig d'un altre -la Mare o

el seus substituts- que parla i omple de significants la realitat corporal amb les sevessatisfaccions i insatisfaccions, esdevenint finalment éssers de llenguatge.

Marques de llenguatge, representacions d'imatges sonores inicialment per al sub-

jecte, en un registre més primari, d'ordre sensorial que impregnen, a la constataciód'un real enigmàtic a la Vida, un simbòlic que regula aquest inicial univers del principi

del plaer per a l'infant.

Però el Principi de Realitat es va imposant i a través del Llenguatge, articulat iconnectat a les primeres vivències , i en un registre imaginari com a conseqüència de

l'aparició del pensament, se'ns possibilita l'«oblidar» -el reprimir- allò més primari,

obrint-se pas a la "metaforització" en la recerca d'Identitat, ara però des del Pensamentd'allò enigmàtic inicial i definitivament perdut.

Resposta fantasmàtica, subjectiva i inconscient a una pregunta -"Què vol l'Altre

de mi?"- construïda en les primeres etapes de la vida que assenyalarà paradoxalment, laforça i la direcció del nostre impuls vital, singular i diferenciat dels nostres semblants.

U

Subjectivitat

“Llegim, interpretem i actuemen el món en funció de comhem construït la nostraRealitat Psíquica”

Joaquim Trenchs éspsicòleg jtrenchs@copc.cat

CERCANT L'ESCLETXA | Joaquim Trenchs

bossa apilonada entre les dels altres atletes, compartir els

vint minuts d'escalfament, fer les sèries de rigor els dimecres

o el temps estipulat els dilluns i divendres... és la litúrgiaque segueixen molts d'aquells corredors que observats des

de fora donen voltes i més voltes al circuit sense cap sentit.

Quin? Enmig d'aquest actes tan individuals, sempre sorgei-xen «moments valors», quan algun personatge anònim t'o-

fereix un preuat got d'aigua quan enfiles la darrera pujada

de la marató, o quan un company un dia que hem sortit afora pistes per fer més quilometratge recula per animar-te i

no deixar-te tirat enmig del camí. Ho he viscut i en puc

parlar. No dels èxits, sinó d'enmig les soledats trobar elpreciós regal de la solidaritat de l'amistat.

Cal estar atents, tot té un perquè... els llocs són sempre

quotidians, perquè la nostra vida no és de pel·lícula, és elpa de cada dia. Ara bé si intentem donar-li la volta a cada

un d'aquests esmentats espais, posant-li el focus en altres

aspectes, descobrim moments deliciosos, moments aquestssí de pel·ícula.

les pistes d’atletisme

uan vaig entrar a les pistes d'atletisme em va venirun aiguabarreig de calfreds i records força emotiu,perquè va haver-hi una època en la qual tres cops

per setmana les freqüentava. Ara he canviat tant en els hàbits,

com en el recorregut les meves trotades.L'escenari, però, ara és diferent per les importants millores

que s’hi han fet, en canvi l'obra que s'hi representa, és la

mateixa que fa trenta anys, tant en els personatges com en latrama. L'acció comença passades les cinc: els usuaris són

per una banda estudiants, gent federada que estan sota les

ordres d'entrenadors d'atletisme... Enmig d'aquesta jovenalla,una mica més tard, s'hi afegeixen uns altres atletes, diguem

més granadets -entre els vint llargs i cinquanta- que donen

moltes però que moltes voltes a la pista. Són els anomenats"corredors de fons" . Els veiem a les curses populars i altres

més especialitzades. Aquests personatges, diferents entre

si, tenen una cosa en comú: són tenaços, comparteixen entre-naments, club o colla, però no col·laboren entre ells. No fan

equip. El rival no és l'altre -que també ho és- sinó un mateix.

L'objectiu sempre és batre el propi rècord. Ni el fred ni la calorni les lesions (si no són molt dures) els aparta de les pistes ...

és una dèria, un estil de viure; l'entrenament no es deixa mai.

La temporada comença pels volts de setembre i té el seupunt àlgid, al març, perquè molts volen assolir la cursa de les

curses: La Marató. El ritual quotidià és repetitiu: deixar la

DEIXA'T PERDRE PER... | Eulàlia Puigderrajols

“Els llocs són semprequotidians, perquè la nostravida no és de pel·lícula,és el pa de cada dia”

Q

Eulàlia Puigderrajols és mestraeulaliapi@gmail.com

31valors

ESCOLA D’ATLETISME UE BARBERÀ

valors 2.0acebook

.com/revistavalorswitter.com/valors

.com/valors

ues persones grans parlen “de política”, motivats per les eleccions. Sento el comentari d’ und’ ells en passar jo pel seu costat: “Tots són iguals. Només miren per ells!”. Amb tots els

respectes per les opinions, però... no ! No tots els polítics són iguals. N’hi ha que considerenque el món està ja fet i acabat i que la realitat econòmica i social és la que és, que no en pot ser una

altra i que cal mantenir el sistema vigent sigui com sigui. És a dir, mantenir les coses tal com som per

por a no espatllar-les encara més. Sempre i quan, sobretot, poguem anar “tirant de la rifeta” a tallparticular o personal. N’ hi ha també però que lluiten per a assolir un món nou i per a anar canviant

unes estructures econòmiques i socials descaradament desiguals. Que lluiten amb tossuderia per l’

alliberament dels pobles i per assolir una qualitat de vida més digna, de manera solidària, i senseacceptar les herències injustes rebudes del passat. En efecte, no tots els polítics són iguals. Em temo

però que la conversa dels dos vianants incidia plenament en el contingut de la segona part de la frase

pronunciada per un dels vianants. En aquell “Només miren per ells”. Doncs, perdonin. Al costat delsdesvergonyits de torn que miren per les seves butxaques i dels que volen aprofitar-se de la seva situació

amb interessos obscurs... una immensa majoria dels polítics treballen de manera desinteressada, carregant-

se de maldecaps i assumint les responsabilitats de govern simplement per complir amb el deure de servei,afrontant reptes difícils i construint marcs reals de convivència per

ara i pels que vindran. Reivindico “el polític” compromès, massa

sovint vilipendiat. Aplaudeixo la dedicació d’ aquells que han fetde la política el seu nord i el seu camp d’ actuació. De “polítics” ho

som tots, tinguem o no responsabilitats oficials. Només cal saber

si ens arrenglem al costat dels uns... o dels altres.

DValorar els polítics

cose

s pe

r ca

nvia

rel

món

e fa uns tres anys que llegeixo contes als meus fills abans d'anar- se'n a dormir, en estonesd'esmorzar que duren i duren, o bé de sopars que s'allarguen i m'acaben treient la gana. A-

quests contes els trobo realment cruels, expliquen futileses, no només no aporten valors sinóque presenten contravalors impecablement ben construïts. La Caputxeta Vermella, La Rateta Presu-

mideta, La Blancaneus i els set nans, La Ventafocs... són alguns dels clàssics que esdevenen

trencadors dels cors verges dels infants. La terra adobada pels primers valors que els pares conreemamb cura, es converteix en terra erma quan la col·lecció Disney més radical crema el terreny infantil. Els

menuts acaben veient que hi ha madrastres ferotges i llops agressius, que només la vida de princesa

és bonica, i que la visió masclista i submissa de la societat és un bon punt de partença. El darrer conteque he hagut de fer fora de casa és el de Hänsel i Gretel, que tan cruelment relata l'abandonament que

una mare fa dels fills enmig del bosc per fer front a les penúries; després, el pare torna i els recupera,

i quan els nens li pregunten on és la mare, el gèlid pare informa "que ha rebut el que mereix, i ha mort...".La meva filla, lluny d'entristir-se per aquests fets que em sobresalten, aleccionada segurament amb

l'exitosa nissaga de Ventafocs i Blancaneus, em demana veure novament Hänsel i Gretel una i altra

vegada... Ho tinc clar: ara em posaré a escriure contesinfantils per salvar la primerenca etapa educativa dels

meus fills, abans no treguin un dia tota aquesta

agressivitat i aleshores em pregunti d'on deu venir.

CULTURA DE PAU | Xavier Garí

Contes

“Em posaré a escriurecontes per salvar laprimerenca etapaeducativa dels fills”

“Una immensa majoriadels polítics treballende maneradesinteressada”

Xavier Garí és investigador en Cultura de Pauwww.culturadepau.org / xavier.gari@culturadepau.org

Ramon Salicrú és mestre / ramon.salicru@cllicenciats.cat

D

PETITES COSES | Ramon Salicrú

32valors

Pastisseria - Xarcuteria

Menjars per Emportar

Servei de Càtering

33valors

M

“El Banc d'Alimentsgestiona per exempleels excedentsd’algunes empreses”

ACCIÓ DIRECTA | Rosa Pursals

entre que Catalunya s'acosta al milió de per-sones que pateixen pobresa alimentària hi ha

molts aliments que són destruïts per no haver

entrat a la cadena comercial. Tal és la lògica il·lògicadel món que vivim. Ja fa molts anys, quan combinava

la tasca estudiantil amb algunes hores de treball juvenil

a una empresa de restauració, m'indignava el fet que lamillor opció per deslliurar-nos dels excedents fos des-

truir-los. Em deien que allò era un negoci i que si es

corria la veu que regalàvem els excedents a personesnecessitades en pocs dies tindríem una corrua de gent

a la porta fent cua esperant l'hora de tancar.

En aquell moment la meva poca vida acumulada feiaque no tingués suficients arguments per poder rebatre

les seves afirmacions. Actualment, amb força més vida

acumulada he anat aprenent a trobar alternatives i unade les que més m'ha convençut és la feina que realitza

el Banc d'Aliments. El Banc d'Aliments és una fundació

privada sense ànimde lucre que lluita

contra el malbarata-

ment i la fam aquí. Hofa gestionant els ex-

cedents d'empreses

que ja sigui pel be-nefici de no haver de fer-se càrrec dels costos de la

destrucció dels productes, ja sigui per consciència so-

cial, confien a aquesta fundació la gestió dels seus ex-cedents. Banc d'Aliments compta amb una estructura

ferma i homologada tant per mantenir els aliments com

per fer-ne una distribució racional i justa. A més ensdona tot un ventall de possibilitats per poder participar

de la seva feina de manera activa. Podem organitzar

una recollida d'aliments a la feina o a l'escola o participaramb grups d'alumnes a propostes tan interessants com

ser voluntari per un dia i poder copsar de manera directe

la feina diària dels voluntaris d'aquesta entitat. I si volemfer una aportació personal, al seu web un buscador

ens informa sobre el punt de recollida d'aliments més

proper. Un projecte complert, ben estructurat i de desen-volupament local que dóna resposta mitjançant la ra-

cionalització i la solidaritat comunitària a una de les

necessitats més colpidores del moment.

Lluitar contra la famalimentària ara i aquí

www.miracle.esMés informacióhttp://www.bancdelsaliments.org

34valors

cièn

cies

& te

cnol

ogie

sL'ALTRA CARA DE LA CIÈNCIA |Pol Bartrès, Joan Basagaña, Gemma Figueras i Núria Radó

na de les pitjors conseqüències de l'a-nalfabetisme científic és la gran quantitat

de mentides o mitges veritats que correna través del boca-orella i que, en nom de la

ciència, justifiquen i

expliquen incorrec-tament tot de fenò-

mens que, malaura-

dament, acaben sentfalsos.

Des d'un punt de

vista científic, molts d'aquests mites sense lò-gica ni fonament, són fins i tot, divertits: els

cabells i les ungles continuen creixent després

de morts? Mentida. De fet, no té ni cap ni peus.Quan un mor, moren totes les seves cèl·lules, i

per tant, deixen de fer la seva funció, sigui qui-

na sigui. D'on pot venir, doncs, aquesta "sa-viesa" popular? Sens dubte, deu ser perquè un

cop morim, el nostre propi metabolisme pateix

una ràpida deshidratació, que fa que els teixits,com la pell, s'encongeixin. A l'encongir-se la

pell del voltant de l'ungla, fa que es vegi gran

part de l'ungla que quan som vius queda reco-berta de pell, per tant, poc temps després de

morts, sembla que tinguem les ungles més llar-

gues. Amb els cabells passa exactament el ma-teix: com que la cara i tot el que cos s'encongeix,

la mida relativa dels cabells augmenta, però no

perquè creixin, sinó perquè és el cos el que esfa més petit.

Els refredats els causa el fred? Un cop d'aire?

El cabell moll? Mentida! El refredat és unainfecció lleu de les vies respiratòries causades

per alguns virus, els més comuns, els rinovirus.

Aquests virus conviuen amb nosaltres a travésde l'aire i, cada vegada que respirem n'inhalem.

Malgrat inhalar-los, no caiem malalts ja que,

per estar refredats necessitem que aquests

U“Els refredats els causael fred? Un cop d'aire?El cabell moll?Mentida!”

rescindir de l’ús del paper -a casa o a la feina-per a fer qualsevol tipus d’escrit o anotació,pot semblar una fita llunyana i difícil d’assolir

en aquest camí que ens porta cap a un món cada

vegada més digital. Escriure a mà, sense paper, noés una pràctica habitual i no deu ser-ho per manca

de tecnologia i d’arguments o conviccions media-

mbientals (assistim al boom de les tecnologiesnetes), sinó més aviat per qüestions d’usabilitat.

Pensar en digital, ho acostumem a associar al fet

de teclejar la informació; però la tecnologia, queés instrumental, potser hauria d’adaptar-se a la

PENSAR LES NOVES TECNOLOGIES | Marc de San Pedro

Escriptura 2.0

P

virus entrin a les nostres cèl·lules, cosa queno és del tot fàcil, ja que nosaltres generem

barreres per tal de defensar-nos. Una

d'aquestes barreres que genera el nostre cosés el moc: la gran majoria de

rinovirus queden enganxats

en una capa mucosa forçafastigosa que les nostres

cèl·lules de la tràquea

s'encarregaran d'anardesplaçant fins a ser engolits

i digerits a l'estómac, de manera que així anirem

eliminant els virus sense perill d'agafar unrefredat. Ara bé, a l'hivern, els cilis (la part de

les cèl·lules de la tràquea que desplacen el

moc) s'alenteixen i els costa més desplaçar el

Mites científics

@

arc de San Pedro

a 2.0

Marc de San Pedro és màster en Societat delConeixement / www.marcdesanpedro.cat

“Em sedueix pensar queen un futur no massat llunyàveurem com conviuenla tecla i el llapis”

nostra capacitat apresa d’escriure. De fet, la dita de“El llegir no ens ha de fer perdre l’escriure” també la

podríem repensar dient “El teclejar no ens ha de fer

perdre l’escriure, a mà”. Però ¿Podrem mantenir l’es-criptura tradicional i sentir-nos alhora plenament

integrats al món digital? ¿Necessitarem sempre el

paper per apreciar i sentir el valor d’un documentmanuscrit o una carta d’amor?

Hi ha aplicacions que ens poden començar a fer

canviar de punt de vista; és el que ens plantejaNoteshelf (http://appshopper.com/productivity/

noteshelf) un programari pensat per al nou artilugi

35valors

moc, de manera que els virus tenen méstemps per entrar dins les nostres

cèl·lules, infectar-les i refredar-nos. I em

sap greu informar-vos que, per mésvitamina C que preneu, aquesta no serà

la responsable que es curi el vostre

refredat; això també és mentida.De mites i malentesos en el món de la

ciència n'hi ha un munt. Molts d'ells

seguiran passant de generació en

d’Apple, l’Ipad (http://www.apple.com/es/ipad/) i

que diria que té molt de camp per guanyar. Noteshelfpermet escriure a mà -amb els dits o millor amb un

llapis adequat- i traçar lletres, signes o dibuixos amb

gran comoditat. Una aplicació que alhora s’integraamb les capacitats de Dropbox (www.dropbox.com)

com a sistema d’emmagatzemant de fitxers en línia

que facilita l’arxiu i classificació de documents encarpetes, permetent així la seva recuperació des de

qualsevol maquinari amb accés a Internet.

Documents escrits a mà que ja neixen digitalitzats,etiquetats, classificats, arxivats indefinidament,

sense límits de volum, disponibles des de qualsevol

lloc, als que hi podem annexar fotografies o fins itot arxius de so. Estem parlant d’aplicacions com

Noteshelf que ja es poden descarregar per un cost

mínim o de forma gratuïta per al cas de Dropbox.Tot plegat, una mica temptador. Si més no, em se-

dueix pensar que en un futur no molt llunyà veurem

com conviuen la tecla i el llapis, ampliant ambdósles seves potencialitats actuals.

· Daniel Closa. 100 mites de la ciència.Cossetània Edicions.

PER SABER-NE MÉSgeneració sense adonar-nos-en. Peròuna manera d'intentar evitar creure'ns

tonteries és llegint el recull de mites

científics que ha publicat aquest anyl'investigador Daniel Closa. Un llibre

absolutament interessant que us farà

allargar la carta als Reis!

El rinovirus, i no una altracosa, és el responsable delsnostres refredats.

Núria Radó és biòloganuria.rado@gmail.com

laltracaradelaciencia.bloc.cat

a intenció era fer el mateix recorregut del viatge que vàrem fer pel Benelux -Bèlgica, Holanda i Luxemburg- i Renània Palatinat el 1977, però ens menys dies

combinant avió i tren. Aquell any Espanya i Catalunya travessaven també una

greu crisi econòmica: la inflació arribava el 26 per cent i el govern d'Adolfo Suárez vadevaluar la pesseta. La diferència de preus era abismal: al mercat de la Plaça de Cuba un quilo

de pomes valia sis pessetes i a Brussel·les o Luxemburg en valia cent, al canvi. En aquells

anys a Europa encara hi havia tres milions d'emigrants espanyols. Ara és a l'inrevés: Espanyaha acollit tres milions d'immigrants, un a Catalunya, en deu anys. Tres dècades després

d’aquella primera visita, sortim amb Ryanair de Girona fins a Baden-Baden per fer la volta i

tornar des de Weeze, prop d'Essen, Renània-Westfàlia. La intenció és anar a Luxemburg pas-sant per Estrasburg, però com que a França hi ha vaga de trens hem d’enfilar Alemanya

amunt direcció Saarbrücken i Trier, arribant ja de nit a la capital d’aquest petit país.

Luxemburg és la capital del gran Ducat i seu d'institucions de la Unió Europea -n’ésmembre fundadora-. Ens topem amb un dia gris i fred però pugem a la gran paret de la

Ciutadella, des d’on es pot fer el recorregut a peu pel Chemin de la Corniche, una gran

balconada que diuen és la més bonica d'Europa -s’hi pot veure tota la ciutat-. Seguintpel Circuit Wenzel es pot anar de la ciutat alta a la baixa passant per carrerons estrets fins

l'estació del tren. A la part moderna de la ciutat alta es visita la catedral gòtica de Nôtre

Dame; on les celebracions eucarístiques són en francès i en alemany, tot barrejat. Ambtot, a les botigues i magatzems de l'Eixample de la ciutat baixa predominen els rètols en

portuguès, ja que la majoria dels seus compradors són d'aquella nacionalitat -només el

39 per cent dels luxemburguesos són nacionals del país, la resta estrangers-. No es potdeixar perdre la visita a l'Abadia de Neumünter a sota la Ciutadella i al costat del riu

Alzette. Curiositat: de la Ciutadella també en diuen la dels espanyols ja que l'exèrcit i

enginyers castellans en varen construir una part durant eltemps que varen ocupar la ciutat, des de el 1556 al 1713, en

virtut del Tractat d'Utrecht.

En tren travessem el Ducat i anem a Trier, Trèves en fran-cès, la ciutat més antiga d'Alemanya, a Renània Palatinat,

al costal del riu Mosel·la. Trier és coneguda per "la segona

Roma" per la importància que va arribar a tenir durant a-quella època i les restes de l'imperi romà que encara s'hi

conserven. Sobretot la Porta Negre a l'entrada de la ciutat antiga, que condueix a la gran

i bonica Hauptmarkt o Plaça del Mercat, amb els seus edificis de la baixa Edat Mitjana. Al'esquerra i al fons d'un carreró hi ha el Dom, la immensa catedral amb façana romànica i

una part gòtica. Aquest edifici es va començar a construir fa 1.700 anys, quan Constantí

l'any 311 va concedir els cristians la llibertat de religió. De l'Imperi romà, a part de la PortaNegre, es poden visitar l'Aula Palatina -ara Basílica Imperial-, Les Termes Imperials, Les

Termes del Fòrum, Les Termes de Santa

Bàrbara, l'Amfiteatre i el Pont Romà, toten molt bon estat. Trier també és conegu-

da perquè hi va néixer al 1818 el filòsof i

redactor del Manifest Comunista, KarlMarx. A l'última part del viatge resseguim

amb tren el riu Mosel·la amb les seves

vinyes ben treballades als turonets alscostat de la riba fins arribar a Koblenz, a

la cruïlla de Rin.

L

“A les botigues del'Eixample de Luxemburgpredominen els rètolsen portuguès”

GOOGLE EARTH

fem

la m

alet

aper Joaquim Amargant

36valors

Del Rin al Mosel·la

37valors

PRESSUPOST: Avió d’anada, 25euros; tornada 16. Tren perAlemanya i Luxemburg: 90 euros.Allotjaments albergs 5 dies: 110 euros.

la fitxa

atura't-hi un minut...

Koblenz, a la confluènciaKoblenz, a noranta quilòmetres de Colònia. El seu nom

originari ve del llatí confluente, confluent, suposada-

ment perquè en el triangle de la ciutat vella s'uneixen elsrius Mosel·la i el Rin. En aqull indret hi ha un gran monu-

ment edificat al segle XIX per commemorar la unitat

germànica d'Otto Von Bismarck. En sobresurt una està-tua amb el rei Guillem d'Alemanya dalt de cavall. A l'en-

torn, una gran bandera Alemanya juntament amb les de

cada land alemany. Totes les esglésies d'aquella partd'Alemanya tenen la petjada que hi va deixar l'imperi ro-

mà reflectit en el seu personal estil. La més impressionant

de les esglésies i catedrals d'estil romànic barrejadesamb el gòtic és la Basílica de Sant Kastor, al costat del

Rin on ara s'ha construït un aeri que porta els viatgers a

l'altre costat, on hi ha la fortalesa d'Ehrenbreistein. Im-pressionant també és la de Herr Jesu Kirche, com també

la de Sant Josef. En total en són vuit.

Joaquim Amargant escriu sobre viatges cadames a 'Valors' / quimamargant@terra.es

La plaça major de l’alemanya Trier amb núvols amenaçants.

Consulta tots els viatges a www.valors.org

www.codina.es

tuals. Tocaren el timbre i eren uns nens que can-

taven i a canvi demanaven bombons i neules i ell,

mig en broma mig de veres, els digué rialler que fo-tessin el camp, deixant aquella canalla amb la

il·lusió que els penjava d'un fil. Ella aplaudí la fa-

cècia d'ell tot i que en un racó del seu esperit hihavia un altre fil que, tibant, feia mal quan fregava

per les zones més properes a la infància.

Després va venir el dia pròpiament dit de Nadal.Ella no ho articulava en la seva ment, s’hi negava,

però se’n recordava de quan era petita, dels regals

modestos, de la olor de la molsa, de les figuretes deplàstic i les estrelles platejades que el pare ficava a

l'arbre, que a ella li semblava monumental; de com

s'enfilava el bon home dalt de tot i feia broma a puntde caure.

Van estar bona part del dia sense parlar, amb una

tristesa estranya que els llepava els ulls. A l'hora dedinar van trucar a un restaurant xinès i van demanar

fideus i pollastre xop-suei.

-Aquests sí que treballen, redéu.I no celebraven res, miraven de dissimular el buit

que duien entre l'ànima i l'espatlla. No havien tingut

ganes de cuinar ni ella ni ell.Fem el vago. Televisió, au va. Segur que ens

quedem torrats. Noticiaris, documentals, coses així.

Que no em vinguin amb programes especials nidiscursos del Papa.

Però a la gola, a ell, que així parlava, se li feia una

bola de nostàlgia recordant les tardes grisoses ambhistòries en blanc i negre a la saleta de casa, amb

els germans, picant torrons i neules, El cielo puede

esperar i les campanes de no se qui repicant pertotes les bones ànimes.

38valors

Nadal en blanc

Havien decidit girar l'esquena al nadal, així,pronunciat en minúscula, obviar tant com

poguessin aquell grumoll de dies emba-fadors per a ells, distants com eren de les

expressions de les masses, que no representaven

més que una llibertat condicional a la feina i quefeien més suportable l'hivern amb la seva gatzara

de consumisme i hipocresies embolcallades amb

cel·lofana i cintes de plata.Se n'enfotien de l'ambient del carrer, de la sucrosa

alegria d'aquelles jornades, dels esparsos flocs de

neu que feien aixecar els palmells infantilment capamunt amb l'esperança ingènua de conservar-los

ni que fos un minut, de les firetes i les llums, de les

postals de felicitació, dels torrons i de tot allò...La cosa era tancar-se al pis, dormir, escoltar mú-

sica, vagarejar, no fer res. Passar les vacances, en

fi, d'una forma austera i racional, amb alguna passe-jada per aquí, gastant poc, posant els ulls ja en les

vacances d'estiu. Si per algun cantó sentien cantar

nadales, es miraven amb complicitat, sentint-se persobre de tot això que dic i deien simplement que no

als pares que s'entestaven en trucar-los un cop i

un altre per veure si vindrien a sopar o a dinar, queja tenen les gambes i el pollastre per farcir. «Ah no,

com és això?». Deixaven un marronós cercle de

resclosit a les vores del telèfon, penjant amablesperò decidits, i també, sense saber-ho, amb un cert

dolor al ventre per haver trencat un no sé què de

vidre en el cor dels altres que, especialment les ma-res, no es podrien empassar en tot l'any.

Va arribar la nit de Nadal i no van ni posar la te-

levisió. Ella llegia un llibre de Kierkegaard i ell uncòmic de Segrelles. Se sentien d'allò més intel·lec-

“Va arribar la nit de Nadal i no van ni posar latele. Ella llegia un llibre de Kierkegaard i ell uncòmic de Segrelles. Se sentien intel·lectuals”hi

hav

ia u

na v

egad

a...

Il·lustracióJavier Garcia

TextJoan Carles González

http://javigaar.blogspot.com

39valors

Cap d'Any i ells com si res, un dijous qualsevol de l'any

però sense treballar, que eren vacances pagades; és el que tél'ensenyament, que és al que tots dos es dedicaven. Un viure

d'esquenes a tot, especialment als missatges de felicitació de

després de les dotze, quan les campanades que van fer veureque arribaven d'imprevist, per sorpresa. Mostraven que no

els importava el més mínim això del traspàs d'un any a un

altre. Es queixaren del degoteig de SMS, però no apagarenels mòbils potser perquè en els seus cors niava la il·lusió de

saber qui se’n recordava d'ells. Des del llit, després de sentir

un cansament irreal, escoltaren els crits del carrer, la gatzaradels qui passaven amb alegria que ells jutjaven adotzenada.

Però per dins ell i ella haguessin volgut sortir per sentir-se

dins la bombolla de qualsevol festa, com aquella en la qual jafeia massa temps que es van conèixer, quan encara no eren

tan crítics ni molt menys amb les coses del sentiment de la

gent i els seus pensaments no s'havien fet tan estrets.«Demà passat, que no és res, que no toca, m'emborratxaré

jo», va bromejar ell. I ella va riure amb un riure fred. T'acom-

panyaré. I tots dos sabien que, a esquenes l'un de l'altre, perla tarda havien tingut el pensament de comprar ni que fos,

per compartir, una ampolla de cava. Joan Carles González és poeta i escriptor

Dia u. Aquell estrany silenci del carrer. El món occidental

que es deté cansat de cridar desitjos i promeses per veure siun déu benèvol les escolta. La ciutat com una dama que es

pentina molt lentament, traient-se els embulls de la nit, després

d'un dormir agitat. Van fer el de cada diumenge però en di-vendres. Diari, vermut. Poca gent, i amb els pocs amics que

es troben reafirmen la seva indiferència cap a l'any que neix,

desitjant, però, que algú, saltant-se tal menyspreu, els desitgifelicitat per als tres-cents seixanta-cinc dies propers.

Dia de Reis. La nit millor de l'any, quan una mena de pur-

purina dóna un color irreal a les parpelles d'aquells que, ambil·lusió, es fiquen entre llençols. Però ells s'adormen prement

les parpelles per mirar de passar la nit sense somnis.

-I tu què haguessis demanat?-Un nin de plàstic amb un carallot gran.

I riuen que riuràs amb un riure artificial que se'ls feia agre al

paladar. Ell, que continua la broma, aixecat, fa músculs doble-gant el braç i fent bola. Però ella no vol reclams, no és moment

per a la carn. Per dintre, tan cofoi que sembla el mascle, és en

realitat una altra estampa, la d'aquell que mirant l'hora, algunacosa troba a faltar.

- Demà tot ja s'ha acabat -diu ell bufant. Però per dins sent

el desig de tornar al dia primer de vacances i fer les cosesdiferents-.

En llevar-se, dia de Reis, estranyament tan d'hora com feia

quan era petit, ell va tenir ganes de plorar en veure mentreesmorzaven el menjador sense els bults que amagaven regals

com altres anys. Ella sí, es va deixar anar i va plorar com mai

havia plorat un dia com aquell. Hagués donat el que fos pertornar a uns Reis almenys com el de l'any passat. Ell no sabia

què dir. Sentia un terrible dolor per no tenir un regal per a ella

amagat a qualsevol lloc.

+ info a www.valors.org