Àngels de nata

13
1 Àngels de nata

description

De Maria Josep Escrivà Il·lustracions de Maria Alcaraz Frasquet Aldonça es troba un bon dia d’hivern, camí de l’escola, un ésser estrany cobert de nata. O no era de nata...? Quasi alhora coneix una criatura de la grandària d’una poma, i un llanterner, de nom Faust, que és capaç de reparar coses inimaginables. Àngels de nata és una història on el món d’il·lusió i de fantasia dels infants conviu amb el d’algun adult especial per reivindicar que la màgia i el sentit positiu de la vida ho poden tot.

Transcript of Àngels de nata

Page 1: Àngels de nata

1

Àngels de nata

Page 2: Àngels de nata

© del text: Maria Josep Escrivà Vidal© de les il·lustracions: Maria Alcaraz i Frasquet© de l’edició: Edicions 96, SL

Edita:Edicions 96, SLwww.edicions96.comApt. de correus 2346670 la Pobla [email protected].: 962 461 104 / 692 221 004

Disseny i maquetació:Pau Àlvarez / Edicions 96

DL: V-412-2013ISBN: 978-84-15802-05-1

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.

Page 3: Àngels de nata

Àngels de nataMaria Josep Escrivà

Il·lustracions: Maria Alcaraz i Frasquet

Page 4: Àngels de nata
Page 5: Àngels de nata

A la memòria de Ramon Sanchis,

mestre del col·legi Joan XXIII del Grau de Gandia:

el primer amic que em va fer estimar els llibres

Als meus nebots Laura, Joan i Ferran

Page 6: Àngels de nata
Page 7: Àngels de nata

Un dia vaig tenir un somni. Ja sé que vosaltres direu que

els somnis es tenen de nit, i que no es pot dir «un dia» vaig

tenir un somni sinó «una nit» vaig tenir un somni, però

el meu somni, el somni més commovedor que he tingut

mai, va començar en un banc de fusta de l’església del

meu poble. I no sé si això que diré ara és molt important

en si mateix, o ho és tan sols per a mi. Però l’església del

meu poble té un no-sé-què diferent de totes les esglésies

que he conegut. I és que, mentre les persones s’asseuen

a oir missa a l’església del Grau —que és el nom del meu

poble—, se sent de fons el soroll del motor de les bar-

ques i els crits de les gavines, i l’olor d’aigua de mar. Però

de mar de la que remulla els mateixos fonaments de les

cases. Sabeu quina és aquesta olor? Jo li dic olor de mar

domesticada, perquè s’hi barreja el salobre, les sobres de

peix de les barques, el combustible dels motors, el iode

dels temporals. Doncs bé, fins a l’església del meu poble,

sobretot a l’estiu, quan les portes corredisses del jardí són

obertes, arriba olor de tot això. Perquè el port de pesca és

a l’altra banda mateixa dels murs.

Així és que, no sé si és important o no és important.

Però sempre he associat el meu somni d’aquell dia a l’olor

de port del meu poble. Potser tot és una casualitat...

7

Page 8: Àngels de nata

Un bolet amb gepa

1Ja tenia el senyor Faust a punt les seues eines de treball

i el matí no s’acabava de decidir encara entre ser matí de

sol, de pluja o de boira. En qualsevol cas, era un matí molt

fred d’hivern. Els marges de les séquies estaven coberts

de rosada, i l’herba tenia un aspecte tan verd i tan tendre

que qualsevol la podria fer servir en una bona amanida.

Al senyor Faust, li agradava bona cosa, l’hivern, perquè

així podia acostar-se al caliu del seu veixell de llanda, i no

passar fred ni calor.

El senyor Faust era llanterner. Clar que la majo-

ria de vosaltres no deveu saber ja què és un llanterner.

Llanterners, en general, són les persones —jo crec que

quasi sempre homes— que es dediquen a instal·lar cano-

nades, a solucionar les fuites d’aigua, a reparar una aixeta

que goteja... Però llanterners eren també una altra cosa,

fa alguns anys. I això era el senyor Faust: una altra cosa.

8

Page 9: Àngels de nata

Mon pare deia, quan jo encara era una xiqueta, que

els llanterners com Faust (alguns li deien Faust, a seques,

però a mi això em pareixia poca cosa, i li deia també se-

nyor, senyor Faust), es podien comptar amb els dits d’una

mà. I voleu saber què feia aquest llanterner? Doncs arre-

glar paelles, perols, objectes de llanda, llegons, orinals,

paraigües... Ja veieu, res d’extraordinari, si no fóra que...

Ah, se m’oblidava!: jo em dic Aldonça.

9

Page 10: Àngels de nata

Un matí d’hivern, dijous, crec recordar que era, Aldonça

eixia de casa acompanyada de sa mare. Es veien apressa-

des, perquè només faltaven deu minuts perquè tancaren

la porta d’escola. Sempre hi anaven a peu. Només havi-

en de travessar un gran descampat, al final del carrer de

cases on Aldonça vivia amb els seus pares, i arribaven al

col·legi. Finalment el dia s’havia decidit per la pluja, de

manera que les dues, dona i doneta, es van disposar a

obrir els paraigües a penes travessar el llindar de casa.

Però Aldonça... —aaiii!— va llançar un crit de terror.

—Què és això?! Mare, quina mala sort! Per un dia

que plou, i al meu paraigua, li ha eixit una gepa. Ja puc

oblidar-me del Campament dels Bolets. Un bolet amb

gepa..., quina vergonya! Així l’únic que puc fer és portar-

lo a l’hospital!

—Afanya’t, Aldonça, i deixa’t d’hospitals! No veus

que se’ns fa tard?

10

Page 11: Àngels de nata

HOSPITAL DE BOLETS

Page 12: Àngels de nata

La nostra amiga remugava, i es queixava, i murmura-

va entre dents «pobre paraigua, i pobra de mi, ara ja no

tinc ni bolet amb gepa; adéu al campament...». Però ho

deia baixet baixet, perquè la mare, Mercè, feia cara de po-

mes agres com mai en la vida. Tan baixet que ningú més, a

part de Mercè, i de mi, no hauria entès què remugava la xi-

queta ni tenint l’oïda més fina del món. Que jo qui sóc...? Jo

sóc Bernat, Bernat el Contacontes. I visc en les butxaques

d’aquelles persones que tenen alguna història per contar.

Cada dia n’hi ha més pocs, si us he de ser sincer, d’humans

d’aquesta mena. La gent va a la seua, i com que només vi-

uen de cara a la televisió, han perdut l’hàbit de contar his-

tòries als fills, als marits, a les mullers, als germans menuts,

i quasi s’han oblidat de com s’expliquen succeïts, i de com

se n’escolten. Però això són altres calces. Quan vaig conèi-

xer l’Aldonça, ella sí que tenia una bella història per con-

tar. I jo la vaig viure de molt a prop: Bernat el Contacontes,

instal·lat a la butxaca dreta de la nostra amiga Aldonça.

12

Page 13: Àngels de nata