Núria Farràs i Giol

El proper mes de febrer,concretament, del 9 al 12,l’Ametlla s’omplirà de festaamb el Carnaval. I amb la dis-bauxa, arribarà també l’ale-gria i la xerinola del Ball deGitanes.La dansa, comuna a mol-

tes contrades dels VallesosOriental i Occidental, estàdocumentada al nostre pobledes de finals del segle XIX,tot i que se sap que el Car-nestoltes ja se celebrava l’any1758. Al mes de febrer l’hi-vern més cru comença a dei-xar pas la nova vida, els diesja són més llargs i ens dei-xondim de l’estat d’apatiaamb els qual ens ha abatut elfred. El rei Carnestoltes, sen-yor dels més pocasoltes, ensanima a desafiar la foscor iens dóna una bona excusaper omplir-nos de color idivertiment, i les colles deGitanes ens ofereixen lesseves danses per acabar d’a-rrodonir l’espectacle.Es diu que el Ball de Gita-

nes pren el seu nom de lesdanses camperoles amb lesquals una tribu de gitanosprovinent d’Hongria va feste-jar el casament entre Jaume Ii Violant d’Hongria, el 1235,però també es diu que el nomd’aquests balls podria prove-nir de grups de gitanos vin-guts d’Egipte.En tot cas, les Gitanes de

l’Ametlla són d’antic i, tot ique durant el període nefastde la Guerra Civil i la post-guerra van deixar de ballar-se, tenim el privilegi de ser elpoble vallesà que abans lesva recuperar i les ha mantin-gudes fins ara sense que resni ningú fes tornar a emmudirl’orquestra i les castanyoles.A l’Ametlla, el grup de

Gitanes el formen una noran-tena de balladors i ballado-

res, repartits en colles. Elsplançons són els més menutsi tenen entre quatre i sisanys. Els petits són els dan-saires que tenen de set a deuanys. Els mitjans són els noisi noies d’onze a catorze; elsjoves, de quinze a vint-i-tres;i els grans tenen més de vint-i-quatre anys.“Per trobar nous balladors i

balladores” ens explica l’EmmaPuig, vice-presidenta de laComissió de Carnaval i Collesde Gitanes de l’Ametlla, “esreparteixen papers a les esco-les, es posen rètols pel poble ies fa publicitat al Diari -tambéaprofitem els nous mitjans,com internet-, i també hi ha elfactor que la gent que balla solportar nous balladors: s’hodiuen i s’animen. També lagent que ve a veure ballargitanes són possibles futursballadors. Quan falta un balla-dor/a d’una colla concretacomença la recerca porta aporta de gent que ja ha ballat ogent nova a qui cal convèncer.”Tot i que els més menuts

del grup acostumen a partici-par en una trobada que es fael mes de juny entre Canove-lles, Santa Eulàlia, Lliçà d’A-munt i l’Ametlla, les altrescolles centren els seus esfor-ços en donar el seu nivell mésalt dissabte i dimarts de Car-naval. “Els plançons i petitssolen ballar poques peces imés senzilles” explica l’Emma,“ i com més grans, més pecesballen i més complicades són”.Tot i que no hi ha cap ordre

establert, la ballada de Gita-nes comença amb el Pas del’Ametlla, mitjançant el qual,la colla es presenta al públic.Després poden seguir l’ani-mada polca Braus de foc, i laCatxutxa, una dansa d’origenandalús, variant del bolero,en la qual els balladors s’a-companyen de castanyoles.“Una de les característiques

de les gitanes”, ens explical’Emma, “és que es vanvariant les peces a ballar igairebé cada any es canvia lacoreografia del ball, no éssempre igual”.Guarnits amb les espar-

denyes als peus, camisolablanca i faldilla estampada deblanc i vermell, elles; i ambcamisa blanca, armilla ver-mella i negra, calçons negresi faixa vermella a la cinturaells, els balladors ametlla-tans ens ofereixen una jotamolt animada, farcida desalts i giravolts, que va acce-lerant els seu ritme a mesuraque arriba al final.En alguns pobles del

Vallès, a part de l’exhibiciódansaire, es fa una escenifica-ció per explicar la tradició deles Gitanes, tot fent aparèixerels Diablots, el Vell i la Vella oels Nuvis, entre d’altres. “Tot ique hi ha documents que par-len que a l’Ametlla es feiaaquesta comparsa prèvia, araja no es fa” ens aclareix l’Em-ma Puig. “Es van recuperarels Diablots, que eren els queposaven ordre a la pista i, amés de cremar el Carnestol-tes el dimarts a la nit, durantla ballada del dimarts surten ala pista quan balla algunacolla i poden fer canviar elsballadors de lloc o fer sortir aalgú del públic a ballar. Enresum, fer una mica de gres-ca pròpia del dimarts de Car-naval.”

nº

05gener’13

Aquesta dansa, típica del molts pobles del Vallès, és la més tradicional del nostre poble

El ball de Gitanes

Suplement cultural del Diari de l’Ametllaamindola@live.com

Tradicions

Ametlla-tans almón

En Rafael Lucas treballaa l’Agència Espacial Eu-ropea

Pintura al’abast

Apropament a l’art dePaul Gauguin

L’Ametllaavança

Comparativa del nostrepoble des del 1890 finsara.

Sumari

El xotis mut, un dels ballsmés aplaudits, és una dansad’arrels franceses i angleses.En aquest cas, s’anomena“mut”, perquè en un momentde la peça la música emmu-deix i els balladors segueixenballant al ritme de les sevescastanyoles i picarols. Aques-ta dificultat afegida al ballacostuma a ser molt celebra-da pel públic de les Gitanes.La polca, una dansa provi-

nent de la Bohèmia, les con-tradances i la masurca sónaltres balls que formen part del’extens repertori que ens ofe-reixen els balladors de Gitanesdel nostre poble. Els dansairessaltironegen sense aturador, iles balladores, de tant en tant,fan una breu volada ajudant-se de la seva parella.“Jo crec que aquesta és

una tradició arrelada en mol-ta gent del poble i sempre hasigut una activitat integrado-ra, on s’han trobat nois inoies de diferents escoles, dediferents parts del poble,gent de tota la vida i nouvin-guts, gent de totes classessocials, etc”, ens diu l’EmmaPuig. “Per a mi el Ball de Gita-nes és important perquè ésuna manera de mantenir unatradició del nostre poble, per-què m’agrada ballar i és unamanera molt bonica d’ex-pressar-te. A més, té el factorde lluïment: saps que balla-ràs per a un públic, que elsagrada i hi entenen, i si ho fas

bé t’ho reconeixeran i t’a-plaudiran”.Per acabar l’exhibició,

les colles de Gitanes salu-den al públic assistent alritme del Pas de l’Ametlla.Els balladors retornen elsmantons a les publilles,que els han retirat al finalde l’entrada, mentre lagent els acomiada ambaplaudiments.

“Com que el dimarts deCarnaval, quan acaba laballada, totes les colles sur-ten a saludar a ritme del Pasde l’Ametlla,” ens explical’Emma, “mentre les collesgrans ballen, els nens inenes solen esperar asse-guts al voltant de la pista. Amés de mirar les balladoresquan volten i se’ls enlairenles faldilles, s’entretenencollint els picarols que sovintcauen de les espardenyesdels balladors. Una vegada,un nen es va posar un pica-rol a la boca i accidentalmentse’l va empassar. Durant unsdies la gent de les gitanesvam estar pendents de sihavia fet o no el picarol, ientre la comissió encara esconeix a aquell nen, com “eldel picarol” que a més, rimaambel seu nom”.

Colla dels grans del Ball de Gitanes de l’Ametlla / Emma Puig

Maria Clara Prat i Roig

La Programació Neurolingüística (PNL) va sercreada als anys setanta per Richard Bandler(matemàtic i psicòleg) i John Grinder (lingüistainteressat en els processos de teràpia psicològi-ca), investigadors de la Universitat de Santa Cruz.Com a definició, la PNL és l’art i la ciència de

l’excel·lència personal. És un art, perquè cadascúdóna el seu toc únic i personal i d’estil al que estàfent, i això mai es pot expressar amb paraules otècniques. És una ciència, perquè hi ha un mètodei un procés per a descobrir qui són els models,emprats per individus excel·lents en un camp, pera obtenir resultats excel·lents. Aquest procés s’a-nomena modelar, i els models, habilitats i tècni-ques descobertes tenen una utilització cada vega-da més gran en el camp de l’educació, el del’assessorament i el dels negocis per tal d’aconse-guir una comunicació més efectiva, obtenir unmajor desenvolupament personal i accelerar l’a-prenentatge.

Resumint molt, segons la PNL, per a tenir èxit ala vida hem de tenir en compte tres coses:-“Primer, saber què volem, tenir una idea clara

de quina meta volem aconseguir en cada situa-ció”. Objectiu.-“Segon, estar atent i mantenir els sentits

oberts de manera que ens adonem del que estemobtenint”. Agudesa.-“Tercer, tenir la flexibilitat d’anar canviant la

nostra manera d’actuar fins que obtinguem el quevolíem”. Flexibilitat.

LA PNL és doncs un mètode que permet quedesenvolupem i utilitzem al màxim totes les quali-tats i capacitats de la nostra ment, a la vegadaque ens permet codificar l’excel·lència i determi-nar què és exactament el que funciona dins decada entorn concret per cadascuna de les perso-nes.

Amíndola, gener de 2013II

La programació neurolingüística (PNL)

Desenvolupament personal

Què passaria si la manera de ser de les persones es veiés reflectida en la seva aparença física?

Llaminadures de l’ànima

Cloe SànchezEstudiant de Periodisme, 19 anys.

Imagina. Imagina per un moment que la be-llesa exterior, també anomenada bellesa físicaestigués relacionada amb la bellesa interior.És utòpic, sí. I ens topem amb el problemad’establir en què consisteix exactament la be-llesa interior. Ho relacionem, d’alguna ma-nera, amb la bondat. Perquè, una personabona és bella per dins, no? Però no existeixuna definició universal per a la bondat.Sòcrates afirmava que la bondat passava

per ser un bon ciutadà; Nietszche, per tenirvoluntat de viure. Però tot es queda en meresteories. No obstant, tots tenim una vaga ideadel que significa ser bondadós i, exercint lanostra imaginació, podem arribar a discernirsi les persones del nostre voltant serien méso menys belles en el cas que la seva aparençaestigués relacionada amb el seu interior. Així,doncs, ens podem imaginar un MahatmaGandhi o un Martin Luther King convertits enMisters Univers, o bé un Stalin o un Hitler ambdisgracioses imperfeccions, com un ull queballa i unes quantes berrugues al front.Imagina. Imagina com canviaria el món.

Serien, llavors, legítimes les discriminacions físi-ques? Suposo que sí.Imagina que les males persones se sentissin

discriminades, es miressin al mirall i es propo-sessin ser belles i, d’aquesta manera estimades.Tindríem tots la voluntat d’esdevenir bondado-sos i s’acabaria amb la maldat al món? Seriapossible, en aquesta situació, encendre el televi-sor i no sentir més a parlar de guerres, de co-rrupció, de robatoris, d’assassinats id’injustícies? I parlant de justícia… Trobaríem elmón més just, més correcte si fos d’aquesta ma-nera?Sembla clar que es reduirien les desigualtats,

almenys d’oportunitats, doncs moltes coses de-pendrien de la nostra pròpia voluntat.D’altra banda, si fóssim realment tan bonda-

dosos, acabaríem ràpid amb la resta de des-igualtats. Ens encarregaríem, probablement,d’eradicar la pobresa, els prejudicis i l’avarícia.S’acabaria, finalment, amb tots els mals de lahumanitat?Si així ho penséssim, significaria que la major

desgràcia de l’espècie humana no recau en la po-bresa, la ignorància o la incertesa, sinó en nodisposar de l’aparença de la que hom es mereix.Imatge de E.W. Hill/Internet

La tècnica de la PNL ens ofereix models d’èxit per utilitzar adequadament les nostres capacitats

Imatge: Internet

Què passaria si....

Bibliografia: “Introducción a la PNL” de Joseph O’Connor i John Seymour. Editorial Urano.“Programació Neurolingüística en entorns educatius” de Rosa López. Prisma. Formació Psicopedagògica.

Amíndola, gener de 2013 III

Ametllatans al món

Rafael LucasÉs enginyer en Telecomunicacions, treballa a l’Agència Espacial Europea i viu a Leiden (Holanda)

Clara Prat i Roig

Què fa un ametllatà a l’A-gència Espacial Europea(ESA), com va ser que hivas entrar a treballar?Jo vaig estudiar Enginyeria

de Telecomunicacions a la Uni-versitat Politècnica de Barcelo-na i vaig tenir la sort de fer elprojecte de fi de carrera a unDepartament que en aquellsmoments tenia un contracte derecerca amb l’ ESA, i és per aixòem vaig assabentar de l’exis-tència d’unes places dirigides ajoves enginyers que tot justl’ESA acabava de obrir. Teniaclar que em volia dedicar a larecerca i en aquells mo-mentsles oportunitats a Barcelona eslimitaven a treballar a la uni-versitat, cosa que no em crida-va gaire l’atenció. Em va sem-blar una bona oportunitat i nom’ho vaig pensar gaire. Creiaque tot just m’hi estaria unsanys i després tornaria aBarce-lona, però encara hi sóc. Crecque vaig ser molt afortunat sitenim en compte que estemparlant de l’any 1986 i enaquells moments el coneixe-ment de les activitats de l’ESAal nostre país eramolt reduït.Al principi vaig començar

treballant en el camp de lesaplicacions espacials de GPS.De fet, volíem aplicar el GPSper fer l’aterrament automà-tic d’un mini-shuttle europeuque en aquells momentss’estava desenvolupant. Finsi tot es va arribar a conside-rar com a base d’aterramentl’aeroport d’Almeria. Amb elsanys la meva activitat haderivat cap el disseny de sis-temes de navegació persatèl·lit. Ara treballo al pro-jecte Galileo, el GPS europeu,on en una primera etapa vaigestar a càrrec dels estudis dedefinició del sistema i actual-ment sóc responsable del’enginyeria de serveis, fentuna tasca de coordinacióentre els que s’encarreguende fer els satèl·lits, els quefan les estacions de terra i elsoperadors, amb l’objectiuque els senyals Galileo espuguin utilitzar com mésaviat millor, inclús abans quela constel·lació de sa-tèl·litsestigui complerta.

Quan estaves estudiantt’havies imaginat mai queacabaries treballant en unlloc com aquest?No, en absolut. Com ja he

dit, jo em veia fent recerca,fent càlculs matemàtics idesenvolupant programesd’ordinador per provar novestècniques de comunicació ino pas involucrat en un pro-jecte de la importància i l’a-bast de Galileo. Quan elsnavegadors de cotxe comen-cin a marxar amb Galileo emsentiré molt satisfet.

Ens podries explicarquè s’hi fa a l’ESA i quinspaïsos hi participen?La tasca principal de l’ESA

és la de definició i gestió delsprogrames espacials del es-tats membres de l’Agència.Nosaltres som l’instrumentmitjançant el qual els estatseuropeus posen en marxa ifan realitat programes decooperació espacial. El tipusde programes que l’Agènciacobreix és molt ample i hiinclou tant missions d’explo-ració espacial, com missionsd’observació de la terra, me-teorologia, telecomunica-cions i navegació per satèl·lit.Quan s’ha de definir una

nova missió, l’ESA fa el paper

de l’arquitecte que ha d’en-tendre el que els usuaris de lamissió volen, per exemple, elscientífics, i proposar als estatsmembres una missió queentri dins dels seus objectiusde cost, calendari o participa-ció industrial. Després, el dis-seny i la construcció dels sa-tèl·lits o de les estacions deterra s’encarrega a compa-nyies industrials sota contrac-tes que porta l’ESA.Actualment hi participen

20 països, entre ells: Àustria,Bèlgica, la República Txeca,Dinamarca, Alemanya, Espan-ya, Finlàndia, França, Itàlia,Grècia, Irlanda, Luxemburg,Holanda, Portugal, Romania,

Suècia, el Regne Unit o Polò-nia. Poc a poc, tots els estatsde la Unió Europea s’hi estanafegint a mida que van adqui-rint capacitat industrial perparticipar en els programes del’ESA. També hi participa Ca-nadà amb un acord de coope-ració especial.

Per què és importanttenir una Agència Espaciala Europa, quins beneficisens reporta?Moltes de les aplicacions

dels satèl·lits que ara ens sóntan quotidianes i sense lesquals no podríem pas passar,es van fer realitat gràcies aprogrames de l’ESA: els pri-mers METEOSAT, els primerscoets ARIANE, el primers sa-tèl·lits per transmetre televisióo per donar suport a comunica-cions telefòniques. Una vegadafet l’I+D dintre de programesde l’ESA, es van crear entitatsseparades per fer l’explotaciód’aquests programes. És aixíque van néixer organitzacions icompanyies que potser etsonin com EUMETSAT, ARIAN-SPACE, EUTELSAT i d’altres.Ara estem desenvolupant lanavegació per satèl·lit, un temaen el que Europa portava unendarreriment considerableambaltres potències espacials.

Tu treballes en el Pro-jecte Galileo, ens expli-ques en què consisteix?És una constel·lació de sa-

tèl·lits de navegació, 30 entotal, i d’un segment d’esta-cions de terra distribuïdes pertot el món, inclosa l’Antàrtida,que s’encarreguen de fer elseguiment dels satèl·lits i decomunicar-se amb ells. El sis-tema s’assembla bastant alGPS encara que hem intentatintroduir algunes millores tèc-niques, com col·locar els sa-tèl·lits en unes òrbites mésestables per reduir el nombrede maniobres. També utilit-zem uns rellotges més preci-sos als satèl·lits.Després d’haver fet pro-

ves amb satèl·lits experimen-tals ara ja en tenim quatreoperacionals a l'espai. L'anyque ve en llançarem més iaixí fins a completar la cons-tel·lació en uns tres o quatre

anys més. Però abans, com amolt dos anys, jo espero queja es comencin a veure elsprimers receptors.

Creus que es dóna pocadifusió de l’ESA i el que esfa als mitjans informatius,tenint en compte la im-portància que té?Potser sí. Encara que sem-

pre que hi ha algun nou llan-çament i els mitjans se’n fanressò, després d’això ja nose’n torna a parlar més. Emsembla que la gent del carrerno és prou conscient de laimportància que els satèl·litstenen en la seva vida del dia

a dia i del paper que l’ESA hajugat en tot això.

Quin consell donaries aun nen/a que volgués tre-ballar a l’ESA?Que es preparin i que

aprofitin bé els anys de for-mació, tant a l’escola com al’institut i a la universitat. Pertreballar a l’ESA cal ser en-ginyer o haver fet estudis deciències. Els idiomes sóntambé molt importants perl’aspecte internacional de lanostra feina. L’anglès és bà-sic, però també el francès ol’alemany. I sobretot, quetinguin il·lusió i que siguinperseverants.

I ara a nivell particular,què és el quemés trobes afaltar de l’Ametlla?A part de la família i els

amics, et diria que un bon diade sol, cel blau i un passeigper Can Plantada. I des d’unpunt de vist més golafre, lacoca de Can Moncau, la delsdiumenges.

Ens pots explicar algu-na anècdota interessantde la teva feina?Bé, de fet és una casuali-

tat d’aquelles que dius “quepetit és el món”. Els meusprimers contractes per estu-diar aplicacions del GPS elsvaig fer amb una companyiaque es deia GMV. De fet enaquell temps, 1988, eren en-cara una companyia moltpetita especialitzada en càl-cul orbital. Amb el temps,aquesta companyia va anarcreixent i entrant en altrescamps. Després d’uns anyssense gaires contactes, no etpots imaginar la meva sor-presa quan rebo una revistad’aquesta companyia, i veig ala contraportada la llista delllocs on tenen oficines: ha-vien obert oficina a l’AmetllaPark, al carrer Mas Dorca!!Jo vaig néixer a Mas Fabrera,al costat. Pel que m’han ditno es dediquen a res de l’es-pai, però ho trobo ben curiós.I ja que parlem de compa-nyies, m’agradaria comentarque no gaire lluny de l’Amet-lla, a MIER, a la Garriga, esconstrueixen alguns delsequips electrònics dels sa-tèl·lits Galileo.

“Ara treballo al projecteGalileo, el GPS

europeu, fent una tascade coordinació entrediversos equips”

L’ESA fa missionsd’exploració espaial,d’observació de la

terra, en meteorologia itelecomunicacions

En Rafael Lucas davant la seu de l’ESA / R. Lucas

Amíndola, gener de 2013IV

Garbuix de lletres

Elisenda Foix

Sóc filla de la Plana de Vic. Malgratel clima poc acollidor i haver-nemarxat a l’edat de tres anys, no heparat fins aconseguir-hi una feinaque em permetés de retornar-hi.Sóc osonenca per vocació, com sidiguéssim. El Vallès no em va aca-bar d’agradar mai. No vaig aconse-guir de sentir-m’hi a casa.

Potser pel fet que, de tenir hi-senda pròpia, havíem passat a sermasovers en una casa de pagèsd’aspecte més aviat descurat. Ésclar que ens havien dit que hi anà-vem per la poca salut de la mare,que el clima sec i assolellat de l’A-metlla era més sanitós que la boirabaixa tot l’any. “Per això hi ha tantssenyors de Barcelona, ja veuràsquin goig que fan: van endiumenjatstota la setmana”.

Que el pare s’havia anat endeu-tant fins a perdre-ho tot, ho vaigsaber molt més tard i, encara, apoc a poc. El meu món d’aleshores

era un edifici ben construït i esta-ble, on totes les peces engalzavenamb precisió.

La primera esquerda va sorgirprecisament quan, a l’edat de cincanys, vaig tornar per primera ve-gada a la Plana. El meu germà Mi-quel havia emmalaltit – ell, sí -greument i uns parents de Manlleuens havien vingut a buscar a laRosa, a l’Eulàlia i a mi. Jo eramassa innocent per adonar-me demoltes coses. Va ser més aviatl’enveja de les meves germanes elque em va fer badar els ulls. LaPortella del Pla era en aquells anys

una finca esplèndida amb masove-ria i una colla de jornalers que hitraginaven de sol a sol. Els oncleses feien amb les famílies més ri-ques de Vic i, quan venien visites,la dona del fill petit, casat de poc,solia tocar un parell de peces ambel piano, fent-se admirar de to-thom. A nosaltres tres ens tocavahabitualment de sortir a saludarrespectuosament. Jo m’hi sentiaafalagada. La Rosa i l’Eulàlia, encanvi, es van adonar de seguidaque en el fons ens menystenien,que ens presentaven com unamena de bona obra que els convi-dats havien d’elogiar. Jo era massacriatura per veure-ho. Fins i tot al-guns comentaris ben directes novan aconseguir de llevar-me labena dels ulls. A més, estavamassa encaterinada amb les mol-tes comoditats fins llavors incone-gudes: els “tocinillos” i els crematsdels diumenges, la bassa d’aiguaneta i parets blaves que les cosinesanomenaven “piscina”, la bicicletade tres rodes... La gran novetat,

però, va arribar el dia del sant del’oncle: un televisor de la marcaInter de color de fusta i pius depasta beige. Només l’engegaven alvespre, a l’hora de la “Novela” i del“Telediario”. Jo no hi entenia pasres, que encara no parlava gaire béel castellà, però m’hi quedava em-badalida, com tots.

Sobretot quan, pocs dies des-prés, va morir assassinat RobertKennedy.

Sense saber on era Amèrica niqui havia estat aquell senyor tanimportant, vaig intentar de fer-me

una explicació enraonada de totplegat. Com que aquell nom es-trany tenia una certa semblançaamb el del veterinari de Granollers,un tal senyor Canet, que venia totsovint per casa, vaig pensar queera d’ell de qui parlaven les notí-cies. En vaig sentir molta pena. Arabé, que el pare hagués estat amicdel finat venia a donar-me la raó:les meves germanes s’havien benequivocat. No era pas veritat quefóssim els familiars pobres quefeien llàstima, que el pare tambétenia amics de renom. “Hauria arri-bat a president” havia dit la Dolo-retes, una de les moltes veïnes quevenien al vespre a buscar un pot dellet. “El germà que ha quedat en-cara és més ben plantat que els dosque han mort”, havia respost la Ru-fina de can Ponç. Vaig gosar inter-venir en la conversa per demanaron era, doncs, Amèrica. “Molt lluny,darrera aquelles muntanyes!”, varespondre la Doloretes assenyalantcap al Turó de l’Home. Això em vaacabar de treure de dubtes, perquè

darrere el Montseny hi havia el Va-llès. Tot lligava, doncs. I va lligarmentre vam ser a casa dels oncles.Quan, en haver de començar elcurs escolar, vam tornar a casa, l’e-difici es va començar a escrostonar.La mare em va aclarir que no hiérem pas, a Amèrica, que Amèricaera molt i molt lluny. “Segur que noés darrere aquelles muntanyes?”,vaig preguntar, mirant cap al cantódel Farell. Però, com solia passar, lamare tenia poques ganes de con-versa i massa feina per fer. Vaig in-tentar d’aclarir-ho mirant en unatlas que hi havia a escola, perònomés vaig aconseguir de fer més

gros l’embolic. I si tot plegat haviaestat de debò una equivocació?Una mena d’angúnia a la boca del’estómac em deia que si les mevestemences es confirmaven, hauriade donar la raó a les meves ger-manes en moltes altres coses. Enpujar un diumenge a la tarda ambels cosins de Sant Feliu a veure deprop les noves urbanitzacions queesquitxaven de taques blanques elsturons circumdants, vaig fer-m’hovenir bé per preguntar a la tietaquin poble era aquell que es veia al’altre cantó, enclotat arran de cin-gle. La resposta va ser colpidora:“Sant Sebastià de Vilamajor”.

Quan, unes setmanes més tard,el senyor Canet va passar pel masper tractar una euga que s’haviatorçat un peu, l’ensurt ja no va serres de l’altre món. De fet, jo jasabia la veritat. I també va ser certque aquest només va ser el principide l’esllevissada del meu petit món.

Sovint m’he preguntat si no van

ser aquestes vivències en una edattan tendra les que em van dur,anys a venir, a estudiar Geografia.(A casa tots van pensar que haviaestat la influència d’un professord’institut de qui em vaig mig ena-morar.) L’afecció –o obsessió!-havia començat molt abans. Haviaestat com una revelació: el mónera molt més gran que no em pen-sava. I jo em moria de ganes dedescobir-li’n els secrets. Almenysen part, crec haver-ho aconseguit.Tot i que al final hagi acabat bus-cant recer en aquest racó emboiratd’Osona, on finalment em sento acasa.

El dia que morí Robert Kennedy

/Internet

Amíndola, gener de 2013 V

A curta distància

Jep Gonzàlez

Carmina Moncau

En Jep és el barber de l’Ametlla i ungran viatger. L’entusiasma conèixercultures i paisatges: Marroc, l’India,Nepal, Pakistan, Iran… sent passiópel món àrab, per la seva cultura i laseva gent. A aquesta afició, però, hihem d’afegir la de la bicileta, i amb-dues unides li proporcionen unbagatge vital extraordinari.

Vaig iniciar la meva afició per labicicleta fa 15 o 16 anys competint enproves a Catalunya i a Espanya; mésendavant, vaig deixar de participar-hii vaig continuar pedalant per plaer.De mica en mica, però, el gust es

converteix en necessitat i el MarcelFarrés i jo ens vàrem anar activantper poder fer sortides amb alforgesfora del país: l’Atlas marroquí, el sudde Tunísia… i d’quí a la Titan Desert,al sud del Marroc, la cursa del desertper excel·lència: dunes i desert pe-dregós, cinc etapes i un total de 600Km. amb diferents desnivells.En Marcel i jo formem l’estructura

d’equip, després busquem sis corre-dors i els proporcionem l’assistència iel material adequats que aconseguimmitjançant sponsors, factor que,actualment, és difícil d’obtenir. És peraixò que, parlant amb gent aficiona-da i professional, hem anat desco-brint altres fórmules i ens unim aequips d’arreu del món que ja estanorganitzats. D’aquí sorgeix la possibi-litat de Mongòlia i això activa tots elsmeus somnis relacionats amb la Rutade la seda i amb el portentós GenghisKhan. Aquesta és considerada lacursa més dura del món, on hi parti-cipen amateurs i professionals.1.400 km en deu dies, des d’Ulaan-baator, cap al desert del Gobi, fins ala regió muntanyosa del Karakorum.

Visualment tot el recorregut és unsomni, visió panoràmica de l’estepa isensació d’infinit. Natura en estatpur, silenci trencat, de tant en tant,per ramats nombrosíssims de ca-valls, camells, iacs, cabres… Et sentsun privilegiat i la sensació de llibertatés absoluta, la natura t’aclapara. Moltesporàdicament, l’home. També ve-iem “Yurtes” que són construccionsmongols itinerants, de fusta, folradesde pell blanca cosida, molt conforta-bles per dins i que serveixen de refu-gi als nòmades. És un règim de vidaduríssim per les condicions climàti-ques. Els nens viuen amb els paresels dos mesos d’estiu i la resta del’any els traslladen a la ciutat, a casad´algun familiar.L’organització de la cursa s’encar-

rega de les tendes, la intendència,l’atenció sanitària i les comunica-cions. Hi ha un staff tècnic europeu i

la resta són mongols, coneixedorsabsoluts del territori i conductorsexperts dels camions.El menjar de tot el grup està

repartit en tres indrets geogràficsdiferents, enterrat en caixes o conte-nidors, a la manera dels mongols.Altrament no es podria refrigerar.L’aigua, pel consum, es porta embo-tellada, però les dutxes funcionenamb un camió-cisterna que extreuaigua del riu. Sempre és freda i això,sovint, constitueix un motiu de refle-xió a l’hora de fer-les servir. Les tem-peratures al Gobi oscil·len dels 46ºdiürns als 4º o 5º nocturns. La dife-rència tèrmica és brutal i, per tant,cal portar roba d’hivern i d’estiu. Elvent, la pluja i el fred poden ferestralls en el teu estat d’ànim.Es dorm en un sac de dormir d’al-

ta muntanya, damunt d’una màrfegaal terra i, a les cinc, quan surt el sol,et poses en marxa. Una manera detrobar la roba una mica calenta almatí és ficar-la dins del sac. Aixòpossibilita que et puguis vestir ambun cert grau de confort.Una de les jornades especialment

dura va transcórrer sota un diluviconstant que va desbordar rius i vaempantanegar camins. Xops, ama-rats i amb principis d’hipotèrmia, esva anul·lar l’etapa.És molt important, doncs, estar

ben preparat, psicològicament tam-bé, en aquestes proves de llarga dis-tància. Cal saber gestionar bé elsmoments de crisi i de soledat per talde tirar endavant.Formàvem part de la competició

67 participants d’arreu del món: 15professionals, 40 amateurs ben en-

trenats i 25 o 30 esportistes que esprenen el recorregut amb una micamés de tranquil·litat.Evidentment, cal estar físicament

ben preparat per abordar una cursad’aquestes característiques, és peraixò que tenim un entrenador perso-nal que planifica l’any en funció delsobjectius. És un treball molt especí-fic: bici, natació i gimnàs diaris.També és important l’alimentació.

Cal seguir una dieta equilibrada, desentit comú, sense fregits, ni làcticsni cafè. Proteïna vegetal i poca pro-teïna animal. Sopars lleugers.El meu objectiu és formar-me,

esportivament parlant, sense queaixò representi una obsessió. Si estàsbé físicament també ho estàs men-talment, i compto amb el suport de lafamília, imprescindible per asssolirun projecte d’aquestes característi-ques que requereix un acompanya-ment incondicional.L’etapa final és molt emocionant,

no s’oblida mai. Després de tot elpatiment, arribes a un indret del Kara-korum que manté les estupes mésantigues de Mongòlia: 108 estupesque representen les 108 boles delrosari budista. És el lloc espiritual-ment més significatiu del budisme. Lasatisfacció després del gran esforç ésincomparable; hi ha un abans i undesprés d’aquesta carrera. La sensa-ció de plenitud és difícil d’explicar.No cal dir que, esportivament par-

lant, és un repte increïble però elrepte personal és molt superior entant que els impactes emocionals quereps et fan créixer com a persona i etfan aprendre molt de tu mateix i delmón que t’envolta.

Eh Jep, travessant una zona boirosa /J. Gonzàlez

En Jep, durant una de les seves curses/J. Gonzàlez

D’Ulaanbaator al Karakorum seguint les petjades de Genghis Khan

Amíndola, gener de 2013VI

La plaça VellaJoan Guarch

El 27 de gener del 1843 tots els ciutadans de l’Ametlla escolliren en Fran-cesc Pagès com a primer Alcalde del municipi independent. Aquestes reu-nions es feien a la plaça Vella, que el 1300 havia tingut el nom de Plaça delConsell, tal com surt documentat en el Capbreu de Mn. Simó de Mollet, undels rectors més importants de la parròquia de l’Ametlla.A mitjans i finals del segle XIX el nucli principal del poble és el de la

Sagrera, que s’articula a l’entorn de la Plaça Vella.

A la Sagrera hi havia la secretaria municipal, (l’ajuntament no disposà deCasa Consistorial pròpia, l’actual edifici de l’ajuntament, fins la primeradècada del segle XX), el metge, l’apotecari, l’estanc, el forn, una barberia,una fusteria, el ferrer, l’escola i l’església, amb el cementiri a peu de campa-nar.Per sota les voltes de Can Carbonell, l’apotecari, a la plaça, el carrer

Major travessava tres carrers, el de Dalt (actual Emma), el del Mig (actualpoeta Maragall) i el de Baix (actual Gaudí). A la mateixa plaça hi trobemmasies tan importants com Can Viver de la Plaça i Can Bachs.

Joan Guarch i Calvet

En l’article anterior vam resseguir el camí decarro que anava de Granollers a Vic passant perCentelles i pels Cingles del Bertí. Avui veurem lapart d’aquest camí que recórre els termes de l’A-metlla fins a Granollers.

Segons el document original:

b) El de Canovelles comença a la carre-tera Provincial de Belulla a l’Ametlla, ac-tualment abandonada en el punt d’unióamb el camí de Mas Fabrera, i acaba al finalde la quintana de Can Pagès. Des de CanMir fins a Can Draper té una amplada de 12pams i segueix el tros de la carretera in-acabada fins a trobar el camí de Can Fa-brera. Aquest camí, en tot el seu curs, ésconsiderat CAMI DE CARRO.

En aquest document endevinem que aquestcamí fins a Can Draper segueix el curs tradicionaldel camí que anava de Granollers cap a Centellesi Vic passant pel Serrat i els Cingles. Ens diu quea Can Draper continuava per la carretera provin-cial de Belulla a l’Ametlla, en aquell momentabandonada. La Diputació havia començat unacarretera nova amb la idea d’unir Barcelona i Vic,passant per l’Ametlla (l’actual Autovia de l’Amet-lla), i l’havia començat des de Can Draper fins al

camí de Mas Fabrera (actual encreuament del’Autovia amb la carretera vella de Canovelles) iaquí va quedar aturada. Havia de continuar cap aBelulla (avui, encreuament de l’autovia amb lacarretera de Caldes a Granollers).

Durant molt de temps va quedar aturadadegut als impugnaments fets pels ajuntamentsde Granollers i La Garriga que volgueren que lacarretera de Barcelona a Vic passés pel centrede les seves poblacions. Va caldre 100 anys per-

què Granollers i La Garriga es traguessin el tràn-sit pel centre de les seves poblacions i donessinel seu assentiment a l’Autovia de l’Ametlla.

El document ens diu que de Can Draper se-gueix aquesta carretera feta, però inacabada, finsa trobar el camí de Mas Fabrera. Acaba dient que,en la unió del camí de Mas Fabrera, aquest camíacaba al final de la quintana de Can Pagès, és adir, segueix l’actual carretera vella de Canovellesque passa prop de l’església de Canovelles.

A primer cop d’ull

Foto de l’arxiu històric municipal de l’Ametlla, 1912 Foto: Joan Guarch i Calvet

Pàgines on apareix el registre dela camins que passen per l’Ametlla /Arxiu Municipal

Inventari dels camins de L’Ametlla del 1854 (II)L’Ametlla del Vallès va néixer com a municipi independent el 1835, durant la Primera Guerra Carlina,i el Governador Civil va manar fer un inventari dels camins municipals i el seu estat

Territori

Amíndola, gener de 2013 VII

Anna GonzàlezProfessora d’història de l’art

Fins al 13 de gener de 2013 espot visitar al Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid unaexposició dedicada al granmestre francès Paul Gauguin(París 1848 – Autona, IllesMarqueses, 1903).Aquesta exposició mostra

l’etapa del pintor en la sevaestada a Panamà i La Marti-nica (1886-87), els primersviatges a la Polinèsia entre1891 i 1893 i el definitiu desde 1895 a 1903, data enquè va morir.En l’exposició podem con-

templar la gran influència queva exercir Gauguin cap a d’al-tres moviments i pintors deprimeres avantguardes: fau-vistes com Henri Matisse, ex-pressionistes alemanys comMax Pechstein, Emil Nolde,Franz Marc, August Macke iErnst Ludwig Kirchner, elssurrealistes Paul Klee i elsartistes abstractes RobertDelaunay i Kandisnsky.Nascut a París el 1848, el

seu pare era periodista i laseva mare provenia d’unafamília benestant peruana. El1851 els seus pares fugiren alPerú pel cop d’estat de Napo-leó III. De retorn a França,estudià a Orleans, però PaulGauguin, d’esperit inquiet,decidí enrolar-se a la marina.Després de voltar molt s’ins-tal·là novament a França i esconvertí en un pròsper bur-gès. Agent de borsa de lafirma de Monsieur Bertin, vis-qué en un barri elegant i escasà amb Mette-Sophie Gad,d’origen danès, que fou lamare dels seus cinc fills.Gràcies a Gustave Arosa

entrà en contacte amb elsimpressionistes i el 1874acudí a la famosa primeraexposició d’aquests artistesjoves. A partir d’aquí s’aficio-

nà a l’art, començà a apren-dre pintura i inicià la sevapròpia col·lecció. De fet, ex-posà amb els impressionis-tes el 1876, 1880, 1881,1882 i 1886. Malgrat seguir-ne la tècnica i els motius ico-nogràfics, Gauguin va feruna evolució personal i s’a-llunyà d’aquest grup.El 1910 a la ciutat de Lon-

dres es realitzà una exposi-ció de Paul Cézanne, VincentVan Gogh i Paul Gauguinentre d’altres. El crític d’artRoger Fry els definí com apostimpressionistes.Aquestsartistes no formaven ungrup, com els impressionis-tes, però compartien algunstrets comuns, per exemple,l’ús dels colors molt vius iuna visió molt subjectiva delmón. És per això que cadaun d’ells desenvolupà unestil molt personal.L’estil de Gauguin, tal i

com indicàvem abans, evo-lucionà i va passar d’una pri-mera etapa impressionista, auna simbolista i, evident-ment, a una etapa on plasmà

aquell primitivisme que bus-cava mitjançant uns tretsmolt definitoris i fàcils deveure en la seva obra: l’úsdel color en tons purs, bri-llants, plans i molt expres-sius. La puresa dels seuscolors sovint ve determinadaperquè Gauguin utilitzava elpigment industrial tal qualsurt del tub. Construia lesformes a base de grans su-perfícies de color perfiladesen negre, tècnica que recullíde la influència de l’art ro-

mànic, dels vitralls i del pin-tor Émile Bernard que feiaservir el cloïsonnisme, comen l’esmalt, tot eliminant laperspectiva clàssica.Sovint l’ús del color, tal i

com hem explicat abans,està relacionat amb emo-cions i sensacions del pintor iper tant aquí hi hem deveure el subjectivisme, tanpresent en la seva obra.El 1882, amb 35 anys,

decidí canviar radicalment devida: abandonà la seva feinai la seva família i començà adedicar-se exclusivament ala pintura. Del seu amic Ca-mille Pissarro i de l’AcadèmiaColarossi n´obtingué unesbreus nocions de tècnica pic-tòrica molt superficials, peròque esdevindrien ben impor-tants perquè Gauguin esconvertís en un pintor capaçde revolucionar el món del’art d’occident i l’obrís cap ala resta del món.

Què va impulsar Gauguina fer això? Ell va iniciar el seucamí cap a la descoberta no-vament de l’essència prime-

renca de l’home i va creuretrobar-lo a la Polinèsia, con-vertint-se en aquell salvatgeque volia ser. Gauguin creiaque, degut a tot el procésd’industrialització que haviasofert el món occidental,l’home s’havia desnaturalit-zat i s’havia domesticat i, pertant, havia d’anar a la recer-ca de l’home salvatge. En elsprimers quadres de La Mar-tinica és quan Gauguin co-mença a ser el pintor exòticque el gran públic admira i

reconeix de seguida. Però,tal i com opinen moltsexperts de l’obra de Gau-guin, a la Polinèsia desco-breix que el paradís que ellanhelava trobar no és d’a-quest món i, per tant, caliainventar-lo.El 1888 després de la seva

estada a Panamà i a La Marti-nica tornà a Europa i fou aco-llit per Theo Van Gogh. Entreel 1886 i el 1891 visqué a laBretanya i més tard va conèi-xer a Vincent Van Gogh ambqui visqué dos mesos a Arlés.La relació va ser molt tem-pestuosa i acabà amb elfamós episodi de l’orella.El 1891 realitzà el seu pri-

mer viatge a la Polinèsia,arribant a Tahití. Quatre anysmés tard hi tornà i el 1903s’instal·là definitivament aAutona (Illes Marqueses)mig cec i amb sífilis. PaulGauguin morí el dia 9 demaig de 1903.

El pintor francès és conegut pel gran públic per les seves pintures coloristes i brillants

Nave nave moe, de Paul Gauguin /Internet

Els seus viatgesa La Martinica i aTahití van marcar

la seva etapamés exòtica.

La pintura dePaul Gauguin va

exercir gran influèn-cia en altres pintors

com Matisse,Klee o Kandinsky

Pintura

Paul Gauguin i el viatge a l’exòtic

-Fundació Joan Miró: Explosió! El Llegat de Jackson Pollock fins al 24 de febrer de 2013. Expressionisme abstracte de la primera meitat delsegle XX.-Fabra i Coats: Això no és una exposició d’art, tampoc fins el 27 de gener del 2013. Mostra entorn de la vigència de la perfomance com a ex-pressió artística dels anys setanta fins a l’actualitat.-Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC): El museu explora. Obres d’art a examen fins el 24 de febrer del 2013. Com el conservadors irestauradors del museu porten a terme la seva feina i quines troballes han fet.-Museu del Prado: El jove Van Dyck del 20 de novembre al 3 de març de 2013. Pintura flamenca del segle XVII. Alumne de Rubens.

No et pots perdre

Amíndola, gener de 2013VIII

L’Amíndola és el suplement cultural del Diari de l’Ametlla. Es publica trimestralment. Direc-ció i coordinació: Joan Guarch i Núria Farràs. Consell de redacció: Núria Farràs, JoanGuarch, Carmina Moncau, Clara Prat i Jaume Partegàs. Col·laboradors en aquest número:Núria Farràs, Emma Puig, Clara Prat i Roig, Cloe Sànchez, Rafael Lucas, Elisenda Foix, CarminaMoncau, Jep Gonzàlez, Joan Guarch i Calvet, Anna Gonzàlez i Crisant Tengo.Maquetació: Núria Farràs i Àrea de comunicació de l’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès.

La direcció de l’Amíndola vetlla perquè tots els articles siguin respectuososamb tothom, però no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors.

Si voleu col·laborar amb l’Amíndola o publicar algun conte,article o fotografia, poseu-vos en contacte amb la redaccióal correu electrònic amindola@live.com

Comparativa de l’evolució de l’AmetllaL’Ametlla avança

1890

Té 700 habitants dels que el 60% són analfa-bets, amb un 80% de dones analfabetes.Només disposa d’escola de nens en condicionsmolt precàries. No n’hi ha de nenes. Les classeses fan, des de l’any 85, a casa de la mestra Sra.Vicenta Monrós.

És un poble rural agrícola, sense cap perspec-tiva d’industrialització i quasi arruïnat pels es-tralls de la fil·loxera. Es fa una vida de pagès ies viu dels fruits de la terra. Un 12% de la po-blació són grans propietaris i un 17% artesanspetits propietaris o masovers. El 71% són jor-nalers que amb prou feines mengen cada dia.

Amb un nucli de població circumscrit, pràctica-ment a la Sagrera i els dos Ravals.

No disposa de cap carretera engravada. Els ac-cessos al poble des de Granollers o qualsevoldels pobles veïns són a través de Camins deCarro.

No disposa d’aigua corrent. S’utilitza l’aigua depous. No totes les cases en tenen.

La Sanitat és pràcticament inexistent. Conti-nuen les epidèmies de còlera, tifus, etc.

No disposa d’electricitat. Es funciona amb llumsd’acetilè o espelmes.

No disposa de telèfon.

No disposa de cap local per la celebració de capespectacle recreatiu o cultural. La vida quoti-diana és la vida familiar, presidida per una fortacàrrega religiosa. La vida de relació es redueixals festius amb l’assistència a missa i a les ce-lebracions de les poques grans festes anuals:Sant Sebastià, Setmana Santa, la Festa Major iNadal, totes de caire religiós i Carnaval la únicano religiosa. Són els únics moments de relacióamb la comunitat i fins i tot amb els poblesveïns.

1920

Té uns 900 habitants (un 28% d’augment),amb només un 36% d’analfabets, amb un 43%de les dones. Té unes magnífiques Escoles Mu-nicipals noves, adjacents a la Casa Consistorial.

Continua essent un poble agrícola basat en elcultiu dels cereals, però s’ha implantat el cultiude l’avellana amb molt bons resultats. S’ha ini-ciat una activitat econòmica important en rela-ció a l’estiueig: construcció de cases i serveisderivats.

S’ha fet un Pla General d’Urbanisme i s’ha dis-senyat un eixample prop del Raval de Dalt,s’han construït moltes cases d’estiueig. De fet,els estiuejants son ja uns 350. Té una CasaConsistorial nova a la Plaça de l’Ajuntament.

El poble es comunica per carretera asfaltada (oengravada) fins a la Garriga i Sant Feliu i cap aBelulla i Granollers. Té un carrer asfaltat quecomunica el Raval de Dalt amb la carretera (To-rregassa).

S’ha instal·lat aigua corrent a bona part de laSagrera i a les noves cases d’estiueig.

La Sanitat ha millorat considerablement, exis-teixen dues germandats d’auxilis mutus i durantaquests anys el metge del poble, el Dr. Bassa,ha inculcat unes bones costums higièniques.Moltes cases del poble i totes les d’estiueig dis-posen d’electricitat. Hi ha enllumenat públic alsllocs més cèntrics. Es disposa d’una central te-lefònica i telèfon en algunes cases particulars.

S’ha creat una Associació Cultural amb una em-penta considerable, la Coral Lo Lliri. Existeix unasala d’esbarjo amb capacitat per a les grans fes-tivitats, per fer-hi concerts de cant, teatre, elCarnaval.

La vida de relació social ha sofert un canvi. Ambl’arribada dels estiuejants, s’ha potenciat unacerta relació d’esbarjo en comú, especialmentamb les famílies dels grans propietaris. Els diesd’estiu es fan passejades a les fonts del poble i/ofestes particulars amb una convivència mútua.

1960

Té 1.143 habitants. L’alfabetització de la pobla-ció és quasi total. A partir de l’any 50 vénen elsprimers immigrants espanyols, especialmentandalusos. El 43 s’inaugura la primera escolaparvulari pels més petits i l’any 46 les cases pelsmestres i el secretari.

L’agricultura té un pes important al poble, peròel sector de més empenta és el de la construc-ció. Brigades de paletes, fusters, lampistes, pin-tors i serveis a l’entorn de la construcció decases, especialment de segona residència, ésl’activitat bàsica d‘una gran part de la població.L’any 41 s’instal·la la primera indústria, la fà-brica de Conserves Feliubadaló. Durant moltsanys, simplement, la fàbrica.

L’any 32 s’ha obert el Passeig. El 53 s’innaugu-ren les primeres cases socials al barri de SantJoan. El 57 es fa el primer Parc Municipal, mésamunt del cafè Bassa, i el 60, l’eixamplamentdel carrer Major davant de Can Anglada.

Les comunicacions han millorat: hi ha línia d’au-tobusos a La Garriga i a Granollers i Sant Feliu.Els automòbils són freqüents.

L’any 59 s’instal·la l’electricitat al barri de MasDorca. Continua havent-hi metge i el 57 torna atenir Farmàcia. Els anys 50 molts ametllatansdisposen de ràdio a casa i apareixen els primerselectrodomèstics: megnetòfons, neveres i ren-tadores. El 58 es pot veure la primera TV a l’A-metlla, instal·lada a la seu del club AmetllaFilms, tot i que a Espanya encara no es fa tele-visó. L’any 60 l’Ametlla disposa d’uns 50 telè-fons instal·lats. També s’obre la primera oficinad’una entitat bancària, la Caixa de Pensions.

L’any 24 s’inaugura el primer camp de futbol i esfunda el Club de Futbol Ametlla. Del 26 al 36existeix l’Associació Cultural Els Amics del Lli-bre, de gran activitat socio-cultural.El 53 es creal’entitat socio cultural Ametlla Films.

La vida de relació social s’eixampla a les dèca-des dels 50 i 60 amb l’existència del Cinema ala Sala Teatre Bassa. El 61 s’innauguren les pis-cines públiques de Ca l’Arenys.