ANUARI DELS VALORS 2016 - Fundació Carulla · Theresa May i Donald Trump, en un grafit de Bambi...

2016

La via populista Les incerteses de la postveritat

ANUARI DELS VALORS 2016

Anuari dels valors 2016 1

Document complet


Direcció:Àngel Castiñeira

Equip investigador:Ferran Curtó, Teo Mellén, Marta Olivé, Lluís Sáez

Consell Editorial:Àngel Castiñeira, Ferran Curtó, Pau Mas

Suport a la recopilació estadística:Beatriz Tirado

Foto de la coberta:Theresa May i Donald Trump, en un grafit de Bambi Londres, febrer del 2017© Matthew Chattle / Stockimo / Alamy Stock Photo

© D’aquesta edició:Fundació CarullaAribau, 18508021 Barcelonawww.fundaciocarulla.cat

Disseny i maquetació: Giny Comunicació S.L.

Amb la col·laboració acadèmica:

ANUARI DELS VALORS 2016


Índex de continguts

EDITORIAL: LA VIA POPULISTA ......................................................................................................4

PART I. ANÀLISI QUANTITATIVA ......................................................................................................81. Principals temàtiques amb rellevància axiològica aparegudes als mitjans analitzats ............................91.1. Procés sobiranista ...........................................................................................................................201.2. Corrupció política i econòmica ......................................................................................................231.3. Fenomen del terrorisme gihadista ...................................................................................................261.4. Eleccions als Estats Units ...............................................................................................................291.5. Refugiats/immigrants .....................................................................................................................321.6. Brexit ...........................................................................................................................................341.7. Nova política .................................................................................................................................361.8. Temàtiques axiològiques recurrents en altres edicions .....................................................................38

PART II. ANÀLISI QUALITATIVA .....................................................................................................391. EL FENOMEN DEL POPULISME .............................................................................................391.1. Definició de populisme ...................................................................................................................391.2. El populisme que s’imposa .............................................................................................................411.3. L’establishment en el punt de mira ..................................................................................................451.4. «Populisme», a parer de qui? ...........................................................................................................492. CAUSES DE L’EMERGÈNCIA DEL POPULISME ....................................................................522.1. Una globalització injusta ................................................................................................................522.2. El declivi socioeconòmic i la pèrdua de lligams comunitaris ...........................................................542.3. Noves geometries socials ................................................................................................................562.4. La por ...........................................................................................................................................582.5. La crisi de valors .............................................................................................................................603. ELS MECANISMES DEL POPULISME .....................................................................................613.1. El fenomen de la postveritat ...........................................................................................................613.2. La raó, en hores baixes ...................................................................................................................673.3. Qüestionament de la democràcia directa ........................................................................................704. INTERPRETACIONS DEL FENOMEN ....................................................................................734.1. Els optimistes desdramatitzen el fenomen ......................................................................................734.2. Els pessimistes temen l’efecte dòmino ............................................................................................754.3. L’era de la postdemocràcia? ............................................................................................................764.4. Post-Europa? Post-Occident? ..........................................................................................................785. UN NOU ORDRE PER A OCCIDENT .....................................................................................815.1. Redefinint l’estat del benestar .........................................................................................................825.2. Federalisme(s) ................................................................................................................................835.3. Lideratge moral (i realista) .............................................................................................................855.4. En defensa de l’educació ................................................................................................................875.5. Raó escèptica i emocions positives ..................................................................................................88

CONCLUSIONS I REFLEXIONS FINALS ........................................................................................901. El fenomen del populisme: el què i el perquè ......................................................................................912. Les causes de l’emergència del populisme ...........................................................................................923. Els mecanismes del populisme ............................................................................................................944. Interpretacions del fenomen ...............................................................................................................965. Un nou ordre per a Occident .............................................................................................................97

APUNT METODOLÒGIC .................................................................................................................101Bloc A: anàlisi quantitativa ....................................................................................................................102Bloc B: articles temàtics .........................................................................................................................104REFERÈNCIES DELS ARTICLES DE PREMSA CITATS AL TEXT ..............................................105

Guanyadors

Les classes mitjanes en economies emergents, especialment la Xina i l’Índia

Els molt rics. Aproximadament la meitat són el 12% més ric dels EUA. També el 3%-6% més ric del Regne Unit, el Japó, França i Alemanya, i l’1% més ric del Brasil, Rússia i Sud-àfrica

10 30 50 60 70 80 90 10020

Els més pobres

40

Percentils de la distribució de la renda global

Els més rics

80

70

60

50

40

30

20

10

0

-10

Canvi en la renda real, en paritat de poder adquisitiu, entre el 1998 i el 2008 (%)

Perdedors

Els molt pobres, a l’Àfrica subsahariana i arreu del món, on la renda gairebé no ha canviat en aquest període

Ciutadans de països rics amb rendes estancades, i gran part de la població dels antics països comunistes


EDITORIAL: LA VIA POPULISTA

Que s’acabi l’any 2016. Aquest ha estat un desig que moltes veus han traslladat als mitjans, a mesura que s’anaven succeint esdeveniments no per (relativament) inesperats menys temuts. Si féssim una esta-dística del mot més emprat durant el 2016, de segur que sortiria guanyador el concepte populisme, amb totes les seves declinacions i derivacions. Sobretot, el terme s’ha fet amo i senyor de les definicions de la realitat durant la segona meitat de l’any.

Realment, el 2016 ha estat un any dur. Si ja des de fa anys es parlava d’un final d’etapa i hom creia viure en un moment de transició entre quelcom que declinava i quelcom que no acabava de néixer, de sobte ha començat a eclosionar, com un fantasma del passat que potser ingènuament es creia superat, el pitjor malson de tots: la revisitació d’un populisme amb alguns components semblants als dels anys emergents dels feixismes. Contravalors que suposàvem foragitats semblen tornar amb força: el racisme, la xenofòbia, la misogínia, el masclisme, l’autoritarisme, fins i tot el classisme...

Però, quins són els factors que estan portant a l’aparició d’aquest nou fenomen?

Per entendre la situació actual cal que ens remuntem a l’etapa en què es van construir els fonaments de l’ar-quitectura socioeconòmica i política actual. L’ordre econòmic establert per Occident als acords de Bretton Woods (1944), basat en un sistema de globalització limitada, va donar lloc, en el moment del final de la guerra freda (1989), a un model de globalització comercial i financera extrema.

Figura 1. Guanyadors i perdedors de la globalització

Font: Branko Milanovic


Com podem veure en el gràfic de Branko Milanovic, la hiperglobalització econòmica va comportar en aquest nou període (1988-2008) guanyadors i perdedors. Els guanyadors van ser sobretot les classes mitjana i alta dels països asiàtics (països, val a dir, relativament pobres, com ara la Xina o l’Índia) i un 1 % mundial corresponent als més rics del món. Els perdedors «relatius», en canvi, van ser aquell conjunt de persones corresponents a les franges inferiors i mitjanes en la distribució d’ingressos dels països rics, és a dir, les classes mitjanes occidentals.

L’explosió de la indústria asiàtica, amb importacions massives als països occidentals, l’ofec dels tradi-cionals sectors manufacturers de menys valor afegit, els processos de deslocalització i externalització, l’augment de la desocupació, la reducció dels salaris dels treballadors menys qualificats a les economies avançades, l’estancament dels ingressos, la sensació que l’ascensor social s’havia aturat o, encara pitjor, que s’havia convertit en descensor..., tot això ha permès establir de manera convincent –especialment en boca dels líders populistes—la premissa que hi ha un principi de causalitat entre el creixement de la classe mitjana asiàtica i global i l’estancament dels ingressos de les classes mitjanes occidentals, i que els beneficis del creixement de la globalització econòmica han estat desigualment repartits i experimentats, de manera que han afavorit que els més rics hagin obtingut els majors guanys. Aquest estancament dels ingressos de la classe mitjana estaria afectant particularment la joventut. Segons investigacions recents, 540 milions de joves de les 25 economies més avançades del món s’enfronten a la perspectiva de ser més pobres que els seus pares. Aquesta mateixa constatació ha estat recollida recentment en el Llibre blanc sobre el futur d’Europa.1

Afegim-hi, a més, que la hiperglobalització economicofinancera va anar acompanyada també d’altres fenòmens importantíssims. Ha irromput una quarta revolució tecnoindustrial que està afectant el fràgil equilibri existent entre ocupació i confiança empresarial: d’una banda, augmenta el ritme del canvi i la creació de noves oportunitats, però de l’altra s’agreugen les distàncies entre guanyadors i perdedors. En les regions postindustrials, la robotització i l’estalvi de mà d’obra han erosionat comunitats senceres.

Assistim també a canvis demogràfics de primera magnitud: els països rics estan envellint, els pobres, no. L’augment de les pressions econòmiques, laborals, d’urbanització i benestar estimulen les migracions procedents dels països subdesenvolupats; grans contingents de persones es veuen mobilitzades amb aspi-racions de millora de vida en els aspectes laborals, educatius, sanitaris i socials. Aquestes onades migra-tòries –i l’important moviment de desplaçats i refugiats que fugen de conflictes bèl·lics als seus països d’origen– han fet augmentar també la diversitat cultural i religiosa dels nostres països i ciutats, de tal manera que les poblacions perden homogeneïtat i les identitats es fragilitzen, fet que afavoreix reaccions de por o fins i tot onades d’exclusió.

1. COMISSIÓ EUROPEA. Libro blanco sobre el futuro de Europa. Reflexiones y escenarios para la Europa de los veintisiete en 2025. COM(2017)2025 1 de març de 2017. Brussel·les, 2017. El document es pot descarregar a l’enllaç següent: http://www.cronicaeconomica.com/imagenes/fotosdeldia/32999_libro_blanco_de_europa.pdf

http://www.cronicaeconomica.com/imagenes/fotosdeldia/32999_libro_blanco_de_europa.pdf

http://www.cronicaeconomica.com/imagenes/fotosdeldia/32999_libro_blanco_de_europa.pdf


La rapidesa dels canvis socials ha ampliat la bretxa generacional de valors entre joves i vells (en aspectes com els drets de gènere o els drets de les minories) o entre els treballadors del coneixement i el «precariat».2 La desigualtat d’ingressos pesa, però també ho fan els factors demogràfics i culturals. La gent més gran i la gent menys formada, segons Ronald Inglehart i Pippa Norris, «senten que estan sent marginats dins dels seus propis països» i que es modifiquen acceleradament els valors tradicionals d’afiliació i comunitat que els permetien sentir-s’hi inclosos.3 I observen, a més, que, davant aquesta exclusió, les instituci-ons establertes (l’establishment) i els partits democràtics clàssics són inoperants. Com descriu en el seu llibre Moisés Naím (El fin del poder),4 hi ha la sensació que governar és cada vegada més difícil, que les democràcies no són capaces de controlar els mercats, que s’eixampla la distància entre la vida local de les persones i els grans centres de decisió regional i mundial i que la gestió dels problemes mundials és summament ineficient i complexa, i multiplica any rere any el nombre d’actors que hi intervenen.

LA VIA POPULISTA

Hi ha, per tant, moltes raons darrere el malestar i la por dels ciutadans occidentals. José Luis Villacañas descriu prou bé aquest sentiment generalitzat: «En aquests temps, que testimonien els límits de la capa-citat humana de control sobre el futur, els estats d’ànim perden la serenitat i poderosos afectes emer-geixen fins a l’epidermis de les formacions socials. És com si aquests estats d’ànim escapessin dels seus portadors i constituïssin atmosferes objectives d’inseguretat, de risc, de por.»

Aquest «gir afectiu», dominat per estats d’ànims que barregen indignació, ira, còlera, temença, odi, menyspreu, disgust, ressentiment, sentiment d’injustícia..., prefigura un desplaçament de valors, una sacsejada de les plaques tectòniques de les societats occidentals envers expressions públiques ambivalents de rebuig de l’ordre establert, de mobilització contra el sistema, d’impugnació de l’statu quo, de des-confiança cap a la classe governant, de revenja contra les institucions, de transgressió contra les formes habituals de fer política, de trencament contra l’homogeneïtat dels discursos polítics. És, al capdavall, el territori ideal per a l’emergència del populisme. Perquè, com recorda Manuel Arias Maldonado (2016),5 diferents partits populistes pugnen ara pel control i l’explotació dels jaciments de còlera creats durant tots aquests anys de crisi.

Finalitzàvem les conclusions de l’Anuari dels valors 2015 afirmant que «tot sembla indicar que ens trobem en una cruïlla, que s’obre un nou cicle, que els canvis podrien ser imminents i que els fets es po-drien precipitar en qualsevol moment». El 2016 ens ha mostrat la precipitació i la turbulència d’alguns d’aquests fets i com una part d’aquests han estat aprofitats i conduïts per les consignes populistes.

2. El precariat és un terme encunyat per l’economista Guy Standing, professor de la Universitat de Londres, que es refereix a una nova classe social emergent que tindria múltiples feines i, malgrat tot, no arribaria a final de mes, o bé que la continuïtat en el seu lloc de treball estaria constantment amenaçada.

3. INGLEHART, R F.; NORRIS, P. Trump, Brexit, and the Rise of Populism: Economic Have-Nots and Cultural Backlash. Harvard Kennedy School: Faculty Research Working Paper Series, agost del 2016.

4. NAÍM, M. El fin del poder. Barcelona: Debate, 2013.

5. ARIAS MALDONADO, M. La democracia sentimental. Política y emociones en el siglo xxi. Barcelona: Página Indómita, 2016.


En efecte, els corrents populistes han sabut captar aquest malestar i inseguretat de molts ciutadans i hi han sabut donar veu assenyalant un culpable (la globalització, la immigració, el terrorisme, les elits), oferint una promesa de redempció (tornar als temps de grandesa nacional, posar per davant el propi país) i prometent un conjunt de solucions contundents: el tancament de fronteres, el desmantellament dels fluxos de comerç, l’anul·lació dels sistemes internacionals de cooperació multilateral, l’enfortiment de la sobirania nacional, l’anul·lació de la política dominant i les institucions establertes, l’apel·lació als drets dels ciutadans natius, el refús a la circulació de persones, la promesa de restauració dels valors tradicionals i la jerarquia, el foment d’un poder executiu i d’un lideratge forts... Com deia fa poc la his-toriadora Anne Appleabaum,6 Trump i la resta de líders populistes aspiren retornar a un país anterior a la globalització, a la immigració, al feminisme, al moviment pels drets civils i al canvi tecnològic, com si ara poguéssim tornar a uns anys cinquanta imaginaris. Si fos així, ens estaríem acostant a la fi de l’ordre mundial liberal que s’ha estat construint des de després de la Segona Guerra Mundial.

Aquests «nous» components ideològics i axiològics del populisme –l’antielitisme, el nativisme cultural, el nacionalisme econòmic, l’aïllacionisme geopolític, el proteccionisme comercial, l’antiglobalització, el tradicionalisme, l’unilateralisme, la incorrecció política, la xenofòbia, etc.– no tan sols han accentuat durant el 2016 la polarització cultural de les societats democràtiques, sinó que han modificat la mateixa comprensió de les notícies i els valors associats a la informació. El que és rellevant ara en la formació del públic no són els fets objectius, sinó que els desigs i les emocions de la gent ajuden a canalitzar aquells alternative facts (Kellyanne Conway)7 que volen ser creguts, sentits i escoltats per la gent malgrat que siguin falsedats manifestes. És el que l’Oxford English Dictionary ha definit com a postveritat.

D’aquesta manera, els mitjans de comunicació perden progressivament aquella base comuna que con-sistia a compartir la descripció/narració objectiva dels fets i passen a donar servei a individus que ten-deixen a segregar-se segons els seus valors i creences. S’acaben constituint plataformes mediàtiques que fan de caixa de ressonància, reforçadores dels prejudicis axiològics dels seus usuaris, fins i tot difonent continguts o informació erronis o clarament falsos. El resultat final, fàcil de comprovar, és l’aparició de comunitats autoreforçades de persones amb idees afins. Això és el que va passar durant el referèndum del Brexit, en què, hores després del triomf, els seus impulsors van reconèixer que algunes de les prome-ses fetes en campanya eren falses, i això és el que ha permès afirmar sense cap traça de vergonya al nou president nord-americà que l’evidència del canvi climàtic en realitat és un engany creat pels xinesos, o que l’ordre executiva signada per ell contra la immigració musulmana procedent de set països no és una prohibició contra els musulmans.

Estem assistint, per tant, a moviments d’introversió popular imprevistos dotats d’una potentíssima càrrega emocional, moviments impensables només fa uns anys, però que finalment han aflorat a la superfície i han transformat l’esfera pública i alguns dels pressupòsits democràtics que havíem assumit. És, segurament, un preu molt alt a pagar pel col·lapse de la confiança social i la manca d’iniciatives i de reformes en l’esfera pública. Es podria dir que, en paral·lel a la innovació disruptiva del món digital, assistim també ara a fenòmens disruptius de naturalesa axiològica, política i geopolítica que, en el millor dels casos, podrien contribuir a esmenar les deficiències de la hiperglobalització, però que, en el pitjor dels escenaris, també posarien en joc el futur de la democràcia liberal tal com l’hem coneguda i alguns dels seus valors més preuats. La via populista, doncs, tant en el món anglosaxó com –en el futur imme-diat– en l’Europa continental es presenta com un desafiament i una amenaça. És justament això el que hem volgut analitzar en profunditat en aquest Anuari dels valors 2016.

6. EL TEMPS. Entrevista a Anne Applebaum. 7 de febrer de 2017. L’entrevista es pot consultar a l’enllaç següent: http://eltemps.cat/anne-applebaum-temo-una-nova-ocupacio-russa-a-lest/

7. BRADNER, E: «CNN POLITICS», 23 de gener de 2017. L’article es pot consultar a l’enllaç següent: http://edition.cnn.com/2017/01/22/politics/kellyanne-conway-alternative-facts/

http://eltemps.cat/anne-applebaum-temo-una-nova-ocupacio-russa-a-lest/

http://eltemps.cat/anne-applebaum-temo-una-nova-ocupacio-russa-a-lest/

http://edition.cnn.com/2017/01/22/politics/kellyanne-conway-alternative-facts/

http://edition.cnn.com/2017/01/22/politics/kellyanne-conway-alternative-facts/


PART I. ANÀLISI QUANTITATIVA

En aquesta panoràmica s’analitzen quines han estat les principals notícies d’interès axiològic que han aparegut al llarg del 2016 als mitjans de premsa escrita de capçalera que es difonen a Catalunya. Des d’una aproximació eminentment quantitativa es fa un recompte dels temes axiològics més importants segons el ressò mediàtic que han tingut als vuit diaris generalistes més importants dels que es difonen a Catalunya. Aquests diaris són l’ABC, Ara, El Mundo, El País, El Periódico, El Punt Avui, La Razón i La Vanguardia, i s’han analitzat aquelles notícies susceptibles de generar debat, controvèrsia o que plantegen propostes al voltant dels valors. Aquestes notícies s’han agrupat al voltant de set categories diferents en funció del contingut temàtic.

En l’anàlisi d’aquesta mena de notícies es distingeixen les notícies aparegudes a les portades i aquelles altres que es troben a l’interior dels diaris analitzats. Aquesta distinció resulta útil per explicar quines són les diferències en la presentació de notícies i la importància atorgada en funció del tipus de tractament rebut i també en funció del mitjà on hagi aparegut la notícia. Comparar aquestes diferències permet conèixer i valorar fins a quin punt s’ha donat un tractament diferenciat als valors relacionats amb les notícies publicades més importants al llarg del 2016.

També s’analitza l’evolució que han tingut al llarg de l’any aquestes notícies, fet que permet explicar en quin moment han tingut més o menys importància en funció dels esdeveniments que les motivaven. Un altre dels criteris utilitzats per analitzar les dades de les notícies relacionades amb valors aparegudes als mitjans ha estat en funció de l’abast territorial de les capçaleres analitzades. Així, la premsa escrita amb difusió exclusivament a Catalunya presenta diferències significatives en relació amb la premsa difosa al conjunt d’Espanya.

Són aquestes diferències de relleu les que permeten esbrinar diferents línies editorials de cada capçalera i també les particularitats de cada diari en el tractament de les notícies relacionades amb valors.

L’anàlisi de les notícies relacionades amb valors als vuit diaris més importants publicats a Catalunya es complementa amb una comparació diacrònica que inclou les edicions anteriors d’aquest Anuari. Aquest contrast permet considerar quines han estat les notícies relacionades amb valors que han tingut més continuïtat en aquests quatre anys anteriors i també la seva evolució al llarg d’aquest període.

Finalment, també es tindrà en compte l’anàlisi de les notícies que, malgrat tenir un impacte mediàtic global relativament menor en comparació dels set temes axiològics principals, han estat recurrents al llarg d’aquestes quatre edicions de l’Anuari. Es podrà comprovar com, malgrat no haver destacat pel seu petit nombre relatiu, resulta una qüestió axiològica important, atès que representen problemàtiques relacionades recurrents i persistents al llarg d’aquest període analitzat.


1. PRINCIPALS TEMÀTIQUES AMB RELLEVÀNCIA AXIOLÒGICA APAREGU-DES ALS MITJANS ANALITZATS

Atenent la visió global de les capçaleres analitzades, les notícies amb contingut axiològic relacionades amb el procés sobiranista i la corrupció política i econòmica han estat les que més ressò mediàtic han tingut al llarg del 2016. En segon lloc, han estat les notícies relacionades amb el procés electoral als Estats Units i el fenomen del terrorisme gihadista, mentre que les relacionades amb valors que feien referència a la crisi dels refugiats o el fenomen del Brexit han ocupat una tercera posició pel que fa a importància mediàtica.

Com es podrà comprovar, les notícies relacionades amb el procés sobiranista o la corrupció política o econòmica han tingut una presència relativament constant al llarg de l’any 2016, mentre que altres temàtiques com el fenomen del terrorisme gihadista, les eleccions als Estats Units o fins i tot la crisi dels refugiats o el Brexit han aparegut de forma més intensa només en moments concrets al llarg de l’any. Aquesta aparició puntual diferenciada als mitjans coincideix amb la celebració de processos electorals (les presidencials als Estats Units i el referèndum al Regne Unit), d’una banda, i amb l’esdeveniment d’atemptats terroristes o crisis humanitàries, de l’altra.

Convé destacar que aquestes set notícies més importants quant a ressò mediàtic han tingut un tracta-ment diferenciat en funció de la seva aparició a les portades i notícies d’interior dels mitjans analitzats. Així, les notícies relacionades amb el procés sobiranista han tingut una presència relativa major a les portades, mentre que les referides a la corrupció política i econòmica han tingut un impacte mediàtic més elevat entre les notícies d’interior.

D’altra banda, les notícies amb contingut axiològic amb més presència relativa a les portades que a les notícies d’interior han estat les relacionades amb la nova política i el procés sobiranista. En canvi, el fenomen de les eleccions als Estats Units o al Brexit han aparegut més a les notícies d’interior que a les portades dels diaris analitzats. Aquesta dedicació diferenciada a portades i notícies d’interior posa de manifest com determinats temes de portada no sempre estan desenvolupats de la mateixa forma a les notícies d’interior i, també, com els diaris analitzats recullen qüestions axiològiques a l’interior que no tenen sempre un tractament destactat a les seves portades.


Gràfic 1. Impacte de les principals temàtiques de rellevància axiològica al llarg del 2016 a les portades i a les notícies d’interior dels mitjans analitzats

Gràfic 2. Impacte de les principals temàtiques de rellevància axiològica al llarg del 2016 a les portades i a les notícies d’interior dels mitjans analitzats (% relatiu)


Comparant el tractament que han tingut les notícies amb rellevància axiològica als diaris amb un tiratge exclusivament a Catalunya i aquells altres mitjans amb tiratge al conjunt d’Espanya, s’hi poden apreciar algunes diferències significatives, més en el tractament de les portades que en les notícies d’interior. En-tre les portades, la qüestió que genera més diferències és la relacionada amb el procés sobiranista. Així, si aquest era el tema de gairebé dues de cada cinc portades dels diaris editats a Catalunya (40,4 %), per als publicats al conjunt d’Espanya el procés sobiranista va ser tema de portada en poc menys d’una de cada cinc publicacions (18,1 %), la qual cosa significa que per cada portada dedicada al sobiranisme en un diari publicat al conjunt d’Espanya se’n van publicar més del doble (2,2 vegades) a un diari amb tiratge només a Catalunya.

En canvi, el problema de la corrupció política i econòmica va protagonitzar poc més de la quarta part de les portades dels diaris amb tiratge al conjunt d’Espanya (26,9 %), si bé a les capçaleres catalanes aquesta qüestió va ocupar comparativament gairebé la meitat del nombre de portades (13,9 %). Malgrat això, l’anàlisi de les notícies d’interior mostra com, malgrat amb menys diferències, entre els diaris catalans (20,2 %) hi dediquen més atenció mediàtica que els diaris editats al conjunt d’Espanya (17,7 %).

També hi ha diferències importants en el tractament de les notícies d’interior pel que fa a les eleccions als Estats Units d’Amèrica. Així, pels diaris publicats al conjunt d’Espanya aquesta notícia a les pàgines d’interior té més transcendència (27,6 %) que pels publicats únicament a Catalunya (13,5 %). Pro-bablement, aquesta atenció més elevada de les portades a les novetats del procés sobiranista i a altres qüestions locals és, en bona part, la raó d’aquest decalatge.

D’aquesta anàlisi de les portades i notícies d’interior destaca també l’espai ocupat per la problemàtica relacionada amb la nova política. Si pels diaris publicats a Catalunya aquesta qüestió va ocupar un escàs 2,1 % de les portades i el 0,3 % de les notícies d’interior, pels publicats al conjunt d’Espanya aquesta dedicació va ser del 6,7 % i el 2,9 %, respectivament. Això significa que aquests darrers diaris espanyols han dedicat, en termes relatius, 3,2 vegades més portades i 9,7 vegades més notícies d’interior que els diaris catalans sobre aquesta qüestió.

Gràfic 3. Impacte de les principals temàtiques de rellevància axiològica al llarg del 2016 a les portades dels mitjans analitzats a Catalunya i al conjunt d’Espanya (% relatiu)


Gràfic 4. Impacte de les principals temàtiques de rellevància axiològica al llarg del 2016 a les notícies d’interior dels mitjans analitzats a Catalunya i al conjunt d’Espa-nya (% relatiu)

Comparant aquests resultats amb les tres edicions anteriors d’aquest Anuari (vegeu gràfic 5), s’observa com les notícies amb rellevància axiològica que mantenen un important impacte mediàtic al llarg del quadrienni 2013-2016 són les relacionades amb el procés sobiranista o la corrupció política i econòmica a Espanya. Malgrat això, el procés sobiranista ha estat la temàtica que ha ocupat les primeres posicions en un major nombre d’edicions al rànquing de les notícies amb més rellevància mediàtica: va ocupar la primera posició el 2016 i el 2014, i la segona el 2013 i el 2015. La temàtica de la corrupció política i econòmica, en canvi, ha passat en aquest període de la primera posició el 2013, la segona el 2014 i el 2016 i la tercera posició el 2015.

El fenomen del terrorisme gihadista, que enguany ocupa la tercera posició, va ser la primera notícia amb més ressò mediàtic l’any passat i la vuitena el 2014, la qual cosa significa que continua mantenint la seva importància mediàtica. La qüestió de la nova política també va aparèixer el 2014 i ha continuat sent una de les principals temàtiques relacionades amb valors recollides per la premsa analitzada, tot i que no experimenta gaire variació en ocupar la setena (2016 i 2014) i la vuitena posició l’any 2015.

Per primera vegada apareixen en aquest rànquing dos temes d’actualitat el 2016 i relacionats amb pro-cessos electorals, com són les eleccions als Estat Units (quarta posició) i el fenomen del Brexit (sisena posició), dues temàtiques que no tenen continuïtat en edicions anteriors, fet que mostra com al llarg d’aquest quadrienni els valors als quals fan referència les notícies relacionades canvien d’una edició a una altra de l’Anuari.


Gràfic 5. Rànquing de les principals portades aparegudes als mitjans analitzats en el període 2013-2016

Durant el primer trimestre del 2016, les principals notícies d’interès amb rellevància axiològica apare-gudes a les portades dels mitjans analitzats han estat el procés sobiranista i el problema de la corrupció política i econòmica, amb una presència especialment important els dos primers mesos de l’any: gener i febrer. Al març, però, les dues notícies que van ocupar un major nombre de portades van ser les relacio-nades amb el terrorisme gihadista i la crisi dels refugiats. Aquest canvi produït en l’atenció mediàtica es deu a la repercussió que van tenir els atemptats del 22 de març a l’aeroport i la xarxa de metro de Brus-sel·les, en què van morir 35 persones i 340 més en van resultar ferides; l’atemptat a Costa d’Ivori el 13 de març, que va causar un total de 16 morts i 30 ferits, o el produït a Istanbul ) el 19 de març de 2016, on es van comptar almenys 5 morts i 36 ferits.

També al mes de març les portades dels mitjans analitzats es feien ressò de la crisi dels refugiats, i de for-ma particular dels problemes originats per l’arribada de migrants a Grècia, el tancament de les fronteres de la UE i l’acord amb Turquia en el qual aquest país es va comprometre a acceptar la devolució sistemà-tica de pràcticament tots els «migrants irregulars» que arribin a Grècia des de la seva costa, incloent-hi els refugiats.

A les notícies d’interior, les notícies més importants aquest primer trimestre continuen sent les relacio-nades amb el procés sobiranista català i el problema de la corrupció política i econòmica, principalment pel ressò que han tingut als mitjans la instrucció dels principals judicis pel finançament il·legal d’alguns partits polítics o el començament del judici pel cas Nóos, d’una banda, i l’aparició als mitjans de notícies vinculades amb el procés sobiranista, de l’altra. Malgrat això, al mes de febrer destaquen les notícies del procés electoral als Estats Units i el Brexit al Regne Unit, en què l’atenció informativa va centrar-se en l’elecció presidencial amb nous candidats i noves formes de fer política i en la negociació amb la UE sobre la sortida del Regne Unit de la Unió Europea.


Gràfic 6. Principals temes axiològics apareguts a les portades dels diaris analitzats (gener-març del 2016)

Gràfic 7. Principals temes axiològics apareguts a les notícies d’interior dels diaris analitzats (gener-març del 2016)

El segon semestre del 2016 les notícies relacionades amb valors van estar també relacionades amb el procés sobiranista i la corrupció política i econòmica, tant a les portades com a les notícies d’interior. Es-pecialment importants van ser les notícies relacionades amb la corrupció, en què al mes d’abril s’hi va fer especialment present el cas Pujol, tema que els mitjans analitzats es van fer ressò de forma significativa.


En aquest trimestre la qüestió de la corrupció va resultar també important, amb la celebració del 26 de juny de les eleccions generals a Espanya, una nova fita electoral després de la impossibilitat d’investir president el candidat del partit que va guanyar les eleccions del 20 de desembre de 2015. L’existència de casos de corrupció en els quals estava immers el partit del candidat va dificultar, juntament amb la diver-sitat amb què cada partit enfocava el problema del sobiranisme català, la consecució de pactes postelec-torals i acords de govern.

Malgrat això, el major ressò informatiu produït aquest segon trimestre va ser la celebració, el 23 de juny de 2016 al Regne Unit i a Gibraltar, del referèndum sobre la permanència del Regne Unit a la Unió Eu-ropea. El resultat d’aquest referèndum va ser que el 51,9 % dels votants es va declarar partidari d’aban-donar la UE, mentre que el 48,1 % n’era de romandre. L’ajustat resultat i l’anàlisi de les conseqüències és el que explica la importància que aquesta temàtica va ocupar als mitjans analitzats.

Es destaquen, també d’aquest segon semestre del 2016, les notícies relacionades amb el terrorisme giha-dista, en què els mitjans es van fer ressò de les diferents detencions a Espanya i Catalunya de persones acusades de promoure el terrorisme gihadista.

Gràfic 8. Principals temes axiològics apareguts a les portades dels diaris analitzats (abril-juny del 2016)


Gràfic 9. Principals temes axiològics apareguts a les notícies d’interior dels diaris analitzats (abril-juny del 2016)

Al llarg del tercer semestre del 2016, les principals notícies relacionades amb valors que van aparèixer als mitjans analitzats, tant a les portades com a les notícies d’interior, van ser el procés sobiranista, i de for-ma especialment significativa el fenomen del terrorisme gihadista. I és que l’atemptat a Niça (França) el 14 de juliol, en el qual un camió va atropellar una multitud congregada per celebrar el Dia de la Bastilla i que va deixar almenys 84 morts i 120 ferits, va ocupar bona part de l’atenció informativa. A l’agost, els atemptats a Bèlgica del dia 6 i els quatre que es van produir a Turquia el 10, 11, 18 i 20 d’aquell mateix mes van tenir també un important ressò mediàtic a les capçaleres analitzades.

A les notícies aparegudes a les portades, malgrat tot, les principals temàtiques van ser les relacionades amb el procés sobiranista català. Les manifestacions de la Diada celebrades a les ciutats de Salt, Lleida, Tarragona, Berga i Barcelona van tenir un important ressò informatiu.

Entre les notícies d’interior, en canvi, el Brexit al mes de juliol i les eleccions als Estats Units a l’agost van ser les dues notícies relacionades amb valors que més atenció mediàtica van generar aquest tercer tri-mestre de l’any. Dos fets importants expliquen aquesta atenció mediàtica: la proclamació el 13 de juliol de Theresa May com a nova primera ministra del Regne Unit i la persona encarregada de dur a terme la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, d’una banda, i el desenvolupament de la campanya electoral nord-americana i el candidat republicà Donald Trump amb un estil particular de fer política, de l’altra.


Gràfic 10. Principals temes axiològics apareguts a les portades dels diaris analitzats (juliol-setembre del 2016)

Gràfic 11. Principals temes axiològics apareguts a les notícies d’interior dels diaris analitzats (juliol-setembre del 2016)

Al darrer trimestre del 2016, tant a les portades com a les pàgines d’interior, les notícies més destaca-des van ser les relatives al procés sobiranista. Malgrat això, als mesos de novembre i desembre també van tenir un protagonisme especial les relacionades amb les eleccions presidencials als Estats Units i els atemptats terroristes.


Al novembre les notícies que van tenir un ressò mediàtic més important van ser les relacionades amb les eleccions presidencials als Estats Units d’Amèrica. I és que el dimarts 8 de novembre es van celebrar les cinquanta-vuitenes eleccions presidencials, en què el republicà Donald Trump va derrotar la demòcrata Hillary Clinton contra els pronòstics dels sondejos, cosa que va fer esclatar tota una onada de reaccions i respostes inesperades. El seu estil deliberat de distanciament de la correcció política li va costar nombro-sos enfrontaments, no només amb líders de l’oposició, sinó també amb altres líders del seu propi partit. Va rebre també algunes acusacions de racista, masclista, xenòfob i antisemita, entre altres qualificatius, fet que explica que entre els mitjans hagi estat una figura molt present al llarg del 2016.

En canvi, al desembre els diaris analitzats es van fer ressò dels diversos atemptats terroristes que es van produir. Es calcula que en aquell mes unes 207 persones van morir per aquesta causa. Malgrat això, l’atac que més impacte va tenir als mitjans analitzats va ser l’ocorregut a un mercat nadalenc de Berlin, on un camió va atropellar la multitud que s’hi congregava i va deixar-hi 12 persones mortes i 48 de ferides. Aquest atemptat i altres d’aquestes característiques perpetrats al 2016 van ser reivindicats per l’autoanomenat Estat Islàmic.

Gràfic 12. Principals temes axiològics apareguts a les portades dels diaris analitzats (octubre-desembre del 2016)


Gràfic 13. Principals temes axiològics apareguts a les notícies d’interior dels diaris analitzats (octubre-desembre del 2016)


1.1.PROCÉS SOBIRANISTA

Com en anys anteriors, el 2016 l’aparició de notícies relacionades amb el procés sobiranista català ha estat una constant al llarg de tot l’any, si bé en termes generals hi ha hagut comparativament més porta-des que notícies d’interior sobre aquesta qüestió. Als mesos de gener, setembre i desembre es va produir un important creixement en la repercussió mediàtica que va tenir.

Cal recordar que va ser al gener quan l’expresident Artur Mas va renunciar a la seva candidatura per tornar a presidir la Generalitat de Catalunya, fent un «pas al costat» i proposant la investidura de Carles Puigdemont per facilitar un acord entre Junts pel Sí i la CUP, i que evités així la convocatòria de noves eleccions a Catalunya. Al mes de setembre, en canvi, la notícia relacionada amb valors que més impacte mediàtic va tenir en relació amb aquesta qüestió va ser la mobilització que es va dur a terme l’Onze de Setembre a cinc ciutats del Principat de Catalunya (Salt, Lleida, Tarragona, Berga i Barcelona) i que te-nir com a lema «A punt». Va consistir en una mobilització reivindicativa, també organitzada per l’ANC i Òmnium, i que donava continuïtat a la Via Catalana del 2013, la V del 2014 i la Via Lliure del 2015.

Al desembre del 2016, van ser diverses les notícies relacionades amb valors que van acaparar l’atenció dels mitjans, tant a les portades com a les notícies d’interior. Les notícies més destacades, però, van ser aquelles vinculades amb el procés sobiranista, i de forma més significativa les referides al missatge de Nadal del rei Felip VI sobre aquest tema i l’admissió a tràmit per unanimitat d’un recurs del Govern espanyol contra dues resolucions del Parlament aprovades el 6 d’octubre, amb què s’instava el Govern de la Generalitat a «celebrar un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya, com a molt tard al setembre de 2017, amb una pregunta clara i de resposta binària».

D’altra banda, i comparant les diferents capçaleres analitzades, es poden observar diferències en el tractament del procés sobiranista al llarg d’aquest any. Si bé no es donen importants diferències entre les notícies d’interior dels diferents diaris, a les portades el ressò que ha tingut aquesta qüestió ha estat molt diferent. Així, el diari El Punt Avui dedica una mica més de la quarta part de totes les portades al procés sobiranista (27,6%). En canvi, els diaris El Mundo (7,8 %) o l’ABC (2,8%) han estat els que menys portades han publicat sobre aquesta temàtica.

Es pot constatar com apareixen més diferències significatives també entre les capçaleres que s’editen al conjunt d’Espanya (ABC, El Mundo, El País i La Razón) i les editades a Catalunya (Ara, El Periódico, El Punt Avui i La Vanguardia). S’observa com les capçaleres catalanes dediquen més espai a les seves portades i notícies d’interior al procés sobiranista que les capçaleres espanyoles: per cada portada en ter-mes relatius a la premsa espanyola, trobem 2,1 portades entre els mitjans escrits catalans sobre el procés sobiranista. Entre les notícies d’interior, la relació és 1,3 als diaris catalans per cada notícia apareguda a un altre d’editat al conjunt d’Espanya.

Al llarg del quadrienni 2013-2016 el nombre de les notícies publicades que aborden la qüestió del pro-cés sobiranista català, en termes generals, s’ha anat incrementant progressivament fins a l’any 2015, tot i que al 2016 l’atenció mediàtica a aquesta qüestió s’ha reduït en relació amb l’any anterior. Així, el diari ABC n’hi ha dedicat unes 3,2 vegades menys notícies a aquest tema que l’any anterior i altres diaris com El País, La Vanguardia o l’Ara han dedicat pràcticament la meitat de notícies a aquesta qüestió. On s’ha incrementat més el ressò mediàtic d’aquest tema el darrer any és a El Punt Avui i El Periódico, amb increments del 76,1 % i el 66,3 %, respectivament.


Gràfic 14. Evolució de les portades i notícies d’interior sobre la temàtica «procés sobiranista» a les capçaleres analitzades

Gràfic 15. Portades i notícies d’interior sobre la temàtica «procés sobiranista» a les capçaleres analitzades (% relatiu)


Gràfic 16. Portades i notícies d’interior sobre la temàtica «procés sobiranista» per tipus de capçalera (%)

Gràfic 17. Evolució de les notícies d’interior sobre la temàtica «procés sobiranista» segons diferents capçaleres (2013-2016)


1.2. CORRUPCIÓ POLÍTICA I ECONÒMICA

L’aparició de notícies relatives a la corrupció política i econòmica al llarg del 2016 ha tingut una atenció mediàtica marcada pels diferents casos de corrupció dels quals la premsa analitzada s’ha fet ressò. Així, en només dos mesos, els de febrer i abril, tant a les portades com a les notícies d’interior, s’hi van pu-blicar un terç de totes les notícies relatives a la corrupció de tot l’any, i és que en aquells dos mesos els mitjans es van fer ressò dels casos de corrupció que més presència han tingut el 2016. Són els relatius al finançament il·legal dels partits polítics, els papers de Panamà, el cas Pujol, el cas Nóos, el cas Bankia, el cas Rato, el cas Gürtel o Bárcenas, el Púnica o el dels ERO d’Andalusia, per citar-ne només els més importants.

Cal afegir sobre aquesta qüestió que els jutjats i tribunals espanyols van dictar durant tot el 2016 unes 104 sentències per corrupció, el 76 % de les quals van ser condemnatòries. Aquests jutges van conclou-re l’any passat 112 procediments per corrupció pública, en què es va dictar ordre de processament o d’obertura de judici oral contra 659 persones.8

El tractament de la corrupció política i econòmica ha estat diferent en funció de l’edició dels diaris ana-litzats. Així, els diaris publicats al conjunt d’Espanya són, amb diferència, els que més tractament han donat al tema de la corrupció. Aquells amb tiratge al conjunt d’Espanya van dedicar més d’una de cada quatre portades a parlar del tema (26,9 %), mentre que entre els diaris catalans aquesta xifra va ser del 13,9 %.

El diari que més atenció mediàtica va dedicar a la corrupció el 2016 va ser El Mundo (29,1 % i 27,1 % de les portades i notícies d’interior dedicades a aquest tema), mentre que El Punt Avui hi va dedicar només un 7,4 % i 4,8 %, respectivament. En relació amb els darrers quatre anys, el nombre de notícies sobre corrupció política i econòmica s’han incrementat lleugerament al darrer bienni 2015-2016, però on apareixen importants contrastos és en l’evolució del ressò mediàtic que els diferents mitjans hi han dedicat. Així, mentre que El Punt Avui ha publicat un 53,6 %, El País un 35,3 % o El Periódico un 27,4 % menys notícies sobre la corrupció, El Mundo ha incrementat la seva atenció un 26,3 % sobre aquest tema.

8. http://www.poderjudicial.es/cgpj/es/Poder-Judicial/En-Portada/El-76-por-ciento-de-las-104-sentencias-por-delitos-de-corrupcion-dictadas-en-2016-fueron-condenatorias

http://www.poderjudicial.es/cgpj/es/Poder-Judicial/En-Portada/El-76-por-ciento-de-las-104-sentencias-por-delitos-de-corrupcion-dictadas-en-2016-fueron-condenatorias

http://www.poderjudicial.es/cgpj/es/Poder-Judicial/En-Portada/El-76-por-ciento-de-las-104-sentencias-por-delitos-de-corrupcion-dictadas-en-2016-fueron-condenatorias


Gràfic 18. Evolució de les portades i notícies d’interior sobre la temàtica «corrupció política i econòmica» a les capçaleres analitzades

Gràfic 19. Portades i notícies d’interior sobre la temàtica «corrupció política i eco-nòmica» a les capçaleres analitzades (% relatiu)


Gràfic 20. Portades i notícies d’interior sobre la temàtica «corrupció política i eco-nòmica» per tipus de capçalera (%)

Gràfic 21. Evolució de les notícies d’interior sobre la temàtica «corrupció política i econòmica» a les capçaleres analitzades


1.3. FENOMEN DEL TERRORISME GIHADISTA

El ressò que el fenomen del terrorisme gihadista ha tingut el 2016 a la premsa analitzada ha estat mar-cada pels diferents atemptats esdevinguts al llarg de l’any, i de forma especial pels que es van succeir als diferents països europeus.

El mes de març és quan més notícies van aparèixer en relació amb el tema del terrorisme gihadista, tant a les portades com a les notícies d’interior. I és que el dia 22 de març es van produir dues explosions si-multànies a Brussel·les (Bèlgica): una a l’aeroport i una altra al metro. Totes dues explosions van ser atacs suïcides i en l’atac, reivindicat per seguidors de l’autoproclamat Estat Islàmic, hi van morir 35 persones (incloent-hi tres dels terroristes) i 340 més en van resultar ferides.

Altres mesos amb un ressò important de notícies relatives al terrorisme gihadista van ser els de juliol, desembre i gener, tot coincidint també amb diversos atemptats produïts al si d’Europa. El 14 de juliol de 2016 es va produir l’atemptat de Niça, en què Mohamed Lahouaiej Bouhlel, un resident tunisià a França, va conduir deliberadament un camió amb una càrrega de 19 tones cap a una multitud que cele-brava el Dia Nacional de França, va matar 85 persones i en va ferir 303. Aquest atac va ser descrit com el tercer gran atac terrorista a França, després dels atemptats del gener del 2015 i els de París del novem-bre del 2015.

Al desembre del 2016 la premsa es feia ressò de l’atemptat produït a Berlín el dia 19, quan un altre atropellament massiu va matar 12 persones i va lesionar-ne 561 més a un mercat nadalenc al costat de l’església evangèlica luterana Kaiser-Wilhelm-Gedächtniskirche (en català, ‘església en record del kaiser Guillem’).

Els diaris que més importància han donat a aquesta temàtica a les seves portades i notícies d’interior han estat El País, El Mundo i La Razón, i els que menys el diari Ara i El Punt Avui. Aquesta dada explica-ria com, en termes generals, els diaris publicats al conjunt d’Espanya han dedicat un major nombre de portades (21,0 %) i notícies d’interior (18,0 %) que els publicats exclusivament al territori català (15,5 % i 14,5 %, respectivament).


Gràfic 22. Evolució de les portades i notícies d’interior sobre la temàtica «fenomen del terrorisme gihadista» a les capçaleres analitzades

Gràfic 23. Portades i notícies d’interior sobre la temàtica «fenomen del terrorisme gihadista» a les capçaleres analitzades (% relatiu)


Gràfic 24. Portades i notícies d’interior sobre la temàtica «fenomen del terrorisme gihadista» per tipus de capçalera (%)


1.4. ELECCIONS ALS ESTATS UNITS

L’aparició de les notícies relacionades amb valors sobre les eleccions presidencials nord-americanes se situen majoritàriament al voltant del mes de novembre, quan el 8 d’aquest mes Donald Trump es va proclamar guanyador de les eleccions. Entre el mes anterior i el posterior a la seva proclamació es con-centren el 60 % de les portades i gairebé la meitat (46,7 %) de les notícies de l’interior sobre aquesta temàtica.

Des del 16 de juny de 2015, data en què Donald Trump va anunciar des de la Torre Trump a Manhattan la seva candidatura per esdevenir president dels Estats Units, la seva presència als mitjans de comunicació ha estat una constant. Amb una campanya electoral atípica, durant la qual va afirmar que menyspreava la correcció política o que mitjans de comunicació malinterpreten deliberadament les seves paraules, Donald Trump ha rebut una àmplia cobertura d’aquests mitjans al llarg de la seva campanya. També ha generat debat i discussions relacionades amb valors, i molt probablement ha estat gràcies a aquesta àmplia cobertu-ra mediàtica que ha tingut el que pot explicar una de les raons del seu èxit electoral.9

Entre els diaris analitzats, ha estat El País en primer lloc i La Vanguardia en el segon els que més porta-des i notícies d’interior han dedicat a aquesta qüestió. En canvi, diaris com El Periódico o El Punt Avui n’han donat una cobertura informativa menor. L’ABC, en canvi, hi ha dedicat menys portades però més notícies d’interior.

No s’aprecien gaires diferències entre els mitjans editats a Catalunya i el conjunt d’Espanya pel que fa al ressò d’aquest tema a les seves portades, però sí en el nombre de notícies d’interior dedicades, en què les capçaleres espanyoles n’hi han dedicat el doble que les catalanes.

9. https://www.washingtonpost.com/news/the-fix/wp/2016/06/14/this-harvard-study-is-a-powerful-indictment-of-the-medias-role-in-donald-trumps-rise/

https://www.washingtonpost.com/news/the-fix/wp/2016/06/14/this-harvard-study-is-a-powerful-indictment-of-the-medias-role-in-donald-trumps-rise/

https://www.washingtonpost.com/news/the-fix/wp/2016/06/14/this-harvard-study-is-a-powerful-indictment-of-the-medias-role-in-donald-trumps-rise/


Gràfic 25. Evolució de les portades i notícies d’interior sobre la temàtica «eleccions als EUA» a les capçaleres analitzades

Gràfic 26. Portades i notícies d’interior sobre la temàtica «eleccions als EUA» a les capçaleres analitzades (% relatiu)


Gràfic 27. Portades i notícies d’interior sobre la temàtica «eleccions als EUA» per tipus de capçalera (%)


1.5. REFUGIATS/IMMIGRANTS

Els primers sis mesos de l’any és quan la problemàtica dels refugiats/immigrants ha produït més ressò mediàtic als mitjans analitzats. Així, gairebé dues de cada tres portades i quasi el 70 % de les notícies de l’interior que es van publicar entre els mesos de gener i juny del 2016 aborden aquesta qüestió.

Si l’any 2015 va ser quan van arribar a Europa més d’un milió de refugiats –quan va començar l’anome-nada «crisi dels refugiats»–, el 2016 el nombre de persones arribades s’ha reduït a poc més de 400.000. Malgrat això, l’any passat es va produir una xifra rècord de persones que van morir intentant creuar la Mediterrània: 4.899 persones desaparegudes o ofegades al mar, quan el 2015 aquesta xifra va ser de 3.771. Pel que fa a les demandes d’asil, un total d’1,2 milions de persones van demanar protecció inter-nacional l’any passat a la UE, un nombre gairebé idèntic al del 2015. Els demandants sirians, afganesos i iraquians van aportar més de la meitat de les sol·licituds el 2016, segons les dades d’Eurostat, l’agència estadística comunitària.

En l’anàlisi dels diaris, El País és el que més ressò s’ha fet de la crisi dels refugiats/immigrants, mentre que El Mundo, La Razón i l’ABC van prestar menys atenció informativa. Als diaris editats a Catalunya aquesta qüestió va tenir més impacte tant a les portades com a les notícies d’interior que als diaris editats al conjunt d’Espanya.

Gràfic 28. Evolució de les portades i notícies d’interior sobre la temàtica «refugiats / immigrants» a les capçaleres analitzades


Gràfic 29. Portades i notícies d’interior sobre la temàtica «refugiats/immigrants» a les capçaleres analitzades (% relatiu)

Gràfic 30. Portades i notícies d’interior sobre la temàtica «refugiats/immigrants» per tipus de capçalera (%)


1.6. BREXIT

El que s’anomena Brexit és una forma abreujada per referir-se a la sortida del Regne Unit de la UE. La repercussió mediàtica que ha tingut aquest tema el 2016 ha estat condicionada per la celebració del re-ferèndum del 23 de juny al Regne Unit. Això explicaria que siguin els mesos de juny i juliol els que més se n’hagi parlat als diaris analitzats i que sigui el mes de febrer, quan el primer ministre Cameron el va anunciar, l’altre mes en què aquesta notícia va tenir un important ressò als mitjans.

El diari El País és el diari que més ressò es va fer el 2016 d’aquesta temàtica, mentre que per al diari Ara aquest tema va esdevenir una qüestió força secundària. Malgrat això, no es pot dir que hi ha grans diferències en el tractament que han fet les capçaleres editades a Catalunya i al conjunt d’Espanya sobre aquesta qüestió.

Gràfic 31. Evolució de les portades i notícies d’interior sobre la temàtica «Brexit» a les capçaleres analitzades


Gràfic 32. Portades i notícies d’interior sobre la temàtica «Brexit» a les capçaleres analitzades (% relatiu)

Gràfic 33. Portades i notícies d’interior sobre la temàtica «Brexit» per tipus de cap-çalera (%)


1.7. NOVA POLÍTICA

El fenomen de la noves alternatives polítiques als partits tradicionals ha estat una temàtica impor-tant al començament i al final del primer semestre del 2016, però no tant a la resta de l’any. Aquesta aparició ha estat vinculada a la mateixa dinàmica política de partits: bé la negociació de candidats a la presidència d’Espanya, bé la configuració dels grups parlamentaris o bé la constitució de grups parlamentaris, entre altres qüestions.

Un exemple d’aquestes noves alternatives polítiques és el partit de Podemos, que va constituir-se el 2014 i dos any després, el 2016, va aconseguir representació parlamentària al Congrés dels Diputats espanyol amb 69 escons, els 40 propis i 29 més de les candidatures afins a Catalunya, País Valencià i Galícia i que pertanyen a altres partits o plataformes com ara Barcelona En Comú, ICV-EUiA, Procés Constituent, Compromís, Anova, Esquerra Unida, membres independents o Els Verds. Una de les raons per les quals aquest partit va acaparar el protagonisme mediàtic va ser per dur a terme una vida parlamentària diferent de l’ordre establert fins ara a la cambra.

Aquesta qüestió de les noves formes de fer política ha tingut molt més ressò entre els diaris editats al conjunt d’Espanya que no pas entre els publicats únicament a Catalunya. S’hi observen importants diferències tant pel que fa al nombre de portades (3,2 vegades més als diaris espanyols) com pel que fa al nombre de notícies d’interior: per cada notícia apareguda a la premsa catalana n’apareixen 9,7 a la premsa editada al conjunt d’Espanya. En aquest sentit, els diaris La Razón i El Mundo, de forma conjunta, han publicat més de la meitat de portades (55,8 %) i gairebé el 60 % de les notícies de l’interior (59,4 %) sobre aquest tema.

Gràfic 34. Evolució de les portades i notícies d’interior sobre la temàtica «nova polí-tica» a les capçaleres analitzades


Gràfic 35. Portades i notícies d’interior sobre la temàtica «nova política» a les cap-çaleres analitzades (% relatiu)

Gràfic 36. Portades i notícies d’interior sobre la temàtica «nova política» per tipus de capçalera (%)


1.8. TEMÀTIQUES AXIOLÒGIQUES RECURRENTS EN ALTRES EDICIONS

Si bé les temàtiques que s’aborden a continuació no han tingut els darrers anys un impacte mediàtic gai-re important per haver-los dedicat una atenció preferent, cal reconèixer que són temes relacionats amb valors que han aparegut al llarg de les quatre edicions d’aquest anuari. Són qüestions relacionades amb la integritat física i moral de la persona i amb l’abús de poder des de posicions dominants i que engloben la violència de gènere, l’abús a menors i el bullying o assetjament escolar.

D’aquestes qüestions, la que més ressò ha tingut als mitjans analitzats ha estat l’abús de menors, que inclou principalment els casos de pederàstia i, en menor grau, altres situacions vexatòries com ara la prostitució infantil o el proxenetisme. El 2016 hi va haver 68 portades publicades que es feien ressò d’aquesta problemàtica, una xifra que multiplica per 2,5 vegades la produïda l’any 2015. En segon lloc, la problemàtica de la violència de gènere ha tingut 59 portades dedicades a aquesta qüestió, un nombre inferior al del 2015, que va ser de 77 portades. Finalment, també s’han registrat 23 portades a les quals es fa referència explícita al bullying, sense possibilitat de poder-ho comparar amb altres edicions ante-riors per la inexistència de dades.

Gràfic 37. Portades sobre temàtiques recurrents a edicions anteriors de l’Anuari


PART II. ANÀLISI QUALITATIVA

1. EL FENOMEN DEL POPULISME

1.1. DEFINICIÓ DE POPULISME

L’ús que han fet els mitjans de comunicació del terme populisme ha servit, en l’escena internacional, per de-signar les derives polítiques i institucionals de països com Hongria, Polònia, Rússia i Veneçuela; per expli-car l’auge de forces polítiques d’extrema dreta –a França, Holanda, Alemanya i Àustria–, d’esquerra radical –a Grècia i sobretot a Espanya– o directament antipolítiques –el cas d’Itàlia–, i en particular, com a marc contextual de les victòries del Brexit a Gran Bretanya i de Trump a les eleccions nord-americanes.

Tanmateix, els usos del terme denoten la seva intrínseca polisèmia, que només uns pocs articulistes han mirat de definir. Els elements comuns d’aquestes definicions rauen en un discurs de confrontació del poble contra les elits, en l’aparició de lideratges carismàtics i en una recurrent simplificació demagògica dels problemes i les solucions, que fa ús i abús de l’emocionalitat per tal de galvanitzar la indignació de les masses.

«El término populismo designa a unos movimientos contestatarios, liderados por jefes carismáticos, que aprovechan el desconcierto generado por las grandes mutaciones históricas para poner al pueblo contra las élites y para exacerbar las pasiones identitarias. Ante situaciones complejas, su seducción reposa en la exaltación de ideas tan simples como falsas: proteccionismo, nacionalismo y xenofobia.»(Nicolas Baverez, El País, 28 de novembre)

«El populismo no es una ideología, sino un instrumento, una estrategia electoral que ampara a proyectos rupturistas de distinto signo enfrentados al sistema. Bajo ese paraguas de simplismo y demagogia, basado en la creación artificial de un sujeto político –la gente– y un enemigo –las élites–, conviven gentes tan distintas como Trump, Farage, Le Pen, Tsipras o Iglesias. Los primeros son conservadores y xenófobos; los dos últimos viajan con el nuevo pasaporte de la extrema izquierda.»(Ignacio Camacho, ABC, 10 de desembre)

«Populisme. Allunyament dels principis clàssics del conservadorisme i escorament cap a un model de partit-moviment antipolític que ensuma perfectament els moments d’incertesa de la població barre-jant-hi una anàlisi simplificada dels problemes i unes solucions miraculoses i contundents defensades per mitjà d’una retòrica incendiària, sovint xenòfoba i masclista, que simpatitza amb la violència.»(Àngel Castiñeira, Ara, 16 de novembre)

«Es populista quien despliega un discurso antielitista en nombre del pueblo soberano. En otras palabras, quien sostiene que el pueblo virtuoso ha sido víctima de una élite corrupta que ha secuestrado la volun-tad popular. Y lo es, en fin, quien se arroga la potestad de determinar quién pertenece a cada una de esas entidades: quién es gente, quién es casta. [...] Pueblo contra élite: tal es el núcleo esencial del populismo.»(Manuel Arias, El País, 30 de novembre)


D’aquesta manera, els valors que es reclamen des dels discursos populistes són els de justícia (incloent-hi la justícia social) i democràcia, però, en alguns casos, amaguen actituds presidides de contravalors com l’egoisme, el racisme i la xenofòbia. Aquest és el cas, com s’observa tot seguit, del populisme de dretes, el populisme que s’imposa.


1.2. EL POPULISME QUE S’IMPOSA

Bona part de l’opinió pública vehiculada a través dels mitjans parteix de la base que hi ha dos populis-mes: un populisme de dretes i un populisme d’esquerres. I, en la mesura que hi ha un seguit de forces que diuen abjurar de l’establishment i que són radicalment crítics amb el seu sistema i institucions, és cert que hom s’adona que és una pulsió bipolar, basada en postulats d’esquerra radical o en postulats d’extrema dreta. Malgrat que de vegades puguin tenir punts concomitants, com diu Juan Ramón Rallo, el cert és que la distinció és abismal: l’esquerra radical culpabilitza els grups dominants i advoca per valors com la igualtat i la justícia social en reclamar la fi dels privilegis; l’extrema dreta culpabilitza els grups més febles i els que són culturalment diferents –tot fent de la diferència estigma–, i defensa l’oclu-sió identitària com a legítima, propugnant els contravalors de l’egoisme i de l’exclusió de «l’altre» sense cap discriminació, tal com exposa Ignasi Aragay a l’Ara.

«Las depresiones económicas son periodos propicios para el auge de los partidos populistas: los ingresos de la población se hunden y todo el mundo trata de minimizar su empobrecimiento a costa de los demás. En este contexto, el populismo nos promete la redención de todas nuestras penas apenas combatiendo lo que ellos consideran el origen de todos los males. Así, para el populismo de derechas, el origen de tales males son los extranjeros: la inmigración o la importación de productos baratos están arruinando a los asalariados nacionales; casos paradigmáticos de este populismo nacionalista y de derechas es Donald Trump en EE. UU. o Marine Le Pen en Francia. A su vez, el populismo de izquierdas coloca en su punto de mira a los ricos: son ellos los que están acaparando más y más recursos al expoliar a las clases populares; casos para-digmáticos de populismo de izquierdas es Syriza en Grecia, Podemos en España, Jeremy Corbyn en Reino Unido o Bernie Sanders en EE. UU. A la hora de la verdad, sin embargo, no es infrecuente que ambos ti-pos de populismo se entremezclen: por ejemplo, cuando se argumenta que los ricos están medrando gracias a la globalización y a la explotación de la mano de obra barata en el extranjero.»(Juan Ramón Rallo, La Razón, 14 de maig)

«El populisme de dretes vol posar al mateix sac refugiats, jihadistes i immigrants. I donar-hi una respos-ta simplista.»(Ignasi Aragay, Ara, 27 de març)

Malgrat que en el magma subjacent d’un populisme i l’altre hi ha tradicions amb valors contraposats i sovint als antípodes l’un de l’altre, hi ha un corrent d’autors –que té una certa massa crítica– que in-sisteix a identificar tots dos populismes i els integren en el mateix fenomen genèric, tot esforçant-se a cercar-hi paral·lelismes i concomitàncies (com l’hostilitat vers la globalització), com també elements comuns instrumentals (la demagògia).

«Assistim a una convergència de l’extrema esquerra i l’extrema dreta. La dreta ataca els immigrants i l’esquerra s’acarnissa amb els banquers, però l’esperit de la rebel·lió, la ira descarregada contra els que ocupen el poder i l’addicció a les respostes simples i demagògiques a uns problemes complexos són els mateixos en els dos extrems. De fons, hi ha una hostilitat compartida contra la globalització.»(Tony Blair, Ara, 27 de juny)

«Si por algo se caracteriza el populismo es por carecer de coherencia ideológica. Al contrario, esta corri-ente tan en boga amalgama con pasmosa facilidad ideas, propuestas y recetas siempre demagógicas, tan próximas a la extrema derecha unas como a la izquierda más radical, otras. Todo vale.» (Editorial, El Mundo, 17 d’agost)


Però l’anomenat «populisme d’esquerres», en els moments actuals, coincideix amb la crisi generalitzada de la socialdemocràcia, atès el buit ideològic que aquesta ha deixat en deixar-se cooptar pel capitalisme i fins i tot per part del relat neoliberal, i en allunyar-se conseqüentment dels principis bàsics de l’ideari socialista. Des de prismes matisadament diferents, és el que ens expliquen Joan Rueda, Jordi Muñoz i Joan Subirats, en els articles respectius.

«La classe política no accepta que la seva incapacitat manifesta de gestionar la crisi dels darrers anys –no només l’econòmica– com li demanava la gent ens hagi dut a la situació actual, [...] i l’esquerra n’és enca-ra més responsable per haver assumit el discurs de la dreta més neoliberal i haver deixat orfes milers de ciutadans de classe treballadora que s’han refugiat en populismes, els únics discursos que els prometen sortir del sot i els diuen com, encara que aquest com sigui fal·laç.»(Joan Rueda, El Punt Avui, 13 de novembre)

«Convindria, potser, pensar seriosament en els riscos que comporta que l’esquerra sigui presonera d’uns consensos en matèria econòmica que generen perdedors clars entre el seu electorat tradicional. I en-tendre les implicacions que té centrar tot el debat polític en qüestions com el multiculturalisme o la diversitat sense tenir discursos i polítiques clars i efectius en matèria econòmica que facin front al fort increment de les desigualtats i a les conseqüències negatives que té la globalització –i la robotització– per a determinats sectors socials.»(Jordi Muñoz, Ara, 10 de novembre)

«Bernie Sanders o Jeremy Corbyn, dos personatges de llarg recorregut, que durant molt de temps han sigut vistos als seus partits com a figures exòtiques que repetien conceptes d’una altra època, tenen ara entre els més joves els que millor valoren la seva coherència, el seu compromís i la seva clara defensa d’un canvi radical, allunyat de les terceres vies de Blair i Clinton. I ho són perquè han sabut connectar els valors de sempre amb els dilemes i conflictes actuals que deixen sense futur digne i just les noves generacions. [...] No crec que sigui possible ser socialista sense superar els postulats socialdemòcrates tal com han anat sent posats en pràctica en els últims anys pels partits que els han representat. Amb l’ac-ceptació de l’economia de mercat, del capitalisme, en la seva versió actual, financera, digital i global, no hi ha espai per a poders públics que vulguin disposar de capacitat de decisió significativa en temes clau, recuperant sobirania des de la proximitat.»(Joan Subirats, El Periódico, 19 de gener)

Però l’evolució dels darrers esdeveniments sembla demostrar-nos que el populisme de dretes té molta més facilitat de penetració que no pas el que es coneix com a populisme d’esquerres. Com diu Xavier Díez, a l’hora de la veritat sembla que el que ell anomena valors forts –de caire inequívocament con-servador i fins i tot autoritari– s’obren camí més fàcilment que els valors col·lectius, de caire integra-dor i comunitari. Així doncs, avui dia, constatem que entre la simplicitat i la complexitat, guanya la primera; entre els valors de la solidaritat, la fraternitat i el respecte a l’alteritat, vers els contravalors de l’egoisme i l’oclusió identitària, guanyen aquests darrers. L’explicació que fa del fenomen Pablo Simón al seu article publicat a El País és prou aclaridora, i concreta l’apel·lació a Martha Nussbaum que fa Xavier Antich al diari Ara, quan ens recorda que aquesta simplicitat que esmentàvem té encara més les de guanyar en situacions de crisi i d’un elevat descontentament social, un aspecte, aquest darrer, del qual també es fa ressò l’editorial del diari La Vanguardia.

«La presencia de minorías étnicas o religiosas, en muchos casos emigrantes de segunda generación, estaría generando miedo a perder su forma de vida entre un grueso de votantes. Frente a una posición cosmopolita y abierta apadrinada por partidos de nueva izquierda, cada vez moviliza más la identidad nacional y la búsqueda de referentes de corte comunitarista, algo que quizá está tras el regreso de la fractura entre el campo y la ciudad. Esto se vería reforzado por problemas de integración en muchas sociedades occidentales y una creciente islamofobia, que va asociada a sentimientos de inseguridad en sectores de clases medias y acomodadas. [...] Es perfectamente posible que haya votantes a favor de que


el Estado intervenga en la economía y a favor de más gasto público, pero que entienden que la redis-tribución tiene que quedar acotada a los nacionales, a los que son “puramente” del país. Además, esto permite promocionar la idea de competencia por unas ayudas sociales limitadas, en especial cuando en las barriadas de las grandes ciudades conviven minorías y antiguos obreros. La combinación de esta dimensión económica y cultural ayuda a entender por qué sectores que parecerían intuitivamente más propensos a votar a la izquierda lo acaban haciendo por la extrema derecha.»(Pablo Simón, El País, 5 de desembre)

«Tots els pobles tenen trets perillosos quan es confronten a l’altre. Els britànics, poble admirable, no són aliens a la mirada xenòfoba, alimentada per la psicologia col·lectiva, una indigestió de la seva història i certs trets d’arrogància. Els tòpics antiestrangers, greixats per líders respectables, han impregnat un odi que ja no es limita a paraules, d’acord amb l’esmentat augment de les agressions als immigrants. I com a tals, el Brexit obliga, ja s’hi inclouen els altres europeus, una desgràcia que semblava reservada a indis, pakistanesos, asiàtics i africans (molts establerts al Regne Unit a causa del passat colonial, resumit en una pancarta cèlebre: “Si nosaltres som aquí és perquè vosaltres vau ser allà”). La campanya pro Brexit ha tingut un efecte indirecte i poc democràtic: ha despertat els pitjors instints d’una societat amb fractura social. Qui sembra vents...»(Editorial, La Vanguardia, 3 de setembre)

«Martha Nussbaum suggeria que, en situacions de descontentament generalitzat, mobilitza més la ràbia destructora que la possibilitat constructiva que no defuig les complexitats i reclama paciència, molta paciència, perquè res difícil pot resoldre’s fàcilment.»(Xavier Antich, Ara, 10 de novembre)

«Sembla que els valors forts (ordre, disciplina, jerarquia, fe, força, submissió) semblen atractius a l’hora de trobar un espai i forjar una identitat.»(Xavier Díez, El Punt Avui, 10 d’octubre)

«La movilización xenófoba es más importante de lo que se reconoce y ello implica un reto mayor para los Gobiernos de izquierdas que para los de derechas. Es más sencillo desde los Gobiernos naciona-les aplicar políticas que restrinjan derechos, eliminar contrapesos o limitar minorías que aquellas que busquen revertir y embridar las desigualdades ligadas a la globalización. Las unas son visibles inmediata-mente, las otras son más complejas. De ahí que una vez en el poder sea más fácil la reelección de Viktor Orbán en Hungría que la de Alexis Tsipras en Grecia.»(Pablo Simón, El País, 5 de desembre)

Ara bé, complementàriament, el també articulista de l’Ara Jordi Muñoz ens aporta dades empíriques extremament valuoses i significatives, d’acord amb estudis recents. Quan el nucli del discurs ha gravi-tat sobre el valor de la igualtat i la inclusió social, les esquerres alternatives han retingut bona part d’aquest electorat potencial del populisme d’ultradreta. Ans al contrari, quan el centre gravitacional del debat s’ha desplaçat als valors de la solidaritat, de la multiculturalitat i fins i tot de la igualtat de gènere, ha estat més fàcil la penetració del discurs de l’extrema dreta, tot explotant les actituds egois-tes basades en la por i en els valors de la seguretat i identitaris.

«Aquest gir de la classe treballadora autòctona cap a opcions d’extrema dreta no ha sigut igual a tot arreu. Alguns estudis apunten a la hipòtesi que ha sigut més intens allà on el debat polític s’ha centrat i s’ha polaritzat més en qüestions culturals com els drets de les minories, la diversitat o la igualtat de gènere. Per contra, quan el debat es manté centrat, i polaritzat, en la qüestió socioeconòmica, l’esquerra és més capaç de retenir aquest votant. En altres paraules: allà on les esquerres han deixat de parlar de re-distribució de la renda i de polítiques de protecció i compensació cap als perjudicats per la globalització és on aquests han acabat apropant-se a les opcions xenòfobes i populistes.» (Jordi Muñoz, Ara, 10 de novembre)


Convé assenyalar que la premsa no es refereix al discurs del populisme de dretes com si aquest tingués un ideari explícit, consultable en la literatura existent; les idees que es defensen cal trobar-les, per tant, en els programes electorals dels partits emergents (l’UKIP britànic, l’AFD alemany, el programa electo-ral de Donald Trump...). En canvi, el populisme d’esquerres sí que disposa d’ideòlegs que provenen dels camps de la filosofia i de la investigació social. Així, en una sèrie de tres articles publicats els mesos de maig i juny al diari ABC, José Manuel de Prada fa una crítica al llibre de Carlos Fernández Liria titulat En defensa del populismo (Los Libros de la Catarata, 2016),10 a qui molts consideren, segons ens diu De Prada, el «pare intel·lectual» de Podemos. En la crítica de De Prada trobem la descripció de l’objecte de crítica, quan ens diu:

«Para salvar el “sentido común político”, Fernández Liria propone –siguiendo a su amigo Santiago Alba Rico– ser “revolucionarios en lo económico, reformistas en lo institucional y conservadores en lo antro-pológico”.» (José Manuel de Prada, ABC, 4 de juny)

La crítica que ens ofereix De Prada al text de Fernández Liria es tant ideològica (de fons) com de forma, quan ens diu:

«Fernández Liria [...] aboga por disfrazar la ideología marxista con los ropajes roussonianos, en la certeza cínica de que “es una tontería pensar que siquiera se te va entender lo que dices cuando sencillamente te limitas a decir la verdad”.» (José Manuel de Prada, ABC, 4 de juny)

Malgrat que el populisme d’extrema dreta sigui el més reeixit en bona part perquè proposa solucions simplistes d’oclusivitat directa vers els immigrants, tampoc no s’està de fer servir l’anomenat establish-ment com a boc expiatori. Com es deia a l’inici de l’article, un element de consens a l’hora de definir els populismes de tota condició i signe és la contraposició que fan entre el poble i les elits.

10 FERNÁNDEZ LIRIA, C.: En defensa del populismo. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2016.


1.3. L’ESTABLISHMENT EN EL PUNT DE MIRA

Situar el poble en una banda, i les elits en una altra, genera una sèrie de dificultats i complexitats, a vega-des, difícils d’explicar. Alguns autors crítics amb el populisme d’esquerres alerten, d’entrada, que aquesta contraposició resulta problemàtica. Per exemple, Nicolás Redondo Terreros observa que els populismes (en referència als d’esquerres) defineixen «el poble» o «la gent» com si es tractés d’un ens homogeni i sense fissures. Aquesta premissa del discurs populista porta, segons Redondo Terreros, a un argument fal·laç: el populisme advoca per la multiculturalitat i la pluralitat al si d’un ens que el mateix populis-me presenta com uniforme. L’argumentari populista, ens ve a dir Redondo Terreros, no funciona sense aquesta cossificació prèvia que tradueix els «individus» en «gent».

«“La gente” como sujeto político está más cerca de la venganza que de la justicia [...], reivindica lo que considera suyo por encima de conveniencias generales, del interés común, y a la minoría la convierte en enemiga, en nuestro lenguaje en facha, casta u oligarca. Y justamente en esa pérdida de la indivi-dualidad, en esa repulsa de la pluralidad, en la negación de la existencia de los conflictos complejos en las sociedades democráticas, en la falta total de respeto a las opiniones discrepantes… reside la base del discurso populista y de liderazgos como el de Iglesias. [...] Necesita una masa informe, dispuesta a ser moldeada para erigir un liderazgo, que sería incompatible con una sociedad integrada por ciudadanos, por individuos que pueden coincidir en sus necesidades, en sus deseos, en sus objetivos privados o públicos, pero que están por encima de los grupos y a los que sólo se puede convencer individualmente, aunque formen parte de una clase social o de un pueblo.»(Nicolás Redondo Terreros, El Mundo, 16 de març)

El populisme d’esquerres respondria a aquesta crítica afirmant que la «gent» no està constituïda per individus culturalment homogenis sinó per persones que comparteixen un mateix neguit: la lluita per la justícia i la igualtat. Així, les elits estan en el punt de mira de les forces d’esquerra radical per lògica pura, en ser aquestes formacions amb vocació emancipatòria i que denuncien les desigualtats i els privilegis de certes minories. Però paradoxalment, també l’extrema dreta populista es gira en contra d’aquestes elits, de vegades amb el contrasentit que els seus representants o bé formen part dels grups privilegiats de la societat o tenen una clara confluència d’interessos amb aquests.

Aquesta paradoxa s’ha posat de manifest durant la campanya i el posterior resultat del Brexit i ha assolit el seu clímax amb la victòria de Trump a les eleccions nord-americanes, enmig de la inicial incredulitat i el posterior esglai generalitzat dels mitjans. Fixem-nos, si no, en la contundent enunciació dels fets per part de Julio Valdeón, articulista de La Razón:

«Un multimillonario palabrón de Nueva York, hijo de un constructor rico, experto en escaquearse en el pago de impuestos, paladín de las bancarrotas y los pufos, donante durante años de demócratas y repu-blicanos, estrella de la telebasura, incapaz de expresarse con un discurso articulado, analfabeto, extremis-ta, demagogo, narcisista, sociópata y trilero, del tipo que primero trata de que le invites y luego, si no apoquinas, te insulta o te cruje, ha conquistado la Casa Blanca.»(Julio Valdeón, La Razón, 10 de novembre)

En retrospectiva, el fenomen Trump ha estat paradigmàtic del que és un autèntic tomb mediàtic. De ser més aviat menystingut en la seva cursa inicial a les primàries del partit republicà, es va anar passant a un interès creixent en la mesura que es veia venir que guanyaria la nominació republicana. Amb la cursa electoral vers Hillary Clinton va passar una mica el mateix: malgrat que perdés els debats, mal-grat els seus excessos verbals, i fins i tot malgrat les enquestes, una certa inquietud anava fent forat en els mitjans. Entre altres raons, per la constatació d’una gran bipolarització sociodemogràfica entre les


preferències de l’electorat nord-americà (i, per extensió, bona part de l’electorat occidental). Les dades de Diego Beas en el seu article a El País del 5 d’octubre eren ja llavors prou significatives del que estava passant, i en la mateixa línia s’expressaven tant Guy Sorman a l’ABC com Manuel Castells i Josep Miró i Ardèvol –tots dos a La Vanguardia–, per bé que aquests darrers també hi afegien l’aversió de l’electorat a l’establishment polític i financer:

«Según cifras de ABC/Washington Post, entre votantes blancos Donald Trump adelanta a Hillary Clinton por 12 puntos. Si lo subdividimos en votantes blancos, hombres, el porcentaje aumenta a casi 30. Y si lo subdividimos aún más, en blancos, hombres y sin estudios universitarios, el porcentaje a favor de Trump es de 40 puntos. Si, por el contrario, consideramos las preferencias entre votantes no blancos (de ambos sexos), la diferencia se invierte dramáticamente: Clinton adelanta a Trump por casi 60 puntos.»(Diego Beas, El País, 5 d’octubre)

«Trump es explícito: recurre al “hombre blanco”, preferiblemente sin educar –unwashed dicen en inglés– y satisfecho de serlo. Este discurso seduce porque halaga, moviliza y evita la responsabilidad, todo a la vez: el otro es culpable de nuestras desgracias, mientras el individuo se funde en una masa cálida, en una atmósfera de estadio en trance que se identifica con sus campeones.»(Guy Sorman, ABC, 1 d’agost)

«Trump, decisiu i ben assessorat, va optar per dirigir-se al nucli de l’electorat conservador, homes blancs de poca educació colpejats per la transició cap a una nova economia i amenaçats en els seus privilegis de raça i gènere. I va dir el que molts d’ells pensen dels llatins, immigrants, negres i dones. [...] On Trump fonamenta el seu suport social és en el sentiment generalitzat contra les elits financeres i contra la casta política. En aquest sentit s’aproxima als fenòmens mal anomenats populistes a Europa, en particular a moviments d’extrema dreta, tipus Front Nacional a França.» (Manuel Castells, La Vanguardia, 7 de maig)

Que aquesta estranya maniobra els funcioni té més a veure amb el fet que visibilitza la gent com a establishment i en com aquest s’associa a la classe política tradicionalment establerta en les institucions, potser afegint-hi alguna extensió cap a les elits bancàries i financeres. El desgast d’aquest poder polític establert en la gestió de la darrera crisi, els casos de corrupció, fenòmens com el de les «portes giratò-ries» i, en definitiva, la proliferació d’actituds egoistes entre els seus membres, presidides per l’ambi-ció i l’avarícia –i sovint acompanyades per altres contravalors com l’ostentació i la supèrbia–, propicia que qualsevol líder o partit polític que s’hi vinculi desperti automàticament una profunda animad-versió i en quedi estigmatitzat. Precisament aquest és un dels principals problemes que té, en aquests moments, la Unió Europea, en ser identificada com un cau de buròcrates de l’establishment i donar lloc a un antieuropeisme visceral, com bé ens explica Olga Merino en el seu article a El Periódico. Al seu torn, Antonio Garrigues-Walker –a l’ABC– i Pedro G. Cuartango –a El Mundo – fins i tot culpabilitzen directament l’establishment de la deriva populista que es viu en l’actualitat.

«Els temps estan canviant. I allò que semblava sòlid i immutable fa una dècada s’està diluint davant dels nostres ulls, arrossegat per un corrent que tot ho engoleix. Aquest es manifesta en forma de creixent desafecció envers el lideratge de les elits occidentals i de ferotge crítica a la seva conducta, que es percep cada vegada més com a estrictament egoista.»(Josep Oliver, El Periódico, 21 d’octubre)

«Las capas de la representación sobre las que se asienta la UE han creado la sensación de que una especie de élite-sobre-la-élite es la que está al mando. Una élite que está muy alejada de los ciudadanos comunes.»(Mark Leonard, El País, 30 de juny)


«El sentiment antieuropeu i la ràbia s’estenen com una taca d’oli per tot el continent perquè les classes populars constaten que la vida es posa cada vegada més difícil. Ara com ara, la UE només representa la seva burocràcia i les elits bancàries. Si Europa no és social, creixerà el desig d’estripar les cartes.»(Olga Merino, El Periódico, 19 de juny)

«El establishment –entendiéndolo en el sentido anglosajón–, además de asustarse y denigrar a sus críticos, tendrá que empezar a pensar si no es este el momento de poner en marcha un auténtico proceso auto-crítico y reconocer que tiene más culpas de las que piensa, muchas más obligaciones de las que asume y un marketing deplorable de su protagonismo en la vida real. Está claro que la estrategia tiene que ser radicalmente distinta.»(Antonio Garrigues-Walker, ABC, 11 de novembre)

«Que la política haya derivado a la propaganda y que las ideas sean una reliquia del pasado no debería im-pedirnos hacer una autocrítica de los fallos de los partidos y los dirigentes que han gestionado el sistema. Se han deslegitimado por su tolerancia a la corrupción y la especulación y su apego a los privilegios de los que han disfrutado. Su fracaso es lo que ha propiciado la eclosión de la demagogia y el populismo.»(Pedro G. Cuartango, El Mundo, 12 de novembre)

L’articulista Juan-José López Burniol, en un dels seus articles a La Vanguardia, fins i tot ens planteja la incògnita de si l’establishment serà capaç de rectificar, tot i que la història apunta que, en moments de greu crisi civilitzatòria –que és també, i sovint fonamentalment, una crisi de valors– el contravalor de l’individualisme egoista sol imposar-se al valor de l’abnegació, sobretot si aquesta demana costos en pro-fit de l’alteritat. Però malgrat el seu rerefons pessimista, l’autor deixa la pregunta oberta.

«Reaccionarà a temps l’establishment dels països occidentals, promovent les reformes que la magnitud de l’actual desafiament exigeix? Potser sí, perquè li va el ser o no ser. Però també ensenya la història que, a l’ocàs d’un cicle civilitzatori, els dirigents acostumen a abandonar la partida davant la magnitud del sacrifici exigit, refugiant-se en la defensa dels seus interessos particulars. Què ens portarà el futur? Caldrà veure-ho.»(Juan-José López Burniol, La Vanguardia, 19 de novembre)

És clar que el fenomen, com diu l’autor anterior i com ens deia paràgrafs abans Josep Oliver, no és només europeu, sinó occidental. De fet, el cas més clar en què l’associació d’un candidat a l’establishment s’ha manifestat com un hàndicap que, al capdavall, ha estat la clau de volta de la seva desfeta és als Estats Units, amb Hillary Clinton. Certament, bona part de les explicacions a la sorprenent victòria de Donald Trump incidien més en els demèrits de la candidata envers les seves pròpies bases electorals naturals que no en els hipotètics mèrits demostrats pel vencedor. Fixem-nos en com parlaven d’ella diferents articulis-tes, abans i després de les eleccions:

«Es la candidata del establishment. No presionará a las grandes empresas, no acosará a Wall Street y, a dife-rencia de un aislacionista Trump, emprenderá cualquier intervención militar considerada conveniente.»(César Vidal, La Razón, 31 de juliol)

«No li ha importat fer ús de la feblesa de certes capes socials del país per bastir-se un perfil segons bufava el vent –ara conservador, ara progressista, ara de centre, ara pragmàtic–, donant suport a la desregulació de Wall Street o a lleis que han criminalitzat els joves negres amb una mà, mentre que amb l’altra es revestia de campiona de la salut pública o de les escoles bressol amb el desdeny propi de les elits pijopro-gres. [...] Qui l’odia diu que s’oculta perquè menysprea la premsa i vol amagar la corrupció sistèmica que ella i el seu marit han perpetrat de manera cada vegada més desvergonyida, cobrant-se favors de dicta-dors i delinqüents a través de la seva fundació, i falsejant un currículum que no passa de ser una constel-lació de mentides i desencerts que han fet d’aquest món un lloc més insegur i dels Estats Units un país més desigual, injust i desvertebrat.»(Jordi Graupera, El Periódico, 20 d’octubre)


«Como sostiene Stanley Renshon, psiquiatra politólogo, Hillary Clinton pertenece a esa clase de políti-cos para los cuales “el fin justifica los medios”. Ella está en la verdad, necesita que esa verdad se imponga con la victoria y hay que llegar a ella sea como sea.» (Rafael Navarro Valls, El Mundo, 9 de juny)

«El món al revés? Slavoj Zizek, referint-se al suport de Sanders cap a Hillary, en el to mofeta i citant Trump, ho deia d’aquesta manera: és com si Occupy Wall Street donés suport a Lehman Brothers.»(David Murillo, El Punt Avui, 1 de desembre)

En resum, votar Clinton era votar per l’establishment, i votar Trump era votar contra l’establishment. Això explica dades com la que ens exposa Juan Ramón Rallo en el seu article a La Razón.

«La mitad del apoyo que obtuvo Bernie Sanders en las últimas primarias de Virginia Occidental declararon estar dispuestos a votar a Donald Trump frente a Hillary Clinton en las presidenciales de noviembre.»(Juan Ramón Rallo, La Razón, 14 de maig)

«En les entrevistes postelectorals que ha donat Zizek ho ha explicat amb els següents termes: el vot del trencament era el de Trump; el de la continuïtat, el de les elits, era Hillary.»(David Murillo, El Punt Avui, 1 de desembre)

«El establishment político, que Hillary Clinton representa como nadie, no acaba de entender cómo alguien que hace ostentación de su propia ignorancia en temas de gobierno puede seguir aspirando a dirigir la primera potencia mundial. Quizá ahí esté la respuesta: en el carácter antisistema de Trump. Este fuerte golpe de péndulo nos debe poner en alerta ante un populismo a escala mundial y la ruptura de todos los contratos sociales.»(Editorial, La Razón, 11 d’octubre)

Amb tot, cal no ser reduccionistes, com ens fa notar críticament José Ignacio Torreblanca a El País. L’ad-veniment dels populismes –i en concret dels populismes ultradretans– és un fenomen prou ampli per ser multicausal. Es dóna la circumstància que un mateix personatge pot rebre suports des de diferents faccions socials, de vegades als antípodes les unes de les altres. A Trump el poden haver votat des dels su-premacistes i racistes del Ku Klux Klan fins als hispans ja establerts als Estats Units que han fet prevaldre el contravalor de l’egoisme o el valor de la pròpia seguretat, passant pels potencials votants de Sanders, que, en votar contra l’establishment, feien prevaldre el valor de la justícia.

«Tomen por ejemplo la explicación de la victoria de Trump como una rebelión de la gente sencilla contra las élites establecidas. Como si los negros, los latinos y tantos otros millones de personas de toda raza, condición y extracción social, hasta sumar nada menos que los 60 millones que votaron por Hillary Clinton, fueran el establishment. [...] Tampoco podemos suscribir alegremente que Trump deba su victo-ria a 59 millones de varones, blancos, pobres, ignorantes y fascistas. Porque si el Ku Klux Klan fuera tan numeroso también nos habríamos dado cuenta. Entre los votantes de Trump hay más de 25 millones de mujeres y, por supuesto, gente con estudios, también latinos y, eso sí, en menor medida, negros. Claro que podemos despachar a todos los que no encajan con ese patrón de votante de Trump como “aliena-dos”, es decir, aquellos que en la terminología marxista desconocen su verdadera clase social y votan en contra de sus intereses.»(José Ignacio Torreblanca, El País, 12 de novembre)


1.4. «POPULISME», A PARER DE QUI?

Al llarg d’aquest Anuari dels valors hem apostat per una lectura del fenomen populista atenent les seves manifestacions a escala internacional i l’opinió pública sobre aquestes. Això no treu que, a casa nostra, un aspecte polític tan rellevant com és ara el procés sobiranista català no hagi estat també observat des de l’òptica del populisme, molt en especial durant la segona part de l’any, és a dir, just després de la vic-tòria del Brexit. Hi dediquem aquest petit excurs, abans de reprendre l’enfocament internacional.

Diversos autors consideren que el sobiranisme és populista en la mesura que, a parer seu, conté algun dels elements distintius del populisme, encara que no puguem retrobar-hi aquells quatre elements a què ens hem referit en la seva definició (vegeu l’apartat 1.1). Dit d’una altra manera: no hem trobat a la premsa cap anàlisi a fons del fenomen sobiranista com a forma de populisme però sí que hi hem trobat pinzellades que, amb un enfocament o altre, apunten a un vincle entre tots dos corrents. Hi ha qui veu en el sobiranisme una lluita contra el poder establert amb tints egoistes (Miquel Porta, Josep Borrell), qui en ressalta el component irracional (Enric Juliana) i, fins i tot, qui destaca el descontentament social fruit de la crisi econòmica com a revulsiu del «populisme sobiranista» (Enric Hernández).

«El “proceso” responde exactamente a la teoría de Ernesto Laclau: “nosotros” frente a “ellos”, el Estado español como adversario o enemigo, frustración soberanista y redentorismo independentista. [...] Habla de “gente sin partido”, de “nueva síntesis”, de “grandes mayorías para impulsar el cambio”, de “nuevo movimiento”. ¿Para qué? Para “tener un país moderno” y “soberano” que será “próspero, libre, justo, que concierte esfuerzos y donde la sociedad pueda respirar”. Ahí tienen ustedes el populismo a la manera de Ernesto Laclau. El objetivo: ampliar el movimiento –el “nosotros”– independentista para ensanchar el “proceso”. Y que sea la maltrecha CDC quien capitalice la jugada con el anzuelo de una futura Cataluña de las maravillas. Por cierto, los críticos del independentismo continúan siendo el “ellos”. “No pensemos como ellos”, concluye y sentencia Artur Mas. “Soy un pedazo de todos ustedes”, dijo Hugo Chávez en cierta ocasión.»(Miquel Porta Perales, ABC, 12 de febrer)

«En el fons, els arguments dels partidaris d’abandonar la UE han estat molt semblants als dels independen-tistes a Catalunya: nosaltres sols ens organitzaríem millor, recuperaríem el que Europa ens treu dels nostres impostos sense donar-nos prou a canvi, i deixaríem d’estar sota la tutela de tribunals que ens són aliens.»(Josep Borrell, La Vanguardia, 26 de juny)

«Catalunya. El nou quadre internacional ho redimensionarà tot. Passa sempre amb els canvis d’escala. L’edició europea de la revista nord-americana Politico enumerava ahir els “moments Trump” que s’apro-ximen a Europa. Començava amb el referèndum constitucional italià del proper 4 de desembre, que el primer ministre Mateo Renzi pot perdre, i incloïa a la llista el referèndum sobre la independència de Catalunya que promou la Generalitat. “Moment Trump”.»(Enric Juliana, La Vanguardia, 10 de novembre)

«“Vivim temps complexos en què les ferides de la crisi econòmica alimenten la temptació del replega-ment intern, la sublimació de la identitat i la recerca de solucions màgiques per a les conseqüències de la globalització...” Així reflexionava aquest dimecres al Parlament Germà Bel, referint-se al “tsunami” de Trump i al temut gir de França en favor de la feixista Marine Le Pen. Sent un connotat sobiranista, a més de diputat de Junts pel Sí, segur que les al·lusions de Bel a la “sublimació de la identitat” i a les “solucions màgiques” no ocultaven una crítica encoberta al projecte independentista. ¿O sí?»(Enric Hernández, El Periódico, 10 de novembre)


Resulta significatiu que aquest corrent de crítica al sobiranisme com a forma de populisme va donar peu, a finals d’any, a una defensa de les tesis contràries per part d’Artur Mas: en un article publicat a La Vanguardia el mes de desembre, l’expresident intentava valorar l’adequació de l’etiqueta «populista» tot recuperant els elements distintius del populisme a escala internacional i no sense deixar de llençar un dard envers el populisme d’algun «poder institucional», en una referència velada al govern de Colau.

«Alguns analistes i molts adversaris titllen el moviment sobiranista de populista. A parer meu, s’equi-voquen. Si el sobiranisme català fos populista, ara mateix defensaria anar contra la UE, no acceptar refugiats o reduir els corrents de solidaritat; és a dir, faria com els defensors del Brexit. O bé donaria a entendre que un país petit pot deixar de complir les normes europees de control del dèficit, deixar de pagar el deute i amenaçar de sortir de l’euro; és a dir, faria com la Syriza grega. Doncs bé, el gruix del sobiranisme català defensa exactament el contrari [...]. Si per populisme entenem predicar solucions aparentment fàcils per a problemes realment complexos, en alguns indrets de Catalunya, i a Barcelo-na, hi ha populisme fins i tot en poder institucional. Tanmateix, el cos central del sobiranisme fuig del populisme: busca una solució difícil, crear un Estat català per fer front a un problema complex com és posar fi a la creixent dependència de l’Estat espanyol. Un statu quo que ens juga a la contra i que no ens permet disposar de les eines necessàries per construir un país de primera.»(Artur Mas, La Vanguardia, 4 de desembre)

Val a dir que aquesta aportació d’Artur Mas no va contribuir a calmar el debat sinó a aprofundir-lo. Men-tre alguns, com Lluís Bassets, van seguir atacant amb les mateixes tesis, d’altres s’afegien al debat en altres termes: en el context de les declaracions de Carme Forcadell davant el TSJC per presumpta desobediència, el mateix president Puigdemont va utilitzar l’etiqueta «populista» en referència a l’Estat espanyol.

«Artur Mas no quiere que se confunda al soberanismo con el populismo. [...] A pesar de su escasa visi-bilidad internacional, es cada vez más evidente que [el proceso soberanista] se nutre en muchos aspec-tos de un malestar social y político análogo y que utiliza métodos similares a los de los populistas. La alianza con una fuerza tan colorista y expresiva como la CUP y la persistente utilización de la calle y de la pancarta por parte del gobierno y de las instituciones controladas por el independentismo, así como la apelación a un momento de ruptura son la guinda del pastel. Es difícil que no le llamemos pato a un animal que grazna como un pato, anda como un pato y tiene un pico como un pato.»(Lluís Bassets, El País, 18 de desembre)

«Davant el populisme constitucional de l’Estat responem amb democràcia.»(Carles Puigdemont citat per Josep Gisbert, La Vanguardia, 16 de desembre)

Aquesta última reflexió ens porta a una última idea que pot sintetitzar allò que està en joc. Que el sobi-ranisme tingui (o no) trets populistes és una tesi discutible, com acabem de mostrar. El que no està en discussió és que l’etiqueta «populista» la col·loquen els poders establerts en relació amb aquells movi-ments que els fan nosa, aquells moviments que no accepten les institucions vigents i que, pel motiu que sigui, se’n volen diferenciar. L’aportació de Josep Ramoneda és ben clara en aquest sentit i permet copsar el que pretén aquest discurs interessat que assimila sobiranisme i populisme. Complementàriament, Carles Casajuana considera que darrere aquest mecanisme d’assimilació i de simplificació hi ha peresa per comprendre els fenòmens socials en tota la seva complexitat.

«El PP no figura avui entre els partits assenyalats per l’etiqueta populista. Per què? Perquè la paraula populista s’utilitza de manera prioritària amb un altre sentit: per assenyalar aquells partits que no són validats pels guardians de l’statu quo. Qui ho decideix, això? En principi, no hi ha altra limitació que la legalitat vigent, però aquesta és més generosa que els que es creuen propietaris del sistema. De manera que hi ha partits incòmodes que participen en el joc democràtic amb ple respecte de les regles i als quals –en la impossibilitat de declarar-los il·legals– es col·loca l’etiqueta de populistes per tal de generar dubtes sobre la seva homologació democràtica i marcar-los com a perillosos.»(Josep Ramoneda, Ara, 5 de juliol)


«Els fenòmens polítics representats per Donald Trump, Jeremy Corbyn, Marine Le Pen i Alexis Tsipras no tenen gaire a veure entre ells. Són fruit de les circumstàncies particulars de països molt diferents. Però molts, per quedar-se tranquils, per entendre el que està passant, busquen interpretacions que els engloben a tots, com si responguessin a unes causes comunes. La més acceptada és la que sosté que tots aquests moviments suposen una radicalització populista causada per la reacció d’unes classes mitjanes perjudicades per la globalització. És una teoria que no deixa de ser fins a cert punt plausible. [...] Amb algunes petites adaptacions, la teoria també es pot aplicar a l’ascens de Podem a Espanya i de l’inde-pendentisme a Catalunya [...]: unes classes mitjanes que abans votaven a favor d’opcions d’esquerra i autonomistes dintre del sistema i que ara voten a favor d’una esquerra antisistema i donen ja per mort l’autonomisme. Però oi que en el cas de l’independentisme i de l’auge de Podem –que lògicament coneixem millor– aquesta explicació que sembla tan plausible deixa molts interrogants a l’aire? Oi que reflecteix una certa mandra mental? Segurament passa el mateix als Estats Units, a França, al Regne Unit i a Grècia. També en aquests països hi ha molts altres factors i l’equació és més complexa, més emboli-cada. Cada país és un món i les diferències són tan grans com l’oceà que separa Donald Trump d’Alexis Tsipras. Val més no simplificar, encara que el denominador comú tingui una certa base.»(Carles Casajuana, La Vanguardia, 16 d’abril)


2. CAUSES DE L’EMERGÈNCIA DEL POPULISME

L’apel·lació al populisme s’ha anat repetint a mesura que determinats moviments, partits o candidats amb posicions antisistema guanyaven protagonisme i fins i tot s’imposaven en diferents contextos al bàndol portador de discursos moderats. Però el gruix dels articles publicats durant el 2016 s’ha centrat en les causes de l’auge populista. La majoria d’aquestes anàlisis apunta a les conseqüències traumàtiques de la globalització per a determinats segments socials que abans gaudien d’una posició socioeconòmica prou més segura i també d’unes expectatives de futur més reeixides.

2.1. UNA GLOBALITZACIÓ INJUSTA

La paradoxa de la globalització –o si més no de la globalització neoliberal, que és la que s’ha exercit– és que presenta un punyent contrast entre el creixement sistèmic i la precarització social, com explica de forma diàfana David Murillo. Així, el valor del progrés perd la seva dimensió col·lectiva, en esdevenir progrés només per a uns pocs.

«El dogma de les bondats del mercat ha deixat de servir perquè preguntes fonamentals han deixat de tenir resposta: per què el creixement econòmic es tradueix en salaris més baixos, pensions amenaçades i més desigualtat? Per què el nostre progrés s’associa a la precarització de les condicions de vida d’una gran majoria de la població?»(David Murillo, El Punt Avui, 7 d’abril)

La pèrdua relativa de posicions per part d’un gran gruix de la població facilitaria, aleshores, actituds d’oclusió envers l’exterior, tant des del punt de vista de polítiques proteccionistes com de tancament de fronteres i de rebuig a la presència dels immigrants. I tot, des d’un sentiment d’enuig i ràbia social, que esdevé camp abonat, com diuen Joaquim Coello a El Punt Avui i Nicolas Baverez a El País, respectiva-ment, per a la demagògia basada en solucions simplistes i per a la implosió de la democràcia.

«[...] la integración económica mundial y las decisiones políticas que la han favorecido habrían gene-rado una brecha entre dos sectores de trabajadores. De un lado, aquellos más formados, empleados en sectores tecnológicos o con mayor movilidad geográfica, que se habrían visto beneficiados por la globali-zación. Del otro lado, obreros manuales tradicionales, perjudicados por los procesos de desindustrializa-ción y deslocalización. Este último grupo, desclasado y abandonado por los partidos tradicionales, sería receptivo a las políticas nacionalizadoras y proteccionistas defendidas por los partidos de extrema derecha. Por lo tanto, la desigualdad pareja a la globalización favorecería su nueva orientación política.»(Pablo Simón, El País, 5 de desembre)

«El referéndum del Brexit ha sido la oportunidad aprovechada por una ciudadanía indignada con la crisis, los recortes sociales y la percepción de creciente inseguridad para mostrar su rechazo al sistema y a sus gobernantes. Todo con un trasfondo de eficaz populismo que ha convertido la inmigración en el chivo expiatorio perfecto. La maniquea identificación de Europa con descontrol y llegada masiva de inmigrantes ha sido determinante. La radiografía de los votantes a favor y en contra del Brexit no puede ser más esclarecedora. Los mayores de 60 años, residentes en zonas rurales y empleados no cualificados


han votado masivamente por el divorcio de Bruselas. Por el contrario, jóvenes, personas con estudios superiores y trabajadores cualificados apostaban por la permanencia.»(Editorial, El Mundo, 23 de juny)

«Trump i els paios com ell no són causa sinó conseqüència, conseqüència del descontentament, de l’enuig molt intens d’àmplies capes de població. D’alguna cosa seriosa i molt preocupant que succeeix entre nosaltres, que està corcant les nostres societats, i a la qual ens costa molt de respondre.»(Marçal Sintes, El Periódico, 2 de novembre)

«Abans i ara, els mateixos components: la crisi, la pèrdua de nivell de vida de la part més feble de la població, la demagògia, que presenta una solució senzilla i ràpida, i la mentida rotunda i intencionada en campanya.»(Joaquim Coello, El Punt Avui, 2 de juliol)

«La exclusión, la inseguridad y la pérdida de identidad son los tres sustentos del populismo. El estanca-miento económico y el retroceso social de sectores enteros de la población minan la democracia.»(Nicolas Baverez, El País, 28 de novembre)


2.2. EL DECLIVI SOCIOECONÒMIC I LA PÈRDUA DE LLIGAMS COMUNITARIS

Diversos autors apunten a l’aparició de noves formes de relació social aparegudes com a conseqüència de la situació de creixent precarietat que viu bona part de la societat. Així, Josep Miró i Ardèvol explica, a La Vanguardia, diferents manifestacions de les noves relacions de producció derivades de la globalització.

«De tot això sorgeixen unes determinades relacions socials, anomenades de producció, que ara estan en conflicte. Aquestes són algunes de les seves principals manifestacions: 1. L’augment de la desigualtat i el deteriorament de la classe mitjana [...]; menyspreada al nostre país, però ben viva i activa, que causa una frustració i un ressentiment silenciós, té a veure amb el convenciment que els valors que aporten sentit a la vida estan sent destruïts per una elit cosmopolita, sorgida de la cultura mediàtica i avalada per bona part de les elits econòmiques i polítiques. Aquest malestar presenta dues facetes diferents, que en ocasions s’uneixen. L’una és la dels valors religiosos i morals, que ha tingut un fort impacte en les eleccions dels Estats Units, i ha estat una causa central en el fracàs del referèndum colombià, per l’intent frustrat d’in-troduir la perspectiva de gènere en els acords de pau. L’altra faceta té a veure amb el sentiment patriòtic, la identitat nacional i cultural, que quan se sent maltractada, amenaçada, incompresa, esdevé nacionalis-me, que es pot transformar en xenofòbia. Les immigracions massives ocasionades per la recerca de segu-retat i de millors expectatives de vida, juntament amb les resistències de part de les societats receptores, constitueix una tercera manifestació de la crisi en les relacions socials.» (Josep Miró i Ardèvol, La Vanguardia, 12 de desembre)

Xavier Díez en El Punt Avui, tot citant Tony Judt i exemplificant-ho en el fenomen del Brexit, apro-fundeix en com el neoliberalisme –també en la seva projecció mediàtica– ha aprofitat l’augment de la diversitat social i cultural inherent a la globalització per tal de diluir els lligams comunitaris i esberlar la solidaritat col·lectiva. La ruptura dels valors comunitaris de la societat i la seva substitució pels valors individualistes fa que hom sigui més feble –en haver perdut la identitat i la solidaritat de classe– i cerqui en la identitat tribal o ètnica una fàcil oclusió envers la figura de «l’altre», hostilitzada en ser presentada pels moviments reaccionaris no com un igual, sinó com una amenaça.

«Al seu clàssic El món no se’n surt, l’historiador Tony Judt, en la seva mirada a la degradació progressiva de la convivència en la societat britànica, concloïa que era més fàcil la solidaritat amb aquells que eren semblants. Judt, que havia crescut al popular Londres de l’era del welfare, més homogeni i uniforme que l’actual, interpretava la dissolució dels lligams de solidaritat a partir de les transformacions d’allò que, per mandra intel·lectual, anomenem “globalització”, i que també era visible en la creixent multicultura-litat. [...] Quatre dècades de desregulacions i fragmentació social han propiciat l’emergència d’un Homo neoliberalis en què les antigues working class britàniques han passat a esdevenir un collage atomitzat d’individus temorosos, sense referències, ni elements comuns, sense que ningú no els representi, sense expressió política més enllà d’un difús ressentiment. [...] La premsa popular, els reality shows, el reaccio-narisme mediàtic que representa Rupert Murdoch han anat propiciant un context en què, tot renegant de l’esperit polític comunitari, es prefereix el camí fàcil d’assenyalar els efectes concrets que enfrontar-se a les dificultats de les causes abstractes.» (Xavier Díez, El Punt Avui, 1 de juliol)

Amb anterioritat, algunes veus havien exposat com Trump podia beneficiar-se de la possible eclosió d’una situació potencialment explosiva, de greu involució socioeconòmica (i amb ella de valors com la igualtat, la solidaritat comunitària i la justícia social), la qual s’havia anat gestant des de feia dècades. La magistral explicació de Steve Jarding n’és particularment precisa:


«Durante los últimos 40 años los ciudadanos corrientes han vivido en medio de grandes dificultades mientras el segmento más rico y las grandes corporaciones prosperaban. Se redujeron los impuestos y las normativas que afectaban a los ricos, al tiempo que los programas sociales sufrían grandes recortes. ¿El resultado? Los sueldos en Estados Unidos son escandalosamente bajos. El salario mínimo es de 7,25 dólares la hora. [...] En los años sesenta, cuando Estados Unidos era el primer país del mundo en casi to-dos los aspectos económicos, el 35% de la fuerza laboral pertenecía a sindicatos. Hoy en día, esa cifra es inferior al 6% entre los trabajadores del sector privado. Todos los ataques contra los salarios y las presta-ciones laborales en los últimos 40 años han hecho que Estados Unidos ya no pueda presumir, como hizo durante tanto tiempo, de que la mayor parte de su población pertenece a la clase media. Esa distinción corresponde hoy a Canadá, que sobrepasó al país vecino hace dos años y donde el 34% de la fuerza labo-ral pertenece a un sindicato. Pero los sindicatos no eran el único motivo de que Estados Unidos contara con buenos sueldos. Otra razón era un sistema educativo no superado por ningún otro en el mundo. Hoy, sin embargo, la educación estadounidense, desde la primera infancia hasta la enseñanza superior, es un desastre. [...] No solo no se ha invertido en educación, sino que ha habido recortes drásticos. Como consecuencia, los escolares estadounidenses actuales están entre los estudiantes de los países industria-lizados con peores puntuaciones en matemáticas y ciencias, unos indicadores esenciales para predecir el futuro económico. El sistema de educación universitaria de Estados Unidos, muy respetado, cuesta tanto que la mayoría de los estudiantes no puede permitírselo. Desde 1978 la matrícula en las universi-dades ha subido un 1.800%. [...] El sistema de salud del país no funciona, la desigualdad de rentas se ha disparado, la tercera parte de las carreteras y los puentes necesitan reparaciones. El sistema fiscal está tan lleno de agujeros favorables a los ricos que, el año pasado, el 43% de las empresas norteamericanas no pagaron ni un dólar de impuestos, y el tipo fiscal real para los estadounidenses más ricos no es del 35%, como aseguran, sino del 19%. Por último, el Tribunal Supremo ha dado a las desigualdades cuerpo de ley mediante una serie de decisiones que permiten que unos cuantos ciudadanos muy ricos compren nu-estras elecciones, con lo que prácticamente garantizan que su voz sea la única que se oye en Washington. Por todas esas cosas, los estadounidenses hoy están enfadados.»(Steve Jarding, El País, 5 d’abril)


2.3. NOVES GEOMETRIES SOCIALS

Les raons que s’han adduït en els mitjans no només s’enfocaven al declivi socioeconòmic de les classes mitjanes i treballadores, sinó que també han apuntat a la mobilitat social ascendent de grups i classes so-cials subalternes, contraposada a la mobilitat descendent dels grups socials tradicionalment dominants. Paradoxalment, els guanys en un valor clau com és la igualtat d’oportunitats han excitat el contravalor del ressentiment en els i les qui se senten perdedors de l’esdevenir dels temps. Recordem aquí les tesis de la filòsofa Martha Nussbaum11 quan afirma, seguint Aristòtil, que la ira s’acompanya sempre d’un desig de revenja i que aquest desig és part inherent de la mateixa ira. Bona part d’aquesta tesi la trobem en els autors que han analitzat els components emotius del fenomen Trump.

«Més enllà de la dimensió econòmica, hi ha altres aspectes que inquieten les erosionades classes WASP [White, Anglo-Saxon, Protestant]. D’una banda, trobem l’emergència de nous grups d’asiàtics, especial-ment a la costa oest, que experimenten un gran progrés social a còpia d’una gran disciplina, èxit educa-tiu, protagonisme en la revolució tecnològica i que disposen de xarxes informals de suport comunitari. D’altra banda, noves generacions de llatins també accedeixen a una certa prosperitat i reconeixement social, impulsats per la seva adaptació al medi empresarial, i també per la solidesa de famílies exten-ses. Finalment, també apareix, com a resultat de dècades de discriminació positiva, una classe mitjana afroamericana molt vinculada a l’ocupació pública, l’educació o altres àmbits en què els treballadors són escollits prenent com a base criteris objectius de selecció, de la mateixa manera que també en sectors econòmics on aguanta el moviment sindical. Són precisament aquests col·lectius, als quals cal afegir unes dones cada vegada més independents, el principal suport del Partit Demòcrata. És precisament aquest moviment de pinça (erosió de les classes mitjanes i aparició de grups emergents) el que pot explicar bona part de la revolució conservadora.»(Xavier Díez, El Punt Avui, 5 de febrer)

«Trump ha ido ganando adeptos gracias a un discurso populista, xenófobo, machista e intolerante, ado-bado con un cierto sentido del humor y una simpleza que ha llegado a un sector del electorado. Trump cuenta con un amplio respaldo de la clase media conservadora, los llamados wasp (anglosajones blancos protestantes), que se han ido radicalizando por miedo a la inmigración y el ascenso de las minorías. [...] Trump no es un fenómeno aislado, nace de la frustración colectiva que existe en el mundo occidental y de la emergencia de líderes que dicen lo que una parte del electorado quiere escuchar. No es un político que une sino que fractura. [...] Sería un error minusvalorar la capacidad de reacción e improvisación de este peligroso demagogo.»(Editorial, El Mundo, 6 de maig)

«És molt probable que darrere del vot a Trump hi hagi factors racionals barrejats amb emocions com la por, l’odi o el ressentiment. Por als canvis de la globalització i al terrorisme; odi a altres grups ètnics i religiosos alimentat per segles de discriminació i discursos racistes; ressentiment cap als grups socials que ara ocupen un estatus superior en la jerarquia social. En diversos llibres, Roger Petersen, catedràtic de ciència política al Massachusetts Institute of Technology, ha explicat que aquestes tres emocions són instrumentals i que sovint porten els individus a tenir comportaments molt nefastos per corregir les situacions que els generen por, odi o ressentiment.»(Laia Balcells, Ara, 16 de novembre)

11 Martha Nussbaum és una filòsofa dels Estats Units. Els seus interessos se centren sobretot en la filosofia antiga, la filosofia política, la filosofia del dret i l’ètica. https://www.theatlantic.com/politics/archive/2016/05/martha-nussbaum-anger/481464/ (data de consulta: 8 de març).


«El populismo es un producto de la crisis destilado en alambiques de rabia. Su éxito consiste en catalizar la frustración a través del espíritu de represalia. Convierte emociones negativas –el desengaño, la ira, el fracaso– en combustible de una sacudida de desagravio, de desquite: es una doctrina para perdedores en busca de revancha.»(Ignacio Camacho, ABC, 31 de desembre)

Així, sovint s’associa la victòria de Trump a la mobilització de l’Amèrica de l’home blanc supremacista, masclista, ressentit i profundament ignorant, en el qual, de retruc, es pot llegir com una reivindicació del valor de l’educació (aspecte que abordarem més endavant). Però hi ha paradoxes, com les dones, els hispans i fins i tot els afroamericans que l’han votat. Novament, el valor de l’egoisme que porta a actituds oclusives fins i tot amb els qui són de la mateixa ètnia o grup social –per tal de conservar els (segurament escassos) privilegis adquirits– pot explicar el vot favorable a Trump. De fet, fins i tot algun articulista es mostra comprensiu, en atribuir a la immigració actituds pròpies dels free-rider.

«Molts americans votaran republicà malgrat Donald Trump. Pot no agradar-los ell personalment, però connecten amb la seva oratòria de proclama nacionalista, de superioritat racial dirigida a l’obrer blanc pobre, que ha vist la decadència industrial i ha quedat descavalcat del Somni Americà. Hi connecta quan apel·la a la dignitat, a la ràbia i, sobretot, a la capacitat de plantar cara a les elits, que menystenen el ciutadà corrent.»(Esther Vera, Ara, 6 de novembre)

«Trump le ha propinado una bofetada histórica a la condición femenina, a su vez humillada por el 53% de blancas y el 32% de hispanas que le han votado.»(Martín Prieto, La Razón, 14 de novembre)

«En su discurso para blancos, a ser posible sin educación, no cabían inmigrantes, negros, mujeres, intelec-tuales, discapacitados... Por eso ha sido un shock que tantas mujeres hayan ignorado lo que Trump les dijo: “Que ellas buscan atrapar hombres para cazar fortunas”; que tantos latinos hayan desoído que considera a los mexicanos “criminales y violadores”; que tantos inmigrantes no hayan pensado en los musulmanes y en los refugiados sirios que serán expulsados; que tantos negros hayan olvidado las hirientes mofas que Trump dedicó a su activismo Black Lives Matter; que tantos y tantos se hayan tapado los oídos ante el vergonzoso apoyo que le dio el Ku Klux Klan. Los ciudadanos han optado por el más radical individualismo en la era de la globalización, asestando un duro golpe a las políticas colectivas. Y han preferido infligir un castigo a la política tradicional, aun aceptando un ignominioso discurso racista, xenófobo, misógino y clasista.»(Gloria Lomana, El País, 16 de novembre)

«Para otros hispanos, sin embargo, Trump es la garantía de que su estabilidad en la nación que los acogió será perdurable. Quieren que, una vez dentro ellos, se cierre la puerta porque temen que aquellos entre los que nacieron, con su cultura específica de asistencialismo, escasa veracidad y picaresca secular, acaben reventando un sistema que marcha razonablemente bien.»(César Vidal, La Razón, 5 de juny)


2.4. LA POR

Altres articulistes s’han referit també específicament al funcionament del mecanisme de la por com a ele-ment causal de l’aparició dels populismes. En aquest sentit, és molt clara l’explicació de Felipe Fernán-dez-Armesto a El Mundo, ja que mostra com la por té el revers en l’adscripció al valor de la seguretat personal (material i identitària). Al mateix diari, mesos després, Rosa Díez abunda en la mateixa idea, però remarcant com la cerca de seguretat es fa des de l’individualisme més egoista, i alhora fent èmfasi en el fet que la preeminència d’aquests contravalors es deu a un context en què tant el valor de l’educa-ció com la mateixa democràcia com a valor estan en recessió.

«Trump es un fenómeno típico de épocas de cambio rápido y desconcertante. Una de las paradojas de los valores humanos es que la mayoría mostramos a la vez una cierta impaciencia por el cambio y un fuerte prejuicio conservador a favor de lo ya conocido. El cambio puede ser bueno, pero siempre es peli-groso. Cuando la gente siente la amenaza del cambio, intenta aumentar su seguridad, como un niño que se aferra a su chupete. Cuando no entienden lo que les está pasando, los votantes entran en pánico. Una corriente de miedo azota la sociedad como si fuera el látigo de un flagelante. Como reacción a la sensa-ción de inseguridad cada vez mayor, los electores sucumben ante los hombrecitos ruidosos y sus soluci-ones simplistas. Las religiones caen en el dogmatismo y el fundamentalismo. La masa se ensaña con los supuestos agentes del cambio, especialmente –es lo más habitual– con los inmigrantes y las instituciones internacionales. Así sucedió en los años 30.» (Felipe Fernández-Armesto, El Mundo, 29 d’abril)

«La gente tiene mucho miedo al futuro, aunque desde un punto de vista material éste sea el mejor mo-mento de la Historia. Por eso, ante la ausencia de una pedagogía democrática y una educación en valores hay millones de ciudadanos que votan demagogos para que les protejan de los inmigrantes, de la globali-zación, de las nuevas tecnologías que les quitarán trabajo… Así, los que tienen papeles votan a quien les garantiza que no dejará entrar a uno más; o los que han conseguido salir de la miseria votan a quien les asegura que nadie más vendrá a disputarle esa pequeña parcela de pobreza. Y los partidos compiten por esa oferta.»(Rosa Díez, El Mundo, 12 de novembre)

És també força significatiu l’article de Jordi Graupera a l’Ara tot citant dades aportades per l’economista Jed Kolko i la seva conclusió, que apunta la por com a emoció preeminent que portaria a focalitzar-se en el valor de la seguretat, fins i tot desesperadament i sigui qui sigui qui l’ofereix, malgrat que ho faci amb solucions simplistes.

«De totes les dades que aquests dies s’espremen per explicar la victòria de Trump, la més interessant l’ha descoberta l’economista Jed Kolko: Trump ha obtingut més suport allà on hi ha més feines rutinàries. A banda de ser alienants, les feines rutinàries tenen dues característiques determinants: són fàcils de deslocalitzar i són fàcils d’automatitzar. Però la por que la teva feina s’enviï a un país amb menys costos laborals ja és la por del passat. Que la feina la faci un robot semblava el futur. Si fem cas de Jed Kolko, és la por del present.»(Jordi Graupera, Ara, 12 de novembre)

El context de la por i el clam per la seguretat i per les solucions simples –potser pel fet que s’identifica simple amb fàcil, o potser perquè aquesta mena de solucions les pot entendre fins i tot qui no gaudeix de grans recursos cognitius o capital educatiu– no és una novetat d’ara, com bé ens explica Pedro G. Cuartango, també a El Mundo. Com es dedueix de la seva argumentació, aquests contextos han estat històricament més propicis per als populismes que aposten per una seguretat bastida contra la idea


d’un «altre» més feble –el clàssic boc expiatori, per molt que resulti paradoxal, com ens mostra Joaquim Coello al diari Ara, igual que Enric González al diari El Mundo ens qüestiona la percepció d’inseguretat col·lectiva–, que no per als qui centren el seu discurs a assolir més justícia social emprenent una lluita titànica contra els poders fàctics. L’autor assenyala una condició axiològica que fa que això sigui així: la ruïna moral (per declivi dels valors) a què porten la por i la desesperació quan es degraden les posicions socioeconòmiques d’amplis segments de la població.

«La desazón generalizada en el occidente del hemisferio norte, el lugar donde solía decidirse el porvenir del planeta, se debe al miedo. Hay miedo a la violencia terrorista y a la delincuencia de origen extranje-ro, pese a que los números, no la propaganda, demuestran una seguridad colectiva bastante aceptable. Hay miedo a la inmigración, aunque sepamos que nos hace falta. Hay miedo a los cambios, como si nuestras sociedades no fueran fruto de miles de cambios traumáticos a lo largo de los siglos.» (Enric González, El Mundo, 30 de juliol)

«Hi ha una creixent voluntat de contenció de la immigració, quan Europa perdrà entre el 2013 i el 2020 un total d’11,5 milions de treballadors i té una població que envelleix ràpidament. És una paradoxa alimentada per la por.»(Joaquim Coello, Ara, 4 d’abril)

«La gran pregunta es por qué un candidato racista, que no respeta los derechos de las minorías, que desprecia la preservación del medio ambiente y que considera a las mujeres como un objeto, ha logrado ganar unas elecciones en el país más avanzado del mundo con 300 millones de habitantes. La respuesta es que los votantes querían un líder que les ofreciera soluciones simples a problemas muy complejos y que les dijera lo que ellos deseaban escuchar. Es el mismo discurso que llevó al poder a Hitler después de la quiebra de la república de Weimar, y que nadie diga que estoy comparando a uno con otro. Lo que sostengo es que sólo es posible que un líder como Trump emerja cuando se dan unas condiciones de ruina moral y deterioro económico y social.»(Pedro G. Cuartango, El Mundo, 12 de novembre)

«Una altra de les causes que poden explicar el creixement de l’extrema dreta és la qüestió dels refugiats i la por irracional que els moviments de desplaçats produeixen en àmplies masses dels països desenvolu-pats castigats per la crisi econòmica i social.»(Editorial, El Periódico, 27 de març)

Tot plegat sembla indicar que és la ruptura del valor de la igualtat –per la via d’eixamplar les desigual-tats fins a donar lloc a l’exclusió social– , així com la pèrdua del valor de la seguretat que es deriva de la creixent desprotecció social del sistema, el que explica la reacció de por i de ràbia social de les capes poblacionals afectades.


2.5. LA CRISI DE VALORS

Com a colofó d’una societat econòmicament precaritzada, socialment dividida i fragmentada i arruïnada moralment, alguns autors també expliquen el fenomen Trump en termes de crisi de valors, assenyalant l’auge de l’egoisme, l’individualisme consumista, el culte a la immediatesa i la superficialitat cognitiva com a nous contravalors emergents que escombren antics valors com l’altruisme, la raó, el bé comú i la transcendència d’un mateix. El fragment de Luis Cardo a El Periódico és d’una contundència colpidora:

«Trump guanya pel que jo anomeno la invasió choni, aquesta vida en format flaix, format anunci, format tuit, en la qual preval el consum com a motor de totes les vides, en les quals tan sols els diners governen, només l’interès egoista, i en què la tecnologia té alienats els espais sota les nostres meninges de manera que no queda cap lloc on ubicar la meditació, el sentit comú, l’altruisme, el bé comunitari o el respecte a l’entorn. Els éssers humans no comprenen que el benestar es cultiva al nostre interior mitjançant la simplificació de les nostres vides en el manteniment d’una petita quantitat de valors que hem de desen-volupar i de necessitats que cal cobrir. I així, qualsevol il·luminat que ens prometi amb gràcia que po-dem instal·lar-nos al nostre petit paradís egoista o aspirar a un com el que veiem als mitjans audiovisuals podrà aconseguir els nostres avals.»(Luis Cardo, El Periódico, 13 de novembre)

Per extensió, Xavier Vives a La Vanguardia postula la fractura educativa com una de les causes subjacents a l’auge dels populismes, no únicament el de Trump. Però l’autor no només apunta implícitament la ne-cessitat de la recuperació del valor de l’educació, sinó que també sembla apuntar que, com a conseqüèn-cia de l’anterior, els discursos emocionals acaben reeixint més que no les anàlisis racionals. I encara més, ens aporta un nou valor que troba a faltar: el valor del lideratge. Però no de qualsevol lideratge, sinó del bon lideratge, que no veu en la classe política actual. L’articulista d’El Mundo Felipe Fernández-Armesto ho remata tot dient com triomfen la subjectivitat i la figura dels demagogs, mentre assistim –en plena postmodernitat– al capvespre de la raó com a valor de fons.

«La gran divisió que s’entreveu com a conseqüència de la digitalització i la globalització és entre gent amb un nivell d’educació alt i baix. Aquesta és la gran fractura social que impedeix veure que els impos-sibles són possibles, entre altres raons perquè els analistes formen part del grup més instruït. A més, hi ha dos elements que expliquen la prevalença dels populismes. El primer és la falta de lideratge: la llarga permanència en el poder de Berlusconi a Itàlia, l’èxit de Farage amb el Brexit o l’elecció de Trump estan relacionats amb la falta d’atractiu dels polítics als quals s’enfrontaven. El segon és el desplaçament de l’anàlisi de la realitat pel tuit i els discursos emocionals que dominen en els mitjans de comunicació de masses. Aquests segueixen el compàs dels reality show (el mateix Trump es va fer famós amb un d’ells) i les tertúlies espectacle en què suposats experts sostenen posicions polaritzades per augmentar l’audiència, i on la mentida no és penalitzada. El caldo de cultiu de les receptes simplistes del populisme està servit.»(Xavier Vives, La Vanguardia, 17 de novembre)

«Un encuentro, desde luego, posmoderno, en el cual los hechos no cuentan nada y la subjetividad sustituye al juicio bien informado. [...] Las soluciones engañosamente simples y que se venden mali-ciosamente como definitivas atraen a los electorados agitados por el miedo al cambio. La gente parece encantada de abrazar el programa abusivo de un demagogo.»(Felipe Fernández-Armesto, El Mundo, 29 d’abril)


3. ELS MECANISMES DEL POPULISME

3.1. EL FENOMEN DE LA POSTVERITAT

Però, de quins instruments s’han servit els populismes reeixits per vèncer? Quines eines han tingut a l’abast per tal d’assolir els seus fins? Sabem que hi havia força elements del context actual que els afavo-rien, com hem vist, però, com se les han manegat per fer que grans masses de població creguessin el seu discurs, quan aquest era en paral·lel objecte d’una deslegitimació per sistema per part dels seus oponents en el combat polític i també per part de la majoria de mitjans de comunicació? La major part de l’opinió reflectida als mitjans ens parla de l’ús del recurs a la postveritat, un terme propi de les darreries del segle xx però que gairebé no havia sortit a la llum pública fins enguany, sobretot d’ençà dels resultats del refe-rèndum sobre el Brexit, i d’ençà de l’accés a la presidència dels Estats Units de Donald Trump.

El terme postveritat correspon als arguments que en comptes de fer ús de fets i dades objectius, així com de la racionalitat lògica, s’enfoquen a reforçar creences i prejudicis no necessàriament verídics, però consonants amb unes determinades emocions a les quals s’apel·la i mitjançant les quals es busca establir complicitats amb l’audiència. És a dir, que ja no es tracta de convèncer ningú desvetllant veritats, sinó propiciant actituds i conductes emocionals, malgrat que aquestes no tinguin sovint cap base objectiva i ni tan sols real.

«La victòria de Donald Trump i l’Oxford Dictionary han posat de moda aquests dies la paraula postveritat. Aquest terme va ser encunyat per Steve Tesich el 1992. Es refereix al fenomen, lligat al que va anomenar política postfactual, pel qual els votants atenen menys als fets objectius que a les emocions i creences.»(Albert Sáez, El Periódico, 29 de novembre)

«A l’era de la postveritat –com diuen a la Gran Bretanya del Brexit i als EUA del 2016– la veritat té una importància relativa. El que val és dir coses que impactin emocionalment, que formin part de l’especta-cle i que la població s’hi pugui identificar amb el mateix llenguatge i exabruptes que sentim al bar.»(Sílvia Cóppulo, El Periódico, 19 de gener)

Ras i curt, la postveritat suposa entronitzar la mentida o les falsedats, mentre ja ens vagin bé, perquè donen suport al que volem pensar o al que volem creure. Les conseqüències axiològiques d’això són tremendament devastadores, perquè comporten l’ensorrament del valor de la veritat com a magne criteri per al debat i la presa de decisions, i com a valor final o desideratum de culte per tal d’aconseguir amb rigor si no l’objectivitat, sí almenys alguns consensos intersubjectius bàsics. La rellevància d’aquest feno-men en el marc de l’actual crisi de valors està molt ben explicada per Alfonso López Quintás:

«Exhibir el término postverdad puede querer indicar que hemos entrado en una época en que la verdad ha perdido su peso, su rango, su alto papel en la conducción de la vida personal y comunitaria, para cedérselo a las emociones y creencias particulares y efímeras. En la misma línea, se prefiere dar primacía a la vitalidad de las experiencias individuales y relegar a un segundo plano las instancias suprapersonales, como son los grandes valores, aquello que el gran maestro Romano Guardini denominaba lo Gültige, lo que da validez y razón de ser a nuestra vida de cada día. Por ello se ensalzan las ocurrencias llamativas, y se deprecian las ideas fecundas y bien articuladas.»(Alfonso López Quintás, La Razón, 17 de desembre)


Sembla, doncs, el món al revés. O encara pitjor, una caricatura. En condicions normals, un planteja-ment així seria propi d’una comèdia de ficció, en què bona part de la població no és que es deixi en-ganyar pel demagog, sinó que prefereix creure en les mentides que li convenen, malgrat saber que són mentides. Però altre cop la realitat ha superat la ficció. Vegeu, si no, el que exposen els textos següents –dades incloses– de diversos articulistes:

«PolitiFact, una organización que se dedica a corroborar lo que dicen los políticos –y que ha ganado el Premio Pulitzer–, determinó que el 60% de las afirmaciones de Trump investigadas desde el inicio de su campaña son falsas, frente a un 12% de las de Clinton. [...] Si PolitiFact y otras organizaciones similares están en lo cierto, los políticos no son todos igual de mentirosos. Trump dijo muchas más falsedades que cualquiera de sus oponentes, y un examen revelaría que la mayoría (tal vez todas) fueron en interés propio.»(Joseph S. Nye, El País, 17 de juliol)

«Como se decía recientemente en un editorial de The Economist, Trump ha inaugurado la “política de la posverdad”: cuando se puede mentir, no hay límites éticos y sólo se busca el beneficio inmediato de la injuria, el “miente, que algo queda”.»(Editorial, La Razón, 11 d’octubre)

«Para el demagogo la verdad es algo que se siente, se intuye, se decreta, se revela, no algo que se busca, demuestra, refuta o verifica. Lo que importa es el discurso de la emoción, de la pasión, que con facilidad deriva en la insidia, el insulto, la descalificación, la violenta condena de quien piensa distinto. Anali-zando la cuenta de Twitter de Trump, The New York Times compiló 6.000 insultos, todo un récord de excrecencia.»(Enrique Krauze, El País, 6 de novembre)

«Trump difama, agrede verbalmente, incita a la violencia, divide y, dependiendo de las reacciones, ajusta sus comentarios para hacer control de daños y no responsabilizarse plenamente de nada de lo que dice. Una dialéctica con la prensa que ha degradado terriblemente la calidad del debate público en Estados Unidos y ha llevado a que algunos observadores llamen a este fenómeno post truth democracies. Es decir, democracias en las que la discusión política deja de girar en torno a los hechos y en las que solo domi-nan las narrativas ideológicas de las diversas facciones.»(Diego Beas, El País, 5 d’octubre)

«A molts dels seus seguidors no sembla que els importi gaire l’argumentació raonada –això és per als esnobs liberals–. Les emocions compten més, i les principals emocions que manipulen els demagogs són la por, el ressentiment i la desconfiança.»(Ian Buruma, La Vanguardia, 13 d’octubre)

«El magnat immobiliari ha rendibilitzat la mentida per demostrar que, en l’anomenada era de la post-veritat, el que compta són els sentiments i no els fets. Apel·lar a les passions, la ràbia o la por.»(Editorial, Ara, 31 d’octubre)

«Les falsedats manifestes de la campanya pro Brexit, com els 350 milions de lliures esterlines a la setma-na que s’estalviarien i que es podrien dedicar al servei nacional de salut, no van ser desemmascarades i van ser cregudes per gairebé la meitat de la població, segons les enquestes, donant per bona la frase que “una mentida repetida moltes vegades es converteix en veritat”.»(Xavier Vives, La Vanguardia, 21 de juliol)

«Es calcula que el 70% de les afirmacions que ha fet Trump durant la campanya han resultat falses. Ni-gel Farage i Boris Johnson han reconegut que els arguments amb els quals van guanyar són irrealitzables per falsos.»(Editorial, El Periódico, 27 de novembre)


«Aquesta setmana els periodistes de Politico Daniel Lippman, Darren Samuelsohn i Isaac Arnsdorf han analitzat la veracitat de les afirmacions contingudes en 4,6 hores de discursos i rodes de premsa de Trump. Hi han trobat més d’una seixantena d’afirmacions falses, és a dir, una cada cinc minuts. “Els seus comentaris constitueixen una barreja extraordinària d’afirmacions inexactes sobre política nacional i exterior i fatxenderies de caràcter personal i professional que poques vegades se sostenen si les compares amb fonts primàries”, escriuen.»(David Brooks, Ara, 19 de març)

És clar que, vist des d’un altre angle, també hi ha qui ho interpreta en termes de regressió, d’involu-ció (en el sentit més literal del terme), com si l’ésser humà tornés a estadis prehistòrics. L’argument de Nicholas D. Kristoff a l’Ara és d’allò més suggerent, i suposa una denúncia implícita de la pèrdua dels valors de la racionalitat en profit no tant de la reiterada emocionalitat com directament dels instints més primaris de l’espècie. Ho explica arran del fenomen Trump.

«Trump creu que el cervell modern dels humans és un obstacle. Dins del cap, recolzat sobre la medul-la espinal, hi tenim allò que els científics de vegades en diuen el cervell reptilià. Des del punt de vista evolutiu, és la part més antiga del nostre cervell i regeix instints primaris com la fam, el sexe i la por; ajuda a desencadenar la reacció de lluita o fugida. [...] Aquest cervell reptilià es va actualitzar gràcies a un còrtex i altres estructures cerebrals modernes, que són el lloc on s’allotja la raó però que Trump no té en compte. Diversos neuròlegs han assenyalat que els seus sermons s’adrecen directament a la sargantana que tenim dins del cap.»(Nicholas D. Kristoff, Ara, 6 de novembre)


3.1.1. EL PAPER DELS MITJANS I DE LES XARXES

Al seu torn, s’apunta que la postveritat se serveix també d’uns mitjans de comunicació de masses més preocupats per l’audiència i per oferir espectacle que no per desvelar la veritat. La simplificació i fins i tot banalització de la realitat –potser juntament amb una baixa percepció del risc per excés de confian-ça de l’opinió pública, segons apunta Ignacio Camacho a l’ABC– segur que dóna més audiència que la ponderació de realitats complexes mitjançant dades i arguments també complexos, i és aquest predomini de l’audiència i els diners com a nous «valors» en detriment de la veritat com a valor en si mateix el que fa devaluar el valor de la democràcia, que al seu torn degrada el valor de la llibertat i posa en entredit la veritable sobirania d’un poble.

«Quan l’audiència puja gràcies als populismes polítics, al mateix temps baixa la democràcia. Un fet que s’està universalitzant.»(Lluís Falgàs, El Punt Avui, 7 de novembre)

«Los populismos de izquierdas y de derechas triunfan gracias a tres aliados. El primero es el hartazgo social ante los estragos de la crisis. El segundo son la televisión y las redes sociales, máquinas de fabricar consignas de gran impacto, soportes básicos de la política-espectáculo. Y el tercero es el exceso de confianza de unas opiniones públicas intelectualmente perezosas para detectar a tiempo el peligro aventurerista.»(Ignacio Camacho, ABC, 10 de maig)

«Un representant d’aquesta plutocràcia ha convertit la cursa de fons de les primàries en un espectacle de l’insult i l’astracanada. I els mitjans de comunicació li dediquen portades, minuts i programes, amplifi-quen el seu missatge i ja han elevat Trump al podi de vencedor de l’atenció mediàtica. Trump és l’heroi de la plaça pública. L’home que parla per a la gent del carrer. Però, com recorda Daniel Innerarity, “el carrer” és molt ampli, també són els moviments regressius, de pressió o lobis, les emocions irracionals o les representacions il·legítimes. “El carrer pot ser pitjor, fins i tot reaccionari”, diu el sociòleg. Trump és el pitjor del carrer. [...]»(Carme Colomina, Ara, 29 de febrer)

«Hay que gritar. Cuanta más sangre y más rugidos, mejor. A las informaciones y los análisis matizados, equilibrados y basados en pruebas les cuesta hacerse oír. Las posibilidades tecnológicas, los imperativos comerciales y los cambios culturales se unen para convertir la democracia deliberativa en infotainment, en espectáculo. La realidad televisiva vence a la auténtica. [...] En esta realidad alternativa, los hechos, las pruebas y las opiniones de expertos dejan paso a los mitos, las exageraciones, las mentiras y las simpli-ficaciones [...]. Los historiadores de la propaganda saben que las mentiras se imponen por mera repeti-ción, a base de atontar la mente hasta expulsar la verdad.»(Timothy Garton Ash, El País, 11 d’octubre)

«El magnat novaiorquès ha sabut manipular la televisió amb declaracions escandaloses. Ha utilitzat Twitter per mobilitzar els fidels i influir en l’agenda dels mitjans tradicionals. Ha insultat periodistes o els ha prohibit l’entrada als mítings, en un país on els mitjans es preocupen de fer l’exercici de compro-var el grau de falsedats i inconsistències que hi ha en els discursos de campanya dels polítics. I, malgrat tot, la premsa l’ha seguit, ha amplificat el seu missatge, s’ha escandalitzat amb les seves amenaces i li ha ofert articles, anàlisis, hores de televisió, ha comprat cadascuna de les contraprogramacions que la seva campanya difonia per eclipsar qualsevol altre titular o qualsevol altre candidat. [...] La premsa dels Estats Units està en ple debat sobre la suposada responsabilitat que ha tingut –o no– en l’ascens de Trump. L’editorialista del New York Times Nicholas Kristof escrivia la setmana passada un polèmic article en què reconeixia la seva “part de culpa” i reproduïa les declaracions d’una periodista que qualificava el magnat


novaiorquès com “el filó” que necessitaven “uns mitjans de comunicació insegurs sobre el seu futur i la seva supervivència financera”.»(Carme Colomina, Ara, 4 d’abril)

La qüestió de la postveritat ha generat un debat ètic entre els mitjans de comunicació, els quals es mo-uen entre el respecte al valor de l’equitat –de manera que esdevenen neutrals entre els diferents candidats o forces en competició– i el respecte al valor de la veritat, que de retruc dóna sentit al deure d’informar i al dret de la ciutadania a ser informada. Els exemples que explica Timothy Garton Ash a El País en referència al rol de la BBC en el debat sobre el Brexit i de The New York Times en la contesa electoral Clinton-Trump són ben il·lustratius. Però també ho és el matís que introdueix Joseph S. Nye quan fa una vetllada crítica d’un electorat o una part de la població instal·lada en el cinisme axiològic, i de la imprescindibilitat de sortir d’aquest estadi actitudinal.

«Según un análisis reciente, Donald Trump dice una mentira o algo que no es cierto aproximadamente cada cinco minutos. Los medios de comunicación estadounidenses mantienen un gran debate a propó-sito de cómo informar sobre este demagogo narcisista, fanfarrón, mentiroso, ignorante y peligroso. Pero los medios son parte del problema. Todos parecen estar de acuerdo en que los presentadores de televi-sión deben pedirle cuentas cada vez que mete la pata, como hizo Leslie Holt en el primer debate, y no mantener un falso equilibrio entre dos candidatos de calidad y seriedad muy diferentes, lo que la analista Brooke Gladstone llama el prejuicio de la equidad. “Ah, sí, profesor Smith, gracias por defender que la Tierra es redonda, y ahora voy a dar el mismo tiempo y respeto a Mr. Jones, que asegura que la Tierra es plana.” Un ejemplo reciente del prejuicio de la equidad es la cobertura que hizo la tímida e intimida-da BBC de la campaña del Brexit. Es interesante que incluso The New York Times haya abandonado su habitual imparcialidad y discreción. No sólo porque casi cada día publica dos o tres artículos que atacan a Trump, sino porque sus informaciones, además de incluir excelentes reportajes de investigación sobre Trump como hombre de negocios, farsante y racista, deslizan expresiones, adjetivos y adverbios peyora-tivos que la vieja dama de gris, antiguamente, no habría aprobado.»(Timothy Garton Ash, El País, 11 d’octubre)

«Para preservar la integridad de la democracia es imprescindible una prensa independiente y activa que vele por la verdad; pero también un electorado que se oponga al cinismo y a la degradación del discurso político.»(Joseph S. Nye, El País, 17 de juliol)

De totes maneres, cal tenir en compte que si fos només pels mitjans de comunicació, i per poc que se’ls donés credibilitat, Trump mai no hauria guanyat les eleccions. La postveritat es vehicula pels mitjans de comunicació de masses diguem-ne tradicionals, i bona part d’aquests la contraposen als fets objectius. El que passa és que la postveritat no només es vehicula així, sinó que també –i potser principalment– so-vinteja les xarxes socials. Algunes de les veus que escriuen als diaris així ho assenyalen, tot descrivint les xarxes com un mitjà de caire molt més emocional i més fàcilment subjecte a intoxicacions informatives (és d’una claredat diàfana la frase d’Ignacio Camacho en què apunta que avui dia l’opinió compartida a les xarxes té prou més força que la que es publica als mitjans). També és significativa l’aportació d’An-tonio Fernández Galiano quan explica en un dels seus articles a El Mundo el triomf de la banalització informativa pel contrast entre el funcionament dels mitjans digitals vers els mitjans tradicionals i com això beneficia el discurs de l’emoció en detriment del discurs de la raó. En vista de la situació, sorgeix el clam perquè algú se’n responsabilitzi i preservi el dret a la informació.

«S’imposa la sensació que aquest fenomen de la postveritat té a veure amb la substitució dels mitjans informatius per les xarxes socials. Gairebé el 50% dels nord-americans declaren que consumeixen les notícies a través de Facebook, la xarxa social que aquesta setmana ha reconegut que no té mecanismes contra la “desinformació”.»(Editorial, El Periódico, 27 de novembre)


«Han encontrado en el desordenado universo de internet un campo de Agramante perfecto para sem-brar sus mensajes de discordia sin tener que someterlos a ninguna prueba de contraste. Por eso despre-cian a los medios tradicionales de comunicación: saben que en el mundo contemporáneo la opinión compartida tiene mucha más fuerza que la publicada, aunque se base en informaciones falsas. Para un buen populista, la verdad está sobrevalorada.»(Ignacio Camacho, ABC, 17 de novembre)

«Tengo la sensación de que en nuestros días los periódicos y el conjunto de los medios debiéramos volver a ser protagonistas en el terreno de las ideas en un momento en el que los ciudadanos están más actualizados que nunca, pero el debate de las ideas no llega a ellos con la profundidad que debiera. [...] El “enganche” con los medios digitales es total; el tiempo que se consume en consultarlos es tal que casi podríamos estar hablando en términos de adicción; por contra, el tiempo dedicado a los medios tradi-cionales se ha reducido casi a la mitad. ¿Podemos decir que los ciudadanos de hoy están mejor informa-dos? En absoluto. En la medida en que se ha perdido la profundidad en beneficio de un mayor espectro informativo, los lectores están más actualizados pero peor informados. Es el triunfo de la banalización en los medios que sirve en bandeja la posibilidad de agitar. Importa más apelar a la emoción que a la ra-zón porque las emociones son más rentables a la hora de generar audiencias. Internet ha provocado que los medios hayamos roto el sistema intelectual que regía la relación del medio con sus lectores, hemos acabado con la jerarquía de la información y con la prevalencia de los valores. Evidentemente esto tiene sus consecuencias y su paralelismo en la política. Una sociedad peor informada es una sociedad con menos criterio y, por tanto, más fácilmente manipulable, más vulnerable. Entre todos hemos propi-ciado el mejor caldo de cultivo posible para que crezca el populismo, para que el éxito de la agitación esté garantizado, para que triunfen las emociones sobre las razones en una espiral enloquecida en la que periodistas y políticos van de la mano.»(Antonio Fernández Galiano, El Mundo, 15 de juny)

«Simultáneamente, las redes sociales intensifican el tribalismo moral y sirven como mecanismos afec-tivos que expresan identidades antes que razones. Por eso se habla de democracia posfactual: porque la esfera pública se ha fragmentado en nichos emocionales donde la realidad tiene poco que decir.»(Manuel Arias, El País, 30 de novembre)

«Les xarxes han apoderat els ciutadans per publicar notícies. Però algú s’ha de fer responsable professio-nalment i econòmicament de distingir els fets de les creences per garantir el dret a la informació.»(Editorial, El Periódico, 27 de novembre)

Però tot aprofundint en aquesta realitat, trobem una erudita explicació de l’articulista Carlos Elías a El Mundo –el qual cita l’obra de Damian Thompson Los nuevos charlatanes– que ens exposa amb detall el funcionament de la intoxicació informativa que es recrea en l’estratègia de la postveritat, com també les raons de la seva eficàcia:

«A toro pasado resulta fácil argumentar por qué ganó, aunque algunos lo temíamos. Advertimos que el declive de la prensa tradicional y el auge de redes sociales, buscadores como Google o de fenómenos como Wikipedia –verdadero campo de batalla ideológico–, lleva aparejado un fraccionamiento de los estados de opinión mayoritarios, que ahora llamamos tribus mediáticas. Éstas se alimentan de lo que Damian Thompson, en su libro Los nuevos charlatanes, denomina contraconocimiento y que desembo-ca en una pandemia de credulidad. [...] La intoxicación con contraconocimiento es una estrategia sin ética, pero efectiva: un ejército de trolls envía bulos a tribus mediáticas, éstas los reenvían a sus afines y a portales de noticias de internet –blogs, webs, etc.– sin ningún control deontológico pero bien enlazados a buscadores.»(Carlos Elías, El Mundo, 14 de novembre)


3.2. LA RAÓ, EN HORES BAIXES

L’altra cara de la moneda de l’èxit dels discursos populistes que apel·len a les emocions és, a parer d’al-guns analistes, la manca de bones raons en els discursos alternatius. Les raons de l’establishment han deixat de resultar convincents; la ràbia de molts ciutadans pel que consideren el comportament immoral de les elits els porta a no creure ja en les seves argumentacions; la raó s’ha instrumentalitzat i ha servit per justificar l’injustificable: corrupció, conflictes d’interessos, portes giratòries...

Slavoj Zizek capta aquest sentiment col·lectiu i mostra el triomf de Trump com un triomf de la vulgari-tat, de la impostura en l’espai públic, en uns temps en què els discursos racionals es mostren incapaços de justificar la seva bondat. D’aquesta manera, segons Zizek, el vot populista no ha d’interpretar-se com a vot emocional sinó, més aviat, com un vot racional, crític amb la irracionalitat del sistema capitalista.

«Estamos ante el problema de lo que Hegel llamó sittlichkeit (moralidad): las costumbres, el denso sustrato de normas no escritas de la vida social, la sustancia ética maciza e impenetrable que nos dice lo que podemos y lo que no podemos hacer. Estas reglas se están desintegrando: lo que hace un par de décadas era simplemente impronunciable en un debate público se puede expresar ahora con impunidad. [...] Trump deja claro que, a pesar de su inmensa riqueza, es un tipo vulgar y común, como cualquier persona corriente. [...] El verdadero problema reside en la debilidad de la posición moderada racional en sí misma. El hecho de que la mayoría no pueda ser convencida por el discurso capitalista racional y esté mucho más inclinada a apoyar una postura populista y antielitista no tiene que descontarse como un caso de primitivismo de clase baja: los populistas detectan correctamente la irracionalidad de este enfoque racional; está plenamente justificado que su rabia se dirija a instituciones sin rostro que regulan sus vidas de una manera nada transparente.»(Slavoj Zizek, El Mundo, 4 de març)

La desfeta de Clinton contra Trump és un clar exemple del fracàs de l’estratègia de l’establishment, quan pretén arrogar-se l’etiqueta de «racional» o «mesurat» en contraposició a l’emotivisme del discurs popu-lista. La fredor maquinal, la distància emocional amb els votants, l’opacitat de les activitats i la negligèn-cia en l’ús del correu electrònic investigada per l’FBI durant la campanya electoral van tenir un impacte decisiu en el resultat de les eleccions; i és que, enfront d’un candidat descaradament misogin, racista, xenòfob i mentider com Trump, Clinton confiava a assolir un lideratge moral que se li va resistir.


Convé insistir que la premsa estudiada comparteix una lectura unànime pel que fa al populisme de dretes, del qual critica tant els contravalors sobre els quals se sustenta i que ja hem esmentat a bastament (racisme, xenofòbia, misogínia...) com els mitjans (el recurs a la mentida). Ara bé, les propostes sobre com combatre els discursos són ben diferenciades: mentre que per a alguns es tracta de seguir desem-mascarant la demagògia discursiva de l’adversari i, per tant, d’oferir «més raó», per a d’altres es tracta de deixar de banda el discurs racional i lluitar contra el populisme de dretes amb les seves mateixes armes. D’aquesta manera, la premsa reflecteix respectivament les posicions més pròpies de l’establishment i del populisme d’esquerres, enfront d’un adversari comú: el populisme d’extrema dreta. Ho veiem prou clarament en les cites següents. En la primera, de l’editorial de La Vanguardia en relació amb el Brexit, s’advoca per l’ús de la raó i es proposa fonamentar el discurs en la bondat del projecte europeu com a projecte comú més que en el pragmatisme i els interessos particulars; en el fragment de la politòloga Chantal Mouffe12 hi trobem, en canvi, una proposta emotivista per contrarestar el populisme de Marine Le Pen:

«La tàctica del populisme basa els seus arguments en dades incertes, si no falses, i en promeses inviables, mentre es posa l’accent en l’aspecte emocional. El fet paradoxal és que els qui tenien la missió de defen-sar la permanència en la UE, com el dimitit Cameron, no van saber contrarestar d’una manera eficaç la fal·làcia que hi havia en les raons dels seus adversaris. En lloc de fonamentar el seu relat en el significat de la unió política més important de la història de la humanitat, ho van fer tractant de treure petits avantatges d’una Brussel·les ineficaç i paralitzada per centenars de problemes. Aquest és el fracàs més gran dels partidaris del Remain, i no el fet d’haver convocat un referèndum que no estaven segurs de guanyar.»(Editorial, La Vanguardia, 5 de juliol)

«Las personas racionales mal emplean su tiempo dándose sentidos golpes de pecho ante la emergencia del populismo. Sería más útil que lo dedicaran a señalar el problema real de la democracia que simboli-zan los populistas, y que no es otro que el de las mentiras. Las personas racionales deberían entender que la clave del nuevo populismo son los brutales cambios en el sistema de circulación de la información: el resultado de sustituir el realismo por el realitysmo, para acudir a la feliz torsión de la periodista Valenti-na Desalvo.»(Arcadi Espada, El Mundo, 8 de novembre)

«Cal desenvolupar un populisme d’esquerres. La força de Marine Le Pen és que té consciència del rol de les passions, de la necessitat de crear identificacions col·lectives. L’esquerra socialdemòcrata es remet a un racionalisme que, per tant, és ineficaç. Per convèncer la gent no n’hi ha prou presentant-los argu-ments racionals. Quan lluitem contra una passió, l’única manera de triomfar és desenvolupar una passió més forta. [...] Marine Le Pen mira d’establir fronteres, un “nosaltres” contra un “ells”, i té raó de fer-ho. El que passa és que ho fa de manera molt problemàtica, perquè el seu enfocament no contribueix a estendre la democràcia sinó a limitar-la. Per a Marine Le Pen, aquest “ells” són els immigrants i la seva descendència, cosa que no pot ser una política d’esquerres. Hauríem d’identificar aquest “ells” més aviat amb les multinacionals.» (Chantal Mouffe, Ara, 22 d’abril)

12 Chantal Mouffe és una politòloga belga, referent del pensament per a moviments de l’anomenada «nova esquerra alternativa», com Podem o Syriza. El seu treball se centra en la crítica de la democràcia deliberativa.


Un altre aspecte que cal destacar en relació amb les estratègies discursives el trobem en l’ús que es fa, a la premsa estudiada, de la paraula relat. Aquesta paraula s’acompanya molt sovint de l’adjectiu populista o es fa servir en articles crítics amb les propostes polítiques etiquetades de populistes. En ser així, s’ali-menta una contraposició (velada) entre, per una banda, el relat o storytelling i, per altra banda, l’argu-mentació lògica, causa-efecte. Podríem parlar, en certa manera, d’un mainstream liberal «antirelat»: en la mesura que els mitjans de comunicació que hem treballat difonen de vegades posicionaments de l’ano-menat populisme d’esquerres però no poden deixar de reflectir les veus de l’establishment del que també són part, sovinteja una aposta per la recuperació de la veritat en un sentit gairebé científic. Vegem-ho en les cites següents:

«Curtido en realities de televisión, Trump se ha limitado a venderse a sí mismo. Y eso le ha bastado. Ex-plotando, eso sí, un relato populista teñido de mensajes xenófobos y ultranacionalistas –“América para los americanos”, simple y efectista– que ha exorcizado todas las contradicciones a las que se enfrenta la sociedad estadounidense en una época tan convulsa.»(Opinió, El Mundo, 10 de novembre)

«Sabemos las técnicas para que un bulo funcione en la red: narrativas contrahegemónicas, pequeñas distorsiones de hechos reales, desprecio al método científico, aunque usemos su terminología para avalar el relato y, en general, un pánico a la verdad sustentado en la idea de que es imposible mentir cuando no se conoce la verdad.»(Carlos Elías, El Mundo, 14 de novembre)

Convé ressaltar en aquest punt, ja per acabar, que la crítica al relat i la defensa d’un cert «mètode ci-entífic» apel·len a qüestions instrumentals. I que el que és decisiu en la lluita contra el populisme de dretes hauria de ser no només la crítica als mitjans emprats sinó també, com apunten Zizek o Mouffe, la preocupació pels fins.


3.3. QÜESTIONAMENT DE LA DEMOCRÀCIA DIRECTA

Per a alguns dels articulistes, la postveritat s’aprofita dels mecanismes propis de la democràcia directa –com per exemple els referèndums– per tal de fer-los jugar a favor seu mercès a una suposada simplifica-ció del debat polític. Normalment, la diana dels seus atacs són els referèndums, tot i que sobta la con-tundència amb què l’opinió editorial del diari El Mundo, i autors com Guy Sorman i Antoni Zabalza, defensen a l’ABC i a El País, respectivament: una democràcia merament formal i reduïda a les conteses electorals sobre els governs.

«Los referendos son peligrosos. Los votantes, muchas veces, no responden a la pregunta concreta.»(Timothy Garton Ash, El País, 26 de gener)

«Los referéndums británicos sobre la independencia de Escocia y la salida de la UE, por un lado, y la constante utilización de Twitter o Facebook como herramientas políticas son dos ejemplos en los que, respectivamente, la consulta popular suplanta la legitimidad de la democracia representativa y las redes sociales sustituyen al periodismo. Pero esta eliminación de los controles democráticos no puede desem-bocar sino en una forma autoritaria y opaca de gobernar.»(Opinió, El Mundo, 29 de desembre)

«Los neopopulistas dan a entender que el referéndum es la forma suprema de democracia, cuando es una desviación de la misma; la auténtica democracia se basaba histórica y sabiamente en la representa-ción parlamentaria y en el equilibrio de poderes para evitar los arrebatos demagógicos.»(Guy Sorman, ABC, 12 de desembre)

«Los referendos fuerzan una elección binaria entre dos opciones (casi siempre, la respuesta es sí o no). Esto obliga a simplificar el debate político y lo lleva a pivotar sobre cualquier tema que pueda alimentar cualquiera de las dos opciones (tenga o no relación con la pregunta).»(Carlos Closa, El País, 17 de juny)

«El riesgo de convocar referéndums como consecuencia de un falso clamor popular provocado por políticos, es que le obliga a una gran mayoría a posicionarse sobre algo que ni se había planteado, o si lo había hecho tampoco le iba algo importante en ello. Cuando se pide un no o un sí sin alternativas pasan estas cosas.»(Enrique López, La Razón, 25 de juny)

«Quan es planteja un referèndum, els votants no responen tant a la pregunta formulada com a un desig de protestar o castigar. En aquest cas les dianes eren les elits empresarials i polítiques de Londres i Brussel·les.»(Xavier Vives, La Vanguardia, 21 de juliol)

«La democracia directa no funciona y es incompatible con una sociedad abierta, basada en el imperio de la ley y en la libertad del individuo. El voto no sirve para refrendar proyectos sociales grandiosos, sino para retirar del poder a los gobernantes que han decepcionado a los electores.»(Antoni Zabalza, El País, 18 de gener)

Amb aquests posicionaments, es qüestiona també el valor de la participació (de la ciutadania, o del poble) tal com es propugna des de la tradició republicanista. Caldria plantejar-se fins a quin punt aital reduccionisme no atempta també als continguts nuclears de la mateixa democràcia com a valor, per bé que ho faci en defensa d’altres valors com la seguretat o la governabilitat, i per tal de prevenir-se enfront de la desinformació i la manipulació. Sobre això, Ángela Vallvey en un dels seus articles a La Razón


sembla posar el dit a la nafra, quan diu que els resultats del populisme han provocat una desconfiança en el sistema electoral basat en el sufragi universal –i, per extensió, en el sistema democràtic mateix–, en permetre que eventualment una majoria d’electors desinformats i manipulats (o bé guiats per una mala fe emocional) puguin imposar i fer prevaldre una decisió i una tria demencials, enfront d’una massa electoral entenimentada i que pondera els seus elements de criteri mitjançant la racionalitat, si aquest segment no és prou nombrós.

«Late detrás del malestar y descontento que ha provocado Trump, entre otras cosas, una evidente des-confianza por el sufragio universal, la médula de la democracia.»(Ángela Vallvey, La Razón, 12 de novembre)

Tot sembla retrotraure’ns a la crítica de Plató sobre la democràcia i al seu menyspreu del profanum vulgus. Com sabem, per a Plató els valors clau per governar eren el mèrit i la competència, però conside-rava que la democràcia permetia als incompetents prendre decisions importants, sovint sent manipulats per sofistes experts en l’art de la paraula i en guanyar-se el poble amb mentides (postveritats?) i afalacs diversos (emocionalitat?).

«Temo que moltes de les anàlisis d’urgència que s’estan fent en aquestes hores parteixen d’aquella “moda detestable”, que deia Chesterton, de considerar “idiota” l’home comú (the common man).»(Xavier Antich, Ara, 10 de novembre)

«Calificando a los votantes de Trump de analfabetos y brutales también se cuestiona de paso al sistema, pese a que una de las acusaciones más graves sobre el ya presidente de EE. UU. sea precisamente la de “antisistema”. Todo resulta, pues, muy confuso.»(Ángela Vallvey, La Razón, 12 de novembre)

«Ens encaparrem, igual que vam fer amb el Brexit, a imaginar-nos un suposat elector ignorant i obtús. Que la resposta dels votants no ens agradi no vol dir que les qüestions plantejades no siguin correctes. Que no ens afalaguin uns resultats democràtics no implica que els problemes plantejats per l’opció gua-nyadora siguin inexistents.»(Xavier Roig, Ara, 19 de febrer)

«És que la ciutadania, sigui on sigui, només pot ser considerada com a madura quan les seves decisions col·lectives coincideixen amb les nostres opinions polítiques? O és que la democràcia no consisteix, pre-cisament, en el principi segons el qual potser els altres poden tenir una certa raó, encara que sigui amb opcions radicalment diferents del que nosaltres defensem? Sé que fereix pensar-ho.»(Xavier Antich, Ara, 10 de novembre)

Ara bé, enfront de la proliferació d’aquestes posicions, i en obert contrast amb aquestes, també hi ha diversos autors que alerten del potencial de deriva contrària a la democràcia d’aquestes posicions –neguit que ja trobem en les cites anteriors d’Ángela Vallvey, Xavier Roig i Xavier Antich. Com a alternativa, Àlex Gutiérrez proposa recuperar el periodisme qualificat basat, per bé que l’autor no ho digui explíci-tament, en el valor de la veritat, com també insistir en el valor de l’educació com a instrument per tal d’evitar que el poble caigui en els paranys del populisme.

«Els ciutadans enfadats amb els que manen, per raons perfectament explicables, han decidit votar a la contra. I immediatament se n’ha donat la culpa al procediment. Per comptes de reconèixer els errors comesos, els convocants i el seu cor d’acompanyament han optat per desqualificar la fórmula i insultar els ciutadans irresponsables i incompetents que es deixen enredar pels demagogs i els populistes. D’aquí a dir que el vot s’ha de reduir als que en saben –és a dir, a la liquidació de la democràcia– hi ha un pas.»(Josep Ramoneda, Ara, 21 de desembre)


«Els últims mesos observo una intensificació dels articles que, més o menys obertament, suggereixen re-tirar poder directe al poble. [...] La solució, esclar, no és laminar el poder dels ciutadans, sinó educar-los perquè votin tan informadament com sigui possible. És a dir, més periodisme.»(Àlex Gutiérrez, Ara, 10 de novembre)

Tornant al nucli del debat –la postveritat–, i en certa manera enllaçant amb l’argument del punt feble de la democràcia quan al davant troba un electorat emocional, ignorant o manipulable, torna a ser López Quintás qui més clarament s’adona del potencial catastròfic que pot tenir per a l’ésser humà instal·lar-se en un escenari on predomini la postveritat. Alhora, ens aporta una lúcida reflexió d’un polític, Michael D. Higgins, actual president de la República d’Irlanda, sobre possibles sortides. Val a dir, però, que el que diu Higgins que cal fer és precisament el contrari que s’ha fet darrerament en algunes reformes educatives.

«Vivir en la verdad es vivir conforme al ideal que nos lleva a la plenitud. Vivir en la postverdad, como si la verdad hubiera caducado, es vivir fuera del proceso del propio desarrollo personal, es vivir descarri-lado, en estado de catástrofe. [...] Ante las dificultades que el relativismo está causando actualmente, se indica con apremio que urge una filosofía que crea en la verdad. M. Higgins, presidente de Irlanda, ha dicho: “El mejor antídoto contra la postverdad es introducir la filosofía en las escuelas.” Sin duda, siem-pre que se refiera a un tipo de filosofía que ahonde en el estudio de los grandes valores.»(Alfonso López Quintás, La Razón, 17 de desembre)


4. INTERPRETACIONS DEL FENOMEN

4.1. ELS OPTIMISTES DESDRAMATITZEN EL FENOMEN

Normalment, en l’anàlisi de les línies d’opinió de l’Anuari dels valors ens fem ressò de les línies d’opinió principals en tant que majoritàries, o que almenys presenten certa massa crítica d’articles en la mateixa direcció. És lògic, si tenim en compte la finalitat de condensació panoràmica de l’opinió pública que té el nostre estudi. Però de vegades convé fer-ne excepcions. És el que ens passa amb la victòria de Trump. Hi ha realment molt pocs articles –si és que n’hi ha cap– que minimitzin els riscos del Brexit per als britànics i la resta d’europeus, o que no s’alarmin davant les possibilitats electorals de Marine Le Pen o sobre la crescuda electoral d’Alternativa per Alemanya. En canvi, sí que hi ha alguns articles –no són majoritaris, és clar– que s’afanyen a desdramatitzar les conseqüències que pot tenir per al món i per als Estats Units mateix la presidència de Donald Trump (algun amb prou contundència, com es pot veure en l’article d’Andrew Smith a El Periódico). Realment no són el discurs dominant, però creiem que po-den ser significatius d’un estat d’opinió de força gent, i per això considerem que cal reflectir-los, per bé que contraposant-los al corrent majoritari.

«El feixisme històric va ser gairebé sempre expansionista i agressiu en política exterior; la política exterior de Trump és aïllacionista i això sembla ser veritat també respecte als partits d’extrema dreta a Europa. Volen mantenir allunyats els refugiats, però no expandir-se a nivell territorial. [...] Trump no és un fei-xista i tampoc no hi ha un moviment feixista als Estats Units.»(Walter Laqueur, La Vanguardia, 1 de desembre)

«Es posible que su paso por la Casa Blanca no provoque tensiones tan graves que el sistema democrático norteamericano se vea incapaz de neutralizar. Al fin y al cabo, hablamos de la democracia más antigua y consolidada del mundo, con unas instituciones sólidas, amparadas por el principio de separación de poderes y, como hemos señalado en nota editorial anterior, no hay riesgo alguno de que la primera po-tencia del mundo caiga en un proceso de involución.»(Editorial, La Razón, 10 de novembre)

«Trump se adaptará a las circunstancias, como han hecho los 44 presidentes americanos que le han pre-cedido. Será un poco mejor o un poco peor que sus antecesores, pero no quebrará el sistema.»(Alfonso Ussía, La Razón, 10 de novembre)

«Amb Trump com a president no passarà absolutament res que sigui digne del drama que s’està fent. En un parell de mesos, quan estigui governant, mirarem enrere i ens adonarem del ridícul que estàvem fent, un ridícul absolutament injustificat.»(Andrew Smith, El Periódico, 13 de novembre)

En altres casos, el que es fa no és tant desdramatitzar els resultats com presentar una visió més neutra, basada més en les incerteses que en malaventurances donades per descomptades. Fins i tot hi ha qui, com Lluís Bassets a El País, anant més enllà del drama, sembla preguntar-se –per bé que amb un escep-ticisme ambivalent– si en la línia del que deia Gramsci estem assistint a un simple reflux involutiu que generarà els anticossos necessaris per reorientar-nos en la línia evolutiva desitjable.

«“La democràcia nord-americana està en un territori desconegut”, és la frase amb què l’analista Robert Kuttner resumeix el diagnòstic de la situació.» (Albert Garrido, El Periódico, 9 de gener)


«Las victorias alcanzadas por los populismos, con el consentimiento pasivo de parte de los ciudadanos, han convertido la Unión Europea en una suma de incertidumbres.»(Joaquín Marco, La Razón, 21 d’octubre)

«Estos días ha hecho fortuna en las redes una cita de Antonio Gramsci sobre las crisis revolucionarias con la que se quiere explicar el fenómeno de Trump e incluso presentarlo como el momento en que todo va peor antes de que todo vaya mejor: “El viejo mundo se muere. El nuevo tarda en aparecer. Y en este claroscuro surgen los monstruos.” La frase es de la época de ascenso de los fascismos.»(Lluís Bassets, El País, 10 de novembre)

Altres autors també se n’han fet ressò, d’aquesta percepció minimitzadora dels riscos, justament per fer un exercici de memòria històrica i per alertar que tot sovint els perills ens cauen al damunt amb efectes devastadors per causa d’un optimisme recurrent que tendeix a invisibilitzar-los o fins i tot a negar-los. Sens dubte, els fragments seleccionats dels articles respectius de Carlos Carnicero Urabayen i de Lucía Etxebarria –ambdós a El Periódico– ens haurien de portar a fer profundes reflexions.

«Hi ha un patró comú en gairebé totes les guerres i tragèdies originades per l’home. L’ésser humà tendeix a pensar que el pitjor no passarà. Tendim a donar per establert que allò de què disfrutem es mantindrà intocable. Ningú va pensar que un assassinat a Sarajevo propulsaria la Primera Guerra Mundial, per no parlar que la segona gran guerra es produiria 20 anys després de la primera. La memòria és fràgil. Una mirada a l’actual era de populisme global ens hauria de produir un cert vertigen.»(Carlos Carnicero Urabayen, El Periódico, 8 de juny)

«El psicòleg Edward Chang, a l’hora de criticar el corrent de pensament positiu i per defensar el pessi-misme realista, es referia precisament a l’Alemanya nazi. Els pessimistes la van abandonar a temps. Els jueus optimistes s’hi van quedar i van acabar en forns crematoris.»(Lucía Etxebarria, El Periódico, 18 de novembre)

Finalment, podem trobar alguns autors que, des d’un punt de vista pragmàtic, fan una crida a assumir l’adveniment de l’«era Trump» i parlen d’aprofitar l’ocasió per renovar les polítiques liberals. En veiem un exemple en el següent article de Robert Skydelsky.

«Mentre Trump passa del populisme a les polítiques, els liberals no haurien de mirar cap a una altra banda amb disgust i desesperació, sinó més aviat confraternitzar amb el potencial positiu del trumpisme. Les seves propostes necessiten ser qüestionades i perfeccionades, no descartades com desvaris ignorants. La tasca dels liberals consisteix a assegurar que un tercer adveniment de liberalisme arribi amb el me-nor cost per als valors liberals. I hi haurà un cert cost. Aquest és el significat del Brexit, de la victòria de Trump i de qualsevol victòria populista futura.»(Robert Skydelsky, La Vanguardia, 21 de novembre)


4.2. ELS PESSIMISTES TEMEN L’EFECTE DÒMINO

Malgrat l’epígraf anterior, la majoria d’articulistes es mostren profundament pessimistes vers el fu-tur immediat. Potser per la seva forta personalitat, o bé pels precedents que ha mostrat, són molts els que veuen un Trump capaç de ser conseqüent amb bona part del que ha dit, i en qualsevol cas capaç de prendre decisions erràtiques que creïn no pocs embolics. Però algunes veus prediuen quelcom que consideren molt pitjor: l’efecte dominó que tant el Brexit com la victòria de Trump poden tenir –alguns ja donen per descomptat que tindran– i la multiplicació de règims homòlegs, en un context de retrocés generalitzat dels valors que fins ara havien caracteritzat les democràcies tant europees com occidentals. Altre cop els contravalors de l’oclusió i l’exclusió de «l’altre» semblen cridats a expandir-se, no només de portes enfora dels estats, sinó també de portes endins, com ens expliquen Màriam Martínez i Fèlix Riera, en les dues darreres cites que presentem a continuació.

«El problema més greu no és la victòria de Trump, sinó la proliferació de Trumps al món. Líders amb més o menys aires tirans, però decidits a transformar l’empipament legítim dels perdedors de la globalit-zació en un projecte populista disposat a xocar, de grat o per força, amb altres països.»(Carlos Carnicero Urabayen, El Periódico, 8 de juny)

«Ahora que los euroescépticos se han salido con la suya en Reino Unido, la vetocracia se hará más fuerte que nunca. Las votaciones directas sobre temas como las normas de comercio o la política de inmigra-ción destriparán la democracia representativa de Europa, de la misma forma que las votaciones directas sobre pertenencia amenazan las entrañas de la propia UE.»(Mark Leonard, El País, 30 de juny)

«No trigarem a veure els estralls que la victòria de Trump causarà a Europa. Els pròxims mesos estan plens de cites amb les urnes en països com Itàlia, Àustria, Alemanya, Holanda o França, on ja perviu l’hidra del populisme xenòfob en un moment en què el projecte europeu és extremament vulnerable.»(Editorial, El Periódico, 10 de novembre)

«El muro de Trump es un ejemplo de “frontera externa”. [...] Ahora se impone el aislacionismo: la ideo-logía del miedo al otro. [...] La prohibición del burkini en Francia es un ejemplo de “frontera interna”. [...] Prohibir el burkini es estigmatizar a quien lo lleva: construirlo como un otro dentro de la comunidad política impidiendo así que pueda acceder a ella. [...] Fronteras exteriores e interiores irradian el pánico ante una decadencia inevitable, el viejo sueño de la nación como comunidad identitaria homogénea.»(Máriam Martínez Bascuán, El País, 10 de setembre)

«Als cenacles del poder republicà, els polítics no surten de la seva sorpresa en veure el comportament dels seus votants, que han quedat fascinats per un patriotisme antisocial. El seu pla mestre es basa a rescatar l’orgull nacional, restablint fronteres físiques i morals, en què es podran distingir els bons dels dolents. [...] L’atmosfera espiritual del nostre temps mostra que les nostres democràcies estan domina-des per la por, l’apatia cultural i el vell instint d’assenyalar com a enemics els qui eren abans els nostres veïns.»(Fèlix Riera, La Vanguardia, 17 de maig)


4.3. L’ERA DE LA POSTDEMOCRÀCIA?

Són diversos els autors que emfasitzen la devaluació de la democràcia com a valor. No com a conseqüència d’un derrocament d’aquesta, sinó més aviat per la seva entrada en un procés de desvirtuació. Com se sol dir, el nom no fa la cosa, de manera que no perquè una societat digui ser una democràcia ha de ser-ho de debò. Però com apunta Narcís Oliveres a El Punt Avui, les democràcies actuals han perdut valors clau com el sentit de la participació política i el sentit del bé comú, tot allunyant-se de l’ètica política del republi-canisme. És clar que si a Europa i a Occident la situació és preocupant, arreu del món és encara pitjor, en proliferar règims que són únicament democràcies nominals i que amaguen noves formes d’autoritarisme.

«La particularitat del populisme d’avui és que es desenvolupa en societats democràtiques formades, en general, per persones amb un cert nivell d’educació que no s’haurien de deixar manipular fàcilment. El populisme ha esdevingut la manera dominant de relació en les democràcies que han perdut el sentit de la deliberació pública, de la consulta popular i del bé comú. La seva causa és profunda, constitueix un aspecte de la degradació de la democràcia, la qual no és pròpia d’un sol partit; ho és de tots.»(Narcís Oliveres, El Punt Avui, 21 de novembre)

«Quien haya leído el informe de Freedom House de 2013 sobre la evolución de la democracia en las “naciones en transición” del este de Europa, o el inquietante estudio del CSIS titulado The Kremlin Playbook, quien siga las noticias sobre el devenir y la reinterpretación del concepto democrático en tantas naciones estará preocupado. Quien sencillamente observe el mundo, también. [...] Surgen por doquier, ya fuera de nuestro continente, regímenes autoritarios, capitalismos oligárquicos, pretendidas democracias que a base de erosión no guardan más que el envoltorio, aceitadas por unos servicios de inteligencia al servicio de las sombras y unas economías mafiosas.»(Alejandro Alvargonzález, El País, 24 de novembre)

Manuel Arias, tot citant Margaret Canovan, ens parla de la fractura social que han creat les complexitats social i governamental (la qual és correlativa a la primera), i que distancia la realitat d’una població que sembla viure’n al marge per manca de comprensió d’aquesta. És el retorn a un tòpic recurrent, el de la ignorància supina del corpus electoral, i la molt platònica visió de la necessitat que sigui una minoria meritocràtica la que realment governi i prengui les decisions, en detriment de la massa i en profit de la massa mateix, atesa la seva major eficiència. En el fons, el que es reivindica és el valor de l’educació (o el coneixement) i el valor del mèrit com a modulador dels valor de la participació i de la inclusió en el procés de desenvolupament dels sistemes democràtics. La controvèrsia està servida, perquè la restricció desvirtua de facto el significat profund de la democràcia.

«Hay que reparar, sobre todo, en la creciente distancia que media entre el ciudadano y el gobierno de los asuntos colectivos: aunque elegimos representantes, sentimos que estos se encuentran muy lejos de nosotros. ¡Y es verdad! La tecnocratización del Gobierno responde a una creciente complejidad social que el ciudadano, por lo general poco sofisticado políticamente, apenas comprende o no se esfuerza en comprender: el 43% de los votantes norteamericanos pensaba que el índice de desempleo había subido durante los años de Obama, cuando en realidad ha descendido, y la mitad de los españoles no distingue el PIB del IPC. De manera que las democracias, para ser eficaces, no pueden sino reforzar su dimensión aristocrática en detrimento de la popular. Margaret Canovan lo explica muy bien: “La paradoja es que mientras la democracia, con su mensaje de inclusividad, necesita ser comprensible para las masas, la ideología que trata de salvar la brecha entre la gente y la política distorsiona (no puede sino distorsionar) el modo en que la política democrática, inevitablemente, funciona.”»(Manuel Arias, El País, 30 de novembre)


El dilema és complex, perquè, mentre que alguns autors mantenen que la tutela democràtica al marge del poble degrada la mateixa democràcia com a valor, altres afirmen que els resultats merament numèrics de la democràcia –i en especial de les consultes binàries, com hem vist en paràgrafs anteriors– en contex-tos de manipulació populista suposen la ineficiència del sistema democràtic, que és també una manera de fer que aquest es degradi. A tall d’exemple, reproduïm l’argument de Luis Suárez a La Razón quan ens explica les tesis de Polibi en relació amb el procés cíclic que porta tant a la democràcia primer com al declivi d’aquesta després, d’acord amb el moment que es podria identificar amb l’ascens del populisme i que desencadena un procés que porta al que el mateix Polibi anomenava «oclocràcia», o govern dels pitjors.

«Son fuertes los signos que nos anuncian la proximidad de lo que Polibio en el siglo ii antes de nuestra era llamó oclocracia, que significa gobierno de los peores. De hecho, advertimos cómo se sitúan en altas filas de la política muchos que ni en el fondo ni en la forma se muestran entrenados y capaces de ejercer ese difícil oficio que es gobernar. [...] Para Polibio no había duda. La primera etapa en la vida de la polis –ojo que de aquí sale el término política– comienza al depositar los ciudadanos el poder en una sola per-sona; y esto es monarquía. En el transcurso del tiempo, ésta decae y se convierte en tiranía. Es entonces cuando los mejores deciden sustituirla y se organizan a sí mismos como aristocracia. La decadencia de esta élite significa que dejan de “servir a” para “servirse de”. Y así viene la oligarquía. Es entonces cuando los demos, es decir el pueblo mismo, deciden el cambio que les permite asumir el poder y que por esta razón se llama democracia. La decadencia de la democracia conduce al gobierno de los peores y eso se denomina oclocracia. De este modo termina la evolución y se retornó al punto de partida: el gobierno de uno y superior.»(Luis Suárez, La Razón, 9 d’abril)

Fixem-nos que les tesis de Polibi neguen que la participació inclusiva de tot el poble sigui un valor en si mateix, com pressuposen les tesis clàssiques sobre la democràcia, i advoquen pels valors meritocràtics fins al punt de justificar una mena d’aristocràcia intel·lectual benefactora com a forma de govern (reivin-dicant el paper de les elits), tot i que al seu torn li reconeix al format la llavor de la seva pròpia adulte-ració, per la propensió d’aquestes elits a l’abús de poder i a perdre el sentit del bé comú –un altre valor clau, en termes de sistema democràtic– per prioritzar els interessos egoistes individuals.


4.4. POST-EUROPA? POST-OCCIDENT?

La preponderància del valor de la seguretat –traduït en oclusió i tancament– per damunt de valors d’orientació més col·lectivista i humanista com la solidaritat, la justícia, la fraternitat i fins i tot la com-passió, igual que la preeminència dels interessos particularistes enfront del valor del bé comú i de la comunitat, fa que bona part dels articulistes vegin en aquesta deriva un perillós inici disgregador l’abast potencial del qual podria arribar a ser la destrucció de la Unió Europea com a realitat i com a concep-te mateix. Segons la percepció de diverses veus, la desunió es confronta amb el valor de la unitat i li guanya terreny, i això esdevé el veritable taló d’Aquil·les que afebleix el projecte europeu. Però el perill va més enllà, perquè la destrucció d’Europa com a concepte no seria en el pla d’estructura política, sinó sobretot en l’àmbit d’essència identitària, en especial quan es renuncia als drets humans que fins ara havien estat –o almenys aquest era el discurs– part del seu ADN cultural. «Cada vegada sembla més factible cancel·lar algun aspecte estructural de la integració fins al punt que en algun moment, quan definitivament es percebi que els interessos nacionals poden ser radicalment incompatibles amb els interessos conjunts, que el cristall de la Unió acabi esberlant-se entre els dits dels pobles que un dia la van formar i que les seves restes se les endugui el vent de la Història.»(Héctor López Bofill, El Punt Avui, 26 de març)

«En realidad, el hecho más preocupante de la Europa actual no es la salida de Reino Unido, sino la fragilidad y desunión de los 27 Estados restantes, donde el consenso interno en favor de Europa casi ha desaparecido. [...] La UE ya entró a una era de desintegración.»(Mark Leonard, El País, 11 d’agost)

«L’altra cara de l’entrada massiva de forasters és el creixement constant dels partits xenòfobs que condicionen molts governs de l’Europa central i nòrdica, fins al punt que països tan oberts com ara Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Holanda i França estan canviant les seves polítiques sobre el dret fonamental d’asil reconegut per totes les declaracions universals dels drets humans. El trastorn polític causat per la presència cada vegada més forta de minories arribades com a conseqüència de les guerres en les quals Occident ha par-ticipat activament és una malaltia europea que si no es cura a temps pot portar a la desintegració total o parcial d’un dels avenços polítics que Europa ha exportat al món.»(Lluís Foix, El Punt Avui, 21 de febrer)

«Si la idea d’Europa mor entre els seus ciutadans i els seus pobles, la UE arribarà al final amb un lament llarg i tortuós.»(Joschka Fischer, Ara, 4 de maig)

La visió d’una Europa (i per extensió, Occident) periclitada i fracassada es fa palesa en una multiplicitat d’articles que consideren alhora que el que ens passa és causa i conseqüència d’un mateix fenomen: la pèrdua dels valors propis. La crisi de valors europea i occidental porta com a conseqüència la involució populista de què s’ha parlat en els epígrafs anteriors, mentre que aquesta involució no fa més que reforçar aquesta Europa i aquest Occident inèdits, desnordats i incapaços de redreçar la seva deriva identitària. Per a Europa i Occident, perdre els valors humanistes que la definien en el seu relat és el mateix que perdre la identitat. I ja són moltes les veus que denuncien la hipocresia europea i occidental de predicar uns valors que a l’hora de la veritat no estem disposats a exercir, a poc que comportin algun risc. Com diu Jaume Rocabert a El Punt Avui, la imatge que es té de l’Europa actual és la d’una Europa basada en els interes-sos econòmics i, per tant, en valors materialistes com la seguretat i el tenir, en detriment dels valors que li havien donat el ser –parafrasejant la famosa obra d’Erich Fromm– segons la base dels valors fundacionals.


Emili Bella i Jaume Rocabert són dos dels articulistes que ho expressen amb més contundència i alhora més descarnadament.

«Com és compatible la “lluita en favor dels drets humans” amb el tancament de la porta dels Balcans, fet que aboca la gent a llançar-se al mar? Com s’entén la deportació indistinta d’immigrants mal anome-nats econòmics i de refugiats, infringint inclús la pròpia legislació i traint els propis valors fundacionals? No es pot ser europeu i parlar de valors sense envermellir en un continent liderat pel conservadorisme austrohongarès amb tics xenòfobs.»(Emili Bella, El Punt Avui, 10 de març)

«La nostra abúlia a l’hora d’intervenir en el conflicte de Síria hem decidit anomenar-la, acomodatícia-ment, “crisi dels refugiats”. És a dir, amb una barra col·lectiva considerable hem optat per transformar la conseqüència d’un problema... en la seva causa! Amb diferents llenguatges i estils, amb embolcalls retòrics que sovint ens fan perdre la perspectiva correcta, aquestes actituds retràctils són comunes a quasi totes les democràcies occidentals. [...] No es tracta d’una actitud no intervencionista –si fos així, rai– sinó dimissionària, que és molt diferent, i ara mateix és compartida per la majoria de països occidentals. El sargit de rellogar aquella pobra gent al govern turc no només no resol cap problema sinó que l’agreu-ja, tot ubicant-lo en un carreró sense sortida.»(Ferran Sáez, Ara, 18 de maig)

«Aquella Europa somiada, fonamentada en els valors democràtics, no és la que estem visualitzant, car els seus governants s’han manifestat incapaços de gestionar la crisi dels que fugen de la barbàrie siriana, i han preferit fer-los invisibles en camps de refugiats, signant un vergonyant acord amb la Turquia del cada cop més envalentit i funest dictador Erdogan. Però és que els seus dirigents tampoc són capaços de garantir que, en el si de la Unió Europea, els estats respectin els principis democràtics més bàsics, cosa que demostra que avui els importa més els interessos comercials i financers que garantir una democràcia inqüestionable.»(Jaume Rocabert, El Punt Avui, 21 de setembre)

«La victòria del Brexit tampoc s’explicaria sense la crisi de credibilitat que des de fa massa temps arros-sega el projecte europeu, allunyat cada vegada més dels principis que els pares fundadors (Schumann, Monnet, De Gasperi, Adenauer, Spaak) van voler insuflar a un continent devastat per la guerra i que a principis dels anys 50 s’enfrontava a l’enorme repte de la reconstrucció. El primer avís seriós van ser els referèndums que van tombar la Constitució Europea del 2004.»(Editorial, Ara, 25 de juny)

«Els europeus som vistos com a hipòcrites a la resta del món quan ens omplim la boca de valors que no apliquem.»(Emili Bella, El Punt Avui, 15 de novembre)

A tall de contrapunt, però, autors com Hermann Terstch –el qual, al seu torn, cita Peter Sloterdijk– ma-nifesten inquietuds similars pel futur d’Europa i es mostren pessimistes, però en un sentit contrari al majoritari, quan consideren que la manca de control fronterer posa la Unió Europea en risc d’implosió. Terscht defensa la necessitat d’aquest control apel·lant al valor de la racionalitat –en clau pragmàtica, en aquest cas– i advoca per preservar l’estat nació com a valor fonamental de la Unió. El contrapunt, mal-grat ser un corrent d’opinió minoritari entre els articulistes i analistes que aborden la qüestió, pot tenir la seva rellevància perquè segurament respon a una visió que pot ser compartida per moltes persones, més enllà dels àmbits periodístic i intel·lectual.

«La crisis de los refugiados y su solución sentenciarán el futuro de la UE. Una de las escasas dosis de racionalidad en el discurso la aporta el filósofo alemán Peter Sloterdijk al advertir que los Estados que no controlen sus fronteras corren el peligro de ser Estados fracasados. [...] Sloterdijk, que procede de


la izquierda, se declara defensor del estado nacional y de medidas racionales de protección de nuestra sociedad.»(Hermann Terstch, ABC, 19 d’abril)

Malgrat les (poques) veus dissonants, la crítica a la pèrdua dels valors humanistes al si de la Unió Eu-ropea és generalitzada i de vegades molt contundent. La diagnosi en aquest sentit és clara, i clarament axiològica: l’acusació més greu que es fa a la Unió Europea és la pèrdua dels orígens i la renúncia al vell somni cultural europeu, que al seu torn va ser referent de la cultura occidental. En el seu dia, cantava Raimon que «qui perd els orígens perd identitat», i aquesta estrofa sembla feta a mida per a una Europa (post-Europa, potser?) i un Occident (post-Occident?) desconeguts. Sovint es parla de la propera mort simbòlica d’Europa, però també en certa manera d’Occident com a paradigma socioeconòmic i sociopo-lític –vegeu el que en diu Josep Ramoneda a l’Ara. Quelcom que molts veuen inevitable, si no és que es reverteix la situació i –com diu Reyes Mate a El Periódico– Europa retorna als seus valors originaris, i al capdavall a les seves arrels.

«El projecte d’Unió Europea està agonitzant, estrangulat per la miopia dels estats. Europa ha perdut la memòria d’on ve. Els països fundadors de la UE volen ignorar que en el seu origen, a més d’evitar més guerres com les dues grans que van arrasar el continent, aspiraven a crear una “solidaritat de fet”, com establia la Declaració Schuman (1950).»(Editorial, El Periódico, 9 de març)

«Patim les conseqüències d’un doble canvi de paradigma: la difícil reubicació d’Europa en el món global i l’ensorrament del model de governança que Alain Brossat anomena capitalisme domesticat, i que tam-bé en podríem dir el pacte democràtic de sublimació del conflicte social. De mica en mica la ciutadania ha anat quedant a la intempèrie i els mecanismes clàssics d’integració de classe han sigut substituïts per formes de rebuig de l’altre. I l’arrogància de Brussel·les no hi ajuda gens.»(Josep Ramoneda, Ara, 17 de gener)

«Fa 2.500 anys, les illes del Mediterrani Oriental van ser el bressol de la ciència, les arts i la democràcia. Avui dia, constitueixen el lloc on hi ha en joc la supervivència d’Europa. Ens trobem davant d’un dile-ma: o assumim la nostra responsabilitat global enfortint els principis fundacionals del projecte europeu o permetem que naufragui irreversiblement.»(Ada Colau, Giuseppina Nicolini i Spyros Galinos, El Periódico, 16 de març)

«Entre el voluntarisme anacrònic de crear un gran Estat federal i la visió britànica limitada a un gran mercat compartit, la UE s’ha quedat en terra de ningú. Un projecte estructuralment descompensat amb mercat i moneda. I amb espai Schengen, però sense projecte cultural. Un projecte sense horitzons demo-cràtics clars, que la ciutadania ha acabat identificant amb el poder d’una tecnocràcia condicionada pels mercats financers globals.»(Enric Marín, El Periódico, 22 de juny)

«“El problema d’Europa és que està cansada”, deia Jorge Semprún en la seva última intervenció pública, ara fa cinc anys, una espècie de testament espiritual dirigit a les noves generacions. Europa sembla esgo-tada, i per això és necessari tornar al lloc on hi ha les seves arrels i els seus valors.»(Reyes Mate, El Periódico, 5 de juliol)


5. UN NOU ORDRE PER A OCCIDENT

A l’hora de plantejar sortides al que hem descrit com una crisi del model liberal, les línies de reflexió que trobem a la premsa escrita giren al voltant d’aspectes prou diversos que hem englobat en cinc perspec-tives: en primer lloc, les que posen el focus en els aspectes socioeconòmics; en segon lloc, les de caire polític; després, línies de reflexió entorn dels lideratges exemplars; més enllà, propostes sobre l’actitud desitjable dels mitjans de comunicació i la ciutadania en general, i, finalment, propostes en relació amb la promoció de valors per combatre la por a «l’altre». Per bé que aquestes cinc línies discursives tenen vasos comunicants, les tractem separadament per oferir una imatge més nítida del que està en joc en cadascun d’aquests vessants.


5.1. REDEFININT L’ESTAT DEL BENESTAR

Són diversos els autors que constaten la importància de la reactivació econòmica per resoldre la crisi; com a rerefons hi ha la idea que la crisi de la democràcia liberal és conseqüència directa de la crisi econòmica i que, sense superar-la, no serà possible construir un model social perdurable. Això requereix, segons els diversos autors, fomentar la interdependència entre països foragitant la tendència a l’aïllacionisme, reduir la taxa d’atur, redistribuir els beneficis econòmics i reactivar el creixement econòmic afavorint especialment l’educació, l’habitatge i la sanitat, amb la convicció que només així es podrà avançar cap a una democràcia real. També s’afirma que cal treballar, com veiem en l’última de les cites que exposem a continuació, per garantir el benestar dels més desafavorits perquè abandonin el populisme i canviïn el sentit del seu vot.

«Para salvar a la UE, los líderes europeos deben concentrarse en hacer que la gente no tema la interde-pendencia. Esto implica redistribuir algunos de los beneficios económicos, más flexibilidad en migracio-nes e integración en la eurozona, y regresar a la idea de que el deber mayor de las instituciones es defen-der a los Estados nación de Europa, no desarrollar su propio poder.»(Mark Leonard, El País, 11 d’agost)

«Salvar la democracia, esto sólo puede lograrse mediante una inversión en los términos: es el político quien debe ponerse al servicio de la sociedad y no a la inversa. Definiendo los problemas se busca el modo de resolverlos. Sin olvidar que el primero de todos se halla en esas radicales carencias de trabajo. Si no logramos borrar el terrorífico número de desempleados, nuestro futuro se torna incierto.»(Luis Suárez, La Razón, 9 d’abril)

«Es necesario reactivar un crecimiento inclusivo basado, por un lado, en inversiones en infraestructuras que favorezcan el aumento de la productividad y, por otro, en un esfuerzo masivo en materia de vivienda y sanidad. La educación, sobre todo, merece un esfuerzo particular, pues sigue siendo la mejor arma para fomentar la empleabilidad y formar ciudadanos responsables. Hay que definir un nuevo contrato social entre el Estado, las empresas y los individuos. Finalmente, la clave sigue siendo la solidez del Estado de derecho, que debe apoyarse en la mejora de la representatividad de la clase política y de la calidad del debate público.»(Nicolas Baverez, El País, 28 de novembre)

«Pero la victoria de estos partidos no es inevitable. Hay dos frentes desde los que sus rivales pueden comenzar a dar la batalla. El primero es construir una nueva coalición de votantes que incluya a los sec-tores excluidos gracias a unas políticas públicas más ambiciosas. Solo una revisión a fondo del Estado de bienestar para llegar a esos sectores servirá para oponer números que les impidan ganar elecciones a los extremistas. La UE debe entender que solo si permite estas políticas nacionales puede salvar a los parti-dos que hacen sostenible su proyecto de integración.» (Pablo Simón, El País, 5 de desembre)

Amb tot, diversos autors preveuen un futur fosc, a la vista de la manca de determinació de la Unió Eu-ropea per resoldre els seus principals problemes (la crisi de la idea d’Europa i la crisi dels refugiats). En trobem una mostra en aquesta cita de Xavier Vives:

«De moment, entre una integració més gran en una perspectiva més federal, i una Europa estrictament de mercat únic, amb tota probabilitat les autoritats europees sortiran del pas una altra vegada amb peda-ços que continuaran deixant vulnerable el projecte europeu, i que augmentaran la irrellevància d’Europa en el concert internacional.»(Xavier Vives, La Vanguardia, 15 de setembre)


5.2. FEDERALISME(S)

Com ja apuntava la darrera cita de l’apartat precedent, el federalisme és vist per molts autors com un model polític interessant per al futur d’Europa. Per bé que no es defineix amb claredat ni hi ha unani-mitat sobre el tipus de federalisme que resultaria desitjable, s’observa un interès compartit per progressar cap a una major unió política dels estats membres, una unió que defugi els interessos particularistes. Les cites següents mostren l’ampli ventall d’idees que hi ha sobre la taula:

«Hem de crear una coalició paneuropea de demòcrates radicals, socials, verds i liberals per tornar a in-troduir el demos a la democràcia i per enfrontar-nos a l’establishment de la UE, que considera el poder del poble com una amenaça per a la seva autoritat. [...] Som utòpics? Potser sí. Però som més realistes que no pas la UE, que s’esforça per aferrar-se a una unió antidemocràtica i en vies de desintegració que funciona com un càrtel. Potser el nostre projecte és utòpic, però és l’única alternativa a la distopia que s’està gestant.»(Iannis Varufakis, Ara, 24 de febrer)

«La UE necessita avançar cap a un esquema més simètric en el procés de convergència econòmica, política, social i cultural. Ja sabem que el model no pot ser la rèplica d’un macroestat descentralitzat. Tampoc es pot limitar a un mercat únic desregulat per facilitar la vida de les grans corporacions trans-nacionals. Cal explorar un model democràtic confederal basat en l’exercici de sobiranies compartides, la solidaritat i el respecte a la diversitat.»(Enric Marín, El Periódico, 22 de juny)

«Hi ha una alternativa a l’Europa federal que es concentra a mantenir el mercat únic i les llibertats de moviment de persones i capital. Es tractaria de desposseir Brussel·les de totes les atribucions no imprescindibles, mantenint algunes facultats reguladores i la defensa de la com petència. Un sistema confederal amb una mínima cessió de sobirania dels estats en la qual aquests decideixen les polítiques principals […].»(Xavier Vives, La Vanguardia, 15 de setembre)

«Entre la Europa del caos, el continuismo o la de los populonacionalistas, hay otras opciones. Una opción minimalista pasaría por frenar o mitigar esta fragmentación política, estableciendo compromi-sos entre visiones nacionales diferentes, apostando por una integración política limitada y priorizando aspectos como la recuperación económica y la seguridad interna. Una Europa a la carta. Otra opción pasaría por procurar impulsar la integración democrática de un núcleo central dentro de un ente con-federal débil que aglutinaría además a nuevos países europeos. Europa sería un espacio compartido y de cierta prosperidad, pero de integración diferenciada. En cualquiera de los casos, hablamos de una Euro-pa menos utópica y más realista, pero, idealmente, renovada en torno a grandes acuerdos políticos sobre bienes comunes tangibles. Bienes como la seguridad compartida, desde el Este hasta las arenas del Sahel, o las bases de un bienestar social equilibrado para el siglo xxi. Una Europa protectora, aunque no pueda serlo de todos, y competitiva en el mundo. Estas nociones están llenas de dilemas, pero son mejores que el caos y el statu quo.»(Francisco de Borja Lasheras, El Mundo, 23 de juny)

Des del punt de vista ideològic hi ha qui, com Blair, aposta per donar suport a les opcions polítiques de centre, més capaces de copsar la complexitat dels problemes actuals i, per tant, de buscar-hi solucions que vagin més enllà de la reacció populista, irada.


«El centre ha de recuperar la seva influència política, redescobrir la seva capacitat d’analitzar els proble-mes que afrontem tots i trobar solucions que estiguin per sobre de la ira populista. Si no aconseguim fer recular l’extrema esquerra i l’extrema dreta abans que portin els països d’Europa a aquest experiment te-merari, acabarem com històricament acaben aquesta mena d’accions precipitades: en el millor dels casos, en una desil·lusió; en el pitjor, en una discòrdia aferrissada. El centre s’ha de mantenir ferm.»(Tony Blair, Ara, 27 de juny)


5.3. LIDERATGE MORAL (I REALISTA)

Un altre dels elements que cal destacar és la crisi de lideratge a Europa. Per una banda, es considera necessari un contrapès a les mentides de l’extrema dreta però, a més, es vol un lideratge moral, que es preocupi per fer el que convé i no tant per acontentar la ciutadania amb solucions fàcils però de curta durada.

El lideratge polític d’Angela Merkel es presenta, malgrat les limitacions, com l’únic lideratge que l’Eu-ropa anti-xenòfoba reconeix. Només a ella se li ha atribuït el coratge de lluitar per la veritat, encara que sigui a contracorrent. Amb tot, diversos autors es fan ressò d’una manca de visió compartida entre les elits polítiques d’Europa, que s’exemplifica de manera paradigmàtica en la manca d’acord davant la crisi dels refugiats de la guerra de Síria. Francesc-Marc Álvaro ho exposa molt clarament:

«El tipus de veritat que maneja Merkel té a veure amb la responsabilitat, aquesta dimensió que el gover-nant mai no hauria d’abandonar, sota pena de caure al terreny del xarlatà de barraca de fira o de l’afici-onat. Òbviament, la veritat de la cancellera comporta un tipus de risc que és aliè a la veritat vaporosa de les paraules populistes. Les urnes poden castigar o premiar qui prova de governar amb coratge. Un tret del gran polític és assumir que, de vegades, no hi ha més remei que ser impopular, un fet que xoca amb la lògica demoscòpica d’una política de curt termini i embotida en el màrqueting pal·liatiu del resistir tant sí com no. [...] El projecte europeu és una història d’èxit sense precedents però és incapaç de ge-nerar una consciència supraestatal que serveixi de brúixola moral. Les elits són estatalistes, per defecte. L’europeisme es redueix, doncs, a retòrica de plàstic. En el buit que deixa l’absència d’una consciència europea real i operativa creixen els populismes i retornen vells fantasmes nacionals.»(Francesc-Marc Álvaro, La Vanguardia, 17 de març)

Així doncs, quan es parla del lideratge que Europa necessita els arguments basculen tant cap a la idea d’utopia, com llegíem més amunt en la cita de Varufakis referint-se al federalisme, com també cap a les solucions realistes, operatives, esmentades per Álvaro i, tot seguit, per De Borja i Capdevila. Joska Fischer apunta, precisament, a la necessitat de combinar realisme i valentia.

«Necesitamos verdaderos líderes europeos, llenos de sentido del Estado y realismo, pero no conformistas.»(Francisco de Borja Lasheras, El Mundo, 23 de juny)

«La gran feinada a fer és construir alternatives socials i polítiques als establishments i a les elits que no siguin mentides d’arrogants autoritaris i salvadors que satisfan les baixes passions, sinó projectes que vulguin transformar el món amb modèstia però que demostrin ambició per plantar cara a les dictadures dels mercats i dels despatxos foscos dels de sempre.»(Carles Capdevila, Ara, 10 de novembre)

«Una cosa és evident: el poder polític i econòmic s’està desplaçant de l’Atlàntic cap al Pacífic, lluny d’Europa. Això obre molts interrogants: quina potència (o quines potències) modelarà l’ordre d’aquest món del futur? Serà una transició pacífica? Occident en sortirà intacte? Quina mena d’institucions de govern global sorgiran? I quin paper tindrà la vella Europa –i l’atlantisme– dins d’una “era del Pacífic”? Aquesta podria ser l’última oportunitat d’Europa per acabar el projecte de la unificació. La finestra històrica que es va obrir durant el període de l’internacionalisme liberal occidental s’està tancant ràpi-dament. Si Europa perd aquesta oportunitat, no és cap exageració dir que l’espera el desastre. Avui en dia els polítics europeus ofereixen als votants la disjuntiva entre un pragmatisme tebi i un nacionalisme exacerbat. Però el que ara necessita Europa és una tercera via: un lideratge polític capaç de pensar crea-


tivament i actuar valentament, amb una visió a llarg termini. Si no fa res d’això, Europa acabarà topant aviat amb una realitat molt amarga.»(Joschka Fischer, Ara, 2 de setembre)

Finalment, i al costat del lideratge polític, hi ha un altre lideratge que ha tingut prou relleu en l’opinió pública, per contraposició al lideratge de Donald Trump: el del papa Francesc. Antoni Puigverd explica molt clarament el que Francesc representa per a certs sectors de la població mundial:

«Trump està a punt d’esdevenir, com diu el tòpic, l’home més important del món. Com que els polítics europeus estan en fase boirosa i com que els líders musulmans, xinesos i russos no semblen gaire més dialogants i reflexius que Trump, es pot dir que només hi ha un líder mundial que, per discurs i actitud, és clarament antagonista de Trump: el papa Francesc. Ho va escriure Enric Juliana en un tuit lluminós l’endemà de les eleccions americanes: “Es veu a venir un enfrontament seriós i potser tel·lúric entre la presidència Trump i el papa Francesc. L’home blanc i l’home de blanc.” Francesc és antagonista de Trump en tots els camps. [...] Inevitablement, dues visions del món es disputen aquest moment crític: la dels que rebutgen tot allò que no respon al seu interès i la dels que, prescindint del seu interès, es propo-sen donar acollida a tota mena de rebutjats. Per estranyes giragonses de la història, els dos líders apel·len al cristianisme per argumentar les seves posicions.»(Antoni Puigverd, La Vanguardia, 20 de novembre)


5.4. EN DEFENSA DE L’EDUCACIÓ

Un altre element clau per al nou ordre occidental que tractem de dibuixar és el de l’educació. Al llarg d’aquest estudi hem parlat de l’educació des de diverses perspectives. Per una banda, quan els autors posen l’accent en el nivell educatiu dels votants del populisme d’extrema dreta, els titllen sovint d’igno-rants; l’èxit de Trump significaria, des d’aquesta perspectiva, la victòria de la ignorància en l’espai públic. En segon lloc, la premsa estudiada fa referència a una fractura social creixent, afavorida per la digitalit-zació de la societat occidental, entre segments de població amb coneixements i segments de població ignorants, és a dir, a una polarització social del nivell d’educació. En tercer lloc, ens hem fet ressò d’una preocupació per la crisi de valors, en especial dels valors que van fonamentar la construcció europea; com a conseqüència d’aquesta crisi, diversos autors apunten a la necessitat de recuperar l’educació en valors i la filosofia moral, és a dir, educar per a la pau, la tolerància, la justícia, la solidaritat...

Finalment, diversos autors han parlat de la crisi del valor de l’educació i, de retruc, del lideratge: perduda la creença en el coneixement (la veritat) com a valor, també es desvaloritza la funció dels lideratges que han d’en-caminar-nos a les solucions raonades o raonables per construir un món d’acord amb els valors esmentats abans.

Són molts els autors que, directament o indirecta, apunten a la necessitat de superar aquesta desvalorit-zació de l’educació i, més en general, la crisi dels valors fundacionals de la Unió Europea. Més amunt, en parlar de la «postveritat», hem aportat com a exemple la preocupació del president d’Irlanda per la (re)introducció de la filosofia a les escoles, en el sentit de recuperar la creença en la veritat i dedicar-hi esforços educatius. A més, tot i que no ha estat focus d’anàlisi d’aquest Anuari, la qüestió de la o les reformes educatives i les noves metodologies de treball a l’aula per assolir els coneixements és un tema d’interès constant en els darrers anys.

Juntament amb els coneixements, alguns autors apunten a la necessitat de mantenir l’esperit crític i una certa «actitud vigilant» en relació amb les conquestes socials d’Europa, entre elles l’educació: si una idea queda clara en l’era de la postveritat i la postdemocràcia és que cap conquesta social no és per sempre, que la lluita pels drets i les llibertats ha de ser una lluita constant. Daniel Gamper exposa molt clarament el paper que haurien de tenir els ciutadans i els mitjans de comunicació, i Miquel Roca ens recorda la importància de no deixar perdre ni menysprear allò ja aconseguit.

«És competència de la ciutadania garantir que l’era dels drets no esdevingui un parèntesi lluminós d’un continent que ja ha viscut els seus millors moments. [...] Els drets només es mantenen amb vida si es lluita per ells. [...] La seva desaparició pot ser definitiva, perquè amb ells desapareix també la història, perquè els bàrbars cremen les biblioteques i expliquen noves mentides. [...] El filòsof John Gray ens recorda, des de fa anys, que el progrés moral i legal no és un concepte irreversible. Qualsevol passa endavant pot ser revertida. Els drets que avui es reconeixen universalment poden desaparèixer. Cal una ciutadania vigilant, uns mitjans de comunicació atents i emprenyadors, per impedir que les conquestes del passat caiguin de nou presa dels heralds d’un món millor en què els bons castiguen els dolents i amb l’excusa del bé practiquen el terror. Cal, en definitiva, maldar perquè el parèntesi dels drets es mantingui obert, incert i ambivalent.»(Daniel Gamper, Ara, 23 de març)

«Europa ha de tirar de l’orgull propi; de l’orgull del que ha fet, del perquè ho ha fet, i del que representa en el món. La crisi ha causat una cursa de desconcerts; una política insensible d’excessiva austeritat, mal dirigida, gens explicada i fredament aplicada, ha provocat un distanciament de molta gent en relació amb la idea d’Europa. Però els errors no poden posar en qüestió la necessitat d’Europa i la conveniència d’enfortir-la políticament.»(Miquel Roca, La Vanguardia, 23 de febrer)


5.5. RAÓ ESCÈPTICA I EMOCIONS POSITIVES

Tanquem aquest apartat, i aquest estudi, amb una reflexió sobre el paper de les emocions. Al llarg del text hem insistit repetidament en la instrumentalització que el populisme xenòfob fa de la ràbia i de la por i hem apuntat les opcions de combatre-les amb «més raó» o amb emocions positives (passió, com-passió, perdó, empatia...). El filòsof Reyes Mate, gran coneixedor de la filosofia alemanya posterior a l’Holocaust, considera que la negació de l’altre és el principi de la barbàrie i apunta la necessitat de bus-car el bé comú més enllà dels particularismes nacionals que conformen Europa. Complementàriament, Miró i Ardèvol constata la fredor del projecte europeu i la necessitat de dotar-lo d’ànima.

«La nova Europa només pot ser el resultat crític de les seves experiències de barbàries. Això és el que tenim darrere i l’única forma de conjurar el perill de la recaiguda és el sacrifici per un bé general, trans-nacional. Claudio Magris diu que el mal absolut ja no revesteix la forma del totalitarisme sinó la del particularisme. El Brexit ho confirma plenament. Tenen en comú, a pesar de les diferències, la negació de l’altre, que és el principi de la barbàrie.»(Reyes Mate, El Periódico, 5 de juliol)

«Europa necessita un nou i gran impuls dotat d’ànima, pensat per als éssers humans, i no per als mercats o el producte interior brut.»(Josep Miró i Ardèvol, La Vanguardia, 19 de setembre)

Ara bé, sobre les possibilitats d’acollir l’altre com si fos veritablement un mateix i dotar Europa d’un projecte amb contingut moral, hi ha posicionaments diferenciats. Alguns autors es pregunten fins a quin punt és possible que els valors de la multiculturalitat i la diversitat s’integrin veritablement en la identi-tat europea, és a dir, posen en dubte que els europeus tinguem prou empatia i compassió per fer possible una integració total dels nouvinguts; tanmateix, consideren possible una sortida pragmàtica de la crisi, basada en la raó, és a dir, basada en el respecte als drets i deures dels ciutadans. Des d’aquesta perspecti-va, no es parla en termes d’acolliment de l’altre però sí de respecte a l’altre. En canvi, altres autors propo-sen l’apel·lació a les emocions positives, és a dir, a utilitzar les mateixes armes del populisme però amb fins contraris. Les dues cites que segueixen són paradigmàtiques de tots dos posicionaments. «La integració total és improbable, per no dir impossible. Però la convivència i el compliment dels drets i deures és imprescindible perquè tots puguem viure civilitzadament en unes societats cada vegada més poroses des del punt de vista humà i cultural. […].Al seu últim llibre, Orden mundial, Henry Kissinger formula dues preguntes interessants: quanta unitat necessita Europa, i quanta diversitat pot suportar? Però, a la llarga, és probable que la pregunta inversa sigui fins i tot més fonamental. […] El papa Fran-cesc deia en rebre el premi Carlemany: “Somio una Europa de la qual no es pugui dir que el seu com-promís pels drets humans ha estat la seva última utopia.” El futur d’Europa no es lliurarà en el camp de la intransigència, sinó en el del respecte a l’altre.»(Lluís Foix, La Vanguardia, 11 de maig)

«Levantar diques de contención contra la xenofobia huyendo de las cifras y apelando a la emotividad. Campañas de propaganda y tantos relatos como haga falta para impedir que este virus infecte al conjun-to del sistema. Dos frentes que necesitan coraje porque, por más faraones que sacrifiquemos, la extrema derecha está decidida a hacernos perder la cosecha de toda una generación.»(Pablo Simón, El País, 5 de desembre)

Tanmateix, detectem un anhel comú en aquells que, per una banda, enarboren les armes d’una «raó en hores baixes» i confien només de forma escèptica en els nostres arguments (fem nostre el concepte


«raó escèptica», del filòsof Manuel Arias), i els que, per altra banda, aposten per recuperar les emocions positives (empatia, simpatia, compassió...) en la construcció de nous relats: la lluita contra el populisme xenòfob, que amenaça Occident d’encetar una nova fase de barbàrie.

La unió s’ha fet més àmplia, i ara inclou tots els que anhelen un llenguatge comú de llibertat, pau i de-mocràcia. Però les paraules de Churchill encara són adequades:

«Dic “No ho pots aturar.” Ja no hi ha marxa enrere. Hem arribat a un punt en el nostre viatge en què no hi pot haver pausa. Hem de perseverar. Serà o l’anarquia mundial o l’ordre mundial.»(Garri Kaspàrov, Ara, 16 de maig)


CONCLUSIONS I REFLEXIONS FINALS

En les conclusions de l’Anuari dels valors del 2015 parlàvem de la crisi del projecte europeu com a crisi d’identitat i de la dificultat de predir-ne els intents de sortida: si amb pragmatisme i tancament de fron-teres o, en canvi, amb l’obertura a altres civilitzacions a risc d’afavorir, en territori europeu, la confron-tació entre els integrismes religiosos i els populismes xenòfobs. Dèiem aleshores que temíem un escenari intermedi indesitjable: el d’una UE preocupada únicament per persistir, que actuaria de forma arbitrà-ria, ad hoc, segons els conflictes que se li anessin presentant i que, en definitiva, i a causa del cinisme i l’ambivalència de les seves decisions, seguiria mancada de perfil moral pel fet d’haver oblidat els seus valors fundacionals.

Els esdeveniments del 2016 ens han obligat a alçar la mirada i abandonar (en part) l’eurocentrisme d’aquella publicació; la sorprenent victòria de Donald Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units ha esdevingut el paradigma d’un fenomen sociopolític prou ampli a Occident i fàcil de reconèixer també en altres indrets del món: el populisme. Com l’àmplia majoria d’analistes dels mitjans de comu-nicació, hem treballat sota la intuïció que existeix una connexió, un denominador comú, entre fenò-mens com l’auge de l’extrema dreta i de l’esquerra radical a Europa, les derives polítiques i institucionals de Rússia, Hongria i Veneçuela o les victòries del Brexit al Regne Unit i de Trump als Estats Units, i ens hem proposat desgranar el que el populisme és i està significant per a la política i els valors del segle xxi a Occident. Així, a diferència de les edicions anteriors de l’Anuari dels valors, oferim enguany un estudi monogràfic al voltant del fenomen del populisme, que tractem de la manera més polièdrica que ens ha estat possible.


1. EL FENOMEN DEL POPULISME: EL QUÈ I EL PERQUÈ

La polisèmia del terme populisme no ha estat obstacle per trobar, a partir de les aportacions periodísti-ques de què ens hem nodrit, quatre elements comuns a les propostes polítiques que reben l’etiqueta de populistes. Són propostes que: a) contenen un discurs de confrontació del poble contra les elits, b) es vehiculen mitjançant lideratges carismàtics, c) recorren a una simplificació demagògica dels problemes i les solucions i d) fan un ús accentuat de les emocions per propiciar l’adhesió de les masses indignades. Juntament amb aquests atributs, tots de caire formal, destaca un denominador comú de caire substan-tiu: la vindicació es fa en honor de la justícia i de la democràcia i d’un conjunt de valors tradicionals que després detallarem.

Tanmateix, a l’hora de perseguir aquests valors, hi ha dues aproximacions contraposades del populisme: el populisme de dretes –que s’imposa perquè activa i actua sobre les pors i les inseguretats de les perso-nes, especialment en aspectes relacionats amb la identitat, l’autoritat, l’ordre, l’homogeneïtat, la per-tinença nacional, la seguretat..., i fa aflorar contravalors com el racisme, la xenofòbia o la misogínia– i el populisme d’esquerres, especialment crític amb l’establishment i les elits. Hem assenyalat que, segons alguns estudis, el populisme d’esquerres només es fa fort quan parla d’inclusió social i d’igualtat, però que, en canvi, es veu afeblit electoralment quan insisteix a parlar de solidaritat, fraternitat o respecte.

Seguidament, hem afinat l’anàlisi del populisme atenent a un tret formal que és comú a populismes ideològicament dispars: la revolta contra l’establishment, del poble contra les elits, amb la paradoxa del que això significa per als mateixos líders de les propostes populistes, que defugen l’autocrítica situant-se com a «poble» o en uns llimbs impossibles. L’anàlisi axiològica d’aquest aspecte ens porta a copsar que els líders populistes aconsegueixen centrifugar la ràbia contra les institucions, la dirigeixen específi-cament contra la classe política ja establerta i contra les elits bancàries i financeres, i es presenten ells mateixos sota la disfressa d’aire nou. El vendaval populista, únicament i exclusivament pel fet de ser nou, es ven com a lliure de responsabilitats, net en relació amb les anteriors pràctiques corruptes, els conflictes d’interessos, el frau empresarial i el fenomen que coneixem com a «portes giratòries», que recullen d’aquesta manera la fuga de vots antiestablishment. En l’àmbit europeu, la identificació de la Unió Europea com a cau de buròcrates de l’establishment és a la base de l’antieuropeisme creixent i, a l’altra banda del mirall, el pragmatisme, el continuisme, la manca de transparència i la fredor maquinal que transmetia la candidatura de Clinton van tenir també conseqüències fatals en la seva contesa amb Trump.

Finalment, hem ofert una pinzellada sobre els possibles trets populistes dels nacionalismes i, en especial, del sobiranisme català. Hem descrit el debat sobre aquesta qüestió i hem assenyalat dos elements clau: a) l’etiqueta «populista» la col·loquen els poders establerts en relació amb altres que se’n volen diferenciar, i b) convé vigilar a no cometre simplificacions forçades a l’hora d’analitzar populismes (i altres moviments socials) de caire divers.


2. LES CAUSES DE L’EMERGÈNCIA DEL POPULISME

En l’anàlisi de les causes del populisme hem adoptat una perspectiva socioeconòmica i cultural. Hem destacat, en primer lloc, que, arreu d’Occident, diversos segments socials s’han vist particularment afec-tats per les conseqüències de la globalització i la crisi econòmica i, davant la por per la pèrdua del que fins aleshores havien estat les seves expectatives de futur, han buscat consol i seguretat en solucions sim-plistes. En el casos paradigmàtics del Regne Unit i els Estats Units els analistes coincideixen a assenyalar una greu involució econòmica que, a més, ha anat acompanyada d’una involució social: l’augment de la diversitat social i cultural inherent a la globalització ha estat aprofitada pel neoliberalisme per trencar els lligams comunitaris de forma que valors com la igualtat, la solidaritat comunitària i la justícia social han patit un progressiu deteriorament i pèrdua de presència en la vida pública, donant pas a un revifament dels valors individualistes i, en conseqüència, a posicions aïllacionistes i reaccionàries.

El fet que aquest canvi de valors s’hagi produït en especial en les classes mitjanes i treballadores, el que es coneix com a classes WASP (White, Anglo-Saxon, Protestant), particularment ressentides per la seva pèrdua de posició social enfront d’altres grups socials que s’han vist comparativament afavorits (asiàtics, llatins, afroamericans), seria explicatiu dels resultats de les eleccions en els dos àmbits geogràfics es-mentats. La paradoxa del vot femení i hispà a una candidatura obertament misògina i racista com la de Trump s’explicaria, potser, per un revifament de l’egoisme en els col·lectius que han aconseguit progres-sar, uns col·lectius que haurien abandonat la identificació amb la seva ètnia o grup social de partença i haurien fet seus els desitjos del nou grup. Dit d’altra manera: haurien deixat d’aspirar a un nou estatus per limitar-se a voler mantenir aquest estatus recentment assolit. I juntament amb l’egoisme, parlem també de contravalors com l’individualisme consumista, la superficialitat en les relacions interpersonals i el culte a la immediatesa; uns contravalors que no són d’aparició recent, però que han estat capaços d’apoderar-se de l’espai públic i d’escombrar altres valors que havíem cregut prou estables: l’altruisme, la solidaritat, la tolerància, el bé comú.

Finalment, i ja en clau cultural, s’han destacat la por i la crisi dels valors comunitaris, locals, tradicionals i d’homogeneïtat com a causes més transcendentals de l’emergència del populisme (de dretes, en aquest cas). En l’opinió pública alimentada pels mitjans es parla d’una crisi de valors a Europa: l’entronització del valor de la seguretat, impulsat per la por i la ràbia, en detriment de valors com la solidaritat, la jus-tícia, la fraternitat i la cura de l’altre, és entesa per molts autors com el detonador d’una deriva perillosa que amenaça de destruir la mateixa Unió Europea. No són pocs els analistes que, amb la victòria del Brexit, temen un efecte dòmino.

També hem destacat que, de vegades, la crítica a l’ús polític de les emocions va al costat de la crítica al relat, com a recurs discursiu propi del populisme, en contraposició amb l’argumentació racional més pròpia de l’establishment. Hem incidit a subratllar l’error d’aquesta apreciació tot afirmant que el relat pot ser una eina potentíssima per lluitar contra la demagògia del populisme i que, precisament perquè, tal com acabem de descriure, la raó es troba en hores baixes, una possible sortida passa més per la seduc-ció pragmatista, per apel·lar als sentiments positius, que no pas (tot i que potser també caldrà fer-ho) per intentar revifar l’adhesió a la raó postmoderna (el filòsof i politòleg Manuel Arias parla de «raó escèp-tica»). Perquè el problema no és que el discurs populista xenòfob apunti a nous valors, sinó que es vol vendre com una defensa del nostres valors, en especial la justícia social i la democràcia (recordem el lema de Trump: Make America Great Again).

En conseqüència, no n’hi ha prou a denunciar els mitjans emprats pel populisme (el recurs a la mentida i a les emocions negatives) sinó que cal denunciar també l’apropiació dels valors, als quals es dota inte-ressadament d’una nova significació. Per això alguns autors consideren que és imprescindible insistir en


la conversa, a fi de desemmascarar com a fraudulenta la defensa que el populisme fa dels nostres ideals. Ens cal parlar, diuen, de la manera que sigui, amb argumentacions o amb metàfores, amb poesia o storytelling, sobre allò que entenem per justícia, igualtat, llibertat..., i saber explicar, en discursos i relats senzills, que no superficials, les mesures polítiques complexes que caldrà emprendre, foragitant la pressa per arribar a acords i les solucions màgiques. Perquè, com diu el recentment finat Zygmunt Bauman, «siguin quins siguin els obstacles i encara que aquests siguin immensos, la conversa continuarà sent el camí que portarà a l’acord i, per tant, a la coexistència solidària, cooperativa, pacífica i beneficiosa per a tots, senzillament perquè no té competidors i per tant cap alternativa viable.»13

13 BAUMAN, Z. Desconeguts a la porta de casa, Barcelona: Editorial Arcàdia, 2016, p. 107.


3. ELS MECANISMES DEL POPULISME

En el tercer apartat hem definit els mecanismes que utilitza el populisme per actuar, entre els quals hem destacat la postveritat, un nou eufemisme, de moda, que s’utilitza per referir-se a la mentida dirigida a afectar les emocions més primàries de les persones. La mentida, atiada pels mitjans de comunicació i les xarxes socials, presentada en forma de demagògia, de simplificació o de banalització de la realitat, i desemmascarada fins i tot com a falsedat stricto sensu, es fa seu l’espai polític (en el moment d’escriu-re aquestes línies, el mes de febrer del 2017, Donald Trump es refereix, en un míting a Florida, a un atemptat terrorista que suposadament s’hauria produït a Suècia, i el relaciona amb la situació que viuen els refugiats; un atemptat que, se sap pocs moments després, és inexistent).

Tanmateix, no es tracta només de descriure aquesta realitat sinó d’alertar del greu problema que tenim quan la veritat esdevé irrellevant. Corol·lari: els temps de la postveritat posen a prova l’anàlisi de Han-nah Arendt segons la qual «sempre arriba un moment més enllà del qual la mentida es torna contrapro-duent».14 Aquesta anàlisi, recordem-ho, va servir per explicar el sentiment d’indignació dels americans en descobrir el frau moral dels anomenats Papers del Pentàgon (la publicació al The New York Times, l’any 1971, de documents que destapaven amb tota cruesa les veritats que el govern dels Estats Units havia estat amagant a la població en relació amb la guerra del Vietnam); també va servir per explicar, en clau espanyola i molt més recentment, l’extraordinari gir electoral posterior als atemptats d’Atocha l’any 2004, perquè les mentides reiterades del govern d’Aznar sobre l’autoria dels atemptats van acabar pas-sant-li factura. Així, una primera lectura dels esdeveniments del 2016 ens portaria a dir que, en temps de postveritat, la mentida –emocionalment ben treballada– ja no passa factura; ara bé, cal recordar que Arendt s’estava referint a la revolta de la població contra el govern establert, mentre que darrere l’auge del populisme de dretes trobem, almenys de moment, l’acceptació de la mentida com a instrument d’assalt al poder.

Per aprofundir l’anàlisi entorn de la postveritat ens hem referit també a la dialèctica entre raó i emoció. D’entrada, són nombrosos els autors que troben en el recurs a les emocions la clau de volta de l’èxit dels discursos populistes. Fins i tot algun afirma que els discursos que triomfen ho fan perquè apel·len als instints més primaris de l’espècie humana i contraposen aquests instints a la raó, que, si atenem els descobriments de la neurociència, és fruit del procés evolutiu. Hem assenyalat, tanmateix, que no es tracta únicament del triomf de les emocions i de la mentida per elles mateixes, com si es tractés d’un triomf sobtat de la irracionalitat. Es tracta més aviat de copsar que el discurs racional es troba actual-ment en hores baixes: en un moment en què l’argumentació racional es mostra incapaç d’oferir bones raons per captar el vot; un moment en què, com dèiem més amunt, triomfen els discursos simplificadors perquè es volen solucions ràpides als problemes complexos que tenim; un moment en què la població se sent enganyada per les elits i en què els discursos «moderats» d’un liberalisme com el de Hillary Clinton deixen de ser vistos com una aposta pel mal menor, el vot populista acaba sent, paradoxalment, un vot de rebuig a la irracionalitat del sistema capitalista. O, per dir-ho amb Slavoj Zizek i amb ressonàncies weberianes: «Els populistes detecten correctament la irracionalitat del capitalisme racional; per això està plenament justificat que dirigeixin la seva ràbia contra les institucions sense rostre que regulen les seves vides de forma gens transparent» (El Mundo, 4 de març).

14 ARENDT, H. Crisis de la República, Madrid: Editorial Trotta, 2015, p. 14.


Finalment, s’ha apuntat un darrer mecanisme –la posada en qüestió de la democràcia directa– que tri-vialitza la participació ciutadana i, per extensió, el valor democràtic de la participació en si mateix. Això entronca amb una reflexió sobre la legitimitat de la democràcia participativa que resulta també molt re-llevant per descriure la crisi de la democràcia occidental. I és que, davant l’auge del populisme, diversos autors adopten una visió platònica de la democràcia, basada en el mèrit: amb altes dosis de superioritat intel·lectual i moral, decreten l’equivocació de les masses i suggereixen, quan no diuen descaradament, que caldria revisar la seva participació en política. En altres paraules: es promou una desconfiança en el sistema electoral basat en el sufragi universal al·legant que els ciutadans que aposten per les opcions populistes són víctimes de la manipulació i de la desinformació. Tanmateix, també hem destacat en la nostra anàlisi el corrent contrari: diversos autors critiquen aquesta deriva antidemocràtica i apunten a lluitar contra les idees populistes no pas amb menys democràcia, sinó al contrari, amb més informació (veritat) i més democràcia.


4. INTERPRETACIONS DEL FENOMEN

A continuació, hem estudiat, a través de les opinions dels especialistes, les interpretacions del fenomen populista, entre les quals hem observat l’existència de versions optimistes, que relativitzen l’impacte del fenomen, i de versions pessimistes, que en temen l’expansió viral. També hem volgut ampliar la conno-tació del terme postveritat, i l’hem relacionat amb altres «post-» que en deriven –com ara la postdemo-cràcia, la post-Europa i el gir postoccidental del món– per referir-nos a l’incert escenari que comencen a dibuixar alguns articulistes quan, indirectament, apel·len a la possibilitat que aquesta onada populista, amb totes les seves implicacions, constitueixi l’inici d’un nou paradigma o, si més no, de nous escenaris sociopolítics a Occident.

La crisi de valors i l’auge del populisme estableixen una dialèctica per la qual la primera contribueix a en-greixar l’altre i a la inversa; una dialèctica que trenca el relat de la Unió Europea: aquell somni europeu, de desenvolupament dels valors democràtics i humanistes, ha entrat en una fase més que dubtosa, entre altres coses pel fet d’haver de conviure, al seu si, amb la tendència conservadora i xenòfoba del països de l’Europa de l’Est (però no només d’aquests). I, com ja vam analitzar en l’Anuari dels valors del 2015, la política de la Unió Europea en relació amb els refugiats exemplifica, a parer de molts autors, la hipocresia i el cinisme imperants: mentre que, per una banda, la UE afirma la seva voluntat de seguir apostant pels seus valors fundacionals i parla, en conseqüència, de democràcia, de multiculturalitat, de solidaritat i, fins i tot, de l’obligació moral d’acollir els refugiats, per altra banda s’assisteix a un veritable espectacle, en el sentit més negatiu del terme, amb l’incompliment de les quotes d’acollida pactades i, sobretot, pel pacte de la Unió Europea amb Turquia, que molts autors segueixen qualificant de vergonyant.

Així, diverses veus assenyalen que el funcionament de la Unió Europea s’assembla cada vegada més al d’una màquina que ha abandonat els principis democràtics per passar a respectar, només, els interessos econòmics i financers. Per dir-ho amb altres paraules: la defensa sense nord i erràtica, ara sí i ara no, dels seus principis fundacionals, combinada amb el sotmetiment als mercats financers globals, ha fet de la vella Europa un projecte sense atractiu moral i cultural que, de mica en mica, deixa de ser referent d’Occident. I a mesura que el relat es desfà i perd adhesions, com en el cas del Regne Unit, el projecte europeu es buida de contingut axiològic i el concepte Europa s’identifica, cada cop més, amb la tecno-cràcia de Brussel·les. Semblaria, malauradament, que el 2016 s’ha complert el pronòstic que fèiem en la nostra publicació del 2015, quan parlàvem de la Unió Europea com d’un ens preocupat només per la seva pròpia pervivència.

Convé insistir que el populisme assetja tota l’arquitectura liberal, no només a Europa sinó, sobretot, als Estats Units: posa en joc la democràcia, el multiculturalisme, l’estat de dret, el lliure mercat i fins i tot els drets humans. Per això es parla d’una era antiliberal que trenca el relat axiològic d’Occident.


5. UN NOU ORDRE PER A OCCIDENT

L’apartat final d’aquest document ha volgut aprofundir en les sortides que es visualitzen per a la crisi del model liberal. Atesa la varietat de línies de reflexió, hem classificat les opinions dels articulistes d’acord amb cinc perspectives a partir de les quals visualitzen els canvis: (1) aquells que advoquen per la rede-finició de l’estat del benestar, centrant-se, fonamentalment, en la necessitat d’una reactivació econòmi-ca; (2) els que proposen una virada (poc concretada) cap a una Europa federal; (3) els que defensen la necessitat de nous lideratges que, arrelats a la realitat, tinguin més càrrega moral i visió a llarg termini; (4) els que defensen el valor de l’educació, sobretot en valors, i proposen l’adopció d’actituds vigilants i crítiques, especialment en relació amb les conquestes socials dels darrers anys, i (5) els que reivindiquen la clarificació dels problemes defugint les anàlisis simplistes causa-efecte, apel·lant a la raó escèptica però també, com proposa la filòsofa Martha Nussbaum, apel·lant a les emocions i els seus sentiments positius (compassió, perdó, amor, agraïment, confiança...) per fomentar societats més inclusives o, si més no, als valors del respecte i la tolerància, per evitar la barbàrie.

Reflexions finals

Si bé les cinc perspectives que hem seleccionat es poden vincular a l’àmbit dels valors, les dues primeres (la redefinició de l’estat del benestar i el disseny d’una Europa més unida i solidària) ho fan de forma més tangencial, perquè tenen a veure fonamentalment amb components de caire econòmic, polític i so-ciològic. En canvi, creiem important concloure ampliant una mica més les reflexions de les tres darreres perspectives apuntades al paràgraf anterior (la necessitat de nous lideratges més morals, l’adopció d’ac-tituds vigilants i el foment d’emocions positives). Considerem que una reflexió més profunda al voltant d’aquestes qüestions, totes proveïdes d’alta càrrega de valors, pot contribuir a il·luminar el camí que ve.

Per alimentar aquesta reflexió és de gran ajuda un estudi publicat recentment pel think tank britànic Demos, que ha estudiat la realitat en sis països europeus per tal d’obtenir una imatge sobre els efectes de la por i la inseguretat arreu d’Europa. L’estudi es titula Mapping and responding to the rising culture and politics of fear in the European Union... Nothing to fear but fear itself ?15 (‘Detectant i responent a l’emer-gent cultura i política de la por a la Unió Europea... No témer res més que la por mateixa?’). Demos observa que hi ha un sentiment generalitzat de pessimisme, precarietat i ansietat incrustat a les societats occidentals objecte d’estudi:

Algunes d’aquestes preocupacions estan relacionades amb l’economia i la seguretat nacional, que han continuat guanyant força, gradualment, des de la crisi financera i la recent escalada d’incidents terro-ristes, però d’altres es refereixen més a sentiments de pèrdua social i cultural. És clar que aquestes dues dimensions estan cada vegada més entrellaçades, i conjuntament alimenten l’ansietat i una sensació que els líders i les institucions polítiques ja no són capaços d’oferir el control i la seguretat dels ciutadans.

15 DEMOS, Mapping and responding to the rising culture and politics of fear in the European Union... Nothing to fear but fear itself? Londres, 2017.

Vots en eleccions legislatives % dels vots

*1ª volta de les eleccions presidencials **Inactiu

Països Baixos Hongria Itàlia Polònia Regne Unit Suècia

Alemanya Àustria Bèlgica Dinamarca Finlàndia França*

AfD+NPD+REP

2002 06 Març 2017 1990 2002 2014 1987 2001 2013 1991 2001 2015 1974 2001 2015 1991 2002 2014

1990 2002 2013 1970 90 2013 1978 90 2014 1998 2007 2015 1995 2007 2015 1974 95 2012

Partit per la Llibertat

+LPF**

Jobbik+FkgP+MIEP

Lliga Nord Kubiz’15+LPR

+Partit X**

UKIP+Front Nacional

+BNP

Demòcrates suecs

+Nova Democràcia**

Interès Flamenc

Partit del Poble Danès

Partit dels Finlandesos

Front Nacional

Partit de la Llibertat

d’Àustria FPÖ+BZOe

50

40

30

20

10

0

50

40

30

20

10

0


[...] Per bé que la sensació d’inseguretat i inestabilitat pot ser generalitzada, aquests sentiments es fan sentir amb més força entre aquells grups que tenen valors socials més conservadors, i uns nivells d’in-gressos i educació més baixos. Sembla que a la majoria dels nostres països objecte d’estudi hi ha una minoria significativa de la població (10 % - 20 %) que és profundament pessimista sobre el futur i que se sent fora de sintonia amb els valors socials contemporanis.

La investigació de Demos confirma el que era temut per tothom però que fins ara no s’havia comprovat empíricament: que existeix un «minoria significativa» de la població de diversos estats de la Unió Euro-pea que estaria «enfadada amb el món».

Figura 2. L’emergència de moviments nacionalistes i d’extrema dreta a Europa

Font: ParlGov, Bureau AFP

Com podem veure en el gràfic anterior, aquesta seria la minoria que hauria decantat la balança del Brexit i estaria alterant els escenaris polítics a diferents països, en ocasions fent aflorar o créixer partits d’extrema dreta que monopolitzen l’espai polític del descontentament. Però el que ens ha de preocupar, des d’una perspectiva axiològica, no és tant el color polític d’aquests partits o els nous espectres polítics i problemes de governabilitat resultants del fenomen, sinó el fet que les motivacions que porten aquests col·lectius a prendre les seves decisions siguin motivacions negatives (evitar que governi un partit deter-minat) en lloc de motivacions positives (votar per allò que volen).

Aquesta realitat posa de manifest, almenys, tres problemàtiques. En primer lloc, que els governants ac-tuals no estan oferint solucions vàlides ni estan actuant amb empatia suficient per satisfer les necessitats i inquietuds de bona part de la població; en segon lloc, que s’ha creat un «buit de poder» que el discurs


populista, apel·lant a les emocions primàries de la població –la por, la ràbia, el ressentiment, etc.– , ha aprofitat per ocupar, i en tercer lloc, que hi ha una minoria significativa de la població amb poca forma-ció i capacitat crítica que, a més a més, està enfadada i disgustada i que està disposada a traslladar aquest enuig a les urnes.

Com a conseqüència d’aquests fets, a Europa s’ha produït un biaix des de les visions humanistes cap a visions més autoritàries i conservadores, especialment pel que fa a temes com l’etnicitat i la immigració. L’estudi de Demos, com altres estudis semblants d’Eric Kaufmann,16 Ronald Inglehardts o Pippa Norris,17 es pregunta els motius pels quals els valors liberals ja no tindrien sobre les persones l’efecte que haurien exercit en el passat, i apunta una explicació possible: el fet que en els darrers anys s’hagi fet èmfasi en la legitimitat dels recursos (input legitimacy), és a dir, en els processos i les institucions (la llibertat d’oportuni-tats, la igualtat en el vot, etc.) però, en canvi, s’hagi restat importància a la legitimitat dels resultats (output legitimacy), desvinculant els valors liberals dels interessos personals i col·lectius de les persones i les seves vi-des. Dit d’una altra manera, els valors s’han tractat des d’una perspectiva massa abstracta, pressuposant-ne la seva universalitat i ubiqüitat i sense fer referència al seu impacte en la vida real de les persones.

Per tal de revertir aquesta tendència es fa imprescindible tornar a posar els valors al centre del debat des de noves perspectives. S’han de construir alternatives socials i polítiques que, tot i ser crítiques amb l’establishment i exigents en relació amb la corrupció, no caiguin elles mateixes en l’arrogància ni en la manipulació pròpies del populisme més barroer; cal construir un nou model de democràcia que busqui el bé comú, transnacional: un model basat en la sobirania compartida, per exemple, mitjançant la con-federació, que aposti per la solidaritat, la sostenibilitat i el respecte a la diversitat. Des de la perspectiva política, cal augmentar i millorar les polítiques públiques adreçades a satisfer les necessitats múltiples dels sectors de la població més vulnerables.

També cal treballar perquè els estaments polítics tradicionals recuperin els seus vincles de connexió amb el conjunt de la ciutadania, especialment d’aquella part més desorientada amb els canvis derivats de la globalització, el cosmopolitisme, el pluralisme cultural i l’augment de la complexitat social. Així, es fa imprescindible fomentar lideratges menys oportunistes i més basats en el compromís moral. Sense perdre de vista la realitat i les fortes amenaces i reptes que el món haurà d’entomar en els propers anys, convindria que els líders polítics i socials occidentals s’esforcessin per traslladar a la societat visions del futur més esperançadores, que serveixin com a element de cohesió per a societats cada vegada més frac-turades i amb índexs més baixos de confiança pública. Cal que se superi la por per una interdependència que trenqui amb la voluntat d’aïllament.

Els mitjans de què disposem per construir relats i assolir aquests objectius són els que són: el debat públic, els mitjans de comunicació, les xarxes socials... No podem deixar d’utilitzar el seu enorme (i ambigu) potencial si el que ens proposem és retornar la veritat a l’espai públic i canalitzar les propostes moralment exemplars que puguin anar sorgint, tant en l’àmbit teòric com, sobretot, d’acció. Potser només així posarem fi a l’era de la postdemocràcia i podrem iniciar un nou camí vers la veritable demo-cràcia. Perquè, com afirma Slavoj Zizek, «potser la solidaritat global és una utopia, però si no lluitem per ella aleshores estem veritablement perduts, i mereixem estar perduts» (Zizek 2016, p. 127).18

16 Es pot consultar l’entrevista a Eric Kauffman (2 de febrer del 2017) a l’enllaç següent: http://blogs.lse.ac.uk/politicsandpolicy/interview-with-eric-kaufmann/

17 INGLEHART, R F.; NORRIS, P. Trump, Brexit, and the Rise of Populism: Economic Have-Nots and Cultural Backlash, Harvard Kennedy School: Faculty Research Working Paper Series, agost del 2016.

18 ZIZEK, S. La nueva lucha de clases. Los refugiados y el terror. Barcelona: Anagrama, 2016.

http://blogs.lse.ac.uk/politicsandpolicy/interview-with-eric-kaufmann/

http://blogs.lse.ac.uk/politicsandpolicy/interview-with-eric-kaufmann/


Des de la perspectiva axiològica, seria convenient promoure els valors humanistes –la llibertat, la igual-tat, la solidaritat, la cooperació internacional, l’obertura, el respecte als drets humans, etc.– des d’enfoca-ments més propers a les realitats de la ciutadania. No ens podem permetre que la interpretació de fenò-mens d’alta complexitat com la immigració, l’etnicitat o el creixent sentiment d’inseguretat col·lectiva es redueixi a les posicions populistes de por, ràbia o pessimisme, absentes de pensament crític i reflexiu, i a preteses solucions miraculoses i simplistes basades en el proteccionisme, l’unilateralisme, el nacionalisme d’estat o la insolidaritat. En aquest sentit, seria bo promoure iniciatives que reactivin debats i reflexions al voltant d’aquests temes des de perspectives humanistes. També és desitjable cercar exemples que tras-lladin els valors des de l’àmbit abstracte cap a les seves implicacions tangibles en la vida de les persones. Finalment, és fonamental assegurar que els beneficis i les experiències pròpies de les societats obertes, diverses i multiculturals arribin a les persones que pertanyen a grups socioeconòmics desfavorits o que tenen nivells educatius baixos i, també, a aquelles persones que viuen al món rural aïllats i sense gaire contacte amb persones d’altres indrets, especialment en països com els Estats Units.

Per finalitzar aquest anuari, creiem que val la pena llençar un missatge positiu i d’esperança. No tindria cap sentit pensar que, després d’anys d’avenços sense precedents en el camp de les llibertats civils i políti-ques, en el camps científic i tecnològic, en l’àmbit de la salut, en l’àmbit de les energies renovables, en l’àmbit del benestar o de la seguretat, i en tants altres sectors, el rumb de la societat pugui estar marcat per la ignorància, la mentida, els prejudicis o els missatges reduccionistes de la por. Ens sembla impres-cindible, en aquests temps convulsos, fixar-nos en aquelles qüestions susceptibles de crear confusió o alteració entre la població i abordar-les des de la reflexió serena, la claredat de l’anàlisi i, sempre que es pugui, també, des de l’experiència directa. Cal, més que mai, fer confiança al poder col·lectiu de la soli-daritat i la cooperació i continuar treballant per aportar una mica més de raó a les emocions i una mica més de sensibilitat a la raó.


APUNT METODOLÒGIC

L’Anuari que hem presentat combina l’anàlisi quantitativa de dades (bloc A) amb la descripció i la diagnosi a partir de les mateixes dades mitjançant un article de fons que posa en relleu les controvèr-sies axiològiques que considerem clau en aquest 2016 (bloc B). Ambdues informacions, quantitatives i qualitatives, ens permeten oferir una síntesi final del que ha significat el 2016 des d’una perspectiva axiològica («Conclusions») i, finalment, elaborar un posicionament propi («Editorial»). A continuació desgranem la metodologia de treball per a l’elaboració dels blocs A i B.


BLOC A: ANÀLISI QUANTITATIVA

Per a l’anàlisi quantitativa s’ha tingut en compte la informació publicada als principals mitjans de premsa escrita diària publicada a Catalunya, és a dir, a La Vanguardia, a El Periódico, al diari Ara i a El Punt Avui, juntament amb la informació del diari El País, l’ABC, La Razón i El Mundo. Amb les 2.919 edicions diàries d’aquests mitjans (vuit diaris analitzats al llarg de l’any menys les edicions en alguns casos de Nadal, Sant Esteve o Cap d’Any) s’ha fet un recompte de les informacions tal com es recull en la fitxa tècnica següent:

FITXA TÈCNICA

Univers 2.919 publicacions diàries de vuit capçaleres

Informació de base per al cò-mput estadístic

Notícies de les portades i de l’interior dels diaris (excloent-ne arti-cles d’opinió i entrevistes) que hagin ocupat, com a mínim, mitja plana de diari (sent considerades per tant com a notícies «princi-pals»), les quals abordin alguna temàtica rellevant des d’un punt de vista axiològic, sigui perquè parlen directament o indirectament de valors o perquè són susceptibles de generar debats axiològics. Per al còmput no s’han tingut en compte els suplements setmanals o estacionals (com els suplements dominicals, temàtics –sobre mo-tor, cultura, etc.– o relatius a l’estiu, per exemple) que inclouen els diferents diaris. Per tant, el recompte s’ha fet exclusivament sobre les pàgines de l’edició estàndard del diari.

Mecanisme de comptatge El comptatge s’ha dut a terme en dues etapes diferenciades. En una primera etapa s’ha fet un recompte de les notícies de portada amb contingut axiològic de cadascuna de les vuit capçaleres. En una segona etapa, les set notícies de portada amb més repercussió mediàtica han estat recomptades a les notícies interiors que han ocupat, com a mínim, mitja plana de diari. En la primera etapa cada portada compta com una edició, mentre que a la segona es recull el nombre de notícies publicades sobre un tema amb la con-dició que sigui superior a mitja pàgina. El comptatge d’edició es fa, per tant, per dia i per diari.

Assignació d’etiquetes El conjunt de notícies, tant a les portades com a l’interior del diari, d’un mateix tema axiològic queden englobades sota una mateixa etiqueta de definició temàtica (normalment referida al coneixe-ment genèric del tema –per exemple, «Corrupció econòmica i política»–). El procés inclou un procediment de depuració de repe-ticions eventuals de la temàtica sota diferents denominacions.


Dades disponibles Comptatge mensual i anual del nombre d’edicions, tant a les portades com a les notícies de l’interior, desglossat per temàtica axiològica, així com per capçalera dels diaris estudiats.

Exemple de dades disponibles per a la notícia d’interior «corrupció econòmica i política»:

ABC Ara El Mundo El País El Periódico El Punt Avui La Razón La Vanguardia Total d’edicionsGener 29 17 51 27 9 10 35 8 186Febrer 68 19 71 53 36 27 49 24 347Març 59 12 43 25 9 8 24 10 190Abril 67 21 80 43 22 14 55 19 321Maig 39 7 50 7 6 4 30 9 152Juny 35 2 37 17 11 7 24 9 142Juliol 16 5 33 13 8 3 15 1 94Agost 3 2 13 9 1 2 5 4 39Setembre 24 9 52 24 17 14 36 13 189Octubre 25 7 57 21 22 6 29 7 174Novembre 22 7 31 12 8 2 15 8 105Desembre 17 1 26 4 8 0 11 3 70 Total 404 109 544 255 157 97 328 115 2.009

Clau de lectura: el mes de gener es va parlar de corrupció econòmica i política a un total de 186 notícies de l’interior de mitja plana o més espai dels diaris analitzats (ABC, Ara, El Mundo, El País, El Periódico, El Punt Avui, La Razón i La Vanguardia). Al seu torn, el diari La Vanguardia es va referir a aquest tema amb notícies de mitja plana o més durant un total de 15 notícies al llarg de l’any (8 el mes de gener, 24 el mes de febrer, etc.).


BLOC B: ARTICLES TEMÀTICS

En aquesta part de l’Anuari desgranem quina ha estat la principal temàtica axiològica que s’ha consi-derat més rellevants en tant que notícia principal apareguda en premsa mitjançant una aproximació hermenèutica (interpretativa) i de conjunt als continguts que han nodrit la temàtica mateix. En aquest cas, s’ha tingut en compte no només el contingut de la notícia en si, sinó també les opinions qualificades que aquesta ha suscitat entre els articulistes de les pàgines d’opinió de les diferents capçaleres objecte d’estudi. Així doncs, aquest article de fons es fa ressò dels debats axiològics presents a la premsa escrita i que trobem sovint en els textos que anomenem «d’autor»: articles d’opinió, columnes, editorials... És a dir, si al bloc A s’han comptabilitzat les notícies, de manera que el bloc adquireix una orientació neta-ment estadística, complementàriament en aquest bloc B es té en compte la prominència de la temàtica per al debat públic, i s’exposen els elements valoratius més rellevants que s’hi han detectat per tal d’oferir un mapa del debat axiològic, amb els seus principals enfocaments i amb els valors que s’han vist im-plicats en cadascuna de les qüestions globals. Aquesta temàtica de fons del bloc B és, en certa manera, un termòmetre de la importància –no només quantitativa, sinó també qualitativa– que ha revestit cada qüestió en l’àmbit català de premsa escrita d’informació general i que aglutina els fenòmens emergents aquest 2016, com ara les eleccions als Estats Units, el Brexit i el fenomen de la nova política.

La justificació d’aquest tema principal per ser elaborada en forma d’article no només és estadística, sinó que es té en compte la importància de les temàtiques que versen sobre les eleccions als Estats Units, el Brexit o la Nova política amb més pes en nombre d’edicions, segons el comptatge i el tractament esta-dístic fet (vegeu el bloc A). En el cas dels articles dedicats respectivament als populismes, aquest tema en permet aglutinar tres més amb força relació entre si. En aquest cas, doncs, la prevalença estadística es combina amb consideracions d’índole qualitativa, atès que les temàtiques del sobiranisme català, la corrupció política, el fenomen del terrorisme gihadista o la crisi dels refugiats, que tenen una important repercussió temàtica, han estat objecte d’anàlisi en profunditat en anteriors edicions d’aquest Anuari.


REFERÈNCIES DELS ARTICLES DE PREMSA CITATS AL TEXT

- Álvaro, Francesc-Marc: «Veritat i mentida europees», La Vanguardia, 17 de març.- Alvargonzález, Alejandro: «La democracia defendida», El País, 24 de novembre.- Antich, Xavier: «Les llàgrimes, per als cocodrils», Ara, 10 de novembre.- Aragay, Ignasi: «Passeig per Brussel·les, buscant respostes», Ara, 27 de març.- Arias, Manuel: «El espectro populista», El País, 30 de novembre.- Balcells, Laia: «Emocions instrumentals i el vot a Donald Trump», Ara, 16 de novembre.- Bassets, Lluís: «La contrarrevolución de Donald Trump», El País, 10 de novembre. - Lluís Bassets: «Artur Mas, caudillo populista», El País, 18 de desembre.- Baverez, Nicolás: «Democracia contra populismo», El País, 28 de novembre.- Beas, Diego: «La revancha del hombre blanco», El País, 5 d’octubre.- Bella, Emili: «Europeisme en crisi», El Punt Avui, 10 de març.- Bella, Emili: «Europa votaria Trump», El Punt Avui, 15 de novembre.- Blair, Toni: «El cop demolidor del Brexit», Ara, 27 de juny.- Josep Borrell: «Mala notícia», La Vanguardia, 26 de juny.- Brooks, David: «Trump no, ni pensar-hi», Ara, 19 de març.- Buruma, Ian: «Els deplorables de Trump», La Vanguardia, 13 d’octubre.- Camacho, Ignacio: «Oclocracias», ABC, 10 de maig.- Camacho, Ignacio: «Publicidad fraudulenta», ABC, 17 de novembre. - Camacho, Ignacio: «El pospopulismo», ABC, 10 de desembre.- Camacho, Ignacio: «El año populista», ABC, 31 de desembre.- Cardo, Luis: «¿Per què ha guanyat?», El Periódico, 13 de novembre.- Carnicero Urabayen, Carlos: «Populisme com a animal de companyia», El Periódico, 22 de març.- Carnicero Urabayen, Carlos: «Apocalipsi en l’era Trump», El Periódico, 8 de juny.- Casajuana, Carles: «De Trump a Tsipras», La Vanguardia, 16 d’abril.- Castells, Manuel: «Trump, president?», La Vanguardia, 7 de maig.- Castiñeira, Àngel: «Trump: quasi un decàleg», Ara, 16 de novembre.- Closa, Carlos: «‘Brexit’: el valor de quedarse», El País, 17 de juny.- Coello, Joaquim: «Europa, on vas?», Ara, 4 d’abril.- Coello, Joaquim: «‘Brexit’, i ara què?», El Punt Avui, 2 de juliol.- Colau, Ada; Nicolini, Giuseppina; Galinos, Spyros: «No ens feu avergonyir de ser europeus», El Periódico, 16 de març.- Colomina, Carme: «Els Estats Units d’Obama i els de Trump», Ara, 29 de febrer.- Colomina, Carme: «Alimentar la bèstia», Ara, 4 d’abril.- Cóppulo, Sílvia: «Facebook i Google van fer guanyar Trump», El Periódico, 19 de gener.- De Borja Lasheras, Francisco: «Repensar Europa», El Mundo, 23 de juny.- De Prada, José Manuel: «En defensa del populismo (I)», ABC, 28 de maig.- De Prada, José Manuel: «En defensa del populismo (II)», ABC, 30 de maig.- De Prada, José Manuel: «En defensa del populismo (III)», ABC, 4 de juny.- Díez, Rosa: «La hora de hacer política», El Mundo, 12 de noviembre.- Díez, Xavier: «Trump i el supremacisme WASP», El Punt Avui, 5 de febrer.- Díez, Xavier: «És xenofòbia?», El Punt Avui, 1 de juliol.- Díez, Xavier: «La lepenització dels esperits». El Punt Avui, 10 d’octubre.- Editorial (Ara): «El Brexit colpeja una UE obligada a reaccionar», Ara, 25 de juny.- Editorial (Ara): «Els Estats Units després del 8 de novembre», Ara, 31 d’octubre.- Ediorial (El Periódico): «La pitjor Europa dels mercaders», El Periódico, 9 de març.- Editorial (El Periódico): «Trump obre una era d’incerteses», El Periódico, 10 de novembre.- Editorial (El Periódico): «‘Postveritat’, periodisme i xarxes socials», El Periódico, 27 de novembre.


- Editorial (La Vanguardia): «El tornado “Brexit”», La Vanguardia, 5 de juliol.- Editorial (La Vanguardia): «El que el Brexit amagava», La Vanguardia, 3 de setembre. - Editorial (La Razón): «Clinton no acaba con Trump», La Razón, 11 d’octubre.- Editorial (La Razón): «Con Trump, Estados Unidos se asoma al precipicio populista», La Razón, 10 de novembre.- Elías, Carlos: «Trump y el peso de los medios», El Mundo, 14 de novembre.- Espada, Arcadi: «El “realistismo”», El Mundo, 8 de novembre.- Etxebarria, Lucía: «‘Keep calm and’... no n’hi ha per tant», El Periódico, 18 de novembre.- Falgàs, Lluís: «El xou dels EUA», El Punt Avui, 7 de novembre.- Fernández-Armesto, Felipe: «Qué hay tras el “fenómeno Trump”», El Mundo, 29 d’abril.- Fernández-Galiano, Antonio: «La prensa en una España agitada», ABC, 15 de juny.- Fischer, Joschka: «Reinventar Europa», Ara, 4 de maig.- Foix, Lluís: «El desconcert europeu», El Punt Avui, 21 de febrer.- Foix, Lluís: «Europa, pàtria de la memòria», La Vanguardia, 11 de maig. - Gamper, Daniel: «Que Europa no tanqui parèntesi», Ara, 23 de març.- G. Cuartango, Pedro: «Un espejismo llamado Trump», ABC, 12 de novembre. - Garrido, Albert: «La fractura de Trump», El Periódico, 9 de gener.- Garrigues, Antonio: «Trump: riesgos y oportunidades», ABC, 11 de novembre.- Garton Ash, Timothy: «¿Irse de la UE o quedarse?», El País, 26 de gener.- Garton Ash, Timothy: «¿Debemos descuartizar a Trump?», El País, 11 d’octubre.- Gisbert, Josep: «Puigdemont i Colau fan costat a Forcadell davant del TSJC», La Vanguardia, 16 de desembre.- González, Enric: «Miedo», El Mundo, 30 de juliol.- Graupera, Jordi: «¿Per què odien Hillary Clinton?», El Periódico, 20 d’octubre.- Graupera, Jordi: «Polítics contra robots», Ara, 12 de novembre- Gutiérrez, Àlex: «Un avís: la vacuna contra Trump no és menys democràcia», Ara, 10 de novembre. - Hernàndez, Enric: «Trump i el sobiranisme», El Periódico, 10 de novembre. - Jarding, Steve: «El populismo ha llegado a EE. UU.», El País, 5 d’abril.- Juliana, Enric: «La victòria de Donald Trump accentua les incerteses d’Espanya», La Vanguardia, 10 de novembre.- Krauze, Enrique: «El cisma que creó Trump», El País, 6 de novembre.- Kristof, Nicholas, D.: «Cinc raons per votar Trump», Ara, 6 de novembre.- Laqueur, Walter: «Feixisme americà?», La Vanguardia, 1 de desembre. - Leonard, Mark: «El tsunami de plebiscitos en Europa», El País, 30 de juny.- Leonard, Mark: «Boris Johnson y la contrarrevolución», El País, 11 d’agost.- Lomana, Gloria: «Adiós a ‘the American dream’», El País, 16 de novembre.- López, Enrique: «Brexit fratricida», La Razón, 25 de juny.- López Bofill, Héctor: «L’Europa esquarterada», El Punt Avui, 26 de març.- López Burniol, Juan-José: «La fi d’“un” món», La Vanguardia, 19 de novembre.- López Quintás, Alfonso: «El sinsentido de la ‘postverdad’», La Razón, 17 de desembre.- Mate, Reyes: «El cansament d’Europa», El Periódico, 5 de juliol.- Marín, Enric: «El ‘brexit’ i Europa», El Periódico, 22 de juny.- Martín Prieto, José Luis: «La gran bofetada», La Razón, 14 de novembre.- Martínez Bascuán, Máriam: «El muro de Trump», El País, 10 de setembre.- Mas, Artur: «El nostre sobiranisme no és populista», La Vanguardia, 4 de desembre.- Merino, Olga: «‘Goodbye’, Brussel·les», El Periódico, 19 de juny.- Miró i Ardèvol, Josep: «Una ànima bonica per a Europa», La Vanguardia, 19 de setembre.- Miró i Ardèvol, Josep: «Trump, Brexit: les forces cegues», La Vanguardia,12 de desembre.- Mouffe, Chantal: «Cal un populisme d’esquerres a França», Ara, 22 d’abril.- Muñoz, Jordi: «De Trump a Le Pen: la classe treballadora blanca no està sola», Ara, 10 de novembre.- Murillo, David: «Reinventar els partits», El Punt Avui, 7 d’abril.- Murillo, David: «L’esquerra davant Trump», El Punt Avui, 1 de desembre.


- Navarro-Valls, Rafael: «Duelo entre los más impopulares», El Mundo, 9 de juny.- Nye, Joseph S.: «La mentira y el liderazgo», El País, 17 de juliol.- Oliveres, Narcís: «Irracionalitats del populisme», El Punt Avui, 21 de novembre.- Oliver, Josep: «Trump, May i Dylan: ¿gir a l’esquerra?», El Periódico, 21 d’octubre.- Opinió (El Mundo): «Trump, el candidato de la antipolítica», El Mundo, 6 de maig.- Opinió (El Mundo): «Europa, en vilo ante el “Día D” en el Reino Unido», El Mundo, 23 de juny.- Opinió (El Mundo): «Peligroso recetario económico de Trump», El Mundo, 17 d’agost.- Opinió (El Mundo): «Incertidumbre mundial ante el triunfo de Trump, el “antipolítico”», El Mundo, 10 de novembre.- Opinió (El Mundo): «El populismo o el peligro de la democracia sin intermediarios», El Mundo, 29 de desembre.- Porta Perales, Miquel: «El movimiento», ABC, 12 de febrer. - Puigverd, Antoni: «Home blanc & home de blanc», La Vanguardia, 20 de novembre.- Rallo, Juan Ramón: «Populismo y crisis», La Razón, 14 de maig.- Ramoneda, Josep: «Europa», Ara, 17 de gener.- Ramoneda, Josep: «“Populisme”, un mot massa ple», Ara, 5 de juliol.- Ramoneda, Josep: «Les dues figures de l’any», Ara, 21 de desembre.- Redondo Terreros, Nicolás: «Ciudadanos o “gente”», El Mundo, 16 de març.- Riera, Fèlix: «L’Europa de Trump», La Vanguardia, 17 de maig.- Roca Junyent, Miquel: «Europa!», La Vanguardia, 23 de febrer.- Rocabert, Jaume: «Aquesta Europa no convé», El Punt Avui, 21 de setembre.- Roig, Xavier: «Trump, l’elegit mal que ens pesi», Ara, 17 de novembre.- Sáez, Albert: «La ‘postmentida’», El Periódico, 29 de novembre.- Sáez, Ferran: «Una confiada decadència», Ara, 18 de maig.- Simón, Pablo: «La crecida de la extrema derecha», El País, 5 de desembre.- Sintes, Marçal: «Hillary i Trump: el dolent i el pitjor», El Periódico, 2 de novembre.- Skydelsky, Robert: «Arrossegant-se cap a Trump», La Vanguardia, 21 de novembre.- Smith, Andrew: «És ridícul fer-ne un drama», El Periódico, 13 de gener.- Sorman, Guy: «Lo peor de la política», ABC, 1 d’agost.- Sorman, Guy: «La “Trumpización” general», ABC, 1 d’agost.- Suárez, Luis: «Oclocracia», La Razón, 9 d’abril.- Subirats, Joan: «Ser socialista avui», El Periódico, 19 de gener.- Tertsch, Hermann: «De la sumisión al suicidio», ABC, 19 d’abril.- Torreblanca, José Ignacio: «El pueblo vs. Washington», El País, 12 de novembre.- Ussía, Alfonso: «Perdido en Washington», La Razón, 10 de novembre.- Valdeón, Julio: «Víboras», La Razón, 10 de novembre.- Vallvey, Ángela: «Sufragios», La Razón, 12 de novembre.- Varufakis, Iannis: «Democràcia o fallida a Europa», Ara, 24 de febrer.- Vera, Esther: «La ràbia també vota», Ara, 6 de novembre.- Vidal, César: «¿Qué votarán los hispanos?», La Razón, 5 de juny.- Vives, Xavier: «Quo vadis, Europa?», La Vanguardia, 19 de maig.- Vives, Xavier: «L’incert camí del “Brexit”», La Vanguardia, 21 de juliol.- Vives, Xavier: «Europa minvant», La Vanguardia, 15 de setembre.- Vives, Xavier: «Trump i els impossibles d’Alícia», La Vanguardia, 17 de novembre.- Zabalza, Antoni: «Podemos, secesión y populismo», El País, 18 de gener.- Zizek, Slavoj: «Insoportable levedad de la vulgaridad», El Mundo, 4 de març.

Amb la col·laboració acadèmica de:

ANUARI DELS VALORS 2016 - Fundació Carulla · Theresa May i Donald Trump, en un grafit de Bambi...

Documents

Transcript of ANUARI DELS VALORS 2016 - Fundació Carulla · Theresa May i Donald Trump, en un grafit de Bambi...